DOSSIER Text: Yasmina Canedo · Fotografies: Eduard Comellas les cares de la música

NDORRA ÉS UN PAÍS de gent inquieta, que es mou, que viatja, que busca nous reptes, un A país de música i de músics. Potser el fet de viure entre muntanyes ens rebel•la contra l’aïllament, potser el fred fa que la música sigui una de les activitats amb més inscrits les tardes-vespres d’hivern i, pot- ser perquè des del Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany, les millors èpoques de L’Àngel Blau i l’entra- da de V Columna a la llista de 40 Principales, s’ha anat convertint en un tret del nostre territori, una manera de sortir de la petitesa i de somiar.

38 39 Estem vivint, segurament, el molt a veure amb aquest moment millor moment de la història de dolç. Però segurament no hauria la música a Andorra, amb dese- estat possible si un grup d’insis- nes de grups de qualitat i d’una tents creadors no hagués decidit gran varietat d’estils, des del rock formar l’Associació de Músics. progressiu dels Hysteriofunk, Malgrat que encara té molta al metal de Persefone i Nami, la feina a fer, i que ha de començar música ambiental de Landry Riba, una nova etapa, aquesta entitat la cançó d’autor de Lluís Cartes i va anar picant portes nombro- Quim Salvat, el rock dels Madre- ses vegades amb una tasca de tomasa, els Komanem i els Less is conscienciació i reivindicació More, l’indie de The Exploited (segurament amb moltes ganes Teens o, fins i tot, el flamenc de llançar la tovallola en molts fusió de Pali, així com d’altres moments) que ha derivat en el projectes emergents com els que fet que institucions, empreses encapçalen Lluís Casahuga, Oktu- privades i iniciatives comercials so i Velociraptors, que de ben comptin amb els músics del país segur mereixeran espais desta- com un valor afegit en les acci- cats en futures Portella. Tots els ons culturals i de dinamització músics coincideixen, a més, que que es porten a terme. Més mèrit la ràtio d’artistes del sector per té encara que tot això comencés habitant és totalment desorbita- a moure’s en un moment de crisi, da. Apareixen com bolets. en què el més fàcil era retallar Entre les coses meravelloses en cultura (i així va ser). Potser la de viure en un país de petites crisi ha estat, en realitat, l’opor- dimensions destaca la proximi- tunitat que necessitaven, perquè tat, i entre els músics es dóna el contractar un músic d’aquí era cas –no aïllat– que no solament més assequible i resulta que es coneixen tots, sinó que també, provant-ho ens hem adonat de la pràcticament, tots han tocat amb qualitat que teníem a casa i que tots. Coneixeu la teoria de les no sempre és millor el que ve de set encaixades de mans? Doncs fora. aquí com a molt en necessites A tot aquest fenomen s’hi ha su- una o dues, fet que es tradueix mat la Societat de Drets d’Autor en una infinitat d’inquietuds, col· i Drets Veïns, que pot esdevenir, laboracions i varietat de propos- segons els més optimistes, el tes. El qui un dia toca en un grup bressol d’una futura indústria de rock, l’endemà actua amb un musical. Abans, però, cal for- de funk, amb els músics de jar una estructura sòlida i que l’ONCA o pujat en un balcó amb comenci per protegir les obres i una bateria mentre a l’edifici s’hi els autors. projecta un mapping. I tot i així, També caldrà fer un pas més pel cap continuen ballant més per projectar aquesta riquesa idees. Potser és el fred, potser i aquesta inquietud, perquè la és la curiositat, potser és que els petitesa té coses bones i coses no músics són així i no es conformen tan bones, com ara les limitaci- a tocar o interpretar i es llancen ons per donar-se a conèixer més a projectes multiformat que enllà de les fronteres. Si a casa ha inclouren literatura, il•lustració i costat, com no ha de ser audiovisuals. Tot de cop. difícil fora? Aconseguir-ho no és També és cert que el canvi (positiu) evident perquè, per exemple, for- en la política de subvencions té mar part de programes europeus

40 per poder rebre ajuts i impulsar no es digui Serrat, Flórez, Earth, la projecció exterior té un cost Wind & Fire o Kool & The Gang, superior al pressupost que Cul- per esmentar-ne alguns dels més tura destina a les subvencions. recents? A més, aquesta inversió només És hora de començar a trencar dóna dret de fer propostes que també amb dues afirmacions que després es valoren en funció del se senten massa habitualment: públic al qual poden arribar. I la “Aquí no es fa res” i “Jo aquí no realitat andorrana ens donaria un pago”. De propostes, n’hi ha mol- públic potencial d’un màxim de tes, només cal interès per bus- deu mil persones tirant llarg, així car-les. Respecte del costum de que potser acabarien sent més no pagar, és conseqüència d’una recursos públics malbaratats. política que, per facilitar a la ciu- Valdria la pena, per tant, trobar tadania l’accés a la cultura i a la altres maneres de fer passos en- música, ha acabat provocant-ne davant sense dependre completa- la desvaloració fins al punt que ment de les ajudes. Persefone ha una mateixa persona que es demostrat que és possible. ¿Algú negaria a pagar una entrada per podia pensar fa uns anys que un assistir a un concert d’un deter- grup andorrà de metal podria minat grup aquí, sí que estaria ser cap de cartell d’una gira per disposat a rascar-se la butxaca Europa? Doncs això està passant. per veure’l en directe a Barcelona Un altre aspecte en què valdria la o a Tolosa. Inversemblant. pena incidir és la formació d’una També cal dir que els músics del cultura del directe. país, malgrat que en general són Un músic conegut del país va molt solidaris entre ells quant declarar en una entrevista a la a col•laboracions, sovint també premsa que a Andorra no n’hi se’ls troba a faltar (a excepció ha. Molts el van criticar llavors d’alguns que s’apunten a tot) per ser tan clar i el cert és que en la majoria de les actuacions només cal moure’s una mica i que es programen, tant per pú- observar amb atenció per veure blics com per privats, o tant de que té raó. De sales de música companys de casa com d’artistes en directe amb una programa- forans. Al final, tot és qüestió de ció regular, n’hi ha més aviat crear moviment i el sector és el poques i sempre hi trobem el més indicat per sacsejar el públic públic fidel, però no gaires cares i les noves fornades, que han noves; en canvi, d’infraestructu- trobat en les escoles de música res culturals, en tenim a totes les moderna –formant-se amb molts parròquies. Ara plantegem-nos dels integrants de les bandes seriosament quin ús se’n fa i, més destacades del país– una op- sobretot, quin públic mouen. ció menys rígida que el conserva- Quanta gent de la que ocupa de- tori per enganxar-se a la música. terminades fileres de l’Auditori Ja veiem despuntar el talent. I és Nacional està realment interessa- que, en definitiva, la riquesa i el da en el que va a veure? Quantes valor que ens estan deixant i ens persones de les que estan en un deixaran seran els que les futures local prenent una copa es paren a generacions tindran al seu abast escoltar el músic o la banda que com a part del patrimoni cul- toca en directe? Quanta gent està tural, de la nostra identitat i la disposada a pagar una entrada nostra història, com a tret carac- per un concert d’un artista que terístic d’un país de músics.

41 Free jazz, funk, rock, psicodèlia, electrònica HYSTERIOFUNK

ysteriofunk (pronunciat amb u) és el projecte H més pur i més creatiu de tots els seus membres. Roger Casama- jor (teclats), Òscar Llaura- dó (baix), Lluís Cartes (bateria) i Oriol Vilella (guitarra) són “com un matrimoni” de quatre, diu Cartes. De fet, segons Vilella, “l’amistat és el que ha mantingut la ban- da viva” durant vint anys. L’amistat i, per descomp- tat, l’energia i la inten- sitat que bolquen sobre l’escenari aconsegueixen traspassar, sacsejar i introduir el públic en el seu univers de “paisatges sonors”. El grup va néixer el 96 quan “ja havíem tocat tots els pals i teníem molt clar que tocàvem per diversió i satisfacció musical”, recorda Llau- radó. “Vam començar a fer acid jazz”, que era moda gràcies a Jamiro- electrònica”, constata Llauradó. més enllà: “No triem la música quai, Incognito i James Taylor Així que Hysteriofunk “sempre que fem. Els temes sorgeixen Quartet. “Era l’estil que ens ha estat una confluència de mil com un poti-poti d’idees sense posava” juntament amb el funk històries”, conclou Vilella. saber cap a on aniran, depèn clàssic, diu Vilella, que afegeix: Sempre han fet el que els dels ingredients d’aquell dia. “De seguida vam començar a agradava, peces instrumentals És com cuinar sense buscar un introduir nous elements” sota sense encotillar-se: “El concepte plat en concret; et deixes anar.” la influència de Rage Against és la imaginació sense límits”, A partir d’aquí desenvolupen de Machine, el rock dur dels 70 assegura el baixista, que creu estructures rítmiques comple- (Led Zeppelin, Deep Purple) i el que l’èxit de la banda rau en xes i melodies molt marcades. més simfònic i progressiu de “l’evolució i la investigació Per això, Internet i una logística Genesis i Yes. “En aquella època musical constants”. Sobre el acurada són la clau perquè la també va començar la música procés creatiu, Casamajor va formació (la meitat a Andorra

L’ÚNICA DISCOGRÀFICA DEL PAÍS. A l’inici d’Hysteriofunk, Vilella va trucar a desenes de discogràfiques d’ar- reu i va enviar cintes i correus en anglès a totes les que tenien pàgina web. Només una va respondre i va fer-ho en català. Era Marc Pantebre, fundador de Disconforme, l’única empresa del ram al país, que es dedica només al jazz. En aquell cas, però, va apostar pel talent de casa. “Jo fent servir un traductor i resulta que era aquí al costat”, relata Vilella.

42 i l’altra meitat a Catalunya) gines el que et ve de gust. treballi amb solvència. Això és una constant en tot Tenen clar que el seu espai el projecte. La música no és el directe, on també té és cerebral, és visceral, i si cabuda la improvisació. Han cantes ja condiciones i pro- actuat en tota mena d’esce- jectes un missatge”, exposa naris, dues vegades fins i tot Casamajor. a l’Auditori Nacional, una Hysteriofunk ha editat cinc ubicació a priori poc evident discos: Juanjo (2005), Directe pel seu tipus de música però (2006), Random (2010), on van acabar ficant-se el Tot i l’àmplia trajectòria, Deco (2013) i Forma (2016), públic a la butxaca. Prefereixen, Casamajor afirma que a hores aquest últim publicat en un en canvi, llocs petits que s’as- d’ara encara “no s’entén el format trencador amb motiu del semblin tant com sigui possible nostre projecte”. Consideren vintè aniversari. L’àlbum també al local d’assaig. Així se senten que la bona crítica no s’acaba inclou un llibre amb textos de còmodes i l’energia flueix entre de traduir en prou actuacions. David Gálvez i il•lustracions ells de tal manera que conta- Potser perquè el seu públic d’Àstrid Janer, i el treball audio- gien el públic de la satisfacció potencial és més aviat al nord visual d’Isak Férriz i Ramon que senten sobre l’escenari. “La que no pas al sud d’Europa, Tort. Es tracta d’una propos- sensació que tinc quan acabo una reflexió que han fet sovint. ta transversal on cada col- un bolo amb Hysteriofunk no és Després de vint anys de carrera laborador s’ha impregnat dels comparable a res del que faig”, encara els pregunten per què no paisatges sonors del grup en indica Lluís Cartes, per qui la canta ningú: “Perquè nosaltres el que tècnicament és el millor banda “és una teràpia”. pintem una història i tu t’ima- disc de la formació.

VIDEO REVIVED THE RADIO STARS

Començant, per exemple, amb després penjar-ne el resultat a captiva crearem una altra via el Thriller de Michael Jackson, diverses plataformes, o fer-ne per accedir-hi i assaborir la vi- dirigit per John Landis (comer- un DVD i distribuir-lo de la ma- vència. En aquest precís instant cial, sí, però cinema al cap i a la nera com més li interessi. Avui el vídeo (de moment, si més fi), fins a arribar als videoclips en dia les vies de desplegament no) haurà guanyat a la música, experimentals del grup TOOL, del vídeo lligat a la música són ressuscitant-la i situant-la en observem la fi de l’ús tradicio- infinites, i les bandes andorra- un discurs multimodal. Després nal del vídeo musical concebut nes ja han començat a buscar d’això ja no sabrem si realment només amb finalitats mercan- les seves coordenades en aquest ens agrada o no el que escoltem tils. Se’n comença a estendre la panorama. Fa anys era difícil o si, en el fons, l’experiència ha utilització amb altres propòsits, endevinar que els videoclips de transcendit els límits del que és cosa que ha afavorit el desenvo- Pink Floyd, que acabarien en estrictament musical per esde- lupament de noves vies d’ex- una cinta per poder gaudir-ne venir un fenomen global. pressió comercials i artístiques. a casa, al mateix temps es ven- Un concert, on la mètrica dels drien per separat a les televi- músics està coordinada i pen- sions a la vegada que servirien sada per dialogar amb una at- de teló de fons de l’espectacle mosfera lumínica i videogràfica quan anéssim a veure el grup determinada, és sens dubte una en directe. Qui sap què estarem Àlvaro Rodríguez Areny de les experiències més incre- fent, a Andorra, en un futur que Director del curtmetratge Wolves ïbles en el món de l’art actual. no trigarà gaire a arribar. (2016), i dels videoclips per a Un grup de gira pot gravar les La música ens arriba per diver- Spiritual Migration i Mind as seves actuacions i fer un video- sos canals (TV, internet o ràdio) Universe (2013, tots dos), de clip del directe, seleccionar una i, malgrat que una cançó no Persefone, i per a Bless of de les cites per enregistrar-la i ens agradi, si el que veiem ens faintness (2015), de Nami.

43 Funky MIGUE GUERRA

S un dels millors músics del país. No ha estudiat mai música, É simplement la porta dins. “Toco d’oïda; primer ho feia amb discos, després amb CD i ara amb YouTube. Aques- tes són les meves taules”, expli- ca. Totalment autodidacte, es va comprar la primera guitarra amb tretze anys i l’any 82 va descobrir Jaco Pastorius. El va deixar tan impressionat que es va passar al baix. Va començar amb Trànsit, una banda formada per a festes ma- jors on tocava amb alguns dels músics més veterans del país. A través d’un amic va conèixer el percussionista de la famosa Orquestra Plateria, Quino Béjar, i el teclista Toni Saigi Chupi. El 86 van crear un quartet en què es va afegir el seu germà. “Ens vam fer grans amics i la sort que vaig tenir és que tocàvem molt a L’Àngel Blau i ells porta- ven grans músics de baix.” directes. El tipus de música que compactes, sóc més lliure.” Des de llavors continua tocant fa “té una mínima estructura i a Crític amb el postureig, reivin- amb músics de gran nivell inter- partir d’aquí tot és improvisat”. dica la humilitat: “A mi l’arròs nacional, com Matthew Simon, D’aquesta manera, afirma, “cada se m’ha passat, rento cotxes, Dave Pybus i Caspar St. Charles. actuació és diferent”. Migue tinc la meva família i les meves Amb alguns d’ells ha publicat el Guerra beu del funky, el blues, actuacions, on mano jo i faig el seu primer disc, Funk.ad (2014), el jazz i el latin jazz. Diu que que vull, pago als músics encara després de vint-i-vuit anys de escolta “només música negra” i que per a mi no quedi res.” trajectòria. En destaca el “so malgrat que ha format part d’al- “Econòmicament no em surt a totalment americà” d’un treball tres formacions, des de fa quin- compte”, reconeix. Migue Guer- enregistrat amb catorze músics ze anys s’erigeix com un gran ra és car de veure en directe, i durant nou mesos. defensor de la individualitat del però quan apareix és tot un luxe Però el seu punt fort són els músic: “No m’agraden els grups per a Andorra.

EL FESTIVAL DE JAZZ, UN REFERENT. Per a molts dels músics del país el Festival Internacional de Jazz d’Escaldes-Engordany (1985-2001) va ser tot un referent. Pel seu escenari van passar els més grans: Chick Corea, Tete Montoliu, Paquito D’Rivera, BB King, Miles Davis, Lionel Hampton, Michel Camilo o Maceo Parker (amb qui va compartir escenari Migue Guerra). Andorra era un lloc de prestigi en el circuit internacional amb un enfocament clar cap al turisme cultural. Ara, els músics troben a faltar una proposta similar. No enfocada al jazz, perquè creuen que ja no funcionaria, però sí un esdeveniment de pes. Es va intentar amb el Red Music el 2014 (on, per cert, vam tornar a veure Maceo Parker), però una sèrie de despropòsits en van impedir la continuïtat. La proliferació de desenes de certàmens arreu dels territo- ris més propers tampoc fa evident trobar una aposta diferenciada i atípica com va ser el Festival de Jazz. Potser la clau és saber integrar i aprofitar el patrimoni natural, com es fa al Festival Pirineos Sur, a Osca, que amb vint-i-cinc anys de 44 trajectòria constitueix una oferta cultural integrada en un entorn natural amb una àmplia oferta d’activitats de muntanya i per a tota la família. Death metal progressiu PERSEFONE

s, amb diferència, la banda amb més reper- cussió fora del país. É Ha girat dues vegades per Àsia, dues per Europa i ja té programat un tercer tour euro- peu com a cap de cartell. Aquest 2016 ha compartit escenari amb Iron Maiden al Resurrection Fest. Cada vegada que surt a l’exterior la premsa especialitza- da –que li dedica molt bones crí- tiques– s’interessa per Andorra i converteix la formació en una important ambaixadora. Persefone es va crear el 2001 i actualment el componen Carlos Lozano (guitarra), Miguel Espinosa (teclats), Toni Mes- tre (baix), Marc Martins (veu), Sergi Bobby Verdeguer (bateria) i Filipe Baldaia (guitarra). Els seus fundadors, Carlos Lozano i Miguel Espinosa, que somiaven formar una banda com Perse- fone des que tenien setze anys, confessen ara que han arribat “més lluny del que ens hauríem imaginat mai”. Van celebrar els tres mil seguidors a Facebook sistir. “Amb el tercer (Shin-Ken, gira i asseguren que “la despesa “com si fos la final de la Cham- 2010) vam començar a créixer és criminal”; malgrat els ajuts pions”. Ja en sumen prop de i el quart (Spiritual Migration, institucionals, mai no recuperen 34.500 i el seu darrer àlbum 2013) ha estat un boom.” Ara la inversió. comptabilitza 1.242.000 visu- preparen el cinquè (Aathma) i Les seves lletres tenen “un alitzacions a YouTube. La idea afirmen que ser del sud d’Eu- missatge positiu”. Espinosa sempre ha estat tirar endavant ropa “ja no és un impediment, explica que el tercer disc se un grup “amb projecció i mate- és fins i tot exòtic perquè hem centrava en la filosofia samurai rial propi”, diu el guitarrista. obert camí”. i el creixement personal, i el Els inicis van ser complicats. Són molt perfeccionistes, ges- darrer parlava “de la relació de Tot i elogiar els primers treballs tionen la banda “com una em- l’ésser humà amb la Terra”. El (Truth inside the shades, 2004, i presa” i graven amb els millors, proper, a punt de sortir, seguirà Core, 2006), una destacada dis- perquè “és l’única manera de la mateixa línia. Martins, que cogràfica alemanya els negava projectar-te i millorar la qualitat demostra així que cantar amb el suport “per tenir noms espa- del producte”, addueix el teclis- veu gutural no vol dir ser un nyols”; els van dir literalment ta. Compaginen aquesta exigèn- insensible, puntualitza que “en que era “com ser de Moçambic”. cia amb la feina i la família, fan el metal hi ha ràbia, no serà un Lluny d’enfonsar-se, van per- servir les vacances per anar de CD d’autoajuda”.

SABIES QUE... a Andorra es fan bandes sonores? L’exponent és Òscar Araujo, amb una producció destacada, premiat pel videojoc Castlevania: Lords of shadow i amb diversos Goya, l’últim aquest 2016 amb Alike, treball guardonat com a millor curtmetratge d’anima- ció. Els Persefone Carlos Lozano i Miguel Espinosa han compost la banda sonora del videojoc d’Stargate, del curtmetratge Wolves i de45 la pel·lícula de producció andorrana Nick. La política de subvencions i el model islandès

A GRAN MAJORIA artistes o crear una generació en compte el context d’Andorra, dels músics, no tots, han acomodada. les subvencions són necessàries comptat amb diners públics. Els Tot i que, segons diu, es busca perquè la cultura perduri. “Han L darrers tres anys s’han editat un equilibri realista amb la di- facilitat que aquest sigui el tretze discos que han rebut mensió del país, no tothom està millor moment discogràfic de la ajuts del Govern. La intensitat d’acord amb el sistema. Landry història del país”, afirma Oriol de la producció és conseqüèn- Riba opina que “acostumar el Vilella. Àlex Moldes considera cia del canvi en la política de col•lectiu creatiu al fet que que “tot i ser escasses, ajuden a subvencions a partir del 2012, només materialitzi un projecte mantenir viva la cultura nacio- quan es va fer una aposta clara si se li dóna diner públic és nal en tots els àmbits. Si no, ens pel sector coincidint amb un fer un mal favor a la creativi- vindria imposada només pels moment musical prolífic. tat”. Creu que subvencionar que s’ho poguessin permetre”. Actualment, per aconseguir una un disc “que es quedarà entre Segons Planelles, “el model aportació es puntua l’interès els amics i la família no és una islandès seria l’ideal”, però apli- cultural, l’impacte, la viabilitat bona inversió” i que Andorra car-lo no és evident. Avança, a i l’ús del català. Aquest 2016 s’hauria d’inspirar en el sistema més, que Cultura estudia facili- s’han presentat unes noranta islandès, que com a país petit tar locals d’assaig adequats i va- propostes valorades en 2,5 ha endegat una política molt lora altres camins, com destinar milions i s’han atorgat 105.000 arriscada: invertir en la forma- més recursos a la distribució de euros. Durant els últims deu ció de talent per recollir fruits la música a les xarxes socials i anys, el pressupost destinat a a mitjà-llarg termini. D’aquesta plataformes digitals. Reivindi- subvencions culturals ha oscil· manera es genera qualitat i ca una mentalitat més global lat entre 100.000 i 140.000 només reben diners les iniciati- perquè “el pressupost que es euros, una xifra que la mateixa ves amb solvència, que un cop dedica a cultura des de Govern, directora de Promoció Cultural produïdes i no abans perceben comuns, fundacions, bancs i i Política Lingüística de l’execu- un ajut per restituir part de les Andorra Turisme és espectacu- tiu, Montse Planelles, qualifica despeses. Generant material de lar” tenint en compte la ràtio d’“ínfima”. De fet, descriu com qualitat, el Govern d’Islàndia per habitant. “Potser no calen a “depressiu” el moment de dis- “utilitza els millors productes més diners sinó repartir-los cutir les ajudes “perquè també per promocionar el territori i la millor.” Però per a això cal “un penses en el que no dónes i hi contribució pública es planteja canvi de xip” i l’homogeneït- ha propostes de les quals no es com un retorn en benefici del zació de les polítiques: “Tenim parla mai més”. Per això, fa tan país”. Alguns músics, com Mi- vuit equips de Cultura que junts sols unes setmanes la ministra gue Guerra, que s’oposa al “cafè serien una força imparable.” El va anunciar un increment del per a tothom”, i els membres de debat està servit. 50% en aquesta partida. Persefone, que han rebut ajuts L’objectiu no és cobrir el 100% per a les gires internacionals sinó que “amb l’aportació públi- un cop han aconseguit assolir ca siguin possibles els projec- aquest nivell després de picar tes”. Planelles reconeix, però, molta pedra, comparteixen el que el model és una aposta i criteri de Riba. que jugar a aquest joc significa Amb l’exemple islandès és fàcil intentar fer equilibris sense estar-hi d’acord, malgrat que córrer el risc d’emmudir els altres músics troben que, tenint

46 Rock MADRETOMASA

Jobs va sortir el mateix 2010 amb sis dels temes més destacats. El 2014 va arribar Blackstone, un recull de cinc cançons de sonoritat similar en què puntualment flirtejaven amb al country. “També vam tenir una època en què volíem fer un EP de nadales”, confessa serio- sament Pallarés. En tots dos treballs es trobava a faltar, però, un dels seus hits, “Ah Woman!”, que sí que van incloure en el tercer. El 2015 van treure 8 Tracks, amb la incorporació d’Albert Bartumeu als teclats. Aquest darrer àlbum tancava la primera etapa de la formació. El nom del grup sonarà familiar a diverses ge- neracions d’escolars del Col•legi Janer, del qual van ser alumnes tres dels seus membres. La adretomasa va néixer bandes es formen per combus- madre Tomasa va ser-ne el 2010 per culpa o grà- tió espontània”, afegeix Pallarés, la directora molts anys i ens cies a Lluís Cartes, que per qui Madretomasa era l’excu- consta que hi havia un article M se’n va anar a fer la sa perfecta “per desplegar una sobre la banda penjat a la sala volta al món. Sense ell, Hyste- fal•lera més guitarrera”. de professors. De moment, però, riofunk i els Fluxes s’aturaven Per primera vegada els dos encara no els han ofert tocar a i deixaven orfes Oriol Vilella i guitarristes passaven a tenir el l’escola. Potser ho aconseguei- Fano Pallarés. No obstant això, rol principal i a cantar els seus xen amb “la propera fornada que aquests dos músics enge- propis temes, que defineixen tomasera” que s’està coent des- guessin un projecte plegats era com a “cançons superfàcils” prés que els integrants del grup natural, i Madretomasa va sorgir que sempre han “buscat la sen- hagin portat a terme altres pro- “amb la premissa de fer un grup zillesa”. I els ha funcionat. Les jectes musicals i professionals, de cançons per poder interpre- seves actuacions, que gaudeixen una etapa “necessària per seguir tar amb banda i en acústic”, diu d’un públic fidel, sempre fan avançant”, afirma Adánez. “Ara Vilella. Triar els companys va ple. “Per fi tenim una banda de estem bastant radicals i potser ser fàcil. Josu Adánez (bate- rock!”, va celebrar Vilella amb surt un tema de rock més dur ria) i Àlex Moldes (baix) s’hi Pallarés després d’un dels con- o fins i tot de crítica política”, van incorporar des del primer certs dels inicis. avança Pallarés, que tampoc moment “i va funcionar molt Van començar amb força. De descarta “un àlbum per a nens. bé”, apunta Vilella. “Al final les seguida van treure un EP. Deep Això és Madretomasa”.

47 Viciosillocorrosivocore MORDIGANS

han anomenat “viciosi- llocorrosivocore”, una barreja de punk rock, metal, ska, reggae, pop i hardcore amb lletres enginyoses i iròniques que s’han convertit en el seu segell. A tall d’exemple, dos dels hits de Mordigans porten per títol “Andorra tropical” i “El turista francès”. Tant Casas com Verdeguer coincideixen que temes com aquests, pensats a partir de la realitat del país, els han fet més propers i han marcat la diferència respecte a la resta de grups. Ara que s’acosten a vint anys de trajectòria i des- prés d’una maqueta (Es- tamos aquí, 2000) i dos discos (Satyrus Actea, 2006, i El sabor de una taza de té, 2012), volen tancar aquesta etapa. Treballen en un quart quest 2016 Mordigans explica Casas, que recorda àlbum “més personal i intros- ha fet divuit anys. És amb humor com eren “quatre pectiu”, afirma Casas. una altra de les bandes col•legues de l’institut que no No obstant això, asseguren que A més consolidades del lligàvem i vam decidir fer un “si passada la trentena no hem país. En l’actualitat, però, l’únic grup per aconseguir-ho”. “No aconseguit res i un grup com membre que s’hi manté des del va funcionar”, admet. De fet, el Persefone no ha pogut viure principi és el vocalista, Santi nom Mordigans prové de “morts al cent per cent de la música, Casas. Poc després hi va arribar de gana”. tenim clar que no arribarem Marc Ortega (baix), que enguany Van iniciar-se volent fer punk enlloc”. ha decidit deixar-ho. Sergi Bobby rock californià i en anglès, “però L’important per als Mordigans Verdeguer (bateria) i Gil Blasi érem molt dolents i no sabíem és que continuï “la inquietud de (guitarra) s’hi van afegir el 2012. anglès”. Així que van optar pel crear i fer concerts, quedar amb “Som un grup old school, vam punk rock en castellà. Un estil la gent que estimes, fer el que començar sense saber tocar”, que va evolucionar cap al que t’agrada i fugir de la rutina”.

EL PAPER DE L’SDADV. La Societat de Drets d’Autor i Drets Veïns (SDADV) agafa forma. Ha de fer d’intermediària perquè els creadors rebin una remuneració equitativa per l’ús que es fa de la seva obra. També té com a objectiu crear indústria cultural i conscienciar la societat per posar fi a la imatge recaptatòria. És molt fàcil d’entendre amb un exemple quotidià: oi que no agafem el pa i marxem sense pagar? Doncs això. Ara bé, fer entendre que no és l’enemic, sobretot entre els que hauran de pagar per quelcom que fins ara tenien gratis, no està sent una tasca fàcil. Les crítiques també els plouen dels mateixos creadors. Alguns consideren que s’ha començat la casa per la teulada i que abans de negociar remuneracions s’hauria de buscar com protegir les obres dels artistes. 48 Cançó d’autor LLUÍS CARTES

a música ha estat pre- que si tingués una feina rutinà- l’absurd (2012). Ara enllesteix el sent en la vida de Lluís ria es tornaria boig. quart, El país dels nans cabuts, Cartes des de ben petit, Hysteriofunk ha estat sempre on ha fet el que ha volgut. Avan- L quan escoltava el seu el seu projecte més personal. ça que “no és pop rock”, sinó tiet Daniel Areny tocar l’acordió Sense deixar-lo de banda, el “cançó d’autor satírica amb una o quan observava atentament 2005 va decidir musicar “els vis còmica”. Així, promet tornar el seu germà Jan amb el piano textos que tenia a la tauleta de més irreverent, “intentant posar i la guitarra, i li el dit a la llaga”, demanava que fotent-se “de l’Es- li n’ensenyés. glésia, el capita- A sis anys ja lisme i la societat estudiava violí on vivim”. a l’Institut de En producció de Música, però “el so i teatre també rotllo acadèmic té una trajectò- costava”. Quan ria destacada. va començar a Es va formar en tocar amb bandes so, coproducció va descobrir que d’àudio digital i “la bateria era un tècniques de les univers totalment arts de l’espec- brutal”. tacle, és a dir, Confessa que “el teatre des “des que tenia del darrere”: so, setze anys amb ambientació, l’Oriol Vilella disseny de l’espai ja fèiem volar sonor i esceno- coloms i pensà- grafia. Aquests vem a muntar un coneixements li estudi”. La passió han obert més per la música el portes i li per- va empènyer a se- meten tenir en guir aquest camí. compte aspectes Va estudiar bate- com la dramatúr- ria i piano a l’Aula de Jazz del nit” i “una mica per accident” va gia a l’hora de compondre per a Conservatori del Liceu i al Taller formar Lluís Cartes i els Fluxes, teatre. de Músics, i direcció de cors i amb el seu germà Jan, Oriol Lluís Cartes també col•labora orfeons a l’Institut Llongueres. Vilella, Òscar Llauradó i Fano amb Toti Soler, l’Escena Va veure que s’hi podria dedicar Pallarés. Nacional, l’ONCA i altres músics quan va entrar a la banda de Amb aquesta proposta es va del país, ha enregistrat sinto- Marc Parrot i va començar a tre- convertir en el primer andorrà a nies per a la televisió i n’ha ballar amb ell a l’estudi. Des de guanyar el Premi Carles Sabater compost d’altres com la de la llavors “ja fa quinze anys que i això el va animar a presen- sèrie d’animació Asha; i fins estic malvivint de la música”, tar-se i guanyar el Sona9. El i tot hem sentit temes seus a diu amb humor, mentre relata guardó va suposar la gravació Polseres vermelles. Assegura, “la dificultat de tenir un sou fix del seu primer disc, Camina però, que “fer música per a a final de mes”. “Estàs constant- Descalç (2007). Després van clowns és el que m’agrada més. ment divagant sobre si has triat arribar Permís de fuga (2010), Crec que en una altra vida vaig el camí correcte”, però admet molt més rocker, i Carenant dedicar-me al circ”.

49 Pop-Rock LESS IS MORE

ess is More, fundat el 2010, són Ishtar Ruiz (veu), Sandra Fontán L (guitarra), Landry Riba (baix), Miguel González (guitar- ra) i Tet Bazán (bateria). Ruiz i Riba sortien de The Axle, una formació amb temes més complexos. “Tenia ganes de fer quelcom més senzill”, explica la vocalista, i d’aquí el nom i premissa de la banda: Menys és més. Ishtar Ruiz va començar a compondre “i en dues setmanes ja tenia deu temes”, recorda. A partir d’aquí la resta de mem- bres de la banda de pop-rock va començar a fer aportacions. Van arribar a tenir fans “que es van fer samarretes amb el nom del grup”. Des de fa tres anys treballen amb el produtor Pere Revert en el que serà el seu pri- mer disc, que confien que vegi la llum aquest 2016.

latin stride jazz & flamenco JORDI BARCELÓ

s un pianista i composi- amb la mà esquerra. “És el que tor molt polivalent. Un més solvència em dóna”, diu, dia toca música cubana perquè no tothom pot fer-ho. Éi l’endemà acompanya Dirigeix l’Escola de Música de una cantant lírica. Ha actuat les Valls del Nord des de fa vuit amb músics de prestigi i acaba anys i ha publicat tres discos: d’enregistrar un quart disc, ara Latin Stride (2010), Grandalla de flamenc, amb Pablo Gómez (2012) i Esperança (2014). Va (percussions) i Manuel Alonso crear la Grossband, va impulsar (guitarra). Per a aquest projecte l’Andorra Big Band (un projecte Barceló ha hagut de desapren- al qual no ha renunciat), toca dre “i absorbir-ho tot com una amb bandes de música llatina esponja” mentre explota un dels i covers de jazz amb Susanne seus trets diferencials: l’stride, Georgi i Efrem Roca, amb qui tècnica semblant al ragtime repeteix acompanyat d’Ester amb ritmes més complexos i Peralba a Quintet.ad.

50 Indie lliure THE EXPLOITED TEENS

underground dels anys 90. No solien escoltar aquesta mena de música. Pallarés i Moldes venien del hard rock i Casama- jor, del blues. I, de cop, es van deixar anar, l’energia va fluir i va néixer el so Exploited. “A Andorra ningú no tocava així”, expliquen. Aquest esperit és el que ha fet que el projecte no s’hagi mort. “El Fano ha tirat del carro durant els anys de l’ostracis- me”, relata Moldes; “i també per gravar el disc”, completa Casamajor. The Exploited Teens ha publicat el seu primer treball aquest 2016. Un recull de sis dels temes més destacats de la formació i on n’han inclòs un en català. El disc s’ha enregis- trat en directe i sense artificis per mantenir el so més pur i l’energia que es crea entre els he Exploited Teens més destacades del país, entre tres. Canvis de ritme i melodies fa quinze anys que les quals Hysteriofunk i Per- fluctuants són alguns dels trets toquen, amb les seves sefone. “Recordo que des del més característics de la banda, T anades i vingudes. Joan principi el Joan Albert va portar juntament amb el cant emocio- Albert Casamajor (veu i guitar- temes propis, no vam fer mai nal hereu del blues de Casama- ra), Fano Pallarès (bateria) i Àlex versions”, explica Moldes. “Jo jor. “No som un grup que hagi Moldes (baix) coincideixen que duia una idea i ràpidament tots treballat les lletres, les melodies amb Exploited “tot va sorgir hi posaven cullerada”, afegeix sí”, diu el vocalista. Potser és un sense forçar res”. Casamajor. Així va néixer el que trio “massa lliure, no segueix Tots tres –amics des de l’es- els tres músics anomenen “un cola– havien acabat l’etapa segell molt Exploited”. cap patró”, afegeix Moldes. universitària. Quedaven “als El més curiós de tot plegat és El que és clar és que, per a tots mítics locals de la segona planta que aquest segell bevia d’un tres, és el projecte musical on de l’aparcament de la plaça del estil que –parafrasejant-los– cap més es deixen anar. Com des- Poble”. Locals d’on, per cert, dels tres no havia mamat: un so criu Pallarés, “un orgasme en el han sortit moltes de les bandes indie melòdic propi de l’escena moment del directe”.

L’APORTACIÓ DE L’ASSOCIACIÓ DE MÚSICS. Oriol Vilella, Landry Riba i Ishtar Ruíz van impulsar l’Asso- ciació de Músics (ASMA) el 2007. Es van fer sentir, van organitzar esdeveniments per donar visibilitat als músics, i hi van implicar el sector públic i el privat. És clar que la crisi també hi va ajudar i era més rendible contractar músics del país que forans, però així es van donar a conèixer i actualment se’n recullen els fruits. Després d’uns anys amb una activitat molt menor a causa del canvi de junta, ara Vilella torna a agafar-ne les regnes.

51 Atmosfèrica, modern classical LANDRY RIBA

dern classical”, un estil “que es presta a una certa escenografia” i que li ha permès tocar al coll d’Arenes, Juclà, la vall d’Incles i Ràdio Andorra. L’entorn natural del país és bàsic en una propos- ta molt orgànica i introspectiva. Als seus discos es poden sentir “un ramat d’ovelles, campanes d’esglésies romàniques, rius, vent, el foc i passes a la neu, com si l’entorn fos un instru- ment més”. El 2013 va començar a compon- dre, el juny del 2014 ja va pre- sentar el primer disc, They were trapped in the dream of a dog…, i al cap d’un un mes comença- va a preparar el segon, que va publicar el 2015 amb el títol de Tales from behind the mirror. En els dos casos ha acompanyat els treballs d’audiovisuals perquè “el discurs tingués una cohe- rència molt clara”. Aquest 2016 l’està dedicant a la producció i a mb divuit anys Landry Less is More i Love It. donar més rodatge al projecte. Riba va canviar l’acor- El Landry Riba Project està Un dels concerts més destacats dió pel baix. Quinze pensat per al baix, amb bases va ser el de la Temporada de dies després, un com- elèctriques i un trio de cordes. l’Auditori, on va tocar amb un A sextet de cordes format per pany que tocava la guitarra li va Fa música atmosfèrica o “mo- comentar: “M’han dit que t’has músics de l’ONCA (doblant el comprat un baix; muntem un format habitual de trio amb grup?” violí, viola i violoncel) i tres “Mai no l’havia tocat”, afirma, CONCERTS A DOMICILI. membres de la banda de metal La música no passa pel millor així que va començar a estu- Persefone, afegint-hi piano, gui- moment. Però precisament en diar-lo a Tolosa durant l’etapa tarra i bateria. Un format gens els moments més durs neixen evident que va suposar arranjar universitària. Allà va desco- les millors idees. Molts intèr- tots els temes només per a una brir-ne totes les possibilitats i prets ofereixen actuacions en va introduir-se en el món del petit format i a domicili. Landry actuació. Recentment ha co- jazz i la música moderna. “He Riba ja n’ha fet algun a Andorra mençat a col•laborar amb Jordi volgut provar-ho tot: pop, rock i n’és un defensor per la quotidi- Claret, amb qui “cada concert clàssic, rock més dur, blues, anitat i la connexió amb els as- és diferent” perquè es desenvo- jazz i experimental”, explica. sistents. A França i a Berlín ja es lupa sobre una base i creix en I ho ha fet en diverses bandes lloguen pisos buits durant una funció de la improvisació. En com The Axle, Acrobass i altres nit per a aquesta mena de con- tot aquest camí, Landry Riba certs i per a presentacions de de versions i de jazz, fins al nai- ha treballat amb el productor llibres. D’aquesta manera es ren- xement del seu propi projecte, del grup islandès Sigur Rós i el dibilitzen els habitatges i es crea pianista Federico Albanese. que actualment compagina amb un altre circuit cultural. A Andor- ra hi ha poques sales, però de pisos buits n’hi ha uns quants. 52 És qüestió de posar-s’hi. Però recordeu convidar els veïns. Metal progressiu NAMI

s el grup de les grans expectatives i la mala sort. El 2007 Sergi É Bobby Verdeguer (bate- ria) i Jonathan Lemos (guitarra) van formar Aftermars. De segui- da s’hi van afegir Bernat Argemí (guitarra), Ricard Tolosa (baix) i, el 2009, Roger Andreu (veu). Van canviar de nom pel primer disc, Fragile Alignments, un treball conceptual que formava una única història sobre els elements. Abans de la gravació, Lemos va abandonar la banda i s’hi va unir Filipe Baldaia. Des del principi van buscar la màxima qualitat cuidant molt la imatge. Van mesclar a Suècia amb Jens Bogren, el millor pro- ductor de metal d’Europa, amb qui també treballarà ara Perse- fone. “Aquí va començar l’odis- sea de Nami”, relata Verdeguer. “Vam tornar amb un disc brutal i samarretes dissenyades per ar- tistes ianquis, però ens vam en- Ibon Antuñano, nominat als Os- va espatllar la furgoneta, no van voltar de gent nefasta.” Malgrat cars pel curtmetratge Una bala. arribar a temps als bolos “i el signar amb tres discogràfiques Actualment col•laboren amb el mànager ens va deixar tirats”. als EUA, França i Espanya, “no jove director de cinema andorrà Tot i això, els va contactar va servir de res”, la promoció Àlvaro Rodríguez Areny. personalment el primer bateria va ser gairebé nul•la. Un dels El 2013 van enregistrar el d’Opeth. “Volia que l’acompa- primers concerts que els van segon disc, The Eternal Light of nyéssim en la gira amb la nova trobar “era un dimecres de Set- Uncons cious Mind, “un treball banda, però tampoc va poder mana Santa a Madrid coincidint sobre els somnis i l’inconsci- ser”, lamenta Verdeguer. amb la final de la Champions”. ent”, més melòdic, amb saxos I així ha transcorregut la tra- Verdeguer explica que van tocar i violins, que van tornar a jectòria de Nami, que continua a llocs inversemblants i en van mesclar a Suècia. Van signar buscant l’èxit mentre el cantant veure de tots colors. A més, el amb una discogràfica que els va passa mig any a Menorca, el guitarrista va plegar, així que prometre “entre trenta i quaran- baixista treballa a Barcelona i Carlos Lozano (Persefone) el va ta concerts amb grups potents”. el guitarrista actual, Nil Molné, haver de substituir a corre-cuita Quan n’havien fet quatre, se’ls estudia a Boston. abans de fitxar Ivan Marín. Tot i el cúmul de despropòsits, van actuar al Festival Costa de Fue- LA DESAPARICIÓ DELS DIJOUS DE ROCK. La majoria dels go, amb Marilyn Manson, Guns grups del país han tocat als Dijous de Rock, una plataforma que aquest 2016 N’ Roses i bandes de referència ha desaparegut després de molts anys. L’ha substituït el concurs per a ban- com Opeth i Katatonia. El pri- des emergents ANDplificador, destinat a músics menors de trenta anys. mer videoclip el van gravar amb

53 Electro-Rock NICK GAIN

ick Gain és l’àlter ego de Niki Francesa. El po- pular exvocalista dels N Anonymous ha deixat el punk rock californià per trobar el seu propi so, amb una imatge que no té res a veure amb la del grup que el va portar a Eurovisió el 2007. S’ha format en producció musi- cal per la Universitat de Berklee, a Boston (a més d’estudiar eco- nòmiques) i sent que “la música és un viatge que no s’acaba”. Ara afirma que ha “madurat prou” per dir que té “un so amb identitat pròpia”. Gain beu del rock i de totes les branques de l’electrònica, des del house fins al techno, i ha trobat a Internet la millor manera de donar-se a conèixer. Es produeix els temes perquè ningú no li posi límits. En publica un cada tres set- manes i quan actua en directe ho fa amb Oriol Vilella, Bobby Verdeguer i Xavi Requena.

Chill-out GIL ROSSELL úsic de professió, sintetitzadors, però en aquesta compon chill-out i, ocasió l’acompanyaven Landry com que no li agraden Riba i Jordi de Miguel. El treball M les etiquetes, prefereix s’inspira en l’obra de la pintora dir que el seu estil, influït per finlandesa Tuula Lappalainen, la formació clàssica, Pink Floyd amb qui ja havia col•laborat. i l’electrònica dels 70, sorgeix L’artista havia exposat obra ba- “segons l’humor”. El seu darrer sada en els dos primers àlbums directe va ser al març a l’Audi- de Rossell, Journey to Galactica tori per presentar All that water, i Space music. El seu padrí va el primer disc que comercia- ser el pianista de jazz René De litza. Acostuma a actuar poc i Knight, que va viure durant uns sol, amb el seu piano, teclats i anys a Andorra.

54 Música electrònica, ambiental LIKANTROPIKA

no materialitza la idea fins deu anys més tard. Des de llavors, música i imatge no poden anar separadament. Segons Bartumeu, les video- projeccions “són impres- cindibles per a la posada en escena”. Durant aquesta etapa publica a Internet tots els àlbums que té editats: Live 1996, Came dark and silent (2006), Watch them (2006), Moonface (2007), EP2 (2007), The other side (2008), Live 2008 –l’únic en format físic– i Opora (2008). Aquest darrer treball va suposar el trencament de Likantropi- ka amb el seu costat més tenebrós. Ara, als directes Vilella i Bartumeu han afegit Sergi Bobby Verdeguer a la bateria, David Amat al saxo i Àlex Arajol al violí. Fan con- certs verticals en ubicacions especials amb els músics integrats a la façana d’un edifici en què es projecta un mapping. Albert Bartumeu ja treballa en un nou projec- ikantropika sorgeix actualde música electrònica i te i VJ Granda li ha llançat d’un neguit d’Albert acústica. Segons el seu funda- un nou repte: “Fer visuals que Bartumeu al qual se su- dor, malgrat haver passat per necessitin ulleres 3D.” L men des de l’inici, l’any diverses etapes, “manté l’essèn- 95, Oriol Vilella i Lluís Cartes. cia de banda sonora, d’atmosfe- Mesos després, el 96, Vilella res que evoquen imatges”. FORMATS TRANSVER- i Cartes funden Hysteriofunk Després d’uns inicis més expe- SALS, IMPRESCINDI- amb Òscar Llauradó i Roger Ca- rimentals, el grup hiverna fins BLES. Ara la música no només samajor. Així que Likantropika al 2006, quan torna amb força, s’escolta, també es mira. I si no, és el grup en actiu del país amb ja sense Lluís Cartes, però observeu com la consumeixen més trajectòria. incorporant-hi la col•laboració les noves generacions. Els con- És difícil de definir. Bartumeu de Paco Bogas en la imatge del certs verticals de Likantropika, indica que “no és ni música”, projecte i les videoprojeccions els audiovisuals que acompa- sinó “una textura sonora” que de Dani VJ Granda Garcia. Bo- nyen els discos de Landry Riba i ha anat evolucionant des d’un gas recorda que la banda parla el darrer treball multiformat dels so més progressiu, passant per de “projeccions crues i indus- Hysteriofunk, Forma, que inclou una etapa central més fosca trials des del primer concert al disc, llibre i curtmetratge, són i inquietant, fins a la fusió Teatre Comunal l’any 96”, però alguns exemples de com són de necessaris els formats transver- sals i les col·laboracions en un sector que es reinventa. 55 Cançó d’autor QUIM SALVAT

ompon des de El premi arriba en el millor fa tres anys i moment, tot just quan estava ja ha guanyat treballant en aquest primer C el Premi Carles àlbum, en què es rebel•la Sabater a la millor can- contra el “normalisme” social i çó en català pel tema les injustícies. Les seves lletres “Gràcies”. Un guardó parlen d’experiències pròpies, que ha rebut amb sor- de situacions viscudes i del presa perquè ha trigat que ha sentit. Aquest primer dos anys a donar-se a disc anirà acompanyat d’un conèixer. “Gràcies” és DVD d’un concert enregistrat un missatge d’agraï- en directe i també tindrà un ment a les persones del objectiu benèfic. Salvat, que és seu entorn i diu molt prospector laboral a l’Escola del cantautor escal- Especialitzada de Meritxell, no denc, que destina tot té cap intenció de dedicar-se en el que guanya amb la exclusiva a la música, però sap música a projectes so- que la projecció del guardó pot lidaris. Per això el seu contribuir a continuar fent ac- primer disc es titularà tuacions en benefici de causes El meu granet de sorra. que ho necessitin.

Flamenc fusió PALI

iguel Palacios Pali va contacte. “El Da- arribar a Andorra fa un vid va voler tirar any “amb moltes ganes endavant el projec- M d’engegar un projecte te des del primer propi”. Fins llavors era membre assaig”, explica. Van de Bohemios Autorizaos, un incorporar-hi Toni grup de mestissatge que va ac- Fernández (baix) i tuar al programa Tú sí que vales van debutar al con- de Telecinco, plataforma que curs ANDplificador. els va permetre participar en la Van tocar al Jambo i banda sonora de la pel•lícula ara, amb deu temes de José Corbacho Somos gente compostos i altres honrada. en camí, Pali pro- Un cop al país va penjar un jecta enregistrar-los tema al Facebook de Músics amb la il•lusió de d’Andorra. El saxofonista i viure de la música: percussionista David Amat el “Tinc tota la vida va escoltar i s’hi va posar en per fracassar.”

56 Pop-rock BLAU D’ÀNGEL

d’un conegut centre comercial 100% preus baixos. “Era una afició i encara ho és, perquè jo tinc la meva feina, i la música em diverteix i em deixo anar”. Però un dia, “per casualitat, vaig musicar el poema “Tacada de blanc”, d’Ester Fenoll, per a un recital a Organyà. A partir d’aquell moment van començar a sortir bolos; d’això ja fa quatre anys i no he parat”. De fet, és un dels músics que més actua- cions han fet els darrers temps, “tot i no haver fet cap promo- ció més enllà de les xarxes”, assegura. “Vaig començar a fer versions al meu estil”, afegeix. En els directes, que conside- ra el seu fort, i on sempre va acompanyat de la seva guitarra Lola i una tauleta on porta les bases gravades i les lletres que confessa no recordar, Matute combina la faceta de cantant amb la de showman. Entre actuació i actuació va treu- lau d’Àngel és el a casa, ho feia només per a ell re del calaix els seus temes per pseudònim artístic de mateix i tan sols deixava escol- publicar Essència (2015), un disc Carles Matute, que es tar els seus temes als amics més amb la col•laboració de músics B defineix com a “tro- propers. Fins que va saber que del país com Jordi de Miguel, Lu- bador, callejero i tuercebotas”, el Centre de la Cultura Catalana cas Barreiro, Olga Palou, Jan Car- un concepte “que vaig inventar organitzava el concurs Carles tes i Lluís Cartes, aquest últim quan estava amb Sau”, explica. Sabater i va decidir presen- responsable de la producció del Va ser mànager de la banda tar-s’hi “per retre un homenat- treball i de qui Matute destaca catalana durant un any, el 94. ge” al cantant barceloní. que “va saber donar la volta als “Després vaig decidir que no vo- Més tard, va començar a com- temes mantenint-ne la perso- lia tocar més perquè no em veia pondre jingles promocionals nalitat”. I conclou: “És un disc guanyant-m’hi la vida.” De tota i publicitaris, entre els quals rodó, que m’encanta, i amb ell manera continuava component sobresurt un de molt enganxós s’acabarà la meva discografia.”

I LA MÚSICA AL CARRER? Una de les reivindicacions històriques dels músics és poder tocar al carrer. Encara que s’han anat trencant moltes barreres, i al marge dels cicles estiuencs, la música a Andorra surt al carrer en moments massa puntuals, com festivals comercials, nits de copes, dies de la música, ara també el Sax Fest i, amb el màxim exponent, el Jambo Street Music. La música al carrer és cultura, valors, es viu, se sent, forma part de la identitat d’un territori i saber integrar-la és un valor afegit per a ciutadans i turistes, sobretot tenint en compte els canvis en els models de consum.

57 Rock DAVID MICÓ

LES ESCOLES DE MÚSICA MO- DERNA. Per als músics dels 90 la for- mació clàssica encara era l’única opció. D’aquella generació ha sorgit, però, una nova manera d’ensenyar. Les escoles de música moderna d’Andorra es basen en el concepte del taller de músics per apropar els alumnes a l’instrument amb un mètode allunyat de l’ortodòxia del conservatori, i que fa dels músics del país els professors dels futurs talents. “Que els nens penses- sin la música en grup, no com a solistes, era nou”, explica l’impulsor de l’Escola de Música Moderna, Oriol Vilella. Però això no implica “que no s’ensenyi a llegir música”, afirma el fundador de Relative Music, Iri- neu Lorente. Treballen “de manera paral- lela i a la carta, amb la implicació directa de l’alumne”, diu Vilella. Destaquen que hi ha capacitat, aptitud, i una gran set per part dels nens i dels pares, que veuen en la formació musical un gran valor cultural. Lorente ho defineix com “un desafiament de l’aprenentatge amb resultats creatius” que de ben segur també veurem en la pri- mera escola de flamenc i fusió del país, que acaba de crear-se.

egur que recorden V ximpleria”. Això sí, els va servir més crooner, de veu i piano, un Columna, el primer per fer contactes i viure experi- registre en què ara confessa i únic grup del país ències. no reconèixer-se. Per això ha Sque va entrar al llistat En el segon disc de V Columna recuperat els contactes que va d’èxits de 40 Principales amb el uns joves Lluís Cartes i Òscar fer els anys 90 i ha tornat “al disc Lágrimas y Bourbon (per Llauradó es van incorporar al so més rocker” amb un segon cert, que es pot trobar a eBay). projecte i “això els va servir àlbum, Dolce far niente, que David Micó era el vocalista de per veure que es podia viure de presentarà oficialment a final la banda. Ens situem als anys la música”. “L’únic mèrit que d’any a l’Auditori envoltat de 90. “Vam ser dels primers a tenim és haver despertat els músics com Jorge Rebenaque i professionalitzar la música an- altres”, opina. Jordi Mena –dos dels membres dorrana”, defensa. Van vendre Després d’aquella època va de la banda actual de Bunbury– 15.000 còpies i van girar com a intentar reflotar V Columna i el saxofonista Big Dani Pérez, teloners de grups de la talla de diverses vegades sense èxit, “músics que pensen a emocio- Rebeldes i Los Secretos. Ve- fins que va decidir tornar a la nar el públic”. En aquest segon ient-ho ara amb distància, Micó música i l’any 2011 va publicar treball, el líder de Rebeldes, admet que “no estàvem gaire el disc Manual de supervivencia Carlos Segarra, li ha compost i preparats, ens va pujar molt la amb Jordi Barceló. És un treball dedicat el tema “Un tipo raro”.

58 Rock KOMANEM

arranjats posteriorment pels dos guitarristes, el grup fa deu anys que toca i uns cinc que segueix un estil molt més rocker. Els membres de Komanem, que se senten còmodes amb aquest gir, en responsabilitzen Cruz, que “és molt més canyero”. Han tocat més a Catalunya que a Andorra, on diuen que normalment es troben un públic “distant”, a diferèn- cia del que han viscut als territoris veïns. Però tot i una trajectòria de deu anys i diversos concerts a l’esque- na, fins a la incorporació de Carles Figueras el 2015 es prenien la música com una afició, feien algun concert de tant en tant, componien els seus temes, assajaven al local, però no tenien materi- al enregistrat ni cap ambició en aquest sentit. “El Carles ha estat una revolució”, diu Solé. A Figueras el sorprenia ns agradaria que la de les poques –juntament amb “que un grup com ells, amb gent d’Andorra sabés Lluís Cartes i els Fluxes, i els tants anys tocant, no tingués que hi ha un grup de cantautors Quim Salvat i Blau res gravat, i vaig començar a rock que canta en cata- d’Àngel– que componen ínte- collar-los”. là, que som bona gent grament en català. “Vam optar El resultat de la pressió positi- Ei toquem mig bé.” Així s’expres- per la llengua”, diu Solé. A més, va del guitarrista és un disc, El sa el vocalista dels Komanem, afegeix Díaz, “tampoc hi havia silenci és viu –enregistrat amb Jordi Díaz, en la que podria gent que cantés en català, quan Jesús Rovira, membre i compo- ser la carta de presentació de vam començar hi havia molts sitor de Lax’n’Busto–, que ha la banda. La formació, integra- grups de heavy i de metal, però vist la llum aquesta tardor per da per Díaz (veu), Jordi Solé en anglès”. reivindicar que, després d’un (bateria), Mario Cruz (guitarra) Amb una vintena de temes sota any i mig treballant “a l’ombra”, i Carles Figueras (guitarra), és el braç compostos per Díaz i la banda està més viva que mai.

EL CATALÀ, UNA OPORTUNITAT. Hi ha qui pensa que el català pot ser un fre a les seves expectatives perquè té una projecció menor, limitada a un territori concret. Però el cert és que la música en català obre moltes portes i ara torna a ser moda. Concursos com el Carles Sabater i el Sona9 han estat plataformes importants per a músics i bandes que han aconseguit molta més notorietat que si haguessin triat una altra llengua. El rock en català ha deixat de ser mi- noritari per esdevenir una oportunitat i ha demostrat que també es pot fer música de qualitat en català i creuar fronteres.

59 Moltaràgraf paràgraf músic per a tan poca sala

UE ANDORRA és un màxima d’entre vint i trenta centuada per l’esport; el Món país amb una proporció de mú- persones per actuació, però s’ha Bohemi, que puntualment ha fet sics per habitant poc habitual trobat situacions difícils portant alguna acció en aquest sentit; el Q és prou clar. Ara bé, ¿aquesta artistes reconeguts amb un Club de Billar, o el Hardbreak, inquietud es tradueix en una públic de tan sols tres perso- que va obrir el juliol passat i el aposta pel directe? La realitat, nes. I, és clar, ha tingut moltes propietari del qual, Cristophe per més que ens pesi, no és així. ganes de llançar la tovallola. “Ja Martinez, és d’origen francès, De sales amb una programació no sé què més puc fer, he de fet que, segons ell, el fa més regular, n’hi ha molt poques; buscar les mil maneres perquè sensible a la cultura del direc- tot i que aquest és un fenomen la gent vingui.” Ara ha engegat te. Té la intenció de comptar cíclic i que sovint funciona per una nova iniciativa, un concurs amb els músics del país perquè modes, es comptabilitzen amb de cantautors per descobrir s’estengui aquesta filosofia, els dits d’una mà. I no parlem talents, moure el sector i en- programant fins a tres i quatre d’estructures públiques desa- grescar els creadors. Defensa concerts setmanals, en què tam- profitades, sinó de locals d’oci. que les sales “generen cultura” bé hi haurà bandes de França i El tancament de L’Àngel Blau i recomana a altres locals que Espanya. Els hotels també han –en la darrera etapa, Apolo comencen a programar música començat sumar-se a la música Andorra– va fer mal. Ho diu amb regularitat que no ho dei- en directe, sobretot per ambien- el gerent de La Fada Ignorant, xin “només pensant a fer caixa”. tar la temporada d’hivern, amb Toni Fernández, que malgrat La Fada és l’únic establiment formacions de versions més que L’Àngel va ser competèn- que es decanta en exclusiva per dedicades al blues i al jazz. cia seva, reconeix que “donava la creació combinant actuacions Els grups de rock i sobretot molta força”. “Des que va des- de músics del país i forans, i de metal ho tenen més difícil. aparèixer, la música en directe Fernández no és partidari de Van tenir una bona oportunitat ha decaigut, actualment no es les versions, excepte en alguna durant l’època del Rockòdrom, té en compte l’empenta cultural ocasió molt puntual. En canvi, una iniciativa del també músic que té”, afirma. Ha comprovat a la resta dels que aposten pels Santi Casas amb una oferta com “la cultura del directe té concerts els grups de versi- estable d’actuacions, abocada un llarg camí per fer”. Per a ell ons són els més habituals. Els a desaparèixer quan el local va no és fàcil, i això que ja té uns darrers temps hi ha hagut una tancar. “Va ser una batalla i un quants anys d’experiència i ha gran proliferació de les bandes exemple de constància perquè convertit La Fada en un local de covers. Funcionen, poden la segona temporada omplíem de referència. Assegura que li ajustar més el format i donen sempre”, explica. En el que con- sortiria molt més rendible no garanties perquè el públic ja sidera “el millor moment quant programar concerts, i més des coneix els temes. Hi ha locals a qualitat i transcendència de que va decidir cobrar entrada que combinen les dues opcions: grups del país”, reivindica sales (amb un preu més aviat sim- creació i versions, com The Har- “que es mullin, apostin i arris- bòlic). “Ho vaig començar a fer lem Bar, regentat per un músic, quin” perquè actualment “no per respecte” diu, i afegeix que Josu Adánez, amb una filosofia tothom hi té la porta oberta”. “abans ho tenia ple, però ningú del directe més propera al pub escoltava, amb l’entrada volia irlandès en què l’artista ha de donar valor al músic que hi ha ser qui es guanyi el públic; The a l’escenari”. Amb aquesta po- Camden, d’ambient anglès i lítica aconsegueix una mitjana amb una inclinació més ac-

60 Pop-rock PATXI LEIVA

èxit, “El Ritmo”, conegut per la famosa tornada de l’eo oh eh oh i un moviment de mans pensat perquè les persones en cadira de rodes puguin seguir-ne el ritme. El va compondre per a l’Associació Catalana de l’Escle- rosi Múltiple i el va presentar a l’Esclerock 2011, al costat d’Els Catarres, Gossos i La Pegatina. Al projecte s’hi van sumar els ara exjugadors del Barça Víctor Valdés i Thiago Alcántara, que van voler col•laborar aparei- xent també al videoclip (es pot trobar a YouTube). Aquest any ha tocat al Liceu en el marc del mateix projecte. Vol anomenar el nou disc Alea jacta est (‘la sort ha estat tira- da’), un títol que escau perfec- tament a la seva situació actual. El treball arriba amb retard a causa “d’una mala experiència”. I mentrestant toca allà on pot perquè “picar pedra funciona”. “Sóc una persona de carrer, atxi Leiva ho ha deixat tres em feien pujar a l’escena- d’anar amb la guitarra i tocar tot per dedicar-se a la ri: “«¡Que salga el churrero!», on sigui”, sosté. Una filosofia música. Treballava a la cridaven.” que l’ha fet dormir “un dia en P construcció fins que va És de Reus i va arribar a An- un cotxe i l’endemà en una sentir “la crida”. Així ho expres- dorra fa divuit anys. Al cap de suite” i per la qual ha arribat a sa, confessant que ha hagut de poc temps va formar el duo fer milers de quilòmetres tot i renunciar a moltes coses. “Ara Zipi-Zape amb Gerard Sánchez, perdre-hi diners i tenir la guitar- no visc, sobrevisc”, però fent amb qui va fer més de 120 bolos ra foradada. realitat un somni. en un any. El 2010 va conèixer El cuquet per la música li ve de Pep Sala i va enregistrar al seu petit. “Hi tenia facilitat”, diu, i estudi el primer disc en solitari, EL SO CANTERBURY. amb tretze anys els pares li van Mi cabeza desordenada, amb És el moviment de rock sorgit comprar un teclat, un Casio; què va començar a recollir èxits. entre els 60 i els 70 entre les després va arribar-ne un de més Va arribar a tocar a Rússia dues bandes de música d’aquesta gros i va començar a tocar amb vegades el 2012, la segona amb ciutat anglesa i que han esde- un grup de versions. Cansat de una gira de set concerts. Més vingut els grups de referència del rock simfònic i progressiu l’aparatositat de transportar el tard va aparèixer AND, un àlbum gràcies a compartir el talent i teclat, es va passar a la guitarra, enregistrat en directe durant un tocar tots amb tots en un mateix que li permetia més llibertat. concert a Escaldes-Engordany. entorn. Això mateix passa aquí. Explica que els seus pares “eren En tot aquest temps no ha parat Haurem d’esperar que es desen- xurrers, viatjaven molt per les i ja prepara el tercer disc, on volupi el so Andorra. fires i els músics de les orques- inclourà el seu tema de més

61 Les versions, valor segur

es bandes de versions són les més actives per- què solen ser un valor L segur. Entre la multitud que opten pels covers, algunes han anat un pas més enllà. És el cas de Punkers Love the 80’s, creada el 2010 pels Persefone Toni Mestre, Carlos Lozano i Sergi Bobby Verdeguer, i el vocalista de Mordigans, Santi Casas. Un quartet que encara se sorprèn de l’acollida que tenen els seus esbojarrats concerts. Aquesta és precisament la clau de l’èxit d’un grup que va sorgir amb un únic objectiu: telonejar Marky Ramone en la seva actu- ació a Andorra després que una de les formacions programades caigués del cartell. Els quatre músics van crear la banda el dia abans amb la intenció de tocar, fer-se una foto amb Ra- Punkers Love the 80’s, banda de versions punk d’èxits dels 80. mone i dissoldre’s. “Per això el nom inicial era Punkers for 25 Minutes, que era el temps que durava l’actuació”, explica Ver- deguer. Van sortir disfressats “perquè el que fèiem era tan penós que ens feia vergonya”, afegeix. Però un cop embarcats en el deliri, el xou va ser tan divertit que van continuar per petició popular amb espectacles encara més esperpèntics. I ara resulta que “és el grup amb què més concerts hem fet”, cosa que –confessen– “al principi era frustrant”. “És una broma que se’ns ha escapat de la mà”, diu Casas, orgullós del fenomen que s’ha creat al voltant dels Punkers. Altres formacions han volgut donar la volta a les versions que interpreten, lluny de ser tan extravagants com els Punkers. Carina Ventura, Hèctor Pérez i Landry Riba van formar Love It per interpretar temes de música moderna adaptades Love It, una proposta gipsy jazz de temes actuals. al gipsy jazz generant els seus

64 tronic. “No ens es prodiguen, com The La- tanquem a res”, guards, que enregistra el primer diuen destacant la disc aquesta tardor, i, sobretot, seva versatilitat en els Bluetonics, on trobem Marc un marc de petit Casadevall, Àlex Bagaria, Otili format. Pinto, Òscar López i Eric Barse. Encara que la ma- Amb una imatge molt carac- joria de grups de terística que recorda la Nova versions reconeix York dels anys 50, se centren que els de dimen- en el blues més vintage i han sió més petita recorregut pràcticament tots els aconsegueixen més escenaris del país, igual que The contractacions Velvet Blues Band, integrada per perquè són més Virginia Yáñez, Marc Millian, rendibles, Iarakè Pablo Villar, Guillermo Stringa i & Ginger tren- Dante Falótico, també dedicada quen la dinàmica. al blues però que inclou temes Iaraké & Ginger, grup de versions de rock dels 70. Format per alguns més contemporanis, i que alter- dels músics més na veu femenina i masculina. veterans, com Tres dels seus membres, a més, Robert Marsal, han format el trio Vibrant en Agustí Compte, Clau de Soul, en què se centren Ted Bazán, Manel en aquest estil combinant-lo Martín, Jean Louis amb el jazz, de la mateixa Thore, Fab Villalva manera que Quintet.ad o The i, des de fa quatre ChillsTrio. anys, Laura Estiar- El pop i el rock en totes les te com a Ginger, es variants i de totes les èpoques dedica a versionar són els estils que ocupen la el rock dels 70 i majoria de la resta de grups acaba d’incorporar de versions, com Think Twice, una saxofonista. ¾ de 15, Kaktus, Old School, Destaca pel que Freyja, Tobacco Road, la banda anomenen un so tribut Metallicand, Taylor and iarakeitzat i per la Son, Purple Snake, la formació imatge pin-up de rockabilly Manu & the Vodka’s Bluetonics, formació dedicada al blues més vintage. la vocalista, que i, fins i tot, Moraband –format també potencia a pels treballadors d’una entitat propis covers i amb una estètica Lady Scarlett, duet que forma bancària que comparteixen molt treballada. Han fet seves amb la seva parella, Robert vocalista i directiva amb els “The Eye of the tiger”, “Bad Pujol, amb una proposta en què Vintage–, com també els Black Romance”, de Lady Gaga; “Back tenen cabuda el jazz, el soul i Thursday, que ara col•laboren to Black”, d’Amy Whinehouse, o el rock. Aquests són els estils habitualment amb el Cor Rock “Pump up the jam”, de Techno- habituals de les bandes que més d’Encamp.

LES ALTRES VERSIONS. Entre la gran oferta de bandes de versions sobresurten tres projectes pel fet que són, si més no, poc habituals i més arriscats: la fusió de música barroca i actual de Barrockers, una proposta de l’ONCA per fer més propera la música clàssica; el folk medieval dels Pedral, que també vam veure en el darrer Jambo, i el rock cristià d’One, de recent creació i que aquest novembre actua al Canòlich Music, festival que en cada edició atrau un miler d’as- sistents a Sant Julià de Lòria.

65 El talent a l’exterior

avi Bartrina va marxar molts acústics. “Ens encanten, acabat la carrera universitària a Barcelona a estudiar el format és molt íntim i màgic”, i ara treballa en la seva iden- so fa vint anys i s’hi ideal per actuar en sales més titat musical. El seu estil és la X ha quedat. Malgrat que petites mentre, paral•lelament, cançó d’autor més indie en què es dedica al disseny i ha creat cultiven un vessant “més reconeix la influència britànica. la seva marca –Visual Poetry elèctric”. Destaca la importàn- Toca i compon des que tenia Barcelona–, per a ell la música cia del treball constant i les catorze anys, quan “arribava de ha estat sempre transcendental. col•laboracions, i confia en la l’escola, berenava i em posava a L’impuls de tocar va fer que es revifada del vinil perquè sembla tocar la guitarra”. Abans havia busqués una banda a la capital que només posseint un objecte fet classes de bateria amb Oriol catalana i que es convertís en el es doni valor a la cultura. Vilella i Lluís Cartes. Atribueix vocalista d’una que començava: Sergi Cunill se’n va anar a la passió al “talent natural i la The Last 3 Lines. Des de llavors, estudiar música a Londres. Ha inquietud” i creu que Londres és la formació ha actuat ara mateix “el lloc on has amb grups com Blood de ser” si et vols dedicar Red Shoes, Triángulo de a la música. Amor Bizarro i Laya- A França hi tenim Jordi bouts, i va ser escollida Montané. Es va iniciar a per telonejar la gira la botiga de Daniel Areny de Placebo a Espanya. i després a l’IAE (actual També ha pres part en Institut de Música), amb el Primavera Sound. Des- el piano i el violoncel, i prés de cinc discos –You amb setze anys va entrar are a deep forest (2008), als Petits Cantors. Crows (2009), Visions Se’n va anar a estudiar from Oniria (2011), Lea- enginyeria a Tolosa, on fless (2013) i New songs tocava amb un grup de for old rites (2013–, ja covers fins que ho va preparen el sisè. Encara deixar pel teatre. Des- que, dit així, sembla que prés d’un temps apartat The Last 3 Lines no pari de la música, el cuquet de collir èxits, “el món va tornar a aparèixer. de l’espectacle és una Xavi Bartrina, vocalista de The Last 3 Lines. Actualment és el voca- farsa”, diu Bartrina, per- lista d’Spinning Dust, què “només fan pasta els una banda de rock amb grans, els petits ens hi què ha tocat davant dediquem per vocació”. centenars d’espectadors Assegura que “tocar en al concurs Emergenza, a un grup avui dia costa Place To B Toulouse, la diners”, així que “et versió no governamen- centres a gaudir perquè tal de la COP 21, i a la al final el que li arriba Soirée CDJ, el congrés a la gent és que siguis d’economia més impor- tu mateix”. La banda tant de la regió Migdia- ha viscut una evolució Pirineus. El grup compon contínua. Des del so en anglès, tot i que els garatge-rock dels inicis, seus companys el collen passant per un aire més per escriure algun tema electrònic i psicodèlic, en català i per venir a to- fins al folk-rock en què car a Andorra. Esperem es mouen ara mateix, un veure’ls aviat. estil que els permet fer Jordi Montané, cantant d’Spinning Dust.

66 La nova generació

mb la bona música no ha altres bandes que volen fer- o modernes, i des d’aquest any hi ha barrera generaci- se un lloc. Els Broken Strings disposen d’una nova platafor- onal. Els joves talents en són un exemple. És un grup ma: el concurs per a bandes A no solament ho saben format per Laia Rodríguez (veu), emergents ANDplificador. sinó que també se’n nodreixen. Marc Rodríguez (guitarra), Oriol Quant a noves veus, el 2009 els Sara Núñez és un dels expo- Tudó (guitarra), Adrià Tudó mestres de l’Escola Andorrana nents d’aquesta nova fornada. (bateria) i Joan Tarifa (baix). d’Encamp Gil Blasi i Jordi Porta Té dinou anys i ha començat Tenen entre quinze i divuit anys van crear el Cor Rock d’Encamp, a estudiar música a Barcelona. i, encara que versionen rock “de un projecte que no només no ha Ho té claríssim: “L’objectiu és viure de la música.” Fa només cinc anys que va iniciar-se en les classes de cant, malgrat que sempre ha tingut “molt d’inte- rès pel jazz, el funk i el rock”. S’inspira en grans dives com Amy Whinehouse, Aretha Fran- klin, Lalah Hathaway i Janis Jo- plin, i per a ella, “cantar és com una manera d’expressar-me, em fa sentir bé i m’estimula”. Els darrers mesos s’ha prodi- gat per diversos escenaris del país acompanyada a la guitarra d’Àlex Bagaria, amb qui inter- preta soul, blues i rhythm and blues. Els va presentar el seu professor de cant, Juli Barrero, de qui diu que ha après molta tècnica vocal. A més, confessa que era molt tímida fins que va pujar per primera vegada a un escenari, on “em vaig allibe- rar i vaig veure que feia sentir quelcom a la gent, vaig entrar com en trànsit i em vaig oblidar de tot”. Escoltar-la és un plaer; té un Sara Núñez ha començat aquest any a estudiar música a Barcelona. estil molt personal i els peus a terra. “Vull poder dir alguna totes les èpoques”, com AC/DC deixat d’assolir èxits, sobretot cosa amb el que faig, perquè i Police, estan més marcats pel després d’esdevenir membre de veus, sempre n’hi haurà de punk de Green Day i Offspring. de l’organització coral anglesa millors”, afirma. Ara també ha “Som joves però ens agrada Rock Choir, sinó que arran de començat a compondre i ha l’old school”, assegura Tarifa. l’acollida, aquesta tardor també tocat amb altres músics com Els Broken Strings neixen d’una s’amplia amb el Cor Rock d’An- el multiinstrumentista Toni formació anterior anomenada dorra, per a majors de setze Fernández, de vint-i-dos anys, a Apolo6, que ja havia actuat anys. Són projectes nascuts de qui també haurem de seguir la en alguns locals de música en la il•lusió que, a més de tenir pista. directe. un component educatiu, social i De les joves promeses, Núñez La majoria dels nous talents cultural destacat, seran de ben és la que més escenaris ha es formen o s’han format en segur l’origen d’una nova i inte- trepitjat darrerament, però hi escoles de música, clàssiques ressant generació de músics.

67 Text: Albert Bartumeu

Passejant pel Jambo

OLTAR pels escenaris del més tard. Penso també en les de tant en tant. D’un any a l’al- Jambo Street Music Festival és llargues improvisacions dels tre vam aprendre molt de mú- sinònim de xopar-se d’escena Trànsit, la banda dels germans sica i del que significa formar V musical andorrana, entesa no Guerra –el Migue i l’Antonio– i part d’un grup. En aquell temps com una moguda autòctona que l’Agustí Compte, a cavall entre vam compartir escenari, mate- implica una manera de fer i un el rock i el jazz. I qui no té al rial, converses i birres amb els so determinat i representatiu, pensament la sala de festes We Don’t Know dels germans sinó com una col•lecció de d’Escaldes, un temple on actu- Llauradó i el Jordi de Miguel, preciosos supervivents, músics aven els d’aquí i els de fora, on i amb la banda dels germans de cor i ànima, apassionats més vaig tocar blues en públic per Marsal i el Michel Paris. I alguna enllà dels límits obvis de certs primera vegada, i on vaig veure més que no recordo. I vam esnobismes institucionals o de i escoltar el Tino Casal i l’Sleepy ser testimonis de com el Xavi certa indiferència classista. Fa Labeef, entre d’altres. Dalleres musicava i cantava els referència als grups i artistes Passejant pel Jambo la música poemes del seu germà al més que s’atreveixen a fer música al em porta bons records, i em pur estil Nova Cançó. Aquella nostre país i que no pertanyen demano si alguna de les bandes va ser l’època del primer Sarau, a enlloc, però que busquen actuals és conscient del que organitzat per la Conselleria emmirallar-se en tot el que els nosaltres vam viure, del que de Cultura, on ens vam aplegar agrada i els motiva. Mai l’escena passava musicalment a Andorra del país havia estat tan atapeïda tres dècades enrere. Imagino Em demano si alguna de presència i qualitat com ara; que d’aquí a trenta anys al d e les bandes actuals és tantes bandes i propostes i amb panorama del moment tampoc tant criteri… ningú serà conscient del temps conscient del que vam Assegut al Jambo escoltant algú passat. I segurament és millor viure nosaltres enredat en una versió de Dylan, així, sempre sotmesos a una em veig a mi mateix fa una pila tabula rasa, sempre sense saber d’anys assegut a Casa No-No de què tocarem i com sonarem, o els qui aleshores fèiem música, l’Aldosa escoltant aquesta ma- quin tipus de públic cohabitarà teatre o animació de carrer. Va teixa tonada cantada pel Mike amb el que sona. ser una època moguda, fresca, Thompson, un paio que un bon Va arribar la dècada dels vui- heterogènia i força creativa. dia va aterrar a Andorra amb tanta i amb una colla de gent Pocs anys després tot es va la seva guitarra. En Mike es va vam crear Fokyllokys 6002 i potenciar i va deixar a la vista convertir en una mena de visita poc després, Quattro. Tot va un bon grapat de bandes i una obligada i va ser força la gent començar en la inauguració florida diversificació d’estils. que corejava les seves versions del Col•lectiu d’Activitats, del L’inici d’un canvi en tots els de Dylan, Cat Stevens o Neil Comú d’Andorra la Vella, sota la sentits, una generació de músics Young. I em ve al cap la primera plaça del Poble. Allí ens trobà- i projectes que prenien forma banda andorrana que recordo, vem un grup d’amics i coneguts d’una manera més contundent i els BFM. Amb un deix stonià per rascar la guitarra i intentar consistent, més d’acord amb el evident, els Bazán, Flecha i versionar Joy Division, Dire que passava fora d’Andorra. La germans Medina ens feien tenir Straits o els Purple i Zeppelin. gent s’agrupava no només per present que sí que era possible També Tequila o la Bamba. Allí fer rock o el que fos, també ho al nostre país pujar dalt d’un ens vam ajuntar el Matute, el feia perquè tenia ben clar el que escenari i fer rock’n’roll. Alguns Jan Cartes, el Paco Bogas, el volia fer. Se sentien plenament ja ho havien fet abans, i així Charly Rossell, el Mark Dannau i identificats amb el que prego- ho vam fer uns quants temps d’altres que s’hi deixaven caure naven. O aquesta era la sensa-

68 ció que jo tenia. L’època d’un nou rock urbà, del grunge, del metal, de l’electrònica i més… Els Arkham d’en Jordi Gorgues marcaven el camí a les forma- cions de metal que a poc a poc anirien apareixent. Els germans Llauradó, amb el David Micó, s’aventuraven amb V Columna, i al mateix temps apareixia el single “Made in Andorra” amb els guanyadors d’un concurs de bandes: Presence, Drac i Strawberry Jam van ser-ne els guardonats, però hi va haver molts altres vencedors sense podi. Hi havia grups com Zilder Smirna, Rigor Mortis, Awake, The Axle, Broncobilly’s, Pro- fanation o Abbadie 500, entre d’altres. Bandes seminals, un dia hi eren i l’altre es convertien en un nou projecte. Bandes creades per dues generacions de músics que continuen evolucionant i creant propostes. Esmento Oriol Vilella, Jacob Díaz, Xavi Bartri- na, Lluís Cartes, Toni Mestre, Roger Casamajor, Migue Guerra, Oscar Llauradó, Edu Cabrera, Ishtar Ruiz, Landry Riba o Fano Pallarès, i paro, perquè la llista és molt llarga. D’aquest brou de cultiu han sorgit projectes de clar ressò fora del nostre país, com Hysteriofunk i sobretot Persefone. I queda molt per escriure. Passejant pel Jambo veig les cares d’ahir i les d’avui, i miro de comprendre el pas del temps i de com l’autèntica realitat ha anat configurant l’escena andorrana: la mestissa, la tenaç, la menystinguda, la indiferent, la veraç.

69 Text: Toni Farrero

Retrat a dues mans

ues mirades, un equip. Eduard Comellas, fotògraf, i Yasmina Canedo, periodista (Edu i Yas per als amics), han fet fàcil el que sovint no ho és gens. Treballar junts Ddes de dos punts de vista radicalment diferents per aconseguir un resultat unitari, coherent, ric en matisos: el reportatge Les cares de la música. Comellas ha despullat els músics. Els retrata nus d’instruments, lluny de l’escenari o els lo- cals d’assaig. Els treu de la seva zona de confort, els trasllada al seu estudi per enfrontar-los a la càmera sense artificis. I és l’absència de context el que permet mostrar la veritat, l’ànima a través d’uns rostres que són la música andorrana. Les cares actuen com a fil conductor únic d’un reportatge que no renuncia, però, als referents musicals. El fotògraf converteix totes les seves imatges en portada d’LP o CD, formats quadrats ara estandarditzats per Ins- tagram, però que són pur pop, pur rock. Volgudament no hi apareix cap guitarra, cap baix, bateria o teclat. N’hi ha prou amb els protagonistes. I mentre Comellas hi posa l’art, Canedo el periodisme meticulós i precís i, encara que sembli paradoxal, la passió. Només amb ofici i entusiasme es pot abordar el repte de condensar en poc més de trenta pàgines el què i els perquès de tot plegat. Si abans de posar-s’hi ja coneixia prou bé l’escena andorrana, ara n’ha esdevingut una de les veus més autoritzades, capaç de dibuixar les intricades línies de relació d’uns intèrprets promiscus, sempre en mo- viment. Hores de conversa amb músics, gestors culturals o promotors aporten la informació i la perspectiva per a un treball empàtic però sense condescendència. El taller de Comellas ha estat l’escenari de moltes de les converses conduïdes per Canedo amb una cervesa sobre la taula, amb els músics ja relaxats després de la sessió fotogràfica. Un espai compartit, metàfora immillorable de com els seus camins, aparentment distants, han acabat confluint en dos retrats molt diferents però absolutament complementaris.

YASMINA CANEDO EDUARD COMELLAS Barcelona, 1982 Barcelona,1967 La seva feina al capdavant de la pàgina web i les Ha tocat tots els pals de la fotografia: reporteris- xarxes socials d’RTVA li permet combinar dues me gràfic en algunes de les principals capçaleres grans passions: televisió i internet. Porta quasi catalanes, moda, publicitat, retrats, docència, dotze anys a la casa alternant periodisme i càr- paisatges... Viu des de 1997 a Andorra, on ater- recs de responsabilitat. Llicenciada en periodis- ra per treballar en premsa. Actualment té el seu me i humanitats, la direcció del programa Estils, propi estudi de fotografia. Ha exposat en galeries d’Andorra Televisió, va submergir-la en l’univers i ha participat en diversos llibres col·lectius com cultural andorrà. S’esbrava, quan família i feina ara Exilis – Llibres d’artista, on retrata, conjunta- li ho permeten, en el blog yasminacanedo.word- ment amb Àlex Moldes, el dia a dia dels inquilins press.com. de la pensió La Rosa, a Andorra la Vella.

70 71