UNA VOCE IN OFF MONTSALVATGE

LA VOIX HUMAINE POULENC Fundació Gran Teatre del Liceu PATRONAT President d’Honor Artur Mas i Gavarró DE LA President del Patronat Joaquim Molins i Amat FUNDACIÓ Vicepresident Primer Ferran Mascarell i Canalda Vicepresident Segon José María Lassalle Ruiz Vicepresident Tercer Xavier Trias i Vidal de Llobatera Vicepresident Quart Salvador Esteve i Figueras Vocals de la Generalitat de Catalunya Josep M. Busquets i Galera, Pilar Fernández i Bozal, Pilar Pifarré i Matas, Jordi Sellas i Ferrés Vocals del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte Santiago Fisas Ayxelà, Francisco Gaudier Fargas, Montserrat Iglesias Santos, Santiago de Torres i Sanahuja Vocals de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Marta Clari i Padrós Vocal de la Diputació de Barcelona Joan Carles Garcia Cañizares Vocals de la Societat del Gran Teatre del Liceu Manuel Bertrand i Vergés, Javier Coll i Olalla, Josep M. Coronas i Guinart, Manuel Busquet i Arrufat, Águeda Viñamata y de Urruela Vocals del Consell de Mecenatge Luis Herrero Borque, Carlos López Blanco, Leopoldo Rodés i Castañé, Josep Vilarasau i Salat

COMISSIÓ President Joaquim Molins i Amat Vocals de la Generalitat de Catalunya EXECUTIVA Ferran Mascarell i Canalda, Pilar Pifarré i Matas Vocals del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte Montserrat Iglesias Santos, Antonio Garde Herce Vocals de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Marta Clari i Padrós Vocal de la Diputació de Barcelona Joan Carles Garcia Cañizares Vocals de la Societat del Gran Teatre del Liceu Manuel Bertrand i Vergés, Javier Coll i Olalla Vocals del Consell de Mecenatge Luis Herrero Borque, Josep Vilarasau i Salat

Secretari del Patronat i de la Comissió Executiva: Jaume Solé i Janer

EQUIP Director General Roger Guasch DIRECTIU Directora Artística General Christina Scheppelmann Director Musical Josep Pons Directora Econòmica i Financera Anna Serrano Director de Comunicació i Rel. Institucionals Joan Corbera Director de Màrqueting i Comercial Agustí Filomeno Director de RRHH i Serveis Generals Jordi Tarragó Director del Departament Tècnic Xavier Sagrera Director del Departament Musical Antoni Pallès

La Fundació del Gran Teatre del Liceu forma part de: prog. ma_13-14 voix.pdf 1 18/12/2014 12:35:10

14/15 GRÀCIES PER FER-HO POSSIBLE

PATROCINADORS

EL PETIT LICEU

C

M

Y

CM PROTECTORS

MY MECENES Abantia BASF Fiatc Assegurances Metalquimia

CY Aena Chocolat Factory Fluidra Viaggio Espresso Almirall Control Demeter Grup Peralada Vueling CMY Allianz Seguros Euromadi GVC-Gaesco Baker & McKenzie Ferroser Laboratorios Ordesa K

COL·LABORADORS

Altair Management Catalana Occident GFT Palex Consultants Coca-Cola Illy Caffè Pepsico Axis Corporate Cofely Infor Port de Barcelona Bacardi Eurofragance Lavinia Sogeur Banco Mediolanum Freixenet MRW Sumarroca Bon Preu Genebre-Hobby Flower Nationale Suisse

BENEFACTORS

Carlos Abril Manuel Crehuet Calamanda Grifoll Francisco Reynés Macià Alavedra Josep Cusí Francesca Guardiola Miquel Roca Salvador Alemany Antoni Esteve Maria Guasch Josep Sabé Josep Balcells Magda Ferrer-Dalmau José Manuel Mas Francisco Salamero Joaquim Barraquer Maria Font de Carulla Josep Milian Maria Soldevila MITJANS DE COMUNICACIÓ Núria Basi Mercedes Fuster José M. Mohedano Jordi Soler Manuel Bertran José Gabeiras Carmen Molins Karen Swenson Manuel Bertrand José Luís Galí Eulàlia Molins Ernestina Torelló Agustí Bou Francisco Gaudier Joan Molins Joan Uriach Carmen Buqueras Lluís M. Ginjaume Josep Ignasi Molins Marta Uriach ABC Cucha Cabané Ezequiel Giró Pau Molins Josep Vilarasau Barcelona TV Joan Camprubí Jaume Graell Josep Oliu Maria Vilardell  Expansión Guzmán Clavel Francisco A. Granero Sergio Oliveró Salvador Viñas Josep M. Corrales Pere Grau Maria Reig 10 Repartiment Argument d‘ Una voce in off 17 Teresa Lloret

Argument de La voix humaine 22 Teresa Lloret 28 English Synopsis Sobre la producció 35 Paco Azorín

Una voce, entre el lirisme i el verisme 39 José Guerrero Martín

Poulenc i les avantguardes 45 Miquel Desclot

Montsalvatge, in memoriam 51 Antoni Comas

Cronologia històrica 54 Jordi Fernández M.

Una voce al Liceu 63 Jaume Tribó

La voix al Liceu 67 Jaume Tribó

Selecció discogràfica 71 Xavier Cester 74 Biografies UNA VOCE IN OFF LA VOIX HUMAINE

Òpera romàntica en un acte i tres escenes per a dos personatges i mig de Tragédie lyrique en un acte de Francis Poulenc. Xavier Montsalvatge, amb llibret del propi compositor. Llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral.

Estrenes Estrenes 13 de desembre de 1962: Gran Teatre del Liceu 6 de febrer de 1959: Opéra Comique (Salle Favart) de París 2 de novembre de 2002: darrera representació al 21 de desembre de 1965: Gran Teatre del Liceu Liceu, en versió concert 2 de juny de 2007: darrera representació al Liceu

Total de representacions al Liceu: 8 Total de representacions al Liceu: 10

1 / 2015 Torn

18 17.00 h T 20 20.00 h H 22 20.00 h E

Duració aproximada: 2 h. 20 min.

liceubarcelona.cat 12 pàg. Repartiment 13

Temporada 2014/15 gener 2015

Una voce in off Direcció musical Pablo González

Angela Ángeles Blancas Direcció d’escena i escenografia Paco Azorín María Araujo Mario Vittorio Prato Vestuari Il·luminació Pedro Yagüe Voce di Claudio Antoni Comas Videoartista Pedro Chamizo Assistent de la direcció d’escena Dídac Castignani La voix humaine Assistent de l’escenografia Alessandro Arcangeli Elle María Bayo

Una voce in off Nova producció Gran Teatre del Liceu

La voix humaine Nova coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatros del Canal (Madrid)

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya OBC i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Peter Burian Assistent de la direcció musical Gueràssim Voronkov Concertino Ladislau-Petru Horvath Assistents musicals Veronique Werklé, Pau Casan, Vanessa Garcia, Conxita Garcia, Jaume Tribó

Sobretítols Glòria Nogué, Anabel Alenda 14 pàg. La cita 15

Xavier Montsalvatge.

Una voce in off és una òpera de Xavier Montsalvatge, en llengua italiana, que el compositor qualifica, irònicament, de «romàntica». Amb llibret del propi Montsalvatge, consta d’un acte i tres escenes per a dos personatges i «mig». Estrenada el 1962 al Liceu, fou escrita per encàrrec de l’empresari del teatre Joan Antoni Pàmias per completar un programa d’homenatge a Toldrà, que morí aquell any, i tingué una molt bona acollida. Montsalvatge parteix de la seva admiració envers l’òpera italiana –Puccini i Menotti, especialment–, que el va portar a utilitzar aquesta llengua que considerava la més harmoniosa per a la cançó i l’òpera, i hi adopta un llenguatge musical assequible i directe, que segueix en certa manera la tradició, encara que introdueix elements de modernitat, però amb recursos freqüents a la dissonància i a l’expressionisme.

Teresa Lloret Filòloga 17

UNA VOCE IN OFF ARGUMENT

Teresa Lloret Filòloga

Preu exclusiu L’acció se situa en una confortable sala d’estar burgesa, amb € llibreries i llar de foc, on a més del telèfon té una presència 20 determinant un magnetòfon –la cinta enregistrada del qual per a abonats* és simulada pel vibràfon, el piano i l’arpa de l’orquestra–, amb un paper decisiu en l’òpera. Un cor mixt, habitualment invisible als espectadors, descriu els personatges i comenta les situacions. La primera intervenció del cor, «Angela! Angela! Dove sei?», acompanya l’entrada de la protagonista, una dona elegant, de dol rigorós, que examina fotos, cartes i papers que llença al foc i que resta dubtosa en trobar una bobina de cinta magnetofònica. El cor li retreu la mala relació que ha tingut en el seu matrimoni i la incita a no destruir la cinta, sinó a escoltar el darrer missatge de Claudio, el marit mort. Posa la cinta i se sent la «veu en off» del difunt, que li retreu que al llarg de la seva difícil convivència no hagi sabut descobrir l’amor profund que sentia per ella («Sentimi Angela, sentimi cara»), en un cant que constitueix el veritable leitmotiv de l’òpera, puntejat per un insistent «perchè?». A la venda el nou llibre La reacció de la muller és d’entrada completament hostil («Tardiva stravaganza»): el tracta de falsari i telefona de Temporada d’Òpera immediatament al seu amant, Mario, a qui fa escoltar algunes paraules del magnetòfon. Interpreta la irritació de Mario com Tots els títols de la T. 14/15 explicats i analitzats a signe de gelosia pòstuma i amb to exaltat li declara el seu pels millors experts, amb il·lustracions amor («Sentimi Mario, sai che sono tua»).

*Presentant el carnet a taquilles o al Teatre els dies de funció · Preu de venda al públic en general: 29 € TICKET DISSENY.COM 18 pàg. Argument 19

Una voce in off i La voix humaine és una coproducció del Gran Teatre del Liceu i Teatros del Canal. Foto: Jaime Villanueva

La segona escena, introduïda també pel cor, que insinua pel seu propòsit. Ordena al seu amant que se’n vagi i el canvi en els sentiments d’Angela, presenta els amants no torni mai més, malgrat l’intent de Mario de fer-se després d’haver fet l’amor. Mario es mostra inquiet i molest perdonar. Reafirma els seus sentiments amorosos vers per la insistència d’ella a escoltar i compadir Claudio a el marit («Amo Claudio allà follia») i la seva repugnància través de la cinta gravada amb la seva veu, i constata que a tornar als braços de l’amant («vedrai che sei tu, tu chi ara la sent llunyana com en un somni, que l’està enganyant è morto per me»), que intenta recuperar-la. i fugint d’ell. Angela es queda sola, tanca la porta, i es torna a sentir La reacció d’Angela respon realment a la intuïció de Mario des de l’aparell la veu de Claudio que reitera els retrets i li demana que se’n vagi, que la deixi sola amb la veu de per la incomprensió d’ella al llarg de la seva vida en Claudio («È una voce che chiede amore»). Quan l’amant se’n comú i es plany de no haver pogut seduir-la i que ara ja va, fora de si, torna a escoltar la cinta («Sentimi Angela, és massa tard. sentimi cara») i la seva crida amorosa respon ara al mort L’òpera acaba amb Angela abraçada a l’aparell, invocant («Claudio... aspetta... aspetta... amor mio»). l’amor del marit i afirmant el propòsit de viure sempre El cor inicia la tercera i última escena tot comentant la per a ell («Claudio, io sono con te!»), mentre el cor canta fascinació d’Angela davant la veu del mort. Mario entra la fidelitat de la muller a la veu de l’absent. d’amagat a la sala solitària amb la intenció ») de destruir la cinta i el magnetòfon, però aviat el sorprèn Angela, indignada 20 pàg. La cita 21

Francis Poulenc.

La voix humaine (1959), «tragèdia lírica» en un acte per a soprano i orquestra de Francis Poulenc, estrenada el 1959 a París, a l’Opéra Comique, es basa en l’obra teatral homònima de Jean Cocteau (1932). La relació de Poulenc amb aquest poeta es remunta a la seva integració a l’avantguardista Grup dels Sis, antiwagnerià i antiimpressionista. Cocteau sap donar intensitat als sentiments de la protagonista i alhora una elegància distanciadora, mentre que Poulenc en subratlla les emocions i els aspectes patètics amb una música refinada, plena de sensibilitat, que evita caure en el melodrama.

Teresa Lloret Filòloga

Teresa Lloret Filòloga 22 pàg. Argument 23

María Bayo a La voix humaine. Imatge de la producció. Teatros del Canal (2014). Foto: Jaime Villanueva

LA VOIX HUMAINE ARGUMENT

Teresa Lloret Filòloga

L’acció succeeix en un sol acte. Es tracta d’una llarga i apassionada conversa telefònica de la qual només podem observar un dels interlocutors, una dona – encara bella i atractiva– sola a la seva cambra, que intenta desesperadament salvar la relació amb el seu amant, que l’ha abandonada per una altra dona després de cinc anys de relació. Esgotats tots els recursos –suscitar pietat, mostrar una serenitat que no existeix, evocar els moments de tendresa– i conscient de la impossibilitat de restablir un diàleg autèntic, «ella» s’esvaneix sobre el llit mentre cau el teló. 24 pàg. Argument 25

María Bayo en el paper de Elle.

D’aquesta conversa telefònica, d’uns tres quarts d’hora de durada, només podem intuir el que diu l’altre per les respostes de la protagonista. Les frases resten sovint inacabades i interrompudes per plors i sanglots, que traeixen un estat emocional i afectiu de gran desesperació, accentuat per les servituds del llenguatge telefònic de l’època. En aquesta atmosfera tensa, de gran intensitat i lirisme, se succeeixen un seguit de seqüències i fases del seu estat d’ànim inestable, que el compositor subratlla. La primera està dominada per una actitud de naturalitat i de voluntat de superació clarament simulada davant l’actitud preocupada que endevinem en ell, que se sent culpable. És evident que menteix quan li explica que s’ha vestit amb elegància i ha sortit amb una bona amiga. Assegura que ha decidit reaccionar amb coratge, que en el fons la culpa de tot és seva, que ha volgut assolir una felicitat impossible. Rep un cop inesperat en saber que el casament del seu antic amant se celebrarà l’endemà mateix; li diu que deixarà les cartes al porter, que probablement se n’anirà uns dies al camp. Unes dificultats de so telefònic li fan intuir que ell de tornar, que no s’inquieti. De sobte, torna a canviar no és a casa com li ha assegurat, i aviat canvia de to i es completament el seu estat d’ànim i mostra una vindicació descriu envellida, amb una cara demacrada, comença a fer agressiva del seu sofriment, de la seva passió absoluta retrets. envers ell, i amb la seguretat que només pot viure si ell li

parla. Assegura que la seva vida a partir d’ara no té ni tindrà La conversa telefònica s’interromp i ella aconsegueix cap sentit. posar-se en contacte amb la casa d’ell, on el majordom li confirma que el senyor no hi és. Quan es reprèn la trucada, Després d’una interferència en què una abonada al es posa a plorar amb desconsol. Amb un nou i radical canvi telèfon els posa en ridícul, la desesperació la domina una de to, confessa que fins ara ha estat mentint, i vol dir-li altra vegada i esclata a plorar quan s’adona que amb el finalment la veritat: no s’ha vestit, no ha sortit de casa, no telèfon, un estri inútil i sense cor, el que s’ha acabat, s’ha ha menjat res, la nit passada no es va prendre una pastilla acabat. Intenta tranquil·litzar el seu amant de nou, ara amb sinó dotze per acabar d’una vegada, la seva amiga ha portat sarcasme: hom no se suïcida dues vegades i no sabria pas un metge que li ha permès refer-se. com comprar un revòlver. Les paraules d’ell li donen ara una inesperada sensació Insinua que ell no li diu la veritat, que no és a casa seva, però d’afecte i li respon que se sent bé, que torna a sentir la que si l’enganya és per bondat de la seva ànima i no fer-la felicitat de quan eren junts. Li promet que el metge ha patir, i que aleshores encara sent més tendresa per ell. 26 pàg. Argument 27

El programa doble d’Una voce i La voix es va estrenar als Teatros del Canal a l’abril de 2014. Foto: J. Villanueva

Penja el telèfon tot demanant amb insistència a Déu que ell la torni a trucar. Quan ho fa, s’adona que la conversa no pot continuar indefinidament, li demana que sigui ell qui assumeixi el fet cruel de penjar l’aparell i li demana que quan sigui a Marsella amb el seu nou amor no vagi a l’hotel on havien estat tan feliços. Finalment, resulta del tot evident que no hi ha res més a dir, se’n va vers el llit amb l’aparell a la mà, el telèfon cau a terra mentre va repetint, desesperada, «T’estimo», abans de llançar-se sobre el llit.

28 pàg. English synopsis 29

ENGLISH SYNOPSIS As the chorus introduces the second scene, it hints at a change in Angela’s feelings. She and Mario have just UNA VOCE IN OFF been making love but when she makes him listen to Claudio’s recorded voice and says he should feel sorry The action is set in a comfortable middle-class living for him, Mario is worried and annoyed. Angela, he feels, room, with bookshelves, a fireplace and a telephone. is far away, as though in a dreams; she is deceiving him The most significant item, however, which is to play a and fleeing from him. Angela’s reaction confirms this, decisive role, is a tape recorder, the sound of which is for she asks him to go and to leave her alone with Clau- simulated by the vibraphone, the piano and the harp. A dio’s voice: «È una voce che chiede amore» (It’s a voice mixed chorus, which is usually invisible, describes the that is asking for love). After the angry Mario has left, characters and comments on the situations. she listens to the tape again («Sentimi Angela, sentimi cara») and this time cries out lovingly to the dead man: The chorus’s opening words – «Angela! Angela! Dove «Claudio... aspetta... aspetta... amor mio» (Claudio... wait... sei?» (Angela, Angela, where are you?) – mark the en- wait... my love). trance of the protagonist, an elegant woman wearing deep mourning. She sorts through photographs, letters At the beginning of the third and last scene, the chorus and other papers and throws them into the fire. Then comments on Angela’s fascination with her dead hus- she finds a tape recording and hesitates. The chorus band’s voice. Mario slips unseen into the empty room, upbraids her for the failure of her relationship with her intending to destroy the tape and the recorder, but An- dead husband, Claudio, and urges her not to destroy gela catches him and is furious. Mario begs forgiveness the tape but to listen to his last message. She puts the but she orders him to leave and never come back. She tape on and we hear Claudio’s “off-stage voice”. He is reiterates her love for her husband («Amo Claudio alla resentful because, throughout their difficult years to- follia» - I love Claudio to distraction) and vows she will gether, she failed to realize how deeply he loved her. not return to Mario, despite his attempts to persuade her His «Sentimi Angela, sentimi cara» (Listen to me Angela, («Vedrai che sei tu, tu chi è morto per me» - You’ll see listen to me darling) constitutes the veritable leitmotiv of that it’s you, you, who are dead to me). Angela remains the opera, and is interspersed with the insistent ques- alone, closes the door, and we hear Claudio speaking tion «Perchè?» (Why?). The woman’s initial reaction is from the recorder again. He reproaches her once more fiercely hostile – «Tardiva stravaganza» (What a belated for failing to understand him when they were together eccentricity) – and she calls Claudio a fraud. Then she and regrets he was unable to win her love, because now phones her lover, Mario, and plays a few words of the it is too late. As the opera concludes, Angela embraces tape to him. She interprets Mario’s irritation as a sign the recorder, recalls her husband’s love, and promises of jealousy and launches into a passionate declaration to live for him from now on («Claudio, io sono con te!» of love: «Sentimi Mario, sai che sono tua» (Listen to me - Claudio I am with you), while the chorus sings of her Mario, you know I am yours.) fidelity to the departed man’s voice. 30 pàg. 31

LA VOIX HUMAINE They are cut off and she calls his house. The butler con- firms her suspicions: his master is not at home. When The opera is a long, tension-fraught telephone conver- the conversation resumes, she breaks down sobbing sation between two people of whom we can see only and another radical change of tone occurs. She admits one, the woman. Still young and attractive, she is alone she has been lying and has decided to tell him the truth: in her room trying desperately to salvage her five-year she isn’t wearing her best dress, she hasn’t been out, relationship with her lover, who has left her for another she’s had nothing to eat, and last night she took not one woman. After trying all possible ploys – playing for pity, but twelve sleeping tablets to put an end to it all. Thanks pretending to be calm, recalling moments of tenderness to her friend, who brought a doctor, she recovered. – she realizes they can no longer communicate and col- Surprisingly, his reaction to this rekindles her affection lapses onto the bed as the curtain falls. for him. She’s fine now, she claims, and can feel the Cocteau successfully recreates the intensity of the same happiness they felt when they were together; the woman’s feelings while maintaining a sensation of ele- doctor will be back and he’s not to worry. But suddenly gance and distance. Poulenc, for his part, underlines her she becomes aggressive as she evokes her suffering emotions and the pathos of the situation with refined, and her consuming passion for him. She vows she can’t highly sensitive music which, however, never lapses into live without talking to him and life from now on will have melodrama. no meaning. In the course of the conversation, which lasts about A crossed phoneline results in another woman over- forty-five minutes, we can only guess what the man is hearing the conversation and making fun of them. saying from the woman’s responses. She speaks in bro- The protagonist gives way to despair once more and ken sentences, interrupted by weeping and sobbing that weeps at the thought that, when you are reduced to betray her utter hopelessness. The unpredictable tele- talking through a ridiculous, insensitive device like the phone connections of the period increase her distress. telephone, everything is truly over. She tries to reassure In this atmosphere of great tension and lyricism, her fre- her lover again by remarking, sarcastically this time, that quent changes of mood are reflected by the composer. no one commits suicide twice and she wouldn’t know where to buy a gun. At first she tries, unconvincingly, to appear natural and resolute and we infer that her lover feels guilty and ap- She hints that he’s lying about being at home but knows prehensive. She says she has dressed up smartly and he’s deceiving her out of the goodness of his heart, to been out with a close friend, but this is clearly not true. prevent her suffering, and that makes her even fonder of She assures him she is determined to be brave and him. They are cut off again and she prays to God again deep down everything is her fault for dreaming of an and again that he will call back. impossible happiness. He does so but she realizes the conversation cannot go The discovery that her former lover is getting married on indefinitely. She asks him to take the painful respon- the very next day comes as a shock. She promises to sibility of hanging up. Since he’s going to Marseille with leave his letters with the concierge and announces she his wife, she begs him not to stay at the hotel where is planning to take a short break in the country. The line they were once so happy. is bad and she suspects he is not calling from home, as Finally it becomes obvious that there is nothing more to he claims. Soon her tone changes – she has aged, she say. She walks towards the bed, still holding the receiver, says, and her face has become haggard – and she starts and it falls on the floor while she repeats, hopelessly, “I to heap reproaches on him. love you”, before throwing herself on the bed. 32 pàg. 33

Paco Azorín dirigint a María Bayo.

SOBRE LA PRODUCCIÓ

Paco Azorín Director d’escena

A primera vista, hom podria pensar que el denominador comú, el fil íntim que uneix les dues òperes que formen aquest programa, és la veu de l’home estimat (in off en la primera i absent en la segona). Realment, crec que l’encert d’aquest programa doble rau en el fet que totes dues peces amaguen una confessió d’amor i de pietat incondicional i enlluernadora, que bé podria estar a l’altura del famós sonet de Garcilaso. Dues dones, de generositat incommensurable, s’afanyen en una cursa contra el temps per no perdre l’ésser estimat. Es tracta de dues òperes bessones, escrites enmig d’un complicat segle XX (el 1959 la del francès i el 1962 la del català), un segle de conflictes bèl·lic que ens ha fet experts en la por i en la pèrdua d’allò que estimem. 34 pàg. 35

Imatges de la producció de Paco Azorín per a Una voce in off al Liceu (2015). Ángeles Blancas com a Angela. Foto: Metaproducciones.

UNA VOCE IN OFF

L’obra de Montsalvatge és una joguina escènica i musical injustament poc representada als nostres dies. Si bé una primera audició o lectura ens pot donar idea d’una trama anecdòtica, per poc que ens endinsem en l’argument i ens deixem portar per la música, hi acabem trobant una peça brillant, molt ben construïda i que és un manifest d’una vàlua molt considerable de l’univers ètic i estètic del seu compos- itor, que en aquesta ocasió també exercí de llibretista. En escena veiem una dona que, empesa per la veu del seu marit ja mort, decideix abandonar aquesta vida (i tot el que això comporta) per romandre per sempre amb el record de l’ésser estimat i injustament maltractat en vida. Hi ha aquí un interessant tractament de la por, del pas del temps i de la ceguesa, el tema central de la peça, segons el meu parer. Antoni Comas en el paper de Claudio. Foto: Metaproducciones. Deia José Saramago, en la seva coneguda novel·la Assaig sobre la ceguesa, que «la veu és la vista dels que no hi veuen». Aquest serà el punt de partida de la nostra posada en escena: una doble temporalitat ens farà saber que la protagonista era incapaç de veure (en el sentit de «perce- bre») el seu marit quan el tenia davant, quan era viu. En canvi, deu anys de- sprés de la seva mort, jugarem amb la MONTSALVATGE VA CREAR ceguesa d’ella perquè ara pugui per- UNA ÒPERA BRILLANT, cebre, només a través de la veu in off PERÒ INJUSTAMENT d’ell, l’amor que el marit li tenia. No en POC REPRESENTADA va la mateixa protagonista li diu, quan EN ELS NOSTRES DIES està a punt d’abandonar-lo al final de la funció: «Guarda nel fondo dei miei occhi ciechi / attraverso le mie lacrime / e vedrai che sei tu, tu chi è morto per me». Montsalvatge ens regala aquesta petita joia musical en què ens demana reflexionar sobre allò que és passatger i allò que és veritable. I ens demana, sobretot, que no ens refiem de les primeres imatges, i per tant, de la vista. Ens prega que mirem més enllà del present, que escoltem amb atenció la voce in off. 37

Azorín parla d’òperes bessones per referir-se a Una voce i La voix.

ÒPERA Il barbiere di Siviglia GioachinoRossini Setembre 2014 14, 16, 18, 19, 20, 22, 23 i 25 La Traviata GiuseppeVerdi Octubre 2014 14, 15, 17, 18, 20, 21, 23, 24, 26, 28 i 29 Juliol 2015 8, 9, 11, 12, 14, 15, 17 i 18 Arabella LA VOIX HUMAINE RichardStrauss Novembre 2014 17, 20, 23, 26 i 29 Per la seva brevetat i intensitat, La voix humaine, el monòleg de Cocteau, posteriorment convertit en òpera per Poulenc, Maria Stuarda em sembla una obra d’una força i contundència inusuals. GaetanoDonizetti Desembre 2014 19, 21, 23, 27, 29 i 30 La partitura s’ajusta i es modela sobre les paraules per fer Gener 2015 2, 3, 7, 8 i 10 inseparable la forma musical del fons dramàtic, cosa que, sigui dit de passada, no és gaire freqüent en la història de Una voce in off / la lírica. La voix humaine XavierMontsalvatge / FrancisPoulenc Som davant d’una òpera en miniatura, amb tres petits actes Gener 2015 18, 20 i 22 que corresponen a presentació, nus i desenllaç (en aquest DANSA cas, tres trucades d’ell...). Cocteau va anomenar aquestes Norma Semperoper Ballett tres seccions com a fase del gos, fase de la mentida i fase VincenzoBellini Una vetllada amb William Forsythe de l’abandonament, en un intent d’explicar els estats emo- Febrer 2015 8, 9, 11, 12, 14, 15 i 17 Febrer 2015 20 i 21 cionals pels quals passa la protagonista. La presència ab- Ballet Nacional de España Siegfried L’anell del nibelung Sorolla sent de l’interlocutor, a l’altre costat del telèfon despietat, RichardWagner Juliol 2015 23, 24, 25 i 26 és l’element determinant d’aquesta petita tragèdia contem- Març 2015 11, 13, 15, 17, 19, 21 i 23 porània. CONCERTS I RECITALS EL PETIT LICEU Concert Jordi Savall La petita Flauta Màgica versió concert La voix humaine és un monòleg sense acció, en què l’únic Tristan und Isolde Octubre 2014 16 Octubre 2014 18 i 26 RichardWagner Cicle Beethoven El Superbarber de Sevilla fet de la trama, la separació de la parella, ja s’ha produït fa Març 2015 18 La Setena / L’Emperador Novembre 2014 16 dies, segons el que podem saber al llarg de la representació. Octubre 2014 25 La casa flotant La Novena Febrer 2015 14 i 15 El protagonista masculí d’aquesta òpera té exactament la Novembre 2014 27 i 28 Carmen Guillem Tell La Cinquena / Egmont mateixa funció dramatúrgica que Pepe el Romano al drama GeorgesBizet Febrer 2015 28 Març 2015 27 Abril 2015 17, 20, 23, 26 i 29 | Maig 2015 2 Març 2015 1 rural de García Lorca: és omnipresent en escena i arriba a Concert Natalie Dessay Cantant amb el Cor Novembre 2014 22 Març 2015 7 i 8 tenir una força gairebé sísmica. versió concert Concert Nadal al Liceu I due Foscari Els músics de Bremen Desembre 2014 20 i 21 GiuseppeVerdi Maig 2015 23 i 24 L’espectador -situat entre l’univers fe- Abril 2015 30 | Maig 2015 3 Falla / Brahms A L’Auditori Gener 2015 16, 17 i 18 mení i present d’ella, i l’univers masculí POULENC VA FER A Recital Simon Keenlyside i absent d’ell- necessitarà, no tant infor- ‘LA VOIX’ UNA OBRA Così fan tutte Gener 2015 21 mació per a la ment, com certeses per WolfgangAmadeusMozart Concert Final Concurs Video de temporada D’UNA FORÇA I Maig 2015 20, 21, 22, 24, 26, 27, 28, 29 i 30 «Francesc Viñas» al cor. Davant dels seus ulls troba una Gener 2015 23 i 25 CONTUNDÈNCIA Recital Andreas Scholl VENDA dona ferida, sí, però amb capacitat de Febrer 2015 10 liceubarcelona.cat INUSUALS Don Pasquale App del Liceu refer-se, de rescabalar-se, una mena GaetanoDonizetti Recital Philippe Jaroussky Taquilla Juny 2015 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 25, 26 i 27 Març 2015 25 Tel. 93 485 99 13 de nora de La casa de nines d’Ibsen, que acaba la representació fugint cap endavant i tancant la porta de casa seva amb un cop monumentalment simbòlic. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu Gran Teatre del Liceu 38 pàg. 39

Xavier Montsalvatge en una imatge dels anys 50. Foto: Associació X. Montsalvatge compositor. UNA VOCE IN OFF, ENTRE EL VERISME I EL LIRISME

José Guerrero Martín Autor de Xavier Montsalvatge, administrador de armonías y silencios

L’òpera breu Una voce in off va ser fruit, o conseqüència, de la conjunció d’uns quants factors: la volença i la fascinació que l’autor sentia pel món de l’òpera en general; l’admiració confessada per compositors com Benjamin Britten, Giacomo Puccini i Gian Carlo Menotti, entre d’altres, algunes obres dels quals l’entusiasmaven; el desig d’incorporar-se a la modernitat, tot i que sense exageracions ni estridències; la influència indissimulada que Xavier Montsalvatge va rebre del neorealisme italià literari i cinematogràfic; la voluntat de progressar en el llenguatge i en l’estètica dins de l’univers operístic…

Tot plegat afavorit per un oportú encàrrec que li va arribar de qui aleshores era l’empresari del Gran Teatre del Liceu, Joan Antoni Pàmias, per retre un homenatge pòstum a Eduard Toldrà, finat el 31 de maig de 1962. Concebuda inicialment com una «operetta romantica in un atto e tre scene per due personaggi e mezzo», Xavier Montsalvatge es va basar en la idea que el seu amic Joan Puigdevall li havia exposat per a una comèdia. Així doncs, va aprofitar el treball començat el 1961, sobre un llibret propi, per continuar i acabar una composició que es va estrenar al Liceu el 12 de desembre de 1962. Atès que, al principi, el projecte era que una «obra breu» acompanyés la reposició d’El giravolt de maig (en català) i El gato con botas (en castellà), Montsalvatge no va dubtar a escriure Una voce in off en italià, «la llengua més harmoniosa d’entre totes les que existeixen i la ideal per a la cançó i l’òpera»; així, a més, homenatjava els seus admirats Puccini i Menotti. Per a la traducció corresponent va treballar amb el professor Giovanni Battista Ricci, lector d’italià a la Universitat de Barcelona. El 40 pàg. Entre el verisme i el lirisme 41

compositor li havia demanat el llibret a Juan Antonio Bardem, I quan li insinuaven que sempre corria el perill d’exposar-se a qui anys enrere ja havia sol·licitat col·laboració per a una a tenyir-se de Puccini o de Verdi, responia: «Francament, òpera, però la demanda no va ser mai satisfeta, malgrat prefereixo ser cua de lleó que cap de ratolí». Ens trobem les promeses en sentit positiu que va rebre del cineasta doncs, en Una voce in off, davant d’una música que no és madrileny. D’altra banda, la idea original de Montsalvatge era d’avantguarda però que tampoc no està emmarcada en fer una òpera de cambra amb un sol personatge, l’Angela (la el passat. Hi ha sentit de l’equilibri en tots els aspectes i vídua d’en Claudio, soprano). Però l’embrió va anar creixent l’escena, sempre en funció del conjunt, té un atractiu que i va aparèixer un segon personatge, en Mario (amant de interessa de veritat. El llenguatge musical és intel·ligible, l’Angela, baríton). I un altre mig personatge, en Claudio (el assequible, directe, i sense excloure elements de modernitat marit difunt de l’Angela, tenor), de qui sentim únicament la tampoc no s’allunya bruscament de la tradició. Al públic, hem «voce in off». Paradoxalment, aquest mig personatge ben d’acostumar-lo a poc a poc –no bruscament– als canvis, aviat esdevé l’element exòtic, i el pol opinava l’autor. Es declarava fascinat per Gianni Schicchi d’atracció per a l’espectador, que (Puccini), Elektra i Salome (Richard Strauss), Wozzeck MONTSALVATGE NO ERA accentua el dramatisme de l’acció. (Alban Berg)… I The Consul i altres títols de Menotti, de PARTIDARI DE LA RUPTURA, qui admirava la personalitat i el treball operístic, trets que el Xavier Montsalvatge va resoldre el van marcar per a tota la vida després que es coneguessin el SINÓ DE L’EVOLUCIÓ I LA repte que li havien plantejat amb 1952. TRANSFORMACIÓ A PARTIR l’equidistància que el caracteritzava. DE LA TRADICIÓ Ell mateix confessava aleshores que Quan el compositor gironí va emprendre el projecte d’Una «no tinc pretensions d’haver fet res voce in off, l’atreia més l’atonalisme que quan va escriure inèdit, ni de renovar ni d’imposar una manera de veure la el 1946 la seva primera òpera –una òpera ballet, una òpera música». El compositor no era partidari del trencament sinó, de màgia–, El gato con botas. Però aquest atonalisme el en tot cas, de l’evolució, de la transformació, de la reforma, trobava interessant no en si mateix –de des de la tradició. Del progrés, però amb pas segur i sense fet, va arribar a emetre greus judicis en salts al buit. Tot sorgeix d’alguna cosa, res no neix del no-res. contra seu– sinó com a contrast entre EN ‘UNA VOCE ‘, EL En conseqüència, elabora una obra –text i música– en què tonal i atonal, un camp per explorar LLENGUATGE MUSICAL hi ha verisme però també bastants moments de lirisme. És a que sí que atreia la seva atenció i que ÉS DIRECTE I dir, presència o ressons de Puccini i de Menotti. La partitura excitava la seva curiositat intel·lectual, MODERN, PERÒ és tonal però amb presència de dissonàncies i alguns trets una via que considerava seductora. Per neoexpressionistes, d’acord amb la preocupació de l’autor això no es va lliurar de ple a l’atonalisme NO D’AVANTGUARDA de no ser enquadrat fora de la modernitat. Musicalment, i el dodecafonisme i es va quedar en el Montsalvatge es troba en aquell moment –dècada dels anys terreny de les dissonàncies. Fins al punt que podríem pensar seixanta del segle passat– en un període de la seva carrera que en el cas concret d’Una voce in off va fer curt o, més de consolidació i maduresa, en què està fixant un llenguatge ben dit, no va gosar anar més enllà a l’hora d’incorporar una propi, eclèctic, però d’indubtable personalitat. Operísticament sonoritat encara més moderna. parlant, podem afirmar amb seguretat que si hagués trobat Quan després de la introducció musical i la primera en el moment oportú algun mecenes que hagués estat capaç intervenció del cor sentim la veu d’en Claudio al magnetòfon, de comprendre el fons de la seva veritable intencionalitat, el acabem d’establir contacte amb el leitmotiv que presideix tota compositor de Girona hauria produït uns quants títols més. I l’obra i al voltant del qual giren text i música. «Sentimi Angela, no menys importants. sentimi cara; / per tanti anni, perchè / non mi sapeste capire, Montsalvatge deia que la llengua italiana donava al músic la perchè? / Angela in fondo ai miei silenzi, / perchè ignorasti melodia ja feta, per això era tan important per a ell la paraula. e non scopristi / il mio amore, perchè? Dimmi, perchè? / 42 pàg. Entre el verisme y el lirisme 43

1. El compositor Xavier Montsalvatge tocant el piano, pel qual escrivia la seva música. 2. Amb la seva esposa i Victòria dels Àngels. 3. El compositor va ser crític musical de La Vanguardia durant molts anys. Foto: Pérez de Rozas. 4. Amb Montserrat Caballé. 5. Amb Eduard Toldrà i Mompou, entre altres (1954). Fotos: Associació Xavier Montsalvatge Compositor

1 2

Fuggo dalla vita insopportabile. / Senti la voce di chi ti parla / Angela, di chi ti adorò. / Si consumò tutta la mie esistenza / nel desiderio vano / d’avvicinarmi a te. / Sempre t’amai, sempre ti volli bene; / perchè mi disprezzasti, perchè mi torturasti, / perchè, perchè mi odiasti? Perchè?». Paraules que resumeixen tota aquesta història d’amor- desamor-odi, d’incomprensió, de sentiments mal administrats i no ben metabolitzats, de penediments que ja no tenen remei… És a dir, la vida real. Verisme, neorealisme quant a mancances en l’àmbit de l’esperit. Amb aquest panorama, Xavier Montsalvatge afronta la seva obra abordant una Montsalvatge en els anys 90. partitura que, de seguida, s’adona que no pot respondre a un melodisme tradicional, suat. Però tampoc no vol passar d’un extrem a l’altre. Per això, quan aborda el leitmotiv clau 4 de l’argument, paraules que es repeteixen al llarg de l’obra, amb aquest continu interrogant perchè que ens turmenta durant els tres quarts d’hora que EL QUE MÉS PREOCUPAVA dura l’obra, el seu llapis (amb 3 què acostumava a escriure en el A MONTSALVATGE ERA pentagrama) té inclinació per un AGRADAR A l’ESPECTADOR, A lirisme, un tema melòdic, solament QUI DIRIGIA frenat, tamisat o endurit per la seva LES SEVES CREACIONS preocupació de ser emmarcat en la modernitat. Perquè, en definitiva, a Xavier Montsalvatge el que més el preocupava era agradar a l’espectador, a qui dirigia les seves creacions. Cosa que no va amagar mai, ben al contrari, i que li feia repetir que quan escrivia una obra en qui primer pensava era en l’intèrpret, ja que si l’engrescava, es lliuraria amb entusiasme a transmetre- la. I immediatament després, pensava en el públic. Vet aquí 5 que fos prudent en el seu concepte de modernitat i tingués reserves quant a les avantguardes. Extret del llibre Temporada d’òpera 2014-2015 d’Amics del Liceu i del Gran Teatre del Liceu. 44 pàg. 45

POULENC: “SÉ MOLT BÉ QUE NO HE FET INNOVACIONS HARMÒNIQUES, PERÒ HI HA LLOC PER A UNA MÚSICA NOVA QUE USI

ACORDS D’ALTRES. NO ÉS Poulenc amb Virginia Zeani, caracteritzada EL CAS DE MOZART?” com a Blanche, a Dialogues des carmélites. POULENC I LES AVANTGUARDES

Miquel Desclot Poeta

L’autor de La voix humaine, Francis Poulenc, mai va viure preocupat per la creació d’un llenguatge musical nou, però les obres són tan personals que no s’assemblen a la de ningú. Va conviure intensament amb les avantguardes, però mai va imitar als seus contemporanis. Integrant del Grup dels Sis, va continuar al marge la seva trajectòria individual, sense confiar ni en escoles ni en receptes. No va innovar en els camps de l’harmonia o el ritme, però es va revelar sempre com un melodista d’inventiva inesgotable.

La relació de Poulenc amb les avantguardes del seu temps pot semblar desconcertant a primera vista. És cert que la seva música no sembla pas que ens inviti a buscar l’autor entre els avantguardistes del segle XX, però és un fet incontest- able que tota la vida Poulenc va conviure intensament amb les avantguardes, tant en música com en literatura com en pintura. I no és perquè en el París del seu temps fos inevitable coexistir amb les avantguardes, sinó perquè les va seguir sempre de prop amb un interès genuí: als vint-i-dos anys ja viatjava amb Milhaud a Viena per conèixer Schönberg, Berg i Webern, i encara als seixanta-dos es planyia de no poder assistir a una audició de Pli selon pli, de Boulez, que estava segur que seria una obra “més que valuosa” (val a dir que Boulez, des del seu dogmatisme intransigent, no va sentir cap interès comparable per l’obra de Poulenc). Si bé és prou cert que Poulenc no va viure mai preocupat per la recerca d’un llenguatge nou, no és pas menys cert que la seva música, des dels primers intents de joventut fins a les darreres obres, és tan personal que no s’assembla a la de 46 pàg. Poulenc i les avantguardes 47

1. Poulenc al costat de Cocteau i Milhaud. 2. El Grup dels Sis (amb Jean Cocteau al piano). D’esquerra a dreta: Darius Milhaud, Georges Auric, Arthur Honegger, Germaine Tailleferre, Francis Poulenc i Louis Durey. Fotos: Association des Amis de Francis Poulenc

1 2

ningú. Amb un llenguatge heretat, doncs, va ser capaç de crear va tenir la fortuna d’estudiar a París amb el pianista lleidatà una música inequívocament nova, sense necessitat d’abraçar Ricard Viñes, campió universal de la música avançada de cap sistema nou ni d’imitar cap dels seus contemporanis: en Debussy, de Ravel, de Satie o de Falla (Poulenc sempre va definitiva, l’exaltava el nou i l’enamorava el vell, per dir-ho en reconèixer que ho devia tot a Viñes, des dels primers assajos les justes paraules del seu contemporani J. V. Foix. Ell mateix musicals fins al coneixement del piano). ho explicitava en aquests termes: “Sé molt bé que jo no sóc un Més tard, encara va estudiar amb Charles Koechlin, un d’aquests compositors que han fet innovacions harmòniques altre compositor independent i inclassificable. Però potser com Stravinsky, Ravel o Debussy, però crec que hi ha lloc per l’encontre més decisiu per refermar el seu instint clàssic llatí, a una música nova que s’avingui a utilitzar acords d’altri. No és impermeable al romanticisme germànic, va ser el d’Erik Satie, aquest el cas de Mozart o de Schubert?” que va conèixer a través de Viñes. Erik Satie, més i tot que Encara una altra paradoxa en la personalitat musical de Poulenc l’individualista Ravel, va escombrar per a la generació jove tot ha contribuït a dificultar una avaluació desapassionada de la vestigi de romanticisme germànic de la música francesa i va seva veritable i inclassificable originalitat, és a dir: l’evolució aplanar el camí per al retorn a la tradició de claredat i refinament des de la impertinència juganera de de la música gàl·lica. Amb l’apadrinament de l’iconoclasta POULENC NO VA ANAR les obres de joventut fins a la seriosa Satie i del no menys audaç escriptor Jean Cocteau, va néixer Al CONSERVATORI, PERÒ gravetat de les obres de maduresa, públicament el Grup dels Sis, una agrupació ocasional de sis associada al retorn de l’autor a la fe compositors joves del París dels anys vint, entre els quals ES VA FORMAR A PARÍS catòlica dels seus pares. Una paradoxa Francis Poulenc. No eren en realitat un grup homogeni ni AMB EL PIANISTA LLEIDATÀ que el va estigmatitzar com a “mig actuaven com a tal. L’únic que els unia inicialment era la RICARD VIÑES monjo, mig bergant.” Però és un fet que, voluntat de fer una música objectiva, despullada de qualsevol estèticament i musicalment parlant, no subjectivisme romàntic. Satie els mostrava una via, però en hi ha cap trencament real entre l’autor dels Tres moviments realitat la força de l’obra de Stravinsky ja havia dinamitat del perpetus i el de Dialogues des carmélites. Des del principi fins tot les ruïnes de la música vuitcentista. El primitivisme i el al final, Poulenc va seguir un camí propi, confiant impertèrrit retorn a la tradició francesa van esdevenir paradoxalment el en la seva intuïció i desconfiant de tot sistema. motor de la música nova parisenca, és a dir de l’avantguarda musical francesa. Aquesta profunda individualitat es manifesta de bon començament i s’explica d’entrada pel fet mateix que Poulenc El Grup dels Sis no va tenir gaire història: els sis compositors no va tenir una formació musical acadèmica, de conservatori: van seguir carreres molt variades i evolucions prou diferents. es va iniciar en la música a través de la seva mare, però aviat Poulenc va continuar la seva trajectòria individual de manera 48 pàg. Poulenc i les avantguardes 49

Poulenc amb Denise Duval, la seva soprano predilecta. Per a ella va compondre La voix humaine. La foto és de 1960, un any després d’estrenar-se l’òpera.

segura i coherent, sense confiar en escoles ni en receptes. No va innovar en els camps de l’harmonia o del ritme, és cert, però es va revelar sempre com un melodista d’inventiva inexhaurible, just quan tots els teòrics donaven VA SER UN MELODISTA la melodia tonal o modal com a D’INVENTIVA INESGOTABLE, exhaurida. No va buscar un llenguatge QUAN ELS TEÒRICS nou, però sempre va trobar una música DONAVEN PER ACABADA admirablement nova. LA MELODIA TONAL El seu melodisme posa de manifest una relació inestroncada amb les avantguardes literàries, a través dels nombrosos textos que va musicar (no s’ha d’oblidar que Poulenc és un dels més remarcables compositors de cançons del seu segle). Va musicar nombrosos poemes del seu amic Paul Éluard, el gran poeta surrealista, però també del precursor Guillaume Apollinaire o de Max Jacob. Va col·laborar amb la pintora i poetessa Marie Laurencin. Va utilitzar textos teatrals del mateix Apollinaire i del seu amic Cocteau per a òperes tan idiosincràtiques com Les mamelles de Tirésias i La voix humaine. I encara va voler homenatjar els pintors avançats del seu temps (Picasso, Miró, Braque, Chagall, Klee, etc.) en una sèrie de cançons sobre textos encarregats a Éluard per a l’ocasió. Potser Poulenc no era exactament un avantguardista, però el fet és que el trobem sempre al costat de l’avantguarda. 51

MONTSALVATGE, IN MEMORIAM

Antoni Comas Tenor

El tenor Antoni Comas recorda les seves trobades amb Xavier Montsalvatge i la seva participació en l’enregis- trament d’Una voce in off al Gran Teatre del Liceu, sota la batuta d’Antoni Ros-Marbà i la interpretació de Rosa Mateu i Ángel Òdena.

Vaig conèixer a Xavier Montsalvatge a la seva casa de Barcelona. Vaig anar-hi amb el meu gran amic Mac McClure, pianista i gran emprenedor, a interpretar-li unes cançons que havia compost. Perquè les escoltés… No record gran cosa, però sí em vaig endur una grata sensació de tranquil·litat i afecte. Anys més tard ens vam retrobar a París, en unes jornades dedicades a la seva música, concretament en el concert que vaig oferir, al costat de Mac McClure, en la Schola Cantorum. Vam interpretar diverses de les seves cançons i àries de les seves òperes Una voce in off i Babel 46. Recordo que una de les cançons era Pastor cap al Port, una peça crec de finals dels 90, amb text de Vicente Aleixandre, poc coneguda. És una obra bellíssima i, al mateix temps, complicada, diria que difícil. A l’acabar el concert, Montsalvatge es va mostrar complagut i li vaig comentar el molt que m’havia agradat aquesta peça. Ell em va respondre que també li havia agradat, que compondre-la havia estat un treball ardu i, amb el seu especial sentit de l’humor, que encara no entenia el poema!. Montsalvatge, in memoriam 53

La nostra següent trobada va ser ja en l’enregistrament d’Una voce in off. Jo ja coneixia la part de Claudio en haver-la inclòs, com ja he referit, en diversos programes de concert (Montsalvatge ens va autoritzar un final de l’ària que acabava en La bemoll agut i que funcionava molt bé). “EN L’ENREGISTRAMENT En el primer assaig amb el mestre D’UNA VOCE’ ERA Antoni Ros-Marbà vaig tenir una EMOCIONANT VEURE d’aquestes experiències que de AL MESTRE VENIR ALS vegades et dóna aquesta professió. Vaig sentir créixer l’ària, la vaig ASSAJOS, MALGRAT EL veure en el seu context exacte i, SEU DELICAT ESTAT especialment en el concertante DE SALUT” final, vaig comprendre moltes de les coses que sobre la música de Montsalvatge ja intuïa. Era molt emocionant veure com Montsalvatge, malgrat el seu delicat estat de salut, venia als assajos i, recolzat en el seu bastó, assentia… i somreia. Va ser una experiència extraordinària sobretot per la qualitat interpretativa (Montsalvatge parlava de “l’enorme competència”) de l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu i el seu director Ros-Marbà. I què dir de la deliciosa versió que ofereixen Rosa Mateu en el rol d’Angela i Ángel Òdena en el de Mario. Dos de les grans veus de la nostra lírica. Un privilegi. Al marge de l’enregistrament en el Liceu, he tingut la fortuna d’interpretar aquesta obra, a més d’en la presentació en dues ocasions més: al Teatre Principal de Palma de Mallorca, en versió concert, i a l’Auditorio León de Greiffm a Bogotà, en una versió escènica, al costat de Rosa Mateu i sota la batuta del meu benvolgut amic Miquel Ortega. Tinc la certesa que el públic sempre ha sabut apreciar les Cuidem la teva qualitats d’aquesta obra i que s’emociona profundament davant aquesta sorprenent història d’amor. I que segueixi… imatge corporativa www.ticketdisseny.com 54 pàg. 55

MONTSALVATGE / POULENC MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1899 Poulenc neix a París en una família Neixen G.Auric (del Groupe des six Bayer patenta l’aspirina Espanya perd Puerto Rico, que passa als acomodada i amb una mare aficionada amb Poulenc) i el baríton P.Bernac EUA. Fundació del FC Barcelona al piano (col·laborador de Poulenc). Nocturnes (Debussy). Finlàndia (Sibelius). Verdi funda la Casa di Riposo per Musicisti

1912 Montsalvatge neix a Girona en una Ariadne auf Naxos (Strauss). Titaina Descobriment del bust de Nefertiti. Mor Enfonsament del Titanic. Assassinat del família acomodada i culta (Morera). Daphnis et Chloé (Ravel). l’escriptor M.Menéndez y Pelayo president espanyol J.Canalejas Mor Massenet. Neix John Cage

1914 Poulenc estudia piano amb el lleidatà Le rossignol (Stravinski). Estrena 1a pel·lícula de Chaplin i del seu Comença la I Guerra Mundial Ricard Viñes (fins 1917) pòstuma de Cléopâtre (Massenet) personatge Charlot: Making a living

1916 Neix el Groupe des six, músics influïts Goyescas (Granados) La ciudad alegre y confiada Assassinat de Rasputin per Satie i Cocteau: Poulenc, Auric, (Benavente) Durey, Honegger, Milhaud i Tailleferre (dissolts l’any 1923)

1917 Poulenc triomfa amb la seva Rapsodie Parade (Satie). Simfonia clàssica Moren el pintor Degas, l’escultor Revolució russa. Vaga general a nègre. Mor el pare, 2 anys després de (Prokofiev) Rodin, el sociòleg Durkheim i l’inventor Espanya. Mor el polític E.Prat de la morir la mare Zeppelin Riba

1918 Poulenc, mobilitzat l’últim any de la I Mor Debussy. Neix Bernstein Cocteau publica Le coq et l’arlequin, Acaba la I Guerra Mundial. Assassinat Guerra Mundial assaig sobre art i música del tsar Nicolau II i la seva família

1921 Mor el pare de Montsalvatge: problemes Le roi David (Honegger) Guitare et nature morte sur la Assassinat del president espanyol econòmics i trasllat a Barcelona, on cheminée (Braque) E.Dato. Desastre d’Annual a la Guerra aprèn i escolta música del Marroc

1924 Poulenc estrena el ballet de Diaghilev Schönberg estrena Erwartung (monòleg Mor l’escriptor Àngel Guimerà. Juan de Mor Lenin Les biches compost l’any 1909). Mor Puccini la Cierva prova amb èxit el seu autogir

1926 1a col·laboració de Poulenc amb el Estrena pòstuma de Turandot (Puccini). Mor l’arquitecte Antoni Gaudí Cop d’Estat a Portugal. Fracassa un baríton Pierre Bernac: actuaran junts Concerto para clave y 5 instrumentos atemptat contra Mussolini molts anys (Falla) 56 pàg. Cronologia 57

MONTSALVATGE / POULENC MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1934 Montsalvatge guanya un concurs (Tres Perséphone (Stravinski) La mort del torero Ignacio Sánchez Revolució xinesa. Revolta d’Astúries. impromptus: piano). Atret per la música Mejías origina una elegia de Lorca Companys proclama l’Estat Català francesa inverteix el premi en anar a París. 1r article sobre música (El Matí): en publicarà sempre

1936 Montsalvatge rep el seu 2n premi (Petita Strauss compon l’himne dels JJ.OO. Màquina de Turing, precursora de la Comença la Guerra Civil Espanyola suite burlesca: violí i quartet de fusta) de Berlín. La tabernera del puerto informàtica. Modern times (Chaplin) (Sorozábal) Pelegrinatge de Poulenc a Rocamadour (França): Litanies à la vierge noire i altres obres sacres

1939 Montsalvatge comença a escriure sobre Der Mond (Orff) Mor el poeta Antonio Machado Acaba la Guerra Civil Espanyola. música a Destino després de fer-ho a Comença la II Guerra Mundial El Matí

1943 Montsalvatge comença a impartir Mor Ricard Viñes (exprofessor de El poema de J.Alavedra El Cau Mussolini classes (Acadèmia Marshall, Barcelona) Poulenc. Montsalvatge li va dedicar pessebre guanya els Jocs Florals 4 diàlegs amb el piano). Casals de la Llengua Catalana a l’exili Poulenc estrena Sonate pour violon et comença a musicar El pessebre (Perpignan) piano en homenatge a Lorca

1945 Montsalvatge estrena les seves Mor Mascagni. Metamorphosen 3 studies for figures at the base Acaba la II Guerra Mundial cèlebres 5 canciones negras (Ateneu (Strauss). Victòria dels Àngels of a crucifixion (Bacon). The open Barcelonès) debuta al Liceu society and its enemies (Popper) El final de la II Guerra Mundial intensifica l’espiritualitat de Poulenc

1947 Montsalvatge es casa amb Elena Pérez Menotti estrena The telephone (2 Se questo è un uomo (Primo Levi) Els EUA anuncien el Pla Marshall de (2 fills) personatges) reconstrucció europea Poulenc estrena Les mamelles de Tirésias (Opéra-Comique, París)

1948 El gato con botas (Liceu), 1a de les Sorgeix la música concreta o Fundació dels grups artístics Cobra Universal declaration of human rights. 3 òperes de Montsalvatge (composta acusmàtica (Schaeffer). El mozo que i Dau al set Assassinat de Gandhi. Estat d’Israel i l’any 1946 amb llibret de N.Luján). Llibre casó con mujer brava (Suriñach) Guerra Araboisraeliana Álbum de habaneras amb N.Luján i J.MªPrim

1952 Montsalvatge estrena Cuarteto indiano Trouble in Tahiti (Bernstein) En attendant Godot (Beckett) Isabel II, reina d’Anglaterra. Cau el rei (quartet de corda) egipci Faruk 58 pàg. Cronologia 59

MONTSALVATGE / POULENC MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1953 Alicia de Larrocha estrena el Concerto Prokofiev mor. Gloriana (Britten). J.Watson y F.Crick descriuen Stalin mor breve de Montsalvatge (piano i Concierto para piano y orquesta l’estructura de l’ADN orquestra). Estreno de la obra teatral (C.Halffter) El jardín de Falerina, con ilustraciones musicales suyas

1955 1a banda sonora, de la pel·lícula de Mor Honegger (del Groupe des six Moren els científics A.Einstein i Pacte de Varsòvia. Espanya ingressa a Juli Coll Nunca es demasiado tarde amb Poulenc). Symphonie 6 (Milhaud) A.Fleming l’ONU

1956 Mompou i Montsalvatge estrenen Sonata para cello y piano (Gerhard) Juan Ramón Jiménez, Premi Nobel de Revolució hongaresa, dissolta per Don Perlimplín/Perlimplinada Literatura l’URSS (orquestra simfònica. Ballet basat en obra de Lorca). Barcelona blues (duet de piano)

1957 Poulenc estrena l’òpera Dialogues Simfonia 11 ‘L’any 1905’ (Xostakóvitx). L’actor Enric Borràs mor Tractat de Roma des carmélites (La Scala, Milà) West side story (Bernstein). Toscanini mor

1959 Poulenc estrena La voix humaine La cabine téléphonique (Arrieu) Die Blechtrommel (Günter Grass) Triomfa la revolució cubana de Fidel (Opéra-Comique, París), amb llibret Castro de Cocteau

1960 Estrena Cant espiritual (orquestra i cor. Mor el tenor suec Jussi Björling Brasil estrena capital, Brasília, Kennedy, elegit president dels EUA. Basat en el poema de Maragall) dissenyada per Niemeyer i per Costa Protesta antifranquista al Palau de la Música Catalana (Fets del Palau)

1962 Montsalvatge estrena Una voce Mor Toldrà (amic de Montsalvatge). 1r Capitalism and freedom (M.Friedman) Algèria s’independitza. Comença el in off amb llibret seu (Liceu) i poc disc de The Beatles, Love me do Concili Vaticà II abans Sonatine pour Yvette (piano) Poulenc compon Sept répons des ténèbres

1963 Montsalvatge estrena Desintegración Neixen el tenor R.Alagna i la violinista Moren G.Braque i J.Cocteau (llibretista Assassinat de Kennedy morfológica de la Chacona de A.-S.Mutter. Mor E.Lecuona de La voix humaine i inspirador del J.S.Bach (orquestra simfònica) Groupe des six) Mor Poulenc a París 60 pàg. Cronologia 61

MONTSALVATGE / POULENC MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

1967 Montsalvatge compon Babel 46 600 lines (Philip Glass) C.Barnard fa el 1r trasplantament Israel guanya la Guerra dels 6 dies. (1960-7, amb llibret seu) però de cor Maten el Che Guevara s’estrenarà l’any 1994

1971 Montsalvatge estrena Laberinto Himne de les Nacions Unides 1r microprocessador en un xip Neix l’Assemblea de Catalunya (orquestra simfònica) (Casals). Mor L.Armstrong

1985 Estrena Sinfonía de réquiem The Juniper Tree (P.Glass, R.Moran). Hong Kong and Shanghai Bank, Gorbatxov, líder del PCUS. Espanya i (orquestra simfònica i soprano) Requiem (A.L.Webber) de l’arquitecte N.Foster. Das Parfum Portugal signen l’adhesió a la CE (des (Süskind) de 1986). Espanya reobre la frontera amb Gibraltar

1988 Montsalvatge publica Papeles Montag aus licht (K.Stockhausen). Satanic verses (S.Rushdie). A brief L’ URSS comença a retirar-se autobiográficos (en català l’any Llibre vermell (X.Benguerel). El history of time (S.Hawking) d’Afganistan. Vaga general a Espanya 1991) tenor J.Carreras torna a cantar després de la seva leucèmia

1994 Estrena de Babel 46 (versió de El Liceu s’incendia: acord per A.Soljenitsin torna a Rússia 20 anys Mandela guanya les primeres eleccions cambra de Guinovart, al Fest.de reconstruir-lo després del seu exili democràtiques de Sudàfrica després de Cadaqués; després, versió original l’Apartheid. Genocidi a Ruanda. L’EZLN simfònica al Fest.de Peralada) ocupa Chiapas (Mèxic)

2002 Mor en un any d’homenatges pel Naxos Quartet 1 (Peter Maxwell Moren l’escriptor C.J.Cela, el Y.Arafat, aïllat 34 dies al seu complexe seu 90è aniversari. Representació Davies) cineasta B.Wilder i l’actor català presidencial per l’assetjament israelià. de Babel 46 (Teatro Real, Madrid): A.Marsillach L’euro, moneda única a 12 Estats Montsalvatge no hi va, per la seva europeus. Vaga general a Espanya salut. Homenatge pòstum del Liceu: encaixa a la temporada Una voce in off (concert) 62 pàg. 63

1. Elena Todeschi (Angela). Una voce in off. Liceu (1962). Foto: Forcano 2. María Coronada (Angela) i Joan Pons (Mario). Una voce. Liceu (1978). Foto: A. Bofill 3. Escenografia del pintor Fran- cesc Todó per a Una voce. Liceu (1978). Foto: A. Bofill

1. 2. UNA VOCE IN OFF AL LICEU

Jaume Tribó Mestre apuntador

Xavier Montsalvatge ha estat un compositor sempre original que quan s’ha atansat a l’òpera ho ha fet també de manera singular. Tres títols configuren el seu opus operístic i tots tres tracten gèneres ben oposats. Després d’El gato con botas, sobre text en castellà de Néstor Luján, estrenat al Liceu el 1948 en la primera temporada de l’empresari Joan Antoni Pàmias, el músic opta per l’italià com a llengua operística per excel·lència i crea la peregrina Una voce in off, la curiosa òpera amb la singularitat de la presència de la vídua protagonista que de manera ben inversemblant descobreix l’amor del marit gràcies a una cinta magnetofònica. La presència d’un amant, baríton, no farà canviar la torbació de la dona, que acabarà enamorada d’un 3. espòs que en vida havia menyspreat i arribat a odiar. Trama singular, tot i que no podem dir que els amors de Tristan i Isolde o d’Aida i Radamès en siguin gaire més, de versemblants. L’autor qualifica la seva obra textualment com a Opera romantica in un atto e tre scene per due personaggi e mezzo. El mig personatge és el tenor, la veu off del marit mort, que no apareix en escena i que només sentim en un enregistrament. La veu del tenor s’acompanya de vibràfon, arpa i piano, que produeixen el so fantasmagòric necessari. Els dos personatges i mig no canten pas sols, ja que les escenes van enllaçades amb pàgines corals molt efectives. L’autor concreta que el cor ha de ser invisible per a l’espectador. L’estrena absoluta d’Una voce in off es produí al Liceu l’any 1962 com a obra central d’un programa triple que reunia també El gato con botas del mateix Montsalvatge i El giravolt de maig de Toldrà, una estrena molt celebrada sota la direcció del compositor, violinista i director d’orquestra Rafael Ferrer i amb tres solistes molt vàlids: Elena Todeschi, Josep Simorra i Joan Baptista Daviu. La direcció d’escena 64 pàg. Una voce in off al Liceu 65

era d’Antoni Chic, molt actiu al teatre i com a realitzador de televisió. Tant la soprano com el baríton havien participat una setmana abans en la salvació d’una Bohème fracassada. Mimì, Musetta, Rodolfo i Marcello havien estat protestats tots quatre després d’una primera representació catastròfica, i la Todeschi i el baríton Simorra van salvar les altres dues representacions. Setze anys més tard Una voce in off tornava al Liceu sempre amb la direcció escènica d’Antoni Chic i la mateixa escenografia del pintor Francesc Todó centrada en un magnetòfon gegant amb unes cintes magnetofòniques igualment descomunals i amb l’efecte (ara potser difícil d’entendre) del so que es ‘UNA VOCE’ ES VA produïa quan les cintes eren rebobinades ESTRENAR AL LICEU EL o quan es feien sonar a l’inrevés. Aquest 1962, JUNTAMENT cop l’òpera anava en un programa doble AMB ‘EL GATO CON que incloïa també Maruxa de Vives, tot BOTAS’ I ‘EL GIRAVOLT sota la direcció del mestre Gerardo Pérez DE MAIG’, DE TOLDRÀ Busquier, que durant molts anys va estar tan vinculat al Liceu. Els solistes eren la prometedora María Coronada, Joan Pons, que tot just acabava de canviar de corda, de baix a baríton, i que dues setmanes més tard s’imposaria en la seva primera Traviata i l’incombustible tenor Josep Ruiz. L’última vegada que Una voce in off s’ha interpretat al Liceu ha estat en forma de concert. Ocupava la segona part d’un programa Montsalvatge. Era el novembre del 2002. En van ser solistes Rosa Mateu, Àngel Òdena i Antoni Comas i dirigia Antoni Ros-Marbà, que sens dubte podem considerar com el més gran especialista en l’obra orquestral de Montsalvatge. El mateix programa es va fer tarda i nit. Al vespre el baríton Àngel Òdena va patir una indisposició lleu –una hiperventilació– que li produí una sensació de mareig sense més conseqüències, tot i que per uns moments calgué interrompre la interpretació. La primera part era integrada per unes altres obres de Montsalvatge per a piano sol i per a cant i piano, amb dos intèrprets de la vàlua d’Enrique Pérez de Guzmán, a qui l’autor havia dedicat alguna de les seves composicions pianístiques, i Ana María Sánchez. 66 pàg. 67

1 i 2. Gisela Knabbe a l’estrena de La voix humaine al Liceu (1965). Foto: Antoni Ras Rigau. 3. Ángeles Blancas. Liceu (1965). Foto: Miquel Bigas 1. 2. LA VOIX HUMAINE AL LICEU

Jaume Tribó Mestre apuntador

El repertori operístic ens ofereix no poques curiositats i entre elles hi ha un monòleg, un monòleg operístic de for- ça inaudita. El talent de dos artistes com Jean Cocteau i Francis Poulenc no podia produir una obra menor. La voix humaine, que el músic qualifica de tragédie lyrique, prove- nia d’una obra teatral de Cocteau que es remunta al 1930 i és sens dubte el monòleg més valuós i singular que ha donat l’òpera. Estrenada el 1959 a l’Opéra-Comique de París, va tenir una creadora il·lustre en la soprano Denise Duval, a qui anava dedicada. Duval és recordada com la intèrpret preferida de Poulenc. Va ser la creadora de moltíssimes de les seves 3. cançons i de les tres òperes que va compondre: La voix humaine, Les mamelles de Tirésias i Dialogues des car- mélites, que Duval estrenà en la versió francesa a l’Òpera de París. Es va retirar als 44 anys a causa, ens diuen, d’una laringitis de conseqüències fatals. Cal fer aquesta divagació per dir que quan l’empresari Joan Antoni Pàmias va programar l’estrena al Liceu de La voix humaine el 1965, la intèrpret havia de ser la mítica Duval. Aquell mateix any la malaltia havia acabat amb la seva ca- rrera i la substituta va ser una certa Giselle Knabbe. Dirigia l’orquestra el mestre Jésus Etchéverry i l’escena Gabriel Couret. Monsieur Couret, com era conegut al Liceu, era un home d’ofici que havia cantat com a comprimari, que des- prés es dedicà a la direcció d’escena i que ara s’ocupava de La voix humaine. Potser no se l’hauria d’oblidar; entre 1963 i 1980, Couret arribà a fer la direcció d’escena de 18 títols al nostre Teatre, alguns de la importància de Ma- non el 1967 (última òpera que Victoria de los Ángeles va cantar al Liceu, amb Franco Bonisolli) i l’any següent amb Montserrat Caballé i Alain Vanzo, Werther el 1971 amb Jaume Aragall –cantat en italià— i fins i tot el problemàtic Benvenuto Cellini de Berlioz. 68 pàg. La voix humaine al Liceu 69

Renata Scotto com a Elle a La voix. Mercat de les Flors (1996). Foto: Antoni Bofill.

La segona vegada que el Liceu presentava La voix humai- ne –al Mercat de les Flors, en ple exili a causa de l’incendi— va ser el març de 1996. Dirigia el mestre Josep Pons, coneixedor i especialista de l’obra de Poulenc, i l’única intè- rpret va ser una de les més grans cantants-actrius italianes de tota la història. Ens referim a Renata Scotto que, des- prés d’haver cantat de lleugera i més tard de dramàtica, ara s’endinsava en el món singular de Cocteau i Poulenc. La di- recció escènica de Christoph Meyer, vinculat llavors a la di- recció artística del Teatre, li va donar A L’ESTRENA DE ‘LA VOIX’ molta llibertat. Qui va veure la Scotto AL LICEU (1965), LA a La voix humaine havia de quedar CANTANT HAVIA DE SER marcat per sempre més. L’actriu es menjava sovint la cantant, tant gran LA MÍTICA DUVAL, PERÒ JA era la puixança i el talent escènic de HAVIA CAIGUT MALALTA la soprano. Però la veu encara hi era. A meitat de l’òpera, a la frase Je de- venais folle”, hi ha imprès un Do agut que la cantant mai no va intentar en cap assaig. L’assumpte es donava per fet amb la idea, certament vàlida, que una nota no condiciona tota una interpretació. I en aquest punt es va produir la sor- presa. El dia de la première, quan s’acostava aquesta frase, de forma imprevista la Scotto se’n va anar cap al fons de l’escenari; d’esquena es va prémer fort el nas amb dos dits, no pas la punta sinó més amunt. D’aquella veu va sortir un Do amb un esclat vocal propi dels millors anys de la diva. L’última edició de La voix humaine va comptar amb una altra cantant-actriu de la més gran personalitat escènica en el ben entès que és una òpera que no es pot oferir a intèrprets mediocres. La soprano era Ángeles Blancas, filla d’Ángeles Gulín, una de les veus més grans de tota la his- tòria de l’òpera. En un francès admirable, la Blancas va anar desgranant totes les situacions de la dona que no deixa mai el telèfon, quaranta minuts sola en escena sense el mínim de repòs. Dirigí el mestre valencià Josep Vicent. Un altre cop el director d’escena Christoph Meyer sabé canalitzar la rauxa arravatada d’una intèrpret del tot lliurada al seu personatge. 70 pàg. 71

SELECCIÓ DISCOGRÀFICA

Xavier Cester Periodista i crític musical

La tecnologia avança que és una barbaritat. Avesats a fer lliscar el dit per pantalles d’estris que fan moltes més coses que permetre parlar a distància amb algú, l’argument de La voix humaine pot semblar antediluvià per als espectadors que ja són nadius digitals. Operadores per posar en contacte? Línies creuades? Conceptes críptics per als que només saben de cobertures o connexions wifi. L’òpera de Poulenc, tanmateix, no és un melodrama tècnic, sinó una tragèdia punyent sobre l’abandonament i la solitud que representa per a la seva única protagonista un tour de force de primera magnitud. En la discografia de l’obra domina amb claredat una versió, la primera que es va enregistrar, el 1959 i que, de fet, és el reflex en estudi de la seva estrena a escena. Fent cas omís de Jean Cocteau, el llibretista, que volia Maria Callas per encarnar aquesta dona sense nom, Poulenc va compondre La voix humaine per a Denise Duval, la seva soprano predilecta, i ella va correspondre, en el teatre i davant dels micròfons, amb una lectura referencial (EMI). Amb un instrument amb aquell punt d’estridència no pas molesta propi de les sopranos franceses d’unes dècades enrere, Duval navega amb la precisió mil·limètrica d’un sismògraf pel terratrèmol d’emocions diverses que la partitura planteja, potser perquè ella, tant com el compositor, se sentia identificada amb la dissort de l’anònima protagonista. L’Orquestra del Teatre Nacional de l’Opéra-Comique de París respon amb energia a la batuta d’un Georges Prêtre que subratlla la tensió emocional dels interludis instrumentals més tempestuosos. 72 pàg. Selecció discrogràfica

Aquest enregistrament mític és a l’origen d’una pel·lícula ben curiosa de l’òpera. A causa de problemes de salut, Duval es va haver de retirar dels escenaris l’òpera de Montsalvatge al Liceu, poc després de la mort de Mundi). Una dicció acurada i força atractiva, reeditada per Columna Música, dins del seu Poulenc, però el 1970 el cineasta una veu, si bé de color un punt l’INA (l’Institut Nacional de ambiciós i lloable treball editorial Dominique Delouche la convenç anònim, menada amb una tècnica l’Audiovisual de França). L’òptica en pro de la música del compositor per fer una filmació de l’obra amb impecable són el punt de partida és més melodramàtica, tot i que gironí, va publicar la primera (i, per la gravació del 1959 com a banda d’una encarnació que no arriba als l’acompanyament de Jean-Pierre ara, única) versió discogràfica. sonora. Un exercici d’exorcisme extrems de paroxisme i histèria Marty al capdavant de l’Orquestra El disc va ser gravat el 2001, del passat? Qui ho sap, però que pot assolir la seva il·lustre Nacional de França no juga, ni un any abans que els mateixos problemes legals van impedir antecessora (un bri de flegma de bon tros, en la mateixa lliga intèrprets protagonitzessin una que la pel·lícula fos distribuïda britànica mai està de més), però que les versions de Prêtre i versió en concert al Liceu. El al seu moment. La seva edició que no afluixa en cap moment la Jordan. Prêtre repetiria, 30 anys mestre Antoni Ros-Marbà dirigeix en DVD pel segell Doriane va tensió del discurs. Armin Jordan i després de la versió històrica les forces estables del Liceu acompanyada per un document, l’Orquestra de la Suisse Romande amb Duval, amb una intèrpret amb un profund coneixement del també amb Delouche com a són uns òptims intèrprets dels atípica, Julia Migenes, en una llenguatge de Monsalvatge, així realitzador, tant o més impactant: elements més sensuals i refinats versió disponible tant en àudio com amb tot el rigor i elegància un curs d’interpretació sobre, com de l’escriptura de Poulenc. Lott com en imatge (amb realització en ell habitual, establint un savi no, La voix humaine, que el 1998 també té una versió filmada de de Peter Medak). Cèlebre com equilibri entre dramatisme i ironia. una Duval ja anciana va impartir la seva esplèndida interpretació a la Carmen cinematogràfica de La soprano Rosa Mateu com a la a la soprano Sophie Fournier i al (Champs Hill Records), en Francesco Rossi, Migenes no és voluble Angela, el baríton Àngel pianista Alexandre Tharaud. Tot una ambientació molt anys pas un exemple de rigor vocal i Òdena com a Mario, l’amant un tros d’història de la música i de 30. Però aquí no s’empra la d’ortodòxia interpretativa, però el gelós, i el tenor Antoni Comas la cultura francesa apareix davant versió discogràfica, sinó que la seu instint dramàtic és autèntic com a Claudio, el marit invisible, dels nostres ulls. soprano britànica, amb un estat i l’encarnació que fa d’aquesta estan impecables en totes les de forma menys demostratiu, víctima, creïble. Ella només pot ser Denise Duval? seves intervencions. està acompanyada pel piano del La musa de Poulenc va posar el La tecnologia també desenvolupa sempre fiable Graham Johnson. llistó molt alt, la qual cosa no vol un paper important en la trama Com a versió complementària, té dir que després no s’hagin editat d’Una voce in off, en aquest cas el seu interès. versions meritòries d’aquest una cinta magnetofònica amb monòleg. La més francesa de Amb una veu més consistent què la protagonista redescobreix les sopranos britàniques, Felicity que la de Denise Duval, Jane l’amor pel seu marit mort, per a Lott, signa una de les lectures Rhodes va protagonitzar el desgràcia del seu amant. Quaranta més recomanables (Harmonia 1976 una versió radiofònica anys després de l’estrena de 74 pàg. Biografies 75

Pablo González Paco Azorín María Araujo Pedro Yagüe Pedro Chamizo Peter Burian Direcció musical Direcció d’escena Vestuari Il·luminació Video Direcció del Cor i escenografia

Nascut a Oviedo, estudià a la Estudià escenografia i direcció Considerada una de les fi- Nascut a Múrcia, estudià filolo- Llicenciat en art dramàtic per la Nascut a Viena, s’especialitzà Guildhall School of Music and a l’Institut del Teatre de Bar- gurinistes més importants gia hispànica a la Universitat de University of Kent at Canterbury en piano, cant, direcció de cor i Drama de Londres. L’any 2000 celona. Ha creat més de cent d’Espanya, ha alternat la trajec- Múrcia. Ha estat cap del Depar- en l’especialitat d’interpretació, composició. Ha estat director del guanyà el Premi Donatella Flick. cinquanta escenografies per a tòria com a creadora de moda tament d’Il·luminació i director és fundador de Metaproduc- cor dels Petits Cantors de Viena És el director titular de l’OBC. El teatre, dansa, òpera i musical, amb la realització de vestuari, tècnic del Teatro de la Abadía ciones, una plataforma de joves i del Cor de l’Òpera d’Augsburg. 2013 fou convidat per Glynde- amb Lluís Pasqual, Carme Por- investigació d’imatge i caracte- de Madrid i és coordinador tèc- artistes que té com a finalitat Ha dirigit el cor del Covent Gar- bourne on Tour per dirigir L’elisir taceli, Mario Gas i Víctor Ullate. rització de personatges per a nic del Festival de Almagro. Ha generar projectes escènics i den, de les òperes de Los An- d’amore,i fou immediatament El 2003 creà i dirigí el Festival cinema, televisió i teatre. Entre realitzat dissenys d’il·luminació musicals amb un gran com- geles, Flandes, Tòquio i París, convidat a tornar-hi. Ha dirigit Shakespeare, en el qual par- els muntatges teatrals en què per a molts espectacles, dirigits ponent audiovisual. Ha produït festivals de Salzburg i Bregenz, les orquestres London Sym- ticipà amb l’estrena absoluta ha participat com a figurinista per Blanca Portillo, Carlos Mar- Julio César de W. Shakespeare, Staatsoper de Viena, Saito phony, NHK Symphony, Dallas de Le jour des meurtres dans destaquen Nit de Reis i La casa tín, Ana Zamora, Adolfo Fer- protagonitzat per Mario Gas, tot Kinen Festival amb S. Ozawa, Symphony, Royal Liverpool, l’histoire d’Hamlet de Bernard- dels cors trencats (J. M. Mes- nández, Andrés Lima, Alfredo realitzant, entre d’altres, tasques Teatro Real de Madrid i Tea- National du Capitole de Tolosa Marie Koltès. Ha dirigit òperes i tres); La vida por delante, Un Sanzol, Fefa Noya, Enrique Ca- de producció executiva, dis- tro Colón de Buenos Aires. Ha de Llenguadoc, Netherlands sarsueles a Madrid i Barcelona. marit ideal i La cabra (Josep brera, Carles Alfaro, Mauricio seny gràfic i audiovisual, a més estat director convidat del Cor Philharmonic, filharmòniques de Estrenà l’òpera documental M. Pou); El arte de la comedia, García Lozano, Javier García de formar part del repartiment. i l’Orquestra de Sud-àfrica (Jo- Varsòvia i Estrasburg, Deutsche Amb els peus a la lluna,amb Traïció, Calesera, Macbeth, Yagüe, Carlos Aladro y Hernán Com a videoartista destaquen, hannesburg) i dels cors Philhar- Radio Philharmonie Saarbrüc- música original d’Antoni Parera Lady Macbeth, Tío Vania, Las Gené, entre d’altres. Amb Paco entre d’altres, les col·laboracions monia de Londres, de la Ràdio ken Kaiserslautern, Radio Sviz- (coproducció del Liceu, Tea- bodas de Figaro, Ròmul el Azorín també ha col·laborat en en Salome d’Strauss, dirigit per Holandesa, Ràdio de Brussel·les zera italiana, Scottish Chamber tro Real de Madrid, La Maes- Gran i Don Giovanni (Carles Salome i Julio César (Festival Paco Azorín al Festival de Mè- i de Cambra de Praga. Entre i Tonkünstler. Ha estat director tranza de Sevilla i ABAO de Alfaro); Àngels a Amèrica, Cal de Mèrida). Ha estat finalista en rida; El vídeo no el veu ningú d’altres, ha col·laborat amb C. associat de les simfòniques Bilbao). Recentment ha dirigit dir-ho?, Tot assajant Don Joan l’apartat d’il·luminació en dife- de Martin Crimp, dirigit per Abbado, Sir C. Davis, C. Kleiber, de Londres i de Bournemouth, Julio César,protagonitzada per i Cavall de mar (Josep Maria rents edicions dels Premis Max, Carme Portaceli al Centro Dra- Sir G. Solti, R. Muti, V. Gergiev i i principal director invitat de Mario Gas, i Salome al Festival Flotats); Sweeney Todd i Guys que va obtenir el 2010 per Ur- mático Nacional, i Novecento B. Haitink. El 2009 li fou ator- l’Orquesta Ciudad de Granada. de Mèrida. Ha estat guardonat & Dolls (Mario Gas); Vidas pri- taín dirigida per Andrés Lima i el d’Alessandro Baricco, dirigit per gada la Creu d’Or de la Repú- En l’àmbit operístic ha dirigit, amb els premis Serra d’Or i Bu- vadas i La Pajarera (Xavier Al- 2012 per La avería dirigida per Genoveva Pellicer a La Seca. El blica d’Àustria. És compositor de entre d’altres, Madama Butterfly, taca (2004), el de la Generalitat bertí), i El curioso impertinente Blanca Portillo. 2013 obtingué el Premi Ceres l’òpera La Colombe,estrenada Carmen i Don Giovanni. Valenciana (2005 i 2008), Pú- (Natalia Menéndez). Els seus Debuta al Gran Teatre del Liceu. de la Joventut del Festival Inter- a Anvers el 2002, i de diverses Debutà al Liceu amb Daphne blics de Tarragona (2005), ADE treballs han estat reconeguts nacional de Teatre Clàssic de obres vocals. (2010-11). Hi ha tornat amb i Butaca (2009) i Premis Ceres amb molts premis, entre d’altres Mèrida. Va ser director convidat del Die Zauberflöte (2011-12), (2013). els Max, Gran Vía de Teatro Mu- Debuta al Gran Teatre del Liceu. Cor del Liceu (1998-99) i des Rienzi (2012-13) i Il tabarro Debutà al Liceu amb Le nozze sical o Adrià Gual. d’aquesta temporada n’és el di- (2013-14). di Figaro la temporada 2008- Debutà al Liceu amb Jo, Dalí rector titular. 09. Hi ha tornat amb el mateix (2011-12). títol la temporada 2011-12 i amb Tosca, Il prigioniero i Suor Angelica (2013-14). 76 pàg. Biografies 77

Ángeles Blancas Vittorio Prato Antoni Comas María Bayo Soprano · Angela Baríton · Mario Tenor · Voce di Claudio Soprano · Elle

Nascuda a Munic, filla de can- Nascut a Lecce (Itàlia), va re- Nascut a Barcelona, ha can- Premi Nacional de Música tants espanyols, va comple- alitzar els estudis de cant amb tat al Théâtre Châtelet de 2009, més de vint-i-cinc anys tar amb ells la seva formació Ivo Vinco, Luciano Pavarotti i París, a Verona i als festivals de carrera internacional i in- vocal i a l’Escola Superior de Sherman Lowe. Debutà amb Il d’Edimburg, Biennale de Venè- vitacions habituals dels tea- Cant de Madrid. Debutà el viaggio a Reims a Pesaro, on cia, de Otoño de Madrid i Pe- tres d’òpera d’arreu del món 1994 com a Reina de la Nit també ha interpretat Il barbiere ralada. Especialitzat en música avalen la seva trajectòria, tot de Die Zauberflöte (Teatro de di Siviglia, La gazza ladra i Le contemporània, entre els com- interpretant un ampli repertori la Zarzuela de Madrid). Des nozze di Teti e Peleo.Ha can- positors amb qui ha treballat d’òpera i sarsuela –des dels d’aleshores ha cantat regular- tat, entre d’altres, Il barbiere di destaca la col·laboració amb segles XVII i XVIII (Cavalli, ment als escenaris més pres- Siviglia (Staatsoper de Berlín, Carles Santos, tot estrenant la Graun, Hasse, Nebra, Händel, tigiosos: Covent Garden de Tolosa de Llenguadoc, Trieste majoria de les seves obres. In- Traetta i Gluck) fins al segle Londres, Teatro Real de Ma- i Bari), L’elisir d’amore (Dijon), terpretà el rol de Jim Mahoney XX (Debussy, Granados, Falla, drid, Zuric, La Fenice de Venè- Così fan tutte i L’Orfeo (Lió), de Mahagonny (Teatro Espa- Vives, Guridi, Poulenc o Strav- cia, Bolonya, Roma, Torí, San Le nozze di Figaro (Sàsser), ñol de Madrid). Recentment insky). Ha mostrat predilecció Carlo de Nàpols, Amsterdam, Werther i Salustia de Per- ha estrenat diferents òperes per Mozart (primera cantant Washington, Carnegie Hall de golesi (Jesi), Don Pasquale d’Alberto García Demestres, espanyola invitada pel Festi- Nova York i Teatro Colón de (Verona i Lecce), I briganti de com Il sequestro (Mòdena), val de Salzburg durant quatre Buenos Aires. Recentment ha Mercadante i I due Figaro de WOW! (Peralada) i El eclipse temporades seguides repre- cantat títols com ara Simon Carafa (Wildbad), La cambiale (Teatre Nacional de Cata- sentant la trilogia Mozart-Da Boccanegra (Oviedo), Die di matrimonio i Maria Padilla lunya). També ha cantat en el Ponte), Rossini i l’escola fran- Gezeichneten (Palerm), Aida (Wexford), Il segreto di Su- musical Amadeu de Boadella cesa. Des dels inicis conrea (Basilea), Adriana Lecouvreur sanna (París i Luxemburg), (Teatros del Canal de Madrid, el món del lied, el repertori (Covent Garden), Nabucco Maria Stuarda (Florència), Premio Ercilla de Teatre 2013 concertístic i la recuperació (Zuric), Andrea Chénier (Fes- Les indes galantes de Ra- al millor actor), Candide de i enregistrament de pàgines tival de Bregenz) i Lou Sa- meau (Tolosa de Llenguadoc i Bernstein (El Escorial) i Der d’òperes i sarsueles oblidades, lomè de Giuseppe Sinopoli Bordeus), Giulio Cesare (Gè- Kaiser von Atlantis d’Ullmann com es pot veure en la seva (La Fenice). nova), Ezio de Händel (Mont- (Saragossa). àmplia discografia. Debutà al Liceu amb Giulio peller, París i Viena) i Imeneo Debutà al Liceu amb He- Debutà al Liceu la temporada Cesare (2000-01). Hi ha tor- de Händel (Londres i Madrid). rodiade (1983-84), i des 1993-94 amb la gala «Les mi- nat en diferents ocasions, les Debuta al Gran Teatre del d’aleshores hi ha tornat en llors veus del món». Posterior- últimes amb Luisa Miller i Don Liceu. moltes ocasions, les últimes ment hi ha cantat Turandot, Le Giovanni (2007-08), La ca- amb El ganxo (2005-06), El nozze di Figaro, La Bohème, beza del Bautista i Me llaman gato con botas (2006-07) i Il viaggio a Reims, L’elisir la primorosa al Foyer (2008- Jo, Dalí (2011-12). d’amore, Idomeneo, Les ma- 09) i Pagliacci (2010-11). melles de Tirésias, Carmen i Pelléas et Mélisande. 78 pàg.

Orquestra Simfònica de Barcelona Cor del Gran i Nacional de Catalunya OBC Teatre del Liceu

Es fundà sota la direcció del mestre Es consolidà als anys seixanta sota la di- Eduard Toldrà el 1944 i des de la tempo- recció de Riccardo Bottino. En començar rada 2010-11 Pablo González n’és el di- la temporada 1982-83, Romano Gandolfi rector titular. Al llarg de seixanta anys ha es féu càrrec de la direcció amb Vittorio programat nombroses estrenes, ha realit- Sicuri. Posteriorment n’han estat directors zat diversos enregistraments discogràfics Andrés Máspero, William Spaulding, José i ha mantingut una activitat artística conti- Luis Basso i, actualment, Peter Burian. nuada a Catalunya, Espanya i a l’estranger, Entre les seves actuacions cal assenyalar amb gires per Europa, Àsia i els Estats la Segona Simfonia i Schicksalslied de Units que li han permès actuar en sales Mahler (Teatro Real de Madrid) i Moses prestigioses, com el Carnegie Hall de Nova und Aron, a més del Requiem i la Missa de York, i participar en festivals internacionals, la coronació de Mozart i la Missa Solemnis com els Proms al Royal Albert Hall de Lon- de Beethoven. El Cor del Gran Teatre del dres. L’any passat l’OBC actuà a diverses Liceu ha actuat a Les Arènes de Nimes, ciutats d’Àustria, Eslovènia i Croàcia, tot amb Il corsaro;ha interpretat Lucia di Lam- destacant-hi Viena i Zagreb, amb un gran mermoor a Ludwigshafen, Lucrezia Borgia èxit de crítica i públic. Enguany ha actuat a París, L’elisir d’amore a Savonlinna i Go- al Festival de Bratislava. L’OBC ha tornat yescas i Noches en los jardines de Es- darrerament al Gran Teatre del Liceu amb paña a La Fenice de Venècia. Ha cantat Rienzi (2012-13) i Il tabarro (2013-14). sota la direcció dels mestres Albrecht, Dec- ker, Gatto, Hollreiser, Kulka, Mund, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Varviso, Maag i Neumann, entre d’altres. 80 pàg. Orquestra i Cor 81

Orquestra Simfònica de Barcelona Josep Maria Plana Christian Farroni Tuba Cor del Gran Teatre del Liceu Tenors I i Nacional de Catalunya OBC Robert Tomàs Ricardo Borrull (flautín) Daniel Martínez Josep M. Bosch Annedilia Riestra Sopranos I José Luis Casanova Principal concertino invitat Margarida Buendia Oboè Percussió Sung Min Kang Ladislau-Petru Horvath Viola Olatz Gorrotxategi Disa English * Roxan Jurkevich Xavier Martínez Ashan Pillai * Glòria López Pérez José Juan Pardo Joan Marc Pino José A. Medina Concertino Associat Josephine Fitzpatrick Raquel Lucena Dolors Chiralt Juan Francisco Ruiz Cristian Chivu Franck Heudiard Raquel Momblant Molly Judson (corno inglés) Ignasi Vila Tenors II Violí I Christine de Lacoste Eun Kyung Park Omar A. Jara Raúl García Michel Millet Clarinet Arpa Maria Such Graham Lister Miquel Serrahima Magdalena Barrera María José Aznar Larry Passin * Sopranos II Carles Prat Sarah Bels Jennifer Stahl Francesc Navarro Piano Núria Cors Emili Rosés José Valentín Centenero Andreas Süssmayr Josep Fuster (clarinete en mi b) Laura Erra Dolors Cano Mariel Fontes Walter Ebenberger Alfons Reverté (clarinete bajo) M. Dolors Llonch Barítons Ana Isabel Galán Vicent Nogués Encarregat d’Orquestra Xavier Comorera Fagot Monica Luezas Natalia Mediavilla Violoncel Walter Ebenberger Anna Oliva Gabriel Diap Katia Novell Silvia Coricelli * Ramon Grau José Mor * Noé Cantú Responsable de Documentació M. Àngels Padró María Pilar Pérez Vincent Ellegiers Helena Zaborowska Joan Josep Ramos Anca Ratiu Thomas Greaves Musical Núria Calvo Francisco Miguel Martínez Begoña Pérez Jordi Salicrú Lourdes Duñó Mezzosopranos Baixos Jozef Toporcer Jaume Güell Trompa Responsable tècnic Teresa Casadellà Miguel Ángel Currás Paola Caballero Olga Manescu Juan Manuel Gómez * Ignasi Valero Rosa Cristo Dimitar Darlev Ana Chiu Linda d’Oliveira Joan Aragó Isabel Mas Ignasi Gomar Personal d’escena Patricia García Jean-Baptiste Texier David Bonet Guisela Zannerini Ivo Mischev Ana Urpina Joan Luis Juan Conrado García * Contralts Pierpaolo Palloni Contrabaix David Rosell Mariano Viñuales Violí II Christoph Rahn * Mariel Aguilar Alexandra Presaizen * M. Josep Escorsa Dmitri Smyshlyaev Trompeta ...... Emil Bolozan Jonathan Camps Mireia Farrés * Hortènsia Larrabeiti * Solistes María José Balaguer Josep Mensa Adrián Moscardó Yordanka Leon En cursiva: assistències Hug Bosch Albert Prat Angel Serrano Elizabeth Maldonado Actors Jana Brauninger Roger Azcona Òscar Foronda Patricia Bronisz Enric Boixadós Trombó Andreu Sans Assumpta Flaqué Eusebio Sáez * Mireia Llorens Flauta Vicent Pérez Melita Murgea Bea Cambrils Gaspar Montesinos Antoni Peña André Cebrián Raul García (trombón bajo) Direcció: Joan Corbera Col·laboradors en aquest programa: Paco Azorín, Antoni Comas, Miquel Desclot, Jordi Fernández M., José Guerrero Martín, Teresa Lloret, Jaume Tribó Disseny: Ticket disseny. Lidia Torrents Fotografies de la producció: Jaime Villanueva Fotografies dels espectacles al Liceu: Miquel Bigas, Antoni Bofill, Antoni Ras Rigau Agraïments: Associació Amics del Liceu, Association des Amis de Francis Poulenc, Associació Xavier Montsalvatge compositor, Ingrid Barrionuevo, Nieves Pérez-Abad, Pérez de Rozas, Teatros del Canal, Virginia Zeani Assessorament lingüístic: Francesc X. Navarro Traducció a l’anglès: Jacqueline Hall Impressió: C.G. Creaciones Gráficas SA Dipòsit Legal: B 27892-2014 Copyright 2015 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica) 160x240_cat.pdf 3 29/10/14 17:22

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K