Alcover Paremic

Acaba d'apareixer el primer volurn de la magna obra Paremiologia Catalana Comparada (PCC), de Sebastia Farnés (l),que ha editat la casa Columna i que, segons diu la portada, ha anat a cura de Jaurne Vidal Alcover, Magí Sunyer i Josep Lluis Savall, arnb la col.laboració de Josep M. Pujol. Una paremia és, segons que canten els diccionaris, una forma expressiva de la llengua que englobaria des del refrany a la frase feta, passant peradagis, proverbis, aforisrnes, sentencies, rnaxirnes, dites (o ditxos, o ditxarns), rnodisrnes, etc. L'obra que comentem és el, fins ara i per rnolts anys, rnés cornplet recull de parernies fet no tan SOISen catala sinó, segur, de totes les Ilengües romaniques i, probablernent, de qualsevol altra Ilengua. Dues xifres indicatives: vuit volums d'unes 800 planes cadascun, arnb 30.000 entrades, cadascu- na de les quals sol tenir forqa variants en catala i diverses equivalencies en aitres Ilengües, sobretot castella, frances i Ilatí, pero tarnbé occita, italia, angles, portugues, sicilia, etc. Si d'aquesta obra en parlern en aquest butlletí i en aquesta seccció dedicada als norns, pero, no és peis seus rnerits generals, que són rnolts i que ja he cornentat en un altre Iloc, sinó per algunes qüestions rnés particulars que ens toquen rnés de prop. Efectivarnent, en primer lloc hern de felicitar-nos perque les tres persones que han dut a terme el gruix de la feina de posar lesfitxes en solfa i a punt d'irnpremta són tres col.laboradors del CEA i, per tant:arnics nostres. El rnalaguanyat Jaume Vidal, habitual dels nostres jurats literaris, va ser I'engrescador del projecte, no endebades i'autor, Sebastia Farnés, era avi de Maria Aurelia Caprnany, cornpanya d'arnors i fatigues del poeta i erudit rnanacorí. Magí Sunyer i Josep Lluis Savall, habituals d'articles en aquestes rnateixes pagines i de conferencies organitzades pel Centre, han estat els responsables de la rnajor part de la feina. Sense ells, aquesta.obraseria, encara, un rnunt de fitxes, classificades en carpetes. arrenglerades en prestatgeries o, rnés probablernent encara, desades en caixes de cartró, esperant ser classificades en una racó de la biblioteca universitaria tarragonina. Un segon punt d'interes pera nosaltresésque Farnés nos'estad'utilitzarJosep Aladren com a font de les seves inforrnacions. En el proleg al llibre diu: "Queda rnolt encara per investigar per la banda de Tarragona, Falset i Gandesa, aixícorn el Priorat, que ens rnostra nornés el rnalaguanyat arnic Josep Aladern ...". D'aquest autor, Farnés en consulta i cita, sobretot, el Diccionari, I'opuscle Los misteris de la llengua catalana esbrinats, els contes de La Gent del Llamp i alguns altres textos. Hem realitzat una petita prospecció per tal de veure quin pes significa aixo en el conjunt de la PCC i ens ha resultat que un 6% de les parerniesde Farnés són documentades, entrealtres, per Aladern. Per últirn, aquest primer voiurn de la PCC, que abasta tota la lletra A, conté les parernies que cornencen pel norn d'Alcover, de les quals ens interessa fer-ne un comentari una mica més detallat, seguint altrescomentaris queja hem fet en anteriors ocasions.

EN VE, DE BO, A ALCOVER?

La dita més coneguda de les referides a Alcover és, sens dubte, la que diu: "D'Alcover, res debo en ve", que és replicada per "pero si res debo hi va, no ho deixen escapar". Aquesta paremia, amb moltes variants, no podia faltar a la PCC, que dóna com a forma principal la següent, forca intencionada: "D'Alcover res debo en ve, qui bo hiva, dolent lofan tornar", variant que, segons Farnés, malgrat el caracterpejoratiu, és recollida oralment a Alcover mateix. L'únic autor que documenta una forma similar a aquesta és J. d'Alió, en unes Notes folkloriques de les comarques tarragonines, publicades el 1916, on diu: "D'Alcover res de bo'n ve; si res de bo hi va, dolent ho fan tornar". Posteriorment a Farnés, aquesta forma pejorativa sera recollida al Diccionari Catala-Valencia-Balear(DCVi3):"D'Alcover, res debo en ve; qui bo hi va, dolent el tan tornar. A part d'aquesta forma, Farnés també dóna la que nosaltres hem considerat coma primera, queell agafa de les Breus noticiasde Rodonyaysacomarca, text inedit de Pau Teixidor, que anota: "D'Alcover m de Wnve; y si res debo hi vá no ho deixen tornar". Aquesta variant també sera recollida més tard pel DCVB, de la següent manera: D'Alcover, res de bo en ve; i si alguna cosa bona i va, no la deixen tornar". Hi ha encara una altra variant, també citada per Farnés, que obté del Diccionario geográfico popularde cantares, refranes, adagios, proverbios, locuciones, frasespro- verbiales y modismos españoles, publicat per Vergara Martín el 1923, que diu: "D'Alcover res de bo en vé; i si alguna cosa hi va no s'hi vol quedar". Aquesta paremia esta estructurada en dues parts: a la primera, s'hi fa una afirmació; a la segona, una precisió o una replica. Totes les variants coincideixen, com pot comprovar-se, en la primera part. 1 de fet, Farnés encara aporta algunes altres referencies que consistei- xen en només aquesta part, ja sigui "D'Alcover res de bon veo "D'Alcover res de bo en ve, la primera procedent de la col.lecció inedita de refranys de Pere Aldavert, dels Ditxos topics de Cels Gomis (1901) i del ja citat Vergara, i la segona de I'Arxiu de Tradicions Populars de Serra i Boldú (1928) i d'una corresponsal de Torredembarra. Curiosament, doncs, aquesta primera paremia local no és documentada per SAladern, tot i que el1 devia aportar la font oral. Respecte als comentaris que se'n deriven, potser el més interessant és el de Cels Gomis, que diu -en paraules de Farnés- "que les tempestats són quasi sempre engendrades pels corrents de ponent, o siga, de la partd'Alcover. Peraquest motiu els pagesos solen esclatarcontra els vilatans d'Alcovef. Segons aquesta explicació, el refrany hauria d'haver-se originat a la part de llevant de la comarca, fet que justificaria tenir-ho documentat a Rodonya o a Torredembarra. Jo mateix I'he sentit argumentar per la banda de Nulles i Brafim. A més, la sintaxi i I'estructuradela paremia fa pensarque són elsaltres pobles els que ho diuen, referint-se a Alcover, i no pas els mateixos alcoverencs, els quals replicarien --com encara es fa avui- amb la segona part de la frase, iniciada per la conjunció adversativa "per'o", que és tal com hem donat al comenqament. Les altres formes, les copulatives -és a dir, les que separen les dues parts amb laconjunció "i" o només amb el signe de puntuació- probablement devien ser variacions dites ínte- grament pels forasters i, per tant, ja no com a replica. Pel que fa a aquestes formes, Vergara diu, altre cop en paraules de Farnés, que "el refrany vol dir que els d'Alcover són dolents". D'altra banda, els alcoverencs d'avui, quan diuen la paremia sencera, referint-se a ells mateixos, hi introdueixen una significativa modificació, que no sé si és massa antiga; diuen: "A Alcover, res de bo hi ve; i si res debo hi va, no ho deixem marxar (o escapar, o tornar)". D'aquesta manera, es canvia la intencionalitat i la dolenteria es gira cap a I'exterior. Així doncs, aquesta dita presenta tres variants principals, segons d'on sigui qui la digui:

a) quan la diu un foraster i la replica un alcoverenc: "D'Alcover res de bo en ve". "Pero si res de bo hi va, no ho deixen escapar". b) quan la diu íntegrament un foraster: "D'Alcover res de bo en ve "i si res de bo hi va, dolent ho fan tornar". c) quan la diu íntegrament un alcoverenc: "A Alcover res de bo hi ve "i si res de bo hi va, no ho deixem escapar".

Farnés, a més de les variants catalanes relatives a Alcover, ens facilita un refrany frances referit a Ribemont i un d'occita relatiu a Morlane, que tenen el mateix esperit. Aprofita I'ocasió, remeten-se a Lespy, per dir que "sortosament els motius populars no són sempre I'expressió de la veritat", amb la qual cosa queda com un senyor davant dels alcoverencs.

BOVERS INDIFERENTS

Una segona paremia alcoverenca és aquellaque diu: "A Alcover tant s'estimen quedar mal com be, que també és al DCVB i que Farnés recull oralment a Alcover, pero que també troba a la col.lecció inedita de refrany de Pere Aldavert. D'aquesta paremia, Farnésanotaquetambéesdiuad'altres indrets deCatalunya,comlaBisbal. Una altra paremia molt divertida, que Farnés recull de les Notes folkloriques d'Alió, és la que diu: "A Alcover són bovers, a la Selva apotecaris, a Vilallonga bona gen! i al Morell estrafalaris". Bovers, en aquest cas, podria referir-sea I'ofici de pastor de bous, que eraconsiderat un ofici pobre. Diuen allo d"'Ahir bover, avui cavaller", per contrastarelcanvi. De tota manera, un bovertambéés un fabricant decadiresde bova, cosa que s'adiu més , penso, amb el passat economic del poble, on els bous no van tenir mai cap significació. Ara que, si ens atenem al caracter divertit i caricaturesc d'aquesta mena de ditxams, potser haurem de pensar que el bover a que fan referencia és el cargol, tal vegada al.ludint a una pretesa lentitud o a la indiferencia retreta en la paremia anterior. Seguint aixo, hauriem de concloure que aquesta paremia se la van inventar els de Vilallonga ("bona gent"), ja que els apotecaris. que és corn hi són anornenats els selvatants, no eren una professió gaire ben vista, si rnés no pel que revela el Ilenguatge. Ja ho diuen: "Apotecari aconductat, o bé lladre o bé pelat". Per últim, hi ha la que considero més curiosa de totes les paremies. ES [a que diu: "Lo Cové ernplatejat, la Selva sobredaurada", que Farnés troba citada en el Romamcerillode Mila i Fontanals (1882). En la rneva opinió, aquesta paremia podria fer referenciaa les custodies d'ambdues parroquies, totes dues obrades el rnateix any i pel rnateix orfebre, el reusenc Guillern de Duell, arnb la particularitat que la d'Alcover és sobredaurada, mentre que la de la Selva és daurada. Tarnbé podria tractar-se, pero, d'una simple descripció física poetitzada. D'altra banda, tenirn constancia que Mila i Fontanals va ser a Alcover el julio1 de 1883, jaque una nota seva manuscrita es conserva en el Llibre d'aigües de 1477, consetvat a I'AHMA, pero no ens consta si hi havia estat abans. Una última qüestió que volern esmentar és la relativa als refranys alcoverencs que Farnés no recull. D'una banda, hi ha el següent, que tarnpoc no recull el DCVB, peropotsertrobarernen un propervolurn de la PCC, svpanta: "El pantanode la Selva, I'ateneu de Prades i elcarnpanard'Alcover, rnai s'acabaran defer" (2). En canvi, el que transcrivirn tot seguit, que tarnpoc no recull la PCC, si que consta al DCVB, el qual el treu de les inedites Notes per una geografia ifolklore de Catalunya, de Valeri Serra i Boldú: "Gent d'Alcover, sernpre fan coses; fan el Roser, quan no hi ha roses". En canvi, un refrany similar Farnés el dóna per a Alrnoster, traient-lo de J. Alió: "A Alrnoster sernpre'n fan coses: fan el roser quan no hi ha roses". Tot plegat ens dernostra que aquestes paremies locals, com ja advertia Farnés, no solien basar-se en res de real. Els uns s'ho deien dels altres, atrets per la sonoritat i la rima, tal corn es diu. per exemple, "A Cornudella, o puta o vella", "A Sabadell, mala pell. ATerrassa, mala raqa", sense que res no faci pensar que hi hagi cap rnena de raó.

JOAN CAVALLÉ

(1) Sebastia FARNÉS.Paremiologia Catalana Comparada 1, edició a cura de Jaume Vidal Alcover, Magi Sunyer i Josep Lluis Savall, amb la col.laboració de Josep M. Pujol, Columna, Barcelona, 1992, 804 pp. (2) Joan CAVALLE. Sobre el caracfer local de la cultura popular, a "La cultura popular a debat", edició a cura de D.Llopart, J.Prat i LILPrats, Fundació Serveis de Cultura Popular1 Editorial Alta Fulla, Barcelona. 1985, pp. 58-64.