290
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
Notes i ressenyes bibliogràfiques
Diversos autors
Arxivística
-Diversos autors, Arxiu Històric Arxidiocesà, un projecte participatiu en el segle XXI, Tarragona, 2017, 84 p. Història de l’arxiu, la gestió documental desenvolupada i el projecte de digitalització dels seus fons. En l’apèndix s’hi relacionen les sèries documentals digitalitzades gràcies a donacions econòmiques de particulars, de la Conca destaquen: -Blancafort (Capítols Matrimonials,1708-1736), L’Espluga de Francolí (Testaments, 1801- 1907), Rauric (Cumpliment pasqual, 1888-1908 i Visites pastorals, 1620-1775), Rojals (Bap-tismes,1881-2013, Òbits, 1908-1914 i Matrimonis, 1808-1908). També s’esmenten els ajuts de la Diputació de Tarragona en els fons parroquials (Aguiló, Conesa, Biure de Gaià, Forès, la Glorieta, les Piles, Pontils, Santa Coloma de Queralt, Senan, Vallclara i Vilanova de Prades), Ajuntaments de l’Espluga de Francolí (2011) i Llorac (2014) i el Centre d’Estudis de la Conca de Barberà (2008-2011). A més de les dispenses matrimonials del segle XIX de diverses parròquies (Prenafeta, Rocafort de Queralt, Sarral, Vallclara i Vimbodí) i oratoris del fons vicariat (Riudabella, 1899). G. P.
Geografia Humana
-Maria Solà Morales, Pobles amb encant de la Baixa Segarra, Conesa, 2017, 132 p. Obra que inclou una descripció generalista de cada població, il·lustrada amb fotografies de Joaquim Manzano Martín. G. P.
Història de l’Art -Damià Amorós Albareda, «El desaparegut museu de Santa Coloma de Queralt a través de l’inventari de 1958. Un patrimoni a recuperar», Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, (Barcelona), 30, (2016), p. 99-111.
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 291
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
Estudi que documenta l’existència, poc coneguda, del Museu de Santa Coloma de Queralt, inaugurat el 1947, que depenia de l’Associació Arqueològica de la vila i de l’Ajuntament, posteriorment a la dècada dels setanta del mateix segle deixà de funcionar per raons econòmiques. Les col·leccions que posseïa estaven formades per peces procedents del claustre del convent de Santa Maria de Bell·lloc, de l’entorn del castell dels Comtes de Santa Coloma etc., documents de la pròpia Associació Arqueològica i pintura colomina de 1828 fins la primera meitat del segle XX. El museu com a institució participar amb cessió de cinc obres, en l’exposició de 1956: «Obras de museos de las Províncias de Tarragona, Gerona y Lérida, campaña internacional de museos, X Aniversario de la Unesco», celebrada al Palau de la Virreina de Barcelona. Quan es clausurà part de les col·leccions passaren a mans municipals, on encara actualment es conserven en diferents dependències. També es documenta i es transcriu l’únic inventari existent del fons del museu que data de 1958, el qual conté 47 fitxes i dues cartes manuscrites i una còpia la custodia l’Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’Arxiu de l’Associació Arqueològica es conserva en mans privades de la família del qui fou conservador del museu Roman Ramon. R. R.
Damià Amorós - Joan Yeguas, «Un calvario inédito de Juan de Juanes en el Monasterio de Poblet», Ars Magazine, Revista de Arte y coleccionismo, (Madrid) 39 (2018), p. 142-143. Article que estudia una obra inèdita del pintor valencià del segle XVI, Juan de Juanes (València, 1523-Bocairent, 1579). La pintura datada entre 1578-1579, de grans dimensions, oli sobre llenç (abans damunt taula), fou una donació particular a principi del segle XXI a la comunitat cistercenca. L’escena que emergeix d’un fons obscur, representa un Calvari, format per Jesús (influència d’un Crist de Miquel Àngel) a la creu, i drets a banda i banda, la Mare de Déu i Sant Joan Evangelista (tots dos de més de mig cos), en actitud sofrent, a la part superior també, a banda i banda, uns filacteris amb una inscripció amb fragments
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 292
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
del llibre Cantar de los Cantares i del Segon Llibre de Samuel; l’obra es relaciona amb una altra (de menys dimensions) del mateix pintor que es troba en el Castell d’Auckland (Comtat de Durham. Gran Bretanya), però que afegeix la imatge de Maria Magdalena agenollada, tots tres de cos sencer, igual que la creu, darrera s’entreveu un paisatge, sense els filacteris recargolats que trobem en el de Poblet. R. R
-Ignasi Domènech Vives. L’escultor Pere Jou. Forma i Matèria. Edicions Viena. Barcelona, 2016, p. 334. Resum de la tesi doctoral dedicada a l’escultor barceloní i sitgetà adopció, Pere Jou Francisco (Barcelona, 1891-Sitges, 1964), el qual es formà a l’Escola de Llotja (1908-1913), instal·lant-se definitivament el 1926 a Sitges, l’obra estudia i documenta la seva vida i trajectòria artística: Els anys d’infantesa i primera joventut (1891-1914), l’inici de l’activitat professional (1915- 1920), l’assoliment de l’estatus d’escultor (1921-1931), els anys de consolidació (1931-1936), la Guerra Civil (1936-1939), la represa (1939-1950), la maduresa (1951-1964), la tècnica, el llenguatge, exposicions, el catàleg raonat de l’obra, les temàtiques: de caire públic, retrats, el nu, la figura femenina, l’arquitectura, la religió, precisament dins d’aquesta darrera s’inclouen dues obres que féu per al Monestir de Poblet: l’escultura de Santa Tecla (1948) i la de Sant Joan Baptista (1951), ambdues de gres calcari sense policromar, cadascuna presideix una de les capelles que es troben a la capçalera de l’església, darrera l’altar major (deambulatori). R. R.
Carles Dorico i Alujas,» La dispersió del llegat de l’escultor vigatà Pere Costa», Ausa, (Vic), 179, (2017), p. 233-257. Estudi que documenta la destinació dels béns del reconegut escultor vigatà Pere Costa, a través de l’inventari postmortem, i dels quals en fou hereu el seu fill Antoni Costa Ferran, també escultor, si bé no heretà les grans dots artístiques del seu pare. Es documenten les disposicions testamentàries de Pere Costa i els acords posteriors sobre les propietats de la família. En un
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 293
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
altre apartat es fa una aproximació a les activitats escultòriques d’Antoni Costa (Barcelona, entre 1722 i 1735- Montblanc, 1775), que acabà de completar diversos encàrrecs del seu pare. Al llarg de la seva curta existència tingué problemes econòmics, a causa de la mala gestió del patrimoni heretat. Obres seves documentades són el retaule major del Santuari de la Mare de Déu de Paller (Bagà) i un tabernacle per a la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Correà, però la seva última gran obra fou el retaule major de l’església parroquial de Santa Maria de Montblanc (destruït durant la Guerra Civil, del qual es conserven fotografies), un treball retaulístic valorat en un primer moment en 2.770 lliures, però que després s’incrementà per la mala gestió del taller; en la seva curta estada a la població. L’escultor s’havia instal·lat a Montblanc el 1773, on morí sobtadament a final del mes de maig de 1775, després d’haver adquirit un terreny al terme de l’Espluga de Francolí, estimat en 450 lliures. R. R.
-Joan Valero Molina, «Fast i creació artística a l’entorn de Ferran d’Antequera», Lambard, (Barcelona), 26 (2018). p. 233-284. Estudi que aplega notícies disperses del rei Ferran d’Antequera com a promotor de les arts, algunes d’elles relacionades amb el Monestir de Poblet, on el 1415 realitzà una donació econòmica important, amb l’objectiu d’arranjar l’anomenat claustre de Sant Esteve i la infermeria; un altre aspecte que tracta és el del seu enterrament, el 1416 expressa la voluntat d´ésser sebollit al cenobi conquenc, les notícies sobre aquest fet són confuses i contradictòries, només es conserva un dibuix del sepulcre realitzat per Alexandre de Laborde per il·lustrar el seu llibre Voyage Pittoresque, ja que a causa de diferents guerres el sepulcre fou destruït, s’assenyalen alguns fragments escultòrics com a procedents del sepulcre, també hi ha la problemàtica sobre el possible escultor que realitzà el treball: Pere Oller, Gil de Morlanes o Pere Joan, la cronologia tampoc es coneix, és a dir, hi ha una sèrie d’interrogants que es plantegen a l’entorn d’aquesta tomba. R. R.
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 294
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
Història Medieval -Gener Gonzalvo Bou, «Peces històriques i arqueològiques de Poblet, actualment fora del monestir (s. XII-XV), Butlletí Arqueològic, (Tarragona), 38-39 (2016-2017), p. 187-197. Article pòstum, on l’autor documenta i reivindica els béns mobles que foren sostrets del monestir de Poblet, a partir del seu abandonament durant un segle, motivat pel decret de 1835. Es centra sobretot en el patrimoni documental, majoritàriament dipositat a l’Archivo Histórico Nacional (AHN), on fa una relació dels documents més destacats: el Cartulari Major, la còpia del Llibre dels Feyts o Crònica del regnat de Jaume I, realitzada per l’escrivà Celestí Destorrents; el Cartulari Menor que es troba a la Biblioteca Pública de Tarragona. L’historiador es lamenta que encara avui la catalogació de la documentació pobletana sigui molt deficient, provocant problemes als investigadors i reclama el necessari trasllat al monestir. La família dels Cardona, un dels llinatges amb més vinculació amb el cenobi, Pere Antoni d’Aragó féu donació de tota la seva biblioteca, amb els trenta armaris de caoba i cristall venecià per contenir-los, parla de la localització després de la seva dispersió (el lot més gran conservat és a la Biblioteca Pública de Tarragona), d’entre tots destaca l’anomenat Martirologi d’Usard, dipositat al Museu Diocesà de Girona, també esmenta el tapís fúnebre dels Cardona exposat a la catedral de Tarragona, un crucifix d’ivori del segle XVII, donació de la mateixa família i altres peces, a banda també relaciona d’altres peces conservades en diverses institucions. R. R.
-Eduard Juncosa Bonet, «La estrategia de Jaime II para consolidar el poder regio: la creación del condado de Prades», Acta historica et archaeologica mediaevalia, (Barcelona), 29 (2008), p. 327-343. A l’inici del segle XIV, el rei Jaume II, amb una clara voluntat d’incrementar la seva capacitat d’acció, va dedicar gran part dels seus esforços a recuperar part del patrimoni que s’havia apropiat indegudament la noblesa. Per aconseguir-ho, va erigir nous comtats, tot cedint-ne la titularitat a membres del seu propi
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 295
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
llinatge («prínceps de sang»). Un bon exemple d’aquesta dinàmica fou la creació del comtat de Prades. L’estudi de llur evolució històrica i del seu règim senyorial esdevé l’eix central d’aquest article del Doctor Juncosa –resum d’una part de la seva tesina– que situa l’esmentat cas particular dins d’una estratègia política més àmplia de la monarquia en un moment clau per a la definició i consolidació del seu poder. Redacció
«El govern del comtat de Prades en temps de l’infant Pere», dins A. Conejo (dir.), L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou: ‘molt graciós e savi senyor’, Valls, 2016, p. 123-142. L’acusada i atractiva personalitat de l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou ha suscitat més interès pels moments posteriors al seu ingrés a l’orde franciscà –a causa de les seves visions, profecies i fama de santedat– que no pas per la seva trajectòria pública anterior. Amb la voluntat de fer un pas endavant per tal d’anar omplint alguns buits destacats, l’estudi en qüestió –que forma part d’una obra col·lectiva dedicada a la seva figura– centra l’atenció en els anys en què actuà com a titular del comtat de les Muntanyes de Prades i de la baronia d’Entença (1342-1358), a més en les accions que el convertiren en un dels personatges més hàbils i de major autoritat de la centúria. Redacció
Història Moderna
-Pilar Riera, «Població vilallonguina entre els segles XV i XVII (III)», El Codony (Vilallonga del Camp), 95 (2017), p. 4-10. Entre el total de 389 núpcies celebrades entre 1567-1638 a
la parròquia de Vilallonga, l’autora comenta que de les parelles on els esposos eren foranis, nou eren originaris de la Conca de Barberà (quatre de Vilaverd, dos de l’Espluga de F. i amb un sol representant Barberà, Lilla i Vimbodí), en el gènere contrari les conquenques casades a Vilallonga només eren tres (una de Barberà, una de Montblanc i una darrera de Vilaverd). G. P.
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 296
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
-Salvador-J. Rovira Gómez, Nobles tarragonins vuitcentistes, Tarra- gona, 2017, 98 p. En aquest treball sobre la noblesa establerta a la ciutat de Tarragona en el segle XIX s’esmenten a diverses nissagues originàries de la Conca de Barberà: Aguiló i Castellví (Montblanc), Llorac (Solivella) i Potau (Sarral). Es fa referència als matrimonis, testaments, participació en la milícia i activitats econòmiques. G. P.
-Núria Sales [Folch], «Vallclara, un poble sense història», L’Avenç (Barcelona), 441 (núm. extraordinari desembre 2017), p. 8-10. Reprodució literal, sense actualitzar, de l’article que l’autora publicà a la mateixa revista, el gener de 1991 (núm. 144), on la reputada historiadora barcelonina, criticava que en l’estudi «L’economia de Vallclara a l’inici del segle XVIII del segle XVIII, segons les fonts fiscals», aparegut a l’Aplec de Treballs número 9 (1989), p. 179-204, no s’esmentés la «Crònica d’una família pagesa, sis segles i mig de la petita història de la casa pairal dels Sales de Vallclara (abans Masalles, abans Boquer), a través dels documents del seu arxiu», obra mecanografiada del seu oncle Ramon Sales Vallès, conservada en mans particulars i que únicament coneixia la família, en no estar dipositada en cap biblioteca pública, també remarca la importància dels fons privats en la investigació local, sense plantejar-se la necessitat que aquests estiguin dipositats o digitalitzats en arxius públics, a fi de facilitar-ne la seva consulta. Sortosament amb posterioritat, Valentí Gual va aportar la recerca «La demografia de Vallclara a l’Edat Moderna», Aplec de Treballs, (Montblanc),16 (1998), p. 31-44 i més recentment Ramon Pere Anglès, L’onomàstica de Vallclara, Barcelona, 2017. G. P.
Història Contemporània -Josep M. Grau Pujol, «El treball femení al Camp de Tarragona durant la primera meitat del segle XIX», Estudis de Constantí (Constantí), 33 (2017), p. 55-75.
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 297
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
Estudi de la incorporació laboral de les dones a les ciutats de Reus i Tarragona a través dels padrons d’habitants, especialment les vídues que regenten un taller artesà, un comerç o s’ocupen en serveis (a execepció de les minyones). En relació a la Conca de Barberà, a Reus el 1820, hi apareix una botiguera de Montblanc (Raimunda) i el 1823 a Tarragona, una hostalera que manté un mosso de l’Espluga de Francolí, més endavant, el 1854, una revenedora de Montblanc (Teresa Badia). M. G.
«Carreters i traginers: transport terrestre al Camp de Tarragona en el primer terç del segle XIX», Estudis de Constantí (Constantí), 33 (2017), p. 77-106. Article que exposa la importància del transport per terra dels productes agrícoles o manufacturats per embarcar-los a la costa i en sentit contrari distribuir-los per al consum de la població com a proveïment de matèries primes pels artesans de la pell, téxtil, metall o fusta. Els carreters i traginers podien ser oficis especialitzats, però també hi havia pagesos que utilizaven el seu bestiar major per obtenir ingressos complementaris. La base documental de la investigació bàsicament són els padrons d’habitants i els censos fiscals. De la Conca de Barberà, a Reus el 1820 es registra un traginer de Sarral; a Tarragona el 1826 un carreter de l’Espluga de Francolí, un altre de Montblanc, juntament amb un traginer de Lilla, finalment a Valls el 1844 apareixen dos traginers (un natural de Sarral i un altre de Vilaverd). M. G.
«Immigració del Camp de Tarragona i la Conca de Barberà a Hostafrancs (Barcelona) el 1885», Butlletí. Centre d’Estudis Alcoverencs (Alcover), 122 (2015), p. 13-22. Treball que comenta l’emigració de diferents comarques del Sud de Catalunya a la vila d’Hostafrancs (Barcelona) en acabar el segle XIX, del Camp de Tarragona n’apareixen 67 persones, de les Muntanyes de Prades quatre i de la Conca de Barberà dotze, d’aquest darrer territori sobresurt especialment Sarral i a més distància Rocafort de Queralt, la Guàrdia dels Prats i Vimbodí. Els oficis dels conquencs emigrants eren en la seva majoria jornalers (agrícoles i de fàbrica), a més d’alguna minyona. M. G.
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 298
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
Biografies -Joaquim Ferrer, Josep Tremoleda. Plantar cara a la por (1932- 1999), Barcelona, 2008, 176 p. El seu pare era de Figueres i la seva mare de Santa Coloma de Farners, en la seva infantesa i joventut la va viure en la crisi econòmica del franquisme, per la qual cosa els valors que va apendre de la família, foren el sacrifici, treball i superació, traslladats a Barcelona, la mare obrí una tintoreria. Ben aviat s’interessà per la recuperació de la cultura catalana a través de l’excursionisme i sardanisme, món on coneixeria a la seva futura muller, l’Anna Pàmies (descendenta de Rojals, casats el 1955). Promotor civíc de la nostra llengua, a final dels anys 50 organitza cursos de català i edita Signe. Normes bàsiques de la gramàtica catalana, el 1966 Faristol, per a infants i també la revista infantil Cavall Fort (1961). Dins l’Òmnium Cultural coneix al mecenes espluguí Lluís Carulla Canals, amb el qual més endavant es vincularia laboralment, esdevenint posteriorment el seu home de confiança (secretari personal), incorporant-se al projecte de construcció del Casal de l’Espluga de Francolí (1962), tres anys més tard, un cop inaugurat, l’Ajuntament d’aquesta vila el nomena fill adoptiu. El 1960 guanya el Premi Ramon Llull dels Jocs Florals de Buenos Aires (Argentina), una de les seves dèries fou escriure obres de teatre per a nens. Perseguit i detingut per les seves idees, home honrat, promotor de la publicació de llibres en català i del diari Avui, formà part de la Fundació Jaume I, va rebre la Creu de Sant Jordi (1992), a més del títol de Soci d’Honor d’Òmnium Cultural. El 1969 estableix la seva segona residència a Solius. L’autor del llibre el defineix com un picapedrer de la cultura, a la seva mort la capçalera El Francolí el 1999 li dedicà un número especial. El sotasignant el va conèixer personalment a la capital de la comarca de la Selva i pot donar fe del seu caràcter afable, receptiu, dialogant, treballador i disposat a col·laborar en tot allò que se li proposava. G. P.
-Centre de Lectura de Reus, 150 autògrafs, Reus, 2010. Catàleg de l’exposició realitzada al Centre de Lectura de Reus amb motiu del 150 aniversari de la seva fundació (1859-2009). Es
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 299
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
reprodueixen les signatures i dedicatòries del llibre d’honor de l’entitat. S’hi adjunta una fotografia difuminada de l’autor i el text, a més de la transcripció del mateix. L’ordre és cronològic i no hi ha sumari alfabètic. La majoria dels autògrafs són d’intel·lectuals, artistes i polítics. De la Conca de Barberà, només hi consta el prevere Ramon Muntanyola i Llorach (L’Espluga de Francolí, 1917-Barcelona,1973), que el 14 d’octubre de 1948 hi redactà un poema. G. P.
-Josep M. Grau Pujol, «En la mort del medievalista Gener Gonzalvo Bou», Revista de Catalunya (Barcelona), 299 (octubre 2017), p. 87-95. -«En la mort de l’historiador i arxiver Gener Gonzalvo i Bou (Barcelona, 1958-Tàrrega, 2017)», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (Barcelona), XXVIII (2017), p. 627-636. Síntesis biobliogràfiques on es repassa la trajectòria acadèmica de l’historiador d’origen espluguí, nascut a Barcelona el 1958 i finat a Tàrrega el gener de 2017. Per consultar la totalitat de les conferències realitzades i una relació completa dels llibres i articles publicats, us remetem al treball que el mateix autor li dedicà en vida, a la revista digital Podall, de Montblanc, número 5, de 2016 (p. 279-303) i ja difunt, en el darrer Aplec de Treballs 35 de 2017, p. 249-261. M. G.
Abreviatures dels autors dels resums: G. P. Josep M. Grau i Pujol M. G. Manel Güell Junkert R. R. Ramon Ribera Gassol
Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299