290 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà Notes i ressenyes bibliogràfiques Diversos autors Arxivística -Diversos autors, Arxiu Històric Arxidiocesà, un projecte participatiu en el segle XXI, Tarragona, 2017, 84 p. Història de l’arxiu, la gestió documental desenvolupada i el projecte de digitalització dels seus fons. En l’apèndix s’hi relacionen les sèries documentals digitalitzades gràcies a donacions econòmiques de particulars, de la Conca destaquen: -Blancafort (Capítols Matrimonials,1708-1736), L’Espluga de Francolí (Testaments, 1801- 1907), Rauric (Cumpliment pasqual, 1888-1908 i Visites pastorals, 1620-1775), Rojals (Bap-tismes,1881-2013, Òbits, 1908-1914 i Matrimonis, 1808-1908). També s’esmenten els ajuts de la Diputació de Tarragona en els fons parroquials (Aguiló, Conesa, Biure de Gaià, Forès, la Glorieta, les Piles, Pontils, Santa Coloma de Queralt, Senan, Vallclara i Vilanova de Prades), Ajuntaments de l’Espluga de Francolí (2011) i Llorac (2014) i el Centre d’Estudis de la Conca de Barberà (2008-2011). A més de les dispenses matrimonials del segle XIX de diverses parròquies (Prenafeta, Rocafort de Queralt, Sarral, Vallclara i Vimbodí) i oratoris del fons vicariat (Riudabella, 1899). G. P. Geografia Humana -Maria Solà Morales, Pobles amb encant de la Baixa Segarra, Conesa, 2017, 132 p. Obra que inclou una descripció generalista de cada població, il·lustrada amb fotografies de Joaquim Manzano Martín. G. P. Història de l’Art -Damià Amorós Albareda, «El desaparegut museu de Santa Coloma de Queralt a través de l’inventari de 1958. Un patrimoni a recuperar», Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, (Barcelona), 30, (2016), p. 99-111. Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 291 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà Estudi que documenta l’existència, poc coneguda, del Museu de Santa Coloma de Queralt, inaugurat el 1947, que depenia de l’Associació Arqueològica de la vila i de l’Ajuntament, posteriorment a la dècada dels setanta del mateix segle deixà de funcionar per raons econòmiques. Les col·leccions que posseïa estaven formades per peces procedents del claustre del convent de Santa Maria de Bell·lloc, de l’entorn del castell dels Comtes de Santa Coloma etc., documents de la pròpia Associació Arqueològica i pintura colomina de 1828 fins la primera meitat del segle XX. El museu com a institució participar amb cessió de cinc obres, en l’exposició de 1956: «Obras de museos de las Províncias de Tarragona, Gerona y Lérida, campaña internacional de museos, X Aniversario de la Unesco», celebrada al Palau de la Virreina de Barcelona. Quan es clausurà part de les col·leccions passaren a mans municipals, on encara actualment es conserven en diferents dependències. També es documenta i es transcriu l’únic inventari existent del fons del museu que data de 1958, el qual conté 47 fitxes i dues cartes manuscrites i una còpia la custodia l’Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’Arxiu de l’Associació Arqueològica es conserva en mans privades de la família del qui fou conservador del museu Roman Ramon. R. R. Damià Amorós - Joan Yeguas, «Un calvario inédito de Juan de Juanes en el Monasterio de Poblet», Ars Magazine, Revista de Arte y coleccionismo, (Madrid) 39 (2018), p. 142-143. Article que estudia una obra inèdita del pintor valencià del segle XVI, Juan de Juanes (València, 1523-Bocairent, 1579). La pintura datada entre 1578-1579, de grans dimensions, oli sobre llenç (abans damunt taula), fou una donació particular a principi del segle XXI a la comunitat cistercenca. L’escena que emergeix d’un fons obscur, representa un Calvari, format per Jesús (influència d’un Crist de Miquel Àngel) a la creu, i drets a banda i banda, la Mare de Déu i Sant Joan Evangelista (tots dos de més de mig cos), en actitud sofrent, a la part superior també, a banda i banda, uns filacteris amb una inscripció amb fragments Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 292 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà del llibre Cantar de los Cantares i del Segon Llibre de Samuel; l’obra es relaciona amb una altra (de menys dimensions) del mateix pintor que es troba en el Castell d’Auckland (Comtat de Durham. Gran Bretanya), però que afegeix la imatge de Maria Magdalena agenollada, tots tres de cos sencer, igual que la creu, darrera s’entreveu un paisatge, sense els filacteris recargolats que trobem en el de Poblet. R. R -Ignasi Domènech Vives. L’escultor Pere Jou. Forma i Matèria. Edicions Viena. Barcelona, 2016, p. 334. Resum de la tesi doctoral dedicada a l’escultor barceloní i sitgetà adopció, Pere Jou Francisco (Barcelona, 1891-Sitges, 1964), el qual es formà a l’Escola de Llotja (1908-1913), instal·lant-se definitivament el 1926 a Sitges, l’obra estudia i documenta la seva vida i trajectòria artística: Els anys d’infantesa i primera joventut (1891-1914), l’inici de l’activitat professional (1915- 1920), l’assoliment de l’estatus d’escultor (1921-1931), els anys de consolidació (1931-1936), la Guerra Civil (1936-1939), la represa (1939-1950), la maduresa (1951-1964), la tècnica, el llenguatge, exposicions, el catàleg raonat de l’obra, les temàtiques: de caire públic, retrats, el nu, la figura femenina, l’arquitectura, la religió, precisament dins d’aquesta darrera s’inclouen dues obres que féu per al Monestir de Poblet: l’escultura de Santa Tecla (1948) i la de Sant Joan Baptista (1951), ambdues de gres calcari sense policromar, cadascuna presideix una de les capelles que es troben a la capçalera de l’església, darrera l’altar major (deambulatori). R. R. Carles Dorico i Alujas,» La dispersió del llegat de l’escultor vigatà Pere Costa», Ausa, (Vic), 179, (2017), p. 233-257. Estudi que documenta la destinació dels béns del reconegut escultor vigatà Pere Costa, a través de l’inventari postmortem, i dels quals en fou hereu el seu fill Antoni Costa Ferran, també escultor, si bé no heretà les grans dots artístiques del seu pare. Es documenten les disposicions testamentàries de Pere Costa i els acords posteriors sobre les propietats de la família. En un Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 293 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà altre apartat es fa una aproximació a les activitats escultòriques d’Antoni Costa (Barcelona, entre 1722 i 1735- Montblanc, 1775), que acabà de completar diversos encàrrecs del seu pare. Al llarg de la seva curta existència tingué problemes econòmics, a causa de la mala gestió del patrimoni heretat. Obres seves documentades són el retaule major del Santuari de la Mare de Déu de Paller (Bagà) i un tabernacle per a la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Correà, però la seva última gran obra fou el retaule major de l’església parroquial de Santa Maria de Montblanc (destruït durant la Guerra Civil, del qual es conserven fotografies), un treball retaulístic valorat en un primer moment en 2.770 lliures, però que després s’incrementà per la mala gestió del taller; en la seva curta estada a la població. L’escultor s’havia instal·lat a Montblanc el 1773, on morí sobtadament a final del mes de maig de 1775, després d’haver adquirit un terreny al terme de l’Espluga de Francolí, estimat en 450 lliures. R. R. -Joan Valero Molina, «Fast i creació artística a l’entorn de Ferran d’Antequera», Lambard, (Barcelona), 26 (2018). p. 233-284. Estudi que aplega notícies disperses del rei Ferran d’Antequera com a promotor de les arts, algunes d’elles relacionades amb el Monestir de Poblet, on el 1415 realitzà una donació econòmica important, amb l’objectiu d’arranjar l’anomenat claustre de Sant Esteve i la infermeria; un altre aspecte que tracta és el del seu enterrament, el 1416 expressa la voluntat d´ésser sebollit al cenobi conquenc, les notícies sobre aquest fet són confuses i contradictòries, només es conserva un dibuix del sepulcre realitzat per Alexandre de Laborde per il·lustrar el seu llibre Voyage Pittoresque, ja que a causa de diferents guerres el sepulcre fou destruït, s’assenyalen alguns fragments escultòrics com a procedents del sepulcre, també hi ha la problemàtica sobre el possible escultor que realitzà el treball: Pere Oller, Gil de Morlanes o Pere Joan, la cronologia tampoc es coneix, és a dir, hi ha una sèrie d’interrogants que es plantegen a l’entorn d’aquesta tomba. R. R. Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 290-299 294 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà Història Medieval -Gener Gonzalvo Bou, «Peces històriques i arqueològiques de Poblet, actualment fora del monestir (s. XII-XV), Butlletí Arqueològic, (Tarragona), 38-39 (2016-2017), p. 187-197. Article pòstum, on l’autor documenta i reivindica els béns mobles que foren sostrets del monestir de Poblet, a partir del seu abandonament durant un segle, motivat pel decret de 1835. Es centra sobretot en el patrimoni documental, majoritàriament dipositat a l’Archivo Histórico Nacional (AHN), on fa una relació dels documents més destacats: el Cartulari Major, la còpia del Llibre dels Feyts o Crònica del regnat de Jaume I, realitzada per l’escrivà Celestí Destorrents; el Cartulari Menor que es troba a la Biblioteca Pública de Tarragona. L’historiador es lamenta que encara avui la catalogació de la documentació pobletana sigui molt deficient, provocant problemes als investigadors i reclama el necessari trasllat al monestir. La família dels Cardona, un dels llinatges amb més vinculació amb el cenobi, Pere Antoni d’Aragó féu donació de tota la seva biblioteca, amb els trenta armaris de caoba i cristall venecià per contenir-los, parla de la localització després de la seva dispersió (el lot més gran conservat és a la Biblioteca Pública de Tarragona), d’entre tots destaca l’anomenat Martirologi d’Usard, dipositat al Museu Diocesà de Girona, també esmenta el tapís fúnebre dels Cardona exposat a la catedral de Tarragona, un crucifix d’ivori del segle XVII, donació de la mateixa família i altres peces, a banda també relaciona d’altres peces conservades en diverses institucions.