fHEUl O OtHTB. 2G SmTKMBRE rsoa ANY V N.° 247. — Kedftooló y AdmlnUtraoló :ÏC«rfeiia! CÍMÍM, 4. (Eler» del PI.) —<Q'iè vols ser, maco, quan slfluis gran? - On, aquí h mt el «eu, té a«nlraclon< molt enlairades. —íQuè Vols ser, general, bisbe o ministre? —No senyor, nó, vol anar més enlaire... Vol ser aereonauta. 626 iïn Patufet fca "Isinda" l Reyet de Casa està una mica ensopidot avuy. L'altre dia va agafarlo un aire y ara sent el cap com buyt y les cames li fan fa• lla y ab prou feines téjesma pera aguantar la ploma. «iQuè'ls diré als meus bons amichs?» pen• sa ell. Y tot es donar voltes al magí pera inventar una d-aquelles historietes que sol contarvos cada set• mana. En aquestes sent una remor sota la taula. Es el gos de la im- prempta que li demana una festa. Y diu el Reyet: —iAy, gos! Si sabessis els mals de cap que estich passant, creu que'm planyeríes. Figúrat que tinch de contar un conte als lectors den PATUFET y no se m'acut una sola idea. El gos, com si entengués lo que li dich, me mira ab aire de compassió. Y aquells ulls ab que'm mira me recorden els d'una gossa de la meva coneixensa a la que un dia cert nen desanimat va donar una puntada de peu. Y ja tinch el conte. *** Bn Patufet 627 Donchs aquella gossa de que us parlo era molt contemplada pel seu amo, que li deixava fer lo que volia. Y la gossa, com si ho co• negués, esvalotava'l veinat de mala manera. Y d'aquí va venir que un xicot de la escala li dongués un dia la puntada de peu que he retret. Y veusaquf que la gossa, que per ser bèstia tenia forsa seny, va fer un grinyol y va callar, guaitant al xicot ab uns ulls plens de llàstima. En aquestes va arribar l'amo de la gossa, que era paleta, y va dir al xicot: —éPer què li has pegat a la gossa? ' —Perquè lladrava. — Donchs, pobre de tu que ho fassis més. —iPer què? —Perquè la estimo molt y li estich molt agrahit... Veuràs, escolta: Jo tenia una nena molt buf ona èsabs? Y aquella nena, com si se'n volgués anar a veure a la seva mare, que era al Cel, va po- sarse malalta. Jo, vivint sol ab ella, no sabia com arranjarmho. Si volia cuidarla, havia de deixar el treball; si deixava'l treball, no guanyaria per medecines y tampoch la nena's podria curar. Donchs be: un dia la nena'm va dir: «Anèu a treballar, pare: si tinch alguna cosa, ja faré avisar per la Linda al pis del costat». Y aixis vàrem ferho. Y tant com va durar la malaltia, la Linda no va moures d'aprop de la malalta, arribant a entendre tan be quan la nena necessitava ajuda, que ni li calia cap avis. Aixís que la pobreta tossía més de lo regular o gemegava adolorida, ella desseguit sortia del pis y posantse al pas de la porta del costat ibub-bub! jbub-bub! cridava als veins, que corrien a aussiliar a la malalteta... Yara, mira si està be que a una gossa aixís li hagis donat una puntada de peu. El xicot va callar y va fer una festa a la Linda. Y d'aquell dia ensà no ha maltractat més a cap bèstia. El reyet de c»s« 628 En Patufet Crisaptcmcs EL PLOR DEL INFANT {^infant de rossa cabellera, d'ulls de blau cel, de nevada cU^ carona y de mans d àngel, camina ah placidesa per la sorra de la platja, escampant la seva vista mar enllà, fins ahont se confón sa blavor esblanqueïda, ab la esblanqueïda bla• vor del horitzó llunyà, fihont hi volategen gavines fent gira- gonces. Y la hermosor de la mar blava y del horitzó blau, l alien, y l infant, d'ullets blaus també, deixa petonejarse les cames tendres, per l'ona blava, y la fredor d aqueixa el fa arrencar en plor y brollen diamantines llàgrimes dels ullets del infant, mentres l oreig suau gronxa sa cabellera de fils d or. V el mar, ahont res/en inconeçuts tresors paríssim';, engo• leix les llàgrimes del infantó, pera hostaljjrles en nelxineta nacarada,dlns sa blavor innenia, imperceptible a la mirada dels homes. Y les llàgrimes se tornen perles. Y l Infant plora dins la blavor de taigua. ELBÉS La marona. la dolsa marona, ab placidesa Incomparable, fa adormir al infantó. DjIs seus llavis de rosa ixen cansons de tendresa, ara ab misticisme, ara ab forsa d'esperit,., y ses cantades e.nbaumen l estansa d una sonoritat apacible. Y l infant s'adorm a la falda de la marona, que li besa'ls lla• vis acarminals ah besos de vida. Y canten ab la mare, els angelets del cel de blanques ales, que acaronen també però invisiblement al infant Y canten ab la mare. els rossinyols y les caderneres desde el brancatge dels abrissóns del jardi- També l àngel vetllador ah sonoritat sols oida per finfant, canta ah veu melosa, la cansó de lignocencia. Y l'Infant ab el concert de veus angèliques y blanques, resta en un sòn d àngel... en un són blanch. Y un bés d amor retruny en lalre... El dia cau lentament... entament, dins un cel de porpra... Lluís G. PLA En Patufet 629 —Vaja, tornemsen a casa, Patufet, que avuy no hem cassat rés. —Vostè no ha cassat rès... que jo sf. —{Què has cassat tu, tarambana? —Un costipat molt fort, me sembla que hauré cassat. El jove estudiant en comptes Sermó perdut d'espavilarse a apendre les belle• ses ciceronianes, passava'l temps Al amich Rafel Rubio fent aucellets de paper o dibui• xant ninots sobre'ls marges dels c capellà de l'Iglesia del poble llibres d'estudi. Apart d'això, quan E hont vaig néixer, tenia un ne- ell podia fugir, allavors se'n ana• bodet d'uns dotzeanys. Aquell bon va a cercar nius d'aucells en el oncle desitjava fer estudiar al bosch. seu nebot la carrera de capellà. El dit capellà volgué corretgir Y per aquet motiu el sacerdot la conducta d'equell peresós es• feya apendre al xicot la llengua tudiant, y, presa aquesta deter• llatina. minació, el portà a la vinya, hont 6S0 On Patufet intentà ferli un enèrgich sermó. Y quan ja s'havfa acabat el ser• Quan estigueren reunits en mó, el nebot se girà al capellà y el precís Uoch, el bon oncle co- li digué: "Senyor oncle ^vostè en• mensà la se»a amonestació recor• devinaria quantes formigues han dant al jove son dever y fentli traspassat d'aquell formiguer a veure'ls profits que ell després po• n'aquet durant el seu Uarch par• dria treuren de la lectura y del lament?" estudi. » Tan intempestiva pregunta con- Una mitja hora estigué parlant fongué y deixà parat al amant l'Oncle al seu nebot, qui, ab el sacerdot, que, sorprèsy trist se di• cap baix, semblava escoltar ab gué: 'jo, verdaderament, predi• atenció la prèdica. Durant el seu cava en desert y el meu sermó ha sermó el capellà baría mirat al estat perdut". xicot y veyentlo tan recullit se F. FONT Y PKRXÉS digué: "sembla que m'escolta (Traduït de la llengua internacional atentament". &speranlo.) jpobres adjeells! voltes els aucells de matinada cantant sos cants novells, imitantse la veu y la tonada, conversen ells ab ells. {Has vist els passarells y les aloses com canten al matí? Es que tot refilant se diuen coses que jo no les sé di. Se parlen del amor de ses niuades d'aquell nou jorn tan clar y tu sovint els goses devegades ab rochs inquietar, No'ls toquis, nó, que si'ls respectes sempre vindràn tots aprop teu y a tu y a n'ells boy junts y en aquella hora vos benehirà Deu. TAPOT En Hatufet 631 —Sembla que ha refrescat el temps íeh? —Y iqui vol que no refresqui ab aqueixa calor? EN CARLES n un poblet de moníanya hi havia, certa vegada, un pare y ^ una mare que tenien un xicot, més ben dit, un bordegàs que sols pensava en menjar y dormir. Aquet noy, que's deya Carles, era un gandul de set soles. Son pare s'hi enfadava cada dos per tres, y sempre per mor d'un ds que diu que tenia a tesquena. Un dia que en Carles se llevà una mica més demati que may, son pare li digué: —Mira, noy: ves al bosch a cercar llenya, puix ja Phem aca• bada tota y no 'n tenim per encendre la llar. Sobretot no tardis ni gandulegis, jho sents? 632 En Fatufet —Be, pare, està moll be. No tardaré gota—contestà el nor, iot agafant la corda y anantsen. No lardd molt en arribar al bosch. Un cop hi va ser, anà in- troduintshi, fins que, vegent en un cantó uns quants arbres pri- mels y apropòsit, se digué: -/Bé! Aqui soq els arbres que buscava; d'aquells que agra• den al pare, y sobretot, que no costen de tallar. Ja's preparava a donar el primer cop de destral, quan, sor• près per una nova idea, reculà el bras tot dient: —Ben mirat, avuy es molt de mat i encara pera posar me a treballar. Tantmateix aquí a terra podria fer una bacaina. Y tal dit, tal fet; tot estirantse a terra se determinava a dor• mir, tot dientse entre ell que-ni avuy ni may, tant dematí ningú treballa.— Mes encara no havia acabat de dir aquestes paraules, quan els cants d'una au li feriren els sentits y li feren aixecar la vista enlaire, podent veure com f aucelleta, tot y essent dematl, tre• ballava un niu pera portar hi els ous y criar hi els seus caga nius.