PORTS

Els parlars de i Morella. Descripció i comparació

Maite Cot Ardévol

Llicenciada en Filologia Catalana. Professora de llengua catalana i literatura a l’IES de Flix

1. INTRODUCCIÓ

1.1. Justificació

Estudiar geolingüísticament la comarca dels és el motiu pel qual ara apareix publicat aquest estudi. La tria d’aquestes dos localitats dels Ports no respon a cap mena de criteri previ basat en l’existència de documentació lingüística sobre la llengua d’aquests dos pobles. El motiu de comparar-los no depèn tampoc del fet de saber d’antuvi de l’existència de 1. grans trets diferenciadors que servirien per emplenar pàgines i més pàgines de dissemblances. Res més lluny del que acabem d’anomenar. La veritable raó per la qual ara parlem d’aquestes dos localitats i no d’unes altres respon al fet de disposar d’alguna persona que actués de contacte entre l’autora d’aquest treball i els possibles informants que li donarien forma i cos gràcies a les seues aportacions. El doctor Pere Navarro, de la Universitat Rovira i Virgili, va ser qui em va suggerir que fos la comarca dels Ports la que servís de base per a la meua futura, i encara llunyana, tesi, que havia de tindre com a objectiu analitzar geolingüísticament aquesta zona del País Valencià, amb la intenció que algun dia es pugui dur a terme un Atles Lingüístic de les Terres de l’Ebre –un projecte molt ambiciós, però que ja compta amb l’estudi complet de dos de les comarques que formen aquest territori, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Volem advertir, però, que aquest avançament que ara teniu a les mans no és res més que això, una aproximació als parlars d’aquestes dos localitats.

117 beCEroLes III (2008), 117-143 Maite Cot Ardévol

1.2. Estudis lingüístics anteriors

A qualsevol persona que inicia un estudi sigui del tipus que sigui sobre una zona determinada, li resulta d’una gran ajuda l’existència de bibliografia prèvia que l’orienti i li serveixi de base. Aquesta seria la situació ideal. En el nostre cas no es dóna tal situació. Així, doncs, si volem ser més concrets haurem de dir que la comarca dels Ports no ha estat mai estudiada des del punt de vista geolingüístic de forma global. Tot i això sí que en trobem estudis parcials. Jordi Colomina (1999: 272) dóna les referències bibliogràfiques de les publicacions que han tingut poblacions d’aquesta comarca o la comarca sencera com a objecte d’anàlisi (Ferrando i Guirau1, Gamundi i Sangüesa (1991), Querol (1995) i Sanchis Guarner).2 També Lluís Gimeno3 (1994: 15), un dels estudiosos que més ha analitzat la zona, parla dels estudis anteriors que tracten part de la zona dels Ports i comenta que Morella, suposem que pel fet de ser la capital de la comarca, ha estat enquestada per a l’elaboració de l’ALC i de l’ALDC. Aquesta localitat, juntament amb , també la va tindre en compte Germà Colon per fer un estudi sobre la morfologia verbal4. També s’ha passat enquesta a algunes localitats dels Ports (entre les quals Morella) per a la realització de l’Atles lingüístic de la Comunitat Valenciana, del qual se’n poden consultar alguns mapes en el recull de Saborit (1998). Pel que fa a la caracterització dialectal de la zona, es tracta d’una regió que es mou entre dos classificacions, entre la de tortosí i la de valencià septentrional. Segons Veny (1993), els Ports de Morella juntament amb el Maestrat, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Matarranya són comarques de transició entre el valencià i el nord-occidental. Alegre (1991), en canvi, considera que segons les isoglosses que es tinguin en compte, els Ports 2. formen part del tortosí. Massip (1989) i

1 FERRANDO, A i GUIRAU, A. (1983): «Particularitats fonètiques i anivellament geolingüístic a la comarca de Morella», dins L’Espill, 17-18, pp. 209-230. 2 SANCHIS GUARNER, M. (1980): “Un illot de diftongació de [e] catalana en la comarca dels Ports de Morella”, dins Setzè congrés internacional de lingüística i filologia romàniques. Palma. 3 Ho demostren obres com les següents: (1984): «Les àrees lèxiques en els parlars de transició», dins Miscel·lània de textos en homenatge a les Normes de Castelló”. Castelló. Diputació. (1986): “El tortosí septentrional”, dins Setè col·loqui de l’AILLC. (1992): “El tortosí. Extensió i característiques dialectals”, dins A Sol Post, 2. (1994): Estudi lingüístic dels parlars de les comarques del nord de Castelló. Castelló. Societat Castellonenca de Cultura / Universitat Jaume I. (1997): Atles Lingüístic de la Diòcesi de Tortosa. Barcelona. Institut d’Estudis Catalans. 4 COLON, Germà (1995): «La matización vocálica en las desinencias de la 1a y 3a personas del presente e imperfecto de indicativo (conjugación en –ARE) en las comarcas castellonenses”, dins Miscelánea filológica dedicada a Mons. Griera. Vol. I. Barcelona. CISC. 5 BELTRAN ZARAGOZÀ, A. (1995): La llengua en el nord del País Valencià als segles XVII, XVIII i XIX. Edició i estudi lingüístic de documentació administrativa, tesi de doctorat en part inèdita, Universitat de València. (Pp. 347-392)

118 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Navarro (1996) opinen que el tortosí s’estén, aproximadament, per la diòcesi de Tortosa (de la qual formen part les dos localitats enquestades). Colomina (1999: 95) comenta que «Gimeno (1986, 1994 i 1997) ha proposat anomenar tortosí meridional el parlar que fins ara coneixíem com a valencià septentrional (de transició)» i que Andreu Beltran5 «proposa distingir tres parlars dins del valencià septentrional: el parlar del Baix 3. Maestrat, el de la Plana i el parlar de transició dels Ports, l’ i l’Alcalatén».

1.3. Metodologia

El treball de camp, que va consistir a passar les enquestes per les dos poblacions estudiades, va tindre lloc l’agost de 2006 a Cinctorres i l’agost de 2007 a Morella. La tria dels informants es basava en el fet que havien de complir una sèrie de requisits, ja establerts per a les investigacions geolingüístiques: ser nascuts a la localitat estudiada, tindre més de 60 anys i un nivell d’estudis primaris i amb els cònjuges del mateix indret (aquesta condició s’ha acomplert en tots els casos, excepte en el de M. Gràcia, el marit de la qual és de . A continuació, en donem les dades més detallades: Localitat Nom de l’informant Any de naixement i professió Cinctorres M. Gràcia Segura Querol 1945, assistenta de la llar Ricardo Ripollés Fígols 1938, pagès i carboner Antonio Sorribes Borràs 1929, pagès Victòria Segura Querol 1929, pagesa, pastora i mestressa de casa Morella Arturo Segura Sangüesa 1933, masover Balbina Julian Ortí 1934, pagesa i mestressa de casa Amadeo Ràmia Prats 1927, pagès Com ja hem dit més amunt, per entrar en contacte amb els informants ens ha sigut de molta utilitat Àngela Buj, que ens va permetre posar-nos en contacte amb Joan Josep Rovira, de Cinctorres, qui, a la vegada, ens va facilitar la primera informant de la localitat, que al seu torn ens proporcionaria el nom d’altres possibles col·laboradors. Per a la població de Morella, l’Antonio i la Victòria que ja havien «patit l’experiment» ens van remetre als primers participants d’aquest llarg projecte, l’Arturo i la Balbina. A tots ells, el nostre més sincer agraïment, ja que sense la seua ajuda i amabilitat aquest treball, que ara de moment s’ha convertit en article, no hauria sigut possible. Per a la recollida de dades, basada en el mètode indirecte, s’ha seguit un qüestionari que recull diferents entrades pertanyents a diversos camps semàntics –el camp i els cultius, indústries relacionades amb l’agricultura, els animals, els vegetals, el temps i les estacions de l’any, noms topogràfics, els oficis, la casa, l’home i les seues activitats, les festes religioses i el mar– que permeten tractar els nivells lingüístics del

119 Maite Cot Ardévol vocalisme tònic i àton, el consonantisme, la morfologia nominal i verbal i el lèxic. Tota la informació obtinguda ha estat enregistrada i transcrita in situ.

2. DESCRIPCIÓ LINGÜÍSTICA

2.1. Vocalisme tònic

El sistema del vocalisme tònic d’aquestes dos localitats presenta algunes realitzacions que fan que es puguin diferenciar.

Manteniment de /a/ etimològica En les dos poblacions és un tret comú la conservació de la /a/ etimològica en les formes rizotòniques de verbs com nadar (ell nade), xarrar (ell xarre) i nàixer.

Resultat de I ( i Ç llatines La I( i Ç llatines presenten com a solució una palatal semitancada [e] en el llatí vulgar i que es conserva en el bloc occidental, per tant també serà un tret propi de les dos localitats estudiades. ( PIRA> p[e]ra CÇBA> c[e]ba CILIA>( c[e]lla ( CADÇNA> cad[e]na BIBERE> b[e]ure PARÇTE> par[e]t ( OVICULA> ov[e]lla PARICULO>( par[e]ll BÇSTIA> b[e]stia

Distribució [e]-[ε] < Ç llatina condicionada Només a Cinctorres trobem la forma diftongada [ja], que és el resultat (Navarro 2005: 14) de l’evolució de la Ç quan està condicionada per les consonants també llatines L, R, seguides d’una consonant no labial, N’R, o van seguides de la semivocal velar [w], procedent de la vocalització de les consonants llatines D,C, TJ. Aquesta solució6 la utilitzen els pobles veïns per caracteritzar el parlar de Cinctorres.( La diftongació també afecta la I llatina en alguns casos quan va seguida de /l/.

4. 6 Ernest Querol (1995) explica que, segons A. Ferrando i A. Guirau, aquestes diftongacions són un residu subdialectal propagat en aquesta zona al segle XIII pels repobladors catalans del Baix Aragó i que consideren que es tracta d’un reforçament d’una evolució interna del català occidental pre-literari i que no té res a veure amb el mossàrab ni amb el castellà ni amb l’aragonès. A la comarca del Matarranya, trobem també aquest fenomen a les poblacions d’Aiguaviva, Bellmunt, la Canyada, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, la Torre de Vilella i Valljunquera (Navarro 2005: 14).

120 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

A Morella, en canvi, trobem com a resultat la palatal semioberta [D]. Cinctorres Morella ( FEL f[ja]l f[D]l ( GELU g[ja]l g[D]l ( DIE UENERIS div[ja]ndres div[D]ndres ( TERRA t[ja]rra t[D]rra ( PEDE p[ja]u p[D]u ( PILU p[ja]l p[D]l

Resultat de la /a/ més el grup de iod llatí CT La vocal medial quan va seguida del grup de iod llatí CT palatalitza. En el mot LACTE, a més, es conserva la semivocal [j] provinent de la vocalització de la consonant velar llatina i, per tant, tenim el següent resultat [ej]. Aquesta solució la trobem tant a Morella com a Cinctorres. En el cas de FACTU, en canvi, això no succeeix i tenim només la vocal palatal semitancada [e].

FACTU> f[e]t LACTE> ll[ej]t ( Resultat de O tònica llatina ( El resultat de O tònica llatina és una vocal velar semioberta [N]. ( ( ( PLOVET > pl[N]u OVU > [N]u DIE IOVIS > dij[N]us ( Resultat de U llatina ( L’evolució de la U( llatina en el mot IUNCU és un dels trets que permet distingir els dos grans blocs dialectals del català. Així tenim que el bloc oriental presenta jonc i el bloc occidental, junc. Aquesta última és la solució que hem trobat a les dos poblacions estudiades.

Monoftongació del diftong /ew/ En l’infinitiu del verb veure, hem observat que el diftong /ew/ monoftonga en /o/ a les dos localitats. El resultat recollit, doncs, és vore.

Manteniment del diftong /wa/ Com a localitats incloses dins del bloc occidental, trobem que el diftong /wa/, en mots com quatre i cinquanta, no monoftonga.

2.2. Vocalisme àton

Manteniment de /a/ - /e/ en posició àtona Les vocals /a/ i /e/ en posició àtona es distingeixen, tal com els pertoca pel fet de pertànyer al bloc occidental. Fins i tot, la /e/ àtona en posició final del mot llebre és articulada amb una palatal semitancada /e/, a diferència d’alguns parlars del bloc occidental que presenten una /a/ per analogia amb el morfema de femení més habitual.

121 Maite Cot Ardévol

La /e/ en posició pretònica La vocal palatal semitancada en els segments inicials es-, en- i em- presenta uns resultats diferents si comparem les dos localitats. Mentre que a Cinctorres es manté aquesta articulació, a Morella, en canvi, és més freqüent l’obertura en [a] –fins i tot, hi hem recollit la forma aix (eix)–7 tot i que hi ha una certa alternança entre [a] i [e]. Així, per exemple, trobem els següents resultats:

Cinctorres Morella [e]scales [e]scales [e]ntaulador [a]ntaulador [e]stral [a]stral (destral) [e]stendre [e]stendre [e]spígol [a]spígol [e]mbut [e]mbut [e]squirol [e]squirol [e]stisora [a]stisora

Tot i això, a les dos localitats, trobem altres obertures en [a] de la palatal semitancada pretònica en altres contextos: can[a]lons, t[a]rrossos, ll[a]nçols, [a]riçó, carr[a]tell. La /e/, a més a més, també es pot tancar en /i/ quan es troba en contacte amb un so palatal: g[i]noll, m[i]njador, s[i]xanta, qu[i]xal.

Manteniment o caiguda de /a/ i /e/ pretòniques en contacte amb /r/ El comportament de la /a/ i la /e/ pretòniques en contacte amb /r / és diferent, depenent de la vocal a què ens referim. Així, a Cinctorres, la medial oberta es conserva en els casos de caragol i carabassa –excepte en el cas d’escarbatxo–8 i, en canvi, la palatal semitancada desapareix en mots com veremar i berenar i presenten les formes vremar i brenar. Contràriament, a la població de Morella, aquestes vocals acostumen a desaparèixer sempre en aquest context. D’aquesta manera, trobem carbassa, escarbat, vremar i brenar. L’únic cas de manteniment apareix en el mot caragol.

Articulació de /o/ en posició àtona La distinció entre /o/ i /u/ en posició àtona és un altre dels trets diferenciadors entre els parlars occidentals i els orientals. És característic, doncs, d’aquests parlars el manteniment de /o/. Això s’observa en mots com carr[o] i c[o]var. 7 Veny (2003: 354) comenta aquest exemple i el considera “especialment atractiu, per l’aberrant conservació de [a] (< AXE) que coneix una remarcable isoglossa, de Benifallet fins almenys Vilanova d’Alcolea, sense tancament en [e], com és normal en el tractament català del grup –AKS– (FRAXINU> freixe, TAXU> teix, *FACSE> feix, LAXAT> lleixa, deixa, MATAXA> madeixa, PASCERE> péixer [...]». Veny apunta que l’explicació d’aquest fenomen seria més acceptable per una procedència aragonesa (l’aragonès antic coneixia axo i manté la A sense inflexió pel grup –KS– ). 8 Recollit per Navarro (1996: 329), com un possible mossarabisme, a les poblacions de Caseres, Favara i Maella, a la Terra Alta.

122 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

En alguns parlars del bloc occidental, es pot produir el tancament de la /o/ en [u] quan aquesta va seguida d’una /i/ tònica. Aquest fet, però, no s’ha recollit en cap de les dos localitats estudiades. Així tenim: c[o]llir c[o]nill c[o]brir c[o]ixí c[o]sir

En alguns casos, trobem el fenomen invers, l’articulació de /o/ en mots com x[o]lit9 i p[o]put, que més que ultracorreccions serien dissimilacions per evitar el contacte de vocals tancades. També és habitual en els parlars del bloc occidental que la /o/ en posició inicial diftongui en [aw]. Aquest fenomen tampoc l’hem enregistrat, amb una excepció que presentem en els exemples següents: [o]liva [o]livera [o]rinal[o]vella / [au]lorar

Podríem pensar, doncs, que aquest fenomen hauria sigut habitual antigament i del qual, actualment, se’n conservaria una mostra d’aquesta diftongació.

El diftong /ew/ El diftong /ew/ del verb veure també monoftonga quan es troba en posició àtona. Així, per exemple, en el futur i el condicional d’aquest verb tindríem formes com: voré voria voràs vories vorà vorie vorem voríem voreu voríeu voran vorien

Manteniment o monoftongació del diftong /wa/ en posició àtona El' diftong /wa/ quan es troba en posició àtona es conserva en el bloc occidental, en canvi, en el bloc oriental pot monoftongar en [o]. Aquest és un altre dels trets diferenciadors que aporta Joan Veny (1993) per fer la distinció entre l’occidental i l’oriental. Així, tal com pertoca, hem recollit les formes llengua, aigua, pasqua i Quaresma. En posició 5. pretònica, però, monoftonga en mots com coranta (quaranta) i collà (quallada). Trobem el

9 Joan Veny (2003: 361) parla d’aquests casos i comenta que més que ultracorreccions, es tracta d’un model fonètic alternatiu, basat en l’acció lliure, facultativa del tancament en [o] per pressió de la [i] tònica (molí: molí / mulí - ajupit: jupit / *ajopit). Aquest fenomen provoca l’aparició de la variant innovada (*), que no fa falta explicar pel fet que el parlant cregui que està més ben dita una forma que l’altra sinó en virtut d’aquest model alternatiu compost del mot amb [o] etimològica i amb [u] assimilada.

123 Maite Cot Ardévol fenomen invers, és a dir, una diftongació, causada possiblement per una ultracorrecció del procés anterior en el mot cortina, que presenta la forma cuartina a les dos poblacions.

2.3. Consonantisme

Bilabialització de la labiodental sonora /v/ No trobem en cap de les dos localitats enquestades l’articulació de la labiodental sonora /v/. S’ha produït una bilabialització, ja sigui amb la pronunciació d’una bilabial oclusiva sonora [b] o una aproximant [A], depenent del context. [b]i [b]aca co[A]a oli[A]a

Articulació de la nasal adventícia A les dos poblacions trobem que es manté la nasal adventícia dels mots llangosto, mançana i mangrana. Aquest és un dels trets propis del català occidental.

La líquida palatal /l/ procedent de grups de iod Els grups de iod llatins C’L i LJ no ioditzen sinó que han tingut com a resultat una líquida palatal /l/. CILIA> ce[l]a ALLIU> a[l] OCULU> u[l] FOLIA> fu[l]a

Les líquides procedents dels grups de iod T’L, D’L i G’L Els grups de iod llatins T’L, D’L i G’L no palatalitzen. Aquest és un tret propi del tortosí, del valencià, l’alguerès i de part dels parlars balears. El resultat d’aquests grups de iod presenta variació a les dos poblacions estudiades: es manté l’allargament [l:], però puntualment s’ha reduït [l]. La distribució d’aquests sons també és variable a les dos localitats: Cinctorres: ame[l]a espa[l:]a gua[l:]a ve[l]ar Morella: ame[l]a espa[l:]a gua[l:]a ve[l:]ar

Manteniment de /l/ en síl·laba travada Quan la líquida lateral /l/ es troba en una síl·laba travada es manté, a diferència del que acostuma a passar en els parlars nord-occidentals. Aquest, doncs, és el resultat que hem trobat en mots com: albardó, almosta, albergina, alfàbega, malva i vidalba (Cinctorres) i albarder, albergina, alfàbrega, malva, vidalba (Morella). En el cas d’albercoc, a les dos localitats, la líquida lateral ha desaparegut i hi trobem la forma abrecoc, com a conseqüència d’una dissimilació de líquides amb una metàtesi regressiva de la líquida bategant.

Caiguda de la /3 / en posició final És característic dels parlars septentrionals del País Valencià la no articulació de la /3 /10 en posició final. Aquesta, doncs, és la solució que hem recollit tant a Cinctorres com a Morella. 10 Beltran (1999: 26) comenta que els capellans de Cinctorres al S. XVII ja s’esforçaven a escriure la –t final dels grups consonàntics, que no pronunciaven, però no sempre se’n recordaven.

124 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Hem trobat alguna excepció: Cinctorres: madu[3] du[3]ahi[3] Morella: tracto[3] du[3]ahi[3] La / 3 / del morfema d’infinitiu quan va seguit d’un pronom feble, tampoc se sensibilitza i el pronom no s’elideix. Segons Querol (1995: 121), «són unes combinacions molt semblants a les clàssiques i, per tant, molt properes a les normatives». Cinctorres: confessâ-se rascâ-lo pelâ-lo nugâ-los Morella: domâ-lo cepillâ-lo rovellâ-se abatollâ-los

Reducció dels grups finals /nt/ i /lt/ Els grups consonàntics finals /nt/ i /lt/ es redueixen, l’oclusiva dental sorda final no s’articula. Això succeeix en mots com: donant [do'nan] font ['fNn] molt ['mo4] salt ['sa4] patint [pa'tin] pont ['pNn]

Caiguda de la dental sonora /d/ intervocàlica La dental sonora /d/ intervocàlica presenta dos resultats, depenent del sufix on es trobi. Així, en el cas dels mots que contenen el sufix llatí –ATORE aquest so consonàntic es manté. En canvi, en les paraules que presenten el sufix –ATA, s’ha produït una caiguda de la dental. Cinctorres: fatxà, crià, tancà, ensalà, rosà, esquellotà, sobressà... // llaurador, entaulador, abeurador, carrejador... Morella: aixà, papà, bandà, cansalà, carrilaes, erà, llobaes, matinà... // caçador, vremadors, aixadó... A la població de Morella, vam recollir la forma ieguada, que mantenia la dental intervocàlica. Aquest cas podria explicar-se pel fet de ser un castellanisme. Pel que fa als diminutius, en el cas d’aixadelleta, vam observar que a Cinctorres queia la dental (aixaelleta), mentre que a Morella es conservava.

Resultat de l’alveolar africada sorda /ts/ en posició final L’alveolar africada sorda /ts/ quan es troba en posició final en plurals com els de pots i tots és articulada com una prepalatal africada sorda [tR]. Cinctorres: conille[tR], nebo[tR], pate[tR], trenca[tR]... Morella: polle[tR], pate[tR], po[tR], tendre[tR], ver[tR]...

La prepalatal sonora /Y / en posició inicial i postconsonàntica En posició inicial i postconsonàntica, la prepalatal sonora /Y/ es pronuncia com a africada sonora [cY] en mots com: ginesta, jornal, jaqueta, ginoll, monja, àngel, taronja, menjar...

Resultat del grup –TICU dels proparoxítons llatins El grup –TICU dels proparoxítons llatins presenta com a resultat [jY] a les dos poblacions, és a dir, una prepalatal fricativa sonora precedida de iod. Aquesta solució la trobem en diversos casos: feige, formaige, meige, salvaige...

125 Maite Cot Ardévol

Hem recollit, a més, unes altres mostres de desafricacions: correija, sofraige, traige, oraige.

La prepalatal sorda /R / en posició inicial i postconsonàntica La prepalatal sorda /R/ en posició inicial i postconsonàntica és articulada africada: [tR]imenera, [tR]urumbell, [tR]ocolate, pan[tR]a i car[tR]ofa.

La prepalatal sorda /R / en posició intervocàlica i final En posició intervocàlica i final, la prepalatal fricativa sorda sempre segrega una iod, tal com podem veure en els següents exemples: fe[j]x, pe[j]x, co[j]xa, fre[j]xures.

2.4. Morfologia nominal

Gènere Hem recollit les formes masculines pinte, aladre, xocolate, estable, pròpies del català nord- occidental, «gènere assegurat per la –e» (Veny 1986: 52). Cal destacar que a les dos poblacions hem trobat en gènere masculí els següents mots: els llegums, el mar i el pols.11 Nombre Els antics proparoxítons llatins que acabaven en nasal, sensibilitzen aquesta nasal en 6. els plurals, de manera que acaben en –ns. Aquesta característica, que segons Veny (1993: 23) serveix per distingir els parlars occidentals dels orientals, la trobem en els següents mots: HOMINES>( hòmens IUVENES>( jóvens

L’article definit Ernest Querol (1995: 120) explica que perviu a la comarca amb poca vitalitat l’article lo, però que el més estès era el. També Andreu Beltran (1999: 28) en l’estudi que fa de «El llibre del Roser», del segle XVII, argumenta que l’ús de l’article lo i los era el propi de la llengua antiga i que «els més grans i la gent que ha viscut més aïllada, en els masos, encara els mantenen». Nosaltres, però, no hem trobat cap rastre de l’article masculí antic. La qual cosa demostraria que ja ha desaparegut totalment, sinó és que encara el conservessin els parlants de més edat (els nostres informants en tenen una setantena). Quan se’ls va demanar si l’havien utilitzat mai, van respondre que no.

11 Coromines al DECat (VI: 662) indica que aquesta forma és pròpia de la zona oest del dialecte català occidental. Navarro (1996 I: 65) també ho recull en algunes localitats de la Terra Alta (Batea, Caseres, Favara, Maella, Nonasp, Orta i la Pobla) i, seguint Veny, explica que és un masculí arcaic documentat des d’antic i actualment estès pel nord-occidental. Cubells (2005) també la documenta en algunes poblacions de la Ribera d’Ebre i aporta referències de la localització d’aquesta forma al Segrià, les Garrigues i el Priorat (Margalef).

126 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Demostratius Els demostratius recollits a les dos poblacions enquestades presenta el següent sistema: Masc. sg Masc. plur Fem. sg. Fem. plur. 1r grau este estos esta estes 2n grau ixe ixos ixa ixos (Ct)12 eixe eixos eixa eixos (Mo) 3r grau aquell aquells aquella aquelles Observem, doncs, que els demostratius de 1r i 2n grau no presenten el reforçament llatí ECCU. En els de segon grau, a més, a la localitat de Cinctorres s’ha produït un tancament en [i] de la /e/ tònica per assimilació al so palatal de la [R].

Possessius tònics Les formes recollides dels possessius tònics d’un sol posseïdor són les següents: Masc. sg. Masc. plur. Fem. sg. Fem. plur. 1a meu meus meua meues 2a teu teus teua teues 3a seu seus seua seues

Cal comentar que les formes femenines, que han estat creades per analogia amb MEUM, conserven la semiconsonant velar.

Possessius àtons L’ús dels possessius àtons només apareix en singular. Quan han d’acompanyar una forma de parentiu plural, passen a utilitzar els possessius tònics. El sistema de possessius àtons recollit és el següent: Masc. sg. Fem. sg. 1a mon ma 2a ton ta (Ct) – ta / ton (Mo) 3a son (Ct) – son / sa (Mo) sa En el cas de la població de Morella, podem veure que la forma masculina ton també s’utilitza juntament amb ta per acompanyar mots femenins (ton tia) i que és possible trobar la forma femenina sa davant de noms masculins singulars, com per exemple sa uelo. L’ús de formes masculines per al femení, ja el comenta Ernest Querol (1995: 121) com a fet habitual a la comarca. També hem recollit l’ús dels possessius àtons per a introduir «altres substantius amb un cert aire d’intimitat» (Veny 1993: 163), tret característic dels parlars valencians, com ara ma casa i sa casa.

12 En algunes ocasions, per qüestions d’espai, a l’hora de referir-nos a les localitats estudiades, en lloc d’utilitzar el nom complet, farem servir les següents abreviatures: Ct per a Cinctorres i Mo per a Morella.

127 Maite Cot Ardévol

Pronoms personals forts Si comparem els pronoms personals forts en funció de subjecte que s’han enregistrat a les dos localitats, observarem que no presenten diferències. Les formes que s’han trobat són jo, tu, ell/ella, nosatros, vosatros, ells/elles. La primera persona del singular és articulada amb una semiconsonant palatal i una vocal velar semioberta [jN]. Les formes de 1a i 2a persones del plural presenten la caiguda de l’alveolar intervocàlica i un canvi de morfema del plural, analògic als plurals masculins.

Pronoms personals febles Els pronoms personals recollits en funció de complement presenten les següents formes: 1a sg. me 2a sg. te 3a sg. se 1a pl. mos 2a pl. vos 3a pl. se

Les combinacions pronominals són fidels a les de la llengua antiga (CI + CD): li ho diré li la donaré li’l portaré

El pronom reflexiu de 3a persona apareix en segona posició en la combinació binària amb un pronom de 1a persona, me: me s’ha minjat

Hem observat també que els pronoms me, te, se i ne en combinació amb hi i ho mantenen les formes plenes: me ho dónes, te ho donen, se ho beu, ne hi han massa.

2.5. Morfologia verbal

Present d’indicatiu: 1a persona El morfema de 1a persona del present d’indicatiu recollit a les dos localitats és –o. En alguns verbs de la tercera conjugació, apareix amb un increment velar i en alguns casos també presenten analogia amb els verbs incoatius. Aquest mateix fenomen també el recull Pere Navarro a les comarques de la Terra Alta (1996: 85), el Matarranya i el Mesquí (Navarro 2005: 34): Bullir bullgo Collir cullgo Cosir cusgo Dormir dormixco (Ct) dòrmigo (Mo) Morir morgo Obrir obrixco (Ct) òbrigo (Mo) Omplir omplixco (Ct) òmpligo (Mo)

128 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Present d’indicatiu: 2a, 3a i 6a persones L’analogia amb els verbs incoatius també la trobem en la 2a, 3a i 6a persones a la localitat de Cinctorres en els verbs omplir i obrir: omplixes i obrixes. A Morella, en canvi, trobem per a aquests mateixos verbs les formes omplis i obris, amb morfema /i/ per a la segona persona.

Present i imperfet d’indicatiu i condicional: 3a persona La 3a persona del present d’indicatiu de la 1a conjugació i de l’imperfet d’indicatiu i el condicional de les tres conjugacions presenten com a morfema –e. Aquesta és una solució molt estesa en el bloc occidental.13 Així, trobem: ell done, donae i donarie. En el cas de l’imperfet s’observa, a més, la caiguda de 7. la bilabial aproximant.

Present d’indicatiu: 4a i 5a persones A diferència del que és habitual a la Terra Alta (Navarro 1996: 88) i en algunes poblacions de la comarca propera del Matarranya (Navarro 2005: 36), a cap de les localitats estudiades no hem trobat les formes etimològiques –am i –au per a la 4a i 5a persones dels verbs del primer grup, sinó les analògiques: donem i doneu.

Imperfet d’indicatiu Alguns dels verbs de la segona conjugació mantenen l’accentuació etimològica de la llengua antiga d’aquest temps verbal, és a dir, no s’ha produït un desplaçament de l’accent cap al lexema; es manté àton. Això ocorre en verbs com caure, creure, riure i dir. CAURE CREURE RIURE DIR caïa creïa ria dia caïes creïes ries dies caïe creïe rie die caíem creíem ríem díem caíeu creíeu ríeu díeu caïen creïen rien dien

Present de subjuntiu: 1a persona El morfema de primera persona del present de subjuntiu és –o (aquesta desinència s’estén des del nord –llevat de la Ribagorça i el Pallars– fins al sud d’Alcalà de Xivert i Albocàsser (Veny 1993:133)). En les altres conjugacions, comparteixen la terminació en –a.

13 L’àrea que presenta aquesta desinència va des del nord fins a una línia que s’estén per sota de Llucena i Castelló, amb alguna excepció com Tortosa (Veny 1993: 133).

129 Maite Cot Ardévol

Cinctorres Morella Donar dono dono Poder puga puga Dormir dormixca dormixca / dòrmiga

Present de subjuntiu: 2a, 3a, 6a persones La coincidència en els dos parlars en el morfema – o per a la 1a persona del present de subjuntiu de la 1a conjugació no es dóna en les persones 2a, 3a i 6a. Mentre que a Cinctorres, es conserva –o, a Morella la desinència general és la vocal –e. Aquesta és compartida en les altres conjugacions. En els verbs de la 3a conjugació, a més, igual com en els exemples anteriors, s’observa la presència de formes amb velar analògica i d’altres creades per analogia als verbs incoatius. Cinctorres Morella Donar 2a, 3a i 6a pers. donos – dono – dónon dónes – done – donen Poder 2a, 3a i 6a pers. pugues – pugue – puguen Dormir 2a, 3a i 6a pers. dormixques dormixque / tb. dòrmigue (Mo) dormixquen

Present de subjuntiu: 4a i 5a persones Les persones 4a i 5a són donem i doneu, a diferència del que passa a la resta dels parlars tortosins, que presenten una confusió d’aquestes persones amb les de l’imperfet de subjuntiu.

Imperfet de subjuntiu Els morfemes propis de l’imperfet de subjuntiu són –ara, –era i –ira,14 provinents del pretèrit plusquamperfet d’indicatiu llatí, i presenten variació en la vocal temàtica, depenent de la conjugació a la qual pertanyin. L’ús d’aquests morfemes en aquestes poblacions és compartit amb els parlars valencians. DONAR PODER DORMIR donara poguera / puguera (tb. a Mo) dormira/dormiguera (tb. a Mo) donares pogueres (Ct) / pugueres (Mo) dormires donare puguere dormire donàrem puguérem dormírem donàreu puguéreu dormíreu donaren pugueren dormiren S’observa la coexistència de formes amb velar analògica a la 3a conjugació a Morella.

Infinitiu Hem recollit a les dos localitats els infinitius analògics i no etimològics tindre i vindre.

14 Beltran (1999: 27) documenta que a mitjan segle XVII, formes com donassen i entrassen de l’imperfet de subjuntiu eren les utilitzades pels capellans de Cinctorres.

130 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Verbs incoatius L’increment que presenten els verbs incoatius és el propi dels parlars occidentals, és a dir el provinent de ÎSC> /ix/. En la primera persona del present d’indicatiu hem trobat dos formes: patixo a Cinctorres i patisco a Morella, aquesta última etimològica (en el verb complir no hem recollit la forma etimològica, sinó complixco) i la primera analògica a les persones 2a, 3a i 6a perquè canvia la /s/ per la /R/ però que manté la velar etimològica. Les persones 2a, 3a i 6a (patixes, patix i patixen) són compartides a les dos poblacions i conserven les formes etimològiques. Pel que fa al present de subjuntiu, s’ha conjugat de manera homogènia a les dos localitats enquestades. És a dir, trobem la hibridació patixca. Per tant, a Morella no hi ha el paral·lelisme que esperaríem trobar amb la 1a persona del present d’indicatiu (aquest mateix fenomen el recull Navarro (2005: 40) a Fontdespatla).

Verb ser Quant a la conjugació del verb ser, destaca l’ús de eres per a la 2a persona del present d’indicatiu, pròpia del valencià, i creada per analogia amb la mateixa persona de l’imperfet d’indicatiu. També destaca la divergència que hem recollit en l’imperfet de subjuntiu:

Cinctorres Morella fóra siguera fores sigueres fore siguere fórem siguérem fóreu siguéreu foren sigueren L’imperfet conjugat a Cinctorres procedeix del plusquamperfet d’indicatiu llatí i el de Morella és analògic al present de subjuntiu.

2.6. Lèxic El lèxic és un dels nivells lingüístics més importants quantitativament parlant. Fins i tot els que no són lingüistes són capaços de captar fàcilment la variació entre uns parlars i uns altres a partir dels mots, sobretot pel que fa als que no formen part del vocabulari bàsic. Les diferències lèxiques, doncs, a part de ser les més perceptibles, són les que serveixen per caracteritzar les parles dels pobles propers. Presentem un recull de mots que hem seleccionat perquè serveixin de mostra de la riquesa lèxica que presenten aquestes localitats. Els hem agrupat per diferents camps semàntics.

- Animals Abadejo [aAa'dejYo]: Peix de la família dels gàdids, de 50 a 80 centímetres de llargada, amb el dors brunenc de tons verdosos, el dors i els flancs densament pigats de taques brunes i el ventre blanc, amb un barbelló i dos aletes dorsals i dos d’anals, que

131 Maite Cot Ardévol viu a les aigües fredes del nord de l’Atlàntic i és molt apreciat com a aliment (Gadus morhua). Abogot15 [aAo'FNt]: (Ct): Abella mascle. Alacrà [a4a'k3a]: Aràcnid que té el cos dividit en cefalotòrax i abdomen la part posterior del qual forma una coa estreta proveïda a la punta d’un fibló verinós. Aligorxo16 [a4i'FortRo]: Mascle de l’àliga o àguila. Assagador [asaFa'do] (Ct) i assegador [aseFa'do] (Mo): Camí ramader. Coa ['koa]: Part posterior dels animals quan és distinta de la resta i forma un apèndix, més o menys llarg. Corca ['korka]: Nom donat a diversos coleòpters que viuen a la fusta, en el gra o en d’altres productes vegetals, dels quals s’alimenten. Corder [ko3'de]: Cria de l’ovella. Cruera17[k3u'e3a]: Part de l’esquena, en certs quadrúpedes, on l’ossada que forma les extremitats anteriors s’encreua amb l’espinada. Cullereta [kule'3eta]: Amfibi anur en la fase del seu desenvolupament en què és un animal aquàtic de respiració branquial, proveït de coa i durant la qual li naixen les quatre potes i pateix altres canvis externs i interns. Cuquello18 [ku'kelo] (Mo) i cuquillo [ku'kilo] (Ct): Au de la família dels cucúlids (Cuculus canorus), de cant característic. Escrita [es'k3ita]: Nom donat a diversos peixos de la família dels raids del gènere Raja. Fardatxo [fa3'datRo]: Nom donat a diversos rèptils de la família dels lacèrtids. Fiçó [fi'so]: Punxa que tenen alguns animals amb què poden picar. Furga19 ['fu3Fa]: Cuc de terra. També significa morro a Morella.20 Grenxera21 [g3eI'tRe3a] (Mo) i grinxera [g3iI'tRe3a] (Ct): Conjunt de pèls llargs i aspres que guarneixen el coll 7. d’alguns animals. Gallineta [gali'neta] (Ct): Nom donat a diverses espècies d’insectes coleòpters de cos arredonit i globulós, petits, amb els èlitres rojos o grocs amb taquetes de colors foscos. 15 Segons el DCVB prové de abegot, per assimilació de la –e a la –o. (vol. I: 41). És una forma recollida a Calaceit, Gandesa i Morella. 16 Aquesta forma no ha estat recollida ni pel DCVB ni pel DECat. 17 El DCVB (vol. 3: 782) recull que és la grafia antiga de croer, i que és una “cosa en forma de creu”. 18 Forma recollida pel DCVB (vol. 3: 857) a , Morella, Llucena i Castelló. Explica, a més, que sembla un castellanisme, de cuclillo, modificat canviant el sufix en –ello; també pot ser una forma mossaràbica, com Campello, tomello, etc. 19 Amb el significat de cuc, apareix recollit pel DCVB (vol. 6: 95) a Alcanar, Freginals, Vinaròs, Castelló i Llucena. 20 Els mateixos informants van explicar que l’anomenaven així perquè servia per furgar. 21 Només recollida a Morella pel DCVB (vol. 6: 403).

132 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Llangosto [laM'Fosto]: Nom donat a diversos insectes ortòpters, caracteritzats per llur cos massís de colors terrosos, amb el tercer parell de potes robustes i llargues a propòsit per a saltar. Marieta [ma3i'eta] (Mo): Gallineta. Molella22 [mo'4ela]: Segon estómac de les aus, de parets musculoses i gruixudes, on els aliments sofreixen una trituració. Palometa [pa4o'meta]: Nom comú donat a l’adult dels insectes lepidòpters, de cos llarg i prim i d’ales grosses tingudes verticalment sobre el dors quan reposen. Papafígol [papa'fiFo4]: Au de la família dels oriòlids (Oriolus oriolus), amb el plomatge del cos groc i el de la coa i de les ales, negre. Pardal [pa3'da4]: Animal vertebrat, ovípar, de sang calenta, que té el cor amb quatre cavitats, respiració pulmonar, el bec corni, el cos cobert de plomes i les extremitats toràciques en forma d’ales aptes per al vol, capacitat que excepcionalment pot perdre. Pardal plovedor23 [pa3'da4 p4oAe'do]: Au de la família dels meròpids (Merops apiaster), de coloració vistosa, que es nodreix principalment d’abelles i vespes. Pastereta24 [paste'3eta]: Crustaci del gènere Armadillidium. Perdigatxo25 [pe3di'FatRo]: Mascle de la perdiu. Polp ['po4p]: Mol·lusc cefalòpode (Octopus vulgaris), amb vuit braços caçadors proveïts de xucladors. Rabera [ra'Ae3a]: Reunió d’un cert nombre de caps de bestiar que es crien i es fan pasturar junts. Rabosa [ra'Aoza]: Mamífer carnívor de la família dels cànids (Vulpes vulpes). Ratapenà [ratape'na]: Mamífer del grup dels quiròpters de la família dels vespertiliònids (Pipistrellus pipistrellus), de mida petita. Vaso26 ['bazo]: Rusc d’abelles.

- Vegetals Arraïl [ara'i4]: Part inferior d’una planta, generalment enfonsada a terra, que creix en sentit oposat al tronc, que serveix per fixar la planta al sòl i absorbir l’aigua i altres substàncies nutrients. Bagot [ba'FNt]: Gotim de raïm que resta al cep després de veremar. Bajoca [ba'jNka]: Grana i llegum tendre de la bajoquera. Barrusca [ba'ruska]: Rapa de raïm. Bellota [be'lNta]: Fruit de la carrasca, del roure i de totes les altres plantes del gènere Quercus, sec, indehiscent i monosperm, proveït d’una cúpula en forma de didal.

22 Mot provinent de morella, que té el mateix significat. Aquesta forma presenta una assimilació de líquides. 23 Segons la cultura popular quan se sent el cant d’aquesta au, acostuma a ploure. Això potser explicaria el nom que se li dóna en aquestes localitats. 24 Només recollit a Calaceit amb aquest significat, pel DCVB (vol. 8: 318). 25 Forma no recollida pel DCVB, però si a Maella per Pere Navarro (1996 I: 329). 26 Del llatí VASUM “vas”, amb conservació de la –o final per mossarabisme (DCVB 2: 344).

133 Maite Cot Ardévol

Cardinxa27 [ka3'diItRa]: Planta espinosa de la família de les dipsàcies, de les espècies Dipsacus fullonum i Dipsacus Sylvestris. Carrasca [ka'raska]: Nom donat a diversos arbres del gèn. Quercus, de la família de les fagàcies, de fulla sempre verda, coriàcia. Cirer [si'3e]: Arbre (Prunus avium) de fulles simples i dentades i flors blanques, molt cultivat pels seus fruits, les cireres. Endívia [en'diAia] (Ct): Composta liguliflora, hortícola (Cichorium endivia), de fulles radicals arrissades i retallades, i de tiges amples i abraçadores, molt apreciada en les amanides. Fesol [fe'zN4]: Llegum comestible de la fesolera. Figa de pala ['fiFa de 'pa4a] (Ct): Fruit de la figuera de moro. Figa xumba ['fiFa 'tRumba] (Mo): Figa de pala. Gallo ['galo]: Qualsevol de les parts separades per membranes de què consten certs fruits com la taronja. Garranda 28 [ga'randa] (Mo): Herba (Vicia sativa), cultivada com a farratge. Gargull [ga3'Ful] (Ct): Part interna d’un fruit carnós, que sol correspondre a l’endocarpí. En aquesta població només apareix com a gargulls de raïm. Gentilla [dYen'tila]: Llavor de la gentilla, en forma de disc, molt alimentosa. Hedra ['ed3a]: Liana de la família de les araliàcies (Hedera helix), proveïda d’arrels adventícies per mitjà de les quals s’arrapa als arbres i a les parets. Junc ['dYuMk]: Herba de la família de les juncàcies o de les ciperàcies, de tiges cilíndriques i verdes, sense fulles, o bé amb fulles semblants a les tiges, pròpia de llocs humits. Llima ['lima]: Fruit de la llimera. Mançana [man'sana]: Fruit comestible de la mançanera, subglobós i poc o molt umbilicat a l’indret de la coa, de dimensions diverses, amb la pela groga, verda, vermellenca o bruna, i la polpa blanca, més o menys dolça i acídula, i amb el cor coriaci, que enclou les llavors. Mangrana [maM'g3ana]: Fruit del mangraner, globós i rogenc, de pela coriàcia coronada pels lòbuls del calze, i amb nombroses granes comestibles carnoses, roges i translúcides, disposades en grups delimitats per un tel groc. Panís [pa'nis]: (Zea mays), gramínia monoica anual i de gran port, de tiges massisses, conreada pels seus grans, sovint grocs o rogencs. Panissa29 [pa'nisa]: Panolla de panís. Pataca [pa'taka]: Tubercle comestible de la pataquera, globós, ovoide o allargat, i sovint bonyegut, de pela grogosa, bruna o rogenca i carn blanca o groguenca, ric en fècula. Pesteta [pes'teta]: Fruit molt picant, prim i allargat en forma de corn de la varietat hortense (Capsicum frutescens). Primentó [p3imen'to]: Fruit comestible de la primentonera (Capsicum frutescens).

27 Recollida pel DCVB (2: 1030) al Maestrat i València. 28 Només recollida a Morella pel DCVB (6: 200). 29 Recollida pel DCVB (8: 183) a Morella i Cinctorres i n’explica l’etimologia a partir de la forma femenina de panís.

134 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Pita ['pita] (Mo): Planta al·lòctona del gèn. Agave, de la família de les agavàcies, de grans fulles basals, rígides i carnoses, amb agullons marginals i un fort mucró terminal. Romer [ro'me]: Mata de la família de les labiades, aromàtica, de fulles linears, coriàcies, amb els màrgens revoluts, tomentoses i blanques per sota, i flors generalment d’un blau clar amb taques més fosques, pròpia de les brolles mediterrànies, cultivada de vegades als jardins i emprada com a condiment (Rosmarinus officinalis).

y Safanòria [safa'nN3ia]: Arrel comestible de color carabassa, de l’herba de les umbel·líferes (Daucus carota, ssp. Sativus). Tomata [to'mata]: Fruit comestible de la tomatera.

y Visc ['bisk]: Planta llenyosa (Viscum album), de fulles d’un verd groguenc i baies blanquinoses, que creix hemiparàsita sobre pins, avets i palnifolis. Xito30 ['tRito]: Ram tendre recentment desenvolupat d’un borró o gemma. Xusca31 ['tRuska]: Fullaraca de pi.

- La casa Almari [a4'ma3i]: Moble alt amb portes, destinat a guardar-hi objectes. Barral32 [ba'ra4]: Recipient de vidre de forma 9. cònica, amb un broc en la part superior, estreta, per on s’omple, i amb un altre de llarg que arrenca de prop del fons i va aprimant-se. Cresol [k3e'zN4]: Vas petit en què es posa oli i un o més blens i serveix de llum. Escurar [esku'3a]: Netejar els plats fregant-los amb un drap, un fregall, etc., mullat. Espill [es'pil]: Superfície llisa i molt reflectora que, per reflexió dels rajos de llum, dóna imatges clares dels objectes. Falsa33 ['falsa]: Part més alta de la casa que té per coberta la teulada, sovint destinada a guardar-hi fruita, mals endreços, etc. Follí [fo'li]: Substància negra que es diposita en els fumerals i els tubs que condueixen el fum. Granera [g3a'ne3a]: Feix de branquillons flexibles, de palmes, de brins de material plàstic, etc., lligat generalment al cap d’un bastó o d’una canya, que serveix per a agranar. Llanda ['landa]: Estri de cuina, de forma ovalada o rectangular, que serveix per a rostir certes viandes.

30 Segons Carbó (2003: 76) aquest mot també és present en el baix aragonès. 31 Només recollida al Maestrat i Morella pel DCVB (10: 976). 32 Recollida pel DCVB (2: 315) a Tortosa, Calaceit, Morella i Benassal. 33 Amb aquest significat apareix recollida pel DCVB (5: 715) a Puigcerdà, Mequinensa i Maestrat.

135 Maite Cot Ardévol

Llibrell [li'A3el] (Mo): Vas redó de poca alçària més ample de la boca que de la base, emprat per rentar-hi els plats i altres usos. Matalap [mata'4ap]: Sac rectangular de tela cosit de tots costats, ple de llana, de ploma, etc., que serveix, estès sobre un llit, per a jaure-hi al damunt. Pitxer [pi'tRe]: Vas portàtil de cristall, terrissa, metall, etc., de forma de gerra per a posar-hi aigua. Petxerull [petRe'3ul] i pitxerull [pitRe'3ul] (Ct): Càntir petit. Safa ['safa]: Vas redó de poca alçària més ample de la boca que de la base, emprat per rentar-hi els plats i altres usos (Ct). Vas semblant al gibrell però més alt i de base més petita (Mo). Tovalla [to'Aala]: Peça rectangular de lli, de cotó, etc., que serveix per eixugar- se la cara, les mans o altra part del cos en rentar-se. Vidriola [bid3i'N4a] (Mo): Vas clos amb una petita escletxa per on hom pot ficar- hi monedes. Xurumbell [tRu3um'bel] (Mo): Petxerull.

- L’ésser humà, el seu entorn i les seues activitats Acovidar [akoAi'da]: Pregar (algú) d’anar a prendre part en un àpat, en una festa, etc. Arena [a'3ena]: Substància que consisteix en grans petits provinents generalment de la disgregació de les roques. Agarrar [aFa'ra]: Subjectar, fer-se seu (quelcom) amb la mà o un altre òrgan o un instrument adequat, per tenir-ho que no se’n pugui anar, aguantar-ho, emportar-s’ho, transportar-ho, per servir-se’n, per possessionar-se’n. Algés [al 'dYes]: Sulfat de calci hidratat, usat en la construcció o en l’escultura, que, fet pasta amb aigua, s’endureix ràpidament. Blan ['b4an]: Que cedeix fàcilment a la pressió. Banyar-se [ba'Iase]: L’aigua o altre líquid, adherir-se a la superfície, penetrar els porus (d’alguna cosa). Batxiller [batRi'le]: Que es plau a batxillejar: Algú, fer objecte de conversa el que sap o creu saber, el que pensa, el que ha sentit dir, de la vida dels altres. Beset [be'zet]: Acte de tocar amb els llavis algú o alguna cosa cloent-los en el moment del contacte i descloent-los tot seguit, en senyal d’afecció, salutació, reverència, etc. Boto34 ['boto]: Cuir, generalment de boc, que, cosit i empegat, serveix per a contindre vi i altres líquids. Calces ['ka4ses]: Peça de vestir de cotó, de seda, etc., que s’adapta al peu i a la cama fins més amunt del genoll. Cementeri [semen'tD3i]: Lloc on enterren els morts. Cirera [si'3e3a]: Taca sota la pell produïda per l’extravasació de la sang en el teixit subcutani, de resultes d’una contusió.

34 Aquesta és una de les paraules que Carbó (2003: 70) inclou entre les comunes entre el baix aragonès i el morellà.

136 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Colomello35 [ko4o'melo]: Dent puntuda situada a cada costat de les incisives, entre la darrera incisiva i la primera molar. Curambiala [ku3ambi'a4a] (Ct) i curumbela [ku3um'be4a] (Mo): Tomb o giravolt que hom dóna amb el cos, especialment recolzant el cap o les mans a terra. Dimats [di'matR]: Segon dia de la setmana. Esplai [es'p4aj]: D’una manera lenta. Estall [es'tal]: Preufet, treball a preu fet. Faena [fa'ena]: Treball que hom fa per obligació, en què hom s’ocupa, amb què hom es guanya la vida. Fadrí [fa'd3i]: Que no ha contret matrimoni. Fil d’aram ['fi4 da'3am]: Fil d’acer dolç, d’una gran flexibilitat i tenacitat, obtingut per estiratge en fred o per trefilatge. Garró [ga'ro]: Regió on la cama s’ajunta amb el peu. Garxo ['gartRo]: Que pateix estrabisme: Afecció de la vista en què els eixos òptics no poden dirigir-se al mateix objecte, a causa de la contracció o relaxació indegudes d’un o més músculs del globus de l’ull. Gord ['gort]: Abundant en greix. Joguet [dYo'Fet] (Mo) i juet [dYu'et] (Ct): Objecte fet expressament per a jugar, per a entretenir-se, els infants. Jopetí [dYope'ti]: Peça de vestir que cobreix el pit i l’esquena, ordinàriament sense mànigues. Juí [dYu'i]: Acció de jutjar; l’efecte. Llassa ['lasa]: Estri de metall, de fusta, de terrissa o de trenat de palla sobre el qual es posen les cassoles, les safates, etc., que es trauen a taula, per tal d’evitar que embrutin o cremin les tovalles o la taula. Llaurador [law3a'do]: Persona que es dedica al conreu de la terra. Pagès. Llevar [le'Aa]: Fer sortir (algú o alguna cosa) del lloc on es troba. Malfainer [ma4faj'ne] (Mo) i malfeiner [ma4fej'ne] (Ct): Que defuig el treball. Melic [me'4ik]: Depressió arredonida i arrugada que deixa al mig del ventre la secció del cordó umbilical. Nigar [ni'Fa] (Mo) i nugar [nu'Fa] (Ct): Estrènyer un cordill o un cordó. Oratge [o'3adYe]: Estat de l’atmosfera quant a la temperatura, la humitat, la nebulositat, el vent i tots altres fenòmens meteorològics. Peroliar [pe3o4i'a] (Ct): Donar l’extremunció a un malalt. Pigota [pi'FNta]: Malaltia infecciosa i contagiosa d’origen víric, caracteritzada per febre alta i per una erupció cutània de pústules que fan crostes, les quals, en caure, deixen ordinàriament una cicatriu permanent. Raïl [ra'i4] (Mo) i rall ['ral] (Ct): Qualsevol de les barres de ferro o d’acer amb què es formen les vies d’un ferrocarril, d’un tramvia, etc. Roig ['rNtR]: Del color de la sang arterial, de les roselles. Sageta [sa'Yeta] (Mo) i sigeta [si'Yeta] (Ct): Agulla del rellotge que assenyala les hores, els minuts o els segons.

35 Coromines al DECat (2: 839) explica que és un mossarabisme.

137 Maite Cot Ardévol

Sarrompa36 [sa'rompa]: Joguet de fusta de forma cònica acabada en una punta de ferro, que es fa giravoltar sobre aquesta punta, donant-li un ràpid moviment de rotació mitjançant un cordill prèviament enrotllat en la part cònica i que es desenrotlla tenint- lo subjecte per un extrem i llançant-la contra el sòl. Sorier37 [so3i'e]: Batxiller. Tallar [ta'la]: Traure de les arnes les bresques amb la mel deixant-hi les necessàries perquè les abelles es puguin alimentar. Temor [te'mo]: Torbament de l’ànim, esp. sobtós i fort, en presència d’un perill real o imaginari. Vespra ['besp3a]: Dia que precedeix un altre, especialment una festivitat. Vore ['bo3e]: Percebre la imatge (d’un objecte) que els rajos lluminosos que provenen d’aquest formen al fons de l’ull sobre la retina. Xic ['tRik]: Persona jove, especialment no arribada a la pubertat. Xiquet [tRi'ket]: Persona que està en els primers anys de la vida. Xular [tRu'4a]: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets formant una petita obertura oval o tibats per mitjà de dos dits ficats a la boca. Xuplar38 [tRu'p4a]: Atraure, xuclant, a la boca (un líquid). A l’igual que a la resta del domini lingüístic català, el lèxic d’aquestes dos poblacions també presenta interferències del castellà. A continuació n’aportem una mostra: bassura, catxorro, ciego, cristal, curro, espantapà[W]aros, fressa, fundit, gladiolo, làbio, letxussa, loco, messita, pendiente, pepino, pepita, pico, 10. rienda, semilla, serrutxo, sombrero, virgen. Les poblacions estudiades estan ubicades en una àrea lateral, isolada i tardana del domini lingüístic, la qual cosa fa que es mantinguin formes arcaiques i solucions conservadores i que justifiqui perquè es troben paral·lelismes lèxics amb altres dialectes de zones de la mateixa tipologia, que formen part de dialectes consecutius. Molts d’aquests paral·lelismes confirmen que aquests parlars es trobin en una franja de transició entre el català nord-occidental i el valencià.

A continuació, presentem una mostra d’aquests paral·lelismes39. No és un recull exhaustiu sinó només representatiu del que acabem de dir.

36 Forma recollida al Maestrat i Morella pel DCVB (9: 763). 37 Recollit a Tortosa, el Maestrat Morella i Castelló pel DCVB (10: 14) 38 Quant a l’etimologia el DCVB (10: 973) explica que prové d’un creuament entre xupar i xuclar. 39 Per elaborar aquesta llista de paral·lelismes, ens hem basat en diferents reculls lèxics inclosos en estudis de diversos autors (Buj 2002, Navarro 1996 i Veny 2003).

138 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

2.6.1. Mots compartits amb tot l’occidental

Abadejo, arena, bellota, calces («mitges»), corder, dimats, espill, fadrí, granera, hedra, junc, melic, palometa, panís, roig, romer, xiquet.

2.6.2. Mots compartits amb el nord-occidental Barrusca, cementeri, coa (aquests dos només en alguns punts), cullereta, guerxo, mançana, mangrana, palometa, tomata.

2.6.3. Mots compartits amb el tortosí Banyar-se, beset, blan, brull, carrasca, cementeri, cirera («sangtraït»), coa, cresol, endívia, escurar, esplai, faena, fil d’aram, joguet, llima, matalap, palometa, pataca, primentó, rabera, temor, vespra, visc, xic.

2.6.4. Mots compartits amb el valencià Agarrar, algés, arraïl, bajoca, banyar-se, beset, blan, carrasca, cementeri, coa, cresol, endívia, estall, escurar, faena, fardatxo, fesol, fil d’aram, gentilla, gord, joguet, juí, llangosto, llassa, llaurador, llima, matalap, oratge, palometa, pardal, primentó, rabera, temor, visc, vore, xic, xular.

2.6.5. Mots compartits amb el tarragoní Abadejo, arena, bajoca, blan, brull, cullereta, fadrí, fesol, guerxo, mangrana, melic, pigota, romer, xic, xiquet.

2.6.6. Mots compartits amb el balear Agranar, arena, banyar-se, beset, blan, calces, cementeri, coa, endívia, fadrí, granera, palometa (en eivissenc), pigota, rabosa.

2.6.7. Mots compartits amb el rossellonès Cementeri, cullereta, granera, joguet, melic, pigota, roig, tomata.

2.6.8. Mots compartits amb l’alguerès Arena, banyar-se, calces, fadrí, granera.

2.7. Conclusions Al començament d’aquest article, aportàvem una sèrie de consideracions de diversos autors sobre la classificació dialectal de la zona i un dels trets més repetits, a banda d’incloure els parlars d’aquesta àrea en el tortosí o no, era el fet de pertànyer a una àrea de transició. En tot territori de canvi d’un dialecte a un altre hi conflueixen una sèrie d’isoglosses que són determinants per establir el grau de proximitat a l’un o a l’altre. El nostre propòsit, però, no ha estat establir aquestes isoglosses sinó aportar una breu descripció dels parlars d’aquestes localitats i fer-ne una comparació. Deixarem l’elaboració d’un mapa d’isoglosses per a més endavant, quan tinguem més poblacions enquestades i més dades per poder-les contrastar per a aquesta finalitat.

139 Maite Cot Ardévol

A partir d’aquest estudi, podem extraure una sèrie de conclusions i establir semblances i diferències entre les parles d’aquests pobles. Per començar, podem dir que hi hem recollit els següents trets lingüístics que aporta Colomina (1999: 95) que permeten parlar d’un valencià septentrional: el manteniment de les sibilants alveolars i palatals sonores, l’elisió de la dental en els grups finals –nt i –lt i terceres persones del singular del present d’indicatiu de la primera conjugació en –e (ell cante). També comparteixen les característiques dels parlars més septentrionals, que, seguint Beltran,40 apunta també Colomina: primeres persones en –o (jo canto), elisió de la –r final, i variants fricatives de les palatals sonores (ba[jY]oca, me[jY]e), els imperfets de subjuntiu en –ara41 i pel que fa al manteniment dels segments àtons es–, em–, en– i eix–, només la localitat de Cinctorres ho compleix al cent per cent. Els parlars estudiats pertanyen plenament al bloc del català occidental, ja que compleixen els trets bàsics definitoris per distingir-lo del bloc oriental: trobem una [e] ( provinent de I/E,( pel que fa al vocalisme tònic, i el manteniment de /a/ i /e/ i de /o/ i /u/, quant al vocalisme àton. Encara en el nivell fonètic, la manca de iodització, la presència d’una nasal adventícia en mots com mançana, la segregació de iod davant de /Y/, l’africament de /R/ i de /Y/ en posició inicial i postconsonàntica, confirmen la inclusió dins el bloc occidental. Fent encara una altra referència al vocalisme tònic, volem destacar un tret molt característic, propi de Cinctorres i també d’algunes localitats de la comarca, la Mata i Portell, i de la veïna Matarranya. Ens referim a la diftongació de la E( llatina condicionada en [ja] en mots com p[ja]u i g[ja]l, que és una de les principals diferències respecte el parlar de Morella. Tots dos parlars, a banda d’aquest cas tan notable, presenten moltes semblances. Pel que fa a les solucions fonètiques que l’apropen al nord-occidental, trobem la no articulació de la líquida dels infinitius seguida de pronoms febles. Si tenim en compte els trets de tipus fonètic que l’acosten al valencià, veurem que, en general, no diftonguen la «o» inicial en [aw], excepte en el cas d’[aw]lorar, es manté la /l/ en síl·laba travada, els grups de iod T’L, D’L i G’L no palatalitzen, la dental sonora intervocàlica /d/ provinent del sufix llatí - ATA cau en paraules com rosà i el grup –TICU dels proparoxítons llatins, com ja hem dit una mica més amunt, té com a resultat [jY] (forma[jY]e). En el nivell morfològic, la conservació de la nasal en els plurals dels antics proparoxítons llatins (hòmens), els possessius tònics femenins i l’increment incoatiu –ISC– són algunes de les solucions que els tornen a encabir dins del bloc occidental. Morfològicament, però, hi ha pocs trets que els apropen al nord-occidental. Tenim que el morfema de 1a persona del singular del present d’indicatiu és –o (jo dono) i que els verbs del I grup fan el present de subjuntiu en –o, en les persones 1a, 2a, 3a i 6a, (aquesta característica només es compleix plenament a la localitat de Cinctorres, a Morella, en canvi, només la trobem en la 1a persona).

40 Beltran (1995): Op. Cit. 41 Colomina no inclou el en aquest grup, ja que s’apropa al tortosí (imperfets en –esses i pronúncia –as, –am, –an i –aix).

140 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Els trets referents a la morfologia propis del valencià que hi hem recollit són el demostratiu sense la partícula de reforçament ECCU (este); la conservació de l’accentuació etimològica en l’imperfet d’indicatiu de verbs del segon grup, com dia i ria; el manteniment de les formes plenes dels pronoms me, te, se i ne, davant de ho i hi (aquestes característiques també són pròpies del tortosí); l’ús de l’article definit masculí, el i els i el morfema –ara de l’imperfet de subjuntiu, procedent del plusquamperfet d’indicatiu llatí. Pel que fa al lèxic, la comarca dels Ports configura un territori on els factors geogràfics42 (àrea isolada, lateral i tardana, pel que fa a la repoblació) han contribuït a la conservació d’una sèrie de trets de la llengua antiga. Aquest mateix fet fa que s’hi trobin una sèrie de mots que són comuns a diferents àrees que comparteixen la mateixa caracterització geogràfica, o gairebé tota. Així, per exemple, manté paral·lelismes amb tot l’occidental, amb el tarragoní, el balear, el rossellonès i l’alguerès. A més, com que és una zona de transició presenta semblances lèxiques amb el nord-occidental i el valencià i particularitats del tortosí (d’aquests dos últims en major nombre). També, pel veïnatge i, potser també per la immigració, hem recollit aragonesismes43, com boto i xito. Encara dins d’aquest apartat, volem fer referència a la troballa de solucions característiques d’aquestes localitats o de la comarca (aligorxo, garranda, molella, peroliar («extremunciar») i xusca), que el DCVB només recull en aquesta zona, o, fins i tot, n’hi ha alguna, com aligorxo, que no la documenta. Acabem, doncs, aquest article, que ha pretès donar a conèixer algunes de les característiques dels parlars de Cinctorres i de Morella, dient que hem pogut observar que, efectivament, és una àrea de transició, amb més trets propis del valencià que del nord-occidental. Però caldria un estudi més aprofundit per veure en quin grau són més determinants les semblances amb un o altre dialecte, per poder-la adscriure més encertadament. Això, però, requeriria un estudi monogràfic, cosa que no és la publicació en la qual s’inclou.

3. BIBLIOGRAFIA ALCOVER, A. M.; MOLL, F. B. (1926-1968): Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca. Editorial Moll. 10 volums. ALEGRE, M. (1991): Dialectologia catalana. Barcelona. Editorial Teide. BADIA I MARGARIT, A. M. (1981): Gramàtica històrica catalana. València. Tres i Quatre. BARBERÀ MIRALLES, B. (2002): Catàleg dels molins fariners d’aigua de la província de Castelló. Vinaròs. Editorial Antinea. BELTRAN ZARAGOZÀ, A. (1999): «El llibre del Roser: testimoni del nostre passat lingüístic», dins DD.AA. Cinctorres. Els nous temps. Vol. II. Tortosa. Cinctorres Club.

42 Veny (1985: 39) inclou els factors geogràfics dins dels factors de diversificació d’un domini lingüístic. 43 L’adstrat del català a l’oest és constituït per l’aragonès o castellanoaragonès (Veny 1986: 44). Llanda i eres són considerats préstecs aragonesos tardívols, fruit d’una immigració castellanoparlant.

141 Maite Cot Ardévol

BUJ ALFARA, Àngela (2002): «Alguns trets lingüístics comuns entre la parla d’Alcanar i el valencià», dins Actes del II Congrés d’Història d’Alcanar. Alcanar. Ajuntament d’Alcanar. CARBÓ I FERRER, Josep Lluís (2003): «Baix aragonès i morellà: particularitats i coincidències», dins M. À. PRADILLA (ed.), Llengua i literatura a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló. Onada Edicions. COLOMINA I CASTANYER, Jordi (1999): Dialectologia catalana. Introducció i guia bibliogràfica. Alacant. Universitat d’Alacant. COROMINES, Joan (1985): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. 10 vol. Barcelona. Curial Edicions Catalanes. CUBELLS BARTOLOMÉ, Olga (2005): Els parlars de la Ribera d’Ebre. Estudi geolingüístic. http://www.tdx.cesca.es/TESIS_URV/AVAILABLE/TDX-0905106- 164724//Tesi.pdf. GAMUNDI, S.; SANGÜESA, C. (1991): Morella. Guía del antiguo término. Morella. Ajuntament de Morella / Centre per a la Promoció del Patrimoni Cultural dels Ports. GIMENO BETÍ, L. (1994): Estudi lingüístic dels parlars de les comarques del nord de Castelló. Castelló. Societat Castellonenca de Cultura / Universitat Jaume I. INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1995): Diccionari de la llengua catalana. Barcelona, Palma de Mallorca i València. Edicions 3 i 4, Edicions 62, Editorial Moll, Enciclopèdia Catalana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. JULIAN I QUEROL, Francisca (2006): Masos de Morella. Vida i costums en la dena dels Llivis. Castelló. Universitat Jaume I. MASSIP, À (1989): Aproximació descriptiva al parlar tortosí. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. NAVARRO GÓMEZ, Pere (1996): Els parlars de la Terra Alta. Estudi geolingüístic. Tarragona. Diputació de Tarragona. - (2005): Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Calaceit. Associació Cultural del Matarranya. QUEROL, Ernest (1995): «Llengua», dins E. QUEROL (ed.), La comarca dels Ports, Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. SABORIT VILAR, Josep (1998): Una mica de dialectologia valenciana, http:// www.geocities.com/soho/cafe/9308. SANGÜESA ORTÍ, Carlos (1998): El cicle tradicional agrari a la Comarca dels Ports. Morella. Ajuntament de Morella. VENY I CLAR, Joan (1986): Introducció a la dialectologia catalana. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. - (199310): Els parlars catalans. Palma de Mallorca. Editorial Moll. - (2003): «Qüestions geolingüístiques a l’entorn de la varietat tortosina», dins PRADILLA, M. Àngels (ed.), Llengua i literatura a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló. Onada Edicions.

142 Els parlars de Cinctorres i Morella. Descripció i comparació

Referències gràfiques

1. Església de Morella. J.J. Rovira Climent 2. Carrer de Morella. J.J. Rovira Climent 3. Morella. http://www.naturayeducacion.com 4. Cinctorres T. Rovira Vives 5. Muralla de Morella. http://www.arteguias.com 6. Retaule de Cinctorres. http://www.commons.wikimedia.org 7. Morella. http://www.rtvv.es (gentilesa de J. Amela) 8. Església de Cinctorres. J.J. Rovira Climent 9. Cartell del XXIX Aplec dels Ports. http://www.directe.cat 10. Ajuntament de Cinctorres. http://www.commons.wikimedia.org

143