EL CASTELL DE LA COMANDA HOSPITALERA DE BARBENS:

EVOLUCIÓ CONSTRUCTIVA I UTILITZACIÓ FUNCIONAL ENTRE 1539-1807. AMB UNES REFLEXIONS SOBRE QUATRE ESCUTS, QUATRE COMANADORS I LA GUERRA DE SUCCESSIÓ AL SEGLE XVIII

Francesc Amorós i Gonell Centre d´Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Pàgina anterior: Fotogra" a cedida per Saladrigues - Mullol.

244 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

INTRODUCCIÓ

La història del castell de Barbens o casa de la comanda templera i hospitalera del mateix nom ha rebut l’atenció de ben pocs historiadors. El primer que se’n va ocupar fou l’il·lustre Joaquim Miret i Sans (1899) i seguint el seu mestratge van venir molt després Pere Català i Roca (1979), Josep Gasset i Salafranca (tesi de llicenciatura inèdita des de 1984), Joan Fuguet i Sans (1990), Francesc Olivé i Oller (1994), Josep M. Sans i Travé (1996) i Joan Planes i Nonell (2004). Pel que fa a l’estudi dels aspectes pròpiament arquitectònics de l’edifici històric, els pioners han estat per ordre cronològic: Joan Fuguet (1995; 2000) i Ramon González-Pérez (2005). Però el tractament que se n’ha fet * ns al present ha estat més aviat generalista, amb escàs apro* tament de la documentació referida. Aquest treball es basarà exclusivament en les dades que directament he extret de fonts arxivístiques pràcticament inèdites: em refereixo a les «visites de millores» i la correspondència dels segles XV al XIX. Les reformes modernes aplicades a l’estructura del vell edifici per tal d’adequar-lo a les noves necessitats han modi* cat la distribució dels espais que la documentació antiga ens descriu amb tot de detall. S’han esborrat alguns dels seus elements característics de tal manera que avui dia es fa molt difícil de veure’n la forma i la utilització funcional originals. Els detallats informes que recullen els resultats de «visites de milloraments» i visites priorals a Barbens es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó dins el fons del Gran Priorat de Catalunya, secció 0 de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Hi consten les efectuades els anys 1539, 1602, 1620, 1630, 1636, 1659, 1660, 1672, 1687, 1704, 1710,1755, 1785, 1804 i 1807. Dels primers 50 anys del segle XVIII no se n’ha conservat cap i encara les notícies històriques sobre Barbens i l’Urgell en general són molt escasses a causa dels avatars de la guerra de Successió, de la qual dono molts detalls històrics, i que va resultar desastrosa per aquesta comarca, la qual fou saquejada i devastada. Pel que fa a altres visites de millores potser caldria buscar-les en notaries públiques dels caps de vegueria com és ara . Precisament aquests informes notarials i la correspondència o* cial de l’Orde de Sant Joan són les fonts en què m’he basat per a la meva recerca, la qual crec que aportarà a la història de Barbens moltes notícies inèdites i desconegudes. M’ha permès obtenir noves dades sobre les cronologies de diversos grans priors i comanadors, completant les llistes actuals. Com a apèndix m’he proposat resoldre l ‘atribució de quatre escuts heràldics inèdits i la identi* cació de quatre nous probables comanadors de Barbens que no * guraven en les llistes actuals.

245 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Les visites priorals i de millores

Eren els procediments ! scalitzadors més e! caços que l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem emprava per tenir un control ! able sobre les despeses i les inversions efectuades en l’immens patrimoni que en nom seu administraven els corresponents comanadors. Amb aquest instrument comptable tan útil la suprema administració de l’Orde aconseguia obtenir dades objectives sobre drets i rendes ! scals i també sobre l’estat de conservació, millorament i obres de reparació que s’haguessin efectuat en els béns immobles de la seva propietat. Però sovint es convertien en un recurs utilitzat també per tal de justi! car dispendis extraordinaris com en casos de reparacions d’edi! cis per estralls de guerra o desastres naturals catastrò! cs i se solien comptabilitzar com a inversió en despeses de millores. L’any 1788 per efecte d’una gran ventada o tornado (la documentació diu «huracán») que s’abaté sobre les comarques de l’Urgell i la Segarra en van sortir molt perjudicades les cabanes i pletes per al bestiar que la comanda de Barbens tenia a la seva dependència rural de l’Aguilella. En aquesta ocasió el cost de les obres de reparació va ser carregat a compte de la pròxima visita de millores. (ACA, GPC, Sig.1011 . Amorós, 2004: 28) La visita de millores consistia en una rigorosa inspecció visual a cadascuna de les dependències de la comanda i membres agregats, seguida d’una declaració jurada d’acord amb un qüestionari estricte i un interrogatori secret realitzat a diversos testimonis fiables de la població corresponent. Aquests procediments rutinaris s’efectuaven periòdicament, prèvia decisió de l’Assemblea Provincial de l’Orde, la qual designava una comissió d’experts que s’havien traslladar personalment a la comanda concreta sota el control d’un notari públic, desvinculat de l’Orde. Abastaven les ! nques rústiques i els immobles que eren propietat del comanador, incloent-hi les obres de reparació, noves construccions i millores de conreus que s’hi haguessin fet durant el seu govern. En el cas que fos una església de jurisdicció pròpia, com el cas de Barbens, també s’hi adjuntava el resultat de la inspecció de l’estat del temple parroquial, la seva estructura, així com també es feia una declaració detallada de cadascun dels altars, retaules i el recompte individualitzat del objectes destinats al culte. Això era preceptiu per a tots les comandes de l’Orde. El manament venia decidit per les Assemblees provincials, en el cas de Barbens era el Gran Priorat de Catalunya i era controlat en última instància des de la seu central de l’Orde i en darrer terme pel Gran Mestre. En conseqüència les dades aportades pels processos de visita són ! ables i en principi tenen un alt grau de credibilitat. Per al període que ens ocupa (1539 a 1807), els Grans Mestres de l’Orde de Hospital de Sant Joan de Jerusalem tenien la residència a l’illa de Malta i des del darrer quart de segle XVI els comanadors ja no residien a Barbens, per la qual cosa delegaven el govern de la comanda a un governador o procurador general (Olivé i Ollé : 1994). La sèrie cronològica que ens ocupa és força completa i molt detallada, no solament per al municipi de Barbens, cap de la comanada, sinó per a cadascun del seus membres també objecte de les visites de millores, com , les i l’Aguilella. Hi ha, però, una llacuna important que afecta els decisius cinquanta anys que van de 1705 a 1752, corresponents a la desastrosa Guerra de Successió (1702-1714) i revoltes

246 Actes de la Jornada de Treball XXXVII antiborbòniques subsegüents, que tants danys causaren a les propietats, persones i edi# cis de les poblacions de Catalunya en general i les comarques de l’Urgell, la Segarra i l’Empordà en particular afectades per la presència constant dels exèrcits d’ambdós bàndols. Només he pogut detectar que el 1710 en plena guerra s’havia ordenat una visita a la comanda de Barbens, però no es va poder fer efectiva.

Evolució constructiva de la Casa-castell entre els segles XVI i XVIII: Tres fases.

A través de les minucioses descripcions recollides en les visites de millores es pot seguir la transformació evolutiva del castell de la comanda rural de Barbens. En una primera fase el convent templer-hospitaler fou segurament una casa forta rural, probablement emmurallada, amb una # nalitat eminentment agrària i ramadera, com ja havien remarcat Fuguet i González-Pérez. En una segona fase, que podríem situar aproximadament al darrer decenni del segle XV, aquell primitiu casal rural va ser forti# cat per tal d’adquirir complementàriament una funció de defensa militar, d’acord amb les noves circumstàncies bèl·liques. Per aquest motiu i com que sofrí greus destrosses i incendis durant les guerres dels Segadors (1640-1652) i de Successió (1702-1714), se n’inicià la reparació pels volts de 1710 però quedà interrompuda precisament a causa de la guerra. Quaranta anys més tard, a mitjan segle XVIII, va ser totalment remodelat i habilitat com a residència permanent del Vicari parroquial de la localitat. Fins i tot havia servit el 1717 per acollir una Assemblea de Cavallers de Justícia de l’Orde de Malta del Gran Priorat de Catalunya, fet insòlit perquè # ns llavors s’havien celebrat a Barcelona. Ultra les tasques de servei i control espiritual i eclesiàstic sobre els feligresos de Barbens, aquest representant directe del comanador llavors havia assumit de forma delegada les funcions de recaptador i d’administrador dels béns i rendes de la comanda. Alhora, com a sotsdelegat de l’Assessor de la comanda, llavors resident a Tàrrega, el Vicari de Barbens exercia de representant efectiu del Comanador en els afers polítics i administratius per a tota la demarcació per absència d’aquell. És per això que solia desenvolupar una altra tasca política molt rellevant, que sol passar desapercebuda: exercir «d’agent i con# dent del poder senyorial», en aquest cas del comanador com a senyor jurisdiccional durant l’Antic Règim. Tal com va remarcar l’autor, Francesc Amorós (2004), quan va posar al descobert el control efectiu sobre la política municipal dels pobles de Barbens, Penelles i Belianes a l’hora de seleccionar els càrrecs municipals presentats a designació a través del Vicari de Barbens. La informació sobre la idoneïtat per als càrrecs li venia al Comanador a través d’una xarxa d’informadors locals, entre els quals hi havia vicaris i rectors dels pobles de la comanda. En la tercera fase, que l’autor creu que coincideix amb la formidable reforma duta a terme pel comanador Manuel de Montoliu en 1753, quan decideix desmilitaritzar i renovar totalment el castell de Barbens per tal de convertir-lo en una autèntica casa senyorial, amb tots els serveis requerits per un gran senyor temporal i eclesiàstic, sense assolir la categoria de palau luxós. Probablement no es pogué dur a terme abans a causa de les guerres que sofrí Catalunya durant els més de cent anys anteriors. Gràcies a l’àpoca de despeses del 1755 conservada a l’Arxiu de la Corona

247 Grup de Recerques de les Terres de Ponent d’Aragó (una altra còpia conservada a l’Arxiu Històric Comarcal de Cervera i divulgada també casualment en aquestes mateixes Jornades), els autors poden donar en primícia la relació d’operaris que hi intervingueren, el cost de les obres i les reformes dutes a terme el 1753 per Manuel de Montoliu. Aquest comanador, però, tal com van fer els seus predecessors, continuà cedint la gran sala del castell per tal que s’hi celebressin les reunions del consell municipal. Era una bona manera de vigilar les deliberacions dels regidors. En de& nitiva, des del castell-rectoria de Barbens el Vicari podia exercir el control eclesiàstic, econòmic i polític de la comanda en el marc d’una Catalunya borbònica absolutista, encara que d’una forma delegada per l’absència del Comanador i de l’Assessor, ja que no hi residien des del segle XVI (Olivé i Oller: 1994), però els quals havien de tenir puntualment i permanentment informats. L’estat actual de l’edi& ci no permet entreveure la forma primitiva del conjunt. Hi manca tota l’ala oest o de ponent, probablement la meitat de l’edi& ci, substituït per cases particulars. Gràcies a Fuguet i González-Pérez, hom es por fer una idea aproximada de la distribució dels espais fonamentals tant de la planta baixa com del primer pis actuals. González-Pérez, per altra banda ja intuí l’existència d’una altra torre i un cos d’edi& ci a la meitat oest basant-se en el criteri de la seva proporcionalitat. Només una prospecció arqueològica en el subsòl proporcionaria la localització exacta de les primitives estructures templeres o anteriors, en especial la localització de les altres dues torres, que ja s’esmenten en la visita de 1539. Joan-Ramon González (2005) esmenta i comenta la visita prioral de Miquel de Torrelles de 1660, que se suposa que ho fa a través de la transcripció, incompleta, de Miret i Sans (1899), mentre que Joan Fuguet (2000:124) fa referència a inspeccions realitzades al castell de Barbens en altres anys, però sense entrar en més detalls segurament per limitacions d’espai, al·ludint això sí a alguns dels continguts de les visites de millores de 1539, 1630, 1636, 1659, 1660, 1704 i 1755, del mateix Arxiu de la Corona d’Aragó. En el meu cas, faig un buidatge complet de les catorze visites de millores efectuades entre els anys 1539 i 1807. Comparo diacrònicament les obres, les reparacions efectuades al vell edi& ci amb les consegüents fases de construcció; la distribució dels espais i la utilització funcional de les seves dependències.

OBRES DE MILLORA AL CASTELL: SÍNTESI DE LES DADES OBTINGUDES PER L’AUTOR

1.- Reforma de Jaume Gibert (principis del segle XVI)

La primera reforma i ampliació del segle XVI que se’n té notícia documental, -i per tant anterior a la de Gaspar Ferrer de 1539-, seria l’efectuada per fra Jaume Gibert, que va ser Gran Prior de Catalunya uns anys abans (1525) i possiblement també comanador de Barbens en anys anteriors, ja que hi ha un buit cronològic a les llistes conegudes entre Nicolau de Bóixols (1498) i Gaspar Ferrer (1551). Les obres d’ampliació atribuïdes a Jaume Gibert van consistir en: una «nova torre», una «nova sala» amb una «escaleta que pujave a la torre», i «una teulada sobre la escala», sense poder-se precisar la seva exacta ubicació.

248 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

De fet no s’ha pogut aclarir on estaria situada aquesta «torre de Jaume Gibert», de les tres que se citen en la visita de 1539. Com que el seu escut d’armes (una àguila) no apareix a l’edi" ci actualment conservat, l’autor suposa que aquesta torre és una de les dues que van desaparèixer antigament: concretament la que estava situada a tramuntana, feta de tàpia i argamassa, i per aquesta manca de solidesa, repetidament reparada " ns a la seva total demolició segurament al segle XIX.

2.-Reforma de Gaspar Ferrer (1539)

El comanador Gaspar Ferrer (1539-1553) en la seva visita de millores de 1539 al castell de Barbens posa de manifest la profunda remodelació a què havia sotmès la totalitat de l’edi" ci sobre el qual ja havia actuat anteriorment fra Jaume Gibert abans esmentat entre altres d’anteriors. En opinió de l’autor totes les ampliacions posteriors seguiran els plans d’obres establerts per Gaspar Ferrer al segle XVI i Nicolau Cotoner al segle XVII, matisant així l’opinió de J.R.González-Pérez (2005: 51), el qual atribueix un paper exclusiu a Manuel de Montoliu ja a la segona meitat del segle XVIII en la remodelació de tota la casa hospitalera. Gaspar Ferrer podia fer-ho. Cal tenir present l’ampli protagonisme de la família Ferrer dins l’Orde de Sant Joan de Jerusalem durant el primer terç del segle XVI. En el capítol provincial celebrat a Barcelona el 13 de juny de 1539 s’esmenten: Miquel Ferrer, prior de Catalunya; Francesc Ferrer, batlliu de Mallorca; Mateu Ferrer, comanador de Selma, Vallmoll i d’Aiguaviva; i ell mateix, Gaspar Ferrer, com a comanador de Barbens (ACA, GPC, Sig.181). Les obres del comanador de Barbens Gaspar Ferrer van ser efectuades en un edi" ci que al segle XVI ja disposava de planta baixa i un primer pis sota teulada, a més de tres torres. No s’esmenta en cap cas l’existència ni del cup a l’entrada, ni de la presó ni de pati interior o celobert. Disposava, això sí, d’un pou d’aigua corrent al peu de l’escala. La casa tindria una funció primordialment agrícola i ramadera, però la dotaria d’un sistema de defensa militar amb una incipient artilleria. S’hi van destinar aproximadament unes dues mil teules i gairebé tres-centes bigues i llates. El total de les obres pujava a unes 450 lliures de moneda barcelonesa. Com a mostra de la seva senyoria absoluta per aplicar justícia dins la seva comanda féu aixecar unes forques als termes de Barbens i les Penelles en una època de gran profusió de bandolers. Com ja s’ha referit, no s’esmenta cap pati interior o celobert, ja que el «pati» de què es parla se situa a la part forana de les parets dels castell i que hauria de correspondre al que més endavant seria la «plaça del castell» prop la torre de tramuntana:

A) A l’entrada del castell: féu enguixar les parets de l’entrada i col·locar un «cavalcador de pedra» al peu de l’escala principal B) Planta baixa: féu construir una cambra per al mosso «davant lo pou». C) Estable per les mules «de laurahó» i menjadores a l’estable per als cavalls D) Primer pis: «recividor al cap de l’escala» amb trebol nou; 3 cambres noves, una de les quals amb una xemeneia enllosada. Nous trebols i nou embigat « amb vintiquatrens bossellats» i revoltons de guix. Dues cuines. Tres cambres: una

249 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

amb un pastador. A més va fer treure un arc «que hi havie enmig de la cuyna», circumstàcia que fa pensar que al primer pis hi havia altres arcades velles que no s’esmenten i que suposarien l’existència, encara en peu, d’una part de l’antic edi$ ci anterior al segle XV. E) Reformà bona part del castell, especialment la paret nord (aixecar 10 pams més de la meitat de la casa vers tramuntana), amb un sobrecel o porxada de fusta i canya, amb 25 pilars de guix per «tenir la teulada». F) A una de les cuines del primer pis es van haver de fer «trebols» (o trespols) nous amb 30 bigues «rodones», cairons i una «xemeneia rodona» G) A la «torre vella» es va refer la teulada a quatre vents i amb un coronament o adorn fet de ceràmica envernissada amb una creu de ferro de l’Orde de Sant Joan. H) Va fer treure la teulada que cobria l’escala d’accés al primer pis, i que havia construït fra Jaume Gibert, per tal de fer-la abaixar per donar-li més pendent. I) Finestres bombarderes per a arcabussos a la torre feta per fra Gibert i reforçar- la amb guarniments de fusta. J) A la «torre de pedra» hi féu afegir una paret de tàpia amb dotze arquets de tosca i guix amb $ nestres ballesteres i espitlleres i canviar la teulada. K) Al peu de la «torre que havia fet fra Jaume Gibert» hi va instal·lar una armeria: va fer construir un llancer «per a tenir piques y altre lancer per a tenir lances ginetes». També hi va fer un trebol nou a la part de dalt. L) No hi ha cap menció a l’existència de: pati interior, celler, presó ni cup. Això fa pensar que, $ ns la reforma de 1539, el primitiu conjunt forti$ cat era un convent rural més petit, que complia funcions primordialment agropecuàries: «edi$ ci agrari forti$ cat» (Fuguet: 2000, III, 56). Per tant, caldria situar el pati al recinte exterior del castell, deixant la casa o convent aïllat dins el clos emmurallat. El fet que s’esmentin elements arquitectònics molt anteriors a 1539, com «torre vella», «teulada vella « i «escala vella de la teulada» fa suposar que abans hi havia encara en peu les estructures intactes de tot l’edi$ ci, sense poder precisar quines corresponien a l’època templera. Com a hipòtesi es podria plantejar que el castell de Barbens, sota el govern del comanador Joan Despilles, hauria sofert greus danys amb motiu de la guerra civil contra Joan II, durant la qual (1463) les forces d’aquest monarca varen cremar los possessions hospitaleres de l’Ametllla i Vallfogona de Riucorb (Amorós: 1984, 51). Potser va ser llavors que es varen iniciar les suposades reformes de Joan de Vilanova i Anton de Santmartí de la segona meitat del segle XV. Del cert només tenim notícia de les que féu fra Jaume Gibert a les primeres dècades del segle XVI. Segons la meva hipòtesi, la $ nestra o porteta de punt rodó descoberta darrerament en un pany de paret al primer pis, i paral·lela a una altra de semblant existent en la mateixa vertical però a la planta baixa, podria correspondre a la «torre vella», molt anterior al 1539 (Fig. 9). També podria ser que aquesta torre primitiva fos absorbida per l’ampliació de l’actual vestíbul en sentit sud i paral·lela a la sala dels tres arcs diafragmàtics (Fig. 10). Resumint, en aquesta visita de millores de 1539 s’esmenten tres torres, observació assenyalada per J.Fuguet, però sense cap referència a l’obra feta anteriorment esmentat gran prior, fra Jaume Gibert:

250 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

1ª «torre vella», adornada amb un pom de ceràmica envernissada «de Barcelona» i una creu de ferro de Sant Joan 2ª «torre que féu fer fra Jaume Gibert» amb defenses de fusta afegides. 3ª «torre de pedra» sense indicació d’antiguitat amb teulada a quatre vents i coronada amb una obra de ceràmica verda i creu de ferro de Sant Joan.

L’enigma plana sobre la existència real de les dues primeres torres. Quant a la tercera, que deu ser l’actual de pedra, ha de ser lògicament anterior a 1539. Aquesta esvelta torre de planta quadrada & ns fa ben pocs anys a la & nestra més alta de la cara nord encara exhibia en la seva llinda un magní& c i senyorial escut cisellat a la mateix pedra amb quatre quarters formant creu i en cadascun, una creu ) ordelisada (J.R.González-Pérez, v. «Urtx» n. 18, p.42, & g. 14). Va ser esborrat incomprensiblement en el curs de les modernes remodelacions (Fig. 1). Idèntica sort van córrer els plafons heràldics de guix que hi havia repetidament representats al sumptuós enteixinat o sostre del primer pis de la mateixa torre en forma d’una solitària creu ) ordelisada dins un escut d’armes amb la creu de Sant Joan al cap (Fig. 4). Si és cert com diu J.R. González-Pérez («Urtx»n.18, p.58) que tant un motiu com l’altre «pertanyen a l’època tardogòtica», anterior a Malta (1522), caldria pensar que fossin deguts a altres dos comanadors de Barbens & ns ara no contemplats. D’acord amb aquestes raons formulo les meves hipòtesis: Primera.- Dedueixo que entre Nicolau de Bóixols (1498) i Gaspar Ferrer (1539-1553) hi hagué almenys altres tres comanadors de Barbens abans de 1522, anteriors al trasllat de l’Orde dels Hospitalers de Rodes a Malta, que haurien promogut

Fig. 1. Escut quadrilong quarterat en creu situat originàriament a la llinda de la & nestra més alta de l’actual torre, força malmès a causa de l’antiguitat. La part superior o cap està delimitat per una bordura de doble & let horitzontal a la manera d’una molt esquemàtica creu de l’Hospital. El camper està ocupat per quatre creus ) ordelisades, una en cada compartiment. En el moment de la fotogra& a ja estava truncat a la part inferior. El llinatge dels Vilanova ostentava una creu amb una ) or de lis a cada una de les extremitats. L’autor l’atribueix a Joan de Vilanova i la datació correspondria a & nals del segle XV. Actualment es dóna per desaparegut. (Foto: Per gentilesa de Joan Fuguet).

251 Grup de Recerques de les Terres de Ponent diverses obres de rehabilitació i ampliació al vell edi" ci forti" cat: 1) Joan de Vilanova (comanador de , 1499-1501); 2) Anton de Santmartí (comanador de Tortosa, 1497; comanador de , 1507-1510; comanador de Mallorca, 1515 i Gran Prior de Catalunya, 1517- 1525); 3) Jaume Gibert, segons sembla Gran Prior de Catalunya l’any 1525). Així es completaria, hipotèticament, la llista dels comanadors de Barbens amb tres membres més. Segona.- Que examinant Detall del blasó que coronava la " nestra de l’actual ambdues figures heràldiques o torre del castell. Figura 1. blasons, malauradament només existents avui dia en fotogra" es recents (vegi’s «Urtx» n. 18, " g.13, p.42; " gs. 42 i 43, p.55) i aquí reproduïts-, situats respectivament a la " nestra i a l’enteixinat de guix de la mateixa torre, he arribat a la conclusió hipotètica que el de la llinda de pedra, amb quatre creus + ordelisades aparentment més antic (Fig.1), pertanyeria a fra Joan de Vilanova (aquest llinatge té com a blasó una «creu ancorada o + oronada») i l’altre, el dels escuts de guix al sostre amb la creu + ordelisada pertanyeria a Anton de Santmartí (Fig. 4). Aquest mateix escut atribuït a «Fra Anthonio de Sant Martí, prior de Cathalunya» està representat a tot color (Bernat Mestre, I, fol.95) i descrit (Riquer: 1983, vol.I, pp. 105 i 152). Cal recordar que tots els heraldistes atribueixen als llinatges Sant Martí, Vilanova i Santes Creus la creu + orea o de + or de lis i també la trilobada. És més: ambdós escuts

Fig. 4. Escut de guix quadrilong, dit francès pel seu acabament puntegut, rematat amb una creu de l’Orde de Sant Joan de braços desiguals. Presenta com a motiu principal una única creu + ordelisada angulada de factura molt delicada que ocupa tot l´espai del camper i amb quatre petites + ors de lis invertides distribuïdes a cadascun dels cantons destres i sinistres, i quatre petits motius intercalats surten dels angles de la creu: una + or de lis, dues creuetes contraposades i una mena d’arbret. Es trobava representat repetidament en el sostre de guix del primer pis de la torre del castell de Barbens. N´hi havia 16 de complets i uns de fragmentaris, tots fets amb motlle semblant (descrits per GONZÁLEZ PEREZ a «Urtx», n.18, p.55, fotos 42 i 43). L’eliminació recent de tot el conjunt és molt de doldre. L’autor (AMORÓS GONELL) l’atribueix a Anton de Santmartí, Gran Prior de Catalunya entre 1517 i 1525. Aquest és l’únic testimoni grà" c que en queda. (Foto: J.R. González-Pérez. Servei d’Audiovisuals de l’IEI).

252 Actes de la Jornada de Treball XXXVII porten afegida a la part superior o cap de l’escut una creu de Sant Joan, distintiu que s’observa en altres emblemes heràldics dels Grans Priors. En conseqüència, proposo que la torre actualment conservada fou completada o reparada en els seus últims trams al llarg de segle XV i primeres dècades del XVI per comanadors de Barbens pertanyents, successivament, als llinatges Vilanova, Santmartí i Gibert, segons els escuts heràldics esmentats. Tot és hipotètic per tal com d’abans de 1539 no hi ha testimonis documentals de cap visita de milloraments a la comanda de Barbens que en fes la descripció com era costum. Pel que fa a la «torre de Jaume Gibert», personalment crec que ha de correspondre a la torre de tramuntana feta de tàpia (esmentada al llarg dels segles * ns a principis del segle XIX) i amb la seva destrucció s’hauria perdut també el seu blasó heràldic dels Gibert, el qual no tindria res a veure amb cap dels actualment conservats a Barbens. També en aquesta visita de 1539 es fa esment a un pati: « tres * nestres que miren al pati» (dit «del castell» a la visita de 1620), però aquest espai obert estaria situat a la part forana del castell, no al seu interior. Per * nalitzar, en aquesta inspecció visual se’ns informa que dues de les torres disposaven de teulada a quatre vessants i que estaven coronades per un adorn de ceràmica «un pom de terra (cuita)» i a més exhibien al cim sengles creus de ferro de Sant Joan. Aquest seria el per* l exterior del castell de Barbens al primer terç del segle XVI.

3.- Visita de millores de Tomàs Gargallo (1602) . Els Saportella

Tomàs Gargallo declara haver «adobat la teulada» del castell de Barbens amb noves bigues i mil set-centes teules. Aleshores era simultàniament bisbe de Malta i comanador de Barbens (documentat des de 1587). Durant la seva absència tingué successivament els següents representants legals o procuradors generals en la seva comanda: Gaspar Saportella (1580-1585) i Bernat Saportella (1592-1593) d’acord amb Olivé (Actes: 1994, 365). Quatre anys després (1598) ocupava el càrrec de governador general de Barbens un altre Saportella, Joan o Joanot, però en aquest cas era també comanador de Vallfogona (1593-1598), el qual al seu torn ho havia estat (1590-1592) d’Orla, Cotlliure i Bompàs (Miret i Sans: 1910, pp. 527 i 530 ; ACA, GPC, Sig. 599, n. 210, 227). Per tant, entre 1580 i 1598 diversos personatges de la família Saportella havien tingut càrrecs importants a la comanda de Barbens i entre ells un conegut comanador. Cinc anys després, Antoni Gargallo ocuparia el càrrec de procurador o governador general pel comanador de Barbens Tomàs Gargallo. La remodelació de 1602 es reduïa a la reparació de la teulada del castell, l’emblanquinament de les parets exteriors i l’adobament del celler. La repetició del nom Saportella en els afers hospitalers de Barbens dóna peu a l’autor per intentar atribuir un nou escut (Fig.2) recentment descobert en una doble dovella d’un * nestral de punt rodó i que es pot observar en l’actual escala d’ingrés al primer pis del castell de Barbens, representat per una barjola o bossa amb nansa amb tres borles. Aquest blasó és pràcticament idèntic al d’un conegut capitell del castell de l’Espluga Calba (Fig. 3) que ha servit per inspirar el seu nou escut municipal. L’emblema

253 Grup de Recerques de les Terres de Ponent d’una «barjola» o bossa «de peregrí» amb tapadora (Mestre, I, 180) ja era usat al segle XIV pels Saportella tal com recullen tots els tractats d’heràldica consultats per l’autor, els quals invariablement l’atribueixen al llinatge dels Çaportella o Saportella. Per tant, aquest seria un altre indici que demostraria l’existència d’un hipotètic comanador de Barbens i Espluga Calba, no documentat % ns ara, de la família Saportella, el qual hauria estat autor de les reformes dels respectius castells i que caldria situar a % nals del segle XVI, posterior a Tomàs Gargallo. En aquest sentit Bonneaud (2004: p.381) també esmenta un cavaller del segle precedent, Joan Saponella (sic), -segurament una mala lectura de «Saportella»-, que havia sol·licitat al comanador de Barbens, Joan Descarrigues, llicència per anar a Rodes l’any 1418. De tota manera Miret i Sans atribueix el govern de la comanda d’aquests anys a Ramon Roger d’Erill (1414-1418). Qui sap si era de la mateixa família. Però hi ha altres opinions al respecte dignes de tenir en compte. Per exemple, Joan Fuguet creu que l’escut de l’esmentat capitell de l’Espluga Calba, i per tant també aquest recent de Barbens, correspondrien a un comanador Ferreres (Fuguet: 2000: III, p.70). Per la seva part, Salvador Amat i Flotats (1994: 78) l’atribueix a Onofre d’Hospital, Gran Prior de Catalunya (1632-1639). De tota manera cal descartar Janot Ferrer, comanador de Térmens, el distintiu heràldic del qual no és una «barjola» sinó un»xebró» o càbria i «bordura» tal com es pot observar a Fuguet (2000: III, p. 42 fotogra% a). Pel que fa als Ferreres sí que solen emprar com a blasó heràldic un motiu semblant als Saportella: una bossa de ferrer o ferrera amb eines (A.Fluvià: 1989, p.109) o sense i, certament coincident formalment als de l’Espluga i el nou de Barbens (F.Sagarra, vol. III: «bosses o devantals de ferrer»). Però aquests dos darrers escuts, el de l’Espluga Calba i Barbens, tenen un detall únic i distintiu que els fa idèntics als del segle XIV: concretament el segell d’un Zaportella o Saportella, batlle de Lluçà de 1337 (Sagarra, làmines II, núm. 582) i l’escut de l’abadessa Francesca Saportella-Pinós al seu sepulcre al claustre del monestir de Pedralbes. Allò que vincula aquests quatre escuts (Lluçà, Pedralbes, Espluga Calba i Barbens) amb les famílies Saportella anteriors al segle XVIII i que alhora els fa distints dels Ferreres és l’existència, en tots els casos observats dels Saportella, de tres borles a la part inferior de la barjola, situades a les puntes i al centre de la base (alguna vegada també als extrems dels cordons superiors (Llupià, II, 129; Tarafa, II, 10; Vila, I, 223), característica que no apareix pràcticament mai en el motiu heràldic dels Ferreres (Sagarra, vol.III, núms. 2323, 3902 i 4390; Domènech, II, làms.XVIII i XIX). Així mateix els representen amb tot de detall Domènech i Roura («Nobiliari General Català», vol. 3, lámina LVII) i Riquer (1983: vol.II, làm. 42, p. 395). En conclusió, gairebé tots els tractats consultats per l’autor distingeixen clarament entre «bossa de ferrer « i «barjola» o «escarsella» de viatge, és a dir entre els Ferreres i els Saportella anteriors al segle XVIII. Per tant, l’autor suposa que entre Tomàs Gargallo (1602) i Guillem Puigdor% la (1625) podria haver ocupat el càrrec de comanador de Barbens el suposat Joan Saportella el qual havia estat comanador també (1591-1593) d’Orla, Cotlliure, Bompàs i Vallfogona (1593/1598), i que en teoria seria el titular de l’escut anteriorment referenciat (Fig. 2). De % nals del segle XVI i de la primera dècada del segle XVII, ocupada per Bartomeu Desbrull, tampoc no hi ha esmentat cap comanador Saportella a la comanda d’Espluga Calba. Cal recordar que

254 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

Fig. 2. Doble escut gravat a les dovelles superiors d’una ! nestra recentment destapada al primer replà de l’escala principal del castell. Ambdós de factura rudimentària, el de la dreta correspon a les armes de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem. En canvi, el de l’esquerra, que té representat com a motiu heràldic una barjola o bossa amb nansa, tapadora i borles, ha esta atribuït respectivament a Onofre d’Hospital (segons AMAT) i a Ferreres (FUGUET I SANS). L’autor (AMORÓS GONELL) es decanta per algun comanador de la família dels Saportella, probablement de Joan Saportella, comanador de Vallfogona, Orla, Cotlliure i Bompàs a ! nals del segle XVI, i Governador General de la comanda de Barbens el 1598. Llinatge nobiliari originàriament berguedà, més tard enllaçat amb els Lluçà i els Pinós-Fenollet, ha utilitzat repetidament aquest peculiar motiu amb aquests mateixos elements des del segle XIV. Hi havia una altra branca radicada a la Segarra, concretament a Cervera, Curullada i Estaràs, molt activa des del segle XVI, que enllaçaria amb els Vilallonga, els quals tenen per emblema una bossa amb llaç. ( Foto: Gentilesa de Dolors Gabarra )

Fig. 8. Escut existent al sepulcre de Francesca Saportella i Pinós, abadessa del monestir de Pedralbes (s.XIV). El blasó dels Saportella duu les tradicionals borles a la part inferior. (Foto: Francesc Amorós i Gonell).

Fig. 3. Capitell procedent del castell de l´Espluga Calba, comanda hospitalera, amb la barjola i la creu de Sant Joan. L’extremada semblança amb l’anterior dovella de Barbens, (Fig. 2), fa sospitar que ambdós no siguin obra del mateix suposat comanador de Vallfogona, Joan Saportella. L’única diferència és que l’escut de l’Orde aquí és caironat. Aquesta hipòtesi però no està provada. (Foto: Joan Fuguet i Sans).

255 Grup de Recerques de les Terres de Ponent hi ha llacunes cronològiques, i per tant la llista de comanadors entre 1574 i 1629 és incompleta a causa d’haver-se perdut les actes dels Capítols Provincials de l’Orde a Catalunya. (Miret: 1910, 502). Pel que fa a l’Espluga Calba el buit seria entre 1574- 1607, i entre aquesta darrera data i 1633 (Miret: 1910: 527). Joanot de Torrelles ho va ser el 1590 (ACA, GPC, Sig, 599). Pel que fa als capítols provincials encara que n’hi ha de 1610 a 1619 (ACA, GPG, Sig. 614) i faltarien també els dels anys 1596 a 1609). Una conclusió plausible seria que l’escut de Barbens fos del seu Governador General, Joan Saportella ja esmentat, el qual era comanador titular d’altres quatre comandes entre 1590 i 1598. Això explicaria que juntament amb el propi escut familiar hi aparegués al seu costat dret la creu de San Joan, l’o% cial de l’Orde de Sant Joan. És una simple hipòtesi per a Barbens i l’Espluga Calba. Cap Saportella en qualitat de comanador de Barbens ha aparegut, però, % ns ara. Eren bel·licosos els Saportella segarrencs, cavallers de l’Orde de Sant Joan, especialment fra Bernat Saportella, donzell, senyor de la Curullada i els seus germans Gaspar i Jerònim, en oberta rivalitat amb els Ponses de Tàrrega, segons concòrdia o «treva»de 13 de juliol de 1587 (ACA, GPC, Sig. 599, nº 210). Per manament (8 de maig de 1592) del Gran Prior de Catalunya fra Adrià Maymó, Janot Saportella, comanador d’Orla i Cotlliure i fra Bernat Saportella, frare cavaller del mateix ordre, s’encarregaren de capturar el prior de Cervera, fra Joan Sala. Deuen ser els mateixos que van exercir de governadors de Tomàs Gargallo i que haurien volgut esculpir el seu senyal heràldic al castell de Barbens.

4.- Visita del comanador Felip de Sabater (1620)

Es fa una descripció molt completa de tot el complex de l’edi% ci. Per primera vegada es parla de forma explícita de l’existència real i en peu de dues torres, sense citar la «torre vella». Les situa exactament: una a la part est o «solixent» i l’altra al nord o»tramontana»: aquesta amb el seu portal «obrint fora en la plaça dita del castell». Esmenta explícitament que el castell de Barbens té a l’entrada un «celobert» o pati interior que serviria per distribuir l’espai de la planta baixa. També ens assabenta per primer cop que a l’interior del pati hi ha un «cup» i una «pica de pedra per tenir verema y bugades» (1636: «% cada a la paret») feta fer pel comanador Felip de Sabater (que el 1640 era també comanador de l’Espluga Calba i entre 1639 i 1654, Gran Prior de Catalunya, segons Miret i Sans). A més també en aquesta visita (1620) s’esmenta com a novetat l’existència de la presó, situada a la planta baixa de la torre, «al sòl de la torre». L’espai de las planta baixa estaria ocupat per l’establia o «cavallerisses» amb un galliner, que rebien la llum exterior a través de dos «claraboyas»; «dos estudis», que deurien servir de graners. Una altra novetat molt rellevant i mai esmentada abans és la presència d’un celobert (literalment «celubert» i altres vegades «cel hubert») o pati interior que partia el cos de l’edi% ci en dues parts diferenciades: a la dreta i a l’esquerra de l’entrada o vestíbul de la casa-castell. S’hi descriuen clarament tres «botigues» o «estudis» convertits en graners, un celler «ab tres vaixells per tenir vi» i una presó amb cep i grillons. Això fa suposar que el vell i petit edi% ci forti% cat havia estat modi% cat i ampliat a les primeres dècades del segle XVII.

256 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

L’escala interior per pujar al «recividor (ja existien anteriorment) ab sa ! nestreta i corredor» que condueix a una sala «ab sa ! nestra que mira a la plaça del castell»; dues cuines i una cambra amb una «necessària» (latrina) i un corredor que portava del rebedor a una sala gran. També hi ha constància de dues cambres o sales, cadascuna de les quals té un «caragol» o escala hel·licoidal per pujar a les porxades de dalt o terrat i una altra per davallar del primer pis a una altra estància inferior. Sobre la torre de tramuntana (se suposa que és la desapareguda) hi havia instal- lades dues peces d’artilleria «velles sense culata» i per tant suggereix que el castell de Barbens havia estat de! nitivament adaptat a usos de defensa militar. A més especi! ca que aquesta torre tenia un portal que donava «a la plaça del castell», espai situat a la part nord de la vila. Excepcionalment un terrat «rogia» (envoltava) tot el castell.

5.- Obres del comanador Guillem Puigdorfi la (1630 i 1636)

Aquesta visita és de gran importància perquè descriu l’estat del castell abans de les greus destruccions sofertes durant la Guerra dels Segadors de 1640-1652. Situa el castell a la «plaça de dit lloc i al costat de l’església». Aquesta plaça potser caldria diferenciar-la de l’anterior «plaça del castell», emplaçada a banda nord de la vila, i les dues torres les posa a «la part defora». Als «fonaments « (planta baixa) hi ha les botigues, les cavallerisses, cup i celler. A mà esquerra es troben «tres estudis», separats per un envà, que serveixen de graners. La funció agrària de la casa hospitalera és clara: disposa de magatzems per a cereals, cellers per a la verema i un estable per als cavalls de tir. Però per primera vegada s’esmenta una funció punitiva: a la mateixa planta baixa hi ha dues presons «amb cep y grillons «. Les dues torres «són en dit castell a la part de defora de dit lloch». En una època de guerres i de bandolerisme continuen tenint una ! nalitat militar defensiva-ofensiva: s’hi troben «dos pesses de artilleria de ferro sens mascles i totes espatllades que no poden servir». Al primer pis l’escala dóna a «una sala y quadra», amb una altra «quadra» (sala gran) que dóna a l’est en direcció al cementiri parroquial; i una alcova sumptuosa «molt ben adobada per tenir-hi llit y necessària (latrina) de gran consideració». Unes cambres i «aposientos» hi són esmentats. Altres millores importants que féu el comanador Guillem Puigdor! la, anteriors a 1630, foren la sagristia, l’ampliació de l’antiga església romànica per la banda de l’altar major, alçar el cor «que era baix» i un sagrari de fusta. Per la visita de 1636 manada fer pel mateix comanador al seu governador Onofre de Ponts, sabem que la vila era closa: «està tot clos» i al portal de sobre entrant « (deu ser el portal major d’entrada a la població, situat a la banda nord) hi van veure que tenia «una creu de Sant Joan», probablement un escut de pedra amb les armes o creu de l’Orde tal com es conserven actualment a Penelles (Amorós, 1984: 44) i l’Aguilella (Fuguet, 2000: 46). Detall molt interessant per saber com era l’antiga porta d’entrada al castell o la casa del comanador: tenia «una portalada de pedra picada rodona» (substituïda

257 Grup de Recerques de les Terres de Ponent per l’actual en forma de llinda recta en 1753) i al damunt també ostentava una creu de Sant Joan. Tots aquest elements desapareixerien durant les reparacions i ampliacions posteriors del segle XVIII. Mai més no es tornarà a esmentar aquesta portalada adovellada al castell de Barbens, semblant a les dels castells de Granyena o l’Espluga Calba. A l’entrada del castell: un pati pavimentat o «celobert molt ben empedrat» i un pou. A mà dreta del celobert: una «estableria gran, amb escales per tenir gallines». Al costat de l’estable hi havia el «celler vell» amb un «sostre de tres arcades de pedra» (l’actual sala dels arcs apuntats diafragmàtics a la planta baixa), per tant el celler s’aixecava a nivell del terra. Al costat del cup: una escala de pedra de vuit esglaons de pedra picada. A mà esquerra del celobert: una estància que es diu «lo celler nou», que era subterrani ja que s’hi davallava per deu esglaons. Dit celler «és de volta grassa», és a dir feta de pedra i morter. També es conservava l’antic pedrís o cavalcador al peu de l’escala principal fet instal·lar el 1539 per Gaspar Ferrer. A la part del davant, sector nord del celobert, hi havia els graners formats per «tres estàncies»: dos graners i una presó; amb una % nestra amb tres creus de Sant Joan a la reixa; una pica de pedra «% cada a la paret». Una escala de guix, amb disset esglaons que pugen al primer pis % ns a una «saleta que mira al celobert y treu % nestra fora el mur» amb la creu de Sant Joan (que deu ser l’escut que es va destapar darrerament al cap de l’escala actual al costat d’un escut probablement d’algun Saportella). A mà esquerra de la «saleta» (deu ser el que antigament es coneixia com a «recividor») hi ha dos «aposientos», un dels quals té una «xamenea francesa», i una escala de caragol per pujar al terrat. De la saleta surt un «corredor amb balustre que va a la sala gran amb % nestres que surten al carrer (públic o major)»: és a dir amb columnetes formant barana, segurament per damunt del pati central, solució molt habitual en aquest tipus de construccions nobiliàries rurals com el cas del castell de Balsareny (Català i Roca, III, p. 499). Aquesta sala té quatre creus de Sant Joan. La sala gran serveix de repartidor dels espais al primer pis i disposava de quatre estances independents: una alcova, una cuina amb aigüera i xemenia amb % nestra al celobert. Per una escala de caragol es «baixava abaix» on hi havia una estància «amb un cep», és a dir que comunicava amb una presó. Al darrer pis una galeria porxada envoltava tot l’edi% ci incloent-hi les dues torres, les úniques que s’esmenten. Sobre la dita casa-castell del comanador «un porxo que rode tota dita casa fet a modo de porxada amb dues torres». En una de les torres hi havia «dos pedrers (canons d’artilleria) de ferrocolat». Una torre «és de pedra picada y l’altra la meytat o peu és de pedra y l’altre és de tàpia». És la primera ocasió en què es descriu la tipologia constructiva d’aquestes dues torres i dóna una pista que podria explicar el perquè de la seva desaparició: el material de tàpia no deuria resistir el pas del temps ni l’artilleria pesant. En conclusió, abans de la remodelació posterior a la Guerra dels Segadors, la planta baixa era repartida a l’entorn d’un pati interior descobert o «celobert». El primer pis, al qual s’accedia per una escala de guix, estava presidit per la sala gran o «sala llarga» i a la part superior hi havia una galeria porxada, amb barbacanes,

258 Actes de la Jornada de Treball XXXVII que donava el tomb a tota la casa de la comanda. Com que el 1659 es van aixecar les parets, els murs exteriors, «! ns a les barbacanes del castell» (és a dir la part que sobresurt de la vertical d’una paret o ràfec), tot fa suposar que ja llavors tot l’edi! ci es presentaria per primer cop com un gran casal porxat compacte amb les dues torres incorporades als dos extrems i amb un pati descobert interior. De tota manera la forma externa no deuria ser gaire habitual per tal com la porta d’entrada principal del castell no seria per la banda nord, $ anquejada als seus extrems per les dues torres, sinó per la façana posterior o sud de l’edi! ci, corresponent a la plaça de la vila. L’enigma de la torre que féu construir fra Jaume Gibert abans de 1539 continua sense resoldre’s en aquesta tan detallada visita de millores. Quatre anys abans de la Guerra dels Segadors es féu la visita de 1636 amb una descripció molt minuciosa tant de la «casa del comanador dita lo Castell» com també d’un completíssim inventari de l’església parroquial. Al costat de l’estable, a mà dreta del celobert o pati interior, hi ha el «celler vell» i dins el qual hi ha una presó. Dita estància «està molt ben ansostrada amb tres arcades de pedra que tenen dit sostre». A mà esquerra del pati es troba «lo celler nou» i a dit celler es baixa amb deu graons. Enfront del pati o celobert estan situats els graners, que són tres estances amb un graner cada una i «a la última y á una presó». En una ! nestra que dóna al pati interior hi ha també tres creus de Sant Joan. Una escala de guix de disset esglaons dóna a una saleta amb una aigüera de pedra i una ! nestra que dóna al pati interior i «sobre lo portal de dita saleta hi ha una creu de Sant Joan», probablement la ! nestra recentment descoberta a l’escala actual. A mà esquerra de la saleta (després rebedor) hi ha una estança amb una «xemeneia francesa». Dues cuines i altres habitacions amb ! nestres a solixent. A l’església hi ha inventariats: una pica de pedra, una veracreu de plata sobredaurada, «un sacrari de fusta fet a la moderna» i un «altaret de fusta amb la ! gura de Sant Jaume pintat», entre altres imatges també decorades.

6.- Obres de Nicolau Cotoner i d’Olesa, comanador de Barbens i Granyena, Batlliu de Negrepont i Gran Mestre de Malta (1663-1680)

Visita de 1659. La gran remodelació del castell promoguda per Nicolau Cotoner, llavors absent per ocupar el càrrec de Batlliu de Negrepont, correspondria a reparacions posteriors a la guerra dels Segadors (1640-1652). El mestre d’obres va ser Joan Forns, francès natural de la Bastida. Es van haver de canviar 40 bigues, el sostre baix i els «trebols de tota la casa». Entre els grans desperfectes ocasionats s’ha d’incloure l’incendi provocat per l’exèrcit francès, que justament lluitava al costat dels exèrcits catalans contra les tropes enemigues de Felip IV. Bona part de l’edi! ci n’havia resultat enderrocat. La sala principal, la «sala gran», va ser totalment refeta, ja que havia estat totalment destruïda; les xemeneies també havien patit el foc provocat pels soldats francesos, aliats llavors amb les forces del Principat («hi posà foc en temps de guerra Mossur Baltesar»). Diu que «per lo temps de les guerres estave tot arrohïnat» . Amb aquestes paraules el responsable de las inspecció es refereix a un episodi totalment desconegut i per tant inèdit, descobert per l’autor amb motiu d’aquesta 259 Grup de Recerques de les Terres de Ponent investigació. Se sap dels terribles estralls ocasionats en molts pobles de Catalunya pels esquadrons del mariscal Monsieur Baltazard, un coronel de cavalleria de l’exèrcit francès que va assolar el país en la seva lluita contra les forces espanyoles de Felip IV entre 1644 i 1650, durant la Guerra dels Segadors. Mossur Baltazard comandava uns esquadrons de cavalleria (mossur era la manera popular de referir-se als generals francesos), i era un dels lloctinent del virrei francès príncep de Conti. Per les queixes de la Generalitat, del Capítol de la Seu d’Urgell i de molts pobles perjudicats adreçades als virreis francesos establerts a Catalunya durant aquest anys, aquest individu es va guanyar una reputació sinistra per la violència i crueltat exercides pels seus homes contra persones i pobles dels seus propis aliats catalans (Sanabre, 1956, pp. 292, 467, 488, 506, 565, 576 i 718). Els seus excessos varen arribar als consellers del rei de França, Lluís XIV, els quals van reclamar la seva presència a la Cort francesa per donar-li raó de les acusacions, segons carta de 25 d’octubre del 1650 «Dietaris de la », VI (2000), p.1.109). Un altre comandant francès que s’excedí contra els pobles de la Catalunya central va ser el Baró d’Alés o Aletz, el qual castigà fortament els pobles de Penelles, i Castelló de Farfanya per la mateixa època (Amorós, 1984, pp.73-74). Amb la reforma de Nicolau Cotoner s’elimina el celobert o pati interior descobert, es construeix una eixida amb una balconada de fusta, a la gran sala o «quadra» que «dóna devers lo sementiri», per tant en direcció sud-est. Potser amb l’incendi s’havia tot enderrocat, « estave tot arrohïnat». Es van fer de nou les teulades, les barbacanes i les xemeneies; es repararen les dues torres, especialment la del «prop del portal» que era de tàpia (ja que «estave tota espatllada»), malmeses per efectes de les «guerres passades». S’especi+ ca que «tot és estat reparat « pel comanador Nicolau Cotoner, el qual hi esmerçà una suma considerable («se han gastades moltes cantitats de dinés per ço de la guerra»), remarca ben clarament el redactor de l’informe de la visita del 1659. Es van refer les teulades de la galeria i de les dues torres. Noves bigues per a les estàncies fetes de nou; refer la «necessària amb dues boques» : és a dir una latrina doble. També hi féu afegir un corral «darrera el castell»: és a dir a la banda oposada a l’entrada, i per per tant cal suposar que seria a la part nord del castell. Féu un «solar que és lo millor del castell i també es va modi+ car la «sala llarga, que és molt a propòsit». Va fer reparar «lo fonament» (planta baixa) entre les dues torres»així com també «la torre de prop lo portal», a la qual es van fer dues cantonades de pedra, i reparar dita torre per l’interior i per l’exterior. Es va emprar rajola i guix fent una «paret de pedra de quatre canes de alçada» que arribava + ns a les barbacanes o sortints de la teulada del castell. Cal remarcar que a partir d’aquesta reforma integral de 1659 ja mai més no es torna a parlar de l’existència del celobert o pati interior descobert ni tampoc de les peces d’artilleria de les dues torres. Com a conseqüència potser de la guerra, el castell es va refer de nou i es va desmilitaritzar de+ nitivament. Nicolau Cotoner, mallorquí futur gran mestre de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem a Malta (1663-1680), va succeir el seu germà Rafael Cotoner (Gran Mestre entre 1660-1663). És un dels grans promotors de construccions a Malta, el qual va deixar obres tan estratègicament importants i emblemàtiques com una imponent

260 Actes de la Jornada de Treball XXXVII forti! cació de cinc quilòmetres per protegir tres ciutats a l’illa, coneguda com «La Cotonera». Per altra banda, Rafael Cotoner va ser el promotor de sumptuoses obres d’embelliment a la magni! ca catedral de Sant Joan Baptista a La Valletta, on es troben tots dos enterrats al costat de nombrosos cavallers, algun gran prior de Catalunya i altres grans mestres de l’Orde de Malta. Les seves armes heràldiques, uns % ocs de cotó, apareixen repetidament pintats dins la catedral. Tant l’un com l’altre s’havien destacat com a marins en expedicions navals contra els turcs (Pardo Manuel de Villena, Marqués de Rafal, 1932, pp.41-45).

7.- Visita de millores Miquel de Torrelles (1660), Gran Prior de Catalunya

En la ja coneguda i sovint esmentada visita del prior Miquel de Torrelles el 1660 (Miret i Sans, 1899: 34-35), suara esmentada, es detallen les obres de millora promogudes pel comanador de Barbens, Nicolau Cotoner i Olesa. En aquesta inspecció tampoc no s’esmenta el desaparegut «celobert» o pati interior sinó simplement de l’«entrada» del castell, la qual cosa evoca el típic vestíbul de la casa catalana, cobert en part pel sostre del primer pis. Tot fa pensar que l’edi! ci havia adaptat la forma actual amb coberta de teules en la seva totalitat. A l’entrada del castell, a mà dreta, es mantenen les antigues cavallerisses amb una pallera i la presó «que és al peu de la torre de pedra». Sortint de les cavallerisses hi ha una escala de pedra que munta o puja a un cup de pedra «molt gran». Cal entendre que era un gran dipòsit fet de pedra i situat a nivell de la plaça, la boca del qual es trobava en un nivell elevat per donar-li més capacitat. Requeria una escala amb esglaons del mateix material per accedir-hi. Per la seva tipologia recorda els cups del palau de Malferit a la Vall d’Albaida (Soler i Molina, 2002: 52), que també es troben disposats per damunt del nivell de terra. Junt a l’escala principal hi ha un pou amb barana de pedra i al «costat o davant de dit pou» hi ha tres estances, graners o botigues com anteriorment apareixien descrits. Això fa pensar que les reformes a causa dels estralls de la guerra passada haurien afectat el primer pis i les teulades. En la «última de aquelles (estàncies) hi ha una altra presó, que és a la torre prop lo portal», actualment inexistents. Sota l’escala «major», o principal «hi ha un seller». Dita escala era de guix «amb sa barana y ! nestra y al capdamunt d’ella y ha un recividor amb una ! nestra». Tal com s’ha vist en la reforma de Nicolau Cotoner aquest rebedor (antiga «saleta») tindrà un paper fonamental com a distribuïdor dels espais del tota la primera planta. S’ha de recordar que el pati interior ja havia estat eliminat anteriorment. Cal dir que quan Miret i Sans (1898: 34-35), o l’impressor, dóna per primera vegada la transcripció d’aquesta interessant descripció comet un error excusable ja que se salta unes línies del text que acaben i comencen amb les mateixes paraules: «(se entre) a dos istanties la una de elles és una cuyna ab una xameneya rodona y lo altre serveix de reboster y al costat de una ! nestra de dita sala y ha altre portal ab sa porta per lo qual se entre (a altra cuyna ....)». Més greu és una mala lectura que el porta a llegir «paxadas» on en realitat ha de dir «porxadas» o galeries superiors situades sota teulada, i descrites en visites anteriors. Entrant a mà esquerra del rebedor hi ha tres «aposientos» en un dels quals hi havia

261 Grup de Recerques de les Terres de Ponent una «xemeneia francesa» i una escala de caragol per pujar a les porxades superiors. Es manté el corredoret que donava a la «sala gran» amb dues " nestres «que miren a la plaça» (deu ser la plaça del castell situada a la banda nord o «Joch de la Pilota». Aquesta primera sala gran, que deu correspondre actualment a la " nca veïna situada a la banda oest, donava accés a diverses cambres: dues cuines, el rebost i la «secreta» o latrina). Una de les seves portes donava pas també a l’altra «gran sala», que tenia «un balcó gran enrajolat amb baranes de fusta» fet construir pel mateix comanador i una alcova amb «secreta al cap del llit», per tant amb cambra de bany reservat. Més endavant es descriuen les diverses cambres de la gran sala que veurem separades de la resta del castell, reservades com a residència permanent del vicari de la parròquia de Barbens, espai anomenat «quarto del Vicari» (1687). En la visita d’inspecció a l’església parroquial de l’Assumpció, realitzada el mateix any 1660, es detallen els següents objectes sagrats, alguns són obsequi potser del batlliu de Negrepont, Nicolau Cotoner: un sagrari «de relleu daurat nou»; a mà dreta, la capella de Sant Joan i Sant Bonaventura amb un «retaule daurat nou», i un altre altar de Sant Jaume «molt vell». A mà esquerra, una «capella nova» amb els altars del Sant Crist i de Sant Antoni amb un «retaule vell». És interessant de remarcar que la devoció a Sant Jaume ja venia de molt antic. El campanar disposava de tres campanes. El batlliatge de Negrepont era una dignitat honorí" ca a l’illa d’Eubea, mar Egeu, que Nicolau Cotoner adquirí després de la batalla naval de 1645 contra la 3 ota turca (Pardo Manuel de Villena, 1932, p.52) De tota manera cal remarcar amb certa mal" ança un fet una estrany i que en d’altres inspeccions també es va repetint: la descripció del castell o casa del comanador serà calcada al peu de la lletra en la visita del castell de Barbens efectuada l’any 1704. En aquesta darrera només s’hi ha fet algun canvi a base de sinònims. Això dóna peu a sospitar que de vegades complien l’expedient repetint gairebé al peu de la lletra les obres i millores que comanadors diferents havien fet en altres temps passats i que feien constar com a obra feta nova. El que més apareix repetit són la torre de tàpia, les teulades i l’escala major.

8.- Obres de millora del comanador Pere Fortesa (1672)

Segons aquest informe el castell es troba situat «davant la plassa de dita vila de Barbens», cosa que faria suposar que seria l’actual i no la del nord. Es va construir una paret mitgera a les cavallerisses per evitar la caiguda d’una part de la mateixa paret. Així mateix es van reparar els «aposientos del Vicari» i en especial l’«aposiento dit de la torre que és en lo quarto del Vicari», circumstància que indicaria que les estances del vicari ocuparien bona part de la torre, -probablement la de pedra-, les més confortables, amb enteixinats de guix bellament decorats amb escuts d’un comanador del segle XVI, que l’autor atribueix a Anton de Santmartí (Fig. 4). També en aquesta època el castell disposava d’unes golfes sota la teulada. Les obres fetes pel comanador Pere Fortesa (1669-1680) inclourien també «una galeria nova»i altre cop es diu que es refan totes les teulades del castell i la carena d’una torre. Es van obrir tres noves " nestres que donaven al carrer (deu ser al carrer públic o major). I per " es va « donar una pinyonada de cals a tot lo davant del castell», és a dir va fer emblanquinar tota la façana. També es

262 Actes de la Jornada de Treball XXXVII fa constar que la inspecció d’obres va incloure «la torre que està prop del corral», que deu correspondre a la torre de tramuntana i que es refarà totalment el 1687. Aquest detall ens clari# ca on era situat el corral fet construir per Nicolau Cotoner, l’anterior comanador.

9.- Visita d’obres per ordre del comanador Arnau Moix (1687)

Actuant de procurador Felicià Sayol, alhora comanador de Térmens, es recull la relació de les obres i reformes efectuades al castell «situat a la plassa de la vila» durant l’any 1687. Les dependències de la planta baixa són les mateixes. Malgrat tot s’esmenta una «torre tota nova», ja que estava enderrocada i en la qual hi havia la presó. Es deu referir a la sempre esmentada torre de tàpia situada a tramuntana, «la qual torre és prop la primera sala a mà esquerra y feta nova la teulada». No es diu el motiu d’aquest enderrocament després de les sòlides reparacions efectuades el 1659 per Nicolau Cotoner. Durant aquest trenta anys degué succeir algun fet de tipus catastrò# c que no s’esmenta. Arnau Moix va fer construir l’«aposiento de la torra» que era en «lo quarto del Vicari», amb millores al terrat, balcó de ferro (anteriorment era de fusta); va fer posar una biga travessera a la teulada del castell, amb teules noves, i sense celobert, per tant com un sol edi# ci o casal. També féu la «sala nova de dit castell que treu # nestra al Joch de la Pilota « (aquesta plaça probablement correspondria a l’antiga «plaça del castell» a la banda de tramuntana de la població), sala habilitada des de llavors per convocar les autoritats i habitants del muncipi (capbreu de 1685). Aquesta nova estança deu ser aquella «sala gran» independent del «quarto del Vicari» que s’esmentaran en la visita de millores de 1755. En la inspecció efectuada a l’església es fa constar l’existència d’«un pali o davant de altar de domàs blanch guarnit amb passamà de # l d’or» i escrit enmig el nom del seu donador «lo batlliu de Negroponte, fra Nicolau de Cotoner». La convocatòria dels jurats, singulars, veïns i habitants de Barbens amb motiu de la capbrevació de 1685 per ordre del comanador Arnau Moix tingué lloc «dins la sala nova del castell del dit lloch que trau # nestra al Joch de la Pilota». Segons el capbreu d’aquest mateix any i essent batlle Pere Pastoret aquesta plaça estava situada al costat del castell.Una dada rellevant és que aquesta nova sala era a la primera planta del castell, la qual tenia una # nestra que donava a la plaça de la part nord de la vila destinada segons sembla a aquest popular esport. La casa de Raimunda Alzamora limitava al nord amb la «muralla del portal»; a l’est al «carrer públich» i a l’oest amb el fossat o « vall de dit lloch «. (ACA, GPC. Capbreu de 1685. Sig. 170). Pel capbreu de 1717 se sap que la plaça del Joc de la Pilota era justament entre el carrer Públic i el portal Major al costat del corral del castell (ACA, GPC. Capbreu de 1717. Sig.174) Arnau Moix, mallorquí, comanador de l’Espluga de Francolí, de Barbens des de 1681 i de l’Espluga Calba, morí a Malta l’any 1696. La seva bella làpida sepulcral de marbre amb una larguíssima inscripció en llatí reposa al sòl de la nau, a l’interior de la catedral de Sant Joan Baptista a La Valletta, al costat de Grans Mestres i multitud de cavallers de l’Orde de Malta.

263 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

10.- Visita del comanador Francesc de Vilallonga i Saportella (1704). Barbens i la Guerra de Successió (1702-1714). Reunió del Capítol Provincial de Cavallers de Justícia de la Sagrada i Militar Religió de Sant Joan de Jerusalem del Gran Priorat de Catalunya al castell de Barbens (1717)

Segons es desprèn de la visita de millores al castell de Barbens, efectuada el 1704 en plena guerra de Successió pels procuradors fra Antoni de Ribes i Granollachs, -futur comanador i receptor del Gran Priorat de Catalunya-, i fra Jeroni Montoliu, la comanda era regida ja llavors pel seu titular fra Francesc de Vilallonga, Saportella, Xammar i Vilaseca, tretze anys abans del que estableix Miret i Sans (1717-1742). El fet que hagués enviat uns representants legals en lloc seu es podria explicar per impediments de la guerra o perquè es trobava allunyat de Catalunya en no considerar- se partidari de l’arxiduc d’Àustria, Carles III, a diferència del gran prior de Catalunya, Dídac de Serralta, del receptor del Gran Priorat, Ramon de Sentmenat i de Toralla, i de l’in& uent comanador de Térmens, Felicià Sayol. Anys després (1710, 1716 i 1723) també el trobem exercint de comanador de Barbens i + ns i tot assolirà el càrrec de Gran Prior de Catalunya (a. 1742: ACA, GPC, Sigs. 104, 171 i 952). Amb tot, sembla que el seu germà Josep el degué substituir com a comanador de Barbens almenys l’any 1705 (ACA, GPC. Sigs. 952, fol.189 r). De conformitat amb la descripció que se’n fa amb motiu de la visita de 1704, la porta d’entrada al castell estava constituïda per «un portal gran de pedra amb les armes de la Religió». A la dreta, hi ha dues cavallerisses i una presó amb grillons, que és al peu de la «torre de pedra». Un cup de pedra «molt gran» amb esglaons de pedra. L’escala principal i la seva barana, que duen a la primera planta, són encara de guix. Des del rebedor amb + nestra surt un antic corredor que porta + ns a la sala gran . A mà esquerra del rebedor del primer pis hi ha tres habitacions («aposientos»), una amb l’antiga «xemeneia francesa», pròpia d’una sala d’estar . La casa o castell disposa de dues cuines, una amb «xemeneia rodona», que deu ser la llar de foc tradicional de les cases rurals. La sala gran, que disposava d’una arquimesa, s’obria a l’exterior amb un balcó amb barana de ferro i sense sostre . Una de les alcoves disposa d’una «secreta» o latrina. Dues escales de caragol interiors serveixen per pujar a la porxada superior i baixar a un «aposiento» inferior. La mateixa visita dóna a més un completíssim inventari d’objectes de culte existents el 1704 a l’església parroquial de Barbens depenent del comanador. Sabem el nombre i l’advocació dels altars i imatges que hi havia al temple. Altars: major, Sant Bonaventura «amb son retaule de relleu», Sant Francesc Xavier, Sant Jaume, Nostra Senyora de la Concepció, Sant Crist, Mare de Déu del Roser, Sant Antoni Abat, Sant Miquel, Sant Antoni de Pàdua i Sant Josep. Veracreu de plata daurada, una Mare de Déu del Roser de plata i un tàlem amb les armes del prior Arnau Serralta (1680-1696). Un «retaule nou» sota la advocació de l’Assumpció de Nostra Senyora, la patrona de la població. Com a detall a afegir els + dels de Barbens en entrar les autoritats al temple parroquial van entonar els populars himnes en llatí «Pange lingua gloriosi», «Veni creator Spiritus» i «Sicut servus». Aquesta inspecció tingué lloc poc després d’iniciar-se la Guerra de Successió

264 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

(1702-1714) i el seu interès rau en el fet que encara no havia sofert els greus danys provocats abans de 1710 en ocasió dels mateixos fets bèl·lics. El portal de punt rodó a l’entrada al castell conservava encara l’antic l’escut amb les armes o creu de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. En aquesta visita es distingeixen clarament dos grans espais a la primera planta: la «sala gran» amb dues # nestres que donaven a la plaça; i una altra «gran sala», la que tenia el balcó amb barana de ferro «sense sostre». En la present visita encara no es parla del gran espai noble anomenat des del 1755 « la Vicaria». Fins llavors el que hi havia era el «quarto del Vicari». Pel que fa a la planta baixa, a mà dreta hi havia les dues cavallerisses; la presó «al peu de la torre de pedra»; i l’escala per pujar al cup. S’esmenta el pou «d’aigües vives» i les tres estances referides com a graners o botigues . A la primera estança i al peu de la «torre del portal» de la vila hi havia una segona presó. Sota de l’escala, el «celler nou».

Guerra de Successió de 1702-1714. Assemblea de Cavallers a Barbens, 1717

Durant la guerra de Successió se sap que t’als pobles de les comandes del pla d’Urgell i la Segarra, l’estiu de 1710, s’hi van ocasionar gravíssims danys de manera que la gent es va quedar sense recursos («los exércitos lo han todo devastado llevándose granos y paja (...) en particular la encomienda de Barbens que ha sido saqueada del enemigo (exèrcits borbònics), y la de Térmens queda sin viñas y también sin ningún árbol frutal; siendo más sensible (el dany) a la de Barbens que ha sido saqueada» (ACA, GPC, Sig.1011, cartes del Receptor del Gran Priorat al Comú Tresor de Malta i al Gran Mestre Ramon de Perellós, 31 de juliol del 1710). Cal tenir present que el rei Felip V en persona havia acampat amb els seus exèrcits entre Ivars d’Urgell i Barbens durant la campanya militar a l’estiu del mateix any, i d’aquí passà a Térmens on foren talats els arbres i les vinyes (Bach i Riu, 1972, p.188). Segons el cronista Castellví (III, pp.47-53) «marcharon diferentes destacamentos a arruinar el país, quitando los víveres y a ocupar los almazenes». Van devastar # ns a Cervera. De tota manera el 27 de juliol de 1710 tingué lloc la famosa batalla d’ en la qual l’exèrcit borbònic sofrí una dura derrota per part de les tropes austriacistes dirigides pel general austríac Starhemberg. Per cert que aquest fet bèl·lic és conegut també amb el nom de batalla d’Alfarràs (ACA, GPC, Sig.1011: carta al Gran Mestre de Malta, Perellós de 27 d’agost). En conseqüència Felip V hagué de recular en direcció a i Saragossa. França encara no havia jugat totes les cartes (Hamilton, 1974, pp. 31-33 ; Segura García, 2006, p.111-144). Tres anys abans (23 agost 1707) tingué lloc un fort combat entre i Bellcaire, quan l’exèrcit borbònic comandat pel duc d’Orleans fou derrotat pels aliats austriacistes (Castellví, II, p.387-388). El castell de Barbens, per tant, deuria estar afectat pel con? icte iniciat el 1702 ja que el 1710 «fou precís suspréndrer totalment la continuació de las obras per causa dels disturbis y accidents de la guerra y entrada de las armas enemigas a est Principat, majorment trobantse aquella encomienda (Barbens) a las fronteras y més exposada y subjecte a las tribulacions y estragos dels exèrcits», segons notícia de 14 de abril del 1710 (ACA, GPC. Capítols Provincials i Assemblees de Cavallers: Sig.952, fol.211r).

265 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Entre abril i maig de 1711 hi ha constància que l’Empordà, el pla d’Urgell i la Segarra, incloent-hi la comanda de Vallfogona «están ocupados estos parages por el enemigo», és a dir pels exèrcits francès i espanyol i que Girona havia caigut el gener de 1711 (ACA, GPC. Sig.1011). També el castell hospitaler de Barberà va sofrir la crema de bona part dels elements de fusta en aquest cas contràriament per part dels soldats aliats «extrangeros» que s’hi havien allotjat segurament durant l’hivern (ACA, GPC, Sig.1011, carta de 26 març 1711). El castell de Maldà dels Cortada va ser cremat en represàlia pels austriacistes mentre que al del Poal ho feren els borbònics. Els estralls comesos per les tropes francoespanyoles a la comanda de Barbens van ser molt considerables perquè, a més de requisar-ne farratges i collites, van saquejar el territori (Bacallar y Sanna, 1957, pp.197-198; Bach i Riu, 1972, p.188). Dos anys després de * nalitzar la guerra de Successió es degueren acabar les obres de reparació del castell de Barbens aturades el 1710, si ens hem d’atenir a tres dades signi* catives. Primera: es col·loca el magní* c escut heràldic datat el 1716 sota la balconada de la paret est (Fig.5) amb els quarters corresponents a un Vilallonga (lleó rampant i escacs) i Saportella de la Segarra (tres «escarcelles» o bosses per portar diners). Personalment l’atribueixo al comanador Francesc de Vilallonga i Saportella, el qual va ser comanador de Barbens de forma probablement ininterrompuda del 1704 * ns al 1742 (v. Domènech i Roura, III). Segona: la capbrevació de la comanda va tenir lloc l’any 1717 « primer de mars de la Nativitat de Nostre Senyor «. Tercera: el 5 de juny de 1717 en una sala del castell de Barbens tenia lloc la reunió del Capítol Provincial de Frares Cavallers de Justícia de la Sagrada i Militar Orde de Sant Joan de Jerusalem, solemne acte que sempre havia tingut lloc a Barcelona. Hi van assistir pocs cavallers, en realitat només tres, que per cert eren * lipistes: fra Josep de Vilallonga i Saportella, fra Anton Ribas i Granollachs, -llavors receptor i lloctinent del Gran Prior-, i el Rvt. Josep Corbella. Es van nomenar un procurador * scal (Segimon Compte) i un nunci de la Religió (Pere Vasallés). No s’esmenta la presència ni la causa de l’absència del comanador titular Francesc de Vilallonga, germà de l’anterior . El motiu de convocar la solemne assemblea en una sala del castell de Barbens podria ser una manera de solemnitzar la * nalització de les obres de reparació que es duien a terme des d’abans de 1710, ajornades amb motiu de la llarga guerra. També es podria al·legar la impossibilitat de fer-ho en aquell moment a Barcelona a causa dels estralls soferts a les cases priorals de l’Orde durant el terrible setge i bombardeig de 1714 (ACA GPC. Sig.953, fol. 53-54). La família noble segarrenca dels Vilallonga-Saportella amb possessions a la Curullada va lluitar en bàndols oposats: mentre els dos germans comanadors de l’Orde de Malta, Josep i Francesc, eren partidaris de Felip V, un altre membre del mateix llinatge i germà dels anteriors, Magí de Vilallonga i Saportella, va ser un destacat i actiu militar que lluità amb les armes a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, col·laborador amb els germans Antoni i Manuel Desvalls, marquesos de Poal, a les terres de Ponent. Francesc de Vilallonga i Saportella ja era comanador de Barbens el 1704 quan s’inicià guerra. També sabem que el seu propi germà i procurador a la comanda de Barbens, Josep de Vilallonga i Saportella, l’octubre de 1696 ja havia estat comanador de l’Ametlla, Cervera i l’Espluga de Francolí (ACA, GPC: Sig. 624) i que pel 10 de març de 1710 era comanador del Temple de la ciutat de Tortosa, a més de Sant Llorenç de les Arenes, Avinyonet i Aiguaviva (ACA, GPC, Sig.952, fol.206r), càrrecs

266 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

Fig. 5. Extraordinari escut d´armes semipartit i truncat pertanyent al llinatge Vilallonga-Saportella i que es troba encastat damunt les arcades que sostenen l´actual balcó de la paret est del castell de Barbens. Els dos compartiments superiors estan ocupats per un «lleó rampant de gules i escacs d´or i sable» amb corona, armes que corresponen als Vilallonga. A l´altra meitat inferior del camper, tres escarselles o bosses amb llaç que es portaven penjades a la cintura, motiu heràldic utilitzat ja al segle XVI pels homònims Saportella de Cervera i Curullada. El més curiós és que tot l´escut, tot i pertànyer a un cavaller de la Religió, vagi timbrat per una corona de la noblesa secular amb cercle de pedreria i cinc + orons, intercalats entre + ors de lis, a la manera de la corona d´un marquès, tal volta per indicar senyoria jurisdiccional plena en l´orde temporal. Per sobre de tot, un altre lleó rampant coronat sostenint una banderola. La data és de 1716 i correspon a Francesc de Vilallonga i Saportella, comanador de Barbens en època borbònica. Deu commemorar la * nalització de les obres de reparació esmentades el 1710. Un de molt semblant apareix il·lustrant un capbreu de 1720-1723 fet per Josep de Vilallonga i Saportella, llavors Gran Prior de Catalunya i comanador d´ Aiguaviva ( ACA, GPC. Sig. 895 ), el qual havia estat procurador de l´anterior comanador, i germà, Francesc de Vilallonga i Saportella en la capbrevació de 1717. ( Foto: Francesc Amorós i Gonell ) que mantenia quan va actuar novament de procurador pel seu germà Francesc de Vilallonga i Saportella, el comanador de Barbens, pel gener de 1716 (ACA, GPC: Sig. 624, nº 140), llavors absent. Durant la guerra de Successió, Josep de Vilallonga, cavaller i comanador de Malta i després Gran Prior de Catalunya, va ostentar el càrrec de tinent coronel borbònic el 1711 (Castellví, III, p.315). Com a tal va comandar el regiment o Coronela de la ciutat de Cervera (març 1706) formada pels propis habitants contraris als austriacistes, els quals l’havien saquejat el mateix any. El 1712 dirigiria un batalló de cerverins * lipistes a Lleida per lluitar contra els partidaris de Carles III (Duran i Sanpere, 1963, pp.27, 33, 35, 44-45). Acabada la guerra els dos germans frares hospitalers van ocupar, l’un després de l’altre, l’alt càrrec de grans priors de Catalunya entre els anys 1721 i 1750. (ACA, GPC: Sig. 370). Essent gran prior morí a Barcelona el 27 d’agost de 1734 Josep de Vilallonga i Saportella. Com a interí fou nomenat Joan Pinós i de Rocabertí (Miret i Sans, 1910, p.508; ACA, GPC, Sig.599, nº 163). Per tant, la militància política de Josep és clara. La del germà Francesc mai no

267 Grup de Recerques de les Terres de Ponent s’acaba de de! nir perquè durant aquests anys no apareix per Barbens ni per Catalunya de forma explícita. Potser se n’havia allunyat per no considerar-se addicte a la causa austriacista. Només se sap que tenia els béns de la comanda a punt de ser con! scats per manca de pagaments al Comú Tresor de Malta (1710) i que algun cop havia estat representat en qualitat de procuradors seus pel seu germà comanador i destacat ! lipista, Josep, i per l’altre germà i hereu, i acèrrim austriacista, Magí de Vilallonga «compte de Çaportella» (ACA, GPC, Sig.952, fols.206 R i 211 R). La relació entre els dos germans deuria ser fraternal tant durant com després del con/ icte bèl·lic tal com es desprèn d’una afectuosa carta redactada en català de 27 d’abril de 1722 per la qual Josep de Vilallonga li comunica «mon acenso a la Dignitat Prioral de Catalunya» (ACA, GPC, Sig.1011, quadern a.1722). Pel que fa a aquest tercer membre de la mateix família, Magí de Vilallonga i Saportella, senyor d’Estaràs, va ser un destacat militar antiborbònic, al qual el rei-arxiduc Carles III d’Austria havia concedit el títol de «comte de Vilallonga de Saportella», 23 de juny de l’any 1706 ja en plena guerra de Successió (Castellví, II, p. 239 ; Armand de Fluvià,GEC, vol.15, p.483; deu ser el mateix comte de Saportella anterior). Entre 1706 i 1712 va ser un dels superintendents generals nomenats pel rei Carles III juntament amb Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, els quals tindrien encomanada la defensa de les fronteres (Castellví, II, 81;232) i la sublevació contra els invasors borbònics. Com a cavaller habitant de Cervera s’oferí per parlamentar amb els aliats quan la ciutat va ser ocupada el 9 de setembre de 1705; quatre anys abans s’havia negat a rebre o! cialment el rei Felip V en la seva proclamació en aquesta ciutat segarrenca tradicionalment pro! lipista (Duran i Sanpere, 1963, p.16). Els cavallers de l’Orde de Malta en el con/ icte successori europeu que afectà tants països o eren partidaris de les Dues Corones (Lluís XIV-Felip V) o de l’Imperi (Carles III, arxiduc d’Àustria). Amb motiu d’un procés de visita o inspecció a la comanda de Barbens, llavors governada per Francesc de Vilallonga i Saportella en plena guerra de Successió entre 1709 i 1710, i promogut per l’austriacista Gran Prior de Catalunya Dídac de Serralta i duta a terme pel també austriacista Felicià Sayol, comanador de Térmens, -ambdós al servei del «Rey Nostre Senyor Carles Terç-», es dedueix que l’Orde de Sant Joan de Malta a Catalunya, Aragó i Mallorca hauria estat «o! cialment» partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat amb el nom de Carles III i amb la Cort a Barcelona. A títol individual l’adscripció política depengué de la proximitat de cada sobirà en cada moment de la guerra. Contràriament els cavallers hospitalers de l’Espanya sota Felip V i de França ho serien de les Dues Corones. Malta com a seu central de l’Orde (llavors regida pel Gran Mestre valencià Ramon de Perellós i Rocafull) no hauria reconegut Carles III com a sobirà, si més no pel que fa al regne de Nàpols (ACA, GPC, Sig.1011, a.1710), però tampoc o! cialment no es volien comprometre davant les potències marítimes aliades, encara que es declarava feudatària del regne de Sicília. Els cavallers d’Holanda, Anglaterra, Alemanya i Àustria serien favorables a l’Imperi i enemics dels borbons. Cada llengua de l’Orde procurava ser ! del a l’opció del respectiu sobirà per no posar en perill els propis interessos. Ja sabem que era austriacista el comanador fra Felicià Sayol i de Quarteroni, membre destacat de la Cort de Carles III a Barcelona, que havia estat elevat (1707) a gentilhome de cambra i majordom, a més de ser lloctinent del gran prior Serralta

268 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

(Castellví, II, p.432; ACA, GPC, Sig.952, fol.206 R. 10 març 1710). Francesc de Vilallonga i Saportella, comanador titular de Barbens, i el seu germà Josep de Vilallonga i de Saportella, comanador de Sant Llorenç de les Arenes i tinent coronel borbònic, haurien estat partidaris de Felip V a la vista dels importants càrrecs que van ocupar dins l’Orde de Malta. També era del mateix partit & lipista Anton de Ribas i Granollachs, receptor del Gran Priorat, que per aquest motiu s’hagué d’exiliar un temps a Perpinyà en territori francès & ns la caiguda de Barcelona. Tots ells acabada la guerra conservarien els mateixos càrrecs a les respectives comandes. Per això Francesc de Vilallonga, el desembre de 1714, continua apareixent de titular a la de Barbens com en els anys previs a la guerra (ACA, GPC. Sig.798). Pel contrari, els comanadors austriacistes es veurien obligats a cessar en les seves funcions com el Gran Prior, Dídac de Serralta, que s’exiliaria a Malta el 1713 (ACA, GPC. Sig.953, fol.4, notícia de13 de juny). A Ramon de Sentmenat no se li renovaria l’important càrrec de receptor. Com a fet realment insòlit cal assenyalar que abans de l’octubre del 1714 ja havien mort els frares hospitalers austriacistes més destacats a Catalunya: Ramon de Sentmenat i de Toralla, -comanador de Vallfogona i receptor del Gran Priorat-, Dídac de Serralta, el gran prior i Felicià Sayol, comanador de Térmens i personalitat molt in+ uent a la Cort barcelonina de Carles III d’Àustria, el qual havia deixat el càrrec l’any 1712. També havien desaparegut Nicolau Cotoner, comanador del Masdéu i un altre gran prior de Catalunya, Jordi Puigdor& la (ACA, GPC.Sig. 987: carta del Gran Mestre Perellòs de 20 octubre de 1714). S’observen molts canvis de titulars en les comandes catalanes i aragoneses en acabar el con+ icte successori en bene& ci dels vencedors & lipistes. La coneguda adhesió de Josep de Vilallonga a la causa & lipista vindria con& rmada per la seva assistència al Capítol Provincial de l’Orde celebrat a Barcelona poc després de la capitulació, el 8 d’Octubre de 1714. Varen presidir les sessions l’esmentat Josep de Vilallonga i Saportella, el receptor Anton de Ribas i Granollachs (& ll del & lipista marquès d’Alfarràs) i els cavallers de Malta Bernardí i Oleguer de Taverner, tots d’una reconeguda & delitat a Felip V (ACA, GPC.Sig.953, fol.6; Albareda, 2001, p.129). Anys després, Josep i Francesc de Vilallonga i Saportella serien grans priors (1721 a 1750). L’escut heràldic del Gran Prior Josep de Vilallonga i Saportella corresponent a l’any 1742 (ACA, GPC. Sig.895) és gairebé idèntic al de Barbens tal com s’ha referit anteriorment (Fig. 5). Un altre de molt semblant és a ACA, GPC, Sig.468, «Proves de llinatge», fols.195-196, de 5 de juny de 1675. La magní& ca corona nobiliària que exhibeix l’escut dels Vilallonga-Saportella de 1716 a la paret est del castell de Barbens, tot just acabat de restaurar (Fig. 5), potser s’explica en reconeixement dels seus mèrits polítics. També al mateix castell n’exhibeix una de semblant l’escut (1753) del comanador Manuel de Montoliu i de Boixadors, igualment membre d’una família proborbònica (Fig. 6). El que resulta ja més curiós és que, un any després de & nalitzar la guerra, l’esmentat Don Magí de Vilallonga i Saportella, el militar austriacista (que no degué exiliar-se com el seu company d’armes Anton Desvalls i de Vergós) presentava el seu & ll Magí Anton de Vilallonga i Jalpí d’edat de 21 anys per ser cavaller de Justícia de l’Orde i poder traslladar-se a la defensa militar de Malta, en perill a causa dels turcs. La

269 Grup de Recerques de les Terres de Ponent proposta va ser aprovada el 7 de maig de 1715 per l’Assemblea Provincial de Cavallers de Catalunya en plena època borbònica (ACA, GPC, Sig.953, fol.18, a.1715). Segurament la gran in# uència dels germans Josep i Francesc, comanadors, pot justi$ car aquesta anomalia en plena fúria repressiva contra els militars que havien combatut Felip V. Vint-i-un anys després de la guerra, Magí Anton de Vilallonga, probablement el mateix damunt esmentat, $ ll de noble austriacista Magí de Vilallonga i Saportella, va arribar a ser comanador de l’Espluga Calba (1758 i 1763); de Vallfogona (1743) i de Sant Llorenç de les Arenes, 1742-1763 (Miret i Sans, 1910: 525, 527; Salvador Amat Flotats, 1994). A Barbens, com a tot arreu, també hi hagué partidaris de Felip V. És el cas de T. Gras «del lloch de Barbens», ja que el seu nom consta entre els trànsfugues que s’exiliaren al camp borbònic, segons consta en la llarga llista de 28 de juny de 1708 (Voltes Bou, III, p.111). També amb tota seguretat la família Pastoret ho degué ésser. Elena de Pastoret i de Bufalà, de la família dels senyors de Molrà i de Torre de Guaita, primera propietària de Barbens es casà (1786) amb el quart comandant en cap dels mossos d’esquadra, Pere Màrtir de Veciana i de Miró, un descendent directe del màxim representant del boti# erisme català, Pere Anton de Veciana, sotsbatlle de Valls i fundador de les Esquadres de Catalunya. Aquest darrer, creador de la nissaga de comandants, havia estat comissionat per Felip V per perseguir implacablement tot tipus de delinqüents, especialment els resistents austriacistes acabada la guerra de Successió (Sales, 1962, p.98). Tornant al castell de Barbens no hi ha forma de saber què va passar amb l’edi$ ci durant els anys tan crucials de 1712 i posteriors, tot i saber que la comanda va ser devastada i saquejada pels exèrcits borbònics els anys previs. Només hi ha constància de les obres de reparació que s’estaven duent a terme en plena guerra, el 1710. Caldrà esperar a la total renovació o nova construcció que hi féu fer el comanador Manuel de Montoliu, quaranta anys després d’acabar aquell con# icte bèl·lic. No sabem si la reconstrucció de 1753 fou total o només afectà una part de l’edi$ ci, ja que el capbreu de 1717 no diu res al respecte. Evidentment els comanadors Vilallonga-Saportella eren decidits partidaris de les noves autoritats borbòniques en la línia de la política espanyola i internacional marcada per l’Orde maltesa de no voler interferir els interessos dels Borbons, espanyols i francesos, en aquells con# ictes europeus especialment davant el perill turc. Defensaven una falsa neutralitat, segons es desprèn de l’abundant correspondència dels ambaixadors de l’Orde. Per exemple, el Gran Mestre de Malta, el valencià Ramon de Perellós i Rocafull, havia comunicat (6 de març del 1706) al seu ambaixador francès a la cort de París el desig que Catalunya, ja iniciat el con# icte amb els Àustria, retornés a l’obediència del rei Felip V, ja que les possessions del seu nebot, comte de Peralada (que deu ser Guillem Rocafull i de Rocabertí, segons Castellví, I, p.407), així com tots els béns de l’Orde a Catalunya, Milanesat i Flandes els havien estat con$ scats (NLM: Libro. Arch. 1561). Les possessions dels Peralada havien estat con$ scades pels austriacistes, el 7 de gener de 1706 a causa de la seva militància proborbònica (Castellví, III, p.96; Albareda, 2001, p.124). Per prosseguir amb la història del castell de Barbens a partir de les visites de millores caldrà esperar el 1753 ja que a l’Arxiu de la Corona d’Aragó no se’n conserva cap més des de 1705. Les poques referències bèl·liques només es poden trobar $ ns

270 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

Fig. 6. Llinda amb l´escut d´armes del comanador Fra Manuel de Montoliu i de Boixadors a la porta d´accés a l´actual Ajuntament de Barbens. Aquest portal major de la casa del comanador amb data de 1753 va substituir l´antiga porta d´entrada al castell, que era de pedra de punt rodó i amb un escut gravat amb la tradicional creu de l´orde de Sant Joan de Jerusalem. Va rematat per una corona de senyoriu amb plena jurisdicció temporal. Tot el portal es va fer amb «pedra forta de Prexana». La llinda encara conserva restes de policromia en vermell i blau. Als muntants, franges de color negre. ( Foto: Francesc Amorós i Gonell ) a 1711, gràcies a la correspondència conservada del receptor austriacista Ramon de Sentmenat i de Toralla, a qui per raons polítiques no se li renovaria el càrrec tot i ser comanador de Vallfogona (1710-1711), i encara apareixeran com a notícies escadusseres barrejades dins la correspondència administrativa amb el Comú Tresor de Malta i amb la recepta d’Aragó. Caldrà esperar & ns a 1714 per tornar a reprendre el & l, però ara sota administració & lipista del nou receptor del Gran Priorat de Catalunya, fra Anton de Ribas i Granollachs, & ll del proborbònic marquès d’Alfarràs, Pere de Ribas i de Boixadors. Les opinions polítiques seran contràriament les dels vencedors & lipistes.

11. Gran reforma del comanador Manuel de Montoliu i de Boixadors (1753)

Quaranta anys després de la Guerra de Successió, fra Manuel de Montoliu dels Ordes de Sant Joan de Jerusalem i de Santiago, i a l’ensems comanador de Barbens (1751-1774) i Gran Prior de Catalunya (1767-1779), portà a terme el 1753 una total remodelació al castell. El va deixar tal com avui dia és visible la part conservada, excepte tota la meitat oest de l’edi& ci ara ocupat per casa i corral particulars. Llavors encara mantenia en peu la segona torre o torre de tramuntana que Montoliu deixà altre cop reparada, actualment inexistent. A aquestes obres de 1753 també s’hi han referit Joan Fuguet i Joan-Ramon González-Pérez, els quals ja apuntaven l’existència antiga de la segona torre per coherència amb el disseny previst per tot l’edi& ci. El contingut concret i detallat del conjunt de les reformes es detallen puntualment en l’àpoca d’1 de juny de 1755 signada pel constructor, pel ferrer i pel fuster que hi intervingueren, document conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA, GPC., Sig.181). És un rebut o carta de pagament pel qual aquests operaris declaren que el deutor, el mateix comanador Manuel de Montoliu, fa efectiu el pagament en metàl·lic pels treballs professionals prèviament contractats «a preu fet», segons s’indica en el mateix document notarial fet per Valentí Surís, notari públic de Cervera. De forma fortuïta i amb motiu d’aquestes Jornades un altre erudit n’ha divulgat l’existència d’una segona còpia, aquesta pertanyent a l’Arxiu 271 Grup de Recerques de les Terres de Ponent comarcal de la mateixa ciutat. La seva singularitat rau en el fet que en dita àpoca es detallen totes les reformes, despeses ocasionades i materials emprats en dites obres, amb els noms i cognoms dels operaris que hi intervingueren, els diferents treballs professionals que s’hi efectuaren i el cost total de dita obra, inclosa la ferreteria i la fusteria. Va fer construir una façana nova substituint l’antic portal de punt rodó amb la creu de Sant Joan per l’actual amb llinda rectangular i escut heràldic propi (Fig. 6). Remodelà bona part de la planta baixa. Féu nova escalinata de dos replans amb esglaons de pedra i barana de ferro forjat (Figs. 7 i 9) i obrí dues portes: una donava al rebedor i l’altra al «quarto del Vicari». Al rebedor s’hi accedia directament pel segon replà. El rebedor donava a quatre portes: escala, cuina, «quadra» (o gran sala d’una casa principal) i «sala gran». El «quarto del Vicari»disposava de les següents estances: sala amb * nestres a l’exterior, cuina i la «torreta o quarto del Vicari». Va fer construir un «quarto» nou anomenat «sala de la quadra». La paret oest del castell, actualment no visible, disposava de tres * nestres que miraven a l’exterior. Renovà el mobiliari de la primera planta. Reféu en pedra picada les antigues parets que eren de tàpia. Embellí l’edi* ci amb tres penells de ferro (Fig.11), un per a cada torre i l’altre per al cimbori de l’escala central, i hi féu col·locar un rellotge de sol a la paret que donava a la plaça. També es va apro* tar per refer les pletes, corrals i cabanes a l’Aguilella i el portal de les Belianes. L’any 1756 encara s’hi va intervenir al cup, la botiga, el celler i la teulada del cup.

Mestre de cases : JAUME TARRAGÓ, de la vila de Barbens. Declara que les obres van ser ajustades a preu fet per un valor de 1327 lliures, moneda de Barcelona, i comprenien el castell de Barbens, l’Aguilella i el portal de les Belianes. Treballs de construcció i reparació al castell:

a. - Façana (o «davant») que mira a la «plaça de l’església». Es va fer paret nova de pedra i argamassa, ja que anteriorment era de tàpia molt dolenta. b .- Portal major del castell. Es va fer de pedra picada de la pedrera de . La llinda és de la mateixa pedra «havent-se gravat de escultura amb les Armes de las Religió i del comanador Emmanuel de Montoliu». c. - Tres * nestres i un «rellotge de sol» a la façana. d.- Refer (o «retornar») la paret de solixent amb pedra i argamassa, i aixecar-la sis pams «per a que vinguessen iguals les teulades». e. - Refer la paret de tramontana i fer-hi tres * nestres noves. Estava en molt mal estat, i també s’ha aixecat per «igualar les teulades». f. - Refer la torre de ponent, molt deteriorada ja que la seva major part era de tàpia. g.- Cobrir de nou «a quatre vents les dues torres», aixecar-les 10 pams amb pedra i argamassa, posant-hi a cadascuna «per remate» una gerra («gerra de terra cuyta «) de color verd i un penell de ferro (Fig. 12). h. - A l’interior de la planta baixa: fer un portal per entrar a les establies amb un arc «de major perfecció» traient un «arch vell que hi havia». La primera establia

272 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

Fig. 10. Ampliació de les cavallerisses i intersecció de dos trams d’arcades antigues a la planta baixa o vestíbul. L’eixamplament en direcció sud, més recent, és potser contemporani a les obres efectuades per fra Jaume Gibert a les primeres dècades del segle XVI. La sala dels tres arcs diafragmàtics, dita també «celler vell», es deuria escapçar per tal de fer-hi l’escala actual per pujar al primer pis. (Foto: Francesc Amorós i Gonell ) Fig. 9. Porteta adovellada de punt rodó que va aparèixer sota l’enguixat en les darreres obres de reforma de l’actual Ajuntament. Es troba situada al primer pis, a l’extrem sud d’una paret que va paral·lela al mur est i en sentit oposat a la torre de pedra. Tal vegada formava part de la «torre vella» anterior al segle XVI i, com que es troba a la mateixa vertical d’una de semblant existent a la planta baixa, evocaria una hipotètica estructura en forma de L. (Foto: Francesc Amorós i Gonell). servia per la llenya i la segona, o «més interior», tenia les menjadores i «dues presons». Es va obrir també un portal nou «per entrar al corral i hort del castell». i. - Es van redreçar les botigues «que donen a dita entrada» i es va «eixamplar el baix d’una de les referides torres per la conducció dels grans». Se suposa que era la torre de tramontana, la que no era de pedra picada, la qual es va obrir per baix per facilitar el pas dels carros que entraven per portal major. Així s’explicaria que la presó que % ns llavors hi havia a la torre del mur nord seria traslladada al costat de l’altra presó prop la torre de pedra, tal com avui dia es pot veure encara a la sala d’arcs diafragmàtics. j. - Fer un pou nou amb brocal de pedra picada i corriola. Com que no es diu res de l’antic cup de pedra a l’entrada del castell, se suposa que en aquesta data ja no hi deuria ser en el lloc de sempre prop l’escala. Potser ocupava massa espai. k .- Escala nova de pedra picada per pujar al primer pis de «vint-i-dos graons

273 Grup de Recerques de les Terres de Ponent de pedra del Talladell», amb dos replans amb «sa guia o vora de gra d’ordi (encaixos) per assentar la barana de ferro que s’hi ha posat» (Fig. 7). Damunt l’escala: «quatre parets per compòndrer lo quadro de ella s’ha fet mitja taronja amb sa cornissa de guix i llanternó per donar claror (a l’escala principal i vestíbul) i posar en son remate una gerra y penell» (Fig.12). Amb tots aquests ornaments, es va aconseguir una transformació important que donà a l’edi% ci un aire més senyorial. Féu una altra escala interior «per pujar del primer piso al segon».

Fig. 12. Penell amb una creu * ordelisada i elements giratoris moguts pel vent ( banderola i * etxa ) amb les armes de l´Orde de l´Hospital de Sant Joan de Jerusalem o de Malta, retallades a la seva banderola. Obra mestra de ferro forjat de Joan Baptista Ortís de Barbens, que originàriament anava col·locat damunt el llanternó del cimbori del castell amb motiu de la gran restauració de 1753: «y al remate de les dues torres una gerra de obra cuyta de color vert y un panell». El peu que el sosté és una extraordinària gran peça de ceràmica en forma de gerra abombada amb quatre carotes grotesques a la base mirant cadascuna al quatre punts cardinals. Actualment està situat al cimbori de la casa núm. 2 del carrer Major de la mateixa vila. Fins ara havia passat inexplicablement desapercebut. Una possible interpretació del conjunt seria que la creu , el Cristianisme, ha de triomfar sobre el món islàmic, representat pel perill turc que amenaçava el Mediterrani pels «quatre cantons» i concretament l´illa de Malta, de la qual Barbens depenia jeràrquicament. La creu flordelisada podria exalçar el triomf de Felip V en la guerra de Successió ( 1702-1714 ). ( Foto: Francesc Amorós i Gonell )

274 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

l.- «Al segon replà» de l’escala es fa un portal per entrar al «quarto separat de dit castell anomenat (quarto) de la Vicaria»: amb «sala primera», saleta amb cuina i «quarto de la torre del Vicari». Cal remarcar el fet que aquesta important estança ha estat pensada per fer-la separada de la resta del castell, per a ús exclusiu del rector de Barbens, llavors representant directe i personal del comanador per a tots els afers, religiosos, polítics i administratius. El «primer piso» (sic) porta al «recividor», el qual dóna a les següents estances: cuina amb xemeneia, «sala gran» i « la quadra». Hi ha també una escala que «puja del primer piso al segon» . Aquesta sala gran disposa d’un quarto construït a la part de ponent, una alcova, reboster i xemeneia i un altre quarto que donava a solixent m.- Refer totes les teulades amb bigues i teules noves. Es van alçar les parets interiors per «donar major vessant» i es van aixecar pilars «per donar-los major pendent». n.- Refer les parets de l’hort i fer un nou pou també a l’hort.

Treballs de fusteria i ferreteria

PERE RIERA, fuster de la vila de . Declara ser «mestre en son o/ ci de carpinteria». Pels seus treballs va cobrar 255 lliures de Barcelona: portes, / nestres, taules, «caixa del rellotge de la sala gran», l’arxiu dels «papers de la Vicaria», rebost i pastador, dos «llits de peu de gall»; a més de panys, frontisses, lleves, anelles, claus, cola, oli de llinosa i indi (colorant blau).

JOAN BAPTISTA ORTÍS, ferrer de la vila de Barbens. Declara haver rebut 134 lliures per «son o/ ci de ferrer». Obra feta: barana de l’entrada (Fig. 8); ferros de les espitlleres; claus, «golfos» de les portes; ferro «guia per lo rellotge de sol»; xemeneia de la cuina; una faixa de ferro per a la «biga del trespol de la torre del Vicari»; tres penells de ferro, per a les dues torres i el llanternó. Aquest deu ser l’autor material de l’únic penell que resta de l’antic castell, actualment de propietat particular. Tothom de la vila i de la comarca deuria admirar el resultat / nal de les obres del comanador Manuel de Montoliu. En l’interrogatori preceptiu fet aquell mateix any als habitants de Barbens ells responen amb unanimitat i mal dissimulat orgull local: «E dix que són tantes les obres y millores que dit Sr. Comanador (Manuel de Montoliu) ha fet en lo castell de Barbens que ha causat admiració a tots los que ho han vist y que ell, testimoni, ha ohït a dir que en obres ha gastat lo Comanador dos mil y sich centes lliures».

12.- Obres de millora fetes pel comanador Nicolau d’Olesa (1785)

Les obres de millora realitzades pel batlliu de Mallorca i comanador de Barbens, Nicolau d’Olesa i Descatllar (1780-1790) al «castell gran de Barbens» van tenir certa rellevància. La visita fou efectuada per Anton de Magarola i de Clariana, llavors «recividor» de l’Orde de Sant Joan al Principat de Catalunya i comanador de l’Ametlla, Cervera, Puig-reig i Granyena, en substitució de Nicolau d’Olesa, batlliu de

275 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Fig. 7. Escala de 1753 per pujar al primer pis. Conserva els vint-i-dos esglaons originals de pedra del Talladell per tal de substituir una anterior que era feta de guix. (Foto: Francesc Amorós i Gonell).

Mallorca i comanador de Barbens. S’ha de recti! car Miret, ja que el 1790 encara era comanador de Barbens (ACA, Nomenament de batlles i regidors a. 1720-1829) Curiosament trenta anys després que ho hagués fet Manuel de Montoliu es diu que es refan novament les obres següents: un «simbori amb sas vidrieras»; «se ha fabricat novament dita escala de pedra picada»; «se ha compost una torre de dit castell que amenassava ruïna»; dos «quartos» nous i latrines. I es van alçar totes les parets del corral del castell. Costa de creure, però, que es tornés a fer l’escala principal de pedra i la torre sempre malmesa al cap de tants pocs anys. Manuel de Montoliu (1792) en carta adreçada altre cop com a comanador de Barbens (1790-1792) al seu vicari i administrador de les rendes, el Rvd. Gaietà Badia, li envia una dura recriminatòria per diverses raons: haver aterrat les parets de l’hort; haver permès d’esporgar els ametllers amb excès i sobretot per haver «posat en lo castell de Barbens soldats y cavalls per ferratjar per lo vil bene! ci dels fems». El seu estimat palau convertit en quadra i femer! En dóna part al batlle tot recriminant-li l’actitud del seu vicari amb aquestes paraules: «no se atrevesca may més en semblants cosas», sobretot per haver « proferit paraulas molt impròpias de un pàrroco» (ACA, GPC. Sig. 811, quadern n. 6). El 1790 per ordre del rei es mana que els llibres parroquials de 1560 a 1787 pertanyents de la parròquia de Barbens fossin lliurats a Francesc Mulet, notari públic de Cervera, ja que no pertanyia a cap bisbat. (ACA, GPC, Sig.183).

13.- Obres de 1804, 1806 i 1807, anys previs a la Guerra del Francès

276 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

Les darreres obres efectuades al castell de Barbens, residència del Vicari, que hi ha constància a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, fan pensar més aviat en la necessitat de consolidar o acabar el que s’havia començat vint anys enrera. Les últimes visites de millores corresponen al comanador Nicolau Dameto. El mestre de cases responsable (1804) va ser Josep Palaire de , i l’arrendatari de la comanda era Francesc Sala. Es van emprar 800 teules per a la teulada, es van reparar parets i trebols i es va construir una habitació per al col·lector de la comanda. Es va enllosar la botiga dels grans. Com a detall curiós sobre preus: traginar amb carro costava «8 pesetas y mitja» cada dia i «22 lliuras lo miler de teulas». La calç havia estat portada de Preixana i el guixer era Josep Torres de Castellserà. Les teules havien estat adquirides a Bellpuig i a . Segons l’informe de 1807, el col·lector era Pere Màrtir Minguet; l’administrador, el reverent Jeroni Rius; i comanador, Nicolau Dameto, «recividor de Su Magestad y administrador de la encomienda de Barbens». Com a mestre d’obres * gura Josep Bargués; com a fuster, Tomás Monner; i per * Anton Ortís, el ferrer. Altre cop es torna a insistir en el fet que s’ha reparat: «lo simbori de l’escala principal del castell y el sindriat del simbori». Aquí intervingué Josep Gené de Cervera, que col·locà 36 vidres i les vidrieres al castell. També es repararen les tàpies del corral del castell i «capterrar-las». Joan Cellés, mestre de cases de , va refer la «paret mijanera entre lo castell de Barbens i la casa de Josep Lopes». Per tant ambdues * nques llavors ja estaven unides per una paret comuna. Aquesta és la darrera visita de millores existent a l’Arxiu de la Corona d’Aragó dins la secció del Gran Priorat de Catalunya. El 23 de gener de 1820 es noti* ca que Barbens queda incorporat a la Corona, essent comanador de Barbens i receptor fra Nicolau Dameto (ACA, GPC, Sig.183). CONCLUSIONS

Aportació a la història del Castell de Barbens (s .XVI-XIX)

En conclusió es pot dir que amb aquest treball s’aporten moltes dades inèdites, que aquí resumirem sumàriament. La primera pertany al 1539 en època del comanador Gaspar Ferrer, que fa referència a l’existència de dues altres dues torres, a més de la de pedra actual, observació feta ja anteriorment per Joan Fuguet i Sans. L’una era de tàpia amb fonaments de pedra, així com bona part de les parets del noble edi* ci, construcció habitual en aquestes terres, com per exemple el convent santjoanista d’. La situació d’aquesta torre era a tramuntana, al nord, cosa que faria pensar que deuria estar a l’extrem oposat a l’actual torre de pedra. L’existència d’una tercera torre («la vella»), potser a l’extrem sud-est sembla deduir-se, per tant, del testimoni únic de 1539. En les descripcions posteriors només s’esmentaran les «dues torres»: la de solixent (l’actual) i la de tramuntana (actualment desapareguda). De la tercera, mai més se’n va parlar i potser donaria la raó a la teoria d’un complex d’edi* cis en foma de L, segon Joan Fuguet, opinió rebatuda per algun erudit. De fet, la recent descoberta d’una porteta adovella amagada en una paret del primer pis i aparentment paral·lela a una altra de semblant a la planta baixa, podria fer pensar en aquesta tercera torre, al·ludida en la visita de 1539. De la visita d’aquest any no es dedueix l’existència de cap presó dins el castell. Un altre punt d’interès que voldria remarcar seria la distribució d’espais interns.

277 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

A partir de la visita de 1620 es parla explícitament de l’existència d’un pati central, o celobert, que serviria de distribuïdor dels espais a la planta baixa. De paral·lelismes no en falten com els castells de Miravet i l’Espluga Calba o els palau de la vall d’Albaida. D’aquest recinte central sense cobrir en sortien les diferents dependències com graners, dues presons, un gran cup de pedra que s’aixecava a nivell de terra al centre del vestíbul o pati interior (inexistent en l’actualitat) i així com també els cellers i un pou d’agua corrent. Una escala interior pujava a una primera planta, amb balconada i % nestra interior. Donava accés a un rebedor o «recividor», espai distribuïdor de tota la primera planta, i que a partir de 1539 serà esmentat en totes les inspeccions visuals o «visites de millores». Des d’aquí es donava pas a les diferents dependències, situades a mà dreta i mà esquerra com: dues grans sales amb xemeneies, dues cuines, rebost, alcoves, latrines i dues escales interiors de caragol que duien respectivament a les porxades superiors i

Fig. 11. Vista de l’actual plaça del castell amb els dos cimboris tan representatius de la població de Barbens: a la dreta, el de l’Ajuntament i a l’esquerra, el de la casa núm. 2 del carrer Major. Vegi’s l’ampliació a la Fig. 12. ( Foto: Francesc Amorós i Gonell ) a una estança inferior. Això fa suposar que primitivament l’edi% ci constava d’entrada o planta baixa i primera planta. El segon pis correspondria al terrat amb porxos que envoltava tot l’edi% ci. Les dues torres havien disposat en algun moment de la seva història de dispositius de defensa amb unes rudimentàries peces d’artilleria. Les reformes més importants efectuades al primer pis serien les de fra Jaume Gibert; fra Gaspar Ferrer (1539), la més antiga referenciada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó; i la de Nicolau Cotoner batlliu de Negrepont i futur Gran Mestre de Malta (documentat ja el 1659), amb la qual es repararien els greus desperfectes ocasionats al castell de Barbens incendiat durant la Guerra dels Segadors (1640-1659), eliminant el pati central descobert i les peces d’artilleria existents % ns llavors. Per la visita de 1630 es constata l’existència d’un segon celler a la part esquerra. Amb motiu de la

278 Actes de la Jornada de Treball XXXVII gran reforma de Manuel de Montoliu de 1753, quaranta anys després de la guerra de Successió (1702-1714) es tragué l’antic portal rodó de l’entrada principal i la segona presó, que era situada al peu de la torre del nord, es traslladarà a la sala de les arcades, al costat de l’altra presó de la torre de pedra: el motiu va ser obrir un pas a la part baixa d’aquella segona torre de tàpia, sempre en procés de reparació. També es col·locarà un rellotge de sol a la façana principal. A més he intentat identi% car quatre escuts inèdits % ns ara: el de la torre de pedra i els dels plafons de guix a la mateixa torre (desapareguts tots en els darrers anys) que atribueixo (no de% nitivament) a Joan de Vilanova i Anton de Santmartí de principis del segle XVI; el de pedra situat a l’actual paret de llevant, amb tota seguretat al comanador Francesc de Vilallonga i Saportella del segle XVIII. I per % , un escut recentment descobert a l’escala principal, que atribueixo provisionalment a un Saportella de % nals del segle XVI, encara que no es pot descartar que sigui d’algun Ferreres, comanador de Barbens, no documentats % ns al moment. D’acord amb la visita de millores de 1539 atribuixo a un desconegut fra Jaume Gibert del segle XVI la construcció d’una torre, que personalment suposo que no sigui la de tàpia desapareguda molt després del segle XVIII, i que hauria estat situada a l’extrem nord-oest del castell de Barbens, oposada a l’actual de pedra. Per últim puc donar com a dades històriques totalment inèdites que el castell de Barbens va ser parcialment cremat durant la Guerra dels Segadors al segle XVII per ordre del mariscal Baltazard, comandant de cavalleria francesa. També hi afegeixo referències al saqueig de la comanda de Barbens per part dels exèrcits de Felip V durant l’any 1710, per tant no n’excloc una destrucció important . També del segle XVIII hi aporto la curiosa notícia de la celebració d’una Assemblea de Cavallers de l’Orde de Malta del Gran Priorat de Catalunya al mateix castell l’any 1717. Per acabar i com a primícia presento en aquest treball la localització que he fet recentment d’un dels tres penells originals i autèntics que coronaven els cimboris de l’antic castell, conservat miraculosament en una casa propera a l’actual edi% ci consistorial. Es tracta d’una autèntica joia d’artesania del segle XVIII, feta de ferro forjat i ceràmica vidriada de colors amb quatre rostres grotescos (Fig. 12).

BIBLIOGRAFIA I FONTS UTILITZADES

ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim (2001): Catalunya en un con8 icte europeu: Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes: 1700-1714. Generalitat de Catalunya. Edicions 62. AMAT I FLOTATS, Salvador (1994): La comanda santjoanista a l’Espluga Calba.- Lleida. AMORÓS I GONELL, Francesc (1984): Història de les Penelles, 1084-1984. Institut d’Estudis Ilderdencs. Lleida. - (2004): El capellà rural com a agent i con% dent del poder senyorial a la Catalunya del segle XVIII. Un cas concret a Penelles dins la comanda de Barbens. «Revista d’Història Agrària». Núm. 17 (=»Homentge al Dr. Emili Giralt i Raventós»). Universitat de Barcelona (pp. 49-66) - (2004): Penelles i la parròquia de Sant Joan Baptista, nou segles d’història. Ajuntament de Penelles.

279 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

BACALLAR Y SANNA, Vicente (Marqués de San Felipe): Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V, el Animoso (1669-1726). Ed. Atlas. Madrid, 1957. BACH I RIU, Antoni (1998): Bellpuig. Història de la vila de Bellpuig. Institut d’Estudis Ilerdencs. Ajuntament de Bellpuig. BERTRAN I ROIGÉ, Prim (1998): El Priorat de Catalunya de l’Orde de l’Hospital a principis del segle XV. Alguns aspectes. A: «Una historia abierta. Profesor Nazario González». Universitat de Barcelona (Col·lecció Homenatges, 14) BONNEAUD, Pierre (2004): Le Prieuré de Catalogne, le couvent de Rhodes et la Couronne d’Aragon, 1415-1447. Conservatoire Larzac Templier et Hospitalier. Millau. CASTELLVÍ, Francisco de (1999-2002): Narraciones históricas. 4 Vols. Fundación Francisco de Tejada y Erasmo Pèrcopo. Madrid. CATALÀ I ROCA, Pere (1979): Castells catalans. Vol.VI. Ed. Dalmau. Barcelona DOMÈNECH I ROURA, F. (1928): Nobiliari General Català de llinatges. Ed. Mateu i Simón. Barcelona. DURAN I SANPERE, Agustí (1963): Felip V i la ciutat de Cervera.- Rafael Dalmau editor (Episodis de la història, 42). Barcelona. FERRÉ I VIVES, Francesc d’A. (1998): Heràldica catalana. Ed. Millà. Barcelona. FLUVIÀ, Armand de (1979): «Saportella». A: Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 13. Barcelona. - (1982): Diccionari General d’Heràldica . Edhasa. Barcelona. - (1989): Origen i escuts de cognoms catalans. «Avui». Barcelona. FUGUET SANS, Joan (1995): L’arquitectura dels Templers a Catalunya. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona. - (2000): Templers i Hospitalers, III. Guia de les Terres de Ponent i la Franja. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona. GARCÍA DE CARAFFA, A. y A. (1968): El solar catalán, valenciano y balear. San Sebastián. GASSET I SALAFRANCA, J.M. (1984): La Comanda Templera de Barbens (1164-1193). Memòria de llicenciatura inèdita. Dietaris de la Generalitat de Catalunya (2000). Vol.VI. Generalitat de Catalunya. Barcelona. GONZÁLEZ PÉREZ, Joan-Ramon (2005): Estudi arqueològic del castell de Barbens. «Urtx, Núm. 18 p.26-62. Tàrrega. LAZERME, Philippe (1977): Noblesa catalana. Cavallers y Burgesos Honrats de Rosselló y Cerdanya. Vol.III. LLUPIÀ: Armorial català. Biblioteca de Catalunya. Ms.698. Vol. II. MESTRE, Bernat: Armorial català. Biblioteca de Catalunya, Vol. I: Ms.301; Vol. II: Ms. 510 MIRET I SANS, Joaquim (1899): Cartoral dels Templers de les Comandes de Gardeny y Barbens. TipograK a «L’Avenç». Barcelona. - (1910): Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya. Impremta de la Casa Provincial de Caritat. Barcelona. OLIVÉ I OLLER, Francesc (1994): Una comanda hospitalera a l’edat moderna: Barbens a K nals del segle XVI.- A: «Actes de les Primeres Jornades sobre Ordes Militars als Països Catalans» (pp. 364-369). Diputació de Tarragona. PARDO MANUEL DE VILLENA, MARQUÉS DE RAFAL (1932): Grandes Maestres de la Orden de Malta, pertenecientes a las Lenguas Castilla y Aragón en los siglos XVII y XVIII y su intervención en la política internacional de su época. Discurso de recepción en la Academia de la Historia. Imprenta Torrent. Madrid. PLANES I NONELL, Joan (2004): Barbens. Cossetània Edicions. Valls. RIQUER, Martí de : Heràldica catalana des de l’any 1150 al 1550. 2 Vols. Quaderns Crema.

280 Actes de la Jornada de Treball XXXVII

Barcelona, 1983. SAGARRA, Ferran de (1915): Sigilogra! a catalana. Inventari, descripció i estudi dels segells de Catalunya. Ed.Henrich i Cia. Barcelona. SALES, Núria (1962): Història dels mossos d’esquadra, la dinastia Veciana i la policia catalana el segle XVIII.- Editorial Aedos. Barcelona. SANABRE, José (1956): La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa (1640-1659). Real Academia de Buenas Letras. Barcelona. SANS I TRAVÉ, Josep M. (1996): Els Templers catalans de la rosa a la creu. Pagès editors. Lleida. SEGURA GARCÍA, Germán (2006): La guerra de Sucesión española: la batalla de Almenar (1710). «Revista de Historia Militar» (Madrid), núm.99 (pp.111-144) SOLÉ I MOLINA, Abel (2002): Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura i poder feudal. Ajuntament d’Ontinyent. Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. Ontinyent (València). TARAFA, Francesc: Crònica de cavallers catalans. Reedició de 1952-54. Vol.II. Asociación de Biblió! los de Barcelona. Barcelona. TORRAS I RIBÉ, Josep M. (2004): Catalunya després de la batalla d’Almansa (107-1711). «Pedralbes. Revista d’història Moderna» (Barcelona), núm.24, pp.311-334. VERRIÉ, F.P. (1962): Pedralbes y sus pinturas. Instituto Nacional del Libro. Barcelona. VILA, Jaume Ramon: Tractat d’Armoria (1602-1638). 4 vols. Biblioteca de Catalunya. Ms. 2319. VOLTES BOU, Pedro (1970): Barcelona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria (1705-1714).- Vol. 3. Instituto Municipal de Historia . Barcelona

Sigles

ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona GPC: Gran Priorat de Catalunya. Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem NLM: National Library of Malta. La Valletta. AOM: Archives of Order of Malta. ACA, GPC : «Visites de millores de la comanda de Barbens»: Sig. 181 (a. 1539, 1602, 1620, 1630, 1636, 1659, 1672, 1687, 1689 i 1704; 1755); Sig. 1019 (1805-1807): - «Visites del Gran Prior Miquel de Torrelles»: Sig. 520/521 (1660-1662) - «Capbreus»: Sigs. 170 (a. 1685); 174 (a. 1717); 370 (Vallfogona); Sig. 895 (a. 1720-1723 - «Capítols i Provincials de l’Orde de l’Hospital de S.J.Jerusalem»: Sig. 181 (a. 1539; 1755); 952, 953 (a.1710-1729); Sig. 599 (a. 1559) - «Comuns»: Sig. 811; Sig. 624 (a. 1712-1717) - «Receptoria». Correspondència (1710-1822): Sig.1011. Sig. 986 i 987 (a.1712-1727); 798 (a.1714-1717) ACA, GPC: «Proves de Llinatge»: Sig. 232 ; Sig. 171 (a. 1742); Sigs. 466, 467, 468, 472, 473, 474. NLM: AOM Arch. 1561. Libro «Registro di Lettere spedite dal G.M. de Perellos «

281