Els Flabiolaires Al Martorell De La Primera Meitat Del Segle Xx

APLECS, BASTONS I GEGANTS: ELS FLABIOLAIRES AL MARTORELL DE LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

Montserrat Castellví, Àngel Vallverdú, Teresa Soler, Rafel Mitjans

Esparreguera, Cambrils, Mataró

És cosa sabuda que els flabiolaires Pau Orpí Gili (1873-1941), de cal Matador de Sant Llorenç d’Hortons, i Josep Pidelaserra Duran (1882-1958), de can Manel de Castellbisbal, a més de la seva coneguda activitat a Barcelona i en altres ciutats a l’est del Llobregat, havien treballat bàsicament en el territori que com- prèn bona part de l’Alt Penedès, part de l’Anoia, part del Baix Llobregat i part del Vallès, tal i com hem contribuït a documen- tar en altres treballs.1 La recerca ens ha portat ara a Martorell, d’on ja Tomàs i Amades [1927] informaven d’activitat flabiolaire, almenys de Pau Orpí. I, efectivament, hi hem trobat constància de la intervenció d’Orpí, de Pidelaserra o de tots dos, en diverses ocasions que relatarem tot seguit.

La Confraria de Sant Sebastià de Castellví de Rosanes

Jordi Llopart ens va explicar que son avi, Josep Llopart An- ducas, fou impulsor de la Germandat de Sant Sebastià a Castell- ví de Rosanes, la qual «era com la Seguretat Social dels pagesos. Quan un pagès es posava malalt els de la Germandat treballaven les seves terres. Una vegada van reunir uns quaranta pa-

1. Vegeu Vallverdú (2007), Castellví (2008) i Castellví (2010).

33 gesos a Sant Jaume.2 Veient que tants homes no treballarien bé van anar a buscar el de Sant Llorenç. Una mica de música els va animar a treballar».3 Si Josep Llopart era, posem, seixanta anys més gran que el seu nét Jordi, hauria nascut cap a 1875; la Germandat, com a molt d’hora, la degué impulsar quan ja era un home fet i dret, posem entre 1900 i 1910. Certament, «el de Sant Llorenç» a qui es demanà per acompanyar la Germandat podria ser Pau Orpí.

Aproximació al ball de bastons de Martorell

D’entrada hem d’aclarir que parlarem del grup que hi va existir, durant un temps breu, abans de la Guerra, i no pas del promogut per l’Esbart Dansaire de Martorell a partir del darrer terç del segle xx: 4 no sols hi ha una gran separació temporal entre un i altre grup, sinó que el segon no va adoptar el repertori ni la forma de ballar del que l’havia precedit. D’aquest altre ball de bastons seglevintè de Martorell se’n sabia només que el Matador n’hauria ensinistrat la colla, segons que expliquen Tomàs i Amades [1927]. Tanmateix, dos anys abans que el 1927 els missioners de l’OCPC visitessin Pau Orpí, el programa de la festa major de Martorell informava que

2. Sobre la situació de l’ermita i del mas de Sant Jaume i la seva relació amb Martorell vegeu pàgina 42. 3. Bé que esparses, hi ha notícies de treballs en colla animats en un o altre moment per algun dels seus membres que toqués un instrument musical. A prop de Martorell, la Germanor dels Pagesos de Sant Sadurní d’Anoia, ple- nament vigent el 1909, es reunia sota la bandera de sant Isidre i acompanyada d’una cobla de flabiol i tamborí, cornamusa i tabal (Torelló 1909); Àngel Matas (1917-2006) parla de segadors masquefins que treballaven a la Segarra al so d’una borrega (Matas 2001: 25-31); una de les colles de segadors de Ga- serans comptava, quasi a 1960, amb el flabiol i bombo d’en Josep Clapés Gras Xec. Veiem molt normal que l’aplec dels homes de la Germandat de Castellví es busqués un músic. 4. Josep Rodríguez Santafé, comunicació personal 09-iii-2011. Sobre el repertori d’aquest darrer grup, vegeu Vallverdú i Rovira (2005).

34 Un grup de joves d’aquesta vila ha vingut preparant per aquesta Festa Major el tipic i popular Ball de Bastons el qual fará la seva presentació del dia 15 a les vuit del matí enfront la Casa Consis- torial.5

L’esdeveniment s’anunciava com una novetat i, d’alguna manera, bé ho devia ser. Ferran Balanza ens informa de notícies documentals d’un ball de bastons a Martorell en la dècada de 1870, que degué desaparèixer tanmateix deixant un substrat de coneixement que permeté presentar com a «típic i popular» el ball creat el 1925. No sabem fins quan va durar aquell grup però, per les fotografies que hem pogut trobar, no sembla que anés més enllà de sis o set anys; devia acabar-se, doncs, o amb l’adve- niment de la República o, potser, amb el servei militar dels nois. Clopas,6 al programa de la festa major de 1941, ja deixa clar que es tractava de quelcom pretèrit:

Antiguamente, como tradicional salía una “comparsa” de jó- venes de la villa especializados en el típico “Ball de Bastons”.

Res no fa pensar que el ball es promogués, ni que estigués adscrit a cap de les dues entitats més rellevants del Martorell de l’època, el Círcol Democràtic Recreatiu (vinculat a la Lliga Re- gionalista), i el Progrés (de tendència republicana), fins al punt que, segons el programa de la festa major de 1928, van ballar davant de la seu de cadascuna. Els testimonis apunten com a promotor de la iniciativa el qui també fou cap de colla i banderer del grup, Joan Canals Pollastre, el qual, en el moment d’iniciar l’activitat bastonera, era un jovencell com els seus companys, tal com es veu a les fotografies disponibles. Tanmateix i per diversos indicis, la nostra impressió és que aquest ball de bastons va ser meticulosament dissenyat per algú que hi entenia i que tenia els recursos per reunir un grup homogeni de nois, equipar-los, fer-los ensenyar i

5. 15, 16 i 17 d’agost de 1925. Les negretes són de l’original. 6. Isidre Clopas Batlle (Martorell, 1913-2001), que fou cronista de la Vila.

35 fins assegurar-los el músic (vegeu més endavant). En algunes fotografies es veu, dret, vestit, amb un joc de bastons a les mans i sense ballar, un home fet que segueix amb atenció les evolucions del ball; potser era ell, o hi tenia alguna cosa a veure. Avançant conclusions, però, estem segurs que Pau Orpí va intervenir també en la preparació del ball de bastons de Marto- rell: el Matador té aleshores uns cinquanta anys, i en fa almenys trenta que és reconegut a tota la zona com un intèrpret qua- lificat per a tota mena d’ocasions; en aquells moments, i com a mínim, acompanya els bastons de Gelida (als quals, segons l’OCPC, també hauria ensenyat), de la Beguda Alta i de Mas- quefa.7 I convé no oblidar que la contractació, sovint remunera- da, d’un mestre que establís i ensenyés les coreografies d’un ball d’exhibició puntual (gitanes, bastons, etcètera) era una pràctica habitual quan aquests exercicis es realitzaven només en els moments escaients de l’any i no els feien els esbarts dansaires sinó societats i altres coŀlectius d’afinitat. Sembla clar que aquell ball de bastons de Martorell actuava exclusivament per la festa major d’agost (Santa Maria Assump- ta, patrona de la vila i titular de la parròquia). Si fem cas dels únics, que sapiguem, programes de festa major que mencionen els bastoners (1925, 1928 i 1941), la seva intervenció seguia el patró descrit per Clopas en el programa de 1941:

Esta “comparsa” por la Fiesta Mayor asistía al oficio solemne que se celebra el día 15 en la Iglesia Parroquial, practicando la primera exhibición a la salida, ante las autoridades, a las que acom- pañaban hasta la casa de la villa, donde ejecutaban otro baile. Seguidamente recorrían las calles principales de la villa.

La indumentària és descrita així al programa de festa major de 1925:

7. Vegeu Capmany (1948), Vallverdú i Rovira (2005) i Vallverdú (2007).

36 El ball de bastons de Martorell al carrer Santacana (antigament Anoia), probablement post-1925. Arxiu Balanza.

Espardenya blanca. Mitjó blanc. Camals vermells revestits de picarols grocs. Pantalón blanc. Faldilleta vermella amb serrell groc. Faixa vermella amb serrell groc. Camisa blanca. Banda vermella. El cap descobert.

Hi ha fotografies d’aquell any8 que ens permeten veure que el serrell de la faldilla era doble i més aviat daurat. A més, sembla que a la banda hi portaven cosida o enganxada alguna mena d’element metàŀlic, a mode d’insígnia.

Fotografies que hem de considerar posteriors mostren que la indumentària original es va modificar lleugerament: l’envetat blanc de les espardenyes va passar a ser de color (suposem que vermell) 9 i els serrells de les faldilles van passar a ser cintes de

8. Arxiu Fotogràfic del CEC, «AFCEC_DOMENECH_X_1721 i 1724, Martorell, Baix Llobregat, Ball de Bastons davant la Rectoria (15-8-1925). Autor: Josep Domènech i Sàbat». 9. Tot i que no devia fer-se de cop sinó que es van anar substituint a me- sura que convenia, perquè veiem simultàniament bastoners amb veta blanca i altres amb veta de color.

37 Els components del ball de bastons de Martorell, probablement post-1925. Museu Municipal Vicenç Ros. color més clar (segurament groc o daurat); això podria signifi- car que el vistós vestuari inicial devia ser massa delicat i es de- gradava ràpidament, o que van entrar nous membres a la colla i van proveir-se com van poder. De la bandera en podem dir ben poc perquè només es veu, i no gaire bé, en tres fotografies. Sembla que es tracta d’una bandera de corneta, amb el pal rematat per una curiosa i elaborada punta de llança. A la fotografia següent s’intueix que en un dels costats de la tela hi ha (brodats o pintats) dos bastons creuats i les lletres “rell” a la part dreta, amb la qual cosa deduïm que es tracta de la paraula “Martorell”. El repertori del grup no deixa lloc a dubtes, com a mínim, pel que fa a la procedència; repassem-ne la llista tal com sortí publicada el 1928: 10

10. Martorell, programa de festa major de 1928.

38 El ball de bastons de Martorell. Probablement, la fotografia és de l’any de l’estrena (1925) i obra de J. Domènech. Museu Municipal Vicenç Ros.

1ª Vanubá 2ª Chotis de puntos 3ª Chotis de caras 4ª Danza de San Pablo 5ª Danza nueva 6ª Contradanza 7ª Danza de polka 8ª Danza de El Negrito 9ª La esbuñagada 10ª La Dragona

Els coneixedors dels ball de bastons es deuen haver adonat que és el repertori que es ballava, en tot o en part, a Gelida, si més no en èpoques properes a aquelles dates. Vegeu-ne detalls a l’Apèndix, p. 56. Segons el programa de festa major de 1925, l’acompanya- ment musical era a càrrec del fluviolista Lluís Fenollosa. A totes

39 les fotografies en què apareix el músic hi veiem un jove d’edat similar a la dels bastoners, sempre vestit amb pantalons foscos, camisa blanca i una barretina caient al costat.

A les fotografies es veu que sona un instrument d’un mate- rial de color clar, d’uns 30 cm, tocat a mode de flauta vertical. Les fotos, però, no són gens clares; els forats semblen començar molt lluny de la finestra, no es veu bé quins dits acciona (però sí que fa forcadures extremes); situa la mà dreta a la part més propera a la boca, cosa que podria voler dir que era esquerrà; l’instrument sembla capplà però té un bordó al peu... podria no ser un flabiol estàndard, o ser una altra mena de flauta recta. En tot cas, potser es veu tan blanc perquè era nou. Sigui com sigui, Fenollosa l’anomenen fluviolista (o sigui, flabiolaire), com s’ha trobat en altres llocs fins quan el flabiol hi havia estat substituït per una flauta d’altra mena, com a Solsona, Sant Quintí de Mediona, Masquefa, Sallent i Tarragona.

Arribats a aquest punt, hem de preguntar-nos quin paper va tenir el Matador en el ball de bastons martorellenc. Tomàs i Amades [1927] reporten que una de les especia- litats de Pau Orpí eren els balls de bastons, i que n’havia ensenyat a unes quantes colles, entre les quals les de Gelida i de Martorell. Aquesta és l’única notícia explícita d’aquesta mena d’activitat del Matador, però és un fet prou corrent en els músics que han tocat durant molts anys per a balls de bastons.11 Això i l’evidència dels repertoris ens fan creure que, efectivament, Pau Orpí va ensenyar aquells bastoners, tot i que a Martorell no hem trobat cap informació que ho confirmi.

11. Ja no diguem si, a més, els han ballats: sense haver de retreure el cas extrem dels balls de bastons del Congost (en què el flabiolaire havia estat, di- rectament, el mestre de dansa i el mantenidor del ball), el flabiolaire Quirze Perich va ensenyar el ball de bastons a Vilassar de Dalt, cap a 1966, i fets semblants es poden explicar avui de músics que n’han acompanyat llargament, com Carles Mas, Ramon Redorta o Àngel Vallverdú.

40 Jaume Orpí Casas, nét del flabiolaire, afirma que tant son avi com son besoncle Ton,12 a part de la capacitat de compondre, tenien un seguit concret de peces que aplicaven als grups de bastoners que els requerien; això pot comprovar-se en els repertoris dels indrets per on van passar. Evidentment, el procés no era unidireccional: els músics tant podien adquirir una melodia d’un grup i empeltar-la a un altre, com deixar-hi per herència un tema seu que anteriorment no tingués res a veure amb el ball de bastons. Com pot veure’s a l’Apèndix (p. 56), el repertori adoptat a Martorell en proporciona exemples clars.

¿I com és que no fou el Matador qui va tocar pel ball de bastons de Martorell? Creiem poder apuntar-ne una explicació: Pau Orpí el contractaven cada any a la festa de sant Roc de Barcelona, per acompanyar els gegants de la plaça Nova, des que es van construir el 1906 fins a la Guerra Civil.13 És evident que, per la proximitat de dates entre les festes de Martorell i de Barcelona, a més de la precarietat de transports de l’època, Orpí no podia atendre-les totes dues,14 a més que l’actuació barcelo- nina devia reportar-li més guanys. La presència de Lluís Feno- llosa —un xicot de l’edat dels altres, recordem-ho—15 seria, per tant, una de les previsions del projecte bastoner de Martorell: per alguna destresa seva que ja tenia, o que va adquirir mentre els seus companys aprenien a ballar, Fenollosa surt com a flu violista del nou ball de bastons. No és gaire corrent que s’esmenti el nom del músic acompanyant d’un ball de bastons, i això ens fa pensar que havia estat recrutat per a l’ocasió, com els altres membres de la colla. Fins on sabem, degué tocar només per a

12. Antoni Orpí Gili (1887-1962), Ton Matador, de qui, per cert, rebé alguns rudiments de l’art de tocar el flabiol. 13. Cordomí (2006 : 14) 14. A més, Xavier Cordomí creu que el flabiolaire ja havia de ser a Barce- lona el dia 15 d’agost, vigília de la festa i moment en què començaven els actes amb els gegants. [Comunicació personal, 10-vi-2012]. 15. I de qui no hem aconseguit trobar cap notícia, malgrat haver consultat totes les famílies de Martorell que sapiguem que porten aquest cognom.

41 aquell ball de bastons; en els anys trenta i quaranta, les ocasions dels flabiolaires a Martorell s’encomanaren a Pau Orpí o a Josep Pidelaserra.

La peregrinació a Sant Jaume de Castellví de Rosanes

La capella, aixecada el segle xi, és situada al pla de Sant Jau- me, en el terme de Castellví de Rosanes. Des de Martorell s’hi arriba seguint la carretera de Gelida i, acabat de passar el tor- rent de les Gavasses, per la pista que porta fins al mas de Sant Jaume, situat al peu del castell i a prop de la capella. L’esglesiola, secularitzada fa anys, és una dependència privada del mas.16 L’any 1781 se’ns diu que Castellví de Rosanes «Tiene una Hermita de Santiago de mucho concurso una vez en el año».17 Poc després (1789) els mateixos de Castellví, en respondre al qüestionari de Francisco de Zamora, deien:

En una llanura nombrada la Plana de San Jayme hay una hermita bajo el mismo título de San Jayme. Ésta fue fundada [...] por el Reverendo Pedro Despou, rector de Castellví, y la dotó de los diesmos de la misma Plana; en donde el día de San Jayme acuden los del vezindario al officio y a todos se les da un panecillo, panecillo, que acostumbran a cocer por su turno las casas del mismo término.18

Aquestes notícies de la peregrinació a l’ermita a finals del segle xviii no ens aclareixen si hi participava també gent de Martorell. No és fins al programa de la festa major martorellen- ca de 1924 que trobem que

No lluny del Castell de Sant Jaume o de Rosanes hi ha una ermita que si be no té importáncia artistica, es punt de reunió d’un aplec que s’hi celebra cada any per la festa del Sant, i al que

16. MPP (1992 : 330-331). 17. Espinalt (1781 : 335) 18. Codina-Morán (1992 : 103)

42 El Gran Manel al carrer Mercadal, probablement 1943. Fotografia de Quico Porta. Arxius Balanza i família Porta-Palou.

hi concorren especialment els veïns del carrer de Mercadal 19 o de l’Estrada, que hi ballen després una estona al só del fluviol i tamborino.20

La festa començava el 24 de juliol (dejuni del dia de Sant Jau- me). Segons Valentí Mas,21 per guarnir el carrer s’anava al bosc municipal i es tallaven els pins que eren necessaris perquè n’hi hagués un a cada costat de la porta de cada casa, en una mena d’enramada. La mateixa tarda es muntava un empostissat amb

19. El carrer Mercadal és adjacent al nucli antic de Martorell, al barri conegut, precisament, com de Rosanes, ben a prop del riu Anoia a la vora del qual (concretament sota el pont) tenia lloc el mercat, d’aquí el seu nom. 20. Val la pena ressaltar que alguns dels entrevistats de Martorell i de Castellví anomenen “tamborinaire” el músic, concretament Pau Orpí, com ja havíem vist a Esparreguera (Castellví 2008 : 34-35). O sigui que el programa martorellenc de 1924 recull un ús viu i adequat del mot “tamborino”. 21. Si no es diu el contrari, les informacions sobre l’aplec són aportades per Valentí Mas.

43 Ball a l’entrada del Mas de Sant Jaume (Castellví de Rosanes), probablement 1943. Fotògraf Quico Porta. Arxius Balanza i família Porta-Palou. bótes, per fer ball. Clopas (1975) detalla que es tractava d’un «baile de verbena» cal entendre que a càrrec del flabiolaire. L’endemà es feia l’aplec pròpiament dit, sortint del carrer Mercadal. Hi havia qui hi anava a peu i qui agafava el carro. En qualsevol cas, no hi ha record que hi anés ningú que no fos d’aquell carrer; més encara, Valentí Mas recorda que la majoria dels participants eren de la seva família.22 Els qui eren caçadors aprofitaven el trajecte per anar caçant (imaginem que les peces cobrades servien pel dinar que es feia després de la missa). Arribats al mas de Sant Jaume es deixaven els carros al seu gran pati tancat (vegeu fotografia) i s’anava a oir missa a la capella; Valentí Mas creu que la devia dir el rector de Castellví, perquè si hagués estat el de Martorell se’n recordaria; però en les primeres dècades de segle hi portaven, en tartana, el de Mar-

22. Igualment, Jordi Llopart diu que la gent de Castellví de Rosanes no participava en aquell aplec.

44 torell.23 Clopas (1941) explica que l’ofici «era costeado por los vecinos de dicha calle [Mercadal]». Com s’acostuma arreu, devien cantar-se els goigs del Sant un cop acabada la missa; n’hi havia exemplars impresos i en cap cas no s’acompanyaven amb instruments. En aquest sentit, Va- lentí Mas recorda que son pare explicava que, un any, li havien dit: “¡silenci, que ara canten los gozos!”, a la qual cosa va respondre: “¿ara canten els gossos?” Acabat el servei religiós es dinava (generalment a base d’ar- ròs) o al mas o a la font que ja no existeix. Seguidament, venia el ball, i el retorn cap a Martorell. Jordi Llopart explica que al carrer Sant Josep, a l’entrada de la vila, hi havia unes portadores amb vi fresc i coca, i fi de les celebracions per aquell any. Tal com relata Valentí Mas i hem vist imprès, l’acompanya- ment musical habitual era de flabiol i tamborino; el mateix Mas, però, ens va informar que, ocasionalment, sobretot acabada la Guerra, hi concorria una orquestrina d’afeccionats del mateix Martorell anomenada del Trencavidres. No sabem quan va deixar de fer-se l’aplec. Valentí Mas (n. 1923) no va poder precisar-nos quins anys comprèn el seu record; per la seva edat, hauria d’anar des de principi de la dècada dels trenta fins a algun moment dels anys cinquanta. És fàcil imaginar que una festa així no pogués resistir la pressió de les noves formes de vida que apareixien aquells anys; potser hi van ajudar la secularització de l’ermita, o la mort del flabiolaire o de les persones del carrer que feien de mantenidores de la festa, però de moment no ho sabem. Preguntats pels flabiolaires, els testimonis martorellencs han respost gairebé de manera immediata que era el de Castellbisbal (o sigui, en Pidelaserra) qui anava a tocar a l’aplec. Per les raons que desgranem al llarg d’aquest escrit, és ben clar que Pidelaser- ra i ningú més és la imatge de flabiolaire que conserva la genera- ció actual de més edat de Martorell: no n’ha conegut d’altre, ni

23. Jordi Llopart explica que son pare, Pere Llopart (nascut 31- iii -1902), quan tenia uns 15 anys, hi anava a fer d’escolà del rector de Martorell.

45 Pau Orpí Matador posa amb altres homes en un portal. La còpia procedeix de Jaume Orpí, però és també a l’Arxiu Balanza. d’abans ni després.24 Com hem apuntat, el flaviolista d’aquells bastoners no va perdurar més que el seu ball de bastons; i fins suposant que Pau Orpí hagués tocat a l’aplec de Sant Jaume fins a 1935, després de la Guerra hi hauria pogut anar com a màxim dos anys. Des d’aleshores, l’única presència del flabiol a

24. Amb el Beco d’Esparreguera vam ensopegar amb un fet semblant. Vegeu Castellví (2010).

46 Martorell, tant a l’aplec i en altres balls com, més tard, amb els gegants, fou la del Gran Manel. La fotografia de la pàgina anterior, que havíem vist només a l’arxiu particular de Jaume Orpí Casas, va arribar a Ferran Ba- lanza a través d’Isidre Clopas, el seu predecessor com a cronista de Martorell. Balanza creu recordar que l’home de l’esquerra era el pare d’en Clopas, masover de Sant Jaume. I, al revers de la foto, hi havia l’explicació d’aquesta coincidència: “MATADOR 8800054”: es tracta d’un codi de l’arxiu del fotògraf Porta, de Martorell, tal com ens va fer notar amablement el mateix Ba- lanza; o sigui que la foto es va fer a Martorell o ben a prop. La fotografia sembla presa a l’ermita de Sant Jaume, probablement en un dels aplecs. Ni l’edat aproximada dels prota- gonistes identificats ni la indumentària no ens deixen precisar gaire la datació: pot ser de qualsevol moment entre, posem-hi, 1910 i 1930, potser a començaments dels anys de 1920. Fotografies de l’aplec clarament posteriors ens hi mostren Josep Pidelaserra, el Gran Manel.

Josep Pidelaserra de Castellbisbal amb els assistents a l’aplec de Sant Jaume, probablement 1943. Noti’s la semblança de la posició i del posat del flabiolaire en la fotografia amb les de Pau Orpí a l’aplec de Sant Salvador d’Esparreguera (vegeu Castellví, 2008). Fotografia de Quico Porta. Arxius Balanza i família Porta-Palou.

47 De molt jove, Pidelaserra aprengué de flabiolaire amb Pau Orpí; és molt probable que haguessin tocat plegats en els darrers anys del segle xix i primers del xx. Haurien pogut continuar fent parella encara molts anys25 però, pel poc que sabem d’un i altre, els seus tarannàs personals eren massa diferents i no van acabar bé. Sobre un mateix territori i compartint destreses i repertoris, devien fer-se una aferrissada competència tota la vida.26 És clar que, pels seus clients, això era un avantatge: si per cap motiu fallava l’un, tenien l’altre. Aquesta és l’explicació de la presència habitual d’un i esporàdica de l’altre en certes ocasions,27 però és més corrent veure-hi primer l’Orpí i més tard en Pidelaserra, com en el cas de l’aplec de Sant Jaume de Martorell. La contractació del flabiolaire (com l’organització de la majoria d’aspectes de la festa de sant Jaume), anava a càrrec d’En- riqueta Figueras, una dona del barri coneguda com la Xareŀla. Tot i que no sabem exactament quin era el sistema de retribució (probablement un tant fix amb possibilitat de capta per part del músic), Valentí Mas recorda que se l’emparaulava d’un any per l’altre amb el típic “fins l’any que ve”.

¿Pau Orpí clarinetista d’orquestra?

Jaume Orpí havia sentit explicar que son avi tenia un clarinet de fusta clara, en Do, el qual passà a mans d’un dels fills i després ja se’n perdé la pista.28 I que hauria arribat a tocar a

25. Les cobles de flabiolaires van ser rendibles en aquella zona fins als anys de 1920. Vegeu Ribatallada (2008). 26. Entre, posem-hi, 1927 i 1947, els flabiolaires Perich i Nan de Calella protagonitzen a l’Alt Maresme una competència semblant. 27. Per exemple, hem vist com el Gran Manel havia anat molts anys a tocar gegants a Sabadell (a partir de 1914, que en tinguem constància), mentre que al Matador només l’hi hem vist en una fotografia de 1929 (Arxiu Històric de Sabadell, fotografies CL00361 i CL00413 respectivament). 28. Rosa Orpí , la filla petita de Pau Orpí, nascuda el 1920, no recorda haver vist cap clarinet a casa, ni sentit a dir que son pare l’hagués tocat mai.

48 l’Orquestra Planas, de Martorell, fent alguna substitució ocasi- onal.29 Per nosaltres va ser una autèntica revelació, perquè mai ningú no havia ni tan sols insinuat res de semblant. La Planas va assolir molt de prestigi; segons Ferran Balanza, el 6 de setembre de 1929 va guanyar el primer premi del concurs d’orquestres celebrat a l’Exposició Internacional de Barcelona, amb la seva interpretació de la Rapsòdia Hongaresa número 2 de Brahms. En vistes d’això, cal pensar que, si el Matador va arribar a tocar el clarinet amb la Planas, ni que fos ocasionalment, havia de ser molt al començament de l’orquestra (posem, abans de 1900). Tot i que se sap de grallers i de flabiolaires reconvertits en músics de clarinet o de saxo en jazz-bands i orquestrines del primer terç del segle xx, i que Pau Orpí degué tenir unes gran- díssimes aptituds musicals, veiem difícil que algú que no sabia solfeig pogués tocar, d’oïda i només esporàdicament, en una orquestra de renom, menys encara amb un instrument probablement antiquat. D’aquest desconegut pas de Pau Orpí per la Planas, però, en quedaria un altre testimoni: Jaume Orpí ens havia explicat que son avi havia compost un vals-jota titulat El Batallador o El Batallante, que no pogué posar en partitura perquè no sabia solfeig; aquesta circumstància hauria estat aprofitada per un clarinetista de l’orquestra per apropiar-se’n l’autoria. Diverses persones d’edat de la contrada recorden haver sentit un vals-jota d’aquest títol en les actuacions de la Planas, i precisen que la peça tenia passatges de solo de trompeta molt compromesos per a l’intèrpret.30

Voldria dir que aquesta història fou transmesa pels seus germans més grans, i que el clarinet havia quedat enrera ja a l’època dels seus primers records. 29. Hem consultat el fons d’Eusebi Folquer dipositat al Museu Munici- pal Vicenç Ros de Martorell. A més d’altra documentació, de la batuta del mateix Eusebi i d’un flabiol i un tamborí de cobla que havia utilitzat Josep Folquer, s’hi troben els llibres de comptes de l’Orquestra Planas entre abril de 1899 i desembre de 1930. En aquests llibres de comptes, prou detallats i clars, hi hem vist uns pocs pagaments a clarinetistes substituts, entre els quals no hi consta mai el nom de Pau Orpí (com tampoc entre els titulars). 30. Per Internet hem trobat que nombroses orquestres toquen enca-

49 El Gran Manel a Martorell

Josep Pidelaserra al carrer Mercadal, davant de ca l’Escarolet, probablement 1943. Fotografia de Quico Porta. Arxius Balanza i família Porta-Palou.

ra un vals-jota amb aquest títol i característiques, que se sol atribuir a Enric Masana Serra; per exemple a http://www.umbages.cat/enregis traments/m%C3%BAsiques-de-manresa-2. Se sap d’altres autors de peces anomenades “Batallador” (cap d’ells el clarinetista de la Planas), però la part generalment accessible dels arxius de la SGAE dista de ser exhaustiva.

50 La presentació de Clopas (1975) d’aquesta postal 31 comença així:

Creemos oportuno publicar esta postal que para muchos mar- torellenses no necesita presentación [...] ¿Quién no se acuerda del “Gran Manel”? Pese a la fecha de su óbito en la década de los 50, parécenos verle y oirle.

L’article de Clopas és molt subjectiu, però no gratuït: és evident que Pidelaserra fou molt conegut a Martorell. Almenys en els anys quaranta, devia ser habitual veure’l «acompañando a los gigantes o amenizando un baile callejero», com explica Clopas. Dels gegants en parlarem tot seguit. Pel que fa als balls de carrer evocats per l’articulista, a part la del carrer Mercadal, potser hi havia altres festes de barri o serenates que contractaven els serveis del Gran Manel; o, simplement, el xòuman que era Pidelaserra baixava del tren i feia els seus espectacles (seguits de captiri) pel carrer, de la mateixa manera que solia fer-ho dalt dels trens del Vuit de Barcelona32. De fet, Valentí Mas recorda nítidament el flabiolaire (a qui anomena sempre el de Castellbisbal) i considera que era molt conegut perquè volta- va molts llocs. Igualment, Cristina Puig explica que «anava tot sol, es parava pels carrers i cobrava». «Venia amb el carrilet; 33 també tocava al tren de la via gran i feia recapta». Altres persones d’edat com l’Esteve Alayo, Joaquim Fora i Evarist Jornet recorden també que «anava pels carrers tocant. Passejava pels carrers i les festes; alguna vegada, quan tocava pel carrer, la gent es posava a ballar».

31. Forma part d’una sèrie en què es van fotografiar un bon nombre de moments de la festa, en principi el 25 de juliol de 1944 (tot i que a les còpies en poder de Ferran Balanza hi consta 1942, mentre que l’Abans de Martorell sembla datar-les de 1943). 32. Les línies de la costa i del prelitoral que es troben a Sant Vicenç de Calders, Barcelona i Maçanet-Maçanes. 33. El tren de la via gran és la RENFE, amb parades a Castellbisbal i a Martorell. El carrilet o tren de la via petita són els Ferrocarrils de la Gene- ralitat.

51 En aquella ocasió, Pidelaserra portava un flabiol de cobla amb tres claus, cosa que no havíem vist en cap de les seves nombroses fotografies; és clar que quasi no n’hi ha dues en què surti amb el mateix flabiol. No tenim manera de saber si utilitzava les possibilitats cromàtiques i d’extensió cap als aguts que li per- metria un instrument així o si, simplement, aquest era el que li havia vingut a les mans en aquell moment. El bombo que porta és una caixa metàŀlica prou fonda; com era habitual en ell, amb la castanyola penjada damunt de la pell de sobre. Tan o més sovint que de flabiol, el Gran Manel can- viava també de bombo; es tracta sempre de caixes poderoses, prou fondes com aquesta i altres que li n’havíem vist en fotografies, o de més planes i amples com la de Vilafranca de 1939.34 Alguna vegada, a més de la castanyola, les fotografies mostren que portava un esquellot o una caixa xinesa collats a la riscla; Tomàs i Amades [1928 : 202], amb unes prevencions properes a la repugnància, diuen que porta «un farrigo-farrago d’instruments estranys, amb els quals arma tota una estranya orquestra que fa sonar ell tot sol», entre els quals li esmenten una didala, unes castanyoles manegades, un pandero «i altres artefactes de música excèntrica». Sobre els repertoris de Pidelaserra, citem Clopas (1975) per la seva claredat: «Igualmente interpretaba una “americana”, una polka, un vals o un ritmo moderno». Noti’s que, per al cronista, les americanes, polques i valsos no són «ritmos modernos» i que aquests, per coneguts, ni els anomena. De fet, quan el 1928 Tomàs i Amades entrevistaren el Gran Manel ja van trobar que tocava tot el que se li presentava, millor la música moderna que l’antiga; li van recollir alguna peça de les que interessaven a l’OCPC, però, evidentment, el seu fort eren els balls del dia. Creiem que val la pena assenyalar que, probablement, interpre- tava també sardanes llargues: tot i no tenir-ne la certesa perquè no s’hi veu el músic, una fotografia de Quico Porta de l’aplec de

34. Fotografia 15292 del Fons Cuyàs de la Cartoteca del l’Institut Carto- gràfic de Catalunya.

52 1943, Josep Pidelaserra toca el ball al Mas de Sant Jaume (Castellbisbal). Poden veure’s bé els complements del bombo, i que toca amb el flabiol de claus. Fotografia de Quico Porta. Arxiu família Porta-Palou.

53 Els gegants de Martorell el dia de la seva estrena, Corpus de 1946, amb el flabiolaire Josep Pidelaserra. Fotografia de Salvador Porta, Arxiu fotogràfic de Ferran Porta.

Hom pot consultar-ne una còpia a la fotografia 9512 del Fons Cuyàs de la Cartoteca del l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

54 Sant Jaume, probablement de 1943 com les altres d’aquest autor, mostra com ple de gent es disposa per ballar una sardana.35

Els gegants 36

Martorell va tenir gegants propis a partir de 1946, quan l’in- dustrial xocolater Pau Sendrós en costejà l’adquisició a la casa El Ingenio, de Barcelona, i els posà a disposició de la Parròquia perquè concorreguessin a la processó del Corpus, pràctica que es perdé amb el Concili Vaticà II. Llavors els gegants varen passar a titularitat municipal. A la fotografia de la pàgina anterior podem veure els gegants el dia de la seva estrena, per Corpus de 1946, amb els portants i el flabiolaire, Josep Pidelaserra, que vesteix un pompós uni- forme amb gorra de plat inclosa. Pel que sembla, el mecenes Sendrós no només es devia fer càrrec dels gegants sinó també de vestir els portants i el músic i, probablement, de pagar-los la lloga. El flabiolaire porta un tambor semblant al que li hem vist a les fotografies, però el flabiol és totalment diferent. Ja hem dit que, temps abans, en Manel de Castellbisbal ja concorria a les festes martorellenques; no és estrany, doncs, que se li encomanés de fer ballar els aleshores nous gegants. A més que l’encarregat d’ensenyar els geganters de Martorell fou Ca- mil Rollán, que durant anys havia portat els gegants de la Ciutat de Barcelona, i segur que hi havia coincidit amb Pidelaserra. No sabem quin repertori devia interpretar el Gran Manel quan acompanyava els gegants, tot i que ho podem suposar pel que sabem d’ell mateix i d’altres grans flabiolaires de la tradició oral que també havien fet aquesta feina: marxes o passants per als desplaçaments —a vegades peces de ritme viu, a vegades pupurris improvisats de motius musicals diversos— i balls de moda que els portants poguessin seguir bé per a les ballades

35. Publicada a Mesalles (2013 : 302). 36. Devem la informació d’aquesta part a Ferran Balanza.

55 d’exhibició. De l’actualment anomenada Polca dels gegants de Martorell, que Pidelaserra els degué tocar algun cop, vegeu-ne detalls a l’Apèndix.

Apèndix: les músiques del Matador

L’estudi de Martorell ens permet, creiem, acabar de perfilar una continuïtat de repertoris que ja havíem percebut en alguns balls de bastons de la zona, i que tenen com a element comú, si no com a origen, la intervenció de Pau Orpí. Àngel Matas Fo- salba, cap de colla i mestre de diverses generacions de bastoners masquefins, deia que els balls de bastons més semblants al de Masquefa eren el de Gelida i el de la Beguda Alta.37 Sabíem que Masquefa i Gelida havien compartit el músic Pau Orpí, fins al punt d’haver-se’l de disputar en els concursos de bastoners dels anys trenta. • És al ball de bastons de Martorell que apareixen per primera vegada, el 1925, uns xotis anomenats “de cares” i “de punts”; no en coneixem la melodia, però és remarcable que no tornem a trobar aquests noms fins queCapmany (1948) els utilitza per titular unes partitures que publica com a pròpies del ball de Gelida. Capmany dirà del primer que és «popular», mentre que atribuirà l’autoria del segon a Ton Orpí. Quant al xotis de cares, el 1927 l’OCPC recollí de Pau Orpí un Xotis de la Beguda Alta; ja havíem apuntat38 que era el mateix que el Schotis anotat per Josep Parera a Masquefa (1947-1948) i que el que acabaria essent el Xotis de cares de Gelida. Capmany, doncs, no s’erra quan el qualifica de «popular»: ni Ton Orpí ni, virtualment, son germà Pau, no li degueren dir mai que la peça fos d’ells.

37. En el segon cas, per raons evidents: fou el seu convilatà Ambròs Bros qui ensinistrà els begudencs cap als anys vint del segle passat. (Àngel Matas, entrevista 7-vi-2002). 38. Vegeu Castellví (2010).

56 L’única melodia coneguda d’un xotis de punts és la que publica Capmany (1948). Cal pensar que es tracta d’una peça del repertori bastoner dels Orpí, semblant a la que s’interpretés a Martorell (si no la mateixa). De fet, l’OCPC recollí de Pau Orpí, el 1927, com a propi del ball de Gelida, un altre Xotis que no hem trobat documentat en cap altre lloc ni època. Tot plegat deixa clar que, a la zona, es ballaven diverses coreografies de bastons sobre motius de xotis, i que els flabiolaires els variaven tant emprant-ne de consagrats com proposant-ne de nous, tal i com ens havia apuntat Jaume Orpí. • Paraŀlelament, l’OCPC recollí de Pau Orpí i com a pròpia del ball de Gelida, la peça Maria-Antònia, que ja apareixia al recull masquefí de Cuyàs (darreria del segle xix).39 • Trobem coses semblants en un altre dels balls introduïts a Martorell, la Danza polca. Vagi per endavant que no tenim cap notícia de quina pogués ser aquesta polca, però és segur que Pau Orpí tenia polques en el seu repertori, amb algunes de les quals acompanyava gegants i balls de bastons. En els tres casos que n’hem pogut resseguir s’hi veuen tant els transvasaments de llocs i usos com la facilitat amb què el folklorisme deixa la seva pàtina sobre qualsevol objecte. El primer exemple és una polca que ha acabat com a pròpia de Gelida: en els reculls de les tonades que han acompanyat el ball de bastons de Gelida no hi ha cap polca fins queCapmany [1948] en publicà una, matriu de l’actualment anomenada Polca vella (per distingir-la d’altres que hi han estat aportades pos- teriorment per Andreu Comajuncosas) i que havia recollit de

39. Al repertori recollit a Pau Orpí per l’OCPC no hi ha cap peça que To- màs i Amades atribueixin a Masquefa; potser Pau Orpí, per algun sentiment de pertinença o, simplement, perquè en coneixia l’origen, els en va parlar com a pròpies de Gelida.

57 Ton Orpí. Aquesta Polca [vella] no apareix en els reculls de la Beguda Alta ni de Masquefa. Jaume Orpí afirma que és una composició del seu avi Pau Orpí, però hem de creure que és una adaptació del tema la partitura del qual publicà Gabriel Castellà Raich, el 1905, amb aquest comentari:

De música verdaderament propia no’n tenen [els gegants d’Igualada], pro apuntarem la que havem sentit ab mes insisten- cia durant el temps de nostra infantesa, qu’executava un fluviol y tamborí.40

Castellà difícilment la podia haver sentida tocar a Pau Orpí «en la seva infantesa»: Castellà neix el 1876 i Orpí el 1873. En canvi, és perfectament imaginable que es tractés d’una peça de moda ja quan eren petits i que, vigent encara quan tingué edat d’aprendre-la, Orpí la incorporés al seu repertori. Més encara veient que Castellà transcriu el tema amb dos motius (AB) mentre que la interpretació recollida de Ton Orpí en té tres (ABC).41 En qualsevol cas i com hem apuntat, la peça, transmesa per Ton Orpí, forma part del repertori actual dels bastoners gelidencs. • El segon exemple no ha perdurat amb el nom de polca: el 2009, Jaume Orpí ens va interpretar la que anomenà Polca nova, la primera melodia que aprengué de Ton Orpí i que, segons ell, fou composta per Pau Orpí. No consta a cap dels reculls gelidencs i no fou publicada, que sapiguem, fins aVallver dú i Rovira (2005 : 356), com a tema vigent actualment a Gelida amb els noms de Cercavila nova (o Cercavila vella, quan no se

40. Castellà (1905). Devem a Daniel Vilarrúbias Cuadras la localitza- ció d’aquest article. 41. Al Fons Amades del CPCPTC hi ha una partitura titulada La Pol- ca - Ball de bastons (Gelida), idèntica a la publicada per Capmany (1948), d’on degué copiar-se. Els (6 + 10) darrers compassos, la tercera part, són els que Castellà (1905) no dóna. Vegeu Vallverdú i Rovira (2005 : 353-354).

58 n’interpreten els [4 + 4] darrers compassos). Aquesta melodia, tanmateix, no té res a veure amb la «Cercavila (del ball de bastons de Gelida)», actualment oblidada, que va recollir l’OCPC de Pau Orpí el 1927. • El nostre tercer exemple és d’acompanyar gegants: en un opuscle publicat el 1992 per l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya42 hi apareixen unes quantes partitures de «balls de gegants», procedents de la casa de Consol Mallofré. Una porta per títol Polca gegants, i Martorell com a epítet al marge dret. Segons consta a la fitxa conservada per la Colla de Geganters de Martorell,43 aquesta partitura fou utilitzada per al ball estrenat en el bateig dels gegants nous de Martorell, anomenats el Diable i la Velleta, el 25 d’abril de 1992; el ballen, molt esporàdicament, al so de la gralla, amb el títol de Polca dels gegants de Marto- rell.44 A l’esmentada fitxa hi ha la mateixa còpia de la partitura que a la publicació de l’ACGC. Tanmateix, aquesta tonada és igual, gairebé nota per nota, a la que Tomàs i Amades recolliren el 1927 de Pau Orpí, amb el tí- tol Polca, per acompanyar els gegants (Tomàs i Amades [1928] : 251). Més encara, al mateix opuscle de l’ACGC es publica (p. 8) un Ball dels Gegants (2) com a propi de Barcelona, pràcticament igual a l’anterior però amb una frase més.45 O sigui que aquesta Polca dels gegants de Martorell és en realitat una de les polques que Pau Orpí tocava per acompanyar gegants, independentment d’on fossin, molts anys abans que Martorell tingués gegants. La seva atribució a Martorell, o sigui, que s’esmenti Martorell a l’encapçalament de la partitura supo- sadament original, fa pensar en alguna confusió d’Amades.46

42. ACGC (1992 : 14). 43. Josep Arús Rovira, comunicacions personals, 10 i 21-ix-2012. 44. Apareix, també amb aquest títol, en algun CD de música per a gralla. 45. Aquesta melodia ja apareix a Amades (1934 : 79) amb el nom de «Tonada d’un dels ballets propis dels Gegants de Barcelona». 46. Potser Tomàs i Amades l’havien sentida interpretar amb els gegants

59 • El cas del Bonovà (Vanubá al programa martorellenc) també fa pensar. Tomàs i Amades [1928] van recollir, de Pau Orpí i com a propi de Gelida, un ball anomenat La nova, molt similar al que Capmany (1948) recull com a Bonovà, tot atribuint-ne la paternitat a Ton Orpí; Capmany, a més, publica un altre Bonovà que subtitula «popular». Cap a 1980, aquest «Bonovà popular», documentat només a Gelida, és introduït a Masquefa per Àngel Matas, amb un ball que havia creat ell mateix, el Pericó [nou47]. Tant si el recordava de Pau Orpí, abans de la Guerra, com si el sentí primer de Ton Orpí i després dels Comajuncosas a les trobades de bastoners de després, sembla clar que la peça procedeix de Pau Orpí. I el Bonovà de Martorell hauria de tenir la mateixa proce- dència. Trobem els noms de la resta de balls de la llista de Martorell a la recopilació gelidenca de Capmany (1948); algunes peces dels mateixos títols ja apareixen a la de Cuyàs de Masquefa com a balls propis de Sant Llorenç d’Hortons: Danza de El Negrito, La esbuñagada, La Dragona i, possiblement, la Contradanza; qui sap si el Matador podria haver-les sentit al ball de bastons del seu propi poble i fins també haver-les tocat. • Amb el que hem vist queda prou clar que la visió de les mú- siques i dels balls (de bastons i dels gegants, en aquest cas) era molt diferent de la que se’n sol tenir avui, que tendeix a pa- trimonialitzar-les: interessava molt més la novetat, l’estètica,

de Barcelona; si de cas, a Pau Orpí segur i, probablement, també a Pidela- serra. L’atribució a Martorell fóra, simplement, perquè sabien que era Pi- delaserra qui va anar-hi a tocar quan van tenir gegants; o potser la confusió ja venia de les peces (i activitats, i llocs d’actuació) que tenien en comú el Ma- tador i el Gran Manel a l’època de les recerques de l’OCPC. 47. No confondre amb l’altre Pericó masquefí que ja surt al recull deci- monònic de Joan Cuyàs.

60 l’adaptabilitat coreogràfica i la senzillesa melòdica que no pas que es tractés d’una música amb connotacions localíssimes. La llibreta de Joan Cuyàs (Masquefa, darreria del xix) recull tant repertori propi de la seva època (contradanses, americanes, l’Himne de Riego, la Marcha Real o la Diana militar) com altre de més antic (villanos, paradetes, pavanes o bolangeres). Orpí, igualment, manté la part del repertori preexistent que, per les circumstàncies que sigui, es conserva; però no dubta a fer la seva aportació amb les polques i xotis que estaven de moda al seu temps. I encara es podria anar més lluny, bo i que no en tenim constància en el cas del Matador: altres flabiolaires contemporanis de renom, com Josep Bargalló Papasses o Quir- ze Perich, no sols introduïen tonades modernes en els balls de bastons (que, potser, acabaven fixades), sinó que travestien o mudaven sistemàticament les establertes, amb gran gatzara dels bastoners i sorpresa i satisfacció del públic. ¿D’on haurien sor- tit, si no, balls com el Santestírali, Las lavanderas de Portugal, la Raspa, la Ienka, el Kassatxof? La pràctica pot resseguir-se fins avui, amb peces comWe will rock you, Inana o el Cant dels maulets. I si en el repertori musical dels balls de bastons, que ha de tenir un mínim de requisits, passen aquestes coses, no cal pas dir que el dels gegants és encara més obert i canviant. O solia ser-ho quan encara els acompanyaven músics de la talla del Matador o del Gran Manel.

Fonts Testimonis i coŀlaboradors

Esteve Alayo, Joaquim Fora, Evarist Jornet, Martorell, entrevista 2- vi-2012. Josep Arús Rovira, cap de colla dels Geganters de Martorell. Ferran Balanza, cronista de Martorell, entrevistes 23-iii-2011 i 18-i- 2012. Xavier Cordomí, de Barcelona.

61 Jordi Llopart Piqué (Castellví de Rosanes, 28-10-1935), entrevistes 13- iv-2011 i 22-v-2012. Valentí Mas Amat (Martorell, 25-04-1921), que va néixer i viure, igual que les sis generacions que l’havien precedit, al número 36 (ara 32) del carrer Mercadal de Martorell. Entrevista 18-vi-2012. Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell. Cristina Puig Ros (Martorell, 12-01-1932), entrevista 26-v-2012. Jaume Orpí Casas, nét de Pau Orpí, entrevistes 4-vi-2009 i 17-i-2012. Rosa Orpí Esteve, filla de Pau Orpí, entrevista 2-v-2012. Carme Palou Vda. Porta, de Martorell, que ens ha facilitat l’accés a les fotografies del seu sogre Quico Porta. Ferran Porta, fotògraf de Martorell, que ens ha facilitat l’original de la fotografia dels gegants feta pel seu pare. Josep Rodríguez Santafé, cap de colla dels Bastoners de Martorell.

A tots ells el nostre agraïment.

Bibliografia

ACGC (1992). Agrupació de colles de geganters de Catalunya: Els balls de gegants. Reproducció de les partitures de l’arxiu de Joan Amades. Barcelona, Agrupació de Colles de Geganters de Cata- lunya. Amades, Joan (1934): Gegants, nans i altres entremesos. Barcelona, Neotípia. Capmany, Aureli (1948): El ball de bastons a Gelida. [Edició con- sultada: Gelida, Edicions La Calaixera, 1989]. Castellà Raich, Gabriel (1905): «Música popular d’Igualada». Dins Sometent (Setmanari), n. 17. Igualada, 23-09-1905. Castellví (2008): Montserrat Castellví, Teresa Soler i Rafel Mitjans: «El flabiolaire Pau Orpí a Sant Salvador. Una història esparre- guerina». Dins Coŀloquis del flabiol 2007. Arbúcies, edicions de l’Ajuntament. Castellví (2010): Montserrat Castellví, Teresa Soler, Rafel Mitjans i Àngel Vallverdú: «El flabiolaire Josep Carbó Vilamajor (1898- 1989). Amb notícies del ball de bastons d’Esparreguera». Dins Coŀloquis del flabiol 2009. Arbúcies, edicions de l’Ajuntament. Clopas Batlle, Isidre (1941): Antiguamente, como tradicional [escrit sense títol]. Martorell, programa de festa major de 1941.

62 Clopas Batlle, Isidre (1975): «Postales de antaño». Dins Martorell, 21-06-1975, [revista]. Codina Vilà, Jaume i Moran Ocerinjauregui, Josep (1992): El Baix Llobregat el 1789: respostes al qüestionari de Francisco de Za- mora. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cordomí, Xavier (2006): Cent anys dels Gegants (de Sant Roc) de la Plaça Nova. Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Cuyàs, Joan i altres: Balls de bastons. [Manuscrit de les tonades dels balls de bastons de Masquefa i d’altres llocs, començat a la darreria del s. xix per Joan Cuyàs Marxant de la Flauta i continuat amb anotacions posteriors de Josep Parera Torroner (1947-1948) i Enric Pujol (1978-1982)]. Arxiu del Ball de Bastons de Masquefa. Espinalt García, Bernardo (1781): Atlante español ó descripción general geográfica, cronológica e histórica de España, por Reynos y Provincias. Tom. iv, part i. Madrid, Imprenta de Antonio Fer- nandez Matas Fosalba, Àngel (2001): Fets i gent. Relats de la Masquefa d’abans. Sant Esteve Sesrovires, A3 Copiseny, SL. Mesalles Escudé, Jordi i Centre d’Estudis Martorellencs (2013): L’Abans. Martorell. Recull gràfic 1894-1975. El Papiol, Efa- dós. M[ontserrat] P[arés] P[aretas] (1992): «Sant Jaume de Rosa nes». Dins Catalunya romànica, volum xx: el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. Ribatallada (2008): Edmon Ribatallada, Teresa Soler i Rafel Mit- jans: «Amadeu Ferrer, un flabiolaire sorpresa». Dins Coŀloquis del flabiol 2007. Arbúcies, edicions de l’Ajuntament. Tomàs i Amades [1927-1928]: Joan Tomàs i Joan Amades : «Memò- ries de les missions de recerca de música instrumental [...] del 13 de febrer al 29 de maig de 1927 [...] i [...] del 2 d’octubre de 1927 al 12 de maig de 1929 per comanda de l’Obra [...]». Dins Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Vol. viii: «Memòries de missions de recerca per Joan Just - Josep Roma; Joan Amades; Baltasar Samper», a cura de Josep Massot i Muntaner. Barcelona, Edicions de l’Abadia de Montserrat, 1998. Torelló, Pelegrí [1909]: Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d’Anoya. Barcelona, Impremta de Francisco X. Altés y Alabart [reedició facsímil, Ajuntament de Sant Sadur-

63 ní d’Anoia, 1986]. Citat a El sac de gemecs, http://elsacdegemecs. blogspot.com.es/2011/09/sonadors-de-sac-de-gemecs-s-xix-xx-i. html [consulta 05-iv-2013]. Vallverdú Rom, Àngel, i Rovira Ferré, Robert (2005): Les músiques del ball de bastons i el seu context. Valls, Cossetània. —(2007): «Ball de bastons amb flabiol». Dins Coŀloquis del flabiol 2006. Arbúcies, edicions de l’Ajuntament.