1

EL BARRI DE SANT ANTONI (LES BARRAQUES)

Bernat DARÀS i MAHIQUES Cronista oficial de

Plànol de la Séquia de Carcaixent (1784) (AHN Consells, lligall 22.590/2)

El número 11 correspon al nucli urbà de la llavors vila de Carcaixent. El 12 correspon a la séquia de la Coma, que discorria pels carrers de Benlliure, Sant Francesc d'Assís, Martí Talens, Alacant, Vidal Canet i Cánovas del Castillo, a desembocar en el barranc de . Després, en el centre del plànol es veu una església que correspon al convent alcantarí de Sant Francesc d'Assís, extramurs, i al costat el carrer de Sant Antoni, que finalitza en la seua Ermita.

INTRODUCCIÓ

Carcaixent, amb un nucli antic consolidat entre els segles XVI-XVIII, comprén tres conjunts urbanístics diferenciats: la Vila (intramurs) i els barris (extramurs) de Santa Bàrbara i Sant Antoni-les Barraques. Amb el temps, als dos grans barris, i a causa de la prosperitat del conreu i comerç de la taronja, s’uniren els nous barris de la Muntanyeta i Quatre Camins, a més a més dels annexos de Cogullada i la Barraca d’Aigües Vives.

A l'ombra de l'ermita de Sant Antoni, a les darreries del segle XVIII, es van anar assentant els primers habitants procedents, en la seua major part, de les comarques de la 2

Ribera (Alzira, , , , Alberic, Albalat, Manuel, , Alcàntera, Càrcer, l'Alcúdia, la Vila i Honor de , Tossalnou, , l'Ènova, Vilanova de Castelló, Senyera, Benifaió, , Massalavés, Polinyà de Xúquer, Real, Montserrat), la Safor (, , Beniopa, Ròtova, , , ), la (Xàtiva, el Genovés, , Llanera, , Canals, Aiacor, l'Alcúdia de Crespins, Moixent, Montesa, , Barxeta), la Vall d'Albaida (Albaida, , , l'Olleria, Pinet, , , Benigànim, , , Castellonet de la Conquesta, Bèlgida, Otos, , Salem, , Alfarrasí), la Canal de Navarrés (Énguera, Anna), la Marina Baixa (Finestrat), el Comtat (Margarida-Planes) i altres llocs de la Comunitat i de la resta d'Espanya, fins a arribar a formar-se un nucli considerable de població que tingué el seu origen en les humils vivendes construïdes amb una coberta de canyís, terra i palla (barraques), i habitades en la major part per gent humil que es dedicava a les labors del camp i a recollir pinyes i llenya baixa del mont comunal del Realenc, per a després vendre-la, i per menestrals que es dedicaven a la reparació de paraigües i de tot tipus d'atifells de fang: cossis, cassoles, llibrells..., i és per això que el barri de les Barraques fou conegut popularment com el Barri de la Indústria.

1. DE L'ORIGEN

Este nucli de població, que sempre ha conservat com a tradició del seu origen històric el nom de Sant Antoni, a les darreries del segle XIX experimentà una important empenta demogràfica amb l’auge del conreu de la taronja, que va comportar un important moviment migratori. Segons s'indica en el reial permís concedit pel rei Carles IV a San Lorenzo de El Escorial, el 29 de desembre de 1805, per a procedir a la fundació dels beneficis de Sant Roc i Santa Maria Magdalena, “el arrabal de San Antonio constaba de más de doscientas familias”. En 1897 hi eren edificades 200 vivendes, habitades per 223 famílies que s’abastien de pa dels forns del carrer de Sant Antoni (1735) i del de Juliana (1803). Les barraques foren prohibides per un acord municipal en 1885, amb motiu d’un incendi que les va destruir. Després van ser substituïdes per cases fetes amb pedra, calç i terra, i cobertes amb teules morunes a dues aigües. Hi van anar sorgint els carrers, que van ser retolats amb els noms de la Font, Poeta Querol, Sant Carles, Mare de Déu de la Salut (del Mig), Sant Ferran, Murillo i la Rambla (el Barrancó). A finals ja del segle XX i principis del XXI, va anar ampliant-se amb els nous carrers sorgits de la construcció de vivendes en les zones de l'hort del Sapo (Balmes, des de les vivendes 37 i 44; Hort del Sapo, continuació), Vieta, Mestre Vert (continuació), Modesto Cogollos (continuació), Rosendo Pastor (continuació), Teodor Llorente (continuació), de l'hort de -Saragossà (Camí de les Moreres, José María Morante Benlloch, José Ríos Chinesta, Manuel Sanchis Guarner, Nou d'Octubre) i partida dels Abrells (Barranc de Gaianes, Botànic Josep Cavanilles, Gregori Maians, Baronessa de Santa Bàrbara, Isabel Soriano, Pont de la Gavatxa, Ramon Llull, Na Violant d'Hongria), i l'hort de Carreres (Plaça de Carreres, de la Seda, Vicent Andrés Estellés).

3

El carrer Sant Antoni pels anys 20 del segle XX (Arxiu Històric Municipal)

El carrer de Sant Antoni és –no cal dir-ho– el més important. Té les cases amb planta baixa, pis i terrat, amplies portalades... i presenta un testimoni de cases de famílies llauradores benestants del segle XIX (Saragossà, Meliana, Gomis, Talens, Sancho, Valdivieso…). Entre els seus veïns sempre hi ha hagut reticències a la seua pertinença al barri. Per a ells una cosa és el barri i una altra, la parròquia. Viure al barri sempre ha sigut menyspreat en gran part de la gent del poble. El carrer Sant Antoni és el verdader cordó umbilical que uneix el nucli primitiu del barri amb el nucli urbà, que va perdurar durant molt de temps, i d'ací el costum de dir –inclús hui en dia– "me’n vaig al poble", quan la gent baixa al centre de la població. La vieta travessava el carrer, amb un pas a nivell que tallava el trànsit motoritzat.

En l’àmbit cultural, la primera escola al barri de la qual tenim notícia es remunta a la que va ser creada pel Sindicat Agrícola de Sant Josep l’any 1913 en el local de la seua propietat, situat en el número 174 del carrer de Sant Antoni, i després una altra mixta de pàrvuls en un edifici llogat que no reunia les condicions indispensables. Davant d'este estat d’abandó, l'Ajuntament, en sessió celebrada el 29 d'octubre de 1954, va acordar instal·lar dos escoles en el vell depòsit d'aigües potables –hui seu de l’Associació de Veïns–, degudament condicionat. Les obres van importar 125.000 pessetes i van ser inaugurades el 18 d'abril de 1955, davall l'impuls de la mestra Isolina Fernández; i finalment una altra en els locals de la casa abadia. En la sessió municipal permanent celebrada per l'Ajuntament, el 19 de desembre de 1974, es comunica la posada en funcionament del Col·legi Nacional Mixt d'Ensenyança General Bàsica "José María Boquera", en el qual s'integra la unitat escolar de xiquets i les dos unitats escolars de xiquetes que funcionaven en el barri de Sant Antoni.

4

El mestre Enric de Domingo Hernández i els seus alumnes (1968-70) Primera fila, drets, d'esquerra a dreta: Josep Laosa Creix, Pere Melero Román, Eusebi Pérez Catalán, Josep Serrano Coronado a. Pistolero, Pasqual Quijal Descals, Rafael Hernández Catalán, Josep Pérez Martínez a. Botifarra, els germans Vicent i Tomàs Salom Sisternes a. els Cistellers, i Josep Lluís Cañizares García. Segona fila, asseguts, d'esquerra a dreta: Salvador Pérez Martínez a. Botifarra, Lluís Durá Ferrer a. Llonganissa, Vicent Cañizares García, Josep Lluís Motilla Alcoy, Vicent Calatayud Izquierdo a. Rosella, Fidel Gascón, els germans Enric i Antoni Climent Quiles, (?) i Joan Serrano González.

Les condicions higièniques d’aleshores eren molt deficients, no hi havia aigua corrent a les cases, els inodors eren desconeguts (comuns i excusats). Pels anys vint del segle passat va ser construït el primer llavador públic, que, després de ser ampliat i renovat diverses vegades, el 8 de març de 1973 va ser suprimit junt amb els de Cogullada i Santa Bàrbara.

L’Ajuntament de Carcaixent, sota la presidència de Lola Botella Arbona, l’any 1996 va posar en marxa un Pla Integral del Barri (PRIBA): l’obertura del carrer de Sant Ferran cap al de la Mare de Déu de la Salut amb la creació d’una zona verda i un aparcament públic d’unes 30 places; la urbanització del carrer Travessera de la Muntanya i l’aparcament públic en el carrer del Camí de la Font de la Parra. Les obres costaren 241.026’46 €. L’any 2000, la Diputació de València va realitzar obres d’urbanització al Barranc de Sant Antoni amb un pressupost de 9.838.806 pessetes, que foren realitzades per l’empresa Bemos, SL, i a la Travessera de la Muntanya amb un pressupost de 161.654 €.

Esdeveniments importants al Barri

El llit del barranc de Sant Antoni va ser, a finals del segle XIX, escenari de la primera representació del simulacre de l’Hallasgo de la Mare de Déu d’Aigües Vives. En 1919, cinquanta-un anys després, la comissió de la Societat Musical "La Primitiva", encarregada d’organitzar les festes patronals, va dur a terme la repetició d'este acte que, com l'anterior, també ressenya Fogués Juan. Novament es va celebrar en 1928 i en 1944. 5

L'Hallasgo de la Mare de Déu a la rambla de Sant Antoni. Al fons, el Clot (Col. de l'autor)

El 29 d’agost de 1930 van nàixer al carrer de Sant Antoni, núm. 103, els trigèmins Josep, Josepa i Maria Josepa Pastor Armiñana, fills del matrimoni format per Josep Pastor Talens i Teresa Armiñana Tel. El bateig es va celebrar el diumenge 8 de setembre a la Parròquia de l’Assumpció, oficiat pel vicari Enric Pelufo Esteve amb gran concurs i acompanyament de la banda de música, acte del qual es va fer ressò la premsa local, regional i nacional. Al setmanari local La Ribera. Cultura – Higiene – Deportes, n’aparegué la crònica. Durant la II República (1931-1939), el 9 d’octubre de 1938 caigueren sobre el barri dotze bombes (un mort i dos ferits, i van destruir nou cases). El 21 de gener de 1952, amb motiu de la visita a la nostra població de Fernando Suárez de Tangil y Angulo, comte de Vallellano i ministre d'Obres Públiques, la nostra primera autoritat municipal, Rafel Gomis David (1902-1961), li va sol·licitar la supressió de tots els passos a nivell del ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia, per impedir l'eixample de la població, entre els quals es trobava el del carrer de Sant Antoni. Però, al projectar-se l'enllaç del citat ferrocarril amb el de València-Vilanova de Castelló, aprovat pel Consell de Ministres el 8 d'abril de 1953, i rectificat el traçat de la nova xàrcia ferroviària al seu pas per la nostra població, quedaven suprimits tots els passos a nivell a excepció del que se situaria al final del carrer de Sant Antoni. El projecte va ser suspés amb l'excusa de falta de rendibilitat, malgrat que a Carcaixent arribaren a fer-hi expropiacions al casc urbà i terme municipal. Hom encara va vore les fites del traçat i, concretament, l'enderrocament del mur de l'hort del Marqués, a l'altura del carrer de Manuel Sanchis Guarner, i arrancament de tots els tarongers i arbres fruiters de tot el traçat. El col·legi públic “Francesc Pons” fou alçat al carrer de Murillo en terrenys de Maria d’Aigües Vives Escrivà Talens i Lluís Gómez Àlvarez, que foren comprats per l’Ajuntament. Les classes hi començaren el 15 de setembre de 1974. Fou inaugurat oficialment pel governador civil, Enric Oltra Moltó, sent alcalde el doctor Carles Albelda Climent. Les obres costaren 34.952.491 pessetes.

L'alcalde pedani

La figura de l'alcalde pedani o de barri és la representació de l'alcalde de Carcaixent en els distints barris de la població i el seu nomenament depenia de la primera autoritat local. 6

Però no sempre va ser així. A principis del segle XX, no sols es limitaven als barris com hui els coneixem, n’hi havia també en els diferents districtes en què es dividia la població i les partides més poblades del terme municipal, per la gran quantitat d'habitants que hi havia en els nombrosos horts. Amb l'arribada dels primers ajuntaments democràtics en 1979, es va establir que foren els mateixos veïns els qui els elegiren, per mitjà d’elecció democràtica, circumstància que es va ratificar en el Plenari del 7 de febrer de l’any 2000; costum que encara subsistix. El seu acompliment sempre va ser gratuït. En l'actualitat es percep una xicoteta subvenció. Solen assistir als plens municipals, amb veu però sense vot. Està clar que no estan ací tots, però la nostra intenció és deixar constància de tots aquells de què ens ha arribat notícia.

La Rambla de Sant Antoni a principis del segle XX (Col. Gomis)

Vicent Alemany Fayos, alcalde pedani documentat l’any 1916. Adolf Oliver Tarragó, alcalde pedani documentat l’any 1916. Va nàixer a Carcaixent l’any 1876, fill de Joan Baptista Oliver Bargues i Josepa Maria Tarragó Ayoldi. Es casà l’any 1929 amb Vicenta Maria March Oroval. Joan Baptista Ferrando Català, alcalde pedani documentat l’any 1922. Va nàixer a Benicolet (Vall d’Albaida) c. 1859, fill de Doménec Ferrando i Elisabet Català. Es casà l’any 1884 amb Vicenta Maria Oltra Cucarella. Josep Herrero Faus, alcalde pedani documentat l’any 1923. Vicent Ramon Peñalva Mahiques, alcalde pedani documentat l’any 1931. Va nàixer a Carcaixent “en las barracas de San Antonio” l’any 1877, fill de Vicent Ramon Martí Peñalva Hermano i Maria Pasquala del Remei Mahiques Sentandreu, oriünda de Llutxent (Vall d’Albaida). Es casà l’any 1905 amb Elodia Vidal Cogollos. Josep Tudela Vidal. Es desconeix la data en què va ser alcalde pedani. Va nàixer a Carcaixent l’any 1892, fill de Josep Tudela Gea i Bàrbara Vidal Garcia. Artiller segon de la Comandància d'Artilleria de Ceuta. Va contraure matrimoni l'any 1920 amb Brígida Ripoll Bataner (1897-1986). En 1930 tenien la seua residència en el carrer del Mar. Dedicat al tractament fitosanitari dels tarongers i arbres en general, a finals de la dècada dels anys quaranta del segle XX va ser representant de l'empresa 7 del "Doctor Trigo" a la nostra població, amb seu comercial al carrer de Sant Antoni. Va morir l’any 1976. Vicent Fons Alós, alcalde pedani. Va nàixer a Carcaixent l’any 1909, fill de Vicent Fons Armengol i Desemparats Alós Matalí. Es casà l’any 1934 amb Mercé Guillem Alós. Morí l’any 1988. Enric Calatayud Tormo, alcalde pedani (1980). Va nàixer al carrer de la Mare de Déu de la Salut l’any 1931, fill de Francesc Calatayud Juan, oriünd d’Alfarrasí (Vall d’Albaida) i Adela Tormo Diego, oriünda de Bèlgida (Vall d’Albaida). Tomàs Talens Espí, alcalde pedani. Va nàixer a Carcaixent l’any 1928, fill de Josep Talens Torres i Dolors Espí Soriano, oriünda d’Albaida. Va contraure matrimoni l’any 1958 amb Maria Caballero Guerrero. Va ser membre de la Comissió de Festes del Crist de la Bona Mort. Josep Ramon Bermúdez González, alcalde pedani (2000- 2004 i 2004-2008). La darrera alcaldessa pedània ha sigut Rosario Albelda Martínez (2008). Va nàixer al número 24 del carrer de la Font, l’any 1947, filla de Vicent Albelda Rubió i Rosario Martínez Oroval.

La Rambla de Sant Antoni i Travessera de la Muntanya (1926) Henrik Asor Hansen. Col. particular

Na Isolina: una mestra amb carisma

Segons Josepa Talens Roig (1934), una de les primeres auxiliars de l'institut secular Auxiliares de Jesús, Maestro Divino, Maria Isolina Fernández Rodríguez (Trubia-Oviedo, 1920- València, 2004), la seua iniciadora, va passar per Carcaixent “como un rayo de luz… donde perdura la estela de su testimonio entre las gentes y especialmente en el recuerdo cariñoso de aquellos niños y niñas a quienes benefició y ayudó a triunfar en la vida”… Segons Vives Aguilella:

“Hacia mediados de octubre de 1946, Isolina llega a Carcagente con un corazón encogido por la pena de dejar atrás a sus seres queridos, pero también con un corazón lleno de ilusiones, sueños, proyectos… y, sobre todo, lleno de amor y de entusiasmo por hacer algo por las niñas y niños más desfavorecidos de la población. 8

[…] Isolina tomó la decisión, tan pronto como llegó a Carcagente, de trabajar –cual veniendo su anhelo desde incluso antes de estrenarse como maestra en Cacabelos- con gente marginada. Para ello, elige, entre las vacantes que estaban libres en su nueva población, una escuela de reciente creación, ubicada en la periferia, en un barrio formado por “gente de aluvión”, proveniente de varias provincias y que habían llegado atraídas por la riqueza de la región. Dicho barrio, aunque oficialmente se llamaba San Antonio, era conocido popularmente como Las Barracas, por la pobreza de las construcciones en que vivían la mayoría de sus habitantes. Tal era la miseria –material y moral a un tiempo- que reinaba allí, y era tanto lo que se necesitaba para poner mínimamente en funcionamiento la escuela, que la propia inspectora de la zona intentó disuadirla, pensando que el reto era demasiado exigente para que le hiciera frente una persona tan joven. Isolina, sin embargo, no se dejó abatir por las dificultades y, rechazando ofertas más alagadoras, se aferró de tal modo a su deseo, que, al final, le fue concedido lo que pedía. La escuela –tal como ella la encontró– estaba ubicada en pequeñas habitaciones de una casita pobre, sucia, destartalada y llena de telarañas. A ello se unía el hecho de que las familias de la barriada no se mostraban dispuestas a que sus hijos frecuentaran la escuela. Tal fue así, que, en el primer curso escolar, tan sólo contó con seis alumnos fijos.

Les últimes barraques adossades al mur de l'Hort de Sant Antoni (del Marqués) a finals dels anys 50 del segle XX (Foto: Antonio Vidal)

Y si descorazonador era el parorama estrictamente escolar que se encontró, no menos lo era el social y moral de la barriada misma. Ni tan siquiera se disponía de sacerdote para atender la población. Por supuesto, no existía tampoco parroquia o al menos un templo, aunque pequeño, que fuese digno. Se encontraba en las inmediaciones una ermita, pero estaba ruinosa tras los asaltos sufridos durante la contienda civil. Con todo, Isolina –como se ha dejado dicho– no se arredró ante nada. Con ánimo emprendedor, con gran generosidad apostólica y con una voluntad tanto más fuerte, cuanto más se fue convenciendo que era ciertamente éste el lugar en que Díos la quería, hizo frente a 9

cuantos problemas se le presentaron y, en poco tiempo, aquella barriada fue cambiando su fisonomía. Gracias a su tesón, consiguió pronto que el ayuntamiento de la localidad le habilitase un local más amplio, decente y adecuado para la escuela. También abrió, como una de sus primeras iniciativas, un ropero para recoger y arreglar ropa usada y redistribuirla después entre las gentes más necesitadas de vestuario. Luego, sin concederse demasiado tiempo al descanso, pondría en marcha un comedor escolar gratuito, manteniéndolo gracias a distintas subvenciones y ayudas que ella misma gestionaba. Desde este comedor, atendería además a otros vecinos necesitados del entorno. Posteriormente logrará poner en funcionamiento una escuela para impartir cultura general y lo que entonces se consideraban “oficios propios del hogar” –economía doméstica, higiene y limpieza, cocina, costura…– a madres de familia y muchachas que ya no tenían edad para frecuentar la escuela primaria… Con el tiempo –y apoyándose en algunas de sus alumnas, que se sentían atraídas por su testimonio y estaban unidas a ella de forma particular– no sólo amplía su labor religiosa y social entre las gentes de “su” barriada de San Antonio, sino que la extenderá incluso a otras barriadas… Y así, mientras ella hablaba a los adultos, sus alumnas impartían catequesis a los niños. Los domingos, además, aquel grupo de jóvenes, presidido por Isolina, solía visitar por las mañanas a los enfermos en sus casas, para después, rodeadas de niñas y niños, dirigirse a la Ermita –ya reconstruida y adecentada– donde participaban de la eucaristía… A pesar de tan creciente empeño y preocupaciones, aún encuentra tiempo para colaborar con el párroco del pueblo y comprometerse con él a dirigir semanalmente los correspondientes círculos de estudio a las jóvenes de la Acción Católica. Esta asociación seglar, que logró que se implantase en la propia barriada de San Antonio, fue la que le ayudó a poner en funcionamiento –como templo propio del vecindario- la destartalada Ermita que allí había. En este proyecto, Isolina unió, a las ayudas recibidas para ello, sus ahorros personales para conseguir los necesarios objetos del culto y, en particular, un sagrario digno… En fin, prolijo sería seguir enumerando las realizaciones y logros de Isolina durante sus largos años de estancia en Carcagente. Como mera síntesis, puede servir ésta: dejó abiertas cuatro clases, comedor, biblioteca, ropero, mutualidad, clases de adultos y dejó también: la Ermita convertida en parroquia y con párroco propio.

2. AL VOLTANT DE L'ERMITA

Al final del carrer de Sant Antoni, considerat un poc com el carrer major de la barriada, que s'estén sobre la canyada Murciana, s'alça la centenària ermita col·locada davall l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, que fou bastida l’any 1663 per la família dels Celma als afores de la llavors vila de Carcaixent, en el paratge conegut aleshores com la partida de les Bassetes. La representació gràfica més antiga que hem vist es troba en el mapa de la Séquia Reial de Carcaixent confeccionat el 1784, que es conserva en l’Arxiu Històric Nacional, on es pot observar el carrer de Sant Antoni que conclou en l’ermita. El calvari amb les seues catorze estacions, que començava en la placeta del convent alcantarí de Sant Francesc d’Assís, acabava en l'ermita, en la fatxada de la qual es trobaven les dues últimes estacions. Poc, per no dir res, és el que existix publicat sobre l'ermita. El primer autor que se n'ocupa, encara que breument, és Miquel Eugeni Muñoz Lucientes. Després se’n van ocupar Francesc Fogués Juan (1890- 1936), segon cronista oficial de Carcaixent, a qui devem la millor descripció antiga de l'ermita; Eduard Soleriestruch (Vilanova de Castelló, 1911-Carcaixent, 1999), autor també d'uns excel·lents dibuixos de l'ermita i de l'escut nobiliari dels Celma; Bernat Montagud Piera (Alzira, 1947). L’edifici propietat de Pere Maria Calatayud Fita, hereu per línia materna dels Celma, fou heretat pel seu fill Vicent Maria Calatayud Rovira, segons escriptura autoritzada pel notari de València Josep Calvo Dasí, el 28 de maig de 1907. Després de la seua mort i en la divisió de la seua herència, segons escriptura autoritzada pel notari d’Ontinyent (Vall d’Albaida) Joan Gil Quinzà, el 9 d’agost de 1925, l’ermita fou adjudicada a la seua vídua, Pasquala Enríquez de Navarra Mayans, la qual en feu donació a la Diòcesi de València, segons escriptura autoritzada 10 pel notari de València Francesc Pons Lamo de Espinosa, el 25 de maig de 1957.

L’antiga ermita de Sant Antoni de Pàdua ocupa un espai d'uns 186,23 m². És un edifici d’una única nau amb altars laterals, a dues bandes, i coberta amb volta de canó –que es va ocultar en l'ampliació de l'any 1971–, les parts de la qual estan delimitades per tres arcs diafragmàtics apuntats que sostenen l'estructura. Els murs són de morter, sostinguts per contraforts laterals i la façana, que és de frontó amb cornisa de corbes barroques i gerrons d’adornament, es troba rematada per una senzilla espadanya amb una creu de ferro i una campana al buit, amb un gravat representant el Calvari de Crist en la creu: dempeus hi ha la Mare de Déu i Sant Joan Evangelista, amb la inscripció Ave Maria gratia plena, 1697. La façana està perforada per una porta i un finestral, hui tapiat. Al costat de la porta blasonada per l’escut del llinatge dels Celma, es trobaven les dues darreres estacions del viacrucis, en taulellets ceràmics, que tenia el seu començament a la placeta del Convent de Sant Francesc d’Assís. Tota la nau està coberta per una teulada a dues aigües de teula mora i el paviment originari era format per rajols de fang rojos, i que encara hom va observar al sòl de la sagristia.

Ermita de Sant Antoni de Pàdua a principis del segle XX Vora la porta blasonada per l’escut del llinatge dels Celma, es trobaven les dues darreres estacions del viacrucis, en taulellets ceràmics, que tenia el seu començament a la placeta del Convent de Sant Francesc d’Assís (Fons Arxiu Històric Municipal)

L'estructura dels altars laterals era d'escaiola d'estil acadèmic coronat per un baix relleu amb el símbol de l'advocació que rebia la veneració en l'altar. En el centre hi havia col·locat un llenç del titular. Com a element decoratiu, cal destacar el desaparegut sòcol de taulellets ceràmics d'estil plateresc (s. XVIII) que recorria les parets i altars de l'interior de l'ermita. Degut als efectes patits amb motiu dels successos ocorreguts el 13 de maig de 1936, una vegada finalitzada la guerra es realitzà una important restauració de l'edifici que culminà el 11

1954 en els treballs duts a terme per a adequar-lo a la seua nova funció parroquial: es compra la pica baptismal, es col·locaren els taulells hidràulics en el sòl de l'església i en la grada del presbiteri, es compraren les noves imatges, les pintures de Sant Pere i Sant Pau de Peris Guerola, cancell gran de fusta i vidre...

Segons testimoni oral del rector Enric Pelufo Esteve, encarregat de l’ermita abans de la Guerra Civil, a l’altar major hi havia un gran llenç amb motlura de guix de Sant Antoni de Pàdua, còpia del que va realitzar Murillo (Museu del Prado, Madrid), en què apareix el sant agenollat i amb els braços oberts davant l'aparició del xiquet Jesús, sobre un llibre obert, que se sosté damunt d'un xicotet monticle. Ambdós portaven al cap una aurèola i eren voltats per angelets. A les parts inferiors hi havia, dins d'unes cornucòpies, representats dos miracles atribuïts al sant (mula adorant la santa hòstia i peixos escoltant el sermó del sant). Dissortadament, aquest llenç fou destruït l’any 1936. Després de la guerra es respectà el marc formant part de l’altar major i que perdurà fins al seu enderrocament. A una i altra banda d’aquest altar, hi havia les imatges de maçoneria de santa Bàrbara, Sant Bonifaci màrtir, patró de la vila, Sant Antoni del Porquet i Sant Josep, citades ja en la Visita Pastoral de 1758.

La sagristia va ocupar una xicoteta estança, ja en la vivenda de l'ermità, a la qual s'accedia per una porta d'una fulla situada vora l'altar major, que mancava de qualsevol element digne de memòria, excepció feta d'un magnífic armari tallat en fusta, que encara es conserva, per als ornaments (casulles, capa pluvial, estendards, coixins, pal·li...) i altres objectes que cobrien les necessitats de culte. Adossada a la paret, damunt d'una còmoda, hi havia una gran creu de fusta amb un Crist xicotet de metall i un quadre de les oracions de revestir-se el prevere. El paviment de la sagristia eren rajols de fang rojos.

Entrant a mà esquerra ―costat de l'Evangeli― estava l'altar dedicat a Santa Teresa de Jesús que ja se cita a la Visita Pastoral de l'any 1694. Ja creada parròquia, va ser destinada a capella del baptisteri en què va ser ubicada la pica baptismal i va ser col·locat un quadre de Sant Joan batejant Crist, de Peris Guerola, hui vora l'altar major. Va ser beneïda el 12 de desembre de 1954.

L'altar dedicat al Sant Crist, batejat amb el nom de la Bona Mort a mitjan del segle XIX, és citat ja durant el segle XVII. Junt amb l’altar major, era el més important. Segons testimonis orals, la imatge, tallada en fusta, no era de la qualitat de l'actual. De l'antiga ornamentació encara es pot apreciar el fris amb dos angelets agenollats en actitud de mostrar la Santa Faç de Crist, envoltada per rajos lluminosos i per altres insígnies de la Passió (llança-esponja i llança entrellaçades). Quan la imatge del Crist de la Bona Mort fou traslladada a l'altar major, la imatge del Crist del Perdó (d'Olot) passà a ocupar la capella. Ací no parlarem sobre la seua devoció, tan arrelada en el nostre poble, perquè té dedicat un capítol a banda. Després de la guerra es convertí en capella. En l'actualitat es troba dedicada a Sant Nicolau de Bari, que ha d'estar ja marejat de tantes reubicacions. En els murs hi ha les imatges de la Resurrecció del Senyor, d'Olot, (esquerra) i un crucificat xicotet, tallat en fusta i policromat (dreta).

El darrer altar –hui capella–, com abans de la Guerra Civil espanyola, està dedicat a la Mare de Déu del Carme, advocació mariana molt arrelada des d'antic al poble, com hom pot vore a les visites pastorals. El primitiu retaule de guix, en paraules de Fogués Juan:

“Es de orden jónico. Dos sencillas pilastras sostienen el friso, sobre el que descansa un nimbo con haces luminosos y un ciprés de bajo relieve. Dentro de sencillo marco va encerrado un lienzo de Nuestra Señora del Carmen, que ofrece una bella composición con riqueza de colorido. Los méritos de la Pasión de Cristo descienden desde lo alto hasta las manos de la Virgen, que libra un alma del fuego. La imagen respira bondad y misericordia, y en su semblante 12

se ve retratada la dulce ansiedad de Madre por librar a los hijos del sufrimiento. A su derecha, y al fondo, vese el lugar del tormento y la celebración del sacrificio de la Misa. Tanto la mesa del altar como el zoculado están recubiertos de hermosos azulejos del plateresco”.

En l'actualitat, es troba presidit per la imatge de la Mare de Déu del Carme, d’Olot. En els murs laterals, damunt de mènsules de fusta, hi ha les imatges de Sant Blai, bisbe i màrtir (esquerra), i del Sagrat Cor de Jesús (dreta), totes d'Olot. Damunt de l'altar hi ha un quadre amb la reproducció fotogràfica del sepulcre de la beata Agnés de Benigànim. Ací es trobava abans entronitzada la imatge de Sant Vicent Ferrer. Al costat dret de l'altar, es trobava una de les dues llànties d'oli que hi havia repartides a l'ermita (l'altra estava en l'altar del Crist). Hi havia una confraria de dones i se li feia una festa tots els anys. Ja creada parròquia, en 1955 va ser erigida canònicament.

A mà dreta entrant –costat de l'Epístola–, abans de la Guerra Civil se situava l'altar del Sant Soterrar de Crist. Del mateix estil que el de la Mare de Déu del Carme, dins de senzill marc estava el llenç d'esta advocació que hui es troba vora l'altar major –part de l'Evangeli–, que va ser salvat en el 36 i que després de molts anys va ser tornat al seu lloc d'origen, molt repintat i sense que s’hi puga vore la pintura original. Hui dedicada a Sant Vicent Ferrer. La imatge del sant dominic valencià tallada en fusta i policromada, d'autor anònim, fou donada per Clodoalda Gomis Carmona (Carcaixent, 1901-1989), copropietària de l'Hort de Sant Antoni (a. del Tacat), on es va procedir a la seua benedicció, i fou traslladada tot seguit en lluïda processó fins a la parròquia i entronitzada en l'antic altar de la Mare de Déu del Carme, tot vora l'altar major. Abans ho va ser del Crist del Perdó, imatge propietat de la Germandat de Cavallers d'esta advocació, que la nit del 26 de març de 1999, Divendres de Dolors, després de recórrer tot el barri antic de Sant Antoni, va ser trasllada i entronitzada en l'ermita de Santa Anna, nova seu de la Germandat.

Hi seguia l'altar dedicat al Davallament de la Creu. Del mateix estil que el de la Mare de Déu del Carme, dins de senzill marc estava el llenç d'esta advocació que es troba vora l'altar major –part de l'Epístola–, que va ser salvat en el 36 i que, després de molts anys, va ser tornat al seu lloc d'origen, molt repintat i sense que s‘hi puga vore la pintura original.

En la Visita Pastoral de 1724 ja pareix dedicat al Xiquet Jesús dels Fruits, presidint el nínxol del retaule. Transformada en capella, hui alberga en l’interior el tron amb la imatge del Crist de la Bona Mort que és tret en processó i que, antigament, era destinada a les visites domiciliàries dels festers premiats amb la sort. Va ser realitzat l'any 1941 en el taller d'ebenisteria del carrer Sant Roc, propietat de Ferran Amador, per l'escultor Gerard Morante Pozuelo (Garcinarro-Conca, 1917-Madrid, 1980), i va ser un regal de Salvador Prades Gil i la seua esposa, Elisabet Catalá Benavent.

Damunt de l'antic altar del Crist, de fusta, amb un anagrama amb la corona d'espines i els tres claus, es troba la imatge de la Mare de Déu de Fàtima, tallada en fusta i policromada per anònim autor. Abans va ser dedicada a la Mare de Déu del Carme. Als costats hi havia les imatges, damunt de mènsules, de Sant Blai, bisbe i màrtir (d'Olot), i de Sant Lluís Gonzaga, vestida amb sotana i roqueta (a. dels congregants rebels), que va ser salvada en el 36 i que va ser regalada l'any 1955 per la Congregación Mariano-Angélica de Nuestra Señora de Aguas Vivas y de San Luis Gonzaga (els Lluïsos) al rector Enric Pelufo, que fou durant trenta-un anys el seu director.

Vora l'altar major se situà l'altar de la Resurrecció del Senyor, després dedicat a Sant Judes Tadeu, que ja apareix citat a la Visita Pastoral de l'any 1758. Transformada en capella en 1955, albergà el retaule de l'oratori del desaparegut Palau del Marqués de la Calçada (s. XVIII), 13 en la fornícula del qual van rebre culte les imatges del patriarca Sant Josep i de Sant Antoni de Pàdua i, fins i tot, el Sagrari en el seu nou emplaçament. Hui la capella resta ocupada per un confessionari. Una porta menuda dona pas al saló parroquial, abans dedicat a escola. En este saló, de major altura que l'actual, hi havia dos llenços. L’un era la Mare de Déu d'Aigües Vives, del pintor carcaixentí Àngel Marimón Perepérez (hui a l’Arxiu Històric de la Parròquia de l’Assumpció) i l'altre, de menors dimensions, de Sant Vicent de Paül, del pintor Peris Guerola, en propietat particular.

De la nissaga dels Celma

Sabem que l'ermita va ser erigida per la família Celma i que hi havia una pintura del fundador amb la seua imatge, al costat de l'altar major..., però res més. Resultat de les investigacions realitzades en l'Arxiu de la Parròquia de l'Assumpció, hem pogut arribar a la conclusió que va ser Francesc Celma Casanoves qui va ordenar construir l'ermita l’any 1663, i que seria embellida gradualment pels seus successors. A més a més, els Celma eren patrons, des de finals del segle XVII, de la capella de la Mare de Déu de l'Encarnació –hui de la Mare de Déu del Carme–, amb dret a sepultura. Antic llinatge d’origen català, els Celma o Selma, distintes modalitats d’un mateix llinatge, es troba expandit principalment a València (des del s. XIII), Saragossa, Tarragona, Barcelona, Terol i Castelló. Procedeix de l’antic poble i castell de Selma, en el municipi d’Aiguamúrcia (Tarragona). Les seues armes són en camp de gules un castell d’argent, emmerletat i maçonat de sabre; armes que apareixen en un quarter de l'escut nobiliari que hi havia sobre la porta de l'ermita i que, sense cap dubte, fou col·locat després de la concessió del privilegi de noblesa a Baltasar Celma Garrigues, el 1749. Soleriestruch en diu:

“Selma o Celma sembla la mutilació de An-Selma, femení d’Anselm, que en llengua germànica significa «elm de Déu». Sol ésser també un topònim del camp de Tarragona que algunes persones, serioses i com cal, volen que siga la corrupció de «selva». D’aquest «selva» diuen que té de blasó: al primer quarter de l’escut partit i, sobre camp d’or, un bou negre pasturant, amb dues mates, una en punta i l’altra en jefe. A l’altre quarter i sobre camp d’argent una mata en negre. A l’avui església de Sant Antoni, manada bastir per uns Celmes de Carcaixén, figurava un escut partit amb un bou pasturant i una torre”.

Els primers membres del llinatge dels Celma apareixen com a síndics de la comunitat de regants de les séquies Algirós i d'Ènova de l’Horta del Cent, en la reunió celebrada en la Parròquia de Sant Bartomeu Apòstol de Ternils, el 23 de setembre de 1371. Es tracta de Guillelmus Celma, iunior, [i] Guillelmus Celma, senior, habitatores in Cugullata. A la Visita Pastoral verificada a la Parròquia de Ternils el 9 de juny de 1388, s'informa d'una tal na Celma, a la qual acudien els seus veïns a fi de desentranyar algun misteri. Segons el Morabatí de l’any 1433, a Carcaixent no hi havia cap membre del llinatge dels Celma; no obstant això, sí que apareixen a Cogullada (5). Les Corts generals, reunides a Montsó (Osca) l'any 1510, van votar oferir al rei Ferran el Catòlic un “...donatiu e servey de cent deu milia lliures...”, per esta raó va ser confeccionat un Sumari del manifest de les cases y bestiars dels vehins e habitadors de les ciutats viles e lochs del Regne de Valentia alqueries e lochs de la contribucio de aquella... La font utilitzada registra els noms i cognoms dels caps de família o titulars dels “focs” empadronats a Carcaixent, seixanta-sis anys abans que li fóra atorgat a Carcaixent el títol d'Universitat. En la nòmina de caps de família n’hi ha dos del llinatge dels Celma. En el document de l'assemblea celebrada en l’església de l’Assumpció el 14 de maig de 1589, a fi de vore com fer front als 8.000 ducats que importà la concessió pel rei Felip II del privilegi de Vila Reial, són sis els veïns d'este llinatge. La branca estudiada, que va establir la seua llar a Carcaixent, té el seu origen amb Gaspar Celma († 1605) que va contraure matrimoni a Palma de Gandia l’any 1572 amb Elisabet Joan Vidal († 1636), filla del peraire Pere Vidal, oriünd d’ (la Safor).

14

Francesc Celma Casanoves, mercader i ciutadà, fundador de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, va nàixer a Carcaixent el 6 de juny de 1610. Fill de Bartomeu Celma Vidal (1574-1621), a. lo Siser, i de Caterina Casanoves Garrigues (1574-1625), filla de Bartomeu i Esperança. Ocupà els càrrecs de clavari (1667 i 1675) i jurat segon (...1659...) del Consell de la vila de Carcaixent. Va contraure matrimoni dues vegades, la primera l’any 1643 amb Crisòstoma Talens Garrigues (1618-1644), filla de Bartomeu i Mònica, i la segona l’any 1645 amb Esperança Garrigues i Timor (1620-1683), filla de Nicolau i Beatriu. Francesc Celma, a més de fundador de l’ermita, deixà un llegat per a celebrar perpètuament una missa de Rèquiem tots els dilluns de l’any “...en la Propia Iglesia de la Ermita...”; disposició testamentària que apareix amb més detalls en el Llibre de Dobles i Perpetuals… Disposa fer testament davant del notari Josep Garrigues, l’1 de desembre de 1692. El 7 d’octubre de 1692, Francesc Celma Casanoves moria i era soterrat en el vas de la capella de la Mare de Déu de l’Encarnació el 7 d’octubre de 1699, complides les seues últimes voluntats. Al seu nét Baltasar Celma Garrigues (1699-1752), fill de Baltasar Celma Garrigues (1662-1715), ciutadà, i Lluïsa Garrigues Escales (1668-1746), la Reial Audiència li concedí l'any 1749 el Privilegi de Noblesa. A partir d'esta concessió, l'escut nobiliari dels Celma va ser col·locat sobre la porta de l'ermita.

Dels ermitans

En els diccionaris es defineix la paraula ermità (del llatí eremitanu ) com a persona que viu en l'ermita i cuida d'ella, per tant eren els qui s'encarregaven de la neteja, de subministrar l'oli a la llàntia i altres materials (vi, formes per a la celebració de la missa, fulls de goigs...). Segons Fogués Juan, rebien per la seua tasca un sou de deu lliures a l’any a càrrec de l’Ajuntament. Ermitans de Sant Antoni foren, entre d’altres: Joan Voltes Roca (Cornudella- Tarragona?-Carcaixent, 1665), primer ermità documentat l’any 1665, fill de Joan i Tecla. Va contraure matrimoni amb Jerònima Garcia Bataller, oriünda de la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), el 29 de juny de 1620. Vidu, es casà l’any 1631 amb Petronila Sánchez, vídua de Francesc Navarro. Miquel Talens, documentat l’any 1665. Fou soterrat per amor de Déu pel Clergat el 12 de novembre de 1665. Joan Cambres Llopis, documentat l’any 1682, fill de Joan i Àgueda. Llaurador. Va contraure matrimoni l’any 1629 amb Anna Maria Milla Fortea (?-Carcaixent, 1681). Fou soterrat el 15 de desembre de 1682. Antoni de Fajardo y Acevedo, de l’Orde de Sant Francesc d’Assís, apareix documentat l’any 1682. Nascut probablement abans de 1632 (Madrid?, Granada?), no sabem quasi res d'ell. Les poques dades que coneixem ens les proporcionen les seues obres: la seua presència com a ermità de Sant Antoni de Pàdua de Carcaixent i la seua dedicació literària en vers i prosa. Doménec Ríos, documentat l’any 1691. Vidu de Maria Almiñana, el 3 de desembre de 1693 va contraure matrimoni amb Margarida Visiedo , oriünda de (la ), vídua de Marc Antoni Blay Cuenca (1657) i Francesc Roselló (1672). Morí el 10 de maig de 1698. Mateu Mir Boix, documentat l’any 1710. Fill de Joan Mir i Marianna Boix, va contraure matrimoni l’1 d’agost de 1710 amb Estevana López Lacuesta, oriünda de Teresa (la Vall de Cofrents-Aiora), vídua de Vicent Aznar. Feu donació a la Parròquia de Carcaixent d’una urna contenidora d’una relíquia del sant màrtir magne, i una altra amb relíquies dels sants màrtirs Diodor, Deodat, Gaudenci, Columbà i Hilària, que havia rebut a Roma de mans del cardenal Carpineo l’any 1703. Fou soterrat el 23 de maig de 1712. Jacint Talens Armengol, a. Maneta (1661-1728), documentat l’any 1728. Fill de Jacint Talens Garcia i Caterina Armengol Randis. Dionís Talens Armengol, a. Maneta (1654-1728), documentat l’any 1728. Francesc Font Peñalva (1688-1731), documentat l’any 1631. Va contraure matrimoni el 7 de juliol de 1709 amb Elisabet Martínez Chinchilla. Redactà son darrer testament davant del notari Miquel Jeroni Hernández, el 8 de maig de 1731. Josep Lleó Ibáñez (1689-1759), documentat l’any 1741. Fill de Josep Lleó Montañés, oriünd de la Pobla Llarga (la Ribera Alta), i Teresa Ibáñez Pla, oriünda de Vila-real (la Plana Baixa). Es casà l’11 de desembre de 1712 amb Gaudencia Hernández Perales (Carcaixent, 1688-1762). Vicent Alberola Canut, documentat l’any 1758. Fill de Vicent Alberola Vayà i 15

Margarida Canut Doménech. Llaurador. Va contraure matrimoni el 30 de juliol de 1708 amb Maria Rosell Albelda († 1756). Vidu, fou soterrat el 14 de desembre de 1758. Josep Simó Rodríguez (1772-1826), documentat l’any 1824. Fill de Martí Simó Selí i Teresa Rodríguez Bonet. Es casà el 21 d’octubre de 1795 amb Rosalea Quixal Julià. Agustí Perpiñá Talens (1803- 1880), documentat l’any 1829. Fill de Llucià Perpiñà Vila i Josepa Talens Llucián. Es casà el 3 de gener de 1824 amb Josepa Maria Simó Quixal.

3. D’ERMITA A PARRÒQUIA

Després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), l'altar major estava conformat per un nínxol central dividit en dos cossos; en el cos inferior es trobava depositat el sagrari, vestit amb un conopeu blanc, dins d'un tabernacle de fusta flanquejat per les respectives sacres i sis canelobres. En el segon cos estava la imatge i reliquiari de Sant Antoni de Pàdua, que quedaven envoltats per la motlura de guix de l'antic llenç destruït en el 36; hi destacaven als seus costats, pintats al fresc per Peris Guerola, dos àngels portadors d'un lliri blanc (dreta) i un llibre dels evangelis obert (esquerra), atributs iconogràfics del Sant paduà, i un grup d'angelets. La part superior era coronada per una cartel·la, pintada al fresc, amb la inscripció: Arca testamenti et malleus hæreticorum. Al capdamunt del tester destacava, bellament emmarcada per marc de fusta, la pintura de la Patrona de Carcaixent realitzada per Peris Guerola. Al costat del nínxol central destacaven, també, sengles fornícules i peanyes, de fusta, que van albergar diferents advocacions segons les èpoques, com el lector podrà observar en les fotografies que il·lustren el present treball. L'altar estava il·luminat per tubs fluorescents (celebracions diàries) i per dos aranyes de cristall amb armadura de bronze xicotetes i dos jocs de candelers (Maries), també de bronze, amb llum elèctrica, davant de Sant Antoni de Pàdua (celebracions festives importants). Davant de l'altar hi havia un reclinatori d'un metre i mig de fusta amb un coixí roig per a agenollar-se quan els fidels rebien la comunió. Per l'any 1963, arran de les noves normes emanades pel Concili Vaticà II, es van realitzar obres a l'entorn de l'altar major per tal que quedara l'ara exempta i el celebrant poguera estar situat cara als fidels.

Davant de l'augment dels habitants dels distints barris, i davant de la necessitat de poder assistir més eficaçment les necessitats dels feligresos, i segons el corrent de l'època, les autoritats eclesiàstiques de l'Arquebisbat de València van acordar la creació de noves parròquies a Carcaixent, com a ajuda a la parròquia mare: la de la Mare de Déu d'Aigües Vives, de la llavors Barraca d'Alzira, la de Sant Bartomeu Apòstol, de Cogullada, la de Sant Francesc de Paula, en la Muntanyeta, la de Santa Bàrbara i la de Sant Antoni de Pàdua.

L'Ermita de Sant Antoni de Pàdua fou erigida Parròquia per decret de Marcelino Olaechea Loizaga, arquebisbe de València (1946-1966), de 29 de desembre de 1953. Nomenat primer rector ecònom mossén Enric Pelufo Esteve, prengué possessió canònica el 16 de febrer de 1954, de mans del bisbe auxiliar i vicari general Jacint Argaya Goicoechea (Vera de Bidasoa, Navarra, 1903-València, 1993), en un acte solemne que tingué lloc a la Parròquia de l'Assumpció. Finalitzat l'acte el bisbe auxiliar, acompanyat de gran concurs de fidels, va donar possessió canònica personalment als nous ecònoms en les seues respectives parròquies.

Les obres d'adequació de l'edifici i la construcció de la casa abadia foren immediates, a pesar de les dificultats econòmiques de l'època. Foren encomanades al mestre d’obres Constantí Martínez Armengol, i dutes a terme per una colla de manobres al front de la qual estava Baptista Ribero Ortiz. Els materials utilitzats foren comprats al poble i altres subministradors de pobles del voltant. Dels transports de materials s'encarregà el carreter Vicent Palasí Cuesta. El cost total de l'obra, duta a terme durant els mesos de maig-octubre de 1955, va ser de 124.631'80 pessetes, que fou pagada amb les aportacions dels fidels per mitjà de donatius i la venda de loteria, i amb l'ajuda de l'Estat de què només es pogueren aconseguir 16

30.000 pessetes. La inauguració-benedicció de les obres es va celebrar en la matinada del dia 9 d'octubre de 1955.

A més a més, foren adquirits tota mena d'elements necessaris per a la celebració de la santa missa i l'administració dels sagraments: una creu processional adornament intercalat amb el mànec de metall (600 pessetes), dos crismeres de metall platejat (90 pessetes), un faristol nom de Jesús en metall (360 pessetes), una campana de 13 cm de boca (220 pessetes), una pau xicoteta platejada (65 pessetes), una palmatòria d’un llum (65 pessetes), un poal aigua beneïda estanyat (110 pessetes), una safata comunió gravada JHS (120 pessetes ), un hisop mitjà (45 pessetes), dos bordons amb remat de metall niquelat (575 pessetes), un apagaciris amb barnilla de 120 cm (110 pessetes), una campana amb mànec de 8 ½ cm (85 pessetes), una custòdia de metall platejat i aplics decorats amb or fi (1.750 pessetes), una caixa per a l’araceli (225 pessetes), un encenser i naveta platejat brunyit (625 pessetes)... L'espai de la casa abadia i el saló parroquial (de 54'91 metres²), més el pati-jardí (de 39'73 metres²), la sagristia i el traster (de 47'18 metres²) estava ocupat per un carreró que pegava la volta a l'ermita i que fou clausurat a finals dels segle XIX i que l’Ajuntament de Carcaixent, aleshores presidit per Rafel Gomis David (1902-1961), per acord municipal de 28 de desembre de 1956, va donar a la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua. Pel camí van quedar la realització d'un retaule de fusta, segons disseny de l'esmentat pintor carcaixentí Peris Guerola (1967), i la construcció d'una cripta per a albergar les restes mortals de tots els carcaixentins que van ser assassinats pels frontpopulistes en 1936, projectes molt ambiciosos en els quals va posar molta il·lusió el rector Enric Pelufo, i que les circumstàncies adverses i la manca de pressupost ho impedí. La celebració diària de la santa missa –en llatí– va començar a celebrar-s’hi l'1 de març de 1954, a les 8 del matí; i a la vesprada tenia lloc el rés del rosari i l'exposició "menor" del Santíssim. Cal recordar que les misses dels diumenges i festes eren cantades amb acompanyament d’harmònium per Manel Melgárez Romero.

El primer xiquet batejat va ser Josep Antoni Torres Sanz, el 21 de febrer de de 1954, fill de Josep Torres Sapena, oriünd de Bèlgida (la Vall d’Albaida), i Carme Sanz Mollá, oriünda de Xàbia (la Marina Alta). I la primera xiqueta va ser Maria del Carme Borrull Úbeda, el 14 de març de 1954, filla de Salvador Borrull Llopis i Carme Úbeda Bohígues. El primer matrimoni que s’hi va celebrar va ser el de Francesc Merino Pérez, fill de Marià Merino Pérez, i Maria Gadea Andrés, filla de Salvador Gadea Albelda i Francesca Andrés Garcia, l’1 de març de 1954. El primer home soterrat va ser Francesc Mahiques Carrascosa, veí del carrer de Sant Carles núm. 46, als seixanta-huit anys, fill de Francesc Mahiques i Pasquala Carrascosa, el 24 de febrer de 1954. Casat amb Antònia Samper Mongort. La primera dona soterrada va ser Llúcia Fons Pons, veïna del carrer de Sant Carles, núm. 1, als setanta-sis anys, filla de Josep Fons i Vicenta Pons, el 21 de març de 1954. Casada amb Vicent Alós Matalí.

L'ermita a finals del segle passat s'havia quedat xicoteta per a atendre les necessitats pastorals de la feligresia. Era l'època en què la parròquia estava regida pel rector Blas Miquel Santamaria, que va escometre les obres d'ampliació de l'església que foren dutes a terme pel contractista d’obres José Benavent Tarrasó. Una vegada finalitzades, van ser beneïdes el 24 d’abril de 1971 pel venerable José María Garcia Lahiguera, arquebisbe de València (1969-1978). En l'espai resultant de l'ampliació d'uns 114'03 m², que s'afegí a l'estructura antiga, il·luminat per quatre finestres, es troba l'altar major, al qual s'accedeix per tres escalons. El frontal que manca de retaule esta presidit per la imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort. Al seu costat, sobre dos mènsules de guix policromades, es troben les imatges de Sant Antoni de Pàdua (esquerra) i Sant Josep (dreta). Al capdamunt es troba una pintura sobre llenç de grans dimensions del pintor veí d’Algemesí Antoni Talens Garcia (Cullera, 1968), que representa el Pare Etern en el juí final. En la part de l'evangeli, sobre la paret, es troba instal·lat el xicotet retaule d’estil plateresc de l'oratori del Palau del Marqués de la Calçada, en la fornícula del qual 17 rep adoració el Santíssim Sagrament; damunt d'ell està col·locat el quadre de la Mare de Déu d'Aigües Vives, pintat l'any 1956 per Peris Guerola. En terra, amb senzilla làpida, descansen les despulles del primer rector Enric Pelufo Esteve. En la part de l'epístola es troba el quadre del Baptisme de Crist, pintat l'any 1954 per Peris Guerola, i la porta d'accés a la sagristia. La sagristia actual està moblada per l'armari i una còmoda de caixons i, sobre esta, la imatge de la Mare de Déu del Carme (d'Olot), que era destinada a la visita domiciliària. En la paret, un Crist (d'Olot). Tot vora la còmoda, el Crist de la Missió de l'any 1960, tallat en fusta d'estil modern pel carcaixentí Ferran Amador. A la dreta, una porta dona llum i ventilació des del pati-jardí, i al costat d’esta un aiguamans molt rudimentari. Tancat per unes portes de vidre, s'hi han instal·lat dos armaris-exposició de fusta que contenen els reliquiaris de Sant Antoni de Pàdua i Sant Blai, amb l'autèntica; els calzes de la primera missa de mossén Enric Pelufo i de mossén Agustí Gay Lloret (Carcaixent, 1871-1936), regalats pels seus familiars; un platet de la comunió; el portapau, les dos custòdies, naveta i altres objectes del culte. El primer Consell Pastoral de la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua es va constituir el 19 de novembre del 2001, sent rector mossén Salvador Martorell Tronchoni, i actuant de secretari Josep Almendros España.

Amb motiu de la commemoració del cinquanta aniversari de la creació de la parròquia, el diumenge 15 de febrer de 2004 fou dedicat l'altar major per l’arquebisbe de València, Agustí Garcia-Gasco i Vicente, sent rector Joan Castelló Palmer. La solemne Eucaristia fou concelebrada per mossén Vicent Antoni Richart Hostench, rector de l’Assumpció; el pare franciscà Jaume Pellicer Marco i mossén Vicent Francesc Estarlich Chover. Actuà de mestre de cerimònies mossén Jaume Sancho Andreu, canonge de la seu valentina, que va ser auxiliat pels seminaristes carcaixentins Josep Antoni Albiñana Medina i Josep Xavier Sendra Climent, i Francesc Xavier Martínez Garcia. A l'acte assistí l'alcaldessa de Carcaixent, Lola Botella Arbona, acompanyada pels regidors Joan Ignasi Barrachina Doménech, Joan Serra Peñalva i Josep Gadea Fernández, del Partit Popular.

Dels rectors

1954-1968 Enric Pelufo Esteve. Primer rector. Nasqué a Algemesí (la Ribera Alta) el 25 de juny de 1893, fill de Ricard Pelufo Suñer, d’Alzira, i Rosa Esteve Puig, d’Algemesí, i germà dels venerables fra Ricard Pelufo Esteve, provincial de l’Orde Franciscà d’Aragó, València i Balears, i Josep Pelufo Esteve. El 1907 ingressà en el Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques de Sant Josep a València, sent ordenat de prevere en la capella del Seminari de Sogorb, pel bisbe venerable fra Lluís Amigó Ferrer, el 21 de març de 1920. El 2 d’abril celebrà la primera missa solemne al seu poble nadiu, sent apadrinat pels seus pares. Acompanyaren el neosacerdot en els oficis de diaca i subdiaca, mossén Bernardo Asensi Cubells i mossén Pasqual Penadés Jornet, i com a ministres assistents el rector de la Parròquia de Sant Jaume d’Algemesí, mossén Enric Pérez Thous, i fra Benjamí Reig Moltó, OFM, i s’encarregà del sermó el seu germà fra Ricard Pelufo. El 23 d’abril fou nomenat vicari de la Parròquia de Benimassot (el Comtat); el 23 de juliol de 1921 de Cogullada; s’encarregà de l’Església de Sant Francesc d’Assís, fou capellà del torn de Sant Bonifaci Màrtir de l’Adoración Nocturna Española, director de les Marías de los Sagrarios- Calvarios (1922), de la Congregación de la Virgen de Aguas Vivas y San Luis Gonzaga (1923), president de la secció de les escoles del Sindicato Agrícola de San José (1924), vocal de la junta de patrons de l’Asil de la Mare de Déu dels Desemparats (1926)... El 24 de juny de 1929 col·locà la primera pedra del Patronato. Fundà la Juventud Católica el 24 d’abril de 1932, de la qual fou nomenat consiliari. Finalitzada la Guerra Civil espanyola, és nomenat director espiritual de l’Adoració Nocturna (1940), capellà de la Barraca d’Aigües Vives (1942-1953), director de la Cofradía del Apostolado de la Oración del Sagrado Corazón de Jesús (1943), fundador de la Gran Cofradía del Silencio del Santísimo Cristo de la Buena Muerte (1948) i director de la Cofradía del Apóstol Santiago (1949)... Va promoure la creació de la Cooperativa Parroquial de Viviendas de San Bonifacio Mártir, que dugué a terme la construcció del grup dels Quatre 18

Camins, i col·laborà amb el frare caputxí Àngel de Carcaixent en la construcció del grup de vivendes dels Ferroviaris. Amb motiu de la creació de noves parròquies, el 16 de febrer de 1954 és nomenat ecònom de la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua-les Barraques, càrrec que ocupà fins al 30 de desembre de 1968. Construí el saló parroquial i la casa abadia (1955), organitzà les Conferencias de San Vicente de Paúl i la Acción Católica, en les seues quatre branques, fundà la Hermandad Penitencial de Caballeros del Cristo del Perdón (1957), reorganitzà les festes al Sant Crist i va promoure la devoció a Sant Nicolau de Bari i les seues famoses “Caminades”, tan arrelades a la nostra població.

Adscrit a la Parròquia de Santa Bàrbara, el 17 de maig de 1970, celebrà les Noces d’Or de l’ordenació sacerdotal i l’Ajuntament de Carcaixent el nomenà Fill Adoptiu en un acte que fou presidit per l’arquebisbe venerable Josep Maria Garcia Lahiguera. El seu traspàs tingué lloc el 17 de març de 1979, als huitanta-cinc anys. El 16 de maig de 1985, l’Ajuntament, propietari de l’antic teatre Patronato per compra realitzada a les parròquies de l’Arxiprestat, acordà ficar-li el nom de “Teatre Don Enrique”. El 29 d’abril de 1993, amb motiu del centenari del seu naixement, l’Ajuntament acordà dedicar-li una plaça vora la Parròquia de Sant Antoni en “...reconocimiento a la labor humanitaria desarrollada en esta población...”. El 6 d’agost de 1993, festivitat del Santíssim Crist de la Bona Mort, en una jornada memorable en record de Don Enrique, amb motiu del I Centenari del seu naixement, les seues despulles foren traslladades i soterrades en la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua, en un acte que fou presidit pel bisbe emèrit de Sigüenza-Guadalajara, Jesús Pla Gandia.

Don Enrique amb jóvens de la Parròquia de Sant Antoni a la llavors laza del Caudillo de València, de visita cultural (Col. de l'autor)

1968-1979 Blai Miquel Santamaria. Rector. 1979-1980 Josep Escrivà Gregori. Rector. 1980-1985 Emili Esteve Tomás. Rector. 19

1985-1988 Ernest Aranda Canet. Rector. 1988-1990 Vicent Francesc Estarlich Chover. Administrador parroquial. 1990-1993 Bernat Pastor Sales. Rector. 1990-1993 Miquel Àngel Oltra Albiach. Vicari. 1993-2001 Enric Peris Pérez. Rector. 2001-2003 Salvador Martorell Tronchoni. Rector. 2003-2008 / 2008-2019 Joan Castelló Palmer. Rector. 2019 Josep Miquel Peris Silla. Rector.

Sant Antoni de Pàdua, d'autor anònim (s. XVIII) Regal del serf de Déu Francesc Fogués Juan (Foto: Vicent Guerola)

20

4. SANT ANTONI DE PÀDUA, TITULAR DE L'ERMITA

Vida i miracles

La devoció a Sant Antoni de Pàdua o de Lisboa –com solia anomenar-lo el nostre admirat Eduard Soleriestruch (Vilanova de Castelló, 1912-Carcaixent, 1999)– es troba molt arrelada al nostre poble gràcies a la labor duta a terme al llarg de més de tres-cents anys per l'Orde Franciscà. Al món va dir-se Fernando Martins de Bulhões e Taveira Azevedo. Va nàixer a Lisboa (Portugal) el 15 d'agost de l’any 1195, al si d'una família noble formada per Ferran i Maria, que descendia del croat Godofreu de Bouillon. Va educar-se a l'escola catedralícia de Lisboa. En contra dels desitjos de la família, va ingressar a l'abadia agustina de São Vicente de Fora, als afores de Lisboa, els monjos de la qual eren coneguts per la dedicació a l'estudi. Va estudiar-hi Teologia (especialment autors com Sant Jeroni, Sant Agustí, Sant Gregori el Gran i Sant Bernat de Claravall) i les Sagrades Escriptures, a més d'autors clàssics com Ovidi i Sèneca. Continuà els estudis a l'abadia de la Santa Creu de Coïmbra, amb el permís dels seus superiors. Allí va ser ordenat prevere. L'estiu de 1220 van arribar a la ciutat les restes d'un grup de franciscans que havien estat martiritzats al Marroc. L'efecte d'això va fer que deixara els agustins i entrara a l'Orde Franciscà. Llavors va adoptar el nom d'Antoni, en honor de Sant Antoni Abat o del Porquet a qui estava dedicada l'ermita franciscana on vivia. Va anar al Marroc, a demanda seua, però va ser enviat cap a Europa per problemes de salut. De camí de retorn, el seu vaixell va ser desviat pels vents i va arribar a Sicília, on va trobar els franciscans de Messina que anaven al capítol general de l'Orde que tindria lloc a Assís, on els va acompanyar. Va ser enviat com a prevere a una petita ermita de les muntanyes de Montepaolo, i, passat un any de retir, el 1222 va començar la seua activitat com a predicador, viatjant per tot el nord d'Itàlia i el sud de França. A la Romanya predicà contra l'heretgia càtara. Va ensenyar Teologia a Bolonya i després es va establir a Tolosa, Montpeller i Cuges-les-Pins. Va escriure sermons en llatí per a totes les festes de l'any, conservats encara. Sant Francesc d'Assís, a qui va conéixer, el nomenà mestre en Teologia en consideració als seus grans dots de predicador i al nombre de conversions que va aconseguir. L'any 1226, era custodi de Llemotges i en 1227, ja mort Francesc d'Assís, va ser nomenat provincial d'Itàlia del Nord, i continuà la seua predicació contra el catarisme. En 1230, va renunciar al càrrec de provincial i va ser enviat a Roma, on aconsellà el papa Gregori IX (1227-1241) sobre la validesa del testament de Sant Francesc d'Assís. El 1231, va ser enviat a Pàdua (Venècia) i prosseguí la predicació durant la Quaresma. Va morir d'esgotament el 13 de juny de 1231 a Arcella, hui un barri de Pàdua. Fou canonitzat pel papa Gregori IX a Spoleto el 13 de maig de 1232, un any després de la seua mort. La seua tomba de seguida esdevingué lloc de pelegrinatge. Es va construir una nova església més capaç per a acollir els pelegrins, en 1240. La translació del cos del Sant es feu el 1263. Va ser llavors quan se'n trobà la llengua incorrupta i intacta, la qual cosa s'interpretà com un miracle (havia estat la seua principal "eina de treball"). Hui les seues despulles descansen a la Basílica de Sant Antoni, a Pàdua, a la Capella del Sant, redecorada durant el segle XVI amb un projecte dirigit per Tullio Lombardo (c. 1530) i amb escultures de Tiziano Aspetti (1607). A Lisboa, una basílica s'alça al lloc on diu la tradició que va nàixer, i el Museu té dedicada monogràficament una de les seues seccions a Sant Antoni. És protector del comerç i de les llars contra el lladres, dels obrers, els viatgers, els cerers, xocolaters i candelers. Segons la creença popular, Sant Antoni de Pàdua és l’intercessor més adient per pregar-li per l’èxit d’una relació sentimental i per trobar les coses perdudes. La seua festa se celebra el 13 de juny. És un dels sants més populars del santoral catòlic, a causa dels miracles que hom li atribueix. Entre les nombroses festes que se celebren en el seu honor al llarg i ample de la Comunitat Valenciana, mereixen especial menció les celebrades a les poblacions de Benetússer, Sant Joan d'Alacant, Morella, Cinctorres, Almassora, , , la Vall d’Uixó...

21

Sant Antoni en l'art carcaixentí

A Carcaixent són nombroses les obres artístiques relacionades amb Sant Antoni de Pàdua. Hi mereixen ser destacades les següents:

L'escultura del Sant titular (s. XVIII) tallada en fusta i policromada, d'autor anònim, que va ser un regal del primer capellà de l'ermita, serf de Déu Francesc Fogués Juan; va vestit amb l'hàbit franciscà de color marró cenyit amb un cordó i va calçat amb sandàlies; així mateix, porta el cabell tonsurat; en la mà dreta porta un lliri blanc, mentre que en l'esquerra sosté un llibre tancat i, damunt, el xiquet Jesús, de vestir, que en la mà dreta acaricia la galta del Sant; salvada miraculosament de la febra iconoclasta del 36, va passar a ocupar la fornícula central de l'improvisat retaule de l'altar major de l'ermita; passà més tard, amb motiu de l'ampliació de l'edifici, a ocupar una mènsula instal·lada en el nou altar, ara presidit per la imatge de la miraculosa imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort, seguint les normes emanades del Concili Vaticà II, en les quals es recomana que siga una imatge del crucificat la que presidisca l'altar. L’escultura venerada a l’altar del sant de la nostra Parròquia, realitzada l’any 1944, per l’escultor Frederic Siurana Vila, de Castellar (València). L’escultura realitzada l’any 1943 per l’escultor imatger Josep Maria Ponsoda Bravo (Barcelona, 1882-València, 1963), venerada a la capella del sant o del Tercer Orde, a l’església de Sant Francesc d’Assís (Convent). I l’escultura venerada a la Parròquia de Santa Bàrbara, verge i màrtir, realitzada l’any 1956 per anònim escultor, al taller d'escultura d'Antoni Royo i Josep Rabassa. També, cal mencionar la fornícula amb la imatge del sant al carrer del Mestre Giner, núm. 11.

També, és gran i molt valuosa la col·lecció de plafons ceràmics amb la seua imatge, magistralment estudiada pel barraquer il·lustre Vicent Guerola Blay, catedràtic de la Universitat Politècnica de València i doctor en Belles Arts. Cal esmentar-ne els següents: Sant Antoni amb atributs militars (núm. 5 del catàleg), d'autor desconegut (vers 1775-1785), en l'heretat del Puig Gros, erigit pel prevere Antonio Gomis Carbonell (Carcaixent, 1726-1786), beneficiat de la Parròquia de l'Assumpció, i hui propietat de la família Gomis-Ferrando; Sant Cristòfol i Sant Antoni de Pàdua (núm. 11 del catàleg), d'autor desconegut (vers 1780-1790), en l'hort de Sant Antoni, propietat del marqués de Montortal; Sant Antoni de Pàdua (núm. 12 del catàleg), d'autor desconegut (vers 1780-1790), en el citat hort de Sant Antoni; Sant Antoni de Pàdua (núm. 60 del catàleg), realitzat per Josep Gimeno Martínez, vers 1940-1950, en el citat hort de Sant Antoni... En pintura, mereix especial menció el Sant Antoni de Pàdua realitzat per Francesc Llácer, del primer terç del segle XIX, que pertany a la col·lecció dels Xirivaco de Carcaixent.

22

Santíssim Crist de la Bona Mort Imatge documentada al segle XVII, que fou profanada i incendiada el 13 de maig de 1936

23

5. SANTÍSSIM CRIST DE LA BONA MORT

Conegut popularment pel Crist de les Barraques. Diverses notícies històriques, i principalment la tradició, ens han fet aplegar als nostres dies els orígens de la singular devoció carcaixentina vers la miraculosa imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort, que ja és citada en la Visita Pastoral de l'any 1694, encara que va ser a mitjan segle XIX quan va arrelar, com vorem després, més profundament, amb motiu de la invasió del còlera morbo asiàtic l’any 1834. Procedent de l’Índia, assolà extenses zones d’Europa i Amèrica. Pel port de Vigo (Galícia) penetrà a Espanya, a on es declarà la primera epidèmia en 1833 i ocasionà 600.000 morts al llarg dels quatre brots (1834, 1854-1855, 1865 i 1885). Molt a pesar de les mesures preses per les autoritats sanitàries, l'epidèmia de còlera es va estendre al llarg i ample del Regne de València. A Carcaixent, les primeres víctimes van caure en el mes de juliol de 1834, per la qual cosa l'Ajuntament va acordar destinar com a "llatzeret" l'Ermita de Sant Antoni.

Origen de la devoció

Francesc Josep Fogués Cogollos, primer cronista oficial de Carcaixent, en la introducció de la novena ens hi diu:

"En la segunda capilla de la derecha del altar mayor estaba como casi olvidada una imagen de Jesús Crucificado, considerada por un religioso franciscano de esta Villa, que algunas veces celebraba el Santo Sacrificio en aquel altar, como tesoro precioso para la salud de los hijos de Carcagente”.

Una devoció que es desenvolupa a l'abric de la religiositat popular fomentada pels pares franciscans entorn de la Passió i Mort del Senyor, de què quedarà memòria també en una de les estrofes dels populars goigs que el poble li canta:

”Olvidada, Imagen pía, fuiste un tiempo del humano, mas un fraile Franciscano pregona tu gran valía; y Carcagente á porfía corre á rendirte su amor”.

Segons precisa una narració transmesa oralment, una dona que es trobava en l'ermita va observar, amb gran sorpresa, que la imatge del Crist crucificat venerat en el seu altar va començar a suar copiosament, fet que fou considerat miraculós pels fidels. Este esdeveniment i d’altres van despertar una autèntica devoció popular; no obstant, no tenia títol devocional concret amb què ser invocat pel poble fidel. Serà precisament en l'any 1834, arran de la primera invasió del còlera morbo-asiàtic, quan apareix en el Llibre Racional el títol "de la Buena Muerte". Prova fefaent de la naixent devoció al Sant Crist és el gran nombre de batejats amb el nom de Salvador, arran de la protecció miraculosa dispensada amb motiu dels diferents brots de l'epidèmia de còlera morbo asiàtic.

En la vesprada del 13 de maig de 1936, en temps de la II República, l'ermita va ser assaltada per elements incontrolats, que cremaren en la foguera nombrosos objectes d'art, entre els quals es trobava la miraculosa imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort. Només se’n pogué salvar la imatge tallada en fusta i policromada per autor anònim a mitjan segle XIX, destinada a les visites domiciliàries dels festers afortunats amb la sort. Aleshores, la imatge es trobava al domicili del doctor Alfred Costa España (1899-1976), al carrer del Comandant 24

Hernández, al costat del Teatre Apolo. Davant del perill que fora descoberta en els continus escorcolls que realitzaven els milicians frontpopulistes, Roger Vayà Candel (1904-1987), ajudat per la seua esposa Pasquala Palmer Garcia (1907-1983), que regentaven la pastisseria "La Valenciana" –instal·lada en la planta baixa que tenien llogada–, van desclavar la imatge de la creu, que en trossos xicotets anaren cremant a poc a poc en la llar, i separaren els braços del cos a fi que ocupara el menor espai i, així, poder amagar-la al sostre d'una habitació fins que finalitzara la contesa bèl·lica. Este fet va ser silenciat en l'època i el salvament va ser atribuït al citat metge, ja que els vertaders protagonistes no van poder refutar-ho per por de possibles represàlies, perquè Roger Vayà havia participat en la guerra en el bàndol republicà. Després de ser restaurada, tornà a rebre culte a l’ermita.

La Rambla de Sant Antoni, l’antic depòsit d’aigües potables i l'Ermita A l'esquerra, a la muntanya "tancat d'Alberola", i al centre aguaita la casa de l'Hort de Donya Rosa i el llimeral amb la tàpia que el rodeja. Segons testimonis orals, el 13 de maig de 1936 la imatge del Santíssim Crist va ser llançada pels revoltosos des del terraplé, situat davant de l'Ermita, al fons de la rambla on va ser cremada junt amb altres imatges i ornaments.

Rogatives i festes d’acció de gràcies

Les primeres notícies que hem pogut trobar sobre les rogatives al Santíssim Crist – encara no era conegut amb el títol de la Bona Mort– són de l’any 1828. El 25 de març tingué lloc la celebració d'una

“…rogativa con Proseción desde la capilla ó Ermita de S.n Antonio hasta la Yglesia, del St.o Cristo, por Bautista Noguera, Pascual Lledó y otros. En 26, y 27 Marzo Rogativas al St.o Cristo, por Bautista Noguera y otros”.

El dia 25 d’abril del mateix any,

"…a las cinco de la tarde se llevo á M.a Santísima de AGUAS VIVAS bajo palio a la hermita de San Ant.o cantándose la letanía lauretana con el acompañamiento de la Comunidad de S. Fran.co, la Villa y el Clero y un numerosíssimo concurso y haviendo llegado a dicha hermita fue conducido el Santo Crusifixo en proseción y bajo palio cantándose la letanía mayor a fin de 25

obtener el beneficio de la Lluvia por ser muchíssima la sequia y estarce perdiendo los sembrados y muchos pozos sin agua. Fue colocado dicho Santo Crusifixo en el altar mayor y se celebraron tres días de rogativas al anochecer cantándose la letanía Mayor...”.

Però, quan es va vore verdaderament la protecció dispensada pel Santíssim Crist fou quan Carcaixent quedà envaït pel còlera morbo asiàtic, l’any 1834.

"En tan agustiosa situación, y en vista de que cada día era mayor el número de víctimas, nuestros mayores, presididos por la imagen de nuestra Augusta Patrona, la Virgen de AGUAS VIVAS, acuden en rogativa a la Ermita [de Sant Antoni]; sacan procesionalmente la imagen del Santísimo Cristo de la Buena Muerte para conducirla á la iglesia parroquial, y depositada en el altar mayor, desde aquel día fue como la fuente de misericordia y consuelo para los atribulados vecinos de esta población, librándoles del cólera; tanto que el hospital provisional de la ermita no llegó a utilizarse...”.

La primera víctima del còlera va ser Bernarda Martí Folqués, filla de Benet i Gertrudis, tots oriünds de Simat de la Valldigna, i muller de Francesc Alberola, oriünd de Cullera, el 21 de juliol. A partir del 22, els soterrars es feren sense passar les preceptives 24 hores i sense celebrar el funeral, per disposició de la Junta de Sanitat. El 20, 21 i 22 de juliol se celebrà una pregària en honor “al Ssmo. Sto. expuesto por el Reverendo Clero para que el Señor nos libre de la enfermedad llamada comunmente cólera morbo…”. El 25 de juliol tingué lloc una altra pregària a la Mare de Déu d'Aigües Vives per

"…el Ylte. Ayuntamiento el cual dispuso que el Reverendo Clero y comunidad de Religiosos saliesen en procesión con la Virgen de Aguas-vivas, la original, de la Parroquia por la carrera acostumbrada con dirección acía el Convento de Religiosos Franciscos, de allí al Convento de Monjas y que en las dos Yglesias se pusiere expuesto el Ssmo. Ssto.; y últimamente a la Parroquia en la que cantada la Salve se hizo una plática todo con el fin de pedir misericordia al Señor para que los librase de la enfermedad llamada comunmente el cólera morbo. Sabedores los abitantes de esta villa que la enfermedad llamada comunmente cólera morbo asiático havia invadido la villa de Albayda se hicieron las Rogativas que anteceden, y creyendo después con algún fundamento que este Pueblo estava invadido se reunió el Ylt.e Ayuntamiento y determinó que la Virgen N.a S.a de la Salud del Lugar Cugullada fuece trasladada a la Yglecia Parroquial de esta Villa, cuya resolución la hiso saber al Reverendo Clero el cual señaló la hora y día según costumbre; con efecto ambos cabildos acompañados de la mayor parte de este Pueblo procedieron en Rogativa asia el Lugar de Cugullada cantándo la Letanía en el día 26 de Julio del corriente año 1834. N.a S.a de la Salud del Lugar de Cugullada y San Roque fueron trasladados prosesionalmente desde dicho lugar a esta Parroquia cantándo la letanía, deviendo advertir la muchísima concurrencia y conpunccion en todas las personas que aconpañavan las Santas Ymagines por manera que todos los que no podían ohir el canto de la Letanía resavan el Santo Rosario con muchissima devoción todo con el fín de implorar la misericordía del Señor para que nos liberace de tan mortífera plaga. Assí que en el momento que dichas Ymagines ambos cabildos y numeroso pueblo se precentaron en la Plaza mayor de esta Villa se Predicó un Sermón desde el balcón del Cura cuya plática no sehizo en la Parroquia ya por el mucho calor ya también por el gran concurso el que probablemente no se huviera podido reunir, y por lo mismo huviera carecido de ohir la palabra divina…”.

El 17 d’agost de 1834 té lloc la celebració d’una “Dobla votiva de tanda al Ssmo. Cristo en la hermita de San Antonio por Fran.co Perpiñá y otros”; el 8 de setembre, “…por disposición de Yll.e Adyut.o y Junta de Sanidad el Reved.o Clero cantó un solemne Te Deum, dando gracias á Dios por haber cesado la enfermedad llamada cólera morbo asiático”; i el 30 de novembre una altra “Dobla de tanda al Christo de la Buena Muerte en la hermita de S.n Antonio por Salvador Cremades y otros”. El poble de Carcaixent, al vore’s lliure de tan terrible mal, en prova d’agraïment, feu solemne vot de celebrar perpètuament una festa en el seu honor. Queda memòria d'este esdeveniment en una estrofa dels goigs. Diu així: 26

“Cesa el cólera al momento, brilla doquier la salud, y en muestra de gratitud por tan singular portento se ofrece con gran contento una fiesta en vuestro honor”.

Els dies 12 i 15 de novembre de 1834, va tindre lloc en la Parròquia la celebració de “dos solemnes funciones á N.a S.a de la Salud y San Roque sacándolos en Proseción General todo en acción de gracias al señor por haber cesado el cólera morbo”. L’any 1854 tornà a aparéixer-hi el còlera. Segons mossén Francesc Josep Amador Salom, al seu dietari:

"[51] Cólera. Primeros casos, á principios de Septiembre del 54. Lunes 11 de id. hicieron en este pueblo de Carcagente una solemne rogativa, llevando á N. S.a de Aguas Vivas, la Pr[incip]al., desde la Parroquia al Exconvento [de Sant Francesc d’Assís], de allí á las Monjas [Dominicas], tornando otra vez á la Parroquia. Martes 12 de id. se hizo otra rogativa á la hermita de S. Antonio con la Ymagen principal de N. S.a de Aguas Vivas. Bajando también después á la Parroquia la Ymagen del Ssmo. Cristo de la Buena Muerte. Viernes, 15 de id. se hizo otra á la Parroquia de Cogullada. Sábado 16 id. empezó el Rosario por la noche en la Parroquia. También se dijo el Pasio en la Parroquia después de la misa Mayor todo el tiempo que estuvo el Ssmo. Cristo en la Parroquia. El Viernes día 6 de Octubre de id. se hizo una gran Dobla con Sermón en la Parroquia á S. Caralampio que habían llevado de la hermita de Sta. Bárbara. Domingo 8 de id. por la tarde se llevó desde su hermita á la Parroquia á S. Roque con un lucido acompañamiento. Jueves 12 de id. se cantó una misa con sermón en Cogullada á N. S.a de la Salud, y por la tarde se sacó en procesión á la Ymagen Principal. Por este tiempo se renovó su Capilla. Domingo 15, 3.º de Octubre de id. en q. celebramos el hallazgo de N. S.a de Aguas Vivas se cantó una misa con sermón en la Parroquia, y por la tarde se hizo una procesión general como si fuera de rogativa con la Virgen Principal con un acompañamiento tanto de luces como de Ymagenes pocas veces visto. Desde este día cesó el Cólera. Y á poco más de un mes se cantó el Tedeum y á [...] Diciembre de id. se fueron haciendo las fiestas á las Ymagenes que se habían llevado á la Parroquia durante la calamidad y volviéndo-/las después á sus respectivas Yglesias. Sobre unos 90 fueron las víctimas de esta terrible enfermedad".

Durant l'estada del Santíssim Crist de la Bona Mort en la parròquia, es cantà tots els dies la Passió, després de la missa major. L’any 1855 tornà a atacar el còlera, i la primera víctima va ser-ne Anna Maria Fogués el 19 de juliol i la darrera, Maria Ferrer l’11 de novembre. No tenim constància que fora baixat el Santíssim Crist. Pel Llibre Racional, sabem que durant l'any es van celebrar a l'ermita dobles votives (dies 18 i 31 de gener i 25 de novembre) i una doble cantada el 6 de febrer.

L’any 1865 tornà a atacar el còlera, esta vegada més violentament, hi hagué 254 víctimes. La primera fou Rosa Castelló el 12 d’agost i la darrera, Teresa Solivares el 27 d’octubre. Novament fou baixada la imatge del Santíssim Crist a la parròquia el 24 d’agost de 1865. El 26 de novembre té lloc la celebració d’una “Dobla vot.a al Smo. Cristo de la Buena Muerte, con visp.s, 3.a Estación, Sermón y Procesión gral. por los Devotos”, i el 28 té lloc la celebració d’una “Dobla vot.a de tanda con sermón al Smo. Cristo de la Buena Muerte en su hermita por unos devotos”. Entre els atacats que recobraren la salut, es trobava mossén Francesc Josep Fogués Cogollos. L’any 1885 tornava a visitar-nos el còlera, que es va propagar des de Beniopa, llogaret de l'horta de Gandia, i que arribà a la nostra vila pel mes de maig… I novament els carcaixentins organitzaren una processó molt solemne presidida pel Santíssim Crist. La primera víctima fou Josepa Lledó Bixquert el 22 de maig i la darrera, Vicent Ruiz Cardet l’11 de setembre. El 22 d'agost i el 5 de setembre es van celebrar dobles votives, i el 8 de setembre es va celebrar una dobla amb solemne tedèum; el 9 se celebrà un aniversari general per les víctimes de l'epidèmia del còlera i el 18 d'octubre, una dobla amb processó al Santíssim Crist de la Bona 27

Mort per tal de tornar-lo a l’ermita on va romandre fins a l’any 1926, quaranta-un any després, en què amb motiu de la celebració d’una Missió novament fou tret per tal de presidir-la, i fou traslladat a la parròquia a on va quedar-se fins al 3 d’octubre. Eixe dia fou organitzada solemne processó per tal de tornar-lo a la seua capella de l’Ermita de Sant Antoni, presidida per l’arquebisbe de València, Prudencio Melo y Alcalde, a la qual assistí la Corporació Municipal.

Volem finalitzar este apartat amb les paraules de qui fora capellà de l'ermita, el doctor Francesc Fogués Juan. Diu així:

“No sabéis lo que llegara a sufrir un día Carcagente, cuando el azote del dolor restalló fulminante en sus hogares. Nube de consternación y espanto invadió su ámbito, y la población, presa de inmenso terror por el mal que todo lo envenena con su hálito, se sintió con ánimo deprimido. Juzga que el abrazo de la divina justicia permite tal desolación en justa represalia; pero allá en el horizonte ve pronto alborear un rayo de consuelo, María de Aguas Vivas está con Carcagente; María de Aguas Vivas no consentirá que se anonade su heredad. La población de pronto, reacciona; corre en pos de su esperanza, y para que sea más eficaz la súplica, va en busca del Crucificado, la imagen pobre y olvidada que allá en la ermita de San Antonio se custodia. Ya el temor desaparece y la alegría renace en los hogares, y es que la súplica se escuchó y fue colmada con creces la esperanza. Por eso la población se postra reverente ante el Cristo y le da un nombre, nombre que llegó hasta nosotros con toda la unción y respeto de lo sagrado y que suena a los oídos con ternura, Buena Muerte”.

De la vinculació de la devoció al Sant Crist i el còlera, també es fa ressò una de les cançons de l’Asguinaldo que es cantaven pels carrers amb motiu de les festes nadalenques. Diu així:

"El cólera morbo quiso castigar; a Cristo en la ermita fuimos a buscar alibio y remedio en la enfermedad. Y él la dio cumplida con gran caridad".

De les festes religioses

A partir de la protecció miraculosa de 1834 van començar a organitzar-se festes amb caràcter anual a càrrec dels majorals, que a més cuidaven de l'altar del Crist. Els majorals visitaven tots els anys les cases del poble demanant “la voluntat per a la festa”; amb l'arreplegà i el producte de les rifes solien fer front a les despeses. Amb el pas del temps i davant de l'augment dels gastos ocasionats per la festa, es van haver d'implantar nous recursos, com el pagament de quotes i la venda de loteria. A continuació, trets del Llibre Racional de la Parròquia de l'Assumpció, n'oferim el següent llistat (1834-1871):

1834-38.- Francisco Perpiñá i altres majorals. 1841-42.- Agustín Tudela i altres majorals. 1843.- Salvador Llopis i altres majorals. 1844.- Pedro Alberola, Salvador Llopis, Vicente Calatayud i altres majorals. 1845.- Pedro Alberola, Agustí Tudela, Vicente Calatayud i altres majorals. 1846.- Pedro Daroca, Agustín Tudela i altres majorals. 1847.- Cayetano Company i altres majorals. 28

1850.- José García i altres majorals. 1851.- José Ribera Piera i altres majorals. 1853.- Pedro Alberola i altres majorals. 1854-55.- Vicente Calatayud i altres majorals. 1856.- Agustín Tudela i altres majorals. 1857.- Vicente Calatayud i altres majorals. 1858.- Bautista Úbeda, Bautista Aleixandre i altres majorals. 1860-62.- Vicente Calatayud i altres majorals. 1863.- Bautista Valls i altres majorals. 1864.- José Llobregat, Francisco Boluda i altres majorals. 1865-66.- Fernando Andrés, José Vercher i altres majorals. 1867.- José Vercher, Bautista Úbeda i altres majorals. 1870.- Salvador Beneyto i altres majorals. 1871.- Comú de la Vila.

Respecte als actes religiosos de la festa del Santíssim Crist, mereixen ser destacades les celebracions de la Missa Major del dia 6 d'agost, festivitat litúrgica de la Transfiguració del Senyor (amb càntics, sermó...), i la processó de volta general, que a la vesprada recorria, en el passat segle, el següent itinerari: Font, Sant Antoni, Sang i plaça Major, fent estació a la Parròquia, costum que perdurà fins a la dècada dels seixanta del segle XX. Al pas de l'anda per davant de la casa, el Santíssim Crist era saludat amb l'encesa de bengales de colors. Les andes eren portades als muscles per “barreros” vestits a la usança romana, sota la direcció d'un capità que els dirigia amb l'espasa al muscle. El darrer va ser el Tio Isidre. Segons Fogués Juan, la colla de portadors del Crist solien encapçalar totes les processons solemnes muntats en cavalls blancs i als quals es designava amb el nom del Triomf de l'Ave Maria. A fi d'incrementar el culte i la devoció al Santíssim Crist de la Bona Mort, el beneficiat i capellà de Sant Antoni, doctor Francesc Fogués Juan, va fundar la Confraria del Santíssim Crist de la Bona Mort en l'altar del Sant Crucifix del temple parroquial de l'Assumpció –actualment de Sant Francesc Xavier–; i tots els divendres de l'any s’hi realitzaven cultes en el seu honor. La dita confraria, després del parèntesi de la Guerra Civil, va ser restablida novament en la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua el 3 de maig de 1954, festivitat litúrgica de la Santa Creu.

L'any 1874 es va implantar l'exercici de la novena que, amb l'aprovació i censura eclesiàstica de 26 de juliol de 1893, va ser publicada per primera vegada en la impremta de J. Ortega, de València. L’acte de la Novena consistia en el res del Sant Rosari i la predicació per un orador sagrat, seguit de l’exercici piadós, cant de les llagues i dels goigs, i finalment de l'himne. Passats els anys, en 1944 es va fer una nova edició de la novena en la impremta d'Antoni Fàbregues, de Carcaixent. La darrera edició és del 1984 i va ser impresa en la impremta que els germans carcaixentins Seguí tenien a Alzira, amb motiu del segle i mig de la festa al Santíssim Crist de la Bona Mort, i amb un pròleg de Soleriestruch. Encara que apareix escrita “Por un devoto”, no hi ha cap dubte sobre la seua autoria. Es tracta de Francesc Josep Fogués Cogollos (Carcaixent, 1853-Còria, 1913), que així ho manifesta en el pròleg de la novena:

“Este especial favor —en diu— que creo haber recibido de Jesús Crucificado bajo el dulce título de la Buena Muerte, me ha obligado a trabajar con algún entusiasmo en la propagación de esta devoción; para perpetuar mi reconocimiento, me atrevo á reunir los datos de tradición tan piadosa, para evitar que se pierda o se altere en el decurso del tiempo y a escribir esta Novena, que deseo para gloria de Dios, propagación de esta devoción al Cristo de la Buena Muerte y sirva de preparación para la fiesta anual que se celebra el 6 de agosto”.

Del llatí Gaudium, podem definir els goigs —nosaltres diem gojos— com composicions poètiques en forma d’oracions de tipus popular d’alabança a la Mare de Déu, Jesucrist i els sants, l’origen dels quals es remunta a l’edat mitjana (les Cántigas de la Virgen María d’Alfons X 29 el Savi). Es canten col·lectivament en el marc d’un acte religiós, com pot ser al final d’una missa de festa major, un novenari, una processó…, amb la finalitat de donar gràcies. La major part dels goigs que han arribat fins als nostres dies són anònims. Dels goigs del Santíssim Crist de la Bona Mort tampoc podem saber qui n’és l’autor; no obstant això, nosaltres ens inclinem que va ser el canonge Fogués Cogollos, autor de la novena. Del text només coneixem una versió editada l’any 1893. Pel que fa a la melodia, també anònima, és molt senzilla.

En el programa d’actes populars de la festa al Santíssim Crist de la Bona Mort figuraven les dansades i el cant d’albades, al so de la dolçaina i el tabalet, la cordada i les típiques cucanyes infantils: trencada de perols, xocolatada, plantada del pi ensabonat, corregudes de sacs, carreres de bicicletes en cintes. Tampoc hi faltava la mascletada, que en els millors anys va ser disparada per famosos pirotècnics (José Oltra de l'Olleria, Aurelio Crespo d'Alzira). Alguns anys se celebraven cavalcades amb carrosses engalanades i grups humorístics, concerts de música (sota la direcció dels mestres Miguel Villar, Antonio Peinado...), i de música moderna. Altres actes típics d’estes festes eren les tradicionals corregudes de Joies, corregudes de cavalls muntats pels genets sense sella; i, com a anècdota curiosa, fem esment de la celebració d'una correguda de burros que tingué lloc en la vesprada del dia 5 d’agost de 1919. També tingueren lloc, pels anys cinquanta del segle passat, la celebració de campionats de ciclisme i curses a peu... Les danses, acompanyades del tabalet i la dolçaina, també formaven part de la festa dels nostres avantpassats... i finalment les representacions teatrals, les revetles i els festejos taurins...

Un element que té la funció de pregonar la festa és el llibret, que ha tingut diverses formes on apareixen la totalitat dels actes a celebrar, saludes dels rectors, presidents i de les autoritats, articles, relació dels membres de la junta, així com els anuncis-col·laboració econòmica dels comerciants locals. Reorganitzades les festes després de la guerra del 36, molts dels actes antics anaren desapareixent.

Festa del Centenari de la protecció miraculosa (1865-1965)

Amb motiu de la commemoració centenària de la protecció miraculosa del Santíssim Crist, en 1965 tingueren lloc festes extraordinàries. Per a dur endavant l’organització dels actes fou creada una Junta del Centenari, sota la presidència de mossén Enrique Pelufo. Els actes programats començaren amb la visita del Santíssim Crist a les parròquies de Sant Francesc de Paula, Santa Bàrbara i l’Assumpció. El 15 d’octubre de 1965, vespra de la diada de la Mare de Déu, tingué lloc la celebració d'una missa a l’aire lliure davant de la parròquia, oficiada pel vicari general de l’Arquebisbat, mossén Josep Songel Pérez (Manuel, la Ribera Alta, 1899- València, 1979), delegat de l'arquebisbe; al costat d'ell, mossén Ferran Ribes Sastre (Daimús, la Safor, 1931-Gandia, la Safor, 1987), vicari de l’Assumpció, i el carcaixentí fra Filibert Mir Cogollos (1938), OFM. Sostenint els candelers, els acòlits Vicente Oliver Paris i el que açò escriu. Una vegada finalitzada la celebració eucarística el Santíssim Crist va ser traslladat al carrer Pes de la Fulla, enfront del monument a l'arabista Julià Ribera. En el religiós seguici pel carrer Sant Antoni, amb les façanes de les cases engalanades i seguit per nombrós públic, van participar totes les associacions parroquials amb les seues banderes i estendards; Vicent Fons Alós, alcalde pedani dels barri de Sant Antoni-les Barraques, portant l’artística aurèola i els seus padrins Agustí Oliver Palomares i la seua esposa Pilar Laín; els membres de la Comissió de Festes 1965 amb el seu president Rossend Calatayud Tormo i, finalment, la banda Societat Musical “Lira Carcagentina”.

Arribada la comitiva al lloc disposat per a procedir a tan solemne acte, el vicari general, que va estar acompanyat per mossén Enrique Barrachina Gil (Xèrica, l’Alt Palància, 1902-, l’Horta, 1978), rector de l'Assumpció, i pel seu vicari, mossén Ferran Ribes Sastre; 30 per mossén Manel Cerdá Porres (Algemesí, la Ribera Alta, 1902-València, 1982), rector de Santa Bàrbara; per mossén Josep Maria Bernat Montoro (València, 1919-1989), rector de Sant Francesc de Paula; i pel carcaixentí fra Filibert Mir Cogollos, OFM, entre d’altres, va procedir a la cerimònia de la solemne benedicció de l'aurèola, de plata sobredaurada amb l'escut de Carcaixent, del qual desconeixem l'orfebre que la va llaurar, i que no va poder col·locar a la sagrada imatge per efecte d'una indisposició. Va delegar en el rector Enric Pelufo, que va ser qui va posar l'aurèola sobre el cap del Santíssim Crist de la Bona Mort als acords de l'himne nacional i dels aplaudiments i víctors d'una multitud que va viure un esdeveniment de gran joia i emoció, que va commoure els seus cors. L'acte va finalitzar amb les paraules sentides de fra Àngel de Carcaixent, OFM, en el segle Jordi Joan Albelda Hernández (, l’Horta, 1895-València, 1993), que foren reflex dels sentiments que animaven tots els carcaixentins.

Benedicció de l'artística aurèola per mossén Josep Songel Pérez, delegat de l'arquebisbe D'esquerra a dreta, Agustí Oliver Palomares i la seua dona, Pilar Laín, padrins, amb l'alcalde pedani Vicent Fons, portador de l'aurèola; Maruja Sampedro Cebriá, clavariessa; mossén Manel Cerdà Porres, rector de Santa Bàrbara; mossén Josep Songel Pérez, delegat de l'Arquebisbe; fra Filibert Mir Cogollos, franciscà; i el doctor Enric Barrachina Gil, rector de l'Assumpció de Carcaixent (Foto: Alfred Sanjuán)

31

Moment històric en què Don Enrique Pelufo va imposar l'artística aurèola al Santíssim Crist (Foto: Alfred Sanjuán)

Segle i mig de festes al Santíssim Crist (1834-1984)

Molt lluïdes van ser també les festes celebrades en 1984 i que van comptar amb la presència de la imatge “Principal” de la Mare de Déu d'Aigües Vives. En la vesprada-nit d'un calorós dia 5 d'agost, vespra de la festivitat litúrgica, organitzat per la Gran Associació de la Mare de Déu d'Aigües Vives i la Junta de Festers, es va procedir al trasllat de la Patrona de Carcaixent fins a la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua, rememorant allò que ocorregué feia segle i mig, i que va recórrer en mig del fervor popular els carrers del Santíssim, Rector Monzó, Marquesa de Montortal, Julià Ribera, Sant Francesc d'Assís i Sant Antoni, fins a arribar a la parròquia on fou entronitzada. Després de cantar solemne Salve Regina, es va iniciar el solemne trasllat de tornada pel mateix itinerari, ara acompanyada pel Santíssim Crist de la Bona Mort. En la Parròquia de l'Assumpció, després de cantar l'Himne a la Mare de Déu d'Aigües Vives, va prendre la paraula mossén Josep Maria Ramos Garcia (València, 1949), a. Xemari, vicari de la Parròquia, per a donar gràcies per tan feliç esdeveniment, i que va ser llargament aplaudit per un poble agraït que no va cessar de donar repetidament mostres de verdadera devoció. L'endemà, festivitat del Crist de la Bona Mort, al matí se celebrà una solemne missa que va ser presidida pel canceller-secretari de l'Arquebisbat, mossén Eduard Margarit Solves, acompanyat pel rector Emili Esteve Tomás, per mossén Francesc Escrivá Peiró, rector de l'Assumpció, i per altres sacerdots vinculats a la parròquia. Els càntics van anar a càrrec del Cor parroquial, davall la direcció de la barraquera Joana Talens Bernabeu. A la vesprada, es va celebrar solemne processó que va recórrer tots els carrers del barri. 32

Noces d’Argent de la Coronació del Santíssim Crist (1965-1990)

Entre els actes religiosos, mereix especial menció la solemne missa concelebrada el 6 d’agost de 1990 que va ser presidida pel vicari episcopal de Llíria, mossén Xavier Salinas Viñals (València, 1948), per delegació de l'arquebisbe, i a la qual van assistir mossén Bernat Pastor Sales (Vila i Honor de Corbera-València, 1946), rector-arxipreste de l'Assumpció i de Sant Antoni de Pàdua; mossén Vicent Pastor Bañuls, (València, 1954), rector de Santa Bàrbara; mossén Josep Maria Ramos Garcia, rector de Sant Francesc de Paula; mossén Miquel Àngel Oltra Albiach (Riba-roja de Túria, el Camp de Túria, 1965), vicari de l'Assumpció i encarregat de la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua; i mossén Vicent Maria Cuenca Borja (València- Benimaclet, 1962). Per este motiu, va ser imprés per la impremta Palàcios, de Sueca, un fullet- programa i una estampa que van ser repartits per tota la feligresia en record de l'efemèride.

6. LLOCS D’INTERÉS HISTORICARTÍSTIC

Hort de Sant Antoni o del Marqués

Propietat del marqués de Montortal i de la Calçada. Campejant la frontera apareix l’escut nobiliari de la primogenitura dels Talens, escut que serà usat pels posseïdors de la primogenitura i pel marqués de la Calçada. En l'actualitat tan sols es conserven, esculpits en pedra, els que apareixen en les cases de camp o horts de Sant Antoni i de la Calçada i en la làpida que cobria l'ossari del panteó funerari de l'església del Convent de Sant Francesc d'Assís; el del retaule de l'oratori de la casa pairal del marqués de la Calçada, hui instal·lat en la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua (pintura); i el que apareix dibuixat en colors en el document expedit per Juan Francisco de Hita. Entre els desapareguts es troben els dos de la casa pairal, esculpits en pedra, situats en les fatxades de la plaça de Miguel Hernández i de la placeta de Don Rafel, reproduït per Soleriestruch en una de les seues obres, i els de les cases de camp dels horts de Santa Bàrbara-Materna (fusta), i el del conegut amb el nom de la Marquesa (pedra), també en la partida de Materna, ja en terme d'Alzira, i al costat de l'antic Camí Reial. L'escut és tercerejat: 1r Blasó (destra) amb les armes dels Talens “…el campo de bleu, que es açul i en el una banda de oro de dos pieças, y dos luceros del mismo metal, de a seis rayos cada uno puestos uno en lo alto de la vanda ui otro en lo bajo, ambos en el dicho campo…”. 2n Blasó (sinistra) amb les armes dels Albelda “…el campo de azul y en el una Banda de Oro, y dos Castillos de Plata, puestos el uno en lo alto, y el otro en lo bajo de la dicha Banda, orpasados de Goles, que es las puertas y ventanas coloradas…”. I 3r Blasó (punta) amb les armes dels Lloret “…el campo de oro y en el un Laurel de sinopla, que es verde i empinante a el un León de goles, que es colorado, coronado de oro…”. Timbrat per un casc o elm. Sobre este casalot, cal fer menció de l’extraordinària col·lecció de retaules ceràmics, alguns d’indubtable mèrit artístic, de diversos benaventurats: Sant Antoni de Pàdua, Sant Cristòfol, Santa Bàrbara, l’Arcàngel Sant Miquel, l’Àngel Custodi, Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Gonzaga, la Mare de Déu dels Desemparats, la Mare de Déu del Roser, la Mare de Déu del Carme, la Santíssima Trinitat, el Santíssim Crist de Zalamea, la Sagrada Família amb Sant Joaquim i Santa Anna…

Hort de Carreres

En l'actualitat, absorbit per la construcció de vivendes unifamiliars. Només resta la casa amb els seus annexos: almàssera, cavallerissa... Seu del projectat Museu de la Seda i la Taronja. Es troba rodejat de jardins, en els quals es conserven interessants exemplars botànics com el taronger més antic, trasplantat de la zona de la Bassa del Rei, l'espectacular magnòlia, palmeres... L'edifici propietat de l'Ajuntament de Carcaixent, en procés de restauració, és 33 utilitzat per a escoles taller, exposicions i presentacions de llibres... De la fatxada, destaca l'artístic plafó ceràmic en forma de tondo que representa el Martiri de Sant Llorenç, original de Josep Sanchis, datat al voltant de l'any 1815, que va ser traslladat al palau de Montortal l'any 1992 per motius de seguretat.

Hort de Carreres a principis del segle XX. Targeta postal editada per Fernández Almela (Col. de l'autor)

El llinatge dels Carreres apareix documentat a Carcaixent des de principis del segle XVIII. Hi pertanyen: Francesc Carreres, mercader d’origen francés, casat amb Antònia Marcilla; Francesc Josep Carreres Marcilla, militar del Regiment de Cavalleria de Borbó, mort a Plasència l’any 1746; Dídac Carreres i Marcilla, tinent mort a Carcaixent l’any 1768; Antoni Miquel Carreres Marcilla (1711-1794), notari, casat amb Rosa Maria Gilabert i Noguera l’any 1743; doctor Tomàs Antoni Carreres Gilabert (1749-1800), prevere, beneficiat d’Alzira i domer de la seu valentina; Llorenç Carreres i Gilabert (1758-1825), notari, casat amb Emetèria Noguera i Noguera l’any 1778; Salvador Carreres Noguera (1793-1847), terratinent, casat amb Maria Agnés Garcia i Soro, d’Alberic; Salvador Carreres i Garcia (1826-1877), terratinent, casat amb Josepa Maria Vallo i Vernich l’any 1849; Francisco Carreres Vallo (Carcaixent, 1858-València, 1936), terratinent i polític, casat amb Maria Isabel Zacarés Vallo; Salvador Carreres Zacarés (València, 1882-1963), erudit, casat amb Carme de Calatayud; Francesc d'Assís Carreres de Calatayud (València, 1916-1989), professor i narrador, casat amb Assumpció de Lambea Fernández-Mathews (1910-2009)… L’any 2000, la seua filla Maria Elisabet Carreres de Lambea, marquesa de Vista Alegre, va vendre a la Generalitat Valenciana la biblioteca dels Carreres, integrada per més de 6.000 peces, entre llibres, documents i gravats, per 140 milions de pessetes, i actualment forma part dels fons de la Biblioteca Valenciana "Primitiu Gómez Serrano", instal·lada al Monestir de Sant Miquel dels Reis.

En este hort es va guardar el magnífic mantell de la Mare de Déu Aigües Vives, confeccionat pel brodador Frederic Valero, de València, regal de Francesc Carreres Vallo i la seua dona Maria Isabel Zacarés Vallo en 1901, fins que va ser cedit a la Parròquia pel seu propietari, Francesc d'Assís Carreres de Calatayud, l'any 1978. És l'utilitzat en totes les festes i actes importants en honor de la patrona. En l'Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció de Carcaixent, es conserva una interessant col·lecció d'escriptures notarials de diverses propietats dels Carreres (1737-1948), rescatades d'una tenda de vell; i també d’un artístic plat petitori de plata repujada, regal d'Anna Maria Carreres Garcia (1817-1890), vídua de Joan Baptista 34

Carbonell Sanz (1813-1868), i del seu nebot Francesc Carreres Vallo a la Parròquia l'any 1897; i del plafó ceràmic de la tomba de Llorenç Carreres Gilabert (1758-1825), escrivà de l'Ajuntament.

Hort de Donya Rosa

Originàriament, de Colomina. Es tracta d’una casa de notable grandària amb terres de conreu al seu voltant, a més d’estable, celler, corral... i casa dels hortolans afegida. Del conjunt destaca la presència d’una garita amb espitllera metàl·lica per tal de guaitar els possibles malfactors en trobar-se en l’època de la seua construcció en solitari paratge i fora del poble. El seu propietari fou Francesc Josep Colomina Garrigues (1723-1807), ciutadà immemorial del Regne de València i regidor perpetu (...1771 /...1800). Va contraure matrimoni l’any 1747 amb Francesca Maria Garcia Cifre (1729-1811). Després de la seua mort, l’heretà el seu fill Manel Colomina Garcia (1753-1843). D’estat noble, fou elegit elector pel partit d'Alzira, el 9 de febrer de 1810. Va casar-se en 1784 en primeres núpcies amb Antònia Talens Garrigues (1749-1832), germana del primer marqués de la Calçada, i vídua de Vicent Pérez Ribera, oriünd de Xàtiva; i, en segones, amb Maria Antònia Garcia. Damunt de la portalada d’accés destaca l’escut nobiliari llaurat en pedra. Té quatre quarters, té en la part superior els cognoms Colomina-Garcia i en els inferiors, els de Talens-Garrigues. A finals del segle XIX va passar a convertir-se en propietària la família de Maria Rosa Talens de la Riba Hervàs (1821), coneguda popularment com donya Rosa, filla del ciutadà Agustí Talens de la Riba Balaguer i Bàrbara Hervàs Moreno. Es casà el 9 d’agost de 1841, en primeres núpcies, amb l’advocat Vicent Moltó Climent (València, c. 1820-c. 1880), fill de Francesc Moltó, oriünd de Cocentaina (el Comtat), i Maria Concepció Climent. Vídua, tornà a casar-se amb Joan Ortiz. El seu fill Emili Moltó Talens de la Riba (València, c. 1853-Carcaixent, 1911), advocat, va contraure matrimoni l’any 1896 amb Maria del Carme Talens de la Riba Rubió (1871-València?). Després, la propietat de l’hort passà a les famílies Talens de la Riba-Lacárcel, Gimeno-Talens de la Riba i Gil Morte-Talens de la Riba… A més a més, eren propietaris de totes les cases que conformaven el desaparegut carrer "Casas de Doña Rosa" –hui plaça del reverend Enrique Pelufo–, així com també del llimeral, encerclat de paret, espai que va ser dissenyat a les darreries del segle XIX per a la construcció d'un grup de cases unifamiliars.

Hort de “Don Valentín Sancho”

Situat al final del carrer de Sant Antoni i enfront de l’Ermita, deu el seu nom al propietari Valentí Sancho Lleó († València, 1956). Va contraure matrimoni l’any 1909 a la Parròquia de Sant Pere Apòstol de València (catedral), amb la carcaixentina Amèlia Gomis Garrigues (1889), filla de Bernat i Josepa i germana de Bernat Gomis Garrigues (1892), regidor conservador de l’Ajuntament de Carcaixent (1922-1923) i diputat provincial (1923).

Hort de Sant Antoni

Conegut popularment com del Tacat. La primera notícia documental apareix datada el 18 de juliol de 1762. Es tracta de l'escriptura de la venda de un “Patio, eó solar para fabricar casa” per Gaspar Lloret Garrigues (1703-1765), ciutadà, síndic procurador general de la Vila (1760) a Joan Carrascosa, llaurador. La propietat de la casa i de l'hort va passar al matrimoni format per l’advocat Francesc Antoni Albero Carrascosa (la Font de la Figuera?-Carcaixent, 1784), doctor en drets i síndic de la vila de Carcaixent, i Joaquima Albero Lloret (Vilanova de Castelló?-Carcaixent, 1817), la qual el 25 de juliol de 1809, ja vídua, va adquirir el pati adjunt de Joaquim Magraner, veí d’Alzira i legal administrador de la seua dona, Bernarda Botella. Maria de les Neus Albero Albero (1781-1841), fadrina, hereva de l’advocat doctor Francesc Antoni i Joaquima, el 25 de novembre de 1835 va permutar la casa i l’hort amb uns terrenys 35 que Pasqual Gomis Martí (1804-1871) posseïa en les partides del Barranquet i de la Febrera, pel preu de 290 £ 18 s. El 4 de juliol de 1837, Pasqual Gomis Martí va adquirir de Joaquim Carrascosa Noguera (1769-1845) i de la seua dona, Agustina Armengol Marqués (Alzira?- Carcaixent, 1854), la casa contigua. Pasqual Gomis Martí va contraure matrimoni al voltant de l’any 1825 amb Mònica Enguix Armiñana (, c. 1809-Carcaixent, 1843). A la seua mort passà la propietat al seu fill Vicent Gomis Enguix (1833-1875), que va contraure matrimoni l’any 1871 amb Maria Antònia Noguera Vila (1833-1886). A la seua mort passà la propietat al seu fill Vicent Gomis Noguera (1873-1952), que va ser segon tinent d’alcalde (24- 12-1916 / 1-1-1918) i regidor (1-4-1920 / 1-10-1923). Va contraure matrimoni l’any 1896 amb Felicitat Carmona Serra (1871-1940). Després passà la propietat als seus fills Josep Pasqual (1900-1974), que va contraure matrimoni l’any 1926 amb Maria del Remei Martí Tarragó (1901) i, en segones núpcies, l’any 1942 en la Reial Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, amb Maria Josepa Marco Sapena (Ondara, la Marina Alta, 1905-Carcaixent, 1995), vídua de Ramon Albelda Tudela; Clodoalda (1901-1989), que morí fadrina, i Joan Just (1903), que va contraure matrimoni l’any 1932 amb Maria Pérez Climent (1912), a. Angilagueta. Hui en són propietaris els seus hereus, d'entre els quals volem fer menció d'Eva Gomis Vendrell per la cura que té de l'hort i de tot allò referent al seu llinatge, com vam poder comprovar en la visita girada amb motiu de la III Fira Modernista (2018). Tot el conjunt (hort, casa, pou i bassa, jardí...) va ser protegit per la Generalitat Valenciana el 23 de setembre de 1994. En el jardí es troba un ampit realitzat en pedra amb elements decoratius (pinacles, fustos de pilastres, capitells d'orde jònic...) i estructures pertanyents a fonts ornamentals, amb assortidors en forma de mascaró que, segons tradició oral transmesa pels familiars, van ser portats per un avantpassat seu vinculat a la comarca de la Valldigna, procedents del desamortitzat Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna. D'igual procedència, en l'interior de la casa es troba instal·lada una font llaurada en marbre d'excel·lent factura. Un altre element destacable de l'hort és la gàbia per a canaris, pardals i aus exòtiques —presidida per una font de marbre també procedent del cenobi valldignenc—, realitzada en 1920 per encàrrec de Vicent Gomis Noguera com a regal d'aniversari a la seua filla Clodoalda, on tots els dies —fins a la seua mort— era portat des de la seua gàbia el famós lloro gris de cua roja "Felipe". Un altre element interessant és el plafó ceràmic de la Immaculada Concepció, d'autor desconegut, de mitjan segle XIX, que s’encomanà per tal de commemorar la proclamació del dogma de la Immaculada pel papa Pius IX, el 8 de desembre de 1854. En origen es trobava instal·lat al mig d'una fatxada dihuitesca, i va ser desmuntat a principis del segle passat amb l'enderroc i el bastiment del nou edifici. En l'actualitat, es troba incomplet a l'Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció. La pintura de la planta noble que hui es conserva va ser realitzada pel pintor carcaixentí Antoni Lacasa Salom (1902-1977), a canvi d’un artístic tresillo de fusta massissa entapissat en tela, compost per sofà i dues butaques a joc, segons em va manifestar Clodo Gomis. A més de les valuoses peces de marqueteria que foren realitzades per Clodoalda Gomis Noguera (marcs, molí de vent, castell, ocellaire...), en les distintes estances es conserven, entre d’altres, una pintura realitzada sobre cristall del passatge evangèlic de la dona adúltera (Jn 8, 3-11), d'autor anònim; unes xicotetes pintures realitzades per Lluís Melo de Portugal i Pérez de Lema (1863-1951), IX marqués de Velliscas, d’excel·lent factura; una paleta de fusta decorada pel pintor Honori Romero Orozco (Sedaví, l’Horta, 1867-València, 1920); un relleu escultòric de marfil del davallament de la Creu; un cap de xiquet dormint —modelat en argila sense coure— de l'escultor Gerard Morante Pozuelo, desaparegut en la Pantanà, i una col·lecció completa de les primeres edicions del novel·lista Vicent Blasco Ibáñez, així com novel·les i fulletons costumistes, postals, revistes i llibres de caràcter religiós… Volem finalitzar este apartat dedicat a este emblemàtic hort ressenyant que en l’any 1927 va ser filmat en este hort el curtmetratge Bellezas carcagentinas, per encàrrec de l’empresari del Cine Moderno Bernat Albelda Hernández. Ens consta que les projeccions feien les delícies dels espectadors.

36

Horts de Meliana i de Saragossà

Situats en el carrer de Sant Antoni (Meliana núm. 116, 118 i 120 i Saragossà núm. 170 i 172). El seu primer propietari va ser Lluís Meliana Bolaños (Xàtiva, 1797-València?), fill del notari Lluís Meliana Codina i Maria Pasquala Bolaños Cucó, que va contraure matrimoni l’any 1838 amb la carcaixentina Pasquala Garrigues Amador (1802-1865). La propietat passà a mans del seu fill Lluís Rafel Meliana Garrigues (Carcaixent, 1838), que va ser diputat a Corts pel districte de Xàtiva (abril-juny de 1887), en substitució de Ciril Amorós. Va contraure matrimoni a la ciutat de Roma l’any 1865 amb Rafela Ortoneda Llaudes (València, c. 1844) i foren pares de Lluís Meliana Ortoneda († València, 1935), que va contraure matrimoni amb Josepa Frígola Caruana, filla del II Baró de Ruaya i de Cortes de Pallars, de la qual va enviudar l’any 1897. Les seues possessions s’estenien al llarg dels termes municipals de Xàtiva, Carcaixent, Rafelguaraf i , on els seus veïns li van dedicar un carrer. A Carcaixent, segons l’amillarament de l’any 1879, era propietari de 504,75 fanecades i 15 cases, d’estes sis cases de camp, d'entre les quals mereix especial menció la de l’hort de la Serratella, conegut també com l’hort de Sant Lluís i de Saragossà, lloc mític de l’imaginari dels carcaixentins a la Serratella, des d’on s’aprecia la riquesa del paisatge de Carcaixent i part del de la Ribera del Xúquer. Durant les seues estades a Carcaixent tenia la seua residència a la casa-hort del carrer de Sant Antoni. Va morir sense descendència, i va heretar part de les seues possessions la seua germana Rafela Meliana Ortoneda (València, c. 1874-1947), casada amb Salvador Zaragozá Ripollés (València, c. 1873). D’esta unió tenim documentats a Carcaixent quatre fills: Maria Lluïsa (c. 1897), Maria Lluïsa Francesca (?c. 1899), Maria Rafela (?c. 1901-València, 1951) i Salvador Antoni Zaragozá Meliana (?c. 1904-València, 1976)… Conten que, després de ser confiscat l'hort de Meliana en temps de la Segona República, els cortinatges de vellut d'un color verd botella que decoraven les seues estances van ser utilitzats per la primera inquilina per a fer vestits a tots els seus fills. D'estos dos horts, hui desapareguts, queden les seues respectives cases prou desfigurades arquitectònicament.

Hort de Soriano o de la Pinada

L’Hort de Soriano, conegut també per l'hort d'Artáiz i de la Pinada, forma part de les muntanyes del Realenc. Hi discorren els barrancs de la Timora, de la Font i de la Font de la Parra. La casa de l'hort data de mitjan segle XX. A més de la vivenda, té altres dependències (estable, andanes, zona de recreació, piscines...) a l'estil de l'hort valencià. Té una superfície de seixanta-huit hectàrees i noranta-sis centiàrees, equivalents a huit-centes vint-i-nou fanecades, tres quarantens i vint-i-huit braces. Adquirida la propietat per la família Soriano-Hernández, es van construir els camins d'accés i, amb la instal·lació del motor a vapor, es va iniciar un període de transformació de les terres que van passar a ser de regadiu. Pels anys cinquanta del segle passat, es van realitzar grans transformacions en la finca que convertiren els terrenys forestals en plantacions de tarongers (varietats: sang, valència, clemenules…). Per este temps és quan es construeix la piscina, i és reformada la casa. L’hort va ser comprat per l’Ajuntament de Carcaixent a Antoni Soriano del Moral, per acord del Ple Municipal que va tindre lloc el 30 de desembre de 1992, sent alcalde Pasqual Vernich Talens (1949-2011), “…para su uso y disfrute de los habitantes de este municipio…”, i a proposta del regidor Francesc Vallés Canet, pel preu de 30 milions de pessetes. Amb esta adquisició, més els terrenys de la Font de la Parra, el Paratge Municipal Hort de Soriano-Font de la Parra, declarat en 2007, té aproximadament una superfície de cinquanta-tres hectàrees i dos-cents vint-i-quatre metres. En el 2009 s'inicien els treballs per a la creació del Museu Viu de la Taronja, el projecte del qual va anar executant-se en anys posteriors. En esta plantació hi ha més de quaranta varietats de tarongers, algunes en perill d'extinció. En el període 2011-2015, s'inicia la creació de l'hort històric de les Oliveres, amb les principals varietats existents a la Comunitat Valenciana. 37

La família dels Soriano, establits a Carcaixent a finals del segle XIX, té el seu origen en el matrimoni format per Blai Soriano Pons (la Pobla del Duc, c. 1820) i Maria Teresa Gomis Enguix (Tavernes de la Valldigna, c. 1826), la celebració del qual va tindre lloc en la nostra parròquia el 1845. El seu fill, l'advocat Antoni Pasqual Soriano Gomis (la Pobla del Duc, c. 1850), va contraure matrimoni en 1881 amb Vicenta Maria Hernández Ferrandis (Carcaixent, 1860), i van ser pares d'Antoni Blai (1862), Vicent Carles (1884), Blai (1887-87), Alfred (1888), que es casà en 1918 amb Josepa Niederleytner Orts, i amb residència en el número 9 del carrer de Sant Roc, on posteriorment s'instal·laria la fàbrica de derivats de la taronja Talens y Ferrer, SRC; Vicenta (1889), Carles (1891-91) i Rafel Joan (1895). Més tard es van instal·lar en la casa núm. 14, que en 2010 va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Carcaixent, per a destinar- la a dependències de l'Arxiu Històric Municipal i centre cultural.

La vil·la de Sant Josep en la diada de la seua inauguració (Fons Ribera. Arxiu Històric Municipal)

Vil·la de San Josep

Coneguda popularment pel Palaciet, va ser construïda l’any 1908 a les muntanyes del Realenc pel mestre d'obres i ebenista Josep Ríos Chinesta (1855-1935), per encàrrec del comerciant de taronja Josep Ribera Tarragó (1848-1914), fill del fuster Josep Ribera Piera, oriünd de Quatretonda, i de Vicenta Maria Tarragó Maseres. Es casà al voltant de l’any 1877 amb Matilde Garcia Garcia, oriünda d’Alzira. Amb el seu germà mossén Vicent Ribera, costejà la restauració de la capella de la Mare de Déu d’Aigües Vives, l’any 1905. Regidor de l’Ajuntament de Carcaixent (1909). A la seua mort passà a ser propietat del seu fill Josep Ribera Garcia (Alzira, 1880-1936), també comerciant de taronja, regidor (1912-1914 i 1916-1922) i alcalde (1916) de Carcaixent. Formà part de la promoció de 1897 al col·legi dels jesuïtes de València, estudià la carrera de Dret i formà societat amb Louis Prieur a París per a vendre les taronges. Es casà l’any 1908 amb Teresa Giner Albelda. Fou el primer tresorer de la Confraria de la Mare de 38

Déu d’Aigües Vives, fundada l’any 1922. Morí assassinat el 28 d’octubre a les rodalies del pont de l’Estret. Finalitzada la Guerra Civil, els seus fills la van vendre a l’empresari valencià Manel Cuadrado Novella, marit d’Empar Sánchez de León.

Heretat de Bonastre

Situada a la partida del Puig Gros, l’heretat de Bonastre ja apareix documentada al segle XVII. Del propietari que li dona nom a l’heretat, Gaietà Bonastre Guerau (1667-1742), hem de dir que pertany a un dels llinatges més importants establits al nostre poble. Foren el seus pares Miquel Bonastre Rubió (1639-1706), torcedor de seda, i Josepa Guerau Talens (1638-1714). Va contraure matrimoni l’any 1688 amb Casilda Lloret Gisbert (Carcaixent, 1668- Benifairó de la Valldigna, 1714), i en segones núpcies el 1718 amb Vicenta Cifre (Vilanova de Castelló?-Carcaixent, 1738), vídua de Vicent Balaguer. Foren pares de Gaietà Bonastre Lloret (1699-1777), ciutadà, regidor perpetu (1709), alcalde (1724) i familiar del Sant Ofici, i besiaios de fra Gaietà Bonastre Grima (1776-1840), prevere, habitador del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna. A la seua mort, la propietat passà a la seu filla Agustina Bonastre Lloret (1705-1764), que va contraure matrimoni l’any 1730 amb Josep Lloret Castillo (1703-1772), fill de Vicent Lloret i Caterina Anna Castillo. Ciutadà i regidor perpetu (per Reial Cèdula, de data 12 de juny de 1739) i Pare de Pobres. Morí el 21 de novembre i fou soterrat l’endemà al Convent de Sant Francesc. Foren pares de fra Andreu Lloret Bonastre (1731), habitador del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna; de fra Francesc Lloret Bonastre (1736), habitador del Reial Monestir de Santa Maria de la Murta; de mossén Josep Lloret Bonastre (1740), doctor en sacra teologia i ecònom de la nostra parròquia (1773) i de fra Miquel Lloret Bonastre (1742- 1825), habitador del convent dels carmelites calçats de Xàtiva. L’any 1782, tenim documentat com a propietari de l’heretat a Josep Asencio Tudela, que morí fadrí l’any 1794 i va ser soterrat al fossar del Convent de Sant Francesc. L’ermita sota l’advocació de la Mare de Déu del Pilar fou alçada per ell i va ser beneïda pel rector Vicent Monzó Vidal l’any 1782, acompanyat per alguns membres del clergat carcaixentí. A la seua mort, la propietat passà al seu nebot Bernat de Nalda i de Ilzauspea (Sevilla, c. 1791-Carcaixent, 1857), fill de Francesc de Nalda i de la Canal, oriünd de Ventosa (la Rioja) i Maria Manela Ilzauspea Asencio, oriünda de Gea de Albarracín (Terol). En l’any 1835 va ser alcalde de Carcaixent pel Partit Lliberal Conservador. El 12 de juliol de 1857, complits els seixanta-cinc anys i malalt en el llit, va contraure matrimoni amb Josepa Romà Vallcaba (1802-1869), filla del forner Joan Baptista Romà Martí i Bernarda Vallcaba Ausina, oriünda d’Alzira. Nicolau Garcia Caro Vergés i Agustí (Mataró, 1818-València, 1886) apareix documentat com a propietari per l’any 1868. Coronel d’Infanteria, va ocupar l’alcaldia de València l’any 1874. El rei Alfons XII li va concedir el títol de marqués de Caro el 19 de juliol de 1882. Es casà amb Rosa Ferrer de Plegamans i Villanueva, Garcia i Mena.

Per este temps es va fer molt notable al nostre terme la quadrilla de bandolers de “Pepet el de la casa de Bonastre”. Conten que per la rivalitat entre Pepet i Camil Seguí, que actuava com a cap, el primer va matar el segon i el va portar arrossegat al “Pinar dels Frares”, on el va soterrar. Es va posar de cap de la quadrilla. Molt prompte va donar mostres de gran feresa perquè, havent-lo denunciat un taverner de Rafelguaraf, va prendre horrible venjança. Va entrar una nit en la seua taverna i després d'assassinar-lo, va matar també la seua dona, els seus fills, el gos, el gat i tots els animals de la casa; només va poder salvar-se una xiqueta que, horroritzada, es va ocultar davall el mostrador. Tement els de la partida el cap, no van tardar molt a matar-lo. Cap al 1922 apareix com a propietari l’advocat Vicent A. Guastavino Robba (València, 1869-1929), que va contraure matrimoni l’any 1914 a la Parròquia de Sant Pere Apòstol de València (catedral) amb Maria del Carme Ferranda Talens de la Riba Rubió (1871), filla de Joan Baptista Talens de la Riba Talens i Josepa Ferranda Rubió Serra. Després la propietat va passar a la família Gil-Morte, que pels anys huitanta del segle passat veneren la casa (1.000 m2) i la parcel·la que l’envolta (3.000 m2) als germans Garrido-Martínez. 39

Urbanització “Sant Blai”

L’1 de juliol de 1971, es procedeix a la benedicció i inauguració de la urbanització Sant Blai, el balcón de la Ribera. La cerimònia religiosa va ser oficiada per mossén Blai Miquel Santamaría, rector de Sant Antoni de Pàdua. El 3 de setembre de 1972, finalitzada la missa de campanya, presidida per la imatge de Sant Blai, bisbe i màrtir, té lloc la benedicció i col·locació de la primera pedra de la capella de la urbanització, en una emotiva cerimònia que va ser oficiada per l’esmentat rector. Va ocupar-ne la presidència Josep Rodríguez de la Encina i Garrigues de la Garriga, baró de Santa Bàrbara, i diversos familiars seus; el president de la urbanització Joan Fogués Camarena i la seua esposa Elvira Calatayud; el cap de línia de la Guàrdia Civil, tinent Bernat Jiménez Martín; interventor general de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València, Eugeni Pellicer Pérez, i altres personalitats.

Urbanització “Els Amics”

En el Ple municipal de 7 de maig de 1977 s'aprova, inicialment, el projecte d'ampliació de la zona de reserva urbana, amb la consegüent modificació en este sentit del Pla General d'Ordenació Urbana, redactat per l'arquitecte Salvador Calatayud Garrigues, visat en 21 de febrer de 1977, i que Enrique Pepiol Vercher va presentar en nom de la urbanització privada "Els Amics" situada en la partida del Puig-gros, al costat de l'heretat de Bonastre. Va ser aprovada pel Ple celebrat el 17 d'agost de 1977. La dita urbanització va nàixer al voltant del xalet construït pels germans Tudela, a. els Trigo.

L’antic depòsit d’aigües potables: escoles i seu de l’Associació de Veïns

Per no bastar l'aigua procedent de la Font de la Parra, es va haver de completar amb la subministrada pel pou de l'Hort de Sant Vicent o del Corralet, com és conegut popularment, situat en el camí de la Font, propietat de Vicent Talens Garrigues. El 7 d’octubre de 1916, per acord municipal és concedit el servici de subministrament d’aigües potables a les fonts públiques i boques de reg a l’empresa Sociedad de Aguas Potables Virgen de Aguas Vivas, d’Artur Borrás Guas i Pasqual Bolinches Oroval. Esta concessió tenia una vigència fins a l’any 1962. La celebració de la benedicció del nou servici tingué lloc el 6 de maig de 1917. Segons la ressenya apareguda en el periòdic Diario de ,

“El servicio de abastecimiento de aguas potables en esta importante población ha sido tan deficiente hasta ahora, que aun gastando una porción de miles de pesetas el Ayuntamiento en comprar el agua, no podía evitarse que muchas temporadas, sobre todo en verano, permaneciesen secas las fuentes. Con la inauguración del servicio que hoy ha tenido lugar empieza una nueva era para Carcagente; al menos todo lo hace presumir así. Un pozo abisinio, del que se extrae abundantísima agua de inmejorables condiciones de potabilidad, según análisis practicado por el doctor Peset, será el que suministrara en lo sucesivo tan necesario líquido, en cantidad suficiente, so sólo a las fuentes públicas y particulares, sino también a 50 bocas de riego que, además de prestar el servicio público a que se destinan, y cuya necesidad se dejaba sentir tanto en esta población, en un caso de incendio será de valor inestimable el servicio que están llamadas a prestar. Mejora tan importante ha sabido conseguir el actual Ayuntamiento sin el más pequeño dispendio, sin que de la Caja municipal haya tenido que salir una peseta, sólo con la concesión hecha a los señores Borrás y Bolinches para el suministro de particulares por determinado número de años sin satisfacer arbitrio alguno municipal, y pasado el plazo de la concesión pasarán a ser propiedad del Ayuntamiento todas las obras, motor e instalaciones de la Sociedad abastecedora, obteniendo con ello el Municipio una nueva fuente de ingresos. Hechas estas manifestaciones, vamos a reseñar ligeramente la fiesta hoy celebrada. 40

A las doce recorrieron la población, anunciando la fiesta las dos bandas de esta ciudad, ejecutando alegres y escogidos pasodobles. A las tres y media de la tarde concurrieron al sitio donde se hallan el pozo y depósito, primero el Clero parroquial con Cruz alzada, y luego el muy ilustre Ayuntamiento en Corporación con maceros a la cabeza. El muy ilustre señor don José María Navarro Darás, Deán de la Basílica Metropolitana e hijo de esta población, fue el encargado de bendecir las instalaciones hechas, siendo padrinos el alcalde don Ricardo Escrivá Taléns y la bella y distinguida señora doña Amelia Gomis de Sancho. Amenizó el acto la banda de música, que hizo oír los acordes de la Marcha real a la terminación de la Salve. Terminada la ceremonia religiosa, que fue presenciada por numerosísimo público, hizo uso de la palabra el muy ilustre doctor Navarro, quien pronunció una sentida oración, estudiando detenidamente los diferentes proyectos qua ha habido de abastecimiento de aguas en esta población y alabando la feliz idea que han tenido los concesionarios de poner su empresa bajo la protección de Nuestra Señora de Aguas-Vivas, Patrona de esta ciudad, cuyo título le han dado a la Sociedad, siendo calurosamente aplaudido a la terminación. Después el señor Cura párroco don Tomás Aracil, pronunció cortas y sentidas frases, enalteciendo la gestión de nuestra primera autoridad local, que con su juvenil entusiasmo ha conseguido dotar a esta población de mejora tan importante, felicitando a los señores Borrás y Bolinches, y deseándoles todo género de prosperidades sobre todo por el acierto de poner su empresa bajo los auspicios de Nuestra Señora de Aguas-Vivas. A continuación se sirvió un espléndido «lunch» a los señores de la comitiva, habiendo de asistir a este acto la distinguida señora Gomis de Sancho, por encontrarse de luto, del que sólo prescindió para servir de madrina en la ceremonia religiosa, terminada la cual abandonó la comitiva para dirigirse a su casa, siendo acompañada por su señor hermano don Bernardo Gomis Garrigues, y por el padrino, doctor Ricardo Escrivá. Mientras se obsequió a los señores de la comitiva, las bandas ejecutaron las piezas más escogidas de su repertorio, y al desfilar aquéllos, y como final de fiestas, se disparó una ruidosa traca...”.

Després este edifici va ser utilitzat per a escoles, com es vorà en un altre apartat, i finalment, constituïda l'Associació de Veïns Sant Antoni-Les Barraques en 1979, va ser cedit per l’Ajuntament per a seu social d'esta, així com dels diferents col·lectius culturals i festius de la barriada. En els seus locals es troba instal·lat un museu amb objectes antics. A la inauguració, que va tindre lloc el dissabte 14 de novembre del 2009, va acudir l'alcaldessa Lola Botella Arbona acompanyada d’alguns regidors.

41

Antic depòsit d’aigües potables de l'empresa "Borrás y Bolinches", hui seu de l'Associació de Veïns (Foto: Joaquín Cabanes)

L’Associació de Veïns va ser fundada l’any 1979. N’han sigut presidents, entre d'altres, Pasqual Agustí Albelda Carrascosa (1943-2018), Vicent Ignasi Cerdà Oliver (1955), José Pelluch Sampedro i Consol Antònia Puertos Alcoy (1945).

7. PARATGES NATURALS

El Realenc

Per a endinsar-nos en el coneixement de les muntanyes que es troben dins dels límits parroquials, ho farem de la mà d'Aigües Vives Pérez Piquer, que tan magistralment ens les descriu al seu treball El Realenc de Carcaixent. Diu així:

“El Realenc de Carcaixent és l’estribació nord-occidental del conjunt de muntanyes de la Safor, separat de la serra de Corbera o de la Murta per la vall d’Aigües Vives i la Valldigna. El nostre Realenc, concretament, és el conjunt de direcció nord-oest sud-oest situat entre la vall d’Aigües Vives, Carcaixent i la pertinença de Xàtiva situada entre Carcaixent i Rafelguaraf. Es tracta d’un terreny càrstic que ha donat origen a nombrosos avencs, dolines i afloraments d’aigües subterrànies; constitueix un altiplà partit en gallons per nombrosos barrancs que no 42

arriben a formar valletes més que en el cas del barranc de Basses Roges, origen del barranc de la Font de la Parra o Carcaixent. Molt aprofitat per l’activitat ramadera, forestal i agrícola, oliveres principalment, en dècades passades, actualment està pràcticament abandonat a la naturalesa després d’haver patit nombrosos incendis. El massís torna a aflorar en dos punts, ja en terra plana, que són la Serratella i el Tossal. El territori està estructurat en tres finques, amb nuclis d’habitatge que eren el centre de l’activitat humana i d’explotació del terreny: les cases de Ribera (designades també el Realenc per antonomàsia i formades pel [palásjo] i les cases dels treballadors), les cases de Don Bernardo i el Pinar dels Frares (que s’estén entre Carcaixent i la pertinença de Xàtiva, aquesta darrera té dos nuclis dins de Carcaixent: Basses Roges (o les cases d’Alberola) i l’Escorial. Cada un d’aquests centres d’activitat era habitat i disposava de casa, o cases, i corrals, per això el seu nom sempre és plural. Nombroses sendes creuaven el territori, des de Carcaixent, la vall d’Aigües Vives, Simat i el Pinar dels Frares; només algunes d’elles són encara transitades, la resta estan abandonades i els seus noms només perduren en la documentació o en la memòria de molts pocs. Actualment els excursionistes i els caçadors són els únics que les recorren de tant en tant. Els treballadors d’aquestes finques que queden vius són tots d’edat avançada i han sigut els nostres informadors. Les aigües baixen del Realenc en quatre direccions: el barranc de la Vila, en direcció nord, vessa al barranc de la Casella. La part nord-est desemboca al barranc Gran o de l’Estret. La part sud-est baixa a la vall d’Aigües Vives en direcció a Simat, canalitzades pel barranc d’Agost. Les aigües de la part oest baixen en direcció a Carcaixent, i van a vessar al barranc de Barxeta, al qual arriben agrupades pel barranc de la Font de la Parra, (o de Carcaixent o de les Basses Roges), el Barranquet o barranc d’Espanya i el barranc de Lluïsa o Ample, exceptuant els barrancs de Venanci i de Sant Antoni que es perden en arribar al pla...”.

Arcada del León. Aqüeducte de les aigües de la Font de la Parra construït al segle XVII Postal fotogràfica de principis del segle XX (Col. de l'autor)

La Font de la Parra

Este topònim representa un lloc emblemàtic de la serra del Realenc. Al marge esquerre del barranc del mateix nom es troba el naixement de la Font de la Parra o Font de Carcaixent, 43 important recurs aqüífer, que el 1619 va ser canalitzada fins a la plaça Major per mitjà d’una canonada de fang i per un piló amb diversos dolls d’on eixia l’aigua per a l’abastiment de la població. Esta millora costà als carcaixentins la quantitat de tres-cents mil quinzets. Els aqüeductes i filtres que foren construïts en l’any 1672 per l’obrer de vila Josep Chelvi sofriren greus desperfectes amb motiu de la riuada de Sant Carles (1864).

Altres paratges...

Els Colmenars. Paratge que s’estén a l’oest de les cases de Ribera, entre els naixements dels barrancs de Pau i de Noguera. L’Esmeralda. Paratge situat entre el barranc de l’Esmeralda i el de Xia. Les piletes del Callà. Paratge situat entre el barranc de Pau i el de les Príncipes, prop del camí de la Font. Pla de Reus. Es troba a una altitud de 300 m i limita al nord amb el barranc de Palatroi i al sud amb el de l’Infern...

Hidrografia

Barranc Ample. Ja documentat l’any 1570. Naix prop del camí del Realenc, al sud de Sant Blai. Rep per la dreta les aigües del barranc de Clara i per l’esquerra les del barranc de Pau. Quan arriba al pla, passa a dir-se barranc de Gaianes i desemboca al barranc de Barxeta. També és conegut pel barranc de la Bova. Barranc de l’Anell. Naix al sud del camí del Realenc i al nord del naixement del barranc de Pau, del qual és afluent per la dreta. Barranc de Clara. També conegut pel barranc de l’Hort de les Escaletes. Naix a l’oest de Sant Blai i baixa en direcció nord- est per l’hort de Sant Blai, més conegut per hort de les Escaletes, i desemboca al barranc Ample. Barranc de Pau. Conegut també per barranc de Lluïsa. Naix al nord de les cases de Ribera, prop del camí del Realenc i creua el camí de la Font pel costat de l’hort de la Màquina. Durant un tram és camí i barranc alhora. Desemboca al barranc de Gaianes. Rep per la dreta les aigües del barranc de l’Anell. Barranc de Grau. Naix al Realenc i baixa al pla per la partida del Puig Gros. Barranc d’Espanya. Naix al sud-oest del Vedat i pels barrancs de Grau i de l’Esmeralda baixa al camí de la Font vorejant el tallat de Navargues. Rep les aigües de dos barranquets, l’un que ve de la casa de Bonastre i l’altre de la urbanització els Amics. A continuació canvia de nom: passa a dir-se el Barranquet. Després de rebre les aigües dels barrancs de Grau, Noguera, Príncipes i Saragossà, desemboca al barranc de Barxeta. Barranc de l’Esmeralda. També conegut per barranc de Sant Gaietà. Naix entre el Vedat i el barranc del Portell i és afluent per la dreta del barranc de Xia. Barranc de Xia. Naix de la confluència de diversos barranquets i baixa de les cases de Don Bernardo fins a unir-se al barranc de la Font de la Parra. Arreplega les aigües dels barrancs de l’Esmeralda (dreta) i del barranc Fondo, de l’Infern i de Farol (esquerra). Barranc de Palatroi. Ja apareix documentat l’any 1570. El braç principal baixa en direcció sud-oest des del pla de la Sima de l’Aigua i discorre entre la Lloma Llarga i el Pla de Reus i desemboca al barranc de Xia per l’esquerra. Barranc de l’Infern. Naix al Pla de Reus i transcorre d’est a oest fins a desembocar al barranc de Xia. Barranc de la Font de la Parra o de Carcaixent. Documentat l’any 1570. Desemboca al de Basses Roges, des d’on discorre en direcció oest, i entra en el terme de Rafelguaraf per desembocar al barranc de Barxeta. Barranc de les Morteres. Afluent per l’esquerra del barranc de les Basses Roges, limita a l’oest amb el barranc de la Font de la Parra i a l’est amb el pla de Miramar. Baixa paral·lel al camí del Pinar a Basses Roges. Barranc de les Príncipes. També conegut per barranc de les Palaues. Naix entre el barranc de Noguera i el de Pau i desemboca en el Barranquet. Barranc de Noguera. Naix al sud-oest de les cases de Ribera. En direcció sud-oest baixa entre els barrancs de Pau i Grau i, després entre el de les Príncipes i el de Grau per desembocar al Barranquet. Barranc de Sant Antoni. També conegut pel Barrancó. Naix a la dreta de la carretera pujant del poble a Sant Blai, després del depòsit de l’aigua; baixa fins a les Barraques vorejant-les i continua per darrere de les cases del carrer de Sant Antoni i en el últim tram és aprofitat com a carrer de Vicent Andrés Estellés, on és canalitzat de manera subterrània. Nicolau Primitiu 44

Gómez Serrano en dona notícia de la trobada d’alguns sílex prehistòrics a la rambla de Sant Antoni (les Barraques). Formant part d’este espai destaca l’hort de Sant Antoni, el de les Príncipes i el de "Don Valentín Sancho". Barranc de la Timora. Naix al pla de Reus, discorre en direcció nord-est sud-oest i desemboca al barranc de la Font de la Parra, a l’altura de l’hort de Soriano. Barranc de Venancio. Naix prop del camí de Sant Blai i discorre en direcció sud-oest. Separa les partides dels Calciners i Sant Antoni i en el últim tram és aprofitat com a carrer de Balmes.

Orografia

El tallat de Navargues. Situat en el vessant dret del barranc d’Espanya i amb una caiguda aproximadament de 120 metres. Gros. Partida que pren el nom d’un dels contraforts sud-occidentals del Realenc. El Vedat. Tossal situat en mig dels naixements del barranc de Grau, d’Espanya i de l’Esmeralda. És vèrtex geodèsic. La Lloma de l’Espart. Està situada entre els barrancs de l’Esmeralda i el d’Espanya. La Lloma Llarga. És la més gran del Realenc; limita a l’oest amb el barranc de Xia, al sud amb el de Palatroi, a l’est amb el forcall de les dues capçaleres del barranc de Palatroi i al nord amb la lloma dels Pins. El Pla de Seguret. Apareix documentat l’any 1512. Limita al nord amb el pla de la Sima de l’Aigua, al sud amb els Pilonets del Pi de la Llanterna, a l’oest amb el braç occidental del naixement del barranc de Palatroi i a l’est amb el Fondo dels Brucs i el Pi de la Llanterna. L’Escorial. Muntanyes de l’ombria de la Font de la Parra per on baixen el barranc de la Font de la Parra i el de les Murteres. El Pla de la Sima de l’Aigua. Es tracta d’un pla extens amb una cota màxima de 384,1 m, on es troba l’avenc, i una mínima de 375,4 m...

Camins i sendes

Camí de Sant Blai. Tram de l’antic camí que pujava de la Muntanyeta al Realenc. Camí de les cases de Dalt. També conegut per camí o senda de la Casa del Guarda. Se separa del camí de les Cases de Ribera a les Cases de Don Bernardo; comença al nord del pla de Calces i va a les cases de Dalt o del Guarda. Camí de les cases de Don Bernardo. És la continuació de les cases de Ribera. Senda de la Casa del Guarda. Va del Pla de Reus, passant per les Basses Roges, 45 al barranc de les Morteres. Senda de Navargues. Va del camí de la Font al tallat de Navargues. Senda de la Cova del Seguret. Va de la senda de la Sima de l’Aigua al pla del Seguret...

Les vies pecuàries

Per a tractar de les vies pecuàries que travessen els límits parroquials, acudim a la memòria-resum confeccionada l’any 1988 per Josep Maria Acedo Ramos, enginyer agrònom de la Unitat Forestal dels Serveis Territorials de la Conselleria d'Agricultura i Pesca de la Generalitat Valenciana. Es tracta de la canyada de les Muntanyes de Granada, del cordell de l'Estret i la sendera de les cases d'Alberola. La memòria diu així:

“1.- Cañada de los montes de Granada.- Esta vía pecuaria entra en el término municipal de Carcaixent procedente del de Rafelguaraf, por el mojón trifinio de estos términos municipales con el de Játiva, haciéndolo con dirección S.E. por la partida del Tossal. Cambia a dirección N. dirigiéndose al barranco de la Font de Carcaixent, el cual cruza, incorporándose al camino de la casa de Bonastre en la partida del Pla. Pasa junto a la casa de Bonastre, antiguo corral del Príncipe, punto en el que cambia a dirección N.E. Frente al referido lugar existía un abrevadero de ganado contiguo a la canalización municipal de agua potable, Vuelve a tomar dirección N. por el camino de la Font de Carcaixent, el cual no abandonará hasta que se introduzca en el casco urbano. En este recorrido cruza sucesivamente los barrancos de España, Grau, Noguera, Príncipe, Camí de la Font, Abrells y San Antonio. A la llegada al casco urbano existía un descansadero de ganado junto al barranco de San Antonio. Discurre por las de San Antonio, San Francisco de Asís y Julián Ribera, antigua calle de la Sangre, a unirse a la carretera comarcal 3.320 junto al Ayuntamiento, por la cual discurre a introducirse en el término municipal de Alcira por las partidas de Vilella y Materna. Esta vía pecuaria tiene una longitud aproximada de 9.200 metros y una anchura legal de 75 metros...

2.- Cordel del Estret.- Esta vía pecuaria se separa de la Cañada de los Montes de Granada siguiendo el barranco de Pau, entre las partidas de Puig Gros y Camí de la Font, con dirección Este. Pasa junto a un antiguo corral de ganado, continuando por el mismo barranco. Cruza el camino de las Casas de Ribera, siguiendo por la senda del Estrecho, con dirección N.E. entre las partidas de Bossarta y Barranc de la Civila hasta salir del término municipal de Carcaixent e introducirse en el de Alcira por la partida del Estret. Esta vía pecuaria tiene una longitud aproximada de 3.800 metros y una anchura legal de 37’5 metros…

3.- Vereda a las Casas de Alberola.- Esta vía pecuaria inicia su recorrido en el abrevadero Real, enfrente de la casa de Bonastre. Siguiendo el camino de la Font de Carcaixent con dirección S.E. en la partida del Puig Gros, pasa junto a la caseta de los Celadores. Cruza el barranco de Xea, pasando junto a la caseta de Cap Dols. Prosigue por el barranco de la Font de Carcaixent entre las partidas del Barranco de la Font, Ombría de Timona, Solana de la Parra, Pla de Reus y Basses Roges. Esta vía pecuaria se introduce en el término municipal de Simat de Valldigna, una vez pasadas las casas de Alberola. Esta vía pecuaria tiene una longitud aproximada de 4.400 metros y una anchura legal de 20 metros…”.

46

Forn de calç a les muntanyes de Carcaixent a principis del segle XX (Col. Gomis)

Dels forns de calç

Pel terme de Carcaixent solia haver-hi nombrosos forns destinats a la producció de calç per a la construcció de vivendes (calç grassa), per a emblanquinar les fatxades de les cases (calç viva) i per a usos agrícoles (calç fusa). La pedra utilitzada per a l’extracció de la calç era la calcària (pedra de tap o pedra morta i la pedra viva o pedra de “bolo”). Una vegada reunida la pedra al forn, calia estellar-la en trossos menuts, a més de netejar-los de possibles impureses. Per a fer esta faena utilitzaven el fesset. Per a picar la pedra calia tindre en compte que les telles s’havien de fer de diferent tamany. Una volta picada la pedra, es carregava en cabassos i es duia a l’interior del forn per a una perfecta cocció. Per a fer una pinya, treballant tres persones, es tardava aproximadament un dia. Segons Vicent Ferrer Pérez:

“Per a l’obtenció de calç, la cocció del forn durava un tres dies amb foc ininterromput i intens, amb una temperatura superior als 1000ºC. La quantitat de llenya oscil·lava entre els 300 feixos grans per als forns més xicotets d’unes 1.000 arroves de calç i els 450 feixos per als grans, de més de 1.500 arroves de calç. Una vegada estava ple el forn de pedra, s’encenia el foc i primer es feia una cuita per a temperar la pedra. Quan el forn ja estava calent, es passava a la fase de cremar la major quantitat de llenya posible durant 3 o 4 dies, moment en què havien de netejar l’olla inferior. Es continuava la crema durant uns 4 dies fins a acabar la cuita”.

La manera de comprovar si la pedra estava o no cuita es fonamentava en el color; si estava bruta d’impureses, s’hi solien veure unes taques o puntets negres; per contra, si la pedra es veia transparent volia dir que la cocció s’havia acabat i que no calia donar més calda. Cuita la pedra de calç, calia que el forn estiguera 24 hores més, i seguides, gelant-se. Transcorregut este temps, els calciners es disposaven a traure’n la calç. Calciners foren els germans Josep (1898), Vicent (1903), Joan Baptista (1908), Salvador (1912), Enric (1917) i Alfred (1919) Faus Alós, els Cebes, fills de Josep Faus Puertos (1874) i Marianna Alós Matalí (1877). Els calciners tenen dedicat un carrer, una partida i una senda al nostre poble. Per la seua relació amb la pedra, volem fer esment dels rastells de pedra seca dels vessants de les muntanyes del Realenc, que 47 configuren el bucòlic paisatge del nostre terme. Els llauradors, incentivats pels alts preus de la taronja, es llançaren a guanyar terres a base de fer fileres de màrgens furtades a la muntanya per tal d’augmentar el nombre de fanecades en explotació; vertaderes obres d'art popular sorgides, la major part, dels margeners de Llutxent (la Vall d’Albaida), mestres en l'art de disposar i aparellar la pedra en sec, sense cap tipus de morter.

Jaciments arqueològics

La primeres notícies sobre troballes prehistòriques dins dels límits parroquials es deuen a Nicolau Primitiu Gómez Serrano (Sueca, 1877-València, 1971), qui al voltant de 1930 ja comentava la troballa d’alguns sílexs prehistòrics en la Rambla de Sant Antoni. Els testimonis més antics de l’ocupació humana apareguts provenen del Pla de la Bossarta i de la cova número 4 del Barranc de les Príncipes on aparegué un petit raspador doble de sílex.

Neolític (5.000 anys aC fins als 2.500 aC). Amb el neolític conclou l’edat de pedra. Els jaciments més destacables a les nostres terres són la Cova del Lledoner i les restes del pla de la Sima de l’Aigua. La cova del Lledoner ja apareix documentada l’any 1736. Està situada dins del barranc de Palatroi. La cova homònima situada dins del barranc d’Espanya és coneguda amb el nom de Cova de la Lletrera. Pla “Sima” de l’Aigua. Edat del coure (2.500 aC fins als 1.700 aC.). Els jaciments enclavats dins dels límits parroquials són les coves sepulcrals del Cau Raboser, i a l'Edat del Bronze (1.700 aC fins als 800 aC) destaquen el cabeçol del Barranc de l’Anell i la lloma de la Cova de Soriano.

ARXIUS CONSULTATS

ARXIU CASA-CENACLE DE LES OBRERES DE LA CREU DE MONTCADA ARXIU DE FRANCESC BELTRAN - BENIFAIÓ ARXIU DEL REGNE DE VALÈNCIA ARXIU HISTÒRIC DE LA PARRÒQUIA DE L'ASSUMPCIÓ DE CARCAIXENT ARXIU METROPOLITÀ DE L’ARQUEBISBAT DE VALÈNCIA ARXIU MUNICIPAL D’ALZIRA ARXIU MUNICIPAL DE CARCAIXENT BIBLIOTECA PÚBLICA MUNICIPAL "JULIÀ RIBERA" DE CARCAIXENT REGISTRE DE LA PROPIETAT D’ALZIRA REIAL ACADÈMIA DE LA HISTÒRIA DE MADRID

BIBLIOGRAFIA

ALBELDA BIXQUERT, I., Paratge Natural Municipal. Hort de Soriano-Font de la Parra. Carcaixent (València), 2015. ALCAÑIZ CORDERO, J., “Un aqüeducte del segle XVII en el Barranc de Xea”, dins Sénia, abril 1985, núm. 16, ALELUYA ANÒNIM [atribuïda al canonge Francisco José Fogués Cogollos] Novena á Jesús Crucificado, 48 cuya Imagen, bajo el título de Buena Muerte, se venera en la Ermita de San Antonio de la villa de Carcagente. Manuscrit datat l'any 1874 conservat a l’Arxiu de l'autor. Fou impresa en 1893 (València, Imp. Ortega), 1944 (Carcaixent, Imp. Fàbregues) i en 1984 (Alzira, Imp. Seguí). ANÒNIM [Daràs Mahiques, B.], “Una festa amb 150 anys de vida”, dins Sénia. Revista d’informació municipal, núm. 12, juny 1984. ANÒNIM, “El huerto de Doña Rosa será parque público”, dins Sénia, abril 1984, núm. 11; “El poble: Antes… Después: El Llimeral”, Sénia, novembre 1988, núm. 29. ANÒNIM, “Un barrio abre el primer museo de Carcaixent”, dins Levante-EMV (La Ribera), 17 novembre 2009. BOQUERA SERRA, J., “Un documento interesante”, dins Carcagente. Feria y Fiestas 1962, Ajuntament de Carcaixent, 1962. BORREDÀ, C., “El arzobispo consagra hoy el altar mayor de la parroquia de Sant Antoni”, dins Levante-EMV (La Ribera), 15 febrer 2004. BURGUET DOLZ, C., Memòria informativa. Projecte del Pla Especial del Paratge Natural Municipal Hort de Soriano-Font de la Parra, 2006. BUTLLETÍ OFICIAL DE L'ARQUEBISBAT DE VALÈNCIA CADENAS VICENT, V., “Repertorio de Blasones de la Comunidad Hispánica”, dins Hidalguía, 1987. CÁRCEL ORTÍ, M. M. i J. V. BOSCÀ CODINA, Visitas Pastorales de Valencia (Siglos XIV-XV), València, 1996. CÁRCEL ORTÍ, V., Obispos y sacerdotes valencianos. Siglos XIX y XX. Diccionario Histórico, Edicep, 2010. CARRERES ZACARÉS, S., “Datos para la historia de Carcagente”, Almanaque de Las Provincias para el año 1914, any XXXV. Conselleria de Cultura-Direcció Territorial de València, lligall 334, pàg. 94. Revisió del Pla General de Carcaixent. Catàleg de Patrimoni Monumental i Arquitectònic Protegit, fitxa núm. U- 23. CROISSET, J., Año Cristiano, ó ejercicios devotos para todos los días del año. Escrito en francés por el P. Juan Croisset, de la Compañía de Jesús, y traducida al castellano por el P. José Francisco de Isla, de la misma Compañía. Adicionado con las vidas de los santos y festividades que celebra la Iglesia de España, y que escribieron los PP. Fr. Pedro Centeno y Fr. Juan de Rojas, de la Órden de San Agustín. Última y completa edición, esmeradamente corregida y nuevamente adicionada con el Martirologio Romano íntegro, los santos recién aprobados, himnos y secuencias que canta la Iglesia y un índice alfabético de los nombres de todos los santos que pueden imponerse á los bautizados. Junio. Con la aprobación del Ordinario. Barcelona: Librería Religiosa.- Imprenta de Pablo Riera, calle den Robador, núm. 24 y 26”, 1862. DARÀS MAHIQUES, B. - GUEROLA BLAY, V., Desertorum Protectio. Doña Amalia Bosarte, vida y obra. Patronat de l’Asil de la Mare de Déu dels Desemparats, Laimprenta, 2012 DARÀS MAHIQUES, B., “De les Visites Pastorals a les ermites de Carcaixent als segles XVII-XIX”, dins Sant Bonifaci Màrtir 1997. DARÀS MAHIQUES, B., “Devocions carcaixentines: Santíssim Crist de la Bona Mort”, dins Carcaixent. Festes Patronals 1985, Confraria de la Mare de Déu d’Aigües Vives, Sueca, Imp. Palàcios. DARÀS MAHIQUES, B., “El dietari de mossén Francesc Amador (1846-1861)”, dins Sènia , núm. 30, Algemesí, Imp. J. B. Juan, 1988. DARÀS MAHIQUES, B., “El dietari de mossén Francesc Josep Amador i Salom, prevere- beneficiat de la Parròquia de l’Assumpció de Carcaixent (1830-1893)”, dins Sant Bonifaci Màrtir 2007, Graficar, Carcaixent. DARÀS MAHIQUES, B., “Entorn a «l’Hallasgo» de la Mare de Déu d’Aigües Vives i el «Llauraoret ditjós»”, dins Carcaixent. Festes Patronals 2000, Confraria. D. A., Carcaixent recorda Antonio Lacasa (1902-1977), Ajuntament de Carcaixent, 1998. D. A., Pedra i Calç. Una història sobre els artesans de la pedra, Col·lectiu: Pedra i Calç, Caixa 49

Ontinyent, 2016. D. A., Carcaixent. La Nostra Natura: Pel Barranc de l’Esmaragda, Ajuntament de Carcaixent, Regidoria de Joventut i Esports-Àrea de Medi Ambient, núm. 7. D. A., Don Enrique Pelufo, sacerdote, 1893-1993. Centenario del Nacimiento, Sueca, Imp. Palàcios, 1993. D. A., Libro de Memorias Parroquia de Carcagente. DE VIÑAYO, C., San Antonio de Padua. El santo de todo el mundo, Santander, 2001. EL CRONISTA DE LA CIUTAT [V. Oroval Tomás] “Arrels de Carcaixent. El manifest de 1510”, Carcaixent. Fira i Festes 1978, Ajuntament de Carcaixent. FAJARDO ACEVEDO, A., “El Divino Portugués del Hermano Antonio Fajardo y Azevedo, Hermitaño de su Hermita en la Villa de Carcaxente”, BN ms. 1.028, 5 de maig de 1683. Comedia famosa: Marte, y Belona en Ungria / Escriviòla… el Hermano Antonio Faxardo y Azevedo, Hermitaño de San Antonio de Padua de la Villa de Carcaxente, Reyno de Valencia [València, UV, Fons Antic i col·leccions singulars]; “Varios romances / escritos a los svcessos de la Liga Sagrada / desde el Sitio de Viena, hasta la Restau-/ración de Buda, y otras Plaças, conse-/guidas en tres años, en que se cele-/lebran doze Heroes Insignes / de estos tiempos, / por / el hermano Antonio / Faxardo y Azevedo, Hermitaño de la / Hermita de San Antonio de Padua, de / la Real Villa de Carcaxente, / en el Reyno de Valencia. / Salen a luz a la protección / de la Virgen del Rosario. / Con Licencia /. En Valencia, en la Imprenta de Jayme de Bordazar, / en la Plaça de las Barcas. Año 1687. / A expensas de Joseph Rodrigo, Mercader de Libros. / Vendense en su casa, enfrente de la Fuente del Mercado”. FERNÁNDEZ ROS, J. M., “La epidemia de cólera de 1885”, dins Festes Majors a Carcaixent 1980, Ajuntament de Carcaixent, s. pàg. FERRANDO ROIG, J., Iconografía de los santos, Barcelona, Omega, 1950. FERRER PÉREZ, V., Les muntanyes de Carcaixent, Edicions 96, col. L’Entorn 2, 2009. FERRI CHULIO, A., Cristo en la Diócesis de Valencia, Sueca, Imp. Palàcios, 1994; Imaginería patronal destruida en la Comunidad Valenciana en 1936, Sueca, Imp. Palàcios, 1999. FERRI CHULIO, A., Imaginería patronal destruida en la Comunidad Valenciana en 1936, Sueca, Imp. Palàcios, 1999. FERRÓN GARCÍA, J. – GALLEGO IBORRA, A., - GIL SANCHO, J. B., “El Eneolítico en el Término Municipal de «Carcaxen»”, dins Festes Majors a Carcaixent 1982, Ajuntament de Carcaixent. FOGUÉS JUAN, F., “Carcagente”, dins La Acción Antoniana, any 16, València, 1 abril 1935, núm. 171. FOGUÉS JUAN, F., “El Aguinaldo y los Villancicos”, dins ¡Juventud!, núm. 167, 5 gener 1935. FOGUÉS JUAN, F., Crónica de la Ciudad, 1922-1935, Manuscrit. FOGUÉS JUAN, F., Historia de Carcagente. Compendio geográfico-histórico de esta ciudad, Carcaixent, Imp. Baldomero Cuenca, 1934-36. FOGUÉS JUAN, F., Historia de la Devoción a la Santísima Virgen en Carcagente, Carcaixent, Imp. Alfredo Bayarri, 1922. FOGUÉS JUAN, F., Historia y Tradición de la Virgen de Aguas Vivas, patrona de Carcaixent, Confraria de la Mare de Déu, Sueca, Imp. Palàcios, 1982. FURIÓ, A. – MARTÍNEZ, L. P., “De la hidràulica andalusí a la feudal: Continuïtat i ruptura. L’Horta del Cent a l’Alzira medieval”, dins L’espai de l’aigua, Ajuntament d’Alzira-Universitat de València, Col. Oberta, 9, 2000. GARCIA CÁRCEL, R., “El censo de 1510 y la población valenciana en la primera mitad del siglo XVI”, dins de Saitabi, XXVI, 1976. GARCIA CARRAFFA, A. i A., El Solar Catalán, Valenciano y Balear. GENT, Revista d'informació municipal. GUARDIOLA SPUCHE, P., Antiguos linajes del reino de Valencia: La Nobleza, Real Acadèmia de Cultura Valenciana, València, 2004. GUEROLA BLAY, V., La pintura ceràmica a Carcaixent. Estudi, classificació i catàleg raonat. Plafons devocionals, costumistes, natures mortes i taulells de sèrie, Universitat Politècnica de 50

València-Vicerectorat de Promoció Lingüística de València-Ajuntament de Carcaixent-Regidoria de Cultura i Educació, 2002, núm. 39. GUINOT, E., Els fundadors del Regne de València, tom II, València, Tres i quatre, 1999. LA ACCIÓN ANTONIANA. LLAVADOR FORQUET, M.a D. – FERRER CLARI, A., “Aportación al estudio del poblamiento en la zona sur de la Ribera del Xúquer durante la Cultura del Bronce valenciano”, dins Al-Gezira, tom 3. MARTÍ OLIVER, B., “El poblament prehistòric de Carcaixent”, dins Festes Majors a Carcaixent 1982, Ajuntament de Carcaixent. MELGAR GIL, L. T., Historia de los Papas. Santos y Señores, Editorial Libsa, 2004. MIQUEL SANTAMARIA, B., “¡Cristo de la Buena Muerte!”, dins Carcaixent. Fira i Festes 1978, Ajuntament de Carcaixent, 1978. MUÑOZ LUCIENTES, M. E., Descripción de los pueblos, yglesias y parroquias pertenecientes al Arzobispado de Valencia fuera de la capital, sacado de los archivos de dicho Arzobispado de orden de S. M. por don Miguel Eugenio Muñoz, ministro de Audiencia. Manuscrit. ORTS BOSCH, P. M., Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, tom X, 1973. PÉREZ PIQUER, A. V., “El Realenc de Carcaixent”, dins Estudis de Toponímia Valenciana, Editorial Denes, València, 2000. PLA BALLESTER, E. – MARTÍ OLIVER, B., “L’arqueologia de la Ribera del Xúquer. Estat actual de la investigació”, dins L’escenari històric del Xúquer, Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera, L’Alcúdia, 1986. RIBERA, X., “Magatzem”, dins Levante-EMV, 25 d’octubre 1998. ROCA AMAT V. – GIL SANCHO, J. B., “Cau Raboser de baix-Carcaixent”, dins Carcaixent. Festes Majors i Patronals 1992, Ajuntament de Carcaixent. SÉNIA, Revista d'informació municipal. SOLANES BLASCO, S., “Bendición de la primera piedra del templo de la Urbanización San Blas”, dins Levante, 9 setembre 1972. SOLERIESTRUCH, E., Carcaixén. Biografia d’un poble de la Ribera Alta, València, Imp. Nàcher, 1977. TORRES FAUS, F., “Agricultura i canvis en el poblament de Carcaixent”, dins Festes Majors a Carcaixent, 1988. TORRES FAUS, F., “La descripció històrica de Carcaixent de Miquel Eugeni Muñoç de 1751”, dins Sant Bonifaci Màrtir 1993, Confraria, Sueca, Imp. L. Palàcios. VIVES AGUILELLA, J. A., Por aldeas i barriadas. Biografía de Isolina Fernández, iniciadora de las Auxiliares de Jesús, Maestro Divino, 2010.