Francesc Pujols parla sobre el Concepte general de la Ciència catalana Font: Bladé Desumvila, A.: Fancesc Pujols per ell mateix, ed. Pòrtic. Barcelona, 1967

Si li he explicat tot això [...] ha estat per a posicions extremes de l’idealisme i del po- donar-li una idea del maremàgnum que em sitivisme, del pensament nòrdic i del meri- voltava quan jo escrivia, amb una esperança dional, d’acord amb la situació geogràfica total en el meu destí i el de la nostra terra, la del nostre país, i perquè sempre té la matei- meva primera obra de caràcter filosòfic, que xa base, una temàtica pròpia, una unitat de vaig titular Concepte general de la Ciència direcció i una finalitat ben determinada, que catalana, la qual presenta, per començar—i és la que ja hem dit. com jo vaig tenir cura d’advertir en el prò- leg—, una curiosa particularitat i és que El meu Concepte està dividit en tres parts, ningú, llegint-la, no pot assegurar, en raó relacionades amb el passat, el present i del seu estil, si està escrita seriosament o en l’esdevenidor del nostre pensament. En la broma. Era una concessió a un estat primera, que és la més llarga, assistim a la d’esperit decantat a la ironia destructiva i naixença esplendorosa, gràcies al geni de molt generalitzat, en aquella època, entre Ramon Llull, d’aquest pensament. Fins al els «intel·lectuals» (adjectiu substantivat, segle XIII, en efecte (Llull va néixer el importat de França, quan jo era jove) de la 1232 i mori el 1315) la filosofia, si se'n pot meva generació. Ara, però, entre nosaltres, dir així, va ser dominada pels dogmes cris- que ja ens coneixem, podem confessar que tians influïts pel neoplatonisme, però a par- el meu Concepte és una obra seriosa, a des- tir d’aleshores els seus postulats ja no són pit de l’estil, les imatges naturalistes i les tinguts per intangibles i comencen a sentir metàfores escabellades, i un fruit de llargs els efectes crítics de la raó, que ataca la estudis per a demostrar, en primer lloc, que gran fortalesa de la fe amb el materialisme des de Ramon Llull, el fundador indiscuti- averroista, des de fora, i, per dintre, amb el ble de la filosofia catalana, fins als nostres racionalisme aristotèlic. Averroes, en efec- dies, aquesta filosofia ha persistit i s’ha te, un dels cervells més poderosos de manifestat en tots els pensadors catalans l’època i que, pel fet de ser materialista i dignes d’aquest nom, independentment de moro, era doblement enemic del cristianis- tota altra tradició genuïna (vull dir no im- me, sostenia que la raó era una cosa tan portada) i això, fins i tot, quan aquests pen- diferent de la fe que era impossible de con- sadors no coneixien la font del propi pen- ciliar-les, però no per això se les havia de sament. Amb el meu llibre, jo pretenc de- fer barallar sinó deixar que cada una anés mostrar així mateix que la característica de pel seu camí. Amb tot, els atacs d’Averroes la filosofia catalana és el realisme —analític des de fora no feien tan mal com les divisi- i sintètic a la vegada—el qual acorda la raó ons entre els defensors del castell dogmàtic, amb la realitat i la realitat amb la raó, i aspi- els quals foren principalment, en els segles ra a realitzar el somni de Ramon Llull, o XII i XIII, el francès Abélard, l’italià To- sigui a fundar una ciència universal empíri- màs i l’anglès Duns Scot. Abelard, in- ca que comprengui, com el seu nom indica, tel·ligència critica, preconitzava l’estudi tota la realitat coneguda. És per això que, directe—estudiar per a creure—dels dog- sense fer els gegants, hom pot parlar d’una mes i de llurs orígens per tal de trobar una escola filosòfica catalana, perquè s’alça al base positiva i irrefutable a la creença. To- bell mig —i com un terme mig— de les màs, que era gros, moralista, platònic i arri- ba a ser sant, entenia que calia acceptar a per la qual cosa ell, Ramon Llull, fundador priori els articles de la fe —creure i estudi- de la ciència suprema, esdevindria l’amo ar—, la qual essent, com era, veritable, no del món, com a Papa de totes les religions podia contradir la raó. Duns Scot, frare foses en una, i Rei dels reis de la nova filo- franciscà, aristotèlic, sec com un clau i sofia també unificada. Això que li dic no és enemic aferrissat de sant Tomàs, pretenia pas una fantasia meva, sinó que es desprèn arribar al coneixement de Déu prescindint de la lectura de Blanquerna, obra cabdal de de la raó —no estudiar i creure— amb el la nostra literatura, que és la historia de concurs de la sola voluntat (posició que l’ambició lul·liana, de tal manera que retrobarem en la filosofia septentrional fins l’autor no oblida de fer constar que la glòria a Bergson i els seus epígons). Quant a Ra- obtinguda a la terra li asseguraria, de més a mon Llull volava més alt que tot això per- més, la glòria del cel per haver fet feliç a què veia clarament —amb claredat mediter- tota la Humanitat. rània que no enlluerna— que aquelles dis- cussions no treien cap a res i que calia co- Estudiar la realitat amb la raó! Ací hi ha mençar pel començament amb l’estudi de la l’objecte i el mètode preconitzats per Ra- realitat, segons les lleis de l’observació i mon Llull, mètode que no és altre que l’experiència, i constituir una ciència uni- l’experimental, mètode català per ex- versal on tot tindria la seva explicació. En cel·lència perquè tots els nostres pensadors resum, doncs, la dialèctica de les cinc grans l’han seguit (amb la sola excepció d’Eugeni figures esmentades es podria sintetitzar d’Ors [...]), encara que molts d’ells no co- així: Averroes volia dissociar la raó de la fe; neguessin, en començar llurs estudis, les Abélard pretenia supeditar la fe a la raó; obres ni els principis de Ramon Llull. sant Tomàs, supeditar la raó a la fe; Duns Scot maldava per guardar la fe, esventar la En el Concepte general de la Ciència cata- raó i proclamar l’imperi de la voluntat, Ra- lana, descrivint l’Ars Magna i després de mon Llull somiava maridar la raó amb la fe, reproduir les famoses gràfiques sinòptiques perquè si la fe no podia ser demostrada per en forma de cercles concèntrics dividits en la raó, no podia tampoc ser certa. Concep- compartiments on s’inscriuen els mots i les ció admirable que es troba, més que no pas lletres representatius dels conceptes que en l’Ars Magna, en el llibre Ascens i des- Ramon Llull volia sintetitzar, jo declaro, cens de l’enteniment, escrit en aquesta ciu- amb la mà al pit i sentint-ho molt, que tat de Montpeller (detall encoratjador per a aquesta obra no s’ha d’admirar per la seva mi!). És el llibre on figura també, esbossada vàlua filosòfica —perquè en aquest sentit per primer cop, la idea sublim de l’escala de no val gaire—, sinó perquè és el primer la vida —refeta, un segle i mig després, per llibre que ha estat escrit amb la majestuosa Ramon Sibiuda i que jo he portat a la per- pretensió d’haver descobert un procediment fecció definitiva. propedèutic, lògic, concret i pràctic per a trobar la veritat, la qual, per tant, ja no És indubtable que tant com pel seu amor a s’havia de cercar en la revelació ni en la la veritat, Ramon Llull, bon cristià com era, tradició, sinó en l’estudi racional de la natu- volia fundar la ciència universal per amor ralesa. És aquesta darrera clau la que han als homes i a Jesucrist, ja que en el fons del utilitzat modernament els estudiosos de les seu misticisme batega un afany de glòria — ciències particulars, amb els resultats que terrenal i celestial— desenfrenat, i per això tots coneixem. creia que si arribava a realitzar el seu ideal científic, ningú no el podria rebatre i En el Concepte jo demostro també que el s’acabarien per sempre més les divisions meu gran mestre no solament és el pare de entre els creients de les diverses religions i la filosofia catalana, sinó de la nostra litera- els partidaris de l’una o de l’altra filosofia, tura, perquè si bé és cert que abans d’ell ja s’escrivia en català, ell, en ple goticisme, va segurament, per les obres que va escriure ni saber elevar la nostra llengua, en prosa i en per les lliçons que va donar, ni tan sols pels vers, a un grau de concisió i claredat digne seus viatges incessants Arreu del món civi- del Renaixement. Si Menéndez y Pelayo va litzat i per civilitzar (perquè era una mena poder dir que el català ha estat la primera d’home que no es podia estar quiet en un llengua moderna apta per a filosofar, jo he mateix lloc dos mesos seguits), sinó perquè provat que fou també la primera utilitzada passava per boig a causa de la seva insis- per un gran pensador per a parlar amb el tència a demanar, a reis i papes, col·legis i poble i fer-se entendre de tothom, cosa que més col·legis, escoles i més escoles per a no li hauria estat possible si hagués emprat ensenyar la seva ciència—, un cop mort, en constantment el llatí, com feien tots els seus circumstàncies misterioses (la llegenda diu il·lustrats contemporanis. Per a comprendre- que fou lapidat pels moros a Bugia, l’any ho només cal llegir el Llibre de Contempla- 1315, on havia anat amb la idea, que en ell ció, la Doctrina pueril, El Desconhort, era una obsessió, de convertir-los al cristia- l’admirable Cant de Ramon o qualsevol de nisme amb sermons i bones paraules, és a les seves obres catalanes, les quals, aplega- dir, per la persuasió, d’acord amb el seu des amb les que va escriure en llatí, fan una sistema), la seva fama augmentà tant que llista esborronadora, perquè podem dir que fins arribà a ésser concretada en un rodoli va tractar de tot i sempre amb el mateix graciós i categòric: estil i amb la seva imatgeria peculiar. Era un home que cercant la veritat trobava la bellesa, que és el vestit de la veritat, i la Tres savis hi ha hagut al món: veritat no pot anar mal vestida. Adam, Salomó i Ramon.

Com és natural, alguns dels capítols de la primera part del Concepte general de la Ciència catalana són consagrats a la posteri- Però es veu que per acabar d’arrodonir i tat de Ramon Llull o sigui a l’estudi de la forjar la seva glòria pòstuma li mancava la influència que va exercir el seu pensament prova del foc de la persecució i d’aquesta se en la cultura catalana i en la cultura univer- n'encarregà el famós inquisidor i home de sal. No sabem el nom de cap dels deixebles mals antecedents Nicolau Eimerich, el qual, que va tenir mentre va viure, particularment atret, com les mosques per la mel, per l’olor entre els estudiants de Montpeller i París on que l’afer dels "daguins" havia deixat a li deien "Mestre Ramon de la Barbaflorida", Roma (no sé si el que dic està comprovat, però pocs anys després de la seva mort apa- però la suposició és plausible), recercà les reix el primer lul·lista conegut, Joan Llobet, obres de Ramon Llull i li va semblar que natural de Barcelona i el primer catedràtic una d’elles, Filosofia de l’amor, (un títol de la Universitat de Palma de Mallorca, el que ja no pot ser més suggeridor ni més qual va ésser succeït per Pere Daguí, funda- modernista) mereixia l’anatema i va denun- dor de la colla dels "daguins", lul·lians con- ciar-la al Papa Gregori XI amb la intenció vençuts (i per poc no se'n fan l’estella, per- que és de suposar. Una intervenció provi- què van ser acusats d’heretges i van haver dencial del comte-rei Pere II el Gran [...], va d’anar a Roma per defensar-se de salvar la delicada filosofia amorosa i potser l’acusació). L’Ars Magna fou ensenyada, totes les obres de Ramon Llull de durant la mateixa època (finals del XIV) pel l’excomunió i de la foguera. Però, quina frare del convent de Santes Creus Jaume propaganda en aquell temps! Àdhuc en els Janer, que professà a València i a Barcelo- nostres, tan rebentats en aquest sentit, jo no na.Així s’escampà l’anomenada de Ramon en voldria pas d’altra. Llull. I si aquesta anomenada començà ja a formar-se en vida seva —més que no pas, Ja en el segle XV —per tornar al comentari Però la filosofia catalana, a partir d’un cert del Concepte general— veiem alçar-se la moment que es pot situar vers la meitat del figura del teòleg i filòsof Ramon Sibiuda, segle XV, decau per espai de cinquanta o fill de Barcelona i autor de la Teologia Na- seixanta anys, com si reflectís l’afebliment tural o Llibre de les Criatures on, seguint del país en el temps de la Guerra dels re- les petjades de Ramon Llull, aspira a fundar mences i altres calamitats. El rebrot es pro- una ciència veritable basada en l’observació dueix amb l’aparició de les primeres obres del món extern, que ell anomena «el llibre de Joan Lluís Vives (nat a València el de la naturalesa», en què les criatures són 1492), obres plenes, com la resta de la pro- les lletres. Home del Pre-renaixement i més ducció del gran humanista, no solament analític que Llull, Sibiuda és també més d’influències lul·lianes i sibiudianes, sinó concret i vol saber qui som, d’on venim i on de tots els sistemes filosòfics haguts i per anem, qüestions filosòfiques per ex- haver. Per damunt de tot, però, Vives creia cel·lència. I encara que ell, com a teòleg en la raó, que aplicava a l’estudi de la reali- cristià, ja les tenia resoltes amb els dogmes, tat, dividida, segons ell i d’acord amb Llull proclama que només un coneixement cientí- i Sibiuda, en material i espiritual. Ell va fic ens pot conduir a la certesa i que la pri- comprendre molt bé que la veritable filoso- mera obligació de l’home és la recerca de la fia no consisteix a cercar l’essència dels veritat. Malgrat això, ell no va passar tam- éssers sinó a estudiar les relacions entre ells poc del llindar de la porta de la ciència que i les lleis generals de la vida. Enraonat i cercava, perquè després de dir que amb realista, Vives tenia, doncs, la característica l’estudi de la natura es pot saber tot, acaba més catalana que es pot tenir. És el signe per confessar que l’home mancat de gràcia, que trobem també en l’obra dels juristes no pot saber res. La Teologia Natural, però, dels segles XVII i XVIII (Fontanella, Fines- no va fer cap gràcia a l’ortodòxia oficial i, tres, Montjuïc, Marquilles i altres) que rei- per contra, va tenir, com veurem, una reper- vindiquen el Dret català i les nostres insti- cussió importantíssima en el pensament tucions medievals. Aquests juristes substi- europeu, particularment en el de Descartes. tueixen, en certa manera, els filòsofs que Del sistema de Sibiuda allò que cal retenir aleshores ens mancaven, com si aquesta és el seu afany de concreció —que és la mancança indiqués la decadència espiritual marca de fàbrica del geni català— i el seu de la nostra terra concomitant a la decadèn- concepte de l’escala de la vida, escala de cia política per les causes que ja sabem. quatre graons—plantes, bèsties, homes i Paradoxalment, és el temps en què la radia- éssers d’ànima pura— i a la qual només ció del pensament català s’escampa per m'ha calgut afegir el graó dels protozous Europa, on els noms de Ramon Llull i Ra- per a completar-la. mon Sibiuda són més coneguts que a casa nostra i on llurs idees marquen la concepció Contemporani de Sibiuda i deixeble, com de nombrosos humanistes i pensadors. I si aquest, de Ramon Llull, trobem el cultíssim aqueixa influència ja comença, immediata- gironí Francesc Eiximenis, notable moralis- ment després del descobriment de la im- ta (era frare franciscà) i home dominat per premta, amb les edicions de les obres dels l’afany de saber. Va escriure molt i entre les dos Ramons i fan que un home de tan re- seves obres n'hi ha dues almenys — lleu, per exemple, com Giordano Bruno, Regiment de prínceps i Llibre de les Do- comenti extensament les obres de Llull, fou nes— que no haurien de mancar en cap llar sobretot Montaigne qui, amb la seva apolo- catalana. Eiximenis, Ausiàs March i Bernat gia de Sibiuda i amb la seva traducció al Metge marquen els cims més alts de la nos- francès de la Teologia Natural, llançà de tra llengua en l’època imperial de Catalu- nou a la circulació les idees bàsiques de la nya. filosofia catalana, idees que retrobarem en Descartes, el qual passa per ser el fundador de la filosofia moderna basada en la raó i en tiva, del pensament tradicional català en el l’evidència, dos punts que li pervenen, en cervell i en les obres d’una colla de pensa- línia directa, de la Teologia Natural escrita dors i escriptors (Marti d’Eixalà, Ferrer i dos segles abans del famós "Discours de la Subirana, Cabanyes, Duran i Bas, Milà i méthode" amb què Descartes pretenia tam- Fontanals, Anton Comelles, Xavier Llo- bé resoldre, com havia somiat Ramon Llull, rens) presidits per l’alta figura de Jaume el problema de la ciència universal o, si més Balmes, els quals, encara que haguessin no, de posar-hi els fonaments. El fet que escrit en castellà i que no es puguin compa- Descartes proclami el "dubte sistemàtic", no rar amb els dos Ramons, ni amb Vives, res- ens ha de preocupar, atès que, al final, afir- ponen al geni realista de la nostra terra, per ma l’existència de la realitat, que ell divi- bé que molts d’ells, d’això, ni se n'adones- deix [...] en matèria i esperit, de manera que sin, la qual cosa encara té més mèrit perquè el francès acaba per allí on els catalans co- no són recercadors de quintes essències ni, mencem i és per això que jo dic sovint que per tant, viatjants de fum, i tots segueixen el Descartes és un català cap per avall. mètode català consistent a creure que la realitat concreta ha de ser l’objecte de la Al costat dels pensadors esmentats, influïts ciència. Cal, però, reconèixer que, malgrat pel catalanisme filosòfic, cal posar-hi, per una base tan solida, cap d’ells, ni tan sols no citar-ne d’altres, l’alemany Leibniz, que Balmes —potser per manca de temps i per no es va cansar mai de proclamar la seva la seva mort prematura—, no va poder alçar admiració per les concepcions de Ramon un monument sistemàtic digne de la posteri- Llull i arribà a titular Art Magna una de les tat, i van haver de passar com a simples seves obres més importants.Mentrestant, filòsofs de l’escola escocesa, que és la del Catalunya s’ofegava en l’atmosfera mefítica sentit comú i no es mou del terreny de la de la Universitat de Cervera, on regnava, si psicologia, ciència important, que, però ho podem dir així, l’escolasticisme més com que només agafa una part de la realitat, tronat o, cosa que és pitjor, la inòpia mental no pot arribar a la creació d’una ciència revelada en aquell famós manifest dels seus universal, que és allò que interessa. Això no professors que es gloriejaven de no tenir "la obstant, de tots els pensadors citats, en par- funesta mania de pensar", i, això, a despit lo amb la deguda extensió en el Concepte de l’alenada d’aire filosòfic nou (germànic) general de la Ciència catalana [...]. Allí tro- aportada pel jesuïta gironí Mateu Aymerich, barà el famós Jaume Balmes situat en el que encara escrivia en llatí, secundat pel lloc preferent que aleshores li donava i en- doctor Dou, que, per cert , va ser rector d cara li dono, sense deixar-me influir per 'aquella Universitat i que, a les seves velle- aquelles paraules d’Eugeni d’Ors segons les ses, començà a llegir llibres de filosofia quals no hi ha ningú que, prenent El Criteri septentrional i s’hi entusiasmà. Era un aire per guia, arribés "a descobrir el pol Nord", que encara que no fos gaire bo per a la sa- paraules que no passen de ser un estirabot, lut, valia més que la mort. Sortosament, la perquè si bé és cert que aquesta obra de Renaixença no s’havia de fer esperar. Balmes és molt fluixeta, les altres que va escriure no ho són tant, com, per exemple, Admetem, com tothom, que la data inicial El protestantisme comparat amb el cotoli- de la Renaixença catalana s’escaigui el cisme, traduïda a diverses llengües i revela- 1833, any de la publicació de l’Oda a la dora d’una certa originalitat encara que hom Pàtria d’Aribau (en realitat, era una mena pugui considerar sense passió que les seves de postal de felicitació al seu patró, el ri- tesis són molt discutibles, com quan afirma, quíssim senyor Remisa), seguida pel resta- en la seva Filosofia fonamental, que la cre- bliment, tres anys després, de la Universitat ació d’una ciència universal és una quime- de Barcelona, ja que aquesta època coinci- ra, tot i admetent, però, que el coneixement deix amb la reflorida, tan augural com posi- de la veritat seria una realitat en l’altra vida, o sigui quan el nostre esperit, separat de la clàssics catalans, dels quals Milà i Fonta- matèria, arribi a les regions de la llum eter- nals no sabia, com aquell qui diu, res. El na. El bo i millor del filòsof de Vic cal cer- món va així i per això fa estrany que no car-ho allí on ningú no pensa, és a dir, en vagi encara més malament. Però aquesta les seves teories palingenèsiques —que li ignorància de què parlem, relativa a van costar alguns maldecaps—, i quan ac- l’existència de la tradició filosòfica de Cata- cepta l’escala de la vida que Descartes ha- lunya, era general al segle passat, de tal via volgut suprimir. manera que ni el mateix Menéndez y Pe- layo, a pesar del descobriment que va fer, Malgrat el que hem dit que deia Balmes, no relacionà mai el pensament català dels correspon al vilafranquí Xavier Llorens temps anteriors amb el de l’època moderna, l’honor filosòfic d’haver tornat a posar so- sinó que involucrà les idees místico- bre la taula el problema de la ciència uni- filosòfiques de Llull i Sibiuda amb el pa- versal, per la qual cosa l’actitud de Llorens trimoni de la mística castellana. Vaig ser jo, constitueix una aportació importantíssima a doncs, el primer que vaig relacionar amb els la historia del pensament català, a pesar de meus estudis, resumits al Concepte general les influències kantianes, que només li van de la Ciència catalana, la Catalunya antiga servir de rèmora. i per això, potser, no va amb la moderna i el primer també a establir fer més del que va fer. La seva obra escrita les bases i assenyalar la continuïtat del pen- no s’adiu amb la magnitud de les seves sament filosòfic de la nostra terra. D’una concepcions es redueix a un opuscle i a un manera complementària, en el meu llibre, discurs inaugural d’un curs a la Universitat no hi manquen els noms dels pensadors i de Barcelona que és allí on desenvolupa la escriptors, contemporanis meus, que a fi- seva idea —tan d’acord amb les meves— nals del segle passat o a principis del pre- sobre l’existència del que ell anomena "na- sent van sentir la influència de la boirosa cionalisme filosòfic". I això que Llorens, filosofia septentrional (Ernest Vendrell, com Balmes, no es preocupava de continuar Pere Coromines), o bé la del positivisme la tradició lul·liana, però, sense adonar-se'n, francès (Pompeu Gener, Pere Estasen), com la seguia, perquè volia arribar al coneixe- no hi manquen els dels nombrosos conrea- ment de tota la realitat. Va perdre el temps dors de les ciències particulars a la nostra miserablement intentant de conciliar Kant i terra (doctor Ferran, doctor Turró, doctor Pi sant Tomàs i treure una veritat de dos er- i Sunyer, Font i Sagué, Marian Vidal, Pom- rors. Un detall curiós i significatiu — peu Fabra), ni els de les principals persona- significatiu del que Llorens valia— és que litats de l’escola jurídica catalana (Duran i va ser mestre, a la Universitat de Barcelona, Bas, Pella i Forgas, Prat de la Riba). No cal de Menéndez y Pelayo, el qual recollí les dir que hi parlo també de Joan Maragall, el idees del català sobre l’existència d’una qual encarnava tots els conflictes ideològics filosofia nacional... però les aplicà a Espa- i morals d’una època coronada per la gran nya. Per una paradoxa semblant, Menéndez figura solitària —i negativa per al pensa- y Pelayo va tenir de professor de literatura ment català— del meu il·lustre amic Eugeni castellana Milà i Fontanals, però mentre d’Ors a qui dedico, en el Concepte, quatre o aquest, el mestre català , consagrava la seva cinc llargs capítols, perquè no es pot negar vida als clàssics castellans, ell, Menéndez, que pagava no ja el tret, sinó una canonada. el deixeble castellà, escorcollant la bibliote- És un retrat que comença per pintar els seus ca de la Universitat barcelonina, formada, antecedents filosòfics (que tenen les arrels en bona part, amb llibres salvats de les bi- en les fonts de Pitàgoras i de Plató), i acaba blioteques dels convents cremats l’any amb la darrera posa que prenia als meus 1835, va "descobrir" les obres de Ramon ulls, en el moment que decidí d’abandonar Llull, d’Ausiàs March, de Bernat Metge, Catalunya. d’Eiximenis, o sia que es va trobar amb els