Joan Miró a La Viquipèdia Estat De La Qüestió El Juny De 2016 Índex

Joan Miró a la Viquipèdia Estat de la qüestió el juny de 2016 Índex

1 Biografia 1 1.1 Joan Miró i Ferrà ...... 1 1.1.1 Biografia ...... 1 1.1.2 Obra ...... 8 1.1.3 Exposicions destacades ...... 13 1.1.4 Premis i reconeixements ...... 14 1.1.5 Fundacions ...... 14 1.1.6 Tallers ...... 15 1.1.7 Cultura popular ...... 16 1.1.8 Notes ...... 16 1.1.9 Referències ...... 16 1.1.10 Bibliografia ...... 19 1.1.11 Enllaços externs ...... 20

2 Obra 21 2.1 Aidez l'Espagne ...... 21 2.1.1 Descripció ...... 21 2.1.2 Referències ...... 21 2.2 Autoretrat (Joan Miró, 1937-38/1960) ...... 21 2.2.1 Descripció ...... 21 2.2.2 Referències ...... 22 2.2.3 Bibliograﬁa ...... 22 2.3 Autoretrat (Miró) ...... 22 2.3.1 Història ...... 22 2.3.2 Descripció ...... 22 2.3.3 Crítica ...... 22 2.3.4 Referències ...... 23 2.3.5 Bibliograﬁa ...... 23 2.4 Ballarina espanyola ...... 23 2.4.1 Antecedents ...... 23 2.4.2 Descripció ...... 23 2.4.3 Història ...... 24 2.4.4 Referències ...... 24

i ii ÍNDEX

2.4.5 Bibliografia ...... 24 2.5 Blau I, II, III ...... 24 2.5.1 Història ...... 24 2.5.2 Descripció ...... 24 2.5.3 Anàlisi ...... 25 2.5.4 Exposicions a Catalunya ...... 25 2.5.5 Referències ...... 25 2.5.6 Bibliografia ...... 26 2.6 Cap de pagès català ...... 26 2.6.1 Història ...... 26 2.6.2 Descripció ...... 26 2.6.3 Sèrie ...... 26 2.6.4 Anàlisi ...... 27 2.6.5 Referències ...... 27 2.6.6 Bibliografia ...... 28 2.7 Cargol, dona, flor i estrella ...... 28 2.7.1 Descripció ...... 28 2.7.2 Tapís ...... 28 2.7.3 Referències ...... 28 2.7.4 Bibliografia ...... 28 2.8 Carnaval d'Arlequí ...... 28 2.8.1 Context ...... 28 2.8.2 Composició ...... 29 2.8.3 Descripció ...... 29 2.8.4 Referències ...... 29 2.8.5 Bibliografia ...... 30 2.9 Constel·lacions (Miró) ...... 30 2.9.1 Història ...... 30 2.9.2 Descripció ...... 30 2.9.3 La sèrie ...... 30 2.9.4 Anàlisi ...... 30 2.9.5 Referències ...... 31 2.9.6 Bibliografia ...... 31 2.10 Dona envoltada d'un vol d'ocells en la nit ...... 31 2.10.1 Descripcions ...... 31 2.10.2 Exposicions destacades ...... 31 2.10.3 Referències ...... 31 2.10.4 Bibliografia ...... 32 2.10.5 Enllaços externs ...... 32 2.11 Dona i ocell ...... 32 2.11.1 Història ...... 32 ÍNDEX iii

2.11.2 Anàlisi ...... 34 2.11.3 Falsificació ...... 35 2.11.4 Galeria ...... 36 2.11.5 Referències ...... 36 2.11.6 Bibliografia ...... 37 2.11.7 Vegeu també ...... 37 2.11.8 Enllaços externs ...... 37 2.12 Dona nua pujant l'escala ...... 38 2.12.1 Història ...... 38 2.12.2 Descripció ...... 38 2.12.3 Anàlisi ...... 38 2.12.4 Exposicions rellevants ...... 38 2.12.5 Referències ...... 38 2.12.6 Bibliografia ...... 39 2.13 Dona somiant l'evasió ...... 39 2.13.1 Descripció ...... 39 2.13.2 Llista d'exposicions ...... 39 2.13.3 Referències ...... 40 2.13.4 Bibliografia ...... 40 2.14 El naixement del món (Joan Miró) ...... 41 2.14.1 Descripció ...... 41 2.14.2 Influència ...... 41 2.14.3 Referències ...... 41 2.14.4 Enllaços externs ...... 41 2.15 El segador ...... 42 2.15.1 Història ...... 42 2.15.2 Referències ...... 42 2.15.3 Bibliografia ...... 42 2.16 Femme ...... 42 2.16.1 Història ...... 42 2.16.2 Descripció ...... 42 2.16.3 Referències ...... 42 2.16.4 Bibliografia ...... 42 2.17 Flama en l'espai i dona nua ...... 43 2.17.1 Descripció ...... 43 2.17.2 Exposicions rellevants ...... 43 2.17.3 Referències ...... 43 2.17.4 Bibliografia ...... 43 2.18 Frontó al Wilhelm-Hack Museum de Ludwigshafen ...... 43 2.18.1 Història ...... 43 2.18.2 Referències ...... 44 iv ÍNDEX

2.18.3 Bibliografia ...... 44 2.18.4 Enllaços externs ...... 44 2.19 Gos bordant a la lluna ...... 44 2.19.1 Descripció ...... 44 2.19.2 Anàlisi ...... 44 2.19.3 Referències ...... 44 2.19.4 Bibliografia ...... 45 2.20 Gota d'aigua damunt la neu rosa ...... 45 2.20.1 Referències ...... 45 2.20.2 Bibliografia ...... 45 2.21 Gran nu dempeus ...... 45 2.21.1 Història ...... 45 2.21.2 Descripció ...... 46 2.21.3 Referències ...... 46 2.21.4 Bibliografia ...... 46 2.22 Gran Tapís del World Trade Center ...... 46 2.22.1 Història ...... 46 2.22.2 Referències ...... 47 2.22.3 Bibliografia ...... 47 2.22.4 Enllaços externs ...... 47 2.23 Hirondelle Amour ...... 48 2.23.1 Notes ...... 48 2.23.2 Referències ...... 48 2.24 Home i dona davant un munt d'excrements ...... 48 2.24.1 Història ...... 48 2.24.2 Descripció ...... 48 2.24.3 Pintures Salvatges ...... 48 2.24.4 Títol ...... 48 2.24.5 Exposicions rellevants ...... 48 2.24.6 Referències ...... 49 2.24.7 Bibliografia ...... 49 2.25 Interiors holandesos ...... 49 2.25.1 Història ...... 49 2.25.2 Interior holandès I ...... 49 2.25.3 Interior holandès II ...... 50 2.25.4 Interior holandès III ...... 51 2.25.5 Exposicions ...... 51 2.25.6 Referències ...... 51 2.25.7 Bibliografia ...... 52 2.26 L'esperança del condemnat a mort ...... 52 2.26.1 Història ...... 52 ÍNDEX v

2.26.2 Descripció ...... 52 2.26.3 Context i influències ...... 52 2.26.4 Exposicions ...... 53 2.26.5 Anàlisi ...... 53 2.26.6 Pintura i pena de mort ...... 53 2.26.7 Referències ...... 54 2.26.8 Bibliografia ...... 54 2.27 L'esperança del navegant ...... 55 2.27.1 Història ...... 55 2.27.2 La sèrie ...... 55 2.27.3 Anàlisi ...... 55 2.27.4 Referències ...... 55 2.27.5 Bibliografia ...... 56 2.28 L'estel matinal ...... 56 2.28.1 Context històric i artístic ...... 56 2.28.2 Descripció ...... 56 2.28.3 Referències ...... 56 2.28.4 Bibliografia ...... 57 2.28.5 Enllaços externs ...... 57 2.29 L'or de l'atzur ...... 57 2.29.1 Descripció ...... 57 2.29.2 Referències ...... 57 2.29.3 Bibliografia ...... 57 2.30 La carícia d'un ocell ...... 57 2.30.1 Història ...... 57 2.30.2 Descripció ...... 58 2.30.3 Referències ...... 58 2.30.4 Bibliografia ...... 58 2.31 La casa de la palmera ...... 58 2.31.1 Descripció ...... 58 2.31.2 Referències ...... 58 2.32 La deessa de la mar ...... 58 2.32.1 Referències ...... 59 2.33 La masia (Miró) ...... 59 2.33.1 Història ...... 59 2.33.2 Descripció ...... 60 2.33.3 Anàlisi ...... 61 2.33.4 Exposicions de l'obra ...... 61 2.33.5 Curiositats ...... 61 2.33.6 Referències ...... 61 2.33.7 Bibliografia ...... 62 vi ÍNDEX

2.33.8 Enllaços externs ...... 62 2.34 La masovera (Joan Miró) ...... 62 2.34.1 Referències ...... 63 2.35 Laberint Miró ...... 63 2.35.1 Història ...... 63 2.35.2 Descripció ...... 63 2.35.3 Referències ...... 63 2.35.4 Bibliografia ...... 63 2.35.5 Enllaços externs ...... 63 2.36 Maig 1968 (Joan Miró) ...... 64 2.36.1 Història ...... 64 2.36.2 Context històric ...... 64 2.36.3 Descripció ...... 64 2.36.4 Anàlisi ...... 64 2.36.5 Exposicions rellevants ...... 64 2.36.6 Referències ...... 64 2.36.7 Bibliografia ...... 64 2.37 Mans volant cap a les constel·lacions ...... 65 2.37.1 Descripció ...... 65 2.37.2 Context ...... 65 2.37.3 Exposicions ...... 65 2.37.4 Referències ...... 65 2.37.5 Bibliografia ...... 65 2.38 Maqueta per a Dona, ocell i una estrella ...... 66 2.38.1 Història ...... 66 2.38.2 Galeria ...... 66 2.38.3 Referències ...... 66 2.38.4 Bibliografia ...... 66 2.39 Metamorfosis (Miró) ...... 66 2.39.1 Descripció ...... 66 2.39.2 Sèrie ...... 67 2.39.3 Referències ...... 67 2.39.4 Bibliografia ...... 67 2.40 Mont-Roig, l'església i el poble ...... 67 2.40.1 Referències ...... 67 2.40.2 Bibliografia ...... 67 2.41 Morí el Merma ...... 67 2.41.1 Autors: La Claca i Joan Miró ...... 67 2.41.2 Història ...... 68 2.41.3 L'espectacle ...... 68 2.41.4 Anàlisi ...... 69 ÍNDEX vii

2.41.5 Referències ...... 69 2.41.6 Enllaços externs ...... 69 2.42 Mosaic del Pla de l'Os ...... 69 2.42.1 Context ...... 70 2.42.2 Història ...... 70 2.42.3 Conservació ...... 71 2.42.4 Anàlisi ...... 71 2.42.5 Vegeu també ...... 71 2.42.6 Referències ...... 71 2.42.7 Bibliografia ...... 72 2.42.8 Enllaços externs ...... 72 2.43 Mural de l'Aeroport de Barcelona ...... 72 2.43.1 Història ...... 72 2.43.2 Descripció ...... 74 2.43.3 Anàlisi ...... 74 2.43.4 Referències ...... 74 2.43.5 Bibliografia ...... 74 2.43.6 Enllaços externs ...... 74 2.44 Mural del palau de congressos de Madrid ...... 74 2.44.1 Història ...... 75 2.44.2 Descripció ...... 75 2.44.3 Referències ...... 75 2.44.4 Bibliografia ...... 75 2.44.5 Enllaços externs ...... 75 2.45 Mural per a IBM ...... 76 2.45.1 Història ...... 76 2.45.2 Descripció ...... 76 2.45.3 Curiositat ...... 76 2.45.4 Referències ...... 76 2.45.5 Enllaços externs ...... 77 2.46 Murals del Sol i de la Lluna ...... 77 2.46.1 Història ...... 77 2.46.2 Descripció ...... 77 2.46.3 Premis i reconeixements ...... 77 2.46.4 Referències ...... 77 2.46.5 Bibliografia ...... 78 2.46.6 Enllaços externs ...... 78 2.47 Natura morta del sabatot ...... 78 2.47.1 Història ...... 78 2.47.2 Composició ...... 78 2.47.3 Anàlisi ...... 79 viii ÍNDEX

2.47.4 Curiositats ...... 79 2.47.5 Referències ...... 79 2.47.6 Bibliografia ...... 80 2.48 Nord-Sud ...... 80 2.48.1 Història ...... 80 2.48.2 Descripció ...... 80 2.48.3 Exposicions ...... 80 2.48.4 Curiositats ...... 80 2.48.5 Referències ...... 80 2.48.6 Bibliografia ...... 81 2.49 Obra pública i monumental de Joan Miró ...... 81 2.49.1 Referències ...... 81 2.49.2 Bibliografia ...... 82 2.50 Paisatge català (El caçador) ...... 82 2.50.1 Història ...... 82 2.50.2 Descripció ...... 82 2.50.3 Anàlisi ...... 82 2.50.4 Referències ...... 83 2.50.5 Bibliografia ...... 83 2.51 Paisatge de Mont-roig ...... 83 2.51.1 Referències ...... 83 2.51.2 Bibliografia ...... 83 2.52 Parella d'enamorats dels jocs de flors d'ametller ...... 83 2.52.1 Descripció ...... 84 2.52.2 Maqueta ...... 84 2.52.3 Inauguració ...... 84 2.52.4 Notes ...... 84 2.52.5 Referències ...... 84 2.52.6 Bibliografia ...... 84 2.52.7 Enllaços externs ...... 85 2.53 Personatge davant el sol ...... 85 2.53.1 Descripció ...... 85 2.53.2 Llista d'exposicions ...... 85 2.53.3 Referències ...... 85 2.53.4 Bibliografia ...... 85 2.54 Photo. Ceci est la couleur de mes rêves ...... 85 2.54.1 Descripció ...... 86 2.54.2 Interpretacions ...... 86 2.54.3 Referències ...... 86 2.54.4 Enllaços externs ...... 86 2.55 Pintura (el guant blanc) ...... 86 ÍNDEX ix

2.55.1 Context històric ...... 86 2.55.2 Referències ...... 86 2.55.3 Bibliografia ...... 86 2.56 Pintura (Joan Miró, 1943) ...... 87 2.56.1 Referències ...... 87 2.56.2 Bibliografia ...... 87 2.57 Pintura (l'ampolla de vi) ...... 87 2.57.1 Context històric ...... 87 2.57.2 Referències ...... 87 2.57.3 Bibliografia ...... 87 2.58 Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d'un solitari ...... 88 2.58.1 Notes ...... 88 2.58.2 Referències ...... 88 2.58.3 Bibliografia ...... 88 2.59 Pintures damunt masonita ...... 88 2.59.1 Anàlisi ...... 88 2.59.2 La sèrie ...... 88 2.59.3 Referències ...... 88 2.59.4 Bibliografia ...... 89 2.59.5 Enllaços externs ...... 89 2.60 Prades, un carrer ...... 89 2.60.1 Descripció ...... 89 2.60.2 Referències ...... 89 2.60.3 Bibliografia ...... 90 2.61 Retrat d'una vaileta ...... 90 2.61.1 Història ...... 90 2.61.2 Descripció ...... 90 2.61.3 Curiositat ...... 90 2.61.4 Referències ...... 90 2.61.5 Bibliografia ...... 90 2.62 Retrat de ballarina espanyola ...... 90 2.62.1 Història ...... 90 2.62.2 Descripció ...... 90 2.62.3 Referències ...... 91 2.62.4 Bibliografia ...... 91 2.63 Retrat de Vicenç Nubiola ...... 91 2.63.1 Història ...... 91 2.63.2 Descripció ...... 91 2.63.3 Exposicions a Catalunya ...... 91 2.63.4 Referències ...... 92 2.63.5 Bibliografia ...... 92 x ÍNDEX

2.64 Sa Altesa el príncep ...... 92 2.64.1 Context ...... 92 2.64.2 Descripció ...... 92 2.64.3 Exposicions ...... 93 2.64.4 Referències ...... 93 2.64.5 Bibliografia sobre l'obra ...... 93 2.65 Sa Majestat el rei ...... 94 2.65.1 Història ...... 94 2.65.2 Descripció ...... 94 2.65.3 Exposicions ...... 94 2.65.4 Referències ...... 94 2.65.5 Bibliografia ...... 94 2.66 Sa Majestat la reina ...... 94 2.66.1 Context ...... 95 2.66.2 Descripció ...... 95 2.66.3 Referències ...... 95 2.66.4 Bibliografia ...... 95 2.67 Siurana, el poble ...... 95 2.67.1 Context ...... 95 2.67.2 Referències ...... 95 2.67.3 Bibliografia ...... 95 2.68 Sobreteixim dels vuit paraigües ...... 96 2.68.1 Història ...... 96 2.68.2 Descripció ...... 96 2.68.3 Referències ...... 96 2.69 Sobreteixims ...... 96 2.69.1 Història ...... 96 2.69.2 Referències ...... 97 2.69.3 Bibliografia ...... 97 2.69.4 Enllaços externs ...... 98 2.70 Sèrie Barcelona ...... 98 2.70.1 Descripció ...... 98 2.70.2 Anàlisi ...... 98 2.70.3 Exposicions rellevants ...... 98 2.70.4 Notes ...... 99 2.70.5 Referències ...... 99 2.70.6 Bibliografia ...... 99 2.71 Sèrie Gaudí ...... 99 2.71.1 Notes ...... 100 2.71.2 Referències ...... 100 2.72 Tapís de la Fundació ...... 100 ÍNDEX xi

2.72.1 Context històric ...... 100 2.72.2 Descripció ...... 100 2.72.3 Referències ...... 100 2.72.4 Bibliografia ...... 100 2.72.5 Enllaços externs ...... 100 2.73 Tapís de la National Gallery de Washington (Joan Miró) ...... 100 2.73.1 Referències ...... 100 2.73.2 Bibliografia ...... 101 2.74 Tapís de Tarragona ...... 101 2.74.1 Història ...... 101 2.74.2 Descripció ...... 101 2.74.3 Notes ...... 102 2.74.4 Referències ...... 102 2.74.5 Bibliografia ...... 102 2.75 Terra llaurada ...... 102 2.75.1 Notes ...... 102 2.75.2 Referències ...... 102 2.76 Tornaveu de l'auditori de la Fundació Joan Miró ...... 102 2.76.1 Referències ...... 103

3 Fundació Joan Miró 104 3.1 4 ales ...... 104 3.1.1 Descripció ...... 104 3.1.2 Galeria ...... 104 3.1.3 Referències ...... 104 3.1.4 Bibliograﬁa ...... 104 3.2 Corcovado ...... 104 3.2.1 Referències ...... 104 3.3 Corpus Delicti ...... 104 3.3.1 Antecedents ...... 105 3.3.2 Corpus Delicti ...... 105 3.3.3 Referències ...... 105 3.4 Eduard Castellet i Díaz de Cossío ...... 105 3.4.1 Biograﬁa ...... 105 3.4.2 Obres ...... 105 3.4.3 Referències ...... 105 3.4.4 Enllaços externs ...... 106 3.5 Espai 13 ...... 106 3.5.1 Història ...... 106 3.5.2 Anàlisi ...... 116 3.5.3 Cicles ...... 117 3.5.4 Premis i reconeixements ...... 117 xii ÍNDEX

3.5.5 Referències ...... 117 3.5.6 Bibliografia ...... 117 3.5.7 Enllaços externs ...... 117 3.6 Espai Obert ...... 117 3.6.1 Referències ...... 118 3.7 Font de mercuri ...... 118 3.7.1 Història ...... 118 3.7.2 Referències ...... 118 3.8 Francesc Vicens i Giralt ...... 118 3.8.1 Biografia ...... 119 3.8.2 Obres ...... 119 3.8.3 Referències ...... 119 3.8.4 Enllaços externs ...... 119 3.9 Fundació Joan Miró ...... 119 3.9.1 Edifici ...... 119 3.9.2 Història ...... 121 3.9.3 Col·lecció ...... 123 3.9.4 Exposició permanent ...... 125 3.9.5 Exposicions temporals ...... 126 3.9.6 Espai 13 ...... 126 3.9.7 Serveis ...... 127 3.9.8 Premi Joan Miró ...... 127 3.9.9 Directors ...... 128 3.9.10 Patronat ...... 128 3.9.11 Premis i reconeixements ...... 128 3.9.12 Vegeu també ...... 128 3.9.13 Referències ...... 128 3.9.14 Bibliografia ...... 130 3.9.15 Enllaços externs ...... 130 3.10 Jardí d'Escultures ...... 130 3.10.1 Història ...... 131 3.10.2 Escultures ...... 131 3.10.3 Vegeu també ...... 131 3.10.4 Referències ...... 131 3.10.5 Enllaços externs ...... 131 3.11 Jaume Freixa ...... 131 3.11.1 Referències ...... 131 3.12 Joan Miró. L'escala de l'evasió ...... 131 3.12.1 Història ...... 132 3.12.2 Descripció ...... 132 3.12.3 Llista d'obres ...... 133 ÍNDEX xiii

3.12.4 Activitats paralel·les ...... 133 3.12.5 Multimèdia ...... 133 3.12.6 Recepció ...... 134 3.12.7 Premis i reconeixements ...... 134 3.12.8 Referències ...... 134 3.12.9 Bibliografia ...... 134 3.12.10 Enllaços externs ...... 134 3.13 Joan Prats i Vallès ...... 134 3.13.1 Referències ...... 135 3.13.2 Bibliografia ...... 135 3.14 Joan Teixidor i Comes ...... 135 3.14.1 Context ...... 135 3.14.2 Biografia ...... 136 3.14.3 Llibres publicats ...... 137 3.14.4 Premis i reconeixements ...... 137 3.14.5 Patrimoni literari ...... 138 3.14.6 Exposicions destacades ...... 138 3.14.7 Referències ...... 138 3.14.8 Enllaços externs ...... 139 3.15 Joaquim Gomis i Serdañons ...... 139 3.15.1 Biografia ...... 139 3.15.2 Obra ...... 139 3.15.3 Exposicions rellevants ...... 140 3.15.4 Presència a museus ...... 140 3.15.5 Llibres publicats ...... 140 3.15.6 Premis i reconeixements ...... 140 3.15.7 Notes ...... 141 3.15.8 Referències ...... 141 3.15.9 Bibliografia ...... 141 3.15.10 Enllaços externs ...... 141 3.16 Llista d'exposicions de l'Espai 13 ...... 141 3.16.1 Referències ...... 141 3.16.2 Bibliografia ...... 142 3.17 Llista d'exposicions temporals de la Fundació Joan Miró ...... 142 3.17.1 Referències ...... 142 3.17.2 Bibliografia ...... 142 3.17.3 Enllaços externs ...... 142 3.18 Oriol Bohigas i Guardiola ...... 142 3.18.1 Biografia ...... 142 3.18.2 Carrera artística ...... 143 3.18.3 Treballs recents[11] ...... 143 xiv ÍNDEX

3.18.4 Llibres publicats ...... 143 3.18.5 Vegeu també ...... 144 3.18.6 Referències ...... 144 3.18.7 Enllaços externs ...... 144 3.19 Rosa Maria Malet i Ybern ...... 144 3.19.1 Exposicions rellevants ...... 145 3.19.2 Llibres publicats ...... 145 3.19.3 Referències ...... 145 3.19.4 Enllaços externs ...... 145

4 Premi Joan Miró 146 4.1 Ignasi Aballí i Sanmartí ...... 146 4.1.1 Biografia ...... 146 4.1.2 Obra ...... 146 4.1.3 Exposicions ...... 147 4.1.4 Premis i reconeixements ...... 147 4.1.5 Referències ...... 147 4.1.6 Bibliografia seleccionada ...... 147 4.1.7 Enllaços externs ...... 147 4.2 Mona Hatoum ...... 147 4.2.1 Referències ...... 148 4.3 Olafur Eliasson ...... 148 4.3.1 Premis i reconeixements ...... 148 4.3.2 Referències ...... 148 4.3.3 Enllaços externs ...... 148 4.4 Pipilotti Rist ...... 148 4.4.1 Biografia ...... 148 4.4.2 Obra ...... 149 4.4.3 Premis ...... 149 4.4.4 Bibliografia ...... 149 4.4.5 Referències ...... 150 4.4.6 Enllaços Externs ...... 150 4.5 Roni Horn ...... 150 4.5.1 Biografia ...... 150 4.5.2 Obra ...... 151 4.5.3 Exposicions rellevants ...... 151 4.5.4 Publicacions ...... 151 4.5.5 Premis i reconeixements ...... 152 4.5.6 Referències ...... 152 4.5.7 Bibliografia ...... 152

5 Altres 154 ÍNDEX xv

5.1 (4329) Miró ...... 154 5.1.1 Història ...... 154 5.1.2 Motivació ...... 154 5.1.3 Referències ...... 154 5.2 Fundació Pilar i Joan Miró ...... 154 5.2.1 Edifici ...... 154 5.2.2 Col·lecció ...... 155 5.2.3 Serveis ...... 155 5.2.4 Patronat ...... 155 5.2.5 Vegeu també ...... 155 5.2.6 Referències ...... 155 5.2.7 Bibliografia ...... 155 5.2.8 Enllaços externs ...... 155 5.3 Mas Miró ...... 155 5.3.1 Edifici ...... 156 5.3.2 Història ...... 156 5.3.3 Vegeu també ...... 158 5.3.4 Referències ...... 158 5.3.5 Bibliografia ...... 158 5.3.6 Enllaços externs ...... 158 5.4 Miró, l'altre ...... 158 5.4.1 L'exposició ...... 158 5.4.2 L'acció ...... 159 5.4.3 La reacció ...... 159 5.4.4 Testimoni ...... 160 5.4.5 Vegeu també ...... 160 5.4.6 Notes ...... 160 5.4.7 Referències ...... 160 5.4.8 Bibliografia ...... 161 5.4.9 Enllaços externs ...... 161 5.5 Parc de Joan Miró ...... 161 5.5.1 Imatges ...... 162 5.5.2 Vegeu també ...... 162 5.5.3 Enllaços externs ...... 162 5.6 Son Abrines ...... 162 5.6.1 Referències ...... 162

6 Text and image sources, contributors, and licenses 163 6.1 Text ...... 163 6.2 Images ...... 167 6.3 Content license ...... 172 Capítol 1

Biograﬁa

1.1 Joan Miró i Ferrà

Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma, Mallorca, 25 de desembre de 1983) va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influènci- es fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el mas d'estiueig de la família a Mont-roig del Camp.[2] A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme però sense arribar a incorporar-se formalment a aquest moviment.[3] En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada Placa de la casa natal de Miró al passatge del Crèdit del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves prò- pies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o a la porteria del número 34 del Carrer de Ferran de violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que Barcelona.[6][nota 1][7] Allà va conèixer a Dolors Ferrà i fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigènci- Oromí, filla d'un ebenista mallorquí. Es van casar i van es ni a l'estètica d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus establir la seva residència al passatge del Crèdit, on van compromisos vers els surrealistes.[4] Més endavant l'autor néixer els seus dos fills Joan i Dolors. Joan Miró i Ferrà va mostra interès per l'espiritualitat japonesa de tipus zen i néixer el 20 d'abril de 1893 a les nou del vespre, al primer per l'expressionisme abstracte dels Estats Units. Als anys pis del número 4 del passatge del Crèdit.[6] Li van posar 50 es va instal·lar a Palma, on va trobar un espai de refugi el nom del seu avi matern, Joan Ferrà.[8] Un any després, i de treball, gràcies al taller construït pel seu amic Josep el 9 de desembre de 1894 va néixer el seu germà, Miquel Lluís Sert. Miró va morir a Palma als noranta anys. Miró, que va morir el 12 de maig de 1895, amb cinc mesos de vida.[5] El 16 de març de 1896 neix una germana, Un dels espais on millor es troba representada la seva obra Josefa, que moriria al cap de poc. Més endavant, la seva és la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a germana Dolors va néixer el 1897.[9] Barcelona. Es tracta d'un centre cultural i artístic creat per difondre les noves tendències de l'art contemporani, constituint-se amb un gran fons d'obres donades pel ma- Estudis teix autor. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, al Centre Geor- [5] El 1900 Miró va començar a anar a l'escola privada del ges Pompidou de París, al MoMA i al Guggenheim de carrer del Regomir, 13, on assistiria, entre d'altres, a clas- Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna ses de dibuix.[5] No era un bon alumne. Més endavant, Museet d'Estocolm. el 1907, va començar a estudiar comerç, segons desig del seu pare, per així poder tenir una bona formació i aconseguir d'ésser «algú a la vida». Davant el desig del 1.1.1 Biografia seu fill de matricular-se a l'Escola Llotja de dibuix, i en tenir la possibilitat d'assistir a les classes nocturnes, el Miquel Miró i Adzeries, fill d'un ferrer de Cornudella seu pare ho va acceptar com si fos un passatemps per de Montsant, tenia un taller d'orfebreria i rellotgeria al noi. A la Llotja va rebre la influència de dos mestres:

1 2 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

regiment va ser cridat a dissoldre els vaguistes de Barce- lona i Sabadell la tardor de 1917.[19] Amb E.C.Ricart va compartir taller primer al carrer de l'Arc de Jonqueres i més endavant al carrer de Sant Pere més Baix, 51, espai que compartirien ﬁns al 1918.[20]

Primeres exposicions

El Passatge del Crèdit, lloc de naixement de Joan Miró

Modest Urgell i Josep Pascó, tal com ho demostren diversos dibuixos de l'època conservats a la Fundació Joan Miró.[nota 2][10][11][12] El 1910, amb disset anys, va acabar els seus estudis de comerç i va entrar a treballar durant dos anys com empleat en l'adrogueria Casa Dalmau i Oliveres, ubicada al Passeig de la Indústria, 14, avui Passeig Picasso,[13] fins que una febre tifoide el va obligar a retirar-se a la casa familiar que Catàleg de la Primera exposició Joan Miró Galeries Dalmau el els seus pares tot just havien comprat al poble de Mont- 1918 roig del Camp, ara conegut com a Mas Miró, on es passà dos mesos al llit.[14] Fou allà on el paisatge esdevindria La seva primera exposició individual va tenir lloc a les un clar estímul a la seva pintura i on Miró va prendre la Galeries Dalmau de Barcelona entre el 16 de febrer i el ferma resolució de ser pintor i, tot i que amb reticències, 3 de març de 1918, amb la presentació de 64 obres entre va comptar amb el permís patern. pintures, aquarel·les i pastels, fetes entre 1914 i 1917.[21] Aquestes primeres pintures tenen una clara influència de El 1912 va ingressar a l'acadèmia d'art dirigida per les tendències franceses: l'impressionisme, el fauvisme Francesc Galí, on va conèixer les últimes tendències ar- i el cubisme. A les pintures Ciurana, el poble (1917) i tístiques europees i on assistiria les tardes de 3 a 5 fins [15][16] Ciurana, l'església (1917) es veu la proximitat amb els que es va clausurar el centre, el 1915. Mentrestant, colors de Van Gogh i els paisatges de Cézanne, refor- de 7 a 9. també assistia al Cercle Artístic de Sant Lluc, on çats amb una pinzellada fosca, així com l'empremta de rebia classes de dibuix de la natura. Fou aquí on Miró va [22] [14] Van Dongen i de Gleizes. També crida l'atenció Nord- descobrir la seva passió per la poesia i on va fer amistat Sud (1917), obra anomenada com la revista francesa on amb Josep Francesc Ràfols, Sebastià Gasch, Enric Cris- el 1917 Pierre Reverdy va escriure sobre el cubisme. En tòfor Ricart i Josep Llorens i Artigas, amb els qui anys aquest quadre Miró mescla els traços de Cézanne amb més tard constituïren el grup artístic Agrupació Courbet. la inclusió de rètols dins la pintura, com a les obres cu- Poc després es va començar a interessar per la poesia i per bistes de Juan Gris o Pablo Picasso. En altres obres - les revistes d'avantguarda. El 1916 va conèixer el galerista [17] com el Retrat de V. Nubiola - mostra la fusió del cubis- i marxant Josep Dalmau. me amb l'agressiu color fauvista.[23] Josep Maria Junoy Cal dir que entre 1915 i 1917 Miró va haver de fer el va presentar l'exposició amb un díptíc on a la coberta Servei Militar. Fou un soldat ras del regiment d'infanteria hi havia un cal·ligrama fet amb la paraula Miró, on es de Bergara número 57.[18] Destaca l'episodi en què el seu podia llegir «forta pictòrica Matèria Impregnada d'una 1.1. JOAN MIRÓ I FERRÀ 3

Refractabilitat cOngestionant». La reacció de la crítica va ser diversa i Miró només va aconseguir vendre una obra Natura morta del molinet de cafè, que Josep Mompou va adquirir per 250 pessetes.[24] La primavera del mateix 1918, entre el 10 de maig i el 30 de juny, va participar en la primera exposició col·lectiva de la ﬂamant Agrupació Courbet, que va tenir lloc al Cercle Artístic de Sant Lluc[25] dins de l'Exposició Mu- nicipal de Primavera.[26]

Mont-roig del Camp

Invitació a l'exposició de Joan Miró a París, conservada al MNCARS de Madrid.

l'estiu a Mont-roig, el febrer de 1921 va retornar a la capital francesa, aquest com amb l'objectiu d'establir-se a la ciutat. Segons Miró, la seva estada parisenca va alliberar- lo «no només del cubisme que havia conegut a Barcelona sinó també —per la influència dels meus amics, poetes i pintors surrealistes— dels temes convencionals: la natura morta, el retrat i el paisatge realista».[29] Gràcies a la intervenció del seu amic Papitu Artigas va aconseguir que l'escultor Pablo Gargallo li cedís tem- El Mas Miró, finca familiar de la família Miró a Mont-roig del poralment taller que aquest tenia a la rue Blomet, ja Camp, on Miró passaria els estius i pintaria la seva cèlebre La que només el feia servir durant els mesos d'estiu. Mi- masia, entre moltes altres obres. ró l'aprofitaria durant la temporada d'hivern.[30] Les gestions fetes pel galerista Josep Dalmau i Rafel[31] li van Com era el seu costum, i continuaria fent-ho durant tota proporcionar una exposició individual a la Galerie La la vida, Miró va passar aquell estiu de 1918 a Mont-roig Licorne que es va inaugurar el 29 d'abril de 1921. del Camp, on va abandonar els colors i les formes dures Malgrat no aconseguir cap venda d'obra, la crítica va emprades fins aleshores per altres de més minucioses, se- ser favorable.[32] Picasso va mostrar interès per l'obra gons va explicar en una carta dirigida al seu amic Ricart, Autoretrat i Miró li va regalar en agraïment per les re- datada el 16 de juliol de 1918: comanacions que d'aquest havia fet a crítics i marxants [33][34] Als paisatges pintats en aquesta època, s’observa un ar- parisencs. En aquesta exposició ja es podien apre- quetip mitjançant un vocabulari nou d'iconografies i de ciar els canvis en la seva obra, que progressivament aniria signes meticulosament seleccionats i organitzats, sent el abandonant diversos convencionalismes. dibuix l'agent estructurador. Per exemple, a Vinyes i oli- Al barri de Montparnasse va conèixer la comunitat artís- veres de Mont-roig es veuen les arrels, que estan di- tica que s’hi agrupava, entre d'altres a André Masson, veí buixades sota la terra, completament individualitzades; del seu taller al carrer Blomet i amb qui coincidia en les d'aquesta manera pretén aconseguir la connexió física reunions amb Max Jacob. Va entrar llavors en contacte [27] amb la terra. A Mont-roig Miró pren consciència de amb artistes provinents del dadaisme, i del surrealisme, la idea de primitivisme, present en les arrels culturals del amb el poeta André Breton al capdavant. La trobada va país, en l'art medieval i en l'art popular, gràcies al contac- ser decisiva per al progrés de la seva obra.[35] Quan els te amb la natura, que el relaciona amb objectes quotidians amics es van afiliar al grup surrealista, Miró es va situar que li serviran de base per als seus projectes i investiga- molt a prop, sense arribar, però, a formar-ne mai part for- cions tècniques i formals. malment. Amb tot, a partir del 1925 penjava obres en la majoria d'exposicions del grup.[36] Miró però es va veure més atret i influenciat pel grup de poetes que pel grup França de pintors. Va fer amistat amb gent com Desnos, Éluard, El febrer de 1920 Joan Miró va fer el seu primer viatge a Aragon, Leiris i es va aficionar a llegir obres de Rimbaud, París.[28] Es va allotjar a l'Hotel de Rouen. Allà va visitar Lautréamont, Baudelaire i Apollinaire, entre molts altres. els principals museus, galeries d'art. També va anar a veu- Al llarg de 1921 i 1922, durant nou mesos de dura ela- re a Picasso i a altres pintors destacats. Després de passar boració, Joan Miró va pintar La masia, que seria l'obra 4 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

estats mentals, com les al·lucinacions. Les obres execu- tades entre el 1925 i el 1927, conegudes com a pintures de somnis i paisatges imaginaris, oferien uns fons monocroms extremadament plans amb traços de signes gairebé jeroglíﬁcs. De vegades s’hi podien llegir inscripcions que semblaven petits poemes automàtics.

Vista del Mas Miró des d'on es va pintar l'obra

culminant d'aquesta època «detallista». La relació mítica mantinguda per Miró amb la terra es resumeix en aquest quadre, que representa el Mas Miró, la masia de la seva família a Mont-roig. Cal destacar el grafisme realista de tots els objectes, els animals domèstics i les plantes amb Les Fusains a la parisenca Rue de Tourlaque, va ser lloc de re- les quals l'ésser humà treballa i s’hi relaciona, així com la sidència de diversos artistes a principis del segle XX. Miró s’hi va instal·lar el 1927. resta objectes quotidians.[38] Amb La masia (1921-22), quadre d'un detallisme gairebé espectral, va culminar una El 1927 es va traslladar a viure a un altre estudi més [36] època d'observació directa de la realitat. gran del carrer Tourlaque, on es va trobar amb vells amics Progressivament Miró va abandonar la seva època deta- com Max Ernst i Paul Éluard, i va conèixer Pierre Bon- llista i va sintetitzar la màgia ja apuntada en aquesta etapa nard, René Magritte i Jean Arp. Va experimentar amb anterior. Del realisme de La Masia va passar a la fantasia ells -Yves Tanguy, Man Ray i Max Morise[43]- el joc del desbordant de Carnaval d'Arlequí (1924-25), obra plena cadàver exquisit.[44] Fou en aquesta època quan començà de figures i símbols. És en l'inconscient i el que és oníric, a descobrir els gravats amb punta seca.[45] en aquest potencial que li oferia el surrealisme, on Miró va Van ser uns anys de gran generositat creativa, que van trobar el material idoni per a les seves futures obres. Això culminar, amb notable èxit de crítica i de vendes, en es pot copsar a La terra llaurada, amb una clara al·lusió l'exposició individual del maig del 1928 a la galeria a La Masia, però amb elements surrealistes com són un Georges Bernheim de París, on el MoMA va adqui- [39] ull i una orella al costat d'un arbre. Carnaval d'Arlequí rir 2 obres i la Universitat de Nova York va adqui- va aconseguir un gran èxit a l'exposició col·lectiva de la rir Gos bordant la lluna.[46][36] Pogressivament els grans Peinture surréaliste de la Galeria Pierre de París, a finals col·leccionistes d'art van anar adquirint obra seva. de l'any 1925, exposada al costat d'obres de Giorgio de Chirico, Paul Klee, Man Ray, Pablo Picasso i Max Ernst. L'1 d'abril de 1925 va signar un contracte amb Jacques Països Baixos Viot, de la Galerie Pierre,[40] qui li pagaria 1500 francs mensuals a canvi de tota la seva producció artística. Amb l'exposició a la Bernheim, s’acabava una etapa en la trajectòria de Miró. Un dia després de la inaugura- Viot va voler promocionar la carrera de Miró organitzant- ció, Miró va fer un viatge d'uns 15 dies per Bèlgica i li una bona exposició entre el 12 i el 27 de juny de 1925. els Països Baixos, on va visitar els museus més impor- El text aniria a càrrec de Benjamin Péret, i va aconseguir tants del país.[47] Els pintors neerlandesos, Vermeer i els que la carta d'invitació al vernissage fos signada pels prin- [nota 3] mestres del segle XVII, van causar un gran impacte en cipals impulsors del surrealisme. L'exposició va te- l'artista, que va comprar postals acolorides d'aquestes pin- nir lloc al número 13 de la rue Bonaparte, i a la inaugura- [41] tures i, al seu retorn a París, es va dedicar a la creació ció hi van assistir les principals autoritats del moment d'una sèrie coneguda com a Interiors holandesos, inspi- i es va ajuntar tanta gent que calia fer cua al carrer. Picas- rada en els mestres del passat. En aquesta sèrie Miró va so va encarregar una cobla de sardanes que amenitzaven [42] transformar la pintura dels seus somnis surrealistes, amb l'espera, com un obsequi al seu amic català. Aques- un espai buit en el qual imperava el grafisme, a la re- ta exposició va suposar un rellançament de la carrera de cuperació de la composició en perspectiva i les formes Miró. analitzades.[48] Molt similar a aquests Interiors holande- A partir de Carnaval d'Arlequí Miró abandonà els paisat- sos va ser la següent sèrie de Retrats imaginaris, també ges com a font d'inspiració i començà a basar-se en els amb el punt de partida d'uns retrats ja realitzats: Retrat de 1.1. JOAN MIRÓ I FERRÀ 5

i acceptar els principis de l'estètica surrealista; tampoc se sentia obligat a participar en totes les manifestacions. L'11 de març de 1929, en una reunió al Bar du Châte- au, amb Breton ja adherit al partit comunista, va sorgir un tema de discussió sobre el destí de Lev Trotski; aquest tema finalment va quedar al marge i la discussió va portar a clarificar les posicions de cadascú. Entre els que es van manifestar en contra d'una acció comuna basada en un programa de Breton, es trobaven Miró, Michel Lei- ris, Georges Bataille i André Masson. Miró només volia defensar-se i lluitar amb la pintura. Entre la posició de Karl Marx, que advocava per «transformar el món» mit- jançant la política, o la de Rimbaud, de «canviar la vida» mitjançant la poesia, Miró va escollir la segona.[54] Va ser aleshores quan Georges Hugnet va explicar que Miró no- més pot defensar-se amb la seva pròpia arma, que és la pintura: Des d'aquest moment, Miró va dibuixar i es va dedicar intensament a una altra alternativa, el collage, que no va realitzar com havien fet els cubistes, retallant el paper amb cura i incorporant-lo en el suport, sinó que les seves formes són sense precisió i després d'enganxades al suport deixa les vores a l'aire i les enllaça amb un grafisme. La seva recerca no era inútil, i li obrí les portes als objectes Postal que va fer servir Joan Miró per als seus Interiors Holan- que realitzarà a partir de 1930. desos, conservada a la Fundació Joan Miró El 1930 va exposar escultures-objecte a la galeria Pier- re de París, i tot seguit arribà la seva primera exposició la senyora Mills el 1750, basat en un quadre del mateix tí- individual a la Valentine Gallery de Nova York, amb pin- tol de George Engleheart, Retrat d'una dama del 1820 de tures dels anys 1926-1929. Va realitzar les seves primeres John Constable, La fornarina de Rafael Sanzio i el quart, litografies per al llibre L'arbre des voyageurs, de Tristan l'origen va ser un anunci en un diari d'un motor dièsel, Tzara. en el que va aconseguir realitzar una metamorfosi fins a L'estiu de 1930 va començar la seva sèrie anomenada aconseguir una figura femenina a la qual va titular La rei- Construccions, conseqüència dels collages. Realitzava la na Lluïsa de Prússia. Miró se servia de la imatge no per composició a partir de formes elementals, cercles i qua- fer una interpretació d'una obra ja realitzada, sinó com a drats retallats en fusta i enganxats sobre un suport, en ge- punt de partida per analitzar la forma pura fins a aconse- neral també de fusta, amb l'aplicació de claus que refor- guir la seva figura mironiana. El procés realitzat en cada çaven les línies del quadre.[55] Totes aquestes peces van pintura es pot seguir amb una anàlisi dels dibuixos prepa- ser exposades el 1931 a la Galerie Pierre de París, on les ratoris que es conserven, uns a la Fundació Joan Miró[49] va veure el ballarí i coreògraf Léonide Massine, qui tot i d'altres al Museu d'Art Modern de Nova York.[50][51] seguit es va adonar que Miró era l'artista que estava cercant per realitzar la decoració, vestuari i diversos objectes per al ballet Jeux d'enfants. Miró va acceptar i va viatjar Ruptura amb el surrealisme i «assassinat» de la pin- a Montecarlo el febrer de 1932. Un cop allà, va realitzar tura els decorats a base de volums i diversos objectes dotats de moviment. L'obra es va estrenar el 14 d'abril de 1932 Durant aquests anys, Miró parlava d'assassinar la pintu- amb un gran èxit. Després es va representar a París,[56] ra i d'allunyar-se'n. Va ser un període de radicalització Londres[57] i, el 18 de maig de 1933, al Gran Teatre del que va coincidir amb alguns esdeveniments biogràfics im- Liceu de Barcelona.[58] portants: el 12 d'octubre del 1929 es va casar amb Pilar Juncosa a la parròquia de Sant Nicolau de Palma. Van celebrar la lluna de mel a l'Hotel Illa d'Or, a Pollença i Retorn a Catalunya posteriorment a Marsella. Poc desrpés, el 17 de juliol del [52][53] 1930 va néixer la seva filla, Maria Dolors. La fi del contracte amb el marxant Pierre Loeb, la crisi Entre els anys 1928 i 1930, les diferències dins del grup econòmica provocada pel crac de la borsa de Nova York dels surrealistes cada vegada van ser més evidents, no so- el 1929, el naixement de la seva filla Dolors i el delicat lament pel que fa a l'art plàstic, sinó també en el vessant estat de salut de la seva mare van ser els detonants per- polític. Miró es va anar distanciant progressivament, tot què Miró decidís tancar el pis de París i tornar a viure 6 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

a Barcelona[59] a principis del 1932, passant els estius al realista.[65][66] Una altra peça destacada d'aquest període mas que havien fet construir els seus pares a Mont-roig és el seu Autoretrat, actualment al MoMA.[67] [60] del Camp i amb trasllats freqüents a París. Miró va donar suport al bàndol republicà durant la Guer- A Barcelona va formar part de l'associació d'Amics ra civil. Va realitzar el cartell Aidez l'Espagne (Ajudeu a de l'Art Nou (ADLAN) juntament amb personali- Espanya!), per a ser editat en forma de segell postal des- tats com els seus amics Joan Prats, Joaquim Gomis tinat a ajudar el govern republicà espanyol.[68] També li i Josep Lluís Sert. El seu objectiu era fer conèi- van encarregar pintar una obra de grans dimensions per al xer l'avantguarda artística internacional i promocionar pavelló de la Segona República Espanyola a l'Exposició l'avantguarda catalana.[61] El 1934 Pierre Matisse va co- Internacional de París de 1937 que s’inauguraria el mes mençar a fer-li de marxant.[62] En aquest període va rea- de juliol d'aquell mateix any. En aquest pavelló van ex- litzar nombroses exposicions a Barcelona, París, Londres posar també artistes com Picasso amb el famós Guernica, -l'Exposició Surrealista Internacional de 1936-, Nova Alexander Calder amb la Font de mercuri, Juli González York, Berlín. amb l'escultura Montserrat i Alberto Sánchez, també amb Va prosseguir amb la seva recerca i va crear les Divuit pin- una obra escultòrica, El poble espanyol té un camí que tures segons un collage a partir d'imatges d'anuncis apare- condueix una estrella. Miró va realitzar El segador (Pagès guts en diaris, com va comentar posteriorment l'artista: català en revolta), on representava el pagès català amb la falç al puny i en actitud revolucionària, simbolitzant Miró va crear nous personatges amb una expressió d'un la col·lectivitat de tot un poble en lluita. Aquesta obra va gran dramatisme, amb una perfecta simbiosi entre els desaparèixer quan el pavelló va ser desmuntat en acabar signes i la figures. Els fons són en general foscos, pin- l'exposició. Es va enviar a València, últim reducte repu- tats sobre masonita i coure, com s’aprecia a Home i do- blicà fort a la península, i allà se li perd la pista.[69] Només na davant un munt d'excrements (1935), o Dona i gos en queden unes fotografies en blanc i negre.[70] davant de la lluna (1936),[nota 4] segurament per l'estat d'ànim de l'artista davant els esdeveniments que van pre- Abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial l'ambient a París era cada vegada més tens. Entre 1940 i 1941 la cedir la Guerra Civil Espanyola. Com explicava ell mateix més endavant, volia «transcendir els límits del cava- família Miró va passar una temporada a Varengeville-sur- Mer, a la costa de Normandia, a una casa oferta pel seu llet i aproximar-se, a través de la pintura, a les masses [71] humanes en les quals mai he deixat de pensar».[29] amic, l'arquitecte Paul Nelson. Es tractava d'un espai proper a la natura, tal com hi estava acostumat amb els paisatges de Mallorca o de Mont-roig. Quan va conèixer Guerra civil i Segona Guerra Mundial la caiguda de Barcelona en mans del bàndol franquista, va realitzar la Sèrie Barcelona.[45] A Varengeveille-sur-Mer es va sentir atret pel cel i va co- mençar a pintar una sèrie de 23 petites obres amb el títol genèric de Constel·lacions. Va realitzar-les en format de 38x46 cm, amb un suport de paper que l'artista humite- java amb benzina i el fregava fins a aconseguir una su- perfície amb una textura rugosa. A partir d'aquí afegia el color, mantenint una determinada transparència per obtenir l'aspecte final desitjat. Sobre aquest color del fons, Miró dibuixava amb uns colors molt purs per aconseguir el contrast.[72] A les Constel·lacions, la iconografia vol representar tot l'ordre del cosmos: les estrelles fan referèn- cia al món celestial, els personatges simbolitzen la terra i els ocells són la unió de tots dos. Aquestes pintures integren perfectament figures amb el fons.[73] En el tractament dels colors aconsegueix un efecte d'una màxima Rèplica del Pavelló de la República Espanyola de Josep Lluís agressivitat, ja que són tons àcids i violents. Va aconseguir Sert, que es va construir en l'Exposició Unirversal de París de 1937, construïda a Barcelona el 1992. treure les obres del país i exposar les Constel·lacions als Estats Units fent servir una valisa diplomàtica d'un amic [74] Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola Miró era a de l'Ambaixada del Brasil, João Cabral de Melo Neto. París preparant una exposició que tenia programada pel novembre de 1936, i va establir-se de nou,[64] aconseguint que també hi anessin la seva esposa i la seva filla. Postguerra i franquisme Amb el drama de fons que significava la guerra espanyola, va sentir la necessitat de tornar a pintar la realitat, que A la primavera de 1941, a causa de la Segona Guer- l'artista bolcà en l'obra Natura morta del sabatot, consi- ra Mundial va decidir tornar amb la seva família a derada com una peça clau d'aquest període pictòric tan Catalunya, on van establir-se a Quintanes de Voltregà, a 1.1. JOAN MIRÓ I FERRÀ 7

una finca del seu cunyat, qui els va recomanar que anessin repetitiva els seus temes: la terra, el cel, els ocells i la do- a Mallorca per estar més tranquils.[75] na, habitualment amb colors primaris.[89] La família Miró es va instal·lar al carrer Minyones nú- Malgrat els reconeixements, Miró no deixava de treballar. mero 11 de Palma, a casa dels Juncosa.[76] Miró coneixia Durant els seixanta va executar diverses teles monocro- l'illa pels seus avis materns i la seva mare.[77] Segons Mi- mes que recorden algunes de les obres dels anys vint, però ró, allà tan sols era «el marit de la Pilar»:[78] ara d'enormes dimensions, com Blau I, II i III, de 1961. També va accentuar la presència del negre, en una me- El 1942 va decidir instal·lar-se de nou a Barcleona, per poder cuidar la seva mare que estava molt delicada. En na de combat tens amb el color, com a Missatges d'amic aquella època Miró va fer-se íntim del fotògraf Joaquim (1964). Gomis i va fer-se amic del ballarí Vicente Escudero.[79] L'afalac públic no li va minvar el seu esperit combatiu: El 1968 Barcelona va reconciliar-se oficialment amb Miró organitzant una gran retrospectiva a l'Hospital de la San- Consagració internacional ta Creu de Barcelona per celebrar el 75è aniversari de l'artista, en col·laboració amb la Fondation Maeght. Mi- El mateix any es va inaugurar al MoMA de Nova York ró no va assistir a la inauguració per no coincidir amb una important retrospectiva de la seva obra, que va supos- el ministre Manuel Fraga. L'exposició va tenir lloc entre sar la seva consagració mundial, sent una de les primeres novembre de 1968 i gener de 1969 i seria l'origen de les mostres importants d'art europeu als Estats Units que te- donacions que posteriorment Miró faria a la ciutat de Bar- nien lloc des de l'inici de la Segona Guerra Mundial. celona. El 1969 a Barcelona es va presentar Miró l'altre al Col·legi d'Arquitectes, on l'artista va pintar els vidres És en aquesta època que Miró comença a treballar amb de l'edifici i tot seguit va destruir la seva pròpia obra amb nous materials com la ceràmica, gràcies a la col·laboració dissolvent. Va ser una de les primeres afirmacions de la amb Josep Llorens Artigas.[80] La seva mare moriria poc natura efímera en les pràctiques artístiques del país, a més després, el 27 de maig de 1944.[81] El 1947 va anar als d'una crítica implícita a la ignorància del règim, i així va Estats Units, on acceptà un encàrrec per pintar un gran ser aplaudida pels artistes que començaven a forjar els mural al Terrace Plaza Hotel de Cincinnati.[82] Allà va en- nous comportaments de la generació conceptual.[90][91] trar en contacte amb els primers expressionistes abstractes americans, com Jackson Pollock i Arshile Gorky.[83] A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, Miró continua qüestionant-se la pintura com a llenguatge và- El 1948 Miró torna a la capital francesa on fa una exposi- lid per representar la realitat i avança en la seva recerca ció individual a la galeria d'un jove Aimé Maeght, que va sobre el caràcter objectual de la pintura. Ara l’escomet tenir lloc gràcies a Tristan Tzara. Arran d'aquest viatge retallant i apunyalant les teles fins a revelar el suport ma- Maeght es va convertir en el marxant de Miró i s’inicià terial subjacent, i convidant l’espectador a mirar a través un període on deixà una mica de banda la pintura per –i més enllà– de la superfície de la pintura. Aquestes teles concentrar-se en l'escultura, el gravat i la ceràmica.[84]. lacerades, cremades, etc. es complementen amb pintures- Més endavant, el 1949, els membres del nou grup Dau al objecte que funcionen en la mateixa línia que les que Miró Set van organitzar una exposició sobre l'obra Mironiana anomena antipintures. existent a les col·leccions barcelonines, per retre-li un petit homenatge local. Aquesta exposició va tenir lloc a les El 1970 la seva filla Dolors va patir un greu accident auto- Galeries Laietanes.[85] Tot i això, Miró va evitar partici- mobilístic. Arran de l'atenció que va rebre Miró va obse- par activament a cap exposició oficial espanyola, com a quiar a la Creu Roja de Tarragona amb el Tapís de Tarra- senyal de protesta contra el franquisme.[86] gona. Aquesta experiència va obrir una nova etapa on va crear els sobreteixims, una espècie de tapissos amb volum, En aquella època Miró es va vendre la finca del passatge en col·laboració amb Josep Royo.[92] Entre els anys 1970 del Crèdit i es va instal·lar temporalment al carrer de Fol- i 1980 van realitzar 7 tapissos de gran format i 32 de petit gueroles. Amb els diners de la venda es van comprar una format. Un altre fet que va cridar molt l'atenció fou quan casa als afores de Palma, Son Abrines, i Sert li va cons- va cremar algunes de les seves pròpies obres en resposta truir un taller.[87] En aquella època va mantenir una im- «A tots aquells que només veuen un valor ascendent en portant activitat com a muralista ceràmic, amb encàrrecs diners i per als qui no pensen més que en les accions i en com els Murals del Sol i de la Lluna per a la seu de la els bitllets, doncs, apa! Socarrimo i cremo tot el que per Unesco a París (1957-1958), entre altres i va guanyar el a ells no és més que milions, que se'n vagin al diable»[93] Premi Guggenheim (1958),[88] fet que li va permetre ad- quirí també la finca de Son Boter, ubicada al costat de Son Abrines i que havia sigut el seu desig inicial. Darrers anys A partir de l'any 1960, Miró va entrar en una nova etapa on reflecteix la facilitat en la forma de traçar els grafismes, Joan Miró va idear un espai pioner a l'hora d'apropar l'art que realitza amb una gran simplicitat. Els traços gruixuts contemporani al gran públic i donés suport a l'art jove a són realitzats amb el color negre, i a les seves teles es ve- Barcelona, seria la Fundació Joan Miró. fixant-se en ins- uen regalims de pintura i esquitxades, al·ludint de manera titucions europees com l'Institute of Contemporary Arts 8 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

1.1.2 Obra

Segons Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró, la seva obra oscil·la entre el compromís apassionat i l'aïllament contemplatiu. Miró es va debatre entre compromís i l'evasió.[97] La identitat catalana recorre tota la seva obra, enllaçada d'alguna manera amb la trans- gressió cultural que va suposar el surrealisme.[98] Si bé les seves primeres obres potser analitzen més el concepte d'identitat, la seva producció a partir dels anys 30 està marcada per la paraula llibertat.[99] El sentit profund de l'obra de Joan Miró neix d'un desig d'atènyer allò propi de l'ésser humà. Aquest desig implica, per a Miró, una aﬁrmació de la identitat, que sorgeix del contacte íntim amb la terra, amb Mont-roig, lloc primigeni d'on brolla la creació. Paradoxalment, aquest anhel només és possible des de la transgressió i revisió constant de la pròpia creació, que troba, en la dialèctica de les avantguardes parisenques i en un segle marcat per cruels conﬂictes, el context per a materialitzar-se. La voluntat de l'artista adquireix, aleshores, una dimensió que depassa l'àmbit individual per esdevenir universal. Miró aspira a un art col·lectiu, anònim, fet que explica el ca- ràcter multidisciplinari de la seva obra i la implicació de Panteó del Cementiri de Montjuïc on és enterrat Joan Miró col·laboradors per a portar-la a terme.

Elements destacats

• Pagès: Diverses de les seves obres tenen a veure amb la pagesia. Miró va créixer en un entorn urbà però des de la seva adolescència passaria pràcticament (ICA) de Londres, que coneixia bé gràcies a la seva amis- tots els estius al Mas Miró de Mont-Roig del Camp. tat amb Roland Penrose, un dels fundadors. Aquest espai El pagès representa una mena d'ànima primitiva, funcionava com un centre d'art d'espectre ampli des de d'una Catalunya atemporal. Per extensió, el campe- la seva fundació, impulsada el 1948 per la societat civil rol representa la terra, la robustesa del territori.[100] i membres del sector cultural britànic.[90] Miró va idear Apareix especialment en les seves obres dels anys la Fundació com un centre d'art contemporani, no pas un 10, 20 i 30 però és present al llarg de tota la seva museu.[94] Aquest fet és fonamental per entendre com la carrera. L'ús de la barretina a les seves obres sovint Fundació es va convertir des del primer moment en un és relacionat amb la llibertat focus generador de cultura contemporània dins de la seva • plataforma local com a Centre d'Estudis d'Art Contem- Català universal:Per Miró ser català era ser mo- [101] porani, una entitat sense ànim de lucre en la qual el ma- dern, europeu i obert. Tot i no posicionar-se gisteri de la figura de Joan Miró havia de donar raó de ser mai a favor de cap partit, Miró tenia simpaties per a una experimentació cultural sense precedents. L'edifici l'esquerra catalanista. Miró defensava que una nació va obrir les portes al públic el 10 de juny del 1975.[95] es defineix per la seva gent, la seva llengua i les seves tradicions culturals i no per les elits polítiques, per El 1978 va col·laborar amb l'obra de teatre Mori el Merma les quals sentia poca o gens de simpatia.[102] (1978), un innovador espectacle teatral inspirat en l'Ubu roi d'Alfred Jarry.[36] El 1981 va impulsar la Fundació Pi- • Rutina: Miró fou un pintor especialment amant de lar i Joan Miró a Palma amb l'objectiu de dotar la ciutat l'ordre i la rutina. Seguia una manera de fer molt d'un centre cultural i artístic. El 1983 l'escultura Dona i metòdica, pintant al matí, fent exercici físic i re- ocell s’inaugurava a la seva ciutat natal. Al cap de pocs bent visites al migdia i pintant de nou a la tarda fins mesos, el 25 de desembre de 1983, el pintor moria a ben entrat el vespre. En una carta a Pierre Loeb el Palma a l'edat de noranta anys. El dia 27 es va celebrar 1945 Miró diu “Durant aquests anys tràgics no he un funeral a l'Església de Sant Nicolau, a Palma, el mateix deixat de pintar ni un sol dia, i gràcies a això he po- lloc on s’havia casat anys enrere. El dia 29 de desembre gut conservar l'equilibri, he pogut mantenir els peus va ser enterrat a Barcelona, al Cementiri de Montjuïc, no a terra; si no m'hauria enfonsat i hauria estat una gaire lluny de la Fundació que duu el seu nom.[96] catàstrofe”.[103] 1.1. JOAN MIRÓ I FERRÀ 9

• Activisme: Miró tenia la concepció de l'artista com una persona amb una especial responsabilitat cívi- ca. Durant el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa a la UB va dir: Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l'obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d'inútil sinó quelcom que faci servei als homes. Que el fet de poder dir alguna cosa, quan la major part de la gent no té opció per a expressar-se, l'obliga que aquesta veu sigui en certa manera profètica. Que sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat... Que quan un artista parli en un entorn on la llibertat és difícil, converteixi cada una de les seves obres en una nega- ció de les negacions, en un deslligament de totes les opressions, tots els prejudicis i totes les falses valors establertes.[104]

• Terra: «És la terra, la terra: és més forta que jo. Les muntanyes fantàstiques tenen un paper molt important en la meva vida, i el cel també. [...] és el xoc d’aquestes formes en el meu esperit, més que no pas la visió en si. A Mont-roig és la força qui em nodreix, la força.»[105] • Ocell: Femme (1981), escultura de Joan Miró a la Casa de la Ciutat de Barcelona. • Dona: • Estel: Els estels simbolitzen, com les escales en al- més virulent en Miró, que es fa el propòsit d'assassinar- gunes obres, el seu desitj d'evasió. la des de dins, forçant-la a conviure amb elements aliens com el collage. Aquesta revolta l'havia de conduir cap a • Colors: El blau, el vermell una pintura «pura», que pogués donar resposta l'esperit del moment. L’assassinat de la pintura també implica, en Miró, una superació de la concepció individualista de Pintura l’art: «Cap escola, cap artista m’interessa, cap ni un. No- més allò anònim, allò que surt de l’esforç inconscient de Vegeu també: Categoria:Quadres de Joan Miró la massa». Aquest sentiment, que anhela un art col·lectiu i públic, és reiterat per Miró al llarg de la seva trajectòria. En un entorn artístic dominat pel noucentisme, les prime- No renuncia a la «pintura de cavallet», a la qual reconeix res pintures de Miró palesen un estil eclèctic, que concilia un vessant poètic, però no per això deixa de qüestionar- facetes cubistes amb colors fauvistes i la solidesa de Cé- la. Vol «arribar a les masses humanes» interrogant altres zanne amb línies de força pròpies del futurisme. Els seus mitjans d’expressió, alguns dels quals ja coneixia, com el coneixements provenen d'artistes exiliats a Barcelona, ex- ballet, el gravat o la litografia; d'altres, com l’escultura o posicions i revistes d'avantguarda catalanes i franceses. la ceràmica (en col·laboració amb Josep Llorens Artigas), La voluntat, àmpliament compartida per les avantguar- els emprendrà a Mont-roig, després d’un exili forçat per des, de depassar les convencions formals i representatives la guerra civil. Simultàniament, s’interessa per la pintu- de la poesia i la pintura constitueix un desafiament per a ra mural, per la integració de les arts en l’arquitectura i Miró. Al començament dels anys vint Picasso i el cubisme per qualsevol manifestació artística que reflecteixi el ca- són els seus referents. De seguida, però, se sent atret per ràcter anònim que l'artista associa als grans mestres de l'entusiasme de les discussions literàries que es produei- l’antiguitat. A Palma, on s’instal·la el 1956, hi trobarà un xen en el si del grup de la rue Blomet a París, on té el seu nou refugi. Per fi disposarà d’un taller espaiós, dissenyat [105] estudi al costat del d'André Masson. Aquesta etapa marca per Josep Lluís Sert, i de la intimitat de Son Boter. un punt d'inflexió que reafirmarà la connexió de l'artista amb el surrealisme. L'aspiració de fusionar pintura i poe- • 1917 — Nord-Sud, oli damunt tela, Galeria Maeght, sia té la seva màxima expressió en un conjunt de teles mo- París. nocromes, de camps oberts, que s’oposen al mimetisme de la representació. Els recels de Breton i els surrealistes • 1921- 1922 — La masia, oli damunt tela, National davant la pràctica de la pintura motiven un gest encara Gallery of Art, Washington. 10 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

• 1921 — Retrat de ballarina espanyola,oli damunt te- així els enfocaments convencionals de la pintura mitjan- la, Musée Picasso, París. çant la incorporació de materials no pictòrics o la selecció de formats inusuals, negant la funció tradicional de l'art • 1923 — Terra llaurada, oli damunt tela, Solomon com a il·lusió i, alhora, aﬁrmant-ne la condició materi- R. Guggenheim Museum, Nova York. al com a objecte. Aquestes investigacions el conduiran, [107] • 1924-1925 — El Carnaval d'Arlequí, oli damunt te- posteriorment, al món de la ceràmica i de l'escultura. la, Albright-Knox Art Gallery, Buﬀalo.

• 1928 — Interiors holandesos, olis damunt tela, Ceràmica Peggy Guggenheim Collection, Metropolitan Muse- um of Art i Museu d'Art Modern de Nova York. El 1917 Joan Miró i Josep Llorens i Artigas es van fer amics al Cercle Artístic de Sant Lluc, fins al punt que fou • 1928 — Femme nue couchée, guaix sobre paper, Artigas qui va acollir a Miró durant el seu primer viatge a Moderna Museet, Estocolm. París el 1920. Després d'uns anys sense contacte per mo- • 1934 — Cargol, dona, flor i estrella, Museu Reina tius professionals, Artigas va fer una exposició el 1942 a Sofia, Madrid. Barcelona que va despertar l'interès de Miró per la cerà- mica. Va començar llavors una nova etapa mironiana on • 1937 — Natura morta del sabatot, Museu d'Art Mo- realitzaria diverses obres ceràmiques amb Llorens Arti- dern, Nova York.[66] gas i més endavant, des del 1955, també amb Joan Gardy Artigas.[108] • 1937 — El segador (pagès català en revolta), Pavelló de la República, París. El 1944 va començar doncs a col·laborar amb el seu amic de l'adolescència en la producció de ceràmiques, investi- • 1938 — Una estrella acaricia el pit d'una negra, oli gant en la composició de les pastes, terres, esmalts i colors damunt tela, Tate Gallery, Londres. al taller de «Pepito» Artigas. La forma de les ceràmiques populars va representar per a ell una font d'inspiració.[109] • 1940-1941 — Constel·lacions, sèrie de 23 guaixos. En aquestes primeres ceràmiques hi ha poca diferència • 1961 — Blau I, Blau II i Blau III, oli damunt tela, amb les pintures i litografies de la mateixa època. Mi- Centre Georges Pompidou, París. ró es limita a decorar les obres fetes per Artigas. Dupin considera aquest període de 1944-1946 com a produc- • 1968 — Personatge davant del sol, acrílic damunt ció d'assaig.[110] Amb Artigas desenvoluparà entre 1953 i tela, Fundació Joan Miró, Barcelona. 1956 una col·laboració tan intensa que gairebé el fa abandonar del tot la pintura per dedicar-se de ple a aquesta • 1972 — Dona i ocells a l'alba activitat. La ceràmica representa per a ell una tornada a • 1974 — L'esperança del condemnat a mort, Funda- l'essència, amb materials primaris i una tècnica que li re- ció Joan Miró, Barcelona. sulta completament nova. És en aquesta època on Arti- gas marxa del taller ubicat al carrer Juli Verne de Bar- celona [108] i s’estableix a Gallifa, en una casa del segle Collage XVIII.[110] A Miró li recorda la seva infantesa a Montroig del Camp. En aquesta època fan creacions com els anti- Cap als anys trenta, Miró situa el collage com la base per a plats o formes inventades o trobades. Miró coincidia amb un model transformador de la pintura a partir de dibuixos- els posicionaments del GATCPAC, que volien arribar a collage i collages-pintura. Aquesta tècnica li ofereix un una millor integració de les arts.[111] nou procés per a la generació d'imatges a partir dels fragments de paper. El resultat és un llenguatge enigmàtic, L'any 1947 va residir durant vuit mesos a Nova York, on que recorda les marques primitives de la pintura rupes- va realitzar un mural en pintura, de 3x10 metres, destinat tre o els dibuixos dels nens i que, a vegades, va ser mal al restaurant del Terrace Plaza Hotel, alhora que va fer interpretat com a abstracte, una filiació que l'artista va re- unes il·lustracions per al llibre L'antitête de Tristan Tza- butjar sempre. Miró explicava aquest procés el 1948 en ra. Més tard, ja a Catalunya, va passar temporades a la una entrevista a James Johnson Sweeney: «Solia retallar masia-taller que posseïen els Artigas a Gallifa on, ajudat diaris en formes no regulars i enganxar- les sobre làmines també pel fill de Llorens i Artigas, Joan Gardy Artigas, de paper, dia rere dia vaig acumular aquestes formes. Un van fer tot tipus de proves, tant en les coccions com als cop fets, els collages em servien com a punt de partida de esmalts. Finalment, el resultat foren 232 obres que van ser les pintures. No copiava els collages. Senzillament deixa- exposades el juny de 1956 a la Galeria Maeght de París i va que em suggerissin formes». En la dècada dels qua- després a la Galeria Pierre Matisse de Nova York. ranta, Miró continuarà utilitzant cada vegada amb més El mateix 1956 Miró es va traslladar a viure a Mallorca, freqüència materials inusuals i suports no associats a les on va disposar d'un nou taller de 4.000 metres quadrats tècniques habituals de les belles arts: conglomerat de fus- de terreny projectat pel seu amic l'arquitecte Josep Lluís ta, fragments de metall, fibrociment... L'artista infringeix Sert.[112] Va ser aleshores quan va rebre l'encàrrec de re- 1.1. JOAN MIRÓ I FERRÀ 11

Mural ceràmic al Wilhelm-Hack-Museum de Ludwigshafen (1971)

alitzar dos murals ceràmics per a la seu de la UNESCO, a París, de 3×15 metres i 3×7,5 metres, que van ser inaugurats el 1958.[113] Encara que havia treballat en grans formats, mai no ho havia fet en ceràmica. Al costat del ceramista Josep Llorens Artigas, va aconseguir trobar la viabilitat tècnica per coure la ceràmica d'una manera que permetís obtenir un fons amb textures semblants a les pintures d'aquesta època.[114] Es va decidir que la composi- ció fos sobre els temes del «Sol» i la «Lluna», que, en paraules de Miró: Aquests murals de la UNESCO van ser el prototip per a tots els següents. El 1960, realitzà un altre al Harvard Graduate Center per substituir la pintura que ell mateix havia fet deu anys abans. El 1964 va realitzar el de la HandelsHochschule de Sankt Gallen, a Suïssa. El 1968, al Solomon R. Guggenheim Museum i a la Fundació Ma- eght a Saint-Paul-de-Vence. El 1970, n'acabà un per a l'Aeroport de Barcelona i un altre per a l'exposició internacional d'Osaka. El 1972 va fer el de la Kunsthaus Zü- rich i un altre per a la Cinémathèque Française que mai va arribar a col·locar-se i que va ser adquirit el 1977 per la Diputació Foral d'Àlaba; en l'actualitat està instal·lat a l'interior del Centre-Museu Basc d'Art Contemporani de Vitòria-Gasteiz (ARTIUM).[116] El 1976 fa el d'IBM a Barcelona i el mural del Wilhelm-Hack-Museum de «Dona i Ocell»(1983) a Barcelona, Miró en col·laboració amb Ludwigshafen i en 1978 el del nou Palau de Congressos Joan Gardy Artigas de Madrid.[117] També l'any 1982, i en col·laboració amb Joan Gardy Ar- tigas, va realitzar una escultura de formigó i recoberta tard amb pintura de colors vius. En l'àmbit de l'escultura de ceràmica destinada a Barcelona, Dona i Ocell. Va ser Miró va intentar cercar volums, espais i incorporar ob- inaugurada el 1983 sense la presència de Miró a causa jectes quotidians o simplement trobats, com pedres, ar- del seu delicat estat de salut. Situada al parc Joan Miró rels, coberts, tricornis o claus d'aigua, que va fondre a de Barcelona, al peu d'un gran estany artificial, l'escultura la cera perduda. El sentit dels objectes identificables es de 22 metres d'altura representa una forma femenina amb perd en unir-se amb altres objectes mitjançant la fosa. barret i, sobre aquest, la imatge d'un ocell. La silueta de Des del començament de la dècada dels seixanta, Miró dona se soluciona amb una forma de fulla allargada i bui- situa cada cop més l'objecte com un component central dada. Tot el seu exterior es troba recobert amb ceràmica del seu llenguatge poètic a través, sobretot, del seu treball de colors vermells, grocs, verds i blaus, tractats com a amb l'escultura de bronze. Els objectes funcionen, con- trencadís.[118] cretament, com metàfores visuals en aquesta nova poèti- ca de l'artista. Aquest pot considerar-se el període de major compromís de Miró amb l'escultura. Alhora, el seu Escultura interès per l'objecte desemboca en un canvi profund en l'aproximació a la pintura i al collage. Amb tot, l'artista Vegeu també: Categoria:Escultures de Joan Mi- revisa el discurs de l'assassinat de la pintura, tan central ró en l'obra de la dècada de 1930. Gradualment, els esfor- ços de Miró es diversifiquen també cap a àrees més enllà El 1946 va treballar en unes escultures per a fosa en de la pintura, en intervencions en l'esfera pública, acci- bronze que en alguns casos van ser recobertes anys més ons, escultura monumental i pública, etc. Les escultures 12 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

de Miró es poden entendre com collages tridimensionals. Escenografia De la mateixa manera que les pintures, les escultures no es conceben en termes convencionals.[119] El primer contacte de Miró amb el món del teatre va ser Així, el 1967, va realitzar El rellotge del vent, obra que l'any 1926, pintant amb Max Ernst els decorats del ballet va crear a partir d'una capsa de cartó i una cullera, foses Romeu i Julieta amb coreografia de Bronislava Nijinska en bronze i acoblades, conjunt que constitueix un objecte pels Ballets Russos. En 1932 va realitzar l'escenografia escultòric que només mesura la intensitat del vent.[120] (decorat, teló i vestuari) del ballet Jeux d'enfants. També va col·laborar amb coreògrafs espanyols i catalans, com Amb la col·laboració de Josep Llorens i Artigas va cons- Vicente Escudero i Joan Magriñà, per a qui per exem- truir La deessa de la mar, una gran escultura de cerà- ple va dissenyar el vestuari del seu espectacle Arlequí. En mica que posteriorment van submergir dins del mar a 1978 va col·laborar amb el grup de teatre independent La Juan-les-Pins. Des de 1965 va produir una gran quanti- Claca dibuixant els decorats, màscares i grans putxinel·lis tat d'escultures per a la Fundació Maeght, a Sant Pau de o ninots de l'obra Morí el Merma, que van crear junts ins- Vença; entre elles destaquen Ocell lunar, Ocell solar i Do- pirats en Ubú rei, d'Alfred Jarry.[123][124] na amb el cabell revolt.[121] Entre 1971 i 1972 va realitzar unes exposicions d'escultures al Walker Art Center de La seva col·laboració amb el teatre independent inclou Minneapolis, al Cleveland Art Museum i a l'Institut d'Art la realització del cartell Per a un teatre a Catalunya, en de Chicago. El 1975 es va presentar una escultura per a la 1973, amb les quatre barres de la senyera i un text manus- zona de gratacels de Chicago que representava una enor- crit. Miró admirava el circ, el teatre i la cultura popular, i me dona de color groc amb una gran vagina negra, on va ser justament a partir de les arts escèniques, concreta- membres de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Dar- ment de la seva participació a Morí el Merma de La Claca, rers Dies van abocar diversos pots de pintura en senyal quan va passar de no tenir gran acceptació, i més aviat re- de protesta.[60] bre burles i crítiques, a ser reconsiderat, rescatat i valorat massivament pels seus conciutadans.[125] L'abril de 1981 es va inaugurar a Chicago una escultura monumental de 12 metres d'altura, coneguda com a Miss Chicago, i el 6 de novembre dues escultures més van ser Obra pública i monumental col·locades a la via pública de Palma. El 1982, es va inaugurar a Houston l'escultura Personatge i ocell.

Obres destacades[122] Obra gràfica • 1930-1931 — Personatge amb paraigua, escultura de fusta, paraigua i fulles seques. Fundació Joan Mi- Els primers gravats de Miró són de 1933. Sempre hi ró (Rèplica, 1973) va estar interessat en els gravats. El 1947, durant el seu viatge a Nova York, va treballar durant un temps a • 1946-1949 — Ocell lunar, en bronze (diverses cò- l'Atelier 17 dirigit per Stanley William Hayter, a través pies) del qual va augmentar tots els seus coneixements sobre la calcografia.[126] Durant aquests mesos a Nova York, va • 1946-1949 — Ocell solar, en bronze (diverses còpi- realitzar les planxes per a Le Désésperanto, un dels tres es) volums de què consta l'obra L'antitête de Tristan Tzara. • 1967 — Rellotge de vent, escultura en bronze. Un any més tard, va col·laborar novament amb aquest autor en un nou llibre, Parler seul, fent 72 litografies a color. • 1967 — La carícia d'un ocell, bronze pintat. Funda- ció Joan Miró A partir d'aquests treballs, va col·laborar en diverses publicacions de llibres de bibliòfil en les que també par- • 1973 — Dona ampolla, escultura en bronze. Parc ticipaven amics poetes. Breton ho féu a Anthologie de Cultural Viera i Clavijo de Santa Cruz de Tenerife. l'humour noir (1950) i La clé des champs (1953); René Cher, a Fête des arbres et du chasseur (1948) i A la • 1974 — Gos, bronze. Fundació Joan Miró de Bar- santé du serpent (1954); Michel Leiris a Bagatelles vé- celona. gétales (1956); i Paul Éluard, A toute épreuve amb vui- • 1978 — Conjunt monumental per a La Défense, a tanta xilografies realitzades en fusta de boix. L'execució París. d'aquests treballs es va portar a terme entre els anys 1947 i 1958.[127] Tanmateix cinc anys més tard, a casa nostra • 1981 — Miss Chicago, escultura pública. Chicago. realitzà cinc aiguaforts d'un llibre de bibliòfil cabdal pel • 1981 — Femme, escultura en bronze. Casa de la nombre de complicitats que va suscitar: es tracta de Cop Ciutat de Barcelona. de poma, en el qual col·laborà Joan Brossa amb la idea i els textos, Antoni Tàpies amb la coberta, Josep Ma- • 1983 — Dona i Ocell, escultura de ciment recoberta ria Mestres Quadreny amb una partitura, Moisès Villèlia de ceràmica. Parc Joan Miró. amb una escultura-fermall, Aimé Maeght amb la impres- 1.1. JOAN MIRÓ I FERRÀ 13

sió de les imatges, Ricard Giralt Miracle amb la dels textos, Enric Climent amb la de la música, Joan Pol amb el relligat i Joan Prats amb l'edició.[128] El 1967 comença a treballar amb la tècnica del gravat al carborúndum, inventada per Henri Goetz. Miró va combinar aquesta tècnica amb d'altres més tradicionals en una mateixa planxa de gravat, aconseguint un equilibri entre tensió creativa i execució espontània.[129] Entre el 9 de juny i el 27 de setembre de 1969 va fer una exposició individual, «Oeuvre gravé et lithographié», a la galeria Gérald Cramer de Ginebra, i aquest mateix any s’exposà una gran retrospectiva d'obra gràﬁca al Pasadena Art Museum de Pasadena (Califòrnia). La Fundació Joan Miró amb el cartell de l'exposició Joan Miró. L'escala de l'evasió, el 2011 Llibres il·lustrats

• 1930 — Tristan Tzara: L'Arbre des Voyageurs, amb 1.1.3 Exposicions destacades quatre litograﬁes. Des que el 1941, el MoMA de Nova York va organitzar una primera gran retrospectiva que li va suposar el reco- • 1933 — Georges Hugnet: Enfances, amb tres neixement internacional, l'obra de Miró ha estat objec- gravats. te de nombroses retrospectives: al Musée National d'Art • 1948 — Henry Miller: La sonrisa al pie de la esca- Moderne de París (1962 i 1978), a la Tate Gallery de Lon- lera.[130] dres (1964), al Grand Palais de París (1974), a la Tate Modern de Londres (2011) i a la Fundació Joan Miró de [131] • 1951 — Tristan Tzara: Parler. Barcelona (2011), entre moltes altres.

• 1954 — Joan Miró: Une Hirondelle, text i dibuixos • 1918 — Joan Miró, primera exposició, Galeries de Miró. Dalmau, Barcelona • 1921 — Joan Miró, Galerie La Licorne, París[nota 5] • 1957 — René Crevel: Bague d'Aurore, amb cinc aiguaforts. • 1936 — International Surrealist Exhibition, New Burlington Galleries, Londres[nota 6] • 1958 — Paul Éluard: A toute épreuve, amb 80 xilograﬁes. • 1938 — Exposition Internationale du Surréalisme, Galerie Beaux-Arts, París • 1959 — René Char: Nous avons, amb cinc aigua- • 1940 — Joan Miró. Early Paintings 1918 to 1927, forts Pierre Matisse Gallery, Nova York • 1961 — Raymond Queneau: Album 19, amb 19 li- • 1941/42 — Joan Miró, Museum of Modern Art, tograﬁes. Nova York (retrospectiva)[51]

• 1966 — Alfred Jarry: Ubu Roi, amb 13 litografies. • 1948 — Miró mural, Museum of Modern Art, Nova York[51] • 1967 — Yvan Goll: Bouquets de rêves pour Neila, • amb 19 litografies. 1948 — Picasso. Gris. Miró, San Francisco Museum of Modern Art, San Francisco • 1971 — Joan Miró: Ubu aux les baléares, i Le lezard • 1954 — Biennal de Venècia, Venècia aux plumes d'or, text i dibuixos. • 1955 — documenta 1, Kassel • 1972 — Joan Brossa: Oda a Joan Miró, amb vuit • litografies. 1959 — documenta II, Kassel • 1959 — Joan Miró. Museum of Modern Art. Nova • 1975 — Jacques Prévert: Adonis, amb 63 gravats. York[51] • 1978 — Joan Brossa: Els tres Joans, amb cobertes, • 1960 — Joan Miró. Lithographien, Galerie Schmela, contracobertes i una aiguada. Düsseldorf 14 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

• 1962 — Joan Miró, Musée National d'Art Moderne, 1.1.4 Premis i reconeixements París • 1954 — Gran Premi de Gravat de la Biennal de Ve- • 1964 — documenta III, Kassel nècia. • 1966 — Exposició a Tokyo i Kioto, Japó. • 1959 — Gran Premi de la Fundació Guggen- [134] • 1968 — Hospital de la Santa Creu, Barcelona heim.

• 1969 — Miró, l'altre, Barcelona • 1962 — Chevalier de la Legió d'Honor a França.

• 1970 — Miró Prints, Museum of Modern Art, Nova • 1966 — Premi Carnegie de pintura atorgat pel York.[51] Carnegie Museum of Art.

• 1972 — Miró – Magnetic Fields, Solomon R. Gug- • 1968 — Doctor honoris causa per la Universitat genheim Museum, New York Harvard.[135]

• 1974 — Joan Miró, Grand Palais, París • 1969 — Fill adoptiu de Palma.[136] • 1974 — Picasso to Lichtenstein, Tate Gallery, Lon- • 1978 — Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya dres i fou el primer català a rebre aquesta distinció.[137] • 1977 — documenta 6, Kassel • 1978 — Medalla d'Or de les Balears.[138] • 1983 — Joan Miró: A Ninetieth-Birthday Tribute, • [96] Museum of Modern Art, New York, & Joan Miró: 1978 — Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica. anys 20. Mutació de la realitat, Fundació Joan Miró, • 1979 — Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona Barcelona. Va ser investit el 2 d'octubre del mateix [139] • 1990 — Joan Miró Retrospective, Fondation Maeght, any. Sant Pau de Vença (retrospectiva) • 1980 — Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del • 1996/97 — Joan Miró – Zeichnungen und Skulptu- Ministeri de Cultura d'Espanya.[140] ren, 1945–1983, Werke aus der Fundació Miró, Bar- • [141] celona, Deichtorhallen, Hamburg 1982 — Medalla d'or del mèrit europeu.

• 2001 — Miró – Später Rebell, Kunstforum Wien, • 1983 — Doctor honoris causa per la Universitat de [142] Wien Múrcia.

• 2004 — Joan Miró. La naissance du monde, Centre Georges Pompidou, París 1.1.5 Fundacions • 2008 — Miró – La Terra, Palazzo dei Diamanti, Fundació Joan Miró Ferrara

• 2008/09 — Joan Miró: Painting and Anti-Painting 1927–1937, Museum of Modern Art, New York

• 2009 — Miró – Dupin. Art i poesia, Fundació Joan Miró, Barcelona

• 2010 — Joan Miró – Die Farbe seiner Träume, Kunstmuseum Pablo Picasso Münster, Münster

• 2010 — Miró. Die Farben der Poesie, Museum Fri- eder Burda, Baden-Baden

• 2011 — Joan Miró. L'escala de l'evasió, Tate Mo- dern, Fundació Joan Miró i National Gallery of Art

• 2012 — Exquisite Corpses. Drawing and Disﬁgura- tion, Museum of Modern Art, New York Fundació Joan Miró a Barcelona

• 2013/14 — Surrealism and the object, Centre Geor- ges Pompidou, París. 1.1. JOAN MIRÓ I FERRÀ 15

La Fundació Joan Miró està situada a la ciutat de La Fundació Pilar i Joan Miró va ser establerta el 1981 a Barcelona i custodia algunes de les obres més represen- Mallorca. Disposa de 3 seus: Son Boter, una casa mallor- tatives d'aquest pintor català.[143] Conté més de 104.000 quina de finals del segle XVIII i que l'artista va emprar peces[144] entre pintures, escultures i tapissos. Pel que fa com a segon estudi de pintura i escultura; el Taller Sert, als dibuixos, cal destacar que la Fundació conserva la estudi dissenyat per l'amic i arquitecte Josep Lluís Sert i pràctica totalitat de dibuixos preparatoris de Joan Miró, construït l'any 1956, i l'edifici Moneo, seu de la Fundació, amb més de 8.000 referències, un material bàsic per en- dissenyat per Rafael Moneo i inaugurat l'any 1992. Les tendre l'obra de Miró. dues primeres construccions s’han declarat Béns d'Interès Cultural (BIC). En total hi ha exposades 2.500 obres de La Fundació Joan Miró va ser la primera institució ar- tística de Barcelona que es va idear a partir del treball l'artista. El seu objectiu principal és estimular les noves generacions d'artistes i donar suport a la recerca so- conjunt entre un artista i un arquitecte, Joan Miró i Josep Lluís Sert. L'equipament resultant fou, durant molts anys, bre l'obra de Miró. De manera contínua, ofereix programes de capacitació i cursos propis del camp de les arts paradigma de la modernitat i la independència artísti- [148] ca. Va obrir les seves portes al públic el 10 de juny de gràfiques (gravat, litografia, serigrafia, fotografia...) L'antiga casa de Miró, Son Abrines, és actualment de pro- 1975.[145] Actualment, la Fundació és dirigida per Rosa Maria Malet, i el seu patronat per Jaume Freixa.[146] pietat privada i no es troba oberta al públic. Els seus orígens es remunten a l'any 1968, amb motiu de la primera gran exposició retrospectiva de Joan Miró a Centre Miró Barcelona, presentada a l'antic Hospital de la Santa Creu. Diverses personalitats del món de l'art i la cultura es van adonar aleshores de l'oportunitat històrica de disposar a Barcelona d'un espai de referència de l'obra de Miró. Des del 2004, el Centre Miró, situat a l'Església Vella de Mont-roig del Camp, mostra còpies d'algunes de les obres D'acord amb la voluntat de l'artista, la nova institució hau- més representatives de l'artista. Com a anècdota, l'edifici ria de possibilitar també el coneixement i la difusió de apareix en una obra de Miró de 1919, el quadre Poble i l'art més actual, en tots els seus vessants. En un moment església de Mont-roig. Disposa de fulls informatius amb en què el panorama artístic i cultural era més aviat exigu, els llocs de l'entorn on Miró es va inspirar per als seus la Fundació Joan Miró va aportar vitalitat amb un nou primers temes pictòrics. També conserva reproduccions concepte de què havia de ser un museu, més dinàmic, en del «ninots de Miró», reproduccions fetes a partir dels el que la creació de Miró convivia amb les manifestaci- dissenys realitzats per Miró, junt amb Joan Baixas, per ons artístiques més diverses. Aquest fet quedava reflectit a l'obra Mori el Merma estrenada al Teatre del Liceu el en l'epígraf CEAC (Centre d'Estudis d'Art Contempora- 1979.[149] Els ninots són sis: el gall, l'òliba, el titolot, el ni) que hi ha a la porta del centre. L'any 1988 se'n va fer mosquit, la formiga i la carabassa. una ampliació de l'edifici per tal de poder ampliar l'espai expositiu.[147] 1.1.6 Tallers

Fundació Pilar i Joan Miró Llista cronològica dels tallers que va tenir Joan Miró al llarg de la seva carrera, sense tenir en compte el taller d'Artigas de Gallifa:

• 1914 - 1916 — Barcelona: Carrer Arc de Jonqueres. Compartit amb Ricart.[150] • 1916 - 1918 — Barcelona: Sant Pere més Baix, 51. Compartit amb Ricart. • 1916 - 1983 — Mont-roig del Camp: Mas Miró.[151] • 1921 - 1926 — París: Rue Blomet, 45. Compartit amb Pablo Gargallo.[30] • 1927 - 1929 — París: Rue Tourlaque.[152] • 1930 - 1936 — Barcelona: Passatge del Crèdit, 4 [53] • Taller Sert, taller de Miró a Mallorca 1937 - 1939 — París: Entresòl de la Galerie Pierre [153]

• 1939 - 1940 — Varengeville-sur-Mer (Normandia).[154] 16 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

• 1942 - 1942 — Palma: Carrer Minyones, 11[76] les classes rebudes per Josep Pascó, professor d'arts decoratives, es conserven també uns dibuixos d'aire modernista • 1942 - 1942 — Palma: Can sí (Casa vora del de 1908-1909, com el disseny d'uns fermalls representant Mar)[76] un paó. D'aquest professor va aprendre la simplicitat de l'expressió i les tendències artístiques del moment. • 1947 - 1947 — Cincinnati: Atelier 17 (Taller de Hayter)[82] [3] Van ser: Marx Morissen, Theodore Fraenkel, Georges Malkine, Roland Tual, Mathias Lübeck, Pierre Naville, • 1956 - 1983 — Palma: Son Abrines.[85] Jacques Baron, Michel Leiris, Roger Vitrac, Paul Éluard, René Crevel, Benjamin Péret, Joe Busquet, Marcel Noell, [154] • 1959 - 1983 — Palma: Son Boter. J.Camus, Robert Desnos, Philippe Soupault, Antonin Ar- taud, Georges Limbourg, Jacques-André Boiffard, André Breton i Max Ernst. 1.1.7 Cultura popular [4] Dona i gos davant de la lluna està feta sobre paper. • La Caixa ha utilitzat, des de 1980, un logotip amb [5] Oberta del 29 d'abril al 14 de maig de 1921, el text va ser una estrella de mar blava i un punt vermell i un altre escrit per Maurice Raynal.[132] groc d'una obra de Joan Miró.[155] [6] A l'exposició, que va tenir lloc de l'11 de juny al 4 de juliol, hi havia 22 peces de Miró.[133] • Per al Mundial de Futbol de l'any 1982 la FIFA també va adoptar un logotip de Miró, del qual una forma, modificada posteriorment per Miró, serveix 1.1.9 Referències com a distintiu de l'Oficina Espanyola de Turis- me; en ell, es mostra un sol, una estrella i el le- [1] Permanyer, 2003, p. 15. ma de «España», amb els colors vermell negre i groc.[156] L'any 2015 la família va renunciar als drets [2] “Mont-roig, una zona esencial del universo mironiano”, La de l'obra.[157] Vanguardia, 14 maig 1991, p.8 (castellà) [Consulta: 26 febrer 2014]

• Un quartet de corda professional amb seu a Austin [3] «Joan Miró i Ferrà». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup (Texas) va ser fundat el 1995 amb el nom de Quartet Enciclopèdia Catalana. Miró. Els seus membres són Daniel Ching, i Sandy [4] Hugnet, Georges, Joan Miró ou l'enfance de l'art, Cahiers Yamamoto, violins, Juan Largess, viola i Josué Gin- d'Art núm. 7-8, 6ème année, París, pàg. 335-340 dele, violoncel.[158] [5] James Leggio. Joan Miró (en anglès). Nova York: • Museum of Modern Art, 1993. ISBN 0870704303. Google va dedicar la seva portada a Joan Miró, el dia LCCN 93-78390. 20 d'abril del 2006, el dia del cent-tretzè aniversari del seu naixement. Segons alguns mitjans, la portada [6] Permanyer, 2003, p. 11. va ser retirada a causa d'una reclamació.[159] [7] Malet, 1992.

• La ciutat de Barcelona ha posat el seu nom [8] Permanyer, 2003, p. 12. a un carrer de la Vila Olímpica, a l'antic [9] Permanyer, 1992, p. 10-12. parc de l'Escorxador, a un poliesportiu i a una biblioteca.[160] [10] «Paisatge. Fitxa de l'obra Hommage à Urgell». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 28 agost 2011].

• Existeix el Cocktail Joan Miró, que consisteix en una [11] «Paisatge. Fitxa de l'obra Paó». Fundació Joan Miró, part de Dubonnet, una de Grand Marnier una altra 2011. [Consulta: 28 agost 2011]. i una serp. de whisky escocès.[161] [12] «Paisatge. Fitxa de l'obra Serp». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 28 agost 2011].

1.1.8 Notes [13] Permanyer, 2003, p. 17.

[1] Més endavant el negoci va prosperar i es va convertir en [14] Permanyer, 2003, p. 18. El Acuárium, a la Plaça Reial, 4. [15] Calvo Serraller, Francisco. «El arado del cielo» (en caste- [2] Els dibuixos datats de l'any 1907, conservats a la Fundació llà). El País, 23/08/2008. [Consulta: 9 octubre 2011]. Joan Miró, són una bona prova de la inﬂuència exercida per Modest Urgell. També hi ha uns dibuixos de 1972, fets [16] Permanyer, 2003, p. 179. amb una simple però ferma línia horitzontal, que porten [17] Permanyer, 2003, p. 28. la inscripció: «Hommage à Urgell», i resumeixen el gran afecte que Miró va guardar sempre vers el seu mestre De [18] Permanyer, 2003, p. 24. 1.1. JOAN MIRÓ I FERRÀ 17

[19] Marko; Gale, 2011, p. 22. [51] Rubin, William. Miró in the collection of the Museum of modern art, including remainder-interest and promi- [20] Clavero, 2010, p. 119. sed gifts. 2. printing.. Nova York: The Museum of Mo- dern Art, 1973. ISBN 0-87070-463-X [Consulta: 29 març [21] Malet, 1992, p. 8. 2016]. [22] Malet, 1992, p. 20. [52] Permanyer, 2003, p. 88. [23] Raillard, Georges (1992) pàg.48-54 [53] Permanyer, 2003, p. 96. [24] Permanyer, 2003, p. 34. [54] Raillard, 1992, p. 28.

[25] Malet, 1992, p. 22. [55] Raillard, 1992, p. 94.

[26] Permanyer, 2003, p. 35. [56] Es va representar al Teatre dels Camps Elisis

[27] Lubar, 1993, p. 45-47. [57] Es va representar a l'Alhambra Theatre

[28] Miró, 2009. [58] Malet, 1992, p. 56-60.

[29] Caballero, Oscar. «Los tres “Azules” de Miró se exhiben [59] Permanyer, 2003, p. 100. desde ayer en el Centro Pompidou de París». La Vanguar- dia, 22 novembre 1984. [60] «Mont-roig, una zona esencial del universo mironiano». La Vanguardia, 14 maig 1991. [30] Permanyer, 2003, p. 45. [61] Permanyer, 2003, p. 101. [31] «Pintura d'avantguarda (el paper internacional de les Ga- leries Dalmau)». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 8 [62] Permanyer, 2003, p. 102. maig 2011]. [63] Sweeney, James J. «Joan Miró: Comment and Interview», [32] Permanyer, 1992, p. 29-32. Partisan Review, vol. 15, núm. 2, Nova York, febrer de 1948, pàg. 209 [33] Cronologia Catàleg Tate, 2011 [64] Escudero; Montaner, 2001, p. 11. [34] Permanyer, 2003, p. 50. [65] Malet, 1992, p. 69-70. [35] Malet, 1992, p. 35. [66] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». MoMA, 2011. [36] «Joan Miró». Culturcat. Generalitat de Catalunya. [Con- [Consulta: 18 agost 2011]. sulta: 17 maig 2014]. [67] Permanyer, 2003, p. 118. [37] Permanyer, 2003, p. 51. [68] Parcerissas, Pilar et al. Il·luminacions: Catalunya visio- [38] Rebull, 1994, p. 6-9. nària. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2009, p.173. ISBN 978-84-9803-327-4 [Consulta: 29 se- [39] «Dibuixos preparatoris de La Terra llaurada». Fundació tembre 2011]. Joan Miró, 2011. [Consulta: 16 setembre 2011]. [69] Permanyer, 2003, p. 122. [40] Permanyer, 2003, p. 71. [70] Malet, 1992, p. 71-72. [41] Permanyer, 2003, p. 73. [71] Permanyer, 2003, p. 127. [42] Permanyer, 2003, p. 74. [72] Malet, 1992, p. 76-78. [43] Catàleg Raonat de dibuixos de Miró. Vol I [73] Rebull, 1994, p. 30. [44] Permanyer, 2003, p. 81. [74] Permanyer, 2003, p. 130. [45] Permanyer, 2003, p. 83. [75] Permanyer, 2003, p. 131. [46] Permanyer, 2003, p. 84. [76] Permanyer, 2003, p. 132. [47] Permanyer, 2003, p. 85. [77] Miró. Madrid: Tikal, Fundació Joan Miró, 2010, p. 191. [48] Raillard, 1992, p. 88. [78] Permanyer, Lluís. «Joan Prats, promotor generoso y en- [49] «Dibuixos preparatoris de la sèrie Retrats Imaginaris con- tusiasta». La Vanguardia, 15 febrer 1984. servats a la Fundació Joan Miró de Barcelona». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 16 setembre 2011]. [79] Permanyer, 2003, p. 135.

[50] Escudero; Montaner, 1993, p. 236-253. [80] Permanyer, 2003, p. 138. 18 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

[81] Permanyer, 2003, p. 137. [110] Dupin, 1993, p. 389.

[82] Permanyer, 2003, p. 145. [111] Malet, 2014, p. 12.

[83] Marko; Gale, 2011, p. 26-27. [112] Garrido, Carlos. «Finalizó la exposición homenaje a Joan Miró» (en castellà). La Vanguardia, 8-11-1978, pàg. 13. [84] Permanyer, 2003, p. 147. [113] Perucho, Joan. Joan Miró and Catalonia (en anglès). Tu- [85] Permanyer, 2003, p. 148. dor Publishing Company, 1968, p. 156, 266.

[86] Marko; Gale, 2011, p. 26. [114] Rebull, 1994, p. 65.

[87] Permanyer, 2003, p. 151. [115] Malet, 1992, p. 107-112.

[88] Permanyer, 2003, p. 152. [116] «Colección:catálogo en línea» (en castellà). ARTIUM. [Consulta: 7 febrer 2012]. [89] Rebull, 1994, p. 39-56. [117] Mink, Janis. Taschen. Joan Miró, 1893-1983 (en anglès), [90] Segade, Manuel. Haver fet un lloc on els artistes tinguin 2000, p. 93. ISBN 3822859753. dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró. 1a ed. (en català, castellà i an- [118] Diversos autors. Barcelona, una ciudad de vanguardia. glès). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978- Arte en las calles (en castellà). Barcelona, La Vanguardia 84-941239-8-6 [Consulta: 25 abril 2014]. Permís de reu- Ediciones, 2006. ISBN 84-96642-09-7. tilització CC-BY-SA 3.0 via OTRS [119] Miró i l'objecte Fundació Joan Miró. Dossier. Octubre [91] Permanyer, 2003, p. 159. 2015

[92] Permanyer, 2003, p. 162. [120] Raillard, 1992, p. 130.

[93] Permanyer, 2003, p. 166. [121] Raillard, 1992, p. 134.

[94] 4Fundació Joan Miró. 25 years = 25 anys. Barcelona: Fun- [122] Bosco, Roberta. «Joan Miró ya tiene su catálogo razonado dació Joan Miró, 2001, p. 155. de esculturas» (en castellà). El País, 02/04/2007. [Consul- ta: 9 octubre 2011]. [95] La inauguració oﬁcial va ser el 15 de juny del 1976 [123] Rosa Maria Malet i Joan Miró, Joan Miró, Polígrafa, [96] Marko; Gale, 2011, p. 229. 1983. [97] Malet; 2011, p.13. [124] Miró en el Liceo, editorial Destino, 1978. (castellà) [98] Marko; Gale, 2011, p. 20. [125] Joan M. Minguet Batllori, Joan Miró: l'artista i el [99] Marko; Gale, 2011, p. 27. seu entorn cultural, Abadia de Montserrat, 2000. ISBN 9788484152088 (català) [100] Marko; Gale, 2011, p. 22-23. [126] Reddy, Krishna. Intaglio Simultaneous Color Printmaking [101] Robert S.Lubar, Miró's Mediterranian: Conceptions of a (en anglès). SUNY Press, 1988, p. 32. ISBN 0887067395. cultural identiy. Joan Miró 1993, pàg 35-48 [127] Malet, 1992, p. 100-105. [102] Lubar, Robert. El compromís de Miró. Barcelona: Funda- ció Joan Miró, 2011, p.4. [128] Altaió, Vicenç; Giralt-Miracle, Daniel. visualKultur.cat. Barcelona, Actar-Institut Ramon Llull, 2007, pàg. 54-57 [103] Marko; Gale, 2011, p. 25. ISBN 978-84-393-7529-6

[104] Joan Miró, Frederic Mompou, Pierre Vilar, Doctor Ho- [129] Montaner, Teresa; Escudero, Carme. Joan Miró. Galeria noris causa. Acte inaugural del curs 1979-1980, Universi- d'antiretrats. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2000. tat de Barcelona, 2 d'octubre de 1979. Trad. a Joan Miró ISBN DL B5369-2000 [Consulta: 21 desembre 2013]. 1993, pàg. 480-481 [130] Rowohlt, Reinbek 1978, ISBN 978-3-499-14163-8 [105] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de 2016. Fundació Joan Miró. [131] «Joan Miró». web. MACBA. [Consulta: 20 abril 2015].

[106] Gimferrer, Pere. Miró, colpir sense nafrar. Barcelona: Ed. [132] Permanyer, 2003, p. 47. Polígrafa, 1978, p. 6. ISBN 84-343-0275-6. [133] (en anglès) The International Surrealist Exhibition. Cata- [107] Miró i l'objecte, Fundació Joan Miró. Dossier. Octubre logue (In course of Revision). Women’s Printing Society, 2015 Ltd [Londres], 1936, pàg. 22-23 [Consulta: 13 setembre 2015]. [108] Dupin, 1993, p. 385. [134] «Joan Miró: «Tengo una gran conﬁanza en la fuerza [109] «Biograﬁa de Joan Miró a Culturcat.cat». Generalitat de creadora de la nueva España»» (en castellà). El País, Catalunya. [Consulta: 16 setembre 2011]. 04/05/1978. [Consulta: 9 octubre 2011]. 1.1. JOAN MIRÓ I FERRÀ 19

[135] Jp. A. Calosse. Miró. Parkstone International, 2006, p. [158] «Miró Quartet» (en anglès). [Consulta: 12 desembre 78–. ISBN 978-1-78042-534-4. 2009].

[136] Europa Press. «Joan Miró, hijo adoptivo de Palma de Ma- [159] «Miro v. Google’s doodle» (en angès). [Consulta: 7 setem- llorca». El Correo Catalán, 1 gener 1969 [Consulta: 18 bre 2011]. desembre 2013]. [160] Savall, Cristina. «El llegat de Joan Miró». El Periódico [137] Sáenz-Díez, Margarita. «Joan Miró, primera medalla de de Catalunya, 2 d'abril de 2013 [Consulta: 26 desembre oro de la Generalitat». La Vanguardia, 6 setembre 1978 2013]. [Consulta: 18 desembre 2013].

[138] Rodríguez, José Antonio. «Concedida a Joan Miró la me- [161] Therós, Xavier. «¿Han visto a Miró?». El País, dalla de oro de Baleares». El País, 27 agost 1978 [Consul- 22/12/2008 [Consulta: 26 desembre 2013]. ta: 18 desembre 2013]. [139] Malet, 1992, p. 7. 1.1.10 Bibliograﬁa [140] Cases, Antoni. «El rei lliurà a Joan Miró la medalla d'or de • Belles Arts». Avui, 7 octubre 1980 [Consulta: 17 desem- Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la bre 2013]. Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. ISBN 978-84-343-1242-5. [141] «Joan Miró, medalla d'or del mèrit europeu». Avui, 10 setembre 1982 [Consulta: 18 desembre 2013]. • Dupin, Jacques. Edicions Polígrafa. Miró. 1a ed. [142] «Diversos actos en honor de Joan Miró en la universidad (en català). Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN murciana». El País, 31 març 1983 [Consulta: 17 desembre 843430726X [Consulta: 10 maig 2014]. 2013]. • Escudero, Carmen; Montaner, Teresa. Joan Miró [143] Diversos autors. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a 1893-1993: Catàleg. Fundació Joan Miró - Leonar- Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Ge- do Arte, 1993. neralitat de Catalunya, 2010, p. 22. ISBN 84-393-5437-1. • Escudero, Carme; Montaner, Teresa. Joan Miró, [144] «Fitxa de la col·lecció al web de la Fundació». Fundació desﬁlada d'obsessions: 14 juny-2 setembre 2001. Joan Miró, 2011. [Consulta: 16 setembre 2011]. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2001. ISBN 84- [145] Clavero, 2010, p.17 923925-9-2.

[146] masdearte.com 15 d'octubre de 2009. Freixa, presidente • Green, Christopher. Joan Miró, 1923-1933: el dar- del patronato de la Fundación Miró rer i primer pintor. Fundació Joan Miró - Leonardo [147] «Fundació Joan Miró». Fundació Miró. [Consulta: 11 Arte, 1993. desembre 2009]. • Lubar, Robert S. La Mediterrània de Miró: concep- [148] «Joan Miró i l'obra gràﬁca». Fundació Pilar i Joan Miró a ción d'una identitat cultural. Fundació Joan Miró - Mallorca. [Consulta: 12 desembre 2009]. Leonardo Arte, 1993. [149] «Visca Mont-roig Miró». Centre Miró. [Consulta: 12 • desembre 2009]. Malet, Rosa Maria (dir.). Obra de Joan Miró. Bar- celona: Polígrafa, 1988 (1a ed). [150] Permanyer, 2003, p. 23. • Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona: Edicions [151] Permanyer, 2003, p. 37. 62, 1992. ISBN 84-297-3568-2. [152] Permanyer, 2003, p. 80. • Malet, Rosa Maria. Joan Miró: apunts d'una [153] Permanyer, 2003, p. 116. col·lecció : obres de la Gallery K. AG. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2003. ISBN 978-84-932159- [154] Rico Lacasa, Pablo J. Miró Territorios Creativos. Mallorca: Centro Atlántico de Arte Moderno, 1996, p. 16-42. ISBN 8-9. 84-89152-09-8 [Consulta: 3 juliol 2015]. • Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona: Edicions [155] «La història del Logotip de “La Caixa”». Web. La Caixa. 62, 2003. ISBN 978-84-932159-8-9. [Consulta: 31 desembre 2013]. • Malet, Rosa Maria. De Miró a Barcelona (paper). [156] «El sol de Miró: una obra universal ligada al éxito del tu- primera edició. Barcelona: Fundació Joan Miró, rismo español» (en castellà). Laopiniondemalaga.es, 25- 2014. ISBN 978-84-94253515. 04-2008. [Consulta: 12 desembre 2009].

[157] «La Familia Miró anuncia su renuncia a los derechos del • Daniel, Marko; Gale, Matthew. Joan Miró : l'escala logotipo Marca España». ABC, 26 novembre 2015 [Con- de l'evasió (paper). Barcelona: Fundación Joan Mi- sulta: 28 novembre 2015]. ró, 2011. ISBN 978-84-938981-0-6. 20 CAPÍTOL 1. BIOGRAFIA

• Miró, Joan. Epistolari català Joan Miró. Editorial Barcino, 2009. ISBN 978-84-7226-756-5 [Consul- ta: 16 setembre 2011].

• Permanyer, Lluís. Miró, la vida d'una passió. Barce- lona: Edicions de 1984, 2003. ISBN 84-96061-08- 6. • Raillard, Georges. Miró. Madrid: Debate, 1992. ISBN 84-7444-605-8. • Sert: 1928-1979, obra completa : mig segle d'arquitectura. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2004. ISBN 978-84-933928-5-7.

• Torres, Milagros. Joan Miró: un català universal. Revista Quadern n.90, 1993. • Rebull, Melania. Joan Miró. Barcelona: Globus y Ediciones Polígrafa, 1994. ISBN 84-88424-96-5.

1.1.11 Enllaços externs

• Fundació Joan Miró

• Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca • Centre Miró de Mont-roig del Camp Capítol 2

Obra

2.1 Aidez l'Espagne món.”[1]

Aidez l'Espagne (ajudeu Espanya) és un pochoir disse- 2.1.2 Referències nyat per Joan Miró l'any 1937 a petició de Christian Zer- vos, qui li demanà que realitzés una obra que es pogués [1] Permanyer, Lluís. «Antología de Joan Miró». Jano, 602, editar en forma de segell de correus per tal de recaptar 3-9 febrer 1984, pàg. 105-118 [Consulta: 30 gener 2015]. fons i ﬁnançar així el govern de la república espanyola.[1] L'obra fou realitzada en el marc dels treballs de prepara- [2] Permanyer, Lluís. «Revelaciones de Joan Miró». Gaceta ció i posada a punt del pavelló de la república espanyola Ilustrada, 1124, 23 abril 1978 [Consulta: 30 gener 2015]. per a l'Exposició Internacional de París de 1937, un pro- [3] Joan Miró. Rétrospective de l'oeuvre peint (en francès). jecte en el qual Miró col·laborà tot executant el mural del Fondation Maeght, 1990, p. 113. ISBN 2-900923-018-7 Segador. [Consulta: 30 gener 2015].

[4] «Joan Miró - Aidez l'espagne». L'art au service d'une cau- 2.1.1 Descripció se. [Consulta: 30 gener 2015].

El pochoir és protagonitzat per un pagès català, tocat amb barretina i amb el puny dret aixecat. L'emmarquen, a dalt 2.2 Autoretrat (Joan Miró, 1937- i a baix, les dues paraules que formen el lema, una ex- 38/1960) hortació als ciutadans dels països veïns a donar un cop de mà al govern de la república espanyola, llavors sub- Autoretrat és una pintura de Joan Miró, pintada a Bar- mergida de ple en la guerra civil. L'artista va optar per celona el 1937/1938 i finalitzada el 1960, conservat a la representar un pagès pel missatge tel·lúric que transmetia Fundació Joan Miró de Barcelona com un dipòsit a llarg aquesta figura, la d'un personatge arrelat a la terra, que al termini d'una col·lecció particular. Aquest autoretrat du- mateix temps és el medi que treballa amb les seves mans al mostra dos moments superposats. A sota, una còpia a per subsistir. Miró considerava que representar un pagès llapis d'un quadre començat el 1937, on la fesomia de Mi- era millor que representar un intel·lectual, en tant que el ró es fon amb símbols del seu món propi; al damunt, un primer resultava més autèntic a ulls del públic.[2] grafit negre molt sintètic de 1960. El rostre individual és La peça és de colors vius (els colors de la bandera desplaçat per una figura impersonal, anònima, que remet espanyola,[3] una bandera que es presenta incompleta per al traç primigeni i universal.[1] les taques blanques ben visibles a la figura del pagès),[4] i el gest del pagès, sumat a la força del seu puny aixecat, confereixen una gran potència a l'obra i s’adapten perfec- 2.2.1 Descripció tament a les necessitats de la propaganda.[3] Justament el que cercava l'artista: «Vaig agafar un d'aquells miralls d'augment que hi ha gent D'aquest pochoir se'n realitzà una tirada limitada de se- que fa servir per afaitar-se, el vaig posar a banda i banda, gells, que costaven un franc, per tal de destinar els bene- al voltant del meu rostre, i vaig dibuixar tot el que veia, ficis de la seva venda a finançar el govern republicà espa- de manera molt minuciosa.» El 1937 Miró dibuixa el seu nyol. A més, també es féu una tirada limitada de cartells autoretrat, que revela els símbols del seu univers: estels, serigrafiats de grans dimensions, als quals s’hi incorporà sols, arcs iris i flames. un manuscrit de Miró en francès, que resava: “En la lluita A partir de l'original, actualment al MoMA de Nova actual veig les forces caduques al costat feixista; mentre York, Miró encarrega una còpia del dibuix, que es veu que a l'altre hi ha el poble llurs immensos recursos cre- obligat a deixar a París quan ha de fugir de França durant adors donaran a Espanya una empenta que sorprendrà el la Segona Guerra Mundial.

21 22 CAPÍTOL 2. OBRA

El 1956, instal·lat deﬁnitivament a Palma, Miró decideix 2.3.1 Història fer una revisió de la seva obra anterior. En una de les caixes que obre hi ha la còpia del dibuix, al damunt del qual De tornada a Barcelona durant l'hivern 1918-1919, Miró fa un segon autoretrat, amb un traç ràpid, negre, gruixut va tornar al retrat que havia tractat durant els seus període i vigorós.[2] fauvista, que després havia abandonat. La seva nova forma de pintar contrasta amb l'explosió de colors dels anys anteriors. 2.2.2 Referències A la primavera de 1919, Picasso va comprar l'autoretrat. [1] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de Una mica més tard també va adquirir Retrat d'una ba- 2016. Fundació Joan Miró. llarina espanyola, que té la mateixa força.[4] D'acord [2] L'obra a visitmuseum.gencat.cat amb Jean-Louis Prat, el llenç va ser donat per Picasso a Miró.[5]

2.2.3 Bibliograﬁa

• Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la 2.3.2 Descripció Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. Miró es representa a si mateix en batí vermell. El cap és • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. rodó, així com el nas i la barbeta. No hi ha cap element ISBN 978-3-8228-2358-3. agressiu en aquest retrat, excepte la trena de color negre que adorna el coll obert i la vora del batí.[7] • Jean- Louis Prat, Miró, Martigny (Suisse), Fondati- La cara està dividida en tres parts per la distribució del on Pierre Gianadda, 1997 (ISBN 2-88443-042-3). pèl a la seva cara: el front, la zona de la cara i la barbeta, • Jean-Louis Prat, Joan Miró, rétrospective de l'œuvre que pot recordar a una màscara que tapa mitja cara. La peint, Saint-Paul (Alpes-Maritimes), Fondation Ma- cara és d'un to vermellós, i l'elegància de les corbes dóna eght, 1990 (ISBN 2-900923-018). sensació de tranquil·litat a tota l'obra. • Camilo José Cela et Pere A. Serra, Miró et Mallorca, «La pintura està directament inspirada en els frescos ro- Barcelone et Paris, Polígrafa et Cercle d'Art, 1984 mànics de Catalunya. Només fa servir el cubisme com una et 1985 (ISBN 2-7022-0191-1) dosi homeopàtica. No hi ha res concebible sense Braque i Picasso.»[8] Per Miró, el cubisme era un mètode, una • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et disciplina amb el mateix rigor que Pierre Reverdy va de- 1993 (ISBN 2-08-011744-0) nunciar, però a la que Miró en va saber treure profit. Se- • Jean Leymarie, Miró : catalogue de l'exposition du gons les seves pròpies declaracions: «El cubisme és una Grand Palais (Paris) de mai à octobre, Paris, Réuni- disciplina de treball per a esprémer més a la forma»[9] on des musées nationaux, 1974, 187 p. • Raillard Georges et Joan Miró, Ceci est la couleur de mes rêves : entretiens avec Georges Raillard, Seuil, 2.3.3 Crítica 1977 et 2004 (ISBN 84-7444-605-8) • Margit Rowell, Joan Miró, selected writings and in- Alguns crítics han argumentat que Miró havia tractat amb terviews, Boston, J.K.Hall et Da Capo press, 1986, el cubisme, però en la pràctica mai havia entès el veritable [10] 356 p. (ISBN 0306804859) caràcter o significat profund”. Allò què Jacques Dupin contesta desafiant que, segons ell, no podem esperar que • Michel Leiris et André Masson, Miroir de la tau- un pintor dotat d'una personalitat tan forta, es deixés in- romachie, Saint-Clément-de-Rivière et Montpellier, fluir tant per un moviment que ja estava en declivi.[11] Éditions Fata Morgana, 1981 (ISBN 2851942689) La crítica també ha dit sovint que Miró treballa en un món naïf, sense comprendre el que fa.[12] Però aquí l'artista treballa amb un objectiu, un compromís amb l'objectivitat 2.3 Autoretrat (Miró) absoluta trobada poc després, el mateix any, en el Retrat d'una vaileta.[13] Autoretrat és una pintura de Joan Miró, pintada a Bar- celona l'hivern de 1919.[1] Aquest segon autoretrat de Segons Walter Erben, Miró s’autoafirma en aquesta obra com a pintor, tal com ja ho van fer d'altres anteriorment, l'artista és dels més coneguts. La pintura es troba reprodu- [3] ïda en molts catàlegs i, sovint es presenta en exposicions i especialment Dürer amb el seu Autoretrat. retrospectives de l'artista.[2] Forma part dels seus quadres Lubar assegura que l'obra té una influència en l'art romà- detallistes on l'autor combina un realisme minuciós amb nic català i que el vermell i la disposició hieràtica de l'obra decoracions o escenes més oníriques o fantàstiques.[3] podria recordar el Pantocràtor de Taüll.[14] 2.4. BALLARINA ESPANYOLA 23

• Jean- Louis Prat, Miró, Martigny (Suisse), Fondati- on Pierre Gianadda, 1997 (ISBN 2-88443-042-3). • Jean-Louis Prat, Joan Miró, rétrospective de l'œuvre peint, Saint-Paul (Alpes-Maritimes), Fondation Ma- eght, 1990 (ISBN 2-900923-018). • Camilo José Cela et Pere A. Serra, Miró et Mallorca, Barcelone et Paris, Polígrafa et Cercle d'Art, 1984 et 1985 (ISBN 2-7022-0191-1) • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et 1993 (ISBN 2-08-011744-0) • Jean Leymarie, Miró : catalogue de l'exposition du Grand Palais (Paris) de mai à octobre, Paris, Réuni- on des musées nationaux, 1974, 187 p. • Raillard Georges et Joan Miró, Ceci est la couleur de mes rêves : entretiens avec Georges Raillard, Seuil, 1977 et 2004 (ISBN 84-7444-605-8) • Margit Rowell, Joan Miró, selected writings and interviews, Boston, J.K.Hall et Da Capo press, 1986, 356 p. (ISBN 0306804859) Autorretrat d'Albrecht Dürer. • Michel Leiris et André Masson, Miroir de la tau- romachie, Saint-Clément-de-Rivière et Montpellier, 2.3.4 Referències Éditions Fata Morgana, 1981 (ISBN 2851942689)

[1] Miró. Madrid: Tikal, Fundació Joan Miró, 2010, p. 8. [2] Dupin ,pàg. 67 2.4 Ballarina espanyola [3] Erben 2004: p.7 Ballarina espanyola, també coneguda com a Danseuse [4] Leymarie ,pàg. 11 espagnole, és una pintura a l'oli realitzada per Joan Miró [5] Prat, 1997pàg. 30 el 1928 i que actualment forma part de la col·lecció permanent del Centre Georges Pompidou de París. Forma [6] Miró et Raillard 1977, p. 59 part de la sèrie de pintures-objecte que el pintor realitza després de declarar que volia “assassinar la pintura”[1] [7] Prat, 1990pàg. 26

[8] Dupin ,pàg. 68 2.4.1 Antecedents [9] Margit Rowell,pàg. 44 (Cartes de Miró a Jacques Dupin)

[10] Dupin,pàg. 68 La sèrie de ballarines espanyoles se situen després de la creació dels paisatges i retrats imaginaris. És durant [11] Dupin,pàg. 69 aquest període que el pintor utilitza material d'un qual- [12] Leiris, Massonpàg. 41 sevol material per a crear les obres, fent les famoses pintures-objecte, com ho és també la coneguda pintura [13] Dupin,pàg. 71 (guix, oli sobre llenç) de 1940.[2] Miró llença un veritable desaﬁament contra la pintura, apreciat per Louis Aragon [14] Lubar, Robert S.. «El compromís de Miró». Joan Miró. L'escala de l'evasió, 2011 [Consulta: 16 juny 2014]. :

2.3.5 Bibliograﬁa 2.4.2 Descripció

• Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Es tracta d'una composició minimalista que conté exac- [4] Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. tament quatre elements DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 1. Un suro • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. ISBN 978-3-8228-2358-3. 2. Un ocell de plomes, de color marró fosc; 24 CAPÍTOL 2. OBRA

3. A barret, d'acer; 2.5.1 Història

4. Un panell de fusta pintat de blanc. Joan Miró va iniciar el tríptic el 4 març de 1961 a Palma, La tapa i la ploma s’enganxen en l'amplada de la part su- a l'estudi del pintor construït per l'arquitecte Josep Llu- perior, en la meitat dels panells de fusta. La ploma està ís Sert el 1956, que li permetia poder pintar obres de di- [3][4] lleugerament inclinada cap a la dreta i és un tutú. El pas- mensions com les de Blau. Miró, complagut i descon- sador travesa el suro, la punta de la figura representa el certat per la magnitud d'aquest gran taller, el primer que peu de la ballarina. El cap de l'agulla sembla el de la bava fer va ser omplir-ho de vida animant-lo amb tot tipus [5] llarina. d'objectes i esbossos, per tal omplir l'espai buit. L'espai el va condicionar i va canviar la seva pintura en una nova direcció. En aquest període Miró vol trobar l'explosió 2.4.3 Història «de la fúria de la seva joventut iconoclasta».[2] La seva segona visita als Estats Units és crítica, on rep influències És l'esperit de la irresponsabilitat dada el que causa la made la jove pintura nord-americana que l'obre i l'allibera jor llibertat immediata de Miró.[5] Paul Éluard descriu plàsticament.[6] En aquestes obres, Miró abandona tem- una de les còpies de la sèrie: poralment l'origen figuratiu per treballar les possibilitats del color, infuenciat per l'art estatunidenc del moment. L'obra va ser adquirida per André Breton. La seva filla la va donar al Centre Georges Pompidou el 2003.[4] Després d'un període d'abundant producció, Miró va fer una pausa, per reprendre la seva feina creant un seguit de tríptics, com aquest Blau I, II, III. Després d'aquest 2.4.4 Referències en crearia d'altres tríptics interessants, com Tríptic verd, vermell, taronja (1968), Pintura mural per a la cel·la d'un [1] Dupin,pàg. 151 solitari (1968) o L'esperança del condemnat a mort, conservat a la barcelonina Fundació Joan Miró.[7][8][9] [2] Dupin,pàg. 155 El Centre Pompidou exposa aquest tríptic de Joan Miró [3] Louis Aragon, La Peinture au défi, 1930, repris sous le des de 1984.[3] La Fundació Menil va regalar Blau II al titre Les Collages, éditions Hermann, Paris, 1965, p.43 Museu Nacional d'Art Modern de París en memòria de [3] [4] «danseuse Espagnole», 1928. Jean de Menil. El tríptic es completaria quan el centre va comprar Blau III. El gener de 1985 el Centre Pom- [5] Bonnefoy,pàg. 14 pidou va reunir les obres que formen el tríptic amb motiu del primer aniversari de l'artista.[4] L'abril de 1994 el [6] Paul Éluard, Naissance de Miró, Cahiers d'Art núm 1/3, Centre Pompidou va adquirir Bleu I, de manera que va Paris, 1937, p. 79-80 completar la sèrie Blau en memòria de Dominique Bo- zo, amb l'assistència de la Patrimoine du Fonds, i l'ajuda 2.4.5 Bibliografia de Sylvie i Eric Boissonnas, Jacques Boissonnas, Hélène i Michel David-Weill, la Société des Amis du Musée, Pier- • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la re Bergé, Yves Saint Laurent, Yves Saint Laurent Fashion [10] Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. House i la participació de molts partidaris. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5.

• (fr) Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et 1993 (ISBN 2-08-011744-0)

• (fr)(en) Margit Rowell, Joan Miró, selected writings and interviews, Boston, J.K.Hall et Da Capo press, 2.5.2 Descripció 1986, 356 p. (ISBN 0306804859)

• (fr) Yves Bonnefoy, Joan Miró, Paris, Bibliothèque L'element dominant en aquest tríptic és clarament el color des Arts, 1964 blau, que ocupa gairebé tota la superfície de les tres obres. Es tracta d'un color simbòlic per a Miró. Segons ell mateix va declarar en un altre quadre de 1925, «aquest és el color 2.5 Blau I, II, III dels meus somnis».[3] El blau representa el cel, i la Mar Mediterrània. Blau I, II, III és un tríptic d'obres realitzades per Joan En aquest tríptic el color no és homogeni. El pintor va co- Miró el 4 de març de 1961 al seu taller de Mallorca[1] i mentar que «no es tractava simplement d'aplicar el color, que actualment forma part de la col·lecció permanent del com els pintors de parets: tots els moviments del pinzell, Centre Georges Pompidou de París.[2] els del puny, la respiració de la mà, també hi intervenien». 2.5. BLAU I, II, III 25

2.5.4 Exposicions a Catalunya

A Barcelona s’ha pogut veure el tríptic en diverses ocasions, entre elles durant l'exposició Joan Miró. 1956-1983 Sentiment, emoció i gest que va tenir lloc el 2006 a la Fundació Joan Miró.[16][17] També es van poder veure el 2011 durant l'exposició Joan Miró. L'escala de l'evasió, entre altres ocasions.[18]

2.5.5 Referències

[1] Erben 2004: p.158

[2] Dupin, p.303

[3] Caballero, Oscar. «Los tres “Azules” de Miró se exhiben desde ayer en el Centro Pompidou de París». La Vanguar- dia, 22 novembre 1984. Tríptic Blau I, II, III, exposat al centre Pompidou de Metz [4] Ferrer, Esther. «El Centro Pompidou de París expone la colección Henry Kahnweiler y rinde homenaje a Joan Mi- ró». El País, 3 gener 1985.

[5] Margit Rowell, p. 161-162 2.5.3 Anàlisi [6] Margit Rowell, p.58

[7] «Fitxa de l'obra L'espoir du condamné à mort I al web de La sèrie sembla estar feta en un sol moviment, segonts la Fundació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 18 Margit Rowell inspirat «pel poble català on abans les ca- agost 2011]. ses eren pintades de blau, un blau lleugerament violaci ca- [8] «Fitxa de l'obra L'espoir du condamné à mort II al web de talà, és clar, literalment: blau cel».[11] La mateixa Rowell la Fundació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 18 apunta la influència que l'obra poètica de Rubén Darío agost 2011]. va exercir sobre aquesta obra, especialment un text titulat [12] Azul. Altres autors també hi han vist la influència de [9] «Fitxa de l'obra L'espoir du condamné à mort III al web l'éternel azur de Stéphane Mallarmé.[3] de la Fundació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011]. També segons Rowell: «Els tres quadres blaus van ser les primeres obres importants que Miró va realitzar en [10] Caballero, Óscar. «El Pompidou logra reunir la sèrie aquest estudi i sorprenen no només per les seves dimen- “Bleu” de Miró». La Vanguardia, 14 abril 1994. sions (270 per 355 centímetres) sinó també per una su- perfície excepcionalment neta: es presenten com a grans [11] Margit Rowell, p.41-49 fons saturats de color, només alterat per línies o taques, negres o vermelles».[3] [12] Rubini, Constance; Bodet, Frédéric. The little book of Mi- ró. anglès-language ed.. París: Flammarion, 2005, p. 70- Segons el testimoni del seu amic Jacques Dupin, que es- 71. ISBN 2-0803-0435-6. tava al seu costat durant l'execució de les obres, Miró va necessitar deu mesos per passar el projecte de l'esborrany [13] Anne Bertrand, Libération, 26/05/1993, p. 35, citació ob- a l'obra final sobre tela. El pintor va prendre’s el seu temps tinguda a: Dupin, p.313 en realitzar la taca, més temps encara per a la línia, per trobar el ritme i el color buscats. Segons el mateix Miró, [14] Erben 2004: p. 160 «vaig posar un munt de temps fent ells. No en pintar, si- [15] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació nó en meditar. Vaig prendre un enorme esforç, una gran Joan Miró. 2011. Comentari número 30 tensió interna per arribar al que volia explicar».[13] L'obra es considera un conjunt d'imatges consecutives, [16] Serra, Catalina. «El poderoso crepúsculo de Miró» (en castellà). El País, 24/11/2006. [Consulta: 9 octubre 2011]. que cerquen la continuïtat. Per fer-ho, el pintor va repe- tir certs elements en les tres obres: una línia molt fina, [17] «Joan Miró. 1956-1983 Sentiment, emoció i gest». Fun- [14] la pinzellada vermella i els cercles negres. El mateix dació Joan Miró. [Consulta: 9 octubre 2011]. artista considerava aquestes obres equiparables a les pintures contemplatives o meditatives.[15] [18] (Daniel, 2011) 26 CAPÍTOL 2. OBRA

2.5.6 Bibliografia estat interpretada diverses vegades com una progressiva simplificació de la mateixa escena.[5] • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Christopher Green, al seu torn, comenta que no es tracta Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. exactament d'una evolució linear cap a la simplificació, DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. sinó més aviat un dilema, una discussió interna entre el • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et desig de l'artista de buidar i a l'hora omplir l'espai pictòric. 1993 (ISBN 2-08-011744-0)

• Jean- Louis Prat, Miró, Martigny (Suisse), Fondati- 2.6.2 Descripció on Pierre Gianadda, 1997 (ISBN 2-88443-042-3) La sèrie comparteix la representació sintètica de la figura • Margit Rowell, Joan Miró, selected writings and in- d'un pagès, mitjançant una repetició de símbols com el terviews, Boston, J.K.Hall et Da Capo press, 1986, cap triangular, la barba i una barretina vermella, tots ells 356 p. (ISBN 0306804859) combinats en una figura de pal. En aquest grup de pintures a l'oli, Miró esquematitza la figura d'un pagès diverses • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. vegades, treballant amb fons neutres de color blau o groc. ISBN 978-3-8228-2358-3. Segons va declarar Margit Rowell, Miró va explicar les seves intencions amb aquestes obres: 2.6 Cap de pagès català 2.6.3 Sèrie Cap de pagès català és una emblemàtica seqüència de Cap de pagès català (1924) pintures a l'oli i llapis realitzades per Joan Miró entre 1924 i 1925. Aquesta primera versió de cap de pagès català es va pintar el 1924 i actualment forma part de la col·lecció perma- 2.6.1 Història nent de la National Gallery of Art de Washington DC, als Estats Units.[7] Va entrar a formar part de la col·lecció del museu com a regal del Collectors Committee de la ins- titució. L'obra està signada a la part inferior dreta: Miró / 1924. Al revers de l'obra es pot llegir Joan Miró, Tete de Paysan Catalan, 1924

Exposicions

Cap de pagès català

Es tracta de l'obra més desconeguda de la sèrie, que pertany a un col·leccionista privat, tot i que s’ha pogut veure a diverses exposicions: Traginers catalans amb barretina durant una Festa dels Tres Tombs. Exposicions Miró va començar aquesta sèrie el mateix any que es pu- blicava el Manifest del Surrealisme d'André Breton. La Pagès català amb guitarra sèrie es va realitzar parcialment a París. Per a Joan Mi- ró el pagès simbolitzava el saber natural històric, i a més Aquesta obra demostra el procés de síntesi que Miró ini- reﬂectia la seva identitat catalana. A la Fundació Joan cia a les seves composicions posteriorment al seu viatge a Miró de Barcelona es conserven diversos dibuixos pre- França a principis dels anys 20 i després d'haver entrat en paratoris d'aquesta sèrie.[1][2][3] L'obra demostra els lli- contacte amb els surrealistes i els dadaistes. Miró comen- gams que Miró manté amb la seva terra al llarg de tota la ça a crear el seu propi llenguatge de signes. En aquesta seva carrera artística.[4] Joan Miró va iniciar aquesta sè- versió de la sèrie, es pot veure al pagès de cos sencer amb rie o seqüència en resposta a la prohibició del català per la seva barretina, sobre d'un fons de color blau intens, fet part de Miguel Primo de Rivera. També el van inﬂuenciar servir en altres pintures de somni, tan admirades pels sur- l'entorn rural del Baix Camp. En aquesta sèrie desenvolu- realistes. Michel Leiris va comparar aquest procés de sín- pa encara més el llenguatge iniciat en obres com Paisatge tesi amb les pràctiques de meditació oriental que cerquen català (El caçador). La seqüència seguida per Miró ha la contemplació del buit.[25] Està signat Joan Miró, a la 2.6. CAP DE PAGÈS CATALÀ 27 part inferior dreta de l'obra. Al dors, hi ha la inscripció [4] «Exposició “Joan Miró. L'escala de l'evasió"». Generalitat Joan Miró. Paysan catalan a [sic] la guitarre, 1924. L'obra de Cataluya, 2011. [Consulta: 26 agost 2011]. va pertànyer anteriorment a la Galerie Jacques Tronche de [5] «[http://www.museothyssen.org/en/thyssen/ficha_obra/ París i a la Levie Arte Moderna de Milàn.[26] 502 Joan Miró. Catalan Peasant with a Guitar]» (en anglès). Museu Thyssen. [Consulta: 24 setembre 2011].

Cap de pagès català (10 de març de 1925) [6] «Joan Miró. Catalan Peasant with a Guitar» (en anglès). Museu Thyssen. [Consulta: 24 setembre 2011]. La versió conservada a Edimburg és la tercera dels quatre caps de pagès que Miró va realitzar. Es pot entendre [7] «Fitxa de l'obra al web de la National Gallery». NGA, aquesta pintura com un autoretrat del mateix Miró, on 2011. [Consulta: 23 agost 2011]. aﬁrma la seva identitat catalana. L'obra, realitzada el [8] Número de catàleg a l'exposició : 86 1925, es va fer en un moment on miró es va allunyant del cubisme progressivament. Anteriorment l'obra havia [9] Número de catàleg a l'exposició : 210 format part de la col·lecció privada de Roland Penrose. Actualment l'obra es conserva a la Scottish National [10] Número de catàleg a l'exposició : no. 13. (reproduïda a color) Gallery of Modern Art. Fou adquirida conjuntament amb l'ajuda del Fons d'Art, els Amics de la Tate Gallery [11] Catàleg no numerat i el Knapping Fund de 1999.[27] En aquesta obra ja es pot veure com el pintor comença un procés de síntesi en [12] Número de catàleg a l'exposició : 62 la sèrie, erigint la barretina com a símbol de resistència [13] Número de catàleg a l'exposició : 7 de la pagesia catalana.[28] [14] Número de catàleg a l'exposició : 39

[15] Número de catàleg a l'exposició : 1 Cap de pagès català, 1925 [16] Número de catàleg a l'exposició : 17

Aquesta versió es conserva al Moderna Museet [17] Número de catàleg a l'exposició : 58 d'Estocolm. Va ingressar al museu amb el número de registre MOM 445, dins del llegat de Gerard Bonnier [18] Número de catàleg a l'exposició : 95 el 1989. Anteriorment havia sigut propietat de Jaques [19] «La Tate Modern obre dijous una gran retrospectiva de Viot, Galerie Pierre (Loeb), Privat samling, Marcel Miró». El Periódico de Catalunya, 12/04/2011. [Consulta: [29] Mabille i de la Svensk-Franska Konstgalleriet. 26 agost 2011]. Aquesta versió és una de les més sintètiques de la sèrie, [20] Exposició coorganitzada per l'Institut Ramon Llull. on predomina un color blau una mica més intens que a la resta de les obres. També es pot veure una creu de color [21] Catàleg de l'exposició negre, coronada per una petita barretina. L'espai està decorat amb un parell d'estels, un de color blanc i un de [22] Número de catàleg a l'exposició : 23 color negre. [23] Número de catàleg a l'exposició : 42

[24] Número de catàleg a l'exposició : 19, repr. p.26

2.6.4 Anàlisi [25] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació Joan Miró. 2011. Comentari número 8

L'artista Perejaume, en parlar de l'obra, comenta: «El res- [26] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. Joan taurador m'ha conﬁat que als set Caps de pagès català, ca- Miró: catalogue raisonné: paintings. Daniel Lelong, 1999, da any de cada any, els pigments es podreixen i les pintu- p.97. ISBN 978-2-86882-031-0 [Consulta: 10 octubre res s’han de tornar a fer. Miró va fer aquestes obres entre 2011]. el 1924 i el 1925, durant la dictadura de Primo de Rive- [27] «Fitxa de l'obra al web del museu» (en anglès), 2011. ra, en un estil esquemàtic, potser reivindicant així la nació [Consulta: 24 setembre 2011]. catalana»[30] [28] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació Joan Miró. 2011. Comentari número 7 2.6.5 Referències [29] «Fitxa de l'obra al web del museu. Ref MOM 445» (en [1] Fitxa d'un esbós a la Fundació Joan Miró anglès). Moderna Museet. [Consulta: 24 setembre 2011].

[2] Fitxa d'un esbós a la Fundació Joan Miró [30] Perejaume. «Cap de Pagès Català» (paper). Diari Ara [Barcelona], núm. 313, 9/10/2011, p.8. ISSN: 2014-010X [3] Fitxa d'un esbós a la Fundació Joan Miró [Consulta: 9 octubre 2011]. 28 CAPÍTOL 2. OBRA

2.6.6 Bibliograﬁa Cargol, Dona, Flor i Estrella es registren d'esquerra a dreta en color negre i connectades per una línia corba. Se- • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia guint la línia corba, l'ordre de paraules és d'esquerra a de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL dreta: dona, cargol, ﬂors, estrelles. Es pot llegir ÉT on B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. l'estrella és més gran, que serveix com una conjunció co- pulativa (i, en francès).[2] • European paintings: an illustrated catalogue. Natio- nal Gallery of Art, 1985. ISBN 978-0-89468-089-2 [Consulta: 5 octubre 2011]. 2.7.2 Tapís • Kramer, Hilton. “Modern Art at the National Ga- Segons Erben, existeix una versió en tapís de l'obra.[3] llery.” The New Criterion 7, no. 8 (April 1989): 3. 1989

• Joan Miró; Christopher Green; Rosa María Malet; 2.7.3 Referències Fundación Colección Thyssen-Bornemisza, Museo [1] Erben 2004: p.72 Thyssen-Bornemisza. Joan Miró: Campesino ca- talán con guitarra, 1924 : 1 de octubre, 1997-11 de [2] Dupin, p. 181 enero, 1998, Museo Thyssen-Bornemisza. Fundaci- ón Colección Thyssen-Bornemisza, 1997 [Consulta: [3] Erben 2004: p.17 5 octubre 2011].

• Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. 2.7.4 Bibliograﬁa L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et 0-6. 1993 (ISBN 2-08-011744-0)

• Dupin, Jacques. Miró. New York, 1962. P. 162, • Jean- Louis Prat, Miró, Martigny (Suisse), Fondati- 166. on Pierre Gianadda, 1997 (ISBN 2-88443-042-3). • • E.HÜttinger, Miró, Alfred Sherz, Bern, 1957 Jean- Louis Prat, Joan Miró, rétrospective de l'œuvre peint, Saint-Paul (Alpes-Maritimes), Fonda- • P.Gimferrer, Miró, colpir sense nafrar, 1978 tion Maeght, 1990 (ISBN 2-900923-018).

• G-Weelen, Miró, Nouvelles editions françaises, Pa- • Jacques Lassaigne, Miró, Lausanne, Albert Skira, rís 1984 février 1963

• Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. 2.7 Cargol, dona, ﬂor i estrella DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5.

Cargol, dona, flor i estrella és una pintura a l'oli rea- • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. litzada per Joan Miró el 1934 i que actualment forma ISBN 978-3-8228-2358-3. part de la col·lecció permanent del Museu Reina Sofia de Madrid.[1] 2.8 Carnaval d'Arlequí 2.7.1 Descripció El Carnaval d'Arlequí és una pintura de Joan Miró realitzada entre 1924 i 1925. Aquest és un dels quadres princi- Aquesta pintura es va fer a la de Barcelona el 1934, poc pals de l'època surrealista de l'artista. Actualment es tro- abans de l'inici de la Guerra Civil espanyola. Miró aban- ba a la col·lecció d'Allbright-Knox Art Gallery a Buffalo, dona l'estil infantil i humorístic de les seves obres anteri- (Estats Units).[1] ors (Retrat de ballarina espanyola) per colors més foscos i un estil més seriós. La pintura es compon de quatre personatges amb 2.8.1 Context tons vertical de color marró, vermell, blanc i negre. S'organitzen en una base de bronzejat, verd fosc i gris. Els Carnaval d'Arlequí (1925) és l'obra més interessant personatges en primer pla estan fetes de blocs de colors d'aquest període i va aconseguir un gran èxit a l'exposició sòlids amb colors contrastants de colors que s’utilitzen per col·lectiva de la Peinture surréaliste de la Galeria Pierre al fons de la tela. El bloc més gran és una mà blanca apun- (París) a finals de l'any 1925 on va estar exposada al cos- tant cap avall. Tota la composició és fosca. Les paraules tat d'obres de Giorgio de Chirico, Paul Klee, Man Ray, 2.8. CARNAVAL D'ARLEQUÍ 29

Pablo Picasso i Max Ernst.[2] Aquesta obra és conside- insecte que surt d'un dau, una escala amb una gran ore- rada com l'inici de la plenitud de l'etapa surrealista de lla i, a la part superior dreta, es veu a través d'una finestra Joan Miró, la primera que es podia qualificar de plena- una forma cònica amb la qual va voler representar la torre ment surrealista.[3] Realitzada entre els anys 1924 i 1925, Eiffel. la va executar en una època en què l'artista passava per [4] Nombrosos éssers i objectes es juxtaposen a l'aparent moments difícils i de gran penúria, també alimentària. desordre d'una habitació amb una petita finestra: peixos, Segons va explicar el mateix artista: gats, insectes, guitarra, cabdell de llana, la torre Eiffel, L'any 1927 va realitzar per primera vegada una etc. La presència d'uns certs objectes, com per exemple l'escala estan dotats segons va explicar el mateix Miró il·lustració per al llibre Gertrudis, de J.V. Foix. Es va tras- [12] lladar a viure a un altre estudi més gran del carrer Tour- d'una relació simbòlica. En tot aquest moviment existeix un ritme que unifica les formes i colors a tot el con- laque, on es va trobar amb vells amics com Max Ernst i [13] Paul Éluard, i va conèixer Pierre Bonnard, René Magrit- junt de la pintura. te i Jean Arp. Va experimentar amb ells -Yves Tanguy, L'essència d'aquesta explicació, és que aquests objectes Man Ray i Max Morise[6]- el joc del cadàver exquisit. El simbòlics es mesclen amb altres objectes a l'habitació 1928 va viatjar a Bèlgica i Països Baixos, on va visitar sense que això afecti l'expressió artística. Els surrealistes els museus més importants del país. Els pintors holan- creien que aquesta expressió artística era una altra ma- desos, Vermeer i els mestres del segle XVII, van causar nera de percebre i reaccionar davant el medi ambient, la un gran impacte en l'artista, que va comprar postals aco- realitat és el resultat del subconscient que ells expressa- lorides d'aquestes pintures i, al seu retorn a París, es va ven mitjançant les seves obres i interpretacions que po- dedicar a la creació d'una sèrie coneguda com a Interi- den semblar aparentment irracionals. Aquest món incons- ors holandesos. Va realitzar nombrosos dibuixos per a la cient i imaginatiu va ser un mitjà pictòric per aconseguir consecució de la primera pintura Interior holandès I, ins- expressar en la forma del quadre la seva experiència vital pirada en El llaütista de Hendrick Martensz Sorgh.A In- i la seva memòria.[14] terior holandès II i Interior holandès III, va prendre com a referent al pintor Jan Havicksz Steen. En aquesta sèrie Miró va transformar la pintura dels seus somnis surrealis- 2.8.4 Referències tes, amb un espai buit en el qual imperava el grafisme, a la recuperació de la composició en perspectiva i les formes [1] Malet, Rosa M. (1992) pàg. 36-37 analitzades.[7] El 1938, Miró va compondre un petit text poètic sobre [2] Rebull (1994) p.13 aquest quadre: [3] Dupin, 2009, p. 25.

2.8.2 Composició [4] Malet, 2003, p.22 [5] Permanyer, Lluís. «Revelacions de Joan Miró sobre la se- Si el treball està clarament inspirat al surrealisme, la inﬂu- va obra» (en es). Gaseta il·lustrada [Madrid], 1978, pp.46- ència d'aquest moviment s’inscriu més als temes tractats 47. que a la tècnica utilitzada.[10] L'aparent espontaneïtat de la creació és precedida per esbossos i una projecció de [6] Catàleg Raonat de dibuixos de Miró. Vol I la seva estructura. D'una banda, la ﬁgura i els objectes no estan relacionats i semblen ésser deguts a la casualitat [7] Raillard, G. (1992) pàg. 88 i la inspiració espontània de l'artista. Tanmateix, els esbossos i dibuixos mostren que aquest aparent atzar és el [8] Malet, Rosa M. (1992) pp. 36-37 resultat d'una composició precisa que parteix dels principis surrealistes. A més a més, una anàlisi detallada de [9] Raillard (1992) p.72 l'obra mostra una quadrícula diagonal pintada de vermell que indica una composició a priori en la tela. [10] «Le carnaval d'Arlequin» (en francès). [Consulta: 2 setembre 2011].

[11] Permanyer, Lluís. Miró, la vida d'una passió. Barcelona: 2.8.3 Descripció Edicions de 1984, 2003. ISBN 84-96061-08-6.

Els personatges principals de la composició pictòrica són [12] Arnason. Surrealism. History of Modern Art (en anglès). un autòmat que toca la guitarra junt amb un arlequí amb Upper Saddle River, 2003, p.296. grans bigotis. S'aprecien també tot un món de detalls do- minats per la imaginació que s’escampen per tota la pintu- [13] Penrose (1991) p.37 ra com, un ocell amb ales blaves sortint d'un ou, un parell de gats jugant amb un cabdell de llana, peixos volant, un [14] Rebull (1994) p.12 30 CAPÍTOL 2. OBRA

2.8.5 Bibliografia netejava amb molta cura els pinzells per tenir-los a punt per l'endemà. I els va netejar amb un paper, i l'endemà va • Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, veure que aquell paper, una vegada netejats els pinzells, 2009. ISBN 978-84-343-1204-3. havia adquirit una pàtina, i això el va inspirar. I aquesta pàtina servia una mica com a teló de fons per una nova • Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona: Edicions Constel·lació, i quan va veure que això encaixava amb el 62, 1992. ISBN 84-297-3568-2. que ell volia fer, cada dia feia el mateix procediment. I el • Malet, Rosa Maria. Joan Miró: apunts d'una blau que apareix en aquestes Constel·lacions és el blau que col·lecció : obres de la Gallery K. AG. Barcelona: li havia sobrat de pintar les finestres de casa seva, que era Fundació Joan Miró, 2003. ISBN 978-84-932159- l'ordre que van donar les autoritats perquè quan hi havia 8-9. bombardejos els aviadors alemanys no veiessin els puntets de llum de les cases.»[4] • Penrose, Roland. Miró (en castellà). Barcelone: Edi- Després de fugir de França a causa de la invasió de les ciones Destino, 1991. ISBN 84-233-1976-8. tropes alemanyes, Miró continua treballant la sèrie de les • Raillard, Georges. Miró. Grandes maestros de la pin- Constel·lacions a Mallorca, on realitza 10 composicions tura moderna (en castellà). Madrid: Debate, 1992. més, de caràcter més complex. El 1941 a Mont-roig del ISBN 84-7444-605-8. Camp, finalitza la sèrie pintant 3 obres. En aquella èpo- ca va començar els primers esbossos de la posteriorment • Rebull Trudell, Melania. Joan Miró. Barcelone: Glo- coneguda com a Sèrie Barcelona, on repetiria part del seu bus y Ediciones Polígrafa, 1994. ISBN 84-88424- imaginari. 96-5. • Saura, Antonio.«La cara oculta de un pintor» (en 2.9.2 Descripció castellà). El País, 26/12/1983. [Consulta: 9 octubre 2011]. En aquesta sèrie s’inicia una morfologia de signes caracteritzada per la presència d'astres, ocells i dones que confi- guren el llenguatge mironià de l'etapa de maduresa. Entre 2.9 Constel·lacions (Miró) les superposicions de les diferents formes es crea un espai cromàtic determinat, que a partir d'aquest moment es Constel·lacions és una sèrie de 23 pintures sobre paper repeteix constantment a l'obra de Miró. Totes les obres de petites dimensions, iniciada per Joan Miró el 1939 a estan datades, fet que permet ordenar la seqüència cro- Varengeville-sur-Mer i finalitzada el 1941 entre Mallorca nològicament. i Mont-Roig del Camp. La Fundació Joan Miró conserva Els fons de les obres estan pintats amb tons suaus, i la una obra d'aquesta sèrie, L'estel matinal, una de les obres gran majoria d'obres estan plenes d'interseccions lineals [1] més destacades de la sèrie que el pintor va donar a la sede color negre, amb petits detalls pintats en els colors [1] va dona i que posteriorment ella va donar a la Fundació. primaris que feia servir Miró (vermell, blau, groc...) Les obres recorden a mapes astrals, a representacions d'espais [5] 2.9.1 Història còsmics.

L'agost del 1939, un mes abans d'esclatar la Segona 2.9.3 La sèrie Guerra Mundial, Miró, amb la seva família, deixa Pa- rís i s’instal·la a Varengeville-sur-Mer, un petit poble de Normandia.[2] Davant la difícil realitat del moment, 2.9.4 Anàlisi sent un fort desig d'evasió. Aquest sentiment es reflecteix clarament en una de les sèries més singulars, harmòniques Joan Punyet, nét de l'artista, comenta en una entrevista al i poètiques de la seva producció, la coneguda posterior- programa El meu avi, de TV3: ment com a Constel·lacions. Allà hi pintaria les 10 pri- Segons Malet, en aquesta sèrie la figura de la dona repre- meres obres de la sèrie, començant per L'Alba i L'escala senta un ésser amable, que evoca l'amor, mentre que a la de l'evasió. El ritme de producció fou estable, pintant una Sèrie Barcelona la figura de la dona es fa servir com a sím- obra aproximadament cada 10 o 14 dies.[3] bol de la violència, l'agressivitat i tota la repulsió que la guerra civil espanyola genera en Miró.[13] Els títols de les El periodista Lluís Permanyer, comenta en una entrevista [14] sobre Miró al programa El meu avi de TV3: «Miró enceta, obres de la sèrie són, cada un, com una petita poesia. Segons Miró, aquestes obres tenien el seu origen visual a a Varengeville-sur-Mer (Normandia) una sèrie que és la [15] de les Constel·lacions. I diu que hi va haver un fet que el la música i els reflexos sobre l'aigua. va ajudar bastant, un fet pel qual ell sempre estava molt Segons Calvo Serraller, la sèrie va influenciar di- atent, que és l'atzar, ell deia el “déu atzar”. I allà l'atzar es versos artistes que començaven a experimentar amb va produir el primer dia, quan en acabar l'obra, ell sempre l'expressionisme abstracte.[16] 2.10. DONA ENVOLTADA D'UN VOL D'OCELLS EN LA NIT 31

Victòria Combalía, al seu torn, comenta: «Les Cons- • Malet, Rosa Maria. Joan Miró: apunts d'una tel·lacions de Miró són tan importants com el Guernica col·lecció : obres de la Gallery K. AG. Barcelona: de Picasso, Inventa una nova composició, completament Fundació Joan Miró, 2003. ISBN 978-84-932159- desjerarquitzada, que inﬂuirà en tot l'art posterior. Les va 8-9.* Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró fer en plena Segona guerra mundial i amb elles demostra i les seves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. que un gran artista pot no ser un pamﬂetari sense deixar ISBN D.L. B-1804-1990. de fer un comentari al seu moment històric.»[17] • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: 2.9.5 Referències Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- 0-6. [1] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan • Saura, Antonio.«La cara oculta de un pintor» (en Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011]. castellà). El País, 26/12/1983. [Consulta: 9 octubre [2] Muñoz Molina, Antonio. «La huerta de Miró» (en caste- 2011]. llà). El País, 09/08/2008. [Consulta: 9 octubre 2011].

[3] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació Joan Miró. 2011. Comentari número 23 2.10 Dona envoltada d'un vol

[4] «Fragments d'entrevista de Lluís Permanyer». El meu avi. d'ocells en la nit TV3. [Consulta: 8 octubre 2011]. Dona envoltada d'un vol d'ocells en la nit és un qua- [5] Erben 2004: p.103 dre realitzat per Joan Miró el 28 de maig de 1968 que [6] Dupin, Jacques; Ariane Lelong-Mainaud. Miró. Paintings actualment forma part de la col·lecció permanent de la II. 1931-1941 (en anglès), Juny del 2000, p. 232-255. Fundació Joan Miró de Barcelona, provinent d'una dona- ISBN 2868820379. ció de Joan Miró a l'Ajuntament de Barcelona.[1][2][3] [7] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació Una lona emprada durant la verema per al transport del Joan Miró. 2011. Comentari número 22 raïm és l'esperó d'aquesta obra. El suport, que remet al [8] (Malet, 1993) p.43) pagès i a la terra, és un registre material del pas del temps i de la interacció de l'home amb la natura. Els marges de [9] Número de registre F.J.M.10502 la lona deﬁneixen un quadrat dins el quadrat de la tela en al·lusió a l'espai representacional de la pintura.[4] [10] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació Joan Miró. 2011. Comentari número 24

[11] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació 2.10.1 Descripcions Joan Miró. 2011. Comentari número 25 L'obra incorpora la inscripció MIRÓ. / 28/V/68 / FEMME [12] «Fragments d'entrevista de Joan Punyet». El meu avi. Tv3. ENTOURÉE / D'UN VOL D'OISEAUX / DANS LA NUIT [Consulta: 8 octubre 2011].

[13] Malet (2003), p.54 2.10.2 Exposicions destacades [14] Malet (2003), p.82 • Joan Miró. Munic: Haus der Kunst, 15 març−11 [15] Amat, Frederic.«Un puñetazo solar» (en castellà). El Pa- maig 1969 ís, 24/12/2008. [Consulta: 9 octubre 2011]. • Fundació Joan Miró. Centre d'Estudis d'Art Con- [16] Calvo Serraller, Francisco. «El arado del cielo» (en caste- temporani: Exposició d'obertura. 10 juny 1975. llà). El País, 23/08/2008. [Consulta: 9 octubre 2011]. Barcelona: Fundació Joan Miró, 1975 [17] Combalía, Victòria. «L'estel Matinal (1940)» (paper). • Joan Miró: Pintura. Madrid: Museo Español de Arte Diari Ara [Barcelona], núm. 313, 9/10/2011, p.28. ISSN: 2014-010X [Consulta: 9 octubre 2011]. Contemporáneo, 4 maig-23 juliol 1978

2.9.6 Bibliograﬁa 2.10.3 Referències [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2016. [Consulta: 8 • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la abril 2016]. Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. [2] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. MIRO CATALOGUE RAISONNE, PAINTINGS. Galerie • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. Lelong, 31 agost 2010. ISBN 978-2-86882-056-3 [Con- ISBN 978-3-8228-2358-3. sulta: 10 octubre 2011]. 32 CAPÍTOL 2. OBRA

[3] FJM 4715 2.10.5 Enllaços externs

[4] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de • L'obra al web del museu 2016. Fundació Joan Miró.

2.10.4 Bibliograﬁa 2.11 Dona i ocell

• Joan Miró. Munic: Haus der Kunst, 15 març−11 Dona i ocell[2] és una escultura exempta de Joan Miró maig 1969; cat. n. 115, p. [41]; il. n. 115, p. [151] que s’aixeca 22 metres sobre l'estany artificial del parc de Joan Miró, a Barcelona. Construïda entre 1981 i 1982 — • Penrose, Roland. Miró. Londres: Thames & Hud- per bé que inaugurada l'any següent—, l'obra és de pedra son, 1970; il. n. 104, p. 139 (col.); p. 140; p. 213 artificial, revestida parcialment amb ceràmica pintada de • Sweeney, James Johnson ; Gomis, Joaquim ; Català- vermell, groc, verd i blau tractada com a trencadís, fe- Roca, Francesc [et al.]. Joan Miró. Barcelona: Polí- ta pel ceramista Joan Gardy Artigas.[3] L'escultura fou la grafa, 1970. (Fotoscop); il. n. 137, p. [161] (col.), p. darrera obra pública de Joan Miró.[4] L'obra té a veure, [281] formalment, amb d'altres de motiu femení. És una forma vertical i complexa: a la part de baix, hi ha una part ar- • Tapié, Michel. Joan Miró. Milà: Fratelli Fabbri, rodonida de caràcter orgànic com un element natural que 1970; p. 24; il. n. 152, p. [162-163] puja. Com si es tractés d'una ceba o una tija que a dalt acaba amb una mena de brot, poncella o cap de bolet. • Fundació Joan Miró. Centre d'Estudis d'Art Con- Tanmateix, dalt de tot, hi ha una cosa molt diferent: com temporani: Exposició d'obertura. 10 juny 1975. un rodet desigual i inclinat, buit, tot de trencadís blanc Barcelona: Fundació Joan Miró, 1975; il. p. 68 per dins, lluent quan rep la llum, coronat amb una me- (col.); cat. n. 60, p. 122 na de mitja lluna groga, de banyes ben definides. El co- • Joan Miró: Pintura. Madrid: Museo Español de Arte lor s’usa de forma variada, amb efectes fets mitjançant el Contemporáneo, 4 maig-23 juliol 1978; il. n. 75, p. trencadís. S'ha indicat un presumpte significat establint 76 (col.) diverses relacions entre l'escultura i diferents òrgans, criatures i elements de la Natura. L'obertura negra, vertical, • Serra, Pere A. Miró i Mallorca. Barcelona: Polígra- s’ha relacionat amb una vulva i el fust en conjunt sembla fa, 1984; il. n. 110, p. 93 (col.); p. 289 tenir una forma fàl·lica.[5] • Erben, Walter. Joan Miró 1893-1983: Mensch und Werk. Colònia: Taschen, 1988; il. p. 203 (col.); p. 2.11.1 Història 237-238

• Fundació Joan Miró. Obra de Joan Miró: Dibui- Context xos, pintura, escultura, ceràmica, tèxtils. Barcelona: Fundació Joan Miró, 1988; n. 1074, p. 287 Dona i ocell es va realitzar en un període en què la ciutat de Barcelona va experimentar diversos projectes de reno- • Dupin, Jacques. Miró. Barcelona: Polígrafa, 1993 vació urbanística, on es va convidar artistes i arquitectes (Paris: Flammarion, 1993); il. n. 361, p. 332 de renom a participar per refrescar la imatge urbana de la ciutat. Són també d'aquell període el Monument Ho- • Gassner, Hubertus. Joan Miró: Der magische Gärt- menatge a Picasso, d'Antoni Tàpies, i la recreació d'un ner. Colònia: DuMont, 1994; p. 258; ﬁg. n. 71, p. poema visual de Joan Brossa.[6][7] 259; p. 333 L'any 1968 l'Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan • Catoir, Barbara. Miró on Mallorca. Munic; Nova Miró de fer un dels seus coneguts murals ceràmics per do- York: Prestel, 1995. (Pegasus Library); il. p. 40 nar la benvinguda als visitants de la ciutat que arribessin (col.), p. 41; p. 118 a l'Aeroport de Barcelona. A Miró li va encantar la idea i va dir que no solament faria una obra per a l'Aeroport • Dupin, Jacques ; Lelong-Mainaud, Ariane. Joan Mi- —acabat d'instal·lar el setembre de 1970—, sinó que es ró: Catalogue raisonné. Paintings: Vol. IV 1959- comprometé a dissenyar tres obres que donarien la ben- 1968. París: Daniel Lelong; Palma: Successió Miró, vinguda als visitants de la ciutat segons en el mitjà en què 2002; il. n. 1315, p. 248-249 (col.); p. 264 hi arribessin: terra, mar o aire.[8] Les altres dues obres • Clavero, Jordi. Fundació Joan Miró: Guia de la Fun- encarregades foren un paviment ceràmic de més de 400 dació. Barcelona: Fundació Joan Miró; Polígrafa, metres quadrats al Pla de la Boqueria —el Mosaic del Pla 2010; p. 112; il. p. 113 (col.) de l'Os, inaugurat el 30 de desembre de 1976— per saludar els visitants que arribessin a Barcelona per mar, i una • Punyet Miró, Joan. Al voltant de Miró. Barcelona: escultura —que segons el projecte primigeni havia de fer Fundació Joan Miró, 2014; il. p. 85 (col.) més de 60 metres d'alçada— que s’instal·laria al Parc de 2.11. DONA I OCELL 33

Cervantes per tal de realitzar el mateix gest a l'entrada a de l'artista.[8] Joan Miró no va cobrar honoraris per aques- la ciutat per l'antiga carretera nacional. Aquesta obra ha- ta obra, sinó que la va oferir com a obsequi a la ciutat de via de ser Dona, ocell i una estrella,[9] però ﬁnalment el Barcelona.[17] projecte per al Parc de Cervantes fou desestimat i l'obra ideada a la Maqueta per a Dona, ocell i una estrella és conservada al pati nord de la Fundació Joan Miró de Bar- Instal·lació i inauguració celona. Una versió similar de l'obra es va construir a la Brunswick Plaza de Chicago, amb una mida ﬁnal de 12 metres, actualment coneguda com a Miss Chicago. Cal remarcar doncs, que Dona i ocell no forma part d'aquest projecte de Benvinguda, sinó que és un en- càrrec posterior, efectuat ja en temps democràtics per l'Ajuntament de Barcelona en el marc del procés d'urbanització de l'antic Parc de l'Escorxador, un solar on hi havia l'antic escorxador de Barcelona, enderrocat l'any 1978. L'obra es convertiria en l'element central del futur Parc Joan Miró.[11]

• A- Mural a l'Aeroport (aire) • C- Maqueta per a Dona, ocell i una estrella (terra: no realitzada) El Parc vist des del centre comercial de les Arenes • B- Mosaic del Pla de l'Os (mar) • D-CEAC- Centre d'Estudis d'Art Contemporani

Per a realitzar Dona i ocell, Miró es va inspirar en una L'obra es va instal·lar a l'avui anomenat Parc Joan Miró. obra prèvia, una ceràmica realitzada per Miró i Artigas L'any 1979 la ciutat de Barcelona va recuperar com a parc el 1954 i que s’havia trencat feia temps. Reconstruïda l'espai que des de 1892 ocupava l'antic escorxador muni- posteriorment, es guardava als magatzems de la Galeria cipal. De fet, aquesta superfície ja havia sigut inicialment Maeght de París. Miró va demanar a Joan Gardy-Artigas projectada com a Parc Municipal al Pla Cerdà, però no que li fes una còpia en guix i que la deixés a la Galeria s’havia executat mai. El juliol de 1978, l'Ajuntament de Maeght de Barcelona. Allà l'artista li va afegir uns papers Barcelona va convocar un concurs públic per construir setinats de colors i finalitzà l'esbós de Dona i Ocell, que un parc en aquesta zona del barri de la Nova Esquer- va entregar a l'Ajuntament perquè es procedís a la seva ra de l'Eixample, al que es van presentar 120 propostes construcció. Actualment aquest esbós es conserva al ma- d'urbanització. Després d'unes eleccions municipals, el gatzem de la Fundació Joan Miró de Barcelona.[12] nou govern va decidir convocar un altre concurs públic, aquesta vegada d'idees, on es van presentar 38 projectes per donar forma a un parc que tindria una superfície Construcció de l'obra equivalent a 4 illes de l'Eixample.[4] El 5 de maig de 1981 es va fer pública la decisió de Les grans dimensions de l'obra determinaren que la se- l'Ajuntament: va guanyar la proposta de Ricard Bofill, va construcció es fes in situ al llavors anomenat Parc de que seria executada per l'equip d'arquitectes format per l'Escorxador, seguint les indicacions i la maqueta entre- Antoni Solanas, Beth Galí, Màrius Quintana i Andreu gada per Miró: amb l'ajuda de grues i personal es va fer Arriola, equip de l'entorn d'Oriol Bohigas, llavors dele- un buidat de formigó, un material molt capaç de resis- gat municipal d'urbanisme. La primera acció que es va tir el pas del temps,[4] en una operació on van participar [13] fer al parc fou la instal·lació de l'obra de Joan Miró, en- enginyers, arquitectes, 20 fusters i 6 operaris. Un cop mig d'un estany d'aigua.[8] Posteriorment, es procedí a consolidat el formigó, Joan Gardy Artigas va fer el reco- [8] urbanitzar i enjardinar la zona on s’erigia l'escultura tot briment de trencadís de ceràmica. instal·lant-hi una pèrgola, palmeres i coníferes, en una La bastida que es va fer servir per construir l'obra es va operació que costà uns 130 milions de pessetes. També desmuntar a finals d'agost de 1982,[14] i la seva construc- hi havia prevista una tercera fase d'urbanització, durant ció va finalitzar el mateix setembre, amb un cost final la qual es preveia —"si no hi ha cap més entrebanc que d'uns 15-17 milions de pessetes.[15] La intenció inicial, ho endarrereixi”— construir un aparcament subterrani i contemplada en el projecte d'urbanització del parc, era instal·lar entre una quinzena i una vintena d'escultures afegir una quinzena més d'escultures mironianes durant —també de Joan Miró— dins la zona arbrada mitjan- una fase d'ampliació,[16] fet que no es va arribar a dur a çant les quals es volia crear un espai o bosc d'ambient terme a causa del delicat estat de salut i posterior traspàs Joan Miró,[16] pensat com un espai didàctic i lúdic per 34 CAPÍTOL 2. OBRA

a infants.[18][19] Aquestes escultures s’havien d'instal·lar, 2.11.2 Anàlisi segons la premsa, a finals de setembre de 1984, operació que mai es va dur a terme[20] en tant que l'artista havia L'obra de Miró és una obra d'art contemporani de te- traspassat el dia de Nadal de l'any anterior i aquesta fase ma figuratiu: la primera imatge que relaciona l'espectador havia quedat encallada en un estadi primerenc. amb el títol és la d'una forma femenina amb capell i [30] Un cop finalitzada l'obra, la data de la seva inaugura- un ocell que hi descansa. La composició és vertical ció es va ajornar diverses vegades. La previsió inicial era i és regida per un eix diagonal, un gest que William Jef- inaugurar l'obra el dia de Sant Joan de 1982,[13] però re- fett ha relacionat per una banda amb les palmeres de la tards en l'execució del projecte i el delicat estat de salut Fondation Maeght i, per l'altra, amb la voluntat de conde l'artista van postergar la voluntat d'inaugurar-la fins a nectar l'arrelament a la terra i el vol lliure d'un ocell, units [31] les Festes de la Mercè, el 24 de setembre d'aquell mateix a través del cos femení. L'escultura de Miró presenta any. Tanmateix, l'obra era una de les primeres expressions una evident forma fàl·lica, mentre que la figura femeni- d'art públic de la ciutat comtal de l'era democràtica,[15][12] na, concretada en una vulva, és expressada per la marcada i el llavors Alcalde de Barcelona, Narcís Serra, va dir que incisió negra que es pot veure al fust de l'obra. Al capda- l'escultura era prou important per tenir un acte propi fo- munt de l'escultura hi ha un cilindre obert en forma de ra de l'entorn de les festes de la Mercè. Així doncs, es va lluna. ajornar l'acte d'inauguració fins al 4 d'octubre de 1982.[21] Dona i ocell evoca un moviment absolutament de repòs Dona i Ocell es va inaugurar oficialment el 16 d'abril de representat per la seva quietud i rigidesa. Miró lligava el 1983, en un acte institucional que va comptar amb la pre- monument amb el costum de l'Antiga Roma de gravar un sència del llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, fal·lus a les portes d'entrada de les ciutats, per desitjar sa- [8] i del llavors regidor d'urbanisme, Oriol Bohigas.[8] L'acte lut i força als que hi arribaven. A Catalunya hi ha un fou presidit per un dels putxinel·lis que Miró havia disse- exemple a l'entrada romana d'Empúries. L'obra es consi- nyat per a l'obra Mori el Merma i que, entre altres activi- dera una síntesi de la iconografia mironiana i alhora un tats, va representar un combat de boxa.[22] homenatge a l'arquitecte Antoni Gaudí, per la seva similitud a les formes de les torres de la Sagrada Família i per Miró no va poder presenciar l'esdeveniment perquè estava l'ús del trencadís.[4][32] Alguns autors també comenten la a les Balears recuperant-se d'una operació de cataractes seva similitud amb l'Estàtua de Cristòfol Colom al final de als ulls. Tot i que l'operació fou un èxit, l'artista va morir les Rambles.[33] Les tres obres d'art públic de Joan Miró [23] pocs mesos després a Palma, a l'edat de 90 anys. a Barcelona són una manera de l'artista d'intentar apropar En el moment de la inauguració l'obra aixecà certa polè- l'art contemporani a un públic majoritari.[34] mica, amb diverses columnes o comentaris crítics i satí- L'obra sintetitza bona part dels temes, preocupacions i [24] rics en diaris de l'època, tant a favor com en contra, influències de l'artista,[35] i una de les particularitats de [25] sobretot relacionats amb la forma fàl·lica de l'obra. l'escultura és que actua com a obra fita, és a dir, que mar- Un cop inaugurats l'escultura i l'estany, les obres ca el caràcter de tot el Parc que l'acull. El llac artificial d'urbanització del Parc Joan Miró van prosseguir durant 3 reprodueix, reflecteix i mou l'obra de Miró, i alhora evita anys. Finalment es va desestimar realitzar el bosc d'obres l'acostament físic a l'obra.[36] Durant la segona meitat dels de Miró, tal com s’havia previst inicialment.[26][8] El mes anys 80 l'escultura es va fer servir sovint com a símbol de d'agost de 1983 l'Ajuntament va encarregar un expedi- Barcelona en elements turístics i de representació.[37] ent per considerar la possibilitat de canviar el nom al Parc de l'Escorxador pel de Parc Joan Miró,[27] fet que s’aconseguí oficialment el 13 de gener de 1984, fent caure Crítica en desús l'anterior nom de Parc de l'Escorxador.[28] Més endavant, el setembre de 1990, durant les Festes de la L'obra va despertar tant elogis com recels per la crítica Mercè, es va inaugurar la Biblioteca Joan Miró, equipa- de l'època. Diversos historiadors i crítics de l'art català ment amb el que es donava per acabada la urbanització han escrit sobre l'obra. Rosa Maria Malet, directora de del Parc.[8] la Fundació Joan Miró, analitza l'última gran creació de Miró com una síntesi de tots els ingredients que conformen la producció mironiana i que, paradoxalment, no és [38] Conservació una pintura. Lluís Permanyer, va proposar que Dona i Ocell havia d'erigir-se com a nou símbol de la ciutat, en El maig de 2012 l'Ajuntament de Barcelona va licitar un substitució de monuments obsolets o que no eren del seu projecte per a reparar els monuments municipals en mal gust, com la Sagrada Família o el Monument a Colom: estat. Dins d'aquest projecte es va encarregar un estudi Alexandre de Cirici, al seu torn, va elogiar els compo- per a analitzar l'estabilitat de l'escultura Dona i Ocell, així nents femenins de l'obra, i la va rebatejar com a Dama- com encarregar un estudi sobre l'estat de les ceràmiques bolet amb barret de lluna. Curiosament, aquest és el títol d'aquest, i en cas que estiguessin en mal estat, reparar- amb què l'obra apareix al catàleg d'art públic de la ciutat les.[29] de Barcelona[40] El 1983 Victòria Combalia va contex- 2.11. DONA I OCELL 35

tualitzar l'escultura dins la tendència de construcció de places dures que llavors tenia lloc a la ciutat de Barcelo- na. Va criticar la plataforma sobre la qual descansa l'obra però va elogiar l'obra, donant especial atenció al desafiament multicolor en forma de fal·lus monumental contra la impersonalitat de l'espai arquitectònic que l'envolta[41] Anys més tard, el 1990, es va publicar una crítica d'Isidre Vallès on analitzava la conjunció entre els dos éssers, el masculí i el femení, que segons el crític abans s’enfrontaven i que ara, impel·lits l'un vers l'altra, s’han fos en una afinitat tel·lúrica que en marca, definitivament, el destí comú. Vallès deia que l'escultura apareixia com un element hermafrodita, on l'home s’ha vist metamorfosat en un penis-tòtem monumental que resumeix amb clare- dat el signe de la seva prepotència, mentre que la dona és present a través de la foscor del seu sexe, que, com un esvo- ranc gegantí recorre la massa vertical, oberta a tot tipus de goig sexual. Vallès deia que la lluna-ocell el que feia era donar-li una dimensió còsmica a tot plegat, centrant-se no tant en el seu aspecte eròtic sinó més aviat en l'aspecte d'instrument d'on procedeix la vida, vaque és, en definitiva, la temàtica que, constantment, Joan Miró tracta en la seva obra, temàtica així mateix rememorada amb el basament aquàtic d'on emergeix l'escultura.[42] Femme et oiseau (1962), de Miró i Josep Llorens i Artigas, que En l'apartat de crítiques negatives, destaquen els comen- 20 anys més tard serví com inspiració de Dona i ocell taris de Baltasar Porcel, qui va dir que «A causa del seu caràcter essencialment líric la seva obra va quedar estan- cada dècades enrere. D'aquest monument que se li ha ar- L'escultura Femme et oiseau, escultura de prop de 4 me- rencat a seva extrema vellesa, l'únic que pot dir és que no tres d'alçada creada el 1962 pel mateix Miró i pel cera- s’assembla a Miró: ni audaç, ni estilitzat, ni vital, ni solar, mista Josep Llorens i Artigas.[47] De manera estricta (sen- [43] sinó bastament passat». se tenir en compte les Dona i ocells o les Dona ocell, per exemple), i sempre segons el catàleg raonat, hi ha 12 escultures titulades Dona i Ocell (des de 1967 a 1892) i 2 Elements obres ceràmiques (la maqueta de 1961 i la monumental del Parc de l'Escorxador de 1981-1982). Alexandre Ciri- • Dona: La dona mironiana no és només una dona ci i Pellicer la va rebatejar el 1983 com a La dama bolet sinó tot l'univers. Queda definida per una incisió amb barret de lluna.[48] en negre sobre el cos de l'estructura, recordant a una vulva gegant. La seva feminitat es complementa amb la forma fàl·lica de l'escultura.[4] 2.11.3 Falsificació • Ocell: L'ocell és un element oníric que apropa l'espectador al cel i a les estrelles. Miró fa servir El 28 setembre de 1988 es va fer pública la notícia d'un aquest recurs al llarg de tota la seva carrera artística, intent de falsifació de l'obra Dona i Ocell. Els familiars forma part del seu sistema per representar l'evasió, la de l'artista van presentar una denúncia al jutjat número imaginació, la capacitat d'evocar a altres realitats.[4] 3 de Barcelona al·legant que s’havia subhastat una cò- pia il·legal de 107 cm de l'obra a la casa de subhastes • Ceràmica: La ceràmica representa la coloració Everhart[17] de Zuric,[49] valorada en uns disset milions clàssica mironiana. Alhora homenatja al mestre de pessetes de l'època.[50] Segons la família, l'obra ha- Gaudí.[4] via sigut venuda el maig de 1988, i podria ser una repro- ducció no autoritzada de l'esbós, ja que aquest s’havia fet mitjançant un motlle. El 30 de setembre a més, la poli- Títol cia va trobar una altra falsificació de Dona i Ocell, aquesta vegada a la Galeria d'Art Brok de a Barcelona.[37] A Joan Miró va titular Dona i Ocell a diverses de les se- mitjans d'octubre del mateix any la policia va trobar el ves obres. Des de dibuixos com Dona, Ocell, estels de motlle que s’havia fet servir per a la construcció de les 1942[44] passant per altres escultures amb el mateix nom, falsificacions. Segons la premsa de l'època, un treballador com Dona i ocell (1967)[45] o Dona i Ocell (1969)[46] o del taller d'Hospitalet de Llobregat on s’havia fet l'esbós 36 CAPÍTOL 2. OBRA original, s’havia quedat un dels motllos i n'hauria fet al- [15] Canals, Enric. «La escultura de Joan Miró 'Dona i ocell” gunes reproduccions sense permís en una foneria de Sant ocupa el primer espacio de un parque de Barcelona». El Adrià de Besòs. Per esvair dubtes, la família va assegurar País, 5/9/1982 [Consulta: 22 novembre 2013]. que només existien 4 versions vàlides de Dona i Ocell, [16] Canals, Enric. «La escultura de Joan Miró “Dona i ocell” l'original al Parc Joan Miró i 4 versions més reduïdes ocupa el primer espacio de un parque de Barcelona» (en [51] que es conservaven en una galeria parisenca. Actual- castellà). El País, 5 setembre 1982 [Consulta: 18 gener ment una d'aquestes versions es troba en un parc públic 2014]. d'Àmsterdam.[52] [17] Conesa, M.. «La escultura “Dona i Ocell” de Joan Miró, plagiada en Suiza». El Periódico de Catalunya, 29/9/1988 2.11.4 Galeria [Consulta: 20 desembre 2013]. [18] Subirà, J.. «Un bosc de 600 palmeres al centre de • Part posterior l'Escorxador». Avui, 19 desembre 1982 [Consulta: 18 gener 2014]. • Detall superior de la imatge [19] Subitrà, J.. «La segona fase de l'Escorxador s’aprovarà • Base de l'escultura amb l'oposició dels veïns». Avui, 14 d'octubre 1983 [Con- sulta: 18 gener 2014]. • Detall del trencadís [20] Beltran, Mercè. «El parque del Escorxador tendrá casi mil árboles». La Vanguardia, 6 setembre 1984 [Consulta: 18 gener 2014]. 2.11.5 Referències [21] Luna, Joaquín. «La estatua de l'Escorxador se inaugurará [1] Dupin, 1993, p. 390-391. en octubre, sin Miró». La Vanguardia, 23/09/1982.

[2] Punyet Miró; Gardy Artigas; Calero, 2007, p. 338-339. [22] «El Merma inaugura la Dona i Ocell de Miró en el Es- corxador». El Periódico de Catalunya, 17 d'abril de 1983 [3] Punyet Miró; Gardy Artigas; Calero, 2007, p. 338-399. [Consulta: 21 desembre 2013].

[4] Malet, Rosa Maria.«Comentari d'obra». Catàleg d'Art Pú- [23] «Finalitzen les obres de restauració del mosaic de Miró blic. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 22 novembre a la Rambla». Ajuntament de Barcelona, 17 març 2007 2013]. [Consulta: 21 desembre 2013].

[5] «Fitxes noves obres d'Història de l'art». Departament [24] Judit Subirachs. L'escultura commemorativa a Barcelona: d'Universitats i Recerca. Generalitat de Catalunya, 2014. (1936-1986). Llibres de la Frontera, 1989. ISBN 978-84- [Consulta: 5 octubre 2014]. 85709-79-3. [25] Sainz, Fernando. «La escultura de Miró». El Periódico de [6] Grans genis de l'Art a Catalunya. Miró, p.132-133. ISBN Catalunya, 22/04/1983 [Consulta: 8 desembre 2013]. 8428292019227 [Consulta: 20 desembre 2013]. [26] «Las pequeñas grandes Obras de Miró». El Periódico, [7] «Obra pública d'Antoni Tàpies». web. Fundació Tàpies. 17/6/1983 [Consulta: 8 desembre 2013]. [Consulta: 21 desembre 2013]. [27] «El Ayuntamiento estudia llamar al Escorxador, Plaza de [8] Fabre, Jaume; Huertas, Josep Maria.«Dona-bolet amb Joan Miró». El Periódico de Catalunya, 8/9/1983 [Con- barret de lluna, coneguda popularment com el Condó». sulta: 8 desembre 2013]. Catàleg d'Art Públic. Ajuntament de Barcelona. [Consul- ta: 22 novembre 2013]. [28] «El Parc de l'Escorxador llevará el nombre de Joan Miró». La Vanguardia, 14/01/1984 [Consulta: 8 desembre 2013]. [9] Penrose, 1993, p. 156. [29] Angulo, Sílvia. «Barcelona invertirá 1,1 millones de eu- [10] Disponible a la Fundació Joan Miró de Barcelona ros en reparar monumentos locales». La Vanguardia, 21/05/2012 [Consulta: 23 novembre 2013]. [11] Jaume Capó; Aleix Catasús Guia d'escultures de Barcelo- [30] Puig, Arnau. «"Dona i ocell”, de Joan Miró, i el seu sentit na. Polígrafa, 1 novembre 2003. ISBN 978-84-343-1019- escultòric». Diario de Barcelona, 17 abril 1983 [Consulta: 3. 28 gener 2014].

[12] Permanyer, Lluís. «Quiere ver la escultura del escorxa- [31] Jeﬀett, 2002, p. 21-65. dor». La Vanguardia, 18/9/1982 [Consulta: 8 desembre 2013]. [32] Conrad Kent; Dennis Joseph Prindle Hacia la arquitectura de un paraíso, Park Güell. Ediciones AKAL, 1 gener [13] «La “Dona” de Miró, liberada del andamio». El Periódico 1992, p. 168–. ISBN 978-84-87756-18-4. de Catalunya, 5/9/1982 [Consulta: 8 desembre 2013]. [33] Seminari IDUNA (2000). L'altre, un referent de la pe- [14] «Enllestida l'escultura de Miró». Diari Avui, Dimecres 1 dagogia estètica. Edicions Universitat Barcelona, 1 gener de setembre de 1982 [Consulta: 8 desembre 2013]. 2000, p. 50–. ISBN 978-84-475-2498-3. 2.11. DONA I OCELL 37

[34] Joan M. Minguet Batllori. Joan Miró: l'artista i el seu en- 2.11.6 Bibliograﬁa torn cultural, 1918-1983. L'Abadia de Montserrat, 2000, p. 146–. ISBN 978-84-8415-208-8. • Boix Pons, Antonio. Joan Miró: El compromiso de un artista, 1968-1983. Universitat de les Illes Bale- [35] Dupin, 2009, p. 91. ars. Tesi doctoral, 2010. • [36] Seminari IDUNA (2000). L'altre, un referent de la pe- DDAA.. Barcelona, una ciudad de vanguardia. Arte dagogia estètica. Edicions Universitat Barcelona, 1 gener en las calles. La Vanguardia Ediciones, 2006. ISBN 2000, p. 50–. ISBN 978-84-475-2498-3. 84-96642-09-7. • DDAA.. Suma Artis Historia General del Arte, pintu- [37] «La policia conﬁsca a Barcelona una còpia falsa de “Dona ra y escultura españolas del s.XX (1900-1939). Ma- i Ocell” de Joan Miró». Diari Avui, 30/0/1988 [Consulta: drid. Espasa-Calpe S.A., 1992. 20 desembre 2013]. • DDAA.. Louise Bourgeois, Repairs in the sky. Fun- [38] Malet. Joan Miró. 1983: 28. dació Pilar i Joan Miró a Mallorca, 2005. • [39] Permanyer, Lluís. «Un símbolo para Barcelona». La Van- DDAA.. Diccionario de pintores y escultores del siglo guardia, 10/09/1982. XX. Madrid. Forum artis, S.A., 1994. • Dupin, Jacques. Miró. 1a ed.. Barcelona: Polígrafa, [40] Cirici, A. La dama bolet amb barret de lluna. Full in- 1993. ISBN 84-343-0726-X. formatiu del Consell Municipal del Districte VI, núm. 93, Ajuntament de Barcelona (setembre-octubre 1982) 2. • Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, FPJM H-4479. 2009. ISBN 978-84-343-1204-3.

[41] Combalía, V. Espacios Aduros”, en guerra contra los jar- • Escudero, Carme; Montaner, Teresa. Joan Miró, dincillos tradicionales. El País (24-IX-1983). desﬁlada d'obsessions: 14 juny-2 setembre 2001. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2001. ISBN 84- [42] Vallès. L'Univers simbòlic de Joan Miró, 1930-1980. 923925-9-2. “D'Art”, 16 (III-1990): 156. • Jeﬀett, William. «The Shape of Color: Joan Mi- [43] Porcel, B. ¿Qué enemigo?. La Vanguardia (20-III-1983) ró's Painted Sculpture». A: Corcoran Gallery of p.6 Art (ed.). Joan Miró's Painted Sculpture (en anglès). Washington DC: Scala Publishers Ltd., 2002, p. 21- [44] «Dona, ocell, estels, 1942». Fundació Joan Miró. [Con- 65, esp. 57-58. ISBN 1 85759 288 3. sulta: 22 novembre 2013]. • Malet, Rosa Maria. De Miró a Barcelona (paper). primera edició. Barcelona: Fundació Joan Miró, [45] «Dona i Ocell (bronze pintat)». Web. Fundació Joan Miró. 2014. ISBN 978-4-942535-1-5. [Consulta: 22 novembre 2013]. • Punyet Miró, Joan; Gardy Artigas, Joan; Calero, [46] «Dona i Ocell». Fundació Joan Miró. [Consulta: 22 no- Cristina. Joan Miró, Josep Llorens Artigas : cera- vembre 2013]. mics: catalogue raisonné, 1941-1981. París: D. Le- long, 2007, p. 338-399. ISBN 978-2-86882-079-2. [47] La Vanguardia, 22 abril 1993, La cerámica, segunda gran muestra del centenario de Miró • Penrose, Roland. Miró. 1a ed.. Londres: Thames and Hudson, 1993. ISBN 84-233-1976-8. [48] Cirici, A,: Dama bolet amb barret de lluna Full informatiu del Consell Municipal del Districte VI, Ajuntament de Barcelona, setembre-octubre, 1983, p. 2. 2.11.7 Vegeu també

[49] «La família Miró denuncia la falsiﬁcación de una escultu- • Art públic de Barcelona ra». El País, 29/9/1988 [Consulta: 20 desembre 2013].

[50] «Falsiﬁquen “Dona i Ocell” de Miró». Diari de Barcelona, 2.11.8 Enllaços externs 29/9/1988 [Consulta: 20 desembre 2013]. • Dona i ocell al web de la Fundació Joan Miró [51] Clapés, Ton. «La policia troba el motlle que servia per • Fitxa de l'obra al catàleg d'Art Públic de falsiﬁcar Miró». Diari Avui, 25/10/1988 [Consulta: 20 l'Ajuntament de Barcelona desembre 2013]. • Fitxa de l'obra al catàleg raonat de la Successió Miró [52] «[Femme et oiseau (edition 1/4) Femme et oiseau (edition 1/4)]». International Sculpture road Amsterdam. Artzuid. Coord.: 41° 22′ 40″ N, 2° 08′ 49″ E / [Consulta: 27 desembre 2013]. 41.37781°N,2.14697°E 38 CAPÍTOL 2. OBRA

2.12 Dona nua pujant l'escala

Dona nua pujant l'escala és un dibuix fet amb llapis i carbó sobre cartolina realitzada per Joan Miró el 1937 i que actualment forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró de Barcelona.[1] La dona, tractada amb un clarobscur que contrasta amb l'estilització dels altres elements, és expressió d'una agressivitat ins- tintiva i de la vulnerabilitat de l'ésser humà. A tocar del braç s’enfila una escala, símbol d'elevació. Una finestra figurada amb el croquis d'un angle de visió interpel·la l'observador.[2]

2.12.1 Història

Es tracta d'una obra feta per Joan Miró en plena guerra civil espanyola. Instal·lat a París va començar a assistir a classes de dibuix al natural a l'escola de la Grande Chau- mière. Miró va recuperar la representació de la ﬁgura humana en un moment en què acusava el drama que vivia el seu país. Aquest sentiment s’endevina a través de les formes torturades d'aquesta Dona nua pujant l'escala.[3] També són d'aquesta època obres com Natura morta del sabatot o Aidez l'Espagne, entre d'altres.[4][5]

2.12.2 Descripció

L'obra mostra una dona dibuixada amb molt realisme i dramatisme, amb un nas exageradament gran d'on surt Eadweard Muybridge: Woman Walking Downstairs a The Hu- unes petites protuberàncies o banyes. Al fons a la dreta, man Figure in Motion, um 1887, obra que al seu torn va inspirar es veu una espècie de ﬁnestra o requadre d'on entren ra- Marcel Duchamp. jos de llum. La dona estira el braç dret intentant agafar una escala, símbol que Miró fa servir en diverses obres per representar l'evasió. Els genitals de la dona, com a [4] «La Tate Modern descubre al Miró más político» (en cas- Home i dona davant un munt d'excrements, estan molt tellà). Diario de Mallorca, 2011. [Consulta: 24 setembre marcats.[6] Aquesta obra està relacionada amb Nu descen- 2011]. dant un escalier II, feta per Marcel Duchamp, que al seu [5] Parcerissas, Pilar [et al]. Il·luminacions: Catalunya visi- torn estava inspirada en l'obra Woman Walking Downs- onària. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, tairs d'Eadweard Muybridge. Miró va veure per primer 2009, p.173. ISBN 978-84-9803-327-4 [Consulta: 29 se- cop aquesta obra de Duchamp el 1912 a l'exposició tembre 2011]. d'Art Cubista que es va fer a les Galeries Dalmau de Barcelona.[7][8] [6] Clavero 2010: p.72-73 [7] Surrealisme a Catalunya, 1924-1936: de l'amic de les arts al logicofobisme. Polígrafa, 1 agost 1988, p.17. ISBN 978- 2.12.3 Anàlisi 84-343-0539-7 [Consulta: 8 octubre 2011]. 2.12.4 Exposicions rellevants [8] Rosa Maria Malet; Joan Miró. Joan Miró. Edicions 62, 1993. ISBN 978-84-297-3568-0 [Consulta: 13 octubre 2.12.5 Referències 2011]. [9] Clavero,2010 [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2011. [Consulta: 20 agost 2011]. [10] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. Joan Miró: catalogue raisonné: paintings. Daniel Lelong, 2002 [2] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de [Consulta: 24 setembre 2011]. cat num 151 2016. Fundació Joan Miró. [11] cat. núm. 145, repr. p. 70 [3] Obra de Joan Miró. Fundació Joan Miró. 1988. La Polí- grafa. [12] cat. nº 108 repr 2.13. DONA SOMIANT L'EVASIÓ 39

[13] cat. nº 56 repr. p.88 2.13 Dona somiant l'evasió

[14] cat. repr. Dona somiant l'evasió és una pintura de Joan Miró, pin- [15] cat. nº 102, repr. p. 343 tada a Barcelona el 19 de febrer de 1945 i actualment conservada a la Fundació Joan Miró.[1] [16] cat. nº 147 repr. p.343

[17] cat. repr. p.226 2.13.1 Descripció [18] cat. Nº 40 repr. p.95 En aquest moment, a Miró l'interessa simpliﬁcar al mà- [19] cat. nº 102 repr. p.113 xim les formes al damunt de fons blancs. El seu llenguatge sígnic es consolida. Conviuen traços precisos amb pinze- [20] cat. nº 84 repr. p.66 llades expressives. La dona esdevé primordial. [21] Fancelli, Agustí. «Óscar Tusquets entona un réquiem En aquesta obra, la dona allarga el coll per mirar de emocionado por la escalera» (en castellà). El País, connectar amb el món celeste, amb l'ajut d'una escala 25/10/2001. [Consulta: 20 agost 2011]. (l'escala de l'evasió) situada a l'esquerra; una evasió cap [22] «La Révolution surréaliste. Fitxa de l'exposició» (en fran- al món de la poesia i els somnis. cès). ], 2002. [Consulta: 20 agost 2011]. PDF Miró destaca amb el color el sexe i els pits del personatge. Al seu voltant apareixen astres, ocells i planetes que [23] «Joan Miró. Arquitectura d'un llibre». Fundació Joan Mi- contribueixen a l'efecte dinàmic de la composició.[2] ró, 2004. [Consulta: 29 setembre 2011].

[24] Serra, Catalina. «El poderoso crepúsculo de Miró» (en castellà). El País, 24/11/2006. [Consulta: 9 octubre 2011]. 2.13.2 Llista d'exposicions

[25] «Joan Miró. 1956-1983 Sentiment, emoció i gest». Fun- • dació Joan Miró. [Consulta: 9 octubre 2011].

[26] «Joan Miró. L'escala de l'evasió. Fitxa de l'exposició». ], • Joan Miró, Margrit Linck, Oskar Dalvit. Berna: 2011. [Consulta: 20 agost 2011]. Kunsthalle Bern, 21 abril-29 maig 1949

[27] «Joan Miró. L'escala de l'evasió. Fitxa de l'exposició». • Joan Miró: Exposition de Joan Miró-Japon, 1966 Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 20 agost 2011]. = Exhibition-Japan, 1966. Tòquio: National Muse- um of Modern Art, 26 agost-9 octubre 1966 ; Kyo- [28] «Miró i l'escala de l'evasió. Fitxa de l'exposició». Funda- to: National Museum of Modern Art, 20 octubre-30 ció Joan Miró, 2011. [Consulta: 20 agost 2011]. novembre 1966

• Miró. Barcelona: Antic Hospital de la Santa Creu, 2.12.6 Bibliograﬁa novembre 1968-gener 1969

• Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia • Joan Miró. Munic: Haus der Kunst, 15 març−11 de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL maig 1969 B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. • Fundació Joan Miró. Centre d'Estudis d'Art Con- • Dupin, Jacques; Ariane Lelong-Mainaud. Joan Mi- temporani: Exposició d'obertura. 10 juny 1975. ró. Catalogue raisonné. Drawings I 1901-1937 (en Barcelona: Fundació Joan Miró, 1975 francès), 2008. • Miró Milano: Pittura, scultura, ceramica, disegni, • Escudero, Carme; Victòria Izquierdo. Obra de Jo- sobreteixims, graﬁca. Milà: Comune di Milano, 27 an Miró.Fundació Joan Miró.. Barcelona: Polígrafa, octubre-6 desembre 1981 1988. DL: B.336-1988. • Joan Miró. Zuric: Kunsthaus Zürich, 21 novembre • Miró, Joan. Obra de Joan Miró: dibuixos, pintu- 1986-1 febrer 1987 ; Düsseldorf: Städtische Kunst- ra, escultura, ceràmica, tèxtils. Fundació Joan Miró- halle Düsseldorf, 14 febrer-20 abril 1987 Centre d'Estudis d'Art Contemporani, 1988 [Con- sulta: 5 octubre 2011]. • Joan Miró: A Retrospective. Nova York: Solomon R. Guggenheim Museum, 15 maig-23 agost 1987 • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: • Joan Miró: Rétrospective de l'oeuvre peint. Saint- Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- Paul-de-Vence: Fondation Maeght, 4 juliol-7 octu- 0-6. bre 1990 40 CAPÍTOL 2. OBRA

• Joan Miró: Campo de Estrellas. Madrid: Museo Na- • Miró. Barcelona: Antic Hospital de la Santa Creu, cional Centro de Arte Reina Sofía, 20 gener-22 novembre 1968-gener 1969; cat. n. 46, p. 62; làm. març 1993 n. 20, p. 108; n. 20, p. 156

• Joan Miró: 1983-1993. Barcelona: Fundació Joan • Joan Miró. Munic: Haus der Kunst, 15 març−11 Miró, 20 abril-30 agost 1993 maig 1969; cat. n. 60, p. [34]; il. n. 60, p. [114]

• Miró. Jean-Louis Prat (cat.). Martigny: Fondation • Tapié, Michel. Joan Miró. Milà: Fratelli Fabbri, Pierre Gianadda, 6 juny-11 novembre 1997 1970; p. 20; il. n. 57, p. [78]

• Joan Miró: La colección del Centro Georges Pom- • Fundació Joan Miró. Centre d'Estudis d'Art Con- pidou, Musée national d'art moderne y otras colec- temporani: Exposició d'obertura. 10 juny 1975. ciones. Mèxic, D.F.: Fundación Cultural Televisa, Barcelona: Fundació Joan Miró, 1975; cat. n. 27, p. A.C., 12 febrer-24 maig 1998 121

• Joan Miró: Creator of new worlds = Skapare av • Cirici, Alexandre. Miró Mirall. Barcelona: Polígra- nya världar. Estocolm: Moderna Museet, 16 maig- fa, 1977; il. n. 48, p. 63 (col.); p. 241 30 agost 1998 • Miró Milano: Pittura, scultura, ceramica, disegni, • Joan Miró. Humlebaek: Louisiana Museum of Mo- sobreteixims, graﬁca. Milà: Comune di Milano, 27 dern Art, 18 setembre 1998-10 gener 1999 octubre-6 desembre 1981; il. p. 56 (col.)

• Joan Miró: Desﬁlada d'obsessions. Barcelona: Fun- • Joan Miró. Zuric: Kunsthaus Zürich, 21 novembre dació Joan Miró, 14 juny-2 setembre 2001 1986-1 febrer 1987 ; Düsseldorf: Städtische Kunst- halle Düsseldorf, 14 febrer-20 abril 1987; il. n. 129, • Càntic del sol: Universo Miró. Osaka: Daimaru Mu- p. 319 (col.) seum Umeda, 5-21 abril 2002 ; Tòquio: Daimaru Museum, 2-21 maig 2002 ; Kōbe: Daimaru Muse- • Joan Miró: A Retrospective. Nova York: Solomon um, 30 maig-11 juny 2002 ; Okazaki: Okazaki City R. Guggenheim Museum, 15 maig-23 agost 1987; Museum, 6 juliol-1 setembre 2002 il. n. 112, p. 195 (col.)

• Joan Miró: Schnecke, Frau, Blume, Stern. Düssel- • Fundació Joan Miró. Obra de Joan Miró: Dibui- dorf: Museum Kunst Palast, 13 juliol-6 octubre xos, pintura, escultura, ceràmica, tèxtils. Barcelona: 2002 Fundació Joan Miró, 1988; n. 960, p. 243

• Calder-Miró. Basilea: Fondation Beyeler, 2 maig-5 • Joan Miró: Rétrospective de l'oeuvre peint. Saint- setembre 2004 Paul-de-Vence: Fondation Maeght, 4 juliol-7 octubre 1990; p. 126; p. 126, il. n. 51, p. 127 (col.); cat. • Un cos sense límits. Barcelona: Fundació Joan Miró, n. 51, p. 201 26 octubre 2007-27 gener 2008 • Joan Miró: Campo de Estrellas. Madrid: Museo Na- cional Centro de Arte Reina Sofía, 20 gener-22 2.13.3 Referències març 1993; il. p. 128 (col.); cat. n. 78, p. 154

[1] FJM 4682 • Joan Miró: 1983-1993. Barcelona: Fundació Joan Miró, 20 abril-30 agost 1993; il. n. 192, p. 393 (col.) [2] L'obra a visitmuseum.gencat.cat • Miró. Jean-Louis Prat (cat.). Martigny: Fondation Pierre Gianadda, 6 juny-11 novembre 1997; p. 116; 2.13.4 Bibliograﬁa il. n. 53, p. 117 (col.); cat. n. 53, p. 213

• Joan Miró, Margrit Linck, Oskar Dalvit. Berna: • Joan Miró: La colección del Centro Georges Pom- Kunsthalle Bern, 21 abril-29 maig 1949; n. 37, p. pidou, Musée national d'art moderne y otras colec- 9; làm. p. [5] ciones. Mèxic, D.F.: Fundación Cultural Televisa, A.C., 12 febrer-24 maig 1998; p. 166 • Dupin, Jacques. Miró. París: Flammarion, 1961; p. 355; làm. n. 647, p. 403; cat. n. 647, p. 533 • Joan Miró: Creator of new worlds = Skapare av nya världar. Estocolm: Moderna Museet, 16 maig- • Joan Miró: Exposition de Joan Miró-Japon, 1966 30 agost 1998; il. n. 58, p. 148 (col.) = Exhibition-Japan, 1966. Tòquio: National Muse- um of Modern Art, 26 agost-9 octubre 1966 ; Kyo- • Joan Miró. Humlebaek: Louisiana Museum of Mo- to: National Museum of Modern Art, 20 octubre-30 dern Art, 18 setembre 1998-10 gener 1999; il. n. 41, novembre 1966; il. n. 66, p. 112 p. 19 (col.) 2.14. EL NAIXEMENT DEL MÓN (JOAN MIRÓ) 41

• Malet, Rosa Maria. Fundació Joan Miró: Guia. Bar- la Fundació Joan Miró, o els traços a llapis que s’observen celona: Fundació Joan Miró; Carroggio; Ginebra: sobre el llenç, petites indicacions sobre com havia de di- Skira, 1999; p. 77, 79; il. p. 81 (col.) positar la pintura ens diversos punts de la tela.[1][3] Per bé que les figures i alguns elements de l'obra responen clara- • Dupin, Jacques ; Lelong-Mainaud, Ariane. Joan Mi- ment a un treball previ, gairebé la totalitat del fons és fruit ró: Catalogue raisonné. Paintings: Vol. III 1942- de l'atzar i l'accident: per tal d'aconseguir-ho, l'artista va 1955. París: Daniel Lelong; Palma: Successió Miró, imprimar la tela de manera desigual, de tal manera que la 2001; il. n. 747, p. 71 (col.); p. 247 pintura —aplicada de diverses maneres: abocada, esquit- • Joan Miró: Desfilada d'obsessions. Barcelona: Fun- xada amb un pinzell, escampada amb un drap— tindria dació Joan Miró, 14 juny-2 setembre 2001; p. 23; il. un comportament irregular sobre el llenç i mentre en al- n. 9, p. 39 (col.); n. 9, p. 131 guns llocs relliscaria, en d'altres quedaria perfectament fixada.[1] • Càntic del sol: Universo Miró. Osaka: Daimaru Mu- Segons Miró, aquesta pintura és una mena de gènesi, un seum Umeda, 5-21 abril 2002 ; Tòquio: Daimaru inici amorf des d'on es desplega la vida. El naixement del Museum, 2-21 maig 2002 ; Kōbe: Daimaru Muse- món és la primera d'un conjunt de peces surrealistes que um, 30 maig-11 juny 2002 ; Okazaki: Okazaki City tracten la creació artística d'una manera metafòrica, tot Museum, 6 juliol-1 setembre 2002; fig. n. 9, p. 16 fent referència a la creació de l'univers.[3][4] • Joan Miró: Schnecke, Frau, Blume, Stern. Düssel- dorf: Museum Kunst Palast, 13 juliol-6 octubre 2002; il. n. 43, p. 201 (col.) 2.14.2 Influència • Calder-Miró. Basilea: Fondation Beyeler, 2 maig-5 L'any 2011, Fernando Prats va rebre l'encàrrec d'elaborar setembre 2004; il. n. 134, p. 211 (col.) la nadala de la Fundació Joan Miró. L'artista va titular la • Un cos sense límits. Barcelona: Fundació Joan Miró, seva obra El naixement del món II, 1925-2011, i consis- 26 octubre 2007-27 gener 2008; p. 136; p. 136, il. tí en una instal·lació al pati de l'olivera de la Fundació, p. 137 (col); p. 208 on es presentava l'acció que l'artista havia realitzat a la base Arturo Prat de l'Antàrtida, fins on havia viatjat per • Clavero, Jordi. Fundació Joan Miró: Guia de la Fun- plantar una bandera amb una reproducció del dibuix pre- dació. Barcelona: Fundació Joan Miró; Polígrafa, paratori que Joan Miró va fer per a El naixement del món 2010; p. 86; il. p. 87 (col.) i que es conserva a la Fundació. Mitjançant aquesta acció l'artista volia homenatjar tant Joan Miró com l'esforç dels esperits creadors per arribar a zones desconegudes de la 2.14 El naixement del món (Joan consciència humana.[5] Miró) 2.14.3 Referències El naixement del món és una pintura de Joan Miró datada l'any 1925, que actualment forma part de la col·lecció [1] Rebecca Roberts. Joan Miró. Nova York: The Museum del MoMA de Nova York. of Modern Art, 2008, p. 13-15. ISBN 978-087070-725-4 [Consulta: 31 gener 2015].

2.14.1 Descripció [2] Feist, Michael. «Joan Miró». Artnews, 86, 8, octubre 1987 [Consulta: 31 gener 2015]. Es tracta d'una de les primeres peces que Miró realitzà en un moment que —entre 1925 i 1927— optà per rein- [3] «The Birth of the World». MoMA. [Consulta: 31 gener ventar la pintura,[1] tot introduint tècniques pictòriques 2015]. que preﬁguraren els mètodes propis de l'action painting i l'expressionisme abstracte propis dels anys posteriors a [4] The Museum of Modern Art, MoMA Highlights. Nova la Segona Guerra Mundial.[2] D'una manera progressi- York: The Museum of Modern Art, 2004 (1999). va i sota la inﬂuència de les tesis d'André Breton sobre [5] «Nadala 2011: Fernando Prats - El naixement del món l'automatisme psíquic, l'artista havia abandonat el llen- II, 1925-2011». Fundació Joan Miró. [Consulta: 31 gener guatge pictòric que l'havia caracteritzat i havia passat a 2015]. crear peces on alguns signes dispersos suraven en camps monocroms.[1] No obstant això, Miró no va realitzar l'obra d'una manera 2.14.4 Enllaços externs completament automàtica i lliurada a l'atzar, sinó que la va combinar amb diverses tasques preliminars, com el di- • Imatge del dibuix preparatori de l'obra, conservat a buix preparatori de la pintura conservat a la col·lecció de la Fundació Joan Miró. 42 CAPÍTOL 2. OBRA

2.15 El segador 2.16.1 Història

El segador és una pintura que Joan Miró va realitzar L'obra va ser realitzada pel polifacètic artista Joan Miró amb motiu de l'Exposició Universal de París (1937) per a la foneria Parellada l'any 1981 i oferta a l'Ajuntament a decorar el Pavelló de la República, un ediﬁci disse- de la seva ciutat el 1983, poc abans de la seva defunció. nyat per Josep Lluís Sert amb l'ajut de Luis Lacasa, junt En aquell temps, l'alcalde Narcís Serra (PSC) ja havia amb el Guernica de Pablo Picasso i la Font de Mercu- començat a transformar el vestíbul de la casa de la Ciutat ri d'Alexander Calder. L'obra va desaparèixer durant el de Barcelona en un museu d'art obert al públic, que al llarg desmuntatge de l'exposició, i només es conserven algu- dels anys s’aniria ampliant amb nombroses obres d'artistes nes fotograﬁes en blanc i negre.[2][3] destacats.

2.16.2 Descripció 2.15.1 Història La figura, que segueix la pauta de l'univers simbòlic de L'obra va ser creada in situ, directament sobre el l'artista malgrat formar part de la seva última època de conglomerat del Pavelló de la República, dissenyat per producció artística, és de forma cònica, i presenta dos pe- Josep Lluís Sert i Luis Lacasa.[4] Es va pintar sobre els pa- tits apèndixs corbats a la part superior a manera de bra- nells de celotex de l'edifici. L'objectiu era relacionar d'una ços. El cap és resolt amb un paral·lelepípede d'angles ar- manera més estreta la pintura amb l'arquitectura. Un cop rodonits, unit al cos mitjançant un estret canó de bronze, i finalitzada l'exposició, Miró va preveure que el mural vi- tots aquests elements són d'una puresa lineal remarcable. atjaria amb el Guernica, però en finalitzar l'esdeveniment A manera de contrast, i per tal d'accentuar l'interès sobre l'obra es va desmuntar i es va enviar a València, on es perd la dona-mare, procreadora-font de vida primordial, desta- la pista. Es creu que va ser destruïda.[5] quen especialment les natges prominents de la figura, així com les dues perforacions verticals, l'una sobre l'altra, a l'anvers del cos cònic: un tall destacat a l'altura de l'estern 2.15.2 Referències acompanya una concavitat profunda, fosca, crua, en forma de llavor a manera de vulva de grans proporcions.[2] Per la seva part, al cap, una cicatriu lunar emmarca els [1] Gallery of Lost Art (anglès) ulls de la figura: un foradat directament al rostre i l'altre en forma de protuberància foradada, aplicada al centre [2] «Què se'n va fer dEl segador' de Joan Miró?». Diari Ara [Barcelona], 15/08/2012, pàg. online. ISSN: 2014-010X. del volum. Aquest traç de gran dinamisme és correspost a la part posterior del cap de la figura, on són clarament [3] Malet, Rosa Maria. De Miró a Barcelona (paper). primera visibles tres incisions consecutives i concèntriques en for- edició. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978- ma de mitja lluna. 4-942535-1-5. 2.16.3 Referències [4] El segador [1] Fernández Miró; Ortega Chapel, 2006, p. 357. [5] El Pabellón Español en la Exposición Universal de París en 1937, Sevilla 1983 [2] s.n., 1990, p. 160-161.

2.16.4 Bibliograﬁa 2.15.3 Bibliograﬁa • Fabre, Jaume; Huertas, Josep M.; Bohigas, Pere. • MUNDY, Jennifer A Rival to Guernica? Monuments de Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Ajun- PDF(anglès) tament de Barcelona, 1984. ISBN 84-85905-21-0. • Catasús, Aleix; Capó, Jaume. Barcelona esculturas. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2001. ISBN 84- 2.16 Femme 343-0979-3. • Fernández Miró, Emilio; Ortega Chapel, Pilar. Joan Femme (en francès,'dona'), també coneguda com a Do- Miró: sculptures; catalogue raisonné; 1928 - 1982. na, és una escultura de Joan Miró creada el 1981. Una cò- [Paris]: Lelong [u.a.], 2006, p. 357. ISBN 2-86882- pia nominativa de l'obra fou donada per desig de l'artista a 074-3. l'Ajuntament de Barcelona l'any 1983. Actualment, l'obra es troba exposada al vestíbul de la casa de la Ciutat de • s.n.. Escultures de Miró. Inca, Mallorca: Gràf. Gar- Barcelona.[1] cía, 1990. ISBN 84-86815-23-1. 2.18. FRONTÓ AL WILHELM-HACK MUSEUM DE LUDWIGSHAFEN 43

2.17 Flama en l'espai i dona nua • Escudero, Carme; Victòria Izquierdo. Obra de Jo- an Miró.Fundació Joan Miró.. Barcelona: Ediciones Flama en l'espai i dona nua és un quadre realitzat per Polígrafa, 1988. DL : B.336-1988. Joan Miró el 1932 amb pintura a l'oli damunt cartró i • que actualment forma part de la col·lecció permanent de Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- la Fundació Joan Miró de Barcelona.[1] El quadre va in- ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN gressar a la Fundació9[2] gràcies a una donació de Joan D.L. B-1804-1990. Prats.[3] 2.18 Frontó al Wilhelm-Hack Mu- 2.17.1 Descripció seum de Ludwigshafen En aquesta obra l'espai se suggereix mitjançant la inter- secció de plans de diversos colors vius. L'obra presenta El Frontó al Wilhelm-Hack Museum de Ludwigsha- uns colors vius però combinats amb harmonia. Es tracta fen és un mural de rajoles de ceràmica dissenyat per d'una de les obres de petit format que el 1932 Miró va fer l'artista català Joan Miró per al Museu Wilhelm Hack de recuperant la ﬁgura femenina, tema que ocuparia un pa- Ludwigshafen, a Alemanya. El mural, que comprèn 7.200 [4][5] per predominant en tota la seva producció posterior. rajoles, fa 55 metres d'ample i 10 metres d'alt. Els elements en el mural són criatures acolorides i fantasioses.[1] 2.17.2 Exposicions rellevants

• 1978 - Sa llotja, ciutat de Mallorca 2.18.1 Història • 1978 - Museo de Arte Contemporáneo, Madrid L'escultor Joan Gardy Artigas va aprendre del seu pare, Josep Llorens Artigas (Barcelona, 1892-1980), la savie- • [6] 1979 - Orsanmichele, Florència. sa de l'oﬁci de ceramista. Joan Miró i Llorens Artigas es • 2011 - Fundació Joan Miró. Barcelona : Joan Miró. van conèixer als anys 1910 a l'escola d'art que el pintor L'escala de l'evasió[7] Francesc Galí (1880-1965) tenia a Barcelona. De Fran- cesc Galí són les pintures, realitzades el 1929, de la cú- pula del vestíbul del primer pis del Museu Nacional, on 2.17.3 Referències ara també s’exposa el mural de Joan Miró.[2] A partir dels anys 1940, Miró i Josep Llorens Artigas van [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2011. [Consulta: 10 iniciar un duo artístic que va donar com a fruit objectes octubre 2011]. i grans murals ceràmics com els de la Unesco de París o [2] Número de registre F.J.M. 4669 el de l'Aeroport de Barcelona. Aquestes obres fusionen el lèxic mironià amb les qualitats essencials de les arts de la [3] (Malet, 1993) p.31) terra i del foc.[3] [4] Clavero, 2010, p.56

[5] «Apropa't a Joan Miró». Generalitat de Catalunya. [Con- Construcció sulta: 8 octubre 2011].

[6] (Escudero, 1988) p.155) Joan Gardy Artigas va crear les 7.200 rajoles d'acord amb un disseny de Joan Miró que involucrava persones i ani- [7] (Daniel, 2011) mals surrealistes. Artigas va haver de treballar a partir d'una imatge que Miró havia creat a una escala 1:10 de l'obra final. Va dividir el mural en rajoles de 20 per 36 2.17.4 Bibliografia centímetres. • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Les rajoles van ser realitzades a Gallifa, i es van transpor- Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. tar 1.200 quilòmetres fins a arribar al museu. A causa de DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. les particularitats del terreny de Gallifa, es van col·locar en caixes de quatre en quatre perquè poguessin ser portats • Lelong-Mainaud, Ariane. Joan Miró Catalogue per la muntanya a llom d'una mula. Després d'això, les ra- raisonné. Paintings. Volume IV:1959-1968. París: joles van ser transportades en camió i tren per completar Daniel Lelong Éditeur, 2002. DL B.10.061.2010. el viatge entre Catalunya i el sud-oest d'Alemanya.[4] ISBN 2-86882-056-5. L'obra va ser acabada el 1979 i inclou les firmes de tots • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. dos artistes a la cantonada inferior esquerra. La signatura ISBN 978-3-8228-2358-3. de Miró no té data, la d'Artigas és data de 1979. 44 CAPÍTOL 2. OBRA

El mural va ser inaugurat al mateix temps que el nou 2.19.1 Descripció museu va ser construït. El museu estava ubicat en la zona del mercat central de la ciutat i havia de conser- Es tracta d'una obra nocturna on apareix una escala que var la col·lecció d'art d'un home de negocis de Colònia, uneix el cel i la terra, un gos i una lluna.[2] L'escala ja Wilhelm Hack, que havia donat la seva col·lecció a la ciu- havia sortit anteriorment a obres com La masia,[3] per bé tat de Ludwigshafen. Va veure el seu museu abans de mo- que és uma manifestació primerenca d'aquest element tan rir el 1985.[5] Des de la seva inauguració, el mur ha anat propi de la iconograﬁa mironiana.[4] canviant de color degut a la contaminació i no ha estat netejat per l'alt cost. 2.19.2 Anàlisi • Galeria

• Signatura de Miró

• Rajoles i Marc

• Detall

• Cantonada del mural

2.18.2 Referències

[1] «The Miró Wall». Wilhelm Hack Museum. [Consulta: 28 setembre 2011].

[2] «El Museu Nacional presenta el mural de Joan Miró, di- Façana del Museu d'Art de Filadèlfia, on es conserva l'obra. pòsit de la Generalitat de Catalunya». Generalitat de Ca- talunya, 28/11/2013 [Consulta: 30 novembre 2013]. L'obra és una de les primeres pintures que formen part [3] [3] «Joan Gardy Artigas, Spanish (1938 - )». rogallery.com. del grup de paisatges animats. El mateix Joan Miró co- [Consulta: 28 setembre 2011]. menta l'obra en una conversa amb Gaëtan Picon: Segons Michael R. Taylor, aquesta obra forma part del [4] «The wall by Joan Miró». InterTrans Gmbh. [Consulta: grup de quadres on Miró demostra la seva relació amb 28 setembre 2011]. el paisatge català, nucli del seu centre emocional du- [5] «History». Wilhelm Hack Museum. [Consulta: 28 setem- rant gran part de la seva vida. Hi ha un esbós on el pot bre 2011]. veure que la lluna li contesta al gos dient: “Tu saps, no m'importa un rave”, escrit en català. Les paraules no van ser incloses en la versió definitiva de l'obra. Per Taylor, 2.18.3 Bibliografia aquesta extraordinària combinació de món terrenal, mis- ticisme i humor representa un dels trets més característics • Marlis Jonas (Photos), Richard W. Gassen (text): de l'obra pictòrica de Joan Miró.[6] city art space. Public Art in Ludwigshafen am Pilar Parcerisas, en parlar de l'obra, comenta: «Miró, Rhein. Kehrer Verlag, Heidelberg 2007, ISBN 978- com Orwell en Animal farm, s’escudà rere els animals 3-936636-17-8. per expressar una actitud rebel, i constitueix una mena d'autoretrat canviant. El gos en l'acció de bordar dispa- 2.18.4 Enllaços externs ra el verb cap a un infinit còsmic, en paisatges solitaris presidits per l'escala de l'evasió»[7] • Fitxa de l'obra al web del Museu

• Fitxa de l'obra al catàleg raonat 2.19.3 Referències

[1] Malet, Rosa Maria. «Joan Miró, cita ineludible d'aquesta tardor». Sàpiens [Barcelona], núm. 109, octubre 2011, p. 2.19 Gos bordant a la lluna 11. ISSN: 1695-2014.

[2] «Joan Miró: The Ladder of Escape, Tate Modern» (en an- Gos bordant a la lluna és un quadre pintat per Joan Mi- glès). The arts desk. [Consulta: 8 octubre 2011]. ró al Mont-roig del Camp el 1926 i que actualment forma part de la col·lecció permanent de la Museu d'Art de Fi- [3] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació ladèlﬁa, als Estats Units.[1] Joan Miró. 2011. Comentari número 9 2.20. GOTA D'AIGUA DAMUNT LA NEU ROSA 45

[4] Penrose, 1993, p. 186. 2.20 Gota d'aigua damunt la neu [5] «La Lluna no és verge». Diari Avui, 22 de juliol del 2009. rosa [Consulta: 8 octubre 2011]. [6] Michael R. Taylor, from Masterpieces from the Phila- Gota d'aigua damunt la neu rosa és un quadre realit- delphia Museum of Art: Impressionism and Modern Art zat per Joan Miró el 1968 que actualment forma part (2007), p. 180 de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró de [1][2] [7] Parcerisas, Pilar. «Gos bordant a la lluna» (paper). Diari Barcelona. Ara [Barcelona], núm. 313, 9/10/2011, p.16. ISSN: 2014- 010X [Consulta: 9 octubre 2011]. 2.20.1 Referències

2.19.4 Bibliograﬁa [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2016. [Consulta: 8 abril 2016]. • Cirlot, Juan-Eduardo. Joan Miró. Barcelona: Cobal- [2] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. to, 1949. MIRO CATALOGUE RAISONNE, PAINTINGS. Galerie • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Lelong, 31 agost 2010. ISBN 978-2-86882-056-3 [Con- sulta: 10 octubre 2011]. Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. • Dupin, Jacques. Miró (en castellà). Polígrafa, 2004. 2.20.2 Bibliograﬁa ISBN 84-343-1044-9. • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia • Lubar, Robert. La Mediterrània de Miró: conde la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL cepcions d'una identitat cultural. Fundació Miró- B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. Leonardo Arte, 1993. • Dupin, Jaques; Lelong-Mainaud, Ariane. Jo- • Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona, Edicions an Miró Catalogue raisonné. Paintings. Volume 62, 1992. ISBN 84-297-3568-2. IV:1959-1968. París: Daniel Lelong, 2002. DL • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. B.10.061.2010. ISBN 2-86882-056-5. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: • Erben, Walter. Miró. Taschen, 1/03/2004. ISBN Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- 978-3-8228-2358-3. 0-6. • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- • Martínez Muñoz, Amalia. De la pincelada de Mo- ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN net al gesto de Pollock (en castellà). Ed. Universitat D.L. B-1804-1990. Politéc. València, 2000. ISBN 9788477218838. • • Penrose, Roland. Pinacoteca de los Genios:Miró (en Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. castellà). Buenos Aires: Codex, 1965. Registre pro- L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: piedad intelectual 893.686. Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- 0-6. • Penrose, Roland. Miró (en castellà). Barcelona: Des- tino, 1991. ISBN 84-233-1976-8. • P.Gimferrer, Miró, colpir sense nafrar, Polígrafa, 1978 • Pesquero, Saturnino. Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra (en castellà). Barcelona: • P.A. Serra, Miró i Mallorca, Polígrafa, 1984 Erasmus Ediciones, 2009. ISBN 978-84-936972-1- 1. • Rebull Trudell, Melania. Joan Miró. Barcelona, Glo- 2.21 Gran nu dempeus bus y Ediciones Polígrafa, 1994. ISBN 84-88424- 96-5. Gran nu dempeus és una tela de Joan Miró pintada a París el 1921 al taller del carrer blomet de París. • Raillard, Georges. Miró (en castellà). Madrid: De- bate, 1992. ISBN 84-7444-605-8. • Suárez, Mercè; Vidal. «V:La época de entreguer- 2.21.1 Història ras». A: Historia Universal del Arte:Volum IX. Bar- Començada sens dubte el març de 1921, inaugura un perí- celona: Planeta, 1989. ISBN 84-320-8909-5. ode durant el qual el pintor deixarà d'«estrènyer el més • Penrose, Roland. Miró. 1. ed.. London: Thames and possible la forma»,[1] com ho havia fet en l'Autoretrat, Hudson, 1993. ISBN 84-233-1976-8. abandonant el realisme aplicat que havia utilitzat poc 46 CAPÍTOL 2. OBRA

abans al Retrat d'una ballarina espanyola[2] per abordar 2.22.1 Història una estilització més clara. L'Autoritat Portuària de Nova York i Nova Jersey de No- va York va encarregar a Joan Miró un gran tapís que de- 2.21.2 Descripció corés l'entrada de l'edifici més alt de la ciutat. Miró va demanar la col·laboració de Josep Royo, un mestre tapisser Com moltes altres teles d'aquest període, el quadre reu- amb taller a Tarragona, amb qui ja havia fet el Tapís de neix elements contradictoris que tenen una homogeneïtat Tarragona el 1970, conservat actualment al Museu d'Art molt particular. El marc negre forma una mena de nínxol Modern de Tarragona. pintat en el qual el nu sembla protegit. Aquest marc negre és alleugerat amb una xarxa grisa sobre la seva part dreta. Sobre un fons gris lleugerament blavenc, la model sem- Preparatius bla formulada sobre un sòcol negre en forma de trapezi al qual respon un altre trapezi, més ampli, de color verd Per preparar un tapís d'aquestes mides calia preparar un [3] amb un rectangle groc a l'interior. La representació del teler d'alt lliç de sis-cents fils ad hoc, construït per Royo pubis és d'un realisme bastant cru, mentre que els pits, amb l'ajuda d'Albert Magaroles i Josep Gual, ambdós representats un de cara per un cercle blanc i un punt ver- professors de l'Escola del Treball. Es van encarregar du- mell, l'altre de perfil per un con blanc superat de vermell, es bigues de ferro per a suportar tant la tensió del filat de [2] semblen desenganxats del cos. l'ordit com els dos cilindres.[2] Una biga estava ancorada a Segons Jacques Dupin, es pot considerar aquesta tela com una de les parets de l'edifici, construïda sobre roca viva, i el resultat dels nus première manière: arran de les grans dimensions del teler, la resta d'elements es disposaren horitzontalment, malgrat tractar-se d'un teler d'alt lliç.[4] 2.21.3 Referències La construcció de les troques de llana van anar a càrrec de l'empresa de filatures sabadellenca Filestam, dirigida per [1] Margit Rowell,pàg. 44 (cartes de Miró a Jacques Dupin) Ricard Llonch. El material provenia de Nova Zelanda; i [5] [2] Dupin ,pàg. 79 els fils eren gruixuts com dits.

[3] Prat, 1990pàg. 36 Construcció [4] Dupin ,pàg. 81 Miró va realitzar un esbós pintant un oli sobre tela de 2.21.4 Bibliograﬁa 57,2 per 105,2 centímetres, actualment conservat a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Per a teixir el tapís va • ser necessària la feina de cinc noies més Josep Royo, tre- Jean- Louis Prat, Miró, Martigny (Suisse), Fondati- [6][1] on Pierre Gianadda, 1997 (ISBN 2-88443-042-3). ballant entre cinc i set hores diàries durant 10 mesos. Royo visitava sovint el Mas Miró per informar a l'artista • Jean-Louis Prat, Joan Miró, rétrospective de l'œuvre l'evolució del tapís. Miró també anava sovint a Tarrago- peint, Saint-Paul (Alpes-Maritimes), Fondation Ma- na, llavors s’allotjava a l'Hotel Lauria, a la Rambla Nova i eght, 1990 (ISBN 2-900923-018). posteriorment anava amb Royo a dinar al restaurant Sol- ric o a sopar pel barri del Serrallo.[7] Degut a les tensions • Camilo José Cela et Pere A. Serra, Miró et Mallorca, acumulades pel pes de l'obra, durant el procés de cons- Barcelone et Paris, Polígrafa et Cercle d'Art, 1984 trucció el tapís va perillar quan es va començar a doble- et 1985 (ISBN 2-7022-0191-1) gar pel centre. El tècnic Magaroles va solucionar el pro- blema afegint barres d'acer a les bigues de ferro ja exis- • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et tents. Durant una visita a La Farinera, el llavors directors 1993 (ISBN 2-08-011744-0) de la Fàbrica de tapissos de Gobelin de París, una de les més respectades del món, va dir que només la maquinària —coneguda com la màquina infernal— utilitzada per la 2.22 Gran Tapís del World Trade construcció d'aquest tapís ja era tota una aportació a la [5] Center història del tapís. Durant el procés de creació del tapís, la Fundació Maeght El Gran Tapís del World Trade Center fou un tapís va enviar diversos autocars des de Sant Pau de Vença amb dissenyat el 1974 per Joan Miró i Ferrà i Josep Royo pel gent interessada a veure el procés de construcció de l'obra. World Trade Center de la ciutat de Nova York i que desa- Pere Portabella va enregistrar un petit documental ano- paregué durant els atemptats de l'11 de setembre de 2001. menat Miró, Tapís, on s’enregistra la part ﬁnal de la crea- L'obra estava penjada a la recepció de la Torre 2.[3] ció de l'obra, i el seu trasllat des de la Fàbrica de la Fari- 2.22. GRAN TAPÍS DEL WORLD TRADE CENTER 47

nera a Tarragona.[7] Francesc Català-Roca també docu- Klee, Auguste Rodin i Le Corbusier.[10] menta part del procés amb fotografies seves. Després del desastre, el llavors president del govern es- El tapís presentava tres figures que ocupaven bona part panyol Jose María Aznar va pensar que potser seria bona de l'espai, i del contacte entre elles en sorgien camps on idea tornar a teixir un tapís similar per regalar al tam- es desplegava el cromatisme propi de Joan Miró, elaborat bé llavors president George Bush. Josep Piqué, llavors sobretot a partir del color vermell, verd i groc. Les figu- Ministre d'Afers Exteriors, va sondejar Royo, qui va res- res presenten estilemes típics de l'artista, i a la cantonada pondre: «per un costat em feia il·lusió i per l'altre no sabia superior esquerra s’hi identificava l'estrella característica si m'estava posant en algun assumpte complicat. Final- pròpia de l'obra mironiana. Les figures són també el fruit ment no es va acabar de fer». del treball de combinació de diferents gruixos i textures Royo va afirmar que no tornaria a construir l'obra «perquè de la llana, fet que ajuda que l'obra transcendeixi les dues ja no seria la mateixa»[1] dimensions habituals dels tapissos. També cal destacar, sobretot a la part superior de l'obra, la presència de taques de llana blanca i negra que acompanyen les figures, 2.22.2 Referències traducció directa de les taques de pintura blanca que Miró féu a la maqueta de la peça. [1] «Tapiz de Miró que adornaba el World Trade Center no será reconstruido». Agencia EFE, 24/09/2001 [Consulta: 30 març 2014]. Trasllat i París [2] Rosselló, 2008, p. 43. L'obra finalitzada tenia un pes de 4 tones. Per tal de poder treure el Gran Tapís de la Fàbrica, va ser necessària la de- [3] Wenegrat, Saul. «Public Art at the World Trade Center, molició d'una paret lateral de l'edifici, una enorme grua i page 2» (en anglès). Web. International Foundation For la col·laboració de professionals del Port de Tarragona,[6] Art Research (IFAR). [Consulta: 27 març 2014]. tal com es pot veure a la cinta de Portabella. [4] Rosselló, 2008, p. 43-44. El trasllat era tan impressionant que van aparèixer dues fotos a la revista Time - The Weeksly Magazine el 26 de [5] Rosselló, 2008, p. 44. novembre de 1973.[8] [6] Rosselló, 2008, p. 45. Abans d'anar a Nova York, el Gran Tapís del World Trade Center es va poder veure durant dos mesos al Grand Pa- [7] Rom, Martí. «Josep Royo i Joan Miró: Els tapissos». Res- lais de París,[1] amb motiu d'una doble exposició retros- sò mont-rogenc, n. 109, 110 i 111., Març, juny i setembre pectiva sobre l'obra de Joan Miró (Grand Palais i Musée 2009 [Consulta: 30 març 2014]. d'Art Moderne), qui havia fet 80 anys el 1973. L'obra va [8] «Art: New Wonders Out of an Old Craft». Time (magazi- tenir problemes per passar la frontera francesa, i fou ne- ne), Monday, Nov. 26, 1973 [Consulta: 30 març 2014]. cessària la intervenció de Francesc Farreres, llavors director de la Fundació Maeght de Barcelona, qui va trucar [9] Rosselló, 2008, p. 45-46. a un alt càrrec del govern de Madrid per tal que es con- cedís el permís a la frontera.[9] [10] Urschell, Donna. «Lives and Treasures Taken». Library of Congress Butlletin, 2002 - Vol 61, No. 11 [Consulta: 30 Des de París l'obra va viatjar directament a Nova York. març 2014]. Royo va viatjar amb l'obra per encarregar-se de verificar tots els aspectes de la instal·lació final. Arran del tapís del WTC, Miró va rebre l'encàrrec per a 2.22.3 Bibliografia realitzar el Tapís de la National Gallery de Washington, • que executaria també amb Royo el 1977 a la mateixa fà- Rosselló, Josep Maria. Miró, Royo: la Farinera de brica de la Farinera de Tarragona.[3] Encara en farien uns Tarragona, el teler del món. 1a ed.. Barcelona: Viena quants més, entre els quals destaquen el de la Fundació Edicions, 2008. ISBN 978-84-8330-503-4. Miró de Barcelona (1979), el de la Fundació La Caixa (1980), i el de la Fondation Maeght de Sant Pau de Ven- ça, França (1980).[7] 2.22.4 Enllaços externs • Maqueta del tapís del World Trade Center al web de Destrucció la Fundació Joan Miró • El tapís va quedar completament destruït amb motiu Pere Portabella Miró Tapis film dels Atemptats de l'11 de setembre de 2001, on també van desaparèixer obres d'artistes com Alexander Calder, Coord.: 40° 42′ 42″ N, 74° 00′ 49″ O / Louise Nevelson, Pablo Picasso, Roy Lichtenstein, Paul 40.711667°N,74.013611°O 48 CAPÍTOL 2. OBRA

2.23 Hirondelle Amour 2.24.1 Història

Hirondelle Amour (en francès, oreneta amor) és una Durant el 1934, van ocórrer diferents esdeveniments so- pintura de Joan Miró, actualment conservada al Museum cials que van tensar i polaritzar la situació política i la of Modern Art de Nova York, amb el número d'inventari vida pública a l'estat espanyol. Tota aquesta situació pre- 723.1976.[1] monitòria de canvis imminents va afectar l'artista, que ho plasmaria en aquesta obra.[5] L'obra és un dels quatre cartrons per a tapís que Marie Cuttoli va encarregar a l'artista català,[1] per bé que ella mai posseí l'obra final. Es tracta d'una obra característi- 2.24.2 Descripció ca de la producció mironiana dels anys 30 del segle XX, on l'artista combina l'ús de l'escriptura i el treball pictò- En aquesta pintura, amb un fort component clarobscur, ric. En aquest cas, un conjunt de formes humanes i ani- un home i una dona semblen allargar els braços per mals representades amb colors vius envolten el lema hi- apropar-se, sense arribar a tenir contacte. Les dues figures rondelle amour, escrit amb lletra lligada, que dóna nom a tenen formes extravagants, amb uns genitals desmesura- l'obra.[nota 1] La visió del conjunt evoca un sentiment de dament grans. L'excrement apareix al fons de l'obra a la llibertat, i es considera que Alberto Giacometti es referia dreta, erigit com un monument.[6][7] Segons el mateix Mi- a obres de Joan Miró com aquesta quan deia que ró, la màxima agressivitat d'aquesta obra es troba en els [8] Aquesta pintura és considerada per William Rubin com seus colors, que contrasten amb l'execució meditada i l'obra mestra de Miró, en tant que presenta un abast i un meticulosa de l'obra. Aquesta paradoxa resulta caracte- [3] rística d'aquesta fase creativa de Miró, quan el seu llen- sentiment d'abandonament inigualables. Després d'uns [9] anys en poder de Marie Cuttoli, l'any 1952 la peça va guatge artístic encara es trobava en desenvolupament. passar a la col·lecció d'Aimé Maeght, qui poc després la va vendre a Nelson A. Rockefeller. L'any 1976, aquest 2.24.3 Pintures Salvatges la va donar a la col·lecció del MoMA de Nova York, on encara es conserva actualment tot i que no forma part de [1] Home i dona davant un munt d'excrements és una de les l'exposició permanent de la institució. obres que integren la sèrie anomenada per Miró pintures salvatges. Fetes sobre coure, com en aquest cas, o sobre 2.23.1 Notes masonita, són la seva resposta a les revoltes prèvies als desastres de la Guerra civil espanyola, a com la societat [1] La menció a les orenetes fou un tema recurrent en l'obra espanyola es polaritza entre 1934 i 1935. La sèrie com- de Miró. Així doncs, a la col·lecció del MNCARS es con- pleta és un conjunt d'obres de petit format, feta amb 6 serva l'obra Hirondelle, del 1937, on torna a aparèixer la pintures a l'oli sobre coure i sis tremps sobre masonita. menció escrita a les orenetes, també en lletra lligada.[2] Les pintures salvatges presagien un desastre imminent. El paisatge és de nou, el de Mont-roig, però afectat per la desolació, i la figura desafia l'ideal harmònic d'èpoques 2.23.2 Referències passades. L'ús de recursos il·lusionistes, com el modelat- ge i la perspectiva, produeix una sensació d'irrealitat ver- [1] «Hirondelle Amour». MoMa. [Consulta: 7 febrer 2016]. semblant. El color és intens i àcid, i la llum, inquietant.[10] [2] «Peinture (Hirondelle) (Pintura [Golondrina)]». MN- CARS. [Consulta: 7 febrer 2016]. 2.24.4 Títol [3] Lanchner, Carolyn. Joan Miró. Nova York: Museum of Modern Art, 2008, p. 24. ISBN 978-087070-725-4 [Con- El títol de l'obra prové d'unes paraules de Rembrandt que sulta: 7 febrer 2016]. obsedeixen Miró i que troben el seu equivalent plàstic a la part dreta de la composició. Rembrandt assegurava que trobava robins i maragdes entre els fems. 2.24 Home i dona davant un munt d'excrements 2.24.5 Exposicions rellevants • 1968 - MoMA, Nova York Home i dona davant un munt d'excrements és una pintura a l'oli sobre coure realitzada per Joan Miró en- • 1968 - Fondation Maeght, Saint-Paul-de-Vence tre el 15 i el 22 octubre de 1935 i que actualment forma • part de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró 1969 - Haus der Kunt, Munic [1] de Barcelona, gràcies a una donació de Pilar Juncosa • 1972 - Liljevalchs Konsthall, Estocolm de Miró.[2][3] El 19 de maig de 1987, l'obra fou declarada Bé d'interès cultural.[4] • 1974 - Grand Palais, París 2.25. INTERIORS HOLANDESOS 49

• 1978 - Sa Llotja, Ciutat de Mallorca • Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, 2009. ISBN 978-84-343-1204-3. • 1978 - Museo de Arte Contemporáneo, Madrid • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. • 1980 - Palacio Velázquez, Madrid ISBN 978-3-8228-2358-3. • 1981 - Castello Sforzesco, Milà • Escudero, Carme; Victòria Izquierdo. Obra de Jo- an Miró.Fundació Joan Miró.. Barcelona: Ediciones • 1982 - Edimburg, Scottish National Gallery Polígrafa, 1988. DL : B.336-1988. • 1986 - Hayward Gallery, Londres • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- • 1986 - Kunsthaus, Zuric ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN D.L. B-1804-1990. • 1987 - Palau de la Virreina, Barcelona[11]

• 2011 - Fundació Joan Miró, Barcelona : Joan Miró. L'escala de l'evasió[12] 2.25 Interiors holandesos

Els Interiors holandesos és una sèrie de 3 pintures realit- 2.24.6 Referències zada per Joan Miró l'estiu de 1928 després d'un viatge a Bèlgica i Països Baixos, inspirades pels pintors ﬂamencs [1] Número de registre F.J.M. 4676 del segle XVII. L'Interior holandès I és una reinterpre- [2] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan tació de l'obra El llaütista, de Martensz Sorgh (1661), Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011]. l'Interior holandès II és una versió de Nens ensenyant a ballar a un gat de Jan Steen (1665) i l'Interior holandès III [3] (Malet, 1993) p.35) està inspirat a l'obra del mateix autor, Jove dona al bany (1659). Encara que aquesta no és la primera vegada que [4] «Resolució de 19 de maig de 1987, per la qual s’incoa expedient de declaració de bé d'interès cultural a favor de un pintor s’inspira en el treball d'un altre, la relació entre la pintura de Joan Miró titulada “Home i dona davant un els mestres de l'Edat d'Or neerlandesa i un dels artistes munt d'excrements”.». Diari Oﬁcial de la Generalitat de més avantguardistes del segle XX ha estat causa d'interès Catalunya. [Consulta: 17 desembre 2013]. per als estudiosos.[1]

[5] Clavero 2010: p.64 Tot i que, a primera vista, no semblen guardar una similitud amb les seves obres ﬂamenques de referència, una [6] Erben 2004: p.80 anàlisi dels personatges i objectes posa de manifest que Miró va recollir tots ells per a representar-los dins de la [7] Ddaa. Surrealisme a Catalunya, 1924-1936: de l'amic de seva pròpia fantasia, tal com ho demostren la sèrie de di- les arts al logicofobisme. Barcelona: Polígrafa, 1988, p.22. [2] ISBN 978-84-343-0539-7. buixos preparatoris.

[8] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació Joan Miró. 2011. Comentari número 11 2.25.1 Història

[9] Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, 2009, p. El maig de 1928, Miró va viatjar de París als Països Bai- 39. ISBN 978-84-343-1204-3. xos[3] i va incloure el Rijksmuseum al seu itinerari. Miró [10] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de va quedar impressionat pels mestres de l'Edat d'Or Holan- 2016. Fundació Joan Miró. desa i va adquirir algunes targetes postals, reproduccions colorejades de pintures de la col·lecció del Rijksmuse- [11] (Escudero, 1988) p.182) um. L'estiu d'aquell mateix any, durant una visita al seu [12] (Daniel, 2011) estudi del Mas Miró a Mont-roig del Camp, Miró es va inspirar en aquestes dues targetes postals per a realitzar alguns esbossos i treballs preliminars que permeten en- 2.24.7 Bibliograﬁa tendre la transició des dels originals cap al que serien els Interiors holandesos.[4] • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 2.25.2 Interior holandès I

• Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. La pintura s’inspira en l'obra del segle XVII el llaütista L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: de Martensz Sorgh que representa un intèrpret de llaüt en Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- un interior domèstic. L'obra de Sorgh, de colors brillants 0-6. i plans s’allunyaven del model naturalista i la perspectiva 50 CAPÍTOL 2. OBRA

forma harmoniosa, per a abordar el seu projecte personal de desarmar-la. Segons la conservadora Anne Umland, Miró vol transmetre el missatge que “No vol fer res que ens convenci que el que he pintat és real”.[7] Miró fa servir un humorisme tràgic, sacríleg i herètic que amb un geni quixotesc transforma amb el seu pinzell l'obra de Sorgh.[8] Els colors també són tons inspirats en la tela original, si bé la intensitat del color és Mironiana. Per tant, el gradi- ent de color gris verdós de la paret de l'obra de Sorgh es converteix en un verd poma a l'obra de Miró, la llum de color marró i els tons ocres del llaüt es tornen d'un color taronja fosc. Aplica la pintura directament del tub; no els barreja a la seva paleta, i no els barregi al llenç. Els verds, blancs, taronges, els vermells i els grocs són colors molts purs. L'obra és un exemple de la facilitat de traç de Miró. Les vores de totes les ﬁgures són molt precises, pintades amb un pinzell molt ﬁ, la seva mà és constant i ferma quan fa el traç perimetral dels personatges.[7]

2.25.3 Interior holandès II

L'obra original de Martensz Sorgh

de la pintura de gènere holandesa del segle XVII. Miró va comprar una postal amb la reproducció de l'obra al Rijksmuseum d'Amsterdam uns mesos abans de comen- çar la seva pintura. Miró explicava que “tenia la targeta clavada en el meu cavallet mentre pintava”.[5] L'Interior holandès I inclou els elements presents a l'obra de Martensz Sorgh: el llaüt, l'intèrpret, les estovalles, els marcs de la paret, els elements darrere de la finestra, un gos, un gat, la dona jove, una cistella de fruita, etc. També es manté la posició bàsica dels objectes de la tela original. No obstant això, les formes són clarament mironianes, amb una molt accentuada desproporció respecte a l'obra original i reflecteixen la importància relativa dels elements en la composició, en lloc de les seves proporcions físiques. Miró va emprar el llenguatge de les línies, les formes i els colors per refer la realitat i convertir-la en un univers estrictament pictòric.[6] Així doncs, el llaüt i Nens ensenyant a ballar a un gat de Jan Havicksz Steen l'intèrpret ocupen la major part de l'espai, mentre que la jove es redueix a un detall fos a l'aigua: és part del pai- La pintura s’inspira en l'obra Nens ensenyant a ballar a satge, així com els objectes inanimats. Centrant l'atenció un gat de Jan Havicksz Steen. En aquesta obra l'artista en la figura de l'intèrpret, s’observa que Miró redueix els torna a utilitzar la tècnica i la filosofia de l'obra original. seus trets facials a un rostre distès i vermell en el centre, Miró conserva elements com la guitarra, el gos i l'home amb un bigoti desplaçat cap a la dreta i el cos es va esvaint que mira per la finestra.[9] El veritable tema de la pintura fins que el llaüt realment el substitueix i tot el que queda de Steen no era el gat, sinó el so, el moviment i la hilaritat de la figura del jove és un petit peu que sobresurt per la que provoca la classe de ball. Miró s’aprofita d'aquesta part inferior de la llaüt. Un personatge desproporcionat anomalia a la seva versió: tot i que el gat serveix com que expressa una mena d'excitació física amb una for- l'eix de la seva composició centrífuga, posa l'accent en la ça capaç de trencar les cordes de l'instrument. En aquest cacofonia i l'animació de la lliçó a través del moviment moment Miró pretén atacar l'anatomia humana des de la giratori de la gran diversitat de detalls i el ritme dels perspectiva dels termes clàssics, des de la visió ideal d'una punts i contrapunts de la dansa.[10] L'escena és animada, 2.25. INTERIORS HOLANDESOS 51 es veu el rostre somrient dels nens, reforçant el somriure del braç que acaba en un peu descalç, un gos blanc i ne- grotesc del personatge de l'esquerra de l'obra de Steen. gre en la part dreta, les dues sabates marrons cap avall, La figura central de la noia destaca amb un perfil que la importància de la cadira marró amb la roba de color emula el seu posat omplint amb el color blau de la seva porpra, i els elements de la capa en el mantell groc, blanc falda tota la superfície de la versió mironiana. Els gossos i pàl·lid, descobreixen la influència de l'obra original, tot i gats prenen la major part de l'espai, mentre que els i que és més difícil detectar el paral·lelisme. La pintura objectes inanimats es redueixen als detalls. El personatge es conserva al Museu d'Art Modern de Nova York. inquietant de Steen que observa l'escena preocupat des de la finestra es transforma en la versió de Miró en un parell d'ulls vermells, continuant en una llarga cua que envolta 2.25.5 Exposicions l'escena i on el seu final és un agulló. Com ja passava a Interior holandès I, la força dels colors és intensa i D'entre les múltiples exposicions on han estat pre- transposa l'obra de Steen amb diverses variacions del sents, destaca Miró: The Dutch Interiors realitzada al marró, que serveixen per destacar la roba de color blau Rijksmuseum d'Amsterdam entre juny i el 13 de setem- [11] que porta la nena. Les taques de taronja Steen (mitjons, bre del 2010, per anar després al Metropolitan Muse- gorres) es troben en color vermell fosc al Miró (ulls i um de Nova York entre el 5 d'octubre de 2010 i el 17 de cua del personatge que observa l'escena). El llenç es- gener de 2011, on per primera vegada s’exposaven al ma- tà exposar a la Museu Guggenheim (Venècia) de Venècia. teix temps, les pintures de Miró i els dels mestres holandesos que el van inspirar.[12] Anteriorment també s’havien exposat conjuntament al Centre Georges Pompidou de París, a l'exposició Joan Miró 1917-1934: la naissance 2.25.4 Interior holandès III du monde, celebrada el 2004.[13]

2.25.6 Referències

[1] Ddaa. Surrealisme a Catalunya, 1924-1936: de l'amic de les arts al logicofobisme. Barcelona: Polígrafa, 1988, p.20. ISBN 978-84-343-0539-7. [2] Mink, pàg. 50 [3] Serra, Catalina. «Recuerdos del asesino del arte» (en cas- tellà). El País, 24/12/2008. [Consulta: 9 octubre 2011]. [4] «Nota de premsa exposició Rijksmuseum-2010» (en an- glès). Rijksmuseum, 2010. [Consulta: 14 setembre 2011]. [5] «Fitxa de l'obra Interiors holandesos I» (en anglès). The Museum of Modern Art. [Consulta: 14 setembre 2011]. [6] Dupin, 2009, p. 33. [7] Umland, Anne. «Ressenya de l'exposició Joan Miró: Pain- ting and Anti-Painting 1927-1937, 2 de Novembre de 2008 – 12 de gener de 2009» (en anglès). The Museum of Modern Art. [Consulta: 14 setembre 2011]. [8] Pesquero, pàg. 200 [9] Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004, p.54. ISBN 978-3-8228-2358-3. [10] «Fitxa de l'obra Interior holandès II al guggenheim» (en anglès). [Consulta: 14 setembre 2011]. Jove dona al bany, de Jan Steen [11] «Joan Miró regresa al Rijksmuseum» (en castellà). El Pa- ís, 18/06/2010. [Consulta: 8 octubre 2011]. Si les dues primeres obres de la sèrie van ser pintades a partir de targetes postals de museus i són fàcilment iden- [12] «Modern Works by Artist Joan Miró Displayed at Metro- tificables, no és el cas de la tercera pintura la sèrie que politan Museum with Dutch Old Master Paintings That no pot ser clarament vinculada a una pintura flamenca. Inspired Them» (en anglès). The Metropolitan Museum La identificació s’ha aconseguit tenint en compte els ele- of Art, 2010. [Consulta: 13 setembre 2011]. ments d'aquesta obra coincidents amb Jove dona al bany, [13] Martí, Octavi. «El Centro Pompidou reconstruye el naci- de Jan Steen. El moviment de la cara inclinada i coberta miento del mundo poético de Miró» (en castellà). El País, amb una manta, els mitjons de color taronja, el moviment 03/03/2004. [Consulta: 9 octubre 2011]. 52 CAPÍTOL 2. OBRA

2.25.7 Bibliografia els absis (també anomenats capelles) per a la contempla- ció dels tríptics Pintura sobre fons blanc per a la cel·la • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la d'un solitari I, II, III i L'esperança del condemnat a mort Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. I, II, III, que reprodueixen la manera com l'artista desitja- DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. va que fossin exhibits, tal com els havia disposats al seu • Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, estudi de Son Boter. 2009. ISBN 978-84-343-1204-3. • Mink, Janis. Joan Miró: 1893-1983 (en anglès). 2.26.2 Descripció Taschen, 2000. ISBN 978-3-8228-5975-9 [Consul- ta: 14 setembre 2011]. Les successives representacions mostren una taca que va • Pesquero, Saturnino. Joan Miró: la intencionalidad canviant de color d'acord amb les transformacions d'una oculta de su vida y obra (en castellà). Erasmus Edi- línia negra en un espai omplert d'esquitxades i regalims ciones, 2009. ISBN 978-84-936972-1-1 [Consulta: de pintura. La línia mira de descriure una forma que no 14 setembre 2011]. arriba a completar-se, com inesperadament interrompu- da, en un tràgic paral·lelisme amb la vida truncada del • Saura, Antonio.«La cara oculta de un pintor» (en jove activista.[9] castellà). El País, 26/12/1983. [Consulta: 9 octubre 2011]. Aquesta obra es va realitzar el 1974, ja al final de la vida artística. Ràpid, segur, múltiple, el traç de Miró parteix del subsòl, la realitat, per enlairar-se a l'horitzó, al futur. 2.26 L'esperança del condemnat a Miró sap que cada traç li planteja un enigma; la seva tasca com artista sempre ha estat la mateixa: en paper, en mort tela, en cartó, fusta o escultura; omple l'espai de signes que donen sentit a l'obra i el buida d'aparença. Per la seva L'esperança del condemnat a mort és una sèrie de 3 pin- essència mateixa cada obra planteja un esdevenir cons- tures realitzada per Joan Miró el 1974 i que actualment tant d'una percepció, proposa una percepció del món en forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Jo- un vocabulari plàstic - és a dir, reformular la percepció an Miró de Barcelona,[1][2][3] gràcies a una donació del del món-. És certament la millor definició de l'artista, i [10] mateix artista.[4][5] d'una manera particular de l'artista d'avantguarda. Miró en la seva maduresa vol allunyar-se de les fórmules 2.26.1 Història del seu vocabulari per assolir l'expressió. Les pintures es caracteritzen per grafismes gruixuts, traçats amb una sola alenada, sense rebutjar les formes Miró, sinó que simplifi- Els darrers anys de la dictadura de Franco va haver-hi cant el gest. S'imposa cada cop més la creixent importàn- uns judicis sumaríssims que no van deixar indiferent al cia del buit. Miró arriba al màxim grau de dificultat quan pintor. Joan Miró va pintar aquest tríptic en referència a es planteja suggerir una imatge poètica, creant tensió, ex- l'esperança de mesura de gràcia que es va demanar per al pressant, un determinat estat d'ànim amb els mínims re- jove llibertari, membre del MIL, Salvador Puig Antich[6] cursos. Per això cada cop utilitza formats més grans, que que finalment seria executat al garrot vil. malgrat l'estàtica, semblen crear dinamismes.[11] Aquesta sèrie en recorda directament una altra del 1968 titulada Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d'un solitari[7] tot i que en aquesta versió ja defineix al solitari 2.26.3 Context i influències com a presoner. Les obres són resultat d'un procés de més de dos anys Miró va pintar aquestes obres de gran format (així com on Joan Miró va fer diversos dibuixos preparatoris amb Blau II) influenciat i sota la impressió de la seva estada variacions de la mateixa idea o plantejament. Aquests di- als Estats Units. Els Action Paintings de Jackson Pollock buixos es conserven al fons de la Fundació Miró.[8] i de l'expressionisme abstracte de Robert Motherwell i Mark Rothko són clares influències per Miró, tot i que les Durant el mes de febrer de 1974 va traslladar aquestes formes de Miró no són figures abstractes, sinó que resten idees en una tela, que no consideraria definitivament aca- fidels a la naturalesa, font de la seva inspiració[12] bada fins dos mesos després de l'execució de Puig Antich, per bé que materialment, el tríptic ja fou finalitzat aquell En el món de l'art es va produir un gran desencís com a mateix febrer.[9] conseqüència de la catàstrofe de la primera guerra mundial i les atrocitats que es van produir, que deixaven una De la sèrie el mateix Miró en diria: societat que havia posat la ciència i el seu progrés per el El 2016, amb la renovació de l'exposició permanent de la desenvolupament de la bomba atòmica i que havia aca- Fundació Joan Miró, l'edifici va recuperar alguns dels es- bat per ser governada de nou per les classes conservado- pais dissenyats específicament per a algunes obres, com res. L'art passava de ser un valor de gaudi per convertir- 2.26. L'ESPERANÇA DEL CONDEMNAT A MORT 53 se en valor de consum. Com a reacció d'aquesta posició • 1979 - Orsanmichele, Florència acomodada, molts són els artistes que s’inclinen a experimentar en formes més expressives. Una de les grans fi- • 1980 - Museo de Arte Moderno de Mèxic[16] gures de l'expressionisme fou Motherwell (1915-1991), qui va pintar una de les seves obres més famoses amb • 2011 - Fundació Joan Miró, Barcelona, Joan Miró. [17] una llarga serie Elegia a la República Espanyola (1955- L'escala de l'evasió 1960). L'elecció del tema suggereix una pintura “subjectiva” de la realitat (molt més indirecta que el Guernica de Picasso).[13] Apareixen als Estats Units grans artistes 2.26.5 Anàlisi de la pintura expressionista abstracta, com Pollock, Franz Kline o de Kooning amb una pintura enèrgica i gestual, Miró expressà el seu sentiment davant la injustícia amb així com Rothko qui va prescendir de la pintura figura- les eines que tenia al seu abast: la pintura. Amb el gest tiva. S'introdueixen els conceptes iniciats en el cubisme tens, que delimita un cercle que la mort no permetrà que amb l'experimentació de l'espai. La pintura esdevé una s’acabi de tancar, Miró intenta transmetre a l'espectador pantalla per a les meditacions de l'espectador. la tensió i la crispació del moment. En aquells moments hi hagué un fort moviment social en contra de la seva execu- La fascinació de Miró per l'art Japonés i el master Sengai- ció. De fet fou un dels últims tocs de força del franquisme. Gibon van influenciar molts dels artistes abstractes euro- Miró es manifesta contra aquesta situació. No era justa la peus i americans del moment. La simplicitat intrigant de pena imposada a Salvador Puig Antich. Joan Miró, molt l'obra de Sengai, que combina formes geomètriques amb compromès en aquest moment de canvi contra la dictadu- textos verticals va causar un fort impacte en Miró, qui va ra, ja havia fet el cartell a favor de la Declaració Universal iniciar un vocabulari de signes propis, els quals Miró va dels Drets Humans el mateix 1974. experimentar el gran poder visual cromàtic que suposa- ven posar a l'espectador davant de tres grans formats, una Compromés en aquest punt d'inflexió que a més coinci- combinació no només d'obres per separat, sinó d'oferir un deix en la seva recta final del seu procés creatiu. La força nou camp visual que omple completament a l'espectador gestual i la influència de l'orientalisme cromàtic i compo- (TATE) Es produeix una forta relació entre mitjans es- sitiu, ajuden a Miró a transmetre el missatge: El drama de cassos i l'impacte dramàtic TAT) Salvador Puig Antich.[18] En el moment en què Miró va pintar L'esperança del El cantautor Raimon, en parlar de la sèrie, comenta: condemnat a mort, ens trobem amb una Europa post- «Quan vaig veure la retrospectiva del Grand Palais del maig 68, reivindicativa i descontenta i, alhora trobem que 1968 vaig quedar impressionat. A l'obra tardana de Miró, l'Estat espanyol veu com agonitza la dictadura del General quan ja sent la mort a prop, hi ha molt negre, i més tard Franco. Al mateix temps trobem un Joan Miró plenament trobar-se amb tot aquest blanc va ser molt emocionant. reconegut i que a més es troba amb plenes capacitats per És una obra que et deixa suspès en un món d'una gran tal de cercar nous camins creatius. Miró havia visitat el profunditat, va a l'arrel del dolor per l'execució de Puig Japó, on hi havia fet diverses exposicions. L'orientalisme i Antich. I també em va impressionar molt la fotografia sempre representà per a Miró una font d'on rebre influ- que li va fer Català Roca assegut davant el tríptic. Al ma- ències. Altres artistes miraven en aquests moments cap al teix temps que s’enfronta a la seva pròpia expressió de la món africanista —Picasso —, ell decideix mirar cap a un mort, al títol hi apareix la paraula esperança. Miró em va altre món complex conceptualment. captivar quan anava a l'institut, molt abans de coneixe'ns, i que fes les portades de dos dels meus discos»[19] Miró ha estat definit com el “català internacional”, que va patir un exili intern per culpa de Franco: un artista polític, [14] surrealista d'avantguarda i modernista. 2.26.6 Pintura i pena de mort El mateix Miró manifesta que l'artista és una “persona amb una responsabilitat cívica especial, la seva veu ha de Diversos artistes han fet servir la seva obra com a instru- parlar per al silenci, i la seva obra per a l'emancipació", ment de protesta al llarg de la història de l'art. Una de entenia que la seva obra tenia l'obligació de promoure, de les obres més representades de tota la història de l'art és reivindicar, parlar, estar al servei de l'home[15] l'execució de Jesucrist (Crucifixió de Jesús).[20] Miró va ser catalogat durant molt temps com artista surrealista, de formes oníriques i infantil, però les tesis més 2.26.4 Exposicions actuals reivindiquen a un Miró compromès políticament, amb Catalunya, amb la democràcia, i a favor del movi- • 1974 - Gran Palais, París ment antifranquista.[21] • 1978 - Sa Llotja, Ciutat de Mallorca Les tres pintures estan dominades per una línia que cau amb resignació indecisa, garavots de color com si fos- • 1978 - Museo Español de Arte Contemporáneo, sin memòries del passat, a través d'un gest brusc de Madrid pintura.[14] 54 CAPÍTOL 2. OBRA

[7] Imatge al web de la Fundació

[8] «Fitxa d'uns dels dibuixos preparatoris al web de la Fun- dació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011].

[9] Clavero, 2010, p. 144.

[10] P. Gimferrer (1993), Les Arrels de Miró, Edicions Polí- grafa.

[11] R.Maria Malet (1992) Joan Miró. Edicions 62

[12] Janis Mink (2000) Miró, Taschen

[13] Edward Lucie-Smith (1995),Movimientos Artísticos des de 1945. Ediciones Destino

[14] «Joan Miró Tate retrospective reunites triptychs» (en an- glès). The Guardian, 11 abril, 2011. [Consulta: 14 setembre 2011].

[15] María Luisa Lax (2011) The Ladder of Escape. Tate Pu- blishing

[16] (Escudero, 1988) p.323)

[17] (Daniel, 2011)

[18] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació Joan Miró. 2011. Comentari número 37

La Cruciﬁxió, de Velázquez,(1631) [19] Raimon. «L'esperança del condemnat a Mort» (paper). Diari Ara [Barcelona], núm. 313, 9/10/2011, p.38-39. Amb similituds amb el tríptic també de Pintura mural per ISSN: 2014-010X [Consulta: 9 octubre 2011]. [22] a la cel·la d'un solitari (1968), ens trobem amb un ar- [20] «Pintura i pena de mort». Amnistia Internacional. [Con- tista reivindicatiu, que no tolera cap concessió, descarta sulta: 20 agost 2011]. tot gest amable i es limita a provocar la tensió mitjan- çant el traç del seu pinzell en la pintura mural.[23] En els [21] Antonio Boix Pont 2010 Tesi Doctoral últims anys sobretot, Miró no va fer cap mena de con- [22] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan cessió, sempre mantenint la capacitat de rebel·lia, exer- Miró, 2011. [Consulta: 5 octubre 2011]. cint la destrucció brutal de cànons artístics com conservadors i burgesos, per tal d'assolir un univers plàstic més [23] Rosa Maria Malet; Joan Miró. Joan Miró. Edicions 62, esperançador.[24] 1992, p. 116. ISBN 978-84-297-3568-0 [Consulta: 5 octubre 2011]. 2.26.7 Referències [24] L. Permanyer; Joan Miró. Miró: noranta anys. Edicions 62, 1984. ISBN 978-84-297-2238-3 [Consulta: 5 octubre [1] «Fitxa de l'obra L'espoir du condamné à mort I al web de 2011]. la Fundació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011]. 2.26.8 Bibliograﬁa [2] «Fitxa de l'obra L'espoir du condamné à mort II al web de la Fundació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 18 • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la agost 2011]. Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. [3] «Fitxa de l'obra L'espoir du condamné à mort III al web DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. de la Fundació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011]. • Escudero, Carme; Victòria Izquierdo. Obra de Jo- an Miró.Fundació Joan Miró.. Barcelona: Ediciones [4] (Malet, 1993) p.74) Polígrafa, 1988. DL : B.336-1988. [5] Números de registre F.J.M. 4767, F.J.M. 4768 i F.J.M. • Yvars Castello, Jose Francisco. Un año entero: notas 4769 para leer el arte (en castellà). Barcelona: Debolsillo, [6] Yvars 1866: p. 398 2007. ISBN 978-84-8346-475-5. 2.27. L'ESPERANÇA DEL NAVEGANT 55

• Lucie-Smith, Edward. Movimientos artísticos des- Surrealista que tingué lloc a Tokio el 1937, l'artista ja- de 1945 (en castellà). London: Ediciones Destino, ponès Shûzô Takiguchi[4] va escriure la primera críti- 1995. ISBN 84-233-2057-X. ca japonesa de Miró. Ambdós artistes es van conèixer i van manifestar la seva voluntat d'establir alguns tipus • Malet, Rosa Maria. Joan Miró (en català). Barcelo- de col·laboració però com a conseqüència de problemes na: Edicions 62, 1992. ISBN 84-297-3568-2. personals i del precari estat de salut de Takiguchi, aquesta col·laboració no es va materialitzar ﬁns al 1967, just un • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- any abans de la primera obra de la sèrie L'esperança del ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN navegant. Aquell any, al catàleg de l'exposició de Miró D.L. B-1804-1990. a la galeria Maeght apareixen diversos poemes il·lustrats • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. pel mateix Miró, entre ells un de Takiguchi. Durant els L'escala de l'evasió. 1a ed. (en català). Barcelona: anys següents i ﬁns a mitjans de la dècada dels setanta, [5] Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- Miró i Takiguchi col·laboraren en diverses ocasions. 0-6.

• Mink, Janis. Miró (en castellà). Bonn: Taschen, 2.27.2 La sèrie 2000. ISBN 3-8228-5826-9. 2.27.3 Anàlisi • Permanyer, Català Roca, Lluis, Francesc. Miró. No- ranta Anys (en català). Barcelona: Edicions 62, Segons Dupin, en aquestes obres es pot apreciar una tèc- 1984. ISBN 84-297-2238-6. nica que Miró repeteix sovint durant el 1968, caracteritzada per grafismes negres sobre fons colorits o, al con- • Gimferrer, Pere. Les Arrels de Miró. Barcelona: Edi- trari, taques colorides sobre fons foscos o directament ciones Polígrafa, 1993. ISBN 84-343-0722-7. negres.[13] Són evidents les semblances entre les primeres dues obres de la sèrie L'esperança del navegant, corresponents al 1968, i l'obra de Miró L'esperança del condemnat 2.27 L'esperança del navegant a mort, especialment en el gest i en l'ús de la relació entre la figura i el fons. En contraposició, la resta d'obres de L'esperança del navegant és una sèrie de pintures rea- la sèrie, que corresponen al 1973, són molt més prope- litzada per Joan Miró entre 1968 i 1973, la major part de res a l'obra La Chanson des voyelles,[14] pintada el 1966 i les quals actualment pertanyen a la col·lecció permanent conservada al MoMA de Nova York.[15] A diferència de de la Fundació Joan Miró de Barcelona,[1] gràcies a una com Miró havia usat el color negre a les pintures sobre la donació de Pilar Juncosa. La resta d'obres de la sèrie es Guerra civil espanyola, ara el negre perd el dramatisme conserven a diverses col·leccions privades.[2] que havia assolit i esdevé un fons de matisos subtils damunt del qual es despleguen traços i formes arrodonides blanques i de colors. A les darreres obres de la sèrie les 2.27.1 Història línies augmenten de gruix, els fons negres estan compen- sats per masses de color més grans que guanyen protago- A diferència d'altres obres de la mateixa època que esta- nisme i el traç s’acosta a la cal·ligrafia oriental. ven clarament vinculades amb esdeveniments històrics i Joan Maria Minguet, en parlar de l'obra, comenta: «Miró polítics del moment, com ara L'esperança del condemnat connecta de ple amb la modernitat del seu temps i atribu- a mort amb la condemna i execució de l'activista anarquis- eix un poder màgic al seu alfabet de signes, cosa que fa de ta Puig Antich per part del règim del general Franco, o les l'aparent simplicitat una alta expressivitat. Aquí fa bona seves anomenades pintures cremades, que en part poden la dita brossiana que, en el bon art, menys és més.»[17] haver estat un reflex dels esdeveniments revolucionaris del maig de 1968, amb la sèrie l'Esperança del navegant resulta més difícil establir una connexió directa amb el 2.27.4 Referències context de l'artista. Entre els anys 1968 i 1973 Miró s’ha retirat ja a l'illa de [1] «Fitxes de les obres al web de la Fundació». Fundació Joan Mallorca i està immers en un procés creatiu que el por- Miró, 2011. [Consulta: 14 setembre 2011]. ta a consolidar el seu estil i explorar noves vies, entre les [2] Enrique Mayer. International auction records. Edition M, quals destaca un renovat interès per la cultura oriental. 1985 [Consulta: 6 setembre 2011]. Jacques Dupin assenyala la influència que va tenir en Mi- ró l'art japonés,[3] que en aquestes obres es pot apreciar [3] «Fragments d'entrevista de Gardy Artigas». El meu avi. si interpretem les línies com a gestos cal·ligràfics sobre TV3. [Consulta: 8 octubre 2011]. taques de color intens. Tal com explica Pilar Cabañas, de [4] Shûzô Takiguchi Archive’s Website la Universitat Complutense de Madrid, aquesta influèn- cia va ser recíproca i venia de lluny. Durant l'Exposició [5] Cabañas 1999 56 CAPÍTOL 2. OBRA

[6] Fitxa de l'obra al web de la Fundació Miró 2.28.1 Context històric i artístic

[7] Dupin i Lelong-Mainaud, 2003 Nascut a Barcelona l'any 1893, però vinculat al Camp de [8] Fitxa de l'obra al web de la Fundació Miró Tarragona, Miró va estudiar a l'Escola de la Llotja, on Modest Urgell i Inglada va preveure el seu geni, i, des- [9] Fitxa de l'obra al web de la Fundació Miró prés, a l'acadèmia de Francesc Galí, on va arribar molt [10] Picasso-Miró PDF ràpidament a allò que Jacques Dupin (el gran estudiós de la pintura mironiana), ha anomenat un fauvisme català. [11] Fitxa de l'obra al web de la Fundació Miró L'exposició d'aquestes pintures fauves, que va presentar [12] Joan Miró; Galeries nationales du Grand Palais (France). el 1918 a les Galeries Dalmau, no interessà gairebé a nin- Joan Miró. Éditions des Musées nationaux, 1974 [Consul- gú i determinà la seua decisió d'anar-se'n a París i esde- ta: 6 setembre 2011]. vindre un català internacional. A la capital francesa va estar en contacte, des del 1920, amb els poetes i pintors que, [13] Dupin, Jacques; Miró, Joan; Lelong-Mainaud, Ariane. al cap d'uns quants anys, crearen el surrealisme. Aquesta Joan Miró: 1959-1968. Daniel Lelong, 2002. ISBN 978- primera etapa parisenca, amb vingudes a Catalunya ca- 2-86882-056-3 [Consulta: 6 setembre 2011]. da estiu, el va portar a un realisme màgic, d'un detallis- [14] Fitxa de l'obra al web del MOMA me minuciós, l'obra més important del qual és La masia (1921-1922), adquirida aleshores per Hemingway (avui [15] Fundació Joan Miró (Barcelona, Spain); Francesc Vicens. a la National Gallery of Art de Washington DC). L'estiu Obra de Joan Miró. Fundació Joan Miró, Centre d'Estudis del 1923, a Mont-roig del Camp, Miró va pintar Terra d'Art Contemporani, 1979 [Consulta: 6 setembre 2011]. llaurada i Paisatge català, on descobrí un nou vocabulari [16] Louis Aragon, Henri Matisse. Roman, París, Gallimard, formal per a descriure el paisatge del Camp de Tarragona 1971, p. 87. i, per evolució, sense inﬂuències alienes, va desenvolupar el seu estil propi. Va ésser un dels participants del nai- [17] Minguet i Batllori., Joan M.. «L'esperança del Nave- xement del surrealisme amb els escriptors Breton, Paul gant (1968)» (paper). Diari Ara [Barcelona], núm. 313, 9/10/2011, p.24-25. ISSN: 2014-010X [Consulta: 9 oc- Éluard i Aragon i els pintors Max Ernst, André Masson tubre 2011]. i Magritte, i en la primera exposició d'aquest nou gène- re (1925) exhibí la seua obra Carnaval d'Arlequí (1924). Durant els anys trenta, la seua personalitat, profundament 2.27.5 Bibliograﬁa arrelada en la realitat catalana, es va afermar com una de les més originals de l'art contemporani.[1] • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 2.28.2 Descripció • Dupin, Jacques; Lelong-Mainaud, Ariane. Daniel Lelong. Catalogue raisonée. Paintings. vol. V: [2] 1969/1975 (en anglès), 2003, p. núm. 1498 al 1505, Aquesta obra de 38 x 46 cm és una de les 23 pintures pàg:126_1968, 127_1973, 128_1973, 129_1973 sobre paper titulades Constel·lacions, realitzades els anys (Successió Miró). 1940-1942 entre Normandia i Mallorca. Miró no representa objectes i tampoc no fa pintura abstracta: és una • Cabañas, Pilar. «Los poemas de Shûzô Takiguchi a confusió contínua entre l'element real i l'element mera- Joan Miró. El origen de una colaboración artística». vellós dels somnis. Sobre fons matisats i tacats, elaborats A: Japón, un enfoque comparativo, Actas del III y pacientment, se situen formes ben delimitades de vius co- IV Congreso de la Asociación de Estudios Japoneses lors roig, blau, negre. Abunden els signes astrals (lluna, en España. 1 (en castellà). Madrid: Asociación de estrelles) i morfologies humanes (pits que pengen, sexes estudios japoneses en España, 1999, p. 313-327. en negre i vermell, ulls). Per a Miró, l'existència biopsí- quica només es revela per mitjà de signes.[1] • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- 0-6. 2.28.3 Referències

2.28 L'estel matinal [1] Barral, Xavier i Vicens, Francesc, 2002. 100 Obres de Pintura Catalana. Editorial Pòrtic, Barcelona. ISBN 8473067908. Pàgs. 206-207. L'estel matinal és un quadre de Joan Miró i Ferrà de 1940, dipositat a la Fundació Joan Miró de Barcelona grà- cies a una donació de Pilar Juncosa de Miró.[1] [2] Fundació Joan Miró (català) 2.30. LA CARÍCIA D'UN OCELL 57

2.28.4 Bibliograﬁa 2.29.2 Referències

• Breton, André. Constellations. Nova York: Pierre [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2011. [Consulta: 13 Matisse, 1959; pl. 6. octubre 2011]. [2] (Clavero, 2010) p.110) • Cirici, Alexandre. Miró en su obra. Barcelona: La- bor, 1970; p. 187. [3] Kameda, Masao. Joan Miró to Nihon. Hônichi to te ni fure- ta nihonbi. Nara: Nihonbunkkashi Kenkyu, 25/07/1995., • Hammond, Paul. Constellations of Miró, Breton. San transcrit de la guia de la fundació p.110 Francisco: City Lights Books, 2000; p. 72, 82 (n. 6); il. n. 6, p. 206, p. 207. 2.29.3 Bibliograﬁa • Joan Miró: Pintura. Palma de Mallorca: Sa Llotja, setembre-octubre 1978; il. n. 27, p. 64 (col.). • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. • Joan Miró: Campo de Estrellas. Madrid: Museu Rei- DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. na Soﬁa, 20 gener-22 març 1993; il. n. 66, p. 115 (col.). • Lelong-Mainaud, Ariane. Joan Miró Catalogue raisonné. Paintings. Volume IV:1959-1968. París: • Prévert, Jacques; Ribemont-Dessaignes, Georges. Daniel Lelong Éditeur, 2002. DL B.10.061.2010. Joan Miró. París: Maeght, 1956; il. p. 149. ISBN 2-86882-056-5.

• Punyet Miró, Joan; Lolivier-Rahola, Gloria. Miró: • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. Le peintre aux étoiles. París: Découvertes Gallimard, ISBN 978-3-8228-2358-3. 1993; p. 65, 66, il. p. 66 (col.); p. 139. • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- • Teixidor, Joan. Les “Constellations” de Miró. Sant ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN Feliu de Guíxols: Àncora (1968), núm. 1069-1070; D.L. B-1804-1990. p. (6).

2.30 La carícia d'un ocell 2.28.5 Enllaços externs La carícia d'un ocell és una escultura realitzada per Joan • 'L'Estel matinal' de Joan Miró, candidata a 'Pintura Miró el 1967 al seu taller de Palma i que actualment for- universal a Barcelona' ma part de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró de Barcelona.[1][2][3] • Descobreix una joia del museu

2.30.1 Història 2.29 L'or de l'atzur Joan Teixidor veu l'origen d'aquesta escultura a princi- L'or de l'atzur és una pintura de Joan Miró feta el 1967 pis dels objectes-escultures que l'artista va fer a Mont- i que actualment es conserva a la Fundació Joan Miró de Roig del Camp amb objectes trobats. “Els objectes tro- Barcelona.[1] En aquesta obra es pot veure la importància bats es van anar reunint al taller, d'on apareixerà aquest que manté la simbologia de Joan Miró en la seva obra al nou món de formes. Ja he dit que els objectes, en primer llarg de tota la seva carrera.[2] lloc, es van col·locar en el lloc adequat. Però una vegada que l'execució s’inicia una programació, un conjunt de rigoroses en relació amb les intuïcions de l'artista. Les 2.29.1 Descripció carabasses es va unir a entre elles, i juntes formen el cos d'una dona (...) que pot afegir una estufa que servirà com a cap, un fragment d'un ocell de fang la ﬁgura (...) i així En aquesta obra tornen a aparèixer representats molts dels successivament amb totes aquestes coses que són dife- símbols mironians dels anys 40: Estels, planetes, dones, rents(...). Durant els anys de guerra, separat del món de línies ondulants, probablement un ocell. Destaca el co- l'art, de galeries, museus i d'exposicions, Miró es troba lor groc àcid que envolta una zona de color atzur, que sol amb la terra ancestral i el paisatge familiar. Extreu les està envoltat d'una aurèola blanca (zona sense pintar on formes naturals i els elements d'un nou llenguatge.[4] Joan s’entreveu la imprimació blanca de la tela). Prats va dir: “Quan agafo una pedra, és només una pedra. Joan Miró va comentar el seu viatge al Japó: Quan Miró agafa una pedra, es tracta d'un Miró".[4] 58 CAPÍTOL 2. OBRA

2.30.2 Descripció 2.31.1 Descripció

En aquestes escultures de Joan Miró és fàcil d'identificar Aquesta és una pintura característica del període detallis- els objectes originals que van servir de base.[5] ta de la pintura de Joan Miró (entre 1918 i 1922),[2] una Per carícia d'un ocell són: una fórmula de topall, un ocell època durant la qual l'artista passà els estius a Mont-roig a terra, un tros de fusta perforada, taula de planxar i una del Camp tot treballant vers una pintura on tots els ele- closca de tortuga.[6] Això és el que Jacques Dupin diu ments tenien la mateixa dosi de protagonisme en el con- [2] un “conjunt de l'escultura”, segons el mètode ja descrit junt de l'obra, resolta amb gran minuciositat, de tal ma- per Joan Teixidor. Per a Miró l'escultura consisteix en nera que sembla que el pintor hagi elaborat un registre [1] l'emissió del primer objecte trobat, la seva inventiva mà d'objectes sobre la tela. L'absència dels efectes propis condueix a una forma que es converteix en una altra, sen- de la pintural al plein air i la intensitat descriptiva de l'obra se deixar de ser la forma original. El bronze unifica el li donen un aire oníric i gairebé irreal, proper a la pintura [1][2] material, un color que es necessita.[7] naïf que en aquella època estava despuntant a París. Es tracta d'una de les obres no monumentals de Joan Miró L'obra mostra una vista del Mas d'en Romeu, un edifici de més estatura.[8] proper al Mas Miró que s’erigeix com a arquetip d'allò que envoltava els estius de joventut de l'artista.[3] Aques- ta obra, tot i ser un pas previ a la gran obra del període 2.30.3 Referències detallista de Joan Miró —La Masia—, és considerada la primera gran fita creativa de l'artista, que va començar a [1] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan decantar-se més clarament vers una estètica surrealista a Miró, 2011. [Consulta: 28 agost 2011]. partir de 1923.[1]

[2] Número de registre F.J.M. 8646 [3] (Malet, 1993) p.91) 2.31.2 Referències [4] Dupin, p.366 [1] «Fitxa tècnica de l'obra». Col·lecció del MNCARS. [Con- [5] Erben 2004: p.181 sulta: 20 abril 2015].

[6] Jouﬀroy Teixidor, p.117 [2] Grans genis de l'art a Catalunya. Miró. Ciro, 2007, p. 46. [7] Jouﬀroy Teixidor, p.112 ISBN 8428292019227 [Consulta: 20 abril 2015].

[8] Clavero 2010: p.108 [3] Muñoz Molina, Antonio. «La huerta de Miró». El País, 9 agost 2008 [Consulta: 20 abril 2015]. 2.30.4 Bibliograﬁa

• Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. 2.32 La deessa de la mar DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. La deessa de la mar és una escultura ceràmica que Joan • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. Miró i Josep Llorens i Artigas elaboraren l'any 1966 i que ISBN 978-3-8228-2358-3. el 28 de juliol de 1968, en commemoració del 75è aniversari de l'artista, fou dipositada en una gruta al fons del • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- mar, davant de la localitat francesa de Juan-les-Pins.[1] ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN Es tracta d'una escultura de dos metres d'alçada, que re- D.L. B-1804-1990. presenta un cos femení coronat amb l'evocació d'un bosc d'algues marines, una mena de peça votiva a la bellesa Coord.: 41° 22′ 07″ N, 2° 09′ 34″ E / que hi ha al fons del mar.[2] 41.36855556°N,2.15951389°E La peça, es va dipositar entre 18 i 20 metres de profunditat segons les fonts,[3][4] a l'entrada d'una gruta anomenada “La Catedral”.[3] L'operació d'instal·lació de l'obra 2.31 La casa de la palmera va ser dirigida pel príncep Sdruddin Khan, oncle de l'Aga Khan IV,[5] i va tenir lloc després de dos dies de celebra- La casa de la palmera és una pintura de Joan Miró i Fer- cions en homenatge a l'artista a San Juan les Pins. En un rà. Es tracta d'un oli sobre tela que actualment forma part principi, aquesta escultura havia de ser la primera obra de la col·lecció del Museu Nacional Centre d'Art Reina d'un museu submarí endegat pel club marítim de la loca- Soﬁa de Madrid.[1] litat francesa.[2] 2.33. LA MASIA (MIRÓ) 59

2.32.1 Referències pot copsar a les pintures realitzades entre els anys 1918 i 1924, sovint anomenades pintures detallistes arran del mi- [1] «Es depositada en el mar, la estatua de Juan Miró». Diario nuciós inventari que l'artista realitzava del món rural que de Barcelona, 31 juliol 1968. l'acompanyà durant bona part de la seva infantesa (Hort [2] «Joan Miró: 75 años». Diario de Barcelona, 13 juliol amb ase (1918), Mont-roig, l'església i el poble (1919), [3] 1968. etc.). L'obra de La masia la va realitzar a la tornada del primer viatge de París i va acabar-la a París.[7] Era una [3] «Una Venus Miró para el sexto continente». ABC, 3 agost època en la qual Miró s’havia establert a París i alternava 1968. amb alguns viatges, sobretot a l'estiu a Mont-roig.[8] [4] «Joan Miró en Saint Paul de Vence». Destino, 3 agost L'observació de tot el que l'envoltava i dels llums sobre les 1968. roques i arbres, que canviaven en determinats moments [5] «Joan Miró y su diosa del mar». El correo catalán, 31 ju- per la lluminositat del sol, feien que l'artista elaborés uns liol 1968 [Consulta: 17 desembre 2013]. paisatges banyats per una llum intensa i uniforme, hereva de la pintura francesa d'avantguarda,[3] que a la vegada l'unia íntimament a la terra, de la qual va dir: 2.33 La masia (Miró) El sentit mitològic de Miró per la terra és un dels punts neuràlgics de la seva obra. El seu univers personal se La masia és una pintura a l'oli realitzada pel pintor sublima en aquesta pintura. La composició en franges Joan Miró entre 1920 i 1922,[1][2] després del seu pri- horitzontals, inspirada en la pintura romànica catalana i mer viatge a París.[3] És considerada una obra culminant l'aire naïf que presenten objectes i animals són clau en d'aquest període creatiu de l'artista, immediatament an- l'estil pictòric de Miró, el qual es refinaria un cop entrés [10] terior a l'etapa pictòrica marcada pel surrealisme, la qual en contacte amb els surrealistes. es va iniciar al voltant de 1924.[3] L'obra es conserva Per necessitat econòmica, va iniciar un recorregut entre a la National Gallery of Art de Washington DC des de marxants per poder vendre-la. La va mostrar a Guillau- 1987, quan fou donada per Mary Hemingway, i consti- me i a Gustave Coquiot, qui la va tenir exposada durant tueix una mena d'inventari de la masia que posseïa la fa- tot un dia al cafè Le Jockey de Montparnasse.[11]. També mília de l'artista des del 1911 a la població de Mont-roig la va presentar a Schwancherberger i fins i tot va escriu- del Camp. El mateix Miró considerava aquesta obra com re una carta a Lluís Plandiura per veure si era del seu una peça clau en la seva carrera, descrivint-la com «un interès. Més endavant Léonce Rosenberg, qui s’ocupava resum de tota la meva vida al camp. Volia posar tot el entre d'altres de les pintures de Picasso, va accedir a tenir- que estimava del camp en aquell quadre».[4] la en dipòsit i la va mostrar al Saló de Tardor d'aquell any. Al cap del temps i davant la insistència de Miró, li va suggerir seriosament dividir la tela a trossos petits per 2.33.1 Història a la seva més fàcil venda. Miró, enfadat, va recollir la tela i se la va endur al seu taller. Se'n va fer càrrec de la pintura, aleshores, Jacques Viot, de la Galerie Pierre, qui després d'uns tractes amb Evan Shipman,[12] la va vendre a l'escriptor Ernest Hemingway, per cinc mil francs,[13] amb l'objectiu de regalar-li-ho a la seva primera dona, Hadley Richardson. Quan es van divorciar, Hemingway li va demanar el quadre, i ja no li tornaria mai més. He- mingway va escriure el 1934 a la revista Cahiers d'Art: «No canvio La masia per cap més quadre en el món»[14] Segons explica Lluís Permanyer en una entrevista a TV3, Hemmingway es va portar el quadre a casa seva, llavors a Cuba : «Explica Hemingway en el seu llibre París era una fiesta, que va portar el quadre damunt el sostre d'un taxi perquè no hi cabia a dins, i que durant el viatge patia molt perquè la tela feia molt de soroll amb el vent i semblava Vista del Mas Miró des d'on es va pintar l'obra com si fos la vela d'un vaixell, però no va patir cap dany i va poder penjar-lo a casa seva.»[15] El pintor, encara que va néixer a Barcelona, va estar sem- Al cap de poc Miró pintaria d'altres teles de temàtica si- pre lligat amb el món rural, especialment el de la pobla- milar, com La masovera, Flors i papallona, Graella i llum ció de Mont-roig del Camp. Des de les seves primeres de petroli, El llum de carbur i L'espiga de blat, similars a la obres ja mostra una influència dels paisatges i personat- masia però menys cada cop menys denses.[16] També fa- ges del món que visiona en els seus estiuejos en les ter- ria servir la zona de Mont-Roig en altres obres, com Ter- res de Tarragona.[6] Aquesta vinculació amb la terra es 60 CAPÍTOL 2. OBRA

ra llaurada i Paisatge català (El caçador). En elles, igual que a La masia, es pot anar observant la successió en la transformació de les formes ﬁguratives a altres de planes on hi ha tota mena de simbologia i graﬁsme,[17] es poden veure conviure elements reals amb elements imaginaris que progressivament aniran fent-se presents en l'obra de Miró.[18] Mary Welsh, la dona de Hemingway, va donar l'obra a la National Gallery of Art de Washington, després que l'autor se suïcidés el 1961.[19]

La història per Miró

Un visitant escanejant un codi de QRpedia a la Fundació Joan Miró.

Església de Sant Miquel a Mont-roig del Camp, poble on hi ha La masia de Joan Miró mes J. Sweeney va considerar com a «obra clau del desenvolupament posterior de l'artista».[8] Va treballar en ella Miró va ser el primer relator de la història de la seva obra durant nou mesos de dura elaboració. La relació mítica La masia mantinguda per Miró amb la terra es resumeix en aquest quadre, en el grafisme de caràcter ingenu i realista de tots els objectes: els animals són els domèstics, els vegetals Casa-museu els que l'home treballa i, els objectes, tots d'ús diari i necessaris per a l'home. Estudia tots els seus detalls al mí- nim, és el que s’anomena la «cal·ligrafia mironiana», punt de partida per als següents anys del seu contacte amb el L'edifici de la masia pertanyent a la família Miró, està surrealisme.[24] declarat Bé Cultural d'Interès Nacional des del 2006.[21] Després d'uns anys de tramitacions entre diversos esta- En la pintura es nota la familiaritat que tot el represen- ments i els hereus de Joan Miró s’ha arribat a un acord tat tenia amb Miró. Està realitzada com un escenari on per realitzar el projecte d'un museu actiu, on s’exhibiran es pot apreciar les activitats pròpies d'una masia i les ca- objectes personals del pintor a més a més de la recreació racterístiques de l'edifici, dels objectes i animals. La de- de les seves obres més importants, entre elles La masia, finició clara dels dibuixos aconsegueix fer fàcil el reco- [25] mitjançant uns gravats que presenten la qualitat i textura neixement de tot sense produir cap confusió. Com si de les pintures a l'oli. Segons declaracions efectuades pel fos un inventari es mostra a un mul, unes gallines, un gos, nét de l'artista Emili Fernández Miró: «A més a més tant una cabra, un conill, cargols, llargandaixos i insectes, la la Fundació de Barcelona com la família cedirem obres majoria aïllats i molts d'ells col·locats sobre algun objec- originals. El mas està replet de graffitis, que el meu avi te que els fa com exposats sobre unes peanyes, aquesta utilitzava com a esborranys per a les seves obres [...] vo- possibilitat d'unió entre objecte i animal és la peça que lem que sigui un museu viu. Anirem dotant-ho d'obres en segons Braque «assegura la seva justificació» i aconse- rotació».[22] gueix el moviment entre la resta d'elements representats de l'obra.[26] L'edifici de la casa inclou les esquerdes i els esvorancs a l'arrebossada de les parets. En el centre de la 2.33.2 Descripció pintura es troba un gran eucaliptus que neix d'un cercle negre que contrasta amb el cercle blanc del cel que repre- La masia és l'obra culminant de l'època «detallista»[23] de senta el sol.[27] Tots els elements d'aquesta pintura, ani- Joan Miró realitzada als vint-i-nou anys d'edat, i que Ja- mals i objectes, van arribar a ésser prototips en forma de 2.33. LA MASIA (MIRÓ) 61 símbol que anirien apareixent a diverses obres realitzades [21] «Mas Miró». [Consulta: 20 agost 2011]. per Miró, per exemple un dels més habituals és l'escala de mà que representa l'evasió.[28] [22] Massot, Josep. «La masía de Mont-roig albergará un museu Miró» (en castellà). La Vanguardia, 25-02-2011. [Consulta: 20 agost 2011].

2.33.3 Anàlisi [23] Surrealisme a Catalunya, 1924-1936: de l'amic de les arts al logicofobisme. Polígrafa, 1 d'agost de 1988. ISBN 978- Diversos historiadors i crítics d'art han donat la seva opi- 84-343-0539-7 pages=p.19 [Consulta: 8 ocubre 2011]. nió sobre aquesta obra de referència: [24] Rebull 1994: pp. 6-9

[25] Penrose 1991: p. 28 2.33.4 Exposicions de l'obra [26] Raillard 1992: p. 60

2.33.5 Curiositats [27] Penrose 1991: p. 29

Hermingway es va fer construir una torre com la que cul- [28] Penrose 1965: p. 6 [64] mina La Masia a la seva residència de La Havana. [29] Cirlot Laporta 1949: p. 19

[30] Dupin 2004: p. 116 2.33.6 Referències [31] Lubar 1993: p. 48 [1] Permanyer, 2003, p. 44. [32] Pesquero 2009: p. 101

[2] DDAA. La Gran Enciclopèdia en català:volum 13. Barce- [33] Amat, Frederic. «Els llocs de Miró» (paper). Diari Ara lona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5441-5. [Barcelona], núm. 313, 9/10/2011, p.12-13. ISSN: 2014- [3] Dupin, 2009, p. 16. 010X [Consulta: 9 octubre 2011]. [34] Malet 1992: p.33 [4] Trabal, Francesc. «Una conversa amb Joan Miró». La Pu- blicitat, 14 juliol 1928 [Consulta: 23 desembre 2013]. [35] no. 1754

[5] Malet 1992: p. 34 [36] maig de 1923

[6] Rebull 1994: p. 4 [37] 9 d'abril de 1923

[7] Rebull 1994: p. 9 [38] no. 1.

[8] Suárez / Vidal 1989: p. 297 [39] no. 355.

[9] Penrose 1965: p. 3 [40] Referència del catàleg: no. 1.

[10] Dupin, 2009, p. 23. [41] Arxius de la Galeria Pierre Matisse als Arxius d'Art Ame- ricà [11] Permanyer, 2003, p. 53. [42] L'exposició va tenir lloc entre el 10 de gener i el 9 de febrer [12] Permanyer, 2003, p. 55. de 1935, i es van mostrar 30 obres en total.

[13] Malet 1992: pp. 29-32 [43] catàleg sense numerar. L'obra nomes es mostra a Nova York [14] Paporov, IUriĭ. Hemingway en Cuba (en castellà). Siglo XXI, 1993, p.92. ISBN 9789682318481. [44] Préstec per mostrar amb la col·lecció permanent del Museu d'Art Modern de Nova York, 1960-1962 [15] «Fragments d'entrevista de Lluís Permanyer». El meu avi. TV3. [Consulta: 8 octubre 2011]. [45] no. 28, que es reprodueix

[16] Malet 1992: p. 33 [46] «Aspects of Twentieth-Century Art I. Picasso and Cu- bism II. European Painting and Sculpture III. Henri Ma- [17] Martínez Muñoz 2000: p. 99 tisse: Cut-Outs and Jazz» (en anglès). [Consulta: 20 agost 2011]. Número de catàleg no. 77, que es reprodueix. [18] Malet 1992: pp.34 [47] no. 9, que es reprodueix. (Només es mostra a Washington) [19] Frisach, Montse. «La història d'amor de ‘La masia'». El Punt Avui, 6/2/2016 [Consulta: 12 febrer 2016]. [48] Pila, María. «"La Masia”, de Miró, por primera vez en Barcelona». El Periódico, 30 abril 1983. [20] Declaraciones: 158 y ss. recollit a Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra per Saturnino Pesquero [49] no. 20 (catàleg en alemany), no. 14 (catàleg en anglès), Ed. Erasmus, 2009, ISBN 9788493697211 pp. 100-101 que es reprodueix. 62 CAPÍTOL 2. OBRA

[50] 1987-1988, no. 22 (catàleg francès), no. 20 (catàleg en • Fernández de Castro, Alex. La Masia. Un Miró para espanyol), que es reprodueix. Mrs. Hemingway (en castellà). València: Universitat de València, 2016. ISBN 9788437096681. [51] no. 12, que es reprodueix • Lubar, Robert. La Mediterrània de Miró: con- [52] Pasqual Maragall comenta que va haver d'inaugurar du- cepcions d'una identitat cultural. Fundació Miró- es vegades l'exposició perquè l'obra de La Masia va arribar amb retard a la Fundació Joan Miró: Martí, Octavi. Leonardo Arte, 1993. «La pausa 'mironiana' de Maragall» (en castellà). El País, • Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona, Edicions 04/05/2004. [Consulta: 9 octubre 2011]. 62, 1992. ISBN 84-297-3568-2. [53] no. 47 (catàleg en espanyol), no. 22 (catàleg en anglès), • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. que es reprodueix. L'escala de l'evasió. 1a ed. (en català). Barcelona: [54] no. 6, que es reprodueix Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- 0-6. [55] «Llistat d'exposicions del 2002». Museu Picasso, 2007. [Consulta: 20 agost 2011]. • Martínez Muñoz, Amalia. De la pincelada de Mo- net al gesto de Pollock (en castellà). Ed. Universitat [56] catàleg sense numerar, que es reprodueix. (Catàleg en Politéc. València, 2000. ISBN 9788477218838. francès), sense número de catàleg, fig. 4 (catàleg en espanyol). • Penrose, Roland. Pinacoteca de los Genios:Miró (en castellà). Buenos Aires: Codex, 1965. Registre pro- [57] no. 5, que es reprodueix. piedad intelectual 893.686. [58] L'obra, que es reprodueix, apareix al catàleg amb el nú- • mero 19 Penrose, Roland. Miró (en castellà). Barcelona: Des- tino, 1991. ISBN 84-233-1976-8. [59] «Fitxa de l'exposició al web del Pompidou» (en francès). Centre Pompidou, 2004. [Consulta: 20 agost 2011]. • Permanyer, Lluís. Miró, la vida d'una passió. Barce- lona: Edicions de 1984, 2003. ISBN 84-96061-08- [60] Agnès Angliviel de La Beaumelle; Centre Georges Pom- 6. pidou. Joan Miró, 1917-1934: la naissance du monde. Centre National d'Art et de Culture Georges Pompi- • Pesquero, Saturnino. Joan Miró: la intencionalidad dou, 2004. ISBN 978-2-84426-227-1 [Consulta: 20 agost oculta de su vida y obra (en castellà). Barcelona: 2011]. Erasmus Ediciones, 2009. ISBN 978-84-936972-1- 1. [61] «Fitxa de l'exposició al web del Metropolitan» (en anglès). [Consulta: 20 agost 2011]. L'obra apareix al catàleg amb • Rebull Trudell, Melania. Joan Miró. Barcelona, Glo- el número 7,25, fig. 6. bus y Ediciones Polígrafa, 1994. ISBN 84-88424- [62] En la mateixa exposició es van veure obres com Bal du 96-5. Moulin de la Galette, Ramon Casas i Pere Romeu en un • Raillard, Georges. Miró (en castellà). Madrid: De- tàndem de Ramon Casas i el Desconsol de Josep Llimona, entre d'altres. bate, 1992. ISBN 84-7444-605-8. • [63] «Joan Miró. L'escala de l'evasió». [Consulta: 12 octubre Saura, Antonio.«La cara oculta de un pintor» (en 2011]. castellà). El País, 26/12/1983. [Consulta: 9 octubre 2011]. [64] Permanyer, 2003, p. 57. • Suárez, Mercè; Vidal. «V:La época de entreguer- ras». A: Historia Universal del Arte:Volum IX. Bar- 2.33.7 Bibliografia celona: Planeta, 1989. ISBN 84-320-8909-5.

• Cirlot, Juan-Eduardo. Joan Miró. Barcelona: Cobal- to, 1949. 2.33.8 Enllaços externs

• Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la • Fitxa de l'obra a la National Gallery of Art de Was- Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. hington DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. • Dupin, Jacques. Miró (en castellà). Polígrafa, 2004. 2.34 La masovera (Joan Miró) ISBN 84-343-1044-9.

• Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, La masovera és una pintura de Joan Miró elaborada entre 2009. ISBN 978-84-343-1204-3. 1922 i 1923,[1] conservada al Centre Georges Pompidou 2.35. LABERINT MIRÓ 63 de París.[2] Reprodueix una escena de la realitat familiar 2.35.2 Descripció i tranquil·litzadora de Mont-roig del Camp, com La masia, pintada poc abans (1921 – 1922). De fet, es podria El laberint és un jardi concebut per Miró com un labe- considerar La masovera com un detall ampliat d'aquella. rint. Els tres eixos verticals principals els formen un arc Els elements que la conformen són: un gat assegut al cos- de formigó colossal que domina amb tota la seva mag- tat d'una estufa, la masovera descalça amb un cubell en nitud la terrassa més alta, una forquilla en equilibri so- un braç i un conill en un altre. La desmesurada propor- bre el cap d'un personatge i suspès d'altura que domina ció dels peus de la masovera recorden la importància dels la passarel·la, i ﬁnalment una antiga torre de pedra en la peus en l'univers del pintor, formant part de la seva sim- qual l'artista va crear un mur amb plaques de ceràmica.[1] bologia, al mateix nivell que l'ull, el sexe, l'escala, les es- El recorregut en si es pot realitzar en qualsevol direcció. trelles o l'horitzó; és a través dels peus que brota l'energia Inclou un homenatge a Antoni Gaudí amb una taula ro- que transﬁgura allò que és real.[3][4] dona de ceràmica grisa que recorden al Park Güell de Barcelona. El jardí compta amb estanys, murs baixos, en un espai 2.34.1 Referències ubicat entre les muntanyes i el mar, que l'artista utilitza com a decoració de fons.[3] L'Ocell lunar i l'ocell solar [1] Joan Miró: 1893-1993. Barcelona: Fundació Joan Miró són part d'aquestes grans escultures que acompanyen una [etc.], 1993, p. 162. ISBN 88-7813-481-3. deessa gegantina amb el sexe tapat per la closca d'una [4] [2] «Intérieur (La Fermière)». Centre Georges Pompidou. tortuga gegant. Destaca també un ou gegant, del que [Consulta: 4 novembre 2015]. Henri Maldiney va dir:

[3] Dupin, Jacques. Miró. París: Flammarion, 1961. 2.35.3 Referències [4] Dueñas, M. Ángeles; Malet, Rosa M.; Vicens, Francesc. Joan Miró. Pintura. Barcelona: Polígrafa, 1978. [1] Dupin, 1961 et 1993pàg. 320

[2] Prat, 2001pàg. 236

2.35 Laberint Miró [3] Prat, 2001pàg. 180

El Laberint de Miró és el conjunt d'escultures i cerà- [4] Dupin, 1961 et 1993pàg. 321 miques creades entre 1961 i 1981 per Joan Miró per a [5] Maldiney, 1961pàg. 51-52 Marguerite i Aimé Maeght, que està ubicat a la Fundació Maeght de Sant Pau de Vença, a França. Disperses en un jardí de terrasses amb vistes al mar, el laberint és un pas- 2.35.4 Bibliograﬁa seig pels somnis de l'artista, per la seva imaginació i el seu humor. • Dupin, Jacques. Miró. 1a ed.. Barcelona: Polígrafa, 1993, p. 390-391. ISBN 84-343-0726-X.

2.35.1 Història • Penrose, Roland. Miró. 1a ed.. London: Thames and Hudson, 1993. ISBN 84-233-1976-8. A principis de la dècada de 1960, Miró va participar activament en el gran projecte d'Aimé Maeght a Sant Pau de • Dupin, Jacques. Miró. [Nouv. éd.].. [Paris]: Flam- Vença. La parella, inspirada per una visita a l'estudi del marion, 1993. ISBN 2-08-011744-0. pintor a Cala Major, va encarregar al mateix arquitecte Josep Lluís Sert la construcció d'un ediﬁci i una zona en- • Prat, Jean-Louis. Joan Miró - métamorphoses des jardinada, amb un espai especial reservat per a la creació formes : collection de la Fondation Maeght; 1er av- mironiana. Miró va meditar durant un període ﬁns que ril - 25 juin 2001. Sant Pau de Vença: Fondation va decidir que duria a terme un Laberint. Va col·laborar Maeght, 2001. ISBN 2-900923-24-7 [Consulta: 30 amb Josep Artigas i Joan Gardy Artigas per la realització març 2014]. de ceràmiques, i amb Sert per la concepció del conjunt.[1] Miró va crear un conjunt d'obres monumentals especialment dissenyades per a la fundació. Dins del recorregut 2.35.5 Enllaços externs dissenyat per Sert, Miró va preparar unes maquetes que • després serien construïdes en marbre, ciment, ferro, bron- www.fondation-maeght.com ze i/o ceràmica.[2] Destaquen les escultures La forca (La Fourche) i El Disc (Le Disque). La primera fou realitzada Coord.: 43° 42′ 02″ N, 7° 06′ 54″ E / el 1963 en bronze i la segona el 1973 en ceràmica. 43.70059°N,7.115085°E 64 CAPÍTOL 2. OBRA

2.36 Maig 1968 (Joan Miró) l'any 1973 amenaçava d'encongir-se?»[8] L'obra reﬂec- teix la simpatia de Miró pel moviment del maig francès i Maig 1968 és un quadre realitzat per Joan Miró entre els seus sentiments al respecte, expressats amb una lliber- 1968 i 1973 i que actualment forma part de la col·lecció tat i un simbolisme tan manifestos que sembla que l'obra [9] permanent de la Fundació Joan Miró de Barcelona,[1][2] sigui un graﬁt anònim sobre tela. gràcies a una donació de l'artista.[3] Està signat Miró a la part inferior dreta de l'obra. A la part posterior de la tela hi ha la inscripció :"MIRÓ. Mai 1968. Décembre. 1973 2.36.5 Exposicions rellevants [4] 2.36.6 Referències

2.36.1 Història [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2011. [Consulta: 28 agost 2011]. Jacques Dupin va parlar de les circumstàncies en què [2] Número de registre F.J.M. 4753. l'artista va realitzar aquesta obra: Les pintures d'aquest període efervescent van formar part [3] (Malet, 1993) p.71) d'una exposició retrospectiva del setanta-cinquè aniver- [4] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. sari de l'artista, que va tenir lloc a diversos espais: la MIRO CATALOGUE RAISONNE, PAINTINGS. Galerie Fundació Maeght, la Fundació Miró i la Catedral de Bar- Lelong, 31 agost 2010. ISBN 978-2-86882-056-3 [Con- celona, ila Haus der Kunst de Munic.[5] sulta: 10 octubre 2011].

Durant aquest temps, Miró està en auge, amb un qua- [5] Dupin,pàg. 333 dre exuberant, que acaba el 1973 per una sèrie de pintures tallades amb ganivets i cremades amb benzina i [6] Dupin,pàg. 341 Chalumu.[6] [7] Erben 2004: p.209

[8] Marí, Bartomeu. «Maig 1968» (paper). Diari Ara [Bar- 2.36.2 Context històric celona], núm. 313, 9/10/2011, p.27. ISSN: 2014-010X [Consulta: 9 octubre 2011].

[9] Clavero, 2010, p. 134. La primavera de l'any 1968 els estudiants de les universitats de Sorbona i Nanterre es van revoltar en contínues [10] núm. 185, repr. p.85 (col.) manifestacions que van durar quasi un mes i mig en res- [11] cat. núm. 82, repr. p.73 posta a la manca de recursos i les poques oportunitats la- borals dels estudiants universitaris. Aquesta revolta, a la [12] núm. 84 que després se sumarien els treballadors, es coneix amb [13] cat. núm. 40 el nom de Maig francès o Maig del 68. Joan Miró va simpatitzar amb aquest moviment i va rea- [14] núm. 61. litzar aquesta obra, un mur on queden estampats la vita- [15] núm. 12 litat i ideals d'aquells successos. [16] núm. 163 2.36.3 Descripció [17] cat núm.142

Sobre un fons blanc, l'artista va fer taques amb colors vius [18] núm. 40. repr p.81. típics de la gamma d'aquest període: blau, vermell, verd, [19] (Marko, 2011) groc i taronja. Aquestes taques de color són aixafades per gruixudes línies de color negre. En aquest conjunt se superposa en el primer pla un gran punt negre. Amb els dits 2.36.7 Bibliograﬁa va imitar el degoteig de les línies negres, imitant l'impacte o el raig d'una bola de pintura negre.[7] • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 2.36.4 Anàlisi • Lelong-Mainaud, Ariane. Joan Miró Catalogue Bartomeu Marí, en parlar de l'obra, comenta: «Sembla raisonné. Paintings. Volume IV:1959-1968. París: que hi ha més violència que sensació de llibertat. ¿Mi- Daniel Lelong, 2002. DL B.10.061.2010. ISBN 2- ró devia sentir nostàlgia o angoixa davant un present que 86882-056-5. 2.37. MANS VOLANT CAP A LES CONSTEL·LACIONS 65

• Erben, Walter. Miró. Taschen, 1/03/2004. ISBN 2.37.4 Referències 978-3-8228-2358-3. [1] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- Miró, 2011. [Consulta: 29 agost 2011]. ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN [2] (Clavero, 2010) p.142-143) D.L. B-1804-1990. [3] Malet, R.M. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, 1983, p.23. • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: [4] Taillandier., Yvon.. «Maintenant je travaille par terre/ Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- propos recuellis par Yvon Taillandier». XXe Siècle, nova 0-6. sèrie,desembre, Any 36 [París], 1974, pàg. n.34. pp.15- 19. (reproduït a: Joan Miró 1956-1983. Sentiment, emo- • P.Gimferrer, Miró, colpir sense nafrar, Polígrafa, ció, gest.. Barcelona: Fundació Pilar i Joan Miró, 24 de 1978 novembre 2006-25 febrer 2007, p.16. [5] Malet (2003), p.74 • P.A. Serra, Miró i Mallorca, Polígrafa, 1984 [6] cat. no. 186

[7] (Escudero, 1988) p.320) 2.37 Mans volant cap a les constel·lacions [8] cat. no.86. [9] (Daniel, 2011) Mans volant cap a les constel·lacions és una pintura realitzada per Joan Miró el 19 de gener de 1974 L'artista 2.37.5 Bibliograﬁa donà l'obra el juny de 1975 a la Fundació Joan Miró que [1] s’obrí al públic el 10 de juny de 1975. • Cirici, A. Miró-Mirall. Barcelona: Polígrafa, 1977, p. no. 45, p.60.

2.37.1 Descripció • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. L'obra, de grans dimensions, es caracteritza per un seguit DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. d'empremtes directes de les mans de Joan Miró sobre to- • ta la tela, distribuïdes de manera desigual, ocupant tota Dupin, J. Miró. Paris: Flammarion, 1993, p. no. 365, la franja central de la tela. Miró va començar a fer ser- pp 336-337. vir aquesta tècnica a principis dels anys 40.[2] En aquesta • Escudero, Carme; Victòria Izquierdo. Obra de Jo- obra Miró torna a referenciar a les seves Constel·lacions, an Miró.Fundació Joan Miró. Barcelona: Ediciones tal com indica el títol. Polígrafa, 1988. DL : B.336-1988.

• Gimferrer, P. Miró, colpir sense nafrar. Barcelona: 2.37.2 Context Polígrafa, 1978, p. no.2, p.8.

Tal com exposa Rosa Maria Malet en l'anàlisi dels seus • Gimferrer, P. Les arrels de Miró. Barcelona: Polí- treballs de 1971 a 1981 grafa, 1993, p. no.1081, p.394. Pel que fa a la tècnica d'execució el mateix Miró explica • Malet, Rosa Maria. Obra de Joan Miró. Barcelona: tal com recull Taillandier el 1974 Fundació Joan Miró, 1988.

Segons Malet, l'obra El Cel entreobert ens torna • Malet, Rosa Maria. Joan Miró: apunts d'una l'esperança, de 1934, ja era un clar precedent d'aquesta [5] col·lecció : obres de la Gallery K. AG. Barcelona: obra, molt posterior. Fundació Joan Miró, 2003. ISBN 978-84-932159- 8-9.

2.37.3 Exposicions • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: • 1974 — París. Grand Palais,[6][7] Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- 0-6. • 1975 — Barcelona. Fundació Joan Miró[8] • Joan Miró 1956-1983. Sentiment, emoció, gest. Bar- • 2011 — Londres i Barcelona : Joan Miró. L'escala celona: Fundació Pilar i Joan Miró, 24 de novembre de l'evasió[9] 2006-25 febrer 2007, p.16. 66 CAPÍTOL 2. OBRA

2.38 Maqueta per a Dona, ocell i EL 1969, la Brunswick Corporation va encarregar el dis- una estrella seny de l'obra a Miró, però no es va acabar fent pels ele- vats costos. El model de bronze que havia fet Miró va anar a parar al Milwaukee Art Museum, de Milwaukee, Estats Maqueta per a Dona, ocell i una estrella (en anglès Sun, Units. Posteriorment, el 1979, la primera alcaldessa dona Moon and one Star i també conegut com a Lluna, sol i una de Chicago, Jane Byrne, va acceptar trobar finançament [1] estrella) és una escultura de l'artista català Joan Miró per a l'escultura. de 1968. L'obra es troba al pati nord de la Fundació Joan Miró i va ser una donació de Pierre Matisse, marxant d'art [1] fill del pintor Henri Matisse. 2.38.2 Galeria L'escultura és la maqueta d'una obra que no es va arribar a fer mai que portava per títol Dóna, ocell i una estrella. Havia de medir més de 60 metres d'alçada i anava a anara al Parc de Cervantes. 2.38.3 Referències 2.38.1 Història [1] «Estudi per a un monument ofert a la ciutat de Barcelo- Per terra, mar i aire na (Lluna, sol i una estrella)» (en català). Fundació Joan Miró. [Consulta: 15 juny 2015]. L'any 1968 l'Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan Miró de fer un dels seus coneguts murals ceràmics per do- [2] Penrose, 1993, p. 156. nar la benvinguda als visitants de la ciutat que arribessin a l'Aeroport de Barcelona. A Miró li va encantar la idea [3] Disponible a la Fundació Joan Miró de Barcelona i va dir que no solament faria una obra per a l'Aeroport —acabat d'instal·lar el setembre de 1970—, sinó que es [4] «Public Art Guide». City of Chicago. [Consulta: 22 se- comprometé a dissenyar tres obres que donarien la ben- tembre 2011]. vinguda als visitants de la ciutat segons en el medi en què hi arribessin: terra, mar o aire. Les altres dues obres encarregades foren un paviment ceràmic de més de 400 me- 2.38.4 Bibliografia tres quadrats al Pla de la Boqueria —el Mosaic del Pla de l'Os, inaugurat el 30 de desembre de 1976— per saludar • Penrose, Roland. Miró. 1a ed.. Londres: Thames and als visitants que arribessin a Barcelona per mar, i una es- Hudson, 1993. ISBN 84-233-1976-8. cultura —que segons el projecte primigeni havia de fer més de 60 metres d'alçada— que s’instal·laria al Parc de Cervantes per tal de realitzar el mateix gest a l'entrada a la ciutat per l'antiga carretera nacional. Aquesta obra havia 2.39 Metamorfosis (Miró) de ser Dona, ocell i una estrella,[2] però finalment el projecte pel Parc de Cervantes fou desestimat i l'obra ideada Les Metamorfosis és una sèrie de dibuixos-collage rea- a la Maqueta per a Dona, ocell i una estrella és conservada litzada per Joan Miró entre 1935 i 1936. Es tracta d'una al pati nord de la Fundació Joan Miró de Barcelona. sèrie d'obres fetes com a interludi mentre Miró realitzava la sèrie Pintures damunt masonita. • A- Mural a l'Aeroport (aire)

• B- Mosaic del Pla de l'Os (mar) 2.39.1 Descripció • C- Maqueta per a Dona, ocell i una estrella (terra: no realitzada) Com a la sèrie feta sobre masonita, en aquestes obres el pintor expressa la seva preocupació per la situació políti- • D-CEAC- Centre d'Estudis d'Art Contemporani ca del moment, el bienni negre conservador, quan els ministres conservadors tot just incorporats al govern central Miss Chicago van provocar un seguit de protestes generalitzades arreu del territori i la República Catalana va ser fortament re- Una versió similar de l'obra es va construir a la Brunswick presa des de l'exèrcit. Plaza de Chicago, que actualment es coneix com a Miss En aquesta sèrie el pintor fa servir retalls de diaris i revis- Chicago. L'escultura, amb una mida ﬁnal de 12 me- tes, creant collages amb elements quotidians. Es conside- tres, està feta d'acer, malla, formigó, bronze i rajoles ra un reﬂex de la visió del pintor sobre el canvi que està ceràmiques.[4] patint la política arran de la victòria del Front Popular.[1] 2.41. MORÍ EL MERMA 67

2.39.2 Sèrie 2.40.1 Referències

2.39.3 Referències [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2016. [Consulta: 8 abril 2016].

[1] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació [2] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. Joan Miró. 2011. Comentari número 12 MIRO CATALOGUE RAISONNE, PAINTINGS. Galerie Lelong, 31 agost 2010. ISBN 978-2-86882-056-3 [Con- [2] (Dupin, 2008) p.286) sulta: 10 octubre 2011].

[3] (Dupin, 2008) p.287) [3] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de 2016. Fundació Joan Miró. [4] Regal de Nelson A.Rockefeller de 1956

[5] (Dupin, 2008) p.288) 2.40.2 Bibliograﬁa [6] (Dupin, 2008) p.289) • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia [7] (Dupin, 2008) p.290) de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. [8] (Dupin, 2008) p.291) • Dupin, Jaques; Lelong-Mainaud, Ariane. Jo- [9] (Dupin, 2008) p.292) an Miró Catalogue raisonné. Paintings. Volume IV:1959-1968. París: Daniel Lelong, 2002. DL [10] (Dupin, 2008) p.293) B.10.061.2010. ISBN 2-86882-056-5. [11] (Dupin, 2008) p.294) • Erben, Walter. Miró. Taschen, 1/03/2004. ISBN [12] (Dupin, 2008) p.295) 978-3-8228-2358-3. • [13] (Dupin, 2008) p.296) Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les seves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN D.L. B-1804-1990. 2.39.4 Bibliograﬁa • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. 0-6. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. • P.Gimferrer, Miró, colpir sense nafrar, Polígrafa, • Dupin, Jacques. Miro: Catalogue Raison- 1978 né,Drawings Distributed Art Pub Inc, 2008. ISBN 978-2-86882-084-6. • P.A. Serra, Miró i Mallorca, Polígrafa, 1984

• Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Fundació Joan Miró. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a ed. (en ca- talà). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 2.41 Morí el Merma 978-84-938981-0-6. Morí el Merma va ser un espectacle teatral molt innovador realitzat per la Companyia de Teatre La Claca, amb decorats, màscares i titelles sorgits del món de Joan Mi- 2.40 Mont-Roig, l'església i el poble ró,[1] que ell mateix va supervisar i pintar. La dramatit- zació de l'espectacle, que utilitzava també un llenguatge Mont-Roig, l'ésglésia i el poble és un quadre realit- clarament mironià, s’inspirava en l'Ubu roi d'Alfred Jarry. zat per Joan Miró el 1919 que actualment forma part Mori el Merma es va estrenar el 1978[2] al Teatre Princi- de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Mi- pal de Palma i, posteriorment, al Gran Teatre del Liceu ró de Barcelona, mitjançant un dipòsit de col·lecció de Barcelona. particular.[1][2] L'obra s’emmarca dins el període «detallista» de Joan Miró. L'artista apunta als primitius i als japonesos com a exponents del seu interès pels trets mínims 2.41.1 Autors: La Claca i Joan Miró del paisatge. El format, vertical, no és l'emprat habitualment en aquest gènere. Com fan els pintors del trecento Joan Miró i els il·lustradors orientals, juxtaposant estrats Miró obté un efecte de profunditat.[3] 68 CAPÍTOL 2. OBRA

Joan Miró va mostrar interès diverses vegades al llarg lautordera. Francesc Català-Roca documentà tot el pro- de tota la seva carrera per la figura d'Ubu. Es conser- cés amb fotografies, conservades actualment a l'arxiu fo- ven desenes de dibuixos, escultures i fins a tres llibres togràfic de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de d'artista: Ubu Roi (1966), Ubu aux Baléares (1971) o Catalunya.[2] L'enfance d'Ubu (1975). Miró era un apassionat del teatre. Va col·laborar amb diverses companyies dissenyant vestuaris, cartells i personatges per a obres de teatre i Estrena i gira dansa.[2] L'obra es va estrenar al Teatre Principal de Palma i més endavant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Poste- La Claca riorment es va representar a diverses ciutats del món: Al Centre Georges Pompidou de París, als Riverside Studios de Londres, a la Fundació Maeght de Sant Pau de Vença i, en una segona etapa, al Sidney Opera House d'Austràlia i diverses ciutats australianes. L'espectacle també es va La Companyia de Teatre La Claca va ser creada per Joan poder veure a ciutats catalanes i de l'estat espanyol (Va- Baixas i Teresa Calafell,[3] parella d'extraordinaris tite- lència, Alacant, Manresa, Igualada, Sitges, Vic, Terras- llaires que, amb el nom de Putxinel·lis Claca, atresora- sa, Valls...), acabant amb una estada a la madrilenya Sala va una llarga trajectòria d'èxits en festivals internacio- Olimpia.[2] nals. Per a poder tirar endavant l'ambiciós projecte teatral de gran format del Morí el Merma van haver de buscar col·laboracions diverses. Els primers membres incorpo- Exposició a Alacant rats a la companyia a l'etapa 1975 - 1979 van ser Gloria Rognoni, Andreu Rabal, Piti Espanyol, Jaume Sorribas, L'any 1980 la companyia la Claca va desmuntar l'obra. Xata Estrada, Jordi Jané, Quel Doblas, Quico Bofill, An- Una part dels materials i elements utilitzats es van con- tonia Pintat, Pep Parés, Dominique de Caqueray, Abdó servar a la Fundació Joan Miró de Barcelona, i l'altra es Terrades. També van comptar amb les col·laboracions de va posar a la venda. L'artista Eusebio Sempere va realitzar Rafael Subirachs, fent veus d'alguns dels personatges i so- diverses gestions i finalment va ser la Diputació d'Alacant noritzant l'escenari; Josep Maria Baixas (escenografia), qui va comprar aquestes peces amb l'objectiu d'ampliar la Oriol Regàs (producció), Pepo Sol i Paulette Kodabandeh seva col·lecció d'art del segle XX.[2] Els objectes es van (distribució internacional) i Cees Mulderij (filmació).[4] exposar inicialment al Museu de l'Assegurada el mateix El 1979 hi hagué una refundació del grup per a fer pos- 1980 i durant 14 mesos, tot i les crítiques del mateix ar- sibles una colla de representacions per ciutats catalanes i tista pel que fa al sistema expositiu. Posteriorment, els [5] espanyoles i, molt especialment, per a realitzar la gira de materials es van emmagatzemar. Mori el Merma per Austràlia (Hobart, Melbourne, Ade- El 2015[2] es va realitzar una exposició commemorativa laida, Sidney i Canberra) el març de 1980. El nou grup, al Museu d'Art Contemporani d'Alacant, co-organitzada novament dirigit per Joan Baixas i Teresa Calafell, el for- pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, maven: Marta Serra, Montse Calmet, Antonio Moreno, l'Ajuntament i la Diputació d'Alacant, comissariada per Pep Santacana, Antoni Serra, Óscar Olabarria, Antonio Rosa Maria Castells. Els ninots, les màscares i la resta de Fernandez i i Jabier Ucar. El 1981 es va presentar una material escènic van ser restaurats per l'empresa Cultu- versió reduïda del muntatge als festivals de Charleston i rarts IVC+R.[2] L'exposició va mostrar, per primera ve- Baltimore, als Estats Units, formant part d'un recull an- gada des de 1980, un total de 25 peces que conformaven 7 tològic dels Putxinel·lis Claca. personatges complets, disposats en una museografia que imita un espai escènic. També es van mostrar un seguit de peces documentals amb l'objectiu de contextualitzar 2.41.2 Història l'obra. L'exposició va tenir lloc entre el 8 de febrer i el 17 de maig del 2015.[2] Preparació

El 1975 Miró va contactar amb el Grup de Teatre La 2.41.3 L'espectacle Claca per proposar-los un espectacle teatral experimental, basant-se en la idea d'un espectacle complet. El grup Personatges va estar uns mesos preparant i dissenyant els personatges, que finalment van construir amb materials ben di- L'obra portava a escena una colla de personatges caòtics i versos, acabant-los tots en color blanc, tal com si fossin decadents, que representaven la imatge d'un país on enca- teles a l'espera del pintor. Pel personatge d'Ubu, Miró va ra cuejava la dictadura franquista. El personatge princi- fer una sèrie de dibuixos i fins a tres carpetes de litogra- pal, el Merma, s’inspirava en la figura d'Ubu, imatge dels fies prèvies. El març de 1977 Miró va pintar els decorats dictadors que van sacsejar Europa durant el segle XX.[2] i els titelles al taller de La Claca a Sant Esteve de Pa- El muntatge de Mori el Merma tenia 11 personatges en 2.42. MOSAIC DEL PLA DE L'OS 69 escena. Sis dels quals formaven part del grup dels podero- Guió sos: El Merma, la seva cort, la seva dona, un cavall i tres ministres. Per l'altre costat, cinc hurons representaven al El guió es va crear de manera col·lectiva, fruit de la impro- poble, oprimit i enfadat.[2] visació escènica i de desenes d'assajos. Durant el procés de creació no es va redactar cap text concret, per facilitar • El Merma: El personatge va transcendir l'obra i els canvis i la improvisació en escena, i poder adaptar- es va fer servir posteriorment tant dins com fora se als espais on fos representat. L'espectacle no tenia un dels escenaris: Estrena del tren RER (París, 1979), desenvolupament narratiu convencional. Es tractava d'un Arc de Triomf (París, 1979), Passeig per la Barcelo- seguit d'escenes que culminaven en el darrer dia de vida neta (Barcelona, 1979), Matx de Mermes (Barcelo- del dictador Merma. Tot es desenvolupava a un ritme fre- na, 1990), Merma rides again (Nova York, 1981), nètic a l'escenari, amb moments d'histèria absoluta, con- Mermanomormai (Londres, 2006), Al foc el mer- trastats amb d'altres del silenci més absolut. ma!! (Palma, 2008) i El retorn de la vídua (Alacant, 2015).[4] 2.41.4 Anàlisi • La Dona L'obra representa una de les principals incursions mi- • Els Ujieres ronianes en el món teatral. Analitza la figura del dictador d'una manera irònica, destacant especialment la • Cap de Gos corrupció i el despotisme.[2]

• Cebolleta 2.41.5 Referències • Carbassa [1] Joan Miró. Generalitat de Catalunya • El Majordom [2] Castells, Rosa Maria, Mori el Merma en Alicante, Diputa- • Les màscares ció d'Alacant, 2015

• El Cavall [3] Teresa Calafel El País, 25 de nobembre de 2000 (castellà)

• El Gos [4] Baixas, Joan, Mori el Merma, Diputació d'Alacant, 2015.

[5] «‘Mori el Merma’, los títeres de Miró». Hoyesarte.com. Escenes Hoyesarte.com. [Consulta: 14 juny 2015].

Llista d'escenes 2.41.6 Enllaços externs 1. Despertar • Titelles ninot amb el toc de Joan Miró Reportatge amb imatges. Per Damià Barbany, publicat a la re- 2. Muntatge de la cort vista Putxinel·li, 1 de maig de 2012. (català) 3. L'espera • Ninots mironians Reportatge i fotograﬁes. Centre 4. Cerimònia i coronació Miró. Document PDF, dues pàgines (català)

5. Escena de les màscares 2.42 Mosaic del Pla de l'Os 6. La tortura

7. Escena d'amor El Mosaic del Pla de l'Os també conegut com a Pavi- ment Miró[1] és una obra de 1976 feta per Joan Miró 8. Mori el Merma! que es troba al Pla de La Boqueria, a Les Rambles de Barcelona, camí natural de qui va o ve del mar a la ciu- 9. El Cavall tat. L'obra fou inaugurada el 30 de desembre del 1976, i està inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona[2][1] 10. Desﬁlada, discurs i mort El mosaic va ser executat per Joan Gardy-Artigas, amb la col·laboració dels tallers Escofet, especialitzats en peces 11. L'enterrament de terratzo.[1] 70 CAPÍTOL 2. OBRA

nalment el projecte pel Parc de Cervantes fou desestimat i l'obra ideada a la Maqueta per a Dona, ocell i una estrella és conservada al pati nord de la Fundació Joan Miró de Barcelona. Una versió similar de l'obra es va construir a la Brunswick Plaza de Chicago, amb una mida ﬁnal de 12 metres, actualment coneguda com a Miss Chicago. Cal remarcar doncs, que Dona i ocell no forma part d'aquest projecte de Benvinguda, sinó que és un en- càrrec posterior, efectuat ja en temps democràtics per l'Ajuntament de Barcelona en el marc del procés d'urbanització de l'antic Parc de l'Escorxador, un solar on hi havia l'antic escorxador de Barcelona, enderrocat l'any 1978. L'obra es convertiria en l'element central del futur El Pla de l'Os abans de la intervenció de Joan Miró. Antoni Es- Parc Joan Miró.[7] plugas (Arxiu Nacional de Catalunya). • A- Mural a l'Aeroport (aire) 2.42.1 Context • B- Mosaic del Pla de l'Os (mar) Barcelona dispossa d'una gran varietat de paviments ar- • C- Maqueta per a Dona, ocell i una estrella tístics que decoren els terres de desenes de carrers. (terra: no realitzada) Adolf Florensa Ferrer (1889-1968), arquitecte tècnic de l'Ajuntament de Barcelona i responsable de les obres de • D-CEAC- Centre d'Estudis d'Art Contemporani conservació i restauració de Ciutat Vella, va dedicar un especial interès a la renovació de paviments quan feia intervencions en les zones històriques de la ciutat, on des- Esbós taquen el paviment de la Plaça de Sant Jaume (1953).[3] Juntament amb Jorge Ros i Joan Josep Tharrats va dirigir Miró va partir d'un esbós en paper, conservat actualment un projecte de paviments artístics, entre els quals desta- a la Fundació Joan Miró de Barcelona. En aquest dibuix ja quen el paviment onejant de Les Rambles (produït per es veuen les formes i els dibuixos del mosaic d'una manera Escofet el 1968), el de la Plaça de Catalunya (1959) o el molt detallada. Tot i això, gran part de la força de l'obra Mirador de l'Alcalde a Montjuïc. Aquestes intervencions recau també en Joan Gardy Artigas, encarregat de donar artístiques demostren que el model Barcelona promou un vitalitat als colors ideats per Joan Miró.[8] paviment no només funcional, sinó útil per dotar de ca- ràcter als espais públics.[3][4] Construcció

2.42.2 Història L'obra va ser executada l'any 1976 per Joan Gardy- Artigas, amb la col·laboració dels tallers Escofet, especi- Per terra, mar i aire alitzats en peces de terratzo.[1] Aquell mateix any, Miró havia rebut l'encàrrec per realitzar el Mural per a IBM, L'any 1968 l'Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan actualment conservat al Museu Nacional d'Art de Cata- Miró de fer un dels seus coneguts murals ceràmics per do- lunya. nar la benvinguda als visitants de la ciutat que arribessin Els Serveis Municipals de Pavimentació de l'Ajuntament a l'Aeroport de Barcelona. A Miró li va encantar la idea de Barcelona van iniciar la seva instal·lació a Les Rambles i va dir que no solament faria una obra per a l'Aeroport el dia 2 de novembre.[9][10] Miró va anar a Barcelona per —acabat d'instal·lar el setembre de 1970—, sinó que es veure el mosaic ﬁns al 14 de gener de 1977, un mes des- comprometé a dissenyar tres obres que donarien la ben- prés de la seva col·locació. Segons el catàleg d'Art Públic vinguda als visitants de la ciutat segons en el medi en què de Barcelona, mentre Miró observava les reaccions de la [1] hi arribessin: terra, mar o aire. Les altres dues obres gent davant de l'obra, un paleta s’hi va aturar i li va dir encarregades foren un paviment ceràmic de més de 400 que trobava mal posades les rajoles, i Miró li va contes- metres quadrats al Pla de la Boqueria —el Mosaic del tar: «No sap el que em va costar convèncer els operaris Pla de l'Os, inaugurat el 30 de desembre de 1976— per perquè posessin de manera irregular les peces...!»[1] saludar als visitants que arribessin a Barcelona per mar, i una escultura —que segons el projecte primigeni havia de fer més de 60 metres d'alçada— que s’instal·laria Inauguració al Parc de Cervantes per tal de realitzar el mateix gest a l'entrada a la ciutat per l'antiga carretera nacional. Aques- L'obra fou inaugurada el 23 de desembre del 1976 a pri- ta obra havia de ser Dona, ocell i una estrella,[5] però ﬁ- mera hora de la tarda, amb la presència del llavors Alcalde 2.42. MOSAIC DEL PLA DE L'OS 71

de Barcelona Josep Maria Socias Humbert, membres del 2.42.4 Anàlisi consistori, representants de l'Associació de Comerciants i veïns de les Rambles i el cerdamista Joan Gardy Arti- L'obra va ser concebuda com una ﬁta de toponímia. És gas.[9][11] per això que l'obra mostra un cercle tancat sobre si mateix mitjançant la línia circular que serveix per encerclar els diferents elements de la composició. Dins hi ha una ﬂetxa que destaca, tot indicant moviment i donant-li frescura a 2.42.3 Conservació l'obra.[8]

• El Cercle: És el símbol universal de la totalitat i, com a tal, de la perfecció. En el cristianisme representa l'Església Universal. Segons Plató, és la imatge mò- bil d'una eternitat immòbil. El cercle contenint una creu representa el Paradís amb els seus quatre rius ﬂuint des del centre, que és l'Arbre de la Vida. Si conté una doble creu es converteix en la Rosa dels Vents i assenyala els quatre punts cardinals i les quatre direccions intermèdies.[12]

2.42.5 Vegeu també

• Mobiliari urbà de Barcelona Detall del mosaic amb peces de color blau deteriorades

L'artista volia que la seva obra complís la missió de qual- 2.42.6 Referències sevol paviment, ser trepitjat. És per això que l'obra no disposa de cap tipus de protecció específica, més enllà dels [1] Fabre, Jaume; Huertas, Josep Maria. «Dona-bolet amb manteniments higiènics regulars.[1] Tot i així, periòdica- barret de lluna, coneguda popularment com el Condó». Catàleg d'Art Públic. Ajuntament de Barcelona. [Consul- ment s’han de fer tasques de conservació, sobretot de les ta: 21 desembre 2013]. peces de color blau, que es deterioren més fàcilment.[1] El 1992 es van substituir gran part de les peces de color [2] amb el codi 1138 - 1 blau i el 2007 es van tornar a canviar, aprofitant l'ocasió [3] Esparza Lozano, Danae. El Modelo Barcelona de espacio per canviar-ne també de grogues i vermelles, fent ser- público y diseño urbano: La configuración del suelo y de vir fotos aèries per garantir la correcta col·locació de les una imagen de ciudad. Barcelona: Universitat de Barcelo- [1] peces. na, 2010 [Consulta: 21 desembre 2013].

[4] LECEA, Ignasi de. Tècniques i instruments per a la construcció de l'espai públic: els paviments. Col·legi Intervenció de 2007 d'Arquitectes de Catalunya. Agrupació d'Arquitectes Ur- banistes de Catalunya. Cursos de Reciclatge professional. Març, 1994 El 2007, l'Institut del Paisatge Urbà destinà prop de 32.000 euros provinents de la utilització de lones publici- [5] Penrose, 1993, p. 156. tàries en bastides d'obra a recuperar el Pla de l'Os. Jordi Portabella, llavors segon tinent d'alcalde i president de [6] Disponible a la Fundació Joan Miró de Barcelona l'Institut del Paisatge Urbà, inaugurà la intervenció el dilluns 19 de març de 2007 a les sis de la tarda.[12] [7] Jaume Capó; Aleix Catasús Guia d'escultures de Barcelo- na. Polígrafa, 1 novembre 2003. ISBN 978-84-343-1019- Es va procedir a la substitució de les llosetes de color del 3. mosaic -que eren les més degradades i erosionades- per noves llosetes idèntiques a les originals, fetes de paviment [8] Malet, Rosa Maria. «Comentari de l'Obra». Web. Ajunta- hidràulic amb mescla de ciment blanc tenyit amb vidres ment de Barcelona. [Consulta: 21 desembre 2013]. de color triturats. Escofet va produir les llosetes tal com ja [9] «Inauguración del Pavimento Joan Miró en el Pla de va fer a ﬁnals dels anys setanta per encàrrec de Joan Miró. l'Os de Las Ramblas». La Vanguardia (p.25), 24/12/1976 Durant aproximadament un mes, al bell mig de la Rambla [Consulta: 26 desembre 2013]. va estar instal·lada una tanca d'obra de grans dimensions per a poder col·locar les llosetes, que es van tallar una a [10] «El pavirnentó del 4Ma deI'Os”, obra de Miró». La Van- una per poder donar la inclinació original al mosaic.[12][13] guardia, 9/11/1976 [Consulta: 26 desembre 2013]. 72 CAPÍTOL 2. OBRA

[11] «El Nuevo Pavimento del Pla de l'Os en Las Ramblas». El la Terminal 2 de l'Aeroport de Barcelona. El mural, que Noticiero Universal, 17/12/1976 [Consulta: 21 desembre comprèn 4.865 plaques de gres esmaltat, fa 50 metres 2013]. d'ample i 10 metres d'alt.[2] [12] «Barcelona posa't guapa»( PDF). Memòria informa- tiva. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 21 desembre 2.43.1 Història 2013]. [13] «Restauració Pla de l'Os de Miró». Web (vídeo). Televisió Per terra, mar i aire de Ciutat Vella. [Consulta: 21 desembre 2013]. L'any 1968 l'Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan Miró de fer un dels seus coneguts murals ceràmics per do- 2.42.7 Bibliografia nar la benvinguda als visitants de la ciutat que arribessin a l'Aeroport de Barcelona. A Miró li va encantar la idea • DDAA.. Barcelona, una ciudad de vanguardia. Arte i va dir que no solament faria una obra per a l'Aeroport en las calles. La Vanguardia Ediciones, 2006. ISBN —acabat d'instal·lar el setembre de 1970—, sinó que es 84-96642-09-7. comprometé a dissenyar tres obres que donarien la ben- • DDAA.. Suma Artis Historia General del Arte, pintu- vinguda als visitants de la ciutat segons en el medi en què ra y escultura españolas del s.XX (1900-1939). Ma- hi arribessin: terra, mar o aire. Les altres dues obres en- drid. Espasa-Calpe S.A., 1992. carregades foren un paviment ceràmic de més de 400 metres quadrats al Pla de la Boqueria —el Mosaic del Pla de • DDAA.. Louise Bourgeois, Repairs in the sky. Fun- l'Os, inaugurat el 30 de desembre de 1976— per saludar dació Pilar i Joan Miró a Mallorca, 2005. als visitants que arribessin a Barcelona per mar, i una es- • DDAA.. Diccionario de pintores y escultores del siglo cultura —que segons el projecte primigeni havia de fer XX. Madrid. Forum artis, S.A., 1994. més de 60 metres d'alçada— que s’instal·laria al Parc de Cervantes per tal de realitzar el mateix gest a l'entrada a la • Dupin, Jacques. Miró. 1a ed.. Barcelona: Polígrafa, ciutat per l'antiga carretera nacional. Aquesta obra havia 1993, p. 390-391. ISBN 84-343-0726-X. de ser Dona, ocell i una estrella,[3] però finalment el projecte pel Parc de Cervantes fou desestimat i l'obra ideada • Escudero, Carme; Montaner, Teresa. Joan Miró, a la Maqueta per a Dona, ocell i una estrella és conserva- desfilada d'obsessions: 14 juny-2 setembre 2001. da al pati nord de la Fundació Joan Miró de Barcelona. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2001. ISBN 84- Una versió similar de l'obra es va construir a la Brunswick 923925-9-2. Plaza de Chicago, amb una mida final de 12 metres, ac- • Malet, Rosa Maria. De Miró a Barcelona (paper). tualment coneguda com a Miss Chicago. primera edició. Barcelona: Fundació Joan Miró, Cal remarcar doncs, que Dona i ocell no forma part 2014. ISBN 978-4-94253515. d'aquest projecte de Benvinguda, sinó que és un en- • Punyet Miró, Joan; Gardy Artigas, Joan; Calero, càrrec posterior, efectuat ja en temps democràtics Cristina. Joan Miró, Josep Llorens Artigas : cera- per l'Ajuntament de Barcelona en el marc del procés mics: catalogue raisonné, 1941-1981. París: D. Le- d'urbanització de l'antic Parc de l'Escorxador, un solar on long, 2007, p. 338-399. ISBN 978-2-86882-079-2. hi havia l'antic escorxador de Barcelona, enderrocat l'any 1978. L'obra es convertiria en l'element central del futur • Penrose, Roland. Miró. 1a ed.. Londres: Thames and Parc Joan Miró.[5] Hudson, 1993. ISBN 84-233-1976-8. • A- Mural a l'Aeroport (aire) 2.42.8 Enllaços externs • B- Mosaic del Pla de l'Os (mar) • Obra pública de Joan Miró al món • C- Maqueta per a Dona, ocell i una estrella (terra: no realitzada) Coord.: 41° 22′ 52.19″ N, 2° 10′ 23.82″ E / 41.3811639°N,2.1732833°E • D-CEAC- Centre d'Estudis d'Art Contemporani

L'escultor Joan Gardy Artigas va aprendre del seu pare, 2.43 Mural de l'Aeroport de Barce- Josep Llorens Artigas (Barcelona, 1892-1980), la savie- sa de l'oﬁci de ceramista. Joan Miró i Llorens Artigas es lona van conèixer als anys 1910 a l'escola d'art que el pintor Francesc Galí (1880-1965) tenia a Barcelona. De Fran- El Mural de l'Aeroport de Barcelona és un mural de cesc Galí són les pintures, realitzades el 1929, de la cú- rajoles de ceràmica dissenyat per l'artista català Joan Mi- pula del vestíbul del primer pis del Museu Nacional, on ró i executat per Josep Llorens i Artigas el 1970 per a ara també s’exposa el mural de Joan Miró.[6] 2.43. MURAL DE L'AEROPORT DE BARCELONA 73

A partir dels anys 1940, Miró i Josep Llorens Artigas van Per ornamentar l'àera, l'Ajuntament de Barcelona va pro- iniciar un duo artístic que va donar com a fruit objectes metre construir uns jardins i instal·lar un mosaic realitzat i grans murals ceràmics com els de la Unesco de París o per alumnes de l'Escola Massana a l'entrada de la Termi- el de l'Aeroport de Barcelona. Aquestes obres fusionen el nal. Al seu torn, la Diputació de Barcelona va oferir una lèxic mironià amb les qualitats essencials de les arts de la estàtua del personatge del «Clavileño» de la novel·la El terra i del foc.[7] Quixot feta per l'artista Ros Sabater.[1]

Construcció Inauguració

L'obra es va inaugurar el 1970,[10] i com en el cas de Dona i ocell, l'obra va ser un regal de Miró a la ciutat de Barcelo- na, per la qual no cobrà honoraris. L'Ajuntament de Bar- celona es va encarregar de cobrir els costos de l'execució del mural.[11][12]

Conservació

Signatura Miró Artigas al Mural

Inicialment la proposta era realitzar una obra a l'interior de l'edifici. Durant una visita al lloc, Miró i els Artigues van demanar si es podia emplaçar en un altre lloc i des de l'Aeroport se'ls hi va oferir una de les façanes exteriors de l'edifici: Per dissenyar l'obra Miró freqüentà l'espai en diverses ocasions, per fer-se a la idea de l'impacte que havia de Detall tenir i per adaptar-la al màxim al seu entorn. Va treballar l'obra directament a nivell arquitectònic, i va pre- [8] L'obra es troba a l'exterior en una zona industrial, de tràn- parar un esbós al taller de Gallifa. L'esbós, a escala sit i molt a prop de la platja, pel que està sotmesa a les 1:10, es conserva actualment a la Fundació Joan Miró de [9] inclemències del temps, a la brutícia i a la contaminació. Barcelona: Entre el 1970 i el 2005 l'obra va ser protegida amb un Es va trigar 8 mesos i van ser necessàries 464 fornades per vernís de poliuretà, en una intervenció realitzada sense el coure les 4.865 lloses.[8] Es va fer servir un forn de tipus permís dels artistes, que amb el temps es va enblanquinar noborigama, que disposa de tres cambres de cocció amb i alterar. També s’havien fet algunes intervencions me- una sola ximeneia a la tercera cambra. Aquest tipus de nors reenganxant algunes de les plaques amb silicona o forns generen variacions morfològiques en les peces, que pintant llacunes amb morter repintat.[9] [9] dóna un acolorit especial al mural. Un cop preparades El 2005 la Fundació AENA, titular de les obres d'art ex- les peces, es traslladaven a l'Aeroport i es guardaven en posades a l'Estat, va demanar a l'empresa Corebarna la un magatzem especial fins que eren instal·lades al mural. restauració del mural. Des de la seva inauguració l'obra no El procés d'instal·lació es va allargar durant la segona havia estat ni tractada ni estudiada en detall.[9] Va interve- meitat del 1970. L'equip d'operaris treballaven a un ritme nir un equip de 17 persones dirigit per Agnès Gall Ortlik aproximat d'unes 60 peces instal·lades al dia.[1] El Mural i format per conservadors-restauradors, un arquitecte, un va ser ideat d'una manera en què es pogués canviar la se- científic, un enginyer, un ceramista i un fotògraf. Es va va ubicació en cas que l'Aeroport de Barcelona s’hagués dur a terme entre els mesos de maig i juliol de 2005, fent d'ampliar o reubicar.[8] La paret on es va ubicar no és de servir una bastida mòbil de 3x4x10 metres. L'objectiu era càrrega i és estable. A més, les peces van ser numera- millorar l'aspecte del mural i evitar alteracions suplemen- des i col·locades progressivament començant per la part tàries. És per això que es va procedir a retirar el vernís de inferior dreta de l'obra. Les plaques es van fixar només poliuretà, netejant la superfície. Es va descartar tornar a amb morter de ciment, sense omplir els espais entre les envernissar el mural, ja que les propietats del gres són su- juntes.[9] ficients per resistir a l'exterior. Es va treballar en rondes 74 CAPÍTOL 2. OBRA

de 4 metres d'amplada (mida de la bastida) i d'esquerra [10] «Imatge de l'obra el 1970». web. Institut Cartogràﬁc de a dreta.[9] Les plaques van necessitar intervencions dife- Catalunya. [Consulta: 26 desembre 2013]. rents (mecànica o química) depenent del color de les pla- [11] «Aquí». Destino, 9 novembre 1968 [Consulta: 20 gener ques. Un cop tret el vernís, es va procedir a una neteja 2014]. general amb acetona i posteriorment amb aigua i etanol. La reintegració pictòrica necessària es va dur a terme amb [12] Moreno Galván, José María. «Joan Miró pone su signo en vernís i laca de poliuretà i acolorits amb pigment,[13] apli- Barcelona». Triunfo, 24, 362, 10 maig 1969, pàg. 12-13. [9] cades amb pigment o aerògraf. [13] Horie, C.V.. Butterworth-Heinemann. Materials for con- servation. Organic Consolidants, Adhesives and Coatings (en anglès). Orxford: Architectural press, 1987 [Consul- 2.43.2 Descripció ta: 26 desembre 2013].

L'obra és la sisena d'una sèrie de col·laboracions entre [14] Grans genis de l'art a Catalunya, Miró (en castellà), p.116. Miró i Artigas. Està constituïda per 4.865 plaques de gres ISBN 8428292019227 [Consulta: 26 desembre 2013]. esmaltat de colors vius, de 26 x 38 x 3cm[1] de superfície i 6 kg de pes cada una. Els colors predominants són el 2.43.5 Bibliograﬁa blau, el groc, el verd, el negre i el vermell.[9] L'obra té un [1] pes aproximat de 35 tones. L'oba està signada “Miró / • DDAA.. Barcelona, una ciudad de vanguardia. Arte ARTIGAS” a la part inferior dreta. en las calles. La Vanguardia Ediciones, 2006. ISBN 84-96642-09-7. 2.43.3 Anàlisi • Dupin, Jacques. Miró. 1a ed.. Barcelona: Polígrafa, 1993, p. 390-391. ISBN 84-343-0726-X. L'obra pertany a la fase madura de l'etapa escultòrica de • Miró, moment en què realitza obres ceràmiques monu- Escudero, Carme; Montaner, Teresa. Joan Miró, mentals i de grans dimensions. Són d'aquest època Mural desﬁlada d'obsessions: 14 juny-2 setembre 2001. per a IBM, actualment conserval al Museu Nacional d'Art Barcelona: Fundació Joan Miró, 2001. ISBN 84- de Catalunya o els dedicats a la Kunsthaus de Zuric o al 923925-9-2. [14] Guggenheim Museum. • Malet, Rosa Maria. De Miró a Barcelona (paper). primera edició. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2.43.4 Referències 2014. ISBN 978-4-94253515. • Punyet Miró, Joan; Gardy Artigas, Joan; Calero, [1] «Un gigantesco mural de Joan Miró es instalado en el Ae- Cristina. Joan Miró, Josep Llorens Artigas : cera- ropuerto» (en castellà). La Vanguardia, 1 setembre 1970, mics: catalogue raisonné, 1941-1981. París: D. Le- p. p.17 [Consulta: 26 desembre 2013]. long, 2007, p. 338-399. ISBN 978-2-86882-079-2. [2] Joan M. Minguet Batllori. Joan Miró: l'artista i el seu en- • torn cultural, 1918-1983. L'Abadia de Montserrat, 2000, Penrose, Roland. Miró. 1a ed.. Londres: Thames and p. 146–. ISBN 978-84-8415-208-8. Hudson, 1993. ISBN 84-233-1976-8. [3] Penrose, 1993, p. 156. [4] Disponible a la Fundació Joan Miró de Barcelona 2.43.6 Enllaços externs [5] Jaume Capó; Aleix Catasús Guia d'escultures de Barcelo- • Fitxa de l'obra al catàleg raonat na. Polígrafa, 1 novembre 2003. ISBN 978-84-343-1019- 3. Coord.: 41° 17′ 49″ N, 2° 04′ 02″ E / [6] «El Museu Nacional presenta el mural de Joan Miró, di- 41.29694444°N,2.06722222°E pòsit de la Generalitat de Catalunya». Generalitat de Ca- talunya, 28/11/2013 [Consulta: 30 novembre 2013]. [7] «Joan Gardy Artigas (1938 - )». rogallery.com. [Consulta: 2.44 Mural del palau de congressos 28 setembre 2011]. de Madrid [8] Permanyer, Lluís. «Como fue pensado y realizado el gigantesco mural del Aeropuerto de Barcelona». La Van- El Mural del palau de congressos de Madrid és un guardia, 21 de març de 1971 [Consulta: 26 desembre mural de rajoles de ceràmica dissenyat per l'artista ca- 2013]. talà Joan Miró i realitzat el 1980 per Joan Gardy Arti- [9] Gall Ortlik, Agnès. «El mural de Joan Miró a l'aeroport gas per a la façana del Palau de congressos de Madrid, a de Barcelona: problemàtiques al voltant de la conservació Espanya. El mural, que comprèn 10.000 rajoles, fa 59,5 d'una obra monumental contemporània». Unnicum, 2011 metres d'ample i 9,5 metres d'alt, aproximadament uns [Consulta: 26 desembre 2013]. 600 metres quadrats. 2.44. MURAL DEL PALAU DE CONGRESSOS DE MADRID 75

2.44.1 Història 2.44.3 Referències

El Ministerio de Cultura va encarregar a Joan Miró la re- [1] S'agafa la data que apareix al catàleg raonat alització d'un mural per a decorar la façana principal del Palau de Congressos de Madrid, amb l'objectiu que actu- [2] «Mural de Miró para el Palacio de Congresos de Madrid». és com a reclam internacional per al centre. Joan Miró va La Vanguardia, 27 de juliol de 1979 [Consulta: 25 desem- enviar un esbós al llavors ministre, Manuel Clavero, qui bre 2013]. el va presentar a premsa el 31 de juliol de 1979,[2] en un acte que va comptar amb la presència de Rafael Alberti, [3] «Mural de Miró para el Palacio de Congresos». El País, entre altres personalitats destacades.[3] 2/8/1979 [Consulta: 25 desembre 2013]. L'esbós era una pintura sobre paper amb colors molt vius, [4] «Boceto para mural en el Palacio de Congresos». Web. i es va incorporar al fons del Museu d'Art Contemporani Museu Reina Soﬁa. [Consulta: 25 desembre 2013]. de Madrid.[3] Aquesta obra, un guaix de 103,5 x 579,5 cm, es conserva actualment al fons del Museu Reina So- [5] «Un gran mural de Miró se instala en Madrid». El País, ﬁa.[4] 5/07/1980 [Consulta: 25 desembre 2013].

[6] «Mural de Joan Miró en el Palacio de Congresos y expo- Construcció siciones de Madrid». El País, 21/08/1980 [Consulta: 25 desembre 2013]. L'obra es va dur a terme durant l'estiu de 1980.[5] El [7] «Gran Muro de Miró en Madrid». El Comercio, Ministerio de Cultura va pagar 10 milions de pessetes 30/10/1980 [Consulta: 25 desembre 2013]. a Miró per l'esbós i 17 milions més per a la realitza- ció del projecte, dirigit per l'arquitecte Pablo Pintado y [8] «Se restaura el Mural que creó Miró para el Palacio de Riba. Estava previst ﬁnalitzar la seva construcció el 30 Congresos». La Vanguardia, 14 de juliol de 1987 [Con- [5] d'agost de 1980, però es va acabar ﬁns i tot una mi- sulta: 25 desembre 2013]. ca abans, acabant-se a mitjans d'agost.[6] Es va inaugurar el novembre de 1980, amb motiu de la Conferencia Euro- [9] «Madrid cierra el Palacio de Congresos y el Pabellón pea de Seguridad y Cooperación, hereva de la Conferència de Cristal». El País, 8/11/2012 [Consulta: 25 desembre d'Hèlsinki.[6][7] 2013].

[10] Catàleg raonat Conservació

El 1987 es va dur a terme una restauració del mural, per 2.44.4 Bibliografia netejar-ho i procedir a canviar les peces que es trobessin en mal estat. El mural havia sigut construït sobre uralita i • DDAA.. Diccionario de pintores y escultores del siglo enganxat amb una pega feta a base de silicona que no ha- XX. Madrid. Forum artis, S.A., 1994. via resistit correctament el pas del temps. La intervanció va tenir un cost de 7 milions de pessetes, segons infor- • Dupin, Jacques. Miró. 1a ed.. Barcelona: Polígrafa, me de l'arquitecte Ignacio Gárate Rojas, encarregat del 1993, p. 390-391. ISBN 84-343-0726-X. projecte. L'informe analitzava que l'obra no s’havia des- trossat per complet perquè tenia una certa reclinació, que • Escudero, Carme; Montaner, Teresa. Joan Miró, havia permès que no es desprenguessin totes les peces. El desfilada d'obsessions: 14 juny-2 setembre 2001. [8] projecte de restauració es va allargar uns 3 mesos. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2001. ISBN 84- El Palau de Congressos de Madrid es troba tancat des de 923925-9-2. finals de 2012 degut a problemes de seguretat, fet que afecta a la futura conservació de l'obra.[9] • Punyet Miró, Joan; Gardy Artigas, Joan; Calero, Cristina. Joan Miró, Josep Llorens Artigas : ceramics: catalogue raisonné, 1941-1981. París: D. Le- 2.44.2 Descripció long, 2007, p. 338-399. ISBN 978-2-86882-079-2. • El Mural està ubicat a la façana de l'edifici de l'Avinguda Penrose, Roland. Miró. 1a ed.. Londres: Thames and del General Perón. L'obra està formada per 10.000 peces Hudson, 1993. ISBN 84-233-1976-8. de 20 per 30 centímetres, ocupant una superfície aproximada de 600 metres quadrats. L'obra té un marcat to colorista, amb el qual Miró va intentar combatre un es- 2.44.5 Enllaços externs pai excessivament gris.[6] Está signat «Miró / J. GARDY ARTIGAS.» a la part inferior dreta.[10] • Fitxa de l'obra al catàleg raonat de la Successió Miró 76 CAPÍTOL 2. OBRA

2.45 Mural per a IBM de l'obra.[7] El mural es va presentar el 28 de novembre de 2013 al El Mural per a IBM és un mural ceràmic de grans di- Museu Nacional d'Art de Catalunya, amb la presència de mensions fet el 1978 per Joan Miró i Ferrà i el cera- Gardy Artigas, del conseller de cultura, Ferran Mascarell mista Joan Gardy Artigas, per a l'entrada de la seu de i de la consellera d'ensenyament Irene Rigau.[7] Durant l'empresa IBM, al número 202 de la Via Augusta de Bar- l'acte, Pepe Serra, director del museu es va mostrar obert celona. El Mural es troba actualment exposat a la Sala de a cercar una altra obra d'art que parlés amb el mural mi- la Cúpula del Museu Nacional d'Art de Catalunya, al pri- ronià a la Sala de la Cúpula.[8] Gardy Artigas, al seu torn, mer pis del museu. L'obra és propietat del Departament va dir de Miró: d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, que l'ha cedit en dipòsit al Museu Nacional.[1] 2.45.2 Descripció

2.45.1 Història Aquest mural, de grans dimensions (2,80 x 8,72 m), està format per 406 rajoles de gres refractari. Sobre un fons L'escultor Joan Gardy Artigas va aprendre del seu pare, blanc cru, Miró va dibuixar figures amb colors vius: blau, Josep Llorens Artigas (Barcelona, 1892-1980), la savie- vermell, verd i groc, contornejades per gruixudes línies de sa de l'ofici de ceramista. Joan Miró i Llorens Artigas es color negre. El conjunt descansa sobre una línia de pintura van conèixer als anys 1910 a l'escola d'art que el pintor negra que travessa, de banda a banda, el mural i que deixa Francesc Galí (1880-1965) tenia a Barcelona. De Fran- caure esquitxos, regalims i un punt negre, en primer pla, [1] cesc Galí són les pintures, realitzades el 1929, de la cú- a baix i a la dreta. L'obra està signada Miró a la part [9] pula del vestíbul del primer pis del Museu Nacional, on inferior dreta i Gardy Artigas a la part inferior esquerra. ara també s’exposa el mural de Joan Miró.[1] A partir dels anys 1940, Miró i Josep Llorens Artigas van 2.45.3 Curiositat iniciar un duo artístic que va donar com a fruit objectes i grans murals ceràmics com els de la Unesco de París o Es diu que la ratlla que separa clarament el mural en dos el de l'Aeroport de Barcelona. Aquestes obres fusionen el es deu a una pica-baralla entre Miró i IBM. Miró volia lèxic mironià amb les qualitats essencials de les arts de la que el mural presidís l'entrada a l'edifici sense cap element [1] terra i del foc. visual que el tapés, però l'empresa tenia molt clar que el L'any 1978, l'empresa IBM va encarregar a l'arquitecte taulell d'atenció hauria d'anar al centre, just al davant de José Antonio Coderch la construcció de la seva seu a Bar- l'obra. Es diu que és per això que Miró va pintar només celona i als artistes Joan Miró i Joan Gardy Artigas la la part superior de l'obra, ja que la inferior no es veuria [2] realització d'un mural que presidís l'entrada. Finalment per culpa del taulell d'atenció. l'arquitecte no duria a terme el projecte per desacords amb els clients. Miró i Gardy Artigas sí que farien la seva part de l'encàrrec, que van trigar 6 mesos a produir.[2] 2.45.4 Referències El 1994 la Generalitat de Catalunya va comprar [1] «El Museu Nacional presenta el mural de Joan Miró, di- l'edifici d'IBM i el convertí en seu del Departament pòsit de la Generalitat de Catalunya». Generalitat de Ca- d'Ensenyament.[1] talunya, 28/11/2013 [Consulta: 30 novembre 2013]. L'estiu del 2013 la Generalitat de Catalunya va iniciar un [2] Farré, Natàlia. «Miró entra al MNAC». El Periódico de període de venda d'immobles en propietat per tal de fer Catalunya, 29/11/2013 [Consulta: 30 novembre 2013]. front a les seves obligacions finaneres. L'edifici del De- partament d'Ensenyament en fou un dels afectats. Es va [3] «La Generalitat 'salva' un mural de Miró tras la venta de la sede de Ensenyament». La Vanguardia, 27/06/2013 vendre a l'Asseguradora AXA per 40,37 milions d'euros, [Consulta: 30 novembre 2013]. des d'un preu de sortida inicial de 52,14 M€. La venda formava part d'un acord més gran, on la Generalitat va [4] «La Generalitat vende 13 edificios públicos por 172 mi- vendre 13 edificis a la mateixa asseguradora per un im- llones de euros». La Vanguardia, 25/06/2013 [Consulta: port total de 172 milions d'euros.[3][4] El Mural per a IBM 30 novembre 2013]. no formava part de l'acord de compravenda. [5] Benvenuty, Luís. «El Miró d'IBM fa les maletes». La Van- El 27 de juny de 2013 un equip de restauradors van co- guardia [Consulta: 30 novembre 2013]. mençar el procés de desmuntatge de l'obra ubicada a la Via Augusta de Barcelona, amb l'objectiu de traslladar- [6] Palau, Maria. «Miró entra al MNAC». El Punt Avui, 29/11/2013 [Consulta: 30 novembre 2013]. ho a un centre patrimonial.[5] El procés de trasllat fou su- pervisat per Gardy Artigas i va comptar amb el suport del [7] «La Conselleria d'Ensenyament diposita un mural de Miró Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.[6] A al MNAC per “salvaguardar el patrimoni”». Europa Press, la ubicació original es va instal·lar una reproducció fidel 28/11/2013 [Consulta: 30 novembre 2013]. 2.46. MURALS DEL SOL I DE LA LLUNA 77

[8] Cia, Blanca. «Miró en la cúpula del MNAC». El País, ﬁnalitzades, les peces van ser transportades ﬁns a París. 29/11/2013 [Consulta: 30 novembre 2013]. Encara que havia treballat en grans formats, mai no ho havia fet en ceràmica. Al costat del ceramista Josep Llo- [9] «Mur Pur IBM». Successió Miró. [Consulta: 30 novembre rens Artigas, Miró va explotar al màxim la tècnica per 2013]. coure la ceràmica d'una manera que permetés obtenir un fons amb textures semblants a les pintures que el mateix [11][12] 2.45.5 Enllaços externs Miró realitzava en aquella època. Es va decidir que la composició fos sobre els temes del «Sol» i la «Lluna», • Fitxa de l'obra al catàleg de la Successió Miró que, en paraules de Miró:

Inauguració 2.46 Murals del Sol i de la Lluna Els dos mosaics murales van ser muntats in situ per un equip de tècnics sota la supervisió directa de Miró i Llo- Els Murals del sol i la lluna són una parella de murals rens Artigas .[14] Les obres es van inaugurar el novembre de rajoles de ceràmica dissenyats per l'artista català Joan de 1958,[10] al mateix temps que l'ediﬁci on es conserven, Miró i executats amb Josep Llorens i Artigas a partir de la i van rebre molt bones crítiques. Fins i tot un dels dos proposta de 1955 per a la Seu de la Unesco a París.[1] Ins- murals, el Mural del Sol va guanyar el Premi biennal de tal·lats inicialment a la Place de Fontenoy, amb el temps la Fundació Guggenheim.[6][14] Posteriorment Miró tor- es van traslladar a l'interior de l'ediﬁci per a protegir-los naria a treballar per la UNESCO, dissenyant la Medalla de les inclemències del temps i de la pluja àcida.[2] de la UNESCO per a Pablo Picasso

2.46.1 Història Conservació

Joan Miró i Josep Llorens Artigas es van conèixer als anys Inicialment, les parets estaven a l'aire lliure, però posteri- 1910 a l'escola d'art que el pintor Francesc Galí (1880- orment es van traslladar a l'interior de l'edifici per tal de 1965) tenia a Barcelona. A partir dels anys 1940, Miró i protegir-les dels danys causats per la pluja àcida.[14] Josep Llorens Artigas van iniciar un duo artístic que va donar com a fruit objectes i grans murals ceràmics com aquests de la Unesco de París o el de l'Aeroport de Bar- 2.46.2 Descripció celona. Aquestes obres fusionen el lèxic mironià amb les qualitats essencials de les arts de la terra i del foc.[5] Els Murals del Sol i de la Lluna es componien de maons vidriats de diferents mides, textures i colors, sobre els El 1955 responsables de la UNESCO es van posar en quals van pintar els traços artístics.[4] L'obra del sol està contacte amb Joan Miró per demanar-li si volia formar signada Miró / ARTIGAS a la part inferior esquerra,[15] part de l'equip d'artistes que decorarien la futura seu de i la de la lluna a la part inferior dreta.[16] En el Mural la institució que s’ubicaria a París.[6] Un cop va accedir, de la Lluna, l'element que dóna nom a l'obra destaca pel li van atorgar les parets exteriors de l'edifici de conferèn- color i la textura dels maons.[4] En aquests murals, Miró cies, dues parets perpendiculars de tres metres d'alt i set i incidia en el context arquitectònic, si bé s’hi oposava a quinze metres de llarg, respectivament. Miró va proposar través d'un contrast harmònic.[4] El catàleg de l'exposició realitzar un mural ceràmic en col·laboració amb Llorens Sur 4 murs de la Galeria Maeght del juny-agost de 1958, Artigas. on Joan Miró participà, inclogué un text seu titulat «La El 1956 Joan Miró va començar a treballar en el mural meva última obra és una paret» («Ma dernière œuvre est al seu taller de Palma. L'any següent, el 1957, va anar a un mur», en referència a aquests murals.[10] les coves d'Altamira amb Llorens Artigas i el seu fill Jo- an Gardy Artigas per inspirar-se per a la realització de l'obra,[7][8] veient “els primers murals del món”.[9] Tam- 2.46.3 Premis i reconeixements bé visitarien la Col·legiata de Santillana del Mar i l'art romànic del Museu d'Art de Catalunya, actual MNAC.[6] • 1958 - Premi biennal de la Fundació Guggen- heim[14][17] (pel Mural del Sol)

Construcció 2.46.4 Referències Un cop inspirats, el setembre de 1956 es van traslladar a Gallifa, al taller d'Artigas, per a procedir a preparar el [1] Joan M. Minguet Batllori. Joan Miró: l'artista i el seu entorn cultural, 1918-1983. L'Abadia de Montserrat, 2000, gres del mural encarregat l'any anterior per a la seu de la p. 146–. ISBN 978-84-8415-208-8. UNESCO.[10] Van ser necessàries 35 fornades, 25 tones de fusta, 4 tones de gres i 200 kilos d'esmalt.[6] Un cop [2] Dupin, 1993, p. 395. 78 CAPÍTOL 2. OBRA

[3] «Fitxa al catàleg UNESCO». Web. [Consulta: 28 desem- 2.46.6 Enllaços externs bre 2013]. • Fitxa de l'obra Mural del Sol al catàleg raonat [4] Miró. Madrid: Tikal, Fundació Joan Miró, 2010, p. 192. • Fitxa de l'obra Mural del la Lluna al catàleg raonat [5] «Joan Gardy Artigas, Spanish (1938 - )». rogallery.com. • Vídeo de l'ediﬁci de la Unesco abans de la seva inau- [Consulta: 28 setembre 2011]. guració, amb la disposició original de les obres [6] Corredor-Matheos, Josep. «The Miró-Artigas Murals». Catalonia Culture, 35, Octubre 1993, pàg. 34-37 [Con- sulta: 31 desembre 2013]. 2.47 Natura morta del sabatot

[7] Janis Mink. Joan Miró, 1893-1983. Taschen, 2000, p. 93– Natura morta del sabatot, també coneguda com a Natura . ISBN 978-3-8228-5975-9. morta de la sabata vella, és una pintura a l'oli realitzada [8] Ana María Preckler. Historia del arte universal de los si- per Joan Miró entre el 24 de gener i el 29 de maig de [1] glos XIX y XX. Editorial Complutense, 1 gener 2003, p. 1937 i que actualment forma part de la col·lecció per- 236–. ISBN 978-84-7491-707-9. manent del Museu d'Art Modern de Nova York.[2] L'obra va entrar al museu com a regal de James Thrall Soby el [9] Miró, Joan. «Como hice los murales para la UNESCO» 1970. (revista) (en castellà). Blanco y Negro, 2457, 6/7/1959 [Consulta: 28 desembre 2013]. 2.47.1 Història [10] Joan Miró: 1893-1993.. Barcelona: Fundació Joan Miró, 1993, p. 492. ISBN 88-7813-481-3. Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola Miró estava passant una temporada a la seva masia de Mont-Roig del [11] Rebull, Melania (1994) pàg. 65 Camp. Miró va marxar a França. El 16 de desembre de [12] Dupin, 2009, p. 87. 1936 va arribar a París amb la seva esposa Pilar i la petita Maria Dolors. Van viure en un espai vital molt reduït i [13] Malet, Rosa M. (1992) pàg. 107-112 amb absència total d'un lloc on treballar. En aquella èpo- ca Miró no podia fer res més que recollir idees i anotar- [14] «Joan Miró en la UNESCO» (en castellà). Web. UNES- les als seus carnets. Per exercitar-se en el dibuix, Miró, CO. [Consulta: 28 desembre 2013]. tal com ja havia fet l'any 1920 quan arribà a París, es va apuntar a classe de l'Acadèmia de la Grande Chaumière. [15] «Catàleg oficial». Web. [Consulta: 28 desembre 2013]. El pintor, encara sense taller ni apartament, va comen- [16] «Catàlego oficial». Web. [Consulta: 28 desembre 2013]. çar a treballar a l'entressol de la Galeria Pierre, i va trigar cinc mesos, de gener a maig de 1937, en produir un dels [17] «Miró al Guggenheim». Web. Guggenheim Foundation. quadres més estranys i més importants de la seva obra, [Consulta: 28 desembre 2013]. La natura morta del sabatot, una pintura a l'oli on va expressar la seva angúnia per la situació espanyola. L'obra de Miró plasma fins a quin punt comparteix la prova que 2.46.5 Bibliografia travessa el seu país i quin partit pren. L'artista preveu, anuncia i pinta amb molt detall l'escalada del mal, la in- • Dupin, Jacques. Miró. 1a ed.. Barcelona: Polígrafa, vasió dels monstres, la regressió metamòrfica de la figura 1993, p. 390-391. ISBN 84-343-0726-X. humana.[3] • * Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, Miró va col·laborar amb el bàndol republicà arran de 2009. ISBN 978-84-343-1204-3. l'Exposició Internacional de París de 1937, com també ho faria Picasso amb el seu famós Guernica. Miró, al seu • Escudero, Carme; Montaner, Teresa. Joan Miró, torn, va dissenyar un cartell amb molta força visual on es desfilada d'obsessions: 14 juny-2 setembre 2001. podia llegir clarament i en francès Aidez l'Espagne (Aju- Barcelona: Fundació Joan Miró, 2001. ISBN 84- deu Espanya).[5] També pintaria un mural que seria ex- 923925-9-2. posat en el pavelló dissenyat per Josep Lluís Sert, de cinc metres i mig d'alçada i titulat El segador, obra que desa- • Punyet Miró, Joan; Gardy Artigas, Joan; Calero, pareixeria quan es va desmantellar el pavelló.[6] Cristina. Joan Miró, Josep Llorens Artigas: ceramics: catalogue raisonné, 1941-1981. París: D. Lelong, 2007, p. 338-399. ISBN 978-2-86882-079-2. 2.47.2 Composició

• Penrose, Roland. Miró. 1a ed.. Londres: Thames and El quadre presenta els elements més banals per formar Hudson, 1993. ISBN 84-233-1976-8. una natura morta: en una taula, una ampolla, una forqui- 2.47. NATURA MORTA DEL SABATOT 79 lla clavada en una poma, un rosegó de pa i un sabatot. Aquests elements, deliberadament humils i simbòlics, es mostren dins una visió apocalíptica, un paisatge alterat, estripat, en flames, transposició a la pintura d'un món em- bogit o d'una Espanya martiritzada. Destaca l'ús del color, que s’allunya de la representació realista. L'incendi de colors destrueix i recompon els objectes. Una il·luminació dura sembla venir del davant de la tela, però el seu focus és imprecís o més aviat mòbil i bellugadís con les flames d'un incendi. D'aquesta manera, l'incendi que circularia davant la tela, projectant la seva llum i les seves ombres sobre el quadre, propagant les seves flames als objectes de la natura morta, aquest incendi no tindria altre focus que l'ull del pintor, o el de l'espectador.[7] Cartell a l'entrada de la Fundació, on es pot veure l'obra En aquesta obra Miró aconsegueix una relació entre la sabata i la resta dels elements col·locats damunt la taula, 2.47.4 Curiositats l'ampolla, una poma amb una forquilla clavada, i un ro- segó de pa. En el tractament dels colors aconsegueix un • L'obra es va fer servir al cartell de l'exposició Joan efecte d'una màxima agressivitat, ja que són tons àcids Miró. L'escala de l'evasió que va tenir lloc la tardor i violents. La pintura en aquest quadre no és plana com de 2011 a la Fundació Joan Miró. en obres anteriors sinó que perfila i dóna dimensió a les formes dels objectes. • A partir de 1973 Miró comença a comparar l'obra amb el seu Guernica particular.[11]

2.47.5 Referències

[1] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació 2.47.3 Anàlisi Joan Miró. 2011. Comentari número 15

[2] «Fitxa de l'obra al web del MoMA». MoMA, 2011. [Con- Daniel Giralt-Miracle, en parlar de l'obra, comenta: sulta: 18 agost 2011]. Aquesta pintura està lligada de manera clara al context històric, a la guerra civil espanyola. Ha estat per aquest [3] Dupin, Jacques. Miró. Polígrafa, 1993. motiu considerada el Guernica de Miró.[9] No representa els horrors de la guerra, però expressa això, i la conscièn- [4] Malet, Rosa Maria. Edicions 62 pàg.69 cia en veu afectada fins i tot en les seves relacions amb els [5] Parcerissas, Pilar et al. Il·luminacions: Catalunya visio- objectes quotidians. El testimoni és terrible. Els objectes, nària. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, com els nus de la Grande Chaumière, s’inflen, es desbor- 2009, p.173. ISBN 978-84-9803-327-4 [Consulta: 29 se- den, adquireixen proporcions insòlites, la seva presència tembre 2011]. esdevé amenaçadora i obsessiva com certes imatges dels malsons. [6] «Les antipintures de Miró al MoMA» (en català). Tv3. [Consulta: 24 setembre 2011]. L'incendi no afecta ni desfigura completament els objectes, pobres, quotidians. Aquest manteniment de [7] Ddaa. Surrealisme a Catalunya, 1924-1936: de l'amic de l'aparença dels objectes és necessari per a la tensió lí- les arts al logicofobisme. Barcelona: Polígrafa, 1988, p.22. rica, per a la universalitat del drama. L'abast d'aquesta ISBN 978-84-343-0539-7. obra disminueix considerablement si es fa abstracció de la Guerra Civil Espanyola que la subtendeix i la moti- [8] Giralt-Miracle, Daniel. «Natura morta del Sabatot» (pa- va de la manera més directa, per interpretar-la com un per). Diari Ara [Barcelona], núm. 313, 9/10/2011, p.5. testimoni força vague en favor de la misèria humana en ISSN: 2014-010X [Consulta: 9 octubre 2011]. general.[3] [9] Cultura. Generalitat de Catalunya, 1993. Segons el mateix Miró, tota aquesta representació, la va fer pensant en el quadre Sabates del llaurador de Van [10] Malet, Rosa Maria. Joan Miró, 1992 pàg. 69-70. Gogh, un artista que Miró admirava molt. És considerada com una peça clau d'aquest període pictòric tan [11] Robert.S.Lubrar, Still life with Old Shoer, Umland, 2008. realista.[10] pàg. 231 80 CAPÍTOL 2. OBRA

2.47.6 Bibliograﬁa 2.48.2 Descripció

• Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Al centre de l'obra hi ha una rodona en vermell taronja. A Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. la seva esquerra, una gerra decorada amb tons blaus sota DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. els quals hi ha una sèrie de cercles concèntrics de diferents colors que recorden als discs solars d'algunes obres • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. primerenques de Robert i Sonia Delaunay,[3] presents en L'escala de l'evasió. 1a ed. (en català). Barcelona: aquest moment a Catalunya. També es poden veure una Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- pera, un peix de colors a ratlles, un parell de tisores i un 0-6. llibre de Goethe, fet que suggereix una imparcialitat entre la cultura francesa i alemanya, fins i tot enmig de la Pri- mera Guerra Mundial, tot i que el títol no es pot llegir. 2.48 Nord-Sud D'altres historiadors ho interpreten com un testimoni de la presència de la cultura alemanya en l'àmbit intel·lectual català.[5] Una gàbia d'ocells a la dreta es descriu en les Nord-Sud és un quadre pintat per Joan Miró a Barcelona línies de color negre. L'obra mostra clarament l'interès entre 1916 i 1917 durant la Primera Guerra Mundial. Es de l'artista en el modernisme europeu, en contrast amb el correspon amb el final del període conegut com a “fau- provincianisme de la cultura catalana. visme català", que va de 1910 a 1917.[1] Miró va ser influenciat per l'impacte del color vermellós de París i de La influència fauve es revela en les pinzellades gruixudes la disciplina cubista. Aquests dos moviments, considerats i en l'esclat del color. D'altra banda, la influència de Paul durant molt de temps com l'antítesi, no són incompatibles Cézanne també és evident en alguns objectes emprats per per al català, que opera en una mena de fusió de molts de crear la natura morta, i la inclusió de lletres a la pintura les seves natures mortes.[2] és una influència del treball cubista de Picasso, Braque o Gris.[3] 2.48.1 Història La pintura va ser probablement realitzada al taller compartit amb Miró i Enric Cristòfor Ricart a Barcelona. Ac- tualment forma part de la col·lecció privada de Paule i El títol de l'obra ve donat pel nom d'una revista francesa Adrien Maeght, a París. en la que en el seu primer número de l'any 1917 Pierre Reverdy escrivia sobre l'art del cubisme.[3] En aquest quadre Miró mescla els traços de Cézanne amb la inclusió 2.48.3 Exposicions de rètols o escrits dins la pintura, com a les obres cubistes de Juan Gris o Pablo Picasso, presentat en el centre El quadre es pot veure a Barcelona a la Fundació Joan d'una taula rodona:Nord-South. La revista Nord-Sud, en Miró, a l'exposició «Joan Miró. L'escala de l'evasió»[6] general, es llegeix a Barcelona, on alguns catalans es fi- xen en l'esquerra francesa, compromesa en la lluita contra la guerra. Deu mil voluntaris catalans es van unir al bàn- 2.48.4 Curiositats dol dels aliats.[1] Els intel·lectuals van llegir amb atenció Les soirées de Paris, on van descobrir a Guillaume Apo- • A l'obra apareix una mena de moneder fet per re- llinaire i Blaise Cendrars. També a Catalunya en aquest clusos de la Presó Model, que Miró va comprar du- moment es van refugiar Albert Gleizes, Robert i Sonia rant les seves guàrdies al centre, mentre feia el servei Delaunay, i Francis Picabia, entre d'altres. militar.[7][8] Joan Miró va llegir atentament la revista, que ja criticava el cubisme. L'artista tracta d'escapar de les influències de 2.48.5 Referències Paul Cézanne i Vincent Van Gogh, que pesen sobre el fauvisme català. Aquesta obra n'és un exemple. [1] Dupin ,pàg. 47 [2] Prat, 1997pàg. 24

Inﬂuència de Pierre Reverdy [3] Dupin, 2009, p. 10.

Les deﬁnicions de Pierre Reverdy van animar-lo a trobar [4] Reverdy, 1975pàg. 74-75 un camí intermedi entre el cubisme, el fauvisme i diver- [5] Joan Miró. L'escala de l'evasió. Full de sala.Fundació Joan [2] ses tendències pictòriques emergents. Segons el mateix Miró. 2011 Reverdy, «Una imatge no és forta perquè sigui brutal o fantàstica, sinó per l'associació d'idees que provoca (...) [6] (Daniel, 2011) No creem les imatges mitjançant la comparació de du- [7] Permanyer, Lluís. «Quiere ver la escultura del escorxa- es realitats desproporcionada, sinó amb una imatge forta, dor». La Vanguardia, 18/9/1982 [Consulta: 8 desembre nova en la ment, que reuneix a dues realitats distants»[4] 2013]. 2.49. OBRA PÚBLICA I MONUMENTAL DE JOAN MIRÓ 81

[8] Permanyer, 2003, p. 24. • Pesquero, Saturnino. Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra (en castellà). Barcelona: Erasmus Ediciones, 2009. ISBN 978-84-936972-1- 2.48.6 Bibliograﬁa 1.

• Jean- Louis Prat, Miró, Martigny (Suisse), Fonda- • Rebull Trudell, Melania. Joan Miró. Barcelona, Glo- tion Pierre Gianadda, 1997, poche (ISBN 978-2- bus y Ediciones Polígrafa, 1994. ISBN 84-88424- 88443-042-5) (LCCN 98178279). 96-5.

• Jean- Louis Prat, Joan Miró, rétrospective de • Raillard, Georges. Miró (en castellà). Madrid: De- l'œuvre peint, Saint-Paul (Alpes-Maritimes),, 1990 bate, 1992. ISBN 84-7444-605-8. (ISBN 2-900923-018). • Suárez, Mercè; Vidal. «V:La época de entreguer- • Camilo José Cela et Pere A. Serra, Miró et Mallor- ras». A: Historia Universal del Arte:Volum IX. Bar- ca, Barcelone et Paris, Éditions Cercle d'art, 1984 celona: Planeta, 1989. ISBN 84-320-8909-5. et 1985 (ISBN 978-2-7022-0191-6) • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et 2.49 Obra pública i monumental de 1993 (ISBN 978-2-08-011744-1) Joan Miró • Pierre Reverdy, Nord-Sud et autres écrits sur l'art, Paris, Flammarion, 1975, 356 p. (ISBN 978-2-08- L'obra pública i monumental de Joan Miró és el con- 060777-5) junt d'obres de Joan Miró present a espais públics i se- • Cirlot, Juan-Eduardo. Joan Miró. Barcelona: Cobal- mipúblics. Aquesta llista no inclou els projectes no rea- to, 1949. litzats.

• Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. 2.49.1 Referències DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. [1] (Malet, 2014, p.128) • Dupin, Jacques. Miró (en castellà). Polígrafa, 2004. [2] Martín, Patrícia. «50 obras de los últimos años de Miró, ISBN 84-343-1044-9. en la Fundación Botín» (en castellà). El País, 09/07/2005. [Consulta: 9 octubre 2011]. • Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, 2009. ISBN 978-84-343-1204-3. [3] Dupin, 1993, p. 395.

• Lubar, Robert. La Mediterrània de Miró: con- [4] «Mural Painting», Joan Miró a la pàgina del MoMA de cepcions d'una identitat cultural. Fundació Miró- Nova York. Accedit el 14 març 2013. Leonardo Arte, 1993. [5] Biograﬁa de l'artista a la Fundació Joan Miró, sota 1950 i • Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona, Edicions 1960. Accedit el 14 març 2013. 62, 1992. ISBN 84-297-3568-2. [6] «Harkness Mural Ruined by Heat», Harvard Crimson, 10 de novembre del 1960. Accedit el 14 març 2013. • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a ed. (en català). Barcelona: [7] Pàgina sobre el Harkness Graduate Center a la Facultat Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- de Dret (Harvard Law School) de la Universitat Harvard. 0-6. Accedit el 14 març 2013.

• Martínez Muñoz, Amalia. De la pincelada de Mo- [8] Pintura mural interior per a la cafeteria del Harkness Gra- net al gesto de Pollock (en castellà). Ed. Universitat duate Center (Harkness Commons) a la Facultat de Dret Politéc. València, 2000. ISBN 9788477218838. de la Universitat Harvard, primer feta sobre tela (1950- 51) però després reemplaçada per una còpia en ceràmica • Penrose, Roland. Pinacoteca de los Genios:Miró (en (1960) feta per Miró en col·laboració amb Josep Llorens castellà). Buenos Aires: Codex, 1965. Registre pro- Artigas piedad intelectual 893.686. [9] «427. Mur de la Handels Hochschule de Saint Gall (Mu- • ral of the Handels Hochschule of Saint Gall». Catalogue. Penrose, Roland. Miró (en castellà). Barcelona: Des- Successió Miró. [Consulta: 10 maig 2014]. tino, 1991. ISBN 84-233-1976-8. [10] «428. Mur du Solomon R. Guggenheim Museum, New • Permanyer, Lluís. Miró, la vida d'una passió. Barce- York (Wall of the Solomon R. Guggenheim Museum, lona: Edicions de 1984, 2003. ISBN 84-96061-08- New York)». Catalogue. Successió Miró. [Consulta: 10 6. maig 2014]. 82 CAPÍTOL 2. OBRA

[11] Bashkoﬀ, Tracey. «Alicia». Web. Guggenheim. [Consulta: 2.49.2 Bibliograﬁa 24 març 2015]. • Malet, Rosa Maria. De Miró a Barcelona (paper). [12] «429. Mur de la Fondation Maeght (Wall of the Fondation primera edició. Barcelona: Fundació Joan Miró, Maeght)». Catalogue. Successió Miró. [Consulta: 10 maig 2014. ISBN 978-4-94253515. 2014].

[13] Mural ceràmic pel Pavelló del Riure, a l'Exposició Uni- versal d'Osaka 2.50 Paisatge català (El caçador)

[14] Biografia de l'artista a la Fundació Joan Miró, sota l'any Paisatge català (El caçador) és una pintura feta per Joan 1970. Accedit el 14 març 2013. Miró el 1924 a París, al seu estudi del carrer Blomet. A [1] [15] «431. Mur de l'Aéroport de Barcelone (Wall of the Barce- l'obra predominen els elements fantàstics. lona Airport)». Web. Successió Miró. [Consulta: 10 maig 2014]. 2.50.1 Història [16] «432. Mur du Kunsthaus de Zürich (Wall of the Kunst- haus of Zurich)». Successió Miró. [Consulta: 10 maig Es tracta d'una de les més obres importants de l'artista. 2014]. És una fita en la transformació del seu estil, en la recerca de formes estilitzades. El procés va començar amb els [17] «433. Mur de la Cinémathèque de Paris (Wall of the Pa- Terra llaurada, i va continuar amb Pastoral.[2] Pastoral ris Film Archive)». Successió Miró. [Consulta: 10 maig empeny encara més la recerca de la pintura anti-marcada 2014]. pel moviment Dada. L'obra forma part del període que [3] [18] «Personnages Oiseaux», a Wichita State University Sculp- Jacques Dupin anomena de fons grisos. Terra llaurada, ture Tour, Wichita State University. Accedit el 14 març el caçador, i Pastoral formen una mena de trilogia de la 2013. investigació en la qual el pintor ha tractat d'una operació fantàstica, on cada element representa un ideograma.[4] [19] Antiga seu de la Conselleria d'Educació William Rubin desxifra cada signe de l'obra com una paraula. Miró va escriure en un dels seus quaderns: [20] «436. Mur du Wilhelm-Hack Museum de Ludwigshafen (Wall of the Wilhelm-Hack Museum of Ludwigshafen)». Segons Rosa Maria Malet, en aquesta obra l'artista recu- [6] Successió Miró. [Consulta: 10 maig 2014]. pera elements ja mostrats a La masia. També comenta que el garrofer recorda a l'art figuratiu i té trets humans[7] [21] «Mural de Miró para el Palacio de Congresos» (en caste- llà). El País, 02/08/1979. [Consulta: 14 octubre 2011]. 2.50.2 Descripció [22] «437. Mur pour David Fernández Miró (Wall for David Fernández Miró)». Web. Successió Miró. [Consulta: 10 Miró va donar ell mateix una descripció de l'obra: maig 2014]. D'acord amb Jacques Dupin: [23] Mural fet per Joan Miró i Manuel Castaldo, Mur pour Da- Els grans plans de color de l'obra evoquen el cel i la vid Fernández Miró, 3 x 11,5 m terra.[10] El fons de la tela es divideix en dues parts d'ocre i groc, separades per una línia ondulada. A baix, [24] «Obra de Miró a Mallorca». Fundació Pilar i Joan Miró, 2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. a l'esquerra hi ha un triangle verd i un triangle negre. A prop del camperol: un con negre darrere del garrofer: sar- [25] «438. Mur pour la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca dines al centre. Al cel groc hi ha un sol escarabat. El pin- I (Wall for the Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca I)». tor juga i dubta entre la composició rítmica d'elements Successió Miró. [Consulta: 10 maig 2014]. geomètrics i el lirisme espontani de la línia viva. Pel que fa a les lletres que hi ha a la cantonada inferior dreta, [26] «438. Mur pour la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca aquestes fan referència a l'espina de sardina que apareix I (Wall for the Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca II)». al fons de l'obra.[10] [11] En aquesta obra Miró ret ho- Successió Miró. [Consulta: 10 maig 2014]. menatge al seu Mont-roig del Camp, on deixa veure la importància de la vida i de les tradicions catalanes i del [27] Norman and Irma Braman Collection. Mediterrani.[12] [28] «440. Projet pour IBM (Project for IBM)». Web. Succes- sió Miró. [Consulta: 10 maig 2014]. 2.50.3 Anàlisi [29] «441. Mur du Restaurant Orotava (Wall of the Orotava Restaurant)». Web. Successió Miró. [Consulta: 10 maig Josep Casamartina, en parlar de l'obra, comenta: «Marca 2014]. un punt d'inflexió en la producció mironiana. La repre- 2.51. PAISATGE DE MONT-ROIG 83 sentació figurativa de les obres immediatament anteriors, • Gaétan Picon et Joan Miró, Carnets catalans, des- com La Masia, es descontextualitza i es transforma en sins, et entretiens inédits, vol. 2, t. I, Genève, Albert icones, en pictogrames. Aquesta metamorfosi ve afavori- Skira, 1976, 142 p. da pel contacte amb els poetes. No és casualitat que cap- tivara André Breton, que la va adquirir poc després.»[13] • Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona, Edicions 62, 1992. ISBN 84-297-3568-2.

2.50.4 Referències 2.51 Paisatge de Mont-roig [1] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació Joan Miró. 2011. Comentari número 6 Paisatge de Mont-roig és una pintuta de Joan Miró, pin- [2] Dupin,pàg. 96 tada el 1916, conservat a la Fundació Joan Miró de Bar- celona, gràcies a un dipòsit de Gallery K. AG.[1] L’any [3] Dupin,pàg. 99 1911, Joan Miró contreu la febre tifoide i passa la conva- [4] Rubin,pàg. 21 lescència al mas familiar de Mont-roig, al Camp de Tarra- gona. Aquest fet reforça les seves conviccions artístiques. [5] Joan Miró, Carnets reproduïts a Obra de Joan Miró, A Mont-roig prendrà consciència d'una identitat genuïna n°205, Barcelona, 1988, p.78 que es nodreix del contacte amb les essències pures, «primitives», del lloc; un lloc inalterable i intemporal. L'obra [6] Surrealisme a Catalunya, 1924-1936: de l'amic de les arts mostra un paisatge de camp amb tres arbres en primer pla al logicofobisme. Polígrafa, 1 d'agost de 1988. ISBN 978- i unes muntanyes de fons. 84-343-0539-7 pages=p.20 [Consulta: 8 ocubre 2011].

[7] Malet 1992: p.34 2.51.1 Referències [8] Picon,pàg. 60 [1] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de [9] Dupin ,pàg. 97 2016. Fundació Joan Miró. [10] Dupin, 2009, p. 27.

[11] Dupin ,pàg. 98 2.51.2 Bibliograﬁa

[12] Erben 2004: p.33 • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. [13] Casamartina, Josep. «Paisatge català (El caçador)» (pa- DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. per). Diari Ara [Barcelona], núm. 313, 9/10/2011, p.10. ISSN: 2014-010X [Consulta: 9 octubre 2011]. • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. ISBN 978-3-8228-2358-3.

2.50.5 Bibliograﬁa • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et 1993 (ISBN 2-08-011744-0) • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 2.52 Parella d'enamorats dels jocs • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. de ﬂors d'ametller ISBN 978-3-8228-2358-3.

• William Rubin, Miró in the collection of the Muse- Parella d'enamorats dels jocs de ﬂors d'ametller és um of modern art, New York, Museum of modern una escultura monumental de Joan Miró que es troba a art, 1973 (ISBN 087070463X) l'esplanada de vianants del barri de la Défense de París, just davant d'un centre comercial. L'obra es troba al ma- • Camilo José Cela i Pere A. Serra, Miró et Mallorca, teix eix que l'Arc de Triomf de l'Étoile, l'obelisc de la Barcelone et Paris, Polígrafa et Cercle d'Art, 1984 Place de la Concorde i l'arc de Carroussel.[1] et 1985 (ISBN 2-7022-0191-1) L'obra, descrita com el primer monument construït a [2][1] • Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, França en honor de l'humor i la vida, va ser inaugu- 2009. ISBN 978-84-343-1204-3. rada el 13 de novembre de 1978 en presència del llavors ministre francès de cultura i comunicació, Jean-Philippe • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et Lecat. [2] No obstant això, l'obra s’havia començat a ges- 1993 (ISBN 2-08-011744-0) tar quatre anys abans, quan Miró va rebre l'encàrrec d'una 84 CAPÍTOL 2. OBRA

obra monumental pel barri de La Défense, del qual en rela Fundació Joan Miró. sultà la Maqueta per a parella d'enamorats amb jocs de ﬂors d'ametller que es conserva a la Fundació Joan Miró de Barcelona.[3][nota 1] 2.52.3 Inauguració

L'artista, llavors malalt,[1] no va poder presenciar 2.52.1 Descripció la inauguració pública de l'escultura a la capital francesa,[7][nota 3] un esdeveniment que aplegà unes mil L'obra en qüestió és un conjunt de 12 metres d'alçada i persones[7] i que presentà un caire festiu gràcies a la pre- vuit tones de pes elaborat amb resina de polièster armat.[2] sència del grup de putxinel·lis Claca, que en aquell mo- El formen dos grans titelles però íntimament relacio- ment es trobaven a París tot representant Mori el Merma, nats pel moviment centrífug que domina la peça. Una un espectacle teatral inspirat en l'Ubu roi d'Alfred Jarry. de les figures, marcadament vertical i amb connotacions La comitiva es dirigí a La Défense en un comboi especial fàl·liques, correspondria a un personatge masculí; mentre dels trens RER des de l'escació de Les Halles i els putxi- que la figura que inclou una lluna creixent seria un per- nel·lis, vestits amb indumentària mironiana, imitaren en sonatge femení.[nota 2] D'aquesta manera, l'obra evoca el mom l'acte de descobriment del conjunt, acompanyats de concepte de fertilitat a una escala genèrica, pràcticament l'Othello-Fine Fanfare i de focs artificials.[1][2] còsmica. A més, la seva ubicació en una zona de vianants permet que vianants i obra dialoguin, i que aquesta última faci de mitjancera tant entre les dimensions dels vianants 2.52.4 Notes i les dels grans edificis d'oficines propis d'aquest barri de l'oest de París com entre el dinamisme i vitalitat de les [1] Per bé que a la Guia de la Fundació publicada l'any 2010 seves formes i colors i la sobrietat, rigor i monotonia de l'obra aparegui titulada com Parella d'enamorats amb jocs l'arquitectura que l'envolta.[4][5] de flors d'ametller, sembla que el títol correcte és Parella d'enamorats dels jocs de flors d'ametller. Normalment, Joan Miró sempre havia realitzat les obres emplaçades en espais públics emprant el bronze i la [2] No obstant això, hi havia qui veia en les figures la repre- [1] ceràmica. Tanmateix, l'elevat cost i el pes d'aquests ma- sentació d'un brau i una dona. terials en relació a l'obra projectada, sumats a la bona [3] En representació de l'artista, la seva filla Maria Dolors va predisposició de l'artista per endinsar-se en noves possi- presenciar l'acte.[1] bilitats expressives, el portaren a treballar amb resina de polièster, un material més lleuger, manejable i que proporciona uns colors més brillants i estables.[4] L'obra és 2.52.5 Referències acolorida amb els colors propis del llenguatge mironià, emmarcats amb línies negres, que li aporten una gran càr- [1] P.S.O.. «Una monumental escultura de Miró erigida en rega expressiva d'alegria i moviment. París». La Vanguardia, 14 novembre 1978 [Consulta: 17 gener 2015]. 2.52.2 Maqueta [2] Gombau, Joan Anton. «Joan Miró a la défense de París». Avui, 19 novembre 1978 [Consulta: 17 gener 2015].

[3] Malet, 2010, p. 158.

[4] Malet, 2010, p. 185.

[5] DD.AA, 2007, p. 126.

[6] «Fitxa tècnica de la maqueta de l'obra». Fundació Joan Miró. [Consulta: 17 gener 2015].

[7] Fidalgo, Feliciano. «Inaugurada en París una escultura monumental de Miró». El País, 4 novembre 1978 [Con- sulta: 17 gener 2015].

2.52.6 Bibliograﬁa

Vista parcial de la part superior de l'obra, a la Fundació Joan • Malet, Rosa Maria (dir.). Guia de la Fundació. Bar- Miró celona: Polígrafa, 2010. ISBN 978-84-937610-2-8.

La maqueta és quatre vegades més petita que l'obra aca- • DD.AA.. Grans genis de l'art a Catalunya: Miró. Ci- bada, i mesura 300 x 160 x 140 cm.[4][6] Està exposada a ro, 2007. ISBN 8428292019227. 2.54. PHOTO. CECI EST LA COULEUR DE MES RÊVES 85

2.52.7 Enllaços externs • Miró. Venècia: Circolo Artistico Palazzo delle Pri- gioni Vecchie, 6 juliol-15 setembre 1985 • Sullivan, Mary Ann. «Fotograﬁes del conjunt». • Joan Miró. Montpeller: Musée Fabre, 26 setembre- 20 octubre 1985 Coord.: 48° 53′ 26″ N, 2° 14′ 26″ E / 48.8906°N,2.24056°E • Joan Miró: 1983-1993. Barcelona: Fundació Joan Miró, 20 abril-30 agost 1993 2.53 Personatge davant el sol 2.53.3 Referències

Personatge davant el sol és un quadre realitzat per Joan [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2016. [Consulta: 8 Miró el 1968 que actualment forma part de la col·lecció abril 2016]. permanent de la Fundació Joan Miró de Barcelona,[1][2] amb el número de registre FJM 4700. Va ser una donació [2] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. de l'artista a la Fundació. MIRO CATALOGUE RAISONNE, PAINTINGS. Galerie Lelong, 31 agost 2010. ISBN 978-2-86882-056-3 [Con- sulta: 10 octubre 2011].

2.53.1 Descripció [3] «Personatge davant del sol, Joan Miró, 1968». Visit Mu- seum. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. L'obra és un exemple de la gestualitat controlada que ca- [Consulta: 8 abril 2016]. racteritza les pintures de Miró a final dels anys seixanta. El color blanc serveix de suport als altres, però no hi ha cap zona on no vagi acompanyat d’alguna nota cromàtica 2.53.4 Bibliografia o d’algun signe. El negre, fet d’un sol traç i sense gaire cura dels límits, defineix el contorn del personatge i dibuixa • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia una rotllana al seu costat, tot deixant un serrell de rega- de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL lims. La incorporació dels altres colors té molt en compte B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. les divisions i les zones lliures.[3] Al dors té una inscrip- • ció: MIRÓ. 26/I/68 / PERSONNAGE / DEVANT LE / Dupin, Jaques; Lelong-Mainaud, Ariane. Jo- SOLEIL. an Miró Catalogue raisonné. Paintings. Volume IV:1959-1968. París: Daniel Lelong, 2002. DL B.10.061.2010. ISBN 2-86882-056-5. 2.53.2 Llista d'exposicions • Erben, Walter. Miró. Taschen, 1/03/2004. ISBN 978-3-8228-2358-3. • Miró. Saint-Paul de Vence: Fondation Maeght, 23 juliol-30 setembre 1968 • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les seves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN • Joan Miró. Munic: Haus der Kunst, 15 març−11 D.L. B-1804-1990. maig 1969 • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. • Fundació Joan Miró. Centre d'Estudis d'Art Con- L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: temporani: Exposició d'obertura. 10 juny 1975. Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- Barcelona: Fundació Joan Miró, 1975 0-6. • Joan Miró: Pintura. Madrid: Museo Español de Arte • P.Gimferrer, Miró, colpir sense nafrar, Polígrafa, Contemporáneo, 4 maig-23 juliol 1978 1978 • Joan Miró: Pittura. Florència: Orsanmichele, 26 • P.A. Serra, Miró i Mallorca, Polígrafa, 1984 maig-30 setembre 1979

• Joan Miro: Exposición antológica: 100 obras de 1914 a 1980. Mèxic, D.F.: Museo de Arte Moderno, 2.54 Photo. Ceci est la couleur de maig-agost 1980 mes rêves • Miró: Una realidad, un arte. Caracas: Museo de Be- llas Artes de Caracas, 7 setembre-9 novembre 1980 Photo. Ceci est la couleur de mes rêves és una pintura de Joan Miró datada l'any 1925, que forma part de • Miró. Ferrara: Gallerie Civiche d'Arte Moderna. la col·lecció del Metropolitan Museum of Art de Nova Palazzo dei Diamanti, 16 març−15 juny 1985 York.[1] 86 CAPÍTOL 2. OBRA

2.54.1 Descripció [4] Joan Miró, 1893-1993, p. 208. ISBN 88-7813-481-3.

Es tracta d'una pintura de composició molt senzilla i de [5] Joan Miró. Pintura. Madrid: Museo Español de Arte Con- gran càrrega poètica alhora. De fet, l'obra només presen- temporáneo, 1978, p. 21-22. ta tres elements que semblen surar sobre la tela: la pa- [6] Prat (ed.), Jean-Louis. Miró. Martigny: Fondation Pierre raula «Photo», una taca de color blau i la frase «ceci est Gianadda, 1997, p. 38. ISBN 2-88443-043-1. la couleur de mes rêves» (“aquest és el color dels meus somnis”). Les paraules estan pintades amb delicadesa, i si l'obra es mira de prop, s’hi poden observar les mar- 2.54.4 Enllaços externs ques de llapis que l'artista va fer per tenir referències de la mida i la posició de les lletres.[2] La cal·ligrfia empra- • Boix, Antonio. «Un comentario sobre 'Pintura- da recorda a la d'un escolar en el procés d'aprenentatge Poema (“Foto. Este es el color de mis sueños”)' de l'escriptura, quan més aviat dibuixa les lletres, en lloc (1925), de Joan Miró». Mirador. Un blog sobre Joan d'escriure-les.[3] Miró, cultura y arte, por Antonio Boix. L'obra s’emmarca en una època (entre 1924 i 1927) en la que l'artista va realitzar un grup de pintures-poesia, carac- teritzades per l'ús de grans camps de color combinats amb signes enigmàtics. La realització d'aquestes peces està di- 2.55 Pintura (el guant blanc) rectament relacionada amb la seva relació amb André Breton i altres protagonistes del moviment surrealista.[2] Pintura (El guant blanc) és un quadre realitzat per Joan Miró el 1925 que actualment forma part de la col·lecció La pintura actualment es troba exposada al Metropolitan permanent de la Fundació Joan Miró de Barcelona,[1][2] Museum of Art de Nova York. Ara bé, abans d'arribar a formar part de la col·lecció d'aquesta institució, la pintura va tenir diversos propietaris, entre els quals destaquen el 2.55.1 Context històric poeta Jacques Viot o Pierre i Maria-Gaetana Matisse.[2] Entre els anys 1925 i 1927, Joan Miró fa més d’un cen- 2.54.2 Interpretacions tenar d’obres a Mont-roig i a París. Són les anomenades «Pintures de somni», de les quals forma part aquesta obra. A Pintura (El guant blanc) els elements apareixen descon- Margit Rowell entén aquesta pintura com un cal·ligrama,i textualitzats. El llenguatge és figuratiu, però l’escenari de relaciona el color blau amb l'ús del blauet en entorns tra- la representació no és cap paisatge ni cap altre lloc, sinó dicionals catalans com a element de protecció.[5] Rowell un fons neutre i monocrom. Miró es deslliura dels detalls també va relacionar aquesta pintura amb un poema de descriptius i la seva creació es torna silenciosa, amb pocs Mallarmé, Un coup de dés, que presenta una composi- elements, els quals condensen tot el significat, sovint enig- ció similar a la de la pintura i que, segons Rowell, aca- màtic, que troba un marc de referència en el llenguatge ra el color blau (sinònim d'esperança) amb l'abisme (la poètic, ple d’evocacions.[3] desesperança).[6] Altres autors han considerat que les paraules presents en l'obra són precisament el somni del pintor, i inci- 2.55.2 Referències deixen en el significat del terme «photo»: la captura, l'enregistrament fred d'un objectiu, que en aquest cas és el [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2016. [Consulta: 8 color blau dels somnis de Miró, que l'hauria “fotografiat” abril 2016]. en aquesta pintura.[3] Finalment, Jacques Dupin conside- rà que aquesta obra era la pintura-poesia més misteriosa [2] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. de totes les de Joan Miró.[6] MIRO CATALOGUE RAISONNE, PAINTINGS. Galerie Lelong, 31 agost 2010. ISBN 978-2-86882-056-3 [Con- sulta: 10 octubre 2011].

2.54.3 Referències [3] «Pintura (el guant blanc)». Visit Museum. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. [Consulta: 8 abril [1] «Photo: This Is the Color of My Dreams». The Collection 2016]. Online, Metropolitan Museum of Art. [Consulta: 6 febrer 2015]. 2.55.3 Bibliograﬁa [2] «Photo: This Is the Color of My Dreams». Heilbrunn Ti- meline of Art History. Metropolitan Museum of Art. • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia [3] Joan Miró. Rétrospective de l'oeuvre peint. Fondation Ma- de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL eght, 1990, p. 56. ISBN 2-900923-018-7. B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 2.57. PINTURA (L'AMPOLLA DE VI) 87

• Dupin, Jaques; Lelong-Mainaud, Ariane. Jo- d'André Masson, on es reuneixen artistes i escriptors an Miró Catalogue raisonné. Paintings. Volume d'avantguarda per discutir sobre art i literatura. Aques- IV:1959-1968. París: Daniel Lelong, 2002. DL tes reunions són decisives per a la pintura de Miró, que B.10.061.2010. ISBN 2-86882-056-5. s’allunya progressivament del realisme per deixar pas a un món meravellós i fantàstic. • Erben, Walter. Miró. Taschen, 1/03/2004. ISBN 978-3-8228-2358-3. Pintura (L'ampolla de vi) mostra una conjunció d'elements inconnexos: una ampolla de vi amb un • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- volcà, una serp amb bigotis i una abella. La lògica que ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN els relaciona és d'ordre poètic. Tanmateix, la llibertat D.L. B-1804-1990. associativa que justiﬁca la convivència harmoniosa de tots els elements evidencia la crisi dels gèneres pictòrics • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. i el triomf de l'ambigüitat: les formes angulars que L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: divideixen la tela suggereixen alhora una taula i un Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- paisatge indeﬁnible.[3] 0-6. Miró es proposarà expressar plàsticament la poesia, mit- • P.Gimferrer, Miró, colpir sense nafrar, Polígrafa, jançant la qual vol depassar la pintura.[4] 1978 • P.A. Serra, Miró i Mallorca, Polígrafa, 1984 2.57.2 Referències

[1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2016. [Consulta: 8 2.56 Pintura (Joan Miró, 1943) abril 2016]. [2] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. Pintura, antigament coneguda com a Pintura amb marc MIRO CATALOGUE RAISONNE, PAINTINGS. Galerie modernista és una obra de Joan Miró realitzada el 1943, Lelong, 31 agost 2010. ISBN 978-2-86882-056-3 [Con- amb oli i pastel damunt tela i que actualment es conser- sulta: 10 octubre 2011]. va a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Va ingressar [3] «Pintura (el guant blanc)». Visit Museum. Generalitat de al fons de la fundació com una donació de Joan Prats. El Catalunya. Departament de Cultura. [Consulta: 8 abril paper és el suport majoritari de la producció de Miró al 2016]. començament dels anys quaranta, i el treball damunt tela [4] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de és més aviat excepcional. Un marc modernista que Jo- 2016. Fundació Joan Miró. an Prats havia comprat als Encants l'anima a fer aquesta pintura, que després va regalar al seu amic.[1] 2.57.3 Bibliograﬁa

2.56.1 Referències • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL [1] «Apropa't a Joan Miró». Dossier. Fundació Joan Miró. B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. [Consulta: 29 desembre 2015]. • Dupin, Jaques; Lelong-Mainaud, Ariane. Jo- an Miró Catalogue raisonné. Paintings. Volume 2.56.2 Bibliograﬁa IV:1959-1968. París: Daniel Lelong, 2002. DL B.10.061.2010. ISBN 2-86882-056-5. • La recuperació del Modernisme català a la postguerra, entre l'avantguarda i el Pop • Erben, Walter. Miró. Taschen, 1/03/2004. ISBN 978-3-8228-2358-3. • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- 2.57 Pintura (l'ampolla de vi) ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN D.L. B-1804-1990. Pintura (l'ampolla de vi) és un quadre realitzat per Joan • Miró el 1924 que actualment forma part de la col·lecció Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. permanent de la Fundació Joan Miró de Barcelona,[1][2] L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- 0-6. 2.57.1 Context històric • P.Gimferrer, Miró, colpir sense nafrar, Polígrafa, 1978 L'any 1921, Joan Miró s’instal·la a París. El seu taller, situat al número 45 de la Rue Blomet, és contigu al • P.A. Serra, Miró i Mallorca, Polígrafa, 1984 88 CAPÍTOL 2. OBRA

2.58 Pintura sobre fons blanc per a [2] «1306. Peinture sur fond blanc pour la cellule d'un soli- la cel·la d'un solitari taire». Joan Miró Online Imagebank. [3] «Una obra de Joan Miró es va fer malbé durant la retros- La pintura sobre fons blanc per a la cel·la d'un solita- pectiva de l'artista a la Tate Modern». Ara.cat, 10 gener ri és un tríptic de Joan Miró que actualment forma part de 2013 [Consulta: 23 gener 2015]. la col·lecció de la Fundació Joan Miró. Es tracta d'un con- [nota 1] junt de tres teles de grans dimensions, que l'artista 2.58.3 Bibliografia realitzà amb pintura acrílica l'any 1968, una època durant la qual realitzà diverses peces de grans dimensions, entre • Clavero, Jordi J. (a càrrec de). Guia de la Fundació. les que es compten tres tríptics monocroms (aquest, Blau Barcelona: Polígrafa, Fundació Joan Miró, 2010. I, II, III i L'esperança del condemnat a mort) i diversos ISBN 978-84-343-1242-5. murals ceràmics.[1] Segons les inscripcions del revers de l'obra, l'artista l'hauria realitzat en tres dies consecutius, del 20 al 22 de maig de 1968.[2] 2.59 Pintures damunt masonita L'obra es caracteritza per la seva austeritat, ja que es tracta de tres grans teles blanques només travessades per una fina línia negra (més o menys horitzontal a la primera i Les pintures damunt masonita són una sèrie de 27 a la tercera tela; més o menys vertical a la segona) que pintures abstractes fetes per Joan Miró l'any 1936, des- presenta petites irregularitats en el seu traçat, fruit de les prés que fou declarada la Guerra Civil el 18 de juliol. Són irregularitats que el pintor va anar trobant mentre recor- obres de ruptura amb les seves fases anteriors, i formen ria la tela amb el pinzell en mà. La senzillesa de l'obra part de la seva etapa de “pintures salvatges”, una etiqueta i la poètica del seu títol evoquen la cel·la d'un eremita, establerta pel mateix artista per descriure les obres fetes un espai de meditació i recolliment; no obstant això, si durant els dos anys precedents a la Guerra Civil, entre es té en compte la cronologia de la peça, aquesta també 1934 i 1936. pot transmetre la sensació de soledat d'un condemnat a mort.[1] 2.59.1 Anàlisi El tríptic ha format part de diverses exposicions, essent la mostra «Joan Miró. L'escala de l'evasió» una de les més Rosa Maria Malet, llicenciada en filosofia, crítica d'art, recents. i va poder ser vist a la itinerància que l'exposició experta en l'obra de Joan Miró i directora de la seva realitzà a la Tate Modern de Londres però no a la National fundació a Barcelona, compara les masonites amb les Gallery de Washington, ja que mentre estava exposada a “pintures salvatges” immediatament precedents, pintades Londres, la primera de les teles que componen el tríptic sobre coure i altres materials: fou malmesa per un visitant, que sembla que ensopegà i El Museu d'Art Modern de Nova York també emfatitza es recolzà sobre la tela amb les dues mans. Malgrat tot, la violència de la tècnica emprada: la reparació de l'obra ha fet que les marques de l'accident siguin imperceptibles.[3] Les obres foren pintades entre Mont-roig del Camp[6] i Barcelona.[7] Poc després de pintar-les, l'artista se n'anava El 2016, amb la renovació de l'exposició permanent de la del país per tornar a París a la tardor del 1936, on Fundació Joan Miró, l'edifici va recuperar alguns dels es- s’instal·laria per 4 anys. Es tracta d'una sèrie complexa pais dissenyats específicament per a algunes obres, com on el pintor empra colors limitats i austers. Moltes de les els absis (també anomenats capelles) per a la contempla- obres tenen incrustacions de pintura barrejada amb sorra, ció dels tríptics Pintura sobre fons blanc per a la cel·la perforacions o esquinçades.[8] d’un solitari I, II, III i L'esperança del condemnat a mort I, II, III (1974), que reprodueixen la manera com l'artista desitjava que fossin exhibits, tal com els havia disposats 2.59.2 La sèrie al seu estudi de Son Boter. 2.59.3 Referències

2.58.1 Notes [1] Nota: el ripolí és la paraula genèrica derivada de la marca “Ripolin”, que és una pintura comercial opaca i dura a [1] La primera tela fa 268 x 352 cm; la segona en mesura 267 base de vinil, oli o esmalt. Vegeu: Ripolin. Le saviez-vous x 350 i la tercera, 267 x 351. ?

[2] Al ﬁnal van ser 27

2.58.2 Referències [3] Malet (2003), p.146, extret d'una carta de Joan Miró a Pierre Matisse del 28/09/1936, conservada a la Pierpont [1] Clavero, 2010, p. 112. Morgan Library de Nova York. 2.60. PRADES, UN CARRER 89

[4] Malet, Rosa Maria. Joan Miró (Barcelona: Edicions Polí- • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- grafa, 1983), p. 14-15 ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN D.L. B-1804-1990. [5] “MoMA Presents the First Major Museum Exhibition to Focus on the Transformative Decade of Joan Miró's Work • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Fundació Joan between 1927 and 1937” - nota de premsa per a l'exposició Miró. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a ed. (en ca- “Joan Miró: Painting and Anti-Painting 1927-1937” al talà). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN Museu d'art Modern de Nova York (MOMA) el 2008- 2009, secció sobre les obres damunt masonita, p. 6. Tra- 978-84-938981-0-6. ducció al català de la viquipedista.

[6] Guia en línia de l'exposició sobre Miró del 2011, sala 5, a 2.59.5 Enllaços externs la pàgina del Tate Modern a Londres. Accedit el 26 d'agost del 2011. • Imatge d'un dels panells (núm. de l'obra: FJM 4677) reproduïda a la pàgina de la Fundació Miró. [7] “Joan Miró: Painting and Anti-Painting 1927-1937. The Museum of Modern Art New York (November 2, 2008 to • “Joan Miró: Painting and Anti-Painting 1927-1937. January 12, 2009)", de Michele Leight, The City Review, The Museum of Modern Art New York (November Manhattan, 2008 2, 2008 to January 12, 2009)", de Michele Leight, [8] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació The City Review, Manhattan, 2008. Inclou fotos de Joan Miró. 2011. Comentari número 14 3 de les pintures de la sèrie. (article en anglès)

[9] Dupin, Jacques; Ariane Lelong-Mainaud. Miró. Paintings • “MoMA Presents the First Major Museum Exhibi- II. 1931-1941 (en anglès), Juny del 2000, p. 158-175. tion to Focus on the Transformative Decade of Jo- ISBN 2868820379. an Miró's Work between 1927 and 1937” - nota de premsa per a l'exposició “Joan Miró: Painting and [10] El dibuix preparatori està fet a partir d'un anunci en un diari de 1932. Malet (2003), p.46 Anti-Painting 1927-1937” al Museu d'art Modern de Nova York (MOMA), secció sobre les obres da- [11] El dibuix preparatori està datat de 1932. Malet (2003), munt masonita, p. 6. (en anglès) p.46.

[12] Està directament relacionada amb l'obra Enamorats en èx- tasi, de 1932: Malet (2003), p.46 2.60 Prades, un carrer

[13] Està directament relacionada amb l'obra Felicitat conjugal, Prades, un carrer és una obra de Joan Miró, pintada el de 1932: Malet (2003), p.46 1917 i conservada a la Fundació Joan Miró de Barcelona, [1] [14] Malet (2003), p.46. Forma part del dipòsit de la Gallery mitjançant un dipòsit de col·lecció particular. K.AG [15] Està directament relacionada amb l'obra La tortura de 2.60.1 Descripció l'absència, de 1932: Malet (2003), p.46 En la primera exposició de Miró a les Galeries Dalmau de [16] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 14 setembre 2011]. Barcelona, s’intueix el debat cultural entre la idea d'una nació fundada en les tradicions mediterrànies i la influ- [17] (Malet, 1993) p.38) ència artística forana. La temàtica local, rural, coexisteix amb el llenguatge de la modernitat. «Cal ser català in- [18] Donació de David Fernández i Miró ternacional, un català casolà no té ni tindrà cap valor al món», escriu. 2.59.4 Bibliografia En aquesta obra es nota encara la influència del noucentisme barrejat amb un estil eclèctic, que concilia • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la facetes cubistes amb colors fauvistes i la solidesa de Cé- Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. zanne amb línies de força pròpies del futurisme. Els seus DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. coneixements provenen d’artistes exiliats a Barcelona, exposicions i revistes d’avantguarda catalanes i franceses. • Dupin, Jacques; Ariane Lelong-Mainaud. Miró. Paintings II. 1931-1941 (en anglès), Juny del 2000, p. 158-175. ISBN 2868820379. 2.60.2 Referències

• Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona: Edicions [1] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de Polígrafa, 1983, p. 14-15. 2016. Fundació Joan Miró. 90 CAPÍTOL 2. OBRA

2.60.3 Bibliograﬁa 2.61.4 Referències

• Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la [1] «Retrat d'una vaileta». web. Fundació Joan Miró. [Con- Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. sulta: 7 desembre 2014]. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. [2] «Retrat d'una vaileta». web. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 7 desembre 2014]. • Erben, Walter. Miró. Editorial Taschen, 1/03/2004. ISBN 978-3-8228-2358-3. [3] «Mor Consol Boquera, model de Joan Miró pel seu quadre 'Retrat d'una vaileta', del 1919». Vilaweb, 20/6/2003 • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et [Consulta: 7 desembre 2014]. 1993 (ISBN 2-08-011744-0) [4] Paraules de Joan Miró a: Chevalier, Denys, “Miró”, Au- jourd'hui: Art et Architecure, nov 1962 p,8 2.61 Retrat d'una vaileta [5] «Joia del Museu 2005». web. Fundació Joan Miró i Ge- neralitat de Catalunya. [Consulta: 7 desembre 2014]. Retrat d'una vaileta és una pintura a l'oli realitzada per Joan Miró el 1919 i que actualment forma part de 2.61.5 Bibliografia la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró, de Barcelona, gràcies a una donació de Joan Prats, amic ín- • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia [1] tim de l'artista. de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 2.61.1 Història • Convidats d'Honor: exposició commemorativa del 75è aniversari del MNAC. Barcelona: Museu Na- Miró va fer servir de model la filla dels masovers que cui- cional d'Art de Catalunya, 02.12/2009-11.4/2010. daven la masia que els seus pares havien adquirit a Mont- ISBN 9788480432092. roig. En aquesta pintura, que presenta el mateix tracta- • ment minuciós que havia introduït l'any anterior, convi- Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Fundació Joan uen dues influències a les quals fa referència Miró mateix. Miró. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a ed. (en ca- L'una és l'art oriental, que segurament coneix gràcies a talà). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN l'estampa japonesa, molt popularitzada aleshores i que és 978-84-938981-0-6. perceptible tant en el refinament del dibuix com en l'hàbil simplificació a què sotmet el plantejament naturalista, cosa que proporciona un encisador aire poètic a la imatge. 2.62 Retrat de ballarina espanyola L'altra són els frescos romànics, que inspiren la serenitat de la composició i una estranya sensació d'intemporalitat, Retrat de ballarina espanyola és una pintura a l'oli rea- fruit de la mirada profunda i impersonal de la nena, així litzada per Joan Miró el 1921 i que actualment forma part com la frontalitat, la severitat i l'eficàcia d'una paleta for- de la col·lecció permanent del Musée Picasso de París. ça restringida.[2] La vaileta es deia Consol Boquera i va néixer el 1914 i morir el juny de 2003.[3] 2.62.1 Història

2.61.2 Descripció Retrat d'una ballarina espanyola és un llenç pintat per Jo- an Miró a Barcelona el gener de 1921. Aquest és l'últim Es tracta d'una de les obres de les èpoques primerenques treball de l'època en què va tractar d'"apropar-se a la for- de l'artista. El paisatge de Mont-roig desperta en Miró un ma mitjançant l'aplicació de la disciplina de cubisme”.[1] inusitat interès naturalista, que es concreta en les deno- Fet a partir d'un cromus, és una gran pintura amb un minades pintures detallistes, fetes entre el 1918 i el 1922. dibuix intens i precís. Miró va tractar en va d'arribar a Un altre exemple previ seria Paisatge de Mont-roig, de una veritat objectiva, sense emoció, amb realisme. For- 1916. Al Retrat d'una vaileta es pot veure alhora la seve- ma part de la col·lecció de Picasso, venut per primera veritat dels mestres medievals i la delicadesa de les formes gada al Museu del Louvre[2] i després al Museu Picasso orientalitzants, tant del gust de l'època, fet que confereix de París.[3] al rostre un especial lirisme i profunditat. 2.62.2 Descripció 2.61.3 Curiositat La ballarina espanyola (i no ballarina negre com moltes L'obra fou la joia del museu pel Dia Internacional dels vegades s’ha anomenat degut al fons negre de l'obra), està Museus de 2005.[5] representada per la línia del seu contorn, amb colors vius 2.63. RETRAT DE VICENÇ NUBIOLA 91

(vestit vermell, els cercles foscos al voltant dels ulls) amb gran precisió en un saló. Tot està molt elaborat a l'obra, des del pal llarg a les perles i les arracades amb tires de color vermell i negre que subjecten el cabell. La preci- sió i la intensitat amb què l'artista deﬁneix els ulls i el nas de la ballarina connecten directament amb els rostres de les pintures medievals catalanes, i fan que aquestes pintures semblin veritables icones.[4] No obstant, amb la boca vermella sensual, una pinta de color taronja, i els molts arabescos emprats, aquesta pintura anuncia el futur tèc- nic de Miró.

2.62.3 Referències Entrada al Museu Folkwang, on es conserva l'obra. [1] Margit Rowell,pàg. 44 (lettres de Miró à Jacques Dupin)

[2] Camilo Jose Cela,pàg. 44 2.63.1 Història

[3] Dupin,pàg. 81 Miró havia conegut Vicenç Nubiola al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona el 1913, quan s’hi va matricular. [4] Dupin, 2009, p. 22. En aquest lloc també coneixeria personatges com Joan Prats, amb qui mantindria una gran amistat al llarg de la seva vida. Nubiola era un professor d'horticultura a 2.62.4 Bibliograﬁa l'Escola superior de Bells Oﬁcis.[4] Miró va pintar l'obra durant el mes d'abril de 1917, en • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et una època en què feia el servei militar i la seva unitat va 1993 (ISBN 2-08-011744-0) haver de reprimir una vaga general.[5] Poc després, for- • Jean- Louis Prat, Miró, Martigny (Suisse), Fondati- maria part d'una de les seves primeres exposicions, a les on Pierre Gianadda, 1997 (ISBN 2-88443-042-3). Galeries Dalmau de Barcelona.

• Jean- Louis Prat, Joan Miró, rétrospective de l'œuvre peint, Saint-Paul (Alpes-Maritimes), Fonda- 2.63.2 Descripció tion Maeght, 1990 (ISBN 2-900923-018). Es tracta d'una de les obres de les èpoques primerenques • Jacques Lassaigne, Miró, Lausanne, Albert Skira, de l'artista, on experimentava amb una barreja d'on es février 1963 trobaven el cubisme i el fauvisme. En aquesta època va realitzar diversos paisatges i retrats, com el Retrat d'Enric • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Cristòfol Ricart, també de 1917 i actualment conservat Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Diversos DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. autors comenten que aquesta obra es podria veure la influ- ència d'artistes com Van Gogh,[6][7] per qui Miró sempre • Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, va sentir admiració. 2009. ISBN 978-84-343-1204-3. El fons de l'obra està realitzat fent servir formes triangu- lars, així com arcs isomètrics. En l'obra es veu a Nubi- ola assegut en una cadira al costat d'una taula on hi ha 2.63 Retrat de Vicenç Nubiola una natura morta. El vermell de la seva camisa de coll obert que porta en aquest retrat és un indicador del seu Retrat de Vicenç Nubiola és una pintura a l'oli realitza- radicalisme polític. També es pintaria ell mateix un auda per Joan Miró el 1917 i que actualment forma part de torretrat amb una camisa idèntica, obra que fou adquirida la col·lecció permanent del Museu Folkwang[1] d'Essen per Picasso. El quadre està signat Miró al marge inferior (Alemanya), d'ençà que el va adquirir el 1966 proce- esquerre. dent de la Galerie Wilhelm Großhennig, de Düsseldorf. La compra es va realitzar amb el suport de l'estat de Rin del Nord-Westfàlia, el Westdeutsche Rundfunk, i va in- 2.63.3 Exposicions a Catalunya gressar al museu amb el número de registre Inv. G 351.[2] En aquest museu també es conserva l'obra Paysage, feta A Catalunya s’ha pogut veure diverses vegades, a entre 1924 i 1925.[3] l'Exposició Convidats d'Honor,[8][9] organitzada en com- 92 CAPÍTOL 2. OBRA memoració dels 75 anys de la inauguració del Museu 2.64 Sa Altesa el príncep d'Art de Catalunya que va tenir lloc al MNAC de Barce- lona entre el 2 de desembre de 2009 i l'11 d'abril de 2010, Sa Altesa el príncep és una escultura-objecte realitza- i a la Fundació Joan Miró amb motiu de l'exposició Joan da per Joan Miró el 1974 i que actualment forma part [10] Miró. L'escala de l'evasió, durant el 2011. de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró de Barcelona.[1] 2.63.4 Referències 2.64.1 Context [1] Número de registre X37534 Sa Altesa el príncep, juntament amb Sa Majestat la reina [2] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2011. [Consulta: 20 i Sa Majestat el rei formen part d'un conjunt d'escultures agost 2011]. realitzades l'any 1974 quan Miró viu un moment de gran reconeixement internacional. Aquell mateix any es faria [3] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2011. [Consulta: 20 una gran retrospectiva sobre la seva obra entre el Grand agost 2011]. Palais i el Museé d'Art Moderne de París al mes de maig [4] J. V. Foix. Cent anys de Miró, Mompou i Foix: Doctors on aquestes tres obres serien exposades per primer cop. Honoris Causa, Universitat de Barcelona. Universitat Bar- Dos anys abans s’havia celebrat la mostra Magnetic Fields celona, 1 gener 1993, p. 26–. ISBN 978-84-475-0535-7 en el Museu Guggenheim de Nova York i Miró bronzes [Consulta: 20 agost 2011]. en el Hayward Gallery de Londres. També és l'any en què s’està treballant en el Centre d'Estudis d'Art Contempo- [5] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació rani (CEAC), futura Fundació Miró de Barcelona, que Joan Miró. 2011. Comentari número 2 s’obriria al públic el 10 de juny de 1975. Aquest context de reconeixement artístic internacional contrasta amb la [6] Studio international. Studio Trust, 1981 [Consulta: 20 dura situació que es viu a Espanya en els darrers anys de agost 2011]. la dictadura. El mes de febrer Miró havia pintat el tríptic L'esperança del condemnat a mort, preocupat per la con- [7] Rijksmuseum Vincent van Gogh; Georg-W. Költzsch; Museum Folkwang Essen. Vincent van Gogh and the mo- demna de l'activista Salvador Puig i Antich que finalment dern movement, 1890-1914: Museum Folkwang Essen, seria executat a garrot vil el 2 de març de 1974. Joan Car- Van Gogh Museum Amsterdam. Luca, 1990 [Consulta: 20 les de Borbó, llavors Princep d'Espanya, feia 5 anys que agost 2011]. havia jurat lleialtat als principis del "Movimiento Nacio- nal" com a futur successor de Franco com a cap d'estat. [8] «Los grandes maestros del arte catalán, en el MNAC» No hi havia cap garantia que la dictadura toqués a fi. (en castellà). El Mundo, 2/12/2009. [Consulta: 20 agost Kerryn Greensberg veu en aquest conjunt de tres peces 2011]. un comentari de la situació política del moment, alhora que una crítica a la concepció patriarcal del “monument” [9] «El MNAC celebra sus 75 años con “75 invitados de ho- commemoratiu .[2] nor”» (en castellà). La Vanguardia, 2/12/2009. [Consulta: 20 agost 2011]. Miró ja havia treballat en obres de crítica a l'autoritat al voltant del personatge de Ubú rei el 1966. Aquest conjunt [10] «Joan Miró. L'escala de l'evasió». web de la Fundació. d'obres on la grandiloqüència del càrrec contrasta amb la Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 5 octubre 2011]. humilitat dels materials es podria inscriure en aquesta lí- nia. Al llarg de la seva carrera Miró qüestiona reiterada- ment la idea de “monument”, cercant la forma que les se- 2.63.5 Bibliografia ves peces subverteixin la funció estètica convencional de l'escultura commemorativa de manera que desafii el po- • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia der en lloc de celebrar-lo.[3] Ja mort Franco, en el discurs de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL d'acceptació del seu nomenament com a doctor honoris B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. causa per la Universitat de Barcelona, el 1979, va parlar de la responsabilitat cívica de l'artista: • Convidats d'Honor: exposició commemorativa del 75è aniversari del MNAC. Barcelona: Museu Na- cional d'Art de Catalunya, 02.12/2009-11.4/2010. 2.64.2 Descripció ISBN 9788480432092. El grup d'escultures Sa Altesa el príncep, Sa Majestat • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Fundació Joan la reina i Sa Majestat el rei formen part d'un conjunt Miró. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en d'escultures realitzades -com feia sovint Miró- a partir català). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN d'objectes trobats. L'origen quotidià dels elements que 978-84-938981-0-6. formen les escultures-objecte contradiuen el títol. 2.64. SA ALTESA EL PRÍNCEP 93

Concretament Sa Altesa el príncep està format per dues [2] Greensberg, Kerryn. «Project for a Monument». A: Tate fustes llargues unides entres sí i coronades per una banya Modern. Catàleg exposició “Miró" (en anglès). Londres: cargolada de boc. Algunes parts dels materials conserven Tate Modern, 2011, p. 162-164. el seu color original i altres estan pintades amb pintura [3] Greensberg, Kerryn. «Project for a Monument». A: Tate blava, vermella o groga. Modern. Catàleg exposició “Miró" (en anglès). Londres: Existeix una fotografia d'aquesta obra recolzada al banc Tate Modern, 2011, p. 155. i la façana de la casa de Son Boter (actualment integrada al recinte de la Fundació Pilar i Joan Miró, a Mallorca) [4] Rosa Mª Malet (direcció). Catàleg Joan Miró 1983-1993. que fa pensar que s’hauria fet al taller de l'illa a partir Barcelona: Fundació Joan Miró / Leonardo Arte, 1993, p.480-481. d'elements quotidians de la vida a pagès.[5] En el catàleg per l'exposició a la Tate Modern,[6] l'any [5] Cirici, Alexandre. Miró-Mirall. Barcelona: Edicions Polí- 2011, Kerryn Greensberg ofereix la següent descripció grafa, 1977, p.152, fotografia núm.168. de la peça: [6] Pàgina de l'exposició a la web de la Tate Modern L'activitat creadora, l'expressió plàstica en Joan Miró és una vivència estretament relacionada amb el seu entorn [7] Greensberg, Kerryn. «Project for a Monument». A: Tate físic i social. L'arrelament a la terra al cosmos, als objec- Modern. Catàleg exposició “Miró" (en anglès). Londres: Tate Modern, 2011, p. 164. tes quotidians, senzills, sovint vinculats al món rural són fonts d'inspiració que estimulen la seva capacitat onírica [8] Reproduït al catàleg: Clavero, Jordi J. Joan Miró. L'arrel i i donen caràcter universal a l'obra. Els objectes trobats, l'indret. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993, p. 13. elements tradicionals, objectes de l'entorn camperol, de ISBN 84-393-2527-4. Mont-roig o de Mallorca, són transformats en escultures. [9] Greensberg, Kerryn. «Project for a Monument». A: Tate L'elecció de Miró per aquests materials no és estètica sinó Modern. Catàleg exposició “Miró" (en anglès). Londres: que se sent atret per l'energia que irradia cada objecte. Tate Modern, 2011, p. 159-162. Ja a finals de la dècada del 1920 Miró havia començat a [10] número en catàleg:276 treballar en composicions d'objectes trobats fixats sobre fusta. Durant la dècada següent participaria en diverses [11] número en catàleg:45, reproducció pàg.104 exposicions vinculades al moviment surrealista aportant peces que combinen els objectes més diversos i que in- [12] (Daniel, 2011) tervé a través dels colors primaris.[3] Més endavant, durant les dècades del 1960 i 1970 compondrà escultures a través de diversos objectes trobats i després en farà un 2.64.5 Bibliografia sobre l'obra motlle per fondre-les en bronze.[9] • Cirici, Alexandre. Miró-Mirall. Barcelona: Edicions Polígrafa, 1977, p.152, núm.168. 2.64.3 Exposicions • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Aquesta obra ha estat exposada a: Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. • 1974 - París. Grand Palais. Retrospectiva Joan Mi- • Clavero, Jordi J. Joan Miró. L'arrel i l'indret. Barce- [10] ró lona: Generalitat de Catalunya, 1993. ISBN 84-393- • 1980 - Madrid. La Caixa. 2527-4. • 1986 - Madrid. Museu Reina Sofía. Miró escultor[11] • Malet, Rosa Mª. Obra de Joan Miró. Barcelona: Fundació Joan Miró, 1977, p.152, núm.168. • 1987 - Barcelona, Fundació Miró. Miró escultor[11] • Rosa Mª Malet (direcció). Catàleg Joan Miró 1983- • [11] 1987 - Colonia. Ludwig Museum. Miró escultor 1993. Barcelona: Fundació Joan Miró / Leonardo • 2011 - Londres. Tate Modern. Miró[6] Arte, 1993, p.480-481. ISBN 88-7813-481-3. • • 2011. Barcelona : Fundació Joan Miró. Joan Miró. Greensberg, Kerryn. «Project for a Monument». A: L'escala de l'evasió[12] Tate Modern. Catàleg exposició “Miró" (en anglès). Londres: Tate Modern, 2011, p. 155-164.

2.64.4 Referències • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: [1] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011]. 0-6. 94 CAPÍTOL 2. OBRA

2.65 Sa Majestat el rei • 2011. Barcelona. Fundació Joan Miró : Joan Miró. L'escala de l'evasió[8] Sa Majestat el rei és una escultura-objecte realitzada per Joan Miró el 1974 i que actualment forma part de 2.65.4 Referències la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró de [1] Barcelona. [1] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011].

2.65.1 Història [2] Pàgina de l'exposició a la web de la Tate Modern

Miró va viure per veure la caiguda del règim després de [3] Greensberg, Kerryn. «Project for a Monument». A: Tate la mort de Franco el 1975 i la Transició democràtica es- Modern. Catàleg exposició “Miró" (en anglès). Londres: Tate Modern, 2011, p. 164. panyola. En el discurs d'acceptació del seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Barce- [4] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació lona, el 1979, va parlar de la responsabilitat cívica de Joan Miró. 2011. Comentari número 40 l'artista: «Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna co- [5] Joan Miró l'arrel i l'indret, Catàleg exposició, pàgina 13 sa, i que té l'obligació que aquesta cosa no sigui quelcom [6] número en catàleg:276 d'inútil sinó quelcom que faci servei als homes». [7] número en catàleg:45, reproducció pàg.104

2.65.2 Descripció [8] (Daniel, 2011)

Sa Majestat el rei, juntament amb Sa Majestat la reina i 2.65.5 Bibliograﬁa Sa Altesa el príncep formen part d'un conjunt d'escultures realitzades -com feia sovint Miró- a partir d'objectes • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la trobats. L'origen quotidià dels elements que formen les Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. escultures-objecte contradiuen el títol. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. En el catàleg per l'exposició a la Tate Modern,[2] l'any • Malet, Rosa Maria. Obra de Joan Miró.. Barcelona: 2011, Kerryn Greensberg ofereix la següent descripció Fundació Joan Miró, 1988, p.452. de la peça: L'activitat creadora, l'expressió plàstica en Joan Miró és • Ortega Chapel, Pilar. Joan Miró. Sculptures. Catalo- una vivència estretament relacionada amb el seu entorn gue raisonné.. París: Daniel Lelong-Successió Miró, físic i social. L'arrelament a la terra al cosmos, als objec- 2006, p.292. ISBN 2-86882-074-3. tes quotidiants, senzills, sovint vinculats al món rural són • Clavero, Jordi J. Joan Miró. L'arrel i l'indret. Barce- fonts d'inspiració que estimulen la seva capacitat onírica lona: Generalitat de Catalunya, 1993. ISBN 84-393- i donen caràcter universal a l'obra. Els objectes trobats, 2527-4. elements tradicionals, objectes de l'entorn camperol, de Mont-roig són transformats en escultures. L'elecció de • Greensberg, Kerryn. «Project for a Monument». A: Miró per aquests materials no és estètica sinó que se sent Tate Modern. Catàleg exposició “Miró" (en anglès). atret per l'energia que irradia cada objecte, convertint-lo Londres: Tate Modern, 2011, p. 155-164. en una ﬁgura totèmica, una mena de fetitxe tribal.[4] • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: 2.65.3 Exposicions Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- 0-6. Aquesta obra ha estat exposada a: • Raillard, Georges. Conversaciones con Miró. Barce- lona: Granica Editor, 1978. ISBN 84-400-2133-X • 1974 - París. Grand Palais. Retrospectiva Joan Mi- (Colección). ró[6] • 1980 - Madrid. La Caixa. • 1986 - Madrid. Museu Reina Sofía. Miró escultor[7] 2.66 Sa Majestat la reina

[7] • 1987 - Barcelona, Fundació Miró. Miró escultor Sa Majestat la reina és una escultura-objecte realitza- • 1987 - Colonia. Ludwig Museum. Miró escultor[7] da per Joan Miró el 1974 i que actualment forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró de • 2011 - Londres. Tate Modern. Miró[2] Barcelona.[1] 2.67. SIURANA, EL POBLE 95

2.66.1 Context 2.66.4 Bibliograﬁa

Sa Majestat la reina, juntament amb Sa Altesa el príncep • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la i Sa Majestat el rei formen part d'un conjunt d'escultures Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. realitzades l'any 1974 quan Miró viu un moment de gran DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. reconeixement internacional. Aquell mateix any es faria • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. una gran retrospectiva sobre la seva obra entre el Grand L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: Palais i el Museé d'Art Moderne de París al mes de maig Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- on aquestes tres obres serien exposades per primer cop. 0-6. Dos anys abans s’havia celebrat la mostra Magnetic Fi- elds al Museu Guggenheim de Nova York i Miró bronzes a la Hayward Gallery de Londres. També és l'any en què s’està treballant en el Centre d'Estudis d'Art Contempo- 2.67 Siurana, el poble rani (CEAC), futura Fundació Miró de Barcelona, que s’obriria al públic el 10 de juny de 1975. Aquest context Siurana, el poble és un quadre realitzat per Joan Miró el de reconeixement artístic internacional contrasta amb la 1917 que actualment forma part de la col·lecció perma- dura situació que es viu a Espanya en els darrers anys de nent de la Fundació Joan Miró de Barcelona, mitjançant la dictadura. El mes de febrer Miró havia pintat el tríptic un dipòsit de col·lecció particular[1][2] L'esperança del condemnat a mort, preocupat per la condemna de l'activista Salvador Puig i Antich que ﬁnalment seria executat a garrot vil el 2 de març de 1974. Joan Car- 2.67.1 Context les de Borbó, llavors Princep d'Espanya, feia 5 anys que havia jurat lleialtat als principis del "Movimiento Nacio- En un entorn artístic dominat pel noucentisme, les prime- nal" com a futur successor de Franco com a cap d'estat. res pintures de Miró palesen un estil eclèctic, que con- No hi havia cap garantia que la dictadura toqués a ﬁ. cilia facetes cubistes amb colors fauvistes i la solidesa de Cézanne amb línies de força pròpies del futurisme. Miró ja havia treballat en obres de crítica a l'autoritat al Els seus coneixements provenen d’artistes exiliats a Bar- voltant del personatge de Ubú rei el 1966. Aquest conjunt celona, exposicions i revistes d’avantguarda catalanes i d'obres on la grandiloqüència del càrrec contrasta amb la franceses.[3] humilitat dels materials es podria inscriure en aquesta lí- nia. Ja mort Franco, en el discurs d'acceptació del seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat 2.67.2 Referències de Barcelona, el 1979, va parlar de la responsabilitat cí- vica de l'artista: [1] «Fitxa de l'obra al web del museu», 2016. [Consulta: 8 abril 2016].

[2] Jacques Dupin; Joan Miró; Ariane Lelong-Mainaud. 2.66.2 Descripció MIRO CATALOGUE RAISONNE, PAINTINGS. Galerie Lelong, 31 agost 2010. ISBN 978-2-86882-056-3 [Con- sulta: 10 octubre 2011]. Sa Majestat la reina, juntament amb Sa Majestat el rei i Sa Altesa el príncep formen part d'un conjunt d'escultures [3] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de realitzades -com feia sovint Miró- a partir d'objectes 2016. Fundació Joan Miró. trobats. L'origen quotidià dels elements que formen les escultures-objecte contradiuen el títol. Miró agafa els objectes, convertint-los en una ﬁgura totèmica, una mena 2.67.3 Bibliograﬁa de fetitxe tribal.[3] • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 2.66.3 Referències • Dupin, Jaques; Lelong-Mainaud, Ariane. Jo- [1] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan an Miró Catalogue raisonné. Paintings. Volume Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011]. IV:1959-1968. París: Daniel Lelong, 2002. DL B.10.061.2010. ISBN 2-86882-056-5. [2] Rosa Mª Malet (direcció). Catàleg Joan Miró 1983-1993. • Erben, Walter. Miró. Taschen, 1/03/2004. ISBN Barcelona: Fundació Joan Miró / Leonardo Arte, 1993, 978-3-8228-2358-3. p.480-481. • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- [3] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN Joan Miró. 2011. Comentari número 40 D.L. B-1804-1990. 96 CAPÍTOL 2. OBRA

• Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. 2.69 Sobreteixims L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- Sobreteixims és el nom amb què el crític d'art Alexandre 0-6. Cirici i Pellicer va batejar a l'obra tèxtil de Joan Miró.[1] • P.Gimferrer, Miró, colpir sense nafrar, Polígrafa, És el resultat de teixir ﬁls en una tela per formar un dibuix, 1978 tot incorporant-hi matèries no usuals i realitzant-hi accions més directes, que l'allunyaven deﬁnitivament del món • P.A. Serra, Miró i Mallorca, Polígrafa, 1984 de l'artesania.[2] El binomi entre l'artista català i en Josep Royo, mestre tapisser (Barcelona, 1945), va donar com a fruit una sèrie de tapissos de grans i petits formats. La se- 2.68 Sobreteixim dels vuit parai- va col·laboració es va iniciar en l'any 1969 amb la creació del Tapís de Tarragona. Entre els anys 1970 i 1980 van gües realitzar 7 tapissos de gran format i 32 de petit format.

El Sobreteixim dels vuit paraigües és un sobreteixim fer per Joan Miró i Ferrà i Josep Royo el 1973 i que 2.69.1 Història actualment es conserva a la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró. Està fet amb material acrílic, uns Per treballar els tapissos de gran format necessitaven un paraigües, guants, teles de feltre i una nansa damunt lloc amb grans espais per poder instal·lar un teler de di- sobreteixim.[1] És un dels sobreteixims més grans que va mensions considerables. El lloc ideal el van trobar a la fer Joan Miró. fàbrica La Farinera de Tarragona.[3] Joan Miró feia un dibuix previ o una pintura sobre tela preparatòria de l'obra que Royo després plasmava en els monumentals tapissos. 2.68.1 Història Els relleus i les textures en els tapissos s’aconseguien mit- jançant trenes, tirabuixons, nusos i bonys que reafirmaven A l'arxiu de la Fundació Joan Miró es conserven diversos aquesta idea de voluminositat. Les figures, l'abstracció, el dibuixos preparatoris de l'obra, tots de 1973. El que data simbolisme i el llenguatge de l'artista són presents en la del 6 de febrer del 1973 inclou una inscripció que diu: seva obra tèxtil, així com els recurrents colors primaris i . el protagonisme indiscutible de la línia negra. Els altres dos dibuixos són datats del 16 de maig i del 8 Els material emprats en l'elaboració del tapissos eren made juny de 1973.[2] terial d'origen natural com la fibra d'espart, la fibra de cà- nem, la corda i el jute. Miró en alguna ocasió superposa- va objectes com paraigües, guants, teles de sacs i d'altres 2.68.2 Descripció elements que componien un collage típicament mironià i reforçaven la idea que volia transmetre de l'obra. Un El sobreteixim (de “sobre” i “teixir”) és un tipus exemple d'aquesta forma de composició artística el po- d'assemblage que combina textures, objectes reals i pin- dem trobar en l'obra Sobreteixim dels 8 paraigües que es tura. El paraigua, un objecte popular i emblemàtic per troba en la Fundació Joan Miró de Barcelona. als surrealistes, és el leitmotiv d'una peça que també in- El procés de creació dels sobreteixims sempre partia d'un clou uns guants i un instrument de pesca típic de les illes ordit de jute amb una trama variada però essencialment Balears.[3] No obstant això, mitjançant aquesta obra, Joan neutra, emmarcada en la tapisseria tradicional i preparat Miró sembla voler rebatre la lectura intel·lectual que els per Josep Royo. Un cop l'ordit estava a punt, Joan Miró surrealistes feien del paraigua, en tant que per l'artista era obria la porta a l'atzar tot abocant benzina sobre el teixit, un objecte d'ús quotidià, que ell havia vist sempre a les encenent-la i atacant el foc allà on creia convenient tot mans dels pastors del Camp de Tarragona quan sortien a copejant el teixit amb una escombra saturada d'aigua.[4] la muntanya a pasturar les ovelles.[4] D'aquesta manera s’obtenia una peça completament nova, enriquida pels efectes del foc, que passava a ésser acolori- 2.68.3 Referències da mitjançant l'aplicació de feltres de colors vius, típica- ment mironians. Els trossos de feltre es cosien seguint un [1] Fitxa de l'obra al web de la Fundació ordre molt concret (primer el vermell, seguit del blau, el verd i el groc),[5] i un cop finalitzava aquesta fase, Miró [2] «Tapissos de Joan Miró». Web. Centre Joan Miró. [Con- procedia a afegir objectes de tota mena al sobreteixim, sulta: 26 octubre 2014]. com si es tractés d'un collage. Val a dir que la incorpo- ració d'objectes quotidians (galledes, guants, paraigües, [3] «Apropa't a Joan Miró». Generalitat de Catalunya. [Con- sulta: 26 octubre 2014]. etc.) es podria emmarcar dins els posicionaments surrealistes, però no és més que la incorporació dels objectes [4] Audioguia de la Fundació Joan Miró (1983) per ells mateixos, sense significats afegits.[6] Finalment, 2.69. SOBRETEIXIMS 97 l'artista traça grans grafismes en negre, que a vegades es En l'any 1975 s’inaugura la Fundació Joan Miró de Bar- combinen amb notes de color aplicades tant de la manera celona per desig exprés de l'artista català. tradicional com en esquitxos o deixant regalimar la pin- [6] L'any 1979 va realitzar el Tapís de la Fundació, una obra tura sobre l'obra. de 750 x 500 cm i feta de llana. En aquest tapís es troba l'essència de l'obra mironiana amb la representació d'una Tapís de Tarragona dona (símbol de la fertilitat, de la vida) i l'ocell (l'únic animal que connectava amb el món terrenal i el món celestial). A més apareixen la lluna, en color blau, i l'estrella. En aquesta obra es pot trobar tant els colors primaris (blau, vermell i groc) com els secundaris (lila, verd, taronja i El cap d'any del 1966 la filla de Joan Miró, Maria Do- marró) que apareixen en les figura central de la dona i en lors Miró, va patir un accident i va ser ingressada en els “bonys” que sobresurten del tapís. Actualment presi- l'hospital de la Creu Roja de Tarragona. En agraïment deix la primera sala de la col·lecció permanent. Miró els hi va prometre tornar amb una de les seves obres. L'any 1970 els hi va fer entrega d'un tapís de 280x400cm. En aquest tapís apareix un personatge prin- Altres tapissos cipal, la lluna (recurs pictòric en l'obra de l'artista i, en la majoria de casos, representada amb colors freds: blau • Fundació “La Caixa"(1980) i verd) i l'estrella mironiana. Es conserven dos dibuixos • Fundació Maeght (1980) preparatoris del tapís de Tarragona. Actualment es pot trobar en el MAMT(Museu d'Art Modern de Tarragona) Exposicions sobreteixims

Tapís del World Trade Center • 1970- Sala Gaspar de Barcelona es presenta el Tapís de Tarragona • 1972- Sala Gaspar exposició “Sobreteixims i escultures” També conegut com a “Gran tapís”, va ser un encàrrec del propietari del Port Authority de Nova York, entitat • 1973- Galerie Maeght “Sobreteixims et sacs” promotora dels gratacels més alts de la ciutat. • 1975- Fundació Joan Miró “Pintura, escultura i so- Els materials que van utilitzar en l'elaboració d'aquest ta- breteixims” pís van ser llana, fibra de cànem i corda. Les mides van ser gegantines: de 6 x 11 metres. Primer es va presentar a París en l'any 1974 al Grand Palais amb motiu de 2.69.2 Referències l'exposició que es va organitzar pel vuitantè aniversari de l'artista català. De París va anar finalment a Nova York al [1] Textos mironianos: Josep Royo i Joan Miró: los tapices vestíbul del conegut gratacel. [2] MAMT, Servei Pedagògic, 2006, p. 20. L'11 de setembre del 2001, amb els atemptats a les Torres Bessones de Nova York, el tapís va desaparèixer entre les [3] Tapís de Tarragona. Biografia de Josep Royo, pág. 5 (dos- runes de World Trade Center. sier Pedagògic MAMT) [4] MAMT, Servei Pedagògic, 2006, p. 21.

Tapís de la National Gallery of Washington [5] MAMT, Servei Pedagògic, 2006, p. 22-23.

[6] MAMT, Servei Pedagògic, 2006, p. 23.

El museu de Washington D.C. li va demanar per encàrrec 2.69.3 Bibliograﬁa la confecció d'un tapís a Joan Miró. L'any 1977 i amb el títol “Dona” l'artista fa entrega de la seva obra. • Fundació Joan Miró,Obra de Joan Miró: pintura, escultura i sobreteixims a la col·lecció de la Fundació, Els materials varen ser llana i cotó i les dimensions 1053 CEAC, 1979 x 604 cm. El protagonisme de la composició del tapís és de la ﬁgura de la dona. • Malet, Rosa Maria, Joan Miró, edicions Poligrafa S.A., 1983 Tapís de la Fundació • MAMT, Servei Pedagògic. El tapís de Tarragona, Joan Miró - Josep Royo. Dossier pedagògic. Tarra- gona: MAMT, 2006. 98 CAPÍTOL 2. OBRA

• Roselló, Josep Maria, 7 articles: un gat del “tapis de obres els personatges no apareixen en un escenari concret, Tarragona” Joan Miró i Royo, Bibliòﬁls de Tarrago- sinó que en un mateix espai apareixen diversos signes del na, 2008 pintor, com poden ser els ocells, les dones, els genitals, així com estrelles, astres o espirals, entre d'altres. 2.69.4 Enllaços externs Al mateix temps que a Mont-roig fa les últimes Constel·lacions, Joan Miró comença a preparar la Sèrie Barcelona. Hi utilitza el llenguatge que havia anat gestant • fundaciomiro-barcelona.org en la sèrie de les Constel·lacions, però alhora anticipa un • centremiro.com tret que serà característic de la seva pròxima pintura: la combinació d'un graﬁsme ràpid i gruixut i d'un altre de • Museu d'Art Modern de Tarragona més minuciós.

• Curtmetratge de Pere Portabella sobre el Tapís de La inclusió, en diverses litografies de la sèrie, d'aquest Miró grafisme més espontani no apareix en la pintura de Miró fins al 1943-1944. La sèrie es va editar el 1944, en plena postguerra, a la impremta Miralles (carrer Marquès de Barberà, 19), gràcies a l'ajut del seu amic Joan Prats.[11] 2.70 Sèrie Barcelona Es va fer una edició petita de 5 exemplars amb dues proves d'artista. La Sèrie Barcelona és una sèrie de 50 litografies en Els personatges que apareixen en la sèrie inclou ogres i negre començada per Joan Miró el 1939 i impresa el dictadors que són derivats del Père Ubu, el tirà d'Alfred 1944 a la impremta Miralles,[2] que actualment forma Jarry. També apareixen retratades les víctimes innocents part de la col·lecció permanent de la Fundació Joan Mi- del conflicte. Les litografies no es van poder exposar pú- ró de Barcelona.[3] Es tracta d'una sèrie única al món, blicament degut a la dictadura de Franco. Per veure la amb un tiratge limitat de 5 exemplars numerats i dues sèrie calia visitar la col·lecció privada de Joan Prats.[12] proves d'artista, editada gràcies a l'entusiasme de Joan Prats.[4] El tiratge reduït de l'obra, sumat a la seva mag- S'han conservat alguns dels dibuixos originals preparato- nitud (50 litografies) i al seu rerefons històric i artístic, ris. A la Fundació es conserva un exemplar de cada li- fan que sigui una obra de gran valor, de la qual només es tografia i, a més a més, els corresponents papers report i té constància que se'n conservi una col·lecció completa proves d'estat.[13] a la Fundació Joan Miró —dipositada pel mateix artista l'any 1969—,[5] a més de la que Prats es va reservar en tant que editor,[6] la qual estigué penjada durant anys 2.70.2 Anàlisi al seu estudi-dormitori.[7] L'any 1947 es tirà una edició facsímil de la sèrie, consistent en 1500 exemplars, per bé Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró, que només incloïen quaranta de les cinquanta litografies comenta la sèrie en una entrevista al programa El meu avi, del cicle. El tiratge fou realitzat a Nova York, de la mà de TV3: [1][nota 1] de Curt Vallentin. Joan Miró la titulà «Barcelo- Segons la mateixa Malet, en aquesta sèrie la figura de la na» en homenatge a la ciutat on va poder realitzar i editar dona representa símbol de la violència, l'agressivitat i tota [8] aquesta sèrie el 1944. la repulsió que la guerra civil espanyola genera en Miró, La Sèrie Barcelona reconcilia l'esperit de les pintures sal- mentre que a les constel·lacions la figura de la representa vatges –habitades per figures deformes i grotesques–, amb a un ésser amable, que evoca l'amor.[15] Es poden consi- l'harmònica familiaritat de les criatures envers el món ce- derar «el comentari plàstic de Miró a la guerra civil es- leste, típica de les Constel·lacions. Però també inclou pic- panyola»[16] togrames, un recurs inèdit. El lèxic utilitzat constituirà el patró de referència per a la creació posterior de Miró.[9] 2.70.3 Exposicions rellevants

2.70.1 Descripció • 1984 - Casa Elizalde (Barcelona) - Joan Miró: sèrie Barcelona[17] La sèrie es considera una versió d'impremta de la sèrie Constel·lacions.[10] En les diferents litografies apareixen • 2010 - Fundació Pilar i Joan Miró (Palma)- Miró - [18][19] interpretacions lliures de figures animals i humanes, bas- Portabella. Poètica i transgressió. tant deformades. • 2011 - Fundació Joan Miró (Barcelona) - «Joan Mi- Aquest tipus de personatges de caràcter monstruós, són ró. L'escala de l'evasió»[20] un exemple de l'actitud que l'artista tenia enfront del conflicte bèl·lic en curs. Els quadres mostren personatges tris- • 2016 - Fundació Joan Miró (Barcelona) - Renovació tos, es palpa la tragèdia. Cal destacar que en aquestes de la col·lecció permanent. 2.71. SÈRIE GAUDÍ 99

2.70.4 Notes 2.70.6 Bibliograﬁa

[1] En tant que facsímil, aquesta sèrie presentava unes dimen- • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia sions menors respecte l'original, mesurant 27,5 x 24,5 cm. de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL A més, les litograﬁes que s’ometeren foren la número 7, B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 12, 26, 27, 46, 48, 50, 51, 54 i 55.[5] • Corbella, Domènec. Entendre Miró: anàlisi del llenguatge mironià a pratir de la Sèrie Barcelona 1939- 2.70.5 Referències 44. 1a ed.. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1993. ISBN 84-475-0452-2. [1] «La serie “Barcelona”, de Miró, se expone en “La Casa Elizalde"». El Noticiero Universal, 24 gener 1984 [Con- • Escudero, Carme; Victòria Izquierdo. Obra de Jo- sulta: 17 desembre 2013]. an Miró.Fundació Joan Miró.. Barcelona: Polígrafa, 1988. DL: B.336-1988. [2] Corbella, 1993, p. 17. • Malet, Rosa Maria. Joan Miró: apunts d'una [3] Navarro Arisa, J.J. «La serie 'Barcelona', de Miró, se ex- col·lecció : obres de la Gallery K. AG. Barcelona: pone como homenaje de la ciudad al artista» (en castellà). Fundació Joan Miró, 2003. ISBN 978-84-932159- El País, 26/01/1984. [Consulta: 18 agost 2011]. 8-9. [4] (Malet, 1999) p.17) • Malet, Rosa Maria. Fundació Joan Miró.Guia. Bar- [5] «La “Sèrie Barcelona” de Joan Miró, a la Casa Elizalde». celona: Carroggio, 1999. ISBN 84-7254-762-9. Avui, 19 febrer 1984 [Consulta: 17 desembre 2013]. • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. [6] Corbella, 1993, p. 17-18. L'escala de l'evasió. 1a ed. (en català). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- [7] Tàpies, Miquel. «Miró: serie “Barcelona"». El Noticie- 0-6. ro del Viernes, 3-9 febrer 1984 [Consulta: 17 desembre 2013].

[8] Permanyer, Lluís. «Joan Prats, promotor generoso y en- 2.71 Sèrie Gaudí tusiasta». La Vanguardia, 15 febrer 1984.

[9] Joan Miró. Col·lecció. Dossier de presentació. Abril de La sèrie Gaudí és un conjunt de 94 aiguaforts i 6 litogra- 2016. Fundació Joan Miró. fies de diferents formats que Joan Miró i Ferrà realitzà al seu taller de Son Abrines entre 1978 i 1979,[nota 1][2] [10] (Clavero, 2010) p.84.85 amb l'ajuda de Joan Barbarà. Aquesta sèrie de gravats fou feta en homenatge a Antoni Gaudí, un personatge [11] Foto de Joaquim Gomis amb Joan Miró i Joan Prats a la que sempre havia fascinat l'artista, ja de ben jove,[3] quan impremta Miralles ambdós coincidiren a les sessions de dibuix de model al [12] Joan Miró. L'escala de l'Evasió. Full de Sala. Fundació Cercle Artístic de Sant Lluc, per bé que no es van conèi- Joan Miró. 2011. Comentari número 26 xer personalment.[4] Miró realitzà aquesta sèrie en un moment en què es trobava convalescent d'un accident que [13] (Escudero, 1988) p.19) havia patit a l'escala del seu estudi, que l'havia afectat a les cames.[2] [14] «Entrevista a Rosa Maria Malet». TV3. [Consulta: 8 octubre 2011]. Es tracta d'una obra tardana de Miró, caracteritzada per una inclinació vers el treball matèric i que en aquesta [15] Malet (2003), p.54 ocasió realitza mitjançant la combinació dels colors i la [16] (Malet, 1988) p.19) simbologia típicament mironiana amb diverses tècniques, des de la mescla de textures fins al grattage, passant pel [17] Joan Miró; Casa Elizalde; Ajuntament de Barcelona. Joan collage, el gofrat, l'aiguatinta al sucre o l'aplicació de re- Miró: sèrie Barcelona : gener-febrer 1984, Casa Elizalde talls de cuiro que recorden al trencadís del Park Güell.[3] ... [etc.]. Consell Municipal de l'Eixample, Ajuntament de En aquests gravats també s’hi identifiquen formes huma- Barcelona, 1984 [Consulta: 19 agost 2011]. nes, que es dissolen entre les formes dinàmiques i els [18] «Joan Miró vist per Pere Portabella». Telenotícies. TV3, desequilibris gràfics entre els escacats de color i no-color, [3] 01/04/2010. [Consulta: 8 octubre 2011]. que semblen temperats per tocs vaporosos de color, tot un reflex de la manera com Miró afrontava el procés crea- [19] «“Miró - Portabella. Poètica i transgressió”». Fundació tiu i de treball artístic.[2] Val a dir, però, que l'artista donà Pilar i Joan Miró, 19 de desembre de 2009. [Consulta: nom a la sèrie abans d'executar-la.[5] 8 octubre 2011]. Aquesta sèrie de gravats forma part de la col·lecció de [20] (Daniel, 2011) la Fundació Joan Miró, per bé que normalment no estan 100 CAPÍTOL 2. OBRA

exposats.[5] El tiratge dels gravats, a càrrec de Barbarà, l'obra mironiana amb la representació d'una dona (sím- fou de 65 exemplars sobre paper Arches, editats per la bol de la fertilitat, de la vida) imponent i de grans peus, Galeria Maeght de Barcelona.[1] que ocupa gairebé tot el tapís acompanyada per un ocell (l'únic animal que connectava amb el món terrenal i el món celestial, representat per la característica lluna blava 2.71.1 Notes mironiana i l'estrella de vuit puntes).[2]

[1] Segons alguns fons, el treball s’havia realitzat a Son Boter, un altre dels tallers que Joan Miró tenia a Mallorca.[1] 2.72.3 Referències

[1] Comentari d'obra al web de la Fundació 2.71.2 Referències [2] Audioguia de la Fundació Joan Miró (1983) [1] Sarrión, Lourdes. «Joan Miró. Homenatge a Antoni Gau- dí». Diari de Terrassa, 15 agost 2002 [Consulta: 18 gener 2015]. 2.72.4 Bibliograﬁa

[2] Giralt-Miracle, Daniel. «Miró, Zóbel y Cristòfol, en Bar- • Rosselló, Josep Maria. Miró, Royo: la Farinera de celona». El País, 12 juliol 1979. Tarragona, el teler del món. 1a ed.. Barcelona: Viena [3] E. H.. Sous le signe de Miró. Castres: Musée Goya, 2003, Edicions, 2008. ISBN 978-84-8330-503-4. p. 66. ISBN 290164354X.

[4] «Una exposición reúne una serie de grabados que Joan 2.72.5 Enllaços externs Miró dedicó a Gaudí». Última Hora, 23 maig 2002 [Con- sulta: 18 gener 2015]. • Tapís de la Fundació al web de la Fundació Joan Mi- ró [5] C.S.. «El homenaje de Miró a Gaudí». El País, 23 maig 2002 [Consulta: 18 gener 2015]. 2.73 Tapís de la National Gallery 2.72 Tapís de la Fundació de Washington (Joan Miró)

El Tapís de la Fundació és un tapís realitzat per Joan El Tapís de la National Gallery de Washington o Dona Miró i Josep Royo el 1979 i que es conserva a la Fundació és un tapís fet per Joan Miró i Ferrà i Josep Royo i que Joan Miró, a Barcelona. actualment es conserva a la National Gallery of Art de Washington, D.C.. La NGA el va encarregar el 1976[1] i l'artista l'entregà un any després amb el títol de Dona. Té 2.72.1 Context històric un pes total de 2040 lliures. Va ser ﬁnançat pel comité de col·leccionistes i per George L. Erion. Actualment (2014) A principis dels anys 70 Joan Miró comença a col·laborar no es troba en exposició.[2] Quan es trobava a l'exposició amb Josep Royo arran d'una exposició d'aquest a la Sala permanent estava exposat a l'ala Est de la galeria.[3] Gaspar. Miró va començar a produir sobreteixims, unes obres que es troben a mig camí entre la pintura, el collage i Va ser retirar de l'exposició permanent el 2003, amb mo- el tapís. Més endavant, arran de l'encàrrec del Gran Tapís tiu del 25è aniversari de la galeria est ( I. M. Pei’s East del World Trade Center i del Tapís de la National Gallery Building). Va ser substituït per Color Panels for a Large [4] de Washington, Miró va decidir fer-ne un altre per a la Wall una obra d'Ellsworth Kelly. Fundació que duu el seu nom,[1] especialment concebut [2] per l'espai on seria instal·lat. 2.73.1 Referències

2.72.2 Descripció [1] «Biograﬁa de Joan Miró». Web. Fundació Pilar i Joan Mi- ró de Palma de Mallorca. [Consulta: 25 octubre 2014].

El tapís de la Fundació està fet de llana, i actualment pre- [2] «Woman». Web. National Gallery of Art. [Consulta: 25 sideix la primera sala de la col·lecció permanent de la octubre 2014]. Fundació Joan Miró. El tapís presenta el cromatisme mi- ronià propi de la dècada dels anys setanta del segle XX, [3] «Washington, interior of National Gallery’s East Wing with Miro tapestry». web. Universitat de Milwaukee. caracteritzat per una forta presència dels colors elemen- [Consulta: 25 octubre 2014]. tals (el blanc i el negre), combinats tant amb els colors primaris (blau, vermell i groc) com els secundaris (lila, verd, [4] Vogel, Carol. «Inside Art». Web. New York Times. [Con- taronja i marró).[2] A més, al tapís s’hi troba l'essència de sulta: 25 octubre 2014]. 2.74. TAPÍS DE TARRAGONA 101

2.73.2 Bibliografia La realització del tapís, del qual es conserven dos dibuixos preparatoris, es va iniciar l'any 1969.[nota 1] En tant • Rosselló, Josep Maria. Miró, Royo: la Farinera de que la peça era de grans dimensions, el treball es realitzà Tarragona, el teler del món. 1a ed.. Barcelona: Viena a l'antiga fàbrica de farina de Tarragona, un edifici indus- Edicions, 2008. ISBN 978-84-8330-503-4. trial de finals del segle XIX que havia quedat en desús fins a tal punt que es va haver de reforçar alguns elements es- tructurals per poder-hi treballar. Royo i Miró no treballa- ren sols, sinó que en l'elaboració del tapís hi col·laboraren 2.74 Tapís de Tarragona diverses alumnes de l'escola d'art de la Diputació de Tar- ragona que Royo havia escollit com a ajudants de taller, El Tapís de Tarragona és un tapís de Joan Miró fet el Glòria Malé, Maria Dolors Secall i Florita Sánchez.[3] 1970 en col·laboració amb Josep Royo i que es troba ex- La peça es caracteritza pel seu caràcter experimental, en posat actualment al Museu d'Art Modern de Tarragona. tant que Miró i Royo van treballar amb llanes de diversos gruixos, nuades en forma de cabellera tot combinant textures, colors i formes clarament mironians.[4] 2.74.1 Història L'obra acabada es va presentar durant el mes de setembre de 1970 a la Sala Gaspar de Barcelona, i el novembre del mateix any fou traslladat a Tarragona dins d'una ambulàn- cia de la Creu Roja, conduïda per membres de la brigada. El tapís s’instal·là al vestíbul de l'hospital, un edifici projectat per Josep Lluís Sert, on s’hi va estar durant prop de trenta anys, fins que la institució va tancar les portes l'any 1992. L'any següent, el tapís va entrar a la col·lecció del Museu d'Art Modern de Tarragona.[5] El 2014 s’exhibí temporalment a la Galeria Henry Moo- re del Royal College of Art (Londres) en una exposició benèfica de la Creu Roja britànica.[6][7]

2.74.2 Descripció

Eines que es van fer servir per teixir l'obra, exposades al MAMT. Una línia horitzontal divideix el tapís en dues clares seccions.[4] al centre, una figura de colors vius, emmar- La nit de Cap d'Any de 1966, Maria Dolors Miró, l'única cada amb traços negres i representada amb els braços ai- filla de Joan Miró, fou atropellada per un tren en creuar xecats en gest d'agraïment s’erigeix com a eix de simetria el pas a nivell de Mont-roig del Camp. L'atengué el Dr. de la peça. Al flanc dret s’hi identifica clarament la lluna, Rafael Orozco, un jove metge que preferí que l'artista representada amb colors freds i acompanyada de l'estrella li pagués els seus honoraris en forma d'una pintura pel mironiana. nou centre assistencial del qual en seria el director, l'avui desaparegut Hospital de la Creu Roja de Tarragona. Així doncs, el 27 de setembre de 1968, Joan Miró signà el pri- Iconografia mironiana present al tapís mer esborrany de l'obra, una avançada d'un projecte més ambiciós que encetaria una nova vessant en la trajectòria En la producció de Miró, hi ha un repertori de signes i de l'artista: un tapís de grans dimensions, que seria exe- figures que apareixen en una etapa inicial de la seva pro- cutat per Josep Royo.[1] ducció i que es mantenen fins al final. És un vocabulari Joan Miró batejà l'obra com a Tapís de Tarragona, i que designa aspectes de l'univers interpretat per Miró i n'encarregà la realització al jove artista Josep Royo, que sotmès a una reducció elemental. La dona no és tal, si- havia contribuït a la renovació de la Fàbrica de Tapissos nó un univers. Per Miró, el sexe femení és la fecunditat; Aymat de Sant Cugat del Vallès, que més endavant esde- acompanyat per una sèrie de pèls que semblen les extre- vindria l'Escola Catalana de Tapisseria. Aquell projecte mitats d'una aranya, que li donen una connotació malig- fou l'inici d'un camí compartit entre Joan Miró i Josep na, de femme fatale. El costat vermell representa el sexe Royo, que els portà a la recerca de nous espais per a la re- obert i el costat negre, el sexe tancat. alització de les seves obres conjuntes, com l'emblemàtica Al principi representava els ocells d'una forma realista. Farinera de Tarragona. Creu Roja conserva la propie- Progressivament els va anar depurant fins que només re- tat del Tapís de Tarragona i l'ha cedit en dipòsit a la produeix en un grafisme les formes que descriuen el seu Diputació de Tarragona per a ser exhibit al Museu d'Art vol. El color vermell amb què Miró pinta el sol de les se- Modern de Tarragona.[1] ves obres per tal de transmetre la sensació de calor con- 102 CAPÍTOL 2. OBRA trasta amb el color de la lluna, per a la qual acostuma a 2.75 Terra llaurada escollir colors freds que busquen produir sensacions oposades. La forma més freqüent de representar una estrella Terra llaurada és una pintura de Joan Miró. Realitzada és mitjançant quatre línies que es creuen per la part cen- entre els anys 1923 i 1924, actualment forma part de la tral. Apareixen també com triangles contraposats i com col·lecció del Museu Guggenheim de Nova York, i és con- cercles negres agrupats de dos en dos mitjançant línies siderada la primera obra surrealista de l'artista català.[1] corbes, rectes o intermitents. Un altre element molt sin- [nota 1] gular en les obres de Joan Miró és la seva signatura, que Elaborada entre Mont-Roig del Camp i París, l'obra deixava plasmada amb el seu primer cognom.[8] mostra una vista idíl·lica i metafòrica de la masia familiar de Miró a Mont-roig del Camp, on reapareixen alguns dels referents ja representats a La masia, per 2.74.3 Notes bé que aquests han passat per un prisma quimèric, que l'aproxima al surrealisme.[2] [1] Curiosament, Miró elaborà el cartró de l'obra un cop La iconografia de la pintura és complexa i molt abundant, aquesta estava finalitzada, amb la intenció de vendre'l per tot juxtaposant figures humanes, vegetals i animals (que obrir una borsa d'estudis per a la formació de promocions semblen inspirades en la ceràmica catalana tradicional [2] d'infermeria a Tarragona. que el mateix artista conservava al seu estudi, així com en l'art d'època prehistòrica i medieval) en un entorn on —segons l'artista— “no hi havia lloc pel mal humà".[1] A 2.74.4 Referències més, destaca la presència d'un arbre al flanc esquerre de l'obra, que és alhora el suport d'una barrera, de la frontera [1] Ricoma, Rosa M.. «Joan Miró, història d'un tapís». Cul- entre Catalunya i Espanya, representades per les respec- tura i paisatge, 4, 2009 [Consulta: 15 novembre 2014]. tives banderes. La representació de la bandera catalana en companyia de la bandera francesa i en oposició a la [2] Bellmunt, Cinta S.. «Enllesteixen la mostra “Miró, Dalí i bandera espanyola era tant una referència als intents de Tarragona"». Nou Diari, 13 maig 1992. secessió de Catalunya i a les dificultats que s’hi experi- [3] MAMT, Servei Pedagògic, 2006, p. 17. mentaven en aquella època —llavors en plena dictadura de Primo de Rivera— com l'anunci del posicionament de [4] MAMT, Servei Pedagògic, 2006, p. 10. Miró a favor de la causa catalana i de la seva simpatia per França.[1][2] Més enllà hom també pot apreciar la presèn- [5] Rosselló, 2008, p. 26-28. cia de la bandera italiana.

[6] «El “Tapís de Tarragona” de Miró i Royo s’exhibirà temporalment a Londres a partir de la setmana que ve». 2.75.1 Notes 324.cat, 17 novembre 2014. [Consulta: 17 novembre 2014]. [1] Miró es basà almenys en 19 apunts, i inicià la pintura a l'estiu de 1923, a Mont-Roig. Després d'un temps [7] «El “Tapís de Tarragona”, de Miró i Royo, s’exhibirà tem- d'inactivitat a Barcelona, a ﬁnals del mateix any en repren- poralment a Londres a partir de la setmana que ve». [Con- gué el treball pictòric, quan ja estava a París.[2] sulta: 17 novembre 2014].

[8] Tapís de Tarragona PDF, dossier pedagògic del MAMT 2.75.2 Referències

[1] Spector, Nancy. «The Tilled Field (La terre labourée)». 2.74.5 Bibliograﬁa Guggenheim collection online. [Consulta: 6 febrer 2016]. [2] Boix, Antonio. «Un comentario sobre ‘La tierra labrada’ • MAMT, Servei Pedagògic. El tapís de Tarragona, (1923-1924), de Joan Miró». Mirador. [Consulta: 6 febrer Joan Miró - Josep Royo. Dossier pedagògic. Tarra- 2016]. gona: MAMT, 2006.

• «El Tapís de Tarragona, on el posem?». Diari de Tarragona, 6 gener 2006. 2.76 Tornaveu de l'auditori de la Fundació Joan Miró • Rosselló, Josep Maria. Miró, Royo: la Farinera de Tarragona, el teler del món. Barcelona: Viena, 2008. El Tornaveu de l'auditori de la Fundació Joan Miró ISBN 978-84-8330-503-4. és una obra de Joan Miró i Ferrà ubicada al tornaveu de la sala d'actes de la Fundació Joan Miró. Va ser realitzat Coord.: 41° 07′ 02″ N, 1° 15′ 30″ E / l'any 1975, un mes abans d'inaugurar la Fundació,[1] i està 41.1172°N,1.25843°E fet amb material acrílic damunt conglomerat de fusta[2] 2.76. TORNAVEU DE L'AUDITORI DE LA FUNDACIÓ JOAN MIRÓ 103

Joan Miró va realitzar la peça en dues sessions de treball molt intens a l'escenari de l'auditori. Per tal de treballar millor, la placa de conglomerat es va dipositar a terra, i l'artista va caminar per damunt del suport mentre treballava, de tal manera que les seves petjades s’hi poden veure clarament, deﬁnint una composició circular que s’expandeix del centre cap als marges.[1] L'obra, tot i que elaborada quan l'artista ja tenia vuitanta anys, desprèn una gran vitalitat, i és un esclat d'energia expressiva, gràcies a l'ús dels colors purs tradicionalment mironians combinats amb el negre, que assenyala el centre de l'obra i delimita parcel·les al seu voltant.[1]

2.76.1 Referències

[1] Malet, Rosa Maria (dir.). Guia de la Fundació. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2010. ISBN 978-84-937610-2-8.

[2] Fitxa de l'obra al web de la FJM Capítol 3

Fundació Joan Miró

3.1 4 ales ves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN D.L. B-1804-1990. 4 ales (també anomenat 4 ailes i en anglès 4 wings) és una escultura abstracta de l'artista estatunidenc Alexander Coord.: 41° 22′ 06″ N, 2° 09′ 35″ E / Calder. Està exposada als jardins exteriors de l'entrada 41.36825°N,2.15983888889°E de la Fundació Joan Miró, a la muntanya de Montjuïc de Barcelona. L'obra va ser un regal de Calder a la fundació.[1] 3.2 Corcovado És una de les tres obres d'Alexander Calder de què disposa la fundació, juntament amb Corcovado, que es troba Corcovado (The Corcovado en anglès) és una escultura dins del museu i va ser una donació de Josep Lluís Sert, i abstracta de l'artista estatunidenc Alexander Calder feta Font de mercuri, instal·lada originalment al pavelló de la amb ferro i alumini pintat en negre.[1] Forma part de la República Espanyola durant l'Exposició Internacional de col·lecció de la Fundació Joan Miró. París de 1937, que el mateix Calder va donar (com també 4 ales) a la Fundació com a testimoni de la seva amistat L'obra va ser una donació de l'arquitecte català Josep Llu- [1] amb Miró.[2] ís Sert a la Fundació. L'any 1998, en el marc de la cele- bració del centenari del naixement de Alexander Calder, la Fundació Miró va incorporar unes 150 obres de l'autor 3.1.1 Descripció en una exposició que incloïa des de petits mòbils ﬁns a peces monumentals, passant per dibuixos i fotograﬁes, fets L'obra consisteix en quatre plaques d'acer corbades pinta- per Calder entre 1920 i 1975.[2] des de vermell disposades talment que tres d'elles toquen el terra i suporten una base sobre la qual s’alça la quar- ta placa. De contorns arrodonits, les plaques tenen for- 3.2.1 Referències mes de fulles allargades, evocant les ales que donen nom a l'obra. [1] «the corcovado» (en anglès). Fundació Joan Miró. [Con- sulta: 15 juny 2015]. L'obra mesura 3,54 metres d'alçada per 3,2 metres d'amplada i 5 metres de llargada.[1] [2] «La Fundación Miro celebra el centenario de Alexander Calder, el escultor del movimiento» (en espanyol). El País. Fernando Samaniego, 21 de novembre de 1997. [Consul- 3.1.2 Galeria ta: 15 juny 2015].

3.3 Corpus Delicti 3.1.3 Referències Corpus Delicti (el Cos del Delicte) fou una exposició [1] «4 wings» (en anglès). Fundació Joan Miró. [Consulta: 14 col·lectiva que va tancar un cicle d'exposicions a l'Espai juny 2015]. 13 de la Fundació Joan Miró comissariat per Frederic [2] (Malet, 1993) p.11) Montornés i Dalmau. L'exposició fou el resum de tres anys de propostes en la qual es tornà a reunir els 15 artistes que van exposar a la sala entre l'octubre de 1991 i 3.1.4 Bibliograﬁa el juny de 1994, els quals presentaren en aquesta ocasió una sola obra com a síntesi de la seva experiència en el • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les se- pas per l'Espai 13.

104 3.4. EDUARD CASTELLET I DÍAZ DE COSSÍO 105

3.3.1 Antecedents 3.3.3 Referències

[1] «Frederic Montornes a participé à la session 3 [1990- Frederic Montornés s’inicià en l'àmbit del comissariat 1991]». Ecole du Magasin. [Consulta: 13 abril 2013]. d'exposicions precisament amb Espai 13 de la Fundació [1] Miró on programarà tres cicles d'exposicions en els que [2] Badia, Montse. «El cos del delicte de quinze artistes». Di- hi passaran 15 artistes diferents. Cada cicle girava al vol- ari Avui [Consulta: 16 juny 1994]. tant d'un eix vertebrador, en el context del qual els artistes [2] van elaborant les seves propostes. [3] Corpus Delicti. Conversa entre Frederic Montornés i Dal- En el primer cicle, Comunicacions. El vigor de l'efímer, mau i la Fundació Miró, març 1994. A: Corpus Delic- hi participaren els artistes Jarg Geismar, Esther Rovira, ti: Col·lectiva. Espai 13. Barcelona, Fundació Joan Miró, 1994 Manuel Saiz, Paco Vacas, Idroj Sanicne i André Jasinski, els quals reflexionaven sobre la comunicació entre l'artista i l'espectador, així com el valor testimonial que adquiria l'obra fruit d'aquesta relació. 3.4 Eduard Castellet i Díaz de Cos- En el segon cicle, Bloc de fragments, els artistes foren sío Montserrat Soto, Ana Laura Alaez-Alberto Peral, Ester Baulida i Mitja Tusek. En aquesta ocasió, es convidava a l'espectador a percebre l'obra com a part o fragment vi- Eduard Castellet i Díaz de Cossío (Barcelona, 28 de vencial del procés creatiu de l'artista. març de 1930) és un empresari editor i escriptor català, germà del també editor Josep Maria Castellet i Díaz de Finalment, el tercer cicle, que proposava una reflexió al Cossío. voltant del paper del comissari en tant que pont comuni- catiu entre artista, obra i espectador. El cicle acollí sota el nom de Sense Títol exposicions individuals dels artistes 3.4.1 Biografia Serafín Rodríguez, Susy Gómez, Jesús Martínez Oliva i Tere Recarens, així com una darrera exposició a mane- Deixà als estudis als 14 anys (1944) per a començar a tre- ra de tancament en la que tots 15 artistes hi participaren ballar en la fàbrica de corbates propietat de la família, de amb una sola obra. la que en serà gerent de 1947 a 1995. Del 1969 al 1992 també ha estat president del Club de la Corbata.[1] i vicepresident de la Federació Internacional de les Indústries de la Corbata (FIIC). Pel que fa al món editorial, durant els anys 1960 va fun- 3.3.2 Corpus Delicti dar la revista Promos i ha estat un dels fundadors de la Fundació Llorenç Artigas. De 1989 a 2009 ha estat president de la Fundació Joan Miró, càrrec que deixà el 2009 L'exposició (05/05/1994-19/06/1994) és fruit d'una proper a ocupar el de president emèrit.[2] També és mem- posta final del comissari per materialitzar el seu desig de bre de la Fundació Phonos de música electroacústica i de reunir tots aquells artistes amb qui havia estat treballant l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). els darrers tres anys, precisament a l'espai que els havia El 2012 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. trobat: l'Espai 13 de la Fundació Miró. Alhora, un espai entès pel comissari com un cos en el que cada artista havia anat tatuant en el seu pas, un cos del delicte. 3.4.2 Obres Per aquesta ocasió, Montornés demanà als artistes “una imatge que parlés del que per ells ha estat aquest espai, • Norbury (1987) que es pogués veure davant d'una paret -pell- i que, per raons d'espai i nombre d'artistes, no fos gaire gran. Una • L'edat breu (1989) imatge per un projecte epidèrmic.”[3] El resultat fou una exposició heterogènia, on l'espectador • Passeig enrere (2000) podia acabar de reflexionar sobre l'obra dels diferents artistes i relacionar-los entre ells, mentre es forjava un determinat judici dels participants al llarg dels tres anys. 3.4.3 Referències Alhora, l'exposició fou una ocasió per abordar diferents qüestions al voltant de la impossibilitat de tancar els dis- [1] Eduardo Castellet a El País, 15 d'octubre de 1976 cursos artistics, els significats de les obres i llur interpretacions, ja siguin provinents dels comissaris com del mateix [2] Eduard Castellet deja la presidencia de la Fundació Joan públic. Miró a hoyesarte.com 106 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

3.4.4 Enllaços externs

• Eduard Castellet al web del Departament de Cultura de la Generalitat

• «Eduard Castellet i Díaz de Cossío». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclo- pèdia Catalana.

3.5 Espai 13

Miró l'Altre, reproducció que es va fer durant el 2012

Joan Miró va idear un espai pioner a l'hora d'apropar l'art contemporani al gran públic i donés suport a l'art jove. fixant-se en institucions europees com l'Institute of Contemporary Arts (ICA) de Londres, que coneixia bé gràcies a la seva amistat amb Roland Penrose, un dels fundadors. Aquest espai funcionava com un centre d'art d'espectre ampli des de la seva fundació, impulsada el 1948 per la societat civil i membres del sector cultural britànic. Precisament el 1968 es va traslladar a la seva ubicació actual, a la Nash House.[2] El 1969 a Barcelona es va presentar Miró otro al Col·legi d'Arquitectes, on l'artista va pintar els vidres de l'edifici i tot seguit va destruir la seva pròpia obra amb dissolvent. Va ser una de les primeres afirmacions de la natura efíme- ra en les pràctiques artístiques del país, a més d'una crítica implícita a la ignorància del règim, i així va ser aplaudida pels artistes que començaven a forjar els nous comportaments de la generació conceptual. L'esdeveniment que va cristal·litzar aquestes forces creatives emergents va ser la Primera Mostra d'Art de Granollers, que va tenir lloc Senyalètica de l'Espai 13 el 1971. El text del manifest acabava amb una frase que posa de manifest fins a quin punt era convuls el moment: L'Espai 13 és una sala d'exposicions ubicada dins de la «La lluita dels artistes revolucionaris corre paral·lela a la Fundació Joan Miró dedicada especialment a promoure lluita dels obrers i estudiants revolucionaris. Un enemic l'obra de joves artistes que experimenten amb l'art. Es comú, una lluita comuna.»[2] tracta d'una sala d'uns 175m² amb una concepció més Miró va idear la Fundació com un centre d'art contem- àmplia que la Fundació. Està concebuda com un espai porani, no pas un museu.[3] Aquest fet és fonamental per alternatiu, on s’exposen projectes més arriscats o treballs entendre com la Fundació es va convertir des del primer experimentals o de recerca.[1] Des de la seva inauguració moment en un focus generador de cultura contemporània han passat més de 200 artistes diferents. dins de la seva plataforma local com a Centre d'Estudis d'Art Contemporani, una entitat sense ànim de lucre en la 3.5.1 Història qual el magisteri de la figura de Joan Miró havia de donar raó de ser a una experimentació cultural sense precedents. Context històric L'edifici va obrir les portes al públic el 10 de juny del 1975.[4] Una de les obres de la col·lecció perma- El context d'aquest projecte està determinat per una inici- nent procedia del Pavelló de la República Espanyola de ativa personal de Joan Miró i el seu nucli d'amics íntims i l'Exposició Internacional de París del 1937: la font de és anterior a les polítiques culturals de construcció i pro- mercuri d'Alexander Calder. Des d'aquest punt de vista, paganda pública que s’estableixen a l'Estat espanyol des no ha d'estranyar el fet que, en inaugurar la primera expo- del 1982.[2] sició temporal, Art Tàntric. Col·lecció del Museu de Nova 3.5. ESPAI 13 107

Delhi, el 20 de novembre del 1975, i havent-se ja difós la ien com un sistema dedicat al comerç de les obres d'art. notícia de la mort del dictador Francisco Franco, el pri- El novembre del 1974, per exemple, el Grup de Treball va mer director de la Fundació, Francesc Vicens, anunciés convocar una assemblea, Crida al sector de plàstics, que als inquiets periodistes que els actes d'inauguració con- pretenia reforçar la professionalitat i acabar amb la mer- tinuarien segons estava previst amb un concís: «Això no cantilització i les formes habituals d'institucionalització. ens afecta». No hi havia motiu per interrompre el curs Aquell mateix any, els artistes Jordi Pablo, Miguel Utri- normal de la institució, ja que havia nascut com una ins- lla, Olga Pijuan, Carlos Pazos i Fina Miralles van muntar titució de la Catalunya de la República, en continuïtat di- l'exposició Què fer? a la Sala Vinçon. Hi defensaven, en recta amb l'esperit que animava la vida cultural, social i contra del mateix Grup de Treball, un art conceptual basat política catalana anterior a la Guerra Civil.[2] en la materialització sensible i no només en les propostes verbals. Aquest és el marc de debat que la proliferació d'espais alternatius dels anys setanta, sense finalitats lu- L'Art contemporani a la Barcelona de 1970 cratives i gestionats col·lectivament per grups d'artistes joves, produïa al voltant dels nous comportaments artís- tics, relacionats ideològicament amb el context sociopo- lític de l'època que els tocava viure. Carles Hac Mor va definir amb agudesa el moment:[2] És aquest sentit de l'articulació col·lectiva de l'escena a partir de la iniciativa dels mateixos artistes allò que permet que sorgeixi la demanda de desenvolupar un programa d'exposicions a la Fundació Joan Miró. El 1975, abans i tot de la inauguració de la Fundació Joan Miró, Antoni Tàpies, que va formar part del seu patronat des del primer moment, va escriure un article que obria amb una cita de Noam Chomsky: «La reconstrucció radical de la societat ha de buscar vies per alliberar l'impuls creatiu i no per establir noves formes d'autoritat. Al nucli del text, La Fundació Joan Miró es va construir a la falda de Montjuïch. reclamava la necessitat que el centre s’obrís a una pluralitat de visions, al desenvolupament de les múltiples perso- La invenció d'una sala experimental dedicada a exposici- nalitats individuals i a les seves possibilitats d'articulació ons d'artistes joves va sorgir de la voluntat de Joan Miró col·lectiva. També el crític Daniel Giralt-Miracle va inde donar suport a les noves generacions de creadors, però sistir en la importància que la Fundació avancés en la lí- també de la demanda de la mateixa escena, que s’havia nia democràtica d'acceptar la possibilitat de rebre sugge- començat a articular al voltant del desenvolupament dels riments. L'escena exigia recollir a la nova institució les nous comportaments artístics de la primera meitat dels formes d'organització que es forjaven des dels inicis de la [2] anys setanta a Catalunya. En aquell període una sèrie dècada. El novembre del 1975, Francesc Vicens explica- de mostres col·lectives van anar donant sortida als artistes va en una entrevista que les obres de Miró es penjarien i i els van permetre confrontar la seva obra amb el públic despenjarien en funció de les necessitats d'espai de les ex- a través de diferents iniciatives: el Col·legi d'Arquitectes posicions temporals, i que es mantindrien únicament du- de Barcelona, amb Ceremonials 1969-1973 i el cicle Nous es sales fixes dedicades a la col·lecció permanent, ja que comportaments artístics, organitzats el 1974 per Simón l'edifici era més petit als seus orígens que en l'actualitat. Marchán Fiz; l'Associació de Personal de la Caixa de Pen- A la mateixa entrevista també hi deia: sions de Barcelona, amb la programació d'exposicions de caràcter conceptual que va organitzar Lluís Utrilla entre el 1972 i el 1975; el Foment de les Arts Decoratives L'Àmbit de recerca (FAD), amb Noves tendències a l'art, el 1974; o els cicles d'exposicions que es van organitzar des que Ferran Amat L'Àmbit de recerca va ser un col·lectiu d'artistes que van va inaugurar la Sala Vinçon, el 1973. A tot això caldria gestionar l'Espai 10 en règim assembleari entre el 1975 afegir-hi l'activitat de galeries innovadores com Aquità- i el 1977, negociant amb la Fundació les possibilitats de nia, Ciento, Dau al Set, Galeria G o Maeght.[5] També treball i de gestió. hi van tenir un paper fonamental, que més tard quedaria Els papers de la Comissió Delegada de l'Àmbit de recerca reflectit a la Fundació Joan Miró, els instituts de cultura posen de manifest, a banda de les estratègies per superar estrangers, com el britànic, l'italià, el francès i, especial- els problemes econòmics als inicis de la Fundació, els seus ment, l'alemany, on es van proposar nombroses trobades [2] plantejaments programàtics. Proposen organitzar una sè- per mirar d'articular les necessitats de l'escena. rie de vuit mostres col·lectives d'obres ja realitzades: An- La generació d'artistes que es concentrava en aquestes ex- tecedents, Les pràctiques de la pintura, Els mitjans alter- posicions i activitats plantava cara al franquisme i al rè- natius, L'art del cos, L'objecte, L'Art i la naturalesa, En- gim artístic del moment, d'allò més conservador i que ve- vironaments, happenings i ceremonials i Llenguatge escrit, 108 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ poesia visual. La intenció era començar amb una panorà- 8 per mostrar les tendències pictòriques des de l'herència mica dels últims quatre o cinc anys, però que n'inclogués reductiva i abstracta fins a la pintura-pintura.[2] també els referents. Des del guió de cada exposició fins al A les polèmiques internes del grup i de l'escena s’hi programa d'actes paral·lels, tot es consensuaria en assem- va afegir el debat suscitat per una exposició individu- blea. Entre les activitats que anirien més enllà de les ex- al d'Antoni Tàpies a les sales principals de la Funda- posicions proposaven un seminari sobre l'ensenyament de ció. Aquest fet, sumat al contrast entre els requeriments l'art que inclouria els nivells de primària, batxillerat i uni- i l'ambició del projecte i la manca de pressupost, va versitat; reunions entre professionals del sector i d'altres generar tensions que van dissoldre el grup i van donar camps; trobades entre artistes i teòrics estrangers amb el lloc progressivament a una comissió d'activitats que, ara suport pressupostari dels instituts estrangers; una mínima des de l'interior de la Fundació, començaria a pensar en publicació periòdica; un centre de documentació, propo- l'articulació de cicles d'exposicions individuals per donar sat per Ferran Garcia Sevilla, amb una persona que es naixement a l'Espai 10.[2] pogués dedicar una tarda a la setmana a acumular el material de les mostres per classificar-lo i fotografiar-lo; finalment, una biblioteca bàsica de revistes internacionals d'art contemporani, a més de llibres de teoria de les últi- Els inicis de l'Espai 10: 1978-1982 mes tendències. Entre l'octubre i el desembre del 1975, l'Àmbit de recerca va estar format pels artistes Jordi Cer- L'inici de la programació a l'Espai 10 es va vincular al dà, Ferran Garcia Sevilla, Silvia Gubern, Fina Miralles, desig explícit de Miró que els espais expositius servissin Xavier Olivé, Josep Parera, Javier Rubio, Lluís Utrilla i per a la investigació i l'experimentació dels artistes joves. Joan Pere Viladecans.[2] Des de la primera mostra, de Maria Teresa Codina, inau- La primera mostra que van organitzar es va dir Art amb gurada el 26 de gener del 1978, fins a la tardor del 1982, es nous mitjans 1966-1975, i es va inaugurar el 17 de febrer van presentar quaranta-quatre exposicions individuals de del 1976. S'hi van articular diverses generacions d'artistes menys d'un mes de durada i que es muntaven i desmunta- per intentar reflectir en termes expositius què considera- ven en només tres dies. La mitjana d'edat dels artistes ron- ven un art nou i quins n'eren els precedents immediats. dava els vint-i-cinc anys. De les primeres deu exposicions, La segona exposició es va titular Objecte. Primera anto- cinc van ser de dones. Hi havia trajectòries molt diverses logia catalana de l'art i l'objecte, que va tenir lloc del 25 entre els artistes presentats, però, com diu Francesc Vi- [2] de maig al 13 de juny del 1976 i incloïa trenta-sis artis- cens, «llavors tot era art emergent». Durant aquest pri- tes i vuitanta objectes realitzats entre el 1951 i el 1976. mer període, gestionat per la comissió d'activitats de la L'autor del text del fullet, l'artista Jordi Pablo, definia així mateixa Fundació, es van produir fites per a la història de l'Àmbit de recerca: l'art contemporani català, com ara les primeres exposicions monogràfiques institucionals d'artistes de la categoria Un dels paràgrafs revela la convulsió del moment i la in- d'Àngels Ribé, Eugènia Balcells, Susana Solano o Jaume tenció o necessitat d'articulació professional: «Una dada Plensa. Alhora que es va programant, es va generant amb il·lustrativa que pot ajudar a entendre la mostra és la situa- altres espais de la ciutat un entramat d'intercanvi que co- ció professional actual i aproximada dels participants: sis mença a servir per construir trajectòries als artistes: molts són pintors reconeguts que viuen bàsicament de la seva dels que van exposar a l'Espai 10 acabarien introduint-se producció pictòrica, comercialitzada a través de galeries; al mercat galerístic, sobretot a través de les galeries Ma- dos es troben en una situació econòmica de dependència eght23 o Ciento, que havia nascut el 1974.[2] familiar; dos més han abandonat gairebé del tot l'activitat creativa per dedicar-se a altres professions; set viuen de El 1978, any en què la Fundació inicia la programació de feines al marge de l'art; quatre, residents a l'estranger, vi- l'Espai 10, és també un any fonamental per a l'art cata- uen bàsicament de la seva feina artística, cosa que aquí se- là pel que fa a la presència internacional, d'una banda, i ria impossible, i finalment nou viuen d'una feina artística als intents de rearticulació de l'escena a les acaballes del paral·lela, com ara l'ensenyament, el disseny, el grafisme, moviment conceptual, de l'altra. Francesc Vicens és un etcètera.»[2] dels escollits a la primera invitació oficial del govern ita- lià a la participació espanyola a la Biennal de Venècia, Així mateix, la complexitat de la situació i els fronts de sota el lema «De la natura a l'art i de l'art a la natura», polèmica que es van encetar durant aquells anys queden que propugnava una visió ecològica de denúncia a escala reflectits en les assemblees i els tancaments d'alumnes mundial. Aquest fet va donar pas a un projecte amb els ar- de Belles Arts que es van produir el gener i el febrer tistes Nacho Criado, Juan Navarro Baldeweg, José Maria d'aquell mateix any a Barcelona per exigir un pla d'estudis Yturralde i les catalanes Fina Miralles i Pilar Palomer. La més adequat a la realitat de l'art del moment, i als quals crítica Maria Lluïsa Borràs va muntar amb onze artistes [2] s’unirien ben aviat les facultats d'Història de l'Art. catalans l'exposició Seny i rauxa al Centre Pompidou de L'última exposició del programa que van aconseguir or- París, ocasió amb què se celebrava, de retruc, el 85è ani- ganitzar va ser Pintura I, que comptava amb la participa- versari de Joan Miró. Finalment, el col·leccionista Rafael ció de tretze artistes i que va ocupar l'Espai 10 i la sala Tous va organitzar les jornades Art i modernitat als Països Catalans a la Kunsthalle de Berlín.[2] 3.5. ESPAI 13 109

Aquell mateix any, en l'àmbit local, l'Escola Superior de abraçava propostes estètiques diverses, però que alhora Belles Arts de Sant Jordi es va convertir en Facultat. A la semblava que es decidia per la reivindicació de modalitats Universitat Autònoma de Barcelona, la professora Teresa de producció artística d'un materialisme postconceptual Camps creava l'Espai B5-125 per a joves artistes, i naixia i neodadaista que s’allunyaven de les modes del triomf de també la Quinzena d'Art de Montesquiu (QUAM). Pel la pintura expressionista. Aquesta tendència predominava que fa a l'associacionisme professional, on es manifesta després de l'anunci del triomf de la pintura que havia fet l'evolució cap a altres formes més institucionalitzades de Rudi Fuchs a la documenta d'aquell mateix any, i que va la idea de col·lectiu, el 1977 naixia l'Associació Catalana tenir el seu ressò a la mateixa Fundació en la gran expo- de Crítics d'Art, i al cap de dos anys ho faria la Federa- sició temporal de la transavanguardia italiana, comissari- ció Sindical d'Artistes Plàstics de Catalunya.[2] L'actual ada per Achille Bonito Oliva. De passada, amb El viatge directora de la Fundació, Rosa Maria Malet, explicava el també es desprenien de la necessitat d'adhesió política de naixement de la programació regular d'art jove el 1986: la generació anterior.[2] El 1980, Rafael Tous i Isabel de Pedro obren Metrònom En aquest període les exposicions no només van inclou- com a Centre de Documentació d'Art Actual al car- re propostes per a l'Espai 10, sinó que es van estendre rer Berlinès, i el 1981, la Fundació “la Caixa” obre la als espais adjacents a través del que van anomenar «en- Sala Montcada al carrer del mateix nom. Tots dos es- vironaments » —unes instal·lacions específiques que ge- pais s’aproparan molt a la idea de l'Espai 10 en les se- neralment es muntaven al Pati de l'olivera—, o a les per- ves formes de programació i la seva actitud experimental. formances musicals o polipoètiques de les inauguracions, Malgrat la seva naturalesa canviant, que actualment sem- de manera que mantenien una postura multidisciplinària bla que abasti moltes tendències, gèneres i generacions, que recollia les forces actives del context de l'època. Al- aquesta primera etapa de l'Espai 10 ha estat molt criti- hora, van innovar en els tipus d'exposicions col·lectives, cada per historiadors i crítics, i s’ha identificat amb nos- que van organitzar a través de convocatòries obertes, i van tàlgia com el certificat de defunció institucional de l'art incorporar una gran quantitat d'artistes estrangers, tant a conceptual català.[2] La introducció d'artistes estrangers les mostres col·lectives com a les individuals.[2] (en aquesta etapa, només cinc) també va ser molt critica- El segon cicle, que va tenir lloc entre el 1983 i el 1984, da, sobretot per Xavier Olivé i Jordi Pablo. Ferran Garcia el van protagonitzar tres crítics que van mantenir un es- Sevilla reclamava que la Fundació fos un espai dedicat a quema menys col·laboratiu i més independent que l'any la clarificació i articulació de la mateixa dinàmica dels [2] anterior, fins al punt que cadascun d'ells va organitzar artistes. un trimestre d'exposicions. La seva programació també va incloure un cicle d'environaments que prolongaven les exposicions als patis interiors de la Fundació. El poe- Programes comissariats ta Carles Hac Mor va proposar diverses artistes, algunes d'elles conceptuals que acabaven de tornar de Nova York, La posada en marxa dels programes anuals comissariats com Eugènia Balcells, però també la primera exposició —o, tal com es descrivia aleshores, organitzats per crítics individual de Jordi Colomer i una polèmica performance d'art— respon a la intenció de renovar la programació i de Jordi Benito.[2] a l'interès per impulsar, a banda del suport a la pràcti- La crítica Pilar Parcerisas es va centrar en la idea de ca artística, una plataforma dedicada a la tasca de for- laberint i va concloure amb una exposició col·lectiva que mació i experimentació per a les noves generacions de reprenia el concepte d'exposició temàtica del cicle ante- crítics d'art. Al principi, els diversos cicles van ser encàr- rior. Un dels seus majors encerts va ser el fet de posar el recs polivalents que els comissaris plantejaven al voltant focus en la vinculació de les noves pràctiques artístiques d'un tema.[2] amb les artesanies populars, per exemple en l'exposició La tardor del 1982 s’inicia la primera programació comis- de Lluís Vilà amb escultures fetes amb pa, que va tenir sariada amb el cicle El viatge, organitzat per Rosa Que- un enorme ressò a la premsa. Finalment, la crítica Maria ralt, Glòria Picazo i Vicenç Altaió. A començaments del Josep Balsach va proposar un cicle que presentava des 1983 moren Josep Lluís Sert i el crític Alexandre Cirici. d'una exposició de mòbils al límit de l'absurd tecnolò- A les acaballes d'aquell mateix any moriria també Joan gic fins al tancament amb una exposició sobre la ruïna, Miró.[2] un tema fonamental en aquell moment, sobretot gràcies a Interpretada amb perspectiva històrica, aquesta casuali- Anne i Patrick Poirier, que no hi van poder exposar per tat potencia encara més la pauta de relleu generacional i culpa dels exigus pressupostos de la Fundació. d'assaig d'altres maneres de fer. Les crítiques Rosa Que- Els encarregats de la tercera etapa comissariada van ser la ralt i Glòria Picazo, que en aquell moment formava part crítica d'art María José Corominas, el professor d'estètica de l'equip de Metrònom, seguien amb atenció la feina dels i semiòtica Pere Salabert, de la Facultat de Geografia i artistes locals. Vicenç Altaió era escriptor i poeta, i havia Història, i Lena Balaguer, professora a Vic i abans coau- organitzat amb Lena Balaguer un artefacte expositiu i po- tora d'Èczema amb Vicenç Altaió. Va ser un cicle molt ètic, la revista Èczema, que editaven des de Sabadell.A obert, en què els projectes es van seleccionar a partir de partir de la idea de viatge, van organitzar un projecte que 110 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

les propostes rebudes. Se'n van escollir una desena d'entre de l'amfibi, que alhora es podia veure per retroprojecció les vuitanta-set que es van presentar, que incloïen fins i en un mur d'un dels patis de la Fundació. Riera i Aragó tot les últimes tendències protodigitals. L'entitat de l'espai va aportar-hi dues accions diferents: un helicòpter provi- va començar a cridar l'atenció de la crítica. Maria Lluï- nent de l'aeròdrom de Sabadell que va aterrar a la Fun- sa Borràs el va definir a La Vanguardia com «l'únic espai dació i uns focs artificials a la terrassa en què es llegia: no comercial dedicat amb continuïtat i en exclusiva a l'art «This is the end». Les accions duraven tres minuts i, com més nou amb què compta la nostra ciutat».[2] que es temia que pogués ploure, se'n va invertir l'ordre Els dos últims cicles que es van dur a terme a l'Espai 10 preestablert, que finalitzava amb els focs artificials. Iròni- cament, aquest fet va convertir l'«això és la fi» en un nou es van tornar a encarregar a Vicenç Altaió i Glòria Pica- [2] zo, que el 1984 havien co-comissariat amb molt d'èxit la començament. mostra Bèstia al Palau Marc. El cicle de 1984-1985 es va titular El gust i les diferències, i es va inaugurar amb una Espai 13 magnífica desfilada que va organitzar l'artista Pep Duran en un dels patis interiors de la Fundació. El to postmodern recollia l'esperit de l'època, les modes intel·lectuals de la sociologia de l'art, les teories semiòtiques del gust, les teories de Gillo Dorfles o de Pierre Bourdieu. El cicle, que va tornar a incloure diverses activitats i performances, va culminar amb la col·lectiva Aigua i aigua.[2] L'últim cicle de l'Espai 10 va ser De la causa i de l'objecte. Va començar amb una reivindicació de la jove generació d'escultors catalans, com Jordi Colomer i Antoni Abad, amb intenció de relacionar-los amb la nova escultura bri- tànica, representada per David Mach. El cicle tractava de «la prepotència de l'objecte en l'art contemporani, la seva recuperació des d'una perspectiva molt urbana ».[2] A la memòria anual de la Fundació del 1986 també es plantejava: «Igualment preveiem iniciar una nova etapa Espai 13 de dinamització de l'Espai 10, per a la qual s’ha dema- nat la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona, ja que Des del 1988, l'espai destinat a les exposicions individu- pretenem posar a l'abast dels artistes, per uns dies, alguns als d'art jove o amb vocació experimental està situat en un dels espais urbans.» Això es va traduir en la instal·lació soterrani integrat dins del recorregut de la col·lecció per- monumental de l'artista Luc Deleu: un arc de triomf que manent de la Fundació. La nova sala és més gran i, gràcies es va construir amb contenidors del port i es va col·locar a l'absència de finestres, proporciona més versatilitat als al costat de l'Arc de Triomf de Barcelona, la peça pública projectes emergents. Aquest canvi va ser fruit d'una deci- més monumental que s’hagi presentat mai en la història sió que s’havia pres el 1983, en morir Joan Miró, sobre la de les programacions de l'Espai 10 i l'Espai 13. necessitat d'ampliar la Fundació per acollir-hi sales per- manents a banda de les dues habituals, on es podria mostrar la col·lecció: la sala Joan Prats i la sala Pilar Juncosa. L'ampliació va anar a càrrec de l'arquitecte Jaume Frei- Clausura Espai 10 xa i va finalitzar el 1988. A la memòria de la Fundació del 1987 s’anuncia: «Per altra banda, deixa de funcionar L'Espai 10, que estava situat a l'entrada de l'edifici, al l'Espai 10 amb les característiques d'espai obert a la cre- punt on s’instal·laria una botiga de productes derivats de ació dels artistes joves tal com havia estat fins ara i, a par- l'univers de Joan Miró, es va traslladar a un espai interior [2] tir del curs vinent, es destinarà un espai a mostrar treballs i va canviar de nom: ara seria l'Espai 13. de caràcter experimental d'artistes que no necessàriament La clausura de l'Espai 10 va tenir lloc el 3 de juny del pertanyin a les darreres generacions.»[2] 1987, coincidint amb la finalització del cicle d'Altaió i L'entrada de Margit Rowell a l'equip de la Fundació va Picazo, amb un espectacle titulat So i llum, per al qual es provocar un canvi de la dinàmica de les programacions. van repartir tres mil vuit-centes invitacions i en què van Als inicis de l'Espai 13 es decideix centrar les exposi- participar els artistes Joan Duran, Pere Noguera i Riera cions en artistes de trajectòria mitjana en comptes dels i Aragó. Noguera va realitzar-hi un concert de maqui- emergents, i es comissaria des de dins, sense necessi- netes d'afaitar elèctriques mentre es mirava en un mirall tat de fer encàrrecs externs, de manera que s’abandona d'augment recolzat en un faristol. Es titulava Esporgar, [2] [2] el suport, fins llavors ininterromput, a la crítica local. acció o concert. L'encarregada d'encetar la programació d'aquest espai el Duran va perpetrar la transmutació alquímica d'una sala- juny del 1988 la mateixa Rowell, aleshores responsa- mandra dissolent en àcid una peça de metall amb la forma ble de programa d'exposicions temporals de la Fundació. 3.5. ESPAI 13 111

L'objectiu del seu plantejament va ser aconseguir una ma- La referència bàsica és un text de Peter Handke a partir jor projecció internacional i més presència en l'entorn lo- del qual reflexiona sobre les formes de subjectivació de cal del nou espai. A la seva programació, per regla gene- l'espai en el discurs global. El cicle suma la força d'artistes ral, els artistes ja tenien una trajectòria mitjana. Les ex- importants del context local, alguns vinculats a les poèti- posicions se succeïen autònomament al llarg de tot l'any, ques de les aures fredes, aleshores en voga, que encara eren més llargues que les seves antecessores i prescin- no havien tingut cap exposició individual ressenyable, i dien de la necessitat de quedar emmarcades en un cicle el rescat plàstic dels arquitectes Albert Viaplana i Helio temàtic.[2] Piñón. Una altra novetat va ser la fixació del termini que havia L'any següent, el 1991, el seu segon cicle es va titular For- de transcórrer entre exposició i exposició: dues setmanes. mes de la dissensió. La dissensió en qüestió era l'oposició Això indica una professionalització de l'espai i una evo- als conflictes socials, la xenofòbia, el racisme, els atemp- lució de la institució cap a forme de treball menys precà- tats contra el medi ambient i contra la dominació mas- ries. En realitat, dins d'una comprensió general de la pro- culina o la marginalització de la sida. S'hi van presentar gramació d'exposicions temporals de la Fundació, Rowell tres artistes estrangers que no havien exposat mai a Espa- va preveure convertir l'espai en una sala més, dedicada a nya, tot i que l'obertura del cicle va correspondre al català una programació d'instal·lacions o exposicions específi- Perejaume. Més enllà dels exercicis d'estil que predomi- ques de centre d'art, integrada dins d'una programació ge- naven en els formalismes habituals d'aquest període, Mo- neral d'exposicions temporals i limitada a un radi d'acció lins va proposar un cicle combatiu i polític, amb un art merament expositiu. Va dur a terme cinc mostres, dues directe en els límits de la institució i obres de crítica mo- d'artistes espanyols, abans d'abandonar la Fundació.[2] ral que obrien per primera vegada la Fundació a camps [2] Tot i que aquell mateix any es va atorgar el Premi Ciutat de representació i subjectivació no majoritaris. de Barcelona a la programació de l'espai, la seva nova ubi- La premsa de l'època va voler veure en aquest cicle un cació no va estar exempta de crítiques. El crític Francesc diagnòstic del retorn al compromís sociopolític després Miralles escrivia: «Aquest espai teòricament experimen- d'un decenni d'individualismes i aprofundiment en el fet tal, que queda ocult i tan distant...». En qualsevol cas, artístic. Al final, el cicle es va veure interromput a cau- després de l'ampliació la Fundació va doblar el nombre sa de la cancel·lació del projecte previst per l'artista Hans de visitants, que va fregar els dos-cents mil.[2] Haacke, que tractava sobre el patrocini de la cultura. Con- sistia en un muntatge sobre l'ús publicitari que es feia Els dos següents cicles els va organitzar Miquel Molins, professor d'EINA i de la Universitat Autònoma de Bar- de l'obra de Miró, fonamentalment centrat en les enti- celona, fet que va suposar el retorn a l'externalització del tats financeres. La Fundació va argumentar que excedia comissariat a un agent local. La seva programació va res- el pressupost del projecte amb una imprecisa valoració pondre a la mateixa comprensió amb visió internacional econòmica. Els mitjans van apuntar com a causa princi- que havia guiat Rowell. Són els anys de la primera ober- pal la influència de Thomas M. Messer, assessor general tura expositiva a l'art no occidental, a partir de l'exposició d'arts plàstiques de la Fundació “la Caixa” des de l'abril Magiciens de la Terre, de Jean-Hubert Martin, celebrada del 1991 i que el 1974, quan era director del Guggenheim al Centre Pompidou de París el 1989, però també del cop de Nova York, ja havia vetat Haacke. El mateix Haacke de gràcia a la transavantguarda i al retorn de la pintura a va declarar a El País que es tractava d'especulacions: Espanya amb l'exposició Antes y después del entusiasmo, «L'única cosa que em consta és que el muntatge va ser que José Luis Brea va presentar a Anvers.[2] suspès en circumstàncies peculiars. Puc especular amb diversos factors, però no en tinc cap prova.»[2] També va coincidir amb l'aparició de noves formes d'institucionalització a Barcelona, com ara la creació de l'Espai Poble Nou, que va existir del 1989 al 1995 so- Anys 90 ta la direcció de Glòria Moure, amb una línia important d'exposicions individuals de grans artistes internacionals, El relleu de Molins el va agafar el comissari Frederic i amb la creació de la Fundació Antoni Tàpies el 1990, Montornés, que arribava a Barcelona després d'estudiar amb Manuel Borja-Villel al capdavant.[2] amb una beca a l'École du Magasin de Grenoble. La seva proposta per als anys 1991 i 1992 va ser Comunicacions. Entre el 1989 i el 1990, Molins va programar Figuracions El vigor de l'efímer, on plantejava una visió quasi existen- de l'espai. Ell mateix va definir el cicle d'aquesta manera: cialista i íntima de la condició subjectiva enfront de la vo- «Sis discursos al voltant d'un argument comú: la matèria cació pública de l'últim cicle de Molins: «Amb la finalitat i els detalls del coneixement perceptiu, és a dir, la desde crear noves situacions i poder parlar de comunicació cripció de tres llocs: el de les vivències de l'espai natural, en el marc efímer d'una exposició, sense entrar en con- el que un ha vist i ha sentit, veu, escolta i l'admira; el lloc tradicció amb la reivindicació del nostre temps, l'artista més ocult de la creació en si mateixa, allò que és més inex- haurà de dotar el seu treball del vigor necessari no sols pert, allò que està inacabat, allò que mai s’acaba de mos- per fer-nos saber alguna cosa, sinó també per obligar-nos trar i és més fosc de la creació d'un mateix; i finalment, a adoptar una posició davant la seva obra i incitar-nos a el lloc que resulta de l'apropiació d'un espai aliè.»[2] establir un diàleg amb ell, un diàleg íntim i obert entre la 112 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ presència absent de l'artista i nosaltres, els “únics animals de llegir el món.[2] L'any següent, quan Regàs va plante- metafòrics”.»[2] jar Pandemònium, va mostrar una visió peculiar de com Aquesta política de la intimitat, aquesta confiança en la aconseguir «deixar el balcó per sortir al carrer». Les se- seva empremta subjectiva i simbòlica, enfocada cap a la ves exposicions van buscar fórmules per descentralitzar i comunicació d'experiències inèdites a través de la con- permeabilitzar l'Espai 13 a un conjunt social més ampli. frontació del públic amb la pràctica artística, seria un se- Diverses intervencions es relacionaven amb l'espai en si i gell permanent de la tasca de Montornés durant els tres amb el seu ús; a més, tots els artistes van presentar la seva anys consecutius en què es va encarregar de les progra- feina als alumnes del taller d'arts plàstiques d'un centre penitenciari barceloní.[2] macions. A més, aquests trets van acabar definint les coordenades de la seva pràctica posterior com a comissa- S'hi van barrejar artistes estrangers i locals, i es va or- ri independent. Optar per artistes encara no consagrats i ganitzar la primera exposició de Santiago Sierra a Cata- assumir el risc de proposar-los una relació inèdita, inde- lunya, juntament amb l'artista Manuel Ludeña. El 1996, pendent de la feina a l'estudi, li va permetre concebre les Ferran Barenblit, un comissari jove que arribava a Barce- exposicions com un acord efímer. Es creava amb els artis- lona avalat per la seva feina anterior al New Museum de tes una relació única, concreta i puntual, que feia possible Nova York, va organitzar un primer cicle, titulat Anato- assumir riscos.[2] mies de l'ànima. El centre del seu discurs era el cos humà. Aquest fet contrasta enormement amb les polítiques cul- Les seves exposicions van ser instal·lacions successives turals de la ciutat durant les Olimpíades del 1992. Però que van tenir com a suport la mateixa sala. Amb la seva també indica una constant: la independència de la progra- visió internacional, tractava de plantejar una voluntat de mació de l'Espai 13 respecte de les polítiques culturals de context no tant local com generacional. Una de les nove- la ciutat i el seu rigor dins d'una lògica interna singular.[2] tats del seu primer any de programació va ser la invenció de l'Espai obert.[2] Amb Bloc de fragments, la temporada 1992-1993, Mon- tornés va plantejar els discursos personals més com a Espai Obert: A través d'una convocatòria pública, es presentaven propostes a un jurat format pel mateix Ba- fragments de vida que com a dogmes teòrics: una insis- tència en maneres singulars d'aproximar-se al llenguatge renblit, Rosa Maria Malet i els artistes Manel Esclusa i Pep Duran, que havien exposat anteriorment a l'Espai 13. que li va fer descobrir veus tan diverses com Montse So- to o Ana Laura Aláez. Després que aquest cicle quedés Es van presentar dues-centes trenta-nou propostes, de les quals se'n van seleccionar quaranta. Més que una exposi- interromput entre l'abril i l'agost per una gran exposició commemorativa del centenari de Joan Miró que ocuparia ció, l'Espai obert era un punt de trobada que responia als tot l'edifici, a l'octubre Montornés començaria un darrer codis generacionals d'un moment d'apogeu participatiu cicle: Sense títol. A l'extrem de l'opció abocada als llen- en què els mecanismes democràtics es traduïen als pro- guatges privats i personals, ell mateix explicava: «Amb cessos de l'escena d'art jove de la ciutat, amb els Tallers el seu hermetisme evidencia l'existència d'un món privat, Oberts o els cicles Se Alquila, que tenien lloc coetània- revela que pel seu traçat camina una intenció que només ment. Entre els artistes seleccionats figuraven noms com es podrà conèixer si es fa l'esforç de llegir les imatges que Àngel Corral o Toni Giró, integrants del col·lectiu 22a, mira».[2] performers com Ramón Guimaraes o artistes amb tra- jectòries visibles a la dècada dels 2000 a la ciutat, com El final de la seva programació va ser una exposició Gustavo Marrone, Chuso Ordi o María Ruido. Després col·lectiva titulada El cos del delicte, en què proposava als de rebre el Premi Espais a la crítica d'art per aquest pri- artistes que responguessin la següent pregunta: «Si l'espai mer cicle, Barenblit va proposar per a la temporada 1997- fos un cos, ¿com el tatuaríeu?». Aquesta idea del tatuatge 1998 el programa Cercles invisibles, que s’allunyava del com a compromís, com a memòria, però també la idea de cos per referir-se al paisatge, ja fos natural, social o ín- l'exposició com a autorepresentació, va trobar en l'artista tim. Va consistir en una successió d'instal·lacions in situ Paco Vacas un traductor perfecte del missatge: es va fer que també va incloure un Espai obert, amb Barenblit i un xuclet en un braç, una marca efímera entre la passió Malet com a jurat, a més de dos artistes que també havi- i la violència sexual, un indicatiu públic de la destrucció en exposat a l'Espai 13: Jordi Encinas i Perejaume. S'hi sistemàtica de la frontera de l'àmbit privat com a opció van poder veure artistes com Oscar Abril Ascaso, la ga- de naturalesa política.[2] llega Silvia García o Jaume Parera en una mostra per a la El cicle del 1994-1995 el va concebre la comissària Mò- qual es van seleccionar trenta obres, un deu per cent de nica Regàs amb el títol Balcons. Es va col·locar una repro- les presentades. L'èxit de la convocatòria s’ha d'atribuir ducció en blanc i negre del quadre barroc espanyol Ga- també al fet que, el març, Barenblit havia programat en llegas a la ventana, de Murillo, al mur que es troba abans el seu cicle Jordi Yaya Tur, un dels artistes que s’havien [2] de baixar a l'Espai 13, com una mena d'invitació a visi- descobert gràcies a l'Espai obert anterior. tar les mostres a través de la picardia de dues prostitutes La fi dels anys noranta va ser un moment d'articulació del Segle d'Or. La vocació social també es va transme- modèlica de l'art emergent de la ciutat. Per entendre com tre a la selecció dels artistes: no van ser escollits per raó l'Espai 13 va anar mutant en el plantejament dels seus ci- d'una pràctica artística abstracta, sinó per la seva manera cles per decisions ja no dels comissaris, sinó de la mateixa 3.5. ESPAI 13 113

Fundació, cal situar-lo dins d'una xarxa d'espais, com Me- A Per a tots els públics es van convidar tres dels comissaris trònom i la Sala Montcada o la Capella, que funcionaven que havien passat per l'Espai 13, Mònica Regàs, Ferran com a arriscats laboratoris d'expressió artística, davant Barenblit i Frederic Montornés, perquè proposessin un d'un context institucional que es començava a enriquir, cicle que es va difondre en l'espai de la institució en un amb el MACBA o el Centre d'Art Santa Mònica com a sentit lax, multiplicant les intervencions per tota la Fun- referències. Aquest fet proporcionava un horitzó professi- dació. La directora, Rosa Maria Malet, explicava a la seva onal tant als artistes com als comissaris d'exposicions, un presentació: «L'Espai 13 és un concepte, un espai mental plantejament de trajectòria que s’anava alimentant suc- que va més enllà de l'espai físic.»[2] cessivament dels nombrosos espais de la ciutat. La matei- Els tres comissaris van fer la selecció a través d'un con- xa Fundació certifica la fertilitat professional del circuit sens heterogeni. Els artistes escollits tenien trajectòries quan dóna una segona oportunitat a dos dels comissaris àmplies, però estaven en un moment important de la seva que havien dut a terme amb encert cicles d'exposicions carrera. A més d'artistes locals com Carles Congost, hi durant els anys noranta: Frederic Montornés va muntar van exposar per primera vegada a Espanya artistes com Lux/Lumen a les sales d'exposicions temporals de la Fun- Erwin Wurm, João Louro o Michel François. Les inter- dació el 1998, quatre anys després dels seus cicles. El ma- vencions i exposicions es van gestionar individualment. teix es pot dir de Ferran Barenblit, que el 2001 presentaria La innovadora idea inicial que proposava sessions de tre- l'exposició Ironia. Aquest sentit de formació i de perti- ball amb especialistes que es transcriurien de cara a una nença a un programa a mitjà termini estableix un model [2] futura publicació no arribaria a fructificar mai. A la tem- de treball local que avui s’ha perdut. porada 2001-2002, Grazia Quaroni, conservadora de la Durant els anys 1998 i 1999, la programació de l'Espai Fondation Cartier pour l'art contemporain de París, es 13 va fer un tomb cap a les noves tecnologies. Jorge Luis convertiria en la segona responsable estrangera d'un ci- Marzo, Tere Badia i Rosa Sánchez van comissariar Sin- cle d'exposicions, en aquest cas titulat Homo ludens. L'art gular Electrics, un cicle que va analitzar tant les noves foren joc.[2] mes de percepció visual com les d'interacció participativa Quaroni agafava com a punt de partida una reflexió an- a partir de les noves tecnologies i els nous dispositius digi- tropològica sobre el joc a partir dels textos de Roger Cai- tals. El títol era una derivació irònica de la multinacional llois: «Tot joc és un sistema de regles. El que dóna sen- nord-americana General Electric i una declaració políti- tit a la regla és el sentit de jugar.» El tema de l'element ca sobre l'ús diferencial que es podria plantejar des de les lúdic és un dels punts centrals de la producció artística propostes artístiques contemporànies respecte de les no- catalana dels anys 2000, i la Fundació hi va contribuir de ves tecnologies. Seria l'únic dels cicles en la història de manera notable durant aquest període. Malgrat que va in- l'Espai 10 i l'Espai 13 que tindria com a centre un mitjà troduir a Espanya noms clau del panorama internacional tecnològic específic.[2] com Xavier Veilhan o Vik Muniz, aquest cicle va dei- Els últims anys noranta també van ser el moment xar de banda la tradició de la producció pròpia, ja que d'explosió de les teories relacionals i de l'obertura post- les exposicions es van plantejar majoritàriament a partir colonial a partir de la introducció de la noció de d'obres ja realitzades amb anterioritat, sense establir cap geopolítica com un aspecte fonamental per a la compren- relació nova entre els artistes i els espais i les formes de sió de l'art contemporani en una societat culturalment producció de la Fundació. Passaria justament el contrari globalitzada.[2] amb un segon cicle de la mateixa Grazia Quaroni, que va tenir lloc durant la temporada 2002-2003: Psychodrome, comissariat juntament amb l'artista David Renaud.[2] Anys 2000 Una psicoestructura de parets arrodonides concèntriques La temporada 1999-2000 va ser comissariada per la transformava l'Espai 13 en una escenografia on cada ex- porto-riquenya Michy Marxuach i es va titular Un oasi posició es construïa sobre les restes de l'anterior: un labo- en el desert blau. La comissària va centrar els esforços a ratori de combinatòria. Els comissaris citen com a refe- proposar artistes de l'àmbit caribeny i centreamericà, ge- rència l'experiència avantguardista de Dylaby, presentada neralment absents a les exposicions de l'Estat espanyol. a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam el 1962 sota la direc- Com a cloenda, el projecte va reprendre l'Espai obert, que ció de Willem Sandberg. Les diverses intervencions su- en aquest cas va constituir una via per incorporar el con- perposades dels artistes traduïen el trastorn de la imagina- text local a un projecte geogràficament llunyà. Després de ció per la imatge, les pertorbacions entre realitat i il·lusió. dos anys que exemplificaven les possibilitats d'obertura i Els trastorns psicodèlics s’inscrivien a la sala en forma de mutació que es podien generar a través d'eixos temàtics xarxes sinestèsiques, repeticions i desordres murals que en la programació de l'Espai 13, per a la temporada 2000- transformen en matèria allò que només és visible en la 2001 es va decidir apostar per un projecte ambiciós que, consciència. La seva innovació més important va ser el a banda de commemorar els vint-i-cinc anys d'existència fet de desenvolupar-se en el temps com una única expo- [2] de la Fundació, mostrava l'esforç de la programació per sició en quatre etapes de transformació. buscar contínuament vies per replantejar les possibilitats El 2002, el nigerià Okwui Enwezor va organitzar la d'aquest espai de cara al futur.[2] 114 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

documenta 11, una mostra emblemàtica i radical que va any, Le Fresnoy selecciona quatre estudiants perquè pro- consolidar una sèrie de discursos que feia temps que es dueixin projectes específics en un laboratori de treball desenvolupaven i que es poden resumir en una reflexió en comú supervisats per artistes de la categoria de Jean- central: la necessitat d'eliminar les fronteres que definei- Luc Godard, Chantal Akerman, Antoni Muntadas, Gary xen la primacia de l'art occidental sobre la resta de cul- Hill o Dominique González-Foerster. Al llarg de dos ci- tures del món. Montse Badia, formada en comissariat a cles, Champesme i Pronnier van dur a terme una selecció De Appel, a Amsterdam, i amb una visió professional d'entre les més de cent obres produïdes en els vuit anys i ben informada dels debats comissarials del moment, d'existència del centre. La inauguració va consistir en una s’ocuparia entre el 2003 i el 2005 de la programació de mostra d'un sol dia de l'artista Anri Sala, que va presen- l'Espai 13 en dos cicles successius. El primer es va titu- tar Nocturns, una peça del 1999 en 16 mm. En aquests lar Ángulo de visión: 143º (Objects in the rear view mirror dos anys, les intervencions audiovisuals es van succeir no are closer than they appear). Tal com ja havia fet Fre- només a l'Espai 13, sinó en diversos espais de la Funda- deric Montornés, Badia va introduir a través de diversos ció. El segon any, el cicle «Pigments i Píxels» va descriu- artistes una visió singular de la realitat, ja fos per estra- re un eix temàtic: la relació entre el dibuix i la pintura, nyesa, per irritació o per qüestionament. Seguint la tònica d'una banda, i les tècniques de vídeo i digitalització de d'alguns dels cicles anteriors, l'equilibri entre l'àmbit local la imatge, de l'altra. El cicle de Le Fresnoy va rebre crí- i l'internacional li va permetre dur a terme mostres impor- tiques no pas per la seva qualitat, sinó per la manca de tants per als artistes del context barceloní, però també in- resposta de l'escena local: el suport públic va ser mode- troduir per primera vegada uns quants artistes estrangers rat, tot i que precisament es tractava de mostrar les formes en el panorama institucional espanyol. La prova de l'èxit d'articulació d'un model proper en un moment en què es de la seva fórmula va ser la nominació de Simon Starling reconfigurava el mapa institucional i de recursos per als al Turner Prize —el premi d'art més prestigiós de l'àmbit artistes a la ciutat. Metrònom va tancar el 2006, la Sala britànic— gràcies a la seva exposició a la Fundació. Mal- Montcada va desaparèixer del Born el 2005, el Centre grat aquest reconeixement exterior, cal destacar un símp- d'Art Santa Mònica va entrar en crisi l'any següent... El toma negatiu en la manca d'implicació de l'escena local desànim davant la pèrdua d'espais va provocar una lectu- pel que fa als riscos assumits per les diferents programa- ra crítica envers la manca de vinculació amb el context cions: els artistes internacionals generaven una assistèn- local de les produccions de l'Espai 13 presentades per Le cia de públic molt menor durant els actes d'inauguració. A Fresnoy.[2] Obsessions (zero % estàndard), el seu següent cicle, Mont- Tot i això, entre el 2007 i el 2008, la Fundació va insistir se Badia va mantenir la barreja d'artistes locals i estran- en la independència de la seva programació i va apostar gers i va destacar novament la importància de la produc- per l'interès de la diversitat cultural i geogràfica, en aquest ció específica assumida per la Fundació. El cicle va cons- cas amb l'imperi del sol naixent. Kawaii! El Japó ara va tituir un homenatge a un dels comissaris més respectats, ser comissariada per Hélène Kelmachter, conservadora el suís Harald Szeemann, i al seu canviant museu de les de la Fondation Cartier de París. El títol es refereix a una obsessions. Una de les novetats dels dos cicles de Montse expressió amb la qual la joventut japonesa designa una Badia va ser la necessitat d'experimentar la manera com cosa tendra o encantadora, un terme especialment ade- es poden documentar instal·lacions específiques en l'art quat per referir-se a la jove generació d'artistes japonesos contemporani. Els catàlegs es van realitzar en vídeo amb emergents, interessats per una realitat personal infantil, la col·laboració del Lab de Metrònom, amb una difusió però amb un enorme arrelament social i amb el poder de innovadora que incloïa enllaços a YouTube.[2] fascinació d'un fenomen cultural. L'osmosi que s’esdevé en la cultura japonesa entre la pervivència de la tradició i el desenvolupament de la modernitat va tenir a les expo- 2005-2010 La programació de l'Espai 13 entre el 2005 sicions una deriva sociològica que va desencadenar un in- i el 2007 es va centrar altra vegada en un espai geo- terès mediàtic immediat. Les cinc exposicions van atreu- gràfic, però responia també a l'interès que suscitaven en re cap al projecte la col·laboració del Saló del Manga de els debats del moment els centres de producció i recur- Barcelona com a anunciant i de nombrosos patrocinadors sos per a artistes, sobretot gràcies a la tasca d'Hangar privats, van gaudir d'una àmplia cobertura a la premsa i i d'alguns projectes desenvolupats dins les activitats del van fer que més de tres-centes persones sol·licitessin ser Centre d'Art Santa Mònica, sota la direcció de l'artista incorporades al mailing de la Fundació.[2] Antonio Ortega. La programació emanava de les pro- Una altra efemèride va marcar el retorn de l'Espai 13 al duccions dels últims anys de Le Fresnoy-Studio Natio- context espanyol: els vint-i-cinc anys de la mort de Joan nal des Arts Contemporains, situat a Tourcoing (Fran- Miró, que es van commemorar amb el cicle Els vint-i- ça), que havien organitzat la comissària Marie-Thérèse quatre graons, títol que es referia als esglaons que sepa- Champesme i la responsable d'exposicions del centre, ren l'univers mironià de la col·lecció permanent, d'una Pascale Pronnier. Dirigit per Alain Fleischer, el centre banda, i el soterrani de l'Espai 13, de l'altra. El comis- es va fundar com a model d'acceleració de la creació i sari encarregat d'aquest cicle va ser Jorge Díez, vinculat ofereix una formació artística d'alt nivell en quatre pols a la producció i el seguiment de l'art emergent a Madrid a d'acció: so, vídeo, fotografia i noves tecnologies. Cada 3.5. ESPAI 13 115 través dels programes de l'Injuve. Per materialitzar el seu programa, Díez va proposar als artistes que treballessin sobre el llenguatge de Joan Miró, ja fos a través de les seves obres, de la seva biblioteca o del seu arxiu de materials de treball, que es custodia a la Fundació. El gran encert de Díez va ser tornar a una concepció de la sala com a espai d'intervenció artística a través del muntatge d'una sèrie d'instal·lacions que van transformar radical- ment l'espai expositiu. L'any següent, el cicle va aconseguir, per primera vegada en la història de l'espai, una presentació col·lectiva internacional, a Brasília, gràcies a un acord de col·laboració amb SEACEX. Agafant com a pretext el fet que les obres es basaven en investigacions sobre Miró, l'agència estatal va condicionar l'exportació del programa a la inclusió d'obres de l'artista a l'exposició Vista a l'Espai 13 durant la Viquimarató 35 anys, 35 hores Espai de Brasil, cosa que dóna idea de les dificultats amb què 10 i Espai 13 es troba la promoció internacional de l'art emergent espanyol. També es va aprofitar aquesta edició per crear un arxiu en línia de les exposicions de l'Espai 13 en una nova sariat, i va proposar el seu propi marc de treball personal secció històrica del web general de la Fundació.[2] com a espai per programar el d'altres. El primer cicle, amb presència d'artistes locals i internacionals, es basa- Anys 2010 va en el silenci intencional com a acció fonamental de les obres. En el segon van participar-hi artistes visuals que utilitzaven el so en la seva obra Les possibilitats dels joves comissaris a l'hora d'articular una programació, un cicle compacte i una relació discursiva i de producció amb un nucli de cinc artistes locals que duguin a terme una sèrie d'exposicions individuals són les coordenades marc que han determinat la programació de les tres últimes edicions de l'Espai 13 presentades fins al moment. El nivell de professionalització del comissariat al començament de la dècada dels 2010 queda representat a la Fundació en el cicle que es va proposar a la comissària nord-americana Karin Campbell, estudiant del programa de comissariat del Bard College de Nova York. El cicle, que es va titular The End Is Where We Start From i es va desenvolupar entre el 2011 i el 2012, va tenir la peculiaritat de ser proposat per una comissària estrangera a qui es va finan- çar una investigació sobre el context local, cosa que li va permetre introduir-se a l'escena de Barcelona per després escollir cinc dones artistes i organitzar un cicle amb propostes que quedaven a mig camí entre la crítica institucional i la preocupació pels problemes socials urgents en el seu present immediat. David Armengol, col·laborador el 2004 a l'oficina de producció que constituïa l'exposició d'Antonio Ortega i últim comissari encarregat d'un cicle d'exposicions a la desapareguda Sala Montcada, va ser el comissari de l'Espai 13 la temporada 2012- 2013, amb un Escales d'accés a l'Espai 13 cicle titulat Perplexitat. A banda d'haver organitzat aquesta programació com a independent, Armengol era un dels Entre el 2009 i el 2011, l'artista Tres va comissariar dos coordinadors de Sant Andreu Contemporani, on es gesti- cicles consecutius. A partir del 1985, l'obra de Tres s’ha ona el Premi d'Arts Visuals Miquel Casablancas, el premi centrat en la investigació i l'experimentació amb el silen- d'art emergent més notori de la ciutat. Aquest perfil li per- ci. En paraules seves, pretén «crear escenaris de silenci metia conèixer a la perfecció el context local i respondre destinats a possibilitar la seva percepció, dotar-los de pre- a l'encàrrec de desenvolupar una programació de produc- sència i indagar sobre totes les seves possibilitats». Pri- ció específica de l'escena emergent catalana. L'esforç de mer amb Silenci explícit i després amb So explícit, l'artista dotar el cicle d'un format d'institucionalització que per- va diluir els límits entre la seva obra com a tal i el comis- metés als artistes potenciar la seva trajectòria s’ha reflec- 116 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ tit en la publicació d'un petit catàleg per exposició, que i privades amb participació pública programin una quo- es converteix en un material fonamental per a la difusió i ta significativa de produccions procedents del teixit local, la pervivència de l'obra presentada. A més d'aquests en- autonòmic o estatal tenint en compte criteris contextuals certs, cal destacar també que, seguint la tònica que man- ».[2] tenen en temps de crisi els programes de beques i ajudes En una institució privada com la Fundació Joan Miró, a la producció artística, no només Haver fet un lloc on els aquest compromís es fa present a l'Espai 13, fet que per- artistes tinguin dret a equivocar-se ha programat artistes met insistir altre cop en la relació circular que la història joves, sinó alguns de trajectòria mitjana que no havien present d'aquest espai manté amb els seus propis orígens: tingut mai cap oportunitat institucional d'aquesta mena a [2] les circumstàncies històriques, polítiques i econòmiques la ciutat. han evolucionat i s’han transformat al llarg de trenta-sis anys, però són precisament les circularitats i regressions Actualitat esdevingudes al llarg de la seva història el que permet, també, que aquest espai sigui encara capaç no només de respondre avui a les necessitats del sector artístic local i del seu públic, sinó de complir amb fermesa el desig original del seu fundador.[2]

3.5.2 Anàlisi

Fundació amb el cartell de l'exposició sobre l'Espai 13, comissariada per Manuel Segade.

El cicle que es desenvolupa actualment (2014), Arqueo- logia preventiva, del comissari Oriol Fontdevila, respon a una continuïtat: a més d'estar vinculat a l'aniversari del 1714 i de tenir significació política en un moment de nacionalisme creixent a Catalunya. Per a aquest ci- Performance nocturna el 2013. cle, Fontdevila ha expandit l'Espai 13 a dos locals annexos, situats a la seu del col·lectiu LaFundició, al bar- L'espai, amb un ambient semi-industrial, es fa servir com ri de Bellvitge. A través de la programació de l'Espai 13 una plataforma de difusió i experimentació, on els artis- i els efímers Espai 14 i Espai 15, Fontdevila qüestiona tes convidats mostren les seves propostes. Des de la seva l'espectacularització de les efemèrides col·lectives i posa creació ha servit d'espai per a la realització d'exposicions un accent paral·lel en un altre context local també relle- temporals individuals, col·lectives, accions, environments vant per a la memòria col·lectiva: la celebració dels cin- i performances. quanta anys de Bellvitge. Novament les exposicions se- El secret de la continuïtat de l'Espai 10 i 13 és la seva ran locals, i aquesta insistència en la producció catalana falta de dogmatisme, el fet de no haver arribat mai a cris- no és intranscendent: en un moment en què la internaci- tal·litzar en pràctiques institucionalitzades, la constatació onalització s’havia convertit en norma, la pèrdua succes- que, malgrat certa precarietat, les pràctiques artístiques siva d'espais dedicats a la producció local i als artistes de s’hi van esdevenir i van passar de llarg per continuar el trajectòria mitjana ha empès la Fundació a retornar als seu camí, tot canalitzant trajectòries en una nova direc- seus orígens, a reivindicar aquest espai com un indret des ció. El llegat de l'art conceptual i afins no s’ha d'entendre del qual fomentar, produir i difondre la feina dels artis- com una continuïtat històrica, sinó com una via d'assaig tes locals o residents al territori català en unes condicions [2] i invenció d'un sector i d'un camp artístic en mutació i òptimes d'institucionalització. moviment continus. Al cap de més de tres decennis, és Les noves articulacions socials sorgides i sentit comú en ara quan fructifiquen no només les estructures, sinó els la gestió dels recursos, a més de dedicació i cura al context textos o la producció teòrica. És evident que, avui, les local immediat. A la Declaració de la Comissió de Cultu- pràctiques artístiques es plantegen des d'un marc episte- ra del 15M, el col·lectiu artístic hi feia la següent reivin- mològic que va ser inventat per les generacions dels anys dicació: «L'obligació que les entitats culturals públiques seixanta i setanta: allò que anomenem “art contempora- 3.6. ESPAI OBERT 117 ni”. En el mateix Espai 13, són justament les propostes [8] Pàgina del Premi Turner. derivades del conceptualisme les que es revelen una vegada i una altra com una revolta del destí i una venjança històrica, de crisi econòmica a crisi econòmica[2] 3.5.6 Bibliografia • Escudero, Carme; Victòria Izquierdo. Obra de Jo- 3.5.3 Cicles an Miró.Fundació Joan Miró.. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 1988. DL : B.336-1988. • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les seves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN La programació de l'Espai 13 s’organitza anualment per D.L. B-1804-1990. cicles, que solen anar de l'octubre al juliol. Cada any se selecciona a un comissari diferent, sovint un crític d'art • Segade, Manuel. Haver fet un lloc on els artistes tin- aliè a la Fundació, qui tria un tema que unirà la selecció guin lloc a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i de diversos artistes.[2] l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978-84-941239-8-6. 3.5.4 Premis i reconeixements 3.5.7 Enllaços externs • 1989 — Premi Ciutat de Barcelona d'art.[7] • 2005 — Premi Turner a Simon Starling, per la se- Coord.: 41° 22′ 7″ N, 2° 9′ 36″ E / va exposició Exposition feta en aquest espai, dins el 41.36861°N,2.16000°E cicle Angle de visió 143° comissariat per Montse Ba- dia[8] 3.6 Espai Obert

3.5.5 Referències Espai Obert. Cercles invisibles. Fundació Joan Miró, [1] (Rowell, 1988) p.22) Barcelona, Espai 13, Temporada 1997-1998 (06/11/1997 - 26/07/1998). Co- [2] Segade, Manuel. Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i l'Espai 13 de missari: Ferran Barenblit. la Fundació Joan Miró. 1a ed. (en català, castellà i an- El cicle Cercles invisibles va analitzar l'entorn que ens glès). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978- envolta i els paisatges, tant físics com socials, que con- 84-941239-8-6 [Consulta: 25 abril 2014]. Permís de reu- formen el nostre àmbit, “aquell que delimita la línia invi- tilització CC-BY-SA 3.0 via OTRS sible que tracem al nostre voltant per separar-nos del món [1] [3] 4Fundació Joan Miró. 25 years = 25 anys. Barcelona: Fun- exterior”. dació Joan Miró, 2001, p. 155. Amb Espai Obert,com a resposta interactiva a les ex- [4] La inauguració oficial va ser el 15 de juny del 1976 posicions dins del cicle, la Fundació Miró va seleccionar les obres de 31 artistes emergents per a la seva exhibi- [5] Per a una història del món galerístic del moment, ve- ció final dins del mateix. Les peces van ser seleccionades geu: Jaume Vidal Oliveras. Galerisme a Barcelona: 1877- per Rosa Maria Malet, Ferran Barenblit, Jordi Alzines i 2012. Descobrir, defensar, difondre l'art. Barcelona: Perejaume. Ajuntament de Barcelona; Art Barcelona, 2012. En el cas dels espais independents, vegeu: Teresa Camps. «Crònica Tal com afirma el seu comissari Ferran Barenblit “aques- i geografia local dels espais alternatius a Catalunya (1964- tes obres representen la resposta dels artistes al museu. 1981)». A: Idees i actituds. Entorn de l'art conceptual És la seva visió com a principals espectadors dels centres a Catalunya, 1964-1980. Barcelona: Centre d'Art Santa d'art”.[2] Mònica; Generalitat de Catalunya, 1992. Els artistes que exposaven a la Sala Vinçon, la Galeria G o la Maeght Les obres van mostrar la visió de l'entorn des de diverses van ser més endavant noms habituals a la programació de propostes formals (fotografia; escultura; vídeo; fotocòpi- l'Espai 10 es; gravat; instal·lació; dibuix; internet) i molt diferents posicionaments estratègics (poètics; irònics; intimistes; [6] Carles Hac Mor. «Escriptura (ideologia política, les reunions) i art conceptual a Catalunya». A: Idees i actituds. col·lectius, etc.). Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980. Bar- Van participar en l'exposició Espai Obert; Cercles in- celona: Centre d'Art Santa Mònica; Generalitat de Cata- visibles de l'Espai 13 de la Fundació Miró, els següents lunya, 1992 artistes: Atsuko Arai, Josepe Gil, Jordi Abelló,Pere Gar- [7] «La Fundació Miró, premi Ciutat de Barcelona d'Art». rido, Col·lectiu La.va, Susi Marqués, Xavier Arenas, Diari de Barcelona, 10 febrer 1989 [Consulta: 19 desem- Eva Vázquez, Ángel Burgas i Elena Font,Cado Manri- bre 2013]. que, Roger Petra, Taller de Gravat Contraprova i Taller 118 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ d'Intangibles, Peio Quintana, Claudia Vives-Fierro, Enric Servera, Gemma Giménez, Pere Ginard, Celina Luttitz, Marcela Manrique, Edda Manrique, Verónica Montero, Álex Morti, Clara Oliveras, Jaume Parera, Josep Pons, Pep Quer, Ignasi Duarte, Natalia Echeverría, Silvia Gar- cía, Abril Ascaso, Narcís Gironell y Anabel Quincoces.

3.6.1 Referències

[1] http://www.fundaciomiro-bcn.org/exposicio.php? idioma=4&exposicio=396&titulo=Cicle:.

[2] Jaume Vidal. El País, Divendres, 15 de maig de 1998.

[3] Olga Spiegel, La Vanguardia, divendres, 15 maig 1998, pàgina 44.

3.7 Font de mercuri

Detall

Pavelló de la República Espanyola. Els arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa van ser els responsables de la construcció d'aquest pavelló, que havia de mostrar els aspectes més destacats de la cultura espanyola. S'hi expo- saren, entre més obres, el Guernica, de Picasso, El segador (Pagès català en revolta), de Joan Miró, i La Mont- serrat, de Julio González. Calder va ser l'únic artista estranger convidat. La Font de mercuri signiﬁcava un pas endavant en la recerca del moviment en escultura. Amb aquesta obra, Calder va voler retre homenatge al poble d'Almadén, d'on aleshores s’extreia el seixanta per cent del mercuri mundial, i fortament castigat per les tropes franquistes durant la guerra civil espanyola. Alexander Calder, en testimoni de l'amistat que l'unia amb Joan Mi- ró, va donar l'obra a la Fundació Joan Miró.[1] Font de Mercuri d'Alexander Calder

La Font de mercuri és una escultura d'Alexander Cal- der feta pel Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacio- 3.7.2 Referències nal de 1937, on va ser exposada junt amb El Guernica de Picasso, una obra de Joan Miró actualment desaparegu- [1] «Apropa't a Joan Miró». Generalitat de Catalunya. [Con- da i altres obres destacades. Actualment es conserva a la sulta: 26 octubre 2014]. Fundació Joan Miró de Barcelona.

3.7.1 Història 3.8 Francesc Vicens i Giralt

Amb motiu de l'Exposició Universal de París de l'any Francesc Vicens i Giralt (Barcelona, 19 de juny de 1937, Alexander Calder va crear la Font de mercuri per al 1927) és un escriptor i polític català. 3.9. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ 119

3.8.1 Biograﬁa 3.8.4 Enllaços externs

Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1949. • Francesc Vicens i Giralt a enciclopedia.cat Des del 1955 va formar part de la cèl·lula università- • ria clandestina del PSUC juntament amb Octavi Pellissa, Francesc Vicens i l'espeleologia [1] Luis Goytisolo i Gay o Jordi Solé Tura, i fou encarre- • Fitxa del Congrés dels Diputats (castellà) gat de la direcció de la revista Nous Horitzons (el seu nom clandestí era «Joan Berenguer»). Afeccionat a l'espeleologia, fou el primer a presidir la Co- 3.9 Fundació Joan Miró missió Tècnica d'Exploracions Subterrànies de la FEM de la FET i les JONS fins al 1956. El 1957 fou jutjat per un La Fundació Joan Miró és una institució cultural de tribunal militar i empresonat fins a 1958. Marxà aleshores Barcelona que custodia algunes de les obres més repre- a París, on va estudiar crítica d'art. Allí fou expulsat del sentatives d'aquest pintor català.[3] Conté més de 104.000 PSUC el 1965 (juntament amb Jorge Semprún) acusat de peces[4] entre pintures, escultures i tapissos. Pel que fa als nacionalisme. dibuixos, cal destacar que la Fundació conserva la pràc- Ha estat membre de l'Associació Catalana de Crítics tica totalitat de dibuixos preparatoris de Joan Miró, amb d'Art i de la International Association of Art Crítics. El més de 8.000 referències, un material bàsic per entendre 1979 va rebre el Premi del Consell d'Europa a un Museu l'obra de Miró. i el 1980 la Medalla de Oro al Mérito a las Bellas Artés.[2] La Fundació Joan Miró va ser la primera institució artís- El 1980 s’incorporà a Esquerra Republicana de Catalu- tica de Barcelona ideada a partir del treball conjunt entre nya, partit amb el qual fou diputat al Parlament de Cata- un artista i un arquitecte, Joan Miró i Josep Lluís Sert. lunya a les eleccions de 1980 i al Congrés dels Diputats L'equipament resultant fou, durant molts anys, paradigma el 1982-86. El 1991 abandonà ERC i s’afilià a Iniciativa de la modernitat i la independència artística, ubicat en un per Catalunya, coalició amb la que fou regidor a l'àrea de edifici d'estil racionalista amb trets mediterranis, integrat Cultura de l'Ajuntament de Barcelona de 1991 a 1995. en el paisatge de Montjuïc [5] Actualment, la Fundació és És autor o coautor de nombrosos escrits sobre art i polí- dirigida per Rosa Maria Malet, i el patronat és presidit [6] tica, i entre el 1969 i el 1973 dirigí una història de l'art per Jaume Freixa. La col·lecció que es mostra està in- universal en 10 volums. Del 1974 al 1981 també fou el di- tegrada principalment per una donació inicial de l'artista rector fundador de la Fundació Joan Miró. Fou el comis- i per posteriors donacions i dipòsits de la seva muller Pi- sari en cap de l'ambiciosa exposició Cien años de Cultura lar Juncosa, de Joan Prats, de diferents membres de la Catalana, que el Ministerio de Cultura de la UCD cele- família Miró, de Kazumasa Katsuta i d'altres col·leccions brà a Madrid per a difondre allà una cultura espanyola públiques i privades, convertint-la en una de les més com- molt desconeguda per ells. El 2009 fou un dels creadors pletes col·leccions d'obra de Joan Miró. d'Acció per la Democràcia que demana l'elecció directa dels diputats. 3.9.1 Edifici

3.8.2 Obres

• Avencs i Coves (1958)

• Antoni Tapies o l'"Escarnidor de Diademes” (1967)

• Artesania: Art popular (1968)

• Catedral de Tarragona (1970)

• Jorge Castillo (1970)

3.8.3 Referències Vista aèria de l'ediﬁci de Josep Lluís Sert, seu de la Fundació

[1] La organización clandestina del PSUC per Antoni Lardín A mitjan segle XX, nous plantejaments arquitectònics i Oliver i museològics van començar a qüestionar la funció dels museus. Arquitectes com Frank Lloyd Wright van ser els [2] Diputats del Parlament de Catalunya en la I Legislatura p. primers a intentar trobar respostes. El 1968, Joan Miró 106 volia obrir una Fundació que mirés cap al futur, que no 120 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

es convertís en un temple d'objectes de col·leccionista side l'edifici, estructurant l'edifici tal com ho fan el nó en un lloc de descoberta i debat. És per això que va claustre d'un monestir,[18] una plaça pública, l'atri demanar al seu amic Josep Lluís Sert la construcció de d'una casa romana o el pati de les cases de poble.[19] l'edifici, que havia de ser nítid, acollidor i amb persona- Es tracta d'un espai que permet l'entrada de llum na- litat pròpia.[7] tural a les sales. Segons Zevi, «el pati no clou, és [8] només l'ancoratge d'un procés centrifugat longitudi- Sert, deixeble de Le Corbusier, ja havia dissenyat altres [14] espais expositius com el Pavelló de la República espanyo- nalment cap al panorama de la ciutat» El pati té la - juntament amb Luis Lacasa[9] - per a l'exposició uni- forma quadrada, gairebé simètrica, i el seu enjardi- nament evoca la natura que embolcalla l'edifici per versal de 1937 a París,[10] la Fundació Maeght a Sant Pau de Vença i fins i tot el taller del mateix Miró a Palma. l'exterior. El pati de l'olivera és correspost pel pati del garrofer, al qual el visitant pot endinsar-s’hi i L'arquitecte defensava la racionalitat i la puresa formal en l'arquitectura, i es va inspirar en l'arquitectura po- contemplar-lo des de la gran superfície vidrada de l'escala-veranda que puja a la biblioteca.[19] A més, pular mediterrània per concebre l'edifici com un espai obert, amb grans terrasses i patis interiors que permetes- hi ha un altre pati practicable orientat al nord, des d'on es pot veure una visió panoràmica de la ciutat sin una correcta circulació dels visitants. Es tractava del retorn de l'arquitecte a la seva ciutat. Es van considerar de Barcelona, així com una escultura de Miró. El visitant no es veu mai obligat a passar dues vegades pel diversos espais però finalment es va triar la muntanya de [9] Montjuïc.[11] mateix lloc. L'edifici, una de les construccions d'arquitectura públi- • Torre : la part de l'edifici amb forma d'octàgon acull ca més emblemàtiques de Barcelona,[12][13] està constru- l'auditori, la biblioteca i una sala d'exposicions. En ït com una suma de volums horitzontals que, emplaçats els primers esbossos de Sert, aquest octàgon no exis- a la muntanya, s’integren amb aquesta, es mimetitzen tia, i existeixen diverses teories respecte a aquest però a l'hora mantenen la seva personalitat pròpia. Se- element: l'anterior director de la Fundació, Francesc gons l'anàlisi de Bruno Zevi, Sert «Vol que les obres d'art Vicens l'emmarcava dins de la tradició religiosa gò- es trobin protegides, recollides en la intimitat d'una casa, tica catalana,[19] relacionant-la amb altres edificis no pas exhibides en un aparador; que el camí dels visi- com el Monestir de Pedralbes, el campanar de la tants sigui orientat, però no imposat, en un helicoide; que Seu Vella de Lleida, o les torres de la porta del reflecteixi un principi racional sense, però, posar-hi èm- Monestir de Poblet, entre d'altres. Els col·laboradors fasi (…), que l'edifici tingui en compte l'ambient, però no de Sert, en canvi, defensen la teoria d'influències s’hi perdi (…) en resum, que no pretengui d'alterar el pai- islàmiques, més concretament algerines. Zeni, pel satge urbà amb una intervenció estranya i estrident».[14] seu costat, planteja la possibilitat que Sert s’inspirés Així doncs, l'edifici és una concatenació d'espais molt es- en les teories d'Orson Squire Fowler,[20] qui defen- tudiats tenint el pati central com a element de referència. sava l'octàgon com a model de construcció òptim D'aquesta manera, els visitants recorren les sales de ma- i que havien tingut bastant ressò als Estats Units, nera gairebé involuntària resseguint el perímetre interior llocs de residència de Sert.[21] Sert ja va fer servir de l'edifici, sense deixar cap racó oblidat i evitant passar l'octàgon al convent Carmel de la Paix a Mazille, en repetides ocasions per un mateix indret.[5] França. Al seu torn, Bruno Zevi el relaciona amb la Catedral de Barcelona, on la torre no s’eleva sobre Els principals materials de construcció són el formigó i [22] el vidre, de propietats oposades i complementàries alho- l'altar. ra. Cal destacar l'efecte plàstic existent al formigó, que • Voltes i lluernaris : Zevi comenta que la Funda- es deu a les marques que van deixar les fustes que es van ció, més que sostres, té lluernes, que permeten or- fer servir durant l'encofrat. La resta d'elements, com les questrar la llum tal com s’ha fet al llarg de la his- rajoles vermelles, o els marxapeus de fusta, també són tòria de l'arquitectura, considerant-la com un fac- típicament mediterranis.[15] tor dramàtic. Sert va modelar la incidència de la Entre els diferents elements de l'edifici, cal destacar: llum a l'interior de l'edifici tot combinant paraments de formigó amb paraments de vidre, i resolent els • Marquesina : l'entrada està decorada amb una sostres, animats amb Volta catalana,[23][22] mitjan- marquesina on es pot llegir CEAC, amb colors crida- çant lluernaris amb forma de quart de cilindre, de ners, Centre d'Estudis d'Art Contemporani, que des- tal manera que la llum entra matisada, no produ- taquen la voluntat de Miró que la Fundació era un eix ombres i no incideix directament sobre les obres lloc de descoberta, que afavorís l'estudi i el debat, exposades.[19] «una porta oberta vers el futur i d'intercanvi cultural internacional»[16][17][14] • Terrassa : L'arquitecte va concebre un petit jardí d'escultures al terrat de la fundació. Segons Zevi, re- • Pati : al centre hi ha un pati amb una olivera, en- corda al passeig que es pot fer al terrat de La Pedrera voltat de parets de vidre que obren la fundació a la de Gaudí, on el visitant circula entre elements que ciutat. L'arquitecte considera aquesta zona el nucli recorden tòtems surrealistes.[20] 3.9. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ 121

• Garrofer: A principis de novembre de 1974 i per de Arte Contemporáneo de Sevilla el 1972 (actual CA- iniciativa d'uns joves del municipi, l'Ajuntament AC) i el Museu d'Art Contemporani de Vilafamés.[26][25] de Mont-roig del Camp va regalar a Joan Miró un Joan Miró no es va fixar en el panorama estatal, sinó que garrofer per tal de trasplantar-lo a la Fundació, que va agafar com a referència institucions europees com la s’inauguraria l'any següent. Aquesta operació reque- Fundació Maeght i el Museu Louisiana d'Art Modern, a rí un desplegament logístic important per l'època, ja Humlebæk, al nord de l'illa de Sjælland, a Dinamarca, que fou complicat trobar un garrofer de dimensions creat el 1958 per Knud W. Jensen com un museu pioner raonables per arrencar-lo i traslladar-lo a Barcelo- a l'hora d'apropar l'art contemporani al gran públic. Pel na sense tallar-ne les arrels. La descàrrega de l'arbre que fa al suport a l'art jove, Miró es va fixar en l'Institute fou complexa, ja que el pati on havia de trasplantar- of Contemporary Arts (ICA) de Londres, que coneixia se estava per sobre del nivell del paviment d'accés al bé gràcies a la seva amistat amb Roland Penrose, un dels magatzem de l'edifici, i fou necessari instal·lar una fundadors. Aquest espai funcionava com un centre d'art grua per descarregar el camió i posar l'arbre a l'abast d'espectre ampli des de la seva fundació, impulsada el d'una segona grua que, al seu torn, permeté traslla- 1948 per la societat civil i membres del sector cultural dar l'arbre a la seva ubicació final. Malauradament, britànic.[25] les corretges amb què se subjectà l'arbre segaren la fusta, i feren que la supervivència del garrofer fos inviable.[24] L'operació es repetí poc temps després amb un altre garrofer, que avui encara s’aixeca a l'anomenat pati del garrofer de la Fundació.

• Jardí d'Escultures: es va construir el 1990 amb un projecte arquitectònic de Jaume Freixa i Jordi Farrando, i el 2002 fou reconstruït per Marina Sal- vador. Conté obres d'escultors com Tom Carr, Pep Duran, Perejaume, Enric Pladevall, Jaume Plensa, Josep Maria Riera i Aragó, Cado Manrique, Ernest Altés, Gabriel Sáenz Romero i Sergi Aguilar.

• Centre d'Estudis d'Art Contemporani. Lloc on va tenir lloc l'acció Miró, l'altre • Pati interior amb l'olivera

• Torre octogonal La concepció de la futura institució va coincidir amb el reconeixement per part de les generacions d'artistes jo- • Voltes i lluernaris ves i de la població catalana en general del magisteri • Terrassa de Miró com a màxim exponent d'un art compromès i d'avantguarda. La primera antologia de la seva obra es • Jardí d'Escultures va presentar el 1968 a la Capella de l'Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona i va tenir un èxit enorme. L'any següent es va presentar Miró, l'altre al Col·legi 3.9.2 Història d'Arquitectes, on l'artista va pintar els vidres de l'edifici i tot seguit va destruir la seva pròpia obra amb dissolvent. Context històric Va ser una de les primeres afirmacions de la natura efíme- ra en les pràctiques artístiques del país, a més d'una crítica El context d'aquest projecte està determinat per una inici- implícita a la ignorància del règim, i així va ser aplaudida ativa personal de Joan Miró i el seu nucli d'amics íntims i pels artistes que començaven a forjar els nous compor- és anterior a les polítiques culturals de construcció i pro- taments de la generació conceptual. L'esdeveniment que paganda pública que s’estableixen a l'Estat espanyol des va cristal·litzar aquestes forces creatives emergents va ser del 1982.[25] la Primera Mostra d'Art de Granollers, que va tenir lloc Entre 1968 i 1972 el mercat de l'art a l'estat espanyol va el 1971. El text del manifest acabava amb una frase que tenir un fort creixement, parcialment degut a la reactiva- posa de manifest fins a quin punt era convuls el moment: ció de l'economia espanyola gràcies a l'entrada de capi- «La lluita dels artistes revolucionaris corre paral·lela a la lluita dels obrers i estudiants revolucionaris. Un enemic tal estranger a través del turisme. En aquest període es [25] van fundar el Museo de Arte Abstracto Español a Conca comú, una lluita comuna.» el 1966 amb la col·lecció de Fernando Zóbel, el Museo Aquest context sociopolític és el que explica la necessitat Español de Arte Contemporáneo de Madrid el 1968, el del sector de l'art en formació de buscar arrels genealògi- Museu d'Art Contemporani d'Eivissa el 1969, el Museo ques en el moment anterior al règim, o, en altres paraules, 122 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

oposat a ell. El 1971, el Col·legi d'Arquitectes inaugura Amics de l'Art Nou (1932-1936), una exposició dels que havien estat els promotors del surrealisme a Catalunya. La Sala Tres de Sabadell arrenca la seva programació al cap d'un any reeditant el text de l'exposició Art Nou Ca- talà, del 1915. Des del 1973, la Sala Vinçon ocupa l'antic estudi de Ramon Casas. Aquest mateix any, les galeries René Metras, Nova, Adrià i Gaspar dediquen a Joan Miró la Mostra d'Art Nou (MAN).[25]

Construcció del centre

Aquest context de societat civil i de cerca d'articulació a través d'una genealogia recuperada dóna les claus per comprendre el projecte de la Fundació Joan Miró com el d'una institució de la Catalunya de la República. L'arquitecte Josep Lluís Sert, tot i que per culpa de la seva inhabilitació per part de Franco no va poder signar en un principi el seu propi edifici, va regalar el projecte i la direcció d'obra. L'Ajuntament de Barcelona va oferir un palau al carrer Montcada, on des del 1963 hi havia el Museu Picasso, però Sert va insistir que calia un edifici singular de nova planta. La Fundació era un centre d'art contemporani, no pas un museu, i el seu contenidor ha- La Font de Mercuri, obra de Calder provinent del Pavelló de la via de respondre a aquest programa, i no a una adaptació. República de 1937 L'Ajuntament va proporcionar el terreny de Montjuïc i en això va radicar part del seu encert social. Tal com va explicar el sociòleg Salvador Giner, l'edifici es va aixe- no ha d'estranyar el fet que, en inaugurar la primera expo- car en un lloc que, situat «al costat d'on afusellaven re- sició temporal, Art Tàntric. Col·lecció del Museu de Nova publicans, dels bordells, del proletariat, de les fàbriques, Delhi, el 20 de novembre del 1975, i havent-se ja difós la respon a la tendència d'una societat civil moderna i d'un notícia de la mort del dictador Francisco Franco, el pri- artista al qual la societat catalana laica i progressista fa un mer director de la Fundació, Francesc Vicens, anunciés monument adequat. [...] La Fundació Joan Miró respon als inquiets periodistes que els actes d'inauguració con- a l'impuls d'una burgesia mitjana alta, liberal, culta i pro- tinuarien segons estava previst amb un concís: «Això no fessional. El seu perfil sociològic la fa intel·lectualment ens afecta». No hi havia motiu per interrompre el curs emprenedora, formada per persones no lligades a la bur- normal de la institució, ja que havia nascut com una ins- gesia catalana d'abans.»[27] titució de la Catalunya de la República, en continuïtat di- Aquest fet és fonamental per entendre com la Fundació es recta amb l'esperit que animava la vida cultural, social i va convertir des del primer moment en un focus generador política catalana anterior a la Guerra Civil.[25] de cultura contemporània dins de la seva plataforma local El primer president fou Joaquim Gomis, gran amic per- com a Centre d'Estudis d'Art Contemporani, una entitat sonal del pintor.[31] Fou el mateix Miró qui va triar els sense ànim de lucre en la qual el magisteri de la figura de membres del primer patronat. En l'actualitat, diverses ad- Joan Miró havia de donar raó de ser a una experimentació ministracions públiques també en formen part. cultural sense precedents. La seva obertura va provocar un canvi el concepte mateix de museu en la societat Barcelonina, ja que plante- Inauguració java una nova forma de relacionar-se amb l'art i amb les obres.[32] Fins al moment els museus s’entenien com un Josep Lluís Sert i López va dissenyar i projectar l'edifici lloc més adient pel col·leccionisme i el coneixement espe- i l'Ajuntament de Barcelona en va cedir els terrenys i va cialista que no com un lloc de descoberta i promoció de ajudar a sufragar part del cost de construcció. El primer nous talents. Gràcies a les donacions de l'artista i a les de patronat es va crear el 1971.[28] particulars, la fundació es va convertir en una destacada [33] L'edifici va obrir les portes al públic el 10 de juny mostra de les obres del pintor. del 1975.[30] Una de les obres de la col·lecció perma- Amb els anys s’han anat realitzant exposicions tempo- nent procedia del Pavelló de la República Espanyola de rals tant d'artistes de renom del segle XX com Alexander l'Exposició Internacional de París del 1937: la font de Calder, Chillida, Magritte, Rothko, Tàpies o Saura, en- mercuri d'Alexander Calder. Des d'aquest punt de vista, tre molts d'altres, com propostes més arriscades -Peter 3.9. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ 123

Greenaway, Pipilotti Rist - sempre dedicant una especi- Actualitat al atenció als creadors més joves, que tenen a l'Espai 13 el seu espai expositiu. També s’ha potenciat l'estudi i la difusió de la ﬁgura i de l'obra del mateix Joan Miró.[34]

Ampliacions i centenari

Presentació a mitjans de la nova exposició permanent

El juny de 2015 van començar els actes de celebració del seu quarantè aniversari.[40] Com a culminació de la cele- bració, l'abril de 2016 va presentar una actualització de Celebració del 25è aniversari la seva exposició permanent, amb l'objectiu d'oferir una aproximació polièdrica a l'artista. Es van incorporar a la Degut al creixement de les activitats del centre, el 1986 col·lecció nous dipòsits d'obra procedents principalment va començar una ampliació de la Fundació amb les sa- de la família Miró, i la integració de la col·lecció Kazu- les est i oest, inaugurades el 1988. Es va fer per no haver masa Katsuta, fins llavors allotjada en una sala específica. de desmuntar la col·lecció permanent cada vegada que Aquest gest va permetre reunir altres conjunts d'obres que s’organitzava una de temporal.[15] Aquesta ampliació va es poden tornar a exposar plegades, com ara Cabell per- ser dirigida per Jaume Freixa -deixeble de Sert, amb qui seguit per dos planetes (1968) i Gota d'aigua damunt la havia treballat durant molts anys a Harvard (Massachu- neu rosa (1968) o Dona, ocell I, II, III, (1972-1973), en- setts)-[15] qui va fer servir un estil continuista amb el pro- tre d'altres. També es van recuperar algunes peces clau jecte inicial. Es va iniciar el maig de 1986 i va finalitzar dels fons de la Fundació, com els tríptics Pintura sobre el gener de 1988, creant 2.850 m² d'obra nova i reha- fons blanc per a la cel·la d'un solitari (1968) i L'esperança bilitant altres 3.150 m². L'objectiu era crear espais nous del condemnat a mort (1974), o la Sèrie Barcelona, entre integrats amb els existents, que permetessin la realitza- d'altres novetats. El disseny de la nova exposició perma- ció d'exposicions temporals independents de la visita a la nent va anar a càrrec de Guri Casajuana Arquitectes i col·lecció permanent. També es va aprofitar per a crear l'operació, amb un pressupost de 900.000 euros, va com- un restaurant i ampliar la zona de gestió i de reserves.[35] portar també obres d'actualització i millora de les instal·lacions per al condicionament d'espais. També es va El 1993 es va celebrar el centenari del naixement de Mi- recuperar la circulació dissenyada inicialment per Sert, ró. Es van organitzar exposicions arreu del territori català, establerta a l'entorn d'un pati central que permet al visi- així com es van recuperar indrets relacionats amb l'artista tant no haver de duplicar recorreguts i mantenir un con- i es va fer una gran exposició commemorativa a la Fun- tacte permanent amb la natura i la ciutat, visible a través dació, que començava amb La masia i finalitzava amb el dels finestrals. Gran part d'aquestes obertures s’han recu- tríptic de L'esperança del condemnat a mort. El centenari perat amb la nova presentació. va ajudar a canviar la percepció que el gran públic tenia sobre l'obra de Miró. Posteriorment es va fer una altra ampliació per encabir- 3.9.3 Col·lecció hi nous serveis i donacions, com la de la sala on es podien veure 23 obres propietat de Kazumasa Katsuta, qui La col·lecció de la Fundació permet realitzar un viatge a va arribar a un acord de cessió en dipòsit amb la Funda- través de la vida artística de Miró, des dels seus primers ció el 2001.[36] Katsuta és un dels grans col·leccionistes esbossos fins als quadres de grans dimensions que carac- de Miró.[37] L'octubre de 2011 li fou concedit el títol de teritzen l'última etapa de la seva vida. Ciutadà Honorari de Barcelona, com a reconeixement a la El fons de la Fundació està format per més de 14.000 ob- seva col·laboració amb la Fundació.[38] Un altre objectiu jectes, entre els quals es troben 225 pintures, 169 escul- de l'ampliació era crear sales per a la col·lecció Homenat- tures, 9 obres tèxtils, 4 ceràmiques i pràcticament tota la ge a Miró, així com per ampliar el restaurant i diverses seva col·lecció d'obra gràfica.[41] Cal destacar el fons do- zones de servei.[39] cumental, integrat per unes 10.000 referències -dibuixos 124 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ preparatoris, quaderns de treball, esbossos, anotacions- • Pintura (El guant blanc), 1925 així com la biblioteca personal de Joan Miró, diposita- • da a la Fundació pels seus hereus. Tot aquest conjunt ha Pintura, 1925 esdevingut un recurs bàsic per entendre els procés de cre- • L'acomodador del music-hall, 1925 ació artística de l'artista. El fons es va crear principalment amb una donació del mateix Joan Miró, qui va donar mol- • Sense títol, 1929 tes de les obres que llavors tenia al seu taller.[28] Progres- • sivament es va ampliar amb la donació en persona de la Personatge (amb paraigua). Rèplica de 1973, 1931 col·lecció privada de Joan Prats, amic íntim de l'artista • Dona asseguda, 1931 al llarg de tota la seva vida, i la donació de Pilar Junco- sa de Miró, dona de Joan Miró,[42] que va permetre a la • Flama en l'espai i dona nua, 1932 Fundació disposar d'obres anteriors als anys seixanta.[28] • Sense títol. Dibuix-collage, 1933 La col·lecció s’ha completat amb altres donacions o dipò- sits de personalitats com Aimé Maeght, Pierre Matisse, • Dibuix-collage (Homenatge a Prats), 1934 Kazumasa Katsuta, Manuel de Muga, Josep Royo, Josep • Personatge, 1934 Lluís Sert i de famílies com la Farreras Casanovas o la [41] Viladàs Jené. • Home i dona davant d'un munt d'excrements, 1935 • Pintura, 1936 Obres de Joan Miró • Cap, 1937 • L'estel matinal, 1940 • Personatges davant el sol, 1942 • Pintura, 1943 • Dona somiant l'evasió, 1945 • Dona i ocells a punta de dia, 1946 • Dona, 1949 • El diamant somriu al crepuscle, 1947 • Ocell (solar), 1949 • Pintura, 1953 • Estela de doble cara, 1956 • Autoretrat, 1960 • El rellotge del vent, 1967 • L'or de l'atzur, 1967 • La carícia d'un ocell, 1967 • Cabell perseguit per dos planetes, 1967 Personatge, obra de 1970 exposada a l'entrada de la Fundació • Dona envoltada d'un vol d'ocells en la nit, 1968

Llista d'obres destacades segons el web de la Fundació:[43] • Estudi per a un monument ofert a la ciutat de Barce- lona (Lluna, sol i una estrella), 1968 • Carrer de Pedralbes, 1917 • Ocell solar, 1968 • Ermita de Sant Joan d'Horta, 1917 • Pagès català al clar de lluna, 1968 • Sense títol (Nu assegut), 1917 • L'ocell fa niu als dits en ﬂor, 1969 • Retrat d'una vaileta, 1919 • Personatge, 1970 • Pintura (L'ampolla de vi), 1924 • Sobreteixim dels vuit paraigües, 1973 3.9. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ 125

• Tela cremada 1, 1973 Llista d'obres destacades • Maig 1968, 1973 • Paisatge en la nit, 1974 3.9.4 Exposició permanent • Parella d'enamorats dels jocs de ﬂors d'ametller. Ma- queta del conjunt escultòric de La Défense, París, 1975 • Tapís de la Fundació, 1979

Obres d'altres artistes

Nova entrada col·lecció Joan Miró 2016

L'exposició permanent en curs va ser remodelada l'abril de 2016. Amb el títol de Joan Miró. Col·lecció, l'exposició ocupa una superfície de 1.558 m² i es presenta a les sales que Joan Miró i l'arquitecte Josep Lluís Sert van projectar plegats per acollir les obres de l'artista. La complicitat d'aquests dos creadors va tenir com a resultat la construc- 4 ales d'Alexander Calder, exposada als jardins exteriors de la ció d'un espai museístic expressament concebut amb la Fundació. col·laboració d'un artista per allotjar-hi la seva obra: «un La Fundació Joan Miró també disposa d'una col·lecció lloc únic al món», tal com somniava Miró en una anotació pròpia d'art contemporani. Gran part d'aquesta col·lecció afegida a una carta de Sert l'any 1968. prové d'un homenatge que li van fer a Miró després de la La mostra inclou 150 peces, entre pintures, dibuixos, es- seva mort. El llavors president de la Fundació Oriol Bo- cultures, ceràmiques i obra tèxtil, i es desplega en vuit higas va concebre un ambiciós projecte: demanar a un àmbits d'estudi. L'Autoretrat (1937-1960), un obra en dos grup d'artistes representatius del segle XX que donessin temps, obre la mostra sintetitzant dos dels eixos de la nova o cedissin en permanència una obra a la Fundació.[44] Cal presentació: d'una banda, el pas del paisatge individual al destacar que a Catalunya en aquella època encara no exis- símbol universal, i de l'altra, el procés creatiu de l'artista, tia cap col·lecció pública d'art contemporani. Per poder que sotmet la seva obra a una revisió constant. dur aquest projecte a terme, es va crear un Patronat Inter- Més enllà d'un repàs cronològic de la seva trajectòria, la nacional, per tal de crear una llista d'artistes seleccionats mostra s’enfronta a la complexitat i al sentit últim del lle- o convidats. Van formar-ne part personalitats com Pierre [45] gat creatiu de Joan Miró: la voluntat de destil·lar el que és Matisse i Pasqual Maragall, entre d'altres. propi de l'ésser humà. Per a l'artista, aquest desig impli- La col·lecció està formada per obes d'artistes com Pierre ca una aﬁrmació de la identitat, que sorgeix del contacte Alechinsky, Balthus, Alexander Calder, Marcel Duc- amb la terra com a experiència viscuda i, en concret, amb hamp, Max Ernst, Juli González, Wifredo Lam, Fernand Mont-roig del Camp, com a font primera de la seva cre- Léger, Henry Moore, Claes Oldenburg, Robert Rausc- ació, tal com s’apunta en el primer àmbit, Terra. henberg, Antonio Saura, Yves Tanguy o Antoni Tàpies, Tanmateix, aquest anhel només s’arribarà a materialit- entre d'altres. zar per mitjà de la revisió constant d'aquesta creació, en La Fundació també té una col·lecció de gravats, forma- diàleg amb les avantguardes parisenques, una idea que da amb obres d'artistes contemporanis i iniciada arran recull el segon àmbit, Més enllà de la pintura. El con- d'una donació d'Aimé Maeght el 1976. Cal destacar du- text històric, marcat pels conﬂictes bèl·lics com a teló de es obres d'Alexander Calder, una donada per Josep Llu- fons, també deixa empremta en la seva creació, tal com ís Sert (Corcovado) i Font de mercuri, instal·lada ori- s’evidencia en les obres exposades a Violència, evasió. En ginalment al pavelló de la República Espanyola durant els àmbits següents, Anonimat i Poesia i silenci, la depu- l'Exposició Internacional de París de 1937, que el mateix ració del seu llenguatge de signes i l'interès de l'artista per Calder va donar a la Fundació com a testimoni de la seva l'espiritualitat zen l'encaminen cap a una superació de la amistat amb Miró.[46] concepció individualista de l'art. Aquest sentiment, que 126 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

anhela un art col·lectiu i públic, és reiterat per Miró al llarg de la seva trajectòria, tal com es posa de manifest en els àmbits Antipintura, Sobreteixims, i Art i quotidianitat. La presentació es completa amb textos de sala que encap- çalen cadascun dels àmbits i amb comentaris especíﬁcs sobre més de quaranta obres. Aquests textos s’ofereixen al visitant en quatre idiomes: català, castellà, anglès i fran- cès.

L'exposició Joan Miró. L'escala de l'evasió, és una de les retrospectives més importants dels últims 20 anys

creació artística contemporània i l'obra de Joan Miró. Els espais de la Fundació, de característiques molt diferents, acullen exposicions dedicades tant a temes històrics, vinculats amb el període en què va viure Joan Miró, com a mostrar l'obra d'artistes de trajectòria reconeguda i aspectes clau de l'art de la modernitat fins als nostres dies, com Wolf Vostell, Antonio Saura, Paul Klee, Francis Ba- con, Henry Moore, Kurt Schwitters o Max Ernst entre molts d'altres. Les exposicions dedicades a aprofundir en l'obra de Joan Miró i el seu context s’acostumen a instal·lar durant els mesos de tardor i hivern de cada tempo- Mural conceptual rada; mentre que les mostres de caràcter internacional i més contemporani ocupen la resta de l'any i es confien a Mentre projectaven la Fundació, Joan Miró i l'arquitecte comissaris de prestigi que aporten nous angles de visió i Josep Lluís Sert van establir la necessitat de dotar-la d'interpretació a la producció artística del segle XX fins a d'espais de repòs per interioritzar l'experiència, sales en l'actualitat.[83] què el públic no estigués condicionat per la visió d'una Aquestes exposicions es combinen amb les mostres de- obra per poder elaborar el seu propi discurs. «Sense veure dicades als guanyadors del Premi Joan Miró, que tenen obres», li remarcava l'artista a l'arquitecte en una carta on lloc cada dos anys. Per la seva banda, la fotografia dispo- comentaven el projecte, l'any 1968. Per aquest motiu, una sa d'un espai propi al vestíbul de la Fundació des de l'any sala multidisciplinària tanca la presentació de la col·lecció 2012, quan amb motiu de la mostra Joaquim Gomis: de i ofereix al visitant un espai de reflexió i aprofundiment en la mirada obliqua a la narració visual es va decidir con- l'univers mironià per mitjà de diferents suports. En convertir una part del vestíbul de l'edifici en un espai dedicat cret, un mural conceptual traça una constel·lació amb les a l'exposició de fotografia. La línia d'exposicions fotogrà- relacions artístiques, personals, socials i històriques més fiques d'aquest espai alterna mostres del fons de l'arxiu significatives per comprendre i contextualitzar l'obra de de Joaquim Gomis amb treballs d'altres fotògrafs actuals, Joan Miró. tant professionals com amateurs. Finalment, les propos- L'espai es completa amb una instal·lació audiovisual tes més innovadores es presenten a l'Espai 13, una sala que ofereix un programa de projeccions a l'entorn dels pionera que acull exposicions d'artistes emergents orga- processos de creació de Miró, una selecció d'imatges nitzades per cicles anuals dels quals es fan càrrec comis- de Joaquim Gomis que recreen l'atmosfera creativa de saris independents. l'artista, i un punt de consulta de publicacions i recursos en línia.[4] 3.9.6 Espai 13 3.9.5 Exposicions temporals

La Fundació Joan Miró disposa d'un espai amb una pro- Al llarg de la seva història, la Fundació ha produït dese- gramació regular i continuada d'exposicions d'art con- nes d'exposicions que cerquen establir un diàleg entre la temporani: l'Espai 10, actiu des del 1978, i l'Espai 13, 3.9. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ 127

Interiors espai 13 Biblioteca que li va prendre el relleu a partir del 1989, que ofereixen Espectacles infantils un camp d'anàlisi singular a l'Estat espanyol i en el context europeu. La sala s’ha dedicat a ser un laboratori de l'art Des de l'any 1977, a l'auditori de la Fundació Miró, s’hi emergent, un espai de programació d'exposicions experi- programa cada any vuit espectacles infantils (d'octubre a mentals d'art contemporani que s’ha mantingut en funcio- maig), que es representen els dissabtes i els diumenges nament durant més de tres dècades en una gran institució, i festius. També s’hi fan actuacions especials els dilluns, com un centre d'art dins una institució.1 A més de donar dimarts i dimecres per a les escoles. cabuda a artistes locals, ha generat un intercanvi internacional constant. L'amplitud que ofereix un arc temporal Activitats de més de trenta anys permet no només analitzar la his- tòria dels moviments, les pautes i les tendències en l'art, Les activitats de la Fundació vénen determinades per du- sinó també detectar les interseccions que es produeixen es línies d'actuació complementàries: l'anàlisi de l'art del entre diferents generacions i llenguatges. En definitiva, segle XX i l'estudi de l'obra de Joan Miró.[84] També or- l'Espai 10 i l'Espai 13 són un lloc privilegiat per estudi- ganitza sovint conferències, seminaris, taules rodones i ar la manera com les teories i els contextos sociopolítics fins i tot concerts de música contemporània i representa- han anat influint en la producció artística al llarg d'unes cions teatrals.[85] dècades en què s’anaven formant les infraestructures que van donar lloc al camp de l'art contemporani espanyol i català. Així doncs, la història de l'Espai 10 i l'Espai 13 es Altres planteja com un testimoni de fons, o com un fitxer que cal contrastar en paral·lel amb molts altres.[25] A més a més dels serveis de consulta, la Fundació ofereix serveis d'expertització de l'obra gràfica de Joan Mi- ró. La Fundació Joan Miró ha obtingut el certificat me- 3.9.7 Serveis diambiental EMAS ES-CAT-000385 i ISO 14001 GA- 2011/0486 Biblioteca-Centre de Documentació

La Fundació Joan Miró està dotada d'una important Bi- 3.9.8 Premi Joan Miró blioteca que es va constituir amb la donació que Jo- an Miró va fer d'una part de la seva biblioteca perso- Durant els primers anys de vida de la Fundació es van nal. Aquests documents juntament amb els fons sobre convocar el Premi de Dibuix Joan Miró, actiu fins al 1987 quan, després d'una reflexió,[83] es va reconvertir en Tri- l'artista que la Biblioteca adquireix i recopila des de [85] l'obertura de la Fundació constitueixen un fons documen- ennal de dibuix Joan Miró. tal essencial per a l'estudi de l'obra de Miró. La Bibli- Des del 2007, la Fundació Joan Miró atorga cada dos anys oteca està especialitzada també en l'art dels segles XX el Premi Joan Miró, un reconeixement a la creació artís- i XXI. Es tracta d'una documentació molt àmplia sobre tica actual que consta d'una dotació econòmica de 70.000 pintura, escultura, instal·lacions, dibuix, gravat, disseny, €, realitzada amb el patrocini de l'Obra Social "la Caixa". arquitectura, urbanisme, vídeo, fotografia, cinema, art El premi va néixer amb la voluntat de promoure la cultu- amb nous mitjans, etc. Cal destacar els fons sobre ra i les arts plàstiques. Un jurat internacional decideix la surrealisme, moviment profundament lligat a la trajectò- persona premiada, sense fer cap concurs obert.[86] ria artística de Joan Miró. L'accés a la Biblioteca és lliure i gratuït. Premiats 128 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

Jordi Martí, Alfonso Muñoz Cosme, Lluís Nogue- ra, Eva Prats Güerre, Joan Punyet Miró, Jordi Ro- ca Armengol, Carles Usandizaga, Francesc Vicens i Carles Viladàs. • Patronat emèrit: Oriol Bohigas, Josep Maria Mes- tres Quadreny, Antoni Tàpies • Directora: Rosa Maria Malet • Sotsdirectora-gerent: Dolors Ricart

La Fundació ha estat presidida anteriorment per Joaquim Gomis, Joan Teixidor, Oriol Bohigas i Eduard Caste- Pipilotti Rist mostrant el seu premi a la terrassa de la Fundació. llet.[93]

• [87] 2007 — Olafur Eliasson 3.9.11 Premis i reconeixements • 2009 — Pipilotti Rist[88][89] • 1977 — Premi del Consell d'Europa[94][25] • 2011 — Mona Hatoum[90] • 1994 — Premi Altaveu • 2013 — Roni Horn[91] • 1994 — Medalla d'Honor de la Reial Acadèmia de • 2015 — Ignasi Aballí[92] Belles Arts de Sant Jordi • 2009 — Premi Creu de Sant Jordi 3.9.9 Directors 3.9.12 Vegeu també • 1975 - 1980: Francesc Vicens • • 1981 - avui: Rosa Maria Malet Jardí d'Escultures • Tornaveu de l'auditori de la Fundació Joan Miró 3.9.10 Patronat 3.9.13 Referències

[1] Ribas Tur, Antoni. «Visitants a les exposicions i col·leccions de Barcelona». Diari Ara, 3/01/2014 [Con- sulta: 3 gener 2014].

[2] Turisme de Barcelona: Estadístiques de Turisme a Barce- lona i Província Barcelona, maig 2012

[3] Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Bar- celona: Departament de Cultura de la Generalitat de Ca- talunya, 2010, p. 22. ISBN 84-393-5437-1.

[4] «Fitxa de la col·lecció al web de la Fundació». Web. Fun- Fundació Joan Miró 40 anys dació Joan Miró, 2011. [Consulta: 16 setembre 2011].

[5] Clavero, 2010, p.17

• President emèrit: Eduard Castellet [6] masdearte.com 15 d'octubre de 2009. Freixa, presidente del patronato de la Fundación Miró • President: Jaume Freixa [7] (Zevi, 2010), p.8. Introducció de Rosa Maria Malet • Vicepresident: Joaquim de Nadal [8] (Zevi, 2010), p.13 • Secretari: Josep M.Coronas [9] (Malet, 1993) p.8) • Vocals: Frederic Amat, Pere Jaume Borrell, Pilar [10] «Guernica, el cuadro más viajero» (en castellà). El Mun- Parcerisas, Marta Clari, Josep Colomer, Jacques do, 18 d'abril de 2001. [Consulta: 16 setembre 2011]. Dupin, Emili Fernández Miró, Lola Fernández, Joan Gardy Artigas, Kazumasa Katsuta, Daniel Lelong, [11] Clavero, 2010, p.13 3.9. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ 129

[12] Malet, 2010, p.11 [37] «Kazumasa Katsuta amplía su depósito en la Fundaci- ón Miró con un paisaje de 1927» (en castellà). El País, [13] (Zevi, 2010), p.9. Introducció de Rosa Maria Malet 16/06/2005. [Consulta: 16 setembre 2011].

[14] (Zevi, 2010, p.13) [38] «El col·leccionista i patró de la Fundació Joan Miró, Ka- zumasa Katsuta, Ciutadà Honorari de Barcelona.». Diari [15] (Malet, 1993) p.9) Ara, 13/10/2011. [Consulta: 16 octubre 2011].

[16] Clavero, 2010, p.14, publicat per primera vegada a La [39] Zevi, 2010, p.94 Vanguardia el 21 de març de 1971 [40] Frisach, Montse. «12 imatges, 40 anys, una fundació». El [17] «La Vanguardia» (en castellà). La Vanguardia. Gru- Punt Avui, 7/06/2015. po Godó, 21 de març de 1971. [Consulta: 8 octubre 2011]. PDF [41] Malet, 2010, p.10 [42] «Obra de Joan Miró». Web de la Fundació, 2011. [Con- [18] DD.AA. (2004), p.324-325 sulta: 16 setembre 2011]. [19] Clavero, 2010, p.14 [43] Obres destacades, Fundació Joan Miró

[20] Zevi, 2010, p.23 [44] (Combalía, 1986) p.10)

[21] Sert, 2010, p.23 [45] El patronat sencer estava format per Alan Bowness, Jac- ques Dupin, Jean Leymarie, Pierre Matisse, Werner Sch- [22] Zevi, 2010, p.21 malenbach, James J.Sweeney, Pasqual Maragall i Oriol [23] Zevi, 2010, p.89 Bohigas.(Combalía, 1986) p.12)

[24] Roca i Blanch, 1979, p. 43-44. [46] (Malet, 1993) p.11) [47] (Fundació Joan Miró, 1986) p.84) [25] Segade, Manuel. Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i l'Espai 13 de [48] (Fundació Joan Miró, 1986) p.86) la Fundació Joan Miró. 1a ed. (en català, castellà i an- glès). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978- [49] (Fundació Joan Miró, 1986) p.88) 84-941239-8-6 [Consulta: 25 abril 2014]. Permís de reu- tilització CC-BY-SA 3.0 via OTRS [50] (Fundació Joan Miró, 1986) p.92)

[26] Just després de la Fundació Joan Miró, el 1976, s’inaugura [51] (Fundació Joan Miró, 1986) p.95-97) el Museu Vostell Malpartida de Càceres. Rosa Queralt [52] (Fundació Joan Miró, 1986) p.98-101) fa un bon resum d'aquesta situació a Un assumpte de complicitats, a: Josep Suñol; Sergi Aguilar (dir.). Funda- [53] (Fundació Joan Miró, 1986) p.102) ció Suñol, 5è aniversari. 2007/2012. Barcelona: Fundació Suñol, 2012, p. 11-39. [54] (Fundació Joan Miró, 1986) p.106)

[27] Fundació Joan Miró. 25 years = 25 anys. Barcelona: Fun- [55] (Fundació Joan Miró, 1986) p.108) dació Joan Miró, 2001, p. 155. [56] (Fundació Joan Miró, 1986) p.112) [28] (Malet, 1988) p.18) [57] (Fundació Joan Miró, 1986) p.114)

[29] Carta de Josep Lluís Sert a Joan Miró (Cambridge) [58] (Fundació Joan Miró, 1986) p.118) 2.11.1968. Publicada a la Guia de la Fundació de 2010. [59] (Fundació Joan Miró, 1986) p.124) [30] La inauguració oﬁcial va ser el 15 de juny del 1976 [60] (Fundació Joan Miró, 1986) p.126) [31] (Malet, 1993) p.10) [61] (Fundació Joan Miró, 1986) p.130) [32] Sert, 2010, p.8 [62] (Fundació Joan Miró, 1986) p.132) [33] «Col·lecció». Web de la Fundació. Fundació Joan Miró. [Consulta: 17 gener 2012]. «La Fundació té la col·lecció [63] (Fundació Joan Miró, 1986) p.136) pública més completa d'obra de Joan Miró, integrada per [64] (Fundació Joan Miró, 1986) p.140) pintures, escultures, ceràmiques, tèxtils, gravats i dibuixos de l'artista de totes les èpoques.» [65] (Fundació Joan Miró, 1986) p.142)

[34] Malet, 2010, p.9 [66] (Fundació Joan Miró, 1986) p.146)

[35] Zevi, 2010, p.93 [67] (Fundació Joan Miró, 1986) p.148)

[36] Malet, 2003, p.8 [68] (Fundació Joan Miró, 1986) p.152) 130 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

[69] (Fundació Joan Miró, 1986) p.156-159) 3.9.14 Bibliograﬁa

[70] (Fundació Joan Miró, 1986) p.160) • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. [71] (Fundació Joan Miró, 1986) p.164) ISBN 978-84-343-1242-5.

[72] (Fundació Joan Miró, 1986) p.168) • Sert: 1928-1979, obra completa : mig segle d'arquitectura. Barcelona: Fundació Joan Miró, [73] (Fundació Joan Miró, 1986) p.172) 2004. ISBN 978-84-933928-5-7. [74] (Fundació Joan Miró, 1986) p.174-177) • Fundació Joan Miró. a Joan Miró. 1a ed.. Barcelona: [75] (Fundació Joan Miró, 1986) p.178) Polígrafa, 1986. D.L. : B-1477-1986. • [76] (Fundació Joan Miró, 1986) p.182) Escudero, Carme; Victòria Izquierdo. Obra de Jo- an Miró.Fundació Joan Miró.. Barcelona: Ediciones [77] (Fundació Joan Miró, 1986) p.186) Polígrafa, 1988. DL : B.336-1988.

[78] (Fundació Joan Miró, 1986) p.190) • Malet, Rosa Maria. La Fundació Joan Miró i les seves col·leccions. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN [79] (Fundació Joan Miró, 1986) p.192) D.L. B-1804-1990.

[80] (Fundació Joan Miró, 1986) p.196) • Malet, Rosa Maria. Joan Miró: apunts d'una col·lecció : obres de la Gallery K. AG. Barcelona: [81] (Fundació Joan Miró, 1986) p.201) Fundació Joan Miró, 2003. ISBN 978-84-932159- 8-9. [82] (Fundació Joan Miró, 1986) p.204) • Roca i Blanch, Estanislau. «Miró arrelat a Mont-roig [83] (Rowell, 1988) p.22) i el garrofer arrelat a la Miró». Ressò Mont-rogenc. Extra “Joan Miró", 1979, pàg. 41-44. [84] (Malet, 1988) p.21) • Zevi, Bruno. Josep Lluís Sert.Fundació Joan Miró.. [85] (Malet, 1993) p.14) Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. ISBN 978- [86] «Premi Joan Miró». Telenotícies Girona. Tv3, 84-343-1245-6. 08/11/2006. [Consulta: 8 octubre 2011].

[87] «Olafur Eliasson, l'artista de la llum». Telenotícies. Tv3, 3.9.15 Enllaços externs 19/06/2008. [Consulta: 8 octubre 2011]. • Fundació Joan Miró - lloc web oﬁcial [88] «Pipilotti Rist: la reina del videoart». Telenotícies. TV3, 04/12/2009. [Consulta: 8 octubre 2011]. • Canal de la Fundació a Youtube

[89] «Premi al videoart de Pipilotti Rist». Telenotícies. TV3, • Entrevista a sies.tv a Rosa Maria Malet, directora de 04/05/2009. [Consulta: 8 octubre 2011]. la Fundació

[90] «Mona Hatoum recull el premi Joan Miró 2011». Diari Ara, 20/09/2011. [Consulta: 13 octubre 2011]. Coord.: 41° 22′ 7″ N, 2° 9′ 36″ E / 41.36861°N,2.16000°E [91] «Roni Horn guanya el Premi Joan Miró 2013». 324.cat, 21 gener 2013 [Consulta: 27 maig 2014].

[92] Sesé, Teresa. «Ignasi Aballí, premio Joan Miró». La Van- 3.10 Jardí d'Escultures guardia, 2 desembre 2014 [Consulta: 2 desembre 2014]. El Jardí d'Escultures es troba a la muntanya de Mont- [93] «Jaume Freixa sustituye a Castellet al frente del patrona- juïc, al Districte de Sants-Montjuïc de Barcelona, annex to de la Fundación Miró» (en castellà). La Vanguardia, a la Fundació Joan Miró. Es va construir el 1990 amb un 01/04/2009. [Consulta: 29 agost 2011]. projecte arquitectònic de Jaume Freixa i Jordi Farran- [94] Premi Especial del Consell d'Europa «pels èxits en do, i el 2002 fou reconstruït per Marina Salvador. Conté l'aplicació dels seus objectius al progrés de les idees in- obres d'escultors com Tom Carr, Pep Duran, Perejaume, ternacionals, especialment entre els joves, i per la seva Enric Pladevall, Jaume Plensa, Josep Maria Riera i Ara- contribució a la creació d'un nou model de museu d'art gó, Cado Manrique, Ernest Altès, Gabriel Sáenz Romero com a centre cultural». i Sergi Aguilar. 3.11. JAUME FREIXA 131

3.10.1 Història 3.10.3 Vegeu també

El 1990 va sorgir una iniciativa per a situar un jardí • Art públic de Barcelona d'escultures a l'espai annex a la Fundació Miró, la cone- • guda antigamente com Plaça del Sol, on des del 1909 Parcs i jardins de Barcelona estava situada l'escultura Manelic de Josep Montserrat, • Museu Fran Daurel en homenatge a l'escriptor Àngel Guimerà. L'acord fou formalitzat per Eduard Castellet, president de la Funda- ció Miró, i Luis Alarcón, conseller delegat de l'empresa 3.10.4 Referències Uralita, la qual va córrer amb les despeses de patrocini. S'encarregà de posar en marxa el projecte Rosa Maria [1] «El jardí d'escultures de la Fundació Joan Miró». [Con- Malet, directora de la Fundació Miró, qui va acordar amb sulta: 22 octubre 2013]. l'Ajuntament de Barcelona organitzar el conjunt dins de la campanya municipal Barcelona, posa't guapa. Malet fou l'encarregada d'escollir els artistes participants, dins 3.10.5 Enllaços externs d'un grup d'artistes joves que ja havien exposat a la Fun- dació, en l'Espai 10. El conjunt, format per vuit escultures Coord.: 41° 22′ 07″ N, 2° 09′ 36″ E / que es van instal·lar al costat del Manelic, fou inaugurat el 41.36861111°N,2.16°E 15 de desembre de 1990. El 2002, degut a l'estat de deteriorament d'algunes de les obres, va ser necessària una restauració de tot el conjunt. 3.11 Jaume Freixa Les escultures col·locades inicialment eren vuit: Agulla, de Tom Carr; Transparent, el paisatge, de Pep Duran; Cto- nos, de Gabriel Sáenz Romero; Teulada, de Perejaume; Jaume Freixa és un arquitecte català, actual president de Gran avió d'hèlix blava, de Josep Maria Riera i Aragó; la Fundació Joan Miró. Llicenciat en arquitectura amb un Dell'Arte, de Jaume Plensa; Gran fus, d'Enric Pladevall; i Màster en arquitectura a la Universitat Harvard, ha treba- Vol 169, d'Emma Verlinden. Aquesta darrera va ser reti- llat com a professor de la UPC. És responsable del pro- rada el 2002 degut al seu deteriorament irreversible. En la jecte d'ampliació de l'ediﬁci de la Fundació Joan Miró. Entre 1969 i 179 va treballar a l'oﬁcina de Sert als Estats restauració del 2002 es van afegir tres escultures més: Gè- [1][2] nesi, d'Ernest Altès; La classe de música, de Cado Man- Units. rique; i DT, de Sergi Aguilar.[1] 3.11.1 Referències

3.10.2 Escultures [1] «Jaume Freixa nuevo Presidente de la Fundació Joan Mi- ró». www.revistadearte.com, 1 d'abril de 2009 [Consulta: • Manelic, de Josep Montserrat. 27 juny 2014].

[2] Agencia EFE. «Jaume Freixa es reelegido presidente del • Agulla, de Tom Carr. Patronato de la Fundación Miró». La Vanguardia, 26 de març de 2014 [Consulta: 27 juny 2014]. • Transparent, el paisatge, de Pep Duran.

• Ctonos, de Gabriel Sáenz Romero. 3.12 Joan Miró. L'escala de • Teulada, de Perejaume. l'evasió

• Gran avió d'hèlix blava, de Josep Maria Riera i Ara- «Joan Miró. L'escala de l'evasió» va ser una exposició gó. organitzada per la Fundació Joan Miró en col·laboració amb la Tate Modern de Londres que va tenir lloc a la seu • Dell'Arte, de Jaume Plensa. de la Fundació Joan Miró (Parc de Montjuïc, Barcelona) entre el 16 d'octubre de 2011 i el 18 de març de 2012. • Gran fus, d'Enric Pladevall. Aquesta exposició temporal va reunir més de 170 obres —pintures, escultures i obra damunt paper— de Joan Mi- • Gènesi, d'Ernest Altès. ró, provinents de col·leccions públiques i privades d'arreu del món. L'exposició fou patrocinada per la Generalitat • La classe de música, de Cado Manrique. de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i la Fundación BBVA. Va tancar amb 236.067 visitants,[1] sent la segona • DT, de Sergi Aguilar. exposició més visitada del 2012 a Catalunya.[2] 132 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

Cartell a l'entrada de la Fundació, on es pot veure l'obra Natura Roda de premsa de presentació, amb Rosa Maria Malet a la dre- morta del sabatot ta.

Joan Miró fou un dels artistes més destacats del segle XX. El llenguatge surrealista de símbols que ell mateix va crear sovint genera un sentiment de llibertat i una energia singulars, arran del seu imaginar fantàstic i de l'ús de colors vius. Aquesta exposició examina alguns moments claus de la trajectòria de l'artista, posant de manifest el compromís que aquest tenia amb el seu temps i el seu país.[6] Els prínceps d'Astúries van inaugurar l'exposició el 15 d'octubre, en un acte on també van assistir Ángeles González-Sinde i el conseller de cultura, Ferran Masca- rell, entre altres personalitats.[7]

Londres Cartell d'entrada a l'exposició L'exposició es va presentar prèviament a la Tate Modern [8] La mostra va posar de manifest el compromís de l'artista de Londres, on va rebre 303.000 visites. Un cop va ﬁ- amb el seu temps i el seu país. Va ser una de les ex- nalitzar la seva presentació a Barcelona, va viatjar a la posicions retrospectives sobre l'artista català més impor- National Gallery of Art de Washington, on la mostra co- [9] tants d'ençà que es va celebrar el seu centenari l'any 1993. mençarà el maig del 2012. L'exposició analitzava que Miró va viure uns temps tur- bulents i no va ser immune als seus efectes. Malgrat el seu instint per allunyar-se'n, ell mateix admetia que «no hi ha 3.12.2 Descripció cap torre d'ivori» i que «"l'escala de l'evasió" ha d'estar ben arrelada en la realitat per conduir a la creativitat».

3.12.1 Història

La idea del projecte va sorgir d'una conversa entre Rosa Maria Malet, directora de la fundació, i Vicent Todolí, exdirector de la Tate Modern londinenca, qui volia fer una gran retrospectiva sobre el mestre català a Londres. L'exposició, però, va ser concebuda i desenvolupada pels comissaris de la Tate Modern Matthew Gale, Marko Da- niel i per Teresa Montaner, conservadora en cap de la Fundació barcelonina.[4] Gale assegurà que l'anàlisi sobre el compromís de Miró s’ha realitzat al voltant de la concepció de la llibertat de l'artista, fos aquesta social, Un dels conservadors de l'exposició explicant la seva tesi a la política, poètica o mental.[5] premsa. 3.12. JOAN MIRÓ. L'ESCALA DE L'EVASIÓ 133

L'exposició va fer una revisió d'un període de produc- També es va crear un itinerari Mironià per la ciutat de ció de l'artista que abasta gairebé seixanta anys, tot mos- Barcelona. trant la sensibilitat i el posicionament de Joan Miró da- El catàleg de la mostra, editat conjuntament per la Funda- vant d'uns esdeveniments que van marcar la història del ció Joan Miró i Tate Modern, disposa de textos de Marko segle XX. Daniel, Matthew Gale, Christopher Green, Kerryn Gre- Les primeres sales de la mostra analitzaven els vincles de enberg, William Jeffet, María Luisa Lax, Robert S. Lu- Joan Miró amb la seva Catalunya natal, parant especial bar, Joan M. Minguet Batllori i Teresa Montaner, i es van atenció a la seva relació amb el Mas Miró i amb Mont- fer tres edicions, en català, castellà i anglès.[16] roig del Camp, sense oblidar el canvi de paradigma que Al final de l'exposició, presos de la Presó Model de Bar- li va suposar la seva estada a París, el contacte amb els celona que treballaven al taller de confecció auspiciat poetes i la creativitat surrealista. En aquestes sales es van pel Centre d'Iniciatives per a la Reinserció (CIRE), van poder veure obres com La masia o la sèrie Cap de pagès [10] convertir les banderoles en bosses, fundes per a iPad i català. davantals.[17] Les següents sales exploraven la reacció de Miró davant el drama de la Guerra Civil espanyola, i com aquest va reaccionar creant les seves pintures salvatges[5] o obres 3.12.5 Multimèdia com la Natura morta del sabatot o la Sèrie Barcelona.[11] En aquella època el pintor va acceptar un encàrrec del Govern de la República,[12] i va pintar el segell Aidez l'Espagne i El Segador (Pagès català en revolta) per al Pa- velló Espanyol de República de l'Exposició Internacional de París de 1937, obres que es mostrarien al costat del Guernica de Pablo Picasso. La Segona Guerra Mundial també el va influenciar, provocant una resposta més ínti- ma, les cèlebres Constel·lacions.[13] La zona final de l'exposició analitzava els darrers anys de la dictadura franquista. D'aquesta època es van mostrar obres com el tríptic L'esperança del condemnat a mort, Maig 1968 i la sèrie de Teles cremades.[3]

3.12.3 Llista d'obres Una visitant escanegant un codi de QRpedia. 3.12.4 Activitats paralel·les La Fundació va crear una aplicació per a dispositius mò- bils amb informació sobre la Fundació, l'exposició, un lector de codis QR i l'Itinerari per la Barcelona de Joan Miró. Algunes de les obres destacades de l'exposició disposen de codis QR a les cartel·les, generats amb QRpedia, que adrecen als corresponents articles de la Viquipèdia, pre- sentant l'article en l'idioma en què el telèfon estigui con- ﬁgurat, gràcies a una col·laboració amb Amical Wikime- dia.[18] A més, la Fundació va signar un acord amb els Transports Metropolitans de Barcelona, contemplat en dues fases. En la primera, entre el 3 d'octubre i el 30 de desembre de 2011, es van enganxar codis QR en algunes estacions del metro de Barcelona, relacionades amb l'itinerarió miro- Exposició Joan Miró a l'Espai Mercè Sala de l'estació de Metro nià a Barcelona. La segona fase de la col·laboració, re- Diagonal. alitzada entre el 17 de gener i el 30 de març de 2012, va consistir en un seguit d'intervencions artístiques a les Arran de la retrospectiva es van organitzar diversos esde- estacions de Catalunya (L3), Liceu (L3), Estació Dras- veniments arreu, com l'exposició de cartells Joan Miró. sanes (L3), Paral·lel (L3), Espanya (L3), Tarragona (L3), Cartells d'un temps, d'un país, que va tenir lloc al Museu Jaume I (L4), Urquinaona (L4) i al passadís del Funicular d'Història de Catalunya entre el 16 d'octubre de 2011 i el de Montjuïc (L3).[19] També es va fer una inauguració 18 de març de 2012,[14] o unes jornades acadèmiques.[15] amb algunes fotos familiars de Joan Miró a l'Espai Mer- 134 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ cè Sala, la sala d'exposicions del metro de Barcelona.[20] [12] «La gran retrospectiva sobre Joan Miró descubre al artista más comprometido» (en castellà). Yahoo Notícias, 14/10/2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. 3.12.6 Recepció [13] «El Miró más completo» (en castellà). El País, 14/10/2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. L'historiador de l'art, crític i especialista en Miró, Jo- an M. Miguet, va dir sobre l'exposició: «"L'escala de [14] «Exposició “Joan Miró. Cartells d'un temps, d'un país”». l'evasió" és una exposició antològica disfressada de te- Generalitat de Catalunya, 2011. [Consulta: 14 octubre si, o potser a l'inrevés.» Segons Minguet, «és la primera 2011]. exposició que repensa Miró i d'aquesta manera obre una etapa nova. Perquè Miró és un dels artistes més ben car- [15] «Una gran retrospectiva treu a la llum el Miró més com- promès». Diari Ara, 15/10/2011. [Consulta: 16 octubre tograﬁats del segle XX: hi ha el catàleg raonat amb totes 2011]. les obres, se n'han localitzat els esbossos, se n'ha recupe- rat l'epistolari… 'Per això ara és l'hora de tornar a Miró i [16] «Miró frente al tiempo» (en castellà). El correo, rellegir-lo»[21] 14/10/2011. [Consulta: 14 octubre 2011].

[17] Presos de la Model descobreixen Miró

3.12.7 Premis i reconeixements [18] «Arriba a Barcelona l'exposició ‘Joan Miró. L'escala de l'evasió'». patrimoni.gencat. Generalitat de Catalunya, L'exposició va rebre gairebé 200.000 visitants i va ser 14/10/2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. premiada per l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA).[22] [19] «Obres de Joan Miró s’instal·len al metro de Barcelona per acostar l'artista als ciutadans». Europa Press, 26/01/2012. [Consulta: 28 gener 2012].

3.12.8 Referències [20] «TMB i la Fundació Joan Miró acosten l'obra de l'artista als usuaris del metro». TMB, 18/10/2011. [Consulta: 19 [1] ARA Barcelona. «L'exposició 'Miró. L'escala de l'evasió' octubre 2011]. tanca amb 236.067 visitants». Diari Ara, 19 de març de 2012 [Consulta: 19 març 2012]. [21] «Escrutar l'altre Miró». Vilaweb, 14/10/2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. [2] Ribas Tur, Antoni. «Goya, Miró i Delacroix, les exposicions més visitades del 2012». Diari Ara [Barcelona], [22] Jornada de portes obertes i Premis ACCA /02/2013, p.. ISSN: 2014-010X.

[3] Frisach, Montse. «El país de Joan Miró». El Punt Avui 3.12.9 Bibliograﬁa p.41, 15/10/2011. [Consulta: 15 octubre 2011].

[4] «La gran retrospectiva sobre Joan Miró descubre al artis- • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Fundació Joan ta más comprometido» (en castellà). ABC, 14/10/2011. Miró. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a ed. (en ca- [Consulta: 14 octubre 2011]. talà). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981-0-6. [5] Frisach, Montse. «Llibertat primigènia». El Punt Avui p.42, 15/10/2011. [Consulta: 15 octubre 2011].

[6] «El Miró més compromès arriba a Barcelona en la re- 3.12.10 Enllaços externs trospectiva més completa dels últims 20 anys». 324.cat, • 14/10/2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. Fitxa de l'exposició a la web de la Fundació

[7] «Els prínceps d'Astúries inauguren la retrospectiva de Miró més completa dels últims 20 anys». 324.cat. TV3, 3.13 Joan Prats i Vallès 16/10/2011. [Consulta: 16 octubre 2011].

[8] «Londres expone al Miró más experimental» (en castellà). Joan Prats i Vallès (Barcelona, 1891 – Barcelona, 1970) El País, 12/04/2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. fou un promotor artístic català, íntim amic de Joan Miró,[1] de qui faria sovint de conseller i representant [9] «Demà s’inaugura la gran retrospectiva sobre Joan Miró». [2] IB3 Televisió, 14/10/2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. oﬁciós, tasca que també l'aproparia a altres artistes com Max Ernst, Paul Klee, Joan Brossa i Josep Vicenç Foix. [10] «Miró frente al tiempo» (en castellà). Las Províncias, Es va formar artísticament a l'Escola de la Llotja i al 14/10/2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. Cercle Artístic de Sant Lluc, on coneixeria Joan Miró. [11] «Rediscovering Joan Miró with the most complete exhi- Tot i la seva vocació artística, la seva família li va en- bition on the Catalan artist» (en anglès). Agència Catalana carregar gestionar la botiga familiar de barrets del Carrer de Notícies, 14/10/2011. [Consulta: 14 octubre 2011]. Ferran de Barcelona.[3][4] 3.14. JOAN TEIXIDOR I COMES 135

Va ser un dels responsables de l'organització de [7] Five catalan artist in homage to Joan Prats: Galería Joan l'exposició L'Art Catalan a París durant la guerra civil es- Prats [New York, october 1982]. La Polígrafa, 1983 [Con- panyola, moment en què va contribuir a salvar diverses sulta: 29 agost 2011]. obres d'art.[3] En aquella exposició es van mostrar algu- [8] «Fitxa de l'obra al web de la Fundació». Fundació Joan nes de les peces més destacades de l'actual Museu Naci- Miró, 2011. [Consulta: 18 agost 2011]. onal d'Art de Catalunya. Fou un dels fundadors del grup ADLAN,[3] juntament amb Josep Lluís Sert i Joaquim Gomis, amb l'objectiu de promoure l'art d'avantguarda. 3.13.2 Bibliografia Entre els seus membres figuraren Àngel Ferrant, Eudald Serra, Ramon Marinello, Artur Carbonell, Jaume Sans, • El llibre d'or de l'art català. Barcelona: Primera Pla- Magí A. Cassanyes, etc. Entre les seves activitats or- na, 1997. ganitzaren exposicions de Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró i Alexander Calder, i editaren el número ex- • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia traordinari de Nadal dedicat a l'art internacional de la de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL revista D'Ací i d'Allà (1934).[3] Joan Prats va realitzar B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. l'exposició Atmosphére Miró a la Galeria Maeght de Pa- • rís i una retrospectiva de Miró el 1968 a l'Hospital de la Permanyer, Lluís. Miró, la vida d'una passió. Barce- Santa Creu.[3] lona: Edicions de 1984, 2003. ISBN 84-96061-08- 6. Més endavant, durant els anys de la dictadura de Francisco Franco, va promoure diversos esdeveniments artístics,[5] arribant a crear el Club Cobalto 49, on es va experimentar amb les avantguardes del segle XX. Joan 3.14 Joan Teixidor i Comes Prats va editar la sèrie de llibres Fotoscop i el 1944, la Sèrie Barcelona de Joan Miró.[3] Fou autor de nombroses Joan Teixidor i Comes (Olot, 8 d'abril de 1913 – publicacions, recopilant articles relacionats amb l'art, la Barcelona, 10 de gener de 1992) va ser un escriptor literatura, la filosofia, l'etnologia i l'antropologia. També i editor català.[2] Membre fundador dels Quaderns de va ser autor i editor de la revista Dau al Set. Poesia i de la revista Destino. L'any 1935, publicà L'Antologia (de Pere Serafí). Amb Josep Vergés i Ma- Un dels seus darrers projectes fou col·laborar en la crea- tas, fundà l'editorial Destino l'any 1942. Fou president de ció de la Fundació Joan Miró, a la qual va donar la seva la Fundació Joan Miró entre 1975 i 1981. col·lecció de l'artista. La fundació li dedicaria l'exposició Record de Joan Prats : Fundació Joan Miró entre el 20 També va col·laborar habitualment en diversos mitjans desembre de 1995 i el 3 març de 1996.[6][7] El 1978, des- com La Publicitat, Mirador, Serra d'Or, Els Marges, Art, prés de la seva mort, es va obrir la Galeria Joan Prats, a La Vanguardia o El País, entre d'altres. la rambla de Catalunya. Miró també li dedicaria l'obra Homenatge a Prats, el 3.14.1 Context 1934, actualment conservada a la Fundació Joan Miró.[8] Joan Teixidor i Comes va ser una figura decisiva en la mo- dernització cultural i artística de Catalunya al llarg d'una 3.13.1 Referències bona part del segle XX. Durant sis dècades, entre 1930 i 1990, va contribuir a explorar i formalitzar nous llenguat- [1] «Joan Prats i Vallès». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. ges i continguts per a la poesia, la crítica literària, la crí- tica d'art, la crònica de viatges, el memorialisme, el món [2] Joan Miró; José F. Ráfols; Amadeu-J. Soberanas; Bi- de l'edició, la visió de la ciutat i la vida urbana, el signifi- blioteca de Catalunya. Cartes a J.F. Ràfols, 1917/1958. cat del contacte amb la natura, el sentit del transcendent Biblioteca de Catalunya, 1993, p. 109–. ISBN 978-84- i la intervenció intel·lectual en l'esfera pública. A més, 7845-119-7 [Consulta: 29 agost 2011]. després de la Guerra Civil va jugar un paper crucial en la represa cultural i com a pont entre les diferents generaci- [3] Permanyer, Lluís. «Joan Prats, promotor generoso y entusiasta». La Vanguardia, 15 febrer 1984. ons. Sis factors claus van determinar i governar sempre la seva actuació: la set inextingible pel coneixement humà; [4] Permanyer, 2003, p. 21. la necessitat d'exigència i rigor, expressada amb discre- ció; la passió desinteressada per totes les manifestacions [5] Cirici, Alexandre. L'Art català contemporani. Edicions 62, culturals, més enllà de personalismes i guanys individua- 1970 [Consulta: 29 agost 2011]. listes; la defensa permanent dels valors d'enriquiment hu- [6] Joan Prats Vallès; Fundació Joan Miró. Record de Joan mà, cognitiu, moral i social que implica l'experiència de Prats: exposició Fundació Joan Miró... 20 desembre 1995- l'art; la sòlida voluntat de pluralitat cultural, fonamentada 3 març 1996. Fundació Joan Miró, 1995* [Consulta: 29 en la síntesi entre la tradició i la modernitat, sense exclusi- agost 2011]. ons, ruptures o fragmentacions; i una decidida orientació 136 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

internacional i universal, a partir d'unes arrels explícita- tors coneguts i, de l'altra, va apostar per nous valors entre ment locals.[3] els joves. Va instituir premis literaris que s’han convertit en autèntics referents, tant pels escriptors com pels lec- tors. Va establir una de les llibreries més emblemàtiques 3.14.2 Biografia de la ciutat de Barcelona. Va treballar incansablement en una gran diversitat d'inciatives enfocades a defensar i pro- Inicis moure l'art modern en el camp de la pintura, l'escultura, el dibuix, la fotografia, l'arquitectura, l'urbanisme i el dis- Joan Teixidor va néixer a Olot el 8 d'abril de 1913, el sisè seny. Va participar decisivament en jurats literaris que de vuit fills, nascuts entre 1905 i 1922. El fet de ser el distingien obres que han esdevingut, amb el pas dels anys, segon dels tres nois va condicionar el seu caràcter, para- imprescindibles dins la tradició. Va ser membre destacat doxalment retret i emprenedor al mateix temps. De jove de moltes entitats i associacions. El seu domicili particu- va rebre una sòlida formació en humanitats i ciències als lar a la Diagonal de Barcelona va arribar a ser un lloc de Escolapis d'Olot i als Jesuïtes de Casp. Era un noi actiu, trobada i d'intercanvi d'idees entre moltes persones del juganer, sociable i molt precoç a nivell intel·lectual i li- món cultural, sovint persones de generacions diferents i terari. D'entrada, d'adolescent, volia ser pintor. Més tard, amb punts de vista divergents o enfrontats.[4] el seu amor per l'art s’acabaria encaminant cap a la voluntat de seguir la carrera professional d'arquitecte. I finalment, descobriria que la seva veritable vocació era la Amistats d'escriptor, tot i que els seus primers textos lírics ja data- ven dels 14 anys. En trasllardar‐se a residir a Barcelona Teixidor sempre va ser un home més aviat retret i d'una l'any 1929, es va obrir a la trepidant oferta cultural de Bar- gran discreció, que el feia defugir l'atenció pública. Mal- celona, va establir una extensa xarxa d'amistats literàries grat els condicionants de caràcter i formació cristiana, era i, amb les seves primeres publicacions, es va convertir en una persona sociable, capaç de construir una considera- un autèntic referent de la nova poesia i crítica literària de ble xarxa de coneixences, amistats i complicitats i capaç l'època, aclamat pels seus coetanis i reconegut pels mes- d'exercir una callada autoritat, amb aptituds pel lideratge. tres de generacions anteriors.[4] Al llarg de la vida va pertànyer a molts cenacles, grups i entitats diferents, des de la Colla dels cinc als Escolapis d'Olot fins a la tertúlia de la Penya del dimarts a Barce- Escriptura lona, des de la postguerra fins a la vellesa, passant per la Penya dels homes de bé i com cal durant els anys uni- La represa de la vida personal, la carrera professional i versitaris, l'Ateneu Barcelonès, els Amics de la poesia, el l'obra literària després de la Guerra Civil va ser un prova PEN Club, la tertúlia de la poeta Ester d'Andreis i associ- extremadament dura per Teixidor. Amb un esforç consi- acions internacionals d'editors. Tenia un do especial per derable ho va poder aconseguir. De totes aquestes expe- relacionar‐se a la vegada amb els seus coetanis i persones riències Teixidor va emergir un escriptor molt més conde generacions anteriors i posteriors. Sempre va insistir solidat, madur, profund, ambiciós, sofisticat i plural. Al en la insuficiència de la persona sola, de l'individu aïllat. llarg dels anys va anar desplegant una obra de gran quali- Sempre va agrair el molt que li havien aportat els altres, tat humana, intel·lectual i artística que abraçava diferents la família, els amics, els mestres, els companys i, fins i tot, gèneres com ara la poesia, la crítica d'art, la història de persones anònimes.[4] l'art, la crítica literària, la crònica de viatges, el memorialisme i l'articulisme. A cadascun dels diversos gèneres que va conrear va fer aportacions de primera magnitud. Viatges A tall d'exemple, només hem d'evocar el poemari que va dedicar a la mort del seu fill Ignasi, els treballs pioners Tot i tenir profundíssimes arrels i lligams familiars i per- sobre Salvat‐Papasseit, Gaudí, Miró i Tàpies, els escrits sonals a Ripoll, Olot i Barcelona, Teixidor va ser un vi- sobre els seus viatges o les antologies que va construir a atger infatigable. Després de la Segona Guerra Mundi- partir de les seves columnes setmanals a Destino i El País. al, quan els catalans ja podien circular pel món, Teixi- Ara bé, per una sèrie de qüestions totalment extraliterà- dor va realitzar els seus dos primers viatges, la tardor de ries la seva extensa obra no ha tingut mai el ressò i el 1946 a Itàlia i l'estiu de 1947 a Grècia, Palestina i Egip- reconeixement que es mereix.[4] te. Aquests viatges van definir les dues tendències gene- rals dels viatges posteriors de l'autor de visitar els paï- sos d'Europa i després destins més llunyans i descone- Editor guts. Entre finals dels anys 40 i els anys 80, tenim notícies que Teixidor va visitar més d'una trentena de països dife- Al marge de la seva obra creativa més personal, Teixi- rents. De fet, Teixidor hauria de ser considerat, amb tota dor va mantenir una intensa, apassionada i eficaç activi- justícia, un dels grans viatgers moderns de Catalunya. Al tat literària i cultural. Va fundar i dirigir Ediciones Des- llarg de quatre dècades Teixidor sempre va viatjar de la tino, on, per una banda, va consolidar definitivament au- mateixa manera perquè considerava el viatge una insupe- 3.14. JOAN TEIXIDOR I COMES 137 rable oportunitat de coneixement i autoconeixement, de • Miró : escultures. Barcelona: Polígrafa, 1973 descobriment i autodescobriment. El viatge era una gran • Miró : Lithographe III. Barcelona: Polígrafa, 1977 experiència de l'alteritat que aportava contrastos i coinci- dències, diferències i similituds, novetats i orígens.[4] • Eudald Serra. Barcelona: Polígrafa, 1978

Narrativa Ciutats • Els antics, 1968 Ja de molt jove Teixidor va voler ser arquitecte i va en- caminar tots els seus esforços acadèmics durant el bat- • Els anys i els llocs. Barcelona: Destino, 1985 xillerat, primer a Olot i després a Barcelona, cap a les ciències pures. L'abandó de la carrera d'Arquitectura a la Poesia Universitat de Barcelona va ser involuntària. Va canviar • d'Arquitectura a Filologia Moderna l'any 1932 perquè no Poemes. Barcelona: Publicacions de La Revista, aconseguia superar les proves de dibuix figuratiu i no po- 1932 dia passar més enllà dels dos cursos inicials d'estudis co- • Joc partit. Barcelona: Ed. de la Residència muns. Ara bé, sempre va mantenir un interès per tot allò d'Estudiants, 1935 que es referia a l'arquitectura que, amb els anys, es faria extensiu al tema candent de l'urbanisme i l'organització de • L'aventura fràgil, 1937 la vida a les grans ciutats modernes, començant per Bar- • Camí dels dies. Barcelona: Destino, 1948 celona. Els articles de la seva secció a la revista Destino, «Media columna», als anys 60 i 70, i després a la seva • El príncep. Barcelona: Pedreira, 1954 secció a El País, «Tot apuntat», als anys 80, sovint gira- • Per aquest misteri. Barcelona: Pedreira, 1962 ven a l'entorn d'opinions que sostenia sobre l'arquitectura, el patrimoni, l'urbanisme i la vida a les grans ciutats. Fins • Una veu et crida. Barcelona: Ed. 62, 1969 i tot, les seves cròniques de viatge reflectien aquestes pre- • Un cel blavíssim. Barcelona: Destino, 1978 ocupacions. En definitiva, dels seus escrits emergeix una teoria urbanística de la ciutat en tota regla.[4] • Fluvià. Barcelona: Columna, 1989

Estudis literaris «Mokxa» • Antologia general de la poesia catalana (amb Martí Moxka és una paraula en sànscrit que vol dir «deixar de Riquer). Barcelona: Josep Janés, 1936 anar» o «abandonar» i es fa servir com a concepte filo- • sòfic i espiritual a l'Índia per descriure la darrera etapa Entre les lletres i les arts, 1957 de la vida humana que es caracteritza per la despossessió • Cinc poetes. Barcelona: Destino, 1969 progressiva dels béns terrenals i la concentració gairebé exclusiva en la contemplació de qüestions espirituals rela- Textos autobiogràfics cionades amb el sentit de l'existència i el destí futur. L'any 1982, als 69 anys, Teixidor es va retirar de la vida públi- • Tot apuntat: 1965-1975. Barcelona: Destino, 1981 ca i va anar descarregant‐se de responsabilitats. Durant • la dècada de vida que li quedava es va dedicar preferent- Apunts encara: 1983 - 1985. Barcelona: Destino, ment a dues activitats. Per una banda, va publicar una 1986 sèrie tancada de quatre volums —Tot apuntat (1981), Els • Més apunts: 1986 - 1989. Barcelona: Destino, 1990 anys i els llocs (1985), Apunts encara (1986) i Més apunts (1990)— que constituïen una mena d'autobiografia o me- Descripció i viatges mòries, presentada com un extens dietari intermitent. I de l'altra, va meditar cada cop més intensament sobre • Viatge a Orient. Barcelona: Destino, 1969[5] els seus orígens, físics, personals, familiars i culturals — «la sang»—, encarnats, sobretot, en quatre paisatges alta- ment significatius que resumien d'alguna manera la seva 3.14.4 Premis i reconeixements pròpia vida: Ripoll, Olot, Itàlia i Anglaterra.[4] • El 1989 va rebre la medalla d'or al mèrit artístic de Barcelona. 3.14.3 Llibres publicats Premis literaris Investigació i divulgació • 1970 - Premi Lletra d'Or: Quan tot es trenca • Antoni Tàpies. Barcelona: Polígrafa, 1964 • 1989 - Premi Ciutat de Barcelona: Fluvià 138 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

3.14.5 Patrimoni literari ciutats com Bursa (pg. 101-102), a Turquia; Viena (pg. 229-230), Atenes (pg. 28-29), Milà (pg. 181-182), Istan- Ruta literària bul (pg. 103) i Roma (pg. 177-178). En el camp de la poesia, trobem a Aventura fràgil, de 1937, un cant al Mont- Al llarg de l'any 2009, la ciutat d'Olot va homenatjar el seny. A Camí dels dies (1948), un capvespre a la Toscana. poeta amb motiu del 20e aniversari de la publicació de la A El Príncep (1954) se'ns presenten espais com La Fage- seva última obra, Fluvià. El 26 d'abril, l'Associació Cul- da, els Jardins de Sant Gervasi, Venècia o Empúries. I, tural Horitzó Blavíssim, amb el suport de l'Institut de cul- finalment, a “Fluvià”, de 1989, com sabem, el gran pro- tura d'Olot, va inaugurar un itinerari poètic -amb el nom tagonista és el paisatge olotí, passant per Besalú, i fins a d'”Escenari immutable”- que consisteix en un recorregut la costa. que comença a la casa natal de l'escriptor, on hi havia instal·lat l'Orfeó Popular (Més apunts)[6] i que acaba al mas [7] Ventós (Fluvià) , tot seguint el riu Fluvià. Passant per 3.14.6 Exposicions destacades alguns dels espais que millor identifiquen el paisatge olo- tí: els Prats de la Mandra (pròleg de Fluvià), la Font de El 2013 se li va dedicar una exposició commemorati- la Moixina (Tot apuntat)[8],la Costa de Pujol (Tot apun- va al Museu d'Història de Catalunya, amb el títol «Joan tat)[9] i la Creu de Triai (Apunts encara).[10] Teixidor (1913-1992): No visqueu més en fragments» i Coincidint amb el centenari del naixement del poeta olotí, l'obectiu de presentar una nova mirada global sobrela fi- el Ple Municipal de l'Ajuntament d'Olot va declarar ofi- gura de l'autor i la seva obra.[3] També es va poder veure cialment l'any 2013 com l'Any Teixidor. Al llarg d'aquest al Museu de la Garrotxa entre el 24 de gener i el 30 de any es van dur a terme tot un seguit d'activitats comme- març de 2014. moratives de la figura de Joan Teixidor, tals com exposicions, mostres o conferències. El dia 21 de novembre, el Ple de l'Ajuntament d'Olot va 3.14.7 Referències nomenar-lo oficialment fill il·lustre de la ciutat d'Olot. [1] Des de 1998 Joan Teixidor dóna nom al Premi Litera- [11] ri Ciutat d'Olot de Poesia haikus en línia que, com el [2] «Joan Teixidor i Comes». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: seu nom indica, està dedicat a premiar cada any un re- Grup Enciclopèdia Catalana. cull d'aquest tipus de poesia. El Premi de Poesia va néixer l'any 1967, i aquest 2015 se n'ha celebrat la 48a edició. [3] «Exposició “Joan Teixidor (1913-1992): No visqueu més en fragments”». Web. Generalitat de Catalunya. [Consulta: Altres espais 12 gener 2014]. En el seu text autobiogràfic Tot apuntat, que compren un període de deu anys, del 1965 al 1975, Joan Teixidor ens [4] «Dossier de premsa exposició Joan Teixidor». Web. Ge- parla de paratges locals com “la Font” o “la Costa de Pu- neralitat de Catalunya. [Consulta: 12 gener 2014]. jol”, però també traspassem fronteres: Nova York (pg. 26), Florència (pg. 50-51), els camps d'Holanda (pg. 84) [5] Joan Teixidor i Comes al Qui és Qui de les Lletres Cata- lanes i Amsterdam (pg. 259). En el també text autobiogràfic Apunts encara, que compren del 1983 al 1985, Teixidor [6] “Vaig néixer a la mateixa casa on hi havia instal·lat l'Orfeó viatja a Brighton (pg. 40) i a qualque “racó d'Anglaterra” Popular d'aquell benemèrit mossèn Farró”. Fragment de (pg. 114), com també a Venècia (pg. 10-11), “on tots els Més apunts, text autobiogràfic que compren el període carrers són d'aigua i “plou quietament en el pou de la vi- 1986-1989. da””. En el capítol per nom “El nostre paisatge”, ens movem [7] “Vaig aprendre amb els anys la lliçó de la casa”. Fragment de “La casa”, del poemari Fluvià, publicat l'any 1989. des d'un racó de la Toscana fins a la Vall d'En Bas, passant pels gratacels de Manhattan, els núvols de l'Himàlaia, els [8] “Com tantes tardes d'estiu arribo a la font amagada”. temples de Kyoto, el desert de Líbia, els fiords de Norue- Fragment de “La font”, del text autobiogràfic Tot apun- ga, les planes holandeses, el cel de Castella o el riu Loira. tat (1965-1975). A Més apunts (1986-1989), últim text autobiogràfic, hi apareix Londres (pg. 15-16), i s’hi descriu la primavera [9] “Des del lloc on la contemplo habitualment, la Costa de anglesa (pg. 109-110). A Viatge a Orient (1969), Teixi- Pujol és una muntanya massa alta”. Fragment de “La Cos- dor relata el seu viatge a Nàpols (pg. 29-30), Damasc (pg. ta de Pujol”, del text autobiogràfic Tot apuntat. 121), la vall del Nil (pg. 173-174) i al Líban (pg. 108), en ciutats com Afqa (pg. 110). [10] “Anem pel món durant tota la vida cercant el paisatge que ens correspongui”. Fragment de “El nostre paisatge”, del En el seu llibre de narrativa de nom Els antics, de 1968, hi text autobiogràfic Apunts encara (1983-1985). són presents espais com la piràmide de Keops (pg. 15-16) i Al Basar (pg. 111-112), a la ciutat d'El Caire. I d'altres [11] Haikus 3.15. JOAQUIM GOMIS I SERDAÑONS 139

3.14.8 Enllaços externs Aquell mateix any Joan Prats li presentaria a Joan Miró. El 1932 va crear, amb Josep Lluis Sert, el grup d'Amics • «Joan Teixidor i Comes». Associació d'Escriptors de l'Art Nou. Va establir amistat amb diferents membres en Llengua Catalana (AELC). de l'avantguarda catalana,[5] sent tertulià habitual del Café Colon[3] de Barcelona, trobades que quedarien aturades • Itinerari poètic de Joan Teixidor amb l'arribada de la Guerra Civil Espanyola. Poc abans • Mapa literari català. Espais escrits. de la guerra, el 1935, va fer les seves primeres fotografies en color. • 2013, Any Teixidor. Ajuntament d'Olot. Durant els anys del conflicte es va exiliar a París, des • Premi Joan Teixidor. d'on va viatjar ocasionalment per Anglaterra, França, els Països Baixos, Txecoslovàquia i Suïssa. • Edició Una veu et crida. Un cop finalitzada la guerra, el 1939 tornà a Barcelona, on • Atles literari. s’establí definitivament i on es pot dir que fou un agitador i promotor cultural, formant part de la vida social i cultural de la ciutat. Fou un dels membres fundados del grup 3.15 Joaquim Gomis i Serdañons ADLAN, així com del Club Cobalto i el Club 49, associa- ció que durant la postguerra es va dedicar a difondre l'art Joaquim Gomis i Serdañons (Barcelona, 19 de setem- nou. També fou membre del Cercle Maillol de l'Institut bre de 1902 - Barcelona, 12 de desembre de 1991) fou Francès de Barcelona i vicepresident durant quatre anys un fotògraf català, considerat un dels més importants del de la Cambra de Comerç Americana a Espanya.[6] segle XX i un dels fotògrafs pioners en la utilització d'un Fou molt amic de Joan Miró. Juntament amb Francesc [1] nou llenguatge fotogràfic. Fou també un personatge po- Català-Roca, fou de les poques persones que el va foto- lifacètic: empresari, promotor artístic, col·leccionista, fo- grafiar en diverses ocasions mentre aquest treballava.[7] tògraf i primer president de la Fundació Joan Miró de Fruit de la seva amistat, Miró li dedicaria el seu “Mural Barcelona. Com a fotògraf va desenvolupar una àmplia i de Joaquim Gomis”.[8] També fou amic de Picasso i de rigorosa producció, relacionada amb els posicionaments Paul Éluard, entre altres artistes de l'època. artístics més avançats de l'època. Va ser membre fundador d’Amics de l’Art Nou i de Club 49, dos dels grups El 1952 fou el fundador i primer president de l'Associació més actius en la difusió de l’art d’avantguarda a Catalu- d'Amics de Gaudí. Entre 1972 i 1975 Gomis, amic de nya entre 1930 i 1970. Va exposar el seu treball a espais Joan Miró i de Joan Prats fou el primer president de la de renom com la Galeria Maeght de París, a la Triennale Fundació Joan Miró i personatge clau en la fase de gesta- de Milà, al Saló del Tinell de Barcelona i al Museu d'Art ció de la institució, on el 1982 se li va dedicar una expo- [9] Modern de Nova York. sició retrospectiva. Deu anys més tard, coincidint amb la Primavera fotogrà- fica, el 2002 se li va dedicar una altra exposició, comis- 3.15.1 Biografia sariada per Juan Naranjo.[1] Procedent d'una familia benestant - el seu avi, Cels Gomis (Reus, 1842 – Barcelona, 1915) fou enginyer de camins - als dotze anys la seva padrina li va regalar una càmera de fotos (Brownie 6x9),[2][3] però no es va començar a 3.15.2 Obra interessar pel món de la fotografia fins que tenia uns vint anys. La seva primera fotografia publicada fou el 1918 al Gomis fou un dels pioners catalans a emprar un llenguat- butlletí del Centre Excursionista del Montseny.[3] ge modern en fotografia, innovant tant pel que fa als temes L'any 1919 es va treure el títol de pèrit mercantil i va com en els enfocaments. Totes aquestes novetats el van començar a treballar a l'empresa familiar, dedicada a les conduir a desenvolupar un llenguatge propi, amb enqua- draments poètics, particulars i un tractament de la llum fibres de cotó. Dos anys més tard se'n va anar a viure, [10] per motius professionals,[4] a Anglaterra (1922-1924) i molt específic. posteriorment als Estats Units, on passaria dos anys entre Algunes de les seves obres més conegudes són les foto- Houston i Dallas. En aquests viatges va començar a captar grafies de l'obra d'Antoni Gaudí, realitzades entre 1930 paisatges urbans, apassionat pels gratacels i el dinamis- i 1958. Fou un dels primers artistes a intentar destacar me que es mostrava a l'Amèrica dels anys 20. En aquest l'obra de l'arquitecte modernista, quan aquest encara era període va realitzar una obra pionera, tot avançant-se als observat amb cel per la burgesia catalana. Va arribar a programes dels teòrics de la Nova Visió. publicar set llibres difonent la seva obra. També va fer El 1929 es va casar a París amb Odette Cherbonnier Mo- moltes fotografies sobre l'illa d'Eivissa. rel, a qui havia conegut cinc anys abans i amb qui tin- La seva producció està formada per uns 70.000 negatius dria dos fills, Odette (1930-2008) i Joan (1937-1995). i moltes diapositives. 140 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

Els fotoscops • 2002- Fundació Joan Miró, comissariada per Juan Naranjo.[14] Gomis va publicar dotze llibres sota el concepte de Fo- toscops. Els fotoscops van ser el seu principal espai dis- • 2012- Fundació Joan Miró, Joaquim Gomis: de la cursiu i una de les aventures editorials més destacades mirada oblicua a la narració visual[15] de les que es van dur a terme al voltant de la fotografia en l'Espanya de la postguerra. La paraula ve del grec foto(llum) i scop (examen). Eren una recopilació 3.15.4 Presència a museus de fotografies sobre un mateix tema ordenades de forma seqüencial.[10] Va desenvolupar aquesta tècnica jun- La seva fotografia “Torre Eiffel” forma part de la tament amb Joan Prats.[11] La primera sèrie de fotoscops col·lecció permanent de fotografia del Museu Nacional es va fer el 1940, dedicada a un eucaliptus, tot i que el d'Art de Catalunya.[16] A finals de març de 2011 els 10 concepte de sèrie ja l'havia fet servir anteriorment, més néts del fotògraf, propietaris del seu arxiu, van diposi- concretament a la seqüència de la Torre Eiffel de 1928. tar 70.000 documents a l'Arxiu Nacional de Catalunya, Prats va veure la sèrie dels eucaliptors i va animar Gomis amb l'objectiu que, amb l'ajut de la Conselleria de cul- a fer llibres seguint aquest concepte de sèrie. Més enda- tura i la Fundació Joan Miró, dipositària del pacte, con- vant Gomis en faria d'altres dedicats a l'artesania, o als servi i difongui l'obra de l'artista. Arran d'aquesta dona- seus estimats Gaudí i Miró, entre d'altres. ció es preveu que el 2012 s’organitzi una altra exposició [17] En aquests fotollibres Gomis, conjuntament amb Joan retrospectiva. El dipòsit es va realitzar gratuïtament [Nota 1] Prats, va desenvolupar una visió particular a mig camí durant un període de quinze anys, renovables. entre el llenguatge cinematogràfic i el del fotoreportatge. Els fotoscops van ser fonamentals en la comprensió de l'obra i de la figura de personalitats rellevants de l'art del 3.15.5 Llibres publicats segle XX com Joan Miró, Antoni Tàpies o Antoni Gau- dí. Al projecte participarien personatges tan representa- Llistat no complet de publicacions: tius com Le Corbusier, Roland Penrose, Michel Tapié, Josep Lluís Sert, Sigfried Giedion, James Johnson Swee- • 1955- La Sagrada Família de Antonio Gaudí, amb ney, Francesc Vicens i Joan Brossa. textos d'Alexandre Cirici-Pellicer. El primer fotoscop no es va publicar però fins al 1952 a l'editorial Omega, La Sagrada Familia de Antonio Gaudí. • 1959- Atmosfera Miró Però seria el fotoscop Gaudí (RM, 1959), el que donaria forma a la col·lecció. El disseny dels fotoscops era més • 1996- Atmosfera Gaudí, fotografies de Joaquim radical que el de la major part de fotollibres espanyols i Gomis.[3] Barcelona : Fundació Caixa de Catalunya estava en la línia de les propostes innovadores d'Alexey [19] Brodovitch en llibres com Ballet. • 1967- Ibiza, fuerte y luminosa

En total la col·lecció Fotoscop, Comunicación Visual va • 1967- 1900 in Barcelona: modern style, art nouveau, durar diverses dècades i passaria per tres editorials de modernismo, jugendstil[20] Barcelona: Omega (1952), RM (1958-1962) i Polígrafa (1966-1971). • 1970- Joan Miro[21]

• 1971- Antoni Tàpies o L'escarnidor de diademes: Fo- 3.15.3 Exposicions rellevants toscop[22] Algunes de les seves exposicions més rellevants: 3.15.6 Premis i reconeixements • 1948- Galeria Maeght de París • • 19XX- Museum of Modern Art de Nova York 1947 — Premi Reconnaissance Française del Go- vern de França, pel suport als aliats durant la segona • 19XX- Seu de la UNESCO a París guerra mundial.

• 19XX- Institute of Contemporary Art de Londres • 1951 — Diploma i Medalla d'or de la Triennal de Milà, per les seves fotograﬁes sobre Gaudí i Eivissa. • 1982- Fundació Joan Miró • • 1997- IVAM de València[12] 1987 — Premi Ocell Lunar ortorgat per la Fundació Joan Miró. • 2000- Sala de Cultura Sa Nostra d'Eivissa, Joaquim Gomis: un avantguardista independent[13] • 1994 – Premi Ciutat de Barcelona.[23] 3.16. LLISTA D'EXPOSICIONS DE L'ESPAI 13 141

3.15.7 Notes [18] «Els néts del fotògraf Joaquim Gomis acorden amb el De- partament de Cultura i la Fundació Joan Miró la gestió [1] El contingut del fons dipositat està format per 67.474 de l'Arxiu Gomis». Generalitat de Catalunya, 31/03/2011. documents: 13.630 Positius B/N, 13.418 Positius color, [Consulta: 2 abril 2011]. 4.531 Negatius 35mm B/N, 13.241 Negatius 35mm color, 1.597 Negatius 6x6 B/N, 2.775 Negatius 6x6 color, 9.190 [19] José Luis Sert. Ibiza: fuerte y luminosa. Wittenborn, New Diapositives 6x6, 6.889 Contactes i 2.203 Postals.[18] York, 1967 [Consulta: 2 abril 2011].

[20] Alexandre Cirici; Joaquim Gomis. 1900 in Barcelona: 3.15.8 Referències modern style, art nouveau, modernismo, jugendstil. G. Wittenborn, 1967 [Consulta: 2 abril 2011]. [1] Biograﬁa al web de la Fundació Miró [21] Joaquim Gomis. Joan Miro: Texto: James Johnson Swee- [2] Biograﬁa al web del Centre Miró de Montroig del Camp ney. Ediciones Polígrafa, 1970 [Consulta: 2 abril 2011].

[3] Atmosfera Gaudi. Llibret informatiu editat per la Funda- [22] Joaquim Gomis. Antoni Tàpies o L'escarnidor de diade- ció Caixa Catalunya mes: Fotoscop : Lenguaje visual : Texte: Francesc Vicens : [4] Elmundo.es 22 de maig de 2002. Gomis, la mirada de un Oráculo: Joan Brossa. Ediciones Polígrafa, 1971 [Consul- vanguardista ta: 2 abril 2011].

[5] «Joaquim Gomis i Serdañons». L'Enciclopèdia.cat. Bar- [23] «Gomis, Ferlosio y Monzó, entre los premios Ciutat de celona: Grup Enciclopèdia Catalana. Barcelona». La Vanguardia, 11 febrer 1994 [Consulta: 19 desembre 2013]. [6] Parcerisas,, Pilar. Conceptualismo(s): poéticos, políticos, periféricos : en torno al arte conceptual en España, 1964-1980. Ediciones AKAL, 2007, p. 48–. ISBN 3.15.9 Bibliograﬁa 9788446023739 [Consulta: 2 abril 2011]. [7] Rom, Martí. «Joaquim Gomis y Joan Miró» (en castellà). • Joaquim Gomis (1902-1991); Catalunya. Departa- Ressò mont-rogenc n. 106,. Centre Miró, juny de 2008. ment de Cultura. Joaquim Gomis: la poètica de la [Consulta: 1 abril 2011]. modernitat. Departament de Cultura de la Genera- [8] Sotheby’s España; S.A.. Joan Miró, pintura mural para Jo- litat de Catalunya, 1986 [Consulta: 2 abril 2011]. aquím Gomis, 1989 [Consulta: 2 abril 2011]. • Joaquim Gomis; Giralt-Miracle, Daniel. Joaquim [9] «Els néts de Joaquim Gomis cedeixen el fons del fotògraf Gomis[: un avantguardista independent : Eivissa, a la Fundació Joan Miró». Diari Ara, 31/03/2011. [Con- del 21 de juny al 14 de juliol de 2000, Església sulta: 2 abril 2011]. de l'Hospitalet, Sala de Cultura “Sa Nostra”. Museu [10] Biograﬁa al portal d'humanitats liceus.com d'Art Contemporani d'Eivissa, “Sa Nostra” Obra Social i Cultural, 2000. ISBN 978-84-95352-34-7 [11] Abc.es 28 de maig de 2002. Dora Maar y Joaquim Gomis, [Consulta: 13 abril 2012]. dos fotógrafos camino de la historia

[12] Joaquim Gomis; IVAM Centre Julio González. Joaquim Gomis: fotógrafo. IVAM Centre Julio González, 1997. 3.15.10 Enllaços externs ISBN 9788448215217 [Consulta: 2 abril 2011]. • Algunes fotos de l'Arxiu Joaquim Gomis a Flickr [13] Joaquim Gomis; Museu d'Art Contemporani d'Eivissa, Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Obra So- • Fons Joaquim Gomis a l'Arxiu Nacional de Catalu- cial i Cultural, Instituto Valenciano de Arte Moderno (Va- nya. lència). Centre Julio González. Joaquim Gomis: un avantguardista independent : Eivissa, del 21 de juny al 14 de juliol de 2000, Església de l'Hospitalet, Sala de Cultura “Sa Nostra”. Museu d'Art Contemporani d'Eivissa, 2000. 3.16 Llista d'exposicions de l'Espai ISBN 9788495352347 [Consulta: 2 abril 2011]. 13 [14] «Fitxa de l'exposició al web de la Fundació Joan Miró», 2002. [Consulta: 2 abril 2011]. Llistat de les exposicions temporals realitzades a l'Espai [15] Joaquim Gomis: de la mirada oblicua a la narració visual 10 i a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona.

[16] Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya. pàgina 352. Editat pel MNAC, 2004. ISBN 84-8043-136-9 3.16.1 Referències [17] «La familia del fotógrafo Joaquim Gomis dona más de 70.000 documentos a la Fundació Joan Miró» (en caste- [1] «Su Mei-Tse Vertigen de la vida. 06/05 - 03/07/2011». llà). Europa Press, 31/03/2011. [Consulta: 2 abril 2011]. Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 2 maig 2011]. 142 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

3.16.2 Bibliograﬁa 3.17.2 Bibliograﬁa

• Segade, Manuel. Haver fet un lloc on els artistes tin- • Escudero, Carme; Victòria Izquierdo. Obra de Jo- guin dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i an Miró.Fundació Joan Miró.. Barcelona: Ediciones l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró. 1a ed. (en cata- Polígrafa, 1988. DL : B.336-1988. là, castellà i anglès). Barcelona: Fundació Joan Mi- ró, 2014. ISBN 978-84-941239-8-6 [Consulta: 25 abril 2014]. 3.17.3 Enllaços externs

3.17 Llista d'exposicions tempo- 3.18 Oriol Bohigas i Guardiola rals de la Fundació Joan Miró Oriol Bohigas i Guardiola (Barcelona, 20 de desembre [1] Llistat de les exposicions temporals realitzades a la de 1925) és un arquitecte català. Fundació Joan Miró de Barcelona.

3.18.1 Biograﬁa

Va néixer el 20 de desembre de 1925 a la ciutat de Barcelona. El 1943 ingressà a l'Escola Tècnica Su- perior d'Arquitectura de Barcelona, on es gradua el 1951. L'any 1961 aconseguirà el títol de Tècnic Diplo- mat en Urbanisme i el 1963 el títol de Doctor Arquitecte.

Membre fundador del grup editorial Edicions 62 del que fou president del 1975 ﬁns al 1999, entre 1981 i 1988 fou president de la Fundació Joan Miró. Del 2003 al març 2011 va ser president de l'Ateneu Barcelonès, càrrec des del qual va iniciar la restauració i millora de l'ediﬁci i de Entrada amb el cartell de Joan Miró. L'escala de l'evasió. la seva biblioteca.[2] L'any 1986 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona,[3] el 1988 la Medalla d'Urbanisme de l'Académie d'Architecture de Paris i el 1990 li fou concedida la Medalla d'Or d'Arquitectura, del Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España, que comparteix amb Francisco de Asís Cabrero. L'any 1991 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya i el 1999 obtingué el Premi Ciutat de Barce- lona a la Projecció Internacional atorgat per l'Ajuntament de Barcelona. El 2006 li van concedir la Medalla Fran- cesc Macià de la Generalitat de Catalunya.,[4] i el 2008 va rebre el Premio Nacional de Arquitectura 2006, conce- dido por el Ministerio de Vivienda,.[5] El 2011 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i Artística concedit per la Generalitat de Ca- talunya CoNCA “per la seva tasca meritòria i brillant al Nadala 2011 capdavant de les diverses entitats i empreses culturals que ha presidit o dirigit”.[6][7][8] També és Acadèmic d'Honor de la Reial Acadèmia 3.17.1 Referències Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. És, a més, [1] Escudero, 1988, p.21 soci d'honor del Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual havia estat el primer secretari a la reobertura, l'any 1951, [2] Casalé, Ramon, Ràfols-Casamada; la aventura de crear. després del tancament a causa de la Guerra Civil. Revista Bàtik, #90 Abril 1990 3.18. ORIOL BOHIGAS I GUARDIOLA 143

3.18.2 Carrera artística (Borrell), 1979 (Illa La Salut), 1984 (Palau Pons i Pas- qual), 1990 (Presentació del Canal +, amb Lluis Pau) i 1991 (Port Olímpic de Barcelona, amb Albert Puigdo- mènech). L'any 2001 reben el Premi Ciutat de Barcelona d'Arquitectura i Urbanisme, per la reestructuració de les casernes Roger de Llúria de Barcelona, par ubicar l'ediﬁci de la Universitat Pompeu Fabra. És Catedràtic Emèrit per la Universitat Politècnica de Ca- talunya i Doctor Honoris Causa per la Universidad Me- néndez y Pelayo de Santander.

3.18.3 Treballs recents[11]

• Ediﬁci d'oﬁcines pel sindicat UGT. Barcelona (2002-2008) Església de la Sagrada Familia, a Igualada (1965-69) • Tecnocampus Mataró (2004-2011)

En acabar els seus estudis, l'any 1951 va fundar amb • Estació de metro del Liceu. Barcelona (2005-2008) altres arquitectes el Grup R. Aquell mateix any s’associà amb Josep Martorell i el 1962 amb David Mackay per • Auditori i Sala Gaudí. La Pedrera. Barcelona (2005- formar l'estudi d'arquitectura MBM Arquitectes. Més 2008) tard, l'any 2000 s’hi incorporen com a nous socis els • arquitectes Oriol Capdevila i Arús i Francesc Gual i Comissaria de Policia de Plaça Espanya. Barcelona Traginé. Amb ells ha realitzat diversos projectes com el (2005-2010) grup d'habitatges a la Ronda del Guinardó a Barcelona • Torre Blanca, Plaça Europa (2006-2010) (1964), l'Escola Garbí (1965),[9] la seu de l'Editorial Destino a Badalona (1967), l'Església Parroquial de la • La casa dels Xuklis (2006-2011) Sagrada Família a Igualada (1969),[10] l'Escola Thau a Barcelona (1974), edifici d'habitatges a la Kochstrasse • Edifici d'oficines per RBA Editors. Barcelona a Berlín (Alemanya) (1992), la Vila Olímpica de Bar- (2007-2011) celona i el Port Olímpic de Barcelona (1992), l'edifici • DHUB (2001-2013) d'oficines Palau Nou de la Rambla a Barcelona (1993), l'edifici de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona • Grup Escolar Abat Marcet (2001), l'ampliació de El Corte Inglés (2004), l'edifici del Tecnocampus de Mataró (2011) y recentment l'edifici Disseny HUB(DHUB)a la Plaça de les Glòries 3.18.4 Llibres publicats de Barcelona(2013). Llista de llibres destacats que ha publicat: L'any 1973 MBM Arquitectes juntament amb el disse- nyador Lluís Pau i Corominas, funden l'Estudi IDP, un • 1963 - Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme. estudi dedicat exclusivament al disseny, l'interiorisme i • el muntatge d'exposicions. 1968 - Arquitectura Modernista; (1969) Architettura Modernista, Gaudí e il movimento catalano.

És Professor de l'Escola T.S. d'Arquitectura de Barcelona • 1968 - Les Escoles Tècniques Superiors i l'estructura (ETSAB) des del 1964 i el 1977 en fou nomenat direc- professional. tor, càrrec que abandonà el 1980 per esdevenir delegat • de l'àrea d'urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona ﬁns 1969 - Contra una arquitectura adjetivada. al 1984. Des d'aquell moment va passar a ser conseller ur- • 1970 - La arquitectura española de la Segunda Re- banístic de l'Ajuntament, càrrec des del qual va projectar pública; (1978) Architettura spagnola della Seconda la política urbanística de grans obres que va permetre a Repubblica. Barcelona ser la seu dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992. Finalment l'any 1991 fou nomenat Regidor de Cultura de • 1970 - Polèmica d'arquitectura catalana. l'Ajuntament de Barcelona càrrec que exercí ﬁns al 1994. • 1972 - (1983) Reseña y catálogo de la arquitectura Les seves obres han estat guardonades diverses vegades Modernista. amb el Premi FAD, del qual en fou un dels seus impulsors, els anys 1959 (Pallars), 1962 (Escorial), 1966 • 1972 - (1978) Proceso y erótica del diseño. 144 CAPÍTOL 3. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ

• 1976 - Once arquitectos. [4] Generalitat de Catalunya. «Medalla i Placa al Treball Pre- sident Macià, año 2006». [Consulta: 12 juliol 2013]. • 1978 - Catalunya, arquitectura i urbanisme durant la República. [5] «El arquitecto Oriol Bohígas i Guardiola, Premio Nacio- nal de Arquitectura 2006». El Mundo, 1 de febrer de 2008 • 1984 - Reconstrucció de Barcelona;[12] (1986) Re- [Consulta: 12 juliol 2013]. construcción de Barcelona; (1992) Ricostruire Bar- cellona. [6] (català) Oriol Bohigas, Joan Busquets i la llibreria Quera, premis nacionals de Cultura • 1989 - Combat d'incerteses. Dietari de Records; [7] Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. «Premi Na- (1991) Desde los años inciertos. cional de Cultura 2011 - Trajectòria Professional i Artís- • 1998 - Modernidad en la arquitectura de la España tica». [Consulta: 12 juliol 2013]. republicana. [8] «Los arquitectos Oriol Bohigas y Joan Busquets, el his- • toriador David Balsells y la librería Quera, premios na- 1992 - Dit o fet. Dietari de records II; (1996) Entusi- cionales de Cultura». El Periódico, 24 de febrer de 2011 asmos compartidos y batallas sin cuartel. [Consulta: 12 juliol 2013].

• 1993 - Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona. [9] Pàgina sobre l'ediﬁci de l'Escola Garbí

• 1996 - El Present des del Futur. Epistolari Públic [10] ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA SAGRADA FAMÍ- (1994-1995). LIA • 1998 - Del dubte a la revolució. Epistolari públic [11] «últims projectes MBM arquitectes». [Consulta: 15 se- 1995-1997; (2003) Tra Strada del Dubbio e Piazza tembre 2012]. della Revoluzione. Epistolario sulle arti, l'architettura [12] «Arquitectura i urbanisme contemporanis». Web. e l'urbanistica. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013]. • 2003 - Realismo, urbanidad y fracasos. • 2003 - Cartes de la Baralla. Epistolari públic sobre 3.18.7 Enllaços externs cultura i política. • (anglès) Pàgina Web de MBM Arquitectes • 2004 - Modernité en l'architecture dans l'espagne ré- • publicaine. (català) Article de Bohigas a la xarxa • • 2004 - Contra la incontinencia urbana. Reconsi- (castellà) Oriol Bohigas a El poder de la Palabra deración moral de la arquitectura y la ciudad; • (català) Entrevista publicada a la revista educativa (2004) Contra la incontinència urbana. Reconside- d'Òmnium Cultural Escola Catalana ració moral de l'arquitectura i la ciutat; (2008) Con- tro l'incontinenza urbana. Riconsiderazione morale • (anglès) (català) (castellà) ebook scalae Oriol Bohi- sull'architettura e la città. gas en www.scalae.net • 2005 - Epistolario 1951-1994. • 2012 - Passar Comptes. Dietari de records III. 3.19 Rosa Maria Malet i Ybern

3.18.5 Vegeu també Rosa Maria Malet i Ybern (Badalona) és l'actual directora de la Fundació Joan Miró de Barcelona, des de 1980. • Urbanisme de Barcelona El 1975 es va llicenciar en Filosofia i Lletres, especialitant-se en Història de l'Art a la Universitat • Arquitectura de Barcelona de Barcelona.[1] Va descobrir l'obra de Joan Miró el 1968, durant l'exposició de la seva obra que es va [2] 3.18.6 Referències fer a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona i que Malet descriu com “un descobriment i un gran [3] [1] Fitxa al web del Disseny Hub Barcelona esdeveniment”. Va començar a treballar a la Fundació Joan Miró el mateix any de la seva creació, el 1975, [2] Gran Enciclopèdia Catalana. «Ateneu Barcelonès» (en ca- com a ajudant de conservadora, en un magatzem situat a talà). [Consulta: 12 juliol 2013]. l'antic Museu d'Art de Catalunya, on s’estava catalogant [3] Castro, José M.. «Una medalla de oro para Oriol Bohigas l'obra gràfica del pintor. Posteriorment esdevindria enfrenta a gobierno y oposición en el consistorio barcelo- conservadora de la Fundació, fins que el 1980 va ocupar nés». La Vanguardia, 23 abril 1986 [Consulta: 19 desem- el càrrec de directora. Des de llavors s’encarrega de bre 2013]. donar a conèixer l'obra de l'artista al món. 3.19. ROSA MARIA MALET I YBERN 145

[3] «Cara a cara con Rosa Maria Malet.». Divento.com.

[4] «Acción cultural espanyola», 2011. [Consulta: 19 octubre 2011].

[5] «Mark Rothko». Fundació Joan Miró. [Consulta: 21 setembre 2011].

[6] «Biograﬁa de Rosa María Malet a seacex» (en castellà). seacex. [Consulta: 21 setembre 2011].

3.19.4 Enllaços externs

• Entrevista a Rosa Maria Malet a 365d365e.com

Roda de premsa de presentació de l'exposició «Joan Miró. L'escala de l'evasió», amb Rosa Maria Malet a la dreta.

3.19.1 Exposicions rellevants

Malet ha comissariat diverses exposicions sobre l'artista, com per exemple:

• Miró en escena, Fundació Joan Miró, Barcelona (1994-95) • Joan Miró: equilibri a l'espai, Fundació Joan Miró, Barcelona (1997)[4] • Joan Miró. Sentiment, emoció, gest, Fundació Joan Miró, Barcelona (2006-07). • Mark Rothko, Barcelona (2000-2001)[5]

3.19.2 Llibres publicats

Malet ha publicat diverses monograﬁes sobre l'artista. Entre elles cal destacar:

• Joan Miró. Una biograﬁa, Col·lecció Pere Vergés de biograﬁes, Edicions 62, Barcelona (1992) • Joan Miró. Apunts d'una col·lecció (Obres de la col·lecció de la Gallery K. AG), Fundació Joan Mi- ró, Barcelona (2003)[6]

També ha publicat diversos articles per a catàlegs d'exposicions temporals celebrades a museus com el Moderna Museet, el Louisiana Museum of Modern Art o el Museu Nacional d'Art de Catalunya, entre molts d'altres.

3.19.3 Referències

[1] «El meu avi. Joan Miró. Entrevistats». El meu avi.. Tv3. [Consulta: 8 octubre 2011].

[2] «Entrevista amb Rosa Maria Malet». Òmnium Cultural, 30-11-2010. [Consulta: 21 setembre 2011]. Capítol 4

Premi Joan Miró

4.1 Ignasi Aballí i Sanmartí extreu bona part dels seus materials. Es pot dir que la seva obra és alhora hermètica i propera. Un equilibri de- Ignasi Aballí i Sanmartí (Barcelona, 7 d'agost de 1958) licat entre concepte i forma que beu de la quotidianitat, és un artista contemporani català, proper a les pràctiques la literatura i del cinema per parlar d'absències, filtres, conceptuals que desenvolupa la seva obra en formalitzaci- ficcions i límits. Sovint la seva obra s’articula a partir de ons, tècniques i materials diversos (corrector líquid, llum, conceptes oposats com atzar/control, efímer/permanent, pols, retalls de diari, etc.). Va estudiar Belles Arts a la presència/absència. Aquests són alguns dels temes que es Universitat de Barcelona, ciutat en què viu i treballa. Ha poden observar en els seus treballs: estat professor de l'Escola Massana entre els anys 1990 i • 2007. No-intervenció: Algunes de les obres són realitzades des d'una actitud radical de no-intervenció, de deixar fer, de tal manera que el material (pots de 4.1.1 Biografia pintura oberts que s’han assecat o la llum que ha transformat el cartró) es transformi sense l'acció fí- Va estudiar Belles Arts a Barcelona i es va llicenciar sica de l'artista. Això no obstant, és un procés que el 1981. La seva obra s’ha exposat a centres com ara tot i restar obert a l'atzar parteix d'una metodologia el Drawing Center (Nova York), Le Printemps de Sep- molt controlada i d'unes condicions prèvies que cal tembre (Tolosa), la Biennal de Venècia del 2007. Aba- no alterar. llí també ha exposat al MACBA (Barcelona), Reina So- fía, Museu Serralves (Porto), Ikon Gallery (Birmingham) • Absència: Una altra de les seves preocupacions és i ZKM (Karlsruhe, Alemanya), i ha col·laborat en diver- la de mostrar la presència de les coses a partir de la ses galeries i fires d'art.[2] L'any 2014 va ser distingit amb seva absència, com és el cas d'una prestatgeria buida el Premi Joan Miró.[1] en què els estants arquejats pel pes ens parlen d'uns llibres que no hi són, dels quadres que se'ns mostren a partir del seu reflex al terra del museu, o del 4.1.2 Obra mirall cobert de corrector líquid en què s’al·ludeix a la imatge del mateix artista que ha anat desaparei- xent a mesura que aquest executava l'obra.

• Espai: Altres obres estan vinculades a l'espai i són concebudes en relació a l'arquitectura, de manera que són de naturalesa efímera i duren el temps de l'exposició. Els vernissos aplicats directament a la paret del museu, la pintura arrancada d'un espai per tornar-la a utilitzar en la paret d'un altre o el rastre de sabates que els passants han deixat mentre descan- saven negligentment amb un peu recolzat a la paret en són alguns exemples.

Anàlisi

Llistats, obra d'Aballí a la 52a Biennal de Venècia. Tot i la seva formació clàssica en Belles Arts, el treball d'Aballí evoluciona ràpidament cap a una prevalença gai- La seva obra és una reﬂexió sobre els límits d'allò artís- rebé total del concepte que idea estratègies per distanciar- tic i la seva relació amb la vida quotidiana, d'on l'artista se del procés i de la pròpia obra a mesura que l'acte de

146 4.2. MONA HATOUM 147 pintar es torna problemàtic. Aballí també du la seva anà- [7] Museo Reina Sofía, Colección permanente lisi dels límits a la formalització de les mateixes obres, [8] Col·lecció permanent MACBA que sovint desaﬁen la percepció de l'espectador, i el força a completar la peça mitjançant la seva observació, a par- [9] Ikon Gallery 0-24h tir de la màxima que com menys coses hi hagi per veure en una obra, més gran és el desig de veure. [10] Galeria Rosemarie Schwarzwälder/Nächst St. Stephan In- side Job

[11] «L'artista barceloní Ignasi Aballí s’endú el Premi Interna- 4.1.3 Exposicions cional Joan Miró». 324.cat, 3 de desembre 2014. [Con- sulta: 3 desembre 2014]. Des de 1990 ha realitzat exposicions individuals tant en galeries com en institucions públiques nacionals i internacionals. Destaquen les realitzades a la galeria Howard 4.1.6 Bibliografia seleccionada Yezersky (Boston 1990), Galeria Elba Benítez[3] (Madrid • 1991, 1994, 1999, 2004, 2009), Galeria Pedro Oliveira[4] Diversos Autors, 0-24 h, Ed. MACBA, Serralves, (Porto 1997, 2002, 2008), Galeria Estrany-de la Mota[5] Ikon, 2005 (Barcelona 1993, 1995, 1998, 2003, 2008), Nouvelle • David G. Torres, Nada para ver, Ed. Museo de Be- [6] Galerie (Grenoble 2002), Galerie Meessen-de Clercq llas Artes de Santander, 2004 (Brussel·les 2008), Museo de Bellas Artes (Santander 2004), Espacio Uno, Museo Nacional Centro de Arte • Andrews, Max; Canepa, Mariana, Nothing or somet- Reina Sofía,[7] (Madrid 2002), PhotoEspaña (Madrid i hing, Ed. Today Art Museum, Pequín, 2009 Portimao 2008), MACBA[8] (Barcelona 2005), Fuda- • çao Serralves, (Porto 2006) IKON Gallery[9] (Birming- Aballí, Ignasi, Sin actividad, Ed. Museo de Por- ham 2006) o ZKM (Karlsruhe 2006), Galeria Rosemarie timão, 2008 Schwarzwälder/Nächst St. Stephan[10] (Viena, 2009). Entre les exposicions col·lectives en les quals ha parti- 4.1.7 Enllaços externs cipat darrerament destaquen les realitzades a la Galerie Meessen-de Clercq (Brussel·les 2008), Gagosian Gallery • Obra d'Aballí al MACBA (New York 2007), MARCO (Vigo 2007), Centro Huar- • Bartomeu Marí, Retrat del real per l'absència te (Navarra 2008), MACBA (Barcelona 2007), Centre National d'Art Contemporain Villa Arson (Nice 2006), Palazzo delle Papese (Siena 2007), Fondation Maeght, (Saint Paul de Vence 2007), Museo Patio Herreriano (Va- 4.2 Mona Hatoum lladolid 2007), Artium (Vitoria 2004, 2007) o Musac (León 2007) entre d'altres. Mona Hatoum (Beirut, 1952) és una artista multidis- ciplinària i reconeguda en el panorama contemporani Ha participat a diverses biennals internacionals com la re- internacional. Ha treballat amb diversos suports com cent 52 Biennale de Venezia (Venecia 2007), la Sharjah escultura, instal·lacions, accions. Actualment viu i treba- Biennial 8 (Emirats Àrabs Units 2007) o la XI Bienal de lla a Londres. Sydney (Sidney 1998). Va néixer el 1952 en el si d'una família palestina originària de la ciutat de Haifa, ciutat que el 1948 es veuen obligats 4.1.4 Premis i reconeixements a abandonar per acabar recalant a la capital libanesa, a causa dels enfrontaments que afectaven els palestins.[1] • 2014 — Premi Joan Miró[11] Va estudiar al Beirut University College de Beirut entre 1970 i 1972. El 1975 realitza una breu visita a Londres, 4.1.5 Referències durant la qual esclata la Guerra Civil Libanesa. Aquesta situació li impedirà tornar al seu país, veient-se obligada [1] Sesé, Teresa. «Ignasi Aballí, premio Joan Miró». La Van- a iniciar una nova vida a la capital britànica. Comença- guardia, 2 desembre 2014 [Consulta: 2 desembre 2014]. rà seva formació a la Byam Shaw School of Art, durant 1975-1979, i passarà a la Slade School of Art, també a [2] Biografia al web del MACBA Londres, durant els anys 1979-1981, on estudiarà amb Stuart Brisley, una de les seves primeres influències.[2] [3] Elba Benítez Al començament dels anys 80, és quan comença a fer [4] Pedro Oliveira Performances i videoart. El 1989, Hatoum exposa la seva [5] Galeria Estrany primera gran obra escultòrica “La llum al final” al Show- room de Londres. La mateixa peça es va exposar l'any [6] Gallerie Messen-de Clercq To show següent al British Art Show.[3] 148 CAPÍTOL 4. PREMI JOAN MIRÓ

Als anys 90 el seu treball evoluciona cap a obres menys 4.3.1 Premis i reconeixements narratives que permeten, per tant, un major nivell associ- atiu. A través de les escultures i les instal·lacions, Hatoum Eliasson va rebre el Premi Joan Miró, atorgat per la realitza obres que semblen fer referència al minimalisme, Fundació Joan Miró de Barcelona amb el patrocini de encara que tan sols des d'un punt de vista purament for- Caixa Girona, l'any 2007. Considerant el jurat com un mal i d'utilització de materials. dels artistes més importants i compromesos amb el seu [1] El 1995 és finalista del Premi Turner de Londres, per les treball del nostre temps. seves exposicions d'aquest mateix any al White Cube i al Centre Georges Pompidou de París. Posteriorment el 1997, una de les seves obres, adquirides 4.3.2 Referències per Charles Saatchi es va incloure en l'exposició Sensati- on, que va recórrer Londres, Berlín i Nova York. El 2008, [1] Fundació Miró. «Premi Joan Miró, Olafur Eliasson» (en és guardonada amb el prestigiós Premi Rolf Schock, i a espanyol). [Consulta: 2 juliol 2010]. l'any següent la seva obra és triada per formar part de l'exposició “Antropologia: Revisitant, reinventat, reinter- pretat” juntament amb el treball de Lee Isaacs, Graffeo Karen, Sara Jardí Armstrong, Kluge Janice, Seah Joel, 4.3.3 Enllaços externs Gaudete Mitchell, Sara Jardí Armstrong, Beatrice Coron, Grid Kelly, Laura Gilbert, entre d'altres. L'exposició va • Olafur Eliasson - Tanya Bonakdar Gallery ser comissariada per Jon Coffelt i Rosenberg Maddy de central de reserves Brooklyn, Nova York. • http://www.fundacionnmac.org/spanish/coleccion. L'any 2011 va rebre el Premi Joan Miró que atorga cada php?id=93 [Olafur Eliasson a la Fundació NMAC] biennalment la Fundació Joan Miró de Barcelona.

4.4 Pipilotti Rist 4.2.1 Referències Elisabeth Charlotte Rist, més coneguda com a Pipilot- [1] Antoni, Janine. «Mona Hatoum». BOMB, 1998 [Consulta: ti Rist (21 de juny de 1962 a Grabs, Sankt Gallen, Suïssa) 3 gener 2011]. és una reconeguda videoartista. Actualment viu i treballa entre Zuric i Los Angeles. Els seus treballs duren gene- [2] Tusa, John. «Transcript of the John Tusa Interview with ralment un parell de minuts, alterant colors, velocitat i so. the Palestinian artist Mona Hatoum». BBC. BBC. [Con- Els seus treballs generalment tracten fets relacionats amb sulta: 28 febrer 2011]. el gènere, sexualitat i el cos humà. En contrast amb molts altres artistes conceptuals, els seus colorits i musicals tre- [3] Antoni, Janine. «Mona Hatoum». BOMB, 1998 [Consulta: balls transmeten una sensació de felicitat i senzillesa. Van 3 juny 2011]. ser al principi considerats com obres de crítica feminista. Avui dia els seus treballs es troben en les més importants col·leccions d'art de tot el món. 4.3 Olafur Eliasson 4.4.1 Biografia Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) és un artista da- nès contemporani que es va criar a Islàndia i viu i treballa Des de la seva infància sempre ha estat anomenada Pipi- a Berlín. lotti. El nom fa referència a la novel·la d'Astrid Lindgren. Eliasson va estudiar a la Reial Acadèmia de les Arts de Rist va estudiar a l'Institut d'Arts Aplicades de Viena, fins Copenhaguen entre 1989 i 1995. Va representar a Dina- a 1986. Posteriorment va estudiar vídeo a l'Escola de Dis- marca en la Biennal de Venècia de 2003 i ha exposat en seny (Schule für Gestaltung) a Basilea, Suïssa. El 1997 el diversos museus i galeries d'art internacionals, incloent el seu treball va ser presentat en la Biennal de Venècia, on Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid el va ser premiat amb el Premi 2000. 2003, i la Tate Modern a Londres, on va estar exposat el Entre 1994 i 1998 va ser membre de la banda i grup per a seu gegantí Weather Project. performances Les Reines Prochaines. El 2002 va ser con- La seva obra explora la relació entre naturalesa i vidada pel professor Paul McCarthy para impartir classes tecnologia, on a vegades elements com la temperatura, a la Universitat de Los Angeles (UCLA). Pipilotti Rist viu l'olor o l'aire es converteixen en part de l'escultura quan actualment amb el seu company Balz Roth, amb el qual es representen en un context artístic. té un fill, Himalaya. 4.4. PIPILOTTI RIST 149

4.4.2 Obra • 1998 - Remake of the Weekend

Durant els seus estudis, va començar a realitzar pel·lícules • 1999 - Regenfrau en Super 8.A I'm not the Girl Who Misses Much (1986) • 1999 - Extremities Rist mostra com balla davant la càmera amb un vestit negre amb el pit descobert i llavis vermells. Les imatges són • 1999 - Vorstadthirn monocromàtiques i difuses. Canta “I'm not the girl who misses much"; la seva versió de la tornada de la cançó • 1999 - Bar[1] Happiness Is a Warm Gun de John Lennon. Al ﬁnal, la • imatge es torna blava i a poc a poc difusa. El so es deté. 2000 - Open My Glade - 1 Min. Rist va cobrar fama gràcies a Pickelporno (1992), un tre- • 2000 - Himalaya’s Sister’s Living Room ball sobre el cos femení, i l'excitació sexual. La càmera, • amb un objectiu ull de peix es mou pròxima als cossos 2000 - Closet Circuit d'una parella. Les imatges estan carregades de colors in- • 2001 - The Belly Button Like a Village Square tensos, per a percebre-les d'una manera estranya, senual i ambigua per l'espectador. • 2001 - Fliederstrudel (Fünf Uhr) Ever is Over All (1997) mostra amb alentiment a una jo- • 2001 - Related Legs ve que aixafa una ﬂor tropical en els cristalls de cotxes aparcats. Una policia s’acosta i la saluda. El clip ha es- • 2004 - Herbstzeitlose tat comprat pel MOMA de Nova York. Els setze video- clips d'Open My Glade van ser reproduïts cada hora en • 2005 - Homo sapiens sapiens una pantalla a Times Square a Nova York, una iniciativa del programa Messages to the Public, que existeix des de 1980. 4.4.3 Premis

• 1988 – Premi del Feminale, Colònia Pel·lícules super 8 i videoinstal·lacions • 1991 – Beca de Swiss Federal Arts • 1984 - St. Marxer Friedhof (Cementiri de San Marx) - 4 minuts • 1994 – Manor-Prize, Sankt Gallen • 1986 - Das Gute (El Bo) - 9 minuts. • 1994 – Premi a Videoart de la Corporació de bancs Suïssos Swiss Bank Corporation • 1986 - I'm Not The Girl Who Misses Much - 7:45 minuts. • 1995 – Beca del Servei d'Intercanvi acadèmic Ale- many (DAAD) • 1987 - Sexy Sad I - 4:36 minuts • 1997 – Premi 2000 de la Biennal de Venècia • 1988 - (Entlastungen) Pipilottis Fehler - 11:10 minuts • 1998 – Nominació al premi Hugo Boss

• 1988 - Japsen. Amb Muda Mathis - 12 minuts • 1999 – Wolfgang-Hahn-Preis

• 1989 - Die Tempodrosslerin saust. Amb Muda Mat- • 2001 – Premi d'art Ciutat de Zurich his - 14 minuts • 2004 – Premi 01 i professor honoríﬁc de la Univer- • 1990 - You Called Em Jacky - 4 minuts sitat de les Arts, Berlin • 1992 - Pickelporno - 12 minuts • 2009 - Premi Joan Miró 2009[2][3][4] • 1992 - Als der Bruder meiner Mutter geboren wur- de, duftete es nach wilden Birnenblüten vor dem braungebrannten Sims - 4 minuts 4.4.4 Bibliograﬁa • 1993 - Blutclip - 2:50 minuts Publicacions

• 1994 - Selbstlos im Lavabad • 1998 - Himalaya, Pipilotti Rist 50 kg, incl. CD we can't. Oktagon Verlag: Cologne. ISBN 3-89611- • 1995 - I'm a Victim Of This Song - 5 minuts 072-1 • 1996 - Sip My Ocean - 8 minuts • 1998 - Remake of the Weekend. incl.. CD. Oktagon: • 1997 - Ever Is Over All Cologne. ISBN 3-89611-046-2 150 CAPÍTOL 4. PREMI JOAN MIRÓ

• 2001 - Pipilotti Rist. Con contribuciones de Peggy Altres Vídeos Phelan, Hans Ulrich Obrist, Elisabeth Bronfen. Phaidon: London. ISBN 0-7148-3965-5 • Werke auf pipilottirist.net

• 2001 - Apricots Along The Street. Scalo: Zu- • Objekt: Der TV-Lüster (1993) rich/Berlin/New York, ISBN 3-908247-50-0 • telemaquetime.free.fr: Zahlreiche Standfotos • 2004 - Jestem swoja wlasna obca swinia (Ich bin mein eigenes fremdes Schwein/I am my own foreign • newmedia-art.org - Diverse Werke (Real Video, pig). amb Birgit Kempker. Centre for Contemporary QuickTime) Art/Centrum Sztuki Współczesnej: Warsaw. ISBN 83-88277-13-8 • Führung durch die Ausstellung des MoMA (QuickTime)

Sobre Pipilotti Rist • Pipilotti Rist in der Sammlung Goetz, ZKM (QuickTime) • Elizabeth Janus: “Pipilotti Rist, video artist”, Art Forum, Summer 1996 (English) • Parkett 48, 1996 Entrevistes

• DU, June 1997 • Entrevista a kfunigraz.ac.at (Alemany) • Francis McKee: Pipilotti Rist: Show a Leg. Tramway: • Entrevista al diari Jungle World, 15. Abril de 1998 New York 2002. ISBN 1-899551-26-3 • Entrevista a Afterimages 11/2000 • Andre Seleanu: “Pipilotti Rist at the Outer Frontiers of Video”, Artfocus 69, 2000 • Entrevista a Art Journal, hivern de 2000 • Änne Söll: Arbeit am Körper. Videos und Videoinsta- • llationen von Pipilotti Rist. Schreiber: Munich 2004. Entrevista en Die Weltwoche 5/2004 ISBN 3-88960-069-7 • Änne Söll: “Der Traum vom Fliegen – Dienstleis- 4.5 Roni Horn tung und Geschlecht in Pipilotti Rists 'Pamela'" (PDF) Roni Horn (Nova York, 25 de setembre de 1955)[1] és una artista visual i escriptora estatunidenca. La seva obra 4.4.5 Referències abasta l'escultura, el dibuix, la fotograﬁa, el llenguatge, i la instal·lació. Néta d'immigrants jueus originaris de [1] Ribas Tur, Antoni. «Subhastes, col·leccionistes i platafor- l'Europa Oriental,[2] va néixer, viu i treballa a Nova York. mes: notes sobre videoart». Bonart [Girona], núm. 115, Va obtenir un BFA de la Rhode Island School of Design maig 2009, p.40-43. ISSN: 1885-4389. i un MFA en escultura de la Universitat Yale. El 2013 va [3] [2] «Pipilotti Rist guanyadora de la segona edició del Pre- guanyar el Premi Joan Miró. mi Joan Miró, que patrocina la fundació Caixa Girona». Bonart [Girona], núm. 115, maig 2009, p.. ISSN: 1885- 4389. 4.5.1 Biograﬁa

[3] «Pipilotti Rist: la reina del videoart». Telenotícies. TV3, Horn va deixar l'escola secundària als 16 anys i es va ma- 04/12/2009. [Consulta: 8 octubre 2011]. tricular a l'Escola de Disseny de Rhode Island.[4] Des de [4] «Premi al videoart de Pipilotti Rist». Telenotícies. TV3, 1975, Horn ha viatjat sovint a Islàndia, on el paisatge i 04/05/2009. [Consulta: 8 octubre 2011]. l'aïllament han influït fortament en la seva pràctica. La seva primera exposició individual (fora de la universitat) es va celebrar el 1980 al München Kunstraum. Després 4.4.6 Enllaços Externs de dues exposicions a Nova York (a les galeries de Paula Cooper i Leo Castelli), la carrera de Horn es va accelerar • pipilottirist.net - Web Oficial finals de la dècada de 1980. El 1998 va rebre Premi Alpert • Artkrush.com review de Wishing for Syncronicity Awards in the Arts, així com diverses beques NEA, i una de P. Rist al Museu d'Arte Contemporáneo de Hous- beca Guggenheim. Li han dedicat exposicions temporals ton, 1/2007 diversos espais d'art contemporani. Horn està representada per Hauser & Wirth, Xavier Hufkens, Brussel·les; i • Compilació de 14 vídeos a Ubuweb la Kukje Gallery de Seül. 4.5. RONI HORN 151

4.5.2 Obra • Horn, Roni. Lava.(To Place, book III.) New York: Roni Horn, 1992. ISBN 1-56466-035-4 Horn es revela com una artista plenament contemporània. • Esculpint, dibuixant, fotografiant, fent instal·lacions espe- Horn, Roni. Pooling waters.(To Place, book IV.) cífiques i intervencions en el paisatge o escrivint, la curi- Cologne: Walther König, 1994. ISBN 3-88375-187- ositat de Horn és gran. El seu talent s’ha plasmat en tan- 1 tes àrees de les arts plàstiques. Emmarcada en els àmbits • Horn, Roni. Inner geography.(To Place, supple- de l'art conceptual i el minimalisme, l'etiqueta que millor ment.) Baltimore, MD: Baltimore Museum of Art, li escau és, senzillament, la d'artista visual i escriptora. 1994. ISBN 0-912298-67-7 El qualificatiu de visual, sovint superflu, no ho és en el seu cas: la seva obra té un enorme poder visual, una for- • Horn, Roni. Verne’s journey.(To Place, book V.) ça visual que ella posa al servei d'un discurs intel·lectual Cologne: Walther König, 1995. ISBN 3-88375-219- que busca conscienciar l'espectador sobre qüestions com 3 el gènere, la identitat, l’androgínia o la complexa relació • Horn, Roni. Haraldsdóttir.(To Place, book VI.) entre objecte i subjecte.[5] Entusiasta del retrat i del pai- Denver, CO: Ginny Williams, 1996. ISBN 1- satge, enamorada de l’escultura, apassionada del dibuix, 880146-16-9 Horn es lliura a una tasca creativa el resultat de la qual és tan impactant com melancòlic. El seu interès pel paisatge • Horn, Roni. You are the weather. Zurich and New d’Islàndia, país on resideix i treballa durant part de l’any, York: Scalo in collaboration with Fotomuseum ajuda a entendre una mirada que es complau en la dure- Winterthur, 1997. ISBN 3-931141-45-4 sa però també en la simplicitat, en la contundència però • també en el que és eteri, en l’absolut i en la melancolia. Horn, Roni. Arctic circles.(To Place, book VII.) El seu objectiu és explorar fins a quin punt el món és can- Denver, CO: Ginny Williams, 1998. ISBN 1- viant, inestable, insegur, incert, misteriós. Els paisatges, 880146-21-5 les persones, el temps i les mateixes obres d'art es mouen, • Horn, Roni, Kathleen Merrill Campagnolo, and Jan evolucionen, estan sempre condicionades pel context. Per Avgikos. Still water. Santa Fe, NM: SITE Santa Fe, a l’artista fins i tot la nostra identitat, la percepció de qui 2000. ISBN 0-9700774-1-6 som, és inestable: està en funció d'un lloc i d'un moment concrets. És per això que li agrada treballar pensant en • Horn, Roni. Another water (the River Thames, for llocs específics. El seu és un art que neix per ocupar un example). Zurich and New York: Scalo, 2000. ISBN espai determinat.[5] 3-908247-25-X • Horn, Roni. Becoming a landscape.(To Place, book 4.5.3 Exposicions rellevants VIII.) Denver, CO: Ginny Williams, 2001. ISBN 3- 88243-797-9 • [6] 1995 - Kunsthalle de Basilea • Horn, Roni. Dictionary of water. Paris: Edition 7L, • 2001 - Museu Serralves de Porto 2001. ISBN 3-88243-753-7 • Horn, Roni. This is me, this is you. Paris: Edition 7L, • 2001 - Whitney Museum of American Art, Nova 2002. ISBN 3-88243-798-7 York, • Horn, Roni. Cabinet of. Göttingen/New York: • 2002 - Dia Center for the Arts de Nova York Steidl/Dangin, 2003. ISBN 3-88243-864-9 • 2003 - Centre Georges Pompidou • Horn, Roni. Her, her, her & her. Göttingen/New York: Steidl/Dangin, 2004. ISBN 3-86521-035-X • 2004 - Institut d'Art de Chicago • Horn, Roni, Louise Bourgeois, Anne Carson, • 2009 - Tate Modern de Londres[7] Hélène Cixous, and John Waters. Wonderwater (Ali- • 2014 - Fundació Joan Miró, Dormia tot com si ce Offshore). Göttingen, Germany: Steidl, 2004. l’univers fos un error ISBN 3-86521-005-8 • Horn, Roni, and Hélène Cixous. Rings of Lispector (Agua Viva). London: Hauser & Wirth; Göttingen: 4.5.4 Publicacions Steidl, 2005. ISBN 3-86521-149-6 • Horn, Roni. Bluff Life.(To Place, book I.) New • Horn, Roni. Index Cixous: cix pax. Göttingen, Ger- York: Peter Blum, 1990. ISBN 0-935875-09-3 many: Steidl, 2005. ISBN 3-86521-135-6 • Horn, Roni. Folds.(To Place, book II.) New York: • Horn, Roni. Doubt box.(To Place, book IX.) Göttin- Mary Boone Gallery, 1991. ISBN 0-941863-21-2 gen, Germany: Steidl, 2006. ISBN 3-86521-276-X 152 CAPÍTOL 4. PREMI JOAN MIRÓ

• Horn, Roni. Herðubreið at home: the Herðubreið • Kersting, Hannelore, and Rudolf Herman Fuchs. paintings of Stefán V. Jónsson aka Stórval. Göttin- Things which happen again: Roni Horn. Mönchen- gen: Steidl, 2007. ISBN 978-3-86521-457-7 gladbach: Städtisches Museum Abteiberg; Münster: Westfälischer Kunstverein, 1991. ISBN 3-924039- • Horn, Roni. Weather reports you. London: Artan- 07-0 gel/Steidl, 2007. ISBN 978-3-86521-388-4 • • Horn, Roni, and Philip Larratt-Smith. Bird. Lon- Schwarz, Dieter. Rare spellings: selected drawings don: Hauser & Wirth; Göttingen: Steidl, 2008. ISBN 1985-1992. Düsseldorf, Germany: Richter, 1992. 978-3-86521-669-4 ISBN 3-928762-09-5 • Spector, Nancy. Roni Horn: including the installati- 4.5.5 Premis i reconeixements on Pair Field and selections from the work To Place. Tilburg, The Netherlands: De Pont Foundation for • 2013- Premi Joan Miró: El jurat del Premi Joan Mi- Contemporary Art, 1994. ISBN 90-74529-05-4 ró 2013 va estar integrat per professionals de pres- • Kellein, Thomas, and Roni Horn. Making being he- tigi en el camp de l'art contemporani: Alfred Pac- re enough: installations from 1980 to 1995. Basel: quement, exdirector del Centre Georges Pompidou Kunsthalle Basel; Hannover: Kestner-Gesellschaft, (París); Vicent Todolí, exdirector de la Tate Modern 1995. ISBN 3-7965-9901-X (Londres) i actual director artístic d'Hangar Bicco- ca (Milà); Poul Erik Tøjner, director del Louisia- • González-Torres, Félix, Roni Horn, and Ingvild Go- na Museum of Modern Art (Humlebæk, Dinamar- etz. Felix Gonzalez-Torres, Roni Horn. München: ca); Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Jo- Sammlung Goetz, 1995. an Miró (Barcelona); i Nimfa Bisbe, directora de la Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani. Els artis- • Tillman, Lynne. Gurgles, sucks, echoes. Cologne: Ja- tes que han obtingut el Premi Joan Miró en edicions blonka Galerie; New York: Matthew Marks Gallery, anteriors són Olafur Eliasson, Pipilotti Rist i Mona 1995. ISBN 1-880146-10-X Hatoum.[8] • Koepplin, Dieter. Roni Horn Zeichnungen = drawings. Ostﬁldern, Germany: Cantz, 1995. ISBN 4.5.6 Referències 3-89322-777-6

[1] • hooks, bell, Felix Gonzales-Torres, Judith Hoos [2] Julie L. Belcove (November 2009), Roni Horn W Maga- Fox, Roni Horn, Amada Cruz, and Sarah J. Rogers. zine. Earths grow thick. Columbus, Ohio: Wexner Cen- ter for the Arts, Ohio State University, 1996. ISBN [3] Palau, Maria. «Miró beneeix Roni Horn». El Punt Avui 1-881390-12-8 [Barcelona], 22/01/2013. • [4] Roberta Smith (November 5, 2009), Gaining a Voice and Schulz-Hoffmann, Carla, and Andreas Strobl. Ro- an Identity in Minimalism New York Times. ni Horn, Pi. Munich: Staatsgalerie Moderner Kunst; Ostfildern-Ruit: Hatje Cantz, 2000. ISBN 3-7757- [5] Nota de premsa Premi Joan Miró 2013 0912-6 [6] PBS. • Neri, Louise, Lynne Cooke, and Thierry de Duve. [7] Exposició a la TATE Roni Horn. London: Phaidon, 2000. ISBN 0-7148- 3865-9 [8] Dossier Exposició Roni Horn. Fundació Joan Miró. 2014 • Storsve, Jonas, Paulo Herkenhoff, and Claire Blanc- 4.5.7 Bibliografia hon. Roni Horn: dessins = Roni Horn: drawings. Pa- ris: Éditions du Centre Pompidou, 2003. ISBN 2- • Roni Horn: Glyptothek München, Kunstforum Münc- 84426-219-8 hen, Kunstraum München eV. München: Kunstraum • Roni Horn, Ann Veronica Janssens, Mike Kelley, München, 1983. ISBN 3-923874-38-3 Mike Nelson. San Francisco: California College of • Detroit Institute of Arts / Galerie Lelong. Roni Arts and Crafts, Wattis Institute for Contemporary Horn: pair objects I, II, III. Detroit/New York: Gale- Arts, 2003. ISBN 0-9725080-1-5 rie Lelong, 1988. ISBN 2-85587-157-3 • Lingwood, James, and Frida Björk Ingvarsdóttir. • Roni Horn: the Museum of Contemporary Art, Los Roni Horn. Some Thames/Haskólínn á Akureyri. Angeles. Los Angeles: The Museum, 1990. ISBN 0- Göttingen, Germany: Steidl, 2003. ISBN 3-88243- 914357-20-4 964-5 4.5. RONI HORN 153

• Stahel, Urs, Élisabeth Lebovici, bell hooks, Thierry de Duve, Paulo Herkenhoﬀ, and Barbara Kruger. If on a winter’s night ... Roni Horn.... Göttingen: Steidl Verlag; Winterthur: Fotomuseum, 2003. ISBN 3- 88243-911-4

• Eskildsen, Ute. Roni Horn. To place: postcards from the ﬁrst 8 books: 1990-2001. Göttingen: Steidl, 2004. ISBN 3-86521-042-2 • Dean, Tacita, and Angela Vettese. Roni Horn: An- gie and Emily Dickinson. Edinburgh: Royal Botanic Garden, 2006. ISBN 1-872291-20-1

• Roni Horn: vatnasafn, library of water. London: Ar- tangel, 2006. • Cixous, Hélène, and Australian Centre for Contem- porary Art. A kind of you: 6 portraits by Roni Horn. Göttingen: Steidl, 2007. ISBN 978-3-86521-583-3

• Roni Horn: my Oz. Reykjavik, Iceland: Listasafn Reykjavikur, 2007. ISBN 9979-769-30-0

• De Salvo, Donna, Carter E. Foster, Mark Godfrey, and Roni Horn. Roni Horn aka Roni Horn. New York: Whitney Museum of American Art; London: Tate Modern in association with Steidl, Göttingen, 2009. ISBN 978-3-86521-831-5 • Lingwood, James, Briony Fer, and Adrian Sear- le. Roni Horn: vatnasafn/library of water. London: Artangel; Göttingen, Germany: Steidl, 2009. ISBN 978-3-86521-942-8 • Mézil, Éric. Roni Horn. Paris: Éditions Phébus, 2009. ISBN 978-2-7529-0427-0 Capítol 5

Altres

5.1 (4329) Miró 5.2 Fundació Pilar i Joan Miró

4329 Miró és un asteroide que orbita al voltant del La Fundació Pilar i Joan Miró està situada a Palma i Sol, entre Mart i Júpiter, en l'anomenat cinturó princi- fou creada per desig del pintor català Joan Miró (1893- pal d'asteroides, a una distància mitjana de 2,26 vegades 1983) i de la seva esposa Pilar, amb l'objectiu de dotar la distància entre la Terra i el Sol.[1] la ciutat d'un centre cultural i artístic. Els seus fons in- clouen una important col·lecció de prop de 6.000 obres de l'artista, incloent pintures, escultures, dibuixos, esbos- 5.1.1 Història sos, i altres documents. El complex està situat al costat de Son Abrines, que va ser la residència privada de Miró des de 1956, i inclou un primer taller, Son Boter, adaptat a La Fundació Joan Miró va sol·licitar a la International As- una casa tradicional, i el segon taller, més ampli, constru- tronomical Union que un cos celeste obtingués el nom de ït d'arrel per l'arquitecte Josep Lluís Sert, amic personal Joan Miró. El Minor Planet Center, el centre de la IAU del pintor. Al voltant, pels jardins s’aprecien diverses es- dedicat a la detecció d'asteroides al Sistema Solar, fou cultures i murals. El 1992 es va afegir el nou Ediﬁci Mo- l'entitat encarregada de determinar que l'asteroide 4329 neo, obra de Rafael Moneo, per abrigar els serveis admi- digui el nom de 4329 Miró. L'asteroide va ser descobert nistratius i presentar de forma rotativa les obres del lle- l'any 1982 per l'astrònom nord-americà Laurence G. Taﬀ gat. La fundació també organitza exposicions temporals a Socorro, Nou Mèxic.[2] d'avantguarda.[1]

5.1.2 Motivació 5.2.1 Ediﬁci

La motivació principal que va portar a la Fundació Joan Miró a sol·licitar el nom de Joan Miró per a un cos celeste fou la forta visió cosmològica de l'obra de l'artista. Els signes mironians de les estrelles, la lluna, el sol o les constel·lacions són part ineludible del seu imaginari. A partir de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Miró treballa en les Constel·lacions, una sèrie de vint-i-tres obres amb ﬁgures ingràvides plenes de signes celests. Per a la Fundació Joan Miró, el fet que un asteroide prengui el nom de Joan Miró fou una manera de commemorar els 30 anys de la mort de l'artista, mort el 25 de desembre de 1983.

5.1.3 Referències Sostre de la Fundació de Palma

La Fundació es divideix en tres espais principals: [1] «(4329) Miro = 1970 AU = 1972 TT6 = 1982 SX2 = 1984 ES». Minor Planet Center. [Consulta: 5 desembre 2013]. • Ediﬁci Moneo [2] «Un asteroide del sistema solar, bautizado con el nom- • Taller Sert bre de Joan Miró». La Vanguardia. [Consulta: 5 desembre 2013]. • Son Boter

154 5.3. MAS MIRÓ 155

5.2.2 Col·lecció Sans, Joan Barbarà Gómez, Rosa Maria Malet, Jo- an Llorens Gardy, Joan Punyet Miró, Angel Juncosa La col·lecció de la Fundació té el seu origen en una dona- Aysa, Enric Juncosa Cirer, Dolors Juncosa Alvarez ció de l'artista, feta el 7 de març de 1981,[2] qui va donar de Sotomayor, Joana Maria Palou Sampol, Camilo tant els edificis com un seguit d'obes de pintura, dibuix, José Cela Conde, Lola Fernández Jiménez, María escultura i obra gràfica i un important fons documental. José Salazar Herrería, Pilar Ortega Chapel La firma de la donació tenia per objectiu la donació d'uns • terrenys de 4000 m² formats per la finca de Son Abrines, Secretaria: Nieves Tellez García i Antoni Pol on realitzà destacades litografies i gravats, i el taller grà- • Interventor: Sebastià Crespí fic de Son Boter per convertir-los en un centre d'activitats culturals després de la seva mort.[3] • Directora: Elvira Camara López[5] La col·lecció està formada per 118 pintures sobre tela, 275 obres de tècnica mixta, 1512 dibuixos i 35 escultures. 5.2.5 Vegeu també També hi ha més de 700 peces d'obra gràfica. Es tracta d'obres realitzades entre 1908 i 1981, tot i que el gran • Fundació Joan Miró gruix d'obres pertany a l'època dels anys 60 del segle XX i posteriors. La col·lecció del museu també té obres d'altres artistes 5.2.6 Referències afins o amics de Joan Miró, conservant obres d'artistes com Arroyo, Canogar, Chagall, Chillida, Guerrero, Gui- [1] «Fundació Joan i Pilar Miró a Mallorca» (en castellà). novart, Gordillo, Hernández Pijuan, Rueda, Millares, Successió Miró, 2011. [Consulta: 30 agost 2011]. Mompó, Muñoz, Ràfols Casamada, Saura, Sempere, Tà- [2] «Se organiza la Fundació Pilar i Joan Miró». El Noticiero pies i Wolf Vostell, entre d'altres. Universal, 18 gener 1984.

[3] Garrido, Carlos. «Finalizó la exposición homenaje a Joan Fons documental Miró» (en castellà). La Vanguardia, 8-11-1978, pàg. 13.

La Fundació disposa d'un arxiu documental on hi ha cor- [4] «Patronat de la Fundació». Fundació Pilar i Joan Miró, respondència de Joan Miró, una hemeroteca, fotografies, 2011. [Consulta: 30 agost 2011]. així com llibres procedents de la biblioteca personal del [5] «Elvira Camara López, nova directora de la Fundació Pi- pintor, entre d'altres. Hi ha unes 800 cartes, 5.000 docu- lar i Joan Miró». Ajuntament de Palma, 2011. [Consulta: ments a l'hemeroteca i alguns dels llibres de la biblioteca 10 novembre 2011]. personal de Miró. 5.2.7 Bibliografia 5.2.3 Serveis • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la La fundació disposa d'una biblioteca especialitzada en art Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. contemporani i, sobretot en la figura i en temes relacio- ISBN 978-84-343-1242-5. nats amb Joan Miró. Està constituïda per més de 17.000 documents, en un creixement constant. • DDAA. Josep Lluís Sert. Fundació Joan Miró. Bar- celona. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. ISBN 978-84-343-1245-6. 5.2.4 Patronat

• Batlle President: Mateo Isern Estela.[4] 5.2.8 Enllaços externs

• President: Fernando Gilet Sancenon • Pàgina web de la Fundació • Vicepresident: Alvaro Gijón Carrasco Coord.: 39° 33′ 18″ N, 2° 36′ 33″ E / • Vocals de l'Ajuntament: Jesús Valls Flores, Maria 39.555°N,2.6091666666667°E José Massot Ramis d'Ayreﬂor, Rosa Vanrell Pons, Antonio Forteza Forteza, Pilar Ribal Simó, Aina Calvo Sastre, Francisco Romero Valenzuela, Gudi 5.3 Mas Miró Moragues Jaulim Du Sautre • Vocals nats : Emili Fernández Miró, Lluís Juncosa El Mas Miró és una ﬁnca que està ubicada al sector sud- Iglesias, Maria Lluïsa Juncosa Canals, Antoni Jun- est dels afores de la població de Mont-roig del Camp cosa Aysa, Pere A. Serra Bauzà, Rafael Bosch i (Baix Camp). 156 CAPÍTOL 5. ALTRES

El mas Miró, més enllà del seu valor estrictament histò- 5.3.2 Història ric, arquitectònic i paisatgístic, presenta un valor afegit, donada la importància d'aquest lloc en la creació pictò- L'edifici anteriorment es coneixia com a Mas d'en Fer- rica de Joan Miró.[1] L'obra i l'univers mironià es van ratges. Antoni Ferratges i de Mesa fou marquès de Mont- gestar en aquest espai físic, en el marc estricte del mas roig, conegut per ser diputat i senador a les Corts de Ma- i de les terres que l'envolten. És aquí on Miró va decidir drid. Era conegut per haver sigut el primer director de La dedicar-se exclusivament a la pintura, i d'on provenen les Vanguardia.[3] primeres obres que el van catapultar internacionalment, convertint-se en un dels pintors més rellevants del segle XX. Adquisició familiar El mas Miró està configurat per una sèrie d'edificis de diverses èpoques, que abasten des del segle XVIII al XX. Havent nascut a Barcelona el 20 d'abril de 1893, Miró L'edifici es troba catalogat com a Bé cultural d'Interès Na- sempre va mantenir uns lligams molt estrets amb les co- cional. marques del Priorat i del Baix Camp. Des de ben nen va passar una part dels estius a Cornudella amb els avis pa- terns, estades de les quals van sorgir alguns dels seus primers dibuixos, que palesen el seu interès primerenc pel paisatge i el seu entorn. Va ser més endavant, però, quan 5.3.1 Edifici la relació amb aquest territori va esdevenir determinant. El 1910, Joan Miró entra a treballar com a administratiu a la drogueria Dalmau i Oliveres de Barcelona. Les enor- Des del punt de vista arquitectònic, l'edifici principal mes dificultats que va viure el pintor per adaptar-se a la s’emmarca dins de la tipologia de les cases d'indians. Es nova feina, sumades a l'aparició d'una greu malaltia, fan tracta d'una casa de pagès revocada en blanc, de planta que el jove Miró passi una llarga temporada de repòs al baixa i dos pisos rematats mitjançant una cornisa de la mas que els seus pares acabaven d'adquirir a Mont-Roig. que sobresurt una torre quadrada, centrada respecte a la façana. El cos central de l'edifici queda protegit, en la seva ca- Miró i Montroig ra anterior, per un gran pati o era, de la que destaca la característica i enorme palmera. L'edifici està flanquejat Durant aquella estada Joan Miró es troba a si mateix i per dos cossos annexos: per un costat, l'antiga entrada per decideix dedicar-se de ple a la pintura. Així relatava el als carruatges, d'una planta, i la casa dels massovers, un seu procés de transformació personal en una carta a Enric edifici de dues plantes i golfes, perpendicular a la façana Cristòfol Ricart: «El primitivisme d'aquella gent admira- principal amb teulada de teula àrab a dos vessants. Conti- ble, el meu treball intensíssim, i més que tot el meu reco- gua a l'edifici per als carruatges està la capella, un edifici lliment espiritual, el viure jo un món fill del meu esperit d'estil neogòtic. Recorren la façana principal, i simètri- i de la meva ànima [...] m'han reclòs dintre de mi, i a cament parats, d'una banda, dos pisos de grans finestrals mesura que m'he anat tornant més escèptic en tot el que amb arc de mig punt, i d'altra banda, un portal i una fi- m'envoltava, m'he anat acostumant més a Déu, als Arbres nestra d'arcs rebaixats al nivell de la primera planta i tres i Muntanyes, i a l'Amistat».[4] El vincle estret i indissolu- grans finestrals al primer pis. ble que s’establirà entre el mas de Mont-roig i Miró per- durarà durant la resta de la seva vida, fins al punt que el mateix artista va declarar en diverses ocasions: «Mont- roig és el xoc preliminar, primitiu, al qual sempre torno. En altres llocs tot ho mesuro en comparació amb Mont- Estudi de Joan Miró roig».[4] Tots els estudiosos de l'obra mironiana coincideixen a A pocs metres de l'edifici principal, i a prop de la ca- afirmar que Mont-roig va ser el santuari i la força nutrícia pella, es troba l'estudi del pintor, un petit edifici for- del pintor: «Mont-roig –afirmarà- és, per a mi, com una mat per planta i altell rematat amb voltes a la catalana religió». És a partir d'aquest primer encontre amb aques- i profusament il·luminat per uns grans finestrals. Des de ta vila i aquesta masia que Miró descobreix la natura i el l'altell s’accedeix a un petit terrat, des d'on s’albira l'hort lligam indestriable del treball, els objectes i la vida pa- i el mar. Es tracta d'un edifici del segle XX, de parets gesa amb la terra i els seus cicles ancestrals. Els valors blanques i nues, de les que destaquen de forma especial del món rural el connecten amb l'essència primitiva que, dos «graffitis» fets per Miró i una xemeneia. A l'interior paradoxalment, l'acabarà portant a la modernitat més ex- es conserven encara diversos instruments del pintor, una trema. És també a Mont-roig on germinarà i madurarà senzilla taula de menjador, i un petit llit de quatre potes. la seva obra posterior i es perfilarà el seu complex llen- En una recambra s’emmagatzemen objectes, llibres i al- guatge simbòlic: “Mont-roig m'infon un gran entusiasme guna peça de roba de l'artista. i pinto com un foll”».[4] 5.3. MAS MIRÓ 157

Són els anys de formació que l'artista passa a Catalunya, Ave i concretament les seves estades al mas de Mont-roig, el que marcarà la seva obra posterior. La masia (1921- Durant el 1997 es va projectar el traçat del tren d'alta ve- 1922), compendi i inventari de totes les seves vivències i locitat que havia d'unir València i Barcelona. Passava a de tot el que estimava del seu poble adoptiu i del Camp 50 metres de l'estudi de l'artista. Es va iniciar una cam- de Tarragona va ser la catapulta que el projectà internaci- panya per modificar el traçat i evitar l'enderrocament. La onalment. Aquesta peça cabdal culmina l'etapa figurativa filla de l'artista, Dolors Miró Juncosa, va intentar frenar de Miró i equival al punt d'inflexió previ a la concreció la destrucció del Mas enviant cartes a diferents persona- del seu personal llenguatge de signes, on la poesia hi ju- litats com el rei d'Espanya i el president de la Generalitat ga un paper essencial.[4] D'aquesta primera època, a més, de Catalunya. Finalment el Ministeri de Foment va mo- en resulten obres tan importants com Mont-roig, el poble dificar el traçat i es va poder salvar el taller.[5] El 2003 (1916), Platja de Mont-roig (1916), Mont-roig, paisatge una nova ampliació de l'A7 feu resorgir la polèmica[6] (1916), Mont-roig, el pont (1917), La casa de la palmera (1918) –popularment coneguda com a Mas d'en Romeu, situada a uns 300 metres del Mas Miró i que actualment Fundació Mas Miró encara es conserva–, Hort amb ase (1918), Rodera (1918) i Mont-roig, l'església i el poble (1919). El 15 de març del 2010 es van iniciar els tràmits admi- nistratius pertinents per la creació de la Fundació Mas A aquesta llarga llista es poden afegir tres teles més, di- Miró. Amb seu al mateix Mas, l'Ajuntament de Mont- rectament inspirades i essencialment fetes a Mont-roig: roig, la Fundació Joan Miró i el senyors Joan Punyet i La taula (Natura morta del conill) (1920) –una natura Lola Fernández, propietaris del Mas, van acordar la cre- morta de la qual encara es conserva el suport, és a dir, ació de la Fundació Mas Miró com a entitat que gesti- pròpiament la taula, en una de les estances del mas–, La oni el projecte de restauració, adequació i museïtzació masovera (1922-1923), Vas amb flors i papallona (1922- del Mas Miró. La primera composició del Patronat de la 1923), i Retrat d'una vaileta (1919), –la filla dels, alesho- Fundació Mas Miró, pendents de concretar properes in- res, masovers. corporacions, és: President: Ferran Pellicer, com a alcal- A partir dels anys vint del segle passat, Miró comparteix de Mont-roig; Vocals: Jaume Freixa, com a President de el seu temps entre París, Barcelona i Mont-roig. Els es- la Fundació Joan Miró; Joan Punyet, com a copropietari tius s’allotja gairebé invariablement al Mas Miró, des d'on del Mas; Lola Fernández, com a copropietària del Mas; i continua produint la seva obra i on inicia, a més, una nova Rosa Maria Malet, en tant que experta en Joan Miró; Se- etapa creadora. A través dels paisatges mont-rogins, amb cretari: Josep Maria Coronas, advocat i economista. La obres com La terra llaurada (1923-1924) i Paisatge ca- Fundació Joan Miró aporta al projecte Mas Miró els co- talà (El caçador) (1923-24), Miró impressiona els poetes neixements en gestió d'espais culturals i en l'obra de Joan surrealistes: els presenta la màgia visual sorgida del més Miró. A més, també serà l'organització encarregada de primitiu i autòcton, del valor suprem que s’atorga a la na- tutelar el projecte de museïtzació del Mas. Els propieta- tura a la mediterrània. La unió entre el món imaginari i ris La Successió Miró, propietària del Mas, reforça la seva el món real aportat per Miró va dotar el surrealisme d'una relació amb la terra que va veure créixer Joan Miró com a visualitat inèdita. artista, aportant la cessió del Mas i el material original que conté, així com recolzant el projecte amb la documenta- Va ser a Mont-roig, també, a la dècada dels trenta, quan ció i material necessari per a l'estudi. L'Ajuntament de Miró va començar a construir uns objectes tridimensi- Mont-roig coordina els treballs de camp, realitza els pro- onals, germen de la seva escultura posterior, que són el jectes tècnics d'adequació de l'espai i rehabilitació de les resultat d'una manera particular de treballar aquesta es- edificacions i posa a disposició les infraestructures muni- pecialitat bo i partint dels més diversos objectes trobats cipals. A partir de la constitució de la Fundació el pro- en l'entorn del mas. Durant aquest període, Miró mani- jecte començà a treballar per obtenir la participació de festa la seva voluntat de construir un taller a la masia on diverses entitats públiques i privades.[7] El desembre de poder treballar l'escultura, un espai que es materialitzarà, 2013 es va fer públic que el projecte de museïtzació del finalment, el 1951. Mas tenia un pressupost de 230.000 euros[8] Miró va atreure a Mont-roig moltes persones vinculades amb l'art: creadors, marxants, col·leccionistes, directors de museus, crítics, periodistes. Al mas no sols el va Museïtzació acompanyar la família, sinó amics il·lustres com Ernest Hemingway, Alexander Calder, Josep Lluís Sert, Irving La Fundació Mas Miró, constituïda el 15 de març de Penn, Pierre i Edouard Loeb, entre d'altres. I malgrat que 2013, és la impulsora de la museïtzació i l'obertura al pú- va establir la seva residència a Mallorca, Miró va continu- blic del mas com a casa d'artista. La integren la Funda- ar passant temporades i treballant al mas de Mont-roig. ció Joan Miró, la Successió Miró –en representació de la família de l'artista– i l'Ajuntament de Mont-roig amb l'objectiu de recuperar el mas i col·locar-lo definitivament en el mapa mironià com a referència per entendre l'origen 158 CAPÍTOL 5. ALTRES de la seva obra. [6] Combalía, Victòria.«Salvemos la masía de Miró» (en cas- tellà). El País, 12/06/2003. [Consulta: 9 octubre 2011]. Actualment, l'alcalde de Mont-roig, Ferran Pellicer, pre- sideix el patronat de la Fundació Mas Miró, els membres [7] «S'inicien els tràmits per convertir el Mas Miró en un cen- del qual són: Joan Punyet Miró, Lola Fernández, Jaume tre cultural obert al públic». Diari Ara, p. . ISSN: 2014- Freixa, Rosa Maria Malet, Joan Gardy Artigas, Miquel 010X [Consulta: Maig 2013]. Anguera i Joan M. Coronas Guinart, en qualitat de secretari. [8] «230.000 euros per convertir el Mas Miró en un centre cultural». , 7 desembre 2013. La Fundació Joan Miró aporta al projecte els seus coneixements sobre gestió d'espais culturals i l'obra de l'artista, • i és l'ens encarregat de tutelar el procés museogràfic. Els DOGC núm. 4751 - 31/10/2006: Acord descendents de Miró, propietaris del mas, reforcen la se- GOV/138/2006, de 17 d'octubre, de declara- va relació amb la terra que va veure créixer Miró com a ció de bé cultural d'interès nacional, en la categoria artista aportant la cessió del mas i el material que hi conde monument històric, a favor del Mas Miró, a té, i recolzant el projecte amb la documentació i el ma- Mont-roig del Camp (Baix Camp) i de delimitació terial necessaris. L'Ajuntament de Mont-roig, per la seva del seu entorn de protecció. (Pàg. 45380) banda, vetlla pels treballs de camp i els projectes tècnics d'adequació i rehabilitació, i coordina la campanya de fi- nançament del projecte. 5.3.5 Bibliografia Durant el 2014, la Fundació Mas Miró contacta amb tres • Permanyer, Lluís. Miró, la vida d'una passió. Barce- estudis d'arquitectura per tal de convidar-los participar en lona: Edicions de 1984, 2003. ISBN 84-96061-08- un concurs d'idees per elaborar l'avantprojecte museogrà- 6. fic i arquitectònic del Mas Miró. Els estudis Varis Arqui- tectes, Estudi Toni Gironès i RCR Arquitectes concorren en aquesta fase preliminar amb tres propostes d'interès i 5.3.6 Enllaços externs vàlua remarcables. • Finalment, la Fundació Mas Miró demana a RCR Arqui- Expedient de Declaració BCIN- Monument històric tectes i Varis Arquitectes que treballin plegats en un pro- Mas Miró PDF jecte definitiu que fusioni algunes de les virtuts principals de cadascun dels dissenys. El resultat és una proposta mu- seística innovadora que integra de forma equilibrada els 5.4 Miró, l'altre diversos espais interiors i exteriors de la finca per tal de recrear la vida de Joan Miró a la masia i transmetre al «Miró, l'altre», originalment amb títol ORIM (Miró visitant el lligam emotiu i creatiu de l'artista amb aquella escrit al revés), però oficialment i en castellà - «Miró terra.[4] otro» - va ser una exposició retrospectiva de l'obra del pintor català Joan Miró organitzada pel Col·legi Ofici- 5.3.3 Vegeu també al d'Arquitectes de Catalunya (COAC) a la seva seu de Barcelona el 1969. Una de les manifestacions més im- • La masia, una de les obres de referència de Joan Mi- portants i transgressores d'aquesta exposició fou l'acció ró feta per l'artista i col·laboradors abans de l'obertura de l'exposició i destruïda per ell i col·laboradors després. 5.3.4 Referències 5.4.1 L'exposició [1] «Mont-roig, una zona esencial del universo mironiano». La Vanguardia, 14 maig 1991. L'exposició tingué lloc del 30 d'abril al 30 de juny del [2] Miró, Joan. El color dels meus somnis: converses amb Ge- 1969. Originalment estava prevista per acabar el 30 maig, [1] orges Raillard. 1a ed.. Palma: Lleonard Muntaner, 2009, però es prorrogà per un mes. p. 19. ISBN 978-84-92562-31-2. El COAC va encarregar a l'estudi d'arquitectes Studio [3] Permanyer, 2003, p. 18. PER (Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tus- quets) de fer el “guió" i muntatge de l'exposició. D'acord [4] «Presentació del projecte Mas Miró». Fundació Mas Miró, amb el Cristian Cirici, l'exposició volia servir de contra- 2015, pàg. 3-22. partida a l'exposició oficial i oficialista organitzada pel [5] http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE01/ règim franquista poc abans a l'Hospital de la Santa Creu al PUB/1997/06/18/LVG19970618-048.pdf El trazado del Raval de Barcelona (1968), que marcà el punt d'inflexió AVE Valencia-Barcelona condena la célebre masía de quan l'artista passa de ser marginalitzat pel règim a ser ofi- Miró cialment acceptat, “assimilat” i “trivialitzat” per aquest.[2] 5.4. MIRÓ, L'ALTRE 159

A més, els comissaris de la mostra van voler complemen- L'acte de destrucció de l'obra tingué lloc el dia 30 de juny, tar la seva tasca amb la col·laboració d'altres joves dina- coincidint amb la clausura de l'exposició, i començà a les mitzadors de la vida cultural de Barcelona d'aquell mo- 12 del migdia, amb Miró esborrant amb dissolvent i es- ment (el també arquitecte Jordi Galí, per exemple), ﬁgu- combra. Alguns dels espectadors, entre ells l'arquitecte res destacades de la generació de Joan Miró (Josep Llo- Òscar Tusquets, el barreter i promotor d'art Joan Prats i rens i Artigas, Joan Prats) i de la generació intermèdia, Vallès, uns estudiants d'arquitectura i alguns crítics d'art, com serien Antoni Tàpies o Pere Portabella.[3] de seguida es posaren a ajudar-lo.[9] Més tard s’hi posa- L'exposició tenia una clara vocació provocadora i ren unes col·laboradores (les dones de neteja) per acabar de netejar-ho. transgressora.[5] El Pere Portabella explica sobre la naturalesa contestatària de l'exposició: L'obra fou una peça efímera perquè en acabar l'exposició, l'artista, possiblement amb la instigació del cineasta Pere Portabella,[10] amb la col·laboració de la gent present a 5.4.2 L'acció l'acte i d'unes dones de neteja (dels noms de les quals, malauradament, no ha quedat constància) ho van esborrar amb dissolvent com a acte de contracultura. Al Pere Portabella li fou encomanat la gravació de l'esdeveniment. D'allí sorgeix la seva obra Miró, l'altre (15 min., Mèxic, 1969, amb música de Carles Santos i sense locució), que inclou tant el procés de pintar com el de la destrucció de l'obra. L'acció també va ser ﬁxada pels fotògrafs de renom Colita (en blanc i negre) i Francesc Català Roca (en color). Miró parla sobre aquesta obra:

5.4.3 La reacció

La seu del COAC, on l'acció es va dur a terme

Els comissaris de l'exposició, socis de Studio PER,[nota 1] van demanar a Joan Miró de fer una intervenció per a l'exposició a la seu del COAC, i aquest s’hi va bolcar amb entusiasme, acudint-se-li la idea de pintar un llarg mural resseguint totes les finestres de la planta baixa del COAC de Barcelona. L'acció era una peça d'art efíme- ra i col·lectiva, i de desmitificació de l'artista, en l'esperit de l'art pobre,[7] l'art efímer,[7] l'art no comercial,[7] del happening i precursor, en certa manera, de l'art conceptual i el pop art. Miró va escollir 4 persones per col·laborar amb ell, els hi va assignar 4 colors (els seus 4 colors base amb els quals sempre treballava - groc, verd, blau, Miró l'Altre, reproducció que es va fer durant el 2012 vermell)[nota 2] i els va donar via lliure per pintar el que volguessin. Es va reservar el color negre, que aplicaria ell mateix amb una escombra, com a intervenció final, amb L'acció efímera de Miró i col·laboradors va causar moltes el qual retocava el que havien fet els altres pocs minuts reaccions, entre les quals les paraules de rebuig contun- abans. dents del crític d'art, Santos Torroella: L'acció començà durant la nit del 26 al 27 d'abril del El dia mateix de la destrucció de l'obra, el crític José Ma- 1969, a partir de les 4 de la matinada, amb la intervenció ría Moreno Galván, va intentar dissuadir el pintor d'un prèvia dels 4 col·laboradors (més el cineasta, fotògrafs, acte que ell creia equivocat. Miró estava a la Comissió de etc.) i acabà amb la intervenció de Miró a la matinada Cultura del COAC en companyia del poeta i crític José del 28 d'abril, finalitzant cap a les 6 del matí, amb Miró Corredor-Matheos i li va contestar que ja s’ho havia pensat llargament i que li semblava molt bé la destrucció, posant-li els tocs finals de negre. Se'n pintaren 21 vidri- [14] eres de poc més de 2 metres de llarg cadascuna. L'espai tot i que comprenia les tribulacions del crític. More- cobert feia uns 44 metres de llarg (sobre un total de 48 no Galván es mostra contrari a la destrucció en un article metres de les vidrieres del COAC) per arribar a uns 70 escrit a la revista Triunfo: metres quadrats de superfície pintada.[8] Altres persones que es pronunciaren en sentit negatiu 160 CAPÍTOL 5. ALTRES contra l'obra o la seva destrucció foren el poeta Federico • Pere Portabella García-Durán de Lara, entre d'altres. També hi havia crítica positiva. L'escriptor i crític d'art Alexandre Cirici, per exemple, va lloar l'acció com a 5.4.6 Notes “ruptura radical": [1] A l'estudi encara es conserva l'esbós del mural executat a Maria Lluïsa Borràs també es posicionà amb les lectures les finestres del COAC per a l'exposició. Es va poder veure favorables a la proposta: a l'exposició «Joan Miró. L'escala de l'evasió» durant la tardor de 2011 Altres defensors de l'acte de destrucció que es pronunciaren a l'època foren Llorens Artigas, Joan Perucho, Óscar [2] «Uno con melena de príncipe renacentista, lo pintaba todo Tusquets i Miquel Gaspar.[17] en rojo; otro con finísimo pelo escarola y gafas de sabio muy siglo diecinueve, pintaba en azul; un tercero que acu- Anys més tard, la crítica d'art i comissària, ara directora saba la aguileña nariz de la personalidad y la timidez de de la Fundació Miró, Rosa Maria Malet, i el poeta, crític las gruesas gafas de concha, pintaba en amarillo. Y el cu- d'art i amic de Miró, Jacques Dupin, lloarien l'acció a les arto y último, con mostacho de bon vivant y penetrantes [18] seves obres. ojos de contestados global, pintaba en verde. Se hubiera dicho que eran los colores de Joan Miró.»[3]

5.4.4 Testimoni 5.4.7 Referències Pere Portabella va enregistrar l'acció i posteriorment es va editar, publicant Miró, l'altre, 1969, un vídeo de 15 [1] Boix Pons, Antonio. «Joan Miró. El compromiso de un ar- min enregistrat en color i sense locució. Manuel Esteban tista, 1968-1983. Tesi doctoral sota la direcció de Catalina es va encarregar de la fotografia i la música va anar a càr- Cantarellas Camps.» (en castellà) p. 439. Universitat de rec de Carles Santos. El muntatge va ser fet per Teresa les Illes Balears, 2010. [Consulta: 29 agost 2011]. PDF Alcocer. La cinta va ser coproduïda pel mateix col·legi [2] Amat, Frederic.«Un puñetazo solar» (en castellà). El Pa- d'arquitectes, junt amb Films 59 i per José Pedro Villanu- ís, 24/12/2008. [Consulta: 9 octubre 2011]. eva. La cinta s’ha pogut veure com a testimoni de l'acció en diverses exposicions commemoratives de Miró, com a [3] Borràs, Maria Lluïsa. «Joan Miró, compañero de unos jó- Joan Miró. 1956-1983. Sentiment, emoció, gest, celebrada venes». Destino, 10 maig 1969. a la Fundació Joan Miró entre el 24 de novembre de 2006 i el 25 de febrer de 2007.[19][20] [4] «L'acció de Miró al COAC”, per Cristian Cirici». Traços. Fundació Joan Miró, octubre 2006. [Consulta: 29 agost La fotògrafa Colita també va documentar l'acció, realit- 2011]. zant una sèrie de fotografies en blanc i negre i d'altres en color. També es van poder veure en la mateixa retrospec- [5] Secció “COAC” al dossier de premsa “Joan Miró, 1956- tiva de 2006. Francesc Català Roca també en va fer una 1983. Sentiment, emoció, gest”, exposició a la Fundació petita sèrie de fotografies. Miró de Barcelona, 2006-2007. Durant el 2010 es va fer una exposició retrospectiva a la [6] “Entrevista amb Pere Portabella” sobre el seu vídeo “Mi- Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, on es van poder ró, l'altre” (1969), Xcèntric, CCCB, Barcelona, 14 de veure tant la pel·lícula de Portabella com diverses obres desembre del 2008. El text és un extracte, traduït, de: Gar- de Miró.[21] cia Ferrer, JM i Rom, Martí. “Portabella años setenta”, dins: Diversos autors. Historias sin argumento. El cine de [22] Durant l'exposició «Joan Miró. L'escala de l'evasió» es Pere Portabella (MACBA / Ediciones de la Mirada, 2001) va poder veure l'esborrany que el pintor va fer per prepa- p. 181-183 rar l'obra. El setembre del 2015, els arquitectes Cristian Cirici,Pep Bonet i Lluís Clotet, socis fundadors de Studio [7] Malet, Rosa Maria. Joan Miró (Barcelona: Edicions Polí- PER, van signar la donació d'aquest dibuix preparatori de grafa, 1983) p. 22 l'obra-acció a la Fundació Joan Miró. L'esbós, fet amb [8] Boix Pons, Antonio. Joan Miró. El compromiso de un ar- tinta i llapis cera damunt paper, mesura 15,5 x 176 cm tista, 1968-1983, tesi doctoral sota la direcció de Catalina i està format per 21 parts. En la signatura de la donació Cantarellas Camps, Universitat de les Illes Balears, 2010, que es va celebrar a la Fundació Joan Miró, Jaume Frei- p. 441-442. xa, president i Rosa Maria Malet, directora, van agraïr el gest de generositat de Cirici, Bonet i Clotet. [9] Boix Pons, Antonio. Joan Miró. El compromiso de un artista, 1968-1983, tesi doctoral sota la direcció de Catalina Cantarellas Camps, Universitat de les Illes Balears, 2010, 5.4.5 Vegeu també p. 442-443. [10] Fitxa sobre “Miró, l'altre” de Pere Portabella a la pàgina • COAC Art Action 5.5. PARC DE JOAN MIRÓ 161

[11] Secció “COAC” al dossier de premsa “Joan Miró, 1956- • Garcia Ferrer, JM i Rom, Martí. “Portabella años se- 1983. Sentiment, emoció, gest”, exposició a la Fundació tenta”, dins: Diversos autors. Historias sin argumen- Miró de Barcelona, 2006-2007, p. 21 del dossier. to. El cine de Pere Portabella (MACBA / Ediciones de la Mirada, 2001) p. 181-183 - en castellà. Par- [12] de Raillard, Georges. Conversaciones con Miró (Barcelo- cialment traduït al català i reproduït a: “Entrevista na: Granica Editor, 1977, 1993, versió original en francès: Ceci est la couleur de mes rêves. Traducció de Carlos del amb Pere Portabella”, Xcèntric, CCCB, Barcelona, Peral.), p. 209, citat a: Boix Pons, Antonio. Joan Miró. El 14 de desembre del 2008. compromiso de un artista, 1968-1983, tesi doctoral sota la • Boix Pons, Antonio. Joan Miró. El compromiso de direcció de Catalina Cantarellas Camps, Universitat de les un artista, 1968-1983, tesi doctoral sota la direc- Illes Balears, 2010, p. 443-444. La traducció del castellà al català és de la viquipedista. ció de Catalina Cantarellas Camps, Universitat de les Illes Balears, 2010, p. 238 i p. 439-447. [13] Santos Torroella, Rafael. "¿Otro Miró?", El Noticiero Uni- • versal, 14/V/1969; citat a: Minguet Batllori, Joan M. Joan Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. Miró: l'artista i el seu entorn cultural, 1918-1983 (Barcelo- L'escala de l'evasió. 1a ed. (en català). Barcelona: na: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000) p. 80- Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981- 85 0-6.

[14] Nota núm. 601 a: Boix Pons, Antonio. Joan Miró. El compromiso de un artista, 1968-1983, tesi doctoral sota la di- 5.4.9 Enllaços externs recció de Catalina Cantarellas Camps, Universitat de les Illes Balears, 2010, p. 238. • “L'acció de Miró al COAC”, per Cristian Cirici, a Traços, Fundació Joan Miró de Barcelona, octubre [15] “El pintor contra su obra. Miró se autodestruye”, subti- del 2006. tulat “Miró autodestructor… Yo protesto”, article de José María Moreno Galván a Triunfo núm. 371 (12-VII-1969), • Dossier de premsa “Joan Miró, 1956-1983. Senti- p. 27-30; citat a: Minguet Batllori, Joan Maria. Joan Mi- ment, emoció, gest”, exposició a la Fundació Miró ró: l'artista i el seu entorn cultural, 1918-1983 (Barcelona: de Barcelona, 2006-2007. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000) p. 85. • “Entrevista amb Pere Portabella” sobre el seu vídeo [16] citat a Minguet Batllori, Joan M. Joan Miró: l'artista i el “Miró, l'altre” (1969), Xcèntric, CCCB, Barcelona, seu entorn cultural, 1918-1983 (Barcelona: Publicacions 14 de desembre del 2008. El text és un extracte, trade l'Abadia de Montserrat, 2000) p. 84 duït, de: Garcia Ferrer, JM i Rom, Martí. “Porta- [17] Boix Pons, Antonio. Joan Miró. El compromiso de un ar- bella años setenta”, dins: Diversos autors. Historias tista, 1968-1983, tesi doctoral sota la direcció de Catalina sin argumento. El cine de Pere Portabella (MACBA Cantarellas Camps, Universitat de les Illes Balears, 2010, / Ediciones de la Mirada, 2001) p. 181-183 p. 444. • Boix Pons, Antonio. Joan Miró. El compromiso de [18] Boix Pons, Antonio. Joan Miró. El compromiso de un ar- un artista, 1968-1983, tesi doctoral sota la direc- tista, 1968-1983, tesi doctoral sota la direcció de Catalina ció de Catalina Cantarellas Camps, Universitat de Cantarellas Camps, Universitat de les Illes Balears, 2010, les Illes Balears, 2010, p. 238 i p. 439-447. p. 446.

[19] Serra, Catalina. «El poderoso crepúsculo de Miró» (en castellà). El País, 24/11/2006. [Consulta: 9 octubre 2011]. 5.5 Parc de Joan Miró

[20] «Joan Miró. 1956-1983 Sentiment, emoció i gest». Fun- El Parc de Joan Miró, conegut també popularment pel dació Joan Miró. [Consulta: 9 octubre 2011]. seu antic nom, Parc de l'Escorxador, és un parc situat al [21] «Joan Miró vist per Pere Portabella». Telenotícies. TV3, barri de la Nova Esquerra de l'Eixample de Barcelona. En 01/04/2010. [Consulta: 8 octubre 2011]. ell hi ha l'escultura Dona i Ocell de l'artista barceloní Joan Miró. La plaça de toros de les Arenes separa aquest parc [22] (Daniel, 2011) de la plaça d'Espanya. Des del parc es veu tant aquesta plaça com Montjuïc. De l'altre costat, i força més lluny, també és possible albirar el Tibidabo pel damunt dels edi- 5.4.8 Bibliograﬁa ﬁcis de la ciutat. Hi ha també un parc de bombers. • Malet, Rosa Maria. Joan Miró (Barcelona: Edicions El parc es troba on hi havia hagut l'escorxador de Barce- Polígrafa, 1983) p. 7-31 lona, cosa que li va donar el seu antic nom. Els veïns més antics encara recorden que alguna vegada s’havia escapat, • Minguet Batllori, Joan M. Joan Miró: l'artista i el seu corrent i xisclant, alguna bèstia, que s’abalançava als car- entorn cultural, 1918-1983 (Barcelona: Publicacions rers mentre la gent ho esquivava. El nom nou del parc és de l'Abadia de Montserrat, 2000) p. 80-85 en honor de Joan Miró. 162 CAPÍTOL 5. ALTRES

S'hi pot accedir en metro per l'estació de la plaça reformar durant els anys 2000, convertint-se en una finca d'Espanya o per la del carrer Tarragona, ja que el parc se de caràcter minimalista. El seu resident en aquell moment situa al llarg de la part central del carrer Tarragona. Està era Joan Punyet Miró. L'edifici es troba dins dels terrenys adaptat per a passejar en bicicleta, en cadira de rodes o de la Fundació Pilar i Joan Miró de Pala, juntament amb amb cotxet per a nadons. Son Boter i el taller dissenyat per Josep Lluis Sert. Equipaments A dins del parc se situa la biblioteca Joan Miró. Al vol- 5.6.1 Referències tant s’hi troben diversos equipaments com l'Espai de fotografia Francesc Català-Roca, l'Institut Ernest Lluch o el [1] «La residencia de Joan Miró en Mallorca, convertida en Centre Esportiu Joan Miró. una vivienda minimalista por uno de sus nietos». web. Ex- traConfidencial. [Consulta: 9 maig 2015]. Vine a moure el parc Joan Miró A la primavera el Camí Amic, projecte comunitari d'educació en valors cívics i ambientals de l'Esquerra de l'Eixample i Sant Antoni, en conveni amb el Districte de l'Eixample, organitza activitats de dinamització del parc. El programa s’anomena “Vine a moure el parc Joan Mi- ró!" i inclou activitats gratuïtes amb associacions del barri, espectacles familiars, aperitius musicals, tallers ambientals, jocs i cinema a la fresca, entre altres.

5.5.1 Imatges

•

5.5.2 Vegeu també

• Parcs i jardins de Barcelona

5.5.3 Enllaços externs

Coord.: 41° 22′ 41″ N, 2° 8′ 54″ E / 41.37806°N,2.14833°E

5.6 Son Abrines

Son Abrines és una ﬁnca de Palma on Joan Miró i Ferrà va viure entre 1956 i el 1983, quan va morir. Es troba a tan sols 300 metres del Palau de Marivent.[1] L'ediﬁci es va Capítol 6

Text and image sources, contributors, and licenses

6.1 Text

• Joan Miró i Ferrà Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Mir%C3%B3_i_Ferr%C3%A0?oldid=17068391 Col·laboradors: Xevi, Jo- anjoc, Jomvo, Enric, Friviere, Vilallonga, Jordicollcosta, Vriullop, FlaBot, YurikBot, Independència, RobotQuistnix, Felato, Gcm, SMP, Chlewbot, Paucabot, Lohen11, Dontworry, Arnaugir, Panotxa, Amadalvarez, Interlingua, Jordi Roqué, TXiKiBoT, Jove, Escarbot, Bes- tiasonica, Raül, Thijs!bot, Pere prlpz, KRLS, CommonsDelinker, Beusson, Mgclapé, Manuel Trujillo Berges, Guillem d'Occam, Peer, VolkovBot, MarisaLR, Schizodelight, Kippelboy, TronaBot, Manelic, SieBot, Panellet, Jey, IradiBot, Amire80, Docosong, Davidpar, Ca- naan, VriuBot, Lowecraft, MelancholieBot, LinkFA-Bot, Sardur, Mafoso, Solde, Jaumeortola, Luckas-bot, LaaknorBot, Catgirl, Alinea, Ssola, Xamil, Vulcano, EVA (bot), Mongolo~cawiki, Olharosversos, Jordiferrer, RibotBOT, JoRobot, Amirro, Papapep, Quelcom, Javieri- to92, Joutbis, BotReversor, AstaBOTh15, AlbertFM2, CarlesMartin, SalviBot, Impresora, EmausBot, ZéroBot, PanteraRosa, Catalaalatac, Franjklogos, ChuispastonBot, Antonio1952, Joanfs, CastorBot, Portaferrissa, Compuglobanet, Ojossaltones, AxelBoldt, ESM, ArnauBot, Anskar, Mhocalc, YFdyh-bot, Dexbot, Gerakibot, Marionaaragay, BOTerut, PereBot, Bocap3n3, Legobot, Langtoolbot, QuimGil, Mrs. Potato, Maria Barbara Marchi, Manijime, FranSisPac, Unapersona, EVA2.0 (bot), Satipatana i Anònim: 75 • Aidez l'Espagne Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Aidez_l'Espagne?oldid=16917529 Col·laboradors: Kippelboy, TronaBot, Osmòtic, CarlesMartin, ESM, Edu Rne i Langtoolbot • Autoretrat (Joan Miró, 1937-38/1960) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Autoretrat_(Joan_Mir%C3%B3%2C_1937-38/1960)?oldid= 16917450 Col·laboradors: Kippelboy i CarlesMartin • Autoretrat (Miró) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Autoretrat_(Mir%C3%B3)?oldid=16923487 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, Davidpar, VriuBot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, ArnauBot, KLBot2, Langtoolbot i EVA2.0 (bot) • Ballarina espanyola Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ballarina_espanyola?oldid=16923547 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, VriuBot, EVA (bot), JoRobot, ArnauBot, KLBot2 i Langtoolbot • Blau I, II, III Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Blau_I%2C_II%2C_III?oldid=16884359 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, David- par, VriuBot, Xamil, EVA (bot), RibotBOT, CarlesMartin, OrtoBot, ESM, ArnauBot, KLBot2, JosepBC, Langtoolbot, CobainBot i Anò- nim: 2 • Cap de pagès català Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cap_de_pag%C3%A8s_catal%C3%A0?oldid=16944600 Col·laboradors: Vriu- llop, Paucabot, Arnaugir, Pere prlpz, Kippelboy, VriuBot, Luckas-bot, MystBot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, SalviBot, ZéroBot, Ar- nauBot, KLBot2, Langtoolbot, EVA2.0 (bot) i Anònim: 1 • Cargol, dona, ﬂor i estrella Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cargol%2C_dona%2C_flor_i_estrella?oldid=16921076 Col·laboradors: Manuel Trujillo Berges, Kippelboy, VriuBot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, Xqbot, CarlesMartin, KLBot2 i Langtoolbot • Carnaval d'Arlequí Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Carnaval_d'Arlequ%C3%AD?oldid=16936211 Col·laboradors: Dvdgmz, Pauca- bot, MarisaLR, Kippelboy, VriuBot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, Joutbis, Townie, ESM, ArnauBot, KLBot2, PereBot, Langtoolbot i Ana Merino Mir • Constel·lacions (Miró) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Constel%C2%B7lacions_(Mir%C3%B3)?oldid=16193019 Col·laboradors: Arnaugir, Panotxa, Pere prlpz, KRLS, Kippelboy, Panellet, VriuBot, Luckas-bot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, ZéroBot, OrtoBot, ArnauBot, KLBot2, PereBot, Langtoolbot i Anònim: 1 • Dona envoltada d'un vol d'ocells en la nit Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dona_envoltada_d'un_vol_d'ocells_en_la_nit?oldid= 16872069 Col·laboradors: Kippelboy, CarlesMartin i ArnauBot • Dona i ocell Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dona_i_ocell?oldid=16954208 Col·laboradors: Jomvo, Barcelona, Dvdgmz, Vriullop, Co- et, Leptictidium, Paucabot, Arnaugir, Rbosch, Bestiasonica, Pere prlpz, Banyeres, KRLS, Peer, MarisaLR, Schizodelight, Kippelboy, Jey, Davidpar, Canaan, VriuBot, BotSottile, Mezod, JSSX, Jaumeortola, Luckas-bot, LaaknorBot, EVA (bot), Jordiferrer, JoRobot, KRLS Bot, Slastic, RedBot, CarlesMartin, PanteraRosa, Okerele, ChuispastonBot, HRoestBot, ESM, ArnauBot, KLBot2, PereBot, Herodotptlomeu, Gerhidt, Langtoolbot, QuimGil, EVA2.0 (bot), Johnrmaas i Anònim: 11 • Dona nua pujant l'escala Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dona_nua_pujant_l'escala?oldid=16917551 Col·laboradors: Vriullop, Pau- cabot, Arnaugir, Kippelboy, VriuBot, Luckas-bot, MystBot, Amirobot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, JaumeBG, CarlesMartin, Emaus- Bot, ZéroBot, Nucumar, ArnauBot, KLBot2, Langtoolbot i EVA2.0 (bot)

163 164 CAPÍTOL 6. TEXT AND IMAGE SOURCES, CONTRIBUTORS, AND LICENSES

• Dona somiant l'evasió Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dona_somiant_l'evasi%C3%B3?oldid=16905372 Col·laboradors: Kippelboy i CarlesMartin • El naixement del món (Joan Miró) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/El_naixement_del_m%C3%B3n_(Joan_Mir%C3%B3)?oldid= 14799291 Col·laboradors: Davidpar, ESM i ArnauBot • El segador Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/El_segador?oldid=16917557 Col·laboradors: Kippelboy, Davidpar, JoRobot, CarlesMartin, ZéroBot i KLBot2 • Femme Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Femme?oldid=16856167 Col·laboradors: Enric, MarisaLR, Kippelboy, Davidpar, VriuBot, Judesba, RedBot, CarlesMartin, EmausBot, ESM, Legobot, Langtoolbot i Maria Fullana de València • Flama en l'espai i dona nua Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Flama_en_l'espai_i_dona_nua?oldid=16918233 Col·laboradors: Vatekor, Kippelboy, VriuBot, EVA (bot), RibotBOT, CarlesMartin, ArnauBot i KLBot2 • Frontó al Wilhelm-Hack Museum de Ludwigshafen Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Front%C3%B3_al_Wilhelm-Hack_Museum_ de_Ludwigshafen?oldid=16856351 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, TronaBot, JoRobot, KRLS Bot, Joutbis, CarlesMartin, ArnauBot i Langtoolbot • Gos bordant a la lluna Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Gos_bordant_a_la_lluna?oldid=16538024 Col·laboradors: Kippelboy, Vriu- Bot, EVA (bot), JoRobot, Catalaalatac, ESM i Langtoolbot • Gota d'aigua damunt la neu rosa Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Gota_d'aigua_damunt_la_neu_rosa?oldid=16766419 Col·laboradors: Kippelboy i ArnauBot • Gran nu dempeus Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_nu_dempeus?oldid=17042623 Col·laboradors: Paucabot, Pere prlpz, Kippel- boy, EVA (bot), JoRobot, ArnauBot, KLBot2 i Langtoolbot • Gran Tapís del World Trade Center Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Tap%C3%ADs_del_World_Trade_Center?oldid= 16990475 Col·laboradors: Paucabot, Arnaugir, Kippelboy, Enciclowiki, JoRobot, CarlesMartin, ESM, ArnauBot, PereBot, Langtoolbot i Anònim: 1 • Hirondelle Amour Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hirondelle_Amour?oldid=16918208 Col·laboradors: Kippelboy, CarlesMartin, ESM, ArnauBot i Langtoolbot • Home i dona davant un munt d'excrements Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Home_i_dona_davant_un_munt_d'excrements?oldid= 16917942 Col·laboradors: Vatekor, Kippelboy, VriuBot, MystBot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, CarlesMartin, EmausBot, ZéroBot, ESM, Victuallers, ArnauBot, KLBot2, Langtoolbot i Maria Fullana de València • Interiors holandesos Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Interiors_holandesos?oldid=16923549 Col·laboradors: Paucabot, Amadalvarez, Kippelboy, Flamenc, VriuBot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, ESM, ArnauBot, Langtoolbot, Addbot i EVA2.0 (bot) • L'esperança del condemnat a mort Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/L'esperan%C3%A7a_del_condemnat_a_mort?oldid=16866486 Col·laboradors: Dvdgmz, Arnaugir, Pere prlpz, MarisaLR, Kippelboy, VriuBot, MystBot, Amirobot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, Car- lesMartin, Catalaalatac, Beussonbot, ESM, Crislo33, ArnauBot, Notefaltesprimo, JosepBC, Langtoolbot i Addbot • L'esperança del navegant Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/L'esperan%C3%A7a_del_navegant?oldid=16870521 Col·laboradors: Vriullop, Kippelboy, VriuBot, Luckas-bot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, Xqbot, CarlesMartin, ZéroBot, ArnauBot, Jaumefr, Lang- toolbot i Addbot • L'estel matinal Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/L'estel_matinal?oldid=16917288 Col·laboradors: Kippelboy, Panellet i CarlesMartin • L'or de l'atzur Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/L'or_de_l'atzur?oldid=16874602 Col·laboradors: Kippelboy, VriuBot, EVA (bot), Ri- botBOT, CarlesMartin, ArnauBot i Addbot • La carícia d'un ocell Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_car%C3%ADcia_d'un_ocell?oldid=16874594 Col·laboradors: Kippelboy, Davidpar, VriuBot, Luckas-bot, MystBot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, CarlesMartin, Rebot, HRoestBot, ArnauBot, PereBot, Langto- olbot i Addbot • La casa de la palmera Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_casa_de_la_palmera?oldid=16137102 Col·laboradors: Kippelboy, JoRobot i ESM • La deessa de la mar Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_deessa_de_la_mar?oldid=16874769 Col·laboradors: Jordi Roqué, Davidpar, CarlesMartin i ESM • La masia (Miró) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_masia_(Mir%C3%B3)?oldid=16817810 Col·laboradors: Barcelona, Dvdgmz, Vriullop, Paucabot, Arnaugir, Bestiasonica, Pere prlpz, Mgclapé, VolkovBot, MarisaLR, Kippelboy, Davidpar, VriuBot, Luckas-bot, Bibi Saint-Pol, MystBot, Amirobot, Ssola, Judesba, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, Xqbot, KRLS Bot, KamikazeBot, SalviBot, Ripchip Bot, EmausBot, Catalaalatac, ESM, ArnauBot, PereBot, Langtoolbot, Addbot, EVA2.0 (bot), General Basset i Anònim: 3 • La masovera (Joan Miró) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_masovera_(Joan_Mir%C3%B3)?oldid=16923502 Col·laboradors: Pau- cabot, Kippelboy, Davidpar, JoRobot, ESM, Langtoolbot i Nepa • Laberint Miró Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Laberint_Mir%C3%B3?oldid=16140657 Col·laboradors: Dvdgmz, Kippelboy, Trona- Bot, JoRobot, KRLS Bot, ArnauBot, PereBot i Langtoolbot • Maig 1968 (Joan Miró) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Maig_1968_(Joan_Mir%C3%B3)?oldid=16872106 Col·laboradors: Vriullop, Arnaugir, CommonsDelinker, Cap Quadrat, Kippelboy, Davidpar, VriuBot, LaaknorBot, MystBot, Amirobot, EVA (bot), RibotBOT, Jo- Robot, CarlesMartin, EmausBot, ZéroBot, Catalaalatac, ESM, Vàngelis Villar, ArnauBot i KLBot2 • Mans volant cap a les constel·lacions Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mans_volant_cap_a_les_constel%C2%B7lacions?oldid= 16866489 Col·laboradors: Dvdgmz, Arnaugir, Kippelboy, VriuBot, MystBot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, CarlesMartin, ZéroBot, Catalaalatac, ArnauBot, Isabm, KLBot2 i Langtoolbot • Maqueta per a Dona, ocell i una estrella Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Maqueta_per_a_Dona%2C_ocell_i_una_estrella?oldid= 16878064 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, Yeza, Rebot, ESM, ArnauBot, Langtoolbot i Jordiventura96 • Metamorfosis (Miró) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Metamorfosis_(Mir%C3%B3)?oldid=16917825 Col·laboradors: Kippelboy, Flamenc, Davidpar, VriuBot, Luckas-bot, EVA (bot), JoRobot, CarlesMartin, ZéroBot, ArnauBot i KLBot2 6.1. TEXT 165

• Mont-Roig, l'església i el poble Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mont-Roig%2C_l'esgl%C3%A9sia_i_el_poble?oldid=16913622 Col·laboradors: Kippelboy, JoRobot i ArnauBot • Morí el Merma Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mor%C3%AD_el_Merma?oldid=16904046 Col·laboradors: Banyeres, Kippelboy, Jo- Robot, CarlesMartin, PanteraRosa, ESM, ArnauBot, Langtoolbot i Pep5534 • Mosaic del Pla de l'Os Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mosaic_del_Pla_de_l'Os?oldid=16318819 Col·laboradors: Pere prlpz, Mbosch, Kippelboy, TronaBot, Canaan, Solde, JoRobot, KRLS Bot, ESM, ArnauBot, Langtoolbot, EVA2.0 (bot) i Jordiventura96 • Mural de l'Aeroport de Barcelona Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mural_de_l'Aeroport_de_Barcelona?oldid=16866530 Col·laboradors: Paucabot, Arnaugir, Kippelboy, TronaBot, Solde, JoRobot, KRLS Bot, ESM, ArnauBot, PereBot, Langtoolbot, EVA2.0 (bot), Jordiventura96 i Anònim: 1 • Mural del palau de congressos de Madrid Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mural_del_palau_de_congressos_de_Madrid?oldid= 16856229 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, TronaBot, Flamenc, JoRobot, KRLS Bot, CarlesMartin, SalviBot, ArnauBot i Langto- olbot • Mural per a IBM Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mural_per_a_IBM?oldid=16858927 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, Trona- Bot, JoRobot, CarlesMartin i Langtoolbot • Murals del Sol i de la Lluna Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Murals_del_Sol_i_de_la_Lluna?oldid=16885799 Col·laboradors: Pau- cabot, Arnaugir, Kippelboy, TronaBot, Jey, Davidpar, JoRobot, CarlesMartin, ESM, ArnauBot, Langtoolbot i Anònim: 1 • Natura morta del sabatot Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Natura_morta_del_sabatot?oldid=16917588 Col·laboradors: Barcelona, Dvdgmz, Vatekor, Arnaugir, Panotxa, Bestiasonica, MarisaLR, Kippelboy, VriuBot, Luckas-bot, MystBot, EVA (bot), ArthurBot, Ri- botBOT, JoRobot, CarlesMartin, ZéroBot, Mvro, ArnauBot, KLBot2, Langtoolbot, EVA2.0 (bot), Jordiventura96 i Anònim: 1 • Nord-Sud Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Nord-Sud?oldid=16942233 Col·laboradors: Kippelboy, VriuBot, EVA (bot), JoRobot, Car- lesMartin, ZéroBot, ESM, ArnauBot, KLBot2, Langtoolbot i Anònim: 1 • Obra pública i monumental de Joan Miró Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Obra_p%C3%BAblica_i_monumental_de_Joan_Mir% C3%B3?oldid=16758216 Col·laboradors: Bestiasonica, Kippelboy, Jey, ESM, ArnauBot, Langtoolbot, EVA2.0 (bot) i ReginaManresa • Paisatge català (El caçador) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Paisatge_catal%C3%A0_(El_ca%C3%A7ador)?oldid=17042636 Col·laboradors: Kippelboy, VriuBot, Ptbotgourou, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, ESM, ArnauBot, KLBot2, Langtoolbot i Jordiven- tura96 • Paisatge de Mont-roig Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Paisatge_de_Mont-roig?oldid=16942470 Col·laboradors: Kippelboy i Carles- Martin • Parella d'enamorats dels jocs de ﬂors d'ametller Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Parella_d'enamorats_dels_jocs_de_flors_d' ametller?oldid=16858943 Col·laboradors: Arnaugir, Kippelboy, CarlesMartin, ESM, PereBot, Jordiventura96, General Basset i Anònim: 1 • Personatge davant el sol Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Personatge_davant_el_sol?oldid=16872072 Col·laboradors: Kippelboy, Car- lesMartin i ArnauBot • Photo. Ceci est la couleur de mes rêves Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Photo._Ceci_est_la_couleur_de_mes_r%C3%AAves?oldid= 16936243 Col·laboradors: Paucabot, Davidpar, ESM, ArnauBot, Langtoolbot i EVA2.0 (bot) • Pintura (el guant blanc) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pintura_(el_guant_blanc)?oldid=16766413 Col·laboradors: Kippelboy i Ar- nauBot • Pintura (Joan Miró, 1943) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pintura_(Joan_Mir%C3%B3%2C_1943)?oldid=16909273 Col·laboradors: Kippelboy, CarlesMartin i ESM • Pintura (l'ampolla de vi) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pintura_(l'ampolla_de_vi)?oldid=16767308 Col·laboradors: Amadalvarez, Kippelboy i ArnauBot • Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d'un solitari Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pintura_sobre_fons_blanc_per_a_la_cel%C2% B7la_d'un_solitari?oldid=17001040 Col·laboradors: Kippelboy, CarlesMartin, ESM, JosepBC i Langtoolbot • Pintures damunt masonita Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pintures_damunt_masonita?oldid=16917820 Col·laboradors: Barcelona, Paucabot, Arnaugir, KRLS, Kippelboy, VriuBot, Luckas-bot, MystBot, Catgirl, Amirobot, EVA (bot), RibotBOT, JoRobot, CarlesMartin, ZéroBot, ArnauBot, KLBot2 i Langtoolbot • Prades, un carrer Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Prades%2C_un_carrer?oldid=16942215 Col·laboradors: Kippelboy i CarlesMartin • Retrat d'una vaileta Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Retrat_d'una_vaileta?oldid=16767249 Col·laboradors: Kippelboy, ArnauBot i EVA2.0 (bot) • Retrat de ballarina espanyola Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Retrat_de_ballarina_espanyola?oldid=16923435 Col·laboradors: Pau- cabot, Kippelboy, VriuBot, EVA (bot), JoRobot, ESM i Addbot • Retrat de Vicenç Nubiola Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Retrat_de_Vicen%C3%A7_Nubiola?oldid=16951951 Col·laboradors: Vriullop, Arnaugir, Cap Quadrat, Kippelboy, Flamenc, Davidpar, VriuBot, Claudefà, Jaumeortola, Luckas-bot, MystBot, EVA (bot), Art- hurBot, RibotBOT, JoRobot, CarlesMartin, ZéroBot, Catalaalatac, ArnauBot, Langtoolbot i Addbot • Sa Altesa el príncep Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sa_Altesa_el_pr%C3%ADncep?oldid=16866494 Col·laboradors: Dvdgmz, Ar- naugir, Kippelboy, VriuBot, EVA (bot), JoRobot, CarlesMartin, ZéroBot, ArnauBot, KLBot2, Langtoolbot i Anònim: 3 • Sa Majestat el rei Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sa_Majestat_el_rei?oldid=16866495 Col·laboradors: Dvdgmz, Arnaugir, Kippel- boy, VriuBot, MystBot, EVA (bot), ArthurBot, JoRobot, CarlesMartin, ZéroBot, ArnauBot, Altemporda, KLBot2 i Langtoolbot • Sa Majestat la reina Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sa_Majestat_la_reina?oldid=16866497 Col·laboradors: Arnaugir, Pere prlpz, CommonsDelinker, Kippelboy, VriuBot, Luckas-bot, EVA (bot), JoRobot, CarlesMartin, ZéroBot, ArnauBot, KLBot2, Langtoolbot i Jor- diventura96 • Siurana, el poble Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Siurana%2C_el_poble?oldid=16942220 Col·laboradors: Kippelboy, CarlesMartin i ArnauBot 166 CAPÍTOL 6. TEXT AND IMAGE SOURCES, CONTRIBUTORS, AND LICENSES

• Sobreteixim dels vuit paraigües Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sobreteixim_dels_vuit_paraig%C3%BCes?oldid=16870513 Col·laboradors: Kippelboy, CarlesMartin, ESM i EVA2.0 (bot) • Sobreteixims Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sobreteixims?oldid=16767146 Col·laboradors: Paucabot, Bestiasonica, Kippelboy, Tro- naBot, EVA (bot), JoRobot, Joutbis, ESM, Eva.Vilajoana, PereBot, Langtoolbot i Anònim: 1 • Sèrie Barcelona Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%A8rie_Barcelona?oldid=16767342 Col·laboradors: Vriullop, Paucabot, Ar- naugir, Pere prlpz, Kippelboy, Flamenc, Davidpar, VriuBot, MystBot, EVA (bot), ArthurBot, RibotBOT, JoRobot, Joutbis, ZéroBot, Rebot, ESM, Victuallers, ArnauBot, KLBot2, Langtoolbot i Anònim: 1 • Sèrie Gaudí Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%A8rie_Gaud%C3%AD?oldid=16856354 Col·laboradors: Kippelboy, TronaBot, JoRobot, CarlesMartin i ESM • Tapís de la Fundació Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tap%C3%ADs_de_la_Fundaci%C3%B3?oldid=16766395 Col·laboradors: Bestiasonica, Kippelboy, JoRobot i ESM • Tapís de la National Gallery de Washington (Joan Miró) Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tap%C3%ADs_de_la_National_Gallery_ de_Washington_(Joan_Mir%C3%B3)?oldid=16866096 Col·laboradors: Pere prlpz, Kippelboy, JoRobot, CarlesMartin i ESM • Tapís de Tarragona Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tap%C3%ADs_de_Tarragona?oldid=16866520 Col·laboradors: Paucabot, Pere prlpz, Kippelboy, Docosong, Davidpar, JoRobot, ESM, ArnauBot, PereBot, EVA2.0 (bot) i Anònim: 1 • Terra llaurada Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Terra_llaurada?oldid=17010231 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, Davidpar, ESM, Langtoolbot i Jordiventura96 • Tornaveu de l'auditori de la Fundació Joan Miró Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tornaveu_de_l'auditori_de_la_Fundaci%C3% B3_Joan_Mir%C3%B3?oldid=16866451 Col·laboradors: Kippelboy, TronaBot, CarlesMartin, ESM i ArnauBot • 4 ales Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/4_ales?oldid=16870623 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, CarlesMartin, PereBot i Jordiven- tura96 • Corcovado Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Corcovado?oldid=16767163 Col·laboradors: Kippelboy, Pcm i Jordiventura96 • Corpus Delicti Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Corpus_Delicti?oldid=16537562 Col·laboradors: Barcelona, Paucabot, Kippelboy, Da- vidpar, JoRobot, OrtoBot, Langtoolbot i Judit Onsès • Eduard Castellet i Díaz de Cossío Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Eduard_Castellet_i_D%C3%ADaz_de_Coss%C3%ADo?oldid= 16763025 Col·laboradors: Walden69, Paucabot, Kippelboy, JoRobot, PereBot i EVA2.0 (bot) • Espai 13 Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Espai_13?oldid=16685968 Col·laboradors: Kippelboy, Davidpar, VriuBot, Xamil, JoRobot, KRLS Bot, BotReversor, OrtoBot, ESM, ArnauBot, Langtoolbot, ChedesSR, EVA2.0 (bot) i Anònim: 1 • Espai Obert Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Espai_Obert?oldid=16894565 Col·laboradors: Dvdgmz, Paucabot, CommonsDelinker, Pau Colominas, Davidpar, VriuBot, OrtoBot, ArnauBot, Tom Sabater i Langtoolbot • Font de mercuri Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Font_de_mercuri?oldid=16917564 Col·laboradors: Kippelboy, JoRobot, CarlesMar- tin, PereBot, EVA2.0 (bot) i Jordiventura96 • Francesc Vicens i Giralt Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Vicens_i_Giralt?oldid=16997210 Col·laboradors: Galazan, Wal- den69, Paucabot, Jordi Roqué, Galifardeu, Daniel D.L., Schizodelight, Kippelboy, Davidpar, EVA (bot), JoRobot, SalviBot, KLBot2, PereBot, Langtoolbot, EVA2.0 (bot) i Anònim: 3 • Fundació Joan Miró Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Fundaci%C3%B3_Joan_Mir%C3%B3?oldid=16934464 Col·laboradors: Frivi- ere, Jordicollcosta, Vriullop, YurikBot, RobotQuistnix, Leptictidium, Airunp, Walden69, Puigalder, Paucabot, Arnaugir, Panotxa, Yuanga, Amadalvarez, Galifardeu, TXiKiBoT, Jove, Bestiasonica, Raül, Albertvillanovadelmoral, Allman, Thijs!bot, Pere prlpz, KRLS, Schizode- light, Kippelboy, TronaBot, Davidpar, Canaan, BOTarate, VriuBot, Alexbot, Color sépia, Jnqm, Luckas-bot, LaaknorBot, Catgirl, Bocache- te, Ptbotgourou, EVA (bot), BFJM, RibotBOT, JoRobot, KRLS Bot, Townie, DrFranz, EmausBot, ZéroBot, Catalaalatac, Schizodelightbot, ESM, ArnauBot, PereBot, Legobot, Langtoolbot, Lisieux~cawiki, FranSisPac, EVA2.0 (bot), Jordiventura96 i Anònim: 10 • Jardí d'Escultures Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jard%C3%AD_d'Escultures?oldid=16766050 Col·laboradors: Paucabot, Pere prlpz, Kippelboy, Canaan, JoRobot, KRLS Bot i PereBot • Jaume Freixa Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Freixa?oldid=16763028 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, JoRobot, Arnau- Bot, PereBot i Langtoolbot • Joan Miró. L'escala de l'evasió Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Mir%C3%B3._L'escala_de_l'evasi%C3%B3?oldid=16758230 Col·laboradors: Vriullop, Bestiasonica, KRLS, Beusson, Kippelboy, Davidpar, VriuBot, Jaumeortola, EVA (bot), JoRobot, JaumeBG, Zé- roBot, Catalaalatac, Beussonbot, ArnauBot, Langtoolbot, Addbot, EVA2.0 (bot) i Anònim: 1 • Joan Prats i Vallès Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Prats_i_Vall%C3%A8s?oldid=16767291 Col·laboradors: Barcelona, Vriu- llop, Paucabot, Amadalvarez, Kippelboy, Davidpar, VriuBot, Solde, EVA (bot), ArthurBot, RibotBOT, JoRobot, Dinamik-bot, Victuallers, ArnauBot, PereBot, Maria Barbara Marchi i Addbot • Joan Teixidor i Comes Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Teixidor_i_Comes?oldid=16763023 Col·laboradors: Paucabot, Arnau- gir, Kippelboy, Davidpar, Ssola, JoRobot, Lluis tgn, Petxina, CastorBot, Dexbot, PereBot, Herodotptlomeu, Langtoolbot, EVA2.0 (bot), Le Joe i Anònim: 3 • Joaquim Gomis i Serdañons Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Gomis_i_Serda%C3%B1ons?oldid=16912577 Col·laboradors: Paucabot, Amadalvarez, MarisaLR, Kippelboy, Davidpar, VriuBot, Luckas-bot, Judesba, EVA (bot), Jordiferrer, RibotBOT, JoRobot, KRLS Bot, LucienBOT, ZéroBot, CastorBot, ESM, ArnauBot, PereBot, Legobot, Langtoolbot, Magenri i Patian • Llista d'exposicions de l'Espai 13 Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_d'exposicions_de_l'Espai_13?oldid=16664336 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, Davidpar, Solde, Judesba, JoRobot, Townie, ArnauBot, Tom Sabater, Herodotptlomeu, Langtoolbot, Average~cawiki, ChedesSR, EVA2.0 (bot) i Anònim: 1 • Llista d'exposicions temporals de la Fundació Joan Miró Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_d'exposicions_temporals_de_la_ Fundaci%C3%B3_Joan_Mir%C3%B3?oldid=16664338 Col·laboradors: Kippelboy, VriuBot, EVA (bot), JoRobot, Townie, ESM, Lang- toolbot, FranSisPac i EVA2.0 (bot) 6.2. IMAGES 167

• Oriol Bohigas i Guardiola Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Oriol_Bohigas_i_Guardiola?oldid=16763024 Col·laboradors: Dvdgmz, Capgròs, Gcm, Walden69, Jarashi, Paucabot, Qllach, Amadalvarez, Galifardeu, MarisaLR, Schizodelight, Petronas, Kippelboy, TronaBot, IradiBot, Flamenc, Docosong, Davidpar, Canaan, Revista, BOTarate, Maribo~cawiki, MystBot, Future, EVA (bot), Jordiferrer, JoRobot, Xqbot, KRLS Bot, Quelcom, CarlesMartin, ZéroBot, Catalaalatac, Schizodelightbot, Fredericg, ESM, ArnauBot, PereBot, MFZBCN, Mbm arquitectes, Legobot, Langtoolbot, Maria Barbara Marchi, Jordi Nyol, Maria bohigas arnau, EVA2.0 (bot), General Basset i Anònim: 18 • Rosa Maria Malet i Ybern Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosa_Maria_Malet_i_Ybern?oldid=16767167 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, Davidpar, Judesba, JoRobot, Sorenike, ArnauBot, PereBot, EVA2.0 (bot) i CultureBCN • Ignasi Aballí i Sanmartí Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ignasi_Aball%C3%AD_i_Sanmart%C3%AD?oldid=16894804 Col·laboradors: Paucabot, Jove, Kippelboy, Davidpar, EVA (bot), JoRobot, Xqbot, PanteraRosa, Zakatan, ESM, Ailin, ArnauBot, PereBot, Langtoolbot, Addbot, EVA2.0 (bot) i Anònim: 1 • Mona Hatoum Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_Hatoum?oldid=16763033 Col·laboradors: Paucabot, Arnaugir, Panotxa, Besti- asonica, CommonsDelinker, Kippelboy, Yeza, Jey, Amirobot, JoRobot, ESM, ArnauBot, KLBot2, PereBot, Langtoolbot i EVA2.0 (bot) • Olafur Eliasson Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Olafur_Eliasson?oldid=16763038 Col·laboradors: CommonsDelinker, Kippelboy, Pcm, Luckas-bot, EVA (bot), EmausBot, Boberger, ArnauBot, PereBot, Langtoolbot, Addbot i TBonakdar521 • Pipilotti Rist Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pipilotti_Rist?oldid=16763032 Col·laboradors: FlaBot, Paucabot, Bestiasonica, Kippel- boy, Kxont, WikiDreamer Bot, Goregore~cawiki, EVA (bot), KRLS Bot, D'ohBot, F3RaN, ArnauBot, PereBot, Legobot, Langtoolbot, ReginaManresa i Anònim: 1 • Roni Horn Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Roni_Horn?oldid=16763035 Col·laboradors: Kippelboy, ESM, ArnauBot, KLBot2, Pere- Bot i Langtoolbot • (4329) Miró Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/(4329)_Mir%C3%B3?oldid=16373893 Col·laboradors: Josepko, Kippelboy, EVA (bot), EVA2.0 (bot) i CobainBot • Fundació Pilar i Joan Miró Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Fundaci%C3%B3_Pilar_i_Joan_Mir%C3%B3?oldid=15488789 Col·laboradors: Amadalvarez, Lliura, Kippelboy, Davidpar, Joanbanjo, VriuBot, EVA (bot), JoRobot, KRLS Bot, WikitanvirBot, Axel- Boldt, ArnauBot, KLBot2, PereBot, Llumeureka i EVA2.0 (bot) • Mas Miró Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mas_Mir%C3%B3?oldid=16856074 Col·laboradors: Vriullop, Paucabot, Pere prlpz, Mari- saLR, Kippelboy, Davidpar, VriuBot, Catgirl, Xamil, EVA (bot), JoRobot, Peprovira, EmausBot, ESM, ArnauBot, Elenajuncosa, PereBot, Langtoolbot, Medol, Montse Julià Torné, EVA2.0 (bot) i Anònim: 1 • Miró, l'altre Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mir%C3%B3%2C_l'altre?oldid=16653827 Col·laboradors: Barcelona, Vriullop, Pauca- bot, Arnaugir, MarisaLR, Kippelboy, Davidpar, Joanbanjo, VriuBot, Catgirl, EVA (bot), JoRobot, RedBot, ZéroBot, Catalaalatac, ESM, ArnauBot, KLBot2, PereBot, Langtoolbot i EVA2.0 (bot) • Parc de Joan Miró Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Parc_de_Joan_Mir%C3%B3?oldid=17044791 Col·laboradors: SMP, Paucabot, Bestiasonica, Kippelboy, Jey, Canaan, Vinals, MystBot, Amirobot, Ssola, Xamil, EVA (bot), Jordiferrer, JoRobot, KRLS Bot, Papapep, Slastic, Victuallers, Herodotptlomeu, Langtoolbot, Addbot, General Basset i Anònim: 2 • Son Abrines Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Son_Abrines?oldid=15243668 Col·laboradors: Paucabot, Kippelboy, ArnauBot i Lang- toolbot

6.2 Images

• Fitxer:'Moon,_Sun,_and_one_Star',_sculpture_by_Joan_Miró.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/ef/ %27Moon%2C_Sun%2C_and_one_Star%27%2C_sculpture_by_Joan_Mir%C3%B3.JPG Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Wmpearl • Fitxer:121_Aquí_va_néixer_Joan_Miró,_pge._Crèdit-2.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/57/121_ Aqu%C3%AD_va_n%C3%A9ixer_Joan_Mir%C3%B3%2C_pge._Cr%C3%A8dit-2.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 es Col·laboradors: This ﬁle was derived from 121 Aquí va néixer Joan Miró, pge. Crèdit.jpg: Artista original: 121_Aquí_va_néixer_Joan_Miró,_pge._Crèdit.jpg: Enfo • Fitxer:176_Panteó_Miró_Adzerias,_on_és_enterrat_Joan_Miró.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/ 0c/176_Pante%C3%B3_Mir%C3%B3_Adzerias%2C_on_%C3%A9s_enterrat_Joan_Mir%C3%B3.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Enfo • Fitxer:2010-08-24_PM_Ramblas_-_Joan_Miro.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d7/2010-08-24_PM_ Ramblas_-_Joan_Miro.jpg Llicència: CC BY 2.0 Col·laboradors: http://www.flickr.com/photos/33918688@N06/6267615817/ Artista original: eric • Fitxer:Antoni_Esplugas-_Rambla_de_les_Flors,_a_Barcelona.png Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/22/ Antoni_Esplugas-_Rambla_de_les_Flors%2C_a_Barcelona.png Llicència: Public domain Col·laboradors: Arxiu Nacional de Catalunya / Europeana Artista original: ? • Fitxer:Arbcom_ru_editing.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/63/Arbcom_ru_editing.svg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: User:VasilievVV 168 CAPÍTOL 6. TEXT AND IMAGE SOURCES, CONTRIBUTORS, AND LICENSES

• Fitxer:Artigas_Miró_-_Femme_et_oiseau.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/03/Artigas_Mir%C3%B3_ -_Femme_et_oiseau.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Jordiferrer • Fitxer:CatalunyaLoc.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/73/CatalunyaLoc.svg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: HansenBCN • Fitxer:Chess_lrt45.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/00/Chess_lrt45.svg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Aquesta imatge vectorial ha estat creada amb Inkscape. Artista original: original en:User:Rfc1394 and modified by User:Chesshole • Fitxer:Chess_uat45.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fa/Chess_uat45.svg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Aquesta imatge vectorial ha estat creada amb Inkscape. Artista original: original en:User:Rfc1394 and modified by User:Chesshole • Fitxer:Chess_urt45.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4e/Chess_urt45.svg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Aquesta imatge vectorial ha estat creada amb Inkscape. Artista original: original en:User:Rfc1394 and modified by User:Chesshole • Fitxer:Commons-emblem-notice.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/28/Commons-emblem-notice.svg Lli- cència: GPL Col·laboradors: Image:Gnome-emblem-important.svg Artista original: GNOME icon artists and User:ViperSnake151 • Fitxer:Commons-logo.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4a/Commons-logo.svg Llicència: Public domain Col·laboradors: This version created by Pumbaa, using a proper partial circle and SVG geometry features. (Former versions used to be slightly warped.) Artista original: SVG version was created by User:Grunt and cleaned up by 3247, based on the earlier PNG version, created by Reidab. • Fitxer:Cristo_crucificado.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d7/Cristo_crucificado.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: [1] Artista original: Diego Velázquez • Fitxer:Cross_of_Saint_George_(Catalan_Government_Award).svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/89/ Cross_of_Saint_George_%28Catalan_Government_Award%29.svg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Alternate composition Creu de Sant Jordi 2007.jpg Artista original: Aquesta imatge vectorial va ser creada amb Inkscape per Heralder, i posteriorment modificada ma- nualment. • Fitxer:Crystal_Clear_filesystem_pipe.png Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e8/Crystal_Clear_filesystem_ pipe.png Llicència: LGPL Col·laboradors: All Crystal Clear icons were posted by the author as LGPL on kde-look; Artista original: Everaldo Coelho and YellowIcon; • Fitxer:Distintiu_de_qualitat.png Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9f/Distintiu_de_qualitat.png Llicència: CC-BY-SA-3.0 Col·laboradors: No machine-readable source provided. Own work assumed (based on copyright claims). Artista original: No machine-readable author provided. Martorell assumed (based on copyright claims). • Fitxer:Dona_i_Ocell.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/cb/Dona_i_Ocell.JPG Llicència: CC-BY-SA-3.0 Col·laboradors: ? Artista original: ? • Fitxer:Dona_i_ocell_1.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9c/Dona_i_ocell_1.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Slastic • Fitxer:Eadweard_Muybridge_1.gif Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/96/Eadweard_Muybridge_1.gif Llicèn- cia: Public domain Col·laboradors: E. Muybridge Artista original: Jorgebarrios • Fitxer:Edificio_Meridiana_O.Bohigas2.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/05/Edificio_Meridiana_O. Bohigas2.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: MarisaLR • Fitxer:Escola_Arquitectes_Barcelona_Picasso_2006-09-24.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/5e/ Escola_Arquitectes_Barcelona_Picasso_2006-09-24.jpg Llicència: CC BY 2.5 Col·laboradors: No machine-readable source provided. Own work assumed (based on copyright claims). Artista original: No machine-readable author provided. Joan Gil assumed (based on copyright claims). • Fitxer:Escudo_de_España_(mazonado).svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/85/Escudo_de_Espa%C3% B1a_%28mazonado%29.svg Llicència: Public domain Col·laboradors: Adaptació en format SVG del model en PNG Escudo de España.png, segons colors establerts en el Reial Decret 2267/1982 i especificacions del Manual d'Imatge Institucional de l'Administració General de l'Estat. Artista original: Govern d'Espanya. Gràfics vectorials de SanchoPanzaXXI. • Fitxer:Escut_d'armes_de_Catalunya.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/25/Escut_d%27armes_de_ Catalunya.svg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Aquesta imatge vectorial ha estat creada amb Inkscape. Artista original: Xavigivax • Fitxer:Església_Sagrada_Familia_Igualada.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a4/Esgl%C3%A9sia_ Sagrada_Familia_Igualada.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Jordiferrer • Fitxer:Església_de_Sant_Miquel_Mont_roig.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/ec/Esgl%C3%A9sia_de_ Sant_Miquel_Mont_roig.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Tabalot • Fitxer:Espai_13-_escales-_the_end_is_w_w_start_from.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d2/Espai_ 13-_escales-_the_end_is_w_w_start_from.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Espai_13-_number.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/2e/Espai_13-_number.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Espai_13-_senyalètica.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9d/Espai_13-_senyal%C3%A8tica.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Espai_Mercè_Sala_Joan_Miró.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/55/Espai_Merc%C3%A8_ Sala_Joan_Mir%C3%B3.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Fale_-_Barcellona_-_353.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bb/Fale_-_Barcellona_-_353.jpg Lli- cència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Fabio Alessandro Locati 6.2. IMAGES 169

• Fitxer:Flag_of_Barcelona.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f8/Flag_of_Barcelona.svg Llicència: CC BY- SA 2.5 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Made and uploaded by Huhsunqu. • Fitxer:Flag_of_Catalonia.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/ce/Flag_of_Catalonia.svg Llicència: CC-BY- SA-3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: User:Martorell • Fitxer:Flag_of_the_United_States_(3-2_aspect_ratio).svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/55/Flag_ of_the_United_States_%283-2_aspect_ratio%29.svg Llicència: Public domain Col·laboradors: This vector image includes elements that have been taken or adapted from this: Flag of the United States.svg. Artista original: Dbenbenn, Zscout370, Jacobolus, Indolences, Technion, CMBJ • Fitxer:Font_de_Mercuri.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/01/Font_de_Mercuri.JPG Llicència: CC BY- SA 4.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Francesc_Vicens.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/61/Francesc_Vicens.jpg Llicència: CC BY 3.0 Col·laboradors: Des del 2013 el Museu d'Història de Catalunya ha estat col·laborant en un projecte GLAM amb l'Amical Wikimedia. El Museu d'Història de Catalunya ha posat a disposició diversos ﬁtxers seus. Podeu veure la descripció del projecte aquí i les imatges carregades aquí. Artista original: Museu d'Història de Catalunya (fotògraf: Pep Parer) • Fitxer:Fundació_Joan_Miro_outdoors_view.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/01/Fundaci%C3%B3_ Joan_Miro_outdoors_view.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Fundació_Joan_Miró-_Nadala_2011.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bd/Fundaci%C3%B3_ Joan_Mir%C3%B3-_Nadala_2011.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Fundació_Joan_Miró-_biblioteca001.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/b4/Fundaci%C3%B3_ Joan_Mir%C3%B3-_biblioteca001.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Fundació_Joan_Miró_(2930043562).jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f3/Fundaci%C3%B3_ Joan_Mir%C3%B3_%282930043562%29.jpg Llicència: CC BY-SA 2.0 Col·laboradors: Fundació Joan Miró Artista original: Andy Mitchell from Glasgow, UK • Fitxer:Fundació_Joan_Miró_-_Lluna,_sol_i_una_estrella.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/70/ Fundaci%C3%B3_Joan_Mir%C3%B3_-_Lluna%2C_sol_i_una_estrella.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 es Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Fundació_Joan_Miró_40_anys.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/95/Fundaci%C3%B3_Joan_ Mir%C3%B3_40_anys.jpg Llicència: CC BY 4.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Fundació_Joan_Miró_Terrassa.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/ff/Fundaci%C3%B3_Joan_ Mir%C3%B3_Terrassa.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Fundació_Miró_(Barcelona)_-_1.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/27/Fundaci%C3%B3_Mir% C3%B3_%28Barcelona%29_-_1.jpg Llicència: CC BY-SA 2.0 Col·laboradors: Flickr: hola! Artista original: matilde.m.s • Fitxer:Fundació_Miró_(Barcelona)_-_25.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7f/Fundaci%C3%B3_Mir% C3%B3_%28Barcelona%29_-_25.jpg Llicència: CC BY-SA 2.0 Col·laboradors: Flickr: bcn 04-17 Artista original: Sandro Maggi arc- hitetto • Fitxer:Fundació_Miró_-Alexander_Calder-_4_wings-_1972_3.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/1b/ Fundaci%C3%B3_Mir%C3%B3_-Alexander_Calder-_4_wings-_1972_3.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Fundació_Miró_-_Joan_Miró_-_Personatge_1970.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f2/ Fundaci%C3%B3_Mir%C3%B3_-_Joan_Mir%C3%B3_-_Personatge_1970.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Hack-Museum_Fassade.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/5d/Hack-Museum_Fassade.jpg Llicèn- cia: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Immanuel Giel • Fitxer:Hendrick_Martensz._Sorgh_001.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/64/Hendrick_Martensz. _Sorgh_001.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: Web Gallery of Art: Image Info about artwork Artista original: Hendrick Martensz. Sorgh (cap a 1610–1670) • Fitxer:Interior_views_of_MNCARS_in_Madrid_(9).JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bc/Interior_ views_of_MNCARS_in_Madrid_%289%29.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Interiors_Espai_14.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/83/Interiors_Espai_14.JPG Llicència: CC BY 4.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Jan_Steen_016.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/21/Jan_Steen_016.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: Web Gallery of Art:

height='20' srcset='https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/6f/Inkscape.svg/30px-Inkscape.svg.png 1.5x, https:// upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/6f/Inkscape.svg/40px-Inkscape.svg.png 2x' data-file-width='60' data-file-height='60' /> Image Info about artwork Artista original: Jan Steen (1625/1626–1679) • Fitxer:Jan_Steen_Kinderu_Katze.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9b/Jan_Steen_Kinderu_Katze.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: Hajotthu Artista original: Jan Steen (1625/1626–1679) • Fitxer:Joan_Miro_-_Dona_i_ocell_(1).jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9b/Joan_Miro_-_Dona_i_ocell_ %281%29.jpg Llicència: CC BY 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: PierreSelim • Fitxer:Joan_Miro_BlueI_II_III.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e8/Joan_Miro_BlueI_II_III.JPG Lli- cència: CC BY 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Bava Alcide57 • Fitxer:Joan_Miró._L'escala_de_l'evasió-_cartell_entrada.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c9/Joan_ Mir%C3%B3._L%27escala_de_l%27evasi%C3%B3-_cartell_entrada.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Joan_Miró_Global_Challenge_May_2014_15.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/6a/Joan_Mir% C3%B3_Global_Challenge_May_2014_15.JPG Llicència: CC BY 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Joan_Miró_Global_Challenge_May_2014_22.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/66/Joan_Mir% C3%B3_Global_Challenge_May_2014_22.JPG Llicència: CC BY 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Joan_Teixidor.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/b8/Joan_Teixidor.jpg Llicència: CC0 Col·laboradors: http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.4f810f50a62de38a5a2a63a7b0c0e1a0/?vgnextoid= 96d56790ded1a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=96d56790ded1a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD& vgnextfmt=detall&contentid=db61a331dc402410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD Artista original: Generalitat de Catalunya • Fitxer:Les_Fusains.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/ed/Les_Fusains.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Tangopaso • Fitxer:Llistats_Venecia.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c2/Llistats_Venecia.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Zakatan • Fitxer:Location_map_Barcelona.png Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fa/Location_map_Barcelona.png Lli- cència: CC BY-SA 2.0 Col·laboradors: Maps for Free (OSM). Artista original: Dr. Blofeld • Fitxer:Maqueta_per_a_dona_i_Ocell_i_una_estrella_a_la_fundació_Joan_Miró.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/ commons/b/b6/Maqueta_per_a_dona_i_Ocell_i_una_estrella_a_la_fundaci%C3%B3_Joan_Mir%C3%B3.jpg Llicència: CC BY 2.0 Col·laboradors: http://www.flickr.com/photos/endymion120/4909203771/ Artista original: (vincent desjardins) • Fitxer:Mas_Miró-_vista_obra_la_Masia.jpeg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c9/Mas_Mir%C3%B3-_ vista_obra_la_Masia.jpeg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: E.J. • Fitxer:Mas_Miró.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c6/Mas_Mir%C3%B3.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: E.J. • Fitxer:Mercury_Fountain_(432691647).jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/13/Mercury_Fountain_ %28432691647%29.jpg Llicència: CC BY 2.0 Col·laboradors: Mercury Fountain Artista original: David Merrett from Daventry, England • Fitxer:Merge-arrow.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/aa/Merge-arrow.svg Llicència: Public domain Col·laboradors: ? Artista original: ? • Fitxer:Miro’{}s_Studio_Sert_-_Palma_de_Mallorca.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/ae/Miro%27s_ Studio_Sert_-_Palma_de_Mallorca.jpg Llicència: CC0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: AxelBoldt • Fitxer:Miro,_Palma.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/81/Miro%2C_Palma.jpg Llicència: CC-BY-SA-3.0 Col·laboradors: selbst fotografiert, Alinea 08:53, 2. Jun. 2009 (CEST) Artista original: Joan Miró i Ferrà • Fitxer:Miro-Wand_in_Ludwigshafen_06.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/aa/Miro-Wand_in_ Ludwigshafen_06.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Immanuel Giel • Fitxer:Miró,_Joan_1893-1983_02_Signatur.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7d/Mir%C3%B3%2C_ Joan_1893-1983_02_Signatur.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: The classified directory of artists signatures, symbols & monograms Artista original: Joan Miró i Ferrà • Fitxer:Miró-L'escala_de_l'evasió._Curators_speech.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/3f/Mir%C3% B3-L%27escala_de_l%27evasi%C3%B3._Curators_speech.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Miró-L'escala_de_l'evasió._Entrada_a_l'exposició-_QRpedia_codes.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/ commons/9/91/Mir%C3%B3-L%27escala_de_l%27evasi%C3%B3._Entrada_a_l%27exposici%C3%B3-_QRpedia_codes.jpg Llicèn- cia: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Miró-L'escala_de_l'evasió._Entrada_a_l'exposició.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fc/Mir% C3%B3-L%27escala_de_l%27evasi%C3%B3._Entrada_a_l%27exposici%C3%B3.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Miró-L'escala_de_l'evasió._Roda_de_premsa.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/da/Mir%C3% B3-L%27escala_de_l%27evasi%C3%B3._Roda_de_premsa.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Miró_Artigas_signature_at_Barcelona_Airport_Mural.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4f/ Mir%C3%B3_Artigas_signature_at_Barcelona_Airport_Mural.JPG Llicència: CC BY 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy 6.2. IMAGES 171

• Fitxer:Miró_l'Altre_reproducció_2012_(2).jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/ff/Mir%C3%B3_l% 27Altre_reproducci%C3%B3_2012_%282%29.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Mosaico_Mirò_sulla_Rambla.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4b/Mosaico_Mir%C3%B2_sulla_ Rambla.jpg Llicència: CC BY 2.0 Col·laboradors: http://www.flickr.com/photos/7156987@N02/5211232228/ Artista original: Claudio • Fitxer:Mujer_-_Joan_Miró_-_1983.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/19/Mujer_-_Joan_Mir%C3%B3_ -_1983.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Mutari • Fitxer:Mural_Joan_Miró_Aeroport_de_Barcelona_abril_2014.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c9/ Mural_Joan_Mir%C3%B3_Aeroport_de_Barcelona_abril_2014.JPG Llicència: CC BY 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Mural_conceptual_fundació_Miró_2016.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d7/Mural_conceptual_ fundaci%C3%B3_Mir%C3%B3_2016.jpg Llicència: CC0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Museum_Folkwang_Front_1.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/24/Museum_Folkwang_Front_1. jpg Llicència: CC BY-SA 4.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Raimond Spekking • Fitxer:National_Park_Service_9-11_Statue_of_Liberty_and_WTC_fire.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/ commons/f/fd/National_Park_Service_9-11_Statue_of_Liberty_and_WTC_fire.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: https://web.archive.org/web/20021019052836/http://www.nps.gov/remembrance/statue/index.html Artista original: National Park Service • Fitxer:Noia_64_mimetypes_pdf.png Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7d/Noia_64_mimetypes_pdf.png Lli- cència: LGPL Col·laboradors: ? Artista original: ? • Fitxer:Nova_entrada_col·lecció_Joan_Miró_2016.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/ab/Nova_entrada_ col%C2%B7lecci%C3%B3_Joan_Mir%C3%B3_2016.jpg Llicència: CC0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Nuvola_apps_kview.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a2/Nuvola_apps_kview.svg Llicència: LGPL Col·laboradors: http://ftp.gnome.org/pub/GNOME/sources/gnome-themes-extras/0.9/gnome-themes-extras-0.9.0.tar.gz Artista original: David Vignoni / ICON KING • Fitxer:Palacio_de_Congresos_y_Exposiciones_(Madrid)_01_Kopie.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/ 97/Palacio_de_Congresos_y_Exposiciones_%28Madrid%29_01_Kopie.jpg Llicència: CC-BY-SA-3.0 Col·laboradors: Treball propi Ar- tista original: Luis García (Zaqarbal) • Fitxer:Parc_de_Joan_Miró_(des_de_les_Arenas).JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/68/Parc_de_Joan_ Mir%C3%B3_%28des_de_les_Arenas%29.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Jordiferrer • Fitxer:Passatge_del_Crèdit_(II).jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/1e/Passatge_del_Cr%C3%A8dit_ %28II%29.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Enfo • Fitxer:Philadephia_Museum_of_Art.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f6/Philadephia_Museum_of_Art. jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: ? Artista original: ? • Fitxer:Pipilotti_Rist_at_Fundació_Joan_Miró_in_Barcelona.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/dd/ Pipilotti_Rist_at_Fundaci%C3%B3_Joan_Mir%C3%B3_in_Barcelona.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Fundació Joan Miró Artista original: Pere Pratdesaba, Fundació Joan Miró • Fitxer:Presentació_Mural_per_a_IBM.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/37/Presentaci%C3%B3_ Mural_per_a_IBM.jpg Llicència: CC0 Col·laboradors: http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id= 233051&idioma=0&departament=4&canal=5 Artista original: Generalitat de Catalunya • Fitxer:Presentació_mitjans_nova_disposició_fundació_Miró_2016.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/ ac/Presentaci%C3%B3_mitjans_nova_disposici%C3%B3_fundaci%C3%B3_Mir%C3%B3_2016.jpg Llicència: CC0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Primera_exposició_Joan_Miró_Galeries_Dalmau.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/6d/ Primera_exposici%C3%B3_Joan_Mir%C3%B3_Galeries_Dalmau.JPG Llicència: Public domain Col·laboradors: Fundació Joan Miró Artista original: Fundació Joan Miró • Fitxer:Quatre_Ales_(Calder)_P1410994.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/2b/Quatre_Ales_ %28Calder%29_P1410994.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Pere López • Fitxer:Quatre_Ales_(Calder)_P1410996.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c4/Quatre_Ales_ %28Calder%29_P1410996.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Pere López • Fitxer:Quill_and_ink_transparent.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/8f/Quill_and_ink_transparent.svg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Володимир Ф • Fitxer:Red_pog.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/0c/Red_pog.svg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Andux • Fitxer:Samuel_Bausson_using_Qrpedia_at_Fundació_Joan_Miró.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/ 4c/Samuel_Bausson_using_Qrpedia_at_Fundaci%C3%B3_Joan_Mir%C3%B3.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Seal_of_the_Generalitat_of_Catalonia.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/cf/Seal_of_ the_Generalitat_of_Catalonia.svg Llicència: CC BY-SA 2.5 Col·laboradors: [1] Artista original: Heralder 172 CAPÍTOL 6. TEXT AND IMAGE SOURCES, CONTRIBUTORS, AND LICENSES

• Fitxer:Searchtool.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/61/Searchtool.svg Llicència: LGPL Col·laboradors: http://ftp.gnome.org/pub/GNOME/sources/gnome-themes-extras/0.9/gnome-themes-extras-0.9.0.tar.gz Artista original: David Vignoni, Ysangkok • Fitxer:Selbstporträt,_by_Albrecht_Dürer,_from_Prado_in_Google_Earth.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/ commons/1/11/Selbstportr%C3%A4t%2C_by_Albrecht_D%C3%BCrer%2C_from_Prado_in_Google_Earth.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: The Prado in Google Earth: inici - 7th level of zoom, JPEG compression quality: 9. Artista original: Albrecht Dürer • Fitxer:Sert-FundacioMiro-terrassa-_003.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e6/ Sert-FundacioMiro-terrassa-_003.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: ca:user:amadalvarez • Fitxer:Sert-PavelloRepublica-1937.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bc/Sert-PavelloRepublica-1937. JPG Llicència: CC BY 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Amador • Fitxer:Sert-fundacióMiro_RI-51-0011537_4859.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/33/Sert-fundaci% C3%B3Miro_RI-51-0011537_4859.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Amadalvarez • Fitxer:Stiftungsgebaeude-Miro_BMK.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d5/Stiftungsgebaeude-Miro_ BMK.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: BMK • Fitxer:Tapís_de_Tarragona_-_eines_que_es_van_fer_servir_per_teixir_l'obra.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/ commons/2/28/Tap%C3%ADs_de_Tarragona_-_eines_que_es_van_fer_servir_per_teixir_l%27obra.jpg Llicència: CC0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Kippelboy • Fitxer:Terminal_B.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/b5/Terminal_B.JPG Llicència: Public domain Col·laboradors: Grobuonis Artista original: Grobuonis • Fitxer:The_Future_of_Art_-_Olafur_Eliasson_crop.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/ce/The_Future_ of_Art_-_Olafur_Eliasson_crop.jpg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: • The_Future_of_Art_-_Olafur_Eliasson.jpg Artista original: The_Future_of_Art_-_Olafur_Eliasson.jpg: Christian Görmer • Fitxer:Trestombs-festa-fiesta-2001598-l.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e2/ Trestombs-festa-fiesta-2001598-l.jpg Llicència: CC BY 2.0 Col·laboradors: Flickr Artista original: JC i Núria • Fitxer:ViquiCat.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/21/ViquiCat.svg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: ? Artista original: ? • Fitxer:Visita_a_l'exposició_Insomnia_durant_la_Viquimarató_35_hores,_35_anys_Espai_10_i_Espai_13.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/92/Visita_a_l%27exposici%C3%B3_Insomnia_durant_la_Viquimarat%C3% B3_35_hores%2C_35_anys_Espai_10_i_Espai_13.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Bea abbad • Fitxer:Vista_a_l'Espai_13_durant_la_Viquimarató_35_anys,_35_hores_Espai_10_i_Espai_13.JPG Font: https://upload. wikimedia.org/wikipedia/commons/0/0c/Vista_a_l%27Espai_13_durant_la_Viquimarat%C3%B3_35_anys%2C_35_hores_Espai_10_ i_Espai_13.JPG Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Treball propi Artista original: Bea abbad • Fitxer:Vitoria_-_Artium_02.JPG Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/33/Vitoria_-_Artium_02.JPG Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Zarateman • Fitxer:WLM14ES_-_Barcelona_Montjuic_1344_06_de_julio_de_2011_-_.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/ commons/3/35/WLM14ES_-_Barcelona_Montjuic_1344_06_de_julio_de_2011_-_.jpg Llicència: CC BY 2.0 Col·laboradors: Barcelona Montjuic 1344 06 de julio de 2011 Artista original: Turol Jones, un artista de cojones from Villanueva del Cascajal, República Independiente de Mi Casa • Fitxer:Wikiquote-logo.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fa/Wikiquote-logo.svg Llicència: Public domain Col·laboradors: ? Artista original: ? • Fitxer:Wikisource-logo.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4c/Wikisource-logo.svg Llicència: CC BY-SA 3.0 Col·laboradors: Rei-artur Artista original: Nicholas Moreau • Fitxer:Wikitext.svg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/ce/Wikitext.svg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Anomie • Fitxer:Wilhelm-Hack-Museum_23.jpg Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/61/Wilhelm-Hack-Museum_23.jpg Llicència: Public domain Col·laboradors: Treball propi Artista original: Immanuel Giel

6.3 Content license

• Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0