Atles Dels Peixos Del Delta De L'ebre Colecció Tècnica, 3

Atles dels peixos del delta de l'Ebre Colecció tècnica, 3

AUTORS Verònica López, Nati Franch, Quim Pou, Miguel Clavero, Norbert Gaya i Josep Maria Queral.

EQUIP DE TREBALL Prospeccions de camp: Verònica López, Norbert Gaya, Josep Maria Queral, Quim Pou, Miguel Clavero, Nuria Queral, Montse Garrido, Nati Franch, Rosa Gilabert, Dolors Ferrer, Alejandro Valdivieso, Eloi Cruset, Jordi Benito i els alumnes en pràctiques (Gemma Curto, Melani Vidal, Francesc Fabra, Romà Arques, Carlos Garcia, Magda Guardiola, Teresa Costa, Romàn Borràs, Jordi Romeu, Franc Xavier Llàtser, Marc Sant Martí, Ira Bertomeu, Jordi Virgili, Albert Camps, Eva Juliàn, Laura Margalef, Àxel Beltran)

Elaboració de dades: Verònica López, Rosa Gilabert, Montse Garrido, Nati Franch i Miguel Clavero.

Redacció: Verònica López, Nati Franch i Quim Pou.

FOTOGRAFIES M. Cebolla, J. M. Queral, V. López, J. Aldoma, Krüger, J. Regàs, D. Antoja, F. Vidal, J. Estupinyà, Z. Zlenert, Monlluch, A. Mustard, J. Hileweart, Foundling, R. Pillón, D. Borg, A. M. Arias, F. Betti, Estación Hidrobioloxía “Encoro do Con”, Laguna Project SNC, Aquari Barcelona, Centre Ictiològic.

DISSENY I PRODUCCIÓ GRÀFICA Frank Il.lustració & Disseny S.L.

FORMAT DE CITACIÓ RECOMANAT López V., N. Franch, Q. Pou, M. Clavero, N. Gaya & J.M. Queral. 2012. Atles dels peixos del delta de l'Ebre. Col·lecció tècnica, 3. Generalitat de Catalunya, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Medi Natural. Parc Natural del Delta de l'Ebre. 1a edició. 224p. Col·lecció Tècnica 3 Atles de peixos del delta de l’Ebre

Verònica López Nati Franch Quim Pou Miguel Clavero Norbert Gaya Josep Maria Queral

PRESENTACIÓ

Quan em van convidar a fer aquest prefaci vaig reflexionar una mica sobre les raons per haver-me triat i sobre si era adequat que fos jo qui l'escrivís... cal un portuguès per introduir un llibre sobre el Delta? Però és una veritat irrefutable que el treball desenvolupat pels autors (la Nati, la Vero, el Josep, el Quim, el Berto, el Miguel i tota la gent que n'ha col·laborat) va més enllà del delta de l'Ebre. És un treball que traspassa fronteres, per a convertir-se en un exemple a seguir per tota la Península Ibèrica. Aquest no és només un llibre sobre els peixos del Delta; és molt més que això. Amb més de 30.000 espècies, els peixos són el grup més divers de vertebrats, representant més de la meitat de les espècies de vertebrats conegudes. Però, i tot i la seva importància com a aliment pels humans, els peixos són un grup relativament poc estudiat i molt poc conegut pel públic en general. Per exemple, des de l'any 2000 han estat descrites 18 noves espècies de peixos als rius de la Península, gairebé tots endèmics, sense que la opinió pública se n'hagi assabentat. Aquesta és una prova del enorme treball científic i de divulgació que encara té per fer aquesta generació d'ictiòlegs i varies de les futures.

El tercer volum de la col·lecció tècnica del Parc Natural del Delta de l'Ebre ve a incrementar el coneixement sobre aquest grup de vertebrats, presentant informació de les més de 100 espècies de peixos que el Delta acull. Pel profà un centenar podrien semblar poques espècies, quan hem dit que al món n'hi ha més de 30.000, però, tot el contrari, amb només uns 320 kilòmetres quadrats el Delta de l'Ebre és una de les zones de més gran diversitat piscícola de tota la Península Ibèrica. A més a més, algunes de les espècies, com ara el fartet, troben al Delta un dels seus principals refugis a escala mundial.

Aquest llibre, en format d'Atles, considera tots aquells ambients aquàtics del Delta on els peixos poden viure-hi, des dels Ullals a les badies, passant per les basses o el mateix riu Ebre. El Delta és un sistema molt modificat per l'acció humana, especialment per l'agricultura, però hi ha espècies de peixos que poden viure als canals de reg o fins i tot als arrossars. A més de ser una obra molt detallada, aquest Atles té com a novetat la inclusió dels ambients humanitzats, mostrant la gran capacitat d'adaptació a condicions modificades que mostren algunes espècies de peixos.

El delta de l'Ebre és avui en dia un lloc de referència per a la ictiologia en la Península, tot i que malauradament molts dels estudis estan relacionats amb les moltes espècies introduïdes que ocupen aquest espai. L'equip que ha desenvolupat aquest llibre és punter en la conservació activa de poblacions de peixos, liderant nombroses mesures com ara el control d'espècies exòtiques, el salvament d'espècies natives a la xarxa de reg, el seguiment d'espècies amenaçades i la seva cria en captivitat. Per acabar, vull aprofitar aquesta oportunitat per expressar la meva estima i amistat als autors del llibre i desitjar-los molts èxits pel futur (ictiològics i dels altres).

Filipe Ribeiro President de la Sociedad Ibérica de Ictilogía (SIBIC) Agraïments_Maquetación 1 13/09/2015 17:11 Página 1

AGRAÏMENTS

Des del plantejament inicial d’elaborar un atles fins a la seva finalització, han estat moltes les persones implicades i demanem disculpes per no poder-les enumerar totes.

Aquest projecte no hagués estat possible sense la col·laboració i el suport moral de molta gent, però, en concret, volem manifestar el nostre agraïment a:

● Tot l’alumnat en pràctiques i el voluntariat que han col·laborat tant en les campanyes prospectives com en la neteja i posada a punt dels arts de pesca.

● Els autors de les fotografies que han col·laborat de manera desinteressada en el projecte.

● Monlluch per cedir-nos una miqueta del seu art.

● Tots els pescadors de les confraries locals i de les pantenes que ens van obrir les portes de la seva “casa temporal”, i en especial Javier Garriga i Carlos Ramírez (“Xampaina”).

● Els propietaris dels arrossars que ens van deixar trepitjar el seu tresor més preuat sense condicions, especialment en Josep Antoni Vidal (“Jou”), en Paco Vidal, en José Ventura, en Josep Queral i en Raül Callau.

● Els guardes de les llacunes (Agustí, Antonio (“Tono”), Delfín i José) i dels ullals de Vilacoto (Àngel) per facilitar-nos la feina de mostreig.

● Les comunitats de regants del Delta per facilitar-nos la base cartogràfica de la xarxa hídrica.

● L’Edu del CREAF per la seva disposició i ajuda tècnica en l’elaboració de la cartografia.

● En Jordi Quintano per la seva disponibilitat i per l’ajuda en la identificació dels peixos plans.

● La Sandra Mallol per la seva ajuda en la identificació dels Pomatoschistus.

● En Miquel Àngel López, en Pere Luque, en Carles Alcaraz, i en Jaume Aldoma pels seus aclari- ments, observacions i anotacions d’última hora. A Margarita Fernández, per l’aportació de les dades de la badia.

● Tots els membres del Parc Natural, en especial en Xavi Abril i en Toni Curcó, pel seu suport i per estar sempre disposats a fer aportacions i revisions.

● L’Òscar Caballé pel seu suport permanent i per estar sempre que ha fet falta.

● En Lluc Pou, la Mariona Pou, la Mar Casanova, l’Anna Casanova, l’Ona Caballé i en Leo Caballé, perquè han nascut enmig del caos programat.

I, en definitiva, a tothom qui ha fet que aquest projecte s’hagi pogut dur a terme...

MOLTES GRÀCIES!! 7-9 Index_Maquetación 1 18/09/2015 12:44 Página 1

ÍNDEX

Presentació...... 5

Agraïments ...... 6

Introducció ...... 11

Objectius ...... 12

Àrea d’estudi: el delta de l’Ebre ...... 13 Règims de protecció: marc legislatiu ...... 13 Ambients aquàtics deltaics amb presència de peixos ...... 15

Metodologia ...... 27 Estratificació...... 28 Disseny i planificació del mostreig ...... 31 Anàlisi de dades i presentació dels resultats ...... 39 Fitxa model...... 42

Fitxes descriptives: els peixos del delta de l’Ebre Petromyzon marinus Linnaeus, 1758...... 45 Dasyatis pastinaca (Linnaeus, 1758) ...... 47 Acipenser sturio Linnaeus, 1758 ...... 48 Anguilla anguilla (Linnaeus, 1758)...... 50 Conger conger (Linnaeus, 1758)...... 53 Dalophis imberbis (Delaroche, 1809) ...... 54 Alosa fallax (Lacépède, 1803) ...... 55 Sardinella aurita Valenciennes, 1847 ...... 58 Sardinella maderensis (Lowe,1838)...... 59 Sardina pilchardus (Walbaum, 1792) ...... 60 Engraulis encrasicolus (Linnaeus, 1758)...... 61 Gobio lozanoi Doadrio & Madeira, 2004 ...... 62 Luciobarbus graellsii (Steindachner, 1866) ...... 64 Squalius laietanus Doadrio, Kottelat & Sostoa, 2007 ...... 66 Parachondrostoma miegii (Steindachner, 1866) ...... 67 Cyprinus carpio (Linnaeus, 1758) ...... 68 Carassius auratus (Linnaeus, 1758)...... 72 Pseudorasbora parva (Temminck&Schlegel, 1846) ...... 74 Alburnus alburnus (Linnaeus, 1758) ...... 76 Scardinius erythrophthalmus (Linnaeus, 1758) ...... 78 Rutilus rutilus (Linnaeus, 1758) ...... 80 Leuciscus idus (Linnaeus, 1758)...... 82 Ctenopharyngodon idella (Valenciennes, 1844) ...... 83 Cobitis paludica (de Buen, 1930) ...... 84 Misgurnus anguillicaudatus (Cantor, 1842) ...... 86 Ictalurus punctatus (Rafinesque, 1818) ...... 88 Silurus glanis Linnaeus, 1758 ...... 90 Atherina boyeri Risso, 1810 ...... 92 Fundulus heteroclitus (Linneaus, 1766)...... 94 Xiphophorus maculatus (Günther, 1866) ...... 97 Gambusia holbrooki (Agassiz, 1859)...... 98 Aphanius iberus (Valenciennes, 1846) ...... 100 Valencia hispanica (Valenciennes, 1846) ...... 103 7-9 Index_Maquetación 1 18/09/2015 12:44 Página 2

Gasterosteus aculeatus Linnaeus, 1758 ...... 106 Belone belone gracilis Lowe, 1839 ...... 109 Syngnathus abaster Risso, 1827 ...... 110 Syngnathus acus Linnaeus, 1758 ...... 112 Syngnathus typhle rondeleti Linnaeus, 1758 ...... 114 Syngnathus phlegon Risso, 1827 ...... 116 Nerophis ophidion (Linnaeus, 1758) ...... 117 Hippocampus guttulatus Cuvier, 1829...... 118 Dicentrarchus labrax (Linnaeus, 1758) ...... 120 Lepomis gibbosus (Linnaeus, 1758) ...... 122 Micropterus salmoides (Lacepède, 1802) ...... 124 Sander lucioperca (Linnaeus, 1758) ...... 126 Trachurus trachurus (Linnaeus, 1758) ...... 128 Trachurus mediterraneus (Steindachner, 1868) ...... 130 Caranx rhonchus Geoffroy Saint-Hilaire, 1817 ...... 131 Trachinotus ovatus (Linnaeus, 1758) ...... 132 Lichia amia (Linnaeus, 1758)...... 133 Pomatomus saltatrix (Linnaeus, 1766) ...... 134 Spicara smaris (Linnaeus, 1758) ...... 135 Diplodus annularis (Linnaeus, 1758) ...... 136 Diplodus vulgaris (Geoffroy Saint-Hilaire, 1817) ...... 138 Diplodus sargus (Linnaeus, 1758)...... 140 Sparus aurata Linnaeus,1758...... 142 Lithognathus mormyrus (Linnaeus, 1758) ...... 144 Boops boops Linnaeus, 1758 ...... 146 Sarpa salpa (Linnaeus, 1758) ...... 148 Dentex dentex (Linnaeus, 1758) ...... 150 Oblada melanura (Linnaeus, 1758) ...... 151 Pagellus erythrinus (Linnaeus, 1758) ...... 152 Umbrina cirrosa (Linnaeus, 1758) ...... 153 Epinephelus marginatus (Lowe, 1834) ...... 154 Serranus hepatus (Linnaeus, 1758) ...... 155 Mullus barbatus barbatus Linnaeus, 1758...... 156 Mullus surmuletus Linnaeus, 1758 ...... 158 Liza ramada (Risso, 1827) ...... 160 Mugil cephalus Linnaeus, 1758 ...... 162 Liza aurata (Risso, 1810) ...... 164 Liza saliens (Risso, 1810) ...... 166 Chelon labrosus (Risso, 1827)...... 168 Symphodus cinereus (Bonnaterre, 1788) ...... 170 Salaria pavo (Risso, 1810) ...... 172 Parablennius sanguinolentus (Pallas, 1814) ...... 174 Salaria fluviatilis (Asso, 1801)...... 175 Gobius niger Linnaeus, 1758...... 178 Gobius paganellus Linnaeus, 1758 ...... 180 Gobius cruentatus Gmelin, 1789 ...... 182 Gobius cobitis Pallas, 1814 ...... 183 Pomatoschistus microps (Kroyer, 1838) ...... 184 Pomatoschistus minutus elongatus (Canestrini, 1861) ...... 186 Callionymus risso Lesueur, 1814 ...... 187 Sphyraena sphyraena (Linnaeus, 1758) ...... 188 Trachinus draco Linnaeus, 1758 ...... 189 Trachinus araneus Cuvier, 1829 ...... 190 Scorpaena porcus Linnaeus, 1758 ...... 191 7-9 Index_Maquetación 1 18/09/2015 12:44 Página 3

Chelidonichthys lucerna (Linnaeus, 1758) ...... 192 Lepidorhombus spp...... 193 Scophthalmus rhombus (Linnaeus, 1758)...... 195 Arnoglossus laterna (Walbaum 1792) ...... 196 Solea senegalensis Kaup, 1858...... 197 Solea solea (Linnaeus, 1758)...... 198 Pegusa lascaris (Risso, 1810) ...... 200 Synaptura lusitanica Capello, 1868 ...... 201 Buglossidium luteum (Risso, 1810) ...... 202

Resultats generals ...... 203 Inventari i riquesa d’espècies ...... 203 Composició i distribució de la comunitat ...... 205 Conservació de la ictiofauna ...... 211 Problemàtica de les espècies introduïdes...... 215

Glossari ...... 217

Bibliografia ...... 219

INTRODUCCIÓ

La singularitat ecològica del delta de l’Ebre ve marcada per la gran diversitat d’ambients i espècies que hi viuen en un espai físic relativament reduït. Els ecosistemes estuarians són altament influenciats pels fluxos d’aigua marina i d’aigua dolça, que produeixen grans variacions de les característiques fisicoquímiques de les seves aigües. Les comunitats de peixos dels estuaris són molt diverses i estan formades per espècies marines, limnètiques i migradores. A més, el nombre total d’espècies és dinà- mic al llarg dels anys a causa tant de la desaparició com de la introducció de noves espècies, però aquest nombre també difereix segons la presència, o no, d’espècies ocasionals.

Més de quaranta espècies de peixos han estat citades fins ara a les aigües deltaiques (Queral, 2001). Algunes d’aquestes espècies es troben en greu perill d’extinció tant en l’àmbit català o ibèric com mundial. Aquest és el cas del fartet (Aphanius iberus), que té al Delta un dels seus principals nuclis de població, o el samaruc (Valencia hispanica). L’espinós (Gasterosteus aculeatus) i la bavosa de riu (Salaria fluviatilis) són espècies amb àmplies àrees de distribució, però molt amenaçades a la Península Ibèrica, que encara mantenen poblacions al Delta.

Tot i això, els ecosistemes aquàtics deltaics han patit intenses modificacions al llarg dels últims 150 anys. El cultiu d’arròs, que avui ocupa més del 60% de la superfície deltaica, ha portat a la desaparició de grans extensions d’aiguamolls. Aquest conreu implica, a més, una severa alteració dels fluxos estacionals d’aigua i de les seves propietats fisicoquímiques (conductivitat), i també unes importants aportacions de fertilitzants i d’altres productes fitosanitaris. Des de la construcció dels grans embassaments, el riu Ebre gairebé ha deixat d’interaccionar amb la seva plana deltaica. Els humans han intentat insistentment fer desaparèixer alguns ecosistemes tan peculiars com els ullals, i els que han arribat als nostres dies, aquells amb un major cabal de surgència, estan fortament degradats. D’altra banda, tots aquests ambients aquàtics modificats i alterats han estat ocupats per espècies introduïdes de peixos. Algunes, com ara la carpa (Cyprinus carpio), són al Delta des de fa dècades o fins i tot segles, però la introducció i l’establiment de noves espècies és un procés encara viu. Només a l‘última dècada s’han establert com a mínim quatre noves espècies foranes (Pseudorasbora parva, Misgurnus anguillicaudatus, Fundulus heteroclitus i Xiphophorus maculatus), i tot un seguit d’espècies exòtiques han estat citades, sense que se n’hagi pogut constatar l‘aclimatació.

Una de les condicions prèvies per al desenvolupament de programes de gestió i conservació de la fauna és el coneixement de les espècies que habiten una determinada àrea geogràfica. D’aquesta manera, l’inventari i quantificació de les comunitats íctiques i dels seus hàbitats es converteix en un prerequisit gairebé indispensable per a la preservació de la ictiofauna. Els atles de distribució constitueixen una de les metodologies més àmpliament utilitzada per conèixer la distribució de les espècies. Dins de l’àmbit de l’elaboració dels atles, la ictiologia ha tingut un tractament força desavantatjós en comparació amb altres grups taxonòmics, i, tot i l’increment d’estudis realitzats a l’entorn del delta de l’Ebre durant els darrers anys, la informació existent sobre la fauna íctica encara resulta escassa en comparació amb la importància ecològica i faunística d’aquest grup. Tot i això, hi ha determinats estudis (Demestre et al., 1977 i Sostoa, 1983) que ens permeten tenir una visió general de la fauna ictiològica. No obstant, cap d’aquests estudis no inclou els ambients de badia. Davant d’aquesta situació i davant la manca d’informació actualitzada envers la comunitat de peixos del Delta en el seu conjunt, es va decidir desenvolupar un atles de peixos del delta de l’Ebre que tingués present no només els ambients continentals, sinó també els ambients de badia, inclosos dins de l’àmbit deltaic però força oblidats per la comunitat científica. L’objectiu principal era la confi- guració d’un llistat actualitzat de les espècies íctiques i obtenir una aproximació de l’estructura del poblament íctic. 12

OBJECTIUS

Entre els objectius principals de l’Atles, tenim: r Elaborar un llistat actualitzat de les espècies presents en els ambients aquàtics deltaics. r Elaborar una base de registre i recopilació de dades. r Inventariar i cartografiar els hàbitats aquàtics deltaics amb presència de peixos. r Conèixer la distribució local aproximada de cada espècie en cadascun dels ambients especificats. r Establir quines zones són vulnerables per a la conservació de la fauna íctica i quines en són prioritàries. 13

ÀREA D’ESTUDI: EL DELTA DE L’EBRE L’àrea d’estudi es focalitza en els sistemes aquàtics del delta de l’Ebre, excloent-ne la zona perifèrica de mar obert. El Delta es localitza a l’extrem més meridional de Catalunya, en la desembocadura del riu que li dóna nom. Està format per una plataforma al·luvial, que s’endinsa cap a la Mediterrània en direcció W-E, i dues fletxes litorals que delimiten dues badies.

La creixent disminució dels ecosistemes aquàtics esdevé un greu problema a escala mundial i Cata- lunya no n’és l’excepció. Actualment els aiguamolls litorals només suposen l’1% de la superfície total i dos terços es situen al delta de l’Ebre. Constitueixen la zona humida més important del territori català i la segona, després de la Camarga, del Mediterrani occidental. Si bé ens trobem davant un sistema on l’acció antròpica ha exercit una forta pressió, possiblement és un dels sistemes estuàrics més ben conservats i encara hi resten importants zones naturals (llacunes costaneres, maresmes, surgències d’aigües dolces subterrànies i badies, entre d’altres).

RÈGIMS DE PROTECCIÓ: MARC LEGISLATIU En el context mediterrani i europeu, molts d’aquests ambients i espècies resulten força escassos i la seva protecció esdevé una tasca important. Les nombroses figures de protecció del Delta posen de manifest la seva importància ambiental tant en l’àmbit estatal com internacional: r Decret 357/1983, de declaració del Parc Natural del Delta de l’Ebre (PNDE), que s’acabarà consolidant amb el Decret 332/1986, on s’amplia l’àrea de protecció natural i s’inclouen les reserves naturals parcials de la punta de la Banya i de l’illa de Sapinya. Posteriorment es declaren diverses zones com a Reserves Naturals de Fauna Salvatge i Refugis de Fauna Salvatge, i finalment al Decret 269/1996 s’amplien els límits del PNDE fins a confor- mar l’estat actual amb un total de 7.800 ha. r Decret 328/1992, on s’aprova el Pla d’espais d’interès natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya, modificat i ampliat per l’Acord de Govern GOV/112/2006. La superfície protegida actual queda establerta en unes 11.500 ha, que comprenen tot el parc natural, els arrossars i algunes àrees adjacents (incloses àrees marines). r A partir de la Llei 12/1985, d’espais naturals, i del Reial decret 1664/1998, s’ha elaborat l’inventari de Zones Humides de Catalunya (IZHC), on també s’inclouen àrees mancades de qualsevol figura de protecció fins ara.

CODI NOM DE L’ESPAI RÈGIM DE PROTECCIÓ 19002201 Ullals de Panxa PEIN 19002216 Ullals de l’Arispe i Baltasar PN PEIN 19002213 Illa de Sapinya RNP PN PEIN 19000903 Les Olles PN PEIN 19000904 El Canal Vell RNFS PN PEIN 19000905 El Garxal RFS PN PEIN 19000906 Illa de Sant Antoni RNFS PN PEIN 19002204 Illa de Buda i riu Migjorn PN PEIN 19002205 L’Alfacada PN PEIN 19002207 La Platjola PN PEIN 19002210 Platges de l’Alfacada, Platjola i Eucaliptus, i erms de la Tancada PN PEIN 19002202 La Tancada i bassa dels Ous RNFS PN PEIN 19002209 Antigues salines de Sant Antoni PEIN 19002206 L’Encanyissada PN PEIN 19002211 Erms de Casablanca o Vilacoto PN PEIN 19000907 El Fangar i platja de la Marquesa RNFS PN PEIN 19002212 Badia dels Alfacs, sector nord PN PEIN 19002208 Punta de la Banya RNP PN PEIN 19002217 Riet Vell PEIN 19002218 Badia dels Alfacs, sector sud PN PEIN

Espais aquàtics del delta de l’Ebre inclosos en l’IZHC. S’indica el codi de l’espai i la figura de protecció. RNFS: Reserva natural de fauna salvatge, RNP: Reserva natural parcial, RFS: Refugi de fauna salvatge, PN: Parc natural, PEIN: Pla d’espais d’interès natural, zona del delta de l’Ebre. 14

r L’acord de Govern GOV/112/2006 designa les Zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i aprova la proposta de Llocs d’Importància Comunitària (LIC) (d’acord amb les directives 79/409/CEE i 92/43/CEE) entre els quals trobem el LIC i la ZEPA Delta de l’Ebre. Al Delta s’han identificat 23 Hàbitats d’Interès Comunitari, 14 dels quals són hàbitats aquàtics i 2 estan inclosos com d’Interès Prioritari:

1. HÀBITATS COSTANERS I HALÒFILS 11 Aigües humides i zones intermareals 1110 Fons marins sorrencs coberts permanentment per aigües no gaire profundes 1140 Fons litorals fangosos o sorrencs parcialment emergits en marea baixa 1150* Llacunes, albuferes, lluents i estanys costaners (Ruppietea maritimae, Potametea, Zosteretea) 1160 Engolfaments, badies, ries i canals litorals d’aigües poc profundes (Zosteretea, Potametea) (V) 13 Maresmes i aiguamolls halòfils atlàntics i mediterranis 1310 Vegetació anual pionera de sòls ssalins litorals o interiors 14 Maresmes i aguamolls halòfils mediterranis i termoatlàntics 1410 Prats i jonqueres halòfils mediterranis (Juncetalia maritimae) 1420 Matollars halòfils mediterranis i termoatlàntics (Arthocnemetalia fruticosae) 1430 Matollars halonitròfils (Pegano-Salsoletea) 3. HÀBITATS D’AIGUA DOLÇA 31 Aigües estancades 3140 Vegetació de carofícies del bentos d’aigües dolces, dures, oligomesotròfiques 3150 Vegetació hidròfita arrelada o flotant de llacs i aigües eutròfiques 3160 Vegetació hidròfita de llacs distròfics (Utricularietaria) 32 Aigües corrents 3260 Vegetació submergida o flotant de rius cabalosos 3280 Vegetació de gespes vivaces decumbents de rius mediterranis amb cabal permanent (Paspalo-Agrostion semiverticilatae) 7. TORBERES ALTES I TORBERES BAIXES 72 Torberes bàsiques 7210* Torberes de canyissars bàsiques (només formacions dominades per Cladium mariscus)

Hàbitats aquàtics d’interès comunitari presents en el delta de l’Ebre inclosos dins la Directiva 92/43/CEE (*hàbitat aquàtic d’interès prioritari).

La Xarxa Natura 2000 és un dels instruments fonamentals per conservar la biodiversitat i té com a objecte garantir la conservació dels hàbitats naturals i la fauna i flora del continent d’Europa. Es tracta d’un conjunt d’espais protegits en l’àmbit europeu. Està formada per les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i les zones d’especial conservació (ZEC), i els llocs d’importància comunitària (LIC), que són una figura prèvia i intermèdia del que seran les ZEC.

Espais inclosos dins de la Xarxa Natura 2000. 15

La importància del delta de l’Ebre en el marc internacional també ha estat reconeguda per diversos organismes:

r L’any 1962 la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i dels Recursos Naturals (UICN) va incloure el delta de l’Ebre a la llista Bureau Mar, dins de les zones humides euroafricanes d’interès internacional amb la categoria A, de protecció urgent.

r El 1984 el delta de l’Ebre va ser declarat pel Consell d’Europa com a àrea d’especial interès per a la conservació de la vegetació halòfila.

r El 1993 va ser inclòs en el Llistat de zones humides d’importància internacional de la Convenció Ramsar.

r El 2007 la federació EUROPARC va atorgar al Parc Natural la Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS) i el 2012 es va renovar aquesta acreditació.

r El 2009 la Comissió Europea va guardonar el Delta com a destí turístic d’excel·lència; les destinacions EDEN fomen part de la Xarxa Europea de Destinacions d’Excel·lència.

r Reconegut internacionalment per la Unesco com a Reserva de la Biosfera dins de l’espai de les Terres de l'Ebre. La funció d’aquests espais és, a més de la conservació i protecció de la biodiversitat, el desenvolupament econòmic i humà d’aquestes zones, la investigació, l'educació i l’intercanvi d’informació entre les diferents reserves, que formen una xarxa mundial.

AMBIENTS AQUÀTICS DELTAICS AMB PRESÈNCIA DE PEIXOS El delta de l'Ebre mostra una gran diversitat de medis aquàtics. Els delicats equilibris que s'estableixen entre les aigües marines i continentals, superficials i subterrànies, en són els principals responsables. En l’àmbit d’estudi s’inclouen els ambients aquàtics continentals i marins deltaics, i en queda exclosa la zona de mar obert.

La classificació i la caracterització dels ambients es pot abordar des de molts punts de vista, en funció de criteris físics, químics i biològics. Cadascun d’aquests elements presenta una dinàmica de variabilitat pròpia, la qual cosa fa que monitoritzar l’hàbitat es converteixi en una tasca multifactorial. Fins a l’any 1977 (Demestre et al., 1977) no es va establir una classificació dels ambients deltaics aquàtics epicon- tinentals amb presència de peixos. Aquesta va ser modificada (Sostoa, 1983), i en van resultar cinc grups d’ambients. Seguint aquest sistema, el present treball proposa una divisió dels grups esmentats basats en criteris metodològics i de composició íctica. El resultat esdevé en 7 grups; d’una banda el sistema fluvial (AF) queda dividit en quatre ambients (riu, canals, desguassos o desaigües, i arrossars) que, malgrat la seva dependència, presenten una dinàmica i caracterització independent. D’altra banda, les maresmes i les salines (APAS i AH) s’agrupen en un ambient. Finalment, als grups resultants, s’hi afegeix un vuitè ambient marí: les badies.

Classificació segons l’Atles de peixos del Delta Classificació segons Sostoa, 1983 (López & Franch, 2006) Codi Nom de l’ambient Codi Nom de l’ambient RIU Riu CAN Xarxa de reg AF Ambient Fluvial DES Xarxa de drenatge (desaigües o desguassos) ARR Arrossars ALAS Ambient Lacunar d’Aigües Salabroses LAC Llacunes litorals o basses APAS Ambient Palustre d’Aigües Salabroses MRS Maresmes AH Ambient Hiperhalí Inclòs dins de les Maresmes ALPAD Ambient Lacunar i Palustre d’Aigua Dolça ULL Ullals No contemplat BAD Badies

Classificació dels ambients aquàtics presents al Delta i que s’engloben en el present estudi. 16

El riu Ebre: tram estuarià La conca del riu Ebre travessa el nord-est de la Península Ibèrica, té una extensió de 85.550 km2 i un recorregut de 930 km. En els últims 30 km, l’Ebre es comporta com un estuari. Un tram es- tuarià “és aquell sotmès a una intrusió no permanent, i variable en l’espai i en el temps, d’una falca salina que es barreja feblement amb l’aigua dolça fluvial, on s'estableix una forta estratificació per densitat a la columna d’aigua” (Ibáñez, 1993). En aquest treball es presenten els resultats del tram estuarià des d’Amposta fins a la desembocadura. Durant el darrer segle, l’estuari de l’Ebre ha sofert grans canvis en el seu ecosistema a causa de la forta influència antropogènica. S’estima que actualment la conca de l’Ebre transporta menys del 5% dels sediments que descarregava el riu a principis del segle XX. A més, el cabal anual mitjà que arriba al Delta ha disminuït en un 29%. La principal raó d’aquesta minva recau en l’increment d’ús de l’aigua al llarg de tota la conca i es Tram fluvial inclòs dins de l’àrea d’estudi. La diferenciació fa palesa en la construcció de nombroses preses, de color indica diferents zones amb posicions estables fins a 138 (Dolz et al., 1997). de la falca salina.

Les preses, juntament amb la regulació per part de les centrals elèctriques, modifiquen considerablement la composició i la funcionalitat dels sistemes fluvials afectats, especialment en els trams situats aigües avall. Mirant des del Delta, l’assut de Xerta, a 40 km de la desembocadura, esdevé la primera barrera física per a la fauna fluvial, que juntament amb l’antiguitat del seu emplaçament (segle XV) i la seva modificació a principis de segle, ha suposat un detriment de l’abundància d’espècies migradores aigües amunt. Aquest fet es va agreujar amb la construcció de la presa de Riba-roja (1948), que va tancar completament la ruta migratòria d’aquestes espècies.

La dinàmica de la falca salina depèn fonamentalment del cabal mitjà diari del riu, malgrat que la morfologia del fons fluvial també hi té un paper important. Tot i que el perfil longitudinal del llit fluvial varia en funció del tram escollit, en tots els perfils batimètrics de l’Ebre es fa palesa la irregularitat del seu fons. Aquesta irregularitat permet limitar l’avanç de la falca salina a determinades posicions dominants, que segons diversos autors coincideixen amb zones somes que representen un obstacle per al seu avanç. Tanmateix, si bé amb menys importància, també hem de considerar les variacions del nivell del mar i altres factors, com ara el vent, que poden influir tant en la circulació com en la posició de la falca. Cal tenir en compte que el límit de penetració de determinades espècies de peixos d’origen marí es veurà afec- tat, entre d’altres factors, per la posició de la falca salina.

Tram final del riu Ebre, a l’alçada de l’illa de Gràcia. 17

Situació Guillén Ibáñez Movellán Sierra Observacions No falca salina 350-400 >400 >400 300 Els cabals necessaris per a que la falca Migjorn 250-350 300-400 250-400 >250 arribi a Amposta segons Ibáñez (1993) Km 12 --180-280 - són molt més baixos. Segons Movellán (2003) aquesta discrepància s’explica Gràcia 150-250 100-300 100-250 130-250 pel fet que la falca també depèn del Sapinya - 80-100 --cabal registrat durant els dies anteriors a Amposta <150 <80 80-150 <130 la realització de les mesures.

Rangs de cabals (m3/s) amb les respectives posicions de la falca segons diferents autors (autors: Guillén 1992, Ibàñez 1993, Sierra et al.1999, 2001 i 2002, Movellán 2003). Font: Movellán (2003) modificat.

Actualment el riu presenta un curs molt rectilini i únic, amb absència de grans meandres i de cursos secundaris. Les parts baixes del riu solen caracteritzar-se per la seva gran amplada i poca profunditat. El tram des d’Amposta fins a la desembocadura presenta una profunditat i una amplada mitjana d’aproximadament 7 i 240 m, respectivament, tot i que aquestes presenten variacions molt grans en funció del punt.

1000 El règim natural mediterrani es caracteritza per 1955-1965 800 crescudes elevades durant la tardor i fins a la pri- 1985-2005

mavera (lligades al règim pluvial oceànic i al des- /s) 3 /s) 600 3 glaç dels Pirineus). Els estiatges es produeixen a l’estiu. Si bé el cabal fluvial continua seguint un 400

Cabal (m Cabal patró amb valors mitjans mensuals baixos durant Cabal (m Cabal 200 l’època d’estiatge, l’extrema regulació fa que tant el cabal diari com el mensual presentin una varia-

0 ció elevada, en funció de les necessitats hídriques Gn Fb Mç Ab Mg Jn Jl Ag St Oc Nv Ds de les hidroelèctriques, i que els períodes de baixa descàrrega no segueixin un règim natural. Representació del cabal mitjà mensual durant dues sèries temporals (elaborat a partir de les dades de la CHE El règim fluvial esdevé més homogeni i la magni- (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre)). tud de les avingudes ha davallat.

El creixement agrícola, industrial i urbà que ha experimentat la conca ha comportat un increment de la salinitat i de la quantitat de nutrients. L’increment de l’eutròfia comporta una proliferació de fitoplàncton, sobretot durant els mesos estivals, que provoca l’acumulació de matèria orgànica al fons de la falca. Aquest fet, juntament amb l’estratificació i la poca renovació d’aigua, ocasiona un consum d’oxigen important fins a l’extrem de poder arribar a situacions d’anòxia i a la desaparició tant de la fauna com de la vegetació. D’altra banda, la retenció de sediments i l’increment de la depuració de les aigües residuals, juntament amb la introducció d’espècies exòtiques filtradores com el musclo zebra (Dreissena polymorpha), han fet que en els darrers anys hagi disminuït considerablement la terbolesa de l’aigua, cosa que ha provocat un creixement desmesurat de macròfits. En aquest sentit, la introducció del caragol poma (Pomacea insularum), pot provocar greus impactes tant ecològics com econòmics.

La xarxa de reg El sistema general de regadiu parteix de dos canals principals que deriven del riu a l’alçada de l’assut de Xerta, a 51 km de la desembocadura. La disposició topogràfica del Delta, amb una elevació decreixent en direcció al mar, ha facilitat l’establiment d’una xarxa d’irrigació per gravetat. Un cop arriben al Delta, ambdós canals principals es ramifiquen en un conjunt de derivacions que formen una complexa xarxa molt ben estructurada i que distribueix l’aigua a tots els camps de cultiu. Mentre els canals porten aigua, entre els mesos d’abril i gener, els cabals romanen força constants, amb uns 28-31 m3/s per al de la dreta i 17-19 m3/s per al de l’esquerra, de manera que la quantitat d’aigua subministrada durant el període de conreu és d’uns 45-50 m3/s. Els paràmetres fisicoquímics de l’aigua de reg són similars als de les aigües fluvials a l’alçada de Xerta. 18

Temperatura (ºC) 2003-09 Conductivitat (µS/cm) 2003-09 m

Mitjana 9,5m 0,61 Mitjana 1.286 68,46 Màxim 16 Màxim 2.340 Mínim 0,4 Mínim 402 Nombre de mostres 109 Nombre de mostres 109 Valor mitjà, màxim, mínim i nombre de mostres durant el període de gener i febrer del 2003-2009 a la xarxa de reg deltaica.

La conductivitat, amb valors força constants al llarg de l’any, es manté al voltant dels 1.300 µS/cm2. Els valors més elevats de temperatura s’assoleixen a l’estiu i els més baixos, a l’hivern. El rang de variació depèn de les dimensions dels canals, i és més elevada en els més petits.

Originalment els canals eren de terra i tenien els marges arbrats. A la dècada dels 80 es van iniciar les tasques de revestiment a fi de recuperar els cabals que es perdien per infiltració. La pavimen- Mapa de distribució jerarquitzada dels canals primaris, tació, juntament amb els seus sistemes de regu- secundaris i terciaris inclosos en l’estudi. lació (comportes, bombes…), acompanyada de la desforestació dels marges, ha implicat tot un conjunt d’impactes per a la fauna aquàtica, especialment la piscícola i els bivalves uniònids (desapa- reguts de tots els canals revestits). L’increment del corrent, juntament amb l’absència de substrat consolidat, ha provocat una desaparició sobtada d’hàbitats aquàtics idonis per al refugi, l’alimentació i la posta, entre d’altres, de moltes espècies. Per altra banda, l’establiment de comportes i el revestiment provoca un assecament de la xarxa molt més ràpid i complet, i implica un greu obstacle per a la mobilitat dels peixos que resten atrapats en tancar-se aquestes estructures, cosa que obliga que la majoria de les poblacions s’hagin de renovar completament cada any.

Pavimentació

Transformació que ha experimentat la xarxa de reg, que ha passat de canals de terra amb vegetació a canals completament revestits de formigó. 19

La xarxa de drenatge Anàloga a la xarxa d’irrigació, existeix una xarxa de drenatge formada per desguassos, anomenats localment desaigües, que inclou les sèquies que recullen l’aigua dels arrossars i la vessen (per gravetat o mitjançant bombes) a les badies, a mar obert o a les llacunes, formant una connexió de tots els sistemes involucrats (riu-canals-arrossars-desguassos). Si bé ambdós tipus de canalitzacions (canals i desguassos), romanen independents durant tot el seu recorregut, presenten una sincronització funcional i dinàmica, coincidint amb les necessitats agrícoles de l’arròs.

Temperatura (ºC) 2004-06 Conductivitat (µS/cm) 2004-06 m

Mitjana 10,3m 1,51 Mitjana 2.035 163,98 Màxim 13,6 Màxim 2.240 Mínim 7,9 Mínim 1.736 Nombre de mostres 11 Nombre de mostres 11 Valor mitjà, màxim, mínim i nombre de mostres durant el període de febrer i març del 2004-2006 a la xarxa de drenatge deltaica. Mapa de distribució de la xarxa de drenatge inclosa en l’estudi.

S’estima que els diferents camps de cultiu evacuen un cabal mitjà de 0,7 l/s ha durant el període de cultiu de l’arròs i de 0,8 l/s ha durant la inundació dels camps per al compliment de les mesures agroambientals (octubre-gener).

Els paràmetres de l’aigua es veuen modificats en passar pels camps de cultiu a causa de l’aplicació de productes agrícoles (biocides, adobs ...) i d'altres processos no relacionats amb l’acció antròpica (metabolisme dels microorganismes...). En general, els desguassos presenten concentracions de nutrients i valors de conductivitat superiors als dels canals.

L’aigua del sistema de desguàs presenta una qualitat inferior a l’aigua del sistema fluvial i de la xarxa de reg. Per altra banda, una sèrie d’obstacles i impediments, com ara estacions dotades de bombes als trams finals, trenquen la interconnexió natural entre els diferents sistemes (mar-badies- desguassos-basses). A més, algunes espècies limnètques presents als canals deixen de ser-ho a causa de la barrera que suposen els arrossars entre ambdues xarxes

Tot i que alguns desguassos no resten exempts del seu assecament durant l’època hivernal, la majoria encara conserven un ambient de gran impor- tància sobretot com a refugi de la fauna que habita els canals i els arrossars durant aquesta època de l’any, com ara els barbs (Barbus graellsii), les anguiles (Anguilla anguilla) i la majoria de mugílids (Liza spp. i Mugil cephalus), entre d’altres, i que Mostreig en un desguàs o desaigüe, canalitzacions que tenen un paper fonamental per a la conservació encara romanen sense pavimentar. del sistema agrícola. 20

Els camps d’arròs Amb 20.325 ha de cultiu, l'arrossar és l'ambient que domina la fisonomia del Delta. La necessitat d'estar inundat permanentment durant el procés productiu fa que actuï com un aiguamoll temporal, tot i que l’hidroperíode és invers al dels sistemes aquàtics naturals mediterranis. Així, l’hivern és l’època més seca i de més alta salinitat als arrossars mentre que l’estiu és l’època de més inundació. L’entrada d’aigua a les parcel·les s’inicia a mitjan abril i finalitza a l’època de sega (setembre-octubre). Aquesta circula gairebé permanentment pels arrossars i és evacuada pels desguassos. A més, per tal d’aplicar les mesures agroambientals, també romanen inundats durant una part de l’hivern. Es caracteritzen per la seva poca profunditat i la columna d’aigua no sol so- brepassar els 25 cm. Els nivells d’inundació més baixos es solen donar al principi i al final del cultiu. L’aigua es manté gràcies a un flux constant, de manera que en 3-5 dies es renova completament. Les característiques fisicoquímiques estan forta- Distribució dels arrossars que ocupen gairebé el 70% de la plana deltaica. ment influenciades per l’activitat humana i la majoria de paràmetres pateixen grans oscil·lacions en funció tant de la gestió agrícola com de la fase de creixement de l’arròs. A més, la poca profunditat fa que paràmetres com ara la temperatura puguin assolir valors elevats, i arribar a superar els 35 ºC. També els rangs de conductivitat resulten força amplis, amb màxims que superen els 5.000 µS/cm; aquestes oscil·lacions s’han relacionat amb l’aplicació de fitosanitaris, entre d’altres.

35 1800 Els arrossars representen un ecosistema de gran 1600 30 1400 importància, actuen com a filtres biològics, tot i la 25 1200 forta entrada de fertilitzants. El període perllongat 20 1000 d’inundació contribueix a la reducció de la salinitat 15 800 del sòl. Als arrossars hi ha una elevada disponibi- 600 10 litat de recursos tròfics; allotgen una important

Temperatura (ºC) Temperatura 400 Conductivitat(µS/cm) 5 microfauna i macrofauna, especialment peixos i 200 Temperatura de l'aigua Conductivitat de l'aigua crancs americans, que proporcionen aliment a 0 0 Gn Fb Mç Jn Jl Ag St Oc Nv Ds multitud d’espècies, en què destaca el grup de les aus. A més de la importància econòmica, la gestió Evolució mensual de la mitjana de la temperatura i la conductivitat en 6 arrossars de l’illa de Buda durant el agrícola ha de tenir en compte la importància del període 2005-09. seu ús per a la biota, així com la seva influència envers la resta d’ambients naturals. Arrossars inundats després de la sega. 21

Les llacunes litorals Les llacunes, localment anomenades basses, són extensions d'aigua salabrosa situades a les de- Olles pressions de les àrees sedimentàries costaneres. Les paral·leles a la costa són fruit del confinament d’una massa d’aigua marina per barreres de sorra. Les disposades perpendicularment es Canal Vell Garxal poden originar a partir de la delimitació d’una desembocadura o d’un canal mareal que ha perdut Calaixos de Buda funcionalitat. Fins a la creació del Parc Natural, les llacunes deltaiques van patir una notable Alfacada reducció de la superfície, a causa de la contínua Encanyissada Platjola expansió de l’arròs, fins a arribar, algunes, a Tancada l’assecament i la desaparició. Actualment ocupen una extensió aproximada de 1.400 ha d’aigües lliures (sense tenir en compte la vegetació emer- gent ni les maresmes). Trobem, a l’hemidelta esquerre, la llacuna de les Olles, el Canal Vell i el Garxal, i a l’hemidelta dret, els Calaixos de Buda, l’Alfacada, la Platjola, la Tancada i l’Encanyissada.

Antigament, el seu règim natural consistia en la Localització de les vuit llacunes o basses, incloses en presència d’un període més salí durant l’estiu i un l’àmbit d’estudi. de més dolç des de la tardor fins a la primavera, condicionat pel màxim de precipitacions i, sobretot, per l’increment del cabal fluvial i els consegüents desbordaments. Actualment, la regulació de la conca fluvial, juntament amb la introducció del cultiu de l’arròs, ha provocat una inversió del cicle natural, que ha fet que l’època més dolça s’estengui d’abril a desembre, coincidint amb el període d’inundació dels cultius. Així, a excepció del Garxal, que presenta un règim natural influenciat pel riu, la resta de llacunes resten fortament influenciades pel cultiu de l’arròs. Tot i que existeix una comunicació d’aigües freàtiques a través dels sediments, les principals aportacions d’aigua provenen, d’una banda, de l’aigua continental que els arriba pels canals de desguàs i, d’altra banda, de la comunicació directa i permanent amb l’aigua marina mitjançant les goles. En algunes basses, l’aportació d’aigua salada resta controlada per comportes (Platjola) i la d’aigua dolça, per estacions de bombeig (Tancada).

60 35

50 30

Alfacada Alfacada Buda 25 40 Buda Canal Vell Canal Vell 20 30 Encanyissada Encanyissada Garxal 15 Garxal 20 Olles

Olles (ºC) Temperatura 10

Conductivitat (mS/cm) Platjola Platjola 10 Tancada 5 Tancada

0 0 Gn Fb Mç Ab Mg Jn Jl Ag St Oc Nv Ds Gn Fb Mç Ab Mg Jn Jl Ag St Oc Nv Ds

Variació mensual dels valors mitjans de conductivitat i temperatura durant el període 2001-2010 a les basses deltaiques.

La intensificació del cultiu vingué acompanyada de l’ús de plaguicides i herbicides, fet que ha causat problemes en la qualitat de les aigües evacuades dels arrossars a les llacunes i ha comportat una degradació general del sistema lacunar. La gestió actual, amb la construcció de canals de circumval·lació (transporten l’aigua de drenatge directament al mar o la badia) a la majoria de basses, ha millorat la qualitat química d’algunes basses com l’Encanyissada i ha canviat les característiques d’altres com la Tancada, on ha provocat períodes d’hiperhalinitat. A més, cal tenir present que aquesta desviació de les aigües ha traslladat el problema de la contaminació a les badies i pot afectar el reclutament de peixos de les mateixes llacunes. 22

Malgrat que morfomètricament són molt diferents, presenten una batimetria similar i constitueixen ambients d’aigües somes que no solen superar el metre de profunditat, a excepció de la Platjola. Presenten un elevat dinamisme hidrològic, i l’intercanvi d’aigua i altres elements es dóna a nivells espacials, tant en sentit vertical com horitzontal. L’oscil·lació del règim hidrològic, juntament amb l’heterogeneïtat dels paràmetres fisicoquímics, posen de manifest la gran varietat de fenòmens que intervenen i que a més provoquen una gran diferenciació entre les llacunes. Cadascuna presenta les seves peculiaritats en funció de l’aportació d’aigua de drenatge, del volum de la llacuna, de l’existència d’un canal de circumval·lació, de la presència d’estacions de bombeig o de comportes als proveïderos, de la influència relativa d’aigua dolça o marina, del nivell topogràfic, etc. Tot i això, les basses es poden caracteritzar tenint en compte els valors de salinitat, de manera que s’obté una idea global de la seva variabilitat anual, la qual facilita les tasques de gestió encaminades a mantenir aquesta variabilitat.

2007-2009 Olles Platjola Garxal Alfacada Buda Canal Vell Encanyissada Tancada

Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre

Rangs Oligohalina 0,5-5 g/l Mesohalina 5-18 g/l Polyhalina 18-30 g/l Euhalina 30-38 g/l

Tipificació de les basses deltaiques seguint el criteri de salinitat. Els rangs de salinitat s’han calculat a partir dels valors mitjans de salinitat mensual durant el període d’estudi (2007-2009).

Han estat un espai en el qual, abans de la implantació del cultiu arrosser, es desenvolupava una des- tacada activitat pesquera, la més important quant a volum de producció i persones ocupades a la regió de l’Ebre. Actualment, la pesca professional s’ha reduït bastant, tant pel que fa a les captures com a l’esforç pesquer. Malgrat tot, la Confraria de Sant Pere encara té la concessió de la pesca a l’Encan- yissada, el Canal Vell, la Tancada i les Olles. A una part dels Calaixos de Buda, de caràcter privat, l’aprofitament es realitza pels mateixos propietaris. Per altra banda, en algunes s’hi practica la caça.

300.000

275.000 Encanyissada Tancada 250.000 Canal Vell 225.000 Olles

200.000 Total peix basses

175.000

150.000

Biomassa Biomassa (kg) 125.000

100.000

75.000

50.000

25.000 Manca dedades 0 1960 1962 1964 1966 1968 1970 1972 1974 1976 1978 1980 1982 1984 1986 1989 1991 1993 1995 1997 1999 2001 2003 2005 2008 2010

Evolució de la biomassa de peix (kg) obtinguda a partir de les captures comercials a diferents llacunes del Delta des de l’any 1960-61 fins al 2011-12 (elaborat a partir del registre de la Confraria de Pescadors de Sant Pere). Nota: Durant el període 1987-1989 no s’han enregistrat les captures. 23

Les zones de maresma Els ecosistemes aquàtics costaners de maresma engloben les zones d’escassa profunditat, tem- Olles porals o permanents, situades al litoral deltaic i que poden esdevenir hipersalines. També s’hi Fangar inclouen les zones d’aigües lliures envoltades de Garxal vegetació helofítica que envolten les llacunes lito- Canal Vell rals, i les salines. Solen tenir períodes d’inundació molt notables, per aigua continental durant els Calaixos de Buda mesos més plujosos i per aigua marina durant l’increment del nivell del mar i durant els tempo- Alfacada Encanyissada rals d’hivern. La resta de l’any hi domina l’eva- Tancada Platjola poració i, conseqüentment, es produeix una disminució del volum d’aigua i, fins i tot, el seu Vilacoto assecament. Una de les característiques més importants és l’elevada fluctuació de les condicions ambientals, produïda per l’acció atzarosa Punta de la Banya del vent, dels corrents marins i dels cursos fluvials, entre d’altres, i que influencien la composi- ció i l’estructura de les comunitats íctiques. En aquests ambients, les elevades salinitats i tempe- ratures que es poden assolir poden esdevenir Localització de les zones de maresma tingudes en factors clau que limiten moltes espècies. compte en l’àmbit d’estudi.

80 30

70 25 60

20 50

40 15

30 10 Temperatura (ºC) Temperatura

Conductivitat (mS/cm2) 20 Maresmes Alfacada Maresmes Alfacada Maresmes Buda 5 Maresmes Buda 10 Maresmes Tancada Maresmes Tancada

0 0 Hivern Primavera Estiu Tardor Hivern Primavera Estiu Tardor

Variació estacional de la mitjana de conductivitat i temperatura de vuit maresmes ubicades en tres llacunes (Alfacada, Buda i Tancada) durant el període 2004-2011.

En general, les maresmes es redueixen a una franja petita i estreta al voltant de les llacunes o al llarg de la costa, fet que dificulta la seva funcionalitat ecològica, complica la seva conservació i incrementa la seva vulnerabilitat davant les pressions que es puguin exercir sobre el sistema. Tot i això, són dels pocs ambients que no estan directament influenciats pel conreu de l’arròs, encara conserven un alt grau de naturalitat i la major part es troben sota algun grau de protecció.

Es tracta d’ambients fràgils que tenen una impo- tància elevada per a determinades espècies de mida petita com ara el joell (Atherina boyeri), i especialment aquelles amb una capacitat elevada de suportar variacions dràstiques de conductivitat Mostreig a les maresmes de la Punta de la Banya. com ara el fartet (Aphanius iberus). 24

Els ullals Els ullals són zones de descàrrega de l’aqüífer que s’estén entre les serralades càrstiques veïnes (Ports, Montsià i Cardó) i el delta de l’Ebre. Aquest flux subterrani, quan entra en contacte amb els materials al·luvials (saturats i poc permea- bles), es veu obligat a aflorar. Trobem una àrea de descàrrega, més o menys contínua, des de la Carroba (entre Amposta i Vinallop) fins a prop de les Cases d’Alcanar, a la dreta de l’Ebre; i una altra entre Campredó i l’Aldea, a l’esquerra. Ullals de Baltasar

També trobem afloraments d’aigua a la llera del Ullals de Panxa riu, les anomenades peixeres, i fins i tot en el fons marí o a la mateixa línia litoral. A la plana deltaica les principals zones d’ullals es troben en les Ullals de Vilacoto zones torboses, just en el límit entre materials del pleistocè i els sediments de l'holocè. En condicions naturals, aquestes surgències inun- den les zones adjacents (formant els marjals), però en els darrers temps, malauradament, s’han drenat i reomplert de terra per a l’aprofitament agrícola. Localització dels ullals actius i visibles al delta de l’Ebre.

Actualment, només són funcionals els ullals de Baltasar i de Panxa. En els ullals dels Erms de Vilacoto el flux d’aigua ha estat alterat. Els ullals de l’Aldea han desaparegut a causa del soterrament artificial (la seva presència queda constatada gràcies al flux d’aigua hivernal de la Sèquia Sanitària). En l’Atles només s’han prospectat els ullals de Baltasar, que conformen el grup més nombrós i més ben conservat.

La unió de diverses cubetes pot desencadenar formes irregulars però la morfologia general és circular, amb les parets força verticals, i de profunditats que oscil·len entre 2 i 7 metres. Atès que es tracta d’aigües d’infiltració subterrània, condi- cionen les característiques químiques; es tracta d’aigües transparents i de baixa salinitat. D’altra banda, la conductivitat es manté més elevada que les aigües d’origen i gairebé sempre supera els 1.500 µS/cm. Destaca l’estabilitat tèrmica anual, que oscil·la entre els 16 i 18 ºC, a causa de l’origen de les seves aigües i de la ràpida renovació. La naturalesa alcalina de les aigües manté el pH tamponat al voltant de 7,4. Per tant, els paràme- tres fisicoquímics no pateixen grans oscil·lacions anuals i els rangs de variació són estrets. Això, unit al seu caràcter oligotròfic, fa que tinguin una singularitat hidrològica particular, que els converteix en llocs de gran interès ecològic i faunístic. A més, representen una important font d’aigua dolça (superficial i subterrània) d’elevada qualitat i ajuden a prevenir la salinització del aqüífers subterranis. Hi trobem espècies amenaçades Prospecció en un dels ullals de Baltasar amb un elevat com ara el samaruc (Valencia hispanica) i l’espi- recobriment de nenúfars. nòs (Gasterosteus aculeatus), entre d’altres. 25

Les badies Els ambients de badia inclouen les masses d’aigua marina confinada per les fletxes litorals, però permanentment comunicades amb el mar. L’ai- Fangar gua, d’origen marí, queda diluïda per les aportacions d’aigua dolça, provinents principalment dels canals de drenatge. En condicions d’escàs hidrodinamisme, es produeix una estratificació halina i tèrmica ben marcada, i l’aigua salabrosa queda per sobre d’una massa d’aigua profunda marina, de salinitat superior (37-38‰), i més densa. L’estratificació tendeix a desaparèixer quan els canals agrícoles es tanquen. Els processos de barreja vertical es poden intensificar durant els períodes de forts vents o quan es produeix una forta descàrrega d’aigua dolça freàtica. Alfacs Al Delta tenim la badia dels Alfacs (hemidelta sud), que ocupa una extensió de 49 km2, i la del Fangar (hemidelta nord), amb 9,2 km2.

Ambdues badies presenten una batimetria similar, amb la zona central més profunda (6 m als Localització d’ambdues badies, el Fangar al nord i els Alfacs i 4 m al Fangar) que el litoral, format per Alfacs al sud. una plataforma d’aigües somes o poc profundes. Pel que fa al substrat, a les zones més perifèriques, hi dominen en general les sorres, mentre que al centre ho fan els sediments fins, localment enriquits amb matèria orgànica. La composició del substrat, juntament amb la profunditat, condiciona la quantitat i el tipus de vegetació present, factor que esdevé primordial en la biodiversitat. Ambdues presenten extenses prades de fanerògames o alguers, dominades per Cymodocea nodosa o Zostera noltii.

Badia dels Alfacs, on s’aprecien els arts de pesca calats i les muscleres al fons. 26

La majoria de paràmetres fisicoquímics de l’aigua presenten una considerable variabilitat espacial i temporal. L’aigua superficial és més càlida que la profunda de març a octubre, període a partir del qual es produeix una inversió tèrmica. La temperatura segueix un patró similar en ambdues badies i assoleix valors màxims durant els mesos estivals. La salinitat a la badia dels Alfacs es manté més constant i assoleix valors més elevats que a la badia del Fangar. La relació entre la superfície drenada dels arrossars i el volum de la badia és més elevat en la badia del Fangar i això fa que la influència de l’aigua dolça sigui major, i per tant, que aquest paràmetre tingui unes oscil·lacions majors. L’oxigen dissolt assoleix valors pròxims als de saturació, encara que la marcada estratificació a l’estiu provoca una disminució de la capacitat de difusió a les parts més profundes. En alguns moments es poden mesurar davallades d’oxigen associades a episodis locals d’eutròfia. El flux entrant d’aigua dolça, rica en nutrients, suposa una fertilització directa de l’aigua i afavoreix la circulació d’aquesta.

Temperatura i salinitat a les badies del delta de l’Ebre (Alfacs i Fangar). Mitjana de cada setmana de l’any en el període 2007-2012 al punt central de cada badia a 0,5 m de fondària. Resultats del Programa de seguiment de la qualitat de les aigües, mol·luscs i fitoplàncton tòxic a les zones de producció de marisc del litoral català de la DGPiAM que executa l’IRTA.

El poblament íctic és important, sobretot pel que fa a la diversitat d’espècies que hi podem trobar. Hi habiten des d’espècies bentòniques com ara els gòbids, blènnids i els soleids fins a espècies més pelàgiques com ara les orades, els llobarros i les palomides. També hi trobem espècies estretament lligades a les prades de fanerògames com ara els tords, les agulletes o els cavallets de mar.

Les característiques ecològiques i l’elevada productivitat de les badies ha comportat la instal·lació d’activitats relacionades amb la pesca i la cria de musclos, ostres i cloïsses, i ha esdevingut una de les zones més importants per a la producció de marisc del Mediterrani espanyol, especialment de musclo (Mytilus edulis). També s'hi practica el marisqueig i la pesca professional. Tot i això, llevat de la carac- terització hidrològica i limnològica, fins ara les badies han esdevingut unes grans desconegudes i exis- teixen poques dades sobre la comunitat biològica que hi habita. Aquest aspecte, juntament amb el fet que la seva explotació està en augment i els usos que se’n deriven cada cop són més i més diversos, fa que calgui l’elaboració d’un pla d’usos que contempli les activitats que es realitzen (pesca, marisqueig, aqüicultura, turisme, esports d’aventura, recreatius...). Per tot l’esmentat, i amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement de la diversitat íctica que habita en aquest ambient marí deltaic, s’han inclòs les badies dins del projecte de l’Atles. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 1

METODOLOGIA La recopilació de dades, les prospeccions de camp, l’elaboració de mapes i el tractament de dades obtingudes ha esdevingut una tasca llarga i laboriosa que ha necessitat d’una metodologia estructurada i dividida en diverses fases.

Elaboració de la base de Treballs de camp dades preliminar

Recerca bibliogràfica

Determinació de la Elaboració de la cartografia metodologia de referència (estrats) Fase 1

Tècniques principals En totes les masses d’aigua - Soltes de 4 llums de malla o estàndards - Gànguils de 2 mides

Prospeccions de camp - Pesca elèctrica al riu Tècniques alternatives - Pesca elèctrica als canals 2007-2011 - Bou de ròssec a les badies

Tècniques - Pantena als proveïderos - Tresmalls i gànguils a complementàries Fase 2 - determinades llacunes

Informació addicional Dades d’abundància 2000-2011

Creació de la base Dades de distribució de dades

Tractament i anàlisi Dades biomètriques de dades Fase 3

Resultats específics

Histograma Índex de Presència/ Mapes Redacció i representació selecció Absència d’abundància dels continguts

Resultats generals Fase 4 Mapes de Captures síntesi globals Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 2

El monitoratge a llarg termini i l’avaluació de l’estat de conservació de les comunitats de peixos fa necessari l’ús d’una metodologia estandarditzada. El disseny dels mostrejos ha d’integrar els diferents hàbitats, cadascun amb les seves particularitats i dificultats, i ha d’aportar dades vàlides per a totes les espècies de peixos presents, cadascuna amb els seus hàbits, que impliquen diferències en la cap- turabilitat, i amb abundàncies molt diferents. Precisament la variació en l’abundància de les diferents espècies, i no només la seva distribució, ha estat un objectiu d’aquest treball, motiu pel qual es va dur a terme un mostreig quantitatiu basat en prospeccions.

L’eficiència de les tècniques de captura de peixos varia segons les característiques dels ambients aquàtics del Delta. Això va fer que el mostreig de peixos s’hagués de plantejar de manera estratificada: es van distribuir les localitats de mostreig en grups (estrats) amb característiques ambientals i comunitats de peixos relativament homogènies. Així, s’ha dut a terme un mostreig aleatori estratificat, que permet la comparació entre estrats, maximitza l’eficiència de l’esforç de mostreig i garanteix que tots els ambients són mostrejats, independentment de la seva extensió.

ESTRATIFICACIÓ La divisió de l’àrea de treball en grups o estrats té la finalitat de reduir al màxim la variabilitat ambiental dins dels estrats. Tot i això, aquesta divisió pot ser complicada, perquè l’objectiu d’homogeneïtzar al màxim les condicions ambientals entra en conflicte amb la necessitat de minimitzar el nombre d’estrats definits a causa de limitacions logístiques. Aquest treball ha dividit els hàbitats aquàtics del Delta en quatre nivells amb un nivell creixent d’homogeneïtat ambiental: Variabilitat Nombre de Sectors: corresponen a les 5 grans unitats ambiental divisions morfològiques deltaiques: hemidelta esquerre, hemidelta dret, riu, illa de Buda i punta de la Banya. SECTORS Ambients: es basen en criteris lògics de conti- nuïtat dins de masses d’aigua uniformes i corres- AMBIENTS ponen als 8 ambients descrits anteriorment: riu; canals, desguassos; arrossars; llacunes; maresmes; ullals i badies. SUBSECTORS Subambients: 36 grups que resulten de la divi- sió dels 8 ambients en subconjunts relativament homogenis. Les unitats d’hàbitat són els grups que resulten de la combinació dels 36 subambients i els 5 sectors. El nombre total d’unitats és 55, ja que no tots els subambients tenen presència a tots els sectors. Les unitats d’hàbitat són el nivell màxim de divisió dels hàbitats aquàtics del Delta emprat en aquest treball.

AMBIENTS (8)

SECTORS (5) SUBAMBIENTS (3)

UNITATS (55) LOCALITATS DE (o unitats d’hàbitat) MOSTREIG

Esquema de la divisió dels hàbitats aquàtics. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 3

Olles Fangar

Canal Vell Garxal

Calaixos de Buda

Ullals de Baltasar Alfacada Encanyissada Tancada Platjola

Ambient Vilacoto RIU CAN Alfacs DES Sector ARR BANYA LAC Punta de la MRS BUDA Banya NORD BAD RIU ULL SUD ALT

Divisió de la plana deltaica en sectors. Distribució dels ambients: RIU: riu Ebre; CAN: canals; DES: desguassos; ARR: arrossars; LAC: llacunes; MRS: maresmes; BAD: badies; ULL: ullals; ALT: zones urbanes o naturals sense presència d’aigua.

Els criteris emprats per dividir els ambients en subambients són variables i s’ajusten a les característi- ques de cada ambient. En la divisió final, obtenim un total de 36 subambients que es descriuen a continuació:

Estrat superiors Nombre Codi Criteris Estrats inferiors (subambients) (ambients) d’estrats

Posicions estables de Distància a la desembocadura: RIU Riu 4 la falca salina km 5, 12, 18 i 27

Barreres i presència de 7 zones: 3 a l’hemidelta esquerre i CAN Canals 7 descàrregues al riu 4 al dret

Dependència o influència Distància a la resta d’ambients: DES Desguassos 6 de la resta d’ambients arrossars, badies, mar, llacunes, riu, ullals

ARR Arrossars -- -

Individualització de les Llacunes (Oll, CVe, Gar, Bud, Alf, Pla,Tan, LAC Llacunes 12 llacunes i proveïderos Enc) i proveïderos (CVe, Bud, Tan, Enc)

MRS Maresmes i salines Salinitat 3 Dolces, salobres i salines, hiperhalines

ULL Ullals -- -

Zona litoral, interior / BAD Badies Vegetació i profunditat 4 amb o sense vegetació

Classificació i divisió dels ambients en subambients, juntament amb els criteris més rellevants de diferenciació. Codificació de les llacunes: Oll: Olles, CVe: Canal Vell, Gar: Garxal, Bud: Buda, Alf: Alfacada, Pla: Platjola, Tan: Tancada i Enc: Encanyissada. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 4

En l’estratificació, el riu es desglossa en quatre trams a causa d’una diferenciació específica basada en la salinitat i, per tant, en la influència que aquesta té sobre la composició íctica. Aquests trams coincideixen amb posicions estables de confinament de la falca salina: Tram 1: Amposta (km 28) – illa de Sapinya (inclosa) Tram 2: Illa de Sapinya (km 20) – illa de Gràcia (inclosa) Tram 3: Illa de Gràcia (km 18) – alçada de Migjorn (inclòs) Tram 4: Migjorn (km 5) – desembocadura.

Pel que fa als canals, les subdivisions es basen en les estructures d’impediment (comportes) que la fauna pot trobar al llarg del recorregut i en les descàrregues que connecten amb el riu, i que poden limitar o variar la presència de determinades espècies. En total, es van definir 3 zones per a l’hemidelta esquerre i 4 per a l’hemidelta dret.

Per als desguassos, s’han fet servir 6 tipologies segons la influència que els altres ambients aquàtics poden exercir sobre les seves aigües. Els desguassos que presenten alguna connexió amb les sur- gències subterrànies van ser tipificats com a desguassos ullalencs, i els desguassos de mar, de badia, de riu i de llacuna van ser els que connecten de manera més o menys directa amb aquestes masses d’aigua. Els desguassos que no pertanyen als grups esmentats, en general situats a l’interior de les zones d’arrossar, es van classificar com a desaigües d’arrossar.

Les maresmes es divideixen, segons la salinitat de les seves aigües, en 3 subambients: maresmes dolces, maresmes salobres i salines, i maresmes hiperhalines.

Olles

Fangar

Garxal

Canal Vell

Calaixos de Buda

Encanyissada Alfacada Tancada Platjola

Vilacoto

ALT CDZ1 CDZ2 CDZ3 CDZ4 Punta de la Banya CEZ1 CEZ2 ALT CEZ3 Mcr Dar Mdç Dbd Mhi Dla Msa Dma Dri Dul

Divisió dels subambients de la xarxa de reg i de drenatge (esquerra) i les maresmes (dreta). Codificacions de la llegenda (esq.): CDZ1 a CEZ3: Zones (Z) establertes en els Canals de la Dreta (CD) i Esquerra (CE). Desguassos (D). Dar: Desguassos amb influència de l’arrossar, Dbd: badia, Dla: llacuna, Dma: mar, Dri: riu, Dul: ullal. Codificacions (dreta): Zones de maresma (M): Mcr: cristal·litzadors de les salines, Mdç: maresmes dolces, Msa: salobres i salines, Mhi: hiperhalines, ALT: zones urbanes o naturals sense presència d’aigua. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 5

Per a les llacunes, a causa de la gran variabilitat d’unes envers les altres, vam efectuar una diferencia- ció individual. A més, s’han afegit a aquest ambient, de manera independent, els proveïderos d’algunes llacunes. Els proveïderos són connexions que uneixen les llacunes amb les badies (cas de l’Encanyis- sada, la Tancada i el Canal Vell), amb el mar (Canal Vell) o amb el riu (Buda). Aquests ambients s’engloben dins de l’ambient lacunar, ja que hi ha una estreta relació i una elevada similitud entre la fauna d’ambdós ambients.

Les badies s’han dividit en 4 grups, que resulten de la combinació de dues divisions. D’una banda, vam diferenciar la zona litoral (profunditat inferior a 2 m) i la zona central d’aigües més profundes. D’altra banda, vam diferenciar entre aquells trams amb presència de vegetació i aquells on no hi havia vegetació, considerant-ne una cobertura de macròfits inferior al 5%.

Com que la divisió realitzada és jeràrquica, la combinació dels 36 subambients i els 5 sectors dona lloc a un total de 55 unitats d’hàbitat, que s’esmenten a continuació.

Sector hemidelta dret Sector hemidelta esquerre Illa de Buda Arrossars Arrossars Arrossars Canals Canals Canals Badia Alfacs sense vegetació i Badia Alfacs sense vegetació i Desguassos de riu profunditat superior a 2 m profunditat superior a 2 m Desguassos d’arrossar Badia Alfacs amb vegetació i Badia Alfacs amb vegetació i Llacuna de Buda profunditat superior a 2 m profunditat superior a 2 m Proveïdero de Buda Badia Alfacs sense vegetació, Badia Alfacs sense vegetació, Maresmes salobres zona litoral zona litoral Maresmes hiperhalines Badia Alfacs amb vegetació, Badia Alfacs amb vegetació, Punta de la Banya zona litoral zona litoral Desguassos d’arrossar Desguassos d’arrossar Badia Alfacs sense vegetació, Desguassos de badia Desguassos de badia zona litoral Desguassos de llacuna Desguassos de llacuna Badia Alfacs amb vegetació, Desguassos de mar Desguassos de mar zona litoral Desguassos de riu Desguassos de riu Maremes hiperhalines Desguassos ullalencs Desguassos ullalencs Riu Ebre Llacuna de l’Alfacada Llacuna del Canal Vell Llacuna de l’Encanyissada Proveïdero del Canal Vell Tram 1, des d’Amposta fin a l’illa Proveïdero de l’Encanyissada Llacuna del Garxal de Gràcia Llacuna de la Tancada Llacuna de les Olles Tram 2, des de l’illa de Gràcia fins Proveïdero de la Tancada Maresmes dolces a l’illa de Sapinya Llacuna de la Platjola Maresmes salobres Tram 3, des de l’illa de Sapinya Maresmes dolces fins a la gola de Migjorn Maresmes hiperhalines Tram 4, des de la gola de Migjorn Maresmes salobres fins a la desembocadura Ullals

DISSENY I PLANIFICACIÓ DEL MOSTREIG Per estudiar les poblacions de peixos, gairebé sempre cal emprar tècniques de captura. Hi ha nombroses tècniques per recollir informació, però no totes presenten el mateix grau d’eficiència. La seva idoneïtat dependrà tant de les característiques de les espècies com del tipus d’ambient que es vol mostrejar. En el cas de l’Atles de peixos del Delta, la gran diversitat d’ambients i l’elevat nombre d’espècies presents fa que s’hagin d’emprar diverses tècniques de pesca per a cada ambient. Tot i això, algunes tècniques es van intentar mantenir al màxim nombre d’ambients, com a estratègia fixa de mostreig, a fi de maximitzar la comparabilitat dels resultats entre ambients. El conjunt de tècniques emprades es pot dividir en tres grups, que varien segons el nombre d’ambients en què es fan servir i els usos que es donen als resultats obtinguts. Les tècniques més àmpliament emprades, aplicades a tots els ambients i que anomenarem tècniques estàndard han estat els arts de captura passiva (gànguils o nanses i soltes o xarxes ganyeres). Vam emprar també tot un seguit de mètodes de captura, més o menys específics per als diferents ambients, que vam denominar en conjunt tècniques alternatives, els Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 6

resultats de les quals es van analitzar en conjunt amb els obtinguts mitjançant els arts de captura passiva. Finalment, vam recollir dades obtingudes mitjançant tècniques d’abast limitat, que vam denominar tècniques complementàries, i que vam emprar per augmentar la informació sobre la distribució de les espècies, i, en alguns casos, disposar de més dades sobre les mides d’algunes espècies (i, per tant, millorar la representació de les estructures de mides).

Codi Masses d’aigua GAN SOL PET PEE BOU PAN TRE BUS NAN RIU Riu CAN Canals DES Desguassos ARR Arrossars LAC Llacunes PRO Proveïderos MRS Maresmes ULL Ullals BAD Badies

Arts estàndards Arts alternatives Arts compementàries Estimació de l’abundància relativa Histograma de freqüències de longitud Base de dades de distribució (presència / absència)

Tipologia de tècniques de captura estàndard, alternatives i complementàries, emprades per completar la base de dades de distribució. A sota s’indica la finalitat d’ús de cada grup de tècniques. Codificació dels arts de pesca: GAN: Gànguils, SOL: Soltes, PET: Pesca elèctrica, PEE: Pesca elèctrica des d’embarcació, BOU: Bou de ròssec, PAN: Pantena, TRE: Tresmall, BUS: Bussó, NAN: Nanses gànguils dels pescadors o altres estudis.

Tècniques de mostreig estàndards o principals Els mètodes més àmpliament utilitzats en el desenvolupament d’aquest treball han estat arts de captura passiva, on la captura del peix depèn exclusivament del seu moviment. Les tècniques estàndard inclouen els gànguils i les soltes. La combinació d’aquestes dues tècniques esdevé la més eficient per a la majoria d’ambients, en permetre la captura tant d’espècies lligades al substrat, amb arts de fons com el gànguil, com d’aquelles lligades a la columna d’aigua, principalment capturades amb les soltes.

Gànguils Nansa constituïda per una xarxa cònica tancada amb un nus a la part posterior. Té un conjunt d’anells circulars interns que li donen volum. A l’interior, hi ha xarxes en forma d’embut, dirigides cap a l’interior de l’art. La disposició d’aquests embuts permet l’entrada dels peixos, però dificulta enormement la seva sortida, de manera que els peixos es veuen obligats a travessar els diferents embuts, queden atrapats i s’acumulen al receptacle final de la trampa. A la boca d’entrada, es fica una ala externa vertical que té la funció d’orientar i dirigir el peix cap a l’interior del gànguil.

La selectivitat de l’art depèn de la llum de malla de la xarxa, l’obertura del primer embut i la mida Descalant o xorrant un gànguil de tipus A. general de la trampa (l’estructura d’entrada). Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 7

Els gànguils són un art de fons, que es col·loca directament recolzat sobre el substrat. Això fa que la seva eficiència sigui molt alta pel que fa als peixos més associats al fons, però reduïda per a les espè- cies que neden al mig de la columna d’aigua.

Soltes Les soltes, o xarxes ganyeres, són xarxes d’un únic pany que es disposen perpendicularment al substrat gràcies a una corda plomada inferior i a una sèrie de suros a la part superior. En intentar travessar la xarxa, els peixos queden atrapats per les ganyes. Aquest mètode de captura és molt selectiu quant a la mida de les captures, ja que els peixos petits poden passar a través de la xarxa sense emmallar-s’hi, mentre que els més grossos no arriben a introduir el seu cos fins a la ganya, i, per tant, no queden emmallats. És per això que per augmentar l’eficiència de les soltes se solen utilitzar combinacions de xarxes amb diferents llums de malla.

Les soltes capturen eficientment moltes espècies Soltes disposades a la badia. de peixos, tot i que el nombre d’individus capturats sol ser baix i la seva mortalitat elevada. És un art pensat per a peixos de mida mitjana-gran que neden al mig de la columna d’aigua i per als quals sovint els gànguils són poc eficients, com ara les llisses, les carpes o els serrànids.

Longitud Alçada Llum de la malla Diàmetre de Diàmetre de la boca Art de pesca (cm) (cm) (mm) l’entrada (cm) selectiva interna (cm) Gànguils tipus A 240 40 4,0 36,5 10x11 Gànguils tipus B 380 30 4,0 51 15x10 Soltes tipus 1 1000 100 / 50* 30 -- Soltes tipus 2 1000 100 / 50* 50 -- Soltes tipus 3 1000 100 / 50* 90 -- Soltes tipus 4 1000 100 / 50* 120 --

Mesures dels arts de pesca emprats en la metodologia estàndard. *Mides emprades en base a l’alçada de la columna d’aigua.

Tècniques de mostreig alternatives Per incrementar la quantitat d’informació en aquells ambients on les tècniques passives estàn- dard no han resultat prou eficients, com ara el riu, les badies i els canals, les prospeccions s’han complementat amb mètodes alternatius. Aquests mètodes són força específics per a ambients determinats, en què el seu rendiment sol ser major que el de les tècniques estàndard.

Pesca elèctrica La pesca elèctrica és una tècnica activa que es fonamenta en el particular comportament dels Execució de la pesca elèctrica des d’embarcació al riu. peixos quan es troben dins d’un camp elèctric. Els S’hi aprecia l’ànode instal·lat a la proa que es divideix en elèctrodes formen un camp elèctric a l’aigua i en dues estructures en forma d’aranya. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 8

un primer moment els peixos neden involuntària- ment cap a l’ànode, el pol positiu, un procés anomenat electrotàxia, tot i que si estan a l’exterior del camp elèctric directament fugen. Quan els peixos que s’han vist sorpresos dins del camp elèctric es troben molt a prop de l’ànode, pateixen el que s’anomena electronarcosi: queden paralitzats, moment en què són fàcilment capturats. Hi ha diferents factors que poden influir en l’eficàcia de la pesca com ara la conductivitat de l’aigua, la fondària, la temperatura o la terbolesa, entre d’altres. En termes generals, la pesca elèc- trica es basa en el fet que el corrent passi pel peix en comptes de per l’aigua, fet que fa que sigui de poca utilitat en medis salins, en què l’aigua és bona conductora elèctrica i el corrent pot evitar el cos dels peixos. Aquesta tècnica s’ha emprat en els canals i en el riu, on va caldre l’execució a sobre d’una embarcació amb motor Execució de la pesca elèctrica a la xarxa de reg. equipada per a aquesta finalitat.

En els canals, l’equip emprat va treballar a una potència de 180 V i 5,6 A amb corrent continu, mentre que en el cas del riu va caldre adquirir un equip més potent que va treballar a una potència de 600 V i 15 A, amb corrent per impulsos.

En principi, tots els peixos són susceptibles de ser capturats mitjançant la pesca elèctrica, de manera que l’eficiència de captura sol ser elevada. El camp efectiu de pesca resulta més ampli en els peixos més grossos, i això fa que els exemplars petits tinguin menys probabilitat de ser capturats. També factors biològics de l’espècie poden reduir-ne la detectabilitat, com la coloració críptica o l’absència de bufeta natatòria que evitaria l’elevació a la superfície.

Bou de ròssec Art de ròssec de petites dimensions, adaptat per a les badies. Consisteix en una xarxa de forma cònica o d’embut, anomenada bou, que s’arrossega pel fons del substrat impulsada per una embarcació a motor. La part inferior de la boca d’entrada es va adaptar mitjançant unes plomades prou lleugeres com per a no malmetre les praderies de fanerògames de les badies. A la part superior, hi ha una sèrie de suros que hi donen flotabilitat i permeten que la boca es mantingui oberta verticalment. L’obertura horitzontal s’aconsegueix amb dues portes de fusta que en ser arrossegades pel fons tendeixen a separar-se.

És un art no selectiu que captura tots els animals que troba al pas, independentment de la mida, que queden retinguts a la part final, anomenada cóp. Tot i això, la poca velocitat a què es des- plaça fa que espècies més ràpides puguin fugir del seu abast. Xarxa del bou desplegada. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 9

Tècniques de mostreig complementàries

Pantena La pantena és un art de pesca fixat al canal de comunicació de les llacunes amb el mar. S’hi diferencien dues parts: el cos, de forma allar- gada, i dues ales laterals que s’estenen des de la vora del canal fins a la part anterior del cos (anomenada boca). La xarxa de les ales arriba fins al fons del substrat i sobresurt per sobre de l’aigua; la seva funció és conduir el peix cap a l’entrada o boca de la pantena. El cos consisteix en un passadís amb l’entrada en forma d’embut, seguit d’un canal revestit de xarxa que desem- boca en un viver. Aquest sistema aprofita la sortida dels peixos de les llacunes al mar, de manera que captura fonamentalment peixos que fan algun tipus de migració, ja sigui de caire repro- Disposició de la pantena al proveïdero de la llacuna de ductiu o no. l’Encanyissada.

La selectivitat depèn de la llum de malla de la xarxa. La poca selectivitat, juntament amb l’elevada eficiència, fan que la pantena esdevingui un art adequat, si bé el seu ús resta limitat a les llacunes on és present, l’Encanyissada, la Tancada i el Canal Vell.

Tresmall El tresmall és una xarxa de tres panys, dels quals els exteriors tenen una llum de malla molt major que l’interior, que és molt més dens. Les tres ma- lles es disposen verticals a la columna d’aigua. Quan els peixos envesteixen la xarxa, travessen el primer pany, topen amb el segon, de mida més gran, i travessen cap al tercer pany, que dóna lloc a una bossa dins de la qual queden atrapats.

El tresmall és una tècnica selectiva quant a la mida dels peixos capturats, tot i que el rang de mides capturades és molt més ampli que el de les Recollint o “xorrant” el tresmall a la badia del Fangar. xarxes soltes. El pany interior del tresmall pot fun- cionar com una xarxa solta per a peixos petits, com ara els joells o els juvenils de mugílids. Amb aquesta tècnica, es capturen fonamentalment peixos que neden al mig de la columna d’aigua.

Bussó Ormeig de captura passiva constituït per un receptacle polièdric recobert per una malla mos- quitera de 2 mm. De manera similar als gànguils, a l’entrada es disposa un embut dirigit cap a l’interior que permet l’entrada dels peixos però en dificulta la sortida. Es cala de manera que la base doni l’esquena al corrent. Per dirigir el peix cap a l’interior, s’hi instal·len una o dues ales.

Art pensat per a la pesca de l’angula, però, tot i el seu ús monoespecífic, no és un art selectiu, de Bussó calat a la vora d’un desguàs, amb una ala manera que s’hi atrapen moltes altres espècies. desplegada. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 10

La selectivitat de l’art recau en la llum de malla i en el diàmetre de l’obertura de l’embut, ja que condiciona la mida del peix que hi pot entrar. Esdevé un art útil per a la captura d’espècies de petita mida, i d’alevins i juvenils.

Períodes de pesca i distribució dels punts de mostreig El treball de camp per a la caracterització sistemàtica de les comunitats de peixos mitjançant les tècniques estàndard s’estén des de 2007 fins a 2009, i comprèn els mesos entre juny i octubre. Perquè tots els ambients fossin mostrejats en una època diferent dins del període esmentat, aquest es va dividir en tres franges temporals, de manera que les prospeccions d’un ambient s’anaven alternant d’un any a l’altre amb un sistema rotatiu. Es va tractar d’evitar així confondre la possible variabilitat temporal en les comunitats de peixos amb la que es pogués donar entre ambients diferents.

JUNY JULIOL AGOST SETEMBRE OCTUBRE Set Dl Dm Dc Dj Dv Set Dl Dm Dc Dj Dv Set Dl Dm Dc Dj Dv Set Dl Dm Dc Dj Dv Set Dl Dm Dc Dj Dv 1 1 1 1 1 2 2 2 2 2 3 3 3 3 3 4 4 4 4 4

Període 1 Període 2 Període 3

Divisió del període de pesca (juny-octubre) en 3 franges temporals que faciliten la distribució dels ambients al llarg de les 3 campanyes de mostreig.

Es va establir com a objectiu completar un total de 140 punts de mostreig anuals, els quals es van distribuir d’acord amb la superfície ocupada per cada subambient. Per reduir l’impacte en l’esforç de mostreig que tindrien alguns ambients amb molta extensió, però poca variabilitat ambiental, com ara els arrossars, es va aplicar un factor de correcció per al càlcul dels punts de mostreig que tenia present el nombre total d’espècies de peixos, el nombre d’espècies autòctones i el valor de conservació de les espècies presents a aquell ambient.

Sti + Sli + VCi FCi = 15

FCi: Factor de correcció aplicat a l’ambient i. Sti: Nombre d’espècies totals citades a l’ambient i. Aquesta variable pren valors de l’1 al 5. Sli: Nombre d’espècies limnètiques citades a l’ambient i. Aquesta variable pren valors de l’1 al 5. VCi: Valor de conservació, entès com a nombre d’espècies protegides en l’ambient i on cadascuna té un valor segons el seu estat de conservació (5: En perill, 3: Vulnerables i 1: Baix risc). L’estat de conservació es basa en el llibre vermell dels vertebrats espanyols (LRVE) incrementant el nivell de protecció d’acord amb la presència, distribució i abundància deltaica. Aquesta variable pren valors de l’1 al 5.

Les campanyes amb pesca elèctrica a la xarxa de reg coincideixen amb els anys de mostreig estàndard (2007-2009), però el període de pesca es va dur a terme durant els mesos de desembre i gener, per aprofitar el període en què els canals s’assequen. Els mostrejos amb el bou de ròssec a les badies es van dur a terme de juny a octubre dels anys 2008 i 2009. La pesca elèctrica des d’embarcació al riu es va dur a terme durant els anys 2010 i 2011, ja que les primeres campanyes, efectuades els anys 2008 i 2009, van servir per afinar, adaptar i posar a punt la tècnica.

Les dades sobre captures a les pantenes i amb tresmalls a les llacunes van ser obtingudes a partir de les captures dels pescadors professionals a les llacunes on es realitza la pesca comercial. Les dades corresponen als mesos de setembre a novembre i durant els anys 2007-2010. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 11

Esforç de pesca L’esforç de mostreig aplicat per a la realització d’aquest Atles ha estat molt important. En total, el mostreig prospectiu inclou 566 localitats de pesca on s’han calat 2.418 arts passives, s’han mostrejat 11,467 km de pesca elèctrica al riu i s’han dut a terme 46 ròssecs a les badies, que han cobert un total de 19,415 km. Aquest esforç ha dut a la captura de 456.864 peixos, a més de 840 crancs i d’altres crustacis, i invertebrats.

Metodologia estàndard Tipus d’art Ambient Nombre d’arts Nombre de punts Gànguils tipus A tots 998 376 Gànguils tipus B tots 433 184 Soltes tipus 1 tots excepte canals 223,5 174 Soles tipus 2 tots excepte canals 214,5 172 Soltes tipus 3 tots excepte canals 220,5 168 Soltes tipus 4 tots excepte canals 208,5 165

Metodologia alternativa Tipus de tècnica Ambient Recorregut (km) Nombre de punts Pesca elèctrica riu 11,464 53 Bou de ròssec badies 19,415 46 Pesca elèctrica canals - 49

Metodologia complementària Tipus de tècnica Ambient Nombre d’arts Nombre de punts Nanses Llacunes 105 13 Tresmalls Llacunes 12 8 Pantena Llacunes 3 3

Esforç de prospecció efectuat durant aquest estudi. Inclou l’esforç de pesca de les prospeccions realitzades i incloses com a informació complementària.

Els mostrejos han permès assolir un alt grau de cobertura a tot el Delta, i han garantit una bona resolució geogràfica dels resultats. Tot i això, aquests resultats han estat complementats amb la infor- mació obtinguda per tot un seguit d’actuacions i seguiments efectuats pel Parc Natural entre els anys 2000 i 2011. També s’ha dut a terme una recerca bibliogràfica de les citacions durant el període esmentat. Tota aquesta informació addicional s’ha afegit a la base de dades de distribució i ha contribuït a afinar la cartografia de les espècies.

Mesura de paràmetres fisicoquímics de l’aigua. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 12

Punts de Mostreig Ambients Duració Art de pesca Periodicitat Estació mostreig

Canals i Anual Rescats xarxa de reg 2000-2007 Pesca elèctrica Hivern 42 desguassos Bianual

Llacunes i Pantena, gànguil, Estudi llacunes 2001-2003 Mensual 15 proveïderos bussó i xarxes

Llacunes i Seguiment poblacions fartet 2004-2011 Gànguil Anual Tardor 28 maresmes

Seguiment nuclis poblacionals Gànguil i de samaruc, espinós i Ullals 2004-2011 Anual Tardor 37 pesca elèctrica llopet de riu

Seguiment poblacions Anual Canals 2004-2011 Salabre Hivern 30 bavosa de riu Bianual

Seguiment poblacions Desguassos 2009 Gànguil Puntual Primavera 7 bavosa de riu

Badia, llacunes, Seguiment i estudi Mensual Primavera maresmes, 2006-2011 Gànguil 68 expansió fúndul Bianual Tardor desguassos

Estudi comparatiu mesures Arrossars 2005-2009 Gànguil Mensual 8 agroambientals en arrossars

Estudi mètodes de captura Arrossars 2010 Gànguil Mensual 22 de cranc de riu americà

Cites altres mostrejos 2000-2011 8 i pescadors

Informació complementària obtinguda dels estudis que realitza el Parc Natural i afegida a la base de dades de distribució.

El reticle o quadrícula utilitzat per a la recollida de dades ha estat l’UTM (Universal Transverse Mercator), subdividit en quadrants d’1 x 1 km, que a Catalunya correspon a la projecció del fus 31T.

El mapa mostra la distribució del nombre d’ambients prospectats per cada quadrat UTM.

El total de quadrants UTM 1 x 1 prospectats és de 257, cosa que suposa el 64,3% de les quadrícules incloses dins de l’àmbit d’estudi (unitats incloses dins de l’àmbit deltaic i considerades en aquest estudi).

Ambients prospectats 1 2 3 4 Mapa de distribució de les quadrícules UTM prospectades 5 (acolorides) i nombre d’ambients mostrejats en cada UTM. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 13

Així, en conjunt, s’ha aplicat un esforç total de mostreig elevat amb 830 punts o localitats de mostreig i més de 930 registres. Si tenim en compte l’àrea d’ocupació considerada per a cada ambient, en la majoria d’ambients s’ha prospectat més del 30% dels quadrants UTM.

UTM UTM Mostreig AMBIENT Localitats Registres present mostreig (%)

Arrossars 306 26 8,5% 32 36 Badia 39 16 41,0% 19 23 Mar 11 5 45,5% 5 13 Llacuna 53 12 22,6% 16 19 Desguassos Riu 36 12 33,3% 12 13 Arrossar 257 48 18,7% 58 60 Ullalenc 21 8 38,1% 17 19 Canals 214 68 31,8% 111 153 Llacunes 52 43 82,7% 127 147 Llacunes Proveïderos 17 12 70,6% 28 33 Zones de maresma 109 56 51,4% 87 87 Riu Ebre 44 33 75,0% 123 123 Ullals 5360,0% 56 70 Badia dels Alfacs 66 26 39,4% 71 72 Badia del Fangar 22 19 86,4% 68 68

Esforç de mostreig total. Codificació: UTM present: nombre d’unitats UTM dins de l’àmbit d’estudi, UTM mostreig: nombre d’unitats UTM de les quals es té informació (ja sigui amb les prospeccions o amb la informació complementària), Mostreig (%): percentatge d’unitats UTM tingudes en compte en l’estudi, Localitats o punts de pesca i nombre de registres que es té de cada ambient.

Presa de mostres La identificació de cada espècie es va dur a terme sobre el terreny, amb l’excepció de dubtes ocasionals, que van implicar la presa de mostres per a la posterior classificació al laboratori. Tots els peixos capturats eren recomptats, mesurats i, en el cas de les espècies autòctones, alliberats al medi. Com a mida dels peixos, es va prendre la longitud total, que va des de l’extrem anterior del rostre fins als radis més llargs de l’aleta caudal desplegada. En els casos de captures massives, es van mesurar submostres de com a mínim 100 exemplars.

Per caracteritzar els hàbitats aquàtics, també es va recollir informació general de totes les localitats de mostreig, incloent el mesurament de paràmetres fisicoquímics de l’aigua (temperatura i conductivitat) i la descripció de l’hàbitat (recobriment de la vegetació submergida, cobertura arbòria, morfometria i heterogeneïtat de la llera, etc.). Aquestes dades s’han enregistrat en una fitxa de camp conjuntament amb les dades de les captures i les dades biomètriques.

ANÀLISI DE DADES I PRESENTACIÓ DELS RESULTATS Tenen fitxa descriptiva individualitzada totes aquelles espècies capturades i incloses a les bases de dades de distribució.

Base de dades de distribució Base de dades que inclou tota la informació disponible des de l’any 2000 fins a l’any 2011. S’inclouen les prospeccions de camp amb les tècniques estàndards, les complementàries, les alternatives i la informació addicional. Amb tot aquest conjunt de dades, s’ha confeccionat un inventari per a cada espècie, el qual s’ha traslladat al reticle UTM en quadrats d’1 km de costat que descriuen la distribució de les espècies al Delta, anomenat mapa de distribució al Delta o de presència/absència. En aquest mapa les quadrícules UTM d’1 x 1 km acolorides en blau corresponen a un o diversos exemplars d’una espècie, en un o diversos ambients, en qualsevol època de l’any. Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 14

Índex d’abundància L’estimació de les abundàncies de les diferents espècies s’ha realitzat a partir de les captures amb les tècniques estàndards i alternatives, i s’ha estandarditzat l’esforç de captura amb captures per unitat d’esforç (CPUE). Per als gànguils i les soltes, la unitat d’esforç és una trampa o xarxa col·locada durant 24 hores, i la CPUE s’expressa en termes d’individus capturats per cada dia de trampa o xarxa. Per a la pesca elèctrica des d’embarcació i el bou de ròssec, la CPUE s’entén com el nombre d’individus per metres prospectats; en el cas de la pesca elèctrica en els canals, com a nombre d’individus en un punt de pesca. Totes les dades de CPUE es van transformar logarítmicament, com a log10(CPUE+1).

Les CPUE dels diversos arts de pesca emprats no són directament comparables entre si, simplement perquè les unitats d’esforç són diferents. Per obtenir estimacions comparables sobre l’abundància de les diferents espècies de peixos al llarg del Delta, es va confeccionar un índex d’abundància basat en una simplificació de les CPUE pel que fa a espècie i art de pesca. Per cada espècie i cada art de pesca, les CPUE es van dividir en sis categories d’igual amplitud; el 5 és la màxima abundància d’una espècie en aquell art i 1 la mínima. Una espècie qualsevol tindrà a una localitat de mostreig tants valors de l’1 al 5 com arts de mostreig hagin estat emprats. Les estimes obtingudes van ser resumides per a les 55 unitats d’hàbitat, emprant la mitjana dels valors (de l’1 al 5) assignats per espècie (considerant totes les arts) a les diferents localitats de mostreig incloses dins de la unitat. Aquest càlcul va incloure també les localitats on l’espècie no va ser capturada, és a dir, els zeros.

Per calcular l’índex d’abundància d’una espècie determinada, només es van utilitzar aquells arts de pesca que haguessin capturat l’espècie en un mínim de 5 localitats. Tanmateix, només es va calcular l’índex per a les espècies que haguessin estat capturades com a mínim a 3 dels 36 subambients deltaics definits a l’Atles.

Amb els resultats de l’índex s’ha confeccionat un mapa d’abundància per a cada espècie considerada, seguint una gradació de colors que van de poc abundat a molt abundant.

Índex de selecció de l’hàbitat S’ha elaborat un índex senzill de selecció d’hàbitat a fi de mostrar els hàbitats preferits i evitats per les diferents espècies de peixos. Els càlculs s’han realitzat a partir dels subambients definits. Per calcular aquest índex, s’ha utilitzat la base de dades de distribució, que agrupa les dades amb tècni- ques estàndards, complementàries i alternatives i la informació addicional. L’índex es calcula únicament per a les espècies que compleixen dues condicions: i) s’han trobat en com a mínim 20 localitats, i ii) ocupen com a mínim 3 dels 36 subambients. L’índex no té en compte els subambients on una espècie no ha aparegut mai, i es calcula amb la fórmula següent:

(FAi - mitjana FAs) ISi = (FAi + mitjana FAs) ISi: índex de selecció pel subambient i. FAi: freqüència d’aparició de l’espècie al subambient i, calculada com el nombre de localitats amb presència de l’espècie dividit pel nombre de localitats amb informació sobre peixos. Mitjana FAs: mitjana de la FAi per a aquells subambients on l’espècie s’ha detectat.

L’índex varia en teoria entre -1 i 1, tot i que les condicions aplicades per calcular-lo fan que els valors extrems no es puguin assolir (en negatiu, perquè els subambients sense presències no han estat considerats, i en positiu, perquè es requereixen presències en com a mínim 3 subambients i +1 impli- caria un únic subambient ocupat). En qualsevol cas, valors negatius propers a -1 impliquen que aquell subambient és ocupat per l’espècie amb menys frequència de l’esperada atesa la seva distribució al Delta, i valors positius propers a +1 indiquen un ús major de l’esperat, i, per tant, es poden interpretar respectivament com a seleccions negatives (hàbitats evitats) i positives (hàbitats preferits). Valors propers a zero indiquen en canvi manca de selecció, és a dir, l’espècie es troba en aquell ambient amb una frequència similar a la que es troba arreu del Delta. Per simplificar la interpretació dels valors Metodologia_Maquetación 1 18/09/2015 17:01 Página 15

de l’índex de l’hàbitat, els resultats dels subambients es mostren agrupats (emprant les mitjanes) en ambients, exceptuant els desguassos i les maresmes, per als quals es va mantenir la divisió en subambients. Totes les llacunes s’han agrupat per a la representació de l’índex, tot i que s’han diferenciat en dos grups: proveïderos i llacunes.

Histogrames de freqüències de longitut Són representacions, fetes per a cadascuna de les espècies per separat, de l’estructura de les mides dels individus capturats. Es van elaborar amb les mesures dels exemplars capturats mitjançant les tèc- niques estàndards, les complementàries i una part de les alternatives, concretament les prospeccions efectuades amb gànguils, tresmalls i pantena de les llacunes on es realitza la pesca comercial. Es representa l’histograma de freqüències de longitud per a aquelles espècies que tenen un mapa d’abun- dància i que, a més a més, s’han capturat més d’una vintena d’exemplars. Per a algunes espècies es mostren dos histogrames. En aquests casos, l’histograma superior correspon a l’estructura poblacional a la xarxa de reg, elaborat amb les dades de la pesca elèctrica als canals durant el període desembre- gener dels anys 2007 a 2011. S’han considerat aquestes dades de manera independent, ja que el gran nombre d’exemplars i la realització del mostreig durant l’hivern poden fer distorsionar els resultats amb la resta de dades. L’histograma inferior mostra l’estructura poblacional de l’espècie a escala deltaica durant els mateixos anys, i inclou la resta de dades.

Quadre de Conservació r CONVENI BERNA: Annexos del Conveni relatiu a la conservació de la vida salvatge i el medi natural d’Europa (Decisió 82/72/CEE i modificacions posteriors) en què se situa cada espècie: l Annex II: espècies de fauna “estrictament protegida”. l Annex III: espècies “protegides” les quals l’explotació serà regulada per tal que les poblacions es mantinguin fora de perill. r CATÀLEG ESTATAL: Categoria del catàleg nacional d’espècies amenaçades (Real Decret 139/2011): l EN: espècies considerades “en perill d’extinció”. l VU: espècies considerades “vulnerable” r CATÀLEG CATALUNYA: Categoria del catàleg de la fauna salvatge amenaçada de Catalunya (pendent d’aprovació): l EN: espècies considerades “en perill d’extinció”. l VU: espècies considerades “vulnerable” r UICN: Categoria de les espècies segons els criteris (versió 3.1 del 2001) de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura:

extint (EX)

extint en estat salvatge (EW) + l Per a les espècies marines amena- çades s’indica la categoria propo- Amenaçat sada en la llista vermella regional de les espècies marines natives del en perill crític (CR) Mediterrani (segons Abdul Malak, Risc 2011). en perill (EN) d’extinció

vulnerable (VU) l Per a les espècies d’aigua dolça amenaçades s’indica la categoria gairebé amenaçada (NT) de la llista vermella dels peixos d’aigua dolça d’Europa (segons preocupació menor (LC) Freyhof et al., 2011). dades insuficients (DD) -

no evaluat 42

NOM COMÚ en català Nom científic Familia: Famila a la que pertany l’espècie Autòcton / Introduït Local: Nom comú local Sedentari / Estacional / Migrador / Ocasional Castellà: Nom comú en castellà Anglès: Nom comú en anglès Aigua dolça Salobre Marina Francès: Nom comú en francès

UICN CONVENI CATÀLEG CATÀLEG Estat de BERNA ESTATAL CATALUNYA* conservació Quadre de salinitat (mostra visualment la tolerància a la salinitat de l’espècie)

Quadre de conservació Permanència de l’espècie a les aigües deltaiques

Origen de l’espècie al Delta

La fotografia representa l’espècie que s’està descrivint

Descripció morfològica i criteris de distinció (primer paràgraf)

Distribució de l’espècie (segon paràgraf)

Es té constància de l’espècie; s’ha capturat en el mostreig prospectiu (tècniques estàndards, alternatives i complementàries).

Es té constància de l’espècie; s’ha capturat mitjançant la Biologia i ecologia informació complemetària dels darrers 10 anys (citacions, mostrejos específics, etc.) i no ha aparegut a les Jtaws daw awmpawzar cgn ulgn dawscrzpczón prospeccions anteriors. daw ulgns pzawzas quaw cgmpgnawn ulgn par- Aspectes generals envers l’ecologia com ara l’hàbitat Tot i haver-se prospectat, no es té constància de cap captura taw máson zmpgrtatawviu l’espècie i ladaw tolerància ulgn carrgcawrza a la salinitat. daw o l’espècie no ha estat localitzada des de l’any 2001. awstawTambé mgtmr s’inclouen hawmgs dades daw bàsiques cgxawnbar respecte lg del más Quadrícules UTM no prospectades, i, per tant, sense dades zmpgrtjtawcicle daw reproductiu cujtg hawmgs i l’alimentació. daw daawr a lg disponibles. ulgnrgg daw tgdg awl cursg. Jtaws daw awmpawzar cgnMapa ulgn de distribució daw gdg general awl cursg. de l’espècie Jtaws daw awmpawzar cgn ulgn dawscrzpcs- crzpczón dawÀrea ulgns nativa pzawzas de l’espècie quaw cgmpgnawn ulgn partawÀrea on l’espècie más zmpgrtataw s’ha introduït daw Mapa de distribució ulgn bv carrg cawrza daw awstaw mgtmr al Delta Àrea on l’espècie s’ha extinguit (presència/absència) hawmgs daw cgxawnbar lg más zmpgrtjtaw daw cujtg hawmgsÀrea on l’espèciedaw daawr s’ha reintroduït a lg ulgnrgg daw tgdg awl cursg. 43

Índex de selecció de l’hàbitat on es mostra la preferència que té l’espècie per un determinat ambient.

Mapa d’abundància que representa l’abundància relativa de l’espècie en un subambient. En els subambients no acolorits, l’espècie no s’ha detectat o presenta densitats gairebé inapreciables.

Histograma de freqüències Poc abundant a Molt abundant de longitud que ens proporciona una aproximació de l’estructura poblacional de l’espècie al Delta.

En els casos on es veuen dos histogrames, el superior correspon a l’estructura poblacional a la xarxa de reg i l’inferior mostra l’estructura poblacional de l’espècie a escala deltaica.

Jtaws dawulgnrgg daw tgdg awlgtmr hawmgs Crzpczón daw ulgns pzawzas quaw cgmp- daw cgxawnw daw cujtg haw cursg.Jtaws daw gnawn ulgn partaw más zmpgrtataw daw awmpawzar cgn ulgn dulgn. ulgn bv carrg cawrz.

Distribució i situació al Delta Interès i problemàtica Utaws daw awmpUtaws daw awmpawzar cgn Dawscrzpczón daw ulgns pzawzas quaw ulgn dawscrzpczón daw ulgns pzawzas quaw cgmpgnawn ulgn partaw más zmpgrtataw daw Es detallen els principals resultats de l’estudi de l’Atles Es decriuen aspectes relacionats amb la seva cgmpgnawnenvers laulgn distribució partaw de másl’espècie zmpgrtataw al Delta, daw ulgnconservació carrgcawrza (autòctones) daw oawstaw problemàtica mgtmr (introduïdes) hawmgs ulgn carrgcawrzai també possibles daw awstaw anotacions mgtmr de hawmgs daw cgxawnbartant a escala lg general más zmpgrtjtaw com territorial. daw cujtg daw cgxawnbarl’estructura lg poblacional más zmpgrtjtaw de l’espècie. daw cujtg hawmgsS’esmenta daw l’interés daawr pesquer; a lg enulgnrgg el cas dedaw les tgdgespècies awl hawmgs daw daawr a lg ulgnrgg daw tgdg awl cursg.marines, s’han tingut presents les dades de les confrariesJtaws localsdaw durant el període 2007-2009. cursg. S’especificaJtaws el grau daw d’abundància awmpawzar relativa segons cgn ulgnuna Cal entendre com a confraries del Delta: els ports de dawescalagdg semiquantitativa awl cursg. Jtaws que no fadaw referència awmpawzar a criteris awmpawzarDeltebre, Sant Carles cgn de ulgn la Ràpita daw i gdgl’Ampolla, awl i cursg.com cgnestrictament ulgn dawscrzpcs-crzpczón numèrics. Molt abundant: presents daw ulgnscada Jtawsde les daw Terres de awmpawzar l’Ebre: la addició dels cgn ports ulgn pzawzasany; es troben quaw entre cgmp-gnawn les espècies més ulgn abundants. partaw dawscrzpcs-crzpczónpesquers de l’Ametlla daw de mar ulgns i Alcanar. pzawzas Abundant: presents cada any amb poblacions Dawscrzpczón daw ulgns pzawzas quaw másimportants. zmpgrtataw Comú: presents daw ulgncada anybv ambcarrg poblacions cawrza quaw dawconsiderables. awstaw Poc mgtmr comú/poc hawmgs abundant: daw presents cgxa- cgmpgnawn ulgn partaw más zmpgrtataw daw hawmgscada any, peròdaw amb daawr poblacions a lg relativamentulgnrgg daw reduïdes. tgdg ulgn carrgcawrza daw awstaw mgtmr hawmgs awlEscàs: cursg. espèciesawzar d’apariciócgn ulgn regular dawscrzpczón però en poca daw daw cgxawnbar lg más zmpgrtjtaw daw cujtg quantitat. Rar: espècies d’aparició més o menys ulgns pzawzas quaw cgmpgnawn ulgn partaw hawmgs daw daawr a lg ulgnrgg daw tgdg awl regular però en poca quantitat (màxim de más zmpgrtataw10 exemplars daw anuals). ulgn Accidental: carrgcawrza espècies daw aws- cursg. Jtaws daw tawd’aparició mgtmr irregular hawmgs o en alguns daw casos cgxawnbar gairebé regular, lg más zmpgrtjtawperò amb daw menys cujtg de hawmgs 10 exemplars daw en daawr total. a lg awmpawzar cgn ulgn dawgdg awl cursg. ulgnrgg daw tgdg awl cursg. Jtaws daw awm- Jtaws daw awmpawzar cgn ulgn 45

LLAMPRESA DE MAR Petromyzon marinus Familia: Petromyzontidae Autòcton Local: Llamprea Migrador anàdrom Castellà: Lamprea marina Anglès: Sea lamprey Aigua dolça Salobre Marina Francès: Lamproie marine

UICN CONVENI CATÀLEG CATÀLEG Estat de BERNA ESTATAL CATALUNYA* conservació LC Annex III EN EN

C Estación de Hidrobioloxía "Encoro do Con"

Les llampreses o llamprees pertànyen a un grup primitiu de peixos, els àgnats, caracteritzat per no haver desenvolupat les mandíbules i considerats com a “fossils vivents”. Boca en forma d’embut amb nombroses dents punxegudes. Cos allargat, de secció cilíndrica a la meitat anterior i comprimida a la posterior. Pell nua, sense escates, però amb nombroses glàndules cutànies. Presenta set parells d’orificis branquials visibles i un orifici nasal imparell. Coloració general groguenca bruna o grisenca. De mida mitjana, sol fer entre 60 i 75 cm de longitud total, tot i que pot arribar als 150 cm i pesar més de 2 kg. La fase larvària, anomenada ammocet, és cega i presenta la regió caudal pigmentada. Durant el període reproductor, els mascles posseeixen una protuberància dorsal prominent i una papil·la urogenital sortint. Les femelles es caracteritzen per una protuberància anal i l’aparició d’una aleta anal.

Es distribueix per l’oest de la Mediterrània fins al mar Egeu, el litoral Atlàntic i la costa est d’Amèrica del Nord. Recentment, les anàlisis moleculars suggereixen que els exemplars europeus i nord-americans són espècies diferents. A la part Mediterrània de la península, sembla que només penetra al riu Ebre.

Biologia i ecologia Migrador anàdrom, de característiques costaneres i mesoabissals. Neix als rius, on roman entre 2 i 7 anys. Els adults viuen al mar de 20 a 30 mesos, sovint a profunditats de 200 a 300 m, tot i que se n’han capturat fins a 4.100 m.

La migració riu amunt s’inicia al febrer i dura fins a maig-juny. Longevitat de 9 a 11 anys. La fresa té lloc entre abril i juliol, quan la temperatura de l’aigua és superior als 15o C. Sembla que només es reprodueix una vegada. Els mascles excaven un forat a la grava en zones de corrent. Un cop s’han dipositat els ous fecundats ambdos adults recobreixen el niu. Les larves (ammocoetes) viuen 46 enterrades al fons i s’alimenten d’algues i detritus. hidràulics, que s'afegeixen a l’alteració de la dinà- Els adults són hematòfags: parasiten principal- mica hidrològica natural del riu; el deteriorament ment altres peixos, i normalment no maten l’hoste. dels hàbitats de posta i de la qualitat de l’aigua, així com l’aprofitament intensiu de les pesqueries Distribució i situació al Delta s’han citat àmpliament com les raons principals Durant les prospeccions de l’Atles, no se n’ha per les quals aquestes espècies esdevenen rares detectat cap exemplar viu. Les darreres citacions o en perill. A més a més dels factors esmentats, corresponen a un exemplar mort a la platja del sota l’actual escenari de canvi climàtic, es prediu Fangar, l’any 2010. L’últim exemplar viu es va cap- que a finals del segle XXI els canvis en la tempe- turar a la llacuna de les Olles (parasitant un mugí- ratura i les precipitacions afectaran negativament lid) l’any 2001. Tenint present les dades des de les poblacions ibèriques de llampresa de mar i l’assut de Xerta, durant els darrers 30 anys se n’incrementaran el seu declivi. n’han capturat 22 exemplars en 6 llocs diferents. D’aquests, 17 es van capturar durant els primers rescats efectuats a la xarxa de reg, entre els anys 1990-1992. Per tant, tot i que deu penetrar de manera regular a l’Ebre, la seva presència és rara i tot indica que les poblacions de l’Ebre estan en forta regressió.

Interès i problemàtica No té gaire valor comercial ni gastronòmic a la Mediterrània, tanmateix, és un peix força apreciat al vessant atlàntic, on la pressió pesquera és molt forta. Es pesca amb arts d'arrossegament, nanses i tresmalls de fons. A Catalunya, és poc conegut i està protegit per la llei.

Totes les espècies diàdromes, en requerir llargues migracions ascendents o descendents pels rius, es troben afectades per les activitats humanes sobre els rius. La pèrdua de continuïtat fluvial im- posada per la construcció de barreres com ara les Detall de l’aparell bucal de la darrera llampresa preses, els embassaments i altres aprofitaments detectada al Delta.

Exemplar trobat a la platja del Fangar, l’any 2010. 47

ESCURÇANA Dasyatis pastinaca Familia: Dasyatidae Autòcton Local: Escrita, tótina, rajada Ocasional Castellà: Raya látigo común Anglès: Common stingray Aigua dolça Salobre Marina Francès: Pastenague commune

C M. Cebolla

Cos deprimit, amb les pectorals eixamplades i soldades als costats del cos, formant un disc subromboï- dal. Ulls i espiracles en posició dorsal, boca a la zona ventral. A la cua, més llarga que el disc, hi ha un fibló afilat i serrat. Darrere del fibló, hi ha un plec membranós. Absència d’aletes dorsals i caudal. Longitud màxima de 60 cm. Coloració groguenca verdosa, amb la superfície ventral més clara que la dorsal.

Es distribueix pel Mediterrani i, a l’Atlàntic, per tota la costa est d’Àfrica fins gairebé al mar Bàltic.

Biologia i ecologia Distribució i situació al Delta Bentònica. Pròpia d’hàbitats litorals de fons are- Espècie accidental o rara que penetra a les nosos, fins als 200 m de fondària. Sovint va en badies de manera ocasional. A les prospeccions petits grups. Espècie marina estenohalina. de l’Atles només s’ha capturat un exemplar jove a la badia del Fangar, en una zona d’aigües Força sedentària, sol estar quieta o semienter- profundes i fons sorrenc sense vegetació. Cada rada. Té un fibló tòxic que fa servir com a sistema any se solen albirar peixos raïformes, tant a les de defensa. Reproducció ovovivípara. Els em- badies com a la franja de la mar de l’Ebre, ja que brions (entre quatre i set) es nodreixen de secre- no passen desapercebuts pels pescadors i els cions uterines. S’alimenta de peixos i crustacis. banyistes.

Interès i problemàtica Sense interès pesquer, es pot capturar acciden- talment. Es comercialitza com les rajades però no gaudeix de la mateixa acceptació. Tenint presents tots els peixos raïformes dels desembarcaments de les Terres de l’Ebre, el grup principal és el de les rajades; les diferents espècies es venen conjuntament. Pel que fa a espècies individuals, la mi- lana (Myliobatis aquila) és l’única que es captura i es ven a tots els ports. L’escurçana (Dasyatis pastinaca) es comercialitza a la Ràpita i molt per darrere, amb captures inferiors als 50 kg, trobem la vaca tremolosa (Torpedo torpedo) a l’Ametlla i la rajada estrellada (Raja asterias) a l’Ampolla. Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:28 Página 1

203

RESULTATS GENERALS

INVENTARI I RIQUESA D’ESPÈCIES La ictiofauna dels sistemes aquàtics deltaics està constituïda per un mínim de 101 espècies. S’hi inclouen totes les espècies capturades o citades des de l’any 2000 fins a l’any 2012. S’hi han afegit l’esturió (Acipenser sturio) i la guerxa (Alosa alosa), extingits en estat natural a l’Ebre. Se n’han exclòs aquelles espècies no capturades i esmentades en els estudis externs de referència realitzats amb anterioritat a aquest Atles (Demestre et al., 1977 i Sostoa, 1983). Aquestes espècies són Argyrosomus regius, Oedalechilus labeo, Echiichthys vipera, Platichthys flesus i Brama brama. També queden fora del llistat aquelles espècies introduïdes que han estat citades amb anterioritat a l’any 2000 i no mantenen poblacions reproductores per si mateixes, com Serrassalmus sp., Plecostomus sp., Acipenser naccari.

LLISTA D’ESPÈCIES

PETROMYZONTIFORMES Leuciscus idus (Linnaeus, 1758) Petromyzontidae Ctenopharyngodon idella (Valenciennes, 1844) Petromyzon marinus Linnaeus, 1758 Cobitidae Cobitis paludica (de Buen, 1930) MYLIOBATIFORMES/RAJIFORMES Misgurnus anguillicaudatus (Cantor, 1842) Dasyatidae Dasyatis pastinaca (Linnaeus, 1758) SILURIFORMES Ictaluridae ACIPENSERIFORMES Ictalurus punctatus (Rafinesque, 1818) Acipenseridae Siluridae Acipenser sturio Linnaeus, 1758 Silurus glanis Linnaeus, 1758

ANGUILIFORMES ATHERINIFORMES Anguillidae Atherinidae Anguilla anguilla (Linnaeus, 1758) Atherina boyeri (Risso, 1810) Congridae Conger congre (Linnaeus, 1758) CYPRINODONTIFORMES Ophichthidae Fundulidae Dalophis imberbis (Delaroche, 1809) Fundulus heteroclitus heteroclitus (Linneaus, 1766) Poeciliidae CLUPEIFORMES Xiphophorus maculatus (Günther, 1866) Clupeidae Gambusia holbrooki (Agassiz, 1859) Alosa fallax (Lacépède, 1803) Cyprinodontidae Alosa alosa (Linnaeus, 1758) Aphanius iberus (Valenciennes, 1846) Sardinella aurita Valenciennes, 1847 Aphanius fasciatus (Valenciennes, 1821) Sardinella maderensis (Lowe,1838) Valencia hispanica (Valenciennes, 1846) Sardina pilchardus (Walbaum, 1792) Engraulidae GASTEROSTEIFORMES Engraulis encrasicolus (Linnaeus, 1758) Gasterosteidae Gasterosteus aculeatus Linnaeus, 1758 CYPRINIFORMES Cyprinidae SYNGNATHIFORMES Gobio lozanoi Doadrio & Madeira, 2004 Syngnathidae Luciobarbus graellsii (Steindachner, 1866) Syngnathus abaster Risso, 1827 Parachondrostoma miegii (Steindachner, 1866) Syngnathus acus Linnaeus, 1758 Squalius laietanus Syngnathus typhle rondeleti Linnaeus, 1758 Doadrio, Kottelat & Sostoa, 2007 Syngnathus phlegon Risso, 1827 Carassius auratus (Linnaeus, 1758) Nerophis ophidion (Linnaeus, 1758) Carassius gibelio (Bloch, 1782) Hippocampus guttulatus Cuvier, 1829 Cyprinus carpio (Linnaeus, 1758) Hippocampus hippocampus (Linnaeus, 1758) Alburnus alburnus (Linnaeus, 1758) Pseudorasbora parva (Temminck & Schlegel, 1846) BELONIFORMES Rutilus rutilus (Linnaeus, 1758) Belonidae Scardinius erythrophthalmus (Linnaeus, 1758) Belone belone gracilis Lowe, 1839 Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:28 Página 2

204

PERCIFORMES Labridae Moronidae Symphodus cinereus (Bonnaterre, 1788) Dicentrarchus labrax (Linnaeus, 1758) Blenniidae Centrarquidae Salaria pavo (Risso, 1810) Lepomis gibbosus (Linnaeus, 1758) Parablennius sanguinolentus (Pallas, 1814) Micropterus salmoides (Lacepède, 1802) Salaria fluviatilis (Asso, 1801) Percidae Gobiidae Sander lucioperca (Linnaeus, 1758) Gobius niger Linnaeus, 1758 Carangidae Gobius paganellus Linnaeus, 1758 Trachurus trachurus (Linnaeus, 1758) Gobius cruentatus Gmelin, 1789 Trachurus mediterraneus (Steindachner, 1868) Gobius cobitis Pallas, 1814 Trachinotus ovatus (Linnaeus, 1758) Pomatoschistus microps (Kroyer, 1838) Lichia amia (Linnaeus, 1758) Pomatoschistus minutus elongatus Caranx rhonchus Geoffroy Saint-Hilaire, 1817 (Canestrini, 1861) Pomatomidae Callionymidae Pomatomus saltatrix (Linnaeus, 1766) Callionymus risso Lesueur, 1814 Centracanthidae Sphyraenidae Spicara smaris (Linnaeus, 1758) Sphyraena sphyraena (Linnaeus, 1758) Sparidae Trachinidae Diplodus annularis (Linnaeus, 1758) Trachinus draco Linnaeus, 1758 Diplodus vulgaris (Geoffroy Saint-Hilaire, 1817) Trachinus araneus Cuvier, 1829 Diplodus sargus (Linnaeus, 1758) Sparus aurata Linnaeus,1758 SCORPAENIFORMES Lithognathus mormyrus (Linnaeus, 1758) Scorpaenidae Boops boops Linnaeus, 1758 Scorpaena porcus Linnaeus, 1758 Sarpa salpa (Linnaeus, 1758) Triglidae Dentex dentex (Linnaeus, 1758) Chelidonichthys lucerna (Linnaeus, 1758) Oblada melanura (Linnaeus, 1758) Pagellus erythrinus (Linnaeus, 1758) PLEURONECTIFORMES Sciaenidae Scophthalmidae Umbrina cirrosa (Linnaeus, 1758) Lepidorhombus boscii (Risso, 1810) Serranidae Lepidorhombus whiffiagonis (Walbaum, 1792) Epinephelus marginatus (Lowe, 1834) Scophthalmus rhombus (Linnaeus, 1758) Serranus hepatus (Linnaeus, 1758) Bothidae Mullidae Arnoglossus laterna (Walbaum 1792) Mullus barbatus barbatus Linnaeus, 1758 Soleidae Mullus surmuletus Linnaeus, 1758 Solea senegalensis Kaup, 1858 Mugilidae Solea solea Linnaeus, 1758 Mugil cephalus Linnaeus, 1758) Pegusa lascaris (Risso, 1810) Liza ramada (Risso, 1827) Synaptura lusitanica de Brito Capello, 1868 Liza aurata (Risso, 1810) Buglossidium luteum (Risso, 1810) Liza saliens (Risso, 1810) Chelon labrosus (Risso, 1827)

La llista sistemàtica s’ha confeccionat d’acord amb l’ordre proposat per Fernández-Delgado et al. (2000), amb algunes modificacions. La nomen- clatura té en compte la determinació taxonòmica més recent (Doadrio, 2002; Lloris et al., 2003; Mercader, 2008; Kottelat & Freyhof, 2007; Leunda et al., 2009) i un recull d’informació obtingut a partir del Fishbase (2012) i la base de dades del CSIC i l’ICTIMED. En vermell es marquen les es- pècies introduïdes.

El conjunt d’espècies correspon a 41 famílies. La família amb una riquesa taxonòmica més elevada és la dels ciprínids amb 13 espècies, 9 de les quals introduïdes. Seguidament trobem la família dels espàrids, amb 10 espècies, totes autòctones. Els singnàtids ocupen el tercer lloc amb 7 representants, dels quals 3 estan protegits. Els segueixen amb 6 i 5 espècies les famílies dels gòbids, mugílids, soleids i caràngids.

Pel que fa a la riquesa específica per ambients, hi destaca l’ambient de badia amb més de 70 tàxons. Cal tenir en compte que la connexió directa amb el mar obert fa que, a més de les espècies sedentàries i estacionals, hi puguem trobar un elevat nombre d’espècies ocasionals que penetren a les badies i que, per tant, poden fer variar el nombre final. Seguidament, però amb una diferència significativa, Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 3

205

destaquen les llacunes, amb gairebé una quarantena d’espècies, si bé la major part empren aquest ambient durant una època determinada. La resta d’ambients apleguen entre 28 (canals), 29 (maresmes i riu) i 31 espècies (desguassos). D’altra banda, els ambients on s’ha detectat un menor nombre d’espècies són els ullals (16 espècies) i, amb gairebé la meitat, els arrossars (9 espècies).

Nombre d’espècies total

[0.0, 1.0)

(1.0, 5.0)

(5.0, 10.0)

(10.0, 15.0)

(15.0, 20.0)

(20.0, 25.0)

(25.0, 30.0)

(30.0, 35.0)

(35.0, 40.0)

(40.0, 45.0)

(45.0, 50.0]

COMPOSICIÓ I DISTRIBUCIÓ DE LA COMUNITAT D’aquest llistat, 82 espècies són autòctones i 19 introduïdes, de les quals el 84% estan establertes, i, per tant, mantenen autònomament poblacions reproductores sense necessitat de noves introduccions o reintroduccions.

La ictiofauna s’ha agrupat segons l’ús que fan de les aigües deltaiques; aquestes categories s’esmenten a continuació. Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 4

206

Espècies migradores que utilitzen els ambients detaics, especialment el tram fluvial Diàdromes estuarià, com a zona de pas entre el mar i les aigües dolces. Inclouen:

Viuen als rius, aiguamolls, en aigües dolces o salabroses, i només retornen al mar per Catàdromes reproduir-se.

Es reprodueixen a les aigües continentals però passen gran part de la seva vida al medi Anàdromes marí.

Espècies que poden tancar el seu cicle biològic dins de la zona de l’estuari de l’Ebre, Sedentàries incloent les badies.

Espècies d’origen marí que visiten periòdicament l’ambient estuàric, incloent les badies Estacionals deltaiques.

Espècies que es troben presents al Delta de forma esporàdica i en baixa densitat i que, Ocasionals en general, no mostren dependència envers aquest sistema.

Categories ecològiques de les espècies de peixos presents al Delta.

Segons aquesta classificació, el poblament de peixos està majoritàriament representat per espècies sedentàries, amb un 43,6%, seguides de les espècies estacionals, que són totes marines, i ocasionals (28,7 i 22,8%, respectivament). Els grans migradors representen un 5% i inclouen 5 espècies (1 catà- droma i 4 anàdromes). Respecte del seu origen, el 74,3% són espècies marines i la resta són espècies limnètiques, de les quals el 65,4% es consideren introduïdes.

Limnètiques Marines Limnètiques Marines Ocasionals Estacionals Sedentàries Diàdromes Introduïdes Autoctones

Percentatge d’espècies marines i límniques segons l’ús que fan de les aigües deltaiques (esquerra) i del seu origen (dreta).

Tant les espècies del component limnètic com les del component marí es poden dividir en estenohalines i eurihalines, d’acord amb la tolerància a la clorinitat. Totes les espècies considerades ocasionals són estenohalines i tenen una tolerància baixa a la salinitat.

Percentatge d’espècies d’acord amb la tolerància a la clorinitat (esquerra) i amb l’abundància relativa, segons una escala semiquantitativa (dreta). Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 5

207

Les espècies d’origen limnètic sembla que tenen més dificultat per adaptar-se a les aigües salabroses, i, de fet, només el 2,1% són de tipus eurihalí. Així, el grup de les limnètiques estenohalines representa un 24,2% del conjunt d’espècies i inclou més del 90% de les limnètiques. Contràriament, les espècies marines que tenen una capacitat osmoreguladora més elevada (eurihalines), i, per tant, poden penetrar en ambients d’aigües salabroses amb relativa facilitat, suposen el 21% del conjunt i el 70% de les marines. Quant a les espècies marines estenohalines, són el grup majoritari i suposen un 53% del total. Molts tàxons detectats a les badies (ambient marí) pertanyen a aquest grup, si bé alguns esporàdicament poden penetrar al riu i a les llacunes quan la clorinitat és molt elevada.

Pel que fa al grau d’abundància general de cada tàxon, segons els criteris establerts en l’estudi (vegeu l’apartat de la fitxa descriptiva), el 28,7% de les espècies són molt abundants, abundants i comunes, és a dir, presenten poblacions anuals importants o considerables. Les espècies poc comunes (o poc abundants) suposen un 18,8% del total, mentre que les espècies d’aparició regular però en poca quantitat (escasses i rares) representen el 27,7%. Finalment, les espècies accidentals són el grup més abundant, amb 23 espècies. Gran part coincideixen amb les espècies presents al Delta de manera esporàdica (espècies ocasionals).

Al llarg del període d’estudi, s’han prospectat 566 punts o localitats de pesca amb una captura total de 456.864 peixos pertanyents a un mínim de 94 espècies capturades.

Arrossar Canals

Pseudorasbora parva Alburnus alburnus Misgurnus anguillicaudatus Luciobarbus graellsii Liza ramada Cyprinus carpio Gambusia holbrooki Cyprinus carpio Luciobarbus graellsii Alburnus alburnus Gambusia holbrooki Pseudorasbora parva Resta d’espècies Carassius auratus Misgurnus anguillicaudatus Resta d’espècies

Desaigües Riu

Pseudorasbora parva Gambusia holbrooki Liza ramada Carassius auratus Lepomis gibbosus Misgurnus anguillicaudatus Resta d’espècies Pseudorasbora parva Atherina boyeri Cyprinus carpio Scardinius erythrophthalmus Alburnus alburnus Chelon labrosus Resta d’espècies

Ullals Maresmes

Gambusia holbrooki Gasterosteus aculeatus Pomatoschistus microps Aphanius iberus Gambusia holbrooki Pseudorasbora parva Pseudorasbora parva Valencia hispanica Resta d’espècies Atherina boyeri Pomatoschistus microps Resta d’espècies Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 6

208

Llacunes i proveïderos Badia del Fangar

Gambusia holbrooki Atherina boyeri Aphanius iberus Diplodus annularis Mullus barbatus Gobius niger Anguilla anguilla Liza ramada Pomatoschistus microps Pomatoschistus microps Diplodus vulgaris Atherina boyeri Resta d’espècies Symphodus spp Trachurus trachurus Mullus surmuletus Boops boops Resta d’espècies

Badia dels Alfacs

Diplodus annularis Atherina boyeri Mullus surmuletus Gobius niger Sparus aurata Diplodus vulgaris Mullus barbatus Anguilla anguilla Resta d’espècies

Composició per ambients de les principals espècies capturades (el valor indica el percentatge del nombre d’individus).

Entre les espècies natives, l’anguila (Anguilla anguilla) és la més àmpliament difosa pel Delta. S’ha capturat a més de la meitat dels punts mostrejats, ocupa tots els ambients aquàtics considerats en aquest estudi, i és l’espècie més capturada en alguns com ara els desguassos de badia i de mar i els proveïderos. Els mugílids, especialment la llissa de taca negra (Liza ramada), també s’ha capturat a un bon nombre de punts i en la majoria d’ambients, i és l’espècie més freqüent al riu i als desguassos amb influència lacunar. També presenta una àmplia distribució el joell (Atherina boyeri) que, a més, presenta poblacions abundants a les llacunes i a la badia dels Alfacs.

Quant a les espècies introduïdes, les trobades amb més freqüència i que representen el component principal de la fauna al·lòctona, en nombre d’individus, en la majoria dels ambients, són la gambúsia (Gambusia holbrooki), la ràsbora (Pseudorasbora parva) i la carpa (Cyprinus carpio).

Altres espècies capturades sovint són el barb (Luciobarbus graellsii), el misgurn (Misgurnus anguillicaudatus), el silur (Silurus glanis), l’alburn (Alburnus alburnus), el gobi tacat (Pomatoschistus microps), el llobarro (Dicentrarchus labrax) i el fartet (Aphanius iberus). Aquest grup presenta, però, patrons de distribució molt diferents. El barb i les espècies introduïdes (misgurn, silur i alburn) es troben associats al riu i als sistemes de rec (canals i desguassos). De fet, el barb ha estat l’espècie més abundant als canals. En canvi, la resta es troben principalment a les basses, les maresmes i el litoral de les badies.

El samaruc (Valencia hispanica), l’espinós (Gasterosteus aculeatus) i la bavosa de riu (Salaria fluviatilis) són espècies natives de distribució molt restringida. Les dues primeres estan molt associades als ullals, mentre que la bavosa de riu manté poblacions temporals en determinats punts dels canals de regadiu tot i l’elevada transformació que han sofert. La resta d’espècies natives, com ara els mugílids, l’orada (Sparus aurata), la bavosa de mar (Salaria pavo) o l’agulleta de riu (Syngnathus abaster), tenen cicles de vida lligats a aigües salobres o marines, tot i que algunes tenen una certa capacitat per penetrar a les aigües continentals i colonitzar les basses, els desguassos o el riu. Pel que fa a les espècies estrictament marines, s’han capturat bàsicament a les badies i estan representades per diferents espècies de les famílies dels espàrids, els serrànids, els làbrids, els gòbids, els múl·lids i els soleids, entre d’altres. Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 7

209 continua a la pàgina següent Arr Dar Dbd Dla Dma Dri Dul Can Lal Lbu Pbu Lcv Pcv Len Pen Lgx Lol Lpl Lta Pta Mdç Mhi Msa Riu Ull Alf Fan Nom de l’espècie Alburnus alburnus Alosa fallax Anguilla anguilla Aphanius iberus Arnoglossus laterna Atherina boyeri Belone belone gracilis Boops boops Buglossidium luteum Callionymus risso Caranx rhonchus Carassius auratus/gibelio Leuciscus idus Chelidonichthys lucerna Chelon labrosus Cobitis paludica Conger conger Cyprinus carpio Dalophis imberbis Dasyatis pastinaca Dentex dentex Dicentrarchus labrax Diplodus annularis Diplodus sargus Diplodus vulgaris Engraulis encrasicolus Epinephelus marginatus heteroclitus Fundulus Gambusia holbrooki Gasterosteus aculeatus Gobio lozanoi Gobius cobitis Gobius cruentatus Gobius niger Gobius paganellus Hippocampus guttulatus/hippocampus Ctenopharyngodon idella Ictalurus punctatus Lepidorhombus whiffiagonis/boscii Lepomis gibbosus Lichia amia Lithognathus mormyrus Liza aurata Liza ramada Liza saliens Luciobarbus graellsii Micropterus salmoides Misgunus anguillicaudatus Mugil cephalus Mullus barbatus Mullus surmuletus Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 8

210 Llacuna de l’Encanyissada Proveïdero de l’Encanyissada Maesmes hiperhalines Maresmes salobres Badia dels Alfacs Badia del Fangar Alf Mhi Len Fan Pen Msa Llacuna de les Olles Llacuna de la Platjola Llacuna de la Tancada Proveïdero de la Tancada Riu Ullals Maresmes dolces Ull Lol Lpl Lta Pta Riu Mdç Canal Llacuna de l’Alfacada Calaixos de Buda Proveïdero de Buda Llacuna del Canal Vell Proveïdero del Canal Vell Llacuna del Garxal Lal Lcv Lgx Pcv Lbu Pbu Can Arrossars Desaigües d’arrossar Desaigües de badia Desaigües de llacuna Desaigües de mar Desaigües de riu Desaigües d’ullal Dri Arr Dla Dul Dar Dbd Dma Arr Dar Dbd Dla Dma Dri Dul Can Lal Lbu Pbu Lcv Pcv Len Pen Lgx Lol Lpl Lta Pta Mdç Mhi Msa Riu Ull Alf Fan Nom de l’espècie Nerophis ophidion Oblada melanura Pagellus erythrinus Parablennius sanguinolentus Parachondrostoma miegii Petromyzon marinus Pomatomus saltatrix Pomatoschistus microps Pomatoschistus minutus Pseudorasbora parva Rutilus rutilus Salaria fluviatilis Salaria pavo Sander lucioperca Sardina pilchardus Sardinella aurita Sardinella maderensis Sarpa salpa Scardinius erythrophthalmus Scophthalmus rhombus Scorpaena porcus Serranus hepatus Silurus glanis Solea (=Pegusa) lascaris Solea senegalensis Solea solea Sparus aurata Sphyraena sphyraena Spicara smaris Squalius laietanus Symphodus cinereus Synaptura lusitanica Syngnathus abaster Syngnathus acus Syngnathus phlegon Syngnathus typhle rondeleti ovatus Trachinotus araneus Trachinotus draco Trachinotus mediterraneus Trachurus trachurus Trachururs Umbrina cirrosa hispanica Valencia Xiphophorus maculatus Presència amb la metodologia estàndard i alternativa (acolorit) complementària (gris) de cadascuna les espècies peixos detectades durant el període l’estudi als diferents ambients aquàtics considerats. Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 9

211

CONSERVACIÓ DE LA ICTIOFAUNA El delta de l’Ebre és la zona més important de Catalunya, tant si es mesura en nombre d’espècies autòctones presents com en quantitat d’espècies amenaçades o protegides. El 17,8% de la ictiofauna deltaica es troba amenaçada, i 18 espècies tenen algun tipus de protecció ja sigui a escala regional, nacional o internacional.

Estatus de conservació i marc normatiu Catàleg Catàleg Directiva Espècie UICN Berna DL 2/2008 Estatal Catalunya* Hàbitats Acipenser sturio CR EN EN II II, IV + Alosa alosa LC III II, V + Alosa fallax LC VU III II, V + Anguilla anguilla CR III Aphanius iberus EN EN EN II, III II + Cobitis paludica VU EN III II + Epinephelus marginatus EN III Gasterosteus aculeatus LC EN + Hippocampus hippocampus DD Inclòs II Hippocamus guttulatus DD Inclòs II Parachondrostoma miegii VU VU III II Petromizon marinus LC EN EN III II + Pomatoschistus microps CR III Pomatoschistus minutus VU III Salaria fluviatilis LC VU VU III + Syngnathus abaster LC III Umbrina cirrosa VU III Valencia hispanica CR EN EN III II +

Espècies que presenten algun grau d’amenaça o protecció.

Les espècies diàdromes es troben totes amenaçades amb més o menys grau i han sofert un declivi accentuat, principalment per l’alteració i la destrucció de l’hàbitat disponible. A més, les barreres físiques han estat un dels principals impediments per permetre’n els fluxos migratoris. La guerxa, l’esturió i la llamprea (Petromyzon marinus) són els que estan en un estat més crític, especialment els dos primers que es poden considerar extingits a l’Ebre.

Hi trobem dues de les espècies de peixos continentals més amenaçades del planeta, el fartet i el samaruc, endemismes amb poblacions que presenten un elevat risc d’extinció. Especialment el samaruc, que a Catalunya manté petits nuclis molt fràgils al Delta. El fartet al Delta té una entitat genètica pròpia, és una de les 6 unitats de conservació operacionals (OCU) de la Península (Araguas et al., 2007) i representa més del 90% de la població catalana. D’altra banda, hi ha espècies com l’espinós, el llopet o la bavosa de riu que, tot i tenir poblacions estables a escala global, a Catalunya es troben en forta re- gressió i al Delta presenten reductes poblacionals com és el cas del llopet o nuclis diferenciats genèti- cament com l’espinós. Quant a la bavosa de riu, la gestió del recurs hídric (insensible a la seva presència) en els punts on es localitza està destruint gran part dels hàbitats disponibles per a l’espècie.

Les espècies marines estan representades principalment per espècies associades a prades de fane- rògames on trobem poblacions en recessió com els cavallets de mar (Hippocampus spp.), les agulletes (Syngnathus spp.) i els burrets (Pomatoschistus spp.).

L’esforç de recollir la informació sobre l’estat actual de les poblacions de peixos té com a objectiu poder disposar d’una eina per desenvolupar projectes de conservació tant de les espècies com dels Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 10

212

hàbitats. Tenint en compte el nombre i el percentatge d’espècies autòctones, i també el nombre d’espècies protegides, s’han designat zones d’especial interès per a la conservació (ZEIC) de la ictiofauna deltaica. Aquesta assignació pot ajudar a dedicar atenció a la gestió d’aquelles zones amb un alt valor de conservació. Així, s’han establert com a ZEIC per a les espècies limnètiques els ullals i el riu, i per a les espècies marines i estuarines les badies, les llacunes i les maresmes hiperhalines. Contràriament, ambients com ara els arrossars tenen un interès íctic baix i destaquen per l’elevat nombre d’espècies al·lòctones, que suposen el 66,7%.

Representació del nombre d’espècies protegides (esquerra) i del percentatge d’espècies autòctones (dreta) a cadascuna de les unitats d’hàbitat definides en aquest estudi.

Els ullals de Baltasar Les surgències subterrànies d’aigua dolça (ullals) i els seus connectors acullen l’últim reducte al Delta de samaruc, espinós i llopet de riu, i d’altres espècies amenaçades com el burret i l’anguila, que, juntament amb el seu valor intrínsec com a hàbitat, fan que tinguin un elevat interès per a la ictiofauna amenaçada. Tot i això, atenent la baixa conductivitat de les seves aigües, són uns ambients susceptibles d’ésser colonitzats per espècies invasores. A més, aquestes zones reben una gran pressió i són afectades per múltiples pertorbacions antropogèniques, cosa que posa de manifest la necessitat de gestionar-les de manera prioritària.

El tram estuarià del riu Ebre El riu presenta una elevada riquesa d’espècies, amb 29 espècies capturades. Esdevé la principal via d’entrada a l’estuari per a les espècies migradores i és on es concentren espècies limnètiques amenaçades com la madrilla (Parachondrostoma miegii), la bavosa de riu, l’anguila o el gobi tacat, i espècies d’interès faunístic com el barb i la bagra (Squalius laietanus). En les èpoques d’estiatge, quan la clorinitat és més elevada, a les zones pròximes a la desembocadura també hi podem trobar l’agulleta de riu. La gran transformació que han sofert la resta d’ambients d’aigua dolça fa que sigui un dels pocs hàbitats on la bavosa de riu encara manté poblacions permanents, i sembla que actua com a reservori per a les poblacions deltaiques i com a via de dispersió per a l’espècie.

L’elevada fragilitat en què es troben les espècies autòctones continentals, juntament amb el fet que és un ambient altament degradat i transformat, justifica la necessitat de posar èmfasi en la seva restauració. Caldria dur a terme mesures per potenciar-ne les poblacions com ara recuperar i/o millorar la connectivitat fluvial, disminuir el contingent d’espècies introduïdes i/o incrementar la qualitat de l’aigua. Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 11

213

Les llacunes litorals Les llacunes es caracteritzen per la barreja d’aigua dolça i salada, cosa que proporciona una alta riquesa de nutrients, i, per tant, una elevada producció primària, juntament amb unes característiques de temperatura i salinitat atractives per a determinats peixos eurihalins i euriterms. L’elevada fluctuació de les condicions fisicoquímiques al llarg de l’any afavoreix la colonització d’un ampli ventall d’espècies que utilitzen aquests ambients per a diverses funcions ecològiques, com ara àrees de refugi, hàbitat per a la reproducció, zones d’alevinatge, zones d’alimentació, etc. El conjunt d’espècies amb els seus corresponents nínxols ecològics duen a terme una perfecta explotació de la riquesa de l’ecosistema lacunar. Es tracta d’un dels sistemes amb major diversitat, amb presència de peixos d’ambients dolços, salabrosos o marins. El percentatge de peixos natius supera el 60%. Aquesta baixa colonització d’es- pècies exòtiques constitueix una eina molt important per a la conservació de la ictiofauna amenaçada com ara l’anguila, el gobi tacat, l’agulleta de riu i especialment el fartet, que hi manté poblacions estables en la majoria. Amb tot, cal remarcar la necessitat de mantenir una gestió que garanteixi la conser- vació dels valors de les llacunes i la compatibilitat amb l’explotació sostenible dels seus recursos.

Les maresmes salobres i hiperhalines L’anàlisi de les espècies presents a cada tipologia de maresma posa de manifest que tant la compo- sició de peixos com l’abundància i la freqüència de les espècies varia segons el subambient de maresma. D’aquesta manera, les maresmes hiperhalines són, amb diferència, les més importants quant a la conservació de peixos. Les espècies introduïdes en són absents i hi abunden les espècies amenaçades com l’anguila, el burret i el fartet, que pot arribar a assolir òptims poblacionals. D’altra banda, són ambients que presenten un bon estat de conservació, mantenen un alt grau de naturalitat i es troben sotmesos a menys pertorbacions antròpiques.

Maresmes dolces Maresmes salobres i salines Maresmes hiperhalines

Gambusia holbrooki Pomatoschistus microps Gambusia holbrooki Atherina boyeri Aphanius iberus Resta d’espècies Pseudorasbora parva Resta d’espècies Aphanius iberus Resta d’espècies Atherina boyeri Lepomis gibbosus Pomatoschistus microps

Les badies (zones litorals amb fanerògames marines) A les zones litorals, tant l’abundància de captures com la riquesa d’espècies natives és més elevada que a les zones centrals de més profunditat. El nombre d’espècies a les zones amb una cobertura de vege- tació superior al 5% és similar al de les zones amb una cobertura inferior. Ara bé, el que sí que varia és l’abundància de moltes d’aquestes espècies, i també la presència de determinades espècies protegides. A les zones amb cobertura de macròfits i litorals, trobem espècies que hi depenen de manera directa com, per exemple, els singnàtids, els làbrids, el joell i les salpes. Els singnàtids mereixen una atenció especial, ja que, de les 7 espècies detectades, tres es troben protegides, els dos cavallets (Hippocampus hippocampus i H. guttulatus) i l’agulleta de riu, i la resta (Syngnathus acus, S. Typhle, S. phlegon i Nerophis ophidion) no s’han avaluat específicament, però tot indica que es troben en un estat de conservació molt fràgil. En el cas dels cavallets, les dades obtingudes fan saltar l’alarma i caldria emprendre mesures urgents per a la seva conservació a les àrees on es detecta, les prades litorals dels Alfacs.

Les fanerògames són sensibles a l’acció humana (eutrofització, alteracions en la dinàmica sedimentà- ria, contaminació, danys mecànics, etc.). Així, l’explotació continuada d’aquests indrets, tant des del punt de vista pesquer com turístic, pot afectar tot l’ecosistema. Per tant, la protecció de zones que puguin actuar com a reserves pot suposar un benefici per a la recuperació de la biodiversitat en general i de les espècies de peixos en concret. Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 12

214

ZONES D’ESPECIAL INTERÈS DE CONSERVACIÓ (ZEIC)

Llacunes

Riu

Ullals

Badies

Maresmes Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 13

215

PROBLEMÀTICA DE LES ESPÈCIES INTRODUÏDES La introducció d’espècies fora de les seves àrees natives és, després de la degradació i la pèrdua d’hàbitats, una de les amenaces més greus per a la conservació de la biodiversitat.

Al Delta, aquesta problemàtica s’ha agreujat amb el pas del temps i cada cop són més freqüents les espècies que s’han naturalitzat i han generat problemes ecològics i socioeconòmics. Tot i les campanyes de sensibilització i informació que s’han endegat per pal·liar aquesta problemàtica, la tendència és a l’augment. A més, aquest nombre pot variar en poc temps, ja que algunes espècies que encara no han estat detectades al Delta, com ara la perca fluvial (Perca fluviatilis), ja són presents a trams fluvials més elevats i és probable que en breu acabin penetrant també al curs fluvial deltaic.

Evolució del nombre d'espècies de peixos introduïdes i detectades al delta de l'Ebre (s’inclouen les espècies no establertes).

Pel que fa al seu origen, de les 19 espècies, 6 provenen d’Amèrica, però la gran majoria provenen del continent europeu, ja que els Pirineus han actuat com a barrera en la distribució natural de les espècies. Les vies d’introducció són molt diverses, des de l’Administració mateixa fins a la pesca esportiva, l’aqüicultura i l’aquariofília en el cas de les espècies continentals, i el transport amb vaixells, les connexions artificials i també l’aqüicultura en el cas de les espècies marines. Hi ha hagut, però, un canvi destacat en els darrers anys. Durant el període anterior a l’any 1995, la via d’entrada principal era la pesca esportiva, especialment arran de la introducció de grans depredadors i altres espècies com a esquer. Darrerament, en canvi, l’aqüicultura i l’aquariofília han passat a ser la via més important.

Un cop una espècie s’ha introduït, el seu control o eradicació esdevé una tasca molt difícil. A més, la connectivitat entre els diferents ambients aquàtics del Delta afavoreix la ràpida expansió i colonització de la majoria de les espècies de nova aparició. Un bon exemple és el cas del fúndul (Fundulus heteroclitus): malgrat la seva ràpida detecció i l’execució d’un pla d’eradicació, no s’ha aconseguit contro- lar-ne l’expansió. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que moltes de les introduccions són irreversibles i que els seus efectes ecològics són en molts casos desconeguts i difícils d’estudiar, però sovint hi ha efectes importants en la composició i el funcionament dels ecosistemes. Es poden esmentar impactes ecològics com ara la predació, la competència pel recurs tròfic o la competència per l’hàbitat, la hibridació i introgressió genètica, la transmissió de malalties i l’alteració de l’hàbitat i de l’ecosistema. Resultats Generals_Maquetación 1 19/09/2015 18:29 Página 14

216

Introducció de Predació Any de Competència Competència Alteració de malalties daltres Hibridació Nom cientific de l’epècie Origen Via d’ntroducció trófica per l’espai l’hàbitat detecció o paràsits espècies Espècies establertes o en vies d’establiment Cyrpinus carpio Euràsia s. XVI-XVII aqüicultura Carassius auratus Àsia s. XVII aqüicultura Carassius gibelio Àsia s. XVII aqüicultura Gambusia holbrooki Am. del Nord 1921 administració Micropterus salmoides Am. del Nord 1967 pesca esportiva Silurus glanis Europ. Central 1985 pesca esportiva Scardinius erythrophthalmus Euràsia 1989 pesca esportiva Sander lucioperca Europa 1990 pesca esportiva Alburnus alburnus Europ. Central 1992 pesca esportiva Rutilus rutilus Europ. Central 1994 pesca esportiva Ictalurus punctatus Am. del Nord 1995 aqüicultura Pseudorasbora parva Àsia 1999 aquariofilia Misgurnus anguillicaudatus Euràsia 2001 aquariofilia Lepomis gibbosus Am. del Nord 2004 aquariofilia Fundulus heteroclitus Am. del Nord 2006 indeterminat Xiphophorus maculatus Amèrica 2007 aquariofilia Espècies no establertes Leuciscus idus Europ. Central 2003 aquariofilia Ctenopharyngodon idella Àsia 2005 aquariofilia Aphanius fasciatus Europa 2008 indeterminat

Origen, any de detecció i possible via d’arribada de les espècies introduïdes al Delta. Impactes constatats en la recerca bibliogràfica.

El grau d’invasió augmenta a mesura que disminueix la conductivitat de l’aigua. Hi ha una relació positiva molt clara entre la proporció d’espècies natives i la conductivitat mitjana dels diferents ambients aquàtics. D’aquesta manera, les espècies introduïdes mostren una clara tendència a aparèixer associades a les aigües dolces, ja que la major part tenen un origen limnètic. Així, al Delta tenen preferència per ambients com els canals de rec, els arrossars, el riu, els desguassos associats a aquests ambients i les maresmes d’aigües dolces. En aquests, el nombre d’espècies al·lòctones representen més del 50%. A més, són els ambients més antropitzats, fet que afavoreix la proliferació i expansió de la ictiofauna introduïda atès que s’adapta millor que la fauna autòctona a ambients degradats i modificats. 100

25 Espècies autòctones (%)

0 1 10 100 Conductivitat (mS) Relació entre la conductivitat mitjana a cada ambient aquàtic i el percentatge d’espècies natives detectades (esquerra). Índex de selecció del conjunt d’espècies capturades a cadascun dels ambients deltaics (dreta). Glosari_Maquetación 1 13/09/2015 17:17 Página 1

217

GLOSSARI

Arc branquial: cadascuna de les estructures anatòmiques en bucle o circuit altament irrigades que fonamenten les brànquies dels peixos.

Bentònic: organisme que viu estretament lligat al fons.

Branquiespines: petites estructures en forma d’espina unides als extrems interns dels arcs branquials dels peixos.

Competència interespecífica: competència entre els membres de diferents espècies.

Competència intraespecífica: competència entre els individus d’una mateixa espècie.

Conductivitat: mesura que permet avaluar molt aproximadament la mineralització de l’aigua.

Demersal: que s'alimenta o viu a poca alçada sobre els fons marins.

Detritus: producte resultant de l’esmicolament o la desintegració d’un cos sòlid, com ara restes animals o vegetals.

Dimorfisme sexual: presència de diferències marcades (forma, mida, estructura, color, etc.) entre individus femenins i masculins de la mateixa espècie.

Espècies limnètiques: espècies que es reprodueixen i viuen en aigües dolces, però que poden tenir certa tolerància a la salinitat.

Espècies marines: espècies d’origen marí que es reprodueixen a mar, tot i que tant adults com juvenils poden penetrar en aigües dolces.

Eurihalí: organisme que tolera àmplies variacions en la concentració de sal de l’aigua.

Euriterm: organisme capaç de tolerar àmplies variacions de temperatura sense patir greus alteracions en la seva fisiologia.

Eutrofització: enriquiment nutritiu natural o artificial d’un ecosistema aquàtic que comporta un creixement massiu d’algues.

Fitòfil: animal que pon preferentment sobre la vegetació dels ambients aquàtics.

Helòfit: vegetal radicant que viu amb la part inferior coberta d’aigua i la superior, habitualment florífera, situada per damunt de l’aigua.

Híbrid: que resulta de l’encreuament d’individus d’espècies distintes.

Ictiologia: branca de la zoologia dedicada a l'estudi dels peixos.

Juvenil: estadi de desenvolupament en què un organisme ha adquirit la morfologia d’adult, però encara no és capaç de reproduir-se. Glosari_Maquetación 1 13/09/2015 17:17 Página 2

218

Larva: estadi de desenvolupament embrionari que té lloc fora de l’ou o del cos dels progenitors.

Litòfil: animal que pon els seus ous a la grava o la sorra, cosa que proporciona certa protecció contra els depredadors fins a l’aparició dels alevins.

Macroinvertebrat: animal sense presència d’estructures òssies, visibles a ull nu.

Pelàgic: que viu en zones allunyades de la costa, a diferència dels nerítics.

Reclutament: increment d’una població natural usualment resultant de l’entrada d’exemplars joves a la població més madura.

Termoclina: capa dins una massa d’aigua o d’aire on la temperatura canvia ràpidament amb la fondària o l'alçada.

Vermiforme: en forma de cuc o cilíndrica. Bibliografia_Maquetación 1 13/09/2015 17:16 Página 1

219

BIBLIOGRAFIA

ABDUL MALAK, D. et al. 2011. Overview of the conservation status of the marine fishes of the Mediterranean Sea. Gland, Switzerland and Malaga, Spain. IUCN. 61 pp. AGUILAR, R. & M. J. de PABLO. 2007. Praderas sumergidas. Oceana. 79 pp. ALCARAZ, C. & E. GARCÍA-BERTHOU. 2007. Food of an endangered cyprinodont (Aphanius iberus): ontogenetic diet shift and prey selectivity. Environmental Biology of Fishes, 78: 193-207. ALCARAZ, C.; A. BISAZZA & E. GARCIA-BERTHOU. 2008. Salinity mediates the competitive interaction between invasive mosquitofish and an endangered fish. Oecologia, 155: 205-213. ALCORLO, P. 1999. Redes tróficas en lagunas salinas temporales de la comarca de los Monegros (Zaragoza). Tesi Doctoral. Universidad Autónoma de Madrid. 301 pp. ALMEIDA, D.; A. ALMODÓVAR; G. G. NICOLA & B. ELVIRA. 2009. Feeding tactics and body condition of two introduced populations of pumpkinseed Lepomis gibbosus: taking advantages of human disturbances?. Ecology of Freshwater, 18: 15-23. ALMEIDA, P. R. 1996. Biologia e ecologia de Liza ramada e Chelon labrosus (Pisces, mugilidae) no estuário do Mira (Portugal). Inter-relaçoes com o ecosistema estuarino. Facultate de Ciencias da Uni- versidade de Lisboa (Portugal). 331 pp. ANDRÉE, K. B.; M. A. LÓPEZ; R. FARIA & E. GISBERT. 2011. A genetic analysis of a recently rediscovered population of the Twaite shad (Alosa fallax) in the Ebro river, Spain (Western Mediterranean). Journal of Applied Ichthyology, 27(3): 21-23. APRAHAMIAN, M. W; J. L. BAGLINÈRE; M. R. SABATIÉ; P. ALENXANDRINO & R. THIEL. 2003. Biology, status, and conservation of the anadromous Atlantic twaite shad Alosa fallax fallax. In: K.E. Limburg & J.R. Waldman (eds.). Biodiversity, status, and conservation of the world’s shads. American Fisheries Society. Symposium, 35: 103-124. ARAGUAS R. M.; M. I. ROLDÁN; J. L. GARCÍA-MARÍN & C. PLA. 2007. Management of gene diversity in the endemic killifish Aphanius iberus: revising Operational Conservation Units. Ecology of Freshwater Fish, 16: 257–266. ARAGUAS, R. M; O. VIDAL; C. PLA & N. SANZ. 2011. High genetic diversity of the endangered Iberian three-spined stickleback (Gasterosteus aculeatus) at the Mediterranean edge of its range. Freshwater Biology, 57(1): 143-154. BERNARDI, G.; C. FERNÁNDEZ-DELGADO; M. GÓMEZ-CHARRI & D.A. POWERS. 1995. Origin of a Spanish population of Fundulus heteroclitus in ferred by cytochrome b sequence analysis. Journal of Fish Biology, 47: 737-740. BRITTON, J. R.; G. D. DAVIES & M. BRAZIER. 2009. Eradication of the invasive Pseudorasbora parva results in increasing growth and production of native fishes. Ecology of Freshwater Fish, 18: 8-14. BRITTON, R. H. & A. J. CRIVELLI. 1993. Wetlands of Southern Europe and north Africa: Mediterranean wetlands. 129-194pp. A: D.F. Whigham, D. Dykyjová & S. Hejny (eds.). Wetlands of the World I: inventory, ecology and management. Kluwer Academic Publishers, Dordrecht. 768 pp. CARDONA, L. 2000. Effects of salinity on the habitat selection and growth performance of Mediterranean flathead grey mullet Mugil cephalus (Osteichthyes, Mugilidae). Estuarine, Coastal and Shelf Science, 50(5): 727-737. CASALS, F. 2005. Les comunitats íctiques dels rius mediterranis: relació amb les condicions ambientals. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona. 147 pp. CHERVINSKI, J. 1983. Salinity tolerance of the mosquito fish, Gambusia affinis (Baird and Girard). Journal of Fish Biology, 22: 9-11. CLAVERO, M.; F. BLANCO-GARRIDO & J. PRENDA. 2005. Fish-habitat relation ships and fish conservation in small coastal streams in southern Spain. Aquatic Conservation: Marine and Freshwater Ecosystems, 15: 415-426. COMESAÑA, J. & C. AYRES. 2009. New data on the distribution of pumpkin seed Lepomis gibbosus and large mouth bass Micropterus salmoides, and of non endemic Iberian gudgeon Gobio lozanoi in the Galicia region (NW Spain). Aquatic Invasions, 4(2): 425-427. COMÍN, F. A. 1989. Els Sistemes aquàtics costaners. Sistemes Naturals. Història Natural dels Països Catalans, 14. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. 500 pp. Bibliografia_Maquetación 1 13/09/2015 17:16 Página 2

220

COPP, G. H.; A. S. TARKAN; M. J. GODARD; N. J. EDMONDS & K. J. WESLEY. 2010. Preliminary assessment of feral gold fish impacts on ponds, with particular reference to native crucian carp. Aquatic Invasions, 5(4): 413-422. DEMESTRE, M.; A. ROIG; A. SOSTOA & F. J. SOSTOA. 1977. Contribució a l’estudi de la ictiofauna continental del delta de l’Ebre. Treb. Inst. Cat. Hist., 8: 145-226. DOADRIO, I. & B. ELVIRA. 1985. Distribución geogràfica actual del género Carassius Jarocki, 1822 (Ostariophys, Cyprinidae) en España. Misc. Zool., 10: 385-387. DOADRIO, I.; B. ELVIRA & P. GARZÓN. 1988. Revisión taxonómica y distribución de Cobitis maroccana (Pellegrin, 1929). Acta vertebrata, 15(1): 156-161. DOADRIO, I. (ed.). 2002. Atlas y Libro Rojo de los Peces Continentales de España. 2ª ed. Dirección General de Conservación de la Naturaleza, Madrid. 374 pp. DOADRIO, I. & M. J. MADEIRA. 2004. A new species of the genus Gobio Cuvier, 1816 (Actynopterigii, Cyprinidae) from the Iberian Peninsula and southwestern France. Graellsia, 60(1):107-116. DOADRIO, I.; S. PEREA; P. GARZÓN-HEYDT & J. L. GONZÁLEZ. 2011. Ictiofauna continental espanyola. Bases para su seguimiento. DG medio Natural y política Forestal. MARM. 616 pp. Madrid. DOLZ, J.; M. GÓMEZ & J. NIETO. 1997. El Ebro en el Delta. Revista de Obras Públicas, 3368: 7-14. pp. ELVIRA, B. 1995. Conservation status of endemic freshwater fish in Spain. Biological Conservation, 72: 129-136. ESCOLA CAPACITACIÓ NAUTICOPESQUERA de CATALUNYA (Ed.). Espècies regulades del calador mediterrani. 2004. D.G. de Pesca i Afers Marítims. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Generalitat de Cata- lunya. 130 pp. FERNÁNDEZ, C.; E. SAN MIGUEL; R. AMARO & M. HERMIDA. 2006. Espinoso, Gasterosteus aculeatus. En: L. M. Carrascal & A. Salvador (eds.). Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ FERNÁNDEZ-DELGADO, C.; P. DRAKE; A. M. ARIAS; D. GARCÍA-GONZÁLEZ. 2000. Peces de Doñana y su entorno. Ed: Organismo Autónomo Parques Nacionales. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid. 272 pp. FERNÁNDEZ, J. V. & A. FARNÓS. 1999. Els esturions (el cas del riu Ebre). Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. D.G. de Pesca Marítima. 127 pp. FORÉS, E. 1989. Ricefields as filters. Arch. Hydrob. 116 (4): 517-527 FORÉS, E. & F. A. COMÍN. 1986. Caracterización limnológica de los arrozales del Delta del Ebro (NE España). Oecologia aquatica, 8: 39-45 pp. FRANCH, N.; M. CLAVERO; M. GARRIDO; N. GAYA; V. LÓPEZ; Q. POU-ROVIRA & J. M. QUERAL. 2007. On the establishment and range expansion of oriental weather fish (Misgurnus anguillicaudatus) in NE Iberian Peninsula. Biologycal Invasions, 10: 1327-1331. FREYHOF J. & E. KORTE. 2005. The first record of Misgurnus anguillicaudatus in Germany. Journal of Fish Biology, 66(2): 568-571. FREYHOF, J. & E. BROOKS. 2011. European Red List of Freshwater Fishes. Luxembourg: Publications Office of the European Union. 61 pp. GEIB. 2006. TOP 20: Las 20 especies exóticas invasoras más dañinas presentes en España. GEIB, Serie Técnica N2. 116 pp. GRACÍA-BERTHOU, E. 1999. Spatial heterogeneity in roach (Rutilus rutilus) dieta mong contrasting basins within a lake. Arch. Hydrobiol., 146(2): 239-256. GARCÍA-BERTHOU, E. & R. MORENO-AMICH. 2000. Rudd (Scardinius erythrophthalmus) introduced to the Iberian peninsula: feeding ecology in Lake Banyoles. Hydrobiologia, 436: 159-164. GARCÍA-BERTHOU, E. 2001. Size and depth-dependent variation in habitat and diet of the common carp (Cyprinus carpio). Aquatic Sciences, 63: 466-476. GARCÍA-BERTHOU, E. 2002. Ontogenetic diets hift and interrupted piscivory in introduced large mouth bass (Micropterus salmoides). Internat. Rev. Hydrobiol., 87(4): 353-363. GISBERT, E. 2007. Conservació de la saboga (Alosa fallax) a l’Ebre: establiment de les bases científiques per a la recuperació de l’espècie. Projecte ACOM. 70 pp. GISBERT, E.; L. CARDONA & F. CASTELLÓ. 1995. Alimentación de los alevines de mugílidos en el delta del Ebro. Misc. Zool., 18: 145-151. Bibliografia_Maquetación 1 13/09/2015 17:16 Página 3

221

GISBERT, E.; L. CARDONA & F. CASTELLÓ. 1995. Alimentación natural de dos especies de alevines de mugílido de interés en acuicultura. In: Actas V Congreso Nacional de Acuicultura. Publicaciones de la Universidad de Barcelona. 504-509 pp. GRACIELA, G. N.; A. ALMODÓVAR & B. ELVIRA. 1996. The diet of introduced large mouth bass, Micropterus salmoides, in the natural park of the Ruidera Lakes, Central Spain. Polskie archiwum hydrobiology, 43(2): 179-184. HARTOG, den C. 1974. Brackish-water classification, its development and problems. Hidrobiological Bulletin, 8: 15-28. CABRAL, H.; A. I. CATARINO; J. FIGUEIREDO; J. GARCIA & M. HENRIQUES. 2003. Feeding ecology, age, growth and sexual cycle of the Portuguese sole, Synaptura lusitanica. J. Mar. Biol. Ass. U.K., 83: 613-618. CURCÓ, A. 2006. Aiguamolls litorals: el delta de l’Ebre. Síntesi del medi físic d’una zona humida litoral. L’atzavara, 14: 55-72 pp. IBAÑEZ, C. 1993. Dinámica Hidrológica y funcionamiento ecológico del tramo estuarino del río Ebro. Tesis Doctoral, Universidad de Barcelona, 196 pp. JIMÉNEZ, J. & I. LACOMBA (Eds.). 2002. Peces continentales, anfibios y reptiles de la Comunidad Valenciana. Conselleria de Medi Ambient, Comunitat Valenciana. 271 pp. JONES, M. J. & I. G. STUART. 2009. Lateral movement of common carp (Cyprinus carpio) in a large low land river and foodplain. Ecology of Freshwater Fish, 18: 72-82. JORDAN, C.; N. BACKE; M. C. WRIGHT & C. P. TOVEY. 2009. Biological sinopsis of pumpkin seed (Lepomis gibbosus). Can. Manuscr. Rep. Fish. Aquat. Sci., 2886(4): 16. KEITH, P.; H. PERSAT; E. FEUNTEUN & J. ALLARDI (coor.). 2011. Les poissons d’eau douce de France. Collection inventaries & biodiversité. Biotope-Muséum national d’Histoire naturelle. 550 pp. KELLY, F. L. & J. J. KING. 2001. A review of the ecology and distribution of three lamprey species, Lampetra fluviatilis, Lampetra planeri and Petromyzon marinus: a context for conservation and biodiversity considerations in Ireland. Biology and environament: proceedings of the Royal Irish Acaademy, 101(3): 165–185. KOTTELAT, M. & H. PERSAT. 2005. The genus Gobio in France, with description of G. Gobio and description of two new species (Teleostey: Cyprinidae). Cybium, 29: 211-234. KOTTELAT, M. & J. FREYHOF. 2007. Handbook of European Freshwater Fishes. Kottelat, Cornol, Switzerland and Freyhof, Berlin, Germany. 646 pp. KROON, de H.; H. de JONG & J. T. A. VERHOEVEN. 1985. The macrofauna ditribution in brackish inland waters in relation to chlorinity and other factors. Hydrobiologia, 127: 265-275. LASSALLE G.; M. BÉGUER; L. BEAULATON & E. ROCHARD. 2008. Diadromous fish conservation plans need to con- sider global warming issues: an approach using biogeographical models. Biological Conservation, 141: 1105-1118. LEPAGE, M.; E. ROCHARD & G. CASTELNAUD. 2000. Atlantic sturgeon Acipenser sturio L., 1758 restoration and gravel extraction in the Gironde estuary. Boletín Instituto Español de Oceanografía, 16: 175-179. LEUNDA, P. M.; B. ELVIRA; F. RIBEIRO; R. MIRANDA; J. OSCOZ; M. JUDITE & M. J. COLLARES-PEREIRA. 2009. International standardization of common names for Iberian endemmic freshwater fishes. Limnetica, 28(2): 189-202. LLORIS, D. & S. MESEGUER. 2002. Recursos marins del Mediterrani: fauna i flora del mar català. Ed.: Departa- ment d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2ª ed. 240 pp. LOBÓN, J. & A. ZABALA. 1984. Observations on the reproduction of Cobitis paludicola de Buen, 1930 in the Jarama River. Cybium, 3: 63-68. LOGAN, D. J.; E. L. BIBLES & D. F. MARKLE. 1996. Recent collections of exotic aquarium fishes in the freshwaters of Oregon and thermal tolerance of oriental weatherfish and pirapatinga. California Fishand Game, 82(2):66-80. LÓPEZ, M. A.; N. GÁZQUEZ; J. M. OLMO-VIDAL; M. APRAHAMIAN & E. GISBERT. 2007. The presence of the anadromous twaite shad (Alosa fallax) in the Ebro river (Western Mediterranean, Spain): an indicator of population’s recovery?. Journal of Applied Ichthyology, 23: 163-166. LÓPEZ, M. A.; C. ALTABA; T. ROUAULT; E. GISBERT. 2007. The European sturgeon Acipenser sturio is a suitable host for the glochidia of the freshwater pearl mussel Margaritifera auricularia. Journal of Molluscan Studies, 73 (2): 207-209 pp. Bibliografia_Maquetación 1 13/09/2015 17:16 Página 4

222

LÓPEZ M. A. & E. GISBERT. 2010. Evaluation of a by-catch reduction device for glass eel fishing traps. Fisheries Management and Ecology, 16(6): 438-447. LÓPEZ, M. A.; K. B. ANDRÉE; R. SÁNCHEZ; J. M. QUERAL; N. FRANCH; P. SCHNEIDER & E. GISBERT. 2011. First characterization of the spawning habitat and mating behaviour of Twaite shad in the Ebro River (Western Mediterranean). Journal of Applied Ichthyology, 27(3): 51-53. LÓPEZ, V. & N. FRANCH. 2006. S’inicia l’atles de peixos al Delta. Soldó, informatiu del PNDE. 27: 24 pp. LÓPEZ, V. & E. LUQUE. 2011. Nova cartografia dels hàbitats aquàtics del Delta. Soldó, 37: 12 pp. LÓPEZ, V. 2012. First results of fish atles in the Ebro delta. Ponència. IV Jornadas Ibéricas de Ictiología. Girona. LÓPEZ, V., N. FRANCH, N. GAYA, M. CLAVERO, Q. POU-ROVIRA & D. FERRER. 2010. Resultados preliminares del atlas de peces del delta del Ebro. Póster. XV Congreso de limnologia. Azores, Portugal. LOUISY, P. 2006. Guía de identificación de los peces marinos de Europa y del Mediterráneo. Ed. Omega, S.A. Barcelona. 458 pp. LUCHENCO, J. 1986. Relative importance of competition and predation: early colonization by seaweeds in New England. 537-555p. A: J. Diamond & T.J. Case (eds.). Community Ecology. Harper & Row, New York. 665 pp. LLORIS, D.; S. MESEGUER; L. PORTA. 2003. Ictionimia (Els noms del peixos del Mar Català). Direcció General de Pesca i Afers Marítims. 416 pp. MAES, J.; M. STEVENS; & J. BREINE. 2007. Modelling the migration opportunities of diadromous fish species along a gradient of dissolved oxygen concentration in a European tidal watershed. Estuarine Coastal Shelf. Sci., 75: 151-162. MANENT, P. & J. ABELLA. Catálogo preliminar de la ictiofauna associada a diferentes hábitats de una bahía somera y protegida en la reserva marina del norte de Menorca, Mediterráneo occidental. 2005. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 48: 87-94. MERCADER, Ll. 2008. Del mar a la llotja: peixos del litoral català. Ed.: Pòrtic Natura. Barcelona. 136 pp. MILLER, S. A. & T. A. CROWL. 2006. Effects of common carp on macrophytes and invertebrate communities in a shallow lake. Freshwater Biology, 51: 85-94. MONTEIRO, N. M.; V. C. ALMADA & M. N. VIEIRA. 2005. Implications of different brood pouch structures in syngnathid reproduction. J. Mar. Biol. Ass. U.K., 85: 1235-1241. MOVELLÁN, E. 2003. Modelado de la cuña salina y del flujo de nutrientes en el tramo estuarino del río Ebro. Tesis doctoral. Departamento de Ecología. Universidad de Barcelona. 232 pp. OLIVA, F. J. & M. TORRALVA. 2008. El fartet en la Región de Murcia: biología y conservación. Serie Técnica 2. Consejería de Desarrollo Sostenible y Ordenación del Territorio. Región de Murcia. 111 pp. OLIVA-PATERNA, F. J.; M. M. TORRALVA & C. FERNÁNDEZ-DELGADO. Age, growth and reproduction of Cobitis palúdica in a seasonal stream. 2002. Journal of Fish Biology 60: 389-404. PENA, J. C. & J. DOMÍNGUEZ. 1985. Contribución al conocimiento de la ictiofauna leonesa: la gambúsia (Gambusia affinis holbrooki, 1859). Tierras de León, 61: 103-114. PERDICES, A. & I. DOADRIO. 1997. Threatened fishes of the world: Cobitis paludica (De Buen, 1930) (Cobitidae). Enviromental Biology of Fishes, 49: 360. PEREA, S.; P. GARZÓN; J. L. GONZÁLEZ; V. C. ALMADA; A. PEREIRA & I. DOADRIO. 2011. New distribution data on Spanish autochthonous species of freshwater fish. Graellsia, 67(1): 91-102 pp. PLANELLES-GOMIS, M. (Coord.). Monografía sobre los peces Ciprinodóntidos Ibéricos: fartet y samaruc. Conselleria de Medio Ambiente, Generalitat Valenciana, Valencia. 357 pp. POU i ROVIRA, Q. et al. 2011. Seguiment i estudi del nucli de fúndul Fundulus heteroclitus al Delta de l’Ebre. Informe tècnic. Sorelló, estudis al medi aquàtic. Parc Natural del Delta de l’Ebre. 42 pp. PRADO, P. 2007. Magnitude of herbivory in "Poseidonia oceanica" (L.) Delile and factors responsible for spatial variation. Tesis doctoral. Universitat de Barcelona. 182 pp. PRZYBYLSKI, M. & G. ZIEBA. 2011. Invasive Alien Species Fact Sheet. Lepomis gibbosus. From: online data base of the European network on invasive alien species. www.nobanis.org QUERAL, J. M. 1999. Peixos, amfibis i plantes aquàtiques del delta de l’Ebre. Parc Natural del delta de l’Ebre. Generalitat de Catalunya. 174 pp. QUERAL, J. M. 2001. Llistat actualitzat de les espècies de peixos del Delta. Soldó, informatiu del PNDE. 17: 2 pp. Bibliografia_Maquetación 1 13/09/2015 17:16 Página 5

223

QUERAL, J. M. 2002. Nova espècie de peix a les aigües deltaiques. Soldó, Informatiu del PNDE. 18: 3 pp. QUERAL, J. M. 2003. Peix subtropical a les nostres aigües. Soldó, informatiu del PNDE. 25: 41 pp. RODRÍGUEZ-CLIMENT, S.; C. ALCARAZ; N. CAIOLA; C. IBÁÑEZ; A. NEBRA; G. MUÑOZ-CAMARILLO; F. CASALS; D. VINYOLES & A. de SOSTOA. 2012. Gillnet selectivity in the Ebro Delta coastal lagoons and its implication for the fishery management of the sand smelt, Atherina boyeri (Actinopterygii: Atherinidae). Estuarine, Coastal and Shelf Science, 114: 41-49. SÁNCHEZ, R. 2007. Estudio del hábitat de la saboga (Alosa fallax) en el Ebro. Informe inèdit. IRTA-UEA. SANTOS, R. E.; T. P. SILVA; I. V. CHEHAYEB & A. L. B. de MAGALHÂES. 2012. Reproduction of non-native fish Lepomis gibbosus (Perciformes: Centrarchidae) in Brazil. Rev. Biol. Trop., 60(3): 1327-1334. SILVA, S.; R. VIEIRA-LANERO; M.J. SERVIA; S. BARCA; M. COUTO; S. RIVAS; J. SÁNCHEZ; D. NACHÓN; P. GÓMEZ-SANDE; C. MORQUECHO; L. LAGO & F. COBO. Datos poblacionales y biométricos de las poblaciones de colmilleja (Cobitis paludica) en los afluentes de la margen española del Baixo Miño. V Simpósio Sobre a Baciia Hidrográfica do Rio Minho. 157-163 pp. SMITH, K. G. & W. R. T. DARWALL (compilers). 2006. The status and distribution of freshwater fish endemic to the Mediterranean Basin. IUCN, Gland, Switzerland and Cambridge, U.K. 34 pp. SOSTOA, A. & F. J. SOSTOA. 1983. Edad y crecimiento de Barbus graellsi Steindachner, 1866, en el curso inferior del río Ebro (NE España) (Pisces, Cyprinidae). Misc. Zool., 7: 99-108. SOSTOA, A. 1983. La comunidad de peces del delta del Ebro. Tesis doctoral, Universidad de Barcelona, Barcelona. 622 pp. TABOR, R. A.; E. WARNER & S. HAGER. 2001. An oriental weatherfish (Misgurnus anguillicaudatus) population established in Washington state. Northwest Science, 75: 72-76. TEMPLADO, J.; M. CALVO; A. A. LUQUE; A. GARVÍA; M. MALDONADO & L. MORO. 2004. Guía de los invertebrados y peces marinos protegidos por la legislación nacional e internacional. Organismo Autónomo Parques Naturales, Ministerio de Medio Ambiente. Serie Técnica. 214 pp. TESCH, F. W. 2003. The eel (5th ed.). Oxford: Wiley-Blackwell Publishing. 416 pp. UICN. 2012. Categorias y criterios de la Lista Roja de la UICN: Versión 3.1. Segunda edición. Gland, Suiza u Cambridge, Reino Unido. UICN. 34pp. UZUNOVA, E. P.; M. GEORGIEVA; M. N. PAVLOVA; S. STUDENKOV & V. POPOV. 2012. Variation of abundance and demographic structure of the introduced Pumpkin seed, Lepomis gibbosus (Actinopterygii: Percifor- mes: Centrarchidae), in relation to littoral habitats and water body use. Acta Ichthyologica et Piscatoria, 42(2): 121-130. VARGAS, M. J. 1993. Interacción entre Aphanius iberus y Gambusia holbrooki en el delta del Ebro: sus ciclos biológicos y ecologías tróficas. Tesis doctoral, Universitat de Barcelona. VERDIELL-CUBEDO, D.; F. J. OLIVA; A. RUIZ & M. TORRALBA. 2012. The first occurrence of Cobitis paludica (De Buen, 1930) in Segura River Basin (SE Iberian Peninsula). Limnetica, 31(2): 323-326. VERDIELL, D. 2009. Ictiofauna de las zonas someras litorales del mar Menor: parámetros de su biología y relaciones con el hábitat. Tesis doctoral. Universidad de Murcia. Departamento de Zoología y Antro- pología Física. 172 pp. VINYOLES, D.; E. GARCÍA; J. GUADALUPE & I. CAPELLI. 2008. La regressió de la madrilla (Chondrostoma miegii) a Catalunya: possibles interaccions comportamentals amb l’alburn (Alburnus alburnus). Informe tècnic. Departament Biologia Animal. Facultat de Biologia. Universitat de Barcelona. 127 pp. ZABALA, M.; A. GARCÍA-RUBIES & J. CORBERA. 2005. Peixos litorals. Col·lecció Norai 10. Ed.: Escola del Mar, Centre d’Estudis Marins de Badalona. Àmbit de Medi Ambient i Sostenibilitat. Ajuntament de Barce- lona, Barcelona. 196 pp.

WEBS CONSULTADES http://www.cotebleue.org http://www.fao.org http://www.ictioterm.es http://www.fishbase.com http://www.issg.org/database. http://www.IUCN.org