MELODIES DE GUERRA

Anàlisi de les Bandes Sonores Originals (Soundtrack) de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial

Cristina Bosch Sierra Montserrat de Rocafiguera 20 de desembre de 2018 ESCORIAL VIC

Melodies de guerra

“La música transcendeix les fronteres de la llengua, de la política i de les nacions”

Pau Casals

2

Melodies de guerra

ÍNDEX Pàgina

1. Presentació ...... 4 2. Introducció ...... 9 3. El cinema ...... 15 3.1. El cinema de guerra ...... 16 4. La Música en el cinema ...... 19 4.1. La Banda Sonora (soundtrack) . . . . . 20 5. L’anàlisi de les bandes sonores ...... 25 5.1. Criteris de selecció de les pel·lícules . . . . . 25 5.2. Característiques cinematogràfiques . . . . . 28 5.3. Característiques musicals ...... 33 5.4. Comparació ...... 39 6. El meu soundtrack...... 54 6.1. Argument novel·la ...... 54 6.2. Partitura ...... 56 6.3. Anàlisi peça musical ...... 57 7. Conclusions ...... 59 8. Bibliografia ...... 63 9. Annexos ...... - 9.1. Fitxes Tècniques pel·lícules ...... - 9.2. Fitxes Tècniques Bandes Sonores . . . . . - 9.3. Entrevistes ...... - 9.4. Llistat compositors d’origen jueu . . . . . - 9.5. Llistat directors d’origen jueu...... - 9.6. Partitura ...... -

3

Melodies de guerra

1. PRESENTACIÓ

L’objectiu d’aquest treball és fer una anàlisi comparativa de les bandes sonores d’algunes pel·lícules que tracten el tema de la Segona Guerra Mundial i, a partir de les conclusions que en trec, establir si existeix un patró comú a totes elles que pugui definir-les com a un gènere particular. Les bandes sonores, o soundtrack en anglès, han acompanyat i acompanyen totes les pel·lícules. Són músiques que els donen un segell propi que fa que impactin en els espectadors, que segueixin vigents anys després d’haver-se estrenat i que, de manera inconscient a vegades, es mantinguin en la ment de la gent, que és capaç de recordar-les i cantar-les una i altra vegada.

La temàtica ha estat fruit d’una estudiada valoració sobre el perquè la música és tan potent i tan penetrant que ens porta records al llarg de tota la nostra vida.

Com a mètode, en aquest treball vull analitzar les variables principals que tenen algunes de les bandes sonores més famoses o les que, per motius diversos, segueixen tenint una vigència autèntica. La música és i ha estat unida al cinema des que es coneixen les primeres imatges en blanc i negre. En aquelles pel·lícules no hi havia diàlegs però en canvi sí música, generalment piano, que acompanyava totes les escenes.

Què fa, doncs, que la música sigui tan present en el món de la cinematografia? La següent cita, en paraules de Ramon Breu1, ens en donarà una primera idea: “La música com a camí cap a la sensibilitat, com a element de civilització, la música i el seu procés d’aprenentatge han estat i són situacions que generen emocions i escenaris genuïnament cinematogràfics.”

Ja es veu com, sense voler-ho, la música i, en aquest cas, la banda sonora, té un fort component d’atracció, un esquer que provoca l’atenció del públic. La música provoca un sentiment molt més potent que la pròpia imatge i estimula un record en l’espectador que va molt més enllà del temps en què veu la pel·lícula. Aquesta és la seva grandesa: desperta

1 BREU, Ramon (2018) “L’escola es fa una selfie” de l’editorial Associació de mestres Rosa Sensat.

4

Melodies de guerra

emocions i records que el nostre conscient no guardava o recordava i que estaven enterrats en el nostre més profund inconscient. Aquest és un aspecte que les companyies cinematogràfiques utilitzaran de manera massiva i generosa en totes les seves produccions i un recurs per a la seva promoció.

Fixeu-vos, però, si n’és d’important la música que un dels millors i més grans compositors de peces per a cinema, Sir John Williams, en una entrevista amb el director cinematogràfic Steven Spielberg, deia: “No importa el que fem (director, actors, editors) per posar tota la nostra energia creativa en la direcció, la posada en escena, l’actuació, l’edició... la música sempre s’emportarà l’escena més enllà de qualsevol expectativa o concepció de la mateixa que puguis tenir.”2

Per tal d’elaborar aquest treball hem hagut de seguir els següents passos: primer de tot hem fet una selecció 30 pel·lícules, d’entre totes les que tenien com a temàtica la Segona Guerra Mundial; a continuació hem estat escoltant una i altra vegada els temes principals de les bandes sonores i moltes de les peces que la conformen; finalment, a partir de la primera anàlisi i de la comparació realitzada més tard, hem pogut treure’n unes conclusions finals.

Per portar a terme aquest treball hem consultat diferents fonts bibliogràfiques, digitals i audiovisuals. Pel que fa a les fonts bibliogràfiques, hem treballat sobretot la novel·la El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada, de la que hem quedat profundament impressionats, per la forta sensació d’angoixa i desesperació que devien sentir els presoners als camps de concentració i extermini. Altres llibres ens han corroborat aquesta barbàrie, com el de Primo Levi, Si això és un home, el d’Amat Piniella, K.L. Reich, o La veu silenciada, de Mercè Carbó i Bosch. També altres textos extrets d’internet que menciono en l’apartat de bibliografia.

2 Entrevista: Williams & Spielberg, 2011

5

Melodies de guerra

Aquest treball de recerca s’estructura en tres parts: una part informativa, una part analítica i, finalment, una part creativa:

La part informativa consisteix en l’estudi de la Segona Guerra Mundial, tema que hem escollit perquè va ser un conflicte massiu que va afectar a nivell mundial i que va tenir repercussions ens tots els camps. Va suposar grans canvis pel que fa a la cultura, a l’economia, a la política, a les relacions socials entre països, a la indústria i a la manera de viure de milions de persones. A causa de l’interès que ens desperta aquesta temàtica, hem decidit triar un recull de pel·lícules per, així, poder-ne fer un estudi més profund. Junt amb aquesta part d’explicació del conflicte també hi trobem una part important d’explicació del que ha significat la música en la indústria del cinema.

La part analítica és, precisament, la que fa referència i incideix en l’anàlisi musical de les bandes sonores de les pel·lícules escollides. Per portar-lo a terme, hem hagut de decidir unes pautes o criteris que ens permetessin extreure un màxim de 30 pel·lícules, que fossin significatives, de les més de 200 que hem constatat, en una primera ullada, que tracten aquesta temàtica. La decisió no ha estat ni fàcil ni ràpida i hem hagut de basar-nos en uns criteris molt precisos que documentem a continuació:

• Criteri cronològic: hem procurat escollir una mostra de 2-4 pel·lícules per dècada, començant als anys 40 i acabant al 2017. Aquesta selecció permet seguir una línia històrica del cinema de guerra i facilita comprendre com aquest s’ha anat tractant de manera diferent a mesura que les societats també canviaven.

• Criteri de reconeixements i premis majors (Òscars): aquest criteri ha estat molt més senzill perquè es tractava de buscar les pel·lícules que han aconseguit millor reconeixement tant per la crítica com pel públic, i aquest reconeixement només podia venir per l’obtenció de l’estatueta daurada. Això fa que la selecció que us proposem en aquest treball sigui d’una gran qualitat, tant cinematogràfica com musical.

• Criteri segons l’orientació religiosa dels directors i compositors (jueus): aparentment, aquesta selecció podria semblar molt arriscada, subjectiva i

6

Melodies de guerra

interessada, però hi ha un motiu principal per defensar aquest criteri, i és el fet que la pràctica totalitat dels directors, compositors i productors de la indústria cinematogràfica europea van haver d’emigrar forçosament d’Europa cap a Amèrica a causa de les persecucions alemanyes i més tard per la manca de recursos econòmics. Això ha fet que, objectivament, es doni una gran presència de jueus en aquesta indústria als Estats Units.

• Criteris varis: en aquest cas hem escollit tres pel·lícules que ens han semblat significatives a l’hora de treballar-les. La primera, anomenada “South Pacific”, és una producció musical, curiós aquest enfocament quan el tema que tracta és tan delicat i dolorós com és una guerra mundial; la segona, anomenada “Their Finest” és la única pel·lícula que ha estat dirigida musicalment per una dona, tan difícil en aquesta indústria dominada pel gènere masculí, i que, a més, ha aconseguit Òscars per a altres produccions; finalment, la tercera pel·lícula, “Hotaru no Haka” (La Tumba de las Luciérnagas), és de dibuixos animats i, a més, vista des de l’òptica japonesa; això és doblement interessant, ja que tenim un altre punt de vista (vist des dels perdedors de la guerra).

Bona part d’aquest treball, doncs, gira al voltant d’aquesta anàlisi musical i per això, tant en el cos del propi treball com en els annexos, s’analitzen tots els paràmetres musicològics possibles: durada, mode, tonalitat, ritme, instrumentació, textura musical, forma, influències, etc. Aquests paràmetres ens haurien de permetre definir i comprovar si els soundtrack d’aquestes pel·lícules segueixen un patró determinat o no.

Veurem doncs que aquest treball té una mescla d’estils, d’altra banda, lògic, si pensem que les primeres pel·lícules tenen més de 70 anys comparades amb les darreres. El cinema, en la dècada dels 40, tenia uns elements bàsics pel que feia a imatge, so i tecnologia que feia que les pel·lícules fossin molt bàsiques. Per altra part, els pressupostos que es dedicaven a aquestes eren molt limitats. Actualment, els mitjans tècnics i econòmics dels quals disposen els directors per filmar són infinitament més elevats.

7

Melodies de guerra

Aquesta segona part, doncs, és molt metòdica i en algun punt repetitiva, ja que consisteix en seleccionar uns criteris d’anàlisi, aplicar-los a cada banda sonora i, d’aquesta manera, extreure’n conclusions vàlides.

La part creativa, la tercera part del treball, pren una vessant més imaginativa, i elabora, a partir d’una sèrie de conclusions extretes anteriorment de l’anàlisi musical, la composició d’un soundtrack que podria servir per a una hipotètica pel·lícula, cas que es fes, de la novel·la El violí d’Auschwitz, de la Maria Àngels Anglada. És per això que l’anàlisi musical de les trenta pel·lícules és molt important que sigui precís, coherent i clar, ja que les conclusions que en traguem ens serviran com a fonament i base en la composició musical.

Ha estat un gran repte perquè ens hem adonat que no és gens fàcil compondre per a diferents instruments i que, a més, aquesta composició mantingui una gran relació amb la pel·lícula.

AGRAÏMENTS M’agradaria agrair, sobretot, a la meva tutora Montserrat de Rocafiguera pels consells i el bon guiatge en aquest treball. Donar les gràcies, també, a l’Enriqueta Anglada per permetre’m entrevistar-la. Sobretot voldria agrair als meus germans Anna, per guiar-me i ensenyar-me la part de gravació de la meva composició, i a en Jordi, per ajudar-me en la creació de la portada del treball i del disc. Finalment, als meus pares, pels consells i suggeriments.

8

Melodies de guerra

2. INTRODUCCIÓ

Per entendre bé el desenvolupament d’aquest treball, és necessari el coneixement de dos grans blocs que el determinen: per una banda la Segona Guerra Mundial, context històric en el qual ens situem, ja que totes les pel·lícules treballades estan basades en aquesta i, per altra banda, la música, la part més important ja que és el fonament sobre el qual es desenvolupa el treball.

LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte armat d’escala internacional que va tenir lloc entre els anys 1939 i 1945. Va ser la primera guerra d’autèntic abast mundial i que va afectar, ja sigui de manera directa o indirecta, els cinc continents. Va significar la pèrdua de moltes vides humanes i la destrucció de moltes economies, estructures socials i relacions entre pobles.

Aquesta gran guerra, que va enfrontar molts països europeus, va veure com d’altres tan allunyats i equidistants com el Japó i els Estats Units d’Amèrica també s’hi sumaven.

La invasió de Polònia, per part d’Alemanya l'1 de setembre de 1939, va desencadenar el conflicte i no va acabar fins que els Estats Units varen obligar al Japó a rendir-se, el 2 de setembre de 1945. Entremig es varen donar confrontacions entre molts països, que varen aprofitar per intentar aconseguir objectius particulars d’expansió a annexió d’altres territoris. Varen ser, doncs, sis anys ininterromputs de guerra, la guerra més dura i més sagnant de la història de la humanitat.

Ja des de bon començament hom es va adonar que seria una guerra d'autèntic abast mundial ja que va afectar, directament o indirecta, països de tots els continents.

9

Melodies de guerra

Al rerefons de la guerra hi havia el perill latent que les grans potències feixistes d’Europa (sobretot Alemanya i Itàlia) aconseguissin imposar el seu ordre dictatorial sobre altres països més democràtics, però alhora es volia evitar que el Japó anés conquerint i annexant-se nous països a l’Àsia. Per fer front a aquests riscos, Gran Bretanya, França, l’URSS i els Estats Units (els anomenats “aliats”) varen veure’s obligats a respondre a aquesta agressió internacional, aquests darrers a partir del bombardeig de Pearl Harbour produït per les forces japoneses, al Pacífic, ja que fins a aquell moment els americans s’havien mantingut al marge del conflicte.

La participació dels Estats Units a la guerra va suposar un equilibri immediat de forces, que fins aleshores havia estat a favor dels països feixistes i el Japó, i va fer que el conflicte agafés una dinàmica molt més mundial. A Europa es va afeblir de manera contundent el front feixista per la pressió d’Anglaterra, l’URSS i els Estats Units i al Pacífic el Japó va veure’s desbordat per la capacitat de l’aviació americana. El llançament de les bombes nuclears sobre ciutats japoneses va provocar la claudicació i rendició immediata del país, mentre que a Europa l’aniquilació del feixisme va significar el triomf de la democràcia.

Aquesta gran guerra va superar en molt les xifres de destrucció i mort que havia provocat la primera, i va permetre veure noves pràctiques militars, nous armaments, noves estratègies i, sobretot, noves armes de destrucció massiva que encara mai s’havien utilitzat. A conseqüència d’aquestes noves pràctiques es va donar un nou fenomen: la destrucció de població civil de manera àmplia i indiscriminada.

La devastació a molts països d’Europa va ser realment cruenta. Els efectes de la guerra varen ser molt greus i varen desembocar en grans desplaçaments forçats de poblacions senceres, varen desaparèixer ciutats, es produí el genocidi dels jueus, milions de ferits i morts en tots els bàndols i, sobretot, un efecte molt greu en l’economia de molts dels països participants en la guerra.

Durant la guerra, l’Alemanya nazi liderada per Adolf Hitler, el Tercer Reich, havia anat imposant la seva hegemonia a molts dels països veïns que veien amb impotència la

10

Melodies de guerra

capacitat de contrarestar aquella envestida. El feixisme s’anava escampant perillosament per tot Europa. Un dels ideals de Hitler era aconseguir una raça ària i superior, i per això ell creia que era necessari eliminar a moltes de les minories europees, com varen ser els jueus, els gitanos i grups socials que tinguessin ideologies comunistes o idees polítiques contràries al nou règim.

L’Holocaust va ser designat per portar a terme aquest genocidi, que va durar des del 1933 fins al 1945. Finalment, amb la fi de la Segona Guerra mundial a l’any 1945, més de sis milions de jueus, d’una població total de vuit milions en els països ocupats pels nazis, van ser assassinats. Les famílies jueves que varen aconseguir escapar d’aquesta massacre varen exiliar-se a països més segurs, sobretot emigrant a Amèrica.

Molts dels exiliats tenien estudis i formació en diferents matèries científiques, tècniques, en humanitats, i també en música i en les arts cinematogràfiques, aspecte que va ajudar a vertebrar una important indústria cinematogràfica al nou país d’acollida.

A partir d’aquest moment el cinema als Estats Units canvia radicalment, i deixa de ser una simple diversió, com havien estat les pel·lícules de cinema mut, i passa a ser una forma d’art i una indústria molt lucrativa. Sorgeixen grans empreses, liderades per persones com William Fox (fundador el 1915 de la 20th Century Fox) i Samuel Goldfish (que convertiran el seu nom en Samuel Goldwyn, fundador el 1916 de la Goldwyn Picture Corporation, que serà més tard la Metro-Goldwyn-Mayer), o els Germans Warner (fundadors el 1923 de Warner Bros Studios).

11

Melodies de guerra

LA MÚSICA

La paraula “música” sembla que té un origen molt antic, i deuria provenir directament del terme llatí “musica” que, alhora, el prendria del grec μουσική/mousiké (de les muses). Trobem, doncs, que la primera accepció del mot està relacionat més amb les deesses de la inspiració i de les arts, que en la pròpia música. A partir d’aquí, aquest significat s’associaria amb el substantiu τέχνη/techne (art o tècnica), de manera que el conjunt seria l'art o la tècnica de les muses, figura de la mitologia grega i romana. Originàriament, doncs, la paraula no indicava cap art en particular sinó en general a totes les arts de les muses, i es referia a quelcom de perfecte i bell.

La música ha existit des de sempre en múltiples manifestacions, ja sigui a partir de sons rítmics provocats per la percussió en elements naturals (troncs, pedres, cuir, corda, etc.) com en la projecció de les diferents posicions de l’aire en la veu (crits, xiulets, roncs, etc.). Aquesta era una música primitiva o prehistòrica i associada a les tribus o ètnies ancestrals.

Però no sempre ha estat així. Varen desenvolupar-se altres cultures on la música va evolucionar de manera important, sobretot amb la cultura grega i l’imperi romà.

Ja en temps de la cultura grega, la música es va anar transformant i va evolucionar, lentament cap al que avui estem més familiaritzats, malgrat que aquesta evolució no fos sempre del gust dels cànons de l’època. Dionís d’Halicarnàs3 deia: “Els músics, en mesclar en una mateixa composició diferents tonalitats, dòriques, frígies, lídies i alhora escales diatòniques amb cromàtiques i enharmòniques es permetien una llibertat inadmissible en l’art”.

En els temps de l’imperi romà la música semblava no tenir un paper excessivament rellevant, si no és que anés acompanyada d’una pantomima o representació teatral. Això va fer que naixessin els cants (canticum). De totes maneres va ser un període on

3 Dionís d'Halicarnàs o Dionisi d'Halicarnàs fou un escriptor grec, fill d'Alexandre d'Halicarnàs, que va néixer entre el 78 aC i el 54 aC. Va morir poc després de l'any 7 aC, any en què va completar i publicar el seu gran llibre sobre la història de Roma.

12

Melodies de guerra

predominaven el cant coral i algun instrument bàsic, com la flauta i la cítara. La música tenia un paper més secundari i sovint se la relacionava de manera directa amb la lectura i la poesia, de manera que no era més que un vehicle per acompanyar uns textos o uns discursos.

Les persones s’han servit de diferents instruments per produir música: els instruments musicals, la veu, a partir de la vibració de les cordes vocals i la percussió corporal.

La música no ha estat sempre escrita en la forma que coneixem en l’actualitat, dins d’un pentagrama i ben ordenada, sinó que s’havia transmès de manera oral de generació en generació. Més tard, però, a partir de l’Edat Mitjana quan va aparèixer el cant gregorià és quan la música pren cos en el format de tetragrama que, posteriorment, cap al Renaixement, es converteix en pentagrama actual.

No ha estat però fins als darrers prop de mil anys que aquesta ha començat a ser estudiada i alhora a considerar-la un art. La música, que no és més que una combinació de sons i silencis ordenats per formar una melodia, harmonia i ritme, ha permès acompanyar una infinitat de manifestacions relacionades amb el dia a dia dels humans (celebracions, rituals, danses, etc.). D’aquesta manera, la música ha estat una via de desenvolupament de les emocions i sentiments. Al mateix temps, aquesta ha servit com a forma de comunicació cultural i, a vegades, artística, encara que no sempre. L’existència d’aquestes formes de música, cultural i artística, ha propiciat la creació i desenvolupament de músiques populars, tradicionals, ètniques i folklòriques, per un cantó, i músiques més riques i elaborades, com la música clàssica, en totes les seves corrents i gèneres.

I finalment arribem a allò que ens interessava remarcar en aquest treball, i és el fet musical com a producte d’una indústria, la indústria musical, o music business, en l'expressió més freqüent en anglès, i que designa tot aquell conjunt d'empreses i organitzacions vinculades a la música que tenen com a objectiu l'enregistrament, divulgació, comercialització i venda de música, però també de revistes i

13

Melodies de guerra

d'esdeveniments musicals en directe: concerts i altres formats semblants. En un sentit més ampli també pot incloure altres formes de comercialització musical (instruments, partitures, educació, ràdio...). A partir de l’any 1880 la indústria del cinema rep l’empenta forta i determinant d’una altra indústria: la fonogràfica4. Ambdues ja no se separaran mai més. El present treball de recerca demostrarà, al llarg de totes les pàgines, de manera fefaent, que una va de la mà de l’altra, indissociablement.

4 Indústria fonogràfica: conjunt d’empreses especialitzades en gravació i distribució de medis sonoritzats.

14

Melodies de guerra

3. EL CINEMA

El cinema és una art que aprofita la il·lusió de moviment produïda per la visió d’un seguit d’imatges passades molt ràpidament. La indústria cinematogràfica, ja des dels orígens de la Segona Guerra Mundial, ha explotat aquesta temàtica, ja sigui per donar a conèixer detalls de com es va viure, jugar amb la sensibilitat del públic per defensar un bàndol o un altre o simplement per entreteniment.

Ja durant el conflicte es van començar a veure pel·lícules que abordaven situacions de guerra, com per exemple El Gran Dictador del 1940. No va ser, però, fins a la següent dècada que aquesta temàtica va ser àmpliament tractada. Lògicament, en passar els anys, es van anar coneixent molts detalls d’aquella guerra, a través de la premsa i la ràdio, que va provocar la proliferació de pel·lícules d’aquesta temàtica. Al mateix temps, la difusió internacional de les pel·lícules va generar molt més coneixement del conflicte. Un exemple molt clarificador és el film El Pont Sobre El Riu Kwai, que no hauria estat mai una pel·lícula perquè es va tractar d’un petit incident mínim localitzat en un país del sud- est asiàtic. Per això, el fet de tenir tanta informació sobre la guerra ha permès molta varietat en l’enfocament del conflicte.

Veurem doncs que aquest treball té una mescla d’estils, d’altra banda, lògic, si pensem que les primeres pel·lícules tenen més de 70 anys comparades amb les darreres. El cinema, en la dècada dels 40, tenia uns elements bàsics pel que feia a imatge, so i tecnologia que feia que les pel·lícules fossin molt bàsiques. Per altra part, els pressupostos que es dedicaven a aquestes eren molt limitats. Actualment, els mitjans tècnics i econòmics que els directors disposen per filmar són infinitament més elevats.

Un altre aspecte que diferencia els estils és la pròpia societat dels anys inicials al cinema, fins i tot en acabar el mil·lenni, que era molt més conservadora que l’actual i no hagués acceptat fàcilment les escenes de violència, sexe o crueltat que contenen algunes pel·lícules dels darrers anys.

Per acabar aquesta comparativa d’estils, volem destacar la diferència entre la indústria cinematogràfica europea i la nord-americana. Aquesta ha estat una anàlisi complicada,

15

Melodies de guerra

com es veurà en el treball perquè la indústria europea, just després de la II Guerra Mundial, va emigrar quasi en tota la seva totalitat als Estats Units, degut a la precària situació social, econòmica i política a l’Europa de la post-guerra. En l’apartat del cinema, més endavant, explicaré el pes dels directors i productors europeus que van emigrar a Amèrica, molts d’ells d’origen jueu. Això és significatiu perquè la temàtica de l’holocaust hagi estat tractada des de molts àmbits en aquesta indústria.

A Europa, en canvi, les conseqüències de la guerra i les ferides produïdes eren d’una magnitud tan gran que pocs cineastes es varen atrevir a filmar sobre aquesta temàtica.

3.1. EL CINEMA DE GUERRA

El cinema de guerra és un gènere propi, és a dir, que no està subordinat a d’altres gèneres. També se l’anomena “cinema bèl·lic” perquè centra la seva història en les guerres, ja siguin locals o mundials. Hi ha molts tipus de cinema de guerra, i això es deu al fet que la industria cinematogràfica és molt rica en recursos alhora d’abordar aquest fenomen. Hi ha pel·lícules que incideixen en la guerra pròpiament, és a dir, que giren al voltant d’una guerra o d’un conflicte concret, i d’exemples n’hem trobat molts, com és el cas de Stalingrad o Pearl Harbour, on la pel·lícula gira només entorn d’aquell enfrontament.

Moltes pel·lícules aborden la guerra d’una manera directa, però no en tota la pel·lícula sinó que només en algun moment, com és el cas de The English Patient. Alguns films tracten temes relacionats amb les guerres però aquestes són colaterals a la trama, com és el cas de Casablanca, on l’ambientació és al Marroc però el gruix de la guerra a Europa, o la Summer of ’42, on l’escena transcorre en una illa de Nova Anglaterra, o The King’s Speech. Ens hem trobat alguna pel·lícula que es desenvolupa fins i tot abans que esclati la II Guerra Mundial, com és The Great Dictator; i altres que ho fan després d’acabada aquesta, com és el cas de The Best Years of our Lives. Comprovem, doncs, que la temàtica de la II Guerra Mundial ha donat per a molts guions cinematogràfics.

16

Melodies de guerra

Hi ha dues perspectives interessants en el cinema de guerra que hem cregut molt oportú de mencionar, encara que sigui de manera ràpida: la propaganda i el punt de vista de la narració.

• La primera és la capacitat del cinema de guerra per a esdevenir una eina de propaganda. Des de la seva invenció, va quedar patent que el cinema arribaria a ser un mitjà que permetria arribar a grans quantitats de gent i, a més, d'una manera ràpida i relativament senzilla. La ràdio ja ho havia aconseguit, però el cinema hi afegiria encara més elements en forma d’imatges que farien que allò que es mostrava arribés amb molta més cruesa, profunditat i interès a les masses. El cinema va convertir-se en la plataforma perfecta per fer arribar uns missatges i unes doctrines a les tropes i, alhora, a la gent civil. Es tractava d’explicar el conflicte però era encara més important conscienciar a la població, i la indústria va bolcar-hi diners de manera massiva per aconseguir-ho. Aquests missatges, generalment en forma de noticiari, van fer un salt qualitatiu als Estats Units, on es va decidir utilitzar l'enorme potencial que oferia Hollywood, com una gegantina agència publicitària. El tipus de cinema que es va realitzar en aquells moments està carregat de contingut propagandístic.

• La segona fa referència a l’enfocament del cinema de guerra, quasi sempre explicat des del punt de vista dels guanyadors. Els Estats Units varen guanyar la guerra i quasi tota la indústria cinematogràfica estava, i està encara, al seu servei. La major part de les pel·lícules estan explicades des del punt de vista nord-americà, fins al punt que obliguen a creure a l’espectador que els seus soldats són els bons i els que han de guanyar la guerra. Cada vegada més veurem com les pel·lícules mostren als seus protagonistes com uns herois convençuts de la bondat de les seves creences i segurs que estan fent el que és més correcte. Moltes de les pel·lícules analitzades en el treball, i que corresponen a les últimes dècades del segle XX, deixen una mica de costat el conflicte en si per centrar-se en el soldat com a persona, amb sentiments i temors, dubtes morals sobre la correcció de les accions que es veu obligat a realitzar, etcètera. En aquest nou tipus de pel·lícules s'observa la guerra i les seves

17

Melodies de guerra

conseqüències amb molta major crueltat que en les de les primeres dècades, just després del conflicte, probablement en un intent de fer reflexionar sobre les conseqüències nefastes de les guerres.

18

Melodies de guerra

4. LA MÚSICA EN EL CINEMA

Com bé se sap, la música exerceix una gran influència sobre les persones ja que, fins i tot, és capaç de crear sensacions determinades i provocar certs sentiments, com alegria, tristesa, amor, ràbia, eufòria, entre d’altres. Mesclant aquests sentiments provocats per la música i el conjunt d’imatges seguides que la vista és capaç de percebre, el cervell pot arribar a tenir la sensació d’estar vivint el que se li presenta. En paraules d’Arnau Torrent: “Per tant, es pot entendre que la música genera en la persona un conjunt de sensacions molt diverses: emocions, sentiments, records, estats d’ànim, etc. (...) És per això que a través de la música es pot estimular la regió del cervell on es guarden totes aquestes informacions i es pot ajudar (...) a evocar records amb més claredat, de manera més ràpida i amb un impacte emocional més elevat.5”

Una de les principals funcions de la música en l’art cinematogràfic és la rítmica, de fet la que més veiem en el cinema, i és, de fet, la que s’encarrega de portar el ritme de la narració. Lògicament, aquesta ha de concordar amb la duració de l’escena i també, en alguns casos, ha de coincidir amb els diàlegs dels actors. D’aquesta manera pot clarificar algunes escenes o destacar la importància dels seus moviments.

Existeixen dos tipus de música: la música diegètica, que és la que pertany al món de la ficció, que conviu amb el mateix pla que els personatges; podria, per exemple, tractar- se d’una cançó que s’escolta en una ràdio i que es veu en l’escena, o bé d’uns músics que toquen també en l’escena o el xiulet d’un dels actors; i la música extra diegètica, que és la que està fora d’aquell món on són els personatges, i que hi és afegida de manera artificial al desenvolupament narratiu. En moltes de les pel·lícules que actualment estem acostumats a veure, aquest segon tipus de música, la extra diegètica, hi és molt recurrent, encara que la nostra oïda no hi estigui acostumada.

5 TORRENT FREIXA, Arnau (2015), Grau en enginyeria de sistemes audiovisuals, Escola superior politècnica UPF.

19

Melodies de guerra

4.1. LA BANDA SONORA (soundtrack)

La música en les pel·lícules és imprescindible i hi és intrínseca i omnipresent. Cal destacar la importància que tenen les bandes sonores (B.S.O. o soundtrack) en la indústria cinematogràfica. Una de les cites més famoses al respecte la va dir el director de cinema Stanley Kubrick: “A film is – or should be – more like music than like fiction.”

Una banda sonora sol tenir l’estructura següent: • Tema d'entrada: és el tema que inicia la pel·lícula, i en molts casos forma part del tràiler de promoció de la pel·lícula. Se’l sol associar al tema principal, ja que en nombroses ocasions el mateix director cinematogràfic ha volgut fer-ne difusió, promoció i publicitat, de manera que fos aquest el tema més important i recordat per l’espectador. • Música de fons: són el conjunt de temes que representen el total de la composició d'una banda sonora. Poden ser instrumentals o cantats. També poden trobar-se temes d'autors diferents a l'autor de la banda sonora (compositor); a aquest tipus de cançons se les anomena cançons inserides. • Tema final: per norma general solen ser les peces o cançons que tanquen la pel·lícula i que sonen al final, juntament amb els crèdits.

Ja es va veient al llarg del treball com de rellevant és la música i, més específicament, el soundtrack. Ha quedat palès que a part de ser una font d’emocions i records, és, sobretot, una font d’ingressos; la banda sonora, com a resum o extracte d’una pel·lícula és fonamental per ambdós aspectes. El mateix director Goldberg deia l’any 1991:

“És l’avançament d’una cançó que ven la pel·lícula, i la pel·lícula normalment la que ven l’àlbum de la banda sonora”.

En les pel·lícules, a part de la imatge, un dels elements més importants és la música que acompanya el relat, tant que fins hi tot s’ha creat un gènere especial dedicat a aquesta

20

Melodies de guerra

que són els musicals. En el cas que ens ocupa, però, no parlarem dels musicals sinó de les bandes sonores i música que acompanyen les pel·lícules.

Un dels grans compositors de cinema, Hans J. Slater, manifestava que la música ajuda a millorar la qualitat del film i, en algun cas, fins i tot millorar-ne el resultat: " ...(la música) es capaz de poner en claro algunos malentendidos psicológicos del filme, puede reconducir la película y, por si fuera poco, permite camuflar un montón de errores cinematográficos." 6

La música, moltes vegades també substitueix sorolls i per això també serveix com a contrapunt de la imatge. I la funció dramàtica, que busca determinar el que ha de sentir l’espectador i ajuda a que aquest pugui comprendre millor l’acció del relat. Aquesta afecta directament a les emocions i sentiments que sent el públic, ja que sense la música o amb una altra que no s’hi correspongui l’escena podria ser vista des d’un punt de vista completament diferent.

La música també permet ubicar a l’espectador en l’època on es desenvolupa la trama. Per exemple pel·lícules del Far West utilitzen sovint la guitarra, el banjo o l’harmònica com a fil musical. Les pel·lícules de guerra, com veurem en el treball, recorren a l’ús de marxes militars mesclades amb composicions més aviat romàntiques. Alguna altra funció de la música és unir escenes que sense aquesta serien difícils de connectar o servir de fons en diàlegs menys transcendents o innecessaris.

Un dels compositors de bandes sonores més insignes i innovadors, Bernard Hermann, i que ha compost grans obres per a pel·lícules com Psicosis o Cape Fear, afirmava: "La música debe suplantar lo que los actores no alcanzan a decir, puede dar a entender sus sentimientos, y debe aportar lo que las palabras no son capaces de expresar" 7

6 Hans J. Slater ha estat el compositor que va donar música a una de les pel·lícules més importants del cinema jurídic com és “Doce Hombres sin Piedad”. 7 Bernard Hermann va estar al servei del cinema nord-americà durant més de 35 anys amb grans pel·lícules com les mencionades o les conegudes "Citizen Kane" o "Taxi Driver".

21

Melodies de guerra

En aquest sentit, i segons diu Tony Thomas8, compositors tan importants com S. Prokofiev, D. Shostakovitch o A. Copland van saber veure amb gran oportunisme les possibilitats que el cinema els oferia.

Arribats a aquest punt, és necessari fer un aclariment molt important pel que fa la música en el cinema, i és que no és el mateix crear música per al cinema que posar música al cinema. La primera consisteix en compondre una sèrie de peces o una banda sonora com a encàrrec específic del director de la pel·lícula; en canvi, la segona consisteix en utilitzar música ja elaborada o composta que servirà per acompanyar unes imatges. Per il·lustrar aquest apartat, cal destacar la quantitat de música comercial ja escrita o composta per grups o cantants que presten els drets d’autor de les seves peces per formar part de les bandes sonores de les pel·lícules.

Sovint la feina dels directors musicals s’ha vist relegada a un segon terme per la importància del mateix director de la pel·lícula, desvirtuant grans composicions musicals que per si soles tindrien molta rellevància. Són significatives les paraules de Virgil

Thompson, músic i crític de cinema nord-americà, quan deia que si la pel·lícula és bona, s’espera que el compositor limiti el seu talent; i si no és bona, que realitzi un miracle.

Vegem, però, quina ha estat l’evolució de la música en el cinema al llarg de la història d’aquest. Una progressió, encara que explicada de manera un xic breu, seria la següent:

a) El cinema mut, on la música en directe, especialment el piano, acompanyava les pel·lícules.

b) El cinema sonor, que va incorporar la música com a un element imprescindible de la pel·lícula.

8 Charles Anthony “Tony” Thomas (nascut el 7 de desembre del 1948) és un productor americà de pel·lícules i programes per a televisió.

22

Melodies de guerra

c) El cinema als anys 30, sobretot triomfen compositors emigrats d’Europa cap als Estats Units, com Max Steiner, amb un tipus de composicions en forma de simfonia, amb un tema principal i diferents subtemes menors.

d) El cinema als anys 40 continua amb l’afluència de compositors i directors d’origen jueu que escapaven de l’horror de la guerra europea. És l’època daurada de les grans bandes sonores de Hollywood, on hi destaquen noms tan rellevants com Alfred Newman, Miklòs Rózsa i Bernard Hermann.

e) El cinema dels anys 50 incorpora el jazz, i les músiques exòtiques. La música negra dels Estats Units comença a fer-se coneguda en la indústria cinematogràfica.

f) El cinema dels anys 60 veu un fenomen desconegut fins al moment i és que una cançó apareix vàries vegades al llarg d’una pel·lícula, com a leitmotiv. Alguns dels compositors que van recórrer a aquest recurs van ser Henry Mancini amb Desayuno con diamantes i Ennio Morricone amb El bueno, el feo y el malo, entre molts d’altres.

g) El cinema dels anys 70 redescobreix la música simfònica que ja s’havia compost i interpretat amb anterioritat. En destaquen grans sagues i produccions com Star Wars de John Williams i Alien de Jerry Goldsmith.

h) El cinema dels 80 rep una forta influència de nous aparells tecnològics aplicats a la música com són els sintetitzadors. Aquests dominen les bandes sonores d’aquesta dècada, i com a films destacats d’aquesta tecnologia podem citar Memòries d’Àfrica (Out of Africa) de John Barry o Chariots of Fire de Vangelis 9.

i) El cinema dels anys 90 va suposar una fusió d’estils, si bé va continuar la música simfònica mesclada amb sintetitzadors, el gran canvi va venir a partir de l’ús de músiques o cançons comercials. És un moment on les empreses

9 Evangelos Odysseas Papathanassiou (Ευάγγελος Οδυσσέας Παπαθανασίου), més conegut pel nom artístic de Vangelis, és un compositor i multi-instrumentista originari de Grècia, un dels més destacats del corrent de la música New Age.

23

Melodies de guerra

cinematogràfiques s’adonen de l’atracció de la música com a font lucrativa. Destaquen compositors com Hans Zimmer, James Horner o Nicola Piovani. j) El cinema dels 2000 fins a l’actualitat: es caracteritza per un tipus de música molt comercial i grans obres simfòniques. És una època on tornen les segones i terceres parts de grans clàssics i els remakes. La composició musical té tanta o més importància que la producció de la pel·lícula, i grans compositors consolidats ja anteriorment en el cinema com Hans Zimmer i John Williams recobren

importància amb films com Pearl Harbour i Saving Private Ryan, respectivament.

24

Melodies de guerra

5. L’ANÀLISI DE LES BANDES SONORES

5.1. Criteris de selecció

Òscars i Premis

Un dels criteris de selecció que hem utilitzat en el present treball de recerca ha estat el dels diferents premis que les pel·lícules han obtingut en els apartats de música, banda sonora o edició de so. Hem mencionat “diferents premis” per tal de deixar constància que no només ens hem basat en els Òscars, per altra part els més preuats i coneguts pels directors musicals i pels tècnics de so, sinó que hem ampliat la recerca i selecció a totes aquelles pel·lícules que han obtingut premi o guardó en altres certàmens nacionals o internacionals. Són, en aquest sentit, rellevants els premis BAFTA (...), AACTA (...), Satelite Awards (...), Cesar (...), Globus d’Or (...), etc. que diferents països entreguen en els seus respectius certàmens sobre cinema i música.

País d’origen dels directors

Aquesta ha estat una selecció més complicada perquè l’origen de molts directors queda difuminada entre el país pròpiament que els va veure néixer i el país que els va acollir (generalment els Estats Units d’Amèrica). En alguns casos van emigrar quan eren a penes infants, escapant, sobretot, del nazisme que s’anava escampant per tot Europa. Tenint en compte aquesta premissa, és lògic i fàcil comprendre que la seva carrera musical, lligada a la cinematogràfica, s’ha forjat al país de destí.

País d’origen dels compositors.

En qualsevol cas és prudent afirmar que la majoria de directors musicals o enginyers de so varen emigrar per qüestions polítiques, de religió, raça o origen. La indústria cinematogràfica nord americana es va enriquir amb un col·lectiu de gent perfectament formada pel cinema i la música.

25

Melodies de guerra

Orientació religiosa (jueva) dels directors i compositors.

Ja ha quedat palès que aquesta comunitat domina, i de tros, la indústria cinematogràfica. El que no era tan conegut, però, és que també ho fes en el camp de la música. El nostre treball de recerca, doncs, ha permès descobrir un aspecte que podia haver passat inadvertit per la majoria d’amants del cinema.

Data de gravació i estrena.

Aquest criteri ha estat particularment important per tal de donar una àmplia i extensa visió del que ha estat la música en el cinema que tracta la II Guerra Mundial. Les primeres pel·lícules que he treballat són, òbviament, a partir dels anys 40. Això és perquè ja des d’un bon començament, i en acabada la II Guerra Mundial, els directors i guionistes es varen interessar per donar a conèixer el conflicte. Per donar coherència i un cert equilibri al treball he cregut oportú escollir tres o quatre pel·lícules d’almenys totes i cada una de les dècades que van des del moment en què es produeix el conflicte bèl·lic, a partir dels anys 40 del segle passat, fins al present.

Altres criteris de selecció.

Hi ha hagut, també, un altre element que m’ha semblat oportú de tenir en compte alhora de plantejar-me el motius de selecció, i és el fet que la pràctica totalitat d’elles són dirigides i musicalment composades per homes, excepte una: Their Finest. Es tracta d’una pel·lícula bastant nova, del 2016, dirigida pel britànic Lone Scherfig i musicada per la també britànica Rachel Portman, que alhora és d’origen jueu. La indústria cinematogràfica és una indústria evidentment masculina, sobretot quant a aspectes tècnics i de direcció. La Rachel Portman, però, ha sabut fer-se un lloc en aquest club tan selecte i gràcies a una prodigiosa carrera musical que l’ha portat a guanyar un Òscar per una altra pel·lícula, Emma.

26

Melodies de guerra

Una segona excepció que s’aparta dels criteris centrals d’elecció, i que m’he permès de considerar, és el d’una pel·lícula de dibuixos animats: Hotaru no Haka (La Tumba de las Luciérnagas), del director japonès Isao Takahata, amb música de Michio Mamiya. La II Guerra Mundial va ser un desastre de dimensions colossals; la mort, la destrucció, les deportacions, els exilis, la pèrdua de béns materials, etc. van ser els efectes més evidents del conflicte, sense enumerar tots els altres danys col·laterals, com traumes psicològics, pèrdua de riquesa personal i col·lectiva, empobriment de la societat, trencaments familiars, etc. El fet que aquesta pel·lícula sigui d’animació em va semblar un punt i a part en tota la temàtica bèl·lica.

En fi, els espectadors podran jutjar, cas que s’interessin per veure la pel·lícula, si ha valgut o no la pena d’incloure-la en la selecció. Pensem, també, que la història la solen escriure els vencedors i aquesta pel·lícula està enfocada des del punt de vista del poble japonès, de com varen veure i viure el conflicte. Aquest és un altre motiu que la fa terriblement interessant.

La direcció és japonesa així com la composició musical, i aquest és un aspecte que la diferencia clarament dels grans productes nord-americans de Hollywood. Tot i que no va rebre premis majors, i molt menys un Òscar (hauria estat excessiu per un film japonès), sí va rebre el reconeixement d’altres certàmens, com el Blue Ribbon Awards el 1989 on Isao Takahata va aconseguir guanyar l’”Special Award”. L’any 1994 va ser condecorada al Chicago International Children's Film Festival amb el premi “Animation Jury Award” com a millor film d’animació i alhora el “Rights of the Child Award”. Veiem, doncs, que la indústria no tan comercial de Hollywood sí sap apreciar la feina ben feta.

Finalment, i després d’aquest tasca de selecció, el resultat ha donat les 30 pel·lícules que presentem en el nostre treball. Sota cap concepte voldríem imposar la nostra opinió, i preferiríem que cadascú es sentís lliure de veure i d’escoltar les pel·lícules i llurs bandes sonores segons les seves preferències. La tria que hem fet ens ha semblat, a títol

27

Melodies de guerra

totalment personal, un exemple de com la música i el cinema han tractat la II Guerra

Mundial.

5.2. Característiques cinematogràfiques

Origen religiós o ètnic dels directors. Podem extreure diferents característiques cinematogràfiques de l’anàlisi de les pel·lícules i de les seves bandes sonores. La primera, i la que més interès ens ha suscitat, és l’origen jueu de molts dels directors cinematogràfics i també dels directors musicals i compositors.

La indústria cinematogràfica està molt capitalitzada per aquest col·lectiu que, per altra part, ha sabut dotar-la d’eines i recursos necessaris per convertir-la en una de les arts més importants, emergents i lucratives de les que existeixen en l’actualitat.

La filmografia sobre la II Guerra Mundial, sobretot després d’haver-se acabat el conflicte i durant pràcticament dues dècades, va ser protagonitzada per directors europeus, que varen produir-les, en la seva immensa majoria als estudis nord-americans de Hollywood

En la taula adjunta (taula 1) es veu clarament que les dues primeres dècades, durant vint anys, aquesta temàtica va interessar clarament a Europa, mentre que, en canvi, als altres

ANY de ORIGEN PAÍS D'ORIGEN PEL·LÍCULA TÍTOL ORIGINAL PEL·LÍCULA TÍTOL TRADUÏT DIRECTOR RODATGE JUEU DIRECTOR

THE GREAT DICTATOR EL GRAN DICTADOR 1940 Charles Chaplin Sí Anglaterra

CASABLANCA CASABLANCA 1942 Michael Curtiz (Mihály Kertész) Sí HONGRIA

TO BE OR NOT TO BE SER O NO SER 1942 Ernst Lubitsch Sí Alemanya

SAHARA SAHARA 1943 Zoltan Korda Sí HONGRIA Taula 1 THE BEST YEARS OF OUR LIVES LOS MEJORES AÑOS DE NUESTRA VIDA 1946 William Wyler Sí FRANÇA

FROM HERE TO ETERNITY DE AQUÍ HASTA LA ETERNIDAD 1953 Fred Zinnemann Sí ÀUSTRIA

THE BRIDGE ON THE RIVER KWAI PUENTE SOBRE EL RIO KWAI 1957 David Lean Sí Anglaterra

SOUTH PACIFIC AL SUR DEL PACIFICO 1958 Joshua Logan Sí Estats Units

Taula 1

28

Melodies de guerra

vint anys següents l’interès va ser al contrari, productors i directors nord-americans (com indica la taula 2).

En qualsevol cas, no és que les pel·lícules es produïssin a Europa, més aviat al contrari, pràcticament la totalitat als nous estudis que van anar creixent a Hollywood, sinó que hi havia un interès important per part de molta gent a Europa de donar a conèixer la dramàtica i fatídica guerra.

En la taula 1 trobem que tots els directors són d’origen jueu. Aquesta comunitat, fortament perseguida i castigada pel fenomen nazi va haver de reivindicar una necessitat de comprensió, fins i tot de disculpa pública, i calia evidenciar el que havia passat. En la Taula 2 veiem que només dos directors tenen origen jueu.

ANY de ORIGEN PAÍS D'ORIGEN PEL·LÍCULA TÍTOL ORIGINAL PEL·LÍCULA TÍTOL TRADUÏT DIRECTOR RODATGE JUEU DIRECTOR

THE DIARY OF ANNE FRANK EL DIARI D'ANNA FRANK 1960 George Stevens No Estats Units

THE GUNS OF NAVARONE ELS CANONS DE NAVARONE 1961 J.Lee Thompson No Anglaterra

THE GREAT SCAPE LA GRAN EVASIÓ 1963 John Sturges No Estats Units

THE DIRTY DOZEN DOTZE DEL PATÍBUL 1967 E. M. Nathason No Estats Units

PATTON PATTON 1970 Franklin J. Schaffner No Estats Units

SUMMER OF '42 VERANO DEL '42 1971 Robert Mulligan No Estats Units

VOYAGE OF THE DAMNED EL VIAJE DE LOS MALDITOS 1976 Stuart Rosenberg Sí Estats Units

DAS BOOT EL SUBMARINO 1981 Wolfgang Petersen No Alemanya

HOTARU NO HAKA LA TOMBA DE LES LLUERNES 1982 Isao Takahata No Japó

EMPIRE OF THE SUN L'IMPERI DEL SOL 1987 Steven Spielberg Sí Estats Units Taula 2

Lògicament, la indústria del cinema als Estats Units s’adonà ràpidament de l’èxit d’aquesta temàtica i va decidir produir les pel·lícules durant els següents trenta anys.

Reflexionem també sobre un altre motiu que ens farà entendre la força i empenta de la indústria cinematogràfica. En les pel·lícules escollides de les dues primeres dècades, 6 d’un total de 8 varen aconseguir un Òscar a la banda sonora o a aspectes tècnics del so

29

Melodies de guerra

(tal i com indica la taula 3), mentre que en els següents vint anys només 3 de 7 ho varen fer.

ANY de PEL·LÍCULA TÍTOL ORIGINAL ÒSCARS RODATGE

THE GREAT DICTATOR 1940 Òscar Best Music scoring CASABLANCA 1942 NO TO BE OR NOT TO BE 1942 NO SAHARA 1943 Òscar Best Sound Mixing THE BEST YEARS OF OUR LIVES 1946 Òscar Best Music scoring FROM HERE TO ETERNITY 1953 Òscar Best Sound Mixing THE BRIDGE ON THE RIVER KWAI 1957 Òscar Best Music scoring SOUTH PACIFIC 1958 Òscar Best Sound Mixing THE DIARY OF ANNE FRANK 1960 NO THE GUNS OF NAVARONE 1961 NO THE GREAT SCAPE 1963 NO THE DIRTY DOZEN 1967 Òscar Best Effects and Sound Effects PATTON 1970 Òscar Best Music scoring SUMMER OF '42 1971 Òscar Best Music scoring VOYAGE OF THE DAMNED 1976 NO

Taula 3

És difícil justificar, sense un profund treball sobre la indústria de Hollywood i la seva relació amb el certamen dels premis Òscar, quins motius varen portar als organitzadors d’aquest esdeveniment a premiar de manera tan clara unes pel·lícules i en canvi les altres no. Podem pensar que la indústria cinematogràfica començava a estar cansada de tants films de guerra? Els compositors de les dues dècades posteriors no tenien la qualitat compositiva dels primers?

Anys després, ja entrada la dècada dels ’90, aquest gènere i aquesta temàtica en particular van tornar a ser molt presents. Només en aquests deu anys, quatre de les cinc pel·lícules de temàtica de la II Guerra Mundial van aconseguir l’Òscar a la millor Banda

30

Melodies de guerra

Sonora, i no precisament per compositors d’origen jueu o pel·lícules genuïnament americanes.

El punt de vista dels guanyadors. Aquest és un aspecte que ha sortit en algun moment en el treball i que demostra com d’influenciable i influenciador és el món del cinema, sobretot als Estats Units. La major part de les pel·lícules han estat produïdes i rodades per directors que són nord-americans o bé s’han nacionalitzat en aquest país. El gruix de la indústria cinematogràfica, per bé que es va crear a Europa a principis del segle XX, ha acabat desenvolupant-se i engrandint-se als Estats Units d’Amèrica.

La bona predisposició de les grans empreses del cinema, i de tota la indústria associada a elles, d’acollir tots els emigrants que escapaven d’una Europa en guerra va significar un salt quantitatiu i qualitatiu en aquesta indústria. Si afegim que el país va entrar en una guerra oberta a Europa i a Àsia per tal d’esdevenir una potència mundial en el control global, tenim els ingredients perfectes per creure que la visió de quasi tots els cineastes era, senzillament, esbiaixada i interessada.

Els Estats Units varen guanyar la guerra i, amb això, varen imposar lentament un govern en les relacions internacionals des d’un punt de preeminència i prepotència. Doncs bé, aquesta visió que els soldats i les tropes americanes eren els “bons” i tots els altres els “dolents” és un tema recurrent en el cinema de guerra. Era lògic que aquesta visió reflectís aquest sentiment o posició, tenint en compte la capacitat d’aquest de servir com a publicitat i propaganda influenciadora en les societats. En aquest treball només una pel·lícula tracta el conflicte des de la visió dels perdedors. És un punt de vista trist i aïllat perquè deixa en un pla ben desolador bona part dels països que hi varen intervenir. Per altra part, com no podia ser d’altra manera, la visió dels vencedors és èpica, feliç, optimista i esperançadora.

31

Melodies de guerra

Altres observacions, molt més centrades en la música dels films, podrien ser aspectes més tècnics o de recursos sonors. Alguns d’ells:

La Sonoritat. Les primeres pel·lícules, especialment la primera del treball The Great Dictator, és sonora, però per poc temps, ja que fins aleshores eren mudes. La tecnologia emprada “MONO Sound System” era molt bàsica però permetia posar música pre- gravada a unes imatges. Més endavant la música o músiques serien expressament compostes per a la pel·lícula en qüestió. Més tard arribaria la tecnologia de so òptic i so magnètic, que s’imprimia en el mateix rotlle. A partir dels anys ’50 el so estereofònic analògic i després digital milloren substancialment el so. Fins a l’actual Dolby, en totes les seves versions, amb més o menys pistes. Aquest és un aspecte interessant perquè demostra l’evolució, no només del tipus de música i banda sonora al llarg de la història del cinema, però també dels mitjans que han estat al servei d’aquest.

El Cant coral o el directe. Algunes de les pel·lícules varen voler aprofitar la fama i reconeixement d’artistes i cantants, com és el cas de Frank Sinatra, en la pel·lícula From

Here to Eternity, o Dooley Wilson en Casablanca. Altres recursos molt utilitzats varen ser cors, com en Das Boot o Empire of the Sun, els quals donaven un aire popular als films.

Les marxes militars. Essent un gènere bèl·lic era imprescindible no caure en aquest recurs i moltes de les pel·lícules utilitzen marxes composades per autors clàssics o romàntics (Sousa, Haydn, etc.) Altres pel·lícules han preferit utilitzar peces clàssiques però arranjant-les o incorporant-hi variacions.

32

Melodies de guerra

5.3. Característiques musicals

Per tal d’evitar possibles confusions ens agradaria deixar clar que una cosa és la “banda sonora” d’una pel·lícula, que inclou totes les peces que el compositor hi ha inserit, i l’altra és el “tema principal”, també anomenat soundtrack.

Per fer una anàlisi objectiva dels fragments principals de les bandes sonores de les pel·lícules seleccionades, m’he basat en l’estudi d’una sèrie de punts:

- El títol de la banda sonora: El títol del tema principal d’una banda sonora sol coincidir amb el nom de la pel·lícula. Això es fa per tal de donar més notorietat a la música, ja que del contrari aquesta queda en segon terme per darrera de la imatge. Tot i així, hi ha alguns casos que el soundtrack té un nom completament diferent i és que el compositor té la total llibertat de prendre una peça ja creada i introduir-la com a peça principal d’una banda sonora. Per exemple, en el cas de la pel·lícula The Pianist, el compositor Wojciech Kilar va escollir el famós Nocturn nº20, en Do sostingut menor de Chopin com a soundtrack. En aquest cas, el títol correspon a l’obra original.

- El compositor: El compositor és el creador de la banda sonora i, per tant, tota aquesta depèn únicament d’ell. Té la potestat de triar totes i cada una de les variables que poden influir en la seva peça, com els instruments que vol que l’interpretin, el ritme que portaran o el mode que utilitzaran, entre d’altres. Generalment, el compositor i el director musical són la mateixa persona. Fent l’anàlisi m’han cridat l’atenció noms com el de Hans Zimmer, per les pel·lícules Pearl Harbour i Dunkirk; i John Williams, per les pel·lícules The Empire of the Sun, The Schindler’s List i Saving Private Ryan. Destaco aquestes dues estrelles de la composició cinematogràfica, ja que el seu nom apareix diverses vegades al llarg de l’anàlisi efectuada.

33

Melodies de guerra

- La durada: Per durada indiquem el temps que té el títol principal del soundtrack. La majoria d’aquests temes tenen una durada d’entre un fins a set minuts, destacant que, aproximadament, la majoria d’ells en tenen tres. Feta l’anàlisi, considerem que és un factor no massa important, ja que no influeix en la composició; el tema principal d’una pel·lícula pot ser que sigui d’una durada mitjana, per exemple tres minuts, però que, en canvi, estigui format a base de la repetició d’una sola frase prou complexa com per no fer-se repetitiva. Un exemple en seria Pearl Harbour.

- El mode: Els modes musicals són maneres de dividir la distància entre una nota i la mateixa nota repetida una octava més aguda. D’aquests n’hi ha de molts tipus. En el treball ens hem centrat únicament en dos, que són els més coneguts i habituals en la nostra música occidental: el major i el menor. El mode o escala major conté una distància d’una tercera major (2 tons) entre el primer i el tercer grau i una tercera menor (1 to i mig) entre el tercer i el cinquè. En canvi, l’escala menor té una tercera menor primer i una major a continuació. Feta l’anàlisi, hem comprovat que aproximadament dues terceres parts dels soundtrack corresponen a una tonalitat de mode major i, en canvi, el terç restant és menor. Hi ha algunes peces, com Sahara o The Diary of Anne Frank, que no acaben de deixar clar el mode en el que es troben, ja que l’obra va canviant constantment.

- La tonalitat: La tonalitat fa referència al to principal d’una peça. El to és el conjunt de sons que se sostenen en una mateixa nota principal anomenada tònica. La successió d’aquestes notes componen les escales. Així doncs, la tonalitat designa quina és la nota tònica, la dominant (cinquè grau) i la subdominant (quart grau), sobre les quals es recolzarà l’estructura principal. Per tal de conèixer la tonalitat d’una peça ens fixarem en diferents paràmetres: segons la quantitat de sostinguts o bemolls que tingui l’armadura, segons les cadències, sobretot la final, segons els acords del baix i finalment en el desenvolupament de la melodia. En aquest apartat cal destacar que la tonalitat no sempre es manté la mateixa dintre d’una peça, és a dir, aquesta pot anar variant en funció de la voluntat del compositor. Aquest recurs musical és molt utilitzat i en el present treball l’hem constatat en

34

Melodies de guerra

aproximadament dues terceres parts de les pel·lícules (vegeu l’apartat tonalitat en l’annex 2). Algunes vegades també es dona el cas que, en moments èpics pot modular a l’alça (pujar de to) i en moments de desesperació o tristesa pot modular a la baixa. Un exemple en seria The Great Scape, ja que la peça es manté en la tonalitat de Mi b Major però, al final, l’acaba en Fa Major per fer-la més triomfant.

- El tempo: El tempo d’una peça musical representa la velocitat d’execució d’una peça musical i determina la duració de cada nota. Es defineix com el número de pulsacions per minut. Les pulsacions són els batecs de la música, vulgarment dit, l’espetec de dits que tots realitzem quan escoltem una cançó. La duració d’una pulsació en funció del tempo és: dp=60/t. El temps es pot representar de diferents formes, ja que el tempo de la banda sonora pot o no concordar amb les imatges. Parlarem d’un so sincrònic quan aquest estigui sincronitzat amb imatge i l’escoltem al mateix temps que apareix la font sonora que el provoca; en canvi, serà asincrònic quan no casi amb la imatge. Els indicadors més habituals de tempo, ordenats de més lent a més ràpid són: • Largo: 40-60 pulsacions per minut • Larghetto 60-66 p/min • Adagio 66-76 p/min • Andante 76-108 p/min • Moderato 108-120 p/min • Allegro 120-168 p/min • Presto 168-200 p/min • Prestissimo 200-208 p/min

En l’anàlisi realitzat hem descobert que pràcticament totes les peces es mouen entre Largo i Allegro, és a dir, a una velocitat d’entre unes 44 i 140 pulsacions per minut. La gran majoria d’elles es troben dintre la categoria d’Adagio, fet que ens ha sorprès ja que no es tracta d’un tempo gaire veloç.

35

Melodies de guerra

- El compàs: Els compassos musicals són un dels elements de la música que més aporten al ritme d’una obra. Són unitats de mesura de temps, segments rítmics d’una obra. Una partitura està ordenada en petites seccions anomenades compassos, que contenen la quantitat de pulsacions assenyalada per la xifra indicadora situada després de l’armadura. Aquestes parts o fragments de música són separats per línies divisòries anomenades barres de compàs. La xifra indicadora és una fracció numèrica que defineix la unitat de temps d’una partitura, és a dir, el ritme i el temps d’una obra.

Hi ha diferents tipus de compàs. Tal i com ens esperàvem, a les obres analitzades només n’hem trobat dos d’ells, els més comuns. Els compassos binari o quaternari (que els hem inclòs en el mateix grup a causa de la seva semblança), com bé indiquen els seus noms, estan constituïts per dues o quatre pulsacions, respectivament, per tant, són parells. Aquests són protagonistes en la majoria de soundtrack analitzats. Per altra banda, el compàs ternari, format per tres pulsacions, i per tant imparell, només ha aparegut en el soundtrack d’una sola peça: The Diary of Anne Frank. Les marxes militars es classifiquen en l’apartat de compàs binari: regulen els passos de multituds militars i d’aquesta manera s’aconsegueix una accentuació que l’ajuda a portar el pas («un, dos, un, dos»). Són obres musicals que es caracteritzen pel seu ritme i el seu moviment. Poden ser considerades danses “caminades”. Uns exemples molt clars en són The Bridge over the River Kwai i The Guns of Navarone, ja que els seus soundtracks són marxes militars molt contundents.

- La instrumentació: La instrumentació és la combinació de tots els instruments que interpreten la banda sonora. Fent l’anàlisi hem estudiat que tant pot ser que estigui format per un sol instrument, com és en el cas de The Pianist, per un petit grup musical, per exemple Casablanca on una veu acompanyada de piano fa la melodia amb una petita percussió de fons, o per una orquestra simfònica, com és el cas de quasi tots els soundtrack. Una orquestra simfònica és un conjunt musical d’una mida immensa que inclou diferents famílies d’instruments musicals, com el vent fusta,

36

Melodies de guerra

vent metall, corda, percussió i, algunes vegades, piano i arpa. Les pel·lícules Summer of ’42 i Sahara, per exemple, destaquen bastant la figura de l’arpa, malgrat que darrera tenen l’impuls i la força de tota una orquestra simfònica.

- La forma: La forma musical, senzillament, designa l’estructura musical d’una peça, és a dir, les parts que la formen. Per diferenciar les diferents parts d’una obra s’utilitzen les lletres de l’abecedari (A, B, C, D...) en majúscula. Per senyalitzar la repetició exacta d’alguna part, es torna a posar la lletra anterior (A+A). Si la repetició no és del tot exacta, es senyalitza amb un apòstrof (A+A’). Les formes més comunes d’estructurar una peça són amb la forma binària, que està dividida en dos seccions que poden ser tant A+A’ com A+B, i la ternària, que com bé el seu nom indica, consisteix en tres parts: A+A+B, A+B+B, A+B+C. Tot i així, la forma més comuna és A+B+A’, on la primera part, anomenada exposició, i la tercera part, anomenada reexposició, són musicalment molt semblants; mentre que la segona part (B), el desenvolupament, contrasta amb aquestes. D’exemples d’aquestes formes en trobem molts a l’anàlisi feta, de la forma binària un d’ells seria Hotaru No Haka.

- El gènere: El gènere musical és una categoria que classifica les composicions musicals en apartats que comparteixin diferents criteris comuns, ja sigui per la seva funció (música religiosa, música de dansa, música de cinema...), la seva instrumentació (música electrònica, música vocal...), la seva època (música clàssica, romàntica, barroca, impressionista...), el seu estil (funk, jazz, EDM, heavy, rock&roll, etcètera), etc. Ens ha sobtat veure que la majoria de peces analitzades es classifiquen en l’apartat de música romàntica.

- L’anàlisi musical: En aquest apartat he realitzat l’estudi dels diferents soundtracks des de diferents aspectes, com seria l’estructura interna, tècniques de composició, acords i intervals predominants en els temes, tipus de cadències que contenen, ritmes predominants, i identificació i desenvolupament del tema principal.

37

Melodies de guerra

- Les influències: Aquest apartat ha estat molt curiós de treballar perquè ens hem adonat que no hi ha cap compositor que no estigui influenciat per elements externs. Els músics viuen en societat, i això implica que hi hagi una constant interrelació entre aquests i les persones del seu entorn. Tothom té el seu propi pensament, actitud, creença, però no obstant això, tots tenim pautes o guies comunes de conducta que ens permeten coincidir en certs comportaments o intencions. Les corrents de pensament o modes influeixen de manera destacada les arts, la música, la política, etc. Això ha estat important en el món de la música des de fa molts segles on aquests corrents han anat evolucionant i canviant per donar pas a noves realitats.

Doncs bé, els compositors que hem anat analitzant en el present treball han estat fortament influenciats per autors que els han precedit, sobretot els clàssics i els romàntics, però també pels mateixos coetanis, de manera que moltes de les Bandes Sonores tenen infinitat de punts d’unió amb aquests. Alhora, però, hem trobat també una forta influència de músiques populars modernes, com és el cas del jazz i el swing, en pel·lícules com South Pacífic i From Here to Eternity, o músiques corals “a capella” en pel·lícules com Das Boot. La pel·lícula The Pianist té fortes connotacions de músiques clàssiques del compositor polonès F. Chopin, igual que El Diari d’Anna Frank pren referències de peces austríaques i alemanyes, d’on era origen la família de la noia i del mateix compositor, Newman. Altres pel·lícules com The Voyage of the Damned o The Dirty Dozen prenen parts o peces senceres de Haydn, com per exemple el Deutschland über Alles.

En altres composicions hi trobem marxes militars, molt adients per a la temàtica a la que estan enfocades, com The Great Escape o Bridge over the Kwai River. També és important fer esment a l’origen de la música, en aquest cas a l’origen geogràfic, quan per exemple la pel·lícula està ambientada en països orientals, com el Japó, en films com Hotaru No Haka o The Empire of the Sun, o a Rússia, quan els compositors russos hi són predominants, com ocorre en Stalingrad.

38

Melodies de guerra

5.4. Comparació

A l’hora de veure trets comuns o d’establir patrons o possibles relacions entre les bandes sonores de les pel·lícules ens aborda un dubte: si totes les pel·lícules tenen una temàtica de guerra, què o quins elements les poden fer diferents en l’estil, el gènere o l’orquestració? Aquest és un apartat delicat, però que segmentat de manera precisa, permet de veure-hi trets comuns o models que les fan lleugerament diferents.

Vuit dècades de cinema han permès una evolució important en el món cinematogràfic, des de les tècniques de gravació, passant per les formes de distribució de les pel·lícules, l’elecció dels actors i actrius, la publicitat, els pressupostos, etcètera. La creació musical ha vist una progressió constant, que ha anat des de les primeres pel·lícules “mudes” fins a les actuals, plenes de so. Al llarg del treball ja ha quedat constància que la BS ha sofert canvis importants, produïts per l’interès de les grans productores d’arribar a un públic cada vegada més nombrós.

Si ens basem en les pel·lícules del present treball veurem que la BS de la primera estava molt desconnectada de la imatge; era música per omplir, música ja existent, normalment de compositors clàssics. Després vindrien unes bandes sonores que recollirien el que s’estava escoltant a la radio del moment i que explotarien els cantants i les cançons que estaven de moda, com Frank Sinatra o l’Elvis. Al anys seixanta les temàtiques bèl·liques de les pel·lícules giraven a l’entorn del fenomen “Vietnam” i calia que la població fos conscient de l’esforç dels seus soldats, d’aquí que les BS fossin “moralitzadores”, amb la incorporació de molta marxa militar, com es veurà en algunes de les pel·lícules escollides. La potent indústria musical dels anys setanta va afavorir l’ús de noves tecnologies de so, incorporant sintetitzadors i sons electrònics. És una època de forta crisi, sobretot del petroli, i convenia estalviar.

La següent dècada, la dels vuitanta, veu un fenomen molt destacable i lucratiu en la música dels films, començant així a invertir en compositors i directors que puguin fer guanyar diners a les productores, sense haver d’invertir necessàriament molts diners en la música. La BS es centra més en la figura del propi soldat, amb una música més

39

Melodies de guerra

personal. Cap a finals de segle la BS es fa molt més comercial, amb grans temes que busquen l’èxit global i una rendibilitat a curt termini. És el moment de fer diners també amb la música. En l’actualitat, i gràcies a les plataformes multimèdia (Youtube, Spotify, Flickr, Vimeo, etc.) la música ha aconseguit una audiència tant o més important que la imatge.

En els fulls següents mirarem de categoritzar les pel·lícules a partir de criteris diversos, conscients que hi ha una gran temàtica de fons que les engloba a totes, i és la pròpia guerra. Tot i que es fa molt difícil abstreure’s d’aquesta etiqueta general a l’hora de sub- classificar-les, sí que hem trobat els següents valors de treball:

• Comparació segons la data d’estrena

A la dècada dels ’40 es fa una música mínima, només quan el guió ho requereix expressament. La primera pel·lícula parlada de C. Chaplin és The Great Dictator, que no és més que una parodia de la guerra. És moment de guerres) i enfrontaments mundials i sobresurt el fenomen nazi, i amb aquest, l’altra pel·lícula, l’anti-nazi To Be or not to Be. En general, i en aquestes dues pel·lícules és així, la música és èpica i de gran orquestra simfònica. Predomina la música de simfonies clàssiques. En The Great Dictator hi trobem peces de F. J. Haydn (Das Lied der Deutschen) i en To be or not to Be de F. Chopin (La polonaise). És, sovint, música ja composada amb anterioritat i utilitzada com a fons musical. Són obres grans, amb molta música i instrumentació. Comencen a arribar nous compositors que venen d’altres sectors musicals, com els de Broadway, els de concerts i òperes, de radio i de música clàssica. D’aquest estil és Sahara, amb una suite orquestral important, i The Best Years of our Lives. L’única pel·lícula que es diferencia de les altres per la BS és Casablanca, amb un tema jazzístic cantat i acompanyat al piano (aspecte que serà més comú en la següent dècada).

Dels ’50 als ’60 comencen a sobresortir cantants de jazz i blues que donen música més personal. La música enllaunada encara és important, malgrat les

40

Melodies de guerra

aportacions en directe de cantants, però ja es veu un canvi de tendència. És un moment on la música i el ball sobresurten, com en South Pacific i From Here to Eternity, amb Frank Sinatra, fins i tot per damunt de la pel·lícula, quan aquesta no té suficient qualitat o interès. Són peces bucòliques, que volen donar un aire de romanticisme i exotisme al conflicte, acompanyades d’històries d’amor i enyorança. Els conflictes i les guerres amb soldats al front aporten por i neguit, d’aquí que la indústria comenci a introduir un recurs per donar moral a la població: les clàssiques marxes militars; la primera pel·lícula en incorporar-la és The Bridge over the River Kwai, tot i que el fenomen s’explotarà de manera generosa en la següent dècada.

Dels ’60 als ’70, amb l’aparició del “Cinemascope” es comença a donar importància a la banda sonora, de manera que es combinen les grans produccions amb l’entrada de música més popular, folk i rock. És un moment delicat perquè els Estats Units estan en plena guerra al Vietnam i cal ajudar als soldats i donar moral al poble nord-americà. D’aquí que surtin un seguit de pel·lícules moralitzadores, que narren les victòries dels marines a Indo Xina i que, a més, acaben d’ensorrar el nazisme. Un comú denominador d’aquestes pel·lícules és la incorporació de marxes militars, que trobem en tres de les pel·lícules analitzades: The Guns of Navarone, The Great Escape i The Dirty Dozen. De totes maneres un gran compositor, John Williams, torna a incorporar les grans composicions simfòniques a les pel·lícules, al mateix temps que Jerry Goldsmith. Williams insereix passatges a mode de recordatori a diferents escenes per emfatitzar un perill o una situació. Això es veu en altres pel·lícules del mateix director, com Tiburón amb la incorporació de fragments inspirats en la peça “La consagració de la primavera”, d’Igor Stravinski. La tecnologia permet gravar la música i vendre-la al públic, fet que les productores exploten per aconseguir més recaptació. The Diary of Anne Frank segueix un patró diferent, més simfònic, segurament perquè el compositor A. Newman és de tall més clàssic i està ja en una edat més madura.

41

Melodies de guerra

Dels ’70 als ’80 l’ús de nous aparells, sons i música electrònica comença a sentir-se. Les pel·lícules incorporen amb més freqüència sons pre-gravats per simular sorolls. Com a mostra d’aquest plantejament podem considerar la BS de Patton. També temes amb escales menors i escala àrab, amb instrumentació mínima, com The Voyage of the Damned que frega la desesperació i la tragèdia. En aquesta dècada, igual que a la següent, es minimitzen els costos de producció de manera que la música és, també, més senzilla. Sobresurt, però, un gran compositor (John Williams) que revoluciona de nou la música de pel·lícules, i es recuperen les superproduccions. D’aquest període també trobem pel·lícules amb música molt romàntica, sensual i excessivament edulcorada, com Summer of ’42.

Dels ’80 als ’90 comencen a composar-se BS especialment per a pel·lícules, amb composicions més personals, minimalistes i íntimes (amb músics com Michael Nyman i Philip Glass). Encara hi ha qui fa grans orquestracions, com Klaus Doldinger a Das Boot, però es va tendint a reduir pressupost i música. Segueix l’ús de sintetitzadors i altres aparells electrònics que donen nous sons a la BS, especialment si hi ha paisatges exòtics. Un clar referent és Vangelis, amb la pel·lícula Chariots of Fire (1981) o M. Jarre. La música és més repetitiva al llarg de la pel·lícula, amb diferents variacions per tal de no fer-se monòtona. Segueixen, però, les grans composicions amb àmplies melodies i orquestració un pèl barroques (Williams, Goldsmith). El gran compositor J. Williams, en canvi, ens sorprèn amb una peça senzilla, però efectiva com The Empire of the Sun, potser per seguir la tònica d’aquesta dècada.

Dels ’90 al 2000 és una dècada on les produccions cinematogràfiques narren temes més personals, com Saving Private Ryan o Life is Beautiful, centrades fortament en les persones, i per aquest motiu la música és més intima, més punyent. La pel·lícula que exemplifica aquest fenomen per excel·lència és The English Patient, un film llarg i excessivament lent, que fins i tot es permet el luxe de tenir el tema principal de la banda sonora d’uns sis minuts, una durada considerable tractant-se d’un soundtrack. De les treballades, només

42

Melodies de guerra

Stalingrad fuig d’aquest model, i per la música recorda més les produccions dels grans clàssics.

Del 2000 l’actualitat la música és una barreja d’estils, segons sigui la pel·lícula que la sol·licita. Trobem els grans compositors Goldsmith, Barry i el que està ara de moda, Zimmer, musicant grans títols (Titanic, The Lord of the Rings) però en aquest cas pel·lícules com Dunquirk o Pearl Harbour amb una melodia senzilla i amb pocs instruments, generalment al piano, com The Pianist, però interpretant el Nocturn en Do sostingut Menor de F. Chopin. Junt amb aquests compositors tan consolidats, n’hi trobem d’altres més nous com N. Piovani, Elfman, Menken, Giacchino, amb pel·lícules més modestes però d’un èxit aclaparador com Life is Beautiful o The Incredibles.

La música és fonamental per l’èxit de la pel·lícula i es busquen els millors compositors. Les BS formen part de les grans simfonies del S.XXI i competeixen amb les obres dels clàssics. Les gravacions es fan en auditoris i grans sales de concerts amb les millors tècniques.

Una gran innovació, i que des del canvi de segle es comença a veure, són els concerts de grans orquestres simfòniques que interpreten les BS de pel·lícules, mentre aquestes es projecten en una gran pantalla. Alguns del compositors que més han utilitzat aquest format són John Williams amb el FSO TOUR 2018/2019, https://www.filmsymphony.es/es/entradas/ i el reconegut Hans Zimmer, amb l’espectacle “The World of Hans Zimmer – A Symphonic Celebration”10 https://soundtrackfest.com/es/noticias/gira-the-world-of-hans-zimmer-a-symphonic- celebration-en-2018/

10 L’any 2018 es va poder veure a Barcelona aquest espectacle, que ara es repetirà el proper dia 04 d’abril al Palau Sant Jordi. Més de 100 músics, solistes i cors en escena amb la projecció en pantalla gegant d’alguns fragments més importants de les seves pel·lícules, com El rei Lleó, Pirates del Carib, Batman, i en el cas que ens ocupa, Dunquirk i Pearl Harbour.

43

Melodies de guerra

• Comparació segons el gènere

Una vegada treballades i analitzades totes les pel·lícules ens adonem que hi ha un ventall important de temàtiques abordades. Per tal de posar límits i no entrar en detalls excessius, considerarem les següents temàtiques pel que fa a estil:

o Drama, romàntica, infantil, comèdia, musical, acció, històrica

Una prèvia, abans d’entrar a catalogar els estils de les músiques i de les pel·lícules, i és el fet que totes tracten el tema de la II Guerra Mundial, des de prismes diferents, per tant seria obvi i redundant dir que el gènere de totes és “bèl·lic”. Semblantment, no seria just donar només una categoria a cada pel·lícula, ja que la majoria tracten o aborden més d’un gènere al mateix temps; en aquest cas, doncs, ens hem decantat per etiquetar-les amb aquell que més sobresortia.

Així doncs, podem incloure la següent taula on es veu a quin tipus d’estil o gènere pertany cadascuna d’elles, o aquest és més rellevant:

PEL·LÍCULA TÍTOL ORIGINAL GÈNERE

THE PIANIST Drama

LETTERS FROM IWO JIMA Infantil, drama

TO BE OR NOT TO BE Comèdia

THEIR FINEST Romàntica

SAHARA Drama

THE DIARY OF ANNE FRANK Drama, històrica

DAS BOOT Drama, Thriller

DUNQUIRK Drama, Thriller, històrica

STALINGRAD Drama, acció, històrica

HACKSAW RIDGE Drama, acció

SAVING PRIVATE RYAN Drama, acció

THE GREAT DICTATOR Comèdia

44

Melodies de guerra

EMPIRE OF THE SUN Drama

CASABLANCA Drama, romàntica

THE KING'S SPEECH Drama, històrica

THE BRIDGE ON THE RIVER KWAI Drama, històrica

THE GUNS OF NAVARONE Acció, històrica

THE GREAT SCAPE Acció, històrica

THE DIRTY DOZEN Acció, històrica

PATTON Drama, històrica

VOYAGE OF THE DAMNED Drama, històrica

Drama, romàntica THE ENGLISH PATIENT

SUMMER OF '42 Romàntica

SOUTH PACIFIC Musical

LIFE IS BEAUTIFUL Comèdia, drama

HOTARU NO HAKA Drama, infantil

PEARL HARBOUR Drama, romàntica, acció

SCHINDLER'S LIST Drama, històrica

FROM HERE TO ETERNITY Romàntica

THE BEST YEARS OF OUR LIVES Romàntica

Com a recompte veiem que 18 pel·lícules són dramàtiques, 3 que es poden considerar comèdia, 3 sota el gènere d’acció, 4 de caire romàntic, 1 infantil i 1 musical. La II GM va ser un conflicte dur i tràgic i la majoria de pel·lícules ho han reflectit així; quan en algun cas ha estat diferent (el cas musical o la comèdia) era per intentar donar moral a la gent i a les tropes.

Per definir un patró comú entre aquestes, podem dir que el gènere més predominant és el dramàtic. El drama, com a terme general, es pot definir com a ficció o com una situació de la vida real que resulta difícil però que, en canvi, sol tenir un final favorable o feliç. El

45

Melodies de guerra

gènere dramàtic planteja històries i situacions que poden ser representades escènicament.

• Comparació segons l’orquestració

Aquesta comparativa és important, i val la pena trobar-hi algun patró que les pugui agrupar, perquè permetrà de conèixer els mitjans i l’ambició que els directors de la pel·lícula i els directors musicals van decidir posar al servei de la banda sonora. D’igual manera que hem fet en l’apartat anterior, aquí també acotarem el barem a uns elements força estrictes, malgrat que som conscients que dins d’una mateixa banda sonora hi ha molts passatges que canvien d’estil. De totes maneres, i amb el risc de ser massa simplistes, les classificarem sota els següents paràmetres:

o Gran orquestra simfònica o clàssic de les grans superproduccions, orquestració suau, jazz, Big Bands, musical, coral o Cançó, instrument solista

PEL·LÍCULA TIPUS D'ORQUESTRACIÓ ESTIL TÍTOL ORIGINL THE BRIDGE ON Marxa militar amb tota l'orquestració, i Gran orquestració. Bandes THE RIVER una percussió ben marcada. militars KWAI LIFE IS Orquestració senzilla que imita el so de Orquestració suau, musical, BEAUTIFUL les canzone italianes, tocades amb dansa mandolina, aquí orquestrada amb corda, vent-fusta i percussió. Repetició del tema per altres instruments solos (trompeta) EMPIRE OF THE Cançó de bressol, cantada per una veu Orquestració suau, SUN infantil i acompanyada d'un petit cor i Cançó de bressol d'un orgue. THE GREAT Entrada forta de trompetes anunciant Clàssic de les grans DICTATOR el film. Gran orquestració, sobretot de superproduccions de vents, per sobre de la corda (violins) i Hollywood. arpa de fons. TO BE OR NOT Entrada de violins. Seguidament Clàssic de les grans TO BE trompetes, i finalment corda i vent superproduccions. s'uneixen.

46

Melodies de guerra

THE BEST Corda (violins) amb entrada suau per Clàssic de les grans YEARS OF OUR passar a tota l'orquestra. Tota la peça superproduccions. LIVES és tranquil·la, sense estridències. Diàleg entre corda i vent. THE KING'S Piano i petita orquestra, percussió a Orquestració suau, musical, SPEECH l'estil de jazz. És, com una canzone, dansa rítmica i melòdica. CASABLANCA Simple, entrada de veu "As time goes El Jazz dels grups dels anys by" acompanyada al piano i lleugera '30-'40 als Estats Units percussió. Tota és una Cançó. SOUTH PACIFIC Orquestració gran amb vents, cordes, És un musical, música arpa i percussió. Té grans connotacions romàntica, el que de música hawaiana. Trompetes amb s'anomena Show Tune sordina (jazz). SUMMER OF Gran orquestra amb música que Estils de les grans Big Bands '42 combina vent i corda de manera dels anys '40-'50 als Estats proporcional. Especials solos de saxo i Units piano, amb vent de fons. THE GUNS OF Entrada de trompetes al ritme de Grans produccions dels '50 NAVARONE marxa militar. Constants jocs de corda i vent, amb un arpa de fons ben marcada. Molts traversos i flabiols amb caixa, estil marxa militar. Tocs de campana. THE GREAT Entrada de vents i percussió introduint Grans produccions dels '50 SCAPE una marxa militar, que després es desenvolupa amb traverso i flabiols, junt amb trompa i corda de fons. Continua amb tota l'orquestra. THE PIANIST Nocturn in Do sostingut Menor de F. Instrument solista Chopin. FROM HERE TO Vocal amb Orquestra. Música Les grans Big Bands dels ETERNITY romàntica amb corda i vent anys '40- '50 als Estats d'acompanyament. Units VOYAGE OF Orquestració senzilla de vent-fusta, Orquestra petita i solistes THE DAMNED força ús de tons menors, disminuïts, amb un piano amb semitons i escala bàsica (sobretot flauta traverso) STALINGRAD Orquestra amb especial força del vent i Orquestració gran percussió; ritmes de marxa militar HACKSAW Introducció suau que va a més. Orquestració gran RIDGE Timbales que combinen amb la música, com si fossin les aspes d'un helicòpter. Música i sons dispersos fins que tota l'orquestració comença. Flautes

47

Melodies de guerra

travesseres constants. Tots els instruments s'hi incorporen. LETTERS FROM Música minimalista, piano amb Orquestració suau IWO JIMA semitons. Introdueix una trompeta acompanyada de caixa (percussió) a l'estil de marxa militar. Algunes notes atonals al piano. Incorporació de música diegètica amb un cor de nens (que simulen l'exèrcit japonès) THEIR FINEST Introducció a ritme de 3/4, lleuger, de Orquestració suau corda i vent (flauta travessera) THE DIARY OF Orquestració completa, amb passatges Orquestració suau ANNE FRANK suaus de violí i arpa DAS BOOT Orquestració potent, amb força a la Orquestració suau corda i un orgue continu en tons molt baixos DUNQUIRK Piano simple a l'entrada, sol. Orquestració suau Compassos lents i espaiats. Una percussió va entrant junt amb la corda, mentre el piano es manté. El ritme és molt marcat, de 4/4. Al final una veu, com un crit, es combina amb el piano. SAVING Orquestració senzilla a l'inici per anar Orquestració suau, però PRIVATE RYAN afegint instruments i un cor de veus amb passatges enèrgics que acompanya. Uns compassos repetits de trompeta. L'entrada és L'Himne als caiguts ("Hymn to the Fallen") THE DIRTY Vent i percussió en uns primers Orquestració suau DOZEN compassos, orquestra sencera després. Sincopats constants i caixa, combinats amb percussió THE ENGLISH Melodia de piano acompanyat per Orquestració suau, piano PATIENT l’orquestra. com a instrument dominant HOTARU NO Piano introductori i violí Orquestració suau, sons HAKA d'acompanyament. Després tots junts. amb escala oriental, estil Hi entren altres instruments, japonès especialment arpa, vent, i un cello final PEARL Una entrada suau al piano amb una Orquestració suau HARBOUR orquestració de fons i un lleuger ritme militar a la caixa. SCHINDLER'S Orquestra i violí, molt incisiu en el seu Orquestració suau LIST quasi solo, que recorda els violinistes

48

Melodies de guerra

jueus confinats en camps d'extermini nazis. PATTON Ús de sons utilitzant un bucle Orquestració suau, però "echoplex de sons enregistrats de amb sons electrònics triplets «cridant a la guerra»" afegits. Canvi de tempos, interpretats per una trompeta. El tema instruments dissonants, principal consisteix en una marxa etc. simfònica acompanyada per orgue de tubs. SAHARA Entrada de trompetes en un augment Suite orquestral, clàssic de de potència i incorporant tota les grans l'orquestra. Forta percussió. superproduccions. Seguidament redueix intensitat amb un adagio. Combinacions de vents (traverso i flabiol amb violins). Corda i percussió final amb un tempo molt ràpid, incorporant vent fins a un final fort que repeteix els compassos inicials.

Veiem que 12 pel·lícules tenen una gran orquestració, en la que la composició és completa, ampla i contundent; són pel·lícules que imiten les grans obres clàssiques de la música o que aprofiten les grans Big Bands11 dels anys ’40 i ‘50 de Broadway y Hollywood. Un altre grup de 14 pel·lícules on hi predomina una orquestració més suau i modesta, sense que això impliqui que no hi hagi al darrera tota una orquestra simfònica. Ens referim a orquestracions senzilles de composició, que combinen melodies a un instrument amb un grup de fons (sovint corda o corda-fusta o vent).

Algunes d’aquestes incorporen també altres elements musicals, com una cançó o dansa popular. Hi ha 1 pel·lícula, The Pianist, que té en el seu tema principal una peça sola al piano, el Nocturn en D sostingut Menor de F. Chopin i 1 pel·lícula, Casablanca, que utilitza una peça de jazz al piano. 2 darreres pel·lícules, l’una South Pacific, utilitza també una orquestració gran, però adaptant-la a un format de Musical i finalment la Empire of the Sun, que té una cançó de bressol com a tema.

11 BATISTE TRIADO, Albert (2013). “Músiques del segle XX”. Blog de música d’Albert Batiste. Ref. Web https://albertbatistetriado.wordpress.com/2013/10/24/los-anos-30-y-la-guerra-solo-texto-2/

49

Melodies de guerra

D’això en traiem el següent patró: les bandes sonores en les pel·lícules, pràcticament sempre, i en el present treball queda reflectit així, utilitzen grans orquestracions, encara que siguin per interpretar melodies aparentment senzilles.

• Comparació segons la durada del tema principal

Aquesta és una comparativa menys rellevant, però que dona idea de la importància que la música té pel film. Ja hem comentat que hi ha hagut períodes de la història del cinema on la BS ha estat extreta de composicions ja fetes, altres períodes on aquesta ha estat expressament composta per vendre’s al gran públic, separadament de la pel·lícula, i ens adonem que en els últims vint anys aquestes tendeixen a tornar a les grans composicions simfòniques, convertint-se així en obres importants de la música.

La següent taula dona la durada del tema principal de les bandes sonores:

PEL·LÍCULA TÍTOL ORIGINAL DURADA

THE GREAT DICTATOR 1:52

CASABLANCA 2:44

TO BE OR NOT TO BE 1:20

SAHARA 7:02

THE BEST YEARS OF OUR LIVES 1:16

FROM HERE TO ETERNITY 2:58

THE BRIDGE ON THE RIVER KWAI 4:03

SOUTH PACIFIC 3:01

THE DIARY OF ANNE FRANK 0:49

THE GUNS OF NAVARONE 2:29

THE GREAT SCAPE 2:15

THE DIRTY DOZEN 3:29

PATTON 3:08

50

Melodies de guerra

SUMMER OF '42 3:51

VOYAGE OF THE DAMNED 1:22

DAS BOOT 3:34

HOTARU NO HAKA 3:36

EMPIRE OF THE SUN 2:22

STALINGRAD 5:37

SCHINDLER'S LIST 5:07

THE ENGLISH PATIENT 5:42

LIFE IS BEAUTIFUL 2:49

SAVING PRIVATE RYAN 6:10

PEARL HARBOUR 3:43

THE PIANIST 4:15

LETTERS FROM IWO JIMA 4:17

THE KING'S SPEECH 1:46

THEIR FINEST 5:20

HACKSAW RIDGE 3:59

DUNQUIRK 3:56

Ja hem comentat que aquest apartat podia ser menys important perquè la durada del tema principal dins de la BS no és un aspecte que faci més o menys gran aquesta. Sí que, en canvi, en les darreres dues dècades les productores s’han interessat perquè aquest fos especialment atractiu, perquè era el que utilitzaven per promocionar la pel·lícula i bona part de l’estratègia de màrqueting girava al voltant d’aquest tema, especialment després de l’aparició d’internet i de les xarxes socials.

Per fer un resum pràctic de l’apartat, podem considerar que 6 pel·lícules tenen un soundtrack de durada inferior als dos minuts; 15 de dos a quatre minuts i 9 entre quatre i set minuts.

51

Melodies de guerra

Com a patró comú podem afirmar que el tema principal d’una pel·lícula de la Segona Guerra Mundial té, de mitjana, uns 3-4 minuts, que s’escau, també, amb el temps que aquesta és presentada en els cinemes o en les televisions mentre apareixen els crèdits de presentació.

• Comparació segons el mode

En aquest apartat destacaria que el mode és un element molt important ja que d’ell depèn que la música sigui concebuda com a feliç i triomfal o trista i nostàlgica. PEL·LÍCULA TÍTOL ORIGINAL MAJOR MENOR

THE GREAT DICTATOR 1

CASABLANCA 1

TO BE OR NOT TO BE 1

SAHARA 1

THE BEST YEARS OF OUR LIVES 1

FROM HERE TO ETERNITY 1

THE BRIDGE ON THE RIVER KWAI 1

SOUTH PACIFIC 1

THE DIARY OF ANNE FRANK 1

THE GUNS OF NAVARONE 1

THE GREAT SCAPE 1

THE DIRTY DOZEN 1

PATTON 1

SUMMER OF '42 1

VOYAGE OF THE DAMNED 1

DAS BOOT 1

HOTARU NO HAKA 1

EMPIRE OF THE SUN 1

STALINGRAD 1

SCHINDLER'S LIST 1

52

Melodies de guerra

THE ENGLISH PATIENT 1

LIFE IS BEAUTIFUL 1

SAVING PRIVATE RYAN 1

PEARL HARBOUR 1

THE PIANIST 1

LETTERS FROM IWO JIMA 1

THE KING'S SPEECH 1

THEIR FINEST 1

HACKSAW RIDGE 1

DUNQUIRK 1 TOTALS 20 10

De la taula anterior podem definir un patró molt clar en quant al mode. En primer lloc es veu clar que el mode que domina és el major (20) per sobre el menor (10). Veiem que totes les pel·lícules d’abans de la dècada dels 70’ són de mode major. Això es correspon en un moment de la història dels Estats Units en el que, per haver guanyat la Segona Guerra Mundial i per mantenir una posició de supremacia sobre altres països del món, i també per donar moral a la tropa en la lluita contra el Vietnam, convenia una música èpica i esperançadora. Són, generalment, tons triomfals, heroics, motivadors...

En canvi, a partir dels 70’, als Estats Units hi ha una gran onada social contra la guerra ja que es perden moltes vides de soldats americans. És per això que a partir de llavors, en la resta de pel·lícules comença a predominar, també, el gènere menor, amb pel·lícules molt més intimistes i músiques més personals. Aquestes són molt més crues, molt més testimonials, on es desmitifica la victòria americana i queda palpable la vivència del soldat, la seva solitud i frustració. Això es veu molt clar en pel·lícules com Hacksaw Ridge, Letters from Iwo Jima o Dunquirk.

53

Melodies de guerra

6. EL MEU SOUNDTRACK

Una part important del present treball de recerca, i que deriva de l’anàlisi de les bandes sonores de les pel·lícules i dels seus temes principals, és la creació d’un tema de la banda sonora que pugui donar música a un possible film sobre la novel·la El violí d’Auschwitz, de l’escriptora Maria Àngels Anglada, cas que es portés al cinema. El següent apartat, doncs, girarà al voltant de la novel·la i la partitura escrita expressament per a ella.

6.1. Argument de la novel·la: El Violí d’Auschwitz

La novel·la El Violí d’Auschwitz és una obra de l’escriptora vigatana Maria Àngels Anglada (1930-1999), escrita l’any 1994 en català i de la qual se n’han publicat més de cent mil exemplars en aquesta llengua. Ha estat traduïda a catorze idiomes i és la novel·la de l’escriptora que més ressò nacional i internacional ha aconseguit.

Estructura de la novel·la És una novel·la que es desenvolupa a Cracòvia, tot i que en dos períodes de temps molt diferents: l’un en l’actualitat, l’any 1991, on tres joves músics estan oferint un concert, i l’altre al camp d’extermini d’Auschwitz, durant l’ocupació de Polònia per part de les tropes nazis, pels volts de la II Guerra Mundial.

S’estableixen clarament paral·lelismes entre les dues èpoques, especialment pel que fa a la música com a nexe d’unió, però també en el lloc geogràfic, la ciutat de Cracòvia.

En la novel·la hi ha diferents personatges destacats: en Climent, que fa de narrador a la novel·la, i la Gerda i en Virgili, que són els tres músics que toquen en un concert en l’actualitat; en Daniel, violinista i luthier, jueu que va estar al camp d’extermini, l’Eva, la seva dona, i la Regina, neboda d’en Daniel i a qui s’afillen; un comandant i un metge, nazis, al camp; el violinista Bronislaw, amic del Daniel i músic com ell, que després de sortir del camp adoptarien la Regina, i la seva dona Íngrid; en Freund, un amic d’en Daniel.

54

Melodies de guerra

El capítol 1 ens presenta l’obra, ambientada en la Cracòvia actual; els capítols del 2 al 6 formen la trama de la novel·la, que es desenvolupa a Auschwitz; els capítols 7 i 8 constitueixen el desenllaç, i tornen a estar ambientats a l’actualitat.

Argument de la novel·la L’argument és senzill, però molt emotiu, perquè explica amb detalls molt commovedors les vivències i les penúries d’en Daniel, un violer i luthier polonès, d’origen jueu, que viu al gueto de Cracòvia.

Els tres músics, en Climent, la Gerda i en Virgili descobreixen un violí que és tocat per la Regina, en un dels indrets de la ciutat, durant l’any 1991. S’interessen per la música i per l’instrument i descobreixen que, de fet, aquest va ser construït per l’oncle de la jove, en Daniel, que havia estat pres en un camp d’extermini.

En Daniel va ser fet pres pels nazis i conduït al camp d’Auschwitz. La música, però, va fer que el seu destí no fos la mort, ja que un dels oficials nazis s’adonà del seu ofici i li encarregà la creació d’un violí que tingués un so especialment reeixit. En Daniel ignora que la tasca porta una sentència afegida, i és que el comandant que li ha encarregat la construcció del violí ha fet una aposta amb el metge del camp, per veure si en Daniel seria capaç de crear un instrument amb unes qualitats supremes. De totes maneres les penúries continuen al camp i tant ell com molts dels seus companys passen per vexacions i dificultats, i molts d’ells són portats a la mort.

Hi ha moments realment cínics, com quan obliguen a en Daniel i a uns altres presos a vestir-se amb robes noves de presoner per poder ser fotografiats i formar part d’una campanya de propaganda, on es magnifiquen les condicions dels presos.

En Daniel ha de compaginar la feina a la fusteria amb la construcció del violí. El comandant, Sauckel, i el metge, Rascher, han establert una aposta, en la que es juguen una ampolla de vi si el luthier acaba l’instrument a temps, o que en Daniel sigui lliurat al metge perquè en pugui disposar i fer experiments amb ell, en cas que no l’acabi en el termini que han acordat. En Daniel no és conscient de l’aposta fins al cap d’un temps i,

55

Melodies de guerra

en conèixer-ho, per en Bronislaw, que tocava música a casa del comandant, s’esgarrifa, perquè no coneix de quant de temps disposa. Arriba la primavera i molts presos són executats, però en Daniel no és seleccionat, fet que l’alleugereix de l’angoixa de saber que continuarà amb vida.

Passa el temps i finalment en Daniel acaba el violí, i sembla que en el termini estipulat. En Bronislaw, ara, toca el violí, junt amb altres músics, davant d’uns oficials alemanys i interpreten la peça La Follia, d’Arcangelo Corelli. És una obra magnífica i d’una dificultat important. Al final, els oficials i el públic aplaudeixen mentre tiren alguna moneda i un bitllet als músics. El bitllet duu una nota on es pot llegir “et trauré d’aquí”.

La novel·la ara fa uns salts en el temps i apareix, finalment, en Bronislaw, feliçment casat amb l’Íngrid i vivint a Suècia, després que aquest aconseguís escapar del camp, ara fa molts anys. Recorden bé en Daniel, que, finalment va poder també sortir del camp, però que va morir després d’estar-se alguns mesos a l’hospital.

El violí va passar per unes vicissituds curioses, abans d’arribar a mans de la Regina. En acabar la guerra, en Sauckel va ser jutjat i condemnat, com molts altres nazis capturats pels aliats, i els seus béns subhastats. En Freund va aconseguir comprar-lo en una subhasta de béns i el va portar a en Daniel, quan aquest estava malalt al llit.

En acabar la novel·la en Bronislaw s’adona, per casualitat, que una jove toca un violí que reconeix, perquè havia ajudat a en Daniel a acabar-lo. Era el violí del seu pare.

6.2. Partitura

La partitura l’he compost cap al final del treball quan he tingut molt clar quin ambient tenen, generalment, les bandes sonores de les pel·lícules del treball. Es pot comprovar que hi ha una certa similitud amb algunes d’elles, sobretot les de les darreres dècades, que són les que tenen un aire més intimista i més personal. Si hagués de seleccionar-ne alguna que m’ha inspirat en la meva peça, segurament seria Pearl Harbour i The Schindler’s List.

56

Melodies de guerra

Una altra font d’inspiració ha estat, per descomptat, la novel·la de la Maria Àngels Anglada, per dos motius: primerament, perquè tracta el tema de l’Holocaust i els camps d’extermini, període absolutament clau dins la Segona Guerra Mundial; segon, perquè el fil conductor de la novel·la es basa en un luthier i violinista.

Els instruments escollits han estat el violí, com a instrument principal, i la resta d’instruments del quartet de corda amb un piano d’acompanyament. Creiem que la selecció ha estat molt objectiva, ja que volia seguir el mateix patró d’instrumentació que he anat trobant en l’anàlisi dels soundtrack, relacionant-ho també amb el tema de la novel·la.

6.3. Anàlisi de la peça musical12

Títol banda sonora: El violí d’Auschwitz

Compositora: Cristina Bosch Sierra

Durada: 1:58

Mode: Menor

Tonalitat: Re menor

Tempo: Larghetto

Compàs: 4/4

Instrumentació: Orquestra simfònica amb piano. La melodia, en la part A, és interpretada pels violoncels. Seguidament, en la part B on s’interpreta el tema principal, pren la melodia el violí.

Forma: Introducció + A + B

Gènere: Peça dramàtica

12 Per analitzar aquesta peça musical he fet servir els mateixos criteris que les altres obres del treball.

57

Melodies de guerra

Textures musicals: Melodia acompanyada, en algun moment és molt propens a la polifonia, sense que hi hagi veus corals.

Anàlisi musical: La melodia del tema principal, interpretat primerament pels violoncels i posteriorment pels violins, és força senzilla, formada per negres i corxeres, i que es va repetint en un format de A + B. El to menor recorda la desesperació, la tristesa i la por que els presoners vivien als camps. En cap moment es tracta d’una música triomfal, sinó tot el contrari, es tracta d’una música molt personal, molt íntima. Predomina sobretot la cadència autèntica (acabament d’una frase que evoluciona de dominant, cinquè grau de la tonalitat, a tònica).

Influències: Totes les bandes sonores de les pel·lícules analitzades m’han influït de manera important a l’hora de compondre la meva peça. N’hi ha una en particular que té un paper especial en la meva composició, i és la BS de Pearl Harbour, sobretot en el desenvolupament de la melodia.

Observacions: La melodia és senzilla però té un caràcter personal important que fa que es recordi fàcilment. Per compondre-la he volgut donar importància al violí (especialment per recordar el títol de la novel·la). La novel·la transcorre en un lloc i en un moment molt difícil i tràgic, però malgrat això aquesta té un punt d’esperança. En la composició musical també he volgut donar aquesta sensació.

L’acompanyament del piano, amb una intervenció de corxeres rítmiques de la mà dreta, vol inspirar-se en els moviments i gestos que realitza el luthier en fer l’instrument, com faria el fuster o ebenista al seu taller, i certament com faria en Daniel al camp.

La melodia, d’un aire programàtic13, té al final un acabament nostàlgic, que torna a recordar l’esperança del protagonista que, malgrat no va saber mai si acabaria l’instrument amb el termini pactat, va mantenir sempre viva la possibilitat de sortir-se’n.

13 La música programàtica té per objectiu evocar idees i imatges a la ment de l’oient, representant musicalment una escena, una imatge o un estat d’ànim.

58

Melodies de guerra

7. CONCLUSIONS

En aquest apartat final de conclusions arribem a uns criteris molt clars del que han significat els soundtracks en la filmografia de pel·lícules de la II Guerra Mundial. A continuació expliquem els patrons que hem trobat en les bandes sonores de les pel·lícules analitzades, els trets que comparteixen i si tenen un denominador comú.

Utilitzem el mot “filmografia” perquè aquesta paraula ens dona la pauta per englobar un conjunt de pel·lícules sota un mateix tema: la Segona Guerra Mundial. Semànticament el mot “filmografia” significa “Llista de films d’un actor, d’un director o d’un productor, o bé sobre un tema determinat”14. Podem afirmar que un nexe d’unió que comparteixen totes les pel·lícules escollides és la temàtica de la II Guerra Mundial.

Una particularitat que comparteixen la gran majoria de soundtracks és que tenen un aire positiu, triomfal, i és així perquè estan enfocades des del bàndol que va guanyar la guerra. La potent indústria cinematogràfica americana es va preocupar al llarg de la història de deixar clar quins eren els “perdedors” en cada conflicte. Per exemple, Saving Private Ryan ens mostra una música esperançadora, fet que ens deixa molt clar que els americans són els guanyadors.

Podem afirmar que totes les pel·lícules, a excepció d’un parell, utilitzen grans orquestracions, encara que el tema principal d’alguna d’elles sigui a petit format. Les més antigues es recolzen en melodies i peces ja compostes per autors clàssics (Haydn, Beethoven, Wagner, Chopin, etc.) i a mesura que el temps passa les peces són fetes a mida fins arribar als darrers anys, en què la banda sonora és tota una composició simfònica creada expressament. La tecnologia, quan ho ha permès, s’ha posat al servei de la indústria per enriquir les bandes sonores amb sons i sorolls, a l’estil “Foley”15 o les aplicacions “EcoFlex”, en films com Pearl Harbour, Patton o Das Boot. Aquestes grans orquestracions s’han convertit en autèntiques peces simfòniques, i constitueixen un

14 Segons es defineix en la versió digital de l’Enciclopèdia Catalana, http://grupenciclopedia.cat/ 15 L'efecte de sala o el Foley és una tècnica cinematogràfica que busca la recreació de sons que no són gravats en l'escena, sinó en la post-producció.

59

Melodies de guerra

concert per si soles. Per tant, constatem que la composició simfònica es fa quasi imprescindible en les pel·lícules de la II Guerra Mundial.

La música, sobretot el tema principal del soundtrack, ha esdevingut un element considerable de comercialització i, per tant, una font important de facturació de les productores. Aquest aspecte, que no era rellevant en les primeres dècades, va començar a ser una font d’ingressos a partir de la dècada dels ’70, amb pel·lícules com Summer of ’42. Per tant, podem afirmar que les productores a partir d’aquell moment van vendre les bandes sonores en discos i cintes magnetofòniques per aconseguir més ingressos. Un exemple n’és Empire of the Sun o The English Patient.

Un altre recurs àmpliament explotat pels directors i compositors és l’ús de marxes militars i música patriòtica (Deutschland über Alles, Hymn of the Fallen, etc.) en films com The Guns of Navarone o The Bridge over the Kwai River, entre d’altres. Aquest element es dona en força pel·lícules per emfatitzar com d’important és la tropa i per donar a entendre que és l’exèrcit qui, per mitjà dels seus soldats, portarà al país a una victòria. Afirmem que molts soundtracks són marxes militars, o tenen fragments d’aquestes, i per tant és una tendència comuna del cinema bèl·lic estudiat.

Una evolució molt clara en la música es dona en “l’escala o mode”. Aquest punt es troba desenvolupat en l’apartat 5.4 del treball, en què dèiem que totes les pel·lícules de les primeres dècades, almenys fins a principis dels ’70, tenen un to major i en canvi a partir de llavors combinen el major amb el menor, de tal manera que dues terceres parts són majors i una tercera part menors. Ja vam indicar que el to major, en música, s’utilitza per donar esperança, motivació, alegria, aspectes que convenia donar a la tropa i a la societat americana en moments crítics (guerra del Vietnam, sobretot) en contraposició al to menor que denota solitud, frustració, derrota. Les pel·lícules del segon bloc del present treball, a partir dels ’70, expressen molt més els sentiments de la persona en la guerra, les dificultats del conflicte, les tràgiques conseqüències. La música és més vivencial, més íntima, més personal.

60

Melodies de guerra

Un altre dels trets comuns, específicament pel que fa a la música, és l’ús de melodies, cançons, temes o ritmes en relació amb l’àrea geogràfica de la pel·lícula. Per exemple, Stalingrad té molts compassos i fragments de peces d’autors russos; The English Patient utilitza cançons hongareses, com la “Szerelem, Szerelem”; Empire of the Sun utilitza melodies d’origen asiàtic per ambientar les escenes, així com també Hotaru no Haka. Algunes aprofiten l’èxit de cantants, com Frank Sinatra, per ambientar musicalment les pel·lícules en paisatges americans, com From Here to Eternity o Dooley Wilson a Casablanca, o les ambientacions a Hawai de Pearl Harbour. També músiques d’origen jueu en composicions Yiddish a The Voyage of the Damned, The Diary of Anne Frank i The Schindler’s List, amb les estremidores “To ostatnia niedziela” i “Miłość ci wszystko wybaczy” o les composicions de F. Chopin, nascut a Polònia, en la pel·lícula The pianist, ambientada en aquest país.

Segons un estudi fet pel musicòleg Julio Arce a la revista ‘Vanitatis’: “Una de les funcions més importants de la música en el cinema ha estat i és la intensificació emocional”16. Aquesta capacitat de persuasió i captació musical l’hem vist molt clarament en les bandes sonores analitzades. L’important d’un tema en una pel·lícula és la seva capacitat de motivar-nos i de penetrar en el nostre subconscient per tal que el retinguem, fins i tot sense adonar-nos-en. Músics com Beethoven, Wagner, Verdi, Puccini o Strauss van saber explotar aquest recurs en bona part de les seves òperes. D’aquí que als compositors de músiques de pel·lícules se’ls consideri sovint com a hereus de l’estètica del romanticisme.

Bona part de les bandes sonores analitzades segueixen un patró clar: tenen un tema principal amb melodies senzilles, ja que majoritàriament estan formades ritmes molt senzills (una negra a cada pulsació), fragments molt repetitius, compassos simples (binaris), formes bàsiques (per exemple: A + B + A’, A + B)... Una mostra molt clara d’aquesta melodia senzilla seria Pearl Harbour o The Schindler’s list.

16 Julio Arce ha participat en l’estudi “Música de cine y sentimientos” que va encarregar l’empresa Paramount Home Media.

61

Melodies de guerra

Aquesta aparent senzillesa m’ha inspirat a l’hora de compondre la meva melodia per a El violí d’Auschwitz. Com es veu a l’apartat 6.3 (el meu soundtrack), la meva composició conté molts d’aquests trets comuns, com un esquema bàsic A + B, compàs de 4/4, ritmes, en la melodia, de negres i corxeres i una repetició dels fragments.

Tots els resultats demostren que les bandes sonores de les pel·lícules de la II Guerra Mundial comparteixen trets comuns, tot i que musicalment no les podríem englobar en un gènere propi. Malgrat la gran majoria tenen una durada d’entre 3 i 4 minuts, estan interpretades per grans orquestracions, pràcticament totes són de compàs binari (4/4) i són melodies d’una certa senzillesa, no hem pogut constatar que marquin un patró de gènere musical concret, ja que les bandes sonores són molt diferents. Per tant, tot i que des del punt de vista cinematogràfic es pot parlar de gènere, des del punt de vista musical no, encara que comparteixin trets comuns.

Finalment dir que cada persona percep la música de diferent manera, segons el tempo, la tonalitat, el mode o, sobretot, en funció de les imatges que l’acompanyen. Aspectes com la por, la tristesa, la passió, l’enyor, l’alegria o la nostàlgia són sentiments i percepcions molt personals i íntimes. És per això que, en la composició d’una banda sonora, el músic ha de fer el possible perquè l’experiència sensorial sigui completa. En aquest sentit és fonamental considerar la música com a part essencial d’aquesta. Aquest aspecte l’hem tingut en compte en el moment de compondre el tema del nostre soundtrack. Esperem que el resultat hagi estat tan satisfactori com ho ha estat per mi.

62

Melodies de guerra

8. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

ANGLADA, Maria Àngels (1996). El violí d’Auschwitz. Barcelona, ed. Columna Edicions 62

DE SEGURA, Miguel (2016). ¿Por qué poner música en una pel·lícula? Ref. Web https://www.elcineenlasombra.com/poner-musica-una-pelicula/

GUSTEMS, Josep (2010). “Música y sonido en los audiovisuales”. Barcelona, ed. Edicions i Publicacions de la Universitat de Barcelona 2010

ALDRICH, Robert. EEUU (1967). “Básicos filmoteca: Los géneros cinematogràficos” Ref. Web https://www.scribd.com/document/313605398/Ba-sicos-Filmoteca- Una-introduccio-n-a-la-historia-del-cine

WALUS, Bartolomiej Piotr. (2012). “A new modular approach to the composition of film music”. University of Adelaide 2012

BROWNRIGG, Mark (2003). “Film Music and Film Genre”. University of Stirling 2003 Ref. Web https://core.ac.uk/download/pdf/40108516.pdf

LACASTA Ruiz, José (2013). “Filmando la II Guerra Mundial”. Universitat Jaume I 2013

PACHON, Alejandro (1993). “La música en el cine bélico”. Universidad de Extremadura 1993

Mundo BSO. “The largest site of film music reviews in the world”. http://www.MundoBSO.com

BREU, Ramon (2018). “L’escola es fa una selfie”. Associació de mestres Rosa Sensat. Barcelona, 2018

TORRENT FREIXA, Arnau (2015), “Migració web i millora d’un sistema de recomanació musical per a pacients amb demència”. Enginyeria de sistemes audiovisuals, Escola superior politècnica UPF, Barcelona 2015

ARCE, Julio, (2012). “Música de cine y sentimientos”. Paramount Home Media. Ref. Web https://www.docenotas.com/90438/la-historia-del-cine-se-escribe- sobre-un-pentagrama/

BATISTE TRIADÚ, Albert (2013). Blog de música d’Albert Batiste. Ref. Web https://albertbatistetriado.wordpress.com/2013/10/24/los-anos-30-y- la-guerra-solo-texto-2/

63

1

1 5 -O - .O \ , . . Violí & \ .Q .O . . .Q % \

Viola \ \ , - & - , 3 3

Violoncel .O % \ , , , . . \ .Q .O . -

Contrabaix % \ , , , 2 9

D . . . .O . . . & , ,

%

- & - . . -O , - -

. . % ...... # . - . " .

% ,O , , , D D D & ...... % . E. E. . E . E . . . . . E . E . . . " " .O ...... " " . .O " " . . z {z {z {z 3

D . . . .O . . . , &

%

D -O - ,O & . . . .O % ......

% , ,O ,

D D & ...... % . E. E. . E . E . .O . . . . " " .O ...... O " " { z z{ z {. z 4 13

- - ! .# .O . .# . .# . -# .# . & . " " " %

- - & , - -O - -

% - -Q &

-O % - - - - - z { z{ z{ % , , ,O , z {z {z D D D D & . . . -# -# -# % . E ! E ! E . -# . -#O . -#O . . ! .O . . . . {z { 5 17

! .# .O . - -Q .# . -# & . " %

E ! . . . E . . . & - ..Q . . . . .O . . "

&

% - ...... O . . . - . . . . .O . z { % - # - - . -O - {z {z { z { z D D - & -Q - . . . - . . . % . - . . . . E. . ..O . . . . D . . . " .O . .O z {z 6 21 . . . - . .O -Q ! .# .# . & . " %

E ! . . . E ! ...... & ...... Q . . . . .

&

% . . .O ...... z{ % ,O - - , { z {z { z D DD D & . . . .Q . . . . . % ..O ...... O E ! ...... {z {z {z 7 25 .O . -# .# . .# . - -Q & " "

%

. .O . . .O & ...... - -

&

% . . .O ...... O ...... O . . . .

% - ,O , - { z { z {z {z D D & ...... Q . . % ..O . . . . . E . ..O . . . E . D . E . E . .O .O " . " . " . . .O . " {z .{z z{ 8

. . . ! .# .O . . .O .# . -# & . " %

...... O . . . .O & ......

D DE ! & ...... O . .O . % . . D . E D . . . . .O " . .

% -# . -O - ,O { z { z { z .O .O & ...... % . . E. E D ..O . . . ..O . E . . " . .O . . " . " .O {z {z {.z 9 29 - -Q - &

%

& - -

&

% ......

% - - { z { . & .Q...... % . . . E ! D D ...... z

MELODIES DE GUERRA Annexos

Cristina Bosch Sierra Montserrat de Rocafiguera 20 de desembre de 2018 ESCORIAL VIC

1

ÍNDEX D’ANNEXOS Pàgina

1. Fitxes tècniques de les pel·lícules...... 3

2. Fitxes tècniques de les bandes sonores . . . . . 34

3. Entrevista ...... 101

4. Llistat de compositors d’origen jueu . . . . . 105

5. Llistat de directors d’origen jueu ...... 109

6. Partitura ...... 112

7. Quadre sinòptic de les pel·lícules ...... 121

2

FITXES TÈCNIQUES DE LES PEL·LÍCULES

3

1. The Great Dictator

TÍTOL: El Gran Dictador

DURADA: 113 min

TEMA: Comèdia | Drama

ANY: 1940

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Charles Chaplin

INTÈRPRETS: Charles Chaplin, Paulette Goddard, Jack Oakie, Reginald Gardiner, Henry Daniell, Billy Gilbert, Grace Hayle MÚSICA: Meredith Willson

FOTOGRAFIA: Karl Struss, Roland Totheroh

SOUNDTRACK: http://www.artofthetitle.com/title/the-great-dictator/ ARGUMENT: La pel·lícula està ambientada enmig de les dues guerres mundials, en una nació inventada que s’anomena Tomania. Explica la història d’un barber de poble, d’origen jueu, que, per casualitat, té una semblança extraordinària amb el dictador Adolf Hitler. El seu nom, Astolfo Hynkel, també té similitud amb el del dictador, fet que provoca una confusió important. El dictador culpa insistentment als jueus de la pèssima situació econòmica del país i els tanca en camps de concentració. Després decideix actuar i ataca el país veí, Osterlich. Durant la invasió, es produeix una fugida de persones, el barber entre elles. Durant el combat els mateixos soldats del dictador confonen amb el barber amb el dictador i el porten a una tribuna perquè faci un discurs sobre la conquesta del món; al mateix temps el dictador és empresonat en un camp de concentració. El barber exhorta la humanitat a lluitar contra la mecanització de l'home, contra les dictadures i la discriminació, i a recuperar l'humanisme.

OBSERVACIONS: Best Music (Original Score) per a Meredith Willson, Òscar a la millor pel·lícula, Òscar al millor actor per Charles Chaplin, Òscar al millor actor secundari per Jack Oakie, Òscar al millor guió original per Charles Chaplin. És la primera pel·lícula sonora de Chaplin, encara que plena de música, tal com havia estat fins al moment. L’estrena del film no es va fer a Alemanya fins al 1958 i a Espanya fins al 1976. Chaplin va afirmar en les seves memòries que després de conèixer la barbàrie nazi, mai no l’hauria rodat si hagués sabut el que passaria. L’obra és plena de paròdia i crítica al sistema nazi i a la submissió a les lleis d’un dictador, per això acaba amb un discurs moralitzador.

4

2. Casablanca

TÍTOL: Casablanca DURADA: 98 min

TEMA: Romàntica | Històrica | Drama

ANY: 1942

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Michael Curtiz

INTÈRPRETS: Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, Claude Rains, Paul Henreid, Conrad Veidt, Sydney Greenstreet, Peter Lorre, Dooley Wilson, S.Z. Sakall, Madeleine LeBeau, Leonid Kinskey, Joy Page, John Qualen MÚSICA: Max Steiner

FOTOGRAFIA: Arthur Edeson

SOUNDTRACK: https://youtu.be/EVd-I7O3Haw

ARGUMENT: La història gira al voltant de Rick Blaine (Humphrey Bogart), un estatunidenc expatriat a Casablanca, que va lluitar contra els nazis i els feixistes a Espanya, i que dirigeix el «Rick's Café Américain», més aviat un cabaret i sala de jocs. Els clients del local són variats, des de francesos col·laboracionistes i oficials nazis, fins a refugiats de guerra i malfactors. Ugarte (Peter Lorre), és un delinqüent que té uns salconduits que permeten que el portador pugui viatjar lliurement per l'Europa controlada pels alemanys i arribar a països neutrals com Portugal, cosa que implicaria poder fugir a Amèrica. Els papers arriben a mans d’en Rick i són requerits per la seva exdona Ilsa, que vol fugir a Amèrica. Entretant passen històries d’escapats dels nazis, l’amor d’Ilsa per en Rick, etc. Al final de la pel·lícula, i amb les ganes de tornar a França i lluitar contra els nazis, ressona la frase memorable: «Louis, em penso que això és el començament d'una gran amistat.»

OBSERVACIONS: Va obtenir tres Òscars, tot i que cap pel que fa a so i banda sonora. Ha estat sovint valorada com una de les millors pel·lícules de la història. Cal destacar que tant el director musical com el director de la pel·lícula són jueus. Max Steiner, el director musical, va orquestrar una música agafada de cançons populars, com la ja mítica peça coneguda “As Time Goes By”.

5

3. To Be or Not to Be

TÍTOL: Ser o No Ser

DURADA: 99 min

TEMA: Comèdia

ANY: 1942

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Ernst Lubitsch

INTÈRPRETS: Carole Lombard, Jack Benny, Robert Stack, Felix Bressart, Lionel Atwill, Stanley Ridges, Sig Ruman, Tom Dugan, Charles Halton, George Lynn, Maude Eburne, Henry Victor, Miles Mander, Halliwell Hobbes MÚSICA: Werner R. Heymann

FOTOGRAFIA: Rudolph Maté

SOUNDTRACK: https://youtu.be/7W_B10VbYjI ARGUMENT: Estiu de 1939, durant la Segona Guerra Mundial, en l'ocupació nazi a Varsòvia. Una companyia polonesa de teatre, les estrelles de la qual són el matrimoni de Maria i Joseph Tura, estan assajant una obra satírica sobre la Gestapo, però no l’estrenen a causa de les pressions polítiques. En el seu lloc representen Shakespeare: Hamlet. Un cop ha esclatat la guerra, el tinent Sobinsky, coneix al professor Siletsky i s'adona que és un espia de la Gestapo que ha aconseguit els noms dels col·laboradors de la resistència polonesa a Varsòvia, i el persegueix per aturar-lo. La companyia ajuda a evitar que la informació arribi a les mans dels alemanys. Es fa passar pel cruel coronel Erhardt i per Siletsky per entrar al quarter general de les SS. Finalment aconsegueix no ser descobert. Acaba amb la victòria del "teatre" i en Joseph representant Hamlet a Anglaterra.

OBSERVACIONS: El títol fa referència al monòleg de la tragèdia Hamlet de William Shakespeare. No va obtenir cap Òscar referent al so ni banda sonora, però cal destacar que ambdós directors (general i musical) són d’origen alemany i, sobretot, jueus. La pel·lícula es va estrenar dos mesos després que la seva protagonista Carole Lombard morís en un accident d’aviació. Es tracta d’una pel·lícula important pel seu director perquè va saber atacar el nazisme des d’un punt de vista emocional, amb un cert humor, si és que el nazisme ho permetia.

6

4. Sahara

TÍTOL: Sahara

DURADA: 93 min

TEMA: Bèl·lica

ANY: 1943

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Zoltan Korda

INTÈRPRETS: Humphrey Bogart, Bruce Bennett, J. Carrol Naish, Lloyd Bridges, Rex Ingram MÚSICA: Miklós Rózsa

FOTOGRAFIA: Rudolph Maté

SOUNDTRACK: https://youtu.be/kdJrKM_sGNA ARGUMENT: Nord d'Àfrica, Segona Guerra Mundial (1939-1945). La important ciutat líbia de Tubruq acaba de caure. El sergent Joe Gunn (Humphrey Bogart) i el seu grup es veuen obligats a retirar-se a través del desert. Els supervivents són Gunn, Hoyt (Bruce Bennet) i Jimmy Doyle (Dan Duryea). Els tres van en el seu tanc, amb escassetat de gasolina, aigua i queviures. A mesura que avancen, la situació es fa desesperant. En el camí recullen a sis soldats aliats britànics. Decideixen dirigir cap a una antiga fortalesa, amb l'esperança de trobar aigua. Però a més a més d'infortunis, són atacats per un grup de soldats alemanys.

En el recorregut, el Capità von Schletow (Kurt Kreuger), esclafa el tanc, ferint greument a Clarkson (Lloyd Bridges), un dels soldats britànics. L'avió de combat alemany és abatut i von Schletow és capturat. L'assalt final dels alemanys es converteix en una rendició completa. Gunn i Bates (Patrick O'Moore), l'únic supervivent aliè, desarmen als alemanys mentre beuen i seguidament es troben amb les tropes aliades guiades per Waco. Acaben rebent notícies de la victòria aliada a la Primera Batalla d'El Alamein, tornant a Afrika Korps de Rommel.

OBSERVACIONS: La pel·lícula va ser dirigida i composta per dos directors jueus i d’origen hongarès. Va obtenir tres Òscars, destaco el de millor mescla de so. El film no va trepitjar l’Àfrica, sinó que es va filmar íntegrament al comtat Imperial de Califòrnia, a prop de Salton Sea.

7

5. The Best Years of our Lives

TÍTOL: Los Mejores Años de Nuestra Vida

DURADA: 172 min

TEMA: Drama

ANY: 1946

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: William Wyler

INTÈRPRETS: Myrna Loy, Fredric March, Dana Andrews, Teresa Wright, Virginia Mayo, Cathy O'Donnell, Hoagy Carmichael, Harold Russell, Gladys George, Ray Collins, Roman Bohnen, Minna Gombell, Walter Baldwin, Dorothy Adams, Steve Cochran MÚSICA: Hugo Friedhofer

FOTOGRAFIA: Gregg Toland

SOUNDTRACK: https://youtu.be/TPob2tNl_5Y ARGUMENT: Una pel·lícula que explica de manera personal i íntima les dificultats dels soldats quan tornen del front i s’han d’enfrontar amb el dia a dia.

El 1945, acabada la Segona Guerra mundial, el destí reuneix tres soldats veterans que tornen a bord de l'avió B-25 a Boone City, la seva ciutat natal. Es tracta del sergent d'infanteria Al Stephenson, del capità d'aviació Fred Derry i del mariner Homer Parrish. Tots tres estan impacients per tornar-hi, encara que comparteixin la mateixa inquietud a la idea de reprendre una vida normal.

La tornada és molt més dura i difícil del que podien esperar. El difícil encaix en la societat que els acull serà present al llarg de la pel·lícula. L’alcohol, per l’Al serà una perdició; per en Fred el fet que no trobi un treball digne el portarà a fortes tensions amb la seva dona; i finalment, en Homer no pot suportar la sensació de pena i llàstima que li té tothom, especialment els seus pares i la seva dona, pel fet que va perdre les mans en la guerra.

OBSERVACIONS: La pel·lícula va ser un gran èxit de taquilla, fet que la mateixa crítica cinematogràfica es va encarregar d’avalar amb 7 Òscars, incloent-hi el de millor film i millor so. Remarco que tant el director general com el musical són jueus.

8

6. From Here to Eternity

TÍTOL: De aquí a la Eternidad

DURADA: 115 min

TEMA: Drama

ANY: 1953

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Fred Zinnemann

INTÈRPRETS: Burt Lancaster, Deborah Kerr, Frank Sinatra, Donna Reed, Philip Ober, Ernest Borgnine, Jack Warden, Mickey Shaughnessy, Harry Bellaver, Montgomery Clift MÚSICA: George Duning

FOTOGRAFIA: Burnett Guffey

SOUNDTRACK: https://youtu.be/tsbNgIt25R4 ARGUMENT: Robert Lee Prewitt (Montgomery Clift) és un antic boxador que té fortes tensions tant els seus superiors com els seus propis companys. El seu amic Maggio (Frank Sinatra) mira d'ajudar-lo, però també ha d'ocupar-se dels seus propis problemes, especialment amb el sergent Fatso, que no para de molestar-lo. Mentrestant, el sergent Warden (Burt Lancaster) i la dona d'un comandant, Karen Holmes (Deborah Kerr), trepitgen terreny perillós en viure una història d'amor il·lícita. Però les vides de tots canviaran quan es produeix l'atac japonès.

OBSERVACIONS: Sembla que la crítica especialitzada la considera com una de les pel·lícules més exitoses i amb més taquillatge de la història, fins aleshores. El repartiment d’actors i actrius és sublim. La quantitat d’Òscars (8) avala aquesta gran producció, entre ells: al millor director, a la millor pel·lícula, a la millor actriu secundària, al millor actor secundari, i al millor guió i, sobretot, millor mescla de so, entre d’altres. És curiós que la novel·la es basa en un llibre de James Jones que va ser precisament polèmic per la crítica contra la institució militar, l’ús de diàlegs vulgars i algunes escenes amb un caire sexual que, per l’època, podrien semblar desafortunades.

9

7. The Bridge over the River Kwai

TÍTOL: El Puente sobre el Rio Kwai

DURADA: 157 min

TEMA: Bèl·lica / Drama

ANY: 1957

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: David Lean

INTÈRPRETS: William Holden, Jack Hawkins, Alec Guinness, Sessue Hayakawa, James Donald, Geoffrey Horne, André Morell, Peter Williams, John Boxer, Percy Herbert MÚSICA: Malcolm Arnold

FOTOGRAFIA: Jack Hildyard

SOUNDTRACK: https://youtu.be/3r03GGpKedY ARGUMENT: Els presoners britànics dels japonesos es troben sota una difícil situació sota el poder de l'enemic durant la Segona Guerra Mundial. Els reus han de construir per ordre dels japonesos un pont sobre el riu Kwai, a Tailàndia, perquè passi el ferrocarril des de Birmània cap a Siam. Al principi el seu instint és sabotejar el pont, però, sota la direcció del coronel Nicholson (Alec Guinness) estan convençuts que el pont ha de ser construït com un símbol de la moral i la dignitat davant les circumstàncies adverses en què es troben.

A poc a poc l'admiració cap al coronel Nicholson es destrueix entre els seus homes a causa de la seva negativa a construir el pont, en lloc de comprometre els seus principis per al benefici del comandant japonès Saito (Sessue Hayakawa). L'arrogància de l'home fa que es convenci que és un monument al caràcter britànic, però en realitat la construcció del mateix esdevé una col·laboració amb l'enemic. Mentrestant la missió dels aliats és volar el pont que han construït els presoners britànics abans que passi el primer ferrocarril per ell.

OBSERVACIONS: Una observació és que el pont sobre el riu Kwai va existir i existeix avui en dia i va ser construït costant més de 200 vides de presoners anglesos, holandesos i australians i va ser destruït per bombes teleguiades de l'aviació nord-americana el 1945. La pel·lícula va obtenir vuit nominacions als Oscar, aconseguint finalment set estatuetes, d’entre elles el millor so.

10

8. South Pacific

TÍTOL: Al Sur del Pacífico

DURADA: 151 min

TEMA: Musical

ANY: 1958

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Joshua Logan

INTÈRPRETS: Rossano Brazzi, Mitzi Gaynor, John Kerr, Ray Walston, Juanita Hall, France Nuyen, Tom Laughlin, James Stacy MÚSICA: Richard Rodgers

FOTOGRAFIA: Leon Shamroy

SOUNDTRACK: https://youtu.be/Dkqtlmrh-qk ARGUMENT: La pel·lícula s’ambienta l’any 1943, moment en què l’exèrcit dels Estats Units i la seva Armada ha establert nombroses bases a diferents indrets del Pacífic, en un intent de controlar i dominar aquesta part del món, sobretot per fer front al creixent perill de l’expansió de l’exèrcit japonès. Una de les bases és la de les illes Salomó i està estratègicament situada per tal de preparar-se per a una possible invasió a les costes de Nova Guinea. L’exèrcit nord- americà està molt interessat a contractar a un jardiner francès, Emile de Becque, alhora per obtenir informació sobre les tropes japoneses. El jardiner acaba enamorant-se d’una infermera nord-americana, Nellie Forbush.

OBSERVACIONS: Hi ha una exageració d’escenes idíl·liques, romàntiques i poc creïbles. La mateixa filmació està carregada de filtres per donar una imatge molt més suau i bucòlica.

Així i tot va ser una pel·lícula amb un gran èxit i una importantíssima recaptació. La part musical és molt destacable, fins al punt que van aconseguir Òscar tant la música com l’apartat tècnic de so. La mateixa banda sonora es va mantenir fins a 115 setmanes com a la millor en les llistes de popularitat al Regne Unit.

Es tracta d’un musical i és una de les poques pel·lícules d’aquest gènere que tracten el tema de la II Guerra Mundial. Essent, doncs, un musical era del tot oportú incloure-la en la selecció.

11

9. The Diary of Anne Frank

TÍTOL: El Diario de Ana Frank

DURADA: 172 min

TEMA: Biogràfica | Drama

ANY: 1959

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: George Stevens

INTÈRPRETS: Millie Perkins, Joseph Schildkraut, Shelley Winters, Richard Beymer, Gusti Huber, Lou Jacobi, Diane Baker, Ed Wynn MÚSICA: Alfred Newman

FOTOGRAFIA: William C. Mellor

SOUNDTRACK: https://youtu.be/wmSU9JnmaIk

ARGUMENT: En el Diari d'Ana Frank, una nena jueva anomenada Annelies Marie Frank (Millie Perkins) relata la seva vida abans i durant la guerra a Holanda des de l'any 1943 al 1945. Ens explica els seus sentiments i emocions en forma de cartes. La seva família, d'origen jueu va ser incapaç de fugir d'Holanda, ja que era pràcticament impossible, així que es van veure obligats a refugiar-se en amagatalls per evitar la deportació. Així van viure durant dos anys durs. En aquest temps de clandestinitat Anna Frank va escriure el seu famós diari que, de fet, anava dirigit a algú anomenat Kitty. En ell, va reflectir tot el que li passava, parlava o pensava fins a l'1 d'agost de 1944. Tres dies més tard, els vuit habitants de l'anomenada casa de darrere van ser delatats i detinguts per la Gestapo. No van tenir temps d’emportar-se gairebé res, ni tan sols l’Ana Frank va poder agafar el seu diari.

OBSERVACIONS: La pel·lícula va obtenir tres Òscars i Globus d’Or a millor pel·lícula. Encara que cap d’aquests premis siguin musicals, va ser nominada a millor banda sonora. La pel·lícula és un reflex total de la realitat. Dels vuit amagats, només el pare d'Anna, Otto Frank, sobreviu a la guerra. Després de la seva mort, l’Ana es fa mundialment famosa gràcies al diari que va escriure durant el temps en què va estar amagada.

12

10. The Guns of Navarone

TÍTOL: Los Cañones de Navarone

DURADA: 151 min

TEMA: Bèl·lica

ANY: 1961

PAÍS: Estats Units - UK

DIRECCIÓ: J.Lee Thompson

INTÈRPRETS: Gregory Peck, David Niven, Anthony Quinn, Stanley Baker, Irene Papas, Anthony Quayle, James Darren, James Robertson Justice, Richard Harris, Gia Scala, Michael Trubshawe, Percy Herbert, Bryan Forbes, Allan Cuthbertson MÚSICA: Dimitri Tiomkin

FOTOGRAFIA: Oswald Morris

SOUNDTRACK: https://youtu.be/Ewi1LRld5_k

ARGUMENT: La II Guerra Mundial es va estenent per diferents regions i països i ara ha arribat a Grècia, amb la invasió del país per part dels nazis. Els soldats alemanys han aconseguit fer-se forts en una zona dels penya-segats de la costa on hi ha construït una base sòlida que domina bona part de la costa. Aprofitant l’estratègica posició que el dóna l’alçada hi ha instal·lat una bateria de canons de llarg abast. Els aliats intentaran de manera obsessiva destruir els canons i recuperar el control d’aquesta zona marítima del Mediterrani i alliberar dos mil soldats britànics que estan situats a l’illa veïna de Keros. Al llarg de tota la pel·lícula aquesta serà la missió del comando especialitzat, format per Keith Mallory (Gregory Peck), Corporal Miller (David Niven), i Andrea Stauros (Anthony Quinn), aquest darrer un guerriller experimentat de la resistència grega.

OBSERVACIONS: La pel·lícula es va filmar en bona part a la ciutat de Rodes, a tocar de Turquia, i molts dels escenaris són del port de la ciutat. Tot i que no va aconseguir Òscar a la música o al so, sí que el va guanyar als millors efectes especials. També va guanyar un Globus d’Or l’any 1963 a la millor banda sonora. Hollywood apostava fort per les grans produccions, amb destacats intèrprets i l’ús de noves tecnologies de rodatge. Les pel·lícules eren de masses, amb molts extres, decorats impressionants. A Europa, en canvi, el cinema era molt més intimista, d’autor.

13

11. The Great Scape

TÍTOL: La Gran Evasión

DURADA: 180 min

TEMA: Bèl·lica

ANY: 1963

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: John Sturges

INTÈRPRETS: Steve McQueen, James Garner, Richard Attenborough, Charles Bronson, James Coburn, Donald Pleasence, James Donald, Hannes Messemer, David McCallum, Gordon Jackson MÚSICA: Elmer Bernstein

FOTOGRAFIA: Daniel L. Fapp

SOUNDTRACK: https://youtu.be/MbsuAbTTsV8 ARGUMENT: Durant la Segona Guerra Mundial, un oficial, presoner en un camp de concentració nazi, pretén organitzar una gran evasió en què es veuran implicats dos-cents cinquanta presos. Per dur a terme el seu pla comencen l'excavació d'un túnel. Però quan aquest ja està acabat els alemanys ho descobreixen. El centre de reclusió on hi havia els presoners era el centre d’Stalag Luft III (abreviatura de Kriegsgefangenen Lager der Luftwaffe 3), en el que van aconseguir fugir tres presoners, després d’excavar un túnel de 102 metres de longitud. El camp estava construït al sud de Polònia i servia per empresonar els aviadors britànics i americans capturats per l’exèrcit alemany.

OBSERVACIONS: La història explica que 600 oficials anglesos i americans van treballar durant un any per planificar i executar l'evasió d'un camp de presoners nazi el 1944, la major evasió de la història militar. El lloc on hi ha el camp de concentració ja havia servit per a altres confinaments, com ho testimonia el memorial «Muzeum obozów jenieckich żagań» que explica que ja l’any 1813, en la zona varen morir desenes de soldats de Napoleó Bonaparte. El mateix va passar en la I Guerra Mundial, on la zona va viure una de les èpoques més negres de la seva història.

14

12. The Dirty Dozen

TÍTOL: Doce del Patíbulo

DURADA: 145 min

TEMA: Acció | Bèl·lica

ANY: 1967

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Robert Aldrich

INTÈRPRETS: Lee Marvin, Ernest Borgnine, Richard Jaeckel, Charles Bronson, Jim Brown, John Cassavetes, George Kennedy, Trini López, Ralph Meeker, Robert Ryan, Telly Savalas, Donald Sutherland, Clint Walker MÚSICA: Frank De Vol

FOTOGRAFIA: Edward Scaife

SOUNDTRACK: https://youtu.be/WltC_vUoUh8

ARGUMENT: El major Reisman (Lee Marvin), militar expert en la guerra de guerrilles, l'ordre de realitzar una missió suïcida, que es basa a convertir l'escòria de l'exèrcit en la veritable elit. La missió consisteix a llançar un grup de paracaigudistes prop a una mansió en la qual oficials de l'exèrcit alemany tenen instal·lat un lloc d'alt comandament i prendre-la per sorpresa. Caldrà dinamitar el soterrani per tal de causar la mort de la major quantitat d'oficials alemanys possibles i desmoralitzar l'exèrcit alemany i, al mateix temps, fugir. Després de seleccionar els seus homes, el major els entrena amb mà dura, tot i que el respecten i confien en ell. Quan arriba el moment, tots estan preparats per dur a terme la missió, però a poc a poc es fa malbé el pla, i han d'improvisar per tal de complir amb la missió.

OBSERVACIONS: És una pel·lícula adaptada d'una novel·la d'E. M. Nathanson i típicament de gènere bèl·lic. Es va endur un Òscar a la millor edició de so, i és que aquesta part tècnica està molt ben treballada.

Els estudis on es va filmar són els de la MGM British Studios, Borehamwood, encara que el castell va ser construït especialment per al film.

15

13. Patton

TÍTOL: Patton

DURADA: 158 min

TEMA: Històrica | Biogràfica | Bèl·lica | Drama

ANY: 1970

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Franklin J. Schaffner

INTÈRPRETS: George C. Scott, Stephen Young, Karl Malden, Michael Strong, Carey Loftin, Frank Latimore, Albert Dumortier, Karl Michael Vogler, Morgan Paull, Edward Binns, Bill Hickman, John Barrie, David Bauer, Paul Stevens, Jack Gwillim, Siegfried Rauch, Michael MÚSICA: Jerry Goldsmith

FOTOGRAFIA: Fred J. Koenekamp

SOUNDTRACK: https://youtu.be/mu11QRO9BrQ ARGUMENT: La pel·lícula es basa en la vida d'un militar americà, el mateix George Smith Patton (1885-1945) home de fortes conviccions i de difícil tracte. Va lluitar en molts fronts i va destacar al nord d’Àfrica, Sicília i altres llocs a Europa, incloent-hi Normandia. El fil de la pel·lícula es desenvolupa a Tunísia, encomanat per Dwight D. Eisenhower, per tal de prendre el comandament de les tropes americanes després del desastre de la Batalla del Pas de Kasserine davant de l'Afrika Korps d’Erwin Rommel. El terror i la tensió són les seves maneres de dirigir la tropa. Aquest home apassionat per la història i creient en la reencarnació, segons ell havia nascut per lluitar. Temut pels alemanys, adulat per les seves tropes, i detestat pels seus competidors (sobretot pel mariscal Montgomery), Patton no tenia de fet més que un verdader adversari: ell mateix.

OBSERVACIONS: La música és especialment interessant en el film, ja que Jerry Goldsmith usà diversos mètodes innovadors per lligar-la amb la pel·lícula. Va utilitzar un bucle echoplex de sons enregistrats. El tema principal consisteix en una marxa simfònica acompanyada per orgue de tubs per representar la naturalesa militarista i profundament religiosa del protagonista. La banda sonora es troba entre les 25 millors bandes sonores de pel·lícules estatunidenques segons l'American Film Institute.

16

14. Summer of ‘42

TÍTOL: Verano del '42

DURADA: 102 min

TEMA: Romàntica | Drama

ANY: 1971

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Rbert Mulligan

INTÈRPRETS: Jennifer O'Neill, Gary Grimes, Jerry Houser, Oliver Conant, Katherine Allentuck, Christopher Norris, Lou Frizzell MÚSICA: Michel Legrand

FOTOGRAFIA: Robert Surtees

SOUNDTRACK: https://youtu.be/bHezowVjDX4

ARGUMENT: És una pel·lícula de guerra però que, a la vegada, no ho és. La Segona Guerra Mundial és molt lluny, a Europa, i un grup d'adolescents Hermie (Gary Grimes), Dorothy (Jennifer O'Neill) casada amb un pilot militar, Oscy i Benji, que estiuegen en una illa de Nova Anglaterra es preocupen per altres temes, típics de l’adolescència. El film copsa magistralment la nostàlgia per una època perduda que representa la pèrdua de la innocència i la fragilitat de l'adolescència. Amb una posada en escena deliciosa, puntejada per la mítica i oscaritzada banda sonora de Michel Legrand, Mulligan transmet amb gran sensibilitat i sentiment la fugacitat d'unes vivències profundament intenses que mai no es tornaran a repetir.

OBSERVACIONS: És una pel·lícula de color de rosa, amb una fotografia daurada, una música envolvent, un to nostàlgic, una història tendre i uns actors atractius. Moltes formes, actituds i modes, sorprenen l'adolescent d'avui, potser per aquella ingenuïtat, per la recerca del coneixement sexual a través de llibres prohibits, pel desconeixement total de l'altre sexe.

El film, a pesar d'un abús marcat del zoom, té un ritme pausat, excessiu en moltes escenes. Segurament el que més destaca de la pel·lícula és l’Òscar a la millor banda sonora, per Michel Legrand.

17

15. The Voyage of the Damned

TÍTOL: El Viaje de los Malditos

DURADA: 155 min

TEMA: Drama

ANY: 1976

PAÍS: UK

DIRECCIÓ: Stuart Rosenberg

INTÈRPRETS: Faye Dunaway, James Mason, Lee Grant, Oskar Werner, Sam Wanamaker, Lynne Frederick, David de Keyser, Della McDermott, Julie Harris, Jonathan Pryce, Maria Schell, Max Von Sydow MÚSICA: Lalo Schifrin

FOTOGRAFIA: Billy Williams

SOUNDTRACK: https://youtu.be/NdGLjH1Frzc

ARGUMENT: Una pel·lícula crua i punyent, on s’hi veu l’antisemitisme i l’horror nazi. Realment no hi ha una batalla física però sí una lluita moral que involucra a diferents països. El règim alemany del III Reich, per apaivagar l'acusació internacional creixent que a Alemanya es maltractava els jueus i fins i tot se'ls enviava a camps de concentració, deixa salpar un vaixell, del port d’Hamburg, el MS St. Louis, en el qual n’hi ha embarcats un grup de 937, tots ells amb el corresponent passaport, visats i papers en regla. L'objectiu del viatge és Cuba, però el president cubà Laredo anuncia que no els pensa acollir i no deixen desembarcar els passatgers. El St. Louis es dirigeix llavors a la costa dels Estats Units, però el govern de Roosevelt els fa saber que tampoc són benvinguts al país, i també els rebutjarà el govern del Canadà. El vaixell ha de retornar llavors a Europa. El tracte rebut al vaixell per part de la tripulació és denigrant, ja que són afins al règim nazi.

OBSERVACIONS: La pel·lícula segueix amb prou cura el llibre original de Gordon Thomas i Mas Morgan Witts de l’any 1974. Bona part de les escenes de la pel·lícula van ser filmades a Barcelona, concretament al port, a la Plaça Reial, a la sala de contractacions de l’antiga Llotja de Barcelona, i seu actual de la Borsa, i a l’edifici principal i els jardins del col·legi de l’Escola Pia de Sarrià.

18

16. Das Boot

TÍTOL: El Submarino

DURADA: 209 min

TEMA: Bèl·lica

ANY: 1981

PAÍS: Alemanya

DIRECCIÓ: Wolfgang Petersen

INTÈRPRETS: Jürgen Prochnow, Herbert Grönemeyer, Klaus Wennemann, Hubertus Bengsch, Martin Semmelrogge, Bernd Tauber, Erwin Leder, Martin May MÚSICA: Klaus Doldinger

FOTOGRAFIA: Jost Vacano

SOUNDTRACK: https://youtu.be/it49wmcKUt4 ARGUMENT: El submarí és una pel·lícula bèl·lica que explica la història fictícia del submarí alemany U-96 i la seva tripulació. Junt amb la tripulació hi va també un periodista, el tinent Werner (Herbert Grönemeyer), que és el narrador en tercera persona de la trama. L’espai físic dins el submarí és claustrofòbic i d’aquí que hi hagi moltes baralles entre els soldats. En dirigir- se cap a Itàlia han de passar per l’estret de Gibraltar on són descoberts per l’aviació aliada. En un intent de submergir-se ràpidament s’origina una avaria que els enfonsa a 270 metres, amb la filtració d’aigua dins el submarí. Comença un període de terror i pànic, amb la por de morir asfixiats. Finalment aconsegueixen reparar-lo i tornar a La Rochelle, d’on havien salpat. Mentre celebren la gesta d’haver tornar vius, un atac de l’aviació anglesa els destrossa el sumari, que finalment s’enfonsa.

OBSERVACIONS: La pel·lícula no és real sinó que explica, de manera fictícia, les lluites al mar durant el conflicte, i segueix més o menys fidel la novel·la alemanya de 1973 Das Boot, escrita per Lothar-Günther Buchheim. Durant la II Guerra Mundial el domini del mar va ser estratègic, sobretot a l’Atlàntic.

La pel·lícula va obtenir l’Òscar a la millor edició de so, per Mike Le Mare, fet que va ser celebrat pel director musical Klaus Doldinger com si fos seu; a més va obtenir altres estàtues, al millor director, millor fotografia, millor guió adaptat, i millor muntatge.

19

17. Hotaru No Haka

TÍTOL: La Tumba de las Luciérnagas

DURADA: 93 min

TEMA: Animació

ANY: 1988

PAÍS: Japó

DIRECCIÓ: Isao Takahata

INTÈRPRETS:

MÚSICA: Michio Mamiya

FOTOGRAFIA: Nobuo Koyama

SOUNDTRACK: https://youtu.be/jp0-M0Sm9bw

ARGUMENT: Corre l’estiu de 1945 al Japó i l’aviació nord-americana segueix atacant les ciutats japoneses, especialment la ciutat de Kobe, que la converteix en un infern sota les bombes incendiàries. Els dos protagonistes, en Seita, de 14 anys, i la seva germana Setsuko, de 5, fills d'un oficial de la marina japonesa, viuen amb la seva mare.

Un dia, però, després d'un brutal bombardeig, troben la mare molt malferida en una escola que ha estat convertida en un hospital d'urgències. Poc després, la mare mor i els dos germans decideixen d'allotjar-se a casa d’uns oncles. Malgrat tot, no hi són benvinguts i acaben marxant i vivint pel seu compte en un refugi antiaeri abandonat. Si bé allà poden viure amb més llibertat i sense haver de molestar ningú, les coses no els van gaire bé: el menjar escasseja, no poden esperar cap mena d'ajut i les repercussions de la desnutrició són cada cop més visibles en la petita Setsuko.

OBSERVACIONS: Hotaru no Haka és una de les millors pel·lícules antiguerra, tot i que a penes hi ha una visió de tots els combats involucrats. En lloc d'això, se centra en les persones que queden enrere, les famílies que es desgasten i els nens que es tornen orfes. Hi ha algunes escenes agonitzants amagades en aquesta pel·lícula, fet que hauria de permetre que qualsevol persona es prengués el temps necessari per asseure's i veure-la. Va ser una pel·lícula amb poc pressupost, a penes 4 milions de dòlars. La pel·lícula es basa en la novel·la semiautobiogràfica d’Akiyuki Nosaka, un dels milers de nens japonesos que van quedar orfes. Tot i que és una pel·lícula de dibuixos animats, de fet és l’única del treball, la temàtica és per adults.

20

18. The Empire of the Sun

TÍTOL: El Imperio del Sol

DURADA: 147 min

TEMA: Bèl·lica | Drama

ANY: 1987

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Steven Spielberg

INTÈRPRETS: Christian Bale, John Malkovich, Joe Pantoliano, Miranda Richardson, Nigel Havers, Leslie Phillips, Masato Ibu, Takatoro Kataoka, Ben Stiller MÚSICA: John Williams

FOTOGRAFIA: Allen Daviau

SOUNDTRACK: https://youtu.be/6lapculOfR0 ARGUMENT: L’exèrcit japonès ocupa la Xina i l'any 1939 obliga als estrangers a abandonar el país, amb l’amenaça de considerar-los enemics. Una família anglesa perdrà totes les seves possessions durant la presa de Xangai, i el seu fill, James, desapareixerà. Després d’un temps, James és trobat per uns americans que viuen en un vaixell abandonat i per evitar que l'expulsin, els diu que la seva casa està plena de valuosos objectes. En anar al lloc descobreixen que està ocupat per japonesos i són fets presoners. Aniran al camp de concentració de Soo Chow, prop d'un aeroport militar xinès. Passen privacions però al final en James es guanya la simpatia de tots, inclòs el sergent Nagata, un oficial japonès. El final de la guerra s’acosta i el camp és abandonat pels japonesos deixant els presoners en un estadi. James, finalment, aconsegueix reunir-se de nou amb els seus pares, però ja no és l’infant que ells recorden.

OBSERVACIONS: El director Spielberg va muntar una estació de tren, un aeroport, un estadi olímpic, un camp de concentració japonès i un hospital. Moltes altres escenes varen ser rodades al Regne Unit. La producció va necessitar fins a 5.000 extres xinesos, i el curiós és que alguns, per edat, encara podien recordar la guerra. La pel·lícula no va ser un èxit als Estats Units, tot i que va recuperar part de la inversió a diferents països, fet pel qual el mateix Spielberg va comentar: “…L’Imperi del sol no va ser un gran projecte comercial… M’he guanyat el dret de fracassar comercialment”. La pel·lícula no va guanyar cap Òscar però sí en canvi es va endur el BAFTA al millor so i a la millor banda sonora, en la seva 41a edició.

21

19. Stalingrad

TÍTOL: Stalingrad

DURADA: 132 min

TEMA: Bèl·lica

ANY: 1993

PAÍS: Alemanya

DIRECCIÓ: Joseph Vilsmaier

INTÈRPRETS: Dominique Horwitz, Thomas Kretschmann, Jochen Nickel, Sebastian Rudolph, Dana Vávrová, Martin Benrath, Sylvester Groth, Karel Hermánek MÚSICA: Norbert Jürgen Schneider

FOTOGRAFIA: Rolf Greim, Klaus Moderegger

SOUNDTRACK: https://youtu.be/YdvP_2hVE04 ARGUMENT: La pel·lícula se situa a finals de l'any 1942 amb l'exèrcit de Hitler avançant en territori soviètic, per envair la ciutat d’Stalingrad. L’exèrcit rus, que intenta preparar el terreny per les tropes soviètiques que arribaran a través del riu Volga, es defensa de manera impressionant. El que realment acabarà amb les forces alemanyes és el brutal hivern pel qual no estava preparat. Acabaven de lluitar a la batalla de l’Alamein i pràcticament no havien descansat. Varen ser transportats en vagons de trens, com si fossin bèsties. Malgrat tot, Hitler proclama la victòria a la ràdio. La batalla de Stalingrad serà acarnissada, perdent la meitat dels homes. Després de ser encerclats per les forces soviètiques, el grup passarà per intents de revoltes, intents de deserció, i després, finalment, la mort.

OBSERVACIONS: La pel·lícula està rodada i explicada des del punt de vista dels alemanys. Moltes de les escenes eren ultra realistes, filmades en la mateixa Sibèria, en el període d’hivern, per aconseguir major realitat. Alguns dels extres que varen participar-hi tenien mutilacions en braços i cames, fet que permetia una credibilitat autèntica sense efectes digitals afegits.

La pel·lícula va necessitar un pressupost impressionant, essent la producció alemanya més cara. La batalla d’Stalingrad va suposar la primera gran derrota de l’exèrcit alemany de Hitler.

22

20. The Schindler’s List

TÍTOL: La Lista de Schindler

DURADA: 194 min

TEMA: Històrica | Drama

ANY: 1993

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Steven Spielberg

INTÈRPRETS: Liam Neeson, Ben Kingsley, Ralph Fiennes, Caroline Goodall, Jonathan Sagall, Embeth Davidtz GUIÓ: Steven Zaillian

MÚSICA: John Williams

FOTOGRAFIA: Janusz Kaminski

SOUNDTRACK: https://youtu.be/XNSsv86lsok

ARGUMENT: La pel·lícula es basa en fets reals on un industrial alemany i membre del partit nazi, Oscar Schindler, aconsegueix salvar prop de 1.200 jueus de la mort en el camp de concentració de Paszów. En un principi l’interès de l’industrial és purament econòmic perquè proveeix de material a l’exèrcit alemany utilitzant mà d’obra jueva. Amon Göth rep l'ordre de tancar el camp on es troben treballant i deportar milers de jueus a Auschwitz. És en aquest moment que Schindler decideix comprar aquests 1.200 homes per “protegir-los” i al mateix temps perquè treballin per a ell en una nova fàbrica d’armament. El seu comptable i ell redacten la llista dels qui seran salvats. Finalment la guerra s’acaba i Oscar Schindler i la seva dona deixen el país perseguits com a criminals de guerra pels aliats, però no sense haver dit abans adéu als 1.200 jueus que ha salvat i d'haver rebut d'aquests un anell portant: «Qui salva una sola vida, salva el món sencer».

OBSERVACIONS: Diferents directors volien dirigir aquest projecte: Roman Polanski (però ho va refusar perquè la seva mare va morir a Auschwitz), Billy Wilder, Martin Scorsese. Spielberg finalment la va dirigir, però renunciant a qualsevol sou (segons va afirmar: no volia diner tacat de sang). No va poder utilitzar el camp d’Auschwitz o sigui que va construir un plató immens al costat. El final és un tribut de molts supervivents a la tomba de Schindler, a Jerusalem.

23

21. The English Patient

TÍTOL: El Paciente Inglés

DURADA: 160 min

TEMA: Drama

ANY: 1996

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Anthony Minghella

INTÈRPRETS: Ralph Fiennes, Juliette Binoche, Willem Dafoe, Kristin Scott Thomas, Naveen Andrews, Colin Firth, Julian Wadham, Jürgen Prochnow MÚSICA: Gabriel Yared

FOTOGRAFIA: John Seale

SOUNDTRACK: https://youtu.be/p5FvpgiRqB0 ARGUMENT: Un avió és abatut a l’Àfrica. El pilot, un cartògraf hongarès i comte, en surt malferit i desfigurat per les flames. Uns nòmades del desert el salven i el porten a lloc segur per curar-se. Finalment és traslladat a un monestir abandonat d’Itàlia on durant tot el film s’anirà recuperant. Les fortes ferides i l’accident han provocat una amnèsia al protagonista, que s’interromp temporalment amb flashback puntuals. Hi ha també una història d’amor paral·lela entre Hanna, la infermera cuidadora del pacient i un indi de l’exèrcit britànic. Després de moltes històries contades i recordades, el final del pacient és dolorós i trist.

OBSERVACIONS: La pel·lícula és, sens dubte, un èxit rotund, aconseguint 9 de les 12 estàtues a les quals optava, inclosa la millor Banda sonora i al millor so. Pel rodatge es van utilitzar alguns escenaris d’edificis històrics, com la Capilla Bacci de la Basílica de Sant Francesc, a Arezzo, Toscana, Itàlia. Pels escenaris naturals es varen escollir Tunísia i Itàlia. La producció va tenir un pressupost auster de 27 milions de dòlars però en canvi en va recollir deu vegades més. És de les poques pel·lícules que estan ambientades durant la II Guerra Mundial però en canvi respiren molt poc conflicte bèl·lic. La major part del film és de passió, amor, nostàlgia, etc. La pel·lícula va estar a punt de no produir-se perquè la productora no hi veia futur, perquè segons deia, no tenia cap actor o actriu rellevant. Al final Miramax la va produir, amb molt d’èxit.

24

22. Life is Beautiful

TÍTOL: La Vida es Bella

DURADA: 115 min

TEMA: Romàntica | Comèdia

ANY: 1997

PAÍS: Itàlia

DIRECCIÓ: Roberto Benigni

INTÈRPRETS: Roberto Benigni, Nicoletta Braschi, Giorgio Cantarini, Marisa Paredes, Giustino Durano, Lidia Alfonsi, Sergio Bini Bustric MÚSICA: Nicola Piovani

FOTOGRAFIA: Tonino Delli Colli

SOUNDTRACK: https://youtu.be/GTkTgFQWQVE

ARGUMENT: L’actor i director Roberto Benigni defineix ell mateix la seva pel·lícula com una faula, on el protagonista, Guido troba i sedueix la seva futura dona, Dora. Tracta el tema del nazisme i de l’horror de l’holocaust amb notes d’humor. Anys més tard, tenen un fill anomenat Josuè i, pel fet de ser fill de jueu, són deportats a un camp de concentració alemany. Al camp Guido farà creure al seu fill que els treballs durs i extenuants són en realitat un joc de pistes, l'objectiu del qual seria guanyar un tanc. Amb aquesta idea, Guido aconsegueix amagar el seu fill i fer-li suportable la vida, amagant-li l’horror de la realitat. El final és una barreja d’amargor i alegria, però amb un missatge clar d’esperança.

OBSERVACIONS: La música escollida contribueix molt a aquest univers esperançat. La comunitat jueva italiana en un primer moment va rebutjar la pel·lícula pensant que parodiava un fet tan cruel com l’holocaust. El mateix director va obrir una línia telefònica de consulta perquè la gent pogués expressar la seva opinió. Finalment va ser totalment acceptada per tota la comunitat jueva internacional. L’actriu Nicoletta Braschi és l’esposa de Guido al film i del mateix Benigni a la vida real. És la pel·lícula estrangera que més diners ha recaptat als Estats Units, uns 56 milions de dòlars. El mateix pare de Benigni va treballar en un camp de concentració a Itàlia durant l’ocupació nazi i aquesta pel·lícula va significar un moment crucial per explicar els horrors que va haver de viure. La pel·lícula va aconseguir, meritòriament, un Òscar a la millor Banda sonora dramàtica.

25

23. Saving Private Ryan

TÍTOL: Salvar al Soldado Ryan

DURADA: 169 min

TEMA: Bèl·lica

ANY: 1998

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Steven Spielberg

INTÈRPRETS: Tom Hanks, Edward Burns, Tom Sizemore, Paul Giamatti, Jeremy Davies, Barry Pepper, Giovanni Ribisi, Vin Diesel, Ted Danson, Matt Damon, Adam Goldberg, Harve Presnell, Dennis Farina MÚSICA: John Williams

FOTOGRAFIA: Janusz Kaminski

SOUNDTRACK: https://youtu.be/ayGajPI9ohE ARGUMENT: La pel·lícula se situa a Normandia, després del desembarcament, un dels moments més importants i transcendentals de la II Guerra Mundial. El soldat James Ryan és l’únic supervivent de quatre germans que han mort a la guerra. Ryan és un paracaigudista que desapareix després de llançar-se enmig de les línies alemanyes. La trama de la pel·lícula es basa en aconseguir localitzar-lo i salvar-lo amb vida. Els primers vint-i-set minuts del film són apoteòsics, focalitzant-se únicament en el moment de desembarcament, amb una cuidadíssima imatge i so, que simulen i fotografien a la perfecció el que deuria passar en aquell moment. Són 27 minuts de trets, crits, morts i desesperació per aconseguir arribar a la platja vius.

OBSERVACIONS: Els actors varen rebre una instrucció militar important abans del rodatge per tal de fer més creïble el seu rol. Només en el desembarcament inicial es varen utilitzar fins a 1.500 extres. La pel·lícula va aconseguir 5 Òscars, entre ells els dos de sonoritat tècnica: el de millor so i el de millor muntatge d’efectes sonors. El director va voler confiar a l’actor Tom Hanks el paper de protagonista, per assegurar-se un èxit de públic.

El director de cinema Tarantino va afirmar que s’havia inspirat en aquesta pel·lícula per rodar “Inglorious Basterds” (Malditos Bastardos).

26

24. Pearl Harbour

TÍTOL: Pearl Harbour

DURADA: 116 min

TEMA: Bèl·lica

ANY: 2001

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Michael Bay

INTÈRPRETS: Ben Affleck, Josh Hartnett, Kate Beckinsale, Alec Baldwin, Cuba Gooding Jr., Jon Voight, Tom Sizemore, Jennifer Garner, William Lee Scott, Greg Zola, Dan Aykroyd, William Fichtner, Ewen Bremner, Michael Shannon, Colm Feore, Cary-Hiroyuki Tagawa, Glenn Morshower, Kim Coates, Catherine Kellner, Matthew Davis, John Diehl, Tomas Arana, Mako MÚSICA: Hans Zimmer

FOTOGRAFIA: John Schwartzman

SOUNDTRACK: https://youtu.be/opP4PcZ7aN4 ARGUMENT: L’acció ens situa a la Segona Guerra Mundial, el desembre de 1941. En Rafe (Ben Affleck) i en Danny (Josh Hartnett) són dos amics que es coneixen des de petits i que decideixen allistar-se a les forces aèries dels Estats Units. Les seves vides es veuen separades quan en Rafe és destinat a lluitar contra el nazisme a Europa i en canvi en Danny a defensar l’illa de Hawaii al Pacífic. La major part de la pel·lícula gira entorn de l’enamorament d’en Rafe per Evelyn, la xicota d’en Danny, que fa d’infermera a Pearl Harbour. Fins bona part de la pel·lícula el fil argumental és l’amor, fins que comença l’atac dels avions japonesos.

OBSERVACIONS: És una pel·lícula que respira romanticisme en excés. A més, intenta recrear la gran propaganda bèl·lica que va existir als Estats Units a la dècada dels ’40 i ’50. Els rodatges de la majoria d’imatges estan fets a ras de terra, per donar una visió més acarnissada de l’atac i demostrar el gran mal que Japó va fer als Estats Units. De fet, aquest atac va ser el desencadenant perquè Estats Units entrés en la II Guerra Mundial.

La pel·lícula va aconseguir un Òscar l’any 2002 a la millor edició de so.

27

25. The Pianist

TÍTOL: El Pianista

DURADA: min

TEMA: Bèl·lica / Drama

ANY: 2002

PAÍS: Alemanya, França, Polònia, UK

DIRECCIÓ: Roman Polanski

INTÈRPRETS: Adrien Brody, Thomas Kretschmann, Frank Finlay, Maureen Lipman, Emilia Fox, Ed Stoppard, Julia Rayner, Jessica Kate Meyer MÚSICA: Wojciech Kilar

FOTOGRAFIA: Pawel Edelman

SOUNDTRACK: https://youtu.be/_NWgfDD-M1E ARGUMENT: Es desenvolupa a Varsòvia (Polònia) l’any 1939. El pianista polonès i d’origen jueu Wladyslaw Szpilman (Adrien Brody) interpreta un tema de Chopin a la ràdio nacional de Polònia, al mateix moment que els nazis bombardegen i ocupen la ciutat. Tots els jueus, i naturalment la família Szpilman, han de deixar-la i dirigir-se al ghetto de Varsòvia. Wladyslaw toca el piano en un restaurant, propietat d’un jueu col·laboracionista amb els nazis; el seu germà Henryk, en canvi, hi lluita en contra. Passen tres anys i ara els jueus del ghetto són forçats a pujar en trens que els duran a camps de concentració excepte Wladyslaw que aconsegueix escapar-se. Després d’un temps, torna a tocar el piano i un oficial nazi el descobreix, però li perdona la vida. L’exèrcit rus és a punt de matar-lo en confondre’l per un soldat alemany. Al final, interpreta la mateixa peça que va tocar davant l’oficial alemany.

OBSERVACIONS: La pel·lícula narra la vida i memòries del mateix músic jueu Wladyslaw Szpilman que va escriure ell mateix. El director del film, Roman Polanski, va estar també reclòs al guetto de Varsòvia, fet que li permet de reproduir imatges de manera brillant en el film i la seva mare va ser assassinada en un camp d’extermini. Ambdues situacions van provocar en el director un rebuig durant molts anys a rodar pel·lícules amb aquesta temàtica. Va estar a punt de dirigir La Llista de Schindler, però no es va veure capaç de fer-ho. La música, tot i no obtenir premis majors, és profundament dramàtica i personal, especialment el tema de Chopin, compositor també polonès, i el seu Nocturn n.20 en do sostingut menor.

28

26. Letters from Iwo Jima

TÍTOL: Cartas desde Iwo Jima

DURADA: 140 min

TEMA: Bèl·lica / Drama

ANY: 2006

PAÍS: Estats Units

DIRECCIÓ: Clint Eastwood

INTÈRPRETS: Ken Watanabe, Kazunari Ninomiya, Tsuyoshi Ihara, Ryo Kase, Shido Nakamura, Hiroshi Watanabe MÚSICA: Kyle Eastwood / Michael Stevens

FOTOGRAFIA: Tom Stern

SOUNDTRACK: https://youtu.be/wSGva04yOic ARGUMENT: La pel·lícula es va gravar íntegrament en japonès, fet que la va convertir en una de les millors pel·lícules estrangeres que han tractat el tema de la II Guerra Mundial. La pel·lícula ofereix la versió nipona de la guerra, com no podia ser de cap altra manera i està ambientada a l’Oceà Pacífic.

Una altra pel·lícula, Banderes dels nostres pares, narra el conflicte des del bàndol americà. El fil argumental de Cartes des de Iwo Jima narra les dificultats per l’exèrcit i soldats japonesos de conservar i defensar una petita illa, de gran valor estratègic, perquè suposava defensar la integritat del seu país.

OBSERVACIONS: Les perspectives d'ambdós bàndols sobre la batalla més cruenta de la Segona Guerra Mundial al Pacífic, en la qual van morir més de 20.000 japonesos i 7.000 estatunidencs.

La pel·lícula té una particularitat destacada i és que el director, Clint Eastwood, va voler produir una segona pel·lícula, Banderes dels nostres pares (2006), però que en canvi recollís la visió estatunidenca. A més, després de la seva preestrena al Japó el 16 de novembre, ambdues han estat aplaudides per la crítica com una clara denúncia de la guerra i com un valent i inèdit intent de mostrar les dues cares del conflicte.

29

27. The King’s Speech

TÍTOL: El Discurso del Rey

DURADA: 118 min

TEMA: Històric | Drama

ANY: 2010

PAÍS: Austràlia, UK

DIRECCIÓ: Tom Hooper

INTÈRPRETS: Helena Bonham Carter, Colin Firth, Guy Pearce, Michael Gambon, Geoffrey Rush, Timothy Spall, Derek Jacobi, Eve Best, Anthony Andrews, Claire Bloom, Jennifer Ehle MÚSICA: Alexandre Desplat

FOTOGRAFIA: Danny Cohen

SOUNDTRACK: https://youtu.be/2s8QV-UAzdA ARGUMENT: Es centra a Anglaterra. Albert de Windsor, Duc de York i germà del príncep de Gal·les, es troba amb un problema important de tartamudeig i això és un vertader problema en un moment on la ràdio difon a tot l’imperi britànic les paraules de la família reial. Finalment, es posa en mans de Lionel Logue. El seu pare, i rei, mor i el seu germà Eduard VIII accedeix al tron. No durarà, però, massa perquè el càrrec li pesa en excés i a més porta una vida poc encertada, així que, finalment, Albert de Windsor acabarà sent el rei, com a Jordi VI. El nou rei es farà assessorar en logopèdia per Lionel, però la relació s’espatlla quan el govern i l’església descobreixen que no té cap títol oficial en logopèdia. Alemanya envaeix Polònia i el rei Albert haurà de donar un discurs important a tot l’imperi, fet que l’ajuda de Lionel serà essencial.

OBSERVACIONS: Es basa en fets reals i que se centra sobretot en les relacions de família, entre el duc i la seva dona i filles, però també en l’encaix del nou assessor; en aquest sentit trobem les típiques tensions entre la noblesa, el Govern i l’Església i el poble (Lionel). La partitura musical és intel·ligent perquè serà el vehicle que utilitzarà Lionel per distreure el rei de la seva tartamudesa; és, sobretot, destacable l’ús de la música clàssica i el gran geni Beethoven en un moment crucial del film. Tot i ser una pel·lícula molt intimista, va aconseguir quatre Òscars, entre ells el de millor film.

30

28. Their Finest

TÍTOL: Su Mejor Historia

DURADA: 110 min

TEMA: Romàntica | Comèdia | Drama

ANY: 2016

PAÍS: UK

DIRECCIÓ: Lone Scherfig

INTÈRPRETS: Gemma Arterton, Sam Claflin, Bill Nighy, Jack Huston, Paul Ritter, Rachael Stirling, Richard E. Grant, Henry Goodman, Jake Lacy, Jeremy Irons, Eddie Marsan, Helen McCrory MÚSICA: Rachel Portman

FOTOGRAFIA: Sebastian Blenkov

SOUNDTRACK: https://youtu.be/Bxbl6kNUNYQ

ARGUMENT: Durant la II Guerra Mundial la ciutat de Londres és bombardejada cada dia per les tropes alemanyes de la Luftwaffe. La població està desmoralitzada pel que sembla una pèrdua constant material i humana. El Govern britànic decideix intervenir i aixecar la moral de la gent amb la producció d’una pel·lícula que parli d’heroisme bèl·lic. La guionista Catrin Cole serà encarregada de donar moral, aportant un toc femení.

OBSERVACIONS: L’única compositora femenina de tot el treball, Rachel Portman, és britànica, coneguda principalment pel seu treball en el cinema. Ha estat la primera dona a guanyar un Òscar en la categoria de "Millor banda sonora" (pel film Emma l’any 1996). El títol en anglès Their Finest, és més fidel a la novel·la original Their Finest Hour and a Half, que el títol en castellà, Su Mejor Historia, perquè fa referència a la durada de la pel·lícula que s’ha produït. És important destacar el paper de la dona en la pel·lícula, aspecte que estava molt qüestionat a principis del segle XX, i sobretot la seva capacitat de treball, geni intel·lectual, espai social, etc. Un altre aspecte important de la pel·lícula és l’ús de la propaganda com a mitjà per canviar conductes o morals de masses. Moltes de les pel·lícules del període de guerra empraven la propaganda per a fins bèl·lics, en un intent de fer despertar patriotismes positius.

31

29. Hacksaw Ridge

TÍTOL: Hasta el Ultimo Hombre

DURADA: 131 min

TEMA: Bèl·lica / Drama

ANY: 2016

PAÍS: Estats Units, Austràlia

DIRECCIÓ: Mel Gibson

INTÈRPRETS: Andrew Garfield, Teresa Palmer, Vince Vaughn, Sam Worthington, Hugo Weaving, Luke Bracey, Rachel Griffiths, Matt Nable, Nathaniel Buzolic, Milo Gibson, Richard Roxburgh, Ryan Corr, Goran D. Kleut MÚSICA: Rupert Gregson-Williams

FOTOGRAFIA: Simon Duggan

SOUNDTRACK: https://youtu.be/TBIcVYU869k ARGUMENT: La pel·lícula es basa en una història real, la del soldat nord-americà Desmond Doss, un cristià Adventista del Setè Dia, que es va negar a portar armes al front d’Okinawa. La seva participació en el front s’havia d’acotar a l’ajuda mèdica durant la guerra contra Japó. En el seu lloc, va preferir salvar el màxim de vides de soldats, fins a més de 75, fet que va ser reconegut pel mateix president Harry Truman, donant-li la Medalla d’Honor.

OBSERVACIONS: Segons les premisses cinematogràfiques, una pel·lícula ha de tenir en compte les 3 E: ser Entretinguda, mostrar una orientació Educativa i Elevar l’esperit de l’espectador, fent-li sentir emocions, entusiasme i admiració. La crítica afirma que Mel Gibson ho va aconseguir perfectament en aquest film. La pel·lícula es va basar en fets reals i, fins i tot, apareixen alguns testimonis al final que ho corroboren. El film toca de ple el conflicte de l’Objecció de Consciència que molts joves varen professar als Estats Units, en les dècades posteriors a la gran guerra.

Bona part de les escenes varen ser filmades a Nova Gal·les del Sud, Austràlia.

La pel·lícula va obtenir l’Òscar al millor So, pel treball de Kevin O'Connell, Andy Wright, Robert Mackenzie i Peter Grace.

32

30. Dunkirk

TÍTOL: Dunkerque

DURADA: 106 min

TEMA: Històrica | Bèl·lica | Drama

ANY: 2017

PAÍS: Estats Units, França, UK

DIRECCIÓ: Christopher Nolan

INTÈRPRETS: Tom Hardy, Mark Rylance, Kenneth Branagh, Cillian Murphy, Fionn Whitehead, James D'Arcy, Harry Styles, Kevin Guthrie, Jack Lowden, Tom Glynn-Carney, Aneurin Barnard, Barry Keoghan MÚSICA: Hans Zimmer

FOTOGRAFIA: Hoyte Van Hoytema

SOUNDTRACK: https://youtu.be/8dfQHcMeXVg ARGUMENT: Està ambientada en plena II Guerra Mundial, en l’evacuació de molts soldats, uns 200.000 soldats britànics i més de 100.000 francesos i belgues, que estan situats a la ciutat de Dunquerca. França ha estat envaïda pels soldats de l’Alemanya nazi i les poques forces aliades es troben a Dunquerca per ser evacuades. Els diferents intents d’escapar cap a Anglaterra amb vaixells es troben frustrats perquè són destruïts per les bombes alemanyes. La Royal Navy anglesa requisa tots els vaixells civils que pot per enviar-los a França i ajudar a l’evacuació.

OBSERVACIONS: La música és espectacular i es combina de manera magistral amb la imatge, filmada en alguns dels indrets mateixos de les platges de Dunkerque. El director Christopher Nolan va voler, expressament, filmar in situ i evitar molts dels efectes digitals del croma. Té molt poc diàleg, el director volia jugar amb les emocions de la imatge i la música. La música és extremadament sensible i es nota per exemple en la versió del tema "Nimrod" de Variacions Engima, d’Edward Elgar, on el compositor Hans Zimmer la combina de manera excepcional amb els mateixos sorolls dels trets, explosions, motors, en un intent de fer adonar a l’espectador del realisme de l’escena amb tots els sentits. És, de moment, la pel·lícula que tracta el conflicte de la II Guerra Mundial, que ha recaptat més diners, uns $525M de dòlars.

33

FITXES TÈCNIQUES DE LES BANDES SONORES

34

1. The Great Dictator

TÍTOL BANDA SONORA: The Great Dictator

COMPOSITOR: Meredith Willson

SOUNDTRACK: https://www.youtube.com/watch?v=1t-m5qCAYTo DURADA: 1:33 min

MODE: Major

TONALITAT: La peça es troba a la tonalitat de La Major.

TEMPO: Es mou a una velocitat molt inestable, ja que al llarg de la peça canvia un parell o tres de vegades el tempo. Es pot classificar a Andante, a 80 pulsacions la negra.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Hi participa l’orquestra simfònica, protagonitzant sobretot la part del vent. La peça comença amb una forta entrada de les trompetes. Els violins es caracteritzen per fer molt legato1 i, en alguns moments, una progressió semblant a un glissando2. Com a acompanyament rítmic trobem una petita percussió.

FORMA: introducció + A + B

GÈNERE: Peça romàntica

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Ens trobem davant d’una peça triomfal, amb acords majors amb molta intensitat i una presència abundant d’arpegis interpretats per els violins. Hi predomina el ritme de treset3. Hi ha l’ús abundant de cadències autèntiques4, excepte en la cadència final que, curiosament, en un primer moment ens semblaria que la peça s’hauria d’acabar amb un acord apoteòsic i ho fa en un acord disminuït, fet que no ens dona la sensació de final.

1 El legato, també anomenat lligat, és l’execució d’un grup de notes de diferents freqüències sense articular una separación entre elles a través de la interrupció del so. 2 Un glissando és un desplaçament continu de to d’una nota a una altra. 3 Un treset és un grup de tres notes que s'interpreten en el temps que caldria interpretar-ne només dues. 4 Una cadència autèntica consisteix en un punt de repòs en la tònica (I grau) que és precedida per la funció de dominant (V grau). 35

INFLUÈNCIES: La música és molt bucòlica, clarament veu de les fonts romàntiques de les grans simfonies i les grans orquestres, on la corda és summament important. Ens recorda a compositors alemanys del segle XIX, com Mendelssohn o Gustav Mahler, o també algun compositor rus de canvi de segle, com podria ser Aleksandr Skriabin. En la banda sonora sencera hi ha passatges còmics que combinen amb peces més alegres i conegudes, com el de L. Boccherini, Minuet op.13 n. 5, que el mateix Chaplin havia interpretat al piano. Era molt comú utilitzar peces d’autors romàntics, com per exemple la Dansa Hongaresa de J. Brahms, el Minuet de L. Boccherini i diversos fragments de Wagner.

OBSERVACIONS: Va ser el primer film sonor parlat de Chaplin, i per tant, una bona novetat que el compositor M. Wilson va saber aprofitar. Es va filmar quan la guerra encara no s’havia declarat formalment però Alemanya ja estava a punt d’invadir altres països; és, per tant, una aposta arriscada del director, molt criticada a Europa.

Tota la pel·lícula és una paròdia del nazisme. A causa de la temàtica sensible de guerra, el film va ser prohibit a alguns països europeus, especialment a l’Espanya de Franco.

La tecnologia emprada és MONO (Sound System), que va començar a ser utilitzada en les pel·lícules sonores dels anys 20, i que permetia posar so a una banda ampla que corresponia a la forma d’ona de la senyal d’àudio. Va competir amb altres tres tecnologies que en aquell moment donaven so a les primeres pel·lícules de manera electrònica.

36

2. Casablanca

TÍTOL BANDA SONORA: As Time Goes By

COMPOSITOR: Max Steiner

SOUNDTRACK: https://youtu.be/EVd-I7O3Haw DURADA: 2:44 min

MODE: Major

TONALITAT: Re b Major

TEMPO: Moderato, con espressione: a unes 110 pulsacions per minut.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Veu, poc timbrada i gastada, però melòdica, acompanyada d’un piano amb una percussió a la caixa, tocada amb unes baquetes d’escombra, i un contrabaix.

FORMA: A + B + A + instrumentació + B + A

GÈNERE: Jazz vocal lent

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Ús abundant de sèptimes5, novenes i d’arpegis, molt comuns en les peces de jazz. L’element principal és la corxera amb punt semicorxera, que és el ritme que porta la percussió. La musicalitat de “As Time goes by” és força simple, i està tota centrada al voltant del piano en primer pla, tot i que se sent un contrabaix de fons. En la banda sonora el compositor hi introdueix uns sons primitius de gong i timbala en un intent de produir una melodia amb aire salvatge i exòtic, combinat amb els sons aerofònics d’uns instruments que s’associen amb la cultura musical àrab del nord d’Àfrica. INFLUÈNCIES: Té clares influències de jazz americà, sobretot dels anys 20. Ens recorda a l’estil de Fats Waller i, per suposat, el seu mestre James P. Johnson. En la pel·lícula hi abunden passatges de “La Marsellesa”, l’himne nacional francès, encara que versionats pel propi Steiner, com a tribut a la ciutat de Casablanca, colònia en aquell moment de França. Bona part dels clients són francesos i marroquins que, per efectes de la guerra, es

5 Un acord de sèptima es forma afegint una tercera superior a un acord tríada. 37

troben cara a cara amb els ocupants alemanys. Aquesta confrontació puja de to quan uns soldats alemanys canten descaradament, acompanyats al piano, algunes estrofes de Die Wacht am Rhein6, una cançó patriòtica alemanya.

Hi ha altres músiques que són extretes del jazz, com It Had to Be You amb lletra de Gus Kahn i música de Isham Jones; Knock on Wood amb música de M.K. Jerome i lletra de Jack Scholl, i Shine de Cecil Mack i Lew Brown amb música de Ford Dabney. Fins i tot hi trobem escenes al ritme de música mexicana, en la cançó de Perfidia del compositor mexicà de Chiapas, Alberto Domínguez Borrás. Alguns dels fragments musicals de la pel·lícula incorporen també melodies de caràcter arabesc, per donar un aire més creïble a la narració i a l’ambientació.

OBSERVACIONS: Max Steiner, que es va fer famós per posar música a l’oscaritzada Gone With the Wind, va utilitzar la famosa peça As Time Goes By, de Herman Hupfeld, com a banda sonora principal de la seva pel·lícula Casablanca, interpretada pel gran Dooley Wilson. Herman Kupfeld, compositor nord-americà de cançons de teatre i cabaret, va compondre aquesta peça el 1931, originalment pel show de Broadway “Everybody's welcome”. Max Steiner va voler recuperar-la per a la pel·lícula Casablanca.

Com a curiositat, en la pel·lícula, As Time Goes By està doblada al piano per Elliot Carpenter. Molts intèrprets l’han cantat, alguns dels quals són Billie Holiday, Petula Clark, Bing Crosby, Perry Como, Frank Sinatra, Louis Armstrong, Carly Simon, Tony Bennett, Arielle Dombasle, Julie London, Rod Stewart, Chet Baker, Gal Costa, Andy Williams, Barbra Streisand. Per destacar, la del violinista Stéphane Grappelli i cantada per Chet Baker.

6 “Die Wacht am Rhein” és un himne patriòtic alemany que es cantava, sobretot, en la guerra franco-prussiana, però també en la I Guerra Mundial. De fet, "Die Wacht am Rhein" va ser una de les cançons més populars a Alemanya, rivalitzant de manera contundent amb el "Deutschlandlied" com a himne nacional. 38

3. To Be or Not to Be

TÍTOL BANDA SONORA: To Be or Not to Be

COMPOSITOR: Werner R. Heymann

SOUNDTRACK: https://youtu.be/7W_B10VbYjI DURADA: 1:29 min

MODE: Major

TONALITAT: La peça comença amb la tonalitat de Si Major, però en aquest to només fa una petita introducció. Seguidament modula a Re Major on es manté fins al final de la peça que es transforma en Fa Major per acabar-la. TEMPO: Té un tempo molt poc estable, però es classifica com a Andante, aproximadament 80 pulsacions per minut. COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Hi participa l’orquestra simfònica. En la gran part de la peça, la corda és protagonista, però també cal destacar la forta importància del vent, sobretot de les trompetes. FORMA: Petita introducció + A + B + A’ + C

GÈNERE: Peça romàntica

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Introducció tocada únicament per corda, concretament violins. El tema principal és molt curiós, ja que les dues primeres notes d’aquest formen un interval d’una distància de sèptima menor, un interval molt poc freqüent. Abunden les cadències autèntiques, on apareixen al final de la introducció, al llarg de la peça per finalitzar el tema principal a mida que aquest es va repetint i finalment per acabar-la. INFLUÈNCIES: La BS té clares influències de les músiques europees, malgrat que es va filmar als estats Units. La música de Werner R. Heyman és especialment interessant, perquè composa una partitura orquestral amb gran quantitat d’instruments de vent (trompes, trompetes, trombons, fagots, clarinets, oboès, etcètera) però alhora amb una abundància de

39

metall. Amb això aconsegueix l’efecte que busca, que no és més que combinar passatges dramàtics (que simulen escenes de guerra) amb d’altres més alegres i distrets. En la pel·lícula el compositor hi afegeix una versió orquestral de la Polonesa, de Chopin, precisament damunt els mateixos crèdits inicials, amb l’objectiu de conceptualitzar la història en un territori concret, Polònia.

Alhora, el fet que utilitzi l’himne nacional alemany Das Deutschlandlied, obra que Haydn havia composat molt abans, interpretat per un cor de militars alemanys, fa que l’espectador sigui plenament conscient d’on ocorre el conflicte i quins ens són els protagonistes: alemanys contra polonesos.

OBSERVACIONS: El film té algunes peculiaritats, i una d’elles és precisament l’ús de contrastos: el primer és el propi títol, simulant l’obra de Shakespeare; un altre contrast és l’oposició de personatges que semblen el que no és: ser polonès però semblar alemany (els actors); ser patriotes però realment són espies (Siletsky); tenir un paper secundari però de fet ser el protagonista (Bronski, Greenberg); semblar guanyador i finalment perdre (Ehrhardt).

Ser o No Ser es filma entre els anys 1941-1942, durant la guerra: és, per tant, cinema de propaganda, que defensa els polonesos i anglesos, i ataca als nazis; és un film que fa referència a fets reals, suposadament basat en informació i no en ficció, però que té un aire de comèdia.

40

4. Sahara

TÍTOL BANDA SONORA: Sahara

COMPOSITOR: Miklós Rózsa

SOUNDTRACK: https://youtu.be/kdJrKM_sGNA DURADA: 7:02 min

MODE: Fa una combinació dels dos modes: comença la peça en menor i seguidament transporta a major i així contínuament fins a arribar al final que acaba amb un Major apoteòsic. TONALITAT: La peça no té una tonalitat fixe: comença en La menor, seguidament al llarg d’aquesta, en passa per altres com Mi, Re, Do... La tonalitat en la qual acaba és la de Re Major. TEMPO: Té un tempo molt mogut, la negra es mou entre 78 i 95 pulsacions per minut, és a dir, el tempo va variant dins de l’apartat d’Andante. COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Tota l’orquestra simfònica hi és protagonista. El vent comença tenint la importància, seguidament, quan modula a Major, la corda és la que destaca més. També, en algun passatge, hi podem trobar fins i tot l’arpa i el xilòfon, instruments que et transporten en un món bucòlic. La música combina partitures de marcat to èpic, com per exemple en la composició sobre l’atac final de la pel·lícula. FORMA: Petita introducció + Estructura de simfonia clàssica

GÈNERE: Sobretot romanticisme

TEXTURES MUSICALS: Melodia, tot i que en alguns passatges polifonia.

ANÀLISI MUSICAL: És una peça molt inquieta, és a dir, està constantment canviant de to i variant els tempos. Ús de l’escala harmònica, també anomenada “escala àrab”. De fet, és molt difícil de classificar en un sol gènere. Cal destacar la immensa cadència final on el compositor utilitza acords alterats (disminuïts i augmentats) per fer-la més espectacular. INFLUÈNCIES: La peça es pot considerar com a gènere romàntic i, fàcilment, es pot relacionar amb autors romàntics, com podrien ser Felix Mendelssohn i Richard Wagner però,

41

sobretot, i en aquest soundtrack, a Franz Strauss, pare de Richard Strauss, que havia estat un gran músic de trompa. M. Rózsa és un apassionat del vent i el metall i això influencia de manera especial la seva obra. La mateixa introducció ja ve farcida de compassos on els vents són protagonistes, per damunt de la corda.

El primer minut podria ser una font d’inspiració, anys menys tard, de les grans produccions bíbliques que es farien a Holywood (Ben Hur, The Ten Commandments,...). Una altra influència és “l’escala àrab”. Aquest és un altre recurs musical que hem trobat al film, a partir de l’ús de l’escala doble harmònica, en alguns passatges, una escala que té el segon grau alterat descendentment, i, a més, també té el tercer i el sèptim grau alterat ascendentment. Aquesta escala conté dues segones augmentades, distribuïdes en el segon i tercer grau; en el sisè i sèptim grau. És una escala que va ser, i és encara, utilitzada en moltes composicions. Amb l’ús d’aquesta harmonia Rózsa aconsegueix donar un caire oriental a molts passatges del film.

OBSERVACIONS: Rózsa evoca moltes escenes del desert acompanyant-les amb algunes dissonàncies, per donar un to més exòtic al film, però temperades per un aire de romanticisme. A més, tenint en compte que la pel·lícula es desenvolupa a Àfrica, hi incorpora elements tribals (sobretot percussió) per tal de fer-la més genuïna i creïble, tot i que a vegades es nota en excés aquesta intenció.

La següent cita és un exemple de la barreja de notes i la incorporació de fragments ètnics, que volen donar un aire d’exotisme:

42

5. The Best Years of our Lives

TÍTOL BANDA SONORA: The Best Years of our Lives

COMPOSITOR: Hugo Friedhofer

SOUNDTRACK: https://youtu.be/TPob2tNl_5Y DURADA: 1:16 min

MODE: Major

TONALITAT: Do Major

TEMPO: Entre Adagio i Andante: unes 76 pulsacions per minut.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: En aquesta peça hi participa tota l’orquestra: els instruments de vent metall (tubes i trompes) són els que efectuen la melodia per sobre de la resta d’instruments. Comença amb una entrada apoteòsica de trompes per passar de seguida a la corda acompanyant, destacant els violins. FORMA: A + A’ + B + A’’

GÈNERE: Peça romàntica

TEXTURES MUSICALS: Polifonia

ANÀLISI MUSICAL: Les primeres tres notes del tema principal són un arpegi de la tonalitat en la que està, és a dir, comença amb la quinta, seguidament la tònica (per tant un interval de 4a justa) i finalment la tercera (interval de 3ra). Aquest fet dona molta majestuositat a la peça. També cal destacar que és una música molt plana, sense cap modulació ni canvi de tempo. Tot i això, és una música molt completa. Abundant ús de la frase quadrada7, element que ens demostra que el tema principal és d’estructura senzilla. INFLUÈNCIES: En la pel·lícula el compositor Friedhofer es va inspirar clarament en temes de la música popular i del folk, que ja havien emprat de manera constant altres compositors, en

7 Una frase quadrada és una frase de 8 compassos amb dos períodes de 4 compassos cadascuna i a vegades, dos subperíodes de 2 compassos. 43

la dècada dels ’30, com Virgil Thomson, Gail Kubik, Elie Siegmeister i Aaron Copland. La intenció del compositor en utilitzar aquests registres no és altra que aconseguir un enfocament emocional, càlid i directe. Es nota també que la música ha evolucionat en el període que els soldats han estat al front, i això ho exemplifica el compositor amb la incorporació de música de jazz. És una pel·lícula sincera i tràgica alhora, perquè descriu de forma planera què és el que passa amb els soldats en les setmanes i els mesos que segueixen a un esdeveniment que marcarà la resta de les seves vides. La música acompanya bé el drama, però també els moments de felicitat dels protagonistes. Segons Billy Wilder, "aquesta és la pel·lícula millor dirigida de la història de cinema".

OBSERVACIONS: En el Top 100 de l'”American Film Institute” (AFI), la pel·lícula és classificada al trenta-setè lloc, fet que la converteix en una de les cent millors pel·lícules americanes de la història del cinema, segons aquesta mateixa revista. Tot i que és, clarament, una pel·lícula que es pot classificar dins el gènere bèl·lic, té més de Melodrama que de guerra. La pel·lícula va aconseguir l’Òscar a la millor partitura musical, però també altres Òscars més tècnics, incloent el millor so.

En la pel·lícula hi ha alguna escena curiosa, on la música s’hi fa absolutament necessària, en tant que intenta reflectir escenes que no s’entendrien completament. Aquest és un recurs emprat sovint pels directors musicals, per tal que s’entengui millor l’argument. Això ocorre, especialment, en dues de les escenes de malsons que sofreix el personatge Fred Derry (Dana Andrews). La música de Friedhofer ajuda que l’espectador entengui millor el malson que te el personatge, i el director ho acompanya amb imatges d’un cementiri per a avions de guerra. La pel·lícula va guanyar tots els Premis majors de l'Acadèmia als quals va optar (10), un menys que Ben-Hur. Era el primer gran Premi per a Friedhofer, que també va tenir la satisfacció de veure la seva partitura inclosa a la revista de música nord-americana, “Musical Quarterly”, un referent en aquell moment als Estats Units.

44

6. From Here to Eternity

TÍTOL BANDA SONORA: From Here to Eternity

COMPOSITOR: George Duning.

SOUNDTRACK: https://youtu.be/tsbNgIt25R4 DURADA: 2:58 min

MODE: Major

TONALITAT: Si b Major

TEMPO: Manté un tempo molt lent i constant, classificat com a Lento.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Vocal masculina (baríton) i orquestra simfònica. Música cantada per Frank Sinatra. FORMA: Bàsicament es compon de tres estrofes cantades més una petita cadència instrumental. GÈNERE: Jazz vocal lent

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: En la peça no destaca cap tipus de cadència en especial, únicament la final, en la que les trompetes hi posen molta energia per donar més èmfasi. Al llarg de l’obra no hi ha cap modulació. INFLUÈNCIES: En tota la pel·lícula es nota una gran influència del swing de les Big Bands, que van protagonitzar moltes pel·lícules i grans espectacles a la dècada dels 50. La peça From here to Eternity, cantada per Frank Sinatra, una de les principals figures de la música popular del segle XX i que en la pel·lícula recupera l’èxit que semblava que havia perdut, ens transporta a aquell jazz vocal tan conegut d’Amèrica i que van convertir els compositors en grans figures, com Elmer Berstein, Alex North i el mateix George Duning. Una altra gran influència en la música del film és el jazz que les bandes del sud del país havien popularitzat als anys ’30 i ’40.

45

A destacar, també, el ritme marcial d’algunes de les composicions. Durant la II Guerra Mundial Duning va treballar a l’emissora de ràdio “Armed Forces Radio Services” fet que li va comportar que la seva música tingués elements i compassos que s’utilitzen habitualment en les marxes militars. Fill de músics, trompetista, compositor i arranjador, va conrear estils molts diversos, aspecte que en alguna ocasió ha fet que fos difícil de catalogar la seva música. Tot i aquesta influència d’estils que hem comprovat en la pel·lícula, sempre hi ha qui cataloga la seva música com a eclèctica. Aquest és el cas de Thomas S. Hischak, que a la seva “The Encyclopedia of Film Composers”, hi deixa escrit: “With such an eclectic collection of films to his credit, seems to have no particular style”.

OBSERVACIONS: Duning aprofitarà, més endavant, aquest estil compositiu jazzístic i exòtic per musicar altres pel·lícules i sèries, com per exemple 1001 Arabian Nights o alguns dels capítols famosos de la sèrie Star Trek. Curiosament, bona part de les peces de la pel·lícula “From Here to Eternity” no són composicions de Duning, encara que la música que acompanya la famosa escena de la platja amb Burt Lancaster i Deborah Kerr sí que és genuïna d’ell. Potser per aquest fet, hi va haver una certa controvèrsia amb el tipus de música que Duning havia triat. El director Zinemann no acabava de veure perquè hi havia d’haver tant de jazz, perquè ara el Rock&Roll era el que imperava i el que es feia un lloc en la música nord-americana. Li preocupava que, quasi a mitjans dels ’50 la gent trobés la pel·lícula antiquada i de color de rosa.

Malgrat posar música a més de cent films Dunning no va ser reconegut com un gran compositor.

La pel·lícula és bàsicament antibel·licista, ja que parla de l’abús de podere, la repressió i el sadisme en les institucions militars. A més, i aquest és un aspecte molt rellevant, inclou el punt de vista femení, en un gènere molt dominat per l’home.

46

7. The Bridge over the River Kwai

TÍTOL BANDA SONORA: The Bridge over the River Kwai

COMPOSITOR: Malcolm Arnold

SOUNDTRACK: https://youtu.be/3r03GGpKedY DURADA: 4:03 min

MODE: Major

TONALITAT: Re Major

TEMPO: Manté un tempo força ràpid i decidit, a 124 pulsacions la negra, per tant, és tempo d’Allegro. COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra simfònica i, sobretot, destacant molt elements de percussió com els tambors, els plats i el triangle i també instruments de vent com el trombó. FORMA: A (aba) + B + A (aba)

GÈNERE: Marxa militar, destinada a acompanyar qualsevol tipus de marxa de guerra.

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada per tota una orquestra.

ANÀLISI MUSICAL: No destaca per tenir cap cadència en especial ni modulació. Si que és veritat que és molt repetitiva ja que cada tema el toca dues vegades abans de passar al següent. És important destacar l’energia que transmet aquesta marxa, es pot veure clarament que va ser composta per animar als soldats que estaven a punt d’anar a la guerra. Té un ritme constant i decidit, que ens recorda a el moviment de caminar. INFLUÈNCIES: Fill de pares pianistes, la música estava en el seu ADN ja des de ben petit. Es diu que una de les grans influències va ser Louis Armstrong, a qui va poder escoltar en directe a Bournemouth (UK). A partir de llavors es va dedicar a tocar la trompeta. Va arribar a ser primer trompeta a la Royal Philharmonic Orquestra. Més tard es va allistar a l’exèrcit i va tocar en una banda militar, fet que el va influenciar en composicions per films de guerra, com és el cas de la pel·lícula que analitzem. Es va formar al Royal College of Music de UK, i això li va donar la capacitat i possibilitat de compondre un bon nombre de concertos, obres per a

47

càmera i algunes simfonies. En aquest sentit se’l compara sovint amb Jean Sibelius i, a més, es diu que estava fortament influenciat per Hector Berlioz, Gustav Mahler, Béla Bartók i, molt especialment, pel Jazz.

OBSERVACIONS: La marxa del Coronel Bogey és en realitat una melodia militar britànica que els soldats del coronel Toosey xiulaven en desfilar. Després de convertir-se en la banda sonora de la pel·lícula ha esdevingut un clàssic de la música del cinema. Per aquesta BSO el compositor va rebre un Òscar. Fins i tot el músic anglès Benjamin Britten va dir d’ell que era un dels compositors més reconeguts de la Gran Bretanya.

La pel·lícula és profundament psicològica, fet que li interessava al director, i M. Arnold sap captar especialment aquets idea amb una música suau però incident, que aprofundeix en la psique humana. Imatge i so combinen perfectament el cinema espectacle i el drama psicològic dels seus personatges. És una de les poques pel·lícules que han sabut retratar fidelment la soledat de la soldat.

48

8. South Pacific

TÍTOL BANDA SONORA: South Pacific

COMPOSITOR: Richard Rodgers

SOUNDTRACK: https://youtu.be/Dkqtlmrh-qk DURADA: 3:01 min

MODE: Major

TONALITAT: Do sostingut Major

TEMPO: Temps d’adagio, ja que la negra es mou a 66 pulsacions.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra simfònica, destacant sobretot la importància de les trompetes que són les que obren la peça. És divertit sentir com la corda i el vent es van passant la melodia al llarg de la peça. També hi participen alguns elements de percussió, com els tambors i el triangle. Al llarg de la pel·lícula hi ha també cançons com Younger Than Springtime de John Kerr, This Nearly Was Mine de Giorgio Tozzi, There is Nothin' Like a Dame de Ray Walston, Some Enchanted Evening de Giorgio Tozzi, entre altres. FORMA: A + B + A

GÈNERE: Peça romàntica

TEXTURES MUSICALS: Melodia (a vegades interpretada per vent i d’altres per corda) acompanyada per una orquestra sencera. ANÀLISI MUSICAL: És curiós perquè les tres primeres notes del tema principal causen una dissonància molt forta: primer hi té lloc una octava i, seguidament una segona menor, un dels intervals més dissonants que es poden efectuar. Peça plena de cromatismes. Final molt apoteòsic, amb trompetes repetitives que van interpretant el motiu principal dissonant. INFLUÈNCIES: La pel·lícula és un musical i participa dels èxits que els musicals van tenir al final de la dècada dels ’50, com varen ser West Side Story, My Fair Lady, The Sound Of Music, Broadway, etcètera. Aquest gènere va servir per afluixar les emocions i preocupacions que tant els soldats com la societat civil americana tenien enfront la guerra. 49

Els musicals, en general, tenien unes característiques que els feien molt atractius: la majoria es basaven en èxits dels teatres de Broadway, i per tant venien precedits d’una fama important; la majoria estaven filmats en els nous formats de 65 mm o 70 mm, i eren, doncs, atractius de veure; solien durar unes tres hores, a part de la pausa, fet que els convertia en un vertader espectacle de nit. Des d’aquest punt de vista, South Pacific tenia tots els ingredients per triomfar. No es podria entendre aquest musical sense una bona dosi de balls i danses. Munsó Cabús8, autor de l’enciclopèdia “El cine musical” defineix aquestes pel·lícules com: “Un género que, a través de la música y la danza, como elementos básicos, transforma el realismo de lo inmediato en un mundo donde la imaginación, la fantasía y, en definitiva, el espectáculo imponen gozosamente su ley”.

La marxa final del film és de clara influència europea, del romanticisme francès, obra del compositor germano-francès Jacques Offenbach. La música prové del duet de Gendarmes “Els Gendarmes Atrevits" a partir de la revisió de l'òpera de Jacques Offenbach, Geneviève de Brabant, que va debutar a París el 1867: https://www.youtube.com/watch?v=Y2Skp7NPNpQ Altres cançons interessants del film són Some Enchanted Evening, I'm in Love with a Wonderful Guy o This Nearly Was Mine.

OBSERVACIONS: Va ser una de les pel·lícules més guardonades i la única que va rebre els deu premis Tony als que es presentava; va guanyar en totes les categories, especialment al millor musical, al millor director d’un musical, a la millor música original i al millor guió d’un musical. Va estar ininterrompudament en 1.925 funcions. El compositor, R. Rodgers va rebre reconeixement i premis al llarg d’una dilatada carrera de més de quaranta anys, inclosos Pulitzers, Tonys, Oscars, Grammys i Emmys. Va escriure més de 900 cançons, publicades, i fins a 40 musicals de Broadway.

8 EL CINE MUSICAL - HOLLYWOOD 1927 – 1944, Joan Munso Cabus, Editorial: ROYAL BOOKS, Barcelona, 1996 50

9. The Diary of Anne Frank

TÍTOL BANDA SONORA: The Diary of Anne Frank

COMPOSITOR: Alfred Newman

SOUNDTRACK: https://youtu.be/wmSU9JnmaIk DURADA: 0:49 min (fragment parcial)

MODE: És una mica confós de deixar clar el mode, ja que va variant diferents tipus d’acords majors i menors. Tot i així, es podria classificar com a mode Major. TONALITAT: No manté una tonalitat constant, sinó que primer comença a La b Major, seguidament es transporta a Re Major i finalment acaba en Do Major. TEMPO: Adagio

COMPÀS: 3/4

INSTRUMENTACIÓ: Hi participa tota l’orquestra simfònica.

FORMA: Es compon únicament per una part A i seguidament una part B.

GÈNERE: Peça romàntica, molt bucòlica.

TEXTURES MUSICALS: Melodia, efectuada per els violins, acompanyada per tota l’orquestra. ANÀLISI MUSICAL: Només de començar la peça ja fa un arpegi des de la quinta que et situa en un ambient molt romàntic i bucòlic. Les tubes utilitzen molt un element contrapuntístic anomenat el retard, fet que transmet molta emoció i passió a la peça. Barreja de temes al violí, que li donen unes notes de tristesa i nostàlgia, en record de moments millors. INFLUÈNCIES: A. Newman va rebre fortes influències dels compositors de moda del moment, com George Gershwin i Richard Rodgers, que li van transmetre de manera generosa el gust per la música jazzística i el Blues. A més, dins la seva família nombrosíssima, hi va haver dos germans més que es van dedicar a musicar pel·lícules i obres de teatre, fet que va crear un ambient propici a la creació musical, a més de tres dels seus fills, que també s’hi van

51

dedicar. Als deu anys va rebre una destacada influència del pianista polonès Stojowski, qui li va ensenyar contrapunt, composició i harmonia a la Von Ende School. Tot i així, algunes de les peces de la BS són fragments de composicions clàssiques, com la Simfonia n.5 en Do m de L.V Beethoven, els Contes dels Boscos de Viena, de Johann Strauss, i també les cançons d’origen jueu Yiddish, com la Hanukkah, cantada a la pel·lícula per Miller Perkins. Newman composa una música amb records espirituals, on els sentiments de bonesa xoquen amb la crua realitat de l’holocaust, i és, en un moment de la pel·lícula, que uns repics de campana (substituït a vegades per un carilló) presagien la fatalitat del desenllaç.

OBSERVACIONS: El compositor A. Newman va guanyar nou Òscars, més que qualsevol altre compositor en la història d’aquest esdeveniment, i només superat per Walt Disney en guardons individuals. A més, va ser nominat un total de 45 vegades, cosa que el fa la segona persona més nominada en la història de l'Acadèmia, una altra vegada segon després de Disney i empatat amb John Williams.

De petit va tocar en molts teatres i restaurants i se’l coneixia pel “nen pianista”. Això va fer que la seva música fos sempre molt propera i popular. Va compondre la fanfàrria de la 20th Century Fox, que encara avui utilitza l’empresa cinematogràfica en la introducció de les seves pel·lícules a la pantalla: https://www.youtube.com/watch?v=-hGEMdDF_jc Hi ha hagut molta polèmica al voltant de la veracitat de la història d’Anna Frank, però, per sort, aquesta se centra més en el llibre (el Diari) que no pas en la pel·lícula.

52

10. The Guns of Navarone

TÍTOL BANDA SONORA: The Guns of Navarone

COMPOSITOR: Dimitri Tiomkin

SOUNDTRACK: https://youtu.be/Ewi1LRld5_k DURADA: 2:29 min

MODE: Major

TONALITAT: Do Major

TEMPO: Moderato, la negra es manté a un ritme constant de 95 pulsacions per segon. COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra simfònica, tots els instruments que la componen tenen una part d’importància ja que es van passant la melodia entre ells. També hi ha instruments no gaire comuns com el flabiol i el tambor. FORMA: A + B + C + A

GÈNERE: Marxa militar

TEXTURES MUSICALS: Melodia, efectuada per diferents instruments, acompanyada per la resta de l’orquestra. ANÀLISI MUSICAL: Té un tema principal molt ben elaborat i força llarg que repeteix tres vegades al principi de la peça. A la part central de l’obra fa una petita modulació cap a menor i, seguidament, es transforma en una obra més romàntica i no tant militar. Finalment, torna a la marxa de guerra del principi per acabar amb un bon final. És una música sincrònica, que anticipa la historia en alguns casos. Aquesta és una característica típica del compositor, com també ho és l’ús de música triomfalista, empàtica, o heroica. INFLUÈNCIES: El soundtrack té una clara similitud amb altres marxes militars, com per exemple, la coneguda peça de Johann Strauss, la Marxa Radezki. En general tota la BS es pot

53

comparar a altres peces, algunes de les quals recorden l’èpica militar, i també a melodies tradicionals gregues. Sentia una veritable passió pels músics centre-europeus romàntics. Ell mateix reconeixia una fervorosa admiració pels clàssics, dient: "Ladies and gentlemen... I like to make some kind of appreciation to a very important factor which makes me successful and adds to the quality of this town. I like to thank Johannes Brahms, Johann Strauss, Richard Strauss and Richard Wagner..."

OBSERVACIONS: Hi ha algunes curiositats rellevants que diferencien la pel·lícula del llibret original; per exemple el personatge de Maria (Irene Papas), amb qui té un final amorós amb el coronel Stavros (Anthony Quinn) és inventat, per donar més romanticisme a la pel·lícula. D’igual manera, en el llibre, els dos membres de la resistència són homes, en lloc de dones, però el director va preferir aquests canvis per tal d’atraure més públic femení.

La BS conté temes molt aconseguits, malgrat que no va guanyar els Òscars als quals va estar nominada; i no va ser per falta de qualitat musical, però és que al mateix any, una altra gran pel·lícula, West Side Story es va endur l’Òscar a la millor banda sonora original en l'apartat de "Musical". Tampoc va tenir sort en l'apartat de "Drama o Comèdia", perquè la pel·lícula Esmorzar amb diamants, de Henry Mancini, va ser qui va aconseguir el premi. Definitivament, l’any en què va aparèixer la pel·lícula no va ser el millor, si ens cenyim a la capacitat d’aconseguir grans premis. Pel que fa a la qualitat de filmació, The Guns of Navarone va utilitzar Cinemascope9 i Eastmancolor.

9 El CinemaScope és un sistema de filmació que utilitza una sèrie de lents anamòrfiques per rodar pel·lícules amb un format de pantalla ampli i projeccions a pantalla panoràmica. Va ser creat al 1953 pel president de la 20th Century Fox, Spyros P. Skouras, i va significar l'inici del format anamòrfic per la projecció de pel·lícules 54

11. The Great Scape

TÍTOL BANDA SONORA: The Great Scape

COMPOSITOR: Elmer Bernstein

SOUNDTRACK: https://youtu.be/MbsuAbTTsV8 DURADA: 2:15 min

MODE: Major

TONALITAT: Mi b Major, al començament. La peça acaba en Fa Major. TEMPO: Moderato, a 112 pulsacions la negra.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra Simfònica, sobretot destaca la forta percussió de tambors, que ajuden a no perdre el ritme, i la gran explosió de trompetes. A continuació un contrabaix, molt potent i unes flautes, al més pur estil de les marxes irlandeses dels Estats Units. La melodia normalment és protagonitzada per instruments de vent metall. Cap al final del tema, es desdobla la melodia en dos grups que s’alternen. FORMA: Introducció + A + B + A

GÈNERE: Marxa militar

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: La petita introducció del principi és molt dissonant, consisteix de dominants secundàries amb la seva resolució amb un punt de percussió i entrada forta de trompetes. Totes les cadències que fa són autèntiques, és a dir, després de passar per la dominant resolen amb la tònica. Entre la part B i l’última, el compositor transporta la peça un to més amunt, per tant, modula cap a Fa Major. Aquesta petita introducció dura a penes mig minut i el que segueix és tota una altra composició.

55

Ara el tema principal evoluciona al que serà la resta del tema principal de la BS. Els compassos es mouen a una velocitat alegre, amb unes notes nítides de la corda que freguen l’staccato10, acompanyades de flautes i flabiols, a l’estil dels himnes irlandesos. INFLUÈNCIES: Clarament hi ha una influència de les marxes militars. Els contrabaixos del principi marquen un tempo marcial, al que s’hi afegeixen vents i metalls, i, ara sí, una caixa que marca el pas. A l'estil d'una veritable marxa de concerts, l'obertura és atrevida, amb una combinació de melodies que flueixen per tot el vent i el metall. El final és el so d'una tropa de soldats que es desplacen a la distància. El compositor va proporcionar una antiga marxa que era coneguda durant l’imperi de Prússia. OBSERVACIONS: El tema principal de la pel·lícula és extra diegètic o incidental, que tal i com vàrem veure en la presentació de l’apartat de cinema, es tracta d’una forma d’aplicació musical a unes imatges, és a dir que la música no ocupa tot l’espai de la narració o de l’escena, sinó que va més enllà. Podríem dir que el so supera l’espai on es desenvolupa l’acció. Per acabar, hi ha dues curiositats importants al voltant d’aquest tema, que demostren la força d’aquesta música després del pas de tants anys:

• El primer és la polèmica a UK per l’ús interessat i partidista d’aquesta música d’Elmer, per part dels defensors dels Brexit, i especialment Nigel Farage, en el que anomenen The Great Escape, comparant la sortida de UK de la EU amb la gran es capada dels soldats britànics de les mans del règim nazi: o “UKIP Slammed For Using Great Escape Tune. Relatives of composer Elmer Bernstein criticise Nigel Farage's party for using music from the escape film on its battlebus.” • L’altre aspecte interessant és que la popularitat de la cançó ha fet que l’adoptessin com un himne, no oficial, l'equip d'Anglaterra a la Copa del Món d'aquest any, essent cantada pels fans per animar els seus equips. Per això, utilitzen la BS amb lletra que es troba en el disc (però no en la pel·lícula): https://youtu.be/xep8U7hYZ2o

10 Staccato, literalment «desenganxat» en italià, en la notació musical i en la interpretació musical fa referència a un tipus d'articulació en la qual les diferents notes afectades queden separades entre elles per unes pauses, inexistents en la notació però reals en la interpretació. 56

12. The Dirty Dozen

TÍTOL BANDA SONORA: The Dirty Dozen

COMPOSITOR: Frank De Vol

SOUNDTRACK: https://youtu.be/WltC_vUoUh8 DURADA: 3:29 min

MODE: Major

TONALITAT: Do Major, Fa Major, etc. Repeteix el tema principal vàries vegades en diferents tons, per tant, no té una tonalitat concreta.

TEMPO: Allegro

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Participació de tota una orquestra simfònica. Al començament destaca el vent, sobretot, les tubes, que són les que desenvolupen la melodia i amb un fort acompanyament de la corda i la percussió. A partir de la meitat de la peça, la percussió agafa tot el protagonisme.

FORMA: Introducció + tema + percussió

GÈNERE: Marxa militar

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Peça amb un ritme molt precís, implacable; els instruments destaquen per tocar amb exactitud. El compositor centra el tema en el ritme corxera amb punt semicorxera. Aquests ritmes anacrúsics són molt comuns en les marxes militars. La percussió converteix el tema en una peça rítmica, amb sincopats constants i caixa. INFLUÈNCIES: D’igual manera que molts directors musicals han incorporat peces clàssiques, també Frank De Vol va inspirar-se en compositors romàntics com Johann Strauss, amb l’obra Rosen aus dem Süden, Op. 388, encara que amb arranjaments del director, o Deutschland, Deutschland über alles, de Franz Joseph Haydn. Amb permís de Miklós Rózsa (Sahara), va versionar Happy Idiot Waltz, o el vals Ballroom Waltz No.1 de Bronislau Kaper (The Swan).

57

Com no podia ser menys en una pel·lícula de guerra típicament americana, no podien faltar les peces amb pas de Marxa: la primera versiona l’Himne Nacional dels Estats Units d’Amèrica, com és la National Emblem, d’Edwin Eugene Bagley, composta el 1902: https://www.youtube.com/watch?v=U40OIESDwlU; la segona Semper Fidelis, del portuguès John Philip Sousa, composta l’any 1888, i que és la Marxa Oficial dels Marines, i finalment, una tercera, la You’re in the Army Now, del 1943, composta per Isham Jones.

OBSERVACIONS: La música té un accent marcadament heroic, i ho demostra l’abundància de passatges de Marxa de caire patriòtic. Fins i tot, en la mateixa pel·lícula una banda Militar interpreta el Semp er Fidelis, mentre Lee Marvin passa revista. Algunes de les peces interessants del film, compostes per Frank De Vol són The Bramble Bush, Einsam; algunes altres són arranjades per ell, com You're in the Army Now, The Thunderer i Semper Fidelis.

La pel·lícula va presentar-se fins a 4 nominacions pels Òscar, però només se’n va endur un, i precisament el de Millors Efectes Sonors. Un premi tècnic important, malgrat que la BS no va ser premiada. La pel·lícula es va filmar amb Sound Mix: Mono.

58

13. Patton

TÍTOL BANDA SONORA: Patton

COMPOSITOR: Jerry Goldsmith

SOUNDTRACK: https://youtu.be/mu11QRO9BrQ DURADA: 3:08 min

MODE: Major

TONALITAT: Fa Major

TEMPO: Larghetto, la negra a unes 62 pulsacions.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Per començar la peça trobem unes trompetes acompanyades per un orgue electrònic amb música de sintetitzadors, característica dels anys 80. És una música eclèctica que es combina amb els típics instruments de la marxa americana, flabiols i tambors. Seguidament s’hi afegeix tota una orquestra simfònica. FORMA: Introducció + A + coda

GÈNERE: Peça abstracte, amorfa.

TEXTURES MUSICALS: Polifonia / melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: És una peça una mica atonal, en certs moments. El tema principal consisteix en una marxa simfònica acompanyada per orgue de tubs. Aquesta part és fàcil de distingir i d’escoltar, però les altres dues gairebé no s’acaben d’entendre. Ús de sons sons utilitzant un bucle "echoplex de sons enregistrats de triplets «cridant a la guerra»" interpretats per trompetes, en la introducció. Aquesta és dissonant i té una certa distorsió. Cal destacar que no té un final marcat, sinó que les trompetes van disminuint fins que s’acaba la peça. Bona part de la música és sincrònica, és a dir, que no guarda necessàriament relació amb el tema, i a més infon una línia homogènia a la banda sonora. Això és el que s’anomena música anempàtica (que no acaba de transmetre i és homogènia). INFLUÈNCIES: És un compositor molt prolífic, oscaritzat per The Omen i amb diferents premis Emmy. Va rebre moltes influències de qui va ser mestre seu, eI compositor hongarès

59

Miklós Rózsa (film Sahara). La BS de la pel·lícula Patton incorpora temes profundament patriòtics americans, el més destacat dels quals és el mateix himne The Stars and Stripes Forever, de John Philip Sousa, composta el 1896, que el Congrés nord-americà va aprovar el 1987 com marxa Nacional dels Estats Units. Altres compositors i músics d’origen jueu varen influenciar-lo de manera important, com Alfred Newman, qui li va oferir l'oportunitat de compondre la seva primera banda sonora pel llargmetratge Black Patch. Gràcies al desenvolupament d’aparells electroacústics, la música electrònica va ser molt present en les seves composicions (Patton n’és un clar exemple) amb més de dues hores de durada i plena de sons i sorolls de guerra, però en canvi només 35 minuts de música. Goldsmith va estar molt influenciat pel jazz, les músiques simfòniques, la música folk i les peces d’origen ètnic. OBSERVACIONS: A la pel·lícula, J. Goldsmith va aconseguir equilibrar els himnes i marxes, sempre tan marcials, amb la resta de la música, més introspectiva de la banda sonora. També va ser inserir percussions, més atonals, per aconseguir una atmosfera d’horror. En la marxa, recorre a un contrast expressiu musical. En la imatge es pot veure les unitats melòdiques de la idea de contrast són més curtes i tenen una altra composició. Un altre recurs utilitzat és la trompeta que sona com a queixes o crits, a l’estil d’una fanfàrria militar, i que el compositor va voler, expressament repetir al llarg de la banda sonora, per explicar el conflicte intern del protagonista i perquè es notés la seva soledat. A més, com deia Berlioz11: "The tone of the trumpet is noble and briliant. It is suitable in expressing martial splendour, cries of fury and vengeance as well as chants of triumph; it can render vigorous, violent and lofty feelings as well as the most tragic accents."

La composició de Goldsmith no va ser total, com en altres pel·lícules, sinó que va durar a penes 35 minuts, i va ser fet expressament per poder combinar moments de silenci, que donaven una tensió impressionant a la pel·lícula.

11 Berlioz, “A Treatise on Instrumentation” (Berlioz, ed. Strauss 1948) 60

14. Summer of ‘42

TÍTOL BANDA SONORA: Summer of ‘42

COMPOSITOR: Michel Legrand

SOUNDTRACK: https://youtu.be/bHezowVjDX4 DURADA: 3:51 min

MODE: Menor, tot i que efectua bastants canvis de mode.

TONALITAT: La menor

TEMPO: Adagio, la negra a 66 pulsacions.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra simfònica, destacant sobretot la importància dels violins, i també una arpa. Com a solista, més tard, trobem un saxo. Ja cap al final de la peça trobem la presència d’un piano i un xilòfon. FORMA: Petita introducció + A (menor) + A (Major) + A (menor) + A (Major) + coda menor

GÈNERE: Jazz lent (peça romàntica)

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: La peça va repetint el tema principal però canviant-ne el mode, és a dir, primer el toca en menor i seguidament en major. És curiós el fet que la peça únicament vagi repetint el tema principal i en cap moment es fa pesat.

INFLUÈNCIES: Legrand ha composat per més de 200 pel·lícules, fet que li proporcionà una àmplia carta de recursos alhora d’escollir estils. Dos dels que més va cultivar van ser el jazz i el blues (especialment amb col·laboracions magistrals amb John Coltrane, Ray Charles, Dianna Ross, Barbra Streisand, per citar alguns noms). De totes maneres, la seva música no es pot encasellar en cap apartat concret, ja que ha estat composant per molts projectes diferents. En una entrevista a Unifrance, deia: "Des que era un nen, la meva ambició sempre ha estat la de viure completament envoltat de música. El meu somni és no perdre’m absolutament res. És per això que mai m'he decidit per una disciplina musical específica.”

61

Summer of ’42 està carregat de nostàlgia per una època perduda que representa la pèrdua de la innocència i la fragilitat de l'adolescència, i Legrand ho acompanya d’una música post- romántica, impressionista, de l’estil de Fauré, Ravel o Debussy, de la que tant va estudiar al Conservatori de Paris.

OBSERVACIONS: La BS de la pel·lícula és basa, pràcticament en la seva totalitat, en la peça central The Summer Knows, principal tema del film, però amb múltiples variants. La lírica va a càrrec de Marilyn i Alan Bergman. Un aspecte a ressaltar, en aquesta pel·lícula però també en moltes d’altres, és que hi ha una diferència clara entre la BS del propi film i les cançons o peces que hom troba en els corresponents DVD o Blue Ray de les pel·lícules. Qualsevol que l’escolti la pel·lícula i el disc, DVD o reproductor per separat, s’adonarà que són peces força diferents. L'explicació és senzilla, a excepció de dues cançons del film, la música no és la mateixa, sinó que el que apareix en els disc pertany a una partitura anterior de Legrand, The Picasso Suite de 1969. Sembla que hi va haver un acord entre Legrand i la Warner Bros. En canvi, sí que coincideixen temes com Hold Tight cantada per The Andrews Sisters i el tema Now per Voyager. Dubtes a part, el 1971 va aconseguir l’Òscar a la millor banda sonora original i, a més, el disc va aconseguir també ser “Top 40 instrumental”.

62

15. The Voyage of the Damned

TÍTOL BANDA SONORA: The Voyage of the Damned

COMPOSITOR: Lalo Schifrin

SOUNDTRACK: https://youtu.be/NdGLjH1Frzc DURADA: 1:22 min

MODE: Menor, escala harmònica

TONALITAT: Re menor

TEMPO: Adagio

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra simfònica, destacant sobretot el vent.

FORMA: A + B

GÈNERE: Thriller

TEXTURES MUSICALS: Polifonia

ANÀLISI MUSICAL: La peça està pràcticament formada tota per dissonàncies i cromatismes. Diferents instruments de vent van protagonitzant la melodia, com el fagot o, posteriorment, la flauta travessera. És un tipus de música molt misteriosa i, a la vegada, dramàtica. INFLUÈNCIES: Del Jazz i el Blues, per exemple la peça Blue Moon de R. Rodgers o Moonlight Serenade, de Glenn Miller. Va ser un músic força influenciat pel jazz popular, dels seus temps a Paris tocant en bars i cabarets, però també pel jazz més educat i refinat de les grans bandes americanes; d’aquest segon grup de jazz cal remarcar les col·laboracions amb Dizzy Gillespie, Duke Ellington o el mateix Xavier Cugat i els seus ritmes llatins. Un altre dels grans inspiradors de Schifrin, essent Argentí, és el compositor i músic Ástor Piazzolla. La pel·lícula, però, està farcida de fragments de temes de compositors clàssics, com Els Boscos de Viena, de J. Strauss, Deutschland über Alles, de J. Haydn, per citar-ne alguns.

63

OBSERVACIONS: Una de les peces del film, d’origen poc conegut però que es podria atribuir a Peter Cornelius (1865), i que ara ha estat declarada il·legal a Alemanya, és el Horst- Wessel-Lied, que va esdevenir l’himne oficial del partit nazi entre el 1939 i el 1945. Altres règims feixistes, com el de Vichy i el de la Falange espanyola, també varen posar text i estrofes a aquesta melodia. Essent una pel·lícula que tracta el tema del nazisme i l’holocasut sembla que el compositor no es podia estar d’incoporar-la a la BS.

L’àlbum de la Banda Sonora va sortir a la llum el 1977 pel segell discogràfic “Entr'Acte”.

Lalo Schifrin va ser finalment reconegut, anys més tard, per altres bandes sonores molt més exitoses, entre les quals la de la sèrie de Dirty Harry (Harry el sucio) i, sobretot, la conegudíssima saga Mission: Impossible https://www.youtube.com/watch?v=2QlplayAjM4

64

16. Das Boot

TÍTOL BANDA SONORA: Das Boot

COMPOSITOR: Klaus Doldinger

SOUNDTRACK: https://youtu.be/it49wmcKUt4 DURADA: 3:34 min

MODE: Menor

TONALITAT: Comença en Re menor, seguidament passa a Mi menor i segueix interpretant el tema en diferents tons. A partir de la segona part, es centra en Si b menor.

TEMPO: Andante, a 80 pulsacions per minut la negra.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra simfònica potent, amb força a la corda i un orgue continu en tons molt baixos. En la segona part, en canvi, hi ha com a protagonista una guitarra amb un grup de cordes que l’acompanyen.

FORMA: A + B + A + C (canvi radical)

GÈNERE: Música dramàtica

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: La peça té un fet molt curiós i és que realitza un canvi de compàs al mig del tema, és a dir, fa dos compassos en 4/4, seguidament en fa dos més en 3/4 i finalment torna a 4/4. Aquesta irregularitat genera més èmfasi i drama a la peça. El tema principal no destaca per la seva dificultat i es va repetint al llarg de la peça. La seva melodia és ascendida mentre el baix cada cop és més greu. Després de tocar el tema un parell de cops, el repeteix afegint-li una percussió de dues corxeres i una negra, simulant un soroll bastant electrònic. A partir de la meitat, el compositor realitza un canvi radical, tant en la instrumentació com en el ritme. Passa de ser una peça enèrgica a un petit relat musical molt líric i suau interpretat per una guitarra espanyola.

65

INFLUÈNCIES: És una pel·lícula classificada com a subgènere (submarins de guerra) i per això hi ha una forta influència de “música aquàtica” (sons i sorolls que s’esdevenen en un vaixell). La investigadora Linda Maria Koldau12 n’ha fet un treball, del qual n’extreiem: A) Els sorolls del sonar del submarí, que va ser aconseguit mesclant diferents sons i que anticipava de manera cruel un perill imminent. B) El silenci. Després del so i l’eco del sonar s’esdevé un silenci aterridor, que presagia la mort. És un silenci que es torna tensió psicològica immediata i que el compositor sol acompanyar d’una corda de violí tocada en tonalitat aguda. C) Els sorolls del casc del submarí, especialment quan es donen fugues d’aigua. D) Els sons dels torpedes, que s’acompanyen de corda greu (contrabaix i timbales). E) L’alarma, que s’activa davant del perill. En la majoria d’escenes la música desapareix per deixar només el seu so i els crits i corredisses dels tripulants. F) L’aigua, omnipresent, és constantment combinada amb tots els altres elements de música i veu. El so de l’aigua en qualsevol de les seves formes: reverberant al voltant de la nau, filtrant- se dins per escletxes, propulsant motors, explosionant lliurement al mar, etcètera. Els sons carregats emocionalment són un element vital en la realització cinematogràfica en pel·lícules submarines; a diferència de la majoria d'altres gèneres cinematogràfics, el so en els escenaris submarins té un aspecte clarament dramàtic i una funció altament emotiva. Però no només d’aigua i sons, també trobem moltes cançons en la pel·lícula i això es deu al fet que els soldats havien de passar llargs períodes al submarí, sense altra activitat que esperar i esperar. Eren cançons patriòtiques, però també d’enyorança. L’exemple el tenim en La

Paloma13 https://www.exordio.com/1939-1945/Sounds/paloma.html, cantada per Rosita Serrano, o Un Llarg Camí a Tipperary14, per un grup de mariners, i J'attendrai, per Rina ketty. Es pot escoltar la BS a Spotify: https://open.spotify.com/track/7sEeJZUEfvmcEUrVLzTsNV

12 Linda Maria Koldau, MedieKultur-Journal of media and communication research. ISSN 1901-9726 Article 13 Durant la Segona Guerra Mundial, la cantant xilena Rosita Serrano la va interpretar per a les forces armades alemanyes, i era el disc obligat a les radios de l’època i als vaixells de la Kriegsmarine. 14 Aquesta peça, composta el 1912 per Jack Judge i Harry Williams, va convertir-se durant la I Guerra Mundial en un himne, no oficial, que les tropes dels soldats britànics cantaven en les seves incursions a França. 66

OBSERVACIONS: La pel·lícula és com un documental i com a tal va ser força complicada de filmar-se. La gravació va durar quasi dos anys i va costar prop de 40 milions de Marks alemanys (20 M€).

El so afegeix una altra dimensió. Durant els atacs del destructor, el vaixell esclata amb explosions i reverberades amb crits i ordres desesperats. Durant les persecucions del gat i el ratolí, podem escoltar les pals de sonar rebotant el casc del vaixell. Quan el vaixell es submergeix per sota de la seva profunditat nominal, els reblons surten solts com a bales de fusell. Quan sembla que el vaixell pot quedar atrapat al fons de l'estret de Gibraltar, els mariners s'apropen a les seves hamaques, gaspen l'oxigen com a home moribund.

Segons indica Linda Maria Koldau en el seu treball “Sound effects as a genre-defining factor in submarine films”: “Submarine films can be regarded as a genre with a specific semantic and syntactical structure that heavily depends on the acoustemological nature of submarine warfare. The sound design in submarine films therefore has decisive dramatic and emotive functions.”

Finalment dir que Doldinger va aconseguir en reconeixement en l’edició del 1997 dels Bavarian Film Awards. https://wn.com/bavarian_film_awards_(honorary_award).

67

17. Hotaru No Haka

TÍTOL BANDA SONORA: Hotaru No Haka

COMPOSITOR: Michio Mamiya

SOUNDTRACK: https://youtu.be/0QF_OEeUIOE DURADA: 3:36 min

MODE: Major

TONALITAT: Mi Major

TEMPO: Adagio

COMPÀS: 3/4

INSTRUMENTACIÓ: Piano solista i violí i piano junts per acabar amb orquestra simfònica.

FORMA: A + B + A

GÈNERE: Cançó de bressol

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: El tema principal de la peça és molt senzill, format per una melodia molt simple, creada per corxeres i negres, i un acompanyament al piano que realitza una progressió descendent, de manera que va fent inversions dels diferents graus per poder fer una segona melodia. La partitura de la següent pàgina ens demostra la simplicitat i delicadesa del tema. INFLUÈNCIES: Una claríssima influència de les músiques populars del Japó, amb reminiscents de la música oriental en general. M. Mamiya es un compositor i pianista molt conegut al Japó i ha treballat amb bastants films de la productora Ghibli. En la pel·lícula hi ha molts passatges amb la música d’un sol instrument, per exemple una flauta travessera, un piano, una percussió, etc. Altres sons són repics i percussions en instruments populars asiàtics, com el “mùyú” xinès o la “mokugyo” japonesa. OBSERVACIONS: És una pel·lícula anti-belicista i per aquest motiu el director va permetre’s d’utilitzar dibuixos animats, encara que amb la cruesa real de la guerra. Al mateix temps, el

68

compositor va combinar perfectament la música simple i clara del piano, d’un violí, o simplement d’una caixa de música amb tota una orquestració.

La Banda sonora es mou entre el dramatisme, la tristesa i l’angoixa, i aquesta última clarament reflectida pel que podria acostar-se al Condicionament Clàssic de Pavlov, en el seu treball d’estímul-resposta15. El director musical va voler posar un so d’alarma, previ a la imatge dels avions que arribaven i descarregaven bombes incendiàries (que, de manera subtil, simulen les lluernes). L’angoixa i desesperació dels habitants japonesos en veure’ls arribar és indescriptible, perquè saben que atacaran a la població civil. Doncs bé, aquesta escena només apareix un cop a l’inici del film, però és suficient perquè durant la resta del film l’angoixa aparegui de manera automàtica, cada vegada que sonen les alarmes, sense que es vegi cap avió a la pantalla.

El director i el compositor varen treballar de manera especial els dos mons, el dels nens, secret i infantil, i el dels adults, amb la crua realitat de la guerra. Per diferenciar-los el compositor va omplir de música el dels nens, mentre que va optar per mantenir llargs silencis el dels adults. A poc a poc, però, els dos mons s’aniran barrejant, igual com la música.

15 Així denomina Pàvlov la relació per la qual el sistema nerviós central, especialment el cervell associa, per exemple, una campanada amb el possible aliment: la campanada (o altre estímul substitutiu) resulta un senyal. Ivan Petróvitx Pàvlov (en rus: Иван Петрович Павлов) (Riazan, Rússia 1849 - Leningrad, URSS 1936) fou un fisiòleg i psicòleg rus, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1904 i el primer a descriure el fenomen ara conegut com a condicionament clàssic en experiments amb gossos 69

70

18. The Empire of the Sun

TÍTOL BANDA SONORA: The Empire of the Sun

COMPOSITOR: John Williams

SOUNDTRACK: https://youtu.be/6lapculOfR0 DURADA: 2:21 min

MODE: Major

TONALITAT: Sol Major

TEMPO: Larghetto, a 60 pulsacions per segon la negra.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Vocal solista al començament i cor tot seguit, a cappella, més tard, l’acompanyament suau d’un orgue.

FORMA: A + A

GÈNERE: Cançó de bressol

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada / polifonia

ANÀLISI MUSICAL: La peça consisteix en una música infantil, formada per un sol tema que es repeteix dues vegades. Aquest és extremadament simple i, a la vegada, profund i líric, per acompanyar els bons moments del protagonista, combinats amb músiques fondes i dissonants, per simular l’horror i la confusió de la batalla (en la peça Lost in the Crowd). La pel·lícula està ambientada la Xina i, precisament per això, hi ha molta influència de l’escala pentatònica major:

INFLUÈNCIES: Influències militars de la música japonesa en la peça The Pheasant Hunt, interpretades en instruments orientals, com els tambors Japonesos Taiko, els tambors Log, les baquetes de bambú i la flauta de bambú Shakuhachi. La pel·lícula és coneguda principalment per una música que no és de J. Williams, sinó que és una aportació externa, i que dona títol al principal tema. Aquesta és Suo Gân (traditional/Robert Bryan): https://youtu.be/FB63gJkBE3c i que no és més que una nana antiga

71

i tradicional gal·lesa, del 1794, cantada en falset i en llengua gal·lesa per James Rainbird del cor “The Ambrosian Junior Choir”, dirigits per John McCarthy. Com en tota l’obra de J. Williams, la introducció de peces d’origen anglès, gaèlic o irlandès és una constant. En la pel·lícula que es treballa hi trobem La Marxa dels Granaders, https://www.youtube.com/watch?v=XsW4FoRzhQw, una obra anònima del segle XVII, que va ser, i és encara, la marxa d’algunes de les companyies de fusellers, granaders i guàrdies de diferents regiments dels exèrcits britànic i canadenc. Un altre exemple el trobem en la Mazurka de F. Chopin, que Jim utilitza per recordar la seva mare al piano: https://en.wikipedia.org/wiki/File:Giorgi_Latsabidze_Plays_Mazurka.ogg Alhora, Williams va voler farcir la pel·lícula de fragments de cor, que apareixen llunyans i se superposen a l’orquestra, per tornar a desaparèixer més tard, com en el cas de la peça No Road Home / Seeing the Bomb. OBSERVACIONS: La peça principal del soundtrack és en realitat una cançó gal·lesa de bressol, “Suo-Gan”, d’autor anònim, i que es va popularitzar a partir del segle XIX. Williams comença la pel·lícula amb aquest tema, que va directe al subconscient de l’espectador, cantat per l’”Ambrosian Junior Choir”, un cor de veus blanques per donar ingenuïtat i innocència a les imatges. El final és també de llibre, l’Exultate Justi, de Ludovico Grossi da Viadana, que recupera un to alegre, per significar la fi del camp de concentració. Altres cançons són Cadillac of the Skies i Toy Planes, Home and Heart. Un detall que cal mencionar és que la partitura està composta al voltant de la figura de Jim, el noi que veurà la guerra, i per tant pensada d’es d’un prisma infantil. Hi ha passatges emocionants per a ell (i la música els reflecteix perfectament) però en canvi s’hi donen també els horrors de la guerra, amb una música més lúgubre i angoixant. La nana és cantada diverses vegades en el fim, com una elegia als pilots kamikazes japonesos, dels quals, en la seva necessitat infantil d'acompanyament, s'hi ha fet amic.

Malgrat la BSO és sublim, Williams no va aconseguir cap estatueta de Hollywood per aquesta pel·lícula, però sí el Premi Bafta 1988 a la millor BSO.

72

73

19. Stalingrad

TÍTOL BANDA SONORA: Stalingrad

COMPOSITOR: Norbert Jürgen Schneider

SOUNDTRACK: https://youtu.be/YdvP_2hVE04 DURADA: 5:58 min

MODE: Menor

TONALITAT: La peça comença en Si b menor i, seguidament, modula a Re menor, tonalitat amb la que continua la resta de la peça.

TEMPO: Adagio, la negra a 68 pulsacions per minut.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Hi participa l’orquestra simfònica que acompanya la melodia. La percussió té un pes important, sobretot al principi que li dona molta empenta a la peça, en un intent de captivar l’atenció de l’espectador. La melodia va sent efectuada per diferents instruments (tubes, violins i corda, trompetes) i de sobte disminueix d’intensitat, com quan després de la tempesta, arriba la calma. FORMA: A + B + A + A + A + ...

GÈNERE: Peça èpica

TEXTURES MUSICALS: Polifonia

ANÀLISI MUSICAL: L’obra comença amb el tema principal, seguidament varia una mica i, després, va repetint i repetint el tema principal fins a arribar a un final molt apoteòsic. Aquest tema principal, ja d’entrada, comença amb una quinta, un interval que causa impressió i majestuositat a la vegada. De fons, contínuament, hi tenim uns violins que fan el mateix motiu al llarg de la peça, barrejats amb una percussió intensa que fa pensar en una marxa fúnebre. La peça final Requiem per Kolya...i per totes les altres criatures és un cant al dolor i a la desesperació. Té connotacions desoladores, que s’acosten a alguns dels “Stabat Matter” (de Perlogesi o J. Reihnberger, per exemple), amb un oboè quasi plorant i amb la corda de fons.

74

En la peça Der Enste Angriff Schenider ens presenta una música mecànica, com una al·legoria a la maquinària de guerra. INFLUÈNCIES: La música dels grans compositors russos hi és sempre omnipresent. Com a exemple, Sergei Prokovief va compondre la seva Sonata per a Piano No. 7 in B♭ major, Op. 83 el mateix any de la batalla, el 1942, que es coneix com a "Stalingrad", i que és la segona de les seves sonates anomenades "War Sonatas" https://youtu.be/h21KSLqj7HA.

N. J. Schneider n’és conscient d’aquesta relació dels músics russos amb la guerra, perquè el règim no els permetia de fugir, i ho aprofita per introduir-lo en diferents passatges. Les músiques del film tenen gran dosi de dramatisme i moments èpics. En la pel·lícula hi ha una necessitat d’alliberament per part d’unes tropes nazis totalment acorralades i absolutament exhaustes, que només desitgen tornar a casa.

OBSERVACIONS: Es diu que la BSO no és prou reeixida (en canvi la música del CD sí que contenia tota l’amplitud necessària per ser un Hit). Sembla que la música s’hagi compost per separat de la imatge, perquè en molts passatges aquesta és igual d’important, convertint la BS en un intent de triomfalisme general. Això es nota pel fet que en moments de silenci, de diàleg o de combat, la música sempre hi és present i de manera quasi intrusiva.

La pel·lícula és realment crua, desgarradora, com la música. Es donen contínuament escenes de guerra per cada bàndol, i per damunt de tot, la necessitat de revenja dels soldats són esfereïdores, especialment quan un soldat en flames segueix lluitant. La música ho reflecteix de manera sublim, amb peces com Attacke o Desertiren, on de nou la combinació de percussió, metall i cordes percuteixen en el cervell de l’espectador.

75

20. The Schindler’s List

TÍTOL BANDA SONORA: The Schinler’s List

COMPOSITOR: John Williams

SOUNDTRACK: https://youtu.be/XNSsv86lsok DURADA: 5:07 min

MODE: Menor

TONALITAT: La introducció, el tema principal i la repetició d’aquest es troba en Re menor. Més endavant, a la part central, la música fa un lleuger canvi de ritme que també provoca una modulació cap a la dominant i, d’aquesta manera, la part B i la repetició final acaben essent en La menor.

TEMPO: Largo.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra simfònica amb violí i fagot com a solistes que condueixen la melodia. També destaca l’acompanyament d’una arpa que fa arpegis i buscar encara més la melancolia, un element molt comú de les peces dramàtiques. FORMA: Introducció + A + A + B + A’

GÈNERE: Peça molt dramàtica

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Ens trobem davant d’una peça força simple, amb un tema principal molt repetitiu i, alhora, extremadament trist i profund, sensació que ens provoca el vibrato16 del violí. De la peça podem destacar-ne el rubato17 exagerat del solista.18 Ús abundant de les cadències autèntiques. El tema únicament es compon de corxeres o figures més grans que

16 Vibrato: efecte musical que prové de l'oscil·lació de l'altura d'un to, com a màxim, i de mig to, com a mínim. És un efecte molt habitual en la corda. 17 Rubato: terme musical que s’utilitza per fer referència a la lleugera acceleració o desacceleració del tempo d’una peça a voluntat del solista o el director de l’orquestra. Té una finalitat expressiva.

76

aquestes (negres, rodones o blanques), fet que ens demostra que, a més de ser largo, és extremadament lenta. En alguns moments, fins i tot, ens dona la sensació de que la peça no avança. INFLUÈNCIES: En aquesta obra de J. Williams hi ha una forta influència de músiques i melodies jueves que són versionades per tal que l’espectador les retingui en el subconscient. També cançons poloneses, que ajuden a contextualitzar la pel·lícula, com To ostatnia niedziela i Miłość ci wszystko wybaczy. No hi podia faltar una peça de J.S. Bach, la English Suite No. 2, que sona mentre hi ha l’escorcoll en el ghetto. OBSERVACIONS: Es diu que el mateix compositor va dir a Spielberg que triés algú altre per musicar el film, perquè no es veia capaç de fer-ho. La resposta del director va ser: "I would do it, but everyone is dead".

Recomanem molt veure l’entrevista al violinista Itzhak Perlman en el següent tall per tal de copsar què significa l’holocaust i l’antisemitisme per a un jueu: https://youtu.be/BGIvOn2HQdI

L’ús del violí és especialment simbòlic, en tant que hi va haver molts jueus deportats als camps de concentració i morts als crematoris, que tocaven aquest violí. També dir que hi ha hagut molta literatura al voltant dels jueus deportats i la música de violí, ja fossin compositors o luthiers (sense anar més lluny recordar la novel·la de la

Maria Àngels Anglada “El Violí d’Auschwitz”). Són especialment commovedores algunes de les escenes de la pel·lícula, acompanyades de peces senzilles, però penetrants, com Immolation, amb la interpretació que en fa el cor “The Li-Ron Herzeliya Children's Chorus”, acabant amb un solo de clarinet de Giora Feidman. Per recordar, també, Jewish Town, que sembla

77

música de dansa, però no deixa de ser un record al sofriment del poble jueu; o Remembrances, també amb el violinista en la segona versió de la cançó, acompanyat al piano.19

Hi ha relativament pocs instruments en la pel·lícula, i això està expressament convingut pel compositor per donar la idea de la soledat i angoixa dels jueus. El violí, pràcticament omnipresent, és el protagonista, amb una partitura intimista i emotiva.

Hi ha altres peces que apareixen en el film, però no en el soundtrack, com són: Exodus, una peça èpica per a cor mixt i orquestra, de Wojciech Kilar, una obra instrumental arranjada sobre la cançó Szomorú Vasárnap de Rezső Seress, el famós tango Por Una Cabeza de Carlos Gardel i Alfredo Le Pera, l’alemanya Die Holzauktion" de Franz Meißneri, la marxa, també alemanya, Erika de Herms Niel.

Esfereïdores, tràgiques i despietades són dues imatges del film: la de les dones jueves que són enviades a les cambres de gas, mentre sona una versió de Gute Nacht Mutter (Bona Nit, Mare), de Wilhelm Strienz https://www.youtube.com/watch?v=iyIUYN07sxM , i la dels nens que són pujats als camions per portar-los a la mort, amb la música Mamatschi, schenk' mir ein Pferdchen (Mama, regala’m un pony) https://www.youtube.com/watch?v=iuFQGt5DwZg , sonant en els altaveus del camp.

La BS de la pel·lícula és trista, angoixant i pertorbadora i reflecteix de manera sublim l’aflicció del poble jueu. La sintonia que la música i la imatge van aconseguir va permetre crear una de les millors pel·lícules de la història del cinema de guerra i va suposar per a John Williams el seu cinquè Òscar.

19 Fonts: Dossier incluido en el CD con la composición de John Williams Schindler's list (1993) - www.imdb.com 78

21. The English Patient

TÍTOL BANDA SONORA: The English Patient

COMPOSITOR: Gabriel Yared

SOUNDTRACK: https://www.youtube.com/watch?v=Au3KBAntzxU DURADA: 5:42 min MODE: Major

TONALITAT: Sol Major

TEMPO: Adagio, a 64 pulsacions la ngra.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Començament interpretat per un piano solista. A continuació s’hi afegeix l’orquestra, destacant la corda, que acompanyen la melodia del piano. FORMA: A (piano) + A (piano amb orquestra) + B (piano) + C

GÈNERE: Música barroca

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: La part del piano solista recorda fàcilment a la música barroca, com podria ser una sarabanda de Bach. INFLUÈNCIES: Com molts altres compositors, Yared també té passió pels clàssics, i la incorpora de manera subliminal, per exemple quan Hana escolta una "Aria" de les Variacions Goldberg, de J. S. Bach. Alhora, hi hem descobert molta relació amb el jazz de principis de segle XX, com Cheek to Cheek, del 1935, amb música de Irving Berlin i interpretada per Ella Fitzgerald; Wang Wang Blues del 1921, de Gus Mueller, Buster Johnson i Henry Busse cantada per Benny Goodman; Pettin' in the Park, del 1933, amb música de Harry Warren, i One O'Clock Jump, del 1933, amb múscia del gran Count Basie. També hi ha influències de músiques d’Hongria, per reforçar el caràcter del protagonista, el comte Laszlo d’Almásy, d’origen hongarès, en la peça Szerelem, Szerelem, una cançó traditional hongaresa, arranjada per Károly Cserepes.

79

OBSERVACIONS: És una pel·lícula llarga i que es desenvolupa molt lentament; és romàntica i hipnòtica, fins a l’extrem que un dels diàlegs entre Kristin Scott Thomas y Ralph Fiennes, aquest darrer li diu: “Llegeix-me alguna cosa fins que m’adormi...”.

Hi ha algunes formes musicals curioses, com per exemple un rondó, que apareix com a tornada en diferents passatges de la música, i que precisament ho fa quan surten les imatges del protagonista Ralph Fiennes, estirat all llit.

La trama de la pel·lícula depassa de llarg els límits del gènere de guerra, que han caracteritzat bona part de les pel·lícules seleccionades, per passar a formar part del gènere d’amor, entre els dos protagonistes.

La pel·lícula d'Anthony Minghella de 1996, The English Patient, va guanyar nou Academy Awards™, incloent-ne un per a la Millor Pel·lícula Original. Va ser una de les pel·lícules que més premis i reconeixements de gran format ha obtingut, entre els quals: Millor pel·lícula per Saul Zaentz, Millor actriu en paper de suport per Juliette Binoche, Millor Direcció d'Art per Stuart Craig, Millor cinematografia per John Seale, Millor disseny de vestuari per Ann Roth, Millor Director per Anthony Minghella, Millor muntatge cinematogràfic per Walter Murch, Millor Puntuació Dramàtica Original per Gabriel Yared i Millor so, per Walter Murch, Mark Berger, David Parker i Christopher Newman.

80

22. Life is Beautiful

TÍTOL BANDA SONORA: Life is Beautiful

COMPOSITOR: Nicola Piovani

SOUNDTRACK: https://youtu.be/GTkTgFQWQVE DURADA: 2:49 min

MODE: Major

TONALITAT: Re Major

TEMPO: Larghetto, la negra a 62 pulsacions.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Entrada al baix, tocant únicament tònica i dominant. Seguidament s’hi afegeix el piano, les mandolines i la percussió de mà, per completar-se amb l’orquestra simfònica.

FORMA: A + B + A

GÈNERE: Dansa italiana (canzone italiane)

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada, i ús d’instruments populars, com les guitarres i les mandolines. ANÀLISI MUSICAL: Peça molt despreocupada, d’aire molt relaxat recordant la temàtica de la pel·lícula. Comença amb un combo de guitarra i piano al que s’hi afegeixen els vents, mentre de fons se senten uns idiòfons o maraques de sorra. És una música jove i alegre, com si es tractés d’una dansa. La BS, bàsicament, consisteix de la repetició del tema principal amb una petita part B que se’n va a menor. És destacada la peça Buon Giorno Principessa (Bon dia, princesa), una composició que s'obre amb una arpa, orgue i un clarinet que s’hi uneix lleugerament. Altres vents i cordes s'uneixen a aquesta entrada, a mesura que continua, però el so eufònic roman suau i acollidor. Finalment, l'orquestra agafa un crescendo ressonant abans de tornar a baixar i sortir del mateix arranjament que vam començar.

81

Hi ha passatges tristos i dramàtics, com quan Guido planeja escapar, amb sons greus i percutits (els tambors sovint denoten militarisme en les pel·lícules), exemplificant l’opressiva força d’una possible mort. INFLUÈNCIES: La infància de N. Piovani va ser plena d’instruments: acordions, trompetes, guitarres, i en la BS es nota perquè la música amb mandolina és senzillament encisadora, a l’estil d’una “Canzonetta italiana”. Una altra peça sublim, i cabdal en la pel·lícula, és la “Barcarola”, una cançó popular, típica dels gondolers venecians i que Pioivani recorda en diferents passatges, un dels quals és en l'òpera Els contes de Hoffmann, de Jacques Offenbach, que posa al camp de concentració. Aquesta és una clara influència del clàssic en la vida de Piovani: https://youtu.be/hU_w5guFcjY

OBSERVACIONS: La BS està, lògicament, editada en disc (“Blue Touches Blue”) i hi ha una versió amb lletra i veu de Noa, d’origen jueu, que ve a ser un tribut a l’antisemitisme actual. La pel·lícula ha estat guardonada amb 40 premis internacionals, fet que la converteix en un dels major èxits cinematogràfics, però són els Òscars al millor actor, per Roberto Benigni, a la millor pel·lícula de parla no anglesa i a la millor Banda Sonora, els que la fan imprescindible. Totes les peces són composicions de Piovani, excepte la

Barcarola, de Jacques Offenbach. Nicola Piovani té més de 130 pel·lícules musicades. Després de l’estrena, Benigni es va haver d’enfrontar a alguns sectors crítics per com havia tractat el tema de l’Holocaust,. Encara que es va defensar dient que la idea l’havia tret del llibre “In the End, I beat Hitler”, de Rubino Romeo Salmoni, un supervivent d’Auschwitz.

82

23. Saving Private Ryan

TÍTOL BANDA SONORA: Saving Private Ryan

COMPOSITOR: John Williams

SOUNDTRACK: https://youtu.be/ayGajPI9ohE DURADA: 6:10 min

MODE: Major

TONALITAT: Sol Major

TEMPO: Larghetto, la negra a 62 pulsacions per minut.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra simfònica amb un acompanyament de percussió (caixa) en diferents passatges. Sobretot destaquen els instruments de vent metall tocant la melodia. Fins i tot podem sentir una coral de fons acompanyant i, en algun moment, un xilòfon. FORMA: A + B + A + B + coda final

GÈNERE: Música èpica

TEXTURES MUSICALS: Polifonia, en molts moments no hi ha una sola veu protagonista, sinó que en destaquen diverses. ANÀLISI MUSICAL: Utilitza molt sovint el retard20 en el baix, per provocar més emoció a l’oient. Les flautes travesseres i trompetes, de tant en tant, fan una petita senyal utilitzant una distància d’una sexta major, un acord molt dolç. Les primeres imatges mostren un home caminant cap a un cementiri de guerra, acompanyades d’una majestuosa cadència de percussió. El tema central, Hymn to the Fallen, és una composició que va in crescendo, per emocionar l’espectador des d’un primer moment, amb el repic de tambors i els cors a viva veu. INFLUÈNCIES: En algun moment es pot deduir alguna petita influència del cànon de Pachelbel, bàsicament perquè utilitza el mateix patró d’acords. També es pot veure que té

20 Retard: nota que, pertanyent a l'acord anterior, ocupa el lloc d'una nota de l'acord amb el qual sona, dirigint després per moviment de grau conjunt cap a la nota que havia desplaçat. 83

clares influències en alguns dels anthems de coronació de Handel, sobretot pel que fa a trompetes i trompes. J. Williams és un gran compositor i sap perfectament quina música cal en cada moment i en cada escena. Ell mateix diu que en l’himne Hymn To The Fallen li calia pensar i escriure una peça que fos un rèquiem als soldats caiguts en la pel·lícula.

OBSERVACIONS: Segons el mateix compositor, en la pel·lícula hi ha un aspecte espiritual que calia extreure, i era el fet que tota una nació es va unir per lluitar per una causa. Un altre element que menciona és que hi ha molts passatges on la música no era necessària, i són aquells en que els sons dels trets, explosions, etc. ja aporten so a la imatge. És una partitura sòbria, solemne amb algunes pinzellades d’Himne i que vol homenatjar als soldats americans que van lluitar a la II Guerra Mundial. Hi ha peces molt delicades, però solemnes, com High School Teacher, plena de cordes, i que interpreta de nou el tema central. Williams es permet, tranquil·lament, de posar un silenci de 25 minuts per donar espai i èmfasi als sons de guerra (escena que recorda les imatges de Paths of Glory, de Kubrick): trets, bombes, explosions, crits i xiscles, prèviament gravats i col·locats a la perfecció en cada escena.

L’entrevista a John Williams que proposem en la següent pàgina és del tot necessària per entendre molts aspectes de l’imaginari i la tècnica en composició del músic i director, i que serveixen per il·lustrar el pensament que té sobre la música de pel·lícules de guerra: https://www.youtube.com/watch?v=HDq1gETo18w

84

24. Pearl Harbour

TÍTOL BANDA SONORA: Pearl Harbour Tennessee

COMPOSITOR: Hans Zimmer

SOUNDTRACK: https://youtu.be/opP4PcZ7aN4 DURADA: 3:44 min

MODE: Major

TONALITAT: Do Major

TEMPO: Adagio, a 70 pulsacions la negra.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Orquestra de corda més un piano que acompanya als violins amb la melodia. També, tímidament, es pot sentir de fons a una contralt que fa l’acompanyament. El compositor, per fer-ho més apoteòsic, ha afegit una percussió, concretament els plats, en el començament del tema principal, a partir de la meitat de la peça. FORMA: Únicament es dedica a repetir el tema principal diverses vegades.

GÈNERE: Peça romàntica

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Utilitza una tonalitat molt simple i no modula en cap altre. El tema principal consisteix en petits fragments de melodia que realitza un descens. L’autor empra un recurs molt habitual en les peces romàntiques i dramàtiques que és la cadència trencada, que consisteix en que, en comptes d’acabar la frase amb la tònica després de la dominant, l’acaba amb un sisè grau. D’aquesta manera deixa la frase inacabada i amb molta més emoció. Al llarg de la BS manté tonalitats en do major, la menor, fa major i re menor. El piano té un cert protagonisme, sobretot en el tema Tennessee, un dels millors de la BS, amb aire de romanticisme i patriotisme, alhora, i la Then I kissed him, amb un piano pràcticament sol. Altres peces utilitzen flautes i cors.

85

INFLUÈNCIES: Utilitza, en algun passatge, l’escala musical japonesa, per donar un aire oriental al film, com en Hostile Imminate, amb forta percussió, però amb les cordes interpretant un tema d’estil japonès, preludi del que serà després la BS d’”El Darrer Samurai”. L’ús de recursos musicals orquestrals, com els “ostinato”21 en els violins en la peça Dorie the Hero. En ser una pel·lícula de guerra, calia incorporar el tema patriòtic i “americà” per excel·lència, i ho fa en la peça Airborne, però amb una mescla curiosa de tema japonès.

OBSERVACIONS: Les melodies de la BS són un pèl reiteratives, i acompanyen unes imatges que giren al voltant de dues històries d’amor, relativament fàcils de predir. La cançó There You’ll Be ha estat nominada a l’Óscar a la millor Banda Sonora i Golden Globe Award. Hi ha molts sorolls que acompanyen a la música, per donar més credibilitat a les imatges; en aquest sentit hem de remarcar els sorolls dels motors dels avions, el xiular de les bombes en caure, els torpedes llançats des dels submarins, les metralladores... Per aconseguir molts d’aquests efectes sonors es varen utilitzar efectes “Foley”. Els sorolls en els atacs dels avions japonesos són acompanyats de tons i tessitures orientals. En alguns moments del film la música es torna diegètica, és a dir, que està present dins de la història, i la senten els mateixos protagonistes, i es tracta d’uns passatges de música de Glen Miller, qui va ser alhora capità de l’exèrcit i aviador i encarregat de tocar per a la tropa. Goldsmith és un músic especialitzat en musicar bandes sonores de pel·lícules del gènere bèl·lic i d’acció, i les impregna d’un caràcter èpic espectacular. A més, és pioner en integrar música electrónica i arranjaments orquestrals tradicionals, com s’ha demostrat en les altres oelicules seves, com “Piratas del Caribe”, “Black Hawk derribado” o “El último Samurai”.

21 En música, un ostinato (de l'italià, "obstinat") és un motiu o frase que es repeteix persistentment en la mateixa veu musical. 86

87

25. The Pianist

TÍTOL BANDA SONORA: Nocturn nº20, en Do sostingut menor

COMPOSITOR: Wojciech Kilar

SOUNDTRACK: https://youtu.be/_NWgfDD-M1E DURADA: 4:15 min

MODE: Menor

TONALITAT: Do sostingut menor, tot i que, a la part central modula cap a la seva dominant, que és Sol sostingut menor. TEMPO: Lento con gran espressione

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Piano solista

FORMA: A + B + A’, és a dir, forma sonata.

GÈNERE: Nocturn, de l’època romàntica

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Aquesta peça té un fet curiós i no gaire comú, i és que, només en començar el tema principal, fa un octava amb la dominant i, seguidament, fa un trino, un recurs molt utilitzat per Chopin. Sobretot es pot destacar el rubato (moure el ritme, “robar- lo”) i la llibertat que l’artista es pot permetre a l’hora de tocar la peça. També és important el petit canvi de mode que té lloc en l’acord final, acabant la peça amb una mica d’alegria. INFLUÈNCIES: Com no podia ser de cap altra forma, per l’origen polonès de W. Kilar, la música de F. Chopin hi havia de ser present de manera destacada, i ho fa en el seu Nocturn nº20, en Do sostingut menor, interpretada per Władysław Władek Szpilman, pianista y compositor jueu (però que en el film ho fa Adrien Brody). Altres grans peces, com el Nocturn en C# menor, Gran Polanesa, Op. 22, la Ballada No. 1 en G menor de Frederick Chopin, i obres dels grans clàssics, com la Sonata No. 14 en C# Menor Mondscheinsonate de Ludwing Van Beethoven i la Suite No.1 BWW de

88

Johann Sebastian Bach. Veiem, doncs, que tots els grans clàssics, sobretot els virtuosos pianistes, estan present al film. De les 11 cançons de la banda sonora de The Pianist, vuit són composicions de Chopin interpretats per la pianista polonesa Janusz Olejniczak, una és una composició orquestral (de la pel·lícula) escrita pel compositor polonès Wojciech Kilar i interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Polònia de Varsòvia, i la darrera pista és un Chopin Mazurka interpretat per Wladyslaw Szpilman, a qui Adrien Brody retrata en la pel·lícula.

OBSERVACIONS: “El Pianista” es basa en la vida real de Wladyslaw Szpilman (1911-2000), un pianista jueu que va viure a Polònia durant la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula tracta de les penúries del músic per sobreviure, sovint en condicions infrahumanes, humiliat i vexat pels nazis, perdent la seva família en els camps d’extermini. A vegades s’han considerat els films sobre l’holocaust un punt trivials, ometent o reduint l’abast de l’horror que va significar en realitat. Per Polanski aquest aspecte no podia ser deixat de banda i volia que la música també ajudés a conceptualitzar el conflicte i permetés veure la realitat i cruesa del conflicte i la desesperació del protagonistes. La pel·lícula, i la música, reflecteixen perfectament aquesta desesperació, solitud i menyspreu, i ho fan de manera honesta i directa, amb una música íntima, i carregada de detalls de danses tradicionals jueves, sobretot en la Moving to the Ghetto. El final de la pel·lícula és espectacular, amb un Adrien Body interpretant la Polonesa Brillante en Mi Major op. 22 de Chopin davant una gran audiència. És una escena elegia a la victòria de la música i la causa jueva davant el món. Pel director, Roman Polanski, aquesta pel·lícula aconsegueix transmetre tot el que sentia dins, les lluites, l’horror, a vegades l’odi, la desesperació, etcètera, però amb una música de piano molt esperançadora. És un final de pel·lícula que parla de la salvació del feble després de misèries i necessitats vitals i vol donar un missatge d’esperança al món. En acabar la guerra el mateix Spilzman va dir del llibre:

“No crec que s’hagi d’anomenar novel·la, sinó més aviat “testimoni”.

89

26. Letters from Iwo Jima

TÍTOL BANDA SONORA: Letters from Iwo Jima

COMPOSITOR: Kyle Eastwood / Michael Stevens

SOUNDTRACK: https://youtu.be/wSGva04yOic DURADA: 4:17 min

MODE: Menor

TONALITAT: Re menor

TEMPO: Largo, 50 pulsacions per minut.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Piano i seguidament orquestra simfònica, alternant amb trompeta i caixa, a l’estil de marxa militar. FORMA: A + B + A’

GÈNERE: Peça dramàtica

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Música tranquil·la i plena de sons melòdics. El piano, protagonista al llarg dels quatre minuts de tema principal, està acompanyat per una orquestra, al ritme dels compassos del primer. La trompeta agafa el relleu al piano, a mode d’himne.

INFLUÈNCIES: El tema de la BS recorda perfectament una marxa fúnebre o una espècie d’himne als caiguts en guerra, pel seu to dramàtic i tràgic. A més, utilitza bona part de l’escala musical japonesa. Essent una pel·lícula que narra la batalla de Iwo Jima, hi hem trobat clares influències de les tonalitats de la música japonesa, especialment l’Himne Japonès, però també la trompeta, amb un aire marcial. OBSERVACIONS: És una pel·lícula que pren un punt de vista diferent de la majoria de films produïts als Estats Units, i és que la història està narrada des de l’òptica nipona. A més, està farcida de flashbacks, per explicar com era la vida dels soldats japonesos abans del conflicte.

90

La música principal de la pel·lícula es composa d’un sol tema, però que es va repetint al llarg del film. Potser aquesta repetició sigui excessiva en alguns moments, que fa que la BS sigui una mica pobra.

És una música que ha pres bastants dels elements d’una altra pel·lícula, “Banderes dels nostres Pares”, dirigida per Clint Eastwood, pare del compositor. Aquesta explica la batalla, però des del punt de vista dels americans. Hi ha temes variats, com Suicide, Enemy Fire, Preparing for the Battle, Kuribayashi pleads for Death però que no arriben a fer oblidar la insistència del tema principal. Hi ha un tema típicament clàssic per acompanyar el sopar als Estats Units, Dinner Party, i per contrapartida, també un passatge diegètic, en la cançó Song, a mode d’himne, cantada per un petit cor de nens en homenatge als soldats japonesos que defensen Iwo Jima. Kyle Eastwood i Michael Stevens segueixen amb el tipus de música senzilla de l’altra pel·lícula, especialment en el tema principal, amb uns certs tocs orientals, interpretats al piano, després les cordes i finalment trompeta i percussió per acompanyar. La BS conté fins a 13 peces, però amb una durada total de 37 minuts, que s’han d’anar repetint, per tal de completar la pel·lícula. Malgrat tenir una bona música, potser massa repetida, no va aconseguir cap dels grans premis als que optava de l’Associació de crítics de cinema de Chicago. La pel·lícula es va presentar al Japó, en japonès, i va ser un èxit comercial important, tant per crítica com pel públic. Una versió doblada a l’anglès va sortir quasi un any i mig després.

91

27. The King’s Speech

TÍTOL BANDA SONORA: The King’s Speech

COMPOSITOR: Alexandre Desplat

SOUNDTRACK: https://youtu.be/2s8QV-UAzdA DURADA: 1:45 min

MODE: Major

TONALITAT: Do Major

TEMPO: Larghetto, a 60 p/min.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Piano solista i acompanyament d’orquestra

FORMA: A + B + A’

GÈNERE: Cançó, tonada popular

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: L’acompanyament del baix del piano (la mà esquerra) porta una ritme de semicorxera, element molt comú del classicisme. Melodia molt simple, lírica. La part central conté alguns arpegis, però ràpidament torna al tema principal INFLUÈNCIES: La pel·lícula està farcida de música clàssica, i hi predomina Beethoven, amb la seva Simfonia n. 7 en A Major: Allegretto; però també trobem obres de Mozart, amb l’Obertura de les Noces de Figaro i el Concert per a Clarinet en A Major; un passatge del segon Moviment de Requiem de J. Brahms. La pel·lícula gira a l’entorn de la figura de Jordi VI i com aquest accedeix al tron del Regne Unit, després de l'abdicació del seu germà Eduard. És, per aquesta relació amb aquest país que el compositor hi introdueix temes de músics i compositors genuïnament britànics, com Who’s Polishing the Shoes, del britànic Noel Gay, o d’artistes americans com de Jack Hart i Tom Blight amb el tema Shout For Happiness, o I Love You Truly, de Carrie Jacobs Bond i Irving King, entre d’altres.

92

Hi ha un moment màgic, i és quan sonen les notes del Concert per a piano núm. 5 en mi bemoll major, anomenat Emperador, op. 73, de Ludwig van Beethoven, al piano. Ens ha sorprès, en canvi, la poca música francesa o d’origen francès, si tenim en compte el país de naixement de Desplat.

OBSERVACIONS: Ja hem comentat que trobàvem curiós i irònic l’ús de tanta música alemanya, que acompanyava el discurs del nou rei, tenint en compte que les seves paraules eren per donar el missatge d’entrar en guerra contra els nazis. Una interessant paradoxa. En la pràctica totalitat del film la melodia interpretada al piano és la única música que predomina, acompanyada a la corda. Segurament Desplat volia que l’espectador prestés la màxima atenció al rei i al seu discurs (el llenguatge és essencial en el film). És una pel·lícula ambientada en el període de la II Guerra Mundial però en canvi no es desenvolupa al front, d’aquí que la música i la imatge siguin familiars, tendres, divertides i sinceres. El tema principal de la BS es pot anar escoltant en diferents moments i versionat lleugerament, com en el tall The King´s Speech, o en Fear and Suspicion. Tant en l’escena de la mort del rei V (The King is Dead), com en la coronació del Jordi VI (King George VI), o en la peça Queen Elisabeth, Desplat introdueix aspectes molt més solemnes. Hi ha alguna “imatge” en la pel·lícula que està directament associada a la tartamudesa del monarca, i que la música imita perfectament amb el so d’una tecla tocada repetidament al piano, per un nen, en el començament del My kingdom, my rules. Desplat sabia quin tipus de recursos musicals agradarien a la crítica, com per exemple ambientar amb música una època molt concreta, com havia passat amb els seus anteriors projectes “The Queen” i “El Curiós cas de Benjamin Button”, i els aplica en el present film. Part de la BS es va gravar utilitzant un micròfon antic, el mateix que havia utilitzat el rei Jordi VI, per tal de proporcionar un so més real, i això es nota al començament de la peça Lionel i Bertie. Aquesta gravació està editada en el disc del segell DECCA. Va aconseguir guanyar el BAFTA a la Millor Música, el 2010, per Alexandre Desplat.

93

28. Their Finest

TÍTOL BANDA SONORA: Their Finest

COMPOSITOR: Rachel Portman

SOUNDTRACK: https://youtu.be/Bxbl6kNUNYQ DURADA: min

MODE: Major

TONALITAT: Re Major

TEMPO: Allegro, a 128 pulsacions la negra.

COMPÀS: 3/4

INSTRUMENTACIÓ: Introducció suau de l’orquestra simfònica, a un ritme lleuger de 3/4.

Sobretot destaquen la corda i el vent, la flauta travessera interpretant la melodia. FORMA: A + B + C

GÈNERE: Peça romàntica

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Hi ha un tema principal que es va desenvolupant amb diferents variacions. Un piano contundent comença el tema i el segueixen els violins, de fons. Una percussió senzilla marca el tempo de manera estricta mentre altres instruments van afegint- se al tema. És un tipus de música molt despreocupada, tranquil·la. INFLUÈNCIES: Quasi tota la música és de Rachel Portman, amb excepció de petites peces de compositors clàssics, com són la nadala In the Bleak Midwinter22, escrita i composta per Gustav Holst, i cantada pel “The Choir of Christ Church Cathedral - Oxford”, i el Quintet de Corda en A Menor, Op.1, B.7 de Antonín Dvorák, i interpretat pel “Quartet Vlach Praga”. En el film hi ha molta música romàntica i al mateix temps del primer jazz, com Red Sails in the Sunset, cançó popular, publicada el 1935 i composta per Hugh Williams (pseudònim de

22 "In the Bleak Midwinter" is a Christmas carol based on a poem by the English poet Christina Rossetti. 94

Wilhelm Grosz). La cançó ha estat abastament interpretada per cantants com Louis Armstrong, Bing Crosby, Nat King Cole, Tony Martin, Paul Anks, The Platters, etcètera. Altres influències són d’origen italià, amb peces al més pur estil napolità, com la Sunset in Capri, de Rudy Cipolla i Sheri Mignano Crawford, i la Gulf of Naples, d’Alessandro Alessandroni i cantada per Andrew Crowley. OBSERVACIONS: Aquesta pel·lícula ha estat, probablement, la més complicada a l’hora de recopilar informació sobre la BS. Segurament sigui perquè la presència de dones en les direccions de pel·lícules, o en altres direccions tècniques o en la musical, és realment minsa. Per adonar-nos d’aquest fenomen hem recorregut a un extracte sonor de la pel·lícula, extret de “Vimeo”, i que Rebeca Gracia Lara23 ens el comenta de manera precisa. Demostra de manera justa i objectiva la concentració de poder del gènere masculí, especialment pel que fa referència a la indústria cinematogràfica: https://vimeo.com/261005682 És una BS que desprèn molt dramatisme, però que també entra en el terreny de l’humor (no en va la pel·lícula havia d’aixecar la moral de les tropes britàniques durant el conflicte). Their Finest és una pel·lícula molt diferent de totes les que hem treballat en aquest dossier. La direcció, ja ho hem vist, és diferent; la música, també; la trama, tot i enquadrar-se enmig de la II Guerra Mundial és tremendament romàntica, propagandística i feminista: Entrevista a l’actriu protagonista Gemma Artenton https://www.theguardian.com/film/video/2017/apr/21/bill- nighy-gemma-arterton-their-finest-video En una altra de les entrevistes sobre el film, l’actor Sam Claffin, deia d’ell: “The world that was created and the rhythm and musicality that the script had felt almost like a musical.”

23 Rebeca Gracia és comunicadora audiovisual, analista cultural i investigadora especialista en representació de gènere, cultura popular i narrativa audiovisual. També divulga sobre cine realitzat per dones, en el projecte 'Her Film Story': https://vimeo.com/herfilmstory 95

29. Hacksaw Ridge

TÍTOL BANDA SONORA: Hacksaw Ridge

COMPOSITOR: Rupert Gregson-Williams

SOUNDTRACK: https://www.youtube.com/watch?v=UE3WyOC--B8 DURADA: 5:50 min

MODE: Menor

TONALITAT: Mi menor

TEMPO: Lento, a 42 la negra.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: En la peça hi participa tota l’orquestra simfònica i, fins i tot, en algun moment, un cor també acompanya. En la part B s’hi afegeix una percussió que dona molt més ritme. FORMA: A + B + C

GÈNERE: Peça dramàtica

TEXTURES MUSICALS: Melodia, realitzada pels violins, acompanyada per la resta de l’orquestra i el cor. ANÀLISI MUSICAL: Empra un recurs anomenat retard que provoca més emoció a la nota que es va a buscar, de manera que li dona més sentiment i, també, utilitza molt la cadència trencada. La part central de la peça és molt més agitada, com si el compositor volgués representar com és la guerra. La corda és molt potent en l’entrada, acompanyada d’una percussió insistent, que simula trets i bombes, i tot amb un cor de fons que hi dona un dramatisme considerable. Tota la BS està plena de música de guitarra, vents, corns anglesos especialment quan es repeteix el tema principal en les cançons posteriors. INFLUÈNCIES: El compositor sap perfectament que li cal ambientar la música al Japó, on es desenvolupa la trama, i dona a la BS matisos orientals d’aquest país; és especial aquest efecte en les peces A Calling i a Climbing for a Kiss, aquesta darrera molt orquestrada, però també musicada amb instruments japonesos. La música és molt “espiritual”, seguint les

Melodies de guerra

creences cristianes del protagonista (era cristià Adventista de l’Església del Setè Dia), fet que el mateix compositor va preocupar-se de reflectir en algunes peces, les quals carregava de música de cellos i contrabaixos, amb reminiscències de cant Gregorià. OBSERVACIONS: Els títols de les peces de la BS segueixen fidelment el desenvolupament de la història; així trobem un fil argumental des de Japanese Retake the Ridge, seguit del I Can't Hear You, One Man At a Time, Rescue Continues, A Miraculous Return fins a Praying. Praying és la peça més emotiva. La flauta d'estil japonès es fa ressò dels corns i trompes destacant el tema, seguits de les veus corals i el violoncel; Historical Footage fa un gran final amb les veus i les campanes que accentuen diverses variacions sobre els temes principals.

Gregson-Williams va gravar la BS als famosos estudis Abbey Road Studios, amb una impressionant orquestra de 70 músics i un cor de 36 cantaires. Les seves paraules van ser: “Abbey Road is legendary, but also a fantastic sounding space,(...) You can get a punchy rock sound or a sweeping and epic orchestral sound in the same space. One of the best in the world.”

Harry Gregson-Williams és membre del grup de compositors de “Hans Zimmer's Remote Control Productions team”, i això significa una certa similitud amb la música de Zimmer, per exemple en Pearl Harbour, on es noten les grandioses orquestracions junt amb els solos d’algun instrument. La pel·lícula va obtenir un Òscar al Millor So, per Kevin O'Connell, Andy Wright, Robert Mackenzie y Peter Grace. Per acabar, dir que Desmond T. Doss (Andrew Garfield en la pel·lícula), va ser el primer objector de consciència dels Estats Units, però, en canvi, va allistar-se a l’exèrcit i va anar a lluitar a la batalla d’Okinawa, sempre sense armes i amb l’objectiu de salvar quantes més vides possibles; en aquella batalla en va salvar 75 del foc dels japonesos i per això va ser condecorat amb la Medalla d’Honor del Congrés dels

Estats Units d’Amèrica. Desmond T.Doss, rebent la medalla d'honor

Melodies de guerra

30. Dunkirk

TÍTOL BANDA SONORA: Dunkirk

COMPOSITOR: Hans Zimmer

SOUNDTRACK: https://youtu.be/8dfQHcMeXVg DURADA: 3:56 min

MODE: Menor

TONALITAT: Fa menor

TEMPO: Larghetto, a 60 pulsacions per minut la negra.

COMPÀS: 4/4

INSTRUMENTACIÓ: Piano solista i entrada d’orquestra

FORMA: Introducció + A

GÈNERE: Peça romàntica / dramàtica

TEXTURES MUSICALS: Melodia acompanyada

ANÀLISI MUSICAL: Ens trobem davant d’una peça molt melancòlica, especialment trista. Està tota formada per acords menors i la melodia del tema principal per ritmes molt senzills (negres i algunes corxeres). La cadència final és suspensiva, de manera que ens deixa la peça “penjada”. La introducció consisteix en una sèrie d’acords interpretats amb el piano molt lentament. L’acompanyament de la corda, a la part central, és un conjunt de semicorxeres amb una distància d’una tercera menor, molt constants i persistents. El guió de la pel·lícula va voler acomodar la il·lusió auditiva del to “Shepard Tone”24. Aquest efecte va ser sintetitzat amb el rellotge de butxaca de Nolan, que va gravar-ne el so i el va enviar a Zimmer. Entre els instruments que es van utilitzar destaca un baix doble i catorze violoncels tocats amb un registre alt i un tempo alentit al ritme del so d'un motor de vaixell.

24 El “Shepard Tone” és un efecte sonor amb el qual la imatge s’acompanya del soroll de tic-tac d’un rellotge, amb la consegüent sensació d’anar sempre contra rellotge o amb la pressió psicológica de l’estrés.

Melodies de guerra

La música és constant al llarg de la pel·lícula i pràcticament no deixa espai al silenci, per donar una sensació d’angoixa, tensió i sentiment d’incomoditat permanent. INFLUÈNCIES: La peça Nimrod, de les “Variacions Enigma”25 d'Edward Elgar també formen part del tema, tot i que va ser alentida i s'hi va afegir una base amb baix, amb l'objectiu d'evitar que semblés tant sentimental. Una altra de les peces d’Elgar que influencien fortament la BS de la pel·lícula és Land of Hope and Glory, un himne que s’identifica amb allò britànic, que tant agradava a Zimmer.

OBSERVACIONS: És una BSO en la qual Hans Zimmer va treballar des del 2016, durant quasi un any. La durada del film és de 100 minuts, totalment estressants, tant per la música com per la imatge. També van participar en la versió musical definitiva Lorne Balfe, Andrew Kawczynski, Steve Mazzaro i Benjamin Wallfisch. Es van construir aparells expressament per donar major potència al so, com per exemple les sirenes que anunciaven els bombarders. Segons Richard King: "Les sirenes s’utilitzaven com a arma psicològica en la guerra. Al mateix temps usàvem motors per acompanyar la banda sonora", explica Richard King. (...) No havíem d’ajudar a la imatge sinó donar-li encara més vida, així que vam incorporar cops i vibracions per donar més realisme”

La música es va registrar al AIR Lyndhurst Hall de Londres, amb Geoff Foster actuant com l'enginyer de mescles.

Dunkirk: Original Motion Picture Soundtrack Núm. Títol Lletra Escriptor(s) Durada 1. «The Mole» Zimmer 5:36 2. «We Need Our Army Back» Zimmer 6:28 3. «Shivering Soldier» Zimmer 2:52 4. «Supermarine» Zimmer 8:03 5. «The Tide» Zimmer 3:49 6. «Regimental Brothers» ZimmerLorne Balfe 5:04 7. «Impulse» Zimmer 2:37 8. «Home» Zimmer/B. Wallfisch 6:02 9. «The Oil» Zimmer 6:11 10. «Variation 15 (Dunkirk)» Sir Edward Elgar 5:52 11. «End Titles» Sir Edward Elgar/Balfe/Zimmer

25 Les Variacions Enigma és una de les obres més populars de la música britànica. Són catorze peces sobre un mateix tema, cadascuna de les quals amaga una endevinalla.

Melodies de guerra

La pel·lícula es va anunciar per tots els mitjans, ja molt abans de l’estrena, i va generar més comentaris a Twitter que cap altre tràiler presentat aquella setmana.26 Supermarine, per exemple, ofereix una tensió constant i una sensació d’urgència per un efecte senzill, però pràctic, que és el d’incrementar la velocitat de la peça de manera paulativa. Aquesta intranquil·litat és màxima en temes com Variation 15 i End Tittles. Segons el propi compositor, la música està estructurada seguint unes pautes quasi matemàtiques: "It's an illusion where there's a continuing ascension of tone. It's a corkscrew effect. It's always going up and up and up but it never goes outside of its range. And I wrote the script according to that principle.”

26 Segons dades de l'empresa ListenFirst Media – USA.

Melodies de guerra

ENTREVISTA

Melodies de guerra

Portem a terme una entrevista a l’Enriqueta Anglada, sobre la figura de la seva germana Maria Àngels Anglada i d’Abadal. El lloc on ens trobem és a Vic, ciutat on resideix i que li evoca records de tota una vida. Com a introducció direm que les dues germanes van néixer al carrer de la Riera, pels volts de la guerra civil. Filles de l'advocat i periodista Joan Anglada, van pujar i créixer en el si d’una família de valors cristians i amants de la cultura i la terra catalanes, i en un ambient on la música i les lletres eren una constant. Tant l’una com l’altra varen estar sempre molt compromeses amb la llengua i amb la música, fet que va portar a l’Enriqueta a dedicar-s’hi de manera intensa, co-fundant una de les corals amb més anomenada de Vic, la coral Canigó i la coral Cabirol, que era la coral infantil. Amb aquestes corals ha participat a desenes d'actes culturals i trobades tant al país com a la resta d'Europa al llarg de més de cinquanta anys. Per la seva part, la Maria Àngels es va dedicar a la docència i va traduir del llatí i del grec clàssic moltes obres al català; alhora es va dedicar de manera constant a l’escriptura, tant de poesia com de novel·la i assaig, obtenint, així, premis rellevants, com el Josep Pla o el Lletra d’Or. La Generalitat la va reconèixer amb la Creu de Sant Jordi l’any 1994.

L’Enriqueta és una persona molt activa i amb molta energia, que transmet passió i ganes per la música, la lectura i per estimar les tradicions del nostre país. Amb ella, recorrem una part de la memòria de la Maria Àngels, sobretot la que fa referència a la novel·la “El violí d’Auschwitz”.

Com recordes la teva germana? Jo la recordo com una persona tranquil·la, que tenia molta estima per les persones, sobretot tenia una estimació per aquelles que es podien sentir soles o menystingudes. Sempre tenia un record, una paraula amable.

Potser per això va voler escriure sobre situacions injustes o pobles oprimits? Segurament això la devia influir, perquè la novel·la El violí d’Auschwitz és clarament un clam a una injustícia; però també el Quadern d’Aram, on va narrar el genocidi del poble armeni. Sí, sentia una estima per aquests pobles que sofreixen dolor com deportacions, crims i matances indiscriminades.

Creus que aquestes circumstàncies podien haver-la portat a escriure la novel·la?

Melodies de guerra

Ella va viure força temps amb uns veïns d’origen jueu i, probablement, aquest aspecte també la motivés a parlar d’aquell conflicte desgraciat i dur. Reitero que ella tenia molta sensibilitat per els pobles oprimits i, en el moment de l’holocaust, no hi ha cap mena de dubte que el poble jueu patia unes condicions infrahumanes. Penso que les dues coses varen inspirar-la a parlar d’aquell terrible episodi de la història.

Per què creus que el protagonista de la seva novel·la va ser un músic? Músic i luthier, cal precisar-ho. Penso que la meva germana tenia molt bona oïda per la música, potser això vingui de família, a part d’una desperta predisposició per a l’escriptura, però és que a més, el seu marit era violinista; és fàcil endevinar que la conjunció d’aquestes arts la portessin a abordar un tema on la cultura i la música hi fossin presents, encara que fos dins un ambient tan macabre com un camp d’extermini. Per altra part és ben sabut que la música era molt present en la comunitat jueva alemanya i dels països de l’est d’Europa.

Una banda Sonora pot arribar a descriure una pel·lícula o una època històrica? Què creus que en pensaria ella? No recordo massa si prestàvem o no molta atenció a les bandes sonores de les pel·lícules; crec que ara hi ha molta més cura a aquest aspecte, al cap i a la fi hi ha al darrera una indústria potent.

Li agradaria que es fes una pel·lícula de la novel·la? A mi m’encantaria i segur que a la meva germana li entusiasmaria molt. De fet l’agència Pontas, representant de la seva obra, va vendre els drets d’adaptació audiovisual de la novel·la a la productora nord americana Sharon von Wietersheim, resident a Munich. O sigui que la llavor ja està plantada, ara falta que comenci a donar fruit.

Però també altres projectes més a tocar de casa, com la col·laboració amb Andrés Vicente? L'èxit de la novel·la va fer que el cinema de casa també s'interessés per l'obra. Sé que es va parlar d’un possible guió escrit per Jorge Semprún, i que la possible pel·lícula estaria produïda per Andrés Vicente Gómez, però el projecte va quedar finalment congelat. Qui sap? potser amb el temps aquesta pel·lícula acaba veient la llum.

Melodies de guerra

Si es posés música a la novel·la El violí d’Auschwitz, quin tipus de música creus que li agradaria a la Maria Àngels? Segur que li agradaria música clàssica, per exemple alguna obra semblant als grans clàssics, com Bach, Mozart, Vivaldi o Brahms; un quartet potser? En tot cas no massa romàntic. Ella tenia un esperit temperat, amb uns tocs de sentit de l’humor que la feien alegre i animada.

Alguna banda sonora en concret? És difícil decidir-se perquè l’argument és dur i punyent, tal vegada alguna música que tingués semblança amb Shostakòvitx o amb un Requiem, el de Britten. En fi, potser m’inclino més per aquests darrers.

I Arcangelo Corelli? Ho dius per la Follia de Corelli, oi? La veritat és que la peça és impressionant, dinàmica, ràpida i tensa. Els músics, en la novel·la, la interpreten. La follia, que s’escriu igual en italià que en català, encara que amb italià soni amb ela, significa bogeria. Segur que va ser una bona Font d’inspiració per ella. El títol és inequívoc, la Follia de l’extermini, és una al·legoria a la desesperació; la música ràpida i trepidant, intensa i incisiva pot acompanyar perfectament les imatges d’uns presos portats a la mort de manera violenta i veloç.

Per acabar, sents nostàlgia per l’època que vàreu viure juntes? Oh i tant! La meva germana i jo teníem moltes coses que compartíem; l’amor per la música, la literatura, el cant; ella cantava en un grup i a mi també m’apassionava, i encara ho fa, la música. Recordo que el cantautor Josep Tero, que sentia molta admiració per la Maria Àngels, li va musicar un disc, “Et deixaré la veu”, sobre textos que ella havia escrit. En fi, sempre és entranyable recordar-la.

Melodies de guerra

LLISTAT DE COMPOSITORS D’ORIGEN JUEU

Melodies de guerra

És curiosa la història del cinema, ja a partir dels anys previs a la II Guerra Mundial. La indústria cinematogràfica era un espectacle de dimensions considerables a Europa. Grans sectors productius es desenvolupaven gràcies a aquesta art, especialment els sectors de producció, distribució i exhibició, que permetien que cada vegada més gent tingués accés als seus continguts a partir de sales d’exhibició i cinemes.

Les primeres imatges del cinema daten de finals del S.XVIII (1890 i 1895), moment en el que es dona una combinació d’experiments i proves per part de científics, com els germans Lumière, Edison o els germans alemanys Skladanowski.

A Europa la indústria cinematogràfica estava força més desenvolupada que als Estats Units, encara que el fenomen de la II Guerra Mundial va canviar radicalment aquesta proporció.

A continuació enumerarem un llistat de directors de cinema que tenen un origen jueu.

A • Abraham Caceres • Sammy Cahn • Paul Abraham • Eric Carmen • Joseph Achron • Mario Castelnuovo-Tedesco • Guido Adler • Daniel Catán • Fred E. Ahlert • Bill Charlap • Charles-Valentin Alkan • Leonard Cohen • Herb Alpert • Aaron Copland • George Andreani • Antony Costa • Keren Ann • Michael Costa • Harold Arlen B D • Hal David • Burt Bacharach • Paul Dessau • Julius Benedict • Felix Otto Dessof • Esteban Benzecry • Neil Diamond • Irving Berlin • Deborah Drattell • Bart Berman • Jorge Drexler • Leonard Bernstein • Bob Dylan • Gary Bertini

• Don Black • Matvéi Blánter E • Marc Blitzstein • Hanns Eisler • Ernest Bloch • Danny Elfman • Walter Braunfels • Erich von Hornbostel • Max Brod • Ray Evans • Mel Brooks F C

Melodies de guerra

• Percy Faith • Hans Krása • Leo Fall • Fritz Kreisler • Richard Fall • György Kurtág • Morton Feldman L • Dorothy Fields • Lukas Foss • Morgan Lander • Benjamin Frankel • Jonathan Larson • Arthur Friedheim • René Leibowitz • Shuki Levy G • Rolf Liebermann • Art Garfunkel • György Ligeti • George Gershwin • Frederick Loewe • Ira Gershwin M • Philip Glass • Mijaíl Gnesin • Lorin Maazel • Alexander Goehr • Gustav Mahler • Elliot Goldenthal • Melissa Manchester • Berthold Goldschmidt • Johnny Mandel • Jerry Goldsmith • Barry Manilow • Osvaldo Golijov • Herbie Mann • Benny Goodman • Michael Masser • Michael Zev Gordon • Fanny Mendelssohn • Lesley Gore • Alan Menken • Morton Gould • Giacomo Meyerbeer • Darius Milhaud H • Mordecai Sandberg • Pavel Haas • Ignaz Moscheles • Jacques Fromental Halévy • Moritz Moszkowski • Lorenz Hart N • George Henschel • Bernard Herrmann • Anthony Newley • Ferdinand Hiller • Michael Nyman • Frederick Hollander • Laura Nyro J O • Joseph Joachim • Jacques Offenbach • Maurice Ohana K • Leo Ornstein • Mauricio Kagel P • Michael Kamen • Jerome David Kern • André Previn • Carole King R • Gershon Kingsley • David Raksin • Leon Kirchner • Lou Reed • Otto Klemperer • Steve Reich • Erich Wolfgang Korngold • Manuel Rosenthal • Joseph Kosma

Melodies de guerra

• Emmy Rossum • Władysław Szpilman • Antón Rubinstein T • Nikolái Rubinstein • Josef Tal S • Carl Tausig • Curt Sachs • Michael Tilson Thomas • Carole Bayer Sager • Dimitri Tiomkin • Kurt Sanderling • Ernst Toch • Leon Schidlowsky • Mel Tormé • Lalo Schifrin U • Joseph Schillinger • Kurt Schindler • Viktor Ullmann • Artur Schnabel W • Arnold Schönberg • Émile Waldteufel • Franz Schreker • Bruno Walter • Erwin Schulhoff • Diane Warren • William Schuman • Franz Waxman • Neil Sedaka • Kurt Weill • Marc Shaiman • Mieczysław Weinberg • Richard Sherman • Leó Weiner • Robert Sherman • Hugo Weisgall • Paul Simon • George David Weiss • Alberto Soifer • Egon Wellesz • Lew Soloff • Henryk Wieniawski • Stephen Sondheim • Amy Winehouse • Maximilian Steinberg • Stefan Wolpe • Max Steiner • Alejo Stivel Z • Oscar Straus • Alexander von Zemlinsky • Barbra Streisand • Efrem Zimbalist • George Szell • John Zorn

Melodies de guerra

LLISTAT DE DIRECTORS DE CINEMA D’ORIGEN JUEU 109

Melodies de guerra

Com s’ha anat veient en aquest treball, hi ha una confirmació evident que la majoria de directors i productors de cinema als Estats Units, sobretot, són d’origen jueu. El mateix ocorre amb altres càrrecs importants del món de la cinematografia, com és el cas dels guionistes. Hi ha dades que estimen fins a un 95% el nombre de guionistes d’aquest origen, especialment a Hollywood.

Pel que fa a directors de cinema aquesta dada és encara més destacada. A continuació llistarem els més importants:

A • Fred Zinneman • Fritz Lang • Abraham Polonsky • Alan J. Pakula G • Alexandre Aja • George Cukor • Amos Gitai • Andy Wachowski H • Arthur Hiller 110 • Harold Clurman • Aviva Kempner • Herbert Ross B • Herbert Wise

• Barry Levinson I • Billy Wilder • Irwin Kershner • Boris Sagal • J. J. Abrams • Brett Ratner • Bryan Singer J • Burt Balaban • Jeremy Paul Kagan D • Jerry Zucker • Jim Abrahams • Dani Levy • Joan Micklin Silver • Darren Aronofsky • Joe May (Joseph Mandel) • David Mamet (Richard eisz) • Joel and Ethan Coen • David Zucker • John Huston • Don Siegel • John Schlesinger E • Joseph Mankiewicz

• Elijah Moshinsky K • Ernst Lubitsch • Keith Gordon F L • Frank Oz (Frank Ozkerwitz) • Larry Gelbart

Melodies de guerra

• Larry Peerce • Ralph Bakshi • Larry Wachowski • Richard Fleischer • Robert Epstein M • Robert Rossen • Martin Ritt • Robert Siodmark • Max Fleischer • Robert Wise • Max Ophuls (Maximilian • Robert Zemeckis Oppenheimer) • Roman Polanski • Max Reinhardt (Maximillian S Goldman) • Mel Brooks • Samuel Fuller • Melville Shavelson • Sidney Lumet • Melvin Frank • Sidney Pollack • Menahem Golan • Simon Kinberg • Mervyn LeRoy • Stanley Kramer • N Stanley Kubrick • Steven Spielberg • Nicholas Meyer • Stuart Rosenberg 111 • Norman Lear T O • Todd Solondz • Otto Preminger • Tony Kaye P W

• Paul Feig • William Friedkin • Paul Mazursky • William Wyler • Peter Bogdanovich • Woody Allen R

Melodies de guerra

PARTITURA 112

Melodies de guerra

QUADRE SINÒPTIC DE LES PELÍCULES 113