De La Guerra Territorial a La Guerra Religiosa. Els Contactes Transpirinencs Entre Urgell I Roma I L’Arribada De La Idea De Croada Al Món Urgellenc Del Segle Xi

DE LA GUERRA TERRITORIAL A LA GUERRA RELIGIOSA. ELS CONTACTES TRANSPIRINENCS ENTRE URGELL I ROMA I L’ARRIBADA DE LA IDEA DE CROADA AL MÓN URGELLENC DEL SEGLE XI

Oliver Vergés Pons Resum Institut d’Estudis En el present article pretenem analitzar la influència que va tenir Roma des de finals del segle x i Medievals durant tot el segle xi en l’arribada de la idea de croada al comtat d’Urgell. L’any 1064, el comte –Universitat Autònoma Ermengol III d’Urgell va participar en la presa de Barbastre, un dels primers experiments de la cris- de Barcelona (IEM – tiandat d’allò que a finals del seglexi cristal·litzaria en la primera croada a Terra Santa. La participa- UAB) ció urgellenca en l’anomenada «croada abans de la croada» no va ser fruit de la casualitat. L’obertura Institut d’Estudis urgellenca a Roma des del 950 i la intensificació dels contactes entre aquest comtat i el centre de la Comarcals de l’Alt cristiandat llatina a partir de l’any mil van portar la classe dirigent d’aquest territori —bolcada en les Urgell (IECAU) conquestes cap al sud— a imbuir-se dels nous valors de guerra santa provinents de la Seu Apostòlica. El nostre objectiu és situar cronològicament aquests contactes, conèixer-ne els protagonistes i veure com i en quin moment es va passar d’una guerra de caràcter territorial a la frontera a una de caràcter sacralitzat fruit de les relacions entre Urgell i Roma durant l’onzena centúria. Paraules clau: Urgell, Roma, guerra santa, croada, Barbastre, Ermengol III.

Abstract: From the territorial war to the religious war. The Trans-Pyrenean contacts between Urgell and Rome and the arrival of the idea of crusade in Urgell in the 11th century In this article we intend to analyse the influence that Rome had from the end of the 10th century and the whole 11th century with the arrival of the idea of crusade in the county of Urgell. In 1064, count Ermengol III of Urgell took part in the acquisition of Babastre, one of the first Christian experiments and which would be reassured at the end of the 11th century in the first crusade in Holy Land. People from Urgell did not participate in the so-called “crusade before the crusade” by chance. Urgell had been open to Rome since 950 and contacts were intensified between this country and the centre of Latin Christianity from the year 1000. These factors led the ruling class of this territory to make great efforts to conquer the south and new values of Holy War coming from the Apostolic See were instilled in them. Our aim is to situate chronologically such contacts, to know who the protagonists were and to see how and in which moment they went from a territorial war in the border to a war with sacred characteristics due to the relationships between Urgell and Rome in the 11th century. Key words: Urgell, Rome, Holy War, crusade, Barbastre, Ermengol III.

ANNALS 2014-15 99 Introducció. Barbastre 1064 La primavera de l’any 1064, el comte Ermengol III d’Urgell i els seus guerrers es trobaven prop de la ciutat musulmana de Barbastre, a tocar de la frontera amb el regne d’Aragó. Els urgellencs no eren els únics que s’havien congregat en aquell indret. Des del mes d’abril, altres guerrers vinguts de més enllà dels Pirineus havien arribat a les portes del món musulmà peninsular amb l’objectiu de presentar batalla al principal enemic territorial i religiós de la cristiandat occidental. El juliol d’aquell mateix 1064, aquella coalició de guerrers cristians va posar setge a la plaça musulmana de Barbastre, la qual va ser conquerida al cap de pocs dies. El comte Ermengol III va ser nomenat senyor de la ciutat i la va governar durant pràc- ticament un any. Poc abans que Barbastre caigués de nou en mans musulmanes, ja el 1065, Ermengol va morir víctima d’un enfrontament amb forces enemigues de la regió. Portat a Urgell i en presència de la seva mare, la seva esposa, el seu fill encara infant i els seus guerrers, Ermengol fou sepultat al pòrtic de l’església de Sant Pere d’Àger l’abril del 1065.1 Més enllà dels fets concrets i de la història de la presa de Barbastre, cal que ens preguntem per què el comte Ermengol III va deixar la seva terra per participar en aquesta conquesta com a membre d’una coalició de guerrers formada per aquitans, normands, borgonyons, urgellencs, aragonesos i combatents provinents d’altres indrets. Sens dubte, la campanya era força singular, ja que, a més de la procedència diversa dels combatents, sembla que també comptava amb el beneplàcit papal. No és estrany, doncs, que hi hagi qui consideri aquesta conquesta com el primer experiment croat de la cristiandat i que la presa de Barbastre s’hagi definit com «la croada abans de la croada». Encara que no tots els autors estiguin d’acord en aquest punt, tant si ho considerem una croada promocionada pel papa com si ho definim com una empresa amb participació de guerrers vinguts d’arreu amb un important component de guerra santa o de guerra sacralitzada, el que és evident és que la presa de Barbastre va ser quelcom diferent del que s’havia fet fins aquell moment.2 Al llarg de tota l’onzena centúria, Roma va consolidar el seu poder polític i moral en tota l’Europa llatina. Aquest procés de llarg abast, tradicionalment mal anomenat reforma gregoriana,3 podem considerar-lo culminat quan Urbà II, en el concili de Clermont de 1095, va fer una exitosa crida als guerrers de la cristiandat perquè participessin en l’alliberament de Terra Santa via pelegrinatge armat. Si la crida de Clermont va tenir èxit va ser perquè Roma havia estat capaç d’imposar el seu model moral a gran part de la societat del moment. Des de la segona meitat del segle x, en una situació de clar declivi polític carolingi, prínceps territorials i bisbes d’arreu d’occident van buscar una nova autoritat que legitimés el seu poder polític i garantís la possessió dels seus dominis. Aquesta nova autoritat fou el papat, capaç de capitalitzar les necessitats d’aquests laics i eclesiàstics, aconseguint d’ells, a canvi, la fidelitat i el reconeixement de la seva autoritat.

100 ANNALS 2014-15 Si volem respondre a la pregunta de per què Ermengol III va participar en l’empresa de Barbastre, hi trobarem justificacions militars, territorials, de lògica familiar i, sense cap mena de dubte, d’influència dels nous ideals romans en el territori urgellenc. Aquest comtat s’havia imbuït profundament dels ideals romans de guerra santa, precursors del moviment croat, a través d’una vinculació secular amb Roma. En el present estudi ens proposem de resseguir aquesta vinculació entre Urgell i Roma i analitzar com les idees de guerra santa van arribar a terres urgellenques en un moment d’èxtasi guerrer en aquest territori. Va ser en aquest context que la classe dirigent urgellenca, amant de la guerra i de les conquestes, va fer-se seus aquests nous ideals i els va dur a la pràctica en la presa de Barbastre.

L’establiment de la vinculació entre Urgell i Roma (951-1012)

Des de la segona meitat del segle ix havia començat un clar declivi del poder carolingi. El buit deixat pels emperadors i monarques francs va ser suplert a poc a poc pel papat, el qual, ja des de mitjans de la desena centúria, va esdevenir una autoritat de primer nivell en el panorama polític de l’occident europeu. Els poders locals sorgits de la fragmentació postcarolíngia, com ara comtes, bisbes o abats, van començar a dirigir-se a Roma amb la intenció de rebre butlles que legitimessin la seva autoritat i confirmessin els béns que posseïen.4 A la pràctica, la cancelleria papal, amb les seves butlles pontifícies, va acabar substituint la imperial i reial carolíngies i els seus preceptes. L’últim precepte carolingi referent a Urgell data del 860 i fou atorgat per Carles el Calb.5 Tot i que és cert que en els anys immediatament posteriors les relacions entre Urgell i la monarquia franca es van mantenir pel nomenament de Guifré el Pelós com a comte d’Urgell-Cerdanya primer i de Barcelona després,6 ja en època del seu fill Sunifred II el territori urgellenc se’ns presenta independent de facto, i el poder comtal com a plenament sobirà. Any rere any, des del tombant del segle ix i durant la centúria posterior, l’allunyament entre Urgell i la monarquia franca no va fer més que consolidar-se.7 No és estrany, doncs, que quan el bisbe Guisad II d’Urgell va voler recaptar un document emès per una autoritat superior que reconegués els nous dominis de la seva seu episcopal o que quan el comte Borrell II de Barcelona–Urgell va voler separar els bisbats catalans de la seu arquebisbal de Narbona no acudissin al monarca franc, sinó que es dirigissin a Roma, el nou poder emergent a Europa. Guisad II va viatjar a Roma el 951 i va obtenir una butlla papal que confirmava els béns de la mitra urgel·litana.8 Borrell II ho va fer el 970-971 amb la intenció de recuperar l’antic arquebisbat de Tarragona, segregant així les diòcesis catalanes de la Narbonesa,

ANNALS 2014-15 101 un projecte que finalment va fracassar.9 Ja cap a l’any mil, concretament el 998, el comte d’Urgell Ermengol I, fill de Borrell, va dirigir-se a la Seu Apostòlica, on va entrevistar-se amb l’emperador Otó III i el papa Gregori V.10 Tres anys més tard, de nou Ermengol I, i aquesta vegada acompanyat del bisbe Sal·la, va visitar Roma. Sal·la obtingué una butlla del papa Silvestre II,11 i el comte, consell sobre com gestionar el monestir de Sant Climent de Codinet.12 Una dècada més tard, el successor de Sal·la a la mitra urgel·litana, el seu nebot Ermengol, visità també Roma, i en aquella ocasió rebé una butlla del papa Benet VIII.13 Aquestes visites, en les quals comtes i bisbes segurament anaven acompanyats per altres membres de la classe dirigent urgellenca, van servir per consolidar les relacions entre Urgell i Roma. La Seu Apostòlica es va convertir en un dels centres de l’univers mental dels urgellencs del segle xi, tal com demostren els pelegrinatges que van partir cap a Roma des d’Urgell,14 així com les generoses deixes testamentàries d’urgellencs que la basílica de Sant Pere va rebre regularment a partir de l’any mil.15

El canvi de conjuntura a la frontera meridional. De la defensa a l’atac (985-1010) Paral·lelament a l’establiment i consolidació de les relacions entre Urgell i Roma, a la frontera meridional dels comtats catalans, la que separava les àrees d’influència comtal de les d’influència califal, es va produir un canvi de conjuntura. Des del 940 aproximadament, les relacions entre els comtats i el califat havien estat marcades per la pau.16 Diverses ambaixades van ser enviades de Barcelona a Còrdova al llarg del segle x per renovar uns compromisos bàsics per assegurar la supervivència dels comtats enfront de l’estat més potent de l’Europa del moment.17 A partir del 978, tanmateix, al capdavant del califat s’instal·là com a hạ ḡ ib̌ un personatge, Almansor, aliè a la dinastia regnant. A fi de legitimar el seu poder, Almansor va emprendre un política ofensiva contra els regnes i comtats del nord peninsular, els quals es van veure afectats per un seguit de ràtzies. Va ser en aquest context que es produí el funest atac del 985 contra Barcelona. Borrell II, i sobretot els seus fills Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d’Urgell, conscients que la renovació de la pau era impossible, i sabedors que només lluitant podrien sobreviure i defensar els seus dominis, emprengueren una política ofensiva a la frontera. El xoc d’Albesa (1003),18 l’atac musulmà contra les fortificacions urgellenques de Meià i Montmagastre,19 la posterior captura d’Ermengol I per part d’Abd al-Malik, fill d’Almansor,20 la batalla de Torà (1006)21 i l’expedició catalana a Còrdova del 101022 són mostres d’aquest nou context en què els comtes van aprofitar el debilitament califal de principis del segle xi per defensar-se i, alhora, plantar cara. A partir d’aquest moment, els descendents d’Ermengol I i la seva noblesa guerrera van fer de les conquestes a la frontera meridional un dels seus objectius fonamentals. Estem encara, això sí, en un context de guerra territorial, ja que aquestes conquestes no semblen presentar cap

102 ANNALS 2014-15 justificació de caràcter sagrat o religiós. A poc a poc, i a mesura que la nova Roma comenci a difondre els seus nous ideals, aquesta realitat canviarà.

El naixement de la nova Roma i les noves idees del papat (s. xi) Des del moment en què els prínceps territorials reconeixien Roma com una autoritat superior i legítima, el poder simbòlic del papat passava a ser també cada cop més gran.23 Per tant, no estem davant un procés unidireccional en què uns sobirans necessitats de legitimitat acudeixen a Roma per obtenir reconeixement; estem davant un procés que beneficiava ambdues parts i fomentava i fins i tot donava ales a l’universalisme a què aspirava el papat.24 Al segle xi, les aspiracions de Roma ja eren clares. L’objectiu del papat era crear una monarquia de caràcter universal. Havia començat la reforma eclesiàstica romana, la mal anomenada reforma gregoriana, un procés que havia d’acabar amb les ingerències laiques en el món eclesiàstic, que havia d’eliminar les pràctiques seculars del clergat i que havia de servir per construir una monarquia jerarquitzada i centralitzada en el papat.25 Paral·lelament a la puixança papal, unes noves idees i una nova moral guerrera estaven prenent forma a l’occident europeu. Malgrat que el primer cristianisme havia estat una religió basada en la pau, quan la religió de Crist va esdevenir oficial a l’imperi romà, les coses van canviar, ja que l’imperi cristià havia de ser defensat.26 A poc a poc, l’ús de la violència es va considerar legítim en alguns casos, i autors com sant Agustí van teoritzar sobre les condicions en què una guerra era justa, i les va formular.27 D’aquestes primeres formulacions de la guerra justa en va néixer, de manera gradual i fins i tot ambigua, la guerra santa.28 En els últims anys de l’Imperi romà, algunes guerres dutes a terme amb el beneplàcit de l’Església havien estat equiparades amb les de l’Antic Testament.29 Durant els segles viii-x, els arguments en pro de la sacralització de la guerra no van fer més que augmentar, gràcies, en part, a la unió de Roma i l’Imperi carolingi.30 I quan Roma va haver de defensar-se sola dels enemics, l’Església va haver de prendre les armes.31 D’aquí a la concessió de beneficis espirituals a tot aquell que defensés l’Església de Crist només hi havia un pas, que al segle ix ja s’havia assolit.32 A partir d’aquest moment, i ja en el context de la reforma eclesiàstica romana, es va produir una assimilació entre papat i cristiandat, que convertí els enemics del papa en enemics de Déu.33 En aquesta conjuntura de l’onzena centúria, es va produir el total desenvolupament de la santificació de la guerra i es van reconèixer els beneficis espirituals per als màrtirs de Crist.34 I tot això controlat i gestionat per uns papes amb vocació de monarques universals, que no van dubtar a fomentar la difusió d’aquest concepte de guerra santa a través del patrocini d’algunes campanyes militars encapçalades pels seus fidels de Sant Pere.

ANNALS 2014-15 103 La incidència de les idees romanes de guerra santa I qui eren aquests fidels de Roma? Doncs tots aquells nobles o eclesiàstics que mantenien relacions regulars amb la Seu Apostòlica i el papat. L’exemple més paradigmàtic és sens dubte el dels normands, els quals van lluitar al sud d’Itàlia (1063) i van emprendre la conquesta d’Anglaterra (1066) en temps d’Alexandre II amb el beneplàcit papal.35 De fet, els normands que lluitaven pel papa eren significativament anomenatsfideles sancti Petri,36 i en les campanyes referides d’Itàlia i Anglaterra lluitaven portant l’ensenya papal. Però els normands no eren els únics guerrers del papa. A Hispània, on cap a mitjan segle xi la guerra de conquesta ja prenia aires de guerra santa,37 hi havia un territori, Urgell, que mantenia vincles profunds i regulars amb el papat. Profunds perquè s’havien establert i consolidat des de feia gairebé un segle, i regulars perquè al llarg de l’onzena centúria no havien disminuït. En aquelles dates, tanmateix, ja no eren només comtes i bisbes els que mantenien vincles amb Roma, sinó que la noblesa guerrera del territori també hi participava. El cas més evident és el d’Arnau Mir de Tost, el qual havia posat tots els seus béns sota l’autoritat romana. Els papes Nicolau II i Alexandre II es referien a ell com a «carissimum filium nostrum».38 Ara bé, si aquestes noves idees romanes van incidir a Urgell va ser perquè aquest territori participava activament de la lluita fronterera. En la cruïlla històrica que havia suposat el 985, Ermengol I havia optat per la guerra, i els seus successors i els seus guerrers van seguir el camí traçat. La tràgica mort d’Ermengol a Còrdova (1010) no va estroncar el procés expansiu que vivia Urgell per aquelles dates. Ramon Borrell va mantenir viu el record del seu germà lluitant per consolidar la frontera de Meià– Montmagastre–Ponts– vall del Llobregós.39 Pocs anys després, i segurament abans del 1020, el bisbe Ermengol conqueria Guissona amb l’imprescindible suport de nobles urgellencs com Guillem de Lavansa. La incorporació de Guissona era rememorada en un document el 1024 com una gesta aconseguida contra els pagans i que comptava amb el suport de Déu.40 Cal preguntar- se si no podem veure en aquesta afirmació sobre la lluita contra els pagans i l’auxili diví una mostra clara de sacralització de la guerra en les conquestes urgellenques d’aquells anys. Tot i que és cert que a les dècades del 1020-1030 l’expansió comtal va deturar-se breument, poc després, ja durant la regència de la comtessa Constança i durant el govern d’Ermengol III, van ser incorporats amplis espais a migdia, i s’arribà fins a la vall del Sió amb la conquesta d’Agramunt i la consolidació del domini de la vall d’Àger per part d’Arnau Mir (mitjan segle xi).41 Per tant, per aquestes dates ens trobem amb una classe dirigent urgellenca abocada a les conquestes, militaritzada, adquirint una nova moral guerrera. És en aquest moment que comencem a trobar els primers personatges anomenats Roland a Urgell,42 prova fefaent que la Chanson de Roland, paradigma d’aquesta moral guerrera, s’ha difós en

104 ANNALS 2014-15 aquest territori. En aquest sentit, voldríem fer un parell d’incisos. La Chanson, com altres cançons de gesta, presenta una clara atmosfera de guerra santa.43 ¿No és, de fet, el bisbe Turpí qui promet el paradís als qui morin lluitant contra els musulmans a Roncesvalls?44 Hem d’imaginar-nos Urgell, doncs, com un món fronterer en què, a més d’arribar-hi les noves idees romanes també hi està prenent forma una classe guerrera imbuïda per uns ideals de lluita contra el musulmà com els que transmet la Chanson. Sabem que abans de la batalla de Hastings del 1066 els joglars cantaven les gestes de Roland,45 i és evident que per aquelles mateixes dates també ho feien a Urgell. Provem per un moment d’imaginar- nos què devien pensar els guerrers urgellencs quan sentien aquestes gestes, i sobretot quan sentien que un dels millors guerrers musulmans, aquell que deia que mataria a Roland, era l’emir de Balaguer, imaginari senyor de la principal ciutat musulmana que hi havia prop de la frontera urgellenca a mitjan segle xi.46

Epíleg. La crida de Barbastre Tots aquests elements ens obliguen a parlar d’Urgell com un territori procliu a l’assumpció dels ideals de guerra santa que Roma professava a mitjans de l’onzena centúria. Creiem poder concloure que a l’Urgell d’aquests anys es va produir l’arribada de la idea de croada, una idea que encara havia de prendre forma definitiva i que no va configurar-se completament fins a Clermont 1095. Amb tot, la crida d’Urbà II en aquell concili no pot ser entesa com el producte del pensament d’un sol papa, sinó com el resultat d’un procés secular i d’unes experiències concretes. No entrarem a valorar aquí si Barbastre 1064 va ser pròpiament una croada o no. El que sí que podem afirmar és que aquesta campanya va ser una d’aquestes experiències fonamentals perquè l’aposta del papa Urbà II no tan sols prengués forma, sinó perquè fos simplement concebuda com a possible. El papat considerava Hispània una part del seu propi patrimoni eclesiàstic que calia recuperar, i de fet, el papa Alexandre II parlava dels regnes hispans com una propietat de Sant Pere.47 Ell mateix havia sacralitzat la lluita contra el clergat milanès,48 havia avalat les campanyes normandes al sud d’Itàlia i a Anglaterra49 i prometia la vida eterna a aquells que morissin en guerra expansiva contra l’islam.50 També va ser ell qui el 1064 va concedir la remissió dels pecats a tots aquells que marxessin a Hispània a lluitar,51 proposta que va acabar cristal·litzant en la presa de Barbastre d’aquell mateix any. Alexandre II havia conegut Arnau Mir de Tost l’abril del 1060 quan encara era Anselm, bisbe de Luca.52 Només tres anys després, ja com a papa, redactava un nou document per al senyor d’Àger.53 És lògic pensar que per aquestes dates ja s’estava gestant l’empresa barbastrina de l’any següent, uns preparatius que es devien accelerar després de la mort

ANNALS 2014-15 105 del monarca aragonès Ramir I a Graus el maig de 1063. Sembla que la mort del rei, que lluitava aleshores contra els musulmans, causà consternació a Aragó, però també en altres territoris del la cristiandat.54 No oblidem que Ramir havia estat casat fins enviudar amb una important dama nord-pirinenca, Ermessenda de Bigorra. Va ser en aquest context que es va gestar l’expedició de Barbastre, liderada entre altres pel comte d’Urgell Ermengol III, gendre de Ramir.55 Les connexions entre Urgell i Roma, ja fos per part de la casa comtal, ja fos a través d’Arnau Mir de Tost, van servir perquè aquella empresa comptés amb el beneplàcit del papa i esdevingués una de les primeres experiències de caràcter croat que va conèixer la cristiandat. Ermengol III va morir lluitant prop de Barbastre el 1065 i el seu cos fou sepultat a Àger, terra urgellenca que Nicolau II havia vinculat directament a Roma. Morí per defensar un territori, una conquesta; però també en defensa d’uns ideals que el feien mereixedor, com Roland, del paradís:

Déu envià el seu àngel Querubí i el gloriós sant Miquel del Perill; sant Gabriel amb els dos va venir. S’emportaren l’ànima del comte al paradís.56

Bibliografia

Abadal, Ramon d’ (2009). Els diplomes carolingis a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. 2 volums. — (2011). Els primers comtes catalans. Barcelona: La Magrana.

Balañà, Pere (2002). L’Islam a Catalunya (segles viii-xii). Barcelona: Rafael Dalmau.

Baraut, Cebrià (1980). «Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 3, p. 7-166. — (1981). «Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 4, p. 7-186.

— (1982). «Diplomatari del monestir de Sant Climent de Codinet (segles ix-xi)», Studia Monastica (Barcelona) 24, p. 147-201. — (1982). «Els documents, dels anys 1036-1050, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 5, p. 7-158.

106 ANNALS 2014-15 — (1983). «Els documents, dels anys 1051-1075, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 6, p. 7-243. — (1985). «La data de l’acta de consagració de la catedral carolíngia de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 7, p. 515-530. — (1987). «Els documents, dels anys 1093-1100, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 8, p. 7-150.

Benet, Albert (1997). «Les incursions d’Almansor i ‘Abd al-Malik», a Antoni Pladevall (dir.), Catalunya Romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. xxiv, el Segrià, les Garrigues, el Pla d’Urgell, la Segarra, l’Urgell.

Bertran, Prim (2007). «El comtat d’Urgell i la conquesta de Balaguer», a Flocel Sabaté (ed.), Balaguer, 1105. Cruïlla de civilitzacions. Lleida: Pagès, p. 161-176.

Bramon, Dolors (1995). «La batalla de Albesa (25 de febrero de 1003) y la primera aceifa de ‘Abd al-Malik al-Muzaffar (verano del mismo año)». Anaquel de Estudios Árabes (Madrid) 6, p. 21-27. — (2000). De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010. Vic: Eumo.

Chesé, Ramon (2011). Col·lecció diplomàtica de Sant Pere d’Àger fins 1198. Barcelona: Fundació Noguera.

Coll, Miquel (1956). «La introducció de les llegendes èpiques franceses a Catalunya», a DD. AA. Coloquios de Roncesvalles, agosto 1955. Saragossa: Publicaciones de la Facultad de Filosofía y Letras, p. 133-150.

Flórez, Enrique (2000). España Sagrada. Madrid: Editorial Augustiniana. 56 volums.

Flori, Jean (2004). Guerra santa, Yihad, Cruzada. Violencia y religión en el cristianismo y el islam. Granada: Universidad de Granada–Universitat de València.

García-Guijarro, Luis (2007). «Iglesia, consolidación de los poderes seculares y proceso expansivo en el oriente peninsular. De la campaña de Barbastro (1064) a la de Tarragona (1089)», a Flocel Sabaté (ed.), Balaguer, 1105. Cruïlla de civilitzacions. Lleida: Pagès, p. 225-240.

García Fitz, Francisco (2003). La Edad Media. Guerra e ideología. Justificaciones religiosas y jurídicas. Madrid: Sílex.

García Fitz, Francisco; Feliciano Novoa Portela (2014). Cruzados en la Reconquista. Madrid: Marcial Pons.

Heather, Peter (2013). La restauración de Roma. Barcelona: Crítica.

ANNALS 2014-15 107 Hernàndez, Francesc Xavier (2003). Història militar de Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau, 4 volums.

Jonin, Pierre (1985). «Ambiente de cruzada en los cantares de gesta», a Victoria Cirlot (comp.), Epopeya e Historia. Barcelona: Argot, p. 65-82.

Jubany, Joan (ed.) (1984). La Cançó de Roland. Barcelona: Quaderns Crema.

Kehr, Paul (1931). El Papat i el principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó. Barcelona: Fundació Patxot.

Levering Lewis, David (2009). El crisol de Dios. El Islam y el nacimiento de Europa (570- 1215). Barcelona: Paidós.

Marquès, Benigne (2005). «Els documents de Santa Cecília d’Elins (881-1198)», Urgellia (la Seu d’Urgell) 15, p. 9-174.

Sabaté, Flocel (1995). «Organització administrativa i territorial del comtat d’Urgell», a Prim Bertran et al., El comtat d’Urgell. Lleida: Publicacions Universitat de Lleida, p. 17-70.

Salrach, Josep Maria (1992). El procés de feudalització (segles iii-xii), a Pierre Vilar (dir.) Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, vol. ii.

Sangés, Domènec (1980). «Recull de documents del segle xi referents a Guissona i a la seva Plana», Urgellia (la Seu d’Urgell) 3, p. 195-306.

Vergés, Oliver (2015). Urgell a la fi del primer mil·lenni. Els anys del comte Ermengol I i del bisbe Sal·la (980-1010). La Seu d’Urgell: Salòria.

Notes

1 Ramon Chesé (2011), Col·lecció diplomàtica de Sant Pere d’Àger fins 1198, Barcelona, Fundació Noguera, vol. i, doc. 69.

2 Un bon estat de la qüestió a Francisco García Fitz i Feliciano Novoa Portela (2014), Cruzados en la Reconquista, Madrid, Marcial Pons, p. 55-64. 3 Per evitar limitar cronològicament en el temps aquest procés als anys del papa Gregori VII (1073-1080), som del parer, seguint Luis García-Guijarro, que és millor parlar de «Reforma Eclesiàstica Romana» (Luis García-Guijarro (2007), «Iglesia, consolidación de los poderes seculares y proceso expansivo en el oriente peninsular. De la campaña de Barbastro (1064) a la de Tarragona (1089)», a Flocel Sabaté (ed.), Balaguer, 1105. Cruïlla de civilitzacions, Lleida, Pagès, p. 225-240 (p. 225)).

4 Per al cas català, Ramon d’Abadal (2011), Els primers comtes catalans, Barcelona, La Magrana, p. 345-358; Josep Maria Salrach (1992), El procés de feudalització (segles iii-xii), a Pierre Vilar (dir.) Història de Catalunya, Barce- lona, Edicions 62, vol. ii, p. 245-248.

5 Ramon d’Abadal (2009), Els diplomes carolingis a Catalunya, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1a part, p. 286-288.

6 Ramon d’Abadal (2011), Els primers comtes catalans, p. 74 i 95.

108 ANNALS 2014-15 7 Hem estudiat l’allunyament d’Urgell respecte de la monarquia franca a Oliver Vergés (2015), Urgell a la fi del primer mil·lenni. Els anys del comte Ermengol I i del bisbe Sal·la (980-1010), la Seu d’Urgell, Salòria, p. 130-132.

8 Cebrià Baraut (1985), «La data de l’acta de consagració de la catedral carolíngia de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 7, p. 515-530, doc. 3.

9 Paul Kehr (1931), El Papat i el principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó, Barcelona, Fundació Patxot, p. 14.

10 Ramon d’Abadal (2011), Els primers comtes catalans, p. 356-357; Enrique Flórez (2000), España Sagrada, Ma- drid, Editorial Augustiniana, vol. xxviii, p. 258.

11 Cebrià Baraut (1980), «Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 3, p. 7-166, doc. 271.

12 Cebrià Baraut (1982), «Diplomatari del monestir de Sant Climent de Codinet (segles ix-xi)», Studia Monastica (Barcelona) 24, p. 147-201, doc. 43.

13 Cebrià Baraut (1981), «Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 4, p. 7-186, doc. 324.

14 Per citar alguns exemples, Cebrià Baraut (1981), «Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», doc. 358 (any 1019); Ramon Chesé (2011), Col·lecció diplomàtica de Sant Pere d’Àger fins 1198, vol. i, doc. 11 (any 1040); Cebrià Baraut (1982), «Els documents, dels anys 1036-1050, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 5, p. 7-158, doc. 534 (any 1041), Cebrià Baraut (1983), «Els documents, dels anys 1051-1075, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 6, p. 7-243, docs. 643 (any 1051), 712 (any 1059), 738 (any 1062); Cebrià Baraut (1987), «Els documents, dels anys 1093-1100, de l’Ar- xiu Capitular de la Seu d’Urgell», Urgellia (la Seu d’Urgell) 8, p. 7-150, apèndix, doc. 28 (any 1054). 15 A partir de la generació posterior a l’establiment de relacions amb el papat, les deixes a Sant Pere de Roma es multi- pliquen. Per citar alguns exemples dels anys 980-1010, Cebrià Baraut (1980), «Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», docs. 238 (any 994), 264 (any 1000), 300 (any 1007), 312 (any 1010); Benigne Marquès (2005), «Els documents de Santa Cecília d’Elins (881-1198)», Urgellia (la Seu d’Urgell) 15, p. 9-174, doc. 30 (any 1009).

16 La pau va començar a partir del 939-940 (David Levering Lewis (2009), El crisol de Dios. El Islam y el nacimiento de Europa (570-1215), Barcelona, Paidós, p. 398-399).

17 Pere Balañà (2002), L’Islam a Catalunya (segles viii-xii), Barcelona, Rafael Dalmau, p. 40.

18 Dolors Bramon (1995), «La batalla de Albesa (25 de febrero de 1003) y la primera aceifa de ‘Abd al-Malik al-Muzaf- far (verano del mismo año)», Anaquel de Estudios Árabes (Madrid) 6, p. 21-27.

19 Dolors Bramon (2000), De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010, Vic, Eumo, p. 346. 20 Ibid., p. 351.

21 Albert Benet (1997), «Les incursions d’Almansor i ‘Abd al-Malik», a Antoni Pladevall (dir.) Catalunya Romànica, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, vol. xxiv, el Segrià, les Garrigues, el Pla d’Urgell, la Segarra, l’Urgell, p. 301.

22 Francesc Xavier Hernàndez (2003), Història militar de Catalunya, Barcelona, Rafael Dalmau, vol. ii, p. 10-12.

23 Peter Heather (2013), La restauración de Roma, Barcelona, Crítica, p. 322.

24 Luis García-Guijarro (2007), «Iglesia, consolidación de los poderes seculares y proceso expansivo en el oriente peninsular. De la campaña de Barbastro (1064) a la de Tarragona (1089)», p. 227.

25 Ibid., p. 226; Peter Heather (2013), La restauración de Roma, p. 322-329.

26 Jean Flori (2004), Guerra santa, Yihad, Cruzada. Violencia y religión en el cristianismo y el islam, Granada, Uni- versidad de Granada–Universitat de València, p. 30-31.

27 Ibid., p. 47; Francisco García Fitz (2003), La Edad Media. Guerra e ideología. Justificaciones religiosas y jurídi- cas, Madrid, Sílex, p. 37.

ANNALS 2014-15 109 28 Jean Flori (2004), Guerra santa, Yihad, Cruzada, p. 48.

29 Francisco García Fitz (2003), La Edad Media. Guerra e ideología, p. 123. 30 Ibid., p. 132 i 137. 31 Ibid., p. 140-142.

32 Jean Flori (2004), Guerra santa, Yihad, Cruzada, p. 164.

33 Francisco García Fitz (2003), La Edad Media. Guerra e ideología, p. 155.

34 Jean Flori (2004), Guerra santa, Yihad, Cruzada, p. 203.

35 Luis García-Guijarro (2007), «Iglesia, consolidación de los poderes seculares y proceso expansivo en el oriente peninsular. De la campaña de Barbastro (1064) a la de Tarragona (1089)», p. 232.

36 Jean Flori (2004), Guerra santa, Yihad, Cruzada, p. 206.

37 Jean Flori (2004), Guerra santa, Yihad, Cruzada, p. 223. Segons F. García Fitz, malgrat que croada i reconquesta no són el mateix fenomen, des de mitjan segle xi la reconquesta peninsular apareixerà formulada amb una terminologia de caràcter croat (Francisco García Fitz (2003), La Edad Media. Guerra e ideología, p. 165).

38 Ramon Chesé (2011), Col·lecció diplomàtica de Sant Pere d’Àger fins 1198, vol. i, docs. 44 i 55.

39 Flocel Sabaté (1995), «Organització administrativa i territorial del comtat d’Urgell», a Prim Bertran et al., El comtat d’Urgell, Lleida, Publicacions Universitat de Lleida, p. 17-70 (p. 24).

40 Domènec Sangés (1980), «Recull de documents del segle xi referents a Guissona i a la seva Plana», Urgellia (la Seu d’Urgell) 3, p. 195-306, doc. 2. Segons el document, la ciutat «quam ipse de manibus paganorum multo labore abs- traxerat et prout melius potuit edificaverat et adhuc, Deo axiliante, edificat». La referència explícita als pagans i el suport diví en l’edificació de la nova ciutat cristiana ens sembla força destacable, ja que no en coneixem d’anteriors en relació amb el territori urgellenc. Voldria agrair a l’amic Climent Miró que m’hagi recordat en més d’una ocasió que aquesta menció podria ser un dels primers exemples de guerra sacralitzada a Urgell.

41 Prim Bertran (2007), «El comtat d’Urgell i la conquesta de Balaguer», a Flocel Sabaté (ed.), Balaguer, 1105. Cru- ïlla de civilitzacions, Lleida, Pagès, p. 161-176 (p. 163-164).

42 Per citar alguns exemples, Ramon Chesé (2011), Col·lecció diplomàtica de Sant Pere d’Àger fins 1198, vol. i, docs. 10 (any 1039), 13 (any 1042), 16 (any 1044); Cebrià Baraut (1982), «Els documents, dels anys 1036-1050, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», doc. 539 (any 1041); Cebrià Baraut (1983), «Els documents, dels anys 1051-1075, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell», doc. 771 (any 1065). Sobre la difusió de les cançons de gesta a Catalunya vegeu Miquel Coll (1956), «La introducció de les llegendes èpiques franceses a Catalunya», a DD. AA., Coloquios de Roncesvalles, agosto 1955, Saragossa, Publicaciones de la Facultad de Filosofía y Letras, p. 133-150.

43 Pierre Jonin (1985), «Ambiente de cruzada en los cantares de gesta», a Victoria Cirlot (comp.), Epopeya e Historia, Barcelona, Argot, p. 65-82 (p. 70). 44 «Des d’un costat l’arquebisbe Turpí / broca el cavall i puja a dalt d’un cim. / Convoca els francs i aquest sermó els ha dit: / «Carles, senyors, ens ha deixat aquí; / pel nostre rei sens dubte hem de morir. / La cristiandat us toca sostenir! Tindreu batalla, ja ho heu tots presumit / car amb els ulls veieu els sarraïns. Confesseu-vos i, absolts i penedits, / podreu a Déu retre el vostre esperit: sereu sants màrtirs si en el combat moriu / i us asseureu al més alt paradís.”», versos 1124-1135 (Joan Jubany (ed.) (1984), La Cançó de Roland, Barcelona, Quaderns Crema).

45 Victoria Cirlot (comp.), Epopeya e Historia, Barcelona, Argot, p. 9. 46 «També va amb ells l’emir de Balaguer; / té el cos gentil i el rostre clar i soberg. / Quan ha muntat a dalt del seu destrer, / es fa el tibat revestit amb l’arnès. / Pel seu valor era molt eminent; / si fos creient, tindria molt de preu. / Davant Marsili exclama amb forta veu: / “A Roncesvalls, la pell m’hi jugaré; / si trob Roland, ben mort el deixaré; / també Oliver, i els dotze pars també”», versos 894-903 (Joan Jubany (ed.) (1984), La Cançó de Roland).

110 ANNALS 2014-15 47 Francisco García Fitz i Feliciano Novoa Portela (2014), Cruzados en la Reconquista, p. 50.

48 Jean Flori (2004), Guerra santa, Yihad, Cruzada, p. 210.

49 Luis García-Guijarro (2007), «Iglesia, consolidación de los poderes seculares y proceso expansivo en el oriente peninsular. De la campaña de Barbastro (1064) a la de Tarragona (1089)», p. 232.

50 Francisco García Fitz (2003), La Edad Media. Guerra e ideologia, p. 164. 51 Loc. cit. 52 Apareix entre els signataris del precepte d’immunitat que rebé Arnau Mir de Tost per Sant Pere d’Àger (Ramon Chesé (2011), Col·lecció diplomàtica de Sant Pere d’Àger fins 1198, vol. i, doc. 44). 53 Ibid., doc. 55.

54 Francisco García Fitz i Feliciano Novoa Portela (2014), Cruzados en la Reconquista, p. 59. 55 El comte Ermengol III d’Urgell, en terceres núpcies, s’havia esposat amb Sança, filla de Ramir I d’Aragó.

56 Versos 2393-2396 (Joan Jubany (ed.) (1984), La Cançó de Roland).

ANNALS 2014-15 111