Bandolerisme al segle XIX, i altres esdeveniments relacionats a Artesa de Segre

Per Ramon I. Canyelles Historiador d’Artesa de Segre www.artesadesegre.net Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Pàgina anterior. Aixecament topogràfi c de la planta de la Cova del Bandoler (Salgar), realitzada per Joseph Maluquer durant la seva exploració el mes de setembre de l’any 1902. Extreta del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya núm. 95. Desembre 1902.

360 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

Ordre públic al BOP de

Iniciem aquest treball amb la recerca que hem fet al Butlletí Ofi cial de la Província de Lleida amb la intenció de recollir els cassos, articles, bans i altres in- formacions que ens puguin ajudar a documentar et fet delictiu a les poblacions de l’actual municipi d’Artesa de Segre. Certament que inicialment les expectatives de trobar-hi fets relacionats amb el bandolerisme i de concretar alguns casos dels que disposàvem vagues informacions no ens han acabat de satisfer. Malgrat tot, pen- sem que aquestes informacions, basades en la transcripció ofi cial dels diferents fets ocorreguts ens ajuden a completar la visió del motiu d’aquest estudi. Dins dels casos inclosos en aquest periòdic destaquem, cronològicament, els següents fets publicats al llarg del s. XIX.

1841.- El BOP del 7 de desembre es fa ressò de l’apressament del bandit Antoni Aranès, àlies lo Tardà, natural de la vila d’Àger, a mans del caporal segon José Roigé i el corneta Antonio Gessé amb altres efectius. Sembla que la detenció va ser tan meritòria que els dos mossos esmentats foren premiats amb la suma de 400 rals1.

1842.- En el BOP del 12 d’abril hi ha un ban sobre el subministrament de pólvora, bales i “piedra de chispa” en el que en l’article primer emplaça als coronels a “...tener especial encargo y responsabilidad de que el destino de estas municiones sea solo con el objeto de la instrucción de la tropa en los fuegos y el mantenerla si- empre municionada para el servicio...”.

1851.- Butlletí del 8 de maig. Artesa de Segre rep 644 rals dels 39.302 que s’han de repartir per tota la província, corresponents al “...presupuesto para atender al socorro de presos pobres y salario de alcaides de las cárceles de esta cabeza de partido [] y de más gastos consiguientes de este año...”.

1853.- La circular núm. 337 publicada el 8 d’agost fa una crida a “...los alcaldes de los pueblos de esta provincia, puestos de la Guardia Civil, Mozos de Es- cuadra y demás dependientes de la vigilancia procedan a la captura de Antonio Solé, natural de Collfret y soldado por el cupo que correspondió a Artesa de Segre en el reemplazo del presente año... La descipció que es fa d’aquesta persona, que entenem deuria desertar de l’exèrcit, és: Edad 20 años, estatura 5 pies y una pulgada, pelo negro, cejas id., ojos pardos, nariz regular, barba creciente, color sano...”.

1867.- A l’apartat de “Providencias Judiciales” del butlletí del 8 de maig, D. Romualdo Roldan, jutge de primera instància de Balaguer i el seu partit cita, crida i emplaça a Tomàs Puig i Balagueró, àlies Parratat, natural de Seró i veí de per que “...comparezca de rejas adentro en las cárceles nacionales, para recibirle la

361 Grup de Recerques de les Terres de Ponent oportuna declaración indagatoria en la causa criminal que contra él y su hermano Francisco Puig estoy formando sobre heridas y sucesiva muerte de José Mallol y Sineu vecino de Artesa de Segre...”. La descripció de Tomàs Puig era la següent: “...Edad unos 35 años, estatura alta unos 10 palmos, pelo castaño oscuro, ojos pardos, nariz afi lada, barba poca, cara redonda, color bueno, lleva patillas, viste de pantalon de pana de color oscuro, tiene algo torcida la pierna derecha y al andar desvia un poco el pie de la misma...”.

1875.- A la secció segona del BOP del 12 de febrer, a l’apartat “Gobierno de la Provincia de Lérida” podem llegir una circular de “...Orden Público – Negoci- ado 1º on diu: Prevengo a los señores alcaldes, Guardia civil, Inspectores de orden público y demás dependientes de mi autoridad procedan a la busca y captura del voluntario de Areñs de Mar, cuyo nombre y señas a continuación se expresan y caso de ser habido lo pongan a disposición del Excmo. Sr. Capitán General de Catalunya que lo reclama. Lérida 11 de Febrero de 1875. Juan Mestre y Camps...”. “...Señas que se citan: Pedro R...b [les tres lletres centrals del primer cognom són il·legibles a la còpia del document que disposem] Marcé, hijo de Ramon y de Maria, natural de Artesa de Segre, pelo castaño, ojos garzos, color sano, barba poca, edad 18 años...”. En aquesta darrera circular veiem que ja no s’esmenta als Mossos d’Esqua- dra entre els cossos que participaven en la justícia. Això és degut al fet de que l’any 1868, el General Prim va decretar la dissolució del cos, que si bé al 1877 s’establi de nou amb sis seus a la demarcació de Barcelona, a Lleida ja no hi tornarien fi ns al darrer desplegament iniciat l’any 1994.

1878.- A l’apartat de “Providencias Judiciales” del número del 26 de juny hi trobem un altre cas de deserció, el de “...José Folch Soler, ex-Sargento de voluntarios de la disuelta Ronda de Guisona [...] natural de Puente de Claverol, de estado soltero, de veinte y seis años de edad, de estatura regular, color moreno, ojos negros y muy vivos, cara regular, barba luchana, viste pantalon y chaqueta gris, con alpargatas y sombrero de hongo negro; cuyo individuo deberá presentarse en el improrrogable plazo de diez días [...] señalándole para su presentación la Casa-cuartel de la Guardia civil de la vila de Artesa de Segre, para responder a los cargos que contra el resultan en la sumaria que como Fiscal que hallo instruyendo; apercibido que de no compa- recer, le pararà el perjuicio a que haya lugar, declarándole rebelde. Artesa de Segre diez y seis de Junio de mil ochocientos setenta y ocho.- El Fiscal, Juan Grimau Ale- many...”.

Francesc Rotgés “lo Marxant”

El 12 de març del 1800 s’escapolia de la presó de Cervera Francesc Rotgés, àlies lo Marxant. Sembla que en la seva condició de bandoler, les seves activitats anaven més enllà dels simples robatoris, hom creu que era un personatge amb im- plicacions polítiques. Malauradament no tenim més referències sobre les activitats d’aquest bandoler. La data de la seva fuga coincidí amb el dia en que el corregidor de Cervera

362 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII rebia un comissionat de la batllia d’Artesa de Segre per lliurar documentació eco- nòmica sobre diversos afers del municipi artesenc. Atès que Francesc Rotgés era d’Artesa de Segre, el comissionat no va tenir pas una tasca fàcil a la trobada amb el corregidor. El corregidor, juntament amb el batlle i la justícia d’Artesa posaren preu al cap de “lo Marxant”. Aquesta informació parteix de les actes municipals de l’ajun- tament d’Artesa2 no tenint més dades sobre la història i activitat d’aquest bandoler. Se sap, però, que el seu amagatall era una profunda cova a la serra del castell d’Ar- tesa on els seus amics de la vila li portaven queviures. Sembla que era un lliberal progressista, un revolucionari del seu temps, amb cert sabor d’ideologia romàntica3. Lladonosa indica que la cova on s’amagava probablement fos l’Espluga Negra, però la cavitat que porta aquest nom al municipi d’Artesa de Segre està situada prop de Vall-llebrera i molt fonda no ho és, té un recorregut total de 6,50 metres. Actualment, apart del Forat Rodó amb un recorregut de dos metres i d’un refugi inacabat de la darrera guerra civil amb dos túnels que s’havien de connectar, amb unes galeries buidades de 13 metres cada un, no sabem de l’existència de cap més cavitat a la serra del castell d’Artesa coneguda com el Castellot. Val a dir, però, que en temps de Francesc Rotgés encara quedaven restes del castell que va ser totalment enderrocat el 1837 i en el que, possiblement hi hagués alguna estança subterrània o cavitat que fes aquestes funcions de refugi. L’any 1800, a la plaça Major de la vila d’Artesa de Segre, hi havia un cap de casa anomenat Josep Rotgés.

La Cova del Bandoler a Salgar

Entraríem en l’àmbit de la hipòtesi si relacionéssim l’amagatall d’en Fran- cesc Rotgés, “lo Marxant”, amb la Cova del Bandoler de Salgar. És una possibilitat que ens ve a la ment per la proximitat a Artesa de Segre, la llargada del seu recorre- gut, per el nom que té i per que està referenciada ja al segle XIX com amagatall de bandolers i facinerosos. Donada la difi cultat de la seva localització, amb les noves tecnologies GPS hem situat la cavitat amb les coordenades UTM ED50, x = 335121, y = 4639829 i z = 513 m., per si algú està interessat en la visita i vol explorar-la. La llegenda popular ens diu que en aquesta cova, que certament està molt ocultada4, s’hi amagava un bandoler que des de l’escletxa que forma el fi nal d’una de les seves galeries, des d’on hi ha una visió excel·lent del camí de Salgar, veia quan hi passaven traginers o altres vianants i aleshores baixava la muntanya per atacar-los. La primera referència escrita sobre aquesta cavitat la trobem en el “Catàlech espeleològihc de Catalunya” publicat per Mn. Norbert Font i Sagué amb el nom genèric de Coves de Salgà ()5. Cèsar August Torras, en un article pòstum publicat l’any 1925 ens descriu la seva ubicació dient: “...Moltes altres baumes es troben en els cingletars, com la cova del Bandoler, en un lloc enlairat, gairebé in- expugnable6...”. Però la descripció acurada sobre la història, situació i aixecament topogràfi c la realitzaria Joseph Maluquer i Nicolau a l’excursió que va fer el dia 12 de setembre del 1902, acompanyat del seu germà Salvador i el seu cosí Agustí guiats

363 Grup de Recerques de les Terres de Ponent per un veí de Montsonís, Mariano Trepat, dit lo Podador7. Transcrivim les paraules de Joseph Maluquer quan a l’article refereix la cova per la seva condició de cau de lladres: “...en temps de la primera guerra civil s’hi havien amagat alguns lladregots que robaven i cometien tota mena de crims i malifetes; que més tard se n’hi refugià un de sol, més que un dia hi tornà ferit, y allà degué morir de fam, ja que no es pogué moure, y temps després se trobaren una pila d’óssos y alguna calavera. També s’hi amagà algun presidiari dels que treballaven a les obres del Canal d’Urgell: de manera que’s pot ben dir que li escauria millor el nom de gruta o Refugi de Facinerosos que no pas Còva del Bandoler...”.

Presidiaris en la construcció del Túnel de Montclar

El Canal d’Urgell va ser la gran realització del s. XIX a les Terres de Lleida, la qual signifi cà la conversió en regadiu d’una superfície de 76.518 ha. A partir d’una xarxa de 323,45 km. de llera, entre el Canal Principal, el Canal Auxiliar i les quatre Sèquies Principals, arribant als 3.200 km. de xarxa secundària. Dins d’aquesta infraestructura hi té una consideració destacada l’obra d’en- ginyeria que suposà la construcció del Túnel de Montclar, que amb 4.817 metres de recorregut va ser, durant gairebé un segle, el túnel més llarg d’Europa. La muntanya va ser foradada a base de voladures amb pólvora i els enderrocs trets amb coves amb mules i presidiaris durant els 8 anys que va durar la seva construcció, des del 3 de novembre del 1853 fi ns al novembre del 1861. Per a la seva construcció calgueren 4.861 peons, 977 presidiaris, 480 paletes, 500 carros, 150 animals de càrrega, a més dels tècnics i el personal de serveis. Com hem vist, en la construcció del túnel hi van participar 977 presidiaris, tots ells procedents de les presons de Tarragona i de Burgos. Per tal de custodiar aquests reus i protegir a enginyers, delineants, capatassos i les visites dels alts fun-

Gravat del campament militar i de presoners de Montclar durant la construcció del túnel. 1816.

364 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII cionaris, es destacaren a l’indret forces de l’exèrcit. La participació dels penats en la construcció d’obres públiques estava regulada per la llei d’Ordenança General de Presidis, del 1834 i la Reial Ordre del 2 de març del 1843 com a part addicional de l’esmentada ordenança. Joan Puig i Ball, veí d’Agramunt, en un article publicat l’any 19368 escriu que les baralles eren freqüents entre aquella gent i relata el cas explicat pel Sr. Jaume Soler, metge d’Agramunt i Montclar en el que un dels treballadors, al ser baixat amb un cistell per un dels pous de la mina, lligat colze a colze amb un altre company, va abalançar-se pou avall amb la mala fortuna que el company morí i ell solament es ferí un braç que va haver de ser amputat pel propi Dr. Soler. Fet el judici pel cas, la declaració d’un veí de Montclar fou la de major causa i la que decidí al tribunal con- demnar-lo. El condemnat va dir amb veu baixa a l’acusador: “...Quan hagi acabat la condemna, compliré amb tu...”. Després de dos anys al presidi de Ceuta, va fugir i tornà a Montclar per fer efectiva la venjança. En el camí que el Dr. Solé feia quotidianament d’Agramunt a Montclar, sentí uns crits de perdó i de sobte veié un pagès emparrat a una olivera i al manc amb una destral que li deia: Vinc a matar-te. El metge s’atansà per posar-hi pau. Aleshores l’assassí digué amb cara descomposta: Dr. Jaume, li prego que mar- xi d’aquí. “...Encara ressonen en el meu cervell –escriu el metge– aquells crits de la víctima i els horribles cops que produïa la destral al descarregar sobre el coll de l’infeliç camperol, quines paraules de disculpa i de perdó no feren pas mella en els sentiments d’aquell malvat. La por de no ser víctima d’aquella hiena em retenia en silenci, mentre el deure de ciutadania m’empenyia a portar-me vers el jutge i denunciar al criminal, ja que els dies transcorrien i el crim seguí en misteri...”. Finalment el Dr. Soler va posar en coneixement a les autoritats de Balaguer el cas, i l’home fou detingut, processat i condemnat un altre cop. Anys després, de nou en llibertat, capitanejà un escamot de bandolers i en verifi car un repartiment de botí s’originà una forta baralla en la qual assassinà un company. Tot seguit, la resta de la partida, temorosos de córrer la mateixa sort que el company mort, li van llevar la vida. El butlletí ofi cial de la província de Lleida del 17 de setembre del 1860 recull les “...Señas de los desertores del presidio del Canal de Urgel on hi fi guren les dades de 10 presoners fugats. Entre ells, encapçalant la llista Agustín Casamayor y Mestre, natural de Artesa de Segre, avecindado en Sabadell, de estado soltero, de ofi cio car- pintero, de edat 25 años, pelo castaño, ojos pardos, nariz regular, boca idem, barba [a la còpia que tenim del document la defi nició d’aquesta barba està il·legible], color sano...”.

Els Borges, una nissaga de Vernet

Dels Borges de Vernet, Marcel·lí Pedrós i Puigarnau, en va fer una semblan- ça a la XXVI jornada d’aquest grup de recerques, celebrada a Artesa de Segre l’any 19909. L’estirp s’inicia amb l’Antoni Borges que va lluitar contra els francesos quan aquests envaïren Catalunya. L’any 1823 va participar a l’intent absolutista conegut

365 Grup de Recerques de les Terres de Ponent com “La regència de l’Urgell”, capitanejat pel baró d’Eroles. Al 1827, a conseqüèn- cia d’haver lluitat al costat dels anomenats “malcontents” fou empresonat pel cap de l’exèrcit de Ferran XVII a Catalunya. Al 1833, amb l’esclat de la guerra dels set anys, l’Antoni Borges, capità de voluntaris realistes del Batalló de Cervera que es va sublevar al crit de Viva Carlos V, aconseguí aplegar uns 300 homes i formar un batalló en el que s’hi incorporaren els seus fi lls Josep i Miquel Borges. Al llarg de tres anys s’enfrontà en nombroses oca- sions als batallons de l’exèrcit isabelí. En aquesta guerra dels set anys Gravat d’en Josep Borges. (1833-1840) les tropes isabelines de guar- Biblioteca Popular Carlista de Madrid nició a la fortifi cada ciutat d’Artesa de Segre, van destruir el molí de Montsonís pretextant que podia servir de centre de maniobres carlines10. El maig del 1834 Antoni Borges, junt amb el Ros d’Eroles, atacaren la forta- lesa de Montmagastre sense èxit, havent de refugiar-se al bosc de Comiols. El 13 de setembre de 1835, Borges ocupava Àger amb el Bep de l’Oli (Josep Pons), mentre Bartomeu Porredon (el Ros) s’apoderava d’Alentorn. A fi nals de maig del 1836, An- toni Borges, ferit, estant al poble de Santa Maria de Meià, va ser detingut pel coronel cristí Antoni de Niubó, conduit a Cervera i afusellat el dia 3 de juny del 1836. Ales- hores els soldats del batalló van decidir unànimement que el seu fi ll, Josep Borges i Granollers, anomenat el Borgetes, fos el nou cap. Els germans Borges durant el 1836 i el 1837 operaren principalment des de Santa Maria de Meià fi ns a Vernet, a través de la Vall d’Ariet, on eren els amos. Llevat de Balaguer i , en començar el 1837, els carlins dominaven tota la zona del nord de la Noguera. El maig del 1837 els carlins entraven a Solsona guanyant la plaça a l’exèrcit cristí. Al veure’s derrotat, el coronel Niubó es refugià en una casa del poble de la Coma, on fou mort, personalment, per en Josep Borges. L’abril de l’any 1839 en Miquel Borges va resultar mort en l’acció de Pere- camps, a 9 km. al sud-oest de Solsona, no gaire lluny del poble de la Coma. Al 1840, degut a una pèrdua de popularitat motivada per qüestions polítiques, en Josep Borges es trasllada a França, passant per Andorra amb les tropes d’Antoni Porredon, conegut com el Ros d’Eroles. Així s’esdevingué el fi nal de la primera guerra carlina. A Fran- ça va aprendre l’ofi ci d’enquadernador i hi va obrir un taller que es va vendre l’any 1846 per tornar juntament amb Benet Tristany, el Ros d’Eroles i altres per iniciar la segona guerra carlina coneguda com la dels “matiners”. L’1 de maig del 1847 entre Montsonís i Alòs en una escaramussa de les par- tides del capitost carlí Benet Tristany “Mossèn Benet” contra forces governamentals moriren alguns soldats d’Isabel II, un capità i un subcaporal dels Mossos d’Esqua-

366 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII dra11. De seguit foren agafats en Tristany i el Ros d’Eroles i moriren afusellats a Solsona. Borges que era amb ells aconseguí fugir i quan Cabrera entrà a Catalunya, el 1847 el nomenà comandant general de l’exèrcit carlí de Tarragona, càrrec que ostentà fi ns al maig del 1849 quan patiria el seu segon exili. Sánchez Agustí ens documenta que una de les primeres partides aixecades al Principat contra el Govern dels Matiners (1846-1849) la va encapçalar l’alcalde de Baldomà Miquel Galceran i el seu fi ll Josep, retornat de França feia poc. La resta de components eren Josep Trepat Macià, Domènech Barlich Lo Ros del Brescó, Je- roni Isanta Lo frare del mas de la Serra, Pere Donudilla de Seró, Francesc Galceran d’Alòs i els rectors de Rubió i Montsonís. Van ser detinguts el 3 de setembre de 1846 pel caporal dels Mossos d’Esquadra de Torres de Segre i posats a disposició del fi scal militar Joaquim Rodríguez. El 16 del mateix mes i any, també empresonaren, per haver format part de l’escamot, l’ecònom d’Artesa Josep Curià, substituït pel vicari de Montsonís Domingo Salse. Durant el segon exili a França, Josep Borges rebé proposicions de tornar, oferint-li el càrrec de mariscal de camp. A canvi, però, havia de fer jurament de fi - delitat a Isabel II. Mai ho va acceptar. Al 1855 torna per tercera vegada a Catalunya seguint ordres. Lluita durant un any i a mitjans del 1856 s’exilia per tercera i darrera vegada. La seva fi esdevingué lluitant a Itàlia al costat de Francesc II contra Víctor Manuel i Garibaldi.

Anècdotes històriques de Joan Maluquer i Viladot en temps dels Borges12

A l’autobiografi a de Joan Maluquer i Viladot13 troben dues anècdotes que creiem necessari incloure en aquest treball, ja que ens ajuden a documentar, des de les vivències personals, moments d’aquesta història. La primera fa referència als descrits Borges de Vernet quan “...a les darreries de l’última guerra civil, estant ca- çant pels boscos de Folquer el meu cosí Joan Maluquer Porta en un corriol amagat es va trobar amb el Borges [Josep] tot sol a cavall i a la mirada de sorpresa del meu cosí va contestar el Borges sense aturar-se “A Deu siau Joan, Sant Isidro ens ha girat l’esquena” i continuà el seu camí vers Andorra i l’emigració boscos a través. Amb la seva dita volgué signifi car que ja no podien els carlins comptar amb l’ajut moral i material dels pagesos sens el qual no era possible sostenir-se en el camp...”. La segona referència ens exposa la vivència d’un assalt sofert amb resultat de mort del bandoler: “...En aquells temps per anar a Lleida on sovint cridaven els seus negocis i les relacions de família, l’avi Viladot agafava una mula de sella i acompanyat del mosso de peu feia el viatge a cavall travessant grans espais quasi desèrtics del Urgell. No cal dir que la seguretat dels camins era molt precària, les guerres i discòrdies civils, la misèria i els vicis havien llançat al camp alguns deses- perats que sols o a colles robaven i assassinaven molts cops als indefensos viatgers. L’avi a prevenció portava sempre una bossa amb algunes monedes d’or, que la dona- va al primer requeriment, content de pagar a tant baix preu el que no li llevessin la vida. Com el viatge a Lleida el feia sovint, varies vegades s’havia trobat amb que un lladre li demanava els diners; l’avi li donava la bossa i continuava tranquil·lament el viatge. Però heus ací que un dia els surt el lladre i els diu “Joan, la bossa” l’avi li va

367 Grup de Recerques de les Terres de Ponent tirar la bossa però el lladre va tenir la mala ocurrència de dir al mosso, “Apa minyó, donem els quartos que portes”. El mosso era molt valent (era fi ll de cal Teixidó, de Benavent, quelcom parents de Cal Masvell) i a qui havia prohibit l’avi que el de- fensés contra els lladres com ell volia, va respondre: “Mentres vos heu contentat de robar a l’amo no em só mogut perquè ell m’ho té prohibit, però tractant-se de só meu jo som amo i ens ho farem” i traient-se el ganivet de la faixa es tirà damunt del lladre i el va matar. Va netejar tranquil·lament el ganivet amb la brusa del lladre i prenent-li la bossa la va tornar a l’amo i tots dos van continuar el viatge com si res hagués pas- sat sense dir-ne res a ningú i sols al cap de molts anys ho van contar i així es va saber qui havia lliurat el país d’un perillós malfactor...”.

L’arribada de la Guàrdia Civil a Catalunya

L’any 1844 s’instal·la la Guàrdia Civil a Ca- talunya. Aquest cos policial, organitzat per Duque de Ahumada inicià les seves activitats al Principat el dia 18 de novembre, a la ciutat de Barcelona, i amb poc temps anaren cobrint tot el conjunt del territori català. Fins al moment havien estat els Mossos d’Esquadra els que feien els serveis de lluita contra els bandolers i els trabucaires carlistes. Un any més tard, al 1845, la Guàrdia Civil ja feia serveis conjuntament amb els Mossos, els quals, com hem comentat anteriorment, es dissolgueren al 1868. Uniformes de la Guardi Civil, En un recull històric publicat a la revista de la any 1844. Guàrdia Civil per l’historiador benemèrit Manuel Si- món Martínez, esmenta una batussa de Benet Tristany el 16 de febrer del 1847 quan aquest, decidit a atacar la vila de Cervera amb l’ajut de 200 homes, topà amb una parella de Guàrdies contra la que va disparar resultant mort el guàrdia José García i ferit el seu company Be- nito Salgado. Tristany continuà cap a Cervera on trobà resistència. Després de quatre hores intentant entrar a la vila, el contingent carlista decidí fer ruta cap a Torà, lloc que no estava defensat. Però el que ens crida l’atenció d’aquest recull històric, al resum de l’any 1851, és l’esment a la de- tenció de dos bandolers a Artesa de Segre sense més informació. Posats en contacte amb el Servei de Docu- mentació Històrica de la Guàrdia Civil, no hi ha hagut manera de poder recollir més dades sobre aquests bandolers. Consultant el BOP de Lleida de l’any 1581 per si podíem obrir alguna llum a aquesta notícia, amb referèn- cia a Artesa de Segre sols hem trobat, en el butlletí del dia 28 de juliol, una nota sobre la detenció del “...paisano Jaime Artigas por haber cometido un escándalo en Artesa de Segre...”. Res a veure amb els dos bandolers.

368 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII

El servei de diligència

El servei de diligència entre Tàrrega i Tremp inicia les activitats l’any 1884 amb la fi nalitat de donar continuïtat a la parada de la línia de tren que uneix Barcelo- na amb Lleida cap els Pirineus. La durada del viatge era de 14 hores, Aquest servei va funcionar fi ns l’any 1908 en què la companyia “Hispano Montañesa” va moder- nitzar la ruta amb els seus autocars. Artesa era lloc de parada, de canvi de carruatges i alhora de bifurcació de dos brancals que anaven l’un cap a Tremp, per Comiols i l’altra a Andorra per Ponts. Passat Artesa, direcció Tremp, la parada de canvi de cavalls era a l’Hostal de Folquer, avui a 15 minuts en cotxe des d’Artesa. Actualment l’edifi ci que n’era l’hos- tal es coneix com l’Hostal de Baix i en el lloc on hi havia les cavalleries actualment hi ha una segona edifi cació coneguda con l’Hostal de Dalt, el qual, actualment, és una casa de turisme rural. Aquestes dues edifi cacions estan situades a peu de carre- tera al davant del trencall que mena, per Gualter, cap a Ponts. Arthur Young en el seu viatge d’investigació per a copsar quina era la si- tuació de l’agricultura al nostre país14, el dia 13 de juliol del 1787 passà per Fulca (Folquer) on va fer nit a l’hostal d’un gran propietari, sobre l’establiment diu que troba per primera vegada a Espanya una instal·lació passable. El viatge el va fer amb el seu amic Lazowski a cavall de dues mules que li semblen molt petites. El seu criat i l’equipatge van al darrere, al damunt d’un altre animal i el guia i intèrpret camina a peu presumint que té cames per fer quinze llegües cada dia. El pas de la diligència per Artesa de Segre és documentat per diversos au- tors, generalment en relats de viatges on expliquen les seves experiències. Va ser el cas de Mossèn Alcover, que en una de les seves eixides fi lològiques esmenta sortint el dia 31 d’agost del 1906 al migdia amb la tartana cap Artesa: “...mos anam a la dili- gència, mos hi afi cam, prenint comiat de tots aquells amics, i li estrenyem cap Artesa de Segre, on arribam posta de sol, plens de pols. Pujam a la fonda, mos respallam una mica, i sopam. Devers les nou pujam a la diligència de Tàrrega la més gran que haja vist mai, i molt decent, és com un vagó de ferrocarril...”. Juan Avilés Arnau, polític i militar valencià que fou alcalde de València els anys 1923 i 1924, fent referència a aquesta diligència explica: “...Apostaria que tam- bién los caballos van dormidos, pues a veces se inclinan tanto del lado exterior de la via que me entran temores de ir a concluir el viaje en el fondo del barranco15...”. Del viatge de Cosme Vidal Rosich (Alcover 1869 – Barcelona 1918), co- negut amb el sobrenom de Josep Aladern, fundador el 1904 de la revista infantil Patufet, extraiem aquest fragment del relat del seu viatge a Andorra: “...Hem arribat á Agramunt sens novetat. Allí han baixat alguns, nos hem arreglat de nou y havém quedat algo mes amples. Torném á empendre la marxa y fi ns á Artesa de Segre. Sol- zament nos havém parat un instant devant de Montclà pera deixar lo correu y una dona molt grossa, tan grossa, que d’allí en amunt he reparat que’l vehícul ja no crui- xía tant...”. “…Arribém á Artesa de Segre y tothom baixa, puig la diligencia aquella ja no passa mes avant. D’allí á corre cuyta surt un altre cotxe pera Tremp y un altre pera Pons. Aquest últim es lo que he agafat jo, que vorajant sempre’l Segre, cuals aiguas lluheixen la refl ecte de la lluna, m’ha portat aquí…”.

369 Grup de Recerques de les Terres de Ponent

Diligència durant el canvi de cavalls a l’hostal de Folquer. Línia d’Artesa de Segre a Tremp. 1902.

“...Al arribar lo cotxe d’Artesa acabava d’arribar també lo de Calaf, ab lo cual venían uns militars graduats de guarnició á la Seu d’Urgell y un viatjant de xo- colate; aixis es que no’m faltarà companyía fi ns á la Seu...”. En són forces els comentaris que hem recollit del pas de la diligència per Artesa però entenem que amb aquestes cites ja queda prou documentada quina era la idiosincràsia d’aquest mitja de transport. Volem afegir, però, algunes notícies sobre aspectes legals relacionats amb la diligència: A l’Arxiu Municipal d’Artesa, Corres- pondència del registre civil, foli 68, 20 de novembre de 1895 i 4 de gener del 1896, f. 1. sobre documents, correus, telègrafs, autoritzacions, etc. En Lladonosa extreu: “...Problemes de la Guàrdia Civil amb la diligència “La Montañesa”, com el cas del 13 d’octubre del 1896 que era de Simó Armengol, veí de Vilanova de Meià viatjant cap Artesa, car el vehicle portava més pes que el permès per la llei; la multa impo- sada el 2 de gener del 1897 al tartaner Miquel Clua, àlies “lo Cadiraire” per haver infringit lo reglament de carruatges...”. El 10 d’agost del 1899 es recordava als empresaris del servei públic de tarta- nes que residien a la vila d’Artesa, que havien d’enviar al Govern Civil la informació sobre els preus, seients, itinerari i horaris. També es recull la notícia que el 6 d’octu- bre del mateix 1899 hi hagué, al davant de l’actual carrer de Balaguer, un accident que afectà quatre passatgers d’una tartana.

Comiols, cau de bandolers?

Degut a la seva condició de zona de pas excepcional per a connectar les ac- tuals comarques de la Noguera i del Pallars Jussà, sovint hem sentit que Comiols era una zona on les quadrilles de bandolers actuaven amb certa regularitat. Aquest punt

370 Actes de la Jornada de Treball XXXVIII estratègic que recollia el pas de persones i mercaderies de la plana a la muntanya en els dos sentits, on l’existència de coves amb dimensions prou àmplies per amagar-se, la facilitat d’escapolir-se degut a l’abruptuositat del terreny i les zones de boscúria, fan del lloc un espai ideal per a l’assalt d’incauts. Quan vàrem iniciar aquest treball estàvem amb la creença que hauríem de triar entre un munt d’històries de bandits i de bandositats actuant en aquesta part del territori. Contràriament a aquesta expectativa, excepte el cas que relacionarem a continuació, no hem sabut localitzar cap dada ni relat que ens permetés constatar que la qualitat de l’indret s’impregnés d’un ambient amb l’aire romàntic de les malifetes dels bandolers.

Peretonet, el darrer bandoler de la vall d’Artesa

Joaquim Maluquer, en el seu llibre autobiogràfi c16 ens transmet la història recollida d’entre els relats familiars, d’un criminal que actuava a la zona de Folquer la dècada dels 1920. L’individu en qüestió seguia els carruatges dels traginers que anaven o tornaven al mercat d’Artesa. Observant les petjades dels animals, es deduí que el bandit esperava que el carreter s’adormís per poder conduir el tir cap al bar- ranc del Mascarot17 i així estimbar el carro per matar el carreter; si l’infeliç no moria, el bandoler el rematava i un cop mort li prenia la bossa. Es va donar el cas que un dia en què el metge d’Artesa estava caçant a la zona, veié que el bandoler fugia amb el botí i el va poder reconèixer, era l’amo del Mas de Guillem, llogarret situat a la part nord de la serra, als peus de la partida de l’Obaga Gran. L’home fou detingut, jutjat i condemnat a cadena perpètua. L’any 1936, amb l’esclat de la guerra hi hagué força confusió i molts presos fugiren de les presons. L’assassí tornà a Mas de Guillem. Assabentat el fi ll d’una de les víctimes del seu retorn, anà a veure’l per dir-li que coneixia l’amagatall d’un capellà i si el volia acompanyar per matar-lo. L’home del Mas de Guillem acceptà la invitació i els dos marxaren bosc enllà. Quan estigueren en un indret solitari el noi s’identifi cà i li anuncià que anava a acabar amb la seva vida. En sentir això, diuen que l’home s’abraonà com una fera però el xicot el matà d’un tret. En una visita recent al Mas de Guillem per ampliar informació sobre el cas, arribats a Merea, un petit poble situat a molt poca distància del Mas, hem tingut ocasió de parlar amb una família originària d’aquesta població. La família ens ha notifi cat el nom del bandoler, que desconeixíem, era Peretonet. En Peretonet era el propietari d’una de les dues cases que conformen el Mas. Aquesta casa que duia el seu nom avui no existeix, en el seu lloc, als anys 1960 s’hi construí una torre de nova construcció, al seu costat encara queden les restes de la segona de les cases, cal Bessó. Els nostres informadors, a més de confi rmar la història precisant que el lladre robava els carreters a la carretera, de terra, de Vall-llebrera en amunt i que n’havia mort varis, també ens diuen que el metge que va identifi car al Peretonet per a poder-lo detenir, va ser el Dr. Botet; completant-nos la informació que el lloc on en Peretonet va morir va ser el mateix on havia matat al pare del seu botxí. Hem intentat complementar les dades històriques, sovint feixugues, amb anècdotes i relats de les accions dels protagonistes, així com ambientar els escenaris,

371 Grup de Recerques de les Terres de Ponent com ha estat el cas dels comentaris fets sobre la diligència que de Tàrrega arribava a Artesa per bifurcar-se cap als Pirineus via Tremp o via Ponts, amb les experiències dels viatgers de ben segur que ens han transportat als seus temps. Tancant aquest estudi, que gairebé podríem qualifi car de crònica, tenim la fi gura del Peretonet, per- sonatge que tanca un cicle de més de cinc-cents anys de bandolerisme a les valls d’Artesa de Segre.

Notes:

1Butlletí Ofi cial de la Província de Lleida del 12 d’abril del 1842, pàg. 4. 2AMA, Actes, 1800, f. 68. 3Lladonosa i Pujol, Josep. Història d’Artesa de Segre i la seva comarca. Ajuntament d’Artesa de Segre 1990. Pàg. 332. 4Des d’aquest treball vull agrair a l’Anna Gázquez i al seu marit Josep Maria, de Montsonís, el acompanyar-me fi ns aquesta cova que, junt amb ells, vam poder explorar en tot el seu recorregut. Certament està tan amagada que fi ns i tot, al davant estant, passa inadvertida. 5Font i Sagué, Norbert. Catalech Espeleològich de Catalunya. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya núm. 33. Octubre 1897. Pàg. 273. 6Torras, Cèsar August. La Ribera del Segre o Alt Urgell. Butlletí del Centre Excursionista de Ca- talunya núm. 363-364. Agost – setembre 1925. Pàg.273. 7Maluquer i Nicolau, Joseph. Les coves de Salgà (Ribera del Segre). Butlletí del Centre Excursio- nista de Catalunya núm. 95. Desembre 1902. Pàgs. 314 – 323. 8Vila i Ricart, Jaume. Els Canals d’Urgell i la seva Història. Diputació de Lleida. 1992. Pàgs. 165 – 183. 9Pedrós i Puigarnau, Marcel·lí. Els Borges, uns carlins de Vernet. Grup de Recerques de les Terres de Ponent. XXVI Jornada de Treball a la memoria del Dr. Joan Maluquer de Motes. Actes publi- cades el 1993. Pàgs. 85 – 90. 10Sánchez Agustí, Ferran. Arnau Mir de Tost, fundador de Foradada. Ajuntament de Foradada. 2005. Pàg. 20. 11Sánchez Agustí, Ferran. Arnau Mir de Tost, fundador de Foradada. Ajuntament de Foradada. 2005. Pàg. 20. 12Apunt biogràfi c extret de la Gran Enciclopedia Catalana: Joan Maluquer i Viladot (Barcelona, 1856 – 1940). Polític i jurisconsult. Fill de Salvador Maluquer i Aytés. Col·laborà a “La Renai- xença” i fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Regidor de Barcelona i diputat a corts per Terrassa-Sabadell (1886) i Solsona (1896), hi defensà la vigència del dret català. Fiscal del tribunal suprem espanyol, fou senador per Lleida (1903-05), degà del Col·legi d’Advocats i president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. Fundà el Partit Monàrquic Autonomista i fou nomenat president de la diputació durant el període posterior a la Dictadura. En proclamarse la República, després d’un gest simbòlic de força, lliurà el poder a Francesc Macià. 13Maluquer i Viladot, Joan. Records de Joan Maluquer Viladot. Manuscrit inèdit mecanografi at l’any 1935. Pags. 56 i 16, respectivament. 14Young, Arthur. Viatge a Catalunya (1787). Traducció i presentació del facsímil: Ramon Boixa- reu. Garsineu Edicions. 2001. Pàg. 52 15Avilés Arnau, Juan. El Pallás, Aran y Andorra, recuerdos e impresiones del viaje. Barcelona. 1893. Pàg. 11. 16Maluquer i Sostres, Joaquim. Memòria amb fi gures. Barcelona. 1997. Capítol dedicat a Folquer, Pàg. 90. 17El barranc del Mascarot neix al capdamunt de la serra de Comiols, a llevant de cal Ribera i serpenteja paral·lel a la carretera d’Artesa a Tremp. A l’alçada de Montargull pren el nom de riu Montargull que desemboca al riu de les Segues, el qual, passant per Vall-llebrera desaigua al Segre a l’alçada de Vilves.

372