Les vocals àtones a l’Alt Empordà

Per XAVIER LUNA I BATLLE Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona

LINGÜÍSTICA Annals de l’IEE, núm. 29, , 1996

n els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos de l’any passat, el número 28, vaig publicar “Les vocals tòniques a l’Alt Empordà” (p. 265-303), treball que té continuïtat amb aquest sobre les vocals Eàtones. En ser una continuació, puc estalviar al lector la presentació. Valgui el que allà vaig dir, amb les remarques metodològiques que convindrà de tenir en compte també ara. Els informants són de setze poblacions (vegeu Mapa 1) que convé de recordar (amb les abreviatures corresponents): (Ag.) Llançà (Llan.) Bellcaire (Bellc.) Lledó Castelló d’Empúries (Ca.) Colera (Cole.) Pontós (Po.) (Colo.) Roses (Ros.) L’Escala (LEs.) (SPe.) Figueres (Fi.) Torroella de Montgrí (Torr.) (Garr.) (Vilad.) També serà útil de reproduir aquí els valors dels símbols fonètics. Vegem-los: [a] [i] [u] tenen el valor fonètic de les vocals de mà, vi i tu respectivament [j] [w] i i u que formen diftong [ə] vocal neutra: a o e àtones del català oriental [e] e tancada com en bé [ε] e oberta com en tres [o] o tancada com en por [ɔ] o oberta com en cos [s] essa sorda [z] essa sonora [ʃ] xeix o el so de caixa [] el so de raja - [r] erra vibrant [ɾ] erra simple com en cara [] enya [ʎ] ella [´] accent fonètic

381 Així doncs, presento, sense més preàmbuls, els resultats referents al vocalisme àton de les enquestes dialectals fetes els anys 1981 i 1982 i que són representatius del parlar tradicional de l’Alt Empordà. 1. La vocal neutra. És ben conegut el comportament general de les vocals àtones en el dialecte central: A i E del llatí clàssic en general passaren a a i e, les quals es confongueren posteriorment, en català central, en una vocal neutra (Badia 1981, Moll 1991), que transcrivim [ə]. En situacions par- ticulars, com en el de la influència d’un so palatal, també en general es troba una i en lloc d’una neutra: genoll > ginoll, estiu > istiu, etc. Aquest és el fun- cionament general que trobem en el parlar de la nostra zona, llevat dels casos de posició final de mot en algunes poblacions que veurem al § 7. Veurem a continuació les solucions particulars que caracteritzen el parlar de l’Alt Empordà, algunes de les quals es troben també en altres parlars veïns. 2. La vocal neutra històrica conservada que en general ha donat i. En un parell de casos observo que es manté el timbre de [ə] quan generalment se sent [i] a l’Alt Empordà, com en tot el domini oriental, i que s’explica per influència palatal (Moll, 1991: 85). ginesta < ll. vulgar GENESTA. L’únic lloc on recullo [əne´stə] és a Llançà. Sembla ser la forma antiga del mot i correspon a la de les primeres cites literàries que dóna l’AlcM (Bernat Metge, etc.). Aquest mateix diccionari caracteritza genesta com a forma dialectal, però no en dóna cap localització. Coromines (DECat IV: 499) ens dóna exemples de llocs on es fa aquesta pronúncia: , Moià, Muntanyola d’Osona, Banyuls dels Aspres, Perestortes, cap dels quals és empordanès. millor < ll. MELIOR, -ORIS. Sento [məʎo´] a Garriguella de boca de gent gran. També, com l’anterior cas, es tracta d’una pronúncia antiga, conservadora, que es troba viva encara en molts llocs del català orien- tal del segle actual (DECat V: 688a). meitat < ll. vulgar MEDIETAS, -ATIS . Generalment, i en tots els dialectes catalans, es pronuncia [mita´t], però també es conserva [məjta´t] a força indrets (AlcM, DECat).(1) Al document empordanès del s. XVIII editat per Jordi Geli i Maria Àngels Anglada es llegeix maytat (p. 95). Segons l’ALPO, la pronúncia conservadora amb diftong és força este- sa a l’Empordà. I en efecte així ho he recollit jo mateix a Llan., Garr., Ros., Lledó, Colo., Vilad. i Torr. Per diverses raons podem trobar [ə], alternant amb una [i], en el lloc d’una I etimològica en posició àtona, fenomen que es dóna sempre en posició pretònica, com es veu en els casos següents:

1. Coromines ens diu que meitat és més estès del que suposava l’AlcM i afegeix que “el predomini de meitat sobre la pronúncia descuidada i avulgarada mitat és una mica més complet a la part NE del Principat” (DECat V: 673b).

382 singlot < postverbal de SINGULTARE.(2) La pronúncia [sən lo´t] es troba per tot l’Alt Empordà: Cole., Garr., Ag., Fig., Vilad.; però també hi ha sin- glot o singlut (Ag., Pau, Ros., Fig., Llers, LEs., Colo., Bellc., Torr.). També es troba sanglut en la pronúncia del dialecte rossellonès (AlcM). vigília. Pres del llatí VIGILIA. L’aparició de la [ə] en la posició pretònica és explicable per dissimilació. Gairebé sempre se sent [bəíliə], però recullo [biíliə] a Sant Pere, Roses, l’Escala i Torroella. Segons l’ALDC és [bəíli] a Maçanet. La dissimilació que ha actuat en el darrer cas és freqüent en tota la comarca ja que es poden sentir aquí i allà [bəila´] per vigilar, [səndika´t]per sindicat, [bəsiklε´tə] per bicicleta, etc. 3. Conservació de la e àtona etimològica que en general ha donat u. Per assimilació a una o tònica, en lloc d’una neutra podem trobar en català una u, com en rostoll, toixó (Moll, 1991: 85). Vegem el cas de fonoll: fonoll < ll. tardà FENUCULUM. L’assimilació de la pretònica a la vocal tòni- ca és la solució més general del català central i també a l’Alt Empordà és el més freqüent. Però l’àtona originària es conserva en algun punt. Així, a Viladamat m’han dit [fəno´ʎ]. També trobem aquesta pronún- cia en part del rossellonès (AlcM). La dissimilació i la metàtesi de vocals pretòniques són fenòmens histò- rics en el català. Vegem els casos següents de mots amb dues síl·labes que pre- cedeixen la tònica: oreneta < ll. HIRUNDO, -INIS, amb el sufix diminutiu -ITTA. La forma més fidel a l’etimològica que existeix a l’Alt Empordà sembla ser [əɾənε´tə],(3) la més estesa del mot i particularment del nord de la comarca. La [ə] inicial és fàcil que caigui en aquestes condicions, en què es confon amb l’article (vegeu § 6). Això ha provocat la metàtesi de les consonants ja que una r simple inicial és un impossible fonètic en català. Així doncs areneta > reneta > nereta >, solució que és la d’una colla notable de localitats: SPe., Vilad., Bellc., LEs., Torr. i Colo., totes del sud de la línia Castelló d’Empúries-Lledó.(4) La solu- ció amb metàtesi sense pèrdua de la vocal inicial, [ənəɾε´tə], l’he sen- tida a Pontós (vegeu Mapa 2). Per dissimilació, dues uu àtones produeixen el canvi de la primera per [ə]. Això, però, no es dóna sempre: en alguns mots es fa d’una manera constant i arreu mentre que en altres la dissimilació és esporàdica. Vegem els casos següents:

2. “En català, la vocal inicial, que en principi havia de ser e, apareix evolucionada sigui en a, sigui en i –a causa del grup -NGL-, cf. singlar/ senglar etc.–; així: sanglot o singlot, sanglotar o singlotar, singl-. Dualitat que apunta des del principi, encara que singlot(ar) no consti gràficament fins a temps moderns [Belv.], però sovint no es pot decidir si la grafia se- era pronunciada més prop d’aquesta o d’aquella. (…) Modernament, en català central va guanyar terreny francament la variant amb i.” (DECat VII: 661). 3. Les vocals pretòniques de les diverses variants del català s’expliquen per metàtesi (oreneta) i assi- milació (oroneta). 4. La informació de detall de Coromines (DECat VI: 106a) que és araneta a concorda, doncs, amb la meva.

383 Torroella. El nom de la vila del Montgrí se sent sempre [tərue´ʎə] entre la gent del lloc i de la comarca en general. xocolata. Mot americà que ens arriba mitjançant el castellà chocolate. Recullo de diferents i separats punts de la comarca la pronúncia [ʃəkula´tə](5) (Llers, Llançà, Sant Pere, Torroella). Una altra pronúncia que sento és [ʃikula´tə] (l’Escala), que l’AlcM dóna com a pronúncia del Rosselló, Conflent, Alt Empordà i Santa Coloma de Queralt,(6) de manera que la dissimilació en aquest mot sembla que es produeix sempre a la nostra comarca, almenys en la pronúncia espontània, amb un o altre resultat. La dissimilació de vocals és un fenomen més estès del que puc especifi- car aquí. Sens dubte s’hauria d’estudiar tenint en compte variables dels infor- mants com l’edat, la formació cultural, la situació de parla, els interlocutors, etc. ja que és segur que estem davant de variables de pronúncia que pot molt ben ser que convisquin en una mateixa localitat. Malgrat que la metodologia del present treball no permet fer cap afirmació segura sobre això, sí que puc donar pronúncies que he recollit, esporàdicament, en relació amb aquesta qüestió. Així, [pəlmo´ ns] per pulmons, [pəlmuníə] per pulmonia, [pɾənunsia´] per pronunciar o [pɾəkuɾa´] per procurar són formes que he sentit de diver- sos parlants de la comarca.

4. La [ə] posttònica provinent del diftong WA. El diftong [wə] després de l’accent es redueix generalment a [ə] en el parlar de l’Alt Empordà, així com en part del dialecte central. Vegem alguns casos paradigmàtics d’això: aigua < ll. AQUA. L’Empordà entra dins la zona del Principat que Coromines (DECat I: 90a) assenyala com la del domini de la pronúncia [a´j ə]. En efecte, arreu sense excepció es diu aiga. Això fa que en els derivats tam- poc no aparegui el diftong: aiguat és [əj a´t] pertot; enaiguar ‘regar, especialment l’hort’ se sent, almenys al nord de la comarca, [ənəj a´] (Garr.; en el DECat I: 95b és recollit així a , i és també de Pau (Comas, 1970)); aigüera és [əj e´ɾə]; paraigua fa [pəɾa´j ə]; etc. llengua < ll. LINGUA. Sempre se sent la monoftongació en [ə]: [ʎe´n ə] o [ʎε´n ə], solució que també es troba a bona part del domini oriental, a la zona nord-est, del Maresme fins al Rosselló (DECat V: 152b). pasqua < ll. vg. PASCUA. Pertot se sent [pa´skə], que comença ja en el Maresme i continua com a forma popular fins als Pirineus orientals i s’estén també en rossellonès (DECat VI: 325b), com en el cas anterior.

5. La [ə] epentètica. Trobem a l’Alt Empordà un conjunt de mots que afegeixen una vocal neutra no etimològica al començament del mot. Les explicacions pertinent són particulars per a cada cas. Vegem-los:

5. No és pas exclusiu de l’Empordà sinó més aviat una forma popular del central (AlcM). Coromines diu que “era la forma més usual a Barcelona en els meus tendres anys” (DECat IX: 572a). 6. Les variants amb i en la síl·laba inicial s’estenen per tot el Pirineu català (AlcM).

384 barato adj. Pres del castellà. L’origen de la [ə] protètica s’ha d’explicar per una analogia amb expressions en què s’usa la preposició a per indicar el preu d’un producte (va a cent pessetes, va a cent el quilo). Recullo [əbəɾa´tu] a Colomers i l’Escala, [əbɾa´tu] a Garriguella (forma que també és de Pau, segons Comas, 1970). calàpet, galàpet ‘gripau’. Probablement prové d’un mot hispànic preromà *CALAPPACU. La informació de l’AlcM ens diu, per a l’Alt Empordà, que es fa [əs əla´pət] a Campmany i [əz əla´put] a Rabós. Coromines perfila la distribució general per a galàpet dient que “és d’ús normal a tot l’Alt i Baix Empordà, Garrotxa, Ripollès, la Selva, Gironès, i part llevantina d’Osona: en general en la forma galàpet, però calàpet a part de l’Alt Empordà, escalàpet a Blanes i calàput o escalàput al Baix Empordà” (DECat IV: 277b). Pel que diu Coromines, doncs, la variant amb pròtesi de es- no seria pas de l’Alt Empordà; però he observat que és la forma més estesa a la nostra comarca, cosa que confirmaria més aviat el suggeriment de l’AlcM amb la dada de Rabós, al bell mig del nord de l’Alt Empordà i, doncs, lluny del Baix. Així recullo [əskəla´put] a Llançà, Viladamat, l’Escala i Torroella de Montgrí; [əskla´put] a Llers, Roses i Viladamat; i [əz la´put] a Garriguella.(7) clova ‘~ de l’ou’ < cèltic KNOUA. En alguns llocs s’afegeix en aquest mot també la pròtesi es-, almenys així és a Figueres, Pontós i Bellcaire. La raó, segons Coromines, és el contagi de mots com esclovellar i escorça.(8) L’epèntesi de la vocal neutra es pot trobar en interior de mot, com en els casos següents, en què s’observa l’efecte d’un conjunt consonàntic amb una r: cartró. De l’italià cartone. A més de l’epèntesi de la segona r, cosa força general en el català oriental, se sent [kəɾtəɾo´]; l’únic lloc on sento [kəɾtɾo´] és a Viladamat. mugró. Si hem de remetre el mucarró o macarró que se sent per tot l’Alt Empordà al ll. MUCRO, -ONIS (DECat), tindríem un altre cas d’epèntesi de la vocal [ə], ara en un mot més antic (vegeu Mapa 3). Les variants carabó (carbó), peresó (presó), Farança (França) que con- sideren existents en “alguns individus en certs pobles de l’Alt Empordà” els editors de les Memòries d’un pagès del s. XVIII (p. 39, n. 6), comentant les paraules així escrites que hi ha en el text del set-cents, són notícies que indi- quen l’existència d’aquesta epèntesi. Però, tot i que no n’he fet un escorcoll sistemàtic, recullo [kəɾbo´] d’una colla de localitats (Garr, Llan., LEs. i Torr.).

7. Tampoc no coincideix la meva informació amb la de l’ALPO, que dóna esgalàput o escalàput només per a la zona est de l’Alt Empordà i a Garriguella, Cabanes i Figueres; i d’aquí cap a l’oest sempre esglàpet. 8. “En l’extraordinària extensió de la variant postètica amb es- en el nostre mot (esclova, esclofolla, etc.), ultra el contagi del verb esclovellar, -ofollar, degué tenir un gran paper la influència d’escorça, que acompanya repetidament closca i anàlegs en tota mena de textos” (DECat II: 780a).

385 6. Caiguda de vocal neutra. És freqüent de trobar a l’Alt Empordà la caiguda de la [ə] inicial, explicable per fonètica sintàctica: la fusió amb la mateixa vocal de l’article fa que desaparegui quan s’usa en altres contextos o bé aïlladament. L’extensió del fenomen depèn de cada cas i no és estrany que es vacil·li entre fer-la o no fer-la inclús en un mateix parlant. abegot < derivat d’APIS ‘abella’ (AlcM) o bé d’un BEK-0TT- cèltic (DECat). Llevat del [bə o´t] de Colomers (que segons l’AlcM és també de i d’), als altres llocs em diuen sempre el mot amb la vocal inicial. abella < ll. APICULA, diminutiu d’APIS. Recullo el mot quasi sempre amb [ə] inicial: arreu excepte a Lledó i Torroella. També a Cadaqués és bella segons l’ALPI (i ja a l’AlcM) i igualment a Maçanet segons l’ALDC. aixeta < probablement relacionat amb deixatar, del ll. tardà EX-APTARE. Recullo [ʃε´tə] a Garriguella, Sant Pere i Colomers. amargant adj < participi present del verb ll. AMARICARE. Gairebé sempre sense la a- inicial. Amb el manteniment només l’he recollit a Llers, Cabanes i Pau. ametlla < ll. AMYGDALA, pres del grec. La forma general és [mε´ʎʎə], que de vegades alterna en una mateixa localitat amb la forma amb a-; així ho he observat a Garriguella, Pau i Cabanes. amont adv < ll. AD MONTEM. Si bé es conserva gairebé sempre [əmo´n], pel context pot perdre la vocal inicial, com en la frase anar per mont, que sento a Garriguella. araneta (oreneta). Vegeu aquesta variant d’oreneta al § 3. Ara remarcarem que la variant amb caiguda de la vocal inicial es troba a Sant Pere Pescador i d’aquí cap al sud: Vilad., LEs., Colo., Bellc., Torr. avellana < ll. ABELLANA. He recollit sempre [bəʎa´nə], forma, per altra banda, molt estesa per tot el Principat.(9) L’ALPO, però, només dóna un clap amb vellana a l’oest de la comarca. Altres mots presenten sempre una a- inicial, com en el cas d’arrel (< ll. RADICE), que l’aglutinà de l’article. Amb tot, la caiguda té una exten- sió remarcable en altres casos a més dels esmentats ara: he anotat soleiat ‘assolellat’ a Garriguella i Torroella i, segons l’ALPI, el mot acer és [se´ɾ] a Agullana i [se´ɾt ] a Cadaqués. La [ə] pretònica seguida de r cau quasi sistemàticament i en això coinci- deix amb el rossellonès (Veny, 1989: 42). Al sud de la comarca aquesta tendència no té tant de pes. Vegem-ne els casos. barana < ll. VARANDA. És [bɾa´nə] quasi pertot: només recullo [bəɾa´nə] a Agullana, Viladamat i Pontós.

9. Diu Coromines que “el deglutinant vellana (“unes vellanes”) s’estén avui a l’ús vulgar de quasi pertot (almenys al nord de l’Ebre i a les Illes)” (DECat I: 508b).

386 barato adj. Se sent sovint [əbɾa´tu]. Sense caiguda de la pretònica a Viladamat i Torroella, i amb una vocal neutra protètica [əbəɾa´tu] a Colomers i l’Escala. berenar. Derivat de berena < ll. MERENDA. Se sent sense cap excepció [bɾəna´] pertot. caramel·lo. Del portuguès, introduït mitjançant el castellà. A tota la comarca sento [kəɾmε´lu]. cargol. Preromà KARA(K)KAUSELI. Se sent [kəɾ ɔ´l] o [kəɾ o´l], amb cai- guda de l’antiga segona vocal que és estesa per tot el domini oriental i que ha passat a la norma escrita, juntament amb caragol. escarabat < ll. SCARABAEUS. Sempre és [əskəɾba´t], una altra pronúncia també estesa per tot l’oriental. esperit. D’origen culte però antic, ll. SPIRITUS, amb canvi del lloc de l’ac- cent. El recullo mitjançant el compost esperit de vi. Sempre és [əspɾít], pronúncia que no recull l’AlcM ni el DECat, però que J. Comas observa a Pau. farigola. D’origen incert. [fɾi o´lə] és la pronúncia que he recollit a set loca- litats (Cole., Garr., Lledó, Fig., Pon., Colo., Torr.), i també amb cai- guda de la neutra però ara [fɾí ulə] a Agullana, forma que segons Coromines és la dominant a l’Alt Empordà.(10) També existeix la pro- núncia sense la caiguda de la primera vocal: a Llançà sento [fəɾí ulə], i [fəɾi o´lə] a Cabanes, Viladamat i l’Escala. Recordem aquí que ferígola és el nom antic (DECat III: 891a) (vegeu Mapa 4). parell < ll. PARICULU. Generalment recullo [pəɾε´ʎ], però també es pot sen- tir [pɾε´ʎ] en la pronúncia ràpida. < ll. PETRA LATA ‘pedra ampla’ (AlcM). La gent de Peralada i dels voltants pronuncien [pəɾla´də]. Ho sento així fins a Viladamat, però a Torroella ja fan [pəɾəla´də]. però conj < ll. PER HOC. Se senten les dues pronúncies [pəɾɔ´] i [pɾɔ´]. La darrera forma és general en tot l’oriental, sobretot en la pronúncia ràpida. taronja. D’origen àrab. [tɾo´nə] és molt generalitzat. Només sento [təɾo´nə] a Pontós i a Bellcaire. La forma de Cadaqués és [tɾo´nu] (Sala, 1994; però taronjo segons l’AlcM, que també ens informa que és la pronúncia del rossellonès); i la de Maçanet [tuɾo´nə] (ALDC), amb vocal pretònica posterior, més propera a la forma etimològica, que s’estén pels Pirineus cap a l’oest.

10. “A l’Alt Empordà predomina la forma esdrúixola: el 1925 em deien Pous i Pagès i el meu pare que coneixien frígulə, aquell d’Avinyonet i aquest de ; en aquest poble jo mateix vaig anotar frígola cap a i Frigola com a malnom d’un home de Biure en l’any 1885; frígulə a Espolla, i a dos indrets vora Llançà (1958), així com al Port de la Selva (1964). Més cap a migjorn ja hi veiem l’accent desplaçat, des del Baix Empordà i (…)” (DECat III: 892a).

387 tarot ‘broc gros del càntir i del porró’. Probablement d’origen celta. [tɾɔ´t] a Garriguella, Pau (segons J. Comas) i Castelló d’Empúries. [təɾɔ´t], però, se sent a força llocs (Ag., Llers, Fig., SPe., Vilad., Bellc., Torr., Pon.). teranyina < tela aranyina. Sense excepció sempre [tɾəínə]. La caiguda de la primera vocal en aquest mot és molt estesa per tot l’oriental i el ros- sellonès (AlcM). verat. Derivat de vari. Sento [bɾa´t] a Ag., Garr., Pau, Cole., Cast., Lledó i Colo.; però [bəɾa´t]a Llers, Fig., SPe., Vilad. Bellc., Torr., LEs. i Pon. La forma reduïda, doncs, és més aviat del nord. A l’ALDC també s’hi anota [bɾa´t] a Maçanet. veremes < ll. VINDEMIA. A tot l’Alt Empordà és [bɾε´məs] excepte a la franja sud on s’usa la variant veimes (Luna, 1995: 275). veritat < ll. VERITATE. Només sento [bɾita´t] pertot, pronúncia estesa per tot el Principat (AlcM). També podríem trobar casos en què la vocal que estem observant no cau mai. Segons les meves observacions perol manté sempre la neutra i verol igualment (aquest darrer cas té la variant virol, que manté també una vocal pretònica, com es comentarà més endavant al § 8). La vocal neutra en hiat amb una i tònica tendeix a caure en la major part de les localitats, com en rossellonès, tal com indica Veny (1989: 42), fenomen ja observat per A. Griera (BDC, IX, 1921: 41) i recollit a les gramàtiques històriques de Badia i de Moll. N’he recollit dos exemples: raïm < ll. vg. RACIMUS, del clàssic RACEMUS. Es pronuncia [rím] a tota la comarca excepte al racó del sud, on és [rəím] (Vilad., LEs. i Torr.). sangtraït ‘senyal de sang que queda sota la pell o sota l’ungla produït per una pessigada forta o un cop sense ferida oberta’. J. Comas a Pau i E. Sala a Cadaqués ja han observat la caiguda de la vocal en la pronúncia [santɾít].(11) Generalment se sent el mot amb la caiguda de la vocal àtona del hiat, però recullo [santɾəít] a Llers, Fig., Colo., Bellc., LEsc. i Torr.

7. La vocal neutra final pronunciada [əe ]. A Roses hi ha una tendència a pronunciar la vocal neutra final amb un so que s’acosta a [e] i que jo transcric amb el símbol modificat [əe ] . No puc afegir res de nou al que diu Montserrat Bech en el seu detallat estudi d’aquesta vocal particular (Bech, 1980). Simple- ment constato el fet en el meu informant de Roses, com també hi constato vacil·lació, és a dir, la pronúncia no està fixada: si bé en la major part dels casos que he sentit es pronuncia [əe ], de vegades també es fa [ə]. Així, per exemple, la paraula soca l’anoto de les dues maneres. Amb tot, com sol pas- sar en aquests casos, cal suposar que la conversa amb un foraster frena una

11. J. Comas recull dues pronúncies: [santrít] (amb accent secundari a la primera vocal) i [səntrít] i E. Sala transcriu [santrít].

388 tendència espontània que, conscientment o inconscient, se sap diferent dels parlants de fora, entre els qual es compta l’entrevistador. Per altra banda, és una pronúncia sense prestigi i no hi manquen els casos, passats o actuals, de repressió explícita: M. Bech ens parla del professor que ridiculitzava els alumnes que feien aquesta [əe ]. Quant a això, doncs, no hi afegeixo res de particular sinó la constatació de la seva existència. No conec ningú que hagi fet un estudi d’aquest fenomen a l’Escala on, pel que he sentit i pel que és de coneixement popular, efectivament també existeix en aquella localitat de pescadors de l’altre extrem de la badia. Aquí a l’Escala, però, em sembla una cosa de menys vitalitat. El meu informant, que és nadiu de l’Escala i hi ha fet sempre de pescador, articulava en alguns casos la mateixa [əe ] de Roses. Els que hi he anotat són els següents: aiga, corte- rola, llenya, orla i terra. Llevat d’aquests, tots els altres acabaments d’aquest tipus els he anotat igual que a la resta de la comarca. La informació que tinc, però, és força limitada per fer-ne un comentari més acurat i no tenim un estu- di detallat per a l’Escala com el de M. Bech. Aquesta mateixa vocal àtona final té unes característiques particulars a Cadaqués, un tret fonètic que identifica el seu parlar, amb d’altres de diversa mena, com l’article salat.(12) Devem a Ernesta Sala aquestes observacions: “A diferència del dialecte i del subdialecte [l’empordanès], el parlar de Cadaqués té una característica [a] corresponent a la posició final de mots acabats per a o e àtones. Aquest so velar, que (...) no ha estat consignat a les transcripcions existents, es fa notar clarament i és especialment percep- tible als finals de frase, quan per l’entonació s’allarga la vocal final (...)” (Sala, 1983: 30). Allí no hi he fet cap enquesta ni cap observació específica i, doncs, reme- to a l’estudi d’Ernesta Sala per a aquest cas. Amb tot això, potser un estudi fonètic d’aquests casos, en contrast amb d’altres i tenint en compte les comarques veïnes revelaria més coses. En tot cas, la fixació de la neutra final com a pronúncia universal per les aa i ee àto- nes en el català oriental, no deu haver estat històricament tan avançada a l’Empordà i a altres parlars gironins com al català més central.

8. La vocal i àtona provinent d’una neutra. La [ə] pretònica pot canviar el timbre i passar a [i]. La causa més freqüent sol ser la presència en el mot d’un so palatal, especialment en posició de contacte. Aquesta tendència és molt viva en rossellonès actual, de manera que allí es diu girmà, xirop, ginoll, etc. (Verdaguer, 1974: 8-11; Veny, 1989: 42). Els casos d’aquest canvi que he reco- llit són els següents: baldelló. Diminutiu de balda que designa ‘una petita balda de fusta que gira sobre un eix o clau que la subjecta i que es fa servir per a tancar por-

12. “Quant a l’ús del “salat”, malgrat les opinions diverses, hem constatat que és autènticament viu i usat de manera espontània pels parlants” (SALA, 1983: 26).

389 ticons o portes d’armari’.(13) He recollit [bəldiʎo´] a Garriguella, Llançà i Llers. Segons J. Comas també es diu així a Pau, però jo hi he sentit [bəldəʎo´]. clavilla ‘turmell’ < ll. CLAVICULA ‘claueta’. La pronúncia més general és [klibíʎə] : a Sant Pere em diuen [kɾibíʎə], i a Cadaqués també és cli- villa (Sala, 1994). Amb tot, hi ha una colla d’excepcions: [kləbíʎə] a Figueres (al costat de la forma amb i àtona), Agullana, Pontós i Lledó. [kləbíə] se sent a Bellcaire, Colomers i Torroella com a resultat de la pronúncia ioditzant (vegeu Mapa 5). estiu < ll. AESTIVUM. Sento sempre [istíw], pronúncia estesa per tot el català central. granxola ‘mena de mosquit petit’.(14) A la síl·laba pretònica se sent tant amb i: [ ɾinʃɔ´ lə] a Llers, Fig., Cast., Vilad., Colo. (guinxola), Torr. (rinxola); com amb la vocal neutra: [ ɾənʃɔ´lə] a Garr., Lledó, Bellc. (ranxola) (vegeu Mapa 6). llangardaix < ll. *LACARTUS, variant de LACERTUS. La forma llagardaix es considera més antiga i conservadora que la normativa llangardaix (DECat V: 68a). La pronúncia més estesa és [ʎə əɾda´ʃ] (la variant llangardaix a Torroella), però sento [ʎi əɾda´ʃ] a Viladamat i l’Escala. lletsó < ll. *LACTICINUS, derivat de LACTE. Les formes més esteses són amb [i]: [ʎipso´] a Cole., Garr., Cabanes, Cast., Pon., Vilad., Colo., Bellc.; [ʎitso´] a Llers, Pon., SPe. Com a excepció a això trobo [ʎətso´] a Torroella i l’Escala i [ʎətiso´] a Lledó. penellons < ll. PERNIONES. La forma més generalitzada és perellons, però he recollit un cas amb i: [pəɾiʎo´ns] a Llers. Segons l’ALDC és [pɾiʎo´ns] a Maçanet. penjoll. Derivat de penjar. A la major part de l’Alt Empordà es pronuncia [pino´ʎ], però he sentit [pəno´ʎ] a Agullana, Colomers i Torroella. Hi ha també [pinəɾo´ʎ] (Lledó) i [pənuɾe´ʎ] (Colera). petit adj. Mot de creació expressiva, ja existent en llatí vulgar. A tot arreu es fa servir [pətít] però sovint apareix [pitít], forma que l’AlcM recull com a vulgarisme de la zona pirinenco-oriental, Empordà, Girona i Guilleries. Juanola (1958) també el fa constar en el seu elenc d’Olot. A Llers l’informant em digué [pitít] en referir-se al pugó (un insecte molt petit) i també el de Colomers en parlar del flabiol, l’instrument més petit de la cobla. A Lledó m’indicaren que es diu en el llenguat- ge adreçat als nens. És a dir: la i reforça l’expressivitat del mot i en aquest cas no es pot parlar, doncs, d’una simple assimilació. Una forma paral·lela és pitiu, que he sentit més d’un cop i que segons l’AlcM és empordanès i garrotxí.

13. Sovint per a aquest concepte es fa servir llisquet. 14. Vegeu LUNA, 1995: 288.

390 En altres casos el canvi d’[ə] per [i] s’explica d’altres maneres. Vegem-los: albercoc. De l’àrab birqûq (o barqûq). El mot té a la comarca una [i] pretò- nica, tant en la forma més general, [bɾikɔ´k], com en la variant abri- coc.(15) Podem pensar que la variant amb [i] ja ve de la forma princi- pal de l’àrab i que la nostra comarca comparteix amb els parlars veïns anant cap al nord. Coromines ens diu que l’àrab va donar primer albricoc i que el fr. manllevà apricot del català, “en la forma dialec- tal avui gironina-rossellonesa” (DECat I: 146b). rabassó. Derivat de rabassa, és el ‘cep sec que sovint serveix per a cremar’. El mot no és conegut en tot l’Alt Empordà, sembla només del nord- est. Sempre sento [rəbiso´] (Cole., Ros., Cast., Pau (Comas 1970), Garr.). A l’AlcM apareix la forma rabissó, recollida a Espolla, segons informació procedent del diccionari d’Aguiló.(16) L’explicació podríem trobar-la en una dissimilació de les dues vocals pretòniques. sargantana. D’origen preromà, té sangartana com a variant antiga (DECat). La variant més general a la comarca és [sə ɾənta´nə]; i anoto també [səɾ ənta´nə] a Agullana i a Pontós. Però hi ha variants amb dissimi- lació de les dues aa pretòniques: [sin lənta´ nə] a Viladamat i [si lənta´nə] a Colomers. L’ALDC recull aquestes dues darreres variants, singlantana i siglantana, a Maçanet, amb una i que també trobem en el dialecte rossellonès, on hi és propi també singlantana (DECat VII: 681). D’on ve la i? Coromines n’assaja l’explicació davant de la forma rossellonesa: “(...) com que senglar es torna sin- glar en el Rosselló, i sanglot/senglot hi alterna amb singlot, no crida l’atenció que el que tenim avui com a nom de la sargantana en el Ross. sigui singlantana”. verol adj. ‘color del raïm quan comença a madurar’. Derivat de vari. Si bé se sent [bəɾɔ´l] amb força freqüència, hi ha variants amb i: sento [biɾɔ´l] o [biɾo´l] a Colo., Llan., Pau, Garr., Cabanes, Ag. i Cast. He recollit xicolata(17) (xocolata) a l’Escala, però només ho he sentit aquí; la forma més general em fa l’efecte que és xacolata, tot i que no en tinc un recull sistemàtic. També, d’entre els mots no recollits mitjançant l’enquesta, tinc anotada la pronúncia [tija´n]per tallant (‘peça de ferro acerat que es posa a l’arada, per sobre la rella, i serveix per a tallar la terra en llaurar’, AlcM, tallant acc. 12), a Colomers, sens dubte per efecte de la iodització, ja que en punts no ioditzants se sent [təʎa´n], almenys aplicat al concepte ‘ganiveta per a la carn’.

15. Les dades de l’AlcM també diuen això: bricoc a Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres, bricot a Formiguera i Serrallonga. Així com les del DECat I: 146a, on Coromines recull això afegint-t’hi que abri- coc és de Girona. 16. Coromines informa de l’aplicació de rabassó a la soca de la vinya a Porrera i Torroja del Priorat i a Banyuls de la Marenda amb el significat ‘rabasses de cep seques i arrencades, quasi com garbons’. Aquest darrer s’acorda amb la informació que jo tinc per al nord de l’Empordà. 17. També és una forma rossellonesa, tal com ens informa P. VERDAGUER, 1974:8.

391 9. La i antihiàtica. Les gramàtiques històriques anoten que entre vocals anteriors en hiat, s’ha desenvolupat sovint una i que fa que aquelles vocals se separin fonèticament amb una transició entre les dues síl·labes. Els exemples que hi aporten són graiella, ideia, paiella (Moll, 1991: 123). Vegem les solu- cions que adopta el nostre parlar: graella < ll. vulgar *GRADICULA i aquest del clàssic CRATICULA. Se sent quasi exclusivament [ ɾie´ʎə]. Al costat d’aquesta a Llers recullo també [ ɾəje´ʎə]. Aquella [i] s’explica per assimilació de la [ə] des- prés de la intercalació d’una [j] antihiàtica segons l’evolució graella >graiella >griiella >griella. paella < antic padella < ll. PATELLA. Presenta el mateix procés que el mot anterior: paella >paiella >piiella >piella, però aquí en un estadi no tan avançat ja que la forma més freqüent és [pəje´ʎə]. La forma [pəe´ʎə] només la recullo a l’Escala. Sento [pije´ʎə] a Figueres i [pie´ʎə] a Pau i Colomers. També és piella a Cadaqués (Sala, 1994). Aquests mots són ben coneguts en relació amb aquest fenomen de la i antihiàtica i d’un abast força general en el català popular; en canvi, el cas següent, sembla més particular de la nostra zona. alosa. La s del català literari prové de la D intervocàlica llatina del mot ALAUDA, amb el pas intermedi [ð] –és a dir, una d no oclusiva– que en alguns casos es va perdre, com a la nostra zona. Posteriorment s’hi intercalà algun so antihiàtic que no és sempre el mateix: he recollit [əlɔ´wə] a Torroella i [əlɔ´jə] a Llançà. La forma aloia no la recull cap diccionari com a nom comú, però Coromines esmenta el topònim Aloia de Montesquiu de l’Albera d’on li digueren que hi havia loues, és a dir aloses. L’AlcM dóna [əlɔ´bə] a i a Cadaqués i [əlɔ´wə] a Llofriu, lloc proper a Torroella de Montgrí però ja fora de la zona que estudiem. No he fet un recull sistemàtic del mot idea, però la pronúncia [idε´jə] recor- do haver-la sentida més d’un cop a la comarca i és la de Pau (Comas, 1970).

10. La iodització. Joan Coromines (EntreDL I: 29-48) ha intentat de donar amb precisió la zona que fa la distinció entre la [ʎ] i la [j] (que ano- menem iod, d’on ve el mot iodització que vol dir distingir, per exemple, poll ‘petit de la gallina’ de poi ‘insecte’) procedent dels grups llatins C’L, G’L i LY i, pel que fa a l’Alt Empordà, creu que ha estat sempre zona de confusió d’aquests dos sons. Però afegeix: “No negaré que el fenomen pogués baixar algun tros pel vessant empor- danès del Bassegoda i el Mont: mossèn Alcover ens assegura que trui ha estat popular a Lledó (BDLC, XIII, p. 236), però aquest fóra l’únic poble empordanès d’on tindríem una dada, i no pas ferma (...)” (p. 39). I més endavant: “(...) a penes es troba ja res a Bàscara. El baix Fluvià és tot en terra de la ʎ, però la toponímia ens mostra bastants casos de y en gairebé tots els pobles al llarg del Ter fins a la mar, incloent-hi fins i tot Verges a la ribera Nord

392 (on encara se sol dir veia). A l’Escala, però, tenim ja el sistema alt-empor- danès. I que en l’Alt Empordà no hi ha hagut mai altra cosa que la ʎ ho comprova també la toponímia, sense que n’hàgim d’exceptuar ni els pobles de la península del cap de Creus, de parlar tan dissident en altres sentits” (p. 40-1). Les dades que puc aportar mostren que a Lledó la iodització té més pes del que diu Coromines. Allí la gent diu d’algunes de les pronúncies amb [j] que són més aviat dels vells –els meus informants ronden la seixantena– i creuen que el fenomen és plenament viu un xic més enllà, a la Garrotxa estric- ta. Quant als pobles del sud, és ben clar que Colomers, Bellcaire i Torroella de Montgrí són ioditzants, pobles que se situen al Baix Empordà segons la divisió oficial. Però a Pontós, un xic més al nord-oest, podem trobar alguns casos de iodització –de fet, només n’he recollit un: godai, però em sembla sig- nificatiu– i a Viladamat el fenomen té més importància (junoi, poi) però enca- ra poca al costat dels pobles de poc més al sud. Quant a l’Escala, efectiva- ment, no hi ha res d’això –tot i que l’AlcM hi fa constar junei, jo hi he sentit junell.(18) Resumint, la iodització no té cap pes a l’Alt Empordà estricte excep- te a Lledó i en alguns punts escadussers que són al límit de la comarca, com Pontós i Viladamat. Les comarques veïnes de l’oest i del sud pertanyen ja a la zona ioditzant de manera clara.

11. Les a i e històriques que es pronuncien u. Les vocals àtones pretò- niques A i E del llatí vulgar, que donen generalment [ə] en el català oriental, sovint canvien el timbre en [u] a causa d’una o tònica següent, o d’una u àtona, per dissimilació. L’extensió d’aquest fet depèn de cada mot. He reco- llit els casos següents d’aquest canvi: aixol. Derivat d’aixa ‘eina de tall que usen els fusters per a buidar la fusta’. Tots els informants que coneixen l’eina m’han dit la forma [uʃɔ´l] (Llers, Cabanes, Garr., Lledó i Torr.) –i [uʃo´l]a Pontós. L’AlcM loca- litza també la variant uixol a l’Empordà,(19) Comas també a Pau i l’ALDC dóna [əwʃɔ´l] a Maçanet. flabiol < ll. *FLABIOLU, de la família de FLARE ‘bufar’. És [flubiɔ´l] quasi pertot. Només he sentit [fləbiɔ´l] a l’Escala i Agullana, però als dos llocs també sento la forma amb u.(20)

18. Per altra banda, en un mot que generament es fa amb i a tot l’Alt Empordà, com cella, aquí el sento pronunciat [sε´ʎə]. L’explicació de la pronúncia del mot cella s’ha d’excloure de la iodització, com ha obser- vat Coromines (EntreDL I: 33-4) recollint el que digué Fabra del barceloní: els casos com assoleiat, llentia, fiol, etc. s’han d’entendre com a solucions dissimilatòries, són mots que contenen sempre ll o l. Cella, segons Coromines, fóra un cas semblant pel fet que gairebé sempre es parla de les celles i així ja tenim la presència d’una l dissimiladora. Amb tot, si, com deia, ceia és la pronúncia general a l’Alt Empordà tro- bem casos de cella –el de l’Escala, però també es pronuncia així a Llançà, i a Cadaqués segons l’AlcM i SALA, 1983:32. 19. I també a les Guilleries, Mallorca i Menorca. Coromines recull un ús literari d’uixol en La darre- ra carlinada, de Marià Vayreda (DECat I: 105a). 20. L’AlcM i el DECat ens diuen que són del català central tant flabiol com flubiol, de manera que això no és pas només de l’Empordà.

393 fonoll < ll. FENUCULU. Llevat de la pronúncia [fəno´ʎ]recollida a Viladamat, a les altres localitats sempre he trobat la u àtona, pronúncia molt estesa per tot el domini(21) i que ha passat a la llengua normativa. genoll < GENUCULUM. A tot l’Alt Empordà se sent la u a la síl·laba àtona excepte en alguns punts en què es dóna el pas a i (vegeu Luna, 1995 i el Mapa 5 que hi vaig incloure, p. 302). meló < ll. tardà MELO, MELONIS. Tot i que la forma més general és [məlo´] se sent [mulo´](22) a Colomers i a Bellcaire –aquí, al costat d’aquella forma–, i a Torroella em confirmen que es diu muló als pobles veïns. Així, doncs, és més aviat del Baix Empordà. rostoll < ll. RESTUCULU. Un altre cas d’assimilació, que ha passat a la llen- gua escrita per la seva extensió en el domini del català central. Totes les variants que he recollit tenen, sense excepció, [u] a la síl·laba àtona. Una excepció a aquesta assimilació és teixó, mot provinent del ll. TAXO- NE, que es pronuncia pertot l’Alt Empordà [təʃo´]. No he confirmat altres casos de u causada per l’assimilació que es tracta aquí: petó és [puto´] a Maçanet i a Llançà segons l’ALDC. Per dissimilació de dues neutres podem trobar també [u], com en els casos que es comenten a continuació. eixerit adj. És [əʃuɾít] sense excepció a tot l’Alt Empordà, fet ja observat a l’AlcM quan dóna la variant eixorit per al nord del domini oriental. queixolí ‘malura i corc de la vinya que rosega els grans de raïm i els fa caure’. Mot no recollit en cap diccionari per al qual es podria proposar que deriva de queixalar per l’efecte que produeix en els grans de raïm. Ja el va recollir J. Comas en l’estudi sobre el parlar de Pau en el qual anota les pronúncies [kəʃulí] i [kuʃulí]. Suposant bona l’etimologia, en la segona pronúncia hi hauria una assimilació de la primera vocal a la segona. És aquesta la pronúncia que he sentit gairebé per tot arreu excepte a Lledó, d’on he recollit les dues. faralló < ll. PHARALION ‘escull’, provinent del grec. La forma foraió es troba recollida de Begur a l’AlcM per ‘faralló, escull un poc allunyat de la costa’, però foralló no hi consta i aquell faralló l’atribueix només a la toponímia mallorquina, cosa ja desmentida pel DECat.(23)

21. Només és amb [ə] al Rosselló, Capcir, Blanes i Mallorca, segons l’AlcM. 22. L’AlcM recull aquesta variant però no la localitza enlloc. El DECat no en diu res, de la pronúncia amb u. 23. Coromines hi diu: “No és cosa privativa de Mallorca, sinó de pertot o quasi. A la costa del Principat és sobretot un mot de la part nord, si bé el DAg, en localitza un en el moll de Tarragona i la defi- nició d’Amades i Roig (BDC XIV, 28 i 88) es deu referir a la , cap a Blanes o no gaire més al Nord. Jo, però, només ho tinc anotat de les costes empordaneses, on, segons la fonètica local, la palatal resta ʎ; i a Colera ho sento amb el vocalisme correcte i etimològic; on, enfront del Cap de Ras, em signen uns [fərəʎo´ns] sense nom (1958). / Per aquelles latituds, està més propagada la forma amb dilació vocàli- ca (ajudada per l’etimologia popular fora: car els farallons són sempre una mica mar enfora): foralló (pron. [furəʎo´]”. Sala, 1994, igualment, recull foralló a Cadaqués amb el significat ‘esculls que es troben al mig de la badia de Cadaqués, que surten poc de l’aigua, i nom que es repeteix en la toponímia del Cap de Creus; així trobem ‘els furallons de Culip’.

394 E. Sala recull foralló a Cadaqués i així ho he recollit també a l’Escala on em diuen que un [fuɾəʎo´] és un illot o escull que surt a la superfí- cie de l’aigua. En aquest cas es podria tenir en compte la influència de la o tònica, com en els casos comentats al principi d’aquest apartat. El cas de calàpet pronunciat amb u a la darrera síl·laba ha de ser tractat a part. Després de l’accent no és normal el canvi de [ə] per [u] i, malgrat això, el mot se sent sempre amb aquesta u: escalàput, esclàput o esglàput són les variants més freqüents del mot a la comarca. La informació que dóna l’ALDC per a Maçanet en seria una excepció: allà s’hi recull galàpet i esgalàpet. L’AlcMoll les dóna de punts concrets de l’Empordà: esgalàput a Rabós, esgalà- pet a Campmany. Com hem vist més amunt (§ 5) Coromines diu que el mot és d’ús normal a tot l’Alt i el Baix Empordà, però restringeix la forma calàput o escalàput a Girona i al Baix Empordà. Amb les dades que tinc puc dir que les variants amb -ut són plenament vives i esteses també a l’Alt Empordà.

12. Diftongs [wə] i [əw] pretònics que donen [u]. El diftong [wə] pretònic es redueix gairebé sempre. Com hem vist es resol en [ə] en posició posttònica. En canvi, en posició pretònica passa a [u]. Els casos que exem- plifiquen aquest fet són els següents: casualitat. Pres del llatí CASUALITATE. No l’he recollit sistemàticament però he anotat la pronúncia [kəzulita´t] a Torroella i Viladamat, havent-los sentit en conversa espontània. Em fa l’efecte que deu ser així més o menys pertot, sobretot en el llenguatge despreocupat. guardiola. Derivat de l’antic lladriola ‘la que pren diners’ amb creuament amb guardar (DECat). En general és [ uɾdiɔ´lə] però també se sent [ wəɾdiɔ´lə] (Ag., Llers, SPe. i Vilad.). guaret < ll. vulgar VERACTUM. A totes bandes apareix la reducció del dif- tong i és antic a l’Empordà(24) ja que apareix escrit goret a les Memòries d’un pagès del segle XVIII (p. 106).(25) guarniments ‘conjunt d’arreus que es posen al matxo’. Derivat de guarnir. Amb aquest significat el sento pronunciat [ uɾnime´ns] a diversos llocs. Segons l’AlcM, excepte per al valencià, aquesta és una pronún- cia de tot el domini lingüístic. poalanca (o poaranca) ‘giny per a treure aigua d’un pou, generalment d’un hort, que consisteix en una barra dreta fixa i una altra articulada que en un extrem porta un contrapès, normalment un roc gros, i en l’altre una corda al cap de la qual es lliga una galleda o poal; la força es fa en fer baixar la galleda a l’aigua del pou que, un cop plena, puja sense resistència’. Mot originat pel creuament de palanca amb poal (o pou)

24. Hi ha identificats també documents del XVII d’altres comarques amb l’escriptura goret (DECat IV: 704b). 25. Joan Coromines assenyala que “el meu pare [l’escriptor Pere Corominas] servava la pronúncia empordanesa guret de la seva família i de la vida a Llers (1898)” (DECat IV: 705a).

395 (AlcM, DECat). En alguns llocs es diu simplement palanca, com a Pontós i a Viladamat. La forma més general és [puɾa´nkə]. Però sento també [puəɾa´nkə] a Agullana i a Roses, i [puəla´nkə] a Torroella. En aquests casos no es conserva un diftong sinó dues vocals en hiat. Coromines (DECat VI: 769b) també recull la pronúncia amb hiat a Boadella, Cantallops i Espolla, però puranca a Rabós (AlcM); i afe- geix que més enllà del Fluvià hi ha la variant amb -l-. Hem d’indicar, amb les dades meves, que la forma puranca és més estesa en l’Alt Empordà del que diuen els diccionaris grans (vegeu Mapa 7). quaranta < ll. QUADRAGINTA. La pronúncia [kuɾa´ntə], bastant general en l’oriental, és la general a la nostra comarca. quaresma < ll. QUADRAGESIMA. [kuɾε´zmə] és la pronúncia més general, només recullo el mot amb diftong a Pontós i a Bellcaire. quarterola ‘bóta petita de fusta que es pot penjar a l’espatlla d’uns dos litres de cabuda que es feia servir per a endur-se’n vi a la vinya o al camp’. He recollit el mot a diferents punts i sempre amb la pronúncia [kuɾtəɾɔ´lə]. L’ALDC recull [kəɾtəɾɔ´lə] a Maçanet. Altres derivats de quart o de quadrat presenten igualment aquesta monoftongació. La solució és més o menys antiga per tal com es troben casos així a les Memòries d’un pagès del segle XVIII,(26) com codrons (p. 38 i 53) per quadrons ‘peça petita de terra de conreu’,(27) cortera (p. 38 i 50) per quar- tera ‘mida de gra’,(28) que viuen més o menys igual actualment, gorir (p. 38) per guarir, aigoler (p. 38) per aigualer, codrilla (p. 103) per quadrilla. Jo he sentit [kuɾtɔ´], és a dir, el quartó ‘un quart de vessana’, a Llers i a Llançà. Alguns derivats d’aigua, com aigualer ‘rosada intensa’, que es diu [əj ule´], que almenys és de Llers i Garriguella, tenen aquesta mateixa solu- ció al diftong. Però no en altres casos, que recullen la reducció del diftong àton d’aigua que, en ser després de l’accent, es resol [a´j ə]; així hi ha [əj əda´ də], és a dir aiguatjada ‘rosada’, a Roses i a l’Escala; o [aj əɾde´n], per aiguardent, a Garriguella. En altres mots podem trobar també aquesta monoftongació en [u]: he sentit algun cop [kustio´] per qüestió, [ uɾnít] per guarnit. El camp dels verbs donaria una bona pila de casos per l’estil, però aquí ho he de deixar només amb alguna indicació escadussera: se sent [ ua´] per guanyar. Paral·lelament, el diftong invers [əw] també es resol [u] davant l’accent. Vegem-ne els casos: abeurador. Derivat de beure. La pronúncia més freqüent és [əbuɾədo´], enca- ra que també sento el mot amb el diftong a Garriguella i igualment

26. I són més antics encara: apareixen en documents del XVI, per exemple cortera (AlcM). 27. En nota dels editors es llegeix: “Quadrons, peça de terra de mida mitjana, forma regular i situa- da vora el poble” (p. 53, n. 2), més o menys com a l’AlcM. A Torroella, però, em parlen del quadró amb el significat de ‘part d’un camp’ i em diuen “un quadró més bo, més frescal” referint-se a un tros de camp que sigui més bo que un altre tros del mateix camp. 28. L’ALDC recull [kurtérə] a Maçanet (equivalent a 60 kg). A Torroella em parlen de la [kurtérə] com a mesura de gra de 80 l, una quarta part de la qual és un [kurtá], és a dir, un quartà.

396 amb el diftong és la pronúncia que apareix a l’ALPI a Agullana i Cadaqués. El fenomen s’estén a altres casos de derivació a partir de la mateixa arrel: abeurall ‘menjar que es dóna als porcs’ que es pronun- cia [buɾa´ʎ] (DECat I: 788b, la dada fou recollida a Llers el 1898 per Pere Coromines en la frase anar a beure burall ‘quedar arruïnat’) i [əbuɾa´ʎ] (a Pau, segons Comas, 1970). jaumí ‘mena de raïm que madura pels volts de Sant Jaume. Recullo [əwmí] a Garriguella i Roses, però aquí també es diu [umí]. Finalment comentem el cas d’eucaliptus, mot que se sol pronunciar [kəlíptu]. Almenys és així a Torroella i a Llers; i a Colomers, on em parlen de l’[aj ədəkəlíptu]. Les dades podrien fer pensar que és el context sin- tagmàtic que dóna aquesta caiguda del diftong, però alhora hem de tenir pre- sent que aquesta solució és molt més natural si es pensa en una forma prèvia amb reducció del diftong a una simple u, és a dir ucaliptu.

13. u procedent de l. En català primitiu hi hagué una forta tendència a la semivocalització de la L en [w] davant una altra consonant (Badia, 1981: 199). Vegem aquest canvi en el parlar empordanès actual: arbre < ll. ARBORE, arbreda. Desapareguda la O, el grup de tres conso- nants sofreix dissimilació i la primera r passa a l. La forma [a´lbɾə] és, segons el DECat I: 360a, “de la part més alta de l’Empordà: Garriguella, Rabós, Espolla, Agullana, Biure, Boadella”, però s’estén un xic més del que fa suposar Coromines. Segons les dades de l’ALPO: a , Sant Climent, Mollet, Vilarnadal, Cabanes, , Darnius, , Maçanet de C., Sant Llorenç de la Muga i . Jo he sentit albre a Llers i a Garriguella, on es diu també albreda. De Llançà recullo també albreda però en canvi abre. La l podria haver passat a u, però, si això va existir a la comarca, avui no en tenim testimonis coneguts.(29) En connexió amb això hi ha [ubɾε´də], que recullo a Colomers. Llevat de la franja nord, i encara allà en retrocés –sento també abre a Garriguella–, a la resta és abre, però [əɾbɾε´də] per al col·lectiu (segons l’AlcM també hi ha abreda a l’Empordà). albergínia < àrab al-bedengéna. Segons Coromines “[əzbəɾíniə] és la forma vulgar a Barcelona i en altres zones del dialecte central, però fora d’això en el Principat predomina molt la pronúncia [əwbəɾíniə]” (DECat. I: 148a). Aquesta darrera pronúncia la recu- llo a Viladamat i amb monoftongació, és a dir [ubəɾíniə] a Lledó i Colomers; però la forma més estesa és [əzbəɾíniə]. falç < ll. FALX, -IS. El mot és poc usat a l’Empordà, on l’eina de segar a mà rep el nom de volant. La falç, allí on és un mot habitual, designa una

29. Sí que hi ha dades de comarques veïnes: Coromines recollí als anys trenta aubre a Sant Privat de Bas, és a dir a la Garrotxa, i més a l’oest a Molló i , el Ripollès (DECat I: 360b).

397 eina semblant però no la mateixa. L’AlcM diferencia el volant de la falç dient que el volant és més gros i amb el tall llis en lloc de dentat, cosa que és així segons un ferrer de Llers que pronuncia [fa´ws]. També recullo fauç a Torroella i a Roses i, en aquest darrer lloc, l’in- formant em diu que és el mateix que el volant. pugó < ll. vg. *PULICONE. Després de la caiguda de la I pretònica, el pas l < w representa l’aparició de l’aplec uw que originà o bé una sola u –és a dir, pugó– o bé una dissimilació: [uə]. A l’Alt Empordà tenim la solució amb dissimilació: [puə o´] és la forma més general, i sembla particular de la nostra comarca i de les veïnes del sud.(30) També hi ha, però, altres pronúncies, com ara [pəo´] a Llers, i [pləo´] i [pɾəo´] a Pontós. talp < ll. TALPU. El mot s’usa a Llançà tant en masculí amb la pronúncia [ta´wp] com en femení amb la pronúncia [ta´wpə]. En altres punts d’on el tinc re- collit també és taup (Garr., LEs., Ros.), i a Llers en diuen rates tauperes. I podem donar un cas més, d’entre la pronúncia dels verbs: albirar exis- teix pronunciat [ubira´]. El meu informant de Torroella diu s’ubira donant entenent que es veu un xic una cosa situada a una distància considerable. Ja Coromines (DECat I: 151b) assenyala que ubirar és molt viu en tot el trian- gle Maresme - Lluçanès - Alt Cardener - Empordà i aporta una frase de (recollida el 1958): “camps que s’ubiren allí baix”.

RELACIÓ DELS PRINCIPALS INFORMANTS

Agullana: Joan Claparols i Dalmau Castelló d’Empúries: Jordi Batlle i Retg Colera: Josep Cler i Surribes Colomers: Joan Pujol i Bertrina L’Escala: En Pap Figueres: Albert Rodeja, Joan Brugués i Jou, i Miquel Planella i Vergés Garriguella: Joan Batlle i Triscon Llers: Joan Pujolar i Giralt Pontós: Pere Garriga i Antonio Roses: Joan Hortensi

ABREVIATURES I REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

AlcM: ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B. (21975-1977). Diccionari català- valencià - balear, Palma de Mallorca: Moll. ALDC: Atlas lingüístic del domini català, dirigit per Joan Veny, en procés d’edició.

30. L’AlcM dóna només per a l’Empordà la pronúncia [puəgó]. El DECat (VI: 849a) en parla com a cosa de la Costa Brava i dóna per tota documentació una forma escrita, puagó, de Joaquim Ruyra.

398 ALPI: Atlas lingüístico de la Península Ibérica, volum I, 1962. ALPO: Atlas linguistique des Pyrénées Orientales, dirigit per Henri Guiter, 1966. BADIA, Antoni M. Gramàtica històrica catalana (versió catalana de la 1a edició de 1951), ed. Tres i Quatre, València 2a edició 1981. BECH, Montserrat. “La vocal neutra final a Roses. Precisions sobre el vocalisme empordanès”, Actes del cinquè col·loqui internacional de la llengua i la litera- tura catalanes (Andorra, 1979), Abadia de Montserrat, 1980, p. 657-68. CASANOVAS I CANUT, Sebastià, Memòries d’un pagès del segle XVIII, edició a cura de Jordi Geli i Maria Àngels Anglada, Barcelona, 1978. COMAS I CAUSA, Josep. Caracterització del parlar de Pau (Alt Empordà), tesi de llicenciatura a la Universitat de Barcelona, 1970. DECat: COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, IX vols., Curial/“la Caixa”, Barcelona, 1980-1991. EntreDL: COROMINES, Joan. Entre dos llenguatges, 3 vols., Curial, Barcelona, 1976-1977. JUANOLA I BENET, M. Elenc de paraules, girs i locucions pròpies d’Olot i la seva comarca, Olot, 1958-1959. LUNA, Xavier. “Les vocals tòniques a l’Alt Empordà”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm 28, 1995, p. 265-303. MOLL, F. DE B. Gramàtica històrica catalana, (versió catalana de la 1a edició de 1952), Universitat de València, 2a edició 1991. SALA, Ernesta. El parlar de Cadaqués, Diputació Provincial de Girona, 1983. SALA, Ernesta. El vocabulari de Cadaqués, Parsifal ed., Barcelona, 1994. VENY, Joan. Els parlars catalans, ed. Moll, Palma de Mallorca, 8a edició 1989. VERDAGUER, Pere. El català al Rosselló, ed. Barcino, Barcelona, 1974.

ÍNDEX DE MOTS ESTUDIATS

(Els números indiquen els paràgrafs on es troben) abegot § 6 albirar § 13 berenar § 6 abella § 6 alosa § 9 bicicleta § 2 abeurador § 12 amargant § 6 calàpet § 5, 11 abeurall § 12 ametlla § 6 caramel·lo § 6 acer § 6 amont (amunt) § 6 carbó § 5 aigua § 4, 7 araneta (oreneta) § 6 cargol § 6 aigualer § 12 arbre § 13 cartró § 5 aiguardent § 12 arbreda § 13 casualitat § 12 aiguatjada § 12 arrel § 6 cella § 10, n. aigüera § 4 assolellat § 6 clavilla ‘turmell’ § 8 aixeta § 6 avellana § 6 clova § 5 aixol § 11 baldelló § 8 eixerit § 11 albercoc § 8 barana § 6 enaiguar § 4 albergínia § 13 barato § 5, 6 escarabat § 6

399 esperit § 6 millor § 2 queixolí § 11 estiu § 8 mugró § 5 qüestió § 12 eucaliptus § 12 oreneta § 3 rabassó § 8 falç § 13 orla § 7 raïm § 6 faralló § 11 paella § 9 rostoll § 11 farigola § 6 paraigua § 4 sanglot § 8 flabiol § 11 parell § 6 sangtraït § 6 fonoll § 3, 11 pasqua § 4 sargantana § 8 França § 5 penellons § 8 senglar § 8 galàpet § 5 penjoll § 8 sindicat § 2 genoll § 8, 10, 11 Peralada § 6 singlot § 2 germà § 8 però § 6 talp, talpa § 13 ginesta § 2 perol § 6 tallant § 8 godall § 10 petit § 8 taronja § 6 graella § 9 petó § 11 tarot § 6 granxola § 8 poalanca § 12 teixó § 11 guanyar § 12 poll § 10 guardiola § 12 presó § 5 teranyina § 6 guaret § 12 procurar § 4 terra § 7 guarir § 12 pronunciar § 4 Torroella § 3 guarniments § 12 pugó § 13 trull § 10 guarnit § 12 pulmonia § 4 vella § 10 idea § 9 pulmons § 4 verat § 6 jaumí § 12 quadrilla § 12 veremes § 6 llangardaix § 8 quadró § 12 veritat § 6 llengua § 4 quaranta § 12 verol § 6, 8 llenya § 7 quaresma § 12 vigilar § 2 lletsó § 8 quartera § 12 vigília § 2 meitat § 2 quarterola § 7, 12 xarop § 8 meló § 11 quartó § 12 xocolata § 3, 8

400 Mapa 1. Poblacions

Mapa 2. Oreneta

401 Mapa 3. Mugró

Mapa 4. Farigola

402 Mapa 5. Clavilla “turmell”

Mapa 6. Granxola

403 Mapa 7. Poalanca

404