Les vocals àtones a l’Alt Empordà Per XAVIER LUNA I BATLLE Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona LINGÜÍSTICA Annals de l’IEE, núm. 29, Figueres, 1996 n els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos de l’any passat, el número 28, vaig publicar “Les vocals tòniques a l’Alt Empordà” (p. 265-303), treball que té continuïtat amb aquest sobre les vocals Eàtones. En ser una continuació, puc estalviar al lector la presentació. Valgui el que allà vaig dir, amb les remarques metodològiques que convindrà de tenir en compte també ara. Els informants són de setze poblacions (vegeu Mapa 1) que convé de recordar (amb les abreviatures corresponents): Agullana (Ag.) Llançà (Llan.) Bellcaire (Bellc.) Lledó Castelló d’Empúries (Ca.) Llers Colera (Cole.) Pontós (Po.) Colomers (Colo.) Roses (Ros.) L’Escala (LEs.) Sant Pere Pescador (SPe.) Figueres (Fi.) Torroella de Montgrí (Torr.) Garriguella (Garr.) Viladamat (Vilad.) També serà útil de reproduir aquí els valors dels símbols fonètics. Vegem-los: [a] [i] [u] tenen el valor fonètic de les vocals de mà, vi i tu respectivament [j] [w] i i u que formen diftong [ə] vocal neutra: a o e àtones del català oriental [e] e tancada com en bé [ε] e oberta com en tres [o] o tancada com en por [ɔ] o oberta com en cos [s] essa sorda [z] essa sonora [ʃ] xeix o el so de caixa [] el so de raja - [r] erra vibrant [ɾ] erra simple com en cara [] enya [ʎ] ella [´] accent fonètic 381 Així doncs, presento, sense més preàmbuls, els resultats referents al vocalisme àton de les enquestes dialectals fetes els anys 1981 i 1982 i que són representatius del parlar tradicional de l’Alt Empordà. 1. La vocal neutra. És ben conegut el comportament general de les vocals àtones en el dialecte central: A i E del llatí clàssic en general passaren a a i e, les quals es confongueren posteriorment, en català central, en una vocal neutra (Badia 1981, Moll 1991), que transcrivim [ə]. En situacions par- ticulars, com en el de la influència d’un so palatal, també en general es troba una i en lloc d’una neutra: genoll > ginoll, estiu > istiu, etc. Aquest és el fun- cionament general que trobem en el parlar de la nostra zona, llevat dels casos de posició final de mot en algunes poblacions que veurem al § 7. Veurem a continuació les solucions particulars que caracteritzen el parlar de l’Alt Empordà, algunes de les quals es troben també en altres parlars veïns. 2. La vocal neutra històrica conservada que en general ha donat i. En un parell de casos observo que es manté el timbre de [ə] quan generalment se sent [i] a l’Alt Empordà, com en tot el domini oriental, i que s’explica per influència palatal (Moll, 1991: 85). ginesta < ll. vulgar GENESTA. L’únic lloc on recullo [əne´stə] és a Llançà. Sembla ser la forma antiga del mot i correspon a la de les primeres cites literàries que dóna l’AlcM (Bernat Metge, etc.). Aquest mateix diccionari caracteritza genesta com a forma dialectal, però no en dóna cap localització. Coromines (DECat IV: 499) ens dóna exemples de llocs on es fa aquesta pronúncia: Blanes, Moià, Muntanyola d’Osona, Banyuls dels Aspres, Perestortes, cap dels quals és empordanès. millor < ll. MELIOR, -ORIS. Sento [məʎo´] a Garriguella de boca de gent gran. També, com l’anterior cas, es tracta d’una pronúncia antiga, conservadora, que es troba viva encara en molts llocs del català orien- tal del segle actual (DECat V: 688a). meitat < ll. vulgar MEDIETAS, -ATIS . Generalment, i en tots els dialectes catalans, es pronuncia [mita´t], però també es conserva [məjta´t] a força indrets (AlcM, DECat).(1) Al document empordanès del s. XVIII editat per Jordi Geli i Maria Àngels Anglada es llegeix maytat (p. 95). Segons l’ALPO, la pronúncia conservadora amb diftong és força este- sa a l’Empordà. I en efecte així ho he recollit jo mateix a Llan., Garr., Ros., Lledó, Colo., Vilad. i Torr. Per diverses raons podem trobar [ə], alternant amb una [i], en el lloc d’una I etimològica en posició àtona, fenomen que es dóna sempre en posició pretònica, com es veu en els casos següents: 1. Coromines ens diu que meitat és més estès del que suposava l’AlcM i afegeix que “el predomini de meitat sobre la pronúncia descuidada i avulgarada mitat és una mica més complet a la part NE del Principat” (DECat V: 673b). 382 singlot < postverbal de SINGULTARE.(2) La pronúncia [sən lo´t] es troba per tot l’Alt Empordà: Cole., Garr., Ag., Fig., Vilad.; però també hi ha sin- glot o singlut (Ag., Pau, Ros., Fig., Llers, LEs., Colo., Bellc., Torr.). També es troba sanglut en la pronúncia del dialecte rossellonès (AlcM). vigília. Pres del llatí VIGILIA. L’aparició de la [ə] en la posició pretònica és explicable per dissimilació. Gairebé sempre se sent [bəíliə], però recullo [biíliə] a Sant Pere, Roses, l’Escala i Torroella. Segons l’ALDC és [bəíli] a Maçanet. La dissimilació que ha actuat en el darrer cas és freqüent en tota la comarca ja que es poden sentir aquí i allà [bəila´] per vigilar, [səndika´t]per sindicat, [bəsiklε´tə] per bicicleta, etc. 3. Conservació de la e àtona etimològica que en general ha donat u. Per assimilació a una o tònica, en lloc d’una neutra podem trobar en català una u, com en rostoll, toixó (Moll, 1991: 85). Vegem el cas de fonoll: fonoll < ll. tardà FENUCULUM. L’assimilació de la pretònica a la vocal tòni- ca és la solució més general del català central i també a l’Alt Empordà és el més freqüent. Però l’àtona originària es conserva en algun punt. Així, a Viladamat m’han dit [fəno´ʎ]. També trobem aquesta pronún- cia en part del rossellonès (AlcM). La dissimilació i la metàtesi de vocals pretòniques són fenòmens histò- rics en el català. Vegem els casos següents de mots amb dues síl·labes que pre- cedeixen la tònica: oreneta < ll. HIRUNDO, -INIS, amb el sufix diminutiu -ITTA. La forma més fidel a l’etimològica que existeix a l’Alt Empordà sembla ser [əɾənε´tə],(3) la més estesa del mot i particularment del nord de la comarca. La [ə] inicial és fàcil que caigui en aquestes condicions, en què es confon amb l’article (vegeu § 6). Això ha provocat la metàtesi de les consonants ja que una r simple inicial és un impossible fonètic en català. Així doncs areneta > reneta > nereta >, solució que és la d’una colla notable de localitats: SPe., Vilad., Bellc., LEs., Torr. i Colo., totes del sud de la línia Castelló d’Empúries-Lledó.(4) La solu- ció amb metàtesi sense pèrdua de la vocal inicial, [ənəɾε´tə], l’he sen- tida a Pontós (vegeu Mapa 2). Per dissimilació, dues uu àtones produeixen el canvi de la primera per [ə]. Això, però, no es dóna sempre: en alguns mots es fa d’una manera constant i arreu mentre que en altres la dissimilació és esporàdica. Vegem els casos següents: 2. “En català, la vocal inicial, que en principi havia de ser e, apareix evolucionada sigui en a, sigui en i –a causa del grup -NGL-, cf. singlar/ senglar etc.–; així: sanglot o singlot, sanglotar o singlotar, singl-. Dualitat que apunta des del principi, encara que singlot(ar) no consti gràficament fins a temps moderns [Belv.], però sovint no es pot decidir si la grafia se- era pronunciada més prop d’aquesta o d’aquella. (…) Modernament, en català central va guanyar terreny francament la variant amb i.” (DECat VII: 661). 3. Les vocals pretòniques de les diverses variants del català s’expliquen per metàtesi (oreneta) i assi- milació (oroneta). 4. La informació de detall de Coromines (DECat VI: 106a) que és araneta a Espolla concorda, doncs, amb la meva. 383 Torroella. El nom de la vila del Montgrí se sent sempre [tərue´ʎə] entre la gent del lloc i de la comarca en general. xocolata. Mot americà que ens arriba mitjançant el castellà chocolate. Recullo de diferents i separats punts de la comarca la pronúncia [ʃəkula´tə](5) (Llers, Llançà, Sant Pere, Torroella). Una altra pronúncia que sento és [ʃikula´tə] (l’Escala), que l’AlcM dóna com a pronúncia del Rosselló, Conflent, Alt Empordà i Santa Coloma de Queralt,(6) de manera que la dissimilació en aquest mot sembla que es produeix sempre a la nostra comarca, almenys en la pronúncia espontània, amb un o altre resultat. La dissimilació de vocals és un fenomen més estès del que puc especifi- car aquí. Sens dubte s’hauria d’estudiar tenint en compte variables dels infor- mants com l’edat, la formació cultural, la situació de parla, els interlocutors, etc. ja que és segur que estem davant de variables de pronúncia que pot molt ben ser que convisquin en una mateixa localitat. Malgrat que la metodologia del present treball no permet fer cap afirmació segura sobre això, sí que puc donar pronúncies que he recollit, esporàdicament, en relació amb aquesta qüestió. Així, [pəlmo´ ns] per pulmons, [pəlmuníə] per pulmonia, [pɾənunsia´] per pronunciar o [pɾəkuɾa´] per procurar són formes que he sentit de diver- sos parlants de la comarca. 4. La [ə] posttònica provinent del diftong WA. El diftong [wə] després de l’accent es redueix generalment a [ə] en el parlar de l’Alt Empordà, així com en part del dialecte central. Vegem alguns casos paradigmàtics d’això: aigua < ll. AQUA. L’Empordà entra dins la zona del Principat que Coromines (DECat I: 90a) assenyala com la del domini de la pronúncia [a´j ə].