ESU353B1912GC.indd All Pages Softcover 132 pages,spine 6,3

ESU353B1912GC © A Bofi ll EXPERIÈNCIA ÒPERA ÒPERA EXPERIÈNCIA ÒPERA LICEU ÒPERA EXPERIÈNCIA dansa, lírica... Amb cava, visita guiada o conferència. oconferència. guiada cava, visita Amb lírica... dansa, concert, llotja, en aòpera per a 2persones per Entrades TEATRE ESPECTACLESVIU GRAN AL LICEU DEL ÚNICS 13/07/2017 17:11

Pensem en tu... Descobreix un regal ple de les millors emocions ...... Pensamos en ti... Descubre un regalo lleno de las mejores emociones Regala emociones... ¿Qué actividades te apetece disfrutar? Escapadas y fi nes de semana para desconectar, cenas a la luz de las velas, tratamientos de bienestar para relajarte o atrevidas actividades de aventura. Elige tu experiencia de entre los colaboradores de esta guía o consulta más opciones en www.smartbox.com. ¡Disfruta de las mejores emociones! ¡Vive el regalo a tu ritmo! Tu caja regalo es válida hasta dos años a partir de la fecha de compra. Consulta en www.smartbox.com la fecha de validez. Y si estás indeciso... ¿No lo tienes claro? No te preocupes, puedes cambiar tu regalo gratis y de forma ilimitada dentro del periodo de validez. ¡Descubre todas las experiencias que tienes a tu disposición en Un regalo para Un regalo para www.smartbox.com! toda la vida toda la vida Regala emocions... Quines activitats et ve de gust gaudir? Escapades i caps de setmana per desconnectar, sopars a la llum de les espelmes, tractaments de benestar per relaxar-te o atrevides activitats d’aventura. Escull la teva experiència d’entre els col·laboradors d’aquesta guia o consulta més opcions a www.smartbox.com. Gaudeix de les millors emocions! Viu el regal al teu ritme! La teva caixa regal és vàlida fins a dos anys a partir de la data de compra. Consulta a www.smartbox.com la data de validesa. I si estàs indecís... No ho tens clar? No et preocupis, pots canviar el teu regal gratuïtament i de forma il·limitada dins del període de validesa. Descobreix totes Un regalo para Un regalo para les experiències que tens a la teva disposició a toda la vida toda la vida www.smartbox.com! 1. Descubre en la guía una selección de experiencias que hemos preparado para que vivas un momento ¡Este es Aquest es lleno de emociones… tu momento! el teu moment! 2. Conéctate a www.smartbox.com para descubrir + comprobar la fecha de validez + ver todas las fotos y opiniones 3. Reserva contactando directamente con el Gran Teatre del Liceu en el teléfono 902 787 397 o en las taquillas del mismo; diciendo que tienes una Smartbox y facilitándoles el código del bono.

TEN EN CUENTA > Dado que la disponibilidad de títulos y fechas para la butaca secreta es limitada, intenta reservar con la máxima antelación posible. > Si no hay disponibilidad para la fecha o el título que deseas, el Gran Teatre del Liceu te puede ofrecer fechas y títulos alternativos. > Una vez hecha la reserva no se admitirán cambios. Si no te presentas en el día y hora señalados, perderás el valor del bono regalo. > Recomendamos llegar a la función con la sufi ciente antelación, dado que una vez iniciado el espectáculo no se permitirá la entrada a la sala. > Consulta el apartado Fe de Erratas de nuestra web para encontrar información actualizada. 1. Descobreix a la guia una selecció d’experiències que ¡Este es Aquest es hem preparat per a que visquis un moment tu momento! el teu moment! ple d’emocions… 2. Connecta’t a www.smartbox.com per descobrir:

+ la data de validesa + veure totes les fotos i opinions 3. Reserva contactant directament amb el Gran Teatre del Liceu al telèfon 902 787 397 o a les guixetes del mateix; indicant que tens una Smartbox i facilitant-los-hi el codi del cupó regal.

TINGUES EN COMPTE > Donat que la disponibilitat de títols i dates per a la butaca secreta és limitada, intenta reservar amb la màxima antelació possible. > Si no hi ha disponibilitat per la data o el títol que desitges, el Gran Teatre del Liceu et pot oferir dates i títols alternatius. > Una vegada feta la reserva no s’admetran canvis. Si no et presentes el dia i hora assenyalats, perdràs el valor del cupó regal. > Recomanem arribar a la funció amb la sufi cient antelació, donat que un cop iniciat l’espectacle no es permetrà l’entrada a la sala. > Consulta l’apartat Fe d’Errates a la nostra web per trobar informació actualitzada. photo © Jordi Play Índex / Índice

OBERTURA / APERTURA 10 L’EDIFICI / EL EDIFICIO 16 LA HISTÒRIA / LA HISTORIA 1847 - 1883 28 1883 - 1914 34 1914 - 1939 40 1939 - 1999 48 LA RECONSTRUCCIÓ DEL TEATRE / LA RECONSTRUCCIÓN DEL TEATRO 60 EL LICEU D’AVUI / EL LICEU DE HOY Programació Artística / Programación Artística 72 L’Òpera / La Ópera 78 Els Altres Espectacles / Los Otros Espectáculos 92 El Públic / El Público 98 EXPERIÈNCIES / EXPERIENCIAS Llotja / Palco 104 Una Nit a l’Òpera / Una Noche en la Ópera 106 Iniciació a la Lírica / Iniciación a la Lírica 108 Concert / Concierto 110 Grans Veus / Grandes Voces 112 Dansa / Danza 114 Descobreix el Liceu / Descubre el Liceu 116 Òpera Total / Ópera Total 118 Òpera Brindis / Ópera Brindis 120 Experiència en Família Petit Liceu / Experiencia en Familia Petit Liceu 122 photo © Antoni Bofill Obertura El Gran Teatre del Liceu és un teatre d’òpera, creat el 1847 a La Rambla de Barcelona, que ha conservat al llarg dels anys la seva funció de centre cultural i artístic i s’ha convertit en un dels símbols de la ciutat. Actualment és un teatre de titularitat pública –Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona, Ministeri de Cultura– administrat per la Fundació del Gran Teatre del Liceu, que incorpora, a més de les institucions esmentades, al Consell de Mecenatge i a l’antiga Societat del Gran Teatre del Liceu.

Apertura El Gran Teatre del Liceu es un teatro de ópera, creado en 1847 en La Rambla de Barcelona, que ha conservado a lo largo de los años su función de centro cultural y artístico y se ha convertido en uno de los símbolos de la ciudad. Actualmente es un teatro de titularidad pública –Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona, Ministerio de Cultura– administrado por la Fundación del Gran Teatre del Liceu, que incorpora, además de las instituciones mencionadas, al Consejo de Mecenazgo y a la antigua Sociedad del Gran Teatre del Liceu. El seu origen es troba en una Societat Dramàtica d’aficionats, creada el 1837 a l’antic convent de Montsió del Portal de l’Àngel per uns membres de la Milícia Nacional –forces armades civils de caire liberal- sota la iniciativa de Manuel Gibert. La necessitat de crear un conservatori de música en una Barcelona en plena expansió econòmica i demogràfica va propiciar, al poc (1838), la seva conversió en Liceu Filharmònic Dramàtic Barceloní de S. M. la Reina Isabel II, que incorporava a la pràctica del teatre, la del cant i la música a la italiana.

L’èxit d’aquesta institució i la voluntat d’un grup de membres destacats de la burgesia barcelonina, encapçalat per Joaquim de Gispert i d’Anglí, van portar a la construcció d’un nou i ambiciós teatre, digne de la importància de la ciutat i que ha perdurat durant més d’un segle i mig, al solar de l’antic convent dels trinitaris de La Rambla, abandonat com tant altres de la ciutat, conformement a les lleis desamortitzadores. El projecte es va finançar mitjançant accions

Su origen se halla en una Sociedad Dramática de aficionados, creada en 1837 en el antiguo convento de Montsió del Portal de l’Àngel por unos miembros de la Milicia Nacional –fuerzas armadas civiles de signo liberal– bajo la iniciativa de Manuel Gibert. La necesidad de crear un conservatorio de música en una Barcelona en plena expansión económica y demográfica propició al poco (1838), su conversión en Liceo Filarmónico Dramático Barcelonés de S.M. La Reina Isabel II, que incorporaba a la práctica del teatro la del canto y la música a la italiana.

El éxito de esta institución y la voluntad de un grupo de miembros destacados de la burguesía barcelonesa, encabezado por Joaquim de Gispert i d’Anglí, llevaron a la construcción de un nuevo y ambicioso teatro, digno de la importancia de la ciudad –y que ha perdurado más de un siglo y medio–, en el solar del antiguo convento de los trinitarios de La Rambla, desafectado como tantos otros en la ciudad, con arreglo a las leyes desamortizadoras. El proyecto se financió mercantils –que comportaven la propietat privada de bona part de les llotges i les butaques del futur teatre– que van donar lloc a la Societat del Gran Teatre del Liceu, cridada “Societat de Propietaris”, constituïda des de 1855 en responsable únic del Liceu després de separar-se jurídicament del Conservatori del Liceu.

L’explotació del teatre es va confiar des del principi a empreses concessionàries dels espectacles –que tenien l’obligació d’oferir un nombre determinat de representacions i rebien, a canvi, els ingressos generats per la venda de les localitats no adscrites a la Societat–, situació que va perdurar fins el 1980 –en aquests 134 anys, es van succeir seixanta empreses– i que sempre va arrossegar el problema de l’ús dels propietaris de les millors butaques i les millors llotges. Aquest règim econòmic es va mostrar inviable a partir de l’última cambra del segle XX i, el 1980, el primer Govern de la Generalitat de Catalunya, davant el perill de desaparició

mediante acciones mercantiles –que comportaban la propiedad privada de buena parte de los palcos y las butacas del futuro teatro– que dieron lugar a la Sociedad del Gran Teatro del Liceo, llamada “Sociedad de Propietarios”, constituida desde 1855 en responsable único del Liceu tras separarse jurídicamente del Conservatorio del Liceo.

La explotación del teatro se confió desde el principio a empresas concesionarias de los espectáculos –que tenían la obligación de ofrecer un número determinado de representaciones y recibían, a cambio, los ingresos generados por la venta de las localidades no adscritas a la Sociedad–, situación que perduró hasta 1980 –en estos 134 años, se sucedieron sesenta empresas– y que siempre arrastró el problema del uso de los propietarios de las mejores butacas y los mejores palcos. Este régimen económico se mostró inviable a partir del último cuarto del siglo XX y, en 1980, el primer Gobierno de la Generalitat de Catalunya, ante el peligro de desaparición de una 14 | Experiència Òpera Liceu d’una institució del prestigi internacional del Liceu, va crear –juntament amb l’Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu, a les quals se sumarien posteriorment la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura (1985 i 1986, respectivament)– el Consorci del Gran Teatre del Liceu, que es va fer càrrec de la seva gestió i explotació.

L’incendi del 31 de gener de 1994, que va destruir la sala i l’escenari – succés que va causar una extraordinària commoció a la societat catalana– es va replantejar de manera radical l’existència mateixa del Teatre. A fi de poder reconstruir i millorar aquest emblemàtic edifici, es va fer necessari un nou enfocament jurídic referent a laseva titularitat pública: es va crear la Fundació del Gran Teatre del Liceu (1994) i la Societat del Gran Teatre del Liceu va cedir la propietat a les administracions públiques (cessió ratificada el 1997). A partir del preexistent projecte de Reforma i Ampliació d’Ignasi de Solà-Morales (1986, al que es van sumar el 1988 Xavier Fabré i Lluis Dilmé), es va dur a terme la reconstrucció, i el nou Liceu –una fidel representació de l’anterior però dotat d’una infraestructura tècnica molt avançada i una major superfície ampliada amb els solars veïns de La Rambla– va obrir les portes el 7 d’octubre de 1999.

institución del prestigio internacional del Liceu, creó –junto con el Ayuntamiento de Barcelona y la Sociedad del Gran Teatro del Liceo, a las que se sumarían posteriormente la Diputación de Barcelona y el Ministerio de Cultura (1985 y 1986, respectivamente)– el Consorci del Gran Teatre del Liceu, que se hizo cargo de su gestión y explotación.

El incendio del 31 de enero de 1994, que destruyó la sala y el escenario –suceso que causó una extraordinaria conmoción en la sociedad catalana– se replanteó de manera radical la existencia misma del Teatro. A fin de poder reconstruir y mejorar este emblemático edificio, se hizo necesario un nuevo enfoque jurídico en lo referido a su titularidad pública: se creó la Fundació del Gran Teatre del Liceu (1994) y la Sociedad del Gran Teatro del Liceo cedió la propiedad a las administraciones públicas (cesión ratificada en 1997). A partir del preexistente proyecto de Reforma y Ampliación de Ignasi de Solà-Morales (1986, al que se sumaron en 1988 Xavier Fabré y Lluis Dilmé), se llevó a cabo la reconstrucción, y el nuevo Liceu –un fiel remedo del anterior pero dotado de una infraestructura técnica muy avanzada y una mayor superficie ampliada con los solares vecinos de La Rambla– abrió las puertas el 7 de octubre de 1999. photo © Jordi Palay L’Edifici El Edificio 17 | Experiència Òpera Liceu

El Gran Teatre del Liceu s’alça en el sector central de la popular Rambla de Barcelona, passeig emblemàtic del casc antic que ha mantingut al llarg del temps el seu protagonisme i bigarrada personalitat. De l’edifici tradicional, es van salvar de l’incendi de 1994, i es mantenen tal com eren, la part de la façana central de La Rambla, el vestíbul principal amb les escalinates i el Saló dels Miralls.

La façana, dissenyada per M. Viguier i reformada a fons en 1874 per Oriol Mestres té una presència relativament modesta en relació amb l’interior: l’entrada porticada està protegida per una marquesina (1898 i 1928), els tres grans finestrals del cos central formen part de l’espai ocupat pel Cercle del Liceu i un rellotge il·luminat corona l’àtic. L’ampli vestíbul, amb grans columnes i parets jaspiades, porta a la gran escalinata principal de marbre (1861) -presidida per una escultura modernista d’Agapit Vallmitjana, Al·legoria de la Música (1901)- que, al seu torn, condueix a l’amfiteatre i al Saló dels Miralls. Dues escales laterals donen accés a la platea. A partir de la reconstrucció de 1999, el vestíbul es comunica també amb el Foyer i el vestíbul del L’EDIFICI carrer de Sant Pau.

EL EDIFICIO El Gran Teatre del Liceu se alza en el sector central de la popular Rambla de Barcelona, paseo emblemático del casco antiguo que ha mantenido a lo largo del tiempo su protagonismo y abigarrada personalidad. Del edificio tradicional, se salvaron del incendio de 1994, y se mantienen tal como eran, la parte de la fachada central de La Rambla, el vestíbulo principal con las escalinatas y el Salón de los Espejos.

La fachada, diseñada por M. Viguier y reformada a fondo en 1874 por Oriol Mestres tiene una presencia relativamente modesta en relación con el interior: la entrada porticada está protegida por una marquesina (1898 y 1928), los tres grandes ventanales del cuerpo central forman parte del espacio ocupado por el Círculo del Liceo y un reloj iluminado corona el ático. El amplio vestíbulo, con grandes columnas y paredes jaspeadas, lleva a la gran escalinata principal de mármol (1861) –presidida por una escultura modernista de Agapit Vallmitjana, Alegoría de la Música (1901)– que, a su vez, conduce al anfiteatro y al Saló dels Miralls (Salón de los Espejos). Dos escaleras laterales dan acceso a la platea. A partir de la reconstrucción de 1999, el vestíbulo se comunica también con el Foyer y vestíbulo de la calle de Sant Pau. El Saló dels Miralls és el primer Foyer o sala de descans del Teatre. Anomenat inicialment «El Verger», va ser remodelat, juntament amb l’escalinata, al 1861 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres, que va recrear l’estil tardoisabelí característic de l’època, i decorat per Josep Serra i Josep Mirabent; d’aquest últim són les pintures presidides per Apol·lo i les muses a la Muntanya Parnàs, reproduïdes el 1945 per Josep Mestres Cabanes, després de desplomar-se el sostre. Està envoltat d’elegants columnes que separen portes i miralls i decorat, a més, per medallons de compositors i autors teatrals i per frases al·lusives als valors de la música i de l’art, d’un deliciós regust vuitcentista. L’última neteja i subsegüent restauració (1999) li han retornat tot el seu encant i esplendor. La sala gran i l’escenari, que avui infonen a l’espectador que freqüentava el Teatre abans de l’incendi una sensació gairebé màgica de continuïtat, van anar totalment destruïts pel foc. La seva reconstrucció, no obstant això, va propiciar diversos canvis i millores. La sala del primer edifici segueix el projecte inicial de 1845 de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca,

El Saló dels Miralls (Salón de los Espejos) es el primer Foyer o sala de descanso del Teatro. Llamado inicialmente «El Vergel», fue remodelado, junto con la escalinata, en 1861 por el arquitecto Josep Oriol Mestres, que recreó el estilo tardoisabelino característico de la época, y decorado por Josep Serra y Josep Mirabent; de este último son las pinturas presididas por Apolo y las musas en el Monte Parnaso, reproducidas en 1945 por Josep Mestres Cabanes, tras desplomarse el techo. Está rodeado de elegantes columnas que separan puertas y espejos y decorado, además, por medallones de compositores y autores teatrales y por frases alusivas a los valores de la música y del arte, de un delicioso regusto decimonónico. La última limpieza y subsiguiente restauración (1999) le han devuelto todo su encanto y esplendor. La sala grande y el escenario, que hoy infunden al espectador que frecuentaba el Teatro antes del incendio una sensación casi mágica de continuidad, fueron totalmente destruidos por el fuego. Su reconstrucción, no obstante, propició diversos cambios y mejoras. La sala del primer edificio sigue si bé l’obra es va culminar sota la direcció de Josep Oriol Mestres. Aquell primer projecte ja tenia els elements estructurals bàsics que avui podem contemplar. Inspirada explícitament en el Teatre alla Scala de Milà, reconstruïda i modificada al 1862 després del primer incendi, redecorada el 1883 i, sobretot, el 1909, va ser reconstruïda el 1999. La planta té forma de ferradura, una profunditat màxima de 33 metres i una amplària màxima de 27 metres, amb platea i cinc nivells. L’aforament és de 2.294 espectadors, un dels més grans dels teatres europeus d’òpera. Una característica exclusiva d’aquest teatre és l’aparent ingravitació dels pisos i la marcada horitzontalitat de les línies, la qual cosa confereix a l’espai una extrema lleugeresa. Perquè a diferència dels teatres a la italiana, on les llotges són com a nínxols que circumden l’àmbit de la platea i constitueixen una façana interior contínua, al Liceu, el mur de la càvea, d’un metre de grossor, és la paret que sosté el sostre, i els frontals de les llotges són ampits en volada

el proyecto inicial de 1845 del arquitecto Miquel Garriga i Roca, si bien la obra se culminó bajo la dirección de Josep Oriol Mestres. Aquel primer proyecto ya tenía los elementos estructurales básicos que hoy podemos contemplar. Inspirada explícitamente en el Teatro alla Scala de Milán, reconstruida y modificada en 1862 después del primer incendio, redecorada en 1883 y, sobre todo, en 1909, fue reconstruida en 1999. La planta tiene forma de herradura, una profundidad máxima de 33 metros y una anchura máxima de 27 metros, con platea y cinco niveles. El aforo es de 2.294 espectadores, uno de los más grandes de los teatros europeos de ópera. Una característica exclusiva de este teatro es la aparente ingravidez de los pisos y la marcada horizontalidad de las líneas, lo que con ere al espacio una extrema ligereza. Porque a diferencia de los teatros a la italiana, donde los palcos son como nichos que circundan el ámbito de la platea y constituye una fachada interior continua, en el Liceu, el muro de la cávea, de un metro de grosor, es la pared que sostiene el techo, y los frontales de freturoses d’elements verticals que els uneixen amb una discreta separació que permet la visió contínua dels cels rasos de cada nivell. Les llotges –amb petites avantllotges– se situen en el prosceni, al voltant de la platea i l’amfiteatre, tots ells amb dues o tres files de butaques. Les llotges del segon pis i del tercer van ser suprimits durant la reconstrucció de 1999. El conjunt del prosceni segueix la recomposició d’aquest espai realitzada el 1909, que aconsegueix conferir-li l’aparença d’àmbit únic, amb un gran arc central que arrenca dels muntants laterals, ben de nits cadascun d’ells per les dues columnes corínties que contenen les avantllotges dels quatre pisos de llotges del prosceni, els més amplis i luxosos del Teatre. L’ornamentació de la sala, feta amb motllures de guix daurades i policromades, reprodueix, així mateix, la renovació decorativa de 1909, que respon a la superposició d’elements d’èpoques i gustos diferents, en sintonia amb l’habitual sumptuositat dels teatres d’òpera vuitcentistes. Els llums són de llautó, amb la seva característica forma

los palcos son antepechos en voladizo carentes de elementos verticales que los unan con una discreta separación que permite la visión continua de los cielos rasos de cada nivel. Los palcos –con pequeños antepalcos– se sitúan en el proscenio, alrededor de la platea y el anfiteatro, todos ellos con dos o tres filas de butacas. Los palcos del segundo piso y del tercero fueron suprimidos durante la reconstrucción de 1999. El conjunto del proscenio sigue la recomposición de este espacio realizada en 1909, que logra conferirle la apariencia de ámbito único, con un gran arco central que arranca de los montantes laterales, bien de nidos cada uno de ellos por las dos columnas corintias que contienen los antepechos de los cuatro pisos de palcos del proscenio, los más amplios y lujosos del Teatro. La ornamentación de la sala, hecha con molduras de yeso doradas y policromadas, reproduce, asimismo, la renovación decorativa de 1909, que responde a la superposición de elementos de épocas y gustos diferentes, en sintonía con la habitual suntuosidad de drac i amb tulipes de vidre. Les butaques de la platea són -com ja ho eren en el passat- de ferro colat i vellut vermell. Entre els elements contemporanis incorporats a l’ornamentació nal, mereix esment, en primer lloc, la intervenció de l’artista Perejaume, seleccionat en un concurs de pintors catalans, que va decorar els vuit òculs del cel ras i els medallons de l’arc del prosceni, ocupats anteriorment per pintures d’índole acadèmica. Realitzada en part amb la tècnica tradicional de la pintura a l’oli i en part mitjançant la manipulació informàtica d’imatges fotogràfiques, l’ornamentació de Perejaume recrea en la platea del Liceu un paisatge natural en el qual s’endevinen muntanyes, el cel i, a la penombra, algunes imatges pictòriques de l’antic teatre. Així, en els tres grans medallons del prosceni -on des de 1909 hi havia sengles escenes d’Otello de Verdi, Manon de Massenet i Die Walküre de Wagner, com a símbols de les òperes italiana, francesa i alemanya, obra de Ramir Lorenzale- hi ha una reproducció parcial de l’esmentada escena de Die Walküre.

de los teatros de ópera decimonónicos. Las lámparas son de latón, con su característica forma de dragón y con tulipas de vidrio. Las butacas de la platea son –como ya lo eran en el pasado– de hierro fundido y terciopelo rojo. Entre los elementos contemporáneos incorporados a la ornamentación nal, merece mención, en primer lugar la intervención del artista Perejaume, seleccionado en un concurso de pintores catalanes, que decoró los ocho óculos del cielo raso y los medallones del arco del proscenio, ocupados anteriormente por pinturas de índole académica. Realizada en parte con la técnica tradicional de la pintura al óleo y en parte mediante la manipulación informática de imágenes fotográficas, la ornamentación de Perejaume recrea en la platea del Liceu un paisaje natural en el que se adivinan montañas, el cielo y, en la penumbra, algunas imágenes pictóricas del antiguo teatro. Así, en los tres grandes medallones del proscenio –donde desde 1909 había sendas escenas de Otello de Verdi, Manon de Massenet y Die Walküre de Wagner, como símbolos de las óperas italiana, francesa y La cortina de la boca de l’escenari és obra del modista Antoni Miró, amb una gran i sòbria ondulació de vellut vermell, està rematada per una guardamalleta drapejada també de vellut. El llum en forma de casquet esfèric col·locada al centre del cel ras, obra dels mateixos arquitectes que van dur a terme la reconstrucció i ampliació de 1999, modifica el buit preexistent en forma de cúpula en aquesta part central, al mateix temps que millora sensiblement el reflex del so i constitueix una plataforma tecnològica molt útil. Entre les innovacions tecnològiques que ha incorporat el Teatre, també convé fer esment de les cabines de control de projecció del fons de la sala dels pisos segon, tercer i cambra. Així mateix, cal citar la planta tècnica que hi ha per sobre del cel ras ornamental, en les obertures (practicades en els òculs que va pintar Perejaume) permeten uns espectaculars efectes d’il·luminació i l’enregistrament d’imatges per a la televisió. La dotació per a l’enregistrament de les imatges és d’alt nivell i compta amb un gran nombre de càmeres simultànies robotitzades.

alemana, obra de Ramir Lorenzale– hay una reproducción parcial de la mencionada escena de Die Walküre. La cortina de la boca del escenario es obra del modista Antoni Miró, con una gran y sobria ondulación de terciopelo rojo, está rematada por una guardamalleta drapeada también de terciopelo. La lámpara en forma de casquete esférico colocada en el centro del cielo raso, obra de los mismos arquitectos que llevaron a cabo la reconstrucción y ampliación de 1999, modifica el vacío preexistente en forma de cúpula en esta parte central, al tiempo que mejora sensiblemente la reflexión del sonido y constituye una plataforma tecnológica muy útil. Entre las innovaciones tecnológicas que ha incorporado el Teatro, también conviene hacer mención de las cabinas de control proyección del fondo de la sala de los pisos segundo, tercero y cuarto. Asimismo, cabe citar la planta técnica que hay por encima del cielo raso ornamental, en las aberturas (practicadas en los óculos que pintó Perejaume) permiten unos espectaculares efectos de iluminación y la grabación de imágenes para televisión. La dotación El Teatre, tant la sala com l’escenari, es converteix així en un veritable plató televisiu. La bona acústica de la sala del Liceu obeïa a la seva adequada geometria, ara reproduïda, i al temps mitjà de reverberació, que oscil·la entre els 1.3 i els 1.5 segons, òptim per a l’audició de la veu humana. La nova sala ha conservat i millorat amb algunes correccions -arqueig del prosceni i llum central, la regularitat del pendent dels pisos, el tractament de materials de revestiment, etc.- aquestes condicions, idònies per a un teatre d’òpera. L’escenari del nou Liceu està dotat d’uns equipaments de gran envergadura i complexitat, que permeten una gran agilitat en el canvi d’escenari i, al mateix, l’alternança de títols a la programació. La seva concepció respon a la ja clàssica forma de creu. Al centre es troba l’espai de l’escenari pròpiament dit i, als laterals i al fons, uns espais semblants on s’emmagatzemen les escenografies completes, preparades per ocupar l’escenari. Aquest esquema en forma de creu es repeteix en un nivell inferior, la qual cosa permet disposar d’altres

para la grabación de las imágenes es de alto nivel y cuenta con un gran número de cámaras simultáneas robotizadas.El Teatro, tanto la sala como el escenario, se convierte así en un verdadero plató televisivo. La buena acústica de la sala del Liceu obedecía a su adecuada geometría, ahora reproducida, y al tiempo medio de reverberación, que oscila entre los 1.3 y los 1.5 segundos, óptimo para la audición de la voz humana. La nueva sala ha conservado y mejorado con algunas correcciones –arco del proscenio y lámpara central, la regularidad de la pendiente de los pisos, el tratamiento de materiales de revestimiento, etc.– estas condiciones, idóneas para un teatro de ópera. El escenario del nuevo Liceu está dotado de unos equipamientos de gran envergadura y complejidad, que permiten una gran agilidad en el cambio de escenario y, al mismo, la alternancia de títulos en la programación. Su concepción responde a la ya clásica forma de cruz. En el centro se halla el espacio del escenario propiamente dicho y, en los laterales y al 24 | Experiència Òpera Liceu tres espais complementaris que es connecten entre sí gràcies a un doble sistema de moviment horitzontal en sentit longitudinal i transversal, a més del sistema vertical que connecta el nivell inferior amb el de l’escenari, tots dos controlats informàticament, amb grans plataformes elevadores. A la sala de motorització, sobre el teler, situada a trenta-tres metres per sobre del plànol de l’escenari, hi ha un conjunt de cent trenta motors dels quals pengen els decorats, les llums i els elements corporis que completen la instal·lació escènica. Espai de descans i trobada per al públic, el Foyer, situat sota la gran sala -d’aquí la seva forma de ferradura- i cobert per quatre grans jàsseres de formigó que descansen sobre pilars cilíndrics, és una sala de concepció polivalent on es troba el bar/restaurant principal del Teatre. Les seves bones condicions acústiques permeten el seu ús com a sala per a concerts i representacions de petit format, sessions informatives prèvies a cadascuna de les representacions operístiques, espai social per a reunions, banquets, festes, etc. Té 1.200 m2 de superfície, deambulatoris perimetrals a dos nivells, amb quatre balconades-mirador que treuen el cap a l’espai central. A ell s’arriba des de tots els accessos i escales, la qual cosa ho converteix en el centre de connexió i distribució de tot el Teatre.

fondo, unos espacios semejantes donde se almacenan las escenografías completas, preparadas para ocupar el escenario. Este esquema en forma de cruz se repite en un nivel inferior, lo que permite disponer de otros tres espacios complementarios que se conectan entre sí gracias a un doble sistema de movimiento horizontal en sentido longitudinal y transversal, además del sistema vertical que conecta el nivel inferior con el del escenario, ambos controlados informáticamente, con grandes plataformas elevadoras. En la sala de motorización, sobre el telar, situada a treinta y tres metros por encima del plano del escenario, hay un conjunto de ciento treinta motores de los que penden los decorados, las luces y los elementos corpóreos que completan la instalación escénica. Espacio de descanso y encuentro para el público, el Foyer, situado bajo la gran sala –de ahí su forma de herradura– y cubierto por cuatro grandes jácenas de hormigón que descansan sobre pilares cilíndricos, es una sala de concepción polivalente donde se halla el bar/restaurante principal del Teatro. Sus buenas condiciones acústicas permiten su uso como sala para conciertos y representaciones de pequeño formato, sesiones informativas previas a cada una de las representaciones operísticas, espacio social para reuniones, banquetes, fiestas, etc. Tiene 1.200 metros cuadrados de superficie, deambulatorios perimetrales a dos niveles, con cuatro balcones-mirador que se asoman al espacio central. A él se llega desde todos los photophoto © © Antoni Jordi PalayBo ll photo © A. Bofill La Història 1847 - 1883 La Historia 1847 - 1883 29 | Experiència Òpera Liceu

Ara com ara, el Liceu està considerat a tot el món un prestigiós teatre d’òpera. Però en els seus començaments, i en els textos programàtics fundacionals, es diu que Barcelona –en aquells dies, en una brillant etapa d’expansió que l’hauria de confirmar en el seu paper de gran ciutat mediterrània i capital indiscutible d’una Catalunya florent- precisa un gran teatre. Aquest teatre havia de possibilitar la coexistència de dues companyies: una de declamació -teatre de text- i una altra de cant italià -òpera-. Aquesta orientació es manté, de fet, fins als anys 80 del segle XIX. El primer edifici, inaugurat solemnement el 4 d’abril de 1847, es va erigir conforme als plans de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca, al que aviat va ajudar Josep Oriol Mestres, seguint la línia del Teatre alla Scala de Milà, amb la sala en forma de ferradura, platea i cinc pisos i decoració sumptuosa -molt del gust de l’època- i un aforament de més de 3.000 persones. La funció inaugural -una simfonia de Melcior Gomis, un drama de Ventura de la Vega, Don Fernando de Antequera, una dansa andalusa i una cantata italiana de Maria Obiols, LA HISTÒRIA 1847 - 1883 II Regi Imene- mostra ja aquesta diversitat pel que toca a l’orientació. Era també molt freqüent

LA HISTORIA 1847 - 1883 accesos y escaleras, lo que lo convierte en el centro de conexión y distribución de todo el Teatro. Hoy por hoy, el Liceu está considerado en todo el mundo un prestigioso teatro de ópera. Pero en sus comienzos, y en los textos programáticos fundacionales, se dice que Barcelona –por entonces, en una brillante etapa de expansión que la habría de confirmar en su papel de gran ciudad mediterránea y capital indiscutible de una Cataluña floreciente– precisa un gran teatro. Este teatro debía posibilitar la coexistencia de dos compañías: una de declamación -teatro de texto- otra de canto italiano -ópera-. Esta orientación se mantiene, de hecho, hasta los años 80 del siglo XIX. El primer edificio, inaugurado solemnemente el 4 de abril de 1847, se erigió con arreglo a los planes del arquitecto Miquel Garriga i Roca, al que pronto ayudó Josep Oriol Mestres, siguiendo la línea del Teatro alla Scala de Milán, con la sala en forma de herradura, platea y cinco pisos y decoración suntuosa –muy del gusto de la época– y un aforo de más de 3.000 personas. La función inaugural –una sinfonía de Melcior Gomis, un drama de Ventura de la Vega, Don Fernando de Antequera, una danza andaluza y una cantata italiana de Maria Obiols, II Regio Imene– muestra ya esta diversidad por lo que toca a la orientación. Era también muy frecuente –como en toda Europa– la intercalación del teatro o la música y la danza con -com a tota Europa- la intercalació del teatre o la música i la dansa amb bigarrats nombres de varietats: màgia, funambulisme, circ, etc., davant un públic molt heterogeni. La primera òpera arriba dies més tard (17 d’abril), amb Anna Bolena de Donizetti, elecció que il·lustra el gust del públic de l’època pel belcantisme romàntic italià. El fet històric més destacat d’aquest període, en que el Teatre anava adquirint protagonisme a la vida social de la ciutat, va ser l’incendi que es va declarar el 14 d’abril de 1861, que va destruir totalment la sala i l’escenari, d’una manera singularment paral·lela a l’incendi de 1994. La reconstrucció, sota la responsabilitat del mateix Josep O. Mestres, va durar tan sols un any (es va reobrir el 20 d’abril de 1862) i aquesta celeritat es va considerar prova evident de l’amor que els barcelonins professaven al seu Teatre. Durant la Revolució de Setembre de 1868, quan va ser destronada Isabel II, un grup d’insurrectes es va apoderar del bust de la reina que presidia l’escala principal i ho va llançar al mar, no sense abans esborrar el seu

abigarrados números de variedades: magia, funambulismo, circo, etc., ante un público muy heterogéneo. La primera ópera llega días más tarde (17 de abril), con Anna Bolena de Donizetti, elección que ilustra el gusto del público de la época por el belcantismo romántico italiano. El hecho histórico más destacado de este periodo, en que el Teatro iba adquiriendo protagonismo en la vida social de la ciudad, fue el incendio que se declaró el 14 de abril de 1861, que destruyó totalmente la sala y el escenario, de una manera singularmente paralela al incendio de 1994. La reconstrucción, bajo la responsabilidad del mismo Josep O. Mestres, duró tan sólo un año (se reabrió el 20 de abril de 1862) y esta celeridad se consideró prueba evidente del amor que los barceloneses profesaban a su Teatro. Durante la Revolución de Septiembre de 1868, cuando fue destronada Isabel II, un grupo de insurrectos se apoderó del busto de la reina que presidía la escalera principal y lo lanzó al mar, no sin antes borrar su nombre de la fachada. Desde los años 60, la ópera –que inicialmente sólo suponía el 25% de los nom de la façana. Des dels anys 60, l’òpera –que inicialment només suposava el 25% dels espectacles– va anar cobrant preeminència a la programació, que es va estructurar en dos blocs –hivern i primavera– dividits per la quaresma. L’òpera italiana no només era la preferida sinó que envaïa altres òperes nacionals -la francesa, l’alemanya, la incipient òpera catalana- o que sempre es cantaven en italià (el mateix Wagner, estrenat per primera vegada el 1883, no va ser cantat en alemany fins a la segona meitat del segle XX), un fet que, d’altra banda, era moneda corrent en gairebé tota Europa. Els autors més habituals d’aquest període van ser Rossini, Bellini, Donizetti i, des del primer any, es va incorporar Verdi, l’autor més representat en la història del Teatre. Les estrenes dels italians arribaven aviat o, si més no, no gaire més tard que a altres teatres europeus d’òpera. L’òpera francesa, especialment la Grand opéra, va tenir una presència relativament important (Les hugenots de Meyerbeer ha estat una de les obres més representades, amb un total de 226 funcions), mentre que la presència alemanya (un aïllat

espectáculos– fue cobrando preeminencia en la programación, que se estructuró en dos bloques –invierno y primavera– divididos por la cuaresma. La ópera italiana no sólo era la preferida sino que invadía otras óperas nacionales –la francesa, la alemana, la incipiente ópera catalana– o que siempre se cantaban en italiano (el mismo Wagner, estrenado por primera vez en 1883, no fue cantado en alemán hasta la segunda mitad del siglo XX), un hecho que, por lo demás, era moneda corriente en casi toda Europa. Los autores más habituales de este periodo fueron Rossini, Bellini, Donizetti y, desde el primer año, se incorporó Verdi, el autor más representado en la historia del Teatro. Los estrenos de los italianos llegaban pronto o, cuando menos, no mucho más tarde que a otros teatros europeos de ópera. La ópera francesa, especialmente la grand opéra, tuvo una presencia relativamente importante (Les hugenots de Meyerbeer ha sido una de las obras más representadas, con un total de 226 funciones), mientras que la presencia alemana (un aislado Don Giovanni de Mozart, en 1866, Weber, Flotow) fue testimonial, al igual 32 | Experiència Òpera Liceu Don Giovanni de Mozart, en 1866, Weber, Flotow) va ser testimonial, igual que la presència d’autors autòctons, entre els quals figuraven Nicolau Manent, Felip Pedrell, Antoni Nicolau, Marià Obiols (primer director d’orquestra titular del Teatre). La sarsuela, per la seva banda, va gaudir de cert predicament, tant en castellà com en català. Els col·lectius artístics -orquestra, cor, etc.- no van formar cossos estables fins a èpoques recents. Les tres companyies -teatre, òpera i dansa- es contractaven per temporada, igual que succeïa amb els instrumentistes i el director d’orquestra. La companyia teatral era, comunament, castellana, mentre que la lírica acostumava a ser italiana. Cal, així mateix, constatar la presència de directors i cantants de prestigi, que acudien convidats pel Teatre. La companyia de dansa es dedicava a les sessions de ballet, que comprenien dos gèneres ben diferenciats, la dansa espanyola i el ballet blanc, amb figures tan destacades com a Roseta Mauri. L’escenografia va tenir des del principi gran importància, inicialment sota el model francès, amb la gran figura de Felix Cagé, i de seguida amb personatges del país com Francesc Pla i, posteriorment, Francesc Soler Rovirosa i Maurici Vilomara. Predominava el gust per l’espectacularitat realista i efectista pròpia del moment, amb les perspectives característiques del trompe-l’oeil.

que la presencia de autores autóctonos, entre los que figuraban Nicolau Manent, Felip Pedrell, Antoni Nicolau, Marià Obiols (primer director de orquesta titular del Teatro). La zarzuela, por su parte, gozó de cierto predicamento, tanto en castellano como en catalán. Los colectivos artísticos –orquesta, coro, etc.– no formaron cuerpos estables hasta épocas recientes. Las tres compañías –teatro, ópera y danza– se contrataban por temporada, al igual que sucedía con los instrumentistas y el director de orquesta. La compañía teatral era, por lo común, castellana, mientras que la lírica solía ser italiana. Cabe, asimismo, constatar la presencia de directores y cantantes de prestigio, que acudían invitados por el Teatro. La compañía de danza se dedicaba a las sesiones de ballet, que comprendían dos géneros bien diferenciados, la danza española y el ballet blanco, con figuras tan destacadas como Roseta Mauri. La escenografía tuvo desde el principio gran importancia, inicialmente bajo el modelo francés, con la gran figura de Felix Cagé, y al poco con gente del país como Francesc Pla y, posteriormente, Francesc Soler Rovirosa y Maurici Vilomara. Predominaba el gusto por la espectacularidad realista y efectista propia del momento, con las perspectivas características del trompe-l’oeil. photo © Javier del Real La Història 1883 - 1914 La Historia 1883 - 1914 35 | Experiència Òpera Liceu

Aquest període coincideix, a grans trets, amb el moviment cultural i artístic denominat Modernisme (Art Nouveau), caracteritzat per la voluntat d’incorporar les novetats europees –la modernitat– a la vida intel·lectual, l’estètica i la política catalanes, i pel seu afany d’a rmació nacional. L’estabilitat política de la restauració i la prosperitat econòmica van afavorir l’augment d’una burgesia que va fer les vegades de motor i mercat d’aquest moviment. El Liceu no va estar a la primera línia d’aquest procés, però de cap manera es va sostreure a l’ambient imperant. L’estrena de (1883), el primer Wagner que es va representar en el Liceu, és simptomàtic de l’inici d’aquesta etapa. En aquests anys, el Liceu es va convertir, de forma ja inequívoca, en teatre d’òpera. Desapareix la companyia de declamació i el teatre de text queda molt reduït. La programació s’estructura en tres temporades: la d’hivern, la de quaresma -en la qual no s’interpretava òpera-, i la de primavera.

La funció social del Teatre com lluent aparador de la burgesia industrial i LA HISTÒRIA 1883 - 1914 nancera de la Barcelona de l’època -que coexistia, també, amb un públic

LA HISTORIA 1883 - 1914 Este periodo coincide, a grandes rasgos, con el movimiento cultural y artístico denominado Modernismo (Art Nouveau), caracterizado por la voluntad de incorporar las novedades europeas –la modernidad– a la vida intelectual, la estética y la política catalanas, y por su afán de a rmación nacional. La estabilidad política de la restauración y la prosperidad económica favorecieron la pujanza de una burguesía que hizo las veces de motor y mercado de este movimiento. El Liceu no estuvo en la primera línea de este proceso, pero en modo alguno se sustrajo al ambiente imperante. El estreno de Lohengrin (1883), el primer Wagner que se representó en el Liceu, es sintomático del inicio de esta etapa. En estos años, el Liceu se convirtió, de forma ya inequívoca, en teatro de ópera. Desaparece la compañía de declamación y el teatro de texto queda muy reducido. La programación se estructura en tres temporadas: la de invierno, la de cuaresma –en la que no se interpretaba ópera–, y la de primavera.

La función social del Teatro como refulgente escaparate de la burguesía industrial y nanciera de la Barcelona de la época –que coexistía, también, con un público de d’afeccionats i de classes mitjanes- ho va convertir en símbol d’aquesta oligarquia i ho va situar en el punt de mira dels moviments de revolta social del moment, liderats per l’anarquisme. En aquestes circumstàncies sociopolítiques, el 7 de novembre de 1893, a la funció inaugural de la temporada, i mentre es representava el segon acte Guillaume Tell de Rossini, l’anarquista aragonès Santiago Salvador va llançar dues bombes Orsini sobre la platea, de les quals només va explotar una, que va causar una vintena de morts i més de trenta ferits. Aquest succés va commocionar al país i va quedar gravat a la memòria col·lectiva contribuint a potenciar i distorsionar la imatge classista del Teatre. Malgrat que l’afició a Barcelona a la música de Wagner és anterior a les seves representacions al Liceu, la veritat és que les condicions arquitectòniques i artístiques del Teatre ho van convertir en el recinte més adequat per als seus drames musicals. Així, després del Lohengrin de 1883, es van anar estrenant totes les seves obres majors, i la gran fama del tenor Francesc Viñas, sobre el qual

a cionados y de clases medias– lo convirtió en símbolo de esta oligarquía y lo situó en el punto de mira de los movimientos de revuelta social del momento, liderados por el anarquismo. En estas circunstancias sociopolíticas, el 7 de noviembre de 1893, en la función inaugural de la temporada, y mientras se representaba el segundo acto Guillaume Tell de Rossini, el anarquista aragonés Santiago Salvador lanzó dos bombas Orsini sobre la platea, de las cuales sólo explotó una, que causó una veintena de muertos y más de treinta heridos. Este suceso conmocionó al país y quedó grabado en la memoria colectiva contribuyendo a potenciar y distorsionar la imagen clasista del Teatro. Pese a que la afición en Barcelona a la música de Wagner es anterior a sus representaciones en el Liceu, lo cierto es que las condiciones arquitectónicas y artísticas del Teatro lo convirtieron en el recinto más adecuado para sus dramas musicales. Así, después del Lohengrin de 1883, se fueron estrenando todas sus obras mayores, y la gran fama del tenor Francesc Viñas, sobre el que recayeron los papeles de protagonista, contribuyó a su éxito. En dos temporadas van recaure els papers de protagonista, va contribuir al seu èxit. En dues temporades seguides (1909 i 1910), es va representar, per exemple, set vegades la «Tetralogia» completa i, després dels anys en què Parsifal es representava exclusivament a Bayreuth, Barcelona va ser la primera ciutat que va estrenar aquesta paradigmàtica obra (1913), amb una sumptuosa i acurada presentació. Un altre autor alemany que va enlluernar a l’afició va ser Richard Strauss, que va dirigir personalment l’orquestra del Teatre (1901), on el seu Salomé va veure la llum el 1910. Pel que es refereix a l’òpera italiana, i igual que a la resta d’Europa, es va agafar a un procés de formació d’un repertori relativament reduït, amb una presència important de Verdi i, ja molt menor, del bel canto, que va haver d’esperar a la trucada «Donizetti Renaissance» de mitjans de segle XX per tornar a tenir una presència significativa a la programació. Un cas ben diferent va ser el de l’escola verista, i sobretot de les obres de Puccini, que van aconseguir una gran acceptació de forma gairebé immediata: La Boheme se situa al mateix

seguidas (1909 y 1910), se representó, por ejemplo, siete veces la «Tetralogía» completa y, después de los años en que Parsifal se representaba exclusivamente en Bayreuth, Barcelona fue la primera ciudad que estrenó esta paradigmática obra (1913), con una suntuosa y esmerada presentación. Otro autor alemán que encandiló a la afición fue Richard Strauss, que dirigió personalmente la orquesta del Teatro (1901), donde su Salomé vio la luz en 1910. Por lo que se refiere a la ópera italiana, y al igual que en el resto de Europa, se asiste a un proceso de formación de un repertorio relativamente reducido, con una presencia importante de Verdi y, ya mucho menor, del bel canto, que hubo de aguardar a la llamada «Donizetti Renaissance» de mediados del siglo XX para volver a tener una presencia significativa en la programación. Un caso bien distinto fue el de la escuela verista, y sobre todo de las obras de Puccini, que lograron una gran aceptación de forma casi inmediata: La Boheme se sitúa al mismo nivel, en cuanto a número de representaciones (en torno a las 230), del Lohengrin, el Wagner más programado, y se nivell, quant a nombre de representacions (entorn de les 230), del Lohengrin, el Wagner més programat, i s’apropa a les de ll Trovatore i La Traviata de Verdi, si ben (360) i (441 fins a 2012) la superen amb escreix. L’òpera francesa va evolucionar de manera similar als canvis que esdevenien a París, amb la pèrdua total de protagonisme de la Grand opéra i el creixent èxit de les obres de Berlioz, Gounod -especialment (330)-, Bizet – (205)–, Massenet o Saint-Saëns, que queden també en el repertori. Dels compositors del país dins de la línia del nacionalisme musical que havia triomfat a Europa, cal esmentar al gran musicòleg Felip Pedrell, que va estrenar el 1902 Els Pirineus, d’estètica wagneriana, així com a Jaume Pahissa, amb Gal·la Placídia (1913), Joan Lamote de Grignon, Joan Manén i Enric Morera, que encarnava els ideals modernistes. Va continuar la presència de la sarsuela, un gènere molt popular a Catalunya, i també l’opereta principalment la francesa i la vienesa. Una de les característiques del Liceu és el fervor del públic per les grans acerca a las de ll Trovatore y La Traviata de Verdi, si bien Rigoletto (360) y Aida (441 hasta 2012) la superan con creces. La ópera francesa evolucionó de manera similar a los cambios que acontecían en París, con la pérdida total de protagonismo de la grand opéra y el creciente éxito de las obras de Berlioz, Gounod –especialmente Faust (330)–, Bizet –Carmen (205)–, Massenet o Saint-Saëns, que quedan también en el repertorio. De los compositores del país dentro de la línea del nacionalismo musical que había triunfado en Europa, cabe mencionar al gran musicólogo Felip Pedrell, que estrenó en 1902 Els Pirineus, de estética wagneriana, así como a Jaume Pahissa, con Gal·la Placídia (1913), Joan Lamote de Grignon, Joan Manén y Enric Morera, que encarnaba los ideales modernistas. Continuó la presencia de la zarzuela, un género muy popular en Cataluña, y también la opereta principalmente la francesa y la vienesa. Una de las características del Liceu es el fervor del público por las grandes voces que entusiasman a los a cionados. En este periodo despuntan los éxitos de Roberto Stagno veus que entusiasmen als a cionats. En aquest període despunten els èxits de Roberto Stagno i la seva dona, Gemma Bellincioni, Hariclea Darclée, Francesco Tamango, Victor Maurel, Angelo Masini i el seu ”rival” Julián Gayarre, el llegendari (que el 1904 va ser esbroncat), Tita Ruffo, Riccardo Stracciari, etc. Entre els cantants catalans que van tenir ressò internacional figuren Graziella Pareto, Elvira de Hidalgo (futura mestra de Maria Callas), les mítiques Maria Barrientos i Conxita Supervia o el baríton Ramon Blanchart. L’escenografia liceista d’aquest període va tenir com a brillants protagonistes a Maurici Vilomara –Carmen (1888), Manon (1894)–Francesc Soler Rovirosa, que va destacar amb Falstaff (1896) i després de viatjar a Bayreuth va fer les bellíssimes produccions de Die Walküre -que incloïa una projecció cinematogràfica- i Tristan und Isolde (1899). Els van seguir Fèlix Urgellès, dins de la tradició romàntica; Oleguer Junyent, d’estètica modernista, i Salvador Alarma. Sovint, com

y su mujer, Gemma Bellincioni, Hariclea Darclée, Francesco Tamango, Victor Maurel, Angelo Masini y su ”rival” Julián Gayarre, el legendario Enrico Caruso (que en 1904 fue abucheado), Tita Ruffo, Riccardo Stracciari, etc. Entre los cantantes catalanes que tuvieron eco internacional figuran Graziella Pareto, Elvira de Hidalgo (futura maestra de Maria Callas), las míticas Maria Barrientos y Conxita Supervia o el barítono Ramon Blanchart. La escenografía liceística de este periodo tuvo como brillantes protagonistas a Maurici Vilomara –Carmen (1888), Manon (1894)– Francesc Soler Rovirosa, que destacó en Falstaff (1896) y después de viajar a Bayreuth hizo las bellísimas producciones de Die Walküre –que incluía una proyección cinematográfica– y Tristan und Isolde (1899). Les siguieron Fèlix Urgellès, dentro de la tradición romántica; Oleguer Junyent, de estética modernista, y Salvador Alarma. A menudo, como en el caso de Parsifal (1913), los tres trabajaron codo con codo en una misma producción. La Història 1914 - 1939 La Historia 1914 - 1939 41 | Experiència Òpera Liceu

en el cas de Parsifal (1913), els tres van treballar conjuntament en una mateixa producció. A l’anomenat període d’entreguerres el que intervé entre les dues Guerres Mundials-, la societat europea pateix les convulsions de la radicalització ideològica i política –Revolució Russa, feixisme, nazisme- i de la depressió econòmica (crisi de 1929), amb la desestructuració social i de pensament que aquesta situació va implicar. L’art europeu del moment està marcat per la consolidació de les avantguardes, l’eclosió de les quals datava de començaments de segle, i per la pèrdua- entre creadors i públic- de referents estètics confortables,

Barcelona es va convertir en una ciutat opulenta, amb una burgesia poderosa que es va emparar en la neutralitat per proveir de subministraments varis als bàndols bel·ligerants a la contesa. A partir dels anys 20, no obstant això, l’ambient es va ser enrarint i va esclatar una violenta dialèctica entre classes socials. La crisi mundial de 1929, coincident amb la finalitat de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), va condicionar l’èxit i les esperances dipositades en la nova República Espanyola i en la instauració de la Generalitat LA HISTÒRIA 1914 - 1939 de Catalunya (1931). La brutal guerra d’Espanya, desencadenada després de la insurrecció

LA HISTORIA 1914 - 1939 En el llamado periodo de entreguerras el que media entre las dos Guerras Mundiales-, la sociedad europea padece las convulsiones de la radicalización ideológica y política –Revolución Rusa, fascismo, nazismo– y de la depresión económica (crisis de 1929), con la desestructuración social y de pensamiento que esta situación acarreó. El arte europeo del momento está marcado por la consolidación de las vanguardias, cuya eclosión databa de comienzos de siglo, y por la pérdida- entre creadores y público- de referentes estéticos confortables,

Barcelona se convirtió en una ciudad opulenta, con una burguesía poderosa que se amparó en la neutralidad para proveer de suministros varios a los bandos beligerantes en la contienda. A partir de los años 20, no obstante, el ambiente se fue enrareciendo y estalló una violenta dialéctica entre clase sociales. La crisis mundial de 1929, coincidente con el fin de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), condicionó el éxito y las esperanzas depositadas en la nueva República Española y en la instauración de la Generalitat de Catalunya (1931). La brutal guerra de España, desencadenada tras la insurrección militar del 36, cierra trágicamente este periodo. El Liceu, lógicamente, no fue ajeno a estas tensiones. Desde el punto 42 | Experiència Òpera Liceu militar del 36, tanca tràgicament aquest període. El Liceu, lògicament, no va ser aliè a aquestes tensions. Des del punt de vista artístic, va ser decisiva l’actuació de l’empresari Joan Mestres Calvet (1914-1947, amb algunes interrupcions), que va reparar, precisament, en la necessitat de posar al dia el món de la lírica i que va contribuir a convertir el Teatre en un referent dels teatres d’òpera d’Europa. A l’inici de la guerra civil (1936-1939), el Liceu va ser nacionalitzat i convertit per les autoritats republicanes en Teatre Nacional de Catalunya a fi de protegir-ho, però les condicions polítiques que imperaven a Europa i al país van llastrar la seva vida artística.

La introducció i l’èxit de l’òpera russa és tal vegada el fenomen artístic que singularitza el període, gràcies, en part, a la presència de figures com el director Serge Kussevitzki, que el 1921 va conduir un memorable Boris Godunov -títol obligat fins a 1935-, o veus com la del mític Fiodor Chaliapine. Es van representar també obres de Chaikovsky, Borodin, Rimski-Korsakov (La ciutat invisible de Kitege va ser des de 1926 un dels títols més populars del repertori rus). Del món eslau van arribar també obres de Smetana i Dvorák. En sintonia amb l’avantguarda europea es va estrenar Edipus Rex (1933), de Stravinski,

de vista artístico, fue decisiva la actuación del empresario Joan Mestres Calvet (1914-1947, con algunas interrupciones), que reparó, certeramente, en la necesidad de poner al día el mundo de la lírica y que contribuyó a convertir el Teatro en un referente de los teatros de ópera de Europa. Al inicio de la guerra civil (1936-1939), el Liceu fue nacionalizado y convertido por las autoridades republicanas en Teatro Nacional de Catalunya con objeto de protegerlo, pero las condiciones políticas que imperaban en Europa y en el país lastraron su vida artística.

La introducción y el éxito de la ópera rusa es tal vez el fenómeno artístico que singulariza el periodo, gracias, en parte a la presencia de figuras como el director Serge Kussevitzki, que en 1921 condujo un memorable Boris Godunov –título obligado hasta 1935– , o voces como la del mítico Fiodor Chaliapine. Se representaron también obras de Chaikovsky, Borodin, Rimski, Korsakov (La ciudad invisible de Kitege fue desde 1926 uno de los títulos más populares del repertorio ruso). Del mundo eslavo llegaron también obras de Smetana y Dvorák. En sintonía con la vanguardia europea se estrenó Edipus Rex (1933), de Stravinski, con libreto de Cocteau. La ópera alemana –pese a que Wagner continuó siendo el autor más representado, photo © Jordi Palay amb llibret de Cocteau. L’òpera alemanya -malgrat que Wagner va continuar sent l’autor més representat, amb muntatges de gran categoria escènica i musical- va registrar un increment del seu repertori amb diverses òperes de Mozart -que en ple segle XX, tenien en el Liceu la seva porta d’entrada a Espanya- Richard Strauss (Der Rosenkavalier 1921) o l’estrena de Fidelio de Beethoven (1921), sota la batuta d’Otto Klemperer. Van venir també directors de la talla de Bruno Walter, Felix Weingartner, Clemens Krauss, Georges Sébastian o Hans Knappertsbusch, entre uns altres.

Amb tot, l’òpera italiana -Verdi i Puccini, fonamentalment- va continuar formant la base estable de la programació del Liceu, reduïda, fins i tot en el cas de Verdi, a un nombre de títols relativament curt. L’escola verista -Puccini, Leoncavallo, Mascagni, Giordano, etc.- era, en canvi, una tendència estètica viva: incorporació de nous títols, programació

con montajes de gran categoría escénica y musical– registró un incremento de su repertorio con diversas óperas de Mozart –que en pleno siglo XX, tenían en el Liceu su puerta de entrada en España– Richard Strauss (Der Rosenkavalier 1921) o el estreno de Fidelio de Beethoven (1921), bajo la batuta de Otto Klemperer. Vinieron también directores de la talla de Bruno Walter, Felix Weingartner, Clemens Krauss, Georges Sébastian o Hans Knappertsbusch, entre otros.

Con todo, la ópera italiana –Verdi y Puccini, fundamentalmente– continuó formando la base estable de la programación del Liceu, reducida, incluso en el caso de Verdi, a un número de títulos relativamente corto. La escuela verista -Puccini, Leoncavallo, Mascagni, Giordano, etc.- era, en cambio, una tendencia estética viva: incorporación de nuevos títulos, programación regular e inequívoco favor del público. Por lo que toca al repertorio de la ópera francesa, se asiste, asimismo, a una tendencia a la concentración: Manon, Carmen, Louise, Faust, regular i inequívoc favor del públic. Pel que fa al repertori de l’òpera francesa, es va agafar, així mateix, a una tendència a la concentració: Manon, Carmen, Louise, Faust, Thaïs, Samson et Dalila. També es donen estrenes d’autors locals –Morera, Pahissa, Amadeu Vives (autor així mateix, de cèlebres sarsueles), Granados, etc.- i es presenta l’extraordinària La vida breve (1933), de Manuel de Falla. El ballet, a partir de 1917 va adquirir una importància inusual, amb la presència dels innovadors i brillants Ballets Russos de Serge Diaghilev i ballarins de la fama de Nijinski, que van fascinar al públic (1917, 1918, 1924, 1925 i 1927). Al final d’aquesta etapa van actuar la famosa ballarina Anna Pavlova i els Ballets Russos de Montecarlo, i es va estrenar El sombrero de tres picos, de Falla, amb decorats de Piques (1936). Cal també destacar la presència al Teatre des de 1923, de l’Orquestra Pau Casals, així com la de directors convidats com Stravinski (1924, 1925, 1928 i 1936), Richard Strauss (1925), Alexander von Zemlinsky (1926), Manuel de Falla, Erich Kleiber (1929), Ottorino

Thaïs, Samson et Dalila. También se dan estrenos de autores locales –Morera, Pahissa. Amadeu Vives (autor asimismo, de célebres zarzuelas), Granados, etc.– y se presenta la extraordinaria La vida breve (1933), de Manuel de Falla. El ballet, a partir de 1917 adquirió una importancia inusual, con la presencia de los innovadores y brillantes Ballets Rusos de Serge Diaghilev y bailarines de la fama de Nijinski, que fascinaron al público (1917, 1918,1924, 1925 y 1927). Al término de esta etapa actuaron la famosa bailarina Anna Pavlova y los Ballets Rusos de Montecarlo y se estrenó El sombrero de tres picos, de Falla, con decorados de Picas (1936). Cabe también subrayar la presencia en el Teatro desde 1923, de la Orquesta Pau Casals, así como la de directores invitados como Stravinski (1924, 1925, 1928 y 1936 ), Richard Strauss (1925), Alexander von Zemlinsky (1926), Manuel de Falla, Erich Kleiber (1929), Ottorino Respighi (1929) o Eduard Toldrà. Entre las grandes voces que el disco y la difusión radiofónica habían contribuido a popularizar, destacan las de Geneviève Vix, Elisabeth Schumann, Toti dal Monte, Titta Ruffo, 46 | Experiència Òpera Liceu Respighi (1929) o Eduard Toldrà. Entre les grans veus que el disc i la difusió radiofònica havien contribuït a popularitzar, destaquen les de Geneviève Vix, Elisabeth Schumann, Toti dal Munti, Titta Ruffo, Riccardo Stracciari, Tito Schipa, Giacomo Lauri-Volpi o el gran Lauritz Melchior. Van prosseguir la seva trajectòria reeixida o, en alguns casos, es van donar a conèixer els catalans Maria Barrientos, Conxita Supervia, Elvira d’Hidalgo, Graziella Pareto, Mercè Caspir, Hipòlit Lázaro, “rival” de Miguel Nolieja, Josep Palet o Marcs Rodó, entre uns altres.

Pel que fa a l’escenogra a, l’arribada dels Ballets Russos (1917-1927) representa la irrupció de gures tan extraordinàries com Bakst, Larionov, Picasso, Grisa, Braque o els catalans Sert, Pruna i Miró, que van causar una gran impressió. Els Ballets Russos de Montecarlo (1933-1935) es van presentar amb decorats de Derain, Masson, De Chirico, Dufy o Bérard, i també de Miró.

Riccardo Stracciari, Tito Schipa, Giacomo Lauri-Volpi o el gran Lauritz Melchior. Prosiguieron su trayectoria exitosa o, en algunos casos, se dieron a conocer los catalanes Maria Barrientos, Conxita Supervia, Elvira de Hidalgo, Graziella Pareto, Mercè Caspir, Hipòlit Lázaro, “rival” de Miguel Fleta, Josep Palet o Marcos Redondo, entre otros.

En lo que se re ere a la escenografía, la llegada de Los Ballets Rusos (1917-1927) representa la irrupción de guras tan extraordinarias como Bakst, Larionov, Picasso, Gris, Braque o los catalanes Sert, Pruna y Miró, que causaron una gran impresión. Los Ballets Rusos de Montecarlo (1933-1935) se presentaron con decorados de Derain, Masson, De Chirico, Dufy o Bérard, y también de Miró. photo © Jordi Palay La Història 1939 - 1999 La Historia 1939 - 1999 49 | Experiència Òpera Liceu

El nou règim polític dictatorial instituït després de la victòria militar del general Franco, marca la primera meitat d’aquest període. Després d’una postguerra molt dura, amb el país derrotat i empobrit material i intel·lectualment, a partir dels anys 50 es van anar creant les condicions objectives per a un procés d’homologació amb les democràcies europees, però les tensions polítiques i nacionals es van mantenir fins a la mort del dictador en 1975. La reinstauració de la democràcia va conduir al país a un major progrés econòmic i cultural i a la integració europea.

El Liceu va retornar el 1939 als antics propietaris, un sector social eminentment conservador, que considerava el teatre un espai privatiu de la seva classe, però que va tenir el mèrit indiscutible de mantenir viva la institució, que no rebia subvenció alguna de l’Estat. Des del punt de vista artístic, aquest conservadorisme i aïllament polític del règim van repercutir, inicialment, a la programació i també en els gustos del públic, que va acceptar amb extrema lentitud les interessants novetats que es produïen a Europa al LA HISTÒRIA 1939 - 1999 món de l’òpera.

LA HISTORIA 1939 - 1999 El nuevo régimen político dictatorial instituido tras la victoria militar del general Franco, marca la primera mitad de este periodo. Después de una posguerra muy dura, con el país derrotado y empobrecido material e intelectualmente, a partir de los años 50 se fueron creando las condiciones objetivas para un proceso de homologación con las democracias europeas, pero las tensiones políticas y nacionales se mantuvieron hasta la muerte del dictador en 1975. La reinstauración de la democracia condujo al país a un mayor progreso económico y cultural y a la integración europea.

El Liceu retornó en 1939 a los antiguos propietarios, un sector social eminentemente conservador, que consideraba el teatro un espacio privativo de su clase, pero que tuvo el mérito indiscutible de mantener viva la institución, que no recibía subvención alguna del Estado. Desde el punto de vista artístico, este conservadurismo y aislamiento político del régimen repercutieron, inicialmente, en la programación y también en los gustos del público, que aceptó con extrema lentitud las interesantes novedades que se producían en Europa en el mundo de la ópera. 50 | Experiència Òpera Liceu Els fets artístics més destacats dels dos primers decennis van ser la presència continuada de la Filharmònica de Berlín i de la Companyia d’Òpera de Frankfurt (1940-1944), amb directors d’orquestra de la talla de Konwitschny, Keilberth, Swarowski o Elmendorff, procedents d’Alemanya -en aquells dies, en plena guerra- que van programar a Mozart, Wagner i Strauss, i, deu anys després, la visita del Festival de Bayreuth (1955). Aquest Festival, dirigit pels germans Wieland i Wolfgang Wagner, néts del compositor, va donar fe de la ininterrompuda tradició wagneriana de Barcelona i va aconseguir un extraordinari ressò entre la ciutadania, al mateix temps que va comportar algunes reformes -entre les quals s’explica el famós ciclorama per a les innovadores propostes escèniques de Wieland- que van beneficiar al Teatre. Van participar directors i solistes de la talla de Joseph Keilberth, Eugen Jochum, Martha Mödl, Wolfgang Windgassen o Hans Hotter, entre uns altres.

Des de 1947 ns a 1980, la vida artística del Liceu va estar dirigida per l’empresari Joan Antoni Pàmias, qui va haver de lidiar amb un règim d’explotació cada vegada més difícil des del punt de vista econòmic per l’encariment de les despeses estructurals.

Los hechos artísticos más destacados de los dos primeros decenios fueron la presencia continuada de la Filarmónica de Berlín y de la Compañía de Ópera de Frankfurt (1940-1944), con directores de orquesta de la talla de Konwitschny, Keilberth, Swarowski o Elmendorff, procedentes de Alemania –por entonces, en plena guerra– que programaron a Mozart, Wagner y Strauss y, diez años después, la visita del Festival de Bayreuth (1955). Este Festival, dirigido por los hermanos Wieland y Wolfgang Wagner, nietos del compositor, dio fe de la ininterrumpida tradición wagneriana de Barcelona y logró un extraordinario eco entre la ciudadanía, al tiempo que comportó algunas reformas –entre las que se cuenta el famoso ciclorama para las innovadoras propuestas escénicas de Wieland– que beneficiaron al Teatro. Participaron directores y solistas de la talla de Joseph Keilberth, Eugen Jochum, Martha Mödl, Wolfgang Windgassen o Hans Hotter, entre otros.

Desde 1947 hasta 1980, la vida artística del Liceu estuvo dirigida por el empresario Joan Antoni Pàmias, quien tuvo que Iidiar con un régimen de explotación cada vez más difícil desde el punto de vista económico por el encarecimiento de los gastos estructurales. photo © Jordi Palay Amb tot, Pàmias va trobar en la presència de veus de qualitat i prestigi excepcionals la fórmula que li va permetre mantenir l’assistència del públic i la continuïtat de les temporades. Es tracta, en efecte, d’un període d’esplendor pel que fa a les veus: en els inicis, destaquen els èxits de la catalana Victòria dels Àngels (especialment en el decenni 1945-1955), d’un refinament i personalitat únics -Mozart, Wagner, Massenet, obres veristes-, i de la ja consagrada soprano italiana Renata Tebaldi (1953-1959), que va despuntar en el repertori verdià i verista, i que es va convertir en ídol del Teatre i de la ciutat. Maria Callas, rival lírica de la Tebaldi, en canvi, només va actuar en concert en una ocasió (1959). No obstant això, l’artista més plenament identi cada amb el Liceu ha estat, sens dubte, la soprano catalana Montserrat Caballé, per la qualitat altíssima del seu art, per la presència constant a la programació del Teatre durant més de trenta anys i per l’afecte i l’admiració que li professava el públic, conscient que la seva generosa dedicació contribuïa a sostenir la institució i el

Con todo, Pàmias encontró en la presencia de voces de calidad y prestigio excepcionales la fórmula que le permitió mantener la asistencia del público y la continuidad de las temporadas. Se trata, en efecto, de un refulgente periodo por lo que toca a las voces: en los inicios, destacan los éxitos de la catalana Victoria de los Ángeles (especialmente en el decenio 1945-1955), de un refinamiento y personalidad únicos –Mozart, Wagner, Massenet, obras veristas –, ydela ya consagrada soprano italiana Renata Tebaldi (1953-1959), que despuntó en el repertorio verdiano y verista, y que se convirtió en ídolo del Teatro y de la ciudad. Maria Callas, rival lírica de la Tebaldi, en cambio, sólo actuó en concierto en una ocasión (1959). Sin embargo, la artista más plenamente identi cada con el Liceu ha sido, sin duda alguna, la soprano catalana Montserrat Caballé, por la calidad altísima de su arte, por la presencia constante en la programación del Teatro durante más de treinta años y por el afecto y la admiración que le profesaba el público, consciente de que su generosa seu prestigi. Va debutar en 1962 amb de Richard Strauss i ha ofert al llarg de més de 40 anys tota l’àmplia gamma que es compon el seu repertori, amb especial dedicació al món del bel canto.

Altres veus benvolgudes i habituals al Teatre durant aquests anys són la dels cantants catalans Jaume Aragall, Josep Carreras i Manuel Ausensi, i, entre els internacionals, Fiorenza Cossotto, Elena Obraztsova, Carlo Bergonzi o Plácido Domingo, sense oblidar a Joan Sutherland, Gianna d’Angelo, Virginia Zeani, Bianca Berini, entre moltes altres veus. Els grans repertoris italià i alemany i, en menor mesura, els repertoris francès i rus, van continuar imposant la seva hegemonia, i la posada en escena es va mantenir dins de la línia més tradicional, amb escenografies previsibles. Però l’època Pàmias es caracteritza també pel gran nombre d’estrenes -més de 100 títols-, entre els quals es troben alguns títols sense continuïtat ni

dedicación contribuía a sostener la institución y su prestigio. Debutó en 1962 con Arabella de Richard Strauss y ha ofrecido a lo largo de más de 40 años toda la amplia gama de que se compone su repertorio, con especial dedicación al mundo del bel canto.

Otras voces apreciadas y habituales en el Teatro durante estos años son la de los cantantes catalanes Jaume Aragall, Josep Carreras y Manuel Ausensi, y, entre los internacionales, Fiorenza Cossotto, Elena Obraztsova, Carlo Bergonzi o Plácido Domingo, sin olvidar a Joan Sutherland, Gianna d’Angelo, Virginia Zeani, Bianca Berini, entre muchas otras voces. Los grandes repertorios italiano y alemán y, en menor medida, los repertorios francés y ruso, continuaron imponiendo su hegemonía, y la puesta en escena se mantuvo dentro de la línea más tradicional, con escenografías previsibles. Pero la época Pàmias se caracteriza también por el gran número de estrenos –más de 100 títulos–, entre los que se hallan algunos títulos sin continuidad ni excesivo excessiu interès, però també uns altres que van portar al Teatre a molts dels grans compositors del segle XX, com Menotti, Malipiero, Rossellini o Wolf-Ferrari, entre els italians; Stravinski, Prokofiev, Shostakovich, Bartok, Janácek o Martinu, entre els eslaus; Berg o Weill, entre els germànics; Honegger, Poulenc o Ravel, entre els francesos; i Gershwin o Britten, entre els anglosaxons. La presència d’autors catalans és més ocasional però, en qualsevol cas, no cessa: entre uns altres, cal esmentar a Xavier Montsalvatge (El gato con botas, 1948 o Una voce in off, 1962), Antoni Massana (Canigó, 1953) o Ricard Lamote de Grignon (La cabeza del dragón, 1960). Convé destacar, així mateix, l’estrena mundial d’Atlántida (1961), de Falla amb text de Verdaguer.

El ballet té en aquest període una importància i una regularitat notables. Van actuar el Ballet de Montecarlo del Marquès de Cuevas, el New York City Ballet de George Balanchine,

interés, pero también otros que llevaron al Teatro a muchos de los grandes compositores del siglo XX, como Menotti, Malipiero, Rossellini o Wolf-Ferrari, entre los italianos; Stravinski, Prokofiev, Shostakovich, Bartok, Janácek o Martinu, entre los eslavos; Berg o Weill, entre los germánicos; Honegger, Poulenc o Ravel, entre los franceses; y Gershwin o Britten, entre los anglosajones. La presencia de autores catalanes es más ocasional pero, en cualquier caso, no cesa: entre otros, cabe mencionar a Xavier Montsalvatge (El gato con botas, 1948 o Una voce in off, 1962), Antoni Massana (Canigó, 1953) o Ricard Lamote de Grignon (La cabeza del dragón, 1960). Conviene destacar, asimismo, el estreno mundial de Atlántida (1961), de Falla con texto de Verdaguer.

El ballet tiene en este periodo una importancia y una regularidad notables. Actuaron el ballet de Montecarlo del Marqués de Cuevas, el New York City Ballet de George Balanchine, el Ballet del Teatro Kirov de Leningrado, el Ballet du XXème Siècle de Maurice Béjart, el Ballet del Teatre Kirov de Leningrad, el Ballet du XXème Siècle de Maurice Béjart, el Ballet de l’Òpera de Marsella, el London’s Festival Ballet, el Sadler’s Wells Ballet, els Ballets USA de Jerome Robbins, el Cullberg Ballet d’Estocolm o el Ballet Nacional de Cuba, els ballets espanyols d’Antonio, José Greco o Antonio Gades, entre molts altres. Es consolida també el cos de ball del Teatre, denominat Ballet del Gran Teatre del Liceu -i del que va ser ànima máter, en la seva doble faceta de ballarí i director, Joan Magriñà- que va actuar regularment entre 1952 i 1976 i va perdurar fins a 1980.

L’obra realista i suggeridora de Josep Mestres Cabanes, deixeble d’Alarma, identifica en bona mesura l’escenografia d’aquest primer període, si bé va ser el ballet el gènere que va donar a conèixer l’obra dels grans artistes del moment, com De Chirico, Roualt, Cassandre, Cocteau, Chagall, Nicola Benois, Dalí o Antoni Clavé.

el Ballet de la Ópera de Marsella, el London’s Festival Ballet, el Sadler’s Wells Ballet, los Ballets USA de Jerome Robbins, el Cullberg Ballet de Estocolmo o el Ballet Nacional de Cuba, los ballets españoles de Antonio, José Greco o Antonio Gades, entre muchos otros. Se consolida también el cuerpo de baile del Teatro, denominado Ballet del Gran Teatro del Liceu –y del que fue alma máter, en su doble faceta de bailarín y director, Joan Magriñà– que actuó regularmente entre 1952 y 1976 y perduró hasta 1980.

La obra realista y sugerente de Josep Mestres Cabanes, discípulo de Alarma, identifica en buena medida la escenografía de este primer periodo, si bien fue el ballet el género que dio a conocer la obra de los grandes artistas del momento, como De Chirico, Roualt, Cassandre, Cocteau, Chagall, Nicola Benois, Dalí o Antoni Clavé. A lo largo de los años 70, el Liceu fue experimentando una gran crisis económica y artística cuyas 56 | Experiència Òpera Liceu Al llarg dels anys 70, el Liceu va anar experimentant una gran crisi econòmica i artística les causes de la qual es troben en el sistema de finançament -obsolet en relació amb els grans teatres d’òpera occidentals-, l’envelliment dels cossos estables, una maquinària escènica totalment desfasada i unes estructures de gestió insuficients. Tot això va incidir, necessàriament, en la qualitat dels espectacles. Es va produir, a més, la deserció d’un segment del públic tradicional -agreujada pels incidents que van ocórrer en La Rambla durant les tensions polítiques de la fi de la Dictadura- en un ambient de desencantament i pessimisme. Només la intervenció de les administracions públiques podia resoldre la situació.

Amb la constitució del Consorci (1980), es van dur a terme una sèrie d’accions per prestigiar de nou el Teatre. Així, es van contractar nous components de cor i orquestra i es van programar produccions escenogrà cament brillants amb uns repartiments de primera línia, la qual cosa va atreure al públic i va propiciar un clima de cert optimisme, encara que el tamany de la inversió es va traduir en un important dèficit. Progressivament, sobretot a partir de 1990, el Liceu es va obrir a les tendències escèniques centreeuropees i americanes (dins dels

causas se hallan en el sistema de financiación –obsoleto en relación con los grandes teatros de ópera occidentales–, el envejecimiento de los cuerpos estables, una maquinaria escénica totalmente desfasada y unas estructuras de gestión insuficientes. Todo ello incidió, necesariamente, en la calidad de los espectáculos. Se produjo, además, la deserción de un segmento del público tradicional –agravada por los incidentes que ocurrieron en La Rambla durante las tensiones políticas del fin de la dictadura– en un ambiente de desencanto y pesimismo.Sólo la intervención de las administraciones públicas podía resolver la situación.

Con la constitución del Consorcio (1980), se llevaron a cabo una serie de acciones para prestigiar de nuevo el Teatro. Así, se contrataron nuevos componentes de coro y orquesta y se programaron producciones escenográ camente brillantes con unos repartos de primera línea, lo que atrajo al público y propició un clima de cierto optimismo, aunque tamaña inversión se tradujo en un importante déficit. Progresivamente, sobre todo a partir de 1990, el Liceu se abrió a las tendencias escénicas centroeuropeas y americanas (dentro de las nuevas corrientes de photo © Jordi Palay 58 | Experiència Òpera Liceu nous corrents de la dramatúrgia) sense que això fóra en detriment de la tradició de les grans veus. Aquesta línia, que pretén compatibilitzar la continuïtat del repertori tradicional amb la incorporació de nous títols i dramatúrgies, no es va trencar ni tan sols en els difícils anys que van seguir a l’incendi de 1994 -quan el Liceu va haver de portar la seva programació a diverses sales alternatives de la ciutat, mentre l’edifici es reconstruïa- i va marcar la programació del futur Teatre.

També es van incrementar les estrenes a una vintena de títols. Entre aquests, van tenir especial interès Moses und Aron (1985), de Schönberg; Capriccio (1991) de Strauss; la polèmica Einstein on the Beach (1992), de Philip Glass i Robert Wilson; The duenna (1992), de Robert Gerhard; o Mathis der Maler (1994), de Hindemith, amb dramatúrgia de Götz Friedrich, l’obra que estava en cartell quan es va produir l’incendi. Durant l’etapa de transició, destaquen The Turn of the Screw (1996), de Britten; Le pauvre matelot (1997), de Milhaud; o Alcina (1999), de Händel, amb dramatúrgia de Herbert Wernicke. Altres dramatúrgies que marquen aquesta etapa van ser les de Peter Sellars (Le nozze di Figaro, 1991), (Tannhäuser, 1992), Willy Decker (Der fliegende Holländer, 1993); Peter Konwitschny (levgueni Oniegui., 1998).

la dramaturgia) sin que ello fuera en detrimento de la tradición de las grandes voces. Esta línea, que pretende compatibilizar la continuidad del repertorio tradicional con la incorporación de nuevos títulos y dramaturgias, no se rompió ni siquiera en los difíciles años que siguieron al incendio de 1994 –cuando el Liceu tuvo que llevar su programación a diversas salas alternativas de la ciudad, mientras el edificio se reconstruía– y marcó la programación del futuro Teatro.

También se incrementaron los estrenos –a una veintena de títulos–. Entre éstos, tuvieron especial interés Moses und Aron (1985), de Schönberg; Capriccio (1991) de Strauss; la polémica Einstein on the Beach (1992), de Philip Glass y Robert Wilson; The duenna (1992), de Robert Gerhard; o Mathis der Maler (1994), de Hindemith, con dramaturgia de Götz Friedrich, la obra que estaba en cartel cuando se produjo el incendio. En la etapa de transición, destacan The Turn of the Screw (1996), de Britten; Le pauvre matelot (1997), de Milhaud; o Alcina (1999), de Händel, con dramaturgia de Herbert Wernicke. Otras dramaturgias que marcan esta etapa fueron las de Peter Sellars (Le nozze di Figaro, 1991), Harry Kupfer (Tannhäuser, 1992), Willy Decker (Der fliegende Holländer, 1993); Peter Konwitschny (levgueni Onieguin, 1998). photo © Jordi Play La Reconstrucció del Teatre 1999 - 2014 La Reconstrucción del Teatro 1999 - 2014 61 | Experiència Òpera Liceu

Es van crear nous espais, accessos i serveis: l’antic teatre tenia un notable dèficit d’espais fora de la sala, tant des del punt de vista de confort com de circulació. Aquest problema va ser un dels requeriments a solucionar amb el nou projecte. Va ser difícil per les limitacions d’espai i perquè es va haver de respectar la part històrica no afectada per l’incendi, però es va aconseguir un resultat que va millorar notablement les antigues instal·lacions. Les novetats més importants van ser la creació de 2 espais nous: el Foyer situat sota la platea i la nova entrada i el vestíbul del carrer Sant Pau. El nou Foyer va permetre que durant els entreactes els espectadors disposessin d’espais i serveis de bar amb una notable amplitud. Va continuar també disponible l’antic Saló dels Miralls totalment restaurat. El Foyer, a més, podia funcionar independentment del teatre per a tot tipus d’activitats en disposar d’una entrada independent i dels serveis tècnics necessaris. LA RECONSTRUCCIÓ DEL TEATRE En el nou accés pel carrer Sant Pau es va crear un nou vestíbul amb servei de guarda-roba, 1999 - 2014 comunicada amb tot el teatre, el Foyer i el vestíbul de La Rambla. Tant aquest vestíbul com el

LA RECONSTRUCCIÓN DEL TEATRO Se crearon nuevos espacios, accesos y servicios: el antiguo teatro tenía un notable déficit de espacios fuera de la sala, tanto desde el punto de vista de confort como de circulación. 1999 - 2014 Este problema fue uno de los requerimientos a solucionar con el nuevo proyecto. Fue difícil por las limitaciones de espacio y porque se tuvo que respetar la parte histórica no afectada por el incendio, pero se consiguió un resultado que mejoró notablemente las antiguas instalaciones. Las novedades más importantes fueron la creación de 2 espacios nuevos: el Foyer situado debajo de la platea y la nueva entrada y el vestíbulo de la calle Sant Pau. El nuevo Foyer permitió que durante los entreactos los espectadores dispusieran de espacios y de servicios de bar con una notable amplitud. Continuó también disponible el antiguo Saló dels Miralls (Salón de los Espejos) totalmente restaurado. El Foyer además podía funcionar independientemente del teatro para todo tipo de actividades al disponer de una entrada independiente y de los servicios técnicos necesarios.

En el nuevo acceso por la calle Sant Pau se creó un nuevo vestíbulo con servicio de guardarropía, comunicada con todo el teatro, el Foyer y el vestíbulo de La Rambla. Tanto este vestíbulo como el 62 | Experiència Òpera Liceu de La Rambla es van dotar de dos ascensors. El vestíbul històric de La Rambla es va ampliar pels dos laterals i es va restaurar totalment canviant a més les portes d’accés per donar visió des de l’exterior. L’ampliació va permetre situar un guarda-roba i establir les comunicacions amb el Foyer i l’altre vestíbul.

El nou teatre també disposava d’espais privats per oferir a empreses, a institucions, a mecenes, etc. i poder rebre i atendre a persones convidades. El desafiament de la sala va ser col·locar tots els serveis necessaris per al públic, per a les retransmissions, per a les representacions i per a l’enregistrament respectant el projecte original. Aquests requeriments, al costat de les severes limitacions imposades per evitar sorolls, instal·lacions vistes, condicionament acústic, etc., van exigir molta imaginació i cura per part dels projectistes. Les novetats de la sala van ser bàsicament tècniques, i una de les majors dificultats va ser el sostre artístic que també es va reproduir exactament, a excepció dels òculs, la decoració dels quals va ser realitzada per l’artista Perejaume tal com s’ha esmentat amb anterioritat. Efectivament, sobre aquest sostre hi ha un bosc d’instal·lacions, centrals, detectors, conductes d’aire condicionat, projectors, etc. Per evitar que cap projector d’escena fos visible

de La Rambla se dotaron de dos ascensores. El vestíbulo histórico de La Rambla se amplió por los dos laterales y se restauró totalmente cambiando además las puertas de acceso para dar visión desde el exterior. La ampliación permitió ubicar un guardarropía y establecer las comunicaciones con el Foyer y el otro vestíbulo.

El nuevo teatro también disponía de espacios privados para ofrecer a empresas, a instituciones, a mecenas, etc. y poder recibir y atender a personas invitadas. El desafío de la sala fue colocar todos los servicios necesarios para el público, para las retransmisiones, para las representaciones y para la grabación respetando el proyecto original. Estos requerimientos junto a las severas limitaciones impuestas para evitar ruidos, instalaciones vistas, acondicionamiento acústico, etc. exigieron mucha imaginación y cuidado por parte de los proyectistas. Las novedades de la sala fueron básicamente técnicas, y una de las mayores dificultades fue el techo artístico que también se reprodujo exactamente, a excepción delos óculos, cuya decoración fue realizada por el artista Perejaume tal como se ha mencionado con anterioridad. photo © Antoni Bofill des de l’àmbit de la sala, es van col·locar tots en aquest espai. Per aconseguir que els feixos de llum arribessin a l’escenari es van haver de fer practicables cinc dels vuit òculs on precisament es van situar les pintures de Perejaume. El mateix es va fer amb el llum central i en altres parts d’aquest sostre. Totes aquestes parts enregistrables es van motoritzar i es van habilitar per ser comandades des de la regidoria.

Cal destacar dues novetats de la sala: les pintures dels òculs i el llum central. L’altra novetat va ser el fossat de l’orquestra, ja que es va dotar d’una plataforma mòbil que va permetre col·locar l’orquestra al nivell que exigís la producció fins a arribar al nivell de l’escenari per als concerts. Les instal·lacions: ja s’han citat les dificultats que va haver-hi per poder emplaçar totes les instal·lacions respectant el projecte original de les parts històriques del teatre. Però cal dir que entre els requeriments del projecte hi havia novetats i innovacions no

Efectivamente, sobre este techo hay un bosque de instalaciones, centrales, detectores, conductos de aire acondicionado, proyectores, etc. Para evitar que ningún proyector de escena fuera visible desde el ámbito de la sala, se colocaron todos en este espacio. Para conseguir que los haces de luz llegaran al escenario se tuvieron que hacer practicables cinco de los ocho óculos donde precisamente se ubicaron las pinturas de Perejaume. Lo mismo se hizo con la lámpara central y en otras partes de este techo. Todas estas partes registrables se motorizaron y se habilitaron para ser comandadas desde la regidoría.

Cabe destacar dos novedades de la sala: las pinturas de los óculos y la lámpara central. La otra novedad fue el foso de la orquesta, ya que se dotó de una plataforma móvil que permitió colocar la orquesta al nivel que exigiera la producción hasta el nivel del escenario para los conciertos. Las instalaciones: ya se han citado las dificultades que hubo para poder emplazar todas las usuals ns a aquest moment en altres teatres. La més important era la de convertir el Liceu en un plató de producció real. Es va reformar per poder gravar i produir òperes i concerts, sense la necessitat de recórrer a estudis o a decorats fets a mida. Tota la sala es va equipar amb connexions per a l’enregistrament d’imatges i de so i amb il·luminacions especials.

Evidentment totes aquestes instal·lacions també servien per retransmetre les produccions per TV o ràdio, encara que fos en diferit. A més es van instal·lar en tots els espais de públic de fora de la sala, pantalles per retransmetre l’espectacle o donar informació general. També destacar el sistema de traducció de les òperes a diferents idiomes. Es va pensar a donar aquest servei al públic per mitjà d’unes pantalles individuals que permetessin escollir l’idioma. Malgrat això es va seguir donant la versió en català en una pantalla situada sobre l’escenari tal instalaciones respetando el proyecto original de las partes históricas del teatro. Pero hay que decir que entre los requerimientos del proyecto había novedades e innovaciones no usuales hasta ese momento en otros teatros. La más importante era la de convertir el Liceu en un plató de producción real. Se reformó para poder grabar y producir óperas y conciertos, sin la necesidad de recurrir a estudios o a decorados hechos a medida. Toda la sala se equipó con conexiones para la grabación de imágenes y de sonido y con iluminaciones especiales.

Evidentemente todas estas instalaciones también servían para retransmitir las producciones para TV o radio, aunque fuera en diferido. Además se instalaron en todos los espacios de público de fuera de la sala, pantallas para retransmitir el espectáculo o dar información general. También destacar el sistema de traducción de las óperas a diferentes idiomas. Se pensó en dar este 66 | Experiència Òpera Liceu com s’havia fet fins a aquest moment. Requeriments de les zones de servei i escenari: aquestes zones eren les del cor del teatre. Abans de l’incendi ja s’havia començat a treballar en el projecte de renovació ja que les antigues instal·lacions no permetien una explotació racional ni estaven al nivell requerit a qualsevol teatre d’òpera modern.

A part de les instal·lacions ja comentades per a la logística d’entrada de materials i del fossat de l’orquestra, l’escenari es va dotar de tots els mitjans que en aquest moment tenien tots els teatres reformats o nous, amb l’avantatge que per ser dels últims es van recollir totes les novetats i els avanços coneguts. L’escenari: els requeriments funcionals per a la caixa escènica van ser definits clarament des de l’inici: era molt important poder alternar un màxim de tres produccions en un temps molt breu. En l’escenari superior això es va aconseguir dotant-ho de les barres suficients i dels track- points també suficients per a accionaments puntuals. Per a l’escenari inferior el tema era més complicat ja que calia tenir la possibilitat d’emmagatzemar decorats corporis amb molt més volum que els de l’escenari superior. Això es va aconseguir dotant la caixa escènica amb els magatzems o “boxes” suficients. Uns es van fer al mateix nivell de l’escenari. Un a cada costat

servicio al público por medio de unas pantallas individuales que permitieran escoger el idioma. A pesar de esto se siguió dando la versión en catalán en una pantalla situada sobre el escenario tal como se había hecho hasta ese momento. Requerimientos de las zonas de servicio y escenario: estas zonas eran las del coro del teatro. Antes del incendio ya se había empezado a trabajar en el proyecto de renovación ya que las antiguas instalaciones no permitían una explotación racional ni estaban al nivel requerido a cualquier teatro de ópera moderno.

A parte de las instalaciones ya comentadas para la logística de entrada de materiales y del foso de la orquesta, el escenario se dotó de todos los medios que en ese momento tenían todos los teatros reformados o nuevos, con la ventaja que por ser de los últimos se recogieron todas las novedades y los avances conocidos. El escenario: los requerimientos funcionales para la caja escénica fueron definidos claramente desde el inicio: era muy importante poder alternar un máximo de tres producciones en un tiempo muy breve.En el escenario superior esto se consiguió dotándolo de las barras suficientes y de los track-points también suficientes para accionamientos puntuales. photo © Jordi Play i el tercer darrere. Per a la resta d’espais necessaris es va haver de projectar un gran subterrani on hi havia tres espais més. Per pujar o per baixar l’escenari d’un nivell a un altre, el propi escenari es va convertir en una gran plataforma muntacàrregues. Els moviments horitzontals es farien amb plataformes, sobre les quals es construirien les escenificacions.

Ambdues instal·lacions, totalment motoritzades i conduïdes mitjançant un sofisticat sistema d’ordinadors, permetien automatitzar tots els moviments i conduir-los una sola persona. És important citar la severitat dels requeriments de precisió de tots els moviments, les velocitats i la seva regulació, els elements de seguretat i sobretot les exigències de no produir cap soroll audible des del propi escenari o des del públic durant les representacions. Cal citar també les dificultats incloses per a la necessitat de fer el subterrani i d’arribar a profunditats en alguns punts de 40 metres per sota del nivell freàtic. Aquestes dificultats van provocar retards notables

Para el escenario inferior el tema era más complicado ya que había que tener la posibilidad de almacenar decorados corpóreos con mucho más volumen que los del escenario superior. Esto se consiguió dotando la caja escénica con los almacenes o “boxes” suficientes. Unos se hicieron al mismo nivel del escenario. Uno a cada lado y el tercero detrás. Para el resto de espacios necesarios se tuvo que proyectar un gran subterráneo donde había tres espacios más. Para subir o para bajar al escenario de un nivel a otro, el propio escenario se convirtió en una gran plataforma montacargas. Los movimientos horizontales se harían con plataformas, sobre las cuales se construirían las escenificaciones.

Ambas instalaciones, totalmente motorizadas y conducidas mediante un sofisticado sistema de ordenadores, permitían automatizar todos los movimientos y conducirlos una sola persona. Es importante citar la severidad de los requerimientos de precisión de todos los a l’inici de les obres d’aquesta zona i durant la seva execució, que després es van anar recuperant ajustant molt tots els programes d’obra.

Serveis: pel que fa als serveis, el nou teatre es va dotar de tots els serveis necessaris per a l’escenari, per a les produccions (tallers), per al personal del propi teatre, per als artistes i per a les pròpies oficines de direcció i administració. Totes aquestes dependències es van situar al voltant de la caixa escènica. Finalment cal recordar que el nou teatre disposa de 33.000 m2, un espai molt superior als 16.000 m2 anteriors. Tota aquesta superfície es va guanyar bàsicament en aquesta zona escènica i de serveis gràcies a les finques desnonades a La Rambla i al carrer de la Unió.

Sales d’assaig: era imprescindible que el nou Liceu disposés dels espais necessaris perquè el

movimientos, las velocidades y su regulación, los elementos de seguridad y sobre todo las exigencias de no producir ningún ruido audible desde el propio escenario o desde el público durante las representaciones. Hay que citar también las dificultades incluidas para la necesidad de hacer el subterráneo y de llegar a profundidades en algunos puntos de 40 m. por debajo del nivel freático. Estas dificultades provocaron retrasos notables en el comienzo de las obras de esta zona y en su ejecución, que después se fueron recuperando ajustando mucho todos los programas de obra.

Servicios: por lo que respecta a los servicios, el nuevo teatro se dotó de todos los servicios necesarios para el escenario, para las producciones (talleres), para el personal del propio teatro, para los artistas y para las propias oficinas de dirección y administración. Todas estas dependencias se situaron alrededor de la caja escénica. 70 | Experiència Òpera Liceu cor i l’orquestra poguessin assajar en bones condicions. Els requeriments del programa van contemplar, doncs, dues sales d’assaig destinades al cor i a l’orquestra amb les condicions acústiques correctes. A més, la sala de l’orquestra es va preparar també per als enregistraments.

La versatilitat de la Sala i les possibilitats d’alternança de les produccions també obligaven a dotar les instal·lacions d’una sala per als assajos generals. Aquesta nova sala es va situar damunt de la Gran Sala i, per tant, té les mateixes dimensions. És un espai dotat de llum natural i amb totes les possibilitats per desenvolupar qualsevol assaig general d’òpera i de ballet.

Finalmente hay que recordar que el nuevo teatro dispone de 33.000 m², un espacio muy superior a los 16.000 m² anteriores. Toda esta superficie se ganó básicamente en esta zona escénica y de servicios gracias a las fincas desahuciadas en La Rambla y en la calle Unió.

Salas de ensayo: era imprescindible que el nuevo Liceu dispusiera de los espacios necesarios para que el coro y la orquesta pudieran ensayar en buenas condiciones. Los requerimientos del programa contemplaron, pues, dos salas de ensayo destinadas al coro y a la orquesta con las condiciones acústicas correctas. Además, la sala de la orquesta se preparó también para las grabaciones.

La versatilidad de la Sala y las posibilidades de alternancia de las producciones también obligaban a dotar las instalaciones de una sala para los ensayos generales. Esta nueva sala se situó encima de la Gran Sala, y por tanto, tiene las mismas dimensiones. Es un espacio dotado de luz natural y con todas las posibilidades para desarrollar cualquier ensayo general de ópera y de ballet. photo © Patrice Nin El Liceu d’avui Programació Artística El Liceu de Hoy Programación Artística 73 | Experiència Òpera Liceu

Tot el que constitueix un teatre d’òpera –l’edifici, la tecnologia, els pressupostos, els músics o els gestors- està al servei de dos objectius bàsics: la creació d’obres d’art que tenen la música com a llenguatge preferent i la difusió d’aquest art entre el nombre més ampli possible de ciutadans. L’instrument bàsic per aconseguir aquests objectius és la programació artística: el conjunt d’espectacles que, cada any, ofereix el Teatre.

El 7 d’octubre de 1999 va obrir el reconstruït Gran Teatre del Liceu. De l’incendi de 1994 només en queda el record. Es va refer tal com era, i aquí segueix: millorat, ampliat i preparat per al segle XXI. Un exemple de col·laboració entre la societat civil i les administracions públiques. L ICEU D AVUI Han passat ja 15 anys des de la reinauguració amb l’espectacular Turandot dirigida per Núria E L ’ Espert. Aquesta efemèride ens anima a seguir, malgrat els moments de dificultat, amb l’esforç de tots. Durant aquest temps hem gaudit d’una programació amb grans títols i veus, llegat que PROGRAMACIÓ ARTÍSTICA a dia d’avui perdura gràcies a tots. Si en els primers anys després de la reconstrucció el Teatre

EL LICEU DE HOY Todo lo que constituye un teatro de ópera –el edificio, la tecnología, los presupuestos, los músicos o los gestores– está al servicio de dos objetivos básicos: la creación de obras de arte que tienen PROGRAMACIÓN ARTÍSTICA la música como lenguaje preferente y la difusión de este arte entre el número más amplio posible de ciudadanos. El instrumento básico para conseguir estos objetivos es la programación artística: el conjunto de espectáculos que, cada año, ofrece el Teatro.

El 7 de octubre de 1999 abrió el reconstruido Gran Teatre del Liceu. Del incendio de 1994 solo queda el recuerdo. Se rehízo como era, y ahí sigue: mejorado, ampliado y preparado para el siglo XXI. Un ejemplo de colaboración entre sociedad civil y las administraciones públicas.

Han pasado 15 años desde la reinauguración con la espectacular Turandot dirigida por Nuria Espert. Esta efeméride nos anima a seguir, pese a los momentos de dificultad, con el esfuerzo de todos. Durante este tiempo hemos disfrutado de una programación con grandes títulos y voces, legado que a día de hoy perdura gracias a todos. Si en los primeros años después de la 74 | Experiència Òpera Liceu era El Liceu de tots, ara és Tots som Liceu.

En el Gran Teatre del Liceu, l’orientació de la programació ha estat determinada per l’anomenat Contracte-programa 1999/2013 i actualment pel Pla Estratègic i de Viabilitat 2014/2017 aprovat per les administracions públiques i el teatre, amb la finalitat de garantir que els espectacles que es programin responguin de manera coherent als objectius de la institució.

Una temporada del Liceu inclou espectacles d’òpera, dansa, concerts i recitals de cantants, així com una programació especí ca per als més joves: el Petit Liceu. Amb tot, el nucli de la temporada segueix constituït per les òperes. Cada any es programen al voltant de 10 títols d’òpera, amb més de 100 representacions. Entorn de cada títol d’òpera, la temporada del Liceu també ofereix activitats orientades a proporcionar informació complementària sobre l’obra que es representa a la sala gran: les “Sessions prèvies” al Foyer, els dies en que hi ha representació, en les quals es procedeix a informar sobre l’òpera. Es publica un programa de mà amb argument, articles i comentaris a càrrec d’especialistes (que pot ser adquirit en el mateix teatre o a les taquilles) i, des de la

reconstrucción el Teatro era el “Liceu de tots” (El Liceu de todos), ahora es el “Tots som Liceu” (Todos somos Liceu).

En el Gran Teatre del Liceu, la orientación de la programación ha estado determinada por el llamado Contrato-programa 1999/2013 y actualmente por el Plan Estratégico y de Viabilidad 2014/2017 aprobado por las administraciones públicas y el teatro, con la finalidad de garantizar que los espectáculos que se programen respondan de manera coherente a los objetivos de la institución.

Una temporada del Liceu incluye espectáculos de ópera, danza, conciertos y recitales de cantantes, así como una programación especí ca para los más jóvenes: el Petit Liceu. Con todo, el núcleo de la temporada sigue constituido por las óperas. Cada año se programan alrededor de 10 títulos de ópera, con más de 100 representaciones. En torno a cada título de ópera, la temporada del Liceu también ofrece actividades orientadas a proporcionar información complementaria sobre la obra que se representa en la sala grande: las “Sesiones photo © Franchella Stofleth 76 | Experiència Òpera Liceu temporada 2014/15, una revista bimestral per als abonats del Liceu, la Revista Obertura. Paral·lelament, i conforme a una tradició del propi Teatre i de molts altres teatres d’òpera, cada any es programen espectacles de dansa. La programació es completa amb una sèrie de concerts gairebé sempre dedicats, monogràficament, a un autor o a una estètica musical, habitualment interpretats per l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu, i una sèrie de recitals amb cantants solistes que permeten admirar a grans figures internacionals de l’òpera.

La programació dedicada als joves inclou espectacles dedicats específicament a cada franja d’edat -infantil o juvenil- amb la finalitat d’iniciar als joves espectadors en l’art de l’òpera per, d’aquesta manera, apostar pel futur del gènere. En una sola temporada, als espectacles del Gran Teatre del Liceu acudeixen més de 400.000 espectadors inclosos els assistents a la programació infantil.

previas” en el Foyer, los días en que hay representación, en las cuales se procede a informar sobre la ópera. Se publica un programa de mano con argumento, artículos y comentarios a cargo de especialistas (que puede ser adquirido en el mismo teatro o en las taquillas) y, desde la temporada 2014/15, una revista bimestral para los abonados del Liceu, la revista Obertura. Paralelamente, y conforme a una tradición del propio Teatro y de muchos otros teatros de ópera, cada año se programan espectáculos de danza. La programación se completa con una serie de conciertos casi siempre dedicados, monográficamente, a un autor o una estética musical, habitualmente interpretados por la Orquesta Sinfónica y el Coro del Gran Teatre del Liceu, y una serie de recitales con cantantes solistas que permiten admirar a algunas de las figuras internacionales de la ópera.

La programación dedicada a los jóvenes incluye espectáculos dedicados específicamente a cada franja de edad -infantil o juvenil- con la finalidad de iniciar a los jóvenes espectadores en el arte de la ópera. En una sola temporada, a los espectáculos del Gran Teatre del Liceu acuden más de 400.000 espectadores incluyendo a los asistentes a la programación infantil. photo © GTG / Gregory Batardon El Liceu d’avui L’Òpera El Liceu de Hoy La Ópera 79 | Experiència Òpera Liceu

La programació d’una òpera dins d’una temporada -a més de procurar el delit del públic que assisteix a la representació- s’integra en un projecte més ampli dissenyat amb dos objectius bàsics: aconseguir que el conjunt de les temporades d’òpera del Teatre brindi als espectadors un panorama el més significatiu i complet possible de l’art de l’òpera i donar a conèixer les manifestacions artístiques que jalonen el circuit internacional. Es tracta, comptat i debatut, del projecte artístic de tot teatre. Aquest projecte pressuposa un criteri sobre el que s’entén per òpera, condiciona el tipus de públic que acudeix al teatre i identifica la institució, a escala internacional, amb una personalitat artística que, al seu torn, constitueix la base del seu prestigi.

En el Liceu, la selecció de títols, de cantants, de directors d’orquestra o d’escena que integren L ICEU D AVUI una temporada d’òpera no parteix, per tant, de decisions aïllades, sinó que respon a les E L ’ finalitats que el Pla Estratègic i de Viabilitat assigna a la programació: consolidar la tradició del propi Liceu amb algunes de les obres més habituals al llarg de la seva història, amb títols L’ÒPERA molt significatius de la història del gènere que combinin la modernitat i la innovació amb un

EL LICEU DE HOY La programación de una ópera dentro de una temporada –además de procurar el deleite del público que asiste a la representación– se integra en un proyecto más amplio diseñado con dos LA ÓPERA objetivos básicos: conseguir que el conjunto de las temporadas de ópera del Teatro brinde a los espectadores un panorama lo más significativo y completo posible del arte de la ópera y dar a conocer las manifestaciones artísticas que jalonan el circuito internacional. Se trata, en resumidas cuentas, del proyecto artístico de todo teatro. Este proyecto presupone un criterio sobre lo que se entiende por ópera, condiciona el tipo de público que acude al teatro e identifica la institución, a escala internacional, con una personalidad artística que, a su vez, constituye la base de su prestigio.

En el Liceu, la selección de títulos, de cantantes, de directores de orquesta o de escena que integran una temporada de ópera no parte, por tanto, de decisiones aisladas, sino que responde a las finalidades que el Plan Estratégico y de Viabilidad asigna a la programación: consolidar la tradición del propio Liceu con algunas de las obras más habituales a lo largo de su historia, con títulos muy significativos de la historia del género que combinen la modernidad y la innovación gust, potser majoritari del públic, sense deixar de propiciar que les personalitats artístiques més rellevants de l’òpera contemporània –cantants, directors d’orquestra i directors d’escena- estiguin presents a la programació, i afavorir la incorporació de professionals autòctons competents a l’activitat artística del Teatre.

Perquè la programació del Liceu a més de ser una mera reiteració dels valoris -títols, produccions, cantants- ja consagrats, procura innovar amb propostes que estimulin la identificació de l’òpera amb un art creatiu, viu, obert a nous públics. I, tot això, sense oblidar que la programació artística ha de ser sostenible.

La programació del Liceu, en aquests últims quinze anys, des de 1999, any de la seva reconstrucció, fins a 2014, contempla el gran repertori i ho enriqueix amb nous títols i escoles

con un gusto, quizás mayoritario del público, sin dejar de propiciar que las personalidades artísticas más relevantes de la ópera contemporánea –cantantes, directores de orquesta y directores de escena– estén presentes en la programación, y favorecer la incorporación de profesionales autóctonos competentes a la actividad artística del Teatro. Porque la programación del Liceu además de ser una mera reiteración de los valores –títulos, producciones, cantantes– ya consagrados, procura innovar con propuestas que estimulen la identificación de la ópera con un arte creativo, vivo, abierto a nuevos públicos. Y, todo ello, sin olvidar que la programación artística debe ser sostenible.

La programación del Liceu en estos últimos quince años , desde 1999, año de su reconstrucción, hasta 2014, contempla el gran repertorio y lo enriquece con nuevos títulos y escuelas operísticas, de lo que resulta una presencia equilibrada de las diversas escuelas que conforman la operístiques, del que resulta una presència equilibrada de les diverses escoles que conformen la història del gènere: l’òpera barroca, amb títols com Giulio Cessés, Ariodante, Tamerlano i Agrippina de Haendel o L’incoronazione di Poppea de Monteverdi de Monteverdi; les òperes de Mozart, molt més habituals actualment per la vivacitat de les produccions d’ara (Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Lucio Silla, Idomeneo, Così fan tutte); les òperes de Rossini tant bufes com serioses, com ll viaggio a Reims, Il turco in Italia, Il barbiere di Siviglia, La cenerentola, Semiramide; el belcantisme romàntic, amb obres com , Anna Bolena, L’elisir d’amore i Maria Stuarda de Donizetti o Il pirata de Bellini; l’òpera francesa (Samson et Dalila, de Saint-Säens, Carmen de Bizet, Hamlet de Thomas o Manon i Cendrillon de Massenet) i russa (Pikovaia Dama de Chaikovsky, La leyenda de la ciudad invisible de Kitej, de Rimski- Korsakov, Khovanchina de Mussorgsky, El jugador de Prokofiev); o el verisme i postverisme amb de Mascagni, de Leoncavallo, , Il tabarro,

historia del género: la ópera barroca, con títulos como Giulio Cesare, Ariodante y Agrippina de Haendel o L’incoronazione di Poppea de Monteverdi; las óperas de Mozart, mucho más habituales actualmente por la vivacidad de las producciones de ahora (Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Lucio Silla, Idomeneo, Così fan tutte); las óperas de Rossini tanto bufas como serias, con ll viaggio a Reims, Il turco in Italia, Il barbiere di Siviglia, La cenerentola, Semiramide; el belcantismo romántico, con obras como Lucia di Lammermoor, Anna Bolena, L’elisir d’amore y Maria Stuarda de Donizetti o Il pirata de Bellini; la ópera francesa (Samson et Dalila, de Saint-Säens, Carmen de Bizet, Hamlet de Thomas o Manon y Cendrillon de Massenet) y rusa (Pikovaia Dama de Chaikovsky, La leyenda de la ciudad invisible de Kitej, de Rimski-Korsakov, Khovanchina de Mussorgsky, El jugador de Prokofiev); o el verismo y postverismo con Cavalleria rusticana de Mascagni, Pagliacci de Leoncavallo, Madama Butterfly, Il tabarro, La bohème, Tosca y Turandot, de Puccini, ópera ésta última con que se inauguró el nuevo Liceu (1999/2000) y 82 | Experiència Òpera Liceu La bohème, Tosca i Turandot, òpera aquesta última amb que es va inaugurar el nou Liceu (1999/2000) i que es va reposar en 2005 i 2009, en aquesta última ocasió per commemorar els 10 anys de la reconstrucció.

La programació d’òperes del segle XX, amb obres com les de Richard Strauss Die Frau ohne Schatten, Salome, , Arabella), Jenufa, Katia Kabanova i El caso Makropoulos de Janácek, Le Grand Macabre de Ligeti o Die tote Stadt de Korngold (per posar alguns exemples), ha tingut un notable èxit. També l’òpera del segle XXI ha estat present amb l’estrena a Barcelona de D. Q. El Quixot a Barcelona, de J.L. Turina en la primera temporada inaugural, i durant aquests quinze anys s’han estrenat òperes dels compositors del país com Montsalvatge, Guinjoan, Mestres Quadreny, Palomar, Sotelo, Balada, Parra, Benguerel i Agustí Charles. D’entre les obres del segle XX presentades han tingut gran acollida les de Benjamin Britten Billy Budd, Muerte en Venecia, Peter Grimes, Gloriana, El sueño de una noche de verano), un autor que el púbic del Liceu ha fet seu. Especial rellevància han tingut també les produccions de dues grans tradicions del Liceu, Wagner i Verdi. Del primer, s’han programat, per exemple, grans produccions de Lohengrin, El holandés errante, Tannhäuser, Parasifal, Tristan und Isolde

que se repuso en 2005 y 2009, en esta última ocasión para conmemorar los 10 años de la reconstrucción.

La programación de óperas del siglo XX, con obras como las de Richard Strauss (Die Frau ohne Schatten, Salome, Elektra, Arabella), Jenufa, Katia Kabanova y El caso Makropoulos de Janácek, Le Grand Macabre de Ligeti o Die tote Stadt de Korngold (por poner algunos ejemplos), ha tenido un notable éxito. También la ópera del siglo XXI ha estado presente con el estreno en Barcelona de Don Quijote en Barcelona, de J.L. Turina en la primera temporada inaugural, y durante esos quince años se han estrenado óperas de los compositores del país como Montsalvatge, Guinjoan, Mestres Quadreny, Palomar, Sotelo, Balada, Parra, Benguerel y Agustí Charles. De entre las obras del siglo XX presentadas han tenido gran acogida las de Benjamin Britten (Billy Budd, Muerte en Venecia, Peter Grimes, Gloriana, Sueño de una noche de verano), un autor que el púbico del Liceu ha hecho suyo. Especial relevancia han tenido también las producciones de dos grandes tradiciones del Liceu: Wagner y Verdi. Del primero, se han programado, por ejemplo, grandes producciones de Lohengrin, El holandés errante, Tannhäuser, Parsifal, Tristan und Isolde o Los photo © Jordi Play o Los maestros cantores de Nürnberg, a més de les quatre obres que integren la Tetralogia i que s’han representat en diferents temporades.

Amb motiu del bicentenari del naixement de , el Liceu va ser visitat pel Festival Bayreuth, el certamen wagnerià més prestigiós del món, l’Orquestra i Cor juntament amb solistes de primer nivell van oferir al públic liceista versions concertants de El holandés errante, Lohengrin i Tristan und Isolde, al setembre de 2012. Verdi ha estat també àmpliament programat i entre el més significatiu cal assenyalar Don Carlo en la seva versió italiana (1999-2000) i en la seva versió francesa (2006-07), Un ballo in maschera (2000-01), La traviata (2002-03 i 2014-15), (2009-10), Falstaff (2010-11), Otello (2005-06) i Aida (2000-01, 2002-03, 2007-08 i 2011-12). L’òpera catalana romàntica també ha estat present en versions de concert, amb la celebrada La Fattucchiera, de Vicenç Cuyàs (2001-2002) i Els Pirineus,

maestros cantores de Nürnberg, además de las cuatro obras que integran la Tetralogía y que se han representado en diferentes temporadas.

Con motivo del bicentenario del nacimiento de Richard Wagner, el Liceu fue visitado por el Festival Bayreuth, el certamen wagneriano más prestigioso del mundo, cuyos Orquesta y Coro junto con solistas de primer nivel ofrecieron al público liceísta versiones concertantes de El holandés errante, Lohengrin y Tristan und Isolde, en septiembre de 2012. Verdi ha sido también ampliamente programado y entre lo más significativo cabe señalar Don Carlo en su versión italiana (1999-2000) y en su versión francesa (2006-07), Un ballo in maschera (2000-01), La traviata (2002-03 y 2014-15), Il trovatore (2009-10), Falstaff (2010-11), Otello (2005-06) y Aida (2000- 01, 2002-03, 2007-08 y 2011-12). La ópera catalana romántica también ha estado presente en versiones de concierto, con la celebrada La Fattucchiera, de Vicenç, Cuyàs (2001-2002) y Els de Felip Pedrell (2002-2003). Pel Liceu han passat alguns dels millors directors d’escena del moment, com Andreas Homoki (Die Frau ohne Schatten i Orfeo ed Euridice), Graham Vick (Lucia di Lammermoor), Robert Carsen (Le nozze di Figaro, Tosca, Tannhäuser, la Tetralogía wagneriana), Willy Decker (Billy Budd, Die tote Stadt), Herbert Wernicke (Giulio Cesare), Phyllida Lloyd (Gloriana), Gilbert Deflo (L’Orfeo, Il trovatore i Pikovaia Dama), Christoph Marthaler (Katia Kabanova), David Pountney (The Fairy Queen), Uwe Laufenberg (Ariadne auf Naxos) , Peter Stein (Falstaff), Damiano Michieletto (Così fan tutte), Dmitri Tcherniakov (La leyenda de la ciudad invisible de Kitej), Stefan Herheim (Rusalka), Kevin Newbury (Norma), Patrice Caurier i Moshe Leiser (Hamlet, Madama Butterfly, Maria Stuarda), Harry Kupfer (la Tetralogia) i Laurent Pelly (Les contes d’Hofmann, La fille du régiment, Cendrillon). D’altra banda, el Liceu ha convidat també a alguns dels millors directors teatrals catalans, com Núria Espert (Turandot), La Fura dels Baus (D.Q. i Le Grand Macabre), Joan Font de Comediants (La

Pirineus, de Felip Pedrell (2002-2003). Por el Liceu han pasado algunos de los mejores directores de escena del momento, como Andreas Homoki (Die Frau ohne Schatten y Orfeo ed Euridice), Graham Vick (Lucia di Lammermoor), Robert Carsen (Le nozze di Figaro, Tosca, Tannhäuser, la Tetralogía wagneriana), Willy Decker (Billy Budd, Die tote Stadt), Herbert Wernicke (Giulio Cesare), Phyllida Lloyd (Gloriana), Gilbert Deflo (L’Orfeo, Il trovatore y Pikovaia Dama), Christoph Marthaler (Katia Kabanova), David Pountney (The Fairy Queen), Uwe Laufenberg (Ariadne auf Naxos) , Peter Stein (Falstaff), Damiano Michieletto (Così fan tutte), Dmitri Tcherniakov (La leyenda de la ciudad invisible de Kitej), Stefan Herheim (Rusalka), Kevin Newbury (Norma), Patrice Caurier y Moshe Leiser (Hamlet, Madama Butterfly, Maria Stuarda), Harry Kupfer (la Tetralogia) y Laurent Pelly (Les contes d’Hofmann, La fille du régiment, Cendrillon). Por otra parte, el Liceu ha invitado también a algunos de los mejores directores teatrales catalanes, como Núria Espert (Turandot), La Fura dels Baus (D.Q. y Le Grand Macabre), Joan Font de Comediants (La flauta mágica, La 86 | Experiència Òpera Liceu flauta mágica, La cenerentola e Il barbiere di Siviglia), Ariel García Valdés (La favorite), Álex Rigola (El holandés errante), Sergi Belbel (Il viaggio a Reims), Paco Azorín (Tosca), Mario Gas (L’elisir d’amore) o Lluís Pasqual (Peter Grimes, Il prigioniero, Suor Angelica). El panorama escènic del Liceu en aquests anys ha estat marcat, així mateix, per les brillants i polèmiques adreces de Peter Konwitschny (Lohengrin, Der Freischütz, Don Carlos) i Calixto Bieito (Un ballo in maschera, Wozzeck, Carmen i Don Giovanni).

En el context de la difusió del patrimoni artístic del Liceu, es va reposar l’escenogra a d’Aida de Mestres Cabanes, un dels millors representants de la denominada escola catalana d’escenogra a. Algunes de les veus més volgudes del Teatre també han estat presents en aquesta etapa, com les de Montserrat Caballé (Henry VIII), Josep Carreras (Sly, Samson et Dalila). Edita Gruberova (I Puritani, Ariadne auf Naxos, Beatrice di Tenda, Maria Stuarda, Lucia di Lammermoor, Anna Bolena, Lucrezia Borgia), Éva Marton (Die Frau ohne Schatten,Turandot, Lohengrin, Jenufa, Elektra), Anja Silja (El caso Makropoulos, Erwartung, Jenufa), Dolora Zajick (Aida, La favorite, Roberto Devereux, Norma, Adriana Lecouvreur, Don Carlo, Suor Angelica), Maria Guleghina (Macbeth, Nabucco, Turandot, Manon

cenerentola e Il barbiere di Siviglia), Ariel García Valdés (La favorite), Álex Rigola (El holandés errante), Sergi Belbel (Il viaggio a Reims), Paco Azorín (Tosca), Mario Gas (L’elisir d’amore) o Lluís Pasqual (Peter Grimes, Il prigioniero, Suor Angelica). El panorama escénico del Liceu en estos años ha estado marcado, asimismo, por las brillantes y polémicas direcciones de Peter Konwitschny (Lohengrin, Der Freischütz, Don Carlos) y Calixto Bieito (Un ballo in maschera, Wozzeck, Carmen y Don Giovanni).

En el contexto de la difusión del patrimonio artístico del Liceu, se repuso la escenografía de Aida de Mestres Cabanes, uno de los mejores representantes de la denominada escuela catalana de escenografía. Algunas de las voces más queridas del Teatro también han estado presentes en esta etapa, como las de Montserrat Caballé (Henry VIII), Josep Carreras (Sly y Samson et Dalila). Edita Gruberova (I Puritani, Ariadne auf Naxos, Beatrice di Tenda, Maria Stuarda, Lucia di Lammermoor, Anna Bolena, Lucrezia Borgia), Éva Marton (Die Frau ohne Schatten,Turandot, Lohengrin, Jenufa, Elektra), Anja Silja (El caso Makropoulos, Erwartung, Jenufa), Dolora Zajick (Aida, La favorite, Roberto Devereux, Norma, Adriana Lecouvreur, Don Carlo, Suor photo © Jordi Play 88 | Experiència Òpera Liceu Lescaut), Joan Pons (Falstaff, La traviata, Aida, Adriana Lecouvreur, Macbeth), Rolando Villazón (L’elisir d’amore, Manon), Natalie Dessay (Hamlet, Manon, Les contes d’Hoffmann), Sondra Radvanovsky (Aida,Tosca, Norma), Joyce DiDonato (Cendrillon, La cenerentola, Maria Stuarda), Juan Diego Flórez (La fille du Regiment, La sonnambula, Linda di Chamounix, La cenerentola, Semiramide), Nina Stemme (Jenufa, Salome), Diana Damrau (El rapto en el serrallo, Linda di Chamounix), Roberto Alagna (Aida, Carmen, Madama Butterfly, Adriana Lecouvreur), Ewa Podles (Giulio Cesare, La Gioconda, Lucrezia Borgia, la Tetralogia, Semiramide, Cendrillon) i Plácido Domingo (Parsifal, Die Walküre, Tamerlano, I due Foscari), entre uns altres. A aquestes veus s’han incorporat unes altres de grandíssima qualitat -conformant una interminable llista- que s’han escoltat en òperes, recitals i concerts. Durant aquestes temporades algunes companyies i conjunts han estat convidats a actuar en el Gran Teatre del Liceu, com les britàniques North i English National Opera, el Teatre alla Scala de Milà, la Real Filarmonía de Galícia, el Theátre de la Monnaie, Teatre Real de Madrid, Teatre Mariinski de Sant Petersburg i el ja esmentat Cor i Orquestra del Festival Bayreuth.

Angelica), Maria Guleghina (Macbeth, Nabucco, Turandot, ), Joan Pons (Falstaff, La traviata, Aida, Adriana Lecouvreur, Macbeth), Rolando Villazón (L’elisir d’amore, Manon), Natalie Dessay (Hamlet, Manon, Les contes d’Hoffmann), Sondra Radvanovsky (Aida,Tosca, Norma), Joyce DiDonato (Cendrillon, La cenerentola, Maria Stuarda), Juan Diego Flórez (La fille du Regiment, La sonnambula, Linda di Chamounix, La cenerentola, Semiramide), Nina Stemme (Jenufa, Salome), Diana Damrau (El rapto en el serrallo, Linda di Chamounix), Roberto Alagna (Aida, Carmen, Madama Butterfly, Adriana Lecouvreur), Ewa Podles (Giulio Cesare, La Gioconda, Lucrezia Borgia, la Tetralogía, Semiramide, Cendrillon) y Plácido Domingo (Parsifal, Die Walküre, Tamerlano, I due Foscari), entre otros. A estas voces se han incorporado otras de grandísima calidad –conformando una interminable lista– que se han escuchado en óperas, recitales y conciertos. Durante estas temporadas algunas compañías y conjuntos han sido invitados al Gran Teatre del Liceu, como las británicas Opera North e English National Opera, el Teatro alla Scala de Milán, la Real Philarmonia de Galicia, el Theátre de La Monnaie, de Madrid, Teatro Mariinski de San Petersburgo y el ya mencionado Coro y Orquesta del Festival Bayreuth. photo © Ken Howard 90 | Experiència Òpera Liceu

L’Orquestra Simfònica del Liceu ha estat dirigida per grans directors d’orquestra, ostentant la titularitat de la direcció musical de la mateixa els mestres Bertrand de Billy, Sebastian Weigle, Michael Boder i actualment Josep Pons, la qual cosa ha permès situar a l’Orquestra Simfònica del Teatre entre les millors. El Cor ha estat dirigit per Andrés Máspero, William Spaulding, José Luis Basso, Peter Burian, i actualment per Conxita Garcia. Destacades batutes han dirigit a l’orquestra en representacions operístiques: Antoni Ros Marbà (El caso Makropoulos, Billy Budd, Orfeo ed Euridice, Otello, Babel 46, L’enfant et les sortilèges, Le nozze di Figaro), Peter Schneider (Lohengrin, Die Frau ohne Schatten, Jenufa), Jordi Savall (L’Orfeo, Il burbero di buon cuore), Harry Bicket (Giulio Cesare, Lucio Silla, Agrippina), Sylvain Cambreling (Katia Kabanova), Richard Bonynge (La favorite), Jesús López Cobos (Il viaggio a Reims, Rigoletto), Victor Pablo Pérez (Manon, La bohème, Il turco in Italia), Daniel Oren (La sonnambula), Zoltán Peskó (Boulevard Solitude), Andrew Davis (Cendrillon, Rusalka, Thaïs), Fabio Luisi (Falstaff), Marco Armiliato (Il trovatore, Linda di Chamounix), Stéphane Deneve (Les contes d’Hoffmann, Ariane et Barbe-Bleue), Maurizio Benini (Don Carlos, Adriana Lecouvreur, Maria Stuarda).

La Orquesta Sinfónica del Liceu ha sido dirigida por grandes directores de orquesta, ostentando la titularidad de la dirección musical de la misma los maestros Bertrand de Billy, Sebastian Weigle, Michael Boder y actualmente Josep Pons, lo que ha permitido situar a la Orquesta Sinfónica del Teatro entre las mejores. El Coro, con sus más de 50 coristas lo ha dirigido Andrés Máspero, William Spaulding, José Luis Basso , Peter Burian, y actualmente por Conxita Garcia. Destacadas batutas han dirigido a la orquesta en representaciones operísticas: Antoni Ros Marbà (El caso Makropoulos, Billy Budd, Orfeo ed Euridice, Otello, Babel 46, L’enfant et les sortilèges, Le nozze di Figaro), Peter Schneider (Lohengrin, Die Frau ohne Schatten, Jenufa), Jordi Savall (L’Orfeo, Il burbero di buon cuore), Harry Bicket (Giulio Cesare, Lucio Silla, Agrippina), Sylvain Cambreling (Katia Kabanova), Richard Bonynge (La favorite), Jesús López Cobos (Il viaggio a Reims, Rigoletto), Victor Pablo Pérez (Manon, La bohème, Il turco in Italia), Daniel Oren (La sonnambula), Zoltán Peskó (Boulevard Solitude), Andrew Davis (Cendrillon, Rusalka, Thaïs), Fabio Luisi (Falstaff), Marco Armiliato (Il trovatore, Linda di Chamounix), Stéphane Deneve (Les contes d’Hoffmann Ariane et Barbe- Bleue), Maurizio Benini (Don Carlos, Adriana Lecouvreur, Maria Stuarda). photo © Jordi Play El Liceu d’avui Els Altres Espectacles El Liceu de Hoy Los Otros Espectáculos 93 | Experiència Òpera Liceu

La dansa, els concerts i els recitals constitueixen els tres tipus d’espectacle que, tradicionalment, han complementat la programació d’òpera del Gran Teatre del Liceu. Els espectacles de dansa han comportat la presència d’algunes de les més prestigioses companyies internacionals, com el Ballet de Frankfurt, el Ballet del Teatre Bolshoi de Moscou, el Ballet de Zurich, el Ballet Maurice Béjart, el Sant Francisco Ballet, el Ballett, el Ballet Nacional d’Espanya, el Ballet Gulbenkian, la Alvin Ailey American Dansi Theater, la Martha Graham Company, els Ballets de Muntanya-Carlo, la Nederlands Dans Theater i la Companyia de Pina Bausch, amb el debut de la mateixa Pina Bausch en el Liceu en “Cafè Müller”, en una de les seves últimes actuacions pocs mesos abans de la seva mort. A més han actuat en el Liceu la Companyia Nacional de Dansa de Nacho Duato, el Ballet Víctor Ullate, el Ballet Nacional d’Espanya i les Companyies d’Antonio Gades, d’Ángel Corella i de EL LICEU D’AVUI Sara Baras. Els concerts de l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu han estat, habitualment, de caràcter monogràfic, sovint en relació amb les òperes programades. Dels ELS ALTRES ESPECTACLES primers anys cal destacar el Concert Richard Wagner (amb Nadine Secundi i Plácido Domingo)

EL LICEU DE HOY La danza, los conciertos y los recitales constituyen los tres tipos de espectáculo que, tradicionalmente, han complementado la programación de ópera del LOS OTROS ESPECTÁCULOS Gran Teatre del Liceu. Los espectáculos de danza han comportado la presencia de algunas de las más prestigiosas compañías internacionales, como el Ballet de Frankfurt, el Ballet del Teatro Bolshoi de Moscú, el Ballet de Zurich, el Ballet Maurice Béjart, el San Francisco Ballet, el Semperoper Ballett, el Ballet Nacional de España, el Ballet Gulbenkian, la Alvin Ailey American Dance Theater, la Martha Graham Company, los Ballets de Monte-Carlo, la Nederlands Dans Theater y la Compañía de Pina Bausch, con el debut de la misma Pina Bausch en el Liceu en “Café Müller”, en una de sus últimas actuaciones pocos meses antes de su muerte. Además han actuado en el Liceu la Compañía Nacional de Danza de Nacho Duato, el Ballet Víctor Ullate, el Ballet Nacional de España y las Compañías de Antonio Gades, de Ángel Corella y de Sara Baras. Los conciertos de la Orquesta Sinfónica y el Coro del Gran Teatre del Liceu han sido, habitualmente, de carácter monográfico, a menudo en relación con las óperas programadas. De los primeros años cabe destacar el Concierto Richard Wagner (con Nadine Secunde y Plácido Domingo) de la temporada 1999-2000, el Concierto Zemlinski (con Adrianne Pieczonka y Bo Skovhus) de la temporada 2000- 94 | Experiència Òpera Liceu de la temporada 1999-2000, el Concert Zemlinski (amb Adrianne Pieczonka i Bo Skovhus) de la temporada 2000-2001, el Concert Beethoven/Strauss (amb Alícia de Larrocha) de la temporada 2001-2002, i el Concert Strauss (amb Karita Mattila) de la temporada 2002-2003. Des del nomenament de l’actual director titular, Josep Pons, l’Orquestra ha sortit de gira pel territori, oferint cada any varis concerts en altres auditoris de Barcelona (L’Auditori, Palau de la Música Catalana), aprofundint la seva interpretació del repertori simfònic, notablement ampliat.

A més dels seus titulars, han dirigit a l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu, entre uns altres, Riccardo Muti, Salvador Mas, Friedrich Haider, Peter Schneider, Rafael Frühbeck de Burgos. I han estat convidats l’orquestra i el cor titulars del Teatre Real de Madrid, els del Teatre alla Scala de Milà i La Capella Reial i Le Concert des Nations, dirigits per Jordi Savall. Els recitals han propiciat el retrobament amb alguna de les veus més tradicionals del Liceu, com les de Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Edita Gruberova i Juan Diego Flórez, i han permès valorar unes altres no tan habituals, com les de Bryn Terfel, Jennifer Larmore, Waltraud Meier, Dmitri Hvrostovski, Felicity Lott, Jonas Kaufmann, Philippe Jaroussky, Susan

2001, el Concierto Beethoven/Strauss (con Alícia de Larrocha) de la temporada 2001-2002, y el Concierto Strauss (con Karita Mattila) de la temporada 2002-2003. Desde el nombramiento del actual director titular, Josep Pons, la Orquesta ha salido de gira por el territorio, ofreciendo cada año varios conciertos en otros auditorios de Barcelona (L’Auditori, Palau de la Música Catalana), profundizando su interpretación del repertorio sinfónico, notablemente ampliado.

Además de sus titulares, han dirigido a la Orquesta Sinfónica y el Coro del Gran Teatre del Liceu, entre otros, Riccardo Muti, Salvador Mas, Friedrich Haider, Peter Schneider, Rafael Frühbeck de Burgos. Y han sido invitados la orquesta y el coro titulares del Teatro Real de Madrid, los del Teatro alla Scala de Milán y La Capella Reial y Le Concert des Nations, dirigidos por Jordi Savall. Los recitales han propiciado el reencuentro con alguna de las voces más tradicionales del Liceu, como las de Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Edita Gruberova y Juan Diego Flórez, y han permitido valorar otras no tan habituales, como las de Bryn Terfel, Jennifer Larmore, Waltraud Meier, Dmitri Hvrostovski, Felicity Lott, Jonas Kaufmann, Philippe Jaroussky, Susan Graham, Anna Caterina photo © Antoni Bo ll Graham, Anna Caterina Antonacci, Andreas Scholl, Ben Heppner o Catherine Malfitano. El més singular del Liceu en les primeres temporades després de la seva reinauguració ha estat el conjunt d’espectacles i activitats programades del Foyer per complementar els títols d’òpera: el conjunt d’espectacles «A propòsit de... », relacionats, invariablement, amb una òpera de la temporada i que no són sinó petits concerts de càmera en què s’ofereixen obres del mateix autor per mostrar l’evolució del seu llenguatge; o obres de la mateixa època, que permeten identificar el codi que va impregnar l’obra en cartell per, d’aquesta manera, valorar la seva singularitat; o concerts orientats a mostrar el tractament musical d’un determinat tema a través de la història de la música (com s’ha fet, sense anar més lluny, amb els mites d’Orfeu i de Don Joan). També al Foyer, sota la denominació de «Sessions perdulàries» s’han ofert així mateix espectacles més informals, com dues Sessions Kurt Weill amb Hedwig assbender i amb Angela Denoke, la Soirée Offenbach, l’homenatge a Sarah Bernhard amb Sarah Walker, la paródica

Antonacci, Andreas Scholl, Ben Heppner o Catherine Malfitano. Lo más singular del Liceu en las primeras temporadas después de su reinauguración ha sido el conjunto de espectáculos y actividades programadas en el Foyer para complementar los títulos de ópera: el conjunto de espectáculos «A propósito de ... », relacionados, invariablemente, con una ópera de la temporada y que no son sino pequeños conciertos de cámara en que se ofrecen obras del mismo autor para mostrar la evolución de su lenguaje); u obras de la misma época, que permiten identificar el código que impregnó la obra en cartel para, de este modo, valorar su singularidad; o conciertos orientados a mostrar el tratamiento musical de un determinado tema a través de la historia de la música (como se ha hecho, sin ir más lejos, con los mitos de Orfeo y de Don Juan). También en el Foyer, bajo la denominación de «Sesiones golfas», asimismo, se han ofrecido espectáculos más informales, como dos Sesiones Kurt Weill con Hedwig Fassbender y con Angela Denoke, la Soirée Offenbach, el homenaje a Sarah Bernhard con Sarah Walker, la paródica Gran Scena Opera Gran Scena Opera o A little Sondheim Music. Amb la reinauguració de l’any 1999 es crea una programació especí ca per al públic infantil, orientat a familiaritzar als més joves amb l’art de l’òpera. Aquesta programació va ser batejada amb el nom El Petit Liceu i té dos vessants: la programació per a les escoles i la programació per a les famílies. En el marc d’aquest apartat, entre d’altres cal destacar els espectacles Pedro i el llop, de Prokofiev, El superbarbero de Sevilla, a partir de l’obra de Rossini, Els músics de Bremen, La Ventafocs, La casa flotant, Cantant amb el cor, Oh!, l’amor i Guillermo Tell sent La petita flauta màgica la que s’ha representat més vegades, dins i fora del Teatre. La petita flauta màgica, la versió per a nens de La flauta màgica de Mozart, creat per Comediants, és l’espectacle infantil que gira més per Espanya, representant-se en català, castellà i basc. L’engegada d’aquesta programació ha portat al Liceu, des del seu reinauguració a al voltant de 60.000 escolars.

o A little Sondheim Music. Con la reinauguración del año 1999 se crea una programación especí ca para el público infantil, orientada a familiarizar a los más jóvenes con el arte de la ópera. Esta programación fue bautizada con el nombre “El Petit Liceu” y tiene dos vertientes: la programación para las escuelas y la programación para las familias. En el marco de este apartado, entre otros cabe destacar los espectáculos Pedro y el lobo, de Prokofiev, El superbarbero de Sevilla, a partir de la obra de Rossini, Los músicos de Bremen, La Ventafocs, La casa flotante, Cantando con el coro, Oh!, l’amor y Guillermo Tell siendo La pequeña flauta mágica la que se ha representado más veces, dentro y fuera del Teatro. La pequeña flauta mágica, la versión para niños de La flauta mágica de Mozart, creado por Comediants, es el espectáculo infantil que gira más por España, representándose en catalán, castellano y vasco. La puesta en marcha de esta programación ha llevado al Liceu, desde su reinauguración a alrededor de 60.000 escolares. El Liceu d’avui El Públic El Liceu de Hoy El Público 99 | Experiència Òpera Liceu

El públic és part essencial de la identitat d’un teatre d’òpera perquè la seva personalitat cultural, més que l’edi ci que l’ identi ca exteriorment, la determinen les manifestacions artístiques que en ell es programen i el públic que els dóna sentit. Un teatre públic, com és el cas del Liceu, ha de propiciar, a més, que el públic que ho nodreix sigui el més ampli possible.

Entre les diverses iniciatives que s’orienten a la consecució d’aquest objectiu, figuren la diversificació dels torns d’abonament i, sobretot, la introducció de torns reduïts i detorns populars, que s’afegeixen als torns tradicionals per facilitar l’accés al Liceu del públic que pretén incorporar l’òpera en els seus hàbits de consum de productes culturals. Existeix també un abonament de dansa. EL LICEU D’AVUI Els abonats del Liceu són una part fonamental del Teatre i ocupen una gran part de l’aforament. L ÚBLIC No obstant això el teatre manté les portes obertes a tots; abonats i no abonats, joves i majors, E P melòmans i no iniciats.

EL LICEU DE HOY El público es parte esencial de la identidad de un teatro de ópera porque su personalidad cultural, más que el edi cio que lo identi ca exteriormente, la EL PÚBLICO determinan las manifestaciones artísticas que en él se programan y el público que les da sentido. Un teatro público, como es el caso del Liceu, debe propiciar, además, que el público que lo nutre sea lo más amplio posible.

Entre las diversas iniciativas que se orientan a la consecución de este objetivo, figuran la diversificación de los turnos de abono y, sobre todo, la introducción de turnos reducidos y de turnos populares, que se añaden a los turnos tradicionales para facilitar el acceso al Liceu del público que pretende incorporar la ópera en sus hábitos de consumo de productos culturales. Existe también un abono de danza.

Los abonados del Liceu son una parte fundamental del Teatro y ocupan una gran parte del aforo. Sin embargo el teatro mantiene las puertas abiertas a todos; abonados y no abonados, jóvenes y mayores, melómanos y no iniciados. Per tots ells s’obren les portes amb accions de tot tipus que últimament es potencien amb gran força. En els últims 15 anys el coneixement de l’activitat del Liceu s’ha produït per diferents canals. Entre uns altres, per la difusió a través de les ràdios i televisions públiques de tota la temporada.

També per la retransmissió en directe i en alta qualitat a una cinquantena d’universitats europees i americanes d’alguns títols de la temporada a fi de familiaritzar al sector més jove del públic. És el projecte “Òpera Oberta” que després de 15 anys encara manté la seva vigència. També en sales de cinemes de 15 països, s’ha emès, en directe, algunes de les òperes de la temporada. Entre elles, cal destacar Carmen, El rapto en el serrallo, La bohème i Norma amb gran assistència de públic. Així mateix dins d’aquest projecte audiovisual aquest any s’ha recuperat Liceu a la Fresca, una iniciativa on 15 municipis retransmeten a l’aire lliure

Para todos ellos se abren las puertas con acciones de todo tipo que últimamente se potencian con gran fuerza. En los últimos 15 años el conocimiento de la actividad del Liceu se ha producido por distintos canales. Entre otros, por la difusión a través de las radios y televisiones públicas de toda la temporada.

También por la retransmisión en directo y en alta calidad a una cincuentena de universidades europeas y americanas de algunos títulos de la temporada a fin de familiarizar al sector más joven del público. Es el proyecto “Opera Oberta” que después de 15 años todavía mantiene su vigencia. También en salas de cines de 15 países, se ha emitido, en directo, algunas de las óperas de la temporada. Entre ellas, cabe destacar Carmen, El rapto en el Serrallo y, La Bohème y Norma con gran asistencia de público. Asimismo dentro de este proyecto audiovisual este año se ha recuperado Liceu a la Fresca, una iniciativa donde 15 municipios retransmiten al aire libre una de les òperes de la temporada. Finalment s’ha editat en diversos suports audiovisuals alguns dels títols representats en les diferents temporades.

Totes aquestes iniciatives han propiciat un notable augment del públic del Liceu, un públic que, d’altra banda, ja no és el mateix que anys enrere. Un dels símptomes d’aquesta renovació concerneix al perfil actual del nou abonat: una persona d’entre 35 i 40 anys d’edat, de classe mitjana, amb estudis universitaris i resident a Barcelona. Amb tot, cada vegada és més habitual el públic procedent de la resta de comarques catalanes. Les dades indiquen que, efectivament, s’ha produït una renovació generacional i social del públic del Liceu. Aquesta és, sens dubte, la seva millor garantia de futur.

una de las óperas de la temporada. Finalmente se ha editado en diversos soportes audiovisuales algunos de los títulos representados en las distintas temporadas.

Todas estas iniciativas han propiciado un notable aumento del público del Liceu, un público que, por otra parte, ya no es el mismo que años atrás. Uno de los síntomas de esta renovación atañe al perfil actual del nuevo abonado: una persona de entre 35 y 40 años de edad, de clase media, con estudios universitarios y residente en Barcelona. Con todo, cada vez es más habitual el público procedente del resto de comarcas catalanas. Los datos indican que, efectivamente, se ha producido una renovación generacional y social del público del Liceu. Ésta es, sin duda, su mejor garantía de futuro. Experiènces Gran Teatre del Liceu Experiencias Gran Teatre del Liceu Experiènces Gran Teatre del Liceu Experiencias Gran Teatre del Liceu photo © Antoni Bofill 105 | Experiència Òpera Liceu

experiència 1 / experiencia 1 Llotja / Palco

2 localitats per a un espectacle en una llotja (butaca secreta llotja) Conferència prèvia al Foyer del teatre sobre l’òpera la qual assisteix

2 localidades para un espectáculo en un palco (butaca secreta palco) Conferencia previa en el Foyer del teatro sobre la ópera a la que se asiste

Gaudeix de l’òpera des d’una localització en una llotja. Tria un espectacle de la temporada 2017-18 o 2018-19.

Disfruta de la ópera desde una localización en un palco. Escoge un espectáculo de la temporada 2017-18 o 2018-19. photo © Anton Rubinstein 107 | Experiència Òpera Liceu experiència 2 / experiencia 2 Una Nit a l’Òpera Una Noche en la Ópera

2 localitats per a un espectacle de la temporada (butaca secreta especial) Sopar ràpid (Pack duo) per a dos durant l’entreacte a la cafeteria del Liceu Conferència prèvia al Foyer del teatre sobre l’òpera la qual assisteix Revista Obertura

2 localidades para un espectáculo de la temporada (butaca secreta especial) Cena rápida (Pack dúo) para dos durante el entreacto en la cafetería del Liceu Conferencia previa en el Foyer del teatro sobre la ópera a la que se asiste Revista Obertura

Gaudeix d’una vetllada única al Liceu, assisteix a una òpera de la temporada 2017-18 o 2018-19. Les localitats (butaca secreta especial), les podràs reservar per a qualsevol òpera (segons disponibilitat). Són secretes donat que estan distribuïdes arreu del teatre, algunes fins i tot a platea. La ubicació exacta de les butaques es comunicarà 48 h abans de l’inici de l’espec- tacle. Durant l’entreacte de l’òpera podràs degustar un sopar ràpid (Pack duo) a la cafeteria del teatre per a dues persones. El nostre servei d’atenció al públic et podrà aconsellar sobre quines són les òperes més adequades perquè puguis gaudir d’una magnífica vetllada al Liceu.

Disfruta de una velada única en el Liceu, asiste a una ópera de la temporada 2017-18 o 2018-19. Las localidades (butaca secreta especial), las podrás reservar para cualquier ópera (según disponibilidad). Son secretas puesto que están distribuidas por todo el teatro, algunas incluso en la platea. La ubicación exacta de las butacas se comunicará 48h antes del inicio del espectáculo. Durante el entreacto de la ópera podrás degustar una cena rápida (Pack dúo) en la cafetería del Teatro para dos personas. Nuestro servicio de atención al público te podrá aconsejar cuáles son los espectáculos más adecuadas para que puedas disfrutar de una magnífica velada en el Liceu. photo © Antoni Bofill 109 | Experiència Òpera Liceu experiència 3 / experiencia 3 Iniciació a la Lírica Iniciación a la Lírica

2 localitats per a una òpera (butaca secreta especial) Visita exprés (25 minuts) 2 Copes de cava o refrescs durant l’entreacte a la cafeteria del Liceu Programa de mà Conferència prèvia al Foyer del teatre sobre l’òpera la qual assisteix

2 localidades para una ópera (butaca secreta especial) Visita exprés (25 minutos) 2 copas de cava o refrescos durante el entreacto del Liceu Programa de mano Conferencia previa en el Foyer del teatro sobre la ópera a la que se asiste

Si assisteixes al Gran Teatre del Liceu per primera vegada aquesta experiència et permetrà conèixer els espais públics del teatre amb una visita prèvia, saber tots els detalls de l’òpera amb el programa de mà i la conferència prèvia, gaudir d’una consumició i presenciar l’espectacle que hagis escollit de la temporada 2017-18 o 2018-19. Les localitats (butaca secreta especial), les podràs reservar per a qualsevol òpera (segons disponibilitat). Són secretes donat que estan distribuïdes arreu del teatre, algunes fins i tot a platea. La ubicació exacta de les butaques es comunicarà 48 h abans de l’inici de l’espectacle. Durant l’entreacte de l’òpera podràs degustar una copa de cava o una consumició a la sala Foyer del teatre. El nostre servei d’atenció al públic et podrà aconsellar quines són les òperes més adequades perquè puguis gaudir d’una magnífica vetllada al Liceu.

Si asistes al Gran Teatre del Liceu por primera vez esta experiencia te permitirá conocer los espacios públicos del teatro con una visita previa, saber todos los detalles de la ópera con el programa de mano y la conferencia previa, disfrutar de una consumición y presenciar el espectáculo que hayas escogido de la temporada 2017-18 o 2018-19. Las localidades (butaca secreta especial), las podrás reservar para cualquier ópera (según disponibilidad). Son secretas puesto que están distribuidas por todo el teatro, algunas incluso en la platea. La ubicación exacta de las butacas se comunicará 48h antes del inicio del espectáculo. Durante el entreacto de la ópera podrás degustar una copa de cava o una consumición en la sala Foyer del teatro. Nuestro servicio de atención al público te podrá aconsejar cuáles son las óperas más adecuadas para que puedas disfrutar de una magnífica velada en el Liceu. photo © Antoni Bofill Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu 111 | Experiència Òpera Liceu

experiència 4 / experiencia 4 Concert / Concierto

2 localitats per a un concert (butaca secreta). Visita guiada (50 minuts) 2 Copes de cava o refrescs a la cafeteria del Liceu Programa de mà (segons disponibilitat) Revista Obertura

2 localidades para un concierto (butaca secreta) Visita guiada (50 minutos) 2 copas de cava o refrescos en la cafetería del Liceu Programa de mano (según disponibilidad) Revista Obertura

Gaudeix d’un concert al Gran Teatre del Liceu, tens 2 localitats per al concert que triïs (butaca secreta) de la temporada 2017- 18 o 2018-19, visita guiada pels espais públics del teatre, copa de cava o refresc i el programa de mà (segons disponibilitat). Les localitats (butaca secreta), les podràs reservar per a qualsevol concert (segons disponibilitat). Són secretes donat que estan distribuïdes arreu del teatre, algunes fins i tot a platea. La ubicació exacta de les butaques es comunicarà 48 h abans de l’inici de l’espectacle.

Disfruta de un concierto en el Gran Teatre del Liceu, tienes 2 localidades para el concierto que elijas (butaca secreta) de la tempo- rada 2017-18 o 2018-19 visita guiada por los espacios públicos del teatro, copa de cava o refresco y el programa de mano (según disponibilidad). Las localidades (butaca secreta), las podrás reservar para cualquier concierto (según disponibilidad). Son secretas puesto que están distribuidas por todo el teatro, algunas incluso en la platea. La ubicación exacta de las butacas se comunicará 48h antes del inicio del espectáculo. photo © Esther Haase 113 | Experiència Òpera Liceu experiència 5 / experiencia 5 Grans Veus Grandes Voces

2 localitats per a un recital (butaca secreta) Visita guiada (50 minuts) 2 Copes de cava o refrescs a la cafeteria del Liceu Programa de mà (segons disponibilitat)

2 localidades para un recital (butaca secreta) Visita guiada (50 minutos) 2 copas de cava o refrescos en la cafetería del Liceu Programa de mano (según disponibilidad)

Gaudeix d’un recital al Gran Teatre del Liceu, tens 2 localitats per al recital que triïs (butaca secreta), visita guiada pels espais públics del teatre, copa de cava o refresc i el programa de mà (segons disponibilitat). Les localitats (butaca secreta), les podràs reservar per a qualsevol recital de la temporada 2017-18 o 2018-19 (segons disponibilitat). Són secretes donat que estan distribuïdes arreu del teatre, algunes fins i tot a platea. La ubicació exacta de les butaques es comunicarà 48 h abans de l’inici de l’espectacle.

Disfruta de un recital en el Gran Teatre del Liceu, tienes 2 localidades para el recital que elijas (butaca secreta), visita guiada por los espacios públicos del teatro, copa de cava o refresco y el programa de mano (según disponibilidad). Las localidades (butaca secreta), las podrás reservar para cualquier recital de la temporada 2017-18 o 2018-19 (según disponibilidad). Son secretas puesto que están distribuidas por todo el teatro, algunas incluso en la platea. La ubicación exacta de las butacas se comunicará 48h antes del inicio del espectáculo. photo © Hana Kudryashova 115 | Experiència Òpera Liceu

experiència 6 / experiencia 6 Dansa / Danza

2 localitats per a un espectacle de dansa (butaca secreta) Visita guiada (50 minuts) 2 Copes de cava o refrescs a la cafeteria del Liceu Programa de mà

2 localidades para un espectáculo de danza (butaca secreta) Visita guiada (50 minutos) 2 copas de cava o refrescos en la cafetería del Liceu Programa de mano

Gaudeix d’un espectacle de dansa al Gran Teatre del Liceu, tens 2 localitats per al ballet que triïs (butaca secreta), visita guiada pels espais públics del teatre, copa de cava o refresc i el programa de mà (segons disponibilitat). Les localitats (butaca secreta), les podràs reservar per a qualsevol espectacle de dansa de la temporada 2017-18 o 2018-19 (segons disponibilitat). Són secretes donat que estan distribuïdes arreu del teatre, algunes fins i tot a platea. La ubicació exacta de les butaques es comu- nicarà 48 h abans de l’inici de l’espectacle.

Disfruta de un espectáculo de danza en el Gran Teatre del Liceu, tienes 2 localidades para el ballet que elijas (butaca secreta), visita guiada por los espacios públicos del teatro, copa de cava o refresco y el programa de mano (según disponibilidad). Las localidades (butaca secreta), las podrás reservar para cualquier espectáculo de danza de la temporada 2017-18 o 2018-19 (según disponibili- dad). Son secretas puesto que están distribuidas por todo el teatro, algunas incluso en la platea. La ubicación exacta de las butacas se comunicará 48h antes del inicio del espectáculo. photo © Todos los derechos reservados 117 | Experiència Òpera Liceu experiència 7 / experiencia 7 Descobreix el Liceu Descubre el Liceu

2 localitats per a una òpera (butaca secreta especial) Visita guiada (50 minuts) 2 Copes de cava o refrescs durant l’entreacte a la cafeteria del Liceu. Conferència prèvia al Foyer del teatre sobre l’òpera la qual assisteix.

2 localidades para una ópera (butaca secreta especial) Visita guiada (50 minutos) 2 copas de cava o refrescos durante el entreacto en la cafetería del Liceu Conferencia previa en el Foyer del teatro sobre la ópera a la que se asiste

Assisteix a una òpera de la temporada 2017-18 o 2018-19, descobreix els espais públics del teatre i degusta una consumició al teatre. Les localitats (butaca secreta), les podràs reservar per a qualsevol òpera (segons disponibilitat). Són secretes donat que estan distribuïdes per tot el teatre, algunes fins i tot a platea. La ubicació exacta de la butaques es comunicarà 48 h abans de l’inici de l’espectacle. El nostre servei d’atenció al públic et podrà aconsellar quines són les òperes més adequades perquè puguis gaudir d’una magnífica vetllada al Liceu.

Asiste a una ópera de la temporada 2017-18 o 2018-19, descubre los espacios públicos del teatro y degusta una consumición en el teatro. Las localidades (butaca secreta), las podrás reservar para cualquier ópera (según disponibilidad). Son secretas puesto que están distribuidas por todo el teatro, algunas incluso en la platea. La ubicación exacta de la butacas se comunicará 48h antes del inicio del espectáculo. Nuestro servicio de atención al público te podrá aconsejar cuáles son las óperas más adecuadas para que puedas disfrutar de una magnífica velada en el Liceu. photo © Antoni Bofill 119 | Experiència Òpera Liceu experiència 8 / experiencia 8 Òpera Total Ópera Total

2 localitats per a una òpera (butaca secreta especial) Visita guiada (50 minuts) Programa de mà Conferencia prèvia al Foyer del teatre sobre l’òpera la qual assisteix.

2 localidades para una ópera (butaca secreta especial) Visita guiada (50 minutos) Programa de mano Conferencia previa en el Foyer del teatro sobre la ópera a la que se asiste

Assisteix a una òpera de la temporada 2017-18 o 2018-19, descobreix els espais públics del teatre i coneix tots els detalls de l’òpera a través del programa de mà i la conferència prèvia. Les localitats (butaca secreta), les podràs reservar per a qualsevol òpera (segons disponibilitat). Són secretes donat que estan distribuïdes arreu del teatre, algunes fins i tot a platea. La ubicació exacta de la butaques es comunicarà 48 h abans de l’inici de l’espectacle. El nostre servei d’atenció al públic et podrà aconse- llar quins són les òperes més adequades perquè puguis gaudir d’una magnífica vetllada al Liceu.

Asiste a una ópera de la temporada 2017-18 o 2018-19, descubre los espacios públicos del teatro y conoce todos los detalles de la ópera a través del programa de mano y la conferencia previa. Las localidades (butaca secreta), las podrás reservar para cual- quier ópera (según disponibilidad). Son secretas puesto que están distribuidas por todo el teatro, algunas incluso en la platea. La ubicación exacta de la butacas se comunicará 48h antes del inicio del espectáculo. Nuestro servicio de atención al público te podrá aconsejar cuáles son las óperas más adecuadas para que puedas disfrutar de una magnífica velada en el Liceu. photo © A Franchella Stofleth 121 | Experiència Òpera Liceu experiència 9 / experiencia 9 Òpera Brindis Ópera Brindis

2 localitats per a una òpera (butaca secreta) 2 Copes de cava o refrescs durant l’entreacte a la cafeteria del Liceu. Programa de mà Conferència prèvia al Foyer del teatre sobre l’òpera la qual assisteix

2 localidades para una ópera (butaca secreta) 2 Copas de cava o refrescos durante el entreacto en la cafetería del Liceu Programa de mano Conferencia previa en el Foyer del teatro sobre la ópera a la que se asiste

Assisteix a una òpera de la temporada 2017-18 o 2018-19, descobreix els espais públics del teatre i coneix tots els detalls de l’òpera a través del programa de mà. Les localitats (butaca secreta), les podràs reservar per a qualsevol òpera (segons disponi- bilitat). Són secretes donat que estan distribuïdes arreu del teatre, algunes fins i tot a platea. La ubicació exacta de la butaques es comunicarà 48 h abans de l’inici de l’espectacle. El nostre servei d’atenció al públic et podrà aconsellar quines són les òperes més adequades perquè puguis gaudir d’una magnífica vetllada en el Liceu.

Asiste a una ópera de la temporada 2017-18 o 2018-19, descubre los espacios públicos del teatro y conoce todos los detalles de la ópera a través del programa de mano. Las localidades (butaca secreta), las podrás reservar para cualquier ópera (según disponibilidad). Son secretas puesto que están distribuidas por todo el teatro, algunas incluso en la platea. La ubicación exacta de la butacas se comunicará 48h antes del inicio del espectáculo. Nuestro servicio de atención al público te podrá aconsejar cuáles son las óperas más adecuadas para que puedas disfrutar de una magnífica velada en el Liceu. photo © Antoni Bofill 123 | Experiència Òpera Liceu experiència 10 / experiencia 10

Experiència en Família - Petit Liceu Experiencia en Familia - Petit Liceu

6 localitats per a un espectacle del Petit Liceu (vàlid únicament per als espectacles realitzats al Gran Teatre del Liceu). Visita exprés (25 minuts) Revista Obertura

6 localidades para un espectáculo del Petit Liceu (válido únicamente para los espectáculos realizados en el Gran Teatre del Liceu) Visita exprés (25 minutos) Revista Obertura

Disposes de 6 localitats per assistir amb tot la família a algun dels espectacles programats del Petit Liceu de la temporada 2017-18 o 2018-19 al Gran Teatre del Liceu. Pots utilitzar totes les localitats per a un únic dia o assistir a diversos espectacles. Tu tries! A més podràs degustar un refresc al teatre. El nostre servei d’atenció al públic et podrà aconsellar quines són les òperes més adequades perquè puguis gaudir d’una magnífica vetllada al Liceu.

Dispones de 6 localidades para asistir con todo la familia a alguno de los espectáculos programados del Petit Liceu de la temporada 2017-18 o 2018-19 en el Gran Teatre del Liceu. Puedes utilizar todas las localidades para un único día o asistir a varios espectácu- los. ¡Tú eliges!. Además podrás degustar un refresco en el teatro. Nuestro servicio de atención al público te podrá aconsejar cuáles son los espectáculos más adecuados para que puedas disfrutar de una magnífica velada en el Liceu. photo © Jordi Play

© Todos los derechos reservados

¿LE HA GUSTADO VENIR A LA ÓPERA? ¿LE GUSTARÍA REPETIR? ¿LE GUSTARÍA AMPLIAR SU EXPERIENCIA CON MÁS ENTRADAS O ESPECTÁCULOS?

SE LO PONEMOS MUY FÁCIL, LE OFRECEMOS 2 POSIBILIDADES:

1. UN DESCUENTO PARA APLICAR EN SU PRÓXIMA COMPRA DE LOCALIDADES. Utilice este código regalo para obtener un descuento de 5 € por localidad. Válido para cualquier espectáculo de la temporada del Gran Teatro del Liceu 2017-2018 en las zonas 1, 2A, 2B y 3. Limitado a 2 localidades por caja regalo y sujeto a disponibilidad. Para comprar las localidades seleccione el espectáculo que desee adquirir, escoja el descuento Smartbox Liceo y marque el código regalo LICBOX2018 por cada localidad.

2. O BIEN DISFRUTAR DE UN ABONO FLEXIBLE, QUE PERMITE ESCOGER LA TEMPORADA QUE QUIERA, CUANDO QUIERA Y COMO QUIERA. PODRÁ CONFIGURAR SU ABONO TOTALMENTE A MEDIDA. Escoger sólo los espectáculos que quiere ver y elegir para cada función la butaca que prefiera. Un abono completamente personalizado y con un descuento muy interesante sobre el precio de la entrada. Dos formatos diferentes: • Flexible-Reducido: entre 5 y 8 funciones, con un 8% de descuento (respecto al precio de las entradas individuales) • Flexible-Temporada: a partir de 9 funciones, con un 12% de descuento (respecto al precio de las entradas individuales) Con su Abono Flexible, disfrutará de un gran número de ventajas exclusivas: preferencia y descuentos para entradas adicionales y otros servicios del Teatro, la revista Obertura y muchos otros. Además, por ser usuario de Smartbox podrás disfrutar de un 5% de descuento adicional. En el momento de adquirir su abono deberá activar el descuento con el siguiente código promocional: DBAF1718

Puede adquirir su abono y realizar las principales gestiones desde su Zona Personal en liceubarcelona.cat o través del 902 787 397. LI HA AGRADAT VENIR A L’ÒPERA? LI AGRADARiA REPETIR? LI AGRADARiA AMPLIAR LA SEVA EXPERIÈNCIA AMB MÉS ENTRADES I ESPECTACLES?

S’HO POSEM MOLT FÀCIL, LI OFERIM 2 POSSIBILITATS:

1. UN DESCOMPTE PER APLICAR A LA SEVA PRÒXIMA COMPRA DE LOCALITATS. Utilitzi aquest codi regal per obtenir un descompte de 5 € per localitat. Vàlid per a qualsevol espectacle de la temporada del Gran Teatre del Liceu 2017-2018 a les zones 1, 2A, 2B i 3. Limitat a 2 localitats per caixa regal i subjecte a disponibilitat. Per comprar les localitats seleccioni l’espectacle que desitgi adquirir, esculli el descompte Smartbox Liceu i marqui el codi regal LICBOX2018 per a cada localitat.

2. O BÉ GAUDIR D’UN ABONAMENT FLEXIBLE, QUE PERMET ESCOLLIR LA TEMPORADA QUE DESITGI, QUAN VULGUI I COM VULGUI. PODRÀ CONFIGURAR EL SEU ABONAMENT TOTALMENT A MESURA. Escollir només els espectacles que vulgui veure i elegir per a cada funció la butaca que prefereixi. Un abonament completament personalitzat i amb un descompte molt interessant sobre el preu de l’entrada. Dos formats diferents: • Flexible-Reduït: entre 5 i 8 funcions, amb un 8% de descompte (respecte al preu de les entrades individuals) • Flexible-Temporada: a partir de 9 funcions, amb un 12% de descompte (respecte al preu de les entrades individuals) Amb el seu Abonament Flexible, gaudirà d’un gran nombre d’avantatges exclusius: preferència i descomptes per a entrades addicionals i altres serveis del Teatre, la revista Obertura i molts altres. A més, per ser usuari de Smartbox podràs gaudir d’un 5% de descompte addicional. En el moment d’adquirir el seu abonament haurà d’activar el descompte amb el següent codi promocional: DBAF1718

Pot adquirir el seu abonament i realitzar les principals gestions des de la seva Zona Personal a liceubarcelona.cat o a través del 902 787 397. CONDICIONES GENERALES DE USO

¿QUÉ SON LAS CAJAS REGALO DE SMARTBOX?

1 Smartbox Group Ireland Ltd (“Smartbox”) domiciliada en Joyce’s Court, Block A, Talbot St. Dublin 1 D01 FV59, (Irlanda), actúa como promotora del negocio y edita las cajas regalo en nombre y por cuenta de los colaboradores, los cuales prestan los servicios contenidos en las cajas regalos. Las cajas regalo están disponibles en formato físico (caja) o en formato electrónico («e-caja») y consisten en: una guía ilustrada con las prestaciones propuestas y un bono regalo sin valor facial. ¿A QUÉ PRESTACIONES PUEDES ACCEDER CON TU BONO REGALO SMARTBOX?

2 El Bono Regalo es válido para una sola prestación, de entre las contenidas en la guía ilustrada de la página web: www.smartbox.com. El Bono Regalo da derecho a una prestación diferente según cada colaborador, tal como se indica en la guía o en la web. El valor de la prestación puede ser diferente del precio de venta de la caja regalo o de la e-caja. La prestación del bono regalo no incluye el transporte hasta el lugar de prestación del colaborador seleccionado.

3 Los contenidos de las prestaciones que figuran en la caja regalo pueden variar durante el periodo de validez, sin que ello implique ninguna responsabilidad de Smartbox. Smartbox se compromete a proponerte soluciones de sustitución. Se invita al beneficiario a entrar en la página web www.smartbox.com para consultar la última actualización de las prestaciones de la caja regalo y para consultar la fe de erratas. ¿CÓMO UTILIZAR TU BONO REGALO SMARTBOX?

4 Antes de utilizar la experiencia Smartbox, se recomienda visitar la web www.smartbox.com para comprobar la fecha límite de utilización y para asegurarse de la activación efectiva del bono regalo. Siempre es necesario conservar una prueba de la compra, especialmente si no ha podido activarse. Durante su vigencia, la caja regalo o la e-caja pueden ser utilizados o canjeados gratuitamente por otra e-caja en la página web www.smartbox.com.

5 El beneficiario debe tomar todas las medidas apropiadas para proteger el código de confirmación y el número de identificación (escrito en el Bono Regalo y figuran en el reverso de las cajas regalo). Smartbox no será responsable en caso de comunicación al público o de divulgación de esos datos confidenciales. Smartbox se reserva el derecho a no responder a las reclamaciones de los beneficiaros que ha comprado una caja regalo fuera de la red oficial de distribución, en particular en los sitios internet de compra y venta entre particulares. Smartbox puede verse obligada a recoger datos personales relativos al beneficiario para tratar sus pedidos (verificación del plazo de validez de la caja regalo, solicitud de creación de una cuenta, reservas, etc.). Dichos datos serán tratados informáticamente por Smartbox para gestionar sus ficheros de clientes, realizar estudios de marketing, estadística y prospección comercial. Sólo con el consentimiento previo del beneficiario, estos datos podrán ser transmitidos a terceros con los mismos fines. Con la finalidad de su procesamiento, alguno de estos datos podrán transferirse fuera de la U.E, quedando sujetos a las cláusulas contractuales establecidas por la Comisión Europea. De acuerdo con la Ley Orgánica de Protección de Datos de carácter Personal, el beneficiario disfruta del derecho de acceso, rectificación, oposición y supresión de los datos que le conciernen, derecho que puede ejercer dirigiéndose por escrito a la dirección postal indicada en el apartado 1 o por correo electrónico a la siguiente dirección : [email protected]. El bono regalo es válido durante los días laborales y durante el fin de semana, según la disponibilidad, las horas y los días de apertura del colaborador. Para disfrutar de la prestación es imprescindible realizar una reserva previa. La reserva será efectiva después de la comprobación por parte del colaborador de la vigencia del bono regalo. • Para reservar una estancia, visita la página www.smartbox.com • Para reservar cualquier otra prestación, contacta directamente con el colaborador y proporciónale el código del bono regalo.

6 La entrega de la prestación solo será válida mediante la presentación: • Para las estancias: del correo electrónico de confirmación de la reserva • Para cualquier otra actividad: del original del bono regalo, o del bono regalo imprimido recibido por correo electrónico en el caso de una e-caja La entrega de la prestación se sujeta a las condiciones específicas del colaborador seleccionado, tales como las condiciones de anulación, la modificación de la reserva, las condiciones físicas o de edad. Para las estancias, el beneficiario podrá modificar o anular su reserva sin gastos si dicha solicitud se produce al menos 10 días antes de la fecha prevista de realización del servicio. Transcurrido dicho plazo, no procederá ninguna modificación o anulación, ni ello dará pie a ningún reembolso. Se recuerda que Smartbox tiene la misión de actuar como intermediario entre el beneficiario y el colaborador y que en ningún caso Smartbox adquiere la prestación ofrecida por el colaborador. • Cuando reserve la estancia, le será posible, mediante costes adicionales, reservar actividades y/o noches suplementarias. • Smartbox le informa de que cuando una prestación que figura en la caja regalo incluye una comida, el menú que será propuesto será un menú previamente determinado con el colaborador y Smartbox, así que usted solo podrá elegir su comida en ese menú previamente determinado.

7 El colaborador es el único responsable de la realización de la prestación seleccionada. Aparte de las prestaciones turísticas contratadas, la responsabilidad de Smartbox solo podrá atribuírsele dentro de los límites y condiciones fijadas por la ley. Smartbox no asumirá ninguna responsabilidad si la inejecución o defectuosa realización del contrato es imputable al beneficiario, a un tercero o a un caso de fuerza mayor.

8 Las fotografías y el contenido editorial contenidos en la caja regalo y en la e-caja no son contractuales y pueden variar. Las fotografías utilizadas en las páginas de las guías son susceptibles de provenir de bancos de imágenes como: Fotolia, iStockphoto, GettyImages, Masterfile, Corbis image, Offset, Matton, Sucré Salé, Stockfood, Sofood, Thinstock y Shutterstock. Toda reproducción total o parcial está estrictamente prohibida.

9 La caja regalo y la e-caja son sustituibles gratuitamente, durante su plazo de validez, por una e-caja en la página web www. smartbox.com considerando el precio inicial de compra de la caja, reducciones eventuales, y costos de gestión. Ver las modalidades en la página www.smartbox.com. En ningún caso la caja regalo será reembolsable.

10 El beneficiario no tendrá derecho a cambiar la caja regalo o a recibir una compensación una vez que el periodo de validez de su caja-regalo haya caducado desde más de 6 meses. En caso de pérdida, robo o destrucción durante el periodo de validez, el beneficiario podrá disfrutar de la garantía pérdida-robo, siempre que haya registrado previamente su caja regalo en www.smartbox.com.

11 El beneficiario se compromete a tener 18 años cumplidos si selecciona prestaciones que incluyan el consumo de bebidas alcohólicas.

12 El coste que pueda haber del impuesto turístico no está incluido en el precio de la caja.

13 Para más información, puedes consultar nuestra página web: www.smartbox.com ESU353B1912G