MACBETH VERDI

Inici de l’òpera de Christof Loy amb Macbeth a escena (Ludovic Tézier) i el seu Servent (Marc Canturri) Fitxa Shakespeare a través de Verdi: 11 53 Macbeth, Otel·lo i Falstaff 12 Repartiment Salvador Oliva Welles, Kurosawa, Amb el teló abaixat Polanski 14 59 Esteve Riambau

Argument Cronologia 19 64 Jordi Fernández M. English Synopsis 29 Testimoni 71 Maria Guleghina Sobre la producció 37 Christof Loy Macbeth al 75 Jaume Tribó Entrevista a 39 Ludovic Tézier Selecció discogràfica Javier Pérez Senz El primer Shakespeare 81 de Verdi 47 Roger Alier Biografies 84 Aina Vega Temporada 2016/17 MACBETH Melodrama en quatre actes. Llibret de Francesco Maria Piave i Andrea Maffei.

Estrenes 14 de març de 1847: primera versió al Teatro della Pergola de Florència 21 d’abril de 1865: segona versió (francesa) al Théâtre Lyrique de París 1 de juliol de 1848: Barcelona, Gran Teatre del Liceu 5 d’abril de 2004: darrera representació al Liceu Total de representacions en la programació del Liceu: 106

Octubre 2016 Torn

7 20.00 h H 8 20.00 h C 10 20.00 h A 11 20.00 h PA 13 20.00 h B 14 20.00 h E 16 17.00 h T 19 20.00 h PE 20 20.00 h D 22 20.00 h PB 23 18.00 h F

Durada aproximada: 3 h. i 20 min.

Uneix-te a la conversa #MacbethLiceu liceubarcelona.cat

facebook.com/liceu @liceu_cat @liceu_opera_barcelona 12 pàg.

Macbeth, general de l’exèrcit del rei Duncano Ludovic Tézier (7, 10, 13, 16, 20, 23 octubre) Luca Salsi (8, 11, 14, 19, 22 octubre)

Banco, general de l’exèrcit del rei Duncano i amic de Macbeth Vitalij Kowaljow (7, 10, 13, 16, 20, 23 octubre) Alessandro Guerzoni (8, 11, 14, 19, 22 octubre)

Lady Macbeth Martina Serafin (7, 10, 13, 16, 20, 23 octubre) Tatiana Serjan (8, 11, 14, 19, 22 octubre)

Dama de companyia de Lady Macbeth Anna Puche

Macduff, noble escocès que encapçalarà la revolta contra Macbeth Saimir Pirgu (7, 10, 13, 16, 20, 23 octubre) Teodor Ilincai (8, 11, 14, 19, 22 octubre)

Malcolm, fill del rei Duncano Albert Casals

Metge de Lady Macbeth David Sánchez

Servent, sicari i herald Marc Canturri

MACBETH per Libretto di F. M. Piave e A. Maffei CASA RICORDI S.r.l. di MILANO Editors i Propietaris Repartiment 13

Direcció musical Giampaolo Bisanti

Direcció d’escena Christof Loy

Repositor Jean-François Kessler

Escenografia Jonas Dahlberg

Coreografia Thomas Wilhelm

Vestuari Ursula Renzenbrink

Il·luminació Bernd Purkrabek

Assistent de direcció d’escena Bárbara Lluch

Assistent de vestuari Sarah J. Rolke

Producció Grand Théâtre de Genève

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Conxita Garcia

Concertino Kostadin Bogdanoski

Assistents musicals Daniel Montané, Véronique Werklé, Rodrigo de Vera, Vanessa García, Jaume Tribó

Sobretítols Glòria Nogué, Anabel Alenda 14 pàg.

AMB EL TELÓ ABAIXAT

COMPOSITOR Giuseppe Verdi (1813-1901) és el màxim exponent de l’òpera italiana de la segona meitat del segle XIX. Amb una trajectòria que va del belcantisme tardà -herència de Rossini, Donizetti i Bellini- fins a l’assumpció dels postulats del drama musical, va ser un dels personatges més destacats del Risorgimento italià.

Identificat amb les classes populars amb el seu primer gran èxit (1842), Verdi va gaudir sempre d’una gran acceptació, dins i fora d’Itàlia. La seva producció inclou 26 títols, alguns revisats i retocats per a ser representats en versions en francès i d’acord amb els gustos de la Grand Opéra, apareguda a França com a gran espectacle, ballet inclòs.

Procliu a la teatralitat i al concepte de “parola scenica”, Verdi va ser un home profundament preocupat per la qualitat dels seus llibrets. Macbeth ocupa un lloc privilegiat dins de la seva trajectòria, tot i estar emmarcad a en el primer període, autodefinit com a “anni di galere” a causa de les penúries i els esf orços del músic per fer-se un lloc com a compositor d’òpera. I va ser la primera de les tres obres shakesperianes que va adaptar, molt abans de les tardan es Otello (1887) i Falstaff (1893). Va ser la tercera òpera basada en la tragèd ia shakesperiana després de les versions de Chelard (1827) i de Piccinni (1829). 15

LLIBRET I LLIBRETISTA Macbeth va ser la quarta òpera que Verdi escrivia en col·laboració amb Fran- cesco Maria Piave, que va adaptar l’original de Shakespeare sota els estrictes dictats de Verdi, que exigia concisió i brevetat. Amb tot, i descontent del treball de Piave, Verdi va buscar en Andrea Maffei ajuda per a escenes clau com ara el cors de bruixes del tercer acte i l’escena del somnambulisme de Lady Macbeth. No obstant això, la col·laboració amb Piave va continuar en anys successius.

L’interès de Verdi per Shakespeare no era excessivament compartit pels seus contemporanis, ja que en aquell context (i especialment a Itàlia), les obres del bard anglès es representaven gairebé sempre en prosa i amb versions edulco- rades, que manllevaven –en el cas de les tragèdies- la brutalitat dels originals. De fet, Piave es va basar en la versió en prosa que del Macbeth original havia fet Carlo Rusconi. 16 pàg.

ESTRENA La primera versió de l’òpera es va estrenar al Teatro della Pergola de Florència el 14 de març de 1847, amb gran èxit. Verdi va insistir en un gran nombre d’assajos, especialment per als dos intèrprets protagonistes, el baríton Felice Varesi (Macbeth) i la soprano Marianna Barbieri-Nini (Lady Macbeth). Segons el compositor, el personatge de l’esposa del rei usurpador havia de tenir una brutta voce (veu lletja), cosa que demostra la seva preo- cupació per la teatralitat.

Anys més tard, el 21 d’abril de 1865, Verdi va reescriure part de la partitura per a unes funcions, en francès, al Théâtre Lyrique de París, que no van tenir gaire èxit. Actualment, sol interpretar-se la versió parisenca, tot i que en traducció a l’italià, sense el ballet del tercer acte.

ESTRENA AL LICEU Quan Macbeth es va representar al Liceu per primera vegada (1 de juliol de 1848), Verdi ja era conegut a Barcelona, perquè se n’havien representat Oberto, Nabucco, , I lombardi, I due Foscari, , Giovanna d’Arco i I Masnadieri.

Anunciada a la premsa com a “ópera fantástica”, l’obra va agradar força i se’n van fer dozte funcions completes. Gaetano Ferri i Fanny Salvini-Donatelli van interpretar el matrimoni protagonista amb direcció de Marià Obiols i el que va agradar, a més de la música de Verdi, van ser els decorats de Félix Cagé que, en una nota enviada als diaris de la ciutat, va agrair molt sincerament l’aplaudiment unànime del públic per la seva aportació pictòrica. 17 18 pàg.

Macbeth (Ludovic Tézier) i Lady Macbeth (Martina Serafin) al primer acte de l’òpera. Foto: A. Bofill 19

ARGUMENT

ACTE I PRIMER QUADRE Un bosc escocès. Després d’un breu preludi,1 tres grups 1 L’òpera s’inicia amb un preludi no espe- de bruixes celebren els seus rituals quan anuncien l’arri- cialment llarg, dividit en dues seccions: bada de Macbeth, guerrer al servei del rei Duncano, que allegro assai moderato en 6/8 i un adagio s’apropa amb Banco, company en la batalla que acaben en 4/4. La tonalitat de fa menor serveix per subratllar l’atmosfera de les fetilleres de lliurar amb una clara victòria. Les fetilleres saluden (especialment els primers compassos, que Macbeth, senyor de Glamis, també com a senyor de estableixen un diàleg entre les fustes i la Cawdor i com a futur rei d’Escòcia. Per la seva banda, corda que presagia l’inici del tercer acte) però també un passatge de ressonàncies les bruixes anuncien a Banco que serà pare de futurs melancòliques, que s’anticipa a l’escena del reis. Els dos guerrers s’interroguen sobre el significat somnambulisme de Lady Macbeth al segon d’aquelles paraules quan apareixen els missatgers quadre del quart acte. D’alguna manera, Verdi revela ja que la veritable protagonista del rei i informen Macbeth i Banco que Duncano ha de l’òpera serà l’esposa del rei usurpador. condemnat a mort el traïdor Cawdor, per la qual cosa 2 Sobre un ritme de semicorxeres, Macbeth Macbeth rebrà el títol corresponent. Abans que les inicia les seves reflexions (“Due vaticini bruixes comentin l’efecte que han tingut en aquest les compiuti or sono”), a les que s’uneix aviat la seves profecies, el nou senyor de Cawdor manifesta el veu de Banco. L’expansiva frase del primer “Pensier di sangue dove sei nato?” sembla seu temor davant d’un futur que comença a acomplir-se. presagiar ja la fatalitat que assotarà el (“Due vaticini compiuti or sono”).2 personatge. 20 pàg.

3 La gran escena de Lady Macbeth és un prodigi d’inventiva musical i d’enginy teatral per part de Verdi, que en una pàgina dividida en quatre parts ben diferenciades resol a la perfecció el retrat precís d’un personatge tan fascinant com viperí: en primer lloc, i després d’un breu preludi que ens situa en un incon- fusible clima de terror, la lectura de la carta, amb l’ús del parlando que demana una gran cantactriu. De seguida, el recitatiu “Ambi- zioso spirto”, respost amb el mateix dibuix rítmic de les frases del preludi. L’ària “Vieni! T’affretta!” revela la genialitat de Verdi que, SEGON QUADRE sense deslligar-se encara de la línia melò- Pati del castell de Macbeth. Lady Macbeth llegeix la dica del belcanto sustentat en un ritme de siciliana (un andantino en 6/8), demostra carta que el seu marit acaba d’enviar-li, en què relata la seva capacitat d’esculpir personatges de la seva trobada amb les bruixes i les profecies corres- pedra picada. El cant demana una soprano ponents. La lectura revela l’ambició desmesurada i la dramàtica d’agilitat, especialment en el quart episodi, la temible cabaletta “Or tutti sorgete, crueltat del despietat personatge. (“Nel dì della vittoria... 3 ministri infernali” (allegro maestoso en 4/4), Vieni! T’affretta!... Or tutti sorgete”). en què la maldat del personatge no deixa lloc a cap tipus d’ambigüitat. La pèrfida companya de Macbeth ansia retrobar-lo per 4 L’arribada del rei deixa sentir una banda convèncer-lo del regicidi que haurà de cometre aquella interna, en un recurs propi del Verdi del primer període. Aviat, l’escena entre mateixa nit. Quan Macbeth arriba al seu castell, la seva Macbeth i la seva esposa esdevé un duet, esposa l’anima a assassinar el monarca per obtenir la “Fatal mia donna”, veritable tour de force per corona, però Macbeth es mostra indecís. Finalment, és als dos intèrprets, en un passatge que Verdi va fer assajar als cantants de l’estrena més convençut per la seva dona. de 150 vegades. Abans, Macbeth reflexiona sobre el crim que acaba de cometre en un El rei Duncano arriba al castell per allotjar-se després recitatiu que sembla hereu del melodrama (o melòleg) propi de l’òpera alemanya (“Mi de la batalla i, quan es retira a les estances preparades si affaccia un pugnal?”) pels comentaris de pels criats de Macbeth, aquest assassina el rei d’Es- l’orquestra, abans del duet, convencional còcia després d’haver superat els no pocs remordi- però de gran eficàcia dramàtica. ments davant del delicte. (“Fatal mia donna”).4 5 El final de l’acte és un sextet amb cor en què participen Macbeth i la seva esposa, la dama de Lady Macbeth, Malcolm, Macduff Quan Macduff i Banco es presenten de matinada per i Banco, després que aquest hagi anunciat despertar el monarca, es descobreix el cadàver de “È morto assassinato il Re Duncano!”. Un Duncano i el crim comès. Macbeth fingeix unir-se a al adagio en 4/4 i escrit en la llòbrega tonalitat de si bemoll menor, accentua la pesantor desesperació dels lleials súbdits de Duncano i exigeix del moment. Un ampli passatge a capella que es trobi de seguida el traïdor, tot i que s’apressa (“O gran Dio, che ne’ cuori penetri”) dóna a acusar els guardes, a qui ha apunyalat. L’acte acaba pas a una secció de nou acompanyada per l’orquestra (“L’ira tua formidabile e pronta”) amb un clam contra el terror que sembla haver-se ense- abans de la ràpida conclusió. nyorit d’Escòcia. (“Schiudi, inferno, la bocca”).5 Argument 21

ACTE II PRIMER QUADRE Estances del castell de Macbeth. Aquest, senyor de Cawdor, és ara també rei d’Escòcia. Macbeth discuteix amb la seva esposa sobre el destí de Malcolm, fill de 6 A la versió original de 1847, Verdi va optar per la cabaletta “Trionfai! Securi alfine”. En Duncano i hereu legítim de la corona, que ha fugit a canvi, “La luce langue” guanya en teatra- Anglaterra despertant sospites sobre l’assassinat de litat gràcies a l’ús del cromatisme i pel l’antic rei, cosa que allunyaria el nou monarca de tota clima inquietant que confereix a una pàgina senzillament magistral. Atenció als impe- sospita. Amb tot, però, Macbeth manifesta les seves ratius “È necessario!”, al·ludint al nou crim inquietuds en recordar que les bruixes van anunciar a contra Banco. Banco que seria pare de reis. Lady Macbeth convenç el 7 Que canten un passatge breu però eficaç, seu marit de la necessitat d’assassinar també Banco i en staccato, que presagia el cor de corte- el seu fill Fleanzio, per evitar que les prediccions de les sans abans del rapte de Gilda al final del primer acte de . fetilleres s’acompleixin. (“La luce langue”).6 8 La meravellosa romanza de Banco “Come dal ciel precipita” és precedida pel recitatiu “Studia il passo”. Adreçant-se al seu fill SEGON QUADRE Fleanzio, el personatge desplega a parts iguals amor patern i autoritat i fermesa Un bosc. Banco és assetjat per uns sicaris enviats per davant del destí fatal que aviat assotarà 7 Macbeth, que l’apunyalen brutalment. Abans, però, el Escòcia. Una dels grans pàgines verdi- noble escocès ha aconseguit que el seu fill Fleanzio anes escrites per a baix. L’acompanyament funciona com a marxa fúnebre, presagiant la escapi amb vida del terror que assota Escòcia, després trista sort de Banco, que morirà poc després. d’haver-li manifestat els temors que l’envoltaven i la 9 La música d’aquest passatge, un alle- por pel futur d’un país regit per un tirà. (“Come dal ciel gretto en 2/4 en Si bemoll major, és el 8 precipita”) revers negatiu (per la maldat del perso- natge) del brindis del primer acte de La traviata. Lady Macbeth sembla imbuïda de la hipomaníaca situació que viu el matrimoni TERCER QUADRE després dels assassinats de Duncano i de Sala del castell de Macbeth. Es celebra el banquet Banco. Tan sols les invocacions de Macbeth davant les aparicions del fantasma de de la coronació del nou rei i Lady Macbeth entona un Banco interrompen el clima d’eufòria que brindis encomanadís. (“Si colmi il calice”).9 La pretesa pretén imprimir la seva esposa. 22 pàg.

alegria s’interromp quan Macbeth –a qui se li ha comunicat l’assassinat de Banco- creu veure el seu espectre, que s’asseu al lloc que li correspondria. El 10 Amb l’ús del cromatisme en la versió rei no dissimula la seva torbació,10 comprometent-se parisenca de 1865, molt més eficaç que la florentina de 1847. davant dels convidats, mentre Lady Macbeth intenta minimitzar la situació reprenent el brindis com si res no hagués passat. Però el fantasma ensangonat de Banco apareix de nou davant la desesperació del rei. Macduff i la resta dels cortesans comencen a sospitar, 11 En un concertant final esplèndid, sense la mentre Macbeth decideix anar a trobar-se de nou amb stretta convencional les fetilleres del primer acte.11 Argument 23

Lady Macbeth (Martina Serafin) i Macbeth (Ludovic Tézier) en el banquet de l’acte II, escena tercera. Foto: A. Bofill 24 pàg.

ACTE III Una gruta enmig del bosc. En un context de màgia 12 Subratllat per una música amb voluntat negra,12 les bruixes preparen la nit del Sàbat mentre descriptiva, que al·ludeix un clima tempestuós. ballen i proclamen conjures infernals.13 Macbeth s’hi 13 Per a la versió parisenca, i com era acosta i interroga les fetilleres sobre el seu futur. Tres prescrit en les representacions al teatre aparicions successives comminen el rei d’Escòcia a de l’Òpera de la capital francesa, Verdi va escriure un ballet, que actualment gairebé vigilar Macduff, tot i que s’anuncia a Macbeth que cap sempre es suprimeix. home nascut de dona podrà destronar-lo. A més, se li diu que no serà vençut fins que el bosc de Birnam 14 Subratllades per unes harmonies ambi- avanci. Tot i aquestes prediccions,14 que assegurarien gües i canviants, de gran efecte i reescrites el seu futur com a rei, Macbeth no es dóna per satisfet per a la versió de París de 1865. i pregunta per la descendència de Banco. Aleshores, apareixen les imatges de diversos esperits, incloent el de Banco, que du un mirall on es reflecteix fins a 15 La frase anterior que Lady Macbeth adreça al seu espòs, “Or riconosco il tuo l’infinit. Macbeth es desespera mentre diversos espe- coraggio antico” dóna peu a la secció final rits ballen al seu voltant. Quan recupera el seny, Lady de l’escena i de l’acte, segurament l’únic Macbeth arriba per convèncer el seu espòs que caldrà moment en què la música revela l’acord entre la macabra parella, especialment assassinar Macduff i els descendents de Banco. («Ora sobre la paraula “Vendetta”. di morte e di vendetta»).15 Argument 25

ACTE IV

PRIMER QUADRE Frontera boscosa entre Escòcia i Anglaterra. Macduff acampa amb diversos compatriotes seus, exiliats de la seva terra. Els escocesos, fidels al rei legítim Duncano i al seu fill Malcolm, s’oposen al règim terrorífic de Macbeth i per això s’acomiaden de la pàtria escocesa 16 (“Patria oppressa”).16 Per la seva banda, Macduff es Es tracta d’un número coral emparentat amb els fragments de ressonàncies risor- plany de la nova que ha rebut: la seva dona i els seus gimentals propis d’òperes del període “di fills han estat assassinats pels sicaris de Macbeth. (“O galere” de Verdi, en la línia del “Va pensiero” figli, o figli miei... Ah, la paterna mano”).17 de Nabucco, però amb un cert regust local, com les notes de la corda i de l’oboè que rememoren el sac de gemecs escocès. Malcolm arriba aleshores per anunciar-li que Macduff ha El caràcter elegíac per la pàtria oprimida estat l’escollit per liderar l’exèrcit que haurà d’assaltar el impregna tota la pàgina. castell de Macbeth i alliberar Escòcia de la tirania. Els 17 Es tracta del gran número de de soldats es camuflaran amb la vegetació del bosc de l’òpera, a mode de recitatiu, ària i cabaletta amb cor ( “La patria tradita”) molt a l’estil del Birnam. belcanto tardà.

18 Amb un clima atmosfèric per a orquestra magníficamernt escrit.

SEGON QUADRE 19 La segona gran pàgina de Lady Macbeth Estança de Lady Macbeth. Un metge i la dama de subratlla a la perfecció el caràcter delirant companyia de Lady Macbeth comenten la malaltia de de l’escena i la follia del personatge. Verdi supera definitivament la clàssica escena la reina. Aquesta apareix, somnàmbula i obsessionada de la bogeria del belcantisme tardà per per rentar-se les mans,18 davant del que creu que són endinsar-se en un psicologisme terrorífic, taques de sang inesborrables que només ella, enmig en una partitura escrita en un andante assai sostenuto que recupera alguns dels temes del paroxisme que l’assetja, pot veure. La reina, enfo- del preludi de l’òpera en la introducció llida, evoca l’espantós assassinat del rei Duncano i el orquestral. El cant és espasmòdic, subrat- fantasma de Banco mentre intenta en va fer desapa- llant la irrealitat que viu la reina, que culmina el passatge amb un “Andiam Macbetto” que rèixer la suposada sang vessada que li taca les mans. obliga a atènyer un re bemoll sobreagut amb (“Una macchia è qui tuttora”).19 la indicació, a la partitura, d“un fil di voce”. 26 pàg.

El Cor del Liceu amb Macbeth (Ludovic Tézier) en la producció del Grand Théâtre de Genève. Foto: A. Bofill

TERCER QUADRE Sala del castell de Macbeth. El rei d’Escòcia es troba pràc- ticament sol, abandonat pels seus, i comença a constatar que els remordiments per les morts que ha provocat el delaten com a culpable davant dels pocs súbdits que 20 Després del recitatiu “Perfidi! All’anglo encara té al seu servei. (“Pietà, rispetto, amore”).20 contra me v’unite”, l’ària de Macbeth (que en l’edició crítica opta per “Pietà, rispetto, onore”) està escrita amb diverses modula- Les tropes de Malcolm assetgen el castell quan cions, que revelen el caràcter voluble del Macbeth rep la notícia que la seva esposa acaba de personatge en un moment en què sent la morir. El monarca sembla, però, més preocupat pel seu seva indefensió després d’haver perdut per sempre la seva confident en els crims que destí, sobretot quan se li anuncia que el bosc de Birnam ha comès. avança cap al castell, tal i com havien predit les bruixes. Argument 27

QUART QUADRE Un pla enmig del bosc. Els soldats anglesos avancen de forma segura i la derrota de Macbeth i els pocs seguidors que l’acompanyen no poden oposar massa resistència. L’exèrcit invasor es camufla sota el fullatge i el brancatge del bosc de Birnam abans de llançar-se contra les faccions de Macbeth. Macduff, extret del ventre de la seva mare quan aquesta acabava de morir, és qui confirma la segona predicció de les bruixes i aviat Macbeth morirà atravessat per la seva espasa (“Mal per me che m’affidai”).21 Finalment, Malcolm serà 21 Un passatge breu, marcat per la deses- proclamat per Macduff i pels súbdits lleials com a nou peració del personatge. i legítim rei d’Escòcia. 28 pàg. 29

ENGLISH SYNOPSIS

ACT ONE SCENE ONE A forest in Scotland. Following a brief prelude,1 a trio 1 The begins with a short prelude, of witches are performing their rituals when they hail divided in two sections: 6/8 allegro assai moderato and 4/4 adagio. The F minor the arrival of Macbeth, a general in King Duncan’s key is used to highlight the tone set by the army, who is joined by general Banquo, after fighting witches (especially the opening notes, which in a battle they have clearly won. The witches refer establish a dialogue between winds and strings that forecasts the beginning of act to Macbeth as Thane of Glamis, as well as Thane of three), as well as a passage of melancholy Cawdor and future King of Scotland. In addition, they echoes that anticipates Lady Macbeth’s announce to Banquo that he will be the father of future sleepwalking scene in the second scene of act four. In some way, Verdi is revealing that kings. While the two warriors puzzle over the meaning of the true protagonist of the opera will be the the prophecy, the King’s messengers arrive and inform wife of the royal usurper. Macbeth and Banquo that Duncan has sentenced 2 Macbeth begins his reflections (“Due vati- Cawdor to death for treason, and transferred the title cini compiuti or sono”) to a rhythm of semi- to Macbeth. Before the witches comment on the effect quavers, and is soon joined by the voice of Banquo. The expansive line of the former their words have had on him, the new Thane of Cawdor “Pensier di sangue dove sei nato?” seems expresses his concern about the future that is begin- to augur the misfortune that will assail his ning to unfold. (“Due vaticini compiute or sono”).2 character. 30 pàg.

3 Lady Macbeth’s great scene is a prodigy of Verdi’s musical creativity and theatrical genius, who uses a page divided in four distinct parts to precisely portray the mali- ciously fascinating character: in the first place, and after a brief prelude that sets the unmistakeable atmosphere of terror, when she reads the letter in the recitative mode required of a great performer, followed by the provocative recitative “Ambizioso spirto”, with the same rhythmical arrangement as the phrases in the prelude. The aria “Vieni! T’affretta!” reveals Verdi’s genius which, without disassociating himself yet from the melodic range of the sustained bel canto at a Sicilian pace (6/8 andantino), demonstrates his ability to sculpt charac- SCENE TWO ters from solid rock. The song requires a Courtyard of Macbeth’s castle. Lady Macbeth is reading dramatically agile soprano, especially in the the letter penned by her husband, which relates his fourth episode – the dreaded cabaletta “Or tutti sorgete, ministri infernali” (4/4 allegro encounter with the witches and their ensuing prophe- maestoso), where the character’s evil is sies. Her comments reveal her unbridled ambition and made crystal clear. cruel, ruthless nature. (“Nel dì della vittoria... Vieni! 4 The king’s arrival is heralded by a band T’affretta!... Or tutti sorgete”).3 within, one of Verdi’s usual early devices. The scene with Macbeth and his wife soon becomes a duet, “Fatal mia donna”, Macbeth’s evil spouse is anxious for him to return so a genuine tour de force for both perfor- she can convince him to commit regicide that same mers, in a passage that Verdi made the night. When Macbeth arrives home, his wife encou- singers rehearse more than 150 times before opening night. Prior to this, Macbeth rages him to assassinate the monarch to take over his reflects on the crime he has just committed crown, but Macbeth appears undecided. She ultimately in a recitative that seems to stem from the talks him into it. melodrama or melologue typical of German opera (“Mi si affaccia un pugnal?”) from the rejoinders made by the orchestra, prior to King Duncan arrives at the castle to stay after the the duet, which are conventional but drama- battle and later retires to the chambers prepared by tically very effective. Macbeth’s servants, where Macbeth kills him after over- 5 The end of the act is a sextet with choir coming his self-deprecation. (“Fatal mia donna”).4 When performed by Macbeth and his wife, her lady in waiting, Malcolm, Macduff and Macduff and Banquo appear the following morning to Banquo, after the king is announced dead awaken the monarch, they discover Duncan’s corpse “È morto assassinato il Re Duncano!”. A and the crime. Macbeth feigns despair with Duncan’s 4/4 adagio written in gloomy B flat minor accentuates the severity of the moment. loyal subjects and demands the traitor be found imme- An extensive a cappella passage (“O gran diately, although he hastens to accuse the guards who Dio, che ne’ cuori penetri”) leads again to he has already stabbed to death. The act closes with a a section accompanied by the orchestra (“L’ira tua formidabile e pronta”) prior to the protest against the terror that seems to have over-run quick conclusion. Scotland. (“Schiudi, inferno, la bocca”).5 English Synopsis 31

ACT TWO SCENE ONE Chambers in Macbeth’s castle. Macbeth, Thane of Cawdor, is now also the King of Scotland. He discusses with his wife the fate of Malcolm, Duncan’s son and legitimate heir to the throne, who has fled to England, and by doing so, raising suspicions surrounding the assassination of the former king, while taking suspicions off the new monarch. Despite this, Macbeth expresses his concerns when he recalls that the witches announced that Banquo would be the father of kings. Lady Macbeth convinces her husband of 6 In the original 1847 version, Verdi opted the need to assassinate Banquo and his son Fleance for the cabaletta “Trionfai! Securi alfine”. On the other hand, “La luce langue” is more as well, to prevent the sorceresses’ predictions from theatrical thanks to the use of harmonies coming true. (“La luce langue”).6 and owing to the disturbing mood conferred on the simply masterful page. Remark the imperative “È necessario”, which alludes to the new crime against Banquo.

SCENE TWO 7 Who sing a brief but effective passage, A forest. Henchmen sent by Macbeth lay siege to in staccato, which forebodes the choir of general Banquo,7 whom they brutally stab to death. Prior courtiers before the kidnapping of Gilda at to that, the general has helped his son Fleance flee the end of act one of Rigoletto. from the terror that plagues Scotland, after expressing 8 Banquo’s marvellous romanza “Come dal ciel precipita” is preceded by the recita- to him the fears that surround him and the dreadful tive “Studia il passo”. Addressing his son future that awaits a country ruled by a tyrant. (“Come Fleance, the character unleashes equal dal ciel precipita”)8 amounts of paternal love and firm authority in light of the deadly fate that awaits Scot- land. One of the great Verdian pages written for a bass. The accompaniment recalls a funeral march, foretelling Banquo’s sad fate, SCENE THREE as he dies shortly thereafter. Banquet hall in Macbeth’s castle, where the coronation ceremony of the new King is being held and Lady 9 The music of this passage, a 2/4 alle- gretto in B flat major, is the polar opposite 9 Macbeth offers an infectious toast (“Si colmi il calice”). (due to the character’s evil) of the toast The feigned joy is interrupted when Macbeth, who in act one of La traviata. Lady Macbeth has been informed of Banquo’s assassination, sees seems steeped in the hypomanic situa- tion the couple is going through after the the general’s ghost taking his seat at the table. The assassinations of Duncan and Banquo. king cannot hide his anguish,10 causing a stir in front Only Macbeth’s invocations caused by the of his guests, while Lady Macbeth tries to downplay apparition of Banquo’s ghost interrupt the euphoric mood his wife aims to set. the situation and continues toasting as if nothing had 10 happened. But the bloody apparition returns, to the With the use of harmonies in the 1865 Paris version, much more effective than the king’s dismay. Macduff and the other courtiers begin to 1847 Florence version. suspect foul play, and Macbeth decides to pay another 11 In a splendid concert final, without the 11 visit to the witches from act one. conventional stretta. 32 pàg.

ACT THREE A cave in the woods. In a ceremony of black magic,12 the witches are dancing and casting evil spells.13 Macbeth

12 Highlighted by descriptive music that draws near and interrogates them about his future. alludes to a blustery atmosphere. Three apparitions in a row warn the king of Scotland

13 For the Paris version, and which was to be aware of Macduff, although Macbeth is told that usual in the performances in the French no man born of woman can harm him, and that he will capital, Verdi wrote a ballet, which is not be vanquished until Birnam wood comes against currently almost always deleted. him. Despite these predictions,14 which assure his 14 Highlighted by ambiguous, changing future as king, Macbeth is still not satisfied and asks but highly effective harmonies that were rewritten for the 1865 Paris version. about Banquo’s descendants, whereupon several ghosts appear, including Banquo holding a mirror that 15 The previous line which Lady Macbeth addresses to her husband, “Or riconosco il reflects an infinite lineage of kings. Macbeth becomes tuo coraggio antico” cues the final section desperate while the spirits cavort around him. When of the scene and the act, surely the only he regains his composure, Lady Macbeth arrives to time when the music reveals the arrange- ment between the gruesome couple, espe- convince her husband to kill Macduff and Banquo’s cially on the word “Vendetta”. descendants. («Ora di morte e di vendetta»).15 English Synopsis 33

ACT FOUR SCENE ONE Wooded region straddling the border between Scotland and England where Macduff takes refuge with several compatriots exiled from their country. The Scots, loyal to the legitimate King Duncan and his son Malcolm, 16 This is a choral piece which is related to the fragments of surging harmonies typical oppose Macbeth’s reign of terror and thus bid farewell of belonging to Verdi’s “di galere” 16 to their Scottish homeland (“Patria oppressa”). period, along the lines of “Va pensiero” in Meanwhile, Macduff grieves over the news of the Nabucco, but with a certain local flavour, such as the use of strings and oboe to recall murder of his wife and children by Macbeth’s henchmen. the Scottish bagpipe. The elegiac tone for 17 (“O figli, o figli miei... Ah, la paterna mano”). the oppressed homeland permeates the entire page.

Malcolm arrives and informs Macduff he has been 17 This is a great piece for a tenor, featu- chosen to lead the army that will storm Macbeth’s ring recitative, aria and cabaletta with choir (“La patria tradita”) similar in style to late castle and free Scotland from tyranny. The soldiers use bel canto. branches from the trees of Birnam wood to camouflage 18 With a magnificently written atmosphere their advance. for orchestra.

19 Lady Macbeth’s second great page perfectly underscores the delirious nature SCENE TWO of the scene and the character’s mental Lady Macbeth’s chamber. A doctor and a lady in anguish. Verdi definitely surmounts the classic scene of late bel canto madness to waiting discuss the queen’s affliction. She appears, delve into psychologically grounded terror, in sleepwalking and obsessed with washing her hands,18 a score written in andante assai sostenuto to rid herself of the uneffaceable bloodstains that only that recalls some of the arrangements in the opera’s orchestral prelude. The singing she can see in her delirium. She recalls the brutal is spasmodic, highlighting the queen’s assassination of King Duncan and Banquo’s ghost frame of mind, culminating with an “Andiam while attempting in vain to wash the imaginary blood Macbetto” that requires her to deliver a high-pitched D flat with an indication, on the 19 off her hands. (“Una macchia è qui tuttora”). score, of “un fil di voce”. 34 pàg.

SCENE THREE A chamber in Macbeth’s castle. The king of Scotland is practically alone after being spurned by his men, and begins to note that his regrets over the deaths he has caused are beginning to betray him in front of the few 20 Following the recitative “Perfidi! All’anglo followers he has left. (“Pietà, rispetto, amore”).20 contra me v’unite”, Macbeth’s aria is written with different modulations that reveal his voluble nature at a time when he feels Malcolm’s troops lay siege to the castle when Macbeth helpless after forever losing his confidante receives news that his wife has just died. Macbeth is and partner in crime. more worried about his own destiny, especially when he is informed that Birnam wood is approaching the castle, just as the witches had foretold.

SCENE FOUR A clearing in the forest. The English soldiers advance steadily and thwart the little resistance put up by Macbeth and his few followers. The invading army is camouflaged with branches from the trees of Birnam wood and rush into the fray against Macbeth’s men. Macduff, who was torn from his mother’s womb upon her death, confirms the witches’ third prediction and soon Macbeth is put to death by his sword (“Mal per me che 21 A brief passage, highlighting the charac- m’affidai”).21 Ultimately, Macduff and the loyal subjects ter’s despair. hail Malcolm as the legitimate new King of Scotland. English Synopsis 35

Jean-François Kessler, director respositor, als assajos de Macbeth amb Luca Salsi com a Macbeth i Tatiana Serjan com a Lady Macbeth. Funcions: 8, 11, 14, 19 i 22 d’octubre. Foto: Gran Teatre del Liceu. 36 pàg.

Luca Salsi (Macbeth) i Tatiana Serjan (Lady Macbeth) durant els assajos a la sala Mestres Cabanes del Liceu. Funcions: 8, 11, 14, 19 i 22 d’octubre. Foto: Gran Teatre del Liceu. 37

SOBRE LA PRODUCCIÓ

Christof Loy Director d’escena

En el cas del Macbeth de Verdi, es tracta aporta alhora allò estrany i intangible que en d’una interpretació de Shakespeare. Sempre aquest ambient troba el seu lloc molt més que em va semblar interessant que comencés amb en una representació en color del món. I si la música dolorosa de l’escena del somnam- parlem de l’últim acte, és més aviat Verdi qui bulisme. Allà es troben les ferides que es van s’expressa, qui és capaç d’escriure un rèquiem infligir Macbeth i la seva Lady, així com la i qui mostra una gran feblesa pels monstres. seva gran tristesa, el seu buit interior i la seva Monstres que sempre l’han perseguit, com aspiració a alguna cosa que mai no es mate- en Rigoletto. Sempre ha sentit compassió per rialitzarà entre ells. En el preludi orquestral hi aquests personatges. En aquest sentit, és ha una mica més que la simple acusació d’un totalment i políticament incorrecte. tirà. No es tracta tant, com caldria suposar en Verdi, d’un Risorgimento i de la crida per [...] A través del personatge apassionat de la combatre un tirà i alliberar Itàlia. Evidentment, Lady, podem comprendre per què algú com això constitueix un aspecte destacat, però no Macbeth pot arribar a assassinar. se’n pot considerar la part essencial de l’obra. Verdi busca més aviat les raons per les quals [...] El diàleg amb les bruixes és com un braç les persones arriben fins allà. Em va inspirar, de ferro. D’una banda, (Macbeth) té por; d’una la decisió de Verdi de començar l’òpera amb altra, se sent tan superior a elles que diu: «Puc l’atmosfera final de l’obra i amb la visió sobre donar-vos ordres!». la solitud de Macbeth i de la seva Lady. A partir d’aquí comença una espècie de retros- Tot això contribueix al «psicograma» d’un home pectiva en la qual Macbeth recorda el dia en sobre el qual podríem dir avui que pateix de què va trobar les bruixes i tot va començar. deliri persecutori. La narració oscil·la entre la subjectivitat del personatge de Macbeth i les escenes al Les bruixes són menys tangibles. Posseeixen voltant de la Lady, que descriu més la realitat aquesta intel·ligència, i com que no existeixen del món amb el qual s’enfronta Macbeth. en tant que figura humana, poden burlar-se de tot allò referent a la persona. Poden fins i La decisió estètica radical de transportar tot servir-se de les pulsions humanes, ja que l’acció a un univers cinematogràfic en blanc i coneixen bé els homes, però a vegades, quan negre prové, en part, del desig d’explicar una canten «Salve, Macbetto», tenim la impressió crònica inexorable del passat, i, d’altra banda, que són unes còmiques brillants. perquè el matís artificial del blanc i negre 38 pàg.

Ludovic Tézier (Macbeth) i Martina Serafin (Lady Macbeth) assajant Macbeth a l’escenari del Liceu. Funcions: 7, 10, 13, 16, 20, 23 d’octubre. Foto: Gran Teatre del Liceu. 39

LUDOVIC TÉZIER: «ÉS UN ORGULL DEBUTAR EN UN PAPER DE TANTA QUALITAT AL LICEU»

El baríton francès Ludovic Tézier seu en una sala de reunions del Teatre després d’un assaig de Macbeth i abans de dinar. Amb vestit informal i acompanyat d’una càmera otogràfica,f confessa que s’ho ha pensat molt abans de decidir-se a cantar aquest rol. Però un cop s’hi ha decidit, ho fa convençut que l’esforç que hi ha dedicat valdrà la pena. Per cantar Macbeth ha estudiat la psicologia del personatge, peça clau per entendre’l.

GRAN TEATRE DEL LICEU: Com està la GTL: Fa uns tres anys, en una entrevista va dir seva veu, després d’aquest darrer any tan que no s’atrevia amb aquest paper sobretot complicat? per la part final, quan mor. Què ha canviat, ara, per cantar-lo? LUDOVIC TÉZIER: Sí, ha estat un any difícil, perquè he tingut problemes de salut, però a LT: És cert! Per a mi la construcció del perso- París m’he pogut recuperar molt bé. I això natge és la clau. La peça comença amb un em permet cantar lliurement, sense preocu- duet amb el baix que és molt belcantista i par-me de la veu dalt de l’escenari. després la vocalitat va canviant cap a una zona estranya, amb una veu molt més dramà- GTL: ¿Impressiona debutar en un rol tan tica. És molt interessant! Però és un paper complex com el de Macbeth? que l’has d’assumir amb certa experiència LT: No! Debutar en Macbeth és un regal! teatral, vocal i, sobretot, vital. Per això el canto Perquè quan comences a estudiar el paper ara. A la meva edat pots buscar en la teva cada dia és un repte, ja que cal un gran treball pròpia experiència per omplir el personatge. psicològic, dramatúrgic, teatral... per cantar GTL: Qui és Macbeth, per a vostè? aquest paper. És una joia! 40 pàg.

“DEBUTAR [EN UN PAPER] AL LICEU ÉS COM SER UN FUTBOLISTA DE QUALITAT QUE COMENÇA A JUGAR A FUTBOL AMB EL BARÇA, AL COSTAT DE MESSI O NEYMAR”

LT: És un home molt tràgic, però no tan sols LT: És molt particular, perquè és un intent de és víctima de Lady Macbeth. També és molt ser molt més teatral que en papers anteriors. ambiciós, el fascina el poder, però alhora té De fet, després de l’estrena de Macbeth Verdi una moralitat, encara que només sigui un va considerar que havia anat massa enllà. vel de moralitat. És la història de com una Però és un intent increïble! És un Verdi molt persona pot passar de la llum a l’ombra i com modern, molt més que els títols que s’havien pot lluitar contra la temptació diabòlica a la estrenat fins aleshores. qual al final sucumbeix per la influència de la GTL: ¿Estrenar Macbeth és un dels seus seva dona. Tot i que jo crec que sense la seva reptes més importants? Lady, Macbeth ja sentia aquesta fascinació pel poder, però li falta l’empenta que ella li dóna. LT: Rigoletto tampoc no és un paper gaire fàcil... [riu]! Però preparar Rigoletto quan ets És un home buit i això queda clar al final de pare, com ho sóc jo, i has crescut en el món l’obra, quan li comuniquen la mort de Lady de la música de Verdi, no és fàcil. Tot i això, Macbeth, i s’adona que la vida no té sentit. psicològicament pots arribar més fàcilment GTL: A més, vostè assegura que Macbeth no al personatge. En el cas de Macbeth és un és només una veu... món que no coneixes, perquè és el món de la bogeria, de l’ambició... de coses molt LT: No! És molt més! És cert que si no tens negres! I per buscar aquest personatge és les característiques vocals necessàries no molt necessari estudiar-lo abans; ja que si el el pots assumir, és clar. Però quan tens la personatge t’apareix ràpid, hauries d’anar al veu tampoc no és suficient. No només l’has metge, perquè ets un perill... [riu]! de cantar bé. Macbeth és recitare; aquesta paraula italiana, per a mi, va molt relacio- GTL: ¿Ha buscat la inspiració en altres barí- nada amb Verdi. Perquè Verdi no es canta, tons a l’hora de preparar el personatge? es recita, ja que és tot un món de colors i LT: És clar! Jo sóc un fan del món de l’òpera. matisos diferents. És un paper que fa anys que escolto amb GTL: Què significa per a vostè el paper de referents com Piero Cappuccilli, i avui sóc jo Macbeth, la seva vocalitat, en el context del qui el canta! Fins i tot l’he cantat amb la veu baríton verdià? dels meus col·legues de fons, mentre escolto Entrevista a Ludovic Tézier 41

el disc. De fet, el treball ja està una mica fet és un baríton de gran tradició verdiana, així per aquells que ja l’han cantat abans, però jo que si es poden veure els dos repartiments, haig d’interpretar-lo segons el que significa molt millor! per a mi. Però, és clar, escoltar gegants de la GTL: Parli’ns de la producció de Cristof Loy. lírica, per a mi és molt necessari. LT: M’agrada molt! I ho dic sense por, perquè GTL: Tenia previst fer el seu debut en el rol generalment les produccions d’avui dia no a l’Òpera de Viena, però finalment s’esdevé m’agraden gaire, i aquesta producció és al Gran Teatre del Liceu. Què suposa per a molt bella. És freda, perquè Macbeth és fred. vostè poder fer-ne el debut en un teatre com L’estètica hi és molt bonica i ens situa als aquest? anys trenta, tot en blanc i negre. Té una força LT: És fantàstic tenir-ne el debut aquí! Fer un increïble i això sense mostrar gaire sang o debut al Liceu és com ser un futbolista de sexe. Està pensada per accentuar l’atenció qualitat que comença a jugar a futbol amb el dramàtica i l’evolució dels personatges. Barça, al costat de Messi o Neymar. Segur No hi ha excés de protagonisme del director que això et fa jugar millor! I a més tens tot el d’escena, com passa en moltes produccions. teatre, que és impressionant, amb un públic Aquí els protagonistes són Macbeth, Lady que et força a lliurar-te. És un públic que ha Macbeth, Shakespeare i Verdi. Crec que el escoltat Jaume Aragall, Joan Pons, Mont- públic no veurà cantar Tézier, Serafin o Pirgu, serrat Caballé, Josep Carreras..., poca broma! sinó que hi veurà els personatges, i és així GTL: A més, ho fa al costat de bons col- com ha de ser! Si no, és un problema, ja que legues... el públic compra la seva entrada per veure Macbeth, només Macbeth, i no els cantants o LT: I tant! Martina Serafin també debuta en directors. Si aconseguim això, em sentiré feliç. el rol de Lady Macbeth. És una professional increïble que besa cada nota, cada paraula, GTL: El noto molt segur amb aquest paper. es pregunta què significa cada frase... Ha LT: No...! Fins al final de la funció no sé si estat molt interessant treballar junts! Però a anirà bé. Jo estic treballant, l’única cosa que més és important destacar els dos reparti- sé segura és que jo puc donar-ho tot, però ments, que són de gran qualitat: Luca Salsi 42 pàg.

Ludovic Tézier, que debuta el rol de Macbeth al Liceu, durant un assaig de la producció al Liceu. Funcions: 7, 10, 13, 16, 20, 23 d’octubre. Foto: Gran Teatre del Liceu. Entrevista a Ludovic Tézier 43

“LA QUALITAT D’UN CANTANT DEPÈN DE L’EXIGÈNCIA DEL PÚBLIC. SI EL PÚBLIC DIU “AMÉN” A TOT, NO MILLOREM LA QUALITAT. I EL PÚBLIC DEL LICEU DEMANA MOLT”

no sé com anirà. És impossible anticipar-se. un públic que no exigeix res, no m’agrada; això Abans només pots treballar per assegurar la fa disminuir la qualitat en general. La qualitat feina, però després mai no se sap què pot d’un cantant depèn de l’exigència del públic. arribar a passar. Si el públic diu «amén» a tot, no millorem la qualitat. I el públic del Liceu demana molt, ja GTL: Vostè té molta relació amb el Liceu, hi que no s’ha d’oblidar que la veu és el centre ha cantat molts papers. Quin vincle té amb de l’òpera! És així. Perquè si la teatralitat és el el Teatre? centre de l’òpera, aleshores fem teatre! Però LT: Jo tinc tres cases que han fet molt per la aquest és un altre art! La veu en l’òpera és un meva carrera: vaig començar a Lió, després mitjà d’expressió increïble. em van ajudar molt a Tolosa de Llenguadoc, De fet, al Liceu s’ha aconseguit posar el on vaig poder demostrar que puc cantar nivell teatral molt alt, però conservant molt el papers grans, i la tercera és aquí. És clar que nivell vocal. De manera que el públic sempre he cantat en molts més teatres, però aquí espera una gran veu, però també grans s’ha creat una relació que ja és llarga i de produccions. El públic del Liceu és com la qualitat, ja que m’hi han deixat cantar papers ciutat de Barcelona: de qualitat, que es fa molt importants. I aquest és un teatre relle- mirar, amb potència. vant al món! Per a mi, aquest trio de teatres és bàsic, ja que m’han permès créixer com a GTL: Moltes gràcies i sort en l’estrena! professional. LT: Veurem com va! Però si va com han anat GTL: Com és el públic del Liceu? els assajos, segur que és una producció que valdrà la pena veure i escoltar, perquè estem LT: Molt exigent! I això és bo, ja que jo també en un projecte meravellós. sóc exigent amb el públic. Perquè quan veus 44 pàg.

La tragèdia de Macbeth il·lustrada per Moyr Smith, 1889. La cita 45

«La qüestió clau és: l’òpera i l’obra de teatre tracten del mateix? Em sembla que Verdi va fer alguna cosa més signifi- cativa: modelà una interpretació personal de l’obra, una interpretació que explora totes les ramificacions i les dota d’un estat d’autenticitat.» Elijah Moshinsky Verdi i Macbeth 46 pàg.

Il·lustració de l’acte I, escena 2, de Macbeth al Théâtre Lyrique de París, el 1865, per Gallica. 47

EL PRIMER SHAKESPEARE DE VERDI

Roger Alier Crític musical

Aquesta és l’única òpera que Verdi va escriure sobre un tema shakespe- arià en tota la seva dilatada carrera, si exceptuem les dues obres finals que, a les vellúries, li va proporcionar el llibretista –i també compositor– Arrigo Boito, per instigació de l’editorial Ricordi de Milà, que no volia perdre’s la immensa font d’ingressos que suposava cada títol verdià que sortia a la llum.

Verdi, però, després del gran èxit de la seva (1871) i del ressò del seu Requiem (estrenat el 1874 en honor de Manzoni, el gran escriptor del Risorgimento italià) havia mig decidit retirar-se, ja que posseïa unes terres a Busseto (prop d’on havia nascut) i volia dedicar-se a conre- ar-les; Tito Ricordi, l’amo de l’editorial, va saber convèncer Boito perquè animés Verdi a treballar més proporcionant-li motius perquè no aban- donés la seva activitat compositiva i deixés estar una mica les patates que conreava a les seves terres i es mantingués en forma. El primer esquer per a això va ser reformar la seva òpera Simon Boccanegra, que no havia tingut èxit arran de l’estrena (1857) a Venècia, i que va iniciar una nova vida quan Verdi la va poder presentar en el seu nou format a La Scala de Milà (1881). 48 pàg.

Mentrestant, Boito anava insinuant a poc a fet 106 representacions, sense comptar les poc que un tema shakespearià que ell mateix que tindrem aquesta temporada. I al Teatre li havia preparat podia ser una altra «aventura» Principal, on, contra el que ha dit algú, no va compositiva per als anys vinents, i li va caldre arribar fins al 1865, hi va tenir una presència molt de tacte per convèncer el mestre, ja que molt menor. aquest, per naturalesa molt desconfiat, tenia la impressió que el que volia Boito era escriure Després d’haver acceptat fer la reforma de l’òpera ell mateix; finalment es va posar a la l’òpera per presentar-la a París, el 1865, feina i així naixerien l’Otello (1887) i, en vista amb una versió francesa del text escrita per de l’èxit, encara el Falstaff (1893), que comple- Charles Nuitter i Alexandre Beaumont, Verdi tarien amb èxit la dedicació shakespeariana es va prendre força molèsties per incremen- de Verdi iniciada tants anys abans a Florència tar-ne l’impacte musical, entre altres coses amb el seu Macbeth. insistint en l’ús de determinats instruments en l’orquestra; avui dia, però, dels canvis Macbeth al Liceu que Verdi volia emprendre, un dels més L’única obra de Verdi dedicada a un drama importants és la substitució de l’ària de Lady de Shakespeare en la seva carrera, abans Macbeth del segon acte, «Trionfai!», per la de l’arribada de Boito, va ser presentada al que actualment es canta, «La luce langue». Liceu molt al començament de la trajectòria Sembla que en la redacció d’aquesta nova del Teatre, poc després d’un any de la inaugu- ària hi va intervenir l’esposa de Verdi, Giusep- ració, el dia 1 de juliol de 1848. pina Strepponi, que aquells anys vivia a París i sabia anglès (Verdi no en sabia). No cal dir Després d’aquesta estrena, Macbeth va ser que a banda d’aquesta ària, es va tornar al un títol força freqüent al Liceu els primers text italià de Piave, que també va intervenir temps; al llarg de la seva història se n’han en la nova redacció, i actualment l’òpera es El primer Shakespeare de Verdi 49

DE MOLT JOVE, VERDI HAVIA TINGUT A LES MANS LES OBRES DEL DRAMATURG, PERÒ NO DEIXA DE SER SOSPITÓS QUE QUAN ESCRIVIA EL NOM DE SHAKESPEARE, HO FES AMB UNA ORTOGRAFIA ITALIANA (SCEICSPEARE), COSA QUE FA PENSAR QUE POTSER NO HI ESTAVA TAN FAMILIARITZAT

canta sempre en italià. Els canvis afecten cions que els historiadors moderns han tingut també, com s’ha dit, alguns detalls de la sovint moltes dificultats a desentrellar. El nom instrumentació, i quant al contingut dramàtic gaèlic del personatge (MacBheatha) va ser es noten sobretot en l’acte final. Efectivament, anglicitzat en la forma MacBeth, que és la que en l’afegit del 1865, Verdi va acabar l’obra va fer servir Shakespeare; la muller, a la qual amb un cant coral dels emigrats escocesos Shakespeare no dóna nom, sembla que es que envolten el rei legítim, Malcolm, i que han deia Gruocha o Grauch; amb aquest nom tan pogut tornar al seu país (la terra perduda, lleig no és estrany que Shakespeare optés per molt en la línia patriòtica que Verdi volia dir-ne simplement Lady Macbeth. El cosí de desvetllar ara entre el públic italià). Aquest Macbeth hauria estat el rei Duncan I, el qual cor de celebració de la victòria dels patriotes fou succeït (però no assassinat) per Macbeth. escocesos sobre la tirania de Macbeth és un Macbeth hauria regnat com a rei d’Escòcia del passatge que té evidents ecos de l’entusi- 1043 al 1057, i hauria gaudit d’un cert prestigi asme amb què es vivia el Risorgimento sobre com a monarca, realçat per un pelegrinatge a la unificació italiana, que el 1865 ja era a prop Terra Santa fet l’any 1050. Després les coses d’aconseguir-se. haurien anat malament i hauria estat derrotat per una invasió anglesa a la batalla de Lump- Una figura històrica molt maltractada hanan (15 d’agost de 1057). Les illes britàniques tenen una història medi- eval molt confusa, en primer lloc per la seva Shakespeare es va apoderar de la figura i en situació geogràfica relativament allunyada del va fer (com solia fer en moltes de les seves gresol cultural de l’Europa occidental i després obres) el símbol d’un defecte humà: en aquest per les sovintejades invasions normandes. La cas l’ambició, estimulada per la seva esposa, documentació conservada és de vàlua molt ambiciosa com ell i molt més decidida. desigual, farcida de llegendes, mites i fabula- 50 pàg.

Il·lustració de Gallica de l’acte 3, escena 6, del Macbeth de Verdi al Théâtre Lyrique de París, el 1865.

L’èxit relatiu de la versió francesa del 1865 L’estrena de la versió francesa de Macbeth al Théâtre Lyrique va semblar de moment un èxit de públic, però l’assistència inicial va baixar ràpidament després de les quatre primeres funcions, i encara que se’n van arribar a fer quinze, els ingressos del taquillatge van desmentir les primeres impressions. De tota manera, la iniciativa va donar una nova empenta a la circulació d’aquesta òpera verdiana a altres països euro- peus i també als teatres barcelonins, que van programar-la en diverses ocasions més.

Verdi es va sentir molest pels comentaris d’alguns crítics francesos que afirmaven que el compositor no coneixia prou bé l’obra shakespeariana i va afirmar que ja de molt jove havia tingut a les mans molt sovint les obres del teatre shakespearià (se suposa que en traduccions italianes). No deixa de ser una mica sospitós, malgrat tot, que el compositor, quan escrivia el nom de Shakespeare, l’escrivís amb una ortografia totalment italiana (Sceicspeare), cosa que fa pensar que potser no hi estava tan familiaritzat com deia. El primer Shakespeare de Verdi 51

Il·lustració de la mateixa producció al Théâtre Lyrique, concretament l’acte 1, escena 2, per Gallica.

En tot cas, Verdi va fer traduir la nova versió a l’italià i des d’aleshores ha estat aquesta la que ha circulat, amb la nova ària de Lady Macbeth que ja hem comentat i amb el final coral que s’havia afegit a l’obra. Posteriorment se n’han fet algunes representacions en la forma original, però ha acabat predominant la del 1865, per la indubtable qualitat de la nova ària de la protagonista i per l’escena coral que tanca el drama, que té el segell inconfusible de les grans celebracions verdianes.

Curiosament, tot i l’autoria shakespeariana de l’obra, Macbeth no es va estrenar a Anglaterra (es va anunciar a Londres el 1861 i el 1870, però no es va arribar a representar) fins que, en una curiosa iniciativa, la va presentar l’aleshores naixent Festival de Glyndebourne el maig del 1938. 52 pàg.

1 Tres bruixes, Johann Heinrich Füssli, 1783. The Forrest Collection. 2 Macbeth, Lady Macbeth, Lords, i dames, Edwin Austin Abbey.

1

2 53

SHAKESPEARE A TRAVÉS DE VERDI: ’MACBETH’, ’OTEL·LO’ I ’FALSTAFF’ Salvador Oliva Escriptor

Entre 1603 i 1606, Shakespeare va escriure Otel·lo, Mesura per mesura, El rei Lear, Macbeth i Antoni i Cleopatra, cinc peces teatrals que formen part de les seves millors obres mestres, quan tot just entrava en la seva quarantena. Macbeth té unes característiques tan especials que la converteixen e n l’obra preferida de molts lectors, actors i directors de teatre.

Potser la més important és el fet de presentar, entre tots els personatges malvats que va crear, l’únic que no té cap justificació dramàtica per obrar el mal. Ricard III, Iago i Edmund, per exemple, tenen motius dramàtics (no morals, naturalment) que expliquen el seu comportament. Però Macbeth no en té cap; obra el mal perquè està posseït pel mal, representat per les bruixes, i també perquè s’hi veu empès per la seva esposa. Macbeth és també l’únic malvat de Shakespeare que no perd mai la seva consciència moral: sap que les seves accions criminals són reprovables, reflexiona sobre les conseqüències i sent que li causen remordiments, però, tot i així, no pot sinó cometre o ordenar assassinats; no tan sols mata el rei Duncan, sinó que a més a més fa matar el seu amic Banquo, i fins i tot Lady Macduff i els seus fills.

Macbeth, doncs, no és una obra sobre l’ambició, com se sol dir sovint. És una obra sobre el mal, una obra sobre l’origen de la maldat dels humans, sobre per què hi ha persones abocades a obrar el mal. Macbeth repeteix paraules que han dit les bruixes, però que ell no ha sentit, cosa que Shakespeare utilitza per fer-nos veure que està posseït per elles, que són l’encarnació del mal. 54 pàg.

ENTRE TOTS ELS PERSONATGES MALVATS DE SHAKESPEARE, L’ÚNIC QUE NO TÉ CAP JUSTIFICACIÓ DRAMÀTICA PER OBRAR EL MAL ÉS MACBETH; ESTÀ POSSEÏT PEL MAL, REPRESENTAT PER LES BRUIXES, I TAMBÉ PERQUÈ S’HI VEU EMPÈS PER LA SEVA ESPOSA. A MÉS, NO PERD MAI LA SEVA CONSCIÈNCIA MORAL

Avui dia podem interpretar que la possessió també per la seva correspondència que, quan de les bruixes sobre Macbeth és un símbol es va posar a treballar el Macbeth, no tan sols dels condicionaments genètics. Hem de reco- va decidir quines escenes havien de figurar nèixer que la història de la humanitat, fins i en el libretto, sinó que el va escriure pràctica- tot la recent, és brutalment inhumana; hi ha ment tot. I no tan sols el va passar a Francesco una rècula enorme de personatges repulsius: Maria Piave perquè l’hi posés en vers, sinó que Hitler, Stalin, Franco, Pinochet, Al-Assad, contínuament li va estar corregint fragments etc., que potser han estat d’alguna manera que ell no considerava prou adients, i fins i tot posseïts, com Macbeth, per un mal radicat el va fer revisar pel poeta i traductor Andrea en el seu ADN. Si això fos veritat, la intuïció Maffei. L’òpera es va estrenar el 14 de maig de Shakespeare s’hauria avançat quasi tres de 1847 i va tenir un èxit enorme. Els aplaudi- segles a Nietzsche i Freud, que van dir que ments van fer que el teló baixés i s’alcés trenta- no vivim, pensem i actuem, sinó que som vuit vegades. viscuts, pensats i actuats per forces que desconeixem i que estan més enllà del nostre L’essència de l’art de Shakespeare no són abast intel·lectual. els seus arguments, que ell sempre treia de les cròniques o d’altres obres, a vegades Sigui quina sigui la resposta que vulguem o bastant mediocres. L’essència del seu art són puguem donar a la qüestió de si Macbeth tenia els seus versos, la selecció i la combinació lliure albir o si, pel contrari, tenia la voluntat de les paraules, que és justament el que no anorreada pel mal, la qüestió és que Verdi, figura en el libretto, però Verdi va ser capaç sempre fascinat per les obres de Shakespeare, de realitzar el miracle: recrear l’essència dels va abordar Macbeth amb un interès espe- versos shakespearians en un altre llenguatge: cial. A la seva correspondència podem llegir la música. el següent: «Shakespeare és el meu poeta favorit, el vaig començar a llegir d’adolescent, i Al final de la seva vida, després del seu el llegeixo i rellegeixo constantment». Sabem Requiem, va dir moltes vegades que no Shakespeare a través de Verdi: Macbeth, Otel·lo i Falstaff 55

VERDI VA SER CAPAÇ DE REALITZAR EL MIRACLE: RECREAR L’ESSÈNCIA DELS VERSOS SHAKESPEARIANS EN UN ALTRE LLENGUATGE: LA MÚSICA

escriuria cap més òpera. Però Giulio Ricordi va de l’obra de Shakespeare que menys li inte- fer tot el possible perquè en compongués una ressaven, va aprofitar elements d’Enric IV i va altra amb un libretto escrit per Arrigo Boito, convertir la prosa de Les alegres casades de bon poeta i bon compositor. Els esforços de Windsor en versos memorables. Un cop va Ricordi van donar com a resultat dues òperes haver rebut el libretto, Verdi es va posar mans més procedents de Shakespeare: Otel·lo a l’obra immediatament, lluitant amb els seus primer, i després Falstaff, que sorgeix de Les estats depressius i el dolor que li va produir la alegres casades de Windsor. Boito era millor mort del seu gran amic i deixeble Emanuele poeta que Piave, i el libretto d’Otel·lo és un Muzio, i la d’un altre amic, el director d’or- text excel·lent. Valguin aquests dos exemples. questra i compositor Franco Faccio. A principis Primer, el duo d’amor entre Otel·lo i Desdè- de gener del 1893 van començar a Milà els mona, basat en diferents fragments separats assaigs de Falstaff. Es va estrenar a La Scala de l’obra de Shakespeare, on aquest duo no el 9 de febrer. L’expectació va ser especta- existeix. I segon, una addició creada totalment cular i l’èxit va superar totes les expectacions. per Boito: l’ària de Iago, «Credo in un Dio crudel», d’una gran qualitat literària. Musical- Verdi va abrigar durant molts anys l’espe- ment, Otel·lo és un miracle encara més gran rança de compondre una altra opera basada que Macbeth. És una partitura plena d’una en El rei Lear de Shakespeare, però per energia juvenil escrita quan Verdi ja tenia 72 diverses circumstàncies no va poder dur a anys, on el nivell melòdic, harmònic i dramàtic terme aquesta il·lusió. Les tres extraordinà- se sosté des del primer compàs fins a l’últim. ries òperes seves procedents de les peces teatrals de Shakespeare, Macbeth, Otel·lo i L’origen de Falstaff, estrenada cinc anys més Falstaff, ens permeten imaginar vagament fins tard, va ser una carta de Boito que contenia la a quin punt el resultat hauria estat un altre sinopsi del libretto. Verdi li va contestar imme- miracle musical. diatament. La carta començava així: «Excel- lent, excel·lent!». Boito va treure els elements 56 pàg.

La tragèdia de Macbeth il·lustrada per Moyr Smith, 1889. La cita 57

«Qui diu que la vida dels sentits és «real» i la dels somnis una il·lusió? A la segona meitat de la seva obra, els Macbeth de la vida dels sentits són rei i reina. Aquesta és la il·lusió. La realitat és allò que expe- rimenten en els terribles somnis que els sacsegen cada nit» Jonathan Bates El genio de Shakespeare 58 pàg.

1. Orson Welles 2. Akira Kurosawa 3. Roman Polanski

1

2

3 59

WELLES, KUROSAWA, POLANSKI Esteve Riambau Director de la Filmoteca de Catalunya

Macbeth, Othello i Falstaff: els tres grans films shakespearians d’Orson Welles havien estat, també, òperes de Giuseppe Verdi. El cineasta nord- americà, aparentment acomplexat, tenia el dramaturg britànic tant a mà que va fer amb ell el que va voler: cinema, televisió, ràdio, teatre i, fins i tot, manuals didàctics per a les escoles.

Abans de dirigir Ciutadà Kane, ja adaptà Macbeth en un escenari de Harlem amb actors negres i enciseres de vudú. Deu anys més tard, el 1947, en presentà una nova adaptació al festival de teatre de Utah que, al seu torn, serví d’assaig per al rodatge d’un film de baix pressupost rodat en tan sols tres setmanes amb decorats de cartró pedra propis d’un western. Situà l’acció en una bromosa Escòcia i féu que tots els actors utilitzessin aquest accent amb una tal convicció que va haver de gravar una nova banda sonora més convencional perquè la primera resultava incomprensible per al públic nord-americà.

L’escenografia de la pel·lícula recorda la del seu primer muntatge teatral i el mateix Welles dissenyà un vestuari que féu que una revista francesa comparés el protagonista amb «un orangutan coronat amb una caixa de galetes». Tot i aquesta aparent teatralitat, és cine en estat pur. El realitzador sintetitzà diversos personatges de l’obra en un de sol, rodà llargs plans seqüència i utilitzà el play back per eludir els problemes del rodatge amb so directe. I quan és ell qui actua davant la càmera, 60 pàg.

contrapicats agosarats emfatitzen una brillant interpretació. Malgrat aquests assoliments, amb els quals Welles pretenia desmentir davant els magnats de Hollywood que era un director car, el film no féu fortuna als Estats Units i va ser retirat de la Mostra de Venècia per no competir amb el luxós Hamlet de Laurence Olivier. Qualsevol comparació hauria resultat odiosa, però malgrat totes les limitacions que no impediren que Welles hagués d’emprendre un forçós exili europeu, el seu Macbeth deixà petjada.

Així ho reconegué Akira Kurosawa, obsessionat a rodar la seva pròpia versió de la tragèdia de Shakespeare des que va veure la del seu col·lega nord- americà i que va haver d’ajornar per no provocar analogies que, en aquest cas, haurien jugat en contra seva. Tron de sang no és, malgrat tot, una adaptació canònica de l’obra, però se li assembla. Encara que el nom del dramaturg no aparegui esmentat en els crèdits, el film rodat el 1956 inclou, íntegres, algunes de les seves escenes que, al seu torn, ressonen en l’ambientació medieval d’Els set samurais. L’èxit d’aquest film impulsava a tornar a un món de gue rrers medievals i senyors feudals amb un protagonista comú: l’actor Toshiro Mifune. El film de Kurosawa inclou profecies d’una bruixa, conflictes suc cessoris i una esposa ambiciosa que incita a la usurpació del poder. El final tam bé és semblant al de l’obra de Shakespeare, però el protagonista no mor en combat singular amb Macduff, sinó per un munt de fletxes en una desmesurada rèplica oriental del martiri de sant Sebastià. La boira, com en la vers ió de Welles, Welles, Kurosawa, Polanski 61

Sharon Tate, difunta muller de Polanski.

desenvolupa un important repte estètic, i els decorats construïts a les vessants volcàniques del mont Fuji es conjuguen perfectament amb la fotografia en blanc i negre.

Aquest Macbeth apòcrif de Kurosawa, ja consagrat a Occident gràcies a Rashomon i Els set samurais, rebé bones crítiques als Estats Units i la revista Time el situà juntament amb Griffith i Eisenstein entre els grans me stres del cinema. L’excepció foren els comentaris sarcàstics de Brosley Crowther al New York Times, el mateix crític que tot just uns anys més tard també enfons- aria la carrera nord-americana del Falstaff de Welles.

La tercera de les grans adaptacions cinematogràfiques de Macbeth va ser realitzada per Roman Polanski el 1971, tot just dos anys després que la seva esposa, Sharon Tate, i sis persones més van ser assassinades per Charles Manson i la seva secta de fanàtics. El cineasta polonès declarà que fos quin fos el projecte que hagués rodat en aquell moment, hauria estat relacionat amb un precedent tan truculent, però la veritat és que no només tenia Shakes- peare en cartera des de feia temps, sinó que Macbeth és, justament, una de les seves obres més sanguinàries. Hi ressonaven, a més, els records infantils de Polanski al gueto de Cracòvia durant l’ocupació nazi i, en conseqüència, s’apropià de la frase del tirà shakespearià quan exclama: «Gairebé he oblidat el gust de la por». 62 pàg.

ORSON WELLES, APARENTMENT ACOMPLEXAT, TENIA EL DRAMATURG BRITÀNIC TANT A MÀ QUE VA FER AMB ELL EL QUE VA VOLER: CINEMA, TELEVISIÓ, RÀDIO, TEATRE I, FINS I TOT, MANUALS DIDÀCTICS PER A LES ESCOLES

De la mateixa manera que Welles i Kurosawa, Polanski tampoc no va ser rigo- rosament fidel al text original. Rodà en grisos paisatges britànics i rejovení els protagonistes per accentuar la pulsió sexual com a motor de les seves ànsies de poder, però sense renunciar a mostrar la violència d’una manera explícita. El dramaturg permet variacions com les que Polanski també dugué a terme en la seva versió, adaptada amb la complicitat de Kenneth Tynan, un crític teatral britànic que, no per casualitat, també s’havia mogut entorn de Welles. Així ho entengueren Jon Finch i Francesca Annis mitjançant unes interpretacions que s’allunyen del teatre per humanitzar els seus personatges, fins al punt que la protagonista es passeja nua en una escena de somnambulisme que algun comentari maliciós relacionà amb el fet que es tractava d’una producció de Hugh Hefner, el magnat de Playboy.

En les seves memòries, Polanski admet que, després de l’assassinat de la seva esposa embarassada, havia rebutjat múltiples ofertes de guions truculents. També titlla de fracàs les adaptacions de Welles i de Kurosawa i, potser per aquest doble motiu, decidí afrontar un nou Macbeth sobrecarregat de violència en el qual tant l’assassinat del rei com la mort del tirà es mostren amb tota mena de detalls. In extremis, la Columbia decidí substituir l’estrena prevista a Londres –terreny shakespearià– per Nova York, on l’efecte Playboy provocà reaccions negatives. S’acusà Polanski d’haver rodat aquest film mba «propòsits catàrtics», quan ell tenia justament l’esperança que «Shakespeare em salvés de qualsevol sospita en aquest sentit». En aquesta pluralitat de sentits radica, tanmateix, la grandesa d’un dramaturg que no deixa d’alimentar projectes de mestres del cine. Welles, Kurosawa, Polanski 63

1. Escena de Macbeth, de 1948, amb Jeanette Nolan com a Lady Macbeth i el mateix Orson Welles com a Macbeth. 2. Fotograma de Throne of blood (1957), d’Akira Kurosawa. 3. El Macbeth (1971) de Polanski, amb Francesca Annis (Lady Macbeth) i Jon Finch (Macbeth).

1

2

3 64 pàg.

VERDI MÚSICA

1813 Neix el 10 d’octubre a l’aldea de Neix Wagner. Rossini es fa famós amb Le Roncole (Parma, sota ocupació Tancredi francesa)

1820 El seu pare li regala una espineta abans La Scala estrena Margherita d’Anjou dels 8 anys. Des d’aquella època toca (Meyerbeer) amb l’organista local

1832 El rebutja el Conservatori de Milà, ciutat L’elisir d’amore (Donizetti) on pren lliçons privades i aprofundeix en l’òpera

1836 Es casa amb Margherita Barezzi, filla Glinka estrena l’òpera Una vida pel tsar. del seu mecenes Oratori Paulus (Mendelssohn)

1838 Mor la seva primogènita (un any) i neix Estrena de l’òpera de Berlioz Benvenuto el segon fill Cellini

1839 La Scala estrena la seva primera Moren el músic barceloní Ferran Sor i el òpera, Oberto, amb ajuda i actuació de tenor francès Adolphe Nourrit Giuseppina Strepponi, futura segona muller. Mor el fill

1840 Estrena Un giorno di regno. Mor la seva La fille du régiment (Donizetti). Mor dona Paganini

1841 Medita deixar la música en morir la Estrena del ballet Giselle amb música família i fracassar la segona òpera d’Adolphe Adam

1842 Triomf musical i popular amb Nabucco, Fundació de la New York Philharmonic al·legoria del patriotisme italià contra Orchestra (NYPO) l’ocupació; La Strepponi encarna Abigaille

1843 Torna a triomfar, amb la patriòtica Der fliegende Holländer (Wagner) I lombardi 65

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Austen publica Pride and prejudice Comença la decadència de Napoleó

Descobriment de la quinina (Pelletier- Neix el futur rei Vittorio Emanuele II. Caventou) i de La venus de Milo Comença el Trienni Constitucional a Espanya

Oda a la pàtria (Aribau). Larra comença Espanya substitueix la forca pel garrot els seus articles periodístics. en les penes de mort

París inaugura l’Arc de Triomphe Espanya reconeix la independència de Mèxic

Morse mostra en públic el telègraf Coronació de la reina Victòria a elèctric Londres

Primera publicació de l’abreviatura Acaba la I Guerra Carlista (Abrazo de ok (Boston Morning Post). Daguerre Vergara) anuncia la daguerrotípia

Mor el pintor romàntic Caspar David Anglaterra emet el primer segell postal Friedrich

Richard Owen inventa la paraula Espartero substitueix Maria Cristina de dinosaure (llangardaix terrible en grec) Borbó com a regent

Mor Stendhal Gran Bretanya obté Hong Kong. Espartero bombardeja Barcelona per sufocar una revolta

A Christmas Carol (Dickens) Isabel II comença a regnar. Neix el diari News of the World 66 pàg.

VERDI MÚSICA

1844 Comença el que en va dir anni di galera, Grand traité d’instrumentation et anys de producció frenètica i de menys d’orquestration modernes (Berlioz) qualitat

1845 Estrena Alzira, que considera la seva Tannhäuser (Wagner).Liszt actua a pitjor obra Barcelona

1847 Estrena Macbeth (la seva primera obra Neix el Liceu. Mor Mendelssohn shakesperiana), I masnadieri (Londres), Jerusalém (París)

1848 Il corsaro Mor Donizetti

1851 Rigoletto. Viu amb la Strepponi sense Sarsuela Jugar con fuego (Barbieri) casar-s’hi: crítiques a Busseto. Primer Nabucco al Liceu (24 maig)

1853 Triomfa . Després fracassa Steinway obre a Manhattan la seva La traviata, estrenada el 6 de març a fàbrica de pianos La Fenice

1854 Al teatre San Benedetto (Venècia) Mor el tenor Giovanni Battista Rubini triomfa la segona producció de La traviata

1855 Primera Traviata del Liceu (25 d’octubre) Arrieta estrena la sarsuela Marina

1859 . Es casa amb la França fixa un patró del diapasó que Strepponi s’internacionalitzarà

1861 Diputat del primer Parlament italià Un ballo in maschera al Liceu i primer incendi del teatre

1862 Estrena de La forza del destino (Sant Reinauguració del Liceu Petersburg)

1867 Don Carlos. Adopta Maria Carrara An der schönen blauen Donau (Johann Strauss) Cronologia 67

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Les trois mousquetaires (Dumas pare). Narváez presideix el Govern espanyol: Don Juan Tenorio (Zorrilla) Dècada Moderada

Merimée publica a la Revue Els Estats Units incorporen Florida i des Deux Mondes Texas

Hoe patenta la premsa rotativa de vapor Neix Il Risorgimento, diari que dóna nom al nacionalisme italià

Dumas fill publicaLa dame aux Revolucions liberals europees. Manifest camélias (base de La traviata), que Verdi der Kommunistischen Partei (Marx- veu representada a París (1852) Engels). Tren Barcelona-Mataró

Singer patenta la màquina de cosir i Londres obre la primera Exposició Gorrie la de fer gel. Mor el pintor Turner Universal

Haussmann comença a redissenyar Inicis de la Guerra de Crimea París, que Verdi freqüenta en aquesta època

Comencen a publicar-se Le Figaro Pius IX proclama el dogma de la i El Norte de Castilla Immaculada Concepció

Moren els escriptors Charlotte Brontë Terratrèmol d’Ansei Edo (Japó): uns i Gérard de Nerval 7.000 morts. Desamortització de Madoz

The origin of species (Darwin). Dunant idea la Creu Roja a la Batalla de Restauració dels Jocs Florals, impuls Solferino de la unificació italiana de la Renaixença

Monturiol prova amb èxit el submarí Ictíneo Unificació d’Itàlia, alentada per Verdi. Mor Cavour. Guerra de Secessió als Estats Units

Victor Hugo publica Les misérables Lincoln proclama l’alliberament dels esclaus

Sholes inventa la màquina d’escriure amb Primer volum de Das Kapital (Marx) teclat Qwerty. Nobel inventa la dinamita 68 pàg.

VERDI MÚSICA

1871 Estrena d’Aida (El Caire) Arrieta estrena la seva segona versió de Marina

1872 Aida triomfa a La Scala i per Europa Neix el músic català Joaquim Malats

1873 Composa el Rèquiem en morir l’escriptor Neix Rakhmàninov Manzoni

1874 Nomenat senador italià Mor Clavé, impulsor de les corals catalanes

1876 Mor Piave, llibretista de Macbeth, La traviata El teatre de Bayreuth representa la i altres obres de Verdi Tetralogia de Wagner. La Gioconda (Ponchielli)

1887 Triomfa amb Otello Estrena de Tannhäuser al Liceu. Berliner patenta el gramòfon

1893 La Scala estrena la seva última òpera, Una vintena de morts per una bomba Falstaff al Liceu en obrir temporada. Manon Lescaut (Puccini)

1897 Mor la Strepponi Mor Brahms. La revoltosa (Chapí)

1899 Funda a Milà la Casa di Riposo per Sibelius compon Finlàndia Musicisti, que perviu; hi està enterrat amb la Strepponi

1901 Agonitza gairebé una setmana per un Richard Strauss actua al Liceu amb dos atac i mor al Gran Hotel de Milà, prop poemes simfònics seus de La Scala Cronologia 69

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Bradley patenta l’oleomargarina Comuna de París. Stanley busca i troba Livingstone

Creen el Metropolitan Museum of Art de Comença la III Guerra Carlina Nova York. Apareix L’Esquetlla de la Torratxa

Verlaine dispara Rimbaud, que en aquella Abdicació d’Amadeu I i I República època escriu Une saison en enfer espanyola: Figueras i F. Pi i Margall, presidents

Primera exposició impressionista (París) Restauració borbònica a Espanya

Bell patenta el telèfon, després de l’invent de Mor l’anarquista Bakunin Meucci. Bal au moulin de la Galette (Renoir)

Primera pedra de la Tour Eiffel (París) Itàlia emprèn la seva expansió colonial

Diesel patenta el motor dièsel Patent de Coca-Cola

Primera projecció cinematogràfica a Barcelona incorpora Gràcia, Barcelona, dos anys després dels Lumière Sant Martí, Sant Andreu, Sant Gervasi, Sants i Les Corts.

Bayer patenta l’aspirina Espanya perd Puerto Rico, que passa als Estats Units. Fundació del FC Barcelona

Marconi transmet un missatge en Morse a A Catalunya neixen l’Escola Moderna de través de l’Atlàntic Ferrer i Guàrdia, la Lliga Regionalista i l’Associació Wagneriana 70 pàg.

La soprano Maria Guleghina com a Lady Macbeth en una producció del House de 2007, amb James Levine (director d’orquestra) i Adrian Noble (director d’escena). 71

TESTIMONI Maria Guleghina Soprano

El meu estimat Teatre! Felicitats per l’estrena de la meva òpera favorita, Macbeth! A més, el meu debut en aquest meravellós teatre va ser amb aquesta òpera, en una representació sota la batuta del vibrant mestre Muti durant un tour del Teatro alla Scala de Milà.

Tinc molt bons records del Liceu, recitals en Teatre, buscant la Phyllida, i li vaig explicar el solitari i una producció de Nabucco amb els meu somni. I ella em va dir que era exacta- fantàstics Nello Santi i Leo Nucci, així com ment el que volia! Per tant, ho vam fer, i vaig les representacions de Manon Lescaut i una demanar que m’omplissin la banyera d’aigua de les més boniques i intel·ligents produc- per tal que m’hi pogués rentar les mans. La cions de Turandot, la de Núria Espert, amb Phyllida estava preocupada per si em posava un finale dramàtic i extremadament genial! malalta, però sempre dic que si fas alguna I, finalment, l’experiència més inoblidable cosa a favor de l’art i el tarannà del rol ho i més aclamada va ser la col·laboració amb permet, mai no pot ser dolent per al cos! Ho el Liceu en el Macbeth de Verdi de Phyllida vaig fer i va ser fabulós! Encara tinc la pell Lloyd, i amb Carlos Álvarez com a Macbeth! de gallina recordant, especialment, el públic Havia fet aquestes produccions abans, a del Gran Teatre del Liceu! El públic va llançar l’Opéra Bastille de París, després al Royal una pluja de fulletons i flors per a mi; encara Opera House Covent Garden i, finalment, al en tinc uns quants d’emmarcats i penjats a la Liceu, on va ser enregistrada. Durant totes paret de casa meva, on es pot llegir: «Regina, aquestes produccions en diferents teatres torna presto», «Viva Maria», etc. Mai no obli- ens vam unir molt i vam anar polint detalls daré alguns dels meus apreciats seguidors fins que vam arribar a un nivell excepcional. de Barcelona, com una nonna de 90 anys, Phyllida i jo vam tenir alguns moments inte- Innocenza, i la seva filla Margarita i el seu nét ressants, sobre els quals he de parlar amb Jordi –els darrers encara són estimats amics afecte, com l’escena just abans del somnam- que han viatjat arreu del món per veure’m. Tris- bulisme... La vaig somiar de la manera que tament, la nonna Innocenza ja no està entre Phyllida volia. Durant l’assaig vaig veure una nosaltres, encara que va viatjar fins pràctica- banyera a l’escenari i em van dir que m’hi havia ment els 96 anys gairebé a tot arreu... Estic de banyar...; això em va sorprendre molt, però molt agraïda de tenir amics i fans així. hi vaig veure Phyllida molt decidida. Vaig anar Us desitjo una fantàstica estrena i molts de cap a casa, vaig dormir i vaig somiar que era triomfs també per a la meva amiga i col·lega Lady Macbeth, amb uns cabells salvatges, Tatiana Serjan! In bocca al lupo! en camisa de dormir blanca, asseguda dins la banyera intentant rentar-me la sang de Adoro el Liceu! les mans... L’endemà al matí vaig tornar al Abraçades i petons ben grans. 72 pàg.

Les bruixes de Macbeth, oli de Zohre Mirabassi. La cita 73

«Prengui com a que hi ha tres papers en aquesta òpera i només tres: Lady Macbeth, Macbeth i el cor de bruixes. Són les bruixes les que governen el drama i tot prové d’elles, de les seves vulgaritats i xafardejos del primer acte, de les seves sublimitats i profecies del tercer. Les bruixes formen un vertader perso- natge i de la major importància» Giuseppe Verdi Carta a León Escudier (8 de febrer de 1865) 74 pàg.

El curs 2004/05 el baríton malagueny Carlos Álvarez va donar vida al Liceu a Macbeth amb direcció d’escena de Phyllida Lloyd. Foto: A. Bofill. 75

MACBETH AL LICEU Jaume Tribó Mestre apuntador

Sense arribar a la popularitat d’altres títols verdians, i recordem que Verdi és l’autor més representat aquí, Macbeth té al Liceu la xifra ben respectable de 106 representacions. Són moltes per a un títol que durant setanta-cinc anys va ser del tot ignorat.

Com era habitual a l’època amb el repertori italià, Macbeth va trigar ben poc a arribar al Liceu. Estrenat a Florència el 14 de març de 1847, l’any següent ja es representava aquí, l’1 de juliol de 1848, a la segona temporada del teatre. L’obra va agradar i la prova són les onze representacions que se’n van fer. És més, es representà tres temporades consecutives. Un costum molt freqüent durant el segle XIX era representar actes solts de diferents òperes; en el cas de Macbeth ens adonem de la predilecció del públic pel segon acte –potser per l’atractiu del brindis–, ja que aquest acte meresqué vint-i-sis representa- cions soltes. Consignem que la primera Lady Macbeth liceista va ser Fanny Salvini-Donatelli, que ha passat a la història per haver estat la primera Violetta a l’estrena absoluta de La traviata (Venècia, 1853).

Sempre amb el suport de grans barítons o de grans dramàtiques –darrerament també mezzos amb facilitat al registre agut–, Macbeth ha tingut al Liceu intèr- prets de la importància de Gaetano Ferri, l’esmentada Fanny Salvini-Donatelli, Teresa De Giuli-Borsi, Felice Varesi (Macbeth a l’estrena absoluta a Florència el 1847 i que el 1855, al Liceu, a més de cantar com a baríton n’era empre- sari), Marianna Barbieri-Nini, comtessa Nini (Lady Macbeth també a l’estrena absoluta), Davide Squarcia, Emma La Grua, Agnès Rey-Balla (primera Lady Macbeth a la revisió parisenca de 1865), Luigia Ponti Dall’Armi, Amalia Fossa, 76 pàg.

Ramon Blanchart i, després d’un parèntesi remotos tiempos en que brujos, fantasmas y de setanta-cinc anys, Peter Glossop, Grace hechicerías tenían la razon embargada». L’em- Bumbry, Guillermo Sarabia, Marisa Galvany presa advertia que era indispensable que en (que acabà l’acte II amb un tan impressio- els moments de l’aparició dels espectres, el nant com inesperat Mi natural sobreagut), Teatre quedés amb molt poca llum. Aquesta Ángeles Gulín, Piero Cappuccilli, Dolora Zajick, mena de notícies apareixia a la primera pàgina Renato Bruson, Leo Nucci i Maria Guleghina. dels diaris. Sabem que el 14 de gener de Consignem que el baríton Joan Pons ja havia 1864 es va cancel·lar l’anunciada Gemma di interpretat aquest títol al Liceu l’any 1975 Vergy de Donizetti. Sempre a la primera pàgina, quan encara cantava en la corda de baix; hi la cartellera anunciava: «Con anuencia de La feia una part de comprimari, el sicari, i per Autoridad. Habiendo sufrido una caída el indisposició de Mario Rinaudo va haver d’as- señor Negrini por lo cual se le han aplicado sumir el rol de Banco; els aplaudiments que sanguijuelas, no puede verificarse la ópera després del públic li dedicà el cor, al qual ell anunciada para hoy, y en su lugar se ejecutará havia pertangut, i tot el personal de l’escenari el “Macbeth”. En el tercer acto apareceran los darrere el teló, confirmaren l’estimació que li espectros incorpóreos». D’altra banda, mai no tenia la casa. hi mancava la gran suite de ballet; no oblidem que Macbeth, en la segona versió, va ser desti- En el cas del Macbeth verdià és evident que nada al públic francès i estrenada al Théâtre la base literària de l’òpera sempre va influir en Lyrique de París el 1865. la valoració d’una partitura a la qual directors i cantants s’apropaven amb el respecte que Podríem suposar que els barítons centraven produïa una òpera considerada «culta». La l’èxit en l’ària del quart acte, i tanmateix no presentació, les decoracions i els efectes era pas així, ja que aquest fragment –com escènics tenien en aquesta obra una impor- també l’ària de Banco– era un dels talls tradi- tància superior a la d’altres títols. L’any 1863 cionals. Cartelleres i programes anunciaven s’adverteix que al tercer acte es reprodueixen que l’ària del baríton s’eliminava «según tradi- «espectros incorpóreos» adquirits per l’em- ción». Aquests advertiments, però, no evitaven presa a l’estranger. Eren els «Misterios de algun escàndol, com el que es va produir la Miss Aurora»: «Este género de espectáculo temporada 1864/65. A la primera represen- consigue impresionar la imaginacion hasta tació, el 9 de febrer de 1865, el baríton Luigi el punto de transportar el espectador á los Colonnese suprimí l’ària del quart acte. El Macbeth al Liceu 77

1 2

3 4

x 5

6

1. Maria Guleghina i Carlos Álvarez assumeixen la fatal parella. Foto: A. Bofill. 2. La Lady Macbeth d’Olivia Stapp al Liceu el febrer de 1983, en una producció de Giuseppe Giuliano. Foto: A. Bofill. 3. L’any 1968, Grace Bumbry i Peter Glossop van fer tremolar el Liceu amb la seva interpretació dels papers principals de l’òpera verdiana. Foto: A. Ras Rigau. 4. Ángeles Gulín (Lady Macbeth) i Benito di Bella (Macbeth) al Liceu, la temporada 1979/80. Foto: A. Bofill. 5. Un dels concertants del Macbeth de 1983, amb escenografia de Giuseppe Ranchetti. Foto: A. Bofill. 6. Antonello Ceron i Salvatore Licitra al Liceu el novembre de 2011 en un Macbeth en concert amb la companyia de La Scala. Foto: A. Bofill. 787 pàg.

públic la reclamà i continuà cridant fins i tot reclutar soldats havia provocat a Barcelona després del canvi de quadre, quan l’òpera ja una revolta sufocada pel bombardeig, ordenat era a la fi. Va baixar el teló i després de molta per Espartero, des de Montjuïc. Trenta-un estona, quan ja gairebé tothom havia sortit anys més tard el Liceu encara li celebrava el del Teatre, s’anuncià que com que el senyor sant. Ja el 1855 i fins al 1877 –no sempre i Colonnese no cantava mai aquesta ària, per segons els avatars polítics– era freqüent que complaure el públic i amb el permís de l’auto- cada 27 de febrer el Liceu li dediqués una ritat, la cantaria amb la partitura a la mà. Així funció d’homenatge. ho va fer i va ser aplaudit. Més dràstics encara van ser els talls l’any 1871. Mentre per una Fins a la dècada dels anys vuitanta del segle part l’orquestra omplia el primer entreacte XIX Macbeth havia estat al Liceu un títol de amb les obertures de Les alegres comares repertori. A partir d’aleshores el rebuig envers de Windsor de Nicolai –anunciada en francès el Verdi de joventut ja era general. El 5 de com Les joyeuses commères de Windsor– i de gener de 1893 una representació catastròfica, Guillem Tell de Rossini, se suprimien la primera tot i la presència del gran baríton Ramon Blan- escena de l’acte segon –això vol dir l’ària de chart, envià aquesta partitura a l’arxiu: «Hacía Lady Macbeth «La luce langue»– i l’ària de ya tiempo que no se daba en el Gran Teatro del baríton del quart acte. En previsió de possi - Liceo, y con sobrada razon, el “Macbeth”, ópera bles queixes, el 1873 es tornava a anunciar la de Verdi, una de las más características de su supressió de l’ària de baríton de l’acte quart. primera época, y en la cual, salvo alguna situ- Era una funció «Á beneficio de los pobres y ación de efecto y algun brochazo dramático, en celebridad de los días de Don Baldomero dominan la vulgaridad y la monotonía mas Espartero». Abans de l’òpera el cor va cantar completas. La representación del jueves en l’Himno de Luchana. Ben curiosa, l’actitud el Liceo fué borrascosa. El público no quiso dels gestors del Liceu envers aquell general. aceptar la obra y demostró con demasiada El 1842 l’exigència de les quintes regulars per claridad su desagrado en todos los actos». 8 79 7. La temperamental soprano espanyola Ángeles Gulín va ser Lady Macbeth al Liceu la temporada 1979/80. Foto: A. Bofill. 8. La gran Dolora Zajick va regalar al Liceu una de les seves poques Lady Macbeth (al Palau de la Música). Foto: A. Bofill.

Setanta-cinc anys poden fer oblidar qualsevol prejudici. Quan el 1968 Macbeth tornava al Liceu, ho feia amb una parella excepcional com eren Grace Bumbry i Peter Glossop. Els gustos havien canviat. El públic descobria un Verdi que ara semblava molt atractiu. La prova és que s’hi tornà els anys 1975, 1979 i 1983 i amb intèrprets de la importància de Marisa Galvany, Pedro Lavirgen, Ángeles Gulín, Olivia Stapp i Piero Cappuccilli, aquests dos últims sota la direcció de Nicola Rescigno i amb regia de Beppe De Tomasi. Després de l’incendi, les audicions fetes al Palau de la Música Catalana significaren el debut de Dolora Zajick com a Lady Macbeth. L’any 2001 una audició de Macbeth en forma de concert va ser la joia oferta per Riccardo Muti al capdavant de les masses de La Scala de Milà, orquestra i cor, desembarcades en pes a l’escenari del Liceu. Els quatre solistes principals, tots en plena forma: Leo Nucci, Maria Guleghina, Salvatore Licitra i Ildar Abdrazakov.

L’últim Macbeth liceista, any 2004, amb la producció de Phyllida Lloyd, va comptar també amb solistes idonis, com la Guleghina, Susan Neves, Carlos Álvarez, Joan Pons, Roberto Scandiuzzi, Stefano Palatchi, Marco Berti i Vicente Ombuena.

Consulteu la cronologia detallada a: http://goo.gl/33qaOT 80 pàg. 81

SELECCIÓ DISCOGRÀFICA

Javier Pérez Senz Periodista i crític musical

Claudio Abbado va dirigir el 1976 una versió de Macbeth (Deutsche Gram- mophon) que figura entre les grans referències de la discografiaerdiana. v L’enregistrament, efectuat durant les llegendàries funcions al Teatre alla Scala de Milà dirigides escènicament per Giorgio Strehler, posseeix una atmosfera teatral poc habitual en un registre d’estudi; aquesta calidesa afegeix emoció i vigor a la lectura del desaparegut director italià, capaç d’obtenir els més bells matisos i colors de l’orquestra, i del cor de La Scala, llavors al seu moment més gloriós sota la direcció de l’inoblidable Romano Gandolfi. La fantasia en l’ús del color, el pols rítmic i el sentit dramàtic desplegats per Giuseppe Verdi en aquesta obra mestra adquireixen el seu valor exacte en aquesta versió, amb la temperamental Shirley Verrett en el paper titular.

Verrett aconsegueix amb Abbado la seva màxima creació verdiana, una subtil i turmentada Lady Macbeth, la més completa després de , que mai no va gravar aquesta òpera en estudi; una mica justa en les agilitats de l’escena inicial, aconsegueix una intensitat exemplar en l’escena del somnam- bulisme. Per la noblesa de la línia vocal i la ben matisada concepció del perso- natge, el Macbeth de Piero Cappuccilli figura entre les seves grans creacions verdianes. Nikolai Ghiaurov i Plácido Domingo compleixen notablement en una versió d’extraordinària qualitat de so. 82 pàg.

Davant l’absència de registres en estudi, cal de luxe–, Ruggero Raimondi i l’Ambrosian acudir a la discografia corsària per fer-se una Opera Chorus, i discret nivell en els papers idea de la interpretació genial de Maria Callas; secundaris. l’enregistrament captat el 1952 a La Scala de Milà ens permet valorar la seva escruixi- L’obsessiva i impressionant Lady Macbeth dora interpretació de Lady Macbeth sota la de Leonnie Rysanek i el referencial Macduff fabulosa direcció del gran Victor De Sabata de Carlo Bergonzi, de línia verdiana exemplar, (Emi). Malgrat la mediocre presa de so, Callas són les grans bases de la versió dirigida el sorprèn per la il·limitada gamma de matisos 1959, sense gaire lluïssor, per Erich Leinsdorf i la penetració psicològica del personatge. (RCA). Tot i en baixa forma, Leonard Warren La mítica soprano és una demoníaca Lady hi mostra la seva classe i el sentit del fraseig Macbeth que supera les enormes dificultats verdià com un dels més grans intèrprets de vocals del paper amb uns mitjans i un instint Macbeth. Giuseppe Sinopoli (Philips) sentia teatral únics. Davant d’un desplegament de una atracció especial per Macbeth, però talent així, les prestacions d’Enzo Mascherini, la seva lectura al capdavant de les masses Gino Penno i Italo Tajo resten en un discret de la Deutsche Oper Berlin, amb troballes segon pla. sorprenents, desconcerta en moltes escenes per l’extravagància del dissortat director. En La intensitat i el nervi dramàtic de Riccardo l’irregular repartiment, amb la insofrible Lady Muti (Emi) fa miracles al seu enregistrament Macbeth de Mara Zampieri com a punt negre, del 1976 al capdavant de l’orquestra New destaca la memorable actuació de Renato Philharmonia; en el repartiment, però, el Bruson, que ofereix matisos d’extraordinària temperament volcànic de Fiorenza Cossotto subtilesa en el paper titular, i el molt interes- no és suficient per convèncer en un paper sant Macduff de Neil Schicoff. que requereix una més gran intel·ligència musical, un menor excés de decibels i menys Com a opció complementària, val la pena tibantor en els aguts. Sherrill Milnes hi és un conèixer la versió original de Macbeth del Macbeth brillant i generós de mitjans, però 1847, amb notables diferències respecte de molt limitat expressivament. Molt notables la versió del 1865, que es va imposar en el actuacions de Josep Carreras –un Macduff repertori. Per conèixer-la, el segell Opera Rara Selecció discogràfica 83

va editar l’enregistrament de la BBC dirigida el 1975 pel competent John Matheson; la poderosa interpretació de Rita Hunter és la basa d’un repartiment en el qual figuren el molt irregular Peter Glossop, John Tomlinson i Kenneth Collins.

Entre les opcions en DVD, la versió cinematogràfica de Claude d’Anna (1986), sota la inspirada i teatral direcció musical de Riccardo Chailly (Deutsche Grammophon), permet gaudir de les interpretacions excel- lents de Verrett –en pitjor forma vocal que en el seu enregistrament amb Abbado, però d’enorme talent teatral– i el sempre impactant Leo Nucci. Són notables els dos enregistraments de la intel·ligent i teatral- ment potent posada en escena de Phyllida Lloyd estrenada a la Royal Opera House. La primera, gravada al Gran Teatre del Liceu el 2004, sota la bona direcció musical de Bruno Campanella (Opus Arte/Liceu), compta amb Carlos Álvarez, de línia excel·lent en el rol titular, i l’ex- plosiva Lady Macbeth de Maria Guleghina; les notables actuacions de Roberto Scandiuzzi, Marco Berti, Begoña Alberdi i Javier Palacios completen el repartiment. Set anys després, el muntatge de Lloyd es va gravar a la Royal Opera House, sota la sensacional direcció musical d’Antonio Pappano (ROH/Opus Arte), d’una gran força i emoció teatrals; el temperament i la potència de Liudmyla Monastyrska destaca en un repartiment irregular, amb Simon Keenlyside i Raymond Aceto.

El muntatge més recent d’aquesta òpera genial, gravat el 2014 a la Metropolitan Opera House de Nova York, amb l’original posada en escena d’Adrian Noble, compta amb la incisiva direcció musical de Fabio Luisi (Deutsche Grammophon) i la impressionant Lady Macbeth d’Anna Netrebko, amb uns colors vocals i una força impressionants; la diva russa té al seu costat l’incisiu Macbeth de Željko Lučić i els bons treballs de René Pape i Joseph Calleja. 84 pàg.

GIAMPAOLO BISANTI CHRISTOF LOY JEAN-FRANÇOIS KESSLER Director musical Director d’escena Repositor E. Staub G. Batardon

Nascut a Milà, va estudiar direcció Nascut a Essen, estudià a la seva Nascut a París, de petit va entrar d’orquestra, clarinet, piano i compo- ciutat i a la Universitat de Munic. a formar part de l’École de Ballet sició al Conservatori Giuseppe Va començar com a director inde- de l’Opéra de París i es convertí Verdi de la seva ciutat, on es graduà pendent a Stuttgart (Die Zauber- en professional sota la direcció de amb notes excel·lents; continuà la flöte i Children of sun) i Friburg (Die Rudolf Nuréiev, Patrick Dupond i formació amb Donato Renzetti a Entführung aus dem Serail). Des Brigitte Lefèvre. Ha fet gires inter- l’Accademia Chigiana de Siena i va del 1997 manté una estreta relació nacionals (el Japó, els Estats Units fer masterclasses a Milà i Boston. amb la Deutsche Oper de Düssel- i Rússia) amb moltes produccions Ha guanyat diversos premis i distin- dorf (Manon, Don Carlo i Les contes diferents, de repertori clàssic i cions i, des del principi de la seva d’Hoffmann, entre d’altres), Hamburg contemporani, i treballant amb carrera, ha estat convidat a dirigir als (Alcina i Il turco in Italia), Munic coreògrafs com Carolyn Carlson, millors teatres italians (La traviata, (Roberto Devereux, Saul i Lucrezia Twyla Thar o Angelin Preljocaj. Va Macbeth, Otello, L’elisir d’amore, La Borgia) i Frankfurt (Die Entführung ser solista del Ballet National de bohème, Madama Butterfly, Caval- aus dem Serail, Così fan tutte i Simon Marsella i després ballà al Grand leria rusticana, Nabucco, Lucia di Boccanegra). Ha dirigit Lulu i Tristan Théâtre de Ginebra, on va col·laborar Lammermoor, Il barbiere di Siviglia i und Isolde (Premi Laurence Olivier amb Benjamin Millepied, Saburo Andrea Chénier), així com Turandot 2010); Ariadne auf Naxos (Covent Teshigawara i Sidi Larbi Cherkaoui. a Seül, La traviata i al Teatre Garden de Londres); Der Prinz von Des de llavors treballa com a assis- Reial d’Estocolm, La bohème a Homburg, Giulio Cesare i Txarodeika tent de director d’escena i coreògraf l’Opernhaus de Zuric, Rigoletto a la (Viena); Iphigénie en Aulide (Glyn- per a òpera i teatre. Ha treballat amb Deutsche Oper de Berlín i Norma debourne); Theodora (Salzburg), i directors com Christof Loy, Robert a l’Stadttheater de Sankt Gallen. Les vêpres siciliennes (Amsterdam). Carsen, Patrick Kinmonth, Katha- A més de treballar amb diverses Ha estat Director de l’Any diverses rina Thalbach i Charles Roubaud, orquestres, ha gravat discos i DVD, vegades segons la revista Opernwelt en teatres com l’Operhaus de Zuric, com L’histoire du soldat amb solistes (2003, 2004 i 2008) i obtingué el TUP d’Essen, Theater an der Wien, de La Scala, o Orfeo ed Euridice, Premi Faust per Così fan tutte Festival d’Ais de Provença, Festival amb Roberto Alagna. Debuta al (2008). Va dirigir Weiter Träumen de Masada d’Israel o Chorégies Liceu. Thomas Jonigk (estrena absoluta a d’Orange. Debuta al Liceu. Zuric) i el 2016 ha guanyat l’Interna - tional Opera Award per Peter Grimes al Theater an der Wien. Debutà al Liceu amb Die Entfhürung aus dem Serail (2009/10) i hi ha tornat amb Il turco in Italia (2012/13) i Arabella (2014/15). 85

JONAS DAHLBERG THOMAS WILHELM URSULA RENZENBRINK Escenografia Coreografia Vestuari M. Rittershaus

Artista fincat a Estocolm, té formació Estudià a la Palucca Schule de Va néixer a Hamburg, on estudià com a arquitecte; en la seva feina Dresden. Com a ballarí ha treballat paisatge amb Wilfried Minks. reflexiona sobre la política, aspectes a la Semperoper de Dresden, Òpera Després de dos anys com a assis- personals i perceptuals de l’arquitec- de Göteborg i amb la companyia de tent al Deutsche Schauspielhaus tura en l’espai públic –ja sigui viscut dansa d’Stephan Thoss. Col·labora d’Hamburg treballà com a disse- o imaginat, o totes dues coses. La amb Christof Loy des del 2006. Ha nyadora amb importants directors seva feina comprèn el vídeo i el participat al Festival de Salzburg, de l’escena teatral. El 1995 s’inicià treball sonor, la instal·lació arquitec- Köninglichen Theater de Copen- en el teatre musical, i des del tònica, la fotografia i l’escultura, com haguen, Deutsche Oper am Rhein, 2008 col·labora habitualment amb també llibres i projectes de recerca. Deutsche Oper de Berlín, Teatre Christof Loy, en òperes com Louise La seva obra ha estat exposada de Basilea, Bayerische Staatsoper, de Charpentier, a la Deutsche Oper en mostres del Moderna Museet Royal Opera House Covent Garden, am Rhein; Theodora de Händel, al (Estocolm), Centre pour l’Image Nederlandse Opera d’Amsterdam, Festival de Salzburg; Alceste de Contemporaine i FRAC Bourgogne, Grand Théâtre de Ginebra, Òpera Gluck, a Ais de Provença; I vespri entre d’altres, i en exposicions de Frankfurt, Schauspielhaus de siciliani de Verdi, a l’Òpera Naci- col·lectives, com La Biennale de Zuric, Königlichen Oper d’Estocolm onal d’Amsterdam; Die Frau ohne Venècia, Art Unlimited de Basilea, i al Festival d’Ais de Provença. Els Schatten de Richard Strauss, al Biennal de Busan, Trienale d’Arqui- seus darrers treballs al Theater an Festival de Salzburg, i Macbeth de tectura de Lisboa i en la Manifesta. der Wien amb Christof Loy han estat Verdi, al Grand Théâtre de Ginebra. La seva proposta guanyadora per al Intermezzo, Der Prinz von Homburg, El 2014 dissenyà el vestuari d’Alcina memorial a les víctimes dels atacs La donna del lago i Death in Venice, de Händel, a l’Opernhaus de Zuric, i terroristes del 22 de juliol d’Utøya amb Nadja Loschky. Va debutar al de Don Giovanni de Mozart, a l’Oper i a Oslo està programat que obri el Liceu amb Arabella (2014/15). Frankfurt. Recentment ha treballat festival d’estiu 2017 de Sørbråten. El en Khovanxtxina de Mussorgski, disseny per al Macbeth de Verdi és a l’Òpera Nacional d’Amsterdam. el seu primer projecte escenogràfic Debuta al Liceu. en una producció operística. Debuta al Liceu. 86 pàg.

BERND PURKRABEK CONXITA GARCIA LUDOVIC TÉZIER Il·luminació Direcció del Cor Baríton, Macbeth E. Ruderman

Va estudiar disseny d’il·luminació a la Realitzà els estudis musicals al Nascut a Marsella, és un dels Hochschule für Musik und Theater Conservatori Superior Municipal barítons lírics més importants del de Munic, estudis que va compa- de Música de Barcelona, ciutat on panorama internacional. Estudià ginar com a assistent i associat de va néixer, i s’especialitzà en cant, al CNIPAL, a l’École d’Art Lirique Reinhard Traub. Abans havia treba- direcció coral i direcció d’orquestra. de l’Opéra de París, amb Michel llat en diverses pel·lícules, en les Va ser directora del Cor Jove de Senechal. L’any 1998 va guanyar el quals adquirí un gran aprenentatge l’Orfeó Català (1986-2003) i sots- concurs Operalia. Els seu repertori del llenguatge visual i s’adonà de la directora de l’Orfeó Català (1989- inclou els rols de Posa (Don Carlo), importància de la il·luminació; des 1995), treballant el repertori coral i Albert (Werther), Marcello (La d’aleshores és dissenyador profes- simfonicocoral al costat d’eminents bohème), Ieletski (Pikovaia dama) sional per a òpera, teatre i dansa. batutes. També ha estat directora i Antonio (Linda di Chamounix), la La seva carrera com a il·luminador del Cor dels Amics de l’Òpera de versió per a baríton del rol principal inclou treballs per a nombrosos Girona. Ha estat presidenta de la de Werther a Brussel·les, Renato teatres i festivals, com l’Òpera Federació de Corals Joves de Cata- (Un ballo in maschera), Enrico (Lucia Nacional d’Estocolm, Theater an lunya. Ha dirigit nombrosos concerts di Lammermoor), Coroebus (Les der Wien, Deutsche Oper de Berlín, al Palau de la Música Catalana, Audi- troyens), Wolfram (Tannhäuser), Nederlandse Opera, Vlaamse Opera, torio Nacional de Madrid, Alemanya, Ievgueni Onieguin, comte d’Almaviva Glyndebourne Festival, Wiener Txèquia, Holanda i Noruega, entre (Don Giovanni), Riccardo (I puri- Festwochen, Festival d’Holanda, d’altres, i ha fet diversos enregistra- tani), Lescaut (Manon), Escamillo Schauspiel de Colònia, Òpera de ments per a la ràdio i la televisió. Ha (Carmen), Rigoletto, Amonasro (Aida) Frankfurt, Grand Théâtre de Ginebra estat directora musical assistent en i comte de Luna (Il trovatore). Ha i Royal Opera House Covent Garden. diverses produccions liceistes i, des estat dirigit per John Eliot Gardiner, Ha estat molt exitosa la seva feina de l’any 2002, mestra assistent de Antonio Pappano i Riccardo Muti. en Peter Grimes, La fanciulla del direcció del Cor del Gran Teatre del Ha cantat als millors festivals i West, Jenůfa, Der Prinz von Homburg, Liceu treballant estretament amb els interpreta habitualment a l’Opéra Macbeth i Les vêpres siciliennes, mestres William Spaulding, Peter de París, Deutsche Oper de Berlín, totes dirigides escènicament per Burian i José Luis Basso. Actual- Grand Théâtre de Ginebra, Metropo- Christof Loy. Debuta al Liceu. ment és la directora titular del Cor litan de Nova York, La Scala de Milà, del Gran Teatre del Liceu. Royal Opera House Covent Garden, Teatro Real de Madrid i Wiener Staatsoper. Va debutar al Liceu amb Manon Lescaut la temporada 2006/07 i hi ha tornat amb Le nozze di Figaro (2008/09), Pikovaia dama (2009/10), Falstaff (2010/11), Faust (fragments en versió de concert, 2011/12) i La forza del destino (2012/13). 87

LUCA SALSI VITALI KOWALJOW ALESSANDRO GUERZONI Baríton, Macbeth Baix, Banco Baix, Banco S. Ahlberg

Nascut a Itàlia, la revista L’ O pera Valorat per la profunda riquesa de la Nascut a Itàlia, té un repertori ben el valora pel seu «timbre exquisit seva veu, el suecoucraïnès ha esde- extens: Timur (Turandot), Colline i una rodonesa vellutada natural». vingut un dels baixos més cobejats (La bohème), Raimondo (Lucia Va estudiar al Conservatori Arrigo de la seva generació. Entre els més di Lammermoor), comte Rodolfo Boito de Parma amb Lucetta Bizza de quaranta rols que interpreta, hi ha (La sonnambula), Sarastro (Die i Carlo Meliciani. La seva carrera Filippo II (Don Carlo), Fiesco (Simon Zauberflöte), Commendatore (Don internacional va començar ben Boccanegra), Zaccaria (Nabucco), Giovanni), Bartolo (Le nozze di aviat, a teatres com el Metropolitan Banco (Macbeth), Ramfis (Aida), Figaro), Don Basilio (Il barbiere de Nova York, Teatro alla Scala de Attila, Wotan (Der Ring des Nibe- di Siviglia), Angelotti (Tosca) o Milà, Washington National Opera, lungen), Méphistophélès (Faust), Reinmar (Tannhäuser). Dels seus Los Angeles Opera, Staatsoper Sarastro (Die Zauberflöte), Boris rols verdians, destaquen Sparafu- de Berlín, Teatro dell’Opera de Godunov, príncep Gremin ( Ievgueni cile (Rigoletto), el rei (Aida), Sam Roma, Teatro San Carlo de Nàpols, Onieguin), Giorgio (I puritani), Don (Un ballo in maschera), sacerdot Concertgebouw d’Amsterdam o Alfonso (Lucrezia Borgia) o pare (Nabucco) i Pistola (Falstaff). Ha Teatro Real de Madrid. Ha treballat Laurent (Roméo et Juliette). Ha estat dirigit per Zubin Mehta, amb importants directors musicals, cantat, entre d’altres, a la Wiener Antonio Pappano, Bruno Campa- com James Conlon, Riccardo Muti, Staatsoper, Bayerische Staatsoper, nella, Claudio Abbado, Kazushi Daniele Gatti, Gustavo Dudamel, Arena di Verona, Royal Opera House Ono, René Jacobs, Marco Armi- Renato Palumbo, així com amb Covent Garden, La Scala de Milà i als liato i Riccardo Frizza, a l’Arena di prestigiosos directors d’escena, teatres més importants dels Estats Verona, La Monnaie de Brussel·les, com Robert Carsen, Franco Zeffi- Units, a més del Teatre d’Òpera de teatres San Carlo de Nàpols, Carlo relli o David McVicar. La temporada Tòquio. Ha compartit escenari amb Felice de Gènova, Regio de Torí, 2012/13 va fer importants debuts Anna Netrebko, Jonas Kaufmann i Òpera de Roma, La Scala de Milà o en el repertori verdià, amb Macbeth, Plácido Domingo i ha estat dirigit per Royal Opera House Covent Garden. comte de Luna (Il trovatore), Fran- James Colon i Daniel Barenboim. Va Va debutar al Liceu amb Sly o la cesco Foscari (I due Foscari) i debutar al Liceu amb Aida (2 011/12) leggenda del dormiente risvegliato Nabucco al Teatro dell’Opera de i hi tornat amb La forza del destino (1999/2000) i hi ha tornat amb I Roma. Va debutar al Liceu la tempo- (2012/13), Nabucco i Simon Bocca- puritani (2000/01), Der Rosenka- rada 2012/13 amb La forza del negra (2015/16). valier (2009/10), Tosca (2013/14) i destino i hi ha tornat ambNabucco Nabucco (2015/16). (2015/16). 88 pàg.

MARTINA SERAFIN TATIANA SERJAN ANNA PUCHE Soprano, Lady Macbeth Soprano, Lady Macbeth Soprano, Dama de Lady Macbeth

Nascuda a Viena, debutà amb la Graduada pel Conservatori de Sant Nascuda a Barcelona, va estudiar trilogia mozartiana en els rols de Petersburg, és una de les més acla- cant al Conservatori Municipal de la Fiordiligi, Donna Elvira i comtessa a mades Lady Macbeth del moment, ciutat i a l’Escola Superior de Música Graz i Stuttgart, on també ha cantat paper que ha interpretat als teatres de Catalunya. Realitzà un postgrau a Mimì (La bohème), Marschallin (Der i festivals més importants del món, la Universität für darstellende Kunst Rosenkavalier), Sieglinde (Die com La Scala de Milà, Òpera de de Viena i va formar part de l’opera Walküre) i Elsa (). Altres Roma, Maggio Musicale Fioren- studio de l’Staatstheater de Nurem- rols que interpreta són Tosca, tino, Regio de Parma, Massimo de berg. El seu debut operístic va tenir Manon Lescaut, Maddalena (Andrea Palerm, Festival de Ravenna, Baye- lloc com a Rosalinde (Die Fleder- Chénier), Turandot, Elisabetta (Don rische Staatsoper, Deutsche Oper de maus) i va continuar amb Marzeline Carlo), Abigaille (Nabucco), Geno- Berlín, Teatro Real de Madrid, Opern- (Fidelio), Zerlina (Don Giovanni), veva, Marie (Wozzeck), Lisa (Pikovaia haus de Zuric, Dallas Opera, Chicago Micaëla (Carmen), Serpina (La serva dama), Elisabeth (Tannhäuser), Isolde Lyric Opera, Bregenzer Festspiele i padrona), Aminta (Il re pastore), (Tristan und Isolde) i Elsa (Lohengrin), Festival de Salzburg. El seu reper- Musetta (La bohème), la veu del cel als teatres més prestigiosos d’Eu- tori inclou Un ballo in maschera, Il (Don Carlo), Barbarina (Le nozze di ropa (Londres, Verona, Viena, Berlín, trovatore, Aida, Attila, La battaglia Figaro), Maguelonne (Cendrillon de Milà, París, Munic, Palerm, Venècia, di Legnano, I due Foscari, Norma, Viardot), Sandmänn (Hänsel und Amsterdam o Roma) i dels Estats Tosca, Andrea Chénier, Sancta Gretel), Woglinde (Das Rheingold) Units i Tòquio. Ha estat dirigida per Susanna, Ernani, Simon Boccanegra i ha actuat en molts prestigiosos Kirill Petrenko, Fabio Luisi, Simon i Pikovaia dama, sota la direcció de teatres, festivals i sales de concerts Rattle, Franz Welser-Möst, Riccardo mestres com Riccardo Muti, Daniel d’Àustria, Alemanya, Itàlia, Polònia, Chailly, Daniel Oren, Daniele Gatti, Barenboim, Nello Santi, Donato Corea del Sud i Espanya. El 2016 Roberto Frizza i Marco Armiliato. Renzetti, Valery Gergiev o Carlo ha debutat al Teatro Real de Madrid Va debutar al Liceu amb Pikovaia Rizzi, i amb directors d’escena com amb Parsifal. Va debutar al Liceu la Dama (2002/03) i hi ha tornat amb Peter Stein, Robert Wilson, Robert temporada 2009/10 amb Il trovatore Der Rosenkavalier (2009/10) Tosca Herzog o Pier Luigi Pizzi. Debuta al i hi ha tornat amb Parsifal (2 010/11) , (2013/14) i Nabucco (2015/16). Liceu. Le grand macabre (2 011/12) , Cendri- llon (2013/14), Norma (2014/15) i Nabucco (2015/16). 89

SAIMIR PIRGU TEODOR ILINCAI ALBERT CASALS Tenor, Macduff Tenor, Macduff Tenor, Malcolm P. ScalaP. Neu

Ha rebut el suport incondicional de Nascut a Romania, va estudiar al Nascut a Barcelona, començà els Luciano Pavarotti i és una de les Conservatori de Bucarest i després estudis musicals a l’Escolania de figures de més projecció interna- amb Corneliu Fanateanu. Des del Montserrat sota les ensenyances cional. Va ser escollit per Claudio 2006 col·labora habitualment amb del pare Ireneu Segarra, on també Abbado per interpretar Ferrando de l’Òpera Nacional de Bucarest. va rebre estudis de piano i oboè. Così fan tutte a Ferrara, que també Va debutar internacionalment la Posteriorment inicià els estudis va cantar al Festival de Salzburg, tot temporada 2008/09 a l’Staatsoper de cant amb els professors Xavier esdevenint-hi el debutant més jove d’Hamburg amb Macduff (Macbeth) Torra, Joaquim Proubasta i, més en un paper principal. Ha treballat i a la Wiener Staatsoper amb Ismaele recentment, amb el tenor Dalmau a la Metropolitan Opera, La Scala (Nabucco). Els rols més destacats González. El seu debut operístic va de Milà, Wiener Staatsoper, Royal que ha cantat són Rodolfo (La ser amb Gualtiero (Il pirata) amb els Opera House Covent Garden, Opéra bohème), Alfredo (La traviata), Faust, Amics de l’Òpera de Sabadell, amb de París, Staatsoper i Deutsche Lenski (Ievgueni Onieguin), Roméo els quals també ha cantat Così fan Oper de Berlín, Opernhaus de Zuric, (Roméo et Juliette) i Pinkerton tutte, Die Zauberflöte, Il barbiere di San Francisco Opera i Arena di (Madama Butterfly), en teatres com el Siviglia i Roméo et Juliette. També Verona. Els seus èxits més recents Royal Opera House Covent Garden, ha cantat a Lleida i han estat Rigoletto, La traviata, Un Staatsoper d’Hamburg, Deutsche Trieste, Die Fledermaus i Lucia di ballo in maschera, L’elisir d’amore, Oper de Berlín, Deutsche Oper am Lammermoor a Oviedo, i Gianni Die Zauberflöte, La clemenza di Tito Rhein, Bayerische Staatsoper de Schicchi i Goyescas al Teatro Real i Falstaff, sota la batuta de Riccardo Munic, Semperoper de Dresden, de Madrid, entre d’altres. Debutà al Muti, Zubin Mehta, Lorin Maazel, Opéra de París, i a Montecarlo, Liceu amb La Ventafocs (Petit Liceu), Claudio Abbado, Mariss Jansons, Lausana, Marsella, Santiago de i hi ha tornat amb L’incoronazione di Nikolaus Harnoncourt, Seiji Ozawa, Xile, San Diego, Festival de Mace - Poppea (2008/09), Pagliacci i El Daniel Barenboim, James Colon, rata i Festival Castell de Peralada. retablo de Maese Pedro (2010/11), Antonio Pappano i Daniele Gatti. També ha ofert recitals amb Angela Anna Bolena (2 010/11) , Il turco in El setembre de 2013 va guanyar el Gheorghiu. Va debutar al Liceu en el Italia (2012/13), La ciutat invisible Pavarotti d’Oro. Va debutar al Liceu Concert Final del Concurs Francesc de Kitej (2013/14), Il prigionero la temporada 2011/12 amb La Viñas 2010 i hi va tornar la tempo - (2013/14) i Lucia di Lammermoor bohème, que va tornar a interpretar rada 2011/12 amb La bohème. (2015/16). la temporada 2015/16, i va realitzar, al costat d’Angela Gheorghiu, un recital l’abril del 2014. 90 pàg.

DAVID SÁNCHEZ MARC CANTURRI Baix, Metge Baríton, Servent, sicari, herald

Ballarins Tamara Gutiérrez Roger Molist Claire Trouvé Emmanuelle Jay Tània Verdejo Diana Rigata Helena Hernaez L’artista alacantí ha desenvolupat Nascut a Andorra, inicià la carrera Daniel Corrales gran part de la seva carrera a l’Estat musical al Cor Nacional, i estudià Leandro Perez Sanabria espanyol, en ciutats com Madrid, la cant a Barcelona. Ha cantat Don Javier Prados Corunya, Oviedo, Palma, Saragossa, Pasquale, Faust, Manon, Roméo et València, Bilbao o Alacant. Interpreta Juliette i Madama Butterfly (Sabadell); Actors diversos rols, tot destacant Caront Carmen i Les contes d’Hoffmann Julián Bergonzini (L’ O r feo), mag (Rinaldo), Don Bartolo (Colònia); Pagliacci (Colòmbia); Fabio Ferrari (Le nozze di Figaro), Sarastro (Die Carmen (Letònia); Il viaggio a Reims, Josu Mentxaka Zauberflöte), Don Basilio (Il barbiere Ariadne auf Naxos i L’elisir d’amore Germán Parreño di Siviglia), papa Leone (Attila), (Oviedo); Il tutore burlato, Il barbiere Andreu Sans Sparafucile (Rigoletto), Ferrando di Siviglia i El gato con botas (Teatro Alex Sanz (Il trovatore), Grenvil (La traviata, al Real); L’enfant et les sortilèges (Mont- costat de Leo Nucci, Celso Albelo i real); Emilia di Liverpool (Liverpool, Elena Moșuc), el rei (Aida), Johann Gdansk i Bremen); Il segreto di Nens (Werther), Pistola (Falstaff, amb Susanna (Liverpool); El retablo de Abril Moure Carlos Álvarez), Colline (La bohème) Maese Pedro (Teatro Real, Bilbao, Francina Vila i Timur (Turandot), entre d’altres. Ha Valladolid i Sevilla); Roméo et Juliette Adrià Blomart estat dirigit musicalment per Yves (Santiago de Xile); Manon (Tolosa de Arcadi Costa Abel, Ivor Bolton, Dietrich Fischer- Llenguadoc) i Les mousquetaires au Francesc Folch Dieskau, Josep Pons, Enrique Ricci, couvent (Lausana). Debutà al Liceu Jaume Solà Maximiano Valdés o Keri-Lynn amb La gazzetta (2004/05) i hi ha Wilson i escènicament per Albert tornat amb Ariodante (2005/06), Boadella, Joan Font o Barrie Kosky. Don Carlos i Boulevard Solitude Debuta al Liceu. (2006/07), Carmen (2010/11 i 2014/15), Rusalka (2012/13) i La traviata (2014/15). Biografies 91

Cor del Gran Teatre del Liceu

Sopranos I I Margarida Buendia Daniel M. Alfonso Olatz Gorrotxategi Josep Mª Bosch Carmen Jimenez José Luis Casanova Glòria López Pérez Sung Min Kang Raquel Lucena (Aparició 2) Xavier Martínez Encarna Martínez José Antº Medina Raquel Momblant Joan Prados Eun Kyung Park Llorenç Valero Maria Such Sergi Bellver Marc Antoni Rendon Giorgio Elmo El Cor del Gran Teatre del Liceu neix juntament amb Sopranos II Roger Berenguer el teatre el 1847 i protagonitza des d’aleshores les Núria Cors Jorge Juan Morata estrenes a l’estat espanyol de la pràctica totalitat Mariel Fontes (Aparició 2) del repertori operístic, del barroc als nostres dies. Mª Dolors Llonch Monica Luezas Tenors II Al llarg d’aquests gairabé 170 anys, el Cor del GTL Luciana Michelli Omar A. Jara ha estat dirigit per les més grans batutes, d’Arturo Mª Àngels Padró Graham Lister Toscanini a Erich Kleiber, d’Otto Klemperer a Hans Angèlica Prats Josep Lluís Moreno Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Elisabet Vilaplana Carles Prat Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Helena Zaborowska Florenci Puig Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel Emili Rosés de Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres Jorge Armando Jasso dies amb Riccardo Muti o Kirill Petrenko, i per els Mezzo-sopranos Facundo Muñoz més grans directors d’escena. Teresa Casadellà Jordi Aymerich Rosa Cristo Xavier Canela El Cor del GTL s’ha caracteritzat històricament per Isabel Mas una vocalitat molt adequada per a l’òpera italiana, Marta Polo Barítons consolidant un estil de cant de la mà del gran Olga Szabo Xavier Comorera (Aparició 1) mestre italià Romano Gandolfi assistit pel mestre Guisela Zannerini Gabriel Diap Vittorio Sicuri, que en fou el director titular al llarg Ramon Grau d’onze anys i que creà una escola que ha tingut Joan Josep Ramos continuïtat amb José Luis Basso i actualment amb Contralts Miquel Rosales (Aparició 1) Conxita García. També han estat directors titulars Mariel Aguilar Lucas Groppo del Cor Peter Burian, Andrés Máspero i William Sandra Codina Alejandro Llamas Spaulding. Hortènsia Larrabeiti Guillem Batllori Yordanka Leon Eduard Moreno Elizabeth Maldonado Ingrid Venter Baixos Miguel Ángel Currás Nens Dimitar Darlev Bernat Comín (Aparició 3) * Ignasi Gomar Laura Ruiz (Aparició 3) * Ivo Mischev Mariano Viñuales Toni Durán Antonio Fajardo

*Societat Coral Amics de la Unió de Granollers 92 pàg.

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Violí I Kostadin Bogdanoski Concertino Olga Aleshinsky * Eva Pyrek * Christo Kasmetski Aleksander Krapovski Renata Tanollari Oleg Shport Yana Tsanova Margaret Bonham Sandra Stanculescu L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és l’or- Paula Banciu questra més antiga de l’Estat espanyol. Cèlia Johè Ariadna Torner Durant gairabé 170 anys d’història, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu ha estat dirigida per les més grans batutes, d’Arturo Toscanini a Erich Kleiber, d’Otto Klem- Violí II perer a Hans Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Emilie Langlais * Reiner, Richard Strauss, alexander Glazunov, Ottorino Sergei Maiboroda * Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Rodica Monica Harda Ass. Solista Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Mercè Brotons Riccardo Muti o Kirill Petrenko. Andrea Ceruti Mijai Morna Ha estat la protagonista de les estrenes del gran reper- Piotr Jeczmyk tori operístic a la península ibèrica del barroc als nostres Alexandre Polonsky dies i al llarg de la seva història ha dedicat també una Annick Puig especial atenció a la creació lírica catalana. Sergi Puente Magdalena Kostrewszka Va fer el seu debut el 1847 amb un concert simfònic dirigit per Marià Obiols, essent la primera òpera Anna Bolena, de Donizetti. Des de llavors ha actuat de forma Viola continuada durant totes les temporades del Teatre. Birgit Schmidt * Marie Vanier Després de la reconstrucció de 1999, han estat direc- Claire Bobij tors titulars Bertrand de Billy (1999-2004), Sebastian Bettina Brandkamp Weigle (2004–2008), Michael Boder (2008–2012) i, Franck Tollini des de setembre del 2012, Josep Pons. Irene Val Helena Sotoca Laura Erra Biografies 93

Violoncel Fagot Timpani Cristoforo Pestalozzi * Guillermo Salcedo * Artur Sala * Mathias Weinmann Ass. Solista Juan Pedro Fuentes Esther Clara Braun Bernardo Verde * Carme Comeche Lucia Molina Adam Glubinski Francesc Benítez (CFg) * Percussió Rafael Sala, Jordi Mestres, Juan Manuel Stacey Salva Soler Mario García Trompa Ionut Podgoreanu * Contrabaix Carles Chordá Jorge Villar * Enrique J. Martínez Arpa Cristian Sandu Ass. Solista Jorge Vilalta Jose Antonio Domené * Francesc Lozano Arturo Nogués * José Miguel Such Amparo Ferrandis Jovic Nenad

Trompeta Flauta Francesc Colomina * Alexandra Miletic * Danel Morales Sandra Luisa Batista (picc) * Miquel Àngel Bosch * Josep Anton Casado

Oboè César Altur * Raúl Pérez P Trombó Emili Pascual (CA) * Jordi Berbegal * Enric Pellicer David Morales Lluís Bellver *

Clarinet Laura Mañez * Cimbasso Cristina Martín * Jose Miguel Bernabeu * Dolors Paya Sergi Rodrigo Joan Calabuig 94 pàg.

Direcció: Nora Farrés Coordinació: Albert Galceran, Jaume Radigales, Aina Vega Col·laboradors en aquest programa: Roger Alier, Jordi Fernández M., Albert Galceran, Maria Guleghina, Christof Loy, Salvador Oliva, Javier Pérez Senz, Jaume Radigales, Esteve Riambau, Jaume Tribó, Aina Vega Disseny: Maneko. Jofre Mañé Fotògrafs: Antoni Bofill, Antoni Ras Rigau, Monika Rittershaus Agraïments: Cecilia Lavilla, Javier Lavilla, Grand Théâtre de Genève Impressió: Dilograf, S.L. Dipòsit legal: B 18541-2016 Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge: liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments: [email protected]

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)