L'emigració Mallorquina Al País Valencià En El Segle XVII
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
5 quimera de la Per poblar lo regne La notícia que en el segle XVII s’hagués pro- de Valèntia... duït una emigració important de mallorquins camins cap al regne de València com a part del procés els L’emigració mallorquina al País Valencià de repoblació de les terres dels moriscs des- en el segle XVII prés de l’expulsió d’aquests al 1609, no ha estat de coneixement general fins a dates relativa- ANTONI MAS I FORNERS ment recents. Cal destacar en la difusió d’a- quest esdeveniment el paper dels treballs del JOAN-LLUIS MONJO I MASCARO geògraf Josep Costa El Marquesat de Dénia. Estudio geográfico (1977), i sobretot “La repoblació mallorquina a la Marina Alta i al seu entorn en el segle XVII” (1977-1978). L’aparició d’aquests estudis suposà una revela- ció dins el camp de les historiografies mallor- quina i valenciana. Per poblar lo regne de Valèntia... ,!7II4J3-cehbdd!ISBN: 84-932471-3-8 Per poblar lo regne de Valèntia... L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII Per poblar lo regne de Valèntia... L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII ANTONI MAS I FORNERS JOAN-LLUIS MONJO I MASCARO ©Conselleria de Presidència. Govern de les Illes Balears COL·LECCIÓ "ELS CAMINS DE LA QUIMERA" Director de la col·lecció: Joan Buades Crespí Consell assessor: Carles Manera i Erbina Mariantònia Manresa Monserrat Antoni Marimón Riutort Margalida A. Mas Barceló Sebastià Serra Busquets Jaume Verdera Verdera Disseny i realització: Di7 Comunicació Llorenç Villalonga, 8 - 1r 07350 Binissalem. Illes Balears Impressió: Gràfiques Rubines, SL ISBN: 84-932471-3-8 Dipòsit legal: PM-2461-2002 Foto de la coberta: Acta matrimonial de 1620, Arxiu Parroquial de Tàrbena (foto: Jacint Molines) Per poblar lo regne de Valèntia... índex Pròleg...........................................................7 Introducció......................................................13 1. L’expulsió dels moriscos i les seves conseqüències . .19 2. Mallorca a darreries del segle XVI i en els inicis del segle XVII . .21 3. Notesmetodològiques ..........................................27 4. L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII . .33 5. Sociologia de la repoblació: les relacions entre els immigrants ielsindígenes.................................................91 5.1.Lasolidaritatdegrup .......................................91 5.2.Laxenofòbia ..............................................96 5.3. L’explicació mítica de la repoblació ...........................98 5.4. Els particularismes lingüístics ...............................103 5.5. Els estereotips tradicionals .................................108 6. ElllegatdelaRepoblació ......................................115 6.1.Elscognoms ..............................................115 6.2.Ladialectologia ...........................................122 6.3. Altres aspectes antropològics ...............................133 6.4. La repoblació com a tema literari ............................139 Apèndixdocumental .............................................141 ContesdelcicledeTàrbena.......................................153 Referènciesbibliogràfiques .......................................157 5 Per poblar lo regne de Valèntia... presentació Si fins a hores d’ara en els diferents títols publicats a la col·lecció Els camins de la quimera s’havia imposat la temàtica relacionada amb els moviments emigratoris balears a l’època con- temporània, amb l’obra d’Antoni Mas i Joan Lluís Monjo, Per poblar lo regne de Valèntia (L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII), es trenca aquest monopoli crono- lògic i de la mà d’ambdòs autors viatjam al temps més llunyà de l’edat moderna, –els inicis del XVII–, en què es va desenvolupar una espectacular diàspora de mallorquins (i en menor grau d’eivissencs i menorquins) que, empesos per la misèria i altres causes, es dirigiren cap a les terres de l’antic Regne de València per repoblar les contrades d’on havien estat expulsats els moriscos el 1609. Aquest llibre constitueix el fruit de la llarga i solitària pertinància investigadora d’un historia- dor i d’un filòleg que han unit les seves dèries per oferir-nos aquest magnífic i minuciós tre- ball, en el qual els seus diferents capítols s’articulen harmonitzadament al voltant de les seves respectives especialitats científiques. Mitjançant la utilització d’un extens ventall de fonts documentals mallorquines y valencianes, Mas i Monjo ens descriuen a la primera part de la seva obra els motius que provocaren la partida dels colons illencs, la procedència social i geo- gràfica del col·lectiu emigrat, el caràcter familiar del desplaçament, el mapa de l’assentament a l’espai d’acollida, l’abast cronològic del corrent, el volum del flux, les relacions de solidaritat que caracteritzen als immigrans i la xenofòbia que s’entèn entre els autòctons valencians envers els nouvinguts. La segona part del llibre tracta del llegat lingüístic i antropològic que deixaren els repobladors dins els indrets receptors, fent especial esment als camps de l’ono- màstica, la dialectologia i a alguns aspectes de la cultura popular com la gastronomia que és on, encara avui en dia, es fa més evident l’emprenta dels mallorquins que a principis del XVII emigraren al Regne de València. Per acabar, només em cal dir que m’enorgulleix presentar, com a cinquè títol de la col·lecció Els camins de la quimera, aquesta obra que servirà per recuperar de l’oblit un fenomen emi- gratori prou desconegut entre els mallorquins i reconèixer, a la vegada, la seva trascendència. Obra, a més, que cal valorar com un estudi profund i rigorós (tal vegada el primer) sobre l’aven- tura vital d’un nombrós contingent d’illencs i sobre la petjada que deixaren en el seu nou esta- bliment. ANTONI GARCIAS I COLL Conseller de Presidència Per poblar lo regne de Valèntia... PRÒLEG Aquest llibre és un drama en diversos actes i un epíleg. Val la pena començar, encara que sem- bli mentida, per l’epíleg, tota vegada que representa bona part del que és ara el País Valencià. A diversos indrets d’aquesta comunitat autònoma, habitants de diferents pobles han amagat durant segles els seus orígens, costums i forma de parlar. Venien a esser ciutadans de sego- na. El problema era que aquests valencians parlaven amb l’article salat o amb trets lingüístics singulars, eren anomenats garruts o mallorquins —que gairebé venia a ser el mateix— i, segons deien, els seus avantpassats havien arribats a València baratats per porcs. Va esser a principis del s. XX quan Mn. Antoni Ma. Alcover descobrí aquests nuclis que no dubtà en rela- cionar amb una repoblació mallorquina que tengué lloc en el s. XVII. Anys més tard, alguns estudiosos com Josep Costa i Mas publicaren diversos treballs que plantejaren obertament aquestes arrels, així com quan, com i perquè es produí aquest fenomen. L’epíleg, pel moment, s’hauria de fixar quan una vila de Mallorca, Santa Margalida, i una del País Valencià, Tàrbena, s’agermanaren. Amb motiu d’aquest fet, es varen conèixer els dos autors i Antoni Mas i Forners, mallorquí de Santa Margalida, es va sorprendre de què en Joan Lluís Monjo i Mascaró, tarbener descedent de margalidans, tengués uns llinatges més carac- terístics, en relació a Santa Margalida, que ell mateix. D’aquí va néixer no sols l’amistat, sinó el desig d’iniciar una investigació amb profunditat per tal de recobrar i reivindicar uns orígens negats o perduts. Orígens que, fins fa poc, eren amagats i menystenguts per bona part dels actuals valencians. Tot havia començat a 1609, quan el 22 de setembre d’aquell any es va fer públic un terrible edicte. A partir d’aquells moments els illencs anaren a omplir un buit: el que anaven deixant els moriscos que, per ordre de Felip III, havien d’abandonar Espanya Però el drama havia començat molt abans d’aquella data. De fet, l’antecedent immediat havia estat l’expulsió dels jueus en temps dels Reis Catòlics, però aquells —fins a cert punt. Havien tengut més opcions que els moriscos. La tragèdia dels moriscos és el de dues comu- nitats condemnades a no entendre’s mai. Començaren essent mudèjars; és a dir, comunitats que es rendien a un rei cristià o es traslladaven a viure a territori cristià. Es signaven uns pac- tes que els permetien sobreviure com a individus i com a col·lectivitats. Pactes que al cap d’un determinat període de temps eren trencats. En el cas de Mallorca, no es donaren aquests pactes ja que la comunitat musulmana va esser totalment delmada, però, en el País Valencià, es respectaren moltes d’aquests comuni- tats amb la conquesta de Jaume I. D’aquesta manera, es donà un model de població que Joan Reglà no dubtà en comparar amb l’Alger d’uns anys abans de la guerra de la independència. Les ciutats, la zona costanera i bona part de l’horta estaven en mans de cristians que, com han demostrat recents aportacions, provenien en la seva majoria de terres catalanes. La zona muntanyenca, molt més feudalitzada i amb una agricultura molt diferent, estava poblada de comunitats musulmanes. El problema era que a població cristiana considerava enemiga natural la musulmana. Parlaven una llengua diferent, tenien costums propis, vestien d’una altra manera, eren molt frugals i prolífics ... de tal manera que, quan es llogaven, ho solien fer a jornals més baixos que 7 antoni mas i forners, joan-lluís monjo i mascaró Per poblar lo regne de Valèntia... els cristians. Per davant tot, emperò, hi ha havia dos elements que els segregaven encara més. cades. Va haver d’enviar el seu propi germanastre, Juan de Austria, a sufocar la rebel·lió. Bona Per una part, es mostraven irreductibles en el terrenys religiós; per l’altra, eren súbdits fidels part dels moriscos granadins varen esser convertits en esclaus i pràcticament tota la població dels senyors feudals, els quals servien moltes vegades com a exèrcits particulars en contra de deportada. El regne va ser repoblat per cristians que provenien de diversos indrets del regne les comunitats cristianes. de Castella. Aquest model, d’alguna manera, es va reproduir a Granada després de la conquesta de Poc a poc, s’anava creant l’opinió que l’única solució era l’expulsió, com s’havia fet amb 1492.