OFICINA DE TURISME D’HOSTALRIC DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

ÍNDEX

1. ORÍGENS DE CATALUNYA ------7

1.1. CATALUNYA ABANS DE CATALUNYA ------8

 LA VIA AUGUSTA ------8

1.2. ELS ORÍGENS DE CATALUNYA ------10

2. CATALUNYA MEDIEVAL ------11

2.1. LA FORMACIÓ DE CATALUNYA ------12 2.2. L’EXPANSIÓ MEDIEVAL ------13

 GUERRA DE PERE EL GRAN I EL DUC D’ANJOU ------14

 GUERRA DELS REMENCES (GUERRA CIVIL CATALANA, 1462-1472)------15

2.3. LA UNIÓ DINÀSTICA AMB CASTELLA ------15 2.4. ART I CULTURA ------16

 EL PREROMÀNIC. ------16

 L’ART ROMÀNIC CATALÀ ------16

 L’ART GÒTIC CATALÀ.------17

2.5. CASTELLS I FORTIFICACIONS ------18

 LA FORTIFICACIÓ DE L’EDAT MITJANA------18 2.6. HOSTALRIC------20 2.7. TOPONÍMIA------21 2.8. EL CAMÍ RAL A HOSTALRIC ------21 2.9. HOSTALRIC MEDIEVAL ------23

 ABANS D’HOSTALRIC ------23

 ORIGENS D’HOSTALRIC ------23

 EL MERCAT D’HOSTALRIC ------24

 CARTA DE POBLAMENT D’HOSTALRIC ------25

 HOSTALRIC, CAPITAL ADMINISTRATIVA DEL VESCOMTAT DE CABRERA ------26

 GUERRA DE PERE EL GRAN I EL DUC D’ANJOU ------27

 GUERRA DELS REMENCES------28

2.10. EL VESCOMTAT DE CABRERA ------29

 TERRITORI DEL VESCOMTAT DE CABRERA ------32

2 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 ARBRE GENEAOLÒGIC DELS CABRERA------33

2.11. PATRIMONI MEDIEVAL D’HOSTALRIC ------36

 EL CASTELL ------36

 CAMÍ DE VILA------36

 RECINTE MURALLAT------37

 PORTAL DE BARCELONA------38

 PORTAL DE LES HORTES O DELS OLLERS ------38

 PORTAL DE LES VINYES ------38

 TORRE D’ARARÀ------39

 TORRE DELS FRARES------39

 TORRE DEL CONVENT------40

 COVA DEL RELLIGUER ------41

 ESGLÉSIA DE SANTA MARIA------41

3. EDAT MODERNA DE CATALUNYA ------43

3.1. L’ABSOLUTISME------44

 LA REVOLTA DELS SEGADORS (1640-1659) ------48

 GUERRES DE VEINATGE------47

3.2. LA DERROTA DE 1714 ------47

 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1702-1714)------48

3.3. ART I CULTURA ------49

 EL RENAIXEMENT------49

 EL BARROC ------50

3.4. FORTIFICACIONS D’ÈPOCA MODERNA------51

 LA FORTIFICACIÓ D’ÈPOCA MODERNA ------51

 ORÍGENS DE LA FORTIFICACIÓ ABALUARTADA------51

3.5. HOSTALRIC, HISTÒRIA ------53

 LA GUERRA DELS SEGADORS (1640-1659)------53

 GUERRES DE VEINATGE------54

 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1702-1714)------55

 LA GUERRA GRAN------57

3.6. EL CASTELL D’HOSTALRIC ------58

 EL DISSENY DE L’OBRA ------58

 EL GLACIS I EL CAMÍ COBERT------58

 LA CISTERNA DEL CAMÍ COBERT ------59 3 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 EL FOSSAT ------60

 ELS ACCESSOS------61

 EL REVELLÍ I LA CONTRAGUÀRDIA ------63

 LA CASERNA I EL POLVORÍ DE LA CONTRAGUÀRDIA------65

 EL SEMIBALURAD DE LA CONTRAGUÀRDIA O DE SANTA TECLA ------66

 EL BALUARD DEL POLVORÍ O DE SANTA BÀRBARA------67

 LA GALERIA A PROVA DE BOMBA ------68

 LES TRONERES I ESPITLLERES ------68

 LES GARITES ------69

 LA DENT DE SERRA I EL LABORATORI DE MIXTOS------70

 EL BALUARD MAJOR O DE SANT FRANCESC DE PAULA ------79

 LA TORRE DE TELEGRAFIA ÒPTICA ------80

 EL PORTAL DE SOCORS ------72

 EL CAVALLER------73

 TERMES D’ENGINYERIA MILITAR EMPRATS A LA FORTALESA D’HOSTALRIC ------74

4. HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA------78

4.1. LA FRANÇA REVOLUCIONÀRIA ------79

 LA GUERRA GRAN------79

 LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-1814) ------80

4.2. ABSOLUTISTES I LIBERALISTES ------81

 GUERRES CARLISTES ------82

4.3. LA INDUSTRIALITZACIÓ I L’EXTENSIÓ DEL VAPOR ------83 4.4. LA CATALUNYA REPUBLICANA ------85 4.5. ORIGENS DEL CATALANISME ------86 4.6. ART I CULTURA ------87

 EL NEOCLÀSSIC ------87

 EL ROMANTICISME. CONTEXT SOCIOECONÒMIC ------87

 EL MODERNISME ------88

4.7. HISTÒRIA D’HOSTALRIC------89

 LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-1814) ------90

 GUERRES CARLISTES A HOSTALRIC ------100

4.8. LES MINES D’HOSTALRIC------102 4.9. EL MOLÍ D’HOSTALRIC ------104

4 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

5. EL SEGLE XX A CATALUNYA ------110

5.1. CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME------111 5.2. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA ------111 5.3. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA------112 5.4. LA GENERALITAT REPUBLICANA ------113 5.5. LA DIVERSIFICACIÓ INDUSTRIAL------114 5.6. L’ESCLAT DE LA GUERRA I LA REVOLUCIÓ------114

 LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939) ------115

5.7. EL FRANQUISME------115 5.8. DEMOCRÀCIA, AUTONOMIA I INTEGRACIÓ EUROPEA ------116 5.9. ART I CULTURA ------116

 EL NOUCENTISME ------117

5.10. HOSTALRIC, HISTÒRIA------117 5.11. ELS CARRERS D’HOSTALRIC------119

 CARRER MAJOR ------119

 CARRER VERGE DELS SOCORS------120

 PLAÇA DELS BOUS ------120

 CARRER DEL RAVAL ------121

 CARRER RAVALET ------121

6. ALTRES DADES DE CATALUNYA ------122

6.1. TERRITORI I POBLACIÓ ------122 6.2. SÍMBOLS NACIONALS I LLENGUA CATALANA ------123

7. LLEGENDES D’HOSTALRIC------124

 LA DESTRUCCIÓ DE LA TORRE DELS FRARES------124

 MOSSEN PERE XIFRA ------125

 LA PATRONA D’HOSTALRIC: LA VERGE DELS SOCORS------125

 LA MORT DE “CAP D’ESTOPES” ------126

 UNA DE DIMONIS ------128

5 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

8. EL GUIA TURÍSTIC - TÈCNIQUES DE GUIATGE ------129

8.1. PERFIL DEL GUIA TURÍSTIC ------129 8.2. EL SERVEI TURÍSTIC------130 8.3. DINÀMICA DE GRUPS ------132 8.4. TÈCNIQUES DE COMUNICACIÓ------136 8.5. TÈCNIQUES D’EXPRESSIÓ ORAL------139 8.6. LES PREGUNTES ------143 8.7. COM TRACTAR LES QUEIXES I RECLAMACIONS ------144

9. BIBLIOGRAFIA ------1468

6 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

1. ORÍGENS DE CATALUNYA

7 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

1.1. CATALUNYA ABANS DE CATALUNYA

Habitat ja en època prehistòrica -les primeres restes fòssils conegudes pertanyen al paleolític mitjà-, el territori català fou colonitzat pels grecs, els quals fundaren, cap al 600 aC, la factoria d'Emporion (Empúries), que, amb la de Rode (Roses), esdevingueren dues de les colònies gregues més occidentals. La presència de grecs, fenicis i cartaginesos a la costa catalana exercí una influència decisiva en la configuració de la cultura dels ibers, nom que grecs i romans donaren als pobles indígenes del rerepaís. Durant les guerres púniques, Emporion mantingué una sòlida aliança amb Roma, i en el seu port desembarcaren exèrcits romans que començaren la conquesta i romanització de la península Ibèrica des del s. III Ac. La romanització, que deixà una forta impremta a Catalunya, s'imposà netament cap a la fi del segle I aC, en què ja s'havia consolidat la penetració de la llengua llatina, el sistema legislatiu i de les estructures socials -és a dir, l'organització urbana i del camp, lligades per la xarxa de vies de comunicació. La ciutat de Tárraco (l'actual Tarragona) va esdevenir capital de la província Tarraconense -que comprenia un ampli territori des dels Pirineus fins a Cartagena-, i fou un dels grans centres polítics i religiosos d'Hispània, que mantingué la seva importància -ben visible en les importants restes arqueològiques conservades- durant el baix imperi.

 LA VIA AUGUSTA

La Via Augusta aprofitava en la major part del seu recorregut un veritable corredor natural. De fet, l’emperador August va aprofitar les vies ja existents, que va reformar i millorar, donant el seu nom a aquesta via de comunicació que anava de Roma a Cadis. El viatger que la volia recórrer tota feia 2725 km. Els camins romans comptaven amb una organització complexa, aproximadament cada 10 milles hi havia un servei per al bestiar “mutationes”, parades per alimentar o canviar els cavalls de tir i, cada 30 milles, hi havia unes àrees de servei més amplies que es deien “mansios” i que oferien també aliments i allotjament als viatgers. La Via Augusta es va construir, en una primera fase, amb finalitats militars. Va ser el comerç, però, el principal motor que va garantir i mantenir la circulació entre províncies, viles i ports del Mediterrani. Actualment, gràcies a una iniciativa comunitària anomenada “Les Vies del Mediterrani”, s’ha recuperat el traçat de la Via Augusta a Catalunya. El Sender de la Via Augusta és un itinerari practicable a peu, en bicicleta o a cavall durant tot l’any que es completa amb una organització en etapes. L’etapa que passa per Hostalric és la que va de Sant Celoni a les Mallorquines i passa per l’interior de la vila (riera d’Arbúcies-Poliesportiu-Via Romana-Portal de Barcelona i Plaça dels Bous). Tot el sender està senyalitzat amb unes marques de color blau i groc. De la mateixa manera que van fer els romans, les diferents generacions van anar afegint les seves millores sobre la via fins avui. La conseqüència d’aquesta evolució ha estat, d’una banda, la progressiva eliminació de testimonis corresponents al traçat original i, de l’altra, la inaccessibilitat per circular a peu d’una part important del camí antic, avui ocupat per vies d’ús exclusiu de vehicles. Això ha fet impossible que l’itinerari coincideixi amb el traçat original de la via. S’ha definit un itinerari que, respectant el context geogràfic de la via original, és de nova creació com a sender en la majoria del seu recorregut. Encara que en alguns trams arriba a coincidir amb el traçat original, la major part del recorregut hi discorre pròxim. Per aquesta raó l’itinerari s’anomena Sender de la Via Augusta.

8 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

A partir del s. IV, , a causa de les divisions en territoris independents de l’imperi romà i les continuades invasions de pobles estrangers, s’inicia un període d’inestabilitat social i l’imperi romà cau. Un d’aquests pobles que s’estableixen a Hispània són els visigots, que acaben convertint-se al cristianisme. El regne visigòtic, que succeí el domini romà, maldà per mantenir les estructures d'un imperi centralitzat, amb seu a Toledo. Si l’imperi romà va significar la consolidació d’un sistema basat en l’autoritat de l’estat central i el mode de producció esclavista, l’arribada dels visigots significa un canvi radical en aquestes estructures, i és el que condueix a les portes de l’Edat Mitjana. L’entrada a Catalunya es va produir al començament del segle V i va perllongar-se fins al segle VIII. Els visigots tenien una cosa bona, i és que el rei, tot i tenir poders absoluts, era elegit. Els reis visigòtics es van trobar amb terres que no eren propietat seva, sinó que a cada parcel·la hi havia un comte, un duc o un marquès que explotava grans masses de camperols amb l’ajut d’un exèrcit propi. Aquesta va ser la base del feudalisme (a la caiguda de l’Imperi Romà, va venir la pèrdua d’autoritat dels emperadors, per la fragmentació del poder i per l’enfortiment de la noblesa terratinent). S’entén així que els segles que van venir estiguessin molt tenyits de batalles i conflictes. D’això se’n va ressentir l’economia, especialment el comerç, que va decaure de forma significativa. La gent veia que l’única manera de menjar pa era cultivant el blat directament i va marxar de les ciutats. En el camp, després d’alguns segles de transició, la propietat es va concentrar i les terres es van omplir de milers de pagesos pobres (successors dels antics esclaus), el destí dels quals va quedar lligat al dels senyors feudals.

Però aquest imperi s'acabà amb la conquesta musulmana de la península: el 714 es produí la primera penetració àrabomusulmana en terres catalanes. La penetració islàmica, que tingué el seu sostre a Poitiers (732), comportà l'arabització de bona part de la península Ibèrica, compresa la futura Catalunya. Els musulmans van envair Catalunya al començament del segle VIII, com la resta de la Península. Van establir guarnicions a les ciutats més importants, però van respectar les creences i els costums dels seus habitants. Tanmateix, el territori fronterer amb l'Imperi franc fou progressivament conquerit des del nord. El 785 la ciutat de Girona es donà als francs, i el 801 els carolingis conquistaren Barcelona. Fou precisament entorn del comtat de Barcelona, els primers comtes del qual foren francs, que s'aglutinaren la resta de comtats pirinencs, que formaven l'anomenada Marca Hispànica. A partir de Guifré el Pelós (878-897), el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, amb la qual cosa es donà el primer pas cap a la sobirania i la constitució d'un estat català.

9 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 1.2. ELS ORÍGENS DE CATALUNYA

El rei franc Lluís I el Piadós (781-817), davant l’amenaça islàmica, va entrar a Catalunya i va conquerir Girona i Barcelona, tot establint una frontera entre els rius Llobregat- Cardener-Segre. Aquest territori va rebre el nom de Marca Hispànica i tenia una funció protectora i defensiva enfront de l’Àndalus. Amb el temps esdevingué la Catalunya Vella. Els territoris al sud d’aquesta frontera van estar 400 anys sota domini musulmà, des d'on s’organitzaven ràtzies, expedicions de pillatge cap a la Marca. Més tard reberen el nom de Catalunya Nova. La Marca Hispànica estava organitzada en comtats i els comtes eren designats pels reis francs, amb qui tenien una relació de dependència. Guifré I el Pelós , de la casa de Catalunya, fou designat comte d’Urgell i de la Cerdanya el 870, i més tard, de Girona i Barcelona. Va fundar el Casal de Barcelona i va iniciar tasques de repoblament en molts territoris. En morir Guifré (840?-897) els comtats catalans van esdevenir hereditaris i deixaren de ser designats pels reis francs a causa del desmembrament de l’imperi Carolingi i la feblesa de l’autoritat reial. Els sarraïns van realitzar nombroses ràtzies a la Catalunya Vella, com el saqueig de Barcelona el 985 per part d’Almansor. Els francs, ocupats en altres qüestions, no van atendre la demanda d’ajut dels comtes catalans i quan, el 987, el rei franc Hug Capet (987- 996) va demanar a Borrell II (947-992) , comte de Barcelona, la renovació del jurament de fidelitat, aquest l’hi va negar. En trencar-se la relació feudal es va establir la independència dels comtats catalans. Al principi del segle IX els comtes catalans, sense l’ajut dels reis francs, es van anar afeblint per la proximitat de la frontera de l’Àndalus i pel creixent poder de la noblesa. A partir del 1050 el Casal de Barcelona es va enfortir econòmicament gràcies, d’una banda, a la recaptació de les paries, que van permetre comprar drets sobre castells i comtats, i de l’altra, al control sobre el comerç amb l’islam i l’encunyació de moneda. Carlemany tornà a conquerir el sud després de moltes batalles. Circumstàncies posteriors no li permeteren grans canvis durant tres segles, fet que determina la diferència entre la Catalunya Vella, reconquerida a la fi del s. VIII i començament del s. IX i la Catalunya Nova, que ho seria principalment des de la fi del s. XI fins a mitjans del s. XII.

10 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 2. CATALUNYA MEDIEVAL

11 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 2.1. LA FORMACIÓ DE CATALUNYA

El nom de Catalunya -d'etimologia incerta, encara que probablement derivat de "terra de castells"- es comença a utilitzar a mitjan segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica i que, un cop alliberats de la dominació musulmana al segle IX, s'anaren desvinculant gradualment de la tutela franca i esdevingueren sobirans. Aquest primer nucli territorial es constituí a la fi del s. X com a conjunt de comtats de l’imperi franc al voltant de Barcelona (Marca Hispànica), i estava format per territoris dels comtes d’Urgell, Besalú, Cerdanya i Barcelona. Aquest territori sobirà, conegut com a Catalunya Vella, amb una societat de caire eminentment feudal, inicià una important expansió territorial, que començà, en el trànsit dels segles XI al XII, en temps del comte Ramon Berenguer III -el primer a ser anomenat monarca dels catalans-, i en diverses direccions: el llevant peninsular, les illes mediterrànies i el nord occità. Fruit d'aquesta expansió fou la incorporació de la dita Catalunya Nova, al sud i a ponent del riu Llobregat i fins a la ratlla de l'Ebre. Amb Ramon Berenguer I hi hagué el primer gran codi de lleis catalanes per regir les relacions entre els senyors i els vassalls (Els Usatges, 1064). Aquest tingué dos fills, Ramon Berenguer II (Cap d’Estopa) i Berenguer Ramon II. La unió matrimonial del comte Ramon Berenguer IV, del casal de Barcelona, amb Peronella, filla del rei d'Aragó, el 1137, possibilità la formació de la Corona d'Aragó i la continuació de l'expansió feudal, que començà pel sud i el ponent musulmà -Tortosa fou conquerida el 1148 i Lleida el 1149. Els segles IX i X, no són només els del naixement polític de Catalunya, sinó també els de la consolidació del règim feudal. La terra era la font de riquesa principal, i l’agricultura, la base econòmica de la societat medieval. La ramaderia i l’explotació dels boscos eren les altres dues activitats econòmiques més importants, mentre que l’artesania i el comerç es van reduir molt. Els camperols, anomenats serfs, van ser la base de l’agricultura feudal. Estaven lligats a la terra que conreaven, i totalment sotmesos als senyors feudals. Els serfs havien de lliurar part de la collita al senyor (cavallers, en qui els reis i els comtes confiaven l’administració del territori) i una desena part (el delme), a l’església. Havien de treballar gratuïtament per al castell i formar part de l’exèrcit en cas de guerra. També pagaven al senyor un arrendament de la terra que treballaven i eren objecte d’un seguit de pràctiques desfavorables per part dels nobles, anomenades a Catalunya “mals usos”.

S’entén, així, que els segles que van venir estiguessin molt tenyits de conflictes i batalles.

12 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 2.2. L’EXPANSIÓ MEDIEVAL

Dominis territorials catalans al segle XIV, moment de màxima expansió territorial de la confederació catalano- aragonesa. A part del Principat de Catalunya, el seu domini s'estenia al Rosselló, el Regne de Mallorca i la resta de les Illes Balears, el Regne de València, les illes de Sicília i Sardeña i els ducats grecs d'Atenes i Neopatria. A mitjans del segle XV s'hi afegiria el Regne de Nàpols.

La gran expansió feudal catalana es dóna, però, al segle XIII i principis del XIV, i arran de la qual la Corona d'Aragó s'amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València. L'expansió s'inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d'on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l'estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l'Edat Mitjana, els dominis catalans s'estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya. També hi ha una expansió mediterrània dels almogàvers, tropes de mercenaris catalans que conquereixen el ducat d’Atenes i Neopatria. LA Vall d’Aran passa voluntàriament dels francesos a la corona catalano-aragonesa.

13 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 GUERRA DE PERE EL GRAN I EL DUC D’ANJOU

Quan va morir Jaume I (El Conqueridor), aquest reparteix els seus regnes entre els seus fills. Pere el Gran (1276-1285) esdevé hereu de Catalunya, Aragó i València, i Jaume II de Mallorca, Rosselló, Cerdanya i Montpeller. Pere el Gran es casa amb l’hereva de Sicília i ocupa l’illa i va fer jurar vassallatge al seu germà Jaume. Els francesos envaeixen l’illa de Sicília, però Pere el Gran defensa aferrissadament l’herència de la seva dona amb el suport dels sicilians. Llavors els francesos van convocar una croada per envair Catalunya i desposseir del tron a Pere. Aquest va demanar ajuda al seu germà, però Jaume II va donar suport als francesos. Així aquests van atacar i van arribar fins a Girona, però en ajut del rei Pere va arribar Roger de Llúria, mític almirall de la flota catalana, que va derrotar als invasors a la costa de Palafrugell.

Paral·lelament, i en el trànsit d'un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar configurant un sistema polític que tenia com a base el pactisme, és a dir, la limitació del poder reial per part de les corts -on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia urbana-. Aquest sistema constitucional donà lloc a una institució sorgida a finals del segle XIII, la Diputació del General (i que, a partir del segle XVI, fou coneguda també com a Generalitat), i que va adquirir progressivament un paper polític. Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV, s'inicià una època de crisi demogràfica (amb l'impacte recurrent de la pesta), econòmica i política, que portarà al paroxisme d'una guerra civil a mitjan segle XV. L’any 1333 és recordat com “Lo primer mal any”, el primers d’uns anys de males collites i fam. Alta mortalitat a causa de la pesta negra. Amb Joan Carles I el Caçador, rei cruel i despreocupat dels afers de govern es perden Atenes i Neopatria. Uns predicadors castellans revolten el poble i envaeixen, saquegen i assassinen jueus. L’avalot més important va ser a Barcelona, on van morir més de mil jueus. Martí l’Humà (s. XIV i XV), l’últim rei netament català, mort sense descendència directa i Ferran I d’Antequera, nebot de Martí i de la dinastia castellana dels Trastàmara va començar a regnar. Durant el regnat de Joan II hi ha la 1ª Guerra dels Remences (1462). Alçament dels pagesos contra els grans propietaris per protestar per l’alt cobrament del cens. Va ser una guerra civil catalana.

14 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 GUERRA DELS REMENCES (GUERRA CIVIL CATALANA, 1462-1472)

El comerç català medieval es caracteritza per l’expansió per la Mediterrània. Al final del regnat de Jaume II (1267-1327), la Corona d’Aragó tenia les tres illes balears, les tres illes italianes, un tros de Grècia…, Catalunya era un imperi. Aquesta expansió, militar i territorial, també va ser comercial i va fer possible la prosperitat de la burgesia de les ciutats catalanes. Però aquesta prosperitat, es va veure interrompuda durant el s. XIV. La població havia crescut moltíssim, entre els segles XI i XIII Catalunya va doblar el nombre d’habitants i la producció agrícola es trobava al límit. Els successors de Jaume II, van haver de guerrejar contínuament per mantenir l’imperi i això va comportar que s’anés esgotant el patrimoni reial i la mateixa economia catalana. La crisi va començar l’any 1333, anomenat “lo primer mal any”. Collites molt dolentes van provocar escassetat d’aliments i fam. Posteriorment, la pesta negra i diversos terratrèmols van fer descendir el nombre d’habitants. En més de cent anys, Catalunya va perdre gairebé la meitat de la seva població. Aquesta davallada va provocar una greu crisi econòmica, amb una disminució de la productivitat agrícola i artesanal i la reducció del comerç. El camp català es va despoblar i moltes masies van quedar abandonades. Els senyors feudals van augmentar els impostos als pagesos i van exigir el compliment dels mals usos. La revolta al camp català contra aquesta pressió es coneix com la Guerra dels Remences. Aquests reclamaven l’abolició dels mals usos i la propietat de les terres abandonades que havien ocupat i treballat. Martí I, l’Humà (1396-1410), el quart rei des de Jaume II, va morir sense descendència, i Ferran I, de la dinastia castellana dels Trastàmara, va esdevenir successor de Martí. La Generalitat, es va enfrontar a un rei poc respectuós amb les constitucions del país, Joan II (fill de Ferran I), però els pagesos i les classes baixes van fer costat al monarca. En aquest cas, el rei apareixia davant el poble com l’únic possible aliat davant els abusos de les classes opulentes, que tenien el monopoli del govern.

2.3. LA UNIÓ DINÀSTICA AMB CASTELLA

Ferran II el Catòlic, es casa amb Isabel de Castella l’any 1469 i el seu regnat (s.XV-XVI), acumula les corones de Castella i Catalunya-Aragó. S’aferma el domini de Castella i s’introdueixen a Catalunya institucions castellanes com el Tribunal de la Inquisició, homes de govern i tropes castellanes. Amb Ferran II, el Catòlic (1452-1516) i fill de Joan II, el destí de Catalunya queda decisivament lligat al de Castella al casar-se amb la Infanta Isabel. Aquest, com els seus successors, van manar a Catalunya com a comtes de Barcelona, previ jurament de les constitucions del país. Catalunya va conservar institucions, moneda i duanes pròpies. Tenia finances pròpies i no reclutava soldats si no era per defensar el seu territori. El regant de Ferran II, va ser, en línies generals positiu per a Catalunya. El seu gran èxit, va ser sens dubte la resolució del conflicte camperol. Després del sagnant aixecament dels pagesos de remença, Ferran va imposar sobre senyors i vassalls la sentència arbitral de Guadalupe (1486), que va significar l’abolició dels mal usos. Tot i així, la vinculació directa de Ferran II amb la corona de Castella, va tenir dos efectes nefastos: l’establiment de la Inquisició i l’expulsió dels jueus. El matrimoni del rei Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella, dita la Catòlica, propicià el camí cap a una monarquia hispànica, tot i que durant segles Catalunya va mantenir la seva condició d'estat, de sobirania imperfecta, però amb les seves institucions pròpies i amb la plena vigència de les seves constitucions i drets. 15 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Afeblida demogràficament i econòmicament, i amb una monarquia absentista des de la unió dinàstica amb Castella, als segles XVI i XVII Catalunya va viure un període de decadència, en oposició a l'anomenat "Segle d'Or" castellà que seguí a la conquesta d'Amèrica. Amb Felip II (1578-1621), ja de la dinastia dels Àustria, també va arribar la decadència per a Castella. L’imperi s’havia edificat massa ràpid i l’economia castellana va quedar aviat esgotada, i les servituds de la política exterior van ser cada cop més difícil de sostenir. Els tres successors de Felip II, no van donar cap canvi a la situació. Les pretensions unificadores de la monarquia hispànica van estar a l'arrel d'un nou conflicte de Catalunya amb el rei, l'aixecament secessionista conegut com a guerra dels Segadors (1640-1659). El tractat dels Pirineus (1659) que posà a aquesta guerra fi sancionà, però, l'annexió dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la monarquia francesa, mentre que les institucions polítiques catalanes passaren a ser fortament controlades per la monarquia hispànica.

2.4. ART I CULTURA

 EL PREROMÀNIC.

L’art que es practicà després de la dominació sarraïna, durant els segles IX i X, és el que amb més propietat podem anomenar preromànic, perquè és el que precedeix al romànic. L’art preromànic revela una pluralitat de formes, originades la majoria en tradicions anteriors autòctones i més o menys influenciades pels substrats culturals de cada regió. En alguns casos hi ha una voluntat notable d’entroncament amb la romanitat, entesa com a civilització superior. En altres casos, la influència de les tradicions autòctones és més forta. A Catalunya l’art preromànic presenta una continuïtat de les formes més simples heretades d’època visigòtica i , ensems, una diversitat de solucions de procedència diversa que s’hi combinen. El tipus més corrent d’església preromànica és el d’una petita església de nau única capçada per un absis quadrat o trapezoïdal. Per bé que més aviat pobre en materials i escàs de decoració el preromànic dels s. IX i X, sap treure bon profit d’una decoració consistent en arcuacions i alhora que comença a assajar les pintures murals. D’aquest primer període destaca el monestir de Sant Miquel de Cuixà.

 L’ART ROMÀNIC CATALÀ

L’alta edat mitjana va veure la florida d’un dels més vells i puixants estils de Catalunya: l’art romànic, que apareix paral·lelament al naixement de Catalunya com a nació. L’art romànic català, com el de tot Europa, va recollir els elements formals dels estils medievals anteriors (així, en el cas concret de Catalunya, el visigot, el carolingi i el mossàrab) i de l’art romà provincial, i va compondre elements artístics d’aquests estils

16 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC segons una ordenació que responia al sistema feudal, sistema socioeconòmic que va determinar, sobretot, la composició dels elements formals que integren l’art romànic. L’artista recreava en la seva obra la visió i els condicionaments que rebia del món que l’envoltava, i reproduïa l’esquema feudal tant en els volums dels diferents cossos de les obres arquitectòniques i en la distribució dels espais, com en els esquemes compositius de les pintures que decoraven els absis, en les quals tots els elements se supeditaven a la figura preeminent de Crist. Aquestes formes, van donar lloc a un estil amb una funció clara: s’ha d’entendre com un esquema que s’oferia a l’espectador dels segles XI i XII perquè s’aproximés a la idea de Déu i de la salvació. Estil caracteritzat per la monumentalitat de l’estructura de l’edifici com per la seva decoració escultòrica. L’art romànic aprofita la planta basilical d’una o tres naus amb un nombre variable d’absis i amb torres de campanar adossades. S’hi emprava l’arc de mig punt i la volta de canó. Són molt nombrosos els edificis, especialment esglésies, del període de plenitud romànic, signades amb la presència de l’arc de mig punt i les arcuacions llombardes. L’’obra més representativa la torbem en l’església del monestir de Sant Pere de Rodes. Les catedrals romàniques foren substituïdes gairebé totes per estructures posteriors, però roman la de la Seu d’Urgell. Important com una catedral és l’església del monestir de Poblet. Són també característiques del romànic les portes amb moltes arquivoltes concèntriques, els campanars de base quadrada amb bífores i arcuacions, com els de Cuixà, Sant Miquel de Fluvià, Girona, Ripoll, Vic o Breda; els absis amb falses columnes encastades exteriors i els claustres. A finals del s. X es comencen a substituir els mosaics per les pintures murals i seguint la tècnica del fresc. Encara que d’època posterior les esglésies de Taüll provenen les més fulgurants. (Santa Maria i Sant Climent de Taüll). La pintura romànica generalment decorava els absis i el tema dominant era Crist i també la Mare de Déu acompanyada de personatges bíblics. Una part de l’escultura romànica està fusionada amb elements arquitectònics com ara els capitells de les columnes dels claustres o les portades d’accés als temples. Ambdós ofereixen escenificacions bíbliques i escenes de la vida quotidiana.. El claustre de Sant Cugat del Vallès és el més important, amb 144 capitells. I també en escultura l’obra de més envergadura és la portada de Ripoll, gran arc triomfal voltat de registres.

 L’ART GÒTIC CATALÀ.

Durant tot el segle XIV i com a conseqüència de l’establiment dels ordres franciscans i dominics, es van aixecant les basíliques i catedrals gòtiques catalanes més importants, amb tres naus d’alçària i separades per pilars en forma de prisma. Aquest és el cas de la catedral de Manresa i la de Barcelona, i de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Anomenem gòtic a l’arquitectura catalana de l’època compresa entre els principi dels segle XIII i el final dels segle XVI. Destaca la importància dels monuments per llur abundor i

17 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC monumentalitat que, en alguns aspectes, com el de les dimensions en l’alçada de les naus, l’espai que separa els suports o la llum de les voltes, arriba a batre tots els rècords europeus de l’època. L’art gòtic es caracteritza per la riquesa material i la profusió decorativa de les arts figuratives en les diferents tipologies i tècniques: pintura mural, pintura sobre taula, orfebreria, esmaltaria, escultura en pedra, fusta i ivori. El gòtic va ser l’estètica contemporània de l’expansió del poder català a la Mediterrània i formà part d’un moment de plenitud cultural. L’aspecte exterior dels edificis gòtics sol ser força sobri, amb contraforts a les capelles laterals i arcs exteriors que contraresten la força dels interiors i la poca decoració. L’expansió comercial catalana per la Mediterrània a baixa edat mitjana suposà profundes transformacions en la trajectòria de l’art.

La burgesia urbana comença a tenir-hi un paper actiu. La puixança dels municipis, dels gremis i altres corporacions trobaren la seva expressió en edificis públics i privats de tota mena. A Barcelona s’aixecà el Palau de la Generalitat, residència definitiva des de principis dels s. XV de la Diputació o Comissió Permanent de les Corts Catalanes.

2.5. CASTELLS I FORTIFICACIONS

 LA FORTIFICACIÓ DE L’EDAT MITJANA

Les torres, les muralles i els castells són les diferents formes en les quals es presenta la fortificació durant l’època medieval. El castell és la fortificació més característica de l’Edat Mitjana, i indubtablement es van construir per a la defensa d’unes terres o d’uns pobles que estaven pròxims a ells, si bé també era el lloc de residència de la noblesa i/o dels reis. Aquestes estructures no tenien com a única finalitat assegurar la pau a la regió, sinó que servien també per a estendre el domini del senyor feudal. La visibilitat era primordial per a una bona defensa. Per aquest motiu gran quantitat de castells estaven construïts dalt de turons amb bona visibilitat. En la seva majoria les primeres fortificacions medievals europees eren molt simples, es reduïen a una torre amb escasses condicions d’habitabilitat, construïdes de fusta i fins i tot de terra. A partir del segle XI es generalitzà l’ús de la pedra i la rajola. El castell pròpiament dit, no va fer la seva aparició fins el segle XII, i l’impuls definitiu a la fortificació es donà al segle XIII. Els principals elements del castell eren: un recinte exterior emmurallat i un fossat, i a l’interior d’aquests dos elements s’aixecava el castell composat de muralles, altes i estretes i torres de flanqueig de planta quadrada o rodona. A l’interior hi havia un pati d’armes, edificis per l’allotjament de la guarnició, magatzems i estables i una torre poderosa coneguda com 18 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC la torre de l’homenatge. Aquesta era la torre principal, constituïda per vàries plantes i era on s’hi allotjava el senyor. Moltes vegades aquesta torre havia estat l'origen del castell, i amb el temps s’hi van anar afegint els altres elements. Per a facilitar la defensa les muralles es completaven amb matacans, merlets i espitlleres. A la porta principal, habitualment hi havia un pont llevadís i la raseta (reixa llevadissa que permetia tallar ràpidament la sortida o entrada al castell). La barbacana era una altre element defensiu que consistia en una àrea oberta que hi havia entre la porta interior i la porta exterior. Aquesta estava rodejada per muralles i dissenyada per a què es convertís en una trampa per a qualsevol atacant. Allí, eren objectius al descobert per les fletxes i altres projectils del defensor. Les muralles o tancats dels pobles i ciutats, van constituir un altre sistema de fortificació. Els nuclis de població medievals es van anar formant, en un principi, o bé aprofitant elements d’antigues ciutats romanes, o bé sota la protecció dels castells. Aquestes muralles presentaven unes característiques similars a la dels castells, és a dir, es trobaven dotades de torres, espitlleres i matacans. Mitjançant aquests elements defensius, es pretenia protegir a les persones i els béns propis de la cobdícia i violència alienes. Per fer-se amo d’aquests recintes emmurallats l’ofensor havia de combatre. Aquest combat consistia en un atac que es feia mitjançant l’assalt: s’intentava obrir bretxes a la muralla o bé escalar-la. Per això s’havia de muntar una operació de setge, aïllant a l’assetjat i tallant-li tota comunicació amb l’exterior. Quan tots els recursos fracassaven i no es podia donar l’assalt només quedava el recurs d’allargar el setge per a reduir per fam a la guarnició. El defensor intentava fer fracassar l’assalt fent ús de les ballestes per evitar l’aproximació de l’assaltant, però quan aquest aconseguia arribar al peu de les muralles i les torres, el defensor, situat al capdamunt d’aquestes, tirava pedres i líquids bullents sobre l’enemic. En alguns casos també es recorria a l’ús de galeries de contramina dirigides a la trobada de la mina que fes l’enemic, amb la finalitat de destruir-lo en un combat cos a cos. Amb el descobriment de la pólvora i la conseqüent invenció de les armes de foc es va obrir una nova pàgina en la història dels progressos tècnics. Les armes i mitjans d’atac i defensa van iniciar una profunda transformació a partir del moment en què es va aplicar l’efecte de la pólvora. El castell, que era la defensa per excel·lència, s’acostava al seu ocàs, i l’artilleria va començar a donar els seus primers passos. S’iniciava un llarg període de marcat caràcter experimental d’unes noves tècniques, tant ofensives com defensives, que culminaria en el terreny de l’arquitectura militar, en la fortificació abaluartada. Amb les variants pròpies de cada país aquesta adaptació es va perllongar fins a la primera meitat del segle XVI

19 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

2.6. HOSTALRIC

El terme d’Hostalric, de només 3,32 km2, es troba situat sobre una carena basàltica a la vora esquerra del riu Tordera, a la seva confluència amb la riera d’Arbúcies. Envoltat d’altres pobles rurals de gran extensió, Hostalric és el municipi més petit de la comarca de la Selva. Limita al sud i sud-est amb Fogars de la Selva, a l’oest i nord-oest amb Sant Feliu de Buixalleu i amb Massanes pel nord-est. L’aspecte físic del poble presenta dues formes molt diferenciades. El nucli antic, llarg i estret, amb el turó del castell al seu extrem, està a 189m. sobre el nivell del mar. A l’altra banda hi ha la part nova, anomenada La Conna, desenvolupada a partir de la dècada dels setanta. Estratègicament situat entre els darrers estreps de la serralada del Montseny i l’inici de la plana de la Selva, gaudeix de clima mediterrani temperat. Hostalric forma part de l’anomenada Depressió Prelitoral, flanquejada per les serralades costaneres (Litoral i Prelitoral), amb el massís del Montseny cap a l’interior i el Montnegre cap a la costa. Hostalric ocupa un dels tres vèrtex de l’anomenat “Triangle Volcànic de Catalunya”, juntament amb la resta de volcans de la comarca de la Garrotxa i l’Alt Empordà. Les manifestacions volcàniques són del període geològic quaternari; la seva edat es calcula ens uns dos milions d’anys. Al fossat del castell es pot observar una bonica columnata de secció poligonal constituïda per una roca compacta i de color negre anomenada basalt. Les laves basàltiques sorgiren a través de les fractures que es produïren en les roques granítiques de la zona. Degut a la poca extensió del terme municipal, la fauna sovint s’escampa en els termes municipals veïns. Les espècies de mamífers més representatives són el porc senglar, la llebre, el conill i l’esquirol. També trobem la granota verda, el llangardaix verd i fins i tot algun escurçó. Els ocells més comuns són la merla, el pinsà, la puput, el pit-roig, el rossinyol, la perdiu i el tord. El bosc característic és l’alzinar. Als voltants d’Hostalric també hi podem trobar molta alzina surera i algunes zones de pins. Cal destacar també la riquesa micològica de la zona, així com les plantacions de pollancres, sobretot a la ribera de la Tordera. La vila està molt ben comunicada amb Girona i Barcelona (carretera C-35), l’autopista AP- 7, i l’estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Port-Bou. Dista 35 km de Girona i uns 60 de Barcelona.

20 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 2.7. TOPONÍMIA

Sembla que el nom d’Hostalric va tenir el seu origen en un hostal documentat des del segle XI, al lloc dit ONOTA, al peu de l’anomenat camí de França (camí Ral, antiga via romana). Aquest hostal era conegut amb el nom de les “Tres senyores” o de les “Tres Germanes”. Es considerable la presència d’hostals al llarg de l’únic camí ral entre Barcelona i Girona, en tota l’edat mitjana. Aquests hostals, en època medieval eren parades per a peregrins, creades per ordres religiosos o fundats per grans personatges. La gran condició d’aquella parada, l’emplaçament exacte de la qual es desconeix, la devien convertir en una de les més destacades dels voltants; almenys així ho sembla indicar la segona part de l’element descriptiu de l’aglutinació, l’adjectiu “ric”. No és fins al 1106 que veiem documentat el nom d’aquest poble, quan el vescomte Guerau Ponç de Cabrera jurava al comte Ramon Berenguer III de Barcelona que mentres ell visqués “al lloc anomenat Quota o Osta rich”, no hi bastiria cap castell. Malgrat la promesa, el 1145 ja es parla del “castro Ostalrico”. En un recull de delmes dels anys 1279-1280, es cita la “ecclesia de Hostalrico”, i al cens de Catalunya de 1359 apareix “Hostalrich” Com a llinatge apareix un “Raimundus de Ostalric” l’any 1116 i un altre “Raimundus de Ostalrich” canonge de Barcelona el 1203. El darrer canvi oficial sofert per aquest topònim data del 1979, i es va canviar per “Hostalric”.

2.8. EL CAMÍ RAL A HOSTALRIC

El recorregut del camí ral està perfectament conservat dins la trama urbana del nucli antic d’Hostalric. Així doncs, el carrers Ravalet, Raval, la plaça dels Bous i el carrer Major en són l’artèria principal. Al Portal de Barcelona era on antigament el camí ral deixava enrere el poble d’Hostalric. Avui, l’expansió moderna del nucli urbà s’ha fet principalment per aquesta banda i ha emprat, precisament, el vell camí. Al llarg de quasi 1500 metres, el camí ral es pot resseguir fidelment, convertit en el carrer de la Via Romana, en record a la Via Augusta que el va precedir i que és molt probable que passés, si fa no fa, per aquest mateix indret. Enfilant cap el sud-oest, l’antic camí ral, encara transformat en la Via Romana, deixa enrere el turó del castell i baixa cap al polígon industrial, passant enmig de les naus i travessa la riera d’Arbúcies. A l’altra banda de la riera, al cap de pocs metres, s’abandona el terme d’Hostalric i s’entra a Gaserans, que pertany al municipi de Sant Feliu de Buixalleu.

21 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Val a dir que, sobretot al segle XIX, s’emprava sovint una variant del camí que evitava passar pel mig del poble i que seguia paral·lela a les muralles per la banda exterior, és adir, seguint el mateix traçat que l’actual carretera. El mateix nom del poble estaria lligat amb un hostal ubicat al costat del camí ral i documentat des del segle XI, al lloc dit ONOTA. Aquest hostal era conegut amb el nom de les “Tres senyores” o de les “Tres Germanes”. El suís Thomas Platter ens ha deixat una imatge tètrica però molt eloqüent de la situació de violència del segle XVI, de les oportunitats de delinqüència del camí ral i de la condició d’Hostalric com a indret on s’impartia justícia o bé on hom se la prenia. “Amb prou feines havíem sortit d’Hostalric que ens varem adonar de tot un seguit de forques, les unes al costat de les altres, tot al llarg del camí ral. Gairebé totes eren plenes de cadàvers i aquest espectacle durà encara una mitja hora ben bona de camí. Del meu vivent mai no he tornat a veure tantes forques ni tants penjats tant a prop els uns dels altres. Em van contar que aquest país es completament boscós però travessat per un camí ral, i que es podia detectar de ben lluny qualsevol viatger que passés, d’on la gran quantitat d’assassinats i malifetes. Hi havia, doncs, un costum per escarmentar exemplarment i inspirar un terror dissuasiu. Que a l’indret on es cometia un delicte no hi havia cap forca alçada per endavant ni disponible in situ, arran del camí ral, per penjar-hi el culpable? Doncs se n’alçava una de nova per a ell i se l’hi penjava. Per això hi havia tal nombre de forques al llarg del camí. Després varem arribar a la vila de la Batllòria, una llegua de distància.”

22 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 2.9. HOSTALRIC MEDIEVAL

 ABANS D’HOSTALRIC

La situació estratègica de la vila i el fet d’estar situat en una zona de pas, fa pensar que des de temps molt antics l’home va establir-se en aquest lloc. La troballa de monedes i fragments de ceràmica indeterminats, mostra un possible origen ibèric. La ceràmica trobada al peu del turó del castell, es situa cronològicament al s. II a C, en el moment immediatament posterior al contacte de les comunitats indígenes ibèriques amb els romans. A més, tota la configuració geogràfica de la zona és idèntica a la dels oppidums o poblats ibèrics: turó sobre una plana, prop d’un riu, bona visibilitat, fàcil defensa, un punt estratègic. Tot això ens portaria a la conclusió que almenys poc abans de l’arribada dels romans hi havia un assentament ibèric a la zona on actualment hi ha el castell.

 ORIGENS D’HOSTALRIC

La primera referència documental clara d’Hostalric data de l’any 1106, quan Guerau Ponç, vescomte de Cabrera, va jurar fidelitat a Ramon Berenguer II de Barcelona i confirmà que no edificaria cap fortificació a la vila d’Hostalric, i que no permetria que s’hi bastís durant la seva vida en el lloc anomenat “Quota vel Ostalrich”. Resta, però un dubte sobre si es tracta de rehabilitar un castell existent, o bé de bastir un castell de cap i de nou, ja que el document fa servir el verb “condirigere”, que en el llatí bàrbar que s’escrivia aleshores podia dir tant una cosa com l’altra. L’any 1145, sota Ponç II, al qual ja no afectava el jurament de no construir el castell, la documentació fa present l’existència d’un castell medieval. Les lluites feudals catalanes de final del segle XII van tenir ressò al castell d’Hostalric. El 1184, Ponç III de Cabrera va ser empresonat pel rei Alfons VIII de Castella, però el seu sobirà, el comte-rei Alfons el Cast, va obtenir-ne l’alliberació. Ponç, agraït, va reconèixer tenir pel rei diversos castells, entre els quals hi havia el d’Hostalric. El monarca va concedir a Ponç la investidura d’aquests castells, segons furs i costums de Catalunya. El 1191, Ponç III de Cabrera es va alçar de nou contra el rei d’Aragó, el seu senyor. Aquest va decidir procedir amb energia contra el vassall. El rei va celebrar un tractat amb el comte Ermengol VIII d’Urgell a Lleida, on es van repartir els castells de Ponç. Així el castell d’Hostalric va passar a ésser possessió del rei. El 1194, el rei Alfons, a precs del comte Ermengol d’Urgell i la seva germana Marquesa, esposa de Ponç, restituïa a aquests els seus castells però amb la condició que no hi podia fer obres sense el seu permís. Això també obligava als descendents de Ponç.

23 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 EL MERCAT D’HOSTALRIC

Entre les còpies dels microfilms del Fons de Cabrera i Bas de l’Arxiu Ducal de Medinaceli, que arribaren a l’Arxiu Històric d’Hostalric l’any 2002, hi ha dos registres documentals sobre la fundació del municipi. El primer, del 18 d’octubre de 1242 correspon a l’original i a les tres còpies del privilegi de celebració de mercat que el rei Jaume I el Conqueridor atorgà al vescomte de Cabrera. El segon, del 2 de gener del 1243, recull una sèrie de còpies de la carta de poblament d’Hostalric concedida pel vescomte Guerau V de Cabrera. La carta de poblament era una concessió de privilegis que tenia com a objectiu afavorir la creació d’un nucli de població estable. Hostalric es trobava en un indret privilegiat situat en plena xarxa de camins catalans medievals, el que feia de la vila un enclavament estratègic de primer ordre, tant des del punt de vista militar com també econòmic. La posició del castell i del seu alou guardava un punt de pas obligat del camí ral que anava de Girona a Barcelona i sembla ser que era una de les rutes preferides per molts mercaders. La seva orografia i el seu domini sobre un tram del camí ral el convertien no només en un punt de bloqueig perfecte per retardar l’avenç de l’enemic, sinó també en un possible centre dinamitzador de la comarca, un pol d’atracció de pagesos i de comerciants d’arreu del país. De la concessió del privilegi de celebració de mercat se’n conserva el pergamí original. Aquest fou escrit a València amb data 18 d’octubre de 1242 i es concedeix al vescomte Guerau de Cabrera la llicència de celebrar mercat a la vila senyorial anomenada Hostalric. Segons aquest privilegi reial, el mercat tindria lloc el dimarts de cada setmana. La llicència es clou amb les rúbriques de l’atorgant, el rei Jaume I d’Aragó, dels testimonis de l’acte i de Ponç de Cabrera, germà de Guerau V. El mercat era el punt de contacte dels habitants escampats en les parròquies d’aquell món bàsicament rural. De tot arreu, la gent feia via al mercat, on compraven, venien, bescanviaven i feien provisió per la setmana. Tampoc hi faltaven els tractants de bestiar i mercaders de tota mena. Al mercat també s’hi feien les crides dels pregons i publicaven les ordinacions de les batllies. Al mercat s’hi trobava tothom, s’anava a la notaria i fins i tot es convenien futurs matrimonis.

24 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 CARTA DE POBLAMENT D’HOSTALRIC

El document original de la carta de poblament es va perdre en algun moment sense que se’n coneguin les causes ni el destí però se’n conserven dues còpies. El document comença amb una ferma declaració d’intencions: en honor a Déu i a la Verge, el vescomte Guerau de Cabrera manifestava que volia fundar una vila al turó d’Hostalric, a l’alou del castell que ja hi tenia bastit. Amb l’objectiu d’atraure-hi pobladors, el vescomte manà que des d’aleshores i a total perpetuïtat, els futurs habitants de la vila i els seus successors fossin enfranquits i alliberats de tota una sèrie d’exaccions com la quèstia, la tolta o la força, a les que la resta de persones de la senyoria estaven obligades. Així mateix, tot aquell qui desitgés instal·lar- se a la vila d’Hostalric quedaria exempt del monopoli senyorial sobre el desvet del vi, així com de diversos drets tals com l’exòrquia, la intestia i la remença, que afectaven als pagesos dels masos de les rodalies. La carta prosseguia oferint llibertat de moviments per a persones i béns, per tal que tothom qui ho volgués pogués abandonar el seu lloc de residència a Hostalric sense cap impediment legal, i amb els seus béns mobles i immobles, pagant al vescomte el corresponent lluïsme després de vendre les cases. D’aquesta darrera clàusula en quedaven exclosos els remences, els quals no podien abandonar la terra sense l’autorització vescomtal pertinent ni sense haver abonat el preu de la remença. Tot i això, els remences que volguessin instal·lar-se a Hostalric podrien anar-hi lliurement i gaudirien del mateix estatus jurídic i els mateixos privilegis que els altres habitants de la vila. Tot i això, el vescomte tancava el document advertint que a despit de les exempcions fiscals abans esmentades, els vilatans d’Hostalric continuarien pagant tots aquells censos i prestant aquells serveis que tenien per costum pagar-li i prestar-li. Seguidament, l’atorgant alternava la promesa d’exigir als deutors dels vilatans la satisfacció dels deutes contrets amb el manteniment de certes exaccions, entre les quals hi havia el servei militar d’host i cavalcada, els monopolis de forn i els molins, i el pagament d’impostos indirectes. En darrer terme, el vescomte estenia la garantia de protecció als habitants de la vila d’Hostalric i a tot aquell qui s’acostés al mercat, manant aleshores als cavallers, batlles i homes del vescomtat de Cabrera, que vetllessin perquè aquesta protecció fos efectiva. Les signatures clausuraven la carta. Entre aquestes la de Guerau V de Cabrera, i la dels seus homes de confiança. A principis del segle XIII, la petita vila, ja te església parroquial pròpia, sota l’advocació se Santa Maria i fins i tot des de l’any 1269 disposà de notaria i escrivania a càrrec dels que s’anirien titulant “notari públic d’Hostalric”.

25 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 HOSTALRIC, CAPITAL ADMINISTRATIVA DEL VESCOMTAT DE CABRERA

El 1306, el rei Jaume II es va mostrar indignat amb Ponç Hug, comte d’Empúries i vescomte de Cabrera, perquè va fer obres al castell d’Hostalric sense fer cas d’una anterior ordre reial que li exigia que enderroqués les fortificacions que va alçar. El rei havia dit que, “segons antigues escriptures fetes entre els nostres predecessors, en tal lloc no es poden ni alçar fortaleses, fortificacions ni castell, com demostra que el fet que la fortificació que antigament s’hi va fer va ser enderrocada pels nostres pares”. L’ordre d’enderrocament no va ser posada en pràctica. Pocs mesos després, a precs de la seva muller, la reina Blanca, Jaume va anul·lar l’ordre i a més, va donar al comte potestat per a conservar les fortificacions ja fetes i fer-hi les obres que volgués. Aquest interès dels diferents reis que no es fessin obres al castell pot semblar estrany. El castell d’Hostalric era un lloc estratègic i important en cas d’un atac estranger. Però el comte-rei temia més pel poder autònom dels seus vassalls que no pas per un hipotètic atac exterior. A Bernat I, hom li deu el primer emmurallament d’Hostalric. Al 1327, Marquesa, senyora de la vila d’Hostalric, on hi va residir, feu d’Hostalric un lloc privilegiat amb una incipient organització municipal i eximí de mals usos els habitants de la vila. Hi afegí també el privilegi de tenir el monopoli d’un hostal en tot el decurs del Camí Ral des de l’Hostal de Vallcanera fins a Sant Celoni. A Bernat II, hom li deu una reestructuració dels seus dominis que el portà a què Hostalric fos cap i centre de govern de tot el vescomtat. L’any 1341, creà un important Hospital pels Pobres, construït i mantingut pels vassalls i sota benefici dels vescomtes. Va procurar el consentiment del rei Alfons per crear a Hostalric un petit Call on, durant un temps, s’hi establiren jueus procedents de Girona. Es tractava d’un petit establiment d’un parell de famílies sota dependència de la comunitat de Girona. Aquests jueus feien negoci o bé donaven servei públic deixant diners en préstec als pagesos endeutats, ja sigues per causa de les epidèmies, males collites…Pels cristians, era prohibit treure profit o rèdit del diner, ho deien les lleis eclesiàstiques i les lleis catalanes. Però com que els jueus no eren cristians, no els hi pesava aquesta prohibició. Com a capital del vescomtat, Hostalric va tenir una importància rellevant, i mica en mica es van fent estudis per poder tenir una idea més clara de les característiques d’aquesta època que sens dubte va ser esplendorosa. Bernat IV (Bernardí) va refer el castell d’Hostalric i totes les defenses de la vila com a definitiu centre de govern dels seus dominis de Catlunya, amb les muralles i torres que, avui encara són patrimoni monumental de la vila. En una de les assemblees tingudes per Bernardí de Cabrera i els representants dels castells, viles i llocs del vescomtat, celebrada al 1398, els vassalls de tot arreu es dolien dels serveis i pagaments a què es veien sotmesos per les obres d’emmurallament d’Hostalric i altres llocs, amb les següents paraules: “Plàcia a la vostra senyoria de moderar les obres, així d’Hostalric com de altres llocs, per vós e per 26 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC vostres oficials a nosaltres manades, que no puscam soferir com elles són fort carregoses”. El vescomte, va replicà tot dient-los: “Més val obrar en pau que perdre’s en guerra”. Sota el seu govern, restà consolidada la capitalitat d’Hostalric sobre el mateix territori que durarà fins el segle XIX, quan amb el sistema demo liberal, s’extingeix el règim senyorial i les deixalles del feudalisme. Els seus successors ja no augmentaren el territori del vescomtat. Al 1459, Joan II va autoritzar Bernat Joan de Cabrera a recaptar determinats impostos per a la restauració de les fortificacions de la vila d’Hostalric, privilegi que va prorrogar més tard Ferran el Catòlic, l’emperador Carles i Felip II.

 GUERRA DE PERE EL GRAN I EL DUC D’ANJOU

Bernat d’Esclot en les seves cròniques ens explica la guerra del rei Pere el Gran amb el duc d’Anjou quan van voler envair Catalunya el 1284.

“El rei va enviar un missatge a Aragó demanant ajut, el qual va ser negat. Aleshores els barons i magnats catalans li van oferir les seves hisendes i persones. El rei els va contestar que era millor que ell anés cap a la costa per vigilar l’organització de la seva defensa per mar. Els va manar que uns anessin a Hostalric i els altres a Besalú i que molestessin els francesos però sense entrar en una batalla oberta fins que ell arribés.” Aquesta anècdota ens ajuda a entendre que Hostalric es va convertir en el centre d’operacions dels barons catalans. Aquests van fer continuades envestides a l’exèrcit invasor i van tallar combois de queviures. Després d’aquestes accions es refugiaven al castell d’Hostalric. El rei es va reunir amb l’exèrcit que hi havia a Hostalric. Va recollir les tropes i va anar a batalla oberta contra els francesos.

Pere el Gran va fer estada al castell d’Hostalric moltes altres vegades durant aquesta guerra. Concretament Desclot va explicar que s’hi trobava quan va rebre el missatge que Roger de Llúria havia arribat de Nàpols amb 30 galeres. Notícia que va significar un reforç de les tropes que el rei tenia per a defensar la costa.

L’interès que va mostrar el rei pel castell i la importància que va donar a les tropes que hi tenia situades, fa pensar que aquesta fortalesa va ocupar ja en aquella època un lloc important per a la defensa del territori.

27 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 GUERRA DELS REMENCES

L’any 1462, una altra guerra fa d’Hostalric un lloc estratègic. Es tracta de la guerra dels remences. Es tracta de la guerra entre la Generalitat i els pagesos de remença als quals donava suport el rei Joan II, l’any 1462. Començada la guerra, la reina Joana Enríquez va enviar al comte de Mòdica, que era el cap de les forces del castell, 200 homes per a la defensa d’Hostalric. Així mateix, el cap dels remences, Joan Verntallat, amb 600 homes i alguns queviures, va acostar-se també a la vila d’Hostalric. Els habitants d’Hostalric no eren gaire partidaris de la Generalitat. Per això els diputats i consellers de Barcelona van enviar un emissari als jurats d’Hostalric per assegurar una bona acollida del seu exèrcit que es dirigia cap a Girona. El capità de les forces de la Generalitat, Pere Belloch, va arribar a Hostalric comandant 500 homes. Tal i com s’imaginava, els habitants de la vila no van obrir les portes. En aquesta situació les tropes de la Generalitat van tallar les vinyes i els camps de blat, amenaçant que no pararien fins que no els deixessin entrar al recinte emmurallat. Els hostalriquencs, davant la perspectiva de perdre les seves collites, van obrir les portes i van permetre l’entrada de les tropes de la Generalitat. El vescomte Bernat de Cabrera, addicte a Joan II, va ser pres i dut a Barcelona. No se sap amb seguretat qui va obrir el portal, però l’honor d’haver-ho fet el va reclamar un capellà, del qual no es coneix el nom. Amo de la vila, el capità Belloch es va ocupar de la rendició del castell que va obtenir amb un simulacre de combat. Un cop pres el castell, només quedava la torre dels Frares, defensada per un sol home. Belloch hi va enviar ballesters i homes amb espingardes i no van tardar gaire a guanyar-la. Joana Enríquez va intentar comunicar-se amb Verntallat per explicar-li la situació de la vila per tal que sortís en la seva defensa, però no arribà a temps. Hostalric quedà sota la capitania de Pere de Belloch i durant tota la guerra en poder de les forces de la Generalitat. El 1463 consta, però, que va ser conquerida de nou per les forces de la Generalitat. Aquest fet sembla demostrar que Hostalric va estar durant un temps sota el poder dels remences. La guerra va acabar el 17 d’octubre de 1472 amb l’entrada triomfal de Joan II a Barcelona. Hostalric, que s’havia rendit de mala gana a les tropes de la Generalitat, va rebre com a premi un privilegi de Joan II sobre consums i gràcies especials als seus habitants.

28 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 2.10. EL VESCOMTAT DE CABRERA

En l’estructura política del nostre país en el temps finals de l’alta medievalitat, bona part de les terres gironines de la Selva, altra part de les d’Osona i tot el Cabreres, pertanyien a la dinastia dels vescomtes de Girona, que estava sota el domini del comte de Barcelona. Així els vescomtes de Girona tenien el domini i jurisdicció sobre els termes dels castells de Cabrera, Torelló, Montsoriu, Blanes, Torcafelló, Sant Iscle de Vidreres, Argimon i Montpalau, estenent-se pels territoris de la Selva, el Montseny, les Guilleries i el Cabreres. Prenent per nom un dels seus dominis originaris , tot aquest territori s’anomenà vescomtat de Cabrera. Les primeres notícies històriques del llinatge vescomtal dels Cabrera són de Gausfred de Cabrera, primer senyor documentat del castell de Cabrera (1002_1017). El seu fill, Guerau I es casa el 1033 amb Ermessenda de Montsoriu, vescomtessa de Girona, filla d’Amat de Montsoriu (vescomte de Girona). Al 1038 el matrimoni funden el monestir benedictí de sant Salvador de Breda, el qual es converteix en centre espiritual del vescomtat. Ja al 1053 tenim la primera notícia directa de l’existència del castell de Montsoriu. Amb Guerau II (fill de Ponç I), és on documentalment surt per primera vegada el nom d’Hostalric.

Al 1106, Ramon Berenguer II exigeix al vescomte, Guerau II, el reconeixement dels vincles feudals sobre determinats castells. En el document diu: “ juro que mentre jo visqui no aixecaré castell al lloc conegut per Hostalric”. Resta, però , el dubte sobre si es tracta de rehabilitar un castell ja existent o bé de bastir un castell de cap i de nou, ja que el document fa servir el verb “condirigere”, que en el llatí bàrbar que s’escrivia aleshores podia dir tant una cosa com l’altre. Així, al 1106 sabem que existeix el lloc que es coneixia per Hostalric. Al 1145, amb Ponç II, la documentació fa present l’existència d’un castell. Al 1194, Ponç III, és el primer que fa servir el cognom de Cabrera, en lloc de vescomtes de Girona com s’havien dit fins el moment. El nou títol serà utilitzat per tots els seus descendents. Amb Guerau V, el llinatge dels Cabrera abandona el vescomtat d’Àger, al comtat d’Urgell, però consolida el seu patrimoni amb els castells d’Anglès i Brunyola. A Guerau V se li atribueix la llicencia de celebració de mercat setmanal a Hostalric, concedida pel rei jaume I d’Aragó el 1242. Igualment se li atribueix la redacció de la carta de poblament d’Hostalric el 1243. Guerau VI mor sense descendència masculina al 1278 i ho deixa tot a la seva filla Marquesa de Cabrera, casada amb Ponç Hugó IV, comte d’Empúries. El castell de Montsoriu esdevé residència dels comtes d’Empúries quan la invasió francesa de pocs anys després. El fill, Ponç Hugó V, mort sense descendència i Marquesa (encara viva), pren les rendes del

29 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC vescomtat amb la cooperació de Bernat I, fill del seu oncle Ramon de Cabrera (mort l’any 1298 en acció de guerra Sicília en servei del rei Jaume II). A Bernat I, hom li deu el primer emmurallament d’Hostalric. Al 1327, Marquesa, senyora de la vila d’Hostalric, on hi va residir, feu d’Hostalric un lloc privilegiat amb una incipient organització municipal i eximí de mals usos els habitants de la vila. Hi afegí també el privilegi de tenir el monopoli d’un hostal en tot el decurs del Camí Ral des de l’Hostal de Vallcanera fins a Sant Celoni.. Al 1328 mort Marquesa i Bernat I, arrodoneix el seu patrimoni amb les baronies de Brunyola i el castell d’Anglès, i també els castells de Montclús i de les Agudes amb els seus 12 termes parroquials i les quadres de Vilardell i de Campins. També el castell de Montpalau a la marina. Tot això junt amb el que ja tenien.

Bernat I, casat amb Elionor d’Aguilar (Castella), tenen a Bernat II, el qual, a prop del rei Alfons III i Pere el Cerimoniós, esdevé molt poderós i regí el vescomtat de Cabrera des de l’any 1332.

A Bernat II, hom li deu una reestructuració dels seus dominis que el portà a què Hostalric fos cap i centre de govern de tot el vescomtat i creà un important Hospital dels Pobres

També hi havia jueus que venien de Barcelona i Girona, els quals tenien negoci o bé donaven servei públic deixant diners en préstec als pagesos endeutats, ja sigues per causa de les epidèmies, males collites…Pels cristians, era prohibit treure profit o rèdit del diner, ho deien les lleis eclesiàstiques i les lleis catalanes. Però com que els jueus no eren cristians, no els hi pesava aquesta prohibició. Per això, Bernat II de Cabrera, va procurar el consentiment del rei Alfons per crear a Hostalric un petit Call, on durant temps, s’hi establiren jueus procedents de Girona (tant sols era un establiment per un parell de famílies i sota la dependència del Call de Girona. Amb el rei Pere el Cerimoniós, Bernat II esdevingué conseller i se li adjudicà el petit comtat de Bas. Bernat II , és també conegut per les seves històries bèl·liques al costat del rei a Castella i Sardenya. Malgrat tot, del 1342 al 1350, es va recollir al monestir de sant Salvador de Breda. Després, va retornar a la vida política activa, i les intrigues de la cort el portaren a un judici injust on serà acusat de traïció per la reina. La mort de Bernat II, decapitat a Saragossa el 1364, provocarà que el seu fill, Bernat III, es revolti contra el rei Pere III. Aquest, per tal de sufocar l'aixecament, reunirà una tropa de 1.200 soldats amb base a Hostalric (1368). El seu objectiu era conquerir el castell de Montsoriu, fet que sembla que no ocorregué. La revolta del vescomtat va durar fins el 1370, més enllà de la mort de Bernat III (1368), el qual havia adquirit el comtat d’Osona. Després de 9 anys d’adversitats, amb el procés i decapitació de Bernat II de Cabrera, seguit de la confiscació del patrimoni de la nissaga dels Cabrera, l’alçament i resistència contra el rei des d’alguns castells del vescomtat, s’arribà a una concòrdia.

30 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

A partir del 1373, Bernat IV (Bernardí), va recuperar els dominis del vescomtat i el mateix any comprava el castell de Blanes i de Palafolls. També comprà la vila de Sant Celoni (val a dir que aquesta mena de compres qui acabava pagant-les eren els vassalls, obligats a contribuir al deute del baró. El vescomtat de Cabrera, constituït al segle XI, va perdurar així fins al segle XIX. Geogràficament s’estenia per dues terceres parts de l’actual comarca de la Selva, l’Alt Maresme, l’extrem est del Vallès Oriental i el Collsacabra a Osona. El vescomtat de Bas, que passà per herència als Cabrera l’any 1335, comprenia la Vall d’en Vas i Ridaura, a la comarca de la Garrotxa. El comtat d’Osona, donat pel rei Pere III a Bernat III de Cabrera, comprenia la plana de Vic. Bernardí, ocupà un lloc destacat a la Cort, tant al costat del rei Pere, com de Joan I i Martí l’Humà. És fet comte de Mòdica a l’illa de Sicília. La residència vescomtal era el castell de Montsoriu, encara que es crea una altra residència a la vila de Blanes, l’anomenat Palau dels Cabrera. Bernardí va refer el castell d’Hostalric i totes les defenses de la vila, amb les muralles i torres que avui encara són patrimoni de la vila. En una de les assemblees tingudes per Bernardí de Cabrera i els representants dels castells, viles i llocs del vescomtat, celebrada al 1398, els vassalls de tot arreu es dolien dels serveis i pagaments a què es veien sotmesos per les obres d’emmurallament d’Hostalric i altres llocs. Bernardí, fou un gran català i mantingué una relació tibant amb els monarques de la dinastia d’Antequera. Morí el 1427. Sota el seu govern, restà consolidada la capitalitat d’Hostalric sobre el mateix territori que durarà fins el segle XIX, quan amb el sistema demo liberal, s’extingeix el règim senyorial i les deixalles del feudalisme. Els seus successors ja no augmentaren el territori del vescomtat.

31 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 TERRITORI DEL VESCOMTAT DE CABRERA

1 - Castell de Montsoriu. 2 - Castell d'Argimon. 3 - Castell de Sant Iscle. 4 - Castell de Torcafeló. 5 - Castell d'Hostalric. 6 - Castell de Blanes. 7 - Castell de Palafolls. 8 - Castell de Montpalau. 9 - Castell de Montnegre. 10 - Castell de Vilardell. 11 - Castell de Montclús. 12 - Castell de les Agudes. 13 - Castell de Miravalls. 14 - Castell del Brull. 15 - Castell de Taradell 16 - Castell de Tona. 17 - Castell de Múnter. 18 - Castell de Malla. 19 - Castell de Torroella. 20 - Castell de Sentfores. 21 - Castell de Gurb. 22 - Castell de Voltregà. 23 - Castell de Vilagelans. 24 - Castell de Manlleu. 25 - Castell de Meda. 26 - Castell de Savassona. 27 - Castell de s'Avellana. 28 - Castell de Casserres. 29 - Castell de Sorerols. 30 - Castell de Torelló. 31 - Castell de sa Reganyada. 32 - Castell de Barrés. 33 - Castell de Cabrera. 34 - Castell de Bas. 35 - Castell del Mallol. 36 - Castell de Softerra. 37 - Castell d'Anglès.

Mapa de situació dels termes, amb els castells més significatius, que formaven part del vescomtat de Cabrera, l'any 1.356.

32 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 ARBRE GENEAOLÒGIC DELS CABRERA

Gausfred Amat de Senyor de Cabrera Montsoriu

Guerau I Ermessenda de Montsoriu Senyor de Cabrera Vescomtessa de Girona

Ponç I Beatriu (1) Vescomte de Girona Sibil·la de Tost (2) Senyor de Cabrera Ingilsia (3)

Guerau II Estefania d’Alt Urgell (1) Vescomte de Girona i del Baix Elvira Ansúrez (2) Urgell Senyor de Cabrera i Àger

Ponç II Sança Díaz (1) Guerrau III Berenguera de Queralt Vescomte de Girona i María Frenández Vescomte de Cabrera i Àger de Traba (2) Àger Senyor de Cabrera Comte de Castella

Ponç III Marquesa d’Urgell Vescomte de Cabrera i Àger

Guerau IV Eilo Pérez de Castro Vescomte de Cabrera I Àger Comte d’Urgell (Guerau I)

Maria Girón i Ponç I d’Urgell Guerau V Ramona de Castilla (1) (origen comtes Vescomte de Cabrera de Montcada

Aurembiaix d’Urgell d’Urgell)

Guerau VI Sança de Santa Eugènia Ramon Alamanda Vescomte de Cabrera Senyora de Torroella de Senyor d’Anglès, Montgrí Montclús i Brunyola Regent de Cabrera

33 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Marquesa Ponç V Bernat I Berenguera Vescomtessa de Cabrera Vescomte de Cabrera de Cardona (1) Comte d’Empúries i Bas Leonor d’Aguilar (2)

Malgaulí d’Empúries i Bas Bernat II Timbor de Fenollet Vescomte de Cabrera i Bas

Ponç IV Beatriu de Cardona Bernat III Margarida de Vescomte de Cabrera Vescomte de Cabrera i Foix-Castellbò Comte d’Osona

Bernat IV (Bernardí) Timbor de Prades (1) Vescomte de Cabrera i de Bas Cecília d’Urgell (2) Comte de Mòdica i Osona

Bernat V (Bernat Joan) Violant de Prades Comte de Mòdica i Osona Baronessa de Caccamo Vescomte de Cabrera i de Bas

Joan I Joana de Devèse Comte de Mòdica i Osona (Joana Ximenis de Foix) Vescomte de Cabrera i de Bas

Joan II (Joan Bernat) Anna I Comte de Mòdica i Comtessa de Mòdica Federico Enríquez Joan Anna de Miquel (1) Osona i Osona de Velasco Anna de Montcada (2) Vescomte de Cabrera i Vescomtessa de De Bas Cabrera i de Bas

Anna II Luis Enríquez de Melgar Comtessa de Mòdica i Osona Comte de Melgar Vescomtessa de Cabrera i de Bas Duc de Medina de Rioseco

Venda dels vescomtats

Francesc I Lucrecia de Gralla Marquès d’Aitona, comte d’Oosona Senyora de Subirats Vescomte de Cabrera i de Bas Baró de Callosa d’en Sarrià, Vilamarxant, Llagostera….

34 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

A conseqüència de l’alçament de Catalunya contra Joan II (1462), els béns dels Cabrera foren confiscats, i els vescomtes es refugiaren al seu comtat de Mòdica, al regne de Sicília. El seu patrimoni a Catalunya no els fora restituït fins al cap de 26 anys en la persona d’una neta del darrer vescomte de Cabrera ( Bernat IV), Anna, nascuda a Sicília i casada amb Federico Enríquez el 1480. Aquest era Almirante Mayor de los Reinos de Castilla i Granada i també cosí del rei Ferran el Catòlic. D’aquesta manera es creà l’efímera dinastia vescomtal dels Enríquez de Cabrera i la intromissió de funcionaris castellans al govern dels vescomtats. Aquests es varen preocupar poc dels seus dominis a Catalunya, els vescomtats de Cabrera i de Bas i els deixaren ens mans de procuradors generals. Finalment, Enríquez de Cabrera, carregat de deutes, va anar empenyorant sobre els seus dominis vescomtals pels préstecs que li anava fent des de l’any 1562, Francesc de Montcada (comte d’Aitona i senyor de les baronies de Caldes i Llagostera). L’any 1574, li va d’haver d’adjudicar els vescomtats. Així, els Montcada, i més tard els seus successors de Cardona i Medinaceli, es van fer amb el que havia estat de la nissaga dels Cabrera. Hostalric va seguir sent cap i centre de tot aquest extens territori. En tots els anys que Hostalric en mantingué la capitalitat, es generà un munt de documentació sobre el vescomtat de Cabrera, que s’anà conservant. Durant la invasió Napoleònica, els francesos incendiaren els arxius de la notaria. Tot i que es van perdre molts documents, també se’n van conservar molts d’altres, els quals no es van poder trobar fins l’any 1935, pensant que durant la Guerra del Francés s’havia perdut tota la documentació. Aquesta es va poder localitzar a l’antic Hospital després de 121 anys d’haver deixat d’existir els vescomtats de Cabrera i de Bas. La documentació es trobava en aquest edifici, propietat de l’Ajuntament, ja que tot i que els Medinaceli van ser els últims amos del vescomtat, el fons de la documentació estava constituït per antics documents de la casa dels Cabrera, i mai podien ser considerats documents familiars dels Medinaceli, tampoc dels seus avantpassats els Montcada. La resta era documentació del govern, i per tant pública. A més, passats 125 anys de l’extinció del regisme baronal, ningú dels Medinaceli s’havia preocupat de recuperar aquella documentació considerada de la vila d’Hostalric. Quan al 1936 va esclatar la Guerra Civil, l’historiador Josep Maria Pons i Guri i Madurell, formaven part dels equips organitzats per la conselleria de cultura de la Generalitat per a la preservació del Patrimoni Cultural de Catalunya. En aquells moments terribles, on hi havia assassinats, saquejaments, es destruïen obres d’art i es cremaven esglésies i arxius, es va decidir que, davant el perill, era millor traslladar l’arxiu del vescomtat en un lloc més segur. Així és com va marxar tota la documentació d’Hostalric. Primer es va dur a Barcelona. Després, arran dels bombardeigs que aquesta sofrí, es traslladaren a Viladrau. Però acabada la guerra, el 1939, i la desfeta de la Generalitat, el nou estat portà la documentació a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

35 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Al cap d’un temps, vingué l’ordre del govern de Madrid de lliurar aquella documentació al Duc de Medinaceli, al seu palau de Sevilla. Més endavant, amb la renovada Generalitat, es va començar el procés per a tornar la documentació a Hostalric. Després de tots aquest temps, l’any 2002 ens donaren els microfilms, els quals avui dia ja han estat digitalitzats per l’Ajuntament d’Hostalric.

2.11. PATRIMONI MEDIEVAL D’HOSTALRIC

 EL CASTELL

La fortificació d’Hostalric pot remuntar-se a l’edat mitjana, o fins i tot al temps dels ibers. Però el castell que ha arribat fins als nostres dies va ser construït el segle XVIII. Està construït sobre un turó de pedra d’origen basàltica i es té constància que al 1145 ja hi existia una fortificació. D’aquest antic castell medieval, del qual no en queden restes visibles Sampere i Miquel opina que degué ser petit, però la importància que en totes les èpoques li varen donar els governants no sembla que ho demostri. Segurament va ser del tipus normal en els castells gironins del seu temps, més utilitari que artístic, d’una certa amplitud, amb sales i cambres pròpies d’un castell-palau.

 CAMÍ DE VILA

Aquest camí comunicava la vila emmurallada amb el castell. De fet, per accedir al castell des de la vila, calia passar també tres portes, cadascuna amb les seves obres defensives. Encara es pot veure el flanquejament de dues torres que constituïen el pany de muralles de la primera porta d’entrada al castell.

36 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 RECINTE MURALLAT

El recinte emmurallat, que segueix el traçat del camí Ral, data del segle XIV. Se’n conserven uns 600 metres i va ser construït amb la pedra basàltica extreta del turó del castell. La muralla és alta i acaba amb merlets quadrats. Darrera d’aquesta hi havia el camí de ronda que comunicava les torres. Les torres són cilíndriques i semicilíndriques i se’n conserven deu, incloses la del convent i la dels Frares , que formaven part d’un recinte exterior. El 1903, el Ministeri de la Guerra va autoritzar la construcció de terrats i edificis a la part nord de la muralla i a finals dels 60 i a principis dels 90 tot el conjunt va ser restaurant.

Torre del Portal de Barcelona Adossada al Portal de Barcelona Torre d’Ararà Torre Tuies Negra

Torre Caís Nom procedent de les cases a les quals estan adossades. Torre Baylina Torre Arenes Torre Cabrera Adossada a l’antic hospital medieval dels vescomtes de Cabrera. Torre de la Plaça dels Bous A la plaça dels Bous. Torre dels Frares Formaven part d’un recinte de defensa exterior Torre del Convent

El conjunt emmurallat tenia quatre portes d’entrada a la vila, el portal de Barcelona, el portal de Girona, el Portal de les Vinyes i el Portal de les Hortes.

37 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 PORTAL DE BARCELONA

El Portal de Barcelona era una de les quatre entrades a la vila emmurallada. Com el seu nom indica donava pas al camí que venia de Barcelona i just pel seu costat hi passava l’antic camí Ral. A principis dels segle XX va desaparèixer l’arcada original i al cap d’uns anys, el 1969 es va refer el portal una mica més endarrere d’on era originàriament. Igualment que les muralles, també està construït amb pedra basàltica.

 PORTAL DE LES HORTES O DELS OLLERS

Aquest portal es troba a la part més antiga de la vila emmurallada i és l’únic dels quatre portals que es conserva tal i com era originàriament. Des d’aquest portal es connectava amb el camí del Ollers, que vorejava la muralla fins arribar a la Plaça dels Bous, i amb el camí que baixa a les hortes i al molí. Aquest es troba al capdavall del carrer del Forn. L’origen del nom d’aquest carrer deu respondre a l’existència d’un forn ara inutilitzat, que encara resta en una casa d’aquest carrer.

 PORTAL DE LES VINYES

Està situat al mig del corredor que comunica el carrer Major amb la carretera, antic camí Ral. Era una de les entrades a la vila, situada a la meitat de tot el pany de muralles que es conserva. Des d’aquest punt sortien els camins veïnals que comunicaven amb Massanes i

38 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Grions, on la majoria d’hostalriquencs hi posseïen o manaven una vinya. D’ençà la construcció de la línia ferroviària, el corredor on hi ha aquest portal va ser batejat amb el nom de la “calle del ferrocarril”, ja que des del mateix s’accedeix al camí de l’estació.

 TORRE D’ARARÀ

Aquesta torre és una de les més ben conservades de tot el recinte emmurallat i amb 22 metres d’alçada és la segona torre més alta. Està coronada per un joc de merlets molt bells i originals i d’ençà la darrera restauració (anys 90), es pot accedir al seu mirador. Fins el 1933 va tenir un cos d’obra afegit al damunt, a l’interior del qual s’hi ubicava la presó. Considerada com la torre més noble de tot el recinte, inicialment va servir de vigilància i defensa. El 1809, en plena invasió napoleònica s’hi va atrinxerar mossèn Pere Xifra, que defensava el poble de l’atac de les tropes franceses.

 TORRE DELS FRARES

La Torre dels Frares és una de les construccions medievals més importants d’Hostalric, amb una alçada i un volum major respecte a la resta de les torres. La torre fa uns 33 metres d’alçada i te tres plantes i un mirador. Cronològicament data del segle XIV i es troba fora del recinte emmurallat. Rep el seu nom del convent de Pares Mínims que tenia davant, l’actual ajuntament. L’exterior de la torre evidencia el fet que tota l’estructura es fonamenta sobre la roca, amb una base més ampla que el mur superior. Actualment, hi ha un pas per entrar que abans no existia. A l’interior es poden veure les voltes que configuren els forjats de la torre. En el segon pis hi ha un corredor que té la mateixa amplada que el gruix del mur de la torre.

39 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Pel que fa a les característiques constructives, la tècnica emprada sembla la mateixa que la que van utilitzar a les altres torres, tot i que el parament emprat és més gran. S’utilitzà la pedra negra, basalt, que trobem majoritàriament a les altres torres i a la muralla. Es feien filades circulars que s’anaven fixant fins arribar al nivell de la volta, la qual es construïa amb canyes, encanyissat, i es deixava una obertura, trapa, per on s’accedia a la planta superior. Durant la Guerra del Francès va ser presa per l’enemic i la mateixa tropa del castell la va bombardejar. En els últims anys s’ha procedit a la seva restauració i es pot accedir al mirador de la part superior mitjançant un ascensor ubicat el seu interior.

 TORRE DEL CONVENT

Està situada en un angle del claustre del convent, d’aquí el seu nom. És una torre circular amb dos pisos interiors i d’alçada petita respecte a les altres torres. Sembla ser que mai va ser acabada del tot. Des de l’interior es poden veure les troneres que són les obertures per disparar els canons que vigilaven el camí. Actualment s’hi ha ubicat una sala d’exposicions que, amb el nom de Benet Frigola, s’ha volgut homenatjar aquest hostalriquenc que des dels anys 1920, va desenvolupar la seva activitat professional com a fotògraf i va deixar un extens llegat per a les generacions posteriors, que ara s’exhibeix en aquesta sala. Benet Frigola va néixer a Hostalric l’any 1893. Va combinar l’ofici familiar de pastisser amb dues grans afeccions, la música i la fotografia. Al principi dels anys 20 es va establir com a fotògraf, immortalitzant la vila i els seus habitants. Va morir l’any 1972 deixant un arxiu fotogràfic de gran valor històric.

40 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 COVA DEL RELLIGUER

Excavada directament a la gresa; té una profunditat de 6 metres i una llargada de 26 metres. Es creu que podia haver estat un lloc de reunió de les famílies jueves a les quals l’any 1331 el rei Alfons III donà permís per establir-se a la vila.

 ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

La notícia més antiga sobre l’existència de l’església data del 1280. L’edifici actual es va construir al segle XV. Es tracta d’un edifici de planta rectangular amb capelles en els contraforts d’estil gòtic tardà i volta de creueria. El campanar és quadrat i en l’última restauració, es va repicar la façana, que té elements barrocs i és tota de pedra i es va arrebossar la part superior del campanar. Cal destacar les dimensions del campanar respecte a l’edifici. Durant la Guerra del Francès l’església va ser destruïda i a l’inici de la Guerra Civil Espanyola aquesta va ser cremada. Durant tota la guerra es va fer servir com a magatzem d’aliments i com a fusteria. La imatge principal és la Mare de Déu dels Socors. Antigament però va haver-hi una capella dedicada a aquesta imatge al peu del castell. 41 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

42 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 3. EDAT MODERNA DE CATALUNYA

43 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 3.1. L’ABSOLUTISME Cap a finals de l’edat mitjana i principis de l’edat moderna sorgeix a Europa un nou sistema polític: les monarquies autoritàries. Aquest canvi va ser possible gràcies bàsicament a l’aparició de l’estat modern. El monarca concentra en les seves mans un gran poder, en contraposició a la disgregació política de l’edat mitjana. La monarquia autoritària que sorgeix al segle XV cristal·litza a Europa a partir del segle XVII en la monarquia absoluta com a forma de govern. Els reis, que concentraven en la seva persona tot el poder, eren els màxims representants de l’estat i les seves decisions esdevenien llei. L’enfortiment dels diferents estats va afavorir la rivalitat entre els monarques per la possessió de nous territoris. Això va generar guerres constants a Europa que es finançaven sotmetent la població a una enorme pressió fiscal, de la qual les classes privilegiades, l'aristocràcia i el clergat n’estaven exemptes. Aquesta desigualtat va provocar, principalment als segles XVII i XVIII, nombroses revoltes socials que van enfrontar els camperols i els artesans de les ciutats amb els monarques absoluts i la noblesa. La lluita per l’hegemonia política a Europa va ocasionar nombrosos enfrontaments bèl·lics entre les diferents monarquies absolutes. Un dels més importants va ser La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), conflicte de caràcter europeu que modificà contínuament les fronteres de nombrosos estats i que es perllongà a la denominada Guerra dels Segadors entre França i la monarquia hispànica fins el 1659. Catalunya ja no tenia el pes polític i econòmic d’èpoques passades, mentre que Castella prenia el relleu gràcies a un territori extens més poblat i als enormes recursos econòmics que oferien les terres americanes. Dins d’un imperi d’abast mundial, Catalunya era un imperi marginal. Felip II (1556-1598) va heretar del seu pare Carles I un imperi que s’estenia per Europa, Amèrica i Àsia. Continuà la conquesta colonial i annexionà Portugal i els seus territoris africans, americans i asiàtics el 1580 per via matrimonial Castella esdevingué el territori que millor encaixava en la política imperialista de Carles I i el seu fill Felip II . Aquest últim va traslladar la capital al bell mig del territori castellà, Madrid , des d’on va governar. El virrei, generalment un noble castellà, era el representant del monarca a Catalunya i governava en nom seu les Corts, màxima institució política del país. Les Corts eren convocades cada cop amb menys freqüència, fins al punt que al segle XVII no se’n van celebrar. Les tensions i els conflictes entre les institucions catalanes i els funcionaris reials augmentaven davant la política centralitzadora de l’imperi. L’alta noblesa es va traslladar a la cort i això va permetre que les institucions municipals i la Generalitat tinguessin més ingressos i atribucions sobre la vida social i econòmica. Els pagesos rics i la burgesia comerciant van ascendir al poder. Mentre, el manteniment de l’imperi espanyol feia necessari que tots els territoris de la Península hi contribuïssin amb homes i diners per fer front a les guerres europees. Fins 44 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC aleshores havien estat suportades bàsicament per Castella, arruïnada desprès de dècades de pagar impostos. Durant el segle XVI els monarques espanyols no van exercir una autoritat absoluta a Catalunya, però a partir del segle XVII la situació política i econòmica va canviar. Durant el regnat de Felip II, (III de Castella), s. XVI-XVII i des de Madrid es comença a treure poder a Catalunya. Es volia igualar les lleis de Catalunya amb les de Castella, molt menys lliberals i igualitàries. Així el rei tindria una autoritat absoluta, (les lleis catalanes protegien els interessos dels catalans i el poble dels abusos de poder, fins i tot del rei). Va haver-hi bandolerisme a tot Catalunya, en Serrallonga va ser una dels més famosos. Al camp s’havia afavorit els explotadors de les importants masies rurals, (descendents del capitost del moviment remença), però no havia resolt el problema agreujat per l’augment de la població, per les pestes i les crisis de subsistències reiterades de la petita noblesa rural, dels pagesos pobres, jornalers…, que sobretot, des dels anys 1530 cercaren una sortida en el bandolerisme. El regnat de Felip III, va estar molt influït per Gaspar de Guzmán (comte Duc d’Olivares), gran enemic de les llibertats de Catalunya. Es volia sotmetre Catalunya i Aragó a les mateixes lleis de Castella i fer-li pagar una quantitat abusiva a l’Estat i reclutar catalans per guerres alienes a Catalunya, cosa que no permetien les lleis d’aquesta. Durant la Guerra dels 30 anys (1618-1648), Castella s’alineà amb Àustria contra França i exigia als catalans que col·laboressin en aquella guerra que en res, li afectava. En aquells moments el president de la Generalitat era Pau Clarís. La presència de les tropes castellanes a Catalunya va suposar la indignació de la població, i al segle XVII tenia lloc la entrada dels segadors a Barcelona, en contra dels reialistes. Es reclamaren els quints, (impostos que s’havien de pagar al rei i que representaven la cinquena part dels ingressos de cada poble) i els catalans s’hi negaren. Per això el rei manà inspeccionar els llibres de comptes de Barcelona, cosa que també va estar negada pels catalans. Això sumat al fet d’haver-hi tropes reials a Catalunya, va provocar la Revolta dels Segadors (1640). El tractat dels Pirineus (1659) posà fi a la guerra entre França i la monarquia hispànica decantant-se a favor de la primera gràcies a la col·laboració d’Anglaterra. El Rosselló, una part de la Cerdanya, l’Arlois i nombroses fortaleses als Països Baixos i Luxemburg van passar a mans franceses. Castella perdé la categoria de gran potència europea i França inicià un període d’hegemonia.

45 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 LA REVOLTA DELS SEGADORS (1640-1659)

El regnat de Felip III (1605-1665) va estar molt influït per el Comte Duc d’Olivares, gran enemic de les llibertats de Catalunya i que va convèncer al rei d’intentar sotmetre Catalunya i Aragó a les mateixes lleis de Castella, fer-li pagar una quantitat abusiva a l’Estat i reclutar catalans per guerres alienes a Catalunya, cosa que no permetia les lleis d’aquesta. Entre el 1618 i el 1648, va tenir lloc l’anomenada Guerra dels 30 Anys, (lluita externa de les grans potències per l’hegemonia europea i la lluita interna de cada estat contra els petits territoris que no es volien deixar influenciar pel sedàs de l’Estat modern). En aquest context cal situar la revolta catalana del 1640, denominada la Revolta dels Segadors. Era l’època de la decadència per Espanya. Castella havia perdut tota l’energia i cada cop li costava més fer front als nous enemics europeus: França i Anglaterra. Però la corona necessitava urgentment diners i homes per sostenir el seu imperi. El comte duc d’Olivares, primer ministre del rei va tenir la solució: “reducir los reinos de los que se compone España al estilo y las leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. A Catalunya les coses no es veien igual, primer perquè el respecte a les constitucions era sagrat i segon perquè l’imperi hispànic l’havia fet Castella, amb l’exclusió explícita dels altres regnes. A Catalunya, l’economia havia millorat les seves expectatives, no ja gràcies al comerç, sinó a l’agricultura, que havia prosperat i s’havia estabilitzat arran de la sentència de Guadalupe. En aquells moments, Pau Clarís era el president de la Generalitat, i va portar Catalunya a una nova guerra per a la defensa de les seves constitucions. L’objectiu era la independència. Durant aquest segle van haver-hi a Europa moltes temptatives independentistes. Alguns territoris ho van aconseguir, però Catalunya, ofegada entre Espanya i França, no va poder. Així dons, el programa d’Olivares no afectava no només les finances, sinó també la defensa de l’imperi. Pretenia que tots els territoris de la monarquia contribuïssin a l’exèrcit imperial. En el cas català, això topava amb les constitucions, que només preveien el reclutament forçós per defensar el territori del Principat. El 1635, Espanya, implicada en la guerra per la possessió dels Països Baixos, va entrar en conflicte amb França, i Olivares s’afanyà a portar la guerra als Pirineus per tal d’implicar-hi directament als catalans. Durant el conflicte, milers de soldats forasters van restar en el territori català, allotjats de mala gana pels pagesos, (en aquella època, els veïns d’una zona de conflicte estaven obligats a allotjar i sostenir els soldats, i les constitucions de casa nostra limitaven de forma assenyada l’obligatorietat dels allotjaments). A l’abril del 1640 va saltar la primera guspira a Santa Coloma de Farners; pel maig, grups de revoltats van alliberar el diputat Francesc Tamarit, que havia estat empresonat pel virrei per haver-se oposat als allotjaments de tropes i el dia 7 de juny, dia de Corpus, els segadors van matar el virrei a Barcelona. Així, Catalunya s’inclinà cap a la ruptura política amb Madrid. La primera intervenció de Pau Clarís va ser constituir una República lliure sota la protecció de França. Però aquesta república no va veure mai la llum. Catalunya va negociar amb França (Lluís XIII) ràpidament, ja que l’exèrcit de Felip IV ja havia ocupat Tarragona. Sota aquesta pressió, els catalans van oblidar-se de la República i van proclamar a Lluís XIII comte de Barcelona (com en temps de Carlemany ho feren els nostres avantpassats), a canvi d’ajuda militar immediata. El 26 de gener de 1641 les tropes francocatalanes van derrotar l’exèrcit castellà a la batalla de Montjuïc. Després de la victòria a Montjuïc, contra les tropes castellanes, Catalunya va ser durant dotze anys un apèndix meridional de la corona de França. Tot i que el rei francès s’havia compromès a respectar les constitucions, això no va ser del tot així. La desaparició de la frontera va afavorir l’entrada massiva de productes francesos, cosa que va perjudicar sensiblement el comerç català. La mort de Clarís i d’Olivares, els dos grans protagonistes de la crisi, va afavorir un clima de conciliació entre Castella i Catalunya, i aviat l’opinió pública catalana es va inclinar pel retorn a l’obediència del rei d’Espanya. Les negociacions de pau van començar el 1652 . Felip IV, de nou comte de Barcelona, va decretar perdó general i va jurar respecte a les constitucions del país. Els francesos es van retirar però van deixar tropes al Rosselló i la Cerdanya, i a l’hora de fer les paus amb Espanya, van exigir l’annexió d’aquests comtats catalans, a la qual cosa el govern de Madrid va cedir. El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659 i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Des d’aleshores, la Catalunya Nord va pertànyer a França.

46 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Catalunya va sortir malparada de la crisi de 1640. La derrota va confirmar la seva impotència política i van perdre una cinquena part del seu territori. A més, una greu epidèmia de la pesta el 1652, va aguditzar els efectes devastadors de la guerra sobre l’economia i la població. El conjunt de la monarquia de Felip IV, també estava tocat. Portugal i Holanda havien assolit la independència i l’Estat central estava pràcticament en fallida i ja no podia fer front a la nova superpotència europea: França. Tot això va comportar que Catalunya fos testimoni d’algunes invasions franceses a finals d’aquest segle.

 GUERRES DE VEINATGE

Solen ser resumits sota aquest nom els quatre conflictes mantinguts entre les monarquies espanyola i francesa que afectaren Catalunya des de la Pau dels Pirineus fins a la Guerra de Successió. Després de la victòria a Montjuïc, contra les tropes castellanes, Catalunya va ser durant dotze anys un apèndix meridional de la corona de França. Tot i que el rei francès s’havia compromès a respectar les constitucions, això no va ser del tot així. La desaparició de la frontera va afavorir l’entrada massiva de productes francesos, cosa que va perjudicar sensiblement el comerç català. La mort de Clarís i d’Olivares, els dos grans protagonistes de la crisi, va afavorir un clima de conciliació entre Castella i Catalunya, i aviat l’opinió pública catalana es va inclinar pel retorn a l’obediència del rei d’Espanya. Les negociacions de pau van començar el 1652. Felip IV, de nou comte de Barcelona, va decretar perdó general i va jurar respecte a les constitucions del país. Els francesos es van retirar però van deixar tropes al Rosselló i la Cerdanya, i a l’hora de fer les paus amb Espanya, van exigir l’annexió d’aquests comtats catalans, a la qual cosa el govern de Madrid va cedir. Des d’aleshores, la Catalunya Nord va pertànyer a França. Catalunya va sortir malparada de la crisi de 1640. La derrota va confirmar la seva impotència política i van perdre una cinquena part del seu territori i les places fortes frontereres. A més, una greu epidèmia de la pesta el 1652, va aguditzar els efectes devastadors de la guerra sobre l’economia i la població. El conjunt de la monarquia de Felip IV, també estava tocat. Portugal i Holanda havien assolit la independència i l’Estat central estava pràcticament en fallida i ja no podia fer front a la nova superpotència europea: França. Tot això va comportar que Catalunya fos testimoni d’algunes invasions franceses a finals d’aquest segle.

3.2. LA DERROTA DE 1714

El rei Carles III (1665-1700), necessitat de la col·laboració catalana davant els atacs de Lluís XIV, va actuar amb respecte vers les limitacions que les institucions catalanes posaven a l’absolutisme. Carles III morí sense descendència i designà com a successor a la corona hispànica un Borbó, Felip d’Anjou (Felip V) , nét de Lluís XIV de França. Les institucions de la corona d’Aragó van donar suport a un Àustria, l’arxiduc Carles. L’elecció va recaure en Felip d’Anjou, la qual cosa trencava l’equilibri europeu de poders, ja que la casa borbònica podia governar a dues monarquies: la francesa i l’espanyola. La resta de potències europees s’hi van oposar: Anglaterra, Holanda i Àustria van constituir la Gran Aliança de l’Haia i van declarar la guerra a Espanya i França. Així doncs durant la guerra de Successió, aquest conflicte d'àmbit europeu en què estava en disputa la successió a la corona espanyola, Catalunya es va posar majoritàriament al costat del pretendent austríac com a manera de mantenir les seves constitucions.

47 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1702-1714)

Si durant el segle XVII, Catalunya perdia part dels seus territoris septentrionals, al s. XVIII, perdria les seves institucions polítiques a causa d’un conflicte de successió dinàstica al tron de Castella i de Catalunya-Aragó i que es convertí en una guerra de caràcter internacional. Per a Catalunya la successió era decisiva per a la conservació dels seus drets i llibertats. Els catalans es malfiaven de l’absolutisme de la monarquia francesa i s’inclinaven per l’austríaca. Continuades invasions franceses (1689-1697) havien conquerit gairebé tot Catalunya. El rei de França, Lluís XIV, renuncià els drets de conquesta a canvi d’una successió francesa a la corona d’Espanya. Carles II no tenia hereus. Mor Carles II últim de la dinastia dels Àustria a Espanya, que havia testat a favor de Felip d’Anjou net de Lluís XIV de França, de la dinastia francesa dels Borbons. L’imperi austríac amb Anglaterra i Holanda proposaven un altre hereu, Carles d’Àustria, nebot de la reina d’Espanya, donant l’excusa que els Anjou no havien respectat mai les constitucions de Catalunya i Aragó. Així doncs, la gran aliança trobà en els catalans partidaris de l’arxiduc Carles, uns bons aliats contra Felip V. Els catalans no acceptaren el nou rei Felip V quan vingué a jurar les corts a Barcelona (1702). Es temia que un rei de la dinastia francesa, que estava acostumat a tenir autoritat total, no respectaria les llibertats i privilegis del poble, tal i com manaven les lleis catalanes. La guerra oberta va començar al maig de 1702. Començà un moviment a Vic, a favor de Carles d’Àustria, escampant-se a tots els Països Catalans. El lloctinent Fernández de Velasco, felipista, atacà Montjuïc i bombardejà Barcelona, però es reduí al cap de pocs dies. Al 1705, amb el conegut Pacte de Gènova, els representants de la reina Anna d’Anglaterra i els catalans arribaren al següent acord: si Catalunya feia costat a Anglaterra, aquesta garantia el respecte de les llibertats i constitucions de Catalunya. Catalunya no feia una guerra dinàstica, sinó en defensa dels deus drets i llibertats. A finals del 1705 Carles d’Àustria entrava triomfalment a Barcelona com a rei Carles III. Tot seguit es reunien les Corts Catalanes i aquest jurà respectar les constitucions dels catalans. Serien les darreres en la història de la corona catalano-aragonesa. Al 1708, Lluís XIV, derrotat a diversos fronts demanà la pau. Però les exigències dels aliats trencaren les negociacions, en no acceptar el rei francès haver d’exigir al seu nét la renúncia al tron d’Espanya. Carles III tenia a tot Catalunya a favor, però va cometre un error històric: volia tota la península. Va conquerir Madrid i un bon tros de Castella, però els castellans s’hi oposaren perquè no volien que el seu rei semblés imposat pels catalans. Però al 1711 moria l’emperador austríac Josep I, germà del rei Carles III de Catalunya-Aragó i aquest heretava la corona d’Àustria. Davant el perill de la reconstrucció d’un gran imperi europeu, més temible que l’aliança francoespanyola, les potències aliades no austríaques decidiren negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V com a rei. Tot seguit es negocià al Tractat d’Utrech, Carles III, seria rei d’Àustria a canvi d’abandonar Catalunya i Felip V seria rei d’Espanya i les índies però perdria possessions d’Europa i altres. Malgrat les promeses del nou emperador austríac Carles i de la corona anglesa, Catalunya era abandonada a la seva sort. Felip V prometé respectar les lleis constitucionals de Catalunya. Mentrestant hi hagué un setge a Barcelona que va durar 14 mesos i la major part del territori del Principat ja estava en poder de les autoritats filipistes. Només resistien les places fortificades de Cardona i Barcelona. A la capital, La Junta de Braços, representació ampliada de les Corts, però aquesta vegada amb el rei absent, van acordar resistir fins al final abans de perdre els seus drets i llibertats. 18 mesos de setge i de lluites aferrissades obligaren a capitular el dia 11 de setembre del 1714. L’11 de setembre de 1714, Rafael Casanova, conseller en cap fou ferit en l’atac final. El general Villarroel, optà per la rendició ja que els castellans prometeren que no hi hauria represàlies i que tothom, entregades les armes i la ciutat, podria tornar a casa seva. A partir d’aquí hi hagué una brutal repressió política, cultural, econòmica i social. Béns confiscats, càrrecs eclesiàstics anul·lats, universitats tancades, fugides a Àustria… Amb el Decret de Nova Planta (1716), es van abolir totes les lleis, drets i constitucions catalanes. Espanya ja era un sol estat. L’acabament de la Guerra de Successió representà la ruptura més radical en la història de Catalunya des de la invasió sarraïna. El 1714 hi hagué una mutació de gairebé totes les institucions: s’extingia el Consell de Cent i es dissolia la Generalitat. El país fou desarmat i els castells enderrocats i hom inicià la repressió.

La Nova Planta va significar també la substitució de la llengua catalana pel castellà en tot l'àmbit públic: l'administració, l'ensenyament, etc. Això comportà un declivi de la llengua -

48 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC mantinguda però en l'àmbit familiar- i de la cultura catalanes, del qual no sortiria fins a l'anomenada Renaixença del segle XIX. En el pla econòmic, i un cop superats els efectes de la guerra i de l'ocupació militar, Catalunya va experimentar un gradual procés de desenvolupament agrari, comercial i manufacturer, que posà les bases per a la industrialització del segle següent. Durant el regnat dels successors de Felip V, Ferran VI i Carles III, l’atenció dels catalans s’adreçà al ressorgiment cultural i econòmic, afavorit per la concessió de Carles III als ports catalans de comerciar directament amb Amèrica. Era el moment del desenvolupament industrial de Catalunya.

3.3. ART I CULTURA

 EL RENAIXEMENT

El renaixement és el moviment cultural i artístic que dominà Itàlia durant el segle XV i la resta d’Europa durant part del segle XVI. Els filòsofs, literats i artistes, es van inspirar en el món clàssic de Grècia i Roma i van fer renéixer l’esperit de l’època clàssica.

Durant el renaixement tot gira al voltant de l’ésser humà i de la confiança en la seva felicitat a través del pensament, el coneixement i l’art. L’ideal de persona del renaixement és aquell individu polifacètic i universal, que coneix i domina totes les branques del coneixement i que trobà la seva màxima representació en l’italià Leonardo da Vinci.

El Renaixement del segle XVI va representar el retorn pel bon gust i l’equilibri en l’art. L’art es converteix en un element de prestigi. Es considera que els escultors i els pintors desenvolupen un treball intel·lectual –no merament manual com a l’edat mitjana- i són apreciats som a artistes. L’art del Renaixement es caracteritza pels següents trets: L’ésser humà es converteix en el tema central dels artistes, es considera la natura i l’individu com un tot harmònic i perfecte i se’l representa ressaltant-ne les qualitats bàsiques, els artistes pensen que el món està sotmès a regles i combinacions que li donen bellesa, harmonia i proporció; es recuperen els models de l’antiguitat clàssica i pagana. Els artistes representen la figura humana, els cossos es representen nus i hi ha un gran interès en captar els sentiments de l’ésser humà; es tracten els fets històrics i mitològics i es continuen treballant temes bíblics. A Itàlia el Renaixement es divideix en dos períodes: quattrocento, durant el segle XV i el cinquecento, del segle XVI. En l’arquitectura es preocupen pel domini de l’espai en el que tendeixen a introduir elements simples, ordenats i proporcionats per crear així un espai organitzat i racional. Es prefereixen aquells elements arquitectònics i decoratius propis de l’art de l’antiguitat i es prenen com a model les runes romanes per imitar l’arquitectura clàssica. Utilitzen en les seves obres les columnes, els arcs de mig punt, els frontons, les cúpules i les cornises.

49 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

L’escultura s’inspira en el realisme clàssic de Grècia i intenta que les proporcions responguin a models reals. Es dóna molta importància a l’equilibri, a la perfecció, al moviment i a l’expressió dels rostres. S’utilitza el marbre i el bronze, i el un és el tema principal en les escultures. Hi ha una recerca constant de l’ideal de bellesa. La pintura va representar la realitat en tres dimensions gràcies a l’estudi de la perspectiva. D’aquesta manera l’artista reprodueix la il·lusió de la llunyania i de la profunditat espacial. Els temes més freqüents són el retrat, els temes religiosos i els mitològics.

 EL BARROC

El Barroc s’inicià en un moment de crisis econòmica, política, social, religiosa i culturals. Europa perdé ímpetu, la vitalitat i la confiança que caracteritzen el Renaixement: l’optimisme renaixentista, la seguretat que el món pot ser conegut, controlat i mesurat, s’esfondrà i donà pas al dubte, al somni i a l’angoixa. Les guerres de religió havien degradat el clima de convivència; les bancarrotes de la monarquia hispànica i francesa havien trasbalsat la naixent burgesia financera i la pràctica del mercantilisme desembocaria en una guerra econòmica de tots contra tots. La Guerra dels Trenta Anys, que esclatà el 1618, replantejà tots els conflictes del segle precedent. Fou la darrera lluita per aconseguir la preponderància castellana a Europa, associada amb l’invent de reconquesta catòlica i amb els interessos dinàstics de la casa d’Àustria. L’edifici és pensat com una caixa delimitada per parets de forma regular. Les plantes eren el quadrat, el cercle i la creu grega. Anomenen barroc a l’estil artístic que es desenvolupà a Europa i a les terres de colonització europea, durant el període comprès entre el Renaixement i el Neoclàssic. Abasta, per tant, des de la fi del segle XVI fins el començament del XVIII. Els edificis típics de l’època barroca són l’església, el palau, i les construccions urbanístiques, és a dir, l’ordenament segons esquemes preestablerts de la xarxa ciutadana i la creació de grans jardins. Així com en el gòtic l’edifici és pensat com un esquelet estructural, és a dir, forçat per les diferents estructures necessàries per a sostenir-lo, o en el renaixement com una caixa delimitada per parets de forma regular, els arquitectes barrocs el pensaven com una massa única, que calia plasmar segons les diferents exigències. Les plantes són preferentment el·líptiques, ovalades i a vegades amb esquemes més complexos, derivats de complicats traçats geomètrics. La recerca de la complexitat porta a l’abandonament de les línies rectes i de les superfícies planes i a la substitució per línies i superfícies ondulades, introduint la idea de moviment en arquitectura.

50 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Les façanes d’esglésies es fan més mogudes i riques de clarobscur, s’omplen d’escultures, les columnes se separen del mur i es comencen a dibuixar façanes còncaves i convexes que es relacionen estretament amb l’espai urbà. Els arcs que uneixen els pilars o columnes ja no es limiten a la forma semicircular (mig punt) sinó que sovint esdevenen el·líptics, ovals o mixtilinis. Dos temes característics del barroc són les grans escales, imponents, complicades i molt representatives i la galeria, que esdevingué sala de recepció i lloc d’exposició de les obres d’art més importants de la casa.

3.4. FORTIFICACIONS D’ÈPOCA MODERNA

 LA FORTIFICACIÓ D’ÈPOCA MODERNA

Aquestes fortificacions estan formades per el conjunt d’obres defensives aixecades al món occidental des del segle XVI fins a principis del segle XIX, i van ser projectades per a fer front als destructius efectes de l’artilleria. L’element més característic que va donar-li nom va ser el baluard. Altres característiques van ser la reduïda alçada de les muralles i la seva considerable gruixudaria, d’aquesta manera s’aconseguia oferir menys blanc a l’artilleria enemiga. Aquestes muralles amples i baixes facilitaven també l’assentament i l’acció de l’artilleria pròpia. A diferència de la fortificació medieval, que preferia llocs dominants, les fortaleses modernes es van situar en llocs planers sempre que va ser possible. La fortificació abaluartada va estar en constant evolució al llarg del seu període de vigència, passant d’una gran simplicitat als seus inicis a una gran complexitat a la seva última època. L’evolució de la fortificació va ser el resultat dels progressos de l’armament i de les millores en les tècniques de construcció. Va existir sempre una íntima relació entre artilleria i fortificació, els progressos d’una sempre originaven modificacions en l’altre; fins el moment en que l’augment de la potència destructiva de l’artilleria va deixar antiquada i fora de servei les fortificacions abaluartades. Durant els quasi 300 anys de vigència de la fortificació moderna es van construir a Europa i a tot el món occidental centenars de recintes fortificats, tant per assegurar les fronteres com per a protegir les ciutats i les grans vies de comunicació. Amb el temps, moltes d’aquestes obres han desaparegut i en queden poques en bon estat.

 ORÍGENS DE LA FORTIFICACIÓ ABALUARTADA

Durant l’Edat Mitjana els treballs de fortificació es realitzaven directament pels habitants de les poblacions, encara que en ocasions se n’encarregaven els mestres picapedrers que dissenyaven el projecte i el construïen. A finals del segle XV, el traçat de les fortificacions es va encarregar als arquitectes, mentre que els picapedrers seguien sent els responsables de la construcció.

51 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Mentre, naixia una bifurcació important entre arquitectura militar i arquitectura civil. Aquesta bifurcació va representar, a més, l’aparició dels enginyers, que junt amb els arquitectes militars van dissenyar aquestes fortaleses. L’Europa del Renaixement es va caracteritzar per l’establiment de les monarquies nacionals autoritàries. Un dels trets més característic del nou sistema fou la presència d’un exèrcit permanent al servei de la monarquia, la qual portà a una política d’expansió i intervenció exterior. Pot afirmar-se que a partir del segle XVI les fronteres d’Europa es van fixar com a conseqüència de les guerres. Durant el segle XV, dos estats occidentals que durant el Renaixement havien assolit constituir un Estat nacional, Espanya i França, es van enfrontar en un conflicte bèl·lic per el domini de la península itàlica. Fou en el transcurs d’aquesta guerra on es va veure que les muralles medievals no podien resistir els efectes de l’artilleria que s’havia perfeccionat durant els últims anys. Aquesta circumstància va estimular l’esperit innovador dels arquitectes del Renaixement, en la seva majoria italians, que van descobrir a la llum un nou element, la fortificació abaluartada, i que va aconseguir restablir l’equilibri trencat entre atac i defensa. Un dels arquitectes italians i coneguts de l’època fou Leonardo da Vinci. Aviat però van destacar altres enginyers i arquitectes espanyols que van aprendre l’ofici, bé com a deixebles d’algun enginyer (italià o espanyol), o bé a les Acadèmies de Matemàtiques i Fortificació que van aparèixer a l’últim terç del segle XVI. El centre de gravetat de la construcció de les noves fortificacions es va situar, en els primers anys, en terres d’Itàlia, principalment de la mà de la monarquia espanyola. Durant el segle XVI, Espanya que tenia una sèrie de dominis enclavats a Europa, junt a altres situats al Mediterrani com Nàpols, Sicília i Tunis, i finalment els procedents del descobriment del Nou Món, va obligar a la monarquia a mantenir tres fronts: Europa, Nord d’Àfrica i Amèrica. En aquest moment, Espanya es convertia en la major potència militar del món. Espanya va crear uns exèrcits on la presència dels enginyers militars era imprescindible, al temps que es duia a terme una política sistemàtica de construcció de places fortes que asseguressin els seus dominis. Tenint tot això en compte, no és d’estranyar que durant els segles XVI i XVII, cridessin al seu servei a nombrosos enginyers italians. A la segona meitat del segle XVI, aquesta activitat es va traslladar als Països Baixos, per haver-se traslladat allí el principal teatre del conflicte. A la primera meitat del segle XVII, la guerra dels Trenta Anys, continuació de l’enfrontament entre catòlics i protestants, fou una altra de les lluites decisives de l’Edat Moderna. La majoria dels estats europeus es van veure afectats per aquest conflicte. França, que en el transcurs d’aquesta guerra va iniciar la seva hegemonia a Europa, desenvolupà, a finals del segle XVII, un ampli programa de fortificacions que asseguressin les seves fronteres.

52 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 3.5. HOSTALRIC, HISTÒRIA

 LA GUERRA DELS SEGADORS (1640-1659)

A l’abril del 1640 va saltar la primera guspira a Santa Coloma de Farners; pel maig, grups de revoltats van alliberar el diputat Francesc Tamarit, que havia estat empresonat pel virrei per haver-se oposat als allotjaments de tropes i el dia 7 de juny, dia de Corpus, els segadors van matar el virrei a Barcelona. El comte Duc d’Olivares va manar l’entrada de l’exèrcit a Catalunya. Les tropes van arribar atropellant tot el que trobaven fins a Hostalric. En aquest lloc es van reunir tots els homes de la comarca per detenir els soldats d’Olivares. La batalla va ser molt dura i l’exèrcit es va declarar en retirada. Catalunya es proclamà república independent el 1641, s’enfrontà militarment a la monarquia hispànica de la Casa d’Àustria i es nomenà comte de Barcelona a Lluís XIII de França. En contra d’allò esperat pels catalans, la intervenció francesa no es va limitar al recolzament militar, sinó que també va comportar la presència d’autoritats franceses a les autoritats catalanes. A partir del 1652 es posa de manifest que el grau d’interferència francesa als afers de govern, comença a ser més gran del que fou la castellana, i en conseqüència, es produeix una progressiva reconciliació entre les institucions catalanes i la monarquia espanyola. Aquesta nova etapa s’inicia amb el nomenament de Joan Josep d’Àustria com a virrei de Catalunya, el qual porta a terme una ofensiva militar que, una vegada ocupada Barcelona, va fixar el front de guerra a l’Empordà. Un dels principals problemes de Josep Joan d’Àustria era que la plaça forta de Girona oferia poques garanties defensives davant una contraofensiva francesa. Si aquesta plaça queia en mans franceses, també ho faria la via de comunicació principal cap a Barcelona, el camí ral. En conseqüència, es va decidir fortificar Hostalric. D’aquesta manera s’aconseguia el control a l’accés a la capital del Principat i del camí a Palamós. De tal manera doncs, el triangle format per Girona i Hostalric al camí ral, i Palamós a la costa, constituí l’esquema estratègic sobre el qual les tropes reials consolidaren els avenços que portarien a la signatura del Tractat dels Pirineus de 1659. Les obres de modernització que es van dur a terme a Hostalric durant la guerra dels Segadors, consistiren en la construcció d’un seguit de terraplens revestits per feixines tot envoltant els murs tant de la muralla urbana medieval com del castell. Es tractava de les típiques obres de campanya del inici de les fortificacions d’època moderna. L’arribada de la pau va portar l’¡exèrcit de Felip IV a abandonar Hostalric, tot i que això no va comportar desmantellar les fortificacions.

53 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 GUERRES DE VEINATGE

Amb la Pau dels Pirineus la corona espanyola no va perdre només els territoris catalans del nord sinó que també va perdre les seves places fortes frontereres. La nova frontera administrativa es mantenir militarment oberta fins a la construcció de Sant Ferran de Figueres. Per això, al llarg dels trenta anys que duraren aquests conflictes durant la segona meitat del segle XVII, tot i la limitada modernització, Hostalric juntament amb Girona, continuava essent una de les principals fortificacions del sistema defensiu català. Aquestes limitacions es posaren de manifest a la darrera d’aquestes guerres, l’anomenada Guerra dels Nou Anys (1688-1697), l’única en que Hostalric fou assetjada. La fortalesa es va rendir en tant sols un dia. El 23 de juliol de 1694 capitulava davant l’atac de les tropes franceses sota el comandament del duc de Noailles, que va manar la voladura de tot el que quedava dempeus. Abans de finalitzar la guerra, el 1696, el virrei de Catalunya, Francisco de Velasco, encarregava a l’enginyer major del Principat, José Chafrión, la redacció d’un informe sobre la situació de la vila d’Hostalric com a plaça forta i les possibles actuacions que s’havien de realitzar per tal de posar les seves defenses al dia. Chafrión va realitzar un acurat dictamen facultatiu, al qual presentava dues opcions: l’ús d’Hostalric com a “cuartel fuerte” o com a “plaza de guerra”. En el primer cas considera que, si es volia transformar la vila en una gran caserna, era suficient amb la reparació de les obres realitzades fins al moment i l’obertura de troneres a les muralles medievals de la població. En el segon cas, descarta totalment l’ús del recinte urbà tot justificant-ho de la següent forma: “Si ha de ser plaza de guerra Hostalric, lo primero es que la villa es imposible fortificarla por lo angosto de su terreno, no pudiéndose formar ningún baluarte capaz en ella, y si nos queremos alargar a la llanura quedaríamos enfilados de las eminencias vecinas (...)en este caso sólo puede reducir la fortificación de este parage al castillo demolido” Les idees de Chafrión no passaren del paper i els plànols que va dibuixar quedaren només en projectes. Però la resolució del seu dilema: caserna fortificada o plaça forta acompanyaria la fortalesa durant molts anys. L’any 1701 va arribar a Hostalric Felip V , que acabava de ser nomenat rei, amb la seva esposa. Va ser en aquesta població on els representants de la ciutat de Barcelona li van retre homenatge.

54 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1702-1714)

L’esdeveniment històric que ha deixat una més gran empremta a Catalunya és la Guerra de Successió. Es conserven moltes referències i notícies històriques però escassos testimonis monumentals originats per aquest conflicte. Un d’aquests però el trobem a la fortalesa d’Hostalric. Les raons més importants que propiciaren la construcció d’aquesta obra foren, d’una banda, aturar l’avanç cap a Barcelona de l’exèrcit borbònic i, per l’altra, la voluntat de consolidar el control territorial. En aquest escenari s’iniciaren les obres permanents destinades a convertir la fortalesa d’Hostalric en un punt neuràlgic del sistema defensiu de l’exèrcit de l’Arxiduc a Catalunya. Per a la guarnició de la nova fortalesa d’Hostalric era bàsic comptar amb uns soldats que poguessin ser utilitzats al mateix temps com a mà d’obra per a la seva construcció. Santa Cruz (enginyer militar al servei de l’arxiduc Carles), es trobà amb restes demolides de les fortificacions de campanya construïdes durant la Guerra dels segadors, amb els afegits que s’hi havia fet durant les Guerres de Veïnatge. En resum: les ruïnes del castell medieval i un cúmul de terraplens fets malbé. A diferència de la Guerra dels Segadors, on l’obra de campanya emparava tant el castell com la vila, aquesta vegada Santa Cruz va decidir desemparar la vila i emprar tota la guarnició per a la defensa només del castell. Aquesta reducció de l’espai a fortificar, unida a la possibilitat de reutilitzar materials de l’antic castell medieval, va permetre realitzar la nova construcció amb caràcter d’obra permanent de pedra picada i morter de calç. La fortalesa en construcció fou guarnida amb tropes del Regiment de la Ciutat de Barcelona i es pot suposar que el batalló de soldats enviats a Hostalric, foren reclutats entre milicians de la Coronela amb un ofici associat en el món de la construcció. Amb les dades que s’han pogut reunir, la fortalesa austriacista va estar en construcció durant tot l’any 1712 i la meitat de 1713, moment en què fou evacuada, quan encara no s’havia finalitzat l’obra del seu perímetre defensiu principal. El factor que justificà l’abandonament de la nova fortalesa va ser la situació militar de 1713. El Tractat d’Utrecht suposava l’evacuació dels contingents estrangers aliats. Catalunya, a partir d’aquell moment, havia de defensar-se sola, amb els seus propis recursos militars. L’ofensiva borbònica podia posar a les portes de Barcelona entorn als 55000 combatents. L’exèrcit català disposava d’una força de 1545 soldats. El temor de Barcelona davant el perill que s’apropava es resumeix molt bé a l’ordre que, el juliol de 1713, el Consell de Cent transmetia al general Starhemberg (comandant en cap de l’exèrcit de l’Arxiduc): “que lo regiment de la Ciutat, que es troba en Hostalrrich, donàs ordre encontinent se conferís y restituís en la present ciutat”.

55 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Una vegada evacuades les tropes barcelonines, la decisió del Consell de Cent fou: “Movilitzar los somatens en cas que convenga per a impedir la entrada dels enemichs y conservació de la plaça de Hostalrrich”. Sembla ser però que aquesta crida no va tenir massa èxit i la Diputació General de Catalunya tant sols aconseguí enviar 18 soldats i un oficial. L’agost de 1713, les tropes de l’arxiduc Carles lliuraren la plaça d’Hostalric a les tropes de Felip V. Així que els austríacs van abandonar Hostalric, van prendre possessió els francesos. Molt aviat però, es van veure atacats pels sometents. Els francesos van tenir a favor seu unes forces més grans i el valor moral de les recents victòries. La batalla que es va lliurar va ser fatal per els sometents, quan van ser perseguits per la cavalleria fins a Arbúcies i obligats a dispersar-se. En finalitzar la Guerra de Successió el setembre de 1714, la funció de l’exèrcit borbònic va quedar reduïda a la d’una espècie de força gairebé policial que havia de col·laborar amb la tasca de dirigir el Principat cap a la seva nova situació política. Aquest va ser doncs el paper de la guarnició de la fortalesa d’Hostalric. El seu governador, el francès Jorge de Bay no dubtà en qualificar la població de la vila com el “plus mauvais peuple de Catalogne”, que es podria traduir com “el pitjor poble de Catalunya. El Principat es trobava ocupat per un gran nombre de tropes, i el gran problema que es presentava era el seu allotjament, qüestió que també afectava Hostalric. Així, davant la insuficiència de casernes a dins la fortalesa, s’habilitaren edificis a la vila per aquesta finalitat. No és fins al 1716 que trobem documentació referent a nous treballs a Hostalric, però la prioritat d’aquests no és la conclusió dels treballs de fortificació, sinó l’allotjament de tropes. Més endavant, amb el segon matrimoni de Felip V, la influent reina imposa una política internacional que transgredeix les clàusules acordades al Tractat d’Utrecht i s’obren nous vent de guerra. Davant d’això i de la precarietat de l’obra defensiva d’Hostalric, es veu la necessitat de redactar nous projectes que anessin molt més enllà de la simple caserna de tropes. L’enginyer Juan Bernardo Frosne serà l’encarregat de posar en situació de defensa la plaça d’Hostalric. Els primers documents que ens parlen de treballs de Frosne a Hostalric daten de 1718 i la seva prioritat consistí en tancar la fortalesa i dotar-la d’allò més precís per a la seva defensa, tot assentant el seu treball sobre la base de les muralles dissenyades per l’enginyer Santa Cruz. A Frosne es pot atribuir la finalització del baluard major, dels parapets i les troneres del cos principal, la contraescarpa, el camí cobert, el glacis i la cisterna que es troba al seu interior. De la mateixa manera són obres seves l’inici de la galeria de comunicació, el primer recinte a prova de bomba que tindrà la fortalesa. També es van millorar els allotjaments de tropa i els magatzems.

56 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

De tota manera, la capacitat dels allotjament no eren suficients per allotjar les tropes i durant aquesta època de pau moltes s’allotjaven en improvisades casernes a la vila. Posteriorment, els dos pactes de família amb França i amb la construcció de la fortalesa de Sant Ferran de Figueres, els treballs a la fortalesa d’Hostalric durant gairebé tot el segle XVIII van anar disminuint fins a ser gairebé inexistents.

 LA GUERRA GRAN

Tot i que Hostalric i la seva població varen escapar als horrors de la guerra, la privilegiada situació de la vila, sobre la carretera de Barcelona a França, va jugar de nou un important paper. Fins el novembre de 1794 es va treballar per a convertir la fortalesa en una important plataforma logística. Un lloc segur al peu d’una de les principals artèries de comunicació que garantien el subministrament de les tropes al front. Aquest era l’objectiu inicial de les obres però la fulminant capitulació de Sant Ferran de Figueres plantejaren una nova visió sobre la funció que havia de complir Hostalric. Amb la caiguda de la fortalesa de Sant Ferran de Figueres en mans franceses el camí de Girona quedava obert i el comandament de l’exèrcit de Catalunya va veure Hostalric com a l’únic obstacle d’envergadura que podia aturar l’exèrcit invasor en progressió cap a Barcelona. D’aquí la reconducció del projecte amb la finalitat de condicionar Hostalric com a plaça de guerra. Els treballs que donaren lloc a la finalització de la fortalesa que ha arribat fins els nostres dies s’iniciaren el maig de 1794 i finalitzaren l’octubre de 1795 i es van dur a terme per l’enginyer militar Tomàs de Buzunáriz. En un molt curt espai de temps es va construir allò que al llarg de gairebé vuitanta anys ni es va arribar a imaginar i es va deixar la fortalesa en les condicions mínimes per a poder suportar un setge i es van fer obres de campanya per a fortificar la vila. A finals de 1794 i per ordre del capità general de Catalunya, es varen batejar les obres baluardades de la fortalesa que, fins el moment, mancaven de nom propi i eren conegudes per la seva situació o dimensió. El setembre de 1795, moment en què s’abandonen les obres, la plaça es troba en condicions d’ús.

57 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

3.6. EL CASTELL D’HOSTALRIC

El castell d’Hostalric està construït sobre un turó de pedra d’origen basàltica. Es té constància que al 1145 ja hi existia una fortificació, però el castell que ha arribat fins als nostres dies va ser construït al segle XVIII i una de les principals causes de la seva construcció fou per a mantenir el control sobre una gran via de comunicació com el camí Ral. El disseny original de la fortificació moderna d’Hostalric va ser obra de Francisco de Santa Cruz, enginyer militar al servei de l’arxicuc Carles, i les primeres obres de fortificacions permanents van tenir lloc durant el 1712 i 1713 a conseqüència de la Guerra de Successió. Durant el 1716 i el 1718 es continuen fent obres de millora a la fortalesa. Però les principals obres per a deixar en condicions d’ús la fortificació van ser entre 1794 i 1795, en el transcurs de la Guerra Gran. El castell d’Hostalric és una fortificació militar construïda sobre un terreny irregular. Hi trobem els típics elements defensius de l’època com: recinte interior, fossat, obres exteriors i camí cobert. Tot el recinte té el sistema baluartat. La part mes alta ocupa l’espai de l’antic castell dels Cabrera i actualment hi ha un restaurant. La resta del conjunt la formen: el revellí, els baluards, polvorins, cisternes, galeria coberta, cos de guàrdia... El castell és de titularitat municipal i en els darrers anys s’hi estant portant a terme obres de recuperació i restauració de tot el conjunt.

 EL DISSENY DE L’OBRA

Una de les característiques de la fortificació d’Hostalric és que es troba construïda sobre terreny irregular, i això es reflecteix en la seva peculiar forma. Els plantejaments i sistemes de construcció en fortificacions ubicades en lloc fàcils i planers eren simples i repetitius. En canvi a Hostalric, donada la configuració del terreny afegit a les possibilitats econòmiques del moment, a la perícia de l’enginyer i l’habilitat dels professionals constructors i mestres d’obra donava espai a una extensa varietat de solucions. Atesa la geografia del país, la major part de les fortificacions de Catalunya es troben assentades sobre terreny irregular tret excepcions de la desapareguda Ciutadella de Barcelona o de la Fortalesa de Sant Ferran de Figueres.

 EL GLACIS I EL CAMÍ COBERT

La primera obra defensiva davant la qual ens trobem en aproximar-nos a una fortalesa moderna, si aquesta la conserva, s’anomena glacis. Els glacis consisteix en una acumulació de terres que envolten tot el perímetre del parapet del camí cobert i que, en suau pendent, s’estén fins a la distància aproximada de l’abast d’una arma de foc de l’època. Aquest pla inclinat havia de ser totalment exempt de vegetació i obstacles per tal de mantenir l’assaltant al descobert. 58 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

El camí cobert es recolza sobre la contraescarpa i per tant, es situa al llarg del perímetre del fossat. Estava cobert de l’exterior pel parapet al peu del qual hi havia la banqueta. Amés de servir per a la vigilància immediata, tenia com a objectiu constituir una línia exterior de defensa que pogués destorbar els treballs d’aproximament de l’enemic. El glacis i el parapet del camí cobert, en unió de l’estacada, eren la primera línia de resistència. Des d’allí arcabussers i mosqueters primer, i fusellers més tard, feren front als intents d’assalt.

 LA CISTERNA DEL CAMÍ COBERT

La provisió d’aigua ha estat sempre un dels més greus problemes per a qualsevol tipus de fortificació, sobretot en no existir cap font a l’interior. L’única solució eren les cisternes. Les aigües destinades al consum humà eren recollides per les cobertes dels teulats dels edificis. Pels altres usos, com per exemple abeurar els cavalls o refredar els canons, les aigües eren aprofitades, sempre que era possible, de les preses dels vials o dels fossats. Hostalric compta amb quatre cisternes. La primera es troba ubicada al terraplè del camí cobert i emmagatzemava les aigües de la pluja procedents del fossat. Tenia un accés exclusivament subterrani i els seus detalls constructius indiquen que fou construïda a cel obert, és a dir, abans de la conclusió del camí cobert. Aquesta instal·lació va ser reformada i ampliada en diferents ocasions i, en l’actualitat, encara les aigües pluvials la mantenen plena. La cisterna s’emplenava de les aigües que es recollien al fossat mitjançant un sistema de conducció d’aigües que es trobava a l’interior de les parets. Actualment l’aigua que encara es recull a la cisterna baixa per les escales. Les altres es troben al cavaller. Una ja existia al castell medieval dels Cabrera i les altres dues es construïren al segle XVIII. L’aigua es prenia en els pous que es trobaven a l’exterior tot i que als inicis s’havia de baixar per la galeria subterrània i treure l’aigua a mà.

59 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Accés a la cisterna.

 EL FOSSAT

El fossat d’Hostalric va ser obert a la roca viva i envolta el castell en dues terceres parts. Era una dificultat més amb què es trobaven els atacants del castell, ja que un cop conquerit el camí, que és l’actual carretera, havien de baixar al fossat i intentar escalar el mur. Cal remarcar que aquest era un fossat sec, ja que l’aigua que podia caure de la pluja era recollida a les cisternes. La natura basàltica del terreny, per la seva duresa, donà lloc a que tant sols es realitzessin els retalls mínims precisos per anar assentant les obres sobre la pròpia roca. D’aquí la irregularitat del fossat el qual, a més, presenta un notable desnivell entre la seva part alta i la inferior. Per evitar un excessiu pendent, tal i com indiquen plànols de l’època, és molt probable que es practiqués un esglaó a l’alçada del vèrtex del baluard de Sant Francesc de Paula. Sobre aquest esglaó és col·locaria una estacada amb una rasa per tal de flanquejar la part baixa del fossat. De totes maneres, el projecte de l’enginyer Santa Cruz, sobre el qual es va anar treballant al llarg dels s. XVIII, no ens deixa clara quina hauria de ser la configuració final del fossat a l’indret esmentat. Per altra banda el terraplenat que s’efectuà en el seu dia per donar pas a la carretera d’accés al cavaller i que cobreix i reomple aquesta part del fossat, impedeix apreciar actualment quin fou l’aspecte final que tingué. A la part baixa del fossat, davant la contraguàrdia i la dent de serra, es varen excavar dues basses per a recollir aigües pluvials.

60 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Fossat i accés a la poterna que duu a la cisterna del camí cobert. A l’esquerra la part inferior del revellí.

 ELS ACCESSOS

Una de les característiques originals més curioses d’Hostalric és l’escassa rellevància que, al projecte original, se li va donar a la porta principal. La major part dels plànols militars anteriors a la Guerra Gran, ens assenyalen l’existència d’una sola porta d’entrada al recinte interior de la fortalesa. Aquesta es troba situada en el front que mira vers el riu, i és sens dubte el millor resguardat, i fins allà s’arribava des de la vila mitjançant un estret camí tant sols apte per a vianants i cavalleries. Pràcticament el mateix que en el seu dia va utilitzar el castell medieval. El descens a la part excavada del fossat de la fortalesa i la comunicació amb el camí cobert, la contraguàrdia i el revellí es realitzava mitjançant dues poternes situades a la dent de serra. La distància entre aquestes poternes i els elements que pretenien enllaçar, sobretot el revellí, eren considerables. Probablement per aquest motiu es va fer una tercera poterna al flanc esquerre del front tenallat, a través de la qual s’arriba directament a la galeria a prova de bomba. La participació d’Hostalric com a plaça de guerra als diferents conflictes del s. XVII i després, durant la guerra de Successió, no donà lloc a un canvi de l’accés. Els subministres arribaven a la fortalesa a llom de cavalleries i la tropa ho faria a peu i els oficials a cavall. Més endavant, durant la Guerra Gran, a la fortalesa d’Hostalric s’assignà com a base de proveïment de l’exèrcit d’operacions i això va implicar fer modificacions per permetre l’accés al trànsit rodat, carruatges tirats per cavalleries. Per aquesta finalitat fou construït sobre el fossat, al costat del revellí, un pont amb un tram llevadís, el qual unia el camí cobert amb l’espai entre revellí i la contraguàrdia. Per tancar aquest espai fou construït un ampli portal que amb el temps va rebre el nom de Portal dels Carros.

61 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

A partir d’aquell moment l’antiga porta principal passà a ocupar el lloc secundari i avui es coneix com a Portal de Socors. Aquesta transformació comportà també l’ampliació d’un vell camí que, des d’una de les sortides del camí cobert, venia a unir-se al camí ral prop de les muralles de la vila, fent al mateix temps de sortida de socors. Aquest camí és la carretera que encara avui utilitzem per arribar a la fortalesa. Finalment, es varen obrir dues altres poternes per baixar al fossat. Una a la unió del revellí amb el front tenallat i l’altra, sota la porta d’accés al baluard de Santa Bàrbara. Posteriorment, una tercera poterna molt petita, es va arribar a construir al costat del Portal de Carros. Tant la poterna de Santa Bàrbara com el Portal de Socors, conserven pràcticament intactes els seus corresponents tambors de cobertura.

Portal de carros Poterna que baixa al fossat des de la Dent de Serra

Accés a les dues poternes de la Dent de Serra. La de l’esquerra dóna accés al polvorí de mixtos i la de la dreta al fossat.

62 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 EL REVELLÍ I LA CONTRAGUÀRDIA

Tant el revellí com la veïna contraguàrdia havien estat concebuts per complir la seva típica funció d’obres defensives exteriors. Però les noves necessitats de donar accés rodat al recinte fortificat les integraren al cos principal de la fortalesa. El Portal de Carros havia unit el revellí a la contraguàrdia, però per allargar el camí vers l’interior aquest havia de quedar unit també al baluard de santa Bàrbara.. Això s’aconseguí mitjançant un nou pont i un nou portal. Una quarta poterna de descens al fossat fou oberta també en aquest lloc.

Contraguàrdia amb la garita reconstruïda.

Contraguàrdia. Abans de reconstruir la garita.

Revellí

63 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Portal que uneix la contraguàrdia al baluard de Santa Bàrbara.

Unió de la contraguàrdia i el baluard de Santa Bàrbara. Un pont de tres arcs, l’últim llevadís en origen, donava accés al baluard. En primer terme, el tambor fonamentat sobre el propi basalt del terreny i que protegia la poterna no visible situada al seu darrera. Al fons i sobre el pont la cara del semibaluard de Santa Tecla amb les seves troneres. Això demostra la força imaginativa de les solucions que l’enginyer dóna als problemes reals que planteja una campanya en curs i la imminència d’un possible atac.

Durant l’hivern de 1794 i 1795 i a causa de la Guerra Gran es treballà amb intensitat davant el temor que la campanya de primavera portés l’exèrcit francès davant d’Hostalric, camí de la capital del Principat.

64 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Es reformaren els dos cossos de guàrdia del revellí, se li varen obrir dues troneres i es construí la caponera espitllerada que protegeix la comunicació amb la poterna existent al pany de muralla del front tenallat. L’existència d’aquesta caponera unida a la defensa del nou Portal de Socors i de les poternes de Santa Bàrbara i de la dent de serra, esdevindrien una de les més notables i pintoresques característiques d’Hostalric. Ens referim a la profusió de parapets dotats d’espitlleres per a la fuselleria. Aquesta disposició posa de relleu el destacat paper que li era reservat a la infanteria en el moment en què l’assaltant posés el peu al fossat. Però també per altra banda, aquests senzills murs d’aparell irregular amb les seves rudimentàries espitlleres de totxana vermella, aporten al monument un considerable atractiu estètic i constitueixen avui dia un conjunt totalment insòlit i únic a Catalunya.

Caponera espitllerada que uneix el revellí amb el cos de la fortalesa.

 LA CASERNA I EL POLVORÍ DE LA CONTRAGUÀRDIA

Una de les mancances que presentava la fortalesa era la insuficient capacitat per allotjar tropes. Per això es van adoptar diverses solucions, totes precàries i absent de qualsevol concessió a la comoditat o a la higiene. Una d’aquestes va ser la construcció, per la part interior de la contraguàrdia, de dos edificis destinats a tenir diferents usos. L’edifici posterior fou destinat a polvorí provisional, en el benentès que un cop consumida la pólvora passaria a ser allotjament de la tropa. L’edifici més proper al Portal de Carros s’habilità en dues plantes per mitjà d’un pis de fusta. La planta superior es destinava a cos de guàrdia. La planta baixa seria el calabós, a la part del darrera, i a la del davant, dormitori de la tropa. El paviment d’aquesta planta no donava l’alçada d’un home, i era previst que els mateixos soldats que hi anessin a allotjar-se l’anessin rebaixant ells mateixos. Un petit cos de guàrdia per a l’oficial fou excavat al costat del portal, dins del terraplè de la contraguàrdia.

65 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Edifici destinat a cos de guàrdia de tropa i allotjament. Al fons l’edifici destinat a polvorí provisional.

 EL SEMIBALURAD DE LA CONTRAGUÀRDIA O DE SANTA TECLA

El baluard és el gran protagonista de la fortificació moderna, atès que a partir d’aquest s’articula la fortalesa. : Els baluards són obres constructives de forma pentagonal que sobresurten del cos principal. La seva funció bàsica era anular els angles morts que podien ocasionar altres construccions. Per això a tots ells hi havia garites de vigilància en el seu angle més agut i canoneres al seu volt. La seva forma és pentagonal, però quan per raons d’ubicació es construeix amb quatre costats en comptes de cinc, rep el nom de semibaluard o mig baluard. Aquest és el cas del de Santa Tecla. Recordem que la fortificació d’Hostalric està construïda sobre un terreny irregular i per tant s’havien de buscar solucions a les característiques del terreny. Actualment aquesta obra es troba inclosa entre les dependències destinades a ús hostaler i l’exclouen de la visita pública.

Baluard de Santa Tecla

66 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 EL BALUARD DEL POLVORÍ O DE SANTA BÀRBARA

És la més petita de les obres baluardades de la fortalesa, però l’única que pot ser considerada pròpiament com a baluard en el sentit teòric i tradicional. Des d’aquest es pot baixar al fossat per una poterna i, a través de la galeria a prova de bomba, es pot arribar a la part alta de la fortalesa. Finalment mitjançant una rampa es puja als magatzems situats al cavaller, tram final de l’accés rodat a l’interior de la fortalesa. Sobre la gola del baluard de Santa Bàrbara tenim el primer polvorí amb què va comptar la fortalesa. Tenia capacitat per guardar fins un total de 25000 quilos de pólvora. El seu aspecte correspon al tradicional en aquest tipus d’instal·lacions, caracteritzat pels típics contraforts i ventilacions apreciables exteriorment, i el seu mur envoltant. Al costat lateral dret del polvorí s’obre la galeria que baixa a la poterna del flanc dret del baluard

Baluard de Santa Bàrbara

Polvorí principal

67 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 LA GALERIA A PROVA DE BOMBA

Prop del polvorí principal s’obre l’àmplia galeria a prova de bomba, d’uns tres-cents metres de longitud total, la qual consisteix la via principal de circulació entre la part baixa del recinte i el baluard Major. L’escassetat de cobertes blindades en els edificis de la fortalesa donava a aquesta galeria un gran valor en cas de setge. La seguretat que oferia la galeria a prova de bomba feia que, amés de garantir una circulació totalment a cobert, hi fossin traslladats els serveis més vitals com la fleca o l’hospital de sang, i fins i tot, algun allotjament de tropa. Al llarg de la galeria i a la part alta de la volta, unes estretes obertures procuraven la ventilació de l’indret. Proper a l’espai destinat a hospital, un segon ramal, dóna accés a la poterna que comunica amb el revellí. No hi ha a Catalunya cap fortificació baluardada amb una galeria semblant. Només podem trobar-la posteriorment, el fort poligonal de Sant Julià de Ramis, al costat de Girona. Aquí és on durant la Guerra del Francès es va refugiar la guarnició de la fortalesa i uns veïns del poble, en total unes 1500 persones.

 LES TRONERES I ESPITLLERES

Les obertures que se succeeixen al llarg dels parapets dels baluards i cortines són les troneres i a sota d’aquestes s’estenen les esplanades de canó. Per regal general les esplanades eren construïdes amb lloses de pedra. A Hostalric les esplanades de canó es varen fer com les de campanya, és a dir, per mitjà de taulons de fusta sobre rostolls del mateix material. Les troneres que s’obren cap a la campanya, protegien les peces d’artilleria de major calibre, destinades a mantenir a distància l’assetjador. Les altres troneres es reservaven per a peces de menor calibre. La successió d’obres baluardades i la seva combinació recíproca de focs creuats i distants, constituïa la tècnica defensiva de l’artilleria pròpia d’aquest sistema de fortificació. Cap dels

68 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC elements es protegeix a si mateix, sinó que tots intenten evitar l’aproximació de l’assetjador cobrint-se els uns als altres. Les espitlleres són elements de defensa que consisteixen en una obertura feta al mur amb l’objectiu de poder disparar sense ser vist. Aquestes són estretes de dintre i amples de fora. El mètode canvia segons les armes i mitjans de defensa que es feien servir en cada època.

Troneres o canoneres Espitlleres

 LES GARITES

La garita és un dels elements més coneguts de la fortificació moderna i, potser, el que amb més freqüència ve a simbolitzar-la. Les garites van ser, al marge del seu ús funcional, un dels escassos elements ornamentals present a les obres militars. A les grans fortaleses aquestes petites posicions de vigilància eren construïdes generalment amb carreus ben escairats, però aquí fou usat el maó. Moltes de les garites d’Hostalric foren destruïdes durant el setge de 1810 i reconstruïdes posteriorment. Aquelles que presenten planta quadrada poden ser datades de la segona meitat del segle XIX.

Garita de vigilància.

69 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 LA DENT DE SERRA I EL LABORATORI DE MIXTOS

La dent de serra és un tipus d’obra que sovint apareix a la fortificació baluardada realitzada sobre terreny irregular. El seu ús s’explica per la dificultat de disposar d’espai suficient per a la col·locació de baluards. Al centre del terraplè de la dent de serra apareix l’entrada d’una doble galeria que dóna accés a les dues poternes que s’obren a les seves cares. La de la dreta dóna accés al fossat i la de l’esquerra condueix a l’anomenat laboratori de mixtos. Aquest últim és un petit polvorí situat a la part més escarpada del turó i fora del recinte principal. Va ser fruit també de les obres en motiu de la Guerra Gran. Al seu interior es realitzaven les feines de càrrega dels projectils explosius, bombes de morter i granades d’obús, i altres enginys de guerra utilitzats a l’època. A la dent de serra s’hi podien instal·lar fins a set canons. Atesa la seva escassa superfície era un nombre considerable de peces d’artilleria les quals requerien per al seu servei al complert més de quaranta homes. Seguim amb el mateix problema de fons, una gran quantitat de llocs de combat i, per contra, una angoixant escassesa d’espai.

Angle sortint de la Dent de Serra. Al davant el glacis.

Polvorí de misto

70 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 EL BALUARD MAJOR O DE SANT FRANCESC DE PAULA

Era el de més grans proporcions de la fortalesa. A la dècada del 1960 un fort aiguat va provocar l’esllavissada de tota la cara esquerra del baluard i avui és pràcticament una ruïna de molt difícil reconeixement i interpretació per part del visitant. A més, a principis del segle XX el baluard va ser objecte d’una sèrie d’enderrocs duts a terme per la pròpia administració militar, per tal de donar accés directe al cavaller i facilitar el poder desfer-se de la fortalesa. Fou demolida la seva cara esquerra i, al mateix temps, es varen enderrocar els parapets i les troneres de la veïna tenalla. Realment era una obra important i de notable superfície si es té present l’estretor general de la fortalesa. Juntament amb la tenalla sumava un total d’onze canons de gran calibre i tres morters, sent un dels millors artillats del país a la seva època. Per a mantenir-lo en servei precisava d’uns setanta homes. La gran capacitat de foc d’aquesta obra requeria la presència propera d’un magatzem de pólvora. Per això fou construït també en ocasió de la Guerra Gran i a la sortida de la galeria a prova de bomba un segon polvorí. De menors dimensions que el principal era capaç de contenir 15000 quilos de pólvora.

Retall fet a la roca basàltica. Aquesta s’utilitzava per al revestiment de les muralles i altres construccions.

 LA TORRE DE TELEGRAFIA ÒPTICA

Sobre les ruïnes del baluard de Sant Francesc de Paula, s’aixeca en un extrem una curiosa torre de planta quadrada i que no correspon ni a l’antic castell ni a la fortalesa moderna. Es tracta d’una vella torre de telegrafia òptica militar. La construcció d’una xarxa telegràfica militar mitjançant senyals òptiques va ser una necessitat fruït dels continuats conflictes civils del s.XIX. Entre 1848 i 1850 foren traçades a Catalunya diverses línies per tal de mantenir la comunicació de les guarnicions del país amb Barcelona. Evidentment, la línia que enllaçava la Ciutat Comtal amb Girona passava per Hostalric, d’es don un ramal de la mateixa es dirigia cap a Vic. Aquest sistema de transmissió va funcionar fins els 1862.

71 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Torre de telegrafia òptica

 EL PORTAL DE SOCORS

Amb el nom de Portal de Socors era conegut l’accés secundari a una fortificació, destinat a rebre subministres o reforços en cas de setge. Com és natural sempre s’escollia per a la seva ubicació el lloc més segur i resguardat, i també més allunyat de l’accés principal. A Hostalric mancava aquest accés i la seva funció la realitzava, en certa manera, una sortida del camí cobert situada on després s’obrí pas a la moderna carretera d’accés. Més endavant, l’obertura del Portal de Carros va convertir en portal de socors l’antiga porta principal. Aquesta, encara que situada al costat que mira el riu, sens dubte el més resguardat de tots, ca ser fortament protegida amb un petit mig baluard i una petita plaça d’armes al davant. Posteriorment, durant l’ocupació francesa, es va construir un magnífic tambor espitllerat. De la mateixa manera, l’antic camí del castell dels Cabrera fou reutilitzat parcialment tot conferint-li un més acusat traçat en ziga-zaga i donant-li resguard mitjançant uns parapets d’obra.

Portal de Socors

72 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 EL CAVALLER

La visió panoràmica que es percep des del cavaller justifica plenament el nom de l’obra. El cavaller ocupa la pràctica totalitat de l’espai de l’antic castell dels Cabrera. Per la seva situació dominant és l’element més important de la fortalesa. Es podria dir des del punt de vista tàctic que la resta de la fortificació té com objecte la protecció d’aquesta impressionant bateria que domina tot el conjunt. Gairebé la meitat del seu espai es destinava als edificis principals de la fortalesa: casernes, pavellons per als oficials, magatzems, fleca, hospital, capella i habitatge del governador. La porta principal del cavaller estava protegida pel fossat i comptava a l’època amb un pont llevadís. Els ja esmentats enderrocs realitzats a principis del segle XX, varen fer desaparèixer alguns d’aquests edificis. La resta de l’espai del cavaller configura un petit pati d’armes, més petit del que podem veure avui. Al pati d’armes és on s’hi feien les cerimònies pròpies de la guarnició i a sota s’hi troba la principal i més gran cisterna de la fortalesa. L’aigua de la pluja era canalitzada des dels teulats que envolten el pati d’armes, i si aquesta cisterna s’emplenava massa, l’aigua anava a parar a una altra cisterna que hi havia al costat del polvorí. L’actual edifici reutilitzat com a restaurant i altres serveis, aprofita bona part de les abans esmentades estructures i tant al seu pis inferior com al mur del darrera que mira vers al riu és on es poden trobar els últims vestigis del castell dels Cabrera.

Porta d’accés al cavaller

73 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Pati d’armes i cos principal del cavaller

 TERMES D’ENGINYERIA MILITAR EMPRATS A LA FORTALESA D’HOSTALRIC

El perímetre que determinen les muralles de la fortalesa assenyala la divisòria entre aquelles que són obres interiors o exteriors. Les pròpies cortines o panys de muralla constitueixen ja les primeres obres interiors. En el cas de Hostalric la reforma de la Guerra Gran va establir de manera funcional un únic recinte i, per això, les úniques obres exteriors a considerar estrictament com a tal són el camí cobert i el fossat. El mur de cortina de la muralla que mira vers l’exterior rep també el nom d’escarpa (1). Aquesta escarpa podia estar revestida per un mur de mamposteria de pedra o de rajoles, o el cas d’Hostalric de la mateixa pedra basàltica del turó i coronada pel cordó. El revestiment o camisa de l’escarpa tenia la gruixudària necessària per a contenir la pressió de les terres i estava reforçat amb contraforts interiors. El farcit de la part interior de la cortina, es feia mitjançant terra compactada fins el nivell de trànsit del personal i s’anomena terraplè (2). Segon sigui el seu nombre de costats, les obres interiors que es projecten del cos de la muralla vers l’exterior s’anomenen, baluard, semibaluard o dent de serra. El baluard presenta cinc costats, el semi baluard quatre, i la dent de serra tres. En qualsevol cas, al costat que uneix l’obra a la muralla se li diu gola (3) , el costat que mira vers l’exterior cara (4) i el que uneix la cara amb la cortina flanc (5). La cara era la part més visible i on s’obria generalment la bretxa. Les dues cares s’unien formant l’angle més avançat del baluard. En aquest angle és on normalment s’hi col·locaven un dels elements més típics de les fortificacions abaluartades, la garita (8) o lloc de vigilància. La complexitat constructiva d’Hostalric va donar lloc a diferents combinacions defensives, una de les quals fou la solució que se li va donar al seu front principal. Es tracta de dos semibaluards, units per una cortina, constituint allò que ve a anomenar-se front tenallat (6). Una altra combinació utilitzada a la plaça va ser la unió en angle entrant del flanc dret del baluard Major amb la cortina donant lloc a allò que a Hostalric s’anomena tenalla (7).

74 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Sobre la muralla i per sobre el cordó es trobava el parapet, petit terraplè revestit de rajola, suficientment ample i alt per a protegir els defensors del tir de l’enemic. La seva part superior tenia la inclinació convenient per a què es veiés en la seva totalitat el camí cobert. Darrera el parapet hi havia la banqueta (20). Aquests esglaons de pedra permetien al soldat arribar a l’alçada justa per fer foc a cobert, tot recolzant l’arma sobre el parapet. En absència de l’estacada (21) (alienació d’estaques de fusta entre les quals es feia foc sobre els assaltants) com regularment succeïa a les obres interiors, la tropa protegia els seus caps darrera sacs de terra o d’altres accessoris similars. Una vegada el soldat havia disparat l’arma, baixava els graons i amb total seguretat la carregava novament. Mentre, un company havia ocupat la seva posició i així successivament. Als parapets de la fortificació d’Hostalric es poden apreciar un bon nombre de banquetes, sobretot al camí cobert. Les canoneres o troneres (9) eren obertures practicades en el parapet per poder-hi fer sortir els canons i que aquests tinguessin un camp d’acció limitat. L’obertura interior havia de ser el més limitada possible per a què no fossin visibles els artillers. La part del parapet entre dues canoneres contigües es denominava merló (12), per que aquest no fos massa estret i fàcil de destruir per els focs enemics, les troneres havien d’estar separades per uns cinc metres. La peça per a què les rodes del suport del canó no s’enterressin per el seu propi pes, rebia el nom d’esplanada de canó (10); tenia forma de trapezi amb pendent molt suau cap al parapet per a disminuir el retrocés del canó. Tot cobrint ambdós costats de l’esplanada i protegint la peça i els seus servidors, es situen dos petits terraplens en forma de bisell, son els travessos de l’esplanada (11). El tir efectuat des de les canoneres cobria un sector predeterminat. Per a poder tirar sobre objectius de situació arbitrària i variable, era precís posar la boca del canó per sobre el parapet, el que es denominava tirar a barbeta. La finalitat de les obres exteriors era la de retardar el màxim l’acostament dels assetjants al cos principal de la fortalesa. L’espai fondo que hi ha entre l’escarpa i el mur situat al seu davant o contraescarpa (13) és el fossat (14). A l’interior del fossat es troben les obres exteriors més importants. En aquest cas tindríem el revellí i la contraguàrdia, elements que, en el cas d’Hostalric, van ser incloses als cos principal i per tant van passar a ser obres interiors. El revellí (15) tenia una doble utilitat: la protecció del front principal tenallat i la de batre els sectors més propers dels fossat i del camí cobert. La contraguàrdia (16) està situada davant del semibaluard amb la doble finalitat de cobrir-lo, mitjançant el seu propi volum, i d’incrementar, al mateix temps, la capacitat defensiva del conjunt. Les obres exteriors pròpiament dites d’Hostalric es troben al voltant del fossat i són: el camí cobert, la plaça d’armes, el través, la banqueta, l’estacada, el parapet i el glacis.

75 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

El camí cobert (17) es recolza sobre la contraescarpa i, per tant, es situa al llarg del perímetre del fossat. La plaça d’armes (18), és una ampliació del camí cobert des de la qual aquest pot ser flanquejat. Al mateix temps és el lloc d’accés al camí cobert, el qual es realitza des del fossat per mitjà de rampes o escales. El través del camí cobert (19) protegia als defensors d’aquest dels trets disparats amb una trajectòria paral·lela, és a dir, de costat. El través aturava els projectils de canó evitant que poguessin córrer lliurement pel terra del camí cobert. La banqueta (20) eren uns esglaons als quals pujaven els soldats per quedar protegits darrera l’estacada (21). A partir del parapet del camí cobert s’estén el glacis (22). Per a protegir la comunicació entre el revellí i el cos principal de la fortalesa es va fer ús d’un curiós element, de llarga tradició a l’enginyeria militar, anomenat caponera (23). En el cas d’Hostalric es tracta d’una vistosa galeria espitllerada oberta, feta de pedra i totxo vermell. Al fossat també hi ha unes valuoses mostres d’un element absent avui a la totalitat de les fortificacions catalanes. L’obra denominada el tambor (24) protegia les portes de petites dimensions, com era el cas de la poterna (25), accés des del fossat al cos principal de la fortalesa. En resum, en una fortificació moderna es distingien tres línies defensives esglaonades en profunditat. La primera és al camí cobert, la segona, les obres exteriors, situades en el fossar i en el cas d’Hostalric unides al cos de la fortalesa i el cos principal. Les alçades de cada línia van de menor a major, de tal manera que cadascuna es troba protegida per la següent situada al seu darrera, i totes, en conjunt, poden batre a la vegada a l’adversari.

76 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

77 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 4. HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA

78 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 4.1. LA FRANÇA REVOLUCIONÀRIA

La Revolució Francesa va originar a Catalunya dos conflictes bèl·lics: la Guerra Gran (1793-95), emmarcada dins la guerra que les monarquies absolutistes mantenien contra França, en un intent estèril de recuperar la Cerdanya i el Rosselló, i la guerra del Francès , en la qual Catalunya va formar part de França com un departament més. A Catalunya, les guerres, les revoltes i revolucions, els cops d'estat i altres episodis diversos de violència van ser pràcticament permanents al llarg de tot el segle XIX. Una part important dels episodis bèl·lics i violents d'aquest segle van estar vinculats a l'enfrontament entre absolutistes i liberals. Els primers veien l'absolutisme com una garantia del manteniment dels privilegis feudals de la noblesa i l'Església. Els liberals, en canvi, volien ampliar la participació política i eliminar els privilegis feudals establint com a principi rector de l'economia la propietat privada. Podem dir, que els primers episodis de l'enfrontament entre absolutisme i liberalisme a Catalunya es van desenvolupar ja a finals del segle XVIII. Així, la Guerra Gran, que va tenir lloc entre la França revolucionària i Espanya de 1793 a 1795, va ser presentada per l'Església i l'aristocràcia espanyoles com una guerra santa. Durant aquesta guerra, els catalans, amb un record agre de les seves anteriors relacions amb França, van posar-se al costat de la reialesa espanyola, sense atendre, ni les idees revolucionàries, ni les promeses d'una república catalana fetes pels francesos.

 LA GUERRA GRAN

La Guerra Gran, que va tenir lloc entre la França revolucionària i Espanya de 1793 a 1795. L’origen d’aquest nou conflicte amb el veí fou el mateix que va conduir a bona part de les monarquies europees a enfrontar-se amb la França revolucionària. El setembre de 1792 havia estat proclamada la Convenció i enderrocada la monarquia francesa. Poc després la família reial era empresonada. El rei d’Espanya, Carles IV, mogut pels vincles familiars entre les monarquies –ambdues de la Casa Borbó- realitzà nombroses gestions per aconseguir l’alliberament de Lluís XVI sense cap resultat. El rei de França fou guillotinat el gener de 1793 i el març d’aquell mateix any era declarada la guerra. Tot això exposat constitueix el que es podria definir com a raons d’estat; però a nivell de la petita burgesia i les classes populars el tema presentava unes facetes socials, i sobretot religioses, les quals portaren al fet que Catalunya s’involucrés al conflicte amb un entusiasme singular. Durant aquesta guerra, els catalans, amb un record agre de les seves anteriors relacions amb França, van posar-se al costat de la reialesa espanyola, sense atendre, ni a les idees revolucionàries, ni les promeses d’una república catalana feta pels francesos. Tres anys després, el 1795 es signà la pau amb el Tractat de Basilea i els Borbons van aplicar amb rigidesa l’esquema centralista francès.

Als inicis del segle XIX, Catalunya va viure un nou enfrontament bèl·lic amb els francesos, la Guerra del Francès, que s'allargà de 1808 fins a 1814. En aquesta guerra, els catalans també van lluitar al costat dels espanyols contra l'invasor francès. Tanmateix, aleshores, les idees que defensava l'anomenat "bàndol patriòtic" català ja s'havien diferenciat. Alguns seguien lluitant pel manteniment de l'absolutisme i el feudalisme. Però, en molts d'altres, les idees liberals i revolucionàries havien començat a fer impacte. A Catalunya, la Guerra del Francès va tenir elements de revolta popular contra l'invasor, però també contra unes ineficaces autoritats establertes responsables d'haver obert als francesos les portes del país.

79 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

De fet, la Guerra del Francès va ser la darrera vegada que a Catalunya i a Espanya la lluita entre absolutisme i liberalisme es va presentar com un enfrontament del país contra una força estrangera. Des de llavors, totes les guerres que s'han desenvolupat en territori català han estat guerres civils.

 LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-1814)

Podem dir, que els primers episodis de l’enfrontament entre absolutisme i liberalisme a Catalunya es van desenvolupar ja a finals del segle XVIII en la denominada Guerra Gran. Però al segle XIX, Napoleó va consolidar i va estendre les conquestes de la Revolució Francesa. En començar el segle Napoleó era emperador. Ara proposava imposar el nou ordre a tot Europa, amb l’oposició dels seus enemics de sempre els anglesos. Espanya, que competia amb Anglaterra pel tràfic transatlàntic, havia signat una aliança amb Napoleó, que va permetre a l’exèrcit francès travessar la Península amb l’excusa d’envair Portugal. Però aprofitant l’ocasió, Josep Bonaparte, germà de Napoleó, es va apoderar del tron d’Espanya. Aquesta ocupació francesa va provocar una llarga guerra per la independència que a Catalunya fou coneguda per la Guerra del Francès. Quan els madrilenys es van sublevar (2 de Maig), aquí hi ha haver una reacció immediata. Tot i que en aquesta Guerra del Francès hi va haver èxits militars aïllats, com el del Bruc, els francesos van acabar per ocupar tot Catalunya a base de campanyes sagnants, entre els quals destaquen els setges successius de Girona. Tot i la resistència, els francesos creien que a Catalunya hi trobarien aliats. Per això van alternar la repressió amb les bones maneres i van retornar el català al rang de llengua oficial. Finalment, Napoleó va decretar l’annexió de Catalunya a França (1812). Però tot i que existia una minoria que identificava França amb la modernitat, el gruix de la població va seguir combatent els invasors. Mentrestant, la Junta Española de Resistencia va convocar Corts a Cadis (1812), on hi va haver una majoria de liberals, que estaven en contra de la invasió napoleònica, però no contra els principis de la Revolució Francesa de 1789. Així van aprovar una Constitució oberta, progressista i centralista, seguint el model francès. Però aquesta nova norma no va poder entrar en vigor, perquè la derrota de Napoleó va donar oxigen a les forces de l’Antic Règim. El 1815, a Viena, els monarques que havien derrotat Napoleó, es van conjurar per esborrar les seqüeles de la Revolució Francesa. Ferran VII, fill de Carles IV, va tornar a Espanya i va anular la Constitució de Cadis. Davant d’aquest fet, tot Espanya es va partir en dos: al costat del rei, els absolutistes; al costat de la Constitució, els liberals. Són els mateixos que després es diran carlins i isabelins i després nacionals i republicans. La seva lluita pel poder significà més d’un segle de guerres civils continuades.

L’any 1814, les monarquies que havien derrotat Napoleó (1769-1821) van intentar restaurar l’antic règim. En el congrés de Viena (1814 i1815) es van redefinir les fronteres que l’època napoleònica havia modificat i es va arribar a una sèrie de pactes que pretenien tornar a l’organització política, social i econòmica anterior a la Revolució Francesa. Amb aquesta finalitat es van imposar un seguit d’aliances com la de “La Santa Aliança”, un pacte entre monarquies en què s’establia el deure d’ajudar-se militarment en cas de produir-se un nou alçament revolucionari. Malgrat aquestes mesures, l’empenta revolucionària i liberal a Europa era massa forta. Les tropes franceses, durant l’època napoleònica, havien estès arreu les idees de la Revolució Francesa i de mica en mica, violentament o pacífica, es van anar imposant a l’Europa occidental. El Congrés de Viena va ser un intent d’aturar el liberalisme. Els liberals, però, es van organitzar en un seguit de petits grups clandestins anomenats societats secretes. Formats

80 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC per intel·lectuals, burgesos, obrers i militars, defensaven la llibertat, la igualtat i la necessitat d’un sistema constitucional, a més d’incorporar reclamacions nacionalistes.

4.2. ABSOLUTISTES I LIBERALISTES

El buit de poder que es va produir a Espanya durant la Guerra del Francès va impulsar la convocatòria, per primera vegada, d'unes corts representatives a Cadis. La Constitució de Cadis elaborada per aquestes Corts, no va arribar a entrar en vigor, però es va convertir en un símbol de les reivindicacions liberals. Expulsats els francesos, el regnat de Ferran VII (1814-1833) es va caracteritzar pel retorn a l'absolutisme i la repressió dels liberals. Amb tot, la monarquia va buscar el suport dels absolutistes més moderats introduint mesures de caire centralista, concessions a l'exèrcit o no restablint la inquisició. Això, a Catalunya, va provocar la revolta dels reialistes Malcontents. D'altra banda, els liberals, mancats de canals de representació, van acudir als pronunciaments militars per accedir al poder, una pràctica que arribaria a caracteritzar la vida política de la Catalunya i l'Espanya contemporànies. El pronunciament més reeixit d'aquests anys va obrir pas al Trienni Liberal de 1820-1823, que va acabar esclafat per tropes franceses en ajut del monarca espanyol. El regnat d'Isabel II (1833-1868), va significar el trencament definitiu entre els absolutistes i la monarquia espanyola, simbolitzat en l'esclat de la Primera Guerra Carlina. El liberalisme isabelí, tanmateix, va ser censatari i summament restrictiu. Només una minoria de grans propietaris podia participar en el sistema polític. Des de 1844 fins a 1868, exceptuant del Bienni Progressista de 1854-1856, els governs a Espanya van ser moderats. Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es van alternar en el govern els dos grans corrents del liberalisme: moderats i progressistes. Entre uns i altres va sorgir la Unió Liberal. Cal remarcar que no eren encara partits polítics consolidats. A Catalunya, aquest període, que avançava en la industrialització i necessitava modernitzar l'estat, va ser majoritàriament liberal progressista i va protagonitzar la majoria de revoltes liberals i populars, com el mateix Bienni Progressista. Tot i això, al camp català hi havia també partidaris del carlisme, que van prendre part amb convenciment en les tres guerres carlines que hi va haver al segle XIX a Catalunya. Entre els carlins catalans, hi havia membres de la noblesa, però també pagesos decebuts d'un capitalisme liberal que ni ampliava llibertats ni reduïa les desigualtats socials. L'oposició absolutista es va organitzar al voltant del carlisme, que va tenir un important suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques interiors de Catalunya i el País Valencià. L'oposició d'esquerres es va estructurar al voltant del Partit Demòcrata i del republicanisme incipient, que va tenir un ampli suport entre les classes populars urbanes, en especial a Catalunya i a tot l'arc mediterrani. La Restauració (1874-1931) va conformar dos grans partits dinàstics: els conservadors i els liberals fusionistes. Tots dos partits van pactar l'alternança al poder. 81 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Mentre els republicans, marginats pel nou sistema, afrontaven una llarga etapa de divisió, van sorgir aleshores noves forces polítiques, que havien de jugar un important protagonisme en el primer terç del segle XX: el catalanisme polític (que va donar lloc a la Lliga Regionalista el 1901.

 GUERRES CARLISTES

Ja durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827). A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina. Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del manteniment de l'Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també de l'oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i l'exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser evident a partir de l'agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats ¿noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de l'estat ¿exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va disposar d'un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d'interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó. Aquest fet s'explica per les reticències que van generar entre els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol. Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l'exèrcit estatal. El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment dels furs de l'antiga Corona d'Aragó. Ja durant la Restauració, un important sector del carlisme va abandonar la causa dinàstica i formà el Partit Integrista (1888), de caràcter tradicionalista i ultracatòlic. Des d'aleshores, el carlisme va mantenir un cert suport popular a Navarra, i també entre els sectors més reaccionaris, també a Catalunya, i organitzà diversos grups de caràcter paramilitar (requetès). En la darrera Guerra Civil (1936-39), el carlisme va donar suport al bàndol insurrecte. Molts dels seus membres es van adherir a la Falange Espanyola Tradicionalista (FET de las JONS), institucionalitzada per Franco el 1937.

82 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

4.3. LA INDUSTRIALITZACIÓ I L’EXTENSIÓ DEL VAPOR

Durant el primer terç del segle XIX, moltes manufactures catalanes fins llavors dedicades a la seda o a la llana es van anar passant al cotó. Aquesta expansió de la indústria del cotó va impulsar la seva mecanització. Així, als inicis del segon terç del segle XIX, es va introduir la primera màquina de vapor a Catalunya. Des de Barcelona, les màquines de vapor es van anar difonent per tota la costa catalana i van donar lloc al sorgiment de les primeres ciutats industrials. El creixement de la indústria cotonera va continuar imparable fins als anys 60, quan la guerra civil nord-americana va ocasionar la suspensió de les importacions de cotó, de les quals el tèxtil cotoner català n'era depenent. Paral·lelament, la demanda de vapors va fer que alguns industrials catalans n'emprenguessin la fabricació. Aviat es va construir el primer vaixell de vapor de tot l'Estat espanyol.

La pèrdua de la major part dels territoris espanyols a Amèrica durant les primeres dècades del segle XIX, la manca d'un mercat peninsular per al tèxtil català, vinculat a l'endarreriment permanent de l'agricultura en una Espanya majoritàriament agrària, i la política agrarista i antiindustrialista dels governs de l'estat, va limitar el desenvolupament de la indústria catalana. Els industrials catalans van reaccionar davant d'aquesta situació amb la demanda de mesures proteccionistes per als seus productes, poc competitius a nivell internacional. La industrialització va provocar que a Catalunya les ciutats, ja des de la primera meitat del segle XIX, incrementessin molt ràpidament la població. Molts nuclis de ciutats industrials van esdevenir massa petits per acollir la població arribada des del camp, i es va haver de pensar a ampliar-los.

Aquest creixement de les ciutats va comportar noves demandes de serveis i equipaments per millorar les condicions de vida dels ciutadans, que, en molts casos, eren molt precàries. Així, es va haver d'introduir l'enllumenat públic, primer amb gas i més endavant elèctric, construir la xarxa de tramvies o el clavegueram, etc. També es van haver de modernitzar els mercats, les escoles, els hospitals, les presons, etc. La industrialització de Catalunya va anar acompanyada del ràpid creixement d'un nou grup social, els obrers de fàbrica, que a mitjan segle XIX significaven ja més d'una tercera part dels habitants de Barcelona. Aquests treballadors estaven sotmesos a condicions de treball molt dures, amb salaris molt baixos, encara més per als nens i les dones, llargues jornades de treball de fins a 14 hores, amb males condicions de salubritat i higiene, sense cap mena d'assegurança per malaltia o atur, i sense dret de vaga ni, la major part del temps, llibertat d'associació. Les primeres manifestacions de protesta dels obrers es van fer contra la mecanització de les fàbriques, que veien com una font d'atur. 83 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

El Sexenni revolucionari, entre 1868 i 1874, va portar la llibertat d'associació i, amb això, el moviment obrer es va poder reorganitzar. En aquesta etapa, a més, es van introduir en l'obrerisme català les idees de la Primera Internacional i de l'anarquisme. L'any 1870 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, en què es va constituir la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. Després del pronunciament de 1874, que va posar fi a la Primera República, una de les primeres mesures dels nous governants va ser prohibir l'Associació Internacional de Treballadors. El darrer quart del segle XIX, la indústria cotonera catalana va viure un nou període d'expansió gràcies a l'increment del mercat espanyol i, també, a mesures proteccionistes que li atorgaven l'exclusiva per abastar el mercat de les Antilles i les Filipines. També van progressar altres indústries vinculades al tèxtil, com la de la llana a Sabadell i Terrassa. En aquesta etapa, la indústria tèxtil catalana va canviar la seva localització. Moltes fàbriques van abandonar el nucli urbà i es van establir a les conques dels rius Llobregat i

Ter, dels quals aprofitaven l'aigua com a font d'energia per moure les màquines, més barata que el carbó importat d'Anglaterra. Moltes d'aquestes fàbriques es van organitzar com a colònies industrials, que oferien als obrers habitatge, església, botigues i altres serveis. D'aquesta manera, alhora, els obrers estaven més controlats pels propietaris i n'eren més depenents. Amb tot, a finals de segle, els conflictes socials també van arribar a les colònies.

Els bons resultats al tèxtil i el creixement de les ciutats van donar impuls al desenvolupament d'altres indústries, com l'elèctrica, útil com a força motriu i per a l'enllumenat. La primera central tèrmica es va construir a Barcelona el 1875, i més endavant, es convertiria en la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. També van sorgir empreses vinculades a l'expansió del ferrocarril i els transports en general i a la foneria de coure.

El creixement industrial va anar acompanyat del sorgiment de noves entitats de crèdit, com el Banc Hispano-Colonial i de l'expansió de la borsa. Els guanys aconseguits van induir les classes dominats de la primera meitat dels anys 80, que s'han anomenat els de la "febre d'or", a fer inversions borsàries cada vegada més especulatives. La febre d'or va culminar amb la fallida d'importants institucions financeres catalanes, que ja no es van recuperar i, de rebot, va portar la indústria a la crisi. A partir dels anys 80 del segle XIX, el moviment obrer català, clandestí des de la fi del Sexenni revolucionari, va començar a reorganitzar-se. Aleshores, es va constituir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, que agrupava els sindicalistes contraris a les pràctiques violentes. D'altra banda, va ressorgir Les Tres Classes de Vapor, el sindicat tradicional del tèxtil de posicions moderades. Tot i que aquests anys es va fundar a Barcelona el Partido Socialista Obrero Español i la Unió General de Treballadors, dins el moviment obrer català va continuar predominant l'anarquisme. El 1890 l'obrerisme català va aconseguir una fita important, la celebració per primera

84 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC vegada a Catalunya del Primer de Maig, la festa dels treballadors. Amb tot, amb la crisi finisecular i l'augment de l'atur, la conflictivitat social es va agreujar i es va iniciar una onada d'accions terroristes contra objectius de la burgesia, l'anomenada "propaganda pel fet". Actes com l'explosió d'una bomba al Liceu amb desenes de víctimes o d'una altra durant la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, van fer que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes". La resposta de la patronal catalana i les autoritats governamentals contra aquests actes va ser extremar les mesures repressives contra el moviment obrer, com es va evidenciar al famós procés de Montjuïc de 1897, que van colpejar durament l'organització del sindicalisme català. En aquest context de crisi econòmica i social, el desastre colonial de 1898 (pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipinas), convenceria una part de la burgesia catalana de la necessitat de reformar políticament el sistema de la Restauració per modernitzar l'Estat.

La industrialització donà lloc a una nova societat, diferenciada de la resta d'Espanya, amb un grau creixent de conflictivitat social i amb una desavinença també creixent respecte de l'Estat espanyol, que es considerava incapaç de respondre als interessos d'una societat com la catalana. Això comportà que al llarg del segle XIX, i a partir del record de l'esplendor medieval i de les llibertats perdudes, anessin succeint-se els moviments que propugnen el reconeixement de la personalitat catalana, que van del particularisme de principis de segle fins a diverses formes de federalisme i de regionalisme. Aquesta reivindicació es va veure impulsada, des de mitjan segle, per la revifalla de la cultura i de la llengua catalanes propugnats pel que es va conèixer com a Renaixença.

4.4. LA CATALUNYA REPUBLICANA

Als liberals conservadors catalans, durant molt de temps, ja els estava bé que les llibertats polítiques al país fossin molt restringides. No tenien cap interès que les classes mitjanes, que evolucionaven cap a un liberalisme cada vegada més radical, participessin del poder. Els feien molta por demandes com ara l'ampliació del cens, la defensa de les llibertats individuals, de culte o de premsa, la llibertat d'associació, o la reestructuració de l'administració, sobretot en el context d'un obrerisme emergent, que els darrers anys havia protagonitzat revoltes populars i que se sentia atret per aquestes idees. Tanmateix, les exigències econòmiques d'una Catalunya cada vegada més industrialitzada van portar els conservadors catalans a reivindicar dels governs moderats espanyols reformes que no van arribar mai. Finalment, malgrat els temors, una part dels conservadors catalans no va veure cap altra sortida que acabar donant suport a un pronunciament militar que canviés els homes al capdavant dels governs isabelins espanyols. Però, tal com havien temut els conservadors, la Revolució de 1868, que donà pas al Sexenni revolucionari i va culminar amb la Primera República, va anar molt més enllà d'allò que per a ells era desitjable i tolerable.

Expulsada la reina Isabel II del país i instaurat, per primera vegada, el sufragi universal

85 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC masculí, a Catalunya, es posà en evidència que la majoria de la població donava suport a les idees dels republicans federals, partidaris del sufragi universal, del respecte a les llibertats individuals, d'introduir reformes socials i, també, d'estructurar territorialment l'estat seguint esquemes federals. De tota manera, aquestes idees eren minoritàries en el conjunt de l'estat, on predominaven els liberals progressistes, que van restablir la monarquia i, cada vegada més, es van mostrar favorables a retornar a un règim polític de cens restringit. El desacord entre les diferents forces liberals, la conflictivitat obrera, la guerra amb Cuba i l'esclat de la Tercera Guerra Carlina van desestabilitzar la nova monarquia.

La proclamació de la Primera República (1873-1874), va obrir moltes esperances entre els republicans catalans. Cal considerar que en aquesta breu etapa dos catalans van arribar a presidir un govern espanyol, cosa que amb posterioritat no es repetiria. Tanmateix, l'esperada aprovació de la constitució federal no va arribar mai. Conservadors de dins i de fora de Catalunya es van posar d'acord per enderrocar la Primera República, novament amb l'ajut dels militars, i restaurar la monarquia en la persona del fill d'Isabel II, Alfons XII.

4.5. ORIGENS DEL CATALANISME

A finals del primer terç del segle XIX, alguns representants de la burgesia intel·lectual catalana van començar a reivindicar, si bé de manera tímida, una reaparició del català en l'àmbit de la literatura i la cultura en general. Paral·lelament, des dels inicis de la Restauració monàrquica de 1875, alguns sectors de la societat catalana van començar a propugnar el reconeixement polític de Catalunya. Aquest moviment catalanista, molt heterogeni, lentament, es va organitzar i va anar concretant les seves demandes. Una fita important en aquest procés va ser la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Cinc anys després, una comissió de personalitats catalanes va presentar a Alfons XII un Memorial de Greuges signat per diverses entitats, en què, entre d'altres mesures, es defensava el dret civil català. El 1892, la Unió Catalanista, que agrupava diferents associacions catalanistes conservadores, va convocar una reunió a Manresa, on es van aprovar unes Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquestes bases reivindicaven un govern autonòmic per a Catalunya.

A les acaballes del segle XIX, Espanya va perdre a mans dels Estats Units les últimes colònies, Cuba i Puerto Rico a les Antilles i les Filipines al continent asiàtic. Amb això, la indústria catalana perdia un important mercat per als seus productes. En conseqüència, amplis sectors de la societat catalana es van sentir insatisfets amb el sistema econòmic, social i polític de la Restauració. El fracàs dels governs reformistes espanyols va brindar als sectors més possibilistes del catalanisme a l'entorn de la Unió Catalanista, una oportunitat única per conduir els sentiments de frustració d'amplis sectors de les classes mitjanes i altes de Catalunya cap al catalanisme. El centralisme es va situar aleshores en primer pla com un dels causants de la

86 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC desfeta i, conseqüentment, la descentralització es va convertir en un element ineludible de la reforma de l'Estat. Iniciatives com el tancament de caixes del 1899, contra els nous impostos establerts per l'Estat amb la finalitat de sufragar el deute originat per la guerra colonial, van reforçar les posicions dels catalanistes.

4.6. ART I CULTURA

 EL NEOCLÀSSIC

Al s. XVIII, es difon també l’estil neoclàssic, sota el qual es basteixen edificis com la nova Llotja de Barcelona, l’església de la Mercè, els palaus de la Virreina, Episcopal, Moja…s’urbanitza l’espai de la Plaça Reial, la nova façana de l’ajuntament…Els Jardins del Laberint també són una molt bella realització neoclàssica, que vol representar una natura dominada del tot, amb l’aspecte d’un brodat. La Ciutadella és de primers de segle, d’estil aliè a la nostra tradició, obra d’enginyers militars. Fora de Barcelona hi ha la Universitat de Cervera, la Seu Nova de Lleida, el Palau Episcopal de Solsona.. El segle XVIII és un temps d’expansió econòmica i demogràfica a Catalunya, però des del punt de vista artístic, continua sent un focus molt secundari, imitant el que es feia a Roma, Madrid i París. Es creen escoles d’art que popularitzà la pintura d’Antoni Viladomat. L’arrencada de la industrialització al s. XIX suposà la construcció de noves i diverses edificacions. Aquestes innovacions arquitectòniques conviuran amb el neoclassicisme i amb el romanticisme. En el camp de l’escultura destacaren Damià Campeny i altres. Pel que fa a la pintura, durant la 2ª meitat del segle sorgeixen nous aires realistes que presenten una doble vessant temàtica: el paisatgisme, representat per Joaquim Vayreda i les presències històriques i costumistes, representat per Marià Fortuny.

 EL ROMANTICISME. CONTEXT SOCIOECONÒMIC

El romanticisme és el moviment cultural que predominà a Europa des de finals del segle XVIII i durant el segle XIX. Significà una renovació profunda en molts aspectes, sobretot en la literatura. Les principals característiques del romanticisme són:

Exaltació de la natura: hi ha un rebuig per l’artificialitat de la civilització. La natura i el paisatge són considerats idonis per representar l’estat d’ànim de l’artista. Exaltació de l’individu com a ésser únic: es dóna culte als homes i dones excepcionals, al geni. Destaca la fe en la bondat natural del homes. Exaltació del sentiment i el món emotiu. Es produeix una victòria de la fantasia i el sentiment sobre la raó. Exaltació dels valors culturals i nacionals. Neix un gran interès per l’època medieval, per la recerca de les arrels culturals. Dins aquest corrent es perfilaren dues tendències: 87 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Una conservadora, aristòcrata, creient i reaccionària que es concentrà a Alemanya. Una altra de més radical, escèptica, democràtica i revolucionària coneguda com a romanticisme liberal, situada a la resta d’Europa occidental. El romanticisme es manifestà a Catalunya amb la Renaixença, cap a la segona meitat del segle XIX. Durant aquest període es dugué a terme la recuperació de la llengua i la literatura catalanes. El moviment, tot i ser bàsicament literari en els seus inicis, esdevingué polític fins a convertir-se en una font pel catalanisme. En el desenvolupament de la Renaixença, hi va jugar un paper clau la restauració dels Jocs Florals des de 1859. Un dels gèneres més apreciats pels autors de la Renaixença va ser la poesia, el representant més destacat de la qual va ser Jacint Verdaguer. Entre els autors dramàtics sobresurt Àngel Guimerà. Pel que fa a la narrativa, el punt culminant el va representar NarcísOller. L’art durant el romanticisme: les normes rígides de les acadèmies clàssiques entren en crisi i donen pas a una major llibertat individual per part dels artistes. Algunes de les característiques de l’art romàntic són l’individualisme, subjectivisme, expressivitat i fantasia o misticisme, així com el gust pels ambients exòtics i el món medieval. Un pintor català destacat seria Modest Urgell, i dins l’àmbit espanyol destaca Francisco Goya. El romanticisme influí també en la música, destacant Beethoven, Schubert o Chopin. El simbolisme es considera una expressió tardana del romanticisme. Els artistes elaboraven els seus propis llenguatges expressius amb un alt grau de personalisme, fet que explica la diferència de noms que rebé arreu d’Europal. Destaca Gauguin en pintura, i el català Víctor Horta en arquitectura.

 EL MODERNISME

El pas cap al s. XX, coincidint amb el període d’afirmació catalanista, correspon a l’època del modernisme. En el pla arquitectònic assimila la tradició del gòtic català integrant-hi el ferro forjat, la ceràmica, el vidre i la fusta. S’exalten les línies corbes sobre les rectes, la policromia i l’exotisme, els detalls i la riquesa en la decoració, l’asimetria de la disposició, el dinamisme de les formes… El Modernisme expressa les aspiracions estètiques de la burgesia que edifica en diverses poblacions grans mansions senyorials. Amb tot, l'activitat més destacada del corrent modernista va ser l'arquitectura i els seus complements decoratius, i el seu representant més conegut Antoni Gaudí, creador de la Sagrada Família, Casa Batlló, La Pedrera, Parc Güell, entre d’altres. Barcelona es va convertir en una de les ciutats amb més edificis modernistes del món. Alhora, durant l'etapa modernista, la ciutat va esdevenir un important centre artístic, on als pintors els agradava fer vida bohèmia. Entre els pintors modernistes que es reunien al local d'Els Quatre Gats, hi havia Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Entre els diversos creadors: Antoni Gaudí.

88 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

El modernisme pretén actualitzar els repertoris figuratius, les tipologies arquitectòniques o els elements decoratius tradicionals per adequar-los a les noves tècniques, als nous materials industrials i a la sensibilitat moderna. Coincideix amb una època brillant a Europa, prèvia a la primera Guerra Mundial (la Belle Epoque), temps d’optimisme científic i tècnic, de relativa prosperitat econòmica, de creativitat en art i cultura i d’inquietud social. El Modernisme català te una personalitat pròpia i es planteja alhora com a art nacional, vinculat a un projecte polític: el catalanisme. Aquest moviment de represa i recuperació de la llengua i la cultura pròpies, que havien decaigut després de l’esplendor medieval, s’inicià en el camp literari –amb el nom de la Renaixença- i continuà en els de l’art, la historiografia i la política. Coincideix en un moment de desenvolupament socio-econòmic, de consolidació del capitalisme industrial, d’estabilitat política, que donà a la burgesia del país un marc idoni per a la inversió i creixement: establiments industrials (especialment vapors o fàbriques tèxtils), xarxes de ferrocarrils, cooperatives agrícoles, sobretot vitivinícoles, i un espectacular creixement urbà, que en el cas de Barcelona cobreix una gran extensió de l’Eixample. Pel seu caràcter nacional, el Modernisme s’enriqueix amb nombroses referències de la pròpia personalitat com ara la presència constant de l’escut de Catalunya o la representació del seu patró Sant Jordi. A partir del 1906, el modernisme va començar a ser rellevat pel noucentisme, que l'acusava de ser un art anàrquic i decadent. Enfront del "caos romàntic" modernista, els noucentistes proposaven la recerca de l'ordre, la claredat, l'harmonia, la mesura i la racionalitat. En temps de Prat de la Riba, la Mancomunitat de Catalunya va fer costat al Noucentisme, que va tenir en Eugeni d'Ors el més destacat dels ideòlegs.

4.7. HISTÒRIA D’HOSTALRIC

A principis de segle, i quan Espanya gaudia encara de pau, la fortificació d’Hostalric estava força descuidada; el fossat i els baluards estaven coberts d’una vegetació frondosa, cosa que destruïa l’objecte dels seus serveis; la guarnició consistia en un petit destacament i el Governador passava llargues temporades absent en altres poblacions sense que remotament pensés en el temor de poder ser sorprès el fort que estava al seu càrrec. Desgraciadament no va trigar massa temps en què aquest estat de tranquil·litat i confiança canviés per un altre de turbulències i neguits. En aquella època el Governador de la plaça era Don Carlos Brier de Santiller, l’origen del qual era francès. En aquell temps això era una mala nota i se’l començaren a mirar amb desconfiança. Després vingueren les sospites de si seria partidari de Napoleón, i per més que fossin infundades, va ser pres i poc li va faltar per no perdre la vida en un moviment popular. Afortunadament, molts que el coneixien incapaç de tal vilania i que gosaven de cert prestigi entre el poble sapigueren refrenar l’odi que aquest li professava i protegint la seva 89 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC fugida pogueren fer-lo escapar gràcies a una disfressa. No sent cert el que el poble creia d’ell, acabada la guerra, el govern espanyol li restituí el títol de governador del castell en prova de la seva fidelitat.

 LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-1814)

Durant la Guerra de la Independència (1808-1814), Hostalric va tenir un paper brillant, tant donant suport a l’entrada de queviures durant el setge de Girona com destorbant el pas a les tropes enemigues. Es per això que convenia als francesos prendre la vila. La vila va ser saquejada i incendiada el 7 de novembre de 1809 per un exèrcit de 4000 homes. Els francesos van cremar tot el poble, i els seus habitants van haver de fugir als pobles veïns. Molt poca gent de la vila es va poder refugiar al castell. Uns quants van resistir a l’església, on els francesos van intentar calar-hi foc carregant un burro amb matalassos i feixines. Una de les metralles del castell va travessar la porta i va deixar mort a l’acte el sagristà de la parròquia. El tiroteig va durar tot el dia, però els francesos no van poder entrar al castell. A la nit van deixar la vila que va quedar totalment destruïda i van tornar a Girona. El resultat de l’atac va ser de 70 cases cremades i molta gent morta. Relat de “El Eco de Hostalric” 1 de novembre de 1878” (resumit i traduït al català) “Era el dia 7 de novembre de l’any 1809. L’exèrcit francès apurava els seus recursos estrenyent cada dia més el setge de Girona i una divisió de 4000 homes de totes armes amb les corresponents peces d’artilleria, dirigint-se cap a questa vila on s’hi torbava una divisió de tropes espanyoles i les forces de les quals constaven de dos mil soldats d’infanteria i tres- cents cavalls amb tres peces d’artilleria, i al seu cap el mariscal Don Pere Cuadrado. A les dues de la tarda d’aquest dia una alarma general va anunciar l’aparició de l’enemic, replegant-se les forces espanyoles en direcció a Sant Celoni. Assegurat l’exèrcit francès la retirada de les nostres tropes va entrar immediatament a la vila, valent-se de la confusió que va ocasionar el precipitat moviment i davant la consternació que envaí aquests primers moments entre la gent del poble que van començar una desordenada fuga. Observant e governador del castell el desordre i confusió que hi havia a la vila, va disposar que una petita força de la guarnició entretingués tot el possible a l’enemic perquè els vilatans poguessin guanyar distància entre els boscos. I quan aquesta força va arribar davant el convent un considerable foc per l’enemic que anava pujant pel carrer Arrabalet. Però les nostres tropes es veieren obligades a retirar-se perquè les tropes que arribaven eren molt superiors. De nou els nostres van intentar, a l’arribar a la plaça de resistir a l’atac de l’enemic, veient-se a la fi obligats a retirar-se al castell per no ser possible defendre per més temps la població amb aquestes forces tant inferiors. A la torre que es conserva a l’extrem del carrer Arrabalet (torre dels Frares), el governador del castell va manar posar-hi dues peces d’artilleria de curt calibre i vint homes d’infanteria, qui des d’allí ocasionaren danys de consideració als francesos. Encara que al

90 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC llibre d’Urgellés ens diu: “desgraciadament no pogueren comptar amb aquesta ajuda perquè les esplanades no estaven encara arreglades quan succeí aquesta fatal ocurrència, i per aquesta causa com per la extraordinària elevació de dita torre, fou poc el mal que reberen els francesos dels tirs i pedres que des d’allí se’ls dirigien”. Segons l’informe que el General francès va donar al seu govern, s’havien proposat destruir i apoderar-se d’aliments i utensilis de guerra que creien trobar a la vila, però en veure’s les seves esperances frustrades, la vila fou saquejada i incendiada, quedant completament destruïdes seixanta set cases, assassinades deu o dotze persones de les poques que no van poder escapar i robats fruits, joies i diners, ocasionant la ruïna d’infinitat de famílies. S’ha de fer especial menció del valor del Mossèn Pere Xifre en mig d’una situació tant crítica i apurada, el qual veient com la població estava completament envaïda per l’enemic, es va encaminar cap a la torre d’Ararà i pujant a la torre amb una escala de corda que va recollir darrera seu, es va tancar al recinte i durant hores va disparar trets contra els francesos que veia, matant i ferint a molts d’ells, i animant amb el seu exemple a morir per la pàtria en aquell moment víctima de la més infame alevosia. Sorpresos els habitants d’Hostalric per les tropes enemigues, pocs d’ells reberen entrada al castell per les dificultats que oposà el seu governador. La major part dels vilatans van haver de buscar refugi amagant-se als boscos d’Orsavinyà i d’altres a l’església parroquial. Mentre que dins el recinte de la vila es cometien per l’enemic les més grans atrocitats i els edificis s’anaven reduint a cendres, els infeliços que no havien tingut ocasió de tancar-se al temple, dedicaven tots els seus esforços a verificar una resistència tenaç disposats a morir als peus de la Verge dels Socors, que sota el seu Empar van posar el seu honor i les seves vides. L’enemic no podia enderrocar la porta de l’església amb el foc que es feia des del castell, lo qual va donar lloc a que els francesos posessin en pràctica tota mena de mitjans amb l’objectiu de calar-hi foc. Fins i tot van intentar calar-hi foc carregant un burro amb matalassos i feixines. La guarnició de la fortalesa va desbaratar completament els plans de l’enemic amb metrallades des del castell. Malauradament, una de les metralles del castell va travessar la porta i va deixar mort a l’acte el sagristà de la parròquia,. Cap a les 11 d’aquest dia 7 de novembre va durar aquesta escena de destrucció i de ruïna, replegant-se després les forces enemigues i dirigint-se novament cap a Girona. Quan la guarnició del castell va observar que l’enemic es retirava, va sortir del fort una partida de la tropa amb l’objectiu d’alliberar als que s’havien salvat dins de l’església i socórrer al mateix temps als que s’havien quedat a la vila. Així doncs la vila d’Hostalric va quedar reduïda a cendres, i en un deplorable estat de misèria”. Havia passat escassament un mes des de la capitulació de Girona (desembre 1809) quant el comandament imperial decidí dirigir els seus esforços a assegurar definitivament el camícap a Barcelona. Per a tal finalitat una divisió composada per més de tretze mil soldats italians de l’exèrcit imperial, sota el comandament del General Mazucchelli, iniciaren l’atac a la Fortalesa d’Hostalric.

91 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Mentre, a la fortalesa, tot i els importants treballs duts a terme feia escassament quinze anys, el principal problema era encara l’allotjament del personal, amb un nombre que es trobava molt pel damunt del que corresponia a les dimensions de la plaça. De fet, la guarnició, que a les ordres del Coronel Julián Estrada, anava a protagonitzar un dels més notables episodis de la Guerra de la Independència a Catalunya, rondava els 1200 homes, xifra que pràcticament coincideix amb els càlculs fets el 1794. Tot i això, el problema més greu era el proveïment d’aigua. Tant era així que el coronel Estrada, considerant ja d’entrada insuficients les reserves de les cisternes, fortificà amb un petit reducte una mina situada a uns tres-cents metres a migdia de la fortalesa. La defensa d’aquell reducte i del seu camí cobert va complicar bastant la situació defensiva ocasionant un nombre considerable de baixes a les sortides diàries per abastir-se d’aigua. Des del punt de vista militar la direcció de la defensa d’Hostalric fou encertada. En aquest cas el mèrit no tant sols recau en el paper del coronel Estrada, sinó també al de diversos dels seus col·laboradors, especialment en el transcurs de l’èpic episodi de l’evacuació. L’atac i consegüent bloqueig s’inicià el 13 de gener de 1810 i durà fins el 12 de maig del mateix any. Quatre llargs mesos convivint amb les misèries i calamitats pròpies de la situació. Tot i el viu foc que se’ls dirigia des de la torre del Frares i des del castell, no es pogué evitar que els francesos es possessionessin aquell mateix vespre de la vila, ocupant tot seguit els millors punts i atrinxerant-se, obrint a aquesta finalitat diferents fossats, construint en totes les boques dels carrers parapets i tota mena d’obstacles per evitar el mal directe que se’ls pogués ocasionar des del castell que continuà tota la nit molestant-los. A obstinació dels francesos en continuar els seus treballs no deixà de ocasionar-los gran mal perquè s’observà que durant tota la nit anaven per la vila diferents grups amb fanals encesos retirant morts i ferits. En represàlia a aquest fet, acabaren de cremar tres o quatre cases de la vila de les poques que s’havien salvat del desastre del primer incendi i saqueig. El dia 21, una desgràcia imprevista posà la torre dels Frares en poder dels contraris: quan el capità encarregat de vigilar la torre, Don Francesch Oliver estava preparant per llançar una granada de mà als francesos que s’anaven acostant, explotar aquesta a les seves pròpies mans destrossant-li completament el cap i part del cos. Fou la pèrdua de tant valerós capità molt sensible als espanyols, que perdien al mateix temps un brau militar i el fort que comandava. Perquè després, la torre en mans d’un sergent, fos per manca de patriotisme o per poca fermesa, fou entregada als enemics. Lluny estaven els del castell per pensar en tal traïdoria quan notaren que des de la torre se’ls dirigien focs causant-los algunes baixes. Fou desconsolador per a la guarnició veure que ja no podien comptar amb el recolzament de la torre i abans de què els pogués causar més mal decidiren arrasar-la i posant en joc l’artilleria, aquesta arruïnà en pocs instants la seva plataforma, que fou desallotjada tot seguit pels francesos que no podien suportar un foc tant directe. Aquell mateix dia el governador del castell rebé una comunicació de part del mariscal Auguerau, intimant-li la rendició abans de dues hores i de que fes entrega del castell i de

92 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC tota la seva guarnició, proposant-los de gosar dels honors de la guerra conduint-los presoners a França i amenassant-los amb la pena capital per rebels a son legítim rei si no era acceptada tal proposició. Don Julià Estrada contestà amb dignitat que sols havien jurat fidelitat a son vertader rei Ferran VII i que tant ell com tota la guarnició moririen abans d’abandonar tant justa causa i trencar el jurament al qual tots s’havien sotmès. Mentrestant l’enemic s’ocupava amb gran activitat en possessionar-se dels punts més importants per acabar d’assetjar el castell, cosa que costà molta sang per les dues parts. Duraren aquestes batalles fins el dia 30 en què de nou el governador rebé proposicions de capitulació per a l’entrega del castell i foren contestades amb les següents paraules: “Filla Hostalric de Girona, sabrà imitar l’exemple de la seva mare”. Preferien morir a rendir-se. Com si fos una represàlia el dia 11 de febrer els francesos van col·locar un parell de canons a la plaça dels Bous i van començar a disparar metralla contra el bestiar que pasturava al glacis del castell. Però canviades per algunes granades i bombes des del fort feren callar en poc temps l’artilleria francesa. Veient aquests últims que per aquest costat la fortuna poc els havia ajudat, resolgueren tantejar per l’altre costat i muntaren nova bateria a la casa Blanca, amb els seus tirs pretenien impedir que la tropa del castell fes provisió d’aigua de la font veïna i destruir tot el bestiar que per a sortia a pasturar al glacis. Serien aproximadament les 11 del matí del dia 18 quan una espècie de tro acompanyat d’una columna de fum blanc que sortia d’un costat de la població va fer distreure la vista dels assetjats cap aquell lloc i un cop espargit el núvol deixà veure la torre dels Frares volada en una de les seves terceres parts i esquerdat la resta de l’edifici de dalt a baix. Sempre s’ha ignorat si fou obra de la casualitat o què, però el més probable és que aquest incident fou fet a propòsit a l’efecte que no se’n possessionessin de nou els espanyols. El dia 20 de febrer començà a caure una pluja de metralla disparades des d’una bateria de quatre morters situada darrera l’antiga muralla de la vila, l’alçada de la qual l’alliberava dels fosc del castell. Unes dues-centes bombes caigueren dins el castell des de les set del matí fins a les cinc de la tarda, continuant encara amb no tanta força durant la nit, i al apuntar el dia tornà a avivar-se aquella pluja de ferro. El dia 26 unes descàrregues de fuselleria anunciaven l’aproximació de l’enemic per la part de Sant Celoni. El governador disposà la sortida d’unes quantes guerrilles en aquella direcció, i va manar a la resta de la guarnició que es col·loqués al glacis i altres punts de la muralla per acudir a on la necessitat obligués. Estava la tropa tant ben disposada per entrar en acció que aquesta operació fou executada amb tota serenitat, i fent cara al perill de les bombes i cargues de fuselleria de l’enemic. Poc va trigar en deixar-se veure una columna d’uns 700 homes manades pel valent coronel Don Manuel Villamil, a les ordres del qual anava el comandant de sometents Don Esteve Pagès i aquesta petita força atacà amb decisió als francesos en els seus propis campaments, que tenien situats a l’ermita de la Verge de la Serra. Els hi van destruir barraques i els van obligar a replegar-se a la Casa Blanca i a la Casa Negra abandonant equipatges i una porció de municions de boca i guerra,

93 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC sofrint la pèrdua de molts morts i ferits i alguns presoners sense experimentar per part de la guarnició d’Hostaleries grans baixes. Els enemics que ocupaven les posicions veïnes, veient el perill dels seus companys, volgueren acudir al seu socors, però una sortida de la tropa del castell resolgué l’acció a favor dels d’aquí. Trobaren el premi del seu valor amb la comunicació que els quedà lliure durant unes tres hores que les aprofitaren per donar introduir al castell alguns queviures i altres efectes. Cap a unes mil bombes havien caigut dins el recinte de la fortalesa, i malgrat els danys que havien causat a les fortificacions, el nombre de baixes que degueren experimentar, i veient desaparèixer tota probabilitat d’èxit, els homes del Coronel Estrada seguien aguantant amb tenacitat. De nou l’incansable coronel Villamil amb la seva columna de mil homes aparegué el matí del 4 de març sobre les altures d’Orsavinyà amb l’intent d’introduir al castell un convoi de queviures. Desgraciadament una boira molt espessa impedia obrar amb seguretat i els francesos oposaren una forta resistència i tot i la furiosa envestida de la guarnició del castell la situació es feia crítica i no hi havia més remei que declarar-se en retirada. Però al espargir-se la boira el moviment de la columna de Villamil fou secundat i van atacar determinadament als enemics i els van perseguir a la baioneta fins arribar a l’alçada de Massanes. De Girons i Gaserans baixaren reforços als francesos però la tropa de la guarnició també va saber rebutjar-los sense que poguessin obrar. Només al camp ja hi havia més de cinquanta morts i es veié als contraris retirar moltíssims ferits. A més se’ls feren presoners i es conduïren al castell més de mil pans que es trobaren al campament i altres efectes. Tot el temps que l’acció durà, no deixà per això l’enemic de llançar sobre el castell diferents projectils. Tot i els mitjans de destrucció que oposà l’enemic, no foren suficients per a privar a la tropa espanyola d’una victòria que aconseguí a força de valor i patriotisme. El convoi va poder entrar al castell, va deixar els queviures i va carregar els malalts i ferits que hi havia a l’hospital i tornar a sortir sota la protecció de la columna que impedí l’aproximació dels contraris. Per una carta que el governador d’Hostalric va enviar al comandant de sometents, se sap la trista situació en què es trobava el fort, manifestant que fins aquella data prop de tres mil bombes enemigues havien caigut sobre el castell. Tot i això Estrada deia: “ Tinc la satisfacció de dir que per sobre aquest munt de runes s’alça cada dia més l’entusiasme i valor de la guarnició”. El dia 23 del mateix mes el general francès Berdier dirigí una intimació a Estrada on amb diverses raons volia provar-li que fent una resistència més llarga, lluny d’augmentar la seva glòria, es qualificaria d’una obstinació inútil i acabava proposant-li una capitulació honrosa per a ell i la guarnició. Aquesta tercera proposició fou desestimada com les altres vegades i el Governador contestà al general francès que la seva resolució no enfosquia l’honor ni la gloria de què es nodria aquella guarnició.

94 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Més endavant els francesos van construir una altra bateria situada a l’alçada de can Segrer, per la part que mira al castell. L’objectiu d’aquesta era molestar la tropa que sortia del castell a fer provisió d’aigua a la font. A principis d’abril fou quan es notà més l’empeny per part dels contraris en impedir l’aproximació dels defensors a la font i van construir alguns parapets. Així que el Governador observà tots aquests treballs i abans que anessin més endavant disposà que sortissin vàries partides de tropa del castell per inutilitzar aquelles obres, que de continuar, els haurien posat en condició impossible de resistir. Així començà un foc viu per part de la guarnició i també de la bateria dels francesos. L’acció durà des de la matinada a les onze de la nit, sent el resultat la destrucció dels parapets més immediats a la font per part dels espanyols. Es van calcular que les baixes dels francesos no baixaven de cent entre morts i ferits, mentre que de la guarnició del castell només es contaven dos morts i vint-i-sis ferits. No obstant les obres de fortificació que els francesos havien començat a fer a diferent paratges s’anaven fent serioses, i una d’elles situada a Massanes devia ser molt avantatjosa. Formaren a can Regàs un reducte i es dedicaren a avançar els seus parapets en direcció al castell. El primer de maig es notà un gran moviment entre la tropa francesa, que es traduí dins els castell com a preparatiu d’assalt. Al cap de dos dies aparegué una columna de tropa i paisans manada per Villamil que venia amb l’intent de socórrer el castell però tot i els seus esforços no va poder aconseguir-ho. Els francesos, escarmentats d’haver estat burlats dues vegades consecutives reuniren un gran nombre de forces que feren retirar les tropes de Villamil. Els del castell van veure com s’allunyava l’última esperança de socors. A la tarda del dia 11 es presentà un tinent coronel amb un plec del mariscal Auguerau intimant per quarta i última vegada la rendició al Governador i a la guarnició oferint-los la mateixa capitulació que als defensors de Girona i prometent-los tant sols dues hores de treva per determinar-se, amb l’amenaça que passat aquest temps i no haver-se verificat en la capitulació, seria passat el castell a sang i a foc sense cap contemplació i mirament i manifestant que ja havia defensat prou i massa el castell per la seva glòria i la de la valerosa guarnició. El governador contestà al mariscal que encara que agraïa la comparació que els feia amb els defensors de Girona, no es trobava en el cas apurat d’haver d’admetre les seves proposicions i molt menys de rendir-se. Sobre les forces enemigues en aquest període que assetjaven el casell i la vila d’Hostalric, el nombre no baixava de 6000 homes a l’inici del bloqueig i cap al final ja es comptaven entre 10.000 i 12.000 homes. I fins i tot de veu de la gent d’aquella època es diu que al darrer període del setge es reuniren prop de 30.000 combatents amb els reforços que havien vingut des de França. Passats quatre llargs mesos i esgotats tots els recursos es decideix, com ja era previst, evacuar la fortalesa. Cosa que es va dur a terme la nit del 12 de maig. Abandona la fortalesa tot el persona útil, en nombre d’uns mil homes, quedant tant sols els malalts i ferits sota la

95 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC responsabilitat del contractor de l’hospital Don Manuel Mellado, conferint-li a més l’encàrrec de fer entrega del fort a l’enemic. Disposaren també que es quedés al castell pel socors espiritual dels malalts i ferits el capellà Juan Vilademunt. S’acordà també que els menys malalts que poguessin fer alguna cosa, servirien d’ajuda a aquests dos homes i a la custòdia del castell fins a la seva entrega. Ordenat tot d’aquesta manera es preparà la guarnició per el gran esforç que anaven a fer, potser el darrer de la seva vida. Al matí confessaren tots i de seguida combregaren. Aquell acte religiós i d’humilitat vers l’únic que podia salvar-los va fer renéixer l’ànim als poc que ja no podien resistir tanta fatiga i escassetat i esperaren l’hora de la marxa. L’avanç de la columna va tenir lloc a la nit, a través de les línies enemigues, obrint-se pas a la baioneta o el ganivet per evitar els trets que delatessin la seva situació, i al llarg dels quasi cinquanta quilòmetres que separen Hostalric de Vic. Aquest és l’informe oficial de l’acció datat el 16 de maig de 1810 i dirigit al capità general de Catalunya, Eduardo O’Donell. (resumit i traduït al català)

La guarnició d’Hostalric va emprendre la marxa el dia 12 d’aquest mes a les 10 de la nit abandonant el castell que no podia defendre més temps per la manca d’aliments i aigua. L’enemic, informat pels desertors de la situació de la fortalesa i de la ferma resolució de la seva guarnició d’obrir-se pas amb la baioneta, va fer el seu últim esforç per a desviar-la d’aquesta decisió. Així, a la tarda del dia 11, el mariscal Auguerau va enviar un tinent coronel amb el següent missatge.

“Sr. Governador. Us intimo la rendició del vostre castell, ja l’heu defès força per la vostra glòria i d’aquesta valerosa guarnició. Sens dubte he perdut l’esperança de ser socorreguts amb queviures.. Us ofereixo la mateixa capitulació que he concedit a la ciutat de Girona. Us dono dues hores de temps, per determinar-vos, si en aquest terme no m’entregueu el fort, sereu passat a ganivet amb tota la guarnició sense cap excepció. Auguereu, duque de Castiglione.

El Sr Governador va fer la següent contestació:

“Sr. Mariscal. Agraeixo en nom d’aquesta guarnició la comparació que us digneu a fer d’ella amb la immortal de Girona. Però no admeto les vostres proposicions, doncs crec que encara no estic en determinació de rendir-me” Julián de Estrada

El dia 12 al matí, la tropa ja sabia que la fugida estava planejada per la nit. L’enemic va observar el moviment que hi havia al castell i no va dubtar que aquella nit seria la de la fugida.

96 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

La mateixa tarda es reforcen els punts del costat dret de la Tordera, per on l’enemic creia, com tota la guarnició, que s’havia de fugir per anar cap Arenys de Mar, on el capità general va fer preparar unes barques per afavorir l’engany. Una guerrilla que els enemics tenien a la Casablanca, a la riba dreta del riu, va començar a fer foc on cap dels defensors no havia anat en tot el dia. Aquesta operació de l’enemic, que manifestava la seva por, va donar les millors esperances als soldats de la fortalesa. A les deu de la nit, en una nit molt il·luminada per la lluna, la guarnició va saltar l’estacada per la part del camí ral de Sant Celoni. Va baixar el glacis i va travessar en massa i a gran velocitat el camí ral i totes les hortes que separen Hostalric de Massanes. Dues guerrilles de cinquanta homes, feien la descoberta a dreta i esquerra avançant sense tirar cap tret. Van complir el seu encàrrec i van degollar el primer sentinella i atacant als altres a cops de baioneta. La columna va seguir el seu camí cap a Sant Feliu de Buixalleu i a una llegua del castell van trobar un campament enemic que fou embestit com els altres. Però el foc i els crits van alarmar al campament de 2000 homes del camí d’Arbúcies i una forta descoberta ens va picar la reraguarda, però va ser rebuda amb tanta força que aviat els enemics van desistir de les seves intencions. Els esforços que havia fet la tropa fins el moment eren superiors a les seves forces, debilitades per un llarg i rigorós dejuni. Molts soldats, rendits van haver de ajeure’s al camí per a descansar i alguns d’aquests van caure en poder de l’enemic. Tres companyies del cap de la divisió van errar el seu camí desviant-se cap a Arbúcies i es van trobar amb els enemics. El que va quedar de la divisió desviada va retornar amb molt de treball cap al camí i a la matinada del dia 13 va entrar a Joanet. Allí van descansar dues hores i per la falta del Sr. Governador, que no sabien on es trobava, el comandant d’Artilleria D. Miguel de Baños, va agafar el comandament de la divisió i a les set del matí arribaren a Sant Hilari. Els veïns de Sant Hilari havien fugit en veure que s’acostava una divisió de soldats que no es pensaven pas que fos amiga .De manera que no trobant-se pa per la tropa el comandant va determinar seguir el camí de Vic on va arribar la divisió en nombre de 500 homes. Al matí del dia 14 es van rebre molts soldats que, per la seva debilitat, s’havien quedat enrere. Finalment la divisió constava de 800 homes però s’ignorava la sort del Sr. Governador. Referent als infeliços que s’havien quedat al castell, tant bon punt la guarnició la desocupà, es remplaçaren els sentinelles per soldats ferits o malalts de menor gravetat, destinant-se al mateix temps altres per fer rondes de nit. Tot i això a dos quarts de dotze d’aquella nit començà un foc violent de fuselleria per la part del revellí, i l’incident inesperat obligà a Don Manuel Mellado a fer entrega del fort a l’enemic. Es va dirigir al baluard de Santa Tecla i des d’allà va manifestar als francesos que el fort ja era seu i que aturessin el foc. Però els francesos lluny de fer cas d’aquesta manifestació de pau continuaren. Fins i tot van intentar assaltar el castell amb escales de corda però no van poder-ho aconseguir

97 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC gràcies encara a la petita resistència que trobaren. Don Manuel Mellado sortí del castell pel portal de Socors saltant l’estacada per la part de la vila i va cridar a la guàrdia més pròxima perquè el conduís a presència del comandant militar de l’enemic per a fer-li saber que s’havia fet entrega del fort. Així el comandant va disposar que sortís una força de la vila per impedir que el fort fos assaltat i va fer conduir a Grions a l’encarregat de fer la entrega del castell a fi de que presentés al general Palombini el plec que li dirigia el Governador del mateix i el general disposà que a la matinada del dia es verifiqués la ocupació del fort. Segons es diu els francesos quedaren plasmats de veure aquell quadre de ruïna i no gosaven comprendre com el patriotisme havia resistit a tantes necessitats. La vida dels infeliços ferits i malalts fou respectada però no quedaren enterament lliures d’un mal tracte i horrible saqueig. El capità general de Catalunya va concedir una medalla d’or als oficials de la guarnició i una de plata a la tropa que deia:

“Valor i fidelidad constante, Hostalric, 12 de mayo de 1810”.

Hostalric i Figueres van ser les últimes places que van abandonar els francesos a l’estat espanyol.

Sometents i miquelets Desaparegut gairebé del tot l’exèrcit regular després de la presa de Barcelona la Junta Superior de Catalunya va promoure la formació d´ un exèrcit de quaranta mil homes a partir de l´ enrolament de nous soldats, dels cossos francs de Miquelets i del Sometent General. Al llarg de la guerra, aquestes dues formes d’enquadrament van ser adoptades pels mateixos militars, i sovint es confonen per les seves actuacions amb les partides, les guerrilles i les milícies populars. Els miquelets, com a milícia paramilitar formada per homes elegits entre els més joves i més ben dotats, eren reclutats tradicionalment per a accions especials o per reforçar les tropes regulars. Els sometents (la massa de la població) operaven a prop dels pobles respectius i eren convocats en moments de perill, tot i que les autoritats van utilitzar aquesta organització particular de defensa de forma sistemàtica des de 1808 fins a 1811.

L’estat en el qual es feren càrrec de la fortalesa els assetjadors de la Guerra del Francès, era el propi de qualsevol plaça que hagués sofert un llarg setge. L’intens bombardeig havia afectat notablement moltes parts del castell. En especial al camí cobert, el revellí i la contraguàrdia. També els parapets i les troneres, estacades, ponts i garites. Així els nous ocupants es van haver d’ocupar de la reparació de tot això. D’aquest període podrien ser l’obertura de troneres a la cara esquerra de la contraguàrdia, al semi baluard de Santa Bàrbara i al vèrtex de la dent de serra. També es va construir davant el Portal de Socors un tambor espitllerat. El 1814 l’exèrcit francès abandona la plaça i no tornaria fins nou anys després. Ferran VII tornava del seu desterrament per a tornar a ocupar el tron d’Espanya. Al 1812 s’havia proclamat a Cadis la primera constitució de caràcter liberal que es donava a Europa. Aquest text de llibertats fou la base de les discòrdies entre l’Espanya conservadora, entestada amb privilegis tradicionals i el tron de Ferran VII i l’Espanya liberal,

98 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC partidària d’una monarquia constitucional. El xoc entre aquestes dues maneres d’entendre l’estat sortit de la Guerra de la Independència cobriria de sagnant foscor el ja de per si lúgubre regant de Ferran VII. Al 1820 Ferran VII, d’una banda jurava i acceptava la constitució i per l’altre, reclamava l’ajut militar dels seus socis de l’Aliança (coalició absolutista), per tal de tornar al sistema absolutista. La petició del rei fou acceptada i la Santa Aliança nomena per raons de proximitat al monarca francès Lluís XVIII, com encarregat de socórrer als monàrquics absolutistes espanyols. Hostalric, com la majoria de les places fortes catalanes, es va mantenir fidel a la constitució. El setembre de 1823, les tropes reialistes de la divisió del Baró de Damas, encarregades de bloquejar la fortalesa de Figueres, ho feren també amb la d’Hostalric, tant sols guarnida per un reduït nombre de soldats sota el comandament del governador Riego. El bloqueig es va sostenir fins el dia 2 de novembre quan entre les condicions de la rendició de Barcelona s’incloïa les capitulacions de Tarragona i Hostalric. La plaça va ser ocupada de nou per tropes de la nació veïna, això si, aquesta vegada en nom del rei d’Espanya Ferran VII. El bloqueig d’Hostalric, més formal que altra cosa, no comportà danys notables. Per això durant els cinc anys de nova presència francesa a la fortalesa no trobem documentades obres d’importància, tant sols les generades per les pròpies necessitats d’allotjament de la guarnició. Urgellés ens explica una anècdota referent al castell d’Hostalric durant aquesta època. “Al 1822 les partides reialistes havien anat prenent força aquí a Catalunya. Fins i tot alguns eclesiàstics, abandonant el seu deure allistant-se a les files dels absolutistes. Un dels que més havia figurat en aquesta guerra civil fou Mossèn Antòn, i la seva influència havia arrastrat a un gran nombre de gent. El país es va veure lliure d’ell gràcies al castell d’Hostalric. El dia 18 de juny, i estant celebrant el seu patró prop del Mas Puig de Grions, com desafiant al destacament lliberal del castell, començà a fer-los gestos amb imprudència i s’acostà tant a la vora del fort que una granada explotà dant seu i el va ferir. De seguida va ser transportat pels seus a la rectoria de Gaserans on morí al cap de pocs dies”. Durant l’època de les Guerres Carlines la fortalesa d’Hostalric també hi va tenir un paper actiu. Durant la revolta de la Jamància (1843). La junta de Barcelona s’havia fet amb la ciutat i les seves proclames i aconseguiren el pronunciament de diferents guarnicions, entre les quals hi havia Girona i Hostalric. El general Prim es dirigeix a Girona i al seu pas per Hostalric deixa algunes forces amb la intenció de sotmetre la fortalesa, davant de la qual ja hi eren els milicians i sometents dels voltants. Arriba a la capital de Girona i l’assetja i juntament amb la capitulació de Girona s’inclou la fortalesa d’Hostalric.

99 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Durant la Guerra dels Matiners Hostalric tampoc va poder quedar al marge dels esdeveniments, però en aquesta ocasió la seva guarnició va estar al costat del govern.

 GUERRES CARLISTES A HOSTALRIC

Mort Ferran VII, esclatà la guerra al 1833, l’inici de les Guerres carlines, aclamant a Carles representant del partit absolutista, i per tot Espanya es va estenent la rebel·lió que pren un caràcter de desgràcia imponent. A Hostalric, tot i estar protegit pel castell, van entrar al març de 1835 els facciosos a la vila exigint diners i altres objectes als veïns, que sorpresos davant un atac tant temerari només es van cuidar d’amagar tot el que constituïa les seves riqueses. D’aquesta manera ningú es va cuidar de fer arribar informació al fort perquè des del castell vingués ajuda. Això va costar a la vila una multa de 6000 rals, que se’ls imposà per descuit i deixadesa tanta de consentir tal errada al costat mateix d’una fortalesa. Per evitar en endavant cap més sorpresa, es procedí aquell mateix any a deixar la vila en estat de defensa reconstruint algunes de les muralles i altres obres, quedant així mateix organitzada la milícia urbana, que s’armà amb escopetes del castell. Durant una sortida que feu el cap d’aquesta plaça al febrer de 1836 per allunyar als carlistes de Breda, poc li va faltar de què no li costés molt cara, ja que abans del seu retorn al castell s’assabentà per atzar que una grossa partida emboscada pel camí tractava d’impossibilitar-li el pas. Aquesta partida, junt amb algunes altres es reuniren per a dirigir-se en massa contra Hostalric. El governador del castell, que havia rebut aquestes notícies, manà que sortís un destacament per a reconèixer els voltants i per a cerciorar-se si efectivament emboscats els enemics, persistien en la idea de sorprendre al fort. Però el cap d’aquest destacament s’allunyà massa, quedant fora de l’abast del castell i aviat veié castigada la seva temeritat al trobar-se voltat i tancat el pas pels facciosos, i encara que la seva resistència fou heroica, no pogué evitar que les tropes poguessin arribar al castell. Els infeliços que quedaren presoners dels carlistes foren afusellats al cap de pocs dies. Al 1847, amb na nova insurrecció de les Guerres Carlistes, i sent Governador del castell Don Manuel Urgellés, estigué Hostalric en perill de veure’s embolicat en una sorpresa que es tramava fer a fer-se al castell. Aquest governador rebé un anònim qual contingut i traducció eren les següents paraules: “6 d’agost de 1847. Com home honrat i amant de l’ordre i la tranquil·litat del país, no puc menys que posar en el seu coneixement un pla i traïció que deu tenir lloc per a l’entrega de la plaça i el castell d’Hostalric a poder de la canalla que infesta la muntanya i que degolla bàrbarament als infeliços i virtuosos soldats. Els autors del complot son...amb alguns satèl·lits de la població, ignoro els noms a excepció d’un dels primers que es diu...El cop ha de donar-se per la Verge d’Agost i a més trigar el 25, i en això no hi ha cap dubte, puig em jutgin de carlista i d’influència en el país, m’han estat fetes proposicions per conducta del meu pare, home fanatitzat per la causa de Carlos V. També tinc entès que hi ha un llop molt

100 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC gros vingut de França per a posar-se davant, qui en l’actualitat deu estar amagat entre Massanes i Sant Feliu. Aquest pla és positiu, i si qui m’ho ha dit no fos qui m’ho ha declarat, per creurem fill obedient, jo en persona donaria el meu nom i direcció, més un pare sempre és un pare i és un vell de vuitanta-tres anys que sols pensa en la salvació de l’ànima i pel que poso tot això en son coneixement, ja que d’aquesta manera queda la meva consciència tranquil·la al pensar que tal vegada eviti moltes desgràcies i salvo a un pare caduc ja que son pensa en obtenir la glòria per qualsevol medi, assegurant-li que si alguna cosa més descobrís per aclarir els fets, no titubejaria en donar-li part de tot per creure que d’aquesta manera obraré com a persona honrada. He d’advertir-li que hi ha gent allistada per donar suport al cop. Estimi aquest avís amb més saviesa que un veí de Tordera. Així el governador es posà al fil de la trama i certament sapigué que el dia 25 d’aquell mes s'havia de dur a terme la sorpresa i assalt del castell. Sense que cap acte de preparatiu pogués infundar sospites als caps d’aquesta tramoia arribà el dia assenyalat i si bé aparentment regnava al castell la tranquil·litat habitual, estaven totes les mides tant ben preses aquella nit al seu interior, que els temeraris assaltadors devien trobar la mort irremissiblement en el seu afer. Desgraciadament i feliçment pels facciosos el temps dolent i la pluja d’aquella nit que ells cregueren fatal impedint-los l’assalt, era precisament la seva salvació. Els grans preparatius que a darrera hora d’aquell dia es feren al castell, donava una idea a les tropes del perill no dubtós d’un assalt, i al sortir aquest fallit, era ja impossible guardar amagada aquella previsió, per la facilitat amb que els espies que podien tenir al poble els enemics se’n assabentarien. I així fou que no provaren més d’arriscar-s’hi amb prou sentiment per part del governador a qui s’havia sentit dir moltes vegades: Llàstima d’assalt! En aquella sola nit hauria deixat neta la comarca de facció”.

Durant la guerra Hostalric va ser un punt neuràlgic de comunicacions de telegrafia òptica militar entre Barcelona, Girona i d’aquestes amb Vic. Ja a mitjan segle XIX, l’aparició de l’artilleria ratllada i els nous projectils explosius assenyalaven el principi de la fi de la fortificació baluardada. Aquestes, nascudes per fer front a l’artilleria moderna, deixaven de ser útils davant l’artilleria contemporània. Tot i que en el cas espanyol, el govern va considerar la conveniència de l’enderroc d’una bona part de les fortificacions del país, moltes seguiren sent utilitzades pels exèrcits amb diferents finalitats auxiliars: casernes, arsenals, escoles militars o presons. Un Reial Decret de 1856 contemplava la demolició de les fortaleses obsoletes i allunyades i Hostalric n’era una. Però finalment, davant el pressupost de l’enderroc es va considerar massa elevat i com a alternativa es suggerí la inutilització militar de la fortalesa obrint bretxes a les muralles i desballestant els sostres del edificis. Tot en el benentès de reutilitzar la més gran quantitat de materials possibles a les obres del ferrocarril que aleshores havia d’arribar a la vila.

101 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

L’ajuntament de l’època no semblava estar massa d’acord amb la desmilitarització de la fortalesa, tot recolzant-se en l’argument que una possible incursió d’alguna partida carlina podria fer-se amb la vila. Una Ordre del Ministeri de Guerra atenia la demanda municipal i deixava en suspens l’enderroc. L’encert de l’anterior decisió es va posar de manifest a la Tercera Guerra Carlina (1872- 1876), en la qual la fortalesa va ser bàsica per evitar el tall de la línia de ferrocarril. Els carlins, conscients que les comunicacions modernes, tant el ferrocarril com el telègraf, eren decisius en mans de l’enemic, atacaren aquestes línies contínuament.

A finals del segle XIX, al 1881 i davant la dificultat de mantenir la fortalesa i la guarnició, i veient que aquesta ja no podia aportar masses beneficis, l’Ajuntament d’Hostalric demanava al govern que es portés a terme l’Ordre Reial de 1856 i que es decretés la supressió de la dita zona polèmica o que almenys aquesta es reduís a un límit que permetés l’ampliació de l’actual vila, que es trobava oprimida dins el perímetre de les antigues muralles. Al 1891 una Reial Ordre denegava la sol·licitud d’ampliació urbana per seguir considerant Hostalric plaça de guerra subjecta a zones polèmiques. Res es va fer i l’estat de la fortalesa com a caserna esdevenia cada vegada més lamentable. Fins a tal punt havia arribat que els oficials feia temps que havien deixat d’allotjar-s’hi i ho feien a la vila.

4.8. LES MINES D’HOSTALRIC

L’existència de mines subterrànies a Hostalric a estat l’origen de moltes llegendes. Si bé en altres èpoques alguna d’elles va poder servir de connexió amb el castell durant algun setge, a partir del segle XIX el seu ús es va limitar a la conducció d’aigua per al subministrament de la població. Les mines d'Hostalric es desenvolupen per sota del que forma part del nucli antic de la vila. L'accés comú es troba al carrer Major i el seu final "relatiu" al peu del castell. Es distingeixen dues galeries principals. Una es troba més al nord en referència a la fortalesa i es creu que és la més antiga i també la primera que va ser deixada en desús. La galeria sud és la que es troba més propera a la fortalesa i te el mateix tipus de conducció i similar construcció, per tant es pensa que la seva antiguitat pot ser molt similar a l’altre. Les dues foren construïdes per tal d’abastir d’aigua el poble. Primerament es va fer amb canaleta de mitja canya (semblant a una teula però amb l’arc que forma la canal més acusat). Més tard, per la falta de manteniment i també per la duresa de l’aigua, ja que la tosca colmatà la canaleta primigènia, aquesta fou substituïda per canalització de ferro i posteriorment per tub de ciment a la galeria sud i la galeria nord es deixaria en desús. Finalment, les dues queden abandonades per a l’ús al qual eren destinades.

102 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Referent al seu mètode de construcció val a dir que la gent que váren constuir les mines, no es creu que fossin grans professionals en mineria. Les eines que utilitzaven principalment eren: martell de miner, tascons, barrines, picots, etc…i sense oblidar la llum de ble d’oli. Primer de tot havien de cercar el lloc on es trobava l’aigua i un cop es trobava i en sabien la profunditat el minaire foradava fins a trobar-la. D’això en deien el pou de prova. Si el cabal era prou important es feia el replantejament de la mina per l’exterior i s’iniciava fent els pous de pas o de buidatge que tenien una freqüència regular de trenta metres i que un cop acabada la mina eren tancats amb volta de maó en sec. El pas següent seria la foradada, excavación de les galeries en sentit contrari una de l’altra per poder unir els dos pous. Aquest mètode es pot observar en la galeria de la mina nova d’Hostalric per la direcció dels cops de picot. Un cop units els pous a través de la galeria es feia la solera i els canalons per on es conduiria l’aigua. També es bastien les galeries on es podien produir esllavissades. L’excavació d’aquestes mines deixen veure la constitució del subsòl del municipi. Gresos, argiles grises o groguenques, amb intercalacions de conglomerats molt compactes que localment inclouen colades basàltiques

TOPOGRAFIA DE LES MINES SUD I NORD D’HOSTALRIC

103 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

4.9. EL MOLÍ D’HOSTALRIC

Aquest antic molí de gra, situat sota la Plaça dels Bous, està documentat ja des d’època medieval. Era conegut amb el nom de Molí del Senyor o dels Vescomtes. L’edifici actual data del segle XIX i conserva tota la maquinària, que va funcionar fins a mitjans del segle XX. Del 1859 al 1928 va funcionar com a central elèctric i posteriorment com a molí de gra. El molí d’Hostalric prenia l’aigua de la riera d’Arbúcies a través de la Sèquia dels Molins. La sèquia pren aquest nom perquè passava per la farga, per la sínia i posteriorment va arribar fins al molí. L’aigua de la sèquia era emprada en algun dels seus trams per a regar els camps i els horts que la voregen. Quan hi havia prou cabdal d’aigua s’obrien les boixes (petites comportes), que permetien que l’aigua sortís de la sèquia al llarg del seu camí i arribés als horts. L’aigua que sortia del molí era conduïda i canalitzada cap a unes mines que seguint un curs diagonal atravessava el carret Ravalet i arribava fins a la zona d’horts ubicats a l’actual zona industrial de Massanes, al llindar amb el municipi d’Hostalric. El 1895 Narcís Vilaseca va instal·lar al molí una turbina que produïa electricitat i feia funcionar tres jocs de moles de gra. D’aquesta manera el molí es va convertir també en central d’energia elèctrica i proporcionà l’energia del primer enllumenat públic de la vila. La instal·lació de l’enllumenat públic elèctric va motivar la desaparició dels fanalers, persones encarregades durant molts anys d’encendre i apagar un per un tots els fanals del carrer. A les cases particulars el llum s’apagava a les 10 de la nit, després de dues intermitències que servien per avisar. Actualment està en desús però conserva tota la maquinària en bon estat gràcies a una intervenció particular. Al molí d’Hostalric, a part de les dependències familiars s’hi pot veure el carcavà, l’obrador que consta de dos pisos, la bassa i la sèquia. 104 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Una de les particularitats és que hi podem trobar altres elements com els engranatges o les corretges que servien per a fer funcionar altres moles i altres tipus d’aparells com la garbelladora o la bufadora de gra.

 Funcionament dels molins hidràulics

Els cursos d’aigua són l’element determinant per al funcionament dels molins hidràulics i, per tant, de la seva distribució geogràfica. L’energia hidràulica consisteix en la transformació de l’energia que proporciona un salt d’aigua que incideix sobre les pales d’una roda, que pot estar col·locada horitzontalment o verticalment. Com a conseqüència provoca en la roda un moviment circular capaç de moure una màquina: les moles de pedra d’un molí fariner en aquest cas. En primer lloc l’aigua s’acumula en rescloses construïdes al llit del riu. Seguidament és canalitzada per un rec que la porta fins a la bassa, on s’aconsegueix la pressió necessària per moure la maquinària interna del molí. La bassa també disposa d’un sobreeixidor que permet desguassar l’excés d’aigua: aquest desguàs és alhora una forma d’irrigar els camps propers al molí, de manera que s’aprofitin al màxim els recursos. El següent pas en el recorregut de l’aigua és el descens cap a l’interior del molí, que és provocat pel cup i la canal vertical que comuniquen la bassa amb el carcavà. En aquest moment la pressió del doll d’aigua que cau directament sobre la roda hidràulica fa girar l’eix que mou les moles situades al pis superior. Hi ha dos tipus de roda hidràulica: el rodet dels molins fariners sol ser una roda horitzontal, que gira paral·lela al terra, mentre que en els molins paperers o a les fargues és freqüent la roda vertical. Finalment l’aigua s’evacua passant per sota de la volta del carcavà i torna al riu pel canal de desguàs.

105 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

De l’edifici del molí farinera distingirem el pis inferior, on hi ha l’aigua que entra de la bassa, i el superior, anomenat obrador o sala de moles, on hi ha els operaris i la Farina. Així, a la part inferior de l’edifici, é son te lloc la transformació de l’energia hidràulica en energia mecànica, que permet moure una de les moles del molí farinera. Sovint l’únic element conservat dels molins abandonats és aquesta sòlida cambra inferior anomenada carcavà. L’entrada d’aigua procedent de la bassa es pot obrir i tancar gràcies a un pany situat a la paret del carcavà. S’acciona mitjançant un engegador de ferro que es troba al pis superior, abaixat quan el pany és tancat i aixecat quan el pany és obert. L’aigua entra a pressió per la canal que la projecta sobre el rodet. El rodet és el nom de la roda hidràulica, de ferro o de fusta amb un cèrcol metàl·lic d’un metre o 1,5 m de diàmetre. D’aquesta manera el rodet comunica un moviment circular a l’arbre, la biga de fusta encaixada dins l’ull quadrat del rodet. Quan la força de l’aigua entra al carcavà fa moure el rodet, aquest fa girar l’arbre, que és l’eix que comunica el moviment de la mola. La part inferior de l’arbre porta clavada una punta metàl·lica cònica, l’agulla que balla sobre el dau. Tot el pes de la part mòbil del molí recau sobre el petit dau de coure o ferro encaixat en el banc, una biga sòlida de roure situada al fons del carcavà. L’alçador, que comunica la part inferior i la sala de moles, permet al moliner d’aixecar el banc i amb ell el rodet i la mola superior, per obtenir una farina més o menys fina. La part superior de l’arbre va enganxada amb el coll-ferro, sobre el qual se sosté la mola volandera gràcies a la nadilla. En aquest punt es produeix força fregament entre les diferents peces que van col·locades en l’ull de la mola inferior. Habitualment els molins tenen dos jocs de moles, un dels quals només elabora Farina panificable i l’altre s’utilitza per a moldre cereals d’inferior categoria, per fer pinso. Més endavant, amb d’invenció de les turbines hidràuliques van oferir múltiples avantatges sobre els rodets. El salt d’aigua existent en arribar al molí, permetia que la turbina generés l’energia necessària per a fer funcionar tota la maquinària del molí i fins i tot per a vendre- la. La turbina podia anar connectada a un generador o dinamo que creava uns camps magnètics que eren induïts a través dels imants de l’exercitator en forma d’electricitat. Es convertí ben aviat, en el motor per excel·lència de la indústria. Els dos darrers desenis del segle XIX, moltes d’aquestes turbines foren instal·lades en molins de multitud de pobles per tal de proporcionar electricitat dins el terme municipal i es convertiran en centrals hidroelèctriques.

 L’OFICI DEL MOLINER

El moliner quan rebia el gra que havia de moldre, examinava si era gra fort o fluix, per saber si havia de remullar-lo gaire temps i com l’havia de moldre. D’aquesta feina prèvia els moliners en diuen “entendre el gra”. Un moliner que en sap, entén el gra, el que no en sap, no l’entén. Si el gra no s’entén, no se’n pot obtenir el rendiment òptim en el pes ni en la qualitat de la farina.

106 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Com que el gra era brut de terra o de sorra, a causa de les formes rudimentàries de com era batut, el moliner rentava el gra abans de remullar-lo. Si el gra era brut de terra, gairebé mai aconseguia de deixar-lo ben net per molt que l’esbaldís. Tot seguit prenia el gra dins d’un cabàs i el remullava, deixant que es mantingués a l’aigua durant un temps. Si era un gra fluix, unes tres hores, si era fort, el mantenia remullant-se una mica més. D’aquesta operació, se’n diu “covar”. Un cop havia acabat el temps de covar-se s’assecava al sol i un cop sec el ficaven a la tremuja (mena de caixa en forma de piràmide invertida) i començava la molta pròpiament dita. El gra cal que sigui ben sec, si no, en moldre’l farà una pasta que quedarà enganxada a la mola i caldrà repicar-la de nou. El gra sortia pel fons de la tremuja i queia al canalet, el moviment vibratori del qual el feia avançar, a poc a poc, pendent avall fins a la punta ; aleshores queia per l’ull de la mola volandera enmig de les dues moles. Un cop dins, la mola l’engruna escletxant-lo entre les dues pedres. De primer, la pell dura que cobreix el gra, el segó, es trenca i es desplaça vers l’extrem de la mola per les ratlles llargues. El gra ja engrunat, per efecte de la rotació, es desplaça també cap a la part exterior de la mola, però, durant aquest trajecte, encara es més esmicolat i afinat, una vegada i una altra, entre les dues pedres. La farina surt per les vores de les moles i no s’escampa gràcies a la caixa de fusta , el riscle, que recobreix la mola volandera. En un costat del riscle hi ha un forat o canalet anomenat farinal, per on cau la farina fins al sac o dins la calaixera o farinera on és recollida. La farina i el segó cauen barrejats dins la farinera. Per obtenir un pa blanc, cal garbellar la farina a fi de separar-ne el segó. Quan no se separa, s’obté un pa de molla atapeïda anomenat pa integral, o bé, el pa morè o negre, quan només es treu una part del segó. La distància entre les dues moles és regulable, ja que la mola volandera es pot pujar i baixar, de manera que hi ha diferents qualitats de mòlta segons la textura final de la farina. Si es considera que no és prou fina, es torna a fer passar entre les moles a través de la tremuja fins obtenir la textura desitjada, però sempre vigilant que la Farina no es cremi de tant moldre-la. S’ha de tenir en compte que si les moles són massa juntes, el fregament de la pedra pot produir guspires i ser perillós, alhora que la pols originada en el mateix fregament es barreja amb la Farina i l’espatlla. Les moles, rodes o pedres del molí fariner sempre van aparellades, sempre de dues en dues, i són ambdues circulars: la de sota dita sotana o solera, és la fixa, la més gruixuda (d’uns 20 a 40 cm) i coincideix sempre en diàmetre amb la mola superior, dita volandera o sobirana, que és mòbil i molt més prima. El diàmetre és variable segons l’època. L’amplària mitjana és d’1,40 metres i el pes es situa entre 800 i 1000 kg. En tenir us desgast molt intens, ambdues moles es redueixen fins a la cinquena part. Disposen d’una vida màxima de tres anys. Les moles catalanes són sempre d’una sola peça de pedra, si pot ser, dura. Havien estat produïdes e pedreres locals, quasi sempre pròximes als molins. Era un picapedrer especialitzat qui s’encarregava de seleccionar la pedra i el lloc.

107 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Dins l’ull de la mola superior es troba ajustada la boixa, l’element més alt de l’arbre i del coll-ferro, abans de la nadilla. La boixa és feta d’una peça de fusta recoberta amb cànem, pell i greix: en ser constant el fregadís, necessita estar constantment lubricada i perfectament ajustada perquè per allí no s’escoli ni un sol gra. Dins l’ull de la cara interna d’aquesta mola s’hi fa una incisió (el nadiller) per encaixar-hi la nadilla, una peça de ferro en forma de dues pales, el capçal que permet fixar el coll-ferro a la mola. Les dues moles presenten una sèrie de solcs o recs coincidents en les dues cares, i que són molt útils i importants en el funcionament del molí per a diferents motius: separen la part que serà Farina de la clofolla; condueixen la Farina cap a l’exterior de manera més lenta i eficaç, la van afinant i esdevenen Canals per on circula l’aire, la que per l’acció del fregament de les pedres s’escalfen molt i hi ha perill de cremar la Farina. Tradicionalment els pagesos portaven el blat a moldre als molins que tenien més a prop i pagaven al moliner pels serveis prestats, una part proporcional del producte mòlt. Durant els temps en què a pagès es passava força estretor, sobretot en anys de mala collita, els pagesos de les cases pobres feien moldre glans, faves i d’altres grans amb el blat, per allargar-lo… Una de les feines que també s’havia de tenir en compte era la del manteniment del molí. Netejar la bassa, els canals i el carcavà era una feina primordial per al bon funcionament del molí. Però sens dubte una de les feines més importants era la de repicar les moles, sobretot la volandera, ja que s’anava gastant en les mòltes successives i s’havia d’anar repicant periòdicament, feina llarga i feixuga que feia el moliner i podia comportar ben bé un dia sencer. Alguns molins tenien un recanvi de moles per no interrompre la mòlta. Amb l’aixecament de la mola s’aprofitava per greixar la boixa perquè girés més ràpid. La tasca començava amb l’aixecament de la mola superior : antigament es feia amb unes cunyes o palanques, fins que a principi del segle XX s’introdueix la cabra o grua.

108 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

L’esquema del funcionament d'un molí fariner. El recorregut del gra i de la farina, representat per punts, comença a la tremuja (1). d'on passa al canalot (2) que acondueix el gra fins a l'ull de la mola, on cau entremig de la mola volandera (3) i de la mola sotana (4). Un cop el gra és mòlt surt pel farial (5) i cau a la farinera (6). El recorregut de l'aigua és representat per sagetes negres. L'aigua de la bassa o del pou sur a pressió per la canal (9) í cau damunt del rodet (8), fent que volti, després s'escola pel sòl del carcavà fins a l'exterior. Les peces ratllades: el rodet (8), l'arbre (7) i la mola volandera (3) són les úniques que volten, alhora, en el molí fariner.

109 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 5. EL SEGLE XX A CATALUNYA

110 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

5.1. CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME

El 1901 va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern a Catalunya i Espanya. La candidatura catalanista va obtenir una àmplia victòria que va comportar la descomposició del sistema polític de la Restauració, que s'havia basat en l'alternança en el poder dels dos partits dinàstics, el conservador i el liberal. La Lliga Regionalista, partit defensor d'un catalanisme possibilista i socialment conservador, que va esdevenir hegemònic a Catalunya entre el 1901 i el 1923. Els dos homes que van encapçalar el partit durant aquesta etapa hegemònica van ser Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. L'any 1907, en coalició amb altres forces catalanistes es va organitzar l'anomenada Solidaritat Catalana, que va presentar una candidatura unitària a les eleccions de 1907 i va obtenir un èxit electoral amb el programa regionalista de Prat de la Riba.

Amb tot, les tensions socials -posades de manifest amb la creació, el mateix 1907, de la Solidaridad Obrera- van persistir, i van donar lloc a la revolta popular de la Setmana Tràgica (alçament violent del 1909 en oposició a la Guerra del Marroc) i l'any següent a la fundació de la CNT, el sindicat de tendència anarcosindicalista que va ser absolutament predominant en el primer terç del segle XX. El catalanisme polític va aconseguir el 1914 la creació de la Mancomunitat, primer assaig d'autogovern, al qual posà fi la dictadura del general Primo de Rivera (1923). La proclamació de la Segona República, el 1931, tornà a donar l'autonomia a Catalunya, la qual cosa permeté la recuperació d'una institució pròpia d'autogovern, que duria el nom històric de la Generalitat i a l'inici d'un període, dramàticament curt, de recuperació de la normalitat democràtica i cultural, que es veié interromput per l'esclat de la guerra civil espanyola.

5.2. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

El fracàs de la Solidaritat Catalana va portar la Lliga Regionalista a buscar un pacte amb el govern de Madrid per tal d'aconseguir un mínim d'autogovern català. Finalment, i malgrat les reticències, la Lliga va assolir del govern un reial decret, que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius. La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, la federació de les quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva funció havia de ser purament administrativa, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya des del 1714. Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores 111 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC tecnològiques, de serveis i educatives. Així mateix, va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana. La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Un dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va ser la protecció decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua catalana. La crisi econòmica i la pujada de preus que es va iniciar a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, va radicalitzar la conflictivitat social i va conduir el sistema de la Restauració a una crisi política. El govern es va negar a tractar sobre les problemàtiques que afectaven l'estat i va optar per suspendre les garanties constitucionals i tancar les corts. Aquesta actuació va incitar la Lliga Regionalista a convocar una Assemblea de Parlamentaris, primer catalans i després espanyols, amb la finalitat d'aconseguir per via parlamentària les reformes administratives i polítiques que l'Estat necessitava. Però, l'Assemblea va ser declarada sediciosa pel govern i va ser dissolta per la policia. La coincidència de l'Assemblea amb la vaga general obrera d'aquell any i el caràcter massa avançat de les propostes dels parlamentaris, van inclinar la Lliga a acostar-se al govern, en què va participar per primer cop a finals del 1917. Aquesta participació va acabar en un fracàs que va costar a la Lliga l'hegemonia a Catalunya.

Els anys 20, quan la Lliga de Cambó va entrar en decadència, es va produir un procés de radicalització del catalanisme. Va sorgir, aleshores, l'Estat Català, de Francesc Macià, que defensava l'independentisme lligat a un projecte social de signe progressista. Alhora, una part dels militants de la Lliga Regionalista i del PSOE van configurar, respectivament, dos partits nacionalistes, Acció Catalana, que va vèncer la Lliga en les eleccions provincials del 1923, i la Unió Socialista de Catalunya.

5.3. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

La conflictivitat social de l'etapa, les derrotes militars en la impopular guerra del Marroc i la crisi política de l'estat de la Restauració van impulsar part dels sectors dominants catalans a donar suport al cop d'estat protagonitzat pel Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el 1923. Aquest cop d'estat va donar pas a una dictadura militar que es va allargar durant set anys. La Dictadura va suspendre tots els drets públics i va prohibir els partits polítics. També va prohibir les organitzacions sindicals i va dur a terme una forta repressió del moviment obrer. Així mateix, van ser prohibides la llengua i la bandera catalanes, i, després d'un període d'inactivitat, la Mancomunitat va ser liquidada. Durant la Dictadura, homes vinculats a Estat Català, liderat per Macià, van participar en l'atemptat contra Alfons XIII, conegut com el Complot del Garraf, i, més tard, van intentar envair Catalunya des de Prats de Molló, però van ser descoberts.

Cap al 1929, la dictadura havia perdut el suport de les classes dominants, de l'exèrcit i de la mateixa monarquia i era objecte de protestes estudiantils. L'any següent, Primo de Rivera 112 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC va dimitir i el monarca va nomenar un nou general, que havia de retornar la legalitat constitucional i convocar eleccions. Però la monarquia havia perdut la legitimitat pel seu compromís amb la dictadura. Aleshores, forces polítiques socialistes i republicanes espanyoles i catalanes van acordar crear un comitè amb l'objectiu de liquidar el règim, instaurar la República i reconèixer a Catalunya el seu dret a l'autogovern. Va ser el Pacte de Sant Sebastià. Les eleccions municipals de 1931 es van convertir en un plebiscit antimonàrquic amb el triomf de les candidatures republicanes en totes les capitals provincials de l'estat. Dos dies després, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona.

5.4. LA GENERALITAT REPUBLICANA

La proclamació de la República feta per Companys des de l'Ajuntament de Barcelona va provocar un clima d'eufòria republicana. Poques hores després, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques des de l'edifici de la Diputació. El nou govern provisional que s'havia constituït a Madrid, tanmateix, va obligar Macià a retirar la República Catalana. Com a contrapartida, però, va acceptar la creació d'un govern autònom, la Generalitat, i l'elaboració d'un estatut que precisés el seu marc de llibertat i autonomia. Aviat es va reunir a Núria una comissió per redactar un projecte d'Estatut. Les Corts van aprovar l'estatut la primavera-estiu de 1932, si bé es tractava d'una versió retallada pactada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició republicanosocialista que governava a Madrid. Poc després, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, que van donar la victòria a Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Francesc Macià, que presidiria la Generalitat fins a la seva mort, el 1933. Esquerra defensava el reconeixement de la nacionalitat catalana, la democràcia, el federalisme, el laïcisme i la distribució social de la riquesa. Tenia el suport, sobretot, de la petita i la mitjana burgesia, però també de part de les classes populars. Malgrat la limitada capacitat d'autofinançament, l'aplicació de l'Estatut va comportar una transformació de l'estructura política, administrativa i econòmica de Catalunya. La labor de la Generalitat republicana va ser especialment important en l'àmbit de l'ensenyament i la cultura. Així, malgrat que l'ensenyament públic era competència de l'estat central, la Generalitat va desenvolupar un ensenyament públic català, basat en les tendències pedagògiques més modernes.

113 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 5.5. LA DIVERSIFICACIÓ INDUSTRIAL

La indústria catalana va iniciar el segle XX amb una profunda crisi, sobretot al sector del tèxtil, que va acusar particularment la pèrdua de les colònies. La resposta de la indústria catalana davant d'aquesta situació decadent va ser intensificar el procés de diversificació iniciat a finals del segle anterior. D'aquest procés en van sortir particularment beneficiats els sectors químic, metal·lúrgic i hidroelèctric, que, a més, van gaudir de protecció aranzelària. També es van desenvolupar les construccions mecàniques, amb l'aparició d'empreses automobilístiques. Amb tot, podem dir que el fenomen més representatiu de la indústria catalana durant el primer terç del segle XX va ser la ràpida electrificació. Des de la primera dècada del segle, es va accelerar la construcció de centrals hidràuliques i companyies hidroelèctriques. L'electrificació va suposar importants avantatges per a la indústria catalana, que es va alliberar de la dependència del carbó i de les limitacions de l'energia hidràulica. L'electrificació va anar acompanyada de la proliferació de centrals elèctriques a les conques dels rius i de la construcció dels primers grans embassaments i de les xarxes de distribució de fluid elèctric.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918), en què Espanya no va participar, va obrir oportunitats de fer grans beneficis a la indústria catalana, que havia de cobrir la demanda dels països bel·ligerants. Però, acabada la guerra, la indústria catalana, que no era competitiva a nivell internacional, va quedar sotmesa a una nova crisi. Aquesta crisi, només es va poder superar durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, que va ajudar el creixement industrial amb la introducció d'aranzels proteccionistes i la repressió dels sindicats. L'Exposició Universal del 1929 havia de ser una mostra del bon moment que passava l'economia catalana. Tanmateix, pocs mesos després, es va produir el crac bancari mundial, que va afectar també l'economia catalana.

5.6. L’ESCLAT DE LA GUERRA I LA REVOLUCIÓ

L'estiu de 1936, un nou cop d'estat militar contra la República encapçalat pel general Franco va ser l'inici d'una Guerra Civil que va durar gairebé tres anys. A Catalunya, on la rebel·lió militar va fracassar, va començar una etapa revolucionària que va anar acompanyada d'accions violentes contra persones de dretes i de l'església. En aquesta conjuntura, la Generalitat va perdre l'hegemonia i va ser el moviment obrer representat per la CNT-FAI el que va passar a controlar la situació. Arran de l'alçament, molts patrons d'empreses van fugir, i els treballadors van intentar posar en marxa la producció. Es va iniciar, aleshores, un procés de col·lectivitzacions i les empreses van passar a ser controlades per les organitzacions obreres i camperoles i els 114 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC sindicats. Paral·lelament, a iniciativa de la CNT-FAI, es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va dirigir la revolució col·lectivista mitjançant el Consell Suprem de l'Economia de Catalunya. El Comitè va organitzar, també les primeres columnes de voluntaris cap al front. Voluntaris milicians, mal armats, mal organitzats i mal dirigits, van sortir cap al front d'Aragó. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va durar fins a la tardor de 1936, quan la CNT va acceptar formar part d'un govern d'unitat de la Generalitat. La CNT també va participar en el govern de l'Estat.

 LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

La Guerra Civil Espanyola va començar el 18 de juliol de 1936 i va acabar l’abril de 1939. Les tensions acumulades durant anys entre les forces de dretes i esquerres, van esclatar violentament pel juliol de 1936. Un cop d’estat orquestrat des de la dreta contra el govern del Front Popular esquerrà, elegit democràticament pel febrer del mateix any, va donar lloc a una guerra sagnant d’àmplies conseqüències. La guerra s’explica perquè el cop d’estat no va triomfar arreu. Mentre en algunes zones triomfava de seguida, en d’altres la resistència de les forces lleials a la República van impedir-ho. D’aquesta manera l’Estat espanyol quedava dividit en dues zones completament antagòniques: d’una banda, l’Espanya nacional, aviat liderada pel general Franco, que va imposar un règim feixista i va reprimir durament tots els sectors esquerrans; d’altra banda, l’Espanya republicana, que es mantenia fidel a les institucions de la República, dirigides per les forces esquerranes, democràtiques i nacionalistes del Front Popular, que reprimiren els sectors dretans. L’èxit dels nacionals s’explica tant per la unitat de direcció política i militar que va demostrar, com per l’ajut decisiu de les potències feixistes, especialment de l’Alemanya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini. El bàndol republicà va demostrar més desunió. A nivell polític, les lluites internes entre les forces d’esquerra, partits i sindicats, van fer inviable trobar un poder unificat. A nivell militar, la resistència es trobava dividida: d’un cantó, l’Exèrcit, d’altre, les milícies populars. Però també ho explica l’escàs ajut internacional rebut, només recursos de l’URSS d’Stalin i la col·laboració de les Brigades Internacionals, com també, pel fet que les potències democràtiques europees (França i la Gran Bretanya, al capdavant) van declarar-se neutrals, temoroses de que la guerra espanyola pogués esdevenir guerra europea i mundial. A la fi de la guerra, els nacionals de Franco van aconseguir una pau sense condicions. A partir de l’abril de 1939 començava a tot el territori espanyol una nova etapa de la seva història, sota la dictadura franquista. Els vençuts no caberen en la nova Espanya: la presó, els treballs forçats o la mort per als detinguts; amb sort només la depuració, i per a molts l’exili, foren les úniques sortides que els esperava. A la fi de la guerra, Catalunya perdria tot allò que tant li havia costat aconseguir. Franco havia abolit l’Estatut d’Autonomia del 1932 poc després d’entrar en terres catalanes (abril de 1938). La Generalitat i tota la seva obra fou abolida. No seria fins passada la mort del dictador (1975), quan s’establiren les legalitzacions dels partits polítics i es va obrir un camí a la democràcia. Catalunya recuperaria la Generalitat i les seves institucions d’autogovern (1977).

5.7. EL FRANQUISME

L'hivern de 1939 Catalunya va ser ocupada per l'exèrcit franquista. La victòria del bàndol dit nacional i la dictadura que instaurà el general Franco comportà, arreu d'Espanya, l'exili, la mort i la repressió de nombrosos militants republicans i dels partits i sindicats obrers. El nou règim suprimí immediatament l'Estatut de Catalunya, reprimí tota manifestació de catalanisme i prohibí l'ús públic de la llengua catalana. El 1940, el president de la Generalitat, Lluís Companys, capturat a França pels nazis, fou lliurat a les autoritats franquistes i afusellat a Barcelona.

115 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Després d'una llarga i dura postguerra, caracteritzada pel clima de repressió política i social i d'endarreriment econòmic i cultural, l'Espanya franquista experimentà, a partir de la conjuntura de 1959 i malgrat les condicions polítiques adverses, un període d'expansió econòmica, que fou determinat per la inserció tardana, encara que ràpida, d'Espanya en general i de Catalunya en un desenvolupament europeu més ampli, corresponent al que s'ha anomenat els 'trenta anys gloriosos' (1945-1975). En aquest període, Catalunya experimentà un gran increment de la població, que va passar de 3 a 6 milions d'habitants entre 1950 i 1980. Aquest enorme salt demogràfic, que fou possible gràcies a l'existència d'una indústria que necessitava mà d'obra, fou possible per l'aportació migratòria de gents vingudes, fonamentalment, del sud d'Espanya. Aquesta aportació demogràfica ha configurat, d'una manera decisiva, la societat catalana actual.

5.8. DEMOCRÀCIA, AUTONOMIA I INTEGRACIÓ EUROPEA

A la mort de Franco, el 1975, Espanya evolucionà cap a un estat democràtic i autonòmic, definit a la Constitució de 1978. El 1977 fou restablerta de forma provisional la Generalitat de Catalunya, en la persona del seu president exiliat, Josep Tarradellas, retornat a Barcelona l'octubre d'aquell any. El 1979 s'aprovà l'Estatut d'autonomia de Catalunya, que permetia el restabliment de l'autogovern. El 1986 Espanya s'integrà dins la Unió Europea, dins de la qual Catalunya propugna el reconeixement del paper de les regions com a motors del desenvolupament econòmic i del benestar social. En el període 1980-2003, caracteritzat pel desenvolupament autonòmic, va governar la coalició Convergència i Unió (CiU), encapçalada pel president Jordi Pujol. El 2003, Pujol va ser succeït per Pasqual Maragall, amb un govern tripartit (PSC-ERC-ICV), que va impulsar la reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya per adaptar-lo a la nova realitat catalana. Aquest nou estatut va entrar en vigor el 9 d'agost de 2006. El novembre del mateix any, José Montilla va succeir Maragall com a president de la Generalitat de Catalunya.

5.9. ART I CULTURA

En el tombant del segle el catalanisme polític s’entronca amb un renaixement cultural, artístic i literari important. Catalunya sortia d’una etapa de crisi. Amb la Revolució Industrial i el dinamisme de la seva societat, ara molt vinculada a Europa, es converteix en el motor econòmic de la Península.

116 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 EL NOUCENTISME

El Noucentisme és un moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya aproximadament el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i acaba el 1923 amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. És la resposta moderada als plantejaments que havia promogut el Modernisme. A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest. A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. Manifesten una preponderància de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una reacció en contra del liberalisme i el romanticisme. El Noucentisme va servir a la burgesia catalana per refermar-se com a classe hegemònica i exportar el seu programa de millora a la resta d’Espanya. Els noucentistes veuen que el lloc ideal per dur a terme tots els canvis que s’han plantejat és la ciutat. Construir una ciutat és consolidar el perfil de la civilització moderna. La ciutat és un espai amb canvis constants, reflex dels camins que pren la civilització. Aquesta civilització serà el resultat final de la seva obra. Cal crear una metròpoli que sigui exemple de modernitat a tot el país. La revolució implica allunyar-se dels ambients rurals i centrar-se en les ciutats, sense perdre les tradicions del camp. La indústria i les empreses burgeses són el motor de la nova Catalunya autònoma, i Barcelona n’és la capital.

5.10. HOSTALRIC, HISTÒRIA Fins ben entrat el segle XX no apareixeran iniciatives destinades a resoldre definitivament la situació de la plaça. Entre 1913 i 1915 es perfilen projectes per inutilitzar la fortalesa i destinar-la a diferents usos. Primer de tot es resol la necessitat d’habilitar un accés fàcil pel trànsit rodat i al 1915 s’enderroca part de la muralla del baluard de Sant Francesc de Paula i d’altres construccions i fan servir aquest material per a farcir part del fossat i establir el que avui encara és la carretera d’accés. El 1929 el castell d’Hostalric deixa de ser plaça forta militar i a partir d’aquest any va caure en un progressiu deteriorament a causa del seu abandonament. Amb la crema de l’església per uns despietats individus de Granollers el 24 de juliol de 1936 s’iniciava de manera ben espectacular la Guerra Civil. Les flames van fer desaparèixer l’excel·lent altar major de 1854, però s’aconseguí salvar la imatge de la Mare de Déu dels Socors. L’alcalde que hi havia aleshores, Joan Guitart, sabia que la Verge era molt important pels vilatans, i va decidir salvar-la de la destrucció que va implicar el pas de la guerra.

117 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Primer la va amagar en una casa particular, però va veure que aquesta seguia en perill en cas de bombardeig o saqueja-me’n, i va buscar un lloc més segur per amagar-la. Se li va ocórrer que la podia ocultar en un taüt i posar-la en un nínxol del cementiri. I així ho va fer. Un cop va passar la guerra, van anar a buscar la Verge i la van trobar allà on l’havien deixada. Li van haver de restaurar la cara a la Verge i les mans al Nen Jesús, ja que al ser de fusta, amb els anys, el corc l’havia fet malbé. La van restaurar amb guix i així segueix actualment, a l’església parroquial de Santa Maria d’Hostalric. Durant la guerra Hostalric no va patir bombardeigs, tot i que al maig del 1938 onze bombes van caure a la riera, i dues sobre una casa de pagès a 1 quilòmetre d’Hostaleries. En aquesta època, el castell es va fer servir com a magatzem de combustible i munició dels republicans, i després de la guerra de refugi i habitatge de molts passants. En acabar la guerra, Hostalric va patir una onada de pànic al pensar que els republicans farien explotar tot el combustible que guardaven al castell abans que els nacionals se l’apropiessin. Afortunadament, no va passar res de tot això. L’1 de febrer de 1939 els llençols blancs dels balcons anunciaven l’entrada de tropes franquistes i la repressiva i llarga postguerra franquista començava. El local social de la Falange va quedar instal·lat a la plaça de la Vila i carrer Major 29, on s’hi va instal·lar el menjador de l’Auxili Social, que oferia menjar als nens de les famílies més necessitades. El juny de 1939, l’Ajuntament va ordenar canviar tots els rètols escrits en català. Joan Guitart i Roca, anomenat “Sanxo”, va ser alcalde de 1937 al 1939, quan va ser cridat a files. El juliol del mateix any la repressió franquista l’afusellava a Girona. L’any 1949 l’Estat va vendre el castell en desús a l’Ajuntament per 18.500 pessetes. A partir d’aquell moment passà a anomenar-se Finca Municipal el Castell. Els usos als quals fou destinada la finca foren el farratge i l’abric de ramats d’ovelles i també el conreu de xampinyons a la galeria de comunicació. Capítol apart va ser l’explotació de la pedrera de basalt del castell amb l’objecte de treure material per a obres públiques. Paral·lelament els espais coberts havien estat ocupats per la immigració de la postguerra, la qual va habitar-hi fins que foren expulsats el 1955. El 1963 el castell i les muralles van ser declarats Monument Històric Artístic Nacional. El 1967 es procedí a la restauració d’una part del castell sota el mecenatge de mans privades per a convertir-lo en restaurant.

118 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 5.11. ELS CARRERS D’HOSTALRIC

 CARRER MAJOR

Amb aquest nom es va mantenir fins el 1931 i durant tota la República s’anomenà carrer Prat de la Riba. A partir del 1939 es retorna a l’actual nom. El carrer Major s’estén des de la Plaça dels Bous fins el Portal de Barcelona. Al llarg de tot el carrer hi ha nombroses cases pairals, construïdes sobretot, a finals del segle XIX i principis del segle XX. Al mig d’aquest carrer hi ha la Plaça de la Vila, la qual també ha canviat diverses vegades de nom. Al segle XIX l’anomenaven “Plaza de la Constitución”, durant el 1931 “Plaça de la República”, i durant l’època franquista “Plaza del Caudillo o del Generalísimo”. Abans d’arribar a la plaça, torbem el carrer Higini Negra. El seu primer nom era el de “La Plaça de la Grana”, i responia a l’antic mercat de gra que s’hi celebrava. L’actual nom es deu a una mostra de gratitud de l’Ajuntament envers la persona d’Higini Negra. Llur generositat i acomodada situació econòmica, el va permetre fer donacions que van ser molt beneficioses per a Hostalric i els seus habitants. En els números 40-42-44 va haver-hi un hostal. Aquí va viure-hi una temporada, durant l’any 1856, l’escriptor Serafí Soler “Pitarra”, el qual va venir a Hostalric fugint de l’epidèmia de còlera que s’havia declarat a Barcelona. Aquí hi va escriure el seu primer drama titulat “La pubilla d’Hostalric”. Podem veure-hi unes plaques de marbre que recorden la seva estada. La primera placa recorda la festa literària que s’hi va celebrar el 1887 i la segona, el centenari de la mateixa. L’autor passava llargues hores sota les ombres d’un desmais situats a la font del mas Bossom. Abans de presentar l’obra davant el públic barceloní, Soler va creure convenient fer-ne una representació a Hostalric. Després va estrenar l’obra a Barcelona, amb el títol, però, de “Les joies de la Roser”.

L’any 1877, en el transcurs d’un homenatge que Hostalric va fer a Frederic Soler, se’l va declarar fill adoptiu de la vila. Al número 32, on actualment hi ha el centre d’atenció primària, hi havia hagut l’antic hospital que estava sota el benefici dels vescomtes de Cabrera, més tard ducs de Medinaceli. Va ser fundat als voltants del 1346 amb el nom de Hospital de la Santíssima Trinitat. Al 1856 es van encarregar de l’hospital les Germanes Carmelites, que no el van deixar fins a la darrera Guerra Civil. També durant un temps fou una escola de nenes. Més endavant va ser local d’associacions juvenils, seu d’una emissora de ràdio local, local per a la tercera edat, arxiu municipal, i actualment hi ha el Centre d’Atenció Primària. Entre els edificis 26 i 28 del mateix carrer, possiblement pertanyent al mateix hospital, hi ha l’escut dels Cabrera i una creu que probablement era el símbol de l’antic hospital.

119 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

En tot el nucli antic s’hi conserven molt pocs elements arquitectònics anteriors al segle XIX, ja que els francesos van arrasar quasi tota la vila el 1809. A tot el carrer, algunes de les plaques on hi figuren els números de les cases, duen a sota una inscripció que posa “capitán”, “coronel”, “oficial” o “jefe”. Aquestes identificacions, que donen un ambient militar són de l’any 1854. En aquestes cases s’hi allotjaven temporalment els oficials de guarnició de la fortalesa d’Hostalric. L’any 1929, el govern del General Primo de Rivera va acordar el trasllat de la guarnició, per no reunir les instal·lacions les condicions exigides. Així doncs, Hostalric va deixar de ser zona de polèmica militar. Al número 3 del mateix carrer, hi havia una ferreria on antigament es posaven les ferradures als cavalls. Recordem que Hostalric era un lloc estratègic de parada obligatòria a mig camí entre Girona i Barcelona. El 1785, a la mateixa casa, hi va néixer el Bisbe Codina. Fill de la família de ferrers, es va graduar en filosofia i teologia a la universitat de Cervera (Lleida). El 1847, fou nomenat bisbe de Canàries, on el 1857 hi va morir i fou enterrat a l’interior de la catedral de les Palmas, on encara avui s’hi conserven les seves restes. La diferència entre classes socials era un fet evident a l’ Hostalric del principi de segle. Segons la solvència econòmica es podia pertànyer al grup de Dalt o al de Baix, és a dir, al grup dels acomodats, generalment propietaris i comerciants, o al grup de jornalers, pagesos i gent ordinària. A les hores de lleure la diferència s’accentuava encara més. Mentre uns tenien la sala de ball al Cafè del Centre, avui carrer Major 28, els altres anaven davant mateix, a Can Mustalica. De totes maneres, on més es notava la diferència era a l’església: les principals famílies del poble tenien els seients reservats en llocs privilegiats, mentre que la gent no podia pagar el lloguer de la cadira havia de seure a l’escaló.

 CARRER VERGE DELS SOCORS

Antigament anomenat carrer de les Ànimes, ja que és el camí que feien els seguicis mortuoris per anar a l’església, on al costat de la qual antigament hi havia un cementiri. Encara s’hi conserven algunes de les antigues cases pairals com Can Fortuny, del segle XVII, amb portal de mig punt i grans dovelles. Les golfes presenten una galeria de sis arcs de mig punt. L’entrada principal ha estat restaurada.

 PLAÇA DELS BOUS

En aquesta plaça, situada al principi del carrer Major, hi havia el Portal de Girona. És on s’acaba el recinte emmurallat i antigament el nucli urbà. A partir dels segles XVII i XVIII, aparegueren, tirant avall, dos nous carrers, anomenats Raval i Ravalet, situats ja fora de muralla. La plaça es va convertir, ben aviat, en el centre neuràlgic de la població. Les diverses fires de bestiar que s’hi celebraven al llarg de l’any van donar aquest nom tant característic a la plaça.

120 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Degut a diferents afers polítics, aquesta plaça ha canviat diverses vegades de nom. Al 1923, i amb el cop d’estat de Primo de Rivera, la plaça s’anomenà “Plaza del General Primo de Rivera”. L’any 1931 amb la instauració de la República va canviar de nom i va passar a dir-se “La Plaça de la Riba” i mesos més tard “La plaça de Pi i Margall”. L’any 1940, època de postguerra va anomenar-se “Plaza de la Miranda del Tordera”. Per últim, l’any 1969 va rebre el nom de La Plaça dels Bous, com en els seus inicis.

 CARRER DEL RAVAL

L’origen queda explicat per ser el primer carrer que es troba després de la fortificació en la seva part final.

 CARRER RAVALET

Amb aquest topònim es designa la part extrema d’un dels dos carrers que queden fora del recinte emmurallat. Al final del segle XVIII, els frares mínims del convent de Sant Francesc de Paula, es vengueren les hortes que hi havia situades on ara hi ha aquest carrer.

121 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 6. ALTRES DADES DE CATALUNYA

6.1. TERRITORI I POBLACIÓ

El país presenta una diversitat geogràfica molt marcada en un territori relativament reduït, d'uns 32.000 km² amb una franja marítima d'uns 580 km. Catalunya té en l'actualitat més de set milions d'habitants, Barcelona n'és la capital i una de les grans ciutats de la Mediterrània. Administrativament, se superposen la divisió estatal en províncies (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) amb una divisió de l'Administració catalana en 41 comarques. En aquests moments, hi ha a Catalunya 946 municipis. Catalunya limita a l'est amb la Mediterrània, al nord amb França i Andorra, i a l'oest i al sud amb les comunitats autònomes d'Aragó i València. Aquesta situació estratègica ha afavorit una relació molt intensa amb la resta de països mediterranis i amb l'Europa continental. Les grans unitats de relleu són els Pirineus-Prepirineus, la Depressió Central o de l'Ebre i el Sistema Mediterrani Català, a més de les planes litorals i la Serralada Transversal. El clima de Catalunya és de tipus mediterrani, amb moltes hores de sol, suau a l'hivern i calorós a l'estiu. Els Pirineus i les zones afins tenen clima d'alta muntanya, amb mínimes sota 0ºC, precipitacions anuals per damunt de 1.000 mm i neu abundant a l'hivern. A la costa, clima suau i temperat, amb temperatures que augmenten de nord a sud, inversament a la pluviositat. L'interior, allunyat de la mar, té un clima continental mediterrani, amb hiverns freds i estius molt calorosos. El seu enclavament privilegiat al Mediterrani ha fet del territori català un lloc de pas, d'intercanvi d'idees, costums i persones que han configurat la cultura i les tradicions catalanes. La societat catalana, que en aquesta primeria del segle XXI, ha superat els 7 milions d'habitants, s'ha construït a partir d'aquest intercanvi, fruit d'una llarga història de migracions i transaccions comercials amb altres cultures i nacions. A Catalunya s'han produït diverses onades migratòries. L'any 1900 tenia prop de dos milions d'habitants i entre els anys 50 i 70 ja comptava amb més de cinc milions arran de l'arribada d'un gran contingent migratori arribat des de diversos indrets d'Espanya. La segona onada migratòria va prendre embranzida a principis dels anys 90 i amb l'entrada del nou segle agafa més força, de manera que des del 1992 al 2006 la població augmenta fins a superar els 7 milions d'habitants. Aproximadament el 60% de la població de Catalunya viu a l'àrea metropolitana de Barcelona. Les zones més despoblades es troben a les comarques pirinenques. La taxa de natalitat l'any 2003 era de l'11,1% i la taxa de mortalitat del 9,1%. D'altra banda, la taxa de creixement natural (diferència entre naixements i defuncions) és del 2%. Pel que fa a la piràmide d'edats de la població catalana, el grup més nombrós és el que es comprèn en la franja d'edat dels 20 als 50, tot i que en els darrers anys, com passa a la majoria de

122 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC societats benestants, es percep un cert envelliment de la població i un increment de l'esperança de vida, que arriba als 80 anys (una de les més altes del món).

6.2. SÍMBOLS NACIONALS I LLENGUA CATALANA Catalunya té uns símbols representatius i distintius propis: la bandera catalana, l'himne i la festa nacional. La bandera de Catalunya és una bandera de les anomenades heràldiques, sorgida de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Possiblement la bandera, pendó o estendard dels comtes fou anterior a l'escut. No en tenim referència documental fins al segle XIII, però és una de les més antigues d'Europa. Els Segadors és l'himne nacional de Catalunya des de final del segle XIX. El text literari actual és degut a Emili Guanyavents i data de 1899. Utilitza elements de la tradició oral que ja havia recollit anteriorment l'escriptor i filòleg Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la compongué l'any 1892 adaptant la melodia d'una cançó ja existent. Cal, doncs, veure darrere l'himne una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, a la Guerra dels Segadors. Per la llei del Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 1993, Els Segadors va ser declarat himne nacional de Catalunya. La primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya en constituir-se l'any 1980 fou la que declara l'11 de setembre festa nacional de Catalunya en els següents termes: "(...) El poble català en el temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l'onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l'onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió, suposava també l'esperança d'un total recobrament nacional. El català és la llengua pròpia de Catalunya. Hi té el rang de llengua oficial juntament amb el castellà, oficial a tot l'Estat espanyol. El català també és la llengua d'una extensa àrea de l'est de l'Estat espanyol (les Illes Balears, el País Valencià, i una part de l'Aragó -la Franja de Ponent-), d'Andorra, on és l'única llengua oficial, del sud de França (l'anomenada Catalunya Nord) i de la ciutat italiana de l'Alguer. En conjunt, la llengua catalana és parlada en un territori de 68.000 km² on viuen gairebé 13,5 milions de persones. D'aquestes, s'estima que més de 9 milions són capaces de parlar-la, mentre que la poden entendre 11 milions. Els primers textos escrits en català que es coneixen són fragments de la versió catalana del Fòrum ludicum i el sermonari Les Homilies d'Organyà, tots dos del segle XII.

123 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 7. LLEGENDES D’HOSTALRIC

 LA DESTRUCCIÓ DE LA TORRE DELS FRARES

La torre més alta d’Hostalric és la Torre dels Frares, a la qual li ha faltat durant molt de temps la part superior. Això va ser degut a una bomba que hi va esclatar durant la Guerra del Francès. Però com passa amb moltes llegendes, aquest fet té dues versions. Una explica que durant la guerra, el poble, tot hi que tenia una muralla molt consistent, va ser conquerit ràpidament pels francesos, però la Fortalesa, amb la seva muralla independent, es resistia a l’invasió. Els francesos, tampoc havien arribat encara a la Torre dels Frares, la qual era utilitzada com a magatzem de munició i els soldats de la Fortalesa estaven molt atents de que no l’envaïssin. La llegenda narra que, un dia, els soldats que estaven defensant la Fortalesa no van poder resistir l’atac tant intens dels francesos i aquests van conquerir el castell. Però com que la torre dels Frares encara es resistia, els francesos van decidir destruir-la. Des del mateix castell, van disparar amb un canó i van tocar la part superior de la torre. Com que a l’interior d’aquesta s’hi guardava la munició, aquesta va esclatar i va quedar escapçada a la seva part superior.

L’altra versió explica que els que van disparar contra la Torre dels Frares van ser els mateixos soldats que hi havia a la Fortalesa. Aquests estaven a l’aguait de què els francesos no envaïssin la Torre dels Frares, quan de sobte van sentir una explosió al poble i van veure que sortia fum per la part inferior de la torre. Els soldats van pensar que els francesos havien fet volar la porta de la torre, i aleshores van decidir disparar a la part alta d’aquesta, on hi havia la munició, i amb objectiu d’aturar als francesos. Però resulta, que el fum que havien vist sortir de la torre, es devia a una explosió accidental d’una bomba, que havia patit el vigilant d’aquesta.

124 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 MOSSEN PERE XIFRA

Aquesta llegenda ens explica que durant la Guerra del Francès, el poble va patir molt, va ser incendiat i saquejat. Però també explica que un capellà anomenat Mossèn Pere Xifra, va plantar cara als francesos dalt de la Torre d’Ararà, que és la segona més alta del poble. Va pujar amb una escala de corda que va fer desaparèixer darrera d’ell, i aïllat en aquell espai tant reduït, esperà la seva mort. Això si, abans de morir, va matar molts francesos. Diuen que els seus trets van provocar moltes baixes entre els soldats enemics, i que fins i tot, un cop acabà la munició, llençava pedres. Fins i tot, hi ha una petita anècdota que acredita la seva valentia. Diuen que des d’una de les cases més properes a la torre, es va veure a dos soldats francesos que s’hi acostaven carregats amb un botí i un porc. Van deixar que aquests arribessin a la torre, i el mossèn, d’un sol tret els va matar a tots dos.

 LA PATRONA D’HOSTALRIC: LA VERGE DELS SOCORS

A Hostalric la Verge dels Socors és la patrona del poble. La figura va rebre aquest nom gràcies a una llegenda. Les dades més antigues sobre l’església són del 1280. Però no és de l’església que existeix actualment, sinó d’una petita ermita que hi havia a la falda de la muntanya on avui es troba la Fortalesa.

En aquesta petita ermita hi havia la talla d’una verge que no tenia nom, era anomenada només com a Santa Maria. Ens hem de remetre a l’any 1687, durant el qual Catalunya va patir una plaga de llagostes provinent de França, que també va arribar a Hostalric. La llegenda diu que quan la plaga va arribar a la vila, la gent es va espantar molt, ja que les llagostes van travessar tot el casc antic i anaven en direcció a les hortes del poble. Els vilatans pensaren que aquestes arribarien als horts i farien malbé tota la collita, cosa que significaria tot un període de fam i misèria. Però, què va passar? Doncs que un cop van arribar a l’ermita (situada just al mig del nucli de la població i de les hortes), es van posar al voltant de l’ermita, van girar i van marxar altra cop direcció França.

La gent del poble va dir que allò era un miracle de la Verge perquè aquesta s’estimava molt el poble, i aleshores la van batejar Verge dels Socors, ja que va socórrer el poble de la fam i la misèria. Aquest fet ocorregué el 2 de juliol de 1687, i es va decidir fer una processó cada 2 de juliol per rememorar el miracle que havia fet la Verge. Però això es va perdre passats uns anys, encara que avui en dia, es celebra la Festa Major del poble el primer cap de setmana del mes de juliol.

125 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Aquesta mateixa Verge, és protagonista d’una altra llegenda emmarcada durant la Guerra del Francès, (1808-1814). Durant la guerra, l’església va ser destruïda, encara que abans la van espoliar de tot el que tenia valor, entre elles totes les talles.

La llegenda narra que un cop van travessar la frontera de França, la Verge va girar el cap mirant cap a Catalunya. Clar, els francesos es van espantar molt després de veure que una talla de fusta movia el cap; van comprendre que la Verge s’estimava molt el poble i van decidir tornar-la. Va ser l’única peça retornada.

 LA MORT DE “CAP D’ESTOPES”

S’ha parlat molt sobre el lloc on succeí el fet luctuós que acabà amb la vida del Comte Ramon Berenguer II, “Cap d’Estopes”. Uns el situen en els boscos de Gualba, d’altres entre Breda i Hostalric; també s’ha insinuat que esdevingué a les proximitats del Gorg Negre, en ple Montseny. Però tothom coincideix en el nom del paratge: “La Perxa d’Astor” o “Gorg del Comte”. Les recerques, han aclarit el lloc on sembla que és indubtable que es va realitzar el crim fratricida. A pocs metres de la carretera general d’Hostalric, al terme municipal de Gaserans, hi ha la masia coneguda per “Can Perxistó”, que obtingué el nom per estar emplaçada prop del lloc anomenat “Perxa Astor” i del gorg d’en Sau, que el pas del temps ha dessecat. Ramon Berenguer II, el “Cap d’Estopes”, i Berenguer Ramon, (el fraticida), eren germans i tots dos governaven alhora els destins de l’Estat; mig any tenia el poder un dels germans i l’altre mig, l’altre. El que governava vivia al Palau Comtal de Barcelona, mentre que el que esperava el torn passava a viure al castell de Port, situat al cim de Montjuïc. A les acaballes de l’any 1082, el 6 de desembre, “Cap d’Estopes”, estava feliçment casat amb Mafalda, filla d’en Robert Guiscard, duc de Calàbria i senyor de Sicília, i estava satisfet pel naixement del fill que havia vingut al món encara no feia un mes. Aquest dia, per celebrar el traspàs de govern de l’un a l’altre, decidiren fer una gran cacera. El “Cap d’Estopes” tingué un somni terrible: somnià la seva reial capa d’ermini tacada de sang i com si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el castell, damunt d’aquest i pel costat habitat pel “Cap d’Estopes”, hi havia una forta nuvolada, mentre que el sol més brillant tocava a l’altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany, que mig induí el comte a abandonar la cacera; però, decidit, tirà endavant. Durant tota la marxa, el falcó que portava lligat a la sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent assenyalar-li un perill.

Son germà, Berenguer Ramon, envejós de la felicitat de Ramon i per l’ambició de poder que li rosegava per dins, estava a l’aguait de les anades i vingudes del seu germà.

126 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

El cavaller, ignorant l’assassina mirada que el perseguia, es va anar separant dels seus acompanyants, galopant amb el seu cavall per corriols i turons, sempre amb l’astor fidel que no es movia de la mà del seu amo. Sigil·losament, Berenguer Ramon, s’avançà fins a trobar el “Cap d’Estopes”, que no malfià de res. I, a sang freda, l’escometé i el cosí a punyalades; encara que també hi ha llegendes que diuen que en Berenguer Ramon li va donar un cop de venable que li travessà el pit. Ramon Berenguer II caigué mort des del cavall. L’astor que duia a la mà volà cap a una perxa immediata. Des d’aleshores, aquest lloc tràgic, que hom troba abans d’arribar a Hostalric, és conegut per “La perxa o Varal de l’Astor”. L’assassí, un cop va desfogar la seva ira, va voler amagar el crim. Com que es trobà la complicitat d’algun home dels seu acompanyament, agafaren corrents el cadàver, l’arrossegaren fins a la vora d’un gorg de la Tordera, que encara avui hom coneix pel “Gorg del Comte”, i el tiraren al fons de les aigües. Quan arribà després la comitiva d’en Ramon, s’adonaren, esglaiats, de la seva desaparició. El seguici dels dos germans van començar a buscar-lo neguitosament per tot arreu. La recerca era minuciosa, ho registraren tot. I el qui semblava cercar-lo amb més afany, bon dissimulador, era el mateix fratricida, que plorava, sanglotava i es donava cops al pit, talment com si es desesperés. Però, com és natural, no van trobar enlloc el “Cap d’Estopes”. Llavors veieren el seu astor parat al cim de la perxa. Van voler agafar-lo, i l’ocell va fugir d’una petita volada. Ho provaren una altra vegada, i l’ocell s’escapà de nou. I així, de volada en volada, va portar tota la colla fins al mateix peu del gorg. En trobar a Ramon en aquell lloc, van creure que s’havia estimbat i que havia mort ofegat. Berenguer Ramon, entre mostres d’una aflicció molt ben fingida, va donar ordres perquè el cadàver fos conduït a Girona, on rebria sepultura amb tots els honors que mereixia tant alta personalitat.

Davant la comitiva, durant tot el trajecte, volà l’astor. Tota la ciutat sortí a rebre-la, commoguda i amb llàgrimes als ulls. El Capítol i la Clerencia l’esperaven a la porta de la catedral. Es vas fer un silenci impressionant, quan començà la cerimònia litúrgica. I va ser aleshores que el xantre, davant l’admiració de tothom, en lloc d’entonar l’antífona acostumada: “Ajudeu-lo, sants de Déu; sortiu al seu encontre, àngels del senyor…”, entonà aquestes paraules acusadores: “On és el teu germà Abel, digué el Senyor a Caín…”Els canonges prou li digueren que callés, que entonés només l’antífona litúrgica. Però ell repetí, gairebé inconscient, cada vegada amb veu més forta: “On és el teu germà Abel…” Aleshores, l’astor, que s’havia parat sobre la porta del temple, caigué mort de dolor davant de tots i un xiuxiueig sospitós emplenà la plaça. Tota la gentada quedà convençuda que en Berenguer Ramon era l’assassí del seu germà. Per rememorar els fets fatals i la fidelitat de l’astor de “Cap d’Estopes”, es col·locà l’efígie d’un falcó, tallat en fusta, penjat del sostre de la galilea. Més tard, en al transcurs d’unes obres realitzades a la catedral, i enderrocat el que fou el frontispici, es va fer un astor de

127 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC pedra que es col·locà dins el temple. Es que avui figura a l’ogiva de la porta del vestíbul que precedeix la Sala Capitular i els Claustres.

 UNA DE DIMONIS

Es narra el viatge inèdit d’un veí de Tordera, Pere Portes , cap a l’infern en busca de la raó que a la Terra se li negava. Pere Portes es va veure embargat de tots els seus béns per un deute contret pel seu pare, i que havia estat anul·lat oportunament davant del notari d’Hostalric, Gelmar Bonsoms, qui amb mala idea, no va enregistrar tal circumstància al marge de l’expedient. Però Pere Portes no va poder argumentar davant la policia, doncs, havent mort el notari, no trobava qui li pogués donar fe de la veritat. Pensatiu se n’anava Pere Portes cap a Maçanet, quan de sobte va ensopegar amb un jove que resultava ser el diable, i aquest va invitar a Pere Portes a visitar l’infern amb la intenció d’interrogar a l’infidel notari. Penetraren a la verneda pels Estanys de Sils, i finalment, interrogà al senyor Bossoms i confessà que havia anotat la restitució del deute en un petit quadern que l’havia amagat sota una rajola de la seva casa d’Hostalric. Pere, tornat a la superfície terrestre, es dirigí a l’antiga casa del notari, i davant la sorpresa de tots, manà aixecar la rajola precisa que amagava el quadern. Així es deslliurà de l’embargament. Veritablement, la curiositat més sorprenent d’aquesta llegenda és que tant els Bossoms com els Portes foren personatges reals i perfectament documentats.

128 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 8. EL GUIA TURÍSTIC - TÈCNIQUES DE GUIATGE

8.1. PERFIL DEL GUIA TURÍSTIC

Un guia no és ni ha de ser només un pou de coneixements o dades, sinó algú que, tinguent la necessària formació cultural, sigui capaç de transmetre-la de manera clara i amena basant-se en les tècniques de la comunicació, i considerant en tot moment la dinàmica més adient al grup que assisteix.

La professió de guia sorgeix a l’ombra dels principals monuments i recursos turístics en les àrees receptores de visitants. En un principi, fou el resultat d’una vocació espontània, per prendre amb posterioritat cos legal. Actualment, depenent dels països, o de les comunitats autònomes, s’estableixen diferents habilitacions administratives.

Els principals coneixements que ha de tenir el guia han de ser:

 Culturals: recursos turístics, història, festes, gastronomia, temes genèrics, etc.

 Pràctics: recorregut coherent, tècniques de comunicació, dinàmica de grups, adequació a les circumstàncies, a les tipologies de grups, etc.

 Idiomes: nivell adequat. L’anglès és l’idioma fonamental, però és convenient conèixer quant més nombre d’idiomes millor.

 Actitud de servei: predisposició, somriure, amabilitat, llenguatge corporal, educació, responsabilitat...

 FIGURES PRINCIPALS

La principal classificació que es pot fer és la següent:

 Guia acompanyant. També anomenat guia correu, acompanyant tècnic, tour leader, guia de ruta. És el responsable del desenvolupament d’un viatge turístic, respectant el programa establert, y qui facilita informació d’interès turístic general. L’idioma que ha de dominar a la perfecció és el natiu dels participants en el tour. Poden treballar per agències o poden ser autònoms.

 Guia local. Aquest guia és l’encarregat de mostrar els recursos turístics d’una localitat, regió o monument, és a dir que ha de conèixer en profunditat tot allò que ensenya i per suposat l’idioma dels turistes que rep.

 Transferista. Aquesta figura recull la de l’acompanyant de grups que només els porta a la destinació i un cop allí recull a un altre grup al que assisteix de

129 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

tornada al punt d’origen. Les seves funcions i qualitats són similars a les del guia acompanyant. Treballen per empreses de transport, agències de viatges o poden ser autònoms.

 Assistent en destinació. En aquest cas ens referim a aquells professionals que ajuden al viatger a moure’s en l’arribada a la seva destinació. Entre les seves qualitats ha de destacar un profund coneixement pràctic de la destinació així com l’idioma del client i del país de destinació.

8.2. EL SERVEI TURÍSTIC

Totes les figures tenen un denominador comú: el tracte directe amb el client. Els guies són el personal en contacte. D’aquests depèn en gran mesura el grau de satisfacció del client i, per tant, l’èxit o el fracàs del servei turístic. Per a assolir l’èxit es requereix, a part de certes tècniques, una correcta actitud de servei.

Els guies presten un servei turístic. Aquest servei es distingeix dels productes manufacturats en que no es tangible, no es fabrica, es presta, no es pot emmagatzemar, no es pot provar i si no satisfà no es pot tornar ni canviar.

Els elements de prestació són els següents:

 El client. La seva presència és imprescindible i sense ella el servei no pot existir.

 El suport físic. És el suport material necessari per a la prestació del servei. Per exemple els recursos turístics, els carrers d’una ciutat, els seus monuments, les muntanyes d’un país, el fons expositiu d’un museu, etc. En altres paraules: el que motiva l’existència del servei.

 La circumstància. És el conjunt de factors que determinen el servei, i fan que un sigui diferent d’un altre.. Són molt variades i entre elles tenim les característiques del client: la nacionalitat, l’edat, el nivell cultural, el temps de què disposa, el moment del dia, els agents climàtics, els events especials, la dinàmica del propi grup..

 El personal en contacte. Són els guies, els que presten aquest servei que requereix un contacte directe amb el client. Ocupen una posició crítica des del punt de vista del màrqueting, ja que personifiquen a l’empresa als ulls del client.

El servei és la interacció entre els elements anteriors, i el barem per a mesurar la seva qualitat és la satisfacció del client. Per tant, una de les conclusions que s’han d’extreure és la necessitat d’adequar el servei als desitjos del client per aconseguir la seva satisfacció. Res més lluny d’un guia que una cinta que repeteixi sempre el mateix independentment de la circumstància.

130 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Las funciones del personal en contacte són:

Funció operacional: el què. Els guies reben unes instruccions per part del que contracta els seus serveis (programa), sense que es pugui fer massa en aquest nivell, tret de petits ajustaments, ordre del recorregut, etc.

Funció relacional: el com. Aquí és on els guies donen el seu toc personal al servei, és la manera global de comunicar els coneixements, subdividida en:

Lo visible: és el que veu el client, la imatge que se li dona: un guia amb bona presència, un entorn net i cuidat, etc…

Lo gestual: és el comportament que s’exterioritza mitjançant el gest, l’estar immediatament disponible, l’actitud de servei. S’ha de prestar sempre atenció al client i se li ha de fer saber mitjançant gestos i expressions facials adequades, el llenguatge corporal…

Lo verbal: es lo que es diu i com es diu (volum, to de veu..); S’ha d’utilitzar un llenguatge adequat, objectiu, sense judicis de valor, utilitzant una veu agradable en el moment oportú.

Un dels problemes del paper relacional deriva en que mentre per el client el servei es únic, normalment ho consumeix una vegada (visita, circuit, estància) per el personal en contacte el servei és repetitiu i pot portar a l’automatisme, convertint-se en un acte mecànic i perdent el “toc personal” que fa que el client es senti como una persona i no como un número. En els casos en que sigui possible (contacte continuat amb el client) és convenient aprendre els seus noms de memòria ja que això personalitza més el servei.

131 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC 8.3. DINÀMICA DE GRUPS

En esta activitat professional hi ha una gran dosis de psicologia, la major part de les vegades producte de l’experiència. Per el guia habituat resulta senzill avaluar al grup al cap de pocs minuts de conèixer-lo, això vol dir que existeixen una sèries de conductes, actituds i gestos que permeten identificar aspectes com:

 Es coneixen entre ells (grups tancats).

 Hi ha algun líder natural, ja siguin positius (que poden resultar molt útils) o negatius (que és perillós i s’ha de neutralitzar).

 Hi ha algun inadaptat que no accepta al grup como a tal i li molesta que el guia l’orienti, ja que preferiria viatjar pel seu compte.

 També es dona el cas contrari, gent que necessita ser liderada per a funcionar.

 Prefereixen organitzar-se sols; són generalment dones: las “pateadoras”.

 Descendeixen al viatge col·lectiu però volen ser tractats como a reis.

 Hi ha algun erudit o setciències

 Etc

Les relaciones de l’usuari del servei amb els diferents tipus de guia són tant diverses com tipus de guies hi ha; per un guia local la relació amb el client és de curta durada, mentre que per un guia de ruta la relació és molt més intensa. Les tècniques a fer servir, sempre des del punt de vista de la dinàmica de grups, són en tots els casos molt similars, i el seu coneixement facilita l’exercici de la professió de guia. Dur a un grup de persones és una tasca complexa, degut, entre molts altres factors, a la seva heterogeneïtat. Els interessos de cada una d’aquestes són diferents; per tant, en la funció de líders / guies s’ha de considerar aquest aspecte i recordar que agradar a tothom és pràcticament impossible, de manera que, el guia ha de liderar al grup de la manera més convenient per els interessos del mateix, per sobre de les crítiques o judicis de valor que puguin formular alguns dels seus membres.

 Fases de la dinàmica de grup

En grups oberts, a l’iniciar un viatge tenen lloc les següents fases:

Fase inicial. Els integrants del grup no es coneixen entre sí, el seu contacte te lloc en un pla convencional (salutació, presentació, com a molt una curta conversació), s’avalua la imatge dels altres, no hi ha consciència de grup i es busca l’autoritat convencional, el líder formal.

132 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Fase de expectació. Els clients intenten conèixer alguna cosa sobre els seus companys de viatge; és la fase d’inseguretat. Sovint les persones es comporten de forma freda i amb poca comprensió, seguint distanciats i amb actituds passives.

Fase de contacte personal. És la fase de descongelació, de l’aproximació, intenten conèixer-se els uns als altres, donen conversació als seus companys, intercanvien sentiments.

Fase de selecció. Es coneix tot el que en un principi pot interessar sobre el company, llavors, o bé s’estreny la relació o es canvia a un altre company perquè l’anterior no resulta interessant.

Fase de integració. És la fase de la intensificació de les relacions, un cop superades amb èxit les fases anteriors. Quan existeix una identitat com a grup y un sentit de interdependència entre els seus membres, el grup està cohesionat.

A les festes aquestes cinc fases es succeeixen a una velocitat vertiginosa.

Un dels objectius del guia és disminuir, en la mesura del possible, les primeres fases fomentant la convivència, degut a la inseguretat e insatisfacció que genera la primera trobada quan encara no es coneix a ningú.

Las funcions del guia en les diferents fases són:

 Convertir-se en el catalitzador de les relacions, accelerant les primeres fases.

 Fer sentir als clients que compten i són importants per el col·lectiu.

 Evitar que algun membre sigui ignorat, aïllat o rebutjat, procurant integrar a tots i donant especial atenció als introvertits.

 Desenvolupar estratègies que tendeixin a la integració del grup, despertant l’interès d’uns cap als altres i aconseguint que es relacionin de manera igualitària.

 Establir regles que facilitin la convivència.

 Tipologia de grups

PER PROCEDÈNCIA Grups heterogenis o oberts. Són els grups venuts plaça a plaça, els seus components no es coneixen entre ells, no existeix una consciència de grup, i encara que les seves motivacions culturals, al igual que les seves edats, són generalment diverses, tenen un objectiu comú: la destinació del viatge o la visita a la qual assisteixen. Estan formats por petits subgrups que requereixen un tracte diferenciat per part del guia, són els menys

133 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC problemàtics, doncs al no conèixer-se de res entre ells, no fan un front comú i poden ser controlats de forma més senzilla.

Grups homogenis o tancats. Es tracta de grups on els seus membres se coneixen prèviament al viatge; les seves edats, cultura, classe social i motivacions són semblants. Existeix una dinàmica preconfigurada del propi grup, amb el seu líder ja creat. El guia és el líder formal, però li serà més difícil portar a terme la seva tasca per l’existència de líders d’opinió preexistents o, el que és pitjor, l’existència d’un cap de grup incompetent que pot dificultar enormement la tasca del guia. Per altra banda, aquest cap de grup es pot convertir en el seu millor aliat si es tracta d’algu habituat a portar grups, doncs el seu lideratge s’utilitza per ajuntar esforços amb l’experiència del guia i es produeix una codirecció del grup que resulta molt positiva.

PER TAMANY

Grans o macros. En grups de més de trenta persones, s’han de multiplicar les relacions interpersonals i són molt més freqüents els subgrups, fet que reforça el lideratge del guia como a representant equànime dels interessos del col·lectiu. Per les seves dimensions requereixen una organització impecable, sense marges per la improvisació, el que substancia de manera inqüestionable l’existència d’un guia. S’ha de considerar que en els desplaçaments aquests grups requereixen més temps degut al seu tamany.

Grups petits o micros. Si bé a priori podria semblar que són els més senzills de liderar, en la pràctica no es així, doncs al establir-se un tracte més directe amb el guia, els clients poden fer més peticions de caràcter personal, més excepcions a la regla, sense que el guia pugui escudar-se en la necessitat d’un lideratge absolut e inqüestionable que requereixen els grups grans, en els que la pluralitat de subgrups comporta que no sàpiga el que pensen els demés. En els grups petits, el guia ha de descendre a un tracte més personal amb els components del viatge i prendre més en consideració les seves opinions i suggerències.

PER VINCLE

Estudiants. La franja d’edat dels components d’aquests grups es baixa i habitualment presenta el problema de què hi ha l’existència d’un cap de grup, el professor, és a dir, un líder forma al que s’ha de prendre en consideració. El problema està en la divergència d’interessos entre el professor i els alumnes; mentre que per el primer la visita a un museu és indispensable, per els alumnes no te interès. Això fa que el guia s’hagi de convertir en un prodigi d’adaptació per a fer front amb aquests elements. En aquest tipus de grup te gran importància l’adaptació del missatge a aquesta tipologia de grup.

134 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Tercera edat. Es tracta de grups de jubilats i la seva motivació no és només la cultura sinó que juga un paper importantíssim el passar-ho bé. En ocasions, arriba a ser més important per ells l’actitud de servei del guia que els seus coneixements d’art o història; la persona dotada d’una gran paciència, que escolti les seves conversacions, que els tracti amb carinyo i que els faci amena la visita serà el seu guia ideal. S’ha de tenir en consideració els seus possibles problemes motrius (lentitud, visites a peu, etc.), auditius (aconseguir ser escoltat per tots) i de memòria (repetir horaris, indicacions de direcció, etc.).

Professionals. Aquest tipus de grup es caracteritza per l’existència d’un fort vincle en comú. Si és possible es posarà l’accent al llarg de la visita en el tema que genera el Vincle. Amb aquest tipus de públic el guia pot entrar a fons en temes específics, doncs el seu nivell cultural so sdr alt, presentant una gran homogeneïtat tant de cultura com d’extracció social, motivacions…

 TIPOLOGIES DE CLIENTS

Els grups estan compostos per individus i, encara que siguin grups homogenis, els individus que el composen tenen conductes diferents; cadascun d’ells, per les seves característiques particulars, requereix una manera diferent de ser tractat..

A continuació es cataloguen alguns dels arquetipus que es poden trobar.

 Els setciències

Són persones que volen demostrar els seus coneixements, sent habituals els seus comentaris tractant de fer veure que són gent que han vist i coneixen més ; Fan preguntes amb resposta inclosa doncs estan més interessats en demostrar que en aprendre. La millor política és la de fer-los servir com aliats. Només amb alabar la seva vanitat s’obriran les portes cap a la seva simpatia. Si en algun moment, tot i l’adulació, decideix jugar en contra del guia, és a dir, proposant alternatives diferents a les proposades pel guia, s’haurà de neutralitzar-los posant-los en evidència davant el grup. En general només cal deixar-los fer i ells mateixos s’autodescalifiquen.

 Els professionals de la reclamació

Es tracta de gent negativa, que sempre busca els defectes en lloc de valorar las qualitats. La forma de tractar-los és concedint-los quelcom de importància, tinguent bon sentit de l’humor, adular la seva vanitat amb frases com “és vostè molt observador” i, per descomptat, si no es cometen errors, no hi ha res a témer.

Un bon antídot contra aquest tipus de client és explicar el perquè de les decisions al grup, amb lo que la seva negativitat seguirà existint, però no podrà fer adeptes, doncs encara no s’haurà propiciat la proliferació entre el grup d’aquesta negativitat.

S’ha de procurar desautoritzar les seves crítiques quan es disposi d’arguments aplastants, no permetent que aquest tipus de client obstaculitzi la tasca del guia. Si es desconeix la 135 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC resposta a una pregunta formulada per un client d’aquesta tipologia no s’ha fingir saber-lo, s’ha d’esbrinar.

 Els exigents

Es un tipus de client agraït pels guies professionals, doncs mentre els professionals de la reclamació busquen només defectes i es neguen a acceptar l’evidència del que està bé, l’exigent és més equànime felicitant al guia pel seu treball; Les seves reclamacions habitualment estan carregades de raó però no pretenen arrastrar a altres components del grup amb les seves queixes. Amb una bona argumentació es poden solventar alguns dels petits problemes o malentesos ja que és capaç de raonar.

 Els extrovertits amistosos

Gent feliç, amb un do innat, als extrovertits amistosos tot els hi sol semblar bé, és fàcil comptar amb la seva col·laboració i accepten de bon grat les suggerències del guia. Els hi agrada fer bromes i utilitzats adientment com a còmplices poden ser bons animadors. Amb ells el guia es sent relaxat.

 Els introvertits

Semblen clients fàcils, però no ho són, doncs mai es sap el que estan pensant realment; al menys no són líders naturals, per tant la seva insatisfacció és exclusivament personal, no extensible a la resta del grup. Sol comparar com el tracten a ella amb el tracte que reben la resta del grup, per tant, cal tractar-lo correctament i donar-li una mica de conversa perquè senti que el guia se n’adona de la seva presència, de la seva opinió i de que ell és també important i desitja complaure’l.

 Els pesats

Aquest client pot tenir al guia bloquejat durant hores parlant dels seus fills, del temps, del seu últim viatge, de política,etc.; costa molt fer callar a aquest tipus de client. El guia intentarà escapar-se d’ell de la manera més educada possible i procurarà dirigir-lo cap a altres víctimes del grup.

8.4. TÈCNIQUES DE COMUNICACIÓ

 CONCEPTE I OBJECTIU DE LA COMUNICACIÓ

Tots vivim en relació, tots ens comuniquem, d’una forma o altre. Es pràcticament impossible sobreviure en un aïllament total, sense relació alguna. Observant el nostre comportament i la resposta que obtenim dels que ens envolten sabem si ens comuniquem de manera adient.

136 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

La comunicació és un element bàsic de la societat en general. El procés comunicatiu està constituït per una multitud d’elements, materials i humans, d’acord amb el nivell d’estructuració de la societat de la que formem part .

La comunicació satisfà tres necessitats bàsiques de l’ésser humà: - Informar o informar-se - Agrupar-se per aconseguir metes comunes - Establir relacions interpersonals .

La comunicació és un procés complexa i dinàmic pel qual un emissor envia un missatge a un receptor amb l’esperança de produir en ell una determinada resposta.

Objectiu:

Quan ens disposem a preparar un discurs, intervenció, xerrada, etc…és fonamental que reflexionem, en primer lloc, sobre quin és el nostre objectiu, és a dir, què volem aconseguir i a qui ens volem dirigir. En funció d’això haurem de decidir sobre els diferent aspectes que acabaran configurant la nostra actuació. Els objectius poden ser informar, ensenyar, animar, convèncer, persuadir, esbrinar, debatre, negociar, divertir, entretenir, etc…

Així doncs, abans de pensar el què volem dir, hem de fer-nos tres preguntes bàsiques:

Perquè em dirigeixo al públic? Que desitjo aconseguir? Què desitjo que les persones receptores facin o sentin després?

Concepte:

Segons a qui ens volem dirigir i què volem aconseguir farem servir el canal de transmissió i el codi que ens sembli més oportú.

Què necessitem saber sobre la nostra audiència? Perquè han vingut a escoltar-nos? Què esperen? Quines són les seves característiques socioculturals?

És diferent dirigir-se a persones que reben el nostre missatge voluntàriament que a altres que ho fan per obligació. La predisposició serà molt diferent.

Hem de cercar la satisfacció del públic, no la del nostre ego. Ens dirigim a unes persones, no a nosaltres mateixos, els protagonistes seran les persones que ens escolten, no nosaltres.

Hem de procurar que la forma sigui l’adequada a les persones receptores.

 ASPECTES A TENIR EN COMPTE:

 Tota audiència te un sentiment col·lectiu que estableix les normes del que el grup creu que te dret a rebre i del que l’orador els ha d’oferir. Una audiència formada per persones amb la mateixa professió és molt diferent a una altra on hi ha persones amb cap vincle.

137 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 Les audiències es condicionen a si mateixes. L’actitud de la majoria imperarà encara que es tracti d’un grup heterogeni. El riure provocarà més riure, el silenci generarà un silenci més gran.

 El públic que ens escolta està format per persones que de forma individual o com a grup, han tingut unes determinades vivències en els moments previs a la nostra intervenció i el record d’aquestes pot aparèixer en qualsevol moment i provocar la distracció.

 Les persones estem acostumats a missatges curts (anuncis de tv, informatius…). És per això que cada vegada més es busca ràpidament un significat a les paraules que escolta i mostra desinterès davant les intervencions que s’allarguen amb paraules buides i frases sense contingut.

 CONSELLS PER A CONVÈNCER A L’AUDIÈNCIA

 S’ha de distingir clarament l’objectiu i la intenció del missatge que es vol donar: informació, persuasió o totes dues.

 Distribuir el contingut de la xerrada o visita.

 Limitar el número de temes clau. Una bona presentació exigeix organització, brevetat i un ús cuidat del llenguatge.

 Utilitzar un llenguatge adequat amb el públic i fer servir paraules que donin força i dinamisme a l’explicació. Evitar la veu passiva.

 Expressar una idea en cada element utilitzant frases curtes.

 Es recomanable ser creatiu y substituir paraules per il·lustracions. Una il·lustració desperta l’interès i transmet la informació amb més rapidesa.

 S’ha de donar la imatge d’estar relaxat i segur, encara que per dins no sigui així. Hem de vocalitzar amb claredat.

 Mai s’ha d’admetre que estem nerviosos i disculpar-nos per això. Si ens oblidem d’alguna cosa, lo millor és seguir endavant i mencionar-ho quan ho recordem.

 DOCUMENTACIÓ I PREPARACIÓ DEL DISCURS

-Documentació:

Abans d’iniciar una comunicació és fonamental el coneixement i el domini del tema. Serà necessari reflexionar sobre què sabem, però pensant que no ens poden quedar dubtes. Per això ens documentarem amb tot tipus d’informació que estigui al nostre abast per reforçar els nostres arguments. Tenint en compte sempre la importància de disposar de fets, ja que aquests constitueixen la matèria prima de la informació.

- Preparació del discurs:

138 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Un cop documentats hem de començar a posar en ordre els nostres coneixements. No n’hi ha prou amb disposar de l’informació, és necessari aconseguir que aquesta arribi al públic de la forma més comprensible possible.

És important parlar d’una forma estructurada seguint un ordre que faciliti el seguiment per part del públic. L’estructura del discurs s l’equivalent a l’índex dels llibres o els títols dels capítols.

Hem de tenir en compte quins són els aspectes principals i quins són els secundaris de tal manera que al públic li quedi clar el que és fonamental i el que forma part de l’acompanyament.

8.5. TÈCNIQUES D’EXPRESSIÓ ORAL

 INDICIS QUE TOTA AUDIÈNCIA VOL CAPTAR

 El públic es pot sentir molest si te la sensació que li estan fent perdre el temps. És necessari donar molt aviat aquest indici. Per exemple es pot aconseguir fent partícips a l’audiència a pocs minuts de començar el discurs.

 Es fonamental conèixer bé al públic i fer-li saber. Donar indicis durant la visita que sabeu d’on vénen, si pertanyen a algun col·lectiu, etc..

 Hem d’organitzar la informació i conèixer a fons el tema del qual hem de parlar.

 Hem d’avisar quan volem dir quelcom fonamental. Ex. “Una de les coses que ha de quedar clara a la visita d’avui, i confio que sempre ho recordareu, es que això no és pròpiament un castell, encara que popularment se’l conegui com a tal. Es tracta d’una fortalesa.”

 Tenir en compte les formules de comiat. Ex. “ Abans d’acomiadar-me, i agraint la vostra presència, atenció i participació, m’agradaria dir-vos….

 LA PRIMERA IMPRESSIÓ I EL NERVIOSISME INICIAL

La primera impressió que rebrà el públic de nosaltres serà la que es desprengui de la nostra imatge externa, que hem de procurar que sigui positiva.

Aquest factor no te tanta importància si el públic ens coneix, però si no és així en un primer moment pesarà més l’aparença.

Hem de fer que la nostra imatge sigui una aliada que ens ajudi a la consecució dels resultats perseguits. En quant a la nostra actitud, simplement ha de deixar veure sinceritat, energia i convicció.

139 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Referent al nerviosisme inicial poques persones s’escapen del molest nerviosisme previ a una intervenció davant un grup de gent.

Per fer-hi front és necessari aprendre a conviure amb els nervis. Hem de pensar que cada vegada que parlem davant d’un públic ens costarà una mica menys que l’anterior.

Els nervis desapareixeran sol una vegada es comenci a parlar.

Cal no evitar la mirada ni el contacte visual amb el públic perquè això si que és una senyal evident de nerviosisme.

Quant millor es porti preparat l’explicació més segur i confiat es pot parlar. Per tant és necessari preparar prèviament l’explicació.

S’ha de creure amb fermesa que el públic estarà interessar en el que els hi volem explicar.

S’ha de tenir confiança en que desenvoluparem la xerrada amb èxit.

Evitar qualsevol forma de moviment o tic nerviós que pugui delatar l’estat d’ànim. Per exemple no posar-se la ma davant la boca, no posar-se les mans a les butxaques i encara menys jugar amb monedes, claus o qualsevol altre objecte.

 LA IMPORTÀNCIA DE COMENÇAR I ACABAR BÉ

La primera i la darrera frase de d’intervenció són fonamentals. S’ha de captar l’atenció del públic des del principi i concloure deixant una bona sensació.

La presentació o primer contacte entre el client i el guia és un dels moments més importants del servei, ja que aquesta primera impressió és imprescindible per l’èxit professional.

Primer de tot es dóna la benvinguda al grup i el guia es presenta.

Seguidament es felicita al client per haver escollit aquesta visita que sempre serà “la més alguna cosa”, complerta, interessant, etc…

Seguidament i per a fomentar la convivència el guia procurarà en la mesura del possible les primeres frases d’inseguretat, per tant quan s’acaba la presentació, s’ha de transmetre actitud de servei i que la visita serà el més agradable possible, fomentant un bon ambienta amb tot el grup. El llenguatge oral ha de reflexar el que es vol dir, ha de transmetre la intenció de la persona que parla, ha de ser expressiu. Un cop complertes amb les formalitats com agrair la visita i informar que qüestions pràctiques es comença amb la part substancial de la nostra explicació, s’ha de procurar fer- lo amb un pàrraf introductori general que resumeixi el que volem dir i perquè interessa aquest tema.

140 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 LA COMUNICACIÓ VERBAL

El ser humà disposa de dos mitjans de comunicació fonamentals: la paraula i el cos, que ben utilitzats faran possible l’expressió de les idees d’una manera clara i precisa. La precisió en el llenguatge fa referència a que hem d’expressar-nos correctament, procurant fer servir les paraules de la forma més idònia possible i concreta en cada cas. Es pot fer seguint aquestes indicacions:

 Transmetre una idea per frase, o diverses frases per una idea. Mai diverses idees en na sola frase.  L’explicació ha de basar-se en els actor i les accions i no ens les abstraccions.  Farem servir un llenguatge correcte, evitant vaguetats i exageracions.  Restringirem les muletilles, paraula o frase que per vici es repeteix amb freqüència o paraules comodí. Aquestes es poden dividir en tres grans grups:  Les de tipus corporal: mans a les butxaques, tocar-se la barbeta, l’orella, el nas, rascar-se....  Les de tipus oral: “eeemm”, “perquè”, “o sigui”, “és a dir”.....i inclús les llargues pauses.  Les de paraula: I que normalment donen un cert nivell d’oratòria si es fan servir massa sovint dins la mateixa explicació. Les més freqüents són: “evidentment”, “en definitiva”, està clar”...

 ELEMENTS FÍSICS EN LA COMUNICACIÓ ORAL: VEU I MIRADA

La veu si es fa servir correctament ens ajuda a mantenir l’atenció del públic i a emfatitzar aquells punts que ens interessa destacar. Qualitats de la veu que hem de cuidar especialment:

El volum de la nostra veu depèn en gran mesura d’una bona respiració. L’esforç no ha de centrar-se en el coll sinó en la capacitat d’aire que sapiguem contenir.

La intenció dels exercicis de articulació és la d’exercitar la boca, llavis i llengua amb la finalitat d’articular correctament les paraules assolint així una millor expressió.

L’exercici consisteix en que parlem xiuxiuejant però de manera que s’entengui el que diem des d’una curta distància. Ho repetirem fins que des de l’altre costat d’una aula sens entengui perfectament.

L’entonació consisteix en donar diferents elevacions de to a la veu fins aconseguir varietats de la mateixa amb el que potenciarem l’expressivitat en les nostres intervencions.

141 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Amb el to de veu es mostra el caràcter de la persona que està parlant així com el seu estat d’ànim: alegria, confiança, inseguretat, etc.

Referent a la mirada és important mirar al destinatari de l’explicació. Va bé passejar la vista per sobre el públic, de forma pausada. D’aquesta manera poden demanar comprovant l’impacta de l’explicació i el grau d’atenció que desperta. Si ens dirigim al públic mirant a qualsevol altra part on poguem esquivar les mirades de la gent, sembla que tinguem por de comprovar que ens miren. El públic també pot pensar que no tenim interès en comunicar- nos i això anul·la immediatament l’eficàcia del missatge. Mirar al públic és una forma de mantenir l’atenció, la persona que percebe la nostra mirada, experimenta la sensació que es parla amb ella, pel contrari, si un sector no rep la nostra mirada, tindrà la sensació de què no el tenim en compte.

Controlarem el temps de forma natural, sense que sembli que estem pendents d’això. Si portem rellotge no l’hem de mirar amb freqüència.

 ELEMENTS FÍSICS EN LA COMUNICACIÓ ORAL: EL COS

En moltes ocasions els nostres gestos i postures poden perjudicar una intervenció ben preparada. Braços com aspes de molí, balanceig, inexpresivitat, actitud passiva, mans amagades, etc...per això és necessari en ocasions dominar la nostra espontaneïtat.

Les mans han de ser usades per recolzar la nostra comunicació, que siguin expressió confirmatòria del que volem dir. Ressenyem a continuació alguns exemples de postures i gestos que només de fer-los, transmeten una opinió o estat d’ànim sobre alguna cosa o algú.

En relació amb la postura corporal, cal evitar les formes rígides. És necessari que el comunicador mostri vida i la vida està en moviment. S’han d’evitar les actituds laxes i encorbades; l’aspecte indolent i abatut i la manca d’entusiasme no ajuda a la comunicació.

 REGLES PER LA POSICIÓ CANTADA:

Asseure´s còmodament, sense recolzar-se sobre la taula ni desaparèixer darrera d’ella enfonsant-se a la cadira.

Mantenir sempre els braços sobre la taula.

Si els peus i cames estan a la vista del públic, evitar moviments estranys que distreguin l’atenció.

Evitar les mans tancades, els braços o cames creuades.

 REGLES PER LA POSICIÓ DE PEU:

No estar immòbils com estàtues. Ens hem de moure amb naturalitat.

No donar mai l’esquena al públic mentre es parla.

Parlar sempre de peu si l’objectiu és mobilitzar a la gent a alguna acció. 142 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

Controlar els moviments del cos, desplaçar-se de tant en tant.

8.6. LES PREGUNTES

 Referent a les preguntes hi ha dues opcions:  Contestar cada pregunta o bé anar agafant nota i respondre globalment. La primera satisfà més al públic, però requereix disposar de més temps i podem caure en preguntes repetitives.  La segona permet guanyar temps. Per tant, tant si fem servir una o altra ho anunciarem prèviament a l’iniciar la intervenció o just abans de començar el torn de paraula.  Un cop s’hagi respost a les preguntes ens acomiadarem resumint breument les idees exposades, reforçant-les amb alguna intervenció favorable de les que s’hagin produït, ex: “Com molt bé ha dit la nostra companya…”

 Ens hem d’assegurar de que tant nosaltres com el públic hem entès bé la pregunta i si no demanarem que ens ho repeteixin.

 No respondrem precipitadament ni farem diàlegs amb els que pregunten. Si insisteixen respondrem breument i dirigint la mirada cap una altra banda buscant noves intervencions.

 Observarem a qui pregunta (to, gestualitat) per a respondre de la forma més adient.

 Pronunciar frases com “Has fet servir la paraula adequada….” Són una mostra del nostre interès.

 Evitarem la pregunta que interessa a una sola persona relacionant-la, si és possible, amb una causa general o bé remetent-la a una explicació individual a l’acabar.

 Si desconeixem alguna resposta, ens excusarem amb un: “Em falten dades per poder contestar” o simplement admetent el desconeixement i comprometent-nos a informar-nos i fer arribar la resposta. La franquesa i sinceritat són fonamentals.

 No ridiculitzarem a la persona que pregunta i la tractarem amb respecte.

 Davant un tema que no coneixem amb profunditat, no haurem d’instal·lar-nos en una defensa a ultrança. Hem de respectar i, si és possible, acceptar els arguments contraris amb frases tipus “Admeto que es pot interpretar com vostè diu…”

 Evitarem donar la sensació de que, encara sense conèixer bé el tema, ens tanquem en mantenir la nostra postura amb arguments dèbils. Si alguna cosa no la coneixem o no es domina, intentar evitar-ho.

143 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 Si reben una forta crítica a la nostra exposició, no ho prendrem com quelcom personal. Respondrem sense agressivitat procurant rebatre les crítiques amb dades i elements objectius.

8.7. COM TRACTAR LES QUEIXES I RECLAMACIONS

Normalment, en aquesta feina, les queixes no son quelcom personal entre el client i el guia, sinó que el guia és el conducte adequat quan sorgeix alguna divergència entre el client i l’agència o intermediari de la visita. Donat que el guia és el representant de l’agència o de l’entitat intermediadora, a ell li correspon rebre i tractar la queixa en qüestió.

Les reclamacions es produeixen un cop pagat el servei y venen motivades per una diferència entre les expectatives que tenia el client i la realitat amb la que es troba. Ja que els productes turístics normalment es paguen per endavant, el client s’indigna més, doncs el servei no es pot tornar i arremet contra el guia.

Des de la posició del guia mai s’ha de reaccionar amb agressivitat; l’amabilitat, l’educació i el somriure (agradable, no cínic) són les millors eines.

Un client que reclama al guia sempre és millor que un client que ja ha dimitit interiorment i que no descarrega en el guia, sinó que transmet la seva reclamació al seu cercle de coneguts i amics. L’usuari satisfet és la millor reina publicitària, l’usuari insatisfet és la pitjor.

Tinguent en compte que el llenguatge no verbal és importantíssim (la gesticulació, la mímica, el somriure, la postura, han de ser amistoses), s’analitza com s’ha de tractar una reclamació en cadascuna de les seves fases.

El contacte:

 Salutació al client.

 Tracte individualitzat. Procurarem separar-lo del grup. Les protestes airades has de tractar-se necessàriament en privat.

 Preguntat amablement què passa: “què puc fer per vostè?”

 Mirar si es queixa per ell o ho fa com a portaveu d’altres.

Escoltar:

 Esbrinar els motius que originen la queixa i si és individual o col·lectiva..

 Mostrar interès.

 Agafar-se temps per atendre al client.

 Escoltar de forma activa.

144 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

 Avaluació del motiu:

 Anàlisi de la procedència o improcedència i dimensió de la queixa.

 Quasi sempre se li donarà la raó al client en primera instància. En tot cas, s’ha de demostrar que el comprenem perfectament perquè no vegi al guia com un enemic i es puguin aportar altres punts de vista.

 Mai discutir sobre la legitimitat de la reclamació.

 És un error no reconèixer el motiu de la reclamació, donat que sempre n’existeix un.

 Disculpa neutral (primer filtre):

 Sempre es comença per un sí.

 A vegades, la simple informació resol el problema.

 No és convenient culpar a l’agència o entitat intermediadora, el client vol solucions, no culpables.

 Expressions del tipus “sí, però tingui en compte...”, “ho sento moltíssim...”, “em sap greu ...” resulten molt adients.

 Amb l’experiència s’aprèn a desplegar una gran quantitat d’excuses o mentides piadoses l’objectiu de les quals és tallar l’efecte bola de neu.

145 DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

9. BIBLIOGRAFIA

Aquest dossier és un recull d’informació de llibres, webs i apunts que parlen de la història de Catalunya, d’Hostalric i de les tècniques de guiatge. Així mateix molta informació ha estat facilitada per l’Associació pel Patrimoni Històric d’Hostalric, per l’Arxiu municipal i pel departament de patrimoni de l’Ajuntament d’Hostalric.

BIBLIOGRAFIA:

ALFARO GUIXOT, J.M: Dues Hores al Castell d’Hostalric. Les Fortaleses Catalanes. Girona, 2007. BORRELL, M; N. FIGUERES, J.LLINÀS, E.MALLORQUÍ i J.MERINO: Deu llegües de pols i roderes. El camí ral de Girona al Tordera. Centre d’Estudis Selvatans. Girona, 2005. CABO NADAL, M: Asistencia y guía de grupos. Thomson Paraninfo. Madrid, 2004. DONAT, Lídia i J. SOLÀ: Els molins. Quaderns de la Revista de Girona, . Girona, DURAN, M.; J. JUANHUIX i R.REYERO: Hostalric. Quaderns de la Revista de Girona, 31. Girona, 1990. LLACH, E. i N. PUIG: L’arxiu del Vescomtat de Cabrera i Bas, Comtat d’Osona i de Mòdica. Quaderns de la Selva. Núm. 17 (2005). MARTÍNEZ GIRALT, A.: Els Orígens del Mercat i de la Vila Nova d’Hostalric (1242-1243). Acta Hostalric. nº 1 (2008). PLANELLS, M i M.CRESPI: Información turística en destino. Editorial Síntesis. Madrid, 2002. PONS I GURI, J.M: Hostalric, capital i arxiu del Vescomtat de Cabrera. Quaderns de la Selva. Núm.14 (2002). REYERO, R: Hostalric. Col·lecció els pobles de la Selva. Centre d’Estudis Selvatans. Girona (2002). URGELLÉS, M.: Memorias de la Guerra de la Independencia. Impremta de Jaume Jepús. Barcelona, 1888. Pàgines web: CLUB EXCURSIONISTA PIRENAIC: Les mines d’Hostalric. http://www.espeleo-res.org/documentos/articulos/hostalmines.pdf (consulta: agost 2008) GENERALITAT DE CATALUNYA: La història. Catalunya. http://www.gencat.net/catalunya/cas/historia.htm (consultes: juny 2008) TELEVISIÓ DE CATALUNYA: Històries de Catalunya (2005) http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/com.htm (consultes: gener 2004 i juny 2008) Comunicació oral: BUSQUETS I ARTIGAS, J. Consultes referents a la Guerra de la Independència, la Torre dels Frares i el Molí d’Hostalric. (2008) GARCÍA VALLE, F.X: Consultes referents a la Guerra de la Independència, la Torre dels Frares, el Molí i les Mines d’Hostalric. (2008)

146