El Posicionament Colonialista D'enric Prat De La Riba I Les
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Associació Recerques. Història, Economia, Cultura ISSN 0210-380X Recerques 62 (2011) 117-150 El posicionament colonialista d’Enric Prat de la Riba i les guerres del Marroc Enric Prat de la Riba’s colonialist outlook and the Morocco wars per Eloy Martín Corrales RESUM: ABSTRACT: Per raons d’índole purament ideològica, For purely ideological reasons, much bona part de la historiografia catalana (la do- of Catalan history (the mainstream one, minant, encara que no la de més gran quali- though not the best) has tended to regard tat) ha tendit a considerar que l’ideòleg més the most important ideologist of moderate important del nacionalisme moderat, Enric nationalism, Enric Prat de la Riba, as indiffe- Prat de la Riba, era aliè als postulats coloni- rent to the colonialist ideas so widespread alistes tan estesos per l’Europa de finals del throughout late nineteenth and early twen- segle XIX i començaments del XX. No obs- tieth-century Europe. An exhaustive analy- tant això, l’exhaustiu anàlisi de la seva obra sis of his published work, however, allows publicada permet afirmar taxativament que the author to affirm that Prat was without Prat de la Riba era un clar abanderat del colo- a doubt a champion of colonialism. This nialisme. Això explica que, malgrat les seves explains why, despite his misgivings about diferències amb l’activitat colonial espanyola, some aspects of Spanish colonial activity, he acabés donant suport resoludament a la in- strongly supported in the event the Spanish tervenció de l’exèrcit espanyol al Marroc. army’s intervention in Morocco. PARAULES CLAU: KEYWORDS: Colonialisme, Prat de la Riba, naciona- Colonialism, Prat de la Riba, nationalism, lisme, Marroc. Morocco. La participació catalana en l’expansió colonial espanyola a l’Àfrica en el segle XIX i la primera meitat del XX continua sent un tema poc estudiat, encara que actual- ment comptem amb una bibliografia que comença a tenir una certa importància.1 Els treballs disponibles demostren l’existència d’importants nuclis colonialistes a Catalu- nya. Totalment lògic si tenim en compte l’hegemonia de la ideologia i de la praxis colonialista del moment, que necessàriament havia de fer-se sentir en els sectors econòmics més importants d’Espanya entre el 1859 i el 1956. Tant l’imperialisme com el colonialisme2 foren considerats sinònims de civilització i de progrés entre les elits 1. Vegeu-ne les monografies citades al llarg de l’article. 2. Utilitzaré ambdós termes com a sinònims, per bé que en realitat tenen diferències notables, però que no afecten especialment allò plantejat en el present text. Data de recepció: maig 2010; versió definitiva: juny 2011. 118 ELOY MARTÍN CORRALES que controlaven el poder polític, econòmic i cultural, motiu pel qual aspiraven a que els seus països tinguessin alguna cosa a dir en la política internacional. No obstant això, el gruix de la historiografia catalana continua entossudida en ignorar l’existència d’importants sectors partidaris del colonialisme a Catalunya (fins i tot, en comparació amb els que, en el període indicat, actuaven a la resta d’Espanya). S’accepta vagament que, en línies generals, hi hauria predominat l’an- ticolonialisme i l’antiimperialisme.3 Quan en converses informals i en seminaris tancats se’ls retreu aquest tema, és habitual el recurs a arguments defensius del tipus: «En aquells moments tothom era colonialista». Naturalment, tanta comprensió i ponderació no apareix per enlloc quan aborden la predisposició colonialista de la monarquia, de l’exèrcit o dels partits del torn dinàstic. Tanmateix, s’ha de reconèi- xer l’existència de veus minoritàries que d’ençà bastants anys es mostren crítiques amb la línia més amunt assenyalada. Serveixi d’exemple el contundent article d’A. Duarte del qual destaquen els següents paràgrafs, tot i que es refereix únicament als republicans: Dels republicans catalans del segle XIX ens n’ha arribat una imatge que no crec, de cap manera, que correspongui amb exactitud a la realitat de la seva actuació i del seu pensament polític. Segons aquesta visió, el moviment republicà català seria profundament democràtic, defensor dels drets de l’ho- me en qualsevol circumstància, ardit partidari de la llibertat i del progrés de tots els pobles. Més endavant, i després d’analitzar la postura dels republicans amb motiu de la Guerra de Melilla de 1893, denunciava la «la lògica colonial que formava part del cos teòric de la política republicana a Catalunya».4 Les seves conclusions sobre el republicanisme català del final de segle són totalment extensives al nacionalisme conservador representat per la Lliga Regionalista, al republicanisme sorgit entorn al 3. Vegeu-ne els agosarats esforços per exonerar Prat de la Riba de qualsevol connivència amb el colonialisme, encara que s’afirma, cautelosament, que al principi del segle XX «colonialisme e imperialisme estaven a l’ordre del dia», A. BALCELLS, «Evolució del pensament polític de Prat de la Riba», estudi crític a E. PRAT DE LA RIBA, Obra Completa. 1887-1898. Volum I, Barcelona, Proa, 1998, 19-93, especialment 69-72. Hi ha qui parla, i ho aplica al cas català, de l’existència d’un «africanisme solidari», Ò. COSTA RUIBAL, «Catalanisme i africanisme durant el moviment de la Solidaritat Catalana. La creació de la Societat de la Geografia Comercial», El contemporani 6-7, 1995, 40-46. També s’argumenta l’escàs interès colonialista de l’economia catalana pel Marroc, ja que s’orientava preferentment cap a l’Amèrica, i obliden que això mateix ocorria per al conjunt de l’economia espanyola, Ò. COSTA RUIBAL, L’imaginari imperial. El Noucentisme català i la política internacional, Barcelona, Institut Cambó, 2002. Curiosament, Pi i Margall, un dels casos més matiners i clars d’anticolonialisme, no se’l menciona en absolut, ja que a penes se’l considera català pel fet d’haver viscut la major part de la seva vida a Madrid. L’anticolonialisme de Pi, a J. PICH I MITJANA, Francesc Pi y Margall y la crisis de Melilla de 1893- 1894, Barcelona, Bellaterra, 2008. 4. A. DUARTE, «El republicanisme català davant els conflictes colonials (1890-1898)», L’Avenç 114, 1988, 14-19; les citacions a les pàgines 14 i 16, respectivament. Recerques 62 (2011) 117-150 EL POSICIONAMENT COLONIALISTA D’ENRIC PRAT DE LA RIBA I LES GUERRES... 119 periòdic El poble català i a les diferents formacions nacionalistes que van aparèixer entre els anys vint i el final de la guerra civil. La importància de tenir colònies en el segle XIX Allò cert és que la participació colonial catalana en el conjunt dels antics domi- nis espanyols a l’Amèrica i a l’Àfrica és suficientment coneguda, malgrat que sovint sigui «oblidada». La important activitat econòmica catalana en l’economia cubana (en el sector mercantil i a les plantacions i ingenis), la participació en el tràfic negrer al Golf de Guinea (per a facilitar la necessària mà d’obra a l’illa de Cuba), expliquen que de Catalunya sortissin 3.600 voluntaris catalans per lluitar contra els independentistes cubans en la Guerra de 1868-1878. Posteriorment, missioners cla- retians, colons i naviliers estigueren molt presents en la explotació econòmica dels territoris de Fernando Poo i Guinea. Les fortunes acumulades en les esmentades colònies (vegeu-ne el paper de les amassades pels indians, per bé que les aconse- guides a Guinea continuen sent molt poc conegudes) feren la seva contribució a la bona opinió que mereixia el fet de tindre’n, especialment si eren rendibles des del punt de vista econòmic.5 A mesura que els europeus imposaren el domini en el Magrib i l’Orient Pròxim, per mitjà de quasi bé un segle de conquestes colonials (1830, victòria francesa a l’Alger; 1918, repartiment del Màixriq entre França i la Gran Bretanya) sorgí el desig espanyol i/o català de participar de la submissió dels països musulmans.6 El Govern espanyol estigué a punt, el 1844, d’enviar tropes a Ceuta per exigir al soldà del Marroc satisfacció per certs incidents fronterers prota- gonitzats per alguns dels seus súbdits. La premsa catalana, especialment el Diario de Barcelona, donà suport obertament a l’esmentada operació que, finalment, no es realitzà.7 En el segle XIX, molts viatgers catalans recorregueren la Mediterrània musulmana (el metge Coll, el barceloní Doménec Badia i Leblich, més conegut com Ali Bey el Abassí, els diplomàtics Sinibald de Mas i Eduard Toda, l’aventurer Joaquim Gatell, alies Kaid Ismail, i altres) avaluant les riqueses i les possibilitats 5. Vegeu l’obra col·lectiva, Catalunya i Ultramar. Poder i negoci a les colònies espanyoles (1750-1914), Barcelona, Consorci de les Drassanes de Barcelona, 1995. Per als hisendats catalans a Cuba, M. RODRIGO ALHARILLA, Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana, Barcelona, Fundació Noguera, 2007. Per als voluntaris, M. RODRIGO Y ALHARILLA, «Cataluña y el colonialismo español (1868-1899)», S. CATALAYUD, J. MILLÁN i M. C. ROMEO (eds.), Estado y periferia en la España del siglo XIX. Nuevos enfoques, València, PUV, 2009, 315-356. Per a la participació missional catalana en la colonització de Guinea, J. CREUS, El P. Joaquim Juanola [1883-1912] i l’inici de la colotnizació de Guinea Equatorial, Olot, Arxiu Històric Comarcal d’Olot,1998. 6. E. J. HOBSBAWM, La Era del Imperio 1875-1914, Barcelona, Labor, 1989; D. K. FIELDHOUSE, Economía e Imperio. La expansión de Europa, 1830-1914, Madrid, Siglo XXI,1977; West and the Third World, Oxford, Blackwell Pubkishers, 1999; E. KARSH i I. KARSH, Empires of the Sand. Thre struggle for mastery in the Middle East 1789-1923, Cambrigde, Harvard University Press, 1999. 7. E. MARTIN CORRALES, «El patriotismo liberal español contra Marruecos (1814-1848). Antecedentes de la Guerra de África de 1859-1860», Illes e Imperis.