Universitat Autònoma de Barcelona Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia ORSIS Organismes i Sistemes ORSIS Vol. 30, 2016 ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) http://revistes.uab.cat/orsis ORSIS Índex Contents Organismes i Sistemes Laia Guàrdia Valle On the presence of Opuntia aurantiaca (Opuntioideae, Cactaceae) in Catalonia (northeastern Iberian Peninsula) 3 Pere Aymerich Contribució al coneixement de la flora al·lòctona del nord i el centre de Catalunya 11 Laia Guàrdia Valle Emendation of Paramoebidium avitruviense (Mesomycetozoea) and peculiar observations about other gut endosymbionts associated with Siphonoperla torrentium (Plecoptera) nymphs 41 Neveen S. Gadallah, Hassan Ghahari An updated checklist of the Iranian Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae 30 (Hymenoptera: Braconidae) 51 Juli Pujade-Villar, Irene Lobato-Vila Synergus brevis (Weld, 1926), una nova sinonímia de S. mexicanus Gillette, 1896 (Hym., Cynipidae: Synergini) 63 Moisès Guardiola, Albert Petit, Julià Molero, Llorenç Sáez Aportacions al coneixement de la flora vascular del massís de Boumort i serres veïnes (Prepirineus centrals catalans) 67 Llorenç Sáez, Jordi Serapio, Carlos Gómez-Bellver, Nicola M. G. Ardenghi, Daniel Guillot, Joan Rita New records in vascular plants alien to the Balearic Islands 101 Pere Aymerich Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat. IV 133 Carlos Gómez-Bellver, Hilari Álvarez, Llorenç Sáez New contributions to the knowledge of the alien flora of the Barcelona province (Catalonia, Spain) 167 Vol. 30, 2016 Vol. 30, 2016 ISSN 0213-4039 (imprès), 2014-9727 (en línia), http://revistes.uab.cat/orsis DADES CATALOGRÀFIQUES RECOMANADES PEL SERVEI DE BIBLIOTEQUES DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA Orsis Orsis : organismes i sistemes : revista de botànica, zoologia i ecologia / Departaments de Botànica, d’Ecologia i de Zoologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. — Núm. 1 (1985)-. — Bellaterra : Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1985-. — 23 cm Anual. — A partir del núm. 3 (1988) la menció de responsabilitat correspon a les unitats de Botànica, Zoologia i Ecologia del Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. ISSN 0213-4039 I. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Botànica, Departament d’Ecologia, Depar tament de Zoologia, Laboratori de Botànica, Laboratori de Zoologia, Laboratori d’Ecologia. 1. Botànica, zoologia i ecologia — Revistes 2. Ciències naturals — Revistes 58, 59, 574
Editor Subscripció i administració Llorenç Sáez Gonyalons Universitat Autònoma de Barcelona (Universitat Autònoma de Barcelona) Servei de Publicacions 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Editors associats Tel. 93581 10 22. Fax 93 581 32 39 Xavier Espadaler (Universitat Autònoma [email protected] de Barcelona) www.uab.cat/publicacions Jacint Ventura (Universitat Autònoma de Barcelona) Intercanvi Francesc Muñoz (Universitat Autònoma Universitat Autònoma de Barcelona de Barcelona) Servei de Biblioteques Secció d’Intercanvi de Publicacions Consell assessor 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Guillem Pons (Universitat de les Illes Tel. 93 581 11 93. Fax 93 581 32 19 Balears) [email protected] Jordi López Pujol (Institut Botànic de Barcelona-CSIC) Edició i impressió Juli Pujade-Villar (Universitat de Barcelona) Universitat Autònoma de Barcelona Errol Véla (Université de Montpellier) Servei de Publicacions Carles Benedí (Universitat de Barcelona) 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Coberta: Loni Geest & Tone Høverstad Tel. 93581 21 31. Fax 93 581 32 39 [email protected] Bases de dades en què Orsis està www.uab.cat/publicacions referenciada – Biosis Previews (a partir del vol. 19, 2004) ISSN 0213-4039 (imprès) – Dialnet (Unirioja) ISSN 2014-9727 (en línia) – Índice Español de Ciencia y Tecnología Dipòsit legal: B. 2.003-1986 (ICYT-CSIC) Imprès a Espanya. Printed in Spain – RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) Imprès en paper ecològic
Aquest número ha estat parcialment finançat per la Comissió d’Investigació del Vicerectorat d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Orsis és una revista que publiquen a les unitats de Botànica, Zoologia i Ecologia del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’objectiu de donar a conèixer treballs originals de recerca o articles de revisió de botànica, zoologia i ecologia. Se’n publica un volum a l’any, constituït per un número o més. Orsis es pot obtenir per intercanvi amb publicacions equivalents o per subscripció utilitzant la butlle- ta que trobareu al final d’aquest exemplar. Encara que el català és la llengua oficial d’Orsis, no traslladem a aquesta llengua ni els índexs analí- tics, ni les paraules clau, ni els resums dels articles escrits en castellà. Orsis es publica sota el sistema de llicències Creative Commons segons la modalitat: Reconeixement - NoComercial (by-nc): Es permet la generació d’obres deriva- des sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra origi nal amb finalitats comercials. Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia
Vol. 30, 2016 ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) http://revistes.uab.cat/orsis ORSIS Organismes i Sistemes 30
Universitat Autònoma de Barcelona Servei de Publicacions Bellaterra, 2016
Orsis 30, 2016 3-9
On the presence of Opuntia aurantiaca (Opuntioideae, Cactaceae) in Catalonia (northeastern Iberian Peninsula)
Laia Guàrdia Valle1
Reception date: 2 January 2016 Acceptance date: 8 February 2016 Publication date: 9 March 2016
Abstract
Detailed data regarding the occurrence of the invasive species Opuntia aurantiaca (Cacta- ceae) in Catalonia is provided. The plant is native from South America and is considered a noxious weed in South Africa and Australia. We provide the first concrete locality for the species in Europe, and provide data about the characteristics of the population in Caldes de Montbui and its invasive potentiality in the area. Keywords: Alien plant; invasiveness; jointed cactus; Mediterranean.
Resum. Sobre la presència d’Opuntia aurantiaca (Opuntioideae, Cactaceae) a Catalunya (nord-est de la península Ibèrica)
S’aporten dades sobre la presència de l’espècie invasora Opuntia aurantiaca (Cactaceae) a Catalunya. Aquesta planta és nativa de l’Amèrica del Sud i és considerada una planta problemàtica tant a Sud-àfrica com a Austràlia. En el present treball s’indica la primera localitat concreta d’aquesta espècie a Europa. També s’aporten dades sobre les caracte- rístiques de la població documentada a Caldes de Montbui i del seu potencial invasor a la zona. Paraules clau: plantes al·lòctones; jointed cactus, regió mediterrània; espècies invasores.
Introduction Many alloctonous cacti have been recorded in Europe. Among them, the genus Opuntia L., having more than 25 alien invasive species, is the most relevant (Essl & Kobler, 2008). Opuntia species colonize semi-arid and warm temperate areas habitually on siliceous substrate, being mostly restricted to the Mediterranean
1. Universitat Autonòma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències. 08193 Bella- terra. [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 4 Orsis 30, 2016 L. Guàrdia region in the European context (Essl & Kobler, 2008; Lloret et al., 2005; Sanz- Elorza et al., 2004; Sobrino et al., 2002; Vilà et al., 2003). Opuntia aurantiaca (jointed cactus) is a species of cactus native from South America Argentina, Paraguay and Uruguay (Moran et al., 1976; USDA-ARS, 2009). This species is considered invasive in southern Africa (Moran & An- necke, 1979), Madagascar (Allorge-Boiteau, 2002) and Australia: New South Wales (Hosking & Deighton, 1979; Hosking et al., 1988), Qeensland (Mann, 1970; Hosking et al., 1988), Victoria (Parsons & Cuthbertson, 1992). The trade of exotic plants was frequent among collectors and botanists during the nine- teenth century, thus promoting the introduction and circulation of alien plants via international shipping in various continents (Moran & Annecke, 1979). The jointed cactus was transported to England in 1824 from the West Indies (Moran et al., 1976). Then, it was introduced in South Africa, Cape Town, probably in 1843, as part of a consignment of exotic plants from England (Moran & An- necke, 1979). There are not references explaining how, during the 19th century, the jointed cactus reached Australia, where it is actually considered among the most noxious weeds (CABI, 2015). In both countries jointed cactus has been used as a garden ornamental and as a barrier plant (Moran & Annecke, 1979). However, O. aurantiaca early became an aggressive invasive, occupying those areas with an adequate climate and substrate (CABI, 2015). In South Africa and Australia, the jointed cactus extended along the desert shrub, savanna and grass- land biome, especially in overgrazed and disturbed habitats (CABI, 2015; Mann, 1970; Parsons & Cuthbertson, 1992). In both countries, the cactus continues to invade new habitats and regions (CABI, 2015) and was declared in 2012 as a “weed of National Significance” by the Australian Weed Strategy Committee (Anonymous, 2015b). Opuntia aurantiaca is a sterile hybrid of platyopuntia cacti originated in tem- perate South America, particularly Eastern Argentina and Southern Uruguay (Moran et al., 1976; Moran & Annecke, 1979; Moran & Zimmermann, 1984; Van de Venter et al., 1984; Moran & Zimmermann, 1991). It has the ability to cover large areas reproducing by means of stem fragments (cladodes) and sterile fruits which easily disarticulate, disperse and survive under extreme conditions until rooting become favorable (Moran & Annecke, 1979). Animals, footwear, vehi- cles and flood waters may participate in long-distance propagule dispersion (CABI, 2015). Opuntia aurantiaca was observed in Collserola massif (Barcelona, Catalunya, Spain) in 2011 (
Material and methods Measurements were made on fresh specimens. The names of the localities are based on the Catalan topographic maps (
Results and discussion Opuntia aurantiaca Lindl., Edwards’s Bot. Reg. 19: t. 1606 (1833) Spain, Catalonia, Barcelona province: Vallès Oriental, Caldes de Montbui, camí de Foment, from carretera de Farell, 31TDG2910, 230-245 m, open scrub, 24 Dec 2015, L. Guàrdia Valle (Figs. 1, 2). Plants from the locality of Caldes de Montbui are spreading shrubs up to 40 cm high, but they reach up to 1.5 m long when grow supported in vegetation. Cladodes 45-180 × 10-30 mm. Young segments are more or less flattened whereas older are cylindrical to subcylindrical. Spines (Fig. 2A, B) arise in groups from areoles, which also contain minute thorns or glochids (Fig. 2C) and trichomes. Long spines (up to 3.5 mm long) have minute, backward-directed barbs at their extremities (Fig. 2A, B), similar but larger then those observed in glochids (Fig. 2C). Flowers 2.5-5 cm wide, bright yellow. Fruit 2.5-3.3 × 1.25-2.25 cm, egg-shaped with more or less flattened top, red-purple when ripe (Fig. 1B). Opuntia aurantiaca grows in open scrub on siliceous (granodiorite) sandy soil. In the locality here provided it is accompanied by the following native spe- cies: Brachypodium retusum (Pers.) P. Beauv., Cistus albidus L., Cistus salviifo- lius L., Dactylis glomerata L. subsp. hispanica (Roth) Nyman, Hyparrhenia sp., Lavandula stoechas L., Thymus vulgaris L. subsp. vulgaris, Vicia parviflora Cav. and the acrocarpous moss Pleurochaete squarrosa (Brid.) Lindb. Opuntia ficus- indica (L.) Mill. also grows and reproduces profusely in the same locality. The recorded population of O. aurantiaca consists of c. 50 vigorous individu- als with the potential of further expansion in nearby open areas, as demonstrated by the numerous detached cladodes and fruits observed nearby the adult plants, many of which already rooted and were growing vigorously (Fig. 2). The area of occupancy of the population is c. 350 m2. The species in this locality can be con- sidered an ergasiophygophyte, and the colonization event is probably recent, tak- ing into consideration the invasive potential of the species (abundance of viable propagules, adequacy of the site and availability of uncolonized terrain) and the reduced area occupied at present. It was not possible to find O. aurantiaca in the neighboring urbanized area, although a detailed prospection was carried out. However, it is probable than the jointed cactus were used as garden ornamental in the proximities. The site where the naturalized population was observed, at Caldes de Montbui, is at the entrance 6 Orsis 30, 2016 L. Guàrdia
Figure 1. Opuntia aurantiaca, from Caldes de Montbui. A: reproductive specimen grow- ing together with Cistus salviifolius; B: detail of cladodes and fruits; C: fruit hitched to footwear; D: young specimen arising from fruit. Scale bars indicated in the figures. Opuntia aurantiaca in Catalonia Orsis 30, 2016 7
Figure 2. Opuntia aurantiaca: Photographs of spines (A and B) and glochids (C) with back-ward oriented barbs. All from specimens collected in Caldes de Montbui. Scale bars indicated in the figures. of a popular hiking and biking trail (“camí de Foment o de les llombardes”) for locals and visitors, and many take the dog there for a walk. Because propagules of O. aurantiaca are very efficient attaching to practically any surface which contacts them (Fig 1C), the high occurrence of potential dispersers should be taken into consideration to explain its presence in the site and also in the assess- ment of invasiveness potential. Another factor to consider is the proximity of a water course: “Riera de Caldes”, which potentially could improve dispersion events by floodwaters, a common spread mechanism of the jointed cactus. 8 Orsis 30, 2016 L. Guàrdia
Microscope observation of the spines and glochids (hair-like spines) showed the back-wards oriented barbs at the apex region of the spines, and all along the smaller glochids. The barbs had an acute conical apex somewhat bent towards the spine axis (Fig. 2). These hook-like structures are responsible for the successful adhesion and dispersion of cladodes and fruits, via animals, humans and vehicle tires. In fact, animal injury has been reported in numerous occasions in Australia and South Africa, both in grazing animals and dogs (CABI, 2015). At the base of the spines, not only glochids (minute spines) were observed, but also multicellular trichomes. The spines, glochids, barbs and trichomes are also related to fog col- lection abilities in other Opuntia species with similar spine morphology what might help the success of such cacti in arid regions (Ju et al., 2012).
Bibliographical references Allorge-Boiteau L. 2002. Les cactées introduites à Madagascar. Succulentes (France) 25: 9-16. Andreu, J.; Pino, J.; Basnou, C.; Guardiola, M.; Ordóñez, L. 2012. Les espècies exòtiques de Catalunya. Resum del projecte EXOCAT 2012. CREAF. Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Anonymous. 2015a. Cacti Guide.
Moran V.C.; Zimmermann, H.G. 1991. Biological control of jointed cactus, Opuntia au- rantiaca (Cactaceae), in South Africa. Agriculture, Ecosystems & Environment 37(1- 3): 5-27. Moran V.C.; Zimmermann, H.G.; Annecke, D.P. 1976. The identity and distribution of Opuntia aurantiaca Lindley. Taxon 25: 281-287. Parsons, W.T.; Cuthbertson, E.G. 1992. Noxious Weeds of Australia. Melbourne, Aus- tralia: Inkata Press, 692 pp. Sanz-Elorza, M.; Dana Sánchez, E.D.; Vesperinas, E.S. 2004. Sobre la presencia de cacta- ceas naturalizadas en la costa meridional de Cataluna. An. Jard. Bot. Madrid 61: 27-33. Sobrino, E.; Sanz-Elorza, M.; Dana, E.D.; Gonzalez-Moreno, A. 2002. Invasibility of a coastal strip in NE Spain by alien plants. J. Veg. Sci. 13: 585-594. USDA-ARS, 2009. Germplasm Resources Information Network (GRIN), Online Database. Beltsville, USA: National Germplasm Resources Laboratory.
Orsis 30, 2016 11-40
Contribució al coneixement de la flora al·lòctona del nord i el centre de Catalunya
Pere Aymerich1
Data de recepció: 15 de gener de 2016 Data d’acceptació: 4 d’abril de 2016 Data de publicació: 27 d’abril de 2016
Resum
Presentem dades florístiques recents sobre plantes al·lòctones rares observades com a ca- suals o naturalitzades, sobretot escapades de jardins. Segons la informació consultada, són citades per primera vegada a la península Ibèrica: Euphorbia glyptosperma Engelm. (natu- ralitzada), Clerodendrum bungei Steud., Clerodendrum trichotomum Thunb., Cotoneaster divaricatus Rehder & E. H. Wilson i Opuntia scheeri F.A.C. Weber (casuals). Són novetats per a Catalunya: Helianthus × laetiflorus Pers. (naturalitzada), Achillea ptarmica L., Tra- descantia pallida (Rose) D. R. Hunt i Tradescantia zebrina Bosse (casuals). Confirmem també la presència actual de poblacions d’Atriplex tatarica L., espècie que havia estat considerada dubtosa a la península Ibèrica. Paraules clau: flora; plantes al·lòctones; Catalunya; península Ibèrica.
Abstract. Contribution to the knowledge of the alien flora in northern and central Catalonia (NE Iberian Peninsula)
We provide floristic data about some rare alien plants in Catalonia, mainly garden escapes. According to the available information, these species are reported for the first time in the Iberian Peninsula: Euphorbia glyptosperma Engelm. (naturalised), Clerodendrum bungei Steud., Clerodendrum trichotomum Thunb., Cotoneaster divaricatus Rehder & E. H. Wil- son and Opuntia scheeri F.A.C. Weber (casuals). These species were previously reported for the Iberian Peninsula but are new taxa for the Catalan flora: Helianthus × laetiflorus Pers. (naturalitsed), Achillea ptarmica L., Tradescantia pallida (Rose) D.R. Hunt and Tradescantia zebrina Bosse (casuals). We also confirm the presence of Atriplex tatarica L., a species sometimes considered doubtful for the Iberian flora. Keywords: flora; alien plants; Catalonia; Iberian Peninsula.
Introducció El coneixement de la flora al·lòctona de Catalunya és insuficient, malgrat l’esforç notable que s’hi ha dedicat en algunes èpoques i territoris. La síntesi de Casasayas
1. C/ Barcelona, 29. 08600 Berga. [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 12 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
(1989) va representar una actualització molt important de les dades, però en anys posteriors la informació que s’ha generat ha estat molt irregular, amb notables mancances en l’atenció dedicada a l’estudi de determinats grups florístics o regions i a l’avaluació del grau de naturalització dels tàxons o poblacions. Entre els grups que són més mal coneguts destaquen les plantes ornamentals escapades de jardins, el coneixement de les quals a Catalunya és manifestament deficient si es compara amb els nivells assolits en molts altres països europeus. En aquest dèficit d’infor- mació sobre les plantes ornamentals hi ha influït, sens dubte, la dificultat que en força casos comporta la seva identificació, però també ha estat un factor important el prejudici de considerar-les «poc importants» o anecdòtiques. L’objectiu d’aquest article és aportar dades sobre algunes plantes al·lòctones que fins ara no havien estat citades a Catalunya o que són rares al conjunt del país o bé en alguns sectors. Moltes d’aquestes espècies són utilitzades com a ornamen- tals i només s’han detectat com a escapaments ocasionals de jardins en zones fortament antropitzades, però algunes ja han aconseguit establir poblacions natu- ralitzades o excepcionalment han esdevingut invasores.
Material i mètodes L’àmbit geogràfic del qual prové la major part de les dades són les regions interiors dels Pirineus i la Depressió Central situades entre els rius Segre i Ter, bé que ex- cepcionalment també hem afegit alguna dada procedent d’altres zones. En cada citació s’indica, en aquest ordre: comarca, municipi, indret, quadrat UTM 1 × 1 km (sempre dins el fus 31T i amb sistema de referència ETRS89), altitud, hàbitat i data d’observació. Els topònims de referència utilitzats són els de la base cartogràfica de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (
Resultats Achillea ptarmica L. Alt Urgell: Alàs i Cerc, ribera del Segre sota el pont d’Alàs, CG7690, 700 m, herbassars higròfils en un tram fluvial força humanitzat, 4-VIII-2015. Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 13
Tot i que hi havia estat citada vagament, en l’actualitat s’accepta que Achi- llea ptarmica s.s. és un tàxon absent de forma natural a Catalunya i als Pirineus, i que les referències existents s’han d’atribuir a confusions amb algunes formes d’A. pyrenaica Sibth. ex Godr. [A. ptarmica subsp. pyrenaica (Godr.) Heimerl]. Al lloc indicat de la ribera del Segre hem trobat un sol individu —una taca clonal amb desenes de tiges— corresponent a la veritable A. ptarmica (fulles sense punts glandulars), que considerem al·lòcton i escapat de jardineria. Es tracta d’una planta de «flors dobles», com les que es comercialitzen sovint i que, en aquesta zona dels Pirineus, hem vist cultivades en algun lloc d’Andorra.
Agave americana L. Berguedà: Berga, solell de la serra de la Petita, cap a la Roca Tallada, DG0663, 800 m, garriga en terreny rocallós, 13-XI-2014. Solsonès: Guixers, Sisquer, CG9165, 1100 m, vessant rocallós sota una casa, 2015. Agave americana és una espècie comuna al litoral i prelitoral, però que ha estat molt poc citada a la zona pirinenca (BDBC,
Amaranthus hypochondriacus L. Solsonès: Sant Llorenç de Morunys, vora la cruïlla de les carreteres de Berga i Solsona, CG8465, camp abandonat en què es van fer abocaments de restes de jardineria, 830 m, X a XII-2015. Només coneixem una citació concreta prèvia d’aquest tàxon a Catalunya, del Maresme (Casasayas, 1989), bé que també va ser indicat de la província de Lleida en la revisió ibèrica del gènere feta per Carretero (1990). A. hypochondriacus és una planta americana originada per domesticació, inclosa en el complex grup d’A. hybridus L. i possiblement derivada d’A. hybridus s.s. (Adhykary & Pratt, 2015). A Europa s’utilitza en jardineria per les seves inflorescències rogenques i no ra- rament s’escapa, però no sol naturalitzar-se. És important precisar aquí que la nomenclatura utilitzada en temps moderns per les flores catalanes de referència (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005) i pels treballs corològics derivats (Bolòs et al., 2001; BDBC) genera confusió, perquè s’hi ha aplicat el nom A. hybridus subsp. hypochondriacus (L.) Thell. a les plantes més corrents com a naturalitzades d’aquest grup, que han de ser anomenades simplement A. hybridus; en canvi, a Bolòs & Vigo (1990) A. hypochondriacus s.s. és acceptat només com a varietat (var. erythrostachys Moq. d’A. hybridus). A Sant Llorenç de Morunys hem vist durant la tardor de 2015 una població relativament nombrosa (desenes d’indivi- dus) d’aquest tàxon, en un camp en el qual s’havien fet abocaments de restes de jardineria i terres feia més de dos anys, i a conseqüència dels quals també s’havia establert Stachys byzantina, espècie que es comenta més endavant. En anys previs 14 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
(2010-2014) ja havíem observat individus d’A. hypochondriacus escapats en una casa propera al camp, als talussos adjacents d’un jardí on era cultivada.
Atriplex tatarica L. Bages: Sallent, la Botjosa, DG0828-0829, 250-270 m, erms més o menys salins, 25-IX-2015; Sant Fruitós de Bages, Torroella de Baix, DG0823, 230 m, erms i marges d’un canal, 11-X-2015; *Súria, zones periurbanes des de la ribera del Cardener fins a les mines de potassa, CG9631-9632, 270-350 m, marges de ca- mins i erms, 25-IX-2015 (Fig. 1A, 1B). L’estatus d’aquesta espècie resulta poc clar, perquè tot i que és inclosa a les flores catalanes modernes (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005), la seva pre- sència a la península Ibèrica no va ser acceptada per Castroviejo (1990), conside- rant que es tractava de confusions amb Atriplex tornabenei Tineo. En aquest sentit, Bolòs & Vigo (1990) reconeixen dubtes en l’atribució específica d’algunes mostres, i les dades publicades sobre la distribució catalana d’A. tatarica (Bolòs et al., 2001) s’han d’interpretar amb molta cautela. Aquests dos tàxons són afins i els criteris utilitzats per a distingir-los per part de diferents autors no són homo- genis, però actualment sol acceptar-se que es tracta de dues espècies ben defini- des: A. tatarica de distribució estèpica, des del centre d’Àsia fins a Europa oriental, i A. tornabenei de distribució mediterrània. A més, A. tatarica es pre- senta com a planta al·lòctona fora de la seva àrea original, a Europa central i oc- cidental, Amèrica del Nord o Argentina (Gusti, 1997; Welsh, 2003; Mandák et al., 2005), i aquest seria també el cas de Catalunya. Sense entrar en consideracions sobre la validesa d’indicacions catalanes prèvies, amb aquesta nota constatem l’existència al Bages de poblacions que en la nostra opinió són referibles a A. ta- tarica seguint els criteris morfològics habitualment utilitzats per a distingir aquesta espècie de tàxons afins, i en particular els criteris aplicats en treballs re- cents d’Itàlia i França (Iamonico, 2013; Tison et al., 2014). Fa poblacions grans (milers d’individus) i extenses a Súria i a Sallent, sobretot en sòls salins de llocs afectats per la mineria de potassa, cosa coherent per a una planta generalment considerada subhalòfila i que en zones on és al·lòctona és afavorida per la salinit- zació antròpica dels sòls (ex. Jarzyna et al., 2010). A Sant Fruitós de Bages hem trobat una població més localitzada, també en terrenys relativament salinitzats entorn d’un canal i una bassa. Curiosament, no hem vist l’espècie a Cardona, lo- calitat pròxima on la disponibilitat de sòls salins és alta, fet que permet suposar que les poblacions bagenques s’han establert a partir d’introduccions puntuals i d’una expansió posterior entorn de cada nucli fundador.
Aubrieta columnae Guss. Berguedà: Casserres, l’Ametlla de Casserres, DG0655, 480 m, murs d’horts abandonats, 25-IV-2015. Segona citació a Catalunya d’aquest oròfit del sud-est europeu, indicat per primera vegada en un talús viari del Ripollès (Aymerich, 2014). A diferència de Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 15
Figura 1. Atriplex tatarica: A: detall; B: planta sencera. la localitat prèvia, en què tot just es van observar un parell d’individus, a Casser- res hi ha una població ben establerta, de desenes d’individus. Suposem que en aquest lloc era cultivada com a ornamental i, una vegada es van abandonar els horts, va anar colonitzant els murs de pedra seca que els delimiten.
Berberis aquifolium Pursh. [Mahonia aquifolium (Pursh.) Nutt.] Bages: Artés, baga de la Vall, sota la urbanització Vista del Pirineu, DG1427, 450 m, vorada d’un bosc mixt de Pinus nigra i P. halepensis, 8-I-2015; Navarcles, perifèria nord del nucli urbà, al sector de la Pólvora, DG0923, 285 m, bosc suburbà de Pinus halepensis, 8-I-2015; Sant Fruitós de Bages, perifèria oest de la urbanitza- ció Pineda de Bages, DG0223, 290-300 m, bosc de Pinus halepensis, 7-XI-2015. Cerdanya: Bolvir, Talltorta, entre el riu d’Aravó i el Club de Golf Cerdanya, DG0995, 1095 m, arbreda d’Alnus glutinosa, 12-IX-2015. Noves citacions d’aquesta espècie nord-americana, de la qual a Catalunya tot just s’havien indicat un parell d’individus escapats de jardins al Vallès i a la Cer- danya (Casasayas, 1989; Aymerich, 2014). A Sant Fruitós de Bages sembla una planta puntualment naturalitzada, ja que hi hem observat un mínim de 23 indivi- dus escampats en una superfície de 0,5 ha. A la resta de localitats està menys es- tablert: a Navarcles i Bolvir hi ha petits nuclis poblacionals de 4 individus en cada localitat, mentre que a Artés n’hem observat només un. 16 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Precisem que, tot i que per cautela anomenem aquestes plantes Berberis aqui- folium, presenten alguns caràcters (tiges estoloníferes, algunes fulles amb més de 7 folíols i fins a 11) que suggereixen que no es tracta de formes pures d’aquesta espècie, sinó d’híbrids de jardineria amb intervenció de Berberis repens Lindl. i/o Berberis pinnata Banks ex DC. Aquesta situació, encara poc coneguda, sembla força general arreu d’Europa, i les plantes amb més èxit com a invasores a Europa central serien els híbrids amb B. repens (Ross & Auge, 2008).
Bergenia crassifolia (L.) Fritsch Berguedà: Cercs, sota Sant Corneli, DG0571, 870 m, bardisses prop d’unes edi- ficacions en ruïnes, 12-IX-2014. Osona: Sant Boi de Lluçanès, collet de Sant Martí, DG3155, 875 m, arbreda de pins i roures, sota una casa, 13-X-2015. Aquesta saxifragàcia gairebé no ha estat citada com a al·lòctona a Catalunya, tot i que és molt cultivada i suposem que s’escapa amb més freqüència del que reflecteix la bibliografia. Com l’única dada publicada prèvia (Aymerich, 2013a), aquestes noves citacions fan referència a individus solitaris trobats a pocs metres dels jardins d’origen.
Berteroa incana (L.) DC. Cerdanya: *Fontanals de Cerdanya, entre Soriguera i el pont del Soler, DG0894, 1105 m, herbassars als marges de carretera, 30-VIII-2015; Prats i Sansor, pla de Tartera, DG0591, 1120 m, marge de carretera, 12-IX-2015 Observacions que indiquen una expansió recent d’aquesta espècie, ja que no l’havíem detectada en visites fetes en aquests llocs en anys previs i en la mateixa època, tot i ser una planta molt aparent quan floreix. Vam veure només set indi- vidus a Soriguera i un a Tartera, i en totes dues localitats tenia un comportament estrictament viari. B. incana es coneix, a Catalunya i als Pirineus, només a la Cerdanya, on es va trobar ja l’any 1987 als entorns de Llívia i de Bolquera (Ter- risse, 1988). Ha persistit fins avui en aquestes sectors, reflectits a l’Atles de la flora dels Pirineus (
Campsis radicans (L.) Seem. Bages: Balsareny, resclosa de Vilafruns i les Maioles, DG0633, 285 m, als murs i talussos d’una resclosa i d’un canal que deriva d’aquesta, 9-VIII-2015. Hem observat dos petits nuclis d’aquesta bignonàcia ornamental d’origen nord-americà, separats uns 400 m i seguint un mateix canal, en tots dos casos apartats de cases i jardins. Els dos nuclis separats se suposa que s’han format a causa de l’arrelament de fragments arrossegats per l’aigua del riu i del canal. L’origen està situat uns 300 m riu amunt, a la fàbrica abandonada del Molí, on n’hi ha una població gran persistent de cultiu que creix sobre tanques i arbres, i que s’ha expandit vegetativament fins a colonitzar el marge d’un canal i un erm Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 17 adjacent. No es tracta d’una novetat florística, perquè Campsis radicans ja havia estat indicada a Balsareny mateix per Casasayas (1989), com a subespontània en un marge de carretera, però les dades que aportem indiquen una expansió local i una naturalització incipient fins ara no documentades a Catalunya.
Catalpa bignoniodes Walter Bages: Artés, vora Sant Hilari Vell, DG1126, 270 m, fondal d’un torrent, 9-VIII- 2015. Berguedà: Berga, perifèria sud del nucli urbà, DG0461, 660 m, erms sub- urbans, en llocs que han estat objecte de moviments de terres en els darrers anys, 2014-2015. Ripollès: Ripoll, Rocafiguera, DG3173, 710 m, marge de carretera en una zona suburbana, 8-X-2015. Noves localitats d’aquest arbre nord-americà, cultivat en jardineria i que cada vegada es fa més freqüent com a escapat (Casasayas, 1989; Verloove, 2003; Oli- ver, 2009; Aymerich, 2014). A Berga hem observat una desena de peus juvenils en dos llocs, mentre que a Artés i a Ripoll hem vist un sol individu.
Clerodendrum bungei Steud. Selva: Arbúcies, sobre Ca n’Aulet, DG5932, 470 m, bardissa en un torrent vora la carretera, 14-IX-2015. Espècie arbustiva d’un gènere conflictiu que actualment s’inclou en les Lami- àcies, C. bungei és originària de les muntanyes del sud de la Xina i s’utilitza com a ornamental per les seves flors vistoses. S’ha establert com a planta al·lòctona en altres parts d’Àsia i en diversos països d’Amèrica (
Clerodendrum trichotomum Thunb. Bages: Sallent, barri de l’Estació, DG0829, 270 m, erm en una antiga àrea urbana enderrocada, 11-X-2015. Hem observat tres individus juvenils d’aquesta espècie, en un erm a pocs metres de dos individus grans plantats. C. trichotomum és un arbre baix originari d’Àsia oriental que ha estat citat rarament com a planta al·lòctona casual en alguns països europeus (Clement & Foster, 1994; Verloove, 2006; Celesti-Grapow et al., 2010), però no sabem que fins ara hagués estat assenyalat a Catalunya ni a la 18 Orsis 30, 2016 P. Aymerich península Ibèrica. Tot i no ser una espècie gaire utilitzada en jardineria, l’hem vist cultivat en diverses localitats del pla de Bages.
Coronilla valentina L. subsp. glauca (L.) Batt. Bages: Calders, urbanització la Guàrdia, DG1526, 510 m, pineda suburbana, 8-I-2015; Castellnou de Bages, el Serrat de Castellnou, DG0228, 450 m, marge de camí a la perifèria d’una urbanització, 18-XII-2014; Fonollosa, Canet de Fals, CG9523, 410 m, pineda a la perifèria d’una urbanització, 7-XI-2015; Navarcles, sector de la Pólvora, a la perifèria nord del nucli urbà, DG0923, 280-290 m, pi- neda suburbana, 8-I-2015. Osona: Sant Boi de Lluçanès, collet de Sant Martí, DG3155, 875 m, pineda esclarissada i garriga, vora una casa, 13-X-2015. Aquest tàxon és molt cultivat a la zona litoral de Catalunya i hi està àmplia- ment naturalitzat, però gairebé no ha estat citat a les zones interiors (Bolòs et al., 1997). Les dades que aportem indiquen que també tendeix a escapar-se en aques- tes àrees d’hiverns relativament freds, però que s’hi naturalitza amb poc èxit, ja que les observacions es refereixen sempre a pocs individus, des d’un fins a una desena.
Cotoneaster coriaceus Franch. Bages: Artés, baga de la Vall sota la urbanització Vista del Pirineu, DG1427, 450 m, pinedes pròximes a cases, 8-I-2015; Calders, perifèria de la urbanització de la Guàrdia, DG1526, 510-520 m, pinedes suburbanes, 8-I-2015; Castellnou de Bages, entorn de la urbanització Serrat de Castellnou, DG0228, 420-450 m, pinedes antropitzades, 18-XII-2014; Navarcles, perifèria nord del nucli urbà, al sector de la Pólvora, DG0923, 270-290 m, pinedes suburbanes, 8-I-2015; Sant Fruitós de Ba- ges, perifèria oest de la urbanització Pineda de Bages, DG0223, 290-300 m, bosc suburbà de Pinus halepensis, 7-XI-2015. Berguedà: Cercs, al sud de la Rodonella, DG0568, 710 m, terreny pertorbat vora la carretera i una gasolinera, 28-VI-2014; Montclar, sota el poble, CG9752, 710 m, bardissa, 16-XI-2013. Solsonès: Gui- xers, Valls, sota la casa Riudevalls, CG9066, 880 m, vessant embardissat amb coberta arbòria de Robinia pseudoacacia, 6-I-2014; Olius, perifèria sud de la ur- banització del Pi de Sant Just, CG8047, 740 m, bosc de Pinus nigra prop de cases amb jardins, 28-XI-2015. Després de C. pannosus, aquest és el Cotoneaster d’origen asiàtic que més es naturalitza a Catalunya (Royo, 2006; Pyke, 2008; Aymerich, 2013a), i és freqüent que els dos es trobin junts a les mateixes localitats. Amb aquestes citacions com- plementem informació prèvia sobre la seva naturalització a la Catalunya central (Aymerich, 2013a,b). El nombre d’individus observats en cada localitat és molt divers, des d’un o dos peus isolats als nuclis del Berguedà i el Solsonès fins a unes quantes desenes d’individus al Bages (Calders, Castellnou i Navarcles). Tot i que en aquestes darreres localitats hi ha poblacions ben establertes, mai no l’hem observat gaire lluny de les zones urbanitzades des de les quals s’ha disseminat. Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 19
Cotoneaster divaricatus Rehder & E. H. Wilson Bages: Sant Fruitós de Bages, perifèria oest de la urbanització Pineda de Bages, DG0223, 290-300 m, bosc suburbà de Pinus halepensis, 7-XI-2015. Espècie que fins ara no havia estat indicada a Catalunya, tot i ser una de les més corrents com a escapades i naturalitzades a l’Europa mitjana (Dickoré & Kasperek, 2010). Té un aspecte que recorda força un C. horizontalis Dchne. alt i de fulles més grosses, però es distingeix bé pels seus fruits cilíndrics. A la locali- tat del Bages hem vist dos individus de mida mitjana, reproductors. Amb aquesta addició, són 7 les espècies al·lòctones del gènere Cotoneaster citades a Catalunya, les cinc incloses en aquest article més C. racemiflorus (Desf.) K. Koch i C. symondsii T. Moore (Aymerich, 2013a,b).
Cotoneaster franchetii Bois Ripollès: Queralbs, sota la confluència del riu Freser i el riu de Tosa, DG3188, 1060 m, bosc de ribera, 8-X-2015. Aquesta espècie ha estat indicada vagament com a al·lòctona a Catalunya (Andreu & Pino, 2013; Basnou et al., 2015), però caldria concretar i verificar aquestes referències, ja que és freqüent que es confongui amb C. pannosus Franch., un tàxon molt similar pel que fa als caràcters vegetatius (Lingdi & Brach, 2003; Dickoré & Kasperek, 2010). Personalment, tot i que hem observat C. pan- nosus en nombroses localitats arreu del territori, només hem vist un sol indi vidu que considerem referible a C. franchetii, a l’indret del Ripollès que reportem més amunt.
Cotoneaster horizontalis Dechne. Berguedà: Avià, costa del Pou, DG0159, 840 m, bosc de Pinus sylvestris, al costat d’un camí forestal, 12-XII-2015; Cercs, al sud de la Rodonella, DG0568, 710 m, terreny pertorbat al costat de la carretera, 28-VI-2014. Noves localitats d’una espècie molt utilitzada en jardineria, que es naturalitza sovint a Europa i gairebé no ha estat citada a Catalunya (Aymerich, 2013a; Pérez- Haase et al., 2013). A Cercs hem observat aquest Cotoneaster ben establert en un terreny on fa uns anys s’havien abocat terres i runa, fent una taca densa en una superfície d’uns 6 m2, a més d’un peu solitari situat a 5 m de distància. A Avià vam veure un individu solitari en una zona forestal extensa i apartada de cases, però al costat d’una pista.
Cotoneaster pannosus Franch. Bages: Artés, baga de la Vall sota la urbanització Vista del Pirineu, DG1427, 450 m, pinedes de Pinus halepensis pròximes a cases, 8-I-2015; Calders, perifèria de la urbanització de la Guàrdia, DG1526, 510-520 m, pinedes suburbanes de Pinus halepensis, 8-I-2015; Navarcles, perifèria nord del nucli urbà, al sector de la Pól- 20 Orsis 30, 2016 P. Aymerich vora, DG0923, 280-290 m, pinedes suburbanes de Pinus halepensis, 8-I-2015; Sant Fruitós de Bages, perifèria oest de la urbanització Pineda de Bages, DG0223, 290-300 m, bosc suburbà de Pinus halepensis, 7-XI-2015; Santpedor-Castellnou de Bages, perifèria de la urbanització Serrat de Castellnou, DG0227-0228, 430- 450 m, pinedes joves de Pinus halepensis sobre antics camps, 18-XII-2014; Sant- pedor, perifèria nord de la urbanització Mirador de Montserrat, DG0227, 330-350 m, pinedes de Pinus halepensis pròximes a cases, 26-I-2015. Osona: Sant Boi de Lluçanès, collet de Sant Martí, DG3154-3155, 860-890 m, pinedes de Pinus syl- vestris prop d’una casa, 13-X-2015. Solsonès: Olius, perifèria est de la urbanit- zació del Pi de Sant Just, CG8147, 730 m, bosc de Pinus nigra prop de cases amb jardins, 28-XI-2015. Aquesta és l’espècie al·lòctona del gènere que més sovint es naturalitza a Catalunya, tot i que aquest fenomen encara no està gaire ben documentat (Casa- sayas, 1989; Pyke, 2008; Aymerich, 2013a,b; López-Pujol & Guillot, 2015; Mo- lero et al., 2015; Sáez et al., 2015) i les plantes o poblacions sovint han estat assignades erròniament a C. franchetii. Amb l’objectiu de millorar el coneixement d’aquesta planta ja ben integrada a la flora catalana, n’aportem un conjunt de ci- tacions de la Catalunya central, corresponents sempre a pinedes situades prop d’urbanitzacions o cases amb jardins. En tots aquests llocs es pot considerar que està plenament naturalitzada, bé que la mida de les poblacions locals és molt di- versa, des d’una vintena d’individus (Navarcles, Olius, Sant Fruitós de Bages) fins a uns quants centenars (Castellnou de Bages, Sant Boi de Lluçanès). Consi- derant la densitat dels poblaments locals i el grau de penetració en hàbitats natu- rals o seminaturals, almenys en aquestes darreres localitats mostra una certa tendència invasora, però de moment no hem constatat que s’hagi expandit a més de 300 m dels focus cultivats d’origen.
Datura wrightii Regel Bages: Cardona, polígon industrial de la Plantada, CG9141, 400 m, talús amb vegetació ruderal, 6-X-2015; Sallent, vora Ca l’Agut, DG0828, 255 m, vegetació ruderal, 7-IX-2015. Noves dades al Bages d’aquesta espècie, que ja va ser trobada l’any 1985 per Casasayas (1989) a Manresa, tot i que es va confondre amb D. inoxia Mill. (Aymerich & Sáez, 2015). Les nostres observacions corresponen a només dos individus a Cardona i un a Sallent. Tot i la persistència de les citacions durant un període de trenta anys, sembla que la seva aparició en aquesta zona de la Catalu- nya central té caràcter casual, esporàdic, com a resultat d’escapaments puntuals de plantes cultivades en jardineria (l’hem vista cultivada en diversos llocs del Bages, el Berguedà i l’Alt Urgell).
Dichondra micrantha Urb. Bages: Manresa, nucli urbà a la zona de les Escodines, DG0319, 260 m, fissures de paviment urbà, 5-X-2015. Berguedà: Berga, nucli urbà, DG0461, 670-720 m, Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 21 fissures de paviment urbà, VIII-2015; Puig-reig, Colònia Vidal, DG0643, 400 m, zona d’aparcament de vehicles, 11-X-2015. Convolvulàcia asiàtica utilitzada en jardineria per a formar gespes, que ja va ser citada com a escapada en hàbitats urbans de la franja litoral per Casasayas (1989), on actualment és freqüent. En zones interiors això és menys habitual, però també s’observa, com posen de manifest aquestes dades del Bages i el Berguedà, referides totes a individus puntuals i no pas a poblacions establertes.
Delairea odorata Lem. Bages: Fonollosa, Canet de Fals, CG9523, 280-290 m, sobre roca i arbres en un tallat fluvial del torrent de Fonollosa, sota les cases d’una urbanització, 8-I-2015. Aportem una primera localitat a l’interior de Catalunya d’aquesta composta d’origen sud-africà cultivada en jardineria, que fins ara havia estat citada com a escapada i naturalitzada en diverses zones del litoral (Casasayas, 1989; Mallol & Maynés, 2008). A Canet de Fals feia un poblament dens que ocupava unes poques desenes de m2, probablement originat pel creixement vegetatiu d’un sol individu escapat dels jardins que hi ha sobre el torrent.
Euphorbia glyptosperma Engelm. Berguedà: *Puig-reig, Colònia Vidal, DG0643, 400 m, vegetació ruderal en un aparcament de vehicles, creixent sobre sorra, 11-X-2015 (Fig. 2A). Aquesta espècie del grup Chamaesyce és originària d’Amèrica del Nord, on té una distribució àmplia als estats del centre i l’oest (Kartez, 2015). A Europa ha estat citada molt poques vegades i hi sembla una planta ocasional, poc estabilit- zada, o potser inadvertida, amb dades a Hongria, Àustria, Macedònia, Itàlia, Suïssa, Bèlgica i França (Roux, 1992; Hügin, 1999; Verloove, 2006; Somlyay, 2009; Celesti-Grapow et al., 2010; Tison et al., 2014). Fins ara no havia estat in- dicada a Catalunya ni a la península Ibèrica en general, i la citació més pròxima és del departament francès de Tarn i Garona (
Figura 2. A: Euphorbia glyptosperma (forma de fulles maculades); B: Helianthus × lae- tiflorus; C: Ipomoea hederacea. que creixien en una superfície d’uns 10 m2; al mateix lloc també hi havia E. ma- culata i E. prostrata, però els tres tàxons gairebé no es barrejaven i feien taques monoespecífiques.
Fagopyrum esculentum Moench Berguedà: Berga, nucli urbà, DG0461, 680 m, terreny erm envoltat de cases, 23-IX-2015. Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 23
Les dades sobre aquesta espècie són rares a Catalunya i la major part antigues, d’èpoques en què era cultivada com a aliment (Casasayas, 1989; Bolòs & Vigo, 1990; BDBC), i només en coneixem una citació recent, al delta de l’Ebre (Balada & Idiarte, 2007). N’aportem una nova dada, en aquest cas de dos individus obser- vats en un ambient ruderal urbà de les comarques interiors. Considerant el lloc, és possible que l’origen sigui la dispersió de llavors utilitzades com a aliment per als ocells de gàbia, factor que ha estat assenyalat com la causa actual més freqüent d’aparició d’aquesta espècie a Bèlgica (Verloove, 2015).
Forsythia × intermedia Zabel Cerdanya: Montellà i Martinet, a l’est de l’estret de Mollet, entre el riu Segre i la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, CG9091-9191, 930-940 m, bardisses en talussos de carretera, 1-IV-2014. Aquesta oleàcia és un tàxon artificial, generat en jardineria per hibridació de F. suspensa (Thunb.) Vahl i F. viridissima Lindl. A la zona indicada, s’hi van plantar fa anys unes poques desenes d’individus per a la revegetació dels talussos de la carretera, juntament amb Pyracantha angustifolia (Franch.) C.K. Schneid. i Acer pseudoplatanus L. Aquests individus s’han adaptat bé, s’han expandit per multiplicació de les tiges basals i actualment estan força integrats en la vegetació natural. Atès que no hem observat reproducció sexual (que sembla inexistent en aquest híbrid) ni vegetativa, no es pot considerar una planta naturalitzada en sen- tit estricte, sinó individus cultivats persistents. Tot i això, l’aspecte més o menys naturalitzat que ha adquirit i la seva previsible persistència a llarg termini poden generar confusió, motiu pel qual considerem oportú documentar aquest pobla- ment artificial de F. ×intermedia. Aquest tàxon ha estat citat com a planta al· lòctona casual força freqüent a les illes Britàniques (Atles en línia de la flora britànica:
Hedera hibernica (G. Kirchn.) Carrière Berguedà: Cercs, marge de l’embassament de la Baells, poc a l’est del poble, DG0666, 635 m, talús nitrificat, 19-IX-2014; Cercs, zona de les antigues mines, al sud-oest de la Torre, DG0570, 700 m, bardisses en talussos vora un camí, 12-IX-2014. Noves dades sobre poblacions naturalitzades d’aquesta espècie, en ambients antropitzats de l’alt Berguedà. Està ben establerta a les riberes del Llobregat a la meitat sud d’aquesta comarca (Aymerich, 2013a). Cal precisar que es tracta d’una planta al·lòctona a la península Ibèrica, on és habitual a les zones d’influència atlàntica, però no de Catalunya (Aymerich & Sáez, 2015). 24 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Hedera maroccana McAll. Bages: Artés, perifèria de la urbanització Vista del Pirineu, DG1427, 450 m, ta- lussos entre les cases i un bosc de Pinus nigra, 8-I-2015; Calders, perifèria de la urbanització de la Guàrdia, DG1526, 510 m, bosc de Pinus halepensis i P. nigra, 8-I-2015; Castellnou de Bages, el Serrat de Castellnou, DG0228, 430-450 m, fon- dal d’un torrent i bosc de Pinus halepensis adjacent, a la perifèria d’una urbanitza- ció, 18-XII-2014; Fonollosa, Canet de Fals, torrent de Fonollosa, CG9523, 280 m, bosc de ribera i talussos adjacents, 8-I-2015; Santpedor, capçalera del torrent de Ceba-roja, DG0227, 410 m, fondal humit, 18-XII-2014. Berguedà: Avià, Colònia Rosal, Molí de Minoves, DG0658, 480 m, talús sobre el riu Llobregat, 23-XII-2015; Berga, riera de Metge al costat del pont del Diable, DG0462, 785 m, arbreda en un talús prop d’horts, 20-II-2015. Aquesta heura nord-africana sembla força estesa en ambients suburbans de Catalunya, però ha estat poc documentada (Aymerich & Sáez, 2015). Les locali- tats que aportem posen de manifest la seva implantació a la Catalunya central, i especialment a l’entorn de les grans urbanitzacions del Bages. En alguns llocs (Calders, Castellnou i Canet de Fals) ha establert poblacions grans que han colo- nitzat amb èxit hàbitats seminaturals (vegetació de ribera i pinedes joves), però fins ara mai no l’hem vista a més de 150 m de cases o zones urbanitzades.
Helianthus × laetiflorus Pers. Cerdanya: *Puigcerdà, perifèria oest del nucli urbà, sobre el polígon industrial de la Closa, DG1198, 1160 m, herbassars ruderals, 22-X-2015. (Fig. 2B). Planta al·lòctona establerta des de fa temps a gran part d’Europa (DAISIE, 2015), però no citada fins ara a Catalunya. És un tàxon hibridògen que té com a parentals H. pauciflorus Nutt. i H. tuberosus L. Es distingeix d’aquest darrer, àmpliament naturalitzat al territori, sobretot per les bràctees desiguals i aplicades, però també per les fulles més llargues i estretes i per una mida en general força menor. A Puigcerdà hem observat una població ben establerta, amb desenes de tiges repartides per una superfície d’uns 30 m2. Les localitats més pròximes docu- mentades es troben en territori francès, al departament d’Aude i als voltants de Toulouse (Tison et al., 2014;
Impatiens glandulifera Royle Ripollès: Camprodon, riu Ritort sota Can Moi, DG4985, 965 m, bosc de ribe- ra, 24-IX-2015; Molló, riu Ritort al Riberal, DG5188, 1050 m, bosc de ribera, 24-IX-2015; Ripoll, riu Ter entre la colònia Malpàs i Mas d’en Bosc, DG3473, 690 m, bosc de ribera, 24-IX-2015; Ripoll, ribera del Ter a la Colònia Santa Ma- ria, DG3368, 650 m, herbassars en clarianes del bosc de ribera, 8-X-2015; Sant Joan de les Abadesses, ribera del Ter a Ribamala, DG3774, 715 m, herbassars higròfils i bosc de ribera. Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 25
Tot i que aquesta planta invasora d’origen asiàtic era coneguda des de fa decen- nis a la Catalunya nord (Bolòs & Vigo, 1996), fins a 2010 no va ser observada a la Catalunya autònoma, concretament al curs mitjà del riu Ter en tres llocs d’Osona (Rifà, 2015). Les localitats que ara aportem de la conca alta del Ter, al Ripollès, suggereixen que la colonització es devia produir força anys abans des de la conca del riu Tec al Vallespir, des d’on hauria passat al Ritort i després al Ter. No hem observat aquesta espècie en altres rius del Ripollès, ni tampoc al Ter per damunt de Camprodon, cosa que sembla indicar que l’expansió ha estat lineal, per arrossega- ment de llavors riu avall. I. glandulifera està ara ben establerta al Ripollès i supo- sem que hi ha força més nuclis poblacionals, intermedis entre els indicats. Fa poblacions grans (centenars d’individus) a les riberes amples i antropitzades del Ter a Ripoll i Sant Joan, mentre que sembla tenir una densitat molt feble (indivi- dus gairebé isolats) a les riberes del Ritort.
Ipomoea hederacea Jacq. Noguera: *Foradada, Montsonís, cap a les cases del Baró, CG3639, 300 m, mar- ges d’un camp de blat de moro, 8-IX-2015 (Fig. 2C). Coneixem una sola observació prèvia d’aquesta espècie a Catalunya, fa una vintena d’anys en un camp de Benavent de Segrià (Recasens & Conesa, 1995), on no va ser retrobada en anys posteriors. És una convolvulàcia d’origen sud-ame- ricà, que s’ha naturalitzat a gran part d’Amèrica del nord, i que s’observa rarament a Europa. La seva aparició a Europa sembla esporàdica i relacionada bàsicament amb la importació de partides de gra contaminades amb llavors de males herbes, com seria el cas de la citació catalana prèvia o de les observacions a l’entorn de ports de Bèlgica (Lambinon, 1991). A Montsonís, en la data de visita, es feia abundant al marge d’un camp de blat de moro i també es trobava, escassa, a la part interna d’aquest camp i en una parcel·la veïna.
Jasminum officinale L. Berguedà: Bagà, sector oest del nucli urbà, DG0578, 795 m, murs i talussos vora antics horts, VIII-2014; Cercs, sota Sant Corneli, DG0571, 870 m, bardisses prop d’unes edificacions en ruïnes, 12-IX-2014. Cerdanya: Puigcerdà, entre l’estació de ferrocarril i el nucli urbà antic, DG1198, 1180 m, murs entre horts, 22-X-2015. Tot i que Andrés (2011) qüestiona la presència d’aquesta espècie a la penín- sula Ibèrica, com a planta naturalitzada, documentem tres altres localitats actuals, després d’una citació prèvia al baix Berguedà (Aymerich, 2013a). Totes correspo- nen a escapaments o restes de cultiu en ambients netament antròpics, coincidint amb les dades —gairebé totes antigues— recollides per Casasayas (1989). A Bagà ja havia estat citada per Soriano (1992) i ara en podem confirmar la identificació i la persistència. 26 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Lepidium latifolium L. Berguedà: Gironella, Viladomiu Nou, DG0750, 430 m, herbassar ruderal, 16-VII-2014. Espècie al·lòctona que apareix de forma esparsa a Catalunya, sobretot a les zones de baixa altitud (Bolòs et al., 1997; BDBC). No en coneixem cap dada publicada de la conca alta i mitjana del Llobregat.
Melia azedarach L. Bages: Artés, vora Sant Hilari Vell, DG1026, 275 m, talús al costat d’una carre- tera, 11-X-2015; Sallent, barri de l’Estació, DG0829, 270 m, erms en una antiga àrea urbana enderrocada, 11-X-2015. Espècie ornamental que es naturalitza sovint al litoral però molt rarament a l’interior (Casasayas, 1989), i de la qual no coneixíem cap dada a la Catalunya central. A Sallent vam observar 20-30 joves de menys d’un metre d’alçada, men- tre que a Artés vam veure un sol individu també juvenil però més gran (2-3 m d’alçada).
Oenothera oehlkersi Kappus Ripollès: Ripoll, ribera del Ter a la Colònia Santa Maria, DG3368, 650 m, her- bassars en un marge de camí, 8-X-2015. A Catalunya, aquest tàxon ha estat citat prèviament de la província de Barce- lona, sense més indicacions, en la revisió de Dietrich (1997) i, de forma més concreta, del riu Fluvià a Besalú per Verloove & Sánchez Gullón (2008). És pro- bable que sigui una planta força més estesa i que hagi estat confosa amb O. bien- nis L. (de la qual es diferencia bé perquè O. oehlkersi té els estils clarament elevats per damunt dels estams) o amb O. glazioviana Micheli (de la qual es dis- tingeix per l’absència de pigment vermell als sèpals i tiges).
Oenothera speciosa Nutt. Ripollès: *Ripoll, zona industrial de Mas d’en Bosc, DG3474, 705 m, talús viari, 24-IX-2015. Espècie nord-americana de flors rosades, utilitzada en jardineria i que a Eu- ropa s’escapa rarament. Va ser recol·lectada ocasionalment a la fi del segle xix al País Valencià (Bolòs & Vigo, 1984; Dietrich, 2000), però no és fins als darrers temps que s’ha començat a citar amb més freqüència a la Mediterrània occidental (ex. Ibars et al., 2000; Sanz et al., 2002; Tison et al., 2014; Ascaso & Yera, 2015), possiblement a causa d’un increment del seu ús com a planta ornamental. A Ca- talunya, l’única citació publicada que en coneixem correspon al Baix Llobregat (Álvarez et al., 2016, en premsa), tot i que també sabem d’altres observacions inèdites a la franja marítima (Penedès i Gironès), documentades per fotografies però poc precises pel que fa a la localització o al grau de naturalització. Amb la Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 27 nova citació de Ripoll constatem l’aparició d’aquesta planta també a la zona piri- nenca. Es feia en un lloc herbós molt antropitzat, envoltat de carreteres i naus industrials, i hi vam observar un grup d’uns 15 individus.
Opuntia humifusa (Raf.) Raf. Bages: Súria, nucli antic del poble, CG9632, 310 m, vessant sense edificar cobert de prat sec mediterrani i vegetació ruderal, 25-IX-2015. Cerdanya: Montellà i Martinet, perifèria del nucli urbà de Martinet, CG9290, 965 m, vessant herbós entre la carretera i unes cases, 5-VIII-2015. Noves citacions d’aquesta cactàcia en ambients ruderals del centre i el nord de Catalunya, que s’afegeixen a les aportades fa poc a Aymerich (2015a). En tots dos llocs ha establert petits nuclis poblacionals d’unes poques desenes d’individus, originats amb tota probabilitat a causa d’abocaments de restes de jardineria des de cases pròximes.
Opuntia phaeacantha Engelm. Bages: Castellnou de Bages, perifèria sud de la urbanització Serrat de Castell- nou, DG0228, 430 m, pineda de pi blanc adjacent a cases de la urbanització, 2-VI-2015. Espècie nord-americana polimorfa que recentment ha estat indicada com a al·lòctona a Catalunya (Aymerich, 2015a), de dues localitats del Penedès i el Sol- sonès. Les plantes del Bages presenten una morfologia força diferent (més pro- cumbents i amb espines més nombroses, llargues i fines) de la que tenen a les dues localitats prèvies, on són molt similars. A Castellnou té una població força densa i aparentment ben establerta sobre una superfície d’uns 10 m2, en un lloc on també es troben altres cactàcies escapades [Opuntia ficus-indica (L.) Mill., O. micro- dasys (Lehm.) Pfeiff. i O. schickendantzii F.A.C. Weber].
Opuntia scheeri F.A.C. Weber Anoia: Vallbona d’Anoia, perifèria de la urbanització Vallbonica, CF9298, 360 m, pineda clara de Pinus halepensis, en un talús sota unes cases, 2-VI-2015 (Fig. 3A). Aquesta espècie és originària de la zona central de Mèxic i, com a escapada de cultiu, no en coneixem dades prèvies a Catalunya ni a la península Ibèrica. Si que ha estat citada com a al·lòctona en diversos llocs del Llenguadoc i la Provença (Tison et al., 2014) i, sobretot, del nord d’Itàlia (Celesti-Grapow et al., 2010; Guiggi, 2014). A Vallbona d’Anoia vam observar dos individus de mida mitjana i hi té per ara una presència casual, però és possible que augmenti en un futur pròxim, ja que també vam veure alguns cladodis caiguts que estaven arrelant. 28 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Figura 3. A: Opuntia scheeri; B: Physalis viscosa.
Physalis viscosa L. Bages: *Navarcles, polígon industrial de la carretera d’Artés, DG0824, 250 m, espai entre una carretera i un aparcament, 19-VII-2015 (Fig. 3B). Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 29
Fins ara, aquesta espècie havia estat indicada a Catalunya i la península Ibè- rica només de Tarragona, com a P. fusco-maculata Dunal (Casasayas, 1989). Tot i que aquesta citació no es va tenir en compte en síntesis posteriors (Bolòs & Vigo, 1995; Bolòs et al., 2005; Sanz & Sobrino, 2011), és confirmada per plecs d’herbari recollits diversos anys i dipositats a l’herbari BCN (Aymerich & Sáez, 2015). Aportem una segona localitat catalana i ibèrica, al Bages, on vam observar una colònia (grup clonal rizomatífer) que ocupava una superfície d’uns 10 m2. A Europa és poc freqüent com a al·lòctona, i ha estat citada del Llenguadoc i la Provença (Tison et al., 2014) i del centre d’Itàlia (Celesti-Grapow et al., 2010). Physalis viscosa ha estat citada també com a introduïda i localment amb caràcter invasor a Austràlia, Nova Zelanda, Àfrica del Sud i Califòrnia (MacDonald et al., 2003; Henderson, 2007; Sagliocco et al., 2008;
Pittosporum tobira (Thunb.) W.T. Aiton Bages: Artés, baga de la Vall, sota la urbanització Vista del Pirineu, DG1427, 450 m, pineda de Pinus halepensis, 8-I-2015; Calders, perifèria de la urbanització de la Guàrdia, DG1526, 510 m, pineda de Pinus halepensis, 8-I-2015. Observacions anecdòtiques (un individu en cada lloc) d’una espècie ornamen- tal freqüent com a al·lòctona a la franja litoral i prelitoral, però de la qual manquen dades a les zones interiors (Casasayas, 1989; BDBC).
Populus × canescens (Aiton) Sm. Cerdanya: Bellver de Cerdanya, ribera del Segre al sector dels Arenals de Segre, CG9691, 990 m, vessant erosionat sobre el riu, 28-V-2015. A Catalunya, les dades sobre aquest tàxon hibridògen són escasses i poc pre- cises, fins al punt que només en coneixem una citació moderna ben documentada, a la ciutat de Lleida (Aymerich & Sáez, 2015). Afegim una nova observació re- cent, en l’àmbit pirinenc, atribuïble sens dubte a una introducció. En aquest tram del Segre es va construir fa anys una escullera per a la contenció d’un vessant poc estable i, com a part d’aquests treballs hidràulics, es devien plantar Populus × ca- nescens. En la data referida vam observar-hi uns 10 individus grans, segurament plantats quan es va construir l’escullera, i uns 50 individus petits, amb dimensions des de 0,2 a 2 m d’alçada i sempre pròxims (menys de 20 m) a individus adults.
Pyracantha fortuneana (Maxim.) H.L. Li Bages: Calders, perifèria de la urbanització de la Guàrdia, DG1526, 520 m, pine- des suburbanes de Pinus halepensis, 8-I-2015; Castellnou de Bages, urbanització del Serrat de Castellnou, DG0228, 450 m, terrenys erms dins l’àmbit d’una urba- nització, 18-XII-2014; Castellnou de Bages, urbanització de les Pinedes de Cas- tellnou, DG129, 400 m, vorada de bosc de Pinus halepensis, 18-XII-2014; Navarcles, perifèria nord del nucli urbà, al sector de la Pólvora, DG0923, 280-290 m, pinedes suburbanes de Pinus halepensis, 8-I-2015; Sant Fruitós de Bages, perifèria oest de la urbanització Pineda de Bages, DG0223, 290-300 m, bosc suburbà de Pinus halepensis, 7-XI-2015. Aportem unes quantes citacions d’aquesta rosàcia al Bages, la naturalització de la qual a la Catalunya central ja havíem documentat per al Berguedà (Ayme- rich, 2013a). La seva freqüència local és diversa, des d’uns pocs individus (Cal- ders, Pinedes de Castellnou, Sant Fruitós) fins a poblacions ben establertes de desenes d’individus (Serrat de Castellnou, Navarcles). Al Bages és molt més fre- qüent com a espècie naturalitzada P. angustifolia (Franch.) C.K. Schneid., que hem observat en aquestes mateixes localitats i en d’altres, i amb nuclis locals en general més nombrosos. Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 31
Quercus rubra L. Cerdanya: Bolvir, Talltorta, entre el riu d’Aravó i el Club de Golf Cerdanya, DG0995, 1095 m, verneda, 12-IX-2015. En aquesta localitat hem observat 2 individus juvenils, d’alçada inferior a 2 m, d’aquest roure americà. Com a espècie al·lòctona, a Catalunya només en conei- xem un parell de citacions prèvies, a la Garrotxa i a les Guilleries (Oliver, 2009; Pérez-Haase et al., 2013).
Rhus typhina L. Alt urgell: Arsèguel, prop de Cal Murritxol, CG8190, 780 m, talús amb herbes i vegetació ruderal, vora les ruïnes d’una antiga construcció, 2-XI-2015. Aquesta espècie nord-americana va ser citada fa poc com a al·lòctona a Cata- lunya, a la Cerdanya (Aymerich, 2014). Aportem una nova localitat relativament pròxima a l’anterior (uns 10 km), també a la vall alta del Segre. Hi hem observat una vintena de tiges de mides diverses, probablement resultants del creixement clonal d’un sol individu.
Senecio pterophorus DC. Bages: Santpedor, costa de la Vila, DG0328, 450 m, matollar gipsícola, 18-XII- 2014; Santpedor, vora Cal Mariano, DG0227, 360 m, pineda de pi blanc rudera- litzada, 8-I-2015. Composta sud-africana en expansió a la franja litoral de Catalunya, en espe- cial al Vallès i al Maresme (Chamorro et al., 2006; Font & Vigo, 2008), però de la qual només coneixem una citació prèvia a l’interior, a Osona (Pérez-Haase et al., 2013). En cada localitat hem vist un sol individu, indici que en aquesta zona està en una fase de colonització inicial i, aparentment, poc exitosa.
Silene coronaria (L.) Clairv. [Lychnis coronaria (L.) Desr.] Alt urgell: Josa i Tuixén, estret del riu de la Vansa, sota Cal Ramonillo, CG7977, 1060 m, talús amb herbassars ruderals, 2014-2015. Espècie que no havia estat citada d’aquest sector dels Pirineus orientals (Vigo et al., 2003; BDBC,
Silene noctiflora L. Alt urgell: Alàs i Cerc, ribera del Segre vora el pont d’Alàs, CG7690, 700 m, herbassars vora d’un camí i a la llera del riu, VIII a X-2015. Primera observació fora de la Cerdanya d’aquesta planta recentment desco- berta a Catalunya (Aymerich, 2013c). La seva aparició al costat del Segre sugge- reix que pot haver arribat gràcies al transport de llavors per l’aigua, ja que la major part de poblacions cerdanes també es localitzen a la ribera d’aquest riu. Al marge dret del Segre hi hem vist un nucli dens d’uns 40 individus, mentre que a la riba esquerra només n’hem observat dos.
Silene pseudoatocion Desf. Berguedà: Berga, nucli urbà, DG0461, 670-700 m, teulades, fissures de pavi- ment i solars sense edificar, 2012-2015. Aquesta planta mediterrània meridional (ibero-magrebina) ha tingut un ús creixent com a ornamental en els darrers temps, i és freqüent que s’escapi per dispersió de llavors. Talavera (1990) ja assenyalava la seva aparició com a adven- tícia al litoral ibèric oriental (províncies de Múrcia i Castelló) i també ha estat indicada fa poc a la França mediterrània (Tison et al., 2014). En la bibliografia botànica de Catalunya, aquest fenomen ha estat documentat al litoral meridional per Royo (2006), qui indica l’espècie en ambients ruderals de diversos indrets del Montsià, però ens consta —per observacions directes i per fotografies— que l’aparició casual de S. pseudoatocion és bastant freqüent en zones urbanes de la franja marítima. Els darrers anys també l’hem vista a l’interior, en diversos punts del nucli urbà de Berga, zona d’influència mediterrània feble i d’hiverns freds. El més interessant, però, és que hem constatat la persistència durant quatre anys consecutius d’un veritable nucli poblacional establert en una teulada, en el qual hem observat fins a 20 plantes en flor simultàniament.
Solanum physalifolium Rusby Ripollès: *Toses, a l’oest d’Espinosa, DG2286, 1170 m, prat de dall, 8-X-2015. Segons la informació disponible, segona localitat catalana d’aquesta planta d’origen sud-americà, descoberta fa poc al territori, concretament a la Cerdanya (Aymerich, 2014). A la localitat de Toses es feia força abundant (desenes d’indi- vidus) en zones marginals d’un prat de dall, sobretot allà on el sòl havia estat remogut.
Stachys bizantina K. Koch Berguedà: Gósol, prop del cementiri, CG8976, talús d’una pista forestal, 1400 m, 30-VI-2015. Solsonès: Guixers, Cal Sastre Serra, CG8764, 835 m, marge de prat, 2014 i 2015; Sant Llorenç de Morunys, perifèria del nucli urbà vora la Mare de Déu de la Mercè, CG8365, 950 m, erm en una zona semiurbanitzada, 2014 i Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 33
2015; Sant Llorenç de Morunys, vora la cruïlla de les carreteres de Berga i Sol- sona, CG8465, camp abandonat en què es van fer abocaments de restes de jardi- neria, 825 m, 2015. Espècie cultivada com a ornamental des d’antic i que ocasionalment s’escapa, citada esparsament a Catalunya des del segle xix (cf. Casasayas, 1989). N’apor- tem unes quantes localitzacions dels Prepirineus, zona de la qual només coneixem un parell de dades prèvies al Ripollès. Les dues citacions de Sant Llorenç corres- ponen a petites poblacions d’unes poques desenes d’individus, sumant reproduc- tors i no reproductors, establertes en terrenys pertorbats i que són de viabilitat incerta a mitjà termini; les de Gósol i Guixers són d’individus solitaris no gaire lluny de cases.
Symphoricarpos albus (L.) S.F. Blake Cerdanya: Puigcerdà, pont de les Pereres, riba dreta Segre, DG1295, 1110 m, bosc de ribera, 12-IX-2015. Aquest arbust nord-americà cultivat com a ornamental va ser documentat fa poc com a espècie al·lòctona a Catalunya (Aymerich, 2013c), sobre la base d’un sol individu observat a la ribera del Segre a la Cerdanya. Més endavant l’hem trobat uns 8 km riu amunt i ben naturalitzat, ja que a la localitat de Puigcerdà ha establert un nucli dens —segurament originat per creixement vegetatiu— que ocupa una superfície d’uns 15 m2. A banda d’aquestes dades de la Cerdanya, re- centment també se n’ha trobat un nucli naturalitzat en una bardissa del Solsonès (Guixé, 2015).
Tilia tomentosa Moench Berguedà: Cercs, la Rodonella, DG0568, 705 m, bardissa entre horts, 28-VI- 2014. Observació puntual d’un sol individu juvenil d’aquesta espècie, d’uns 2 m d’alt, que creixia a menys de 100 m d’individus adults cultivats vora cases. Tot i que és molt utilitzat en jardineria, a Catalunya gairebé no hi ha dades sobre T. tomentosa com a planta al·lòctona (Aymerich, 2013a).
Trachycarpus fortunei (Hook.) H. Wendl. Berguedà: Avià, riera de la Font Calda sota Cal Gras, DG0260, 700 m, fondal humit prop d’un jardí abandonat en què hi ha aquesta espècie cultivada, 10-I- 2014. Afegim una localitat d’aquesta palmera en vies de naturalització a les dues indicades fa poc en aquest sector de la Catalunya central (Aymerich, 2013a). A la riera de la Font Calda hem vist 2 individus joves de menys d’un metre d’alçada i 7 plàntules, a distàncies de 70-120 m de les plantes cultivades. 34 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Tradescantia pallida (Rose) D.R. Hunt Berguedà: Berga, nucli urbà, DG0461, 670m, a la teulada d’una casa vella, 22-XII-2015. Espècie ornamental originària de Mèxic, que es cultiva com a ornamental i que s’ha naturalitzat en moltes regions tropicals i subtropicals (
Tradescantia zebrina Bosse Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, les Penyes, EG0124, 90 m, pineda en un talús adjacent a cases, en el qual s’havien fet abocaments de restes de jardineria, 9-III-2015. Dada similar a l’anterior, referida a l’aparició anecdòtica d’un sol individu d’una planta ornamental d’origen mexicà que és invasora en regions tropicals i subtropicals. Tot i això, la probabilitat d’una persistència a mitjà termini és més alta, ja que s’ha observat en una localitat costanera en què les glaçades són rares; d’altra banda, cal tenir present que en aquest zona litoral actualment està ben es- tablerta una altra espècie del gènere, T. fluminensis Vell. Igualment ha estat asse- nyalada com a «al·lòctona establerta» a l’Estat espanyol (DAISIE, 2015), però és considerada només casual al País Valencià i Andalusia segons Flora Iberica (Ta- lavera et al., 2010), i també ha estat indicada com a casual a la Mediterrània francesa (Tison et al., 2014).
Vitis × koberi Ardenghi, Galasso, Banfi & Lastrucci (V. berlandieri Planch. × V. riparia Michx.) Bages: Artés, camps de Malla, DG1327, 350 m, bardissa en un petit torrent entre camps, 11-X-2015; Calders, la Soleia, DG1426, 500 m, bardisses en camps abandonats, 11-X-2015; Navarcles, perifèria oriental del nucli urbà, cap al pla de la Cura, DG0923, 280 m, bardisses al marge de camps, 24-X-2015. Ripollès: les Llosses, pla de Capdevila, DG2567, 975 m, bardissa en un marge de prat, 9-XI-2015. Fa poc (Aymerich, 2013b) aportàvem algunes dades sobre híbrids del gènere Vitis naturalitzats a la Catalunya central a partir d’antics cultius. Recentment hem constatat l’existència de plantes que considerem referibles a dos altres híbrids fins ara no citats a la zona, sobre la base dels caràcters morfològics indicats en treballs dels darrers temps (Laguna, 2004; Ardenghi et al., 2014; Ardenghi et al., 2015). Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 35
Un és V. × koberi, al qual atribuïm plantes de fulles grosses, amplament cordades i que no tenen feixos de pèls axil·lars al revers foliar, però sí una pubescència molt laxa a la làmina (bàsicament concentrada al reticle de nervis). Aquest híbrid entre V. riparia i V. berlandieri és rar a la zona considerada, on només n’hem vist indi- vidus isolats (taques clonals); en canvi, sembla força estès a Itàlia (Ardenghi et al., 2014) i també ha estat indicat com a «abundant» a la península Ibèrica (La- guna, 2005).
Vitis × goliath Ardenghi, Galasso & Banfi (V. riparia × V. rupestris Scheele × V. vinifera L.) Bages: Calders, la Soleia, DG1426, 500 m, bardisses en camps abandonats, 11-X-2015; Sallent, perifèria sud del nucli urbà, DG0829, 270 m, bardisses, 11- X-2015. Atribuïm a aquest híbrid complex, d’origen domèstic, escasses plantes natura- litzades amb fulles relativament petites, d’anvers glabre amb l’excepció d’alguns pèls a les axil·les dels nervis o més rarament sobre els nervis, i de contorn variable sovint dins un mateix individu (des de similar al de V. rupestris fins a formes amb lòbuls profunds que recorden els de V. vinifera, passant per un contorn pentalo- bulat feble). Aquest híbrid ha estat indicat com a «freqüent» a la península Ibèrica (Laguna, 2005) i també ha estat citat al nord i centre d’Itàlia (Ardenghi et al., 2015).
Yucca gigantea Lem. Vallès Occidental: Cerdanyola del Vallès, torrent dels Gorgs a l’est del Parc Tecnològic del Vallès, DG2792, 270 m, entre canyes i vegetació ruderal, 20-XI- 205; Cerdanyola del Vallès, sector de Can Fatjó, al costat de la carretera de Be- llaterra, DG2493, 155 m, vegetació ruderal en un lloc on es van fer abocaments de terres, 20-XI-2015. Només recentment (López-Pujol & Guillot, 2014; Aymerich, 2015b) s’ha citat aquesta espècie com a escapada de cultiu a Catalunya. Les citacions prèvies eren de localitats estrictament litorals, mentre que aquestes del Vallès se situen ja a la depressió prelitoral, en una zona d’hiverns més freds. Hi hem vist dos grups de rosetes no reproductores (7 i 5 rosetes respectivament), que suposem s’han establert gràcies a l’arrelament de restes de jardineria que es van abocar en aquests llocs.
Agraïments Agraïm a Ignasi Soriano, Llorenç Sáez i Carles Espelt els comentaris sobre algu- nes plantes o localitats. 36 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Referències bibliogràfiques Adhykary, D.; Pratt, D.B. 2015. Morphologic and taxonomic analysis of the weedy and cultivated Amaranthus hybridus species complex. Systematic Botany 40: 604-610. Aedo, C. 2013. Agave L.. In: Rico, E.; Crespo, M.B.; Quintanar, A.; Herrero, A. & Aedo, C. (Eds.) Flora iberica Vol. XX. Liliaceae-Agavaceae: 493-498. Real Jardín Botánico- CSIC. Madrid. Álvarez, H.; Ibáñez, N.; Gómez, C. 2016. Noves aportacions a la flora al·lòctona europea, peninsular i provincial trobades al Baix Llobregat (Catalunya, Espanya). Collectanea Botanica (Barcelona) 34 (en premsa). Andrés, C. 2011. Jasminum L. In: Talavera, S. et al. (Eds.). Flora iberica. Vol. XI. Genti- anaceae-Boraginaceae: 159-162. Real Jardín Botánico-CSIC. Andreu, J.; Pino, J. 2013. Les espècies exòtiques de Catalunya. Resum del projecte EXO- CAT 2013. CREAF-Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. Ardenghi, N.M.G.; Galasso, G.; Banfi, E.; Zoccola, A.; Foggi, B.; Lastrucci, L. 2014. A taxonomic survey of the genus Vitis L. (Vitaceae) in Italy, with special reference to Elba Island (Tuscan Archipelago). Phytotaxa 166(3): 163-198. Ardenghi, N.M.G.; Banfi, E.; Galasso, G. 2015. A taxonomic survey of the genus Vitis L. (Vitaceae) in Italy, part II: the “Euro-American” hybrids. Phytotaxa 224: 232-246. Ascaso, J.; Yera, J. 2015. Oenothera speciosa Nutt., nuevo taxon para la provincia de Huesca. Bouteloua 22: 241-242. Aymerich, P. 2013a. Plantas alóctonas de origen ornamental en la cuenca alta del río Llo- bregat (Cataluña, noreste de la Península Ibérica). Bouteloua 16: 52-79. Aymerich, P. 2013b. Contribució al coneixement florístic del territori ausosegàrric (NE de la península Ibèrica). Orsis 27: 209-259. Aymerich, P. 2013c. Sobre algunes espècies al·lòctones a l’alt Segre, noves o molt rares per a la flora catalana. Orsis 27: 195-207. Aymerich, P. 2014. Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (II). Orsis 28: 7-47. Aymerich, P. 2015a. Contribución al conocimiento de las cactáceas en Cataluña. Bouteloua 22: 76-98. Aymerich, P. 2015b. Notes sobre plantes al·lòctones d’origen ornamental a la Costa Brava (nord-est de la península Ibèrica). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 79: 65-68. Aymerich, P.; Sáez, L. 2015. Comentaris i precisions previs a la Checklist de la flora de Catalunya (nord-est de la península Ibèrica). Orsis 29: 23-90. Balada, R.; Idiarte, J.J. 2007. Notes botàniques per a les comarques meridionals del Prin- cipat de Catalunya. Toll Negre 9: 63-66. Basnou, C.; Iguzquiza, J.; Pino, J. 2015. Examining the role of landscape structure and dynamics in alien plant invasion from urban Mediterranean coastal habitats. Landscape and Urban Planning 136: 156-164. Bean, A.R. 2006. Physalis (Solanaceae) in Australia –nomenclature and identification. Australian Systematic Botany Society Newsletter 127: 6-9. Benedí, C. 1997. Chamaesyce Gray. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Benedí, C.; Laínz, M.; Munoz Garmendia, F.; Nieto, G. & Paiva, J. (Eds.) Flora iberica Vol. VIII. Haloraga- ceae-Euphorbiaceae: 286-297. Real Jardín Botánico-CSIC. Madrid. Bolòs, O.; Vigo, J. 1990. Flora dels Països Catalans. Vol. 2. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 1996. Flora dels Països Catalans. Vol. 3. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Font, X.; Pons, X.; Vigo, J. (Eds.). 1997. ORCA. Atlas corològic de la flora dels Països Catalans 7. Institut d’Estudis Catalans (Sec. Ciències Biològiques). Barcelona. Flora al·lòctona nord-centre Catalunya Orsis 30, 2016 37
Bolòs, O.; Vigo, J. 2001. Flora dels Països Catalans. Vol. 4. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Font, X.; Vigo, J. 2001. ORCA: Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 11. Secció Ciències Biològiques. Institut d’Estudis Catalans. Bolòs, O.; Vigo, J.; Masalles, R.M; Ninot, J.M. 2005. Flora Manual dels Països Catalans. Ed. 3. Edicions 62. Barcelona. Carretero, J.L. 1990. Amaranthus L.. In: Castroviejo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montserrat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J. & Villar, L. (Eds.) Flora iberica Vol. II. Platanaceae-Plumbaginaceae (partim): 559-569. Real Jardín Botánico-CSIC. Ma- drid. Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona. Castroviejo, S. 1990. Atriplex L.. In: Castroviejo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montserrat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J. & Villar, L. (Eds.) Flora iberica Vol. II. Platanaceae-Plumbaginaceae (partim): 503-513. Real Jardín Botánico-CSIC. Ma- drid. Chamorro, L.; Caballero, B.; Blanco-Moreno, J.M.; Caño, L.; Garcia-Serrano, H.; Masa- lles, R.M.; Sans, F.X. 2006. Ecología y distribución de Senecio pterophorus (Compo- sitae) en la Península Ibérica. Anales del Jardín Botánico de Madrid 63: 55-62. Celesti-Grapow, L., Pretto, F., Carli, E. & Blasi, C. 2010. Flora vascolare alloctona e inva- siva delle regioni d’Italia. Ministerio dell’Ambiente e della Tutela del Territorio e del Mare. Roma. Clement, E.J.; Foster, M.C. 1994. Alien plants of the British Isles. BSBI. London. 590 pp. DAISIE, 2015. Delivering Alien Invasive Species Inventories for Europe.
Kartesz, J.T. 2015. Floristic Synthesis of North America, Version 1.0. The Biota of North America Program (BONAP Taxonomic Data Center).
Roux, J.P. 1992. Euphorbia glyptosperma Engelm., taxon nouveau pour la flore de France. Monde des Plantes 443: 4-8. Royo, F. 2006. Flora i vegetació de les planes i serres litorals compreses entre el riu Ebro i la serra d’Irta. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Sáez, L.; Galán de Mera, A.; Pyke, S.; Pié, G.; Carnicero, P. 2015. New data on vascular plants from Montseny massif (northeastern Iberian Peninsula). Orsis 29: 205-230. Sagliocco, J.L.; Kwong, R.M.; McLaren, D.; Weiss, J.; Morfe, T.; Hunt, T. 2008. Prairie ground cherry: what should be done before it is too late?. In: Klinken, R.D.; Osten, V.A.; Panetta, F.D. & Scanlan, J.C. (Eds.) Proceedings of the Sixteenth Australian Weeds Conference: 268-270. Sanz, M.; Sobrino, E.; Dana, E. D. 2002. Oenothera speciosa (Onagraceae), reaparece en España (Andalucía) después de un siglo. Lagascalia 22: 157-159. Sanz, M., & Sobrino, E. 2012. Physalis L. In: Talavera, S., Arista, M., Fernández Piedra, M.P., Gallego, M.J. Ortiz, P.L., Romero Zarco, C., Salgueiro, F.J., Silvestre, S. & Quintanar, A. (Eds.). Flora iberica. Vol XI. Gentianaceae-Boraginaceae: 204-209. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Shreve F.; Wiggins, I.L.1964. Vegetation and flora of the Sonoran Desert. Stanfors Uni- versity Press. 1752 pp. Somlyay, L. 2009. Occurrence of Chamaesyce glyptosperma, and a survey of the genus Chamaesyce (Euphorbiaceae) in Hungary. Annales Historico-Naturales Musei Natio- nalis Hungarici 101: 23-32. Soriano, I. 1992. Estudi florístic i geobotànic de la serra de Moixeró i del massís de la Tosa d’Alp (Pirineus orientals). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Talavera, S. 1990. Silene L.. In: Castroviejo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montser- rat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J. & Villar, L. (Eds.) Flora iberica Vol. II. Plata- naceae-Plumbaginaceae (partim): 313-406. Real Jardín Botánico-CSIC. Madrid. Talavera, S.; Gallego, M.J.; Herrero, A. 2010. Commelinaceae. In: Talavera, S.; Gallego, M.J.; Romero Zarco, C. & Herrero, A. (Eds.) Flora iberica Vol. XVII. Butomaceae- Juncaceae: 118-119. Real Jardín Botánico-CSIC. Madrid. Terrisse, A. 1988. Contributions à l’inventaire de la flore. Pyrénées-Orientales. Bulletin de la Societé Botanique du Centre-Ouest 19: 147-155. Tison, J.M., Jauzein, P. & Michaud, H. 2014. Flore de la France méditerranéenne continen- tale, Conservatoire Botanique National Méditerranéen de Porquerolles. Naturalia Pu- blications. Toledo, J.M.; Barboza, G.E. 2005. Novedades en Physalis (Solanaceae). Kurtziana 31: 69-85. Turner, B.L. 2011. Systematic reassessment of the north american Physalis viscosa com- plex (Solanaceae). Phytologia 93: 260-269. Verloove, F. 2003. Physalis ixocarpa Brot ex Hornem. and Verbena litoralis Kunth, new Spanish xenophytes and records of other interesting alien vascular plants in Catalonia (Spain). Lazaroa 24: 7-11. Verloove, F. 2006. Catalogue of neophytes in Belgium (1800-2005). Scripta Botanica Belgica 39: 1-89. Verloove, F. 2015a. Fagopyrum esculentum. Manual of the alien plants of Belgium.
Welsh, S.L. 2003. Atriplex L. In: Flora of North America Editorial Commitee (eds.). Flora of North America North of Mexico. Vol. 4.
biaceae): Reticulate evolution and long distance dispersal in a prominent C4 lineage. American Journal of Botany 98: 1486-1503. Orsis 30, 2016 41-49
Emendation of Paramoebidium avitruviense (Mesomycetozoea) and peculiar observations about other gut endosymbionts associated with Siphonoperla torrentium (Plecoptera) nymphs
Laia Guàrdia Valle1
Reception date: 21 January 2016 Acceptance date: 28 April 2016 Publication date: 25 May 2016
Abstract
Aquatic macroinvertebrates harbor a broad spectrum of gut endosymbionts, among them trichomycetes species (including fungi and protozoan), which have been traditionally stud- ied by mycologists. The protozoan Paramoebidium avitruviense lives in association with the nymphal stages of Siphonoperla torrentium (Chloroperlidae, Plecoptera). Important quantities of P. avitruviense thalli were obtained during a long-term study performed in Vallforners stream (Montseny Natural Park, Barcelona, Spain), allowing a revision and emendation of the species, particularly regarding the morphology of the cysts, which were previously misidentified. We also document for the first time the presence of Smittium (Harpellales, Kickxellomycotina) within the digestive system of S. torrentium, and provide a discussion for this unusual observation. Keywords: aquatic macroinvertebrates; cross infestation; protozoa; stonefly; symbiosis; taxonomy trichomycetes.
Resum. Esmena de Paramoebidium avitruviense (Mesomycetozoea) i observacions peculiars sobre altres endosimbionts intestinals associats a nimfes de Siphonoperla torrentium (Plecoptera)
Els macroinvertebrats aquàtics són hostes d’una àmplia varietat d’endosimbionts aquà- tics; entre aquests, els tricomicets (fongs i protozous), que han estat tradicionalment estu- diats per micòlegs. El protozou Paramoebidium avitruviense viu associat amb les fases nimfals de Siphonoperla torrentium (Chloroperlidae, Plecoptera). En un estudi de moni- toratge realitzat a la riera de Vallforners (Parc Natural del Montseny, Barcelona) es va obtenir un nombre important de tal·lus de P. avitruviense. Aquest fet ha permès fer una revisió i emanació de l’espècie, especialment per a les fases de cist, que anteriorment
1. Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències. 08193 Bella- terra. [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 42 Orsis 30, 2016 L. Guàrdia
s’havien confós amb les d’una altra espècie pròxima. També s’aporten dades sobre la primera observació de Smittium (Harpellales, Kickxellomycotina) associat al sistema di- gestiu de plecòpters. Paraules clau: macroinvertebrats aquàtics; infestació creuada; protozou; plecòpter; sim- biosi; taxonomia; tricomicets.
Introduction Aquatic macroinvertebrates harbor a broad spectrum of endosymbionts that develop many roles, some of which are not well understood. Among these, we found an ecological grouping of gut endosymbionts called the trichomycetes, including the order Asellariales, Harpellales (Fungi, Kickxellomycotina); Amoebidiales and Ec- crinales (Mesomycetozoea). They were formerly included in the Class Trichomy- cetes, which is now recognized as polyphyletic (Hibbett et al., 2007). Most of these gut symbionts are thought to perform commensalistic associations (Lichtwardt et al., 2001), although mutualistic (by providing vitamins) (Horn & Lichtwardt, 1981) and parasitic relations (by perforating the gut, or infecting the ovarian cells and replacing the eggs by cists) (Sweeney, 1981; Lichtwardt et al., 2001; Lichtwardt, 2002; White, 2006) have been documented in few cases. Within the Amoebidiales, species of Paramoebidium inhabit the digestive tract, specifically the hindgut, of immature freshwater insects, including mayfly (Ephemeroptera) and stonefly (Plecoptera) nymphs and dipteran larvae. The genus Paramoebidium is poorly recognized from an ecological and biological perspective, with only 17 species currently accepted (Lichtwardt et al., 2001; Valle, 2014a, 2014b). During molt, mature thalli of Paramoebidium holocarpically reproduce by means of multiple amoeboid cells that crawl before encysting among the molted chitinous tissues of the host. The cysts produce a variable number of cystospores that will, after inges- tion by the appropriate host, germinate within the hindgut to anchor, grow, and produce mature amoeba-forming thalli (Lichtwardt et al,. 2001; Valle, 2014a). Thus, the examination of exuvia provides a good source of material for the obser- vation of cysts. Paramoebidium avitruviense L.G. Valle, our target species (Fig. 1), is obli- gately associated within immature stages of the stonefly Siphonoperla torrentium Pictet (Valle, 2014a), a Chloroperlidae stonefly widely represented in Europe and distributed in the Northern regions of the Iberian Peninsula (Tierno de Figueroa et al., 2003). This species was recently described from the same site of the present study, and was also reported from proximal localities in the Montseny Massif and in the French Pyrenees (Valle, 2014a). The original description depicted cysts with cystospores which were misidentified, and thus the species is now emended to provide the actual description of these reproductive structures. Paramoebidium avitruviense was the first Mesomycetozoan observed within S. torrentium nymphs. In the present study we report the presence of the first Harpellid endosymbionts observed within this host. Emendation of Paramoebidium avitruviense Orsis 30, 2016 43
Material and methods A population of S. torrentium nymphs was monitored from February 2013 to October 2014 in Vallforners stream (41°43’37.66” N, 2°20’12.31” E, 530 m), a tributary of Mogent river (Besós basin) settled within the Montseny Natural Park (a UNESCO Biosphere Reserve, Barcelona, Spain). This stream feeds the Vall- forners reservoir. The burrowing nymphs of S. torrentium were collected with a Surber sampler (500 µm mesh size) and by dragging aquatic nets (300 µm mesh size) in the interstitial zones of sand and pebble-rocks at the edges of the courses. The nymphs were collected, using plastic pipettes, from the net contents that were placed in white trays for rough sorting. Living nymphs were transported to the lab in jars on ice. Water temperature and pH were recorded for each collec- tion date. Each nymph was dissected on microscope slides to extract the gut using fine forceps, under a Leitz Wetzlar (Germany) stereomicroscope at 64x. The gut was placed on a clean slide with a water drop and opened with entomological needles. A cover slide was then placed on the drop. The hindgut content was observed under a Zeiss Axioscope (Germany) compound microscope equipped with a Jenoptik ProGresC3 digital camera at 200 and 400x, with water as mounting me- dia. The presence of the endosymbiont P. avitruviense was verified, including vegetative thalli, cystospores or cysts. Shed molts (exoskeleton exuvia) were ana- lyzed in the same way. Voucher slides containing P. avitruviense were preserved with Lactophenol cotton-blue and then sealed with clear fingernail polish (Licht- wardt et al. 2001). Samples of the hosts per date were preserved in 70% ethanol. All the slides are deposited in the BCB-Mycotheca, at the institutional address of the author.
Results Regarding the cysts of P. avitruviense and species emendation Paramoebidium avitruviense was present in 36.8% of the hosts (N= 326), in the phases of thalli (Fig. 1), cysts (Figs. 2, 3, 5) and cystospores (Figs. 3-5). The thal- lial phases were common, but reproductive structures (cysts and cystospores) were only rarely observed (1.2% of the samples). Amoebae were not found. The observed cysts differed from those originally described by Valle (2014a), which most likely corresponded to the cysts of another species formed from amoebae sheltered in the shed exoskeleton of S. torrentium, what caused the confusion. The misidentified cysts possibly corresponded to P. ecdyonuridae L.G. Valle, a spe- cies associated with Ecdyonurus spp, (Heptageniidae, Ephemeroptera). The ma- ture cysts and cystospores of P. avitruviense had a very distinct morphology and were easily separated from the cysts of other Paramoebidium species. An emen- dation of P. avitruviense to include the description of the cysts is provided. Amoe- bae of P. avitruviense were not observed and thus suppressed from the original description. 44 Orsis 30, 2016 L. Guàrdia
Paramoebidium avitruviense L.G. Valle in Mycologia 106: 483 (2014), emend L.G. Valle (Figs. 1-5) Thalli developing into two asymmetric lobes at initial stages, with the tips slightly oriented upwards. Mature thalli four-branched, with the two main branches (or lobes) at the dorsal side, the largest 300-400 × 25-30, the shorter 200-250 × 20-26 µm, and two smaller, secondary branches at the ventral side, also unequal in length, the largest reaching up to 100 × 24 µm, the smaller about 70 × 20 µm at maturity. Holdfast placed between the two ventral lobes at matu- rity, or ventrally between the two main branches at initial stages, being apparent, with a distal globose (13-24 µm diam) and often lobulated zone (Fig. 18, arrow- head), covered with holdfast material and an upper neck-like or constricted zone.
Figures 1-5. Paramoebidium avitruviense. 1: Various thalli removed from the gut of Siphonoperla torrentium, one holdfast indicated with the arrow. Scale bar = 50 µm. 2: Im- mature cysts in Siphonoperla torrentium shed exuvia. Scale bar = 25 µm. 3: Mature cysts with granular cystospores among Siphonoperla torrentium shed exuvia. Scale bar = 25 µm. 4: Released cystospore (arrow) with granular content, on Siphonoperla torrentium shed exuvia. Scale bar = 25 µm. 5: Paramoebidium avitruviense, detail of a cyst releasing a cystospore (arrow). Scale bar = 25 µm. Emendation of Paramoebidium avitruviense Orsis 30, 2016 45
Amoebae not observed. Cysts spherical or slightly elliptical, 20-35 µm diameter, developing 2-3(-4) elliptical or sub-spherical cystospores 15-29 × 11-23 µm with a granular content (Figs. 2-5). Cysts and cystospores where observed only in shed molts. In the hindgut lining of Siphonoperla (Chloroperlidae, Plecoptera) nymphs. Specimens examined- SPAIN. CATALUNYA. Barcelona. Cànoves i Samalús, Vallforners stream (41°43’37.66” N, 2°20’12.31 E, 530 m asl), Montseny Natural Park. Microscope slides BCB-Tr-2285-2286 and BCB-Tr-2299-2300, all pre- pared from the shed hindgut exuvia of Siphonoperla torrentium, and collected respectively 17 Feb 2014 and 28 May 2014.
Figures 6-9. Gut content of Siphonperla torrentium. 6: Cephalic capsule of an ingested Chironomidae larva by a Siphonoperla torrentium nymph. Scale bar = 50 µm. 7: Thallus of Stachylina sp. (arrow) within the gut of an ingested Chironomidae larva by a Siphonop- erla torrentium nymph. Scale bar = 25 µm. 8: Thallus of Smittium sp. bearing trichospores (arrow) within the gut of an ingested Chironomidae larva by a Siphonoperla torrentium nymph. Scale bar = 25 µm. 9: Various halli of Harpella melusinae (arrows) within the peritrophic matrix of an ingested Simuliidae larva by a Siphonoperla torrentium nymph. Scale bar = 25 µm. 46 Orsis 30, 2016 L. Guàrdia
Observation of harpellid species in the gut of Siphonoperla torrentium While analyzing the gut content of the nymph hosts, the presence of various species of Harpellid fungi attached to the gut lining of undigested or semi-digested preys were observed. Within ingested Chironomidae (non-biting midges) larvae (Fig. 6), Stachylina cf. nana Lichtw., Stachylina sp. (on the peritrophic matrix, midgut) (Fig. 7), and Smittium spp. (on the hindgut lining, Fig. 8) were observed. Within ingested Simuliidae (black fly) larvae, there were thalli of mature and immature Harpella melusinae Léger & Duboscq (peritrophic matrix, midgut) (Fig. 9) and Genistellospora homothallica Lichtw. (hindgut). In most cases, the trichospores (asexual sporangiospores of Harpellales) were apparently undamaged by the diges-
Figures 10-11. Smittium megazygosporum attached to Siphonoperla torrentium hindgut lining. 10: With trichospores (arrows). 11: With a zygospore (arrow). Scale bars = 25 µm.
Figures 12-14. Content ingested by Siphonoperla torrentium. 12: Paramoebidium ecdy- onuridae cysts (arrows). 13: Young thallus of P. ecdyonuridae (arrow indicating the hold- fast). Scale bars = 25 µm. 14: Fragments of an ingested Ecdyonurus nymph. Scale bar = 50 µm. Emendation of Paramoebidium avitruviense Orsis 30, 2016 47 tive enzymes of Siphonoperla, even at the last portion of hindgut near the anal zone. However, the most notable observation was the presence of Smittium mega- zygosporum Manier & F. Coste mature thalli with trichospores and zygospores (sexual spores) (Figs. 10-11) attached to the hindgut lining of S. torrentium nymphs [BCB-Tr2280, 17 Feb 2014, trichospores and zygospores; BCB-Tr2294, 7 Apr 2014, trichospores]. Some of dissected nymphs also ingested cystospores of differ- ent Paramoebidium species, especially P. ecdyonuridae L.G. Valle, (Figs. 12-13), from the mayfly Ecdyonurus spp. which was also among the common ingested preys (Fig. 14). Paramoebidium ecdyonuridae was highly abundant at the study site and a profuse producer of cysts and cystospores (Valle, 2014a).
Discussion About P. avitruviense cysts The morphology of the cysts of P. avitruviense is very characteristic, and does not allow confusion with other species, once observed at maturity. Nonetheless, young cysts of P. avitruviense may be confused with those of other species, for lacking any distinctive characteristics. Cysts of P. ecdyonuridae are similar in size, although these may attain larger dimensions than P. avitruviense (up to 42 µm, according to Valle, 2014a). Seemingly, P. inflexum Léger & Duboscq produce cysts in the same size range, which can develop further attaining up to 50 µm diam (Léger & Duboscq, 1929; Duboscq et al., 1948). Once at maturity, the cysts of P. avitruviense become more distinctive, for the shape and number of cystospores inside. Cystospores of P. ecdyonuridae are more numerous and narrower (Valle, 2014a). Cystospores of P. avitruviense only resemble somewhat the cystospores of P. cassidula Strongman & M.M. White, the latter being kid- ney-shaped and smaller (Strongman & White, 2006) than those of P. avitru- viense. The cysts of P. avitruviense were characterized by having few cystospores (2, rarely 4) in comparison with other prolific species found in the same site, such as P. ecdyonuridae, with up to 12 cystospores per cyst (Valle, 2014a). This out- come would most likely explain (at least in part) the lower prevalence of P. avitruviese (38.6%) in comparison with P. ecdyonuridae (79%, unpublished data from LGV).
About the observation of Harpellid species in the gut of S. torrentium Notably, thalli of Smittium megazygosporum were found sporulating on the hind- gut lining of S. torrentium whereas the common hosts of this fungus are Chirono- midae larvae. Chironomidae larvae were found to be an important component in the diet of dissected S. torrentium nymphs. Licthwardt (1986) recorded Smittium culisetae from a pool crowded with dipteran hosts (Chironomidae, Culicidae and Ceratopogonidae), among which some Ephemeroptera nymphs where also pre- sent. One of the mayflies also harbored Smittium culisetae. This was a case of incidental cross infestation, which affected harpellid species with a wide host range, such as S. culisaetae (Lichtwardt et al., 2001). The occurrence of Smittium megazygosporum in S. torrentium represented the first record of a Smittium spe- 48 Orsis 30, 2016 L. Guàrdia cies within a plecopteran host, even being incidental. By the time of this cross infestation a high density of chironomidae hosts and a high prevalence of Smit- tium spp. were detected. The finding is noteworthy not only because the host is unusual, but also because S. torrentium has an opportunistic diet which includes a high portion of predated invertebrates (Rúa et al., 2011; Tixier et al., 2012; Valle & Tierno de Figueroa, 2015). Harpellales (as well as other trichomycetes, except P. avitruviense) are not supposed to be associated with predator hosts (Lichtwardt et al., 2001). However, Smittium megazygosporum, even incidentally, had the ability to grow and sporulate in the gut of opportunistic-predator hosts, meaning that there was not a critical physiological or anatomical factor limiting the devel- opment of the endosymbionts, and the limitations might be more related to the nutritional behavior. A similar conclusion was also noted by Tuzet et al. (1961) and Moss (1972) who intended to resolve whether the lack of infestation in dif- ferent culicidae and chironomidae species in their natural habitats was caused by the lack of receptivity to the symbiont, or by other factors, such as environmental variables or host nutritional habits. They observed that nutritional habits were decisive in some cases for allowing spore ingestion and consequent gut infestation (Tuzet et al., 1961; Moss, 1972). Valle and Tierno de Figueroa (2015) also pro- vided numeric evidences for the effect of the nutritional behavior and life history of S. torrentium on the prevalence of P. avitruviense. The authors concluded that the opportunistic behavior of the plecopteran, even at last nymphal phases with a highly carnivorous diet, allowed, aside with the predation, a range of shredder and gatherer activities. With the occasional feeding on the substrate and periphyton, ingestion of cysts and cystospores was possible (Valle & Tierno de Figueroa, 2015). Just another case of a predator insect infested with a Harpellid species is doc- umented in the literature. It was in Australia when Dr. Lichtwardt and Dr. Sweeney (in year 1983) observed one specimen of the predacious mosquito larva Culex halifaxii infested with S. simulii Lichtw. The hosts were kept in containers in the laboratory and fed with non-predaceous species of Culex infested with Smittium simulii and S. culisetae Lichtw. which provided the inoculum for the incidental cross infestation (Lichtwardt, 1986). The presence of other Harpellales attached to the gut lining of ingested invertebrates was merely circumstantial.
Acknowledgements We are grateful to the students Maria Buendía, Marc Panisello, Nicolás Ortiz and Meritxell Tur, who kindly participated in some of the field surveys. We also thank Joaquin Peláez and Daniel Guinart from the office of the Montseny Natural Park who provided us the permits for developing the investigations in the Park. The investigation was supported by “MEC, Secretaría de Estado de Investigación, De- sarrollo e Innovación” of the Spanish Government, grant CGL2009-07141. Emendation of Paramoebidium avitruviense Orsis 30, 2016 49
Bibliographical references Duboscq, O.; Léger, L.; Tuzet, O. 1948. Contribution à la connaissance des Eccrinides: les Trichomycètes. Arch. Zool. Exp. 86: 29-144. Hibbett, D.S.; Binder, J.F.; Bischoff, M.; Blackwell, P.F.; Cannon, O.E.; Eriksson, S.; Huhndorf, T.; James, P.M.; Kirk, et al. 2007. A higher-level phylogenetic classification of the Fungi. Mycol. Res. 111: 509-547. Horn, B.W.; Lichtwardt, R.W. 1981. Studies on the nutritional relationship of larval Aedes aeqypti (Diptera: Culicidae) with Smittium culisetae (Trichomycetes). Mycologia 73: 724-740. Léger, L.; Duboscq, O. 1929. L’évolution des Paramoebidium, nouveau genre d’Eccrinides, parasite des larves aquatiques d’Insectes. Compt. Rend. Hebd. Sci. Paris 189: 75-77. Lichtwardt, R.W. 1986. The Trichomycetes. Fungal Associates of Arthropods. Springer- Verlag. New York. Lichtwardt, R.W. 2002. Trichomycetes: fungi in relationship with insects and other arthropods. In Seckbach J. (ed.). Symbiosis. Kluwer Academic Publishers, Netherlands, 515-588. Lichtwardt, R.W.; Cafaro, M.J.; White, M.M. 2001. The Trichomycetes, fungal associates of arthropods. Revised Edition. Published on the Internet
Orsis 30, 2016 51-61
An updated checklist of the Iranian Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae (Hymenoptera: Braconidae)
Neveen S. Gadallah1, Hassan Ghahari2,*
Reception date: 6 May 2016 Acceptance date: 19 June 2016 Publication date: 6 September 2016
Abstract
The Iranian species diversity of three braconid subfamilies, Miracinae (three species from two genera: Centistidea Rohwer, Mirax Haliday), Pambolinae (one species from one genus, Pambolus Haliday) and Sigalphinae (two species from two genera: Acampsis Wesmael, Si- galphus Latreille) are summarized in this checklist. A faunistic list is given comprising both local and global distribution of each species under study as well as host records. Keywords: Hymenoptera; Braconidae; Miracinae; Pambolinae; Sigalphinae; checklist; Iran
Resum. Llista de control de Miracinae, Pambolinae i Sigalphinae (Hymenoptera: Braconidae) d’Iran
La diversitat d’espècies de tres subfamílies de bracònids, Miracinae (tres espècies de dos gèneres: Centistidea Rohwer, Mirax Haliday), Pambolinae (una espècie del gènere Pam- bolus Haliday) i Sigalphinae (dues espècies de dos gèneres: Acampsis Wesmael i Sigalphus Latreille), es resum en aquesta llista de control. S’aporta una llista faunística que inclou la distribució local i global de cada espècie estudiada, així com registres dels hostatgers. Paraules clau: Hymenoptera; Braconidae; Miracinae; Pambolinae; Sigalphinae; llista de con- trol; Iran
Introduction Miracinae Viereck, 1918 is a small cosmopolitan subfamily in the family Braconi- dae, with currently 47 described species in two genera, Centistidea Rohwer, 1914 and Mirax Haliday, 1833 (Yu et al., 2012; Papp, 2013; Cauich-Kumul et al., 2014;
1. Cairo University. Entomology Department, Faculty of Science. Giza, Egypt. [email protected] 2. Islamic Azad University. Department of Plant Protection, Yadegar – e- Imam Khomeini (RAH) Shahre Rey Branch. Tehran, Iran. * Corresponding author: [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 52 Orsis 30, 2016 N. S. Gadallah; H. Ghahari
Farahani et al., 2014); of which 17 species are known from the Palaearctic region (Yu et al., 2012; Farahani et al., 2014). It has been formerly included in the subfam- ily Microgastrinae by several authors (e.g. Nixon, 1965; Čapek, 1970; Huddleston, 1978) until being raised to a subfamily level by van Achterberg (1984). The genus Centistidea has been synonymized with Mirax by some authors (Muesebeck, 1922; Papp, 2013), but treated as a separate genus by many others (Chen et al., 1997; Penteado-Dias, 1999; van Achterberg & Mehrnejad, 2002; Yu et al., 2012; Farahani et al., 2014). Miracinae is placed in the Microgastroid complex (Murphy et al., 2008; Sharanowski et al., 2011) and this is strongly supported in most molecular analyses. Miracines are small, squat and fairly dark insects, recognized by their 14-seg- mented antenna; absence of occipital carina; vein 2-SR of fore wing connected with pterostigma or nearly so; hind wing with strongly oblique cu-a vein; the absence of prepectal carina; notum of metasomal T1 strongly narrowed towards apex and medially; the absence of scutellar sulcus; metasoma with an inverted Y-shaped structure formed by the sclerotized part of the first metasomal tergites surrounded by lateral membranous areas (Shaw & Huddleston, 1991; van Achter- berg 1984, 1993; Farahani et al., 2014). They are koinobiont endoparasitoids at- tacking small leaf-mining lepidopterous caterpillars of different families (van Achterberg, 1993; Farahani et al., 2014). In Iran, the subfamily Miracinae is represented by three species, Centistidea (Paracentistidea) pistaciella van Achterberg & Mehrnejad, 2002; Mirax caspiana Farahani, Talebi, van Achterberg & Rakhshani, 2014 and Mirax rufilabris Haliday, 1833 (van Achterberg & Mehrnejad, 2002; Mehrnejad & Basirat, 2009; Fallahzadeh & Saghaei, 2010; Ghahari et al., 2011; Farahani et al., 2014; Samin et al., 2016). The cosmopolitan Pambolinae Marshall, 1885 is a small subfamily of the fam- ily Braconidae. It comprises about 53 species in five genera and two tribes (Chre- mylini and Pambolini) (Martínez et al., 2012; Yu et al., 2012), of which 12 species are known from the Palaearctic region (Yu et al., 2012). DNA studies revealed that Pambolinae is a derived group than the groups of subfamilies Hormiinae, Lysiter- minae and Betylobraconinae (Belshaw et al., 2000; Braet & van Achterberg, 2003). Pambolines are diagnosed by the following combination of characters: an- tenna 11-14 segmented, if more than 14, then labrum sculptured; propodeum with two lateral spines, if absent, then first metasomal tergite greatly widened posteri- orly; hypoclypeal depression present; labrum usually nearly flattened; metasomal first and second tergites with large flap-like epipleura (van Achterberg, 1993, 1995; Wharton, 1993). They are frequently gregarious idiobiont ectoparasitoids of larval Coleoptera and Lepidoptera (van Achterberg, 1993, 1995). Among Coleoptera, some records indicate that chrysomelid larvae are their hosts (Shaw & Huddleston, 1991; Zaldí- var-Riverón & Quicke, 2002). The hosts in most cases are unknown (Martínez et al., 2012). Iranian Pambolinae is represented by a single species, Pambolus (Phaenodus) pallipes Foerster, 1862 (Belokobylskij, 1998; Fallahzadeh & Saghaei, 2010). The cosmopolitan Sigalphinae Haliday, 1833 is a small subfamily of the fam- ily Braconidae. It comprises 40 species in eight genera (Yu et al., 2012; van Iranian Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae Orsis 30, 2016 53
Achterberg, 2014), of which 13 species in the two genera Acampsis Wesmael, 1835 and Sigalphus Latreille, 1802, are known from the Palaearctic region (Yu et al., 2012). Because of the form of its metasomal carapace, sigalphines were formerly and traditionally regarded as chelonines (Shaw & Huddleston, 1991). They differ from chelonines mainly by their carapace which is articulated between first and second tergites (Shaw & Huddleston, 1991). Sigalphines are diagnosed by their dark colours; the first sculptured three metasomal tergites form a shield that largely or completely conceal the following tergites; ovipositor short, more or less curved, without teeth, nodus or notch; ovi- positor sheath usually widened (but slender in Afrocampsis); occipital carina re- duced either completely (as in Acampsis) or only medially; prepectal ridge present; notaulices are deep, resulting in the convex middle lobe of mesoscutum as those of lateral lobes; prescutellar depression absent; pronotum with lateral and dorsal pronope; trochantelli present, without small pegs; dorsal carina of first metasomal tergite strongly developed; marginal cell of fore wing short (van Achterberg, 1976, 1990, 1993; van Achterberg & Austin, 1992; Tobias, 1986). Little is known about the biology of the sigalphine braconids (van Achterberg & Austin, 1992). But are the sole koinobiont endoparasitoids of lepidopterous larvae of the families Noctuidae and Geometridae (van Achterberg, 1984, 1990, 1993; Quicke & van Achterberg, 1990; van Achterberg & Austin, 1992; Tobias, 1986; Yu et al., 2012; Sharanowski et al., 2014). Ovo-larval parasitism may also occur in correlation with the carapace-like metasoma of its members (van Achter- berg & Austin, 1992). The subfamily Sigalphinae is represented in Iran by two species, Acampsis alternipes (Nees, 1816) and Sigalphus irrorator (Fabricius, 1775) (Ghahari et al., 2010; Samin et al., 2015, 2016).
Material and methods The published data on the subfamilies Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae from Iran are summarized. Classification and general distribution of the different taxa follows Yu et al. (2012) with some up-dates, and in other situations the re- lated references are given. Names of the valid genera are listed alphabetically within tribes, and valid species names are listed alphabetically within the genera. The following data are included: the valid taxa names, published records within provincial distribution, when the locality is not available “Iran (no specific local- ity)” is given, general distribution and host records.
Results Three subfamilies of Iranian Braconidae including, Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae are discussed in this checklist. In total of three species for Miracinae, one species for Pambolinae, and two species for Sigalphinae are listed as the fauna of Iran. 54 Orsis 30, 2016 N. S. Gadallah; H. Ghahari
Subfamily Miracinae Viereck, 1918
Genus Centistidea Rohwer, 1914
Centistidea (Paracentistidea) pistaciella van Achterberg & Mehrnejad, 2002 Distribution in Iran: Kerman (van Achterberg & Mehrnejad, 2002; Mehrnejad & Basirat, 2009), Iran (no specific locality) (Fallahzadeh & Saghaei, 2010). General distribution: So far from Iran (van Achterberg & Mehrnejad, 2002; Mehrnejad & Basirat, 2009; Yu et al., 2012). Hosts: It has been reported from Kermania pistaciella Amsel (Lepidoptera: Oinophylidae), a minor pest in pistachio orchards Pistacia vera in Iran (van Achter- berg & Mehrnejad, 2002; Yu et al., 2012).
Genus Mirax Haliday, 1833
Mirax caspiana Farahani, Talebi, van Achterberg & Rakhshani, 2014 Distribution in Iran: Guilan, Mazandaran (Farahani et al., 2014). General distribution: So far from Iran (Farahani et al., 2014). Host records. Unknown.
Mirax rufilabris Haliday, 1833 Distribution in Iran: Chaharmahal & Bakhtiari (Samin et al., 2016), Isfahan (Gha- hari et al., 2011 as M. dryochares Marshall). General distribution: Armenia, Azerbaijan (Yu et al., 2012), Bulgaria, Canary Islands, France, Lithuania, Slovakia (Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Mol- dova, Romania, Ukraine (Yu et al., 2012), Austria, Finland, Ireland, Poland, Swe- den (Shenefelt, 1973a under Microgastrinae; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Caucasus, Russia (Shenefelt, 1973a under Microgastrinae; Tobias, 1986; Yu et al., 2012), Croatia (Papp, 2010; Yu et al., 2012), Czech Republic (Shenefelt, 1973a under Microgastrinae; Papp, 1984, 2011-2012 all as M. dryochares Mar- shall; Lozan et al., 2010; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), England (Hali- day, 1833; Dalla Torre, 1898 under Microgastrinae; Shenefelt, 1973a under Microgastrinae; Shaw & Askew, 1976; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013; Broad et al., 2016), Germany (Dalla Torre, 1898 under Microgastrinae; Shenefelt, 1973a under Microgastrinae; Belokobylskij et al. 2003; Papp, 2011-2012 as M. dryochares Marshall; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Greece (Papp, 2003, 2015; Papp, 2007 as M. dryochares Marshall; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Hungary (Papp, 1984, 2007, 2011-2012 all as M. dryochares Marshall; Papp, 2008; van Achterberg, 2013), Israel (Papp, 2011-2012 as M. dryochares Marshall), Italy (Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013; Papp, 2015), Poland (Marczak & Buszko, 1993 as M. dryochares Marshall and as M. rufilabris Hali- day; van Nieukerken et al., 2004; van Achterberg, 2013), Madeira Islands (van Achterberg & Aguiar, 2009; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Malta (Papp, 2015), Netherlands (van Achterberg, 2013), Scotland (Shaw & Askew, 1976; Iranian Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae Orsis 30, 2016 55
Broad et al., 2016), Spain (van Nieukerken, 2007; Yu et al., 2012; van Achter- berg, 2013; Papp, 2015), Switzerland (Dalla Torre, 1898 under Microgastrinae), Turkey (Beyarslan, 2009; Özgen et al., 2012; Yu et al., 2012; Papp, 2015). Host records: It was reported attacking Ectoedemia septembrella (Stainton) (Lepidoptera: Nepticulidae) on Hypericum hirsitum Linnaeus and Stigmella mi- crotheriella (Stainton) (Lepidoptera: Nepticulidae) on Carpinus betulus Linnaeus (Papp, 2008). In Malta, it has been reared from the larvae of Ectoedemia euphor- biella (Stainton) and Stigmella aurella (Fabricius) (Lepidoptera: Nepticulidae) as well as an unidentified nepticulid species feeding on Rhamnus lycioides (Papp, 2015). Shenefelt (1973a) reported Ectoedemia septembrella (Stainton), S. prune- torum (Stainton), S. microtheriella (Stainton), S. atricapitella (Haworth), S. sali- cis (Stainton), S. agrimonia Frey, Parafomoria cistivora (Peyerimhoff), S. tityrella (Stainton), Nepticula sp., Stigmella thuringiaca (Petry), Ectoedemia hexapetalae (Szöcs) (Lepidoptera: Nepticulidae). In Poland, it has been reported from Ectoe- demia agrimoniae (Frey) on Agrimonia eupatoria, E. weavri (Stainton) on Vac- cinium vitis-idaea, Ectoedemia septembrella (Stainton) on Hypericum perforatum, Stigmella aeneofasciella (Herrisch-Schäffer) on Agrimonia eupatoria, Ectoe- demia hannoverella (Glitz) on Populus nigra (Lepidoptera: Nepticulidae) (Marc- zak & Buszko, 1993). In Spain, it is reared from Acalyptris minimella (Rebel) (Lepidoptera: Nepticulidae) (van Nieukerken, 2007); it was also reported from Trifurcula pallidella (Duponchel) (Lepidoptera: Nepticulidae) (van Nieukerken et al., 2004). In Turkey, it is reported as a larval-pupal parasitoid of Pistachio twig borror kermania pistaciella Amsel (Lepidoptera: Oinophilidae) (Özgen et al., 2012).
Subfamily Pambolinae Marshall, 1885
Genus Pambolus Haliday, 1836
Pambolus (Phaenodus) pallipes (Foerster, 1862) Distribution in Iran: Iran (no specific locality) (Belokobylskij, 1998; Fallahzadeh & Saghaei, 2010). General distribution: Central Europe (Belokobylskij, 1998 as Phaedrus pallipes under Exothecinae). Bulgaria, Hungary, Italy, Lithuania (Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Finland, Japan, Kazakhstan, Korea, Slovenia, Sweden, Tajik- istan, formerYugoslavia (Yu et al., 2012), Czech Republic (Lozan et al., 2010 as Phaenodus pallipes under Exothecinae; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), England, Scotland (Belokobylskij, 1986; Yu et al., 2012; Broad et al., 2016), Ger- many (Dalla Torre, 1898 as Phaenodus pallidipes Marshall; Dahl, 1912 as Para- pambolus rufigaster; Belokobylskij et al., 2003 as Phaenodus pallipes; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Moldova, Ukraine (Tobias, 1986 under Doryctinae; Belokobylskij, 1998 as Phaedrus pallipes under Exothecinae; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Russia (Tobias, 1986 as P. pallipes f. magnus Tobias under Doryctinae; Belokobylskij, 1998 as Phaedrus pallipes under Exothecinae; Yu et 56 Orsis 30, 2016 N. S. Gadallah; H. Ghahari al., 2012; van Achterberg, 2013), Spain (Docavo, 1960 as Phaenodus chalveri; Tobias, 1986 as P. chalveri Docavo; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Tur- key (Yu et al., 2012; Beyarslan, 2015 under Doryctinae). Hosts: Unknown.
Subfamily Sigalphinae Haliday, 1833
Genus Acampsis Wesmael, 1835
Acampsis alternipes (Nees, 1816) Distribution in Iran: West Azarbaijan (Samin et al., 2016). General distribution: Western Palaearctic species (van Achterberg & Austin, 1992). Austria, Netherlands (Dalla Torre, 1898 under Cheloninae; Shenefelt, 1973b under Cheloninae; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Belgium (Wes- mael, 1835 as Rhitigaster alternipes; Dalla Torre, 1898 under Cheloninae; Shen- efelt, 1973b under Cheloninae; Braet, 1997; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Bulgaria, Italy (Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Moldova, former Yugoslavia (Yu et al., 2012), France, Poland, Switzerland (Shenefelt, 1973b un- der Cheloninae; Yu et al., 2012; van Achterberg 2013), Czech Republic (Shene- felt, 1973b under Cheloninae; Čapek, 1975; van Achterberg, 2013), England (Shenefelt, 1973b under Cheloninae; Shaw & Huddleston, 1991; van Achterberg, 2013; Broad et al., 2016), Germany (Dalla Torre, 1898 under Cheloninae; Shen- efelt, 1973b under Cheloninae; Belokobylskij et al., 2003; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Hungary (Shenefelt, 1973b under Cheloninae; Papp 2006, 2008; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Macedonia (Papp, 2010; Yu et al., 2012), Russia (Shenefelt, 1973b under Cheloninae; Tobias, 1986; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013). Host records: Acampsis alternipes is reported as a koinobiont endoparasitoid of the geometrid moth Alsophila Hübner (Lepidoptera: Geometridae) (Shaw & Quicke, 2000). Okyar & Mironov (2008) and Yu et al. (2012) reported Alsophila aceraria (Denis & Schiffermüller, 1775), A. aesculiaria (Denis & Schiffermül- ler, 1775), Erannis defoliaria (Clerck, 1759), Operophtera brumata (Linnaeus, 1758) (Lepidoptera: Geometridae). In Czech Republic (Čapek, 1975) and Eng- land (Shaw & Huddleston, 1991), it has been reared from Alsophila sp. (Lepi- doptera: Geometridae).
Genus Sigalphus Latreille, 1802
Sigalphus irrorator (Fabricius, 1775) Distribution in Iran: Golestan (Ghahari et al., 2010; Samin et al., 2015). General distribution: Palaearctic region (Sharkey & Janzen, 1995; van Achter- berg & Austin, 1992; van Achterberg, 2002, 2014). Austria, Italy, Latvia, Nether- lands, Spain, Sweden (Shenefelt, 1973b under Cheloninae; Yu et al., 2012; van Iranian Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae Orsis 30, 2016 57
Achterberg, 2013), Belgium (Wesmael, 1835 as Rhitigaster irrorator; Shenefelt, 1973b under Cheloninae, Sigalphini; Braet, 1997; Yu et al., 2012; van Achter- berg, 2013), Croatia (Papp, 2010; Yu et al., 2012), former Czechoslovakia, Fin- land, Korea, Switzerland, Ukraine (Yu et al., 2012), France (Geoffroy in Fourcroy 1785 as Ichneumon globulifer Fourcroy & Geoffroy, 1785; Shenefelt, 1973b un- der Cheloninae; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Germany (Shenefelt, 1973b under Cheloninae, Sigalphini; Belokobylskij et al., 2003; Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Hungary (Papp, 2008; Yu et al., 2012), Japan (Watanabe, 1937 under Cheloninae; Shenefelt, 1973b under Cheloninae, Sigalphini; Tobias, 1986; Yu et al., 2012), Poland, Romania (Yu et al., 2012; van Achterberg, 2013), Russia (Tobias, 1986; Lelej, 2012; Yu et al., 2012), Slovakia (Shenefelt, 1973b under Cheloninae, Sigalphini; Schlarmannová & Lukás 2004 under Cheloninae). Host records: Acronicta aceris (Linnaeus, 1758), A. psi (Linnaeus, 1758), A. tridens (Denis & Schiffermüller, 1775), Calophasia lunula (Hufnagel, 1766), La- canobia pisi (Linnaeus, 1758) (Lepidoptera: Noctuidae) (Shenefelt, 1973b; To- bias, 1986; Lelej, 2012; Yu et al., 2012). In Europe, it has been recorded from noctuids, especially from the genus Acronicta (Lepidoptera: Noctuidae) (Shaw & Huddleston, 1991).
Acknowledgements Sincere gratitude to J. Papp, M.R. Shaw and D.S. Yu for providing us with refer- ences needed. The research was supported by Islamic Azad University (Yadegar -e- Imam Khomeini (RAH) Shahre Rey Branch) and Cairo University.
References Belokobylskij, S.A. 1986. Obzor vidov rodov Pambolus Hal. Dimeris Ruthe (Hymenop- tera: Braconidae) Palearktiki. Trudy Zool. Instituta Leningrad 159: 18-37. Belokobylskij, S.A. 1998. 1. Rhyssalinae, 2. Doryctinae, 3. Histeromerinae, 4. Exotheci- nae, 7. Gnamptodontinae, 9. Alysiinae (Alysiini), 10. Helconinae, 11. Cenocoeliinae, 12. Brachistinae, 14. Meteorideinae, 16. Xiphozelinae, 17. Homolobinae, 18. Char- montinae, 19. Orgilinae, 20. Ecnomiinae, 21. Sigalphinae, 23. Ichneutinae, 25. Cardi- ochilinae, 27. Dirrhopinae, 28. Miracinae, 29. Adeliinae. In: Lehr, P.A. (ed.). Key to the insects of Russian Far East. Vol. 4. Neuropteroidea, Mecoptera, Hymenoptera. Pt 3: 41-162, 163-298, 411-520, 531-558. Nauka, Vladivostok, St. Petersburg. Belokobylskij, S.A.; Taeger, A.; Haeselbarth, E.; Riedel, M. 2003. Checklist of the Braco- nidae (Hymenoptera) of Germany. Beitr. Entomol. 53(2): 341-435. Belshaw, R.; Dowton, M.; Quicke, D.L.J.; Austin, A.D. 2000. Estimating ancestral geo- graphical distributions: a Gondwanan origin for aphids parasitoids? Proc. Royal Soc. London 267: 491-496. Beyarslan, A. 2009. A survey of the Turkish Miracinae, with the description of a new spe- cies, Mirax striacus (Hymenoptera: Braconidae). Entomol. News 120(3): 193-296. Beyarslan, A. 2015. A faunal study of the subfamily Doryctinae in Turkey (Hymenoptera: Braconidae). Turk. J. Zool. 39: 126-143. Braet, Y. 1997. Occurences of Sigalphinae (Hymenoptera: Braconidae) in Belgium. Bull. Annls Soc. r. belge Ent. 133: 223-227. 58 Orsis 30, 2016 N. S. Gadallah; H. Ghahari
Braet, Y.; van Achterberg, C. 2003. New species of Pambolus Haliday and Phaenocarpa Foerster (Hymenoptera: Braconidae; Pambolinae, Alysiinae) from French Guyana, Suriname and Panama. Zool. Meded. (Leiden) 77 (7): 153-179. Broad, G.R.; Shaw, M.R.; Godfray, B.D.J. 2016. Checklist of British and Irish Hymenop- tera-Braconidae. Biodiversity Data Journal, 4: e8151. Doi: 10.3897/BDJ.4.e8151. Čapek, M. 1970. A new classification of the Braconidae (Hymenoptera) based on the ce- phalic structures of the final instar larva and biological evidence. Can. Entomol. 102: 846-875. Čapek, M. 1975. Contribution to the knowledge of some remarkable species of Braconidae (Hymenoptera: Braconidae). Biológia, Bratislava 30: 815-820. Cauich-Kumul, R.; López-Martínez, V.; García-Ramírez, M.J. 2014. Two new species of braconid wasps (Hymenoptera: Braconidae): Miracinae: Mirax and Rogadinae: Chore- borogas) from Mexico. Fla Entomol. 97(3): 902-910. Chen, X.-X.; He, J.-H.,;Ma, Y. 1997. Two new species of the subfamily Miracinae (Hym.: Braconidae) from China. Wuyi Sci. J. 13: 63-69. Dahl, F. 1912. Beitrage zur Naturdenkmalflege, 3: 553-555. Dalla Torre, C.G. 1898. Catalogus Hymenopterorum. Volumen IV. Braconidae. Guilelmi. Lipsiae, 323 pp. Docavo, A.I. 1960. Especies nuevas de Braconinae de Espana (Hym. Braconidae). Eos, Rev. Esp. Entomol. 36: 25-39. Fallahzadeh, M.; Saghaei, N. 2010. Checklist of Braconidae (Insecta: Hymenoptera) from Iran. Mun. Ent. Zool. 5(1): 170-186. Farahani, S.; Talebi, A.A.; van Achterberg, C.; Rakhshani, E. 2014. A new species of the genus Mirax Haliday, 1833 (Hymenoptera: Braconidae: Miracinae) from Iran. Ann. Zool. 64(4): 677-682. Fourcroy, A.F. 1758. Entomologia Parisiensis, sive catalogus insectorum quae in agro. Parisiensi reperiuntur. Paris, 544 pp. Ghahari, H.; Fischer, M.; Hedqvist, K.J.; Çetin Erdoğan, Ö.; van Achterberg, C.; Be- yarslan, A. 2010. Some new records of Braconidae (Hymenoptera) for Iran. Linzer biol. Beitr. 42(2): 1395-1404. Ghahari, H.; Fischer, M.; Papp, J. 2011. A study of the braconid wasps (Hymenoptera: Braconidae) from Isfahan province, Iran. Entomofauna 32: 261-270. Haliday, A.H. 1833. An essay on the classification of parasitic Hymenoptera of Britain, which correspond with the Ichneumones minuti of Linnaeus. Entomol. Mag. 1(3): 259- 276, 333-350. Huddleston, T. 1978. Braconidae [and] Aphididae. In: Kloet, G.S.; Hinks, W.D.A. (eds.). A checklist of British insects (ed. 2) Part 4: Hymenoptera. Handbooks for the identifi- cation of British Inscets 11(4): 46-62. Lelej, A. 2012. Annotated catalogue of the insects of Russian Far East. Volume I. Hyme- noptera. Vladivostok: Dalnauka, 635 pp. Lozan, A.I.; Belokobylskij, S.; van Achterberg, C.; Monaghan, N.T. 2010. Diversity and distribution of Braconidae, a family of parasitoid wasps in the Central European peat- bogs of South Bohemia, Czech Republic. J. Insect Sci. (Tucson) 10(16): 1-21. Marczak, P.; Buszko, J. 1993. Braconid wasps (Hymenoptera: Braconidae) reared from mining Lepidoptera. Wiad. Entomol. 12(4): 259-272. Marshall, T.A. 1885. Monograph of British Braconidae. Trans. Entomol. Soc. Lond., 1885: 1-280. Martínez, J.J.; Ceccarelli, F.S.; Zaldívar-Riverón, A. 2012. Two new species of Pambolus (Hymenoptera: Braconidae) from Jamaica. J. Hymenopt. Res. 24: 85-93. Iranian Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae Orsis 30, 2016 59
Mehrnejad, M.R.; Basirat, M. 2009. Parasitoid complex of the pistachio twig borer moth, Kermania pistaciella, in Iran. Bioc. Sci. and Techn. 19(5): 499-510. Muesebeck, C.F.W. 1922. A revision of the North American Ichneumon-flies belonging to the subfamilies Neoneurinae and Microgastrinae. Proc. US. Nat. Mus. 61(2436): 1-76. Murphy, N.; Banks, J.; Whitfield, J.B.; Austin, A. 2008. Phylogeny of the parasitic micro- gastroid subfamilies (Hymenoptera: Braconidae) based on sequence data from seven genes, with an improved time estimate of the origin of the lineage. Mol. Phylogenet. Evol. 47: 378-395. Nixon, G.E.J. 1965. A reclassification of the tribe Microgasterini (Hymenoptera: Braconi- dae). Bull. Brit. Mus. (Natural History), Entomology series, Supplement 2: 1-284. Okyar, Z.; Mironov, V. 2008. Checklist of the Geometridae of the European Turkey, with new records (Lepidoptera). Zootaxa 1789: 1-565. Özgen, I.; Bolu, H.; Beyarslan, A. 2012. Chelonus flavipalpis Szépligeti, 1896 and Mirax rufilabris Haliday, 1833 (Hymenoptera: Braconidae): two new larva-pupa parasitoids of Pistachio twig borer Kermania pistaciella Amsel, 1964 (Lepidoptera: Oinophilidae) with the parasitization ratios from Turkey. Mun. Ent. Zool. 7 (1): 238-242. Papp, J. 1984. Contributions to the braconid fauna of Hungary. VI. Microgastrinae. Folia Entomol. Hung. 45(2): 157-168. Papp, J. 2003. Braconidae (Hymenoptera) from Greece, 5. Notes Fauniques de Gembloux, 53: 21-54. Papp, J. 2006. A Bakony-Hegység Gyilkasfükész Faunájának Alapvetése (Hymenoptera, Braconidae) VII. 19 Alcsalád. Folia Musei Historico-Naturalis Bakonyensis 23: 71-111. Papp, J. 2007. Braconidae (Hymenoptera) from Greece, 6. Notes Fauniques de Gembloux, 60(3): 99-127. Papp, J. 2008. First outline of the braconid fauna of Southern Transdanubia, Hungary (Hymenoptera: Braconidae), VIII. 14 subfamilies. Sornogyi Müz. Közlm. 18: 85-100. Papp, J. 2010. Contribution to the braconid fauna of the former Yugoslavia VI (Hymenop- tera: Braconidae). Entomofauna 31(25): 389-404. Papp, J. 2011-2012. A contribution to the braconid fauna of Israel (Hymenoptera: Braco- nidae), 3. Isr. J. Entomol. 41-42: 165-219. Papp, J. 2013. Eleven new Mirax Haliday, 1833 species, from Colombia and Honduras and key to the sixteen Neotropical Mirax species (Hymenoptera: Braconidae: Miracinae). Acta Zool. Acad. Sci. Hung. 59(2): 97-129. Papp, J. 2015. First contribution to the knowledge of the braconid wasps (Hymenoptera: Braconidae) of Malta. Bull. Entomol. Soc. Malta 7: 98-108. Penteado-Dias, A.M. 1999. New species of parasitoids on Perileucoptera coffeella (Gué- rin-Menèville) (Lepidoptera: Lyonetiidae) from Brazil. Zool. Meded. (Leiden) 72(10): 189-197. Quicke, D.L.J.; van Achterberg, C. 1990. Phylogeny of the subfamilies of the family Bra- conidae (Hymenoptera: Ichneumonoidea). Zool. Verhandel. (Leiden) 258: 1-180. Samin, N.; Ghahari, H.; Gadallah, N.S.; Monaem, R. 2015. A study on the braconid wasps (Hymenoptera: Ichneumonoidea: Braconidae) from Golestan province, northern Iran. Linzer biol. Beitr. 47(1): 731-739. Samin, N.; van Achterberg, C.; Çetin Erdoğan, O. 2016. A faunistic study on some sub- families of Braconidae (Hymenoptera: Ichneumonoidea) from Iran. Arquivos Entomol. 15: 153-161. Schlarmannová, J.; Lukás, J. 2004. First records of braconids (Hymenoptera: Braconidae) from Slovakia. Biologia, Bratislava 59(2): 203-204. 60 Orsis 30, 2016 N. S. Gadallah; H. Ghahari
Sharanowski, B.J.; Dowling, A.P.G.; Sharkey, M.J. 2011. Molecular phylogenetics of Bra- conidae (Hymenoptera: Ichneumonoidea), based on multiple nuclear genes, and impli- cations for classification. Syst. Entomol. 36: 549-572. Sharanowski, B.J.; Zhang, Y.M.; Wanigasekara, R.W.M.U.M. 2014. Annotated checklist of Braconidae (Hymenoptera) in the Canadian Prairies Ecozone. In: D.J., Giberson; Carcamo, H.A. (eds.). Arthropods of Canadian Grasslands (volume 4): Biodiversity and Systematics Part 2. Biological Survey of Canada, pp. 399-425. Ottawa. Sharkey, M.J.; Janzen, D.H. 1995. Review of the World species of Sigalphus (Hymenopt.: Braconidae: Sigalphinae) and biology of Sigalphus romeroi, new species. J. Hym. Res. 4: 99-109. Shaw, M.R.; Askew, R.R. 1976. Ichneumonoidea (Hymenoptera) parasitic upon leaf-min- ing insects of the orders Lepidoptera, Hymenoptera and Coleoptera. Ecol. Entomol. 1: 127-133. Shaw, M.R.; Huddleston, T. 1991. Classification and biology of braconid wasps (Hyme- noptera: Braconidae). Handbooks for the identification of British insects 7: 1-126. Shaw, M.R.; Quicke, D.L.J. 2000. The biology and early stages of Acampsis alternipes (Nees), with comments on the relationships of the Sigalphinae (Hymenoptera: Braco- nidae). J. Nat. Hist. 43: 611-628. Shenefelt, R.D. 1973a. Braconidae 5. Microgastrinae and Ichneutinae. Hymenopterorum Catalogus (nova edition). Pars 9: 669-812. Dr. W Junk. The Hague. Shenefelt, R.D. 1973b. Braconidae 6. Cheloninae. Hymenopterorum Catalogus. Pars 10: 812-936. Dr. W Junk. The Hague. Tobias, V.I. 1986. Keys to the insects of the European part of USSR. In: Medvedev G.S. (ed.). Opredelitel Nasekomykh Evropeiskoi Chasti SSSR, Tom III, Pereponchatokry- lye, Chetvertaia Chasf, Vol. III. Hymenoptera, Part IV. Braconidae, 908 pp. van Achterberg, C. 1976. A preliminary key to the subfamilies of the Braconidae (Hym.). Tijdschr. Entomol. 119(3): 33-78. van Achterberg, C. 1984. Essay on the phylogeny of Braconidae (Hymenoptera: Ichneu- monoidea). Entomol. Tidskr. 105: 41-58. van Achterberg, C. 1990. Illustrated key to the subfamilies of the Holarctic Braconidae (Hymenoptera: Ichneumonoidea). Zool. Meded. (Leiden) 64: 1-20. van Achterberg, C. 1993. Illustrated key to the subfamilies of the Braconidae. Zool. Ver- handel. 283: 1-189. van Achterberg, C. 1995. Generic revision of the subfamily Betylobraconinae (Hymenop- tera; Braconidae) and other groups with modified fore tarsus. Zool. Verhandel. (Lei- den) 298: 1-242. van Achterberg, C. 2002. Sigalphus meridionalis spec. nov. (Hymenoptera: Braconidae: Sigalphinae) from France. Zool. Meded. (Leiden) 76(4): 1-28. van Achterberg, C. 2013. Fauna Europaea: Braconidae. Fauna Europaea version 2.6.2, http://www.faunaeur.org van Achterberg, C. 2014. Sigalphus anjae spec. nov. (Hymenoptera: Braconidae: Sigal- phinae) from southern Vietnam. Zool. Meded. (Leiden) 88(2): 9-17. van Achterberg, C.; Aguiar, A.M.F. 2009. Additions to the fauna of Braconidae from Madeira and Selvagens Islands, with descriptions of five new species (Hymenoptera: Braconidae: Homolobinae, Alysiinae, Opiinae). Zool. Meded. (Leiden) 83(22): 777- 797. van Achterberg, C.; Austin, A.D. 1992. Revision of the genera of the subfamily Sigalphi- nae (Hymenoptera: Braconidae), including a revision of the Australian species. Zool. Verhandel. 280: 1-44. Iranian Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae Orsis 30, 2016 61
van Achterberg, C.; Mehrnejad, M.R. 2002. The braconid parasitoids (Hymenoptera: Bra- conidae) of Kermania pistaciella Amsel (Lepidoptera: Tineidae: Hieroxestinae) in Iran. Zool. Meded. (Leiden) 76: 27-39. van Nieukerken, E.J. 2007. Acalyptris Meyrick: revision of the planati and staticis groups in Europe and the Mediterranean (Lepidoptera: Nepticulidae). Zootaxa 1436: 1-48. van Nieukerken, E.J.; Mazurkiewicz, A.; Palka, K. 2004. Trifurcula pallidella (Duponchel, 1843) (Nepticulidae): distribution, biology and immature stages, particularly in Poland. Nota Lepid. 27(2/3): 159-178. Watanabe, C. 1937. A contribution to the knowledge of the Braconid fauna of the Empire of Japan. Journal of the Faculty of Agriculture, Hokkaido (Imp.) University, 42: 1-188. Wesmael, C. 1835. Monographie des Braconidés de Belgique. Nouveaux Mém. de l’Acad. Royale des Sci. et Belles-Lettres de Bruxelles 9: 1-252. Wharton, R.A. 1993. Review of Hormiini (Hymenoptera; Braconidae) with a description of new taxa. J. Nat. Hist. 27: 107-171. Yu, D.S.; van Achterberg, C.; Horstmann, K. 2012. World Ichneumonoidea 2005. Taxon- omy, biology, morphology and distribution [Braconidae]. Taxapad 2006 (Scientific names for information management) Interactive electronical catalogue on DVD/CD- ROM. Vancouver. Zaldívar-Riverón, A.; Quicke, L.J. 2002. First host record for the parasitic wasp genus Notiopambolus Achterberg & Quicke (Hymenoptera: Braconidae: Pambolinae). J. Hy- menopt. Res. 11(2): 370-471.
Orsis 30, 2016 63-65
Nota Synergus brevis (Weld, 1926), una nova sinonímia de S. mexicanus Gillette, 1896 (Hym., Cynipidae: Synergini)
Juli Pujade-Villar1, Irene Lobato-Vila1
Data de recepció: 8 de setembre de 2016 Data d’acceptació: 15 de setembre de 2016 Data de publicació: 7 d’octubre de 2016
Espècie originalment descrita en el gènere Saphonecrus Dalla Torre & Kieffer, 1910, atès que tenia la cel·la radial oberta (Weld, 1926), ha estat recentment trans- ferida al gènere Synergus Hartig, 1840 per Schwéger et al. (2015). Els límits morfològics entre els gèneres Synergus i Saphonecrus són impreci- sos i diverses espècies de Synergus presenten la cel·la radial oberta, com són ara: S. brevis (Weld, 1926), S. plagiotrochi Nieves-Aldrey & Pujade-Villar, 1985, S. castaneus Pujade-Villar, Bernardo & Viggiani, 2013, Synergus kawakamii Tang & Melika, 2015, i S. mexicanus Gillette, 1896). Aquesta darrera espècie en la descripció original s’esmenta que presenta la cel·la radial tancada (veure Pu- jade-Villar & Melika, 2005), però recentment s’ha confirmat que la té oberta (Pujade-Villar et al., 2015; Pujade-Villar & Lobato-Vila, 2016). Per altra banda, en el darrers estudis filogenètics Saphonecrus apareix com un gènere polifilètic (Pénzes et al., 2012; Bozsó et al., 2014, 2015; Schwéger et al., 2015). Fins que no es reestructuri Saphonecrus, els caràcters que separen Synergus del ‘complex Saphonecrus’, segons s’indica en la clau de Schwéger et al. (2015), són el se- güents: carenes frontals presents i cel·la radial tancada, però si és oberta llavors la carena pronotal està present o les carenes frontals són presents o les antenes de les femelles tenen 14 segments. Atenent a aquesta definició de Synergus, no hi ha cap dubte que Saphonecrus brevis és una espècie de Synergus ja que, malgrat no tenir carena pronotal i tenir la cel.la radial oberta, presenta carenes frontals i antenes amb 14 segments. El tipus de S. brevis va ser estudiat i fotografiat per Melika a Schwéger et al. (2015). Desprès d’analitzar la diagnosi donada per aquests autors i les fotografies del tipus, no tenim cap dubte que S. brevis és una nova sinonímia de S. mexicanus.
1. Universitat de Barcelona. Facultat de Biologia, Departament de Biologia Animal. Avda Diagonal, 645. 08028 Barcelona. [email protected]; [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 64 Orsis 30, 2016 J. Pujade-Villar; I. Lobato-Vila
Figura 1. Distribució actual de l’espècie Synergus mexicanus Gillette (indicant els estats de Mèxic y de Estats Units on s’ha trobat) a partir de la fusió de dues imatges: la de Mèxic indicant els estats (obtinguda de
Synergus mexicanus (= S. dugesi Ashmead, 1899) es caracteritza per ser una espècie inquilina de gales tumorals del gènere Andricus Hartig, 1840, segons s’in- dica a Pujade-Villar et al. (2015) i Pujade-Villar & Lobato-Vila (2016). L’hoste de S. brevis és Andricus ruginosus Bassett, 1890, una espècie que provoca també gales tumorals (Weld 1926; Burks et al., 1979) en roures de la secció Quercus, aspecte biològic també coincident amb S. mexicanus. Andricus ruginosus ha estat considerada recentment com ‘incertae sedis’, degut a la impossibilitat de poder-la diferenciar d’altres espècies tumorals (Pujade-Villar, 2013). Després dels resultats d’aquest estudi, S. mexicanus Gillette, 1896 (= S. dugesi Aslmead, 1899 = S. brevis (Weld, 1926) n. syn.) es distribueix per la regió Holàr- tica (figura 1), havent estat citada als Estats de Nou Mèxic i Arizona (EUA), Guanajuato, Mèxic i Zacatecas (Mèxic).
Referències bibliogràfiques Bozsó, M.; Pénzes, Z.; Bihari, P.; Schwéger, S.; Tang, C.T.; Yang, M.M.; Pujade-Villar, J.; Melika, G. 2014. Molecular phylogeny of the inquiline cynipid wasp genus Sapho- Synergus brevis, una nova sinonímia de S. mexicanus Orsis 30, 2016 65
necrus Dalla Torre and Kieffer, 1910 (Hymenoptera: Cynipidae: Synergini). Plant Pro- tection Quarterly 29: 26-31. Bozsó, M.; Tang, C.T.; Pénzes, Z.; Yang, M.M.; Bihari, P.; Pujade-Villar, J.; Schwéger S.; Melika, G. 2015. A new genus of cynipid inquiline, Lithosaphonecrus Tang, Melika & Bozsó (Hymenoptera: Cynipidae: Synergini), with description of four new species from Taiwan and China. Insect Systematics & Evolution 46: 79-114. Burks, B.D. 1979. Cynipoidea. In: Krombein, K.V., Hurd, Jr., P.D., Smith, D.R. & Burks, B.D. (Eds.), Catalog of Hymenoptera in North America north of Mexico, vol. 1. Smith- sonian Institution Press, Washington, D.C., pp. 1045-1107. Pujade-Villar, J. 2013. What is Andricus ruginosus Bassett, 1890 (Hym., Cynipidae)? Or- sis 27: 293-294 Pujade-Villar, J.; Melika, G. 2005. Synergus castanopsidis (Beutenmüller, 1918) and Synergus mexicanus Gillette, 1896, two conflictive cynipid inquilines species from America (Hymenoptera, Cynipidae: Synergini). Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa 37: 215-218. Pujade-Villar, J.; Serrano-Muñoz, M.; Villecas-Guzmán, G.A. 2015. Synergus mexicanus Gillette, 1896: una especie que incrementa el conflicto genérico (Hym., Cynipidae: Synergini). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 79: 145-148. Pujade-Villar, J.; Lobato-Vila, I. 2016. Synergus dugesi Ashmead, 1899 una espècie sinò- nima de S. mexicanus Gillette, 1896 (Hym., Cynipidae: Synergini). Butlletí de la Ins- titució Catalana d’Història Natural 80: 75-77. Schwéger, S.; Melika, G.; Tang, C.T.; Yang, M.M.; Stone, G.S.; Nicholls, J.A.; Sinclair, F.; Hearn, J.; Bozsó, M.; Pénzes, Z. 2015. New species of cynipid inquilines of the genus Saphonecrus (Hymenoptera: Cynipidae: Synergini) from the Eastern Palaearc- tic, with a re-appraisal of known species worldwide. Zootaxa 4054: 1-84. Weld, H.H. 1926 Field Notes on Gall-inhabiting Cynipid Wasps with descriptions of new species. Proceedings of the U.S. National Museum 68: 1-131.
Orsis 30, 2016 67-100
Aportacions al coneixement de la flora vascular del massís de Boumort i serres veïnes (Prepirineus centrals catalans)
Moisès Guardiola1, Albert Petit2, Julià Molero3, Llorenç Sáez4
Data de recepció: 5 de setembre de 2016 Data d’acceptació: 17 d’octubre de 2016 Data de publicació: 20 de desembre de 2016
Resum
En aquest article hem aplegat una selecció de les citacions que hem cregut més interessants i que ajuden a completar el coneixement florístic dels Prepirineus centrals catalans, espe- cialment el massís de Boumort i serres veïnes. Destaca Aegilops cylindrica, novetat per a la flora de Catalunya; la troballa de noves poblacions de Daphne alpina i Scrophularia pyrenaica, espècies considerades en perill (EN); Carex praecox, Phelipanche camphoros- mae i Ph. purpurea subsp. bohemica, considerades insuficientment conegudes (DD); o plantes no indicades abans a les comarques de Lleida (Juncus tenageia subsp. sphaerocar- pus i Veronica dillenii), als Prepirineus catalans (Cardamine crassifolia) o bé amb molt poques localitats en aquest territori (Carex umbrosa subsp. huetiana, Epilobium roseum subsp. roseum, Montia fontana subsp. fontana, Noccaea brachypetala, Sisymbrium macro- loma, Viola palustris, etc.). Finalment, també incloem un seguit de citacions que omplen l’important buit corològic d’alguns tàxons en aquest sector. Paraules clau: plantes vasculars; flora amenaçada; plantes rares; corologia.
Abstract. Additions to the flora of the Catalan central Pre-Pyrenees
We report new data that enhance the knowledge of the flora of the central Catalan Pre- Pyrenees, specially the Boumort massif. Aegilops cylindrica is reported for first time in Catalonia. We present new populations of: two species considered Endangered (EN), Daphne alpina and Scrophularia pyrenaica; three species considered Data Deficient (DD), Carex praecox, Phelipanche camphorosmae and Ph. purpurea subsp. bohemica; and plants not indicated in Lleida province (Juncus tenageia subsp. sphaerocarpus and Veronica dillenii), in the Catalan central Pre-Pyrenees (Cardamine crassifolia) or with
1. C/ Sant Pelegrí, 11. 08301 Mataró. [email protected] 2. C/ Àngel Guimerà, 11, s. at. 2. 08320 El Masnou. [email protected] 3. Universitat de Barcelona. Facultat de Farmàcia. Laboratori de Botànica. 08028 Barcelona. [email protected] 4. Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències. 08193 Bella- terra. [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 68 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
few localities (Carex umbrosa subsp. huetiana, Epilobium roseum subsp. roseum, Mon- tia fontana subsp. fontana, Noccaea brachypetala, Sisymbrium macroloma, Viola palus- tris, etc.). Finally, we also report other data that fill the chorological gap for some species in this region. Keywords: vascular plants; threatened flora; rare plants; chorology.
Introducció Aquest article recull una selecció de les citacions més interessants de diverses campanyes de prospeccions botàniques als Prepirineus centrals catalans, centra- des especialment en completar el catàleg florístic del massís de Boumort i del conjunt de serres properes situades entre els rius Segre i Noguera Pallaresa (serra de Carreu, serra de Prada, serra de Cuberes), però també incorporem citacions d’altres massissos dels Prepirineus centrals. Si bé els massissos principals dels Prepirineus compten amb flores força complertes, el massís de Boumort només té aportacions florístiques parcials (Benedí et al., 1986; Masalles et al., 1986; Mo- lero et al., 1998; Molero & Romo, 1998; Pujadas, 1981a, 1981b; Sáez et al., 2008) i això fa que per a molts tàxons existeixin buits corològics importants en aquest sector (Font, 2016).
Material i mètodes Per a cada citació donem la comarca, la localitat, el municipi, el quadrat UTM d’1 km de costat (quan això és possible, sense especificar-ne ni el fus ni la zona, ja que sempre corresponen a la 31N i datum ETRS89), l’hàbitat i la data; en el cas que disposem de testimoni d’herbari ho indiquem (herbari BCN o antic her- bari BCF). També s’aporten comentaris breus principalment de caràcter corolò- gic o ecològic.
Resultats i discussió
Achillea filipendulina Lam. Alt Urgell: Cal Maties, Ribera d’Urgellet, CG6583, 590 m, marges de camps abandonats, 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127325). Neòfit d’origen caucàsic que a Catalunya només ha estat indicat a Vilanova de l’Aguda (Pedrol et al., 2002) i Sant Llorenç de Morunys (Aymerich, 2014) i existeixen plecs d’herbari de Castellciutat (
Aegilops cylindrica Host. Alt Urgell: Cal Bitllar, Oliana, CG6265, 1025 m, marge de camps abandonats recentment, 17-VI-2015, M. Guardiola (BCN127326) (Fig. 1A). Novetat per a la flora de Catalunya. Es tracta d’una gramínia anual que té una distribució pòntica i del SE d’Europa però que s’ha estès per diverses regions de l’hemisferi nord com a mala herba dels conreus de cereal. A la península Ibèrica es coneix de molt poques localitats (Jaén, València i Saragossa; Romero-Zarco, 2015; Fig. 2), mentre que a la França mediterrània es coneix a la majoria de de- partaments entre els Alps Marítims i el Baix Llenguadoc, però curiosament a cap dels departaments més propers a Catalunya (Tison et al., 2014). L’hem trobat molt localitzada però amb milers d’individus, als marges dels camps de Cal Bitllar. Molt probablement estigui molt més estesa i hagi estat con- fosa amb altres espècies del gènere (especialment amb A. triuncialis), ja que re- sulta sorprenent que a Catalunya s’hagi indicat per primera vegada als Prepirineus, en uns camps de secà abandonats situats en una vall força inaccessible entre la serra del Turp i la serra dels Obacs.
Agrostis canina L. Alt Urgell: prat Montaner, Cabó, CG4478, 1700 m, 5-X-1985, J. Molero (BCF52393). Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera acidòfila, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN); torrent de la borda de Sar- roca, Baix Pallars, CG4886, 1600 m, J. Molero & al. (BCF); serra de Mollet a Les Pues, Baix Pallars, CG4987, 1960 m, J. Molero & al. (BCF). Planta de distribució boreoalpina que creix en molleres i prats humits sobre sòl àcid. A Catalunya és rara, especialment a l’oest del riu Segre, on es coneix de molt poques localitats totes als Pirineus. Aportem diverses localitats prepirinenques.
Androsace villosa L. Pallars Jussà: prats pròxims al cap de Boumort, Conca de Dalt, CG4677, 10-V-1977, J. Molero & J. Pujadas (BCF34460). Pallars Sobirà: collada de Falcó, Baix Pallars, CG4880, 1820 m, pastura seca rocosa, 23-VI-2008, M. Guar- diola & al. (BCN103787). Oròfit que apareix en prats alpins sobre substrat calcari. Fins al moment, a Catalunya es coneixia de les zones calcàries dels Pirineus i dels massissos més alts dels Prepirineus (Cadí, Port del Comte, Pedraforca, Sant Gervàs…) a excepció de Boumort. Aportem dues citacions en aquest darrer massís.
Anemone ranunculoides L. Alt Urgell: riu Castellàs, prop del pont de Miravall, Nyus, CG5886, 920 m, bosc de ribera, 4-V-2008, M. Guardiola (BCN103812); riu Castellàs, sota el Molí del Pauet, Junyent, CG5288, 1320 m, prat humit dins del bosc de ribera, 11-V- 70 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
2008, M. Guardiola. Pallars Sobirà: barranc d’Arcalló, CG4982, 1480 m, 17- VI-1980, J. Molero & J. Pujadas (BCF53116). Planta de distribució europea que a Catalunya apareix en boscos caducifolis humits de l’estatge montà. Al sector occidental dels Prepirineus Catalans només es coneix d’una única localitat a la serra de Boumort, concretament al Clot d’Es- cales (CG47; Pujadas 1981b). Aportem dues noves localitats en aquest sector.
Arabis alpina L. subsp. alpina Alt Urgell: prat Montaner, Cabó, CG4778, 1850 m, J. Molero & al. (BCF); Clot d’Escales, Cabó, CG4877, 1450 m, J. Molero & al. (BCF); Clot d’Escales cap el Prat Muntaner, Cabó, 11-V-1977, J. Molero & J. Pujadas (BCF34378); Clot d’Escales cap a la Creueta, Cabó, 11-V-1977, J. Molero & J. Pujadas (BCF34377); canal del Cap de Pla Redon, Trejuvell, Valls d’Aguilar, CG5782, 1500 m, pedrus- ques de la canal, 10-VII-2008, M. Guardiola & A. Petit; canal de les Gralles, les Valls d’Aguilar, CG5682, 1600 m, tartera, 2-VIII-2008, M. Guardiola. Pallars Jussà: canal del Pou de Gel, Boumort, Conca de Dalt, CG4678, 1950 m, repeu de cingle i marges de tartera ombrívola, 30-VIII-2008, M. Guardiola; Obaga de Car- reu, Abella de la Conca, CG4773, 1575 m, repeu de cingle, 19-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103848). Planta boreoalpina que creix en pedrusques preferentment calcícoles. Als Pre- pirineus catalans situats a l’est del riu Segre és relativament comuna (Font, 2016), mentre que a l’oest només es coneix d’una única localitat isolada a la serra de Carreu (Vigo in Bolòs et al., 1997). Aportem diverses localitats en aquest darrer sector, on no és tan rara com les dades indicaven.
Arum italicum L. Alt Urgell: Vilar de Cabó, marges de camps al sud del poble, CG5777, 700 m, 23-III-2016, L. Sáez. Aquesta és la primera citació pel massís de Boumort i també suposa la locali- tat més septentrional als Pirineus centrals catalans (Font, 2016).
Asperugo procumbens L. Alt Urgell: Roca de Senyús, Cabó, CG5075, 1800 m, peus de cingle, 28-VII- 1978, J. Molero & al. (BCF34354); L’Esllavassada, Roca Roja, Cap de la Vall, CG4880, 1770 m, repeu de cingle, 23-VI-2008, M. Guardiola & al.; Bordes d’Ares, Cabó, CG5880, 1700 m, J. Molero & al. (BCF). Herba pròpia d’herbassars nitròfils de balmes, sestadors de bestiar, etc. Era coneguda de la majoria dels massissos propers però fins ara no estava citada del massís de Boumort (Font, 2016). Aportem tres localitats per aquest massís, totes situades a la vall de Cabó. Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 71
Astragalus sempervirens Lam. [A. sempervirens subsp. catalaunicus (Br.-Blanq.) M. Laínz] Pallars Sobirà: plans Ginebrons, Freixa, Soriguera, CG4990, 1710 m, pastura pedregosa culminícola, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103801). Tàxon propi de prats calcícoles pedregosos secs, sovint exposats al vent, de l’alta muntanya i l’estatge montà. Ha estat citat principalment als Pirineus axials, tot i que també existeixen algunes cites dels Prepirineus: a les serres de Sant Ger- vàs (Perdigó, 1988), Lleràs (Romo, 1989), Cadí i Moixeró (Vigo et al., 2003). Al territori estudiat, existeix una citació de Font Quer (1920, sub A. nevadensis Boiss.) de la serra de Boumort (CG47) i dues cites genèriques del CG47 de Bolòs & al. (1997) i Bolòs (1998). Nosaltres no l’hem vist pas en aquest quadrat, però sí que l’hem trobat escàs als plans Ginebrons sobre Freixa (CG49).
Avenula pratensis (L.) Dumort. subsp. requienii (Mutel) Romero Zarco [Helictochloa pratensis (L.) Romero Zarco subsp. requienii (Mutel) H. Scholz] Pallars Jussà: cingles sobre prat Muntaner, Boumort, Conca de Dalt, CG4778, 1800 m, J. Molero & al. (BCF51875). Pallars Sobirà: Sant Sebastià de Buseu, Baix Pallars, CG4687, 1600 m, pastura als marges d’una mollera, 14-VI-2008, M. Guardiola (BCN103859). Planta de distribució mal coneguda. Fins fa poc es coneixia bàsicament a les comarques de Girona, amb punts isolats a Rupit, Bóixols i Benasc (Romero- Zarco, 1984), però n’ha anat augmentant el nombre de citacions: sota el pic de la Sarronera a Montanui (Carreras et al., 1993), Bassa de Sanavastre (González & Nuet, 2008) i Arinsal (Carrillo et al., 2011). Aportem dues localitats noves a les comarques de Lleida.
Barbarea intermedia Boreau Alt Urgell: Salanques, serra de Taús, les Valls d’Aguilar, CG5086, 1735 m, herbassar humit al marge d’una mollera, 22-V-2008, M. Guardiola (BCN). Pallars Jussà: pou dels Grallons, serra de Boumort, Abella de la Conca, CG4775, 1780 m, pastura humida, 13-VI-2008, M. Guardiola (BCN). Tàxon propi d’herbassars nitròfils de llocs humits dels estatges subalpí i montà (Onopordetalia) principalment dels Pirineus. Les citacions conegudes a l’oest del riu Segre queden limitades als Pirineus, a excepció d’una única citació referida a Ponts, al CG44 (Bolòs et al., 1997). Aportem dues localitats que representen la primera citació d’aquesta espècie al sector estudiat ja que les citacions més pro- peres són a Canturri (Carreras, 1993) i Ponts (Bolòs et al., 1997).
Barbarea vulgaris R. Br. Alt Urgell: Organyà, vores del riu, CG6274, 550 m, 6-V-1979, J. Molero & J. Pujadas (BCF34592); El Vilar de Cabó, vores del riu Cabó, CG5777, 700 m, 72 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
11-V-1977, J. Molero & J. Pujadas (BCF52716, BCF52744); congost de Nyus, les Valls d’Aguilar, CG5985, 860-890 m, herbassars nitròfils del riu Castellàs, 4-V-2008, M. Guardiola (BCN). Espècie higronitròfila que a Catalunya es coneix de molt poques localitats a l’oest del riu Segre (Font, 2016).
Caltha palustris L. Alt Urgell: riu Castellàs, sota el Molí del Pauet, Junyent, CG5288, 1320 m, prat humit dins del bosc de ribera, 11-V-2008, M. Guardiola; Borda del Ramoneda, els Castells, les Valls d’Aguilar, CG5085 i CG4985, 1525-1600 m, molleres i prats humits, 22-V-2008, M. Guardiola. Pallars Sobirà: vessant nord de la serra de Mollet, Baix Pallars, CG4887, 1750 m; llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera, 21-VI-2015, M. Guardiola. Espècie pròpia de molleres i vores d’aigües corrents fresques i poc carbonata- des principalment a l’estatge subalpí, tot i que davalla a l’estatge montà. Als Pre- pirineus catalans no s’havia citat a l’oest del riu Segre, d’on n’aportem tres localitats.
Cardamine crassifolia Pourr. [C. pratensis subsp. nuriae (Sennen) Sennen; C. pratensis L. subsp. crassifolia (Pourr.) P. Fourn.] Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera aci- dòfila, 23-V-2008, M. Guardiola (BCN103811) (Fig. 1B). Endemisme pirinenc propi de molleres acidòfiles (Scheuchzerio-Caricetea nigrae) d’alta muntanya. La citació que aportem representa una novetat per al sector estudiat i, a més a més, és la primera citació d’aquest tàxon als Prepiri- neus catalans, ja que fins ara només era conegut dels Pirineus (Font, 2016). L’hem trobat restringida en un petit sector d’una mollera silicícola, concreta- ment a les vores de petits rierols i molleres, on apareix junt amb Carex nigra, Viola palustris, Pinguicula grandiflora, Caltha palustris, Montia fontana, Ste- llaria alsine, etc.
Carex distans L. Alt Urgell: Borda del Montaner, Nyus, Valls d’Aguilar, CG5886, 940 m, her- bassar humit al marge d’un prat de dall, 23-V-2008, M. Guardiola (BCN103850). Ciperàcia distribuïda àmpliament per Catalunya, però rareja al terç nord-oest, més enllà de la franja que formen la serra d’Aubenç (Molero & Vigo, 1981), serra Figura 1. A: Aegilops cylindrica als marges de camps abandonats a cal Bitllar (Oliana); de Comiols (Romo, 1989), estany de Basturs (Conesa & Pedrol, 2008) i el Mont- B: Cardamine crassifolia a les molleres de la llau Barruera (Freixa); C: Daphne alpina sec d’Ares (Romo, 1989), per bé que existeix una localitat aïllada entre el Pont de creix en fissures de roca (superior) i tarteres (inferior) a les canals de l’obaga del Cap de Suert i Vilaller (Carreras et al., 1993). Indiquem la primera citació per a la serra Pla Redón (Valls d’Aguilar); D: Scrophularia pyrenaica en una balma sota el mas Barrat de Boumort. (la Baronia de Rialb). Fotos: M. Guardiola. Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 73
11-V-1977, J. Molero & J. Pujadas (BCF52716, BCF52744); congost de Nyus, les Valls d’Aguilar, CG5985, 860-890 m, herbassars nitròfils del riu Castellàs, 4-V-2008, M. Guardiola (BCN). Espècie higronitròfila que a Catalunya es coneix de molt poques localitats a l’oest del riu Segre (Font, 2016).
Caltha palustris L. Alt Urgell: riu Castellàs, sota el Molí del Pauet, Junyent, CG5288, 1320 m, prat humit dins del bosc de ribera, 11-V-2008, M. Guardiola; Borda del Ramoneda, els Castells, les Valls d’Aguilar, CG5085 i CG4985, 1525-1600 m, molleres i prats humits, 22-V-2008, M. Guardiola. Pallars Sobirà: vessant nord de la serra de Mollet, Baix Pallars, CG4887, 1750 m; llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera, 21-VI-2015, M. Guardiola. Espècie pròpia de molleres i vores d’aigües corrents fresques i poc carbonata- des principalment a l’estatge subalpí, tot i que davalla a l’estatge montà. Als Pre- pirineus catalans no s’havia citat a l’oest del riu Segre, d’on n’aportem tres localitats.
Cardamine crassifolia Pourr. [C. pratensis subsp. nuriae (Sennen) Sennen; C. pratensis L. subsp. crassifolia (Pourr.) P. Fourn.] Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera aci- dòfila, 23-V-2008, M. Guardiola (BCN103811) (Fig. 1B). Endemisme pirinenc propi de molleres acidòfiles (Scheuchzerio-Caricetea nigrae) d’alta muntanya. La citació que aportem representa una novetat per al sector estudiat i, a més a més, és la primera citació d’aquest tàxon als Prepiri- neus catalans, ja que fins ara només era conegut dels Pirineus (Font, 2016). L’hem trobat restringida en un petit sector d’una mollera silicícola, concreta- ment a les vores de petits rierols i molleres, on apareix junt amb Carex nigra, Viola palustris, Pinguicula grandiflora, Caltha palustris, Montia fontana, Ste- llaria alsine, etc.
Carex distans L. Alt Urgell: Borda del Montaner, Nyus, Valls d’Aguilar, CG5886, 940 m, her- bassar humit al marge d’un prat de dall, 23-V-2008, M. Guardiola (BCN103850). Ciperàcia distribuïda àmpliament per Catalunya, però rareja al terç nord-oest, més enllà de la franja que formen la serra d’Aubenç (Molero & Vigo, 1981), serra Figura 1. A: Aegilops cylindrica als marges de camps abandonats a cal Bitllar (Oliana); de Comiols (Romo, 1989), estany de Basturs (Conesa & Pedrol, 2008) i el Mont- B: Cardamine crassifolia a les molleres de la llau Barruera (Freixa); C: Daphne alpina sec d’Ares (Romo, 1989), per bé que existeix una localitat aïllada entre el Pont de creix en fissures de roca (superior) i tarteres (inferior) a les canals de l’obaga del Cap de Suert i Vilaller (Carreras et al., 1993). Indiquem la primera citació per a la serra Pla Redón (Valls d’Aguilar); D: Scrophularia pyrenaica en una balma sota el mas Barrat de Boumort. (la Baronia de Rialb). Fotos: M. Guardiola. 74 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Carex umbrosa Host. subsp. huetiana (Boiss.) Soó Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera aci- dòfila, 1-VIII-2008 i 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127301). Oròfit del sud d’Europa que creix en prats alpins i molleres. A Catalunya es coneixia només als Pirineus i al Cadí.
Carex paniculata L. subsp. paniculata Alt Urgell: Miravall cap a Taús, les Valls d’Aguilar, 17-VI-1979, J. Molero & J. Pujadas (BCF52995); Castells, les Valls d’Aguilar, CG4984, 1500 m, J. Molero & J. Pujadas (BCF52992); Miravall cap a La Guardia d’Ares, les Valls d’Aguilar, CG5886, 1100 m, J. Molero & J. Pujadas (BCF52994); Bordes dels Castells, les Valls d’Aguilar, 23-VII-1980, J. Molero & J. Pujadas (BCF53000). Pallars So- birà: torrent de la Borda de Sarroca, Baix Pallars, CG4886, 1600 m, J. Molero & al. (BCF); vessant nord de la serra de Mollet, Baix Pallars, CG4887, 1750 m, J. Mo- lero & al. (BCF); barranc des Costes, Freixa, Soriguera, CG4990, 1600 m, mollera, 15-VI-2008, M. Guardiola (BCN). Ciperàcia que a Catalunya creix en aiguamolls principalment dels Pirineus i, més rarament, als Prepirineus. En aquest darrer sector, a l’oest del riu Segre només ha estat indicat de manera genèrica al quadrat UTM CG46 (Bolòs, 1998). Apor- tem diverses localitats a la serra de Taús i serra de Prada.
Carex praecox Schreb. Alt Urgell: coll de Vanses, el Cadí, Alàs i Cerc, CG8085, 1490 m, pastura xeromesòfila sobre sòl sorrenc, M. Guardiola & A. Petit, 12-VI-2009 (BCN103654) i 21-VI-2010 (BCN103655). Espècie difosa principalment per la Sibèria i pel centre d’Europa, i que arriba esporàdicament a l’oest i sud d’Europa. A la península Ibèrica només apareix a Catalunya (Luceño, 2008), on es coneix de molt poques localitats i es considera molt rara (Bolòs & Vigo, 2001). Sáez et al. (2010) el consideren un tàxon insufi- cientment conegut (DD) ja que no es coneixen amb certesa els seus requeriments ecològics i, a més, indiquen que moltes de les localitats conegudes a la Catalunya oriental podrien haver desaparegut per la transformació que ha sofert el territori. Hem localitzat una nova població d’aquesta ciperàcia al sector oest de la serra del Cadí, on les localitats conegudes més properes se situen al contacte entre la plana ceretana i els massissos del Moixeró i la Tossa d’Alp (Soriano, 1993).
Carex sylvatica Huds. subsp. sylvatica Pallars Sobirà: Clot de Cuberes, Baix Pallars, CG48, 1550 m, al Caricetum davallianae, 2-VIII-1988, J. Molero & A.M. Romo (BCF52533). Primera citació pel massís de Boumort. Als Prepirineus centrals aquesta espè- cie només es coneixia de la serra d’Aubenç (Molero & Vigo, 1981). Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 75
Carex cuprina (I. Sándor ex Heuff.) Nendtv. ex A. Kern. [C. vulpina L. subsp. cuprina (I. Sándor ex Heuff.) O. Bolòs & Vigo] Alt Urgell: Sota la Borda del Rei, entre Taús i la Guàrdia d’Ares, Valls d’Aguilar, CG5383, 1420 m, prats humits i vores de rierol, 29-VIII-2008, M. Guardiola (BCN). Ciperàcia que creix en aiguamolls, rierols i prats humits de bona part d’Eu- ropa, en general a baixa altitud (Luceño et al., 2008; Bolòs & Vigo, 2001). Apa- reix dispers pel territori català, però és molt rar al terç nord-oest de Catalunya (Font, 2016).
Chaerophyllum hirsutum L. Alt Urgell: riu Castellàs, Nyus, les Valls d’Aguilar, CG5886, 1000 m, J. Mo- lero & al. (BCF52499); Noves de Segre, les Valls d’Aguilar, CG6383, 620 m, J. Molero & al. (BCF52883). Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera acidòfila, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103645). Espècie relativament comuna als Prepirineus catalans a l’est del riu Segre, però sense cap localitat a l’oest. Aportem les primeres citacions en aquest darrer sector.
Chrozophora tinctoria (L.) A. Juss. Alt Urgell: Noves de Segre cap a Organyà, les Valls d’Aguilar, als guixos, 500 m, 24-VIII-1985, J. Molero (BCF51835). Es presenta en pradells xeròfils, sobre substrat guixenc. A Font (2016) no apareixen localitats d’aquesta espècie als Prepirineus.
Cuscuta campestris Yuncker Pallars Jussà: Aramunt, Conca de Dalt, camps al nord del poble, CG3375, 560 m, parasitant Medicago sativa, 9-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103790). Holoparàsita que apareix dispersa en camps de Medicago sativa de tot el ter- ritori català, on sovint constitueix una plaga. Es tracta d’una espècie originària d’Amèrica del nord en expansió a Catalunya a partir del 1970 (Bolòs & Vigo, 1996). A l’oest del riu Segre només ha estat indicada a Llavorsí i a Alins (Ayme- rich in ANPNAP, 2005), aportem una tercera localitat en uns camps al nord d’Aramunt.
Cyperus flavescens L. Alta Ribagorça: barranc de Peranera, Malpàs, el Pont de Suert, CG1897, 985 m, fangs al marge del torrent, 23-VIII-2012, M. Guardiola & A. Petit (BCN103862). Teròfit que creix en herbeis terofítics de sòls temporalment inundats o molt humits de la muntanya mitjana a la terra baixa mediterrània plujosa. A Catalunya apareix principalment al terç nord-est i al delta de l’Ebre (Font, 2016), i té locali- tats esparses a l’alta conca del Llobregat (Vives, 1964), citacions genèriques a la 76 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Cerdanya i l’Anoia (Bolòs, 1998), i citacions antigues a la baixa Vall d’Aran (Coste & Soulié, 1913). L’hem trobat, abundant, en pradells junt amb Cyperus fuscus en fangs humits dels marges del barranc de Peranera. Aquesta citació és la primera feta al territori català situat entre els rius Segre i Noguera Ribagorçana, per bé que ha estat indicat al municipi aragonès de Sopeira, concretament als marges del riu Noguera Ribagorçana (Ninot et al., 1993).
Dactylorhiza elata (Poir.) Soó [Orchis elata Poir.] Alt Urgell: Miravall cap a Taús, les Valls d’Aguilar, vores de rierol, 16-VI- 1979, J. Molero & J. Pujadas (BCF53183); el Cap del Terme, Organyà, CG6074, 710 m, herbassar higròfil al marge d’un canal d’aigua, 23-V-2008, M. Guardiola (BCN103816); Els Castells, CG4984, 1500 m, J. Molero & al. (BCF52286). Pallars Jussà: Herbasabina cap a Carreu, Conca de Dalt, 18-VI-1980, J. Molero & J. Pujadas (BCF53178); Obaga de Carreu, Conca de Dalt, CG4773, 1510 m, J. Molero & al. (BCF52264). Pallars Sobirà: torrent de la borda de Sarroca, Baix Pallars, CG4886, 1600 m, J. Molero & al. (BCF). Aquestes localitats omplen el buit de dades existents per a aquesta orquídia a la zona del massís de Boumort, i són les més septentrionals al territori comprès entre els rius Segre i Noguera Pallaresa.
Dactylorhiza fuchsii (Druce) Soó Alt Urgell: barranc Fondo, Guàrdia d’Ares, les Valls d’Aguilar, J. Molero & J. Pujadas (BCF52282); el Cap del Terme, Organyà, CG6074, 710 m, herbassar higròfil al marge d’un canal d’aigua, 23-V-2008, M. Guardiola (BCN103815); barranc de la Font Freda, Cabó, CG5574, 1400 m, J. Molero & al. (BCF52259); cingles de la Penya Roja, Cabó, CG5675, 1100 m, J. Molero & al. (BCF52267). Pallars Jussà: cap a Carreu, Abella de la Conca, boscos, J. Molero & J. Pujadas (BCF52274). Orquídia que a Catalunya compta amb només dues localitats situades a l’oest del riu Segre, totes dues genèriques (CH13 i CH10; Font, 2016). Aportem diver- ses localitats al massís de Boumort.
Dactylorhiza incarnata (L.) Soó Alt Urgell: Taús cap als Castells, les Valls d’Aguilar, 17-VI-1979, J. Molero & J. Pujadas (BCF53177); Montellà, Cabó, 26-VI-1980, Pujadas (BCF53180); el Cap del Terme, Organyà, CG6074, 710 m, herbassar higròfil al marge d’un canal d’aigua, 23-V-2008, M. Guardiola (BCN103819); de can Pitarell a Santa Fe, CG5574, 1370 m (BCF52265). Pallars Sobirà: Cuberes-Arcalló, Baix Pallars, CG4882, 1320 m (BCF52285). Presentem diverses localitats d’aquesta orquídia que omplen el buit de dades existents a la zona del massís de Boumort. Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 77
Dactylorhiza majalis Hunt & Summerh. [Orchis majalis Rchb.] Alt Urgell: Borda del Ramoneda, els Castells, Taús, les Valls d’Aguilar, CG5085 i CG4985, 1550 m, molleres, 22-V-2008, M. Guardiola (BCN103817); plana de l’Orri, serra de Taús, les Valls d’Aguilar, CG5086, 1750m, molleres, 22-V-2008, M. Guardiola (BCN103818); Miravall cap a La Guardia d’Ares, les Valls d’Aguilar, CG5886, 1000 m, J. Molero & al. (BCF53175). Com en el cas anterior, aportem diverses localitats d’aquesta orquídia que omplen el buit de dades existents a la zona del massís de Boumort.
Daphne alpina L. Alt Urgell: obaga del Cap de Pla Redon, les Valls d’Aguilar, CG5782, 1300 - 1400 m, en tarteres i fissures de roca, M. Guardiola & A. Petit, 10-VII-2008 (BCN103821) i 18-VIII-2012 (BCN103820) (Fig. 1C). Oròfit del centre i sud d’Europa que té l’extrem sud-oest de distribució als Pirineus orientals, on es coneix d’un mínim de quatre localitats, dues a Catalunya
Figura 2. Distribució per quadrícula UTM de 10 x 10 km de: Aegilops cylindrica (estre- lles), Daphne alpina (creus), Phelipanche camphorosmae (quadrats), Ph. purpurea subsp. bohemica (cercles) a l’extrem nord-est de la península Ibèrica i sud-est de França. Els símbols plens mostren les noves localitats indicades en aquest article, els símbols grisos les poblacions conegudes, mentre que els símbols buits representen localitats dubtoses. 78 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Taula 1. Inventaris de vegetació realitzats en les situacions on apareix Daphne alpina: fissures de roca (DA1) i marges de tartera i trams de tartera semi-fixada (DA2 i DA3) DA1 DA2 DA3 Daphne alpina L. 2 1 1 Festuca gautieri (Hackel) K. Richt. 1 2 1 Sesleria coerulea (L.) Ard. 1 2 + Amelanchier ovalis Medik. 1 + · Lonicera pyrenaica L. 1 · · Hieracium sp. + + + Asperula cynanchica L. + + · Anthyllis montana L. + · · Arenaria grandiflora L. + · · Asplenium ruta-muraria L. + · · Bupleurum angulosum L. + · · Ramonda myconi (L.) Rchb. + · · Saxifraga longifolia Lapeyr. + · · Lavandula angustifolia subsp. pyrenaica (DC.) Guinea · 1 1 Pinus sylvestris L. · 1 1 Buxus sempervirens L. · 1 + Acer opalus Mill. · 1 · Sorbus aria (L.) Crantz · 1 · Populus tremula L. · + 1 Biscutella laevigata L. · + + Cruciata glabra (L.) Ehrend. · + + Euphorbia cyparissias L. · + + Galium sp. · + + Helleborus foetidus L. · + + Ononis aragonensis Asso · + + Primula acaulis (L.) L. · + + Vincetoxicum hirundinaria Medik. · + + Aquilegia viscosa subsp. montsicciana (Font Quer) O. Bolòs & Vigo · + · Asplenium viride L. · + · Carex montana L. · + · Erinus alpinus L. · + · Lathyrus sp. · + · Sedum rupestre L. · + · Tilia platyphyllos Scop. · · 2 Corylus avellana L. · · 1 Bupleurum falcatum L. subsp. falcatum · · + Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 79 i dues als contraforts de les Corberes (Sáez et al., 2010; Aymerich, 2014; Fig. 2). Les localitats catalanes es troben a la part alta de la vall del Pi al Cadí i al riu de Cerdanya al sud de canals (Cerdanya), són les úniques conegudes a la península Ibèrica, i estan formada per uns 71 individus (Sáez et al., 2010) la primera, i per un sòl individu la segona (Aymerich, 2014). És un tàxon inclòs en l’Annex 1 (espècies catalogades com a «en perill d’extinció») del Decret 172/2008, de 26 d’agost, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya de la Generalitat de Catalunya, i es considerada EN D en el llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya (Sáez et al., 2010) i a la Lista roja de la flora vascular española, adenda 2010 (Bañares et al., 2011). Hem trobat una nova localitat ibèrica a la serra de Prada, situada a més de 40 km a l’oest de les conegudes a la serra del Cadí. En un recompte no exhaus- tiu, l’any 2012 hem censat uns 60 individus en una canal que baixa del cap del Pla Redón (vegeu Fig. 1D), però creiem força probable que aparegui en altres canals i parets de roca. Els individus de D. alpina apareixen repartits per la tartera i per fissures de roca. A la tartera tenen preferència pels trams poc mò- bils, ja sigui als marges de la tartera o en trams on la pedrusca està semi-fixada, per això l’acompanyen diversos arbres i arbustos (inventaris DA2 i DA3, Taula 1), mentre que a les fissures de roca creix principalment amb plantes rupícoles (inventaris DA1, Taula 1).
Daphne laureola L. subsp. laureola Alt Urgell: Lloredes, marge dret de la part baixa del riu Cabó, CG6175, 550 m, bosquet dominat per freixes i roures, 13-V-2008, M. Guardiola; torrent de Font Viva, Peramola, CG5659, 750 m, roureda de fons de vall, 18-VI-2015, L. Sáez. Tàxon amb molt poques citacions a l’oest del riu Segre i que bàsicament es concentren a la Vall d’Aran, la resta són citacions genèriques al CG55, CG46 i CG57 (Bolòs, 1998; Font, 2016).
Deschampsia media (Gouan) Roem. & Schult. subsp. hispanica (Vivant) O. Bolòs, Masalles & Vigo Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera, 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127318). Gramínia amb poques citacions a Catalunya, totes situades a l’oest del riu Segre.
Eleocharis quinqueflora (Hartmann) O. Schwarz Alt Urgell: Salanques, serra de Taús, les Valls d’Aguilar, CG5086, 1740 m, mollera, 22-V-2008, M. Guardiola; mollera de la Vall dels Prats, prop de font de Narcís, CG5074, 1470 m, J. Molero & al. (BCF53172); Vall de Cabó, Cap de la Vall, CG5079, 1000 m, J. Molero & al. (BCF53169). Pallars Jussà: pla del Tro cap al pla de les Obesteries, Abella de la Conca, CG4475, 1350 m, J. Molero & al. (BCF). Pallars Sobirà: torrent de la borda de Sarroca, Baix Pallars, CG4886, 80 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
1600 m, J. Molero & al. (BCF); clot de Cuberes, CG48, 1550 m, J. Molero & al. (BCF51772). Planta més aviat rara als Prepirineus centrals catalans, on apareix molt espar- sament. Aportem les primeres citacions per al massís de Boumort.
Elymus hispidus (Opiz) Melderis subsp. hispidus Pallars Sobirà: costa dels Infronts, Freixa, Soriguera, CG5090, 1575 m, pastura seca solella, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103804). Espècie mediterrània que penetra escassament al nord de Catalunya, on apa- reix esparsament als solells d’algunes valls, com la localitat que aportem a les Valls d’Aguilar.
Epilobium roseum Schreb. subsp. roseum Alt Urgell: Bellpui, les Valls d’Aguilar, vores de rius, CG6183, 750 m, 1-VIII- 1981, J. Molero (BCF52882). Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera acidòfila, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103864). Planta rara a Catalunya que creix en fonts i rierols principalment de l’estatge montà. Es coneix de poques localitats, algunes amb citacions antigues, repartits en tres nuclis: Vall d’Aran - Alta Ribagorça - Pallars, Cerdanya i Ripollès. Am- pliem la seva distribució als Prepirineus centrals, on les citacions més properes són al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i Bellver de Cerda- nya (Font, 2016).
Eragrostis cilianensis (All.) Vign.-Lutati ex Janch. Pallars Jussà: Aramunt Vell, Conca de Dalt, CG3474, 630 m, pradells terofítics vora els camps, 25-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103652). Espècie de distribució holàrtica que creix en horts i herbassars ruderals. A Catalunya es distribueix principalment a la terra baixa mediterrània i muntanya submediterrània, pel que existeixen molt poques citacions als Pirineus i Prepiri- neus. Les citacions més properes a la que reportem són a l’estany de Basturs, a la seu d’Urgell i a Sort (Font, 2016).
Eriophorum latifolium Hoppe Alt Urgell: cap de la Vall, Cabó, CG5079, 1000 m, J. Molero & al. (BCF34361); barranc d’Arcalló, CG4882, 1500 m; mollera de can Pitarell a Sta. Fe, CG5574, 1370 m, J. Molero & al. (BCF53162). Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera, 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127320). Planta pròpia de molleres alcalines que, als Prepirineus catalans, no es conei- xia a l’oest del riu Segre. Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 81
Euphorbia nutans Lag. Pallars Jussà: pantà de Sant Antoni vora la Mare de Déu dels Socors, Conca de Dalt, CG3278, 500 m, fangs de l’embassament, 31-VIII-2012, M. Guardiola. Neòfit d’origen americà naturalitzat a la regió mediterrània i a l’Europa sub- mediterrània (Bolòs & Vigo, 1990). La localitat que indiquem és la situada més al nord-oest de Catalunya, tot i que ja es coneixia a l’estany de Basturs (Conesa & Pedrol, 2008), Alòs de Balaguer (Bolòs et al., 1999) i entre Coll de Nargó i Organyà (Molero & Romo, 1988).
Euphorbia platyphyllos L. Pallars Jussà torrent de Sant Pou, Aramunt, Conca de Dalt, CG3375, 530 m, herbassar entre un torrent i un camp, 8-IX-2008, M. Guardiola (BCN103792); les Hortes, Aramunt, CG3274, 510 m, herbassar entre un torrent i un camp, 8-IX- 2008, M. Guardiola. Tàxon propi de comunitats arvenses i ruderals de sòls humits. Al sector nord occidental dels Països Catalans es coneix de molt poques localitats, concretament al Montsec (Romo, 1989), al Turbó (Ninot et al., 1993) i existeixen dues cites genèriques al CG46 i CG69 (Font, 2016). N’hem localitzat dues poblacions al municipi d’Aramunt.
Gagea villosa (M. Bieb.) Sweet Alt Urgell: Vilar de Cabó, marges de camps a l’est del poble, CG5777, 716 m, 23-III-2016, L. Sáez LS-7704 (Herb. pers.). No coneixem citacions prèvies d’aquesta espècie al Boumort, encara que sí que ha estat citada de zones properes (Font, 2016).
Galium palustre L. subsp. palustre Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera aci- dòfila, 1-VIII-2008 i 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN103869 i BCN127319). Tàxon propi d’aiguamolls que a Catalunya apareix principalment a les comar- ques gironines i del nord de Barcelona, però també ha estat indicat als Pirineus centrals, plana de Lleida i al massís del Port (Font, 2016).
Glaucium corniculatum (L.) J.H. Rudolph Alt Urgell: camps de Noves de Segre prop de Cal Pallarès, les Valls d’Aguilar, CG6483, 620 m, camps abandonats, 11-V-2008, M. Guardiola. Planta que creix en camps de cereals i en vegetació ruderal de la regió me- diterrània i rarament ascendeix a la submediterrània, pel que existeixen molt poques citacions al nord de Catalunya. La localitat que aportem representa la situada més al nord, a banda de les indicades sota la Parròquia d’Hortó (Carre- 82 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez ras, 1993), a de Pont de Bar (Aymerich, 2014) i a l’hospital de Viella (Carreras et al., 1993).
Gnaphalium sylvaticum L. Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1670 m, pastura seca, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103795); llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, vorada de bosc prop de la mollera, 8-VIII-2008, M. Guardiola. Espècie que creix en clarianes en boscos de l’estatge subalpí i montà. És molt rara fora dels Pirineus i a l’oest del riu Segre no es coneixia de la zona Prepiri- nenca, d’on n’aportem dues localitats.
Jasione laevis Lam. Alt Urgell: Junyent, les Valls d’Aguilar, CG5189, 1400 m, J. Molero & al. (BCF52807). Pallars Sobirà: bosc de Mollet, Freixa, Soriguera, CG4888, 1730 m, pastures humides a les clarianes de pineda de pi negre i pi roig, 29-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103868). Espècie pròpia de pastures i landes silicícoles de l’estatge subalpí i alpí, tot i que descendeix puntualment a l’estatge montà. Les citacions que aportem repre- senten les primeres per a la zona prepirinenca situada a l’oest del riu Segre.
Juncus bufonius L. subsp. bufonius Pallars Jussà: a l’oest del Tossalet de Miró, Aramunt, Conca de Dalt, CG3375, 575 m, pradell terofític humit al marge d’un camp, 9-VII-2009, M. Guardiola. Pallars Sobirà: barranc des Costes, Freixa, Soriguera, CG4990, 1600 m, marge de mollera, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103800); llau de Mollet, Freixa, So- riguera, CG4888, 1750 m, marges fangosos de rierols i de les molleres, 29-VIII- 2008, M. Guardiola. Tàxon subcosmopolita probablement dispers per tot el territori de Catalunya, tot i que a l’oest del riu Segre només ha estat indicat a l’estany de Basturs (CG36; Conesa & Pedrol, 2008) i d’una citació genèrica al quadrat CH61 (Bolòs, 1998). Molt probablement algunes de les citacions de J. bufonius del territori considerat en aquest article i que estan incloses al Banc de dades de biodiversitat de Catalu- nya (Font, 2016) corresponguin també a aquesta subespècie. Aportem tres locali- tats més en aquest sector.
Juncus capitatus Weigel Alt Urgell: coll de Vanses, Cadí, Alàs i Cerc, CG8085, 1490 m, pradell de te- ròfits temporalment humit sobre sòl sorrenc, 12-VI-2009, M. Guardiola & A. Petit i 22-VI-2012, M. Guardiola & A. Soteras (BCN103865). Petit teròfit de distribució àmplia que viu en llocs temporalment humits, però que a Catalunya es troba principalment restringit a les terres baixes de les comar- Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 83 ques orientals, però amb localitats disperses a Prades, Ripollès, Vall d’Aran i a la Vall de Boí (Font, 2016). Aportem la primera localitat entre els rius Segre i No- guera Ribagorçana.
Juncus compressus Jacq. Pallars Jussà: bassa de la Font del Comí sota el cap de Boumort, Conca de Dalt, CG4578, 1890 m, molleres als marges de la bassa, 9-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103806). Jonc que creix en herbeis humits de terrenys pasturats o trepitjats. A Catalu- nya ha estat poc citat, i en el territori estudiat només existeixen citacions sense localitat concreta a les quadrícules UTM CG35 i CG46 (Bolòs, 1998) o bé una citació de l’embassament de Sant Antoni (Molero & Romo, 1988) referida a J. gerardi Loisel. [J. compressus subsp. gerardi (Loisel.) Rouy]. L’hem trobat en una bassa molt sovintejada pel bestiar al cap de Boumort.
Juncus conglomeratus L. Alt Urgell: barranc de Mesons, serra de Taús, les Valls d’Aguilar, CG58, 1800 m, J. Molero & al. (BCF51768). Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, So- riguera, CG4990, 1660 m, mollera acidòfila, 29-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103651). Jonc que a Catalunya apareix principalment al territori catalanídic nord i Piri- neus, i amb escasses localitats als Prepirineus. Aportem dues localitats a la serra de Taús.
Juncus tenageia L. subsp. sphaerocarpus (Nees) Trab. [J. sphaerocarpus Nees] Pallars Jussà: oest del Tossalet de Miró, Aramunt, Conca de Dalt, CG3375, 575 m, pradell humit al marge d’un camp, 9-VII-2009, M. Guardiola (BCN103780). Teròfit que creix en sòls de tendència eutròfica i que compta amb molt poques localitats a Catalunya. La localitat que reportem representa la primera citació del tàxon per a les comarques de Lleida. L’hem trobat, molt localitzat però fent po- blacions molt denses, en un herbei sobre un sòl temporalment humit on creixia junt amb Carex hordeistichos, Juncus bufonius, Scirpus setaceus, Trifolium fra- giferum, etc.
Kernera saxatilis (L.) Sweet Alt Urgell: obaga del tossal de Cabrit, Cabó, CG4975, 1720 m, repeu de cingle, 28-VIII-2008, M. Guardiola; vall de Cabó, penyals del tossal de Cabrit, CG4975, 1720 m, J. Molero & al. (BCF); roca de Senyús, CG5075, 1800 m, J. Molero & al. (BCF52725); roques de la canal d’en Duro, Cabó, CG5274, 1690 m, J. Molero & al. (BCF34386); obaga del cap de Pla Redon, serra de Pra- da, les Valls d’Aguilar, CG5782, 1780 m, J. Molero & al. (BCF51360). Pallars 84 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Jussà: canal del Pou de Gel, Boumort, Conca de Dalt, CG4678, 1950 m, repeu de cingle i marges de tartera ombrívola, 30-VIII-2008, M. Guardiola; vessant nord del cap de Boumort, Conca de Dalt, CG4478, 2020 m, J. Molero & al. (BCF). Pallars Sobirà: obaga de Cuberes, Baix Pallars, CG3884, 1050 m, J. Molero & al. (BCF); Planta que creix en fissures de roca calcària. A l’oest del riu Segre es coneix de diverses localitats al sector del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i voltants, i d’una localitat isolada als Prepirineus, concretament a la serra de Carreu (Benedí et al., 1986). Aportem diverses localitats en aquest darrer sector.
Lathraea clandestina L. Pallars Jussà: la Noguera Pallaresa, el Pont de Claverol, Conca de Dalt, CG3279, 500 m, parasitant Alnus glutinosa i Salix spp., 15-IV-2004 i 18-III-2008, M. Guardiola (BCN103791). Espècie lateatlàntica que parasita rels d’arbres de ribera. A la conca de la Noguera Pallaresa ha estat indicada des de la capçalera fins a Collegats (Bolòs et al., 2004). La localitat que indiquem se situa encara més al sud.
Launaea fragilis (Asso) Pau Alt Urgell: vinyes del Solà, serra de Tost, Ribera d’Urgellet, CG6882, 860- 970 m, clarianes de brolla en afloraments de guixos, 6-X-2011, M. Guardiola (BCN103782). Tàxon mediterrani occidental, conegut de la depressió de l’Ebre (territori si- còric) i del territori catalanídic meridional i central. Sáez et al. (2008) indiquen la primera citació per a la zona prepirinenca a Gerri de la Sal. Aportem la segona citació prepirinenca a la serra de Tost.
Lens nigricans (M. Bieb.) Godr. Alt Urgell: Trejuvell, Valls d’Aguilar, CG5784, 1200 m, pradells en camps abandonats al voltant del poble, M. Guardiola & A. Petit (BCN103785); vall dels Prats prop de la font del Narcís, Organyà, CG5074, 1470 m, CG6274, 550 m, J. Molero & al. (BCF34268) Espècie mediterrànio-iraniana, rara a Catalunya, on apareix de forma molt esparsa a diferents punt del territori: Ports, Muntanyes de Prades, Barcelonès, Vallès Occidental, Montsec, Cadí i voltants de Llavorsí (Font, 2016). N’aportem tres noves localitats situades a diferents punts de la serra de Boumort.
Leontodon autumnalis L. subsp. autumnalis Pallars Sobirà: llau de Mollet, Freixa, Soriguera, CG4888, 1750 m, mollera acidòfila, 29-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103871). Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 85
Espècie que, a Catalunya, apareix en pastures humides de l’estatge montà i subalpí. Malgrat que n’existeix una citació genèrica del CG46 (Font, 2016), apor- tem la primera citació ben documentada en territori prepirinenc a l’oest del riu Segre. L’hem localitzat en un únic punt en una mollera acidòfila als marges de la llau de Mollet.
Macrosyringion longiflorum (Vahl) Rothm. [Odontides longiflora (Vahl) Webb] Pallars Jussà: les Hortes, Aramunt, Conca de Dalt, CG3274, 510 m, brolla es- clarissada, 8-IX-2008, M. Guardiola (BCN103788). Endemisme ibero-magribí que creix en erms i brolles clares sobre sòl margós i argilós, en contrades mediterrànies de tendència continental. Als Prepirineus catalans es coneix de molt poques localitats, algunes no retrobades modernament (cf. Romo, 1989).
Melica nutans L. Alt Urgell: canal de les Gralles, les Valls d’Aguilar, CG5682, 1600 m, herbas- sars als marges de tarteres, 2-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103774); barranc d’Arcalló, CG4982, 1480 m, avellanoses i boscos mixtos caducifolis humits, J. Molero & J. Pujadas (BCF). Planta pròpia de boscos ombrívols i formacions megafòrbiques. Entre els rius Segre i Noguera Pallaresa només ha estat indicada de la zona del Montsec. N’aportem dues localitats més en aquest sector.
Mentha spicata L. Pallars Sobirà: Sant Sebastià de Buseu, Baix Pallars, CG4687, 1570 m, natura- litzada als marges d’un herbassar humit, 29-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103783). Espècie cultivada i de vegades subespontània (Bolòs & Vigo, 1996) que a Catalunya apareix de forma dispersa per tot el territori. En el territori estudiat existeix una citació a la Pobla de Segur (Font, 2016), nosaltres l’hem trobat natu- ralitzada en un herbassar humit als voltants de Sant Sebastià de Buseu.
Monotropa hypopitys L. Alt Urgell: Santa Eulàlia de les Anoves, Oliana, CG6265, 810 m, pineda de pi roig i pinassa, 17-VI-2015, M. Guardiola. Aquesta citació omple el buit entre les localitats conegudes de Boumort-Abe- lla de la Conca i les de Sant Llorenç de Morunys-La Coma (cf. Font, 2016). 86 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Montia fontana L. subsp. fontana Pallars Sobirà: llau de Mollet, Freixa, Soriguera, CG4888, 1750 m, marges de rierol i a les molleres, 29-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103646); llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1650 m, marges de rierol i a les molleres, 1-VIII- 2008, M. Guardiola. Espècie pròpia de rierols de l’estatge montà a l’alpí. A Catalunya, la subespè- cie fontana es distribueix exclusivament als Pirineus i al Montseny (Bolòs & Vigo, 1990; Font, 2016), per bé que existeixen algunes citacions de Montia fon- tana s.l. als Prepirineus que podrien correspondre a la subespècie fontana, com al Cadí oriental (Vigo et al., 2003) o a la llau Barruera (Bolòs et al., 1999), on nos- altres hem trobat la subespècies fontana.
Narcissus poeticus L. subsp. poeticus Alt Urgell: Borda del Montaner, Nyus, Valls d’Aguilar, CG5886, 940 m, prat de dall, 23-V-2008, M. Guardiola (BCN103857). Alt Urgell i Pallars So- birà: Junyent i Freixa, Soriguera, CG5189, CG5190, CG5090, CG5089, 1360- 1500 m, prats de dall, 11-V-2008 i 23-V-2008, M. Guardiola. Pallars Sobirà: llau de Mollet, Freixa, Soriguera, CG4988 i CG4989, 1500-1650 m, prats de dall, 23-V-2008, M. Guardiola; barranc des Costes, Freixa, Soriguera, CG4990, 1600 m, prat humit, 23-V-2008, M. Guardiola. Tàxon que apareix principalment en prats de dall de la muntanya mitjana hu- mida. Als Pirineus és força freqüent però rarament ha estat citat fora d’aquest àmbit (Font, 2016). Tot i que fins ara no ha estat indicat del territori estudiat, l’hem trobat relativament abundant a diferents prats de dall de les Valls d’Aguilar i Freixa, des dels 940 m en un prat sota del poble de Nyus fins als 1650 m als prats de dall situats per sobre de Freixa.
Nardus stricta L. Pallars Sobirà: llau de Mollet, Freixa, Soriguera, CG4888, 1760 m, mollera, 15-VI-2008 i 29-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103861 i BCN103642); llau Bar- ruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera, 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127321); vessant nord de la serra de Mollet, Baix Pallars, CG4987, 1890 m, pastures acidòfiles culminals, J. Molero & al. (BCF). Planta de distribució boreoalpina que, als Prepirineus catalans, no havia estat citada a l’oest del riu Segre.
Noccaea brachypetala (Jord.) F.K. Mey. [Thlaspi brachypetalum Jord.] Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, marges de mollera, 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127303). Aquesta espècie, tradicionalment inclosa en el gènere Thlaspi L., actualment s’inclou dins Noccaea Moench (Al-Shehbaz, 2014). Als Prepirineus catalans no- més es coneixia del Cadí (Font, 2016). Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 87
Opuntia humifusa (Rafin.) Rafin. Alt Urgell: solà de Noves, Noves de Segre, CG6483, 620 m, camps abando- nats, 15-V-2015, M. Guardiola. Neòfit d’origen nord-americà indicat a les valls de Sau i de Susqueda (Batriu et al., 2011), a Súria, Josa i Tuixén, Balsareny, Martinet i Basturs (Aymerich, 2015, 2016), i també l’hem observada a la serralada litoral central catalana (dades inèdites). Aportem una nova localitat situada als Prepirineus catalans centrals. Segons Sanz-Elorza et al. (2004) és una de les espècies del gènere que resisteix més les temperatures baixes.
Ornithogalum bourgaeanum Jord. & Fourr. [Ornithogalum orthophyllum Ten. subsp. monticolum (Jord. & Fourr.) O. Bolòs, Vigo] Alt Urgell: coll de Vanses, serra de Cadí, Alàs i Cerc, CG8085, 1490 m, pas- tura xeromesòfila, 12-VI-2009, M. Guardiola & A. Petit (BCN103760) Aquesta citació del Cadí occidental dóna continuïtat a les poblacions conegu- des del massís de Boumort i àrees veïnes (Sáez et al., 2008) i les del Cadí oriental (Vigo et al., 2003).
Orobanche alba Stephan ex Willd. Solsonès: Barraca de Cogulers, Odèn, CG7263, 1150 m, sobre Thymus vulgaris en una jonceda emmatada, 2-VI-2015, M. Guardiola (BCN127330) Planta paràsita de Thymus vulgaris. Entre els rius Segre i Llobregat només es coneix al Moixeró (Font, 2016).
Orobanche amethystea Thuill subsp. amethystea Alt Urgell: solà de Trejuvell, les Valls d’Aguilar, CG5784, 1190 m, camps abandonats al voltant del poble, parasitant Eryngium campestre, 10-VII-2008, M. Guardiola & A. Petit (BCN103786). Orobancàcia que parasita principalment Eryngium campestre. A Catalunya apareix de forma esparsa per tot el territori. La localitat que aportem és novetat pel massís de Boumort, tot i que es coneix de territoris veïns: Fígols i Alinyà, Vilanova de Meià, Estavill, etc. (Font, 2016).
Orobanche caryophyllacea Sm. Alt Urgell: el Cap del Terme, Organyà, CG6074 i CG6075, 700-710, herbassars als marges dels camps i de la carretera d’Organyà a Montanissell, parasitant espècies del gènere Galium, 12-V-2008, M. Guardiola (BCN103860); prat de Taús, les Valls d’Aguilar, CG5182, 1420 m, herbassars als marges dels camps, parasitant espècies del gènere Galium, 23-VI-2008, M. Guardiola & al. (BCN103789); Gavarra, Coll de Nargó, CG5163, 1110 m, marges dels camps, 14-V-2015, M. Guardiola (BCN127328). 88 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Espècie que parasita rubiàcies, especialment del gènere Galium L. A Catalu- nya apareix principalment a la muntanya mitjana humida, tot i que també descen- deix a la regió mediterrània. Aportem dues localitats que són novetats per al massís de Boumort i serres veïnes, tot i que es coneixia en territoris propers: Fí- gols i Alinyà, Montsec d’Ares i, amb cites genèriques, al CG46 i CG59 (Font, 2016).
Orobanche elatior Sutton subsp. icterica (Pau) A. Pujadas [Orobanche leptantha Pomel] Alt Urgell: sota les Argelagoses, Bassella, CG5852, 450 m, marges de camps, 23-V-2015, M. Guardiola; pla de Tolustre, Coll de Nargó, CG5364, 1150 m, camps abandonats, 3-VI-2015, M. Guardiola (BCN127329). Noguera: el Molí Nou, la Baronia de Rialb, CG4955, 490 m, marges pista forestal, 21-V-2015, M. Guardiola (BCN127327). Endemisme ibèric molt rar a Catalunya, paràsit d’espècies del gènere Centau- rea L. (Bolòs et al., 2005). A les comarques de Lleida només ha estat indicat a tres localitats (Conesa, 1991): Cubells, vers Camarasa; de Gerb a Vilanova de la Sal; i al pla de la Figuera, a Algerri. Afegim tres localitats més a aquestes comarques. La localitat del pla de Tolustre, formada per centenars d’individus, quasi duplica l’altitud màxima fins ara reportada per a l’espècie a Catalunya: 600 m (Bolòs et al., 2005).
Orobanche santolinae Loscos & Pardo [O. artemisiae-campestris subsp. santolinae (Loscos & Pardo) O. Bolòs, Vigo, Masalles & Ninot] Alt Urgell: els Vilars, Valldarques, Coll de Nargó, CG5268, 1120 m, sobre Santolina chamaecyparissus, 14-V-2015, M. Guardiola (BCN). Holoparàsit d’espècies del gènere Santolina L. molt rar a Catalunya. A les comarques de Lleida només es coneixia de Vilanova de Meià i a la serra de Mon- teró (Conesa, 1991).
Oxalis acetosella L. Pallars Jussà: obaga de Carreu, Abella de la Conca, CG4773, entre 1470 i 1575 m, vorada i sotabosc de bosc humit en un repeu de cingle, 19-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103635). Pallars Sobirà: barranc de Cuberes, Baix Pallars, CG4683, 1240 m, J. Molero & al. (BCF); obaga de Cuberes, Baix Pallars, CG4780, 1650 m, J. Molero & al. (BCF); barranc d’Arcalló, Baix Pallars, CG4882, 1300-1450 m, J. Molero & al. (BCF). Espècie pròpia de boscos ombrívols i humits que, als Prepirineus catalans, no havia estat citada encara a l’oest del riu Segre. Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 89
Phelipanche arenaria (Borkh.) Pomel Solsonès: camps de Ferriol, prop de Timoneda, Lladurs, CG7560, 1105 m, pas- tures en feixes abandonades, sobre Artemisia campestris, 12-VI-2016, M. Guar- diola (BCN) (Fig. 3A). Espècie paràsita d’Artemisia campestris que a Catalunya s’ha indicat al terç nord-est, al Pirineu central (Pallars Sobirà) i a la plana de Lleida, tot i que existeixen altres citacions no confirmades o que corresponen a confusions amb altres espècies (cf. Bolòs & Vigo, 1996; Carlón et al., 2016). Aportem una nova localitat als Prepirineus catalans, on hem trobat desenes d’individus en pastures.
Phelipanche camphorosmae Carlón, G. Gómez, M. Laínz, Moreno Mor., Ó. Sán- chez & Schneew. [Orobanche camphorosmae (Carlón & al.) A. Pujadas & Triano] Alt Urgell: sota les Argelagoses, Bassella, CG5852, 450 m, marges de camps sobre Kochia prostrata, 23-V-2015 (BCN127331) (Fig. 3B) i 21-VI-2016 (BCN), M. Guardiola.
Figura 3. A: Phelipanche arenaria als camps de Ferriol (Lladurs); B: Ph. camphorosmae sota les Argelagoses (Bassella); C: Ph. purpurea subsp. bohemica als camps de Ferriol (Lladurs). Fotos: M. Guardiola. 90 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Espècie endèmica del sud-oest d’Europa (península Ibèrica i França), descrita l’any 2008 (Carlón et al., 2008), i de la qual es coneixen molt poques localitats (Carlón et al., 2016). A Catalunya es coneix únicament del pla d’Almatà (Bala- guer; CG1729), i Sáez et al. (2010) el consideren un tàxon insuficientment cone- gut (DD), tot i que apunten que probablement deu ser més freqüent a la depressió de l’Ebre. Aportem una nova localitat als Prepirineus catalans, força allunyada de la citació anterior i de la Depressió de l’Ebre (Fig. 2). En un recompte no exhaus- tiu hem trobat aproximadament un centenar d’individus.
Phelipanche purpurea (Jacq.) Soják subsp. bohemica (Čelak.) J. Zázvorka Solsonès: camps de Ferriol, prop Timoneda, Lladurs, CG7560, 1105 m, pastu- res en feixes abandonades, sobre Artemisia campestris (Fig. 3C), 12-VI-2016 i 21-VI-2016, M. Guardiola (BCN). Tàxon paràsit exclusiu d’Artemisia campestris que fins fa poc només era cone- gut del centre d’Europa (Alemanya, Àustria, República Txeca, Itàlia i Suïssa), fins que Carlón et al. (2008) indiquen dues localitats espanyoles (Fig. 2), una a la Vall d’Aran (Escunhau, 31TCH2129) i l’altra a la Rioja (Arnedillo, 30TWM6474). Pos- teriorment, Pavon et al. (2013) indiquen 5 poblacions a França repartides pels de- partaments de la Savoie, Isère, Var i Bouches-du-Rhône. Aportem una nova localitat al Solsonès, molt isolada de la resta de poblacions conegudes (Carlón et al., 2016). En aquesta localitat també hi apareix Ph. arenaria, un tàxon morfològi- cament semblant i que també parasita Artemisia campestris, però del qual es separa per tenir les anteres glabres, la tija més prima, tenyida de color violeta i amb menys fulles, les dents del calze proporcionalment més curtes, corol·la blau-porpra més intens i amb els nervis més marcats (Fig. 3C). A la localitat que indiquem, Ph. are- naria era força abundant i apareixia fent petits grupets, mentre que Ph. purpurea subsp. bohemica era molt escàs i localitzat, amb uns 10 individus que creixien iso- lats. Aquest fet d’aparèixer junt amb Ph. arenaria i ser molt més rar i amb individus isolats també es dóna a la població de la Rioja (Gonzalo Moreno Moral com. pers.).
Picnomon acarna (L.) Cass. [Cirsium acarna (L.) Moench] Pallars Jussà: camps al nord del poble d’Aramunt, Conca de Dalt, CG3375, 560 m, herbassars als marges dels camps de cereal, 9-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103805). Espècie mediterrània que creix en cardassars de llocs àrids, pel que és molt rara cap al terç nord de Catalunya. Aportem la citació més septentrional a l’oest del riu Segre.
Picris hieracioides L. subsp. umbellata (Schrank) Ces. [P. hieracioides subsp. rielii (Sennen) O. Bolòs & Vigo] Alt Urgell: el Cap del Terme, Organyà, CG6074, 735 m, aflorament d’aigua sota Santa Fe, 28-VIII-2008, M. Guardiola; obaga de la coma d’Orient, CG4678, Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 91
1700 m, J. Molero & al. (BCF52102); entre Junyent i Castells, les Valls d’Agui- lar, J. Molero & al. (BCF52052); riu del cap de la Vall, sobre el Pui, les Valls d’Aguilar, CG5378, 820 m, J. Molero & al. (BCF); cap a la Guardia d’Ares, les Valls d’Aguilar, CG5483, 1550 m, J. Molero & al. (BCF51561). Pallars Jussà: barranc de l’Infern d’Ortoneda cap a la Coma d’Orient, Conca de Dalt, J. Molero & al. (BCF51811). Pallars Sobirà: entre Gerri de la Sal i l’ermita d’Arboló, Baix Pallars, CG4188, 630 m, J. Molero & al. (BCF). Tàxon que als Pirineus creix en pedrusques de l’estatge montà i subalpí. A Catalunya es considera comú al vessant sud dels Pirineus entre el Pallars Jussà i l’Alta Cerdanya (Bolòs & Vigo, 1996), malgrat que segons Font (2016) existeixen citacions a 9 quadrícules UTM de 10x10km que provenen de només 4 publicaci- ons. Afegim diverses citacions al massís de Boumort i àrees veïnes, on és una planta força abundant.
Poa supina Schrad. Pallars Jussà: obaga de Carreu, Abella de la Conca, CG4773, 1650 m, pastura en un repeu de cingle, 19-VIII-2008, M. Guardiola. Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera, 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127302). Tàxon boreoalpí que creix en herbeis molt pasturats i jaces de bestiar. A Ca- talunya es distribueix principalment pels Pirineus i punts isolats als Prepirineus, tots situats a l’est del riu Segre (Font, 2016). Aportem les primeres citacions pre- pirinenques a l’oest del riu Segre.
Polycnemum arvense L. Alt Urgell: Cal Salider, Coll de Nargó, CG5969, 550 m, marges de camps, 30-VIII-2008, J. Molero & al. (BCN103851); entre Hostalets i Noves, les Valls d’Aguilar, CG68, 500 m, J. Molero & al. (BCF52551); Guardia d’Ares i Taús, les Valls d’Aguilar, 2-VIII-1981, J. Molero & J. Pujadas (BCF53153). Pallars Jussà: Aramunt Vell, Conca de Dalt, CG3474, 620 m, J. Molero & al. (BCF); barranc del Roc de Sant Martí, Conca de Dalt, CG3678, 880 m, 30-IV-2007, J. Molero & al.; camps al nord del poble d’Aramunt, Conca de Dalt, CG3375, 560 m, camps de cereal, 9-VIII-2008, M. Guardiola. Espècie pròpia de camps de cereal, relativament rara a Catalunya, però distri- buïda esparsament per tot el territori. Afegim diverses citacions al sector nord- oest, concretament a la serra de Boumort i àrees veïnes, d’on no n’existeixen citacions.
Potamogeton densus L. Noguera: el Rialb, la Baronia de Rialb, CG5052, 440 m, aigües lentes del riu, 21-V-2015, M. Guardiola. Hidròfit del qual a la part mitja de la conca del riu Segre, només existeixen dues citacions genèriques a les quadrícules UTM CG55 i CG56 (Font, 2016). 92 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Pulsatilla rubra (Lam.) Delarbre [Anemone pulsatilla L. subsp. rubra (Lam.) Rouy & Fouc.] Alt Urgell: entre el torrent del Faig i la roca del Feixà, Coll de Nargó, CG5766, 1170 m, pastura rocosa, 4-VI-2015, M. Guardiola (BCN127300). Planta rara a Catalunya, coneguda únicament del Montsec i de l’Alta Cerda- nya (Font, 2016). Aportem una localitat a la serra d’Aubenç, on hi hem vist només 3 individus.
Ranunculus trichophyllus Chaix subsp. trichophyllus Pallars Jussà: bassa de la Font del Comí sota el cap de Boumort, Conca de Dalt, CG4578, 1890 m, fangs als marges de la bassa i del rierol que surt de la bassa, 12-VI-2008 i 9-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103637 i BCN103856). Hidròfit que a Catalunya apareix esparsament per tot el territori en aigües estagnants i cursos d’aigua de corrent lent, tot i que no es coneixia de la zona prepirinenca situada a l’oest del riu Segre. Al massís de Boumort sembla restrin- gida —tot i que localment abundant— a la bassa de la Font del Comí, on ocupa els marges i fons fangosos de la bassa i del rierol que surt de la bassa. Cal destacar que l’hem trobat en una altitud per sobre del rang que indica Bolòs et al. (2005), entre els 0 i els 1600 m, tot i que Gómez et al. (2016) indiquen que el rang supe- rior és de 2.520 m.
Rumex longifolius DC. Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera aci- dòfila, 29-VIII-2008, M. Guardiola (BCN). Tàxon boreoalpí que creix en herbassars nitròfils de l’estatge montà i subalpí. A Catalunya és força rar i es coneix principalment als Pirineus. La localitat que aportem és la primera dels Prepirineus situada a l’oest del riu Segre.
Sagina procumbens L. Pallars Sobirà: barranc des Costes, Freixa, Soriguera, CG4990, 1600 m, als fangs d’un aflorament d’aigua al marge d’un camí, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103796); llau de Mollet, Freixa, Soriguera, CG4888, 1750 m, marges fan- gosos del riu i de les molleres, 29-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103867); llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, marges de mollera, 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127309). Espècie pròpia de sòls humits, poc profunds i compactes. A Catalunya apareix als estatges montà i subalpí de les comarques més plujoses. Les localitats que aportem són les primeres citacions prepirinenques del sector comprès a l’oest del riu Segre. Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 93
Scirpus setaceus L. [Isolepis setacea (L.) R. Br.] Pallars Jussà: oest del Tossalet de Miró, Aramunt, Conca de Dalt, CG3375, 575 m, pradell humit al marge d’un camp, 9-VII-2009, M. Guardiola (BCN103763). Planta poc citada als Prepirineus centrals catalans. L’hem trobat en un pradell humit on creixia amb Carex hordeistichos, Juncus bufonius, Juncus tenageia subsp. sphaerocarpus, Trifolium fragiferum, etc.
Scrophularia pyrenaica Benth. Noguera: Mas Barrat, la Baronia de Rialb, CG4859, 670 m, balma, 20-VI-2015, M. Guardiola (BCN127316) (Fig. 1D). Endemisme pirinenc que creix en balmes i entrades de coves i que, a Catalu- nya, actualment es coneixia només de 3 localitats puntuals (Sáez et al., 2010), dues a l’oest del riu Noguera Pallaresa (Pont de Suert i Montsec d’Ares), i una l’est del riu Segre (serra dels Obacs). Aquests darrers autors la consideren una espècie en perill: EN B2ac(iv). També existeix una citació no confirmada modernament a la Vall d’Aran. La localitat que reportem se situa al buit corològic que hi havia entre els rius Segre i Noguera Pallaresa, i apareix a una altitud força menor que la resta de localitats catalanes (entre 900 i 1410 m; Bolòs & Vigo, 1996; Sáez et al., 2010), però dins dels límits reportats a Aragó (650-2160 m; Gómez et al., 2016). Hem observat 2 individus vius reproductors i tres de secs en una petita balma al nord del tossal del Mas Barrat, on també hi apareix Sisymbrium macroloma. Cal destacar que recentment s’ha estassat vegetació i s’han realitzat moviments de terra amb maquinària pesada just a tocar la balma, fet que pot haver perjudicat la població per facilitar la freqüentació de la balma, incrementar la insolació, etc.
Scutellaria alpina L. Pallars Jussà: cap de Boumort, Conca de Dalt, pastures i llocs pedregosos cul- minals, 2050 m, CG4478, 12-VII-1977, J. Pujadas (BCF34046). Planta pròpia de pastures pedregoses dels estatges alpí i subalpí que als Prepi- rineus catalans no es coneixia a l’oest del riu Segre. La localitat que indiquem al cap de Boumort queda força aïllada de la resta conegudes.
Selinum pyrenaeum (L.) Gouan Pallars Sobirà: llau de Mollet, Freixa, Soriguera, CG4988 i CG4989, 1500- 1650 m, mollera, 1-VIII-2008, M. Guardiola; barranc des Costes, Freixa, Sori- guera, CG4990, 1600 m, mollera, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103802); llau de Mollet, Freixa, Soriguera, CG4888, 1750 m, mollera, 29-VIII-2008, M. Guar- diola (BCN103866); llau de Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mo- llera, 1-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103798). Primera citació per al massís de Boumort i serres veïnes, on sembla que queda restringida a les molleres de la capçalera del riu de Castellàs. És una espècie prò- 94 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez pia de pastures humides del Nardion, freqüent als Pirineus però molt rara als Prepirineus. Les localitats més properes es troben a Santa Magdalena, Rubió i coll del Cantó (Carreras, 1993).
Silene conica L. subsp. conica Alt Urgell: Cal Rebollar, Coll de Nargó, CG4973 i CG4873, 1420-1440 m, con- reus de cereal, 9-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103636). Pallars Sobirà: les So- lanelles, Freixa, Soriguera, CG5090, 1500 m, pastura pedregosa, M. Guardiola. Espècie pròpia de pradells terofítics i camps abandonats que no es coneixia del territori estudiat, tot i que existeix una citació genèrica del CG46 i de zones properes: prop de Fígols (Sáez et al., 2004) i Montsec de Rúbies (Romo, 1989).
Sisymbrium macroloma Pomel [S. orientale L. subsp. gaussenii (Chouard) O. Bolòs & Vigo] Noguera: Mas Barrat, la Baronia de Rialb, CG4859, 670 m, balma, 20-VI-2015, M. Guardiola (BCN127313). Planta que creix a les balmes, coves i peus de roca freqüentats pel bestiar. A Catalunya és molt rara i es coneix de localitats aïllades al Ripollès, Berguedà, Alt Urgell, Cerdanya i Montsant (Font, 2016; Aymerich, 2014). Hem observat 3 indi- vidus vius reproductors i restes de secs en una petita balma al nord del tossal del Mas Barrat, on també hi creix Scrophularia pyrenaica.
Stellaria nemorum L. Alt Urgell: obaga del Cap de Pla Redón, les Valls d’Aguilar, CG5782, 1300 m, repeus de cingles, 10-VII-2008, M. Guardiola & A. Petit (BCN103849); riu Cas- tellàs, prop del pont de Miravall, Nyus, les Valls d’Aguilar, CG5886, 920 m, bosc de ribera, 4-V-2008, M. Guardiola; Guardia d’Ares, les Valls d’Aguilar, CG5483, 1550 m, J. Molero & al. (BCF). Planta que creix en boscos caducifolis molt humits. A Catalunya apareix prin- cipalment a les valls més humides dels Pirineus i a les muntanyes Olositàniques. Fora d’aquest àmbit només ha estat indicada als Rasos de Peguera (Aymerich, 2003) i a la Roca de Senyús (Molero et al., 1988).
Stellaria pallida (Dumort.) Piré Alt Urgell: Organyà, roques calcàries descobertes en talussos sobre el Segre, CG6274, 530 m, 23-III-2016, L. Sáez LS-7705 (Herb. pers.). Aquesta seria la primera citació per als Pirineus centrals catalans (cf. Font, 2016). Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 95
Symphytum tuberosum L. subsp. tuberosum Alt Urgell: riu Castellàs, Nyus, les Valls d’Aguilar, CG5886, 1000 m, 28-VI-1987, J. Molero (BCF52511); riu Castellàs, prop del pont de Miravall, Nyus, les Valls d’Aguilar, CG5886, 920 m, bosc de ribera, 4-V-2008, J. Molero & al. (BCN103813). Espècie pròpia de boscs caducifolis humits de sòl eutròfic. A Catalunya es distribueix principalment al terç nord-est, mentre que als Pirineus centrals és molt rara. Indiquem dues localitats a la serra de Boumort, d’on no es coneixia.
Trifolium aureum Pollich Pallars Sobirà: Freixa, prop de Junyent, CG5189, 1400 m, herbeis humits, 1-VIII-1981, J. Pujadas (BCF33921). Novetat pel massís de Boumort. Als Prepirineus centrals aquesta espècie no- més es coneixia del tossal del Faig a la serra d’Aubenç (Molero & Vigo, 1981).
Valeriana tripteris L. subsp. tripteris [V. montana L. subsp. tripteris (L.) Rouy] Alt Urgell: canal de les Gralles, les Valls d’Aguilar, CG5682, 1600 m, herbas- sars als marges de tarteres, 2-VIII-2008, M. Guardiola (BCN103808). Espècie no indicada a la serra de Boumort, per bé que Vázquez Pardo et al. (2007: 213) mostren una làmina (núm. 49) feta a partir d’un plec d’herbari recol· lectat a «Senyús, macizo del Boumort, Lérida (MA 501939)».
Verbascum blattaria L. Pallars Jussà: les Hortes, Aramunt, Conca de Dalt, CG3375, 525 m, herbassar vora bosc de ribera i conreus, 8-IX-2008, M. Guardiola (BCN103793). Planta que creixen marges de bosc i herbassars humits. A les comarques de Lleida és molt rara, i es coneix de punts esparsos entre Montsec i Sant Gervàs (Font, 2016) i una citació antiga a la Vall d’Aran (Coste & Soulié, 1913).
Veronica dillenii Crantz Alt Urgell: camí de coll de Vanses al coll de Sant Esteve, Alàs i Cerc, serra del Cadí, CG8085, 1510 m, pradell terofític sobre gresos, 21-VI-2010, M. Guardiola & A. Petit (BCN103656). Planta que creix en pradells terofítics silicícoles de l’estatge montà. Es consi- dera raríssima a la península Ibèrica ja que només es coneix de Catalunya, on existeixen citacions antigues al Montseny (Font Quer, 1954; Bolòs, 1954) i a la Cerdanya (Bolòs, 1998; Aymerich, 2014). Martínez-Ortega et al. (2009) indiquen amb dubtes aquesta planta de les comarques de Lleida, ja que comenten que l’única referència que se’n té en aquest territori prové d’un plec de Sennen (MA112032) que a l’etiqueta diu «Cerdagne». N’hem trobat una petita població a la serra del Cadí, concretament al coll de Vanses. 96 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Veronica peregrina L. subsp. peregrina Pallars Jussà: barranc de la font d’Arlic, de Pobla de Segur a Aramunt, Conca de Dalt, CG3377, 500 m, sediments exundants de l’embassament, 30-IV-2007, J. Molero, L. Sáez, L.G. Valle LS-6531 (L. Sáez, herb. pers.); pantà de Sant An- toni, vora la Mare de Déu dels Socors, Conca de Dalt, CG3278, 500 m, fangs de l’embassament, 18-III-2008, M. Guardiola (BCN103779). Neòfit originari de les regions temperades d’Amèrica del N i S, i que a Europa s’ha naturalitzat principalment al centre i l’oest del continent en terres alterades i humides. A Catalunya hi apareix dispersa, principalment a les comarques del li- toral i prelitoral, amb una localitat aïllada als Prepirineus centrals, concretament als llims del riu Segre entre el Coll de Nargó i Organyà (Benedí et al., 1986). Aportem la primera citació per a la conca de la Noguera Pallaresa. A Aragó es coneix únicament a Casp, a l’embassament de Mequinensa (30TYL47; Gómez et al., 2016).
Veronica serpyllifolia L. subsp. serpyllifolia Alt Urgell: Salanques, serra de Taús, les Valls d’Aguilar, CG5086, 1740 m, mollera, 14-VI-2008, M. Guardiola (BCN103797). subsp. humifusa (Dickson) Syme in Sowerby Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera aci- dòfila, 1-VIII-2008 i 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127317); llau de Mollet, Freixa, Soriguera, CG5090, 1500 m, marges del curs d’aigua, 1-VIII-2008, M. Guardiola; llau de la Borda de Sarroca, Baix Pallars, CG4886, 1650 m, molle- res, 14-VI-2008, M. Guardiola. Planta amb escasses citacions als Prepirineus centrals catalans, especialment a l’oest del riu Segre. Martínez-Ortega et al. (2009) no admeten la subsp. humifusa per manca de cap caràcter clar que permeti diferenciar correctament aquesta subespècie. En tot cas, la majoria d’individus observats al voltant de la serra de Mollet presenten un port procumbent, pèls glandulars a la inflorescència, longitud dels pedicels supe- rior a la dels calzes…, que són els caràcters atribuïts a la subsp. humifusa.
Veronica verna L. Pallars Sobirà: Sant Sebastià de Buseu, Baix Pallars, CG4687, 1600 m, pra- dells terofítics en terraprims, 14-VI-2008, M. Guardiola (BCN). Petita planta que creix en pradells terofítics silicícoles, principalment al Piri- neu, i és molt rara als Prepirineus centrals catalans. La localitat que aportem re- presenta una novetat per la flora de Boumort.
Viola palustris L. Pallars Sobirà: llau Barruera, Freixa, Soriguera, CG4990, 1660 m, mollera aci- dòfila, 23-V-2008 i 21-VI-2015, M. Guardiola (BCN127312). Flora dels Prepirineus centrals catalans Orsis 30, 2016 97
Tàxon boreoalpí que apareix principalment en molleres acidòfiles (Scheuchzerio-Caricetea nigrae) dels Pirineus i, excepcionalment, apareix als Prepirineus (on només es coneix de la Tosa d’Alp; Vigo et al., 2003). N’aportem la segona localitat Prepirinenca a la serra de Boumort, on és molt rara i sembla que queda restringida en un petit sector d’una mollera a la capçalera de la conca del riu de Castellàs, on apareix junt amb Carex nigra, Cardamine pratensis subsp. nuriae, Pinguicula grandiflora, Caltha palustris, Montia fontana, Stella- ria alsine, etc.
Vitis riparia Michx. Alt Urgell: riu Segre, c. pont d’Espies, Organyà, CG6271, 525 m, vegetació de ribera, 6-IX-2015, L. Sáez LS-7683 (Herb. pers.). Novetat per al massís de Boumort d’aquest xenòfit d’origen americà que sem- bla trobar-se en clara expansió en ambients riparis del nord-est ibèric.
Vitis rupestris Scheele Alt Urgell: els Castellassos, Coll de Nargó, CG6171, 530 m, marges de camps i vores de la xarxa viària, 6-IX-2015, L. Sáez (es conserva fotografia). Novetat per la flora del Boumort d’aquest element al·lòcton amplament difós a Catalunya. El seu potencial invasor és molt més limitat que en el cas de l’espè- cie anterior.
Agraïments Agraïm a A. Pérez-Haase, E. Illa i A. Soteras que ens hagin acompanyat en algu- nes sortides; Óscar Sánchez Pedraja per corroborar la identificació de Ph. campho- rosmae; Óscar Sánchez Pedraja i Gonzalo Moreno Moral per l’ajut en la identificació de Ph. arenaria i Ph. purpurea subsp. bohemica; i Roser Guàrdia que ha gestionat els plecs d’herbari.
Referències bibliogràfiques Al-Shehbaz, I.E. 2014. A synopsis of the gens Noccaea (Coluteocarpeae, Brassicaceae). Harvard Papers Bot. 19: 25-51. ANPNAP, Anuari Naturalista del Parc Natural de l’Alt Pirineu 2005. Parc Natural de l’Alt Pirineu i Dept. Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Aymerich, P. 2003. Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat. Acta Bot. Barcinon. 48: 15-28. Aymerich, P. 2014. Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (II). Orsis 28: 7-47. Aymerich, P. 2015. Contribución al conocimiento de las cactáceas en Cataluña. Bouteloua 22: 76-98. Aymerich, P. 2016. Contribució al coneixement de la flora al·lòctona del nord i el centre de Catalunya. Orsis 30: 11-40. 98 Orsis 30, 2016 M. Guardiola; A. Petit; J. Molero; L. Sáez
Bañares, Á., Blanca, G.; Güemes, J.; Moreno, J.C.; Ortiz, S. (eds.). 2011. Atlas y Libro Rojo de la Flora Vascular Amenazada de España. Adenda 2010. Dirección Gene- ral de Medio Natural y Política Forestal (Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino)-Sociedad Española de Biología de la Conservación de Plantas. Madrid. Batriu, E.; Blanco-Moreno, J.M.; Mercadé, A.; Pérez-Haase, A. 2011. Aportació al conei- xement florístic de les Guilleries i el Collsacabra (Catalunya oriental). III. Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 76: 147-156. Benedí, C.; Molero, J.; Romo, A.M. 1986. Aportacions a la flora dels Prepirineus centrals catalans. Collect. Bot. (Barcelona) 16: 383-390. Bolòs, O. 1954. De Vegetatione Notulae, I. Collect. Bot. (Barcelona) 4: 253-286. Bolòs, O. 1998. Atlas Corològic. Volum Extraordinari: Primera compilació general. Vol. I, II. ORCA. I.E.C. (Secció de Ciències Biològiques). Bolòs, O.; Font, X.; Pons, X.; Vigo, J. (eds.). 1997. Atlas Corològic, 7. ORCA. I.E.C. (Secció de Ciències Biològiques). Bolòs, O.; Font, X.; Vigo, J. (eds.). 1999. Atlas Corològic, 9. ORCA. I.E.C. (Secció de Ciències Biològiques). Bolòs, O.; Font, X.; Vigo, J. (eds.). 2004. Atlas Corològic, 13. ORCA. I.E.C. (Secció de Ciències Biològiques). Bolòs, O.; Vigo, J. 1990. Flora dels Països Catalans. Vol. 2. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 1996. Flora dels Països Catalans. Vol. 3. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 2001. Flora dels Països Catalans. Vol. 4. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J.; Masalles, R.M.; Ninot, J.M. 2005. Flora Manual dels Països Catalans. Ed. Pòrtic. Barcelona. Carlón, L.; Gómez Casares, G.; Laínz, M.; Moreno Moral, G.; Sánchez Pedraja, Ó.; Schneeweiss, G.M. 2008. Más, a propósito de algunas Phelipanche Pomel, Boulardia F. W. Schultz y Orobanche L. (Orobanchaceae) del oeste del Paleártico. Doc. Jard. Bot. Atlántico (Gijón) 6: 1-128. Carlón, L.; Gómez Casares, G.; Laínz, M.; Moreno Moral, G.; Sánchez Pedraja, Ó.; Schneeweiss, G.M. 2016. Index of Orobanchaceae.
Font, X. 2016. Mòdul Flora i Vegetació. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona.
Sáez, L.; Molero, J.; Carrillo, E.; Ninot, J.M.; Guardiola, M.; Guàrdia, L.; Macías, C.; Aymerich, P. 2008. Noves contribucions al coneixement de la flora vascular del massís de Boumort (Prepirineus ibèrics, NE de la península Ibèrica). Orsis 23: 137-162. Sanz-Elorza, M.; Dana, E.D.; Sobrino, E. (eds.) 2004. Atlas de las Plantas Alóctonas Inva- soras en España. Dirección General para la Biodiversidad. Madrid. Soriano, I. 1993. Aportació al coneixement florístic de la serra de Moixeró i el massís de la Tosa d’Alp (Pirineus catalans). Fol. Bot. Misc. 9: 27-34. Tison, J.M.; Jauzein, P.; Michaud, H. 2014. Flore de la France méditerranéenne continen- tale. Conservatoire Botanique National Méditerranéen de Porquerolles. Naturalia Pu- blications. Vázquez Pardo, F.M.; Devesa, J.A.; López Martínez, J. 2007. Valeriana L. In: Devesa, J.A.; Gonzalo, R.; Herrero, A. (eds.) Flora iberica. Vol. XV. Rubiaceae-Dipsacaceae: 205-223. Vigo, J.; Soriano, I.; Carreras, J.; Aymerich, P.; Carrillo, E.; Font, X.; Masalles, R.M.; Ninot, J.M. 2003. Flora del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de les serres veïnes. Mo- nografíes del Museu de Ciències Naturals, Ajuntament de Barcelona. Nº1. Vives, J. 1964. Vegetación de la alta cuenca del Cardener (estudio florístico y fitoceno- lógico comarcal). Acta Geobot. Barcinon. 1. Orsis 30, 2016 101-131
New records in vascular plants alien to the Balearic Islands
Llorenç Sáez1, Jordi Serapio2, Carlos Gómez-Bellver3, Nicola M. G. Ardenghi4, Daniel Guillot5, Joan Rita6
Reception date: 10 November 2016 Acceptance date: 26 November 2016 Publication date: 20 December 2016
Abstract
This paper deals with 67 taxa, 25 of which are new to the Balearic Islands flora: Agave four- croydes, Amaranthus emarginatus, Asparagus aethiopicus, Bidens pilosa, Cardiospermum grandiflorum, C. halicacabum, Cotyledon orbiculata, Eschscholzia californica, Freesia leichtlinii subsp. alba, Gomphocarpus physocarpus, Gossypium hirsutum, Hedera hibernica, H. maroccana, Lathyrus odoratus, L. sativus, Lycianthes rantonnetii, Malephora uitenhagen- sis, Opuntia engelmannii subsp. lindheimeri, Osteospermum ecklonis, Phytolacca icosandra (new for Europe), Vitis × koberi, V. × ruggeri, V. rupestris, Washingtonia robusta and Yucca gigantea. Moreover several taxa are novelties for the flora of certain islands. Keywords: Non-native plants; Balearic Islands; naturalization; range expansion.
Resum. Noves citacions de plantes vasculars al·lòctones per a les Illes Balears
Aquest article inclou dades per a 67 tàxons, 25 dels quals són nous per a la flora de les Illes Balears: Agave fourcroydes, Amaranthus emarginatus, Asparagus aethiopicus, Bidens pi- losa, Cardiospermum grandiflorum, C. halicacabum, Cotyledon orbiculata, Eschscholzia californica, Freesia leichtlinii subsp. alba, Gomphocarpus physocarpus, Gossypium hirsu- tum, Hedera hibernica, H. maroccana, Lathyrus odoratus, L. sativus, Lycianthes ranton- netii, Malephora uitenhagensis, Opuntia engelmannii subsp. lindheimeri, Osteospermum ecklonis, Phytolacca icosandra (primera citació per a Europa), Vitis × koberi, V. × ruggeri,
1. Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències. 08193 Bella- terra. [email protected] 2. C/ Cigne, 3. 07817 Sant Jordi de ses Salines. [email protected] 3. Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals. Secció Botànica i Micologia. Facultat de Biologia. Avda. Diagonal, 643. 08028 Barcelona. [email protected] 4. Università di Pavia. Dipartimento di Scienze della Terra e dell’Ambiente. Via S. Epifanio, 14. I-27100 Pavia. [email protected] 5. Hortax. Cultivated Plant Taxonomy Group. [email protected] 6. Universitat de les Illes Balears. Laboratori de Botànica. Edifici Guillem Colom, Ctra. Vallde- mossa, km 7,5. 07122 Palma de Mallorca. [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 102 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
V. rupestris, Washingtonia robusta i Yucca gigantea. A més, diversos tàxons suposen no- vetats per a la flora d’algunes illes de l’arxipèlag. Paraules clau: plantes al·lòctones; Illes Balears; naturalització; expansió d’àrea.
Introduction Although the knowledge of the non-native flora of the Balearic Islands has under- gone an advance in the last decade (Moragues & Rita, 2005; Podda et al., 2010; Guillot & Sáez, 2014; Sáez et al., 2015), available information about alien plants in the Balearic archipelago is still scarce. The present contribution aims at com- pleting the gaps in the knowledge on the alien flora of the Balearic Islands.
Material and methods Records of alien plants from the Balearic Islands were obtained by the authors during the last years. These records were checked for novelties against the infor- mation published in floristic treatments and accounts of plant distributions (Bio- atles). The names of localities are based on the Balearic topographic maps (IDEIB –
Results
Abutilon teophrasti Medik., Malvenfam.: 28 (1787) Eivissa: Can Tití, Sa Carroca, Sant Josep de sa Talaia, 31SCD6007, 60 m, culti- vated fields, 2 June 2016, J. Serapio (herb. pers.). New for Eivissa. Casual. This species was known from all the main islands of the Balearic archipelago except Eivissa. It was reported Formentera by Stafforini et al. (2001).
Acanthus mollis L., Sp. Pl.: “939” [639] (1753) Eivissa: Canal des Ferrer (Sant Josep de sa Talaia) 31SCD5708, 142 m, 14 Sept 2014, J. Serapio (photo); Torrent des Codolar (Sant Josep de sa Talaia), 31SCD5704, 15 m, 20 May 2016, J. Serapio. Formentera: camí d’en Parra, 31SCC6382, 7 m, stream, Aug 2015, J. Serapio. New for Formentera. Naturalized. Although this species was listed for Eivissa by Pla et al. (1992), these are the first concrete records for western Balearic Islands. New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 103
Aeonium haworthii (Salm-Dyck ex Webb & Berthel.) Webb & Berthel., Hist. Nat. Îles Canaries 1(2, 3): 193 (1840) Eivissa: Puig des Molins, 8 m, 31SCD6407, coastal cliffs, 4 Apr 2016, J. Serapio (photo). Formentera: Punta Prima 31SCC6786, 26 m, 20 Apr 2015, J. Serapio; Cap de Barbaria, 31SCC5978, 37 m, coastal cliffs, 8 July 2016, J. Serapio (Fig. 1A). New for western Balearic Islands. Casual. This species is native to northwestern Tenerife (Canary Islands) (Liu, 1989). The cultivation of this plant as an ornamental caused its naturalization in other areas: Iberian Peninsula, France, Australia and California (Santos-Guerra et al., 2014). Aeonium haworthii was previously reported from Sa Dragonera (Alomar et al., 1998), Menorca (Fraga et al., 2004) and Mallorca (Guillot & Sáez, 2014).
Agave angustifolia Haw., Syn. Pl. Succ. 1: 72 (1812) Mallorca: c. Cala de ses Penyes Rotges, Calvià, 31SDD5572, 30 m, open scrub and waysides, 2 Apr 2015, L. Sáez (Fig. 1B). First concrete record for the Balearic Islands. Casual. This species of American origin is listed for the Balearic Islands (without pre- cise locality) by Moragues & Rita (2005); therefore this is the first concrete record for the Balearic archipelago. The specimens were found in an urbanized area with vestiges of natural vegetation. In all probability this species was planted for orna- ment in the area a few decades ago and now seems to be expanding because at least a dozen young specimens are colonizing new areas.
Agave fourcroydes Lem. in Ill. Hort. 11: 65 (1864) Mallorca: Calvià, Portals Nous, 31SDD6376, 20 m, growing along the side of a stream, 2 Apr 2015, L. Sáez & al. (Fig. 1C). Menorca: Cala Rata, 31SFE0916, 15 m, open scrub, waysides and siliceous screes, 14 Apr 2014, L. Sáez & al. (Fig. 1D). New for the Balearic Islands. Casual. Native to Mexico (Yucatan Peninsula). Its origin was attributed to A. angusti- folia Haw. (Gentry, 1982), the only wild species of Agave growing in Yucatan Peninsula. Agave fourcroydes is widely cultivated as an ornamental in tropical and temperate areas. It was not listed for the Balearic Islands (Fraga et al., 2004; Moragues & Rita, 2005).
Agave sisalana Perrine, Trop. Pl.: 87 (1838) Mallorca: Cala Fornells, 31SDD5176, 45 m, 2 Apr 2015, L. Sáez (Fig. 1E); southwestern slope of Puig de s’Espart, Andratx, 31SDD4677, 115 m, open scrub and rocky places, 2 Apr 2015, L. Sáez. First concrete records for the Balearic Islands. Casual. This species is cultivated for its fiber, ornamental, and medicinal value. Agave sisalana is a sterile plant of hybrid origin, due to its general inability to produce viable seed (Gentry, 1982). Its origin is uncertain because it was originally ex- 104 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Figure 1. A: Aeonium haworthii from Formentera; B: Agave angustifolia from Mallorca; C-D: Agave fourcroydes from Menorca (C) and Mallorca (D); E: Agave sisalana from Mallorca. Photographs: J. Serapio (A) and L. Sáez (B-E). New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 105 ported from Mexico via the port of Sisal in Yucatan. However, no botanical col- lections of the plant have ever been made in Yucatan, and botanists who have worked in Yucatan did not find the plant there (Gentry, 1982). Fiber plantations in Yucatan are reported to be Agave fourcroydes. Residents in the neighboring state of Chiapas grow A. sisalana as fence rows and for fiber. Gentry (1982) states that the “occupation appeared indigenous and, since this is the only area in which A. sisalana has been observed and regularly employed in the village complex, I regard the area as a likely place of origin.” According to Moragues & Rita (2005) A. sisalana is present in the Balearic Islands, although these authors did not indicate specific localities.
Amaranthus emarginatus Moq. ex Uline & Bray, Bot. Gaz. 19: 319 (1894) [A. blitum L. subsp. emarginatus (Moq. ex Uline & Bray) Carretero, Muñoz Garmendia & Pedrol in Anales Jard. Bot. Madrid 44: 599 (1987)] Mallorca: Sa Pobla, S’Albufera, 31SEE0602, irrigation ditch, 6 July 2005, J. Rita & C. Fontcuberta (UIB 16692) (Fig. 2A). New for the Balearic Islands. Casual. Native to Tropical America (Iamonico, 2015). Introduced in the warm temper- ate regions of North America and Europe (Invasive Species Compendium, 2016).
Artemisia verlotiorum Lamotte in Compt.-Rend. Assoc. Franç. Avancem. Sci. 1876: 513 (1877) Mallorca: Torrent de sa Pobla, 5 Nov 2002, E. Moragues (UIB 16346). New for Mallorca. Casual. It was previously reported from Eivissa (Stafforini et al., 2001) and Menorca (Fraga et al., 2007).
Asparagus aethiopicus L., Mant. Pl.: 63 (1767) Mallorca: Cala Comtessa, Calvià, 31SDD6476, 5 m, scrub, 25 July 2014, L. Sáez LS-7556 (Herb. pers.) (Fig. 2B). New for the Balearic Islands. Naturalized (locally). This species, native to South Africa, is a perennial shrub or scrambler, grow- ing from tuberous roots. It is often used as an ornamental plant and is common in gardens. Asparagus aethiopicus is considered an invasive species in many loca- tions (Parsons & Cuthbertson, 2001; Baldwin et al., 2012). In Cala Comtessa five reproductive individuals persist since 2013. This small population is more or less established or tending to become so. In the same area another xenophyte was recently detected by Guillot & Sáez (2014): Plumbago auriculata. 106 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Figure 2. A: Amaranthus emarginatus from Mallorca; B: Asparagus aethiopicus from Mallorca; C: Austrocylindropuntia subulata from Mallorca (Portals Nous). Photographs: J. Rita (A) and L. Sáez (B-C).
Asparagus asparagoides (L.) Druce in Bot. Exch. Club. Soc. Brit. Isles 3: 414 (1914) Mallorca: Bellver, Palma, 31SDD6779, 110 m, open scrub and rocky places, L. Sáez, 29 March 2015; Cala Mondragó, 31SED1655, 29 Apr 2015, J. Rita (photo). New for eastern Balearic Islands. Casual. It was reported from Eivissa, as casual or locally naturalized in streams (Ver- icad et al., 2003). The population from Bellver is known since 1986 and seems to have little capacity to spread. New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 107
Asparagus officinalis L., Sp. Pl.: 313 (1753) Mallorca: Albufereta de Pollensa, 31SEE0613, 1 June 2004, J. Rita (photo); Son Bosc, 31SEE1103, 27 Apr 2016, J. Rita. New for eastern Balearic Islands (Mallorca). Casual. It was reported from Eivissa, as casual or locally naturalized in streamsides and orchards (Puget et al., 1995).
Austrocylindropuntia subulata (Mühlenpf) Backeb., Cactaceae (Berlin) 1939(2): 12 (1939) [Pereskia subulata Mühlenpf. in Allg. Gartenzeitung 13: 347 (1845)] Mallorca: Between Cala Fornells and Peguera, Calvià, 31SDD5237, 20-40 m, open scrub, 2 Apr 2015, L. Sáez (Fig. 2C); Portals Nous, Calvià, 31SDD6376, 20 m, growing along the side of a stream, 2 Apr 2015, L. Sáez (Fig. 2C); southern slope of Puig de s’Espart, Andratx, 31SDD4677, 70 m, open scrub, 2 Apr 2015, L. Sáez. Formentera: Punta Prima, 31SCC6786, 28 m, coastal cliffs close to residential areas, 18 March 2014, J. Serapio (photo). New for Mallorca and Formentera. Naturalized. This species, native to Peru, Bolivia and Argentina (Anderson, 2001, Hunt et al., 2006), was previously reported from Eivissa and Menorca by Sanz Elorza et al. (2004) and Fraga et al. (2004) respectively. Our records apparently are the first for Mallorca and Formentera.
Bidens pilosa L., Sp. Pl.: 832 (1753) Eivissa: Can Rubió, Sant Joan de Labritja, 31SCD6726, 80 m, field margins, Oct 2013, J. Serapio (herb. pers.). New for the Balearic Islands. Naturalized (locally). It is native to Central and South America; introduced in Asia, Europe, Africa and Australia. In Spain is found in southern and western Iberian Peninsula and the Canary Islands (Sanz Elorza et al., 2004). In the Ibizan locality an abundant and well established population was found in crop field margins. This species will probably spread to nearby areas, where suitable habitat exists.
Boussingaultia cordifolia Ten. in Ann. Sci. Nat., Bot., ser, 19: 355 (1853) Formentera: Can Carlos, 31SCC6384, 37 m, waste places, Aug 2015, J. Serapio. New for Formentera. Casual. Previously reported from Mallorca, Menorca and Eivissa (Moragues & Rita, 2005; Martín Prieto et al., 2011). 108 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Figure 3. A-B: Calystegia sylvatica subsp. disjuncta from Mallorca; C-D: Cardiospermum halicacabum from Eivissa. E: Cardiospermum grandiflorum from Mallorca. Photographs: J. Rita (A-B, E) and L. Sáez (C-D).
Calystegia sylvatica (Kit.) Griseb. subsp. disjuncta Brummit in Lagascalia 18: 339 (1996) Mallorca: Esporles, 31SDD6491, disturbed stream, 21 June 2004, J. Rita (UIB 16596) (Fig. 3A-B). New for Mallorca. Naturalized. Second report for the Balearic Islands; it was previously reported (as native) from Menorca. This Mediterranean species is grown for ornament and can be New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 109 found as naturalized in riparian habitats. It readily spreads from cultivation and becomes naturalized in several areas of the Iberian Peninsula (eastern Andalusia, Galicia) (Blanca, 2009; Pino Pérez & Pino Pérez, 2014). In this context, it would be advisable to clarify if the Minorcan plants are actually native.
Capparis spinosa L., Sp. Pl.: 503 (1753) subsp. spinosa Eivissa: Can Manyà, Sant Josep de sa Talaia, 31SCD6006 48 m, waysides, 3 June 2015, J. Serapio (photo). New for eastern Balearic Islands. Casual. Previously reported from Mallorca and Menorca (Pla et al.,1992; Fraga et al., 2002).
Cardiospermum grandiflorum Sw., Prodr.: 64 (1788) Mallorca: Gènova, Palma, 31SDD6680, 17 July 2004, J. Rita (UIB 16631) (Fig. 3E). New for the Balearic Islands. Casual. Its native range seems to be restricted to the Americas (Gildenhuys et al., 2013), the Neotropical region from southern Mexico to Brazil and in the Carib- bean islands. The native status of populations in West Africa is unclear. It has been widely planted as an ornamental plant around the world. Cardiospermum grandiflorum has escaped from cultivation and become naturalized, and some- times invasive: Oceania, Africa, North America, South Asia and Europe (Invasive Species Compendium, 2016).
Cardiospermum halicacabum L., Sp. Pl.: 366 (1753) Eivissa: Can Tití, Sant Jordi de ses Salines, 31SCD6007, 64 m, waste places and crops fields margins, 10 Oct 2014 and 11 Nov 2015, J. Serapio (Herb. pers.) (Fig. 3C-D). New for the Balearic Islands. Casual. This annual vine is native to tropical regions of Asia, the Caribbean, and Cen- tral and South America from southern Mexico to Brazil. It was introduced into Australia, the Canary Islands, United States, Oceania, South Europe and South Africa (Henderson, 2001). Its native status in Tropical Africa is unclear (USDA, 2013). In the localities here provided we have found several reproductive individuals and seem to be well established.
Cenchrus setaceus (Forssk.) Morrone in Ann. Bot. (Oxford) 106: 129 (2010) [Pennisetum setaceum (Forssk.) Chiov. in Boll. Soc. Bot. Ital. 1923: 113 (1923)] Menorca: Between Cala Rata and Cala de Sant Antoni, 31SFE0916, 9 m, 14 Apr 2014, waysides, L. Sáez & al. LS-7457 (herb. pers.). Eivissa: Can Frígoles (Sant 110 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Josep de sa Talaia), 31SCD5904, 15 m, 5 June 2013, waysides, J. Serapio; Cas Costes (Sant Josep de sa Talaia) 31SCD5806 57 m, 18 Aug 2013, waysides, J. Serapio. Formentera: Between La Savina and Sant Francesc, 31SCC6287, 4 m, waysides, 17 Aug 2014, J. Serapio (herb. pers.). New for western Balearic Islands. Naturalized. Native to North-East Africa and South Asia; widely cultivated in many parts of the world as an ornamental grass. It is a serious weed in many dry habitats. Fraga et al. (2004, sub Pennisetum setaceum) were the first who reported this spe- cies from the Balearic archipelago, as a naturalized plant occurring in coastal re- gions of eastern Menorca (La Mola, Maó). These authors suggested that this plant is expanding its range. Our observations confirm this view. This species has also been found recently in Mallorca (Guillot & Sáez, 2014): Calvià, Illetes, 25 m, L. Sáez & al. 25 July 2013, LS-7444 (this herbarium specimen was erroneously listed as LS-7323).
Coronilla glauca L., Cent. Pl. 1: 23 (1755) Eivissa: Sant Antoni de Portmany, 31SCD5216 15 m, disturbed areas, May 2014, J. Serapio (herb. pers.); Carretera de Cala Vedella, 31SCD4707 174 m, waysides within forest vegetation, 28 Feb 2016, J. Serapio (herb. pers.). New for Eivissa. Naturalized. Previously reported from Mallorca, Menorca and Formentera. Although this species is regarded as native by García Martín & Talavera (2000), it seems to be a non-native species in the Balearics Islands (Bolòs & Vigo, 1984; Gil & Llorens, 2001; Moragues & Rita, 2005).
Cortaderia selloana (Schult. & Schult. fil.) Asch. & Graben., Syn. Mitteleur. Fl. 2(1): 325 (1900) Formentera: Punta Prima, Parc Natural de Ses Salines, 31SCC6686, 27 m, waste places, 18 Apr 2014, J. Serapio. New for Formentera. Locally naturalized. With this report the species is now known for all the Balearic Islands.
Cotyledon orbiculata L., Sp. Pl.: 429 (1753) Mallorca: Capdepera, Cap Vermell, between Es Mollet and Na Blava, 31SED3889, 20-25 m, 3 Apr 2015, L. Sáez (Fig. 4A). New for the Balearic Islands. Casual. This southern African leaf-succulent shrub is sometimes cultivated as an ornamental, but so far has not been reported as escaped or naturalized in the Balearic Islands. Cotyledon orbiculata has also been reported naturalised in the Mediterranean climates of Australia and California, a pattern typical of southern African plants that have become weeds overseas (Randall & Kessal, 2004; Thu- iller et al. 2005). In the Majorcan locality C. orbiculata grows in a maritime New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 111
Figure 4. A: Cotyledon orbiculata from Mallorca; B: Cylindropuntia imbricata from Eivissa; C: Cylindropuntia pallida from Eivissa; D: Freesia leichtlinii subsp. alba from Mallorca. Photographs: L. Sáez. slope facing south near the base of a stone wall adjacent to a road. There are two sub-populations at Cap Vermell, although in all probability there might be sev- eral other groups of plants scattered in the area. Dumping of yard trimmings and green waste could explain the establishment of C. orbiculata in Cap Vermell area. 112 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Crassula ovata (Mill.) Druce, Rep. Bot. Soc. Exch. Club Brit. Isles 1916: 617 (1917) Eivissa: Sa Canal, Sant Josep de Sa Talaia, 31SCD5900, 10 m, 30 Apr 2016, J. Serapio (photo). New for western Balearic Islands. Casual. This species, native to South Africa (Jaarsveld, 2003), is cultivated every- where as an ornamental plant. It is present as casual or naturalized in other terri- tories of Africa, America, Asia (China), Europe and Oceania (Wang et al., 2015). Crassula ovata was previously reported from northern Mallorca (Deià) by Guillot & Sáez (2014).
Cylindropuntia imbricata (Haw.) F.M. Knuth in C. Backeberg & F.M. Knuth, Kaktus-ABC: 125 (1935) [Cereus imbricatus Haworth, Suppl. Pl. Succ., 70 (1819)] Eivissa: Sa Sal Rosa (Sant Josep de sa Talaia) 31SCD6103, 8 m, waysides, 19 May 2015, J. Serapio (Fig. 4B). New for western Balearic Islands. Naturalized. Native to central and northern Mexico and southern United States (Walters et al., 2011). It is naturalised in Australia, South Africa and Mediterranean region. This species was listed for Mallorca by Moragues & Rita (2005). Dumping of yard trimmings and green waste could explain the establishment of Cylindropun- tia imbricata in the locality of Sal Rosa.
Cylindropuntia pallida (Rose) F.M. Knuth in C. Backeberg & F. M. Knuth, Kaktus-ABC: 126 (1935) Eivissa: Illa grossa (Port d’Eivissa) 31SCD6607 15 m, 29 Apr 2014, J. Serapio (Fig. 4C). Formentera: Punta Prima, 31SCD6786, 31 m, 18 March 2014, J. Serapio (photo). New for the Balearic Islands. Casual. Cylindropuntia pallida is native from Mexico; its phylogenetic origin is un- certain (Laguna et al., 2013). This species was reported as naturalized in South Africa, Australia and the Iberian Peninsula. The present records apparently are the first for the Balearic Islands.
Cyrtomium falcatum (L. f.) C. Presl, Tent. Pterid.: 86 (1836) Eivissa: Can Parent des Fornàs, Sant Rafel, 31SCD6111, 87 m, 4 Jan 2015, J. Serapio (photo). New for western Balearic Islands. Casual. Native to East Asia, this fern is a popular garden plant in temperate zones. It was reported as escaped from cultivation from Mallorca (Alomar et al., 2000) and Menorca (Fraga et al., 2004). A group of a dozen individuals (some of them re- productive) were found within a rain tank. New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 113
Datura ferox L., Demostr. Pl.: 6 (1753) Mallorca: Cas Busso, Llucmajor, 31SDD8561, 28 May 2002, J. Rita, C. Font- cuberta & E. Moragues (UIB 16349); Pont d’Inca, Torrent Gros, 31SDD7383, 1 March 2006, J. Rita (photo). New for Mallorca. Naturalized. It was previously reported from Dragonera (Alomar et al., 1992), Eivissa (Puget et al., 1995) and Menorca (Fraga et al., 2007).
Datura stramonium L., Sp. Pl.: 179 (1753) Formentera: Ses Bardetes (Sant Francesc de Formentera), 31SCC6384, 38 m, 16 Aug 2014, J. Serapio; Camí des Brolls (Formentera) 31SCC6386, 5 m, 17 Aug 2014, J. Serapio (photo). New for Formentera. Casual. With this report the species is now known for all the Balearic Islands. In For- mentera D. stramonium grows in waste places and cultivated fields.
Dichondra micrantha Urb., Symb. Antill. 9: 243 (1924) Mallorca: Palma, Parc de les Fonts, 31SDD7082, 39 m, escaped in roadsides, 30 July 2014, L. Sáez LS-7562 (BC 879619). Eivissa: Cuitat d’Eivissa, 31SCD6308, 5 m, urban pavements, 2014 J. Serapio (herb. pers.). New for Mallorca and Eivissa. Casual. This species, native to East Asia (China, Japan and Korea), has been spread around the world as a lawn weed and grass substitute (Austin et al., 1998). Dichondra micrantha was recently discovered in Menorca, Cala en Porter (Podda et al., 2010) and is here reported for the first time from Mallorca and Eivissa.
Drosanthemum floribundum (Haw.) Schwantes in Z. Sukkulentenk. 3: 29 (1927) Eivissa: Pas de s’Illa, Sant Miquel de Balansat, 31SCD6427, 3 m, coastal habi- tats, Aug 2013, J. Serapio (herb. pers.). Formentera: Illot de S’Espardell, 31SCC6795, 10 m, naturalized in open scrub and coastal habitats, 11 May 2016, J. Serapio (photo). New for western Balearic Islands. Naturalized (locally). It is a native species to South Africa (Jacobsen, 1954) which is grown for or- nament in warm-temperate and subtropical regions of the world. This species was reported as naturalized in California and South-West Europe (Guillot et al., 2009). In the Balearic Islands it was first recorded as naturalized from Menorca (Fraga et al., 2004). 114 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Eschscholzia californica Cham. in Nees, Horae Phys. Berol.: 74 (1820) Mallorca: Valldemossa, 31SDD6394, 1 July 2005, J. Rita (photo). New for the Balearic Islands. Casual. Native to western North America. Because of its ornamental value E. califor- nica was introduced into several regions with Mediterranean climates. It is natu- ralized in Australia, South and tropical Africa, South America and Europe (GBIF, 2016). This species was doubtfully listed for Balearic Islands by Paiva (1986). As far as we know this is the first concrete Balearic record for E. californica.
Freesia leichtlinii Katt subsp. alba (G.L. Mey.) J.C. Manning & Glodblatt in Sterlitzia 27: 70 (2010) Mallorca: Bellver, 31SDD6738, 42-50 m, Pinus halepensis forest, 29 March 2015, L. Sáez (Fig. 4D). Eivissa: Sa Canal, Sant Josep de sa Talaia, 31SCD5900, 10 m, Pinus halepensis forest, 8 March 2015, J. Serapio (herb. pers.). Formen- tera: Punta Prima, 31SCC6786, 28 m, coastal cliffs close to residential areas, 18 March 2014, J. Serapio (photo). New for the Balearic Islands. Naturalized. This southern African plant is widely cultivated as an ornamental, but so far has not been reported as escaped or naturalized in the Balearic Islands. Freesia leichtlinii subsp. alba often has been confused with F. refracta (Jacq.) Klatt (Goldblatt, 2002; Goldblatt & Manning, 2000), and therefore the latter has been erroneously reported from Balearic Islands. In fact, F. refracta is rarely cultivated (Goldblatt, 2002). Our specimens correspond to F. leichtlinii subsp. alba by the following char- acters: bracts green; tepals predominantly white, often with yellow markings on lower tepals (Goldblatt, 2002; Hurrell & Delucchi, 2005). The population from Bellver has about 100 individuals that are apparently well established. Initially one of us (LS) found this population in 1986 (L. Sáez, herb. pers., sub F. refracta) and, in our opinion, F. leichtlinii subsp. alba is currently expanding in this area.
Gomphocarpus physocarpus E. Mey. in E. May. & Drége, Comm. Pl. Afr. Austr.: 202 (1838) Mallorca: Can Torrent, between Felanitx and Cala d’Or, 31SED16, 18 Sept, 2002, J. Rita, E. Moragues & C. Fontcuberta (UIB 16160) (Fig. 5A). New for the Balearic Islands. Casual. A species native to South-East Africa (South Africa, Swaziland and southern Mozambique) that is introduced in other parts of the world (the Caribbean, South Asia, Hawaii, Australia, New Zealand, New Caledonia and the Mediterranean region) (Dar et al., 2012). Arista & Ortiz (2012) reported this species from south- ern and eastern Spain and northwestern Portugal. New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 115
Gossypium hirsutum L., Sp. Pl. ed. 2, 2: 975 (1763) Mallorca: Road to Port d’Alcúdia, 31SEE1210, 4 Nov 2002, J. Rita & E. Mora- gues (UIB 16338) New for the Balearic Islands. Casual. This species is widely distributed in Central America and northern South America, the Caribbean, and even reaches distant islands in the Pacific (Solomon Islands, Marquesas) (Wendell & Grover, 2015). It is cultivated worldwide in suit- able climates and may be found also as an escape. Two species of this genus (Gossypium barbadense L. and G. herbaceum L.) were listed for the Balearic Is- lands (Mallorca) by Paiva & Nogueira (1993). However, there are no recent ob- servations of both species in the Balearic archipelago.
Hedera hibernica (G. Kirchn.) Bean, Trees Shrubs Brit. Isles 1: 609 (1914) Mallorca: Calvià, Caló de ses Llises, 31SDD5175, 10 m, stream, 2 Apr 2014, L. Sáez LS-7577 (herb. pers.). New for the Balearic Islands. Casual. It is a tetraploid species native to Atlantic Europe (Valcárcel et al., 2003), is widely used as a ground cover and frequently escapes from cultivation (McAl- lister & Rutherford, 1990). Plants collected in Caló de ses Llises were characterized by the following char- acters: i) remarkably larger leaves (up to 15 cm width) than those of H. helix, ii) sessile and smaller trichomes (up to 0.7-0.9 mm in diameter), iii) greater average number of rays per trichome and iv) rays almost always lie flat along the surface of the leaf, all in one plane (McAllister & Rutherford, 1990; Valcárcel et al., 2003).
Hedera maroccana McAll. in Plantsman 15: 126 (1993) Mallorca: Campanet, torrent de Sant Miquel, 31SDE9704, 46 m, 25 July 2014, L. Sáez LS-7557 (herb. pers.). New for the Balearic Islands. Casual. An escape from cultivation. Only one specimen has been found growing along the side of a stream. Hedera maroccana is a diploid species, native to North-West Africa (Morocco), which belongs to the Hedera canariensis Willd. complex, a group of Macaronesian and Mediterranean ivies with small reddish scale hairs (Valcárcel & Vargas, 2010). Hedera maroccana has been traditionally grown for ornament in the Iberian Penin- sula, being the most common species in cultivation with small reddish scale hairs.
Kalanchoe delagoensis Eckl. & Zeyh., Enum. Pl. Afric. Austral.: 305 (1837) Eivissa: Es Corb Marí, Sant Josep de sa Talaia, 31SCD6001, 50 m, several spec- imens growing along waysides, 30 Oct 2009, J.C. Palerm (photo); Punta des Cav- allet, Sant Josep de sa Talaia, 31SCD6101, 5 m, one specimen growing on maritime rocks, 30 Oct 2009, J.C. Palerm. 116 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
New for western Balearic Islands; presence confirmed for the Balearic archi- pelago. Casual. This species is native to Madagascar (Ward, 2008). It was introduced in many regions as an ornamental and it can now be found naturalized in dry hab- itats in North and Central America, Caribbean, South-West Europe, South and Tropical Africa, China and Oceania (Wang et al., 2016; Invasive Species Com- pendium, 2016). In many of these areas K. delagoensis has become invasive. Kalanchoe delagoensis is close to K. daigremontiana Raym.-Hamet & H. Per- rier and K. × houghtonii D.B. Ward [K. daigremontiana × K. delagoensis], but K. delagoensis and can be distinguished by its subcylindrical, narrow (usually 2-6 mm wide) leaves, toothed only at apex, with petioles and blades indistin- guishable. Kalanchoe delagoensis was listed for southwestern Mallorca by Gil & Seguí (2015) but with doubts about its specific identity [“Kalanchoe cf. dela- goensis”]. It is possible that this species exists in southwestern Mallorca, al- though Gil & Seguí (2015) not listed K. × houghtonii which is in fact present in this area.
Kleinia neriifolia Haw., Syn. Pl. Succ.: 312 (1812) Eivissa: Can Mariano Burgos, Sant Josep de sa Talaia, 31SCD6007, 63 m 18 Dec 2013, J. Serapio (photo). Formentera: Punta Prima (Formentera) 31SCD6786, 31 m, waste places, 18 Apr 2014, J. Serapio (photo). New for western Balearic Islands. Casual. This species, endemic to the island of Tenerife (Canary Islands), was previ- ously reported from Mallorca by Moragues & Rita (2005). Several well-estab- lished specimens were found in the localities listed above. Dumping of yard trimmings and green waste could explain the establishment of Kleinia neriifolia in these localities.
Lantana strigocamara R.W. Sanders in Sida 22: 394 (2006) Mallorca: Platga de S’Hostalet, Calvià, 31SDD6275, 8 m, waysides, 12 Aug 2016, L. Sáez LS-7760 (herb. pers.) (Fig. 5B). New for Mallorca. Casual. The aggregate species known as L. camara is regarded as a variable polyploid complex of interbreeding taxa (Sanders, 2006) which includes a wide diversity of varieties arising from horticultural and natural hybridisation, selection and so- matic mutation (Swarbrick et al., 1998). Lantana strigocamara is of cultivated origin. This species is cultivated worldwide and escaped pantropically (Sanders, 2012). This is the second report of L. strigocamara as an escape from cultivation in the Balearic Islands: Fraga (2016, in press) recorded this species from Menorca. New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 117
Figure 5. A: Gomphocarpus physocarpus from Mallorca; B: Lantana strigocamara from Mallorca; C: Lycianthes rantonnetii from Mallorca; D: Malephora uitenhagensis from Ma- llorca. Photographs: J. Rita (A) and L. Sáez (B-D).
Lathyrus odoratus L., Sp. Pl.: 732 (1753) Mallorca: S’Amarador (Mondragó), 31SED1655, 25 March 2003, E. Moragues (UIB 16222). Eivissa: Prop Cala Sant Vicent, 31SCD7726, 8 May 2003, E. Mora- gues, J. Rita (UIB 16254). New for the Balearic Islands. Casual. This species is native only to the extreme southwest of Italy and Sicily, but is widely cultivated worldwide and naturalized in some areas (Branca & Donnini, 2011). 118 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Lathyrus sativus L., Sp. Pl.: 730 (1753) Eivissa: Between Sant Rafel-Santa Agnès, 31SCD51, waysides, 8 May 2003, E. Moragues & J. Rita (UIB 16255). New for the Balearic Islands. Casual. Its origin is unclear, but it may be East Europe (Balkan Peninsula) or Near East (Gallego, 1999). According to the former author this species is introduced in South Asia, Europe, North Africa, Macaronesia and Southern America. With re- gard the Balearic archipelago, L. sativus was reported as cultivated from Mallorca (Marès & Vigineix, 1880) and Menorca (Rodríguez, 1904). As far as we know, the above record is the first for L. sativus, as escaped from cultivation, in the Balearic Islands.
Lavandula dentata L., Sp. Pl.: 572 (1753) Formentera: Sant Francesc de Formentera 31SCC6385 28 m, 18 Apr 2014, J. Serapio. New for Formentera. Locally naturalized. This Mediterranean species is native in Mallorca and Eivissa, whereas in Men- orca is considered non-native (Fraga et al., 2004). The population of Formentera is found in the vicinity of residential areas and has a clear non-native character.
Limoniastrum monopetalum (L.) Boiss. in DC., Prodr. 12: 689 (1848) Formentera: S’Espardell islet, 31SCC6795, 23 Aug 2014, J. Serapio (herb. pers.). New for Formentera. Casual. This Mediterranean species was listed for Mallorca, Menorca and Eivissa by Moragues & Rita (2005). In s’Espardell islet L. monopetalum is relatively well established. It is accompanied by other exotics viz Disphyma crassifolium (L.) L. Bolus and Opuntia ficus-indica L.
Linum usitatissimum L., Sp. Pl.: 277 (1753) Eivissa: Platja den Bossa, 31SCD6105, 3 m, disturbed areas, 28 Feb 2016, J. Serapio (herb. pers.). New for western Balearic Islands. As far as we know, this is the first concrete report for the Balearic Islands. Linum usitatissimum was listed for Menorca, on the basis of a bibliographic refer- ence, by Martínez Labarga & Muñoz Garmendia (2015).
Lycianthes rantonnetii (Carrière) Bitter in Abh. Naturwiss. Vereins Bremen 24: 332 (1920) [Solanum rantonnetii Carrière in Rev. Hort. 32: 135 (1859)] Mallorca: Calvià, Portals Nous, 31SDD6376, 20 m, growing along the side of a stream, 2 Apr 2015, L. Sáez LS-7578 (Fig. 5C). New for the Balearic Islands. Casual. New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 119
Native to South America (Argentina, Bolivia, Brazil and Paraguay) (Gallego, 2012); widely grown for ornament in warm-temperate and subtropical regions of the world. In the Iberian Peninsula L. rantonnetii is considered to be naturalized in southern Spain (Málaga province) and subspontaenous in Madrid (Gallego, 2012). The present record near Palma de Mallorca apparently is the first for the Balearic Islands. Lycianthes rantonnetii is accompanied by other exotics viz Agave fourcroydes, Myoporum laetum and Oxalis pes-caprae.
Malephora uitenhagensis Jacobsen & Schwanthes in Nat. Cact. & Succ. J. 13: 78 (1958) Mallorca: Between Punta des Carregador and Platja de S’Hostalet, Calvià, 31S6275, 2-6 m, maritime rocks, 12 Aug 2016, L. Sáez (Fig. 5D). New for the Balearic Islands. Naturalized (locally). Native to South Africa (Hartmann, 2001); sometimes used for ornament in warm regions of the world. In Europe M. uitenhagensis has only been reported as casual from Sardinia and northeastern Iberian Peninsula (as naturalized) (cf. Ay- merich, 2015). In the locality given above it occurs with c. 20 individuals and is obviously naturalized, at least locally.
Malus domestica (Borkh.) Borkh., Theor. Prakt. Hand. Forsbot. 2: 1272 (1803) Eivissa: Sant Antoni de Portmany, 31SCD5316, 13 m, waysides, 20 Aug 2016, J. Serapio (herb. pers.). New for western Balearic Islands. Casual. It was previously reported from Menorca (Fraga et al., 2004).
Matricaria chamomilla L., Sp. Pl.: 891 (1753) Formentera: camí vell de la Mola, 31SCC6883, 8 m, waysides, Apr 2014, J. Serapio (herb. pers.). New for Formentera. Casual. The present record is the first for Formentera; previously reported from Mal- lorca (Alomar et al., 1992), Eivissa (Puget et al., 1995) and Menorca (Fraga, 1998).
Nicotiana rustica L., Sp. Pl.: 180 (1753) Eivissa: Cala Xarraca, 31SCD7028, 2 Sept, 2002, J. Rita & E. Moragues (UIB 16171). New for western Balearic Islands. Casual. It was previously reported from Menorca (Porta, 1887) and Mallorca (Gil, 2004). 120 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Nothoscordon borbonicum Kunth, Enum. Pl. 4: 462 (1843) Mallorca: Es Carnatge, Palma, 31SDD7477, 5-7 m, scrub and Pinus halepensis forest, 3 May 2014, L. Sáez LS-7518 (herb. pers.). Eivissa: Es Viver, Eivissa, 31SCD6207, 12 m, 6 March 2013, J. Serapio (herb. pers.). First concrete report for western Balearic Islands and Mallorca. Naturalized (locally). The forest concrete Balearic report for this species is due to Font Quer (1919), who reported it from eastern Menorca. This species was listed for Mallorca, Me- norca and Eivissa (without concrete localities) by Moragues & Rita (2005). There is considerable controversy over the correct epithet for this plant (Jacob- sen & McNeal, 2002; Aedo, 2013). The latter authors use the name N. gracile (Dryand. ex Aiton) Stearn in Taxon 35: 338 (1986), whereas Ravenna (1991) pos- tulated that N. borbonicum originated as a natural hybrid between two wild spe- cies, N. entrerianum and genuine N. gracile, in the area of Buenos Aires, Argentina.
Opuntia engelmannii Salm-Dyck ex Engelmann in Boston J. Nat. Hist. 6: 207 (1850) subsp. lindheimeri (Engelm.) U. Guzman & Mandujano in Cactaceae Systematics Init. 16: 18 (2003) [O. lindheimeri Engelmann in Boston J. Nat. Hist. 6: 207 (1850)] Mallorca: Calvià, Caló de ses Llises, 31SDD5175, 10 m, rocky places, 2 Apr 2015, L. Sáez (Fig. 6A). Eivissa: Illa Grossa, port d’Eivissa, 31SCD6607, 15 m, 29 Apr 2014, J. Serapio (Fig. 6B). New for the Balearic Islands. Naturalized. Native to Chihuahuan Desert (northern Mexico and southern United States); widely cultivated for ornament in warm-temperate and subtropical regions of the world. In South-West Europe this species has been reported as naturalized in the Iberian Peninsula (Guillot, 2003; Sanz Elorza et al., 2006) and Italy (Guiggi, 2010). The Balearic specimens bear stem segments lanceolate to narrowly lanceo- late, becoming very elongate, more than 2 times longer than wide. On the basis of these morphological characters the Balearic specimens are referable to a garden form called “linguiformis”. In Illa Grossa Opuntia engelmannii subsp. lindheimeri is fully naturalized, whereas in the Mallorca locality this taxon is casual.
Osteospermum ecklonis (DC.) Norl., Stud. Calend.: 244 (1943) Mallorca: Es Camp de Mar, 31SDD5076 and 31SDD5077, 10-16 m, open scrub and waysides, 4 Apr 2015, L. Sáez (photo). New for the Balearic Islands. Casual. It is a popular garden plant native to South Africa. This species is regarded as a weed in Mediterranean-climate regions (Mediterranean basin, North America and Australia). In the Iberian Peninsula O. ecklonis has been reported as natural- ized in Galicia, Valencian Community, Galicia and Catalonia (González-Mar- tínez, 2015; Aymerich, 2016). New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 121
Passiflora caerulea L., Sp. Pl.: 959 (1753) Eivissa: Torrent des Codolar, Sant Josep de sa Talaia, 31SCD5703, 3 m, 13 Aug 2013, J. Serapio (photo). New for western Balearic Islands. Casual. This South American vine is widely cultivated as a wall-climber or as ground- cover. In milder regions it can be found as casual or naturalized. It was previously reported from Menorca (Torre Solí) by Podda et al. (2010). In Torrent des Codolar this species is accompanied by other exotics viz Agave americana, Arundo donax, Cyperus rotundus, Opuntia fiscus-indica, Oxalis pes-caprae, Ricinus communis and Stenotaphrum secundatum.
Physalis peruviana L., Sp. Pl. ed. 2: 1670 (1763) Eivissa: Can Tití, Sant Josep, 31SCD6007 60 m, field margins, Sept 2013, J. Serapio (herb. pers.). Second record for western Balearic Islands. Casual. This species was previously reported from Mallorca (Alomar & Salom, 2003), Eivissa (Guara et al., 2004) and Menorca (Fraga et al., 2007).
Phytolacca icosandra L., Syst. Nat. ed. 10, 2: 1040 (1759) Mallorca: Bunyola, 31SDD7394, crop margins, 1 Sept 2003, J. Rita (photo); Gènova, Palma, disturbed places, 31SDD6680, 17 July 2004, J. Rita (UIB 16630) (Fig. 6 C-E). New for Europe. Casual. Its native area is unclear, but it may be Central and South America (from Mexico to Peru) (Rzedowsky & Calderón, 2000; Nienaber & Thieret, 2003). This species is introduced in Asia, Oceania, Africa and North America (GBIF, 2016). As far as we know, this is the first concrete report for Europe (see GBIF, 2016 and Uotila, 2011). The Majorcan specimens are clearly referable to Ph. icosandra based on the following diagnostic characters: Inflorescences (erect spike-like racemes) up to 30 cm long, surpassing subtending leaves; pedicel absent or 0.5-2 mm long; sta- mens, at least in middle and proximal flowers, 14-20, usually in 2 whorls; carpels connate; fruits berries, purple to purple black. Phytolacca octandra L. can be separated by its inflorescences (equaling or shorter than subtending leaves) and its stamens (7-10, in 1 whorl) (Nienaber & Thieret, 2003). Phytolacca polyandra has a relatively high number of bicyclic stamens (12-16), but is easily separable from Ph. icosandra by its longer pedun- cles (1-1.8 cm long) (see Dequan & Larsen, 2003). Phytolacca polyandra Batalin was listed for Mallorca by Moragues & Rita (2005). However, the voucher specimen that had served as base for this report cor- responds to Ph. icosandra. As far as we know, this is the first European report for Ph. icosandra (see GBIF, 2016 and Invasive Species Compendium, 2016). 122 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Figure 6. A-B: Opuntia engelmannii subsp. lindheimeri from Mallorca (A) and Eivissa (B); C-E: Phytolacca icosandra from Mallorca. Photographs: L. Sáez (A), J. Serapio (B) and J. Rita (C-E).
Pittosporum tobira (Thunb.) W.T. Aiton, Hortus Kew. 2: 27 (1811) Eivissa: Sa Sal Rosa, Sant Josep de sa Talaia, 31SCD6103, 8 m, open scrub, 19 May 2015, J. Serapio; Torrent de Santa Eulària, 31SCD7116, 26 m, stream banks, 21 Jan 2016, J. Serapio; Sa Canal, Sant Josep de Sa Talaia, 31SCD5900, 10 m, 30 Apr 2016, J. Serapio (photo). New for western Balearic Islands. Casual (locally naturalized in eastern Balearic Islands). Native to East Asia (China, Japan and Korea) and widely cultivated for orna- ment in warm-temperate and subtropical regions of the world. This species was previously reported from Mallorca and Menorca, where it is naturalized in streams and human-disturbed areas such as urban areas, waysides, abandoned lands, old garden sites, fallow or abandoned fields (Fraga et al., 2004; Moragues & Rita, 2005). New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 123
Plumbago auriculata Lam., Encycl. 2: 270 (1786) Eivissa: Pla de ses Formigues, Sant Vicent de sa Cala, 31SCD7727, 129 m, way- sides, 10 May 2016, J. Serapio (herb. pers.); Salt de Rubió, 31SCD6224, 144 m, waysides, 22 Feb 2014. J. Serapio. New for western Balearic Islands. Casual. Previously reported from western Mallorca by Guillot & Sáez (2014).
Podranea ricasoliana (Tanfani) Sprague, Fl. Cap. (Harvey) 4: 450 (1904) Mallorca: Torrent de s’Hostalet, Calvià, 31SDD6376, 25-30 m, 2 Apr 2015, 28 June 2016, L. Sáez. First concrete record for the Balearic Islands. Casual. This woody creeper is generally thought to be native to South Africa (Hassler, 2016). However, according to Lee et al. (2016) many South African botanists suspect that this species may not be indigenous to South Africa, apparently based upon historical perspective. Podranea ricasoliana was introduced into North, Central and South America, the Caribbean, Asia, Oceania, South Europe and Tropical Africa (Lee et al., 2016; Hassler, 2016; Invasive Species Compendium, 2016). Podranea ricasoliana was listed for the Balearic archipelago as subspontae- nous, without indication of concrete island (Moragues & Rita, 2005). Dumping of yard trimmings and green waste could explain the establishment of Podranea ricasoliana in this locality.
Sorghum bicolor (L.) Moench, Methodus: 207 (1794) Eivissa: Sta Eulària, barri Can Guasch, 31SCD7316, 33 m, waysides, 21 March 2015, J. Serapio (herb. pers.). New for western Balearic Islands. Casual. As far as we know, this is the first concrete report for western Balearic Islands. Previously, this species was collected in Puig de Teix (northern Mallorca) by F. Bonafè (HJBS-Bonafè-0156, sub S. vulgare), and later it was reported from Al- gaida (central Mallorca) (Gil, 2004).
Sorghum halepense (L.) Pers., Syn. Pl. 1: 101 (1805) Formentera: Carretera la Savina-Sant Franscesc, 4 m, roadsides, 31SCC6287, 10 Aug 2013, J. Serapio (herb. pers.); Es Arenals, 7 m, field margins, 31SCC7081, 9 Aug 2016 J. Serapio. New for Formentera. Naturalized. This species was previously known from all the main islands of the Balearic archipelago except Formentera. 124 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Tropaeolum majus L., Sp. Pl.: 345 (1753) Eivissa: near Sant Carles. 31SCD7521, 78 m, waysides near field margins, May 2014, J. Serapio (herb. pers.). New for western Balearic Islands. Casual. As far as we know, this is the first concrete report for western Balearic Islands. Tropaeolum majus is naturalized in eastern Balearic Islands, mainly in Mallorca (Moragues & Rita, 2005) where it usually grows in streams.
Vinca difformis Pourr. in Hist. & Mém. Acad. Roy. Sci. Tolouse 3: 333 (1788) Formentera: Carretera Cap de Barbaria, 31SCC6181, 67 m, waysides, 15 May 2014, J. Serapio (herb. pers.). New for western Balearic Islands. Casual. As far as we know, this is the first concrete report for western Balearic Islands. This species was previously known from Mallorca and Menorca, where it is usu- ally regarded as native.
Vitis × koberi Ardenghi, Galasso, Banfi & Lastrucci in Phytotaxa 166: 184 (2014) [V. berlandieri Planch. × V. riparia Michx.] Eivissa: Sa Joveria, 31SCD6308, 8 m, abandoned fields, 18 Aug 2016, J. Serapio (herb. pers.) (Fig. 5 C). New for the Balearic Islands. Casual. Vitis × koberi, along with V. × ruggerii, is currently one of the most employed rootstocks in Europe and the Mediterranean region, where it is regarded as one of the most invasive alien grapes (Ardenghi et al., 2014; Ardenghi & Cauzzi, 2015).
Vitis × ruggeri Ardenghi, Galasso, Banfi & Lastrucci in Phytotaxa 166: 187 (2014) [V. berlandieri Planch. × V. rupestris Scheele] Mallorca: Campanet, torrent de Sant Miquel, 31SDE9704, 48 m, stream banks, 25 July 2014, L. Sáez LS-7558 (herb. pers.) (Fig. 5 D). New for the Balearic Islands. Casual. The plants collected in Campanet belong to the cultivar ‘57 R’, characterized by 3- to slightly 5-lobed leaf blades and already recorded from Sicily (Ardenghi & Cauzzi, 2015).
Vitis rupestris Scheele in Linnaea 21: 591 (1848) Mallorca: al NE de Sóller, Ses Alzines, 31SDE7503, 55 m, scrub and banks, 22 June 2015, L. Sáez LS-7651 (herb. pers.) (Fig. 5 E). Eivissa: Can Murtera, 31SCD6308, 3 m, abandoned fields, 18 Aug 2016, J. Sera- pio (herb. pers.) New for the Balearic Islands. Naturalized (locally). New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 125
Figure 7. A: Vitis × koberi from Eivissa; B: Vitis × ruggeri from Mallorca; C: Vitis rupes- tris from Mallorca. Photographs: L. Sáez. 126 Orsis 30, 2016 L. Sáez; J. Serapio; C. Gómez-Bellver; N. M. G. Ardenghi; D. Guillot; J. Rita
Vitis rupestris has been one of the first rootstocks to be used to face at the phylloxera crisis; its employment decreased in recent times, having been replaced by hybrids (such as V. × ruggerii) more resistant to drought and characterized by a minor vigor. This species is regarded as naturalized and invasive in different parts of Europe and the Mediterranean region (Laguna, 2003; Ardenghi et al., 2014; Ardenghi & Cauzzi, 2015).
Washingtonia robusta H. Wendl. in Gart.-Zeitung (Berlin) 2: 198 (1883) Mallorca: Torrent de Cala Blanca, Calvià, 31SDD5474, 3-5 m, streambed, 2 Apr 2015, L. Sáez (photo). New for the Balearic Islands. Casual. This species, native to Mexico, is widely cultivated as an ornamental in the warm-temperate and subtropical regions of the world (Verloove, 2013). Several young specimens were found growing along a stream close to an urbanized area.
Yucca gigantea Lem. Ill. Hort. 6: 91 (1859) Mallorca: Torrent de s’Hostalet, Calvià, 31SDD6376, 25 m, 2 Apr 2015, L. Sáez. New for the Balearic Islands. Casual. This species is native to Central America (Thiede, 2001). It is widely culti- vated as an ornamental in warm regions of the world (López-Pujol & Guillot, 2014). The latter authors reported this species as casual or naturalized from south- ern and eastern Iberian Peninsula. In the Majorcan locality two specimens were found growing along the side of a stream, together with Podranea ricasoliana. The occurrence of this species in Torrent de s’Hostalet probably originated from discarded garden waste of ornamental specimens. The expansion of both species in torrent de s’Hostalet and its surroundings is rather limited because it is an in- tensely urbanized area.
Acknowledgements Joan Carles Palerm kindly provided us photographs and information about Kalan- choe from western Balearic Islands. We would like to thank Joël Lodé and Gideon Smith assistance in confirming the identity of some critical species.
Bibliographical references Aedo, C. 2013. Nothoscordum Kunth. In E. Rico, M.B. Crespo, A. Quintanar, A. Herrero & C. Aedo (eds.). Flora iberica Vol. XX: Liliaceae-Agavaceae: 273-276. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Alomar, G.; González, J.M.; Mascaró, C. 1992. Notes florístiques de les Illes Balears (IV). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 35: 67-72. Alomar, G.; Reynés, A.; Ferrer, I.; Rodríguez, R.; Mus, M. 2000. Alguns pteridòfits inter- essants dels camps marjats de la serra de Tramuntana (Mallorca). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 43: 99-104. New records in plants alien to the Balearic Islands Orsis 30, 2016 127
Alomar, G.; Rosselló, J.A.; Pons, M. 1998. Materials per a l’inventari de Biodiversitat del Parc Natural de Sa Dragonera: Flora i Vegetació i invertebrats. Conselleria de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Litoral. Gràfiques Son Espanyolet. Palma de Mallorca. Anderson, E.F. 2001. The Cactus Family. Timber Press, Portland. Ardenghi, N.M.G.; Cauzzi, P. 2015. Alien grapes (Vitis, Vitaceae) in Sicily (Italy): novel- ties for the Sicilian and Mediterranean flora. Nat. Hist. Sci. 2: 137-148. Ardenghi, N.M.G.; Galasso, G.; Banfi, E.; Zoccola, A.; Foggi B.; Lastrucci, L. 2014 A taxonomic survey of the genus Vitis L. (Vitaceae) in Italy, with special reference to Elba Island (Tuscan Archipelago). Phytotaxa 166: 163-198. Arista, M.; Ortiz, P.L. 2012. Gomphocarpus R. Br. In S. Talavera, C. Andrés, M. Arista, M.P. Fernández Piedra, M.J. Gallego, P.L. Ortiz, C. Romero Zarco, F.J. Salgueiro, S. Silvestre & A. Quintanar (eds.). Flora iberica Vol. XI. Gentianaceae-Boraginaceae: 114-117. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Austin, D.F.; Demissew, S, Young, J. 1998. Studies of the Florida Convolvulaceae-VI. Dichondra. Florida Scientist 61: 195-202. Aymerich, P. 2015. Nuevos datos sobre plantas suculentas alóctonas en Cataluña. Boutel- oua 22: 99-116. Aymerich, P. 2016. Algunas citas de plantas alóctonas de origen ornamental en al zona del Penedès (Cataluña). Bouteloua 24: 78-92. Blanca, G. 2009. Calystegia R. Br. In G. Blanca, B. Cabezudo, M. Cueto, C. Fernández López & C. Morales Torres (eds.). Flora de Andalucía Oriental Vol. 3: Rosaceae- Lentibulariaceae: 321. Consejería de Medio Ambiente, Junta de Andalucía. Sevilla. Branca, F.; Donnini, D. 2011. Lathyrus odoratus. The IUCN Red List of Threatened Spe- cies 2011: e.T176367A7227153.
García Martín, F; Talavera, S. 2000. Coronilla L. In Talavera, S., C. Aedo, S. Castroviejo, C. Romero Zarco, F.J. Salgueiro & M. Velayos (eds.). Flora iberica. Vol. VII(II). Le- guminosae (partim): 881-891. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. GBIF. 2016. Phytolacca icosandra L. in Global Biodiversity Information Facility.
Iamonico, D. 2015. Taxonomic revision of the genus Amaranthus (Amaranthaceae) in It- aly. Phytotaxa 199: 1-84. Invasive Species Compendium. 2016. Available at
Porta, P. 1887. Stirpium in insulis Balearicum anno 1885 collectarum enumeratio. Nuovo Giorn. Bot. Ital. 19: 276-324. Puget, G.; Stafforini, M.; Torres, N. 1995. Notes florístiques de les Illes Balears (V). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears 38: 63-74. Randall, R.; Kessal, O. 2004. National list of naturalised invasive and potentially invasive garden plants. WWF Australia, Sydney, Australia. Ravenna, P. 1991. Nothoscordum gracile and N. borbonicum (Alliaceae). Taxon 40: 485- 487. Thuiller, W., Richardson, D.M., Pysěk, P., Midgley G.F., Hughes G.O., Rouget, M. 2005. Nichebased modelling as a tool for predicting the risk of alien plant invasions at a global scale. Global Change Biology 11: 2234-2250. Richardson, D.M.; Pysek, P.; Rejmanek, M.; Barbour, M.G.; Panetta, F.D.; C.J. West 2000. Naturalization and invasion of alien plants: concepts and definitions. Diversity and Distributions 6: 93-107. Rodriguez, J.J. 1904. Flórula de Menorca. Impr. Fàbregues, Maó. Rzedowsky, J.; Calderón, G. 2000. Notas sbre el género Phytolacca (Phytolaccaceae) en México. Acta Bot. Mexicana 53: 49-66. Sáez, L.; Bibiloni, G.; Rita, J.; Gil; L.; Moragues, E.; Romero, C.; Vicens, J. 2015. Addi- tions and amendments to the flora of the Balearic Islands. Orsis 29: 173-192. Sanders, R.W. 2006. Taxonomy of Lantana sect. Lantana (Verbenaceae): I. Correct ap- plication of Lantana camara and associated names. Sida 22: 381-421. Sanders, R.W. 2012. Taxonomy of Lantana Sect. Lantana (Verbenaceae): II. Taxonomic Revision. Bot. Research Inst. Texas 6: 403-441. Santos-Guerra, A.; Padrón Mederos, M.A.; Mesa Coello, R.; Ojeda Land, E.; Reyes-Betan- cort, J.A. 2014. Establecimiento de plantas introducidas en la flora vascular silvestre Canaria II (Dicotiledóneas). Acta Bot. Malacitana 39: 227-237. Sanz-Elorza M., Dana Sánchez E.D., Vesperinas E.S., 2006. Further naturalised Cactaceae in northeastern Iberian Peninsula. Anales Jard. Bot. Madrid 63: 7-11. Swarbrick, J.T., Wilson, B.W.; Hannan-Jones, M.A. 1998. Lantana camara. Chapter 9 In: F.D. Panetta, R.H. Groves; R.C.H. (Eds.). The Biology of Australian Weeds. Volume 2: 119-140. Shepherd. Richardson, Meredith, Victoria. Thiede, J. 2001. Agavaceae. In: Eggli, U. (Ed.) Illustrated handbook of succulent plants. Vol. I. Springer. Heidelberg. Uotila, P. 2011. Phytolaccaceae. In: Euro+Med Plantbase - the information resource for Euro-Mediterranean plant diversity.
Verloove, F. 2013. New xenophytes from Gran Canaria (Canary Islands, Spain), with em- phasis on naturalized and (potentially) invasive species. Collect. Bot. (Barcelona) 32: 59-82. Walters, M.; Figueiredo, E.; Crouch, N.R.; Winter, P.J.D.; Smith, G.F.; Zimmermann, H.G.; Mashope, B.K. 2011. Naturalised and invasive succulents of southern Africa. In: Samyn, Y.; Vanden Spiegel, D.; Degreef, J. (eds.). Abc taxa the Series of Manuals dedicated to capacity building in taxonomy and collection management. Vol. 11. Royal Belgian Institute of Natural Sciences. Brussels.
Orsis 30, 2016 133-165
Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat. IV
Pere Aymerich1
Data de recepció: 9 de novembre de 2016 Data d’acceptació: 26 de novembre de 2016 Data de publicació: 20 de desembre de 2016
Resum
En aquest treball es fan aportacions i precisions a la flora regional de les conques superiors dels rius Segre i Llobregat (Pirineus orientals), en gran part referides a tàxons al·lòctons. Pel que fa a tàxons autòctons, destaquem que Oxybasis rubra és novetat per a la flora de Catalunya, i que per primera vegada s’ofereix informació detallada sobre l’única població coneguda als Pirineus de Myosotis minutiflora. En relació amb els tàxons al·lòctons, és remarcable la detecció de poblacions de Cardamine occulta en hàbitats fluvials naturals o seminaturals (ribes de tres embassaments i un riu), ja que l’ús d’aquests hàbitats està molt poc documentat a Europa. Es constata que Prunus virginiana està naturalitzat en un tram del Segre, i també s’han detectat indicis de naturalització incipient de Fraxinus americana i Ulmus laevis. En aquest riu també s’han observat alguns nuclis de Physalis peruviana i Salvia hispanica, però la seva naturalització és incerta. Paraules clau: flora; corologia; espècies al·lòctones; Pirineus; Catalunya; NE de la penín- sula Ibèrica.
Abstract. Floristic data of the upper Segre and Llobregat basins. IV
This work provide new data and precisions about the regional flora of the upper Segre and Llobregat basins (Eastern Pyrenees), which relate largely to alien plants. Regarding native plants it is noteworthy Oxybasis rubra, new for the Catalan flora, and the first detailed information about the only Pyrenean population of Myosotis minutiflora. In regard to the alien taxa we remark the detection of Cardamine occulta populations in natural and semi- natural fluvial habitats (margins of three reservoirs and one river) because in Europe the occurrence of this species outside urban habitats is very rarely reported. The local natu- ralisation of Prunus virginiana in the upper Segre river has been confirmed, and we have also obtained data that suggest an initial naturalisation of Fraxinus americana and Ulmus laevis. In this river we have also observed some populations of Salvia hispanica and Phys- alis peruviana, but their naturalisation is uncertain. Keywords: flora; chorology; alien species; Pyrenees; Catalonia; north-eastern Iberian Peninsula.
1. C/ Barcelona, 29. 08600 Berga. [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 134 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Introducció Continuant treballs previs publicats en els darrers quinze anys, i en particular tres de títol homònim (Aymerich, 2003; Aymerich, 2014; Aymerich, 2015a), en aquest article fem noves aportacions al coneixement de la flora de la zona que abasten les conques altes dels rius Segre i Llobregat, situada en l’àmbit pirinenc del nord de Catalunya. Es tracta d’informacions diverses, que es refereixen a novetats flo- rístiques regionals o a tàxons que són rars o mal coneguts tant a escala regional com catalana.
Material i mètodes L’àmbit geogràfic considerat és una zona heterogènia del nord de Catalunya amb una extensió d’uns 2000 km2, que comprèn les conques altes dels rius Segre (amb límit sud a l’embassament de Rialb) i Llobregat (amb límit sud al baix Berguedà), i en la qual es troben representats hàbitats i bioclimes molt diversos, des dels alpins fins als mediterranis. La informació que s’aporta de cada tàxon consisteix en una citació florística amb el format habitual i després un comentari més o menys extens que contextu- alitza l’interès relatiu de la citació. En cada citació s’indica, en aquest ordre: co- marca, municipi, indret, quadrat UTM 1 × 1 (sempre dins el fus 31N i amb sistema de referència ETRS89), altitud, hàbitat i data d’observació (si s’han fet diverses observacions al lloc en un mateix període, només indiquem el mes o l’any). Els topònims de referència utilitzats són els de la base cartogràfica de l’Institut Car- togràfic de Catalunya (
Tàxons autòctons Acer × martinii Jord. Berguedà: Cercs, congost del Far, DG0670, 650 m, arbreda mixta de caducifolis, 2-VI-2014; Cerdanya: Montellà i Martinet, vall de Ridolaina, la Molina de Ri- dolaina, CG9587, 1140 m, arbreda mixta de caducifolis, 12-VIII-2015. Aquest híbrid entre Acer monspessulanus L. i A. opalus Mill. tot just ha estat indicat d’un parell de localitats pirinenques (Sáez et al. 2008; Aymerich, 2013a). Les noves citacions que aportem d’aquest àmbit es refereixen a grans individus solitaris, com les anteriors, sense que s’observi la tendència a formar poblacions hibridògenes que s’ha detectat al territori ausosegàrric (Aymerich, 2013a).
Achillea ceretanica Sennen Cerdanya: Bolvir, entre el cementiri municipal i el camp de golf, DG0995, 1100 m, prat mesòfil, 17-VII-2014; Fontanals de Cerdanya, riba dreta del Segre al pla d’Arenes, DG1195, 1100 m, prats mesòfils sobre dipòsits al·luvials de graves, 22-VII-2013; Fontanals de Cerdanya, a l’est del mas de Montagut, DG1295, 1150 m, mosaic de prat de dall i prat mesòfil, 2-IX-2013. Aquesta espècie, endèmica dels Pirineus orientals i força rara, ha estat poc documentada en la bibliografia botànica, perquè s’ha tendit a incloure-la en A. millefolium L. en sentit ampli. Les tres localitats indicades es troben a la plana cerdana dins la Catalunya autònoma, àmbit en el qual A. ceretanica no havia estat citada fora de l’enclavament de Llívia.
Alchemilla cadinensis Aymerich & L. Sáez Cerdanya: *Urús, massís de la Tosa d’Alp, vessant nord del puig de la Mena, DG0885, 2350 m, base d’un rocam calcari orientat al nord, 30-VIII-2016. Nova localitat, en un hàbitat típic, d’aquesta espècie de descripció recent (Aymerich & Sáez, 2015a). Amb aquesta citació, se’n coneixen quatre petites poblacions, tres de les quals al massís de la Tosa i l’altra a la serra del Cadí.
Allium oporinanthum Brullo, Pavone & Salmeri Alt Urgell: Ribera d’Urgellet, ribera del Segre a l’est del poble d’Arfa, CG6988, 640 m, herbassars i bardisses sobre graves fluvials, 22-VII-2015. Aportem una localitat a l’Alt Urgell d’aquest tàxon encara mal conegut del grup d’A. paniculatum L., que s’afegeix a les ja indicades a l’alt Segre en indrets secs de la Cerdanya (Aymerich, 2015a). 136 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Arceuthobium oxycedri (DC.) M. Bieb. Solsonès: la Coma i la Pedra, Costa del Llop-Roques del Minguell, CG8570, 1250-1300 m, sobre Juniperus phoenicea en un solell rocós, 8-V-2016. Espècie molt rara a Catalunya que ja era coneguda d’alguns indrets relativa- ment pròxims de la vall del Segre a l’Alt Urgell (Aymerich, 2003; Sáez et al., 2008; BDBC; AFP), però que no havia estat indicada del Solsonès. Les plantes d’aquesta localitat, segons sembla com totes les dels Pirineus catalans, correspo- nen a les poblacions paràsites de Juniperus phoenicea, que recentment han estat proposades com a espècie diferent, A. gambyi Fridl. (Fridlender, 2015).
Cardamine flexuosa With. Alt Urgell: Ribera d’Urgellet, Adrall, riu Segre a l’est del poble, CG6887, 630 m, sòl fangós vora l’aigua, 26-IX-2016. Tot i que aquesta planta és relativament freqüent a les vernedes del Segre a la plana de Cerdanya (Aymerich, 2014), no en coneixem cap dada a l’Alt Urgell (Bolòs et al., 1997, BDBC). La població observada era petita, d’un parell de de- senes d’individus.
Convolvulus althaeoides L. Berguedà: Puig-reig, Colònia Vidal, DG0643, 400 m, vegetació ruderal, 9-X- 2016. Aquesta espècie mediterrània es concentra a la franja marítima, és molt rara a l’interior i no havia estat citada del Berguedà. Les localitats més pròximes es troben al sud del Bages, al Moianès i a l’est d’Osona (Bolòs & Vigo, 1996; Bolòs et al., 2001; Batriu et al., 2011; Mercadé, 2012; BDBC). Considerem que el nucli observat a la Colònia Vidal —una taca d’uns 2 m2— té el seu origen en una in- troducció antròpica recent, probablement per transport de materials o per vehicles. En l’àmbit d’aquest article existeix un antecedent similar de detecció esporàdica de C. althaeoides fora de la seva àrea natural, corresponent a una recol·lecció feta a la Seu d’Urgell l’any 1972 (Vigo et al., 2003; AFP).
Corrigiola litoralis L. Alt Urgell: *Alàs i Cerc, ribera del Segre sota el pont d’Alàs, CG7690, 700 m, areny fluvial, 20-IX-2016. A Catalunya aquest tàxon només havia estat citat de zones litorals i prelitorals de la meitat nord (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2000; BDBC). En aquesta nova localitat dels Pirineus hi vam observar un sol individu i no es pot excloure que es tracti d’una aparició accidental. Fins ara a l’alt Segre, en ambients similars, només havíem vist C. telephiifolia Pourr. Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 137
Draba nemorosa L. Alt Urgell: Josa i Tuixén, entre Tuixén i Sant Jaume de Josa, CG8277, 1170 m, prat molt freqüentat pel bestiar, 16-V-2016; Cerdanya: Bellver de Cerdanya, ribera del Segre a l’est de Cal Pubill, CG9691, 1000 m, marge d’un prat de dall, 30-IV- 2015; Bolvir, ribera del Segre entre Talltorta i la Molina de Bolvir, DG0894, 1070 m, pradells nitrificats sobre acumulacions de graves i còdols fluvials, 20-IV-2016; Fon- tanals de Cerdanya, ribera del Segre entre el pont del Soler i el pont de Queixans, DG0994, 1090 m, pradells nitrificats sobre acumulacions de còdols, 24-IV-2016. Localitats que amplien una mica l’àrea coneguda d’aquesta espècie, fins a la part central de la plana de Cerdanya i la vall de la Vansa. Resulten especialment interessants les poblacions molt grans, de milers d’individus, que fa en alguns ambients fluvials (acumulacions de sediments grollers) de la plana del Segre, perquè en el nostre àmbit habitualment és considerada una planta de muntanya.
Draba subnivalis Braun-Blanq. Cerdanya: *Urús, massís de la Tosa d’Alp, Coma Oriola, DG0886, 2150-2200 m, fissures de roques calcàries, 11-VI-2015. Nova localitat d’aquest endemisme escàs dels Pirineus orientals al massís de la Tosa d’Alp, on ja havia estat citat d’un parell de punts més meridionals (Vigo et al., 2003). La població de Coma Oriola, com les altres d’aquesta espècie al massís —i en general arreu— sembla petita, ja que tot just hi vam observar uns 10 individus reproductors.
Epipactis rhodanensis Gévaudan & Robatsch Cerdanya: Bolvir, Talltorta, prop de la Farga, DG0894, 1175 m, plantació de pollancres a la ribera del Segre, 29-VI-2016. Espècie aparentment molt rara a Catalunya, indicada de pocs llocs de la Cer- danya, el Ripollès, la Ribagorça i la Terra Alta (Aymerich et al., 2008; Buira et al., 2009; Sáez et al., 2010; Canals et al., 2016). A la Baixa Cerdanya només havia estat citada del riu d’Alp (Aymerich et al., 2008), però se’n coneixen més locali- tats a l’Alta Cerdanya (Lewin, 1998; AFP).
Gagea lutea (L.) Ker Gawl. Cerdanya: Bolvir, ribera del Segre al sud del Mas Arbó, DG0994, 1085 m, ver- neda, 18-IV-2016; Bolvir, ribera del Segre entre Talltorta i la Molina de Bolvir, DG0894, 1070 m, verneda, 20-IV-2016; Fontanals de Cerdanya, ribera del Segre per sobre del pont del Soler, DG0994, 1085 m, verneda, 18-IV-2016; Fontanals de Cerdanya, ribera del Segre per sobre del pont de Queixans, DG1095, 1100 m, vernedes, 4-IV-2016; Fontanals de Cerdanya, ribera del Segre entre Queixans i les Pereres, DG1195, 1100 m, bosc de ribera, 4-IV-2016; Isòvol, ribera del Segre més amunt del santuari de Quadres, DG0593, 1045 m, verneda, 16-IV-2016; Puig- 138 Orsis 30, 2016 P. Aymerich cerdà, marge esquerre del Segre entre Mas Florença i la Guingueta, DG1297, 1125 m, vernedes, 22-IV-2016. Ampliem la informació sobre la distribució d’aquesta espècie a la ribera del Segre a la Cerdanya, on sembla que té les poblacions més importants de Catalunya (Aymerich et al., 2008; Aymerich, 2013b). Una prospecció força exhaustiva realit- zada la primavera de 2016 al riberal del Segre entre Puigcerdà i Isòvol mostra que G. lutea és relativament freqüent en aquesta zona i va apareixent de forma discon- tínua al llarg del riu, gairebé sempre en vernedes eutròfiques, en les quals fa pobla- cions locals que van des d’unes poques desenes d’individus fins a uns quants milers.
Gagea villosa (M. Bieb.) Sweet Solsonès: Sant Llorenç de Morunys, vora la cruïlla de les carreteres de Berga i Solsona, CG8465, 820 m, marges de prat, 22-III-2015. Espècie que no havia estat indicada del sector prepirinenc del Solsonès, tot i que ja es coneixia en zones pròximes de l’Alt Urgell i el Berguedà (BDBC).
Geranium divaricatum Ehrh. Berguedà: *Bagà, vessant sud de la Tosa d’Alp, a la capçalera del torrent de la Mena, DG0884-0885, 1970 i 2015 m, herbassars nitròfils a l’entrada de balmes calcàries, 26-VI-2016. L’any 2004 es va trobar un sol individu de G. divaricatum en una balma del massís de la Tosa d’Alp (Aymerich et al., 2008). Atès l’interès conservacionista d’aquesta espècie, catalogada com a EN (En perill) al Llibre Vermell de la flora de Catalunya (Sáez et al., 2010) i legalment protegida (Annex 2 del Catàleg de flora amenaçada, Resolució AAM/732/2015), l’any 2016 el Parc Natural del Cadí-Moixeró ha promogut un treball destinat a determinar si encara era present a la zona i si hi havia una veritable població o bé es tractava d’una aparició acci- dental. Com a resultat d’aquest treball, no s’ha retrobat la planta al lloc de 2004, però sí que s’han localitzat dos nuclis poblacionals en balmes pròximes, a unes poques desenes de metres. En aquestes dues balmes s’ha censat un total de 96 individus. Es tracta d’una població de G. divaricatum singular per la seva ecolo- gia d’alta muntanya i pel fet que la gran majoria dels individus són nans, de menys de 10 cm d’alçada, una probable adaptació a l’altitud. Afegim que l’any 2016 també hem censat la població d’aquesta espècie a Àreu (Pallars Sobirà), en el marc dels treballs de seguiment de flora del Parc Natural de l’Alt Pirineu, i s’hi han comptat 82 individus, amb una disminució molt important en relació a les observacions de 2008. Les poblacions de Bagà i d’Àreu són les úniques documen- tades a Catalunya en els darrers deu anys.
Hypericum humifusum L. Cerdanya: Meranges, serrat de la Ginebreda, DG0197, 1610 m, matollar de Cy- tisus oromediterraneus sobre sòls prims, 21-VI-2016. Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 139
Espècie molt rara en aquest sector dels Pirineus, de la qual només coneixem una citació moderna a la Cerdanya, també de l’entorn de Meranges (Gruber, 1978), i alguna dada antiga a la vall d’Eina (Despaty & Conill, 1920).
Lemna gibba L. Alt Urgell: Ribera d’Urgellet, ribera del Segre al sud del pla de Sant Tirs, CG6585, 600 m, depressió entollada en una antiga gravera, 20-X-2016. Espècie comuna a la terra baixa, però que gairebé no ha estat citada en l’àmbit pirinenc (Bolòs & Vigo, 2001; BDBC, AFP), on el representant habitual del gè- nere és L. minor L.
Lipandra polysperma (L.) S. Fuentes, Uotila & Borsch [Chenopodium polyspermum L.] Alt Urgell: Alàs i Cerc, ribera del Segre sota el pont d’Alàs, CG7690, 700 m, areny del riu, 20-IX-2016; Arsèguel, ribera del Segre sota el pont d’Arsèguel, CG8390, 780 m, codolars fluvials, 20-IX-2016; Estamariu, ribera del Segre entre Torres d’Alàs i la Quera, CG7990, 730 m, codolar fluvial, 16-IX-2016; Cer- danya: Bellver de Cerdanya, ribera del Segre a l’oest del nucli urbà, CG9791, 995 m, codolar fluvial, 6-IX-2016; Isòvol, ribera del Segre cap al Salitó, DG0694, 1050 m, codolars fluvials, 6-IX-2016. Citacions que omplen el buit d’informació sobre aquesta espècie, entre la ro- dalia de Puigcerdà i el sud de la Seu d’Urgell, existent a les cartografies de refe- rència (Bolòs et al., 2001; BDBC). Malgrat la manca de dades prèvies a la literatura botànica, L. polysperma té una distribució força contínua al llarg de l’alt Segre, amb nuclis locals freqüents però poc nombrosos.
Lythrum hyssopifolia L. Berguedà: *Avià, entre Bernades i les Vinyes de Vilamarí, DG0355, 600 m, depressió entollada temporalment en un marge de camp, 28-V-2016; Casserres, al sud del Soler de Sant Pau, DG0454, 555 m, depressió entollada temporalment en una codina, 5-VI-2016. Espècie freqüent a la Catalunya litoral i prelitoral, però rara a l’interior. No havia estat citada a la conca mitjana i alta del Llobregat, i les localitats més prò- ximes se situen al Moianès (Mercadé, 2012; BDBC).
Meconopsis cambrica Vig. Cerdanya: Bellver de Cerdanya, vall de Pi, barranc de l’Agre de Moixó, CG9785, 1400-1550 m, vores rocoses d’un torrent, 28-V-2015. La presència d’aquesta espècie atlàntica a la serra del Cadí es va donar a co- nèixer fa uns pocs anys, però s’hi havia observat un sol individu i s’apuntava la possibilitat que es tractés d’una aparició accidental (Aymerich et al., 2008). 140 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Observacions posteriors han permès excloure aquesta hipòtesi, confirmant que hi ha una població relativament nombrosa per damunt del lloc en què es va trobar inicialment i que sembla clarament autòctona. Aquesta població s’estén al llarg del barranc de l’Agre i està formada per desenes o centenars d’individus, que creixen en llocs rocosos sobre calcària, humits i amb poca cobertura de vegetació llenyosa. Es tracta de l’única localitat coneguda d’aquesta planta als Pirineus ori- entals i una de les poques existents a Catalunya fora de l’Aran.
Myosotis minutiflora Boiss. & Reut. subsp. minutiflora Cerdanya: *Urús, Coma Oriola, DG0886, 2150 m, balma a la base de cingles calcaris, 11-VI-2015 (Fig. 1A). Aquesta espècie va ser descoberta en aquesta localitat del massís de la Tosa d’Alp el juny de 2014 per Franck le Driant, Rémi Thouraud i Jean-François Mar- tos, com a novetat per als Pirineus. La troballa no va ser objecte d’una publicació botànica formal, però es va donar a conèixer com a notícia al butlletí del Parc Natural del Cadí-Moixeró (PNCM, 2015). Atès que aquesta localitat té un gran interès perquè és l’única d’aquesta espècie coneguda entre els Alps occidentals i les muntanyes d’Andalusia, l’any 2015 el Parc Natural va promoure la realització d’un estudi per a confirmar-ne la identificació —fins al moment basada en foto- grafies— i obtenir-ne informació més detallada. Es va realitzar una prospecció intensiva en tota l’area, amb especial atenció als hàbitats més adequats, que no- més va permetre observar M. minutiflora al mateix lloc on s’havia vist el 2014, confirmant la identificació prèvia i recol·lectant-ne un plec que va ser dipositat a l’herbari BCN. Viu a la part externa d’una balma, en sòls esquelètics entre acu- mulacions de roques petites que han caigut de les parets, en llocs amb una cober- tura vegetal feble; com a plantes acompanyants es troben Cynoglossum officinale, Echium vulgare, Euphorbia cyparissias i Sideritis hyssopifolia. És un hàbitat si- milar al que tenen les escasses poblacions d’aquesta planta als Alps i al Jura, on sembla que està molt lligada als peus de cingles i balmes (Blaise, 1975; Bertolli & Prosser, 2013; Juillerat, 2015), mentre que a les muntanyes mediterrànies de Grècia o Andalusia tindria una ecologia força més àmplia i es trobaria en pastures rocalloses (Strid & Kan, 1991; Valdés, 2011). S’hi van censar un total de 131 individus, repartits entre dues agrupacions que ocupaven una superfície conjunta inferior a 2 m2. Seguint els criteris de la IUCN (2012), amb la informació actual es tracta d’una espècie amenaçada a Catalunya i li correspondria la categoria CR (En perill crític) pel criteri B1ac(iv)+2ac(iv), ja que se’n coneix una sola població que molt probablement experimenta fluctuacions importants pel fet de ser una espècie anual.
Nigella damascena L. Berguedà: Berga, la Valldan, DG0360, 700 m, marge d’un camp, 2-VI-2016. Espècie ruderal i arvense excepcional al territori considerat, de la qual només coneixem una altra citació moderna al Berguedà (Aymerich, 2013a). Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 141
Figura 1. A: Myosotis minutiflora; B: poblament dens d’Oxybasis rubra en fangars de l’embassament de Rialb, amb les inflorescències vermelloses típiques; C: Oxybasis rubra en un codolar del Segre a la Cerdanya. Fotografies: P. Aymerich. 142 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Oxybasis glauca (L.) S. Fuentes, Uotila & Borsch [Chenopodium glaucum L.] Berguedà: Cercs, riba oest de l’embassament de la Baells, al braç d’entrada del torrent de les Garrigues i prop de l’embarcador de Cercs, DG0566-0666, 630 m, franja d’inundació temporal a les vores de l’embassament, 21-X-2016; Cerda- nya: Bellver de Cerdanya, ribera del Segre a l’oest del nucli urbà, CG9791, 995 m, codolars fluvials, 6-IX-2016; Solsonès: Sant Llorenç de Morunys, riba de l’em- bassament de la Llosa del Cavall, entre les cases de Cal Jardí i la Talaia, CG8465, 800 m, herbassars higronitròfils a la franja de nivell fluctuant de l’embassament, 16-X-2016. Noves dades d’aquesta espècie a la conca alta i mitjana del Llobregat, on no- més havia estat observada en una localitat del baix Berguedà (Aymerich, 2013a). En canvi, està relativament estesa a les lleres de l’alt Segre, zona de la qual apor- tem una observació que omple un buit de la distribució actualment documentada (BDBC).
Oxybasis rubra (L.) S. Fuentes, Uotila & Borsch [Chenopodium rubrum L.] Alt Urgell: Arsèguel, ribera del Segre sota el Pont d’Arsèguel, CG8390, 780 m, codolars fluvials, 20-IX-2016; Estamariu, ribera del Segre entre Torres d’Alàs i la Quera, CG7990, 730 m, codolars fluvials, 16-IX-2016; Fígols i Alinyà, riu Segre a la cua de l’embassament d’Oliana, CG6272, 520 m, codolars fluvials, 20- IX-2016; *Oliana, cua de l’embassament de Rialb, CG5956, 430 m, zones fango- ses inundades temporalment, 16-IX-2016 (Fig. 1B); Ribera d’Urgellet, el Pla de Sant Tirs, ribera del Segre a Culinoves, CG8565, 590 m, codolars fluvials, 5-IX- 2016; la Seu d’Urgell, ribera del Segre sota el barri de Sant Pere, CG7490, 690 m, fangars i codolars, 26-IX-2016; Berguedà: *Cercs, riba oest de l’embassament de la Baells, al braç d’entrada del torrent de les Garrigues i prop de l’embarcador de Cercs, DG0566-0666, 630 m, franja d’inundació temporal a les vores de l’em- bassament, 21-X-2016; Cerdanya: Bellver de Cerdanya, ribera del Segre a l’oest del nucli urbà, CG9791, 995 m, codolars fluvials, 6-IX-2016; *Isòvol, ribera del Segre cap al Salitó, DG0694, 1050 m, codolars fluvials, 6-IX-2016 (Fig. 1C). La presència d’aquesta espècie a Catalunya no havia estat acceptada en les flores de referència (Bolòs & Vigo, 1990; Uotila, 1990; Bolòs et al., 2005) mal- grat l’existència d’algunes citacions antigues, que es consideraven degudes a con- fusions. Les dades que aportem mostren que en l’actualitat és ben present a la xarxa fluvial del nord del país, especialment al riu Segre, però no podem determi- nar si es tracta d’un colonitzador recent o bé hi té una presència antiga i havia estat inadvertit. A favor d’una presència més o menys antiga hi ha algunes citaci- ons (Benedí et al., 1986; Bolòs et al., 2001; Sáez et al., 2004) d’Oxybasis cheno- podioides (L.) S. Fuentes, Uotila & Borsch [Chenopodium chenopodioides (L.) Aellen] en llocs de l’alt Segre (Organyà, Bellver) on ara hem observat O. rubra però no O. chenopodioides. Considerant la coincidència de localitats, l’ecologia halòfila d’O. chenopodioides i la facilitat amb què les dues espècies es poden confondre, opinem que aquelles citacions segurament corresponen a O. rubra. Els dos tàxons poden tenir un aspecte molt similar, sobretot si es veuen exemplars Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 143 petits d’O. rubra, de fulles poc dentades, i es distingeixen bàsicament pels caràc- ters de les flors i fruits. Les plantes que hem observat presenten les flors laterals dels glomèruls amb llavor vertical i sèpals poc o gens soldats, caràcters que les fan referibles a O. rubra, mentre que O. chenopodioides té els sèpals soldats fins a l’àpex. En tot cas, sí que sembla clar que O. rubra s’ha expandit en els darrers temps, ja que no l’havíem observada en visites anteriors i en la mateixa època als embassaments de la Baells i de Rialb. Aquesta espècie podria haver experimentat una expansió ràpida, afavorida per la creació de nous hàbitats als embassaments i probablement vehiculada per ocells aquàtics, similar a la d’altres plantes que ocu- pen els mateixos hàbitats, com Rorippa palustris o Rumex palustris que també es comenten en aquesta nota. Només n’hem observat poblacions grans als dos em- bassaments, de centenars o milers d’individus, bé que limitades a alguns sectors de les vores dels pantans. En canvi, al riu Segre les poblacions són freqüents però petites, com a molt d’unes poques desenes d’individus.
Persicaria hydropiper (L.) Delarbre Alt Urgell: Ribera d’Urgellet, ribera del Segre al sud del pla de Sant Tirs, CG6585, 600 m, depressió entollada en una antiga gravera, 20-X-2016. Primera citació d’aquesta espècie a l’Alt Urgell, que és freqüent a la plana de la Cerdanya i reapareix al curs baix i mitjà del Segre (Bolòs et al., 2000; Ayme- rich, 2014; BDBC).
Rorippa palustris (L.) Besser Alt Urgell: Montferrer i Castellbò, ribera del Segre sota Montferrer, CG7088, 645 m, codolar fluvial, 6-X-2016; Ribera d’Urgellet, Adrall, riu Segre a l’est del poble, CG6887, 630 m, codolars i fangars, 26-IX-2016; Ribera d’Urgellet, el Pla de Sant Tirs, ribera del Segre cap a l’Ensola, CG6686, 610 m, codolar fluvial, 20-IX-2016; les Valls d’Aguilar, Noves de Segre, ribera del Segre al sud de la Reula, CG6480, 560 m, codolar fluvial, 16-IX-2016; Solsonès: Navès, embassa- ment de la Llosa del Cavall sota les Cases de Posada, CG8462, 800 m, fangar a la riba de l’embassament, 2-X-2016. Noves localitats, totes referides a poblacions petites (1-50 individus) d’una espècie fluvial que els darrers temps està en expansió. Les citacions del Segre a l’Alt Urgell connecten les ja conegudes en aquest riu a la Cerdanya i les dels embassaments d’Oliana i Rialb (Sáez et al., 2004; Aymerich, 2013b). La dada del Solsonès correspon segurament a una colonització molt recent, ja que vam veure un sol individu en una zona que havíem visitat gairebé cada any entre 2012 i 2015, sense detectar-hi aquesta espècie.
Rumex palustris Sm. Alt Urgell: Bassella, riba oest de l’embassament de Rialb, CG5854, 430 m, herbassars higronitròfils en zones inundades temporalment, 20-IX-2016; *Oliana, 144 Orsis 30, 2016 P. Aymerich cua de l’embassament de Rialb, CG5956, 430 m, herbassars higronitròfils en zo- nes inundades temporalment, 16-IX-2016. La presència d’aquesta espècie a Catalunya es va confirmar fa un quart de segle i més endavant s’ha anat citant d’un nombre considerable de localitats, so- bretot a la franja marítima (Bolòs et al., 2000; BDBC). Aquest increment de les observacions sembla degut, almenys en part, a una dinàmica expansiva de R. palustris als ambients palustres del territori. Les noves localitats de l’embassa- ment de Rialb, al límit entre els Prepirineus i la depressió de l’Ebre, s’inscriuen en aquest procés expansiu i reflecteixen l’aprofitament oportunista d’hàbitats cre- ats per l’activitat humana, com en el cas de les colonitzacions del nou estany d’Ivars (Conesa & Pedrol, 2010) o dels embassaments de Sau i de Susqueda (Ba- triu et al., 2011).
Scirpus sylvaticus L. Alt Urgell: Ribera d’Urgellet, ribera del Segre sota el pla de Sant Tirs, CG6585- 6686, 600-610 m, vores de sèquies i depressions entollades, 20-X-2016; les Valls d’Aguilar, Noves de Segre, ribera del Segre al sud de la Reula, CG6480, 560 m, bosc de ribera, 16-IX-2016. Ampliem una mica cap al sud l’àrea d’aquesta espècie, que a Catalunya és rara, està protegida legalment (Decret 172/2008) i concentra les seves poblacions a la plana de la Cerdanya (Sáez et al., 2010; Aymerich, 2013b). Al Pla de Sant Tirs feia tres nuclis poblacionals una mica nombrosos, mentre que a Noves vam observar una sola taca clonal de l’espècie.
Trifolium resupinatum L. Berguedà: *Avià, al sud de Vilamarí, DG0355, 590 m, perifèria d’una bassa temporal, 5-VI-2016. Aquesta espècie ha estat molt poc citada a l’interior de Catalunya. Les locali- tats mes pròximes conegudes se situen al Moianès (Mercadé, 2009; BDBC).
Trifolium retusum L. Cerdanya: Bolvir, la Corona, DG0896,1120-1135 m, camins i terrenys remo- guts, 29-VI-2016; Fontanals de Cerdanya, riba dreta del Segre al pla d’Arenes, DG1195, 1100 m, prats terofítics sobre graves i sorres, 21-VI-2016; Fontanals de Cerdanya, les Serretes, entre les Pereres i Vilallobent, DG1295, 1130-1140 m, camins i marges de camps, 21-VI-2016. Aportem noves localitats actuals d’aquesta espècie a la Cerdanya, que com- plementen la citació recent de Das (Aymerich, 2014). En totes tres localitats —i en especial a les Serretes— T. retusum feia poblacions grans, de centenars o mi- lers d’individus. Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 145
Viola kitaibeliana Schult. Cerdanya: *Bellver de Cerdanya, serrat de la Farga Vella, DG0093, 1235 m, pradells de teròfits en substrat silici, 30-IV-2016; Bellver de Cerdanya, serrat a l’oest del riu Duran, vora l’abocador comarcal de la Cerdanya, DG0192, 1170 m, pradell de teròfits en substrat silici, 2-V-2016. Espècie molt rara —o potser inadvertida— als Pirineus (Bolòs et al., 1998; BDBC; AFP). A la vall alta del Segre només en coneixem una citació prèvia, a la rodalia de la Seu d’Urgell (Vigo et al., 2003). A Bellver de Cerdanya n’hem ob- servat dues petites poblacions que es fan en solells rocosos, sobre substrat silici i en companyia d’altres teròfits (Androsace elongata, Androsace maxima, Arabi- dopsis thaliana, Thlaspi perfoliatum…). A l’Alta Cerdanya l’Atles de la flora dels Pirineus (AFP) indica diverses citacions aparents d’aquesta espècie derivades d’inventaris fitosociològics en zones d’alta muntanya (Nègre et al., 1982), però aquestes dades són segurament errònies.
Veronica dillenii Crantz Cerdanya: *Alp, vall de la Molina, els Orris de Baix, DG1389, 1500 m, sòl es- quelètic en un aflorament de roques esquistoses, 8-VI-2016. Nova localitat d’aquesta espècie a la Baixa Cerdanya, que segueix la citació recent a Meranges (Aymerich, 2014). És probable que V. dillenii sigui més fre- qüent a l’alt Segre i hagi estat inadvertida, perquè fa nuclis poblacionals petits i si no s’hi para atenció pot ser confosa amb V. verna L.
Tàxons al·lòctons Achillea roseoalba Ehrend. Alt Urgell: Estamariu, sota el poble, CG7891, 960 m, prat de dall, 24-VIII- 2016; Organyà, les Hortes, vora el riu Segre, CG6274, 525 m, prats de dall, 16- IX-2106; Valls de Valira, vora la confluència dels rius de Civís i d’Ars, CG6999, 1040 m, prat de dall, 26-VIII-2016. Citacions que contribueixen a precisar l’extensió i el rang altitudinal d’aquesta espècie perialpina recentment detectada com a naturalitzada als prats de dall de l’Alt Urgell (Aymerich & Soriano, 2016). Aportem dos quadrats UTM de 10 × 10 km nous, adjacents als ja confirmats, i ampliem els límits altitudinals inferior i superior, fins ara establerts en 600-750 m.
Amaranthus emarginatus Moq. ex Uline Alt Urgell: Oliana, cua de l’embassament de Rialb, CG5956, 430 m, zones fangoses inundades temporalment, 16-IX-2016; Ribera d’Urgellet, el Pla de Sant Tirs, ribera del Segre cap a Culinoves, CG6585, 600 m, areny fluvial, 20-X-2016; Berguedà: Avià, estany de Graugés, DG0357, 595 m, fangs exundats a la riba de l’estany, 7-X-2007; Cercs, riba oest de l’embassament de la Baells, al braç d’en- 146 Orsis 30, 2016 P. Aymerich trada del torrent de les Garrigues, DG0566, 630 m, franja d’inundació temporal a les vores de l’embassament, 21-X-2016; Solsonès: Sant Llorenç de Morunys, riba de l’embassament de la Llosa del Cavall, entre les cases de Cal Jardí i la Talaia, CG8465, 800 m, herbassars higronitròfils a la franja de nivell fluctuant de l’embassament, 16-X-2016. Tàxon d’origen sud-americà en general no gaire citat a Catalunya, que en l’àmbit considerat només havia estat indicat de l’embassament d’Oliana a Orga- nyà i de l’extrem sud d’Andorra (Casasayas, 1989; BDBC; AFP). Seguint el cri- teri de Iamonico (2015) el considerem com a espècie diferenciada d’A. blitum, en contra del tractament més habitual com a subespècie d’aquest.
Artemisia annua L. Berguedà: *Olvan, polígon industrial, DG0856, 530 m, herbassar ruderal, 1-X- 2016. Localitat isolada d’aquesta espècie al·lòctona d’origen pòntic, en la qual vam observar una població d’unes quantes desenes d’individus. A. annua està poc estesa a Catalunya i es coneix bàsicament d’alguns sectors litorals (Casasayas, 1989; Font & Vigo, 2008; BDBC), amb alguna citació interior al Moianès (Mercadé, 2012). A la conca alta del Llobregat només en coneixíem una informació poc clara, corres- ponent a una citació inicial d’Artemisia abrotanum L. a Guardiola de Berguedà (Vigo et al., 2003), el plec d’herbari de la qual va ser identificat més endavant com a A. annua (rev. C. Benedí) i incorporat com a tal a les síntesis corològiques (Font & Vigo. 2008; BDBC; AFP). L’any 2016 hem tornat a visitar la localitat d’aquesta citació i no hi hem observat cap de les dues espècies. Una altra suposada localitat pirinenca d’aquesta planta que actualment apareix a les bases de dades (BDBC, AFP), al Ripollès, és errònia, deguda a una confusió amb el quadrat UTM.
Bupleurum rotundifolium L. Berguedà: Berga, Colònia Rosal, DG0658, 490 m, herbassar ruderal, 18-V-2016. Espècie segetal que actualment és raríssima a la conca del Llobregat, mentre que encara manté bones poblacions a la Cerdanya. L’observació indicada, d’unes poques desenes d’individus, és l’única d’aquesta planta que hem fet al Berguedà en tres dècades, i no correspon pas a un camp, sinó a un marge de camí amb ve- getació ruderal.
Cardamine occulta Hornem. Alt Urgell: *Oliana, cua de l’embassament de Rialb, CG5956, 430 m, zones fangoses inundades temporalment, 16-IX-2016 (Fig. 2A); *les Valls d’Aguilar, Noves de Segre, ribera del Segre al sud de la Reula, CG6480, 560 m, areny flu- vial, 16-IX-2016; Berguedà: *Berga, sector sud del nucli urbà, DG0461, 670 m, fissures de paviment urbà, 18-X-2016; Cercs, riba oest de l’embassament de la Baells, al braç d’entrada del torrent de les Garrigues, DG0566, 630 m, franja Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 147 d’inundació temporal a les vores de l’embassament, 21-X-2016; Solsonès: *Sant Llorenç de Morunys, riba de l’embassament de la Llosa del Cavall, entre les cases de Cal Jardí i la Talaia, CG8465, 800 m, herbassars higronitròfils a la franja de nivell fluctuant de l’embassament, 16-X-2016. Segons la informació disponible, aquestes són les primeres citacions explícites i detallades que es publiquen per a Catalunya d’aquesta planta que està en ràpida expansió a Europa. L’únic antecedent que en coneixem és una informació impre- cisa sobre la seva detecció a Barcelona que recullen Mansanet-Salvador et al. (2015), obtinguda de la base de dades GBIF; consultada aquesta base, hem vist que es tracta d’una recol·lecció —com a C. flexuosa subsp. debilis— en una zona en- jardinada vora el port de Barcelona feta per S. Pyke i sustentada per un plec de l’herbari BC (GBIF, 2016). C. occulta és un tàxon fins fa poc misteriós, al qual corresponen unes Cardamine d’identificació conflictiva que s’han estat observant a Europa en els darrers temps, generalment lligades a hàbitats antròpics. Morfolò- gicament són afins a C. flexuosa i C. hirsuta —amb les quals solapen la major part dels caràcters— i genèticament són referibles a les plantes de l’est d’Àsia que ha- vien estat assignades a C. flexuosa (Lihová et al., 2006; Bleeker et al., 2008). Pri- mer s’havien anomenat «C. flexuosa asiàtiques», però tenen un origen al·lopoliploide diferent de les C. flexuosa europees i genèticament n’estan separades de forma clara (Lihová et al., 2006; Mándaková et al., 2014; Marhold et al., 2016), motiu pel qual més endavant se’ls van assignar els noms C. flexuosa subsp. debilis O.E. Schulz o C. hamiltonii G. Don, fins que recentment (Marhold et al. 2016) s’ha es- tablert que el nom correcte és C. occulta. La primera dada documentada a Europa d’aquestes Cardamine és de l’any 1993 (Crespo et al., 2013; Marhold et al. 2016) en un viver del sud del País Valencià, i més endavant s’han trobat a diversos països del centre i l’oest del continent (exs. Bleeker et al., 2008; Verloove & Sánchez Gullón, 2012; Ardenghi & Mossini, 2014; Bomble, 2014; Dirkse et al., 2015; Marhold et al., 2016). De les cinc citacions catalanes que aportem, una (Berga) correspon als hàbitats antròpics típics d’aquesta planta a Europa, mentre que les altres quatre són d’hàbitats fluvials naturals o seminaturals. Aquestes poblacions es fan en codolars i fangars temporalment inundats, ocupats per comunitats d’herbes higronitròfiles que apareixen a la fi d’estiu, com Rorippa palustris, Persicaria ma- culosa, Veronica anagallis-aquatica, Veronica peregrina, Oxybasis rubra, Oxyba- sis glauca o Cyperus fuscus. Les localitats catalanes en ambients fluvials resulten especialment interessants, perquè a Europa gairebé només es coneixien poblacions de C. occulta en hàbitats naturals al llac Constança (Suissa-Alemanya) i en aquest indret viu també en vegetació de zones de nivell d’aigua fluctuant (Bleeker et al., 2008). De fet, Marhold et al. (2016) apunten el potencial invasor d’aquesta espècie en ambients inundats temporalment, situació que ara s’ha constatat a Catalunya. La població trobada a Oliana és gran i relativament extensa, de centenars de plantes, però a les altres localitats hem observat poc peus (5-40 per població). Cal dir que la caracterització morfològica i els caràcters discriminants per a la identificació de C. occulta encara són mal coneguts, cosa que pot generar una certa confusió. En aquest sentit, Marhold et al. (2016) indiquen que les aproxi- macions fetes en els darrers anys no reflecteixen tota la seva variabilitat morfo- 148 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Figura 2. A: Cardamine occulta; B: Hibiscus trionum; C: Kniphofia praecox; D: Prunus virginiana, flors i fulles. Fotografies: P. Aymerich. lògica i, d’altra banda, les descripcions disponibles a la bibliografia és freqüent que no siguin coincidents en els caràcters diagnòstics (Rosenbauer, 2011; Ver- loove & Sánchez Gullón, 2012; Bomble, 2014; Hepenstrick & Hoffer-Massard, 2014; Dirkse et al., 2015; Mansanet-Salvador et al., 2015). Nosaltres hem atri- buït les poblacions indicades a C. occulta per la combinació d’un conjunt de caràcters que les diferencien de C. hirsuta o de C. flexuosa. No són referibles a C. hirsuta per caràcters com les flors amb 6 estams, els fruits no paral·lels a la tija, la tija molt flexuosa o l’absència d’una roseta basal clara. S’aparten de C. flexuosa pels folíols terminals trilobats, per l’anvers foliar glabre i per la mida curta (c. 5 mm) dels pedicels fructífers. Les nostres plantes —en especial les d’Oliana— tenen sovint les tiges força piloses, mentre que en gran part de la bibliografia es diu que té les tiges glabres, però ja fa temps que es va assenyalar que en les poblacions del llac Constança la pilositat caulinar de C. occulta és variable (Bleeker et al., 2007).
Catalpa bignonioides Walter Alt Urgell: Ribera d’Urgellet, Adrall, riu Segre a l’est del poble, CG6887, 630 m, areny fluvial, 26-IX-2016; Ribera d’Urgellet, ribera del Segre per damunt d’Arfa, Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 149
CG7088, 640 m, bosc de ribera, 26-IX-2016; les Valls d’Aguilar, Noves de Segre, ribera del Segre al sud de la Reula, CG6480, 560 m, bosc de ribera, 20-X-2016; Berguedà: Guardiola de Berguedà, ribera del Llobregat entre el poble i el Collet, DG0775, 705 m, areny fluvial, 5-X-2016. Noves dades sobre la capacitat colonitzadora dels ambients fluvials que té aquest arbre ornamental nord-americà. Aquestes observacions corresponen a 1-2 individus no reproductors en cada localitat, no pas a nuclis poblacionals gairebé naturalitzats, com passa al riu Segre més amunt de la Seu d’Urgell (Aymerich, 2014).
Cosmos bipinnatus Cav. Solsonès: Sant Llorenç de Morunys, vora la cruïlla de les carreteres de Berga i Solsona, CG8465, 820 m, talús de carretera, 16-X-2016. Aquesta asteràcia nord-americana és molt cultivada com a ornamental i oca- sionalment s’escapa prop dels jardins, sense que s’arribi a naturalitzar. En l’àmbit geogràfic considerat ja va ser citada de l’Alt Urgell (Coll de Nargó) i la Cerdanya (Alp i Bolvir) per Casasayas (1989).
Cyperus eragrostis Lam. Bages: Balsareny, ribera del Llobregat a la Rabeia, DG0736, 300 m, bosc de ribera, 1-XI-2013; Sallent, ribera del Llobregat a la Corbatera, DG0827, 250 m, bassa vora el riu, 6-X-2015; Berguedà: Cercs, vores de l’embassament de la Baells sota el poble, DG0566, 630 m, herbassars higronitròfils, 21-X-2016; Olvan, pla de Fullà, DG0756, 490 m, bassa d’una gravera, 15-VII-2015; Puig-reig, ribera del Llobregat a la Colònia Vidal, DG0743, 340 m, bosc de ribera, 29-IX-2014. Tot i que encara no ho reflecteixen les síntesis corològiques vigents (Bolòs & Vigo, 2001; BDBC), ja fa uns quants anys que aquesta ciperàcia sud-americana s’ha anat establint al curs mitjà-alt del Llobregat, fins arribar a l’alt Berguedà. N’indiquem unes quantes localitats per tal de cobrir el buit d’informació existent, però l’espècie és present en molts altres indrets i té una distribució força regular al llarg del Llobregat.
Datura whrigtii Regel Alt Urgell: Ribera d’Urgellet, ribera del Segre cap a les Bordes de la Parròquia, CG6686, 605 m, areny fluvial, 20-X-2016. Citació en l’àmbit pirinenc d’aquesta espècie americana, que fins ara havia estat indicada d’unes quantes localitats de les terres baixes marítimes i de la de- pressió de l’Ebre (Aymerich & Sáez, 2015). Es tracta d’una observació referida a un sol individu. Afegim que, poc més cap al nord, coneixem des de fa uns deu anys un nucli de D. whrigtii al poble de Montferrer (CG7089, 685 m), que és d’origen indubtablement cultivat però que es perpetua sense manteniment aparent en herbassars ruderals al costat d’una casa habitada. 150 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Epilobium brachycarpum C. Presl Alt Urgell: *les Valls d’Aguilar, Noves de Segre, ribera del Segre al sud de la Reula, CG6480, 560 m, codolar fluvial, 16-IX-2016. Nova localitat d’aquesta espècie nord-americana, de la qual només hi ha do- cumentades dues observacions a Catalunya (Cardero et al., 2004; Aymerich, 2013c). La dada que aquí s’aporta prové d’un indret situat a menys de 5 km de la localitat prèvia de l’Alt Urgell, on no hem retrobat l’espècie l’any 2016. El nou nucli poblacional era petit, de menys de 10 individus.
Erigeron karvinskianus DC. Berguedà: Berga, nucli urbà, DG0461, 700 m, teulada i peu de mur, 10-VII-2016. Espècie d’origen sud-americà utilitzada en jardineria, força estesa com a natu- ralitzada a la franja litoral i prelitoral de Catalunya, però que ha estat molt poc citada a l’interior (Bolòs & Vigo, 1996; Font & Vigo, 2007; BDBC). En l’àmbit geogràfic considerat en aquest article només en coneixíem unes poques dades prèvies a l’alt Segre (Montserrat & Benito, 2000; Devis, 2006), però no a l’alt Llobregat.
Galinsoga quadriradiata Ruiz & Pav. Berguedà: Berga, sector sud del nucli urbà, DG0461, 670 m. parterre enjardinat, 18-X-2016; Cercs, sota el nucli urbà, DG0566, 630 m, herbassars ruderals, 21-X- 2016. Asteràcia d’origen americà, que en l’àmbit considerat és coneguda des de fa temps a la Cerdanya, però que encara no havia estat citada de la conca del Llobre- gat (Font & Vigo, 2008; BDBC).
Guizotia abyssinica (L. f.) Cass. Alt Urgell: Montferrer i Castellbò, ribera del Segre sota Montferrer, CG7088, 645 m, codolar fluvial, 6-X-2016; Berguedà: Cercs, sota el nucli urbà, DG0566, 630 m, herbassars ruderals, 21-X-2016. Aquesta espècie d’origen africà va ser observada per primera vegada a Cata- lunya en la dècada de 1970 i després ha estat força citada a la franja litoral (Casa- sayas, 1989; Bolòs & Vigo, 1996, Font & Vigo, 2008; BDBC). No en coneixem cap dada prèvia gaire interior ni en l’àmbit pirinenc. L’observació del Berguedà fa referència a un petit nucli de set individus, i la de l’Alt Urgell a una única planta.
Hibiscus trionum L. Berguedà: Olvan, polígon industrial, DG0855, 530 m, camp abandonat durant uns anys i llaurat recentment, 1-X-2016. (Fig. 2B). Hi ha molt poques observacions d’aquesta espècie a Catalunya i la major part antigues, fins al punt que les dades publicades del darrer mig segle són només unes cinc (Casasayas, 1989; Bolòs et al., 1998; Royo, 2006; Batriu et al., 2011; Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 151
BDBC). Al mateix quadrat UTM de 10 km d’Olvan n’hi ha una dada prèvia re- flectida a l’Atles ORCA (Bolòs et al., 1998), que correspon a una observació de tres individus feta a Graugés, Avià (UTM DG0357), el 28-IX-1985 (dades perso- nals). La nova observació es refereix a un individu isolat.
Fraxinus americana L. Alt Urgell: Montferrer i Castellbò-Ribera d’Urgellet, ribera del Segre entre Arfa i la Seu d’Urgell, CG6988-7088-7188-7189, 650-655 m, bosc de ribera, 26- IX-2016; Ribera d’Urgellet, el Pla de Sant Tirs, ribera del Segre cap a Culinoves, CG6584-6585, 595-605 m, bosc de ribera, 20-IX-2016; *la Seu d’Urgell, ribera del Segre al costat del Parc del Segre, CG7390, 670 m, bosc de ribera, 20-IX- 2016; *les Valls d’Aguilar, Noves de Segre, ribera del Segre entre la palanca de Noves i la Reula, CG6480-6481-6482-6582, 560-570 m, bosc de ribera, 16-IX- 2016; Berguedà: *Olvan, Fullà, DG0655-0755, 460-480 m, bardisses, talussos i terrenys pertorbats, 23-X-2016. Espècie d’origen americà que a Europa ha estat citada com a al·lòctona de forma escassa i bàsicament en països de l’est (DAISIE, 2016). A l’Europa occi- dental només en tenim coneixement d’observacions a França, tot i que el seu es- tatus com a planta al·lòctona hi és poc clar (Tison et al., 2014; DAISIE, 2016). És similar a F. pennsylvanica Marshall, que sí que ha estat indicat sovint com a al· lòcton a Europa i també a la península Ibèrica (Andrés, 2011). Aquestes dues espècies s’han confós molt sovint, fins i tot als plecs dipositats en herbaris nord- americans (Nesom, 2014). A Europa, s’han plantejat dubtes sobre la identitat de les plantes introduïdes a Croàcia (Kremer et al., 2010) i a Bèlgica s’ha dit que «les poblacions de F. pennsylvanica són de vegades pròximes a F. americana» (Ver- loove, 2016). Considerem que els individus de l’Alt Urgell i el Berguedà són atribuïbles a F. americana perquè presenten un reticle de papil·les menudes al revers foliar, caràcter que separa el grup de tàxons afins a F. americana del grup afí a F. pennsylvanica (Nesom, 2014), i també per caràcters diferencials del fruit assenyalats per Recnizek et al. (2011): sàmara amb relació longitud-amplada de la part lliure 4-5 i ales com a màxim fins a la meitat de la llavor. Considerant els diversos tàxons en què s’ha proposat subdividir F. americana sensu lato (Nesom, 2010), les nostres mostres semblen referibles a F. americana estricte (poblacions septentrionals) per les característiques dels fruits, però en difereixen perquè la base del pecíol hauria de tenir una certa forma de U o V i envoltar lateralment els bor- rons, mentre que als arbres introduïts a Catalunya és truncada i no envolta els borrons. Aquest darrer caràcter acosta les mostres a F. smallii Britton, tàxon que seria parcialment simpàtric amb F. americana estricte, bé que més meridional i oriental, però tampoc hi encaixen perquè haurien de tenir fruits clarament més grossos, sobretot més amples. A les dues zones en què hem detectat F. americana sembla que està en fase de naturalització incipient. El nucli d’Olvan està localitzat en una superfície d’unes 5 ha, on hem vist més de 100 individus, molts dels quals clarament plantats al costat de camins i d’edificis i en terrenys restaurats d’una gravera, però un mínim 152 Orsis 30, 2016 P. Aymerich de 40 són plantes joves que haurien nascut espontàniament en els darrers anys. Al riu Segre segur que una part dels individus també van ser plantats en operacions de restauració de les riberes després de fer-hi treballs hidràulics, però a causa de la seva distribució i de la gran diversitat de mides es fa més difícil distingir els plan- tats dels nascuts de forma espontània; en tot cas, hi ha individus (al voltant del 20%) que han nascut indubtablement de llavor, ja que es localitzen en trams de bosc de ribera ben conservat i poc accessible i tenen unes dimensions petites. Al Segre es presenta en forma de peus isolats o petits grups dispersos al llarg d’uns 15 km de riu, amb un total de 55 individus observats (14 reproductors); els grups més nombrosos els hem vist a la Reula (16 individus) i sota el parc del Segre a la Seu d’Urgell (8). Afegim que a l’Alt Urgell també hem observat un individu reproduc- tor d’aquesta espècie, clarament plantat, en un talús sobre el riu de Perles, a l’en- trada d’aquest a l’embassament d’Oliana (Fígols i Alinyà, CG6171, 520 m). Atesa la dificultat que planteja la distinció entre F. americana i F. pennsylva- nica, considerem que caldria revisar algunes indicacions catalanes del segon, ja que és probable que corresponguin també a F. americana. Tot i que no sabem que se n’hagi publicat cap localitat concreta, és més o menys coneguda la presència al baix Segre de Fraxinus americans de la secció Melioides, que habitualment han estat referits a F. pennsylvanica, com és el cas de la indicació d’aquesta espècie a la província de Lleida per Flora iberica (Andrés, 2011) o d’alguns treballs uni- versitaris inèdits (Marrugat, 2009); personalment, ja a l’inici dels anys 1990 ha- víem observat aquests freixes més o menys naturalitzats a l’embassament de Montgai (Noguera, UTM CG23). En la darrera dècada, també s’ha indicat en in- formes tècnics inèdits F. pennsylvanica dels voltants de Girona (Olivet & Roura, 2009; Font, 2011).
Kniphofia praecox Baker Berguedà: Avià, sota Cal Miqueló, DG0259, 710 m, talús amb vegetació ruderal vora una casa, 13-XI-2016. (Fig. 2C). No tenim coneixement, a Catalunya o en zones pròximes, de citacions com a al·lòctona d’aquesta asfodelàcia sud-africana. Sí que sembla que s’escapa sovint de jardins a les illes Britàniques (
Linum grandiflorum Desf. Alta Cerdanya: la Llaguna, al sud del poble, DH2707, 1630 m, marge d’un sembrat, 12-X-1995; Alt Urgell: Montferrer i Castellbò, ribera del Segre sota Montferrer, CG7088, 645 m, codolar fluvial, 6-X-2016. Observacions anecdòtiques referides a uns pocs individus d’aquesta espècie nord-africana, que s’utilitza en jardineria i que a Europa apareix esporàdicament com a escapada. No és recollida en les síntesis florístiques catalanes (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005), però en la revisió de Flora iberica (Martínez Labarga & Muñoz Garmendia, 2015) és considerada com a naturalitzada puntual- ment al País Valencià i casual en altres llocs, entre els quals es cita la província de Barcelona. En aquest àmbit administratiu està documentada per fotografies disponibles al web
Narcissus pseudonarcissus L. Berguedà: Cercs, al sud del nucli urbà, DG0566, 650 m, talús amb vegetació herbàcia entre horts i un bosc, 8-IV-2016; Cerdanya: Fontanals de Cerdanya, ribera del Segre sota Queixans, DG1194, 1100 m, bosc de ribera, 4-IV-2016. Petits nuclis d’aquesta espècie derivats del seu ús en jardineria, formats per taques de creixement clonal que s’han establert en hàbitats naturals o seminaturals i dins àrees en les quals N. pseudonarcissus és absent com a planta autòctona. En aquestes zones l’únic narcís espontani de la secció Pseudonarcissus és N. mosc- hatus L. subsp. moleroi (Fern. Casas) Aedo. Poblacions d’aquest tipus, si s’este- nen, es podrien interpretar com a autòctones i generar confusions, com ha passat en alguns llocs de la Catalunya oriental (Aymerich & Sáez, 2015).
Oenothera rosea L’Hér. ex Aiton Berguedà: Cercs, sota el nucli urbà, DG0566, 630 m, herbassars ruderals, 21-X- 2016. Espècie d’origen americà molt rara en l’àmbit geogràfic considerat, on només en coneixíem la presència puntual al baix Berguedà a l’entorn de Gironella (BDBC i dades personals). 154 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Oxalis articulata Savigny Berguedà: Avià, Graugés, vegetació ruderal al costat d’edificacions, DG0457, 595 m, 9-X-2016. Aquesta espècie sud-americana escapada dels jardins ha estat molt citada a la Catalunya litoral i prelitoral, però en l’àmbit d’aquest article només en coneixem una dada prèvia a Organyà (Casasayas, 1989; BDBC).
Oxalis vallicola (Rose) R. Knuth Alt Urgell: Josa i Tuixén, Cal Ramonillo, entre Tuixén i el molí de Fórnols, CG7977, 1060 m, talús amb vegetació ruderal, 11-VI-2015; Berguedà: Avià, ribera del Llobregat al molí de Minoves, DG0659, 480 m, vegetació ruderal, 9-VI-2015; Berga, nucli urbà i perifèria, DG0461-0462, 670-770 m, vegetació ruderal, 2016; Gironella, Viladomiu Vell, DG0751, 425 m, bardisses vora horts, 11-VII-2015. Oxalis vallicola és un tàxon conflictiu, d’origen mexicà, que sovint s’inclou en O. latifolia Kunth tot i presentar diferències morfològiques notables en relació amb les formes típiques d’aquesta, en particular els folíols de marges arrodonits i no pas angulosos i les flors en general blanques i no de color rosa-violaci (cf. Sánchez-Pedraja, 2015). És una planta força més estesa a Catalunya que O. lati- folia estricta i sovint es comporta com a una mala herba agressiva als conreus de regadiu. O. vallicola correspondria al que Casasayas (1989) va anomenar O. lati- folia «forma Cornwall». La seva distribució catalana és mal coneguda, a causa de la sinonimització amb O. latifolia i de la molt probable confusió amb O. debilis Kunth, pel fet que seguint les claus de les flores catalanes modernes (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005) les plantes referibles a O. vallicola van a O. debi- lis i no pas a O. latifolia. En tot cas, les citacions que aportem són una novetat florística regional, ja que en l’àmbit territorial considerat en aquest article no co- neixem citacions prèvies d’O. latifolia en sentit ampli, i només una d’O. debilis a Bagà (Vigo et al., 2003), que correspon efectivament a aquesta espècie.
Physalis peruviana L. Alt Urgell: Montferrer i Castellbò, Montferrer, ribera del Segre, CG7088-7189, 650 m, arenys fluvials, 26-IX-2016; Ribera d’Urgellet, el Pla de Sant Tirs, ribera del Segre cap a l’Ensola, CG6686, 610 m, codolars fluvials, 20-IX-2016; Ribera d’Ur- gellet, el Pla de Sant Tirs, ribera del Segre cap a Culinoves, CG6585, 595 m, codo- lars fluvials, 20-IX-2016; la Seu d’Urgell, ribera del Segre al sud del barri de Santa Magdalena, CG7289, 660 m, arenys fluvials, 20-X-2016; les Valls d’Aguilar, Noves de Segre, ribera del Segre a la Reula, CG6480, 560 m, codolar fluvial, 16-IX-2016. Les citacions d’aquesta solanàcia sud-americana han augmentat notablement a Europa en els darrers temps, a causa de la generalització de l’ús del seu fruit (i del d’altres Physalis) en pastisseria i també del seu cultiu a petita escala en horts. La tendència és similar a Catalunya, ja que després d’alguna indicació anecdòtica fa més d’un segle, des de fa pocs anys se n’han anat documentant observacions en Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 155 diverses zones (Aymerich, 2014; Sanz et al., 2016). La major part d’aquestes da- des prové de la llera de cursos d’aigua, cosa que fa pensar que l’aparició de l’es- pècie pot derivar de l’arrossegament de llavors per les aigües residuals urbanes i després pels rius, als marges dels quals pot trobar condicions adequades per ger- minar. L’any 2016 l’hem observada en set punts al llarg d’uns 14 km del riu Segre a l’Alt Urgell, amb un total de 24 plantes i nuclis locals d’1-7. Es fa en codolars temporalment inundats, en els quals són freqüents altres espècies al·lòctones. En aquests mateixos ambients hem observat dues altres espècies americanes que co- mentem més endavant i que segurament tenen el mateix origen (ús alimentari i transport de llavors per aigües residuals), Physalis philadelphica i Salvia hispa- nica. Per ara no disposem d’informació suficient per a determinar si P. peruviana s’ha naturalitzat al Segre o bé hi té una presència inestable, dependent d’aboca- ments recurrents de llavors a les aigües residuals. La floració tardana i la vulnera- bilitat a les glaçades poden ser un factor limitant per a la seva naturalització.
Physalis philadelphica Lam. Alt Urgell: *Montferrer i Castellbò, ribera del Segre sota Montferrer, CG7088, 645 m, codolar fluvial, 6-X-2016. Segons les dades disponibles, primera citació a Catalunya d’aquesta espècie, amb una observació referida a un sol individu. Les citacions prèvies van ser de- gudes a confusions amb P. ixocarpa Brot. ex Hornm., un tàxon molt similar però de flors més petites (Aymerich & Sáez, 2015). Com en el cas de P. peruviana, considerem que la seva aparició al Segre deriva de l’ús del fruit com a aliment.
Prunus virginiana L. Cerdanya: *Puigcerdà, marge esquerre del riu Segre entre Mas Florença i la Guingueta, DG1297-1298, 1125-1130 m, bosc de ribera, IV a VII-2016 (Fig. 2D). Prunus virginiana és un arbret originari d’Amèrica del Nord, afí a l’europeu P. padus L. i d’aspecte molt similar a aquest. De fet, la distinció de les dues espè- cies és molt complicada si no es poden observar els caràcters reproductius. Les plantes trobades a la Cerdanya són referibles a P. virginiana pels pètals de mida petita (al voltant de 4 mm, típicament 6-9 mm en P. padus) i per l’endocarp de superfície llisa (foveolado-reticulada en P. padus), caràcters distintius principals assenyalats pels botànics nord-americans (Rohrer, 2015). Cal precisar que l’endo- carp de les plantes referides a P. virginiana no sempre és del tot llis, ja que poden presentar alguns plecs, però l’ornamentació és clarament diferent a la de P. padus (Fig. 3). Comparant mostres de P. virginiana de Puigcerdà i mostres pirinenques de P. padus (procedents de l’alt Pallars, Pirineus centrals) també hem pogut cons- tatar dos caràcters diferencials vegetatius indicats en un estudi realitzat a Polònia (Danielewicz & Wiastrowska, 2013): P. virginiana presenta un serrulat marginal de les fulles més fi i els nervis són poc convexos al revers, mentre que en P. padus les dents marginals són més amples i els nervis molt prominents al revers foliar; aquests caràcters són subtils i no gaire pràctics, però resulten apreciables si les 156 Orsis 30, 2016 P. Aymerich fulles de les dues espècies es comparen de costat. En canvi, en contra del que s’ha dit sovint, no és un caràcter diferencial la pilositat del receptacle, ja que tot i que en P. padus és sempre pilós interiorment, en P. virginiana pot ser glabre o pilós (Rohrer, 2015); en les plantes de Puigcerdà, concretament, el receptacle és pilós per dins, cosa que augmenta la probabilitat de confusió amb P. padus. A la ribera del Segre a Puigcerdà, P. virginiana ha constituït una població ben naturalitzada de desenes d’individus de mida molt diversa, que s’estenen al llarg d’uns 800 m. L’origen més probable d’aquesta població sembla la plantació de l’espècie com a ornamental en algun jardí de la zona i, considerant la quantitat d’individus observats i la mida gran que tenen alguns, es pot suposar que la intro- ducció inicial es va produir fa ja unes quantes dècades. P. virginiana és una rosàcia que ha estat poc citada com a planta al·lòctona a Europa —potser en part perquè es confon amb P. padus— i no en coneixem cap altra dada al sud del continent. Ha estat assenyalada com a espècie més o menys naturalitzada a Polònia, Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia (Danielewicz & Wiastrowska, 2013; DAISIE, 2016; NOBANIS, 2016) i com a casual a Bèlgica, Àustria, Txèquia i Eslovàquia (Verlo- ove, 2006; Pysek et al., 2012; Medveká et al., 2012; NOBANIS, 2016), mentre que les informacions sobre la seva presència a França i Alemanya són confuses.
Figura 3. Diferències entre l’ornamentació de l’endocarp de Prunus virginiana (a sota, Puigcerdà) i P. padus (a dalt, alt Pallars). Fotografies: Llorenç Sáez Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 157
Ribes rubrum L. Cerdanya: Puigcerdà, marge esquerre del Segre entre Mas Florença i la Guin- gueta, DG1296-1297, 1125 m, vernedes, 22-IV-2016. Noves dades sobre aquesta espècie al·lòctona d’origen europeu, a la ribera del Segre a la Cerdanya, on recentment n’havíem confirmat la presència actual riu avall, a Isòvol (Aymerich, 2014). Com a resultat de noves prospeccions, hem pogut constatar que a Isòvol —localitat en què inicialment només havíem vist dues plantes— constitueix una veritable població amb un mínim de 20-30 indivi- dus, que es fan en un sector de vernedes eutròfiques temporalment inundades. A Puigcerdà hi hem observat tan sols quatre individus isolats, dispersos al llarg d’1,5 km de riu.
Ruta chalepensis L. Berguedà: Avià, els Porxos, DG0057, 730 m, parets de pedra seca i herbassars ruderals, 24-IV-2016. Espècie mediterrània al·lòctona a Catalunya, que és freqüent al litoral però gairebé no ha estat citada a l’interior. Segons les síntesis corològiques (Bolòs et al., 1998) fins ara la localitat més interior se situava a l’Anoia. En aquesta nova localitat del Berguedà ha establert una població d’una quinzena d’individus de mides diverses en l’entorn d’una casa abandonada, que s’ha originat per la persis- tència i reproducció d’antigues plantes cultivades.
Salvia hispanica L. Alt Urgell: Montferrer i Castellbò-Ribera d’Urgellet, ribera del Segre entre Montferrer i Arfa, CG7088-7189, 650 m, arenys fluvials, 26-IX-2016; Ribera d’Urgellet, Adrall, riu Segre a l’est del poble, CG6887, 630 m, herbassars en una illeta fluvial, 26-IX-2016; *Ribera d’Urgellet, el Pla de Sant Tirs, ribera del Segre entre Culinoves i l’Ensola, CG6585-6686, 595-610 m, codolars fluvials, 20-X- 2016; la Seu d’Urgell, ribera del Segre al sud del barri de Santa Magdalena, CG7289, 660 m, arenys fluvials, 20-X-2016; les Valls d’Aguilar, Noves de Segre, ribera del Segre entre la palanca de Noves i la Reula, CG6480-6481-6582, 560- 570 m, arenys fluvials, 21-X-2016; Berguedà: Avià, Colònia Rosal, prop de la confluència del riu Llobregat i la riera de Fontcaldes, DG0658, 480 m, herbassars nitròfils, 21-XI-2015. Aquesta labiada anual, coneguda com a «chia», va ser domesticada i cultivada d’antic a Amèrica central, i en els darrers anys s’ha estès l’ús de les seves llavors com a complement alimentari (Jamboonsri et al., 2012). Com a resultat d’aquest ús en la indústria alimentària s’ha detectat la seva aparició com a planta al·lòctona en altres parts del món, com per exemple a Bèlgica (Verloove, 2016). A Catalu- nya, fins ara, no ens consta que n’hi hagi observacions publicades. A l’única lo- calitat del Berguedà hi vam observar només dos individus. En canvi, aquesta espècie era relativament freqüent la tardor de 2016 a les ribes del Segre al sud de la Seu d’Urgell, ja que en vam veure uns 80 peus escampats al llarg d’uns 14 km 158 Orsis 30, 2016 P. Aymerich de riu, amb nuclis locals d’1-30 individus. La distribució, hàbitat i estatus al Se- gre de Salvia hispanica són molt similars als que s’han comentat abans per a Physalis peruviana, i no es pot excloure que totes dues espècies estiguin en una fase de naturalització incipient.
Sedum praealtum A. DC. Berguedà: Berga, vessant sud de la serra de la Petita, vora el coll de Santa Mag- dalena, DG0562, 770 m, talús assolellat i pedregós entre una casa i una carretera, 2-XI-2016; Osona: Prats de Lluçanès, costa de Lurda, sota l’església de Lurdes, DG2053, 725 m, aflorament rocós sota una zona enjardinada on hi ha exemplars cultivats de l’espècie, 15-XI-2016. Aquesta espècie d’origen mexicà, que es cultiva en jardineria i de tant en tant s’escapa, ha estat citada com a al·lòctona en diverses localitats de la franja marí- tima, però no en coneixem dades a l’interior de Catalunya (Guillot & van der Meer, 2010; Aymerich, 2015b, 2016a). En aquest sentit, les citacions prèvies de S. dendroideum Moc. & Sessé ex DC. (Casasayas, 1989; Royo, 2006), sempre al litoral, sembla que s’han de referir a S. praealtum, que es distingeix per l’absència de glàndules marginals a les fulles. A la localitat de Berga fa una taca que ocupa uns 6 m2 i continua en expansió, mentre que a Prats de Lluçanès només hi hem vist dos peus petits.
Silene noctiflora L. Alt Urgell: Ribera d’Urgellet, el Pla de Sant Tirs, ribera del Segre cap a Culi- noves, CG6585, 600 m, bosc de ribera, 20-IX-2016; Ribera d’Urgellet, el Pla de Sant Tirs, ribera del Segre a l’Ensola, CG6686, 610 m, bardissa, 20-X-2016. Aportem dues noves localitats a l’Alt Urgell d’aquesta espècie, coneguda bàsicament a la Cerdanya (Aymerich, 2013c, 2014, 2016). La progressiva detec- ció de nuclis Segre avall —més petits com més apartats de la plana cerdana— suggereix que actualment està en expansió per via fluvial. Al Pla de Sant Tirs hi vam observar poblacions molt petites, de set individus a l’Ensola i només un a Culinoves.
Symphyotrichum pilosum (Willd.) G.L. Nesom Alt Urgell: Fígols i Alinyà, ribera del Segre a la cua de l’embassament d’Oli- ana, CG6272, 525 m, herbassars al marge d’un camí, 20-IX-2016; el Pont de Bar, els Arenys, CG8891, 910 m, marge de carretera, 26-IX-2016. Aquesta asteràcia nord-americana fa temps que està ben establerta a la Cata- lunya oriental (Bolòs & Vigo, 1996; Font & Vigo, 2007) i es va expandint lenta- ment cap a l’oest, on sembla que troba condicions menys favorables. Fins ara, a la conca del Segre només havia estat indicada de la Cerdanya (Aymerich, 2013a). Les noves observacions a l’Alt Urgell són de grups de poques plantes (menys de cinc per localitat) i amb creixement aparentment deficient. Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 159
Symphoricarpos albus (L.) S.F. Blake Cerdanya: Puigcerdà, riba esquerra del Segre al pont de la Granota, DG1297, 1125 m, vora de riu, 22-IV-2016; Puigcerdà, ribera del Segre entre Sant Marc i el pont de la Granota, DG1296, 1115 m, verneda, 22-IV-2016; Fontanals de Cerda- nya, ribera del Segre entre les Pereres i Queixans, DG1195, 1100 m, verneda, 22-IV-2016. Ampliem la informació, iniciada en notes prèvies (Aymerich, 2013c, Ayme- rich, 2016b), sobre la naturalització a la ribera del Segre d’aquest arbust nord- americà utilitzat en jardineria. A la localitat del pont de la Granota S. albus feia un poblament clonal dens que ocupava uns 40 m2. Als altres llocs només hi vam observar individus isolats, tres entre la Granota i Sant Marc i un a Fontanals.
Trifolium incarnatum L. subsp. incarnatum Berguedà: Guardiola de Berguedà, la Pardinella de Gavarrós, DG1281, 1320- 1330 m, prat mesòfil sobre antics camps, 26-VI-2016. Aquesta espècie, que es planta com a herba farratgera i sovint es naturalitza, no havia estat indicada a la conca alta del Llobregat, però sí en llocs relaticament pròxims del Ripollès (Vigo, 1983; Casasayas, 1989; BDBC).
Ulmus laevis Pall. Berguedà: *Vilada, Bertrana, DG1064, 670 m, arbreda en un talús sota una pista, 3-IV-2016; Cerdanya: *Puigcerdà-la Guingueta d’Ix, marge esquerre del riu Segre, DG1297-1298, 1130 m, bosc de ribera, 12-V-2016 Espècie que ha estat considerada tradicionalment introduïda a la península Ibèrica (Navarro & Castroviejo, 1993) i que s’ha observat molt poques vegades a Catalunya (Bolòs & Vigo, 1990; Bolòs et al., 2005), àmbit en el qual només en coneixem un parell de citacions explícites al sector nord-oriental (Ballesteros, 1987; Font & Vilar, 2000). Tot i això, en els darrers anys i basant-se sobretot en dades moleculars, investigadors forestals han proposat la hipòtesi que a la penín- sula Ibèrica U. laevis és una espècie autòctona que ha experimentat una regressió molt intensa per causes antròpiques i que avui només persisteix en localitats relíc- tiques (Venturas et al., 2013; Fuentes-Utrilla et al., 2014; Venturas et al., 2015). Part dels materials analitzats en aquests treballs genètics prové d’una localitat catalana, al Berguedà, on s’haurien vist 14 individus i defineixen el seu hàbitat com a «bosc». Genèticament (Fuentes-Utrilla et al., 2014) les plantes d’aquesta localitat presenten el mateix haplotip cloroplàstic que tenen les poblacions d’Eu- ropa central, però es van mostrar singulars —dins la mostra analitzada— pels marcadors nuclears considerats (microsatèl·lits). Intrigats per la indicació d’aquesta possible població relicta, vam intentar localitzar-la a partir de la infor- mació proporcionada per un dels articles (Venturas et al., 2013), en la qual era referida amb un topònim inexistent, «Mendaçol», que suposem deriva d’una transcripció incorrecta de la riera de Merdançol. Després de diverses prospecci- ons, vam localitzar un nucli d’U. laevis a Vilada, que si no es correspon exacta- 160 Orsis 30, 2016 P. Aymerich ment amb la localitat de Venturas et al. (2013) sí que ha d’estar molt a prop. En aquest nucli vam comptar un mínim de 9 individus —fins a una dotzena si es comptaven els rebrots d’arrel— dels quals 4 eren reproductors. Aquests oms es trobaven a menys de 100 m d’una masia, en un talús situat sota una pista forestal i en el qual hi havia indicis clars d’abocaments d’escombraries i runes fa temps. En aquest mateix talús es feien diversos arbres clarament al·lòctons (Robinia pseudoacacia, Acer negundo, Platanus hispanica, Fraxinus ornus); al costat del camí, a pocs metres dels U. laevis, hi havia també exemplars aparentment plantats d’U. minor i U. glabra. Les característiques de l’hàbitat (proximitat a camí i casa, ambient no fluvial, sòl pertorbat, presència d’arbres al·lòctons) suggereixen que aquest nucli d’U. laevis no és pas natural, sinó que deriva de la plantació d’alguns exemplars que s’haurien reproduït amb poc èxit. A més de relocalitzar l’espècie al Berguedà, n’hem trobat també alguns individus a la Cerdanya (un de gran se- gurament plantat i, aigües avall, tres més petits i aparentment espontanis). En aquest cas l’hàbitat sí que sembla adequat per a U. laevis, ja que s’ha detectat a la ribera del Segre i arran d’aigua, però es tracta d’un tram fluvial pertorbat, en el qual són molt freqüents els arbres introduïts, en particular Acer pseudoplatanus, Robinia pseudoacia i el Prunus virginiana que es comenta en aquest mateix arti- cle. En la nostra opinió, la presència d’U. laevis al Berguedà i la Cerdanya és clarament al·lòctona, com també van opinar els autors que van detectar l’espècie a la Selva i a l’Empordà (Ballesteros, 1987; Font & Vilar, 2000). Atès que totes les poblacions catalanes conegudes presenten indicis clars de tenir un origen an- tròpic considerem que, si no s’aporten proves segures d’un origen autòcton, U. laevis s’ha de tractar com a al·lòcton al territori, malgrat l’existència d’indicis genètics que semblarien apuntar en sentit contrari. La consideració d’espècie al· lòctona ja ha estat la tradicional a les flores catalanes i ibèriques, i també és la que s’ha adoptat en la recent Flora de la França mediterrània (Tison et al., 2014), on es qualifica com a plantat i naturalitzat.
Veronica peregrina Sm. Alt Urgell: Oliana, cua de l’embassament de Rialb, CG5956, 430 m, zones fangoses inundades temporalment, 16-IX-2016. Espècie d’origen nord-americà poc citada a Catalunya i amb la gran majoria de les localitats a la franja litoral i prelitoral (Bolòs et al., 2004; BDBC). L’apari- ció d’aquesta planta a l’embassament de Rialb era força previsible, considerant la disponibilitat d’hàbitats adequats i la seva presència des de fa temps a la cua de l’embassament veí d’Oliana (Benedí et al., 1986).
Agraïments Als parc naturals del Cadí-Moixeró i de l’Alt Pirineu pel suport per a l’obtenció de dades d’algunes de les espècies considerades en aquest article, en especial Ge- ranium divaricatum i Myosotis minutiflora. A Llorenç Sáez pel seu ajut en la re- visió de caràcters micromorfològics de Fraxinus americana i Prunus virginiana. Notes flora Segre i Llobregat. IV Orsis 30, 2016 161
Referències bibliogràfiques Álvarez, H.; Ibáñez, N.; Gómez, C. 2016. Noves aportacions a la flora al·lòctona europea, peninsular i provincial trobades al Baix Llobregat (Catalunya, Espanya). Collect. Bot. (Barcelona) 34 (en premsa). Andrés, C. 2011. Fraxinus L. In: Talavera, S.; Andrés, C.; Arista, M.; Fernández Piedra, M.P; Gallego, M.J.; Ortiz, P.L.; Romero, C.; Salgueiro, F.J.; Silvestre, S.; Quintanar, A. (eds.). Flora iberica Vol XI. Gentianaceae-Boraginaceae: 143-151. Real Jardín Botánico de Madrid (C.S.I.C.). Madrid. Ardenghi, N.M.G.; Mossini, S. 2014. Cardamine flexuosa subsp. debilis O.E. Schulz. In: von Raab-Straube, E.; Raus, T. (Eds.) Euro+Med-Checklist Notulae 3. Willdenowia 44: 292. Aymerich, P. 2003 Notes florístiques de les conques superiors del Segre i del Llobregat. Acta Bot. Barcinon. 48: 15-28. Aymerich, P. 2013a. Contribució al coneixement florístic del territori ausosegàrric (NE de la península Ibèrica). Orsis 27: 209-259. Aymerich, P. 2013b Notes sobre algunes plantes rares o amenaçades als Pirineus catalans. Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 77: 5-26. Aymerich, P. 2013c Sobre algunes espècies al·lòctones a l’alt Segre (NE de la península Ibèrica), noves o molt rares per a la flora catalana. Orsis 27: 195-207. Aymerich, P. 2014 Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (II). Orsis 28: 7-47. Aymerich, P. 2015a Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (III). Orsis 29: 1-28. Aymerich, P. 2015b. Nuevos datos sobre plantas suculentas alóctonas en Cataluña. Boute- loua 22: 99-116. Aymerich, P. 2016a. Notas sobre plantas alóctonas de origen ornamental en el litoral sep- tentrional de Cataluña. Bouteloua 26: 78-91. Aymerich, P. 2016b. Contribució al coneixement de la flora al·lòctona del nord i el centre de Catalunya. Orsis 30: 11-40. Aymerich, P.; Soriano, I.; Llistosella, J. 2008 Addicions a la flora vascular del Parc Natu- ral del Cadí-Moixeró i de les serres veïnes (Prepirineus orientals ibèrics). Acta Bot. Barcinon. 51: 35-47. Aymerich, P.; Sáez, L. 2015a. Alchemilla cadinensis (Rosaceae), a new species from the Pyrenees (SW Europe). Willdenowia 45-435: 442. Aymerich, P.; Sáez, L. 2015b. Comentaris i precisions previs a la Checklist de la flora de Catalunya (nord-est de la península Ibèrica). Orsis 29: 1-68. Aymerich, P.; Soriano, I. 2016. Presència d’Achillea roseoalba (Asteraceae) als Pirineus. Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 80: 67-72. Ballesteros, E. 1987. Aportacions al coneixement florístic del massís de Cadiretes (la Selva). Scientia Gerundensis 13: 103-113. Batriu, E.; Blanco-Moreno, J.M.; Mercadé, A.; Pérez-Haase, A. 2011. Aportació al conei- xement florístic de les Guilleries i del Collsacabra (Catalunya Oriental), III. Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 76: 147-157. Benedí, C.; Molero, J.; Romo, A.M. 1986. Aportacions a la flora dels Prepirineus centrals catalans. Collect. Bot. (Barcelona) 16: 383-390. Bertolli, A.; Prosser, F. 2013. Notulae alla checklist della flora vascolare italiana 15. No- tula 1997: Myosotis minutiflora. Inform. Bot. Ital. 45: 99. Blaise, S. 1975. Sur la répartition en France de quelques Myosotis annuels rares. Colloques Internationales du C.N.R.S. 235: La flore du bassin méditérranéen: 501-507. 162 Orsis 30, 2016 P. Aymerich
Bleeker, W.; Klausmeyer, S.; Peintiger, M.; Dienst, M. 2008. DNA sequences identify invasive alien Cardamine at Lake Constance. Biol. Cons. 141: 692-698. Bolòs, O.; Vigo, J. 1990. Flora dels Països Catalans. Vol. 2. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J. 1996. Flora dels Països Catalans. Vol. 3. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Font, X.; Pons, X.; Vigo, J. (eds.). 1997. ORCA. Atlas corològic de la flo- ra dels Països Catalans 7. Institut d’Estudis Catalans (Sec. Ciències Biològiques). Barcelona. Bolòs, O.; Font, X.; Pons, X.; Vigo, J. (eds.) 1998. Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 7. Orca: Atlas Corològic 7. Secció Ciències Biològiques. Institut d’Estudis Catalans. Bolòs, O.; Vigo, J. 2001. Flora dels Països Catalans. Vol. 4. Ed. Barcino. Barcelona. Bolòs, O.; Font, X.; Vigo, J. (eds.). 2000. ORCA: Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 10. Secció Ciències Biològiques. Institut d’Estudis Catalans. Bolòs, O.; Font, X.; Vigo, J. (eds.). 2001. ORCA: Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 11. Secció Ciències Biològiques. Institut d’Estudis Catalans. Bolòs, O.; Font, X.; Vigo, J. (eds.). 2004. ORCA. Atlas corològic de la flora dels Països Catalans 13. Institut d’Estudis Catalans (Sec. Ciències Biològiques). Barcelona. Bolòs, O.; Vigo, J.; Masalles, R.M; Ninot, J.M. 2005. Flora Manual dels Països Catalans. Ed. 3. Edicions 62. Barcelona. Bomble, F.W. 2014. Japanisches Reisfeld-Schaumkraut (Cardamine hamiltonii) in Aac- hen. Veröff. Bochumer Bot. Vereins 6: 1-5. Buira, A. & al. 2009. Noves contribucions al coneixement de la flora vascular del massís del Port (NE de la península Ibèrica). Orsis 24: 117-140. Canals, J.; Gonzàlez, F.; Hernández, J. (eds.) 2016. Orquídies del Ripollès. Institució Ca- talana d’Història Natural. Barcelona. Cardero, S.; Royo, F.; Torres, L. 2004. Novetats florístiques per a les Terres de l’Ebre. Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 72: 99-103. Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona. Codd, L.E. 1968. The South African species of Kniphofia (Liliaceae). Bothalia 9(3-4): 363-513. Conesa, J.A.; Pedrol, J. 2010. Catàleg florístic de l’Estany d’Ivars i Vila-sana (actualització any 2009). Departament d’Hortofruticultura, Botànica i Jardineria. Universitat de Lleida. Informe tècnic. Crespo, M.B.; Martínez Azorín, M.; Camuñas, E. 2013. Novedades corológicas para la flora valenciana. Fl. Montiberica 55: 118-127. DAISIE, 2016. Delivering Alien Invasive Species Inventories for Europe. DAISIE
Font, J.; Vilar, L. 2000. Plantes vasculars del quadrat UTM 31T DG99. Sant Climent Ses- cebes. Catàlegs florístics locals 10. Institut d’estudis Catalans, Secció de Ciències Bi- ològiques. Barcelona. Font, X.; Vigo, J. (eds.). 2007. ORCA: Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 14. Institut d’Estudis Catalans. Secció Ciències Biològiques. Barcelona. Font, X.; Vigo, J. (eds.). 2008. ORCA: Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 15. Institut d’Estudis Catalans. Secció Ciències Biològiques. Barcelona. Fridlender, A. 2015. Taxons nouveaux dans le genre Arceuthobium M. Bieb. (Viscaceae, Santalales). Bull. Mens. Soc. Linn. Lyon 84(9-10): 262-292. Fuentes-Utrilla, P.; Venturas, M.; Holingsworth, P.M.; Squirrell, J.; Stone, G.N.; Gil, L. 2014. Extending glacial refugia for a European tree: genetic markers show that Iberian populations of white elm are native relicts and non introductions. Heredity 112: 105-113. GBIF. 2016. Global Biodiversity Information Facility.
Navarro, C.; Castroviejo, S. 1993. Ulmus L. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Cirujano, S.; Laínz, M.; Montserrat, P.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Navarro, C.; Paiva, J.; Soriano, C. (eds.) Flora Iberica Vol. III. Plumbaginaceae (partim)-Capparaceae: 244- 248. Real Jardín Botánico-CSIC. Madrid. Nègre, R.; Baudière, A.; Serve, L. 1982. Approche analitique sur les groupements à Fes- tuca paniculata est-pyrénéens. Doc. phytosociol. 6: 443-475. Nesom, G.L. 2010. Fraxinus biltmoreana and Fraxinus smallii (Oleaceae), forest trees of the Eastern United States. Phytoneuron 51: 1-30. Nesom, G.L. 2014. Phylogeny of Fraxinus sect. Melioides (Oleaceae): Review and an al- ternative hypothesis. Phytoneuron 95: 1-9. NOBANIS, 2016. European Network on Alien Invasive Species.
Valdés, B. 2011. Myosotis L. In: Blanca, G.; Cabezudo, B.; Cueto, M.; Morales, C.; Sala- zar, C. (eds.). Flora vascular de Andalucía Oriental. 2ª ed.: 1198-1201. Universidades de Almería, Granada, Jaén y Málaga. Granada. Venturas, M.; Fuentes-Utrilla, P.; Ennos, R.; Collada, C.; Gil, L. 2013. Human-induced changes on fine-scale genetic structure in Ulmus laevis Pallas wetland forests at its SW distribution limit. Plant Ecol. 214: 317-327. Venturas, M. & al. 2015. Ulmus laevis in the Iberian Peninsula: a review of its ecology and conservation. iForest-Biogeosciences and Forestry 8: 135-142. Verloove, F. 2006. Catalogue of neophytes in Belgium (1800-2005). Scripta Botanica Belgica 39: 1-89. Verloove, F. 2016. Fraxinus pennsylvanica + Kniphofia paecox + Salvia hispanica. Ma- nual of the Alien Plants of Belgium.
Orsis 30, 2016 167-189
New contributions to the knowledge of the alien flora of the Barcelona province (Catalonia, Spain)
Carlos Gómez-Bellver1, Hilari Álvarez2, Llorenç Sáez3
Reception date: 11 October 2016 Acceptance date: 24 November 2016 Publication date: 20 December 2016
Abstract
In this contribution we provide new records of 20 non-native vacular plants for Barcelona province observed between 2014 and 2016. The following taxa are new for Europe: Bac- charis salicifolia, Enneapogon cenchroides, Lonicera fragrantissima, Porophyllum rude rale subsp. ruderale and Selenicereus grandiflorus; three are first records for the Iberian Peninsula: Cardiospermum grandiflorum, Phymosia umbellata and Salvia hispanica; Mue- hlenbeckia sagittifolia is new for Spain and Physalis philadelphica is new for Catalonia. In addition, several new local records are provided for 10 taxa. Keywords: non-native plants; Iberian Peninsula; distribution range.
Resum. Noves aportacions al coneixement de la flora al·lòctona de la província de Barcelona (Catalunya, Espanya)
En aquest treball aportem dades sobre la presència de 20 plantes vasculars al·lòctones trobades a la província de Barcelona durant el període 2014-2016. Els tàxons següents suposen novetat per a la flora d’Europa: Baccharis salicifolia, Enneapogon cenchroides, Lonicera fragrantissima, Porophyllum ruderale subsp. ruderale i Selenicereus grandiflo- rus; tres són espècies noves per a la península Ibèrica: Cardiospermum grandiflorum, Phymosia umbellata i Salvia hispanica; Muehlenbeckia sagittifolia és novetat per a Espa- nya i Physalis philadelphica per a Catalunya. D’altra banda, s’aporten noves citacions a escala local per a 10 tàxons. Paraules clau: plantes al·lòctones; península Ibèrica; àrea de distribució.
1. Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals. Secció Botànica i Micologia. Facultat de Biologia. Avda. Diagonal, 643. 08028 Barcelona. [email protected] 2. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. C/ Tints, 13. 08830 Sant Boi de Llobregat. [email protected] 3. Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències. 08193 Bella- terra. [email protected]
ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) 168 Orsis 30, 2016 C. Gómez-Bellver, H. Álvarez, L. Sáez
Introduction The introduction of non-native species is the result of the direct or indirect human action, which is a serious threat to biodiversity and ecological integrity of native habitats and ecosystems (Dogra et al., 2010; Girado-Beltrán et al., 2015). As a consequence, during the last decades the scientific community has shown increas- ing interest to improve the knowledge of this phenomenon, focused mainly on the biology of the taxa involved and their effects on biodiversity. Understanding this is essential in order to implement effective preventive measures or early detection that may help us to mitigate their impact (Campos & Herrera, 2009), because once introduced plants are established in a new region, they are extremely difficult to eradicate or control. Barcelona is the second most populous province of Spain, with more than 5.5 million of inhabitants living whithin an area of ca 7.700 km². It is the capital of the autonomous community of Catalonia, located on the northeastern Mediterra- nean coast of the Iberian Peninsula. The Mediterranean Basin is particularly vulnerable due to its climatic condi- tions (mild temperatures and stational rains), witch potentially allow the establish- ment of non-native species (Brunel et al., 2010). Over the last decades in Catalonia there has been a significant increase in the number of non-native plants, that Girado-Beltrán et al. (2015) estimate in 110 with regard to the nearly 450 of a previous work published 23 years earlier (Casasayas, 1989). The large number of recent publications describing new exotic plants in Catalonia make us think that number could be notabily higher. The aim of this study is to provide information about 20 non-native vascular plants found in Barcelona that were unknown or that we had few details so far. Some of these, such as Phymosia umbellata (Cav.) Kearney or Selenicereus gran- diflorus (L.) Britton & Rose are casual or persistent in cultivation and probably do not represent a threat to native species or to local ecosystems. But others, such as Cardiospermum grandiflorum Sw. are naturalized or in the process of natu- ralization, and could become invasive species.
Materials and methods The botanical names of families, genera and specific and subspecific epithets are based on Angiosperm Phylogeny Website (Stevens, 2001) and Tropicos.org web- site. The names of the authors, dates and references of original publications for each taxa follow The International Plant Names Index (IPNI, 2012). Plants are arranged following alphabetical order of genera. We used the standardized terminology for alien plants of Pyšek et al. (2004) in order to define their status, that can be: casual (it can reproduce occasionally outside cultivation but do not form self-replacing populations for at least 10 years), naturalized (it sustains self-replacing populations without direct intervention of humans) or in- vasive (it produces reproductive offspring and has the potential to spread over a large area). For each plant we provide the sort of novelty, main details of the Alien flora of the Barcelona province Orsis 30, 2016 169 records and some comments about the native range, and its distribution in our territory. A brief botanical description is also provided in those cases we consider proper. For the geographic reference of the records we used the 1 × 1 km UTM square grid (31T zone), ETRS89 datum. Except for Aloe perfoliata L., Cereus repandus (L.) Mill. and Opuntia elata Link & Otto ex Salm-Dyck, at least a voucher speci- men is preserved in BC or BCN.
Aloe perfoliata L., Sp. Pl.: 319 (1753) (Asphodelaceae) Casual. New for Barcelona province (Fig. 1A). Barcelona: Garraf, Sitges. On the top of a rocky promontory above the small bay called “cala Ginesta”, DF0968, 15 m, 7 July 2016, C. Gómez-Bellver & H. Álvarez. A young individual separated about 3 m from another well-developed adult; Tarragona: Baix Ebre, Calafat, in a waste ground between the l’Ametlla de Mar Avenue and Garbí street, CF1833, 23 m, 19 July 2016, C. Gómez-Bellver, J. López-Pujol & N. Nualart. Two small groups of plants, each about 2 m, grow- ing together with Aloe maculata and Austrocylindropuntia subulata. Aloe endemic to Namibia and South Africa, known as rubble aloe or called by its synonym Aloe mitriformis Mill. It can de distinguished from the more common Aloe maculata by the presence of harmless yellowish-white teeth in the margin and underside of leaves and because leaves tend to curve inward. This species has been reported for Girona and Tarragona provinces (Ayme rich, 2015b; Aymerich & Gustamante, 2016). It has also been reported from Va- lencia (Guillot et al., 2008; Sanz et al., 2011). We provide the first record for Barcelona province. This species will probably increase its distribution nearby urbanised areas in coastal regions.
Baccharis salicifolia (Ruiz & Pav.) Pers., Syn. Pl. 2: 425 (1807) (Asteraceae) Casual. New for Europe (Fig. 1B). Barcelona: Baix Llobregat, el Prat de Llobregat, between the Pratenc industrial estate and Llobregat river, DF2674, 4 m, 28 March 2016, H. Álvarez; ibidem, 11 Apr 2016, H. Álvarez & C. Gómez-Bellver (BC 951236, BCN 130207). A single individual 2 m tall, with male flowers, in good conditions, in a disturbed site dominated by Dittrichia viscosa, 60 m from the river. The mule fat is native to the coastal sage scrub and desert communities in the southwest of the United States and northern Mexico, especially in riparian and wet areas. Nowadays, this plant has spread to South America. It forms long straight even stems with few branches. This perennial and decidious shrub up to 3 m has willow-like foliage. Small hemispherical involucres, gathered in terminal corymbiform arrays. Bracts ovate to lanceolate, green or reddish, with scarious margin. Corollas are whitish. Female inflorescences bear 50-150 pistillate florets. Male inflorescences with 17-48 stam- inate florets, each with a showy stigma and a mace-shaped style. 170 Orsis 30, 2016 C. Gómez-Bellver, H. Álvarez, L. Sáez
In Catalonia, the conspecific Baccharis halimifolia is commonly reported, with oblanceolate or spatulate smaller leaves. We provide the first European re- port for Baccharis salicifolia. In case of new introductions this species could be- come invasive in wetlands.
Berberis vulgaris L. subsp. vulgaris (Berberidaceae) Casual. New for Barcelona province (Fig. 1C). Barcelona: Vallès Oriental, Fogars de Montclús, Santa Fe de Montseny, Puig Porquer, DG5524, 1173 m, 29 July 2014, H. Álvarez (BCN 117983). A single population in a shady bush on a beech edge, well established and expanding. All evidence suggest that it was originated by means of zoochory from specimens grown nearby. This is an Eurasian plant regarded as non-native in Catalonia, at least in the Pyrenees and Pre-Pyrenees (Aymerich, 2015a). The latter author reported this taxon from Bolvir and Fontanals de Cerdanya. Some other reports provided under subsp. vulgaris should actually be referred to subsp. seroi, according to Aymerich (2015a). Oliver & Font (2009) listed it for Garrotxa county but as uncertain. Our finding represents the most southern report in Catalonia.
Cardiospermum grandiflorum Sw., Prodr. Veg. Ind. Occ. 64 (1788) (Sapindaceae) Naturalized. New for the Iberian Peninsula (Fig. 1D). Barcelona: Baix Llobregat, Molins de Rei, in the path to the watercourse “Camí de la Riera Bonet”, DF1883, 22 m, 5 Nov 2014, H. Álvarez (BC 879607, BCN 117034); ibidem, 11 Nov 2014, H. Álvarez & C. Gómez-Bellver (BC 879608). We observed this plant densely covering some walls and fences. This large, semi-woody perennial vine is regarded as native from South and Central America. Known as ballon vine due to its spheric fruits, Cardiospermum species have been extensively moved around the world because of their medicinal and ornamental values. This ruderal plant covers densely some walls and fences that separate crops and orchards. Some populations of the similar C. halicacabum L. were found in Catalonia (Casasayas, 1982, 1989; Royo, 2006). Both species are considered problematic due to their potential invasiveness (Gildenhuys et al., 2013). Cardiospermum grandifolium is a weed in disturbed grounds, specially in wetland areas or in riparian corridors. It is considered naturalized or an environ- mental weed in different world regions, including: Australia, New Zealand, North America and South Africa (Randall, 2012). In Europe it was listed for Balearic Islands, Canary Islands, Madeira, Sicilie, France and Belgium (DAISIE, 2016). We have observed a significant increase of well-stablished populations in this area in recent years, where this plant might become an undesirable weed. Alien flora of the Barcelona province Orsis 30, 2016 171
Figure 1. Aloe perfoliata, from Sitges (A). Baccharis salicifolia, from El Prat del Llobre- gat (B). Berberis vulgaris subsp. vulgaris, from Fogars de Montclús (C). Cardiospermum grandiflorum, from Molins de Rei (D). 172 Orsis 30, 2016 C. Gómez-Bellver, H. Álvarez, L. Sáez
Cereus repandus (L.) Mill., Gard. Dict., ed. 8. n. 5 (1768) (Cactaceae) Casual. New for Vallès Oriental county (Fig. 2A). Barcelona: Vallès Oriental, Sant Feliu de Codines, El Gurugú, DG3015, 470 m, 10 April 2016, L. Sáez (photo). A small population of about 10 individuals grows in open rocky slopes on siliceous substrate. It is accompanied by the following species: Dactylis glomerata L. subsp. hispanica (Roth) Nyman, Hyparrhenia sinaica (Delile) G. López, Opuntia ficus-indica (L.) Mill., O. microdasys (Lehm.) Pfeiff. and Sedum sediforme (Jacq.) Pau. It is difficult to define clearly the original area of the Peruvian apple cactus’ distribution, very likely placed in the north part of South America. However, some authors consider that this plant is native to the Antilles, Venezuela and the northeastern coast of Colombia (Anderson, 2001; Nassar, 2013). It is regarded as invasive in the United States and South Africa, and natural- ized in the southern France and Spain (Sanz et al., 2004; Essl & Kobler, 2009). Dumping of yard trimmings and green waste could explain the establishment of C. repandus in this area.
Enneapogon cenchroides (Licht. ex Roem. & Schult.) C.E. Hubb. in Bull. Misc. Inform. Kew 1934: 119 (1934) (Poaceae) Casual. New for Europe (Fig. 2B). Barcelona: Barcelonès, Montjuïc mountain, DF2979, 173 m, 25 July 2015, H. Álvarez (BC 990114, BCN 126387). A single specimen in full bloom in the castle moat’s perimetral way. It was thriving on sandy substrate of compacted gravel, accompanied by other ruderal alien species. The nine awned grass is a plant native to Africa and Asia. It is a pioneer grass that grows in dense bushes in the veld (large areas of grass or bushes in South Africa) and quickly colonizes disturbed, sandy, rocky or cultivated soils, espe- cially after suffering drought or overgrazing. This plant is useful for erosion con- trol (Quatrocchi, 2006). Enneapogon cenchroides is a hardy annual or short-lived perennial grass, 15- 100 cm long, erect or semierect, densely covered with glandular hairs. Flat leaves, frequently involutes, ligule with a row of short hairs. Inflorescence in dense pan- icle, spreading at maturity. Solitary 3-flowered spikelets: a single fertile floret with 9 awns, the upper glume generaly 3-nerved and the lower glume 5 to 7-nerved (Clayton et al., 2002). Introduced as casual, this is the first report for Europe.
Euphorbia davidii Subils in Kurtziana 17: 125 (1984) (Euphorbiaceae) Naturalized. Third record for Barcelona province. Barcelona: Baix Llobregat, Molins de Rei, besides the motorway E-90/B-23, DF1784, 23 m, 14 May 2014, H. Álvarez (BC 934824, BCN 111732). A large amount of plants growing as spreading weed in a disturbed dry soil beside the motorway. Alien flora of the Barcelona province Orsis 30, 2016 173
Figure 2. Cereus repandus, from Sant Feliu de Codines (A). Enneapogon cenchroides, from Montjuïc (B). Muehlenbeckia sagittifolia, from El Prat del Llobregat; with white te- pals (C), with red tepals (D). 174 Orsis 30, 2016 C. Gómez-Bellver, H. Álvarez, L. Sáez
Native to North Mexico, United States, Canada, but introduced to South America (Argentina), Australia and Europe (Purger et al., 2015). It was first in- troduced in Europe around 1968 (Mikheev, 1971). Recent publications indicate that european records of E. dentata Michx. should be referred to E. davidii (Vladimirov & Petrova, 2009; Galasso & Banfi, 2011; Barina et al., 2013; Ayme rich & Sáez, 2015; Purger et al., 2015). This is the third report of this plant for the Baix Llobregat county, in addition of the two previously provided by S. Pyke (Pyke, 2008; Aymerich & Sáez, 2015).
Lonicera fragrantissima Lindl. & J. Paxton, Paxt. Fl. Gard. 3: 75, f. 268 (1852) (Caprifoliaceae) Casual. New for Europe. Barcelona: Baix Llobregat, Viladecans, Ca n’Alemany, DF1872, 5 m, 13 March 2014, H. Álvarez (BC 934822); ibidem, 24 March 2014, H. Álvarez (BCN 111730). A single flowering individual in a disturbed nitrophilous wasteland. The fragrant honeysuckle is native to China and blooms in late winter. This plant is used as hedgerow with ornamental purposes. As a matter of fact, some technical issues (Fraga-Arguimbau, 2009; Anonymous, 2014) propose it as a “good alternative” to other potentially weeds. This species is considered to be one of the parentals, along with L. standishii Carr., of L. × purpusii Rehder (Flora of Missouri, 2016). This hybrid and many other Eurasian honeysuckles, as L. japonica and L. fragrantissima, are considered weeds in North America and Australia (Randall, 2001; Miller, 2003; USDA- NRCS, 2016). In Europe L. fragrantissima has been only reported as subespontaneous for two localities in France (Tela Botanica, 2016). A voucher specimen is preserved in the BC herbarium, collected by S. Pyke & A. Escudero from the Monjuïc mountain in Barcelona, in 2010. According to a personal communication by the first author, this plant thrives in the edge of a pine forest, likely due to seed dis- persed by birds. Ours is the second report for Barcelona, and consequently for the Iberian Peninsula. The use in private and public gardens could facilitate the naturalization of this honeysuckle.
Muehlenbeckia sagittifolia (Ortega) Meisn., Pl. Vasc. Gen. 1: 227 (1839) (Poly-gonaceae) Naturalized. New for Spain (Fig. 2C and D). Barcelona: Baix Llobregat, El Prat de Llobregat, Cal Montes, DF2376, 7 m, 12 Nov 2014, H. Álvarez (BC 879687, BCN 117033). We found a large and expand- ing population, growing together with another weed as Senecio angulatus L. f. It occupies an area around 150 m2 in a disturbed wasteland. It is native to warm areas of South America (Raroport et al., 2009). Its fruits are edible, and the leaves and roots have different uses in folk medicine (Alonso Alien flora of the Barcelona province Orsis 30, 2016 175
& Desmarchelier, 2015). The flowers have white-greenish tepals that turn red at maturity. It can cover the ground and climb up bushes and trees. This species is known in the Iberian Peninsula as naturalized in Lisbon and Porto, in Portugal (Nogueira, 1990). Also, it has been reported only for Russia in Europe, and for the Macaronesian archipelagos of the Azores and Madeira (DAISIE, 2016). This is the first report for Spain.
Opuntia elata Link & Otto ex Salm-Dyck, Hort. Dyck.: 361 (1834) (Cactaceae) Casual. New for Vallès Oriental county (Fig. 3A). Barcelona: Vallès Oriental, Sant Feliu de Codines, La Serra, between Serrat de les Moles and Solanes, DG2915, 555 m, 18 Sept 2016, L. Sáez. A small but more or less well established group of plants was found growing on dry banks. This prickly pear is native to Argentina, Bolivia, Brazil, Paraguay and Uru- guay (Duarte et al., 2013) from the sea level up to 500 m in altitude. This species is known as naturalized in Portugal (Marchante et al., 2008), eastern Spain (Guillot et al., 2009; Guillot, 2013; Sáez et al., 2015; López-Pujol et al., 2016), northern Italy (Selvaggi et al., 2009), Australia (Downey et al., 2010; PlantNET, 2016) and South Africa (Walters et al., 2012). It was not possible to find O. elata in the neighboring area, although a detailed prospection was carried out.
Opuntia schickendantzii F.A.C. Weber, Dict. Hort.: 898 (1898) (Cactaceae) Naturalized. New for Baix Llobregat county (Fig. 3B). Barcelona: Baix Llobregat, Sant Climent de Llobregat, between the hill of the Mas and the mountain pass of Can Bori, DF147760, 152 m, 3 Feb 2016, C. Gómez- Bellver & H. Álvarez, vidi vivam; ibidem, 31 March 2016, C. Gómez-Bellver (BC 951239, BCN 130206). It grows on both sides of a road, 7-8 m along a fence out- side a rustic property, and on the other side, a group about 7-8 m2 on the edge of a holm-oak wood, clearly in spreading process. We have recently seen this cactus in Cambrils (Tarragona), in the dry riverbed of Riudecanyes, 31TCF3347, and Al- forja, 31TCF3550, 19 July 2016, with J. López-Pujol and N. Nualart. It is native to the mountains of northern Argentina (Britton et al., 1919; An- derson, 2001) and Bolivia (Santecchia & Rajal, 2010). The terminal cladodes of this erect shrub bear some resemblance with O. linguiformis. Both are compressed, narrow, elongated, dull green and covered by many close-set areoles (VicFlora, 2015). These similitudes led some authors to misidentificate the earlier reports of this plant in Spain (Guillot, 2014). Guillot & Sáez (2014) reported this species from eastern Spain as new for Europe. Further observations have confirmed that O. schickendantzii has a much wider distribution in the Iberian Peninsula: Vázquez (2014) and Guillot (2016) in Castellón, Aymerich (2015b) in Barcelona, Girona and Tarragona, and Sánchez et al. (2014) in western Andalucia. In the latter region the authorities have pro- ceeded to its eradication. 176 Orsis 30, 2016 C. Gómez-Bellver, H. Álvarez, L. Sáez
Figure 3. Opuntia elata, from Sant Feliu de Codines (A). Opuntia schickendantzii, from Sant Climent de Llobregat (B). Panicum dichotomiflorum, from El Papiol (C).
Panicum dichotomiflorum Michx., Fl. Bor.-Amer. 1: 48 (1803) (Poaceae) Naturalized. New for the Baix Llobregat county (Fig. 3C). Barcelona: Baix Llobregat, El Papiol, in the dry riverbed of Rubí, few meters from the bridge of the road B-150, DF1689, 42 m, 11 Sept 2015, H. Álvarez (BC 990118, BCN 126385). One plant of about 70 cm tall with many branches and in full bloom growing on gravel and sandy banks in the riverbed. Alien flora of the Barcelona province Orsis 30, 2016 177
This annual grass is native to America. It was unintentionally introduced in Europe mixed with seeds of corn and soybeans (Casasayas, 1989). This species has acknowledged invasiveness potential (Sanz et al., 2001) and nowadays, it is clearly widespreading in Europe. In the Iberian Peninsula it was reported for the first time in 1982 in Zaragoza. The first report in Catalonia dates from 1984 in Almenara, Lleida province (Izquier- do, 1985). This author suggests that the absence of hairs in the leaf sheath is the main differential character of this plant within the genus Panicum in Spain. The chief distribution range of this plant in Catalonia includes the Girona re- gion, the Ebro Valley, the flat areas of Lleida, Montblanc and Sant Romà de Sau (Font, 2012). The sampling that we recorded in el Papiol, near the central Catalan coast, represents the first one for the Llobregat river basin and for the county of the Baix Llobregat as well.
Phymosia umbellata (Cav.) Kearney in Leafl. W. Bot. 5: 190 (1949) (Malvaceae) Casual. New for the Iberian Peninsula (Fig. 4A). Barcelona: Barcelonès, Collserola, road of the Aigües, near the the pathway, DF2785, 185 m, 3 Aug 2014, C. Gómez-Bellver (BC 879468). A single plant of about 2 m in bloom that grows in the shade of a tree. We have revisited it in 2015 and 2016. This ornamental plant is native to the rainforests of Mexico. In Europe so far is only known as casual from Rhodes, Greece (Galanos, 2015), which seems to be persisting for more than 35 years. Evergreen tree or shrub from 2.5 to 6 m, robust and scarcely branched. Stem, petiole and abaxial side of leaves densely tomentose. Leaves alternate to 20 cm, pal- matilobed, the upper side is light green and the back side is dull pale green with prominent ribs. Stipules 4-7 mm long. Corolla campanulated with five heart-shaped petals 2-3.5 cm long, dark red, scarlet or purple, clawed at the base. Epicalyx trim- erous, shorter than calyx. Ovary densely hairy at the top. The genus Phymosia has certain similarities with Lavatera, but it differs by having flowers grouped in num- ber of (1)2-6 in axillary umbels, longer pedicels, and bracts of epicalyx spatulate or lanceolate, without trend to fuse towards the base (Fryxell, 1993).
Physalis ixocarpa Brot. ex Hornem., Hort. Bot. Hafn. 26 (1819) (Solanaceae) Naturalized. New for Baix Llobregat county (Fig. 4B). Barcelona: Baix Llobregat, El Papiol, in the dry riverbed of Rubí, DF1688, 32 m, 20 Aug 2015, H. Álvarez (BC 990115, BCN 126383). Small plant of about 60 cm tall, growing on a nitrophilous substrate of sand and muds, in a flood area of the riverbed of the stream. Physalis ixocarpa and Ph. philadelphica Lam. are native from Mexico. They have been used as food since pre-Columbian times and are still cultivated today. In the last decades, the taxonomical relationship between these two taxa has re- mained uncertain and they have often been mistaken with each other, likely due to the similarity between both plants regarding morphology, usage and areas of 178 Orsis 30, 2016 C. Gómez-Bellver, H. Álvarez, L. Sáez distribution. Some publications proposeed both plants as synonyms (Hawkes, 1972). Recently, Sanz et al. (2012) recognized both taxa at species level. This plant was fist reported for Catalonia in 1986 (Casasayas, 1989) under Ph. philadelphica. Aymerich & Sáez (2015) concluded that all the reports referred to Catalonia of Ph. philadelphica should be regarded as Physalis ixocarpa. Our plant bears small flowers and fruits generally less than 1.5 cm in diameter. These char- acteristics fit with the description given by Sanz & Sobrino (2012) for this species.
Figure 4. Phymosia umbellata, from Collserola (A). Physalis ixocarpa, from El Papiol (B). Physalis philadelphica, from Castellbisbal; general port (C), in early fruiting stage (D). Alien flora of the Barcelona province Orsis 30, 2016 179
Physalis philadelphica Lam., Encycl. 2: 101 (1786) (Solanaceae) Casual. New for Catalonia (Fig. 4C and D). Barcelona: Vallès Occidental, Castellbisbal, in the dry riverbed of Rubí, DF1690, 46 m, 16 Oct 2015, H. Álvarez (BC 990117, BCN 126384). One single plant with fruits, growing on a sandy and gravelly riverbed, as a part of the hygro- nitrophilous vegetation. The first report for the Iberian Peninsula is from Guadalajara in 1821 (Carre- tero, 1983), an nowadays is distributed in northwest, center and eastern Spain (Sanz et al., 2012). We provide the first report for Catalonia.
Porophyllum ruderale (Jacq.) Cass., Dict. Sci. Nat., ed. 2., 43: 56 (1826) subsp. ruderale (Asteraceae) Casual. New for Europe (Fig. 5A). Barcelona: Vallès Occidental, Castellbisbal, in the dry riverbed of Rubí, DF1689, 46 m, 16 Oct 2015, H. Álvarez (BC 990119, BCN 126386). One indi- vidual plant found in bloom in gravelly riverbed, in a zone covered by water only in major floods periods, among nitrophilous ruderal vegetation. The Bolivian coriander is native to Mexico and distributed from southern United States to Argentina. It lives in warm-temperate places, from sea level up to 2000 m in altitude. It is often cultivated in familiar orchards to obtain their smelly and bitter leaves, very appreciated in salads or as a condiment. Annual herbaceous plant, glabrous, from 40 to 150 cm, leaves slightly glau- cous, ovate or elliptical to obovate, 8-35 mm wide, stalked, the basal opposite and the upper alternate. Flowers green-yellowish to brown. Two subspecific taxa has been proposed, either as varieties (Cronquist, 1970) or subspecies (Johnson, 1969). Based on the latter author, the two subspecies can be distinguished as indicated below: Subsp. ruderale: Achenes shorter than 9 mm, pappus longer than achenes, leaves usually elliptical with apex mucronate to obtuse, base usually attenuate. It is distributed from Costa Rica to all South America. It grows from lowlands up to 1300 m in altitude. Subsp. macrocephalum: Achenes, usually longer than 10 mm, leaves widely (ob)ovate or rarely (ob)lanceolate, apex rounded, base usually rounded, some- times attenuate. Its distribution range is further north than the previous one and reachs northern Brazil, southern Peru and Bolivia. It occurs in higher elevations, in submontane thickets or forests, sometimes in disturbed areas, often as a ruderal weed (Johnson, 1969; Villarreal, 2003). The plant that we found fits the description given above for subsp. ruderale. As Johnson (1969) indicates, both subspecies are sympatric in northern South America, where it is not uncommon to find plants with intermediate characters. So far, it remains unknown as casual or weed in Europe. 180 Orsis 30, 2016 C. Gómez-Bellver, H. Álvarez, L. Sáez
Figure 5. Porophyllum ruderale, from Castellbisbal (A). Salvia hispanica, from Santa Coloma de Cervelló (B).
Salvia hispanica L., Sp. Pl.: 25 (1753) (Lamiaceae) Casual. New for the Iberian Peninsula (Fig. 5B). Barcelona: Baix Llobregat, Santa Coloma de Cervelló, dry riverbed of Can Via, DF1779, 27 Nov 2015, H. Álvarez (BC 990111, BC 990112, BCN 127536). A small population of about 15 flowered plants in the margin of a crop of cherries, close of the stream. It is native to Guatemala, Nicaragua and the center and south of Mexico. Popularly known as chia, S. hispanica does not tolerate frost, and could be culti- vated from the sea level up to 2500 m (Ruíz et al., 2013). It has been traditionally used by indigenous people as food, medicines and cosmetics, and it was domesti- cated probably since the pre-Columbian period in order to improve its production. This selective process has driven evolution to obtain larger seeds, compact inflo- rescences, self-pollination (usually by means of cleistogamy) and loss of genetic variability (Hernández & Miranda, 2008). This plant has a worldwide reputation for its seeds, which contain oils rich in healthy fatty acids, protein and fiber (Ca- hill, 2003). Chia producing countries are increasing considerably its exports due to the growing demand for Western food and pharmaceutical industries (Mohd Ali et al., 2012). In Europe S. hispanica is known from Sweden (ArtDatabanken, 2016), Ger- many (Natural History Museum Maastricht, 2016) and Belgium (Verloove, 2016). Alien flora of the Barcelona province Orsis 30, 2016 181
Selenicereus grandiflorus (L.) Britton & Rose in Contr. U.S. Natl. Herb. 12: 430 (1909) (Cactaceae) Casual. New for Europe (Fig. 6A, B and C). Barcelona: Baix Llobregat, Sant Climent de Llobregat, in the path Ral, that crosses the upper area of the Salom stream, DF1476, 113 m, 3 Feb 2016, H. Álvarez & C. Gómez-Bellver (BC 990191, BCN 129809). Beside a road. In the last three years we have seen some individuals climbing the trunk of a large tree. The queen of the night is considered native from eastern Mexico, Meso- america to the Caribbean, although the exact native range is not well known (Wiersema & León, 2016). This species inhabits in tropical dry forests, tropical subdeciduous forests, flooded forests, and coastal dunes (Taylor et al., 2013). Different parts of the plant are used in traditional medicine and fruits are edible and the main ingredient for making spirits (Meza, 2011). This cactus is very popular in gardening for its spectacular flowers that remain open only for few hours and give off a vanilla-like fragrance. The most cultivated Selenicereus species are S. grandiflorus, with long cladodes, and S. validus, with much shorter cladodes. The morphological characteristics and the habit of the plants that we found place this species in the tribe Hylocereeae, clambering or epiphytic cactus, well represented in the tropical forests of Central America (Kubitzki et al., 1993). Within this tribe, in addition to Selenicereus, there are two genus frequently cul- tivated as ornamental: Epiphyllum, with broad and flat stems and edible fruits, and Disocactus, an epiphytic hanging plant, non-climber, with daytime red flowers and stems round whether only at the base or throughout their length. Selenicereus grandiflorus is a clambering cactus, with cylindrical stems, not jointed (or very little), 1-2.5 cm in diameter, very long, some of about 2-2.5 m, with 7-8 ribs, aureoles separate 1-2 cm along ribs, 6-8(18) radial spines, inter- mixed with light brown to whitish hairs. White flowers 18(25) cm long, with or- ange or brown linear external tepals. The distal part of the stem has some adventive roots for attach the plant to the substrate (Hawkes, 2004; Meyran, 2008). Some authors consider the existence of four subspecies. Selenicereus grandiflorus is included in the CITES Appendix II that lists “species that are not necessarily now threatened with extinction but that may be- come so unless trade is closely controlled”. So far, it is unknown as casual or weed in Europe, but this cactus is introduced in Florida (Wunderlin et al., 2016) and Mexico (Villaseñor & Espinosa-Garcia, 2004; Wiersema & León, 2016) in areas outside its natural range. Many garden nurseries offer this plant all around the world, even online. There is no evidence that these individuals were cultivated: there are no houses or gardens nearby. 182 Orsis 30, 2016 C. Gómez-Bellver, H. Álvarez, L. Sáez
Figure 6. Selenicereus grandiflorus, from Sant Climent de Llobregat; growing on Pinus halepensis (A), young stem (B), adventive roots (C).
Sesamum indicum L., Sp. Pl.: 634 (1753) (Pedaliaceae) Casual. New for Barcelona province (Fig. 7A and B). Barcelona: Baix Llobregat, El Papiol, in the dry riverbed of Rubí, DF1688, 32 m, 31 Aug 2015, H. Álvarez (BC 990116, BCN 126382). We have located numerous Alien flora of the Barcelona province Orsis 30, 2016 183 plants scattered along the riverbed of the final section of the stream, growing on gravel, sand and mud, as part of the hygro-nitrophilous vegetation. Sesame is native to India and Africa. Within Europe is distributed in Belgium, Cyprus, France and Greece (DAISIE, 2016). It has been cultivated and domesti- cated from over 3000 years ago, and nowadays seeds are very popular worldwide as a condiment and for obtaining cosmetic oils.
Figure 7. Sesamum indicum, from El Papiol; general port (A), flowers in detail (B). Sola- num sisymbriifolium, from Mollet del Vallès; general port (C), immature fruit (D). 184 Orsis 30, 2016 C. Gómez-Bellver, H. Álvarez, L. Sáez
In the Iberian Peninsula it has been reported from Alicante (Camuñas & Cres- po, 1998) and Amposta (Royo, 2006). Peri-urban and urban areas represent a potential source for the escape of this plant. Very likely, one important factor is the rise of sesame growings in these areas due to the recent trend of urban gardens.
Solanum sisymbriifolium Lam., Tabl. Encycl. 2: 25 (1794) (Solanaceae) Casual. New for Barcelona province (Fig. 7C and D). Barcelona: Vallès Oriental, Mollet del Vallès, close to the Can Prat industrial estate, on the right bank of the Besòs river, about 50 m upwards from the pedes- trian bridge across the river, DF3598, 53 m, 20 May 2016, C. Gómez-Bellver (BC 990258, BCN 130202). Population of 25-30 individual plants in bloom. We revis- ited it a month later, still flowering and early fruiting. Satansbos is a South American species of temperate climate, frequent in the center and north of Argentina and in Uruguay. It is a ruderal and nitrophilous plant that usually grows in roadsides, wastelands and as a weed of crops. The presence of this species outside its area of origin was probably favored by its use as a biocontrol of nematodes that parasite other Solanaceae with economic relevance such as tomatoes, potatoes and eggplants. It is intentionally cultivated near the crop as a trap for the cysts made for these worms, and this is carry out by removing the plant before the end of the reproductive nematode cycle (Dias et al., 2012; Sorribas et al., 2014). But in some cases, the plant used as trap crop has become invasive, as in South Africa (Olckers et al., 1999). This species is distributed in almost all European countries (DAISIE, 2016), probably as ephemeral (Verloove, 2016), except in Italy, where it is considered naturalized. In the Iberian Peninsula is known from Andalusia, the Basque Coun- try and Galicia. Regarding Catalonia, Andreu et al. (2012) and Andreu & Pino (2013) listed “a single report” without a concrete location. We are aware about two confirmed records from Garrotxa county, in Girona: a report without specific locality in Oliver (2009) and a voucher specimen from Argelaguer collected in 2005 by J. Mayné & A. Mallol (HGI 6065). In 2004 J. Llistosella (pers. comm.) photographed some plants in la Llagosta, Vallès Oriental, in Barcelona province, DF3395, 300 m from the C-33 motorway toll. It seems that this plant is well established in our area, and its future spread is quite plausible.
Acknowledgements The authors wish to express their gratitude to Jaume Llistosella (Universitat de Bar- celona) for providing a report of Solanum sisymbriifolium, Lluís Vilar (Herbari de la Universitat de Girona, HGI) for sending us information about the voucher speci- men of this species and to Samuel Pike for additional data about his voucher specimen of Lonicera fragrantissima. Finally, we thank the anonymous reviewers for their careful reading and their many insightful comments and suggestions. Alien flora of the Barcelona province Orsis 30, 2016 185
Bibliographical references Alonso, J.; Desmarchelier, C. 2015. Plantas Medicinales Autóctonas de la Argentina. Bases Científicas para su Aplicación en Atención Primaria de la Salud. Ciudad Au- tónoma de Buenos Aires: Corpus Libros Médicos y Científicos. Anderson, E.F. 2001. The Cactus Family. Portland: Timber Press. Andreu, J.; Pino, J.; Basnou, C.; Guardiola, M.; Ordóñez, J. L. 2012. Resum del projecte EXOCAT 2012. Barcelona: Dept. Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya.
DAISIE European Invasive Alien Species Gateway, 2016. Cardiospermum grandiflorum Sw., Sesamum indicum and Solanum sisymbriifolium. Available from:
Hawkes, J.G. 1972. Physalis. In: Tutin et al. (eds.). Flora Europaea. Cambridge University Press, Cambrige. Hawkes, M.W. 2004. Selenicereus (A. Berger) Britton & Rose. In: Flora of North America.
Oliver, X. 2009. Catàleg de la flora vascular al·lòctona de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana Hist. Nat. 4a edició.
Sanz, M.; Guillot, D.; Deltoro, V. 2011. La flora alóctona de la Comunidad Valenciana (España). Bot. Complut. 35: 97-130. Sanz, M.; Sobrino, E. 2012. Physalis L. in Castroviejo, S., Talavera, S., Andrés, C., Arista, M., Fernández Piedra, M.P.; Gallego, M.J.; Ortiz, P.L.; Romero Zarco, C.; Salgueiro, F.J.; Silvestre S.; Quintanar, A. (eds.). Flora iberica Vol. XI: 204-209. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid. Selvaggi, A.; Soldano, A.; Pascale, M.; Pascal, R. 2009. Note floristiche piemontesi n. 176-245. Riv. Piem. St. Nat. 30: 313-340. Sorribas, F.X.; Giné, A.; César Ornat, C. 2014. Els nematodes fitoparàsits Revista Agro- cultura 57: 25-28. Stevens, P.F. 2001 onwards. Angiosperm Phylogeny Website. Version 13, July 2016.
Orsis 30, 2016 191-194
Índex Orsis. Organismes i Sistemes Núm. 30, p. 1-194, 2016 ISSN 0213-4039 (imprès); ISSN 2014-9727 (en línia) Les paraules clau són en llenguatge lliure http://revistes.uab.cat/orsis
3-9 Guàrdia Valle, Laia (Universitat Autonòma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències) On the presence of Opuntia aurantiaca (Opuntioideae, Cactaceae) in Catalonia (northeastern Iberian Peninsula) Detailed data regarding the occurrence of the invasive species Opuntia auran- tiaca (Cactaceae) in Catalonia is provided. The plant is native from South America and is considered a noxious weed in South Africa and Australia. We provide the first concrete locality for the species in Europe, and provide data about the characteristics of the population in Caldes de Montbui and its inva- sive potentiality in the area. Keywords: Alien plant; invasiveness; jointed cactus; Mediterranean.
11-40 Aymerich, Pere Contribució al coneixement de la flora al·lòctona del nord i el centre de Catalunya Presentem dades florístiques recents sobre plantes al·lòctones rares observades com a casuals o naturalitzades, sobretot escapades de jardins. Segons la infor- mació consultada, són citades per primera vegada a la península Ibèrica: Euphorbia glyptosperma Engelm. (naturalitzada), Clerodendrum bungei Steud., Clerodendrum trichotomum Thunb., Cotoneaster divaricatus Rehder & E. H. Wilson i Opuntia scheeri F.A.C. Weber (casuals). Són novetats per a Catalunya: Helianthus × laetiflorus Pers. (naturalitzada), Achillea ptarmica L., Tradescantia pallida (Rose) D. R. Hunt i Tradescantia zebrina Bosse (casu- als). Confirmem també la presència actual de poblacions d’Atriplex tatarica L., espècie que havia estat considerada dubtosa a la península Ibèrica. Paraules clau: flora; plantes al·lòctones; Catalunya; península Ibèrica.
41-49 Guàrdia Valle, Laia (Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències) Emendation of Paramoebidium avitruviense (Mesomycetozoea) and peculiar observations about other gut endosymbionts associated with Siphonoperla torrentium (Plecoptera) nymphs Aquatic macroinvertebrates harbor a broad spectrum of gut endosymbionts, among them trichomycetes species (including fungi and protozoan), which have been traditionally studied by mycologists. The protozoan Paramoebidium 192 Orsis 30, 2016 Índex
avitruviense lives in association with the nymphal stages of Siphonoperla tor- rentium (Chloroperlidae, Plecoptera). Important quantities of P. avitruviense thalli were obtained during a long-term study performed in Vallforners stream (Montseny Natural Park, Barcelona, Spain), allowing a revision and emenda- tion of the species, particularly regarding the morphology of the cysts, which were previously misidentified. We also document for the first time the presence of Smittium (Harpellales, Kickxellomycotina) within the digestive system of S. torrentium, and provide a discussion for this unusual observation. Keywords: aquatic macroinvertebrates; cross infestation; protozoa; stonefly; symbiosis; taxonomy trichomycetes.
51-61 Gadallah, Neveen S. (Cairo University. Entomology Department, Fa- culty of Science.); Ghahari, Hassan (Islamic Azad University. Depart- ment of Plant Protection, Yadegar – e- Imam Khomeini [RAH] Shahre Rey Branch) An updated checklist of the Iranian Miracinae, Pambolinae and Sigal- phinae (Hymenoptera: Braconidae) The Iranian species diversity of three braconid subfamilies, Miracinae (three spe- cies from two genera: Centistidea Rohwer, Mirax Haliday), Pambolinae (one species from one genus, Pambolus Haliday) and Sigalphinae (two species from two genera: Acampsis Wesmael, Sigalphus Latreille) are summarized in this checklist. A faunistic list is given comprising both local and global distribution of each species under study as well as host records. Keywords: Hymenoptera; Braconidae; Miracinae; Pambolinae; Sigalphinae; checklist; Iran
63-65 Pujade-Villar, Juli; Lobato-Vila, Irene (Universitat de Barcelona. Facultat de Biologia, Departament de Biologia Animal) Synergus brevis (Weld, 1926), una nova sinonímia de S. mexicanus Gillette, 1896 (Hym., Cynipidae: Synergini)
67-100 Guardiola, Moisès; Petit, Albert; Molero, Julià (Universitat de Bar- celona. Facultat de Farmàcia. Laboratori de Botànica); Sáez, Llorenç (Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Biociències) Aportacions al coneixement de la flora vascular del massís de Boumort i serres veïnes (Prepirineus centrals catalans) En aquest article hem aplegat una selecció de les citacions que hem cregut més interessants i que ajuden a completar el coneixement florístic dels Prepirineus centrals catalans, especialment el massís de Boumort i serres veïnes. Destaca Aegilops cylindrica, novetat per a la flora de Catalunya; la troballa de noves poblacions de Daphne alpina i Scrophularia pyrenaica, espècies considerades en perill (EN); Carex praecox, Phelipanche camphorosmae i Ph. purpurea subsp. bohemica, considerades insuficientment conegudes (DD); o plantes no indicades abans a les comarques de Lleida (Juncus tenageia subsp. sphaero- carpus i Veronica dillenii), als Prepirineus catalans (Cardamine crassifolia) o Índex Orsis 30, 2016 193
bé amb molt poques localitats en aquest territori (Carex umbrosa subsp. hueti- ana, Epilobium roseum subsp. roseum, Montia fontana subsp. fontana, Noc- caea brachypetala, Sisymbrium macroloma, Viola palustris, etc.). Finalment, també incloem un seguit de citacions que omplen l’important buit corològic d’alguns tàxons en aquest sector. Paraules clau: plantes vasculars; flora amenaçada; plantes rares; corologia.
101-131 Sáez, Llorenç (Universitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botà- nica, Facultat de Biociències); Serapio, Jordi; Gómez-Bellver, Car- los (Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals. Secció Botànica i Micologia. Facultat de Biologia); Ardenghi, Nicola M. G. (Università di Pavia. Diparti- mento di Scienze della Terra e dell’Ambiente); Guillot, Daniel (Hor- tax. Cultivated Plant Taxonomy Group); Rita, Joan (Universitat de les Illes Balears. Laboratori de Botànica) New records in vascular plants alien to the Balearic Islands This paper deals with 67 taxa, 25 of which are new to the Balearic Islands flora: Agave fourcroydes, Amaranthus emarginatus, Asparagus aethiopicus, Bidens pilosa, Cardiospermum grandiflorum, C. halicacabum, Cotyledon orbiculata, Eschscholzia californica, Freesia leichtlinii subsp. alba, Gomphocarpus physocarpus, Gossypium hirsutum, Hedera hibernica, H. maroccana, Lathyrus odoratus, L. sativus, Lycianthes rantonnetii, Malephora uitenhagensis, Opun- tia engelmannii subsp. lindheimeri, Osteospermum ecklonis, Phytolacca icosandra (new for Europe), Vitis × koberi, V. × ruggeri, V. rupestris, Wash- ingtonia robusta and Yucca gigantea. Moreover several taxa are novelties for the flora of certain islands. Keywords: Non-native plants; Balearic Islands; naturalization; range expansion.
133-165 Aymerich, Pere Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat. IV En aquest treball es fan aportacions i precisions a la flora regional de les con- ques superiors dels rius Segre i Llobregat (Pirineus orientals), en gran part re- ferides a tàxons al·lòctons. Pel que fa a tàxons autòctons, destaquem que Oxybasis rubra és novetat per a la flora de Catalunya, i que per primera vegada s’ofereix informació detallada sobre l’única població coneguda als Pirineus de Myosotis minutiflora. En relació amb els tàxons al·lòctons, és remarcable la detecció de poblacions de Cardamine occulta en hàbitats fluvials naturals o seminaturals (ribes de tres embassaments i un riu), ja que l’ús d’aquests hàbi- tats està molt poc documentat a Europa. Es constata que Prunus virginiana està naturalitzat en un tram del Segre, i també s’han detectat indicis de naturalitza- ció incipient de Fraxinus americana i Ulmus laevis. En aquest riu també s’han observat alguns nuclis de Physalis peruviana i Salvia hispanica, però la seva naturalització és incerta. Paraules clau: flora; corologia; espècies al·lòctones; Pirineus; Catalunya; NE de la península Ibèrica. 194 Orsis 30, 2016 Índex
167-189 Gómez-Bellver, Carlos (Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals. Secció Botànica i Micologia. Facultat de Biologia); Álvarez, Hilari (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació); Sáez, Llorenç (Uni- versitat Autònoma de Barcelona. Unitat de Botànica, Facultat de Bio- ciències) New contributions to the knowledge of the alien flora of the Barcelona province (Catalonia, Spain) In this contribution we provide new records of 20 non-native vacular plants for Barcelona province observed between 2014 and 2016. The following taxa are new for Europe: Baccharis salicifolia, Enneapogon cenchroides, Lonicera fra- grantissima, Porophyllum ruderale subsp. ruderale and Selenicereus grandi- florus; three are first records for the Iberian Peninsula: Cardiospermum grandiflorum, Phymosia umbellata and Salvia hispanica; Muehlenbeckia sag- ittifolia is new for Spain and Physalis philadelphica is new for Catalonia. In addition, several new local records are provided for 10 taxa. Keywords: non-native plants; Iberian Peninsula; distribution range. Universitat Autònoma de Barcelona Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia ORSIS Organismes i Sistemes ORSIS Vol. 30, 2016 ISSN 0213-4039 (imprès), ISSN 2014-9727 (en línia) http://revistes.uab.cat/orsis ORSIS Índex Contents Organismes i Sistemes Laia Guàrdia Valle On the presence of Opuntia aurantiaca (Opuntioideae, Cactaceae) in Catalonia (northeastern Iberian Peninsula) 3 Pere Aymerich Contribució al coneixement de la flora al·lòctona del nord i el centre de Catalunya 11 Laia Guàrdia Valle Emendation of Paramoebidium avitruviense (Mesomycetozoea) and peculiar observations about other gut endosymbionts associated with Siphonoperla torrentium (Plecoptera) nymphs 41 Neveen S. Gadallah, Hassan Ghahari An updated checklist of the Iranian Miracinae, Pambolinae and Sigalphinae 30 (Hymenoptera: Braconidae) 51 Juli Pujade-Villar, Irene Lobato-Vila Synergus brevis (Weld, 1926), una nova sinonímia de S. mexicanus Gillette, 1896 (Hym., Cynipidae: Synergini) 63 Moisès Guardiola, Albert Petit, Julià Molero, Llorenç Sáez Aportacions al coneixement de la flora vascular del massís de Boumort i serres veïnes (Prepirineus centrals catalans) 67 Llorenç Sáez, Jordi Serapio, Carlos Gómez-Bellver, Nicola M. G. Ardenghi, Daniel Guillot, Joan Rita New records in vascular plants alien to the Balearic Islands 101 Pere Aymerich Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat. IV 133 Carlos Gómez-Bellver, Hilari Álvarez, Llorenç Sáez New contributions to the knowledge of the alien flora of the Barcelona province (Catalonia, Spain) 167 Vol. 30, 2016 Vol. 30, 2016 ISSN 0213-4039 (imprès), 2014-9727 (en línia), http://revistes.uab.cat/orsis