Terres De Lleida Catalunya
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Generalitat de Catalunya Departament d’Empresa i Ocupació Terres de Lleida Catalunya Catalunya Terres de Lleida Garrigues Noguera Pla d’Urgell Segarra Segrià Urgell Garrigues Noguera Pla d’Urgell Segarra Segrià Urgell Introducció Terres de Lleida és la denominació turística del congostos de Mont-rebei i Terradets que travessen sector de ponent de la Depressió Central Catalana aquesta serralada arriben els grans corrents —integrada en la gran Depressió de l’Ebre—, fluvials de la Noguera Ribagorçana i de la Noguera format per una vasta planura estesa a migdia dels Pallaresa. El Segre, a la banda de llevant, entra Pirineus, que té el riu Segre com a eix principal i la pel sector muntanyós, més suau, on s’ha bastit ciutat de Lleida com a capital des de temps antics. modernament l’embassament de Rialb. Hi aflueixen Fronterer amb les terres d’Aragó per la banda els dos rius citats prop de Corbins i de Camarasa, oest, els altiplans segarrencs, a l’est, el separen respectivament, dins la comarca de la Noguera. de l’anomenada Catalunya Central. Pel costat sud s’estén fins a la barrera muntanyosa del Montsant i Aquesta xarxa fluvial va proporcionar un gir a la vall de l’Ebre. espectacular en relació a l’economia i fins a la fesomia d’aquestes terres a partir de la El clima és mediterrani amb tendència continental, construcció, a la segona meitat del segle XIX, del propi de les terres interiors de Catalunya on l’entrada canal d’Urgell, que amb els seus canals auxiliars de l’aire humit i temperat de la Mediterrània troba bonifica grans extensions (unes 70.000 ha) de les l’obstacle dels sistemes muntanyosos pròxims al comarques d’Urgell, Segrià, Pla d’Urgell, Noguera i litoral, cosa que determina un clima més sec i amb Garrigues. Són també importants els regadius que oscil·lacions tèrmiques més grans —màximes més proporcionen el canal de Pinyana i el canal d’Aragó altes i mínimes més baixes— que a la resta del país. i Catalunya, a la zona de ponent limítrof amb les terres aragoneses. Aquest darrer aprofita les aigües Dominen les terres planes, encara que la barrera dels rius Éssera i Cinca, riu aquest que desguassa septentrional que les separa de la zona dels al Segre a la Granja d’Escarp, aigua avall de Lleida. Pirineus —la gran i escarpada carena del Montsec, dividida en el Montsec d’Ares i el Montsec de La zona és rica en restes arqueològiques —Cogul, Rúbies— voreja els 1.700 m. A través dels engorjats Tornabous, Guissona, el Bovalar—, especialment 4 Oliveres a les Garrigues Oliveres 5 Tàrrega. Santuari de Sant Eloi 6 d’època ibèrica i romana, testimoni del poblament segles X i XI, que complien una funció defensiva i en temps remots. A l’alta edat mitjana, al moment facilitaven la repoblació. de formació de Catalunya, aquesta zona estava sota domini musulmà. El segle XI passaren a domini Des del punt de vista eclesiàstic es divideix entre cristià determinats sectors, com el de Cervera, que els bisbats de Lleida, que ha integrat des de s’integrà al comtat de Barcelona, o el de Balaguer, temps antics territoris aragonesos, i el d’Urgell, que esdevingué capital del comtat d’Urgell, però la amb capital a la Seu d’Urgell, amb un petit sector important taifa musulmana de Lleida, que dominava (el de Cervera i Tàrrega) que pertany al bisbat de un considerable territori, no fou conquerida fins Solsona. Des del punt de vista de les jurisdiccions al 1149. Aquesta lenta ocupació dels territoris senyorials, deixant de banda les poblacions grans islàmics i el caràcter fronterer de la zona afavorí —Lleida, Cervera, Balaguer, Tàrrega, Agramunt— la creació de castells termenats, especialment els que tenien l’estatus de vila reial i foren caps de Lleida. Murals de la Pia Almoina (MLDC) 7 Montfalcó Murallat vegueria, hi hagué diverses possessions baronials La capital és una ciutat amb una gran oferta — civils —vescomtat d’Àger, marquesat de Camarasa, monumental, cultural, comercial, gastronòmica, etc.— i eclesiàstiques —Gardeny, Bellpuig de les etc.— i són moltes altres les poblacions que val Avellanes, Vallbona de les Monges, Escarp, etc.— la pena visitar, com Cervera, Tàrrega, Balaguer, per tot el territori. Agramunt, les Borges Blanques, entre altres. El patrimoni monumental és ampli i variat, des Són molts i diversos els atractius turístics de les dels interessants jaciments arqueològics fins als Terres de Lleida. El paisatge és predominantment monuments d’època medieval, civils i religiosos. agrícola: hi alternen les zones ubèrrimes dels Una rica i saborosa cuina, amb els excel·lents fruiterars del Segrià i la Noguera amb les grans productes de la terra —hortalisses, fruita, oli, vi—, extensions oliveres de les Garrigues o les planes les festes populars i la pràctica dels esports de cerealístiques de la Segarra, sense oblidar la vinya natura són altres al·licients que fan que la visita a que dóna lloc als vins dels Costers del Segre. Hi ha aquestes terres sigui molt atractiva. un magnífic i aspre paisatge de muntanya a la zona del Montsec, on s’obre la bellíssima vall d’Àger. 8 Plantació de pomers 9 La ciutat de Lleida La ciutat de Lleida —el nucli demogràfic i econòmic diversificada. La nova universitat ha representat un més important de la Catalunya interior— s’estén a la bon estímul per a la vida cultural. riba dreta del riu Segre, a redós del turó on s’aixeca l’antiga Suda àrab i la Seu Vella, monument aquest La seva història remunta a l’època ibèrica, quan que marca la silueta inconfusible de la població. fou capital fortificada dels ilergets (s.IV i III aC). Els Als seus peus s’alça la ciutat històrica, paral·lela al seus cabdills Indíbil i Mandoni, enfrontats durant riu, que té com a eix el carrer Major, l’artèria més la II Guerra Púnica (218-205 aC) als Escipió, animada i comercial de la ciutat. La part nova o simbolitzen la resistència de la població indígena eixample residencial s’estén darrere el turó de la contra el món romà. Ja romanitzada (Ilerda), fou Seu Vella, cap a les carreteres d’Osca i de la Vall una ciutat clau en la guerra civil entre Juli Cèsar d’Aran, a l’entorn de la plaça de Ricard Viñes. A i Pompeu, com recull el mateix Cèsar a De Bello l’altra riba del Segre hi ha el barri de Cappont, Civile i el poeta Lucà a Pharsalia. emplaçament del nou campus universitari, i altres barris edificats en època recent. La seva situació estratègica —camí de la Mediterrània a les terres interiors de la península A més de la seva condició de capital provincial i punt de convergència d’una sèrie de valls i de centre d’una important i antiga diòcesi fluvials que davallen dels Pirineus— afavorí el seu episcopal, amb les institucions i edificis que desenvolupament. El bisbat és documentat des aquest fet comporta, Lleida ha estat una ciutat del s. V. Durant els quatre segles de dominació tradicionalment agrària, centre d’una horta molt musulmana (719-1149), Lleida fou un bastió de rica i de la fèrtil plana lleidatana. Els darrers primera fila dins l’anomenada Frontera Superior, de decennis s’ha convertit també en nucli industrial primer dins l’òrbita de l’emirat i califat de Còrdova —amb indústries bàsicament de transformació i des del s. XI com a taifa independent. Els àrabs agrària i ramadera— i de serveis. El comerç hi té bastiren la fortalesa de la Suda a la Roca Sobirana una llarga tradició i presenta avui una oferta gran i i emmurallaren la ciutat, alhora que creaven una 10 La Seu Vella 11 extensa xarxa de canals i sèquies per l’horta que envolta la ciutat, base de la posterior riquesa agrària. Fou conquerida el 1149 pels comtes catalans Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell, que se’n repartiren el domini, mentre els templers rebien una cinquena part del terme i la fortalesa de Gardeny. Jaume I convertí Lleida en ciutat de fur reial i creà (1264) el Consell General de la Paeria, règim municipal que afegia nous privilegis a la primera carta de població del 1150. La restauració del bisbat comportà la construcció de la magnífica catedral damunt la Roca Mitjana. Jaume II creà (1300) l’Estudi General de Lleida, que fou la universitat central i durant un temps única dels seus regnes. La seva ja esmentada condició estratègica fou causa de diversos setges i agressions bèl·liques. Els més cruents foren l’anomenat setge de Santa Cecília (1646), durant la Guerra dels Segadors, i el del 1707, durant la Guerra de Successió. Felip V suprimí aleshores els tres elements més distintius de la ciutat: l’Estudi General —totes les universitats catalanes foren traslladades a Cervera—, la Paeria —convertida en ajuntament borbònic— i la Seu Vella —convertida en caserna militar. Lleida entrà en un període de postració, dominada pel turó de la Seu Vella, convertit en bastió fortificat, amb una vida pública resignada i provinciana. A partir de la segona meitat del s. XIX la ciutat inicià un procés de revitalització —enderroc de les muralles (1861), arribada del ferrocarril, etc.— i hi hagué una presència notable de la Renaixença cultural i del catalanisme polític. El perfil de la ciutat és dominat per la impressionant baluerna de la Seu Vella, la catedral primitiva, construïda (segles XIII-XV) damunt una antiga Auditori Enric Granados mesquita. Obra de transició del romànic al gòtic, presenta un insòlit i espectacular claustre frontal, 12 amb bells finestrals calats gòtics, mirador de la ciutat, el riu i l’horta.