Generalitat de Catalunya Departament d’Empresa i Ocupació

Terres de Catalunya

Catalunya Terres de Lleida Garrigues Pla d’Urgell Segarra Segrià Urgell Garrigues Noguera Pla d’Urgell Segarra Segrià Urgell Introducció

Terres de Lleida és la denominació turística del congostos de Mont-rebei i Terradets que travessen sector de ponent de la Depressió Central Catalana aquesta serralada arriben els grans corrents —integrada en la gran Depressió de l’Ebre—, fluvials de la Noguera Ribagorçana i de la Noguera format per una vasta planura estesa a migdia dels Pallaresa. El , a la banda de llevant, entra Pirineus, que té el riu Segre com a eix principal i la pel sector muntanyós, més suau, on s’ha bastit ciutat de Lleida com a capital des de temps antics. modernament l’embassament de Rialb. Hi aflueixen Fronterer amb les terres d’Aragó per la banda els dos rius citats prop de i de Camarasa, oest, els altiplans segarrencs, a l’est, el separen respectivament, dins la comarca de la Noguera. de l’anomenada Catalunya Central. Pel costat sud s’estén fins a la barrera muntanyosa del Montsant i Aquesta xarxa fluvial va proporcionar un gir a la vall de l’Ebre. espectacular en relació a l’economia i fins a la fesomia d’aquestes terres a partir de la El clima és mediterrani amb tendència continental, construcció, a la segona meitat del segle xix, del propi de les terres interiors de Catalunya on l’entrada canal d’Urgell, que amb els seus canals auxiliars de l’aire humit i temperat de la Mediterrània troba bonifica grans extensions (unes 70.000 ha) de les l’obstacle dels sistemes muntanyosos pròxims al comarques d’Urgell, Segrià, Pla d’Urgell, Noguera i litoral, cosa que determina un clima més sec i amb Garrigues. Són també importants els regadius que oscil·lacions tèrmiques més grans —màximes més proporcionen el canal de Pinyana i el canal d’Aragó altes i mínimes més baixes— que a la resta del país. i Catalunya, a la zona de ponent limítrof amb les terres aragoneses. Aquest darrer aprofita les aigües Dominen les terres planes, encara que la barrera dels rius Éssera i Cinca, riu aquest que desguassa septentrional que les separa de la zona dels al Segre a la Granja d’Escarp, aigua avall de Lleida. Pirineus —la gran i escarpada carena del Montsec, dividida en el Montsec d’Ares i el Montsec de La zona és rica en restes arqueològiques —Cogul, Rúbies— voreja els 1.700 m. A través dels engorjats , , el Bovalar—, especialment

4 Oliveres a les Garrigues Oliveres

5 Tàrrega. Santuari de Sant Eloi

6 d’època ibèrica i romana, testimoni del poblament segles x i xi, que complien una funció defensiva i en temps remots. A l’alta edat mitjana, al moment facilitaven la repoblació. de formació de Catalunya, aquesta zona estava sota domini musulmà. El segle xi passaren a domini Des del punt de vista eclesiàstic es divideix entre cristià determinats sectors, com el de , que els bisbats de Lleida, que ha integrat des de s’integrà al comtat de Barcelona, o el de , temps antics territoris aragonesos, i el d’Urgell, que esdevingué capital del comtat d’Urgell, però la amb capital a la Seu d’Urgell, amb un petit sector important taifa musulmana de Lleida, que dominava (el de Cervera i Tàrrega) que pertany al bisbat de un considerable territori, no fou conquerida fins Solsona. Des del punt de vista de les jurisdiccions al 1149. Aquesta lenta ocupació dels territoris senyorials, deixant de banda les poblacions grans islàmics i el caràcter fronterer de la zona afavorí —Lleida, Cervera, Balaguer, Tàrrega, — la creació de castells termenats, especialment els que tenien l’estatus de vila reial i foren caps de

Lleida. Murals de la Pia Almoina (MLDC)

7 Montfalcó Murallat

, hi hagué diverses possessions baronials La capital és una ciutat amb una gran oferta — civils —vescomtat d’Àger, marquesat de Camarasa, monumental, cultural, comercial, gastronòmica, etc.— i eclesiàstiques —Gardeny, de les etc.— i són moltes altres les poblacions que val Avellanes, , Escarp, etc.— la pena visitar, com Cervera, Tàrrega, Balaguer, per tot el territori. Agramunt, , entre altres. El patrimoni monumental és ampli i variat, des Són molts i diversos els atractius turístics de les dels interessants jaciments arqueològics fins als Terres de Lleida. El paisatge és predominantment monuments d’època medieval, civils i religiosos. agrícola: hi alternen les zones ubèrrimes dels Una rica i saborosa cuina, amb els excel·lents fruiterars del Segrià i la Noguera amb les grans productes de la terra —hortalisses, fruita, oli, vi—, extensions oliveres de les Garrigues o les planes les festes populars i la pràctica dels esports de cerealístiques de la Segarra, sense oblidar la vinya natura són altres al·licients que fan que la visita a que dóna lloc als vins dels Costers del Segre. Hi ha aquestes terres sigui molt atractiva. un magnífic i aspre paisatge de muntanya a la zona del Montsec, on s’obre la bellíssima vall d’Àger.

8 Plantació de pomers

9 La ciutat de Lleida

La ciutat de Lleida —el nucli demogràfic i econòmic diversificada. La nova universitat ha representat un més important de la Catalunya interior— s’estén a la bon estímul per a la vida cultural. riba dreta del riu Segre, a redós del turó on s’aixeca l’antiga Suda àrab i la Seu Vella, monument aquest La seva història remunta a l’època ibèrica, quan que marca la silueta inconfusible de la població. fou capital fortificada dels ilergets (s.iv i iii aC). Els Als seus peus s’alça la ciutat històrica, paral·lela al seus cabdills Indíbil i Mandoni, enfrontats durant riu, que té com a eix el carrer Major, l’artèria més la II Guerra Púnica (218-205 aC) als Escipió, animada i comercial de la ciutat. La part nova o simbolitzen la resistència de la població indígena eixample residencial s’estén darrere el turó de la contra el món romà. Ja romanitzada (Ilerda), fou Seu Vella, cap a les carreteres d’Osca i de la Vall una ciutat clau en la guerra civil entre Juli Cèsar d’Aran, a l’entorn de la plaça de Ricard Viñes. A i Pompeu, com recull el mateix Cèsar a De Bello l’altra riba del Segre hi ha el barri de Cappont, Civile i el poeta Lucà a Pharsalia. emplaçament del nou campus universitari, i altres barris edificats en època recent. La seva situació estratègica —camí de la Mediterrània a les terres interiors de la península A més de la seva condició de capital provincial i punt de convergència d’una sèrie de valls i de centre d’una important i antiga diòcesi fluvials que davallen dels Pirineus— afavorí el seu episcopal, amb les institucions i edificis que desenvolupament. El bisbat és documentat des aquest fet comporta, Lleida ha estat una ciutat del s. v. Durant els quatre segles de dominació tradicionalment agrària, centre d’una horta molt musulmana (719-1149), Lleida fou un bastió de rica i de la fèrtil plana lleidatana. Els darrers primera fila dins l’anomenada Frontera Superior, de decennis s’ha convertit també en nucli industrial primer dins l’òrbita de l’emirat i califat de Còrdova —amb indústries bàsicament de transformació i des del s. xi com a taifa independent. Els àrabs agrària i ramadera— i de serveis. El comerç hi té bastiren la fortalesa de la Suda a la Roca Sobirana una llarga tradició i presenta avui una oferta gran i i emmurallaren la ciutat, alhora que creaven una

10 La Seu Vella

11 extensa xarxa de canals i sèquies per l’horta que envolta la ciutat, base de la posterior riquesa agrària.

Fou conquerida el 1149 pels comtes catalans Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell, que se’n repartiren el domini, mentre els templers rebien una cinquena part del terme i la fortalesa de Gardeny. Jaume I convertí Lleida en ciutat de fur reial i creà (1264) el Consell General de la Paeria, règim municipal que afegia nous privilegis a la primera carta de població del 1150. La restauració del bisbat comportà la construcció de la magnífica catedral damunt la Roca Mitjana. Jaume II creà (1300) l’Estudi General de Lleida, que fou la universitat central i durant un temps única dels seus regnes.

La seva ja esmentada condició estratègica fou causa de diversos setges i agressions bèl·liques. Els més cruents foren l’anomenat setge de Santa Cecília (1646), durant la Guerra dels Segadors, i el del 1707, durant la Guerra de Successió. Felip V suprimí aleshores els tres elements més distintius de la ciutat: l’Estudi General —totes les universitats catalanes foren traslladades a Cervera—, la Paeria —convertida en ajuntament borbònic— i la Seu Vella —convertida en caserna militar. Lleida entrà en un període de postració, dominada pel turó de la Seu Vella, convertit en bastió fortificat, amb una vida pública resignada i provinciana. A partir de la segona meitat del s. xix la ciutat inicià un procés de revitalització —enderroc de les muralles (1861), arribada del ferrocarril, etc.— i hi hagué una presència notable de la Renaixença cultural i del catalanisme polític.

El perfil de la ciutat és dominat per la impressionant baluerna de la Seu Vella, la catedral primitiva, construïda (segles xiii-xv) damunt una antiga Auditori Enric Granados mesquita. Obra de transició del romànic al gòtic, presenta un insòlit i espectacular claustre frontal,

12 amb bells finestrals calats gòtics, mirador de la ciutat, el riu i l’horta. Les seves magnífiques portades —especialment la dels Fillols i la de l’Anunciata— foren executades per artistes de l’anomenada Escola de Lleida, tendència escultòrica que incorporava a l’austeritat del romànic una fantasia de tradició aràbiga i oriental. L’interior és sever, espaiós, de planta de creu llatina, amb un bosc d’esveltes columnes. La superba torre del campanar (segles xiv-xv), de 70 m, s’alça en un extrem del claustre, al costat del portal dels Apòstols.

Damunt la Seu, hi ha les restes de l’antiga Suda o castell del Rei, residència dels valís àrabs molt reformada pels monarques catalans, edificació sòlida i compacta de la qual només resta l’estructura (una torre cantonera ha estat restaurada modernament).

Els típics carrers de Cavallers i de la Palma comuniquen la part alta del nucli antic amb el carrer Major. Al primer, anomenat antigament el Romeu, hi ha l’antic convent dominicà del Roser, amb l’església barroca i un claustre de tres pisos, actual seu del Museu de Pintura Jaume Morera; ha de convertir-se en parador de turisme. Més a ponent, es destaca l’església de Sant Llorenç, contemporània de la Seu Vella, amb un bonic portal porticat i una esvelta torre campanar. Al seu interior hi ha una excel·lent col·lecció de retaules gòtics de pedra —Sant Llorenç, Sant Pere, Santa Llúcia entre d’altres— i notables escultures com la Mare de Déu de la Candelera (s. xv), Sant Miquel (fi del s. xiv) o la imatge restaurada del Sant Crist Trobat, protagonista d’una llegenda.

El Museu de Lleida Diocesà i Comarcal —al carrer del Sant Crist, al costat de la Rambla d’Aragó— reuneix un ric fons integrat, entre d’altres Parc de la Mitjana aportacions, per les col·leccions centenàries de

13 diferents institucions de la ciutat com l’Institut Seguint el mateix carrer Major vers llevant, passada d’Estudis Ilerdencs, el Museu Diocesà o la catedral. la capella del Peu del Romeu i la placeta de Sant Francesc —on hi ha la Casa Melcior, modernista— Al carrer Major, eix urbà de la ciutat tradicional, hi s’arriba a la Paeria, seu de l’Ajuntament, noble ha la Seu Nova, catedral bastida el s. xviii quan la casal gòtic del s. xiii amb vestigis arqueològics. Seu Vella fou convertida en caserna, interessant Vénen després els Porxos de Dalt i de Baix, amb obra neoclàssica de l’arquitecte Pedro Martín el Teatre Principal a un costat i l’edifici modernista Cermeño, consagrada el 1781, que perdé el de l’antic Hotel Palace a l’altre. A la vora, hi ha la sumptuós cor de l’escultor Lluís Bonifaç el 1936 plaça de Sant Joan, amb restes arqueològiques però que conserva, entre altres peces, l’arxiu i la al subsòl, urbanitzada modernament segons un imatge de la Mare de Déu del Blau. Davant per avantguardista i polèmic projecte de l’arquitecte davant, l’antic edifici de l’hospital de Santa Maria basc Peña Ganchegui. (s. xv-xvi), amb un bell pati central, és pràcticament l’únic exponent del gòtic civil d’aquesta època a Deixant enrere l’Arc del Pont, entrada antiga a la la Catalunya occidental; acull la seu de l’Institut ciutat emmurallada, on s’alça el monument als d’Estudis Ilerdencs, institució cultural de gran herois ilergets Indíbil i Mandoni, rèplica d’una tradició i, alhora, de moderna projecció. escultura de Medard Sanmartí, el Pont Vell

Claustre de la Seu Vella

14 condueix als Camps Elisis, jardí urbà de regust musicals. Les nits d’estiu, la gent es troba al romàntic que alberga xalets noucentistes i els turó de Gardeny. El parc de la Mitjana és una pavellons firals. Altres punts d’interès —una mica àmplia zona verda humida (90 ha), al límit de allunyats d’aquest circuit— són el castell i l’església la ciutat, declarada d’interès natural, ideal per del conjunt monumental de Gardeny, testimoni passejar, fer esport i observar fauna i flora. destacat de l’orde del Temple (s. xii) i que forma part d’una ruta templera; l’església romànica de Sant Martí; les Cases Noves modernistes de la Rambla d’Aragó, el modern Auditori Enric Granados, també conservatori municipal, el santuari neoromànic de l’Acadèmia Mariana o l’edifici noucentista de l’Estació de la Renfe, obra d’Adolf Florensa, al final de la Rambla de Ferran. L’animació nocturna es troba bàsicament centrada a la zona alta, a l’eixample que s’estén per la part nord de la ciutat, especialment a l’entorn de la plaça de Ricard Viñes, www.turismedelleida.cat www.paeria.cat on abunden els restaurants de moda i els bars L’eix comercial lleidata té una gran vitalitat comercial L’eix

15 Algunes ciutats i d’altres poblacions

Són moltes les poblacions de les Terres de Lleida representà un brillant moment cultural que arribà que no es troben en els circuits turístics més fins als inicis de la Renaixença. tradicionals —per la seva distància de la costa o dels grans sectors de segona residència i estiueig— La gran fàbrica de la universitat cerverina, en un i que mereixen ser més conegudes i apreciades pel extrem del nucli antic, marca la silueta urbana. seu caràcter i encant, conservat al llarg dels anys, i Bastida en 1718-1740, és un ampli edifici de línies pels seus valors monumentals. neoclàssiques amb elements barrocs a la façana exterior i al paranimf, presidit pel magnífic retaule Al centre dels altiplans de la Segarra, s’alça la de Jaume Padró. Actualment estatja diverses capital, Cervera, a la carena d’un enlairat tossal, institucions culturals. A l’altre extrem, la imposant a la dreta del riu d’Ondara. Formada al voltant col·legiata gòtica de Santa Maria (s. xiii-xv), amb d’un antic castell fortificat, conquerit per Ramon campanar octogonal, guarda notables peces Berenguer I, s’estengué per l’espai que ressegueix escultòriques, entre les quals l’altar barroc del el típic carrer Major de banda a banda. Fou Santíssim Misteri. Prop seu, a la plaça Major, en important des d’època medieval, com demostren bona part porxada, s’alça la Paeria o ajuntament, alguns fets històrics —celebració de les Corts bell edifici renaixentista del s.xvii ampliat el xviii, de 1359, que van consolidar la institució de la amb balconada sostinguda per interessants Diputació del General o Generalitat, o la signatura mènsules (cinc sentits, tipus del mercat, etc.). de les capitulacions matrimonials de Ferran II A l’interior s’han posat al descobert els darrers amb Isabel de Castella— i el magnífic patrimoni anys unes sales gòtiques. Altres punts d’interès monumental. Però el fet més determinant en la són l’església de Sant Antoni, d’origen medieval, història de la ciutat és la creació de la universitat l’Hospital Berenguer de Castelltort, neoclàssic, el única de Catalunya per Felip V, a la fi de la Guerra Museu Duran i Sanpere, a la casa pairal de l’il·lustre de Successió (Decret de Nova Planta, 1718), premi historiador del carrer Major, l’església romànica a la fidelitat de Cervera a la seva causa, i que de planta rodona de Sant Pere Gros (s. xi), als

16 Cervera

17 Balaguer

afores, el sindicat modernista de Cèsar Martinell. Fou una important fortalesa andalusí, dominada Hi ha trams molt ben conservats de les muralles per la dinastia dels Banu Qasi, que el 1105 passà a medievals que envolten la població, reforçades per mans cristianes. El Castell Formós àrab esdevingué ordre de Pere el Cerimoniós (1368) durant la guerra residència dels comtes d’Urgell, però fou destruït el contra Castella. 1413, després del setge a què Ferran d’Antequera —Ferran I— sotmeté la població, en les lluites Balaguer, capital de la Noguera i antiga capital per la successió a la corona catalanoaragonesa del comtat medieval d’Urgell, està situada a la després del Compromís de Casp, que el comte dreta del riu Segre. El nucli primitiu es troba en d’Urgell Jaume el Dissortat no havia acceptat. Les una terrassa dominant el riu on hi havia hagut la troballes excavades dins el seu recinte es guarden població musulmana, el pla d’Almatà, dit després el al Museu Comarcal. Sobre l’antiga mesquita, es pla del Real, que estigué emmurallat (es conserven bastí l’església de Santa Maria d’Almatà, que el s. notables trams de muralla, dominant la població xiv passà a ser capella d’un monestir de clarisses, medieval). La ciutat tradicional, a la vora del Segre, ampliada el s. xvii, i que ha esdevingut santuari és centrada per la gran plaça del Mercadal, una de del Sant Crist, de molta devoció, per la imatge de les places porticades més grans de Catalunya, on tradició gòtica (refeta el 1947) que s’hi venera. hi ha l’ajuntament i on se celebra el mercat setmanal els dissabtes. També hi ha carrers porticats amb A l’altre extrem del pla, dominant la ciutat, s’alça molt de caràcter. L’eixample de l’altre costat del riu l’església i antiga col·legiata de Santa Maria, gran és conegut per Davant Balaguer. Un monument edifici gòtic iniciat el 1351 i consagrada el 1558, a Gaspar de Portolà evoca la figura d’aquest fill d’una àmplia nau i esvelt campanar poligonal, il·lustre, explorador de la Baixa Califòrnia. magnífic mirador de la comarca. El convent de Sant

18 Domènec, al cap del pont, inicialment dominicà absis i l’esmentada porta, excepcional exemple i modernament dels franciscans, fou bastit per de l’escola lleidatana, amb rica decoració a les mandat testamentari del comte Ermengol X (1314); arquivoltes (fileres de sants i verges), capitells és especialment remarcable el claustre gòtic, esculpits i l’alt relleu amb Maria, l’Anunciació i d’esveltes i delicades columnes, relacionat amb l’Epifania. El coronament del campanar data del el de Sant Francesc de Mallorca. A uns 3 km de s. xiv i recorda els cimboris de Poblet i Vallbona. Balaguer hi ha les restes de l’església romànica (s. xii-xiii) de l’antic monestir cistercenc femení de Conquerida als àrabs pel comte d’Urgell Ermengol Santa Maria de les Franqueses. IV el 1070, el seu successor Ermengol VII li concedí una favorable carta de poblament el 1163 i la vila La vila urgellenca d’Agramunt, al sector de la fou, de fet, fins al 1314 capital del comtat urgellenc. Ribera de Sió, prop el canal d’Urgell, és una La vila vella conserva bells carrers porxats, una població molt vital des de l’edat mitjana, amb un àmplia plaça del Mercadal, també porxada, una mercat tradicional i activitats menestrals, com magnífica Casa de la Vila, d’època barroca, amb testimonia l’encàrrec del gremi de teixidors l’any façana amb porxos de mig punt sobre pilars i triple 1283 del magnífic alt relleu de la llinda de l’església balconada al pis principal. No s’han conservat, parroquial de Santa Maria, bastida els s. xii-xii. però, l’antic castell i les muralles (representats en Aquest edifici és una de les millors mostres de l’art un gravat de Beaulieu del s. xvii). A l’antic Mercat hi romànic a les Terres de Lleida: té tres naus i tres ha el Museu Etnològic Municipal i l’Espai Guinovart,

Cervera. Mènsula de la Paeria

19 Agramunt. Església de Santa Maria

que presenta obra i ambients de l’artista Josep El nucli antic, amb carrers i places porxades, es Guinovart. Dues especialitats pastisseres que troba dominat pel tossal de les Forques, on hi ha s’elaboren a la població, els torrons d’Agramunt les restes de l’antic castell de Ponts, important (avellana i mel) i la xocolata a la pedra, que tenen fortalesa medieval dins el comtat d’Urgell, regida llarga tradició i anomenada, donen ocasió a la Fira per una important família de castlans, cognominada del Torró i Xocolata a la Pedra (octubre). Ponts. Al peu del castell hi ha la magnífica església romànica de l’antiga canònica augustiniana de Sant Una altra vila amb llarga història i antic mercat és Pere de Ponts, bell edifici d’una nau capçada per la de Ponts, al sector més oriental de la Noguera, tres absis en creu, ornats a l’exterior amb elements prop la confluència del Llobregós amb el Segre, del tipus llombard, i un gran cimbori octogonal tradicional nus de comunicacions (carreteres sobre el qual s’alçava el campanar. Fou construïda de Lleida a Puigcerdà i la procedent d’Igualada). a partir del 1143, quan rebé importants donacions,

20 Àger

especialment d’Ermengol VI d’Urgell, encaminades seu interior fornícules amb semicolumnes i capitells a la fundació d’un monestir benedictí, però en el esculpits. El claustre posterior és gòtic (s. xiv-xv). seu lloc s’instituí la canònica (1169) que perdurà El castell tenia dos recintes de muralles, reforçats fins al s.xvi . Prop de Ponts podem visitar les restes per torres rodones, que envoltaven la col·legiata i el de l’antic monestir benedictí de Santa Maria de nucli antic de la vila, amb restes també imposants. Gualter, d’època romànica. L’església parroquial de Sant Vicenç, a la part baixa de la vila, conserva un bell sarcòfag romà. Al Parc A l’altra banda de la comarca de la Noguera, en Astronòmic del Montsec, prop d’Àger, la inexistent una àmplia i lluminosa vall al peu del Montsec presència de contaminació lumínica i les excel·lents d’Ares, enlairada en un turó, hi ha la vila d’Àger, condicions meteorològiques converteixen el Centre que fou centre d’un important vescomtat medieval d’Observació de l’Univers en un lloc únic on iniciar- i en conserva imposants vestigis. Fou fundada se i gaudir de l’apassionant món de l’astronomia i pel mític cavaller , al servei la geologia. dels comtes d’Urgell, que conquerí el lloc als musulmans (la conquesta definitiva és del 1047) i estengué els seus dominis per tota la zona, que repoblà. El vescomtat fou establert més endavant per Ermengol V d’Urgell. Arnau establí, dins el recinte del poderós castell fortificat, la canònica augustiniana de Sant Pere d’Àger. Les seves ruïnes consolidades ens mostren una àmplia cripta de tres www.cerverapaeria.cat www.nogueraturisme.cat naus (s. xi) i bella església també de tres naus (s. xii) www.agramunt.cat amb tres absis, només destacat el central que té al

21 Castells i pobles emmurallats

Les Terres de Lleida foren a partir del segle xi terres Oïsme. Situat estratègicament sobre el pantà, a la de frontera entre els dominis cristià i musulmà, sortida del pas de Terradets, hi destaca la magnífica fet que va condicionar la seva història i la seva torre rodona de l’antic castell i l’església romànica fesomia. Moltes de les poblacions que es van anar de Sant Bartomeu, d’una nau i tres petits absis en creant es constituïren a l’aixopluc d’una fortalesa o creu i petit campanar de torre. castell per motius defensius. Trobem principalment dos models de castells en aquestes contrades, el Més a migdia, al NO de Balaguer, trobem la vila castell exempt i emmurallat, generalment aturonat de Castelló de Farfanya, formada al voltant i dominant el poble, bastit els primers segles d’una important fortalesa d’origen àrab. Dins el medievals, o el castell palau, que al caràcter recinte del castell, que domina la població, resten defensiu uneix el residencial, molts d’ells reformats imposants torres i panys de muralla, i al seu costat i ampliats a la fi de l’edat mitjana, en època s’alça l’antiga església gòtica amb gran campanar tardogòtica o renaixentista. de torre. Al nucli antic de la vila hi ha una església del darrer romànic, que guarda un magnífic retaule La vila de Camarasa (Noguera), a l’esquerra del de pedra d’escola lleidatana (s. xiv) i interessants Segre, aigua avall del pantà del seu nom, damunt edificis renaixentistes i barrocs. la , se situa al peu d’un turó on hi ha encara les imposants restes del castell i església Al sector de la Noguera regat pel canal d’Urgell, medievals. Havia estat una important fortalesa en trobem la vila de , dominada pel turó on època musulmana que passà als dominis del mític s’alcen les restes de l’antic castell, prop l’església Arnau Mir de Tost i fou centre de l’anomenada de Santa Maria del Castell, amb una magnífica marca de Camarasa, àmplia jurisdicció senyorial portada tardo-romànica d’escola lleidatana (s. xiii), que després esdevingué marquesat. Resten alguns amb arquivoltes ornamentades sobre sis parelles murs i torrasses del castell i la capçalera i altres de columnes. A l’església parroquial de Sant Pere restes de l’església romànica de Sant Miquel, ja de (s. xiii-xiv), gòtica, es conserva la imatge d’alabastre transició al gòtic (s. xiii). Dins el seu terme municipal de la Mare de Déu de la Llet (s. xiii), procedent de hi ha el poblet agregat de la Baronia de Sant la del castell, i una interessant trona del s. xv; en

22 La Baronia de Sant Oïsme La Baronia

23 Castelló de Farfanya. Part central del retaule de Santa Maria h Castell de Montsonis i

24 procedeixen notables retaules als museus Diocesà d’Urgell i al MNAC.

El castell de Montsonís, situat dins el terme municipal de la (Noguera), a l’entrada del congost de Salgar, és una altra de les fortaleses d’aquest sector que estigueren sota el domini d’Arnau Mir de Tost. Convertit en un gran palau residencial en època gòtica, com tants altres

d’aquestes terres, ha estat restaurat modernament Castell d’Alòs de Balaguer pels propietaris, els barons d’Albi, i és centre d’una xarxa de castells oberts a la visita del públic —Castells de Lleida— que, a més, ofereix cicles de concerts i altres activitats culturals. Prop seu hi ha el santuari de Salgar, en un bell paratge engorjat sobre el Segre.

Molt pròxim, en un enclavament del terme urgellès d’Agramunt, hi ha el castell de Montclar, dalt la serra homònima, restaurat modernament pels propietaris, marquesos de Palmerola, i visitable (grup Castells de Lleida). És un gran edifici, mansió senyorial fortificada construïda el s. xvii sobre un d’anterior (a la dovella central de la porta d’accés hi ha la data 1638). A l’esmentada serra de Montclar s’hi foradà en 1856-1860 la mina o túnel de Montclar, de prop de 5 km, important obra d’enginyeria de l’època al tram inicial del canal d’Urgell, on treballà un gran contingent de presidiaris condemnats a treballs forçats.

Tornant a l’interior de la Noguera, podem visitar el castell d’Alòs de Balaguer, encinglerat en un penyal a la dreta del Segre, a migdia de la Conca de Meià, del qual resten imposants murs, una torre rodona i arcades apuntades. Esmentat ja el segle xi, formà part dels dominis d’Arnau Mir de Tost. La vila s’esglaonà als vessants del turó i manté el seu típic caràcter; l’església conserva un valuós retaule de pedra característic de l’escola de Lleida (fi del s. xiv). En direcció N, trobem Vilanova de Meià, capital de la Conca del seu nom, antiga vila

25 fortificada amb part de les antigues muralles i una notable església de transició del romànic al gòtic. A la tardor s’hi celebra la popular Fira de la Perdiu. Prop seu, al puig de Meià, el santuari de la Mare de Déu del Puig de Meià es correspon amb la capella de l’antic castell.

La Segarra compta amb una sèrie de castells- palau de tipologia similar, grans casals residencials

Castell de la Floresta reedificats en època gòtica tardana i renaixentista (segles xvi-xvii), en un moment de prosperitat gràcies a la producció de cereals, sobre antigues fortaleses o torres de guaita. Citem primer el de les Pallargues, capital del municipi dit els Plans de Sió, amb un bella arcada gòtica a la façana, i el de Florejacs, amb una gran torre emmerletada, ambdós visitables (grup Castells de Lleida). Prop d’aquest darrer hi ha el de les Sitges, amb una gran torre mestra al centre de l’edifici rectangular, amb grans murs emmerletats. El castell de l’Aranyó, de grans proporcions, amb molts elements renaixentistes (fou reedificat vers 1569), pertanyé els darrers temps a la família de l’escriptor Manuel de Pedrolo, que hi nasqué l’any 1918. Prop seu hi ha el castell de Montcortès, notable edifici de pedra picada amb dues grans torres i finestrals renaixentistes.

Un tipus singular de fortificació medieval és el dels pobles encastellats com Montfalcó Murallat (dins el terme de ), al voltant d’un turó, que conserva el clos medieval, amb l’antic castell, tancat encara per les muralles, on s’entra només per un portal, amb les cases disposades al voltant d’una placeta en carrerons estrets i coberts en part. Moltes de les seves cases s’han restaurat com a segona residència. Molt pròxim hi ha el poble de Vergós Guerrejat, dins el terme d’Estaràs, presidit per l’antic castell, en una disposició que recorda la de Montfalcó.

La comarca de l’Urgell té també interessants poblacions organitzades al voltant d’un antic castell.

26 Guimerà

Citem primer Verdú, a migdia de Tàrrega, que que donen un oli excel·lent, té poblacions que conserva el castell —domini de Poblet, que tenia mantenen la seva fesomia tradicional, algunes de jurisdicció sobre la població— convertit en un gran les quals centrades per notables castells-palau. casal urbà amb elements defensius de diverses Citem en primer lloc la Floresta, que pertanyé al èpoques i una notable sala gòtica a l’interior. Una poderós llinatge dels Cardona, que els segles xiii i activitat molt tradicional i característica de Verdú és la xiv reedificaren l’antic castell, convertit en un gran ceràmica, especialitzada en la fabricació de ceràmica casal residencial de pedra, amb algunes finestres negra. Hi ha un Museu de Joguets i d’Autòmats. coronelles, i que inclou l’església parroquial de Sant Blai i una torre defensiva. A l’Espluga Calba, Guimerà, sobre el riu Corb, amb el recinte murallat que des del segle xv fou centre d’una comanda al peu de l’antic castell, enrunat, forma un pintoresc de l’orde de Sant Joan de Jerusalem (hospitalers), i atractiu conjunt de carrerons, amb belles mostres es conserva gairebé íntegra la façana del castell, d’arquitectura medieval. , també a la amb portals adovellats i finestrals d’època gòtica; vall del riu Corb, se situa als peus de les encara l’interior fou molt modificat en època barroca. imposants ruïnes de la fortalesa medieval refeta en L’Albi fou centre d’una important baronia medieval època renaixentista. i el nucli antic de la vila està dominat per les restes de l’antic castell, reformat i engrandit els segles xv i La comarca de les Garrigues, en un paisatge xvi, que fou un dels més notables del sector. de bellesa austera, dominat per les oliveres

27 Vallbona de les Monges i altres monestirs

El monestir més important de les Terres de Lleida, dues magnífiques portades romàniques, el Portal amb una continuïtat de vida monàstica de diversos dels Morts i el de l’església. segles, és Vallbona de les Monges, de la branca femenina de l’orde cistercenc. Situat a migdia de L’església abacial (s. xiii-xiv), bon exemple de la comarca de l’Urgell, en una vall als vessants de la transició del romànic al gòtic, té planta de creu serra del Tallat, en un bell paratge, forma, amb els llatina, d’una sola nau molt allargada amb tres altres grans monestirs de Poblet i Santes Creus, la absis rectangulars que s’obren al creuer. A més ruta del Cister a Catalunya. L’origen del monestir es d’un primer cimbori de planta octogonal, amb troba en una comunitat d’anacoretes documentada vuit finestrals i volta de creueria (s. xiii-xiv), es féu el 1150 que el 1175 s’incorporà a l’orde del Cister. posteriorment el gran cimbori-campanar amb Alfons I el Cast i Jaume I el Conqueridor impulsaren àmplia llanterna, també de vuit cares, llaceries als la construcció del cenobi, que adquirí gran empenta finestrals i crestells filigranats. Al presbiteri, hi ha els repobladora i en el qual professaren filles de les bells sepulcres de la reina Violant d’Hongria, muller principals famílies de la noblesa catalana. de Jaume I (morta el 1251), i la seva filla Sança d’Aragó. Altres elements notables són el sepulcre El conjunt arquitectònic segueix els esquemes dels Guimerà, una bella estàtua de Maria de generals cistercencs, però els tres recintes inicials Guillem Seguer (s. xiv), la capella gòtica del Corpus restaren molt alterats des del 1573 quan —seguint Christi, l’Enterrament de Crist (s. xv) o la reixa que els dictats de Trento prohibint els monestirs tanca el cor. femenins en llocs isolats— s’hi traslladà el poble de Montesquiu. Església i claustre ocupen gran part El claustre, de planta trapezoidal, té dues ales del tercer recinte de clausura, vorejat per una bella romàniques (S i E), una plenament gòtica (N), amb plaça que correspon a l’antic fossar, on hi ha algunes arcades ben decorades amb llaceries i la darrera tombes i sarcòfags (s. xiii), una font monumental i (s. xv) de tradició romànica. S’hi obre la capella

28 Vallbona de les Monges. Claustre i cimbori de les Monges. Claustre Vallbona

29 Vallbona de les Monges Tomba de Violant d’Hongria

moderna de la Mare de Déu del Claustre, amb una Un altre cenobi que manté avui la vida monàstica bella imatge romànica. La magnífica sala capitular —encara que no pertany a l’orde que el va fundar— és plenament gòtica (s. xiv), molt austera, amb és el de Bellpuig de les Avellanes, antiga abadia lloses sepulcrals d’abadesses i una imatge de la de canonges premonstratesos situada a migdia Mare de Déu de la Misericòrdia atribuïda a Pere de la vall d’Àger, dins el terme municipal d’Os de Joan (s. xv). A més de l’interessant arxiu i biblioteca, Balaguer (Noguera), que mantingué al llarg dels hi ha un petit museu amb orfebreria, brodats i una temps una gran vitalitat: fou panteó dels comtes antiga farmàcia. Actualment el monestir és un actiu d’Urgell (s. xiii-xiv) i el s. xviii hi hagué una important centre d’espiritualitat i també cultural. escola d’estudis històrics. A més del claustre romànic, obra dels primers temps, amb dobles

30 columnes i capitells molt sòbriament ornamentats, germans maristes, que s’hi instal·laren el 1910. resten parts importants d’època gòtica: el dormitori Hi ha una Casa d’Espiritualitat i dependències per i sala capitular i l’àmplia capçalera de l’església (s. celebrar convencions. xiv), que s’integra en l’obra moderna. Després de la desamortització (1835), passà per diverses mans i La vila de Bellpuig, dins la mateixa comarca de els sepulcres comtals foren venuts (es troben avui al l’Urgell, a la plana regada pel canal, fou centre museu The Cloisters de Nova York); constitueixen d’una important baronia de la poderosa família dels una de les primers manifestacions de plenitud de Cardona. Al tombant dels segles xv-xvi estava en l’escultura gòtica catalana (inici del s. xiv). El conjunt mans del llinatge Cardona-, un membre monàstic ha estat restaurat modernament pels del qual, Ramon Folc (III), al servei de Ferran el

Bellpuig. Mausoleu de Ramon Folc de Cardona

31 Monestir de Santa Maria Bellpuig les Avellanes

32 Bellpuig de les Avellanes. Claustre

33 Vallbona de les Monges. Mènsules de la capella del Corpus Christi

Catòlic, fou virrei de Sicília i de Nàpols i capità a Nàpols per Giovanni Merliano da Nola en 1522- general de la Santa Lliga (1511). Aquest magnat 1525, amb rica simbologia i episodis heroics de la féu construir als afores de Bellpuig el convent vida del duc, és el monument d’escultura funerària franciscà de Sant Bartomeu (a partir de 1507) més important del Renaixement a Catalunya. amb la finalitat de tenir-hi solemne sepultura. Resta bona part de l’obra original: el claustre de En el món monàstic lleidatà destaquem encara la cisterna, amb una exuberant segona galeria, el —deixant de banda el món templer de Gardeny— rentamans del refectori, l’armari de la sagristia, la l’antic monestir trinitari de Nostra Senyora dels sala capitular i la capriciosa escala helicoïdal, resolts Àngels d’Avinganya, el primer femení d’aquest quasi del tot amb disseny encara gòtic. També són orde a Espanya (1250), situat a la vall del Segre, remarcables la galeria alta del claustre, les ales dins el terme de Seròs, al límit de ponent de de tramuntana i de llevant i l’anomenat Mirador les terres lleidatanes. Resten les ruïnes encara del Duc, que incorporen ja elements d’estil romà, imposants de la gran església gòtica, amb el seu i, encara, l’escala principal, d’aire barroc. L’antiga campanar, i del claustre, així com fragments de església allotjava el mausoleu de Ramon Folc, sepultures del llinatge dels Montcada i del Casal traslladat el 1841, després de l’exclaustració del de Barcelona. S’hi han fet treballs de consolidació convent, a la parròquia de la vila, on avui el podem i estatja el Centre d’Arqueologia d’Avinganya de admirar; l’espectacular conjunt de marbre, cisellat l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

34 Vallbona de les Monges. Claustre

35 El món antic

La presència de testimonis del món antic —que van fàl·lica, amb nou figures femenines que semblen des de les pintures rupestres al món paleocristià— dansar al voltant d’un personatge masculí, nu. per tot l’àmbit de les Terres de Lleida és notable. Formen part de les pintures rupestres de l’arc Donem notícia dels jaciments més destacats i de la mediterrani declarades Patrimoni de la Humanitat Sala d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, per la Unesco. que mostra peces de gran interès. Molt més recent és el descobriment de les pintures Les pintures rupestres més famoses són les del rupestres d’, a la Noguera, en un Cogul, un típic poble oliverer de les Garrigues, escarpament calcari, a la cova dels Vilassos, d’estil on el rector Ramon Huguet descobrí, el 1908, naturalista estilitzat. S’hi observa una escena de en una cavitat oberta en un bloc sorrenc, dit dansa, amb tres figures vermelles, dues femenines la Roca dels Moros, a la vora del riu Set, un als extrems i una masculina nua al centre que notable conjunt pictòric. El descobriment causà les agafa per la cintura. A sota, una guineu de un gran impacte a l’època, quan encara no es color negrós i, més avall, una figura humana molt coneixien pintures anàlogues com les de l’abric de estilitzada, a més de diversos elements de fauna. Cabrafeixet del Perelló o les de la serra de la Pietat d’Ulldecona, d’estil naturalista estilitzat, que han Del final de l’edat del bronze (1100-900 aC) hi estat anomenades «art llevantí» o dels «pintors de ha les restes del poblat de Genó, en un tossal a les serres». La presència de ceràmica de diverses uns 3 km del poble d’ (Segrià), a la dreta èpoques i de grafits ibèrics i romans ens porten del Segre, format per cases de pedra i de tàpia, a una cronologia molt àmplia a partir del neolític. allargades i estretes adossades, el mur posterior Hi destaquen una escena de cacera amb dos de les quals forma la muralla, amb un únic carrer cèrvols, un arquer amb un senglar, altres animals central. Fou habitat poc temps, dues o tres i el conjunt més conegut, interpretat com a dansa generacions, i destruït per un incendi que obligà a

36 Pintures rupestres del Cogul

37 un abandonament precipitat. Descobert el 1955, desenvolupament urbanístic i cultural dels ilergetes. les excavacions de 1976-1984 han permès de Estructurat en dos carrers enllosats divergents, recuperar elements d’un gran interès. a l’entorn dels quals s’observen una seixantena d’habitacions corresponents a uns vint habitatges, El món ibèric va tenir en aquestes terres l’important al centre hi havia una gran plaça amb una cisterna nucli de la ciutat de Lleida, dita Iltirda, de la en un costat. A l’extrem NO, més elevat, hi ha unes tribu dels ilergets, que sota les ordres de cabdills habitacions que podrien haver format una mena com Indíbil i Mandoni, es caracteritzà per la forta d’acròpolis i al vessant O hi ha les restes de la muralla. oposició a l’ocupació romana els primers anys de la conquesta. La seva estratègica situació i les bones A la comarca de l’Urgell, dins el terme de comunicacions terrestres i fluvials feren tanmateix Tornabous, podem veure les restes del poblat que els romans hi establissin una nova ciutat, amb ibèric del Molí de l’Espígol, un dels més importants el nom llatinitzat d’Ilerda. de la Catalunya occidental, excavat des del 1970, una de les ciutats principals dels ilergetes. De Un altre poblat ibèric important és el de Gebut, dins planta elíptica, una sèrie de carrers circulars units el terme de (Segrià), en un tossal a la dreta per altres de rectilinis delimiten diferents barris de del Segre, excavat des del 1940, un bon exemple del cases. Resta un tram d’uns 30 m de muralla. S’hi

Tornabous. Molí de l’Espígol

38 han excavat una trentena de cases quadrangulars, d’aquest nom. Es tracta d’una fortalesa ilergeta adossades, amb sòcol de pedres, parets de tàpia habitada al llarg de quinze generacions, amb i el pis de terra; algunes tenen a l’interior enllosats restes de muralles (amb torres i fossat), d’origen o pilons de pedra per a moldre cereals, i bancs desconegut i de gran interès arqueològic. laterals per posar recipients de terrissa. Hi havia forns domèstics en algunes cantonades. Els carrers són D’època romana, a més d’alguns vestigis dins enllosats i amples de 2 a 5 m. A la primera meitat del la ciutat de Lleida com els que podem veure al s. ii aC s’aixecà a l’extrem E un nou barri de cases subsòl de la Paeria o al de l’Auditori Municipal Enric rectangulars més grans que les anteriors, davant el Granados (aquests procedents d’un edifici situat qual hi ha un edifici corresponent a l’etapa inicial, a l’antic portal de la Magdalena), citem en primer possiblement d’ús religiós, amb l’entrada flanquejada lloc les restes de la fortificació dita Castell-lliuró, per dues columnes (se’n conserva la base de pedra dins el terme de Castellnou d’Ossó (Urgell), amb motllurada), convertit després en habitatge. un basament de planta semicircular irregular, d’uns 30 m de perímetre i una alçada conservada A la comarca de les Garrigues, els Vilars d’ de 4 m, amb doble mur fet amb grans carreus de constitueixen un conjunt arqueològic excepcional pedra sorrenca encoixinats. En època medieval s’hi (750-325 aC), situats a 4 km al NE de la població construí una torre circular coberta per una cúpula.

Corbins. Tossal dels Moros

39 Prop el poble de Corbins (Segrià), a la confluència Castellnou d’Ossó. Castell-lliuró del Segre amb la Noguera Pallaresa, a l’anomenat Tossal dels Moros, hi ha les restes d’una important vil·la romana, a la qual pertanyia un interessant mausoleu del s. ii dC, actualment restaurat. Té planta rectangular, amb quatre departaments subterranis —els conditoria— de finalitats sepulcrals, que tenien el sòl i les parets recobertes amb plaques de marbre i les voltes de rajola estucades i pintades. La cel·la superior, reservada al culte funerari, tenia el paviment de picadís de terrissa i estava coberta amb una volta.

A la Noguera, a la població d’Àger, als peus del Montsec, on hi ha magnífiques mostres d’art medieval, podem veure, dins l’església parroquial de Sant Vicenç, un notable sarcòfag romà en marbre blanc (s. ii dC), utilitzat com a pica baptismal, decorat amb temes marins en tres dels seus costats; al medalló central hi ha un bust d’un home togat que representa el difunt.

La vila de Guissona, una de les poblacions més vitals i dinàmiques de la Segarra, d’orígens molt remots, conserva interessants vestigis de l’antiga ciutat romana de Iesso, fundada el s. ii aC i que va adquirir la categoria de municipium, com la torre de defensa de les antigues muralles que protegia l’entrada, les restes de la porta d’accés al cardo maximus i de diverses edificacions i de la necròpolis. Són nombroses les inscripcions i troballes que es guarden en part al Museu de Guissona, des d’on s’ha creat un Parc Arqueològic.

Una mostra molt notable d’època paleocristiana són les restes de la basílica del Bovalar, dins el terme segrianenc de Seròs, en un tossal a l’esquerra del Segre. Té elements dels s. vi-vii, però l’origen és anterior. És de planta rectangular, amb capçalera tripartida i tres naus separades per columnes. La piscina baptismal, coberta per un magnífic baldaquí format per columnes amb

40 capitells i arcs de ferradura, es conserva — Seròs. Basílica del Bovalar restaurat— al Museu de Lleida. Prop la basílica hi ha les restes d’un poblat format per una quinzena de cases unifamiliars de dues i tres cambres, al voltant de dues places. S’hi han trobat bona part dels objectes i utillatges, de gran interès per la seva raresa (com un encenser de bronze de tipus copte), conservats també al museu lleidatà.

La principal col·lecció arqueològica de les Terres de Lleida és l’aplegada al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. El seu origen està en el Museu d’Antiguitats creat el 1864, amb les posteriors aportacions del Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, especialment de les comarques del Segrià i de la Noguera. Hi destaquen els materials de les èpoques del bronze, ibèrica i romana. D’aquest darrer període hi ha mosaics procedents de la vil·la romana del Romeral (), prop la Noguera Ribagorçana, excavada a partir dels anys 60 del segle passat, i les esmentades del Bovalar.

Àger. Sarcòfag romà

www.vilars.cat www.museudeguissona.cat www.museudelleida.cat www.mac.cat

41 L’oli de les Garrigues

Un dels productes més prestigiosos de l’agricultura els premis internacionals que ha obtingut l’oli de les catalana és l’oli de les Garrigues, amb denominació Garrigues des que es comercialitza. d’origen (DO), elaborat a partir de l’oliva arbequina que es conrea en bona part de la comarca de La capital de les Garrigues i gran centre oleïcola les Garrigues, que dedica el 50% de tota la seva és la vila de les Borges Blanques, a la zona de superfície conreada a l’olivera, i en alguns municipis contacte entre la plana regada pel canal d’Urgell del Segrià i de l’Urgell. La recol·lecció primerenca i els altiplans de la Depressió Central. Sorgida al dóna el tipus d’oli afruitat, de color verdós, amb voltant d’un castell islàmic, la carta de població bastant cos i lleugerament amargant, i la més la concedí Pere I el Catòlic el 1206 i Pere III el tardana el dolç, de color groc i més fluid. El de Cerimoniós donà permís el 1336 a la primera fira. major qualitat és el verge extra, que no arriba a La vila era emmurallada i la Plaça Major s’eixampla 0,5º d’acidesa. al peu del coster, fins al portal de Cent. La plaça de la Constitució té àmplies porxades amb 51 Aquesta qualitat respon —a més dels condicionants arcades i alguns casals notables amb elements de clima i sòl— a un sistema de recollida del fruit renaixentistes dels segles xvii i xviii. manual (no a cops de barra), pel sistema de pentinat de les branques, de manera que l’oliva no pateix Un dels indrets més atractius de les Borges és el cap tipus d’agressió. L’elaboració es fa mitjançant passeig del Terrall, magnífica zona verda amb dues procediments mecànics o físics, pel sistema de basses i un gran jardí amb diversitat de plantes premsat, pràcticament en fred, sense provocar i arbres. Dins del recinte hi ha també una antiga cap alteració a l’oliva. L’oli que s’obté és un suc premsa d’oli de biga (segle xvii), un monòlit dedicat de fruita totalment natural que s’envasa amb la al pagès de les Garrigues, un monument a la garantia d’un estricte control de qualitat. Són molts sardana, a les víctimes de Mauthausen i al prohom

42 Oliveres en flor

43 Les Borges Blanques. Passeig del Terrall

Moli de Ca l’Argilés d’Arbeca

44 Francesc Macià, diputat per les Borges en totes les eleccions a les quals es presentà i molt vinculat a la població. Al Terrall també s’hi van traslladar alguns dels arcs i columnes originaris de l’antic claustre del convent del Carme, enderrocat el 1974. El Palau del Marquès d’Olivart, un dels edificis més interessants de la població, situat fora de l’antiga vila closa, va ser totalment restaurat en ser cedit per a seu de l’ajuntament; estatja el petit museu d’arqueologia. L’ermita de Sant Salvador, lloc de devoció popular, al camí a Cervià de les Garrigues, és un edifici de transició del romànic al gòtic, d’una sola nau, voltat d’una zona ajardinada.

La Fira de l’Oli de Qualitat Verge Extra i Fira de les Garrigues se celebra al voltant de la festa de Sant Antoni, coincidint amb la festa dels Tres Tombs amb carrosses i cavalls. Aglutina més de 100 participants. També relacionat amb el món oleïcola hi ha el Parc Temàtic de l’Oli, a la Masia Salat, al NO de la població, voltada de velles oliveres, amb premses d’oli antigues i altres elements, col·lecció de setrilleres, etc. Altres centres interessants per conèixer el món de l’elaboració de l’oli són el Centre d’Interpretació de les Garrigues a les Borges Blanques, el Museu de l’Oli i Món Rural de , el Molí de Ca l’Argilés d’Arbeca i l’Ecomuseu de l’Oli de la Pobla de Cérvoles.

Olives arbequines

45 Una cuina profundament pagesa

La cuina de les Terres de Lleida és una sòlida cuina Sempre amb la presència dominant de les pagesa, marcada per la trilogia mediterrània del hortalisses i els llegums hi ha plats com l’olla verda blat, l’oli d’oliva i el vi, sàviament complementada (amb col, bajoques, patates, etc.), l’escalivada de per la fruita seca, les hortalisses i fruites de l’horta, pebrots i albergínies ben amanida amb oli i sal, les carns d’oví i porcí, el peix salat i productes l’amanida de favetes o l’escudella de faves tendres, silvestres com els caragols o els bolets. les carxofes a la brasa, la truita de samfaina, els espinacs a la cassola i, sobretot, les magnífiques Entre els plats tradicionals hi ha dues preparacions amanides, que solen incloure verdures confitades paradigmàtiques, la coca de recapte —una en vinagre. primíssima massa de pa de blat cuita al forn amb un recobriment de ceba, pebrot, tomàquet, La tradició ramadera (porcí i oví, sobretot) es arengada o botifarra i oli, o bé de samfaina— i la tradueix en uns embotits (botifarres, llonganisses, cassola de tros o de pagès, on el confitat de porc, etc.) d’una qualitat extraordinària, confitats de la llonganissa, els caragols i el conill es combinen porc, una carn de be finíssima, ideal per fer a la amb verdures i hortalisses d’una mena o altra brasa, i una original tradició de carns farcides de segons que faci fred o calor. Juntament amb les fruita dolça i seca. arengades escalivades amb raïm moscatell, el típic esmorzar de veremador, són plats per menjar al Menció a part mereixen la caça (llebre o conill amb camp, en contacte directe amb la natura. herbes, perdiu en crosta de fang, a la caçadora o en vinagreta), i els bolets plens de fragàncies Però la gormanderia més cèlebre d’aquestes terres boscanes. són els caragols, preparats de tota manera: en suc, a la brutesca, a la llauna, bullits amb allioli, amb Per postres, a més de les tradicionals orelletes conill, etc. (subtil massa de farina, ou, sucre i matafaluga

46 Amanida

47 Caragols

fregida en oli d’oliva), indispensables en les festes La denominació inclou quatre subzones: Raimat, populars, cal destacar el pa de pessic i, a la Artesa, Vall del Riu Corb i les Garrigues. comarca de la Segarra, algunes especialitats locals com les plomes d’àngel, els nevats, les savines i Raimat, a ponent de Lleida, a prop del límit d’Osca, les morenetes. en un terreny de relleu suau, calcari i pedregós, gaudeix d’un clima continental no extrem. A les Costers del Segre, una denominació d’origen varietats tradicionals —ull de llebre, macabeu cada vegada més reconeguda i parellada—, els darrers anys n’hi ha afegit de noves: cabernet-sauvignon, merlot, pinot noir i L’aplicació de les noves tècniques enològiques i chardonnay. S’hi produeixen vins blancs delicats i la introducció d’algunes varietats foranes de cicle fins, negres complexos i equilibrats i, sobretot, vins curt —per causa de la duresa del clima— han escumosos i caves d’una gran personalitat i plens transformat els darrers anys els vins d’aquesta zona de matisos. en protagonistes de moltes taules, tant catalanes i espanyoles com estrangeres, per a les quals la DO Artesa, al nord-oest de la capital, Lleida, en un Costers del Segre és tota una garantia. territori travessat d’est a oest pel Segre, aquesta subzona té el seu centre a . La influència dels Pirineus dóna lloc a un clima

48 Cellers Raimat

extremat, que comporta el conreu de varietats de També pertanyent a la vall de l’Ebre, la zona de les cicle curt: monastrell, trepat i cabernet-sauvignon, Garrigues, és igualment eixuta i rep una elevada per als vins negres, ben estructurats, i macabeu insolació. S’hi utilitzen varietats com la ull de llebre per als blancs, aromàtics i elegants. També s’hi fan i la cabernet-sauvignon per als negres, càlids i rosats, molt frescos i afruitats. saborosos, i la chardonnay per als blancs, frescos i afruitats. La Vall del Riu Corb, que integra 15 municipis de la vall del Corb, afluent del Segre, al límit de les demarcacions de Lleida i Tarragona, pertany geològicament i climàtica a la vall de l’Ebre. L’eixutesa i aridesa del terreny, l’elevada insolació i una pluviositat curta proporcionen varietats blanques com la macabeu, la parellada i la xarel·lo, i negres com la ulls de llebre i la garnatxa. Tant els blancs com els negres són vins robustos i de grau elevat.

49 La Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega i altres festes i tradicions

Entre les festes i celebracions de les Terres de La Fira de Teatre al Carrer se celebra des del Lleida, té un lloc destacat la Fira de Teatre al Carrer 1981, promoguda per l’Ajuntament de la ciutat de Tàrrega, un dels mercats internacionals de les i organitzada pel grup teatral Comediants. El seu arts escèniques més importants del sud d’Europa, èxit i dinamisme ha estat un procés continuat i que se celebra cada any el segon cap de setmana progressiu i actualment acull cada any més de del mes de setembre, coincidint amb les festes de 800 professionals i més de 100.000 espectadors, Sant Eloi. que converteixen la ciutat en un magnífic aparador de les arts escèniques contemporànies i en marc La ciutat de Tàrrega, a la vall de l’Ondara, capital d’una gran festa popular. Constitueix un espai per de la comarca d’Urgell, és una de les poblacions a l’exhibició i la compravenda d’espectacles i al més dinàmiques de les Terres de Lleida. La mateix temps un fòrum per al contacte, l’intercanvi seva importància com a mercat i les activitats i la difusió entre professionals. Contempla diverses agropecuàries i comercials remunten a l’edat disciplines escèniques i una variada oferta mitjana, quan es formà a redós del castell d’aquest d’espectacles, encara que se sol fer especial nom, dins l’àmbit del comtat de Barcelona. Des èmfasi en les formes contemporànies i visuals per del punt de vista monumental, a més de les restes tal de propiciar la innovació. El seu objectiu principal del castell i de les muralles medievals, cal destacar és contribuir a la dinamització de la indústria de les l’església barroca de Santa Maria, el bell palau arts escèniques. dels Marquesos de Floresta, ben conservat, amb elements d’origen romànic, l’antic hospital, gòtic, En l’àrea professional, la Fira de Teatre té una la plaça porxada de Sant Antoni. En un tossal que gran presència de l’àmbit peninsular i avança domina la població trobem el santuari i parc de progressivament en la seva projecció internacional, Sant Eloi, mirador del pla i de la muntanya. Centre fruit dels contactes amb organismes com IFEA de serveis culturals i esportius (arxiu i biblioteques, (International Festivals and Events Association conservatori de música, escola d’arts i oficis, etc.). Europe) i el govern quebequès. Són propostes

50 Fira de Teatre al Carrer a Tàrrega

51 Museu dels Vestits de Paper de h Festes de Sant Anastasi de Lleida i

52 Cervera. Aquelarre

interessants la invitació a alguns creadors artístics èxit al voltant de la Setmana Santa, en castellà i per oferir una acció teatral especialment pensada en català, Crist Misteri de Passió. De signe ben per a la Fira i la coproducció d’espectacles, distint és el popular Aquelarre, que se celebra a sobretot de muntatges al carrer. El Pavelló Firal finals del mes d’agost des del 1978, de caràcter de la Llotja munta una sèrie d’estands expositors lúdic, evocació del món de les bruixes i homenatge per a les companyies que actuen a la Fira com a al món màgic i festiu, amb cercaviles, correfocs, punt de trobada i contacte amb els programadors. balls de diables i l’anomenada Fira del Gran Boc. S’organitzen zones d’acampada per a tendes i caravanes per a més de 8.000 persones. A Mollerussa, la capital del Pla d’Urgell, al voltant de la festa de Santa Llúcia (13 de desembre), La ciutat de Cervera ha mantingut al llarg del patrona de les modistes, se celebra des del 1964 el temps la representació litúrgica del misteri de la popular Concurs Nacional de Vestits de Paper, Passió, documentat des del segle xv a l’església que té un àmbit supracomarcal. Organitzat per la de Santa Maria dins una tradició comuna a moltes Societat Cultural i Recreativa l’Amistat, i centrat poblacions del país. El text que s’havia imposat des per una desfilada per la passarel·la dels models del segle xviii atribuït al trinitari Antoni de Sant Jeroni presentats, té una gran participació i molt de ressò. fou substituït el 1940 pel d’Emili Rabell i Josep M. Sarrate, més fidel als evangelis. En un teatre creat A Balaguer, a la Noguera, el segon cap de setmana per a aquestes representacions, amb una capacitat de juliol se celebra una de les festes avui més per a 2.000 persones, es continua celebrant amb populars de les Terres de Lleida, el Transsegre,

53 cursa d’embarcacions de fabricació casolana que baixen riu avall des de Camarasa a Balaguer, des del dissabte a la tarda fins al diumenge al matí. A la nit, al parc del Transsegre, hi ha ball i festa fins a la matinada.

De les festes dedicades als rituals agrícoles que pauten el cicle anual de les feines del camp, destaquem les que se celebren a (Urgell) en dues tongades: la Festa del Segar, a la darrera setmana de juny, amb la demostració de la sega del blat feta a la manera tradicional, i la Festa del Batre, quinze dies més tard, que separa el gra de la pellofa també a la manera tradicional.

La verema és un altre moment decisiu en la vida agrícola lleidatana, i al principi d’octubre se celebren, entre altres, la Festa de la Verema de Raimat (Segrià), un dels centres dels acreditats vins dels Costers del Segre (DO), en la qual, al costat d’un gran dinar de germanor, hi ha representacions mitològiques com la de la serp i un concurs de premsada de raïm. La Festa del Vi i la Verema de Verdú (Urgell) mostra la verema, el transport del raïm i l’elaboració del most segons els mètodes tradicionals, com la «piada», la premsada amb els peus del raïm.

Els àpats col·lectius tenen també una llarga tradició. En són bons exemples el Ranxo de Ponts (Noguera), popular celebració amb motiu de les Carnestoltes (febrer), quan, a més de les cercaviles del Dimecres de Cendra, el Dijous Gras i l’Enterrament de la Sardina se celebra un dinar multitudinari per a veïns i visitants, o l’Aplec del Caragol de Lleida, el més multitudinari del país, on s’apleguen, en el marc de les Festes de Maig de Lleida, colles i penyes per degustar tones de caragols, producte estrella de la gastronomia de l’horta, que ha estat declarat Festa d’Interès Turístic Focs artificial al parc del Segre de Lleida Nacional i també d’Interès Tradicional. L’Aplec de les Cassoles del Tros de , per la Pasqua

54 Festa de la verema (“piada”) a Verdú

Granada, té l’al·licient del concurs sobre la millor elaboració d’aquest popular menjar entre diverses colles.

És impossible detallar el gran nombre de festes d’aquestes terres, des de les que van pautant el pas de l’any litúrgic —Santa Llúcia, els Pastorets, cavalcades de Reis, els Tres Tombs per Sant Antoni Abat, el Carnaval, Sant Joan, les brillants festes majors d’estiu, etc.— , a més de fires i mercats com la Festa de la Poma de , la Fira del Torró d’Agramunt, la Fira de la Perdiu de Vilanova de Meià, la Fira de Santa Caterina d’Arbeca amb la Mostra del Gos Caçador, el Mercat Medieval de Guimerà amb la recuperació d’antics oficis, o el Mercat Romà de Guissona que evoca l’antiga Iesso romana. Tenen especial envergadura les fires agrícoles de Lleida:Fira de Sant Miquel, Eurofruit, Agrícola dels Pirineus, etc.

55 Esports i natura

Les Terres de Lleida ofereixen diverses i atractives amb un fre manual, que els corrents d’aire fan pujar, modalitats dels esports de natura, tant al sector baixar i girar amb el vent, fins a tornar a tocar de muntanyós del Montsec com a les planures de la peus a terra. L’ala delta és un planejador semirígid Depressió Central i seguint el curs dels canals de regadiu. de poc pes que permet enlairar-se i aterrar a peu, i que es governa dirigint el pes del pilot. Permet Una de les àrees més conegudes i prestigioses és fer grans distàncies aprofitant els corrents tèrmics. la zona de vol lliure de la vall d’Àger, orientada També s’hi practica el vol en globus aerostàtic, en est-oest i amb condicions climatològiques ultralleuger, el vol sense motor, la vela, el paramotor, excel·lents per als vols dinàmics, entre el Montsec i etc. Hi ha una sèrie d’empreses i escoles al servei la serra del Port d’Àger i entre els dos rius Noguera. d’aquestes modalitats que ofereixen cursets, Hi ha un bon nombre de llocs d’envol —Raudoral, batejos de vol, vols amb guia, oferta de material, etc. Gabrieló, Coll d’Ares, Sant Alís— i d’aterratge —Camp del Vertet, Camp de Tarrits— senyalitzats L’escarpada serralada del Montsec i els seus i és fàcil trobar-ne d’alternatius. Aquesta tradició contraforts formen una zona molt adequada de la pràctica del vol lliure ja té més de 20 anys per a l’escalada, tant per la bellesa del lloc com i s’ha consolidat tant per la creixent participació pels diversos graus de dificultat que cal afrontar. d’afeccionats com per les competicions nacionals Compta amb indrets tan estimats pels esportistes i internacionals, com el Campionat del Món d’Ala com el congost de Terradets, les àrees del pantà Delta que se celebra des del 1995 i que ha facilitat de Camarasa (agulla del Bisbe als cingles de la presència de voladors de tot el món. Santa Linya, agulla del Pont Penjat) i del pantà de Sant Llorenç de (Paret de l’Ós) i la serra La modalitat més practicada és l’ala de pendent (o de Mont-roig. L’excursionisme de muntanya i el parapente), que consisteix a llançar-se al buit des senderisme tenen també en aquest sector unes del pendent d’una muntanya suspès d’un planador possibilitats enormes: travessa del Montsec de ultralleuger flexible, molt similar a un paracaigudes, Rúbies, ascensió al pic de Mirapallars i Urgell,

56 Pantà de Camarasa amb el Montsec al fons

57 Ala delta a la vall d’Àger

58 ascensió al Montsec d’Ares per les canals de de regadiu (Pinyana, Seròs, etc.) com la bicicleta l’Embut o de Xurulla fins al pic de Sant Alís, la tot terreny en indrets més aspres, o la marxa a travessa del congost de Mont-rebei per Corçà i cavall. Centres excursionistes i centres de BTT l’ermita de la Pertusa. L’espeleologia té indrets organitzen rutes amb fils conductors com la fruita al molt interessants al terme de Vilanova de Meià, Segrià, l’oli a les Garrigues, monumentals a l’Urgell, prop els nuclis de Lluçars i Tòrrec. Els principals torres de guaita a la Segarra, etc. També dins els senders de gran recorregut són el GR-1, el sender esports a l’aire lliure s’ha començat a implantar el transversal que va de la Costa Brava als Pirineus, i el golf, amb el camp de Raimat i els pitch & putt de sender GR-3, que travessa l’interior de Catalunya. Bellpuig i de Torre-serona.

Els pantans del sector septentrional, especialment El recuperat estany d’Ivars i Vila-sana és un els de Camarasa i Canelles, a més dels de Santa espai natural de gran interès dotat de serveis i Anna i Sant Llorenç, són uns llocs idonis per a equipaments. Acull una rica diversitat biològica en la pràctica dels esports nàutics, entre els que què hi destaca la fauna, especialment els ocells. destaca el caiac i també el piragüisme, l’esquí nàutic, la vela, etc. Altres activitats de natura que no La moderna modalitat d’establiments de turisme requereixen la presència d’altes muntanyes són el rural té força incidència a les comarques de la cicloturisme, tant la passejada en bicicleta per les Noguera i la Segarra, i facilita el turisme d’esport zones que voregen el canal d’Urgell i altres canals i natura.

Cicloturisme

59 Informació general

Departament d’Empresa i Ocupació Consells comarcals Direcció General de Turisme Pg. de Gràcia, 105 Garrigues 08008 Barcelona Av. Francesc Macià, 54 Tel. 934 849 500 25400 Les Borges Blanques gencat.cat/empresaiocupacio Tel. 973 142 658 www.turismegarrigues.com Agència Catalana de Turisme Pg. de Gràcia, 105 Noguera 08008 Barcelona Pg. Angel Guimerà, 28-30 Tel. 934 849 900 25600 Balaguer www.catalunya.com Tel. 973 448 933 www.nogueraturisme.cat Serveis Territorials a Lleida Av. Segre, 7 Pla d’Urgell 25007 Lleida Prat de la Riba, 1 Tel. 973 728 000 25230 Mollerussa Tel. 973 711 313 Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida www.plaurgell.cat Ara Lleida Rbla. Ferran, 18, 3r Segarra 25007 Lleida Pg. Jaume Balmes. 3 Tel. 973 245 408 25200 Cervera www.lleidatur.cat Tel. 973 531 300 www.ccsegarra.cat

60 Segrià Canyeret, s/n 25007 Lleida Tel. 973 054 800 www.segria.cat

Urgell Agoders, 16 25300 Tàrrega Tel. 973 500 707 www.urgell.cat

Informació turística

Barcelona 08008 Pg. de Gràcia, 107 (Palau Robert) Tel. 932 388 091 gencat.cat/probert

Lleida 25001 Turó Seu Vella, Edifici Canonja Tel. 973 238 446

Lleida 25007 Pl. Edil Saturni, 1 Tel. 973 032 997

Alguaire 25125 Aeroport Lleida - Tel. 973 032 744 www.aeroportlleida.cat

61 62 Mapa de les Terres de Lleida

63 © Departament d’Empresa i Ocupació Agència Catalana de Turisme

Fotografies:O. Alamany, J. Balanyà, F. Bedmar, J. Borrell, F. Guillamet, R. López-Monné, R. Manent, F. Ontañon, J. Pareto, R. Peña, T. Vidal, consells comarcals de les Garrigues, Segarra i Urgell, Turisme de Lleida, Ignasi Iglesias (I.R.T.A.) i Mario Krmpotic.

Impressió: EADOP

D.L.: B-22459-2013

Printed in EU

Generalitat de Catalunya Departament d’Empresa i Ocupació

Terres de Lleida Catalunya