CENTENAR RICARD LAMOTE DE GRIGNON
18 9 9 S w o 19 9 9 K (
C cO bO •UH O
seü om -«TWO ^Uot ¿JL. Ce'M
CENTENARI RICARD LAMOTE DE GRIGNON
1 8 9 9 1 ( 1 9 9 9 I
m CATALUNYA o v-V.'-j <
ça t : r¡! e
xv rv"
v'T'neSíLt Tfe'cnifÍ c
1 Generalitat de Catalunya Departament de Cultura PROJECTE I EDICIÓ
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura Direcció General de Promoció Cultural
CONSELLER DE CULTURA
Joan Maria Pujáis
SECRETÀRIA GENERAL DEL DEPARTAMENT DE CULTURA Aurora Sanz
DIRECTOR GENERAL DE PROMOCIÓ CULTURAL
Vicenç Villatoro
DELEGADA DE MÚSICA Joana Danés
TEXTOS Cèsar Calmell
COORDINACIÓ DE L'EDICIÓ
Consol Vendrell
DISSENY DE LA COL·LECCIÓ Pepa Estrada
TIPOGRAFIA
Fotocomposició MERIT, S.C.C.L.
IMPRESSIÓ
Printing Súria, S.L.
DIPÒSIT LEGAL
B-32.702-1999
Barcelona, setembre 1999 RICARD LAMOTE DE GRIGNON Ill
III
I
II
II
I II
J
•ip - :
i RICARD LAMOTE DE GRIGNON UNA APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA
A tall de pròleg
La bomba que va esclatar a la platea del Liceu la nit del 7 de novembre de 1893 va fer vint morts, segons el còmput oficial. Però almenys caldria afegir-hi una altra víctima, més innocent que totes: el fill que esperava Na Florentina Ribas, esposa del director i compositor Joan Lamote de Grignon i Bocquet (1872-1949), es va malmetre a causa de l'esglai i l'agitació produïda pel salvatge atemptat. El matrimoni era encara molt jove (ell tenia vint-i-un anys; ella, un menys) i va quedar molt marcat per la tragèdia.
Però el temps cura fins I tot les ferides més pregones i uns anys més tard van tornar a tenir un fill, l'únic: Ricard, nascut a Barcelona l'any 1899, és a dir, ara fa un segle. És aquesta efemèride la que motiva la redacció d'aquest llibre en record del músic i digne successor del seu pare en el camp de la música catalana.
Els pares li van donar el nom de Ricard a causa de la veneració que sentien per Richard Wagner, l'autor que aleshores "no es discutia", sinó que es venerava i fins i tot més encara. Tot i això, per raons generacio- nals I de lloc de naixement, Ricard Lamote de Grignon no va tenir problemes greus de convivència familiar.
No sovinteja gaire el músic que és capaç de transmetre l'amor a la professió al seu fill de manera que aquest pugui arribar-lo a igualar en personalitat musical i en dedicació. En el cas de la petita dinastia Lamote, tot i que òbviament el primer impuls el va donar el pare, el fill va ser un digne successor i un mantenidor del prestigi del cognom del pare.
Havia nascut en el si d'una família de classe mitjana, de capteniment més aviat sever i seriós, treballador i auster, però sense estretors ni ascetismes innecessaris.
La Barcelona on va néixer Ricard Lamote de Grignon
En aquella Barcelona del 1899, oberta als nous corrents musicals europeus —els wagnerians, especialment— Wagner entrava per fi triomfant al Liceu; després de l'espetec de La Walkíría estrenada al gener, amb el pa- per de Brünnhilde interpretat per Ada Adini, aleshores famosa soprano de gran nivell que va fer oblidar les moltes deficiències de les representacions, quant a vestuari, decoracions i rendiment musical d'alguns RICARD LAMOTE. INFANT. VERS EL 19 14.
EL PARE, JOAN LAMOTE DE GRIGNON, A VALÈNCIA
RICARD LAMOTE, ALS 15 ANYS. AMB LA SEVA MARE FLORENTINA RIBAS intèrprets. Per altra banda, amb una intuïció pràcticament futurista, la cavalcada de les valquíries es va fil- mar i projectar després en el Liceu, cosa que no s'havia fet encara mal en cap teatre d'òpera.
El que no anava per gaire bon camí era la vida política, Des de l'1 de gener es publicava com a diari La Veu de Catalunya. Arribaven a la ciutat, molt sovint, vaixells que repatriaven soldats I oficials procedents de la terrible desfeta de Cuba, Filipines i Puerto Rico. Per altra banda, a Barcelona es feien la inauguració d'una línia de tramvia elèctric de circumval·lació, que havia de substituir els de tracció animal. Unes setmanes després també s'inaugurava el tramvia elèctric de Gràcia. Per la seva banda, també el Gran Teatre del Liceu prenia la decisió d'electrificar la major part del teatre.
Pel febrer va cridar l'atenció que el doctor Torras i Bages pronunciés en català unes conferències quaresmals dedicades a l'Acadèmia de la Joventut Catòlica, i que van coincidir amb la mort sobtada del bisbe de Barcelona, el doctor Català. En el seu lloc seria promogut bisbe el doctor Morgades. Mentrestant el doctor Robert pro- nunciava una conferència a l'Ateneu Barcelonès sobre la raça catalana, just abans de ser nomenat alcalde de la ciutat. Com a alcalde seria un dels impulsors del moviment de protesta mercantil dit "el tancament de caixes", durant el quai moltes persones van negar-se a pagar la contribució estatal, situació que es va crispar durant la tardor provocant finalment la dimissió de l'alcalde. Durant els primers dies de juliol hi hagué disturbis a Barcelona que semblaven anunciar en certa manera els que hl hagué anys més tard a l'anomenada Setmana Tràgica.
Enmig de la crispació produïda pel "tancament de caixes", va inaugurar-se la temporada del Liceu amb un nou títol wagnerià de gran envergadura: Tristany i Isolda, amb ia part de la protagonista novament confiada a Ada Adini, i amb decoracions pintades expressament pel veterà escenògraf català Soler i Rovlrosa. Malauradament, el tenor italià que feia el paper de Tristany no va tenir la veu ni l'actitud adequada per a un paper de tanta responsabilitat.
Curiosament, mentre el Liceu s'endinsava en la programació de les grans obres wagnerianes, hi arribaven també les òperes més conspícues del verisme italià, atacades sense pietat peis crítics, convertits tots al wag- nerisme triomfant.
El músic incipient
En aquest marc estètic, la família Lamote de Grlgnon ja havia pres partit en batejar ei seu únic fill amb el nom de fonts del gran compositor alemany. La música es vivia a la casa del nou nat com un art molt seriós i molt poc donat a les actituds fàcils.
Potser per això mateix, el petit Ricard fou destinat abans que res al batxillerat, deixant la pràctica de la mú- sica en un segon terme fins que descobrís la seva vocació, o no. Quan va haver acabat el batxillerat, tan llarg aleshores, Ricard Lamote es va dedicar amb més fruïció que mai a la música. Va estudiar al Conservatori del Liceu, on fou deixeble del mestre Gálvez (violoncel) i del seu propi pare (harmonia); per un altre costat estudiava piano amb el mestre Frank Marshall, l'eminent pianista i mestre de generacions de pianistes. Mentrestant, el seu pare, Joan Lamote de Grignon, fundava a Barcelona, l'octubre de 1910, l'Orquestra Simfònica de Barcelona, un intent de crear una veritable entitat de concerts a una Barcelona encara poc musical, on des dels anys 1890 hom maldava per consolidar una formació es- table, cosa que de moment no havia estat del tot possible.
En un primer moment va semblar, però, que el violoncel seria la dedicació més profunda del futur composi- tor. La seva capacitat en aquest instrument ja era prou reconeguda: el 1919, amb vint anys, havia ingressat ja com a violoncel·lista a l'Orquestra Simfònica de Barcelona I a ia del Gran Teatre del Liceu. De compositor ho va acabar essent contra tots els obstacles, perquè des del primer moment que es va dedicar a la músi- ca va tenir força clar que volia dedicar-se a compondre com més aviat millor.
Això no és que fos un tret excepcional: en un moment donat de la història musical europea, un xicot de vint-i-tres anys que inicia una carrera de compositor no hauria estat res d'excepcional en l'Europa del 1720 0 del 1820, però començava a ser-ho en el 1920. No debades havien passat moltes coses a la vella Europa, 1 no totes agradables: la música que es feia en aquesta vella i esgotada terra seria testimoni de les tensions i les asprors de la vida col·lectiva durant allò que s'ha vingut a anomenar, amb suprema ironia la belle épo- que.
Quan Ricard Lamote comença la seva carrera donant a conèixer una sèrie de dotze senzilles peces de pia- no, Engrunes, està fressant ja un camí nou, el d'unes obres petites però significatives, escrites dins del co- rrent estètic que hem acabat coneixent amb el nom de noucentisme. No hi ha pretensió en allò que fa —només cal veure'n el títol— però hi ha la voluntat ferma i decidida de continuar per aquest camí, en el qual era més autodidacte que no pas altra cosa. El seu mestre Frank Marshall va augurar un futur important a aquestes peces de plano primerenques, que van quedar com a obres per a ser estudiades a la seva Acadèmia.
L'any següent, 1924, va compondre la sardana Nupcial, que fou estrenada a l'antic Teatre Olimpia. La cau- sa d'aquest títol era que ben aviat, seguint les passes del seu pare, Ricard Lamote de Grignon va voler-se casar. Havia conegut la que seria la seva esposa I primera biògrafa, Montserrat Coll, quan ell encara estu- diava í ella era una nena, De l'amistat van passar insensiblement a l'amor I encara que va caldre esperar uns anys per l'extrema joventut d'ella, el matrimoni es va celebrar el 8 de desembre de 1924 al monestir de Montserrat, Les dues famílies que s'unien eren totes dues d'un catalanisme encès, i malgrat que la Dictadura de Primo de Rivera començava a malmetre moltes coses, l'actitud cívica dels Lamote I dels Coll no deixava lloc a dubtes, La cerimònia nupcial la va oficiar el doctor Carles Cardó, I durant el casament l'escolania de Montserrat va cantar una missa de Joan Lamote de Grignon. El matrimoni es va instal·lar en una casa del carrer Gran de Gràcia i la vida es va desenvolupar d'una mane- ra força plaent. Ricard, a més de les tasques com a violoncel·lista, era també director musical d'una empre- sa de rotlles de pianola, negoci important en aquells anys en què els aparells de reproducció de la música te- nien encara un so bastant imperfecte: amb un rotlle de pianola hom podia "interpretar" al piano les peces més difícils a base de fer anar els pedals per fer avançar el paper perforat, i afegint-hi "l'expressió", que se'n deia, amb un parell de palanquetes situades al bell mig del piano, davant el do central.
Però el 19 de març de 1925, quan Ricard va anar a casa de l'amo del negoci, un alemany amb el qual tenia una bona relació de treball, el va trobar mort al llit d'una embòlia. L'efecte sobre Ricard fou fulminant: un fort mal de cap I una obnubilació de la vista el van obligar a agafar un taxi I més tard a visitar el cèlebre ocu- lista doctor Arruga, que li va diagnosticar una neuràlgia de la qual no va lliurar-se mai del tot, ja que a vega- des un disgust provocava la recaiguda momentània en una ceguesa quasi total.
Aquell mateix any, pel novembre, va néixer la seva filla Núria. Era el mateix dia que debutava el tenor Fleta al Liceu, esdeveniment que es transmetia per ràdio. Més de seixanta anys després, Montserrat Coll, l'esposa de Ricard, encara recordava el brogit que hi havia al passadís del pis de Joan Lamote de Grignon, on va néi- xer la nena, ja que aleshores els nens es tenien a casa, i no pas a la clínica.
En els primers mesos del 1926 va ocupar una plaça de percussionista a la Banda Municipal de Barcelona; aquest fet el va ajudar a familiaritzar-se amb un conjunt d'instruments no tan coneguts com altres, i a enri- quir la seva formació musical. Tot i que el matrimoni feia un vida bastant retirada, no deixaven d'anar a sen- tir concerts i al Liceu, sobretot quan feien el cicle wagnerià de cada hivern; d'altra banda ell continuava es- sent violoncel·lista a l'orquestra del Liceu.
Amb la Banda Municipal va fer una gira per Alemanya, organitzada pel compositor i director Max von Schillings, i també en una cèlebre ocasió va col·laborar amb el seu pare i amb el famós compositor Richard Strauss, que es va avenir a dirigir en un concert que va tenir lloc el dia de Sant Josep de 1928 a la plaça de Sant Jaume. El fet es va presentar com a espontani, però en realitat, com és lògic, s'havia preparat una mica. Una fotografia que es conserva d'aquest fet mostra una plaça de Sant Jaume tan plena com avui dia... quan hi ha algun esdeveniment futbolístic.
Les seves experiències en el terreny instrumental li van permetre començar a treballar el llenguatge orques- tral I va escriure un ballet, El rusc, sobre una Idea de Lola Anglada: es va estrenar al Gran Teatre del Liceu la primavera del 1928; el 1929 acabava la composició d'un altre ballet: Somnis. El prestigi del segon Lamote de Grignon s'apropava al del primer i poc després el gran Pau Casals acceptava d'estrenar-li el poema simfò- nic Boires, al Palau de la Música Catalana, el 1932.
Amb aquesta música, Ricard Lamote demostrava una gran independència de criteri. Tot i que Barcelona s'a- passionés en aquells anys encara per Wagner, fins al punt que aquell que tenia prou diners i temps per fer- ho tenia accés a les representacions dei Festival de Bayreuth, el cert és que ara el que privava per damunt de tot era la música russa. Se'n fan ressò fins i tot els programes dels concerts del Palau de Belles Arts, tot i el seu to eclèctic.
Esdeveniments polítics
Mentrestant la monarquia alfonsina havia anat rodant pel pendent que duia ai desprestigi i al fracàs. Va cal- dre només la derrota de les eleccions municipals del 1931 per deixar ben ciar que la dinastia ja no tenia el su- port de cap sector social representatiu, i el rei, amb molt bon criteri, va renunciar a defensar el tron i es va exiliar (14 d'abril de 1931).
L'aire d'eufòria inicial no va trigar a enterbolir-se una mica, però per als Lamote, pare i fill, eren anys de tre- ball intens, i els efectes que la política del moment exercien en ells eren relativament escassos. Poc sabien que s'estaven coent, ai llarg dels anys, un seguit de fets luctuosos que acabarien interferint-se en la seva ca- rrera.
Ara els tenia ocupats als dos la bona marxa de la Banda Municipal. Sembla, almenys per la narració que deis fets ens ha deixat la vídua de Ricard Lamote, que mentre l'actitud del pare respecte a la disciplina I la quali- tat dels músics era dràstica i sense miraments, el fill intercedia sempre pels objectes de l'ira del director, sovint fins al punt de deixar Ricard ei menjador abans d'acabar els àpats a fi de no barallar-se amb el seu pare. En els assaigs, el pare podia ésser aspre i dur per tal d'obtenir eis millors resultats; el seu fill n'obtenia de semblants amb una actitud més suau i respectuosa, que els músics li agraïen esforçant-se cada cop més a donar una millor imatge de la Banda.
Ara les audicions de la Banda Municipal es feien al Palau de Belles Arts, un local agradable I espaiós que era a l'actual passeig de Lluís Companys i que fou destruït per un bombardeig durant la Guerra Civil. Els con- certs eren de franc per als que romanien drets, i costaven 50 cèntims si hom volia una cadira. Ben aviat Ricard Lamote es va habituar a assistir al concert de la Banda com a ajudant d'assaigs i altres comeses.
Quan es va jubilar el sotsdirector de la Banda, el mestre Casañer, Ricard Lamote es va presentar al concurs per proveir la plaça. Avui dia això no hauria estat possible, o almenys no s'hagués col·locat el pare en el ju- rat del concurs (al costat de Pau Casals, Lluís Millet (pare) i Enric Morera.
La plaça la guanyà Ricard dirigint, entre altres obres, el Preludi i mort d'Isolda, però no per això deixà el seu lloc com a percussionista i el seu costum d'assajar entre els músics, els quals, després d'una etapa de re- cel inicial per part d'ells, van acabar acceptant-lo com un de tants. Altres i variades activitats
Ricard Lamote va formar part del grup anomenat Compositors Independents de Catalunya (CIC), en el qual figuraven també Baltasar Samper, Gibert Camins, Manuel Blancafort, Robert Gerhard, que aleshores ja des- puntava com a Intel·lectual de la música, Frederic Mompou (quan no era a París) i Eduard Toldrà.
Aquesta entitat tenia per missió fomentar el coneixement de les virtuts i el treball dels compositors joves (I també dels cantants), però el cert és que Ricard anava escrivint obres i moltes es quedaven en un calaix, sen- se cap opció a sortir en defensa seva.
D'aquests temps són el poema simfònic Facècia, basat en un tema popular empordanès I laja esmentada peça Boires. Totes aquestes obres respiren el caràcter emfàtic i una mica classicitzant propi de l'era nou- centista, que ara arribava a la seva plenitud. Ordre, claredat, precisió, al·lusions pràctiques i imitació del món mediterrani Idealitzat eren els trets característics de la nova ideologia amb la qual moltes persones de tarannà molt conservador es volien redimir en clau catalanista però pregonament catòlica.
Precisament Ricard va voler superar la mera rutina compositiva impulsada pel moment, amb la creació d'u- na obra orquestral important, basada en l'Apocalipsi de Sant Joan i titulada Enigmes. Estructurada en set temps, incloïa també un recital i passatges corals, molt influïda pel cant gregorià pel qual Ricard havia de- senvolupat una gran admiració.
Va començar a escriure-la l'any 1933, i quan va esclatar la guerra, el 1936, ja havia enllestit cinc moviments de la magna obra, que acabaria molt més tard del que havia pensat.
Abans de la guerra deixaria escrita també una òpera per a Infants, titulada La flor, I estrenada a l'Escola Industrial de Barcelona (i poc després a Girona); poc després escrivia també el seu primer Concert per a pia- no (1935).
Discussions entorn de la Banda
Des de feia molt de temps, el món musical barceloní havia acceptat la presència de la Banda Municipal no- més com un recurs per fer música per a gent econòmicament modesta i sense pretensions Intel·lectuals. Alguns periodistes, entre els quals en Ricard Moragas, conegut per "Moraguetes", van fer força campanya en contra de les transcripcions de peces orquestrals per a banda, Invocant la primacia de les obres en la ver- sió original. Aquesta campanya molestava molt Ricard Lamote, sobretot perquè hi intuïa un atac contra l'o- bra ingent del seu pare, I contra ell mateix, que també havia fet nombroses transcripcions; a aquest atac no eren aliens fins i tot alguns músics de la banda, disgustats per qüestions professionals amb els Lamote. De tota manera, els atacs per si mateixos no el molestaven gaire, i fins i tot reia amb els acudits que sobre ells escrivia Moragas en el setmanari satíric El Be Negre (la secció musical del qual es deia "El Be Thoven"). Per aquest motiu, i per fer callar algunes boques poc generoses, ell mateix va escriure directament per a banda una peça sobre En Joan de l'Ós, de Josep M. de Sagarra. L'obra es va estrenar en el concert del 19 d'abril de 1936, en el Palau de Belles Arts, que aquell dia es va omplir de dalt a baix, I encara que en els assaigs alguns dels músics implicats en la protesta van fer-ne alguna, el dia de l'estrena l'obra va tenir una interpre- tació impecable.
La vida de la banda es va anar normalitzant, però no la política espanyola, que va anar lliscant ràpidament cap a l'esclat bèl·lic. Contra el que diu la biògrafa de Ricard, Montserrat Coll, el darrer concert de la Banda al Palau de Belles Arts, abans de la guerra, no tingué lloc el 18 de juny de 1936, sinó que després del juny n'hi hagué encara dos més: el 2 de juliol a la nit, amb la participació del ja aleshores eminent i joveníssim vio- loncel·lista Ernest Xancó (traspassat ara fa pocs anys) i el 9 de juliol, a un quart d'onze del vespre. Aquest da- rrer era el concert CXXIIIè de la Banda Municipal de Barcelona, i hl participava la soprano Pilar Rufí.
El programa del concert incloïa l'obertura de L'Holandès errant i la Marxa fúnebre del Capvespre dels Déus, ambdues de Wagner. Després hi havia cançons de Debussy, de R. Strauss, del poc conegut compositor mo- ravià Václáv Kaprál, i dos Heder del mateix Joan Lamote de Grlgnon, autor de totes les transcripcions de les peces antecedents per a la banda. El concert acabava amb una altra transcripció: la de l'obertura de Tannhàuser, de Wagner, un cop més sorgida de la imaginació de Joan Lamote.
El programa d'aquell esdeveniment té Imprès al davant, com en tots els d'aquelles temporades, una nota que pel seu sabor noucentista i dldacticopopular ens transmet un regust de l'època que no deixa d'ésser inte- ressant de consignar, ja que aquest és un testimoni directe del món que vivien els Lamote just abans de l'es- clat de la guerra.
La nota deia el següent:
"Llegiu amb atenció, si us plau, les NOTES AL PROGRAMA, car el coneixement de les intencions expressi- ves i descriptives del Compositor no solament facilita la comprensió de les obres, sinó que augmenta el goig espiritual que llur audició pugui produir-nos.
És de creure que tots els que assisteixen a un concert ho fan atrets pel desig, ben legítim, de gaudir de les belleses de la música. Es pot escaure que determinades obres us sobtin, per la seva complexitat o simple- ment perquè pertanyin a un gènere que us sigui nou, En aquest cas, no vulgueu formar judici immediat: no oblideu que totes les produccions que han sobreviscut llurs autors han estat discutides, moltes d'elles amb veritable apassionament, i que sols així han aconseguit d'imposar-se definitivament. El gran Art té secrets que, molt sovint, no es descobreixen amb facilitat, però és evident que més aviat els copsarà aquell que hl tingui més interès i amb més constància i atenció s'hi lliuri. Un concert ha d'ésser per a tothom, públic i executants, un acte en el qual es revela el culte que es rendeix (s/c) a l'Art per excel·lència; en assistir-hi, hom adquireix el dret d'escoltar i el deure de deixar escoltar. En compliment, doncs, d'aquest deure, guardeu si- lenci durant el concert I, en ús de! vostre dret pregueu, si cal, al vostre veí que també en guardi."
Anys de guerra
La Guerra Civil va trasbalsar moltes coses de la vida de Ricard Lamote de Grignon i del seu pare; ambdós van continuar al capdavant de la Banda Municipal, però van anar sorgint tensions motivades per recels pre- existents als quals les circumstàncies de la guerra donen nova volada.
Així, doncs, en crear-se el comitè d'empresa de la Banda, animats pels vents que bufaven en aquell moment, i a causa del ressentiment que alguns dels músics covaven contra Joan Lamote de Grignon, a la primera reu- nió es va acordar de prendre a Ricard Lamote el seu càrrec de sotsdirector de l'entitat. Ell, però, va continuar a la Banda com a percussionista.
Les coses havien canviat, doncs, i la política s'havia apoderat encara més que abans de la vida cultural, com es pot apreciar clarament veient els programes dels concerts de la Banda Municipal que van continuar la tem- porada següent: el Concert CXXIVè de la Banda tingué lloc el 22 d'octubre de 1936 a la Sala Majèstic de Granollers. Dirigia, com sempre, el mestre Joan Lamote de Grignon, però el programa duia l'encapçala- ment "CNT Sindicat Únic d'Espectacles AIT" i sota del nom del director hi havia un afegit que deia: "Organitzat pel Comitè Revolucionari Antifeixista i Sindicat Únic d'Espectacles de Granollers, a profit dels Hospitals de Sang." En el programa continuava havent-hi autors alemanys com Bach, Beethoven i Wagner (obertura de Tannhàuser), a més de Tres moviments simfònics de Josep M. Ruera, dirigits pel mateix autor. Els Pins de Roma, de Respighi, tancaven el programa i en el text imprès s'indicava amb especial èmfasi que, atès que en aquesta obra l'autor havia volgut imitar el cant del rossinyol "en lloc de cercar la imitació musical d'aquest ocell, cedeix el lloc a la seva veu autèntica, captada en un disc de gramòfon "La Voz de su Amo" núm. AE. 1801."
Després d'haver actuat també a Manresa, la Banda va tornar a Barcelona i va fer el seu primer concert d'a- quella temporada el 13 de desembre al Palau de la Música Catalana.
En el darrer concert de la Banda d'aquell any fatídic, fet al Teatre Euterpe de Sabadell, el 30 de desembre, la Banda va estrenar l'obra de Ricard Lamote titulada "1936", Cartell simfònic. Sembla que en la partitura hi ha- via al·lusions polítiques (a l'Himne de Riego, a la Internacional, etc.) que van aconsellar la destrucció d'aquesta obra quan van entrar les tropes de Franco, ja que hauria pogut ésser la causa de l'afusellament o almenys la presó del seu autor. Gràcies al programa de mà del concert tenim, però, una descripció d'aquesta obra programàtica amb la qual l'autor intentava donar testimoni del seu trauma personal davant els fets de la gue- rra:
"Un crit d'indignació comença l'obra: el moviment LENT, de frase adolorida, es fa vacil·lant, incert, per a re- soldre en un temps VIU, impetuós, amb bèl·lics tocs de trompetería que culmina en un esclat triomfal.
Seguidament, els baixos inicien un ritme de marxa accelerada i les trompes exposen el tema vibrant de "l'exèr- cit del poble", que condueix tota la trama simfònica. Després d'un episodi essencialment rítmic, i d'un crei- xent irrefrenable, l'orquestra es desplega en tota la seva sonoritat, per anar-se reduint suaument: s'allunya l'aire de lluita, l'ambient es fa calm i mitjançant una breu frase del clarinet solista el moviment esdevé TRAN- QUIL
En aquest fragment central l'esperit s'eleva i el pensament reposa en el record dels absents estimats; és el campament nocturn. La natura canta líricament, però el Poble vetlla, i els sons de les Trompetes llunyanes responen a les Trompes en un "Alerta està". El Corn anglès deixa oir la seva veu melangiosa en un ambient transparent.
Una ràpida davallada dels baixos, tallant brutalment aquella calma, ens torna a la realitat.
Comença la "reexposlció" en moviment VIU, però aquesta vegada tot és més breu (més organitzat, podria dir-se) i nous temes contribueixen a fer més precisa la trajectòria del discurs musical. El conjunt sonor va guanyant en solidesa I mobilitat, mentre diferents combinacions contrapuntístiques mantenen el caliu, fins a desplegar tota la gam[m]a instrumental en un sostingut lluminós que clou l'obra."
La Guerra Civil va anar avançant cap a la seva fi tràgica, i les idees es crispaven cada cop més. No va man- car qui critiqués els concerts de la Banda Municipal, perquè Joan Lamote continuava programant-hi músi- ca wagneriana, com havia fet sempre.
Mentrestant, Ricard Lamote continuava treballant en tots els camps, Inclòs el de la composició musical. Durant els últims mesos de la guerra, mentre els seus germans lluitaven al front, ell escrivia peces simfòniques amb els ànims que hom pot suposar. Tot i així, la seva obra Facècia: variacions caleidoscòpiques, escrita amb un gran enginy d'instrumentació, va ser estrenada amb motiu de la visita de l'orquestra madrilenya que diri- gia Pérez Casas.
Més tard encara, el gener de 1939, en el moment de la màxima crisi, amb l'exèrcit de Franco avançant ja per Catalunya, encara va poder estrenar a Girona una obra titulada Quatre petites pastorals, per a petita orquestra, obra que mereixeria el Premi Enric Granados, l'import del qual no va arribar a cobrar perquè el dia assenya- lat era... el 26 de gener de 1939, el dia de l'entrada dels "nacionals" a Barcelona. Lamote havia evitat el servei militar gràcies a la mala salut general que patia, i la mala situació de la seva vista.
A la família Lamote els va passar el que també afectà nombroses famílies catalanes d'aquells anys: havien patit por I situacions difícils per raons polítiques al bàndol republicà, però l'arribada de les tropes de Franco els exposava a nous perills d'incomprensió i persecució política. Per a uns, havien estat massa propers a la religió catòlica i massa "de dretes"; per als altres, eren uns típics representants de la conjura "judalco-ma- sónico-separatista", segons s'estilava dir en la prosa oficial d'aquells primers anys del franquisme.
Fins al darrer moment Ricard Lamote tingué la possibilitat d'unír-se als intel·lectuals que abandonaven Barcelona davant l'arribada dels franquistes: la Generalitat de Catalunya havia posat uns autocars a disposició dels in- tel·lectuals que haguessin decidit mantenlr-se a una distància prudent dels "nacionals", que arribaven fent les malvestats típiques de tots els exèrcits invasors. Però Ricard Lamote no va voler marxar. Ell no havia tingut intervencions polítiques de cap mena I no se sentia culpable de res, i va romandre a Barcelona en aquells dies fatídics del canvi de règim.
Va començar la ressaca de la victòria franquista: com a testimoni dels fets, la pròpia muller de Ricard ho explica en la seva biografia del 1989:
"Llavors va començar la part més terrible. Amics I familiars s'odiaven els uns als altres: denúncies per separatisme, intransigències, i vam començar a sentir aquella nova paraula: "Rojos". "Rojo sepa- ratista". I tant se val! Tots els que vam quedar en aquest costat érem "rojos". Una enveja personal an- tipàtica, l'afany per guanyar mèrits davant els nacionals... ja eren prou per provocar una denúncia, aca- bar a la presó i moltes vegades "ser liquldat"."(1)
Van passar així els primers dies. SI us plau per força, la Banda Municipal va haver de tocar a la plaça de Catalunya el dia 29 de gener, sota la batuta de Joan Lamote en la primera missa de campanya que es va fer a la gloriosa Barcelona després de l'ocupació franquista.
Uns mesos més tard, a la fi del mes d'abril d'aquell terrible 1939, Ricard Lamote fou detingut per la policia i tancat a una mena de presó improvisada que s'havia fet en un garatge. Els familiars podien dur-li menjar, difícil d'adquirir, perquè els Lamote no tenien diners "nacionals" i sort encara que el primer clarinet de la Banda Municipal els va deixar deu duros de plata.
Treure el marit de la presó va ser tota una prova per a la seva esposa, durant prop de quaranta dies, fins que fent ús de diferents coneixences va poder arribar a desentrellar la trama que diverses persones malèvoles ha-
1. COLL, Montserrat. Lamote de Grignon. Barcelona: Nuevo Arte Thor, 1989, p. 29. (Gent Nostra; 74) RICARD LAMOTE EL 1 9 4 5 ACOMPANYAT DE LA SEVA ESPOSA I LA SEVA FILLA vien teixit contra ell. Sembla que una de les coses que havia empitjorat la seva situació era el fet d'haver es- crit l'obra titulada Cartell simfònic, que la família Lamote havia hagut de destruir preveient que podia ser motiu d'inculpació política.
L'estada a la presó improvisada (primer al garatge, després a una fàbrica abandonada del Poblenou) havia empitjorat el seu estat de salut i a la tardor següent va haver-se d'operar d'un tumor darrere l'orella dreta. Calgué fer-li una trepanació; per sort l'operació fou reeixida i encara que la recuperació fou lenta, el compo- sitor estava content d'haver-se alliberat dels terribles mals de cap que havia produït el tumor.
Mentrestant, però, la repressió política continuava. Ricard Lamote treballava donant lliçons de música i en- tretenia els ocis forçosos amb la composició d'una òpera sobre la peça teatral de Valle-lnclán La cabeza del dragón, que enllestiria el 1947, però que de moment no podria estrenar encara.
Quan finalment es va reconstituir oficialment la Banda Municipal, Joan Lamote de Grignon fou obligat a ju- bilar-se, el 1941, i Ricard fou senzillament destituït sense compensació de cap mena, ni tan sols se li va pa- gar el temps que havia treballat d'ençà de la reconstitució de la Banda.
Curiosament, mentre els Lamote eren objecte de tota mena de vexacions per part de les autoritats a Barcelona, a València l'Ajuntament de la ciutat, seguint una iniciativa del seu batlle, comte de Trénor, estava projectant la creació d'una orquestra municipal i va decidir posar-la en les seves mans. Segurament va influir-hi el fet que Joan Lamote tenia un extens patrimoni de partitures procedents de l'època de la seva Orquestra Simfònica de Barcelona, però també va pesar el fet de la seva reconeguda mestria com a director. Les converses amb les autoritats valencianes van reeixir, i pare i fill foren contractats com a director i segon director, res- pectivament, de la nova Orquestra Municipal de València, que féu el seu primer concert en el venerable Teatre Principal del carrer de les Barques, la nit del 30 de maig de 1943, juntament amb altres entitats musicals valencianes, i el primer concert de presentació al poble valencià tingué lloc la nit del 24 de juny següent a la plaça de la Verge. Durant la temporada 1943-1944, l'orquestra va fer la xifra impressionant de trenta-cinc concerts, durant els quals es va anar fent un repertori enriquit cada cop més amb noves obres estudiades amb fruïció i un alt sentit musical. Quan el 5 de juny de 1944 es va fer el concert del primer aniversari, al Teatre Apol·lo de València, la reacció positiva fou unànime, tant per part del públic com de la crítica i de les autori- tats responsables.
A València els Lamote havien trobat molt bon ambient, en gran part gràcies a l'afecte que els demostraren el matrimoni format pels compositors Vicent Asencio i Matilde Salvador, la violinista Josefina Salvador, germa- na de Matilde, Eduard Ranch, historiador i musicòleg, amb la seva esposa, i el mestre López Chàvarri i la seva esposa. Tots ells eren professionals excel·lents i van fer més planer "l'exili" que per als Lamote representava el fet d'haver hagut de deixar Barcelona i viure a la ciutat germana.
També a València, però, hi hagué gestos discriminatoris contra Ricard Lamote; foren poques les ocasions en què pogué exercir de segon director de l'orquestra sense que li busquessin les pessigolles d'una o d'una altra manera, en aquests primers anys. De tota manera, en algunes ocasions pogué no sols dirigir, sinó fins I tot fer conèixer obres noves, com la seva Fantasia sobre temes de Josep Serrano, variada glossa orques- tral sobre passatges musicals del famós compositor de Sueca, estrenada per l'Orquestra Municipal de València l'any 1944, Durant els seus anys de treball amb l'entitat va introduir al repertori algunes obres infreqüents que, tot i el conservadorisme musical del moment, foren acollides amb força satisfacció per part del públic.
Aquest mateix 1944 va compondre la curiosa peça titulada Goya, 6 piezas desagradables para 10 solistas, I el 1946 va escriure Epitalami, una fantasia per a cor i orquestra sobre un text de Rabindranath Tagore tra- duït al català per Maria Quadres. L'any 1947, en un dels concerts simfònics populars de l'orquestra va to- car la seva Música d'escena per a una comèdia infantil, que havia estrenat al Liceu el 1929, ara dirigida per ell mateix.
Aquell mateix any 1947 es va complir el primer període de contractació dels Lamote, que havien estat es- cripturats per cinc anys; Joan Lamote es va quedar dos anys més a València, alternant les seves actua- cions amb el mestre Hans von Benda, però Ricard i la seva esposa Montserrat van tornar a Barcelona des- prés del concert del 9 de desembre d'aquell any, saludat per la premsa local com un important esdeveniment musical.
Ara havia passat en part la maltempsada, I Ricard Lamote podia començar a pensar a recuperar els anys d'absència forçosa. Tot seguit va estrenar l'obra Sant Lluc, per a cor, orquestra i recitador, basada en una obra poètica de mossèn Cinto Verdaguer, i que va merèixer el premi extraordinari d'un concurs convocat per l'abadia de Montserrat el 1947.
El 1948 va acabar la composició de Tres cantos magyares per a orquestra de corda i piano. L'any següent fou el del retorn definitiu a Barcelona, acabat ja el contracte amb l'Orquestra de València; aquell any morí el seu pare, Joan Lamote de Grignon, la mort del qual va passar sense cap reconeixement oficial.
Aquest any 1949 Ricard Lamote es va dedicar a una composició per a orquestra en quatre moviments que va titular Simfonia catalana, i amb la qual va concórrer al premi Ciutat de Barcelona, que es va atorgar per primer cop el 1950. No el va guanyar, però el va obtenir l'any següent amb la composició Enigmes, cantata simfònica sobre l'Apocalipsi de Sant Joan de la qual l'autor, per cenyir-se a les bases de la convocatòria del premi, va haver de suprimir els dos últims moviments que eren corals.
Hi havia una certa incongruència en el fet que Lamote, una víctima del règim franquista, es presentés al Premi Ciutat de Barcelona, que fou instituït pel mateix règim a Barcelona en record de l'ocupació de la ciutat, el 26 de gener de 1939. Però molts artistes d'aquesta trista postguerra havien de fer el que podien per anar so- brevivint en aquells anys difícils: no hi havia altra alternativa a la vista i no n'hi va haver d'altra durant molts anys.
A més de musicar ei Preludi de i'Antígona de Sófocles, que es va representar més tard al Teatre Grec, aquell 1951 Ricard Lamote va Intervenir en la banda sonora del film Parsifal, de Daniel Mangrané, dirigint l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu i fent els arranjaments necessaris per adaptar-se a les necessitats musicals del guió, que incloïen la composició d'uns episodis musicals d'aspecte wagnerià per cobrir les etapes del film en què Parsifal encara és un infant.
Aquest treball va iniciar una etapa de col·laboració amb el cinema, camp en el qual va realitzar la banda so- nora de ben bé una vintena de pel·lícules, a més d'haver intervingut en una sèrie de programes de ràdio.
El 1952 fou un "any màgic" per a Ricard Lamote, que va escriure el seu Concert màgic per a piano i orquestra, destinat a la pel·lícula del mateix títol, de Rafael Julià Salvià, amb Leopold Querol com a planista. I el mateix any acabà la seva ópera de cambra titulada Màgia, que més tard va estrenar l'Associació Musical Estela, que tan curiosos títols va donar a conèixer a Barcelona en aquells temps de pobresa cultural.
En els anys següents el nom de Ricard Lamote de Grignon es va imposant lentament en l'àmbit de la cultu- ra catalana encara fortament controlada pel règim. El 1956 estrenà Monocromies per a orquestra de corda, i el mateix any pogué dur finalment "a bateig" la seva Simfonia catalana, escrita anys abans. En les notes del programa de mà del concert, el mateix compositor explicava:
"Arqultecturalmente clásica, de amplias proporciones, su contenido es netamente romántico; pre- senta, desde el principio hasta el fin, una ininterrumpida línea melódica —más o menos derivada de nuestra lírica popular— que da origen, especialmente en el cuarto movimiento, a las más variadas combinaciones contrapuntísticas. El tema de Coral que inicia la Sinfonía, expuesto por los trombones, tras aparecer notablemente transformado en múltiples páginas, adquiere el máximo relieve en los úl- timos compases de la obra, al ser entonado por la vibrante voz del metal claro, en luminoso haz so- noro."
Eren temps en què les descripcions musicals dels programes no baixaven d'aquesta mena d'explicacions, que només podia suplir i completar una audició en directe de l'obra. No fou un gran èxit, i Lamote només la tornaria a sentir una altra vegada en la seva vida.
En aquests anys, Ricard Lamote tornava a dirigir sempre que li era possible, i el 1954 féu un concert a Palma de Mallorca que li valgué un elogios article a la premsa local, signat per un cronista que signava "Contrapunto", on es feia una èmfasi especial en la seva capacitat com a director orquestral. L'article en qüestió es titulava "Ricardo Lamote de Grignon o el equilibrio", i començava així: RICARD LAMOTE EL 1 9 4 5 DIRIGINT UNA ORQUESTRA DE CAMBRA "No hemos encontrado palabra más adecuada para sintetizar la ilustre personalidad de Ricardo Lamote de Grignon, en el título de esta crónica. Porque el gran director catalán constituye, a nuestro juicio, uno de los casos más portentosos de equilibrio que conocemos. Equilibrio entre su exquisita y bien cultivada sensibilidad y su clara y profunda inteligencia. Por tanto, no es el director cerebral que todo lo confía al entendimiento (...); tampoco es un sentimental, cuya parte efectiva desborde su inteligen- cia para ofrecerle al auditor versiones en las que predomine la emoción a raudales, venga o no ven- ga a cuento.
Inteligencia y sensibilidad, de común acuerdo, laboran en Ricardo Lamote de Grignon de tal modo que sus versiones (...) quedarán como modelos de expresividad y y clarividencia." fi
Un càrrec desitjat
Ricard Lamote havia aspirat reiteradament al càrrec de director o director adjunt de la Banda Municipal. No hi hagué manera que les autoritats ciutadanes prenguessin cura de la seva situació, sempre de cessant, ja que en jubilar-se Joan Lamote el càrrec de Ricard havia estat suprimit i ja no es podia, teòricament, revifar o restaurar.
Per sort, el 1957 es produí finalment el nomenament que esperava des de feia temps: el de sotsdirector de l'Orquestra Municipal de Barcelona, com a adlàter I col·laborador del mestre Toldrà, amb el qual tenia una excel·lent relació professional. Mentrestant Ricard Lamote feia prospeccions en el camp de la nova música: el mateix any 1957 guanyà d'aquesta manera el Premi Santa Llúcia de Joventuts Musicals amb una obra breu però d'agosarada tècnica dodecatònica: Toccata. I com a sotsdirector de l'Orquestra Municipal va estrenar el 1958 un concert per a piano i orquestra que duia el títol de Tríptico de ta Piel de Toro.
Una altra aspiració de Ricard Lamote era estrenar la seva òpera La cabeza del dragón, enllestida des de la immediata postguerra i que esperava la seva oportunitat. Aquesta va arribar finalment de la mà de l'empre- sari del Liceu, el senyor Joan Antoni Pàmias, que va programar l'obra dins la temporada operística de 1960-1961, just al començament del cicle, el 17 de novembre de 1960. L'empresari sabia que de l'obra només se'n podrien fer tres representacions, i anticipava pèrdues econòmiques que quedarien compensa- des per altres títols molt més populars entre el públic del Liceu, com el Barbiere di Siviglia de Rossini i La fa- vorita, de Donizetti, que va alternar amb la de Lamote en els cartells. La curiosa òpera vallinclanesca de Lamote no va suscitar cap interès especial entre el públic habitual, però no va mancar qui va saber apreciar aquella partitura tan amorosament cuidada pel seu autor. També val a dir que des d'un punt de vista històric, l'obra va deixar rastre en els annals, perquè entre altres virtuts de la partitura hi ha el fet curiós que suposà el de
2. Hoja del Lunes, Palma de Mallorca, 8.11.1954. but al Liceu del tenor Bernabé Martínez (que es va fer dir aviat Bernabé Martí, i que acabaría essent l'espòs de Montserrat Caballé). També va debutar amb aquesta òpera el que seria prou conegut tenor català, Joan Hoveras. L'orquestra la va dur personalment el mateix mestre Lamote. Un altre fet històric la va marcar en- cara: fou la primera òpera retransmesa íntegrament per la televisió des del Liceu.
La seva darrera gran obra era sobre el teler: Ricard Lamote ja treballava en una creació que feia molts anys que duia de cap: El càntic dels càntics, per a orquestra i dos solistes, baríton i contralt. Va dedicar la parti- tura a la seva muller, Montserrat, però malauradament va quedar inèdita.
Quan el novembre de 1961 va assistir a l'estrena mundial de L'Atlàntida de Manuel de Falla, al Gran Teatre del Liceu, tant ell com el mestre Toldrà estaven malalts. Toldrà va dirigir encara les dues funcions del Liceu i la de Cadis, el 30 de novembre de 1961; no podia més i en tornar a Barcelona es va allitar í va morir pocs mesos després.
Tot i la rapidesa de la malaltia de Toldrà, Ricard encara va morir abans que ell. En tornar a Barcelona se li va diagnosticar un càncer de pulmó, i el 5 de febrer de 1962 deixava aquest món després de pregar els que l'envoltaven que cantessin, i d'esmentar la seva darrera obra, el Càntic dels càntics. La mort de Lamote de Grignon va cloure una etapa de la vida musical catalana; una etapa marcada, sobre- tot, per la gran personalitat d'ell I del seu pare. En el món difícil de la música catalana, no en sobren, de com- positors amb personalitat, i per això és important que recuperem el record de figures com la que hem vol- gut dibuixar en aquest apunt biogràfic. CATALEG DE L'OBRA DE RICARD LAMOTE
MÚSICA ORQUESTRAL
1928 Suite simfònica del Ballet "El rusc". (Suite elaborada a partir de! ballet en tres actes del mateix títol. Estrenada al Gran Teatre del Liceu, a la Temporada dels Concerts de Quaresma de 1930).
Festívola. (Versió orquestral de la sardana del mateix títol composta per Pau Casals).
1929 Boires. (Poema simfònic. Estrena al Palau de la Música per l'Orquestra Pau Casals, 1932).
1932 Quatres estances de Kayamm. (Cançons per a soprano i orquestra sobre textos d'Umar Khayyam, adaptats al català per R. Vives i Pastor. Estrenada a la Sala Mozart de Barcelona, 1932).
Dos petits poemes. (Cançons per a soprano i orquestra sobre dos textos populars escocès i irlandès traduïts al català per Marià Manent. Estrena al Palau de la Música per l'Orquestra Pau Casals).
1933 Joan de i'Ós. (Obra per a orquestra de vent, solistes i cor amb text de Josep M. De Sagarra. Estrena al Palau de Belles Arts dins el concert inaugural del 1r Festival Internacional de Música Contemporània, 1936).
1935 Tríptic. (Cançons per a soprano i orquestra sobre textos de Rabindranath Tagore traduïts al català per Maria Quadres. Estrena al Palau de la Música per l'Orquestra Pau Casals).
Preludis a l'amic absent (Versió orquestral de la partitura original per a piano. Estrena al Gran Teatre del Liceu, 1936).
1936 Facècia: variacions calidoscòpiques sobre un tema empordanès. (Premi Juli Garreta, 1938. Estrena al Palau de la Música, Premi Juli Garreta).
1936: cartell simfònic. (Estrena al Palau de la Música, 1936. Partitura destruïda durant la Guerra Civil).
1942 Ofrenda. (Tres danses espanyoles. Premi Liceu, 1959. Estrena a València a càrrec de l'Orquestra Municipal d'aquella ciutat).
1944 Fantasia sobre temas de Serrano. (Obra per a orquestra sobre temes de Josep Serrano. Estrena per l'Orquestra Municipal de València).
1946 Epitalami. (Fantasia per a cor i orquestra amb text de Rabindranath Tagore). 1947 Sant Lluc. (Obra per a cors, orquestra i recitador amb textos de Jacint Verdaguer. Premi Mare de Déu de Montserrat, 1947).
1948 Procesión de cautivos. (Obra per a orquestra basada en una "Salve" de Martín de Rivafrecha).
1949 Tres sonates del pare Soler.
1950 Simfonia catalana. (Simfonia. Estrena al Palau de la Música a càrrec de l'Orquestra Municipal, 1956).
1951 Enigmes. (Obra per a orquestra, cor mixt i recitant amb textos del Uibre de l'Apocalipsi de Sant Joan. Premi Ciutat de Barcelona, 1951).
Preludi a í "Antígona" de Sófocles. (Música incidental per a la tragèdia del mateix títol. Estrena al Festival del Teatre Grec de Barcelona, 1951)
1952 Concierto Mágico. (Concert per a piano i orquestra. Música original de la pellicula del mateix títol que va dirigir Rafel Julià Sàlvia).
1953 Juglaresca. (Obra per a orquestra sobre temes populars del segle XV).
1954 Medea. (Música incidental per a la tragèdia del mateix títol. Estrena al Festival del Teatre Grec de Barcelona, 1954).
1958 Tríptico de la Piel de Toro. (Concert per a piano i orquestra. Estrena al Palau de la Música per l'Orquestra Municipal, 1958).
1962 El càntic dels càntics. (Obra per a orquestra, baríton, contralt i cors. Orquestració de l'obra completada per Manuel Oltra d'acord amb les indicacions deixades pel compositor. Encara no s'ha estrenat mai).
Orquestracions d'obres d'altres compositors:
En la selva. (Francisco Tito. Pertanyent a Escenas franciscanas. Impresiones musicales para órgano de concierto. Pendent de datació).
Himno regional de Valencia. (Josep Serrano. Pendent de datació)
Petita dansa de la rosa. (Enric Granados. Pendent de datació).
Suburbis i temps. (Frederic Mompou. Orquestració del primer moviment de Suburbis: El carrer, el guitarrista i el vell cavall. Pendent de datació). ÒPERA
1933 Le petit chaperon vert [La caperucita verde). (Òpera sintètica en tres actes. Text en francès de Maria Camí. Traducció al castellà, i traducció al català Incompleta efectuada pel mateix Ricard Lamote. No s'ha estrenat mal),
1934 La flor. (Òpera per a infants en 7 escenes breus i petita orquestra. Estrena a l'Escola Milà i Fontanals, 1935)
1939 La cabeza del dragón. (Òpera còmica en tres actes dividits en 6 escenes. Text de Ramon Maria del Valle- Inclàn. Estrena al Gran Teatre del Liceu, 1960).
1953 Magia. (Òpera de cambra en tres actes. Llibret elaborat pel mateix autor. Estrena per l'Orquestra de l'Associació Musical Estela, 1954).
BALLET
1928 El rusc. (Ballet en tres actes per a gran orquestra sobre un text de Lola Anglada. Estrena en forma de suite simfònica al Gran Teatre del Liceu, 1930).
1929 Somnis. (Ballet en 7 escenes per a petita i gran orquestra, inspirat en diferents rondalles de Hans Christian Andersen).
1930 Un prat. (Ballet en un acte i 20 escenes per a gran orquestra. Estrena al Gran Teatre del Liceu en versió de concert, 1930).
1936 Divertiment. (Ballet per a orquestra de jazz simfònic).
MÚSICA PER A GRAN BANDA
1933 Joan de L'Ós. (Vegeu l'apartat de Música orquestral).
1946 Marxa solemne.
Transcripcions per a banda:
Bohemios (Amadeu Vives).
Der Freischüz (Karl Maria von Weber).
El somni d'una nit d'estiu (Felix Mendelssohn),
El vol del borinot (Rimski Korsakov). La boda de Luis Alonso (J. Giménez).
Suite empordanesa (Juli Garreta).
Sur la plage (C. Bréard).
MÚSICA DE CAMBRA
1926 Suite a ïantiga. (2 violins, viola, violoncel i contrabaix).
1934 Quatre petites pastorals. (Quartet de vent i quintet de corda. Premi Enric Granados, 1935. També n'hi ha una versió per a orquestra de corda. Estrena a Girona, el 1939, amb direcció a càrrec del mateix compositor).
1940 Tres piezas breves. (Quartet de corda).
1941 Bagatelas de fin de siglo. (Violoncel i piano).
1942 Nana. (Versió per a corda i piano del segon moviment d 'Ofrenda).
Melodia. Foxtrot. (Contrabaix i piano).
1944 Goya, seis piezas desagradables para 10 solistas, (clarinet, clarinet baix, fagot, violí, viola, contrabaix, 2 pianos, timbals I percussió).
Miniatures. 20 peces d'estudi per a petits conjunts d'instruments de vent. (3 flautes/ 3 clarinets/ 2 oboès i corn anglès/ oboè, corn anglès i fagot/ trompa, trompeta, trombó i tuba).
Sarabanda-gavota. (Quintet de vent).
1948 Tres cants magiars. (Orquestra de corda i piano).
1951 Negra Selva. (Saxofons alt, tenor i baix, 3 trompetes, 3 trombons, piano, percussió i contrabaix).
1955 Monocromies. (2 violins, viola, violoncel i contrabaix. Estrena al Palau a càrrec de Rafael Ferrer).
1957 Toccata. (Flauta, oboè, clarinet i corda. Premi Santa Llúcia de Joventuts Musicals, 1957).
1961 Vent del Montseny. (Contralt I orquestra de cambra).
Obres pendents de datació dins d'aquest apartat:
Engrunes. (Versió per a quintet de vent de l'obra original per a piano). Impromptu. (Violoncel i piano).
Lent expressiu. (No hem trobat el document primari).
Pharaon Fox. (No hem trobat el document primari).
Scherzino. (Viola i plano).
Sin puntilla!. Pasodoble Trio (violí, violoncel i plano).
Solo de Concurso. (Contrabaix 1 piano. No hem trobat el document primari).
Spríng.Foxtrot. (Violí, violoncel, contrabaix i piano).
The Hiccough. Ragtime. (2 violins, violoncel, contrabaix i piano).
Trío académico. (No hem trobat el document primari).
PIANO
1923 Engrunes. Col·lecció de 12 peces fàcils per a piano.
1924 Vesprada. 4 peces breus per a plano.
1926 Preludi i fuga. (Peça Incompleta).
1935 Preludis per a l'amic absent.
1936 Vals.
1939 Suite innominada
Allegretto (escrit a la presó)
Pasodoble.
1940 Alborada. 12 peces breus per a piano.
Corpus.
1942 Ofrenda
El noguer. (Versió per a piano de la sardana per a cobla).
29 1945 Cucufate
El convent dels Peiyos
1946 Marxa solemne. (Reducció per a piano de i'obra original per a gran banda simfònica).
1949 El mas. (Versió per a piano de la sardana per a cobla).
1951 Epifania [al jardí dels reis). Estampa breu a quatre mans.
1952 Concierto mágico. (Música original per al film del mateix títol dirigit per Rafael Julià Salvia).
Obres pendents de datació dins d'aquest apartat:
Amical. (Versió per a piano de la sardana original per a cobla).
Betlehem (nocturno místico)
Horai (balada japonesa)
Sant Telm. Versió per a piano de la sardana original per a cobla.
Slow per a piano
Sonatina. (No hem trobat el document primari).
Tres apuntes montañeses. Peces senzilles per a piano.
Tres estudios de sonoridad. (No hem trobat el document primari).
MÚSICA PER A UN SOL INSTRUMENT ALTRE QUE EL PIANO
1944 Toccata per a flauta. (Peça presentada en la prova de concurs-oposició per accedir a la plaça de sotsdirector de l'Orquestra Municipal de València).
Coral pera arpa. (Pendent de datació).
Suite en Do pera violoncel. (No hem trobat el document primari). CANÇÓ PER A VEU I PIANO
1922 Mira que és bell el mar. (Text de J. Roig Ruiz).
1923 Sol-solet. (Text de Joan Maragall).
1928 Cinc cançons. (Textos de Josep M. de Sagarra).
1930 Quatre estances de Kayyam. (Textos traduïts per R. Vives Pastor. Reducció per a veu i piano de l'original per a veu i orquestra).
1931 Dos petits poemes. (Textos populars escocès i irlandès traduïts als català per Marià Manent. Reducció per a veu i piano de l'original per a veu I orquestra).
Ball cerdà. (Text popular. Materials del Cançoner Popular de Catalunya).
1932 Amor de dona. Recitat per a veu i plano en 10 temes. (Text d'AmbrosI Carrion).
1933 A l'amic. (Text de l'autor).
Balada de la rosa de te. (Text d'A. Pons i Guitart).
Ave Maria.
1934 Tríptic. (Textos de Rabindranath Tagore traduïts al català per Maria de Quadres. Reducció per a veu i piano de l'original per a veu I orquestra).
1939 Tot l'enyor de demà. (Text de Joan Salvat-Papasseit).
Siete cancioncilias en estilo popular. Textos d'autors anònims dels segles XVIXVI.
1944 Plugeta lleu. (Text d'una poesia xinesa adaptada al català per Marià Manent).
1945 El noguer. (Versió per a veu I piano de la sardana original).
1946 Cieguito soy. Tango canción.
1950 Barcarola. (No consta el nom de l'autor del text).
1961 Cants homèrics. (Textos adaptats al català per Joan Maragall).
Vent del Montseny. (Text de mossèn Pere Ribot. Reducció per a piano de l'original per a veu I orquestra de cambra). Obres pendents de datado dins d'aquest apartat:
A dues violetes marcides. (No hem trobat el document primari).
A una donzella. (No hem trobat el document primari). Cabeza de cabrito. (Text humorístic de l'autor. No hem trobat el document primari).
Cant espiritual. (Text de Joan Maragall).
Con la luna por testigo. (No consta el nom de l'autor del text).
Cuca de llum. (Text de Joan M. Guasch).
Es la caraba. Rumba. (Text de l'autor).
És son pit. (Text de Ramon Suriñach i Senties).
¡Felices!. (Text humoristic de l'autor).
Jo us ho prego. (Text de l'autor).
La nit és freda. (No hem trobat el document primari).
Malenconia. (Text de Rosend Llatas. No hem trobat el document primari).
No enyoris mes cançons. (Text de Ramon Suriñach i Senties).
Ombay. Canción sobre texto mallúa.
On sou, mon Jesús? (Text de Jacint Verdaguer).
Per una flor de romaní. (Text de Josep Carner).
Quan jo era petit. (No hem trobat el document primari).
(Sense títol. Text de l'autor. Cançó que Ricard Lamote va compondre amb motiu de conèixer Montserrat Coll, la que havia de ser la seva dona).
MÚSICA CORAL
1917 Villancico. (Text popular. Cor a dues veus, amb acompanyament de corda, harmonium i campanes).
1930 Todos le llevan al Niño. Popular castellana de Navidad. (Cor mixt). 1933 Joan de l'Ós. (Text de Josep M. de Sagarra. Edició de les parts per a cor mixt de l'obra original per orquestra de vent, solistes i cor).
1936 La cançó dels digodins. (Text popular. Cor mixt).
1942 Mañanita en verde prado. (Text anònim. Cor de veus blanques amb acompanyament de corda i harmonium).
No me mueve, mi Dios para quererte. Text anònim del segle XVI. (Cor mixt).
1943 Sant Lluc. (Text de Jacint Verdaguer. Cor mixt per a 6 veus).
1944 Tres fabulillas. (Textos de Iriarte i Samaniego. Cor de veus blanques).
1948 Himno a Nuestra Señora de Araceli. (Veus amb acompanyament d'harmònium o piano).
1950 L'oració d'anar-se 'n al llit (Text popular. Cor mixt)
1955 Cançons de bon humor. (Text de l'autor. Cor de veus blanques).
Paisatges llunyans. (No consta l'autor del text. Cor de veus blanques).
Tres cançons de bon humor. (Text de l'autor. Cor de veus blanques).
Obres pendents de datació dins d'aquest apartat:
Cançons per a la mainada. (Textos de l'autor. Cor per a veus blanques).
Cobles a la Verge Partera. Text adaptat d'una nadala del segle XV. (Cor de noies a 3 veus).
Destins. (Text de l'autor).
B Sant Sopar. (Text adaptat de l'Evangeli. Cor d'homes a 4 veus).
L'aire daurat. (Textos de poesia xinesa adaptats al català per Marià Manent. Cor mixt).
La veu de Ripoll. (No hem trobat el document primari).
Marxa dels Reis. Nadala popular de Provenga.
Romance del caballero. Poesía anónima del siglo XVII. SARDANA I OBRA PER A COBLA
1925 Nupcial. (Sardana).
1927 Sant Telm. (Sardana).
1945 El noguer (Sardana)
1946 Enyor. (Sardana).
1949 El mas. (Sardana).
1950 Amical. (Sardana).
1952 Camí de llum. (Sardana).
MÚSICA PER A CINEMA
En el catàleg de l'obra de Ricard Lamote ocupa també un lloc destacat la música que va compondre com a banda sonora de les pel·lícules següents:
1945 Relato policíaco. (Dirigida per Antonio Isasi Isasmendi)
1951 Parsifal (Dirigida per Carlos Serrano de Osma i Daniel Mangrané).
1952 Concierto mágico. (Dirigida per Rafael Julià Salvia).
1953 B golfo que vio una estrella. (Dirigida per Ignacio F. Iquino).
El duende de Jerez. (Dirigida per Daniel Mangrané).
Juzgado permanente. (Dirigida per Joaquín Luís Romero Marchent).
1954 Cañas y barro. (Dirigida per Juan de Orduña).
Los agentes del quinto grupo. (Dirigida per Ricardo Gascón).
El presidio. (Dirigida per Antonio Santillán).
La canción del penal. (Producció hispano-francesa, dirigida per Jean Sacha).
La pecadora. (Dirigida per Ignacio F. Iquino).
Lo que nunca muere. (Dirigida per Julio Salvador). 1955 Pleito de sangre. (Dirgida per Ricardo Gascón). Camino cortado. (Dirigida per Ignacio F. Iquino).
Hospital del urgencia. (Dirigida per Antonio Santillán).
Sitiados en la ciudad. (Dirigida per Miguel Uuch).
1956 La huida. (Dirigida per Antonio Isasi Isasmendi).
Pasión bajo el sol. (Dirigida per Antonio Isasi Isasmendi).
1957 Juanillo, papá y mamá. (Dirigida per Julio Salvador).
Cuatro en la frontera. (Dirigida per Antonio Santillán).
Sin la sonrisa de Dios. (Dirigida per Julio Salvador).
1958 La muralla. (Dirigida per Luís Lucía).
Los cobardes. (Dirigida por Juan Carlos Thorry).
1959 Llama un tal Esteban. (Dirigida per Pedro L. Ramírez). •
•
. .-ÍMÏ ...... DISCOGRAFIA
Balada de la rosa de te CD. Columna Música. B.50888-1998 (dins Joan i Ricard Lamote de Grignon. "Cançons"). Joan Cabero, tenor; Manel Cabero, piano.
Cants homèrics CD. Columna Música. B.50888-1998 (dins Joan i Ricard Lamote de Grignon. "Cançons"). Joan Cabero, tenor; Manel Cabero, piano.
Cinc cançons CD. Columna Música. B.50888-1998 (dins Joan i Ricard Lamote de Grignon. "Cançons"). Joan Cabero, tenor; Manel Cabero, piano.
Cobles a la Verge partera
Disc Edigsa 1968. C.M. 219-LS (dins O la nit de meravella). Orfeó de Santa Llúcia. Dir: Anttoni Pérez Simó.
El noguer Disc Discophon Estéreo 52. Vol. 2- 1975 (dins Sardanes cantades). Cassette idem: DC-7112.1976. Cobla la Principal de la Bisbal i Montserrat Alavedra, soprano. (Versió cantada de la sardana original per a cobla). Enyor
Cassette 1976 Discophon DC-7127 (dins Concert de sardanes, 2). Cobla la Principal de la Bisbal. Dir. Conrad Saló.
Fantasia sobre temas de Serrano CD. B. 36843-1998 SGAE (dins Història de la Música Catalana. Valenciana i Balear. Vol. IV "Del Modernisme a la Guerra Civil"). Orquestra Municipal de València. Dir. Ataúlfo Argenta. Fantasia sobre temas de Serrano CD. DL V-2351-1993 (dins Retrobem la nostra música). Centro Musical Paternense. Dir. Miguel Vicente Llopis Bernat, (versió per a banda de la pertitura original per a orquestra).
Las golondrinas Disc Belter 9-02.014. Ajuntament de Barcelona (dins Banda Municipal). Banda Municipal de Barcelona. Dir. Albert Argudo. (Instrumentació per a banda de l'obra de J.M. Usandizaga). Lent expressiu
CD. La Mà de Guido 1997. LMG 2011 (dins Vistes al mar). Orquestra de Cambra Gonçal Comellas.
Monosomies
CD. La Mà de Guido 1997. LMG 2011 (dins Vistes ai mar). Orquestra de Cambra Gonçal Cornelias.
No me mueve mi Dios
Disc Discophon 1970-DLB. 47011 (dins Concert Homenatge a Rosa).
Plugeta lleu CD. Columna Música. B50888-1998 (dins Joan i Ricard Lamote de Grígnon. "Cançons'). Joan Cabero, tenor, Manel Cabero, piano. DisPreludic Caprics a l'amie Capc. absen1172. tSweden-lnspelninge n gjord radiohuset-studio 2.1979. José Ribera, piano.
Puig amb motiu de les noces d'argent de la massa coral de Terrassa Massa Coral de Terrassa. Homenatge a Rosa Puig.
Quatre estacions de Kayyam CD. Columna Música. B.50888-1998 (dins Joan i Ricard Lamote de Grignon. "Cançons"). Joan Cabero, tenor, Manel Cabero, piano. BIBLIOGRAFIA
BONASTRE i BERTRAN, F.: La Banda Municipal de Barcelona: cent anys de musica ciutadana. Ajuntament de Barcelona (Col·lecció Centenaris, 2). Barcelona, 1989.
BONASTRE i BERTRAN, F.: Joan Lamote de Grignon (1872-1949). Biografía crítica. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Edicions Proa. (Col·lecció Compositors Catalans, 8). Barcelona, 1998.
COLL, M.: Lamote de Grignon. Edicions de NouArtThor. (Gent Nostra, 74). Barcelona, 1989.
Diversos Autors: Evocado de Ricard Lamote de Grignon (dins Revista Musical Catalana. Gener 1987, N.° 27).
GONZÁLEZ I PASTOR, J.: Ricard Lamote de Grignon: compositor que s'inspira en la Biblia (dins Presència evangèlica. Març 1990, N.° 109-110).
LAMOTE DE GRIGNON, R. Síntesis de técnica musical. Editorial Labor. Barcelona, 1948.
LÓPEZ-CHAVARRI ANDÚJAR, E./DOMÈNEOH PRAT, J.: 100 años de música valenciana, 1878-1978. Caja de Ahorros de Valencia. (Monografías del Centenario 1878-1978). Valencia, 1978.
VALLS, M.: La música catalana contemporània. Visió de conjunt. Editorial Selecta. Barcelona, 1960.
39
_
ISBN 84-393-4915-7 Departament de Cultura Biblioteca Central
^Tft Generalitat de Catalunya 1039000305 M Departament de Cultura 9 /OOtJS otsiau