CENTENAR RICARD LAMOTE DE GRIGNON 18 9 9 S w o 19 9 9 K ( C cO bO •UH O <D T3 CD -P O £ cti J [0>0 iS^í seü om -«TWO ^Uot ¿JL. Ce'M CENTENARI RICARD LAMOTE DE GRIGNON 1 8 9 9 1 ( 1 9 9 9 I m CATALUNYA o v-V.'-j < ça t : r¡! e xv rv" v'T'neSíLt Tfe'cnifÍ c 1 Generalitat de Catalunya Departament de Cultura PROJECTE I EDICIÓ Generalitat de Catalunya Departament de Cultura Direcció General de Promoció Cultural CONSELLER DE CULTURA Joan Maria Pujáis SECRETÀRIA GENERAL DEL DEPARTAMENT DE CULTURA Aurora Sanz DIRECTOR GENERAL DE PROMOCIÓ CULTURAL Vicenç Villatoro DELEGADA DE MÚSICA Joana Danés TEXTOS Cèsar Calmell COORDINACIÓ DE L'EDICIÓ Consol Vendrell DISSENY DE LA COL·LECCIÓ Pepa Estrada TIPOGRAFIA Fotocomposició MERIT, S.C.C.L. IMPRESSIÓ Printing Súria, S.L. DIPÒSIT LEGAL B-32.702-1999 Barcelona, setembre 1999 RICARD LAMOTE DE GRIGNON Ill III I II II I II J •ip - : i RICARD LAMOTE DE GRIGNON UNA APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA A tall de pròleg La bomba que va esclatar a la platea del Liceu la nit del 7 de novembre de 1893 va fer vint morts, segons el còmput oficial. Però almenys caldria afegir-hi una altra víctima, més innocent que totes: el fill que esperava Na Florentina Ribas, esposa del director i compositor Joan Lamote de Grignon i Bocquet (1872-1949), es va malmetre a causa de l'esglai i l'agitació produïda pel salvatge atemptat. El matrimoni era encara molt jove (ell tenia vint-i-un anys; ella, un menys) i va quedar molt marcat per la tragèdia. Però el temps cura fins I tot les ferides més pregones i uns anys més tard van tornar a tenir un fill, l'únic: Ricard, nascut a Barcelona l'any 1899, és a dir, ara fa un segle. És aquesta efemèride la que motiva la redacció d'aquest llibre en record del músic i digne successor del seu pare en el camp de la música catalana. Els pares li van donar el nom de Ricard a causa de la veneració que sentien per Richard Wagner, l'autor que aleshores "no es discutia", sinó que es venerava i fins i tot més encara. Tot i això, per raons generacio- nals I de lloc de naixement, Ricard Lamote de Grignon no va tenir problemes greus de convivència familiar. No sovinteja gaire el músic que és capaç de transmetre l'amor a la professió al seu fill de manera que aquest pugui arribar-lo a igualar en personalitat musical i en dedicació. En el cas de la petita dinastia Lamote, tot i que òbviament el primer impuls el va donar el pare, el fill va ser un digne successor i un mantenidor del prestigi del cognom del pare. Havia nascut en el si d'una família de classe mitjana, de capteniment més aviat sever i seriós, treballador i auster, però sense estretors ni ascetismes innecessaris. La Barcelona on va néixer Ricard Lamote de Grignon En aquella Barcelona del 1899, oberta als nous corrents musicals europeus —els wagnerians, especialment— Wagner entrava per fi triomfant al Liceu; després de l'espetec de La Walkíría estrenada al gener, amb el pa- per de Brünnhilde interpretat per Ada Adini, aleshores famosa soprano de gran nivell que va fer oblidar les moltes deficiències de les representacions, quant a vestuari, decoracions i rendiment musical d'alguns RICARD LAMOTE. INFANT. VERS EL 19 14. EL PARE, JOAN LAMOTE DE GRIGNON, A VALÈNCIA RICARD LAMOTE, ALS 15 ANYS. AMB LA SEVA MARE FLORENTINA RIBAS intèrprets. Per altra banda, amb una intuïció pràcticament futurista, la cavalcada de les valquíries es va fil- mar i projectar després en el Liceu, cosa que no s'havia fet encara mal en cap teatre d'òpera. El que no anava per gaire bon camí era la vida política, Des de l'1 de gener es publicava com a diari La Veu de Catalunya. Arribaven a la ciutat, molt sovint, vaixells que repatriaven soldats I oficials procedents de la terrible desfeta de Cuba, Filipines i Puerto Rico. Per altra banda, a Barcelona es feien la inauguració d'una línia de tramvia elèctric de circumval·lació, que havia de substituir els de tracció animal. Unes setmanes després també s'inaugurava el tramvia elèctric de Gràcia. Per la seva banda, també el Gran Teatre del Liceu prenia la decisió d'electrificar la major part del teatre. Pel febrer va cridar l'atenció que el doctor Torras i Bages pronunciés en català unes conferències quaresmals dedicades a l'Acadèmia de la Joventut Catòlica, i que van coincidir amb la mort sobtada del bisbe de Barcelona, el doctor Català. En el seu lloc seria promogut bisbe el doctor Morgades. Mentrestant el doctor Robert pro- nunciava una conferència a l'Ateneu Barcelonès sobre la raça catalana, just abans de ser nomenat alcalde de la ciutat. Com a alcalde seria un dels impulsors del moviment de protesta mercantil dit "el tancament de caixes", durant el quai moltes persones van negar-se a pagar la contribució estatal, situació que es va crispar durant la tardor provocant finalment la dimissió de l'alcalde. Durant els primers dies de juliol hi hagué disturbis a Barcelona que semblaven anunciar en certa manera els que hl hagué anys més tard a l'anomenada Setmana Tràgica. Enmig de la crispació produïda pel "tancament de caixes", va inaugurar-se la temporada del Liceu amb un nou títol wagnerià de gran envergadura: Tristany i Isolda, amb ia part de la protagonista novament confiada a Ada Adini, i amb decoracions pintades expressament pel veterà escenògraf català Soler i Rovlrosa. Malauradament, el tenor italià que feia el paper de Tristany no va tenir la veu ni l'actitud adequada per a un paper de tanta responsabilitat. Curiosament, mentre el Liceu s'endinsava en la programació de les grans obres wagnerianes, hi arribaven també les òperes més conspícues del verisme italià, atacades sense pietat peis crítics, convertits tots al wag- nerisme triomfant. El músic incipient En aquest marc estètic, la família Lamote de Grlgnon ja havia pres partit en batejar ei seu únic fill amb el nom de fonts del gran compositor alemany. La música es vivia a la casa del nou nat com un art molt seriós i molt poc donat a les actituds fàcils. Potser per això mateix, el petit Ricard fou destinat abans que res al batxillerat, deixant la pràctica de la mú- sica en un segon terme fins que descobrís la seva vocació, o no. Quan va haver acabat el batxillerat, tan llarg aleshores, Ricard Lamote es va dedicar amb més fruïció que mai a la música. Va estudiar al Conservatori del Liceu, on fou deixeble del mestre Gálvez (violoncel) i del seu propi pare (harmonia); per un altre costat estudiava piano amb el mestre Frank Marshall, l'eminent pianista i mestre de generacions de pianistes. Mentrestant, el seu pare, Joan Lamote de Grignon, fundava a Barcelona, l'octubre de 1910, l'Orquestra Simfònica de Barcelona, un intent de crear una veritable entitat de concerts a una Barcelona encara poc musical, on des dels anys 1890 hom maldava per consolidar una formació es- table, cosa que de moment no havia estat del tot possible. En un primer moment va semblar, però, que el violoncel seria la dedicació més profunda del futur composi- tor. La seva capacitat en aquest instrument ja era prou reconeguda: el 1919, amb vint anys, havia ingressat ja com a violoncel·lista a l'Orquestra Simfònica de Barcelona I a ia del Gran Teatre del Liceu. De compositor ho va acabar essent contra tots els obstacles, perquè des del primer moment que es va dedicar a la músi- ca va tenir força clar que volia dedicar-se a compondre com més aviat millor. Això no és que fos un tret excepcional: en un moment donat de la història musical europea, un xicot de vint-i-tres anys que inicia una carrera de compositor no hauria estat res d'excepcional en l'Europa del 1720 0 del 1820, però començava a ser-ho en el 1920. No debades havien passat moltes coses a la vella Europa, 1 no totes agradables: la música que es feia en aquesta vella i esgotada terra seria testimoni de les tensions i les asprors de la vida col·lectiva durant allò que s'ha vingut a anomenar, amb suprema ironia la belle épo- que. Quan Ricard Lamote comença la seva carrera donant a conèixer una sèrie de dotze senzilles peces de pia- no, Engrunes, està fressant ja un camí nou, el d'unes obres petites però significatives, escrites dins del co- rrent estètic que hem acabat coneixent amb el nom de noucentisme. No hi ha pretensió en allò que fa —només cal veure'n el títol— però hi ha la voluntat ferma i decidida de continuar per aquest camí, en el qual era més autodidacte que no pas altra cosa. El seu mestre Frank Marshall va augurar un futur important a aquestes peces de plano primerenques, que van quedar com a obres per a ser estudiades a la seva Acadèmia. L'any següent, 1924, va compondre la sardana Nupcial, que fou estrenada a l'antic Teatre Olimpia. La cau- sa d'aquest títol era que ben aviat, seguint les passes del seu pare, Ricard Lamote de Grignon va voler-se casar. Havia conegut la que seria la seva esposa I primera biògrafa, Montserrat Coll, quan ell encara estu- diava í ella era una nena, De l'amistat van passar insensiblement a l'amor I encara que va caldre esperar uns anys per l'extrema joventut d'ella, el matrimoni es va celebrar el 8 de desembre de 1924 al monestir de Montserrat, Les dues famílies que s'unien eren totes dues d'un catalanisme encès, i malgrat que la Dictadura de Primo de Rivera començava a malmetre moltes coses, l'actitud cívica dels Lamote I dels Coll no deixava lloc a dubtes, La cerimònia nupcial la va oficiar el doctor Carles Cardó, I durant el casament l'escolania de Montserrat va cantar una missa de Joan Lamote de Grignon.