L'orfeó Català, Cant Coral I Catalanisme (1891-1951)
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
L’Orfeó Català, Cant Coral i Catalanisme (1891-1951) IV PART: LA FI DEL REGIONALISME. 1-LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA. La situació altament conflictiva que es vivia a Espanya a 1923, va fer que l’adveniment al poder de Miguel Primo de Rivera, es veiés amb bons ulls, per part d’alguns sectors de la societat. El canvi de règim es va fer sense violència ni oposició representativa, tampoc no es va pretendre eliminar la figura del rei com a Cap d’Estat, sinó compartir amb ell les funcions de govern. La Monarquia, doncs, en connivència amb l’exercit, va ser un element clau, al llarg de tot el període dictatorial. El Directori, segons les primeres declaracions de Primo de Rivera a Catalunya, venia a posar ordre i corregir el mal funcionament del sistema, desde el punt de vista polític i social. Entre els seus projectes de reforma inicials es trobava l’atenció al regionalisme “sa”, és a dir aquell que no posés en qüestió la unitat espanyola. El canvi d’estratègia i disposicions posteriors, desde Madrid, revelen l’oposició de l’exercit i dels grups afins al Directori, a qualsevol mesura descentralitzadora, però també s’ha volgut interpretar com una estratègia inicial per a l'acceptació pacífica del Directori per part de la població i també, per poder comptar amb el suport d'una burgesia catalana, amant de l’ordre, però convençuda de la necessitat econòmica de la descentralització de l’Estat. En línies generals, aquesta adhesió majoritària i esperonada per una resolució dels greus conflictes que havien marcat l’etapa final del sistema de la Restauració, es va acomplir. Malgrat el canvi d’actuació, respecte a les promeses inicials del Règim, durant els primers temps, fins i tot a Catalunya, aquest es va acceptar com a “Transitori”; la qualcosa va suposar en el Principat, uns comportaments aparentment disposats a acceptar la legalitat vigent, però coratjosos i resistents de diverses formes (desde la legalitat jurídica a la ironia), a l’intent de repressió i oblit, de tot el que havia configurat Catalunya com una Comunitat Nacional Catalana, en els anys precedents. Pel que fa al tema del regionalisme, hem de recordar que la comunitat d’Espanya que es mostrava més combativa respecte a la necessària descentralització de l’Estat a 1923, era Catalunya. Recordem que desde l’aprovació de la Llei de Mancomunitats, (el 18 de desembre de 1913), cap altra regió de l’Estat, havia considerat la necessitat d’unificar les seves províncies en un organisme regional únic, fet que palesa que a la resta de comunitats històriques, els grups nacionalistes tenien encara poca influència en el conjunt de la població.1. 1 Vid.Villares, R. “A Historia” Biblioteca Bàsica da cultura galega. Edit. Galaxia. Vigo. 1984, (6ª edic.1991) pàg.208 i ss. A Galícia hi havia una certa activitat pro-galleguista protagonitzada principalment per un republicanisme autonomista i per un galleguisme polític, relativament marginal, encara que anava vertebrant un cert movimet nacionalista tant des del punt cultural com polític. Noms com R. Otero Pedrayo, A. Rodríguez Castelao, vicente Risco, o A. Villar Ponte, intel.lectuals polítitzats en la seva majoria propugnarien una fonda descentralització política. La cristal.lització es produiria entorn de las Irmandades da Fala i de la Revista Nós, a 691 L’Orfeó Català, Cant Coral i Catalanisme (1891-1951) Els dos moviments més actius foren el nacionalisme Basc, i el Valencianisme. El Basquisme a 1923 tenia un caire molt tradicionalista i per tant molt aïllat de corrent republicà, a més hi havia una forta divisió interna, per la visió diversa que davant els problemes plantejats: autonomia provincial, foralisme, defensa dels concerts econòmics amb l'Estat, unitarisme espanyolista de l'alta burgesia industrial, tradicionalisme carlí a Àlaba i Navarra etc2., tenien els diferents grups. A Valencia el sentiment regionalista adoptava actituds diverses desde el "Blasquisme" republicà autonomista i anticatalà, fins uns moviments molt identificats amb el catalanisme polític (més o menys dretà), passant per un valencianisme dividit confús i radicalitzat, simpatitzants del "Partido de Unión Republicana Nacionalista". Cal tenir present, l’activitat desenvolupada per les associacions culturals com moviment ratpenatista, Nostra Parla, Lliga de solitaris nacionalistes... Pel que fa a la Dictadura, gairebé tots els dirigents d’aquests grups acceptaren bonament el Directori i les seves propostes regeneradores i descentralitzadores de l’Estat. Només a Catalunya s’havia produït una maduració i radicalització política en l’etapa prèvia a la Dictadura, en especial desprès del fracàs de l'Estatut d'autonomia promogut per la Mancomunitat l'any 1919. Aquest i altres afers interns van produir una important escissió a la Lliga, de la qual sortiria Acció Catalana el 1922, que representava una actitud més nacionalista, liberal i democràtica. La conflictiva actuació governamental també havia fet créixer el moviment independentista donant lloc a la fundació, l’any 1922, d’Estat Català de Francesc Macià. El panorama politicosocial, es complementava l’any 1923 amb la creació de la Unió Socialista, grup que volia catalanitzar el socialisme a Catalunya. Tots aquests grups feien perillar el control electoral de la Lliga, qui temia molt especialment a Acció Catalana, amb personalitats de molt prestigi sortides de la seva escola, disconformes amb l’estratègia de contenció del partit que, d’altra banda, no havia aconseguit cap resultat autonomista de Madrid. El cop d’Estat de Primo de Rivera, doncs, va venir molt bé als interessos d’una Lliga que apreciava l’ordre social, per damunt de les qüestions nacionalistes. nivell cultural, i més tard, a nivell polític amb la cració de l'Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA,1929). 2 Vid.Granja, J.L.”El Nacionalismo Vasco. De la literatura histórica a la historiografia”, Història Contemporània (Bilbao), 1992, nº 7. Hi havia un sector radicalitzat conegut com els aberians, per la seva publicació "Aberri"(Patria) que pactaria amb els nacionalistes catalans i gallecs la "Triple Aliança", a finals d'estiu e 1923, però que no tenia una ampla incidència en la societat basca. Durant la dictadura el partit nacionalista basc, es va recloure en activitats de tipo cultural . 692 L’Orfeó Català, Cant Coral i Catalanisme (1891-1951) 1.1-EL CANVI DE PROJECTES: DE LA DESCENTRALITZACIÓ A LA PERSECUCIÓ DEL CATALÀ. Respecte a la creació d’entitats autònomes, el Directori va tenir la pensada de crear- ne Mancomunitats a la resta del país, per tal de diluir la importància de la catalana. "En que se realizase esta irradiación peninsular del órgano interprovincial catalán cifré yo los mayores empeños. Estimaba, entonces como ahora, en efecto que la acritud hiriente del "hecho diferencial catalán" condensado por la via administrativa en su Mancomunidad, se debilitaría de modo poderoso cuando, en vez de constituir excepción, sentase jurisprudencia convirtiendose en regla nacional por doquier vivida" 3 Calvo Sotelo, com a Director General d’Administració, a principis del Directori, va cercar de que es creessin dues noves Mancomunitats més, les de Galícia i Valencia, que no es van concretar, entre altres raons per la manca de consciència regional col.lectiva, i per la malfiança que el projecte generava. No va reeixir tampoc el projecte d’autonomia per a les províncies basques (Primo de Rivera l'havia autoritzat el 25 de setembre de 19234), el canvi d’orientació en la reforma descentralitzadora promesa pel Directori, entre altres circumstàncies, el va paralitzar, per acabar ben oblidat. En els primers mesos del Règim, ja es posà en evidència que aquelles reformes descentralitzadores que hom havia promès no es farien mai. En canvi s’iniciava una política de repressió i censura vers la llengua catalana, i els elements identitaris del nacionalisme català més destacats en l’etapa anterior. Les dificultats mentals que alguns elements de l’exercit tenien per a assumir la paraula “Autonomia”, en el seu vocabulari a l’ús, queden paleses en les declaracions que el General Barrera, (capità general interí de Catalunya), farà de tornada a una visita de consulta a Madrid, en la que insisteix en la necessitat d'obrir consultes a totes les regions donada la importància i delicadesa del tema.5. Davant el canvi d’actitud en el Directori, la Mancomunitat Catalana constituïa un problema, que calia resoldre, el camí que tria la Dictadura fou el de desnaturalitzar-la fins a deixar-la morir. A tal efecte, hom destituïa al seu president electe, Josep Puig i Cadafalch, per nomenar president Alfons Sala i Argemí (el 29 de gener de 1924), al mateix temps que restringia econòmicament la seva actuació amb la intenció de buidar-la de sentit i contingut. Entre el gener del 1924, i el març de 1925, tots els organismes i entitats que en depenien d’ella, van patir una trista agonia que finí el 20 de març de 1925, quan Primo de Rivera firmava el Decret de dissolució, que justificava així. 3 J.Calvo Sotelo "mis servicios al Estado. Seis años de gestión. Apuntes para la historia" Imp. Clàssica Española, 1931 p. 17-18). 4 Vid. S.G. Payne “El Nacionalismo Vasco”. pàg. 157. 5 Vid. Entrevista al General Barrera, "la Publicitat", 6 novembre de 1923. 693 L’Orfeó Català, Cant Coral i Catalanisme (1891-1951) "...reconstruir desde el poder la región, reforzar su personalidad, exaltar el orgullo diferenciativo entre unas y otras, es contribuir a deshacer la gran obra de la unidad nacional, es iniciar la disgregación para la que siempre hay estímulo en la soberbia o en el egoísmo de los hombres. No sé si decir afortunadamente o desafortunadamente, pero es lo cierto que hemos pasado por un ensayo de este especial regionalismo de la Mancomunidad de Cataluña y ha conducido a tal grado de malentendido predominio del sentimiento regional, que, contra lo que se decía de que era convivible con el de la patria grande, lo hemos visto galopar desenfrenadamente hacia el nacionalismo y el separatismo, haciendo pasar a los catalanes amantes e España horas de amargura y humillación."6 1.2-LA IMPLANTACIÓ DE LA REPRESSIÓ.