https://doi.org/10.5565/rev/tda.121 ISSN 2339-6490 (en línia), ISSN 1134-9263 (en paper)
El Solsonès en època d’Anníbal: el poblament ibèric a la zona durant el segle iii aC (300-180 aC)
David Asensio Vilaró1, Ramon Cardona Colell2, Jordi Morer de Llorens3, Borja Gil Limón2, Laro Bonvehí Sànchez2, Francisco J. Cantero Rodríguez2, Josep Pou Vallès4
Rebut: 15/06/2020 Acceptat: 29/11/2020
Resum
En els darrers 25 anys el Centre d’Estudis Lacetans està desenvolupant un projecte de recerca programada sobre l’estructura del poblament ibèric a la comarca del Solsonès. Això ha permès caracteritzar la seva evolució des de la primera edat del ferro fins al període ibèric tardà. Es constata que el segle iii aC constitueix un moment àlgid, amb un elevat nivell de densitat i complexitat organitzativa. Tot apunta que en el territori lacetà es dóna un panorama de forta fragmentació política, amb diverses entitats territorials que s’organitzen al voltant de nuclis de primer ordre, com els de Sorba, Castellvell o el Cogulló, sense evidències clares d’una centralit- zació similar a la dels territoris costaners. Paraules clau: Lacetània; estructura poblament; segle iii aC; sistema heteràrquic
Abstract. Solsonès region in Hannibalic period: The Iberian population in the area during the 3rd c. BC (300-180 BC)
For the last 25 years, the Centre d’Estudis Lacetans has been developing a research project on the structure of the Iberian population in the Solsonès region. This has allowed to characterize its evolution from the first Iron Age to the late Iberian period. The work revealed that this area in the third century BC experienced a moment of maximum development, with a high level of density and organizational complexity. Evidence shows a strong political fragmentation, with several territorial entities that are organized around first order settlements, such as those of Sorba, Castellvell or Cogulló, not similar to the centralization that occurred in the coastal territories. Keywords: Lacetania; settlement structure; 3rd century BC; heterarchic system
Asensio Vilaró, David; Cardona Colell, Ramon; Morer de Llorens, Jordi; Gil Limón, Borja; Bonvehí Sànchez, Laro; Cantero Rodríguez, Francisco J.; Pou Vallès, Josep. «El Solsonès en època d’Anníbal: el poblament ibèric a la zona durant el segle iii aC (300-180 aC)». Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24, p. 63-83. DOI: 10.5565/rev/tda.121
1. Universitat de Barcelona. Universitat Autònoma de Barcelona. MónIberRocs SL. david.asensiovilaro@ gmail.com 2. Centre d’Estudis Lacetans. [email protected]; [email protected]; [email protected]; [email protected] 3. Universitat de Barcelona. MónIberRocs SL. [email protected] 4. Ajuntament de Calafell / Centre d’Estudis Lacetans. [email protected]
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24, p. 63-83 63 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC)
1. Context geogràfic i límits territorials ser explotades en època prehistòrica al de la Lacetània ibèrica Solsonès (Forat de la Tuta, Riner). Tam- bé sembla clara la presència de ferro, so- Les actuals comarques del Solsonès i Ber- bretot a la part alta d’aquests territoris i guedà les hem de situar dins la part supe- constatada en algun jaciment arqueològic rior de la depressió central catalana, con- com el de La Codina (Asensio et al., formant l’altiplà central, tenint en compte 2002). La riquesa del Berguedà és supe- que la seva delimitació septentrional s’en- rior, però, es concentra sobretot a la part cavalca amb les serres muntanyoses del alta. Són concentracions ferruginoses, pi- Prepirineu i Pirineu central. És un terri- rites, lignits i carbó (Borredà, Conca de tori excavat intensament per valls orienta- Fígols, Cercs, Vallcebre). des de nord a sud en direcció a mar, cur- Sembla que el poblament actual, sos fluvials principals com el Cardener i igual que l’antic, s’instal·li just on hi ha la Llobregat, amb les conques respectives, confluència de les zones elevades de mun- que han estat els conformadors del paisat- tanya i la terra baixa o altiplà. En el límit ge d’aquestes contrades. L’orografia que entre aquests dos paisatges tan diferen- alcen Prepirineu i el Pirineu suposa una ciats se situa l’actual Solsona, Navès, barrera clara (figura 1). Montmajor, l’Espunyola, Berga, i també La part baixa del Solsonès i Berguedà els principals jaciments d’època protohis- es caracteritza per presentar esplanades de tòrica. Les vies de penetració més fàcil prou entitat, que són les que s’han habitat han estat les naturals, la del Segre i amb més profusió durant tota la història. afluents per la banda occidental i la del En el cas del Solsonès, parlem dels plans Llobregat-Cardener per la banda oriental. que envolten Solsona, Olius, part de Na- Com un eix transversal que va d’est a oest vès i Riner, tot i que el més usual és trobar de la comarca, ens trobem la carretera petits planells entre terreny trencat. Tam- C-26, un veritable eix transversal prepiri- bé hi ha algunes planes d’entitat a la zona nenc que travessa Catalunya d’est a oest. limítrofa del Berguedà, com el pla de Ja en estudis anteriors havíem plantejat la Montmajor i el de Gargallà. Les restes hipòtesi que alguns camins tradicionals, ibèriques i romanes més importants es com el que comunica Guissona, Biosca, troben totes a la zona baixa d’aquestes co- Sanaüja i Solsona per la C-26, ens perme- marques, on s’espongen els cursos d’aigua tessin refer rutes més antigues de les quals principals, Ribera Salada, Cardener, Ai- no hi ha restes físiques, com els contro- gua d’Ora, Riera de Navel i Llobregat, vertits eixos transversals antics (Cardona, amb totes les rases i torrents que s’hi rela- 2000: 12). Dins d’aquest plantejament cionen. A banda del valor clarament agrí- tenen importància els camins rals i els ca- cola, forestal i ramader d’aquests terrenys, mins ramaders. a nivell d’altres recursos naturals explota- La hipòtesi d’un eix transversal pre- bles en època antiga les principals referèn- pirinenc complementa aquestes vies na- cies serien l’explotació de sal, que trobem turals obertes pels grans rius. Són rutes que sobretot a Cardona (Bages) (Pancorbo, aprofiten segments diversos de rutes ra- 2019: 192 i 198). També cal esmentar la maderes dedicades a unir el Pirineu i les presència de vetes cupríferes, no molt ri- terres pirinenques amb les terres occiden- ques, de les quals es té constància que van tals i orientals, i també amb les terres cos-
64 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC)
Figura 1. Mapa de la zona del Solsonès, amb indicació de la ubicació dels principals jaciments del període ibèric ple i del període ibèric ple inicial (450-300 aC) i ibèric ple avançat (300-180 aC) esmentats en el text. taneres. La presència de la major part dels i Solsonès, segueixi essent el jaciment més jaciments protohistòrics al peu d’aquest important. eix transversal, Camp del Moros de la Igual d’indefinits que els camins i Codina (Pinell), Castellvell (Olius), Sant l’orografia de la terra baixa d’altiplà, sem- Esteve (Olius), Anseresa (Olius), Sorba blen els límits de l’antiga Lacetània, poble (Montmajor), fortí romà de Tentellatge de l’àrea central catalana. Apareixen citats (Navès) per citar els més importants, per- per primera vegada a les fonts antigues a met establir una hipòtesi de línia de co- partir dels primers temps de la romanitza- municació també en època ibèrica plena i ció. Alguns autors plantegen l’interès tardana. La presència de Iesso a Guissona d’estudiar aquest poble a partir del 195 i del Puig Castellar de Biosca, a la zona de aC, per observar quins moviments fan en ponent del Solsonès, avala per a època re- el context bèl·lic del moment i tenint publicana un control del Prepirineu a tra- en compte els referents històrics del Mu- vés de les valls que penetren els altiplans nicipium Iessonensis (Guissona) i el Muni- del Solsonès a partir d’aquestes línies que cipium Sigarrensis (Prats de Rei) (López, van de ponent a orient. El mateix passa 1986: 21). Ja abans Tit Livi els esmenta amb jaciments ibèrics a l’òrbita del Ber- entre els pobles sotmesos per Anníbal guedà, com el Turó del Verdaguer després de creuar l’Ebre el 218 aC (Livi, (Montclar), Capolat o Serrat dels Tres Ab Urbe Condita, 21, 23). Hereus (Casserres), que poblen i donen Ja és imprecís el mateix etnònim, per continuïtat un territori sense disrupcions l’homofonia amb altres etnònims com importants. La falta de recerca arqueolò- laietans i iaccetans (Sanmartí i Santacana, gica en aquesta comarca per al període 2005: 37). Això justifica l’intent, ja expo- ibèric fa que Sant Miquel de Sorba, a un sat per Tarradell (Fernàndez, 1987: 34), extrem de la comarca, llindant amb Bages d’ajuntar el poble lacetà amb el poble
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 65 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) laietà. Pere Bosch Gimpera creu que hi ha igual que dèiem del Molí de l’Espígol moltes semblances entre laietans i lace- (Pérez, 2000: 201). La partició d’aigües tans, tot i que cada tribu té un territori entre els cursos tributaris del Segre i els molt definit. D’altra banda, el mateix au- del Llobregat, marquen una zona de par- tor exposa de forma molt interessant que tició clara al coll de la Panadella, separant les ocupacions superiors de Castellvell i la zona de l’Anoia de la baixa Segarra, Sorba s’assimilen més a les tribus costane- potser més dins l’òrbita del món ilerget res que no pas els estrats més antics, mar- (Pérez, 2010: 16). Sicarra, citada també cant una evolució i canvi de tendència del per Ptolomeu, podria ser un dels indrets territori entre els segles iv-iii aC (Fernàn- importants de control d’aquest límit. Al dez, 1987: 34). Tot això fa pensar que sud, la serra d’Ancosa, amb elevacions Ptolomeu comet un error i els lacetans fins al mil metres, pot fer de barrera sepa- són confosos, per una mala redacció, amb radora amb les actuals comarques de l’Alt els iacetans (Geographia, 2, 6, 71). Penedès i Alt Camp, llindant amb els po- La bibliografia els situa tradicional- ble cessetà. Per l’est, fins a la zona de ment en quatre comarques centrals, tot i Montmajor (Berguedà) i Manresa (Ba- que en algunes parcialment, del Solsonès, ges), El Bruc i Montserrat, llindant tant la Segarra, el Bages i l’Anoia. Com diuen amb bargusis com a laietans. Finalment, altres és un poble amb clara vocació inte- les serres de Pinós i el Lluçanès els separen riorista (López, 1986: 21), en un territori dels ausetans. comprès entre les comarques orientals barcelonines i les occidentals lleidatanes. Malgrat no saber els límits exactes, les 2. Antecedents de la recerca fonts antigues els situen entre altres po- bles que serveixen per fer de delimitadors, La recerca arqueològica de la cultura ibè- ilergets, ausetans i laietans. El límit pel rica en aquesta zona destaca per ser una nord dels lacetans ja ve marcat pels Piri- de les més antigues de Catalunya. En neus també en les fonts antigues (Livi, Ab aquest sentit cal destacar la ingent tasca Urbe Condita, 21, 23, 2; Salusti, Histo- efectuada per Mn. Joan Serra i Vilaró, ria, 2, 98, 5; Plini el Vell, Naturalis His qui, entre 1915 i 1925 realitza un seguit toria, 3, 4, 22) (Sanmartí i Santacana, d’excavacions en extensió a diversos jaci- 2005: 37). Els límits exteriors semblen ments. En concret, en Mn. Serra Vilaró ubicar-se, tot i la manca d’investigació ar- dugué a terme l’excavació i publicació, queològica, per l’oest amb la capital de la entre altres jaciments de la zona, de tres Segarra, Cervera, i Guissona, estenent-se assentaments ibèrics molt destacats: el del fins a la Panadella, llindant amb el poble Castellvell a Olius, tot just a tocar del nu- ilerget. L’important jaciment del Molí cli urbà de Solsona (Serra Vilaró, 1920), d’Espígol (Tornabous) és considerat un el d’Anseresa, també dins del terme poblat que marca aquesta frontera occi- d’Olius (Serra Vilaró, 1921), i el de St. dental (Pérez, 2000: 201). Ptolomeu cita Miquel de Sorba, a Montmajor, just dins diverses localitats lacetanes (2, 6, 62), en- dels límits més occidentals de la comarca tre les quals es troba Iesso, que cal identifi- del Berguedà (Serra Vilaró, 1922). car amb l’actual Guissona, marcant per A partir de 1925 s’obre un gran pe tant també el límit est de la zona ilergeta, ríode de gairebé 50 anys sense que es pro-
66 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) dueixen intervencions continuades d’una camp, amb intervencions continuades certa entitat, més enllà de troballes esporà- d’excavació en extensió realitzades en di- diques. No és fins als anys 70 quan el Dr. versos nuclis amb ocupacions protohistò- Miquel Cura i Morera reprèn amb força riques de la comarca. La voluntat ha estat l’estudi de la cultura ibèrica a la zona, fent, sempre la d’anar actuant successivament d’entrada, una revisió dels materials ar- en assentaments pertanyents a una varia- queològics provinents de les antigues ex- da tipologia d’assentaments (quant a la cavacions d’en Serra Vilaró, a més de di- seva estructura, dimensions i funcionali- versos estudis de caràcter territorial i tat) amb l’objecte d’obtenir un quadre el algunes intervencions arqueològiques més complet i representatiu possible del puntuals (Cura, 1976; Cura, 1977). En poblament ibèric de la zona. Les tasques els treballs d’en Miquel Cura s’inclou d’excavació del C.E.L. s’inicien en els ja- també un interès per la zona veïna del Ba- ciments del Camp dels Moros de la Codi- ges, fins aleshores sense gairebé cap tradi- na (Pinell) en 1996, i de Sant Esteve ció de recerca sobre el període protohistò- (Olius) l’any 1998. Un cop finalitzades ric, en contrast absolut amb la comarca del les intervencions en aquests dos jaciments Solsonès. Des d’un principi el centre neu- i a la llum dels resultats obtinguts, vam ràlgic dels treballs sobre el poblament ibè- iniciar una nova fase d’excavacions a al- ric en aquesta comarca ha estat el nucli del tres assentaments ibèrics. Així, vam pro- Cogulló, a Sallent (Cura i Ferran, 1969). cedir a reprendre l’excavació dels tres jaci- Finalment ens hem de remetre a l’any ments excavats extensivament per Mn. 1996 (C.E.L.) quan l’equip del Centre Serra Vilaró a principis del segle xx: els de d’Estudis Lacetans va iniciar un projec- Castellvell (Olius, Solsonès), Sant Mi- te d’investigació a llarg termini sobre el quel de Sorba (Montmajor) i, més recent- món ibèric al Solsonès. Des del seu inici, ment, el d’Anseresa (Olius). l’any 1996, el programa de recerca del Centre d’Estudis Lacetans ha englobat un seguit d’actuacions de naturalesa diversa. 3. Evidència dels nuclis ibèrics solsonins Així, s’ha dut a terme una recollida de i bergistans que documenten tota la informació disponible sobre la dis- ocupació durant el segle iii aC persió i ubicació dels jaciments d’època ibèrica coneguts a la comarca, documen- 3.1. Sant Miquel de Sorba (Montmajor) tació contrastada i ampliada mitjançant diverses prospeccions selectives d’aquells El jaciment pren el nom de l’ermita consa- sectors més interessants (Chorén, 2005). grada a Sant Miquel (ss. x-xi) situada dalt Aquesta línia de treball s’ha anat eixam- d’un turó que domina el pas del riu Aigua- plant, amb l’actualització i el tractament dora, afluent del Cardener. En concret és d’aquestes dades a partir de sistemes in- un nucli ubicat estratègicament sobre l’eix formàtics d’informació geogràfica (Sàn- Aiguadora-Cardener, principal via de co- chez Bonvehí, 2011). municació entre la costa central catalana i En paral·lel, la part més gruixuda de el Pre-Pirineu des de temps antics. l’activitat de la nostra recerca s’ha centrat, Sant Miquel de Sorba va ser excavat des de bon començament, en l’obtenció als anys 20 per Mossèn Serra Vilaró, en- de noves dades a partir del treball de trant així al grup de jaciments clàssics de
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 67 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) l’arqueologia ibèrica catalana de la prime- gran cisterna per l’emmagatzematge ra meitat de segle xx (Serra Vilaró, 1922). d’una important reserva hídrica. Fins al Serra Vilaró va excavar la plataforma su- moment actual no s’ha pogut documen- perior del turó i va descriure la troballa tar cap estructura de l’hàbitat correspo- d’una zona d’hàbitat relacionada amb nent a la fase del segle v aC, amb tota pro- cent seixanta-tres sitges, conjuntament babilitat afectada per un gran rebaix amb el que ell defineix com «estructures practicat en època romana republicana. singulars», sense cronologies exactes. En A finals del segle v aC, la cisterna és relació amb aquestes estructures els mate- amortitzada i al damunt es construeixen rials trobats aporten un arc cronològic una sèrie de recintes adossats a la muralla que va des del període preibèric fins a la que formen una bateria de cases en fun- fase romana (Serra Vilaró, 1922). cionament durant els segles iv i iii aC Les tasques arqueològiques dutes (Asensio et al., 2019). També, s’ha de- a terme pel Centre d’Estudis Lacetans a tectat la construcció d’una nova cisterna partir del 2010 han documentat una ex- a l’extrem nord-oest del poblat, de la que tensió major del jaciment, amb restes en només s’ha trobat un dels seus angles, els vessants del turó en successives terras- donat que serà retallada per la construc- ses, així com l’existència de diferents mo- ció d’una tercera cisterna, d’època roma- ments d’ocupació. D’entrada s’ha consta- no-republicana. Tot i això, el fragment tat que, la fase més antiga del jaciment es conservat permet afirmar que es tractaria correspon al període del Bronze Final- d’una cisterna molt similar a la del se- Primer Ferro. L’erosió del turó i la super- gle v aC. posició d’estructures posteriors han pro- Mossèn Serra Vilaró documenta un vocat que aquesta fase es conservi de gran camp de sitges, format per cent sei- forma molt precària. En concret, s’han xanta-tres sitges concentrades molt den- descobert només quatre estructures (tres sament a la plataforma superior del turó. cubetes i part d’un paviment), que es tro- El problema és que la publicació no apor- ben disperses en diferents àrees i terrasses ta dades precises sobre la seva cronologia, del turó. mentre que els materials procedents Tot seguit s’ha documentat una fase d’aquesta intervenció dipositats al Museu d’ocupació del segle v aC, en la que es fa- Diocesà de Solsona es troben unificats en ria efectiva la construcció d’un nucli forti- un sol conjunt on es troben representades ficat (Morer et al., 2020). Això s’ha visua- totes les fases del jaciment, sense referèn- litzat a partir de la troballa de dos trams cia de procedència estratigràfica o topo- de muralla paral·lels, ubicats en els costats gràfica de cap mena. En la represa recent llargs oposats del cim del turó (figura 2). de les excavacions es van poder localitzar i El tram oest disposaria d’una torre buida excavar un petit grup de sitges situades en quadrangular i una segona probable, en una àrea al nord de l’ermita que no havia aquest cas massissa. Associat a aquest mo- estat afectada per la intervenció de Mos- ment inicial de l’oppidum fortificat tant sèn Serra Vilaró. Dos terços d’aquestes sol s’ha documentat un gran retall realit- estructures van donar una cronologia del zat al geològic de forma rectangular, amb segle iii aC i la resta eren d’època romana uns 11 metres de llargada, 6 d’amplària i republicana. Una extrapolació prenent 2,5 de profunditat. Es tractaria d’una com a referència les cent seixanta-tres sit-
68 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC)
Figura 2. Plantes generals del nucli de Sant Miquel de Sorba, amb la seva evolució entre els segles v i el iii aC. ges documentades per Mossèn Serra Vila- volts del 200 aC, atès el fet que els murs ró proporciona una estimació de cent deu de la bateria d’habitatges apareixen sovint sitges pertanyents a aquesta fase avançada escapçats, però sempre i exclusivament del període ibèric ple (Asensio et al., per sitges amortitzades en els segles ii-i 2019) (figura 2). aC. En el cas de l’angle de la cisterna des- Quant a l’hàbitat hi ha molts indicis truïda per la nova d’època romana repu- que ens permeten considerar que l’hàbi- blicana sí que ha estat possible documen- tat construït a finals del segle v aC tindria tar un estrat de rebliment que confirma la una continuïtat durant el segle iii aC. En seva amortització en una data d’entorn el concret, l’excavació del testimoni deixat 200 aC. D’acord amb aquestes evidèn- per Mossèn Serra Vilaró en el centre d’un cies, cal concloure que el nucli fortificat dels recintes ha permès documentar tres de Sant Miquel de Sorba, existent des del remodelacions successives de l’hàbitat, segle v aC, modifica sensiblement la seva amb la troballa de tres paviments, dues naturalesa durant el segle iii aC, en ad- llars i diversos forats de pal. Per altra ban- quirir la funció d’un gran camp de sitges, da la seva amortització es produiria als essent aquesta la característica definitòria
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 69 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) d’aquest moment (Asensio et al., 2019). una complexa seqüència estratigràfica Cal dir que en el període ibèric tardà o que dificulta el registre en extensió de la romà republicà (segles ii-i aC) es pro- fase protohistòrica d’aquest assentament. dueix una darrera transformació impor- La fase més antiga del nucli del Cas- tant de l’estructura del nucli, amb una tellvell (Olius) es caracteritza per ser una nova cisterna i un nou sistema defensiu, fàcies de nivells i estructures associades més extens i reforçat que l’anterior, com a exclusivament a ceràmiques a mà, que ja components més destacables. havia estat identificada en les excavacions antigues d’en Serra Vilaró (Serra Vilaró, 1920) i que, ha estat documentada de ma- 3.2. El Castellvell (Olius) nera molt més extensa en la represa de les El complex del Castellvell està format per excavacions realitzades dins del projecte dos turons separats per un petit coll. En el de C.E.L. (Asensio et al., 2014). Les es- turó més oriental es troben avui dia les tructures més antigues corresponen a una restes de l’antic castell, el seu cementiri i agrupació de nou sitges que apareixen l’església. En el turó més occidental es amortitzades i tallades per la construcció troba el poblat ibèric del Castellvell. L’in- d’un nucli d’hàbitat posterior, un poblat fatigable Mn. Serra Vilaró va obrir en ex- estable d’arquitectura en pedra i estructu- tensió tot el cim del turó i va realitzar de- ra urbana. El mobiliari ceràmic recuperat ferents sondejos aleatoris. En aquest en aquests contextos més antics del po- treball Serra Vilaró reconeix una estrati- blat del Castellvell podria situar-se en un grafia amb tres períodes d’ocupació: des context de primera edat del ferro avançat, d’un hàbitat on abunden les ceràmiques tal vegada dins del segle vii aC. obrades a mà, passant per una fase inter- D’aquest nucli tant sol s’ha localitzat mèdia del període ibèric i finalment, una una part del seu flanc septentrional; la fase de romanització, molt destruïda pels resta de l’àrea d’aquest sector del turó o conreus (Serra Vilaró, 1920). Els treballs encara queda fora de la zona destapada d’excavació no es reprenen fins que la sec- o apareix ocupada per múltiples cons- ció d’arqueologia del Centre d’Estudis truccions de les intenses ocupacions pos- Lacetans hi tornarà a intervenir a partir teriors (sobretot, romana-republicana i de l’any 2007, mantenint-se de manera medieval). En qualsevol cas, tot sembla ininterrompuda fins a l’actualitat. indicar que consisteix en el prototípic as- La ubicació de l’assentament és idò- sentament amb l’estructura urbana més nia, dalt d’un turó elevat, amb una situa- bàsica, format per un mur de tanca peri- ció estratègica que es veu corroborada per metral i possiblement una única bateria la persistència de la seva ocupació, que de cases adossades a la tanca, més un espai arriba fins a època medieval i moderna. obert al centre. El mur perimetral és una Precisament l’existència d’una potent fase estructura consistent, de 80 cm de gruix, medieval, (no identificada per Mn. Serra del que es conserva un tram d’uns 50 me- Vilaró) a la qual pertanyen un nombre tres de llargada que va resseguint la vora important d’estructures muràries (les de del turó. Disposa d’un bastió molt sim- millor factura i també les restes visibles ple, rectangular de pedra massissa, de 6 de l’emblemàtica cisterna del Castellvell) metres de llargada, que reforça la muralla comporta unes superposicions constants i doblant el seu gruix en aquest punt (tal
70 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) vegada, una reparació per apuntalar un dental del cim del turó del Castellvell, fet tram inestable). És important ressenyar que permet estimar-li unes dimensions que a l’extrem est del tram de muralla modestes, d’uns 3000 m2 aproximada- destapat sembla que es dóna una inflexió ment (figura 3). de la seva trajectòria, girant cap al centre Pel que fa a la bateria d’edificis ados- del turó. Això apuntaria que el poblat for- sats en el tram destapat semblen defi- tificat s’estenia només per la meitat occi- nir-se, ara per ara, un total de vuit unitats
Figura 3. Plantes i fotografia aèria del nucli del Castellvell en el període ibèric antic i ibèric ple (segles vi al iii aC).
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 71 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) constructives, que semblen correspondre fundacional, de primera edat de ferro, de totes a unitats domèstiques diferents. Les la fortalesa dels Vilars d’Arbeca. set primeres són d’un model molt similar, Durant el període ibèric antic (se- formades per àmbits únics de planta rec- gles vi-v aC) es documenta una total con- tangular o trapezoidal poc allargada, de tinuïtat respecte de la fase precedent, ja dimensions sempre modestes, d’entre 20 que tan sols s’observa la refacció de les i 30 m2 de superfície mitjana. L’edifici pavimentacions de les cases preexistents, més occidental, l’edifici 107, respon a sense canvis estructurals significatius. una construcció clarament preeminent, Pràcticament totes les cases excavades fins donat que és molt més gran (el doble de ara han proporcionat un sol amortitzat solar) i complexa (amb tres subdivisions per nivells pertanyents a la fase ibèrica an- internes) que la resta. Poc més es pot pre- tiga. Aquesta atribució és possible gràcies cisar, ja que encara està en curs d’excava- a la presència, al costat de les majoritàries ció. Del grup d’edificis contigus identifi- ceràmiques a mà, d’un nombre molt re- cats a hores d’ara quatre han estat excavats duït però constant de ceràmiques a torn fins a roca. Presenten una porta a la cara de la típica fàcies ibèrica antiga. En sud, el que seria la façana que donaria a aquests paviments, com és lògic, hi ha l’espai obert o carrer central de l’assenta- canvis en els agençaments interns. Desa- ment. Quant a agençament intern, han pareixen les bases de pedra en posició proporcionat llars de foc i disposen d’una central dels paviments fundacionals i el llosa en posició central, amb tota segure- que trobem és la presència sistemàtica de tat la base d’un pilar de fusta. Cal destacar llars de foc, fet que certifica la interpreta- la presència de banquetes i raconeres. De ció de cadascun dels recintes com a uni- fet, en una banqueta de pedres i fang, s’hi tats domèstiques diferenciades. Les llars va identificar una fossa retallada en la seva apareixen en ubicacions diferents, en po- estructura que contenia una inhumació sició més o menys central o a tocar d’al- infantil. És un dipòsit que de manera in- guna de les parets, a més d’alguna ban- freqüent presenta un vas ceràmic que, re- queta de terra, sempre adossades a les tallat per la meitat, cobria les restes ínte- parets. gres d’un infant de sexe femení, d’entre Durant el període ibèric ple (se- un i dos mesos de vida. De fet, les altres gles iv-iii aC) tot apunta que el nucli dues cases millor conservades, aquelles on manté aquest comportament de gran es- ha estat possible documentar la totalitat tabilitat (figura 3). Així, en dos dels habi- de la superfície interna, també han pro- tatges (cases 101 i 103) per damunt dels porcionat un enterrament infantil cadas- paviments del període ibèric antic aparei- cuna, en aquests casos sota els respectius xen noves pavimentacions, les més re- paviments i ubicats en un dels angles de la cents conservades, ara associades a con- part posterior del recinte. És interessant textos que han proporcionat, com a destacar la intensitat d’aquesta pràctica material amb més significació cronològi- en l’horitzó pre-ibèric del Castellvell, que ca, ceràmiques àtiques del segle iv aC. La a hores d’ara presenta l’evidència d’un en- seqüència en aquest sector del jaciment terrament per habitatge, fet que coinci- queda escapçada en aquest punt, greu- deix, per exemple, amb una densitat tam- ment afectada per la superposició d’es- bé molt alta en les cases de la fase tructures posteriors, bàsicament sitges ro-
72 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) mano-republicanes i murs medievals, de i pati de les antigues escoles d’Olius). En moments en què l’antic vilatge ibèric for- l’espai restant, sense construccions, s’ha tificat ja està amortitzat. La identificació intervingut obrint en extensió tres sectors d’algunes sitges amortitzades en el se- diferents, ben espaiats un de l’altra. Tan gle iii aC ens fan pensar que el poblat es sols a la Zona 1, a l’extrem oest del turó, manté en funcionament durant aquesta han aparegut estructures d’hàbitat i tam- centúria, fins que en el segle ii aC es cons- bé les primeres sitges. La Zona 2, al límit tata una modificació profunda de la natu- oest del turó, i la Zona 3, a l’extrem nord, ralesa i funció de l’ocupació del lloc, en només han proporcionat sitges, que apa- aquests moments molt estretament vin- reixen en gran nombre i amb una notable culada a la implantació romana a la zona densitat (figura 4). En definitiva, aquesta (Asensio et al., 2014). plataforma, en el moment ibèric, fou ocupada per un gran camp de sitges forti- ficat (si més no per una muralla a la part 3.3. Sant Esteve (Olius) oest) amb un petit nucli d’hàbitat localit- Entre els anys 1998 i 2007 la secció d’ar- zat a la mateixa zona oest. En aquest sen- queologia del CEL va dur a terme els tre- tit, el jaciment s’adscriu perfectament al balls arqueològics en el jaciment de Sant tipus d’assentament definit com a nuclis Esteve d’Olius (Olius, Solsonès),5 ubicat d’activitats econòmiques especialitzades dalt d’un cingle als peus del qual passa el (Asensio et al., 1998). riu Cardener, la principal via de comuni- El més destacat de les estructures cació de tota aquesta contrada. La con- constructives documentades a la Zona 1 fluència de la petita riera de Sant Joan fa és un potent mur de tanca localitzat al que aquest indret presenti l’aparença llarg de tot l’extrem occidental del turó. d’un petit turó flanquejat per dos cursos Un parell de metres més enllà del gir del d’aigua. Malgrat que aquesta ubicació en mur vers l’est, seguint la topografia natu- alt no es pot dir que el jaciment gaudeixi ral, es perd la seva traça. Sorprenentment d’una posició dominant respecte l’entorn aquest mur de tanca arrenca des de la base immediat, ja que els serrats que l’envol- mateixa del turó, revestint el vessant com ten assoleixen tots ells cotes força més succeeix amb els murs de terrassa, de ma- elevades. nera que hi ha un desnivell de més de La seva plataforma superior és de for- quatre metres entre la base d’aquesta es- ma allargassada i ovalada, amb uns 7000 tructura i el punt de contacte amb les pa- m2 de superfície dels quals aproximada- rets dels àmbits que es lliuraven a la seva ment un 20% estan ocupats per edifica- cara interna. La llargada conservada és de cions medievals o modernes (església i poc més de 50 metres, presentant una rectoria de Sant Esteve a més de la casa amplada que oscil·la entre els 1,10 metres
5. De fet, es tracta d’un indret ben conegut, ja que l’església de Sant Esteve, del segle xi, és una obra cabdal del romànic al Solsonès raó per la qual actualment aquest monument és el centre turístic més visitat de la comarca. Precisament la voluntat municipal d’ampliar una zona d’aparcament de vehicles en els camps adjacents al temple romànic va motivar una primera prospecció arqueològica. Aquesta interven- ció va comportar la descoberta de restes d’època ibèrica, fet no esperat tot i que Mn. Joan Serra i Vilaró ja esmentava el jaciment del puig de Sant Esteve d`Olius entre les diverses estacions amb ceràmica ibèri- ca pintada (Serra Vilaró, 1921: 27).
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 73 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC)
Figura 4. Planta general del nucli especialitzat de Sant Esteve d’Olius, en el segle iii aC. de la major part del tram central i els 1,60 es tracta d’un seguit de cases simples ados- metres del segment septentrional, el més sades, amb un únic àmbit de planta rec- proper al cingle del Cardener. tangular amb subdivisions internes.7 A la superfície superior del turó és on En aquest conjunt d’edificacions es conserven, de forma molt precària, les puntualment es constata l’existència de traces d’una bateria de recintes adossats. A reformes constructives internes, amb al- partir del nombre de murs transversals i gunes repavimentacions dels sols i un cas les restes de paviments localitzats es poden de substitució de paret mitgera i canvi comptabilitzar un mínim de nou àmbits d’ubicació de les llars de foc, sigui com si- consecutius (de sud a nord, Recintes C, gui sempre dins la segona meitat del se- O, F, E, A, M, N, J, K i L). La majoria gle iii aC. En canvi, el bastiment del Re- presenten llar de foc, a més d’altres agen- cinte B, un petit àmbit quadrangular amb çaments interns com ara un fornet metal· llar central, respon clarament a una fase lúrgic al recinte A i un sacrifici d’ovicàprid constructiva diferent, posterior a la de la i un enterrament infantil sota el paviment bateria principal adossada al mur de tan- del recinte H. Ara bé, a partir de la planta ca. De fet, l’abandonament del recinte B conservada (figura 5) és molt difícil preci- és l’únic que dóna una cronologia de mit- sar els límits i estructura interna dels dife- jans de segle ii aC, una mica posterior a rents habitatges. Tan aviat podríem inter- l’amortització tant del bloc principal pretar que tot el conjunt forma part d’una d’habitatges com de la gran majoria de o dues cases grans i complexes6 com que sitges, situable vers el 200 aC.
6. A l’estil de les ben conegudes del Mas Castellar de Pontós (Pons et al., 2002). 7. D’aquestes llargues bateries de cases simples coneixem una gran quantitat d’exemples, des del més pro- per en el nucli d’Anseresa (Olius, Solsones) (Serra Vilaró, 1921) fins al més paradigmàtic del Puig Cas- tellar (Santa Coloma de Gramenet) (Ferrer i Rigo, 2003).
74 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC)
Figura 5. Planta de detall del sector d’hàbitat del nucli especialitzat de Sant Esteve d’Olius i fotografia de les concentracions de sitges del segle iii aC.
Els nivells més antics d’aquest sector ple segle iii aC, ja existeix una ocupació són uns potents abocaments que aparei- ibèrica al cim del turó, evidenciada per les xen per sota dels paviments de la bateria esmentades sitges de la Zona 1. La natu- d’habitatges, seguint el vessant occidental ralesa i entitat d’aquesta ocupació inicial del turó. És un reompliment necessari per és impossible d’avaluar. Tot just construï- anivellar el terreny, omplint l’espai que da la zona d’habitatges es devia iniciar resta entre la base del mur de terrassa i el l’habilitació de la resta de superfície del cim del turó. Aquests estrats han propor- turó com a àrea especialitzada en l’emma- cionat una datació de primera meitat o gatzematge d’importants quantitats d’ex- mitjans del segle iii aC. També serien cedents cerealístics, amb la construcció i d’aquest moment les tres sitges ibèriques ús d’un elevat nombre de sitges. localitzades a la Zona 1, totes elles situa- Dins de la mateixa Zona 1, a uns deu des per sota d’alguns dels murs de la bate- metres de la vora de la plataforma, deixen ria d’habitatges i, per tant, igualment an- d’aparèixer restes de murs i, poc més en- teriors a la seva construcció. Cal dir que llà, comencen a documentar-se les pri unes poques sitges de les Zones 2 i 3 tam- meres agrupacions de sitges (figura 5). bé es podrien datar d’aquesta fase inicial L’evidència de les zones 2 i 3 mostra que de l’ocupació ibèrica. Aquesta data d’en- la resta de la superfície del turó estava tre el 300 i 250 aC seria la de l’inici de ocupada íntegrament per aquestes estruc- l’ocupació antiga de l’establiment ibèric tures subterrànies d’emmagatzematge o de Sant Esteve d’Olius. Per tot això es sitges. A jutjar per la densitat en què apa- conclou que en el moment de construcció reixen per tot arreu on s’ha excavat sem- del mur de tanca i bateria d’habitatges, en bla difícil concebre la seva coexistència
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 75 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) amb estructures d’hàbitat. A més de les coincideix amb la de la gran majoria de dues grans àrees excavades en extensió sitges d’època ibèrica i es situa en una plenes de sitges, les anomenades Zona 2 data molt recurrent en el registre arqueo- (trenta-dues sitges ibèriques) i Zona 3 lògic d’època ibèrica a Catalunya: als (cinquanta-quatre sitges ibèriques), cal volts del 200 aC, sens dubte com a conse- esmentar la recent documentació de dues qüència directa dels coneguts esdeveni- sitges ibèriques a l’anomenada Zona 6, ments bèl·lics vinculats a l’inici de la pre- prop del límit de la cara sud del turó. sència romana a la zona (ja sigui la Segona Aquesta troballa és important, ja que pot Guerra Púnica o les posteriors campanyes ser indicatiu del fet que en època ibèrica repressives del Cònsol Cató). les sitges s’estenien per la superfície màxi- ma del cim del turó. El primer que cal remarcar és el fet 4. Altres jaciments ibèrics del Solsonès que a tots tres sectors excavats en extensió i el Bages amb evidència d’ocupació apareixen sitges reomplertes amb aboca- al segle iii aC ments datades tant d’època ibèrica com d’època medieval. En total s’han excavat 4.1. Camp dels Moros de la Codina un total de noranta-tres estructures sense (Pinell) cap mena de dubte situables en època ibè- rica, a més de setanta-vuit sitges més amb Durant les campanyes d’excavacions al amortitzacions d’època medieval. La ma- Camp dels Moros de la Codina s’ha do- joria de les sitges del jaciment presenta un cumentat l’ocupació en aquest indret grau d’arrasament notable, de manera d’un assentament ibèric especialitzat en la que tan sols es conserva la meitat de l’es- metal·lúrgia del ferro que, tal vegada, po- tructura o, en el millor dels casos, els dos dríem situar-lo també en el segle iii aC. terços inferiors. En general, la majoria En efecte, al vessant sud del camp, fora de presenten unes mides molt homogènies, la vila fortificada medieval i per sota del al voltant d’1 o 1,5 metres de fondària sector de necròpolis, s’ha excavat el que conservada per 1,20 cm de diàmetre mà- seria una mina a cel obert per a l’extracció xim, aquest gairebé sempre situat en el d’argiles riques en hidròxid de ferro. Les fons pla de l’estructura. El càlcul fet a par- úniques estructures ibèriques localitzades tir del nombre de sitges ibèriques apare- estan formades per un gran retall irregu- gudes a les Zones 2 i 3, amb l’extensió lar d’uns 50 m2 envoltat per un conjunt teòrica d’aquesta densitat a la resta de la de cubetes i retalls diversos amortitzats superfície del turó, ens proporciona una durant el segle ii aC. No obstant això els estimació dels volts de tres-centes estruc- materials ibèrics recuperats en aquest as- tures. La gran majoria hauria estat en fun- sentament marquen a la zona una ocupa- cionament en un període de temps relati- ció ibèrica entre els segles v i iii aC (Asen- vament curt, que com a màxim cal situar sio et al., 2002). entre el 220 i el 190 aC, aproximada- ment. Aquesta seria l’època de màxim 4.2. Estació del Solà I apogeu de la comunitat ibèrica establerta en aquest indret de Sant Esteve d’Olius. Serra Vilaró va excavar, als anys vint del L’amortització del barri d’habitatges segle xx, un seguit de cistes neolítiques al
76 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) llarg del vessant on es troba aquest indret. 4.6. Castell de Cardona En la seva obra indica la presència de ce- S’hi han realitzat diverses actuacions ar- ràmica ibèrica pintada i romana, a part queològiques de neteja i d’excavació d’una ara (Serra Vilaró, 1927). arqueològica. La primera d’aquestes és a càrrec de Mn. Serra Vilaró a principis 4.3. Cal Tuta de les Hortes (Cardona) dels anys vint del segle passat. La següent és la prospecció arqueològica del turó Durant les prospeccions realitzades el dins el projecte de prospecció de tot el 1991 es van localitzar sis fragments de ce- municipi de Cardona. Altres actuacions ràmica ibèrica oxidada, entre ells un frag- posteriors han estat relacionades amb la ment de coll de cigne, i un fragment de neteja i consolidació de determinats àm- Campaniana A. Segons el poc repertori bits del Castell. Una d’aquestes, la realit- ceràmic es podria situar aquest jaciment zada durant el 2007, va permetre trobar entre el segle iii i ii aC (Juan i Solé, 1994). dues estructures pertanyents al període ibèric (Arcos i Vila, 2007). Pel que fa al 4.4. La Roqueta V (Cardona) material arqueològic, s’ha trobat tant al vessant nord com sud de la capçalera de La Roqueta V és un jaciment conegut Sant Vicenç (aquest últim pertanyent a gràcies a la troballa de restes ceràmiques Cal Pinsota), segurament provinent de disperses en superfície durant la prospec- material esllavissat de la part alta del turó. ció realitzada l’any 1991 (Juan i Solé, El material és el següent: tres fragments de 1994). El material ceràmic és el següent: ceràmica a mà (un de reduïda, un d’oxida- un fragment de ceràmica comuna ibèrica da i un de bescuita), més vint fragments de reduïda i setze d’oxidada. El propietari de ceràmica comuna ibèrica oxidada (entre la Roqueta va trobar al voltant de la Ma- ells un fons pla) i un fragment de ceràmi- sia un fragment de Campaniana A, a més ca ibèrica oxidada amb dibuix de palmera a més de vint pedres de molí manual. pintada amb òxid de ferro. Serra Vilaró diu que hi trobà formes relacionades amb 4.5. El Jovellar (Cardona) càlats decorats amb cercles concèntrics pintats. També hi ha fragments de Cam- Durant les prospeccions arqueològiques paniana A, fragments de Campaniana B, realitzades a principis dels anys 90 al mu- un fragment d’àmfora itàlica i tres escò- nicipi de Cardona, aquest indret també va ries de ferro. A part, també es van localit- ser prospectat. S’hi trobaren restes mate- zar moles basàltiques per a moldre el gra. rials pertanyents al període ibèric i romà: (Daura et al., 1995). set fragments de ceràmica ibèrica oxidada i Amb aquesta informació, avui dia, és un fragment de l’anomenada ceràmica lògic pensar que hi devia haver un assen- ibèrica en pasta sandwich. També s’hi tro- tament ibèric a l’àrea que ens ocupa. Les bà un fragment de Campaniana A i cerà- troballes superficials efectuades a la costa mica comuna romana, exactament un del castell indiquen, que es podria tractar fragment informe d’una peça de grans di- d’un oppidum situat al capdamunt del mensions. Podria estar relacionat amb turó, una possibilitat que ja va apuntar l’hàbitat romà i ibèric de la Roqueta, situat Maluquer de Motes (Maluquer de Mo- a l’oest d’aquests camps (Solé et al., 1992).
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 77 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) tes, 1986) i que va incorporar en els dos ners, aquells caracteritzats per un sistema grans treballs de síntesi d’arqueologia al estatal centralitzat (amb unes 10 ha d’ex- Bages (Sànchez, 1987). tensió mínima en el cas dels assentaments de Tarragona, Burriac o Ullastret). Els nuclis de major entitat fins ara coneguts 4.7. El Verdaguer (Montclar) en el sector lacetà del Llobregat/Cardener La informació d’aquest jaciment fou do- serien el Cogulló de Sallent (Asensio i nada per un aficionat. A la plataforma su- Sanchez, 2012) i el de Sant Miquel de perior d’aquest indret s’hi troba ceràmica Sorba, i, tots dos, presenten unes dimen- ibèrica oxidada i ceràmica romana a par- sions que se situen als volts dels 6000 m2 tir del segle iii aC que, segons l’EGIPCI muralles endins. En tots dos casos es (fitxa 6441), correspon a vaixella de ver- dóna una construcció en el segle v aC, ja nís negre. El jaciment presenta concen- en la forma de nuclis sòlidament fortifi- tracions de pedres circulars que indiquen cats, es mantenen en funcionament du- la presència de sitges, i un mur al vessant rant el segle iii aC i es transformen pro- nord-oest que pot correspondre a una fundament en la fase de romanització part de la muralla. (segles ii-i aC). Aquesta categoria de nu- clis, ara per ara, pensem que cal interpre- tar-los com a nuclis de primer ordre, com 5. Consideracions finals a centres vertebradors d’uns respectius territoris d’influència. En un nivell infe- Un cop exposada la base documental que rior de l’estructura jeràrquica del pobla- ens aporta el registre arqueològic disponi- ment trobem nuclis de menors dimen- ble, podem passar a exposar un seguit de sions i entitat (d’entorn 3000 m2), entre consideracions finals sobre l’estructura els que podem identificar els casos de les del poblament ibèric al Solsonès en temps viles closes d’Anseresa (abandonada en el d’Anníbal. Durant el segle iii aC es cons- segle iv aC) i la del Castellvell, com hem tata com el poblament ibèric a la zona, vist molt probablement encara actiu en el manté una tendència a l’alça, tant a nivell segle iii aC. Per sota de les diferents cate- quantitatiu, en relació amb el nombre ab- gories de nuclis de poblament concentrat solut d’assentaments existents (Chorén, fortificats, cal situar els establiments cam- 2005; Sànchez Bonvehí, inèdit), com a perols dispersos de plana, dels que a la nivell qualitatiu, especialment pel que fa zona lacetana podem esmentar els casos a la tipologia més diversa dels nuclis de de Can Bonells, Cal Tuta, Roqueta V o el poblament coneguts (figura 6). Jovellar. La primera consideració a fer, tracta Això correspondria a un territori èt- de la diferència en relació amb el pobla- nic lacetà globalment caracteritzat per un ment de la zona costanera. En aquest sen- alt nivell de fragmentació política. Així, tit, a tota la zona de la Catalunya interior cadascun dels nuclis de primer ordre (ti- i, particularment, en aquell territori ads- pus Cogulló o Sant Miquel de Sorba i crit a l’ètica lacetana, sembla que els nu- d’altres a hores d’ara desconeguts) i el clis que podrien exercir el paper de capi- conjunt de vilatges closos i establiments talitat no arriben a l’extensió urbana de rurals subordinats, formarien un sistema les capitals dels territoris polítics costa- d’assentaments integrats, amb jerarquit-
78 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) zació interna dins de cada formació, però Per altre cantó, ja dins del segle iii sense desigualtats significatives entre elles aC, en el Solsonès hi documentem un fe- (figura 6). Això s’ha descrit com l’escenari nomen diferenciat dels altres territoris propi d’una organització política territo- ibers de l’interior de l’actual Catalunya: rial de tipus heteràrquic, que seria el marc es tracta dels nuclis que presenten un en què durant l’ibèric ple es desenvolu- camp de sitges. Aquest peculiar tipus pen també altres territoris de l’interior de d’assentaments es caracteritzen per un ex- l’actual Catalunya com serien el d’ilergets tens camp de sitges associat a un hàbitat (Sanmartí, 2010; Bermúdez, 2010), o bé de reduïdes dimensions. D’aquests, al el d’ilercavons (Belarte i Noguera, 2015) Solsonès, hi ha un cas molt clar, el de i ausetans (Molas, 1993; Ollich et al., Sant Esteve d’Olius, al que caldria sumar 2019). Es tracta, doncs, d’un model cla- el de Sant Miquel de Sorba. Tots dos pre- rament diferent al dels sistemes centralit- senten aquests trets distintius durant la zats assolits pels territoris costaners des fase del segle iii aC. L’activitat econòmica d’inicis del període ibèric ple. que és més evident en aquest tipus d’as-
Figura 6. Mapa amb representació de la hipòtesi sobre l’estructura política del territori lacetà en el segle iii aC.
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 79 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC) sentament és la de l’emmagatzematge potent i impressionant dels fins ara cone- d’importants quantitats d’excedent agrí- guts), i els centres d’acumulació lacetans cola. Aquesta mena de nuclis estratègics com els de Sant Esteve o Sant Miquel de comencen a ser ben coneguts i, fins i tot, Sorba, allunyats més de cent km un de l’al- freqüents a l’àrea costanera (Mas Caste- tre, podrien ser els dos extrems d’una com- llar de Pontós, Turó del Vent, Turó de la plexa cadena operativa i, per extensió, Font de la Canya, etc.) mentre que són, podrien pertànyer a una mateixa estruc- més aviat, excepcionals a la Catalunya in- tura econòmica. terior. De fet, tan sols coneixem dos Són precisament aquestes dades de exemples, precisament els dos esmentats poblament del segle iii aC en aquest terri- ubicats a l’àrea del Cardener. tori el que ens ha portat a defensar que, Ha estat proposada una explicació en aquest moment, aquestes zones inte- per a aquest fenomen que es basa a consi- riors de les conques altes del Llobregat i derar la integració de les comunitats ibè- Cardener entren a participar d’una dinà- riques lacetanes en l’estructura econòmi- mica econòmica promoguda o afavorida ca pròpia de les zones costaneres (Asensio des de les formacions polítiques costane- et al., 2001; Asensio et al., 2009). La de- res, especialment des del territori laietà, manda exterior de grans quantitats d’ex- amb el qual la conca del Llobregat pro- cedent sembla tenir una dinàmica crei- porciona un vincle geogràfic privilegiat. xent, assolint precisament en el segle iii Aquesta hipotètica col·laboració o activa- aC les cotes més altes (Burch, 2000: 327). ció d’un engranatge i interessos econò- Això podria provocar que des de la costa mics compartits, podria donar peu a es cerquin noves terres que s’integrin en plantejar, només a partir del segle iii aC, aquesta dinàmica i que aportin nou capi- la possibilitat d’una integració també a tal en forma d’excedent. L’eix fluvial Llo- nivell polític, fet que podria ser una de les bregat-Cardener ha suposat històrica- claus que expliquin aquesta aparent man- ment una fluïda via de comunicació ca de contundència, per part de les fonts costa-interior, fet que hauria facilitat clàssiques, a l’hora d’individualitzar els molt aquesta integració. Així, en aquest termes Lacetans i Laietans, donant peu a segle iii aC, el sector meridional de la la hipòtesi sobre l’homonímia d’ambdós Laietània, encapçalat per una hipotètica termes, a partir d’una profusa revisió de capital situable en el nucli ibèric de les fonts escrites antigues de textos greco- Montjuïc (on hi ha el camp de sitges més romans (Sanchez, 1987; Broch, 2004).
Referéncies bibliogràfiques
Arcos, R.; Vila, J. (2007). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a l’exterior de la capçalera de l’església de Sant Vicenç de Cardona. Memòria inèdita. Barcelona: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Universitat de Barcelona.
80 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC)
Asensio, D.; Belarte, M.C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1998). «Paisatges ibèrics: tipus d’as- sentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple». A: Aranegui, C. (ed.). Actes del Congrés Internacional: Els Ibers, prínceps d’Occi- dent. Barcelona: Fundació “La Caixa”, 373-385. Asensio, D.; Cardona, R.; Ferrer, C.; Morer, J.; Pou, J. (2001). «Tipus d’assentaments i evolució del poblament ibèric a la Catalunya central (eix Llobregat-Cardener)». A: Martín, A.; Plana Mallart, R. (eds.). I Taula Rodona Internacional d’Ullastret: Territori polític i ter- ritori rural durant l’edat del ferro a la Mediterrània occidental, Monografies d’Ullastret, 2. Bar- celona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, 183-202. — (2002). «El jaciment de la Codina (Pinell, Solsonès): un assentament d’època ibèrica, romana i medieval». Oppidum: revista cultural del Solsonès, 2, 81-93. — (2003). «El jaciment ibèric de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès): un centre d’acumulació d’excedent agrícola del segle iii aC. a la Lacetània». A: Genera, M. (coord.). Actes de les Jor- nades d’Arqueologia i Paleontología 2000, comarques de Lleida (desembre 2000), 1. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 253-264. Asensio, D.; Cardona, R.; Ferrer, C.; Morer, J.; Pou, J.; Choren, J.; Calduch, N. (2008). «L’hàbitat i el camp de sitges ibèric de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès): un nucli d’acti- vitats econòmiques especialitzades del segle iii aC a la Catalunya interior». Tribuna d’Arqueo- logia, 2007, 149-168. Asensio, D.; Cardona, R.; Morer, J.; Pou, J.; Gil, B.; Cantero, F.J.; Sánchez Bonvehí, L. (2014). «Novetats de la recerca en els nuclis lacetans del Castellvell (Olius) i Sant Miquel de Sorba (Montmajor); les campanyes del 2011 al 2013». A: Actes de les II Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central. Vic: Generalitat de Catalunya, 104-110. — (2019). «Seguint les passes de Mossèn Serra Vilaró: novetats sobre l’evolució del poblament ibèric a la Lacetània septentrional a partir de l’activitat arqueològica del Centre d’Estudis La- cetans (1996-2016)». A: Actes de les III Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central. Solso- na: Generalitat de Catalunya, 44-65. Asensio, D.; Cela, X.; Miró, C.; Miró, M.T.; Revilla, V. (2009). «El nucli ibèric de Mont- juïc. Les sitges de Magòria o Port». Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelo- na, Quarhis, 5, 14-85. Asensio, D.; Sànchez, E. (2012). «Estat de la recerca en el nucli ibèric del Cogulló (Sallent, Bages). Campanyes 2002-2010». A: II Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central. Barce- lona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 110-118. Belarte, M.C.; Noguera, J. (2015). «Estats sense ciutats? El curs inferior de l’Ebre, el Maestrat i la plana de Castelló a l’edat del ferro». A: Belarte, M.C.; Garcia, D.; Sanmartí, J. (eds.). Les estructures socials protohistòriques a la Gàl.lia i Ibèria, VII Reunió Internacional d’Arqueolo- gia de Calafell, Arqueomediterrània, 14. Barcelona: Universitat de Barcelona, 211-226. Bermúdez, X. (2010). «L’Urgell en època ibèrica: deconstruint els Ilergets». Urtx, Revista d’Hu- manitats de l’Urgell, 24, 37-54. Broch, A. (2004). «De l’existència dels lacetans». Pyrenae, 35.2, 7-29. Burch, J. (2000). «L’emmagatzematge en sitges durant l’època ibèrica». A: Actes del XXII Col·lo qui Internacional per a l’Estudi de l’Edat del Ferro. Sèrie Monogràfica del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, 18. Girona: Generalitat de Catalunya, 325-332. Cardona, R. (2000). «De vies antigues a camins rals. Revista». Urtx, 13, 7-23. Casassas, Ll. (1993). Geografia i territori. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona. Chorén, J. (2005). «Evolución del poblamiento ibérico en la Catalunya central». A: Cancelo, C.; Esparza, A.; Blanco, A. (eds.). Bronce Final y Edad del Hierro en la Península Ibérica. Salamanca: Universidad de Salamanca, Fundación Duques de Soria, 544-564. Cura Morera, M.; Ferrán, A.M. (1969). «El poblado prerromano de “El Cogulló” (Sallent- Barcelona)». Pyrenae, 5, 115-130.
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 81 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, Jordi Morer El Solsonès en època d’Anníbal: de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí Sànchez, el poblament ibèric a la zona durant Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC)
Daura, A.; Galobart, J.; Piñero, J. (1995). L’arqueologia al Bages. Manresa: Centre d’Estudis del Bages. Fernández, R. (1987). «Els lacetans. Interpretació a través de les fonts clàssiques, arqueològi- ques i numismàtiques. Estat de la qüestió». Miscel·lània Aqualatensia, 4, 19-58. Ferrer, C.; Rigo, T. (2003). Puig Castellar. Els ibers a Santa Coloma de Gramenet. 5 anys d’exca- vacions arqueològiques. Santa Coloma de Gramenet: Ajuntament de Santa Coloma de Gra- manet. Henrich I. (1919-1924). «Mapa dels camins i carreteres de Catalunya». Barcelona: Icgc.cat.
82 Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 David Asensio Vilaró, Ramon Cardona Colell, El Solsonès en època d’Anníbal: Jordi Morer de Llorens, Borja Gil Limón, Laro Bonvehí el poblament ibèric a la zona durant Sànchez, Francisco J. Cantero Rodríguez, Josep Pou Vallès el segle iii aC (300-180 aC)
Serra i Vilaró, J. (1920). «Excavaciones en el pobladoibérico de Castellvell, Solsona». Memo- rias de la Junta superior de excavaciones y Antigüedades, 27, 355- 379. — (1921). «Poblado ibérico de Anseresa, Olius». Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antiguedades, 35, 348-379. — (1922). «Poblado ibérico de San Miquel de Sorba». Memorias de la Junta Superior de Excava- ciones y Antiguedades, 44, 346-396. — (1927). La civilizació megalítica a Catalunya: contribució al seu estudi. Solsona: Musaeum Archaeologicum Dioecesanum. Solé, X.; Galera, A.; Juan, M.; Aguilar, A. (1992). Prospecció arqueològica del Municipi de Cardona (Bages, Barcelona). Arxiu Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 1089. Soriano, I. (2011). «De tumbas de metalúrgico en el Nordeste peninsular. El Forat de la Tuta (Riner, Solsonès, Lleida)». Revista d’Arqueologia de Ponent, 21, 37-56.
Treballs d’Arqueologia, 2020, núm. 24 83