POBLACIÓ I SOCIETAT A LA ZONA DE LA RIBERA D’EBRE I LA TERRA ALTA DES DE MITJAN SEGLE XII A MITJAN SEGLE XIII
Camil Sampé Compte Doctorand en Estudis Humanístics a la Universitat Rovira i Virgili
[Data de lliurament i acceptació: juny de 2020]
RESUM PARAULES CLAU: Les conquestes cristianes encapçalades per Ramon Be- Ribera d’Ebre, Terra Alta, renguer IV sobre el territori de Tortosa i Lleida, a mitjan societat andalusina, segle xii, van comportar la desestructuració de la societat musulmans, conquesta andalusina que s’havia establert a la regió des de feia segles cristiana i la seva substitució per un nou model de societat imposat PALABRAS CLAVE: pels conqueridors. Al llarg d’aquest article es defineix, a grans Ribera d’Ebre, Terra trets, com s’organitzava la societat andalusina que habitava Alta, sociedad andalusí, a la zona de les actuals comarques de la Ribera d’Ebre i la musulmanes, conquista Terra Alta abans de les conquestes cristianes, quines van cristiana ser les principals conseqüències d’aquestes accions sobre la població musulmana i com es va introduir el nou model de KEYWORDS: societat al territori. Ribera d’Ebre, Terra Alta, RESUMEN Andalusian society, Muslims, Christian Las conquistas cristianas encabezadas por Ramon Beren- conquest guer IV sobre el territorio de Tortosa y Lleida, a mediados del siglo xii, trajeron consigo la desestructuración de la sociedad andalusí que se había establecido en la región desde hacía siglos y su sustitución por un nuevo modelo de sociedad impuesto por los conquistadores. A lo largo de este artículo se define, a grandes rasgos, cómo se organizaba la sociedad
ISSN: 2385-4294 Miscel·lània del CERE 30 (2020): 229-248 229 C. Sampé andalusí que habitaba en la zona de las actuales comarcas “SI ANALITZEM de la Ribera d’Ebre y la Terra Alta antes de las conquistas LES FONTS cristianas, cuáles fueron las principales consecuencias de estas DOCUMENTALS DEL acciones sobre la población musulmana y cómo se introdujo SEGLE XII, OBSERVEM el nuevo modelo de sociedad en el territorio. QUE LA NOSTRA ÀREA D’ESTUDI ABSTRACT S’INTEGRAVA A LA The Christian conquests of the territory of Tortosa and ZONA D’INFLUÈNCIA th Lleida in the mid-12 century, led by Ramon Berenguer IV, DE LA MEDINA destructured the Andalusian society that had been established TORTOSA I COMPTAVA in the region for centuries and replaced it with a new model AMB UN SEGUIT of society imposed by the conquerors. This article broadly D’ HUSUN COM ELS defines the way the Andalusian society that lived in the area D’HORTA, MIRAVET, of the modern counties of Ribera d’Ebre and Terra Alta was TIVISSA, ASCÓ I FLIX, organised before the Christian conquests, setting out the I POSSIBLEMENT main consequences of these actions for the Muslim popula- MÓRA I ALGARS, QUE tion and the way the new model of society was introduced SEMBLA QUE PODIEN into the region. ACOMPLIR LES FUNCIONS MILITARS INTRODUCCIÓ I FISCALS.” L’article que presentem és fruit de la nostra participació al cicle de conferències “Cristians, musulmans i moriscos. Població i societat a l’Ebre en època medieval i moderna”, i s’ha fet amb la voluntat de retre un homenatge a l’historiador Pascual Ortega Pérez, un dels màxims exponents sobre els estudis de població i societat a les nostres terres i la persona que millor ha tractat el tema de la conquesta cristiana i la posterior colonització del territori. Es tracta d’un breu resum sobre el procés de conquesta i feudalització de la part septentrional de les actuals Terres de l’Ebre, que s’inscriu en el marc d’un projecte de més en- vergadura que pretén donar continuïtat als valuosos treballs realitzats sobre el tema pel mateix Ortega, entre d’altres, com Laureà Pagarolas, Alan J. Forey, Josep Serrano Daura, Manuel Romero o Josep Alanyà; amb la intenció d’aprofundir en l’anàlisi de la desestructuració de la societat andalusina que habitava a la regió fins a mitjan segle xii i en l’estudi de la societat feudal imposada pels conqueridors.
EL TERRITORI ABANS DE LES CONQUESTES DE MITJAN SEGLE XII Abans que tinguessin lloc les conquestes encapçalades per Ramon Berenguer IV, a mitjan segle xii, la franja territorial que ocupen les actuals comarques de la Ribera d’Ebre i la
230 Miscel·lània del CERE 30 (2020) Població i societat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta des de mitjan segle XII a mitjan segle XIII
Terra Alta estava habitada per andalusins. Malauradament no coneixem amb exactitud quan s’establí la població musulmana a la regió, quin volum va poder assolir aquesta o com s’estructurava; no obstant això, algunes mencions documentals de la primera meitat del segle xii, així com la pervivència de topònims provinents de l’àrab i les evidències arqueològiques identificades fins avui, ens permeten reconèixer un seguit d’assentaments distribuïts al llarg i ample del territori durant les dècades anteriors a les conquestes de Ramon Berenguer IV i ens ajuden a identificar alguns aspectes d’aquella societat. Pel que fa a la instal·lació dels primers pobladors musulmans a la nostra zona d’estudi hem seguit el raonament que presenta Julian Ortega per a la zona del Matarranya, que basant-se en els treballs d’historiadors del món andalusí com Manuel Acién o Pedro Chalmeta, proposa que els topònims formats a partir de les paraules àrabs qala, manzil o ibn, s’haurien pogut originar paral·lelament a la instal·lació de grups de pobladors musulmans al territori just després de les conquestes del segle viii;1 això ens porta a plantejar que l’existència de topònims com Benissanet, Binaixa, Aucalà o Massalucà, ens podria indicar una ocupació musulmana primerenca de la part septentrional de les actuals Terres de l’Ebre. Sense que puguem filar més prim sobre l’arribada de les primeres comunitats mu- sulmanes a la zona, sí que podem dir que aquestes haurien anat creixent i escampant-se pel llarg i ample del territori fins a dominar-lo per complet; fet que es desprèn tant de les dades arqueològiques, que situen l’existència de l’ hisn de Miravet al voltant dels segles x-xi,2 com de les fonts documentals cristianes i musulmanes del segle xii, que ens parlen de l’existència d’una vintena de nuclis de poblament andalusins entre 1133 i 1154, com eren Algars, Batea, Horta, Ascó, Miravet, Benissanet, Corbera, Gandesa, el Pinell, Rasquera, Bot, Caseres, Flix, Garcia, Tivissa, Margalef o Castelló, 3 i fins i tot ens permeten identificar aquells que tenien especial rellevància per les funcions militars i administratives que desenvolupaven en el si de l’organització de la regió, com van ser els husun d’Horta, Miravet, Flix, Ascó i Tivissa, 4 als quals probablement hi hauríem d’afegir els de Móra i Algars. Les dades exposades, juntament amb la quantitat de topònims provinents de l’àrab que podem trobar distribuïts arreu del territori i que fan referència a aspectes diversos com accidents geogràfics, elements de construcció de caràcter militar, activitats econòmiques o antropònims, per exemple Algars, Menares, Aubasta, Aumerca, Aumedina, Eixalella, Gorraptes o Torre d’Almucatén, entre d’altres, ens mostren la intensitat que hauria assolit el poblament andalusí a mitjan segle xii. 5 Malauradament, parlar del nombre d’andalusins que van arribar a habitar la regió s’escapa a les nostres possibilitats, ja que les primeres dades de població conegudes daten del segle xiv, entre cent-cinquanta i dos-cents anys després de les conquestes encapçalades per Ramon Berenguer IV, 6 mentre que les dades arqueològiques obtingudes a dia d’avui són insuficients per plantejar el nombre i les mesures dels nuclis de població existents. De manera similar, tampoc comptem amb dades suficients per descriure amb detall com s’organitzava la societat andalusina de la regió, tot i que a partir de les fonts documentals consultades i dels estudis realitzats en altres parts del territori d’al-Àndalus, podem fer certes consideracions generals que ens ajudaran a esbossar-ne alguns dels trets principals.
Miscel·lània del CERE 30 (2020) 231 C. Sampé
En aquest sentit el primer que hem de tenir en compte és que les ciutats jugaven un paper fonamental en el si de la societat andalusina. De fet, tal com ens indica Pierre Guichard (2003), el territori d’al-Àndalus s’estructurava a partir de les ciutats, de ma- nera que cadascuna d’aquestes exercia la seva influència sobre un espai circumdant que podia ser més o menys ampli. Per altra banda, per exercir un control efectiu sobre l’espai d’influència de la medina, les autoritats musulmanes es van servir dels husun, nuclis for- tificats de certa entitat demogràfica que actuaven com a cap d’un districte administratiu, dintre del qual oferien protecció a la població i facilitaven l’acompliment dels objectius recaptatoris de l’estat.7 Partint d’aquestes premisses, si analitzem les fonts documentals del segle xii, observem que la nostra àrea d’estudi s’integrava a la zona d’influència de la medina Tortosa i comptava amb un seguit d’ husun com els d’Horta, Miravet, Tivissa, Ascó i Flix, 8 i possiblement Móra i Algars, que sembla que podien acomplir les funcions militars i fiscals esmentades.9 De tots els husun esmentats el que presenta un iqlim o districte administratiu més identificable és el d’Horta, que com es desprèn del document de donació atorgat per Alfons el Cast als pobladors del lloc, l’any 1165, en època andalusina s’estenia pels ac- tuals termes municipals d’Horta de Sant Joan, Arnes, Bot, Caseres i Prat de Comte.10 Altres dos husun importants que podem identificar a partir de la documentació són els de Miravet i Algars. En aquest cas, alguns historiadors conclouen que el territori del castrum de Miravet concedit pel comte Ramon Berenguer IV a l’orde del Temple l’any 1153, correspondria a l’espai controlat per l’ hisn de Miravet durant l’època andalusina. 11 No obstant, hi ha alguns aspectes que ens porten a plantejar que el territori del castrum de Miravet estava compost per dos aqalim andalusins que haurien estat encapçalats pels husun de Miravet i d’Algars respectivament. El primer d’aquests aspectes és que el territori concedit als templers el 1153 era tan ampli que esdevenia difícilment controlable a partir d’un únic punt, tal com van poder comprovar els mateixos frares al llarg de la segona meitat del segle xii. El segon indici és que l’any 1133, quan els aragonesos aconsegui- ren dominar una part del territori comprès entre els rius Matarranya i Ebre per un breu període de temps, citaven el lloc d’Algars com a castrum, mentre que la resta dels llocs eren citats com a castello o vila, una distinció que ens porta a identificar el lloc d’Algars amb un hisn.12 Finalment, trobem que l’any 1181 el rei Alfons el Cast va disposar de l’extrem occidental del territori atorgat als templers l’any 1153 per concedir-lo a un grup de pobladors; concretament va disposar dels termes d’Algars i de Batea, que en aquella època es corresponien amb els actuals termes municipals de Batea, Vilalba dels Arcs, la Pobla de Massaluca i la Fatarella, un espai que identifiquem amb l’ iqlim controlat per l’hisn d’Algars en època andalusina.13 Per contra, d’acord amb aquesta interpretació, l’ iqlim controlat per l’ hisn de Miravet només hauria abraçat els actuals termes de Miravet, Rasquera, Ginestar, Benissanet, Corbera, Gandesa i el Pinell de Brai. Un cas similar al que acabem de descriure s’hauria donat amb els castells de Móra, Garcia, Marçà i Tivissa, que foren concedits en feu per Alfons el Cast a Guillem de Cas- tellvell l’any 1174, tot indicant-se al document que es donaven tal com eren en època andalusina.14 Així, malgrat que al document d’infeudació es detalla la concessió dels
232 Miscel·lània del CERE 30 (2020) Població i societat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta des de mitjan segle XII a mitjan segle XIII castells i termes de Móra, Garcia, Tivissa i Marçà com un únic senyoriu, plantegem que el territori descrit englobaria dos aqalim d’època andalusina, un dels quals hauria estat dominat per l’ hisn de Tivissa i l’altre per l’hisn de Móra. En aquest cas, cal destacar que l’ hisn de Tivissa era un dels husun dependents de la ciutat de Tortosa citats pel geògraf andalusí al-Idrisi a mitjan segle xii,15 així com el fet que els Castellvell, davant de la dificultat per controlar un senyoriu excessivament ampli per les seves capacitats, van optar per establir Arnald de Fonollar com a castlà de Tivissa des de les darreres dècades del segle xii,16 tot encarregant-li la gestió d’un espai que englobaria els actuals termes de Tivissa, Vandellòs - l’Hospitalet de l’Infant, els Guiamets i Capçanes, i que es podria correspondre amb l’ iqlim controlat per l’ hisn de Tivissa en època andalusina. 17 Per altra banda, l’ hisn de Móra hauria encapçalat un iqlim que s’estenia pels actuals termes de Móra d’Ebre, Móra la Nova, Garcia, el Molar, el Masroig, Marçà, Falset i Bellmunt del Priorat. 18 Finalment, els altres dos husun importants de la zona eren el d’Ascó i el de Flix, els quals trobem citats com a tals a les fonts musulmanes de mitjan segle xii. 19 La informació recollida sobre el cas d’Ascó, ens suggereix que hauria controlat un iqlim que englobava de manera aproximada els actuals termes municipals d’Ascó, Vinebre, la Torre de l’Espa- nyol, la Palma d’Ebre, la Bisbal de Falset, Margalef i Cabassers, 20 mentre que pel cas de Flix no trobem documentació que ens pugui donar pistes sobre l’extensió del seu iqlim i si aquest va incloure el territori de Riba-roja.
HUSUN i AQALIM del territori abans de les conquestes de 1148-1153
Fig. 1. Mapa d’elaboració pròpia. Camil Sampé Compte 2020.
Miscel·lània del CERE 30 (2020) 233 C. Sampé
En resum, podríem dir que just abans de que es produïssin les conquestes encapça- lades per Ramon Berenguer IV a les marques de Tortosa i Lleida, a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta hi havia un seguit de nuclis de població habitats per andalusins que s’estenien al llarg i ample del territori. Aquests nuclis de població, de dimensions reduïdes i eminentment agrícoles, es trobaven dintre de l’àrea d’influència de la ciutat de Tortosa, a la qual quedaven connectats a través d’un seguit d’ husun que conformaven una xarxa de nuclis fortificats de certa entitat demogràfica. Cadascun d’aquests husun controlava un iqlim o districte territorial concret, dintre del qual oferia protecció als ha- bitants dels diversos assentaments rurals davant de les possibles incursions enemigues i, alhora, desenvolupava la funció capital de facilitar el control de la població i la imposició de contribucions per part de les autoritats estatals andalusines.
LA CONQUESTA CRISTIANA I EL REPARTIMENT DEL TERRITORI DE LA RIBERA D’EBRE I LA TERRA ALTA Els darrers estudis sobre l’organització política i administrativa del districte andalusí de Tortosa, ens indiquen que la majoria dels husun descrits s’haurien construït entre els segles x i xi 21 i hauríem d’afegir-hi que des del segon quart del segle xi la funció militar que desenvolupaven aquests nuclis fortificats va esdevenir primordial, ja que el clima bèl·lic que es vivia a la frontera entre al-Àndalus i els territoris cristians de la península Ibèrica va entrar en una dinàmica caracteritzada per l’increment continuat de la pressió cristiana sobre el territori andalusí a causa de múltiples factors de caire polític, ideològic i social. Aquest augment de la tensió va afectar plenament les marques de Tortosa i Lleida, de manera que des de finals del segle xi podem observar un seguit d’intents per conquerir les dues ciutats musulmanes protagonitzats per aragonesos i catalans, uns intents que van fracassar reiteradament fins que, a mitjans segle xii , un cop units el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó sota la figura de Ramon Berenguer IV, els cristians aconseguiren ar- rabassar Tortosa, Lleida i tot el territori rural comprès entre ambdues ciutats al llarg del quinquenni 1148-1153. 22 Immediatament després de les campanyes militars es va dur a terme el repartiment del territori entre els vencedors i, a la zona de les actuals comarques de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, els màxims beneficiaris del repartiment van ser el mateix comte de Bar- celona, que va mantenir el control sobre els castells i termes de Riba-roja, Ascó, Garcia, Móra i Tivissa, l’orde del Temple, que va rebre en alou franc i lliure el castell de Miravet i els seus termes l’any 1153, el genovès Bonifaci della Volta, que va rebre en feu Flix i els seus termes el 1154, i Ramon de Montcada, que segons sembla va obtenir diversos drets sobre Horta i els seus termes almenys des de 1166.23 Posteriorment, a finals de la dècada dels seixanta i durant la dècada dels setanta del segle xii es van produir un seguit de fets que van motivar un nou repartiment, entre els quals hi destaquen l’inici de les campanyes militars encapçalades pel rei Alfons el Cast al Matarranya i el Baix Aragó, la revolta dels musulmans de les muntanyes de Prades i la unificació d’al-Àndalus sota el poder almohade. En aquest sentit, l’inici de les campanyes del Matarranya i el Baix Aragó a finals de la dècada dels seixanta, va fer que la monar- quia tingués la necessitat d’incrementar els seus ingressos per finançar la iniciativa, així, amb la voluntat d’aconseguir recursos líquids per tirar endavant les noves conquestes, el rei Alfons el Cast va dur a terme un seguit d’operacions entre les quals s’hi inclogué
234 Miscel·lània del CERE 30 (2020) Població i societat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta des de mitjan segle XII a mitjan segle XIII l’empenyorament dels castells d’Ascó, Serós i Riba-roja, a l’orde del Temple, a canvi de 5.000 morabatins;24 d’aquesta manera l’any 1169 els templers aconseguiren uns drets sobre Riba-roja i Ascó que van anar ampliant fins a obtenir-ne el domini total l’any 1210. 25 En una línia similar, el rei Alfons va infeudar els castells de Móra, Garcia i Tivissa a Guillem de Castellvell, l’any 1174, a canvi de 5.000 morabatins; 26 i la Torre d’Al- boçalaz a Espanyol de Prades, l’any 1175, per un cens anual de 100 sous jaquesos. 27 Per explicar aquests casos també hem de tenir en compte que vers el 1170 s’hauria produït una suposada revolta dels musulmans de les muntanyes de Prades que va comportar l’expulsió dels andalusins de la zona,28 un conflicte que hauria pogut influir en la decisió del monarca d’infeudar els territoris que controlava directament a la Ribera d’Ebre, tots ells poblats de manera molt majoritària per andalusins, a Guillem Castellvell i a Espa- nyol de Prades. Sobre aquestes infeudacions i la seva possible relació amb la revolta, és important tenir en compte que Guillem de Castellvell havia participat activament en la conquestes Siurana i les muntanyes de Prades a mitjan segle xii i que la seva família havia senyorejat el territori adquirint pràctica en la gestió dels musulmans vençuts,29 un fet que també s’hauria pogut donar en el cas d’Espanyol de Prades si hem de jutjar pel lloc de procedència de l’individu, tot i que en aquest darrer cas no ho trobem documentat. Finalment, cal posar en relleu que l’any 1172, després la mort del rei Ibn Mardanish de València i Múrcia, el territori d’al-Àndalus va unificar-se sota el poder almohade, fet que va comportar un increment de la pressió a la frontera septentrional del Xarq al-Àndalus i va impulsar al rei Alfons el Cast a reorganitzar el territori fronterer posant grans conjunts espacials sota la custòdia dels ordes militars, institucions que s’havien mostrat fidels a la corona i que per les seves característiques esdevenien idònies per defensar el territori con- querit i per atacar les posicions enemigues. 30 En aplicació de la nova política de frontera, el rei Alfons va donar Horta i els seus termes a l’orde del Temple l’any 1177. 31
Senyorius i principals centres administratius l’any 1185
Fig. 2. Mapa d’elaboració pròpia. Camil Sampé Compte 2020.
Miscel·lània del CERE 30 (2020) 235 C. Sampé
Així doncs, després d’aquest segon repartiment, la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta va quedar en mans de l’orde del Temple, de la família Castellvell i de la família Della Volta, els quals van esdevenir els principals responsables de la defensa i organització del territori i els màxims beneficiaris de la seva explotació.
LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CONQUESTA SOBRE LA POBLACIÓ MUSULMANA Arribats a aquest punt cal incidir en el fet que la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta hauria pogut estar poblada per comunitats andalusines des de les conquestes mu- sulmanes del segle viii, unes comunitats que van anar creixent fins a esdevenir pràcti- cament les úniques que habitaven la regió a mitjan segle xii, quan els exèrcits cristians aconseguiren conquerir el territori de Tortosa i Lleida. Per tant, quan es va dur a terme la conquesta militar i el posterior procés de repartiment, no s’intervenia sobre un espai erm ni despoblat, sinó que el territori s’arrabassava als andalusins que hi habitaven des de feia segles. Assumint aquest fet, cal que ens centrem a analitzar les conseqüències que varen tenir les conquestes catalanoaragoneses per als habitants de la zona32 i el primer que hem de tenir en compte és que una part de la població va morir durant la mateixa conquesta militar. Així, a partir la documentació conservada podem intuir que entre els cinc anys que separaren l’inici del setge de Tortosa i la caiguda de Miravet i Siurana, els andalusins del territori haurien presentat una resistència notable que probablement es va traduir en morts derivades pel conflicte bèl·lic, ja fossin per causes directes, com els combats, o per causes indirectes, com les fams, la misèria i les malalties.33 En segon lloc, hem de contemplar que una part substancial dels habitants de la zona hauria emprès el camí de l’exili, un aspecte que queda reflectit en les paraules del geò- graf andalusí al-Idrisi, que a la dècada dels cinquanta del segle xii va descriure la regió situada a ponent de Tortosa i Tarragona com una zona de fortaleses oblidades. 34 En efecte, el fet que a la carta de seguretat atorgada per Ramon Berenguer IV als musulmans de Ribera contingués una clàusula que permetia als andalusins vençuts marxar lliurement cap a altres llocs d’al-Àndalus amb les seves famílies i els béns materials és una mostra que ens parla indirectament d’aquest procés d’exili que hauria afrontat una part de la població, així com la clàusula fixada a la carta de poblament de Tortosa de 1149, en la qual s’especificava que el fet d’interceptar un musulmà fugitiu entre l’Ebre i Tarragona seria recompensat amb un morabatí, quantitat que es duplicava si s’interceptava entre l’Ebre i Ulldecona. Un tercer aspecte que va afectar la població andalusina van ser els processos de con- centració de persones, una pràctica que s’hauria reproduït a diverses regions a mesura que anaven avançant les conquestes catalanoaragoneses. Així, tal com ho descriu Antoni Virgili (2010), després de les conquestes cristianes sobre la part baixa de l’Ebre es podia observar “una distribució de la població musulmana que cridava l’atenció per la seva irregularitat, de manera que havia quedat concentrada a les localitats fluvials de la Ri- bera d’Ebre, mentre que a la zona del Baix Ebre la seva permanència fou més baixa i al Montsià i a la Terra Alta pràcticament nul·la”, la qual cosa ens indica que s’haurien dut a terme processos de concentració de persones. A la nostra àrea d’estudi, els esmentats processos de concentració de persones devien estar estretament relacionats amb les morts
236 Miscel·lània del CERE 30 (2020) Població i societat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta des de mitjan segle XII a mitjan segle XIII i els moviments migratoris que havien tingut lloc durant les conquestes militars, de manera que quan els conqueridors van haver de gestionar un territori recentment con- querit i poc poblat, van promoure la concentració dels andalusins als nuclis de població situats a la riba de l’Ebre. 35 En efecte, la concentració d’andalusins a la riba de l’Ebre oferia un seguit d’avantatges als conqueridors, ja que, per una banda, era un espai fèrtil que permetia aprofitar al màxim el treball dels musulmans subjugats i, per altra banda, comptava amb un seguit de fortificacions de certa importància i no estava en contacte directe amb al-Àndalus, la qual cosa facilitava el control de la població. Finalment, tampoc podem descartar que una part dels andalusins que vivien a la zona haguessin estat capturats i posteriorment obligats a treballar com a mà d’obra esclava o venuts com a tal als mercats urbans més propers, un fet ben documentat a Tortosa. 36 Respecte a aquest punt és pertinent destacar que el territori de frontera era l’espai idoni per fer captius i que els períodes de conquesta esdevingueren una bona oportunitat per dur a terme aquesta pràctica, com queda ben palès a la carta de poblament de Fontdes- patla, a la comarca del Matarranya, en la qual el canonge de l’església de Sant Salvador de Saragossa es reservava la meitat del cinquè dels captius i de les cavalcades contra els sarraïns.37
LA COLONITZACIÓ DE LA ZONA DE LA TERRA ALTA Tal com hem vist les conquestes encapçalades pel comte Ramon Berenguer IV van introduir canvis importants en l’estructura del poblament a la regió, particularment perquè van propiciar una situació dicotòmica entre la zona de la Ribera d’Ebre, on va quedar concentrada la població andalusina, i la zona de la Terra Alta, que va quedar pràcticament despoblada. Aquest fet, que en un principi va ser la solució que van trobar els conqueridors per aprofitar les àrees més fèrtils del territori i per mantenir la població musulmana subjugada, podia esdevenir un problema si no s’aconseguia poblar la Terra Alta amb colons cristians arribats d’altres indrets de Catalunya i l’Aragó, primerament perquè un espai de frontera abandonat podia ser recuperat ràpidament pels andalusins en cas de contraatac, però sobretot perquè un espai despoblat no reportava beneficis al senyor feudal que n’havia obtingut el domini. Davant d’aquesta realitat, la colonització esdevenia un factor imperatiu per consolidar el control del territori usurpat i per transformar un espai que fins al moment només comportava despeses en un espai que reportés beneficis. Els conqueridors eren ben conei- xedors d’aquesta situació; malgrat tot, tirar-ho endavant no va ser una tasca senzilla i el procés colonitzador no va adquirir el seu punt àlgid fins a finals del segle xii i principis del segle xiii. De fet, durant les dècades immediatament posteriors a la conquesta, l’or- de del Temple va centrar els seus esforços a fiançar la seva posició a la Ribera d’Ebre i a Tortosa, mentre que no va tenir la capacitat suficient per promoure la colonització de la zona de la Terra Alta, que va quedar en un segon terme a pesar que els frares n’havien aconseguit el ple domini a mitjan de la dècada dels setanta. Així doncs, durant un llarg període que aniria des de 1150 fins a 1185 aproximadament, la zona de la Terra Alta va romandre pràcticament buida d’andalusins i va mantenir-se poblada per uns pocs colons cristians arribats a mitjan segle xii durant les campanyes de Ramon Berenguer IV, 38
Miscel·lània del CERE 30 (2020) 237 C. Sampé i per altres que s’haurien aconseguit atreure a partir dels intents pobladors promoguts per Alfons el Cast als termes d’Horta, el 1165, i als llocs de Batea i l’Algars, el 1181. 39 A mitjan de la dècada dels vuitanta, però, s’intueix un punt d’inflexió en el procés colonitzador que es veu reflectit en la concòrdia signada entre la Seu de Tortosa i l’orde del Temple sobre el repartiment de delmes, primícies i drets eclesiàstics als termes de Miravet, Horta, Ascó i Riba-roja, fet que demostra que la zona havia adquirit un nombre d’habitants i un volum d’activitat econòmica sensible de generar beneficis als poders feudals amb interessos al territori. El document també ens permet observar com aquesta arribada gradual de colons hauria afectat tant la zona de la Terra Alta com la de la Ribera d’Ebre, on s’anaven creant comunitats cristianes al costat de les comunitats sarraïnes existents en llocs com Ascó, Flix, Móra o Tivissa. 40 A partir d’aquell moment, els templers, que ja havien fiançat la seva posició a la Ribera d’Ebre i a Tortosa, iniciaren una intensa activitat colonitzadora que va afectar especialment la part més occidental dels seus dominis i que podem resseguir a través d’un seguit de cartes de poblament concedides per l’orde militar. L’esmentada activitat colonitzadora s’allargà durant més de mig segle i es pot dividir en dues etapes fonamentals que mantenen sintonia amb la dinàmica general que va se- guir el procés a les Terres de l’Ebre i al Baix Aragó. A la nostra àrea d’estudi, la primera d’aquestes etapes es va estendre des de 1191 fins a 1210 i es va dirigir essencialment a reforçar el poblament d’aquells llocs que apareixien citats com a castra al document de donació del castell de Miravet de 1153; d’aquesta manera, l’orde del Temple va concedir cartes de poblament als habitants d’Horta (1191), Gandesa (1192 i 1194), el Pinell (1198 i 1207), Batea (1205) i Rasquera (1206), 41 amb la intenció d’impulsar els nuclis de població que tenien més rellevància militar i econòmica i que gaudien d’una millor posició geoestratègica, tot i que també es van dinamitzar altres llocs secundaris com Camposines, Berrús, Bot i Arnes. 42 Paral·lelament també s’intentaven atreure nous colons al senyoriu dels Castellvell, com ho demostra la carta de poblament lliurada per Albert de Castellvell i Arnald de Fonollar a Ramon de Riudoms, l’any 1191, per tal de que poblés el lloc de Vandellòs.43 Posteriorment, després d’una dècada menys intensa que va estar condicionada per la inesperada mort del rei Pere I, la minoria d’edat del rei Jaume I i la inestabilitat política que es va viure a la Corona d’Aragó, s’inicià una segona etapa colonitzadora que es va estendre entre 1220 i 1250, i va estar profundament marcada per l’avenç de les conquestes cap al regne de València després de seixanta anys d’immobilitat a la frontera. A la nostra àrea d’estudi, l’orde del Temple va saber canalitzar aquesta nova etapa d’impuls colonit- zador per promoure el creixement d’un seguit de llocs intersticials com Vilalba (1224), la Fatarella (1228), el Gorrapte (1237), la Vall de Batea (1244) o Gandesola (1248), 44 i per abordar una reorganització interna del seu senyoriu dirigida a potenciar la comanda d’Ascó després d’haver-ne aconseguit el ple domini el 1210. Per contra, tot sembla indicar que al senyoriu dels Castellvell un seguit de dificultats internes haurien obstaculitzat l’atracció de nous colons i la conformació de noves poblacions durant aquesta etapa.45 Després d’aquesta segona onada colonitzadora s’intueix un període que s’hauria estès al llarg de la segona meitat del segle xiii, durant el qual la població de la part septentrio- nal de les Terres de l’Ebre va créixer de manera lenta però estable. Bona mostra d’aquest
238 Miscel·lània del CERE 30 (2020) Població i societat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta des de mitjan segle XII a mitjan segle XIII fet serien l’impuls i la creació de nous nuclis de poblament, 46 l’increment continuat de l’activitat econòmica que podem resseguir a través de la documentació 47 o l’evolució de les comunitats rurals, que a poc a poc van anar adquirint nivells d’organització social cada cop més complexos.48
SENYORIALITZACIÓ I FEUDALITZACIÓ DEL TERRITORI Vistos breument els processos de conquesta i repartiment de la nostra àrea d’estudi, i analitzades les conseqüències que van tenir per l’estructura del poblament de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, centrarem els propers paràgrafs a descriure succintament com s’organitzaren els senyors feudals que s’havien vist beneficiats pel repartiment. Si ens fixem en l’orde del Temple, trobem que després de les conquestes tot el territori que havia rebut la institució a la regió de les Terres de l’Ebre es trobava sota la direcció d’una única persona, que exercia el càrrec de comanador de Tortosa i de Miravet. Du- rant les dècades posteriors, a mesura que l’orde anava rebent nous territoris com Horta, Ascó i Riba-roja, els templers van organitzar el seu senyoriu en diverses comandes amb la finalitat de gestionar-lo de manera més eficient. Així, al costat de les comandes ja existents de Tortosa i Miravet es van fundar les noves d’Horta i d’Ascó, al capdavant de les quals s’hi va situar un comanador que controlava el territori de manera més directa. Més endavant, a mesura que avançava el segle xiii i les poblacions del senyoriu templer creixien en nombre d’habitants i en volum d’activitat econòmica, a l’interior d’algunes comandes encara es van crear altres comandes menors o preceptories, com la de Gan- desa, la d’Algars o la de Riba-roja, al capdavant de les quals hi actuava un preceptor que mantenia un control rígid a les àrees més allunyades dels principals nuclis de poder.49 Per altra banda, si ens centrem amb la família Castellvell, observem que el 1174 havia rebut en feu els castells de Móra, Tivissa, Garcia i Marçà, un senyoriu que per la seva amplitud resultava difícil de mantenir sota control. Conscients de la dificultat per establir un domini efectiu al territori, els Castellvell van optar per subinfeudar algunes parts del seu senyoriu a membres de les capes intermèdies de la noblesa, tot compro- metent-los en la defensa del territori i el procés de colonització a canvi d’una quota de participació del poder i de les rendes. Així, en data incerta però compresa entre 1174 i 1191, els Castellvell van establir com a Castlà de Tivissa al noble Arnald de Fonollar, i el 1191, encara van esgallar la part sud-oriental del terme de Tivissa confiant el lloc de Vandellòs a Ramon de Riudoms perquè el poblés. 50 Aquests cavallers o nobles de segona fila van contribuir de manera decisiva en els processos de colonització i feudalització del territori, ja que des d’una posició més propera, van participar en el repartiment de terres i heretats usurpades als andalusins, van mantenir la població sota control, van promoure la fortificació de la regió i van fustigar les posicions musulmanes properes quan va convenir.51 En referència a la família Della Volta, la documentació estudiada no ens permet apro- fundir en l’organització del senyoriu que van obtenir de mans de Ramon Berenguer IV l’any 1154 i que comprenia Flix i els seus termes. No obstant això, tot indica que haurien pogut establir un control efectiu sobre el territori sense la necessitat d’haver de recórrer a subinfeudacions, a causa de la modesta extensió del seu senyoriu en relació amb el del Temple o el dels Castellvell.
Miscel·lània del CERE 30 (2020) 239 C. Sampé
Finalment, per acabar de perfilar el procés de senyorialització que tingué lloc a la regió després de les conquestes de mitjan segle xii, no podem obviar el paper que hi va jugar l’Església com a institució essencial per a la implantació del sistema feudal en els àmbits polític, social, econòmic i ideològic. En efecte, des de la mateixa conquesta de Tortosa es va procedir a la restauració de l’antiga seu episcopal i la nostra zona d’estudi va quedar integrada al bisbat tortosí. Poc temps després, el 1151, l’Església va rebre de mans del comte Ramon Berenguer IV tots els delmes, les primícies, els enterraments, les ofrenes i altres drets episcopals que en endavant es recaptessin al territori del bisbat, així com la mesquita major de Tortosa i totes les mesquites que es trobessin dintre dels límits del bisbat i haguessin estat abandonades pels musulmans, inclosos tots els béns que els pertanyien.52 Un cop efectuada la restauració, l’Església va organitzar el territori del bisbat en parròquies, les quals s’erigiren en les unitats territorials bàsiques tant per a la pràctica del culte com per a l’enquadrament del conjunt de persones lligades al paga- ment del delme, la primícia i els altres drets episcopals. 53 Enteses les parròquies d’aquesta manera, comprenem que el seu control esdevenia importantíssim en els àmbits social, polític i econòmic; per aquest motiu, a mesura que va créixer el nombre d’habitants de la regió, s’originaren lluites per aconseguir el domini de les parròquies entre l’Església i els senyors feudals amb interessos al territori. A la nostra àrea d’estudi, aquests conflictes enfrontaren l’Església amb l’orde del Temple en diverses ocasions, tot i que sempre es van acabar resolent a través de concòrdies com les de 1153, 1185, 1215 o 1223, en les quals les dues institucions arribaren a un seguit d’acords sobre el repartiment dels delmes, les primícies i altres drets als diversos llocs del bisbat de Tortosa que es trobaven inclosos als senyorius templers.54 A partir del que hem anat veient podem observar com s’anava introduint un sistema social basat en un seguit de pactes senyorials, que contemplaven la redistribució de béns i drets entre els diversos magnats que dominaven el territori; tanmateix, perquè el sis- tema funcionés esdevenien imprescindibles els camperols: pagesos, ramaders, artesans i petits comerciants que van quedar enquadrats a les estructures senyorials i eclesiàstiques per mitjà de relacions de dependència personal i que amb el seu treball feien possible el funcionament del sistema feudal.
LES RELACIONS ENTRE LA SENYORIA I ELS CAMPEROLS Malauradament la documentació conservada no ens permet conèixer amb detall les esmentades relacions de dependència, tot i que ens serveix per definir-ne els trets principals. En aquest sentit hi destaquen les cartes de poblament atorgades per l’orde del Temple al llarg dels segles xii i xiii, que a banda de ser instruments utilitzats pels frares amb la finalitat d’atreure nous colons a la zona, tingueren la funció primordial de fixar les condicions en què s’havien de desenvolupar les relacions entre la senyoria i els camperols.55 Per contra, existeixen altres documents que ens poden crear confusió a l’hora d’ana- litzar les relacions de dependència que van afectar els habitants del territori, com per exemple la “carta de seguretat” lliurada per Ramon Berenguer IV als musulmans de la Ribera a mitjan segle xii.56 De fet, si ens centrem en aquest darrer document, podríem concloure que els andalusins de Flix, Ascó, Margalef, Garcia, Móra, Tivissa i Castelló,
240 Miscel·lània del CERE 30 (2020) Població i societat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta des de mitjan segle XII a mitjan segle XIII van poder mantenir les seves propietats després de les conquestes catalanoaragoneses, així com les seves mesquites, la seva religió, el seu dret i els seus càrrecs oficials, sense cap altra exigència que el pagament del delme al comte de Barcelona. No obstant això, la documentació posterior evidencia que les condicions ofertes per Ramon Berenguer IV als musulmans de la Ribera no van ser respectades pels senyors feudals beneficiats pel repartiment del territori, que van protagonitzar un incompliment reiterat i creixent de les condicions esmentades, de manera que a principis del segle xiii, dintre del senyoriu dels Castellvell i coincidint amb el punt àlgid del procés de colonització a la regió, tro- bem que els musulmans restaven obligats a satisfer un seguit d’exigències de caràcter fiscal i un seguit de prestacions personals que distaven molt de les condicions pactades a la “carta de seguretat” de mitjan segle xii. Tant és així que el 1205, els musulmans que habitaven als termes de Móra i Tivissa, havien de fer front al pagament d’una quarta part de la producció obtinguda a les seves possessions i a un seguit d’imposicions com la quèstia, la sofra, la zadegua, l’impost de núpcies, l’impost per exercir la prostitució, un cens anual de dues gallines per la possessió d’habitatge o el pagament de cinc lliures de gra per persona pel simple fet de ser musulmà. Per altra banda, els musulmans res- taven sotmesos a diverses contribucions de caràcter personal, com per exemple carrejar llenya, palla, gra i fruits diversos des de les explotacions agràries fins a les dependències del senyor i els seus castlans; a llaurar les terres i cavar les vinyes de la reserva senyorial i a reparar les infraestructures que la senyoria tenia en monopoli, com els molins o els forns. A més a més, si bé van poder mantenir la seva religió i alguns dels seus costums, i admetent que l’administració de justícia va quedar en mans de l’alamí, un càrrec oficial que venia d’època andalusina i que estava ocupat per membres de les mateixes comuni- tats musulmanes, cal posar en relleu que les persones que desenvolupaven aquest càrrec van ser designades directament pel titular del senyoriu, de manera que l’alamí va passar a ser un càrrec oficial que exercia les seves atribucions en nom de la senyoria i col·labo- rava activament en la implantació del sistema feudal imposat pels conqueridors.57 En resum, podríem dir que en escassos cinquanta anys, algunes comunitats musulmanes de la zona de la Ribera d’Ebre havien quedat lligades a unes condicions de dependència certament dures. Paral·lelament les comunitats cristianes també havien quedat sotmeses a una situació de dependència que podem resseguir força bé als senyorius templers de la nostra àrea d’estudi mercès a les cartes de poblament conservades. En general, aquests documents, van comportar la concessió d’un lloc amb el seu terme i un seguit d’aprofitaments fores- tals com aigües, prats, pastures, boscos, pedreres, caça o pesca, a un grup més o menys nombrós de pobladors, així com la cessió d’una explotació a cadascun d’ells perquè la treballessin, que solia ser de vint-i-quatre cafissades. 58 Ara bé, per poder gaudir d’aquestes concessions, els colons havien de sotmetre’s a un seguit d’exigències de caràcter fiscal, militar i jurídic. A nivell fiscal, els colons van haver de fer front al pagament d’un cens anual en espècie, que depenent del lloc es lliurava de manera individual o col·lectiva i podia ser més o menys onerós. 59 També havien d’assumir un seguit d’imposicions per la utilització de les infraestructures senyorials que l’orde del Temple s’havia reservat en monopoli, tals com molins, forns, ferreries, mercats, carnisseries, banys, etc. i havien de contribuir al manteniment de l’església satisfent el delme i la primícia. D’altra banda, en el pla militar, l’orde podia exigir als camperols la formació d’host i cavalcada, espe-
Miscel·lània del CERE 30 (2020) 241 C. Sampé cialment per fustigar les posicions musulmanes properes, “TANT EL PROCÉS així com l’obligació de fer guaites o de construir i rehabilitar DE CONCENTRACIÓ fortificacions.60 I pel que fa a l’administració de justícia, els DE PERSONES EN frares se’n retenien l’exercici a través dels seus oficials, un DETERMINATS NUCLIS aspecte que no era gens menor i que es estava present a totes DE RIBERA COM EL les cartes de poblament estudiades. Finalment, cal esmentar POSTERIOR PROCÉS que la situació de dependència a la qual es veien abocats els DE COLONITZACIÓ colons quedava ben reflectida en una darrera exigència que VAN SER PROMOGUTS es repetia invariablement: el deure de fidelitat. PELS PODERS Sense poder entrar més en detall pel format de l’article, FEUDALS QUE HAVIEN cal apuntar que les exigències plasmades a les cartes de po- CONTRIBUÏT EN LES blament, així com les que consten al capbreu d’Arnald de CONQUESTES DE Fonollar, no van ser totes les que van haver de complir els MITJAN SEGLE XII camperols de les comunitats cristianes i musulmanes de la I S’HAVIEN VIST nostra àrea d’estudi, ja que hi hauríem de sumar les exigències BENEFICIATS PEL reials i altres exigències senyorials i eclesiàstiques. Malgrat REPARTIMENT DEL tot, ens permeten fer-nos una idea aproximada del terreny en TERRITORI, AMB què es van desenvolupar les relacions de dependència entre les LA VOLUNTAT comunitats de pobladors i la senyoria, les quals configuraren D’APROPIAR;SE la base de la societat imposada pels conqueridors. D’UNA PART DELS BENEFICIS GENERATS PEL TREBALL DELS CONCLUSIÓ CAMPEROLS, QUE En conclusió podríem dir que les conquestes encapçalades ERA LA FINALITAT per Ramon Berenguer IV sobre el territori de Tortosa i Lleida, ÚLTIMA DEL MODEL van tenir un fort impacte sobre la societat andalusina que s’ha- DE SOCIETAT IMPOSAT via desenvolupat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta PELS CONQUERIDORS.” des de mitjan segle viii. Entre les principals conseqüències que va sofrir la població musulmana i que hem analitzat al text, cal destacar de manera especial la concentració forçosa d’andalusins en determinats nuclis de població situats a la riba de l’Ebre, una estratègia que responia a la doble inten- ció dels conqueridors d’aconseguir un control rígid sobre la població musulmana alhora que garantien l’explotació dels terrenys més fèrtils de la regió amb mà d’obra experta, tot obtenint així el màxim benefici sobre l’espai usurpat. Aquesta estratègia va provocar una forta dicotomia entre la zona de la Ribera d’Ebre, on hi van romandre un seguit important de comunitats andalusines, i la zona de la Terra Alta, que va quedar pràcticament despoblada i de mica en mica es va anar colonitzant amb població cristiana arribada des d’altres punts de la corona d’Aragó, especialment del Pla de Lleida i del Camp de Tarragona. Respecte al procés colonitzador, cal destacar que va tenir dues etapes ben definides que van destacar per la seva intensi-
242 Miscel·lània del CERE 30 (2020) Població i societat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta des de mitjan segle XII a mitjan segle XIII tat i van seguir la tònica general de la regió. La primera d’aquestes etapes es va estendre de manera aproximada des de 1185 fins a 1210 i va coincidir amb un moment de màxima tensió amb l’estat almohade. Aquesta situació va fer que es donés molta importància a l’aspecte militar; per aquest motiu es van centrar els esforços a consolidar els principals nuclis fortificats de la zona, aquells que apareixien citats com a castrum al document de donació del castell de Miravet de 1153 i que destacaven per la seva posició geoestratègica. Per contra, la segona etapa, que es va estendre entre 1220 i 1250, va coincidir amb un moment de màxima debilitat de l’estat almohade, amb els preparatius de la conquesta del regne de València i amb la caiguda de la línia de frontera Morella - Peníscola i l’avenç inexorable dels catalanoaragonesos vers la ciutat del Túria. Durant aquesta segona etapa, les circumstàncies van fer que la motivació militar passés a un segon terme deixant pas a la motivació econòmica, és a dir, a la intenció de fixar i d’augmentar la població al llarg i ample del territori per incrementar els beneficis obtinguts a través de l’exacció de la renda pagesa. De fet, tant el procés de concentració de persones en determinats nuclis de ribera com el posterior procés de colonització van ser promoguts pels poders feudals que havien contribuït en les conquestes de mitjan segle xii i s’havien vist beneficiats pel repartiment del territori, amb la voluntat d’apropiar-se d’una part dels beneficis generats pel treball dels camperols, que era la finalitat última del model de societat imposat pels conqueridors. En aquest sentit, si ens centrem en la implantació del feudalisme a la zona, observem que es va manifestar de dues formes molt clares: en primer lloc, amb la proliferació de pactes senyorials per la redistribució de béns i drets entre els principals poders feudals que s’havien vist beneficiats pel repartiment del territori; en segon lloc, amb la imposició d’un seguit de relacions de dependència per mitjà de les quals les comunitats camperoles van quedar sotmeses als diversos magnats. Aquestes relacions de dependència, imposa- des per la senyoria però alhora acceptades pels habitants dels diversos llocs de la zona, encara que fos de manera forçada, van ser les que van marcar l’evolució de les comunitats rurals cristianes i musulmanes al llarg del segle xiii i les que van donar forma al model de societat que es va desenvolupar al territori de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta després de les conquestes de Ramon Berenguer IV.
BIBLIOGRAFIA AA .VV. (2010): Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Volum III i volum IV. Fundació Noguera, Barcelona. Artigues, P. L. (1997): “Memòria de la intervenció arqueològica efectuada a les cava- llerisses del Castell de Miravet”, recuperat el 18-05-2020 en línia:
Miscel·lània del CERE 30 (2020) 243 C. Sampé
Coromines, J. (1989-1997): Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. Curial / la Caixa, Barcelona. Curto, A. (1988): “Resultats de les prospeccions arqueològiques al castell de Miravet”, dins Acta Arqueològica de Tarragona, I (1987-1988) . Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Tarragona, p. 49-61. Font i Rius , J. M. (1977): “La carta de seguridad de Ramón Berenguer IV a las morerías de Ascó y Ribera del Ebro (siglo xii)”, dins Homenaje a Don José María Lacarra de Miguel en su jubilación del profesorado. Anubar, Saragossa, p. 261-283. Guichard, P. (2003) “Quelques reflexions sur la societé urbaine en Al-Andalus”. Mai- nake, 25: 7-20. Laliena, C., coord. (2016): Matarranya, gentes y paisajes en la Edad Media . Comarca del Matarranya, Valderrobres. López Alsina, F. (2002): “El encuadramiento eclesiástico como espacio de poder: de la parroquia al obispado.”, dins Iglesia Duarte, J. I. de la; Martín Rodríguez, J. L. (coords.), Los espacios de poder en la España medieval. XII Semana de Estudios Medievales, Nájera, del 30 de julio al 3 de agosto de 2001 . Instituto de Estudios Riojanos, p. 425-457. Miret, J. (1910): Les cases de templers i hospitalers en Catalunya. Aplech de noves i documents historichs. Impremta de la Casa Provincial de Caritat, Barcelona. Negre, J.; Suñé, J. (2019): “Territorio, fiscalidad y actividad militar en la formación de un espacio fronterizo. La consolidación de Tortosa como límite extremo del Al-An- dalus Omeya”. Anuario de Estudios Medievales, 49/2: 705-740. Ortega, P. (1991): “Un nuevo documento repoblacional de la Ribera d’Ebre (Tarrago- na)”, dins Miscel·lània en homenatge al P. Agustí Altisent, p. 519-528. — (1995): La sociedad de las Tierras del Ebre. El señoría templario y hospitalario de la Ri- bera d’Ebre y la Terra Alta (1150-1350) . Tesi doctoral, Universitat Rovira i Virgili, Tarragona. — (2000): Musulmanes en Catauña. Las comunidades musulmanas de las encomiendas templaria y hospitalarias de Ascó y Miravet (siglos XII-XIV). Pagarolas , L. (1999): Els templers de les Terres de l’Ebre (Tortosa). De Jaume I fins a l’abolició de l’orde (1213-1312). Volum I, Diputació de Tarragona, Tarragona. Romero , M. (1977): “El señorío catalán de los Entenza a la luz de la documentación existente en el Archivo Ducal de Medinaceli: años 1173-1324”. Historia. Instituciones. Documentos, 4: 515-582. — (2009): “Una relectura de la carta de convenio y seguridad de Ramon Berenguer IV a las morerías de Tivissa y Mora (Tarragona) en la versión de la Baronía de Entenza”. HID, 36: 399-418. Ruy-Fernández , J. (2004 [1917]): Notas históricas y estadísticas del lugar de la Palma de Ebro. Associació cultural l’Espona, la Palma d’Ebre. Sabaté , F. (1996): L’expansió territorial de Catalunya (segles IX -XII): conquista o repoblació? . Universitat de Lleida, Lleida.
244 Miscel·lània del CERE 30 (2020) Població i societat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta des de mitjan segle XII a mitjan segle XIII
Serrano Daura , J. (1996): Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova. Batllia de Miravet; Comandes d’Horta, d’Ascó i de Vilalba; i Baronies de Flix i d’Entença . Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. — (2013): “Les cartes de població i la colonització de les Terres de l’Ebre”. Miscel·lània del CERE, 24: 225-238. Torró , J. (2008): “Colonización y colonialismo medievales. La experiencia catalano-ara- gonesa y su contexto”, dins Cano, G.; Delgado, A. (ed.), De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales. Universitat de València, València, p. 91-118. Vila i Carabassa , J. M. (2008-2009): “Aproximació histórica i arqueológica al procés de formació del nucli antic de Tivissa”. Arqueología Medieval , 4-5: 70-99. Virgili , A. (2010): “Gent Nova. La colonització feudal a la Catalunya Nova (segles xii- xiii)”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXI: 77-102. Zurita, J. de (1610): Anales de la Corona de Aragón. Colegio de San Vicente Ferrer, Sa- ragossa, p. 78. En línia:
Fonts documentals impreses Alvira , M. (2010): Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona (1196-1213) . Volum III, CSIC, Saragossa. Bofarull, P. de (1849): Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, publicada por real orden (CODOIN). Volums IV i VIII, Establecimiento litográfico y topográfico de José Eusebio Monfort, Barcelona Font i Rius , J. M. (1969-1983): Cartas de población y franquicia de Cataluña . Volums I i II, CSIC, Barcelona. Lacarra, J. M. (1982-1985): Documentos para el estudio de la reconquista y la repoblación del valle del Ebro. Volum II, Anubar, Saragossa. Ledesma Rubio , M. L. (1991): Cartas de población del reino de Aragón en los siglos medie- vales. Institución Fernando el Católico, Saragossa. Sánchez Casabón, A. I. (1995): Alfonso II. Rey de Aragón, conde de Barcelona y Marqués de Provenza. Documentos (1162-1196). Institución Fernando el Católico, Saragossa. Virgili , A. (1997-2018): Diplomatari de la catedral de Tortosa (DTC). Volums I i IV, Fundació Noguera, Barcelona.
Altres fonts Archivo Histórico Nacional, Madrid. (AHN) Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona. (ACA)
Miscel·lània del CERE 30 (2020) 245 C. Sampé
NOTES 1. Laliena, C., coord. (2016): Matarranya, gentes y paisajes en la Edad Media . Comarca del Matarranya, Valderrobres, p. 33-35. 2. Curto, A. (1988): “Resultats de les prospeccions arqueològiques al castell de Miravet”, dins Acta Arqueològica de Tarragona, I (1987-1988) , Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Tarragona, p. 49-61; i també Artigues , P. L. (1997): “Memòria de la intervenció arqueològica efectuada a les cavallerisses del Castell de Miravet”, recuperat a
246 Miscel·lània del CERE 30 (2020) Població i societat a la zona de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta des de mitjan segle XII a mitjan segle XIII
24. Miret, J. (1910): Les cases de Templers i Hospitalers en Catalunya. Aplech de noves i documents historichs . Impremta de la Casa Provincial de Caritat, Barcelona, p. 106-107. 25. Alvira , M. (2010): Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona (1196-1213) . Vol. III, CSIC, Saragossa, doc. 1082, p. 1139. 26. Miquel, F. (1945): doc. 240, p. 253. 27. ACA, Cancelleria, Registres, núm. 2, f. 77v. 28. Zurita, J. de (1610): Anales de la Corona de Aragón. Colegio de San Vicente Ferrer, Saragossa, p. 78. 29. Guillem de Castellvell havia participat en la conquesta de Tortosa i havia estat un dels màxims exponents de la conquesta de Siurana, fins al punt que l’any 1153 apareix entre els signants de la donació del lloc, Font i Rius , J. M. (1969): doc. 94. Deu anys després, el seu germà Albert, actuava com a castlà de Siurana a la carta de poblament de Vilanova de Prades, Ibid., doc. 121. 30. Sobre les característiques dels ordes militars, vegeu Maria Bonet (2011). 31. Sanchez Casabón, A. I. (1995): Alfonso II. Rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provenza: Documentos (1162-1196). Institución Fernando el Católico, Saragossa, doc. 171, p. 250. 32. Per fer-ho, agafarem com a referència els treballs d’autors com Josep Torró i Antoni Virgili sobre les conquestes i colonitzacions cristianes dels segles xii i xiii a les regions de València i Tortosa respectivament. 33. La resistència oposada pels andalusins queda patent en les paraules del comte Barcelona al document de donació del castell de Miravet a l’orde del Temple, quan especifica que la fortalesa fou “presa amb gran esforç”. 34. Bramon, D. (2012): p. 11. 35. El document de protecció atorgat per Ramon Berenguer IV als musulmans de la riba de l’Ebre, publicat per J. M. Font i Rius (1977), és el més explícit sobre la continuïtat de les comunitats musulmanes a la zona de la Ribera d’Ebre i ens mostra una clara voluntat del comte per concentrar els musulmans als llocs anomenats a la carta. 36. Sobre el tema dels mercats d’esclaus són molt interessants els estudis de Maria Teresa Ferrer Mallol. Si ens centrem en la nostra àrea d’estudi, hi ha un document que tot i ser de finals del segle xiii és rellevant per al tema de l’esclavatge, ja que ens indica que el 1289 els templers de la comanda de Miravet eren propietaris de fins a 43 musulmans captius. Ortega, P. (1995): vol. 3, doc. 19, p. 267. 37. Ledesma Rubio , M. L. (1991): Cartas de población del reino de Aragón en los siglos medievales. Institución Fernando el Católico, Saragossa, doc. 127. 38. Serrano Daura, J. (1996): p. 424 i s. 39. Les cartes de poblament lliurades per Alfons el Cast als pobladors d’Horta i de Batea i Algars a Font i Rius , J. M. (1969): doc. 126, p. 184. i doc. 164, p. 227. 40. Virgili , A. (1997): Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193) (DTC). Vol. I, Fundació Noguera, Barce- lona, doc. 381, p. 472-475. 41. La carta d’Horta a Font i Rius , J. M. (1983): doc. 190. Les cartes de Gandesa, el Pinell i Batea a Font i Rius , J. M. (1969): docs. 191, 196, 208, 222 i 219. La carta de Rasquera a Ortega, P. (1191): p. 519-528. 42. La carta de Camposines a Font i Rius , J. M. (1969): doc. 228. Sobre Bot i Arnes, Virgili , A. (2001): DTC, vol. II, doc. 725, p. 395. 43. Font i Rius, J. M. (1983): doc. 397. 44. Font i Rius , J. M. (1969): docs. 244, 272, 283 i 289. La carta de poblament de la Fatarella no ha estat localitzada, però alguns autors indiquen que hauria pogut ser atorgada l’any 1228, com per exemple Josep Serrano (1996), p. 23. 45. Romero , M. (1977): “El señorío catalán de los Entenza a la luz de la documentación existente en el Archivo Ducal de Medinaceli: años 1173-1324”. Historia. Instituciones. Documentos, 4: p. 569. 46. Valguin com a exemple la creació de Pinyeres l’any 1280, Alanyà, J. (1991): “La carta de poblament de Pinyeres (Batea, Terra Alta), Anuario de Estudios Medievales, 21: p. 97-142, o la creació de la Pobla de Massaluca l’any 1294, Ortega, P. (1986-1987): “La carta de población de la Pobla de Massaluca (1295)”, Acta Histórica et Archaeologica Mediaevalia, 7-8: p. 193-204. 47. Gandesa va obtenir el privilegi de celebrar un mercat setmanal l’any 1235 [en línia:
Miscel·lània del CERE 30 (2020) 247 C. Sampé
50. Font i Rius, J. M. (1983): doc. 397, p. 687. 51. Sobre la gestió del territori i de la població que va dur a terme Arnald de Fonollar com a castlà de Tivissa, Palet , T.; Romero , M. (1987): Capbreu de la baronia d’Entença (s. XIV). Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Tarragona. 52. AA .VV. (2010): doc. 939, p. 1505-1507. 53. López Alsina, F. (2002): “El encuadramiento eclesiástico como espacio de poder: de la parroquia al obispado”, dins Iglesia Duarte, J. I. de la; Martín Rodríguez, J. L. (coords.), Los espacios de poder en la España Medieval. XII Semana de Estudios Medievales, Nájera, del 30 de juliol al 3 d’agost de 2001, Instituto de Estudios Riojanos, p. 438. 54. Virgili , A. (1997-2018): DTC, vol. I, docs. 35 i 381; vol. IV, docs. 799 i 847. 55. Bonet, M. (2006): “Las dependencias personales y las prestaciones económicas en la expansión feudal en la Cataluña nueva (siglo xii)”, Hispania, LXVI, 223: 425-482. 56. Publicada per Font i Rius, J. M. (1977). 57. Palet , T.; Romero , M. (1987): Capbreu de la baronia d’Entença (s. XIV). Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Tarragona. 58. Així consta a les cartes de poblament d’Horta, Gandesa, el Pinell (1198), Batea, Algars i Pinyeres. La car- ta d’Horta a Font i Rius , J. M. (1983): doc. 190. Les cartes de Gandesa, el Pinell, Batea i Algars a Font i Rius , J. M. (1969): docs. 196, 208, 219 i 344. La carta de Pinyeres a Alanyà, J. (1991). 59. A les cartes de poblament d’Horta, Gandesa, el Pinell (1198), Batea, Algars i Pinyeres s’imposa un cens individual per a cadascuna de les famílies, mentre que a les cartes de Camposines, Vilalba, la Vall de Batea o la Pobla de Massa- luca s’exigeix un cens al conjunt de veïns del lloc. Les cartes de Camposines, Vilalba i la Vall de Batea a Font i Rius , J. M. (1969): docs. 228, 244 i 283. La carta de la Pobla de Massaluca, Ortega, P. (1986-1987). 60. En bona part dels instruments poblacionals concedits es contempla aquest aspecte, tot essent especialment específics els documents referents a Gandesa, el Pinell o Vilalba. Vegeu les notes 58 i 59.
248 Miscel·lània del CERE 30 (2020)