TORTOSA 2005 Director: Albert CURTO

Consell de Redacció: Ana ACUÑA, Pere AUDÍ, Emetri FABREGAT, Ester GALINDO, Jordi MARCH, Joan MARTÍNEZ, Enric QUEROL, Joan ABATÉ, Roc SALVADÓ, Núria SEGARRA, Maria UTGÉS, Jacobo VIDAL

Consell Assessor: Ignasi BAIGES (Universitat de Barcelona), Blanca BULDAIN (UNED Madrid), Vicent GARCÍA (Universitat Jaume I), Borja de RIQUER (Universitat Autònoma de Barcelona), Albert ROSSICH (Universitat de Girona), Josep SOLERVICENS (Universiat de Barcelona), Maria Rosa TERÉS (Universitat de Barcelona), Joan Ramon TRIADÓ (Universitat Barcelona)

Edita:

Amb el suport de:

© Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre Consell Comarcal del Baix ebre, Centre d’Estudis Històrics Coberta: Dibuix portada d’un forcat. Any 1581. AHCTE, Fons Ajuntament Tortosa reg. 3079 ISSN: 1135-6014 Dipòsit Legal: T. - 1.689-2005 Revisió de textos: Servei Local de Català de Tortosa Imprès a Impremta Querol, S.L. - Tortosa Index

Dossier: Bandolerisme i bandositats

1. Presentació: El bandolerisme a les Terres de l’Ebre (Segles XVI-XVII) Agustí Alcobero ...... 9

2. Cristòfol Despuig i les bandositats tortosines de mitjan segle XVI Enric Querol Coll ...... 19

3. Els Clua de Corbera, bandolers de les Terres de l’Ebre J.Hilari Muñoz ...... 39

4. El bandolerisme català dels segles XVI i XVII a les terres del Maestrat Vell de Montesa Joan Ferreres Nos ...... 67

5. Entorn de les unions contra lladres i bandolers a les Terres de l’Ebre. Les de Paüls, Horta de Sant Joan, Arnes, Bot, Caseres i Prat de Comte, de 1606, i les de Tortosa de 1606, 1612, 1616 i 1631 Salvador Rovira ...... 105

Arqueologia

6. Poblament andalusí al riu Sénia Toni Forcadell Vericat Mar Villalbí Prades Victòria Almuni Balada ...... 121

3 Documents

7. L’Església de Sant Jaume de Tortosa. Documents sobre la “promoció artística” del Municipi a la Baixa Edat Mitjana. Jacobo Vidal Franquet ...... 171

Miscel·lània

8. La Diputació del General a les Terres de l’Ebre. La col·lecta ﬁ scal de Tortosa (1560-1599) Miquel Pérez Latre ...... 201

9. Els espais conventuals i la seva projecció eremítica: el desert de Cardó. Carme Narváez Cases ...... 237

10. La fundació del Banc de Tortosa (1881) Emili Llorente ...... 255

11. L’associacionisme agrari al delta de l’ebre. (Dels inicis de l’expansió arrossera ﬁ ns a l’esclat de la Guerra Civil) Josep Ferran Bel ...... 295

Notes

12. El contracte del retaule dels sants Joans de Rossell, dels germans Serra Jacobo Vidal Franquet ...... 327

4 Presentació

Un any més, Recerca es proposa afegir una nova peça al trencaclosques historiogràﬁ c de les Terres de l’Ebre; en aquesta ocasió, sobre el bandolerisme i les bandositats, o lluites de bàndols senyorials. El fenomen del bandolerisme, amb una ja gruixuda bibliograﬁ a, tant des de l’òptica catalana com valenciana, manca encara a la nostra àrea, negligida pels estudiosos del tema, d’un estudi global que doni compte tant del procés factual dels esdeveniments, com de la seva interpretació social.

Al nostre entendre, en aquest, com en altres casos, no podem entendre en profunditat aquest subjecte de la història del país si obviem allò que s’esdevingué a l’Ebre català. I no només per la importància per se d’aquest territori a l’Edat Moderna, sinó també perquè Catalunya no és, ni ha estat mai, un compartiment estanc, aïllat dels regnes veïns. És precisament en aquest aspecte que l’estudi de l’antiga vegueria de Tortosa i Ribera d’Ebre –que identiﬁ quem, grosso modo, amb les actuals Terres de l’Ebre– ens ajuda a entendre la complexitat i la diversitat del país, ja que aquest és el territori on es fa més evident la mescla i l’intercanvi –allò que ara anomenen fusió– entre els diferents nacions de la Corona d’Aragó, mitjançant una sèrie diversa i nombrosa de vincles econòmics, culturals, lingüístics, administratius, i parentius en els quals, aquí i ara, no podem entrar.

Els articles del Dossier, tot i no ser aquest gran estudi que potser alguna tesi doctoral conformarà en el futur, obren interessants línies d’investi- gació sobre el tema del bandolerisme i les bandositats: la volubilitat de la frontera del Sénia –adés i ara–, el sorgiment de caps i quadrilles de bandolers autòctones, retratades en els inefables romanços populars de l’època, la utilització per part de la noblesa i de les autoritats d’aquests

5 escamots de criminals, les lluites pel poder local i la seva incardinació a les lluites de bàndols a nivell nacional, així com la resposta de la Mo- narquia a aquesta violència social, són alguns del punts que es posen de relleu en els diversos articles.

Per acabar, voldríem que aquests estudis locals, que no localistes, su- messin i fossin útils per a eixamplar una mica la necessària entesa pano- ràmica del fenomen a nivell català i espanyol. Fins l’any que ve.

6 Dossier: Bandolerisme i bandositats

Recerca, 9 (2005) pàg. 9-17

Presentació: El bandolerisme a les Terres de l’Ebre (Segles XVI-XVII)

Agustí ALCOBERRO Universitat de Barcelona

RESUM

L’article planteja un estat de la qüestió de la refl exió historiogràfi ca recent al voltant del bandolerisme català i presenta els articles que componen el Dossier. Les obres de Joan Reglà (1966), Núria Sales (1984) i Xavier Torres (1991, 1993) conformen un marc general d’anàlisi, amb aportacions rellevants de caràcter cronològic, geogràfi c i social –i amb notables implicacions de contingut polític-. Sembla prou demostrada la relació entre el bandolerisme i l’aparició de l’estat modern –i de la violència d’estat-. Pel que fa a les conjuntures econòmiques, s’endevina un clar paral·lelisme entre els anys àlgids del bandolerisme català i els grans canvis estructurals produïts en l’economia del Principat en el “segle decisiu” 1550-1640, per emprar la terminologia encunyada per Albert Garcia Espuche. Sobre aquest marc conceptual, els articles del Dossier presenten, des de perspectives diverses, una panoràmica interessant sobre el bandolerisme de les Terres de l’Ebre, una de les àrees geogràfi ques fi ns ara menys estudiades pel que fa a aquest fenomen. En destaquen dos trets de conjunt: des d’un punt de vista metodològic, l’ús complementari dels grans arxius nacionals i dels arxius locals i comarcals, que disposen d’una gran riquesa documental; pel que fa al contingut, la presència permanent de la frontera situada al riu Sénia, que dota el bandolerisme de les Terres de l’Ebre d’uns trets comuns i alhora específi cs en el marc català.

RESUMEN

El artículo plantea un estado de la cuestión de la refl exión historiográfi ca reciente entorno al bandolerismo catalán y presenta los artículos que componen el Dossier. Las obra de Joan Reglà (1966), Núria Sales (1984) y Xavier Torres (1991, 1993) conforman un marco general de análisis, con aportaciones relevantes de carácter cronológico, geográfi co y social –y con notables implicaciones de contenido político-. Parece sufi cientemente demostrada la relación entre el bandolerismo y la aparición del estado moderno –y de la violencia de estado-. En cuanto a las coyunturas económicas, se adivina un claro paralelismo entre los años álgidos del bandolerismo catalán y los grandes cambios estructurales producidos en la economía del Principado en el “siglo decisivo” 1550-1640, por utilizar la terminología acuñada por Albert Garcia Espuche.

9 Sobre este marco conceptual, los artículos del Dossier presenta, desde perspectivas diversas, una panorámica interesante sobre el bandolerismo de las Terres de l’Ebre, una de las áreas geográﬁ cas hasta ahora menos estudiadas en referencia a este fenómeno. Destacan dos características de conjunto: des del punto de vista metodológico, el uso complementario de los grandes archivos nacionales y de los archivos locales y comarcales, que disponen de una gran riqueza documental; en referencia al contenido, la presencia permanente de la frontera situada en el río Sénia, que dota al bandolerismo de las Terres de l’Ebre de unos caracteres comunes y a la vez especíﬁ cos en el marco catalán.

ABSTRACT

This article brings up a state of the question on the latest Catalan banditry historiographical reﬂ ection, and it introduces the articles of the «Dossier» as well. The works of Joan Reglà (1966), Núria Sales (1984) and Xavier Torres (1991, 1993) built a general framework of analysis with relevant chronological, geographical, social and political documentary contributions. The links between banditry and the blossoming of the modern states –and state violence– is beyond doubt. Regarding the economic aspects, there is a clear parallelism between the golden years of Catalan banditry and the dramatic structural changes that took place in Catalonia during the «decisive century» (1550-1640), to quote Albert Garcia Espuche’s terminology. On the basis of this conceptual framework the articles of the «Dossier» introduce an interesting panoramic view of the banditry in Terres de l’Ebre, one of the geographical areas most neglected by academical research on the subject. These articles present two outstanding common traits. From a methodological point of view, the complementary use of the national archives, together with the local or regional ones, which keep a rich documentary heritage. Regarding the contents, the permanent presence of the border in the River Sénia, that gives to the banditry of the Terres de l’Ebre a common and, at the same time, speciﬁ c characteristics.

10 En la introducció de la important obra Nyerros i cadells: bàndols i bandolerisme a la Catalunya moderna (1590-1640), publicada el 1993, Xavier Torres presentava la regió de Tortosa com «un dels àmbits geogràfi cs particularment propicis segons allò que hem pogut captar fragmentàriament» per a la relització «d’altres estudis regionals o monogràfi cs sobre les bandositats catalanes».1 L’observació de Torres, autor també de la síntesi més completa sobre el bandolerisme català dels segles XVI i XVII,2 queda plenament justifi cada amb la lectura dels articles que componen aquest Dossier, i que ens acosten, des de perspectives diverses, al fenomen del bandolerisme de les Terres de l’Ebre, probablement el més desconegut fi ns ara del complex entramat d’accions i reaccions que Joan Reglà va qualifi car, en una obra ja clàssica, com el «bandolerisme català del Barroc».3

El bandolerisme català: un estat de la qüestió

Com és sabut, el treball de Reglà, publicat el 1966, va iniciar una important renovació historiogràfi ca en aquest camp. Mitjançant l’estudi d’una part signifi cativa de la ingent documentació conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Reglà va desmentir les tesis politicoidelògiques desenvolupades pels historiadors romàntics, en especial per Víctor Balaguer; va formular una doble tipologia –bandolerisme senyorial i bandolerisme popular- per referir-se als orígens socials dels seus protagonistes; va fi xar una cronologia precisa per als seus anys de màxim desenvolupament –que s’iniciaria el 1539, data de la primera pragmàtica dedicada al bandolerisme, com a fenomen clarament diferenciat de les bandositats senyorials de l’edat mitjana, i es clouria el 1633, amb la detenció i execució del bandoler Joan Sala, Serrallonga-; i va advertir sobre les difi cultats d’etiquetar, en termes socials o polítics, els bàndols de “nyerros” i “cadells” –en els quals, tanmateix, creia endevinar, en termes més o menys nebulosos, els interessos del poder feudal i de les ciutats, respectivament.

Els estudis posteriors han tendit a conﬁ rmar algunes de les idees centrals proposades per Joan Reglà, però també a matisar-les i a enriquir-les amb aportacions diverses, notablement amb el recurs als arxius locals i amb un buidatge més sistemàtic de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Així, Núria Sales en el seu estudi sobre la noblesa bandolera pirinenca,4on utilitzà un gran nombre

1 Xavier Torres i Sans: Nyerros i cadells : bàndols i bandolerisme a la Catalunya moderna (1590-1640). Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona – Quaderns Crema, 1993. La cita correspon a la pàgina 19. 2 Xavier Torres i Sans: Els bandolers (s. XVI-XVII). Vic, Eumo ed., 1991. 3 Joan Reglà: El bandolerisme català del Barroc. Barcelona, edicions 62, 1966. 4 Núria Sales: «El senyor de Nyer sense els nyerros (Senyors bandolers, senyors ferraters, senyors alt-jus- ticiers)», dins: Senyors bandolers, miquelets i botiﬂ ers. Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII.

11 de fons documentals nord-catalanes, va qüestionar el suposat empobriment de la petita noblesa com una de les causes centrals del bandolerisme. D’altra banda, va remarcar la importància de la formació de les fronteres d’estat en el sorgiment del fenomen bandoler. Ambdues idees resulten d’especial interès en abordar aquest fenomen a les Terres de l’Ebre. Sales tendeix a situar el bandolerisme català modern en un context geogràﬁ c molt més ampli, de dimensions europees –i en un marc cronològic també major, que arrenca si més no dels segles baixemedievals–, caracteritzat pel pas de la guerra privada o feudal a la guerra d’estat. És en aquest marc general on qüestiona la suposada originalitat del bandolerisme català, ﬁ ns al punt d’encapçalar un dels seus treballs posteriors amb la pregunta inquietant: «Existí un bandolerisme català del Barroc?».5

Els treballs de Xavier Torres, ja esmentats, han permès una important sistematització de la geograﬁ a i la cronologia bandoleres, però també han suposat una notable aportació pel que fa a la seva interpretació de conjunt. Tot partint d’un ampli estudi dels fons custodiats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i de diversos arxius locals i comarcals –notablement, de la comarca d’Osona–, Torres ha remarcat les importants vinculacions entre bandolers d’origen popular i bandolers nobles –i encara amb els seus fautors o col·laboradors d’extracció senyorial i de la mateixa administració virregnal–. Des d’aquesta perspectiva, segons Torres, el bandoler català no va respondre en cap cas al model de “rebel primitiu” (per utilitzar la clàssica expressió encunyada per Eric J. Hobsbawm).6 D’altra banda, Torres nega qualsevol contingut social o ideològic als bàndols de “nyerros” i “cadells”, que foren en realitat xarxes de solidaritat construïdes sobre una multiplicitat de conﬂ ictes locals, mitjançant el clientelisme i els llaços familiars. Torres subratlla també la importància estratègica que van tenir per a la monarquia i per a la conformació de la frontera d’estat les guerres del comtat de Ribagorça (1579-1589), en què senyors i vassalls van utilitzar quadrilles bandoleres. El pas de la “legalitat feudal” a la “legalitat estatal”, notablement contundent en les conjuntures repressives de 1592-1593 i de 1616, afeblí la noblesa catalana i, amb ella, les mateixes bases del pactisme, perquè, com recorda Torres, «la pau del príncep mai no fou políticament neutra».7

La conformació de l’estat modern –i de la violència d’estat- va ser un factor clau en l’aparició (i la repressió) del bandolerisme. I la peculiaritat de la nova construcció política a Catalunya –a causa de la pervivència d’una sobirania

Barcelona, Empúries, 1984. Vegeu també alguns estudis posteriors d’aquesta autora publicats a Núria Sales: De Tuïr a Catarroja. Estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó (segles XV-XVII). Catarroja- Barcelona, ed. Afers, 2002. 5 Publicat a Núria Sales: De Tuïr a Catarroja…, p. 167-181. El text original és de 1985. 6 Eric J. Hobsbawm: Bandidos. Barcelona, ed. Ariel, 1976. 7 Xavier Torres: Els bandolers..., p. 194.

12 compartida, del desenvolupament de l’administració virregnal però també de les institucions de la terra i, en deﬁ nitiva, de la paràlisi legislativa- va dotar aquest fenomen d’uns trets especíﬁ cs.

No és tan evident, però, la relació entre bandolerisme i conjuntures econòmiques. En aquest punt, la interpretació de Reglà sembla clarament deutora de la història vuit-centista, que tendí a considerar el bandolerisme com una conseqüència de la crisi econòmica i social. Les aportacions recents d’Albert Garcia Espauche, que consideren el període 1550-1640 com un “segle decisiu”, en el qual es van produir alguns canvis estructurals bàsics que preﬁ guren l’embranzida del segle XVIII, obliguen a replantejar aquell punt de vista.8 En aquest període, segons Garcia Espuche, es van construir les principals xarxes urbanes de Catalunya. Aquest procés augura ja la conversió del Principat en un mercat integral, amb importants repercussions econòmiques i socials: l’especialització regional del treball (que allunya de Barcelona les primeres fases de la producció manufacturera, notablement en el sector tèxtil), el paper hegemònic del Cap i Casal, l’expansió d’alguns nuclis d’empresaris i paraires i la proletarització d’altres sectors artesanals o l’especialització agrícola de les comarques millor situades en les noves xarxes urbanes i més productives, per contrast amb les noves àrees perifèriques, on s’imposa el monoconreu cerealístic i l’estancament econòmic.

Aquest procés, de fet, ja va ser percebut pels testimonis coetanis. La Geografi a de Catalunya redactada per Pere Gil l’any 16009 és ja la d’un territori on el sistema domiciliari es troba àmpliament generalitzat. De la seva lectura es dedueix també l’existència d’una àmplia diferenciació social, tant en l’àmbit rural –amb pagesos rics, emfi teutes o propietaris, i una massa de parcers, masovers i jornalers empobrits- com en l’urbà –i en especial en el món dels gremis, en què alguns sectors inicien un procés imparable d’ascensió social, mentre altres assisteixen a una proletarització progressiva-. No deixa de resultar impactant el paral·lisme cronològic entre el procés de transformacions estructurals i econòmiques defi nit per Albert Garcia Espuche (situat entre els anys 1550 i 1640) i els anys en què Joan Reglà ubicà l’etapa central del bandolerisme català (1539-1633).

A parer nostre, ambdós fenòmens es troben íntimament relacionats. La societat catalana moderna va mantenir unes inequívoques característiques de tipus

8 Albert Garcia Espuche: Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640. Madrid, Alianza, 1998. 9 Pere Gil: Libre primer de la Història Cathalana en lo qual se tracta de història o descripció natural, ço és de cosas naturals de Cathalunya, dins: Josep Iglésies: Pere Gil (S. I.) i la seva Geografi a de Catalunya. Vol. I. Barcelona, Quaderns de Geografi a, 1949, p. 143-309 (2ª edició, ampliada: Barcelona, Societat Catalana de Geografi a – Institut d’Estudis Catalans, 2002). N’hem extractat alguns passatges a: Agustí Alcoberro: Identitat i territori. Textos geogràfi cs del Renaixement. Vic, Universitat de Barcelona – Eumo ed., 2000.

13 feudal, però també va viure l’ascens i la decadència de nous i vells grups socials com a conseqüència de les transformacions econòmiques en curs. Entre els primers cal ressenyar alguns col·lectius de paraires, mercaders i empresaris urbans, que van viure, sovint a través d’una estratègia desenvolupada en generacions successives, un procés imparable d’acumulació de capitals i de promoció social; també el col·lectiu de pagesos acomodats, que van tendir a liderar les comunitats rurals i que, en molts casos, van esdevenir comerciants o rendistes. Entre els segons, cal referir-se, en especial, a la petita noblesa, que va haver de desenvolupar, amb més o menys encert, diverses estratègies per a la seva perpetuació com a classe. Però els més perjudicats pels canvis foren els sectors populars –els pagesos sotmesos a un altre tipus de contractes, els jornalers de la ciutat i del camp, la major part dels artesans-, que van assistir a un procés inequívoc de diferenciació social, que va suposar per a molts una semiassalarització o una proletarització deﬁ nitiva.

Van ser aquests sectors –petita noblesa i classes populars– els que van nodrir, des de perspectives diverses, el fenomen de la delinqüència rural. El nou bandolerisme modern no va ser el resultat de la crisi, sinó de l’expansió econòmica –un procés de llarg abast que, com tota gran transformació, va tenir vencedors i vençuts–. I les seves conseqüències es van notar de manera més intensa i precoç en aquelles comarques que es van inserir més aviat en la dinàmica del canvi. En un sentit paral·lel, caldria situar el cant del cigne del bandolerisme, esdevingut en la dècada de 1630, en el moment en què la recomposició econòmica i social del país l’ha dotat ja d’uns mecanismes més estables –sense negligir, però, els efectes de la repressió virregnal.

Els estudis esmentats de Joan Reglà, Núria Sales i Xavier Torres, juntament amb els que s’han realitzat des de l’àmbit de les fonts literàries,10 conformen un marc general d’interpretació del bandolerisme català, caracteritzat per uns trets socials i culturals comuns, però també per una gran diversitat de casuístiques, contextos espacials i temporals i fi ns i tot trajectòries biogràfi ques. Aquest és, d’altra banda, un fenomen comú a tots els conceptes historiogràfi cs. Si l’adopció de models únics, o unicausals, ens condemna a la simplifi cació i a la caricatura –i, doncs, a la falsedat–, un anecdotisme desmesurat i curt de volada corre el risc d’evitar qualsevol generalització o interpretació –a passar de la història a la pura erudició. És per això que les fonts que manquen d’estudis sitemàtics –com la documentació de l’Arxiu de Poblet, que ha estat recentment descrita per Valentí Gual, i que ens aporta una documentació ingent sobre el fenomen

10 Joan Fuster: «El bandolerisme català», dins Literatura i llegenda, vol. V d’Obres Completes. Barcelona, edicions 62, 1977, p. 45-292; Xavier Torres (ed.): Torna, torna Serrallonga. Història i llegenda dels bandolers catalans del barroc. Barcelona, Fundació la Caixa, 1994; Agustí Alcoberro: «La imatge del bandoler en la literatura popular», dins Pirates, bandolers i bruixes a la Catalunya dels segles XVI i XVII. Barcelona, ed. Barcanova, 2004, p. 131-157.

14 del bandolerisme–11 han de permetre ampliar i, on calgui, matisar o revisar, un pòsit factual i interpretatiu que es revela ja prou sòlid. La pulsió entre història local i història nacional és un recorregut de doble sentit: la primera constitueix un magníﬁ c laboratori per a la comprovació de les construccions intel·lectuals generades des de la segona; però aquesta tampoc no pot avançar sense les aportacions de la història local, que en algunes ocasions poden resultar decisives. Creiem que aquest és un dels encerts metodològics que caracteritzen els articles publicats en aquest Dossier.

El bandolerisme a les Terres de l’Ebre: algunes notes

Com és natural, els quatre articles que componen aquest Dossier obeeixen a interessos i expectatives diversos. No és el nostre objectiu entrar en la seva descripció detallada: el lector podrà gaudir-ne directament a través de la seva lectura. Tanmateix, entenem que allò que se’ns demana des de la revista Recerca és una visió de conjunt, que permeti destacar-ne algunes de les principals aportacions, i també la seva relació amb alguns dels àmbits interpretatius que han suscitat més debat en el conjunt de la historiograﬁ a sobre el bandolerisme català. Qualsevol altre punt de partida fóra, en qualsevol cas, desmesurat, atesos els nostres escassos coneixements sobre la història de les Terres de l’Ebre –una constatació que ens dol més de fer ateses les nostres arrels familiars.

Els quatre articles que componen aquest Dossier tenen, d’entrada, un doble tret comú, de caràcter metodològic i de contingut. Des del punt de vista de la metodologia, voldríem ressaltar que combinen l’atenció als grans arxius nacionals –en especial, l’Arxiu de la Corona d’Aragó- amb l’estudi dels arxius locals i comarcals: l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre i l’Arxiu Històric Diocesà de Tortosa. Aquest punt de partida, especialment evident en els treballs de Joan Hilari Muñoz i Enric Querol, es combina amb el recurs a un altre arxiu local ben conegut de l’autor –el de Tarragona–, en el cas de Salvador- J. Rovira, i amb el seguiment d’una temàtica “catalana” o “principatina” a través de l’Arxiu del Regne de València, en l’article de Joan Ferreres. El coneixement de la bibliograﬁ a general sobre el tema permet inserir les aportacions originals extretes de les fonts consultades en un marc interpretatiu més ampli.

Pel que fa al contingut, l’element comú, i no podia ser d’altra manera, el proporciona la noció de frontera: el riu Sénia com a frontera més aviat prima des del punt de vista físic, però de gran abast i conseqüències en el pla

11 Valentí Gual: Justícia i Terra. La documentació de l’Arxiu de Poblet (Armari II). Valls, Cossetània edicions, 2003.

15 juridicopolític. Aquesta singularitat, que ja va ser notada pels cronistes coetanis,12 confereix al bandolerisme de les Terres de l’Ebre un caràcter específi c, que facilita l’amagatall en cas de persecució però també l’existència d’incursions i relacions de contingut divers en un i altre sentit. Així, Enric Querol detecta la presència de Lluís Oliver de Boteller, al capdavant d’una companyia de «delats catalans», combatent contra els agermanats en terres septentrionals del Regne de València, però també el seu desterrament –i el del seu fi ll, Onofre- en terres valencianes decretat per la Reial Audiència de Catalunya el 1542 –un destí que també correspondrà al cavaller Cristòfor Despuig a la fi de la dècada de 1560-. Per la seva banda, Joan Hilari Muñoz demostra la «gran mobilitat» de Jaume i Llorenç Clua a banda i banda de la frontera i les poderoses proteccions de què disposaven en terres valencianes. Joan Ferreres defi neix el riu Sénia com la «columna vertebral del bandolerisme» i constata, a partir de la documentació virregnal valenciana, la presència gairebé permanent de bandolers catalans al Maestrat, en estat de vaga temporal forçada o bé plenament actius al servei de poderosos locals. Fóra interessant estendre aquesta relació al Regne d’Aragó, al capdavall veí i permanentment vinculat a les Terres de l’Ebre a través del riu comú.

Si l’existència d’una frontera pròxima és l’element més original i específi c del bandolerisme de les Terres de l’Ebre, d’altres aspectes assenyalats pels autors s’acosten més als models generals. L’article d’Enric Querol ens presenta una altra cara de Cristòfor Despuig, que ja intuíem però que ara queda plenament documentada. A més, dóna noves dades sobre la família Oliver de Boteller, una nissaga clau en la política catalana del segle XVI. Els episodis que ens descriu s’inscriuen clarament en allò que hem convingut a anomenar «bandositats senyorials», confl ictes que enfrontaren senyors feudals i oligarques en la «lluita pel control polític i social de la comunitat», com remarca l’autor. Des d’aquesta perspectiva, ens sembla particularment interessant la relació que planteja entre monarquia i elits locals –una relació caracteritzada episòdicament per l’enfrontament, però també, de manera gairebé estructural, per la dependència mútua-, i les refl exions sobre les escasses vies de promoció políticosocial de la noblesa de les Terres de l’Ebre –per una causa específi ca afegida: la peculiar distribució de les places d’insaculació de la Diputació del General, com ja denuncià amargament el mateix Despuig als Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

Si l’article de Querol incideix en les bandositats senyorials, el treball de Joan Hilari Muñoz se centra en dos personatges arquetípics de l’anomenat «bandolerisme popular»: els permanentment enfrontats Jaume (“Bord”) i Llorenç Clua, de Corbera d’Ebre. També en aquest cas veiem tot un seguit 12 «Rafael Martí de Viciana: La vila de Traiguera, porta del regne de València», dins: Agustí Alcoberro: Iden- titat i territori..., p. 45-46.

16 de similituds amb el model de bandoler popular defi nit per la historiografi a: accions delictives d’una gran crueltat, una àmplia mobilitat geogràfi ca, suports poderosos, trascendència literària en forma de romanços de cec i inefi càcia de les diverses modalitats de repressió; la fi de Jaume Clua, mitjançant l’aliança del batlle de Tivissa i la quadrilla bandolera de Llorenç, escenifi ca prou bé els límits boirosos en què es movien delinqüència rural, poders senyorials i poder reial.

L’article de Joan Hilari Muñoz ens permet conèixer de ben a prop, a través de testimonis de primera mà, el funcionament de les Unions contra bandolers, aspecte tractat de manera monogràﬁ ca per Salvador-J. Rovira. L’autor extracta el contingut dels documents fundacionals de les diverses Unions realitzades en Terres de l’Ebre entre 1606 i 1631. Com a aspecte especíﬁ c, destaca la necessitat d’establir concòrdies amb el Tribunal de la Inquisició de València per tal de limitar els furs dels seus familiars davant l’actuació de les Unions; cal remarcar, en aquest sentit, que la diòcesi de Tortosa depenia del tribunal valencià.

L’article de Joan Ferreres documenta la presència i l’actuació de bandolers catalans en terres valencianes i n’estableix una cronologia. En la mesura que refl ecteix la mirada “dels altres” –en aquest cas, de les autoritats virregnals valencianes– resulta de gran interès a l’hora de confi rmar l’existència d’un bandolerisme català amb uns trets específi cs. A primer cop d’ull, les accions produïdes a l’altra banda de la Sénia no difereixen gaire de les que ja hem apuntat : veiem, altra vegada, la barreja d’actes delictius i poderosos suports locals, en la línia ja defi nida alguns anys enrere per James Casey.13 Tanmateix, els bandolers del Principat es caracteritzen per alguna cosa més que la seva presència física –«portant en los sombreros uns plomalls de cua de gall o de capó, que és lo senyal que porten los bandolers de Catalunya». Els defi neix, també, una diferent cronologia: si la presència de quadrilles és protagonitzada gairebé en exclusiva per bandolers del Principat fi ns al 1620, a partir d’aquesta data sorgeix un important bandolerisme autòcton –la qual cosa permet afi rmar a l’autor que el bandolerisme importat en els anys precedents va ser «una mena d’escola per la naixença d’un bandolerisme autòcton valencià».

En defi nitiva, els articles que confegeixen aquest dossier obren noves certeses i nous interrogants sobre un fenomen que gaudeix ja d’una bibliografi a signifi cativa, i tendeixen a omplir un buit ja remarcat per alguns dels seus especialistes: el de Tortosa i les Terres de l’Ebre –ubicades en una posició estratègica i dotades d’un vigor econòmic, social i cultural que en fan, alhora, un exemple arquetípic i un cas excepcional.

13 James Casey: El Regne de València al segle XVII. Barcelona, ed. Curial, 1981.

Recerca, 9 (2005) pàg. 19-37

Cristòfol Despuig i les bandositats tortosines de mitjan segle XVI

Enric QUEROL COLL

RESUM Aquest estudi planteja la implicació del donzell i escriptor Cristòfol Despuig en les bandositats tortosines. Despuig va estar especialment involucrat en aquestes lluites entre faccions urbanes durant la década de 1530, quan el trobem arrenglerat amb el bàndol de Lluís Oliver de Boteller, vescomte de Castellbò, i també durant els anys seixanta. En aquest darrer període, l’enfrontament amb les famílies dels Moliner i dels Oliver de Boteller, membres de l’aparell local de la Inquisició, va provocar l’arrest de Cristòfol Despuig i son ﬁ ll Onofre pel Tribunal de la Inquisició de Valencia.

RESUMEN

Este estudio plantea la implicación del doncel y escritor Cristòfol Despuig en las bandosidades tortosinas. Despuig estuvo especialmente involucrado en estas luchas entre facciones urbanas durante la década de 1530, cuando lo encontramos unido al bando de Lluís Oliver de Boteller, vizconde de Castellbò, y también durante los años sesenta. En este último periodo, en enfrentamiento con las familias Moliner y Oliver de Boteller, miembros del aparato local de la Inquisición, provocó el arresto de Cristòfol Despuig i de su hijo Onofre por parte del Tribunal de la Inquisición de Valencia.

ABSTRACT

The article focuses on the involvement of the nobleman and writer Cristòfol Despuig in the urban feuds of Tortosa. Despuig was especially involved in these faction- ﬁ ghting during the decade of 1530, alongside with Lluís Oliver de Boteller, viscount of Castellbò, and also during the decade of 1560. In this last period, his clashes against the faction of the Moliner and Oliver families, who were part of the local Inquisition structure, resulted in the arrest of Cristòfol Despuig himself and of his son Onofre, by the Valencian Inquisition.

Antecedents familiars

Els estudiosos del tema de les bandositats, o guerres privades entre individus o faccions, coincideixen a assenyalar la difi cultat de precisar la causa desencadenant del procés de formació de bàndols senyorials, sovint obviat en els processos judicials (Reglà 1966:37-42, Torres 1991:80; 1993:28-29, Guia 1997:46-47). Tant si són fruit de confl ictes jurisdiccionals, de lluites territorials per l’aprofi tament de béns materials, de contraposició d’interessos crematístics, o bé d’un punt d’honor magnifi cat pel codi de conducta de l’època, en les bandositats senyorials hi trobem gairebé sempre, subjacent, una base de lluita pel control polític i social de la comunitat per part d’alguns senyors feudals i dels oligarques de les ciutats, com és ben palès en el cas de Lleida a principis del segle XVI.

Els Despuig, llinatge establert a Tortosa des de la conquesta de la ciutat per part de Ramon Berenguer IV (1148), o poc després (cf. Querol Coll 2005a), havien estat, tradicionalment, una de les famílies de prohoms locals i, també tradicionalment, havien estat implicats en les lluites pels mecanismes de control polític. Ja el 1291 tenim constància que el veguer de Tortosa anà a Paüls –baronia dels Despuig durant segles– a ﬁ d’arrestar uns lladres que s’hi van refugiar, però el senyor del lloc, Joan Despuig, n’obstaculitzà la investigació i refusà lliurar-li els malfactors.1 Es tractava de sicaris al seu servei que volia protegir? Xavier Miranda (2000:122-124) ha documentat diverses mobilitzacions de la gent de Paüls al llarg del segle XVI per part dels Despuig contra la vila d’Horta de Sant Joan, i que són un bon exemple de conﬂ ictes territorials feudals i de les convocatòries de vassalls que podien acompanyar-les.

La primera notícia, en rigor, sobre la implicació de la família en les bandositats locals data de 1393, en què el rei Joan I tramet una carta al bisbe i als procuradors on els insta a aturar la discòrdia –«bandositats, o[d]ys e rancors»– entre Gilabert Despuig i «amichs e valedors», i Bernat Ciscar, a ﬁ de d’evitar fets més greus.2

Poc després, el 1417, a ocasió de la visita d’Alfons V a la ciutat, els aposentadors reials Berenguer Pinyol i Roger Descoll demanen al Consell compensacions per exercir de mediadors entre Gilabert Despuig i un tal Berga, caps de bàndol (Galindo 1915:136). El 1425, Marimonda Despuig, cap visible de la família aleshores, denuncia davant les autoritats locals l’atac sofert a la casa pairal del carrer de la Rosa per part de Bernat Pinyol, Miquel Jaume i catorze homes de la seva facció. La brega es va acabar amb la mort d’un servent dels Despuig, entre altres ferits i nafrats. De la protesta presentada per Marimonda es desprèn

1 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa, reg. 1609 (paper). 2 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa, reg. 436 (paper).

21 l’existència de dues faccions: d’una banda, la formada pels Pinyol, Bernat i Orimany, Miquel Jaume i Francesc Manresa, que comptava amb la complicitat del batlle reial Bertomeu Domènech. De l’altra, la de Marimonda Despuig i el seu marit Berenguer de Vilamarí,3 Ramon Despuig, i els Ciscar, Ramon i Alamany, tots cavallers.4 Encara el 1454 tenim notícia de les treves signades entre el clan Brusca-Despuig i els Jordà.5

Més de mig segle més tard, el 1511, els Despuig continuen actius en les bandositats. Aquesta vegada, ha quedat constància de la treva signada entre Pere Canyissar, senyor de Paüls, per una banda, i el donzell Pere-Joan Despuig i Joan Miquel Boteller de l’altra.6 Una possible explicació de la discòrdia entre els Canyissar i els Despuig vindria donada pels hipotètics litigis o, simplement, l’animadversió que la família tindria envers els nous posseïdors del feu de Paüls.7 Aquesta vila del Port tenia per als Despuig un valor simbòlic i sentimental molt important, ja que, segons explica Cristòfol Despuig als Col·loquis (II, 103-107)8 li havia estat donada a Roger Despuig per Ramon Berenguer IV en premi per la seva valerosa contribució a la conquesta de Tortosa –fou un dels quatre primers cavallers que van assaltar la muralla de la Suda el 1148. Tot i l’aﬁ rmació de Cristòfol Despuig, Roger Despuig resta de moment en l’àmbit llegendari, ja que no ha estat documentat i, més a més, sabem positivament que el senyoriu de Paüls fou donat als cavallers Guerau de Riu, Pere de Santmartí i Ramon de Queralt el 1168 (cf. Curto 1993:17-21). Fos com fos, els Canyissar –posteriorment, Sebil de Canyissar– i els Despuig s’enfrontaran repetidament durant bona part de segle XVI.

Lluís Oliver de Boteller, paradigma del senyor bandoler

A principis de segle XVI, irromp un personatge clau en la política tortosina i catalana: Lluís Oliver de Boteller (Tortosa, c. 1487- c. 1556), conegut, principalment, per haver estat infeudat vescomte de Castellbò el 1528. Oliver de Boteller, que espera encara una biograﬁ a extensa d’acord amb la seva rellevància,9 fou el genearca d’un llinatge que al llarg del segle XVI arribà a donar tres presidents de la Generalitat –Francesc Oliver de Boteller, prior de

3 Avantpassat, segurament, dels famosos militars tortosins Bernat de Vilamarí I (?-1463) i Bernat de Vilamarí II (?-1512), aquest darrer al servei del Papa Alexandre VI. 4 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa, reg. 1356 (paper). 5 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Clavaria 76, f. 74, 79v. 6 AHCTE. Fons notarial de Tortosa (secció històrica), sgn. 1272, f. 33-34. 7 Cap al 1483 Miquel Brusca i Despuig vengué el senyoriu de Paüls al cavaller aragonès Bertomeu de Viu, originari o relacionat amb la vila de Vallderroures (ACTo. Man. Not. Solà 1488, s/f.). A partir de 1511 i sense que en puguem explicar el nexe, Pere de Canyissar, alcaid de Vallderroures, apareix documentat com a nou senyor. 8 En números romans s’indica el col·loqui citat, seguit de la pàgina, segons l’edició de Duran (1981). 9 Un assaig biogràﬁ c sintètic a Querol Coll 2005b.

22 la Seu i germà del vescomte (1530-1533), el canonge Pere Oliver de Boteller, fi ll del vescomte (1575-1578; 1585-1587) i Francesc Oliver de Boteller, abat de Poblet, fi ll, també (1587-1590; 1596-1598)– (Martí i Escayol 2003:61). Mullerat amb Jerònima de Riquer, de l’oligarquia lleidatana, el 1507 (Beguer 1931a:41), Oliver va entrar a formar part del cercle de valedors de Lluís de Riquer, enfrontat a la facció dels Rius-Olzinelles, i que, especialment a partir de 1516, tingué Lleida en estat de guerra fi ns que els caps de facció foren expulsats de la ciutat el 1520 (cf. Lladonosa 1995:14-21).

Aquell mateix any esclatà la revolta dels agermanats a València. Durant el confl icte, el comanador de Montesa Bernat Despuig va demanar ajut militar a Lluís Oliver de Boteller a fi de controlar les terres del Maestrat. El cronista Martí de Viciana ens informa sobre els moviments d’Oliver de Boteller: el març de 1521 acudí en socors de Benicarló, assetjat pels agermanats, amb una companyia de «delats catalanes», és a dir, de ‘bandits’. En vista de l’efectivitat del tortosí, el virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza, va escriure a Oliver convidant-lo a servir la causa reial i, particularment, a socórrer el castell de Peníscola amb els seus «amigos y valedores». El 31 de maig, el virrei demana a Oliver dos mil homes de Catalunya per a enfrontar-se als agermanats (Martí de Viciana 1972:vol. IV, 211-212). El 8 de juny Oliver respon que ha pogut reunir seixanta cavalls i dos-cents infants de son cunyat Riquer, quatre-cents llancers i ballesters de Perot de Castellet,10 del Camp de Tarragona, i que espera també cinc-cents infants de Ramon de Mur, de la Ribagorça. Al mateix temps, explica al virrei que, quant a l’organització militar, no s’ha d’alterar el sistema de capitanies i fi delitats dels que vindran:

toda la gente que verná de Cataluña, [delats], será por complazer más a los cavalleros que los ampraran que por el sueldo; porque todos los que vernán son hombres de sus casas, que por tener bandos, conservan las amistades de los cavalleros. Y ansí, la gente no se puede haver sino por medio de hombres a quien tienen obligación, porque assí lo hazemos en este principado de Cataluña unos por otros (Martí de Viciana 1972:vol. IV, 265).

De la carta d’Oliver voldria destacar tres aspectes: l’evident relació entre els bandits i el cavallers; les àmplies xarxes familiars, de complicitats i de dependències que s’estenien per tot el Principat i també l’enorme capacitat de convocatòria de gent armada tant d’Oliver com de Riquer, afavorida per una noció encara molt feudal de la societat, en què petits senyors mobilitzen vassalls i ﬁ dels a conveniència. Oliver fou nomenat coronel de les tropes catalanes, i tant ell com son cunyat van destacar a la batalla d’Almenara, on pràcticament van acabar els agermanats del nord del Regne.

10 Segurament, Pere de Castellet, senyor d’Altafulla i pare de Perot de Castellet, bisbe d’Urgell lloat per Lluís Ponç d’Icard (cf. Duran 1984:12-13).

23 El 1528, Oliver de Boteller va rebre, en compensació per un deute contret per Germana de Foix, l’usdefruit del comtat de Castellbò, que detentà fi ns al 1548 (cf. Beguer 1931b). El comtat, en ple Pirineu, era, tal i com explica Martí de Riquer, un autèntic vesper, escenari habitual d’actes de contraban, lluites jurisdiccionals, infi ltracions franceses i bandolerisme. Més a més, els habitants, que no estaven d’acord amb el domini d’Oliver, maldaven per tornar a la Corona, fet que els enfrontà sovint amb el nou senyor. Aquest, alhora, seguí una política de coacció i violència contra els seus vassalls, executada amb l’ajut de Joanot Cadell, senyor d’Arsèguel, que, convertit en l’home fort de la zona, i amb carta blanca per part del vescomte, oprimí els homes de Castellbò. Aquestes pràctiques violentes, les subsegüents respostes i aldarulls, i la restitució del vescomtat a la Corona van esdevenir un assumpte d’estat, ja que, davant l’amenaça francesa, es considerà prioritari tenir sota control aquest indret fronterer (cf. Madurell 1970, Casals 2000:338-339). Un altre exemple sobre les tenses relacions entre senyor i vassalls el tenim en la carta de juliol de 1542 en què Jerònima Riquer, comtessa de Castellbò, demana ajut militar a son germà Felip per a controlar «alguns insults que uns tacanys de Tírvia que han mort a March Ferrer, fan [...] ab alguns altres de la terra» (Riquer 1999:139- 140). En la carta s’especifi ca que Riquer havia de trobar-se amb les colles de Francesc Moliner i Perot Socarrats, gendre i valedor d’Oliver de Boteller, respectivament, ambdós de Tortosa (cf. Rovira 1996:185-186; 237-238).

Tota aquesta exhibició de conteses bèl·liques ens ajuda a contextualitzar en la justa mesura l’aparició de Cristòfol Despuig a l’escena de les bandositats tortosines, en l’òrbita del poderós Lluís Oliver de Boteller. Despuig i el vescomte van entrar en contacte estret arran del casament de Cristòfol amb Maciana Curto i Oliver, el 1530. El 1532, el vescomte va apadrinar Àngela, la primogènita de la parella (Beguer 1928:188). En l’àmbit polític i social, aquell principi de la dècada de 1530 va veure revifar les bandositats tortosines, com ho demostra una sèrie d’accions les quals, tot i que no en podem aclarir el fi l argumental, en proven l’efervescència: el desembre de 1529 es presenta a la ciutat Jeroni de Castro, veguer de Lleida, i demana la col·laboració de les autoritats locals per a escorcollar algunes cases per raó del «robo han fet en la persona de la magnífi ca Leonor Riquer de la ciutat de Lleida, disapte prop passat». Segons explica Martí de Riquer, descendent d’aquesta nissaga, Elionor era fi lla del ja difunt Lluís de Riquer i fou raptada per son oncle Felip de Riquer, canonge de Tortosa,11 per motius hereditaris (cf. Riquer 1999:132-136). El juliol del 1531, Miquel Boteller, vicari general de la diòcesi, denuncia haver estat atacat per la facció dels Oliver de Boteller.12 Quan el gener de 1532 es

11 AHCTE. Fons notarial de Tortosa (secció històrica), sgn. 1342, s/f. 2 de desembre de 1529. Riquer, em- però, situa el rapte de la noia cap al 1525. 12 ACA. Cancelleria, reg. 4275. 7 de juliol de 1531.

24 presentà a la ciutat l’agutzil reial Pere-Pau Amat de Palou per tal d’inquirir sobre els conﬂ ictes oberts, va poder viure in situ la naturalesa del conﬂ icte. Mentre estava reunit amb el veguer, el sotsveguer, el lloctinent de batlle i els paers –jutges, a Tortosa– a casa del vicari general Miquel Boteller, van patir un atac de «molta gent armada, així canonges, eclesiàstichs e seculars, per envadir e danyar a ell, dit camarer [Miquel Boteller], ab ballestes parades e piques e altres llinatges de armes y anaren per ciutat [...] prenent de facto gent de la casa de ell».13 Aquella ocasió, l’enviat reial va forçar una treva entre Pere Joan Sebil, Joan Canyissar de Sebil –senyor de Paüls– i Pere Boteller, i la facció contrària, en la qual trobem assenyalat com a capitost Cristòfol Despuig. Despuig prometé complir arrest domiciliari sots pena de 1.000 ducats d’or, i no fer «ampre ni replech de gent alguna», senyal inequívoca de la seva implicació en l’atac a la casa del vicari general.

Tot i els propòsits d’esmenar-se, la situació es va agreujar quan el 1532-1533 la sort féu sortir procuradors primer i segon de la ciutat Lluís Oliver de Boteller –gaudia d’un privilegi reial per a ser insaculat al Consell, malgrat que era de l’estament noble–14 i el doctor en lleis Pere Ferrer, cunyat de Cristòfol Despuig. Sembla que, en previsió d’un atac, o potser com a demostració de força, la facció dels Canyissar va anar introduint homes a la ciutat, que esdevingué una olla a pressió. Amb la connivència de l’alcaid, el castell de la Suda es convertí en el bastió dels Canyissar, «refugi y habitacle de criminosos y bandejats», segons la facció contrària, on hi feien «exercicis de guerra». L’altre punt fort d’aquesta facció era el carrer de Gènova, o de Santa Caterina, domicili dels Canyissar-Sebil, on aplegaren un gran nombre de valedors i bandolers, i muntaren tot un sistema defensiu, amb «barreres a modo de eixèrcit y guerra uberta», arcabussos i peces d’artilleria. En total, comptaven amb més de dos- cents homes armats. Aquest desplegament militar va provocar una contundent resposta dels Despuig, encoberta en forma d’acompliment de la llei, perquè en aquell moment acaparaven els càrrecs de govern. El procurador en cap, Lluís Oliver de Boteller, instà el veguer Francesc Burgués, cosí germà de Despuig, a paciﬁ car la ciutat, però el 7 de gener de 1533 les cases dels Canyissar van tornar a ser atacades. Quan l’endemà, el veguer requereix que retirin l’artilleria del carrer Gènova, Pere Boteller, Pere Joan Sebil, Joan Amich, Francesc-Joan Valls i Miquel Cifré responen, davant notari, que «no són bandolers» i que, de fet, tenien treves amb Despuig, però tenien dret a la defensa pròpia, davant l’atac sofert:

Lo dia de hair, per la part de Cristòfol Despuig y altres amichs y valedors de aquell, en perjuhí de dites treves e compromís [...] envadiren ab molta gent armada ab arquabussos, ballestes, cuyraces y altres linatges 13 AHCTE. Fons notarial de Tortosa (secció històrica), sgn. 1344, 11 de gener de 1532. 14 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa, reg. 1989 (paper).

25 de armes la casa de mossén Joan Canyissar y de Sebil, tirant en dita casa dites armes a les persones dels dits Boteller y Sebil y altres sos amichs y valedors, y encara, lo que més fort és, assetjant y envadint la casa del mag. micer Joan Amich, assessor de veguer de la present ciutat de Tortosa de vida.15

Durant tot el mes de gener i part del febrer els Canyissar van continuar amb les barricades aixecades. Lluny d’acovardir-se, van denunciar la conxorxa entre el procurador en cap i el segon, el veguer, i els capitostos Onofre Oliver de Boteller i Cristòfol Despuig, que devien tenir carta blanca dels primers per a les seves malifetes. Els Canyissar acusen també Despuig d’haver obrat «garites» al portal de la Rosa, al cap del carrer on estava la casa familiar, en la qual tenia disposades «pesses» i arcabussos. Seguint amb la resposta dels Canyissar, en aquestes garites havien alçat bandera i, al crit de «¡Ribera, Ribera!», havien convocat a sometent els pobles del voltant –Aldover, Xerta, Benifallet–, els quals, veient que «era parcial y no per a útil de la república» no havien acudit a la crida. Ultra, des de la torre de la dita garita es disparaven artilleria i arcabussos contra el castell reial, que es proposaven d’assaltar en fl agrant crim de lesa majestat.16 Finalment, les autoritats impedien el reforç dels Canyissar i Boteller, mentre que feien els ulls grossos amb l’altre bàndol: «per los magnífi chs veguer y pahers, com encara per lo dit alguatzir [...] fi ns ara no s’entén per ells sinó en agraviar la part del dit mossèn Boteller, manant-los no meten gent ni cavalls [...], prohibint entrar la gent que per la part de dits Puigs de cada dia entra, senyaladament cent hòmens que anit meté mossèn Osó per als dits Puigs per lo pont»,17 denuncia Perot Boteller davant notari.

Traslladat a la ciutat l’algutzir reial Jofre de Vergós –i denunciat també per ser parcial, com hem vist, pels Canyissar–, aquests proposaven com a solució la vinguda a la ciutat del governador de Catalunya, Pere de Cardona, com a únic jutge equànime i ﬁ able. Amb tot, el 8 de febrer el virrei Fadrique de Portugal va aconseguir forçar treves entre Onofre Oliver de Boteller, Cristòfol Despuig, Joan Benet de Garret i Mateu Curto, d’una banda, i Pere Joan Sebil, Perot Boteller, Joan Canyissar de Sebil i Joan d’Aldana de l’altra: hi estava implicada la crema de la societat tortosina del moment.18 Curiosament, no es fa cap referència al vescomte de Castellbò, que sembla que es mou a un nivell superior, deixant la feina bruta per als seus valedors. Sabem, però, que Lluís Oliver de Boteller dirigia, des de l’ombra, els ﬁ ls dels titelles, i que era, de fet,

15 AHCTE. Fons notarial de Tortosa (secció històrica), sgn. 1345, s/f. 8 de gener de 1533. 16 AHCTE. Fon s notarial de Tortosa (secció històrica), sgn. 1345, doc. solt nº 4. 17 AHCTE. Fons notarial de Tortosa (secció històrica), sgn. 1345, s/f. 3 de febrer de 1533. Probablement dels Ossó de Calaceit. 18 ACA. Cancelleria. reg. 4275, f. 182v-183.

26 l’autèntic problema per a la ciutat i per a la Corona. Des de la Cort es veia amb preocupació els seus mètodes, que arribaven a menystenir l’autoritat reial. Així, el 16 de gener de 1534, l’emperador escriu al virrei instant-lo a aturar de nou el desgavell de Tortosa, incidint en el comportament inacceptable de Lluís Oliver de Boteller: «la parte de Oliver de Botiller ha cometido y comete de cadal dia muchos delictos y excesos en deservicio de Dios y nuestro y daño de la república, que la tiene él totalmente tiranizada de tal manera que dize el vulgo que no hay otro rey sinó él».19 I el rei, naturalment, no admetia competència. D’altra banda, no deixa de ser curiós i simptomàtic del poder d’aquests senyors de la guerra, el fet que l’emperador hagués de recórrer a Oliver per a assumptes d’envergadura, com ara l’ajut militar en la Guerra de les Germanies, el control de la frontera pirinenca davant el perill d’entrades de foixencs i gascons, el cobrament dels fogatges de les corts de 1533, 1537 i 1542, o préstecs pecuniaris, com succeí el 1544.

A pesar de les treves i dels esforços de la Corona, la ciutat no conegué repòs. El 12 d’octubre del 1533, la ciutat continuava en armes i Despuig tenia «molta gent aiustada y coadunada» a casa.20 El 2 de febrer de 1534 tot restava igual: «molts hòmens ab arquabuços ab meches enceses y ballestes parades de nit i de dia». Mentrestant, Lluís Oliver de Boteller es trobava a les corts de Montsó on protestava per la intromissió de l’emperador en el seu feu, ja que havia atorgat permís als homes de Castellbò per a reunir-se i trobar la manera de retornar el vescomtat a la Corona.21 Finalment, el maig d’aquell any arribà el governador Pere de Cardona amb la intenció d’acabar, amb mà de ferro, l’anarquia de la ciutat. En primer lloc, va desinsacular els irreductibles capitostos locals com ara Cristòfol Despuig, son cunyat Pere Ferrer i altres, de les bosses d’electes del Consell, vedant-los així la participació al govern local.22 També els canonges van ser castigats per la seva recalcitrant implicació en les bandositats. Així, en un memorial presentat pel Capítol tortosí a les corts de 1537 llegim que Pere de Cardona va atropellar totes les constitucions i privilegis de l’Església tortosina, forçant la seva presència a les juntes capitulars, amenaçant els canonges de «donar-los garrots, maltractant-los de paraules injurioses». Per la seva banda, Onofre Font, jutge de cort desplaçat a la ciutat, ordenà la detenció de diversos canonges, públicament i amb gran escàndol de la plebs: «portats en presència dels pobles a la presó y càrcer secular axí com si fossen alguns ladres».23

El cop de gràcia contra les bandositats tortosines es donà el 1538, quan es va engarjolar Lluís Oliver de Boteller, que sortí sota ﬁ ança el 1540 (Casals

19 ACA. CA. Reg. 3950, f. 45-46. 20 AHCTE. Fons notarial de Tortosa (secció històrica), sgn. 1345, s/f. 12 d’octubre de 1533. 21 ACA. Generalitat N-1015, f. 154. 22 AHCTE. Fons notarial de Tortosa (secció històrica), sgn. 1345, f.60. 24 de juny de 1535. 23 ADTo. Capsa Memorials Capítol a Carles V i provisions emperador.

27 2000:407). L’agost de 1539, Francesc de Borja, nou virrei, entrà a Catalunya per Tortosa, i, després de jurar les Constitucions, anà al castell de la Suda, que, en una carta adreçada a l’emperador, qualifi ca de «cueva de ladrones y [...] amparo de sus deservidores». Borja va fer empresonar Onofre Oliver de Boteller, fi ll del vescomte, i alguns altres cabdills, tot i que altres es van escapar. El virrei restà uns dies més a la ciutat a fi d’apaivagar els ànims. En la mateixa carta clama que «para sólo las vellaquerías y passiones de aquel lugar [Tortosa] es menester un consejo y un virey» (Monumenta historica 1903:4-5). El 10 de febrer de 1542, la Reial Audiència sentenciava Lluís Oliver de Boteller, inculpat de tirania i «aliis criminibus» sense especifi car, al desterrament del Principat durant deu anys, mentre que Onofre, son fi ll, era bandejat durant cinc anys per la seva relació amb un assassinat a l’església del Temple.24 Pare i fi ll van acomplir la sentència a Peníscola, d’on Lluís Oliver de Boteller era alcaid, per bé que el 1544 ja hi ha denúncies que havia tornat a Tortosa (Casals 2000:407).

Gràcies a aquestes mesures de força, sembla que la ﬂ ama de les bandositats s’esmorteí durant alguns anys; Lúcio, sovint alter ego de Despuig als Col·loquis, qüestionat per Don Pedro sobre el mal tracte que la Monarquia donava als coronats, o tonsurats, a Catalunya, confessa haver-se calmat respecte a temps passats i mostra la voluntat d’obeir les autoritats: «no volem quietar-nos ni tenir en compte ab lo rey y menys ab lo Déu». Fàbio, incisiu, li retreu que «us he vist de altre parer en altre temps», mentre que Lúcio reconeix que «lesores predicava ab passió, e la passió totalment sega25 lo enteniment» (I, 66-67). El passatge pot ser interpretat com una palinòdia que marca una cesura entre el comportament rebel anterior i el nou tarannà submís del noble tortosí.

La realitat és que la dècada dels quaranta i dels cinquanta fou la de major implicació de Despuig en la política i el govern municipal, on esdevingué un dels més destacats dirigents locals. Segons Rovira (1996:121-122), a partir de 1545 fou readmès al govern de la ciutat: jutge ordinari en cap el 1546, paer en cap el 1547, procurador en cap el 1549-1550 i el 1560-1561, són els càrrecs més rellevants que exercí. A més, durant aquells anys trobem Despuig en nombroses comissions del Consell, gestionant i dirigint la vida tortosina en afers tan variats com ara la sanitat, la defensa del territori davant els atacs piràtics, l’enfrontament amb el bisbe Loaces per renitència del prelat a l’hora de contribuir a les obres de la Seu o la construcció de les sèquies de rec. També el trobaren en la comissió que dirigeix els síndics de la ciutat a les corts de Montsó de 1547 i 1552, o entrevistant-se, com a ambaixador de la ciutat, amb diversos personatges de pes (cf. Querol 2005a:269-278). El govern municipal

24 ACA. Reial Audiència. Causes Criminals, nº 12. 25 sega: segons l’esmena de Duran; Solervicens 1996:182.

28 es converteix en el seu leit-motiv, i el tema es veurà clarament reﬂ ectit en els Col·loquis, que, al meu parer, poden ser entesos com una peça més dels seus plans de control i reforma de la ciutat.

El rebrot de les bandositats

Aquest fructífer estat d’harmonia es trencà cap a ﬁ nals de la dècada dels cinquanta. El 8 de gener de 1559 el veguer va haver d’aixecar sometent a causa de l’atemptat amb tret d’arcabús sofert per Mateu Boteller i Sebil de Canyissar, camarer de la Seu i un dels homes forts del clan dels Canyissar aleshores.26 Aquest atemptat tingué un correlat amb el que el desembre de 1563 van patir Cristòfol Despuig, Pau Terça i Francesc Cerdà mentre passejaven pel carrer de Santa Caterina, i que forçà el veguer a aixecar un nou sometent general. Del procés informatiu engegat pel veguer es desprèn que els inductors de l’atemptat havien estat Joan Moliner, gendre del vescomte de Castellbò, ja traspassat, el canonge Jaume Cerveró27 i el prior de la Seu, Francesc Oliver de Boteller, germà del vescomte.28 Sorprenentment, i sense que en puguem explicar la raó, Despuig apareix ara enfrontat als seus antics aliats, els Oliver de Boteller. Els nous enemics de Despuig, gaudien, però, d’un avantatge substancial: Francesc Oliver de Boteller era lloctinent d’inquisidor a Tortosa, càrrec en què el substituí son nebot Pere Oliver de Boteller, ﬁ ll del vescomte.29 Com és ben conegut, els familiars i membres de la Inquisició gaudien d’un fur propi que els garantia valuosos privilegis i exempcions, com ara la possibilitat de portar pedrenyals –armes curtes– i, sobretot, el fet de no haver de respondre davant de cap altre tribunal que no fos el seu, amb la qual cosa podien esquivar el control de les autoritats municipals i reials a l’hora de combatre el bandolerisme, com va ser el cas tortosí.

Els fets de 1563 van acabar, com era habitual, amb unes treves que, encara que no van ser gaire respectades, com veurem, ens permeten conèixer la nova composició de les faccions tortosines –continuarem anomenant-les, genèricament, Canyissar i Despuig. D’una banda tenim el donzell Joan Moliner, gendre del vescomte de Castellbò,30 Pere Boteller,31 Mateu Boteller, canonge i ﬁ ll de l’anterior, Jaume Cerveró, ardiaca de Corbera, Gaspar Jordà, Joan Canyissar de Sebil, senyor de Paüls, Pere Josep Sebil i Francesc Sebil. De l’altra, Cristòfol

26 Fons Ajuntament de Tortosa, reg. 2407 (paper). 27 Fill del mercader Joan Cerveró, fou oïdor reial de la Generalitat el 1527-1530 i el 1545-1548, i presidí aquesta institució el 1572-1575. 28 ADTo. Causes criminals. Sobre la archabussada tirada a mossèn Xristòfol Despuig y mossèn Francesc Cerdà. 29 ADTo. Fons notarial. Pere Perera 21, s/f. 14 de novembre de 1556. 30 Joan Moliner i Riquer, casat amb Àngela Oliver de Boteller el 1548, era ﬁ ll de Pere Moliner, senyor de la Granadella. El senyoriu fou heretat per son germà Francesc (cf. Rovira 1996:185-186). 31 Diputat pel braç reial el 1554-1557.

29 Despuig, Francesc Cerdà, els germans Jaume i Pau Terça, Tomàs Costa, abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles, Cristòfol Costa, Francesc Corder, gendre de Cristòfol Despuig, i Onofre Despuig, canonge, son propi ﬁ ll. La facció dels Canyissar presenta, com ja hem vist abans, la novetat d’aplegar membres del clan dels Oliver de Boteller amb els seus antics enemics, els Boteller i els Sebil de Canyissar. És possible que alguna aliança matrimonial que s’escapa de la meva observació hagués posat en sintonia aquestes famílies. D’altra banda, tal com apunta Torres (1993:64), les aliances canviants, a causa del «rumb imprevisible de les discòrdies particulars» són un fet corrent en les bandositats locals.

És difícil calibrar quin bàndol tenia més força política. Retornat el vescomtat a la Corona el 1548 i traspassat Lluís Oliver de Boteller cap al 1556, aquest clan gaudia d’una gran ascendència a la Generalitat, com ho prova el fet que aconseguissin situar ﬁ ns a tres presidents durant el segle XVI. Aquesta situació privilegiada els permeté enriquir-se, mitjançant, per exemple, el control sobre l’arrendament de la bolla tortosina. Tenien, en deﬁ nitiva, una gran fortuna, al igual que els Sebil de Canyissar, terratinents al Principat i a l’Aragó i posseïdors de salines al delta de l’Ebre.

Per l’altra facció destaca, en l’àmbit polític, la presència dels germans Terça, fi lls de Miquel de Terça i Jordà, regent del Consell d’Aragó traspassat el 1555. Els Terça esdevingueren una de les famílies de confi ança de la Corona al Principat i arribaren a conformar una important xarxa clientelar. En aquells moments comptaven amb un cosí, nomenat també Miquel Terça, a l’Audiència. A la dècada de 1570, sota el virregnat de Fernando Álvarez de Toledo (1571-1580), aquest Miquel Terça va veure catapultada la seva carrera fi ns a la regència del Consell d’Aragó. Juntament amb son gendre Martí Franquesa i son cunyat Francesc Puig, conformaven el nucli dur del partit reialista a Catalunya (cf. Torras 1998:44-48). Val a dir, però, que als anys seixanta encara no devien tenir el poder de què acabarien gaudint la següent dècada.

Fos com fos, la facció dels Canyissar tenia ara, amb l’exempció de la justícia civil, un nou trumfo a la mànega. Els Despuig van denunciar davant el tribunal de la Inquisició els excessos resultants de l’aproﬁ tament d’aquesta exempció per aconseguir objectius tèrbols. El 7 de gener de 1564 Marc-Antoni Aldana va presentar a l’inquisidor de València, Alonso de Sotomayor, un memorial redactat per Cristòfol Despuig en què es representaven els abusos del lloctinent d’inquisidor de Tortosa i del seu bàndol.32 Segons dit memorial, la colla de facinerosos comandada per Joan Moliner, familiar del Santo Oﬁ cio, trobava «asilo, refugio y amparo» en la immunitat de que gaudia la casa del lloctinent 32 Archivo Histórico Nacional (=AHN). Inquisición, lg. 519, nº 23.

30 d’inquisidor. Així, obstaculitzaven la tasca del veguer, a qui no tenien cap mena de respecte. Es denuncia també l’atemptat sofert per Despuig a instàncies de Moliner, perpetrat per un clergue criat de Pere Oliver de Boteller, i els ﬂ agrants casos de prevaricació; en particular, la detenció d’un tal Silvestre, «hombre de buena fama i pacíﬁ co», pel simple fet de ser amic de Cristòfol Despuig, o la del manyà Joan Roda, que fou pres a la mateixa porta de la casa de Despuig per suposats delictes de fe dels quals després fou penitenciat.33

Agreujats, humiliats i tacat l’honor familiar per tantes ofenses, els Despuig van voler venjar-se’n cremant la casa de Cosme Castellar, algutzir de la Inquisició a Tortosa, el març de 1564 (Haliczer 1993:52-54). Detinguts els sospitosos per la mateixa Inquisició, de les declaracions efectuades sota confessió s’escatí que el foc havia estat provocat per «tres malos hombres matadores, de los muy allegados de la casa del dicho Espuche», i que Cristòfol i Onofre Despuig havien dirigit l’atemptat, facilitat el material i acollit els criminals acabada l’acció. Els Despuig havien tocat pedra: acusats de fautoria, és a dir, ‘d’obstaculitzar’ la tasca de la Inquisició, Francisco de Hermosa, algutzir d’aquesta institució, es presentà a la ciutat i s’emportà detinguts a València Onofre Despuig, que fou empresonat, i Cristòfol, arrestat en una casa fi ns que s’acabés d’aclarir l’afer. En l’informe lliurat per la Inquisició de València a la Suprema s’aconsella emprar mà dura: «si esto no se castiga exemplarmente, otro día pondrán fuego a estas casas de la Inquisición y no habrá hombre en todo el Reino offi cial que ose servir al S. Offi cio, porque temerán que otro día les quemarán a ellos y a sus haziendas».34 Cap al juliol de 1566, Onofre morí a València, sense que en sapiguem les circumstàncies –potser la mateixa insalubritat de les presons.35

Amb tot, els Despuig van intentar moure fi txa: el juny de 1565, aprofi tant l’entrada al Principat per Tortosa del nou virrei, Diego Hurtado de Mendoza, Miquel Terça, advocat fi scal de l’Audiència, present a la ciutat per a rebre el virrei, va trobar certes incongruències en la fi gura de Cosme Castellar: sembla que exercia, alhora, els càrrecs d’algutzir de la Inquisició i de procurador fi scal reial de la batllia, fl agrant incompatibilitat. Estirant la corda, sembla que Castellar havia renunciat al càrrec d’algutzir de la Inquisició ja abans de l’atemptat, tot i que havia continuat passejant-se per la ciutat amb la vara d’algutzir –el símbol que el distingia– incorrent així en una impostura del càrrec públic. Fos com fos, la línia de les acusacions es va dirigir a desprestigiar la fi gura de Castellar.36 La Inquisició va endegar una investigació sobre l’afer que, conjecturo, va acabar per matisar l’amtemptat dels Despuig. Onofre, però, ja havia traspassat.

33 AHN. Inquisición, lg. 503. 34 AHN. Inquisición, lg. 503. 35 ACTo. Fons notarial. Pere Perera 30, s/f. 7 d’agost de 1566. 36 AHCTE. Fons notarial de Tortosa (secció històrica), sgn. 6008.

31 L’afer dels Despuig ultrapassava, evidentment, l’àmbit de la religió o de l’ortodòxia per esdevenir un problema polític, i com a tal fou tractat per la Corona. Moliner fou desposseït de la condició de familiar de la Inquisició i va estar retingut a la Cort fi ns que, el març de 1567, el rei disposà que se’l posés al capdavant d’alguna vegueria d’acord amb «la calidad de su persona», això sí, lluny de Tortosa.37 Fou destinat a Puigcerdà, on morí, amb el càrrec de veguer, el 12 de juliol de 1568.38 Igual es proveí per a Despuig, però sembla que fi nalment no li van assignar cap vegueria. La preocupació de la Corona, refl ectida en diverses missives als virreis de València i de Catalunya, i al veguer de Tortosa era que els capitostos Moliner i Despuig no tornessin a la ciutat. Transcrivim una carta que mostra clarament les directrius del monarca:

Espectable regente la lugartenencia y capitanía general [de València]: [...] ya havréis entendido el mucho daño y desasosiego que ha causado en la nuestra ciudad de Tortosa los bandos y dissensiones que ha avido entre Cristóbal Puig y sus contrarios, para remedio de lo qual yo mandé los años passados que assí los da la una parte como los de la otra se saliessen fuera de aquella ciudad y que Puig fuesse a Barcelona. Y porque tengo entendido que está presso por la Sancta Inquissición dessa ciudad, no conviene que vaya a Tortosa por ninguna vía asta que se prevea otra cosa. Os encargamos y mandamos que habléis a los inquisdores y les digais de nuestra parte lo mucho que importa se haga justicia en el caso de Puig, y que olgaremos se miren en ello con todo el cuidado que dellos conﬁ amos, y que antes que le se vaya derecho camino a Barcelona, sin tocar en Tortosa y su territorio, y que no se salcrá del circuitu [sic] de aquella ciudad sin licencia nuestra.39

El març de 1567, una altra missiva als virreis ordenava que «si Cristóval Puig [...] no estuviere detenido aý [València] por el ofﬁ cio de la Santa Inquisición, le mandéis de nuestra parte que dentro de quinze días se presente ante el nuestro lugarteniente general de Cataluña y en su ausencia ante el regente Montaner y no salga de la la ciudad de Barcelona hasta que por nós se le ordene otra cosa».40

Al meu parer, la Corona vol conciliar el control de les bandositats amb la reincorporació a la seva conﬁ ança d’homes de gran predicament a nivell local, que li podrien oferir bons serveis si fos el cas, d’aquí la provisió de donar-los una vegueria i tractar-los amb el decòrum exigit per la seva calidad. Un dels

37 ACA. Cancelleria, reg. 4351, f. 136-136v. 38 DTo. Causes civils. Sense classiﬁ car. Testimonis presentats per Blai de Berga i Antiga de Moliner per l’herència de Joan de Moliner. 39 ACA (=Arxiu de la Corona d’Aragó). Cancelleria, 4351, f. 42v-43. El rei al lloctinent i capità general de València, Joan de Vilarrasa. 6 de setembre de 1566. Vegeu també Reglà (1969:134). 40 ACA. Cancelleria, reg. 4351, f. 128.

32 agents decisius a l’hora d’aconseguir aquest ﬁ fou el bisbe de Tortosa Martín de Córdoba y Mendoza, que havia excomunicat els díscols canonges Jaume Cerveró i Mateu Boteller. Córdoba va alçar-los el càstig i afavorí la ﬁ rma de noves treves durant l’estiu de 1567.41

Despuig continuà desterrat de Tortosa el 1568 i el 1569, any en què el trobem domiciliat a Traiguera, al Maestrat, mentre tenia vedada la participació al Consell de Tortosa per ordre expressa del governador de Catalunya. És la dècada dels setanta que torna a residir a la ciutat amb l’antic llustre, com a oligarca que era. L’abril de 1571 atorgà poders al militar Galcerà Cahors de Soler, als germans Enric i Francesc Terrer, de Barcelona, i a Miquel Vilanova, per a què acceptessin en nom seu una gràcia, el contingut de la qual desconeixem, concedida per Felip II (Rovira 1996:123-124), senyal que tornava a tenir la conﬁ ança reial. Durant aquells anys gestiona els arrendaments dels dos forns que posseïa, exerceix de rector de la confraria de Sant Jordi de nobles el 1572-157342 i avança la construcció d’una sumptuosa tomba a la capella de la Immaculada Concepció de la Seu, de la qual n’era patró com a hereu dels Macip,43 davant l’astorament dels canonges. No tenim notícia que hagués tornat als antics vicis violents. Ja malalt, redactà el darrer testament el 7 d’agost de 1574 i morí abans del dia 12 d’aquell mes (cf. Querol Coll 2005a).

Epíleg

Les bandositats no van acabar, ni de bon tros, amb la mort de Despuig. En cert moment la promoció dels implicats a un estadi de poder superior donarà als conﬂ ictes tortosins una projecció supralocal, que esquitxarà ﬁ ns i tot l’Audiència i la Generalitat, com s’esdevingué el 1587, i anys posteriors, amb la bandositat aferrissada que mantingué Joan de Queralt, governador dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, amb Francesc Oliver de Boteller, abat de Poblet i aleshores president de la Generalitat. Segons demostra documentalment Torres (1993:316), Queralt devia ser íntim amic dels Franquesa i dels Terça, fet que li generà l’enemistat i la persecució de l’abat de Poblet.

El 1592, davant el memorial presentat al Consell d’Aragó pels germans Pau Martí i Dionís Corder, ﬁ lls de Francesc Corder i néts i hereus de Cristòfol Despuig, en què demanaven un privilegi de noblesa, el rei va demanar informes sobre els sol·licitants. El virrei va avalar la petició dels Corder perquè, segons el bisbe Punter, eren «personas pacíﬁ cas y sossegadas y hasta agora no han dado muestras de inquietud en aquella ciudad, y que se confía de ellos que

41 ACA. Cancelleria, reg. 4351, f. 184v. 42 ACTo. Man. Not. Joan Guiamet 1, s/f. 11 de juny de 1572. 43 ACA. Cancelleria, reg. 4202, f. XLVII-XLVIIV.

33 perseverarán en el mismo camino».44 Aquestes paraules resumeixen una de les línies mestres la política de la Corona quant a la seva relació amb la petita noblesa local: tallar la promoció dels senyors i oligarques bel·ligerants, amb l’objectiu de tenir controlat el territori i també el problema del bandolerisme popular, tan lligat a aquests nobles díscols (cf. Reglà 1966:25-28).

És aquesta condició conﬂ ictiva la que va obstaculitzar, probablement, l’ascensió dins l’aparell de la Monarquia d’un home amb capacitat intel·lectual i gestora, i, també, una gran voluntat de dirigir, com ara Despuig. Cal preguntar-nos ara: quines possibilitats de promoció tenia un noble a Tortosa? Poques: a la Generalitat, institució a la qual, tal i com ens recorda el mateix Despuig en els Col·loquis (III, 122-128), a causa de la desídia dels mateixos cavallers tortosins, de les vint-i-quatre places d’insaculació per als braços militar i reial que corresponien a la vegueria de Tortosa i Ribera d’Ebre, vint-i-tres havien estat atorgades al braç reial. En conseqüència, els militars tortosins tenien pràcticament vedat l’accés a la Generalitat, «lo ídolo que tots adoren ab gran devosió», en paraules de Lúcio, el personatge noble dels Col·loquis, i es trobaven «maniatats», en una clara al·lusió als beneﬁ cis i avantatges que l’accés als càrrecs de diputat i oïdor els podia atorgar, i que no volien deixar escapar. D’altra banda, un donzell com Despuig havia de recelar molt d’armar-se cavaller, perquè, en fer-ho, perdia la possibilitat d’accés al Consell municipal, segons estipulaven les Costums de Tortosa, «cosa impia y desatinada [...] una cosa barbaríssima», segons es denuncia de nou als Col·loquis (III, 124).

Gairebé estroncada la projecció a la Generalitat, l’altra sortida podia ser l’ascens dins l’organigrama de l’aparell reial, via que van seguir alguns familiars de Despuig: el seu gendre, Francesc Corder, fou veguer de Girona i morí al Palau Reial de València, al servei del virrei, el 1584.45 Dionís Corder i Despuig, son ﬁ ll, fou algutzir reial a Barcelona a la dècada de 1590; Jeroni Corder i Montargull fou veguer de Tortosa el 1633-1635; Dionís de Corder i Cerveró, dins la nova Generalitat sorgida després de la caiguda de Barcelona el 1652, fou membre de la junta de nou escollits que nomenà els habilitadors el 1657, així com capità de la companyia d’infants del terç d’aquesta institució (Sans i Travé 1994- :vol.VIII, 20, 97). Cal recordar que en el context d’intervencionisme de la Corona en la política de la Diputació després la Guerra dels Segadors, aquests càrrecs esdevenen, indirectament, una promoció reial. Finalment, el 1670- 1671, era veguer de Tortosa. Aquests càrrecs, tant modestos com es vulgui, foren vedats també per a Cristòfol Despuig a causa de la seva implicació en les bandositats.

44 ACA. CA. Lg. 268/75 45 ADTo. Causes beneﬁ cials. Pasqual Cifré, s/f.

34 Despuig es va veure abocat, doncs, a l’única sortida possible, i que esdevingué la raó de la seva vida: el regiment de la política local. Aquí, a la seva ciutat, es va veure atrapat a la teranyina d’inveterades hostilitats, vendette interfamiliars i de fi delitats de estamentals. Megalòman com era, va fugir endavant fi ns que va acabar al carreró sense sortida de la Inquisició, i no, curiosament, per motius d’ortodòxia religiosa, com podia témer pels seus crítics Col·loquis. En defi nitiva, un cas paradigmàtic de la petita noblesa catalana de l’època, castrada en la seva projecció política i immersa en un laberint de bregues poc productives, tal i com proposava Elliott (1986:62-71). Malaguanyat.

35 Bibliograﬁ a

Bayerri 1933-1960: Enrique Bayerri. Historia de Tortosa y su comarca. Tortosa: Imprenta de Algueró y Baiges. 8 vol. Beguer 1928: Manuel Beguer. «Llinatges tortosins: Despuig (III)». La Zuda [Tortosa] 177, p. 188-189. Beguer 1931a: Manuel Beguer. «Llinatges tortosins: Oliver». La Zuda [Tortosa] 201/202, p. 38-43. Beguer 1931b: Manuel Beguer. «Llinatges tortosins: Lo vescomtat de Castellbò i’l cavaller tortosí D. Lluí Oliver de Boteller». La Zuda [Tortosa] 205, p. 74-76. Casals 2000: Àngel Casals. L’emperador i els catalans. Granollers: Editorial Granollers. Curto 1993: Albert Curto. 700 anys de la carta de poblament de Paüls. Ajuntament de Paüls Duran 1981: Eulàlia Duran (ed.). Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Duran 1984: Eulàlia Duran (ed.). Lluís Ponç d’Icard i el «Llibre de les grandeses de Tarragona». Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Duran; Solervicens 1996: Eulàlia Duran; Josep Solervicens. Renaixement a la carta. Vic: Eumo Editorial Elliott 1986: J. H. Elliott. La rebelión de los catalanes (1598-1640). Madrid: Siglo xxi de España Editores. Galindo 1915: Mariano Galindo. Visitas de reyes y príncipes a la ciudad de Tortosa (en los siglos XIV y xv). Tortosa: Algueró y Baiges. Guía 1997: Lluís-J. Guía Marín. «El bandolerismo valenciano en el Barroco». Historia 16 [Madrid] 253, p. 43-49. Haliczer 1993: Stephen Haliczer. Inquisición y sociedad en el Reino de Valencia (1478- 1834). València: Edicions Alfons el Magnànim. Lladonosa 1995: Josep Lladonosa. El bandolerisme a la Catalunya occidental (1473- 1616). Barcelona: Rafael Dalmau, editor. Martí i Escayol 2003: Maria Antònia Martí i Escayol. «Francesc Oliver de Boteller». A: Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents, vol. II. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 58-60. Martí de Viciana 1972: Martí de Viciana. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia. Vol. iv. València. Miranda 2000. Xavier Miranda. «Conﬂ ictes territorials als Ports durant els segles XIII i ». Recerca [Tortosa] 4, p. 105-136. Monumenta historica 1903: Monumenta historica societatis Jesu. Sanctus Franciscus Borgia. Madrid: Augustini Aurial. Querol Coll 2005a: Enric Querol Coll. «Cristòfol Despuig, pugna pro patria. Noves dades biogràﬁ ques sobre l’autor dels Col·loquis». Llengua i literatura 16, p.247- 288. Querol Coll 2005b: Enric Querol Coll. «Lluís Oliver de Boteller, vescomte de Castellbò» La Veu de l’Ebre [Tortosa] 183 (17.06.2005), p.100-101. Reglà 1966: Joan Reglà. El bandolerisme català del Barroc. Barcelona: Edicions 62. Reglà 1969: Joan Reglà. Bandolers, pirates i hugonots. Barcelona: Editorial Selecta. Riquer 1999: Martí de Riquer. Quinze generacions d’una família catalana. Barcelona:

36 Quaderns Crema. Rovira 1996: Salvador-J. Rovira. Els nobles de Tortosa (segle XVI). Tortosa: Consell Comarcal del Baix Ebre. Sans i Travé 1994- . Josep Mª Sans i Travé (ed.). Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. 8 vol. Torras 1998: J. M. Torras. Poders i relacions clientelars a la Catalunya dels Àustria. Pere Franquesa (1547-1614). Vic: Eumo Editorial. Torres 1991: Xavier Torres. Els bandolers (s. XVI-XVII). Vic: Eumo Editorial. Torres 1993: Xavier Torres. Nyerros i cadells: bàndols i bandolerisme a la Catalunya moderna (1590-1640). Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; Quaderns Crema.

Recerca, 9 (2005) pàg. 39-65

Els Clua de Corbera, bandolers de les Terres de l’Ebre Joan-Hilari MUÑOZ i SEBASTIÀ

RESUM

Durant la segona dècada del segle XVII les activitats delictives de dos bandolers nascuts a Corbera d’Ebre i d’idèntic cognom anomenats Jaume i Llorenç Clua esdevindran un veritable maldecap tant per a les autoritats territorials, com les de Catalunya. En aquest article intentem donar una visió, el més amplia possible, i sota diferents punts de vista, de tots els elements que conformaven el món del bandolerisme català d’època moderna: l’origen social i la personalitat dels bandolers, la composició de les quadrilles, els delictes comesos, els seus fautors i els mecanismes de repressió emprats per les autoritats del territori, prenent com a base un conjunt documental d’origen ben divers: actes municipals, processos eclesiàstics, actes del Consell Suprem d’Aragó, etc.

RESUMEN

Durante la segunda década del siglo XVII las actividades delictivas de dos bandoleros nacidos en Corbera d’Ebre y de idéntico apellido llamados Jaume y Llorenç Clua se convertirán en un verdadero problema tanto para las autoridades territoriales, como para las de Cataluña. En este artículo intentamos dar una visión, lo más amplia posible, y bajo diferentes puntos de vista, de todos los elementos que conformaban el mundo del bandolerismo catalán de época moderna: el origen social y la personalidad de los bandoleros, la composición de las cuadrillas, los delitos cometidos, sus fautores y los mecanismos de represión utilizados por las autoridades del territorio, tomando como base un conjunto documental de origen diverso: actas municipales, procesos eclesiásticos, actas del Consejo Supremo de Aragón, etcétera.

ABSTRACT

During the second decade of the 17th century, the criminal reports about two bandits born in Corbera d’Ebre with identical surname, Jaume and Llorenç Clua, became a growing concern for both the royal and the Catalan authorities. In this work we aim to present a panoramic view of the different aspects involved in the Catalan banditry of the Modern Age: social origin and personality of the bandits, the composition of the bandit gangs, a typology of the crimes committed, the identity of the bandits’ protectors and the repression mechanisms tested by the authorities. The research is based on a variety of archives, such as the Council records, ecclesiastical trials, Council of Aragon documents, etc.

1.- Introducció

Durant la segona dècada del segle XVII, el bandolerisme afectarà de ple les Terres de l’Ebre, tal com passava en aquell mateix moment a la resta de Catalunya, coincidint amb el regnat de Felip III, l’etapa plena del bandolerisme català d’època moderna.1 Aquest fenomen, conegut popularment a través de la posterior idealització literària de la fi gura del bandoler, esdevindrà una font de confl ictes d’àmplies i diverses connotacions (socials, polítiques, judicials...) que marcaran profundament l’evolució històrica de Catalunya en el període previ al confl icte de la Guerra dels Segadors.

A les Terres de l’Ebre algunes de les grans ﬁ gures del bandolerisme d’aquesta etapa històrica seran, sense cap mena de dubte, els bandolers Jaume i Llorenç Clua, ambdós naturals de Corbera, els quals mantindran un ferotge enfrontament entre tots dos que provocarà la mort del primer (més conegut popularment amb el sobrenom del Bord) a mans del segon.

El nostre estudi no farà un repàs exhaustiu i ordenat de forma cronològica de tots i cadascun dels delictes, persecucions, robatoris i altres fets similars, en els quals es veuran implicats ambdós bandolers, juntament amb les seves quadrilles, sinó que donarem una visió àmplia i diacrònica, amb diferents punts de vista inclosos, dels diversos factors i elements que s’articulen al voltant de les ﬁ gures de Jaume i Llorenç Clua, que, com tots els personatges històrics, no admeten un únic punt de vista.

Així, la nostra aportació analitzarà diferents aspectes del bandolerisme protagonitzat per ambdós personatges, utilitzant un conjunt de documentació inèdit o poc conegut, localitzat a diferents arxius, tant de caràcter territorial (el de les Terres de l’Ebre i l’Històric Diocesà de Tortosa, per exemple) com general (l’Arxiu de la Corona d’Aragó). Aquesta documentació ens permetrà tractar cinc grans temes relacionats amb els bandolers Clua:

- en primer lloc, donarem a conèixer els grans trets biogràﬁ cs d’ambdós bandolers, - també aportarem dades sobre la composició de les seves quadrilles, - parlarem dels seus fautors, personatges necessaris per explicar la gran mobilitat i facilitat de desplaçament dels Clua a través d’un gran territori, que ultrapassava àmpliament la vegueria de Tortosa, demarcació administrativa que pràcticament correspon a les actuals Terres de l’Ebre,

1 Joan REGLÀ. El bandolerisme català del Barroc. Barcelona: Edicions 62 1966, capítol IV.

41 - en quart lloc, donarem compte d’algunes de les seves principals activitats delictives, - i, ﬁ nalment, explicarem les principals mesures repressores aplicades per les autoritats civils i eclesiàstiques, locals i reials, en contra del bord Clua.

2.- Els bandolers Clua. Apunts biogràﬁ cs

Comencem per donar un breu repàs biogràﬁ c dels bandolers Jaume i Llorenç Clua: sabem que eren naturals de Corbera d’Ebre2 (actual comarca de la Terra Alta) la manca, però, de llibres sagramentals de bateigs anteriors a l’any 1694 en el seu arxiu parroquial diﬁ culta de poder comprovar els seus orígens familiars.3

Per tant, malgrat que compartien el mateix cognom, no sabem amb certesa si tenien lligams familiars entre si, encara que no seria gens estrany que aquest fos el cas, ja que el cognom Clua estava prou estès i el tenien un nombre creixent d’homes a la vila de Corbera durant l’època moderna: al fogatge de l’any 1496, hi ha sis caps de casa que el tenien d’un total de 81 del recull de l’impost;4 en el de l’any 1515 n’hi havia set que portaven aquest, cognom, dels 84 caps de casa que pagaven el fogatge;5 i, ﬁ nalment, en el de l’any 1553, hi havia dotze Clua (transcrit “Clusa”, igual que en el fogatge anterior) entre els 81 caps de casa que paguen la taxa del fogatge.6

De Jaume, del qual tenim moltes més dades que de Llorenç, sabem que li deien de malnom el Bord, perquè era ﬁ ll il·legítim de Pere Clua, ja difunt l’any 1613.7 De Llorenç en desconeixem la ﬁ liació per la manca de fonts documentals parroquials, tal com hem apuntat anteriorment.

2 ACA (=Arxiu de la Corona d’Aragó). CA (=Consell d’Aragó). Lligall 487. 3 Carles Xavier SIMÓ. “Les sèries de baptismes, matrimonis, enterraments, conﬁ rmacions i compliment pasqual de les parròquies de la diòcesi de Tortosa que pertanyen a l’actual província de Tarragona”. Recerca 8. Tortosa. Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre-Centre d’Estudis Històrics del Baix Ebre 2004, 128. 4 Josep IGLÉSIES. El fogatge de 1497. Estudi i transcripció, Vol. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casa- joana 1991, 335-336. 5 ACA. Reial Patrimoni. Mestre Racional. A-401; fs. 252v-253. 6 Josep IGLÉSIES. El fogatge de 1553. Vol. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana 1981, 177-178. 7 AHDTo (=Arxiu Històric Diocesà de Tortosa). Causes Criminals. Ginestar, s/n. El procurador ﬁ scal contra Jaume Clua i d’altres per envair l’església del Ginestar. Les referències documentals de les causes criminals que donem d’aquest arxiu són provisionals, perquè aquest fons documental es troba immers en un procés de catalogació. Agraïm la col·laboració rebuda pel personal de l’arxiu: el director, mossèn Josep Alanyà, i el facultatiu, mossèn Joaquim Barberan per poder consultar la documentació necessària per a la redacció d’aquest treball d’investigació.

42 Els primers enfrontaments entre ambdós foren iniciats en una data indeterminada, però que, segons tots els indicis, podríem situar als inicis del segle XVII, pel bord Clua, acompanyat d’un estol de familiars i d’amics armats, 8 en contra de Llorenç i els seus companys. 9 Un informe indica que les autoritats santjoanistes del castell de Miravet, dintre de la Batllia o comanda del qual hi havia la població de Corbera,10 en comptes d’aturar les hostilitats entre ambdós bàndols,11 van donar suport a Jaume, i arribaren a facilitar-li refugi dintre dels murs d’aquella fortalesa.12

Aquesta predisposició favorable de les autoritats de l’orde militar de Sant Joan de l’Hospital envers Jaume Clua en la seva lluita contra Llorenç podria explicar en certa manera el trasllat d’activitats d’aquest darrer, juntament amb els seus homes armats, a altres zones geogràﬁ ques, ja que, per exemple, consta que tenia amagatall a la ciutat de Tortosa i al monestir cistercenc de Benifassà,13 i, entre els anys 1612 i 1614, consta la seva presència a la zona del Maestrat, on actuarà sota la protecció d’Antoni de Montserrat, que durant aquells anys exercia el càrrec de lloctinent del Maestrat Vell de l’orde militar de Montesa.14 Aquesta etapa cronològica abasta curiosament, a grans trets, els anys en què l’activitat del bord Clua fou més intensa, tal com veurem quan detalléssim alguna de les seves activitats delictives.

Les demostrades connivències dels bandolers Clua amb les autoritats dels ordes militars de Sant Joan de l’Hospital, en el cas de Jaume, i de Montesa i Sant Jordi d’Alfama, juntament amb l’orde del Císter, en el cas de Llorenç explicarà, juntament amb l’actiu ajut dels fautors particulars, la gran mobilitat d’ambdós bandolers al llarg i ample de la Vegueria de Tortosa i la zona nord del Regne de València.

8 En un carta adreçada pels procuradors de Tortosa al virrei de Catalunya el dia 15 d’octubre de l’any 1612, queixant-se de l’actitud favorable del veguer Onofre Rovira envers el bord Clua, es parla clarament que les activitat delictives d’aquest feia que duraven “deu o dotse anys” i que també bandolejaven el pare i els oncles del Bord. AHCTE (=Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre). FMT (Fons Municipal de Tortosa). Correspondència 10, s/f. 9 ACA. CA. Lligall 487. 10 Josep SERRANO. Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX). Vol. 1. Barcelona: Fundació Noguera 2000, 54. 11 L’any 1610 el conjunt d’universitats de la batllia de Miravet, van plantejar una queixa formal davant la Reial Audiència de Catalunya denunciant l’actitud del procurador general de la Castellania d’Amposta, acu- sant-lo d’utilitzar en contra d’ells una companyia d’homes permanentment armats amb pedrenyals. ¿No uti- litzarien els serveis d’alguns del Clua per fer això? Jordi OLIVARES. Viles, pagesos i senyors a la Catalunya dels Àustria. Conﬂ ictivitat social i litigació a la Reial Audiència (1591-1662). Lleida: Pagès editors 2000, 245. 12 ACA. CA. Lligall 487. Document citat per Xavier TORRES. Els bandolers (s. XVI-XVII). Vic: Eumo Editorial 1991, 79-80 i 119. 13 Xavier TORRES. Els bandolers..., 138. 14 Joan FERRERES. Temps de bandolers. Bandolerisme del segle XVII a les comarques del Maestrat, Ports de Morella, Montsià i Terres de l’Ebre. Sant Carles de la Ràpita: Centre d’Estudis del Maestrat 2002, 53-54.

43 I, ﬁ ns i tot més enllà, ja que, per exemple, el bord Clua es desplaçà a la zona de Lleida durant el mes d’agost de l’any 1612, perseguit pels soldats de la Unió comandats per Jaume Claresvalls,15 el mes de setembre d’aquell mateix any estava assetjat al castell de Nonasp, a la zona del Matarranya,16 i durant el mes de novembre algunes fonts sembla que el situen a la Pobla de Lillet (comarca del Berguedà), on, juntament amb d’altres bandolers rebia ple suport dels oﬁ cials del senyor jurisdiccional d’aquella població, que era ni més ni menys que el Duc d’Alba.17 A principis del mes de desembre, tornava a estar a la Vegueria de Tortosa, ja que el dia 11 d’aquell mes va assaltar l’església de Ginestar, on segrestà i posteriorment assassinà, Pere Pegueroles, pare del rector d’aquella vila, fets que tractarem amb detall quan parléssim de les activitats delictives dels bandolers Clua.

Però, malgrat tots aquests ajuts i viatges, la carrera criminal del bord Clua, acabà el dia 20 de juliol de 1613 quan el batlle de Tivissa, juntament amb el seu enemic Llorenç Clua, el van sorprendre a la masia de Gavadà, en el terme de Tivissa, acompanyat per vint homes de la seva quadrilla. Allí va morir el bandoler juntament amb dotze companys18 i en saber la notícia, Tortosa va enviar a Tivissa el botxí Pere Garret,19 segurament perquè portés el cap del bandoler a la ciutat com a trofeu.

Com a mostra de la celebritat assolida en vida pel bord Clua, es publicà a Barcelona, a la impremta d’Esteve Liberós, un fullet escrit per Miquel Ponce, de Lleida, on en forma de romanç es descriu els darrers moments de la vida del bandoler i la seva mort (ﬁ g. 1).20

Pel que fa a Llorenç Clua, d’ell disposem de moltes menys dades i després de la mort del Bord, només l’hem pogut documentar tres vegades més:

- en primer lloc, durant el mes d’agost de l’any 1614, quan, segons el bisbe de Tortosa Alfonso Márquez del Prado, va entrar de forma secreta dintre la ciutat de Tortosa.21

15 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa al virrei de Catalunya datada el dia 2 d’agost de 1612. 16 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a Cristòfol Domènec, comissari reial de la Unió del dia 25 de setembre de 1612. 17 Joan REGLÀ. El bandolerisme..., 132-133. 18 Salvador-J. ROVIRA. Els nobles de Tortosa (segle XVII). Tortosa: Consell Comarcal del Baix Ebre 1997, 33. 19 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa al batlle de la vila de Tivissa del dia 21 de juliol de 1613. 20 Un original d’aquest opuscle es conserva a la Biblioteca Nacional de Lisboa, però existeix una còpia microﬁ lmada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que és la que nosaltres hem consultat. 21 ACA. CA. Lligall 358.

44 - en segon lloc, també, segons aﬁ rmació d’aquest bisbe, va participar en l’assalt de la vila d’Ulldecona perpetrada pel comanador Lluís de Montcada durant el mes de novembre de l’any 1615. 22

- i, ﬁ nalment, durant el mes de febrer de l’any 1616 quan la ciutat de Tortosa publicà una crida oferint tres-centes lliures de moneda barcelonesa a qui el capturés viu o mort, ja que hi havia notícies que aquest bandoler, juntament amb la seva quadrilla, havia entrat dins els termes generals de la ciutat,23 i també durant el mes de maig d’aquell mateix any, on sembla que havia entrat armat diverses vegades a Aldover, i rebia acollida a casa del rector.24 A partir de llavors, de moment, no sabem si continuà actuant com a bandoler ni tenim cap més altra dada concreta d’ell.

3.- Les quadrilles dels bandolers Clua

Aquests bandolers no actuaven, ni de bon tros, sols, ja que eren acompanyats per un grup, més o menys nombrós, d’homes armats amb els quals perpetraven els seus delictes, entre els quals es trobaven, pel que fa a Jaume Clua amb membres de la seva pròpia família.25

No disposem d’excessiva informació sobre la composició de les colles dels bandolers Clua, ja que molt sovint els integrants que en formaven part anaven canviant en el temps, bé a causa de les baixes per mort, bé per altres causes no especiﬁ cades.

Tal com passava en el moment de donar dades biogràﬁ ques sobre els dos bandolers Clua, actualment disposem de més dades sobre la colla del Bord que de la de Llorenç, encara que futures recerques arxivístiques poden canviar substancialment aquesta situació.

Pel que fa a la quadrilla de Jaume Clua, tenim diferents notícies que ens permeten saber que oscil·lava entre els cinc membres (sempre sense incloure en el còmput el cap bandoler), que són els que l’acompanyaven durant l’assalt de l’església de Ginestar,26 i els vint que foren assetjats a la masia de Gavadà. La identitat dels integrants de les colles al llarg del temps la coneixem de forma parcial: el mes de juny de l’any 1612 es refugiaren a l’església de Ginestar, fugint de Jaume Claresvalls, cap militar de la Unió, el següents homes: Antoni Montcada, de Benifallet; Pau Brull, àlias Pixo; el seu ﬁ ll Pere; Pere Brull; 22 ACA. CA. Lligall 358. 23 AHCTE. FMT. Provisions 74, fs. 203v-204. Acord municipal del dia 17 de febrer de 1616. 24 AHDTo. Causes Criminals. Aldover, s/n. El ﬁ scal contra Jaume Arnau, rector d’Aldover. 25 Vegeu la nota 8. 26 AHDTo. Causes Criminals. Ginestar, s/n.

45 Vicent Borràs i Pau Pellissa, tots de Ginestar, i un valencià anomenat Llorenç Roig, tots ells identiﬁ cats com a “...grans amichs y fautors de Jaume Clua (...) armats de pedrenyals de la mida de quatre palms...”.27 Entre aquests homes, les autoritats anaven especialment al darrera de Montcada, inculpat en un seguit d’homicidis i robatoris,28 i també de Vicent Borràs, acusat d’haver participat en un furt al Coll de Balaguer.29

Més tard, durant el mes de desembre d’aquell any, acompanyen el Bord en l’assalt de l’església de Ginestar altres homes: els germans Domènec i Joan Mauri, de Gandesa; Bernat Oliver, també de Gandesa; un home de cognom Puig, de Corbera; i, ﬁ nalment, un francès anomenat Joan, que havia viscut a Tortosa treballant com a criat de Jordi Jordà, i que, en el moment de l’assalt de l’església de Ginestar, estava casat i vivia a Tivissa.30

Finalment, també sabem el nom d’un dels membres de la seva quadrilla en el moment d’ésser encerclat a Gavadà: es tractava del falsetà Baptista Vidal, mort d’un tret pels assaltants.31

Pel que fa a la colla de Llorenç Clua en sabem ben poca cosa perquè, de moment, la recerca d’arxius només ha subministrat dues breus dades: en primer lloc, coneixem el nom de Salvador Revent, natural de Verdera (un topònim no identiﬁ cat), que formà part de la seva quadrilla pels voltants de l’any 1614.32 i també sabem que Cristòfol Domènec, que durant l’any 1612 havia format part del cos armat de la Unió de la vegueria de Tortosa, sota comandament de Joan Claresvalls, s’havia canviat de bàndol i actuava com a membre de la quadrilla de Llorenç Clua l’any 1616.33

4.- Els fautors

Aquests personatges tancaven la tríada d’elements humans necessaris per al desenvolupament del fenomen del bandolerisme, juntament amb els mateixos bandolers i les seves quadrilles.

27 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa al virrei de Catalunya del dia 13 de juny de 1612. 28 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a Cristòfol Gallart, regent de la Reial Tresoreria de Catalunya del dia 2 de juliol de 1612. 29 AHCTE. FMT. Provisions 73, f. 52v. Acta del dia 20 de juny de 1612. 30 AHDTo. Causes Criminals. Ginestar, s/n. 31 AHDTo. Causes Criminals. Tivissa, s/n. Recollida de testimonis sobre la mort de Baptista Vidal, bandoler. 32 Xavier TORRES. Els bandolers..., 138. 33 AHDTo. Causes Criminals. Aldover, s/n. Testimoni de Jeroni de Montgai, veguer de Tortosa.

46 Una pragmàtica reial de mitjans del segle XVI, donada a conèixer per Xavier Torres,34 ja es feia ressò d’aquest problema i en diferenciava quatre tipologies bàsiques: els que els donaven menjar i els ocultaven a casa; els que els donaven armes; els que els utilitzaven com a sicaris particulars i, ﬁ nalment, els intermediaris o peristes, que eren els encarregats de fer circular els botins que aconseguien els bandolers en les seves activitats.

Lògicament, tot i trobar-nos davant d’uns actius col·laboradors dels bandolers, també s’ha de tenir present que hi havia diferents graus d’implicació amb ells, ja que no es considerava de la mateixa manera aquella persona, que pels motius que fos, donava menjar als bandolers en els seus continuats desplaçaments, que aquelles autoritats (el comanador de Miravet, per exemple) que acollia públicament el bord Clua en el seu castell i li donava suport i refugi;35 o el cas del veguer reial de Tortosa, Onofre Rovira, acusat formalment pels procuradors de Tortosa, també, de ser fautor d’aquest mateix bandoler.36

Per fer-nos una idea de la gran diversitat de fautors i dels diversos graus d’implicació que tenien amb els bandolers, volem donar a conèixer, com a exemple, el contingut d’un procés criminal iniciat davant la cúria episcopal de Tortosa pel ﬁ scal que acusava Jaume Arnau, rector d’Aldover, per donar suport al bandoler Llorenç Clua.37

Tot començà quan Jeroni de Montgai, que actuava com a veguer reial i segrestador de la jurisdicció de Tortosa en nom del virrei Alburquerque,38 va rebre informacions que apuntaven que el bandoler Llorenç Clua, juntament amb la seva colla “se recollien en la casa o abbadia del rector de Aldover”, fet que el va impulsar a desplaçar-se a aquella població per comprovar-ho la vespra de la festa de l’Ascensió de l’any 1616.

Un cop revisada la casa rectoral no va trobar-hi cap bandoler, però sí que va localitzar amagades dues pistoles d’espurna (és a dir, dos pedrenyals, que eren armes curtes prohibides per la facilitat d’ésser amagades sota la roba a causa de la seva petitesa) i una dona que fou identiﬁ cada com a Elisabet Pasqual, muller de Lluís Cabot, resident a Miravet, i que molts relacionaven amb el bandoler Llorenç Clua. Ambdues troballes van empènyer el veguer a detenir i

34 Xavier TORRES. Els bandolers..., 119. 35 ACA. CA. Lligall 487. 36 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa al virrei del dia 15 d’octubre de 1612. 37 AHDTo. Causes Criminals. Aldover, s/n. 38 Aquest virrei va arribar a la ciutat de Tortosa a primeries del mes d’abril de l’any 1616 i utilitzant una força desmesurada va intentar tallar de soca-rel el problema del bandolerisme a la capital de l’Ebre i a la resta de Catalunya. Amb aquest objectiu va substituir al veguer i va segrestar la jurisdicció criminal de la ciutat durant un temps. Joan REGLÀ. El bandolerisme..., 151-153.

47 lliurar el rector a les autoritats eclesiàstiques de la diòcesi de Tortosa, que eren les competents per jutjar-lo com a possible còmplice de bandolers.

El procés fou breu, ja que durà menys d’un mes (entre els dies 22 de maig de 1616, en què es recolliren els primers testimonis inculpatoris,39 i el dia 17 de juny d’aquell mateix any en que l’acusat va rebre la sentència) i no s’hi tingueren en compte les excuses donades pel rector Arnau i els seus testimonis de defensa que excusaven la troballa de dues armes com a elements de defensa personal “perquè tenia enemichs”, i de la presència de la dona a la rectoria, que, segons deia el rector estava desterrada de Miravet, i, de camí a Tortosa caigué malalta, l’acollí a casa seva, però que desconeixia la seva possible relació amb el bandoler Llorenç Clua.

Aquestes incriminacions li varen costar al rector Arnau la pena de reclusió durant sis mesos a la catedral de Tortosa i el desterrament de la seva parròquia durant dos anys, fets que ens porten a pensar que la relació d’Arnau amb Clua devia ser prou real i factible per a les autoritats del bisbat de Tortosa que l’havien jutjat.40

5.- Les activitats delictives

Els bandolers Clua, malgrat el curt temps que han estat documentats en actiu, sabem per diverses fonts que realitzaren diferents activitats criminals les quals, lògicament, per manca d’espai són impossible de detallar i analitzar amb profunditat totes i cadascuna.

Per aquest motiu, hem optat per donar a conèixer, com a mostra ben evident de les activitats criminals dels bandolers Clua, el contingut d’un procés inèdit ﬁ ns avui, i que fou iniciat pel procurador ﬁ scal de la cúria episcopal de Tortosa en contra de Jaume Clua i uns membres de la seva quadrilla acusats d’assaltar l’església parroquial de Ginestar.41

El text del procés, conservat i localitzat a l’Arxiu Històric Diocesà de Tortosa, ens permet conèixer de forma molt detallada, una de les moltes accions criminals que realitzà el Bord Clua al llarg de la seva vida:

A primera hora del matí del dimarts dia onze de desembre de l’any 1612, mentre s’estava celebrant una missa a l’altar major de l’església parroquial de Ginestar, es va presentar dintre del temple el bandoler Jaume Clua, acompanyat

39 Vegeu a l’apèndix documental números IV i V la transcripció íntegra de dos d’aquests testimoniatges. 40 AHDTo. Causes Criminals. Aldover, s/n. 41 AHDTo. Causes Criminals. Ginestar, s/n.

48 de cinc homes armats. La major part dels habitants de la vila hi eren presents a la missa, ja que aquesta era previst que anés seguida d’una processó en demanda de pluja.

El rector, fra Gaspar Pegueroles,42 com que estava d’esquena als fi dels en plena celebració litúrgica,43 no va poder veure els assaltants fi ns que al girar- se en sentir els comentaris en veu alta dels fi dels, es trobà al seu darrera al bandoler Clua, que portava un pedrenyal a cada mà; el rector, després d’haver-se atansat a l’altar major ordenà des de les grades d’aquest a tots els presents que s’asseguessin i es mantinguessin quiets.

El rector, veient clarament que els bandolers anaven per ell, agafà amb la mà esquerra la relíquia del Lignum Crucis44 i amb la dretà la forma ja consagrada i demanà amb grans crits que el bord Clua tingués misericòrdia per la seva vida. Els bandolers veient aquesta actitud del rector, el varen comminar que acabés la missa, fet al qual aquest es negà, cosa que enfurismà els bandolers, que demanaren als ﬁ dels si hi havia a l’església algun altre prevere que pogués acabar el servei litúrgic.

Enmig d’aquest estira-i-arronsa entre els bandolers i el prior45 Pegueroles, Joan Mauri, de Gandesa, un dels membres de la quadrilla del Bord Clua, es va dirigir a la capella del Roser, juntament amb altres bandolers i agafaren per la força Pere Pegueroles, pare del rector, qui intentà per tots els mitjans resistir- s’hi, encara que utilitzaven la força per obligar-lo que deixés d’agafar-se als barrots de la reixa de la capella o als bancs de l’església, picant-li amb força les mans ﬁ ns a fer-les-hi sagnar.

Un cop tret Pere Pegueroles del temple parroquial, els bandolers tornaren a pressionar al rector per a què acabés el servei litúrgic i els acompanyés a casa seva. Aquesta discussió durà diverses hores ﬁ ns que els bandolers desistiren, se’n anaren, i deixaren al rector sol al peu de l’altar, ﬁ ns que aquest en veure que s’havia fet de nit i d’haver rebut notícies que els bandolers havien marxat, travessant el riu Ebre, va decidir sortir de l’església i anar-se’n a casa seva.

L’endemà, el rector Pegueroles va enviar un home a Miravet, situat a l’altra banda del riu Ebre, perquè esbrinés què li havia passat al seu pare, ja que

42 Vegeu el seu testimoni recollit en el text del procés, reproduït de forma íntegra a l’apèndix documental número II. 43 Abans del Concili Vaticà II els sacerdots catòlics oﬁ ciaven les cerimònies religioses d’esquena als ﬁ dels i de cara als altars, que es trobaven adossats als murs de les esglésies. 44 Aquesta relíquia era un suposat fragment de la creu on Crist sofrí la Passió. 45 En algunes poblacions que depenien de l’orde militar de Sant Joan de l’Hospital, els rectors de les par- ròquies rebien el nom de prior, com és el cas de Ginestar.

49 havia rebut notícies que ﬁ ns aquella població s’havien desplaçat els bandolers juntament amb Pere Pegueroles. A través d’aquesta persona va saber que el dia anterior, just travessat el riu, el seu progenitor havia estat degollat a la plaça de la Ferreria de Miravet.

Aquest crim restà del tot impune i les autoritats eclesiàstiques del Bisbat de Tortosa només pogueren recollir en un procés alguns testimonis dels fets i publicar un dur decret d’excomunió, signat pel vicari general Josep Simó, i dirigit contra Jaume Clua i els membres de la seva quadrilla que havien participat en els fets de Ginestar.46

Els motius d’aquest assalt i intent d’assassinat doble no queden gens clars, ja que tenim, com a mínim, dues possibilitats:

En primer lloc, el mateix bandoler Clua, segons el testimoni del pagès Joan Baptista Ripoll, recollit en el procés criminal, li va dir al rector Pegueroles que sabia “que en casa de vostron pare se ordí la empanada per a haver de matar a mon pare”. 47

Encara que també hem de tenir present que, durant l’estiu d’aquell mateix any 1612, un grup de bandolers que pertanyien a la quadrilla del Bord Clua s’havien refugiat precisament a l’església parroquial de Ginestar, i, després que aconseguissin sortir lliures per causa de la immunitat eclesiàstica, els procuradors de Tortosa van escriure una carta a Pere Pegueroles, que en aquell moment segurament detentava el càrrec de jurat d’aquella vila, instant- lo que donés informació sobre els moviments que feia el Bord Clua a la zona de la Ribera d’Ebre, fet que automàticament suposava que aquest el pogués considerar un perillós conﬁ dent de les autoritats de Tortosa.48

Si és un d’aquests dos motius o un altre, la conclusió que podem extraure de l’assalt a l’església de Ginestar és que Jaume Clua es movia lliurement per la zona de la Ribera d’Ebre sota jurisdicció de la Castellania d’Amposta i que, per tant, l’acusació formal feta per un informe, anteriorment esmentat,49 que el suport que rebia de les autoritats santjoanistes de la comanda de Miravet era escandalós no era cap exageració, sinó una realitat ben palpable amb fets delictius com el que acabem d’explicar.

46 AHDTo. Causes Criminals. Ginestar, s/n. 47 AHDTo. Causes Criminals. Ginestar, s/n. 48 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a Pere Pegueroles del dia 23 d’agost de 1612. 49 Vegeu una transcripció íntegra d’aquest informe a l’apèndix documental número III.

50 6.- La repressió de les autoritats: la unió de l’any 1612 contra el Bord Clua Hem vist com les picabaralles entre Jaume i Llorenç començaren tenint un caràcter merament local, però, per diverses causes encara no ben defi nides, ràpidament ultrapassaren aquest estret marc i en començar a afectar les seves activitats fora de la llei a més poblacions més enllà de Corbera, sobretot les que feia el Bord (ja que recordem que Llorenç es desplaçà a la banda nord del Regne de València), començaren a preocupar seriosament primer les autoritats del territori, però posteriorment també a les del Principat (sobretot el virrei). Així, a mitjans de l’any 1612, la ciutat de Tortosa va organitzar una “unió” de viles i pobles de la vegueria (fi gura 2) per fer front als excessos del bandoler Jaume Clua.50 Ens consta la participació, a més de la capital de la vegueria, de les següents poblacions: Gandesa, Orta, la Fatarella, Vilalba, Riba-roja, el Pinell, Prat de Comte, Corbera, Caseres, la Pobla de Massaluca, Móra, Alcanar, Bot i Arnes.51 Com a cap de les forces armades d’aquesta unió fou nomenat Jaume Claresvalls, menor de dies, i identifi cat com a “burgès de la vila d’Orta”, que actuaria com a cap militar d’aquesta unió contra el bandolers.52 L’acompanyaria en les seves tasques repressives el tortosí Cristòfol Domènec, que era comissari reial.53 Una de les primeres accions de la recentment creada unió fou desplaçar un grup d’homes armats, encapçalats per Claresvalls i Domènec, a la vila de Ginestar, situada riu amunt de la ciutat de Tortosa, on un grup de bandolers de la quadrilla de Jaume Clua s’havia refugiat en l’església parroquial d’aquella població.54 Un dels retirats de l’església havia participat dies abans en un robatori a uns viatgers al Coll de Balaguer i un altre estava inculpat d’un assassinat,55 per la qual cosa aquells dies hi hagué un fort desplegament de mitjans diplomàtics per part de la ciutat de Tortosa per aconseguir del virrei de Catalunya una ordre aixecant la immunitat de què gaudien els bandolers refugiats a l’església de Ginestar. Però tots els esforços foren en va i el dia 13

50 La primera referència que tenim d’aquesta unió és del dia 29 de maig de l’any 1612, però hem de tenir present que manquen els volums d’actes municipals entre ﬁ nals del segle XVI i mitjans d’aquell any. AHC- TE. FMT. Provisions 73, f. 34. 51 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a les viles participants en aquesta unió del dia 7 de juny de 1612. 52 La tria sembla que fou feta pels procuradors de Tortosa però hagué de ser ratiﬁ cada pel virrei marquès d’Almazan, ja que el dia 4 de juny de 1612 va trametre una carta a Claresvalls detallant tot el procés de tria i informant-li del seu nou càrrec. ACA. Reial Cancelleria. Registre 5215, fs. 154-155. 53 ACA. Reial Cancelleria. Registre 5215, fs. 155-156. 54 El setge d’aquesta església comença el dia 11 de juny. AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a Jaume Claresvalls. 55 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a Jaume Claresvalls, datada el 20 de juny de 1612.

51 de juliol els procuradors de Tortosa enviaren una carta a Claresvalls, exposant- li que a causa de la resposta negativa per part del virrei, calia aixecar el setge a l’església de Ginestar.56

Una vegada fracassat l’intent de Ginestar, sembla que els soldats de la unió es desplaçaren a la zona de la Terra Alta, ja que el dia 22 de juliol, diada de Santa Maria Magdalena, ens consta que portaren a terme una acció repressora en la vila d’Arnes. Els fets, protagonitzats pels soldats armats de la unió comandats per Claresvalls i Domènec, els coneixem amb cert detall perquè causaren la mort a escopetades d’un home, anomenat Joan Boldó, a les portes de l’església parroquial d’Arnes i pel fet de tractar-se d’un lloc sagrat, les autoritats del bisbat de Tortosa iniciaren un procés criminal per aclarir el que havia passat aquell dia.57

La narració dels testimonis d’aquest procés demostra la fatxenderia de les tropes dels soldats de la unió, ja que es presentaren a Arnes en plena festa major, quan començava a fer-se de nit i la plaça major estava plena de gom a gom, perquè s’estaven fent unes ballades.58 En veure l’arribada dels soldats, la massa de gent es dispersà ràpidament i un grup nombrós es volgué refugiar a l’església. D’entre aquests els soldats observaren com un home ajupit es desplaçava ràpidament cap a la porta de l’església i llavors, malﬁ ant-se d’ell, li dispararen dos trets de pedrenyal per les espatlles que li causaren la mort immediata. Va caure mort ja dintre del temple i al tractar-se d’un lloc sagrat s’inicià un procés criminal per esclarir els fets. Una vegada coneguts aquests esdeveniments, els procuradors de Tortosa adreçaren una carta a Claresvalls, recomanant-li que controlés els seus soldats, ja que aquests cal que “vagen molt reportats perquè lo ﬁ d’esta unió no és sinó aquietar coses”.59

Segons el testimoni de Gabriel Exameno, teixidor de lli d’Arnes i lloctinent del batlle d’aquella vila, Boldó havia estat assassinat “perquè és estat en casa de Miquel Clua y perquè era amich del Clues de la part del Bord”.60 Tot i aquesta acusació, les accions dels soldats de la unió comandats per Claresvalls situava les autoritats del bisbat de Tortosa en una posició difícil: si tenien en compte el fet que Boldó havia esta mort en lloc sagrat, havien d’acusar Claresvalls de sacrilegi, i enfrontar-se a les autoritats civils locals i reials que eren els qui l’havien nomenat. Si obviaven el cas també quedaven en una posició difícil

56 El setge d’aquesta església comença el dia 11 de juny. AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a Jaume Claresvalls. 57 AHDTo. Causes Criminals. Arnes, s/n. El ﬁ scal contra els que mataren Joan Boldó a la porta de l’església de la vila d’Arnes. 58 Vegeu la transcripció íntegra del testimoni de Pau Fortunyo, que era el batlle d’Arnes, a l’apèndix documental número I. 59 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a Jaume Claresvalls del dia 29 de juliol de 1612. 60 AHDTo. Causes Criminals. Arnes, s/n. Testimoni recollit el 21 de novembre de l’any 1612.

52 perquè de cara als ﬁ dels i el poble no defensaven bé la jurisdicció que tenien sobre els ediﬁ cis religiosos.

La solució vingué d’un subterfugi legal i aquest fou considerar l’església parroquial d’Arnes com a lloc no consagrat, sinó tant sols beneït,61 fet que disminuïa la gravetat de l’assassinat de Boldó dintre de l’església i permetia a les autoritats eclesiàstiques del bisbat sortir-se’n airoses de l’embolic en què les havia posat l’acció repressora de Claresvalls i els soldats de la Unió.

De fet, l’acció d’Arnes sembla ser una de les poques o ﬁ ns i tot l’única activitat de les tropes de Claresvalls que tingué un resultat, ja que, per exemple, a principis del mes d’agost, aquest i la seva companyia armada continuava assetjant sense resultat la colla de Jaume Clua i per tal motiu es van desplaçar a Lleida d’on havien arribat notícies de la presència als voltants d’aquella ciutat del bandoler.62 Però les autoritats de Lleida, al veure l’arribada d’un grup d’homes armats, creient-los que ells eren els bandolers, els van fer empresonar això va provocar la lògica queixa dels procuradors tortosins, que escrigueren cartes als paers lleidatans demanant la llibertat per a Claresvalls i els seus homes, cosa que ﬁ nalment aconseguiren, després de molts esforços i contactes tant amb les autoritats municipals de Lleida, com amb les reials de Barcelona.63

Mentrestant, Clua es continuava movent per la zona lleidatana i així, el dia 3 d’agost ens consta que estava prop de Mequinensa.64

El dia 23 d’aquell mes els procuradors avisen Pere Pegueroles de Ginestar, de la mort del qual ja hem parlat anteriorment, que Clua estava a Benissanet (a l’altra banda del riu) amb una quadrilla de deu homes. 65 El dia 7 de setembre els procuradors es queixen del fet que Clua, amb tota la barra, s’havia passejat públicament per Batea, participant fi ns i tot en una partida del joc de pilota, i mentrestant no hi havia diners per pagar els homes armats que acompanyen a Claresvalls en persecució dels bandolers.66 Però el bord Clua continuava movent-se lliurement i a mitjans de setembre es trobava assetjat al castell de Nonasp, dintre del Regne d’Aragó.67 61 Vuit dels testimonis cridats a declarar en el procés ho feren per demostrar que l’església només havia estat beneïda i no consagrada. 62 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa al virrei del dia 2 d’agost de 1612. 63 Sembla que fou alliberat a mitjans d’agost, ja que el dia 21 d’aquell mes els procuradors de Tortosa varen enviar una carta a Claresvalls, felicitant-lo pel seu alliberament. AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. 64 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa als jurats de Gandesa datada aquell dia. 65 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a Pere Pegueroles. 66 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa als jutjats de Batea. 67 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa a Cristòfol Domènec del dia 25 de setembre de 1612. 53 A principis de la tardor de l’any 1612, els resultats assolits per la unió dels pobles de la vegueria de Tortosa per fer front a les malifetes del bord Clua eren ben minsos. A més la situació es trobava en un punt mort ja que, fi ns aquell moment, totes les accions empreses en contra del bandoler corberà havien estat un fracàs i l’única resolució concreta (la mort de Joan Boldó) havia estat a punt de crear un greu confl icte de jurisdiccions amb les autoritats del bisbat de Tortosa. En aquest punt, no ens ha d’estranyar una queixa adreçada pels procuradors de Tortosa al virrei de Catalunya en la qual es fan ressò de l’actitud negativa del veguer reial de Tortosa, Onofre Rovira, al qual se l’acusa clarament d’ésser valedor del “Bord Clua y amich tant gran de son pare y oncles y lo mal que havia pres la unió”.68

Tot aquest cúmul de despropòsits va motivar que a ﬁ nals del mes de novembre de l’any 1612, la unió de diferents poblacions signada el mes de juny d’aquell any es desfés, i es donaren per vençudes les autoritats de la ciutat de Tortosa i els pobles de la seva vegueria que hi havien participat a causa de les diﬁ cultats que s’havien trobat per fer front al bandoler Jaume Clua.69

Després d’aquest experiment fracassat, caldrà esperar vuit mesos per acabar deﬁ nitivament amb la carrera delictiva del Jaume Clua i s’aconseguirà no mitjançant cap altra unió de pobles en contra d’ell, sinó emprant un mètode al·legal però efectiu: el seu enemic Llorenç, juntament amb el batlle de Tivissa seran els encarregats de donar-li mort, tal com hem vist anteriorment, el dia 20 de juliol de 1613 a la masia de Gavadà.

7.- Valoracions ﬁ nals

Les ﬁ gures dels bandolers Jaume i Llorenç Clua destacaran a principis de la segona dècada del segle XVII com una dels principals preocupacions d’ordre públic per a les autoritats de la vegueria de Tortosa.

Les seves activitats, sobretot les del primer, portaran de corcoll les autoritats civils locals i reials, ja que el bord Clua comptarà amb l’ajut demostrat, ben valuós per cert, de personatges prou importants com el comanador de Miravet o el mateix veguer de Tortosa, Onofre Rovira. Aquest ajut explicaria en bona mesura la impunitat amb què es movia el bandoler al llarg i ample del territori de la vegueria de Tortosa i els seus voltants.

68 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa al virrei del dia 15 d’octubre de 1612. 69 AHCTE. FMT. Correspondència 10, s/f. Carta dels procuradors de Tortosa al virrei del dia 29 de novembre de 1612.

54 Per tant, hem de fugir tant de la ﬁ gura idealitzada del bandoler com aquell personatge, que situat fora de la llei, ajuda els pobres en contra dels rics, com també d’etiquetar-lo directament com un bandit sense escrúpols que actua només per aconseguir els seus objectius criminals.

La motivació de les seves activitats delictives, com passa ben sovint, no és tan fàcil d’explicar ni tan previsible com en un primer moment sembla, ja que de vegades, analitzant amb deteniment les activitats ﬁ ns ara conegudes del bord Clua ens donen la sensació d’ésser teledirigides des de dalt, amagant uns foscos interessos polítics o econòmics, o ambdós alhora. Qui sap si no fou un instrument en mans dels dirigents de la Castellania d’Amposta per controlar els seus vassalls en uns moments de tensions socials i polítiques?70 o, ¿quin paper jugava en aquell moment el veguer reial Onofre Rovira donant-li suport?

En aquest moment no tenim clar si destriarem tot l’entrellat mai, ja que l’aparició o no de noves fonts documentals sobre aquest tema resta oberta a l’atzar, però creiem que el nostre estudi ha donat una visió prou ampla i diàfana de la qüestió, donant-nos a entendre que les activitats de Jaume i Llorenç Clua no podem ser etiquetades només de delictives i prou, sinó que admeten diversos (i més complexos) punts de vista.

8. Apèndix Documental

1612, juliol, 25. Arnes

Testimoni de Pau Fortunyo, mercader i batlle d’Arnes, explicant l’entrada en aquella vila dels soldats de la unió capitanejats per Jaume Claresvalls, d’Orta, el dia de la festa de Santa Maria Magdalena, i de la mort de Joan Boldó.

AHDTo. Causes Criminals. Arnes, s/n.

Dixit lo que sé es que lo dia de Santa Maria Magdalena, festa major d’esta vila, que contàvem XXII del corrent mes de juliol, estant jo testimoni en la plassa de la dita vila de Arnes, assentat en un banch o pedrís que ·y ha a la mateixa porta de la yglésia, en companyia del rector de Arnes, mossèn Luys Joan Cabés y de mossèn Luys Joan Cabés, rector del Lledó y de mossèn Luys Sentís, rector de Orta y de fra Raffel Liminyana, del 70 Només com a tall d’exemple sabem que entre els anys 1600 i 1611, hi hagué conﬂ ictes sobre qui nomenava els jurats de les universitats (els municipis) entre els habitants de Ginestar, Gandesa i Pinell de Brai, totes tres poblacions situades a la comanda de Miravet, i les autoritats de l’orde de sant Joan de l’Hospital. Jordi OLIVARES. Viles..., 245.

55 orde de la Sma. Trinitat que resideix en la hermita del Coll del Alma, terme de Tortosa, y de mosèn Pau Revull y de mossèn Joan Grau, mentres que tots miraven les ballades que a occasió de la dita festa major hi havia en la dita plassa ahont hi havia moltíssima altra gent y estava tot lo poble congregat mirant les dites ballades, a la que serien entre sis y vuyt hores després mig jorn del mateix dia, que ja era de nit, viu entrar en la dita plassa quatre o sis hòmens ab pedrenyals en les mans en cos, los quals cridaren: no moure, no moure! ab grans crits, y en hoyr los dits de no moure, no moure, viu que la gent del poble se retirava, uns per les cases y altres en la sglésia, y estant en açò viu en la mateixa plassa un home a cavall ab una cavalcadura que venia darrere y en companyia de dits hòmens71 al qual llavors no coneguí, lo qual se apeà ab velocitat y presteza.

Y en est punt viu que los dits hòmens que havien entrat en la plassa armats de pedrenyals ab ell y en cos, com he dit, venien devés la yglésia davant de la qual jo testimoni estava dret cridant: no moure al Rey!, y estant així cridant viu un home (lo qual aquí mateix no coneguí ﬁ ns després que·l viu mort) que estava cacho dins la yglésia, entre lo brancal de aquella y la pila de la aygua beneyta. Y estant lo dit home així cacho que se’n entrava de aquella manera en la yglésia, viu que dos hòmens que venien darrere d’ell, que eren dels primers que tinch dit entraren en la plassa, li tiraren dos escopetades, ço és una quiscú d’ells, de les quals escopetades encontinent morí lo dit home sens que parlàs paraula en lo mateix lloch entre lo brancal y la pila de la aygua beneyta de dita yglésia, de manera que li tiraren y·l mataren dins la yglésia. Y així mateix derramà moltíssima sanch.

Y estant en açò viu que lo home que entrà a cavall en la plassa era Jaume Claresvalls menor, de la vila de Orta, vingué a la dita yglésia als trons de les escopetades, y topantnos los dos allí propet de les grases de la yglésia, ell me conegué y jo·l coneguí y en aplegar lo un altre, me dic lo dit Claresvalls: Senyor balle, assistència al Rey!, y jo aleshores li diguí: Ajuda al Rey y vixca lo Rey!, repetint jo açò dos o tres vegades, y així ell y jo férem seguit tota la gent del poble que poguérem, ell per ser prebost, segons ja ho havia entès a dir, y jo per ser balle de la present vila.72 Y anàrem a la casa de Pere Granyena y la regoneguerem, y de allí nos ne tornarem a la dita plaça, y lo dit Jaume Claresvalls y jo anàrem a la yglésia a veure lo cos del home que ab les dites escopetades havien mort, y ventlo lo dit Claresvalls, dix: Déu te perdone que·m pesa més açó que quant hi ha en lo món!, y coneguí jo testimoni que al dit Claresvalls li pesava molt que·l haguessen mort, y majorment per haverlo mort dins la yglésia.

Y encontinent, jo testimoni, com a balle, demaní als jurats de la present vila y al notari per a fer visura del dit cos mort, y trobí que tenia dos escopetades que li eren entrades les pilotes per les espalles y li ixqueren part d’elles per los pits, y part per la gargamella y part per lo coll, del qual ne ﬁ u llevar acte, y açò y no més.

71 “que venia darrere y en companyia de dits hòmens” , afegit al marge. 72 “ell per ser prebost, segons ja ho havia entès a dir, y jo per ser balle de la present vila”, afegit al marge.

56 Interrogatus.

Dixit, jo testimoni no coneguí ningú dels dits hòmens que entraren en la plaça en cos armats de pedrenyals, ni tampoch als que tiraren al dit Boldó, ni·ls sé lo nom, sols sé que eren dels que entraren en la plassa en companyia del dit Joan Claresvalls y de sa quadrilla.

1612, desembre,29. Ginestar

Testimoni de fra Gaspar Pegueroles, prior de Ginestar, on explica l’assalt perpetrat per la colla del Bord Clua a l’església parroquial d’aquella vila mentre s’estava celebrant una missa i del posterior assassinat del seu pare.

AHDTo. Causes Criminals. Ginestar, s/n.

Et interrogatus super curia proventis dixit: que lo que sab ell testimoni sobre los que és estat interrogat és que un dimarts que contàvem onze dies del present mes de dehembre, entre les vuyt y nou hores de matí,73 estant ell testimoni dient missa en lo altar major de la yglésia del Ginestar, de la qual ell testimoni és prior, en la qual missa havien de fer una professó de pregàries per aygua, al punt que ell testimoni dexà lo càlzer després de haver consagrat lo sanguis y haverlo alçat, sentí unes veus dins la yglésia que deyen: Jesús, Jesús ! y sentint ell testimoni remoure’s los de la yglésia y fer avalot, se girà y veu allí testimoni davant d’ell testimoni a la mateixa grada del altar, cinch o sis hòmens, cada hu ab dos pedrenyals, hu en cada mà, curts, ab los sombreros en lo cap y al sòl de la yglésia veu alsarse Clua, dit lo bort de la vila de Corbera,74 també ab lo sombrero en lo cap y un pedrenyal en cada mà curt ab altra gent, als quals ell testimoni no conegué sinó tant solament al dit bort Clua .

Y los sinch o sis hòmens que li estaven davant a ell testimoni digueren: Cap de Déu, ningú no·s moga, assentauvios! Y ell testimoni, vista dita gent pretenent que·l volien matar, prengué encontinent ab la mà esquerra lo Lignum Crucis que estava sobre lo altar, y al la dretà la forma consagrada y·s girà devés lo poble, cridant: Misericòrdia! y les hores li digueren dits hòmens:75 Dexau això y acabau de dir missa!, y ell testimoni entengué que lo dir dels hòmens, deixau això, era voler dir que dexàs lo Santíssim

73 “entre les vuyt y nou hores de matí”, afegit al marge. 74 “de la vila de Corbera”, afegit al marge. 75 “Y ell testimoni, vista dita gent pretenent que·l volien matar, prengué encontinent ab la mà esquerra lo Lignum Crucis que estava sobre lo altar, y al la dretà la forma consagrada y·s girà devés lo poble, cridant: Misericòrdia! y les hores li digueren dits hòmens”, afegit al marge.

57 Sacrament y la Vera Creu, y·ls digué ell testimoni que no volia sinó que si·l volien matar lo havien de matar de la manera que estava, perquè no estava en pas de la missa que ho pogués dexar, y ells digueren les hores jurant: cap de Déu, no ·y ha un altre capellà que lo·y prenga de les mans y que acabe la missa!, y ell testimoni se estigué todavia de la mateixa manera.

Y perquè se anava desmayant, se reclinà sobre una catifa que estava en la peanya del altar, y en assó veu ell testimoni que Joan Mauri, de la vila de Gandesa, que era vengut en companyia de dit Bort, se’n entrà en la capella del Nostra Senyora del Roser, que està en dita yglésia, en companyia de tres o quatre de altres a qui ell testimoni no coneix, y se afferraren del pare d’ell testimoni. Y recusant son pare de eixir, se afferrà als balustres de la reixa de dita capella, cridant també: Misericòrdia!, y veu ell testimoni com per força lo desaferraren de dita reixa y·l tragueren rossegant, no obstant que dit son pare se anava afferrant dels banchs de la yglésia, los hy feyen dexar, pegant li porrades en les mans, dels quals colps li tragueren sanch. Y de fet ell testimoni veu com lo tragueren de dita yglésia per força, rossegant. Y quant hagueren acabat de traure de dita yglésia al dit son pare, vingué lo dit Jaume Clua, dit lo Bort, y se atançà a ell testimoni, tenint lo dit Clua lo sombrero en lo cap y un pedrenyal curt en cada mà, y li digué a ell testimoni estes paraules: mossèn Gaspar, acabau de dir missa y veniu en nostra companyia que volem reconèixer casa, que per Déu no us faré més mal que a la meva persona!. Y ell testimoni, estantse todavia reclinat en terra ab lo Santíssim Sacrament en la una mà y lo Lignum Crucis en l’altra digué que no tenia per a que eixir de la yglésia, que ja ·y havia en casa gent que li amostrarien lo que volia, y les hores li digué dit Clua: be us podeu estar ahy tot lo que vullau que no·ns ne anirem ﬁ ns que ixcau de la yglésia!. Y·s girà les hores dit Clua a un hermità que ·y havia en dita yglésia y li digué: sou de missa?, indicant ell testimoni que ho deya a ﬁ de que li prengués a ell testimoni lo Santíssim Sacrament, per a traure’l a ell testimoni de la yglésia, y lo hermità respongué que no tenia ninguns ordens.

Y en lo discurs de tot lo que té dit, la gent del poble que estava congregada en dita yglésia, estava continuant cridant: Misericòrdia, com nos ha de dar Déu aygua, tenint tan poch respecte a Déu y a la yglésia?. Y en assò sen yxqué de la yglésia dit Clua, restant sempre en ella en vista de ell testimoni tres o quatre dels dits hòmens, de la manera que té dit.

Y després, al cap de dos hores, poch més o menys, tornà a dita yglésia lo dit Jaume Clua aprés que la gent haguere cabat ab ell que no li faria ningún dany. Y atançantse a ell testimoni, lo qual estava todavia tenint lo Santíssim Sacrament en la una mà y en l’altra lo Lignum Crucis, y li digué, vist que estava desmayat: no se espante, doneu li algun ou o algun glop de vi, que no li faré ningun dany!, y ell testimoni li digué, aginollantse davant ell, tenint76 lo Santíssim Sacrament en la una mà y lo Lignum Crucis en l’altra, que s’apiadàs de son pare y no li fes dany, y que ja que per ell testimoni que lo ·y pregava no ho volgués fer, que ho fes per aquell senyor que tenia als seus peus humillat davant ell. Y lo dit Jaume Clua, sens tornarli resposta, havent 76 “tenint”, afegit al marge.

58 estat sempre en totes les dites occasions ab lo sombrero en lo cap y un pedrenyal en cada mà, no féu sinó girar la esquena y anarse eixintsen de la yglésia ell y tots los altres hòmens de sa companyia. Y no·ls ha vist més.

Y ell testimoni se estigué en la yglésia ﬁ ns que fonch de nit y·l asseguraren que ja havien passat lo riu lo dit Clua y sa camarada. Y després en lo endemà de matí envià ell testimoni un home a Miravet, aont dit Clua la nit abans havia passat,77 a saber què havien fet de son pare. Y li digué dit home com lo mateix dia que’l tragueren de la yglésia, lo havien degollat en la plaça de la Ferreria de Miravet. Y tot assò dix saber per haver passat per ell testimoni, segons té dit.

Interrogatus.

Et dixit que sols conegué ell testimoni al dit Bort Clua y a Joan Mauri, però que ha oyt dir a gent del poble que també ·y eren Domingo Mauri, germà del dit Joan Mauri, també de Gandesa, y a t. Puig de Corbera, y Bernat Oliver de Gandesa, y un francès que·s diu Joan, que per mal nom li deyen lo gavaig de la Paridora, que és estat en Tortosa criat de Jordi Jordà, y que en segones núpcies ha casat en Tivissa, y assò només dix saber.

III

S/d. ¿1614?, Madrid?

Memorial anònim on s’analitza el fenomen del bandolerisme a la vegueria de Tortosa, destacant sobretot les activitats dels bandolers Clua.

ACA. Consell d’Aragó, lligall 487.

Memoria y relación de la forma que se intenta para el remedio de los bandoleros y gente de mala vida de Cataluña, en particular la parte de Tortosa.

En Cataluña ay una comarca de tierra, que se llama tierra de Orta que tendrá de distancia o espacio ocho leguas grandes en quadro por una parte la rodea y cerca el río Ebro, y por otra parte el reyno de Aragón, y parte el de Valencia. Ay en esta tierra muy ásperos montes en el puerto de Tortossa y mucha tierra llana. Ay grandíssimos lugares, todos de barones. En el medio está situada la Baylía de Miravet, que contiene nueve lugares, que ay de ellos muy grandes. A la parte de Aragón está la encomienda de Villalba, que tiene tres lugares harto buenos. Y a la parte de Valencia está la encomienda de Orta, 77 “aont dit Clua la nit abans havia passat”, afegit al marge.

59 que tiene cinco lugares. A la parte del río Ebro está la encomienda de Ascó, y más adelante la villa de Móra, que es del duque de Cardona. Y más adelante está Cherta y Tortossa, lugares reales.

Solía ser esta tierra la más quieta y sosegada que huviesse en Cataluña, tanto que no se hallaran en la regia corte diez processos de delinquentes de aquella tierra, sino es de quatro o cinco años a esta parte.

La caussa ha sido que haviendo tenido pendencias dos hombres de Corbera, que es un lugar de la Baylia de Miravet, que es de la Castellania de Amposta, cada uno empeçó de ir con amigos armados persiguiendo el uno al otro. El uno se llama Jayme Clua borde, y el otro Lorenço Clua. Como yvan assí desocupados, empeçaron unos a reñir pendencias de otros y matar algunos enemigos suyos y de otros. Y como en lugar de prender al borde Clua, que fue el que empeçó de hazer homicidios, lo recogían en el castillo de Miravet y era público, se començó a perder el respecto a la justicia en todos los lugares de dicha baylia, tanto que al medio del día entrava una quadrilla en un pueblo grande y se hazía dar de comer, sin que naydie resistiese, porque todos sabían que eran favorecidos de los ministros del castellán.

Y con este poder, empeçaron de ir por aquella tierra como a dueños della, y passando el río Ebro hazían por Cataluña, muertes, robos y plagios notables.

Cansados los moradores de dicha baylía y encomiendas de tantos daños y atrocidades de delictos, procuraron secretamente que la ciudad de Tortossa alcançasse de virrey un comisario nombrado prebost para seguir toda aquella tierra con gente, valiéndole los pueblos y pagando los gastos. Y aunque se empeçó con grande provecho por lo que todas las quadrillas se desterraron luego, pero como no era para más de seys meses, se huvo de dexar.78

Bolvieron luego las quadrillas con tanta osadía que todos los lugares viven con las puertas de los pueblos cerradas de día y de noche sin salir afuera, sino hombres que se han de morir de hambre si no trabajan. Y han muerto muchos bayles y otros hombres de dichos lugares porque entendían en su persecución, es el extremo tan grande que muriéndose de ganas los pueblos por perseguir los bandoleros, no osan hablar palabra, ni salir a pedir remedio.

Y movido de lástima un natural de aquellos pueblos ha venido a representar a su Magd. Este mísero estado, para que se pueda proveer de remedio conviniente. Y el que le ha parecido más a propósito es que su Magd. serviesse a su Lugarteniente General en Cataluña para que fuesse un juez de corte a esta tierra y recibiesse información de los muchos delictos que se han cometido en aquella tierra, y de la poca justicia o ninguna que ha hecho dellos el Castellán de Amposta que tan solamente no se hallara haverse recibido información de muchas muertes y otros graves delictos y se provará largamente que una de las dos quadrillas ha sido siempre

78 Hi ha un fragment de text anul·lat entre “seys meses” i “se huvo de dexar”, que diu: “y al cabo de ellos, se publicó la pragmática de la prohibición de pedreñales y no tuvieron ánimo de perseguirlos con arcabuces”

60 amparada y defendida por el castellán de Amposta y sus ministros, assí acongiéndoles en su castillo como valiéndoles de muchas maneras. Y haviendo suﬁ ciente caussa sequestranle la jurisdiction de dicho nueve pueblos y poner por el exercicio della un hombre de hecho que sea procurador de la Baylia como lo tiene oy el castellán. Y si pareciere que fuesse el Governador de Cataluña, por ventura sería de más provecho y se temerían mucho los comendadores vecinos, sequestrada la juridictión o no sequestrada, podría el juez de Corte tratar con todos los lugares de allí que hiziesen entre sí una unión y hermandad para perseguir estas quadrillas, nombrado en cada pueblo los hombres que fueren menester.79

Estos hombres no habrían de salir de los términos de sus lugares, sino en caso necesario y quando paresciesse al cabo o capitán de la unión hazer una persecución general, dando aviso a todos los lugares los días que le pareciere de prompto, habrían de salir todos en un mesmo punto y cada unos ir buscando por sus términos para que no pudiendo ser avisados de nayde, pudieran ser hallados los bandoleros y después perseguidos y desbaratados.

Sin esta gente abría de menester un comisario que estuviesse de continuo allí, con la gente que fuere menester, para yr de una parte a otra, en persecución de los bandoleros y para recibir informaciones de los que les favorecieren y ayudaren y para mil otras cossas de provecho.

Abrían de poner algunos hombres de guarda en las barcas del río Ebro para que no pudiesen los bandoleros, como suelen, escaparse por ellas.

Abíasse de dar orden en el Reyno de Aragón y Valencia para que si los bandoleros, perseguidos en Cataluña, se recogían en ellos, como suelen, fuessen allí también perseguidos por las personas a cuyo cargo viniere, dejando entrar la gente de Cataluña que yría en su perseguimiento, sin hazer auto de jurisdictión, sino solamente como a gente que ayuda a los ministros de allá. Y si fuere menester, procurar que se desafueren los lugares de la frontera que conviniere, sirviéndose para esto cartas las que fueren menester a los ministros de su Magestad como pareciere poderse hazer a quien sabe los fueros de aquellos reynos.

Y para que esto se facilite con las universidades que han de ﬁ rmar la unión y pagar las costas y dar la gente que fuere menester y se animen todos a emprender este hecho, sería muy a propósito que el juez de Corte que yría a tratarlo, les diesse a cada pueblo una carta de su Magd. tratando dello y animándoles. Y paresce que ninguna cossa les daría más osadía que ver sequestrada la jurisdictión del Castellán y puesta persona en su lugar, recta y ganossa de la persecución de los bandoleros, como entienden lo sería el governador de Cataluña, el qual tendría ya su emolumento del exercicio de la jurisdictión de dichos lugares.

79 Després de “menester”, hi ha un paràgraf anul·lat que diu: “...y si pudiere ser possible que fuessen con pedreñales, irían de buena gana y harían grandes effectos, que ahora por ser la tierra fragosa y no estar hechos a los arcabuces, van desconsolados y sin contento ni ossadía”

61 Haziéndosse esta unión, en ella se podrían capítulos muy conferentes y provechosos a la persecución de los bandoleros, como poner penas graves a los que no socorrieren al comisario, quando pidiere ayuda y a los que favorecieren en nada a los bandoleros y pudiéndose executar luego por el sequestrador y otros ofﬁ ciales ordinarios de allí, sería la redempción este comisario, abría de tener comisión del lugarteniente para todos los casos del regalía y evocatas caussas. Y también de los barones para las causa ordinarias. Y si fueren incompetibles estas comisiones, abría de llevar en su compañía otro comisario de los barones, para que lo que no pudiesse hazer el uno, lo hiciese el otro.

De esta manera se atemorizarian los que oy valen a los bandoleros y se animarían los que dessean perseguirles y no osan por miedo, más de los que les favorecen, que de ellos mismos. Y podría esperarse algún remedio de tantos males que ha havido y de muchos otros que se esperan si no se pone remedio encontinente.

1616, maig,26. Aldover

Testimoni de Joan Badia, criat del veguer de Tortosa, explicant l’escorcoll realitzata la casa - abadia d’Aldover, on foren trobades dues armes de foc i una dona

AHDTo. Causes Criminals. Aldover, s/n.

Et interrogatus super curia proventis

Dixit: que lo disapte propassat, vespra de la Pasqua, anant ell testimoni en companyia de dit veguer en persecutió de bandolers y mala gent, arribaren al lloch de Aldover y havent tengut sospita que en la abadia del dit lloch hi havia recullida gent de mala vida perquè tinguérem avís que se recullien allí y que en dita casa hi havia cert secret hont se podien amagar, anà a dita casa dit senyor veguer ab ell testimoni y Monserrat Bonﬁ ll y altres y scorcollaren dita casa y trobaren en ella una dona que dien és amiga de Llorençet, muller que és de t. Cabot, y cercant lo dit segret trobaren damunt un munt de llenya dues pistoles embolicades en un cuyro,80 les quals haventles tretes ell testimoni, quant ell testimoni les trobà, era present lo rector y li digué y pregà que li fes plaher de dissimular, y ell testimoni li dix que no ·u podia fer, y així ell testimoni les tragué y les prengué lo scolà y les amagà en una cambra y lo senyor veguer les trobà en ella y els prengué y les mostrà a dit rector, y preguntantli que de qui eren, dix dit rector que les tenia en defensa de sa persona, perquè tenia molts enemichs y mal volents.

80 Hi ha un fragment de text anul·lat entre “cuyro” i “les quals haventles”, que diu: “les quals prengué dit senyor veguer”.

62 V

1616, maig,26. Aldover

Testimoni de Joan Bonﬁ ll, pagès de Tortosa i membre de la Unió, que acompanyava al veguer de Tortosa quant aquest realitzava un escorcoll a la casa - abadia d’Aldover.

AHDTo. Causes Criminals. Aldover, s/n.

Et interrogatus, etc...

Dixit, que lo disapte propasat, havent anat lo senyor veguer y ell com a dener de la Unió y altra gent a la vila de Aldover, anaren a la abbadia a regonèxer si ·y havia mala gent, y regonexentla, en una llenya que ·y havia en la sala, attrobaren un cuyro embolicat lligat ab una simolsa. Y haventlo tret Badia, criat de dit veguer, lo rector ventho, dix y pregà que ·u dissimulassen. Y ell testimoni y dit Badia respongueren que no ·u podien dissimular que per forsa tenien de fer son ofﬁ ci, y prenent dit bolich lo dit rector, lo donà al scolanet, y aquell lo entrà dins una cambra. Y cercant dit senyor veguer dita casa, entrà dins dita cambra y trobant dit bolich, lo desféu en presèntia del rector, d’ell testimoni y de tots los altres y dit bolich desfet se trobaren en ell dos pistoles embolicades y aquelles vistes, dit rector dix que eren sues y que les tenia perquè tenia contraris.

Y entengué també que dit veguer trobà en altra cambra un grapat de rodes de pedrenyal, però que ell testimoni no ·u veu. Y preses dites pistoles, dit veguer y ab una dona que trobaren en dita abbadia, que·s muller de t. Cabot, amigua que diuen és de Llorens Clua, se’n tornaren a Tortosa, portant també pres al dit rector.

Interrogatus

Dixit, que dos vegades que són anats a regonèxer dita abbadia y sentí dir a la gent que anava en lo veguer y al matex veguer que tenien per cert que en dita abbadia trobarien bandolers o gent de seguida.

63 ﬁ gura 1: Portada del fullet on es relata la mort del Bord Clua (Biblioteca de Lisboa-Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

64 ﬁ gura 2: Circular adreçada a diferents poblacions de la Vegueria de Tortosa, on s’informa de la creació d’una unió contra els bandolers, 17 de juny 1612. (AHCTE, foto Hilari Muñoz).

Recerca, 9 (2005) pàg. 67-104

El bandolerisme català dels segles XVI i XVII a les terres del Maestrat Vell de Montesa

Joan FERRERES NOS

RESUM

Aquesta recerca sobre el bandolerisme del segle XVII a les Terres de l’Ebre i al Maestrat és un clar exemple de què no existia cap frontera entre Catalunya i València, ni natural, ni artiﬁ cial, ni legal, ni mental, ja que els bandolers catalans i els bandolers valencians delinquien, actuaven i col·laboraven amb total impunitat per tot arreu. De manera que el riu Sénia era l’eix vertebrador i el refugi del bandolerisme d’aquells temps.

RESUMEN

Esta investigación sobre el bandolerismo del siglo XVII en las Terres de l’Ebre y el Maestrazgo es un claro ejemplo de que no existía ninguna frontera entre Cataluña y Valencia, ni natural, ni artiﬁ cial, ni legal, ni mental, ya que los bandoleros catalanes y los bandoleros valencianos delinquían, actuaban y colaboraban con total impunidad tanto en un lugar como en el otro. De tal forma que el Río Sénia era el eje vertebrador y el refugio del bandolerismo de aquellos tiempos.

ABSTRACT

This research on 17h century banditry in the Terres de l’Ebre and Maestrat areas is a clear example of the non-existence of any type of natural, artiﬁ cial, legal nor mental border across the River Sénia, since both Catalan and Valencian bandit gangs moved freely across the river line. The river was, indeed, the core and the refuge of those bandits.

Introducció

En aquest treball volem fer una aproximació al bandolerisme del sud de Catalunya a partir de la documentació processal que trobem a l’Arxiu del Regne de València. Aquesta recerca és la continuació d’una altra que vam fer abans per escriure el llibre Temps de bandolers (C.E.M. 2002), que ens va servir per descobrir la gran inﬂ uència que el bandolerisme català havia tingut en el valencià, i la col·laboració que hi va haver entre tots dos al llarg del segle XVII. De fet, podem parlar d’un bandolerisme singular, amb uns factors especíﬁ cs, segurament, diferents del bandolerisme del centre de Catalunya o del Pirineu. Per tant, és una visió diferent, nova i interessant per a comprendre les activitats d’aquelles camades de bandolers que actuaven amb total impunitat a les dues bandes del riu Sènia. Per a ells no hi havia frontera. Les terres de l’Ebre i del Maestrat eren el seu gran espai vital.

Aquest bandolerisme tenia diversos factors que el van fer possible: el territori muntanyós per amagar-se, la corrupció i la col.laboració del poder representat pels governadors i fi scals de l’orde de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d’Alfama, ubicats a Sant Mateu, el fàcil i creixent comerç d’armes de foc i pólvora, espai de frontera històrica i política, col.laboració entre bandes, molts masos aïllats i fàcils de robar, zona de sortida important dels moriscos a causa de l’expulsió de 1609, època de crisi general, etc. Però, allò més signifi catiu és l´ús i abús de la “frontera” entre el Principat i el Regne de València. Els bandolers catalans i valencians creuaven el riu Sènia quan volien, per les persecucions dels respectius agutzils o comissaris de cada territori, per a refugiar-se al lloc que els convenia. A més, durant la primera meitat del segle XVII, la col·laboració entre bandolers de les dues bandes fou molt estreta, i no hi hagué gaires enfrontaments. La persistència del bandolerisme modern durant vuitanta anys –des de la segona meitat del segle XVI fi ns a la primera meitat del segle XVII (1560 a 1640) aproximadament– es deu a la simultaneïtat de factors, o causes interiors i exteriors, esmentats abans.

Per presentar aquest estudi del bandolerisme català en terres valencianes, hem cregut convenient fer-ho en tres etapes, perquè hi ha un seguit d’elements diferenciadors com ara les autoritats, els bandolers i els contextos polítics en què van ocórrer els esdeveniments. Però, malgrat això, seguim pensant que aquest bandolerisme va tenir una clara continuïtat, sense cap voluntat d’aturar-lo per part les autoritats autòctones –privilegiats, governadors o lloctinents de Sant Mateu, subrogats dels governadors i alguns ﬁ scals– que van veure els bandolers i la situació de conﬂ icte i violència com un instrument d’enriquiment a través de l’administració de justícia de forma corrupta. Així, les etapes que hi observem són les següents:

69 A.- Incursions de bandolers catalans durant la segona meitat del segle XVI. B.- Gran presència dels bandolers catalans des del 1600 al 1620. C.- Creixent bandolerisme autòcton des del 1620 al 1635.

No voldria cloure aquesta breu introducció sense agrair la col·laboració dels amics Javier Hernández Ruano i Joan Hilari Muñoz Sebastià, que m’han facilitat documents i informació sobre diversos bandolers catalans i valencians.

Bandolers del XVI. Context i esdeveniments

Els darrers anys de l’orde de Montesa autònom, sota el domini del darrer mestre, Pere Lluís Galceran de Borja –personatge de projecció moderna–, i amb el desmantellament de l’orde de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d’Alfama per a caure a les mans del seu amic i rei Felip II, van suposar la creació d’una administració centralista dirigida i consentida des de Madrid, i administrada des de la Reial Audiència de València, restant poder als “senyors feudals” que sempre havien ocupat els càrrecs amb un cert paternalisme i una visió medieval del poder. Però, tot això, a partir del 1587, començarà a canviar amb l’arribada dels lloctinents nous i el recel que generaven en el poder autòcton. D’aquesta lluita pel poder, i altres factors esmentats, sorgirà un clima adequat per a què el bandolerisme maduri amb gran facilitat. És a dir, molts bandolers catalans creuaran la frontera i molts bandolers valencians s’uniran a les seves camades corrent lliurement per la columna vertebral del bandolerisme que fou el riu Sènia.

Des de mitjan segle setzè, tenim informació sobre les accions de bandolers en terres del Regne i del Principat. Normalment, són accions de bandolers que procedeixen del Principat i que fan accions de pillatge, robatori als vianants. Especialment, són més freqüents quan hi ha algunes activitats comercials com les fi res de Morella, Cabanes, Traiguera i la Jana, cosa que implica per als mercaders traginar productes i portar els benefi cis de les seves vendes. El cronista i historiador de València Rafael de Viciana així ens ho confi rmava l’any 1564:

Otrosí tiene Trayguera concordia capitulada con la ciudad de Tortosa que es la tierra primera y en frontera del Principado. Que siempre que algun hombre cometiere algún delicto en término de Trayguera y se passase al término de Tortosa, o si le cometiere en termino de Tortosa y se passase al termino de Trayguera, que se procure en todas maneras prenderle. Y luego que es preso el delinquente, el juez que le tiene le entrega al juez de la tierra donde se cometió el delicto. Y de esta manera los delinquentes son castigados donde delinquieron por justicia exemplar; y las tierras de las fronteras son purgadas de viciosos, que otramente no se podria vivir en ellas ni los caminos estarían seguros.1

1 VICIANA, RAFAEL DE MARTÍ. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y su Reino. Valencia 1564. Llibre III, p.115. Reimpressió de 1972. 70 Però amb les diverses pragmàtiques reials d’aquells anys (1562,1586, etc.), també podem comprovar la preocupació de les viles víctimes del creixement del fenomen bandoler, que les autoritats valencianes consideren que era forani, com es pot veure en aquesta pragmàtica del 1562:

Haven antès que en la nostra Ciutat y Regne de Valencia ha acostumat de recullirse y de poch en ça se recullen bandolers, lladres y delinquents de Aragó, Catalunya y Castella y altres parts dels nostres Regnes y Senyorios, estrangers de la dita ciutat y Regne, apres que en dits Regnes y Senyorios, y fora de dita Ciutat y Regne, han fets y comesos diversos homicidis y altres delictes. Y que de poch en ça se han fet e comes en la dita ciutat y Regne diversos delictes secrets, sens podern saber ver quis fan , ab gran empero presumció quel cometen los desus dits, per hon la dita ciutat y Regne estan plens de mals homens, ab per semblança que cometran de cada dia molts mes delictes.2

Un dels exemples coneguts és la presència i persecució dels bandolers catalans Rabassa, Barceló i Broquerer.3 Aquest bandolers catalans van anar a parar a la ciutat de Peníscola perseguits pel veguer de Tortosa, i allí van rebre el suport i protecció de diferents veïns per a poder fugir. Per aquell afer, el virrei del Regne de València va enviar-hi l’agutzil López de Medinilla per investigar “les persones que en dit negoci han sabut, cabut y participat per a castigar-los conforme ses culpes y demèrits.”4

La informació recollida per l’agutzil López es convertirà més endavant en una sentència de la Reial Audiència signada pel virrei, que apunta:

attés que Joan París llaurador, Pere y Berthomeu Coscollano, Guillem Comes fuster, Berthomeu Alvarado sastre y Andreu Sevilla menor teixidor, Monserrat Albert fuster, Pere Joan Baldoni mercader, mestre Joan Martínez sastre (...) an participat e donat escala per a escalar Batiste Broquerer e Barceló (...) los sobredits sien multats (...) se fa saber a tot home (...) y a casa un en particular de qual estat condició sia que no hose via directa ni indirecta comprar, haver, ni en manera alguna adquirir bens, cases , terres, heretats (...) dels dits delinquents sost pena que (...) seran ajuts, tenguts e rejuntats e inobedients y poseydors de mala fe y contra aquells serà proseyt conforme a furs e privilegis.5

2 Real Pragmática de Felipe II. Madrid, 11 de marzo de 1562. Més endavant seria renovada i editada pel Comte d’Aytona en 1587. Biblioteca Municipal de Valencia. Pragmáticas, Signat: Churat 105-1634, nº 16. 3 HERNANDEZ RUANO, JAVIER. “Rabasa, Barceló y Broquerer: bandolers catalans en Peñíscola. Los sucesos de enero de 1576”. Revista Peñíscola Ciudad en el Mar, nº 109, abril de 1997. pp.12-19. La documentació referida a aquests esdeveimient pertany a l’ARXIU DEL REGNE DE VALENCIA. Secció Reial Audiència, processos judicilas, signatura 296. Són les declaracions preses en Peñíscola per l’agutzil Juan López de Medinilla el dia 26 de gener de 1576. 4 Ibídem, pàg. 17 5 Ibídem, pàg. 17

71 Podem comprovar dos aspectes importants en aquest procés de bandolerisme i fautoria: la duresa de les penes, perquè a tots els col.laboradors els van expropiar els béns patrimonials, i l’ajut que els bandolers rebien de la gent, malgrat el perill. Això passava per diversos motius: coneguts, familiars, intimidació, fautors, etc.

La presència de bandolers i les nombroses queixes de les autoritats del Maestrat es feien sentir a la capital del Regne a les acaballes del segle XVI. Així que, l’any 1600, la Diputació de València transferia 46 armes (26 mosquetons i 20 arcabussos) a la vila de Traiguera per a perseguir bandolers. Aquestes armes estaven dipositades a la Casa del Consell, en una sala especial per a la seva conservació i protecció. Les autoritats d’aquell any en la vila de Traiguera eren: el jurat en cap, Melcior Cherta; el jurat segon, Nadal Ferreres; escrivans, els notaris Gaspar Caperó i Adrià Domènech; el síndic, Felip Caperó; el subsíndic, Joan Alemany; el receptor de pecúnies comunes, el canterer Miquel Dellà; el receptor de vitualles, Gabriel Vidal; el pesador de la carnisseria i administrador, Antoni Cifré; els jutges comptadors, Josep Ferrer, notari, i Jaume Sert; pesadors de farines, Jaume Agramunt, Melcior Jaume, corder, i Vicent Cardona de Vicent; peiter, Joan Adell major, boter, i Miquel Domènech de n’Antoni. Alguns d’aquests personatges i els seus familiars estaven implicats aquells anysm i en el futur, en diversos problemes de bandolerisme, ja que la vila de Traiguera fou la que més patí aquest fenomen, per ser vila “fronterera” entre el Regne de València i el Principat de Catalunya:

per estar la dita vila a cap de Regne, frontera del de Cathalunya, moltes vegades se li ofereix eixir la Justicia de aquella ab homens dar vista y regonex en lo riu de la Senia a on solen acudir de continuo molts bandolers y gent de mala vida, en les quals eixides e solen y acostumen prendre alguns bandolers (...) y per a castigar aquells y altres delinquents sol y acostuma dita vila gastar molts ducats.6

6 ARXIU DEL REGNE DE VALENCIA (A.R.V). Secció Clergat, lligall-886, caixa 2329, document: Visita de Trayguera, any 1612. ( Revisió de comptes des de 1596 a 1612 )

72 Bandolerisme de principis del XVII (1600-1620). Context històric

És fonamental conèixer el context en què van viure aquells bandolers vinguts des de Catalunya a terres valencianes per comprendre que aquí trobaven les condicions adequades per amagar-se i continuar delinquint amb tota impunitat, perquè la situació política era prou corrupta per la transició del feudalisme a l’absolutisme austriacista.

Des que comença el segle XVII, i governa el Maestrat Joan de Pròxida, que fou nomenat lloctinent del Maestrat l’any 1602, no trobem gaires fets ni queixes de bandolerisme; i, quan apareixen actes de pillatge al camí Ral de Tortosa a València, el mateix lloctinent, o governador, organitza cavalcades amb els justícies dels pobles i prohoms honrats per a perseguir-los, detenir-los i jutjar- los. Fou una etapa que alguns veïns del Maestrat recordaven com a tranquil·la i encertada vers la persecució dels bandolers. Cal dir que això passava perquè el fenomen bandoler encara no s’havia estès prou, i no hi havia un mercat d’armes tan arrelat com ho havia d’estar en les dècades següents. També podrem observar que les condicions de gran corrupció política i administrativa no es produiran ﬁ ns a la caiguda del lloctinent Pròxida.

Els conﬂ ictes que viurà i patirà el Maestrat en aquesta primera dècada són derivats de la lluita pel poder entre els vells terratinents i adinerats mercaders autòctons contra les autoritats nouvingudes, imposades per Felip II per a governar l’Orde, des que aquest monarca esdevingué mestre i administrador perpetu de l’orde de Montesa, l’any 1587. El primer cas que analitzarem és la dura i soterrada lluita entre el lloctinent del Maestrat, Joan de Pròxida, i el seu assessor, Cristòfol Caperó. Informes secrets, plets i memorials de visita que van anar arribant al mestre de Montesa i al monarca, al cap de pocs anys que Joan de Proxida fos lloctinent del Maestrat,7 i, posteriorment, van continuar els informes i memorials contra els dos personatges més importants que s’acusen mútuament de corrupció en molts sentits, però el que aquí ens interessa és la protecció contínua que donen als bandolers, com a mercenaris a sou, o dels delinqüents que ells mateixos protegeixen per ser persones amigues.

Cap als anys 1609 i 1610, la situació social, econòmica i política s’agreujarà per l’expulsió del moriscos. Les Terres de l’Ebre foren una de les vies que milers de moriscos van recòrrer per a embarcar als Alfacs i a Vinaròs. La deserció de molts moriscos que no van voler marxar, i els delinqüents i bandolers que van aprofi tar-la per robar-los i matar-los, complicarà la situació i generarà un clima de més inseguretat i confl icte. Vegem, doncs, alguns exemples que ho demostren; trobarem moriscos integrats en camades de bandolers, o bandolers que els roben i maten aprofi tant la diàspora i el descontrol. 7 A.H.N. Lligall 577. Carta del Lloctinent General de Montesa a sa Magestat (24 de genre de 1605)

73 L’arribada de fra Antoni de Montserrat i Liori, noble de Canet, a la màxima autoritat del Maestrat –governador, o lloctinent General–, ja que el rei optarà ara per un noble de la terra, no arreglarà res. Més aviat multiplicarà els confl ictes i la corrupció política i administrativa. Antoni Montserrat ja havia estat assessor de fra Joan de Pròxida abans que aquest fóra destituït, i durant aquell temps Montserrat anà creant la xarxa clientelar d’assessors, fi scals i pistolers per al futur. De manera que, en arribar al càrrec esmentat, aquest només va durar-li quatre anys, car el rei Felip III el va destituir l’any 1614 davant de l’allau de protestes, informes ex-offi cio i denúncies de corrupció de tota mena. Fins que va acabar enverinat per la seva pròpia dóna, Maria Ram de Montoro, l’any 1621, després que havia estat desterrat pel rei fora del Maestrat l’any 1614,8 i continuava col·laborant amb bandolers i violant dones.

Bandolers

1.- Jaume Bono és el primer bandoler d’aquesta etapa de qui tenim notícies. Aquest, que era de les terres de l’Ebre, havia delinquit per les viles tortosines, i, per a refugiar-se, venia al Maestrat. Sabem d’ell per diversos testimonis de principis del segle XVII que habitualment saltejava i robava pel camí Ral del mas del Fangar, al terme de Tortosa. Durant la seva estada en terres del Maestrat sabem que va acabar ajuntant-se amb la banda del canetà, que responia al nom de Josep Ferrer, i segurament era el líder del grup. També en formaven part Pere lo Canetà i Jaume Vilanova, traiguerí, del molí d’Entaix, ubicat al riu Sènia. Aquest molí fariner estava regit en aquell temps per Antoni Vilanova, germà de Jaume. Els Vilanova eren els arrendataris de la família Caperó de Traiguera, propietaris del molí i les terres del voltant, segons el capbreu de 1587.9 Com Jaume Bono i la camada de bandolers es refugiaven amb freqüència en dit molí, i aquest fet era de domini públic, misser Cristòfol Caperó Vidal va ser denunciat per ser protector de bandolers. Els esdeveniments ocorreguts al Mas d’Entaix foren molt greus, perquè les autoritats catalanes ho denunciaren al lloctinent Joan de Pròxida i, com que aquest era assessorat per misser Caperó, quan el primer organitzava una batuda de bandolers aquells havien fugit avisats pels Caperons, segons consta en el capítol 109 de l’expedient de denúncia contra misser Caperó.10

Aquesta banda de Jaume Bono, el Canetà i Jaume Vilanova fou en l’etapa de Joan de Pròxida, governador del Maestrat, la que més va inquietar aquestes terres i totes les queixes que es rebien dels pobles veïns eren sobre aquells pistolers que no deixaven la gent tranquil·la, especialment quan anaven i

8 FERRERES NOS, JOAN. Temps de bandolers (Bandolerisme del segle XVII a les comarques del Maestrat, Ports de Morella, Montsià i Terres de l’Ebre). CEM, Sèrie: Història del Maestrat nº2, p. 47 i 48. 9 A. R.V. LLibre del Clergat , nº 2762, pgs. 253 a 328. 10 A. R.V. Secció clergat, lligall 912. Capítols informatius contra micer Christòfol Caperó, any 1607

74 tornaven de les fi res com la de Traiguera, que es feia la darrera setmana d’octubre, tal com ens ho confi rmava l’estudiant Valentí Nos Esteller, del Mas dels Estellers,11 on anava a comprar llibres, espardenyes i barrets de palla. En aquelles situacions de mercadeig, els bandolers aprofi taven l’avinentesa per robar a tothom que podien. Fra Joan de Pròxida va contractar una banda de mercenaris anomenada Els Bels per eliminar els altres que saltejaven per terres del Sènia, l’Ebre i el Maestrat. Els Bels eren dos germans experts que van treballar al llarg de molts anys com a pistolers “legals”, i les informacions sobre ells són contradictòries. Mentre uns afi rmen que eren de Canet, altres diuen que eren de Morella, i el bandoler Jaume Çalom,12 que era de Rosell, afi rmava que eren de Benifassà. Sembla que els germans pistolers, Antoni i Francesc Bel, eliminaren Jaume Bono i els seus companys de camada; a més, van cobrar per perseguir-los a compte del lloctinent Joan de Pròxida, i això fou motiu de denúncia en l’expedient esmentat. Joan Domènech, un veí de Traiguera de 46 anys a qui li havien violat la dona, va participar com a testimoni en un expedient ex-offi cio contra Antoni Montserrat. Ell afi rmava que l’arribada de fra Joan de Pròxida fou efi cient, ja que aquest governador va fer sortir tots els justícies a perseguir bandolers com el Canetà i Jaume Bono “que eren dos vellacos que inquietaven aquesta terra y vist que nols pogues haver, donà comissió als Bels per a quels matessen y desta manera restaren estes terres del Maestrat molt quietes.”13 Els Bels, Antoni i Francesc, que en alguns moments van actuar com a pistolers a sou de les autoritats del Maestrat, és a dir, de forma independent, també els trobem associats a la banda de Llorenç Clua, segons apunta el bandoler de Rossell Jaume Çalom.14 De tota manera, per aquestes terres no tenien fama de ser lladres i delinqüents, sinó mercenaris del poder d’aquell temps.

2.- Llorenç Clua i la seva banda. Aquest bandoler que segons diverses informacions de personatges del Maestrat procedia de Móra d’Ebre, tenia una banda pròpia formada per Francesc Tomàs, Miquel Tomàs i Pere Bel d’en Gavaldà. En alguns documents apareix amb el cognom Crua, però en realitat era un dels germans bandolers Clua de la vila de Corbera de les terres de l’Ebre. A més dels bandolers catalans que habitualment acompanyaven Llorenç, els anys que va estar per les terres del Maestrat, de forma intermitent entre 1610 i 1614, aproximadament, sempre s’incorporaven a la seva banda lladres i malfactors autòctons. Aquests li eren molt útils perquè coneixien els

11 A. R.V. Secció clergat, lligall 855, caixa 2245-46. 12 A. R.V. Secció clergat, lligall 953, caixa 2526-27. Procés del bandoler Jaume Çalom de la vila de Rosell l’any 1614, full-2. 13 A.R.V. Secció clergat, lligall 880. Processos de Sant Mateu , 1613. Testimoni nº 20. 14 A.R.V. Secció Clergat, lligall 953, caixa: 2526-27, s/ n.

75 pobles, els camins, la gent, els camps i els llocs per on poder fugir i amagar-se quan eren perseguits pels justícies i les autoritats valencianes. A partir de la incorporació dels nadius en aquestes bandes ja eren considerats bandolers en els processos judicials i criminals que se’ls feien.

El notari de Traiguera Vicent Valero Roig,15 que havia estat present durant els primers anys del segle XVII prenent testimoni a molts veïns del Maestrat, acompanyant les autoritats visitants per fer informes ex-ofﬁ cio sobre bandolers i autoritats corruptes, coneixia la major part dels bandolers que hi havia al Maestrat. Així, el dia 27 de novembre de 1613, quan s’estava elaborant l’expedient contra Fra Antoni Montserrat i Liori, lloctinent del Maestrat, el notari fou cridat com a testimoni i aportava nombroses proves sobre la corrupció del noble canetà. Una d’elles feia referència a la protecció que Antoni Montserrat donava a un perillós bandoler natiu, Joan Pavia, conegut per Pavieta, que anava sempre amb la camada de Llorenç Clua i que tenia atemorida a la gent de molts pobles. Algunes vegades, Joan Pavia fou vist per Sant Mateu acompanyat per un bandoler català anomenat Escarraman.16

El llaurador de la Sènia Joan Bonet,17 el dia 10 d’abril de 1613, va testimoniar en una visita que feia per a processar el bandoler de Rossell Jaume Llinyerola. Aquest explicava que el coneixia molt bé, perquè havia sigut amic d’ell des de petit, i que era de fama pública que anava i havia anat amb la banda de Llorenç Clua molts anys. A més, sabia que havia estat processat i tancat a Sant Mateu per haver robat a un gavatxo que tallava arbres pels Ports, i també per haver robat dues mules a uns moros de Calanda quan els expulsaren l’any 1610. Llinyerola es va convertir en un bandoler temut, que va arribar a ser contractat com a pistoler pel governador fra Antoni Montserrat i Liori, mitjançant el seu assessor Gaspar Sans,18 per poder matar Francesc Domènech, un altre bandoler perillós, durant molts anys amic i al servei dels nobles germans Pere i Antoni Montserrat, que va estar a punt d’acabar amb el perseguidor a la Jana. Després d’aquest ensurt, el bandoler Llinyerola va anar a parar a l’hospital de Sant Mateu, i allí fou agafat pel comissari Gaspar Portolés. Allí començà l’interrogatori, i ell va explicar les aventures que havia passat mirant de justiﬁ car les seves actuacions. Aﬁ rmava que, pel mes de juny de l’any 1612, havia format part d’un grup de pistolers per a perseguir un bandoler conegut com El Bort, que era un germà renegat dels Clua.19 El grup estava format i

15 A.R.V. Secció Clergat. Lligall 880, caixa 2315-16. Testimonis contra Antoni Montserrat. Procés de Sant Mateu, 1613 i 1614. Full s/n. 16 A.R.V. Secció Clergat. Lligall 880, caixa 2315-16. Testimoni de Pere Pujalt de St. Mateu, pg. 88r-88v. 17 A.R.V. Secció Clergat, lligall 953, caixa: 2526-27. Testimoni de Joan Bonet. Full s/ n. 18 ARV. Secció Clergat, lligall 953, caixa: 2526-27. Testimoni del bandoler Jaume Llinyerola i document signat per l’assessor Gaspar Sans. 19 Informació facilitada pel professor Joan Hilari Muñoz a partir d’un treball que elabora sobre els Clua.

76 ﬁ nançat per la Ciutat de Tortosa, que els pagava a cadascú tres rals al dia. Aquella bergada, o banda de mercenaris, per a perseguir la quadrilla del Bort estava capitanejada per Llorens Claresvalls, d’Horta de Sant Joan.

Un altre bandoler de Rossell que acompanyaria Llorenç Clua i la seva camada, fou Jaume Salom, o Çalom. Un pastor de Rossell conegut amb el sobrenom de Gorreta que participà en diverses incursions, delictes, robatoris de bèsties per menjar, i que també fou agafat i processat a Sant Mateu per bandoler. Els testimoni Josep Matamoros, de Rossell i molts altres, explicaven que El Gorreta anava voltant pel Maestrat, Montsià i Terres de l’Ebre, “amb la camada de Llorens Clua que era el cap de bargades de Catalunya”, i que amb ell s’ajuntaven els bandolers Magí Puerto, de Canet, Francesc Domènech, de Traiguera, i Els Bels de Morella. La banda dels Clua i els seus col.laboradors bandolers tingueren especialment acoquinats els veïns de les viles de Traiguera, Sant Mateu i la Jana.

3.- La banda de Pere Argullol. Pere Argullol fou un dels bandolers catalans més coneguts i temuts per les terres del Maestrat durant el període que Antoni Montserrat i Liori va ser al poder en l’orde de Montesa i Sant Jordi d’Alfama, al Maestrat Vell, primer com a assessor de Joan de Pròxida, i després com a lloctinent de l’orde de Montesa a Sant Mateu (1608 –1614).

Argullol va arriba a Canet lo Roig de la mà del regent Joan Sabater, quan aquest fou designat per fer la visita per ordre reial a Joan de Pròxida, que era investigat per diverses denúncies i per l’enfrontament amb el seu primer assessor, misser Cristòfol Caperó. Al regent també l’acompanyava Guillem Sunyer. Aquests personatges es van instal·lar a la casa de més pes nobiliari que hi havia prop de Sant Mateu, i que era la dels Montserrat, regida a les hores per la matriarca Jerònima de Liori que procedia de Gandesa. Allà, a la casa pairal, estaven els quatre ﬁ lls del matrimoni d’Andreu Montserrat20 Berga i Jerònima Liori: Antoni, Andreu, Pere i Miquel, amb la resta de la família.

El regent reial Joan Sabater, per a la seva protecció, va venir acompanyat per un grup de pistolers –soldats legals al servei de l’autoritat–, perquè les terres del Maestrat tenien fama a Catalunya i València d’estar “infestades de bandolers”.21 Els pistolers que l’acompanyaven eren la banda de Pere Argullol, formada pel mateix Pere, Dominguet, l’Argenteret i altres mercenaris o bandolers de les terres de l’Ebre. Argullol era un bandoler famós, qui, segons diversos testimonis de les terres del Maestrat, procedia de Móra d’Ebre. No sabem si 20 Hem escrit Montserrat amb t perque així signava Antoni Montserrat Liori en els documents, malgrat que molts escribans de l’època li posen el nom sense t, i altres autors posteriors escriuen Monserrat. 21 VICIANA, RAFAEL DE MARTÍ. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y su Reino. Valencia 1564. Llibre III, p.115. Reimpressió de 1972.

77 és aquest punt és cert, perquè un altre testimoni apunta que tenia un germà prevere a Manresa, i tal vegada era d’allí, i afegeix que havia fugit d’aquella ciutat perseguit com a bandoler per la justícia.

La banda d’Argullol després d’acomplir la missió al costat del regent Sabater tornarà a aquestes terres contractada o invitada pels Montserrat, i s’estaran molts anys. No sabem si fou de manera contínua, però tenim nombrosos testimonis de la seva presència des de l’any 1609 al 1613. Argullol i la seva banda s’havien passejat per tots els pobles, com per exemple Sant Mateu, Traiguera, Canet, el Mas dels Estellers, Càlig, Cervera, etc. mostrant les seves armes, allotjant-se en diversos hostals d’aquestes viles. També l’havien vist moltes vegades al Palau del Governador de Sant Mateu, amb Antoni Montserrat, tal com ho explicava el testimoni i llaurador Miquel Sabartés, de Traiguera, i també a la casa de Jerònima de Liori, a Canet lo Roig.

Un dels moments més signiﬁ catius i èpics per a la gent santmatevana fou quan la camada d’Argullol es va passejar per primera vegada amb els seus cavalls pels carrers de la vila ﬁ ns arribar a l’hostal d’en Segarra, al carrer València. Vegem tal com ho descriu un respectable ciutadà de Sant Mateu, Gaspar Miquel:

Fonch interrogat. E dix que desde que don Antoni Monserrat ha governat aquest Maestrat despres de Joan de Proxita arriba a Vila de Sant Matheu un jove catala dit Pere Argullol lo qual era familia (...) es estat bandoler en Cataluña y en la present Vila lo dit Argullol era estant donat protectio del dit don Antoni Monserrat un dia de yvern estant ell testimoni prenent lo sol a la porta de sa casa seyt en un banch de pedra veu que vingue lo dit Argullol a cavall en un jument y juntament ab ell venien quatre, o, cinch homens de mal tall portant en los sombreros uns plomalls de cua de gall, o, de capó que es lo senyal que porten los bandolers en Cataluña y ell testimoni y los questan en sa companyia se maravellaren que ab el mig jorn gossen entrar en la present Vila quatre homens ab los dits plomalls y ab aquella gallonia y al dit Argullol ell testimoni lo ha vist en lo Hostal dit de Joan Segarra que esta al carrer de Valencia escalfantse ab un pedrenyal devall laxella y mes de dos anys lo ha conegut al dit Argullol al dit don Antoni Monserrat encara que lo dit Argullol estava en lo dit hostal de aciento y quant lo dit don Antoni sen anava a Canet tambe sen anava a Canet lo dit Argullol. Y ell testimoni hoyt a dir que lo dit Antoni Monserrat havia donat una comissió al dit Argullol per a pendre cert delinquent y que lo dit Argullol ab dita Comissió ana al Mas dels Estellesos y avalota tot lo poble.22

22 Ibidem.

78 Per tant, la banda de Pere Argullol van ser bandolers “legals” al servei de la màxima autoritat del Maestrat. A més, portava un document que l’autoritzava a portar armes com qualsevol soldat. Trobem molts exemples d’aquesta col. laboració entre Antoni Montserrat i el seu amic i criat,23 tant quan va ser subrogat de Joan de Pròxida com quan fou lloctinent i capità del Maestrat. Però, hi havia una certa diferència. Quan Antoni era subrogat no s’atrevia a defensar públicament el seu pistoler Argullol, com per exemple va passar en la vila de Traiguera per una denúncia del justícia Maties Comte:

E dix que sent ell testimoni Justicia de la present Vila de Trayguera vingue a la present Vila un catala ques deya Argullol y demana a ell test. que li donas deu homens dient que portava Comissió de don Antoni Monserrat, subrrogat que era de don Joan Proxita y ell tes. sen hague de anar fora aquell dia y adverti a son lloctinent que si lo dit Argullol li demanava los deu homens que li demana a ell tes. nols y donas que no li mostra la comissio que deya portava de dit don Antoni Monserrat perque nols volgues per a guarda de sa persona y no per sa servici del Rey y ell tes. no tenia en bon concepte al dit Argullol perque el vehya venir moltes vegades a la present Vila ab pedrenyals y a vegades portava dos y tres homens en sa companya que parexen de mala vida y quant ell tes. torna lo mateix dia al vespre a la present vila dix lo lloct. de Justicia que lo dit Argullol no li havia demanat los dits homens y lo endema de mati dit Argullol en contra ab ell tes. y digne señor Justicia no ha qui menester a aquells homens y axi nols demana y el tes. densa molts pochs dies sent vinguts a la present Vila dit don Antoni Monserrat y don Gaspar Sans son assessor lo digue com lo dit Argullol havia demanat los dits deu homens dient que portava comissio y aquells li digueren que si demanava homens nols ly donas ﬁ ns que ans li demana la comissió y lay esgarrat yl posas pres al dit Argullol, dient lo dit don Antonio que tal comissió no li havia donat. 24

De fet, no va estar gaires dies pres perquè Antoni el treia a ell i altres criminals i bandolers sempre que algun justícia els tancava. Uns anys més tard, quan Antoni ja era el lloctinent i governador del Maestrat, la col·laboració es va anar fent més estreta, i, segurament, va continuar ﬁ ns a la seva destitució, ja que els testimonis de l’any 1616 sempre parlen del passat quan es refereixen a la presència de Pere Argullol i els seus amics Argenteret i Dominguet. Vegem el testimoni del llaurador Miquel Sabartés, de Traiguera, que va fer ex ofﬁ cio davant de l’agutzil reial Pedro de la Torre:

23 Els testimoni Martí Vilanova de Sant Mateu considera que Argullol és un criat del Subrogat Antoni Montserrat Liori ja que fa de pistoler i l’acompanya per tot arreu. A. R.V. Secció clergat, lligall 880, caixa 2315-16. Testimonis contra D. Antoni Montserrat. Procés de Sant Mateu (27-9-1613 ). 24 Ibidem, 1613, full 45r.

79 E dix que lo que sab e pot dir ell testimoni sobre lo que es estat interrogat que haura çinc anys, pocs mes o menys, que don Antoni Monserrat entra per governador en lo Maestrat de Montesa en la Vila de St. Mateu , veu ell testimoni com Argullol y un altre home ques deya lo Argenteret, bandolers ya proçessats de Catalunya estaven y habitaven, menjant y beuent en la casa y palacio a hon estava dit don Antoni de Monserrat en la Vila de St. Matheu portant y donant licencia ab orde y comissio de dit don Antoni de Monserrat governador qui era en dit temps de dit Maestrat de Montesa, portant moltes armes y pedrenyals tant de dia com de nit (...) li respongueren dits bandolers que tingues compte dell y de sa casa perço que portaven orde del dit don Antoni de Monserrat y dit Justicia callava y dits bandolers ab molt gran disolucio portaven dones publiques per los ostals de dita Vila de Trayguera y en particular en lo hostal de Nicasi Belliure de dita vila y arriba a tanta disolucio que dita ocasio veu ell dit testimoni que una ama que tenia lo dit don Agusti de Monserrat li dix a ell testimoni que sen anava de dita casa y Palaçio per ço que estava casa plena de bandolers ab moltes armes y ell testimoni es recorda que dita dona se diu la viuda Roja de la vila de Cervera la qual li dix a ell testimoni que de por que tenia a dits bandolers se navia exit de dita casa y Palaçio y axi mateix a vist ell testimoni (...) dita frequentacio de bandolers en casa de dit don Antoni de Monserrat y que ha ohit dit ell tes. a Miquel Cabanes espardenyer de la present vila que Frances Domenech bandoler li avia dit que dit don Antoni de Monserrat avia dexat orde en sa casa que sempre que aquell arribas alli, li donasen de menjar y a beure y quan aquell senanas li donasen pa y vi en la carabaça y aço es.25

Pere Argullol i la seva camada de bandolers catalans i valencians van deixar una gran petjada històrica en la memòria de la gent del Maestrat del segle XVII. Sembla que Argullol fou executat a Mora d’Ebre26

4.- Antoni Poll i Pau Saloni. Aquests dos delinqüents, o bandolers, van ser agafats pel justícia de Xert l’any 1610. Consta en la declaració de testimonis que s’havien fet passar per moros, però portaven pedrenyals, com aﬁ rmava l’hostalera de Xert, muller d’en Grinyó, que havia guardat dos pistoles. Recordem que l’any 1610, i especialment pel mes de setembre, hi va haver un gran desplaçament de moriscos que anaven cap a la platja de Vinaròs a causa de la seva expulsió, i molts delinqüents aproﬁ taven aquesta situació per robar-los, o per fer-se les víctimes, segons els convenia. Poll i Saloni foren trets de la presó de la vila de Xert per ordre d’Antoni Montserrat i tancats a la de Sant Mateu. Més tard foren alliberats per ordre d’ell mateix, malgrat que eren buscats per la justícia

25 A. R.V. Secció clergat, lligall 880, caixa 2315-16.Testimonis contra Antoni Montserrat rebuts per l’agutzil reial Pedro de la Torre. 1616, fulls 234v i 235r. 26 A. R. V. Secció clergat, lligall 880, caixa 2315-16. Testimoni de Miquel Andreu de Traiguera, pg. 60v- 61r.

80 catalana. Els motius, com sempre, devien ser els diners. Aquella acció fou molt escandalosa, coneguda i criticada, ja que van participar-hi diversos assessors, com misser Narbonès i misser Gaspar Sans, com apunten els testimonis de Ferrando Fuster, procurador ﬁ scal de Sa Majestat, i misser Tomas Ortí, que també fou ﬁ scal a Sant Mateu.27

5.- Eloi Gavarró. Aquest bandoler de la Sènia fou molt famós i temut per terres catalanes i valencianes. La seva fama inicial de lladre de camins es va incrementar quan va matar el notari de la Sènia Miquel Palau, que havia fet diligències per a perseguir-lo. Eloi Gavarró fou un bandoler actiu durant molts anys, perquè va estar protegit pels poderosos com ara Antoni Montserrat, segons el testimoni del doctor en drets Pere Arcís Miquel,28 que era veí de Sant Mateu, però que havia vist diverses vegades el bandoler a la casa de Canet del dit noble. No solament estava amagat a sa casa, sinó que també tenia un guiatge, o document, signat per Antoni, governador del Maestrat, que el protegia davant d’altres autoritats, segon explicava el seu captor.29 Quan fou interrogat Antoni Montserrat per haver donat el guiatge a Gavarró, aquest digué que ho va fer per consell del seu assessor.

Els testimonis sobre l’activitat bandolera de Gavarró els trobem des de l’any 1612 fi ns al 1616, en què fou agafat i conduït a la ciutat de València on fou jutjat i executat. Però l’activitat més prolífi ca fou entre 1612 i 1614. Després es va amagar al terme de Peníscola, on treballà de carboner, fi ns que fou agafat l’any 1616 pel comissari reial Josep Pérez de Quende. Aquest el va tancar primer a Sant Mateu i després el va portar a València. Malgrat que tenia causes pendents a Catalunya –la mort d’un notari a La Sènia–, fou processat i executat al Regne de València.

6.- Joan Torres. D’aquest personatge, no en tenim gaire informació però, va ser considerat un bandoler i assassí de la Sènia que feia activitats delictives per terres de l’Ebre i del Maestrat l’any 1610. El notari Miquel Palau, de la Sènia, va arribar a Canet el dia de Sant Miquel de setembre, que era la Festa Major de la vila, per arrestar-lo. Va dirigir-se al justícia de la vila de Canet per a capturar el dit Torres, perquè havia matat un home al terme de Rossell, però, quan els va veure, Torres va fugir per a refugiar-se a la casa del Governador Antoni Montserrat, lloc on no hi podia entrar la justícia a capturar-lo, encara que molts vilatans que en foren testimonis van veure que s’havia amagat allà. Malgrat 27 A. R. V. Secció clergat, lligall 880, caixa 2315-16.Testimonis 16 i 17 contra Antoni Montserrat i Liori fets a Sant Mateu l’any 1613. 28 A. R.V. Secció clergat, lligall 880, caixa 2315-16. Testimoni del Doctor Pere Arcís Miquel contra D. Antoni Montserrat i Liori . Sant Mateu dia 25 de setembre de 1614, fulls: 71r. a 78v. 29 A. R.V. Secció clergat, lligall 880, caixa 2315-16. Testimoni de D. Josep Perez de Quende, cavaller i comissari reial de la ciutat de València, donat a Sant Mateu el dia 22 de gener de 1616, full 242r.

81 tot, Fra Antoni Montserrat no féu cap diligència per lliurar-lo a la justícia, com era el seu costum. Uns anys després, el notari Miquel Palau serà assassinat per un altre bandoler, Eloi Gavarró, protegit també pels Montserrat. Aquestes eren les misèries d’aquells nobles canetans que molts veïns denunciaven, sense cap por de les amenaces que rebien de Pere Montserrat 30 i d’altres dels seus col·laboradors de Canet. El mateix doctor en lleis Pere Arcís Miquel de Sant Mateu aﬁ rmava sense embuts: “la casa dels Montserrat era un niu de bandolers.”31

Bandolerisme del segle XVII ( 1620-1635). Context històric

El bandolerisme en aquesta etapa va continuar amb una activitat tan gran com la d’abans, però sense tanta presència de bandolers catalans. En realitat, passava que als anys vint i trenta, el bandolerisme a les terres del Maestrat ja era plenament autòcton. La corrupció dels anys anteriors, des del 1610 al 1614, fou tan gran que per a molts delinqüents s’havia convertit en la seva forma de vida, potenciada per diverses autoritats corruptes. Només es va ralentir una mica amb la destitució del gran protector de bandolers, Antoni Montserrat Liori, l’any 1614, el seu desterrament del Maestrat, durant el procés, ﬁ ns a la seva mort: fou assassinat per enverinament l’any 162132 per la seva pròpia dona, Maria Ram de Montoro. Durant aquesta etapa de relativa calma, el Maestrat Vell de Montesa fou dirigit pel lloctinent Lluís Ferriol, ﬁ ns a l’arribada del nou, Jeroni March.

Durant aquest període que comença l’any 1620, el bandolerisme català a les terres del Maestrat tindrà un caire diferent. Bé perquè a Catalunya havia minvat per aquestes dates, o perquè els nobles valencians ja tenien molts de grups de bandolers autòctons –la banda del Sarrut de Morella, la dels germans Marimon de Cervera, els Pons de Canet, els Margalins de Peníscola, etc.– per a contractar i continuar les amenaces, extorsions i la corrupció de la justícia, des d’un altre vessant, com podrem comprovar.

Darrera de tot l’entramat político-administratiu, i especialment de l’Administració de justícia, tornarà a haver un Montserrat. Ara no serà Antoni, que ja estava mort i enterrat, sinó el seu germà Andreu, que –malgrat que no era lloctinent–, des del seu lloc d’assessor del lloctinent, o governador, Jeroni March, farà tant de mal o més que el seu germà, ja que el governador tenia un caràcter

30 A. R.V. Secció clergat, lligall 880, caixa 2315-16. Procés de D. Antoni Montserrat i Liori. Testimoni de Geroni Molina, argenter de Sant Mateu, dia 27 de desembre,1616. Full- 236r. 31 A. R.V. Secció clergat, lligall 880, caixa 2315-16. Testimoni del doctor Pere Arcís Miquel contra Antoni de Montserrat i Liori. Sant Mateu dia 25 de setembre de 1614, full- 75v. 32 HERNANDEZ RUANO, JAVIER. “ Descomposición de la administración de justicia en el Maestratzgo de la Orden de Montesa ( 1620 - 1635 )”. Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, nº 66, Desembre 2001.

82 feble i estava controlat totalment pel seu assessor Andreu Montserrat –“home corpulent, altiu, aspre, violent i bròfec”, com deien els seus contemporanis que testimoniaren en el procés– 33, individu experimentat que havia vist l’exemple del seu germà Antoni i que, d’una manera més subtil, va protegir i fomentar el bandolerisme i va extorsionar molts ciutadans del Maestrat des del 1620 al 1635, ﬁ ns que fou processat i destituït com el seu germà, però temporalment.34 La saga dels Montserrat continuava.

Els bandolers i fautors els trobarem a gairebé tots els pobles del Maestrat i dels Ports de Morella, però també continuaran havent-hi bandolers de Tortosa, com Baltasar Guarch i Miquel Llorens, en la dècada dels vint, i també Ramon Marquès, que procedia de Móra d’Ebre. Algunes vegades actuaven sols i altres s’incorporaran a bandes autòctones del Maestrat. Un element que continuarà inalterable serà el riu Sènia que seguirà essent l’eix del bandolerisme d’aquestes terres del Bisbat de Tortosa, capital eclesiàstica, educativa i econòmica, sens dubte.

Si cal concretar en tres persones la gran responsabilitat de protegir i fomentar l’activitat bandolera, cal anomenar en primer lloc el màxim responsable: el lloctinent, o governador, del Maestrat Jeroni March. En segon terme, el seu assessor i instigador, Andreu Montserrat Liori. En tercer lloc, el procurador ﬁ scal Dr. Tomàs Ortí, un personatge de llarga experiència, ja que l’any 1610, en l’etapa de Joan de Pròxida, ja era funcionari. Tots tres es convertiran en un malson de la Monarquia hispànica, i per ordre del rei Felip IV seran processats i destituïts del seus respectius càrrecs. Aquells fets de neteja que es van produir els anys 1634 i 1635, a més de les posteriors estades de soldats castellans i la Guerra dels Segadors, faran minvar progressivament el bandolerisme d’aquestes contrades, però, a ﬁ nals del segle XVII, encara sortien expedicions conjuntes de justícies valencians i veguers catalans per a perseguir els pocs bandolers que quedaven per les terres del riu Sènia.

33 ARXIU DEL REGNE DEVALÊNCIA. Secció clergat, lligall 936, caixa 2475-76. Testimoni Joan Querol del Pou, llaurador de Sant Mateu, dia 10 de juliol de 1634, p. 39v. 34 FERRERES NOS, JOAN. Aﬁ rmo que fou temporalment perquè algun historiador diu que deﬁ nitivament, cosa que no és certa, ja que Andreu Montserrat i Liori el trobem de nou com assessor del lloctinent de Sant Mateu en diversos documents, per exemple, l’any 1643.

83 Bandolers

7.- Josep Girona. Aquest bandoler català, segons diverses informacions, era considerat un delinqüent perseguit, i cap d’una quadrilla de bandolers perillosa, que fou capturat per les autoritats de Sant Mateu i tancat a la presó pels anys vint. Gràcies a les activitats corruptes del governador Jeroni March35 podem tenir notícies d’aquest bandoler català segons els testimonis del procés. Concretament en els càrrecs 12 i 13 portats a terme contra dita autoritat s’apunta textualment:

Que Antonio Sales cirujano de la villa de San Matheu pidio al dicho governador que sacase en ﬁ ado a Jusepe Girona del calabozo en que estava preso por hombre facineroso cabo de quadrilla, y el dicho governador le respondio diziendo esta palabras, manos que no dan que esperan, las quales y otras que solia decir de ordinario, Juana si queréys que os den avéys de dar también, eran ya conocidas para entender que le avían de dar algo para que hiziesse lo que devía de justicia y con esto quien avía menester que hiziesse alguna cosa acudía a contribuir según su possiblidad. Que avíendole dado al dicho Jusepe Girona el assessor del dicho governador (Andreu Montserrat Liori) sentencia de muerte estando preso dicho Girona rompió las cárceles y se huyó y fue fama pública que dio dineros al dicho governdor pues no hizo ningún sentimiento ni deligencia en prendelle, antes bien avisándole que dicho Girona se passeava alrededor del lugar y entrava en su casa no quiso prendrele sino que dio la orden a su alguazil en qual se alcanço en la villa de la Jana y aviendo dado aviso al dicho governador cómo lo avía prendido ni quisso yr a la Jana ni le mandó llevar preso a San Matheu.36

Segurament en aquest cas devia passar com en molts altres: l’assessor dictava una sentència excessiva que espantava el bandoler i aquest pagava. Els beneﬁ cis se’ls repartien el lloctinent i el seu assessor, i deixaven el pres lliure. La justícia servia per fer-se rics els administradors d’aquesta, i els delinqüents podien continuar fent el que els semblava davant dels ulls dels bons ciutadans, que eren els perjudicats. Aquesta és la limitada informació que hem trobat d’aquest bandoler ﬁ ns ara, però ben segur que els testimonis del procés ens aportaran noves dades.

35 Document facilitat per l’amic JAVIER HERNANDEZ RUANO, que podem trobar en l’apèndix documental del treball esmentat de Hernández i que pertany a l’ARXIU DEL REGNE DE VALÈNCIA. Veure A. R.V. Sec- ció clergat, lligall 897, caixa 2361-62. Canet, 1635. “Proceso contra frey Geronimo March, governador del Maestrazgo viejo de Montesa, por sus excesos” (48 càrrecs). 36 HERNANDEZ RUANO, JAVIER. Ibidem, p. 35

84 8.- Ramon Marquès. Fou un bandoler de Móra d’Ebre que voltava per les terres del Montsià i el Maestrat fugitiu de la justícia catalana. No sabem exactament quin va ser el delicte que va cometre, però ben segur que fou greu, perquè les autoritats de Móra oferien pel seu cap una recompensa de 300 lliures, una xifra molt important en aquell temps. Fou capturat a la vila de Sant Mateu per l’agutzil Simeó Segarra, que només va rebre dos lliures, segons ell mateix es queixava en el sumari contra Andreu Montserrat. Però en un altre document- sumari obert contra el dit subrogat de Sant Mateu, es diu que el síndic de Móra d’Ebre va pagar 60 lliures a Andreu Montserrat i que aquest va donar set rals a cada presoner que va custodiar al bandoler Ramon Marquès.37 Marquès segurament fou conduït a Móra per ser penjat, com era costum en aquell temps.

9.- La banda de Baltasar Guarch i Miquel Llorens. Tampoc hi hem trobat gaire informació, sobre aquesta camada de bandolers, si no és la que ens aporta el sumari obert contra el procurador fi scal Tomàs Ortí. Sabem que dits bandolers eren de Tortosa, i que habitualment acompanyaven el fi scal per protegir-lo, ja que Ortí tenia molts enemics per les barbaritats que havia fet, i també per protegir-se els mateixos bandolers de ser capturats pels justícies dels pobles del Maestrat. Anaven acompanyats d’altres bandolers contemporanis d’aquestes contrades, com Felip Cervera de Catí, i també havien acompanyat alguna vegada als bandolers del Sarrut (Jeroni Gil). Aquest bandolers voltaven i anaven robant per les terres de Morella, Ares i la Gibalcolla, fi ns que foren jutjades i destituïdes les autoritats corruptes que els protegien.

10.- La banda del Sarrut. Malgrat que el líder d’aquesta camada de bandolers era Jeroni Gil, de Morella (àlies Lo Sarrut ) i la major part del companys i fautors eren de procedència de viles del Maestrat i dels Ports de Morella, el Sarrut va tenir la col·laboració de diversos bandolers catalans, va refugiar-se moltes vegades a la cova d’en Franch, en terres catalanes, va estar amagat gran part de la seva vida delictiva pels voltants del riu Sènia i les serralades de tramuntana, va fer diverses incursions rapinyaires per viles de Catalunya, i alguns dels bandolers més signiﬁ catius, com Josep Beser i el mateix Jeroni Gil, foren executats a la vila de la Sènia per condemnes pendents, i per no saber viure en la legalitat després de tornar com a soldat de Sa Majestat en les campanyes europees que va portar a terme el rei Felip IV els anys trenta.38

37 A. R. V. Secció clergat, lligall 936, caixa 2475-76. Sant Mateu, 1634. “Informació ex ofﬁ cio, rebuda en Sant Matheu y altres poblacions del Maestrat vell de Montesa, sobre la visita i residencia de don Andreu Monserrat, assessor del lloctinent y capità del Maestrat vell”. 38 Participació del Sarrut i els seus amics bandolers en el terç de D. Pedro de Riaño. A. R. V. Secció clergat, lligall 897, caixa 2361-62. Procés de visita contra frey GJeroni March. Canet , 1635.

85 Segurament, un dels testimonis més colpidors sobre l’abast d’aquesta banda és el de la bandolera penedida Magdalena Lorensa, natural d’Ontinyent i amant Pere Bouil, un dels bandolers assassinats pels seus propis companys de la camada del Sarrut. Com a venjança personal, Magdalena va delatar l’any 1630 els components de la banda del Sarrut i explicava amb tot luxe de detalls els llocs on s’amagaven, a qui robaven i com funcionava la banda. Aquest relat ens demostra com durant molts anys tenien com a refugi segur el riu Sènia, els seus molins, les masies, els petits pobles del Port, etc. Ella apunta que moltes vegades estaven al molí de la Sènia –el molí de l’Abat actual. Des d’allí sortien al camí Ral de Tortosa per a robar o catinar. La banda estava formada per: Jeroni Gil, Josep Beser, Pere Bouil, Roc Sapeira, Bertomeu Tena i Baltasar Guarch –Lorensa diu que era de Catí, però segurament era el bandoler de Tortosa abans esmentat. Altres vegades anaven als pobles dels voltants, com el Mas dels Barberans, la Pobla de Benifassà, Rossell, la Sènia i altres llocs per robar animals –ovelles i cabres– per menjar-se’ls al seu amagatall del molí de l’Abat. Un altre refugi habitual d’aquesta banda fou el Forat d’en Franch, que estava situat en un barranc proper al Mas dels Barberans.39

Testimonis de les activitats delictives de la banda del Sarrut n’hi ha moltíssims.40 Però en trobem altres d’especials que no fan referència als crims ni robatoris sinó a la “moralitat”. Vegem un exemple sobre una acusació a la banda del Sarrut i a una dona de Traiguera –Magdalena Maçalió–, que va consentir una greu falta moral escandalitzant a una jove. El testimoni és de Mariano Bel, un bandoler col·laborador de Jerony Gil, Lo Sarrut, per les terres de Traiguera:

Ittem. Et secundo, resulta que alli al dit corral del Vilar Gros fonch vist un home lo qual applega a hon estaven les dites Angela Maria Ferrer y Madalena Masalió, lo qual home era Geroni Gil, dit lo Sarrut, cap de la quadrilla de bandolers i quadrillers i aquell i la dita Madalena se comensaren a congraciarse i el mateix dit Geroni Gil la comensar abrasar i besar del que la dita Angela Maria Ferrer nesta molt escandalitzada que la dita Madalena fos tan roin i donas tan mal exemple i que ab un engany tan gran la hagués portada a dit puesto. Ittem et tercio, resulta que estan així en dit puesto i aventhi tres altres bandolers mes apartats applegada aquell, ço es a dit puesto Esteve Casador, espardenyer de la dita vila lo qual portava una casola de arrós per a menjar a dits bandolers los quals i a tenien (...) i applegat a dita casola de arros lo dit Sarrut i la dita Madalena i lo dit Cassador se apartaren hi ho fesen en un corral prenent part del dit arros en un plat i lo restant arros donaren a dits tres bandolers que estaven apartats i a la dita Angela Maria Ferrer la feren apartar a hon

39 A. R.V. Secció clergat, lligall 902, caixa 2374-75. Procés judicial de Phederico Sales contra Mariano Bel i altres de Trayguera, document 80, any 1629 40 Veure Temps de Bandolers, de JOAN FERRERES NOS. Col.lecció Història nº 2. Edita: Centre d’Estudis del Maestrat, Benicarló, 2002.

86 estaven dits tres bandolers ab los quals estigue molt gran rato i la dita Madalena, lo dit Sarrut i Cassador sestigueren mes de dos hores apartats en dit corral i despues vingue lo dit Cassador, restanse la dita Madalena Masalio molt grandissim rato ab lo dit Sarrut a soles ab lo qual nomenat així lo dit Cassador i demes bandolers. 41 La petja històrica i la fama de la banda del Sarrut en les dècades de 1620 i 1630, per aquestes contrades del sud de Catalunya i el nord del Regne de València fou tan gran com havia estat la d’altres bandolers anteriors com Llorenç Clua i Pere Argullol.

Conclusions

Per cloure aquesta recerca, apuntarem algunes observacions sobre l’originalitat i les particularitats d’aquest bandolerisme que tenia com a eix central el riu Sènia, i que actuava a una banda o a l’altra de la mateixa forma que la gent catalana i valenciana intercanviava productes i serveis, feia mercat, anava a les ﬁ res, anava a les festes, es casava, etc., amb tota normalitat i sense cap frontera, ni real ni imaginària.

Respecte als inicis i fi nal del bandolerisme estudiat, cal dir que nosaltres hem estudiat una seqüència continuada que aniria de la segona meitat del del segle XVI fi ns a 1635. Però això no vol dir que no existís el bandolerisme a principis del segle XVI o abans, de la mateixa manera que tenim algunes informacions que ens demostren la continuïtat del bandolerisme català i valencià després de la Guerra dels Segadors, però ja no és tan signifi catiu, ni intens, i les condicions han canviat força. Les autoritats corruptes han estat destituïdes i tots actuen de forma més o menys coordinada i amb l’objectiu d’acabar amb el fenomen bandoler. És a dir, el context anterior és molt diferent del posterior d’aquella unitat que trobem en l’etapa que va des del 1560 al 1635. Això no vol dir que desaparegués radicalment el bandolerisme després de la Guerra dels Segadors. Tenim documents que demostren que va continuar molt puntualment per la dècada dels seixanta i dels noranta del segle XVII, i que les autoritats catalanes i valencianes continuaven col·laborant per extingir-lo. Tot i que no ho acabaven d’aconseguir, perquè algunes causes persistien.

Malgrat la presència de bandolers a ﬁ nals del segle XVI, conﬁ rmada en diversos documents, també hi trobem molts testimonis que consideren el fenomen bandoler en el Maestrat com una cosa nova. Per exemple, Miquel Andreu, de Traiguera que estava d’hostaler a la casa Alemany, veu a Pere Argullol i la seva banda de 6 o 7 pistolers tranquil·lament a la taverna de dit hostal amb una

41 A. R. V. Secció clergat, lligall 902, caixa 2374-75. Procés judicial contra diversos veïns de Traiguera per col·laborar amb els bandolers del Sarrut, document 80, any 1629.

87 autorització del subrogat del governador Antoni Montserrat durant els anys 1608 i 1609, i aﬁ rma que això no havia passat mai a Traiguera, i que era una “cosa nova “ que escandalitzava tothom.

Sens dubte, cal afi rmar que el bandolerisme català va infl uir-hi decisivament, com una mena d’escola, per a la naixença d’un bandolerisme autòcton valencià. Només cal veure que els primers bandolers dels Maestrat formaven part de les camades catalanes de principis del XVII, i com, a poc a poc, van adquirint autonomia. Alhora, cal afi rmar que la col·laboració entre bandoleres fou contínua, excepte algun cas d’enfrontament promogut per les autoritats quan posaven preu pel cap d’algun bandoler, o perquè sorgien problemes personals entre ells.

També he cregut necessari adjuntar uns quants documents signiﬁ catius sobre els bandolers i el seu context en forma d’Apèndix Documental. D’aquesta manera no es fa tan feixuga la lectura del treball i aquests documents poden aportar informació interessant per als especialistes en el tema. La documentació que presentem està ordenada cronològicament i va del 1612 al 1634.

88 Apèndix documental

Document: Ordre de nomenament del “comissari-pistoler” Jaume Ninyerola de Rosell, donada per l’assessor i subrrogat (Gaspar Sans) del Governador de Sant Mateu (Antoni Montserrat Liori) per a capturar a uns criminals i bandolers perillosos de Trayguera encapçalats per Francès Domènech, l’any 1612. Font: ARV, secció Clergat, lligall 953, caixa: 2526-27, s/n.

Lo Rey Administrador perpetuo del Maestrat y Orde de Muntessa de St. Jordi de Alfama per aquesta Apostòlica y per sa Magestat.

Don Gaspar Sans cavaller D.D. Assessors y Subrrogat del Lloctinent y Capita per Sa Magestat en lo present Maestrat a Jaume Lliñerola [o Ninyerola], llaurador del lloch de Roçell y per informats estan que en los termes de les Viles de Trayguera, Canet y Roçell y altres del present Maestrat va Francés Domenech que poch dies ha ser es fugit de les presons de la Vila de Trayguera en companyia de Pere Galinet, Joan Raphel Gauxachs y altres de la camada fent diversos mals en les persones y hasiendes de vehins de la vila de Trayguera y de altres del dit Maestrat talant les viñes y arbres y cremant los basos de les abelles composant ab amenasses molta gent, portant en si pistoles y altres armes prohibides. De tot lo qual havent tengut moltes queixes y per lo que conve al servei de Nostre Señor y a la bona administracio de la Justicia que lo dit Frances Domenech y los de sua camarada sien presos y capturats y que vinguen en mans de la Justicia perque seran castigats conforme sos demerits y delictes havent provehit esser feta composició a una persona per a que ab molta cautela solicitut y cuidado capture dit Francés Domenech y demes socis. Perço confi ant de vostra suffi ciencia, legalitat y bondat vos diem, cometem y manam a vos dit Jaume Llinyerola vos conferixau a la Vila de Trayguera y terme de aquella y en altra qualsevol Vila del Lloch del Maestrat a hon convinga y pendreu a mans vostres y capturareu la persona del dit Frances Domenech y los de la sua camarada ben custodis y guardats los entregara a la Justicia, o, Lloctinent de la vila, o, lloctinent hon los capturareu, donantnos en continent avis de dita captura y per quan vos dit Jaume Llinyerola ab sentencia per nos donada estau desterrat del present Maestrat y per lo que conec se faça dita captura usant del poder e nos comes vos guians asseguran vostra persona y bens donatvos llicencia y facultat per a que sense negoci de pena alguna pugau estar habilitat en lo present Maestrat y axi mateix pugau portat qualsevols armes ab (...) que no sien vedades per furs y pragmatiques del present Regne lo qual guiatge volem dure per temps de un mes de huij avant contador per nos es vos dit Comissari nostre en fer y exercir dites coses y sengles de aquelles vos donem y cometem tot mellors nom posseer veus manant e univers ser e sengles offi cials e nos subdits per fer les dites coses no us façen ni fer façen ni permeten vos fet empaig embanch ni impediment algun ans vos donem y prestem tot consell, favor, auxili y asistencia personal y tots los acompanyats que haureu menester quant convinga sempre y quan per vos requests sots pena de trecentes lliures reals de vosa de bens propis del contrafahent e exigidores y als cofrens fi scals de la Mensa Maestrat applicadores, encarregantvos com vos encarregam a vos dit Jaume Llinyerola Comissari nostre poseu tot lo cuidado y vigilantia que convinga per a fer dita captura que en aço se

89 fara gran servici a Nostre Señor Deu y a sa Magestat y tenint effecte com se conﬁ a en lo vostre negosi y aço no mudeu ni mude. not. En testimoni de totes les quals coses havent manat esser vos despachades les presents ordres in Villa St. Mathei die XVIII Septembris anno a natte. domini millessimo sexcentessimo duodecimo: // ------

Lo present trellat de la Comissio de ma propia en les presents insertes dos cartes la present compresa servit es estat tret del llibre Judicial de la Cort y Audientia de la Religio de Montessa que es celebra en la Vila de St. Matheu per mi Joaquim Isalguer notari del Reij don Philip Ntr. Sr. Comandant y Administrador perpetuo de la Religio de Montessa de St. Jordi de Alfama notari publich scriva de dita Cort e perque obliga plena fe sia donada y atribuida al dit notari ferma assi e posse mon acostumat SIG- -NE.

Document: Procés criminal del Procurador Fiscal de l’orde de Montesa contra el bandoler Jaume Ninyerola de Rosell ( 1613 ). Font: ARV, secció Clergat, lligall 953, caixa: 2526-27, s/ n.

Haura dos anys poc mes, o menys Jaume Ninyerola llaurador del lloc de Rosell lo qual esta a mija llegua de la vila de Vila de la Senia principat de Catalunya va en treball perquel posaren pres en la Vila de St. Matheu per uns robos de uns machos en Calanda y a uns moltons, fets a uns pastors y deves vint y quatre lliures que furta a un gavaig serrador y lo jutge de dita Vila li havia posat sentencia de desterro y contravencio galeres y despres de haver eixit de la preso de St. Matheu es estat vist dit Ninyerola en compañia de Llorens Crua cap de quadrilla de bandolers, Francés Thomas, Pere Bel de Engavalda y de Miquel Thomas y altres quadrillers y bandolers de dita quadrilla tots carregats de armes , de escopetes llarges y curtes. Y haura tres o quatre mesos poc mes, o, menys que Francés Domènech de la Vila de Trayguera tira dos escopetades al dit Ninyerola yl nafrà de aquelles entre Trayguera y la Jana per raho de que lo dit Ninyerola volia matar al dit Domènech se avança a tirarli en (...) sabut y en lo dia de Deu del present succes es estat pres y capturat dit Ninyerola en lo Espital General de la present ciutat en lo qual aquell estava malalt.Tot lo qual resulta de bona informació de testimonis ex offi cio rebuda en dit chalendari de les confesions ex offi cio fetes en lo dia de huy. E com semblants crims y delictes no deguen restar sens condigue punicio y castic ut dicto delinquenti cedat in penam et alijsin exemplum. Per ço et ab los altres del procuradors fi scals de sa Magestat deuent necessitar offi cis y delictes que denuncia y criminalment acusa al dit Jaume Minyerola llaurador dels crims y delictes desusdits. Suplicant la present denunciació li sia admessa y lo dit denunciat que es capturat confessa ab super presentei denuntiatione y lo testimoni ex offi cio rebut reproduit ab insinuació de aquell (...) e la present causa sia portada a la Real Audiencia al Dr. Francisco Gil.

Diversos testimonis ex-ofﬁ cio del procés:

1.- Dia 10 de’abril de 1613. Joan Bonet, llaurador, natural de la vila de La Senia Principat de Catalunya. Fonch interrogat. E dix que ell es natural de la vila de la

90 Senia, Catalunya la qual vila esta mija lllegua del lloc de Rosell y per dita raho coneix molt be a Jaume Ninyerola llaurador al qual ha tractat comunicat ﬁ ns abans quel capturessin en la vila de St. Matheu que hi ha prop de dos anys y en tengut que la causa per quel capturaren fonchs per un furt de uns moltons que ell y altres feren a un pastor y tambe que havia furtat uns machos en Calanda y que havia robat a un frances serrador prop de Rosell ço en lo terme vint y quatre lliures en diners lo qual serrador se deya Joan y entengue que lo jutge de St. Mateu lo desterra y després de dita sentencia ell ha hoyt dir publicament que lo dit Ninyerola se es acompanyat ab Llorens Crua bandoler y cap de quadrilla y ab sa companyia y també ha hoyt dir publicament en la vila de la Sènia y en altres parts que lo dit Niñerola esta nafrat de dos escopetades que li tira Frances Domenech de Trayguera y que se havia acostat a tirarli y que havia entes que lo dit Ninyerola havia pers per matar al dit Domenech y esta en veritat que es pres ahir havent anat al espital general a veurel pasejant veu en un llit al dit Ninyerola y li parla y li acomana que parlas ab sa muller que no pasas ansia que ell ja se adonava y ahir lo torna a veure en dit espital y li parla y en lo dia de huy prop de mig jorn ha estes que lo Comissari Gaspar Portoles y altres lo ham pres de dit espital y lo han portat a la preso. E aço es tot. Sibi lectum ( signat + ).

2.- Dia 11 d’abril de 1613. Havent accedit lo molt Magnífi c Doctor del Real Consell a les presons de Sant Arcís mana traure davant sa merce a un home malalt de nafra y a confesarlo que prengueren en lo dia de ahir en lo Espital general en hu dels llits y lo que fonch tret per medi de carceller y fonch just medio juramento juxtafori, forma diga com se diu y nomena, quants anys te, de on es natural, quin offi ci te y si sab la causa perque esta pres. E dix que es diu Jaume Ninyerola y que es de edat de trenta sis anys y que es llaurador de son offi ci y que es natural de la vila de Rosell y no sab la causa perque el prengueren en lo espital en lo dia de ahir.

Fonch interrogat y que diga que ell confessant es estat pres en la vila de St. Matheu per uns furts que ha fet de uns machos en Calanda y uns robos de moltons en un corral de pastors y de vint y quatre lliures a un gavaig serrador y dit jutge li donar desterro y en condenarlo a galeres. E dix que es ver que lo Governador de la Vila de Sant Matheu a consell de D. Gaspar Sans, Dr. en Drets son assessor li dona sentencia de desterro Tortosa a ell confessant y Antonio Royo llaurador de Rosell y raho de que los enculparen los fruts contenguts en lo antecedent se li dona desterro de tota la vida (...).

Fonch interrogat. diga si coneix a Llorens Crua cap de quadrilla de bandolers, Frances Thomas, Pere Bel de engavalda y de Miquel Thomas y altres quadrillers y bandolers tots carregats de escopetes llargues y curtes. E dix que ell confessant els coneix als nomenats pero la coneixença es que per Santa Isabet o St. 1er de juny passat en Tortosa nomenaren per Capita al Lorens Valls de Orta y per comissari a (...) Domenech per a que fes gent per anar a perseguir al Bort y als de sa quadrilla y entre altres soldats ana ell fa cosa de tres mesos y tambe se asentaren per soldats los dits Crua y los demes contenguts en la instrucció y anaren junts pagant-los tres reals cada dia a cascu la ciutat de Tortosa.

91 Fonch interrogat diga que ell confessant e que tenia orde de certa persona per a matar a Francés Doménech per diners que li havien promes y com lo dit Doménech tingue dit avis se avansa y li tira dos escopetades de les quals lo nafra cosa de tres o quatre mesos. E dix que lo que passa en veritat y que es ver que lo Governador de St. Mateu nomenat D. Antonio Monserrat li dona comissio per a ell confessant per a capturar al dit Frances Domenech a suplica de un germa de aquell nomenat Christòfol Domenech també de Trayguera perque deya que li havia fet mil mals y que no el deixava eixir de casa y aixi dit Governador loy prega y encarrega a ell testimoni y el conffesor per fer servici al Governador ho emprengue y feu diligencies y con devia al rey y anava foragitat nol pogue haver y un dia anant ell conffesant de Trayguera a St.Matheu denit que serien entre les deu y onse hores es contra ab lo dit Frances Domenech y lo qual anava en companyia de Gali de Trayguera y aquells li demanaren que a on anava y ell confessant respongue que a Sant Matheu y se ajuntaren ab ell confessant y anaren junts molt poca terra y li digueren si volia beure y el confesant respongue que no y ells vegueren y llavors li digueren que seguessen davall de una garrofera y estant en aço y estantli cadascu de aquells al costat lo dit Domenech li tira una pistoletada y darrere aquella una altra y ell nafra en los pits y en la cuixa y caent en terra e dits colps li tiraren altra escopetada y li pegaren en la espalla de les quals li hixque gran eﬂ ussio de sanch y aquells sen anaren y volgue Nostre Sr. que nol acabassen y nafrat com estava sen ana a la Jana y sen entra en una casa y demana los faeraments y els rebe y laltre dia vingue a la Jana lo Governador de St. Matheu y se enforma del Justicia del any passat y aqui ell relant li havia contat lo dessusdit y lo Jutge de la Jana de consell y mandato del Governador li donaren homens y cavalcadura per anarssen a sa casa a Rosell com de fet ana y es estat quatre mesos curantse y vist que no acabava y no tenia dines determina de venirsen al espital general de la present ciutat a hon es estat cosa de tres mesos ﬁ ns ahir quel capturaren en lo espital en la quadra de baix. E aço es tot.

3.- Dia 11 d’abril de 1613. Miguel Torres llaurador de la vila de la Senia del Principat de Catalunya de present atrovat en aquesta.

Fonch interrogat. E dix que lo que pot dir ell testimoni sobre lo contengut en la present denuncia es que ell coneix molt be a Jaume Ninyerola llaurador del lloch de Rosell lo qual esta a mija llegua y lo ha tractat y comunicat y ha hoyt dir publicament en la vila de la Senia que al temps que trahien los moros de Calanda lo dit Ninyerola havia mort un morisco y li havia llevat un parell de machos y els havia venut ell y los que si havien trobat en Vallebona y que apres los cobraren los machos y per dita occasio lo capturaren en Rosell y de alli se lo portaren a St. Matheu y que li donaren sentencia de desterro y en contravencio galeres y apres de haverlo surt de la preso ha hoyt dir que havia furtat a un gavaig serrador cami de Morella vint y quatre lliures y al mateix gavaig loy ha hoyt contar y que fonch dos o tres dies abans que li tirassen les escopetades al dit Ninyerola y que havia entes que estava nafrat en la Jana y que volia anar a la Jana a veure si podia cobrar les (...) y a pres li ha contat lo dit gavaig que ana a la Jana y que li havia assegutar les dites XXIIII lliures que la muller de aquell se li havia obligat a (...) y ell testimoni tambe havia hoyt dir que dit Ninyerola es nat en companyia de Llorens Crua y de sa camada y el també fa cosa de tres o quatre

92 dies que ha vist en un llit en lo espital general de la present ciutat al dit Ninyerola y li ha parlat y li dona uns quans diners y tambe y tambe ha entes que ahir lo Comissari Portoles lo captura dins lo espital y el posa en la preso. E aço es. Signat (+).

Document: Processos de Sant Mateu contra D. Antoni Montserrat i altres càrrecs administratius de l’Orde de Montesa. Testimoni del Procurador Fiscal D. Ferrando Fuster. Sant Mateu, 1613. Font: ARV, secció Clergat, lligall 880, caixa 2315-16, pàg. 42v-43r.

Ferrando Fuster Procurador Fiscal de sa Magestat en lo present Maestrat de Montesa de edat de trenta set anys testimoni lo qual jura et dir veritat. Fonch interrogat. E dix que en la vila de Chert foren presos haura tres, o, quatre anys, o, per ahy dos homens los quals deyen que eren moriscos y ab aquest apellido els capturaren y apres sabe que eren dos catalans y lo hu dells se nomenava Poll y del nom del altre nos recorda y es tingue noticia que los dits dos homens havien portat pistoles segons ho testifi ca la hostalera del hostal de Chert a hon aquells posaren que era la muller de (...) Grinyo la qual hostalera tenia tancats en una casa los dits dos pistolers y testifi ca que lo dit Poll y son compañ los hy havien acomanat pera quels guardas; y lo hostaler testifi ca com sa muller los havia dit quant lo dit hostaler de fora y lo Justicia de Chert rebe informacions de aço y les lliura a ell tes. com a proc. fi scal y ell tes. les lliura a miser Orti admor. fi scal lo qual ordena denuntiatio contra los dits dos homes y delatio dels dits pistolers y ell test. la posa y sels feu proces y sels dona sententia a Consell de miser Narbonés assor. del dit Justicia de Chert condemnantlos en pena de desterro perpetuo de la dita Vila de Chert y de son terme y nos recorda si en cas de contraventio tenien pena de tres anys de galeres y ell tes. com a proc. fi scal insta la publicatio de dita sent. la qual se dona dins pochs dies apres que foren en presons y donada dita sentencia ell tes. ne dona raho al dit miser Orti advocat fi scal lo qual li digue que dexa manera havien estat concertats los dits miser Narbones y ell y que no volia appelar de la sentencia sino dexarla passar en lo sa (...) y nos recorda si passa un dia, o, dos ço es lo endema o, l’altre estant ell tes. en la plaça de la present vila de St. Matheu lo cridaren don Antonio Monserrat y don Gaspar Sans que estaven junts y li digueren que anas per lo proçes y en continent ell tes. se posa a cavall y volent pujar a cavall vingue Frances Sales notari que ya mori y digue a ell tes. a hon anau, anau a Chert a portar lo proces y ell tes. li dix que si y en la matexa hora li dix lo dit Sales a ell tes. no volen sino veure el proçes que ya don Gaspar Sans y miser Orti estan sols de que no se apelle de la dita sententia y estan ell dit testimoni en la Vila de Chert rebe un villet del dit don Gaspar Sans en lo qual li ferma que despres quell dit tes. sen havia partit havien resolt lo dit don Antoni Monserrat y dit don Gaspar, que puix ell tes. se trobava en Chert be podia lloar la sententia lo qual villet ell tes. la mostra en la present hora de ara scrit de la ma del dit don Gaspar y es del tenor seguent. Apres que havent entes que vm. es anat a Chert per lo proçes havent resolt lo señor don Antoni y yo que puix vm. se trobava ahy en Chert que be podia lloar la sententia de la manera que son advocat li ha aconsellat per exemsarlo de treball de hevery de tornar y fara continuar tots los actes en lo proces y portara lo proces y posant en executio la sententia de la manera y conforme lorde que te de son

93 Advocat pero ab tot no dexe de portar lo proçes quel volem veure y not. señor en St. Matheu y mars a 23 de 1610 don Gaspar Sans. En lo sobresurt del qual se lligen estes paraules, a Ferrando Fuster, procurador ﬁ scal de Montesa. Y axi ell testimoni inserint lo orde que se li dona en dit villet lloa y aprova la dita sentencia y en continent los dits dos homens foren excarserats y los dits pistolers foren clavats en lo pelleric de la dita Vila de Chert y ell tes. sen vingue a la present Vila y porta lo proçes y anant a donarloy al dit don Gaspar Sans troba a daquell pasejantse ab lo dit Frances Sales davall de una parra veu alli als dos dits homens que havien soltat de la dita preso de Chert als quals apres los veu pasejar tota aquella vesprada publicament per la present Vila de St. Mateu. I aço es. (signat) Ferrando Fuster.

Document: Processos de Sant Mateu contra D. Antoni Montserrat i altres càrrecs administratius de l’Orde de Montesa. Testimoni del Notari de Trayguera, Miquel Cabanes. Sant Mateu, 28 de setembre de 1613. Font: ARV, secció Clergat, lligall 880, caixa 2315-16, pàg. 45v i 46r.

Dicto die. Miquel Cabanes notari de la present vila de Trayguera de edat que dix ser de 36 anys. Fonch interrogat. E dix que estant ell test. en Barcelona que li pareix que haura mes de huit anys ohy dir que un cavaller ques diu Torme cosi germa de doña Hieronyma de Liori y de Monserrat viuda y germa del ofﬁ cial del arquebisbe de Tarragona havia afavorit a Pere Argullol per a quel traguessent de la preso los jutges y vehya ell testimoni que lo dit Argullol estava arrimat al dit Torme y demanant qui era li digueren que un cavaller ques deya don Miquel Caldes lo perseguia y apres anant ell tes. a Valladolit veu al mateix Argullol que estava en servici del Regent don Joan Çabater lo qual quant vingue en este regne lo porta en son servici y lo dit Argullol se resta per axi y anant ell testimoni a Canet lo ha vist algunes vegades en casa de dita dona Hieronyma mare de dit don Antoni y tambe lo ha vist en la present vila passejant per aquella algunes vegades y mai lo ha vist ab pedreñals y apres ha hoyt dir publicament y tal es estada la publica veu y fama que al dit Argullol lo han mort a Cataluña.

Document: Procés criminal portat a terme pel procurador ﬁ scal de l’orde de Montesa contra el bandoler Jaume Çalom de Rosell ( 1614). Font: ARV, secció Clergat, lligall 953, caixa: 2526-27, s/ n.

Jaume Salom, natural del lloc de Rosell, per mal nom dit Gorreta es home que no te ofﬁ ci ni beneﬁ ci ni fa fahena ni jornal sino que va divagant per lo Maestrat y per tots els pobles cicunsvehins, als quals fent y perpetrant diversos crims delictes com son ferse dar menjar als pastors que estan en los pastos, furtant reses y cabrits de aquells acompanyat de diversos delinquents y facinerosos enemics del Rey y de la Justicia com son Magi Puerto de Canet, Francés Domenech de Trahiguera, Antoni Bel y Francés Bel de Morella y Llorens Clua amenaçant y intentant matar ab (...) algunes persones portant ab si armes de foc prohibides com son pedrenyals llarchs y curts, pistoles de apaluc y de acoppahub, apres de la ultima crida prohibitiva de dites armes segons que ab tot

94 effecte es estat vist en diverses ocasions portarles y oyt jactarse de la dita delació. E fi nalment es home que ha agredit a alguns als camins a saltenjarlos, ço es a un home de Canet al riu de la Senia y un dia estant y en compañia de Jaume Sant Martí de Canet fonch oyt dir lo dit Salom que estava en apunt de anar y llevar la capa a un Señor que pasava per lo cami y si dit St. Marti nol haguera atemorisat ab dir que si ho feya que el aniria donarne raho a la Justicia ho haguera fet. E per tal home inquiet, facineros amic de bandolers, soci de aquells, vagavundo de males costums y practiques, es comunment tengut e reputat per tots los quel coneixen e tal es la fama publica en lo dit lloc de Rosell y viles del Maestrat y en los demes llocs cincumvehins de aquell, segons que les dites coses y altres qe resulten de una informacio de testimonis ex offi cio rebuda en quatre de giner propassat y en altres chalendaris subseguents y en les conffessions ex offi cio fets per lo dit Salom les quals se accepten inquantum perço ab lo Procurador fi scal de la dita Religió de Nostra Señora de Montesa y Maestrat de aquella diu que ab los punts escrits denuncia y criminalment acusa al dit Jaume Salom dels dits crims y delictes y dels demes resultats de dites informacions, conffessio e de modo que aquelles resulten. Supplicant la present denuncisacio esserli admessa y lo dit delat guia captiu sobre aquella y testimonis rebuts. A ses magnifi cs assessor reals. Doctor Franciscus Hieronimus, un dels molts de la Regia Audiencia.

Testimonis ex ofﬁ cio rebudes en la vila de Trayguera del Regne de Valencia contra Jaume Çalom del lloc de Rosell del Maestrat de Montesa per lo Aguatzil Joseph Perez de Quende Cavaller Aguazil de la Real Audiència de la dita ciutat de Valencia mitjançant jo Vicent Valero Roig, notari de Trayguera (1614). 1) Juseph Matamoros llaurador de Rosell de 40 anys. 2) Miquel Bonet, vehi i habitant de Trayguera de 55 anys. 3) Esperança Vidal de 50 anys de Canet, viuda de Luís Puerto. 4) Gabriel Mariner d’en Miquel. Llaurador de Rosell de 22 anys. 5) Joan Mariner ﬁ ll d’en Miquel. Llaurador de Rosell de 20 anys. 6) Joan Cardona, llaurador de Canet de 24 anys. 7) LLuch Vidal, llaurador de Canet de 26 anys. 8) Antoni Vives, llaurador de Canet de 27 anys. 9) Pere Querol, llaurador de Rosell de 20 anys.

Die quarti mensis Juanuarij anno a nat. Dom. MDCXIIII. Juseph Matamoros llaurador y vehi del lloch de Rosell de edat que dix esser de quoranta anys poch mes o menys relant que jura a Nostre Deu Jesucrist en mans y poder del Aguazil Joseph Perez del Quende dir veritat. E dich et fonch interrogat. E dix que coneix molt be a Jaume Çalom vehi y natural del dit lloch de Rosell y desde poca edat per ser vehins y del propi poble y que es home que va divagant pel món sens tenir ofﬁ ci de on poder viure y que va aquell acompanyat de gent vagamunda moltes voltes aquadrillat ab quadrilles de bandolers, enemichs del Rey y en particular ell testimoni sab molt be que es veu y fama publica no sols en lo dit lloc de Rosell sino en los pobles circumvehins de aquell que es anat ab Lorens Clua y sa camada que es hu dels cabs de bargades de Catalunya y a (...) perço que lo propi Jaume Çalom loy ha dit una y mil voltes de boca a boca que lo dit Çalom li dit tambe que era anat acompanyat ab dit Clua mes de tres mesos y que lo propi Çalom venint un dia en cami dell testimoni de la vila de Calig deves lo lloch de Rosell li dit Çalom vos may haveu portat pistoles e respongue ell testimoni que no ni les volia veure perço que son armes prohibides per sa magestat.”

95 Document: Processos de Sant Mateu contra D. Antoni Montserrat i altres càrrecs administratius de l’Orde de Montesa. Testimoni el doctor en dret Pere Arcís Miquel de Sant Mateu, el dia 25- setembre- 1614. Font: ARV, secció Clergat, lligall 880, caixa 2315-16, pàg. 71r a 79r.

Pere Arcís Miquel, doctor en drets habitant de la present Vila de Sent Matheu Regent assesorat per don Gaspar Sans assessor del lo dit Mestre de hedat que diu ser de trenta anys poc mes o menys lo qual jura a Nostre Senyor Deu y en ma del dit Real Comissari dir veritat. Fonch interrogat. E dix que ha conegut tres Loctinents del Mestre en el present Maestrat Vell de Montesa. A saber es don Pedro de Rojas, don Francisco Crespi de Borja y a don Joan de Proxita y ara ultimanent a don Anthoni de Monserrat y sempre estos tres primers nomenats han tengut lo Maestrat y comandes quiet, paciﬁ ch y sosegat y espurgat de mala gent com son bandolers y altres persones enemigues de sa magestat y despres que lo dit don Anthoni de Monserrat rig lo dit lloc ha vist que lo Maestrat es estat inquiet per ocasió dels molts bandolers y gent facinerosa que ha habitat en aquell y senyaladament de dos anys a esta part en la vila de La Jana han frequentat moltes casses de alguns particulars de aquella lo quadrilla de Lorens Crua bandoler del Principat de Cathalunya en la qual han estat en molta publiciat de tal manera que en tot lo Maestrat se entengue lo escandol que dit bandolers xusaven y en dita vila entraren en una casa y ab violencia forçaren a una dona casada muller del nuntio de dita vila, de tot lo qual en ha rebudes informacions per lo dit Dr. Vicent Planes de la ciutat de Valencia per horde de sa Excelencia les quals foren comunicades despres al dit don Anthoni per a que castigas als receptadors de dits bandolers y per dites respectives informacions sab ell dit testimoni a mes de la fama pública que del dit fet hague en la present Vila y en lo dit Maestrat de la receptació dels dits bandolers y frequentació de aquells de tot lo que tingue D. Antoni noticia conforme la tenen ell dit tes. y tots los demes del present Maestrat y de ninguna manera se feren diligencies algunes en capturar als dits bandolers ni en foragitarlos del Maestrat, ans be lo dit don Anthoni los permitia en aquell temps y frequentaven lo Maestrat y nols perseguia y al Justicia de la Jana no (...) contra aquel, amb rigor que era menester per a semblant cas y lo mer senyal durant la causa lo tingue tant solament arrestat. Y així mateix en lo present Maestrat va aquadrillar de un any a esta part mes o menys (1612-1613) Joan Pabia menor de la present vila de Sant Mateu lo qual es amich del dit D. Anthoni y a ocasió de sa amistat sentrete ab maltractes bandolers per lo Maestrat y entra y te en la present Vila molt amenaçat y ell tes. ( testimoni) lo ha vist haura mig any travesar de nit a peu los carrers anant en companyia de Hieroni Molina. Ell dit testimoni al dit Pabia el conegue molt be. Ell dit tes. y al dit Molina al dit Pabia perço quel sentiren parlar y tocar a la porta de sa sogra na Pamota y de alli veren que sen ana per lo carrer amunt de Valencia y de alli que es lo mes principal carrer de la present vila de Sant Matheu y aixi mateix en altra ocasió haura com dos mesos poch, mes o menys, que lo dit Joan Pabia ab quatre fadrins bandolers sen vingue de casa sa mare la qual te en la present vila per una porta falsa serien com quatre, o, cinch hores de la vesprada poch mes, o, menys y passaren per lo carrer de la Fira publicament y davant moltes persones, de tal manera que la gent se alvolota y fonch forçat fer gent per a perseguirlos y lo dit Pabia te amenaçades a moltes persones de la present vila y entre altres a Bernabeu Çerda notari y a don Gaspar Sans (assessor del Governador) per

96 voler administrar justícia y entenet y sabentho lo dit don Antoni no fa ni ha fet deligencies algunes en perseguirlo, ans be lo permitia y lo dit Joan Pabia se jactava que mentres don Antoni regiria no tenia pena de ser capturat segons ho ha fet hoyt dir ell tesestimoni publicament a la major part de la vila. Y axi mateix es publica veu y fama en la present vila entre la major part de aquella que lo dit don Antonio val y favorece al dit Pabia y demes de sa quadrilla y ha donat demostracions de aço en no haverlo james perseguit y senyaladament havent arribat les amenaces del dit Pabia en respecte a don Gaspar Sans a tal extrem que dit don Gaspar no gosa anar ni gosa exir de casa ni anar a la Audiencia a Palatio, lo qual esta fora los murs de la present vila per les dites amenaces y de haverlo avisat Grabiel Domenech de la vila de Canet y Macià Balaguer de la vila de La Jana se guardas perque havien vist a la vila de Sant Matheu quatre homens amagats per matar al dit D. Gaspar Sans y enseguida de aço van eixir a pres de dit avis lo dit Pabia amb los quatre homens de dia y pasar per lo carrer de la Fira com de sus a referit lo dit don Anthoni ni feu sentiment algu haventlo avisat dit don Gaspar Sans y era publica veu y fama que la major part del poble que aquells volen matar al dit don Gaspar per orde del dit don Antoni y axi los dits Pavia y demes bandolers se pasejen per dit Maestrat composant a altes persones y fent altres mals sens que per part del dit don Anthoni se haja fet ninguna deligència, exceptat que lo dia de Sent Berthomeu proximepassat havent ordenat D. Gaspar Sans que los Justicies de les Viles del Maestrat ab esquadres regonegessen sos termens respectivament y per tant que lo dit don Anthoni havia de eixir ab sa esquadra prenent sa vereda tots los Justicies i lo dit dia Gaspar Sans tingueren y lo dit don Anthoni no volgue exir ni tingue ans be sen ana a unes viñes ab sa muller y criat properes de aquell y alli sestigueren y arribat que fou el dit don Gaspar Sans a la vila de Canet sen donar assalt en casa de Thomas Torner major de dies perço que en casa de aquell tenien entes se recullien lo dit Joan Pabia ab altres bandolers y haventli trobat en sa casa un cano de pedrenyal de tres mans de llargaria rebentat y dos claus de pedrenyal ab ses pedres someres les quals veu ell com se trobaren per haverse trobat present en Canet en companyia del dit don Gaspar Sans y dins la casa del dit Thomas Torner al qual ell lo mana possar pres en les presons del Justicia de dita vila per ser armes prohibides per la Real Pragmàtica y havent rebut informació de dit fet alias de tres, o, quatre dies poc mes o menys entengue ell dit testimoni que lo dit don Anthoni sens consultar del dit don Gaspar Sans, son assessor, mana excarcerar al dit Thomas Torner sens tenir en conte al delicte que havia comés lo dit Thomas Torner y a lo que sa Magestat li te hordenat ab Cartes Reals de que en cosses de Justicia se aconselle ab son Assessor, de tot lo qual inferix ell dit testimoni que dit don Anthoni vol afavorir al dit Joan Pabia y als de sa camada, no obstant les amenaces que aquell a fet a moltes persones y al dit Bernabeu Çerda lo qual en ser denit se tanca en sa casa per haverlo amenaçat lo dit Pabia. Y axi mateix la semana de Pasqua de Pentecostes proxima passada (1614), una nit estan lo dit Bernabeu Cerdà a la porta de sa casa passa per alli un home y li tira una escopetada encera que no hiague lo fogo sino que sols veren les gispes de la pedra segons que fonch publich en la present Vila y ho veu Andreu Simó sastre y sabater (...) y entenent que ho havia fet lo dit Joan Pabia per inducctio de Miquel Andreu, notari, lo qual havia renyit lo dia abans ab lo dit Çerda y ab Batiste Monserrat gendre del dit Çerda lo qual dit Andreu ixque nafrat de dita rinya. Lo dit don Anthoni no feu sentiment algu de la dita

97 escopetada ni rebe informacions de qui havia tirat aquella y se entengue que deuria ser per ser amich del dit Pabia que deyen havia tirat la dita escopetada y fonch forços que lo Loctinent General de la Religió de Montesa envias de Valencia al alguazil de la religió per a que rebés informació del dit fet. Y axi mateix ha recollit lo dit don Anthoni Monserrat, depres que te lo carrech de Lloctinent, a un home de la Senia que es diu Eloy Gavarró que al present esta pres en Sent Matheu per haver mort a Miquel Palau de La Sènia, al qual pres per dita mort lo ha vist ell testimoni en casa del dit don Antoni Monserrat en la vila de Canet estant com a criat de aquell y aquell sabia per ser publica veu y fama que dit Eloy Gavarro havia mort al dit Miquel Palau y estava retirat en sa casa per dit poder entrar en La Senia al qual lo Alguazil Joseph Perez lo posa pres haura cosa de mig any poch mes , o, menys il porta a la ciutat de Valencia per lo dit homicidi. Y axi mateix haura quatre anys (1610), poc mes o menys, entant ell dit testimoni en la vila de Canet el dia de Sant Miquel de setembre que es Festa Major de la dita Vila arriba en aquella Miquel Palau notari de la Vila de La Senia sense questa la Justicia que es diu Andreu Miralles capturàs la persona de Joan Torres de la Vila de La Senia lo qual estava aprovat per la Audiencia del Lloctinent del Mestre de la present vila per un homicidi perpetrat per aquell en lo terme de Canet eo de Rosell de dit Maestrat y anant lo dit Justicia com ana a capturarlo fuigue lo dit Torres y sen entra en casa del dit don Anthoni Monserrat y el dit testimoni lo veu entrar en aquell y a altres persones de la Vila y en dita casa se salva de la Justicia de tal manera que no y hague orde de captura ni la Justicia gosa entrar en aquella per ser lo dit don Anthoni señor de aquella y sol ser publica veu y fama en dita vila que se havia recullit en dita casa, lo dit don Anthoni no feu deligencia alguna en capturarlo lo que diu saber ell testimoni per haverse trobat present en dita vila de Canet en totes les dites coses y haver estat alguns dies en aquella y no haver vist de ninguna manera que lo dit don Anthonio fes deligencia alguna en capturar al dit Torres per ser valeddor en los bandos y particularitat que y hagut en la vila de La Senia ja que en sa casa tenia allotjament. Y axí mateix ha vist ell dit testimoni quel dit don Anthonio Monserrat ha tengut molt temps en sa casa y en son servici axi en la vila de Canet com en lo Palatio de sa Magestat en la qual aquell habitava a un fadrí cathala nomenat Pere Argullol, lo qual estava en treball en Cathalunya y era hu dels bandolers de aquella lo qual tenia amistat ab altres bandolers y ab sentencia del dit don Anthoni a ocasió del dit Argullol en dites dos casses se recullien y anaven publicament per lo Maestrat ab escandol de tants bandolers de Cathalunya. Y un dia senyaladament veu entrar ell dit testimoni per lo carrer anomenat de Valencia deves la plaça, al dit Pere Argullol ab altres fadrins cathalans ab capes blanques y sombreros ab plomalls a tall de bandolers y sen anaren y entraren en Palatio y lo mateix veu Gaspar Miquel pare dell testimoni lo que causa molt gran escandol vent que don Anthonio permetia en sa casa semblant gent y que aquella fos refugi de bandolers , essent aquell com era Loctinent del dit Maestrat. Y axi mateix en la vila de Canet es publica veu y fama de que lo dit Anthoni Monserrat y don Pedro Monserrat son germa acullien a Francés Domenech bandoler facinerós y buscat ab crides reals de la vila de Trayguera y a Joan Pabia y a altres de sa quadrilla. Y axi mateix lo dit don Anthonio Monserrat fa parcialitat y bando amb alguns particulars de la present vila y senyaladament afavoreix y val a les persones visitades per lo noble don Gaspar Sans visitador Real de sa Magestat dels propis y rendes de dita vila de tal manera que per averli y favor que

98 fa a daquest lo dit visitador costa tan oprimit que no ha gosat en moltes ocasions fer algunes provisions que havia de fer (...) y temor que los visitats al amparo del dit don Anthonio Monserrat no se amotinasen segons que era publica veu en la present Vila de que aquells volien amotinarse (...) tenien per sa part a don Anthoni de Monserrat lo qual arrel de aço y en demostració de la mala voluntat que te contra el visitador Gaspar Sans no sols a permés els bandolers que han amenaçat a daquell pero encara haura com un any feu susbtituït en la present vila de Sent Matheu lo qual era micer Salvador Viret, adversari y contrari del dit don Gaspar Sans pera que se encontrara ab lo dit don Gaspar Sans y aci atenta dit Salvador en voler fer anar al dit don Gaspar a sa casa sens tenir conﬁ dencia que lo dit don Gaspar Sans era visitador real (...) per haver vist los actes i manaments fets al dit escriva jueta la deposetio de aquell (...) segons ha entes ell dit testimoni. Y axi mateix haura mes y mig, poc mes o menys, ha hoyt ell testimoni publicament en la present vial de Sent Matheu y en particular a Gaspar Gargallo cirugiá que estan lo dit Joan Pabia pasegantse per hu dels porchos de la plasa de la present vila y estan lo dit don Anthoni Monserrat ab altres persones a les barres de la font que distava cinc o sis passos del porcho hon lo dit Pabia se pasejava. Lo avisaren al dit don Anthoni, Joan Mulet y altres de la dita Vila per a que capturas al dit Pabia. Lo dit don Anthoni nol captura ni feu demostració alguna de volerlo capturar. E mana apres que sen fonch anat dit Pabia de dit puesto lo dit don Anthonio feu recullir gent per a perseguir a daquell y estant en lo hospital de la present vila segons testimoni de aquell lo dit Pabia anava darrera lo dit don Anthoni com a que aquell estava segur de que lo dit don Anthoni nol prendria y per tot aço lo dit don Anthoni es valedor y afavoreix al dit Joan Pabia y als de sa camada, ja que el bandoler Joan Pabia no descuidaria tant de si. Axi mateix en altra ocacio havent vengut una provisió del Lloctinent General de la Religió de Montesa per a excarcerar la persona de Guillem Abella notari al qual tenia pres en la Sala a instancia de Elionor Ferreres no sols no volgue excarcerarlo ni aconsellarse ab son Assessor pero encara se aconsella dels matexos adictes contraris del dit Abella y ab Bernabeu Çerda notari procurador del dit Abella apres de haverli intimat la dita provisió lo tracta molt mal de paraules no havent ell parlat mal ni donat ocasió, en lo obliga a que no procures mes en son tribunal en presencia de Joan Isalguer notari y de Melchior Menrique y altres, lo que deuen saber per haver hoyt el dit Bernabeu Çerda y el dit Melchior Menrique. Y axi mateix en estos dies propassats ha donat horde lo Aguazil Joan Batiste com a comissari del lloctinent general de la Religió de Montesa per a prendre a Joan Pavia que lo Justicia de la dita vila feu tancar los portals perque dit Joan Batiste volia donar assalt en una casa a hon li havien dit que estava lo dit Joan Pabia troba que lo portal dit del Señor resta hubert y don Gaspar Sans feu possar pres al portaler per lo descuyt que havia tengut y axi mateix feu possar pres a Esteve Casals hu dels lloctinents del Justicia perque anava donant vaya als que eren en persecusió del dit Joan Pabia dihentlos que sols tenien per guanarlos cent ducats que lo dit lloctinent general havia promes a qui capturaria al dit Joan Pabia y lo dit don Anthoni de alli a pochs que els tingueren pressos los feu excarcerar sens consulta del dit don Gaspar Sans donant demostracio en aço que no gustava se fessen diligencies en capturar al dit Joan Pabia. Y axi mateix a hoyt dir ell testimoni publicament en la vila de Canet en les ocasions que ell testimoni ha estat en aquella vila que lo dit don Anthoni estant agradat de una donzella ﬁ lla de un de un home particular de dita vila se llansa en la

99 casa de aquella y la hague donzella y lleva sa virginitat ab força y violencia y apres al cap de alguns dies que foren pochs la dita fadrina morí de lespant y pesar que prengue y a hoyt dir ell testimoni que Llorenç Pereguer notari es sabedor de aquest fet. Y axi mateix sab ell dit testimoni per ser publica veu y fama en la dita vila de Canet que lo dit don Anthoni haura com set o huit anys poc mes, o, menys que esta amancebat ab Mariagnna Company, muller de Joan Vidal de la dita vila de Canet ab molt gran publicitat y per a tenir oportunitat de veure ab aquella denit acostumava possar pressos als fadrins que li impedien lo entrar en dita casa , de tot lo qual ha hoyt que per ser ell testimoni a molts particulars de dita vila. Y axi mateix los primers anys que tingue lo dit don Anthoni lo carrech de Lloctinent del Maestrat lo Justicia de la Vila de Chert capturar dos homens cathalans per haverlos trobat en un fardell de roba en la posada unes pistoles als quals lo dit Justicia los feu proces y al cap de quinze dies poch mes , o, menys els dona sentencia y els trague de la preso y dientse publicament per la present vila que aquell eren bandolers famosos, consenti que el ﬁ scal no appelas de la sentencia segons que ab tot effecte dexa de appelarne y aquells foren lliurats y possats en llibertat lo que paregue mal a tots generalment y probablement se digue que havia fet bona obra a dits homens per medi de un capella de Tortosa que vingue a pregar per aquells y apenes los hagueren alliberat arriba un Alguazil per horde de sa Excª per a portasen dits homens per haver entes que aquells eren. Y per mi en aquella ocassió lo Regent Sabater oncle del dit don Anthoni se disimula ab aquells lo que dix saber ell testimoni per haverlo hoyt dir publicament en la present vila a la major part de aquella. Y axi mateix en respecte de les elections (...) ell dit testimoni que ha afavorit als visitants als de sa particularitat comportant se fessen elections contra ordinacions del Dr. Nuñez en persones que desreputaven los oﬁ cis per al qual eren elegides y haventse possat contravenció a una electio de Jurat en la persona de Miser Narbonés pendent la contradicció y estant ja lo plet format en la Lloctinença General de la Religió de Montesa li dona jurament secretament en Palatio, haventla de donar en la Esglesia y lo mateix feu en la electio de Jurats de Francisco Arano y Joan Vilanova Matamoros als quals dona jurament promediantse apres de ser elets a micha nit en lo Palacio reselant no possa sen contraria a dita electio com sent aquella no estava en son lloch. E çao es. Fuit sibi lectum. (Signat). Pere Arcís Miquel.

Document: Processos de Sant Mateu. Informació ex oﬁ cio rebuda per Pedro de la Torre, Alguazil Real de sa Magestat per una comissió despachada per Frey Don Cessar Tallada, cavaller y lo primer General de la Religió de Montesa, a deu del mes de desembre any MDCXVI mijançant Agustí Joan Rovira notari del present Regne de Valencia en l’esglèsia de dita religio de Montesa . Sant Mateu, 1616. Font: ARV, secció Clergat, lligall 880, caixa 2315-16, pàg. 234r - 235r.

Die XXVI mensis desembris anno a nativitate domini MDCXVI. Miquel Sabartes llaurador de la Vila de Trayguera vehi y habitador de edat que dix ser de trenta quatre anys poc mes, o, menys. Testimoni que jura dir veritat. Fonch interrogat. E dix que lo que sab e pot dir ell testimoni sobre lo que es estat interrogat que haura çinc anys pocs mes o menys ques quan don Antoni Monserrat entra per governador en lo Maestrat de Montesa en la Vila de St. Mateu, veu ell testimoni com Argullol y un

100 altre home ques deya lo Argenteret bandolers ya proçessats de Catalunya estaven y habitaven, menjant y beuent en la casa y palacio a hon estava dit don Antoni de Monserrat en la Vila de St. Matheu portant y donant licencia ab orde y comissio de dit don Antoni de Monserrat governador qui era en dit temps de dit Maestrat de Montesa, portant moltes armes y pedrenyals, tant de dia com de nit y reptantlos lo Justicia que (llavors) era de Traiguera dient que nos podien fer aquelles coses ni portar armes de aquella manera perço perço que escandalitsaven lo poble, li respongueren dits bandolers que tingues compte dell y de sa casa perço que portaven orde del dit don Antoni de Monserrat y aies dit Justicia callava y dits bandolers ab molt gran disolucio portaven dones publiques per los hostals de dita Vila de Trayguera y en particular en lo hostal de Nicasi Belliure de dita Vila y arriba a tanta disolucio que dita ocasio veu ell dit testimoni que una ama que tenia lo dit don Antoni de Monserrat li dix a ell testimoni que sen anava de dita casa y Palaçio per ço que estava casa plena de bandolers ab moltes armes y ell testimoni es recorda que dita dona se diu la viuda Roja de la Vila de Cervera la qual li dix a ell testimoni que de por que tenia a dits bandolers se navia exit de dita casa y Palaçio y axi mateix a vist ell testimoni (...) dita frequentacio de bandolers en casa de dit don Antoni de Monserrat y que ha ohit dit ell tes. a Miquel Cabanes espardenyer de la present vila (de Traiguera) que Frances Domenech bandoler li avia dit que dit don Antoni de Monserrat avia dexat orde en sa casa que sempre que aquell arribas alli, li donasen de menjar y a beure y quan aquell senanas li donasen pa y vi en la carabaça y aço es. Fuit sibi lectum en presensia y per no saber escriure fa una creu (+ ).

Document: Problemes jurisdiccionals entre Trayguera i Cervera per la possessió i judici del bandoler Pere Barrera conegut per “Lo Francés”, 1628, que donaven lloc a que molts bandolers escapessin de la Justícia. Font: Arxiu del Regne de València. Secció Clergat, lligall 902, caixa 2374-75, procés judicial de Trayguera, document 8, any 1628

Procés del Síndich de la Vila de Trayguera contra lo fi scal de la Religió de Montesa. Assessor noble don Melchior Sisternes D. D. R. C. Trayguera, 1628. Die tercio Aprilis MDCXXVIII. Francés Mas, notari síndic y procurador de la Vila de Trahiguera supplicant diu que Pere Barrera de nació francés ha fet y perpetrat diversos delictes en dita Vila de Trahiguera y terme de aquella y en particular en anys propassats tira una escopetada a un vehi de dita Vila nomenat Macia Servera , en raho de la qual fonch condempnat en pena de mort natural y a altres, y es anat aquadrillat ab bandolers y gent facinerosa, robant y estafant a diferents persones en Camí Real y encara esta indeciat en una mort que es comete en dit terme en la persona de Batiste (...) francés de nacio també, pedrapiquer de son offi ci y havent tingut noticia lo Justicia de dita Vila que dit Pere Barrera esta pres en la Vila de Servera aixi en nom de dit Justicia com de dita vila de Trahiguera fonch demanat al Justicia de Servera que lo lliuras y havent respost que juntaria Consell y veuria lo que devia fer. Fins hui no ha tornat resposta y se ha ja tengut noticia que a instancia del procurador fi scal de la Religio de Montesa es anat hu dels alguazils de la dita vila ab una comissio per a portar a la present ciutat pres al dit Barrera juntament ab los processos que contra aquell se trobaran haverse (...) e fet en dit Maestrat, en particular en dita Vila de Trahiguera, per visita dels quals contara a Vs.

101 de molts de dits delictes perpetrats en Trahiguera y en particular de dita sentencia de mort contra dit Barrera donada per raho de dita escopetada. Suposat lo qual, y que lo Justicia de la dita Vila de Trahiguera te tota jurisdicció alta y baxa mes y mixt imperi, eo, lo hus y exemis de aquella promera instancia, y per conseguent sia conforme a expressat dispossicissio foral per no poderseli llevar la “compensa” de dita causa o, causes de dit Barrera en primera instantacia. Per ço et (...) inmeliore modo quo pot est supplica sia V.S. servit manar restituhir la persona del dit Barrera al dit Justicia de Trahiguera per a que puixa administrar Justicia en raho de dits delictes y en quant menester sia etiam (...) y causa (...) estigesen evocades al present tribunal y que la present instancia sia comessa a hu dels Nobles Assessors Reals de dita Religio Dr. del Real Consell que super supplicas et aliji (...) impolorant ette. Pellicer. Nobilis Don Melcior Sisternes Assessor del Real Consejo. Valencia. (signat): Bonilla. La instancia feta per Frances Mas notari dientse Syndic y procurador de la Vila de Trayguera ab escriptura de 3 dels corrents, demanant sels done als oﬁ cials de la dita Vila eo al Justicia de aquella, la persona de Pere Barrera de nació francés acusat de certs delictes que hi ha comes en terrres de Trayguera per quant menester sia les parts y causa cascu que estigen evocades al present tribunal de la Llochtinencia General de la Religió de Montesa, no proceheix de Justícia, perço que lo dit delinquent ho es estat en varies coses y diferents delictes, així de furs, com delació de armes prohibides comesos en terme de la Vila de Cervera, et (...) es estat pres y capturat per lo Justicia de dita Vila provenint ab la real captura y prevencio que es lo millor (...) la conexença de sos delictes comesos en son terme y tenirlo pres en les presons de la dita Vila es estat tret de aquelles y portat a la present ciutat y de orde y provisio del llochtinent general de la dita Religio subpretexte de que no estava en presons segures e tancades de la dita vila de Cervera y no per voler llevar a aquella vila la jurisdicció, ni lo proces y les causes y procesos de donarlo a la Vila de Trayguera . E com la coneixença dels delictes del dit Barrera (...) jure del Justicia de Cervera , així perque aquell te la suprema jurisdiccio, mer y mixte imperi en primera instancia com es notori, com tambe ratione delicti vel delictors confesors en son terme que es la raho mes forta per a que (...) fer lo dit delinquent en son terme et super (...) haja pervengut lo dit justícia de Cervera per la prevencio major y mes fort que es la real captura del delinquent. Supplica per ço Pere Guell notari Syndic de la dita Vila de Cervera sia repellada la (...) de dit Francés Mas al qual també se li opposa la excepcio procuratoria y que lo pres sia restituit al justicia de Cervera ó si paregues per major seguretat de la persona jatsia les presons de Cervera sien bones y segures , que restant en les que esta se li fara lo procés o processos per lo justicia de la dita Vila, y sia com dignament castigat per aquella y hon se vulga que haja delinquit, guardantli sos privilegis a la vila y al Justicia de aquella que non desmereix puix es cuydador en capturar los delinquent , y no ha de voler la Vila de Traiguera quels capture per a que ella sels reporte restant la jurisdicció de Cervera, sens pendre la deguda satisfaccio del delinquent en via de justicia per fer aixi a ella conforme y ho supplica meliore modo que no poset y ab comdemnacio de (...) esser implorando ett. Aguilar.

102 Document: Informació sumària amb diversos testimonis sobre les activitats delictives de Justícia Pere Scrivano i dels principals bandolers del Maestrat, Ports de Morella i Montsià. Trayguera, 1630. Font: Arxiu del Regne de València. Secció Clergat, lligall 902, caixa 2374-75, procés judicial de Trayguera, document 80.

Die XII mensis februarij Anno a Nat. D. MDCXXX. Madalena Lorensa natural de Ontinent resident en la vila de St. Matheo. Interrogada. E dix quella ts. (testimoni) tenia amistat ab Pere Bouil y aquell a occasió de anar com anava aquadrillat ab Gerony Gil alias lo Serrut, Jusep Beser, Berthomeu Tena de Vilafranca, Valentí Esteller del Mas dels Estellers, Roch Sapeyra del lloc del Forcall. anava també segunt lo en esta forma que a ella ts. la deixaven en lo Moli de La Senia algunes voltes y altres en La Senia y altres en unes coves y de allí a dos y tres dies tornaven a hon ella ts. estava a menjar lo que portaven, que unes vegades portaven cabrits y altres moltons y a ella ts. presentia los llevaven als masovers y herbajans y esta en vent al que desde la ﬁ nestra del Molí de la Senia a hon ella ts. estava retirada veya com los dits Gerony Gil y Josep Beser , Roch Sapeyra del Forcall, Berthomeu Tena de Vilafranca, Balthasar Guarch de Catí y demes de la camada y quadrilla del dit Gil exien al cami real y desbalexaven als pasachers y caminants llevantlos les provisions que aquells portaven y que esta en veritat que encara que ella no u ha vist sab molt be per haverlo y centat lo dit Pere Bouil que lo dit Gerony Gil y demes de sa quadrilla anaven inquietant la pau publica robant los masos y faves dels herbajans llevantlos les resses les quals portaven a hon ella ts. estava y alli se les menjaven en campanya della ts. de les quals ne menjava també ella ts. y aixi mateix esta en veritat que lo dit que lo dit Gerony Gil, Balthsar Guarch, Roch Sapeyra, Jusep Beser, Gabriel Barrera de Vilafranca, tenien sos valedors y receptadors y es recollien y es retiraven a saber es en la Vila de Trayguera, La Chana, Vinaros, Cati, Vilafranca, lo Forcall, Morella en lo Mas de Bayarri que es a hon mataren al dit Bouil y capturaren a Francés Boix y als demes y que sab ella testimoni que en Trayguera qui els recullia era lo Justicia de lany passat (1629) nomenat Pere Escrivano, lo qual los treya de menjar y espardenyes fora la vila y entraven en aquella ab molta seguritat fent temor al que a consentinlos lo dit Justicia y tambe els receptava Jaume Michavila que es de la Senia y en Cati sab també quels receptava en ses cases Anthoni Olsina notari y Felip Cervera y en lo Forcall los receptava Gaspar Miró Justicia del Forcall en lo any pasat y tambe es recollien en cas del dit Roch Sapeyra de son germa a hon estant una nit ella ts. ab los de dita quadrilla veu los portaven de menjar als dits bandolers y en Vilafranca en casa el germa de Berthomeu Tena y sos parents y en Morella en casa de la mare del dit Gerony Gil y de un estudiant que li dihuen Jusep Miralles que es cosigerma del dit Gil, y en la Chana en casa de un capella que te un hort fora el poble hon els treia lo menjar aparellat y que en Vinaròs se receptaven en casa del notari Boix y que al Mas den Bayarri hon mataren al dit Bouil acudien y es receptaven molt de ordinari y que esta en veritat que ella ts. en les ocasions que veu anar aquadrillat al dit Roch Sapeyra del Forcall ab lo dit Gerony Gil y sa quadrilla que es de dos anys a esta part y quant lo ha vist tambe dit que eixia ab los demes de la quadrilla als camins reals a llevar als arrieros lo pa , vi , sardines y vitualla que portaven dos pistoles y una escopeta llarga de pedranyal. E aço es. Fuit sibi lectum ts. E per no saber escriure feu una creu. Benavides notari (+) Bautista Garces.

103 Document: Acusacions contra el Subrrogat i Assessor (D. Andreu Monserrat i Liori) del Governador de Sant Mateu de l’Orde de Montesa (D. Gerony March ) per haver alliberat un bandoler de Mora d’Ebre al 1634. Font: ARV, secció Clergat, lligall 936, caixa 2475-76, s/n.

I també preten esta vila estar agraida de los justicies , lloctinents y vehins la persona de Ramon Marques natural de Mora de Ebro per haver dita vila pagat certa cantitat de diners per a contentar degudament als justicies e lloctinents y guardes que custodiaren al dit Marques a requesta de la vila de Móra (Móra d’Ebre) y sols haver donat algunes perçones que guardaren dit pres VII reals a cada una y ho pagara lo demes y se enten que dit Assessor y Subrrogat rebe del sindich de Mora sexanta lliures per a pagar y contentar a tots los que se ocuparen en la guarda de dit Ramon Marques.

104 Recerca, 9 (2005) pàg. 105-118

Entorn de les unions contra lladres i bandolers a les Terres de l’Ebre. Les de Paüls, Horta de Sant Joan, Arnes, Bot, Caseres i Prat de Comte, de 1606, i les de Tortosa de 1606, 1612, 1616 i 1631

Salvador - J. ROVIRA I GÓMEZ

RESUM

Consideracions i valoració de les unions d’armes catalanes, dels segles XVI i XVII, volgudes per la Cort i impulsades pels virreis per tal d’ofegar els malfactors, les bandositats i els bandolers. De manera particular s’analitzen les unions d’armes de les Terres de l’Ebre, i concretament les promogudes per la ciutat de Tortosa, a les quals es vincularen un bon nombre de pobles comarcals.

RESUMEN

Consideraciones y valoración de las uniones de armas catalanas, de los siglos XVI y XVII, queridas por la Corte e impulsadas por los virreyes para ahogar a los malhec- hores, a las bandosidades y a los bandoleros. Particularmente se analizan las uniones de armas de las Terres de l’Ebre, y concretamente las promovidas por la ciudad de Tortosa, a las que se vincularos un buen número de pueblos comarcales.

ABSTRACT

The article ponders over the XVI and XVIIth century Catalan “Unions d’Armes”, desig- ned by the Court and implemented by the viceroys in order to end up with criminals, feuds and banditry. Special attention is given to the “Unions d’Armes” of the Terres de l’Ebre and, particularly, those promoted by the Council of Tortosa, which involved many nearby villages.

105

Consideracions generals

La formació de germandats o unions de localitats per combatre el bandolerisme i demés malfactors és una constant a la Catalunya de la segona meitat del segle XVI, i, molt especialment, al primer terç del segle XVII. La seva organització suposava l’enquadrament de la població civil militaritzada en una sèrie d’oﬁ cials que anaven del coronel als deseners, tot passant pels capitans, centeners i cinquanteners. Es pot dir que és la resposta al clima de violència imperant aleshores, que resta reﬂ ectit a bastament a les pàgines del dietari de Jeroni Pujades.1

Les unions eren organitzades i promogudes pels virreis, els quals en fer-ho seguien disposicions provinents de Madrid encaminades a fer desaparèixer el bandolerisme, i, de retruc, a castigar la noblesa i fer minvar els seus drets, ja que, amb la creació i mobilització de les unions es disposava d’una força popular que, tot perseguint els bandolers, podia actuar indirectament contra els nobles i a favor de les prerrogatives reials. Precisament, és l’autorització d’intervenir dins les jurisdiccions senyorials, juntament amb una millor organització, que les diferencia del sometent popular que n’és la seva base.

Recórrer a les unions, és a dir, a unes forces policíaques no professionals, comportava una sèrie d’avantatges i de desavantatges. Entre els primers podem esmentar el coneixement del medi físic en què actuaven o havien d’actuar, i entre els segons la possible relació amb els bandolers i els seus protectors, la implicació en bàndols locals i comarcals, l’absència d’un interès particular en la persecució d’alguns delictes, l’absentisme dels seus integrants quan es tractava de perseguir bandolers, manca d’armes (la qual cosa es veia agreujada per la política de desarmament practicada pels virreis), litigis jurisdiccionals freqüents en la persecució dels malfactors, etc.2

Les unions sovint feien més mal que bé, ja que els seus components solien agredir les persones pacíﬁ ques de les masies i pobles, que, certament, no eren pas malfactors. No cal dir que els afectats protestaven sovint i procuraven defensar-se, per això són molts els memorials de greuges, sovint llargs, adreçats per les víctimes als virreis que es conserven en els quals, ﬁ ns i tot, els seus redactors no s’estan pas d’indicar sovint que els estatuts de les unions estan en desacord o són contraris a les Constitucions de Catalunya.

1 CASAS HOMS, Josep M., Dietari de Jeroni Pujades, 4 volums. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, 1975- 1976. 2 ALMAZÁN FERNÁNDEZ, Ismael, “Poder, propiedad y represión del delito. Alfunas reﬂ exiones sobre la funcionalidad de las “Unions contra lladres i bandolers” en 1606”, Pedralbes, 13-I (1993), p. 666.

107 És un bon exemple del que acabem d’escriure la tibantor que hi hagué a Tarragona entre la Confraria de Sant Jordi i la unió constituïda a la ciutat el 1602. Aleshores, la Confraria no en va voler saber res de la unió, tal volta per les implicacions que els nobles tarragonins tenien amb el bandolerisme. El Consell municipal se sentí insultat per la negativa dels militars, i és per això que, en signar el document de constitució de la unió, posà com a condició que “puix los cavallers se eximeixen, que si en lo terme de Tarragona o vegueria robaran en dit temps de deu anys a cavallers y família y criads que no tinguen obligació de fer los esmena de robo.”3 Quan l’any 1606 es constituí una nova unió no es comptà amb els militars per ocupar els llocs dels oﬁ cials, els nobles acudiren al virrei, duc de Monteleón, per tal de demanar-li que els integrés a la unió, la qual cosa sembla que no va aconseguir pas, i això que, el 30 de maig, escriví a les autoritats municipals tarragonines una carta en què els deia que “per part dels cavallers de aquexa ciutat [Tarragona] nos és estat representat que desijen també consentir en dita unió en la part quels toca ab que dels centeners se han de anomenar ni haia un de militar, yns haia paregut ser cosa molt posada en rahó.”4

Els unionistes tarragonins es comportaren en tot moment amb prepotència respecte als militars, ens ho recorda el secretari encarregat de redactar el dietari de la Generalitat que, el dilluns 3 de juny de 1606, escriví que els homes de la unió cercaven els criats dels cavallers, i que, en trobar-ne un de Rafael de Biure,5 l’agafaren i el portaren a la presó comuna, primer, i després a la del procurador reial, i tot “per una pretesa spasa llarga”. Un altre cas és el del cavaller Galceran de Rossell6, germà del procurador reial, a qui agafaren i portaren pres a casa d’un dels cònsols i tot “ab grans crits y motí contra cavallers”7.

3 AHT (Arxiu Històric de Tarragona). FMT (Fons municipal de Tarragona). Llibres del consolat, 1602-1603, f. 68. 4 AHT. FMT. Cartes reials i dels lloctinents generals, 5/208. 5 Rafael de Biure i de Montserrat era fi ll de Gaspar de Biure i d’Anna de Montserrat. Era senyor de Vall- espinosa i castlà de Vallverd. Contragué matrimoni amb Agnès de Cardona i de Sunyer, fi lla de Jaume de Cardona i de Rocabertí i de Rafaela de Sunyer, a l’església del Catllar a causa de l’estreta relació que tenia amb Pere VIII de Queralt. Com a home del seu temps que era, no dubtà pas a mantenir bandositats amb altres senyors veïns, com ara els hospitalers de Barberà de la Conca, que, per fer-li la guerra arribaren, l’any 1609, a contractar els serveis d’en Roca Guinarda i Miquel Morell, les partides del quals l’atacaren en el seu castell de Vallespinosa. 6 Era fi ll d’Onofre de Rossell i d’Omedes i d’Orient de Gassol i germà Onofre de Rossell i de Gassol, que fou cinc cops veguer de Tarragona i que dels anys vint fi ns a la seva mort l’any 1652 ocupà el càrrec de procurador reial del Camp de Tarragona. 7 Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Volum III. Anys 1578 a 1661. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1996, p. 840.

108 Crides dels virreis a constituir les unions

Els virreis enviaven a les autoritats municipals d’arreu de Catalunya crides en favor de les unions pràcticament idèntiques, per tal com només canviava el nom del municipi, el títol dels destinataris –cònsols, procuradors, paers-, i algunes particularitats. El fons de cartes reials i dels lloctinents adreçades a Tarragona, servat a l’Arxiu Històric d’aquesta ciutat, ens serveix a bastament per fer un tast d’aquestes crides constants dels virreis als seus administrats per animar-los, o exigir-los, la constitució de les unions contra lladres i bandolers.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Terés, virrei els anys 1602-1603, promogué la formació d’unions davant el fet que “los pobles y habitants en aquest Principat y Comtats y lo mateix los estrangers que caminen y fan trànsit per ells de bandolers, lladres, saltejadors de camins, homicides y altres mals y façinerosos homens.”8

El successor de Terés, Héctor de Pignatelli i Colonna, duc de Monteleón (1603- 1610), tan bon punt arribà a Catalunya animà les autoritats de les ciutats, viles i pobles del Principat perquè fossin sol·lícites i diligents “en perseguir, pendrer y castigar per totes les vies possibles dits bandolers, lladres, homicides, vagabundos y altres facinerosos homens.”9

Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, marquès d’Almazán (1611-1615), tot just jurat el càrrec, impulsà les unions, i així, el 17 de setembre de 1611, escrivia a les autoritats municipals que “haventse vist tant patentament lo gran fruyt que la Unió y germandat ha causat a tota esta Província, particularment en les parts ques executada Abu lo degut fervor, y per altra part haventse per experiència comprovat los molts danys que resultan de la ﬂ oxedat y tibiesa ab que ara se tracta que és de manera, que no sols los naturals, però encara molts strangers facinerosos y de mala vila se recullen en est Principat, y de cada dia van fent y cometen diversos crims y delictes en gran deservey de Déu, de sa Magt. y dany notable e de reputació de la nació”, per això considerà “molt just” el manteniment de les unions i animà les autoritats a “revivar y alentar” les unions, i els ordenava que “si acàs hi haurà algunes persones mal intencionades que fassan contrari en açò o no y voldran venir bé, nos donareu avís delles.”10

De manera semblant, Francisco Fernández de la Cueva, duc d’Alburquerque (1616-1619), tot just en prendre possessió del càrrec, el 25 de març de 1616,

8 AHT. FMT. Cartes reials i dels lloctinents, 5/191. 9 AHT. FMT. Cartes reials i dels lloctinents, 5/194. 10 AHT. FMT. Cartes reials i dels lloctinents, 5/257.

109 i de Tortosa estant, enviava una carta circular als cònsols, paers i procuradors dels municipis catalans en la qual els deia que davant “lo infelís y miserable estat en què havem trobada esta Província a causa de les moltes quadrilles de lladres, bandolers y gent facinerosa que Abu tant extrem la tenen opprimida, cometent cada dia robos, morts, pagis, incendis y altres atroçes delictes, nos té tan llastimats que així per la obligació quens incumbeix, com per lo particular amor li tenim, estam resolts procurar lo remey de tants danys per totes les vies possibles” i, com no podia ser d’altra manera, la “major y més afﬁ càs” era la unió i per això els encarregava “que ab la maior prestesa possible ﬁ rmeu la dita unió y germandat ab los capítols de la última [unió] (excepto lo de portar pedrenyals).”11

El xertolí Joan Sentís, bisbe de Barcelona i virrei de Catalunya de 1622-1626, també intervingué en la persecució dels “lladres, saltejadors de camins y altra gent de mala vida”, i el 4 de desembre de 1624 comunicà a les autoritats locals del país la seva voluntat de declarar sometent general, i els ordenava sortir, el dia 15, en persecució dels malfactors “ab la millor y més ben armada gent que poreu, acudint ab ells a les parts hont entendreu podran ser dits delinqüents, regoneixent cases, castells, iglésies, monastirs, boschs, coves, pletes, y demés parts que convinga, continuant esta diligèntia per trenta dies prop següents”.12

Luis Díez Aux de Armendáriz, bisbe d’Urgell i virrei de Catalunya (1626-1627), el successor de Sentís, entonà la mateixa cançó i, el 15 d’agost de 1626, escriví a les autoritats municipals catalanes que “havent tractat molt de propòsit sobre la persecució y extirpació dels ladres, bandolers y altres homens de mala vida que continuament fan y vometent ab tanta inhumanitat y poch respecte a la justícia, les morts, incendis, robos y altres delictes atroços que és púplich y que lo dany va crexent de cada dia a causa de la molta ﬂ oxedat y tibiesa dels ordinaris”, i afegeix que per posar-hi remei s’ha determinat a “alçar una persecució general y continua”13. Es pot apreciar, doncs, que hi ha una constant en les crides dels diversos virreis.

La Unió de Paüls

El 8 de juliol de 1606, el paülenc Jaume Gràcia, en qualitat de síndic i procurador de la universitat i Consell de Paüls, es desplaçà a Tortosa per signar, davant del notari Josep Torner, i en presència del doctor en lleis Pau Cervera, del notari

11 AHT. FMT. Cartes reials i dels lloctinents, 5/285. 12 AHT. FMT. Cartes reials i dels lloctinents, 5/366. 13 AHT. FMT. Cartes reials i dels lloctinents, 5/386.

110 Pau Bosc i del senyor del lloc, Francesc de Montsuar i d’Albanell,14 l’acta de vinculació de Paüls a la unió que s’havia constituït a Tortosa i això pel fet d’estar Paüls dins del terme de la ciutat.

L’adhesió a la unió tortosina es féu, però tenint en compte les particularitats pròpies del lloc, per la qual cosa es feren constar “algunes particulars ordinations”. Per començar, el síndic paülenc s’adherí “en tot y per tot” a la unió tortosina, “segons està ﬁ rmada per la dita ciutat de Tortosa, y ab los mateixos pactes, penes y conditions y de la manera que en la capitulació y concòrdia sobre aquella per la dita ciutat feta”, però signiﬁ cant que les peculiaritats pròpies del lloc feia impossible “adaptar dita unió al dit loch que a lo menos no sia ab algunes particulars ordinations”.

Els capítols particulars introduïts per Paüls són cinc. El primer fa referència a les “captures y punitions de les causes criminals”, que hom convé que es realitzaran tenint en compte la concòrdia existent entre el senyor de Paüls i Tortosa. El segon fa referència al fet que Paüls “té lo terme molt infest y apte per recullirse mala gent y podria ser ab facilitat escaparse malfactors”, per això s’autoritza a capturar-los, no sols als oﬁ cials ans també a qualsevol dels soldats de la unió que estiguin per Paüls. El tercer eximeix els paülencs de contribuir a pagar les quantitats dels robatoris que Tortosa s’ha ofert a abonar en la capitulació, però s’accepta contribuir en els que es cometin dins del seu terme. El quart estableix que les penes pecuniàries que seran executades dins el terme es dipositin en poder dels jurats, i el cinquè expressa que el jurament dels oﬁ cials i soldats paülencs es farà davant del seu batlle.15

La unió dels pobles de la comanda d’Horta

S’establí el 28 de juliol de 1606 com a resposta a l’audàcia i temeritat dels malfactors que no dubtaven pas a “cometre y perpetuar greus y enormes delictes com són lladrocinis, morts, fabricar e ygualar moneda y altres”, i que “són causa que los habitants y veïnts daquelles [els pobles de la comanda] y caminants per dits termens tinguen poca o ninguna seguretat en llurs béns y persones dels quals mals desijant provehir dites viles y del tot extirpar les causes de hont se fomenten y naixen”, i com es té “per molt certha de ser molt acepte servey a Déu Nostre y a Sa Magestat” accepten formar la unió i això “no obstant sia cert y notori que los poblats en aquelles Principat y Comptats no són tinguts ni obligats ni posien ésser compellits ni forçats per algun, ni directa ni indirecta a ninguna cosa”, per això la constitueixen de “llur mera, libera

14 El lleidatà Francesc de Montsuar i d’Albanell, ﬁ ll del cavaller Guerau de Montsuar, senyor de Favara i Torregrossa, i d’Anna d’Albanell, esdevingué senyor de Paüls pel seu matrimoni amb la tortosina Àngela Sebil de Canyisar i Curto. 15 AHCTE. FN(Fons notarial). MT(Manuals de Tortosa), reg. 1.731, f. 125r-127r.

111 y spontànea voluntat, y no altrament per ésser cert que, per lleys de la terra y altres, lo càrrech y obligació de tenir lo present Principat en deguda pau y quietut y compliment de justícia” esguarda el rei el comanador, tot i això, “per mostrar ab quanta voluntat desijan los vassalls de St. Joan de Jierusalem, poblats en dites viles, lo bé universal de aquell, per aquesta vegada tant solament de llur mera y espontànea voluntat· accepten constituir-la sense que el fer-ho signiﬁ qui que “los poblats en dites viles” puguin ser compel·lits ni forçats en el futur a signar-ne d’altres i en el ben entès que en tot moment restaran salvaguardats “les costums y privilegis de dites viles.”

El document conté vint-i-sis articles. El primer tracta “l’elecció dels ofi cials per la dita unió [i] de quines persones se ha de fer”, s’especifi ca que els deseners, ofi cials i soldats seran elegits pels jurats i els consells de cadascuna de les poblacions que integren la comanda i, com no podia ser d’altra manera, cada desener tindrà al seu càrrec deu homes. El segon porta el títol de “jurament dels elegits y pena a qui reusarà acceptarlo”, s’especifi ca que les persones elegides no han de tenir “pendències ab altres”, han de prestar jurament “en poder del offi cial ordinari de cada vila” i no poden excusar-se de prendre els ofi cis “ans ne puguen ésser forçats y compellits” sota pena de vint-i-cinc dies de presó, que no podran ser recorreguts davant el comanador o del seu procurador general. El títol del tercer capítol és “que no puguen ser forçats de exercir lo càrrech los elegits per més temps de un any sinó que convingués y proceís de voluntat dels jurats y concell”, no cal dir que es redactà per tal d’impedir que “unes mateixes persones suporten lo treball de aquella”. El quart diu “que los soldats de quiscuna dezena estiguen en subordinats a son dezener y los dezeners o altre offi cial major y tots al ordinari hont se trobaran dins la comanda” i especifi ca que els homes de cada desena han d’obeir els seus deseners els quals, al seu torn, han d’acceptar les ordres dels ofi cials superiors, si no ho fan patiran una multa de cinc lliures i podran ser tancats trenta dies en la presó. El cinquè diu “que los dezeners y altres offi cials reconeguen quines armes tenen los soldats de la unió”, i especifi ca que han de procurar que els seus homes tinguin armes “convenients”. El sisè es dedica a indicar “quina espècie de delinqüents poden pendre los de la unió” i que són “qualsevol bandoler, lladres, saltejadors de camins, asesins y altres homicides, voluntaris fabricadors e igualadors de moneda, així de or, plata y altre qualsevol metall, vagabundos, ruffi ans, llistayres, asseguradors de llistes y qualsevol que haja tirat ab pedrenyal (...), y altres trobats ab armes prohibides o que sien de vida sospitosa (...) y los que de nits dins dites viles y llochs y termens aniran armats de pedrenyals o altres armes de foch encara que no sien prohibides, y generalment qualsevol altres persones que cometran ho haurant comés qualsevol spècie de delictes, encara que no sien dels dat specifi cats”, també podran prendre i capturar “qualsevol persona dels quals se

112 entendrà hagen donat concell, favor y ajuda, lloch y retirada a qualsevol de dits malfactors y a homens de mala vida”. El setè du el títol “dels qui seran estats desafi ats”, i parla de l’obligació que tenen tots aquells que han estat “desafi ats” (amenaçats) de denunciar el fet. El vuitè es refereix a “que ningú gose recullir en ses cases o castells o donar menjar y a beure a ningú dels delinqüents de sobre especifi cats”, i després de refermar la prohibició indica que si hom té notícia de la seva presència els ha de denunciar sota pena de cinquanta lliures. El novè tracta de “a quines persones robades se haurà de fer esmena dels danys rebuts” i que seran tant les “estranyes y no domiciliades en Cathalunya” com els residents a la comanda, i en altres ciutats, viles, llocs i termes, sempre que hagin “formada semblant unió y obligació”. El capítol desè arrodoneix el contingut del precedent ja que tracta de “quina quantitat se ha de fer als damnifi cats y en quins casos” i s’hi diu que, com a màxim, se’ls donaran cinquanta lliures, i sempre que el robatori s’hagi fet “de sol a sol en camins reals”, ja que els robats “anant abans de dia o a la posta del sol” són culpables de negligència per no haver obeït la disposició de no anar pels camins quan es feia fosc. L’onzè porta per títol “que constant en la forma deguda dels danys donats sien pagats per los de la unió y los dits tinguen segrés contra los delinqüents”, i s’hi manifesta la voluntat d’indemnitzar els damnifi cats pels malfactors. El dotzè diu que “qui veurà algun lladre o altre dels delinqüents de sol individuats, ho denuncie a un offi cial o dezener de qui tindrà avinentesa sota certa pena”, en el benentès que, qui no ho faci i resulti provat que els ha vist, serà multat amb cinquanta lliures i podrà ser castigat amb el pagament dels danys que hagin fet. El tretzè tracta que “sempre que los dezeners y altres ofi cials tingan notícia en llur terme hi ha alguns facinerosos, los han de perseguir sots certa pena”, que serà de cinc lliures. El catorzè està dedicat a considerar “que les penes pecuniàries que resultaran de la present unió hajen de ser deposades en poder del capità de la unió lo qual està taxat” i s’hi fa constar que dites penes han de servir “en satisfacció y paga faedora dels gastos y danys se hauran de pagar”. El quinzè diu “que la present unió dure per espay de cinch anys durant lo qual temps puga eixirse della qui voldrà sols haja passat un any”, i s’indica que el termini començarà a córrer “quinze dies després que lo senyor comanador o son procurador general haurà decretat la present unió”. Tot i això, el termini de cinc anys és molt relatiu, ja que s’especifi ca que si la unió “no sorceix aquell degut effecte que se espera, o altrament per qualsevol altra causa o rahó apareixerà a la present ballia eixinse y renunciar en aquella y no voler estar a dita capitulació, ho puga fer y renunciar a tota hora y quant voldrà”. El setzè es refereix a “que tenintse sospita o avís de lladres o altres malfactors o quant convinga se repica la campana, tots los soldats acudan, cada hu a la obediència de son cap”, i especifi ca que la campana no ha de cessar de repicar “fi ns que los ministres de dita unió que seran anats en seguiment o persecució de dits delinqüents

113 sien tornats en la vila”. El dissetè completa el precedent, ja que diu “que sentint los portalers qui estan de guàrdia repicar la compana del rebato tanquen los portals en clau sens dexar eixir ningú sens aguardar orde de ningun superior”, i això perquè no puguin fugir els delinqüents que es trobin dins la població; si els portalers són negligents a fer la seva feina seran castigats “sots pena de cinch lliures y deu dies de presó per cada vegada que contrafaran”. El títol del divuitè és “que los de la unió anant en la persecució dels malfactors en forma de ronda puguen aportar qualsevol armes, pedrenyals de quatre pams, tant de nits com de dies”. El dinovè diu “que los ministres de la unió sempre que convinga o els fora ordenat puguen reconèixer les cases de vici, bordells, hostals, tavernes y pendre los vagabundos y posarlos en mà de la justícia”, i això “perquè del tot se desarraiguen les madrigueres dels malfactors”, que sembla que són els llocs suara esmentats. El vintè tracta “que los inquisidors de València fermen lo contingut en la present concòrdia y que així sels sia pregat per ésser la present comanda del districte de València”, i això per tal que “ninguna persona sots color ningun privilegi o exempció se puga escusar de les coses contingudes en la capitulació” a la qual cosa tenien tendència els familiars de la Inquisició. El vint-i-unè, sota el títol “que les armes y diners dels malfactors sien dels quils pendran y los premis quels prometran per quins pendran sien repartits entre los de la unió”, es dedica a considerar la destinació del botí aconseguit pels membres de la unió, que és vist com un estímul del seu “fervor”. El vint-i-dosè tracta sobre la “prohibició de recors en les causes que naxeran de execucions”, les quals no podran ser executades sense escoltar abans l’oﬁ cial ordinari de la unió. El vint-i-tresè exigeix “que lo Sr. Comanador o son procurador general decrete e ferme la present concòrdia”. El vint-i- quatrè diu “que lo bisbe de Tortosa sia servit fermar la present unió” i això perquè la unió concerneix el bé públic tant d’eclesiàstics com de seculars. El vint-i-cinquè no porta títol i diu que els oﬁ cials de la unió podran entrar en qualsevol poble per lliurar a les autoritats locals les persones capturades. Tampoc té títol el vint-i-sisè, que prohibeix als membres de la unió reconèixer cap castell o casa del comanador sense la presència de l’ordinari, però els permet que puguin assetjar els malfactors que s’hi hagin refugiat. Per acabar, el vint-i-setè, que tampoc du títol, diu que els homes de la unió poden entrar a les cases dels particulars en les quals s’hagin aixoplugat malfactors “encara que los amos y habitants de aquelles fessen alguns contrasts”.16

16 AHCTE. Fons Notarial. Manuals de Tortosa, sig. 174, f. 70v.

114 Les unions de Tortosa de 1606, 1612, 1616 i 1631

No coneixem el text de la unió tortosina de l’any 1606, però és evident que existí, com molt bé ho demostren les moltes referències a ell contingudes en el de les unions de Paüls i els pobles de la comanda d’Horta, que es vincularen a la de Tortosa.

El 1612 Tortosa establí una nova unió de la qual no tenim els estatuts, però tot i això en podem dir quelcom. Començarem per aﬁ rmar que fou establerta el 23 de maig d’aquell any17 i que no es limità a Tortosa ja que es féu extensible a la resta de poblacions de la vegueria. Sabem que s’hi vincularen, entre altres, Gandesa, Horta de Sant Joan, la Fatarella, Vilalba dels Arcs, Riba-roja d’Ebre, el Pinell de Brai, Prat de Compte, Corbera, Caseres, la Pobla de Massaluca, Móra d’Ebre, Alcanar, Bot i Arnes.18Aquesta unió, com no podia ser d’altra manera, se signà “pera extirpar y llansar los bandolers, homicides y altres persones que han procurat impedir la pau pública de esta ciutat [Tortosa] y vegueria”.19 Com a capità de la unió s’elegí Jaume Claresvalls, a qui trobem, els primers dies d’agost, juntament amb el comissari i vuit soldats, anant a Lleida, perquè havia tingut notícia de la presència per aquelles “parts” de Jaume Clua i “gent de sa quadrilla”; l’expedició, però, fou un fracàs total, ja que els tortosins no sols no capturaren ningú de la partida de Clua sinó que acabaren empresonats pel veguer lleidatà sota l’acusació de “destorbar los bons effectes que aquell [el veguer] aguera fet en la persecució dels bandolers”.20 La unió de 1612 no es va mantenir gaire temps per tal com el 29 de novembre de 1612, al cap de mig any d’haver-se constituït, els procuradors tortosins escriviren al virrei, marquès d’Almazán, per dir-li que Tortosa i els pobles de la seva vegueria havien determinat apartar-se’n, o signar-la de nou, i això “ab pena y desconsolació per lo perill en què resten”, i asseguren que es veuen obligats a prendre aquesta decisió per no trobar oﬁ cials que la vulguin comandar.21 Podem assegurar que la unió no es renovà per tal com, el 24 de gener de 1613, els procuradors tortosins reclamaren als jurats dels pobles que l’havien integrat el que devien de la part que els tocava en el manteniment de la unió i, concretament, exigeixen el pagament d’aquestes sumes: Caseres, 8 ll., 12 s. i 4 d.; la Pobla de Massaluca, 16 ll., 17 s. i 11d.; Móra d’Ebre, 47 ll. i 10 s.; Bot, 29 ll., 5 s. i 4 d.; Gandesa, 11 ll. I 15 d.; Ginestar, 43 ll., 18 s. i 1 d., i Rasquera, 9 ll., 8 s. i 3 d.22

17 AHCTE. Fons de Tortosa. Carteria, 10, s/f. 18 Ibid. 19 Ibid. 20 Ibid. 21 Ibid, 22 Ibid.

115 El 25 de març de 1616 se signà una nova unió que començà a ser organitzada el desembre de 1615. El dia 10 de març de 1616 hom havia convingut que estaria formada per un centenar d’homes, però a la ﬁ la integraren cent- cinquanta,23 tot i que, al cap de nou dies d’haver-estat signada, se sol·licità la reducció a cent i això “perquè ab més facilitat se puga fer electió de persones aptes”.24 El 6 de juny es decidí taxar els salaris dels oﬁ cials i s’acordà que quan la unió sortís de Tortosa, els deseners -pagesos o menestrals- cobrarien 4 rals, i els deseners i cinquanteners –notaris o mercaders- en percebrien 8 i el capità 10.25

En el document de constitució de la unió de 1616 hom té cura de manifestar una vegada més que la constitueixen “no obstant sia cert y notori que los poblats en la present ciutat, Principat y comptats no són tinguts, ni obligats, ni porien ser compellits” a formar-la i que ho fan “de llur mera libera y spontànea voluntat y no altrament per ésser cert que per lleys de la terra lo càrrech y obligatió de tenir lo present Principat en deguda pau y quietud y compliment de justícia, toca y se esguarde a sa magestat”. Tot i això accepten constituir- la “per aquesta vegada tans solament” i sense que pugui entendre’s que el fet de fer-ho pugui suposar “derogatió, lesió, ni preiudici algú als costums y privilegis de la present ciutat” i que “en ningun temps” el fet de signar-la pugui permetre “allegar ni pretendre drets ni possessió alguna”.

El document de la unió fou signat pels procuradors d’aleshores, que eren Pere- Cosme Tomàs, Jeroni Guerau, Marc-Antoni Muntanyès i Bartomeu Marc, més els següents onze consellers: Mateu Lopico de Xixon, Josep Baptista Xivelli, Joan Baptista Oriol, Blai Gil de Federic, Pere Segura, Lluc Munyós, Gaspar Sanchís, Macià Pinyana, Pau Granell, Pere Gurrea i Joan Aragonès.

El text de la unió consta d’una introducció declaratòria de principis i vint-i-sis articles el primer dels quals du el títol “electió de centeners, sinquanteners y deceners y substituts de aquells de quines persones se ha de fer”, es fa constar que l’elecció d’aquests oﬁ cis correspon als procuradors i als consellers de la vintiquatrena, s’indica que el capità o centener ha de ser cavaller i ciutadà de Tortosa i s’indica com s’han de fer les substitucions. Els enunciats dels articles que van del segon al quinzè són pràcticament idèntics als de la unió de la comanda d’Horta de Sant Joan ja que només presenten petites variacions. El setzè és diferent a l’equivalent d’Horta i diu “que sien desguiats per lo Excmo. Sr. Loctinent general tots los malfactors y no sien de aquí al devant guiats”. El dissetè té el mateix esperit que el setzè d’Horta, però en

23 AHCTE. Fonts de Tortosa. Provisions, 74, f. 95. 24 AHCTE. Fonts de Tortosa. Provisions, 74, s/f. 25 AHCTE. Fonts de Tortosa, Provisions, 1616-1617, s/f.

116 ell es diu “que tenintse sospita o avís de lladres o altres malfactors o quant convinga se repique la campana del seny, tots los soldats acudan cadahú a la obediència de son capità”. El mateix passa amb el divuitè respecte al dissetè d’Horta, però aquí es parla de “la campana de la unió que serà la del seny nou”. El dinovè es correspon amb el divuitè d’Horta, i també esdevé així amb els tres articles següents. El vint-i-tresè d’Horta té idèntic esperit que el vint-i-quatrè de Tortosa, però mentre que en un és el comanador qui ha de signar la concòrdia en l’altre és el lloctinent. El vint-i-quatrè i el vint-i-cinquè coincideixen plenament i el vint-i-sisè no du enunciat, tracta, però, sobre la conveniència de pagar a la gent de la unió tan bon punt arribin a la ciutat de fer una sortida en persecució dels malfactors.26

Podem també dir quelcom de la unió que es constituí el 1631. S’acordà entre Tortosa i Ulldecona, Xerta, la Sénia, Alcanar, Horta de Sant Joan, Alfara, Paüls, Ascó, Vilalba dels Arcs, la Fatarella, Riba-roja d’Ebre, Arnes, Gandesa, la Pobla de Massaluca, Batea, Corbera, el Pinell de Brai, Ginestar d’Ebre, Rasquera, Miravet, Benissanet, Bot, Caseres, Prat de Comte, Flix, tots ells de la vegueria tortosina, més Falset, Tivissa, Garcia, Móra d’Ebre i Marçà, de la baronia d’Entença.27

Consideracions ﬁ nals

De tot el suara dit hom pot captar com, per constituir les unions d’arreu del país, la burocràcia virregnal havia elaborat un text base que es retocava a tenor de les particularitats de les localitats que formaven una unió, o que s’integraven en les promogudes per les poblacions que eren cap de vegueria.

Als documents constitutius de les unions es deixava clar que els catalans no tenien cap obligació de constituir-les ja que el manteniment de la pau i la justícia al país era obligació del rei i dels seus representants, i que si acceptaven formar-les era per fer servei a Déu, al rei i a les mateixes localitats.

Resta palès que als virreis els costava molt convèncer la gent per formar unions, i com, malgrat això, aquestes tenien poca durada i es desintegraven amb gran facilitat a la primera oportunitat o excusa que hi hagués per fer-ho.

S’ha de destacar també el rerafons que hi havia darrera les unions, i com sovint eren utilitzades per tirar endavant interessos particulars, promoure venjances i fer quadrar contraris i opositors.

26 AHCTE. Fons de Tortosa. Provisions, 74, s/f. 27 Ibid.

117 Veiem que, com a cosa pròpia dels temps, impera arreu (es pot veure perfectament en els documents de les unions) l’esperit del càstig i la multa com a mitjà per fer creure a la gent, i aconseguir d’ella el que les autoritats volien.

De tot plegat s’adverteix com les persones passaven de llarg a la primera oportunitat que tenien de fer-ho, i com procuraven fer la vista grossa i despistar- se quan els resultava factible.

Diem, per últim, que les unions no assoliren cap ﬁ ta perdurable, i tot que eren renovades periòdicament, resultaren insuﬁ cients davant l’empenta de les quadrilles i, a llarg termini, a més, esdevingueren una obligació feixuga no sempre observada del tot.

118 Arqueologia

Recerca, 9 (2005) pàg. 121-167

El poblament andalusí al riu Sénia

Toni FORCADELL VERICAT Mar VILLALBÍ PRADES Victòria ALMUNI BALADA

1. Introducció1

El riu Sénia, límit històric fronterer entre el Principat de Catalunya i el Regne de València, és, però, una unitat natural. La depressió del riu transcorre per una gran plana trencada únicament per dues serralades a la seva riba esquerra, la Serra de Godall i la del Montsià. La plana és anomenada amb un nom diferenciat segons el seu marge dret o esquerre: el Pla de la Galera, la Foia i el Pla d’Alcanar per part catalana i la plana del Baix Maestrat per part valenciana. Amb cabal d’aigua tot l’any, al seu tram superior, el riu ha estat aprofi tat per les diverses comunitats camperoles que s’han assentat a la seva riba2, i es documenta el seu ús als primers escrits fets3 després de la conquesta cristiana del territori de Ţurţūša. Aquestes dades documentals apunten, com el mateix E. Guinot diu, a l’existència de xarxes i estructures hidràuliques en temps islàmics. La troballa arqueològica d’assentaments corresponents als primers segles del període andalusí podrien confi rmar aquest ús islàmic i, fi ns i tot, la construcció d’alguna de les sèquies mares actuals i d’algun molí. Els coneixements arqueològics que tenim actualment de la zona, malgrat el total desconeixement de restes en la riba esquerra, ens permeten no sols avançar en el coneixement i organització del poblament rural sinó afi nar un poc més en el seu inici, ja que les cronologies ens traslladen als segles VIII-IX.

Presentem en primer lloc la localització de les troballes arqueològiques, algunes amb una intervenció arqueològica i altres documentades a partir de fonts orals i documentals; en cadascuna de les troballes anotem una valoració interpretativa, i al ﬁ nal del treball fem una valoració més general. 1 Aquest estudi correspon al desenvolupament de les hipòtesi apuntades en la comunicació que els autors van fer al Ier Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya a Igualada, l’any 1998. ALMUNI, Victòria; FORCADELL, Toni; VILLALBÍ, Mar (2000). 2 Toni FORCADELL; Jordi ARASA; Ivon MICHAVILA (1997). 3 ... tot i que les primeres notícies documentals sobre ells són immediats als anys de la conquesta, a partir del 1232. (E. Guinot, 1996).

121 2. Les dades arqueològiques i les fonts documentals Tradicionalment el període medieval ha estat estudiat sobretot a partir dels fons documentals i el llegat patrimonial i no ha estat fi ns les darreres dècades que l’eclosió de l’arqueologia ha aportat noves dades.4 En relació a l’organització del territori, les intervencions arqueològiques, a partir dels anys 80, del castell Ulldecona permeten relacionar un edifi ci castral amb el seu entorn geogràfi c, i es poden entreveure algunes de les seves funcions i el seu desenvolupament dins de l’entramat del poblament musulmà

Quant a l’àmbit rural, malgrat la realització de les Cartes arqueològiques del Montsià (1984) i del Baix Ebre (1993), es coneixen pocs jaciments, i la informació s’ha d’espigolar entre diferents històries locals, materials superﬁ cials recollits per aﬁ cionats i notícies disperses dels arqueòlegs, com S. Vilaseca, que van treballar a la zona als anys 40-60. Els primers treballs de prospecció arqueològica per documentar un poblament andalusí corresponen a l’equip de Miquel Barceló i Helena Kirchner.5 Anys més tard, l’any 1993, durant l’arranjament de la carretera la Sénia- Ulldecona, es va poder constatar la presència de poblament a la zona de la Sénia (Montsià) amb el descobriment d’un cementiri andalusí o maqbarah. Actualment els centres d’estudis de la Sénia i d’Ulldecona estan portant a terme un projecte d’investigació d’estudi documental i treball de camp de tota la xarxa hidràulica del riu Sénia, esperem que els resultats ens puguin aportar noves dades de camp i documentals.6

Totes aquestes evidencies contrastent però, amb les fonts documentals cristianes, que guarden força silenci sobre aquest poblament, tan sols alguns documents de compravenda o donacions arran de la conquesta de Ţurţūša fan referència a aquesta comunitat.7

4 La publicació dels resultats dels treballs arqueològics és un punt que encara es troba per assolir. L’edició de treballs d’aquest període està molt poc representada i separada en el temps, podem dir que hi ha molt pocs treballs publicats a la zona del baix Ebre. Com a treball de síntesi es troba el volum XXVl de la col- lecció Catalunya Romànica (1997) amb un capítol dedicat a la Tortosa islàmica (Joan MARTÍNEZ TOMÁS) i treballs esporàdics editats a les publicacions locals: Recerca i Nous Col·loquis a Tortosa i Raïls a Ulldecona, entre d’altres; la resta corresponen a obres d’àmbit més general, territorialment parlant. Cal esmentar, però, el treball d’Albert CURTO HOMEDES (1993) on presenta un resum de les troballes a la zona, que caldria renovar i posar-lo al dia amb les noves actuacions. 5 Miquel BARCELÓ PERELLÓ(1997). 6 El projecte, anomenat i Aigua i poblament: el sistema hidràulic del riu de la Sénia des de l’època medieval fi ns a la moderna, està fi nançat per una beca d’investigació de l’Institut Ramon Muntaner. 7 P. BALANYÀ, P. 1997:46 , fa incidència en l’escassetat de documentació coneguda sobre la taifa de Tortosa, en relació a altres veïnes com la de Lleida; fi ns i tot, sembla, com diu Maria BONET (1998: 6), que hi havia una clara voluntat d’esborrar el passat musulmà. Per altra part, els estudis de Laureà PAGAROLAS (1984) i d’Antoni VIRGILI (1993) sobre la conquesta i repartiment cristià del territori de Tortosa han donat uns bons resultats pel que fa a l’ocupació del territori de la vall de l’Ebre, havent-hi un buit molt important a l’àrea de l’actual comarca del Montsià. No és fi ns l’últim quart del s. XII quan trobem les primeres referències documentals del repartiment i poblament dels

122 2.1 L’àrea de muntanya. Benifassà Aquesta gran àrea correspon a les valls de la zona de captació del riu i al tram superior o de muntanya. En aquest lloc no s’ha efectuat cap intervenció arqueològica per determinar assentaments andalusins. Les notícies que tenim corresponen únicament a dades toponímiques com els de Benihassan, Rafalgarí, Magraners. Castell del Moro, Coratxà, Bellestar (Ballestar), Bell-lloch (Bel ?) Rabal de Abengarin (Rafalgarí?)8... Les poques referències historiogràfi ques modernes que facin referència al poblament andalusí són un referit als estudis del despoblat de Rafalgarí,9 un altre més general sobre els models de poblament a l’Ebre,10 i estudis generals sobre el poblament medieval cristià. La primera referència clara correspon al topònim clànic de Benihassan. Aquest dóna nom al castell i a la tinença o territori de domini que el monestir tenia per donació el 1229. Les restes del castell encara són visibles avui dia a dalt d’un petit turó dins del terreny de l’actual monestir. Desconeixem totalment qualsevol adscripció tipològica de les estructures i encara menys cronològiques.11 Però, per la documentació sorgida de les donacions cristianes podem dir que el castell seria una mena de centre polític que dominaria la vall i tota la seva demarcació o districte. Desconeixem si la seva construcció va ser per iniciativa estatal o dinàstica del poder central o per les mateixes comunitats camperoles per a la seva defensa. En aquesta zona existien comunitats que vivien de l’explotació del recursos forestals i ramaders. El tipus de poblament durant aquesta etapa es caracteritzaria per diferenciar-se tipològicament del de la plana o de les terres de la vall fl uvial de l’Ebre a causa principalment de l’orografi a del terreny i de la climatologia.12 El tram alt del riu és molt ric en afl oraments d’aigua i petites planures per conrear, a part dels productes de secà, productes de regadiu a partir de l’aprofi tament de la canalització en sèquies de l’aigua.13 Dos d’aquest assentaments, que aprofi tarien territoris riberencs del Sénia, molt ben estudiats i analitzats per Maria BONET i DONATO(1994). Una mica més d’informació, i més precisa, es pot extreure de la documentació generada a partir de la conquesta del territori valencià pel que fa a la zona de la riba esquerra del riu, gràcies al Llibre de Repartiment. 8 Pedro PÉREZ FUERTES (1985). La major part d’aquests topònims estan trets de les cartes pobla de Boi- xar, Fredes i Bel. 9 Toni FORCADELL VERICAT, Victòria ALMUNI BALADA i Mar VILLALBÍ PRADES (2004:14) 10 Joan MARTÍNEZ TOMÀS (1991) 11 El castell es troba a l’interior dels terrenys tancats del monestir i al tractar-se d’una comunitat cartoixa de clausura no donen cap permís per poder realitzar una prospecció al turó. 12 Joan MARTÍNEZ diferencia clarament tres tipus d’assentaments i explotació del territori per part de les comunitats sarraïnes, cadascuna té unes característiques específi ques en relació amb un centre administratiu i polític que estaria localitzat en la ciutat de Tortosa. 13 Pensem que són comparables als sistemes estudiats pel grup de M. Barceló i H. Kichner Aquest grup s’ha especialitzat en l’estudi d’àrees de petites comunitats rurals andalusines, concretament a la zona de Mallorca. Una publicació que resumeix i sintetitza aquests estudis és BARCELÓ, M.; KICHNER, H.; NAVARRO, C. (1996) El agua que no duerme.

123 el curs del riu i petites zones planes de la vall del riu per conrear, serien el del Magraner i el de Sant Pere, conegut per la documentació com Devesa dels Molins.14 Aquests llocs haurien estat en època islàmica zones de conreu de regadiu, però posteriorment la pressió senyorial, del monestir, els va fer canviar els productes d’horta per les vinyes.15 Encara avui dia es poden veure diverses estructures que relacionen els masos que resten en peu amb xarxes i elements hidràulics, peixeres, sèquies i sénies. Altre tipus d’assentament seria el de Rafalgarí, amb una subsistència d’aproﬁ tament de plena muntanya, és a dir, dels recursos forestals i ramaders, ja que es localitza a 1.200 metres d’altitud i en una zona escarpada.16 Actualment encara es poden veure una sèrie d’estructures complexes en mal estat de conservació (parets, murs i marges), tot i així, es pot delimitar clarament el poblat, de planta ovalada, caracteritzat per una sèrie de murs a banda i banda d’un carrer central que delimiten espais interns de forma rectangular, el quals deuen correspondre als habitatges. Com hem esmentat, desconeixem la seva adscripció cronològica, tan sols podem assegurar la seva pertinença a un grup musulmà per la toponímia.

2.2 L’àrea de la Plana. Mas del Torril Aquesta àrea correspon al primer tram obert del riu, la Plana de la Galera, compresa entre les muntanyes dels Ports i la serra de Godall. En aquesta àrea es troben un seguit de restes arqueològiques al voltant de la població de la Sénia, entre els quals destaca el cementiri del Mas de Torril.

El jaciment es troba situat a la carretera entre la Sénia i Ulldecona, al costat de la riba dreta del riu Sénia dins la partida de les Planes, a la vora d’unes explotacions avícoles anomenades Mas del Torril, d’on el jaciment pren el nom. La zona afectada se situa en el talús de la carretera. i va ser descoberta durant l’arranjament i ampliació de la carretera Ulldecona-la Sénia TV-3319

La intervenció no va poder delimitar el jaciment ja que el pressupost i el termini de l’excavació es trobava limitat a les obres d’arranjament. Es van

14 M. J. GISBERT i Joaquín CHAVALERA, J. (1808:430) En el Año 1281 “el mismo Abad plantó o hizo plantar viñas en las tierras inmediatas a los molinos y designó a dichos molinos y dehesas para las viñas. Es a saber del gravet de los Molinos inferiores, bajando al río y prosiguiendo lo mismo subiendo hasta la peysera de los molinos superiores y de la misma peysera volviendo por encima el camino general que va a Tortosa.” 15 Laureà PAGAROLAS SABATÉ (1984:156) El vi era un producte de riquesa i de rendes per ser un element usual de consum, per la qual cosa va obtenir una gran importància a Europa entre els segles XII i XIII. Dins de l’explotació contractual entre els propietaris i els pagesos al territori de Tortosa, un cop conquerit pels cristians, era el conveni pel qual el propietari cedeix una terra al conreador amb la ﬁ nalitat que aquest hi planti un determinat cultiu (...). 16 T. FORCADELL, V. ALMUNI i M. VILLALBÍ (2004:14), presenten en aquest article una anàlisi dels recursos econòmics de la zona en època medieval cristiana mitjançant l’estudi de les fonts documentals i del paisatge.

124 identiﬁ car en un primer moment 19 sepultures, la major part de les quals afectades per les obres de la carretera. Posteriorment, en el procés de neteja, se’n documentaren dues més.

Els treballs arqueològics conﬁ rmaren la presència d’una maqbarah d’inhumació, no delimitada, on les tombes són obertes a la roca i cobertes per lloses planes, l’esquelet en decúbit lateral dret, mirant a llevant. Les tombes tenien orientada la capçalera al nord-est i els peus al sud-oest.17

L’estratigraﬁ a es troba composta per tres estrats: un primer nivell superﬁ cial d’escassa potència, un segon nivell de terra marró fosc, amb pedres petites i còdols, d’uns 20 cm, que moltes vegades no apareix, i un tercer nivell d’escassa potència de color beige amb còdols i pedres de diferent mesura, que cobreix les estructures funeràries i colmata els buits entre les lloses.

Tipològicament són sepultures verticals excavades a la roca -de tipus tapàs o conglomerat de graves- de planta rectangular i secció de fons pla i costats convergents amb coberta de lloses planes i de mesures variables. Les sepultures es localitzen en línia recta. La distància de separació entre unes i altres oscil·la entre 1 i 3 m. i es poden distingir associacions: grups de tombes separades per un metre i diferenciades d’altres grups o de sepultures aïllades a una distància de 3 m.

En total es van poder excavar íntegrament 6 sepultures, 6 més van ésser netejades, però sols conservaven la meitat de l’estructura, i 9 van ser identiﬁ cades per la presència de lloses i el retall de la roca però no foren excavades ja que s’endinsaven en el camp de conreu veí.

De les tombes excavades sols es documentà un esquelet, el corresponent a la sepultura 1, mentre que la sepultura 7 contenia un crani d’infant molt malmès; les sepultures 3 i 5 van lliurar les restes pertanyent a les extremitats inferiors de l’esquelet. Així mateix hi ha les restes d’un altre individu que foren recollides pels propietaris del terreny en el moment de la descoberta. Cap de les tombes portava dipòsit funerari o aixovar; sí que s’identiﬁ caren, però, petits fragments d’una mena de tela (sudari) que embolcallava l’esquelet de la sepultura 1.

La presència evident del ritual musulmà en els enterraments ens feia pensar en una cronologia andalusina (IX-XII) però tampoc podíem descartar la possibilitat que es tractés d’una necròpolis posterior a la conquesta cristiana, per aquest motiu es va realitzar una datació per radiocarboni.

17 Victòria ALMUNI; Toni FORCADELL i Mar VILLALBÍ. (2000:222)

125 La mostra, que fou lliurada al Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona on es va identiﬁ car amb el codi UBAR-504, estava constituïda per uns fragments de fèmur i una falange de l’individu de la sepultura 1. La datació inicial fou 1075 + 45 BP, que una vegada calibrada ens aporta una cronologia de 887-1026 AD (Annus Domini), és a dir entre els segles IX i XI, havent-hi un 56 % de probabilitats que la data sigui 956-1016 AD, fet que ens situaria el jaciment en la segona meitat del segle X i inicis del XI.18 La zona era coneguda per la localització d’enterraments, als anys 60, quan asfaltaven la carretera, també sembla ser que, a la banda nord-est del jaciment, en fer-se les trinxeres del camp d’aviació a la Guerra Civil, es van trobar més enterraments. Durant la construcció del Mas del Torril es van localitzar enterraments i sitges. Si aquestes dades són versemblants ens trobaríem amb un cementiri de grans dimensions que ben bé podria pertànyer a un gran centre urbà o d’un centre d’enterrament d’una població dispersa i que enterrarien els seus cossos en un lloc unitari. Cal tenir present la localització a uns metres més cap al nord d’uns dels lligallos principals de la plana. Tanmateix hi ha més noticies orals d’altres troballes en el terme de la Sénia: • Zona sud. Unes tombes en terrenys plans a sobre del molí la Vella, vora el riu. • Zona nord. Altres troballes sortint del poble en direcció als Ports de Tortosa- Beseit: un grup d'enterraments a la partida dels Domenges19 i un grup de tombes a la partida de Malany. Altres jaciments i possibles alqueries localitzades a la zona de la Plana, més

18 Informe redactat pel Dr. Joan Mestres i Torres del Laboratori de Datació per Carboni a Barcelona el 4 de setembre de 1998. 19 Aquest últim grup, a la partida dels Domenges, està documentat arqueològicament per S.Vilaseca i A. Prunera(1966) que diu: Otra necrópolis semejante fue la de la partida rural de Diumenges, en la Cenia, situada inmediatamente al oeste del pueblo, descubierta al prolongar la calle del Generalísimo, en terrenos de nuestro particular amigo don Alfonso Vidal, entonces Juez Local, a quien debemos la noticia y la infor- mación, completada personalmente, con el auxilio del obrero Joan Saragossa Cabanes, sobre el terreno, el 28 de junio de 1953. El descubrimiento acaeció el 22 de junio y hasta el dia 27 habían aparecido nueve enterramientos en un área de 12x15 m. La anchura de la calle era de 11-12 m. y la trinchera abierta tenia 2 m. de altura. Las fosas consistían en hoyos regulares de muy poca anchura (entre 20 y 35 cm.), de la longitud de un hombre, excavados en el taper o tapás (limo quizás loésico, de colores claros, muy resistente) y se ensanchaba en muchos casos hasta alcanzar un metro en la parte superior, en el nivel de arcilla superpuesta al taper, ensanchamiento que servia de encaje a las losas. Estas en número de cuatro o cinco, cubrían el sepulcro; eran algo más anchas (50 cm., p.e.) que largas (40 cm.), en el sentido que estaban colocadas, y podían haber sido extraídas del Coll de Diumenges, situado a 1 km al NO. Algunas sepulturas carecían, sin embargo, del encaje descrito. El muerto se adaptaba a la estrechez de la cavidad, colocado de lado y de cara al N. En una de ellas y junto al pecho del esqueleto, apareció el de un pequeño perro.

126 cap el nord i allunyades del riu, són els ja coneguts de Favara,20 la Galera i Godall.21 Per altra banda, a la zona dels Arions, al terme d’Ulldecona i a la vessant nord de la serra de Godall, s’ha trobat material ceràmic andalusí en un lloc on es localitza una vil·la romana amb materials ceràmics del canvi d’era associats a estructures de combustió. Valoració Pel que sembla, la zona al voltant de l’actual població de la Sénia, oferia unes bones condicions agràries, ramaders i estratègiques per l’assentament de grups humans, probablement berbers. Les dades cronològiques obtingudes per radiocarboni a Mas del Torril ens situen un assentament estable, si agafem la banda baixa de la datació, a ﬁ nals del segle IX.

Aquests assentaments es caracteritzen per situar-se a la primera terrassa del riu, és a dir, a la zona de l’inici de la Plana, just al costat del riu i no a les petites valls ﬂ uvials que podrien ser negades per les riuades. Aquestes podrien ser utilitzades pel conreu d’horta mitjançant petits sistemes hidràulics.22 Així doncs, ens trobem amb un assentament estable a la part alta de les planes per al conreu de secà i un ús agrícola de la vall ﬂ uvial per al conreu d’horta.

Una altra característica d’aquest tipus d’assentament és que es troben al costat de les grans vies de comunicació que recorren paral·lelament la serralada dels Ports i que comunicaven el centre de Tortosa amb els centres de muntanya de l’actual comarca castellonenca dels Ports, concretament amb la ciutat de Morella. Són els anomenats lligallos i el camí de Mitanplana i que, curiosament, travessen el riu per uns passos amb restes d’estructures d’antics ponts, utilitzats pel pas dels grans ramats transhumants dels centres d’hivernada als d’estiueig. També per aquest lloc transcorre el camí que uneix l’àrea de Muntanya amb el de la Costa, tant per la riba esquerra com per la dreta del riu. Podríem dir que l’assentament andalusí del Mas del Torril hauria tingut més aviat una situació de control del pas dels grans ramats entre uns districtes i altres mitjançant el pas del riu.

20 VIRGILI, Antoni (1999) 21 Helena Kirchner (BARCELÓ,1999:133) 22 En la recerca que portem a terme, vegeu nota 6, ens ha sobtat que tots els vestigis arqueològics andalusins que coneixem en el tram alt del riu es localitzen a la vora de la sèquia mare; així els enterraments de Malany es trobem prop del partidor i al costat d’antics molins, la necròpolis dels Domenges es troba al costat de la sèquia mare d’on prenia l’aigua el poble, i la necròpolis del Torril al costat de la sèquia mare que baixa cap a Ulldecona. Curiosament molt a la vora del Mas del Torril la sèquia mare feia un intricat recorregut per un petit barranquet, traçat que en el segle XX fou anul·lat .

127 2.1 L’àrea de la Vall. El castell d’Ulldecona Les darreres intervencions al castell d’Ulldecona, campanya 2003-2004, i la prospecció als voltants del seu turó ha permès constatar una fortifi cació musulmana durant els primers moments de la seva expansió territorial i restes d’estructures d’emmagatzematge. Igualment, les relacions estructurals de la fortifi cació evidencien un desenvolupament desigual al llarg dels quasi cinc segles de dominació, fet gens estrany donada la seva llarga cronologia, i que dóna peu a no incloure el castell en alguna de les tipologies esmentades per Bazzana23 o altres historiadors24 per a la zona llevantina; cada etapa o període presenta una tipologia diferenciada en funció de les formes de poblament i de la seva administració política i social al qual pertany, és a dir, que l’evolució estructural del castell es troba estretament associada al desenvolupament de l’organització social del territori.25 Fins ara es pensava que la fortifi cació d’Ulldecona únicament obeïa o s’estructurava a partir d’una funció d’atendre, acomodar i defensar una població dispersa en diferents alqueries per la vall de la Foia i els territoris dels seus voltants. És a dir, compliria la funció de hisn.26 De les diverses defi nicions donades a aquests castells es desprèn que tenien una funció administrativa, política i fi scal; eren el nexe i l’única relació entre el poblament i l’estat mitjançant el control fi scal dels tributs, ja que durant el califat fou quan més es va impulsar la construcció dels castells, ja que s’instal·laven en ells els representants del seu poder central.27 Darrerament els historiadors anoten la possibilitat que sigui la mateixa comunitat rural la que la utilitzi i es defensi, mitjançant aquestes fortifi cacions, d’aquest poder central28 i no feudal.29 Hi ha

23 André BAZZANA (1983:172). 24 Pedro LÓPEZ ELUM (2002:78) estableix una tipologia, molt confusa, en base al contingut i composició de les estructures, sense anotar quants tipus hi ha, sembla que tres. Per altra banda, Basilio PAVÓN MALDONADO (1999:145) fa una anàlisi tipològica a partir de les fonts escrites musulmanes i cristianes i de la toponímia, encara que ell mateix diu, referint-se al concepte qasr : En conclusión parece que el término qasr tuvo en al-Andalus un signifi cado bastante ambiguo, a igual que otros epítetos castrenses antes analizados, un tema semántico complejo, ... , més endavant (pp173) i en relació als husun: Las crónicas árabes, (…) dejaron indefi nido lo que eran los husun, su forma, funciones, y extensión territorial abundando las citas de fortalezas de signifi cado semántico diverso (…) Ante esta falta de signifi cado preciso de la voz hisn en los textos medievales, historiadores y arqueólogos de nuestro tiempo adelantan defi niciones de contenido elemental muy parecidas:… 25 … ca le château medieval est une réalité complexe qui n’a cessé d’évoluer et de se diversifi er dans le temps et dans l’espace. (FOURNIER, G. 1980 :133, citat per Antoni MALPICA (2003 :15). 26 A. BAZZANA, P. CRESSIER y P. GUICHARD (1998). Aquest autors van ser pioners en l’estudi de les fortifi cacions de València, concretament de la zona de Castelló, ja que elaboraren els primers models de poblament relacionant fortifi cacions i poblament dispers, les alqueries. Vegeu nota 27. 27 M. J. VIGUERA MOLINS (1998:17). 28 R. AZUAR RUIZ (1994:11). 29 Sobre aquesta problemàtica, la relació entre castra i hisn, entre societat feudal i musulmana, cal mencionar els treballs de Miquel BARCELÓ PERELLÓ (1998) i Virgilio MARTÍNEZ ENAMORADO (1998). Aquest darrer autor, a partir de l’estudi terminològic de les fonts escrites i de la toponímia conclou, seguint la de-

128 l’exemple del territori d’Ibn Hafsun, el qual va aglutinar “l’encastellament” més extens del segle IX i X contra el Poder Central omeia. Altres eren a favor d’aquest poder.30 Aquestes referències sobre la funció dels husun són una mínima mostra de la quantitat d’estudis realitzats,31alguns des d’una posició crítica, com la M. Barceló32 que replanteja, o millor dit, torna a ﬁ car al seu lloc, alguns criteris del debat arqueològic. Tenint en compte aquestes premisses descriurem les successives fases que hem pogut analitzar al castell d’Ulldecona. Cal anotar que resta un estudi més aprofundit dels materials recuperats, la qual cosa pot suposar un avançament o retraïment de les dades cronològiques relatives, però donada la gran magnitud temporal de les fases, creiem que no suposa, ara per ara, cap impediment; així doncs, les descriurem a partir de les seves relacions estratigràﬁ ques, concretament de les unitats estructurals verticals i de l’absència de material.

Primera fase: Els inicis (s. VIII-IX) Correspon a la construcció de la primera fortiﬁ cació, tipus fortí, amb la conﬁ guració del recinte intern complet, com es coneix ara, amb la torre o celloquia d’obra mixta, el bastió, la muralla principal, la barbacana i el pas de ronda. Desconeixem la distribució del buit intern que tancava aquest recinte però pel tipus constructiu i acabats sembla que estaria compost per algunes de les estances actuals. La data de la construcció d’aquest primer recinte no la sabem amb claredat però, per la singularitat de la porta d’accés principal, podria correspondre als primers moments de la conquesta andalusina: mitjans del segle VIII i/o inicis del IX. Pel que fa al sistema de defensa cal anotar unes observacions: a. La possible irregularitat de la barbacana a la zona oest, dibuixant un reclau que no el trobem a cap lloc més. El normal seria la continuïtat lineal.

fi nició que ell mateix afegeix de R. Azuar, que : Por lo tanto el vocablo hisn no pasa de ser una aplicación genérica, asumida por la investigación, con el único sentido de distinguir la fortaleza medieval islámica de la feudal cristiana. R. Azuar (1982) defi ne hisn para Sarq-al-Andalus como un castillo en el sentido material del término y el conjunto territorial que de él depende, con lo que tendríamos que bajo este concepto se engloba un territorio, el centro rector del mismo, que puede ser tanto una estructura castral como un núcleo de poblamiento agrupado con algún elemento de fortifi cación y, fi nalmente el caserío dispuesto a su alrededor. 30 M. J. VIGUERA MOLINS (1998:18). 31 Cal mencionar el treball de Manuel ACIEN ALMANSA (1989) on va anotar l’expressió per al-Andalus d’un país de husun, per la gran quantitat de fortifi cacions a al-Andalus, a part d’elaborar una tipologia en base a la seva complexitat. 32 Miquel BARCELÓ PERELLÓ (1998).

129 b. La muralla nord, de diferent obra que la resta de les muralles que tanquen el recinte intern. Es podria tractar d’un arranjament posterior. c. Manca d’una estructura de defensa de la porta principal d’accés al castell, probablement el desnivell del subsòl i una muralla de tancament seria la defensa apropiada; almenys no hi ha cap resta, ja que la construcció de la torre rodona en època cristiana l’hauria eliminada. d. El recinte obert anomenat patí d’accés pertocaria a la quadra o lloc d’estabulació dels animals, concretament dels cavalls. Aquest animals no entrarien al recinte intern; en aquesta zona s’ha documentat un estrat, relativament potent, amb abundat material orgànic.

La porta principal

La datació relativa d’aquest primitiu recinte ens la dóna la tipologia de la porta principal d’accés al castell musulmà. Es troba a l’entrada directa al recinte intern des de la primera muralla, antemural o barbacana del recinte andalusí, actualment entre la torre rodona i l’església. Fins ara s’ha pogut descobrir la meitat esquerra de l’accés, on s’observa les parts típiques de les portes andalusines o de ferradura: brancal, imposta o anella i el coixí amb la forma treballada de l’inici de l’arc. Es tractaria d’una porta menuda, en relació a les altres portes documentades a la Península. Les seves mesures serien, en un primer moment d’anàlisi, indicant que encara resta excavar la seva meitat inferior, una profunditat de 0,70 m i una amplada o llum entre 1,20 i 1,40 m. Estaria formada per dues fulles de fusta de 0,60 o 0,70 d’amplada que podrien estar revestides de ferro. A partir de les restes exhumades podem dir que es tracta d’una porta amb dos matxonets davanters, o matxonet simple, element de pedra que sobresurt i que suporta l’arc. Aquest tipus de porta correspon al primer moment de la conquesta andalusina, s. VIII-IX.33 Aquestes portes tenen un passadís o espai de planta rectangular amb dos matxonets a la seva part frontal.34 Les mesures generals de les portes conservades actualment no superen els 2,50 metres de profunditat. La porta conservada més propera a Ulldecona correspon a una que es troba al castell de Calataiud,35 amb una profunditat d’1,60. A part d’aquesta característica, el treball de la pedra presenta uns trets molt arcaïtzants, dibuixant un arc irregular (cal pensar en el desgast propi de la pedra que no permet dibuixar-lo clarament), ens estem referint a la utilització d’una sola peça o carreu per dibuixar 1/4 de l’arc. Aquesta peça fa la funció de coixí i de dovella a la vegada. Aquest tipus d’obra no l’hem trobat documentat enlloc; les portes 33 Fernando VALDÉS FERNÁNDEZ (2003:135) 34 B. PAVÓN MALDONADO (1999:395) 35 B. PAVÓN MALDONADO (1999:395)

130 conservades actualment utilitzen, per realitzar aquest tram d’arc, més de tres peces o dovelles, fet que demostra encara més la seva obra antiga dins de la primera fase andalusina.36Esperem que la seva total excavació ens aporti més dades constructives i històriques però, ara per ara, sembla correspondre a una porta construïda al primer moment andalusí, mitjans de la centúria dels 700 o més tardà, inicis dels 800; dates que indicarien que aquesta seria una de les portes més antigues del període andalusí a Catalunya.

Els elements defensius

Durant la intervenció del 2004 s’han pogut documentar tot un seguit d’elements defensius entre els quals destaquen els d’origen andalusí. A partir de l’estudi d’aquestes estructures hem pogut resseguir el sistema defensiu original, i podem descriure els seus elements que el confi guraven així com les modifi cacions posteriors d’època cristiana. La primera fase o primera fortifi cació andalusina del castell d’Ulldecona es componia dels següents elements: barbacana o antemural, pas de ronda i muralla principal. En un posterior moment o segona fase el recinte es va ampliar amb una muralla o cerca nova –muralla perimetral- tot delimitant un espai més gran, l’albacar. Així, en aquesta última fase, el castell rep les característiques que l’identifi quen actualment. Durant el primer mig segle cristià, el castell no és modifi cat en els seus elements generals, sinó que és ampliat amb noves construccions internes com la torre rodona; al segle posterior, centúria del 1200, es canvia l’entrada al recinte a causa de la construcció de la torre quadrada. Però, és a fi nals del segle XIV quan el sistema defensiu és plenament modifi cat. Per últim, a la guerra civil catalana, el castell rep les últimes reformes. Barbacana Leopoldo Torres Balbas37 comenta que la barbacana és un tipus de muralla que té el seu origen en les fortifi cacions romanes i bizantines i que posteriorment va ser adaptar i introduït pels àrabs a la península. Generalment es caracteritzen per la seva reduïda alçada i amplada, en relació a la muralla principal. Entre els dos murs es troba el pas de ronda, pas o també anomenat barbacana. La funció principal de la barbacana era impedir l’accés directe a la muralla principal per part de l’atacant, i entorpir així la seva aproximació i assalt. Va ser molt freqüent entre els segle XII i XIII tant als territoris sota domini àrab com als regnes cristians. 36 Totes aquestes característiques ens permeten realitzar una primera aproximació a la seva reconstrucció hipotètica i la seva datació cronològica. Cal dir que la majoria dels arcs de ferradura estan compostos, en una de les seves parts o totalment, per dovelles o maons col·locats verticalment, fet que no nosaltres no hem tingut en compte per la pròpia forma i disposició de les pedres. El que hem fet ha estat dibuixar tres peces a mode de llinda. Un cop dibuixades es denota que no compleixen la regularitat dels arcs de ferradura, és a dir, arc de circumferència de més de 180º amb el centre situat per damunt la línia d’arrencada; contràriament, l’arc dibuixat queda rebaixat. 37 Lepoldo TORRES BALBAS (1971:507)

131 L’alçada de la barbacana era un ½ i 1/3 l’alçada de la muralla principal. Si pensem que la muralla principal feia 4 metres d’alt, la barbacana deuria fer entre 1,5 i 2 metres d’alt. Respecte a l’amplada també era més prima que la muralla principal. En el cas d’Ulldecona, tenim que la barbacana fa uns 0,80 a 0,90 cm. d’amplada mentre que la muralla principal fa uns 1,20 de mitjana, encara que aquesta amplada és molt variable. Aquest antemural es trobava defensat per un seguit d’espitlleres a una distància entre 0,30 a 0,50 m entre cadascuna. Aquest element comportava la construcció d’una doble porta, una per a la barbacana i l’altra per a la muralla principal. A la fortifi cació d’Ulldecona es troba la porta andalusina, P-8, descoberta durant aquesta campanya i la porta actual d’entrada a la torre quadrada, P-10. La major part de les portes de les fortifi cacions andalusines es trobaven defensades amb torres, per la qual cosa creiem que una de les causes de la construcció de la torre rodona en època cristiana seria defensar la porta de la barbacana. La historiografi a ens diu que la barbacana és un tipus defensiu que es va generalitzar en èpoques tardanes, almohade, i concretament almoràvit.38 Aquestes dades, però, no es compleixen al castell d’Ulldecona. Per una part tenim l’amortització d’una espitllera i el lliurament de la muralla perimetral a la barbacana, indicant- nos que la construcció d’aquesta última és posterior a la barbacana. A més a més, el tipus constructiu, el sòcol, és diferent a l’obra de la muralla perimetral. El tapial utilitzat en cadascuna dels dos murs també és diferent. Aquestes dades fan pensar en una datació antiga dels elements defensius, per la qual cosa un dels objectius de les properes intervencions al castell serà la seva confi rmació. Un altre argument favorable a l’antiguitat de la fortifi cació són els elements no presents i comuns a les fortaleses del segle XII com poden ser les torres adossades a la muralla perimetral, a la barbacana i a la muralla principal, així com el tipus de mur de tàpia característic d’aquest període, com s’observa per exemple al proper castell de Xivert. Part de la barbacana i el seu pas de ronda van quedar anul·lats amb la reordenació de l’espai intern a fi nals del s. XIV i la construcció del folre de la torre quadrada, a la primera meitat del segle XV. A més, alguns trams van ser modifi cats per alçar murs de contenció. I altres van tornar a ser utilitzats, amb l’arranjament pertinent, durant la guerra civil catalana, a la segona meitat del s. XV. Exemples d’aquest sistema defensiu compost per una barbacana el trobem en altres fortifi cacions de la zona, com al castell de Xivert i al d’Amposta. Al de Xivert trobem en molt bon estat de conservació tota una tramada emmerletada a la seva part oest, la que dóna a la vall del poble, mentre que a la part est

38 Basilio PAVÓN MALDONADO (1999:181 i 278-286). Segons aquest autor les primeres estructures semblants a una barbacana seria el de l’alcàsser de Mérida, s. IX. La resta són del període almoràvit o posteriors.

132 hi ha un fossat. La construcció d’aquest castell està datada en època omeia, però desconeixem si la barbacana correspon a aquest moment. Al contrari, al Castell d’Amposta tenim un sistema similar al d’Ulldecona i diferenciat del de Xivert. El pas de ronda té unes amplades iguals i la forma constructiva també és molt semblant, amb sòcol de pedra i repujament amb tapia. Les restes més antigues conegudes del d’Amposta, sense poder precisar l’inici de l’edifi cació, són anteriors al segle XI.39 Posteriorment hi ha tota una obra de fortifi cació i arranjament de les defenses com la segona paret de la barbacana que redueix l’amplada del pas de ronda i que seria realitzada al segle XI.40 Pas de ronda És l’altre element que confi gura el sistema defensiu conjuntament amb la barbacana i la muralla principal. Correspon a l’espai que hi ha entre la barbacana i la muralla principal. Té una amplada variable, de 0,80 a 3,5m.). Va ser modifi cat per les mateixes causes que la barbacana. Muralla principal Correspon a la muralla que tanca i defensa el recinte intern. La intervenció de 2004 ha permès descobrir-la en la seva amplitud, tan sols un tram del període àrab resta sota els paviments d’una de les estances. La muralla andalusina tenia una amplada mitjana d’uns 1 a 1,10 m; feta amb doble parament, dues fi lades de pedra amb morter de calç i farciment intern de pedra. El morter més utilitzat era de color blanc a diferència del morter de color rosat que trobem a la muralla del cantó nord, la qual cosa ens indica una reparació i obres posteriors. La muralla tanca el recinte intern dibuixant una fi gura romboïdal. Cal destacar la inexistència de torres o altres elements defensius, tan sols el bastió a la cantonada est. És curiós l’aprofi tament de la celoquia o torre principal andalusina com torre de defensa, vigilant amb espitlleres el pas de ronda. Posteriorment s’hi va afegir la torre rodona a l’altra cantonada en època cristiana. Desconeixem si hi havia algun element defensiu en època àrab.

Segona fase. Període califal s. X Desconeixem clarament el moment d’inici d’aquest període, segurament estaria en relació amb una fase d’inestabilitat social ja que correspon a la construcció de la muralla perimetral, amortitzant estructures defensives de la primera fase, com són algunes espitlleres. A partir d’aquest moment es diferencien al castell dues zones, el recinte intern o primera fortiﬁ cació i l’albacar. Aquest espai buit, ja que no s’hi ha trobat cap estructura,41en relació amb altres

39 Pere ARTIGUES i Mar VILLALBÍ (1993). 40 M. VILLALBÍ; T. FORCADELL i C. MONTAÑÉS (2000:98);. 41 Les intervencions realitzades al recinte de l’albacar per Ramon ÁLVAREZ ARZA (1985) van posar al

133 castells similars de la zona, com seria el de Cervera del Maestre, on al seu albacar es troben aljubs, albergaria una zona de protecció de les comunitats que habitaven la zona enfront de possible atacs tant per part cristiana com islàmica. Pel que sembla, l’ediﬁ cació de l’estructura mural no era molt complexa, en relació amb altres construccions de la mateixa època, sinó que més aviat té més relació amb una cerca de defensa realitzada a corre-cuita o per un grup de gent no molt entesa en tècniques constructives militars, ja que no tenia cap element defensiu: bestorre, i/o torre albarrana. Aquests fets fan pensar en una realització per un grup humà local, tribal o clan. Cal pensar que la major part de les alqueries42 de la zona llevantina tenien una cerca o muralla de tancament d’igual característiques. De fet, desconeixem la data relativa de construcció d’aquesta muralla, ﬁ ns ara l’estudi més acurat correspon al realitzat per Ramon Álvarez.43 Ens guiem per evidències negatives com són la manca de material ceràmic d’època postcalifal i almoràvit, i per la tècnica constructiva mixta, molt similar a les estructures de la primera fase. En aquesta segona fase la problemàtica rau en la nova entrada al recinte, ja que la construcció de la muralla perimetral obligaria a la construcció de dos nous accessos amb les corresponents portes d’entrada: un accés a l’albacar i l’altre de l’albacar al recinte intern. També cabria la possibilitat d’una estructura que donés pas als dos recintes a la vegada. Ara per ara desconeixem aquest sistema de pas. Tan sol s’ha pogut descobrir una porta o lloc d’entrada al davant de la torre rodona, a la barbacana per accedir al pas de ronda per la seva part superior.

Tercera fase. Abandonament. s. XI-1150 Tampoc sabem amb certesa les dates relatives d’aquesta fase, ja que no trobem material ceràmic andalusí característic d’aquest període ni tampoc del posterior, l’almoràvit. Aquestes circumstàncies, més les que ressenyem a continuació, fan pensar en una fase de llarg abandonament del recinte fortifi cat. - Absència de restes materials d’aquest moment cronològic. - L’estat de conservació d’algunes de les estructures, que es troben molt malmeses. descobert estructures d’hàbitat corresponets a l’antic nucli de població cristià d’Ulldecona, l’anomenada Ulldecona la Vella, datades entre 1200 i 1250, un cop conquerit el territori de Tortosa. 42 Pedro LÓPEZ ELUM (1994). 43 Ramon ÁLVAREZ ARZA i Anna LÓPEZ (1991) No comptem amb elements de datació precisos que ens permetin d’apuntar una cronologia d’aquest primer recinte defensiu. Per comparació amb altres castells del Maestrat -l’hospitaler de Cervera, proper a Ulldecona, i els templaris de Xivert, Culla i Pulpis, per exemple, amb clares evidències d’ocupació àrab- constatem notòries similituds constructives que ens permeten de datar aquest primer complex en època àrab. L’obra respon a patrons defensius islàmics. Una prova d’aquest fet seria l’adaptació a la topografi a del terreny, la forma irregular, l’amplitud del recinte, l’absència de dispositius de fl anqueig i control, l’ús de tàpia, etc. A manca, doncs, d’elements de datació més precisos, li atribuïm una cronologia dels segles X-XI.

134 - La manca, fi ns ara, de qualsevol document que faci relació amb la caiguda o presa de la fortifi cació per part de les tropes cristianes. El segon document conegut que fa referència al castell d’Ulldecona és de l’any 1180 on s’anota que era atorgat per tal d’ésser edifi cat44 segurament perquè el que hi havia es trobava en molt mal estat de conservació, la qual cosa fa pensar en un llarg període d’abandonament.

Altres troballes a la Vall Al voltant del castell, els vessants del turó cap al riu, s’han pogut documentar un seguit d’estructures d’emmagatzematge, restes d’estructures d’hàbitat i el possible cementiri o maqbarah. Aquestes restes es troben en tres nuclis diferenciats. Un primer nucli està compost per una única sitja a l’oest del castell, en uns plans elevats amb conreu de d’oliveres. Un segon nucli, més interessant per les possibilitats d’anàlisi, podria correspondre a un veritable camp de sitges. La troballa va ser realitzada després d’una prospecció de la zona de l’esplanada elevada entre el castell i el riu, a partir d’unes referències orals que deien que en el transcurs d’unes transformacions agrícoles s’havien descobert uns forats al terra. Els resultats no foren els esperats, ja tan sols vam poder identiﬁ car dues sitges. Però, al pla vam trobar una gran quantitat de fragments de ceràmica comuna de tipologia andalusina. La proximitat d’aquestes sitges al molí Nou i al molí Vell ens obre noves perspectives en la investigació ja que podria ajudar a datar, arqueològicament, la sèquia Mare d’Ulldecona, o un dels seus ramals, en època andalusi.45 La zona del Baix Ebre i el Montsià és coneguda per la seva concentració de topònims relacionats amb tècniques hidràuliques, així com diversos tipus de sistemes hidràulics al llarg del riu Ebre,46 però al riu Sénia no teníem cap constància arqueològica o documental d’aquest període. En una elaborada anàlisi de les font documentals, Enric Guinot47 ens localitza i situa els diferents molins medievals d’època cristiana al riu Sénia. Les fonts ens parlen de la captació

44 ALMUNI, Victòria.;BONET, Maria; CURTO, Albert (1995:85) 45 Cal ésser molt prudent, però, amb aquesta informació, ja que les sitges poden ésser d’un període anterior, ibèric, en què el seu ús fou molt més generalitzat i simplement haver estat amortitzades en època islàmica usant- se com a abocadors. D’altra banda, però, és molt temptador adjudicar al molí Vell una cronologia islàmica ja que les seves característiques, una sola mola quan tots els molins del riu en tenen dues, són més pròpies d’un tipus de producció familiar. 46 Helena Kirchner (BARCELÓ,1999:127) dóna tota una relació de topònims relacionats amb tècniques hidràuliques i la construcció de sistemes hidràulics i conreus irrigats. Per altra banda, Antoni VIRGILI (1995:49) analitza la documentació generada els anys següents a la conquesta de Turtusa on troba que el molins constitueixen un dels pretextos sobre el fet que el senyors feudals mantinguin intacta la xarxa de sèquies i canals (...) 47 Enric GUINOT RODRÍGUEZ(2000).

135 d’aigua per a la vall d’Ulldecona al document de la concòrdia de 1332 on es reparteix d’una forma organitzada l’aigua del Sénia entre els poders territorials. Aquesta dada és indicativa que la sèquia Mare ja existia o funcionava en aquest moment. Uns altres documents corresponen a un seguit d’establiments fets a la vora dreta del riu, concretament el molí establert a Miquel Moliner i anomenat de la Tosca (lloc on es va efectuar la concòrdia) i que correspon a l’actual molí Noguera. El document, de 1239, també ens informa que just 3 anys després de la conquesta de les terres del Maestrat el sistema hidràulic del molí Noguera48 ja estava en marxa. Cal dir que la primera carta de població d’Ulldecona és de 1222. Una captació d’aigua per a un molí d’aquest tipus, amb una gran àrea de terra de regadiu, necessitaria aigua tot l’any, la qual cosa implica que el molí d’Olivar i el Vell ja existirien, ja que la peixera del molí Noguera es troba al desguàs d’aquests dos molins. Totes aquestes dades ens decanten a creure en l’existència d’una xarxa de sèquies i d’alguns molins en època andalusina, fet que el mateix E. Guinot ja comenta. El tercer nucli analitzat correspon al cementiri del castell i que actualment es troba en fase d’estudi i delimitació. Al lloc on creiem que es troba aquesta possible necròpoli no apareix en superfície cap resta material, pressuposant que es tractaria de la maqbarah del recinte fortiﬁ cat o d’algun assentament proper. Per altra banda, a la vall de la Foia, s’han pogut documentar altres zones d’hàbitat andalusí. Una seria la troballa d’una fossa d’enterrament a la vessant nord-oest de la serra de la Cogula, just al costat d’un lligallo, concretament el lligallo del Torn, a la zona coneguda de les Pedreres. No s’ha pogut realitzar una intervenció arqueològica, tan sols tenim les referències del pagès i propietari de la ﬁ nca, Agustí Vericat. Aquest ens va comentar que, cap als anys 80, quan llaurava se li enfonsava el terra, i es podia entreveure una mena de fossa excavada al subsòl i coberta per lloses; durant la seva entrevista ens va lliurar unes imatges de la troballa. A partir de les fotos podem fer una aproximació a la tipologia de l’enterrament. Pel que sembla seria de tipus fossa simple excavada a la roca, de planta rectangular i secció de fons pla i parets paral·lels, coberta de lloses planes, la disposició del cos seria de decúbit lateral dret i braços una mica plegats al llarg del cos, sembla que les cames presenten un lleuger plegament. Aquestes dades i la no presència d’aixovar i material ceràmic a les rodalies fa pensar en un enterrament del període andalusí. La prospecció que vam realitzar per la zona va ser negativa quant a la troballa de restes materials i/o estructurals. Un estudi més exhaustiu de la zona permetria conèixer millor la seva adscripció cultural i cronològica, donat el seu caràcter únic. Altres zones amb restes materials d’adscripció clarament andalusina són els llocs coneguts de la Torreta, Ermites i els Arions (encara que aquesta última correspondria a la zona de la Plana per situar-se a la vessant nord-est de la Serra 48 Toni FORCADELL; Jordi ARASA; Ivon MICHAVILA (1997).

136 de Godall). Cal mencionar el nucli actual de les Ventalles amb una clara relació toponímica amb un possible gentilici berber, Abençalles.

Valoració Pel que sembla, durant aquest primer moment de l’expansió islàmica, el que es pretén, a part de tenir un control sobre la població de la zona i del territori, concretament de la vall i del pas del riu Sénia, és mantenir un control del poder militar per part del grup dominant o conqueridor. El castell, encara que menut, és un vertader fortí militar amb un complex sistema defensiu amb capacitat per mantenir un reduït grup de soldats sota un cap militar, és a dir, el que s’anomenaria un qal’a (plural qila) .49Es tractaria de crear un primer nucli a partir del qual s’engegaria l’estratègia política i social del territori, el primer intent d’organització social i econòmica per part del nouvinguts: repartiment i control de la terra, captació de tributs50... La forma del treball i del sistema constructiu i defensiu de les estructures del castell és indicatiu d’un alt grau d’organització política i militar per part del grup dominant: soldats, tècnics, obrers especialitzats... amb caps militars amb prou capacitat per regir el territori per un llarg temps, ja que no es tracta d’una construcció temporal. Podríem avançar que, partint de la distribució dels invasors, el castell és el resultat de l’assentament de la població com un producte del sistema militar àrab, ja que al darrera es presentava el grup humà de poblament, els berbers, el que Miquel Barceló anomena una migració51 i que acompanyava les forces àrabs. Així doncs, la zona del riu Sénia entraria dins del procés d’islamització. Contemporani de la fortifi cació d’Ulldecona seria, igualment, el castell d’Alcalà de Xivert, amb una datació similar del segle VIII o del IX. Aquest castell està 49 Sobre aquest punt, la formació de qila en època emiral i el procés d’islamització, es troben els treballs de M. Acién Almansa citats per Virgilio MARTÍNEZ ENAMORADO (1998:34). La proposta d’islamització de M. Acién i citat per V. Martínez apareix: como un proceso social multilineal en el que confl uyen tres formaciones sociales. Partiendo de la distribución de la población invasora, afi rma que los “qila” son el resultado del asentamiento de la población árabe, fundamental pero no únicamente, porqué también hay algunos “Alcalas” en zonas berberizadas. Su ámbito geográfi co corresponde casi exclusivamente al valle del Guadalquivir , si bien también se constatan algunos de esto “qila” como jalones en el trayecto entre Cór- doba y Zaragoza (…) . Su escasa o nula efectividad defensiva motivó su pronta transformación en “husun” o “mudum”. Cal dir però, que V. Martínez fa unes consideracions i matisacions per no caure en un deter- minisme terminològic (veure nota 16). B. PAVÓN MALDONADO (1999:112) descriu el castell d’Alcalà de Xivert com una fortifi cació, d’ací la seva toponímia, dels més antics d’al-Andalus, segle VIII-X. Aquest autor defi neix aquest tipus castral com: emplazada en elevada y privilegiada posición estratégica (…). Serían en su mayoría fortalezas estatales gobernadas por alcaldes o personaje, sin descartarse refugio de señorío bereber (…) de las que dependerían “husun” y en cuyas inmediaciones pronto se asentó población civil estable (…). El hecho que la mayoría de los “qila” adoptaran un nombre propio relevante, caso poco usual en los “husun”, abona la tesis de ser fortalezas estatales o de prestigio. 50 Hi ha la notícia de Fèlix RETAMERO (1999:102): l’única peça que fi ns, al moment, pot ser datada al segle IX és un “dirham” d’al-Hakam I, possiblement 188 H./804 d.C., trobat a Ulldecona. 51 Miquel BARCELÓ PERELLÓ (1999:35).

137 considerat, a partir de la toponímia, com qal’a (plural qila) i que ha donat un nom peculiar al ser transcrit al castellà alcalà52 i considerat dins del grup dels més antics –s.VIII al X. Aquesta veu qal’a fou inicialment una ciutadella o fortalesa,53 que formaria par d’aquesta xarxa de fortifi cacions del primer moment emiral que ajudarien la nova població a establir-se i a la vegada mantenir el seu control de poder sobre un espai concret segons l’organització administrativa i contributiva de l’estat antic islàmic.54 Les causes de l’edifi cació del castell d’Ulldecona en aquest indret, a part de la seva situació estratègica, tots els castells la tenen, l’hem de veure, més aviat, en tres criteris: un de tècnic o constructiu, l’altre econòmic, concretament l’agrícola, i fi nalment la de trànsit. El primer correspon al manteniment d’estructures anteriors, en aquest cas ibèriques, la qual cosa possibilita, entre altres coses, la reutilització del material constructiu i d’estructures, a part de fer servir muralles, banquetes, fonaments i altres edifi cacions; una de les muralles del castell s’assenta a sobre mateix d’una muralla ibèrica. L’altre criteri, l’econòmic, s’hauria de buscar en la capacitat agrícola de la zona, en aquest cas les riques terres quaternàries de la vall de la Foia i la utilització de l’aigua del riu per al seu regadiu; encara que no deixem de banda la utilització de les sènies, actualment aquestes formen part del paisatge de la zona central de la vall. Aquest criteri, l’agrícola, també apareix en els assentaments musulmans a la vall del Guadalquivir analitzats per Juan Carlos CASTILLO55 on l’elecció del lloc és la seva clara funció agrícola. El tercer criteri correspon a la localització d’una via principal per la vall, és a dir, l’element de trànsit, de connexió sud-nord. Aquest criteri fa repensar, hi ha elements justifi catius que així ho indiquen, que la via principal en aquest moment fóra el camí de la costa –i no el de l’interior, -l’anomenada via augusta-; analitzarem aquest punt a l’últim apartat. Per últim, i per acabar l’anàlisi d’aquesta primera fase del castell, cap la possibilitat que en aquests moments de transició i d’incertesa social, abans de la conquesta, el turó estigués habitat per un nucli de població autòctona.

52 Basilio PAVÓN MALDONADO (1999:110). 53 Per a Basilio PAVON MALDONADO (1999:112), los qila són: Del estudio de los qila que ha llegado a nuestros días se puede alcanzar al menos una aproximación de la defi nición de este tipo de fortaleza. Ante todo era fortifi cación nunca urbana, emplazada en elevada y privilegiada posición estratégica o caminos seguidos por los ejecitos, en ambos caso como custodia de caminos, valles de ríos de mucho tránsito. (...) Serían en su mayoría fortalezas estatales gobernadas por alcaides o personaje, sin descartarse refugio de señoríos bereberes o de ascendencia bereber (…). Virgilio MARTÍNEZ ENAMORADO (1998:33) és més prudent i anota que des del punt de vista toponímic i cronològic pot variar: (...) un hisn del siglo X se puede convertir en qarya o madina en el XII o al revés. Però, més endavant, aclareix aquest raonament i precisa que, des del punt de vista toponímic, els vocables qasr o qal’a es deixaran pel vocable hisn a partir del califat. Miquel BARCELÓ PERELLÓ (1999:25). 55 Juan Carlos CASTILLO ARMENTERO (1998:53) realitza un estudi de l’estructura de poblament mitjançant la classifi cació tipològica i funcional de les fortifi cacions durant els primer moments de la conquesta islàmi- ca. El resultat tipològic són tres grups diferenciats. A diferència d’altres autors, el resultat de l’estructuració social a la zona estudiada és un poblament dispers i desarticulat basat principalment en la producció i explotació dels seus camps de conreu i no a un patró organitzat.

138 A partir de la consolidació de l’estat califal, la fortifi cació d’Ulldecona passaria a tenir una nova signifi cació; és clar, el poder polític havia canviat, amb una nova conjuntura social determinada, la qual origina i genera unes noves funcions a les entitats de poblament, tant a les ja assentades com a les noves. Més clar no ho pot ser, V. Martínez56 comenta al seu estudi terminològic: En esta nueva situación, en la que indudablemente se produce una adecuación más certera entre término y concepto, será la creación de un modelo de poblamiento estable, regido por el principio de obediencia política al Estado islámico, cualquiera que sea, tanto en el mundo rural con el binomio” hisn-qarya” como en el urbano con la relación del alfoz o” hinterland” gravitatorio con respecto a la “madina”, el hecho que explique esa terminología conceptualmente más concreta, independientemente de la cuantifi cación de los términos usados. És en aquest moment quan les fonts, des d’un punt de vista general, ens parlen de hisn. Però aquest fet no implica una nova forma constructiva, o un nou corrent d’enginyeria poliorcètica sinó una nova relació d’organització de l’espai relacionada amb un canvi socioeconòmic, el ramader. Si ens hi fi xem, abans, a l’anterior fase també hi havia aquesta relació castral amb el territori, però ara potser es concreta més. Podíem dir que la fase d’islamització ja estaria fi nalitzada i completada i ara entraríem en la fase d’islamització plena en què quasi tota la societat, en aquest cas les comunitats camperoles, autòctons i nouvinguts, formen part, a banda d’una comunitat musulmana, la umma, d’un estat legitimat més proper. És per aquest motiu el canvi de fi sonomia del castell amb l’ampliació de l’àrea fortifi cada? Creiem que no. L’origen i la causa de la muralla perimetral amb la creació d’un nou espai l’hem de buscar en altre lloc, no en la intencionalitat de control del Poder Central. Com hem dit, sense aquest espai també existia aquest control. La creació d’una muralla l’hem de buscar en causes militars de defensa d’alguna cosa.57 Si fóra per motius de defensar-se del poder estatal tampoc ho creiem, ja que una cerca sense cap torre defensiva i d’un perímetre relativament gran seria de fàcil accés després d’un curt setge i més de l’exèrcit estatal. És curiosa l’acumulació de dades que a partir de, més o menys, la segona meitat del segle IX i tot el segle X hi ha sobre la construcció d’un seguit de noves edifi cacions castrals,58 sobre el reforçament de les fortifi cacions59 com les

56 Virgilio MARTÍNEZ ENAMORADO (1998:34). 57 Isabel PÉREZ DE TUDELA I VELASCO (2003:12) Castillos y fortalezas –utilizados ambos vocablos en sentido genérico - aparecen invariablemente vinculados a actividades de sentido militar y en estrecha de- pendencia de la características geográfi cas de la zona (…) ,en defi nitiva, su única misión es reforzar las po- sibilidades defensivas que presente un territorio utilizando los recursos propios de esa misma naturaleza. 58 Fernando VALDÉS FERNÁNDEZ (2003:135) El reinado del califa al-Hakam II fue prodigo en construcci- ones militares (…) mantuvo una actitud de contención frente a los cristianos del Norte, lo que redundó en una refortifi cación general de algunas zonas fronterizas. 59 Tenim diverses notícies sobre aquests fets. Francesc FRANCO SÀNCHEZ (1993:203) i Soha ABBOUD HAGGAR (1998:157) ens parlen de les obres a les drassanes de Tortosa (333/945) per a la construcció de

139 d’eximir d’impostos per trobar-se en una zona de guerra.60 És a dir, la defensa era per fer front no a un setge o a un gran exèrcit d’atac, sinó a la forma de fer la guerra més habitual en aquest moment.61 Davant d’aquest tipus de fer la guerra, la funció d’una fortifi cació no era la defensa, sinó protegir la població d’aquella demarcació o zona territorial d’aquests atacs. L’albacar d’Ulldecona tenia com a funció principal, i fi ns i tot única, el de servir d’últim reducte defensiu. I per què un espai buit? Com explicarem més endavant, una de les principals activitats econòmiques de la zona era la ramadera,62 la qual cosa implica que no seria gens estrany, i la documentació sobre refugis i llocs fortifi cats en altura ho evidencia, que l’albacar del castell d’Ulldecona hauria estat edifi cat per albergar i protegir tan els ramats com la població camperola del seu districte, i també dels ramats que en aquest moment podrien transitar pel territori o fer la transhumància. Pel tipus d’obra, probablement la cerca estaria edifi cada pels mateixos camperols. L’última fase l’hem de veure, més que un abandonament, un desús de les seves funcions per les quals havia estat concebut a l’anterior moment. Creiem que aquest desús seria producte d’un procés lent i gradual d’emigració i d’abandonament de la població de la major part les zones rurals del riu Sénia cap a centres més grans, en aquest cas la ciutat de Ţurţūša i, majoritàriament, cap a les terres del sud. vaixells de guerra així com el d’Almeria com dos punts costaners importants per fortifi car i per renovar la fl ota; Soha se fa ressò d’una notícia d’Ibn al-Hatib; Manuela MARÍN (1993:) anota: una de las fuentes más importantes de este período, el Muqtabis de Ibn Hayyān, señala que el el 328/940, el califa “atendió a que los mercenarios auxiliares estuvieran en sus puesto en las ciudades, fortalezas, alcazabas y puntos sensi- bles de las frontera de al-Andalus, remediando faltas y completando huecos, agregándoles más ofi ciales, mercenarios y números y ordenando aprovisionarles de alimentos y forraje en los puntos fronterizos donde estaban emplazados para un mal año, con trigo, cebada, condumio, sal, leña y demás artículos necesarios en un asedio”. Miquel BARCELÓ PERELLÓ (1999:74) Fins i tot hi havia una recaptació especial per la reparació i ajudes de tot tipus per a la zona de frontera. 60 Francesc FRANCO SÀNCHEZ (1993:197) Les terres de Tortosa es trobaven: entre dues fronteres alhora: la terrestre, front als cristians al nord (...) i la marítima per estar propera a la desembocadura de l’Ebre. Per aquesta confl ictiva situació, el gener de 941, els habitants de l’extrema Tortosa demanaren al califa els eximira d’impostos, perquè “estaban cerca de un duro enemigo cuyo daño sufrían”. El califa els alliberà dels azaques i almoines extraordinàries. (El color negreta és de l’autor). 61 Francisco GARCÍA FITZ (1998:269-277), sense caure en una generalització, deixa sense efecte totes les idees de les anomenades línies de defensa o sistemes de fortifi cacions en zones de frontera, l’anomenat síndrome de Marginot. Tan sols cal veure totes les cavalcades, les expedicions, des del comte Sunyer el 936 fi ns al Cid, passant per Alfons I. Podien recórrer mitjà península i tornar sense passar per davant de cap castell, o passar de llarg o no fer res. Era el sistema de la cabalgada, la incursión depredatoria, la guerra de desgaste. Ante pequeñas operaciones de saqueo y robo, realizadas al amparo de la sorpresa y caracterizadas por la rapidez de sus movimientos. Sobre la línia Marginot, Josep TORRÓ (1996:388) comenta: Pese a la insistencia de no pocos autores afectados por lo que Bazzana llama síndrome de Marginot , empeñados en explicar las fortifi caciones recurriendo a “líneas defensivas” tan arbitrarias como ubicuas, la “red” de “husun” en presencia durante los años de la conquista feudal no respondía a una concepción de conjunto ni había sido erigida en su totalidad en un momento concreto. 62 ALMUNI, Victòria; FORCADELL, Toni; VILLALBÍ, Mar (2000).

140 Aquest procés s’iniciaria al període conegut com la segona fi tna, a la caiguda del califat caracteritzat per uns anys d’inestabilitat política i sobretot social amb robatoris i assalts de camins63 i continuaria durant tot el segle XI, i augmentà a la primera meitat del XII. Hi ha tot un seguit de dades que indiquen un augment de la població a partir del segle XI als territoris més cap al sud, com l’augment de les fortifi cacions i alqueries a la zona anomenada muntanyes de València, entre València i Alacant,64 a Alacant, Almeria i Granada65 així com Múrcia i Sevilla,66 per les expedicions i avanç dels cristians; cal anotar que Ramon Berenguer III ja havia projectat una campanya per conquerir Ţurţūša el 1097. Per altra banda, R. Azuar observa igualment un abandonament de la major part dels husun de la vall de Vinalopó i a altres zones properes a fi nals del X i inicis del XI, plantejant que la causa d’aquest abandonaments podria explicar-se en l’alt increment i pressió fi scal exercits pels emergents poders locals. Aquest procés correspondria amb un augment dels centres urbans com València, Dénia, Alacant i Elx.67 Desconeixem si aquest tipus de pressió també es va realitzar a la zona del Sénia. També hi ha la referència documental com la del geògraf al-Idrisi, 1099-1166, on anota l’abandonament de diverses fortaleses al SO de Ţurţūša. 68 A part de la mateixa mobilitat humana, en aquest cas cap a la ciutat i cap al sud, també hi ha un augment del factor militar i de defensa a fi nals del s. XI amb un interès de reforçar la frontera des del riu Ebre. El territori de Ţurţūša. pertanyia a la zona nord de la regió llevantina del Xarq al-Andalus i es va constituir en un punt clau de la defensa del territori, amb un sistema d’observació visual organitzat al llarg d’aquest riu. Dins d’aquest sistema visual, el castell d’Ulldecona no tenia cap sentit, ja que el seu interès militar radicava en el control dels territoris situats al sud i no dels situats al nord. Aquest reforçament dels castells situats a la zona de frontera, en aquest cas, la línia del riu Ebre, s’ha pogut constatar al Castell de Miravet,69 al castell d’Amposta70 i Tortosa71 amb abundant ceràmica d’aquest

63 Miquel BARCELÓ PERELLÓ (1999:87). 64 Josep TORRÓ (1996:411) (...) ﬁ nalmente , y sobre todo , el propio desarrollo de la presión feudal tras las caídas de Tortosa (1148), Lleida (1149), Teruel (1170) y Cuenca (1177), que convirtieron una zona densa- mente poblada en zona de frontera durante más de sesenta años. 65 Lorenzo CARA BARRIONUEVO i Juana RODRÍGUEZ LÓPEZ (1998:198) parlen d’una intensa fortiﬁ cació per a aquestes zones i un augment de les alqueries a partir del XI. 66 Julio NAVARRO PALAZÓN (1986:13), a part de d’anotar un augment de la població amb la creació de noves muralles a Murcía i Sevilla al s. XII, analitza la superpoblació dels cementiris durant aquest segle a la maqbarah de Múrcia; en relació a aquest fet fa referència a la cita de Ibn ‘Abdun sobre un comentari del cementiri de Sevilla: que es una ciudad populosa no tiene un cementerio proporcionado a su población i de Ibn Sihāb se entierran los cadáveres unos encima de otros, por lo estrecho que ha quedado. 67 Rafael AZUAR RUIZ (1998:124). 68 José Antonio GOMEZ SANJUÁN (1993:258), (…) pues lo único que Edrisi dice de ella, después de marcar su lindero al SO. de Cataluña, es que contenía muchos castillos desamparados. 69 Albert CURTO HOMEDES (1993:274). 70 Mar VILLALBÍ PRADES, Toni FORCADELL VERICAT i Cinta MONTAÑÉS PRÍNCEP (2000:98). En aquest castell s’evidencies dos moments constructius, un al segle X i l’altre al segle XI. 71 Xavier BALLESTÍN (1999:89) s’anota l’enviament d’un cap militar almoràvit a Tortosa el 1124: per fer-se

141 període i reforçament de les seves estructures defensives. Per altra banda, i en relació als altres assentaments mencionats de la vall, no tenim prou informació per relacionar-los amb cadascuna de les esmentades fases del castell.

2.1 L’àrea de la Costa. Benifallim Les restes que hem pogut documentar arqueològicament en aquesta zona són minses. Les fonts més ben documentades corresponen als llogarets documentats per la donació de 1097 i analitzades per Helena Kirchner,72 les dades anotades per S. Vilaseca73 amb la troballa d’un cementiri a la zona coneguda com la Punta de Benifallim i les dades recollides per J. Matamoros.74 El lloc conegut com Benifallim es localitza a la vessant meridional de l’Alt de Mas d’en Serra, petit turó que forma part de les estribacions de llevant de la serra de Montsià, enfront del barranc de les Cases i a un quilòmetre i mig de la costa. Se situa enmig d’un camp margenat de conreu de secà una necròpolis de característiques similars a la dels Domenges de la Sénia . Molt a prop, i a la banda de sobre de la carretera es troben les restes d’un possible assentament, i les restes del que s’ha vingut identiﬁ cant tradicionalment com un morabito. No hi ha, però, un estudi arqueològic en profunditat d’aquests jaciments. A la vora d’ells hi passà el lligallo de Sant Jaume, que des de mar travessa la serra de Montsià per arribar a la Foia i des d’allí es dirigeix a travessar el riu cap a les terres del Maestrat o per la seva mateixa riba a les pastures dels Ports. A la part superior d’una estribació d’aquestes barrancades s’ha localitzat darrerament una possible torre de vigilància i control de la costa. Únicament resta en peu un pany murari de 80 cm de gruix, amb una arrancada de volta i dues mènsules. Se tractaria d’una torre de reduïdes dimensions i de planta rectangular de 7 x 4 metes. El material ceràmic observat al seu voltant és de procedència andalusina. A l’entorn de la torre s’observen uns marges de tancament de grans dimensions, encara que potser no tinguin cap relació amb les restes de la torre original.

càrrec de posar les murades de la ciutat en bon estat, missió que aquest personatge va dur a terme amb un tacte i generositat notables envers les persones de la vila que es veieren afectades per les despeses de reparació dels murs. 72 Helena KIRCHNER (1999:132). 73 S.VILASECA i A. PRUNERA (1966). 74 J. MATAMOROS (1922).

142 2.2 L’àrea del Maestrat. Bynalaros (Beni al.Aròs) En aquesta àrea ens trobem amb la mateixa problemàtica que en les anteriors, la mancança de documentació escrita i arqueològica. Les notícies sobre llocs habitats, el tipus d’organització social i la producció econòmica corresponen a les anotades durant la conquesta cristiana iniciada per Jaume I. Sabem per aquesta documentació que hi havia dos districtes que tenien el Sénia com a límit nord, Cervera i Peníscola. El primer, Cervera, ens delimita amb el riu els termes de Rossell i Cervera. El segon districte, el de Peníscola, tenia l’alqueria de Binalaros la que delimita amb el riu. Podem observar, en aquesta documentació, que apareixen un seguir de llogarets i alqueries però localitzades a les zones de muntanya i més allunyades de la línia de frontera que era el Sénia.75 Un dels documents més interessants correspon a la Capitulació del moros de Cervera per lliurar el castell als hospitalers,76 on s’especiﬁ ca clarament el tipus d’organització social i religiosa, les formes de treball i producció econòmica així com les relacions ﬁ scals amb els nouvinguts cristians. Encara que bona part de la població musulmana hauria marxat un cop conquerit el territori, diversos grups islàmics s’haurien quedat com demostra la troballa d’una estela funerària musulmana de 124177 a Vinaròs.

75 A la carta pobla de Càlig (1234) s’anoten els següents llocs: vilare de Ali, de Benigulfur, de Beniterey i de Oleya. Carta de població de Carrascal (1239), dins del terme de Cervera, in loco nominato Carrascalium. Carta de població de Rossell (1237), villare den Amiguet. Carta de població de Benicarló (1236), alquaream que est infra terminos castri Peniscole que dicitur Benicaslo. 76 Joan FERRERES NOS (1988) edita la transcripció en català i elabora un breu estudi del document. 77 Mª. C. BARCELÓ TORRES i F. ARASA GIL (1983:83) recorden la notícia escrita per T. Llorente de 1889 de la troballa d’una estela funerària a la llinda d’una construcció.

143 3. Assaig d’estructuració del poblament andalusí al Sénia

3.1 L’organització administrativa. Els districtes De l’organització territorial andalusina sabem que estava bipolaritzada, amb una part urbana central i una zona rural, dispersa, que abastia la ciutat. Al voltant d’aquest centre, una important xarxa defensiva basada en torres i husun lligava tot el territori. Els husun actuaven com a centres administratius i llocs on es refugiava la població en cas de perill. Depenent indiscutiblement del proper nucli urbà de Ţurţūša, la població de les terres de l’Ebre i Maestrat estava estructurada en relació a diferents unitats territorials més o menys individualitzades, conformades cadascuna d’elles per un territori relativament petit i fàcilment controlable. La població rural disseminada es va organitzar de manera concentrada seguint pautes que obeïen a diferents estratègies (econòmiques, socials, polítiques, etc.) que van evolucionar i canviar al llarg del temps. És el cas del Castell de Miravet, el Castell d’Amposta i el Castell d’Ulldecona. Els dos primers situats a la vora del riu Ebre controlen el pas per aquest, i tots dos al segle XI sofreixen importants ampliacions i reforçaments de les estructures defensives bastides, el d’Amposta al segle X, ampliacions motivades pels importants confl ictes ja mencionats. Els cronistes àrabs descriuen aquesta zona com una àrea de gran riquesa, on hi ha desenvolupat un intens comerç. Així mentre les terres del nord de Ţurţūša estaven dedicades a àmplies zones d’horta, que abastien la ciutat de verdura i fruita fresca, la zona sud eren terres de secà i garrigues amb zones de bosc (Serra del Montsià, Serra de Godall i Massís dels Ports) i de pastures. El món rural andalusí ens és força desconegut donat el poc interès que suscitava. La conquesta islàmica, en especial a les zones frontereres, propicia el repartiment de terres entre els membres de l’exèrcit com a mode de mantenir la propietat territorial. Aquestes terres, situades al sud de la frontera entre l’Islam i el comtat de Barcelona, eren defi nides pels cronistes de l’època com a “Frontera Superior” at-taġr al- a’là. Des de Còrdova, seu del poder central, hi havia una concepció unitària de la Vall de l’Ebre, estructurada al voltant dels tres nuclis: Saragossa - Lleida - Tortosa, alhora centres urbans i punts vertebradors de les circumscripcions territorials corresponents. Aquest fet va instaurar l’edifi cació de llocs de control i vigilància. El sistema defensiu projectat en el territori fronterer, entre Tortosa i Lleida, en l’eix Ebre-Cinca-Segre, es componia d’una xarxa de fortifi cacions, a banda i banda de riu, on s’alternaven les torres de guaita i els husun. Els nostres coneixements actuals d’aquesta línia són molt dispars (toponímia, restes

144 estructurals, restes arqueològiques, documentació) i no ens permet seguir el seu procés evolutiu cronològic i tipològic. Citats en diferents documents hi ha els castells de Mequinensa, Miravet, Banyoles, Benissanet, Móra, Ascó, Rasquera, Flix, Garcia, Benifallet, Tortosa així com la torre de l’Aldea o Bítem mentre que la toponímia i arqueologia identifi quen altres com la del Prior, la d’en Corder a la zona de Tortosa o la torre de Vinaixarop, Burjassénia o la Candela i el castell d’Amposta al Delta. Políticament, el districte de Ţurţūša, al llarg del període andalusí, evità caure sota el domini dels senyors fronterers i mantingué uns vincles molt estrets amb el poder central, emanat des de Còrdova, fet que propicia que en el període califal es benefi ciés d’una política edilícia de fort contingut urbà (drassanes, mesquita, fortifi cacions, etc.). Com a centre comercial, en la cruïlla d’al-Andalus i els estats cristians, es benefi cia de l’estratègia política d’Abd al-Rahman III adreçada a reforçar la defensa de la frontera marítima i desenvolupar el sector naval.78 Fet, però, que afavorí el creixement de la ciutat, del sector artesanal i del comerç en detriment de l’entorn rural. Dins aquest territori s’estableix un teixit defensiu amb elements constructius de diferent tipologia i categoria: talaies, torres, fortaleses, etc. El hisn, recinte emmurallat amb un gran espai obert intern, on s’instal·laven estructures peribles, on de vegades es bastia una torre tipus casa-forta, tenia la funció de centre administratiu d’un districte rural i lloc de refugi temporal de la població dispersa en cas de perill, com ja hem comentat al principi. Actualment a la clàssica visió de Guichard, on el hisn és el nucli vertebrador que fa possible l’assentament rural, s’hi afegeixen noves òptiques, que a més de constatar l’existència i desenvolupaments d’establiments sense la presència de cap hisn hi veuen, en el seu bastiment, diferents voluntats bé del poder central o bé de l’aljama que el creia necessari per a la seva seguretat (Torró, J.; 1998). Creiem que la segona fase del castell d’Ulldecona correspon a aquest període. Ara per ara no tenim prou dades documentals per poder delimitar i conèixer tant les característiques administratives com el desenvolupament dels diferents districtes que tenien el riu Sénia com a font de producció i de recursos econòmics anterior a la conquesta cristiana. Justament, els districtes i els límits més coneguts corresponen als territoris conquerits durant les campanyes de conquesta, primer les de Tortosa (1148) i després, les de València (1232). A partir de l’estudi de les seves fonts, arqueològiques i escrites, podem fer un assaig de distribució dels diversos districtes que tenia el riu durant els segles XII i XIII. La zona de la riba esquerra es trobaria administrada per tres districtes, dos sota el control d’un hisn, el de Benifassà (que controlaria les dues ribes de la part alta

78 Joan E. Garcia et alii (1998)

145 del riu) i l’altre el d’Ulldecona. El tercer districte estaria sota el control del ribàt del Cascall. Aquest últim districte té diversos problemes de delimitació79 a causa de la localització d’un seguit de topònims que surten al document de donació de 1097,80 i més pels situats a la zona costera més propera al riu (part de l’actual terme d’Alcanar) i que posteriorment es trobarien dins del territori de domini d’Ulldecona.81 Per altra banda, a l’altra part del riu trobaríem els grans districtes de Cervera i de Peníscola. El districte de Cervera82 seria d’una gran extensió que incloïa, a més a més, tot el terme de Sant Mateu. Aquest districte comprendria la major part de tota la plana del Maestrat, la serra i part de la plana de Sant Mateu. Veí d’aquest districte es trobaria el de Peníscola, de dimensions més reduïdes, que englobaria les alqueries de Benicastló (Benicarló), Irta i de Vinalaroç o Binalaros (Vinaròs).83 Sembla que tots aquests districtes, ﬁ ns i tot el de Xivert,84 pertanyien al Regne de Ţurţūša, és a dir, a la seva circumscripció, fet que replanteja la concepció que

79 Helena KIRCHNER (1999:132). 80 Jesús MASSIP FONOLLOSA (1984:39) transcriu el document de 1097 amb tots els nuclis de poblament (...) Continetur etiam in hoc doneo villae pertinetis ad Rabitam, cum ipso castro Rabitae, quae vacatur his nominibus: Baf, Benjalem, Pinos, Benidurames, Mellilla, Benimantell, Benimorem, Benicratuli, Benibaza, Benialiel, Benimorzoch, Benimarvan, Barbeyra, Beniabdulbar, Benialima; haec sunt propiae de Rabita: Pe- zol, Benitiva, Benimuntala, Benifogia, Vanmaru, Villa de Mare-Mortua, Villa de Cascall, Codair, Beniachip, Benisolima; et in montaneis: Sitilles, Aquaviva, sicut terminatur ab aqua Valldichonae, usque ad extreman Villa de Cascall, et Codair et sicut aqua discurrit a Montesuya ad mare . 81 Desconeixem el fet d’inclusió d’una gran part d’aquest territori concedit en un primer moment als benedictins de Sant Cugat a la jurisdicció dels hospitalers, l’any 1178. Probablement les causes obeirien més a factors polítics i militars de la segona donació que no pas els religiosos de la primera. Així, Maria BONET i DONATO (en premsa) anota que la donació als benedictins de Sant Cugat fou per la política engegada per Ramon Berenguer III d’instaurar primer la diòcesis de Tortosa: La primera, i potser prioritària, era la restauració de l’Església. Planejava el restabliment de la seu episcopal de Tortosa i de les esglésies del regne de Tortosa com a preliminar a l’ocupació dels territoris conquerits. Va confi ar la tasca als benedictins de Sant Cugat. I Antoni VIRGILI (1995:44) escriu que la recepció d’immobles va assolir els màxims valors entre 1165 i 1185, en què és signifi catiu que la donació dels territoris de la frontera sud fossin els últims a ser traspassats, quan generalment el primer que es fa, és assegurar-se el control de la línia fronterera a no ser que ja estiguessin concedits d’antuvi. Per altra banda, Maria BONET (en premsa) anota que el retard obeïa a problemes estratègics, per la conquesta del Baix Aragó i que un cop ocupat la muntanya ja era factible ocupar el pla. Cal anotar que Benifassà fou donat l’any 1195 per Alfons el Cast a la seu de Tortosa. La tardança en la donació dels territoris situats més al sud, concretament el d’Ulldecona es podria deure a un canvi en l’estratègia de conquesta de tot el territori administrat per la ciutat de Ţurţūša, que s’allunyava més enllà del riu Sénia. Un cop defi nit el riu com a frontera, deuria prevaler l’element militar i defensiu a l’hora del repartiment d’aquestes terres, que va recaure als hospitalers. Adduint aquests elements, van adquirir una bona part del territori concedit en un primer moment als benedictins, i aconseguiren d’aquesta forma el control de tota la línia fronterera al sud de Tortosa. 82 Pedro PÉREZ FUERTES (1985:44) comenta que la possessió d’aquesta plaça comportava el domini d’un gran districte on es poden trobar els llocs, aldees i alqueries d’Alí, Càlig, Canet, el Carrascal, la Jana, Bar- çella, Xert, el Molinar, Mas dels Estellers (Sant Jordi), Trahiguera, Sant Mateu, Sant Rafael i el Rossell. 83 Pedro PÉREZ FUERTES (1985:41). 84 Basilio PAVÓN MALDONADO (1999:113) El geògraf al-Idrisi, 1099-1166, cita el castell d’Alcalà de Xivert com una fortifi cació depenent del centre o del territori de Tortosa. També Xavier BALLESTÍN (1999:90) comenta que, referint-se a l’estructura administrativa i judicial de Tortosa, el districte de Cervera es trobaria dins de la seva circumscripció.

146 la conquesta cristiana d’aquesta ciutat comportava ocupar tot el seu territori,85 el coneixement i l’anàlisi de l’estructura administrativa musulmana de la zona de Ţurţūša donarà noves dades per entendre l’elecció de la línia del riu Sénia com a frontera entre les dues comunitats religioses i socials durant la segona meitat del segle XII, que fracciona un territori que era comú ﬁ ns a aquells moments. Unes de les poques referències escrites, on s’observa d’una manera general l’organització sociopolítica bàsica de la zona d’estudi, són dos documents, un de capitulació i l’altre de vassallatge. El primer correspon al ja esmentat Capitulació del moros de Cervera per lliurar el castell als hospitalers,86 de 1233, i el segon és el document de 1258 on es pacten les relacions entre l’ordre de l’Hospital i els musulmans que habitaven l’aljama de l’Aldea.87 L’anàlisi dels dos documents permet observar una transformació i evolució en l’administració judicial, és a dir territorial, entre la primera i la segona campanya de conquesta cristiana. Els més o menys 85 anys que separen una i altra campanya ja havien afectat clarament aquesta divisió, Tortosa d’aquesta manera perdé la seva capitalitat judicial andalusina als nous territoris conquerits, a favor, en aquest cas, de l’aljama de Cervera.88 En aquest document es presenten les condicions en què vivia aquesta comunitat entre les quals destaca la particularitat que l’ordre no exercia la seva jurisdicció sobre l’aljama. Aquesta tenia un representant o administrador local, l’alamí (alamini) de fet un alcalde, que depenia en última instància de l’alcadí (alcaydo), jutge de Tortosa. Segurament, aquesta jerarquia administrativa continuaria del període anterior. Les seves funcions principals eren les d’administrar les lleis islàmiques, i la recaptació d’impostos.89

85 Xavier BALLESTÍN (1999:91) anota que el límits reals de la circumscripció de Ţurţūša depassen àm- pliament la comarca actual de Tortosa i obren perspectives inèdites pel que fa al poblament musulmà del territoris que després seran Catalunya. 86 Joan FERRERES NOS (1988). 87 Honorio GARCIA (1935:293), el document, de 12 de febrer de 1258, es trobava a l’Arxiu Parroquial d’Amposta. 88 Fet que no va ocórrer a la divisió territorial de la seu tortosina, de manera que es mantingué per al bisbat part del nou territori conquerit ﬁ ns al riu Millars, una dada més per comprendre el poder de decisió que encara tenia l’administració religiosa enfront de l’administració civil. 89 K. W. BUTZER i altres (1985:332) van analitzat profundament les alqueries de la serra d’Espadà posteriors a la conquesta cristiana i l’estructura administrativa bàsica era la mateixa que a l’Aldea. Aquesta jerarquia de funcionaris ja estava desenvolupada completament a la serra cap al 1383 i va perdurar ﬁ ns a les rebel·lions de 1521-25.

147 3.2 L’organització dels assentaments. Les alqueries L’hàbitat rural s’estructurava en alqueries; petits assentaments disseminats dedicats a l’agricultura i ramaderia, formats per un nombre variable de cases, que podia oscil·lar des de quatre a diverses desenes, podien ésser propietat individual o col·lectiva, en aquest cas portava el nom clànic del grup posseïdor, i eren gestionades per un consell. La instal·lació d’aquesta població dispersa ens mostra concentracions al voltant de punts d’aigua, al llarg de sèquies, o d’altres tipus d’instal·lacions hidràuliques; també tenien en compte altres factors com la disponibilitat de pastures o les possibilitats de defensa del lloc. Les alqueries agrupades constituïen un districte rural que estava inclòs dins d’una circumscripció administrativa més àmplia depenent d’un centre que podria ser una ciutat o un castell. El camp era repartit en petites unitats d’explotació autònomes, d’entre 70-90 hectàrees, amb camps conreats comunalment que implanten nous sistemes de reg i de canalització de l’aigua: sènies, sèquies, repartidors, basses, peixeres, etc. Aquests sistemes i solucions són directament importades per les tribus berbers des del seu país d’origen. L’aigua determinava la forma de l’assentament, les tasques agrícoles i la seva grandària demogràﬁ ca, així com la seva posició jeràrquica respecte al conjunt. Se suposa que organitzativament en els usos de l’aigua es devien regir per la legislació i les pràctiques tribals berbers, que per exemple indiquen que la prioritat de drets de l’aigua és per a la part més propera a la font, o que les parts de corrent avall no poden denunciar les de corrent amunt. Vinculat a la transformació dels productes agraris s’instal·len, a la part baixa de les xarxes hidràuliques, els molins, moltes vegades propietat de la comunitat, on es produeix la moltura per fer sèmoles i farines, l’extracció de l’oli, etc. Es realitzen altres tipus d’activitats a més de l’agricultura intensiva i extensiva com són la ramaderia o les explotacions forestals. Quant a la ramaderia, a més de les petites raberes de corders i cabres que estabulaven, es practicava la transhumància de grans cabanes (corders, egües i cavalls, bous, etc) que a través de les antigues vies pecuàries es traslladaran estacionalment des de la zona aragonesa de l’interior a la zona llevantina, vora el mediterrani. L’ús del bosc per a proveir-se de matèries primeres que després elaboren els artesans urbans és habitual, i d’ell aproﬁ ten no tan sols la fusta sinó també les reïnes (pega, brea, etc.) i altres vegetals. M. Barceló90 constata una pauta d’assentament en els espais agraris irrigats, que es manté constant als llocs que ha estudiat com és el cas del territori immediat a les dues riberes del riu Ebre en l’àrea compresa entre Xerta i Amposta. Diu: “Aquest

90 M. BARCELÓ (1987).

148 espai fortament fragmentat pel que fa a les unitats de conreu i a l’aplicació de processos de treball espacialment molt concentrats està associat amb llocs de residència i habitació també molt concentrats. El sentit d’aquesta concentració de llocs d’habitació s’ha de cercar en el doble fet que, per una banda, la concentració estalvia, precisant-lo i limitant-lo, terreny irrigable i, per l’altra banda, permet organitzar els perímetres de reg, ...”. Al llarg de les dues ribes hi aprecià dos sistemes hidràulics diferents per una banda a la riba dreta, hi ha un sistema de sèquies mentre que a la riba esquerra hi ha un sistema de sénies. A partir de l’anàlisi de la toponímia infereix que els assentaments i l’organització hidràulica fou desenvolupada per immigrants del Magrib oriental. L’origen berber d’alguns assentaments de la ribera sembla estar testimoniat tant pels noms clànics de molts d’ells com Vinallop, Benixarop, Benifallet, Benissanet, etc. com en un document de 1097, en què Ramon Berenguer III acorda amb l’abat de Sant Cugat la donació de totes les alqueries de l’entorn de la rabita del Cascall (Sant Carles de la Ràpita), on se citen 18 alqueries començades per Beni més un antropònim. També hi ha el cas de Xerta, nom d’una tribu sahariana, i d’altres, amb un alt nombre de topònims que simplement són d’origen àrab com l’Aldea, Carrova, Burjassènia, Fazalfori, Bercat, Tivenys, Aldover, Favara, Mequinensa, etc.91 L’arribada primerenca, al segle IX, d’aquests grups berbers està en relació amb la seva presència a l’exèrcit, i a la repartició i establiment de terres en la zona fronterera per als contingents militars com a estratègia de consolidació de la conquesta territorial. Les masses autòctones islamitzades ràpidament, imitant les oligarquies locals que foren les primeres d’assimilar-se per por a una pèrdua de poder, s’incorporen fàcilment dins l’organització tribal com a llinatges autònoms locals. D’altra banda, M. Barceló, a partir de la concentració d’establiments al voltant d’un punt d’aigua, sobretot barrancades, presents a tota la ribera dreta de l’Ebre, i dels documents posteriors a la conquesta cristiana, estableix dues zones de motllura, la zona de Palomera-Bercat i la zona de Xerta. Fet que ens indica la pràctica d’una agricultura extensiva de tipus cerealístic. El topònim Fazhalfori o “camp del graner”, localitzat a la vora d’Amposta, la presència d’un grup d’assentaments, constatats arqueològicament, als voltants de la Carrova, barranc de Giner i barranc de la Galera, així com la constatació documental, en el segle XII, d’una font i de sèquies a l’àrea de la Carrova ens fan pensar que ens trobem al davant d’una altra d’aquestes zones de motllura. A les terres al nord de Ţurţūša s’hi practicava una agricultura intensiva de regadiu amb àmplies zones d’horta, que abastien de verdura i fruita fresca la ciutat, que foren convertides

91 M. BARCELÓ (1987). M. BARCELÓ i H. KIRCHNER (1992).

149 en terres d’olivera i vinya a partir de la conquesta.92 A la zona sud sols coneixem l’existència de terres de secà i garrigues si bé els cronistes àrabs parlen de zones de bosc (Montsià, Serra de Godall i els Ports) i de zones de pastures. Cal fer esment especial de les activitats econòmiques de la ramaderia ovina i del bosc, que foren molt importants en el desenvolupament rural. La presència de tribus berbers de l’àrea del Riff, especialitzades en l’activitat forestal, en una zona on hi ha l’important massa boscosa dels Ports, va facilitar l’explotació i transformació de la fusta i altres productes derivats (pega, quitrà, etc.) usats no tan sols en les activitats edilícies i com a matèria primera en les drassanes califals sinó també en diverses artesanies, descrites pels cronistes andalusins, com són el treball del boix i altres fustes (P. Balanya;1997). L’àrea del Delta i la zona dels Ports fou receptora, com a zones d’hivernada i estiatge respectivament, dels grans ramats transhumants procedents de la zona valenciana i aragonesa, mentre que els camps de pastura dels ramats familiars eren situats entre alqueries. Alguns dels nuclis de muntanya coneguts com Rafalgari, Benifassà, els Domenges i Mas del Torril a la Sénia, Favara al Mas de Barberans o Alfara situats tots ells al massís dels Ports, o d’altres nuclis com Godall o les Ventalles, a la serra Grossa, tenen una vinculació directa amb les pràctiques ramaderes tal com indica la seva ubicació en zones de pastura, a la vora de lligallos, etc. La ramaderia, que generava uns importants ingressos econòmics, fou continuada amb posterioritat, es mantingueren les antigues vies pecuàries i es regulà l’activitat en els Costums de Tortosa, en les cartes de poblament i en els establiments. Fins i tot, durant el període que el Sénia era frontera, segurament les dues societats mantenien bones relacions comercials amb el pagament de tarifes pel pas dels ramats com s’ha pogut documentar a la zona de Terol.93 Un nucli de població que faria ús del control de pas, tant dels ramats com de l’explotació del bosc dels Ports, seria el que utilitzaria el cementiri del Mas del Torril. Per les característiques d’aquesta mqbarah podríem hipotetitzar que es tractaria d’un nucli rural relativament gran, una alqueria amb mesquita,94 al costat del camí ral que comunica la ciutat de Tortosa amb la zona de Morella i pas obligat dels ramats transhumants. L’alqueria deuria ser un lloc de descans, on els ramats abeurarien a les aigües del riu. Era normal dins del món islàmic la localització tant dels cementiris com de les mesquites al costat d’un curs d’aigua, sèquia o pou.95

92 Antoni VIRGILI (1995:46). 93 Maria Luisa Ledesma (1993:42) Pero la frontera era permeable, al igual que en Teruel: por un lado los cristianos mantenían relaciones de vecindad con los musulmanes, traducidas en intercambios comerciales y en la trashumancia de sus ganados, aspectos reﬂ ejados en las cartas de población de la zona, donde se tarifan los peajes. 94 Mauel ESPINAR MORENO i Juan ABELLÁN PÉREZ (1993: 136 i ss.). Enumeren un seguit d’alqueries on la major part d’elles es troben compostes per una mesquita, una sèquia, un camí ral i un macaber. Cal anotar que l’autor descriu aquestes alqueries com a probables centres de culte, tipus ràbita. 95 Mauel ESPINAR MORENO i Juan ABELLÁN PÉREZ (1993: 159). La existencia de una pequeña fuente o

150 Per la qual cosa creiem que el lloc on es localitza el cementiri, una terrassa del Sénia rica amb terra de conreu, no seria desaprofi tat per la comunitat rural per al seu conreu de regadiu. Desconeixem la situació del nucli de població, però la troballa de diversos nuclis96 de cementiris fan pensar diverses hipòtesis de treball. Per una banda ens trobaríem davant d’un tipus de poblament dispers, compost per diversos nuclis petits al voltant d’un centre religiós. L’altra, que ens trobaríem en nuclis de diferent cronologia. Aquest fet estaria explicat per les mateixes mobilitats humanes i per la concentració de la població cap als centres urbans a partir de la crisi de l’any 1000. També cap la possibilitat d’una llarga ocupació en el temps, fet que l’anàlisi d’altres restes òssies podrien confi rmar o desmentir. Ara per ara tan sols podem confi rmar la presència d’assentaments andalusins amb una cronologia relativa tardana a partir dels topònims anotats a la documentació cristiana, ja que les restes arqueològiques no ofereixen prou informació per poder elaborar una seqüenciació del poblament musulmà. En un primer moment, primers anys de la conquesta islàmica, i en relació als assentament immediatament anteriors, els nous estudis toponímics assignen el vocable turris a una perduració d’antics nuclis de població visigòtics relacionats amb una torre fortifi cada.97 Aquesta nova proposta la podríem aplicar a l’assentament del Mas de la Torre i la Torreta, encara que amb certa prudència. El primer és un mas situat en una petita elevació pertanyent a una estribació de la Serra de Godall i que té un control visual de tota la vall de la Foia. Actualment es conserven en peu els murs i tancats de bestiar, així com estructures defensives edifi cades probablement durant la guerra carlista. Al seu voltant es troba superfi cialment una gran quantitat de material ceràmic del bronze fi nal, romà i andalusí, aquesta última sense una cronologia clara. Pel que fa al segon, la Torreta, es tracta d’un assentament en una petita elevació al bell mig de la vall, quasi enfront de l’anterior. Els materials en superfície evidencien l’assentament d’una vil·la romana amb una cronologia del I aC al I dC, en aquest lloc no es té constància de restes islàmiques. Aquest tipus de relació del poblament rural, assentament romà – andalusí, també el trobem al lloc conegut com a Arions.

el paso de una acequia eran elementos necesarios para la instalación de un inmueble religioso e incluso, como se comprueba en muchas ocasiones para elegir el sitio de un macaber o lugar de enterramiento, que completa con un camino o vía de comunicación entre los diferentes barrios de una alquería y las vías que salían de este núcleo más importante . 96 Els altres dos nuclis, els enterraments del Domenges i els de Malany, per la seva ubicació, semblen assenyalar també una vinculació directa amb la ramaderia i l’explotació del bosc. En aquest mateix sentit cal interpretar la troballa de materials andalusins a la cova de l’Aire, a la zona de la Tenalla, com a mostra dels habitatges temporals dels pastors transhumans. Aquesta interpretació no exclou, però, que els nuclis permanents fessin ús de la xarxa hidràulica en relació a l’agricultura i als molins (vegeu nota 22 ). 97 Virgilio MARTÍNEZ ENAMORADO (1998:59). Segons aquest autor, tan sols restaria el topònim d’una antiga torre fortiﬁ cada preislàmica, en desús en el període immediatament anterior a la conquista musulmana. A Catalunya tenim els exemples anotats per Ramon MARTÍ (2003:92).

151 Fins ara desconeixíem qualsevol notícia d’aquests segles, malauradament anomenats obscurs, a la zona,98 per la qual cosa l’anàlisi d’aquesta relació pot aportar dades sobre el poblament visigòtic i la seva ràpida conversió a la nova situació social i religiosa. Probablement, els llocs habitats per les primeres comunitats andalusines foren assentaments ja establerts o abandonats però en condicions de ser rendibilizats econòmicament per tenir unes infraestructures agrícoles en bones condicions de ser utilitzades; aquestes explotacions agràries constarien d’aljubs, sénies o algun sistema de reg, tancats de bestiar i altres instal·lacions i elements agrícoles, a més d’uns límits d’ús, i elements arquitectònics per ser reutilitzats per a la construcció. També cap la possibilitat que fossin utilitzats per comunitats rurals autòctones. Dins d’aquest primer moment inclourien la primera fase del castell d’Ulldecona, relacionat, com hem comentat, amb el terme qal’a, primeres fortifi cacions associades als grups àrabs i que s’intercalaven entre les ciutats antigues99 (cal esmentar que aquesta relació no ha tingut un fi xació toponímica). La situació territorial d’aquests assentaments, en aquests casos fortifi cacions, no s’entendrien si no es trobessin directament relacionats amb unes xarxes de comunicació important i transitades fi ns aquells moments, en aquests cas una via per la vall de la Foia i l’altra per la costa. La primera transcorreria per la vall i comunicaria directament per una banda amb Traiguera i l’altra amb l’altra via, la de la costa, posant en contacte amb el qal’a de Xivert. Més o menys serien les mateixes vies que s’han pogut documentar al llarg de la baixa edat mitja: el camí de Tortosa-Ulldecona-Traiguera, mitjançant el pont medieval de l’Olivar, controlat directament pel castell, i passant el riu Cervol pel pont del Pas; i camí ral o de València, aquesta última associada igualment amb els altres nuclis de població de la costa. La segona via, la de la costa, seria tant o més important que l’anterior, ja que es trobarien (durant aquest període o posteriors) altres nuclis islàmics en el seu traçat com les alqueries de Vinaròs, Benicarló i el castell de Peníscola a la riba dreta del riu i les alqueries o llocs pertanyents al ribat del Cascall. A banda d’aquest, R. Martí100 ha pogut localitzar una guàrdia i un palatio d’època emiral just al traçat d’aquesta via. En un segon moment, un cop assentats els nouvinguts i islamitzada la població autòctona, ens trobaríem amb una ocupació de nous espais territorials amb nous assentaments. En aquest moment caldria situar per exemple el nucli de població que utilitzaria la maqbarah del mas del Torril. També pensem que la major part dels assentaments coneguts a les zones esmentades estarien ja ocupades en aquesta fase. Pel que fa a l’últim moment, el que correspon al segle XI i principis del XIII, ens trobem amb el silenci de les fonts documentals conegudes fi ns ara ja

98 La major part dels jaciments amb cronologia del baix imperi i el primers segles alts medievals es troben situats a les terrasses de l’Ebre. Corresponen a assentaments rurals, tipus vil·la, alguns amb una continuïtat des dels primers moments de la romanització. 99 Ramon MARTÍ (2003:95). 100 Ramon MARTÍ (2003:108).

152 que desconeixem qualsevol document que faci alguna referència a assentaments o nuclis de població de les àrees de la Vall i de la Plana; fet, però, que contrasta amb la concentració de població, o més ben dit de noms de possibles nuclis de poblament,101a la costa. Aquest és, doncs, el repte de futur de la nostra investigació.

101 Helena KIRSCHNER (1999:133) . La discussió se centra en si els noms del document és refereixen a alqueries situades a la costa o bé a alqueries vinculades al ribat, i es posa com a exemple la identiﬁ cació del topònim Codair amb la població de Godall, a la plana de la Galera. Hi ha autors, però, que mostren reserves per fer aquesta relació tant per les implicacions en extensió territorial com per la tipologia de l’assentament principal, en tractar-se d’un ribat.

153 Foto 1. Vall de Benifassà, all centre de la imatge la població del Ballestar. El castell es troba a l’esquerra d’aquest vall.

Foto 2 . Restes de les parets de les cases del despoblat de Rafalgarí, actualment cobertes de vegetació i pinars.

154 Figura 1. Mas de Torril, Planta general. Autor T. F.; Font: ALMUNI, V.; FORCADELL, T.; VILLALBÍ, M. (2000).

Figura 2 Mas de Torril. Tomba 6. Planta i seccions. Autor T. F. Font: ALMUNI, V.; FORCADELL, T.; VILLALBÍ, M. (2000).

155 Foto 3 Foto 5

Foto 4

Fotos 3, 4 i 5 : Foto 3. Tomba 1 amb el seu esquelet. Foto 4. Tombes 6 i 7 un cop excavades, a la part inferior s’observa la pendent del talús de la carretera que va tallar la major part de les tombes, ﬁ xeu-vos en la tomba 8, realitzada per a un infant. Foto 5 Tomba 6 amb les lloses que li cobrien.

156 Figura 3. Planta i fotos del cementiri Els Diumenges, La Sénia. Font: Salvador Vilaseca (1966).

157 Foto 6 Vista aèria del castell d’Ulldecona. Font: Ajuntament d’Ulldecona (2003).

Foto 7. Porta principal, detall del brancal conservat i dels esglaons, que són d’un període posterior

158 Figura 4 i 5. Planta suposada de la porta amb dos matxonets Font: Elaboració pròpia; dibuix base: B. PAVÓN MALDONADO, 1999:395. 6. Possible reconstrucció de la porta andalusina; en roig el brancal conservat. Font: elaboració pròpia.

Foto 8. Vista general de la porta amb les escales per salvar el desnivell i col·locades un cop amortitzat el pas de ronda.

159 Figura 6. Castell d’Ulldecona. Primera fase s. VIII-IX. Font: Elaboració pròpia. Planimetria base: DGAH. 1999.

Figura 7. Castell d’Ulldecona. Segona fase s. X. Font: Elaboració pròpia. Planimetria base: DGAH. 1999.

160 Foto 9. Tres imatges de la fosa, a la part central es veuen dos de les lloses que cobriria la sepultura. Autor: Agustí Vericat.

Foto 10. Imatge d’un enterrament del Figura 8. Planta i secció d’un enterrament del cementiri de cementiri de la Punta, Cases d’Alcanar. Font: la Punta, Cases d’Alcanar. Font: Salvador Vilaseca (1966). Salvador Vilaseca (1966). Autor Jesús Masip. Autor Jesús Masip.

161 Figura 9. Situació dels principals assentaments musulmans a la zona del riu Sénia. Autor: Elaboració pròpia. Font: ALMUNI, V.; FORCADELL, T.; VILLALBÍ, M. (2000).

162 4.Bibliograﬁ a ALMUNI, Victòria (1991): L’obra de la Seu de Tortosa (1345-1441). Ed. Dertosa. Tortosa.

ALMUNI, Victòria.;BONET, Maria; CURTO, Albert (1995): De l’edat mitjana al Montsià: els castells. Amposta. Museu del Montsià.

ALMUNI, Victòria; FORCADELL, Toni; VILLALBÍ, Mar (2000) “La necròpoli andalusina del Mas Torril (La Sénia-el Montsià”. ”. I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Novembre 1998. Igualada.

ALTISENT, Agustí (1993) Diplomatari de Santa Maria de Poblet. Volum I. Anys 960- 1177. Omega SA Ediciones Barcelona.

ALVAREZ, Ramon.; LÓPEZ, Anna (en premsa). “L’assentament ibèric i el poblat medieval del puig del Castell d’Ulldecona (campanya 1985)”. XXXVII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Amposta. 1991.

ALVAREZ, Ramon.; FORCADELL, Toni; DAVID, Garcia; LÓPEZ, Anna (2002). “L’assentament ibèric del Castell d’Ulldecona, un balanç de conjunt”. I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre. Recerca i Interpretació. Tivissa 2001.

ARASA, Ferran (1990) “Los miliarios de la vía augusta en el País Valenciano”. Simposio la Red Viaria en la Hispania Romana. Institución Fernando el Católico. Zaragoza.

ARASA, Jordi.; FORCADELL, Toni.; MICHAVILA, Ivon: (2000)“Els litigis per l’ús de l’aigua. El sistema hidràulic del riu de la Sénia a l’època moderna”, El molins hidràulics valencians, Tecnologia, història i context social, Estudis Universitaris, 81 Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València, 1996.

ARTIGUES, Pere Lluís i VILLALBÍ PRADES, Mar (1993) “L’adaptació estructural del castell d’Amposta al món feudal”. Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval Espanyola. Alacant.

AZUAR RUIZ, Rafael (1994) El castillo del Río (Aspe, Alicante). Arqueologia de un asentamiento andalusí y la transición al feudalismo (siglos XII-XIII. Alicante

BARCELÓ PERELLÓ, Miquel (1998) “Los husun, los castra y los fantasmas que aún los habitan”. Castillos i Territorio en al-Andalus, Berja 1996.

BARCELÓ PERELLÓ, Miquel (coord.)(1999) Musulmans i Catalunya. Editorial Empúries. Barcelona.

BARCELÓ PERELLÓ, Miquel; KIRSCHNER, Helena; NAVARRO, Carmen (1996) El agua

163 que no duerme. Fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí. Editorial Sierra Nevada. Granada.

BARCELÓ TORRES, M. Carmen; ARASA GIL Ferran (1983) “Una inscripció àrab apareguda a Benassal” Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LIX. Castelló

BAYERRI, Enrique (1951) Llibre de privilegis de la vila de Ulldecona. Tortosa.

BONET DONATO, Maria (en premsa) El domini hospitaler al Montsià durant l’edat mitjana. XXXVII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Amposta. 1991

BONET DONATO, Maria (1998) “Alguns aspectes socioeconòmics de la Ulldecona medieval (Segles XII-XV)” . Raïls 12. Ulldecona.

BONET DONATO, Maria (1999) Tensions en les fronteres feudals al Montsià medieval i la incidència de Tortosa. Recerca 3, AHCTE. Tortosa

BUTZER, Kart W.; BUTZER, Elisabeth K.; MIRALLES, Ismael; MATEU, Juan F. (1985) ”Una alqueria islámica medieval de la sierra de Espadán” Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXI. Castelló

CARA BARRIONUEVO, Lorenzo i RODRIGUEZ LÓPEZ, Juana (1998) “Introducción al estudio crono-tipológico de los castillos almerienses”. Castillos i Territorio en al- Andalus, Berja 1996

CASTILLO ARMENTERO, Juan Carlos (1998) “La organización del espacio en el Alto Guadalquivir durante la época emiral”. Castillos i Territorio en al-Andalus, Berja 1996.

CURTO HOMEDES, Albert (1993) “Recerques arqueològiques sobre la regió tortosina a l’època islàmica: Estat de la qüestió”. I Congrés de les Ràpites de l’Estat Espanyol. San Carles de la Ràpita 1989.

CHAVALERA, Joaquin (1805): Indice de todos los documentos que existen en el Archivo del Real Monasterio de Nuestra Señora de Benifazá. Con Notas y Observaciones para su muy pronta y fácil inteligencia; y Prontuario manual de todos sus Derechos, còpia manuscrita de l’original per José Arasa Barberá, Presbítero (1934). Manuscrit.

DBBOUD HAGGAR, Soha (1998) “La defensa del litoral a través de al-Ihata de Ibn al- Hatib” I Congreso Internacional Fortiﬁ caciones en al-Andalus 1996, Algeciras.

ESPINAR MORENO, Manuel; ABELLÁN PÉREZ, Juan (1993) “Las rábitas en Andalucía. Fuentes y Metodologia”. I Congrés de les Ràpites de l’Estat Espanyol. San Carles de la Ràpita 1989.

164 FERRE, A. (1983): Historia de Ulldecona y su entorno geográﬁ co. Barcelona.

FERRERES NOS, Joan (1988) “Estudi de les capitulacions dels moros de Cervera (1233)”. Centro de Estudios del Maestrazgo, 22. Benicarló.

FORCADELL VERICAT, Toni. (1997): “El Castell d’Ulldecona. La intervenció arqueològica de 1995”. Raïls, 8 Ulldecona.

FORCADELL VERICAT, Toni. (2001): “El Castell d’Ulldecona. Resultats de la campanya arqueològica 1999-2000”. Raïls, 17, Ulldecona.

FORCADELL VERICAT, Toni; ALMUNI BALADA, Victòria; VILLALBÍ PRADES Mar (2004) “ Un exemple de poblament de muntanya a l’edat Mitjana als Ports: Rafalgarí” Lo Senienc. La Sénia..

FORCADELL, T.; ALMUNI, V.; MICHAVILA, I.; VILLALBÍ, M. (1998) “El castell d’Ulldecona” Catalunya Romànica XXVI. Enciclopèdia Catalana.

FORCADELL, Toni.; ARASA, Jordi.; MICHAVILA, Ivon.(1997):”El Aprovechamiento de los recursos hídricos del río Sénia (Tarragona)”. 1 Jornadas Nacionales sobre Molinología, Santiago de Compostela, 1995.

FRANCO SÀNCHEZ, Francesc (1993) “Ràpites i al-Monastir al nord i llevant de la Península d’al-Andalus”. I Congrés de les Ràpites de l’Estat Espanyol. San Carles de la Ràpita 1989. GARCIA,Joan;GIRALT, Josep;LORIENTE,Ana;MARTINEZ, Joan (1998) La gènesi dels espais andalusins (segles VIII-X): Tortosa, Lleida i Balaguer” dinsL’Islam i Catalunya. Barcelona, Institut Català de la Medioterrania i Museu d’Història de Catalunya, pàg. 137-166. GISBERT, M. J.; CHAVALERA, J. (1808):Anales del Real Monasterio de Nuestra Sª de Benifazá, còpia de l’original per José Arasa Barberá, Presbítero (1933). manuscrit.. Text afegit per J. Arasa Barberá.

GOMEZ SANJUAN, José Antonio (1993) “El ribât de Casteli”. I Congrés de les Ràpites de l’Estat Espanyol. San Carles de la Ràpita 1989.

GUINOT RODRÍGUEZ, Enric: (2000)“Molins andalusins i molins feudals: l’ordenació del sistema hidràulic baix medieval del riu de la Sénia”, El molins hidràulics valencians, Tecnologia, història i context social, Estudis Universitaris, 81 Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València, 1996.

KIRCHNER, Helena (1998) “Redes de alquerías sin husun. Una reconsideración a partir de los asentamientos campesinos andalusíes de las islas orientales”. Castillos i Territorio en al-Andalus, Berja 1996.

165 LÓPEZ ELUM, Pedro (1994): La alquerìa islámica en Valencia. Estudio arqueológico de Boﬁ lla. Siglos XI a XIV. Valencia.

LÓPEZ ELUM, Pedro (2002) Los castillos valencianos en la Edad Media. Materiales y técnicas constructivas. 2 volums. Generalitat Valenciana. València.

MARIN, Manuela (1993) “El ribāt en al-Andalus y el norte de África”. I Congrés de les Ràpites de l’Estat Espanyol. San Carles de la Ràpita 1989.

MARTÍ, Ramon (2004) “La defensa del territori durant la transició medieval”. Els Castell Medievals a la Mediterrània Nod-Occidental, 2003. Arbúcies.

MARTÍNEZ ENAMORADO, Virgilio (1998) “La terminologia castral en el territorio de Ibn Hafsūn” en I Congreso Internacional Fortiﬁ caciones en al-Andalus 1996, Algeciras. MARTÍNEZ TOMÀS, Joan (1991) “El poblament dispers d’època islàmica” dins Josep BOSCH, Toni FORCADELL, Mar VILLALBÍ i Joan MARTINEZ Arqueologia al curs inferior de l’Ebre, ACOM 1991. (inèdit). MASSIP FONOLLOSA, Jesús (1984) La gestació de les Costums de Tortosa. Consell Comarcal de les Terres de l’ebre. Tortosa.

NAVARRO PALAZÓN, Julio (1986) “El cementerio islámico de San Nicolás de Murcia. Memoria Preliminar”. Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española, tomo IV, Huesca 1985. Zaragoza.

PAGAROLAS, Laureà (1984) La comanda del Temple de Tortosa: primer perióde (1148- 1213). Editorial Dertosense. Tortosa.

PAVÓN MALDONADO, Basilio (1990): Tratado de arquitectura hispano musulmana. I: agua. CSIC. Madrid.

PÉREZ DE TUDELA Y VELASCO, Isabel (2003) “La arquitectura militar como símbolo y emblema de las realidades medievales”. La Fortiﬁ cación Medieval en la Península Ibérica, 1992. Aguilar de Campoo.

PEREZ FUERTES, Pedro (1985) Reconquista de Morella y el Maestrazgo. Sus cartas puebla y primera repoblación. Centro de Estudios del Maestrazgo. Sant Carles de La Ràpita.

VIGUERA MOLINS, Maria Jesús (1998) “Fortiﬁ caciones en al-Andalus” en I Congreso Internacional Fortiﬁ caciones en al-Andalus 1996, Algeciras.

TORRES BALBAS, Leopoldo (1971) Ciudades Hispano-musulmanas. 2 tomos. Madrid.

166 TORRÓ, Josep (1998) Fortiﬁ caciones en Yibal Balansiya. Una propuesta de secuencia. Castillos i Territorio en al-Andalus, Berja 1996.

VALDÉS FERNÁNDEZ, Fernando (2003) “La arquitectura militar en al-Andalus. Ensayo de sistematización”. La Fortiﬁ cación Medieval en la Península Ibérica, 1992. Aguilar de Campoo.

VILASECA, S.; PRUNERA, A. (1966): “Sepulcros de losas, antiguos y alto medievales, de las comarcas tarraconenses”. Boletín Arqueológico, 93-96.

VILLALBÍ PRADES, Mar; FORCADELL VERICAT, toni; MONTAÑÉS PRINCEP, Cinta (2000) “El castell d’Amposta: resultats d’unes excavacions urbanes”. I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Novembre 1998. Igualada.

VIRGILI, Antoni (1993) “Conquesta i feudalització de la regió de Tortosa (1148-1200)”. Recerca 1. Tortosa. VIRGILI, A. (1999): “Entre Fabara i el Vilar de Santa Maria i Carrascal. Mas de Barberans (Montsià)”, a “Faventia”, Barcelona. VV.AA. (1982): Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya. Acta Mediaevalia I. Barcelona.

VVAA (1986) Fortaleses, torres, guaites i castell de la Catalunya medieval. Acta/ Medievalia, 3. Barcelona.

167

Documents

Recerca, 9 (2005) pàg. 171-198

L’Església de Sant Jaume de Tortosa. Documents sobre la “promoció artística” del municipi a la Baixa Edat Mitjana*

Jacobo Vidal Franquet Universitat de Barcelona

RESUM

Anàlisi i edició de documents referents a la col·laboració del municipi de Tortosa en la construcció –i altres qüestions relacionades amb la història de l’art- de l’església de Sant Jaume a la Baixa Edat Mitjana.

RESUMEN

Análisis y edición de documentos referentes a la colaboración del municipio de Tortosa en la construcción –y otras cuestiones relacionadas con la historia del arte- de la iglesia de Santiago en la Baja Edad Media.

ABSTRACT

Analysis and edition of documents referring to the contribution of the Council of Tortosa in the construction –and other questions related to the art history- of the church of Sant Jaume in the Late Middle Ages.

*Aquest article s’ha beneﬁ ciat d’una beca de formació de personal docent i investigador de la Generalitat de Catalunya i forma part del projecte de recerca El tardogótico en la producción artística de la Corona de Aragón: experiencias autóctonas e intercambios internacionales (BHA2002-03299), ﬁ nançat pel Ministerio de Ciencia y Tecnología.

171

1. Introducció

Sense cap mena de dubte, una de les primeres esglésies construïdes a Tortosa després de la conquesta cristiana va ser la de Sant Jaume, que va esdevenir centre del barri cristià més septentrional de la ciutat1. Segons notícies aportades per Pastor i Lluís i per Bayerri, la primera referència segura a l’existència de l’edifi ci, en aquell moment en construcció, és del vuitè dia dels idus de maig de 1172, en què Gilabert Ànglic, de la parròquia de Sant Jaume, deixà dos morabatins per a la construcció de l’església de Sant Nicolau, uns altres dos per a les obres del seu presbiteri i, fi nalment, vuit morabatins més per a la construcció de l’església de Sant Jaume i el seu presbiteri2. De fet, però, hi ha referències a l’existència d’un forn de Sant Jaume des del 1159 i, sobretot, de la parròquia des del 11653, la qual cosa ens ha de fer situar l’origen de l’edifi ci en el moment immediatament posterior a la conquesta cristiana, probablement en paral·lel, o tan sols un poc posterior, a la construcció de l’anomenada catedral romànica de Tortosa4. Queda en el terreny de la pura especulació, com ja assenyalava Bayerri, la teoria de Pastor i Lluís segons la qual l’església de Sant Jaume “ya existía en tiempos de la dominación musulmana, según documentos que existen en el archivo de la Casa Piñol, y en los que consta que no quedó interrumpido el culto en ella durante aquella dominación”5. De fet, malgrat que Pastor i Lluís cita una base documental (que desconeixem) com a argument per tal de fer aquesta asseveració, les troballes arqueològiques sembla que desautoritzen absolutament la seua hipòtesi.

2. Les fases constructives

Una intervenció arqueològica duta a terme l’any 1990 per J. Martínez i N. Miró, en l’indret on va existir una església de Sant Jaume ﬁ ns a la darrera guerra civil espanyola –malgrat que no es tracta de la bastida en el segles del gòtic–, ha donat a conèixer les diverses fases constructives per les quals va passar l’ediﬁ ci6.

1 Sobre la parròquia (barri) de Sant Jaume a la Baixa Edat Mitjana, cfr. M. A. BAILA, La ciutat de Tortosa. Evolució de l’espai urbà, Vinaròs, 1999, pp. 97-100. 2 F. PASTOR, «La iglesia de San Nicolás en Remolinos», dins La Zuda, 90 (desembre de 1920), pp. 212-213; E. BAYERRI, Historia de Tortosa y su comarca, VII, Tortosa, 1957, p. 478. 3 A. VIRGILI, Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193), Barcelona, 1997, docs. 103 i 153. 4 Sobre aquest ediﬁ ci cfr. V. ALMUNI, «La catedral romànica de Tortosa. Aproximació documental a la seva història», dins Recerca, 8 (2004), pp. 211-250. 5 F. PASTOR, Narraciones tortosinas, Tortosa, 1901, p. 119. 6 J. MARTÍNEZ i N. MIRÓ, «Les excavacions arqueològiques a la plaça de Sant Jaume de Tortosa (Baix Ebre)», dins Tribuna d’Arqueologia 1991-1992 (1992), pp. 128-135; J. MARTÍNEZ, «Jaciment de la plaça de Sant Jaume», dins Catalunya romànica, XXVI, Barcelona, 1997, pp. 159-160.

173 1.- Sembla que en primer lloc, al segle XII, sobre restes constructives d’època andalusina –la qual cosa impossibilita una pervivència de l’església des d’abans de la conquesta musulmana–, es bastí un temple orientat en direcció E-W, del qual va localitzar-se la fonamentació de 5 pilars. Segons els citats Martínez i Miró es tractava d’un ediﬁ ci de tres naus.

2.- Als segles XIV i XV correspon, segons l’arqueologia, la construcció d’una altra església, que és la que aquí ens interessa. Estava orientada en direcció NE-SE i probablement aprofi tava part de la construcció precedent. D’aquest edifi ci van localitzar-se a les excavacions: 1) part del paviment, fet de rajola catalana i lloses de pedra; 2) els fonaments d’un mur, bastit amb pedres de mides irregulars lligades amb morter, sobre el qual descansa una fi lada de carreus ben treballats i de mides regulars, lligats també amb morter, els quals fonaments podrien correspondre a la façana exterior esquerra, i, fi nalment, 3) els fonaments de quatre pilars, un dels quals s’ha conservat parcialment: és de secció octogonal, té la base feta amb pedres treballades i el cos superior és monolític.

L’altra informació “material” que tenim per tractar d’esbrinar quina mena d’església era la de Sant Jaume és la continguda en una de les vistes que el pintor fl amenc Anton van Wyngaerde realitzà de la ciutat l’any 1563, que són les primeres que coneixem7. Malgrat que l’edifi ci no està representat amb excessiu detall, aquest dibuix mostra un edifi ci amb rosassa, fi nestres amb arcs ogivals i contraforts que suportaven el pes dels murs. La torre que s’aprecia a la façana probablement correspon al campanar bastit cap al 1430.

Segons comenta Joan Martínez, “aquesta església era formada, igual que l’anterior, per tres naus, una central i dues laterals”8. La documentació no és prou explícita per a poder aﬁ rmar res amb seguretat, i les excavacions, que, com acostuma a succeir, van haver de ser parcials, tampoc permeten passar de la hipòtesi plantejada pels arqueòlegs, però el fet és que una església gòtica de tres naus sense capelles laterals resulta molt estranya. Caldrà intentar aprofundir en la recerca documental, o esperar una nova intervenció arqueològica, per a poder corroborar aquesta conjectura, o per a poder assegurar que es tractava d’un temple de nau única –o de tres naus- amb capelles laterals, tipologies molt més versemblants. Per la meua part, i a causa d’una referència a la construcció d’un tram de nau amb volta de rajola vers l’any 1421, em decantaria per l’opció de considerar la de Sant Jaume una església de nau única amb arcs diafragma, coberta originalment amb fusta, excepte –potser– en el presbiteri,

7 Österreichische Natiolnalbibliothek, Cod. Min. f. 7-8. Publicada a R. L. KAGAN (dir.), Ciudades del siglo de Oro. Las vistas españolas de Anton van den Wyngaerde, Madrid, 1986. 8 J. MARTÍNEZ, «Jaciment...», p. 160.

174 que probablement estava cobert amb volta de pedra9. A banda dels problemes estructurals de què tot seguit parlarem, sembla que l’església, juntament amb diversos habitatges contigus, va ser destruïda per un incendi al darrer terç del segle XVI, cosa que va comportar el tercer moment construtiu10.

3.- Finalment, l’arquologia ha permès constatar l’existència d’una tercera fase constructiva, iniciada al segle XVII11, en què es bastí una nova església aproﬁ tant, en part, la fonamentació del segle XIV. Aquesta és la que subsistí ﬁ ns als anys 40 del segle XX, moment en què, afectada per incendis i bombardejos durant la guerra, va ser enrunada per la Dirección General de Regiones Devastadas.

3. La contribució municipal

Són diverses les notícies que ens parlen de la col·laboració del municipi tortosí en la construcció d’aquesta església durant els segles XIV i XV, que corresponen al moment de la segona empenta constructiva o, més en concret, de la segona església de Sant Jaume d’època medieval.

3.1. Obres a l’església

En primer lloc, en relació a la participació del municipi en les obres de l’església, consta que l’any 1374 la ciutat va acordar que es pagués allò que costés de més tallar i transportar certa fusta a les obres de l’església de Sant Jaume, respecte al preu que hauria costat si aquesta fusta hagués estat extreta de la devesa del Port12. En aquest sentit, cal apuntar que va ser habitual el compromís de les autoritats locals de facilitar la fusta necessària a diverses obres que es duien a terme a la ciutat, i, alhora, el seu interès de protegir els boscos del terme de Tortosa (el Port), que eren sobreexplotats13. La informació que dóna aquesta referència no és gaire explícita, però sembla que es tracta d’unes obres en una església que ja està en funcionament; per tant, hem de pensar que es tractava d’unes obres d’arranjament o d’ampliació.

9 Sobre esglésies de nau única de l’època del gòtic a la nostra geografi a cfr., entre altres, C. FREIGANG, «Les naus úniques en l’arquitectura del gòtic meridional», dins L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura, I. Catedrals, monestirs i altres edifi cis religiosos, 1, Barcelona, 2002, p.266-269; J. BRACONS, «Les parròquies i les altres esglésies seculars de nau única», dins L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura, II. Catedrals, monestirs i altres edifi cis religiosos, 2, Barcelona, 2003, p. 89-95; A. ZARAGOZÁ, Arquitectura gótica valenciana, València, 2004 (2a ed. revisada), passim. 10 J. MARTÍNEZ i N. MIRÓ, «Les excavacions...», p. 132. 11 Segons recull O’Callaghan (R. O’CALLAGHAN, Anales de Tortosa e historia de la santa Cinta, II, Tortosa, 1887, p. 152) va ser el cardenal Spínola qui, el 2 d’abril de 1625, va posar la primera pedra de la nova construcció. 12 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 10. f. 119v. 13 Cfr. A. CURTO, «La gestió dels ports durant la baixa Edat Mitjana», dins Recerca, 5 (2001), pp. 21-52.

175 Com després passarem a comentar, aquesta església, segurament a causa de la seua proximitat al riu, va patir durant tot aquest període (d’aquí, en part, la nova construcció d’època moderna) greus problemes estructurals. Així, després d’unes obres indeterminades a Sant Jaume l’any 1404, en què la ciutat va participar amb una simbòlica contribució d’11 sous14, consta que vers el 19 d’abril de 1421 el municipi va facilitar 12 cairats i 10 fl orins per a la reconstrucció d’una arcada de l’edifi ci –és a dir, d’un tram de la nau15. Poc després, vers el 27 de maig del mateix any, aquesta contribució s’amplià amb la donació de 6 fi les de la fusta de la ciutat16 i, fi nalment, vers el 28 de juliol, el Consell municipal va acordar que fossin donats 40 fl orins a aquestes obres17. Pel que fa a això, és interessant tenir en compte que, a banda del suport econòmic que el municipi va donar a aquesta i a altres obres durant els segles del gòtic, va ser molt habitual, també, la col·laboració en espècie: destaca especialment la fusta, però també, per exemple, la calç. D’altra banda, consta que els sagristans, majorals i parroquians de Sant Jaume volien fer aquesta obra de [volta] de rajola, per tal que sia [perpetual]18, la qual cosa pareix que indica que el cobriment del tram de nau enderrocat era de fusta. Ara es construiria de rajola, és a dir, amb maons, amb la qual cosa, com hem dit abans, el més probable és que originàriament es tractés d’una església construïda amb arcs diafragma i sostre de fusta a dues vessants, substituït en aquest moment per una volta de creueria, cosa que també va succeir amb edifi cis que coneixem millor, com ara les esglésies dels convents franciscans de Ciutat de Mallorca i Vilafranca del Penedès –aquestes, però, foren cobertes amb volta de pedra19.

Pocs anys després, concretament el dia 3 de gener de 1429, el municipi va acordar la donació de 6 cairats, 6 fi les i 10 cafi ssos de calç per a les obres de reparació del temple20, potser danyat pel terratrèmol de 1428. És possible, malgrat tot, que aquesta referència ja estigui relacionada amb una important obra que va realitzar-se a l’església entre el fi nal de la dècada de 1420 i l’inici de la de 1430: la construcció d’un nou campanar amb la seua nova campana. En aquest sentit consta que el 22 d’abril de 1430, en resposta a una petició del

14 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 41. p. CCLXXVII. 15 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 31 (1r lligall). f. 38v. 16 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 31 (2n lligall). f. 15r. 17 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 31 (2n lligall). f. 18v. 18 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 31 (2n lligall). f. 15r. 19 La referència documental simplement indica el material amb què havia de ser construïda la volta i, per tant, no podem saber amb seguretat quina tècnica va ser utilitzada. Sobre tipus de voltes fetes amb maons, cfr. B. BASSEGODA MUSTÉ, La bóveda catalana, Saragossa, 1997 (amb un pròleg de J. Bassegoda i una confe- rència de B. Bassegoda sobre voltes de maó de pla); A. ZARAGOZÁ, «Arquitecturas del gótico mediterráneo», dins E. MIRA i A. ZARAGOZÁ, Una arquitectura gótica mediterránea (catàleg de l’exposició), I, València, 2003, pp. 105-192 (129-140); M. GÓMEZ-FERRER, «Las bóvedas tabicadas en la arquitectura valenciana durante los siglos XIV, XV y XVI», dins E. MIRA i A. ZARAGOZÁ, Una arquitectura gótica mediterránea..., II, pp. 133-156. 20 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 34. f. 15v.

176 sagristans de Sant Jaume21, el Consell de la ciutat va acordar que els procuradors, juntament amb 12 prohoms, decidissin si s’havia de donar alguna ajuda per a sufragar aquestes obres, que aquell dia acumulaven un deute que superava les 30 lliures22. La documentació transparenta el fet que en aquest moment els procuradors i prohoms no van decidir res concret i, d’aquesta manera, davant les noves peticions dels sagristans i parroquians de Sant Jaume, hi va haver una nova resolució el dia 15 de febrer de l’any següent, 1431, en què es va acordar que es donessin 10 fl orins a l’obra del nou campanar23. El dia 5 d’abril es pagaven 5 lliures i 10 sous a Jaume Avella, sagristà de l’església de Sant Jaume, com a contribució municipal a aquesta obra, però aquests diners van passar directament a mans de Jaume Baldira, obrer de la catedral, puix que li eren deguts per unes pedres de la Seu que s’havien emprat en la construcció de l’esmentat campanar24. Els documents no són prou explícits per a poder discernir amb seguretat si es tractava de pedres de l’edifi ci romànic, que havia començat a enderrocar-se l’any 142825, o si, per contra, es tractava de pedres tallades a les pedreres de la Ribera d’Ebre per a la nova fàbrica catedralícia. Malgrat que la lògica ens hauria de fer decantar vers la primera resposta, el fet és que existeixen notícies sobre la venda de pedres de la Seu abans que es comencés a enderrocar l’edifi ci del segle XII. Així, per exemple, consta que l’any 1418 Jaume Baldira va lliurar als administradors de les obres de la Cort del Veguer, que dirigien Guillem Çaera i Ramon Domènech, vint pedres de motlle, a raó de VII sous la pedra, i quinze pedres de fi l, a raó de 2 sous, 6 diners cadascuna26. En conseqüència, és probable que es tractés de pedres tallades per a la catedral gòtica.

Durant l’any 1438 la documentació registra nous problemes estructurals a l’edifi ci, el qual, malgrat les citades obres de la dècada de 1420, novament s’enderrocava. El 10 de juny de 1438 es va decidir que els procuradors, amb alguns prohoms, prenguessin una decissió sobre allò que la ciutat havia de fer o donar27, i el 15 de juliol va acordar-se que fossin donats 15 fl orins a les obres de reconstrucció28. La situació, però, no va millorar durant la segona meitat del segle XV i així, ja durant el mes de maig de 1453, s’acordava que es donés una ajuda equivalent a 10 lliures per a unes obres, probablement a l’església de Sant Jaume29. És, però, a la darrera dècada del segle quan apareixen més referències de les difi cultats de l’església: probablement el febrer de 1491 els

21 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Registre 3844 (paper). 22 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 35. f. 43r. 23 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 35 (2n lligall). f. 47v. 24 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 60. f. 82v. 25 V. ALMUNI, L’obra de la Seu de Tortosa (1345-1441), Tortosa, 1991, p. 71. 26 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre d’obres públiques, 3 (3r lligall), f. 22r. 27 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 39. f. 8r. 28 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 39. f. 9v. 29 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 47. f. 65r.

177 sagristans i parroquians de Sant Jaume van demanar al Consell de la ciutat una ràpida intervenció que impedís l’enderrocament de l’edifi ci, greument malmès a causa de les avingudes de l’Ebre30. El dia 26 d’aquest mes el Consell acordà que els procuradors es fessin càrrec de la qüestió31, i el 26 de març es decidia que es refés l’enderroc mitjançant deenes32, paraula problemàtica perquè a voltes es refereix a una forma de recaptar impostos i a voltes a grups de 10 persones encarregades de fer un servei públic; en aquest cas, segurament és aquesta segona accepció la correcta. L’església, però, tornava a estar en perill de caure el 19 de juliol de 149433 i és que, de fet, aquestes denes no van actuar a Sant Jaume fi ns passat el 24 d’abril de 1497, ja que abans estaven treballant a les obres de la Seu34. La seua activitat, que també va dedicar-se a fortifi car aquella a la part del riu Ebre, qui s’és molt atançat a la dita sglésia, sembla que no va tenir gaire èxit, ja que el mes de maig de 1499 novament trobem notícies que ens parlen de perill d’enderroc35.

3.2. El mur per aturar el riu

Com ja hem comentat, la causa de tots aquests problemes estructurals, a banda del terreny en què era construïda, van ser sobretot les avingudes de l’Ebre, que periòdicament enderrocaven el mur de la ciutat construït entre allò que la historiograﬁ a acostuma a anomenar la Cortadura i la Torre del Rech. Aquest mur, juntament amb les peixeres, estructures senzilles de pedra i fusta, havia de domesticar el riu i evitar o, si més no, pal·liar els efectes devastadors de les riuades.

Signiﬁ cativament, la primera notícia que les grans sèries de documentació municipal aporten sobre l’església de Sant Jaume es refereix a aquesta problemàtica. Així, el dia 17 d’octubre de l’any 1372 el Consell municipal de Tortosa proveïa que es donessin 10 lliures a les obres del mur de l’abadia de l’esmentada església36. Dos anys després, vers el 4 de maig de 1374, s’acordava la construcció d’una escala d’argamassa al mur del costat del riu, darrere l’abadia de l’església de Sant Jaume37.

Més interessant és el fet que l’11 de març de 1412 es realitzés un pagament de 44 lliures a Pere Plana, rector d’aquesta església, per preu de la quantitat que havia esmerçat en la reconstrucció del mur que hi havia davant l’esmentada

30 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Registre 4175 (paper). 31 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 64. f. 7r. 32 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 64. f. 9v. 33 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 65. f. 41r. 34 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 65. f. 87r. 35 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Registre 655 (paper). 36 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 10. f. 23v. 37 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 10. f. 165r.

178 abadia de Sant Jaume, el qual havia patit greus desperfectes com a conseqüència d’una riuada. Aquest pagament va realitzar-se després d’un peritatge que havien dut a terme el mestre de la catedral, càrrec que en aquell moment segurament ocupava Pasqual de Xulbi38, i Ramon Domènech, un mestre de cases molt actiu a la ciutat durant les primeres dècades del segle XV39. El fet que el rector de la parròquia, en aquell moment Pere Plana, es fes càrrec de les obres del mur de davant de l’església abans que el municipi, que era el responsable directe de la conservació de les muralles, decidís fi nançar aquesta intervenció, em sembla molt signifi catiu en el sentit de relacionar avingudes de l’Ebre i problemes estructurals de l’edifi ci.

Les mateixes obres hagueren de dur-se a terme durant el mes de novembre de 1460, quan Joan de la Cova, un mestre de gran activitat a la ciutat en aquell moment, s’encarregà de reparar el mur, tocant al riu, en el tram que transcorria davant les esglésies de Sant Jaume i Sant Nicolau. Amb aquest mestre treballaren el seu mosso, Joan Marí, Gabriel Gil, en Serra, del Pinell, Domingo Pasqual i Pocolull. L’obra, com demostren uns fulls de comptes que s’han conservat, va ser de tàpia i argamassa40.

Com hem vist abans, a inicis de l’any 1491 els majorals, sagristans i parroquians de l’església de Sant Jaume demanaren al Consell municipal una ràpida intervenció per a evitar l’enderrocament del temple, que havia quedat greument malmès a causa de les fortes avingudes del riu Ebre, les quals havien enderrocat el mur i el pas que hi havia davant l’església41. La situació es va repetir, com hem vist, vers el 1497 i durant el mes de maig de 1499, quan Joan Pinyol i Guillem Muret, sagristans de la parròquia de Sant Jaume, demanaren la refecció del mur tocant a l’església, per la banda del riu, ja que estava en un estat ruïnós. En la seua resposta el municipi assegurava que, superats certs problemes de competències, es prendrien les mesures oportunes per evitar la ruïna del mur i de l’església de Sant Jaume42. Així les coses, consta que a l’abril de l’any 1500 els mestres Pere Daroca –de la família de l’abat de Benifassà- i Pere Cartiano –oriünd de Gandesa i deixeble del destacat Antoni Taix- inspeccionaren la muralla que havia estat feta davant del riu, a l’encontre de la sglésia del benaventurat Senct Jaume43. Però l’esmentada reconstrucció

38 Cfr. J. MATAMOROS, La catedral de Tortosa, Tortosa, 1932, p. 68; V. ALMUNI, «La catedral de Tortosa», dins L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura, I. Catedrals, monestirs i altres ediﬁ cis religiosos, 1, Barcelona, 2002, pp. 325-345. 39 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 48. p. CLXXVI. 40 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 81. f. LXXXVv; AHCTE. Fons de l’Ajunta- ment de Tortosa. Llibre de Clavaria, 81. Document solt 7; AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 49. f. 45v. 41 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Registre 4175 (paper). 42 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Registre 655 (paper). 43 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 103 (3r lligall). p. 37.

179 total de l’església en època moderna, a banda d’altres raons (l’incendi abans citat), va haver d’estar propiciada per uns problemes estructurals lligats al terreny fl uvial, al mur i a les avingudes de l’Ebre que no van deixar d’afectar el sector fi ns que, primer, va començar a guanyar-se-li terreny al riu amb la construcció de l’escorxador municipal, a inicis del segle XX, i, sobretot, fi ns que no va començar-se a controlar-lo mitjançant embassaments, ja a la segona meitat de l’esmentat segle. L’església de Sant Jaume, malauradament, no existia en aquest darrer moment.

3.2. Elements per a possibilitar-hi el culte

A banda de la col·laboració en les obres de l’església i, sobretot, en la protecció del temple de les avingudes del riu, que és en allò en què el municipi va esmerçar més temps i més recursos en relació a Sant Jaume, val a dir que els diners de la institució municipal també serviren per a fer possible el culte diví en aquesta parròquia de la ciutat.

La primera referència en aquest sentit la trobem el 8 d’abril de 1382, quan es registra un pagament efectuat a Domingo Valls per haver pintat dos brandons menuts, amb senyals de la ciutat, per a aquesta parròquia44.

També hi ha notícia que uns anys després, l’1 de juny de l’any 1395, el Consell va decidir que es donessin tants cairats de la fusta de la ciutat com als procuradors i a altres prohoms semblés adient per a l’obra dels bancs de l’església45.

Posteriorment, l’abril de l’any 1421, i en paral·lel a les obres d’una nova arcada –tram de nau– que també van rebre el suport del municipi, el Consell va decidir que es donessin 10 ﬂ orins com a col·laboració en el pagament del nou retaule de l’església, que havia estat pintat recentment46.

Finalment, se sap que entre el febrer i l’abril de 1439 va acordar-se que es donés a la parròquia de Sant Jaume una subvenció de 10 ﬂ orins per a la construcció d’una creu d’argenteria, dels 200 ﬂ orins que es calculava que

44 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 18. p. CLXXVII. 45 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 22. f. 8v. 46 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 31(1r lligall). f. 38v. És lògic pensar que aquesta sigui una de les darreres obres, si no la darrera, que sortiren del taller de Pere Lembrí, que va morir a Tortosa entre el 3 i el 15 de maig de 1421, ja que sembla que era el seu el taller de pintura més potent de la ciutat en aquest moment (cfr. A. JOSÉ, «Morella centro de pintura. Siglos XIV y XV», dins La memòria daurada. Obradors de Morella. s. XIII-XVI (catàleg de l’exposició), Castelló de la Plana, 2003, pp. 141-174; Una memoria concreta, Pere Lembrí, pintor de Morella y Tortosa (1399-1421) (catàleg de l’exposició), Castelló de la Plana, 2004), malgrat que potser hi havia altres pintors amb capacitat per a pintar retaules.

180 costaria47. Gràcies a documentació aliena a l’activitat del municipi sabem que aquesta creu van fabricar-la els argenters tortosins Gabriel Jaquers i Bartomeu Blanch, que el dia 18 de gener de l’any 1441 reconeixien a Bartomeu Olzina, Antoni Torrabeces i Bernat Egidi, sagristans de Sant Jaume, haver rebut 137 lliures i 16 sous per la factura d’una creu d’argent daurada48.

4. Conclusió

Podem tenir present la fàbrica d’aquesta creu d’argenteria per extreure una conclusió sobre la contribució del municipi als arranjaments i al manteniment de l’església de Sant Jaume. Aquesta conclusió no pot fer altra cosa que dir- nos que la contribució municipal va ser mínima: en el cas de la creu, del 5% del total del cost calculat.

És cert que la ciutat va col·laborar moltes vegades amb les necessitats de la parròquia (ja fossin constructives, ja fossin litúrgiques), però tan cert com això és que només va actuar d’una forma realment apreciable –i no sempre amb la celeritat i determinació que el rector i els parroquians de Sant Jaume haurien desitjat- quan del que es tractava era de reparar el mur que hi havia davant l’abadia de l’església, el qual, a banda d’una funció militar, en tenia una altra de també defensiva però no militar: defensar la ciutat de les crescudes del riu.

5. Documents

1372, octubre, 17. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa proveeix que es donin 10 lliures barceloneses com a contribució a les obres d’una paret de l’abadia de l’església de Sant Jaume, a tocar del riu.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 10. f. 23v.

Item, fon provehit que sien donades, per amor de Déu, a la obra que de present se fa en una paret vers lo rech, en la abadia de la sgleya parroquial de Sent Jacme, deu lliures barchinoneses; les quals sien donades als honrats en Ramon Pinyol e49 a·n Guillem Pinyol, e per aquells en les dites obres convertides e distribuïdes.

47 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 39. f. 32v-33r, 39v. 48 ACTo. Pere de Camps, 18b. s/f. 49 Segueix per, ratllat.

181 2

1374, febrer, 5. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa decideix pagar allò que ha costat de més tallar i transportar certa fusta a les obres de l’església de Sant Jaume, respecte al preu que hauria costat si hagués estat treta de la devesa del Port.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 10. f. 119v.

Item, fon provehit que ço que costaran tres dotzenes de cayrats e sis50 ﬁ les, de tallar e portar, per obs de la obra de la sgléya parroquial de Sant Jacme, en altre loch més que no costaren en la devesa del Port, que sia pagat lo plus dels béns de la dita ciutat.

1374, maig, 4. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa decideix que es faci una escala d’argamassa al costat del riu, darrere l’abadia de l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 10. f. 165r.

Item, fon provehit que sia feta una escala de argamassa ribarech, detràs la abadia de la esgleya parroquial de Sant Jacme, a coneguda dels honrats procuradors de la dita ciutat.

1380, setembre, 24. Tortosa.

Pagament de 50 sous que la ciutat de Tortosa fa a les obres d’un pati que hi ha davant l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 17. p. CCXVI.

Item, donà, de volentat del dit honrat en Matheu del Camí, procurador, a l’honrat en Guillem Pinyol, procurador dessús dit, en ajuda de la obra que fon feta en lo pati davant la sglésia parroquial de Sant Jacme, vers lo alberch del dit en Guillem, cinquanta sòlidos. ---- II ll X s.

50 Segueix dotzenes, ratllat.

182 5

1382, abril, 8. Tortosa.

Pagament del municipi de Tortosa a Domingo Valls per la pintura de 2 brandons per a la parròquia de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 18. p. CLXXVII.

1395, juny, 1. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa decideix que siguin donats tants cairats com als procuradors i altres prohoms de la ciutat semblarà adient en ajuda de l’obra dels bancs de l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 22. f. 8v.

Dels banchs demanats per la església de Sant Jacme. Item, hoyda la supplicació posada per los sacristans de la parròquia de Sant Jacme, dels banchs en la lur església de Sant Jacme, fon provehit que sia regoneguts per los honrats procuradors e alguns prohòmens así ajustadors, e que·ls sia donada en ajuda de la dita obra aytants cayrats com als dits honrats procuradors e prohòmens serà ben vist.

1404, maig, 17. Tortosa.

Donació graciosa d’11 sous que la ciutat de Tortosa fa a una obra a Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 41. p. CCLXXVII.

Item, donà a·n Pere de Rius, en ajuda de l’obra de Sant Jacme. ---- ll XI s.

1412, març, 11. Tortosa.

Pagament de 44 lliures que la ciutat de Tortosa fa, després d’un peritatge del mestre de la Seu (Pasqual de Xulbi?) i Ramon Domènech, a Pere Plana, rector de l’església

183 de Sant Jaume, per preu de la quantitat que l’esmentat Plana havia avançat en la reconstrucció del mur que hi havia davant l’abadia de Sant Jaume, que havia estat enderrocat pel riu.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 48. p. CLXXVI.

Item, donà divenres, a XI dies del dit51 mes de març, a l’honorable en Pere Plana, rector de la església de parrochial de Sant Jacme, per vigor de una provisió feta en Consell cridat dimarts prop passat52, vuytanta fl orins d’or d’Aragó, en esmena e pagua del mur qui és ribarrech davant la abbadia de la dita esgleya, lo qual lo dit rector, de sos pròpries diners, aprés lo rech lo havia derroquat, obrà; et jatsia los maestres a qui la dita tatxació, ab sagrament, fonch comanada, qui foren lo maestre de la Seu e en Ramon Domènech, lo haguessen tatxat C fl orins, emperò per rever de la ciutat e dels honorables procuradors, qui ne pregaren lexa, o per los dits LXXX fl orins, los quals confessa haver haüts e reebuts en presència de mi, Jacme dez Pont, notari, d’en Pere Correguo, e d’en Bernat Felip. ---- XXXXIIII ll.

1421, abril, 19. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa decideix donar 12 cairats i 10 ﬂ orins com a contribució a la reconstrucció d’una arcada de l’església de Sant Jaume, i 10 ﬂ orins com a ajuda al pagament del nou retaule que s’ha pintat per a la mateixa església.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 31(1r lligall). f. 38v.

De la ajuda demanada al retaule de Sent Jacme e a la obra de la església. Item, a la suplicació posada per part del rector e parroquians de la església de Sent Jacme de la dita ciutat, demanant ajuda a reffer una arcada de la dita església, qui·s decau, e al retaule, qui si és fet de nou, fonch provehit que sien donats a la dita obra, de la fusta de la ciutat, una dotzena de cayrats e deu ﬂ orins, e altres deu ﬂ orins en ajuda de pagar lo dit retaule, e que tot açò sia pres en compte al clavari.

1421, maig, 27. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa, ultra l’ajuda ja donada en la construcció de la nova arcada de l’església de Sant Jaume (cfr. document 9), que s’ha de fer de rajola, acorda contribuir-hi novament amb la donació de 6 ﬁ les de la fusta de la ciutat. 51 dit, interlineat. 52 Segueix en, ratllat.

184 AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 31 (2n lligall). f. 15r.

A n·açò qui és stat demanat per los parroquians de la parròquia de Sent Jacme per53 a adob de la dita església. Item, sobre ço qui és stat demanat per los parroquians de la parròquia de Sent Jacme de la dita ciutat, demanant54 que·ls fos feta ajuda en reffer e reparar una arcada de la església, qui·n ve tota, com la vullen fer de [volta] de rajola, per tal que sia [perpetual], [no] contrastant la ajuda que ja los seria stada feta, ffonch provehit que en ajuda de reffer la dita arcada55, de la fusta de la ciutat los sien donades VI ﬁ les.

1421, juliol, 28. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa acorda que siguin donats a l’obra de l’església de Sant Jaume quaranta ﬂ orins.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 31 (2n lligall). f. 18v.

De donar a la obra de la església de Sent Jacme. Item, fonch provehit que, dels béns de la universitat, sien donats a la obra de la església de mossèn Sent Jacme de la dita ciutat, quaranta ﬂ orins, e sien preses en compte al clavari. 12

1429, gener, 3. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa decideix donar 6 cairats, 6 ﬁ les i 10 caﬁ ssos de calç a les obres de reparació de l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 34. f. 15v.

De la fusta e calç per a la església de Sent Jacme. E, primerament, a la suplicació posada en lo present consell per los parroquians de la església de Sent Jacme de la dita ciutat, demanat en [refecció] de la dita església VI cayrats e VI ﬁ les e X cafﬁ ços de calx; fonch provehit que allò los sia donat per adobar la dita esgléya.

53 Segueix a la, ratllat. 54 Segueix ajuda, ratllat. 55 Segueix bé, ratllat.

185 13

1430, abril, 22. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa acorda que els procuradors i 12 prohoms de la ciutat vegin si s’ha de donar alguna ajuda als parroquians de l’església de Sant Jaume, que deuen més de 30 lliures a causa de la construcció d’un nou campanar.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 35. f. 43r.

De la suplicació possada56 per los parroquians de la parròquia de Sent Jacme. Item, a la suplicació possada per los parroquians de la parròquia de mossèn Sent Jacme, demanant certa ajuda per rahon del campanar, qui ha haüt a ffer a la dita església, com hi deguen més de trenta lliures, ffonch provehit que açò sia remès als dits honorables procuradors e XII prohòmens, volent lo present Consell que tot ço e quant per los dits honorables procuradors e XII prohòmens serà determenat, que allò sia fet e complit, e que si res serà determenat que sia donat, que sia pagat dels béns de la universitat e sia pres en compte al clavari.

[circa 1431, febrer]. Tortosa. Els sagristans de l’església de Sant Jaume de Tortosa demanen, per segona vegada, la col·laboració de la ciutat en el pagament del deute que tenen a causa de la construcció d’una campana i un campanar nous que s’han fet a l’esmentada església o que, com a mínim, es paguin les pedres que per tal de fer aquesta obra han pres de la construcció de la catedral.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Registre 3844 (paper).

Com los segristans de la sglésia de Sent Jacme hajen ja altra vegada la honorable saviesa de vosaltres, honorables senyors de57 procuradors, e de vostre honorable Consell, consultada58, fos de vostra mercè de haver la dita sglésia e parròquia per recomanada en fer-la59 alguna ajuda, com sia molt endeutada per rahó de la campana, e ara per lo campanar o pilàs que li han agut a fer, lo qual deute puja més de huytanta lliures, e prop de cent; per tant [redohma] vos-ho a memòria, vos sopliquem altra vegada de haver-la recomanada en fer-li tal ajuda, com ells conﬁ en de vostres honorables savieses e de vostre honorable Consell, jatqe sia la cosa pública e sia tenguda de justícia fer-los ajuda bona e congruent e adoptar de la sglésia. Emperò, encara vos ho

56 da, interlineat. 57 senyors de, interlineat. 58 consultada, interlineat. 59 Segueix fer, ratllat.

186 reputaran a gran mercè60, altissimus etcatera. O almenys vos plàcia pagar les pedres que han preses de la obra de la Seu.

1431, febrer, 15. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa, atenent a la provisió del 22 d’abril de 1430 i a les noves peticions dels sagristans i parroquians de l’església de Sant Jaume, decideix donar 10 ﬂ orins dels béns de la universitat perquè sigui pagat el nou campanar, o part del nou campanar, de l’esmentada església.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 35 (2n lligall). f. 47v.

De la església de Sent Jacme. Com sia stat suplicat per part dels parroquians de la parròquia de Sent Jacme, que·ls fos feta qualque ajuda en lo que devien per rahó del campanar que allí era stat fet. Segons se monstrà en61 hun consell tengut en la sala, dalt, de la ciutat, a XXII de abril, any 1430, per lo qual consell fos stat remès a determenació dels honorables procuradors e XII prohòmens, e huna e moltes vegades sia açò stat proposat62 axí en los consells63 tenguts com en los parlaments, e·s sia dilatat per occupacions de altres negocis, e per ço ara, vista la gran necessitat64 de la ajuda faedora, qui s’ha a ffer en pagar lo qui és digut per rahon del dit campanar, ffonch provehit per los dits honorables procuradors e prohòmens, en virtut del poder en la dita provissió a ells donat, que·ls sien donats, dels béns de la universitat, en ajuda de pagar lo dit65 campanar66, o part de aquell, deu ﬂ orins, e sien67 preses en compte al clavari68.

60 Segueix un espai en blanc. 61 Segueix h, ratllat. 62 Segueix e, ratllat. 63 Segueix e, ratllat. 64 Segueix qui, ratllat. 65 Segueix campar, ratllat. 66 campanar, interlineat. 67 Segueix present, ratllat. 68 En el marge esquerre: foren pagats per lo clavari a·n Jacme Avella.

187 16

1431, abril, 5. Tortosa.

Pagament de 5 lliures i 10 sous a Jaume Avella, sagristà de l’església de Sant Jaume, com a contribució municipal a l’obra del campanar de l’esmentada església. Aquesta quantitat passa directament a mans de Jaume Baldira, obrer de la catedral, puix que li era deguda per les pedres de la Seu que s’empraren en la construcció del campanar de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 60. f. 82v.

Item, donà a V de abril, en virtut de un parlament tengut en la sala de la ciutat a XV de ffebrer any MCCCCXXXI, devallant de una provisió de Consell tengut a XXII de abril de l’any passat, a·n Jacme Avella, axí com a sagristà de la sglésia de Sent Jacme de la dita ciutat, per ops de la obra de la dita església69 e dels campanar, deu fﬂ orins, los quals confessa haver haüts e reebuts en presència de mi, Ffrancesch Goda, notari, d’en [Turibio] Periç e d’en Thomàs Pastor, los quals X ﬂ orins reebé mossèn Jacme Baldira, obrer de la Seu, com li fossen deguts per pedres qui d’ell havien reebudes per ops del dit capanar70. ---- V ll X s.

1438, juny, 10. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa acorda que els procuradors, juntament amb alguns prohoms, decideixin si s’ha de donar alguna subvenció a la reconstrucció de l’església de Sant Jaume, que s’enderroca.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 39. f. 8r.

De la església de Sent Jacme. A la suplicació de mossèn Sent Jacme, demanant ajuda a la obra de la església, qui s’enderroca, fonch provehit que açò sia remès a davall, als honorables procuradors ab alguns prohòmens, e vist per aquells, que y sia fet ço que·lls apparrà, e si res serà donat ops de la dita obra, que allò sia pres en compte al clavari.

69 Segueix deu ﬂ orins, ratllat. 70 Per campanar.

188 18

1438, juliol, 15. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa, un cop estudiada la qüestió pels procuradors i diversos prohoms, decideix que siguin donats 15 ﬂ orins a les obres de l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 39. f. 9v.

De la obra de Sent Jacme. Vista una provisió del Consel feta a X de juny prop passat, sobre la gràcia71 o ajuda qui·s demana72 a la obra de la església de Sent Jacme, en la qual era stat provehit que fos remès als honorables procuradors e a prohòmens, ha vista la dita obra, e sabut lo cost de aquella, fonch provehit e deliberat que dels béns de la universitat sien donats en ajuda de la dita obra quinze ﬂ orins, e sien preses en compte al clavari.

1439, febrer, 27. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa acorda remetre als procuradors i a alguns prohoms diverses qüestions plantejades en el capítol, entre altres la petició d’ajuda econòmica per a la construcció d’una creu per a l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 39. f. 32v-33r.

Item, a suplicació posada per mossèn lo rector de Sent Jachme e per los parroquians de la parròquia, demanant subvencions e ajuda a una creu que fan a la dita sglésia. Item, a la suplicació posada per mossèn lo prior de Nostra Dona del Temple, demanant dues dotzenes de cayrats per obs de reparació de la dita sglésia. Item, a la suplicació posada per los majordòmens de la almoyna de Sent Miquel, demenant ajuda e subvenció a obs de la capella que fan novament. [...] ||f. 33r Ffonch provehit que totes les suplicacions damunt dites sien remeses a davall als honorables procuradors e73 ab alguns prohòmens per ells elegidors, volent lo present Consell que tot ço e quant sobre les dites suplicacions per ells serà fet, que allò sia seguit e complit, e si res hi serà donat o bestret, que allò sia pagat dels béns de la universitat e pres en compte al clavari. 71 Segueix demanada, ratllat. 72 qui·s demana, interlineat. 73 Segueix als, ratllat.

189 20

1439, abril, 21. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa acorda que es donin 10 ﬂ orins per a la fabricació d’una creu per a l’església de Sant Jaume, dels aproximadament 200 que aquesta costarà.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 39. f. 39v.

De la creu de Sent Jachme. Vista la suplicació posada per mossèn lo rector e parroquians de la parròquia de Sent Jachme, continent que·ls fos feta ajuda a una creu que fan, que costarà entorn doents ﬂ orins, fonch provehit que dels béns de la universitat los sien donats, en ajuda de la dita creu, X ﬂ orins, e sien preses en compte al clavari.

1441, gener, 18. Tortosa.

Gabriel Jaquers i Bartomeu Blanch, argenters, ciutadans de Tortosa, reconeixen a Gabriel Olzina, Antoni Torrabeces i Bernat Egidi, sagristans de l’església de Sant Jaume en l’any present, que han rebut 137 lliures i 16 sous de moneda barcelonesa per la factura d’una creu d’argent daurat.

Arxiu Capitular de Tortosa (ACTo). Pere de Camps, 18b. s/f.

1453, maig, 5. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa decideix que sigui feta alguna ajuda, equivalent a 10 lliures, a una obra que es fa a o prop l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 47. f. 65r.

Sobre la proposició feyta que fos feyta qualque ajuda o subvenció a la obra de mossènyer Sent Jacme, fon provehit que li sia donat qualque deute vell de suma de deu lliures a la dita obra.

190 23

[circa 1460, novembre, 17 24]. Tortosa

Compte de les despeses de l’obra realitzada pel mestre Joan de la Cova al mur, tocant el riu, davant les esglésies de Sant Jaume i sant Nicolau.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 81. Document solt 7.

Aquesta és la obra que yo, Johan de la Cova, e feta de74 [dare] Sent Gaume de e Sent Nicolau. Item, primerament, XXXX càrregues de arena, que comprí de [Harel], a raó de dos dinés la càrregua. ---- ll VI s VIII. Item més, me comprí altres XXXX de Vergue, a raó de tres dinés la càrregua. - - -- ll X s. Item més, e comprat cinch caﬁ ços de calç [d’en] Johan de la Cova, a raó de quatre sous lo cafís. ---- ll XXXVI s. Item, de tirar la calç, a raó de VI dinés lo cafís. ---- ll III75 VI. Item, comprí d’en Cerveló, X cabaços, a raó de VII lo parel. ---- ll II s XI. Item, costaren les tapieres de loguer, per dos dies. ---- ll II s. Item, huna portadora per VIII dies. ---- I s76. Suma. ---- III ll II s I77. || Item, diluns, començam a hobrar a XVII del mes de noembre. Item, primerament lo maestre. ---- ll III s VI78. Item, Johan Marí. ---- ll II s. Item, Gabriel Gil. ---- ll II s.

Item, dimast79 aprés, lo maestre. ---- ll III s VI80. Item, Johan Marí. ---- ll II s. Item, Gabriel Gil. ---- ll II s.

Item, dimecres aprés, lo maestre. ---- ll III s VI81. Item, Johan Marí. ---- ll II s. Item, Gabriel Gil. ---- ll II s.

74 Segueix de, ratllat. 75 III, interlineat. Abans IIII, ratllat. 76 Segueix IIII, ratllat. 77 Abans Suma tot III lliures III sous V, ratllat. 78 III s VI, interlineat. Abans IIII s, ratllat. 79 Per dimarts. 80 III s VI, interlineat. Abans IIII s, ratllat. 81 III s VI, interlineat. Abans IIII s, ratllat.

191 Item lo moço del maestre. ---- ll I s II82.

Item, divendres aprés, que tapiava lo maestre. ---- ll III s VI83. Item, lo seu moço. ---- ll I s II84. Suma. ---- I ll XIII s X. ||

Item, en Pocolul, que tapià. ---- ll III s. Item, en Johan Marí, que tapià. ---- ll III s. Item, Gabriel Gil. ---- ll I s. Item, en Sera, del Pinel. ---- ll II s. Item, Domingo Pasqual. ---- ll II s.

Item, disabte aprés, lo maestre. ---- ll III s VI85. Item, lo seu moço. ---- ll I s II86. Item, en Pocolul. ---- ll III s. Item, Johan Marí. ---- ll III s. Item, Gabriel Gil. ---- ll II s. Item, en Domingo Pasqual. ---- ll II s.

Item, diluns, a XXIIII de noembre. Item, lo maestre. ---- ll III s VI87. Item, lo seu moço. ---- ll I s II88. Item, Domingo Pasqual. ---- ll II s.

Item, dimast89 aprés, lo maestre. ---- ll III s VI90. Item, lo seu moço. ---- ll I s II91. Item, Domingo Pasqual. ---- ll II s. Suma. ---- II ll s92. ||

Item més, e hobrat a la Escorgeria [...]

82 Abans VI, ratllat. 83 III s VI, interlineat. Abans IIII s, ratllat. 84 Abans VI, ratllat. 85 III s VI, interlineat. Abans IIII s, ratllat. 86 Abans VI, ratllat. 87 III s VI, interlineat. Abans IIII s, ratllat. 88 Abans VI, ratllat. 89 Per dimarts. 90 III s VI, interlineat. Abans IIII s, ratllat. 91 Abans VI, ratllat. 92 Abans Suma tot III ll XVIIII s VI.

192 24

1460, desembre, 11. Tortosa.

Pagament al mestre Joan de la Cova per obres realitzades al mur, tocant al riu, que està davant les esglésies de Sant Jaume i Sant Nicolau.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 81. f. LXXXVv.

Item, lo dit dia, donà a·n Johan de la Cova, obrer de vila, per obrar l’enfront del riu, qui stà prop Sent Jacme e Sent Nicholau, los quals eren enderrocats, set lliures, X sous, XI, les quals eren stades despeses entre93 manobra e jornals, e confesa’ls a mi, notari, haver rebuts. És lo compte en cubertes. ---- VII ll X s XI.

1460, desembre, 18. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa decideix que siguin pagades dels béns de la universitat les obres que Francesc Bas ha dut a terme a l’estudi i també aquelles que Joan de la Cova ha fetes al mur davant l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 49. f. 45v.

Item més, fonch provehit e delliberat que certes obres que94 eren stades fetes de ordinació dels honorables procuradors en l’estudi, per en Ffrancesch Bas, e en hun mur o enfront del riu, al costat de la sglésia de Sent Jacme, per en Johan de la Cova, que sien pagades dels béns de la universitat e preses en compte al clavari o receptor. 26

1477, novembre, 28. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa decideix defensar la parròquia de Sant Jaume front a l’agressió soferta per part del batlle de la ciutat, que ha mogut una llosa d’una sepultura del cementiri d’aquesta església.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 59. f. 25r.

Sobre la vexació se dóna per lo batle de la dita ciutat als de la parròquia de Sent Jacme,

93 Segueix calç, ratllat. 94 que, interlineat.

193 per causa de certa losa o pedra és stada moguda, segons se diu, de cert moniment o95 sepultura que té en Fferrer Macip, en la sglésia o fosar de Sent Jacme, les quals coses no·s pertanyen a son ofﬁ ci, ffonch provehit e delliberat que per part de la dita ciutat sien deffesos los de la dita parròquia de Sent Jacme, per los medis de justícia, segons que per los honorables assesors de la dita ciutat serà vist per dret e96 justícia ésser fahedor, e·ls sia feta tota cara que de dret e justícia fer se dega.

[circa 1491, febrer]. Tortosa.

Els majorals, sagristans i parroquians de l’església de Sant Jaume de Tortosa demanen al Consell de la ciutat una ràpida intervenció per a evitar l’enderrocament de l’esmentada església, que ha quedat greument malmesa a causa de les fortes avingudes del riu Ebre, que han enderrocat el mur i el pas que hi havia davant l’església.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Registre 4175 (paper).

Jesús. No ignoren les savieses vostres de vosaltres, magníﬁ chs procuradors e Consell de la ciutat de Tortosa, quant temps e dies són passats que la sglésia parrochial del benaventurat Sanct Jaume de la dita ciutat, la qual aprés la Seu catedral és tant principal sglésia, és stada e de present és posaada e constituÿda notòriament en tant grandíssima ruÿna e perill de total submersió e distruÿció de aquella, e de quischun dia perilla major per causa e rahó de la dirruyció en dies passats feta per lo riu de Ebro del pas qui junt era ab dita sglésia, en tant que si ab summa diligència e expeditament no y és degudament socorregut, no és dubte que en breus dies se spera indubitada dirruÿció e perdició de dita sglésia, lo que redundaria en tant gran deservey de la divina magestat e del culto divino de aquella, interès e dapnatge tant gran de la república de la dita ciutat, ciutadans e singulars de aquella, per tant, et als los majorals e segristans de la dita parròquia, supliquen lo més poden les magniﬁ cències e savieses vostres, que tota trigua, tarda e dilació postposades, ab summa diligència delliberen e porvehiscan que ab efecte la dita sglésia sia talment promptament socorreguda, que de la tant gran ruÿna e perill, en lo qual és posada e constituÿda, sia per vosaltres del tot preservada e liberada, e ultra que satisfareu al servey de la perfeta magestat divina, e augment e conservació del culto divinal, interès tant gran e bé de la cosa pública de la dita ciutat e singulars de aquella encara no res menys97 los dits majorals e segristans en nom e per part de la dita parròquia vos ho reputaran a gràcia special.

95 Segueix fos, ratllat. 96 dret e, interlineat. 97 Segueix encara, ratllat. 194 1491, febrer, 26. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa, davant la situació ruïnosa de l’església de Sant Jaume, acorda que els procuradors deicideixin què s’ha de fer al respecte.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 64. f. 7r.

Sobre la suplicació en presència del dit honorable Consell feta e o donada en scrits per part dels de la parròquia de Sent Jacme, signiﬁ cant la sglésia de dita parròquia star en gran perill de caure, com per la creixcuda feta per98 lo riu, tan gran, en aquests anys prop passats se enderrocà lo encontre o riba de dit riu ﬁ ns prop les parets de dita sglésia, la qual, sinó y és provehit, sens dubte la dita sglésia passa gran perill de enderrocar-se e caure, lo que serà gran dan e dampnatge de la dita cituat e de la dita parròquia, la qual suplicació fonch lesta per mi, Johan Aldana, notari, en presència del dit honorable Consell, la qual és en cubertes; ffonch per lo dit honorable Consell provehit e delliberat se treballe en totes maneres en adobar dit encontre de sglésia e traure de perill aquella, remettent e comettent99 totes e sengles coses dessús dites simil cum incidentibus et dependentibus als dits honorables procuradors, donant e atorgant a aquell tot plen poder e líbera faultat sobre dites coses.

1491, març, 26. Tortosa.

El prohoms de vintena de la ciutat de Tortosa decideixen que es refaci l’enderroc de Sant Jaume mitjançant deenes, i que, de la mateixa manera, es netegin les sèquies de Castellnou.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 64. f. 9v.

Sobre lo fet de l’enderoch que lo riu ha fet en la sglésia de Sent Jaume, vers lo riu, per lo qual se’n speren alguns dats. E axí mateix, en les aygües de Castellnou, de les quals se’n speren febres e altres inﬁ rmitats, segons que [...] ffonch provehit e deliberat per dits prohòmens de vintena que sien fetes deheenes per la ciutat, axí per reffer lo dit enderroch de sent Jaume com encara per traure les aygües de Castellnou, e fer netes les mares que a la ciutat toquen, fer netes, remetent-la segons los dits honorables procuradors, qui100 hagen càrrech de conferir ab los prohòmens de Sent Jaume e elegir aquelles persones e en dit segons los pareguen ésser aptes [...]

98 per, interlineat. 99 Segueix lo comodo, ratllat. 100 Segueix ah, ratllat.

195 30

1494, juliol, 19. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa acorda que les persones ja elegides anteriorment per trobar alguna solució a la situació de l’església de Sant Jaume, que està en perill d’enderroc a causa de les avingudes del riu, prenguin mesures juntament amb els procuradors i els assessors de la ciutat.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 65. f. 41r. AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 65. Document solt 11.

Sobre lo perill en què stà la sglésia parrochial de Sent Jacme, la qual la creixcuda del riu sotscava, e rompe la muralla la via del riu, e si no s·i proveix de101 qualque bon adob e reparació, si lo riu creix stà en perill de totalment enderrocar-se e perdre’s, lo que succehirà en grandíssim dan e congoixa del de la dita102 parròquia; ffonch per lo dit honorable Consell comesa e remesa dita negociació e obra a les dites persones ja per altre Consell prop tengut eletes e deputades, les quals coses vegen e regoneguen certa delliberació de Consell en dies passats sobre dites coses feta, e si dita delliberació bastarà per a reparar e fer la obra necessària per la conservació, sosteniment e indemnitat de dita sglésia, sia inseguida dita delliberació hon no les dites persones hi proveixquen en aquella millor manera que veuran e coneixeran, a ﬁ dita obra se façe, e sia obviat a dit perill, comettent e remettent dites coses a les dites persones ja eletes, ensemps ab los dits honorables procuradors e assessors, totes o la major part.

1497, abril, 24. Tortosa.

El Consell de la ciutat de Tortosa decideix que la dena que treballa cada dia a les obres de la Seu, en enderrocar l’obra vella i reblir els pilars amb argamassa, passi a treballar a l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Provisions, 65. f. 87r.

E més, fonch provehit e delliberat que donat compliment en lo enderrocar de la obra vella de la Seu, e reblir ﬁ ns en cara de terra los fonaments dels pilars fahedors ja senyalats de la dita obra vella ab argamassa, per la qual obra és stat offert a l’honorable Capítol una deheena de la ciutat per dia, ﬁ ns dita obra de enderrocar e reblir sia feta; de aquí avant passe tota la ciutat una volta a deheenes per la subvenció e ajuda a la

101 Segueix l, ratllat. 102 Segueix parp, ratllat.

196 obra de la sglésia del gloriós e benaventurat Sent Jacme necessària, e fortiﬁ car aquella a la part del riu de Ebre, qui s’és molt atançat a la dita sglésia, per la qual rahó aquella stà en gran perill de venir en total ruhina.

1499, maig, 11 15. Tortosa.

Requesta i protest presentats al Consell de la ciutat per Joan Pinyol i Guillem Muret, sagristans de la parròquia de Sant Jaume, en què demanen la refecció del mur tocant a l’església, per la banda del riu, que està en estat ruïnós, la qual cosa és perillosa per a l’església. El document conté la resposta del municipi, en què s’assegura que, superats certs problemes de competències, es prendran les mesures oportunes per evitar la ruïna del mur i de l’església de Sant Jaume.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Registre 655 (paper).

1500, abril, 11. Tortosa.

Pagament de 4 sous al mestre de cases Pere Daroca en concepte de la inspecció que tant ell com el mestre Pere Cartiano feren dels murs de l’entorn de l’església de Sant Jaume de Tortosa.

AHCTE. Fons de l’Ajuntament de Tortosa. Llibre de Clavaria, 103 (3r lligall). p. 37.

Item, disapte, a XI de abril any dessús dit, mestre Pere Daroqua, mestre de cases, per si propri e encara per mestre Cartiano, confessa haver rebut del dit mossèn Ffrancesch Oliver, altre de dits receptors, IIII sous, ço és, II per quiscun d’ells per los treballs de anar a veure e mirar la paret e o muralla fonch feta a l’encontre de la sglésia del benaventurat Sent Jaume, per lo honorable en Johan Bosch, arrendador de dita obra [...] ---- ll IIII s.

197 198

Situació de l’Església de Sant Jaume segons la còpia d’un plànol del 1642 (Gonzalez de Mendoza) (AHCTE) Miscel·lània

Recerca, 9 (2005) pàg. 201-236

La Diputació del General a les Terres de l’Ebre. La col·lecta ﬁ scal de Tortosa (1560-1599)

Miquel PÉREZ LATRE Arxiu Nacional de Catalunya

RESUM

El present article proposa una aproximació a l’estructura organitzativa de la Diputació del General de Catalunya, institució de la fi scalitat del país, a terres ebrenques. Farem l’anàlisi de la seva densa xarxa d’ofi cials damunt del terreny prenent com a base els elements més primaris de la seva estructura demogràfi ca, jurisdiccional i política. Les dades del fogatge de 1553 publicades per Josep Iglesies (1981) i les relatives a la distribució de les jurisdiccions senyorials incloses a l’obra del jurista Lluís de Peguera (publicada originalment el 1632 i en facsímil el 1974), complementen la rica informació que ens forneix la documentació de l’antiga Diputació del General dipositada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, relativa als cinquanta ofi cis estables existents a la demarcació en temps de Felip II, un gruix institucional només superat, fora de Barcelona, per les demarcacions de Lleida i Girona. Donarem notícia de l’evolució de la recaptació dels drets de la bolla de plom i segell de cera, de l’organització interna de la institució i de les característiques bàsiques del personal al seu servei, a partir de l’anàlisi de 128 nomenaments per als ofi cis amb salari i d’altres 116 dels dits mosquetes o guardes extraordinàries. Finalment, els sectors socials implicats en la gestió dels drets arrendats per la institució són retratats a través de l’estudi quantitatiu i qualitatiu dels arrendataris principals de la bolla de Tortosa, així com dels homes i societats mercantils que responien de la seva solvència com a fermancers o garantia subsidiària.

RESUMEN

El presente artículo propone una aproximación a la estructura organizativa de la Diputación del General de Cataluña, institución de la fi scalidad del país, en tierras del Ebro. Haremos el análisis de su densa red de ofi ciales sobre el terreno, tomando como base los elementos más primarios de su estructura demográfi ca, jurisdiccional y política. Los datos del empadronamiento de 1553 publicados por Josep Iglesies (1981) y los relativos a la distribución de las jurisdicciones señoriales incluidas en la obra del jurista Lluís de Peguera (publicada originalmente en 1632 y en facsímil en 1974), complementan la rica información de la cual nos abastece la documentación de la antigua Diputación del General depositada en el Arxiu de la Corona d’Aragó, relativa a los cincuenta ofi cios estables existentes en la demarcación en tiempos de Felipe II,

201 un grueso institucional sólo superado, fuera de Barcelona, por las demarcaciones de Lleida y Girona. Daremos noticia de la evolución de la recaudación de los derechos de la bolla de plomo y sello de cera, de la organización interna de la institución y de las características básicas del personal a su servicio, a partir del análisis de ciento veintiocho nombramientos para los oﬁ cios con salario y otros ciento dieciséis de los llamados mosquetes o guardias extraordinarios. Finalmente, los sectores sociales implicados en la gestión de los derechos arrendados por la institución son retratados a través del estudio cuantitativo y cualitativo de los arrendatarios principales de la bolla de Tortosa, así como de los hombres y sociedades mercantiles que respondían de su solvencia como ﬁ adores o garantía subsidiaria.

ABSTRACT

This article propose an approach to the organizing structure of the “Diputació del General” of Catalonia, an attorney-general’s offi ce of the country, near Ebre river. We will analyse its dense offi cials net over the land, taking as a base the most primary elements of its demographic, jurisdictional and political structure. The information about the census of 1553, published by Josep Iglesies (1981), and these relatives to the distribution of manor jurisdictions included in the work of the jurist Lluís de Peguera (originally published in 1632 and on facsimile edition in 1974), complete the rich information that offers the old “Diputació del General” documentation preserved at the Arxiu de la Corona d’Aragó, relative to the fi fty regular offi ces that existed in the demarcation in the time of Philip II, an institutional main part only surpassed, out of Barcelona, by the demarcations of Lleida and Girona. We will furnish news about the evolution of the lead and wash stamp bull rights collection, about the internal organization of the institution, and about the basic features of the staff at its service, from the analysis of 128 nominations for the wage-earning offi ces, and another 116 of so called mosquetes or extraordinary offi cers. Finally, the social sectors implicated in the management of the rights leased by the institution are portrayed by the quantitative and the qualitative study of the main tenants of the bull of Tortosa, as soon as of men and mercantile societies that were responsible of their solvency as guarantors or subsidiary guarantee.

202 La Col·lecta i Diputació local de Tortosa: territori, població i dependències senyorials

Amb una superfície de 3.191,5 km2, la col·lecta de Tortosa era la segona del país en extensió, superada només per la de Girona (3.746 km2) i ben per davant de les de Tremp i Pallars (2.754,8) i Lleida (2.349), que la seguien en superfície. Representava gairebé exactament un 9% del conjunt de les terres del Principat i els Comtats. Dins els límits de la col·lecta, s’hi podien comptar a mitjans del Cinc-cents seixanta-un llocs: agrupava la totalitat de les tres comarques catalanes actuals més meridionals, és a dir, la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià. A més, comprenia onze dels catorze municipis de la Ribera d’Ebre i altres dos, Pratdip i Vandellòs, de l’actual Baix Camp, integrat gairebé del tot a la col·lecta tarragonina.1

Al nord de la demarcació, la frontera amb les col·lectes de Lleida i Montblanc venia marcada pel curs del riu Ebre. La seva riba dreta formava part de la diputació local tortosina a excepció del terme de la Palma d’Ebre, lligat a la baronia de Flix per la seva dependència senyorial de la ciutat de Barcelona. A partir de Móra la Nova, la frontera del nord de la col·lecta abandonava el curs del riu per seguir una carena de petites serralades amb el Montalt i la Mola de Llaberia, a prop dels mil metres d’alçada, com a límits principals amb les terres de la col·lecta de Tarragona. Els colls Roig i de Balaguer, en canvi, constituïen estrets nexes d’unió amb les terres del nord ben a prop del mar. A l’est, la col·lecta tortosina arribava al mar en l’últim tram del litoral català. Al sud, les aigües de la Sénia la separaven de les terres del Regne de València, fi ns als Ports de Beseit, als límits sud-occidentals de la col·lecta. La frontera de ponent amb el Regne aragonès seguia gairebé exactament el curs del riu d’Algars fi ns al Matarranya i l’Ebre. De dalt a baix, la col·lecta es trobava més marcada que cap altra del país per un curs d’aigua, el de l’Ebre, des de Riba-roja, fi ns al Delta. Acompanyant el riu en el seu tram fi nal, un seguit de serralades li assenyalen el camí a banda i banda de la meitat nord de la col·lecta. A la dreta del seu curs, la de la Fatarella, de Cavalls i Pàndols. A l’esquerra la Serra del Boix, amb la Creu de Santos a 938 metres d’alçada. A ponent, la Terra Alta constituïa un hàbitat particular que es correspon prou exactament amb el nom de la comarca, a l’esquena de les serralades que acompanyen la riba dreta de l’Ebre.

Damunt aquest extensíssim territori marcat per la presència del riu, s’arrecerava una població que el recompte de 1553 ﬁ xà en 4.128 focs (ﬁ gura 1).2 Aquest

1 Vegeu la nòmina completa dels municipis actuals inclosos a la demarcació a La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II. Política, administració i territori, Editorial Afers, Catarroja/Barcelona, 2004, p. 250. 2 Josep IGLÉSIES, El fogatge de 1553, Fundació Vives i Casajuana, Barcelona, 1981, 2 vols. 496 i 580 p.

203 pes demogràfi c feia de la col·lecta tortosina la sisena del país, a l’alçada d’un grup de diputacions locals entre les quals es trobaven les de Perpinyà (4.380), Lleida (4.175) i Cervera (4.046). Restava lluny de la veïna col·lecta de Tarragona (5.183), mentre les dues més importants del país, les de Girona i Barcelona, gairebé triplicaven la seva població. La relació entre el territori i el poblament defi nits fi ns ara ens parla d’una col·lecta relativament buida a fi nals del segle XVI: amb una densitat d’1,3 focs/km2, la demarcació de Tortosa era la catorzena de vint-i-dues i es trobava netament per sota de la mitjana Catalana de 2 focs/km2 (i encara, cal refermar-ho, ben allunyada de la densitat de les altres col·lectes d’una població semblant). Tot i això, si hem de creure el testimoni d’Henrique Cock, membre del seguici durant el viatge reial als regnes de la Corona d’Aragó de 1585-1586, les principals poblacions de la col·lecta havien viscut un important creixement demogràfi c durant les dècades centrals del segle. Així, per al 1585, calculà 400 cases de veïns a Ulldecona, 300 a Móra d’Ebre, 200 a Flix i Xerta, i 150 al Pinell de Brai, xifres totes elles notablement superiors, com veurem, a les del fogatge del 1553. En el cas de Tortosa, sembla constatar-se un creixement irregular, amb un estancament entre 1515 i 1568, seguit d’un augment posterior.3 No hi ha dubte que encara forts condicionants malmenaven les possibilitats de creixement demogràfi c: hom parla de pestes (1572, 1589, 1598), de fortes caresties bladeres (1566, 1571, 1576 i 1608), de greus desbordaments de l’Ebre (1582, 1605 i 1617), de severes glaçades (1573, 1590 i 1623) i de grans sequeres (1566 i 1571).4

3 Joan Hilari MUÑOZ i SEBASTIÀ, Alguns aspectes de la vida material a Tortosa durant l’Edat Moderna (1553-1642), Dertosa, Tortosa, 1997, p. 29. 4 Ramon O’CALLAGHAN, Anales de Tortosa é historia de la Santa Cinta, Imp. Católica de Gabriel Llosat, Tortosa, 1886, I, p. 38, 52, 88 i 103.

204 Figura 1. Distribució de la població de la Col·lecta de Tortosa segons el fogatge de 1553 (expressada en focs/km2) 5

Els habitants de la col·lecta eren adscrits a uns dominis senyorials territorialment ben defi nits (fi gura 2).6 Podríem dir, de forma més ordenada que enlloc del país: a la demarcació de Tortosa la geografi a senyorial no ens ofereix un mapa amb aspecte de trencaclosques, sinó unitats senyorials ben delimitades. Les jurisdiccions baronals agrupaven poc més de dos de cada tres focs (67,7%), un percentatge situat tretze punts i mig per sobre de la mitjana catalana. Així doncs, la tortosina era la novena col·lecta del país pel que feia al control baronal damunt les persones. El domini encara era més intens pel que feia

5 Prenem la geograﬁ a dels actuals municipis, valorant que han estat escassos els canvis de límits que històri- cament els han afaiçonat. Únicament, hem tornat a agregar els diversos municipis que al llarg de les dècades dels anys setanta i vuitanta del segle passat van ser separats del terme històric de Tortosa. 6 A més de les notícies esparses que ens forneix la documentació d’arxiu, la informació sobre la depen- dència senyorial de les universitats de la Col·lecta de Tortosa és l’aplegada a ﬁ nals del segle XVI pel jutge reial Lluís de PEGUERA i publicada més tard a la seva Pràctica, forma y stil de celebrar Corts Generals en Catalunya, a través de l’edició en facsímil de l’editorial Base (1974).

205 a les diverses poblacions o llocs d’habitants: tres de cada quatre eren sota jurisdicció d’un baró laic o eclesiàstic (essent d’un 69,7% la mitjana del país). La possessió del territori, en canvi, es repartia d’una forma molt més equilibrada, amb un 59,2% a mans dels senyors i un 40,8% a mans del monarca.

Figura 2. Els dominis senyorials al territori de la Col·lecta de Tortosa vers 1600

Els comtes de Barcelona conservaven la seva jurisdicció damunt gairebé una tercera part dels focs d’habitants de la col·lecta (32,3%), prou agrupats a l’entorn de la capital. L’extensíssim terme de Tortosa, des d’Aragó a l’extrem del Delta i el mar, era ﬂ anquejat a esquerra i dreta per tot un seguit de dominis reials. Al nord “amb l’excepció dels llocs de Paüls i Alfara de Carles”, els termes sota domini del monarca dibuixaven gairebé de forma perfecta l’actual comarca del Baix Ebre, amb les viles d’Aldover i Xerta a la dreta i Tivenys i Benifallet a l’esquerra del riu; al sud de Tortosa, a l’actual comarca del Montsià, els

206 termes de Mas de Barberans, la Galera, Santa Bàrbara, Masdenverge, Godall i Amposta, a mans del sobirà d’ençà del 1280, tot i donar nom a l’homònima castellania de l’Orde de Sant Joan.

Tot i la importància estratègica del domini reial de la capital, més de dues terceres parts dels focs de la col·lecta es trobaven sota domini baronal. Si el monarca mantenia sota la seva jurisdicció 1.305 llars d’acord amb el fogatge del 1553, els barons en posseïen 2.720 (Taula 1). D’aquests, la Castellania d’Amposta “o, més pròpiament, l’antiga batllia de Miravet” en sumava 745 i la resta de les comandes de l’Orde de Sant Joan ﬁ ns a 1.365 focs. En conjunt, les terres sota la jurisdicció del priorat català sumaven gairebé exactament la meitat dels focs de tota la col·lecta (51,1%), amb un percentatge lleugerament inferior pel que feia al territori. Els territoris que misser Lluís de Peguera atorgava vers el 1599 a l’antiga batllia de Miravet omplien una extensa franja de terreny des de Batea i la frontera aragonesa ﬁ ns al curs de l’Ebre dins els termes de Benissanet, Miravet mateix i Rasquera.

La resta de les encomandes de l’Orde de Sant Joan formaven tres unitats territorials ben deﬁ nides. De nord a sud de la col·lecta, la primera es trobava a cavall entre les comarques actuals de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, dins el curs alt de l’Ebre, i controlava les viles de Riba-roja i Ascó. La segona, al sud de l’allargassada extensió de l’anomenada Castellania d’Amposta, la meitat sud de l’actual comarca de la Terra Alta, amb els termes de Caseres, Bot, Prat de Comte, Horta de Sant Joan i Arnes. Finalment, al sector meridional de la col·lecta, una tercera unitat ben diferenciada se situava dins els límits del Montsià, al sud de les terres reials més properes a Tortosa, aglutinant tots els termes de frontera amb el Regne de València.

Senyor Km2 Focs Rei 1301,47 1305 Ducs de Cardona 406,92 466 Orde de Sant Joan 898,97 1365 Castellania d’Amposta 430,31 745 Consellers de Barcelona 55,10 195 Altres barons 98,78 50 Taula 1. Dominis senyorials a la Col·lecta de Tortosa vers 1600

Els dos grans senyors laics de la col·lecta havien obtingut també una sortida al curs alt de l’Ebre. Les possessions del duc de Cardona (sis llocs i 466 focs a mitjans del Cinc-cents) formaven una altra unitat ben estructura al nord de

207 la col·lecta, amb les viles de Móra d’Ebre i Móra la Nova a les ribes dreta i esquerra del riu respectivament. Des de la depressió anomenada de la Cubeta de Móra, les possessions ducals dels Cardona s’estenien vers el mar a través de la Serres de la Creu, Batalla i Sant Esteve, dins els termes de Tivissa, Pratdip i Vandellòs. Encara més al nord, les terres de la baronia de Flix, també a la riba de l’Ebre, eren sota possessió feudal dels consellers barcelonins. Aquests controlaven tres llocs i 195 focs dins la col·lecta. Tots els grans senyors de la demarcació, per tant, abocaven els seus territoris al riu. La distribució dels dominis jurisdiccionals dins la col·lecta mereix una darrera consideració. Com hem assenyalat, la meitat nord de les terres sota domini reial a la col·lecta formen exactament els límits de la comarca del Baix Ebre. De la mateixa manera, el territori de la Castellania d’Amposta i les encomandes santjoanistes situades a l’oest de la diputació local dibuixen també exactament els termenals actuals de la Terra Alta. Una curiosa identitat entre dominis senyorials i unitats geogràﬁ ques i socials a la qual resulta interessant parar esment.

Pel que feia a les principals ciutats i viles de la col·lecta (Taula 2), es repartien de forma força equilibrada entre els diversos grans senyors que ja hem situat en l’escena. A mans del rei es trobaven la primera i la desena població: Tortosa i Xerta, al curs baix del riu. L’Orde de Sant Joan controlava la vila d’Ulldecona, porta del Regne de València i, per tant, principal taula meridional de la Diputació; també, al nord, les importantíssimes comandes d’Horta i Ascó. Sota el domini de la Castellania d’Amposta es trobaven les principals viles de la Terra Alta, Batea, taula també principal en la frontera aragonesa, i Gandesa (la quarta població més important de la col·lecta). D’aquestes deu primeres poblacions, la tercera i la cinquena (Tivissa i Móra d’Ebre) eren sota la jurisdicció del duc de Cardona, que comptava per tant amb no gaires possessions a la col·lecta però sí molt signiﬁ catives. Finalment, els consellers de Barcelona senyorejaven Flix, sisè nucli demogràﬁ c.

208 Universitat 1553 1585 Tortosa 988 Ulldecona 344 400 Tivissa 200 Gandesa 168 Móra d’Ebre 165 300 Flix 158 200 Ascó 158 Batea 151 Horta de Sant Joan 138 Xerta 120 200 Taula 2. Les deu principals universitats de la col·lecta de Tortosa (en focs, segons el fogatge de 1553 i el viatge d’H. Cock) 7 L’estructura de la Diputació del General de Catalunya s’adaptava prou correctament a aquesta xarxa de nuclis de població, amb dos propòsits principals: el control de les fronteres aragonesa i valenciana, i el de l’entrada i sortida de mercaderies a través de l’Ebre i els ports propers a les seves boques.8 El control dels límits amb l’Aragó a l’oest s’exercia principalment a través de la vila de Gandesa. Quatre principals rutes d’entrada de viatgers i mercaderies convergien en la capital de la Terra Alta, a la riba dreta del riu. En enumerar-les de nord a sud podem constatar la densitat de la xarxa fi scal de la Diputació a la col·lecta. Una primera via enllaçava Gandesa amb l’Ebre a l’alçada de Faió a través de les taules de la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs. Més al sud, una altra ruta arribava fi ns a Maella primer i Casp després, sortint de la col·lecta a través de Batea. Cal considerar aquesta via com la més concorreguda; per això la Diputació disposa la creació de dos ofi cials estables encarregats de la fi scalització. Una tercera ruta arribava a la frontera aragonesa des de la taula de Caseres i s’adreçava a les viles de Calaceit i Alcanyís. Finalment, encara més al sud, un difícil camí travessava les taules de Bot, Prat de Comte, Horta de Sant Joan i Arnes, per endinsar-se a l’Aragó en el camí de Vall-de-roures, en ple cor de la comarca del Matarranya. La densitat de taules del General en aquest sector oriental de la col·lecta és una de les més notables de tot el país i sembla denotar un important corrent de persones i mercaderies.

7 Henrique COCK, Relación del viaje hecho por Felipe II en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, Im- prenta, estereotipia y galvaª de Aribau y Cª, Madrid, 1876, 314 p. 8 Vegeu un mapa on se situa la població i les taules del General a la col·lecta a La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II. Política, administració i territori, Editorial Afers, Catarroja/Barcelona, 2004, p. 251.

209 Pel que fa al control de la frontera valenciana, el punt clau continuava essent la vila d’Amposta, severament afeblida al Cinc-cents per la continua acció de les falconades de la pirateria nord-africana a la zona. Encara que els recomptes locals del 1553 i 1568 només comptabilitzen setze focs, la Diputació hi tenia destacats de forma permanent dos ofi cials ordinaris.9 Un segon punt de referència el constituïa la vila d’Ulldecona, pol d’una via avantatjada pel fet que triava l’interior per dirigir-se cap a Vinaròs. Un altre camí unia també Amposta i aquesta vila valenciana però calia caminar ben a prop del mar i, per tant, del temut corsarisme, contra el qual es treballava a fi nals del XVI en l’edifi cació d’un sistema de torres defensives costaneres cada dia més efi caç. Finalment, una tercera ruta s’internava a terres castellonenques a través de la taula de la Sénia, en direcció al monestir de Benifassà, del qual la Diputació rebia tot sovint peticions d’exempció fi scal en els moviments de les seves mercaderies i fruits.

L’esforç posat en la impermeabilització de les fronteres aragonesa i valenciana tenia el seu revers en l’escàs interès de la Diputació pel control del camí procedent dels ports de Cambrils i Tarragona. Es tractava d’una ruta perillosa i poc transitada, amb el Coll de Balaguer com a temuda estació en el trànsit litoral vers la capital tortosina.10 Les notícies d’atacs contra caravanes són contínues, ﬁ ns al punt que un viatger francès el considerà el 1603 com “un dels passos més perillosos d’Espanya” i es féu ressò de moltes notícies de falconades berberesques:11 l’agost de 1595, el lloctinent s’adreçà als procuradors de Tortosa tot avalant el projecte de construcció de tres torres de defensa a la costa de Sant Jordi i la necessitat de convèncer la Diputació del General de la conveniència que el ﬁ nancés.12 Aquells dies havia commocionat la terra la notícia que un grup de vint-i-cinc persones havia estat atacat al Coll, i foren capturades vint-i-dues per una partida de pirates “moros de una galeota que havia molts dies estaven allí en una cala amagats”; com a resultat de l’atac havia estat assassinat un cavaller valencià, governador de la plana de Castelló, “nafrant-lo cruelíssimament”.13

9 Una carta del lloctinent al bisbe de Tortosa esmentava l’abril de 1588 la preocupació pel fet que “los moros que ixen de les fustes que·s entretenen en aquexes marines han causat als habitants en Tortosa y altres” (Arxiu de la Corona d’Aragó [ACA], Cancelleria, 4760, n.i.). 10 Eufemià FORT i COGUL, El trànsit pel Coll de Balaguer (Del Perelló a l’Hospitalet de l’Infant), Rafael Dalmau, Barcelona, 1974. 11 Francesc A. MIQUEL, Viatge a Catalunya d’un conseller del rei de França l’any 1603, Rafael Dalmau, Barcelona, 1967, p. 84. 12 ACA, Cancelleria, 4764, s.f. La Diputació del General, en canvi, atribuïa a la lloctinència el retard en la construcció (ACA, Generalitat, Lletres trameses, 812, f. 56v). 13 ACA, Generalitat, V 245, s.f. Els exemples d’alertes davant el perill de falconada són constants: pel novembre de 1586, per exemple, el lloctinent exigí als oﬁ cials reials locals una alerta màxima davant l’arribada a la costa tortosina d’un estol algerià (Ídem, Cancelleria, 4755, f. 169). Les topades entre embarcacions nordafricanes i vaixells del rei donaren lloc ﬁ ns i tot a alguna petita batalla: l’abril de 1589, les galeres de Gian Andrea Doria, al servei del rei catòlic, capturaren junt als Alfacs nou “galeotas de moros” de les onze a què s’hi enfrontaren: alguns dels nord-africans desembarcaren i es refugiaren a les muntanyes (Ídem, 4759,

210 No hi ha dubte, però, que la via principal de la col·lecta no era terrestre, sinó fl uvial. El control del riu Ebre, des de Faió i Riba-roja fi ns a Sant Jaume d’Enveja i els Alfacs constituïa la principal comesa dels diputats locals i la seva estructura de servei. Tota mena de mercaderies circulaven en direcció al mar i la Diputació del General abocà tot el seu interès a fi scalitzar-les: el desembre de 1576, per exemple, el consistori general barceloní (format pel govern de diputats i oïdors) ordenà al collidor dels drets d’entrades i eixides a Móra d’Ebre que escorcollés a consciència totes les barques i càrregues que baixaven pel riu o es descarreguessin a la vila, perquè “se fan molts fraus al General, metent y traent diverses mercaderies, robes y coses sens pagar los drets del General”.14 La mobilització d’efectius militars vers la costa mediterrània emprava ben sovint aquest mateix eix, com veiem l’estiu de 1587, quan el lloctinent s’adreça per carta als batlles i jurats de Benifallet, Tivenys, Xerta, Tortosa, Ginestar, Miravet, Ascó, Benissanet, Móra d’Ebre, Garcia, Vilalba, Flix i Gandesa, per tal que preparin el pas de la tropa embarcada a Mequinensa amb destí a Tortosa i els Alfacs per “a la defensió de la Christiandat y a la persecutió dels infels”; el lloctinent demana que les viles posen barques, bèsties i vitualles a disposició de la comitiva “axí per als que barcarian per lo riu com per als qui aniran per terra”.15

El control d’aquell curs baix del riu era cobert per fi ns a onze taules del General. Les de Móra d’Ebre, la mateixa Tortosa i Amposta havien estat dotades d’un equip de dos ofi cials ordinaris estables. A més, la Diputació del General es mostrà interessada a adaptar la seva estructura organitzativa local a les canviants necessitats inspectores i recaptadores: la tardor de 1577, per exemple, el consistori general s’adreçà al diputat local de Tortosa per transmetre l’interès pel fet que “tenim entès” que al port de l’Ampolla, molts vaixells acudien a carregar i descarregar cometent-se molts fraus al General en no haver-hi cap guarda ordinari fi scalitzador; els diputats i oïdors barcelonins encarregaren al diputat local un informe complet, recollint testimonis i valoracions de persones “pràtigues y expertes”, per decidir si “seria molt convenient citar y provehir-ne n.i.; en dóna notícia Enrique BAYERRI, Historia de Tortosa y su comarca. La civilización tortosina-catalana desde las postrimerías del siglo XIII hasta el siglo XX, Algueró y Baiges, Tortosa, 1960, vol. VIII, p. 631-632). Tampoc no mancaren topades freqüents a petita escala: l’octubre de 1571, mentre l’esquadra de la Santa Lliga i del Gran Turc s’enfrontaven a Lepant, alguns pescadors tortosins “prengueren en lo riu Ebro una fusta de moros” (Ídem, Generalitat, Lletres trameses, 790, f. 50). 14 ACA, Generalitat, Lletres trameses, 793, f. 121v. 15 Ídem, Cancelleria, 4754, f. 268. Sovint, les condicions metereològiques o la complexa logística dels transports obligaven a pesats allotjaments de tropes, com ara la tardor de 1598, quan el lloctinent anuncià al batlle i jurats d’Ulldecona l’arribada de cinc companyies a Tortosa amb destí als Alfacs: esperarien l’arribada de les galeres allotjats “en aqueix contorn y senyaladament tres cents de aquells en aquexa vila de Ulldecona”. Altres 400 soldats foren allotjats a Tortosa i 100 més a Alcanar: la correspondència entre el virrei i els procuradors tortosins parla d’avalots entre civils i militars i de la necessitat de “reprimir y assossegar la ira de uns y altres”. Els soldats disposaven de diners fi ns a l’arribada de les galeres i el seu retard provocà l’allotjament a càrrec dels vilatans “perquè no parescan de fam” (Ídem, 4768, f. 127v-128, 129v i 148).

211 algun ordinari que abite en lo loch del Perelló o altra part circunveyna per a guardar dits drets y procurar no sien per allí fraudats y per a prendre los fraus que se trobaran”.16 Desgraciadament, no disposem de les dades corresponents als resultats ﬁ scals més importants d’aquesta xarxa, els corresponents als drets d’entrades i eixides. Haurem d’acontentar-nos amb una anàlisi de les expectatives ﬁ scals que es derivaven dels preus d’arrendament a particulars dels drets de la bolla de plom i segell de cera de la col·lecta tortosina.

L’evolució positiva de la ﬁ scalitat de la Diputació del General

Amb un creixement del 120,6% en les expectatives de recaptació dels drets de la bolla entre 1554 i 1599, la col·lecta de Tortosa només fou superada per les de Tremp i Pallars (135,7%), Montblanc (147,9%), Manresa (160,7%) Camprodon (166,9%), Vilafranca del Penedès (183,8%) i Tarragona (184,2%).17 Fou, doncs, una de les regions catalanes amb una dinàmica econòmica més positiva al llarg del mig segle. Una anàlisi en detall dels preus dels arrendaments de què disposem mostra una trajectòria peculiar: bona part del creixement del període es concentra només a la dècada dels cinquanta, quan Cristòfor Despuig escriu els seus famosos Col·loquis. Els triennis 1551 i 1554 un militar resident a Barcelona, Onofre Cardona, encapçalà els arrendaments de la bolla tortosina i els mantingué a un preu estable: 4.521 i 4.703 lliures. La pressió de l’oferta l’obligà a desistir i el 1557 trobem com a arrendador principal el mercader barceloní Antoni Montserrat, que ofereix una quantitat prou elevada, 5.840 lliures (un augment d’un 24,2%). El mateix Montserrat pagarà tres anys després, novament a l’alça, 6.573 lliures (un 12,6% més). Però és que la tendència encara s’accentua més i el 1563, el mateix arrendatari es mostra disposat a satisfer a la Diputació del General 8.340 lliures (un altre creixement del 26,9%). En el curs de tres triennis, per tant, sota la gestió de Montserrat, el preu de la bolla tortosina ha crescut en un 77,3%, més que no ho faran nou col·lectes del país al llarg de tot el mig segle.

Semblant creixement respon damunt del terreny a una agressiva política impositiva. A principis de 1565, les queixes de l’equip gestor de l’arrendament tortosí portà el consistori general a establir a l’alça el valor de les imposicions: els collidors de la bolla a les poblacions d’Ulldecona, la Sénia i Alcanar, després de les “qüestions, plets y despeses” suscitats entre els arrendataris i els vilatans, foren autoritzats a augmentar les estimes dels cordellats fabricats a raó de deu sous per cana i dels draps amples a raó de divuit sous, “per

16 Ídem, Generalitat, Lletres trameses, 794, f. 43. 17 Els preus d’arrendament de les bolles corresponents a la segona meitat del segle XVI i els noms dels beneﬁ ciaris (principals i fermancers) que formaren habitualment les societats encarregades de recaptar l’impost, poden trobar-se a ACA, Generalitat, Sèrie G-24/17 (triennis 1548-1572), G-24/18 (1581), G-24/19 (1590), G-24/20 (1593), G-24/21 (1596), G-24/22 (1599-1602), G-24/23 (1608) i G-24/24 (1617).

212 ésser vuy en gran preu les llanes més que may sien stades y los viures per lo semblant més cars, y valer-se més la roba que en aqueixes viles y llochs se fa que no feye antigament”. Pels mateixos anys, els arrendataris de la bolla tortosina es queixaren també de l’escassa col·laboració de l’administració local de la Diputació del General: arran d’aquestes protestes, l’octubre de 1567, el consistori general s’adreçà al diputat local per recriminar-lo que “en les coses tocants lo interès dels arrendadors de la bolla de aqueixa ciutat y col·lecta de Tortosa no us hauriau ab la diligència y mirament que deveu”. Els diputats i oïdors recordaren al diputat local que els afers dels arrendataris de la bolla els havien de considerar com a propis del General i actuar amb tot rigor davant les acusacions de fraus, prenent consell de l’assessor local “perquè som informats que de moltes coses no féu sinó rebre jurament de paraula de la part accusada y, simplement, sens oyr la altra part accusant, los absoleu”.18

Els tres triennis posteriors mantenen la tendència al creixement, però de forma limitada. El 1566, Antoni Montserrat abandonà la seva exitosa gestió de l’arrendament i aquesta passà a mans del també mercader barceloní, Josep Rovirosa, que només es comprometé a pagar algunes lliures més que el seu antecessor (8.700). Tres anys més tard, don Ramon Dançà es féu amb l’arrendament per la notable quantitat de 9.830 lliures (amb un augment del 12,9%, propi del període anterior). Finalment, el 1572 l’encant de la bolla tortosina superà les deu mil lliures a mans del barceloní Miquel Soler (10.293 lliures). La trajectòria de creixement sostingut es trencà aquí de manera estrepitosa: el complex equip d’arrendataris, entre els quals nombrosos mercaders, artistes i menestrals, en la seva major part barcelonins, féu una ràpida fallida. A fi nals de 1573, pocs més d’un any després de l’arrendament, l’oïdor reial Jaume Fortunyó rebé l’encàrrec d’assumir en nom del consistori general la gestió de l’arrendament de la bolla de Tortosa, ocupant els ofi cials i ministres necessaris “dels que ja lo General té en dita ciutat”. El receptor del General a Tortosa s’encarregaria de rebre els diners recaptats pels ofi cials nomenats fi ns aleshores dels arrendataris.19

Desconeixem els preus d’arrendament dels triennis corresponents a les dècades dels setanta i vuitanta, a excepció de l’any 1581. Aleshores es detecta una crisi en la recaptació que es tradueix en un retrocés del 15,5% ﬁ ns a les 8.700 lliures, als nivells de recaptació assolits el 1566. Això, a mans del mercader local Montserrat Pasqual: els barcelonins semblen haver perdut interès en la gestió de la bolla tortosina. Símptomes de diﬁ cultats es palesen amb les primeres ordres d’execució per deutes ordenades pel consistori general contra els deutors de la bolla tortosina, dutes a terme a mitjans de la dècada dels

18 Ídem, Lletres trameses, 782, f. 67; i 785, f. 25v. 19 Ídem, 790, f. 115v-116.

213 setenta. La taula 3 presenta en detall una mostra de l’evolució del deute relativa a quatre arrendaments, a través dels quals resten de manifest els problemes que conduïren a un progressiu engreix del deute al llarg de la dècada dels setanta i vuitanta ﬁ ns a la solució parcial del concert de deutors aprovat en el curs de la Cort general de 1585. Parant atenció a les dades dels triennis 1569 i 1572, comprovem que tres anys després de l’acabament del període d’arrendament, la Diputació del General encara esperava ingressar, respectivament, el 26,6 i 35,6 del preu total de l’encant. No disposem de la dada corresponent al preu total de les bolles de 1575 i 1578, però l’evolució de l’endeutament manifesta una tendència que podem estimar semblant.

Trienni Data control Deute % 1569-1572 3/2/1576 2.613 26,6 11/12/1578 967 9,8 3/7/1579 967 9,8 18/2/1580 967 9,8 24/11/1582 567 5,8 12/7/1583 367 3,7 1572-1575 3/2/1576 4.096 39,8 14/1/1579 3.660 35,6 17/11/1579 3.580 34,8 22/11/1580 3.480 33,8 18/2/1581 3.380 32,8 1575-1578 26/1/1579 6.175 17/11/1579 5.550 22/11/1580 4.250 1578-1581 18/8/1579 725 18/2/1580 1.250 16/6/1581 3.900 9/3/1583 5.400 12/7/1583 5.200 Taula 3. Evolució del deute en el cobrament dels arrendaments de bolla de la Col·lecta de Tortosa (1576-1583)20

20 Ídem, Deliberacions, 143, f. 148-151; 145, f. 86, 105-106v, 114, 208 233-234, 292-295v i 361-366; 146, f. 524-525v, 585v-586 i 626; 147, f. 343; 148, f. 421, 503.

214 En reprendre una sèrie contínua de dades, el 1590 trobem les expetatives de recaptació per sota del nivell marcat el 1566: el negociant barceloní Lluís Porta s’ofereix a pagar 8.400 lliures. La recessió es manté durant el trienni següent, en el qual el mercader tortosí Pere Andreu es fa amb l’encant a un preu encara més rebaixat: 8.172 lliures, per sota dels nivells del 1563. Entre 1596 i 1602, però, es detecta una clara recuperació dels arrendaments, encapçalats per menestrals i negociants barcelonins sota la supervisió del botiguer manresà Marc Vives, de qui parlarem algunes línies més avall. La successió d’encants durant els tres triennis és de 9.000, 10.377 i 11.007 lliures, amb un augment global durant els tres triennis d’un 22,3%. En defi nitiva, l’evolució de la bolla tortosina assenyala uns darrers anys de la dècada dels cinquanta i primers seixanta de creixement espectacular. La crisi, però, sembla arribar aviat a les terres de l’Ebre i el retrocés al llarg dels anys setanta i vuitanta és patent. Al mateix temps, la recuperació es retarda respecte a altres indrets del país i no comença gairebé fi ns a la segona part de la dècada dels noranta. Les perspectives de continuïtat a més, no semblen gens falagueres: el 1617 l’arrendament de la bolla tortosina haurà caigut als nivells de seixanta anys abans, tot i dècades de galopant procés infl acionari.

En termes relatius, el pes de la recaptació a la col·lecta de Tortosa respecte al conjunt del país va augmentar durant el període 1554-1599 d’un 14%. Passà de representar el 3,3% a mitjan segle a un 3,7% a les acaballes. Aquesta relativa estabilitat a l’alça, però, amaga una realitat diferent, de fortes oscil·lacions: el 1563 la proporció de la recaptació general a Tortosa arribà fi ns gairebé el 5%, per caure després fi ns al 3,1% el 1581. En posar en relació aquesta evolució amb la demografi a podem apropar-nos a una visió més ajustada de l’economia de la col·lecta: entre el 1554 i 1599 l’evolució de la ràtio (expressada en lliures de bolla per foc, tot mantenint les dades del fogatge de 1553), augmentà d’1,4 lliures. Aquest índex la situa en novena posició entre les dinou col·lectes del país per a les quals disposem de dades.21 La comparació entre població i recaptació ens defi neix una col·lecta més abocada a la fi scalització del trànsit de mercaderies per les seves amplíssimes fronteres terrestres i marítimes (un 80% del seu territori), on destacaria sobretot la recaptació dels drets d’entrades i eixides, més que no pas d’una demarcació on la producció tèxtil produeixi notables ingressos a la Diputació del General.

21 El 1554 la col·lecta de Tortosa era la que mostrava una relació més baixa entre població i recaptació: amb un índex d’1,1 lliures/foc, superava només la de Tremp i Pallars. El creixement dels cinquanta i primers seixanta situà la demarcació en catorzena posició el 1563: havia guanyat quatre posicions, corresponents a les col·lectes de Castellbò, Cervera, Montblanc i Balaguer. Durant les dècades dels setanta i vuitanta s’inicià un camí descendent: el 1572, era la quinzena del país; el 1581 havia tornat a caure al lloc disset, per davant només de Castellbò i Tremp i Pallars. Els índexs del ﬁ nal de segle marquen una nova recuperació, seguint la tendència general que hem detectat a la recaptació de bolla i al pes d’aquesta en el conjunt català. El 1590, la diputació local superà la demarcació de Tàrrega (que la crisi s’obstinava a no voler abandonar) i el 1599 avançà també la decadent demarcació bergadana.

215 Pel que fa a la gestió pròpiament dita dels arrendaments, l’anàlisi d’un exemple concret permet capir-ne les condicions generals. Es tracta d’un dels pocs exemples en què els tortosins prengueren un paper important. Per al trienni 1596, coneixem un acord subscrit per al repartiment de funcions: Domènec Locata, torcedor de seda de Barcelona comparegué a l’encant i es comprometé a pagar al General 3.000 lliures anuals, essent fermancers principals els mercaders tortosins Climent Saporta (per valor de 1.000 lliures), Simeó Fuster (600) i Onofre Rovira (600): després, féu cessió i reconeixement a Miquel Teixidor, botiguer de teles de Barcelona (també fermancer amb el seu germà Gaspar per valor de 800 lliures) i a Jaume Oriol notari de Tortosa, per tal que en fossin els veritables gestors. Teixidor, mercader d’abast internacional, era un dels veritables homes forts de l’aprofi tament privat dels arrendaments de la bolla a tot el país i cercà la col·laboració local d’Oriol, home d’infl uències al territori, nomenat l’estiu de 1585 sobrecollidor, plegador i guarda de les taules foranes de la col·lecta de Tortosa, castellania d’Amposta i Flix, tasca que havia aconseguit compatibilitzar en algun moment fi ns i tot amb la de procurador terç de la ciutat.22 La concòrdia disposà que Oriol faria d’administrador, receptor i caixer de la bolla, amb salari anual de 90 lliures. Caiguda cada terça anual, s’enviaria a Teixidor a Barcelona tots els llibres de control i la meitat de la recaptació, a fi que entre els dos paguessin a parts iguals i puntualment a la Diputació del General. El veritable profi t dels arrendataris se situava entre la recaptació i el lliurament defi nitiu de l’impost, temps en què Teixidor i Oriol s’arrogaven la facultat de “goze y usufructue y en sos profi ts convertesca los dits diners”.23

L’arrendament de bolla de 1596 assenyala com, si bé als encants compareixien homes de palla, cal buscar entre els seus fermancers els veritables benefi ciaris. Entre 1548 i 1617, la documentació incompleta que ens ha pervingut ens mostra com dues terceres parts del volum de preus afermançats procedien de mercaders (46,3%) i botiguers de draps, panys i teles (20%), amb un progressiu creixement dels segons fi ns a equilibrar el pes amb els mercaders en el tram fi nal del període. Els altres sectors socials mantenen un pes modest: el dels nobles, barons i donzells (15,3%) és important durant les primeres dècades, però desapareix completament de l’escena a partir del trienni 1572. Burgesos i ciutadans honrats sumen només un 7,3%, percentatge només lleugerament superior al de menestrals (6,2%) i artistes (3,3%) implicats. El tret més propi dels arrendaments de la bolla tortosina és l’escàs interès dels poders econòmics locals per intervenir en la gestió. Més de la meitat del volum total avalat per fermancers procedeix de persones residents a Barcelona (59,5%) i els capitals esmerçats pels tortosins en la gestió es mantenen sempre en quantitats molt

22 ACA, Generalitat, Deliberacions, 149, f. 285; i Visita del General, 18, f. 4973. 23 Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, Esteve-Gilabert Bruniquer, Liber capitulorum matrimonialium et aliarum capitulacionum, convencionum et concordiarum, 1593-1596, lligall 15 , s.f.

216 limitades (13,1% per al total del període). No existeixen grans avaladors i els equips de fermancers que gestionen la bolla no acostumen a repetir-se de trienni en trienni, tal i com és comú en altres bolles. La major part dels grans gestors de bolles catalans no consideraren prou atractativa la demarcació tortosina com a objecte de negoci. Només el botiguer de panys i teles de Manresa Marc Vives destaca al respecte, duent l’arrendament a les quotes més altes el 1599 i 1602. Al llarg del període considerat, només altres sis fermancers, cinc d’ells mercaders barcelonins, arriscaren xifres superiors a les mil lliures tot actuant com a fermancers dels arrendaments de la bolla tortosina.

Fermancer Extracció social Quantitat Trienni Aduart, Jaume Mercader 100 1554 Alaix, Bernat Mercader 181 1593 Andreu, Jaume Apotecari 275 1593 Cerveró, Nicolau Ciutadà 300 1554 Esteve, Miquel Mercader 725 1566 Figarola, Melcior Ciutadà 182 1593 Fuster, Simeó Mercader 600 1593 Gili, Joan Ciutadà 200 1560 Montserrat, Miquel Botiguer de llana 500 1560/1563 Pasqual, Montserrat Mercader 324 1593 Rovira, Onofre Mercader 600 1596 Rovira, Pere Mercader 150 1593 Sans, Miquel Ciutadà 200 1560 Saporta, Climent Mercader 1000 1596 Segura, Pere Notari públic 100 1593 Torras, Rafael Mercader 150 1593

Taula 4. Tortosins que actuen com a fermancers d’arrendaments de la bolla de Tortosa (1548-1617)

La xarxa administrativa de la Generalitat a les terres de l’Ebre

Amb cinquanta ofi cials ordinaris, la Diputació local de Tortosa era una de les que comptava amb un equip estable més nombrós, ben a prop dels cinquanta- dos ofi cials permanents de Girona i Lleida o per damunt dels quaranta-quatre càrrecs perpinyanesos. Es trobava només clarament per darrera de l’administració barcelonina (on les dependències centrals agrupaven més de 150 ofi cials).24 L’enorme extensió del seu territori justifi cava en part aquesta realitat. Al llarg dels anys expansius del període 1566-1574, el consistori barceloní determinà

24 Trobareu un organigrama dels oﬁ cis de la Diputació del General a la demarcació tortosina a La Generali- tat de Catalunya en temps de Felip II. Política, administració i territori, Editorial Afers, Catarroja/Barcelona, 2004, p. 253.

217 la creació de fi ns a vuit nous ofi cials a la col·lecta tortosina, és a dir, féu créixer l’estructura de la Diputació local de gairebé un 20%. Com a la resta del país, el 1566 es desdoblaren les taules més importants per dotar-les de dos ofi cis permanents de collidor, guarda ordinari i credencer. A la frontera aragonesa aquesta novetat afectà Batea i els termenals amb el Regne de València es trià Ulldecona. La inspecció de l’eix fl uvial de l’Ebre fou reforçada amb el desdoblament en el mateix sentit de les taules d’Amposta (1566) i Móra d’Ebre (1569). A principis dels setanta, el consistori general introduí nous elements de control del territori amb la creació de guardes ordinàries dotades de llibertat de moviments i encarregades del control tant dels drets d’entrades i eixides com de les mercaderies obligades al pagament de bolla. Novament les dues fronteres foren objecte d’atenció: per a la frontera aragonesa se’n creà una amb base a Horta de Sant Joan, i per a la valenciana, una altra que actuaria des d’Ulldecona, “per millor mirar que los drets del General en dita vila y altres parts de dita col·lecta de Tortosa no sien en alguna manera defraudats, hont per ser terra frontera de Valèntia se cometen molts fraus en dany del dit General”.25

En aplicació d’aquestes directrius, sabem d’accions de control fronterer prou rigoroses, com ara la duta a terme (tardor de 1573) per un comissari reial i tres guardes extraordinàries del General, els quals en aplicació de les crides públiques de la Generalitat que obligaven a declarar el pas de bestiar a menys de quatre llegües de les fronteres catalanes, incautaren els ramats de quinze propietaris dels llocs de Flix, Ulldecona, la Galera, Alfara, Mas de Barberans, Godall i Ventalles, en concret 450 ovelles, 1.421 cabres, 99 porcs, 90 caps de bestiar llanar, 600 caps de cabriu i 300 cabrits; cinc dels propietaris portaren la causa a Barcelona i el consistori general decidí que, atenent al fet que “los dits fraudants són persones de tant poches facultats que lur patrimoni o la major part de aquell consisteix en dits bestiars”, se’ls apliqués una pena pecuniària de dos sous i nou diners per cap de bestiar incautat.26 Alguns anys abans, a principis de 1562, eren els propis consellers tortosins els qui alertaven que eixien “moltes summes de bestiars per al Regne de València y altres parts” sense pagar els drets del General, assenyalant els carnicers com a responsables.27 El control d’aquest tràﬁ c de bestiar serà sempre conﬂ ictiu: el

25 ACA, Generalitat, Deliberacions, 141, f. 509. 26 Ídem, Deliberacions, 141, f. 577-579v. La ratlla valenciana fou escenari freqüent d’incautacions i resistèn- cies: a ﬁ nals de 1584, per exemple, el castellà d’Amposta fra Dionís Coscon, acompanyat del veguer, sotsveguer, jutges i altres vilatans armats d’Ulldecona impediren violentament l’aprehensió d’un frau de bestiar per dues guardes extraordinàries; setmanes després repetiren l’oposició, injuriant, capturant i empresonant cinc mosquetes i el procurador ﬁ scal de la col·lecta en persona, apostats en un hostal de la ratlla valenciana tot esperant detectar un frau de dues càrregues de moneda que els havia estat denunciat (Ídem, Lletres trameses, 801, f. 127v-130). 27 En conseqüència, el consistori general ordenà al diputat local de Tortosa que obligués els carnicers a manifestar tot bestiar que passés per les seves mans (Ídem, Lletres trameses, 779, f. 86).

218 cas més espectacular (1583) comportarà la mort a tirs de pedrenyal d’un criat d’una guarda extraordinària, esdevinguda a prop de les muralles de Tortosa, quan era a punt d’informar el diputat local del nombre de “moltes vaques velles que los Jordans y mossèn Francesch Antich [potser Amich], de dita ciutat, havien venut a uns çaragoçans” i per tant del volum total de drets d’eixida que caldria exigir-los.28

L’administració fi scal a la ciutat de Tortosa, la capital de col·lecta, era formada per quinze ofi cials; a la resta del territori servien altres trenta-cinc, fet que assenyala un important grau de descentralització. Com a la resta de les col·lectes de ponent, a Tortosa residia un veedor dels safrans, inspector de les imposicions sobre aquest producte. Els principals ofi cials encarregats de la recaptació dels drets del General eren un sobrecollidor i aplegador dels llibres i diners a les taules foranes (ocupat d’assegurar una relació fl uïda i neta entre els collidors locals i el cap de l’administració central de la col·lecta) i el receptor dels drets del General a la ciutat, amb funcions de control damunt els collidors i credencers de la capital i el bollador i tenaller permanent al servei de la Diputació. La feina d’inspecció al carrer corresponia a dues guardes ordinàries; una tercera s’encarregava de la fi scalització dels ports dels Alfacs i l’Ampolla i del control de les boques de l’Ebre. Semblants tasques no eren exemptes de risc personal i els exemples d’agressions patides són nombrosos: a fi nals de 1574, el consistori general féu comissió al veguer reial de Tortosa, per investigar el “cas y delicte de una coltellada y altres colps” que el marxant Francesc Brustell havia propinat al procurador fi scal Lluc Codina i al guarda ordinària Mateu Mònia, en l’exercici de les seves tasques inspectores;29 el mateix consistori preparà també amb cura i trameté al diputat local tortosí la tardor de 1585 una crida pública adreçada a descobrir els autors del robatori de la tenalla de la bolla, sostreta a casa del collidor del General a la ciutat.30

El vèrtex de la representació institucional de la Diputació del General a la col·lecta era encarnat pel diputat local. La seva cort auxiliar mostra en aquestes dates la mateixa tendència al creixement: el 1573 fou creat l’ofi ci d’advocat fi scal a la col·lecta (amb la funció de “veure, regonèxer, apunctar e instruir tots processos e altres scriptures, actes y negocis tocants a la dita Deputatió local”) i l’any següent el de procurador fi scal, encarregat de “acusar, denunciar, solicitar e instar les causes y negocis criminals y civils de dit General que devant lo

28 Ídem, 799, f. 144v. 29 Ídem, Deliberacions, 142, f. 860v. Vegeu un recull d’altres agressions a oﬁ cials del General de la col·lecta aplegades per mi mateix, a Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents, vol. II, p. 113. 30 Ídem, 149, f. 328v; i Lletres trameses, 802, f. 35-36. En resposta a aquesta oposició, la Diputació del Ge- neral no dubtà a actuar durament: l’estiu de 1570, per exemple, el consistori general condemnà Joan Terç, de Vilafranca de Perigord, a açots als llocs acostumats de la vila d’Ulldecona, a ésser marcat amb el senyal dels lladres i bandejat per temps de dos anys del Principat, “per haver robat a fra Montserrat Joan, collidor dels drets del General en dita vila” (Ídem, Lletres trameses, 787, f. 92v).

219 deputat local de dita ciutat y col·lecta se porten”.31 El diputat local comptava, a més, amb un assessor ordinari per als afers de major complexitat jurídica, i amb un escrivà o notari encarregat de la paperassa. Trobem a faltar només, en una ciutat de la mida de la capital de les terres de l’Ebre, algun o alguns porters i corredors al servei de la Diputació, tal i com veiem a les col·lectes del seu mateix volum.32 Aquesta notable estructura no assegurava, però, una total efi ciència en la lluita contra el frau, tot considerant els lligams socials i econòmics que molts dels seus membres mantenien dins la xarxa de relacions local: així, per exemple, el diputat local Jaume Oliver de Boteller, l’advocat fi scal Joan Simó i el procurador fi scal Montserrat Codina foren condemnats durant la visita o inspecció del General de 1600, pel fet que, tot i les denúncies rebudes sis anys abans, havien mirat cap a una altra banda facilitant un frau protagonitzat per Francesc Astor i Nicolau Cerveró, importants mercaders tortosins, consistent en la treta de moneda cap a Itàlia pel port dels Alfacs, sense el preceptiu pagament dels drets del General.33

El diputat local tortosí governava una estructura complexa i creixent en temps de renovat vigor econòmic. L’ofi ci era ben apreciat a la societat local: un nombre elevat de diputats locals ocuparen també la dignitat de procurador, un dels tres càrrecs rectors del municipi tortosí (Taula 5). L’anàlisi dels nomenaments de diputat local al llarg del període 1524-1599 assenyala l’alt interès de l’oligarquia local: els grups privilegiats urbans n’acaparen un 87% (fi gura 3), un percentatge notable, el més elevat del país, per davant dels que ens resulten de l’anàlisi dels diputats locals perpinyanencs (81,8%), gironins (80) i lleidatans (78,9%). La part del lleó d’aquest domini, a més, correspon als ciutadans honrats tortosins que es fan amb un 56,5% dels càrrecs; només els burgesos honrats perpinyanencs gaudeixen d’un domini semblant (50%), mentre els ciutadans gironins (20%) i lleidatans (21%) resten molt per sota. Militars i clergat acumularen un 30,4% dels nomenaments: els militars, lleument per sobre de la mitjana del país; els eclesiàstics, clarament per sota. Només els ciutadans Joan Montornès (1536, 1551 i 1557) i Joan Burguès (1527 i 1548) van aconseguir repetir en el càrrec i cap família es féu amb dos nomenaments. Els grups dirigents de Tortosa, a més, no consentiren que l’ofi ci escapés ni una

31 Ídem, Deliberacions, 140, f. 278; i 142, f. 822 32 Tots aquests oﬁ cials eren obligats a residir a la capital tortosina: el 1572 fou proveït com a escrivà del diputat local el notari barceloní Joanot Xammar; dos mesos més tard, en no haver comparegut, el consistori general el cessà de manera fulminant i designà el notari tortosí Agustí Montanyés (Ídem, 139, f. 1163; i 140, f. 133v). 33 Ídem, Visita del General, 18, f. 4973. Aquell port i el de l’Ampolla esdevindrien llocs privilegiats per a les tretes il·legals de moneda reial: el juliol del 1570, el consistori general s’adreçà al mateix Felip II de Castella per posar de relleu que coneixia la voluntat de diferents mercaders genovesos residents a la cort de passar a Gènova 600.000 ducats i el fet que ja havien anat fent tretes “per lo port de la Ampolla prop Tortosa y per altres ports y plages desertas de aquest Principat, dins saques de llana y bales de robas” (Ídem, Lletres trameses, 787, f. 107-108).

220 sola vegada al seu control: cap diputat local procedí de fora de la ciutat. La participació dels grups no privilegiats fou gairebé testimonial: els mercaders guanyaren un 8,7% dels nomenaments, vint-i-dos punts per sota de la mitjana catalana. Per davant només de Balaguer, la de Tortosa fou la col·lecta amb menys participació de mercaders i negociants locals en l’ofi ci de diputat local. Amb la meitat del pes habitual restaren també els artistes (4,3%), amb els menestrals i pagesos del tot absents. Diputat local Extracció social Trienni Procurador Joan Parent Notari 1524 3r (1528) Joan Burguès Ciutadà 1527 1r (1540) Joan Cerveró Ciutadà 1530 1r (1534) Ramon Pere Jordà Ciutadà 1533 1r (1524/1528) Pere Tomàs Mercader 1536 “ Joan Montornès Ciutadà 1536 1r (1526/1532) Pere Cristòfol Joan Prevere de la seu 1539 “ Bernat Liula Ciutadà 1542 3r (1541) Gabriel Saporta Mercader 1545 2n (1577) Joan Burguès Ciutadà 1548 1r (1540) Joan Montornès Ciutadà 1551 1r (1526/1532) Joan Montornès Ciutadà 1557 1r (1526/1532) Jaume Vidal Prevere 1560 — Miquel Simó Pinyol Cavaller 1566 1r (1576) Martí Breçó Ciutadà 1569 “ Miquel Xanxo Canonge 1572 — Llorenç Vandellòs Prevere 1575 “ Enric de Garret Donzell 1578 — Lluís Mur Ciutadà 1581 “ Francesc Amich Donzell 1584 1r (1585) Miquel Sans Ciutadà 1587 “ Josep Baptista Xivel·li No identifi cada 1590 “ Jaume Oliver de Boteller No identifi cada 1593 — Montserrat Joan Pasqual Ciutadà 1596 “ Miquel Dionís de Belli Ciutadà 1599 “ Taula 5. Diputats locals de Tortosa (1524-1599)

221 Els diputats locals tutelaren la vella Confraria de Sant Jordi local, creada el 1386: la Diputació del General fi nançà amb cent lliures la celebració d’un ofi ci i l’organització d’una justa de cavallers en la diada del sant.34 Una munió de notícies il·lustren aquesta relació: el 1572, es justifi cà l’atorgament de dita quantitat anual per la importància que els cavallers “sian exercitats en lo exercici de les armes, specialment los de la ciutat de Tortosa que molt sovint són molestats y infestats de moros enemichs de nostra santa fe cathòlica, y altrament per star en frontera”; la tardor de 1576, el consistori general disposà una contribució extra de 120 lliures per a la construcció d’un assajador i l’octubre de 1581 afegí 30 lliures anuals més per sufragar un solemne ofi ci del sant a la catedral de Tortosa.35 A primers de 1585, per atorgar el màxim relleu públic a la unió entre la institució i la confraria, la Generalitat fi nançà la construcció d’un catafal des d’on el diputat local i els seus ofi cials contemplarien amb solemnitat els tornejos. De portes endins, els diputats locals eren també encarregats de mantenir la bona imatge de la institució mitjançant el control de l’actuació de tots els ofi cials adscrits a col·lecta. El febrer de 1576, el consistori general recordà al diputat local la seva obligació d’informar-se i inquirir contra tots els ofi cials “qui, abusant de sos offi cis en nom y appellido del General, viuen desonestament y fan agravis y oppressions y procuren de eximir-se de la iurisdictió de sos altres ordinaris per coses no tocants al General”.36

La importància dels ofi cis del General portà el Consell municipal tortosí a jugar fort en defensa dels seus candidats, no només a l’ofi ci de diputat local, sinó també als ofi cis consistorials de diputats i oïdors reials a Barcelona. A fi nals de segle, els municipis caps de col·lecta trametien a la capital una nòmina de candidats a la insaculació: l’abril de 1592, els procuradors protestaren pel fet que, l’any anterior, els diputats i oïdors havien bescantat la proposta tortosina per insacular Jaume Barceló, de Xerta, mercader nomenat el 1585 collidor i guarda ordinària a la vila ebrenca.37 Disposem de la nòmina dels proposats aleshores per a les insaculacions als ofi cis de diputat i oïdor reial (Taula 6).38

34 ACA, Generalitat, Deliberacions, 151, f. 276v. Vegeu les línies que dedica a la Confraria, amb una relació d’alguns regidors dels anys 1574-1593, ROVIRA. Els nobles de Tortosa…, p. 315-316. 35 Ídem, 140, f. 137; 143, f. 337; i 147, f. 79v. Dos anys més tard, el consistori general informà els regidors locals de la confraria que “pus per falta de cavalls que vuy és en lo present Principat no poden fer la iusta de la Confraria de Sant Jordi, que en aquest any tenian obligatió de fer, façan torneig a peu” (Ídem, Lletres trameses, 794, f. 149v). 36 Ídem, Lletres trameses, 801, f. 155; i Deliberacions, 143, f. 159. Mesos més tard, la tardor de 1578, el consistori general hagué de donar llicència al germà del procurador fi scal de Tortosa, Lluc Codina, a fi que el substituís en l’ofi ci, pel fet que el titular “està impedit de poder exercir son offi ci per guardar-se de la cort reyal, aont està impetit de ésser estat en certa brega” (Ídem, 145, f. 25). 37 Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre, Llibre de provisions, 71 (1591-1592), s.f. (26 d’abril de 1592). Sobre la participació de tortosins als consistoris generals de la Diputació del General, vegeu ROVIRA, Els nobles de Tortosa…, p. 322-324. 38 La preferència per un candidat de fora de la capital es repetí el 1592: els procuradors tornaren a protestar

222 Algunes desinsaculacions es deriven també d’aquesta problemàtica: l’estiu de 1572, per exemple, el consistori ordenà la de Jaume Gomar de la bossa d’oïdors reials, en comprovar que no constava la seva residència a Tortosa; els procuradors tortosins havien fet queixa formal, adduint que entre els insaculats hi havia, a més de Gomar (“prenent per appellido de tenir algun camp o peça de terra o per ventura casa en la dita ciutat de Tortosa”), Pere Rosselló, habitant en Móra d’Ebre i natural de Ginestar.39 També la condició dels candidats era important: a fi nals de 1578, el consistori general ordenà al diputat local que comprovés les insinuacions arribades fi ns a Barcelona contra Pere Bonamic, doctor en medicina de Tortosa insaculat durant el trienni anterior a la bossa de diputats reials, sobre el fet que era fi ll de francesos i estranger.40

Categoria dels candidats Diputat Oïdor Cavallers i donzells 9 25 Doctors en drets 6 1 Doctors en medicina 3 3

Taula 6. Categoria social dels candidats proposats pel Consell municipal de Tortosa a les bosses d’oﬁ cis consistorials reials de la Diputació del General de Catalunya (1591)

Les lluites de poder entre els diferents bàndols que dividien els privilegiats tortosins s’estengueren de forma evident a la provisió dels ofi cis locals de la Generalitat i a les propostes de candidats per als ofi cis consistorials generals. A la Cort general de 1599 arribà un dissentiment dels síndics de Tortosa exigint el desgreuge d’alguns ciutadans que, sense coneixement de causa, havien estat desinsaculats de les bosses de diputats i oïdors del braç reial, demanant que la causa fos evocada des dels tribunals de la Diputació del General a la Cort.41 El Capítol de la catedral tortosina exercí també la mateixa activitat supervisora sobre els candidats als màxims ofi cis eclesiàstics del consistori de la Generalitat: l’estiu de 1588 lliuraren també una nòmina de candidats a la insaculació, excloent per raó de nacionalitat dos dels canonges, d’origen aragonès; el Capítol informà la Diputació del fet que el seu síndic instava procés davant del procurador fi scal contra un dels canonges ja insaculats en els llocs de Tortosa, per tal com “no tenia les qualitats necessàries per poder ser insaculat”.42 per la insaculació d’un altre xertolí, Gabriel Fortunyó (ACA, Generalitat, V 243, s.f.). 39 Ídem, Deliberacions, 139, f. 1055v; i Lletres trameses, 788, f. 99v. 40 Ídem, Lletres trameses, 795, f. 125. 41 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Consell de Cent, Corts, XVI-77, f. 116. 42 ACA, Generalitat, V 243, s.f.

223 Beneﬁ ciari Càrrec Trienni Jaume Granell Ciutadà Oïdor reial 1521 Pere Joan Jordà Ciutadà Diputat reial 1527 Joan Cerveró Ciutadà Oïdor reial 1527 Francesc Oliver de Canonge Diputat eclesiàstic 1530 Boteller Joan Burguès Ciutadà Diputat reial 1545 Jaume Cerveró Canonge i prior Oïdor eclesiàstic 1545 Jaume Cerveró Canonge i prior Diputat eclesiàstic 1572 Marc Boix Ciutadà Diputat reial 1551 Pere Boteller Ciutadà Diputat reial 1554 Onofre Jordà Canonge Oïdor eclesiàstic 1557 Jaume Fortunyó Ciutadà Oïdor reial 1572 Pere Oliver de Boteller Cabíscol i canonge Diputat eclesiàstic 1575 Pere Oliver de Boteller Cabíscol i canonge Diputat eclesiàstic 1584 Antoni Joan Castelló i Ciutadà Oïdor reial 1575 Granell Pau Jordà Ciutadà Diputat reial 1581 Jaume Miró Canonge Oïdor eclesiàstic 1581 Mateu Miró Canonge Oïdor eclesiàstic 1584 Francesc Oliver de Abat de Poblet Diputat eclesiàstic 1587 Boteller Jaume Fortunyó Ciutadà Diputat reial 1590 Francesc Oliver de Abat de Poblet Diputat reial 1596 Boteller Gaspar Sagarra Doctor en drets i Oïdor reial 1596 ciutadà Taula 7. Diputats i oïdors extrets procedents de les bosses d’oﬁ cis de la vegueria de Tortosa (1518-1599) 43

43 Vegeu Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents, vol. II, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2003, p. 50-148.

224 Pel que fa al braç militar, la presència tortosina fou molt minsa i, segons sembla, no donà lloc a cap elecció de diputat o oïdor tortosí al llarg del segle XVI (Taula 7). La Cort general visqué reclamacions de llocs a les bosses de diputat i oïdor militar, com ara la defensada el 1599 per Teodoric Canader en demanda de dos nous llocs d’oïdor reservats a residents a la vegueria de Tortosa.44 Per il·lustrar l’absència de cavallers i nobles tortosins en les bosses d’ofi cis del General gaudim del conegut testimoni dels Col·loquis de Despuig, que fa esment a “la casa de or de la Diputació de Catalunya y lo profi t que·n han vist portar adalguns de assí, que han tengut lo regiment de aquella casa”; descriu les sucoses contrapartides del servei a la Generalitat i insinua que alguns no volen passar a la categoria militar a fi de no perdre la possibilitat d’accedir-hi (“a la fe que aquest és lo ídolo a qui tots adoren ab gran devoció, aquest es lo qui·ls fa estar en servell y sos tretse de no armar-se cavallers”). Despuig explica per què els militars tortosins no tenen espai dins les bosses: afi rma que, en regular-se la implantació de la provisió d’ofi cis de la Generalitat per insaculació, només assistí a la junta de braços encarregada Joan Jordà, pare de Guillem Ramon Jordà; “a la vegueria de Tortosa foren consignats perals militars y reals vintiquatre llochs, so es, dotse de diputats i dotse de oidors: lo Jordá vist que allí no hi avia ningun militar que empaix ni contradicció li pogués fer, no duptà de demanar tots los 24 llochs pera’ls reals, dient, que en aquesta vegueria noi havia militars, y puig que no hi agué qui en assó fes contrari, fácilment los consignaren tots los llochs peral Reals, salvo un lloch...”45

Tot i nodrir-se dels mateixos rengles socials, una estructura administrativa com la Diputació local, en un món de jurisdiccions compartimentades, rivalitzà sovint amb el poder municipal. A Tortosa, fou la gestió d’un recurs natural, la fusta dels boscos dels Ports, allò que generà topades més freqüents entre els delegats de la Generalitat i els procuradors de la vila. Gairebé tots els anys del regnat de Felip II de Castella són farcits de conﬂ ictes al respecte: el nivell d’explotació d’aquells recursos per la Diputació era tan intens que, l’estiu de 1584, el consistori ordenà que Pau Jordà i Jaume Fortunyó, ciutadans tortosins, fossin els encarregats permanents de les compres de fusta del General a la zona “y de trametre-la en Barcelona y en altres qualsevol parts de Cathalunya”.46

44 ACA, Generalitat, 1099, f. 389. 45 I acaba: “…que demaná una persona dels que allí s’trobaven, pera un parent que dix tenia assí domiciliat que’s deia manrós, y així li fonch donat, de forma, que los vint y tres restaren en lo del bras Real, y los militars molt gentilment restaren fora” (Cristòfor DESPUIG, Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Curial, Barcelona, 1981, p. 83-84). 46 ACA, Generalitat, Deliberacions, 148, f. 826v. Els abusos de fusta extreta com a apropiació particular devien ésser considerables i el 1597, el Consell municipal tortosí empresonà cinc talladors de fusta als boscos de Vallcarnera i Catinell, i comunicà als diputats que els seus delegats a la capital ebrenca disposaven de la fusta no pas per negocis del General sinó per a beneﬁ ci particular (Ídem, V 247, s.f.).

225 En la relació entre el poderós municipi tortosí i la Diputació del General no mancaren conﬂ ictes derivats de la concurrència d’impostos propis de cadascuna de les institucions damunt uns mateixos contribuents: a principis de 1564, per exemple, el consistori general s’adreçà als procuradors de la capital ebrenca per lamentar la imposició d’un nou dret de dos sous per quintar de pega, quitrà i trementina extret del terme de la ciutat, fet que la Diputació considerà d’entrada inconstitucional (però acabà admetent setmanes després) pel fet que “dret algú no·s pot ni·s deu imposar sobre robes ni mercaderies ni coses algunes que paguen dret de Generalitats”; el 1584, el consistori general protestava als procuradors tortosins, tot considerant que diﬁ cultaven la sortida de la ciutat de mercaderies que havien estat portades a la casa local del General i havien pagat els drets preceptius. A més, la tensió entre els delegats de la Diputació i les autoritats municipals no es limità a la capital ebrenca: l’octubre de 1577, per exemple, el consistori general acusa els jurats i el batlle de Móra d’Ebre de pertorbar l’exacció dels drets del General.47

A risc d’incompatibilitats, la Diputació del General no acceptà de bon grat l’apartament dels seus homes dels principals càrrecs municipals tortosins. El 1596, fou rebutjat el mercader local Montserrat Pasqual, extret a sorts procurador terç, pel fet que era alhora tauler o collidor del General; el consistori general no dubtà a actuar a través d’un lloament de cort contra els procuradors i consellers de la ciutat (amb una condemna fi nal de cent ducats), i desinsaculà dels llocs de diputats i oïdors reials tots els tortosins connectats amb la decisió.48 Com a resultat de la polèmica, es recolliren testimonis a Tortosa: misser Pere Gener de Faneca, doctor en drets i conseller de la ciutat durant la darrera dècada afi rmà haver vist extreure diversos servidors locals del General com a ofi cials municipals. En destacà cinc casos recents: el de Francesc Amic, procurador en cap essent diputat local; el d’Agustí Montanyès, alhora notari de la Diputació local i paer segon i jutge ordinari i mostassaf segon en diversos anys; Jaume Oriol, notari tortosí, simultàniament sobrecollidor de les taules foranes i procurador terç de la ciutat; Montserrat Codina, procurador fi scal del General i paer segon tortosí; i fi nalment, ell mateix, mostassaf en cap ciutadà i advocat fi scal de la Diputació local. Semblant testimoni esdevé un magnífi c exemple del control social d’aquests escenaris de poder.49 47 Diputats i oïdors ordenaren al diputat local que cridés els collidors locals per informar-se i que, si ho veia oportú, obrís enquesta desplaçant-se a Móra d’Ebre amb el seu notari, per prendre informació directa dels fets (Ídem, Lletres trameses, 781, f. 125 i 144v; 800, f. 72; i 794, f. 38v). 48 Els desinsaculats foren Francesc Sebil, Pere Bonamic, Antoni Miró, Joan Miró (bosses de diputats reials) i Baptista Xivel·li i Esteve Curto (bosses d’oïdors reials) (Ídem, Visita del General, 18, f. 4973; i Lletres trameses, 812, f. 267v; i 814, f. 225v-226). 49 Ídem, Visita del General, 18, f. 4973. Menys exemples disposem de compatibilització d’ofi cis del Ge- neral amb càrrecs reials locals; a primers de 1574, el consistori general suspengué misser Jaume Simó en l’ofi ci d’advocat fi scal pel fet d’ésser alhora assessor del veguer reial de Tortosa “y com a son lloctinent,

226 Figura 3. Distribució dels oﬁ cis locals per categories socials a la Col·lecta de Tortosa (1564-1598)

Amb menys realç en la jerarquia administrativa, la participació dels grups privilegiats als oﬁ cis ordinaris de la col·lecta fou també superior a l’habitual en altres indrets. Militars, clergat, ciutadans i gaudints acumularen un 22,9% de les provisions d’oﬁ cis (més del doble de la mitjana catalana), mostrant un interès només comparable als dels privilegiats a Perpinyà o Puigcerdà. Dins aquest percentatge els ciutadans honrats locals tornaven a destacar, amb la meitat dels nomenaments. La resta dels estaments socials i professionals mostraven un predomini en primer lloc dels mercaders (37,7%), amb un porta lo bastó quant dit veguer és absent” (Idem, Lletres trameses, 790, f. 129).

227 pes lleugerament més baix de l’habitual; el segon grup fou el format pels artistes (18%), amb un paper important dels notaris. Tot el contrari cal dir dels menestrals: mestres i treballadors de les arts mecàniques obtingueren només un 11,5% dels ofi cis ordinaris, gairebé catorze punts per sota dels percentatges freqüents. Els pagesos, fi nalment, guanyaren un de cada deu nomenaments. A més, en la concessió dels ofi cis ordinaris cal assenyalar el notable grau de patrimonialització, traduït en la successió entre familiars, normalment de pare a fi ll. Es tracta d’una tendència afi rmada a diverses col·lectes, però present com enlloc a les terres de l’Ebre. Patrimonialització que es produeix no només a nivell vilatà, sinó a la mateixa capital de col·lecta.

Els exemples es multipliquen. La trobem entre els ofi cis pròpiament fi scals, des del més alt al més baix. Els Oriol, Francesc i Jaume es succeixen en l’ofi ci de collidor, guarda ordinària i credencer de la taula local (1593); pel juliol del 1585, Jaume havia estat nomenat també sobrecollidor de les taules foranes. Entre 1575 i 1600 aproximadament, els ciutadans honrats Pere i Jaume Oliver de Boteller actuen com a receptors provisionals dels drets del General. Entre els collidors i credencers tortosins destaca el paper de la família Pasqual: el mercader Joan Pasqual aconsegueix l’ofi ci (potser pare i fi ll del mateix nom) a fi nals del 1568 i 1593; a fi nals de segle, l’estiu del 1596, hi accedeix el ciutadà honrat Montserrat Joan Pasqual.50 Dins els mateixos ofi cis fi scals a la capital, els càrrecs inferiors d’inspecció, les dues guardes ordinàries, es troben també patrimonialitzades per les famílies Monia i Pallarès, respectivament. Veiem succeir-se Pere i Mateu Monia el febrer del 1575, i els menestrals Guillem, Tomàs i novament Guillem Pallarès al llarg dels anys 1584, 1587 i 1592. Aquesta successió en l’ofi ci es manifesta també als altres ofi cis, fi ns i tot als acabats d’instaurar, com els d’advocat i procurador fi scal: si el primer advocat fi scal serà Jaume Simó (1573), set anys després sera succeït per un altre Simó, Josep. El cas de la procuradoria és idèntic i mostra encara un control per part de la família Codina més dilatat en el temps i paral·lel al seu ascens social en l’escenari tortosí: el primer procurador serà el notari Lluc Codina (1574), succeït pel mercader Montserrat Codina (1585) i el ciutadà honrat Mateu Codina (1598). Una altra família de notaris, els Montanyès, controlen l’ofi ci d’escrivans del diputat local: Agustí obté el nomenament (1572) i el succeeix un membre de la seva mateixa família, Marc Antoni (1598).

Si el control familiar dels oﬁ cis ordinaris urbans és notable, a les taules locals aquesta patrimonialització es manifesta de forma tan o més evident. Des d’Ulldecona a Flix els casos es multipliquen. La Diputació és representada a la 50 Com hem comprovat en el cas del notari Xammar, la puntual presència d’oﬁ cials barcelonins acaba sovint amb la despossessió per absència: només set mesos després del nomenament (1572), el consistori general s’adreçà al mercader barceloní Jeroni Duayna, un dels collidors, guardes i credencers a Tortosa, ordenant que en deu dies hi transferís el seu domicili (Ídem, Deliberacions, 139, f, 1051; i 140, f. 203v).

228 petita taula de Bot pels Duart o Aduart: veiem Joan succeir Pere (1591). A Móra d’Ebre, pels Rosselló, mercaders: Pere Arnau obté el nomenament (1569) i el 1584 pren el seu relleu Pau Antic. A Pinell de Brai trobem els Espinós: Miquel és collidor i guarda ordinària des del 1575 i el 1587 es substituït per Pere. A Ginestar veiem els Miró: Joan actua com a collidor el 1582, Tomàs és nomenat el 1593. A l’extrem sud de la col·lecta, a Ulldecona, aquest paper correspon als Saifores, notaris de la vila. Pere i Miquel major i menor aconsegueixen l’ofi ci de collidors i guardes ordinàries entre 1574 i 1585; el 1591 un dels Saifores actuarà com a informador de la Diputació des de la Saragossa ocupada per les tropes reials de don Alonso de Vargas. Al centre i nord de la col·lecta trobem també nissagues implicades en la gestió de les taules locals a Flix, on els Oriol (notaris i negociants) se succeeixen en l’ofi ci (1577 i 1593). A Xerta, on els mercaders Jaume i Joan Barceló participen de l’ofi ci entre el 1585 i el canvi de segle. Finalment, també a Tivissa, on els Torner (Joan, 1564; i Jaume, 1581) detenten el càrrec de collidor. Com a corol·lari, cal assenyalar l’escàs nombre d’ofi cials que no resideixen a la població per a la qual han estat nomenats: entre 1561 i 1599 només un 7% dels ofi cials de la col·lecta no residien al mateix lloc on servien el General.

En el graó més baix de l’administració local del General, els ofi cis de mosqueta o guarda extraordinària es repartien gairebé a parts iguals entre menestrals i pagesos. Els pagesos eren majoria (48,8%), encara que lluny de l’habitual; la situació dels menestrals era la contrària: amb un 45,2% dels nomenaments es col·locaven 5,6 punts per davant de la mitjana catalana. A part, els artistes representaven un 5,9% dels nomenaments, també per sobre del que era comú. Dins les molt diverses dedicacions professionals dels menestrals, la majoritària era la dels sectors del vestit i el calçat (52,6%), sobretot a la part forana de la col·lecta (on arribava al 66,7%), amb un lleuger avantatge per als ofi cis dedicats als acabats dels productes, per davant dels relacionats amb el fi lat, el teixit i l’adobament de la pell. El domini dels acabats era notable a Tortosa, on un 64% dels menestrals dedicats a aquests sectors del vestit i el calçat treballaven en els acabats. La segona dedicació professional corresponia al parament de la llar i la decoració, sobretot per part de mosquetes que residien a la capital (26,3%): la importància d’aquest sector contrastava amb el nul paper dels ofi cis relacionats amb la construcció, del tot absents de la capital tortosina.

El temps de servei d’aquestes mosquetes o guardes extraordinàries tortosines als seus oﬁ cis se situa lleugerament per sota de la mitjana (1,26 per 1,29 triennis). Les mesures restrictives aplicades al conjunt de les mosquetes catalanes a partir de la Cort general de 1585 s’apliquen a Tortosa, amb l’agreujant de la presència moresca: així, per exemple, el 1598, el consistori barceloní notiﬁ cà al diputat local ebrenc la revocació dels poders de Francesc Curto com a

229 guarda extraordinària del General “per haver entés és christià nou y fa mal son ofﬁ ci”. 51 També, pel que fa al control de les seves activitats delictives, sense sostreure’ls als seus senyors ordinaris: el 1585 el consistori general ordenà al diputat local que es desplacés ﬁ ns a Ulldecona per actuar contra dues mosquetes ja detingudes a les presons del comanador local, prengués les seves provisions com a guardes i les retornés en poder del comanador perquè “liberament los puga castigar de qualsevol delictes que en coses no tocants al General hajan comés en los locs y tèrmens de sa jurisdictió”.52 Com arreu del país, les notícies de malifetes d’aquestes mosquetes eren freqüents dècades abans: el 1561, el consistori general manifestava al diputat local el fet que “entenem que per moltes guardes ordinàries de aquí se farien molts abusos y excessos en moltes y diverses coses”, esperonant-lo a escatir la veritat.53

Trienni Forans Tortosa Total Catalunya % 1560 3 2 5 113 4,4 1563 5 2 7 88 8,0 1566 8 4 12 87 13,8 1569 8 1 9 55 16,4 1572 4 11 15 162 9,3 1575 3 17 20 315 6,4 1578 2 10 12 343 3,5 1581 2 29 31 472 6,6 1584 1 37 38 494 7,7 1587 1 8 9 185 4,9 1590 0 11 11 111 9,9 1593 0 7 7 91 7,7 1596 1 6 7 142 4,9

Taula 8. Mosquetes actius a la Col·lecta de Tortosa i percentatge respete al conjunt del país (1560-1599)

51 ACA, Generalitat, Lletres trameses, 815, f. 123. 52 Ídem, Deliberacions, 149, f. 149v. El consistori general no dubtà a suspendre aquelles mosquetes que pretenien escapar a la jurisdicció dels seus senyors: l’estiu de 1576, suspengué ipso facto la provisió de mosqueta lliurada pel diputat local de Tortosa a Miquel Ferrer en sospitar que ho havia estat per “traure’l de poder del procurador de Miravet” de la Castellania d’Amposta (Ídem, Lletres trameses, 792, f. 229v). 53 Ídem, 778, f. 96.

230 La Diputació no sembla comptar amb difi cultats per reclutar nous ofi cials a la col·lecta (Taula 8). La proporció entre població i mosquetes sembla prou equilibrada. Amb un 5,8% de la població del país (fogatge del 1553), a la col·lecta de Tortosa servien un 5,7% de totes les mosquetes. Es descriu, però, una tendència força canviant: així, sense tenir en compte els barcelonins, Tortosa disposa entre els triennis 1560-1569 d’un 3,5% de totes les guardes extraordinàries: una proporció reduïda per al moment més expansiu de l’economia local (si prenem com a indicador indirecte l’expectativa de recaptació del dret de bolla). Entre 1569 i 1578, en canvi, actua un 8% de totes les mosquetes i entre 1578 i 1587 s’arriba al 8,6%. A fi nals de segle, amb la recuperació general del país, el percentatge de mosquetes que actuen a la col·lecta caurà fi ns al 6,7%. En principi, els nomenaments de mosquetes fets des de Barcelona respectaven de forma equilibrada la procedència geogràfi ca dels ofi cials proveïts; aquesta tendència general, però, fou bescantada de forma creixent. Si la capital de la col·lecta aplegava un 23,9% de la població (1553), el nombre de mosquetes que hi residien era del 52,6%. L’evolució posterior mostra una certa concentració dins la capital, en una tendència contrària a la general, que assenyala tal vegada el creixent control dels ciutadans tortosins sobre l’estructura de la Diputació a la col·lecta.

Figura 4. Universitats on resideixen els mosquetes de la Diputació (1560-1599)

Encara així, la ﬁ gura 4 mostra la pluralitat de procedències geogràﬁ ques dels guardes. Les terres del gran terme de Tortosa acaparen molts dels nomenaments i els llocs més propers sovint no n’aportaren cap (1560-1599). El mateix podem dir de les poblades zones costaneres del nord, en el camí de Tarragona o del

231 sud de l’actual comarca de la Terra Alta. Tret d’aquestes reduïdes zones, però, gairebé totes les universitats comptaven algun guarda entre els seus habitants (en total, 24 dels 41 municipis actuals). Només un 14,7% de les guardes proveïdes entre els anys 1560-1599 arribaren d’altres demarcacions (gairebé la meitat de la mitjana habitual): un de cada tres baixaren de la demarcació lleidatana, amb la qual es mantenien llaços de comunicació i d’intercanvis econòmics i socials molt importants; un de cada cinc procedia de la col·lecta de Montblanc. Els tortosins sortiren amb poca freqüència de les seves terres: els trobem sobretot a la demarcació de Montblanc, on representen un de cada quatre mosquetes foranis, però també a les de Lleida (19%) i Tarragona (18,7%).

En conclusió, la col·lecta de Tortosa ens ofereix una evolució prou expansiva al llarg de la segona meitat del Cinc-cents. El que coneixem sobre la recaptació dels drets de bolla ens situa en un context de creixement, no al nivell dels territoris capdavanters del país, però sí fugint en certa manera a la pèrdua general de pes de les terres de ponent en el conjunt de l’economia catalana. Els grups privilegiats de la capital, en especial els ciutadans honrats, s’esforçaran a controlar els oﬁ cis locals i un grup de famílies es convertiran, tant a nivell capitalí com a la part forana, en punt de referència obligat per part dels consistorials barcelonins a l’hora dels nomenaments. La Diputació del General respondrà a aquesta evolució econòmica i social amb un important engreix de la seva estructura organitzativa a les terres de l’Ebre, caracteritzada per l’afany de control del gran eix central que constitueix el riu ﬁ ns als ports propers a la desembocadura i de les fronteres valenciana i aragonesa.

232 Annex. Mosquetes residents a la col·lecta de Tortosa (1561-1598)

Nom Professió Residència Provisió Triennis Alcoverro, Miquel Pagès Xerta 1575 1 Algueró, Antoni Pescador Tortosa 1575 1 Ambros, Miquel Corder Flix 1584 1 Argentat, Antoni Pagès Gandesa 1572, 1578 i 1587 4 Avinent, Pere Teixidor de lli Ulldecona 1569 1 Ayet, Miquel Pagès Riba-roja 1585 1 Bages, Antoni Pagès Móra d’Ebre 1583 1 Bas, Vicens Teixidor de lli Tortosa 1582 1 Blanc, Baltasar Pagès Aldover 1583 1 Blanc, Joan Ciutadà Tortosa 1582 1 Bolló, Gaspar Blanquer Tortosa 1587, 1590 i 1593 3 Bosch, Bernat No identifi cada Móra d’Ebre 1598 1 Boteller, Joan Pagès Xerta 1575 1 Breçó, Martí No identifi cada Tortosa 1573 1 Brull, Guillem Pagès Ginestar 1584 1 Cabanyelles, Joan No identifi cada Móra d’Ebre 1565 1 Cabot, Jaume Pagès Móra la Nova 1577 1 Canalda, Damià Pagès Ulldecona 1567 1 Canalda, Nicolau Pagès Tortosa 1581 1 Cartoixa, Joanot No identifi cada Benifallet 1585 1 Cases, Miquel Pagès Tortosa 1586 1 Cerdà, Manuel No identifi cada Tortosa 1580 1 Cerdà, Perot Notari Ascó 1578 i 1584 4 Cerveró, Pere No identifi cada Tortosa 1585 1 Clua, Miquel No identifi cada Corbera 1576 1 Codina, Mateu No identifi cada Tortosa 1586 1 Cugat, Guillem Pagès Fatarella, La 1587 1 Curto, Esteve No identifi cada Tortosa 1585 1 Curto, Francesc Torner Tortosa 1597 1 Domènec, Jaume Pagès Ginestar 1586 1

233 Domènec, Montserrat Pagès Móra 1584 1 Duran, Miquel Teixidor Tivissa 1566 1 Espinelles, Gaspar Pagès Ascó 1584 1 Espinelles, Guillem Pagès Ascó 1584 1 Eulali, Bertomeu No identifi cada Tortosa 1582 1 Fàbregues, Jaume Corder Tortosa 1590 1 Fairent, Lluís Espardenyer Tortosa 1581 i 1588 2 Ferragut, Bertomeu No identifi cada Flix 1585 1 Ferrer, Joan Carles No identifi cada Benissanet 1581 1 Ferrer, Miquel Pagès Gandesa 1575 i 1576 1 Fibla, Salvador Pagès Alcanar 1576 1 Figuerola, Tomàs Pagès Tortosa 1593 1 Fortuny, Gabriel No identifi cada Miravet 1596 1 Fourens, Lluís Espardenyer Tortosa 1577 2 Freixa, Pere No identif. Tortosa 1590 1 Fuertes, Francesc Pagès Tortosa 1577 2 Fuertes, Onofre Pagès Tortosa 1582 1 Fumador, Miquel Pagès Benifallet 1577 2 Galceran, Antoni Pagès Tortosa 1584 1 Garcia, Andreu Teixidor de lli Tortosa 1576 1 Gargallo, Antoni Pagès Arnes 1582 1 Gil de Frederic, F. Notari Tortosa 1585 1 Granyana, Joan Espardenyer Tortosa 1596 1 Pagès/ Granyena, Joan Tivissa 1575 2 espardenyer Gratia, Guillem Espaser Tortosa 1581 1 Jardí, Francesc Sabater Móra d’E./Tortosa 1579 i 1588 4 Jover, Miquel No identifi cada Batea 1584 1 Juny, Nicolau Pagès Tortosa 1581 1 Leiva, Diego de Teixidor de lli Miravet 1573 1 Llopis, Antoni Espaser Tortosa 1585 1 Macip, Montserrat Pagès Gandesa 1585 1 Martí, Antoni Pagès Gandesa 1581 1

234 Martí, Josep Notari Tortosa 1585 1 Martí, Marc Espardenyer Ulldecona 1586 1 Mas, Miquel Notari Ulldecona 1583 1 Miralles, Pere Pagès Tortosa 1584 1 Miró, Onofre No identifi cada Tortosa 1584 1 Moget, Jeroni Espardenyer Ascó 1582 1 Montanya, Pau Ferrer Tortosa 1596 1 Montargull, Joan Pagès Gandesa 1576 2 Montlluna, Nicolau No identifi cada Tortosa 1572 1 Morera, Gabriel Corder Tortosa 1590 1 Mossegui, Gabriel No identifi cada Móra d’Ebre 1573 1 Nadal, Francesc Pagès Casseres 1573 1 Oliver, Jaume Calceter Tortosa 1587 1 Oriol, Jaume Notari Tortosa 1585 1 Pallarès, Guillem Celler Tortosa 1584 i 1590 2 Paraire, Joan Corder Tortosa 1595 i 1596 2 Parés, Jeroni Pagès Sénia, La 1585 1 Polo, Agustí Celler Tortosa 1585, 1590 i 1593 2 Pont, Miquel Paraire Ulldecona 1567 1 Prades, Climent Blanquer Tortosa 1588,1591 i 1593 3 Prades, Joan Sabater Tortosa 1585 1 Puig, Jaume Joan No identifi cada Tortosa 1585 1 Puigvert, Joan Pagès Corbera 1578 2 Ravull, Miquel No identifi cada Tortosa 1582 1 Real, Agustí Corder Tortosa 1584 1 Reull, Magí No identifi cada Tortosa 1585 1 Romeu, Jaume Pagès Tortosa 1582 1 Rosselló, Joan No identifi cada Móra 1584 1 Rosses, Joan de No identifi cada Tortosa 1584 1 Rovira, Salvador Sabater Tortosa 1593 1 Salbà, Vicenç Sabater Tortosa 1583 1 Salnies, Joan Pagès Tortosa 1586 1

235 Saragossi, Joan No identifi cada Ascó 1582 1 Serra, Miquel Pagès Ulldecona 1588 1 Serres, Antoni Fuster El Pinell 1561 1 Sipre, Bertomeu Pagès Gandesa 1561 1 Socorrats, Montserrat Argenter Tortosa 1588 1 Sola, Baptista Corder Tortosa 1581 1 Soler, Pere No identifi cada Ascó 1566 1 Tirvi, Miquel No identifi cada Tortosa 1584 1 Torrada, Montserrat No identifi cada Pauls 1574 1 Trinxer, Agustí Boter Tortosa 1574 1 Valldeperes, Jaume Assaonador Tortosa 1588 i 1594 3 Vallès, Jaume No identifi cada Tortosa 1586 1 Vallespir, Felip No identifi cada Vilalba 1573 1 Vaquer, Mateu Pagès Batea 1574 1 Vega, Joan de Argenter Tortosa 1585 1 Vermell, Antoni Pagès Tortosa 1584 i 1591 2 Vila, Nicolau Pagès Móra N./Tortosa 1576, 1579, 1590 4 Vilardell, Jaume No identifi cada Gandesa 1575 1 Vilardell, Joan Pagès Gandesa 1577 1 Xamenot, Josep A. Esparter Tortosa 1594 1 Xanxo, Domingo Espardenyer Tortosa 1569 1

236 Recerca, 9 (2005) pàg. 237-254

Els espais conventuals i la seva projecció eremítica: el desert de Cardó

Carme NARVÁEZ CASES Universitat de Barcelona

RESUM

La forta voluntat ascètica que va impregnar l’orde del Carme Descalç des de la seva fundació, va manifestar-se decididament en les tipologies arquitectòniques desenvolupades per aquesta congregació, caracteritzades per una gran senzillesa constructiva. Si bé va ser en els establiments conventuals implantats en els nuclis urbans on aquest tarannà es projectà de forma més generalitzada —ﬁ ns al punt d’esdevenir gairebé un estil arquitectònic—, és en la tipologia de les cases de recés, els anomenats deserts, on es mostrà d’una manera més palpable i amb uns trets més especíﬁ cs. En el present article revisem els condicionants que marcaren la gènesi d’aquesta tipologia en el si de l’orde descalç, i centrem la nostra atenció en la construcció, duta a terme a començaments del segle XVII, del desert de la província descalça catalana, Sant Hilari de Cardó, com a exemple a les nostres terres d’aquesta interessant categoria arquitectònica.

RESUMEN

La fuerte voluntad ascética que impregnó la orden del Carmen Descalzo desde su fundación, se manifestó decididamente en las tipologías arquitectónicas desarrolladas por esta congregación, caracterizadas por una gran sencillez constructiva. Si bien fue en los establecimientos conventuales implantados en los núcleos urbanos donde este talante se proyectó de forma más generalizada —hasta el punto de convertirse casi en un estilo arquitectónico—, es en la tipología de las casas de retiro, los llamados desiertos, donde se mostró de una manera más palpable y con unos rasgos más especíﬁ cos. En el presente artículo revisamos los condicionantes que marcaron la génesis de esta tipología en el seno de la orden descalza, y centramos nuestra atención en la construcción, llevada a cabo a principios del siglo XVII, del desierto de la provincia descalza catalana, Sant Hilari de Cardó, como ejemplo en nuestras tierras de esta interesante categoría arquitectónica.

ABSTRACT

The strong ascetic wish that pervaded the monastic order of Barefoot Carmelites from

237 its foundation, was resolutely manifested on the architectural typologies developed by this religious congregation, characterized by a great constructive simplicity. Although this appearance was projected in a more generalized way by the monastic urban establishments —even until to reach the point of become an architectural style—, it was in the spiritual seclusion houses, called deserts, where it appeared in a more tangible way and with more speciﬁ c features. In this article we review the conditions that marked the birth of this typology in the bosom of the barefoot religious order, and we focus our attention on the construction of the catalan barefoot province desert, Sant Hilari de Cardó, carried out in the XVII century, as an example of this interesting category in our country.

238 «Ordinariamente [...] da al alma inclinación y gana de estarse a solas y en quietud, sin poder pensar en cosa particular ni tener gana de pensarla: y entonces, si a los que esto acaece y se supiesen quietar, descuidando de cualquier obra interior y exterior sin solicitud de hacer allí nada, luego en aquel descuido y ocio sentirían delicadamente aquella refección interior»

Juan de la Cruz, Noche oscura (I, 9, 6)

L’establiment de la tipologia constructiva del desert1

El desig que va moure Santa Teresa en la fundació de l’orde de carmelites descalços l’any 1562 fou el de retornar als rigors de la primitiva Regla, establerta per Sant Albert a començaments del segle XIII per a regular la pràctica ascètica d’alguns pelegrins que, instal·lats al palestí Mont Carmel, havien iniciat pel seu compte una vida de recés que pretenia imitar l’exemple del profeta Elies. Entre d’altres aspectes, la Regla havia establert la vida de total solitud dels ermitans, que havia de desenvolupar-se en cel·les separades per tal de facilitar la meditació i la pregària continuades. La implantació a Europa d’aquest tipus de comunitats, i el seu establiment dins dels nuclis urbans, van fer necessària la relaxació progressiva dels seus rigors a partir de successives dispenses papals, la darrera de les quals fou la del papa Eugeni IV, concedida el 1432. Com a conseqüència, la congregació carmelitana va acabar perdent el tarannà eremític que l’havia caracteritzat des de la seva fundació, i va esdevenir un fet comú la fundació d’establiments urbans que, en la major part dels casos, acollien un excessiu nombre d’integrants que feia impossible la vida d’oració i meditació que havia guiat la institució de la regla primitiva.2

Va ser l’esperit d’aquestes antigues comunitats eremítiques el que va trobar a faltar Santa Teresa quan va ingressar a l’orde del Carme, i va ser la seva recuperació el que esperonà la santa a escindir-se d’aquesta congregació per a fundar una altra en què la clausura estricta i l’aïllament total del món exterior fossin condicions indispensables de la vida de les religioses. 3 Amb els condicionants a partir dels quals es posava en marxa el nou orde religiós de les carmelites descalces —que es veuria immediatament seguit per la fundació 1 Algunes de les dades aportades en aquest apartat les avançàvem ja a la nostra publicació La arquitectura en la congregación de los carmelitas descalzos (siglos XVI-XVIII), Monte Carmelo, Burgos 2003, pp. 102- 111. 2 Sobre la història de la congregació vegeu SMET, JOAQUÍN (O.C.): Historia de la Orden del Carmen, 3 vols., Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid 1990. 3 Alguns autors han assenyalat que el model d’extrema austeritat en què s’inspirà Teresa d’Ávila podria ser el de la congregació de les clarisses, que incloïen en els seus establiments petites ermites en les quals les religioses podien passar temps dedicades a l’oració. Vegeu GARCÍA ORO, JOSÉ, «La vida monástica femenina en la España de Santa Teresa», Actas del Congreso Internacional Teresiano, vol. I, Salamanca 1983, pp. 331-349.

239 el 1568 de la branca masculina, fundada per Sant Joan de la Creu—, no és d’estranyar que Santa Teresa insistís tant en el caràcter de pobresa i austeritat que havien de mantenir els ediﬁ cis en què s’establissin les noves comunitats, i que, a més, es mostrés tan partidària que les noves cases disposessin d’un tros d’hort o jardí, per molt pobres que fossin aquests ediﬁ cis. L’existència d’hort permetia la instal·lació de capelles o d’ermites on les religioses poguessin retirar-se per a resar en solitud, imitant l’estil de vida dels antics cenobis carmelitans. Aquesta tendència seria seguida poc després per les comunitats masculines, en les quals hom detecta una certa inclinació cap a l’ascetisme pels llocs triats a l’hora de portar a terme nous establiments. La importància que assolí aquest factor en la mentalitat de la fundadora explica la inclusió d’aquest precepte a les primeres constitucions de la congregació de carmelites descalços, redactades el 1581. 4

Tot i que aquest vessant eremític es va haver de mitigar obligatòriament per la clara implantació urbana de l’orde descalç —necessària en haver estat constituït com a orde mendicant, i, per tant, obligat a viure de les almoines dels fi dels, que es concentraven a les ciutats—, va romandre com a ideal de vida religiosa gràcies a la formació en el si de la branca masculina de la tipologia del desert, un establiment característic de la congregació de carmelites descalços (l’únic dels ordes mendicants que generà aquest tipus de construcció diversa dels convents), 5 destinat al recés espiritual dels religiosos descalços. La pretensió d’aquest tipus d’establiments era conjugar la vida espiritual de comunitat (pròpia dels cenobites) amb la permanència en solitud en zones despoblades (pròpia dels anacoretes), constituint amb aquesta fi nalitat erms que sintetitzaven les pràctiques de tots dos. 6 Per tant, els deserts carmelitans no eren exactament establiments de tipus conventual; malgrat que molts dels elements que els conformaven eren compartits pels convents pròpiament dits, els usos i les fi nalitats d’uns i d’altres són prou clares en cada cas per permetre establir diferències de naturalesa entre ambdues tipologies.

4 Arxiu General i Històric de la Universitat de Barcelona (AGHUB), ms. 412, Regla primitiva y constituciones de la Provincia de los frayles Descalzos de la Orden de Nuestra Señora la Virgen del Monte Carmelo. 5 La tendència a la vida eremítica no és exclusiva de l’orde carmelità descalç; es troba també en altres ordes religiosos, com el de caputxins, que en les seves constitucions de 1552 prescrivien en un dels seus articles «que en l’àrea dels convents o de les seves hortes es construeixin unes ermites on els religiosos que s’hi sentin amb vocació practiquin la vida eremítica»; BASILI DE RUBÍ, Un segle de vida caputxina a Catalunya 1564-1664, Caputxins de Sarrià, Barcelona 1978, p. 86. Tot i així, aquesta aspiració eremítica d’alguns ordes va ser reprimida pel Concili de Trento, que veia en aquesta forma de vida reminiscències d’una religiositat retardatària i contrària a l’esperit de renovació i de regularització de la vida de les comunitats. 6 EULOGIO DE LA VIRGEN DEL CARMEN, «Los Santos Desiertos carmelitanos en España», España eremítica, Actas de la VI Semana de Estudios Monásticos, Abadía de San Salvador de Leyre, 15-20 septiembre de 1963, pp. 587-632.

240 L’encarregat de posar en pràctica aquest model d’establiment religiós va ser l’andalús fray Tomás de Jesús,7 qui deixaria fi xada la fi losofi a de vida dels erms, basada en l’oració continuada, el silenci rigorós i la penitència en el menjar i en el dormir. La regulació dels criteris a partir dels quals s’havien de regir aquestes comunitats es produí a la localitat de Bolarque (Guadalajara) durant la celebració del Defi nitori l’any 1594, tot i que les normes establertes van diferir en principi mínimament de les que regien la vida dels convents ordinaris, puix que les autoritats consideraren que l’experiència dels primers deserts seria la que permetria fi xar més endavant una reglamentació més específi ca. Aquest moment va arribar el 1602, mentre es redactaven a Pastrana (Guadalajara) les constitucions de l’orde descalç, que serien publicades tres anys més tard, el 1604. Un dels responsables de la redacció defi nitiva de la normativa de funcionament dels deserts va ser el mateix fray Tomás, ja aleshores prior del desert de Batuecas (Salamanca). Aquestes instruccions, revisades i modifi cades en anys posteriors, es veieren complementades per l’aprovació el 1628 d’unes Costumbres Santas, a partir de les quals es va provar d’unifi car l’estil de vida eremítica de tots els deserts de l’orde, a més de fi xar la voluntat que existís un desert a cada una de les províncies que constituïen la congregació hispànica, de manera que s’oferís a tots els frares la possibilitat de passar en ells alguna temporada de recés espiritual. 8

Els deserts carmelitans van ser, doncs, concebuts com un apartament temporal del món, i per això havien d’estar ubicats a una considerable distància dels nuclis urbans, si bé al mateix temps havien de trobar-se relativament propers a algun dels convents ordinaris de l’orde, de manera que, en cas de necessitat, els eremites poguessin ser atesos, tant físicament com espiritual. La formació d’aquestes comunitats va quedar ﬁ xada en un límit de vint-i-quatre religiosos. Qualsevol frare carmelita descalç —a excepció dels malalts, els que tendien al caràcter malenconiós, o els que eren massa joves— podia sol·licitar una estada de recés més o menys prolongada en el desert corresponent a la seva província eclesiàstica. El període habitual de sojorn era, però, d’un any, i en cap cas els frares eren obligats a anar-hi contra la seva voluntat; els deserts no estaven pensats per a servir de càstig als religiosos indisciplinats.

Les constitucions especíﬁ ques d’aquests establiments plantejaven l’obligació dels religiosos de romandre contínuament a les seves cel·les, «leyendo, orando, ò trabajando de manos».9 La pretensió era que la vida dels habitants del monestir

7 Sobre el personatge vegeu FRAY FRANCISCO DE SANTA MARIA, Reforma de los Descalzos de Nuestra Señora del Carmen de la primitiva observancia, Madrid 1683, p. 616. 8 FELIPE DE LA VIRGEN DEL CARMEN, La Soledad Fecunda. Santos Desiertos de carmelitas descalzos, Editorial de Espiritualidad, Madrid 1961, p. 30. 9 Regla primitiva y Constituciones de los religiosos descalzos de la Orden de la Bienaventurada Virgen Maria de el Monte Carmelo, de la primitiva observancia, de la Congregación de España, Madrid 1736, capítol IX, p. 199.

241 fos tan solitària i tan replegada en si mateixa que s’aconsellava al frare que en sortir al camp procurés no trobar-se amb altres religiosos per tal que la conversa entre ells no pertorbés la seva oració interior; només el prior podia visitar els religiosos a les seves cel·les sempre que ho cregués convenient. Quedava, per tant, prohibida qualsevol visita, incloent la de religiosos d’altres ordes —només es podien produir excepcionalment mitjançant llicències extraordinàries—. En els deserts ﬁ ns i tot el treball manual era reduït, en beneﬁ ci d’una major dedicació a la vida contemplativa, encara que era obligatori algun tipus de treball manual diari, que solia consistir a tenir cura d’un petit hort; cada frare tenia el seu tros d’hort particular, en la major part dels casos connectat directament amb la cel·la pròpia.10 L’alimentació dels religiosos dels erms estava en consonància amb l’estil de vida rigorosa que mantenien: «que auyente la muerte i desfallecimiento, antes que detenga i alargue la vida».11 Encara era més rigorosa la dieta dels que es trobaven retirats a les ermites del desert —de les quals parlarem tot seguit—, que veien reduït el seu menjar a llegums i fruites. De la mateixa manera, els ornaments per al culte havien de seguir l’esperit de l’establiment; de llana i llenç, mai teixits en or o argent, encara que aquests provinguessin d’alguna donació.12

Les especials característiques d’aquest tipus d’establiments van confi gurar una tipologia diversa i específi ca, adaptada a l’entorn en què estaven situats i a l’estil de vida que els religiosos havien de portar. Un dels elements més altament defi nidors dels deserts era l’aïllament del món exterior, manifestat no només pel fet d’estar allunyats de les concentracions urbanes, sinó també per estar envoltats d’una tanca d’alçada reglamentada que marcava la zona d’estricta clausura papal que regia en aquestes institucions. Era en aquest límit on es trobaven la porteria —allunyada de l’edifi ci principal, en el límit del santuari i de la tanca que envoltava el recinte— i l’albergueria, disposava d’una petita capella dins la qual assistien als actes litúrgics els visitants del desert que no tenien permesa l’entrada al recinte conventual. Dins d’aquesta primera, existia una segona tanca que limitava el monestir pròpiament dit, on es trobaven l’església, les cel·les dels religiosos i la resta de dependències conventuals. Segons Muñoz Jiménez —un dels principals estudiosos de l’arquitectura carmelitana—, el model del desert carmelità el trobaríem a les cartoixes, alhora deutores de l’esquema dels convents de benedictins, dels quals els deserts haurien adoptat especialment el tipus de planta i la distribució de les dependències. 13

10 Sobre la normativa que regia l’estil de vida dels frares en els deserts vegeu EULOGIO DE LA VIRGEN DEL CARMEN, op. cit., p. 609; i també LINAGE CONDE, ANTONIO, El Monacato en España e Hispanoamérica, Instituto de Historia de la Teología Española, Salamanca 1977, p. 540. 11 FRAY DIEGO DE JESÚS MARIA, Desierto de Bolarque, yermo de carmelitas descalzos, y descripcion de los demas Desier- tos de la Reforma, Madrid 1651, p. 97. 12 Hi havia, en canvi, més permissivitat en l’ornamentació interior del sagrari: «se permite qualquiera culto»; Regla primitiva y Constituciones..., capítol IX, p. 209. 13 MUÑOZ JIMÉNEZ, JOSÉ MIGUEL: La Arquitectura Carmelitana (1562-1800), Diputación Provincial de Ávila, Institu- ción Gran Duque de Alba, Ávila 1990, p. 345. 242 Les particularitats arquitectòniques que presentaven aquests recintes eremítics estaven basades en el replegament que suposava la vida en un desert, al qual només accedien els religiosos que hi habitaven: l’església no disposava de façana exterior ni, per tant, de porta principal, donat que els frares accedien des de l’interior de l’ediﬁ ci, concretament a partir d’una porta practicada en un dels corredors del pati que feia les funcions de claustre. La manca de porta principal en l’església feia així mateix innecessari l’aixecament del cor als peus del temple —tal com era habitual en el temples conventuals urbans i, en general, a les esglésies parroquials de l’època, en què el cor s’emplaçava elevat en el primer tram de la nau, deixant lliure l’espai de l’entrada—, de manera que podia ser disposat a peu pla. Era un fet comú la inexistència de capelles laterals a l’interior del temple, guarnit per un únic altar al presbiteri. Més freqüentment, aquestes capelles se situaven al llarg dels corredors del pati, que actuava com a avantsala de l’església. Aquest celobert, habitualment de planta rectangular i format per uns simples passadissos coberts (sense pilars ni arcs), es trobava adherit a un costat del temple, i estava comunicat directament amb ell a partir d’una o més portes. De vegades, quedava complementat per la presència d’altres patis menors veïns, que en ocasions exercien com a distribuïdors de les cel·les dels frares.

A l’espai intermedi que romania entre el tancat que assenyalava el recinte total de l’erm i la línia que delimitava el monestir pròpiament dit, es trobaven repartides les ermites, construccions indispensables en els deserts i autèntica raó d’existència d’aquest tipus d’establiments. La presència d’ermites en els deserts segueix una tradició que, com ha quedat fi xat amb anterioritat, prové dels primers monestirs descalços fundats per santa Teresa, en els quals hom pretenia establir una simbologia amb el paisatge feréstec i la vida rudimentària de les primeres comunitats carmelitanes medievals. Era en els deserts, però, i no en els convents urbans, on les ermites assolien el seu signifi cat més ple per l’entorn en què estaven situades. Muñoz Jiménez establia dins d’aquest tipus de construccions una classifi cació de quatre categories, que depenia de les funcions que complís en cada cas l’ermita: l’autor distingia entre l’ermita habitatge (de la qual ens ocuparem tot seguit), l’ermita de devoció, que era en realitat un petit oratori on els frares podien practicar puntualment la seva pregària en solitari i que, per tant, no estava pensada per a ser habitada; l’ermita porteria, ubicada a l’entrada del recinte eremític, i habitada pel germà porter, i que, ocasionalment —com, per exemple, al desert de Cardó— podia estar condicionada com a capella, oberta als feligresos de les localitats veïnes, on tenia lloc l’acte litúrgic de la missa i l’administració de sagraments. I, fi nalment, el que Muñoz denomina l’ermita basílica, existents en número de quatre i situades a la prolongació dels quatre angles de les esglésies conventuals dels deserts, cobertes, amb un altar interior i amb la imatge del sant col·locada en un nínxol. 14

14 MUÑOZ JIMÉNEZ, JOSÉ MIGUEL, «La arquitectura de los desiertos carmelitanos», Monte Carmelo, 97, 1989, pp. 407- 431; del mateix autor vegeu també La Arquitectura Carmelitana..., pp. 345-346.

243 El tipus més comú de les ermites incloses en els deserts i, al mateix temps, el que presentava un major interès, era el que hem mencionat en primer lloc, i que incloïa un habitatge. Aquesta tipologia estava pensada per ésser durant una temporada el lloc de residència i l’oratori d’un sol ermità. Es trobaven disperses dins l’erm, i havien de ser construïdes a partir d’unes determinades proporcions i comptar amb unes dependències precises:

«Esto que llamamos Hermita, estancia, ò morada de Hermitaño, ha de tener correspondencia i proporcion con el ministerio para que se fabrica. Un pequeño ediﬁ cio en quadro de quinze, ò diez i seis pies por cada lado; donde se comparte un recibimiento, oratorio para dezir Missa, celdilla para dormir, i chimenea para que el Hermitaño guise sus yerbas. Destas Hermitas ay unas que tienen baxo, i alto; otras que toda la vivienda està a un andar».15

La ﬁ nalitat d’aquests petits recintes era possibilitar als religiosos que ho desitgessin un aïllament i una vida retirada encara més grans que les practicades a la comunitat del desert. Normalment, aquests recessos extraordinaris realitzats a les ermites es portaven a terme només durant una temporada, o bé durant dates assenyalades de l’any litúrgic, com Quaresma o Advent, i sempre per desig del religiós, que havia de demanar prèviament llicència al prior. Retirats en la solitud de l’ermita, els frares responien amb un toc de campana —cada ermita en disposava d’una— a les crides que la campana del convent feia a la comunitat per assistir als oﬁ cis religiosos. Els ermitans retirats només tenien obligació d’acudir als actes de comunitat extraordinaris, com eren els capítols o les conferències espirituals, celebrades cada quinze dies, diumenges a la tarda. Per la seva banda, el prior del desert havia de visitar com a mínim un cop per setmana els ermitans que estaven retirats en alguna de les ermites de l’erm. 16

El primer dels deserts establerts a la congregació hispànica va ser el de Bolarque (1592, a la província de Guadalajara). Després vindrien el de San José del Monte de las Batuecas (1599, Salamanca), el de Cardó que ens ocupa, Las Nieves (1612, a El Burgo, província de Málaga), Busaco (1628, a Coimbra, Portugal), Las Palmas (1693, a Castelló, compartit per les congregacions d’Aragó i València), San Juan Bautista de Trasierra (1770, a Còrdova), La Isla (Navarra), i San Joaquín de El Cambrón (a Conca). Tots ells es trobaven situats enmig de paratges privilegiats.

15 FRAY DIEGO DE JESÚS MARIA, op. cit., p. 125. 16 FRAY FRANCISCO DEL NIÑO JESÚS, «El Desierto en el Carmen Descalzo», Revista de Espiritualidad, 52, 1954, p. 347-368.

244 La fundació del desert de Cardó

La primera mostra de la voluntat de fundar un establiment d’aquestes característiques a la Província carmelitana de sant Josep17 va ser del prior del convent tortosí de carmelites descalços, fra Jeroni de l’Assumpció. Tal com acabem d’esmentar, ja existien en altres províncies alguns deserts, el més antic d’ells el de Bolarque, fundat el 1594. Fra Jeroni de l’Assumpció, natural de Tortosa i anterior mestre de novicis a Barcelona, havia estat designat prior del convent carmelità de la seva ciutat natal l’any 1604. 18 Va ser a partir del seu priorat que el religiós concebé el pensament de fundar als voltants de Tortosa un desert, un pensament, tanmateix, que li podria haver estat inspirat a fra Jeroni per Onofre Rovirosa, ciutadà de Lleida i habitant aquests anys a Tortosa, que en visitar i parlar amb el prior tortosí li hauria transmès aquesta idea, i potser ﬁ ns i tot li hauria suggerit la ubicació. 19

Havent anunciat al Provincial les seves intencions i autoritzat per ell a portar endavant els tràmits de la fundació, la primera necessitat era la de trobar un lloc adient. Acompanyat d’un religiós del convent de Tortosa, fra Pau de Crist, fra Jeroni va inspeccionar diferents terrenys allunyats de la ciutat, ﬁ ns a localitzar-ne un a la serra de Cardó —a l’actual terme municipal de Benifallet— que semblava adequat a les intencions de la fundació i a les característiques que havien de tenir els deserts, quant a la ubicació en paratges feréstecs i deshabitats que al mateix temps estiguessin relativament propers a un altre convent de l’orde. El lloc escollit per fra Jeroni per establir el desert integrava diverses propietats: la d’un canonge de la catedral de Tortosa, Josep Simó, i les dels ciutadans Gabriel Selialt i Joan Borrull. Aquestes propietats, juntament

17 La Província de Sant Josep de carmelites descalços va patir al llarg dels anys diverses reestructuracions que afectaren els seus límits, sotmesos a l’existència de noves fundacions i, en ocasions, a les circumstàncies polítiques. Per exemple, en el Capítol general celebrat a Toledo el 7 de setembre del 1600, la Província de Sant Josep era reformada i limitada a Catalunya, mentre que les noves comunitats sorgides a Aragó passaren a dependre de Castella. Aquesta remodelació de les Províncies, però, no va ser gaire duradora; en el Capítol general celebrat a Pastrana el 30 d’abril del 1610 es tornaren a confi gurar noves divisions, fent que la Província de Sant Josep tornés a comprendre les comunitats de Catalunya i Aragó, amb la suma de les fundades a València. Aquesta divisió romandria inalterada durant bastants anys, fi ns que al Capítol general convocat novament a Pastrana el 12 de maig del 1685 es confi gurà defi nitivament la Província de Sant Josep, integrada ara exclusivament per les comunitats de Catalunya. Sobre aquestes successives remodelacions vegeu BELTRAN I LARROYA, GABRIEL, Fuentes históricas de la Provincia O.C.D. de San José (Cataluña y Baleares), Monumenta Historica Carmeli Teresiani, Roma 1986, pp. 16-18. 18 Fra Jeroni havia professat en l’orde descalç l’any 1593, i ja abans de la seva professió havia col·laborat decisivament en la fundació del convent de carmelites descalços de Lleida. Al llarg de la seva vida va ser mestre de novicis de Barcelona, i prior dels convents de Tortosa, de Tamarite, de Mataró, de Barcelona, de Tarragona, de Reus, de Nostra Senyora de Gràcia de Barcelona, d’Osca i de Calatayud. Va ser diverses vegades Defi nidor provincial i Provincial de la Corona d’Aragó, i anys més tard nomenat Defi nidor General; sobre el personatge vegeu BELTRAN I LARROYA, GABRIEL, «Jeroni de l’Assumpció Remolins i Costa (1571-1656)», Miscel·lània «Les Terres de Lleida al segle XVI», Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1995, pp. 49-71. 19 Així ho apuntava FELIPE DE LA VIRGEN DEL CARMEN, op. cit., p. 233.

245 amb les limítrofes, formaven part de l’antiga Baronia del Cardó i Sellent, senyoriu que havia passat a mans del monestir cistercenc de Nostra Senyora de Benifassà, a la veïna província de Castelló, que havia cedit una d’aquestes propietats al mencionat Joan Borrull. Els dos primers propietaris no posaren cap entrebanc als desitjos de fundació dels carmelites descalços; Gabriel Selialt s’avingué a vendre la seva part, i el canonge Simó no només no s’oposà, sinó que va fer donació de la seva propietat als frares el 5 d’abril del 1606. 20 No va resultar tan fàcil comptar amb el vistiplau dels cistercencs de Benifassà; en un principi aquesta comunitat es negà a vendre la propietat als descalços, però, ﬁ nalment, reunits en Capítol, els frares van donar la seva conformitat. 21 Els carmelites, representats pel sotsprior del convent de Lleida, fra Francesc de la Mare de Déu, aconseguiren que el síndic que els cistercencs havien enviat a aquesta capital per tractar de la venda es comprometés verbalment a admetre la fundació, ﬁ ns al punt que el 19 de gener del 1606 fou signada davant del notari lleidatà Joan Pellicer la compra del terreny de Joan Borrull. En aquesta transacció tornà a quedar demostrada la generositat del canonge tortosí Simó, que es féu càrrec del pagament de les 70 lliures que comportà l’adquisició de la propietat representada per Borrull. 22

Ja vençudes les difi cultats que comportà l’adquisició del terreny, hom pogué emprendre la tasca fundacional. Els religiosos carmelites prengueren possessió del lloc el 6 d’abril de l’any 1606, i la inauguració ofi cial fou portada a terme l’agost del mateix any, aprofi tant la celebració a Tortosa en aquells dies de la reunió del Capítol Provincial, els membres del qual, juntament amb el General de l’orde, van ser testimonis de l’acte inaugural del futur desert de Cardó. En el mateix capítol, a més, els assistents acordaren donar suport material a la nova fundació, de manera que totes les comunitats catalanes feren una donació per ajudar econòmicament en la construcció que havia de ser empresa, i es recaptaren un total de 1.306 lliures. 23

Foren els mateixos religiosos fundadors, el ja citat fra Pau de Crist de Tortosa, fra Francesc de la Mare de Déu —tarragoní, profés a Barcelona el 1602— i fra Elies de sant Josep —en el segle Josep Guerau, futur prior del desert, germà del jutge de la Reial Audiència Jeroni Guerau, i oncle del fundador del convent de carmelites

20 Arxiu Històric de Tarragona (AHT), Protocols Tortosa, Pedro Puigvert, sign. 1665; citat per BELTRAN I LARROYA, GABRIEL, Fuentes históricas..., p. 578. 21 AGHUB, ms. 991, FRA JOAN DE SANT JOSEP, Annales de los Carmelitas Descalços de la Provincia de San Iosef en el Principado de Cathaluña, llibre III, capítol I, pp. 217-218; i també a AGHUB, ms. 1956, Miscelánea Carme- litana, fols. 113-116. 22 FELIPE DE LA VIRGEN DEL CARMEN, op. cit., p. 234; EULOGIO DE LA VIRGEN DEL CARMEN, op. cit., p. 623. 23 AGHUB, ms. 991, llibre III, capítol II, fol. 220; i també a AGHUB, ms. 992, FRAY SEGISMUNDO DEL ESPÍRITU SAN- TO, Monumentos acerca de los sucesos pertenecientes a la provincia de los Carmelitas Descalzos de Cataluña, titulada de San Joseph, fol. 451.

246 descalços de Vic, fra Baptista de sant Jeroni24—, ajudats d’un peó, els que intervingueren directament en el condicionament del terreny i en la construcció —amb les seves pròpies mans— del cos d’edifi ci principal, treballant durant la setmana i baixant a Tortosa els dissabtes per tal d’assistir als ofi cis religiosos. 25 Aquest modestíssim primer edifi ci, situat al centre del desert, constava en origen d'una petita casa i una capella de reduïdes dimensions, construïdes ambdues, segons les fonts històriques, amb pedres i fang. 26 En aquesta capella —davant de la qual més tard s’ubicaria la porteria— va ser col·locat el Santíssim l'abril del 1607, un any després de prendre possessió del terreny, i dita la primera missa celebrada al desert.27

L’adquisició de nous terrenys i la construcció de les dependències que havien de constituir l’erm continuaren en els anys següents, amb el propòsit sobretot d’edifi car una església defi nitiva; el 12 de maig de l’any 1617, amb l’obra molt avançada, es traslladà el Santíssim a la nova església, esdeveniment aprofi tat per instal·lar la comunitat que havia d’habitar el desert. Anys abans d’estar establerta la comunitat, havien començat a ser construïdes les ermites que justifi caven la vida de recés practicada en aquest tipus de fundacions. Aquestes ermites, aixecades al llarg dels anys, van ser fi nançades en molts casos per particulars o fi dels afectes a l’orde carmelità. L’estructura de les edifi cacions era en tots els casos molt similar; tenien una alçada de quatre o cinc vares (entre tres i quatre metres), vint o vint-i-cinc peus de llargària, i una distribució en quatre sales: un porxo, un oratori, una cel·la i una petita cuina, que permetien a l’ermità fer una vida totalment independent. A més, al voltant de cadascuna hi havia un petit hort perquè les hores de meditació fossin alternades amb moments d’activitat física profi tosa.28 Totes les ermites aixecades al desert disposaven de font pròpia d’aigua gràcies als brolladors existents a la vall —encara actius en l’actualitat—, i que feien en l’època un total de vint-i-set fonts. Les ermites aixecades al desert de Cardó eren les següents:

24 Josep Guerau, també nascut a Tortosa, havia professat a l’orde descalç amb el nom de fra Elies de sant Josep, i va ser conventual a Barcelona ﬁ ns a la seva mort el 1648. Un altre dels nebots de Guerau, Jeroni, germà del que seria fundador del convent de Vic, havia estat també religiós de l’orde descalç. 25 AGHUB, ms. 991, llibre III, capítol II, fols. 218-219; Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Monacals-Uni- versitat, vol. 83, Catalogo de los religiosos que han muerto en este Convento de nuestro Padre San Iosef de Barcelona, fol. 40; AGHUB, ms. 1755, FRAY SEGISMUNDO DEL ESPÍRITU SANTO, Monumentos antiguos, relativos a la historia de la Provincia de Sant Joseph de Carmelitas Descalzos de Cataluña, vol. II, fol. 181. 26 BEGUER PIÑOL, MANUEL, EL VALLE DE CARDÓ, Tortosa 1948, p. 52; ROSANAS, MARIANO, «El Desierto carmelitano de Car- dó en Cataluña, junto a la desembocadura del Ebro», a El Carmelo Teresiano en Cataluña 1586-1986, extracte de la revista Monte Carmelo, pp. 273-289. 27 AGHUB, ms. 517, FRAY FRANCISCO DE LA MADRE DE DIOS, Vida del Venerable Padre Fray Pablo de Cristo, fols. 253-254. 28 AGHUB, ms. 1956, fol. 108v.

247 - L’ermita de sant Bernat, la primera construïda al desert de Cardó, que anys després de ser aixecada va ser derruïda per estar massa allunyada del convent. - L’ermita de sant Josep, edifi cada a càrrec de Josep Dalmau, el benefactor del convent de sant Josep de Barcelona, que l’any 1611 va fer donació de sis-cents ducats per a construir aquesta ermita.29 La primera missa hi va ser celebrada pel maig del 1612. - La de l’Àngel Custodi, fundada per la mateixa comunitat. Actuava com a porteria en trobar-se a l’accés del camí que venia de Barcelona, i estava dotada d’un atri. La primera missa s’hi va dir el mateix any 1612. - La de la Columna, batejada amb aquest nom per la forma de la roca sobre la qual estava assentada, que rememorava la sagrada relíquia. Va ser fundada també per la comunitat l’any 1612. - La de santa Teresa, edifi cada igualment el 1612 a càrrec de fra Francesc de la Mare de Déu, amb un cost de mil ducats. - L’ermita de sant Jeroni, feta construir pel racioner de la catedral de Tortosa Jeroni Ferrer, amb un cost de mil cinc-cents setanta-cinc ducats. La primera missa hi fou celebrada pel maig de l’any 1613. - La de Nostra Senyora del Carme, edifi cada per la comunitat, que hi celebrà la primera missa el mes de setembre del 1613. - L’ermita de santa Anna, edifi cada igualment a càrrec de la comunitat, inaugurada pel març de l’any 1614. - La de sant Onofre, edifi cada també gràcies a l’aportació del racioner Ferrer l’any 1616, era l’ermita que es trobava a una major alçada. - L’ermita de sant Joan Baptista, edifi cada a càrrec de la senyora Agraïda de Pinós, benefactora del convent de sant Josep de Barcelona, 30 inaugurada l’agost del 1616. - La de santa Agnès, edifi cada per voluntat de la comunitat i inaugurada el mes de febrer de l’any 1622. Va ser fi nançada pel provincial fra Gabriel de la Santíssima Trinitat, que a més va fer donació d’un quadre per a la capella. - La de sant Elies, feta construir el 1672 pel dues vegades prior del desert, fra Pere de sant Joan, que havia arribat a assolir dintre de l’orde el càrrec de Defi nidor General. Aquesta ermita era la més 29 Josep Dalmau, juntament amb la seva esposa Lucrècia, havia estat un dels més grans benefactors de l’orde carmelità descalç en els seus establiments barcelonins, el convent de Sant Josep i el convent de Nostra Senyora de Gràcia, tots dos de la branca masculina de la congregació. Aquestes dues fundacions van ser possibles gràcies a llurs generoses donacions. Sobre el personatge vegeu NARVÁEZ CASES, CARME, «Josep Dalmau, promotor dels convents de carmelites descalços de Barcelona», I Congrés d’Història de l’Església Catalana des dels orígens fi ns ara, 1er volum, Solsona 1993, pp. 589-598. 30 Juntament amb Dalmau, Agraïda de Pinós va ser la més destacada benefactora del convent de Sant Josep de Barcelona, on ja havia fet construir una ermita dedicada als exercicis espirituals dels religiosos; vegeu ACA, Monacals-Hisenda, vol. 1900, fol. 162r.

248 gran de totes les que tenia el desert de Cardó. Disposava de dos pisos, i s’ediﬁ cà pensant en les visites de personatges il·lustres que rebia el desert i que arribaven per a passar-hi uns dies dedicats a la meditació; aquests van ser els casos d’Agostino Spinola i Sever Tomàs Auter, bisbes de la diòcesi tortosina entre 1623-1626 i 1685- 1700 respectivament, i Josep Sanchís, bisbe de Tarragona entre 1680 i 1694, que feren una estada a Cardó. L’ermita de sant Elies estava emplaçada a la part oriental del desert, i constava d’un oratori espaiós presidit per un retaule dedicat al sant, a més d’una sagristia, un porxo i una escala que portava al pis de dalt, on hi havia una sala, una cel·la, cuina i una altra habitació. La dedicació de l’ermita va ser feta pel maig del 1673. - L’última de les ermites erigides al desert va ser la de la Nativitat de Nostra Senyora, feta ediﬁ car per Pascual de Aragón, cardenal i arquebisbe de Toledo, que morí abans de poder dotar l’estructura de mobiliari i aixovar. Sembla que un cop mort el cardenal, va ser substituït com a benefactor per Vicenç Folc de Cardona, que a més de fer fabricar a les seves costes l’ermita, va fer pintar el quadre que hi havia en ella.31

Quant al convent pròpiament dit, és a dir, l’ediﬁ ci principal que acollia la comunitat i les dependències generals, presentava característiques comunes a la resta de convents de l’orde, però, igual que a la resta dels deserts fundats per l’orde descalç, amb criteris de major austeritat i “si cap” d’extrema simplicitat. Tot el recinte estava circumdat per la preceptiva tanca com a marca de la clausura papal, que a l’alçada de la porteria presentava una porta coronada per un petit nínxol. Traspassada aquesta entrada era visible la façana principal del desert, on es trobava la porta d’accés al recinte, que s’obria al sud a partir d’un pòrtic constituït per tres arcs de mig punt. Excepte aquesta obertura, la resta de la façana es presentava amb el mur completament llis, essent visible només la doble vessant de la teulada. Un cop traspassada la porteria, s’accedia a un petit pòrtic i una placeta, al fons de la qual es trobava l’escala de maó que conduïa a la porta reglar del convent. Al costat d’aquesta porta es trobava un oratori, dedicat a sant Joan de la Creu que, temporalment, mentre era construït el temple deﬁ nitiu, havia fet les funcions d’església provisional. L’altra escala que sortia de la placeta d’entrada portava a diverses estances, la primera d’elles l’hostatgeria del monestir, que en els deserts carmelitans era la primera peça que hom podia trobar un cop traspassada la primera porta d’accés. L’hostatgeria estava

31 AHGUB, ms. 991, llibre III, capítol VIII, fols. 234-237; i també a AHGUB, ms. 992, fol. 490. La família Cardona destacà en general per la seva muniﬁ cència envers el desert de Cardó; l’any 1676 els esposos Pedro Antonio de Aragón (de la casa de Cardona i Segorbe) i Ana Fernández de Córdoba, duquessa de Feria, feien donació a la comunitat de catorze mil ducats, a més d’ornaments de roba i algunes joies; vegeu BEGUER PIÑOL, MANUEL, op. cit., p. 82.

249 constituïda per tres cel·les i una capella, i era destinada a hostatjar els religiosos d’altres ordes o persones seglars que, amb un permís especial, visitessin per uns dies el desert.32

El monestir tingué en un principi trenta cel·les, que més endavant van augmentar en funció de les necessitats adquirides per l’establiment. A més, cal citar l’existència d’altres dependències usuals en aquest tipus d’establiments, com la cuina, el refetor, un molí d’oli i de blat (que asseguraven l’abastiment), corrals, un calabós i una biblioteca, disposant aquesta última, pel que sabem a través de les fonts, d’una gran quantitat de volums i essent de capacitat considerable. A la banda est del cos d’edifi ci que allotjava les cel·les estava emplaçat el claustre- pati, que ocupava el centre de totes les edifi cacions. Era de reduïdes dimensions, constituït de dos pisos i envoltat de corredors sense voltes, pilars ni arcs, només una fi nestra rectangular i una porta a cada costat. Era en aquests corredors on, seguint el mètode preceptiu en altres deserts, i donada la proximitat al temple, es portaven a terme les processons. Situats a cadascun dels angles d’aquest pati, als extrems de les quatre galeries, hi havia quatre altars en forma de nínxols. Al mig del claustre estava emplaçada la cisterna, envoltada d’un petit jardí.33

A la banda de llevant de les dependències conventuals i del claustre es trobava l’església, a la qual, al no tenir porta als peus “innecessària, tal com hem vist, donat que els únics que havien d’accedir-hi eren els frares, i ho podien fer des del mateix convent”, s’hi accedia únicament per una porta que es trobava al mateix claustre i que comunicava aquest amb l’interior del temple a l’alçada de la meitat del costat de l’evangeli.34 La nau única que constituïa l’espai de l’església estava rematada per una volta de canó amb llunetes amb obertura de ﬁ nestres, el tipus més habitual de coberta tant a les esglésies conventuals com a les parroquials des del segle XVI a Catalunya. Tractant-se de l’església d’un desert, és lògic que es prescindís en aquest cas de la inclusió tant del braç del transepte com de les capelles laterals (amb excepció de dos nínxols oberts com a altars a la part de l’evangeli, dedicats a la Mare de Déu del Carme i a santa Teresa, i un petit altar a la banda de l’epístola, dedicat a sant Josep); les reduïdes dimensions del temple comportaven l’absència obligada de tots dos elements. En substitució de les habituals capelles laterals, aquestes “en número de quatre” van ser instal·lades, tal com acabem de mencionar fa un moment, al claustre, en forma de nínxols. L’altar major, confeccionat entre 1660 i 1680, estava dedicat, tal

32 AHGUB, ms. 1956, fol. 108r. 33 L’aigua arribava ﬁ ns a l’interior del convent gràcies a una canalització construïda en temps del priorat de fra Josep de Jesús Maria, que va fer aixecar un petit aqüeducte en forma de «como arco triunfal», suportat per dotze arcs, de manera que es feia accessible l’aigua d’un dels abundants brolladors amb els quals comptava el terreny; vegeu AHGUB, ms. 991, capítol IX, fol. 238. 34 BARRAQUER I ROVIRALTA, GAIETÀ, Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Barcelona 1906, vol. II, p. 490.

250 com corresponia, a sant Hilarió, suposat fundador de l’anacoretisme a Palestina, i era obra dels reputats escultors Francesc Grau i Domènec Rovira, sens dubte els més destacats del panorama artístic català del segle XVII.35 Darrere l’altar major estava emplaçada la sagristia, que tenia un oratori dedicat a la Magdalena, i a la qual s’accedia mitjançant una porta situada a la banda de l’epístola. Aquí eren oﬁ ciades les misses pels ﬁ dels que no tenien permesa l’entrada al recinte conventual, i que les podien seguir mitjançant una reixa de fusta oberta a la porteria.36 Als peus del temple faltava, com hem dit, l’habitual porta principal d’accés, però no el cor, que en aquest cas, al no existir porta, estava situat al nivell de l’església, comunicat amb ella mitjançant dos arcs. Emplaçada en aquest cor baix es trobava la sepultura de Gregori d’Oliver, cavaller tortosí benefactor del monestir, mort l’any 1675.

Després de l’exclaustració el desert de Cardó va quedar totalment abandonat, i, a causa del seu aïllament, inutilitzable per a altres funcions més pràctiques. Uns anys més tard, tres ciutadans tortosins van restaurar i modifi car algunes edifi cacions “malmeses no només per l’abandonament i el pas del temps, sinó també pel saqueig de què van ser objecte”, i convertiren l’antic monestir en una estació termal l’any 1866. Al voltant de 1877 s’obrí un balneari; les cel·les foren habilitades com a habitacions, el claustre cobert amb vitralls per fer una cafeteria, i l’església va quedar convertida en menjador i saló de ball.37 Ja en el segle XX, i tancat el balneari en els anys cinquanta, les abandonades instal·lacions van servir per a acollir una planta embotelladora d’aigua (establerta l’any 1974) que des d’aleshores ha aprofi tat la riquesa dels brolladors encara existents. En realitat, l’establiment d’aquesta empresa no va afectar les restes de l’antiga fundació conventual; ans al contrari, les dependències que restaven del desert i posterior estació balneària han romàs en un total estat d’abandonament, cosa que ha agreujat les condicions de la seva conservació.

La reobertura del desert: noves funcions pels antics ediﬁ cis

Ha estat la mateixa empresa embotelladora la que recentment s’ha decidit a recuperar les aplicacions termals de les aigües de Cardó, reobrint les instal·lacions com a balneari. Amb aquesta ﬁ nalitat ha encarregat a un equip d’arquitectes la restauració de l’antic conjunt conventual, amb l’afany de fer ressorgir els espais del primitiu desert, i adequar-los a les noves funcions hoteleres. El projecte ha estat posat prèviament en mans d’una empresa tarragonina d’excavacions

35 BOSCH I BALLBONA, JOAN, Els tallers d’escultura al Bages del segle XVII, Obra Cultural Caixa de Manresa, Manresa 1990, p. 77. Entre d’altres obres, Grau i Rovira van ser els autors del retaule i dels sepulcres del germans Girón de Rebolledo a la capella de la Immaculada Concepció de la catedral de Tarragona, així com del sepulcre de Sant Oleguer de la catedral de Barcelona. 36 AHGUB, ms. 1956, fol. 107v. 37 BEGUER I PIÑOL, MANUEL, op. cit., pp. 150-152.

251 arqueològiques i manteniment del patrimoni cultural, que des de la primavera de l’any 2004 ha dut a terme la tasca de catalogació de les diverses fases constructives del conjunt, així com de recuperació de diverses peces que van formar part del patrimoni moble d’ambdós establiments. Aquests primers treballs, centrats en el recinte principal de l’antic desert, han permès el descobriment d’alguns espais que semblen pertànyer a l’original establiment conventual, i que, ﬁ ns al moment, romanien amagats per les instal·lacions balneàries de ﬁ nals del segle XIX.

Així, per exemple, adherit al nou cos d’edifi ci que es va construir a la banda esquerra de l’esplanada d’entrada quan va ser establert el balneari, ha aparegut una peça defi nida per la presència d’uns arcs de mig punt d’alçada considerable, que havien estat escapçats posteriorment per l’afegiment d’un pis amb la fi nalitat de dotar aquest interior d’un doble nivell. L’alçada i l’amplada dels arcs que han aparegut semblen indicar la primitiva existència d’una petita església, o d’una capella de grans dimensions, que sospitem devia ser l’oratori dedicat a sant Joan de la Creu que es trobava al costat de la porteria, i que, a més d’haver actuat com a església provisional del desert mentre es construïa el temple defi nitiu, es feia servir com a capella de l’hostatgeria. Justament, enganxat a les restes d’aquesta capella ha sorgit també un cos d’edifi ci amb diverses habitacions que conserven restes del que sembla el paviment original, i que constituiria, al nostre parer, l’antiga hostatgeria del monestir, situada a l’entrada del recinte conventual.

Aquestes feines de recuperació han propiciat igualment el descobriment de diverses peces sobre les quals, de moment, resulta més diﬁ cultós endevinar les funcions que acomplien. Per exemple, sota el que semblen les cel·les de l’hostatgeria, i connectat amb l’oratori, ha estat trobat un espai de reduïdes dimensions, cobert amb una volta i amb un nínxol obert a la paret, que bé podria correspondre a la primera església que va tenir el convent, construïda pels propis fundadors l’any 1606, i situada, segons les fonts històriques, davant de la porteria. Més difícils de qualiﬁ car resulten altres dependències de dimensions similars trobades en el nivell soterrani de l’antic desert, i de les quals, pel moment, desconeixem l’ús que se’n feia.

Cal conﬁ ar que aquests treballs arqueològics retornaran a la llum més espais perduts de l’eremitori carmelità, i, sobretot, que les noves funcions com a hotel preservaran el record de l’existència del desert. De moment, està previst també en un futur més llunyà el recondicionament de les ermites, i l’establiment d’un recorregut que les uneixi.

252 Conjunt de l’antic desert de Sant Hilari de Cardó.

Antic claustre del desert.

253 A la imatge, una de les quatre galeries Interior del temple, amb la zona que ﬂ anquegen el claustre del presbiteri al fons.

Ermita de la Columna Interior de l’ermita de la columna

254 Recerca, 9 (2005) pàg. 255-294

La fundació del Banc de Tortosa (1881)

Emili LLORENTE

RESUM

Estudi sobre els accionistes fundadors del Banc de Tortosa l’any 1881, amb explicació de la inﬂ uència decisiva que va tenir Manuel Porcar i Tió en la fundació del banc, dels càrrecs polítics exercits per part d’alguns accionistes fundadors en l’etapa inicial de la Restauració, tant a l’Ajuntament de Barcelona com a l’Ajuntament de Tortosa, de l’origen català del capital social i de la importància de Barcelona, des del punt de vista econòmic i polític, en el procés de creació del banc. També s’explica la relació entre els primers propietaris de la ﬁ nca on actualment té la seu la Cambra de Comerç de Tortosa ( Casa Brunet) i el Banc de Tortosa.

RESUMEN

Estudio referente a los accionistas fundadores del Banc de Tortosa (1881), que explica la decisiva inﬂ uencia de Manuel Porcar i Tió en la fundación del banco, los cargos políticos ejercidos por parte de algunos de los accionistas fundadores en la etapa inicial de la Restauración, tanto en el ayuntamiento de Barcelona como en el de Tortosa, el origen catalán del capital social, y la importancia de Barcelona des de el punto de vista económico y político en el proceso de creación del banco. También se explica la relación entre los primeros propietarios de la ﬁ nca donde actualmente tiene la sede la Cámara de Comercio de Tortosa (casa Brunet) y el Banc de Tortosa

ABSTRACT

Article on the founder shareholders of the Bank of Tortosa (1881) which highlights the decisive infl uence exercised by Manuel Porcar i Tió on its foundation. Information about the political offi ces held by some of the founders in the fi rst period of the Restauració, both in the Barcelona and Tortosa councils, the Catalan origin of the equity capital, and the importance of Barcelona from a political and economical point of view, in the process of the creation of the bank, is also provided. Furthermore, the author explains the relationship between the fi rst owners of the lot where stands the present headquarters of the Cambra de Comerç de Tortosa (Brunet’s House), and the Bank of Tortosa.

255

Presentació de l’article

L’any 1881 es va constituir a Tortosa un banc en forma de societat anònima amb el nom de Banc de Tortosa. El dia 29 de setembre de 1881 se signa l’escriptura de constitució, a la notaria de Ramon Malla Grané. La societat durarà fi ns al 19 de juliol de 1956, en què la Direcció General de Banca i Borsa donà de baixa el Banc de Tortosa en el Registre de Bancs i Banquers. El capital subscrit va ser de cinc milions de pessetes. En aquests setanta- cinc anys d’existència el banc va ser dirigit per persones vinculades als grans afers econòmics i polítics de cada moment. Així en el moment del naixement, que en aquest article analitzem, el seu president va ser Manuel Porcar i Tió, futur alcalde de Barcelona; a partir de 1886 va ser-ne president Tomàs Garcia Coma, fi ns a la seva mort al juliol de 1892. Des d’aquest any fi ns al 1920 en seran presidents el Marquès de Bellet, primer el pare i després el fi ll. A partir de 1920 els presidents seran els reusencs Evarist Fàbregas i Francesc Recasens, els impulsors d’una gran banca catalana, i entrà així a l’òrbita, com a banc associat, del Banc de Catalunya. Al 1931, després de la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya i els bancs associats, queda en mans de capital tortosí, essent-ne el president Just Celma i Comas i vicepresident Victorià Peralta i Beltri. Acabada la guerra el nou president serà Joaquín Bau Nolla i vicepresident Just Celma i Comas. Des del 1951 el control de banc pertany al Banco Central, el qual vendrà l’ofi cina de Tortosa al Banco Popular Espanyol.

La intervenció del banc va ser bastant important en els seus inicis per a la ciutat de Tortosa; a més de fer les tasques d’intermediació bancària més usuals, va participar, entre altres projectes, en el ﬁ nançament i construcció del mercat, en la instal·lació de la l’electricitat, en el desenvolupament urbanístic de l’eixample, en l’estació de mercaderies. També es van fer gestions per a la construcció del pantà d’Ulldecona. En notícia del 5 de novembre de 1883 llegim al diari La Verdad: “Mañana deben salir para Ulldecona y la Cenia el ingeniero Señor Broca con el correspondiente personal facultativo, a ﬁ n de formar un proyecto de pantano en las inmediaciones de este último pueblo, para facilitar el riego a la riquísima vega de Ulldecona, Alcanar y otras poblaciones. Con el señor Broca debe salir una comisión del Banco de Tortosa que asociado de otra respetable Sociedad de Crédito de Barcelona es la que lleva la iniciativa en este asunto. También va Don José Franquet y Dara, que aparte de ser el propietario en toda la zona regable, ha heredado también los especiales conocimientos y vasta ilustración que su señor padre Don Cirilo poseía en esta materia.

257 El pantano se proyecta emplazarlo en las inmediaciones de la Cenia a 400 metros sobre el nivel del mar, y se calcula que el embalsamiento alcanzará la cifra de 30 millones de metros cúbicos”. 1

Aquesta societat de crèdit barcelonina podria ser La Caixa d’Estalvis de Barcelona, entitat amb la qual Josep Franquet tenia molta relació, i n’acabà sent president des del 1918, quan ja tenia setanta-tres anys, ﬁ ns gairebé la seva mort al 1928.

L’any 1881 era el darrer any d’una etapa d’auge dins del cicle econòmic. Ja portava gairebé dos anys d’eufòria. El 1879 i 1880 la borsa de Barcelona anava donant importants alegries als inversors. En pocs mesos els capitals augmentaven i les inversions donaven unes rendibilitats que no es recordaven de feia temps. Com que la gent estava disposada a invertir, ja que les cotitzacions no paraven de pujar, van aparèixer moltes idees que tenien un suport que no haurien tingut en qualsevol altra circumstància. És el moment en què tothom entén d’economia, en què la confi ança no té límits, que es veuen com a raonables fi ns i tot les idees més arriscades. És quan se sent “si ara volguessis vendre els mil duros que vas posar en trauries dos mil”. I és quan la gent diu “anem a col·locar-hi mil duros més” . En defi nitiva, tothom para l’orella i intenta ser el primer a participar en noves inversions; fi ns i tot hi ha gent que s’endeuta per participar-hi.

L’eufòria d’aquells anys va inspirar a Narcís Oller la seva novel·la “La febre d’or”, on fa dir a un dels protagonistes:

El moment és propici: els diners han sortit dels amagatalls, i roden esbojarrats de mà en mà. L’home de negoci ha d’obrir l’ull, no pot dormir; el seu dia ha arribat: hi ha una febre d’or, tothom vol ser ric, i ho serà qui més sàpiga aproﬁ tar l’ocasió.

Qui vol aproﬁ tar l’ocasió en el cas de Tortosa és una persona que reuneix dos factors socials importants: els negocis i la política. Porta ja uns anys fent una fortuna amb el comerç de l’oli i participa en l’Ajuntament de Barcelona com a regidor dels conservadors. Aquesta persona és Manuel Porcar i Tió. La idea de crear un banc és el recurs que s’empra en aquella època. Per situar-nos veiem l’estadística de bancs creats en forma de societat anònima a Espanya en diferents anys:

1 La Verdad. 5-XI-1883

258 Any bancs creats 1866 15 1874 16 1881 70 1892 35

D’aquests setanta bancs de l’any 1881, vint-i-quatre són catalans, creats en aquest ordre segons la llista de Francesc Cabana en l’enciclopèdia de Bancs i Caixes :

10-03-1881 Banc de Vilanova 16-4-1881 Banc de Catalunya 28-5-1881 Banc de préstecs i descomptes 17-7-1881 Banc Franco-espanyol 29-9-1881 Banc de Tortosa 31-10-1881 Crèdit del comerç i de la indústria 5-11-1881 Banc Ibèric 7-11-1881 Banc Financer 17-11-1881 Banc de Manresa 27-11-1881 Banc de Valls 28-11-1881 Banc Regional d’Igualada 30-11-1881 Banc de Foment de Barcelona 7-12-1881 Banc de Lleida 8-12-1881 Crèdit Marítim 9-12-1881 Banc de Girona 12-12-1881 Banc Mercantil de Lleida 12-12-1881 Crèdit Espanyol 18-12-1881 Banc de Mataró 22-12-1881 Societat General de Banca 24-12-1881 Banc de Terrassa 27-12-1881 Banc Universal 31-12-1881 Banc de Sabadell

A part del Banc de Tortosa, que analitzarem tot seguit, hi ha interessos de tortosins en altres bancs. Així trobem en el Banc Ibèric (1881-1884) Mateu Llasat i Puig com a vicepresident del banc; en el Crèdit Marítim (1881-1893) el mateix Mateu LLasat i Puig com a principal accionista individual. En aquest cas “la família Llasat, representada per ell, el seu germà Francesc i la raó social Viuda de Manuel Llasat, té el 43,3% del capital. També és tortosí el vicepresident Marcial Moreso. Entre els primers subscriptors ﬁ gura Wenceslao Guarro i Menor, fabricant de paper a Gelida.”2.

2 CABANA, F. Caixes i Bancs de Catalunya. Enciclopèdia Catalana. 2000. Pg 309.

259 260 En el Banc Mercantil de Lleida (1881-1893) el vicepresident del consell d’administració és Isidre Gassol i Civit, i un dels vocals Manuel Porcar i Tió. I al Banc de Catalunya (1881-1892) hi és com a vocal del consell d’administració Isidre Gassol i Civit.

És clar que Isidre Gassol no és tortosí però sí que té interessos econòmics després de la compra de terrenys a Bítem el tres de gener de 1879 per valor de 153.162 pessetes.3

Tal és l’abundància de bancs nous que es donen casos de repetició de noms. Així el Banc de Lleida va haver d’afegir Mercantil i convertir-se en Banc Mercantil de Lleida, perquè amb el primer nom se n’havia creat feia poc un a Barcelona. El Banc Ibèric va ser constituït un a Madrid i un a Barcelona amb el mateix nom. Hi havia bancs que ampliaven capital per cobrir la demanda d’accions existent i obtenien plusvàlues importants en emetre les noves accions amb prima.

Del Correo de las Familias, periòdic catòlic conservador de Tortosa, reproduïm un anunci del banc Crèdit Marítim del 31 de desembre de 1881, pocs dies abans de començar la davallada general de les cotitzacions de tots els valors – L’estimbada, a la novel·la de Narcís Oller-, on s’anuncia l’ampliació del capital a vint milions de pessetes. Cosa que ens indica la febre inversora que s’estava produint, amb la implicació de tortosins en tot aquest moviment.

En aquest ambient general no és estrany que, tot i la desconﬁ ança d’una societat com la tortosina, fos fàcil reunir un grup de gent que donés una empenta a la idea de la creació d’un banc. I si bé la majoria dels bancs catalans creats en aquesta època van tenir una vida curta, n’hi ha d’altres que han durat força, o d’altres que encara duren, com és el cas del Banc de Sabadell.

Constitució del banc

El Banc de Tortosa es constitueix, en forma de societat anònima, el dijous dia 29 de setembre de 1881, a Tortosa, amb presència del notari Ramon Malla Grané, amb l’assistència d’Isidre Gassol i Civit, Manuel Porcar i Tió, Cristóbal Nicolau Duart, Fernando Pallarès Besora, Enrique Carpa Calvó, “del comercio”4, Joaquim Pinyol Navàs, Antonio Fustegueres Bagà, Antonio Oliveres Ginerés, Bernat Sacanella Vidal, “ propietarios”, José Nicolau Duart, Miguel Bau Isern, Francisco Margenat Tarrragó, “del comercio”, Felipe Ascot Antolí, Juan Bautista Domingo Subirats, Eduardo Rico Ballestrín, “propietarios”,

3 Inscripció al Registre de la Propietat de Tortosa. Informació facilitada per Eugeni Llopis 4 AHCTE. Fons Districte notarial. Tom II. Pag 1273. Literal de l’escriptura de constitució del banc

261 Roman Macaya Gibert i Alonso Ballester Igon, “del comercio”.

En aquesta escriptura es parla en la introducció “Que después de haber celebrado diferentes conferencias preliminares para el examen del pensamiento iniciado y expuesto por D. Manuel Porcar y Tió para la creación o fundación de una sociedad o compañía de crédito a cuya sombra adquiera mayor progreso y desarrollo del comercio, la industria y la riqueza pública de esta ciudad y su extensa comarca, y habiendo merecido por toda clase de personas grande acogida el referido pensamiento, tanto por los elevados ﬁ nes que se propone como por los inmensos resultados prácticos que han de aportar al país en general y los comerciantes, industriales, agricultores y propietarios en particular... que hermanando en sus fundamentos la buena administración con la garantía positiva de los capitales y la estabilidad sobre las bases de que parta, fomente el desarrollo que toma la riqueza pública, dé más ancho campo para sus empresas al comerciante, facilidad de trabajo al industrial, más ventajosa salida de sus productos al agricultor y sea en ﬁ n fuente inagotable de honrosa riqueza para todos” .5

En l’article 1 dels estatuts hi ha la denominació de la societat: Banco de Tortosa.

En l’article 2 es parla de l’objecte de la societat amb una ambició notable de les possibles tasques del banc amb 17 apartats.

En l’article 3 diu textualment: “La sociedad no podrá dedicarse a las operaciones llamadas de Bolsa, basada sobre la probable alza o baja de los precios”. 6

De l’article 9 al 21 es tracta del capital social, les accions i els accionistes. El capital s’estableix en cinc milions de pessetes representat en deu mil accions al portador de cinc-centes pessetes cada una amb un primer desemborsament de cent vint-i-cinc pessetes per acció. Tot i això el Consell d’administració podrà elevar el capital social ﬁ ns a quinze milions de pessetes sense haver de consultar-ho a la junta.

De l’article 22 al 31 es parla del règim i l’administració de la societat. Pel que fa al règim de la societat es basarà en un Consell d’administració, una Comissió directiva i un administrador. El Consell d’administració es compondrà d’onze accionistes i tres suplents, que duraran vuit anys. A més Manuel Porcar serà vocal vitalici. En passar els vuit anys es renovaran els càrrecs de tres consellers a sorteig, i dos anys més tard es farà la renovació de tres més i en passar dos 5 AHCTE. Idem. 6 AHCTE. Fons Districte notarial. Tom II. Pag 1273. Literal de l’escriptura de constitució del banc

262 anys més els quatre restants. I aquest mateix ordre se seguirà cada dos anys i es renovaran els vocals de més antiguitat. Els consellers hauran de dipositar en la caixa social cinquanta accions i els suplents vint-i-cinc accions i s’hi posarà la inscripció d’intransferibles. Els vocals dels consells designaran els càrrecs de president, vicepresident i els tres vocals que hauran de constituir la Comissió directiva, que exerciran el càrrec durant cinc anys la primera vegada i després es reelegiran o es renovaran un cada dos anys.

De les tres persones de la Comissió directiva n’hi ha d’haver dues que necessàriament tindran la residència a Tortosa.

El mateix dia es fa una junta d’accionistes amb la presència del mateix notari per nomenar el consell d’administració, on concorren i signen l’acta Isidre Gassol i Civit, Roman Macaya Gibert, Manuel Porcar i Tió, Cristóbal Nicolau Duart, Fernando Pallarès Besora, Joaquim Pinyol Navàs, Antonio Fustegueres Bagà, Antonio Oliveres Ginerés, Bernat Sacanella Vidal, José Nicolau Duart, Miguel Bau Isern, Francisco Margenat Tarragó, Felipe Ascot Antolí, Juan Bautista Domingo Subirats, Eduardo Rico Ballestrin, Alonso Ballester Igon, Pedro Mayor Sabaté, Fernando Navarro Amorós, Ramon Prades Cierco, Ramon Prades Sanahuja, José Tomàs Curto, Rafael Cavallé Montserrat, Mariano Mestre Sanz, i Teodoro González Cabanné.

263 Última plana de l’acta de constitució del consell d’administració del banc, amb les signatures d’Isidre Gassol, Romà Macaya, Manuel Porcar, Fernando Pallarès, Enrique Carpa, Antonio Fustegueres, Antonio Oliveres, Joaquim Pinyol, Bernat Sacanella, José Nicolau, Miguel Bau, Francisco Margenat, Felipe Ascot, Juan Bautista Domingo, Eduardo Rico, Alonso Ballester, Mariano Mestre, Pedro Mayor, Fernando Navarro, Teodoro Gonzalez, Ramon Prades Cierco, Ramon Prades Sanahuja, José Tomás i Rafael Cavaller i el notari Ramon Malla.

El president Manuel Porcar i Tió

És tortosí. Fill de Manuel Porcar Àlvarez, que tenia una acadèmia privada a Tortosa, on va estudiar Teodoro González. Manuel Porcar Àlvarez s’havia casat amb la germana del famós literat romàntic Jaume Tió i Noé (1816-1844). Per tant, nebot de Jaume Tió i Noé.

El seu germà gran Jaume Porcar i Tió (Tortosa 1835 íd-1885) va ser professor

264 de l’Escola Normal de Conca, de Salamanca i el 1876 de Barcelona. Va escriure els llibres Educación del buen sentido (Conca 1864) i Nueva teoría sobre el origen y naturaleza de la luz (Barcelona 1882). Per problemes de salut, “atacado de una anemia cerebral”, 7 va tornar a Tortosa pocs mesos abans de morir.

De M. Porcar ens falta saber la data de naixement i de defunció. El naixement havia de ser posterior al 1835, ja que el germà gran és del 1835. El cert és que va estar integrat en la política conservadora de l’etapa de la Restauració en la ciutat de Barcelona. A prop de la línia de Planas i Casals, que feien seguidisme de la política governamental . “El planisme utilitzà els ressorts locals en beneﬁ ci dels seus seguidors – Porcar, Toda, Pelfort, Català, Lladó, Batllori i Fontrodona- per damunt de la facció governant, i les dissensions de Romero Robledo amb Cànovas estigueren en la base de l’esclat del gran escàndol municipal de 1892, que afectà els regidors romeristes”.8 Es va fer ric amb l’oli. Tenia propietats i magatzems per al comerç de l’oli a Lleida, i va exportar-ne a Amèrica en la dècada dels vuitanta. Segons Josep Pujol Andreu:9

“La empresa de Manuel Porcar y Tió se instaló en Lérida en 1885 procedente de Tortosa, donde elaboraba un aceite con marca propia desde los años 70, y al poco tiempo ya había puesto en funcionamiento una de fábrica que operaba con 12 prensas hidráulicas movidas a vapor y daba trabajo a unos 80 operarios en los momentos de mayor actividad. Los Porcar, además, también eran propietarios olivareros y sus actividades incluían, al menos en parte, la

7 PASTOR I LLUÍS , F. Narraciones tortosinas. 1904. Imprenta de José L. Foguet y Sales. Pg 323. 8 CAÑELLAS, CÈLIA /TORAN, ROSA. El personal polític de l’Ajuntament de Barcelona(1877-1923). Biblio- teca Abat Oliva. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1996. pàgina 89 9 PUJOL ANDREU, JOSEP. Sobre los orígenes de la industrialización en el sector alimentario: Cataluña, 1880-1935. 13/2003 – UHE/UAB – 21.05.2003 Pàgina 15.

265 producción de las aceitunas que precisaban. Finalmente, y como resultado de su continuada expansión en el comercio de exportación y al por menor, con almacén y despacho en Barcelona, la empresa se constituía en sociedad anónima en 1929.”

I a la historia de Tortosa:

“La Verdad, del 2 de Noviembre de 1885, dice que la Revista Comercial, de Buenos Aires, coloca en primer lugar, entre los aceites procedentes de casas de España, la marca Porcar y Tió, que a dicho punto envía el Excmo. Sr.D. Manuel Porcar y Tió”. 10

A més de regidor de l’Ajuntament de Barcelona els anys 1877 i 1890, va ser tinent d’alcalde de la Barceloneta el 1883; diputat provincial el 1878, membre de les juntes consultives i directiva de l’exposició del 88 i soci molt actiu al Fomento del Trabajo Nacional i a la Cambra de Comerç. A l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 serà vicepresident de la comissió de festes i delegat a l’exposició pel govern de la República d’Equador.

És elegit alcalde de Barcelona en les primeres eleccions municipals amb sufragi universal del 10-5-1891 i pren possessió l’1-7-1891, fi ns a la dimissió el novembre de 1892. La dimissió de Porcar es va produir arran d’una inspecció del Govern Civil. Les acusacions foren sobre les irregularitats en obres públiques, cessions i expropiacions de terrenys, les relacions entre l’Ajuntament i la companyia de gas, la gestió il·legal de les fi nances municipals, i l’acusació de sacrifi car a l’escorxador animals malalts de glossopeda. Llegim a la Vanguardia del dia 20 de novembre de 1892: “Baja el señor Porcar y Tió de su alto sitial, desdichadamente, sin gloria para su nombre, lo cual es bien triste; pero es más triste todavía que el que sube a ocupar ese alto sitial, el señor Martí y Gofau - a cuya buena, pero inútil voluntad hace justicia todo el mundo-, sube en medio de la mayor indiferencia pública, sin promover una corriente de simpatía, sin despertar una sola esperanza en la ciudad de Barcelona, de que sabrá cauterizar o extirpar ese cáncer de su administración”.

Fabricant, comerciant i exportador d’olis, navilier amb interessos en el port de Barcelona, on rebia vaixells carregats d’oli i n’enviava per tot el món, conseller de bancs i companyies d’assegurances. Soci de la Cambra de Comerç, l’Ateneu Barcelonès, la Sociedad Económica de Amigos del País i vicepresident de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

10 BAYERRI BERTOMEU, E. Historia de Tortosa y su comarca. Tom VIII. Exc. Ayuntamiento de Tortosa. Tortosa, 1960. Pg. 888

266 És vocal del consell d’administració del Banc Mercantil de Lleida en el moment de la seva constitució, el 12 de desembre de 1881 amb un capital nominal de 7,5 milions de pessetes, del qual és vicepresident Isidre Gassol i Civit. I al 1896 és soci de la Caixa Vilumara, l’entitat ﬁ nancera no anònima més important del segle XIX a Catalunya, amb el nom Tintoré, Rovira i Porcar, S en C, de la qual va haver de dimitir a ﬁ nals d’any per problemes de salut.11

En l’aspecte local manté llaços importants a la dècada dels noranta amb Tortosa, amb la gestió de la propietat del balneari de Remolins, i amb negocis com el de la societat privada per a la construcció del pont de la Cinta, després d’haverse produït l’incendi del pont de barques.

El 6 d’agost de 1892 es publica al Diario de Tortosa la següent nota: “Las aguas de Remolinos. Leemos en un telegrama de Madrid, fechado el 4 e inscrito en el Noticiero Universal de Barcelona recibido ayer que la Gaceta publica una real orden declarando de utilidad pública tres manantiales propiedad de M.Porcar y Tió, titulados Esperanza, Salud y San Juan, sitos en esta ciudad. Dicha real orden dispone que la temporada para el uso de dichos manantiales empiece el 1º de mayo y termine el 20 de septiembre.... Es de esperar que el Sr. Porcar ponga ahora término a su empresa, acabando las obras en estudio, en su magníﬁ co ediﬁ cio, para presentar según las necesidades de la época, su ya vistoso balneario.”

El negoci dels balnearis s’anava escampant per tot Catalunya i hi havia companys de Porcar en la política que estaven invertint també en aquests negocis a diferents ciutats de Catalunya. També cal valorar que aquest decret apareix quan M. Porcar està exercint l’alcaldia de Barcelona.

11 A la il·lustració, acudit aparegut a L’ESQUELLA DE LA TORRATXA el 7 d’octubre de 1892

267 A Barcelona manté els lligams formant clubs com explica al gener de 1886 el Diario de Tortosa: “ La Sociedad Colonia Tortosina, formada en Barcelona por paisanos, amigos y compatricios nuestros, ha quedado deﬁ nitivamente instalada en Barcelona, calle de San Pablo, núm., 17, primero. La Junta Directiva de la misma ha quedado nombrada en esta forma: Presidente, D. Manuel Porcar i Tió”.

Els darrers càrrecs públics que he localitzat és el de vicepresident de l’IACSI des de l’any 1901 ﬁ ns al 1904.12 El maig de l’any 1914 forma part de la comissió gestora de la commemoració de l’Exposició Universal de 1888. I respecte al Banc de Tortosa veiem que deixa la presidència al 1886 i a l’any 1919, en la composició del consell d’administració trobem el seu ﬁ ll Manuel Porcar i Riudor.

En un principi, la riquesa de Porcar sembla estar lligada a la riquesa dels Tió, si més no pel que fa a les propietats tortosines, ja que tal com llegim a la biografi a de Jaume Tió i Noé, feta per Francesc Mestre i Noé al 1925: “L’acord de l’ajuntament de fa vuit anys (1917) en donar lo nom de Tió a un dels carrers de Remolins, com a record, tal volta, de l’edifi ci que el seu pare (Jaume Tió i Vidal) posseïa en aquella barriada... La família de Tió va viure allí los darrers anys, atrets per l’esgambi de l’hort – avui jardins del balneari de Porcar-, i en aquella casa, molí i establiment de banys alhora, va morir lo seu pare i la segona muller de éste, germana de la primera.” Si Manuel Porcar Alvarez, pare de Manuel Porcar i Tió, tenia una acadèmia d’ensenyament, el germà gran Jaume Porcar i Tió acaba fent oposicions a mestre, l’únic amb grans activitats econòmiques i fi nanceres és Manuel Porcar i Tió, gendre de Jaume Tió i Vidal, qui sí que tenia terres i fàbrica ja al 1835, i un fi ll estudiant a l’exclusiva Universitat d’Estudis de l’Acadèmia-Col.legi reunit de València. El mateix any 1835 el pare de Porcar, des de Tortosa, es cartejava amb l’estudiant i li preguntava si a l’estiu li podria ensenyar francès, suposo que amb la idea d’aprofi tar-ho per a la seva acadèmia. Ara, en els propers deu anys hi haurà el triomf en ambients teatrals i literaris barcelonins de Jaume Tió i Noé, la seva mort prematura per tuberculosi (1844), la mort de la seva fi lla pòstuma, el casament de la viuda i la seva mort posterior.

I també en el periòdic El Dertosense, a l’any 1848, segons explica Francesc Mestre i Noé hi ha anuncis del preus de l’establiment de banys que don Jaume Tió i Vidal té al carrer de la Figuereta de Remolins.13

12 PLANAS MARESMA, JORDI. Cooperativisme i associacionisme agrari a Catalunya: Els propietaris rurals i l’organització dels interessos agraris al primer terç del segle XX. Tesi doctoral. 2003. www.tdx.cesca. es/TDX-0207105-164608. 13 MESTRE I NOÉ, F.. Contalles crepusculars tortosines. Coop. Gràﬁ ca Dertosense, 1984. Pag. 60

268 Els accionistes

En la junta celebrada a continuació de la fundació es nomena per aclamació i unanimitat president de la junta Manuel Porcar i Tió. El president pren possessió del càrrec i anuncia que les 10.000 accions de què es compon el capital social del banc estan totalment col·locades i distribuïdes de la següent manera:

1. Cristóbal Nicolau 250 2. Àngel Estrany 30 3. Rafael Cavallé 50 4. Antonio Freixa 100 5. Sres. Mir Martí y Compañia 100 6. Marquès d’ Alós 200 7. Francisco Llombart 5 8. Miguel Capera 4 9. Rodolfo Tarantino 50 10. Tomàs Nicolau 20 11. Venancio Ereyalar 10 12. Ramon Prades Sanahuja 25 13. Domingo Grañén 300 14. Fernando Navarro 100 15. Hermenegildo Martí 25 16. Joaquin Monells 20 17. Francisco Gas 4 18. Juan Brunet 25 19. Damián Majordom 10 20. Alberto Bosch y Fustegueres 50 21. Joaquín Piñol Navás 100 22. Antonio Fustegueres 80 23. Juan Bautista Domingo 60 24. Enrique Carpa 100 25. Miguel Bau 50 26. Bernardo Sacanella 100 27. José Nicolau Duart 50 28. Mariano Mestre 10 29. Antonio Oliveres 25 30. Francisco Margenat Tarragó 50 31. Pedro Mayor 50 32. Felipe Ascot Antolí 25 33. Alonso Ballester 50 34. Ramon Prades Cierco 20

269 35. José Tomás Curto 10 36. Eduardo Rico 40 37. José Carbonell 100 38. Román Macaya 200 39. Luis Martí Codolar 100 40. Luis Macaya 50 41. Carlos Reifferscheid 100 42. Pedro Ódena 100 43. Manuel Ramon 40 44. Isidro Gassol Civit 400 45. José Victoriano Gibert 100 46. Salvador Cabestany 100 47. Manuel Porcar 400 48. José Gasó 50 49. M. Mir 50 50. Francisco Simó 50 51. José Parés Bas 125 52. Joaquín Giménez 50 53. Ramon Riudor 200 54. José Riudor 200 55. Jaime Margenat 100 56. Pedro Margenat 50 57. Sabadell hermanos 100 58. José Masa 72 59. Froilan Moré 25 60. Esteban Suñol 50 61. Francisco Font Gumá 50 62. Juan Ros 50 63. Ramon Pujol 25 64. Lorenzo Mata Pons 100 65. Antonio Borrell 50 66. Joaquín Fernandez 50 67. J. Guillén 10 68. Alberto Roca 25 69. Pedro Mir 25 70. Bartolomé Barris 25 71. Gerónimo Pujol 20 72. Cayo Maria Capella 10 73. Andrés Ventosa 25 74. José Brunet 100 75. Juan Bautista Morera 50 76. José Pons Enrich 100

270 77. Fernando Pallarés 150 78. Canadella y Villavechia 50 79. Tedoro González 50 80. Jaime Nicolau 25 81. Manuel Porcar 4000

Un total de deu mil accions subscrites per 80 socis, ja que si bé la llista de l’acta notarial és de 81, veiem que Manuel Porcar surt dues vegades, una subscrivint 400 accions i una altra subscrivint-ne quatre mil. Aquestes quatre mil no sembla que se les queda, ja que en declaracions a la prensa, i després en anuncis oﬁ cials del banc, es comunica que hi ha mil accions que es reserva el banc i tres mil que es dediquen a nous subscriptors a Tortosa i Barcelona. Tot indica que, per les presses que hi havia per constituir la societat i a ﬁ de salvar els aspectes legals - la necessitat de la presència davant notari de la meitat del capital- se simula la subscripció per part de M. Porcar d’aquestes quatre mil accions.

Un cop llegida la llista d’accionistes es passa a la votació del Consell d’administració del banc, i en resulten elegits per aclamació els consellers Manuel Porcar i Tió, Joaquim Pinyol i Navàs, Isidre Gassol i Civit, Josep Pons i Enrich, Cristòfol Nicolau i Duart, Francesc Margenat i Tarragó, Ferran Pallarès i Besora, Enric Carpa i Calbo, Ferran Navarro Amorós, Antoni Oliveres i Ginerés, Alonso Ballester Igon. I per a suplents José Nicolau Duart, Àngel Estrany i Juan Brunet.

Si analitzem la llista d’accionistes subscriptors, i els ordenem per capital subscrit:

Subscriptor Accions % % acumulat Manuel Porcar 4000 40,00 40,00 Isidro Gassol Civit 400 4,00 44,00 Manuel Porcar 400 4,00 48,00 Domingo Grañén 300 3,00 51,00 Cristóbal Nicolau 250 2,50 53,50 Marquès d’ Alós 200 2,00 55,50 Román Macaya 200 2,00 57,50 Ramon Riudor 200 2,00 59,50 José Riudor 200 2,00 61,50 Fernando Pallarés 150 1,50 63,00 José Parés Bas 125 1,25 64,25

271 Antonio Freixa 100 1,00 65,25 Sres. Mir Martí y Compañia 100 1,00 66,25 Fernando Navarro 100 1,00 67,25 Joaquín Piñol Navás 100 1,00 68,25 Enrique Carpa 100 1,00 69,25 Bernardo Sacanella 100 1,00 70,25 José Carbonell 100 1,00 71,25 Luis Martí Codolar 100 1,00 72,25 Carlos Reifferscheid 100 1,00 73,25 Pedro Ódena 100 1,00 74,25 José Victoriano Gibert 100 1,00 75,25 Salvador Cabestany 100 1,00 76,25 Jaime Margenat 100 1,00 77,25 Sabadell hermanos 100 1,00 78,25 Lorenzo Mata Pons 100 1,00 79,25 José Brunet 100 1,00 80,25 José Pons Enrich 100 1,00 81,25 Antonio Fustegueres 80 0,80 82,05 José Masa 72 0,72 82,77 Juan Bautista Domingo 60 0,60 83,37 Rafael Cavallé 50 0,50 83,87 Rodolfo Tarantino 50 0,50 84,37 Alberto Bosch y Fustegueres 50 0,50 84,87 Miguel Bau 50 0,50 85,37 José Nicolau Duart 50 0,50 85,87 Francisco Margenat Tarragó 50 0,50 86,37 Pedro Mayor 50 0,50 86,87 Alonso Ballester 50 0,50 87,37 Luis Macaya 50 0,50 87,87 José Gasó 50 0,50 88,37 M. Mir 50 0,50 88,87 Francisco Simó 50 0,50 89,37 Joaquín Giménez 50 0,50 89,87 Pedro Margenat 50 0,50 90,37 Esteban Suñol 50 0,50 90,87

272 Francisco Font Gumá 50 0,50 91,37 Juan Ros 50 0,50 91,87 Antonio Borrell 50 0,50 92,37 Joaquín Fernandez 50 0,50 92,87 Juan Bautista Morera 50 0,50 93,37 Canadella y Villavechia 50 0,50 93,87 Tedoro González 50 0,50 94,37 Eduardo Rico 40 0,40 94,77 Manuel Ramon 40 0,40 95,17 Àngel Estrany 30 0,30 95,47 Ramon Prades Sanahuja 25 0,25 95,72 Hermenegildo Martí 25 0,25 95,97 Juan Brunet 25 0,25 96,22 Antonio Oliveres 25 0,25 96,47 Felipe Ascot Antolí 25 0,25 96,72 Froilan Moré 25 0,25 96,97 Ramon Pujol 25 0,25 97,22 Alberto Roca 25 0,25 97,47 Pedro Mir 25 0,25 97,72 Bartolomé Barris 25 0,25 97,97 Andrés Ventosa 25 0,25 98,22 Jaime Nicolau 25 0,25 98,47 Tomàs Nicolau 20 0,20 98,67 Joaquin Monells 20 0,20 98,87 Ramon Prades Cierco 20 0,20 99,07 Gerónimo Pujol 20 0,20 99,27 Venancio Ereyalar 10 0,10 99,37 Damián Majordom 10 0,10 99,47 Mariano Mestre 10 0,10 99,57 José Tomás Curto 10 0,10 99,67 J. Guillén 10 0,10 99,77 Cayo Maria Capella 10 0,10 99,87 Francisco Llombart 5 0,05 99,92 Miguel Capera 4 0,04 99,96 Francisco Gas 4 0,04 100,00 Total 10000 100,00

273 Veiem que la inﬂ uència de Manuel Porcar en la fundació del banc és un 44%, tot i que com hem dit és ﬁ ctícia. Se li atorga a l’escriptura de constitució el càrrec de vocal vitalici del Consell d’administració.

A la tarda del mateix dijous fan un brindis amb les autoritats locals i la premsa, i es fan discursos per part de Román Macaya, Manuel Porcar, Antonio Kies, de la Gaceta, Alfredo Losada, de La Aurora, José Franquet i Ferreres, del Correo de las Familias, el tinent d’alcalde Pedro Domingo i Subirats. En les declaracions de M. Porcar hi ha frases com “hoy mismo obtendría un beneﬁ cio de cinco mil duros si quisiera vender las mil acciones que se reservan en cartera” o “De las 10.000 acciones de que consta dicha sociedad se aplicaron 6.000 para cubrir pedidos, y que al saberse el pensamiento de tal creación, se suscribieron en número de de 24.000”.14

El segon en importància és Isidre Gassol i Civit amb un 4%. Els directors del banc nomenats anunciats a la premsa són Isidre Gassol, Ferran Pallarès (1,5%) i Cristóbal Nicolau (2,5%) . El Correo de las Familias afegeix més càrrecs: Vicepresident Joaquim Pinyol (1%), caixer Antonio Fustegueres (0,8%), secretari Bernat Sacanella (1%). L’administrador de la societat serà Felipe Ascot (0,25%)

Un cop constituïda la societat, durant el dia 8 d’octubre es farà la subscripció pública de les accions a Tortosa i Barcelona. Els títols es lliuraran els dies 24, 25 i 26 d’octubre d’onze a dues de la tarda a casa Cristóbal Nicolau, i s’exigirà cent pessetes per acció els primers dies de desembre a pagar a les ofi cines del banc a Tortosa o també en les ofi cines del Banc de Catalunya a Barcelona. A partir de l’u de desembre de 1881 el banc inaugura les seves operacions, i des del gener de 1882 ja té horari fi x per a determinades operacions com les de compte corrent de la classe obrera i jornalera: de les deu fi ns a les dotze del matí cada dijous i diumenge.

Per acabar d’analitzar en un primer moment la composició del capital subscrit podem ordenar els subscriptors per cognom, i així estimar el grau d’implicació de persones de la mateixa família:

Marquès de Alós 200 Felipe Ascot Antolí 25 Alonso Ballester Igon 50 Bartolomé Barris 25 Miguel Bau Isern 50 14 El Correo de las familias. 2-X-1881

274 Antonio Borrell 50 Alberto Bosch Fustegueres 50 José Brunet Illa 100 Juan Brunet Illa 25 Rafael Cavallé 50 Salvador Cabestany 100 Canadell y Villavechia 50 Cayo Maria Capella 10 Miguel Capera 4 José Carbonell 100 Enrique Carpa 100 Juan Bautista Domingo 60 Venancio Ereyalar 10 Àngel Estrany 30 Joaquín Fernández 50 Francisco Font Gumá 50 Antonio Freixa 100 Antonio Fustegueres 80 Francisco Gas 4 José Gasó Martí 50 Isidro Gassol Civit 400 Joaquín Giménez 50 Tedoro González 50 Domingo Grañén 300 J. Guillén 10 Sabadell Hermanos 100 Francisco Llombart 5 Román Macaya 200 Luis Macaya Gibert 50 Damián Majordom 10 Jaime Margenat 100 Francisco Margenat Tarragó 50 Pedro Margenat 50 Luis Martí Codolar 100 Hermenegildo Martí 25 Martí y Companyia 100 José Masa 72 Lorenzo Mata Pons 100 Pedro Mayor 50 Mariano Mestre 10

275 M. Mir 50 Pedro Mir 25 Joaquín Monells 20 Froilán Moré 25 Juan Bautista Morera 50 Fernando Navarro 100 Cristóbal Nicolau 250 José Nicolau Duart 50 Jaime Nicolau 25 Tomás Nicolau 20 Pedro Ódena 100 Antonio Oliveres 25 Fernando Pallarés 150 Jose Parés Bas 125 Joaquín Pinyol Navás 100 José Pons Enrich 100 Manuel Porcar 4000 Manuel Porcar 400 Ramon Prades Sanahuja 25 Ramon Prades Cierco 20 Ramon Pujol 25 Gerónimo Pujol 20 Manuel Ramon 40 Carlos Reifferscheid 100 Eduardo Rico Ballestrín 40 Ramon Riudor 200 José Riudor 200 Alberto Roca 25 Juan Ros 50 Bernardo Sacanella 100 Francisco Simó 50 Esteban Suñol 50 Rodolfo Tarantino 50 José Tomás Curto 10 Andrés Ventosa 25 José Victoriano Gibert 100

276 Els cognoms que es repeteixen són Brunet, Margenat, Fustegueres, Macaya, Martí, Mir, Nicolau, Prades, Pujol, Riudor . Els Macaya, els Martí i els Riudor són de Barcelona. Els Riudor són o seran parents de Porcar, ja que el ﬁ ll de Porcar és Porcar Riudor. Ramon Maria Riudor i Capella va ser un dels arquitectes modernistes, i com a obra destacada és la casa Formosa Ragué (1892) de Sant Sadurní d’Anoia. Al Diari de Tortosa de 1896 he trobat una crònica de societat on explica el casament d’una parella a Barcelona, on apareix entre d’altres l’arquitecte Riudor.

Lluís Macaya Gibert és regidor a l’Ajuntament de Barcelona, posseïdor d’un notori patrimoni immobiliari i present a societats ﬁ nanceres, tenia arrels familiars al sector majorista i magatzemista.15 Ha quedat dels Macaya el Palau Macaya al passeig de Sant Joan de Barcelona, obra modernista de Puig i Cadafalch, actualment propietat de la Caixa de Pensions de Barcelona. Romà Macaya i Gibert fou membre de la comissió de serveis interiors de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Ramon Pujol serà el director del Banc Mercantil de Lleida, el que es fundarà al desembre de 1881 i on participen Manuel Porcar i Isidre Gassol. Lluís Martí Codolar és de Barcelona, fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, vocal del Consell General de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. La seva col·lecció d’animals que tenia a La Torre de la Granja Vella a Horta, on establí una granja agrícola, jardins i parcs i ﬁ ns i tot un zoològic, a l’Ajuntament de Barcelona, va ser el nucli inicial del Zoo de Barcelona, inaugurat el dia de la Mercè de 1892 essent alcalde Manuel Porcar i Tió.

15 CÈLIA CAÑELLAS, ROSA TORAN. Obra citada. Pg 182

277 L’altre Martí, Hermenegildo Martí és el notari de Barcelona on es fa la compra per part d’Isidre Gassol dels terrenys de Bítem.

Els Margenat, Nicolau, Prades seran presents en els consells d’administració del banc. De la llista de subscriptors d’accions podem separar dos grup clars: el local i el forani. Entre el grup local hi ha Josep Brunet Illa, que havia estat recentment diputat al congrés pels conservadors, amic de Teodoro González, accionista del pont de la Cinta; Joan Brunet Illa, propietari, de 46 anys al 1881, veí de Barcelona aleshores segons una escriptura consultada. En el primer Consell d’administració del banc està com a suplent. En aquest soci ens aturarem un moment perquè ens portarà a l’origen de la propietat de la casa Brunet, on actualment s’ubica la Cambra de Comerç.

Casa Brunet

L’actual seu de la cambra de comerç és un edifi ci construït cap al 1914 sobre un solar que és el resultat d’agrupar tres fi nques matrius. Finca agrupada Tom 1900 foli 14 fi nca 13947. Inscripció 1ª a 5ª Finques matrius que formen la fi nca agrupada:

Tomo 1256 foli 173 fi nca 9417 Tomo 1256 foli 178 fi nca 9418 Tomo 1755 foli 231 fi nca 12480

Aquestes ﬁ nques matrius van acabar sent propietat de Joan Brunet Illa el 1895. El procés pel qual acaben a mans de Juan Brunet Illa és el següent. Finca 9417

Al 1894 José González Cabanne deu diners al Banc de Tortosa i sembla que el banc deu pressionar per liquidar els deutes. Aleshores José González diu que entre els seus béns hi ha la ﬁ nca 9417 i van a fer l’escriptura de compravenda l’administrador del banc i José González. De la inscripció al registre transcrivim:

“Don José González y Cabanne, soltero, propietario, mayor de veinte y cinco años, vecino de esta Ciudad según el título presentado es dueño de esta fi nca la cual adquirió pro compra a Don Joaquín Magaroles sin que conste inscrita a su nombre y con el fi n de que se tome en cuenta en la liquidación pendiente entre el mismo y la Sociedad Banco de Tortosa domiciliada en esta Ciudad, adjudica esta fi nca por la suma de dos mil sesenta y cuatro pesetas a favor de Don Carlos

278 Mora y Prats, casado, mayor de edad, vecino de esta Ciudad el cual obra en concepto de Administrador del Banco de Tortosa. Dicho Don Carlos Mora y Prats en tal calidad desea inscribir su título de adjudicación, mas existiendo el defecto de no constar inscrita esta ﬁ nca a nombre del adjudicante, suspendo la inscripción tomando entre tanto esta anotación preventiva por el término de sesenta dias a instancia del mismo en la representación con que obra…. Tortosa a cinco de Abril de mil ochocientos noventa y cuatro. Buenaventura Agulló”

Passen els seixanta dies i José Gonzàlez no pot demostrar la propietat de la ﬁ nca:

“La precedente anotación de suspensión letra A de esta fi nca folio tomo y libro tomada por no constar inscrita la fi nca a nombre del adjudicatario Don José González Cabanne queda cancelada por haber transcurrido sesenta dias hábiles desde su fecha sin subsanar dichos defectos. Tortosa diez y ocho Junio de mil novecientos noventa y cuatro. Buenaventura Agulló.” El 26 de Febrer de 1895 Joan Brunet compra la fi nca en subhasta pública de l’estat:

“…y por quiebra de Don Joaquín Magaroles, anunciada que fue la subasta en diez y ocho de Enero último se celebró el remate el dia veinte y seis de Febrero último siendo adjudicada por la suma de mil doscientas una pesetas a favor de Don Juan Brunet Illa como mejor postor. Tortosa a diez y seis de Mayo de mil ochocientos noventa y cinco. “

Finca 9418 Així com en l’anterior ﬁ nca no va poder demostrar la propietat, en aquesta José González Cabanne sí que la demostra i pot vendre al Banc de Tortosa el solar, a ﬁ de rebaixar el deute que té. Transcrivim:

“1.Urbana: Solar situado en el Ensanche de esta ciudad y punto denominado Murallas del Temple, procedente del Ramo de Guerra, señalado con el número doscientos cincuenta y tres del inventario y doscientos sesenta y dos del plano, cuya descripción aparece de la precedente inscripción número uno a la cual me refi ero. Se halla afecta a una hipoteca a favor del Estado por la cantidad del mil doscientas veinte y dos pesetas sesenta y cinco céntimos precio aplazado en la venta que motivó la precedente inscripción número dos. Don José González y Cabanne, propietario, soltero, mayor de veinte y cinco años vecino de esta ciudad, adquirió esta fi nca por venta que le hizo Don Ramón Regal y Llorente Juez de primera instancia de esta ciudad en nombre del Estado según la citada inscripción número dos precedente; y con el fi n de que se tome en cuenta en la

279 liquidación de lo pendiente entre el mismo y la sociedad anónima establecida en esta ciudad denominada “Banco de Tortosa” adjudica la ﬁ nca de este número por la suma de setecientas siete pesetas cincuenta y cinco céntimos a favor de dicha Sociedad “Banco de Tortosa” y en uso de las facultades conferidas a dicho cargo por los Estatutos de la misma inscribe la ﬁ nca de este número a nombre de la referida Sociedad denominada “Banco de Tortosa” a título de adjudicación. Tortosa a nueve de Agosto de mil ochocientos noventa y cuatro.”

A la inscripció número 2 trobem:

“…. El Estado posee como dueño esta fi nca por cesión que le hizo el Ramo de Guerra según resulta de la precedente inscripción número uno; y declarados en estado de venta por las leyes desamortizadoras de los bienes y derechos reales pertenecientes al Estado y corporaciones civiles de la Nación, se instruyó el oportuno expediente para la enajenación de la fi nca de este número. Anunciada la subasta tuvo lugar el día ocho de Abril de mil ochocientos setenta y cinco quedando rematada por la suma de mil doscientas ochenta y siete pesetas y adjudicada a Don José Gonzalez y Cabanne como mejor postor. Dicho rematante verifi có el pago del primer plazo importante la cantidad de sesenta y cuatro pesetas treinta y cinco céntimos según resulta del testimonio de la carta de pago expedida por la Administración económica de esta provincia con fecha quince de Enero de mil ochocientos setenta y seis inserta en la escritura que se calendará. En su virtud Don Ramón Regal y Llorente Juez de primera Instancia de este partido, casado, mayor de edad vecino de esta Ciudad por razon de su cargo, obrando en nombre del Estado vende perpetuamente la fi nca de este número a Don José Gonzalez Cabanne, propietario, soltero, mayor de edad, vecino de esta Ciudad. Este contrato se ha otorgado con las siguientes condiciones: Que la cantidad de mil doscientas veinte y dos pesetas setenta y cinco céntimos que quedan por satisfacer del precio de la venta la pagará el comprador por anualidades y en diez y nueve plazos al respecto de sesenta y cuatro pesetas treinta y cinco centimos cada uno de ellos quedando esta fi nca hipotecada al Estado hasta el completo pago de su importe con los intereses de demora en su caso. Y que si esta fi nca fuese declarada en quiebra por falta de pago en cualquiera de los plazos quedan anuladas desde luego y sin ningun valor ni efecto las hipotecas que sobre la misma haya podido constituir el comprador a favor de tercero. “

I el banc ven a Joan Brunet la ﬁ nca a l’octubre de 1895: “La Sociedad anónima de crédito domiciliado en esta Ciudad bajo la razón social Banco de Tortosa vende el expresado solar con todos sus usos y pertenencias a su convecino Don Juan Brunet Illa casado mayor de edad por

280 precio de mil novecientas ochenta y seis pesetas noventa céntimos. Tortosa dos Octubre de mil ochocientos noventa y cinco. (Firma il.legible)”

Finca 12480 També és comprada per Joan Brunet Illa l’octubre de 1895. Un cop comprades les tres fi nques, Juan Brunet Illa morirà el 4 de febrer de 1908 a l’edat de 72 anys. Com que va casar-se tard, en el moment de morir els fi lls Salvador i Joan són menors. En una escriptura de 1881 realitza una compra d’una casa a Xerta. La casa que compra és al costat de la casa de Rosa Sala, cosa que fa suposar un establiment familiar a Xerta, ja que els fi lls són Brunet Sala. A l’hora d’inscriure l’herència fa de tutor testamentari un veí de Xerta, José Martí Benaiges, que va al registre de la propietat a Tortosa a inscriure les fi nques a nom dels germans Brunet. La fi nca que ens interessa, la futura casa Brunet, és deixada íntegrament a Salvador Brunet Sala. Transcrivim paràgrafs de la inscripció al registre: “Herencia Finca urbana: Solar para edifi car, situado en esta Ciudad, calle de la Estación, ensanche del Temple... Por fallecimiento del causante, Don José Marti y Benaiges vecino de Cherta, obrando en calidad de tutor testamentario de dichos hermanos menores de edad Don Salvador y Don Juan Bautista Brunet Sala … declara que esta fi nca es una de las asignadas al heredero Don Salvador Brunet Sala y solicita la inscripción de la misma a su favor… En el mismo titulo se comprenden treinta y nueve fi ncas más y dos créditos hipotecarios que se inscriben donde indica la nota marginal adjunta… Tortosa a veinte y dos de Enero de mil nuevecientos ocho. “

El 1908 la fi nca ja és propietat de Salvador Brunet Sala. És el 1914 quan Salvador Brunet fa una operació original: transmet la propietat de la fi nca a Asunción Tomàs Subirats a canvi de la cessió posterior en usdefruit de l’edifi ci que ha de construir, i consolidant-se la propietat en la mort d’un del matrimoni. Transcric:

“Don Salvador Brunet Sala transfi ere perpetuamente su absoluto dominio esta fi nca a Doña Maria de la Asunción Tomás Subirats, viuda, propietaria, también mayor de edad y de esta vecindad y esta en compensación de la referida transmisión de fi nca concede al referido Don Salvador Brunet Sala y a su citada esposa Doña Maria de la Asunción Canalda Claramunt para después de seguida la muerte de la propia Doña Maria de la Asunción Tomás, el usufructo vitalicio del descrito solar y del edifi cio que se propone construir sobre él, de modo que lo gocen entre ambos viviendo de consuno y fallecido uno de ellos el que sobreviva, consolidándose al fallecimiento de ambos la propiedad. Las partes han fi jado la estimación del solar cedido y del usufructo concedido en

281 compensación en un valor igual o sea el de quince mil pesetas. En su virtud inscribo esta ﬁ nca a favor de Doña Maria de la Asunción Tomás y Subirats a título de cesión y a favor de los consortes Don Salvador Brunet Sala y Doña Maria de la Asunción Canalda Claramunt el usufructo de la propia ﬁ nca para después de seguida la muerte de la citada Doña Maria de la Asunción Tomás Subirats… Tortosa a cuatro de Septiembre de mil novecientos catorce.”

Aquí tenim una operació doble. Es cedeix el solar a canvi de rebre en un futur un usdefruit vitalici. És de suposar que hi ha estalvi fi scal en una operació a llarg termini. També pot haver-hi un tracte mutu, ja que Asunción Tomàs era la padrina d’ Asunción Canalda i la viuda de Francesc Margenat Tarragó, el qual havia mort al 1910, i ja el mateix any, la viuda fa testament i, no tenint fi lls, fa hereva universal sa fi llola.

El 22 de desembre de 1926 mor Asunción Tomàs i la fi nca passa a ser del matrimoni Brunet Canalda. El 2 de desembre de 1960 mor Salvador Brunet i l’edifi ci queda a mans d’ Asunción Canalda, que es casa de nou amb Ramon Cinca Piquè. El 1977, un cop morta Asunción Canalda, l’edifi ci queda a mans del vidu Ramon Cinca. La història més recent de l’edifi ci no té tant d’interès. Per què ens entretenim en la història de la propietat de l’edifi ci “casa Brunet”? És un cas important per entendre la vida del banc de Tortosa. Tant el pare Joan Brunet Illa com el fi ll Salvador Brunet Sala han estat en diferents consells d’administració del banc. Joan Brunet arrenca com a suplent en el primer consell, i al 1885 ja n’és vocal, i ho continuarà sent el 1894, l’any en què es demana als González que retornin els deutes que tenen amb el banc i un any abans que Joan Brunet adquireixi les fi nques al mateix Banc de Tortosa, del qual era conseller quan el banc les havia comprat. Són els anys del pont dels muts, són els anys de l’atac frontal als gonzalistes. És l’any que entra a l’Ajuntament un alcalde liberal; i mentre Pepe González intenta demostrar que és propietari de les fi nques de l’eixample, per tornar així els deutes que té amb l’entitat fi nancera, Teodoro llança atacs a tot l’Ajuntament i els partits polítics li giren l’esquena.

Dóna la casualitat que aquell any 1894 el president del banc és el marquès de Bellet, que és al front del banc a causa de la mort de l’anterior Tomàs Garcia Coma. I també és el marquès de Bellet qui va ser expropiat d’uns terrenys que posseïa al costat de l’estació per fer la carretera quan l’alcaldia estava en mans dels González, i és el marquès de Bellet qui havia venut al Banc de Tortosa el 31 de desembre de 1881 vuit jornals de terra entre l’estació de ferrocarril i la carretera “que es lo que actualmente queda al sr. vendedor de los once jornales que antiguamente poseía por haberse hecho varias segregaciones con motivo del trazado de la carretera...”.16 Hi ha una certa endogàmia en la societat 16 AHCTE. Protocol notarial de Ramon Malla. 1881. Número 461.

282 tortosina, i així sempre s’ha parlat de famílies o grups molt tancats. No era un bon any el 1894 per als González .

Al llibre que li dedica Josep Bayerri reproduïm el següent paràgraf escrit per T. González l’abril d’aquell any:17

“la situación que manda en Tortosa no responde a ningún partido político, puesto que no es otra cosa que un abigarrado conjunto de vividores, explotadores de fortuna pública, matuteros, barrenderos y consumidores de levita y chaqué...”.

I el ﬁ ll Salvador Brunet Sala, el trobarem al primer Consell d’administració després de la guerra civil, quan Joaquín Bau n’és el president. En el cas Joan Brunet veiem que no estan residint aquí. Joan Brunet Illa és l’any 1881 resident a Barcelona. Amb 46 anys és encara solter. Així com el seu germà Josep participa en la societat amb 100 accions, ell, Joan, només hi entra amb 25 accions, però ja es veu que és el realment interessat en el seu funcionament i en el seu futur.

Els altres subscriptors locals

Podem veure el Marquès d’Alòs subscrivint 200 accions, i tot i no viure aquí, el podríem situar dins dels socis del grup local. De tant en tant venia a veure les seves propietats, tal com s’apressaven a anunciar els diaris locals. Un altre Marquès d’Alòs, Lluís Enric d’Alòs i Matheu, el trobarem com a president de la Caixa de Barcelona durant els anys 1939-1942. De totes maneres no va participar en cap moment en la gerència del banc. També hi és el mestre d’instrucció primària Felipe Ascot Antolí, de 53 anys, que farà d’administrador del banc; el comerciant d’olis Alons Ballester Igon; el fabricant de xocolates Miquel Bau Isern,18 propietari de la primera fàbrica de xocolata, alcalde liberal de Tortosa el 1901. El seu germà Josep Bau serà “el rei de l’oli” dels anys 20, i el ﬁ ll d’aquest Joaquim Bau Nolla el gran líder de les dretes tortosines i jerarca franquista; Albert Bosch i Fustegueres, 31 anys, polític, diputat conservador des de l’any 1876, que serà alcalde de Madrid el 1885 i 1891 i ministre el 1895; Rafael Cavallé,19 secretari de la comissió coral “El Ebro”; Miguel Capera, mestre d’acadèmia privada; Enric Carpa, comerciant tortosí, de productes d’alimentació i ultramarins a l’engròs, tenia grans magatzems a Ferreries, també tenia botigues al centre de Tortosa, i heretà el seu patrimoni

17 BAYERRI, J. Teodoro González i la Tortosa de la Restauració a través de la premsa. Cooperativa Gràﬁ ca Dertosense. Tortosa,1996. Pag. 125 18 Notícia al Correo de las familias de l’any 1882 19 Correo de las Familias. Any 1882

283 Joaquim Prades,20 serà un dels primers a tenir llum elèctrica a l’establiment; Juan Bautista Domingo, tinent d’alcalde de l’ajuntament en el moment de la fundació del banc; Antoni Fustegueres, propietari; Isidre Gassol i Civit, propietari de la colònia Gassol, a Bitem, comprada el tres de gener de 1879, als 47 anys per 153.162 pessetes en monedes d’or i de plata al Sr. Monclús en escriptura signada a Barcelona al notari Hermenegildo Martí i Ferré, segons consta en el registre de la propietat de Tortosa. Tal com consta a la inscripció al Registre de la propietat número 2 de Tortosa és nat a Segura. Primer va enviar el seu germà Josep Gassol i Civit amb els avals per realitzar la compra. No apareixerà al Consell d’administració a la memòria de 1883 ni a les següents. Aquest personatge ha de ser germà de l’”americano” Antoni Gassol i Civit, que va establir una fàbrica de gèneres de punt a Mataró quan va tornar de Cuba el 1894. Isidre Gassol apareix en moltes activitats relacionades amb el món polític, ﬁ nancer i agrícola. És un dels membres de la comissió permanent que el 29 de desembre de 1898 visita la reina regent amb l’encàrrec de fer-li arribar les conclusions de l’Asamblea de la Unión Nacional de la Cámaras de Comercio celebrada a Saragossa, impulsada per Joaquín Costa.21 És, en el moment de la creació del banc, membre del consell d’administració del Banc de Catalunya i serà al desembre vicepresident del Consell d’administració del recent creat Banc Mercantil de Lleida. Es

20 Informació facilitada per Lluís Príncep. 21 TALLADA PAULÍ,J.M. Historia de las ﬁ nanzas españolas en el siglo XIX. Espasa Calpe. 1946 . pag 178.

284 presentarà a les eleccions a diputat al congrés per Tortosa l’abril de 1899 que perdrà per poc davant de Teodoro González.22

Hi ha entre els subscriptors d’accions Teodoro Gonzàlez. Després del llibre de Josep Bayerri, m’estalviaré cap síntesi del personatge; això no obstant és important veure com ﬁ ns i tot Teodoro apareix entre els signants de la primera acta del banc, al costat de tots els altres personatges com Joaquim Pinyol, Albert Bosch i Fustegueres o el ressenyat abans Isidre Gassol. Només apuntar que T. González va començar els seus estudis al col.legi privat de Manuel Porcar Alvarez, pare del president del Banc de Tortosa, i visitava el club de la casa Guardiola on acudia també Josep Brunet, un altre dels accionistes del banc.23

També són accionistes Francisco Llombart, president de la Sociedad de Pescadores de San Pedro, Damián Majordom, regidor de Tortosa el 1900 essent Miquel Bau l’alcalde.

Del cognom Margenat en trobem tres socis: Jaime Margenat, Francisco Margenat Tarragó i Pedro Margenat. De Francisco Margenat Tarragó és de qui tenim més referències. Arrendatari de la fàbrica de Pons, de fabricació de farina i esclofollar arròs,24 president de la Creu Roja, marit d’ Asuncion Tomàs, la que un cop viuda deixa l’herència als Brunet - Canalda, i formarà part del Consell d’administració del banc des de l’inici. Morirà el 1910. Margenat serà un enllaç en els interessos d’un dels accionistes més importants: Josep Pons i Enric.

Un altre dels socis locals és Fernando Navarro Amorós. Segons la inscripció fundacional resideix a Xerta. Les poques referències que hem trobat fan referència a algú que podria ser el seu pare. És al llibre de Ramon Miravall “Entorn a la Tortosa napoleònica” on explica que representava Tortosa en les corts de Cadis de 1812. També en el llibre de Joan R. Vinaixa “El trienni constitucional al partit de Tortosa” (2003) apareix Ferran Navarro com un hisendat tortosí, diputat a Madrid de la primera legislatura (1820-1821), de tendència moderada a favor de les tropes constitucionals. Es comunica la seva mort en la memòria del banc corresponent a l’any 1884. Se substitueix per José Nicolau.

Els Nicolau també tenen un paper important en el naixement del banc. Es fan les primeres subscripcions d’accions a casa d’ells. Les primeres convocatòries que fa el banc tenen com a seu casa Cristóbal Nicolau.

22 BAYERRI,J. Obra citada. Pag. 171. 23 BAYERRI, J. Obra citada. Pag. 104 24 VERGÉS PAULI,R. Espurnes de la llar. Volum IV. Centre de Lectura Terres de l’Ebre. Tortosa, 1995. pag 174

285 Jaume Nicolau, a primers de gener de 1889, va instal·lar una serreria mecànica, de serres sense ﬁ , al raval de Sant Vicent. “Lo progrés, amb sa camallada gegantina, va vèncer els serradors a l’aire lliure”.25

Antoni Oliveres, propietari del Palau Capmany, al carrer de la Rosa, seu del Casino de Tortosa, en la junta del qual hi havia entre d’altres un altre soci, Ferran Pallarès. Antoni Oliveres formarà part de la comissió de la societat que construirà el pont de peatge que havia de substituir el pont de barques cremat al 1892.

Ferran Pallarès era un comerciant tortosí, relacionat amb l’oli. Serà membre de la primera comissió directiva del banc. A les empreses relacionades amb l’oli els queda un llarg camí per recórrer, ﬁ ns arribar a la gran expansió de la dècada dels vint. Entre els principals exportadors d’oli als anys 1930-1935 apareixen a Andalusia Pallarés Hermanos, SRC, empresa establerta a Cabra en 1917 amb un capital de 500.000 pessetes, que al 1927 es transformà en societat anònima amb capital de 7 milions de pessetes; Maestroni SA, creada en 1926, entre els socis principals de la qual hi ha els germans Pallarés; i establertes a Catalunya Bau SA, Juan Ballester Romero, Fernando Pallarés SA, Daniel Mangrané.26

Joaquim Pinyol i Navàs

Joaquim Pinyol i Navàs, vicepresident del banc és un ric propietari tortosí, diputat a corts en representació del districte de Roquetes durant el regnat d’Amadeu de Saboia. D’ell explica Manuel Beguer i Pinyol al llibre Llinatges tortosins que quan el rei li pregunta en una recepció què era el que li feia falta a Tortosa, la resposta va ser: “Nada señor; que llueva”27. Aquesta suﬁ ciència de fa més de cent trenta anys ens és propera encara avui. Propietari dels solars on s’instal·len els primers tallers de maquinària a Ferreries. Liberal-dinàstic, germà i col·laborador de Josep Mazria Pinyol, cap comarcal a partir del 1880. Mor el 15 de gener de 1896. Els cognoms Pinyol i Navàs ja apareixen en la recerca històrica de Pierre Vilar28 quan estudia la formació del capital comercial català, mitjançant la comptabilitat d’algunes barques catalanes al segle XVIII. Una de les barques estudiades és “La barca de Nostra Senyora de la Cinta i Sant Josep 1745-1764”. Entre altres coses ens diu:

25 MESTRE I NOÉ, F. Contalles crepusculars tortosines. Coop. Gràﬁ ca Dertosense. 1984. Pàg 158. 26 HERNÁNDEZ ARMENTEROS. Empresas en la exportación de aceite de oliva, 1900-1936. Revista de His- toria Económica, nº 2 2001. 27 BEGUER I PINYOL, M. Llinatges tortosins. Ed. Dertosa. 1980. pag. 183. 28 VILAR, PIERRE. Catalunya dins l’Espanya moderna. Volum IV. Edicions 62. Barcelona 1962-68. Pag. 237

286 “ El 19 de desembre de 1745 és ﬁ rmat el compte de construcció de la barca Nostra Senyora de la Cinta, així com el repartiment de setzens entre els seus constructors... d’una barca mitjana de 2700 quintars o 113 ¾ tones ...”

“els associats per a la construcció són catorze en total. No descobrim, aquesta vegada, entre ells noms de la noblesa o de l’administració. El ventall social resta, tanmateix, bastant obert, ja que va des dels més importants negociants barcelonins ﬁ ns als menestrals més humils. El que sorprèn aquí és la dispersió geogràﬁ ca: un grup de Barcelona: els comerciants; un grup d’Arenys: els artesans de la construcció naval o els proveïdors de fusta; un grup de Tortosa que ha d’explicar per què, en els viatges de la barca el punt de partida és tan sovint el Fangar i el carregament la barrella del Delta amb destinació a Marsella.”

“No creiem avançar-nos massa si diem que l’iniciador, el que exerceix..., és Josep Oliver, de Tortosa, personatge que ja hem retrobat a propòsit de la posta en valor, al delta de l’Ebre, de les illes en formació. Ja és d’abans client de la barca per al transport de la barrella. Firma per tres setzens: 711 lliures 19 sous 3 diners. Porta amb ell un grup de petits subscriptors: Vila i germans, probablement comerciants, per un trenta-dosè i dos altres tortosins: Mateu Pinyol i Teresa Navàs. Així una quarta part de la barca es ﬁ xa al punt més meridional de Catalunya, en aquesta ciutat de Tortosa de la qual coneixem la vitalitat, a les vores d’aquest Delta que no vol acabar d’abandonar la seva funció marítima i que preludia l’explotació de les terres que ha creat.”

O sigui que gairebé 150 anys abans de la fundació del Banc de Tortosa, de l’intent de formació d’un petit capital ﬁ nancer per a donar crèdit i dinamitzar les operacions econòmiques del moment, trobem socis tortosins amb l’intent de formar un petit capital comercial. Aquests socis, a més, i aquí ho prenem com a hipòtesi, caldrà estudiar-ho, porten els cognoms del vicepresident del banc Pinyol i Navàs i a més, la seu del banc s’estableix en el Palau Oliver de Boteller, llavors casa Villòria, que resulta que és propietat d’un menor,29 Luis Guzman de Villòria i Vergès, del qual és curador Manuel Pinyol i Navàs, marit de Casimira Guzman de Villòria, germà de l’accionista Joaquim. Manuel Pinyol i Navàs actua com a curador de l’impúber Luis Guzman de Villòria, ﬁ ll de Casimira Vergés i Ceballos, i hipoteca el novembre de 1881 la casa, seu del Banc de Tortosa, per quinze mil pessetes en un préstec concedit per Antonio de León y Juez Sarmiento, representat per Vicenta Salvador y Frias, Marquesa viuda de la Roca, per a pagar els deutes que els familiars de

29 AHCTE. Escriptura del 22 de novembre 1881 del protocol del notari Malla

287 l’hereu li reclamaven, al 6% anual, a tornar en monedes d’or o plata. Un cop llogat el local al Banc de Tortosa, no li devia fer temor hipotecar-lo. Alguna cosa va passar dotze anys més tard, al 1893, quan el banc ha de deixar els locals, segons comunica el president de la societat a la memòria de l’any 1893: “Desagradables disidencias con los representantes del propietario de la casa que ocupaban las oﬁ cinas, obligaron al consejo de administración a acordar el traslado de las mismas”.30 En la crònica de l’enterrament de Joaquim Pinyol que li fa el Diario de Tortosa llegim: “Detrás del clero de la catedral, seguían gran número de colonos de la antigua casa del Sr. Piñol, con hachas encendidas, y luego iba distinguido séquito. Sostenían las cintas en representación de la familia, del Banco de Tortosa, y como íntimos amigos del difunto, los abogados D. José Maria de Salvador, D. Luis Lluís, el propietario D. Antonio Oliveres, los comerciantes D. Cristóbal Nicolau, D. Pedro Franquet, y el Sr. D. José de Alemany. Presidían el duelo el canónigo don Miguel de los Santos Camps, y el presidente del Banco de Tortosa, señor Marqués de Bellet, e individuos de la familia del ﬁ nado. Tres preciosas coronas, una de la familia, y otras dos del Consejo de Administración del Banco, y de los empleados del establecimiento, testimoniaban el cariño que se dispensó en vida al Sr. Piñol, y el sentimiento que su muerte ha causado.”31

Altres accionistes locals són Ramon Prades Sanahuja, regidor de Tortosa del partit republicà possibilista al desembre de 1889, i Ramon Prades Cierco, del comitè del partit liberal-conservador del qual Teodoro és el cap del partit a la zona (1887).32 El darrer cognom Prades que apareix als consells d’administració del banc és el de Joaquín Prades Segura, des de l’any 1920 ﬁ ns al 1931, poc abans de la suspensió de pagaments, arrossegat per la matriu, el Banc de Catalunya. Altres accionistes locals són Eduardo Rico Ballestrin, gonzalista, alcalde al 1899, i Bernardo Sacanella, primer secretari del banc.

30 BANCO DE TORTOSA. Memoria leída en la junta general de accionistas el día 18 de febrero de 1894. Imprenta de Francisco Biarnés. 1894. Biblioteca del Banco de España. 31 DIARIO DE TORTOSA.17 de gener de 1896 32 Josep Bayerri. Obra citada.

288 En total, de les 6000 accions subscrites deﬁ nitivament en el moment de la fundació, ja que 4000 eren per a posteriors subscripcions, dels accionistes anomenats locals, comptem unes 3405 accions, fet que suposa un capital subscrit d’ 1.702.500 pessetes i un desemborsament del 25%, o sigui 425.625 pessetes. Si separem les quantitats del locals les de Porcar, el marquès d’Alòs i Isidre Gassol, encara queden 300.000 pessetes de l’any 1881.

Els accionistes de fora

Entre els accionistes de fora, a part dels ja anomenats, tenim la persona jurídica Canadell y Villavechia. Antoni Canadell Prats, regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Associat a Villavecchia en els afers comercials, partícip als consells d’administració de Telefonía, Fuerza y Luz Eléctrica, Ferrocarrils i Mines de S. Joan de les Abadesses, Crédito del Comercio y de la Industria i Banco de Fomento.33

Josep Carbonell i Bruges, vocal del Consell d’administració del Banc de Catalunya. També hi és Antoni Freixa, que era de Berga. S’instal.là a Barcelona com a comerciant al començament de la dècada dels anys seixanta, en un despatx del carrer Ample. Aquest comerç el convertirà en banquer. Serà el principal accionista del canal industrial de Berga el 1892, i el 1898 establí una fàbrica de calç hidràulica a Santa Margarida i els Monjos. Morí el 1905. Diu d’ell José Mª Tallada Paulí :

“las casas de Banca de ... Don Antonio Freixa, que absorbía principalmente clientela de curas y conventos.” “Don Antonio Freixa, de modesto origen, gran trabajador, que consiguió agrupar una numerosa clientela de pequeños rentistas y de instituciones religiosas.” 34

José Gassó i Martí, regidor a l’Ajuntament de Barcelona(1893). Home del Fomento de Produccion Nacional, participà com a independent a la Diputació Provincial en tres mandats i representà el districte barceloní de la part nord del Raval en dues ocasions per les llistes liberals. Fabricant i magatzemista de cautxú i objectes de goma, fou un dels grans accionistes de la Industrial Papelera S.A. i tingué interessos en diverses entitats bancàries. Administrador del Banc

33 Notícia del 10 de desembre de 1881 a la Vanguardia de mercaderies a Canadell i Villavechia. 34 TALLADA I PAULÍ, J.M. Obra citada, pag 227-228

289 de Vilanova el mateix any 1881. Inversor al Banc de Foment. Vicepresident de la comissió de comptabilitat de l’Exposició Universal de 1888 de Barcelona. L’anunci de la necrològica a “La Vanguardia, el dia 1 de gener de 1916, és signiﬁ cativa del tarannà del ﬁ nat:

José Pons Enrich, (Manresa 1811 – Barcelona 1893). Aquest personatge és un dels puntals forts en el reclam del banc. Industrial cotoner, promotor de la colònia Pons, alcalde de Manresa el 1854, el 1876 fundà la colònia Pons de Puig-reig (Berguedà). Ocupà diferents càrrecs a l’Ajuntament de Manresa i fou elegit diputat provincial progressista per Manresa els anys 1863, 1866, 1871 (com a monàrquic), 1874 i 1875. Fou un dels fundadors de la Caixa d’Estalvis de Manresa, gestionà l’anada de les germanetes dels pobres en aquesta ciutat i va promoure el ferrocarril de Manresa a Berga (1881). El 1899 es presentarà pel districte de Berga com a candidat liberal.

Instal.là a Tortosa la primera fàbrica d’espellofar arròs que hi hagué a Catalunya, l’arrendatari de la qual era Francesc Margenat. Formarà part de la comissió directiva del banc. Una de les empreses cotoneres per ell constituïdes va ser Pons, Mata i companyia, amb despatx a Barcelona. En la llista d’accionistes hi ha precisament Lorenzo Mata Pons, que va ser industrial tèxtil.

290 El seu ﬁ ll Lluís G. Pons i Enrich va continuar els negocis del pare. És molt interessant la seva actuació a Tortosa: propietari del vapor Anita, el vaixell que va confeccionar Tallers Sales de Tortosa (1915) que feia el trajecte Tortosa – Amposta – La Cava. També va ser propietari del vapor Ciudad de Tortosa que havia adquirit l’any 1900 i de l’Illa de Buda entre el 1896 i el 1919.35 Morí el 1921.

En el seu testament encomanà la distribució d’uns diners entre obrers i obreres de Puig-Reig als quals s’afegiran “las sirvientas y criadas que tengamos en nuestro servicio doméstico y los dependientes, mozos del despacho de la casa de Barcelona, además de Doña Enriqueta Domingo, como administradora de mis ﬁ ncas en Tortosa y el capitán, maquinista y demás empleados del vapor de mi propiedad que haga viajes por el río Ebro.”36 Esteban Suñol, comerciant de vins i olis. Regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

De tots els socis foranis, veiem que gairebé tots tenen càrrecs polítics, a l’entorn de l’ajuntament de Barcelona.

Sense comptar Porcar, Gassol i el marquès d’Alòs, la subscripció dels socis no locals és de 2595 accions, cosa que suposa 1.297.500 pessetes, de les quals desemborsaran 324.375, una quantitat similar a la dels socis locals. Conclusions

La creació d’una entitat de crèdit a Tortosa el 1881 va ser deguda a l’existència d’una febre d’or a tot Catalunya, amb enriquiments molt ràpids per part de la burgesia incipient que tenia negocis a Barcelona. La relació entre la burgesia catalana amb negocis a diferents llocs del país i els polítics a l’entorn de l’Ajuntament de Barcelona és evident i va ser el motor per crear una xarxa fi nancera important a fi de fer arribar recursos a la capital. És claríssim l’efecte de la febre d’or sobre una bona part dels accionistes. De cap manera hauria acudit tot aquest capital si no hagués ocorregut el moviment borsari dels darrers dos anys. Excepte Pons, la resta no tenien cap altra inversió a la zona, i la seva aspiració era esperar l’alça dels valors per vendre. L’activitat econòmica i política de Manuel Porcar i Tió fou la clau per poder constituir un banc a Tortosa. Manuel Porcar va saber realitzar la integració vertical de producció i comercialització i arreplegar en una sola mà els diferents processos per fer arribar l’oli al mercat amb la seva marca. A més la 35 MIRAVALL, R. Dellà lo pont de barques. Ed. Cooperativa Gràfi ca Dertosense. Tortosa, 1998 Pag 152 36 CABANA, FRANCESC. Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1994

291 participació política li va permetre actuar amb molta celeritat. La gran activitat comercial i naviliera va comportar grans intercanvis amb Sud- Amèrica i els aprofi taments dels nous mercats per part de fi rmes d’aquí. Una política espanyola estabilitzada va afavorir també l’afl orament de capitals i l’aparició generalitzada de bancs. El Banc de Tortosa va nàixer en aquest context. La vida dels primers anys del banc va estar lligada a un grup de persones que podríem anomenar utilitaristes. Persones properes a les famílies riques de Tortosa, amb vocació de fer rendir els diners al màxim. Persones que invertiran en un pont privat, que participaran en l’imperi de l’oli, que tenien un patrimoni important per administrar i també productes agrícoles per a vendre arreu. Però tot això ja ho feien sense el banc. La novetat vindrà de la mà de les grans obres públiques: el mercat, els magatzems (docks), l’energia elèctrica, l’abastiment d’aigües, les comunicacions terrestres, l’eixample, etc. És l’època en què es van confi gurant els acords econòmics entre poder polític i poder fi nancer. És per això que va ser tan important l’impuls donat per una persona amb l’experiència de Manuel Porcar en el món empresarial i polític. La mala política inicial, la falta de prudència dels dirigents, l’afany desmesurat de lucre van fer que s’invertís en valors locals (els de la Borsa de Barcelona) i va portar en poc temps a un estat depriment del banc. Es van perdre uns quants anys preciosos. Però si tenim en compte que la majoria de bancs catalans oberts el 1881 van haver de tancar, encara podem dir que se’n va sortir força bé, en certa manera per la inexistència en les Terres de l’Ebre cap institució similar.

292 Bibliograﬁ a

BANCO DE TORTOSA. Memoria leída en la junta general de accionistas el día 18 de febrero de 1894. Imprenta de Francisco Biarnés. 1894. Biblioteca del Banco de España.

BAYERRI BERTOMEU, E. Historia de Tortosa y su comarca. Tom VIII. Exc. Ayuntamiento de Tortosa. Tortosa, 1960.

BAYERRI, J. Teodoro González i la Tortosa de la Restauració a través de la premsa. Cooperativa Gràﬁ ca Dertosense. Tortosa,1996

BEGUER I PINYOL, M. Llinatges tortosins. Ed. Dertosa. 1980.

BELLAUBÍ GARCIA, R. El Banc de Tortosa. IES de l’Ebre. Treball de recerca (inèdit) 1999

CABANA, F. Caixes i Bancs de Catalunya. Enciclopèdia Catalana. 2000.

CABANA, FRANCESC. Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1994

CAÑELLAS, CÈLIA /TORAN, ROSA. El personal polític de l’Ajuntament de Barcelona(1877-1923). Biblioteca Abat Oliva. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1996.

HERNÁNDEZ ARMENTEROS. Empresas en la exportación de aceite de oliva, 1900- 1936. Revista de Historia Económica, nº 2 2001.

MESTRE I NOÉ, F. Contalles crepusculars tortosines. Coop. Gràﬁ ca Dertosense. 1984.

MESTRE I NOÉ, F. Temps, vida i obres del polígraf D. Jaume Tió i Noé (1816-1844). Ed. Lluís Mestre i Rexach. 1982.

MIRAVALL, R. Dellà lo pont de barques. Ed. Cooperativa Gràﬁ ca Dertosense. Tortosa, 1998

PASTOR I LLUÍS , F. Narraciones tortosinas. 1904.Imprenta de José L. Foguet y Sales.

PLANAS MARESMA, JORDI. Cooperativisme i associacionisme agrari a Catalunya: Els propietaris rurals i l’organització dels interessos agraris al primer terç del segle XX. Tesi doctoral. 2003. www.tdx.cesca.es/TDX-0207105-164608.

PUJOL ANDREU, JOSEP. Sobre los orígenes de la industrialización en el sector alimentario: Cataluña, 1880-1935. 13/2003 – UHE/UAB

293 TALLADA PAULÍ,J.M. Historia de las ﬁ nanzas españolas en el siglo XIX. Espasa Calpe. 1946 .

VERGÉS PAULI, R. Espurnes de la llar. Volum IV. Centre de Lectura Terres de l’Ebre. Tortosa, 1995.

VILAR, PIERRE. Catalunya dins l’Espanya moderna. Volum IV. Edicions 62. Barcelona 1962-68.

294 Recerca, 9 (2005) pàg. 295-323

L’associacionisme agrari al Delta de l’Ebre (dels inicis de l’expansió arrossera ﬁ ns a l’esclat de la Guerra Civil)

Josep Ferran BEL i QUEROL

RESUM

L’associacionisme agrari és un element consubstancial al desenvolupament social i econòmic del delta de l’Ebre. Amb l’expansió del conreu de l’arròs, els propietaris, els arrendataris i els bracers s’adonaren de la importància d’unir-se per defensar els seus interessos. Des dels inicis de la colonització arrossera del segle XIX, la necessitat del reg i el sanejament de les terres riberenques induïren els agricultors a agrupar-se entorn dels sindicats de regs. El primer terç del segle XX, l’associacionisme agrari al Delta es presentaria com un moviment plural, ric i força estès. Els sindicats catòlics agraris, els sindicats de classe reivindicatius, els sindicats agrícoles cooperatius i les societats d’agricultors ens mostren la riquesa d’aquest fet social. A banda d’aquest societarisme del camp, les agrupacions professionals de carreters i altres associacions també són elements signiﬁ catius del món rural del tram ﬁ nal de l’Ebre.

RESUM

ABSTRECT

Agrarian associacionism has been a key element in the social and economical development of the Ebro Delta. With the expansion of the rice cultivation, owners, tenants and farmhand became aware of the importance of the associative movement in order to defend their interests. In fact, individualism was a handicap both for the

295 modernization of agriculture and for the creation of a strong, popular lobby. Since the very beginnings of the introduction of the rice cultivation, in the 19th century, the need for irrigation and drainage of the riverside lands, promoted the association of farmers in union trades. During the ﬁ rst third of the 20th century, agrarian associacionism is a plural, powerful and wide spread movement.

296 La crisi agrària de ﬁ nal del segle XIX i el desenvolupament polític de l’Estat liberal incidiren en l’organització social de les comunitats rurals. Entre les conseqüències de la ﬁ l·loxera a Catalunya hi hagué la necessitat d’impulsar l’associacionisme agrari. El Camp de Tarragona i la Conca de Barberà seran els llocs capdavanteres del primerenc cooperativime agrari, en la vuitena i la novena dècada del segle XIX. A l’Estat espanyol, diversos autors citen societats agràries cooperatives a Andalusia, documentades entre 1864 i 1871.1

Al ﬁ nal del segle XIX i principi del segle XX es creen a Catalunya un bon nombre de sindicats agrícoles de caire cooperatiu, i abans de 1920 l’associacionisme agrari ja s’havia expandit a molts pobles de les Terres de l’Ebre. El nombre d’associacions agràries catalanes que es poden qualiﬁ car de cooperatives era l’any 1910, segons el Directori de la Fundació Roca i Galès, de 377; d’altra banda, l’any 1917 el Ministeri de Foment en reconeixia 326 al territori català.2 El cooperativisme agrari era els anys 20 un fenomen destacat a la demarcació provincial: “Tarragona es la provincia que cuenta con una más fuerte organización agraria en capitales, en número de asociados y asociaciones y en actividades”.3

L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), que naix el 1851, va ser fundat per grans propietaris catalans residents a Barcelona. L’any 1899 va impulsar la creació de la Federació Agrícola Catalano-Balear, però una de les entitats que va promoure aquesta agrupació fou la Cámara Agrícola de Tortosa (1892). L’any 1894 es constituïa la Unión Agrícola de Tortosa, com a secció de la Cámara tortosina amb vida pròpia, que tenia l’objectiu d’ocupar-se de la vigilància als camps i que s’expandiria extraordinàriament arreu de la comarca. La Cámara de Tortosa fou dirigida per grans propietaris, el seu primer president fou el marquès de Bellet, i malgrat l’interclassisme que es proposava amb la ﬁ nalitat de defensar els interessos de la classe agrícola en general, cal assenyalar que “a ella pertenecen lo más ﬂ orido y granado de los propietarios agrícolas de toda la comarca y muchísimos del distrito” (l’any de fundació hi havia 197

1 Gavaldà i Torrents, Antoni: “El cooperativisme agrari català”. L’Avenç, núm. 134 (febrer 1990); i, L’associacionisme agrari a Catalunya (El model de la Societat Agrícola de Valls, 1888-1988).Institut d’Estudis Vallencs. Valls, 1989. A la pàgina 49, en una relació de les societats de caràcter agrícola de la província, segons una font del Ministeri d’Agricultura de 1891, apareixen la Lliga de Propietaris del Partit (Tortosa), 11-10-1887; Lliga Unió de Propietaris de Tortosa, 29-12-1887; L’Aldea (Tortosa), 5-4-1888; Desguàs dels Prats de l’Aldeana (Tortosa), 17-7-1888. 2 Fundació Roca i Galès. Directori de cooperatives agràries de Catalunya. Caixa d’Estalvis de Catalunya. Barcelona, 1981; i, Celada, R. Aproximació a l’Atlas Cooperatiu de Catalunya ﬁ ns a 1936. Departament de Treball. Generalitat de Catalunya, 1989. 3 Vida económica de la provincia de Tarragona,1923, pàg. 640. Segons la publicació, hi havia a la pro- víncia: 10 cambres agrícoles, 2 comunitats de llauradors, 4 federacions agràries, 90 associacions agrícoles, 164 sindicats agrícoles i 33 caixes rurals.

297 socis).4 L’any 1866 es va constituir una subdelegació de l’IACSI a Tortosa, que tenia com a socis “algunos que ﬁ guran entre los primeros propietarios de Tortosa”. La iniciativa era elogiada pel periòdic La Voz del Progreso: “por primera vez en Tortosa acontecia que una porcion de propietarios animados del buen deseo de dar impulso á los asaz descuidados intereses agricolas se pusieran en contacto para ﬁ jar el principio de la marcha que deben seguir...”.5 Aquesta associació, profundament conservadora i amb elements paternalistes, pretenia ajudar institucionalment els propietaris, protegir els seus interessos i promoure el desenvolupament d’una agricultura capitalista.

Les primeres associacions

Els sindicats de regs

La Reial Ordre del 10 de maig de 1860 (amb el Reglament de 1861) sobre acotaments arrossers autoritzava el conreu de l’arròs al Delta. Aquesta llei intentava conciliar l’interès públic, de la salut, amb les demandes per conrear arròs dels propietaris, es volia “atajar los estragos que el paludismo (que entonces se desconocía su origen) producía en los agricultores y en los pueblos colindandes con los arrozales”.6 Un grup de propietaris de la zona coneguda com la Ribera de Baix decideixen, el mes d’octubre de 1860 a Amposta, agrupar-se per tramitar l’expedient d’acotament dels terrenys per poder cultivar arròs. Es nomenaria una junta i cada propietari contribuiria a les despeses de tramitació de l’expedient i d’altres generals en proporció a la terra que declarava per al conreu. Dels poc més de cent agricultors que inscrigueren les terres en un principi, hi havia molts petits i mitjans propietaris, juntament amb grans propietaris, entre els quals destacava, amb 700 jornals declarats, la família Carvallo.7

L’any 1861 s’autoritza provisionalment el conreu en els terrenys acotats, tenint en compte les normes de salut pública. Aquests anys l’activitat al Delta dret era frenètica, s’obrien noves sèquies, es construïen canals i desaigües, es feien i es

4 Miralles Meseguer, Fernando. Tortosa y sus arrabales. Impremta José L. Foguet Sales, Tortosa, 1901. Pàg. 56. Per aprofundir en el tema de la Cámara Agrícola de Tortosa: Planas Maresma, Jordi. Cooperativisme i Associacionisme Agrari a Catalunya: Els propietaris rurals i l’organització dels interessos agraris al primer terç del segle XX. ( Tesi doctoral – en xarxa–). Departament d’Economia i Història Econòmica. Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. UAB. Barcelona, 2003. 5 La Voz del Progreso, núm. 167 (7-2-1866). 6 MMA (Museu del Montsià). Fons: Federación de Sindicatos Arroceros- Delta del Ebro. “Proyecto de Ley por el que se liberaliza el cultivo del arroz, 1985.” 7 López Perales, Rogelio. Historia de Amposta. Edita Ajuntament d’Amposta, 1975. Pàg. 234-238. S’explica detalladament la reunió del grup de propietaris, així com l’origen del Sindicato de Riegos del Delta Derec- ho, que “constituyó el organismo clave y esencial del saneamiento”, i com s’aconseguiren les successives autoritzacions per conrear arròs.

298 milloraven els camins, en defi nitiva, es transformaven les terres riberenques. Fins a l’any 1868 no es legislaria defi nitivament la creació d’acotaments arrossers a la Ribera de la dreta, però els anys anteriors ja s’havia conreat arròs segons les ordres i autoritzacions provisionals. La Reial Ordre del 22 d’agost de 1868 especifi cava que calia preservar del cultiu determinades zones: les terres compreses entre el riu i l’esquerra del canal, així com les que hi havia a menys de 750 m del poble de Sant Jaume d’Enveja, de les Salines de l’Estat i de qualsevol grup de cases.

L’ús de l’aigua del canal de la Dreta per al reg, i la consegüent transformació de les terres en productius camps d’arròs, va promoure la necessitat de fundar els sindicats de regs. En el cas del Delta esquerre la situació esdevindria la mateixa; la unió dels agricultors entorn d’aquests sindicats permetria demanar a l’Administració les ajudes fi nanceres i tècniques per realitzar el sanejament dels terrenys. L’any 1862, els propietaris dels terrenys acotats obtingueren l’aprovació ofi cial del Sindicato de Riegos del Delta Derecho del Ebro (primer i originari sindicat de regs del Delta dret), amb seu a Amposta. Uns anys després es crearen el Sindicato de Riegos de los Prados de Amposta (1877) i el Sindicato de Riegos de la Enveija, que naix ofi cialment l’any 1876, quan és autoritzat per constituir un nou sindicat separat del Sindicat de Regs del Delta. Els regants de la partida de l’Enveja ja havien iniciat la segregació del sindicat d’Amposta el desembre de 1872, però les circumstàncies llavors eren adverses, i l’any 1874 es deia que el retard en l’autorització podia ser “ó que se nos iba engañando de Tarragona ó que los contrarios habian logrado hacer estraviar el pliego, á ello mezcláronse los disturbios políticos, las detenciones y estravio de correos”.8 Efectivament era una època convulsiva, encara que és signifi cativa la posició inicial que adoptà el Sindicat de Regs del Delta, que no fou ben vista pels regants de l’Enveja, els quals denunciaven una sèrie d’entrebancs a l’hora de tramitar la segregació, així com que “la corporación de Amposta no pudo disimular el rencor que nos tenia dejando pronto traslucir su malicia hasta el punto de desbordarse en una comunicacion que nos dirigieron del modo mas escandaloso é impropio de una corporación culta, dandonos con este hecho una muy pobre idea de sus miembros”. 9

Per evitar el paludisme, l’Ajuntament de Tortosa va cedir l’explotació de les terres de l’Aldea a la Sociedad de Desagües de los Prados de la Aldea, amb la intenció que es dessequessin i se sanegessin els terrenys per poder cultivar. El plànol de sanejament es va aprovar l’any 1844, el mateix any en què es va constituir la societat mitjançant escriptura pública. El governador civil

8 AHCTE (Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre). Fons: Sindicat de Regants de Sant Jaume d’En- veja. 1872-1926. 9 Ídem.

299 aprovava el 1851 el reglament de la Sociedad de Desagües, que arran de la Llei de sindicats agrícoles de 1906 va sol·licitar el reconeixement com a Sindicato Agrícola de Desagüe de los Prados de la Aldea, que es proposava “desaguar dichos Prados convirtiéndolos en terrenos sanos y productivos en utilidad y aprovechamiento de los asociados y en general construir y explotar canales de riego”.10 L’any 1907 es constituïa oﬁ cialment, per iniciativa de l’esmentat sindicat, la Comunidad de Regantes-Sindicato Agrícola del Ebro del Delta Izquierdo, per tal de beneﬁ ciar-se de les lleis associativas en la consecució de les obres del canal de l’Esquerra, per la construcció i utilització del qual negociaria un conveni amb la Real Compañía de Canalización y Riegos del Ebro.11 La Comunidad de l’Esquerra aconseguia inscriure’s en l’anomenat Registro especial i obtenir així els avantatges que la Llei de sindicats agrícoles de 1906 atorgava.

Els sindicats de regs eren dirigits per propietaris acomodats. En referència als sindicats del Delta Dret de l’Ebre i de Prats es diu que sempre estigueren en mans dels grans propietaris i a les eleccions donaren suport als candidats dinàstics del districte de Roquetes, especialment liberals. De la mateixa manera, també la Comunidad-Sindicato Agrícola del Ebro, nascuda a partir de la unió de propietaris de la Cava i Jesús i Maria amb el Sindicato Agrícola de Desagües de los Prados de l’Aldea, i la Cámara Agrícola del Delta Derecho eren “poderosos instruments en mans de l’oligarquia”. El primer president de la Comunitad-Sindicato Agrícola del Ebro fou José Cañé, dirigent del Partit Liberal.12

La Comunidad de Regantes de las Huertas de Jesús y Maria es constituïa l’any 1923 —uns anys abans s’havia fundat el Sindicato de Riegos de las Huertas de Jesús y María —, amb la ﬁ nalitat d’agrupar els propietaris per “convertir en terrenos de producción todos los incultos de la partida, de que las actuales huertas puedan obtener el mayor grado de fertilidad, cuidar del saneamiento completo de dichos terrenos y de la conservación de los caminos públicos de la partida”.13 Aquest sindicat tingué un important pes en la vida econòmica i social del poble. Es van crear seccions de caire cooperatiu per millorar el desenvolupament agrari local. D’altra banda, es constituí la Secció Sericícola, que va organitzar la Festa de l’Arbre durant els anys 20 i 30, tant a la partida riberenca com col·laborant amb altres poblacions. Amb la plantació

10 AHCTE. Fons Col·lecció Local. “Reglamento para el Sindicato Agrícola de Desagüe de los Prados de la Aldea”, 1906. També informació de l’antiga societat de l’Aldea a: Mestre i Noé, F. “Lo cultiu de l’arròs i’l primer molí de desparallofar-lo”. La Zuda, núm.216 (desembre 1932). 11 Seró, Ramon i Maymó, Jordi. Les transformacions econòmiques al Delta de l’Ebre. Banca Catalana. Barcelona, 1972. Pàg. 29-35. 12 Sánchez Cervelló, Josep. Conﬂ icte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco. Edicions Flor de Vent. Barcelona, 2001. Pàg. 142-143. 13 AHT (Arxiu Històric de Tarragona). Fons d’Associacions, 101.

300 de moreres es volia promoure la cria del cuc de seda pels beneﬁ cis econòmics que reportaria, per això les festes de l’arbre, a banda de la ﬁ nalitat pedagògica, servien per fomentar una activitat que permetés pal·liar els efectes negatius de les crisis arrosseres.

Els sindicats de regs del Delta adquiririen els drets legals sobre el control de l’aigua, així com la facultat de recaptar fons per pagar les obres de reg i drenatge. Sorgiren, des dels primers temps, una sèrie de problemes per la utilització de l’aigua. En aquesta època d’expansió del conreu de l’arròs, les darreres dècades del segle XIX i a principi del segle XX, els conﬂ ictes al voltant del reg foren importants; unes divergències que sovint acabaven en denúncies i judicis, i molts cops hi havien d’intervenir les autoritats i la Guàrdia Civil. Hi havia vegades que els interessos d’alguns grans propietaris eren força oposats als de la resta de socis del sindicat —“la tensió entre el clan dels Carvallo i la majoria del sindicat tornà a evidenciar-se el gener de 1893”—, i sovintejaven també les queixes de colons i propietaris contra els directius dels sindicats.14

Els confl ictes que sorgiren entre colons i propietaris i la Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro foren importants. Les queixes pels preus excessius dels cànons, el tancament de l’aigua per impagament, els regs il·legals, les disputes entre els sindicats i la Companyia, que molts cops actuava arbitràriament, mostren la confl ictivitat d’una època. La manca d’unió també era palesa, així, l’any 1914 es deia que els deltes esquerre i dret estaven divorciados, que dintre la Comunidad de Regantes continuava la actual anarquia y desorientación i que calia més harmonia entre els principals propietaris, així com que “de ningún modo se ha de permitir a la Real Compañía cargue una peseta más de canón en el Delta izquierdo que en el derecho”.15 La disputa durant anys amb els pescadors per l’aigua del desguàs i el control de les basses és un altre confl icte d’aquells temps. Una RO del 12 de desembre de 1879 concedia a la Societat de Pescadors de Sant Pere l’establiment d’un parc de piscicultura a les llacunes del Delta i el dret a fer les obres necessàries. A més, exigia als pagesos que en el termini d’un any desviessin pel seu compte les aigües del desguàs dels arrossars cap al mar, per tal que aquella aigua no entrés a les basses ja que es considerava que perjudicava el peix —la RO de 1868 havia determinat que “los desagües deberán tener efecto sin perjuicio de tercero...”—. El contenciós entre els pescadors i els arrossaires, que criticaven que la Societat no dugués a terme les obres del parc de pesca, s’apaivagà l’any 1895 quan, després d’uns anys en els quals cada col·lectiu havia defensat aferrissadament els seus interessos, es va arribar a un principi d’acord entre la Societat de Sant Pere i el Sindicat de Regs, que representava els agricultors. A

14 Sánchez Cervelló, Josep. Op. cit., pàg. 213-219 15 Giménez, Arturo. Los Canales del Ebro. Impremta Querol. Tortosa, 1914.

301 les primeres dècades del segle XX, però, la discòrdia sobre l’ús de les llacunes i el desguàs dels arrossars continuaria, malgrat que llavors es tingué en compte la major importància de la producció arrossera.16

A banda de la infraestructura hidràulica, la xarxa viària es convertí en una altre maldecap per als sindicats de regs. A través dels nombrosos camins que es construïren al Delta s’accedia als arrossars per treballar-los o es transportava la collita i els adobs. Els sindicats de regs tingueren un paper destacat en la colonització agrícola del delta de l’Ebre, en la rompuda dels terrenys i en l’assentament de nous pagesos en els inicis i l’expansió del conreu de l’arròs.

L’associacionisme catòlic agrari

En el XVII Congrés de la Federació Agrícola Catalano-Balear, celebrat a Tortosa l’any 1914, hi va participar el sindicat catòlic Sindicat Agrícola Sant Antoni Abat de la Cava, que s’havia constituït l’any 1909. A la diòcesi de Tortosa es crearia, l’any 1917, la primera federació de sindicats catòlics agraris de Catalunya. La iniciativa havia sorgit del sindicat tortosí i el promotor era mossèn Àngel Querol.17 En anys anteriors, cal recordar la formació a la diòcesi dels Círculos Católicos Obreros, impulsats pel jesuïta castellonenc Antoni Vicent a partir de 1880. És un fet remarcable la contribució d’aquest primerenc catolicisme social, pioner en l’àmbit de l’Església espanyola, en la conﬁ guració del sindicalisme catòlic agrari del bisbat tortosí.18

L’any 1922, com a portaveu de la Federación Católica-Agrícola del Ebro, sorgia la publicació Fraternidad, que defensava a les seues pàgines la millora de la economia agrària i el benestar dels agricultors, així com el perfeccionament d’una moral cristiana. Es propugnava un reformisme social, capaç de modernitzar el camp sense conﬂ ictes, molt diferent del postulats anarcosindicalistes que s’expandien arreu. El manteniment d’un ordre econòmic i social que respectés la tradició i que s’allunyés de la lluita de classes era una prioritat per als sindicats catòlics.

Els sindicats federats que se citen en la capçalera de Fraternidad són, textualment: Arnes, Ascó, Amposta, Alfara de Carles, Batea, Bot, Bitem

16 Bertran Torres, Mª Teresa . “Els confl ictes entre pescadors i agricultors a fi nals del segle XIX al Delta de l’Ebre”. Informatiu del Museu del Montsià, núm. 22 (juliol-agost 1989). Segons cita l’article, l’any 1893 “els socis de la Societat de Pescadors de Sant Pere no són més de 200, el seu producte anual es valora en 30.000 ptes. i a més no paguen contribució, en canvi el cultiu de l’arròs dóna de menjar a 14.000 persones i rendeix 500.000 ptes. anuals, representant més de 10.000.000 ptes. de capital, i paga la contribució a l’Estat.” 17 Cuesta Bustillo, Josefi na. Sindicalismo Católico agrario en España (1917-1919). Ed. Narcea (Col. Bibli- oteca del estudiante). Madrid, 1978. Pàg. 218-226. 18 Salvadó Poy, Roc. El bisbat de Tortosa entre les contradiccions territorials i les cohesions històriques. A: Congrés «El segle XIX a les Terres de Cruïlla». Associació d’Estudis Planers. Santa Bàrbara, novembre 2003.

302 (Tortosa), Cava (Tortosa), Canet lo Roig, Horta de San Juan, Jesús (Tortosa), La Jana, Masdenverge, Masroig, Prat de Compte, Pinell de Bray, Palma de Ebro, Pratdip, Roquetas, Ribarroja de Ebro, Santiago (Tortosa), Tortosa (Cara Rural Católica), Ulldecona i Villalba de los Arcos.19 Pel que fa a l’expansió del sindicalisme catòlic al Delta, són signifi catives aquestes paraules: “El domingo, 18 de los corrientes nuestros amigos del Sindicato de la partida de Jesús y María de este término municipal, celebraron importante acto de afi rmación católico-agraria, con banquete i mitin. Asistieron representaciones de todas la partidas ribereñas de ambos deltas del Ebro, los Reverendos Curas párrocos y alcaldes pedáneos de la Cava y Jesús y María y una muy nutrida de esta Federación...”.20 La Federació de l’Ebre, però, va ser una de les més dèbils de les que es constituïren a l’Estat, tant pel nombre de sindicats adherits com per l’expansió geogràfi ca i el moviment econòmic.21

El Sindicato Agrícola Católico de Amposta adreçava una carta, l’any 1919, al bisbe de Tortosa, per tal que beneís l’associació i n’aprovés els estatuts, on es deia que el lema “sea reproduccion del de los antiguos gremios «unos para otros y Dios para todos».L’any 1927 hi havia 807 afi liats,22 que gaudirien d’unes espectaculars instal·lacions, amb un edifi ci cafè, una sala de cinema i un espai per fer ball a l’aire lliure. La participació de carlistes en la creació o funcionament dels sindicats catòlics de la Cava i Amposta és un fet assenyalat.23 En el cas del sindicat ampostí cal recordar, igualment, que era un lloc freqüentat per membres de la Lliga,24 i segons l’expedient anarquista d’incautació de 1937: “Era el Circol on es reunien tots els cavernicoles d’aquesta localitat, la Lliga, la Ceda, Falanje, Jons, etc., quan els primers dies del moviment subversiu sels va sorprendre en una reunió i quan varen adonarse que entraven a vigilar-los pegaren a fugir per les portes falses i sortiren camp a traves”.25 A l’esplèndid 19 Fraternidad (Órgano de la Federación Católico-Agrícola del Ebro), núm.1 (maig 1922). Mayayo Artal, Andreu. De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya 1893-1994. Editorial Afers. Catarroja-Barcelona, 1995. En l’apèndix documental (pàg. 253-282) hi ha referències —que cal contrastar— a l’associacionisme agrari a pobles del Delta. Pel que fa als sindicats catòlics d’abans de 1920 se citen la Cava, Jesús i Maria i Sant Jaume d’Enveja. 20 Fraternidad (Órgano de la Federación Católico-Agrícola del Ebro, núm.10 (febrer 1923). 21 Cuesta Bustillo, Josefi na. Op.cit, pàg. 225. 22 Segons: BOPT, núm. extraordinari (Cens Electoral Corporatiu, any 1927), 13 de març de 1928, el Sin- dicato Agrícola Catòlico de Amposta fou constituït el 13 de març de 1916. Tanmateix, en la carta que el president, V.Cercós Navarro, i el secretari, José Omedes, adreçaren al bisbe de Tortasa, el maig de 1919, es deia que s’havien organitzat i “suplicamos humildemente se digne bendecir este Sindicato, aprobar los adjuntos Estatutos, la elección del Santísimo Sacramento de la Eucaristia como Patrono de dicho Sindicato, y designar el Rd.Cura Párroco de esta Ciudad para desempeñar el cargo de conciliario”. (Arxiu Diocesà de Tortosa. Caixa: Parròquies- Assumptes Varis- Amposta.) 23 Sánchez Cervelló, Josep . “ Carlisme i cooperativisme catòlic”, a: El Carlisme al territori de l’Antiga Diòcesi de Tortosa, vol.III, pàg. 126. Arola Editors. Tarragona, 2004 24 López Perales, Rogelio, Op.cit, pàg. 276. 25 AHCTE. Fons de l’Arxiu Històric Nacional de Salamanca (reproducció). Secció Generalitat de Catalunya. Caixa L.196/1.

303 ediﬁ ci que tenien com a seu social es va instal·lar durant la guerra la Federació Local de Sindicats Únics d’Amposta CNT-AIT.

L’òrgan de la Federació de l’Ebre publicava el mes d’octubre de 1923 l’escrit que la Confederación Nacional Católico-Agraria presentava al dictador Primo de Rivera, on s’exposava qui eren, què es proposaven i què demanaven. El text aplaudia la tasca que havia emprès el Directori, “por lo que su obra tiene de robustecimiento de la autoridad y disciplina social, de saneamiento moral, de restauración econòmica y de descuage del caciquismo, que si en política lo absorbía todo, en la acción social diﬁ cultaba y estorbaba cuando no impedía, toda labor que no sirviera a sus peculiares y bastardos intereses”. També es deia que el progrés del sindicalisme catòlic agrari s’havia fet “sin auxilio ni protección del Estado”, i amb molts obstacles i diﬁ cultats per part de l’Administració.26

El sindicalisme confessional agrari s’havia expandit arreu de Catalunya i s’havien creat federacions en altres diòcesis, encara que probablement no va tenir la mateixa repercussió que en altres indrets de l’Estat. Les idees socialistes i comunistes frenaren aquest intent de preservar el món rural tradicional, posaren ﬁ al paternalisme que pretenia articular un associacionisme interclassista que evités la fractura social. Les notícies sobre el moviment econòmic i social dels sindicats catòlics al delta de l’Ebre són difuses, i evidentment no tingué tanta inﬂ uència en el món agrari deltaic com el sindicalisme de classe i reivindicatiu o el cooperativisme.

La Cámara Agrícola Oﬁ cial del Delta Derecho del Ebro

El mes de maig de 1915 es constituiria a Amposta la Cámara Agrícola del Delta Derecho del Ebro, que el gener de l’any següent sol·licitava el reconeixement com a ofi cial. Va sorgir amb la fi nalitat de promoure “el fomento y defensa de los intereses de la agricultura, ganaderia, y de las industrias relacionadas con ellas, asi como el mútuo ausilio de sus asociados”; “como consecuencia queda prohibida toda manifestación religiosa ó politica y cualquier acto que revistiese este último caracter”. Segons els Estatuts, els socis podien ser des de propietaris a jornalers del camp, incloent-hi fi ns i tot els industrials i els comerciants del sector agrari, a l’igual que altres persones relacionades amb el món pagès. Per a la realització dels objectius, el reglament de la Cámara Agrícola especifi cava que calia un local de reunions, una sala de lectura amb periòdics i revistes, una biblioteca que recollís les publicacions agràries i un museu d’estris i instruments del camp o relacionats amb la indústria agrícola, així com la promoció de certàmens i exposicions i l’establiment d’un laboratori.

26 Fraternidad (Órgano de la Federación Católico-Agrícola del Ebro), núm.17 (octubre 1923)

304 El nombre de socis el primer any va ascendir a cent quaranta-tres.27

Malgrat el caràcter plural que es recollia en els estatuts —los contribuyentes, los colonos, aparceros, braceros y jornaleros del campo,...—, és evident que la direcció de la Cámara Agrícola d’Amposta mostrava un clar tarannà burgès. L’entitat fou dirigida per propietaris benestants de la burgesia ampostina, entre els quals hi havia tant republicans com monàrquics i afi liats a la Unión Patriótica.28 La Col·lectivitat General va incautar durant la Guerra Civil les possessions de bona part d’aquests propietaris, perquè deia, entre altres motius, que eren elements de dreta. L’any 1931, en una època de canvis socials, la Cámara Agrícola de Tortosa i la seua comarca havia modifi cat el seu reglament per convertir-se en una associació exclusivament de propietaris, amb la qual cosa es posava fi a aquell limitat interclassisme.

A l’igual que en la Cámara Agrícola de Tortosa, els estatuts de la Cámara Agrícola del Delta Derecho del Ebro feien referència al foment de l’agricultura i la ramaderia, però sobretot amb un caràcter tècnic i divulgatiu, sense l’interès de desenvolupar serveis cooperatius. No es recollien els principis del cooperativisme internacional que s’expandia al món rural des de temps enrere. Sí que tenia una gran importància la sociabilitat, on destacava el fet de promoure reunions, tertúlies i conferències a les respectives seus socials.

Tot i que els anys vint hi ha vagues notícies de la Cámara Agrícola d’Amposta, poca repercussió podia tenir davant l’empenta del naixent cooperativisme agrari. Com en el cas de la Cámara Agrícola de Tortosa, la incidència en l’associacionisme agrari del Delta fou escassa. Els propietaris acomodats fracassarien en l’intent d’articular un ampli moviment social agrari que s’interessés pels canvis i la modernització del camp, però que deixés de banda la via de la reivindicació i la lluita social. Aquell caràcter reformista, que unís propietaris i pagesos, però sota el control dels propietaris burgesos, no va donar els fruits esperats.

27 Planas Maresma, Jordi. Op.cit. Segons dades de: Muñiz, Lorenzo. La Acción Social Agraria en España. Memoria Estadística de las Entidades Agrícolas Pecuarias en 1º de Diciembre de 1924. Ministerio de Fo- mento. Madrid, 1924. 28 AHT. Fons d’Associacions, 1.597. “Reglamento de la Cámara Agrícola Oﬁ cial del Delta Derecho del Ebro”. La primera directiva fou la següent: president, José Pastor Miralles; vice-president, Jacintó Ferré Gisbert; tresorer, José Porres Carcellé; secretari, José Florenza Condal; i vocals, Ildefonso Forcadell Palau, Alfredo Escrivá Prades, Juan Palau Miralles, José Fábregas Comas, José Margalef Vidal, Eleuterio Forcadell Gisbert i Juan Miralles Mangrané.

305 Els anys 20. El cooperativisme

Al llarg de la dècada dels anys vint l’associacionisme agrari s’expandeix deﬁ nitivament a l’àmbit deltaic. Mentre que en èpoques anteriors havien estat els propietaris els primers en associar-se, ara també els pagesos modestos veuran la necessitat d’unir-se per defensar uns interessos comuns i superar millor les èpoques de crisi i males collites, fomentar el mutualisme i l’ús comunal de serveis —també d’esbarjo i culturals—, o com a forma de resistència per combatre la usura i l’explotació mitjançant el cooperativisme. L’individualisme era un fre a la modernització, a la implantació de millores, a més, impossibilitava l’acció conjunta i reivindicativa enfront els poders públics.

L’expansió del moviment associatiu agrari

El model associatiu es considerava com una possible solució als problemes que afectaven l’agricultura deltaica. L’enginyer Carlos Artal proposava una sèrie de mesures per reduir els costos del cultiu, entre les quals citava l’associacionisme per obtenir quantitats d’adobs a preus reduïts o una associació mutual per establir una assegurança contra les pedregades.29 Les reivindicacions dels pagesos de la zona es feien sentir cada cop més, llavors el societarisme agrari és presentava com a solució. Són signiﬁ catives les paraules d’uns pagesos riberencs en parlar de la problemàtica que afectava el sector, recollides l’agost de 1922 a la publicació de la Federación Católico-Agrícola del Ebro: “Si estiguessim dins el Sindicat de San Jaume no ens haguera calgut mal vendre. Si que tens raó, pro anar per totes les coses a Tortosa es pesat, si estigues açibaix seriem mols els que hi entrariem, no tenint els reparos de l’altra volta que no varem ferse socis perqué eren coses dels frarets”.30

Els anys vint es crearien un bon nombre de sindicats agraris a Catalunya. L’any 1922, Josep M. Rendé —tècnic agrònom i gran impulsor del cooperativisme agrari català— xifrava les entitats organitzades en més de 650, encara que reconeixia que la xifra podia ser exagerada perquè algunes societats no funcionaven i altres ben bé no eren cooperatives. Les tensions socials que es donaren al camp català van provocar que en molts pobles, els petits propietaris, juntament amb els parcers i arrendataris, se separessin dels grans propietaris i formessin el seu propi sindicat.31 Durant el període de la Dictadura de Primo de Rivera sorgiria a l’Aldea una

29 Artal y Valls, Carlos. Los Riegos en el Delta Izquierdo del Ebro. Comunidad de Regantes-Sindicato Agrícola del Ebro.Tortosa,1915. Pàg. 13-19. 30 “Precisa crear más Sindicatos” a: Fraternidad, núm. 9 (gener 1923). En el mateix article es parla de les diﬁ cultats dels arrossaires, com ara cobrar per menys de 35 ptes. els 100 kg; “y solo llegando a esta cifra se logra un muy pequeño beneﬁ cio”. 31 Fundació Roca i Galès. Op. cit., pàg. 15.

306 associació que tingué al llarg dels anys un destacat paper en la vida del poble: la Unión Aldeana (1924). Per a la seua legalització, el tinent coronel de la Delegació Governativa de Tortosa va emetre un informe on feia constar que els organitzadors eren “personas de solvencia moral, monárquicas y la mayor parte pertenecientes al Somaten del barrio...” La societat, que havia nascut amb fi nalitats instructives i recreatives, es dissoldria i reorganitzaria l’any 1926 amb el nom de Sociedad Agrícola “La Unión Aldeana”, que es proposava la defensa i el foment dels interessos arrossers en particular i agrícoles en general. L’adquisició de maquinària, llavors, adobs i pinsos, així com procurar obtenir crèdits, vendre de forma mancomunada la collita i fomentar la unió dels pagesos “para la defensa común de sus intereses”, eren les principals fi nalitats que recollien els nous estatuts. Es volia, també, construir un cafè i una sala de ball a l’edifi ci social, amb la intenció de fomentar el lleure entre els socis i les seues famílies, a la vegada que es reconeixia la possibilitat de fer una escola i una biblioteca. El reglament recollia, igualment, la creació de socors mutus per ajudar els socis.32

A la Cava, l’any 1926, es va constituir la Sociedad Agrícola La Ribera del Ebro, que s’organitzaria com a Sindicat Agrícola. La premsa tortosina escrivia sobre el naixement de l’associació: “El viernes se inauguró en la partida La Cava la primera Sociedad allí constituída denominada «La Ribera del Ebro», cuyo objeto es cuanto se relaciona en el fomento de la producción agrícola y arrocera especialmente y la defensa de los intereses de los asociados oﬁ cial y particularmente y el progreso y economía en los cultivos...”.33 L’interès que va mostrar per la instrucció i el lleure dels associats i les famílies, així com la mútua que va crear són exemples de la importància que tingué el Sindicat en la població de la Cava. Amb les aportacions dels socis, d’una carretada de pedra o quinze pessetes, es va construir el cafè i el local de ball. De la secció de socors mutus es diu que fou pionera de les institucions previsores, tots els socis n’estaven orgullosos: l’ajuda econòmica a la família dels socis difunts era un iniciativa molt aplaudida. La instal·lació d’una petita escola per als ﬁ lls dels socis, amb un mestre particular per a prop de 40 nens, va ser una de les primeres iniciatives que emprengué. L’entitat, que s’apropava als 900 socis a principi dels anys 30, va polititzar-se cap a l’esquerra des de l’inici, “a pesar dels bons propòsits dels fundadors de mantenir-la allunyada de la política”.34

32 AHT. Fons d’Associacions, expedients 277 i 123. 33 El Pueblo, núm. 2.781(26-2-1927) 34 Fornós i Franch, Domènec. “Història i Reculls de Deltebre”. Ed. de l’autor, 1998. Pàg. 97. També ens parla del Sindicat Agrícola de Sant Antoni Abad, que tenia el domicili social a l’església de Sant Miquel (pàg.64)

307 L’associacionisme agrari del primer terç del segle XX al delta de l’Ebre és un moviment social àmpliament estès.35 El cens provincial de sindicats agrícoles del desembre de 1929 citava un bon nombre d’associacions agràries constituïdes al territori deltaic o que hi tenien representació (la majoria amb el número de socis): “Sindicato Agrícola Católico de Aldea Camarles, Cámara Arrocera de Amposta (675 socis), Sindicato Agrícola Libre de Arrendatarios de Amposta (202), Sindicato Agrícola Católico de Amposta, Sindicato Agrícola de Camarles (205), Sindicato Agrícola Libre de S. Carlos de la Rápita (576), Cámara Arrocera del Delta Izquierdo del Ebro –Tortosa– (70), Comunidad de Regantes de Aldea-Camarles –Tortosa– (65), Comunidad de Regantes de las Huertas de Jesús y María (601), Sección Arrocera de la Comunidad de Regantes de las Huertas de Jesús y María, Sección de ganado de tracción de la Comunidad de Regantes de las Huertas de Jesús y María, Federación Agrícola del Ebro –Tortosa– (17), Sindicato Agrícola de Desagüe de los prados de la Aldea (56), Sindicato Agrícola San Antonio Abad de La Cava (64), Sindicato Agrícola del Ebro (Comunidad de Regantes) –Tortosa– (530), Sindicato Agrícola de La Cava (370), Sindicato Agrícola de San Jaime de la Ribera (424)”.36 Com indica aquest cens, els anomenats sindicats lliures, organitzacions sindicals anticenetistes i que gaudiren del suport governamental de la dictadura primoverista, tingueren representació al delta de l’Ebre. A Amposta, el febrer de 1927 es creava el Sindicato Libre Profesional de Obreros Arroceros del Delta del Ebro, que es proposava reunir els obrers per defensar els seus drets i fomentar el cooperativisme, el mutualisme, etc. En el reglament es deia que es mantindria aliè a qualsevol acte i manifestació amb tendències polítiques o religioses i no es permetrien discussions sobres aquests temes,37 però l’evolució dels sindicats lliures estaria marcada pels seus lligams polítics amb la dictadura de Primo de Rivera.

Tot i aquesta expansió de les societats agrícoles al Delta, hi havia veus que qüestionaven els anys 20 el caràcter del propi moviment associatiu: “Manca l’esperit d’associació i sense aquesta avui dia no’s va a cap banda. En els grans propietaris l’enervant individualisme mata tota iniciativa, i casi sempre d’aquest individualisme neix el gos de l’hortelá ... Enveijes moltes i en lloc d’agruparse a una sola entitat, s’en creen moltes acabant per no fer res, uns i altres”.38

35 Hi ha notícies d’altres associacions que es crearen als pobles del Delta, però en molts casos és difícil trobar-hi informació precisa, com ara la Comunidad de Labradores, Sindicato de Guardería y Policía Rural de Amposta, Denfensa Agrícola de Amposta, Sindicato Agrícola Cooperativo “La Mutual Agrícola” a Jesús i Maria (AHT, Fons d’Associacions, 1078) i el Sindicat Agrícola de Cultivadors de la Terra de la Cava (inscrita al Servei de Cooperació, BOGC, 6-5-1936) A banda, es crearen també societats d’industrials i de propietaris amb ﬁ nalitats concretes. La societat Crédito Agrícola Ampostino fou constituïda per propietaris i comerciants industrials d’arròs, dividint el capital social en accions per als diferents socis. La Sociedad Eucaliptus aconseguiria la con- cessió de terrenys per a la seva dessecació. 36 BOPT, núm. 23 (26-1-1930). Cal esmentar que no hi consten els sindicats de regs de la dreta. 37 AHT. Fons d’associacions, 391. “Sindicato Libre Profesional de Obreros Arroceros del Delta del Ebro”. 38 “Parlant amb En J. Via i Raventós”. Vida Tortosina, núm. 30 (8-3-1928).

308 La unió dels industrials arrossers es materialitzà amb la creació de la Asociación de Industriales del Ebro, domiciliada a Tortosa, que el novembre de 1928 modiﬁ cava el seu reglament per tal de permetre-hi l’ingrés als comerciants exportadors d’arròs del Delta. Amb el nom de Asociación de Industriales y Comerciantes Exportadores Arroceros del Ebro es creava una associació de defensa dels interessos de la indústria i del comerç arrosser, que es proposava millorar el nivell de vida dels associats i fomentar l’activitat industrial i comercial.39 Els industrials moliners mostraven, des de temps enrere, la seua capacitat de monopolitzar el mercat agrícola, de dominar tot el llarg procés des de la recol·lecció ﬁ ns a la comercialització de l’arròs; per això, els sindicats agrícoles representaven un entrebanc per a les seues aspiracions.

La Llei de sindicats agrícoles de 1906, tot i no ser una llei pròpiament de cooperatives, va afavorir la creació d’associacions de caire cooperativista (anomenades en aquella època sindicats agrícoles), com el cas de la Cámara Oﬁ cial Arrocera de Amposta (1927), que sorgeix per defensar el pagès dels especuladors, comerciants i industrials de l’època. La Cambra d’Amposta seria una entitat capdavantera, s’hi aﬁ liarien pagesos d’altres pobles de la zona i esdevindria una referència per a la resta de cooperatives arrosseres constituïdes al delta de l’Ebre al llarg del segle XX.

La crisi arrossera. La Cámara Arrocera de Amposta

La Cámara Arrocera de Amposta naix en una època de crisi del sector arrossaire. Els anys 1926 i 1927 s’aprecia clarament l’excés de producció que s’havia iniciat en l’època de la Gran Guerra, quan s’enlairaren les exportacions d’arròs, que ara es frenaven. El preu de venda era inferior al cost de produir i no s’obtenien els mateixos beneﬁ cis que en temps anteriors, a més, la política agrària espanyola no feia preveure una eﬁ caç solució.

La difícil situació va determinar, també l’any 1927, la creació del Consorcio Nacional del Arroz, que es dissoldria l’any 1930 sense que la unió d’agricultors, industrials i comerciants hagués aconseguit els resultats previstos; les motivacions eren contràries. Es crearia llavors la Unión Nacional de Agricultores Arroceros, la qual desapareixeria l’any 1940 després d’haver col·laborat en la formació i el desenvolupament de la Federación Sindical de Agricultores Arroceros de España. Els industrials, un cop es va acabar el Consorcio, s’uniren mitjançant la Unión Industrial y Mercantil Arrocera (València) i l’esmentada Asociación de Industriales Elaboradores y Comerciantes Exportadores Arroceros del Ebro (Tortosa). La constitució d’aquestes dos associacions fou un primer

39 AHT. Fons d’Associacions del Govern Civil, 871.“Asociación de Industriales Arroceros del Ebro. Tortosa”.

309 pas perquè l’any 1933 el Govern decretés la creació de la Federación de Industriales Arroceros de España.

La conveniència de fundar societats cooperatives arrosseres a Espanya havia estat una mesura que ja fou proposada al V Congreso Internacional del Arroz celebrat a València l’any 1914, on hi hagué una destacada assistència de delegats d’entitats agrícoles i congressistes de la zona de l’Ebre. La crisi arrossera de ﬁ nal dels anys 20 encara feia més urgent el desenvolupament deﬁ nitiu de l’associacionisme agrari al delta de l’Ebre: “Amb unes quantes crisis arroçeres (dos anys més encara, peró seguits) l’avenç de sindicació seria un fet i aleshores sense dubte progresaria mes rapidament l’agricultura comarcal, ya que els Sindicats ben muntats i dirigits, son la clau del benestar dels que viuent de la terra”.40

A molts pagesos se’ls feia difícil recuperar els diners invertits en les faenes agrícoles, els adobs i el pagament d’arrendaments i cànons. Les despeses en els subministraments i la mà d’obra augmentaven constantment, tenien endeutada bona part de la collita abans de la recol·lecció, de vegades la totalitat d’aquesta. Davant la possibilitat que es fes malbé el gènere sovint el venien a uns preus ruïnosos. Els industrials-comerciants pagaven barat un producte que d’una manera o una altra havia de fer cap a les seues mans; molts agricultors no tenien els mitjans per guardar l’arròs mentre esperaven que el mercat millorés. Sovint els mateixos industrials deixaven diners i adobs en préstec als pagesos perquè poguessin dur a terme la collita, per això després aquests es veien obligats a vendre’ls la producció encara que no estiguessin d’acord amb la cotització.

Els primers socis —326 socis fundadors — de la Cámara Arrocera de Amposta eren sobretot pagesos d’economia modesta; petits o mitjans propietaris i arrendataris, ﬁ ns i tot n’hi havia que un cop acabaven la faena a les terres que conreaven anaven a treballar de bracers. Juntament amb aquesta àmplia base social hi hagué un grup de propietaris més acomodats, els anomenats solventes, que tingueren un paper destacat en la creació, el desenvolupament i la direcció de la cooperativa. D’entre aquests cal destacar la iniciativa que prengueren diverses persones de prestigi al poble, de benestar econòmic, que tenien formació i ocuparen càrrecs de responsabilitat durant anys al capdavant de l’entitat. Probablement un cert altruisme esperonà aquests dirigents, que participaven en política i es dedicaven a altres activitats econòmiques a banda de la gestió de les seues terres, però no es pot oblidar tampoc que a partir d’ara podrien defensar millor els seus interessos enfront els abusos dels industrials

40 “Parlant amb en J. Via i Raventós”, a: Vida Tortosina, núm. 30 ( 8-3-1928).

310 moliners i aconseguir més bons preus per a les seues collites.41 Pel que fa als grans propietaris, “Es un error lamentable, el que sufría el gran agricultor (y del cual ya parece se va dando cuenta), al considerar, que el que obligasen al pequeño, coaccionándole, a enagenar sus arroces a precios antieconómicos, le favorecía a él, ya que, el quedar pocos arroces de los que tenían la resistencia necesaria para aguantar, habían de pagarlos a buenos precios; pero no les ocurría ésto...”.42 La gran majoria de propietaris benestants creien que podien esperar-se a vendre l’arròs ﬁ ns que millorés el mercat, però el comerç, anticipadament, s’havia proveït d’existències a uns preus irrisoris per no haver de pagar car el gènere quan hi hagués menys oferta.

La defensa de la producció arrossera, l’elaboració i comercialització de l’arròs, la creació i el foment del crèdit agrícola —personal, pignoraticio e hipotecario—, l’adquisició de maquinària i estris agrícoles, la compra de llavors, adobs, pinsos,... i la difusió dels coneixements útils a l’agricultura i la ramaderia eren les ﬁ nalitats que es proposaven en els primers estatuts de la cooperativa arrossera d’Amposta, basats en el reglament de la Cámara de Sueca (València). No es preveia, com tampoc va succeir, la creació d’uns serveis del lleure (cafè, cinema, ball, ...) com havien fet altres sindicats agrícoles. A Amposta, quan es va fundar la Cambra ja hi havia un moviment social de l’esbarjo i la cultura.

El primer crèdit que va sol·licitar la Cambra, amb garantia mancomunada i solidària dels socis, es va emprar per pagar les llavors, els arrendaments, els adobs i els estris per poder conrear; la situació de crisi arrossera feia necessària la iniciativa, després ja es començarien a fer les primeres obres i s’establiria un sistema d’accions o aportacions obligatòries. Un reduït grup de vint-i-tres socis propietaris, entre els quals hi havia el primer president, Manuel Huguet Masià, i el tresorer i el secretari, van garantir individualment el préstec. En moments difícils, alguns dels socis més solvents deixaren diners a la cooperativa, a interès bancari, o avalaren diverses compres. Abans de la creació de la Cambra el pagès havia d’acudir als prestamistes i als comerciants per aconseguir diners per principiar la collita i solucionar els problemes econòmics. La Secció de Crèdit Agrícola va suposar una important ajuda per a moltes famílies i tingué una destacada funció de suport al desenvolupament agrari de la zona; la inﬂ uència de la cooperativa d’Amposta s’estenia arreu del Delta. Els diners dels comptes en superàvit ajudaven en el ﬁ nançament de l’entitat i a auxiliar als socis més humils.

41 El paper del primer secretari, el metge José Lorente Pérez, és fonamental en el naixement de la Cambra, per la qual cosa se’l considerà el verdadero fundador. En el transcurs de la dictadura de Primo de Rivera i durant la postguerra, José Lorente va destacar per la seua vinculació a la política municipal. L’any 1923 un delegat del Govern el nomenava alcalde d’Amposta, un càrrec que ocuparia ﬁ ns l’any 1926. També el primer tresorer, Adolfo Fábregas Comas, propietari d’una merceria, va estar vinculat a la política local durant molt temps i tenia un paper destacat en el moviment republicà d’Amposta. 42 Cámara Oﬁ cial Arrocera de Amposta. Memòria 1929, pàg. 7.

311 Amb el molí cooperatiu, que començà a funcionar el 1932, els socis pogueren lluitar contra el capitalisme competitiu, ferotge, que s’havia imposat. La construcció dels primers magatzems i sequers no era suﬁ cient, calia deslliurar-se deﬁ nitivament dels industrials, per això... “Esta Junta de Gobierno, convencida de que nunca llenará la Cámara la misión que está llamada a cumplir, sin tener la fábrica que elabore nuestros arroces y los lance en blanco al mercado desde principio de temporada, única forma de no tener que ir mendigando que nos compren el arroz cáscara, y de no poder asimismo hacer venta, sino cuando al industrial se le ocurre comprar”.43 La Cambra Arrossera d’Amposta es convertiria en la principal entitat d’una població que va fonamentar el seu desenvolupament en el conreu de l’arròs. El cooperativisme al Delta seria un element de modernització agrícola, de millora social, que en els primers temps hagué de lluitar contra els anomenats usureros y explotadores de l’època, perquè es considerava que s’havien enriquit injustament, per la qual cosa van declarar “a la Cámara una guerra a muerte, des de su fundación, no reparando en medios para difamarla y atacarla, valiendose del prestigio que les dá sus millones”.44 Els temps de la Segona República

Segons dades del Ministeri d’Agricultura, el gener de 1934 hi havia a Catalunya 540 sindicats agrícoles que representaven un total de 79.018 aﬁ liats, dels quals 148 corresponien a la província de Tarragona, on hi havia 21.672 socis.45 L’associacionisme agrari tenia un pes especíﬁ c en el desenvolupament del territori català, per la qual cosa la Generalitat es va proposar establir una legislació adequada a la realitat social i econòmica de la pagesia catalana, d’acord amb les facultats que li atorgava l’Estatut d’Autonomia. Entre els mesos de febrer i març de 1934 es promulgaren la Llei de bases de la cooperació, la de cooperatives, la de mutualitats i la de sindicats agrícoles, així com també aquest any la Generalitat va crear la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu.

Durant la Segona República, el sindicalisme reivindicatiu i de classe, que defensava els interessos dels obrers que treballen al Delta, mostraria tota l’empenta i la força d’un moviment de lluita per les condicions de treball dels milers de persones que es dediquen cada any a les faenes dels arrossars. D’altra banda, els sindicats agrícoles, de caire cooperativista, continuarien la tasca de millorar l’economia agrària i esdevindrien un element essencial de la vida al delta de l’Ebre.

43 Cámara Oﬁ cial Arrocera de Amposta. Memòria 1929, pàg. 13. 44 Cámara Oﬁ cial Arrocera de Amposta. Sessió de Govern, 4-5-1932. 45 Fundació Roca i Galès. Op. cit., pàg.15

312 En aquesta època la participació dels socis i directius dels sindicats agrícoles deltaics en la política i el moviment sindicalista fou un aspecte destacat, encara que és a partir de 1936 quan es fa més evident aquesta circumstància. El suport al republicanisme és ben palès per part d’aquests sindicats agrícoles del Delta, com ho demostren els molts exemples. En la investigació del règim franquista al president de la Sociedad Agrícola “La Unión Aldeana”, Ramon Cid Panisello, es fa constar que durant la guerra “se decidió por la política de los rojo-marxistas, aﬁ liándose al partido de I. Republicana Catalana en cuya Entidad política ostentó el cargo de Depositario”.46 A la Cambra d’Amposta, el tresorer Adolfo Fábregas era nomenat 1r tinent d’alcalde després de les eleccions municipals de l’abril de 1931, les quals van suposar el triomf dels republicans, i el president Josep Forcadell, que havia format part com a suplent de la candidatura republicana d’esquerres per a les municipals del gener de 1934, va ser escollit el febrer de 1936 segon tinent d’alcalde en representació del Front d’Esquerres. A la mateixa cooperativa ampostina, a banda dels socis i directius que participaren activament en el moviment republicà, d’esquerres, o sindicalista, també hi hagué socis que simpatitzaven amb els sectors conservadors i de dretes i algun va formar part d’aquestes llistes electorals.

Un sindicat agrari molt implantat a les comarques vinícoles catalanes i en altres indrets de Catalunya, que també tingué certa representació al Delta, va ser la Unió de Rabassaires, sindicat agrari fundat el 1922 pels republicans d’esquerra. La UR va participar activament en la constitució del Front d’Esquerres el febrer de 1936 i tingué un paper destacat en el desenvolupament polític i social d’aquella època, mostrant la seua vocació de partit agrari interessat a participar políticament. A l’igual que a Tortosa, també a la Ràpita, a Amposta —a la Cava formant part de la comissió segregacionista—, la UR va entrar a formar part dels Consells Municipals, segons les disposicions de la Generalitat de Catalunya.47 En el cas ampostí, Eduard Gil Alfara, president de la Unió de Rabassaires d’Amposta i exvocal de la cooperativa ampostina els anys 1933 i 1934, ocuparia el càrrec de titular del departament d’agricultura de l’Ajuntament.

Pel que fa a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, aquests anys de la Segona República continuarien les aﬁ liacions de propietaris del Delta. En l’anuari de 1932 hi ﬁ guren socis anomenats corresponsals de l’Aldea, Sant Jaume d’Enveja, Amposta i Sant Carles de la Ràpita, i també de Tortosa. Josep Via i Raventós (l’Aldea) formava part dels dirigents i com a entitats associades també se citen els presidents del Sindicat de Regs del Delta Dret de l’Ebre i del Sindicat de Regs dels Prats. 48 46 AHT. Fons d’Associacions, 123. L’informe també diu que: “siendo su conducta moral buena generalmen- te y, en la actualidad muestra gran actividad en favor del Regimen Nacional”. 47 En la creació de l’Ajuntament de l’Ampolla, el 1937, no hi havia representants de la Unió de Rabassaires perquè, segons l’informe de constitució, aquest sindicat no estava constituït a la localitat. 48 AHB. (Arxiu Històric de Barcelona, Ca l’Ardiacà) Anuari 1932 de l’IACSI. Junta General (21-2-1933).

313 Al llarg de moltes èpoques de la història dels pobles del Delta, és evident la importància que els sindicats agrícoles han tingut en la vida dels seus habitants. Un exemple signiﬁ catiu és el Sindicat Agrícola Sant Carles de la Ràpita, que l’any 1934 estava aﬁ liat a la Unió Socialista de Catalunya i tenia 1.100 socis repartits entre les seccions: Mútua Marítima Terrestre, Unió Social de Carreters i Sindicat Agrícola. Entre els seus dirigents cal mencionar Joan Balada Sánchez; “el president del Sindicat era Balada que també va ésser l’Alcalde i es va matar sent-ho”.49 La primera de les seccions, la mútua, es fundà l’any 1917 amb quaranta socis i era, aquests anys de la Segona República, una de les entitats de socors mutus més importants de la comarca. La tasca social que realitzava, de foment de l’esperit mutualista, era molt apreciada per la població, que mitjançant l’associacionisme podia superar millor els entrebancs que provocaven les malalties i els accidents.

El sindicat agrícola rapitenc era un dels més importants de les Terres de l’Ebre; “reparteix adobs als seus associats amb garanties col·lectives i realitza totes aquelles altres funcions agrícoles que són adreçades a la millor benestança de llurs components. Consta actualment de 800 associats i és un dels més forts de la Comarca nostra”. La Secció de Carreters constava de 250 aﬁ liats; un nombre considerable que mostrava com l’auge del transport d’adobs i arròs i derivats havia propiciat que els obrers carreters formessin una organització de defensa de la seua professió. Els dirigents del Sindicat Agrícola Sant Carles de la Ràpita s’adonaren que calia fomentar la cultura, que en temps anteriors no fou assolida, i crearen l’escola per als ﬁ lls dels associats, que tenia una matrícula el juliol de 1934 de 104 alumnes i era considerada per molts “l’obra més lloable, que diu més en favor dels dirigents d’aquesta entitat rapitenca”.50 A causa de l’analfabetisme i les mancances en l’ensenyament, hi hagué societats, sindicats i entitats dels pobles del delta de l’Ebre que es preocuparen de la cultura i l’educació.

A Sant Carles de la Ràpita, el 1932, es va crear la Sociedad de Braceros y Cultivadores de Terrenos del Estado del Término Municipal de Sant Carlos de la Ràpita. El seu objectiu era el sanejament i el cultiu dels terrenys estatals situats al terme municipal rapitenc, així com realitzar totes les gestions necessàries per aconseguir que el conreador pogués aconseguir el títol de propietat. La Societat es proposava la construcció de camins, desguassos, sèquies i canals per millorar els terrenys conreats i sanejar noves terres. El reglament recollia que la Societat “tiene caracter puramente obrero y á mejorar en lo posible la condición de este”, que procuraria adquirir adobs i estris de treball, gestionar la

49 Ràpita, núm. Extraordinari Guerra Civil ( juliol 1986). A: Lluita, núm. 38 (14-9-1936), s’explica l’accident on va morir l’alcalde Joan Balada, del Partit Socialista Uniﬁ cat de Catalunya, quan tornava de Barcelona juntament amb altres membres de la Comissió Arrossera. 50 Vida Tortosina, núm. 360 (21-7-1934).

314 venda de les collites, i quan tingués recursos fundar escoles i socors mutus. En l’admissió de socis es ressaltava la condició de bracers del camp i conreadors de terrenys de l’Estat.51

La unió dels pagesos humils esdevindria un instrument de defensa, un mitjà contra l’opressió. En els inicis de la colonització, les classes dominants havien fet valer el seu poder en les disputes que sorgiren amb els colons per la possessió de la terra. Amb els canvis polítics i socials, l’associacionisme agrari va ser un element per combatre els abusos dels grans propietaris. L’any 1932, la Associación Agraria de Arrendatarios y Trabajadores de Jesús y Maria presentava un denúncia al Govern Civil en contra de les represàlies del gran terratinent Damián de Oriol —ex-marqués de Santa Coloma, ex-caballero Cubierto, ex-id. de Montesa— i del seu lugarteniente Francisco Bertomeu (lo Blanquet) per haver demanat una revisió del contracte d’arrendament de la ﬁ nca Mas d’Avall. La majoria de socis eren colons de l’esmentada heretat, arrendataris i modestos propietaris que complementaven els ingressos amb les terres arrendades i treballant a jornal. Es consideraven gent tranquil·la i expressaven al governador que no pretenien “dejar prender en su ánimo las doctrinas comunistas y derrotistas que en Amposta empiezan a causar estragos, sino que por el apego a su peculiar y tradicional modo de vivir, han de ser dique de contención de aquellas ideas”, però no podien acceptar que el propietari i lo Blanquet, ramader de vaques braves, amollessin la vacada a les parcel·les d’arròs i horta dels arrendataris que demanaven la revisió contractual, amb la intenció de causar-los perjudicis. Aquest gran propietari, com d’altres, “no tiende a mejorar ni las condiciones del cultivo ni a aumentar con ello la riqueza de los que trabajan el inmueble; se limita comodamente a cobrar los arriendos por medio de un lugarteniente...”.52

El malestar dels pagesos del Delta era evident. La concentració de la terra en poques mans i l’absentisme de molts propietaris, aliens a la problemàtica del camp, contrastava amb l’elevat nombre d’arrendataris que amb el seu esforç havien transformat unes terres abans improductives. L’aplicació de la Ley de Arrendamientos Rústicos del març de 1935 va afectar molts arrendataris de la zona del Delta, ja que hi hagué 132 demandes de desnonament a Amposta, 29 a l’Aldea, 17 a l’Hostal dels Alls, 30 a Pa-i-Trossos, 19 a Camarles, 84 a Jesús i Maria, 7 a la Cava, 6 a les terres de la Palma i 1 a les Veles; a més de 7 a Masdenverge, 1 a Tortosa i 1 a Ulldecona. Les sol·licituds d’acomiadament es realitzaren pel motiu de “conrear-la directament el propietari a l’acabament

51 AHT. Fons d’Associacions, 31. 52 AHCTE. Fons Municipal, 7948. Expedient de Secretaria: “Denuncia formulada por la Asociación Agraria de Arrendatarios y Trabajadores de Jesús y Maria contra D. Damián de Oriol y Amigo de Ibero”. A: Sánchez Cervelló, Josep. Op. cit., pàg. 344, es diu que aquesta associació estava vinculada a ERC i a la Unió de Rabassaires.

315 de l’any agrícola”, i l’únic propietari de totes aquestes ﬁ nques era Damián de Oriol Amigo de Ibero.53 L’òrgan de premsa marcel·linista El Pueblo criticaria la mesura presa per aquest terratinent, que havia condemnat els arrendataris a “la fam i la desesperació” i no sabia res de les terres, perquè no havia treballat mai i no havia arribat a propietari pel seu esforç personal, sinó “per una injusta llei d’herencia”.54 El triomf de les esquerres el febrer de 1936 va permetre que tornés a entrar en vigor la Llei de contractes de conreu, que havia estat anul·lada pel govern conservador després dels successos del mes d’octubre de 1934, i es va acordar la restitució dels pagesos desnonats.

La reivindicació sindicalista

El pensament anarcosindicalista va assolir una destacada representació a la zona del Delta. L’elevat nombre d’obrers temporers, que treballaven uns mesos a l’any en unes penoses condicions, va afavorir la implantació de la CNT-FAI al Delta, que accentuà la seua presència a partir de l’aixecament franquista del juliol de 1936. La proclamació de la II Republica l’any 1931 havia propiciat el desenvolupament deﬁ nitiu de l’anarcosindicalisme a Amposta, que aviat esdevingué la capital cenetista de les Terres de l’Ebre.55

A Amposta, els anarcosindicalistes exigien l’agost de 1931, a través del Sindicato de Campesinos (que l’any 1932 tenia uns 300 afi liats), una sèrie de millores salarials per als jornalers que treballaven al conreu de l’arròs, molts dels quals venien d’altres pobles veïns. Les demandes eren: “durante las faenas de recolección del arroz, un salario de 14 pesetas, y la jornada de 7 horas; durante el resto del año un salario de 8 pesetas y la jornada de 6 horas, en los trabajos dentro del agua la jornada será de 4 horas máximo”.56 El resultat de la vaga de principi de setembre de 1931, que s’havia escampat pel Delta, va potenciar el paper del sindicat anarcosindicalista i el predomini de la CNT-FAI amb el seu conegut líder, Joan Reverter, lo Canareu. L’acord al qual es va arribar establia un salari de 12 ptes. per jornada de 7 hores i mitja per als obrers que treballaven a les plantacions d’arròs; la resta de treballs extraordinaris es pagarien amb un 50 % i un 75 % d’augment segons la faena. També es va pactar que els obrers estarien assegurats dels accidents de treball 53 Unió de Rabassaires. Els desnonaments rústics a Catalunya, Barcelona, 1935. Pàg. 31-47 i 187-214. 54 El Pueblo, núm. 4.422 (8-2-1936). 55 Ferré Pavia, Carme. La CNT al Montsià i Tortosa, (1930-1939). Cooperativa Gràfi ca Dertosense. Tortosa,1993. Ens parla que hi hagué en dècades anteriors un moviment cenetista clandestí a Amposta, que havia rebut les infl uències anarcosindicalistes dels ampostins que marxaven a França a treballar, d’on importaven les idees polítiques. Mayayo Artal, Andreu. Op.cit. Informació sobre l’anarcosindicalisme agrari al Delta (apèndix documental, pàg. 252-282) 56 AHT. Fons d’Associacions, 428. Acta de la reunió general del Sindicato de Campesinos d’Amposta del dia 22 d’agost de 1931, en la qual s’escollia una nova junta directiva pels problemes interns.

316 i que la prima d’assegurances la pagarien els patrons, així com l’establiment d’una borsa de treball, amb intervenció dels patrons i els obrers, que regularia la contractació.57

Des de les pàgines del setmanari El Explotado, els anarquistes ampostins reivindicaven la implantació dels comunisme libertari. La CNT-FAI defensava aferrissadament l’apropiació comunitària de la terra, el col·lectivisme, en contra de la divisió en propietats. Es pretenia que les idees revolucionàries s’expandissin per tot el Delta: “En algunos pueblos de España los campesinos se apoderan de la tierra y se la reparten como buenos hermanos, en otros pueblos se proclama el comunismo libertario, en fi n estamos en plena revolución social; y por eso los trabajadores de Amposta que representan la vanguardia revolucionaria de toda la comarca, tienen el deber sagrado de ayudar a los trabajadores de San Carlos, de San Jaime, de la Cava, de la Aldea; en fi n de todos los pueblos limitrofes, a que se organicen y juntos con nosotros implantar el comunismo libertario...58 Evidentment la visió dels anarcosindicalistes del delta de l’Ebre era condicionada per una situació social i econòmica confl ictiva i unes formes de tinença de la terra diferents de molts indrets de Catalunya, on l’explotació familiar era generalitzada. Els obrers que treballaven a l’arròs se sentien explotats i oprimits per la burgesia terratinent. Llavors, el col·lectivisme era la solució i, malgrat que alguns eren arrendataris, no interessava tant la revisió dels contractes d’arrendament que es defensava en altres llocs de Catalunya.

Les proclames l’any 1932 del Sindicato de Campesinos d’Amposta a favor de l’aﬁ liació dels treballadors del camp expressaven el seu esperit revolucionari: “ Si nos habeis comprendio, si sentis la necesidad del momento en que vivimos, venid todos a nuestro Sindicato, todos; lo mismo los que no tengais nada, que los que tengais alguna cosa, pero que en vosostros palpita un anhelo de libertad y justicia... si no venis, es que no sois dignos de ser hombres libres; sereis merecedores de todo desprecio, y vuestros hijos os escupirán en vuestro rostro el dia de mañana. Esperamos que nos habreis comprendio y que sabreis complir como hombres y como revolucionarios”.59

El moviment sindicalista agrari de la UGT també tingué una considerada representació al delta de l’Ebre durant la Segona República. Ja abans del juliol de 1936, hi hagué bracers i pagesos humils que s’aﬁ liaren a les agrupacions socialistes.60 Es constituïren societats d’obrers i sindicats de treballadors de la terra

57 Sánchez Cervelló, Josep. Op. cit., pàg. 339-340. S’explica aquest procés de vaga i reivindicació de la CNT, i se cita la informació que es va publicar a Tarragona Federal, núm. 107 (11-9-1931). 58 El Explotado, núm.7 (10-12-1932) 59 El Explotado, núm. 9 (24-12-1932) 60 Departament d’Història Contemporània. Quaderns d’història contemporània. Núm. Extra: Revolució i

317 ugetistes, que en alguns casos tindrien un paper destacat en les col·lectivitats. Al Sindicato de Trabajadores del Campo d’Amposta, que es proposava l’any 1931 “difundir la propoganda socialista en toda la extensión posible”, podien ingressar “todos los trabajadores de esta población, tanto si son jornaleros del campo como pequeños arrendatarios, como tambien los propietarios cuyas ﬁ ncas tengan una extensión que no exceda de 3 hectareas”.61

La solució associacionista. Els sindicatos arroceros

La crisi arrossera que es manifestà els anys de la Segona República, que ja havia determinat que es ﬁ xés l’any 1932, a proposta del Ministeri d’Agricultura, una preu mínim obligatori de 32 ptes. els 100 kg. d’arròs clofolla dipositat als sequers, feia imprescindible l’associacionisme agrari.62 Els pagesos no tenien efectiu, es retardava el pagament als bracers i les botigues no realitzaven vendes al comptat ni podien cobrar els deutes. L’atur estacional era un greu problema que afectava molts obrers camperols dels pobles del Delta, per la qual cosa els anarquistes ampostins exigien al Consistori que emprés els fons municipals per donar-los faena: “los trabajadores parados, por no tener que hacer; y los caminos, canales, carreteras para hacer y arreglar”. 63 La CNT-FAI no estalviava les crítiques a la política que duia a terme l’alcalde republicà Alfredo Escrivá, a l’igual que qüestionaven l’enriquiment dels grans propietaris: “¡Cuantas lágrimas y cuantos sufrimientos, ¡y cuantas víctimas!, ha costado la riqueza que disfrutan Escrivá, Carvallo, Cercós y Cercós, Miralles, Palau, Fábregas y otros y otros”64

L’Ajuntament ampostí va decidir, l’any 1933, sol·licitar un crèdit i establir un sistema d’ajudes en metàl·lic per als petits agricultors a canvi d’arròs: unes mesures que evidentment beneﬁ ciarien també el comerç i la indústria.65 El secretari del consell d’Agricultura de la Generalitat deia a Tortosa, el 1934, que l’associació dels productors d’arròs, tant si era voluntària com obligatòria, era una necessitat, per la qual cosa “es de gran interés el convencer a los agricultores

Guerra Civil. Recerques a l’Arxiu Històric Nacional de Salamanca (SGC). Tarragona, 1983. Pàg. 101-105. Se citen, a banda del Sindicat de Treballadors de la Terra d’Amposta, el Sindicat de Treballadors de la Terra de la Ràpita (600 afi liats abans del 18 de juliol de 1936), Sindicat de Treballadors de la Terra de Jesús i Maria (86 afi liats abans del 18 de juliol) i Sindicat Obrer Agrícola de l’Ampolla (50 afi liats el juliol 1936). Ballester Muñoz, David. Marginalitats i hegemonies: La Unió General de Treballadors de Catalunya 1922- 1939 (Publicacions de la UAB —Edició microfotogràfi ca, Tesi doctoral. Bellaterra, 1996). Hi ha informació sobre sindicats de treballadors i societats d’obrers de la terra , inscrites a la UGT abans i després del juliol de 1936: Societat d’Obrers de la Terra (Camarles), Sindicat d’Obrers de la Terra (Hostal dels Alls), etc. 61 AHT. Fons d’Associacions, 428. 62 El Pueblo, núm. 3.430 (7-11-1932) 63 El Explotado, núm. 8 (17-12-1932) 64 El Explotado, núm. 2 (3-11-1932) 65 Arxiu de l’Ajuntament d’Amposta. Actes de l’Ajuntament, 29-9-1933 i 6-10-1933. Llibre d’Actes de Sessi- ons (14 de juliol de 1933 / 19 de desembre de 1934).

318 de que ella será el eje de la solución del problema”. La transformació de terres d’arròs en horta i arbres fruiters i la potenciació de la ramaderia també eren possibles solucions, però els confl ictes entre els industrials i els arrossers no desapareixerien defi nitivament fi ns al dia que els productors s’industrialitzessin i es comercialitzessin la pròpia collita, “y esto tan solo puede lograrse con el cooperativismo que es una de las consecuencias del espíritu de asociación”. La Generalitat es mostrava disposada a ajudar econòmicament les associacions de productors amb la creació d’un Banc de Crèdit Agrícola.66

A banda de la crisi arrossera originada per la caiguda dels preus i la reducció de les exportacions, la situació s’agreujava per la dependència dels pagesos respecte els prestamistes i especuladors, els industrials moliners i comerciants, que en molts casos eren també grans propietaris. Sovint aquests personatges estaven representats en els cacis, que per satisfer els seus interessos exercien una gran autoritat en els pobles. Les famílies camperoles s’empobrien cada cop més, a la vegada que havien de suportar l’ambició del caciquisme local. El cooperativisme i el sindicalisme agraris eren, llavors, unes vies de defensa dels pagesos per deslliurar-se d’aquesta opressió.

L’excés de producció respecte al consum nacional i el gravamen aranzelari a la Gran Bretanya, que signiﬁ cà el tancament del mercat anglès a l’arròs espanyol, tot i ser el principal comprador, va provocar una alarma a les zones arrosseres, les quals proposaren la sindicació obligatòria dels conreadors. Com a conseqüència d’aquesta pèssima situació del sector arrossaire es crearien el 1933 els sindicatos arroceros (se’n constituïren un a cada població del delta de l’Ebre). El Decret del Ministeri d’Agricultura, Indústria i Comerç, de 17 de maig de 1933, disposava la sindicació obligatòria de tots els cultivadors d’arròs de cada municipi en els esmentats sindicats arrossers —en el cas del Delta també a les pedanies tortosines. Es constituiria a nivell de l’Estat la Federación Sindical de Agricultores Arroceros de España (FSAAE), per a la zona del Delta s’establiria la Delegació de l’Ebre de l’esmentada federació. Els Sindicatos Arroceros intervindrien en les operacions mercantils d’arròs clofolla que es realitzessin a la localitat o localitats de la seua jurisdicció, s’encarregarien d’aspectes estadístics, de la tramitació dels crèdits agrícoles amb el Servicio Nacional de Crédito i del cobrament del cànon obligatori, així com realitzarien altres tasques que determinés la legislació. A Amposta, la Cambra Arrossera tingué un destacat paper en la creació i el desenvolupament de la Federació i, malgrat la constitució del Sindicato Arrocero de Amposta, continuaria aglutinant la majoria dels arrossaires, sobretot els petits i mitjans propietaris i els arrendataris.

66 El Pueblo, núm. 3.864 (15-2-1934). La Generalitat va crear l’any 1934 la Caixa de Crèdit Agrícola i Coope- ratiu per ajudar en el ﬁ nançament dels sindicats agrícoles, cooperatives i entitats similars.

319 El mes de març de 1934 el Conseller d’Economia i Agricultura, Joan Comorera, nomenava una comissió encarregada de buscar solucions a la sobreproducció d’arròs que hi havia a la zona del Delta. El mes de setembre del mateix any es constituïa la Comissió Arrossera del Baix Ebre que duraria ﬁ ns al 1937, com a «Secció Autònoma de la FSAAE» que dependria directament de la Generalitat de Catalunya.67 Un cop dissolta la Comissió, les seues funcions i els balanços econòmics es traspassarien a la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya, que a través de la creació de la Comarcal del Baix Ebre i Montsià agruparia els conreadors del delta de l’Ebre.

Un ampli moviment social: més enllà del sindicat agrícola

La colonització agrària del delta de l’Ebre suposarà, també, la sociabilitat del món rural de fi nal del segle XIX i principi del segle XX. La institucionalització d’un ampli moviment associatiu al voltant de l’agricultura és un fet característic d’aquesta època. Es crearen durant aquests anys societats de socors mutus i mutualitats, amb la intenció de millorar la situació dels pagesos i les seues famílies. Va existir un bon nombre d’associacions, que tot i no ser societats o sindicats agraris, desenvoluparen una activitat molt relacionada amb la pagesia del Delta. Les societats instructives i recreatives com La Única (1922) de Camarles i La Perla del Ebro (1926) de Jesús i Maria, juntament amb altres societats del lleure i la cultura (musicals, esportives, etc.), oferiren esbarjo i distracció als treballadors de la terra. Segons els Estatuts de La Perla del Ebro, en l’article 1r:“Dado el trabajo continuo e intensivo que en la partida de Jesús i Maria del término municipal de Tortosa están llevando a cabo sus moradores y particularmente la clase agrícola, se constituye una sociedad puramente recreativa...”.68 Dintre de l’òrbita del sindicalisme reivindicatiu i de classe, l’any 1931 es constituïa a Amposta la Sociedad de Trabajadores del Campo, que tenia com a fi nalitat la instrucció dels socis, amb la idea de crear una biblioteca i una sala de conferències. No hi podia ingressar qui no s’acredités “como miembro de la Sociedad ó Sindicato de su ofi cio o profesión”.69

També les agrupacions professionals de carreters incidiren de forma molt destacada en l’expansió de l’economia agrària. Aquestes entitats nasqueren per defensar els interessos propis de l’oﬁ ci de carreter, així com per ajudar els seus associats en molts altres aspectes, per la qual cosa algunes agrupacions reconeixien en els seus reglaments la possibilitat d’adquirir conjuntament pinsos

67 ANC (Arxiu Nacional de Catalunya). Fons Segona República (Agricultura), 165.2. El 14 de setembre es nomenava una Comissió interina integrada per: “Josep Bòira, President; Albert Jardí, Secretari, i Germà Martí, del Sindicat de La Cava; Francesc Sànchez, del Sindicat de Jesús i Maria; Baptista Miralles, del Sin- dicat d’Aldea; Joan Balada, del Sindicat de Sant Carles de la Ràpita; Ricart Beltrí, del Sindicat de Camarles; Francesc Floresta, del Sindicat de l’Enveja, i Josep Forcadell, del Sindicat d’Amposta, Vocals.” 68 AHT. Fons d’Associacions, 1.126. 69 AHT. Fons d’Associacions, 429.

320 per als animals, estris de treball i, ﬁ ns i tot, adobs i llavors per als cultius dels socis carreters. L’assegurança de les cavalleries dels aﬁ liats i la reivindicació d’uns preus dignes per als transports, els quals havien estat controlats per les mateixes empreses que necessitaven transportar el seu gènere, eren algunes de les funcions de les societats de carreters.

Les societats de carreters que sorgiren al delta de l’Ebre defensaren els interessos professionals d’aquest col·lectiu. Generalment, per fer-se soci calia ser propietari d’un carro i una cavalleria, però també es podia donar el cas que hi poguessin ingressar els arrendataris o usuaris del carro i l’animal.

A Amposta, l’any 1914, es constituïa la Sociedad de Carreteros La Protectora del Trabajo, i l’any 1924 la Sociedad Agrónoma de Carreteros del Patrono de San Antonio, que naix “habiendo surgido la idea entre la mayoría de peones carreteros de ésta de constituirse en agrupación” i tenia com a objectiu, juntament amb la defensa de l’oﬁ ci de carreter, el foment de la cultura. En els estatuts de totes dos associacions es reconeixia l’interès de “constituir depósitos de toda clase de semillas, productos agrícolas, abonos químicos, drogas, máquinas, aperos de labranza y todo aquello que pueda ser útil á los asociados”, així com “fomentar los intereses agrícolas de los asociados”. Cal recordar que la Sociedad de Carreteros la Protectora del Trabajo es proposava, igualment com un dels objectius, “suministrar á sus asociados, ó á la familia de estos, a los que han pertenecido á la Sociedad Cooperativa de Agricultores «La Amistad» y á los socios de esta Sociedad que dejen de tener caballería toda clase de comestibles, bebidas y toda clase de comestibles y demás artículos de primera necesidad ó de una utilidad para la vida á los precios corrientes en el mercado en las justas condiciones de peso y medida y en las mejores de calidad que sea posible”. 70

Després de 1936. Breus apunts sobre uns temps difícils

A partir de l’aixecament franquista, les mateixes circumstàncies bèl·liques i els canvis polítics i legislatius incidiren en el societarisme pagès i en el propi funcionament dels sindicats agrícoles. El 27 d’agost de 1936 va sortir el Decret de Sindicació Obligatòria de la pagesia catalana, pel qual tots els conreadors de la terra havien d’estar aﬁ liats a un sindicat agrícola, que es crearia a les localitats on encara no n’hi havia i en cas d’haver-ne més d’un es fusionarien en un únic sindicat. Després, el Decret de Col·lectivitzacions, aprovat el 24 d’octubre de 1936, oferia un marc legal als processos de col·lectivització.

70 AHT. Fons d’Associacions, 426 i 57.

321 Les col·lectivitats agrícoles que es crearen als pobles del Delta són la culminació de la revolució social aplicada al camp, que transformaria les relacions econòmiques i afectaria la vida municipal.71 Entre els propietaris als quals s’incautaren terres i béns, alguns havien participat activament en el desenvolupament del cooperativisme agrari al Delta. Es conﬁ scaren les terres del primer secretari de la Cambra d’Amposta, José Lorente, i del tresorer des de la fundació, Adolfo Fábregas. Els expedients deien, en el cas del secretari, “Alcalde quant la dictadura Primoriverista i el·lement de dreta, i dat que la seva profesió és de metge, els traballadors que tenía varen passar-se a la Col·lectivitat junt amb les terres”, i del tresorer, “El·lement de dreta , i no sent agricultó, sent propietari d’una tenda de texits i confeccións per lo tant no li son necessaries per a viure”.72

Les relacions dels sindicats agrícoles amb els revolucionaris antifeixistes dels comitès de vegades foren tenses, però també fou necessari arribar a acords. Hi va haver diversos intents perquè el Sindicat Agrícola d’Amposta (Cambra Arrossera) formés part de la col·lectivització, però tant els directius com la majoria dels socis s’hi van oposar. La possibilitat que l’entitat fos incautada crearia un gran malestar entre els aﬁ liats. D’altra banda, l’estiu de 1937 la Col·lectivitat d’Amposta (Secció Agrícola) sol·licitava l’ingrés a la Cambra Arrossera. Finalment s’establia un conveni pel qual la Col·lectivitat es comprometia a cancel·lar, amb l’aportació d’arròs, el deute que tenia amb el sindicat per crèdits i subministraments, així com a lliurar totes les produccions al control cooperatiu, com feien la resta de socis.73

En aquesta època de canvis i revolució social, es qüestionava el caràcter interclassista que es promovia en molts sindicats agrícoles abans de la Segona República. L’any 1937, el director general d’Agricultura de la Generalitat deia a Tortosa, en la presentació de la Federació de Sindicats Agrícoles del Baix Ebre i Montsià, que els sindicats mixts (interclassistes) eren una manifestacio més del domini i l’explotació que s’exercia sobre la classe proletària; “en realitat eren una argolla més de les que us tenien fermats en la vostra esclavitud”.74

La municipalització de molts serveis i el control que els consells municipals exerciren sobre l’economia agrària en temps de guerra afectaria l’estructura

71 Per aprofundir en el tema de les col·lectivitzacions al delta de l’Ebre: Pujades Martí, Xavier. “L’experi- ència col·lectivista al Montsià durant la Guerra Civil (1936-39). La Col·lectivitat d’Amposta (I)”. Informatiu del Museu del Montsià, núm. 19; Pujades Martí, Xavier. Tortosa, 1936-1939. Cooperativa Gràﬁ ca Dertosense. Tortosa, 1988; Ferré Pavia, Carme. Op.cit.,pàg. 43; Sánchez Cervelló, Josep. Op.cit,, pàg. 385; i Salvadó Arrufat, Joan. “Amposta 1920-1975” (núm. 40 i 41), Revista Amposta, núm. 565 i 566 (maig i juny de 1998). 72 AHCTE. Fons de l’Archivo Histórico de Salamanca. Secció Generalitat. L. 196/1. 73 Sindicat Agrícola d’Amposta (Cambra Arrossera). Assemblea General Ordinària, 29-8-1937. 74 Planas Maresma, Jordi. Op. cit. (Ardiaca, Lluís. El Sindicats Agrícoles i la revolució al camp. Barcelona, 1937).

322 dels propis sindicats agrícoles. En el cas ampostí, el febrer de 1937 s’aprovava la municipalització i la fusió dels dos sindicats de regs en un sindicat únic i el mes d’abril es transferia al Sindicat Agrícola (Cambra Arrossera), constituït en el sindicat agrícola únic, la gestió de la Mutualitat Patronal Agrícola, que tenia importants pèrdues econòmiques i no podia pagar els subsidis per accidents. El Consell Municipal també va obligar la Cambra a fer-se càrrec del funcionament, amb els treballadors i les mercaderies, dels molins privats d’arròs del municipi.

La comercialització de l’arròs es veuria condicionada per la Guerra Civil. La Conselleria de Proveïments de la Generalitat de Catalunya exerciria un control exhaustiu de les vendes dels sindicats agrícoles, i la Comissió Arrossera del Baix Ebre seria l’organisme encarregat de controlar la indústria arrossera de les comarques de l’Ebre. L’arròs era un producte de primera necessitat, per la qual cosa calia garantir-ne el consum en aquells difícils moments, a més, l’escassetat en aliments i els racionaments que s’imposaven en gèneres de primera necessitat encarien els preus.

Un cop acabada la guerra, la posterior repressió franquista, amb la imposició d’un sindicalisme vertical, que es regularia deﬁ nitivament amb la Llei de cooperació de 1942, anul·laria la personalitat dels antics sindicats agrícoles i l’empenta del sindicalisme democràtic de classe. Les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos esdevindrien les organitzacions sindicals imposades, regides per un principi jeràrquic, i les cooperatives —antics sindicats agrícoles— es considerarien unes entitats voluntàries, del dret privat, però sota la fèrria disciplina del Movimiento. El sindicalisme feixista era obligatori, “se impone con independencia de la voluntat del sujeto, de igual modo que se es miembro de una familia o de un Municipio, quiérase o no”.75

El règim del general Franco exerciria una acció de vigilància, organització i control de les societats cooperatives mitjançant l’Obra Sindical «Cooperación». La vida de les cooperatives es veuria controlada pels delegados sindicales i els delegados del gobierno, a més, les entitats havien d’aﬁ liar-se a les UTECO (Unión Territorial de Cooperativas del Campo). El franquisme establiria un ferri control del moviment associatiu, sense respectar ni el nom tradicional de les associacions agràries ni els principis internacionals del cooperativisme.

75 AA.VV. La Obra Cooperativa Agraria en España. Ed.Unión Nacional de Cooperativas del Campo. Madrid, 1949. Pàg. 265-283.

323

Notes

Recerca, 9 (2005) pàg. 327-330

El contracte del retaule dels sants Joans de Rossell, dels germans Serra

Jacobo VIDAL FRANQUET* Universitat de Barcelona

El poc prolíﬁ c, sobri i gairebé desconegut historiador tortosí F. Duran, localitzà, transcriví i envià a Ch. R. Post, el professor nord-americà que començà a fer d’una forma decidida la història de la pintura medieval espanyola, el contracte d’un retaule per a l’església dels sants Joans de la població de Rossell, pertanyent a la part valenciana del bisbat de Tortosa, que s’encomanà l’any 1425 als mestres Bernat i Jaume Serra1, malgrat que probablement va ser Jaume qui s’encarregà de tractar amb el mercader Esteve Ferriol, marmessor de Cinamona, esposa de Mateu Sabater, difunts.

Post, en donar la notícia dins un dels apèndixs de la seua monumental obra, agraïa aquesta i altres informacions a l’erudit local. I destacava que aquest contracte era la demostració inequívoca que ambdós pintors eren germans, cosa que ﬁ ns aquell moment tan sols s’havia suposat. Després, l’existència d’aquests capítols –o d’aquest retaule– l’han recollida Josep Gudiol i Santiago Alcolea en el seu corpus sobre la pintura gòtica catalana, i Soﬁ a Mata en el capítol sobre els pintors tortosins del segon internacional de la col·lecció L’art gòtic a Catalunya2.

Tanmateix, aquest contracte, potser perquè no va ser publicat per Sánchez Gozalbo, l’autor que va donar les dades bàsiques per al coneixement dels pintors Serra de Tortosa i de Morella3, i potser també perquè Post va recollir-lo

*Aquesta nota s’emmarca dins el projecte de recerca El tardogótico en la producción artística de la Corona de Aragón: experiencias autóctonas e intercambios internacionales (BHA2002-03299), ﬁ nançat pel Ministe- rio de Ciencia y Tecnología, i s’ha beneﬁ ciat d’una beca de formació de personal docent i investigador de la Generalitat de Catalunya. Voldria agrair a Mn. Josep Alanyà, director de l’Arxiu Històric Diocesà de Tortosa, les facilitats i els consells que sempre he trobat al seu arxiu. 1 Ch. R. POST, A history of spanish painting (14 vol), Cambridge (Mass.), 1930-1966, VIII, p. 653. 2 J. GUDIOL i S. ALCOLEA, La pintura gótica catalana, Barcelona, 1986, p. 144; S. MATA, “Bernat i Jaume Serra”, dins L’art gòtic a Catalunya. Pintura, II. El corrent internacional, Barcelona, 2005, p. 324, 326. 3 Cfr. A. SÁNCHEZ GOZALBO, Bernat Serra, pintor de Tortosa i de Morella, Castelló de la Plana, 1935. Cfr. també A. SÁNCHEZ GOZALBO, Retableros de Morella, Castelló de la Plana, 1943. Per a més notícies sobre Jaume Serra, que centrà la seua activitat a la ciutat de l’Ebre, cfr. J. EIXARCH, “Un retaule quatrecentista per a la nostra catedral”, dins Nous Col·loquis, II (1998), pp. 25-33; J. VIDAL, “Quatre pintors de Tarragona a la ciutat de Tortosa.

327 en un apèndix de la seua obra i no en el capítol dedicat a allò que ell (i altres) anomenava escola del Maestrat, ha passat desapercebut moltes vegades, i el seu text no s’havia publicat ﬁ ns avui, com tampoc s’havia fet mai referència a tres documents més que tracten sobre aquest negoci dels germans Serra. Aquesta nota, en conseqüència, simplement pretén donar a conèixer, bé transcrits, bé regestats, bé simplement citats, quatre documents que es refereixen al retaule dels sants Joans de l’església de Rossell.

Pel que fa a l’obra, cal dir que era senzilla i de dimensions modestes, malgrat que segurament era el retaule major de l’esmentada església dels sants Joans de Rossell, ja que, segons diu el contracte, havia de fer-se sots invocació de sent Johan batiste e de sent Johan evangeliste, i havia d’incloure, també, la stòria de aquells. El conjunt va ser començat, segons forma de una mostra de paper, la qual roman en poder dels dits en Bernat e Jacme Serra, scrita en lo dors, de mà del discret en Jacme Cogoma, notari de Sent Matheu, entre el 26 de febrer i el 3 de març de 1425, moment en què els pintors reben un primer pagament de 30 lliures de senyal de mans del mercader de Tortosa Pere n’Arbonès, àlias Bellmunt, i havia d’ésser acabat de la festa de Pasqua primer vinent en un any, segons diu el document.

Sabem que el retaule va ser completat amb èxit, ja que en la visita pastoral que realitzà Ot de Montcada l’any 1428, en una part recentment descoberta a l’Arxiu Diocesà de Tortosa, s’anota que el retaule de l’església de Rossell, aquell que anomenen major, sots la invocació dels sants Joans, est novum4.

Malauradament, les característiques descrites en el contracte no concorden amb cap de les obres conservades i conegudes atribuïdes a la mà dels germans Serra de Tortosa o, més en concret, a la de Bernat Serra, ja que és seua l’única pintura que realment coneixem.

Algunes notícies d’arxiu”, dins Anuario de Estudios Medievales, 33/1 (2003), pp. 463-485. Fa poques dates Antoni José i Pitarch ha afegit novetats al catàleg d’aquests mestres: cfr. La memòria daurada. Obradors de Morella s. XIII-XVI (catàleg de l’exposició), Morella, 2003, passim. Les darreres visions sobre l’obra dels Serra de Tortosa a L. TAMBORERO CAPILLA i M. MIQUEL JUAN, “Retablo de San Miguel Arcángel”, dins Paisatges Sagrats. La llum de les imatges. Sant Mateu 2005 (catàleg de l’exposició), València, 2005, pp. 306-309 i S. MATA, “Bernat i Jaume Serra...”, p. 324-327. 4 Arxiu Històric Diocesà de Tortosa. Visita Pastoral d’Ot de Montcada. 1428. s/f.

328 DOCUMENTS

1425, febrer, 23. Tortosa

Contracte d’un retaule sots les advocacions de sant Joan baptista i sant Joan evangelista, pactat entre Esteve Ferriol, marmessor de Cinamona, esposa de Mateu Sabater, difunts, i els pintors de Tortosa Bernat i Jaume Serra, germans, per a l’església de Rossell.

Arxiu Capitular de Tortosa (ACTo). Pere de Camps, 35. Document solt. Cit. Ch. R. POST, A history..., VIII, p. 653. Cit. J. GUDIOL i S. ALCOLEA, La pintura gòtica..., p. 144.

Die veneris XXIII ffebroarii anno a nativitate Domini MCCCCXXV.

In Christi nomine5, noverint universi quod nos, Estephanus Ferriol6, vicinus7 loci de Rossell, manumissor et executor testamenti seu ultima voluntatis domine Cinamone, uxor Matheu Çabater, quondam, ﬁ lieque Nicholai Panes, prout de ipsa manumissoria plane liquet per testamentum eiusdem quod fecit et ordinavit in pose discreti Jacobi Cogoma, notarius ville Sancti Mathei, secundum die septembris anno a nativitate Domini MCCCCXXIII, parte ex una; Bernardus Serra et Jacobus Serra, fratres, pictores cives Dertuse, conﬁ temur et recognoscimus una pars nostrum alteri et nobis ad invicem quod inter nos fuerunt inhita et concordata capitula sequente:

Primerament8, los dits en Bernat Serra e Jaume Serra, prometen de fer un retaule, sots invocació de sent Johan batiste e de sent Johan evangeliste, e la9 stòria de aquells, de XII palms de ample e XV de alt, e en lo banch la Passió, a llurs pròpries messions e despeses, possat e mes a punt dins la sglésia de Rossel, lo qual prometten dar, bo e acabat, axí com se pertany, daurat de ﬁ n or e atzur10, de la festa de Pasqua primer vinent en un any, segons forma de una mostra de paper, la qual roman en poder dels dits en Bernat e Jacme Serra, scrita en lo dors, de mà del discret en Jacme Cogoma, notari de Sent Matheu.

Item, que lo dit11 Esteve Ferriol, en lo dit nom12, promet donar e pagar als dits en Bernat e Jacme Serra, per preu del dit retaule13, LVII lliures, X sous14; ço és a saber,

5 Segueix con, ratllat. 6 Segueix vcn, ratllat. 7 Segueix v, ratllat. 8 Segueix lo dit en Jacme Serra, pintor, de fer e perfe, ratllat. 9 Segueix invocació, ratllat. 10 daurat de ﬁ n or e atzur, interlineat. 11 lo dit, interlineat. Abans en, ratllat. 12 en lo dit nom, interlineat. 13 per preu del dit retaule, interlineat. 14 Segueix de p, ratllat.

329 de present XXX lliures per senyal e15 paga, de les quals fermaran àpoca, en poder del notari e dejuscrit; e16 lo restant, ço és, a compliment de les dites LVII lliures, X sous17, en continent com lo dit retaule serà acabat.

Item, prometen les dites parts de tenir e complir18 totes e sengles coses damunt speciﬁ cades, sots pena de X lliures19 barchinoneses. Et ideo laudantes, etcaetera.

Testes, venerabilis Johannes Macip, presbiter20 et Petrus n’Arbonès, alias Bellmunt, mercator, habitator Dertuse, et de ﬁ rma dicti Bernardi Serra, qui ﬁ rmavit II die marcii anni presentis.

1425, febrer, 26. Tortosa

Jaume Serra, pintor de Tortosa, en nom seu i en el del seu germà Bernat, reconeix a Bernat (sic) Ferriol, del lloc de Rossell, que se’ls han de donar trenta lliures, de mans de Pere n’Arbonès, àlias Bellmunt, mercader habitant de Tortosa, per començar a fer un retaule sots la invocació dels sants Joans.

ACTo. Pere de Camps, 7. s/f.

1425, març, 3. Tortosa

Bernat i Jaume Serra, germans, pintors de Tortosa, reconeixen a Esteve Ferriol, del lloc de Rossell, marmessor de Cinamona, esposa de Mateu Sabater, difunts, que han rebut de mans de Pere n’Arbonès, mercader habitant de Tortosa, 30 lliures barceloneses de les 57 lliures i 10 sous de l’esmentada moneda que han de rebre per la fabricació d’un retaule sots la invocació dels sants Joans.

ACTo. Pere de Camps, 7. s/f.

1428

Visita pastoral del bisbe Ot de Montcada a la parròquia dels sants Joans de Rossell. S’anota que el retaule major de l’església és nou.

ADTo. Visita pastoral d’Ot de Montcada. s/f.

15 Segueix p, ratllat. 16 Segueix les restan, ratllat. 17 LVII lliures, X sous, interlineat. Abans LX LXXVII lliures, X sous, ratllat. 18 Segueix les, ratllat. 19 Segueix X, ratllat. 20 Segueix ville Sancti Mathei, ratllat. 330 Normes de publicació

Les col·laboracions per a la revista “Recerca” podran versar sobre qualsevol tema relacionat amb la Història de les Terres de l’Ebre, Tortosa o comarques històricament relacionades amb aquestes Terres.

Els articles no podran tenir una extensió superior als 30 folis mecanograﬁ ats per un a sola cara i a doble espai. En el cas de les col·laboracions que es vulguin publicar a l’apartat de “Notes”, l’extensió màxima serà de 5 folis, també per una sola cara i a doble espai.

L’autor haurà d’enviar a la revista dues còpies en paper i una en disquet. Necessàriament el text haurà d’estar en sistema Word. La revista no retornarà els originals i les còpies. En cas que l’autor vulgui que en l’article s’incloguin quadres, mapes, gràﬁ ques, etc, els haurà d’enviar a banda, numerats, en condicions que permetin una fàcil reproducció, i amb la indicació clara del lloc del text en què hauria d’estar situat.

Els articles i col·laboracioins es podran presentar en català, castellà i altres idiomes i seran sotmesos a una correcció lingüística per part de la redacció. El resultat d’aquesta correcció se sotmetrà a l’aprovació de l’autor. La revista publicarà els articles i col·laboracions en català, castellà o altres idiomes, segons quin sigui l’idioma triat per l’autor.

Els articles hauran d’anar precedits d’un full en el qual hi haurà el nom de l’autor, un breu currículum, l’adreça i un número de telèfon de contacte. També hi haurà d’haver el títol i un resum, d’unes 150 paraules aproximadament. La revista publicarà juntament amb l’article un resum en català, castellà i anglès.

Al fi nal del text s’inclourà una llista amb la bibliografi a utilitzada per a la redacció de l’article, seguint aquest model: cognom o cognom de l’autor o autors i nom (en majúscula). Any de publicació (entre parèntesis), distingint a, b, c en cas d’haver més d’una publicació del mateix autor per any. Títol de l’article entre cometes. Nom de la revista o llibre (subratllat). Lloc de publicació i editorial (en cas de llibre). Volum i número de la revista, pàgines inicial i fi nal separades per un guió.

331 Les referències bibliogràfi ques al llarg del text de l’article, o en les notes a peu de pàgina, es faran indicant el cognom de l’autor o autors (en minúscula), any de publicació –en cas de ser necessari, també hi haurà la lletra que fi gura a la bibliografi a–, i pàgines de referència.

Les abreviatures guardaran coherència al llarg de tot el text i seran fàcilment identiﬁ cables. Al ﬁ nal de l’article, es podrà incloure, si es considera necessari, una llista amb les abreviatures utilitzades.

Les notes se situaran a peu de pàgina, numerades correlativament, indicant-se en el text amb números volats.

332 Publicacions anteriors

Recerca 1

Presentació Tortosa, al-Andalus, Magrib, Orient: relacions culturals. Xavier Ballestin Conquesta i feudalització de la regió de Tortosa 1148-1200. Dr. Antoni Virgili La dinàmica climàtica de Tortosa s. XIV-XIX. Marià Barriendos El movimiento comercial del puerto de Tortosa, según los “llibres de lleuda” del s. XV. Dra. Francisca Vilella La inﬂ uència de la mort: l’home i la societat de Tortosa al s. XV. NúriaCanyelles El govern de la ciutat de Tortosa a la primera meitat s. XVII. Pere Audí

Recerca 2

Els nobles tortosins del segle XVI: estat de la qüestió. Dr. Salvador Rovira El creixement urbà de Tortosa: 1730-1850. Emeteri Fabregat Evolució històrica dels privilegis de Tortosa, de Ramon Berenguer IV a Ferran II. Dr. Gerard Marí Todo un conjunto histórico y artístico dominicano, ahora sede del archivo-museo De Tortosa. P. Tomás Echarte, O.P. La guerra de la Independència a Tortosa. La dominació francesa (1811-1814). Roc Salvadó El veguer i la vegueria de Tortosa i de la Ribera d’Ebre al segle XIV. Dr. Flocel Sabaté

333 Recerca 3

Dossier: Els jueus a Tortosa Topograﬁ a del call jueu de Tortosa. Albert Curto L’expulsió dels jueus de Tortosa. Jaume Riera Els conversos tortosins i la Inquisició. Roc Salvadó El canonge Cortés i el descobriment de la trilingüe a Tortosa. Jordi Casanovas

Miscel.lània Notes sobre la Tortosa visigòtica. Josep Moran Tensions en les fronteres feudals al Montsià medieval i la incidència de Tortosa. Maria Bonet Conﬂ ictes per la terra al Delta de l’Ebre a l’època moderna: la Punta Grossa. Xavier Ribas La navegació per l’Ebre. Els vaixels de vapor (1856-1929). M. Carme Queralt, Maite Subirats La presentació del cinematògraf a Tortosa i la posterior consolidació de les projeccions ambulants a la ciutat (1897-1900). Joan Manel Maigí

Notes Un atac català contra Tortosa l’estiu del 964. Dolors Bramon, Rosa Lluch Algunas observaciones sobre la inscripción trilingüe de Tortosa. Joshua Holo

Reserca 4

Dossier: Art del Renaixement a Tortosa Martín García de Mendoza y la arquitectura del renacimiento en la diócesis de Tortosa (1581-1615). Dolores García Hinajeros Aportacions documentals als Reials Col·legis de Tortosa. Joseﬁ na Arribas Vinuesa

Miscel.lània El curs inferior de l’Ebre durant l’època ibèrica segons les fons clàssiques. Jordi Diloli Fons Conﬂ ictes territorials als ports durant els segles XIII i XIV. Xavier Miranda Estrampes

334 Atacs corsaris i sistema defensiu a la mar de l’Ebre. Segle XVI. Jordi Gilabert Tomàs Les Salines dels Alfacs: origen i producció al segle XVIII. Emetri Fabregat Galcerà “La consolació corporal i temporal del poble”: pervivència del teatre a la ciutat de Tortosa en els segles XVI-XVIII. Enric Querol Coll

Notes Barcelona a Flix i la Palma a través del capbreu del 1400. María del Carmen Camps Vives Noves aportacions a la interpretació de dues inscripcions hebraiques tortosines ja conegudes. Jordi Casanovas Miró “...pergere in partes Ispanie”. Senyors feudals a la conquesta d’al-Andalus: el cas de Berenguer Donnuç. Vicenç Ruiz Gómez El relleu dels cavallers de la catedral de Tortosa. Jacobo Vidal

Recerca 5

Presentació

Dossier: Els Ports Les ocupacions prehistòriques de caçadors-recol·lectors a la Cova del Vidre (Roquetes). Assentament i clima. Josep Bosch Argilagós La gestió dels Ports durant la baixa Edat Mitjana. Albert Curto Homedes Els arrendaments del proveïment de neu a la ciutat de Tortosa en el primer treç del segle XVII. Joan-Hilari Muñoz i Sebastià. Desamortització i política forestal als ports en el transcurs del s. XIX: els casos de Refalgarí i la Mola de Catí. Xavier Miranda Estrampes.

Miscel.lània

Aproximació als préstecs jueus de Tortosa: la ﬁ gura de Bafaya Aquiva (segle XIV) Enric Mateu Boada. La guerra dels Malcontents al corregiment de Tortosa. Nuria Sauch Cruz. La Verge dels Procuradors, un altre element de la contraevolta. Jacobo Vidal Franquet.

335 Notes Restes de pintura mural a la catedral de Gènova que representaven la conquesta de Tortosa. Monserrat Pagès i Paretas

Reserca 6

Presentació

Dossier: conﬂ ictes bèl·lics a les Terres de L’Ebre La Guerra contra Joan II a les Terres de l’Ebre. Albert Curto Homedes La Guerra dels Segadors a les Terres de l’Ebre (1640-1651) Joan-Hilari Muñoz i Sebastià Tortosa en la lluita contra el domini napoleònic (1808-1811). Roc Salvadó Poy Aproximació cronològica a la primera Guerra Carlista al sud de l’Ebre (1833-1840) Joan Ramon Vinaixa Miró

Miscel.lània Notes sobre la contribució municipal a l’obra de la Seu de Tortosa (ca. 1406-1455). Jacobo Vidal Franquet Escrits polítics i propaganda a la Guerra dels Segadors: Vicent de Miravall i Alexandre de Ros. Enric Querol Coll Víctor Beltrí Roqueta (Tortosa 1862 – Cartagena 1935): Arquitecto Guillermo Cegarra Beltrí Moviments segregacionistes a les pedanies del Delta de l’Ebre (1930-1939) Josep Ferran Bel i Querol

Notes The Bishop of Tortosa’s Rights Over Alquézar According to A Letter of Pope Alexander III. Paul Freedman Joan Dalmau, fuster de la ciutat i del Capítol tortosins. Ana Acuña Mateo

336 Reserca 7

Presentació

Dossier: Arts del color de l’època del gòtic a Tortosa Tortosa i l’experiència italiana: les portes pintades del retaule de la Mare de Déu de l’Estrella. Rosa Alcoy Pedrós. ...pus hic a bon maestre. Notícia i doble hipòtesi sobre la producció de draps de ras a Tortosa en el terç central del segle XV. Jacobo Vidal Franquet Un decret de Gràcia de marcat caràcter eclesiàstic. Gemma Escayola Rifà

Arqueologia Noves dades arqueològiques per al coneixement de la Tortosa andalusina Mª Cinta Montañés i Príncep

Documents La sentència de 1587 sobre les pastures del Perelló contra la vila de Tivissa Gerard Marí Brull El diari del cap reialista Pere García Navarro. Núria Sauch Cruz

Miscel.lània L’Aljama islàmica de Tortosa a la Baixa Edat Mitjana. Maria Teresa Ferrer Mallol Els frares menors a les Terres de l’Ebre: el convent de Tortosa (segle XIII-XIV) Eduard Vives i Toro La producció literària del tortosí Francesc Vivent, prior de Tarragona i diputat del General (m. 1523). Maria Toldrà i Sabaté

Notes

De la Tortosa i la Lleida a la Saragossa andalusines: la via ﬂ uvial i la terrestre Pere Balañà i Abadia Aportació documental per a l’estudi de l’argentaria tortosina. Jacobo Vidal Franquet El reliquiari de Sant Agustí de la Catedral de Tortosa. Joan-Hilari Muñoz i Sebastià

337 Reserca 8

Presentació

Dossier: Demografi a de les Terres de l’Ebre. Edat Moderna i Contemporània Introducció. Roser Nicolau Nos. Bateigs i enterraments: creixement demogràfi c al Baix Ebre i Montsià als segles XVII i XIX. Emetri Fabregat Galcerà Biodemografi a dels matrimonis del Delta de l’Ebre. Mireia Esparza, Clara García-Moro, Miquel Hernández. Les sèries de baptismes, matrimonis, enterraments, confi rmacions i compliment pasqual de les parròquies de la diòcesi de Tortosa que pertanyen a l’actual província de Tarragona. Carles Xavier Simó Noguera

Documents Documents medievals sobre la font de l’Àngel de Tortosa. Jacobo Vidal Franquet El llegat testamentari del bisbe Gaspar Punter al bisbat de Tortosa. Mn. Josep Alanyà i Roig

Miscel·lània La catedral romànica de Tortosa. Aproximació documental a la seva història. Victòria Almuni Balada Assistència hospitalària i defensa del territori del Baix Ebre: la fortalesa-hospital de Sant Jordi d’Alfama i l’hospital del Perelló. Maria Toldrà i Sabaté El fris dels reis del Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties. Emetri Fabregat Galcerà Nova aportació al coneixement dels nobles siscentistes tortosins. Salvador-J. Rovira i Gómez

Notes La predel·la del retaule de la Magdalena: una possible obra del pintor Vicent Desi. Jacobo Vidal Franquet Godofred d’Esteminola, un pintor ﬂ amenc a la Tortosa del Renaixement. Joan-Hilari muñoz i Sebastià La febre groga de 1821 a Tortosa: origen, propagació, prevenció i mètode de curació de la malaltia. Núria Sauch Cruz

338

Aquesta obra s’acabà d’imprimir, als tallers d’Impremta Querol, S.L. de Tortosa, el dia 9 de desembre de 2005