Crònica d’un any 2018

Anna Bayó Jordi Camps Antía Gómez Ramon Girona Christian G. Carlos Ingrid Guardiola Imma Merino Salvador Montalt Àngel Quintana Carles Ribas Blanché Jep Soler 18 Marta Sureda Guillem Terribas Paco Vilallonga CRÒNICA DEL DIVUITÈ ANIVERSARI El Truffaut, una relíquia

Sabeu si algú ha calculat i seqüenciat les pel·lícules projectades en aquell espai que va ser el cinema Modern? I quantes pel·lícules s’hi han presentat des que va néixer el Truffaut?

El Truffaut és una relíquia. I és testimoni real d’un espai real de quan les ficcions cinematogràfiques només es podien veure en una sala pública envoltada de més públic. Ara en restauren el reliquiari. Tornarà igual que com el vam deixar. Només en variaran els accessos i el complex edifici que l’acull. Des de la primavera del 2019 viu un exili en una sala de la plaça Jordi de Sant Jordi.

No recordo si ho vaig veure en una pel·lícula, en un documental, en un reportatge escrit o hi vaig ser personalment: als Estats Units hi ha moltes sales de cinema bellíssimes reconvertides en esglésies per a predicadors apocalíptics. Si més no, en conserven l’ordre de les butaques.

Arreu del món han desaparegut moltes sales i multisales pioneres. Hi han aixecat pisos, hi han posat tallers, s’han reconvertit en grans magatzems i botigues i, on han tingut més sort, l’Ajuntament se les ha quedat per posar una sala polivalent, un teatre o un auditori.

El cinema Truffaut va ser l’única sala de Girona on es va projectarRoma , d’Alfonso Cuarón, la pel·lícula més popular del 2018, estrenada en una plataforma digital amb milers de títols. Vam descobrir que no és el mateix veure un film a casa que al cinema. Vam comprovar que és infinitament millor una pel·lícula projectada en unes condicions ideals d’imatge i so en una pantalla de cinema a les fosques que en una pantalla de televisió, per grossa que sigui, a la sala d’estar més confortable del món. I vam encetar el debat més perillós: el preu d’una entrada de cinema és equivalent o inferior a la quota mensual d’una plataforma digital de cinema, sèries o documentals en streaming?

El Truffaut quedarà, fins i tot quan ja tot el cinema es vegi a la tele. Per recordar que hi ha cinema més enllà de la tele, les pantalles d’ordinador i les pantalles de butxaca. Per repetir la litúrgia de gaudir del setè art en una sala pública, per recordar que el cinema és un acte que es gaudeix individualment en comunió, que hi ha una cartellera per consultar, un horari per complir. Per gaudir de la bellesa en plenitud, cal un compromís.

Salvador García-Arbós Periodista Girona, maig de 2019 PROGRAMACIÓ REGULAR 2018 EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO The killing of a sacred deer Regne Unit, 2017 Direcció: Yorgos Lanthimos Intèrprets: Colin Farrell, Nicole Kidman, Barry Keoghan, Raffey Cassidy Durada: 120 min Gènere: Thriller dramàtic Idioma: Anglès Data d'estrena: 12/12/2018

Una nova tragèdia grega

Grècia ho està passant malament. I el cinema de d’un cirurgià i amb uns intèrprets que talment Yorgos Lanthimos és un símptoma del patiment semblen els seus pacients anestesiats. que fa temps que sofreixen els grecs. El problema Pertorbadora ho és, encara que també sovint no és només econòmic, també és moral, i l’autor reiterativa, perquè Lanthimos no té pressa i de Kynódontas (Caní, 2009), Alpeis (Alps, 2011) triga a entrar en matèria, suposem que per i The Lobster (Llagosta, 2015) ho revela a través augmentar la sensació d’incomoditat. d’una filmografia que no fa sinó descriure fins a Molts espectadors diran que recorda les quin punt pot arribar la devastació de les relacions pel·lícules de Michael Haneke. Certament, humanes. hi trobem elements referents a les pulsions Ho fa sempre traient temes recurrents: la família, sexuals de La pianiste (2002) i a les reaccions la pèrdua i la justícia, en aquesta ocasió, a través i les actituds psicòpates de Funny Games del sacrifici que anuncia el títol de la seva última (2008). També, al desconcert que provoquen pel·lícula, The Killing of a Sacred Deer (El sacrifici les reaccions dels personatges d’Elle (2016) d’un cérvol sagrat, 2017). Un film, no apte per a de Paul Verhoeven. Estèticament es parla tots els gustos, que porta la tradició de la tragèdia molt de la influència de Stanley Kubrick, grega i les perversions dels poetes de l’antiguitat però més que a nivell formal on ho detectem, clàssica a terrenys propis on el surrealisme sobretot, és en la banda sonora, puntualment «buñuelià» és molt present. estrident al més pur estil de The Shining Concretament, Lanthimos i el seu fidel guionista, (1980). Tanmateix, Lanthimos s’apropa més Efthymis Filippou, versionen d’una manera a l’univers de Luis Buñuel, amb aquest afany apòcrifa aquell mític relat d’Eurípides protagonitzat de portar la història al terreny del surrealisme per Ifigènia, que, recordem-ho, va ser sacrificada fantàstic i metafòric. pel seu pare, Agamèmnon, i salvada per Àrtemis, N’hi ha que sortiran del cinema aplaudint que la va substituir per un cérvol... l’habilitat manipuladora i maniquea de Així, amb aquest precedent, Lanthimos narra la Lanthimos. I n’hi ha que ho faran reclamant història d’una parella de metges benestant (Nicole el reembossament de l’import de l’entrada. El Kidman i Colin Farrell) que tenen un fill i una filla, la que és clar és que The Killing of a Sacred Deer vida ordenada dels quals comença a esmicolar-se és una obra cruelment fascinant, t’agradi o no. quan un adolescent (un inquietant Barry Keoghan) entra a escena. Aquest agent pertorbador és el desencadenant de l’ensorrament d’un món aparentment perfecte però que l’espectador, ja des del primer moment, detecta que no ho és. L’obsessiu estil formal, la pura geometria en la Jordi Camps concepció de l’enquadrament dels plans i les Col·lectiu de Crítics de relacions entre els personatges (marcades per Cinema de Girona una interpretació volgudament freda i recitativa) ja pressuposen quelcom artificiós, i encara més quan el director endinsa l’espectador en una atmosfera estranya i claustrofòbica però alhora curiosament magnètica. Tot, dirigit per la mà 120 PULSACIONES POR MINUTO 120 battements par minute França, 2017 Direcció: Robin Campillo Intèrprets: Nahuel Pérez Biscayart, Adèle Haenel, Yves Heck, Arnaud Valois Durada: 142 min Gènere: Drama Idioma: Francès Data d'estrena: 19/01/2018

. Memòria d'un activisme en contra d'un silenci que matava

Robin Campillo va néixer l’any 1962 a benestant que es considerava aliena a la Mohammédia, al Marroc, i la seva família va Sida, amb la consciència, convertida en traslladar-se a Aix-en Provence, des de la qual lema, que el silenci representava la mort. va arribar a París a primers dels últims anys Robin Campillo va formar-ne part perquè vuitanta per estudiar-hi cinema a l’IDHEC, on sabia que el silenci, lligat a la culpa i la va coincidir amb Laurent Cantet, amb el qual ha vergonya, era la mort. Un amant seu havia col·laborat com a guionista i muntador dels films mort de la Sida sense que mai li hagués dit. L’emploi du temps, Vers le sud i l’esplèndida Amics i persones conegudes també morien Entre les murs, que va obtenir la Palma d’Or a enmig d’aquest silenci, de la indiferència Canes l’any 2008 i va estrenar-se entre nosaltres social o, en tot cas, de l’estigmatització amb el títol de La clase. Abans de desenvolupar dels afectats com a éssers sospitosos de el seu treball com a guionista i també com ser portadors i, per tant, transmissors d’una a director, com ara del filmLes revennants, pandemia. Campillo reconeix que sentia Campillo va militar al moviment Act Up-París, por, però també la indignació per superar-la que, a finals dels anys vuitanta, va començar a través del combat. El mateix que el filòleg a lluitar pels drets dels afectats de la SIDA i Philippe Mangeot, amb el qual Campillo ha per la conscienciació de la societat francesa escrit el guió de120 battements par minute, respecte una malaltia de la qual, aleshores, se que, a partir de la memòria dels seus autors, suposava que pràcticament només afectava els reconstrueix les accions i discussions homosexuals: les víctimes del virus, però també assembleàries del moviment Act-Up. de la marginació i la invisibilitat social, morien La pel·lícula, que és la més profundament pràcticament d’amagat i fins culpabilitzats per política i a la vegada important que s’ha fet a una societat que considerava que patien una propòsit de la Sida, conté una gran energia: la «malaltia de viciosos promiscus»; això mentre del propi moviment, malgrat que part dels seus que la sanitat pública no actuava i la indústria activistes estiguessin malalts; de la mateixa farmacèutica ni tan sols havia entrat en la manera, o com si fos una equivalència, hi ha competència dels laboratoris per trobar-ne un una tensió i una contradicció entre la vitalitat remei: com si la minoria homosexual, en la d’uns cossos majorment joves (que, per mesura que se suposava l’afectada preferent, exemple, s’expressa en diverses escenes de no justifiqués la investigació en vista a la seva ball) i la malaltia que, a vegades de sobte, fa rendibilitat. En aquest context, en què fins i que defalleixin fins agonitzar a causa de la tot la mateixa comunitat gay va tardar a ser- malaltia. Campillo, en tot cas, reconstrueix les ne conscient que havia de protegir-se contra accions del moviment (amb el repartiment de el contagi de la Sida, el moviment Act-Up condoms o la intrusió violenta en actes públics (originat als EUA) va emprendre una sèrie per visibilitzar les seves reivindicacions) i la d’accions, algunes de les quals podien resultar discussió de les assemblees amb una vivor intencionadament molestes per la societat i autenticitat que recorda l’esmentada La clase. Ho fa com si s’esdevinguessin en el present. Potser és així perquè ho sent així, com si en tingués una memòria vivíssima. Però el cas és que ho podem sentir així perquè les formes i discussions de l’activisme Act-Up poden reconèixer-se en l’esperit de moviments polítics actuals. La concepció de la biopolítica (com l’economia i la política afecta els cossos) de Foucault (víctima de la Sida) hi palpita. El personal és polític (i també a la inversa) i és així que s’hi fan indissociables. En aquest film poderosament polític, hi emergeix un enamorament, que és una manera en què dos cossos (un de malalt i l’altre no) s’estimen i se solidaritzen. Aquest enamorament és mostrat de manera palpable i sensible. I així, davant de l’agonia i la mort d’un dels enamorats, apareix el dolor i el dol. També l’emoció. El moment posterior la mort, amb la mare del difunt i la reunió dels membres del grup, és catàrtic i alhora reivindicatiu: un moviment col·lectiu, amb les seves relacions afectives, va crear una consciència i, en conseqüència, una acció en contra del silenci que duia a la mort.

Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

ZAMA Argentina, 2017 Direcció: Lucrecia Martel Intèrprets: Daniel Giménez Cacho, Matheus Nachtergaele, Juan Minujín, Lola Dueñas Durada: 115 min Gènere: Drama Idioma: Castellà Data d'estrena: 02/02/2018

El temps de l'espera

L’escriptor argentí Antonio Di Benedetto va escriure imatges hi ha una clara consciència de fracàs Zama l’any 1956. Es tracta d’una de les novel·les que que dimensiona la pel·lícula i la converteix en componen l’anomenada «trilogia de l’espera» i està una obra esplèndida. Fracàs perquè el treball de considerada una de les obres clau de la literatura visualització de la prosa de Di Benedetto és una argentina dels anys cinquanta. Alguns crítics literaris quimera impossible. L’escriptor argentí relata han volgut comparar-la amb les tensions de certa l’experiència de De Zama en primera persona literatura europea que va des de la crítica de la per tal de mostrar l’univers interior d’un buròcrata burocràcia instrumental de Kafka fins al concepte del segle XVIII perdut en el seu propi laberint de l’absurd de Samuel Beckett aTot esperant Godot mental; Martel adapta la novel·la despullant-la (1952), una comparació que pot sorprendre tothom de la paraula. No parteix de la idea que per filmar que hagi vist alguna imatge solta de la nova pel·lícula una obra literària cal deixar sentir la poètica de la de Lucrecia Martel, puntuada per la figura de l’actor prosa ni tampoc de la idea que en lloc de dialogar argentí Daniel Giménez Cacho vestit d’època i per amb un text literari allò que cal és vampiritzar-lo. l’actriu Lola Dueñas convertida en una dama d’un Lucrecia Martel filma la literatura des del silenci, hipotètic passat nobiliari. Zama (2017) de Lucrecia s’allunya del text per respectar-lo, anul·la la veu Martel és una pel·lícula d’època que avança amb en off i substitueix la primera persona literària per la mateixa intensitat que ho pot fer Jauja (2014) de la focalització interior en el personatge. Allò que li Lisandro Alonso. interessa és retratar un estat mental alterat, i per En un indret del Paraguai, a finals del segle XVIII, un aconseguir-ho, estableix una curiosa relació entre funcionari de la corona espanyola anomenat Diego el personatge i el seu entorn, entre la percepció de Zama espera ser traslladat a un altre lloc i viure sensorial i la idea d’un temps foradat, ple d’el·lipsis. una vida més plàcida i confortable. De Zama –Daniel La consciència es barreja amb la imaginació i el Giménez Cacho– no tarda a presentar-se com un somni, amb la vigília. Les diferents capes de antiheroi, com l’antítesi dels conqueridors cegats temps convergeixen en un relat fascinant, construït per l’ambició d’Oro (2017), d’Agustín Díaz Yanes, des d’un treball rigorós de posada en escena. El o del visionari Aguirre retratat per Werner Herzog o passat de l’Amèrica Llatina s’hi mostra d’una altra per Carlos Saura. A Zama no hi ha heroisme, ni cap manera. Desapareixen tots els herois, s’enfonsen desig de sotmetre els altres, ni cap mena d’esperit els mites, s’anuncia la importància d’una poètica de conquesta, ni cap recerca d’un somni impossible. que renuncia a l’èpica. Tan sols hi ha mediocritat. El lloc és un no-lloc, l’home és un funcionari mediocre i el temps no és altre que el d’una espera interminable que llança a l’absurd. L’únic motor que pot ajudar a produir algun moviment Àngel Quintana és el desig. Diego de Zama desitja Luciana Piñares Col·lectiu de Crítics de de Luenga –Lola Dueñas–, una dona de la noblesa espanyola que es troba al mateix no-lloc, però el Cinema de Girona desig no és correspost i no tarda a transformar-se en frustració i repressió assumida. A Zama, Lucrecia Martel, autora d’un dels títols més mítics del nou cinema argentí (La Ciénaga, 2001), assumeix un repte impossible. Des de les primeres EL MAR NOS MIRA DE LEJOS Espanya, 2017 Direcció: Manuel Muñoz Rivas Durada: 93 min Gènere: Documental Idioma: Castellà Data d'estrena: 02/02/2018

El rastre del temps modelat en el paisatge

A la nova fornada de directors del cinema espanyol terreny sinuós, subtil, sempre estimulant quan sovint se’ls retreu una manca de risc i un acomodament Muñoz Rivas demostra trobar-se més còmode. que difícilment els fa sortir d’una certa zona de En aquest sentit, la pel·lícula funciona millor en confort i d’acabar cuinant productes excessivament la vessant antropològica, com a testimoni filmat previsibles i domesticats. Sortosament, però, hi ha dels vestigis d’un espai físic indemne encara a algunes excepcions que han optat per projectes la pressió implacable de la societat moderna. Un molt més estimulants i suggerents, rodats sempre espai, en definitiva, encara verge i pràcticament als marges de la indústria, d’una manera gairebé idèntic al de la imaginada Tartessos de la mitologia artesanal. Dues d’aquestes peces es van poder dels arqueòlegs i aventurers. Potser a la pel·lícula veure al darrer Festival de Cinema Europeu de se li veuen més les costures quan treballa amb Sevilla: Niñato, l’esplèndida òpera prima d’Adrian personatges de carn i òs -especialment els Orr, i El mar nos mira de lejos, el film de debut de fragments centrats en la parella de joves-, perquè l’andalús Manuel Muñoz Rivas. en certa forma aquests passatges es contradiuen Format com a cineasta a la prestigiosa escola cubana amb l’esperit de llibertat i amb la filigrana estètica de San Antonio de los Baños, Muñoz Rivas ha triat pel de la resta del film. seu primer film un material i un escenari que ofereix En aquesta vessant antropològica, El mar nos un enorme potencial: el paisatge coster de Doñana, mira de lejos també connecta íntimament amb La que embolcalla en un context entre la llegenda i la substància del figuerenc Lluís Galter, que també mitologia, però a la vegada radiografiant l’ecosistema vam veure al Truffaut en el Festival Temporada humà d’un espai extraordinari en perill d’extinció. Alta 2016. Totes dues fan servir la càmera per La profunda veu d’un narrador ens introdueix en la retratar un espai, un paisatge, un ecosistema recerca de la mítica Tartessos, una antiga civilització singular, i per reflexionar pausadament, però que suposadament descansa enterrada en el que amb una mirada profunda, sobre el modelatge del ara són les platges del Parc Nacional de Doñana. territori, sobre el pas del temps, sobre la connexió Muñoz Rivas fa un exercici permanent de connexió entre els ecosistemes humà i natural. En entre aquest espai mitològic, qui sap si imaginat, definitiva, cinema del present, cinema necessari, del que no hi ha constància física, i el paisatge real, cinema testimonial i sobretot cinema fet des de la modelat pel vent, amb les emblemàtiques dunes que convicció, la recerca i l’inconformisme. connecten els límits de la península amb l’imminent continent africà. El mar nos mira de lejos és un autèntic exercici d’orfebreria fílmica. Més de cent hores de material filmat han acabat condensades en un gran treball Paco Vilallonga de muntatge en un llargmetratge on destaca Col·lectiu de Crítics de poderosament el treball de fotografia de Mauro Cinema de Girona Herce. Si Muñoz Rivas ja va col·laborar en la brillant òpera prima d’Herce –Dead slow ahead, estrenada al Truffaut dins la programació del Festival Temporada Alta de 2016-, ara els papers s’interncanvien, i és la càmera d’Herce la que captura amb gran bellesa i un extraordinari treball de composició les imatges que configuren El mar nos mira de lejos. És en aquest EL SOPAR Catalunya, 1974 Direcció: Pere Portabella Durada: 70 min. Gènere: Documental Idioma: Català i castellà Data de reestrena: 09/02/18

Un sopar amb addendes reviu en el present

«Volen aconseguir que el pres surti de la presó sec políticament. Volen assecar-lo, despolititzar-lo, de la mateixa pel·lícula, definint-se una continuïtat tornar-lo a la vida privada, a la família, al treball. inèdita al cinema a suggeriment de Jordi Balló Aquest és el seu objectiu: volen que ens oblidem i Alan Salvador, que han fet un seguiment de tot, que ens apartem de tot» de la recepció d’El sopar, hi ha una tercera (Àngel Ábad Silvestre, militant del PSUC i pres addenda: un text on es fa referència a l’actual polític del franquisme, a «El sopar») situació a Catalunya i que inclou fragments de la resolució aprovada pel Consell de ministres Pere Portabella va acordar amb cinc presos polítics per sol·licitar l’aplicació de l’article 155. Esgarrifa del franquisme trobar-se un dia de març de 1974 reconèixer en aquests fragments el llenguatge per rodar un film en què els testimonis abordarien propi de l’estat que havia empresonat Antonio la seva militància i conseqüències en relació amb la Marín, Ángel Ábad, Narcís Julián, Jordi Cunill problemàtica específica de la reclusió forçosa i, per i Lola Ferreira, els cinc presoners polítics amb tant, la privació de llibertat. La pel·lícula havia de diferents militàncies que, El sopar, expliquen la rodar-se clandestinament i es van adoptar una sèrie seva experiència a la presó i hi reflexionen, de de precaucions, com ara arribar tots separadament manera que, un cop asseguts a taula per sopar, al lloc, una masia apartada a Castellar del Vallès, comencen posant en qüestió el sentit d’una vaga sense saber prèviament quin era. D’aquell rodatge de fam i, tot i que només a través de Lola Ferreira, va sortir-ne El sopar. Amb el temps, ha incorporat acaben referint-se a la situació específica i més elements (el cineasta en diu addendes: allò que particularment difícil de les presoneres polítiques. s’afegeix a un text) i ha adquirit noves significacions Un document importantíssim sobre la repressió que es fan vivíssimes en el moment actual. franquista. Tanmateix, la revisió d’«El sopar», S’ha de tenir present que, durant molt de temps, amb les seves addendes, ens afronta a la El sopar va ser pràcticament invisible i i ignorat: inquietant vigència d’un film, que, en paraules temps de desmemòria i també d’abandonament de Xavier Antich, es revela com una arqueologia i qüestionament de certes formes de militància del present: la voluntat que la presó faci que els política. Fins que va posar-se en circulació amb represaliats abandonin la política per dedicar-se la recuperació de la filmografia de Portabella i la a la família i el treball; el no reconeixement dels seva emissió l’any 2003 aCrònica d’una mirada, de presos com a polítics; la intenció d’humiliar-los, TV3. Aquest programa va incloure un reportatge en desmoralitzar-los, assecar-los políticament; la què el cineasta torna al lloc del rodatge. Aleshores dislocació del subjecte dins del món tancat de la Portabella, en un acte al MACBA propòsit d’una presó; però també com continuar lluitant dins de exposició sobre el cineasta a l’any 2001, havia revelat la presó. L’experiència de veure ara«El sopar» que El sopar va rodar-se el 2 de març de 1974 unes exemplifica intensament com la recepció de les hores després de l’execució de Salvador Puig Antich. obres mai és la mateixa. Tan individualment Amb aquesta revelació, el film va adquirir una altra com col·lectivament. Tot això sense oblidar que significació: encara que no se’n faci referència, s’hi Portabella fa cinema polític sense oblidar-se que fa poderosament present una absència. és cineasta i, per tant, plantejant-se les formes de Un fragment del reportatge de Crònica d’una mirada, fer-ne. I que, per tant, més que cinema polític fa amb l’al·lusió a l’execució de Puig Antich, s’ha política reflexionant sobre com fer cinema. afegit a El sopar. Primera addenda, que és l’afegit a un text sense modificar-lo, però que hi dóna peu a altres interpretacions. La segona addenda és una filmació a Oriol Arau, advocat de Puig Antich, Imma Merino realitzada per Portabella el 13 de novembre de 1974: Col·lectiu de Crítics de s’hi fa present la mecànica implacable, freda, de la Cinema de Girona repressió franquista. Formant tots els elements part LOVING VINCENT Polònia, 2017 Direcció: Dorota Kobiela Amb les veus de: Douglas Booth, Helen McCrory, Saoirse Ronan, Aidan Turner, Eleanor Tomlinson Durada: 95 minuts Gènere: animació Idioma: anglès Data d'estrena: 09/02/2018

L’univers estètic de Van Gogh cobra vida a la gran pantalla versió del guió, mentre anaven avançant en les Poques vegades la frase “aquesta pel·lícula és solucions tècniques que podien permetre’ls posar un autèntic esdeveniment” tindrà més sentit que a en pràctica la proposta estètica que estaven propòsit de l’estrena de Loving Vincent. No és gens buscant. La seva decisió final va ser d’extrema exagerat assegurar que el treball fet per l’immens dificultat: fer la pel·lícula a partir de milers de equip humà dirigit pels polonesos Dorota Kobiela quadres inspirats en l’estil de Van Gogh. Per i Hugh Welchman és una fita extraordinària en portar-ho a terme van haver de reclutar un total l’animació cinematogràfica. De fet, l’origen de la idea de 125 pintors (80 del quals polonesos, la resta prové de Kobiela, cineasta però gran aficionada a vinguts de diferents llocs del món després d’un la pintura, que buscava un projecte en què pogués càsting) que van concentrar en tres centres de associar aquestes dues disciplines artístiques. Quan producció: Gdansk, Wroclaw i Atenes. Pels 90 va contactar amb Welchman -guanyador el 2008 minuts de pel·lícula es van haver de pintar 65.000 d’un Oscar al millor curtmetratge d’animació- van quadres originals, pràcticament un per fotograma, pensar en desenvolupar un curt al voltant de la figura a raó de 12 fotogrames per segon de pel·lícula. de Van Gogh, que a tots dos els apassionava. El Un autèntic “tour de force” col·lectiu que a més es projecte, però, es va anar fent gran fins a culminar en va anar combinant amb un treball d’actors amb la aquest llargmetratge únic, nominat a l’Oscar al millor tècnica “live action” (interpretació dels actors amb llarg d’animació aquest 2018, que ha meravellat els una pantalla virtual de fons verd) que servia de espectadors dels cinemes de mig món i que s’ha base per l’animació pictòrica. convertit en un dels esdeveniments de la temporada. A partir d’unes primeres mostres de material Les tres principals dificultats del duet Kobiela/ animat, Kobiela i Welchman van començar a Welchman per tirar endavant el projecte tenien a resoldre la tercera dificultat, el finançament. Els veure amb el guió (com desenvolupar una trama al resultats, que eren innovadors i brillants, van vontant de la figura de Van Gogh), amb la tècnica (com permetre entrar els suficients inversors com per transferir l’estètica de Van Gogh a la pantalla de forma tirar endavant un projecte col·lectiu tan gran i animada) i amb el finançament (com convèncer els complex. El resultat final és una pel·lícula única, productors d’invertir en un projecte que era molt difícil extraordinàriament original i hipnòtica, que d’explicar i de visualitzar). Tot el procés d’elaboració pràcticament no es pot equiparar a cap altre film els ha portat 5 anys i mig de feina. Pel que fa al guió, de la història del cinema. Un film que no només la decisió final va ser centrar la trama en els darrers entusiasmarà als amants de la pintura de Van dies de la vida del pintor, plantejats com una mena de Gogh sinó que hauria de ser un estímul per aquells thriller detectivesc en el que diferents punts de vista que diuen que en cinema “està tot inventat”. No, de personatges que el van conèixer intenten posar no està tot inventat, iLoving Vincent n’és una llum al final de la vida del pintor holandès que el va prova evident. portar finalment al suicidi. L’excusa argumental és una carta, recollida pel metge que el va atendre, que el pintor havia adreçat al seu germà Theo. Sobre aquesta mínima base argumental, i després Paco Vilallonga d’una intensa tasca de reconstrucció documental Col·lectiu de Crítics de delsdetalls de la seva vida, Kobiela i Welchman van Cinema de Girona tardar pràcticament dos anys en enllestir una primera THE PARTY Regne Unit, 2017 Direcció: Sally Potter Intèrprets: Patricia Clarkson, Bruno Ganz, Emily Mortimer, Cillian Murphy, Kristin Scott Thomas Durada: 75 min Gènere: Comèdia Idioma: Anglès Data d'estrena: 16/02/2018

El sopar dels ganivets voladors

Una amfitriona i sis convidats. Un sopar. La diàlegs punyents. En aquest sentit,The Party tensió va in crescendo i a poc a poc els draps és un film ajustadíssim en què no hi sobra bruts dels set comensals van sortint a la llum. ni hi falta res. El seu metratge, inusualment No, no és la trama de Perfectos desconocidos curt (1 h 10 min), demostra que per arribar (2017), l’inesperat èxit d’Álex de la Iglesia, tot i al fons de moltes qüestions fonamentals que podria ser-ho perquè hi té molts elements no calen la faramalla ni l’extensió de què argumentals en comú; és el punt de partida de abusen algunes pel·lícules en el cinema The Party (2017), l’últim film de la britànica Sally contemporani. Potter que, com el de De la Iglesia, proposa un Conscient que la carta interpretativa és intens tour de force dramàtic de set actors en clau per excel·lir en aquesta proposta, la un únic espai. I, de fet, les semblances amb la directora britànica s’ha rodejat d’un equip pel·lícula espanyola s’acaben aquí, perquè els d’intèrprets aguerrits en mil batalles i amb dos films acaben agafant camins francament un talent interpretatiu fora de qualsevol oposats: el que en De la Iglesia és una mena dubte. Gràcies a la fantàstica feina del seu de joc pervers que s’acaba revelant força operador de càmera i director de fotografia, superficial, en Potter és un mecanisme àcid i el rus Aleksei Rodionov, podem gaudir de càustic en què detonen diverses càrregues de tots els matisos gestuals i de dicció d’aquests profunditat d’alta potència. set grans actors, des de la magnètica Kristin L’eix de la trama és Janet, el personatge que Scott Thomas fins al lacònic Timothy Spall, interpreta Kristin Scott Thomas, que organitza passant per un il·luminat Bruno Ganz, una un sopar amb els seus millors amics per celebrar cínica Patricia Clarkson i un embogit Cillian que ha estat nomenada ministra del govern, un Murphy. El guió de Potter és demolidor i càrrec que ha perseguit i desitjat durant tota la dispara contra tot i tothom. No valen les vida. Al seu voltant es reuneixen sis personatges aparences, no val el fals postureig social. La de diferents generacions que pertanyen a mirada vidriosa de The Party posa el dit a la una burgesia intel·lectual que arrossega uns nafra, no vol ser políticament correcta i és quants traumes, moltes frustracions i múltiples tallant com una navalla esmolada. Tal qual. contradiccions. Potter els situa en un únic espai –la casa de Janet– que a mesura que la trama avança es va convertint en un escenari asfixiant i acaba carregant la tensió ambiental que es Paco Vilallonga palpa en l’ambient. Col·lectiu de Crítics de L’habilitat de Potter és fer una proposta Cinema de Girona absolutament despullada de cap artifici que pugui alterar-ne l’essència: un únic espai; set actors que només disposen del seu talent interpretatiu com a arma, i unes quantes dosis formidables d’intel·ligència en un guió farcit de LA VIDA LLIURE Catalunya, 2017 Direcció: Marc Recha Intèrprets: Mariona Gomila, Macià Arguimbau, Sergi López, Miquel Gelabert Durada: 90 min Gènere: drama Idioma: Català Data d'estrena: 02/03/2018

El cineasta lliure

A L’arbre de les cireres (1998), el segon llargmetratge de Marc Recha, després de l’aventura orsiana d’ El alhora sentint-ne el misteri. S’obren a la vida i al cielo sube (1991), hi ha un nen que descobreix el món mateix temps saben de la mort, que no sempre a la vall alacantina de Gallinera, i com el paisatge arriba d’una manera natural sinó a causa d’una canvia i la vida flueix, amb el pas del temps, cap a la epidèmia de grip, un accident o la guerra. Com mort, d’acord amb el cicle de la natura, on sempre hi és habitual en Recha, hi ha la presència viva de ha renaixement. La mirada d’admiració d’un infant, la natura, però també, les ferides de la història. en la qual es projecta el cineasta per redescobrir la I hi ha una experiència d’aprenentatge vital, bellesa del món, també apareix a Un dia perfecte per que, en aquest cas, es relaciona amb un home volar (2015), la pel·lícula en què Recha va filmar el que ha arribat a l’illa i arrossega certs enigmes seu fill Roc i en va fer un retrat d’un moment de la no pas aliens a la presència d’un llagut situat seva infantesa al massís del Garraf, en una ficció prop de la costa. A bord, hi ha un home que s’ha que, arrelada a la materialitat de les coses vives, enriquit d’una manera fosca i una dona que surt afirma poderosament la imaginació. Recha, que ha a coberta a fumar. Per a la Tina, aquesta dona format la seva mirada com a cineasta en la lectura de podria ser la contrafigura de la mare absent. En Josep Pla com a model d’observació, ens ha revelat aquesta illa, doncs, hi ha «pirates» –el personatge cinematogràficament altres paisatges: el Pirineu de que interpreta Sergi López evoca John Silver i, Lleida (Pau i el seu germà, 2001), els turons del ho diu Recha, també evoca l’Hermós sobre el Rosselló (Les mans buides, 2003), la ribera catalana qual va escriure Josep Pla– i hi ha un tresor que de l’Ebre (Dies d’agost, 2006) i la zona de Nou Barris encén el desig dels nens de viatjar a la recerca en plena transformació urbanística ( Petit indi, 2009). de la mare. I l’experiència real, i la vida de la I ara, per a La vida lliure (2017), l’illa de Menorca, en imaginació a través de relats i fabulacions a les una nova història marcada per una mirada infantil, la quals és sensible la fantasiosa Tina. A Recha li de dos germans, una nena i un nen que, al final de la agrada mostrar però també relatar. I sobretot, Primera Guerra Mundial, que ha deixat empremta a hi ha la sensualitat del cinema panteista d’un l’illa, estableixen una relació amb un foraster (Sergi director que, havent baixat de les muntanyes per López), en principi afable però que amaga secrets. acostar-se al mar, es manté atent als moviments Els nens viuen amb el seu oncle (Miquel Gelabert) i de les fulles dels arbres, als canvis de llum, al somien a viatjar a Algèria per retrobar la mare, que pas dels núvols. Un cinema atent al paisatge se’n va anar de Menorca per fugir de la misèria; com per on transiten els humans i els animals: Recha va fer, i Marc Recha ho té present, la mare d’Albert filma tota allò que és viu amb respecte i estima. Camus, entre d’altres, tal com relata el mateix Un cinema extremament físic per fer-hi present escriptor a El primer home. l’intangible. El cinema d’un cineasta lliure que Aquesta és la primera vegada que Recha situa una suggereix moltes coses sense acabar d’explicar- història en el passat, però la filma com si succeís les, perquè treballi la imaginació de l’espectador, en el present. O com si els nens la visquessin en apel·lant a la seva llibertat. el seu present. Fet i fet, vivim en un present en què continua havent-hi guerres, migracions, refugiats, divisions socials i epidèmies. I potser, també, un Imma Merino desig de vida lliure, i la natura que encara resta. Els germans protagonistes (la Tina i en Biel, Col·lectiu de Crítics de interpretats respectivament per Mariona Gomila i Cinema de Girona Macià Arguimbau) estan en contacte permanent amb la natura, mantenint-hi una relació física i LA MUERTE DE STALIN The death of Stalin Regne Unit, 2017 Direcció: Armando Iannucci Intèrprets: Steve Buscemi, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, Jason Isaacs Durada: 106 min Gènere: Comèdia Idioma: Anglès Data d'estrena: 09/03/2018

Entre la sàtira política, la comèdia negra i el drama històric

Amb una carrera forjada essencialment en el món és com traduir tota l’acció en el to adequat que la televisiu, el nom del britànic Armando Iannucci està pel·lícula demana. Així, el que comença com una darrera algunes de les sèries que millor han retratat comèdia negra –tenyida de roig com assenyalen les intrigues i el que passa darrera les bambalines de els mateixos cartells del film-, va mutant cap la política. Primer a Gran Bretanya amb la magnífica a la intriga política –el terreny en el que millor The thick of it, i després als Estats Units com a es mou Iannucci- per acabar derivant cap a un showrunner de la popularVeep (amb una esplèndida drama explícit i descarnat de la lluita pel poder. Julia Louis-Dreyfus), Iannucci ha combinat uns guions Potser els moments més delicats són quan tot el brillants amb un coneixement afinat i documentat conjunt es situa més a prop de l’esperpent que dels moviments estratègics de l’alta política. d’una reconstrucció històrica creïble d’uns fets Fins ara, la seva única incursió en l’àmbit cinematogràfic d’una gran gravetat dramàtica. Els riscos dels era la recordadíssima In the loop –estrenada en el plantejament de Iannucci són evidents quan seu moment al Truffaut-, una sàtira política que l’espectador en determinats moments no sap si posava el focus en les estratègies de comunicació riure obertament, esglaiar-se o quedar-se amb i en el paper dels assessors i equips que envolten el somriure congelat. Així doncs, La muerte de els polítics, a partir d'un hipotètic enfrontament entre Stalin ho és tot menys una obra que es quedi en els governs britànic i nord-americà. Iannucci va ser un territori de comfort pel seu creador. I això dóna nominat a l’Oscar al millor guió original i la pel·lícula lloc a moments francament memorables, com la va tenir un èxit esclatant arreu on es va projectar. mateixa mort del dictador o les seves aparatoses Vuit anys després, el director britànic torna a la exèquies. I tot plegat cuinat amb un càsting molt càrrega amb el que potser sigui el seu projecte complet, on destaquen el Nikita Kruschev d’un més arriscat, no perquè abandoni el terreny de la impagable Steve Buscemi, el Mariscal Zhukov política, sinó perquè el situa en una època i territori que broda Jason Isaacs o l’excel·lent Georgy que poc té a veure amb la seva obra anterior: la Malenkov que ens ofereix Jeffrey Tambor. Unió Soviètica del 1953 dirigida amb mà de ferro pel dictador Josif Stalin. El punt de partida del projecte són els còmics creats pels francesos Fabien Nury i Thierry Robin sobre l’immediatament abans, el durant i el després de la mort de Stalin i la lluita Paco Vilallonga pel poder que va desfermar la seva desaparició a la Unió Soviètica. Aquests còmics estaven Col·lectiu de Crítics de plantejats amb un evident to de sàtira política Cinema de Girona sense perdre de vista una reconstrucció històrica creïble i rigorosa. I és per això que els productors de La muerte de Stalin van creure que l’únic que podia lligar bé aquests dos aspectes era algú de l’experiència en el gènere d’Armando Iannucci, que no només signa la direcció del film, sinó que també el coguionitza amb David Schneider i Ian Martin. De fet, l’autèntictour de force de La muerte de Stalin A SILENT VOICE Koe no katachi Japó, 2016 Direcció: Naoko Yamada Durada: 125 min Gènere: Animació Idioma: Japonès Data d'estrena: 16/03/2018

Les múltiples cares d’un assetjament

L’origen de la història va començar l’any 2013, quan plantejar-se com a simple o elemental. Més enllà la revista Weekly Shoden Magazine va començar dels dos protagonistes principals, la pel.lícula a publicar un manga signat per Yoshitoky Oima, intenta fer una mena de recerca en l’entorn del on teòricament es tractava una història de bulling cas. Així ens trobem amb aquells que callen i ambientada al Japó. L’èxit de la proposta, que va que fan veure que no ha passat res. Yamada mantenir la seva publicació fins el mes de novembre, els retrata i es pregunta el perquè de la seva va ser contundent i va donar peu a set volums actitud, però també veiem aquells que es pensen que s’han convertit en una peça fonamental per que la víctima és sempre dèbil i que la debilitat tots els seguidors del manga. Fa dos anys, Naoko és l’element essencial que permet l’abús. En el Yamada va decidir passar del manga a l’anime cas de Shoko veiem que la gran força és la seva i donar pas un llargmetratge que no ha trigat a valentia i la forma com ella mateixa és capaç de assolir un cert prestigi crític tant per la qualitat lluitar contra la diferència i vèncer tot tipus de dels seus dibuixos, com pel retrat que fa d’una prejudici. Naolo Yamada parteix d’una idea visual col·lectivitat, com per la manera com pot plantejar molt interessant per concretar les seves principals un debat sobre la forma com des de l’escola es idees. En els primers moments veiem com alguns poden tractar alguns casos essencials de bulling personatges tenen les cares esborrades, com si per estudiar-ne la seva repercussió en la societat. fossin persones marcades. De mica en mica, el El punt de partida de A silent Voice és molt simple. relat se n’encarregarà de fer que aquestes cares Shoko és una nena sorda que ha deixat l’escola on tinguin rostre i que la normalitat, amb totes les va educar-se i arriba a un nou centre per a cursar seves contradiccions pugui aparèixer amb força. la primària. Allà és vista com una nena diferent i A Silent Voice va estrenar-se l’any 2016 al Japó i estranya. Entre els assetjadors de la nena hi ha la no va trigar a convertir-se en un veritable fenomen figura d’Ishida, que acabarà aconseguint els seus que no ha deixat indiferent als amants del manga, objectius i fent que la nena canvi d’escola. Aquest però també a tota la comunitat educativa del plantejament només serveix de punt de partida d’una seu país. La pel.lícula està pensada per un història que parteix d’un cas de bulling per anar públic adolescent, però ha estat capaç d’anar avançant cap a territoris mes complexos. A mesura més enllà per demostrar com hi ha una cosa que la pel.lícula avança, quan es produeix un salt veritablement universal que va més enllà dels temporal dins de la història, veiem que allò essencial codis culturals i dels sistemes d’expressió utilitzats. no es tant la persecució que pateix la noia sinó de quina forma és possible que es produeixi un procés de redempció. El protagonisme del relat passa de Shoko a Ishida, l’assetjador es troba assetjat Àngel Quintana per la societat però també duu a terme un procés Col·lectiu de Crítics de interior que el porta a reconèixer els seus errors i Cinema de Girona voler assolir un cert nivell de redempció personal.

El principal interès de la proposta de Naoko Yamada resideix en que res de tot allò que s’explica pot 1945 Hongria, 2017 Direcció: Ferenc Török Intèrprets: Péter Rudolf, Tamás Szabó Kim- mel, Dóra Sztarenki, Bence Tasnádi Durada: 90 min Gènere: Drama Idioma: Hongarès Data d'estrena: 16/03/2018

L’impossible retorn a la normalitat

12 d’agost de 1945. En un petit poble hongarès, casos amb un tren. Amb la segona comparteix tot sembla esdevenir-se amb una aparent calma una capacitat per mantenir la tensió dramàtica quotidiana: es prepara un casament, el tren arriba amb notable efectivitat, amb el tren també com a a l’estació amb puntualitat i els veïns intenten element clau de connexió externa de la comunitat. combatre com poden la calor canícular. Podria ser Però darrera l’epidermis d’una situació específica, un dia qualsevol, però no ho és. Primer perquè per la Ferenc Torok planteja un gran tema, possiblement ràdio sabem que els Estats Units acaben de llançar poc tractat pel cinema en relació a la seva la 2a bomba atòmica sobre Nagasaki, i per tant, la II rellevància, com és la impossibilitat de tornar a Guerra Mundial encara no ha acabat definitivament. la normalitat o, dit d’altra manera, a la situació Després, perquè un escamot de l’exèrcit roig patrulla social i humana prèvia a un conflicte bèl·lic. Els permanentment pel poble hongarès, supervisant jueus que tornen al petit poble hongarès són el els moviments de tothom i començant de facto detonant que posa de manifest els secrets, els el control territorial dels països que acabaran pecats, les mentides, les enveges, les traicions, sota la influència del règim soviètic. I finalment les venjances, en definitiva, el seguit de misèries perquè del tren que acaba d’arribar a l’estació, en humanes que la guerra i les seves conseqüències baixen un pare i un fill jueus amb unes misterioses han portat a aquella comunitat. Ferenc Torok caixes que seran el detonant del trencament explica una de les milers de microhistòries de de la fràgil i aparent quotidianitat de la vil·la. cada poble, de cada barri, de cada ciutat que ha Amb aquest prometedor punt de partida arrenca1945 , patit el drama d’una guerra tan terrible com la el film de l’hongarès Ferenc Torok que suposa una II Guerra Mundial, i hi apareixen tots els perfils nova oportunitat de descobrir a les nostre pantalles humans: de l’aprofitat al penedit, del poderós una altra mostra de la fructífera onada de cineastes a l’humil, del pobre d’esperit al salvatge, del hongaresos que segueixen l’estel·la de Laszlo covard a l’heroi anònim, de l’hipòcrita al còmplice Nemes (El hijo de Saul) o Ildiko Enyedi ( En cuerpo y necessari. I en el fons,1945 és una gran alma), totes dues vistes al Truffaut. Com en aquests pel·lícula sobre l’Holocaust quan l’Holocaust ja dos precedents, el film de Torok destaca primer de tot havia acabat. La seva concisió narrativa, la seva per la seva impecable factura formal: rodada amb una humiltat i manca de pretensions i la seva bellesa extraordinària fotografia en blanc i negre -que recorda formal la converteixen en una petita gran sorpresa poderosament la de La cinta blanca de Michael d’aquest primer trimestre cinematogràfic de 2018. Haneke- i posseïdora d’una cadència narrativa perfectament ajustada al in crescendo dramàtic amb el que estan explicats els esdeveniments. És curiós que el plantejament de la pel·lícula remeti a Paco Vilallonga dos títols tant diferents pel que fa a l’època i al gènere Col·lectiu de Crítics de com Conspiración de silencio, de John Sturges o El tren de las 3:10 de Delmer Daves. Amb la primera Cinema de Girona connecta en aquesta idea de la complicitat col·lectiva que manté l’status quo en un fals equilibri i que es veu trencada per l’arribada d’un estrany, reforçada a més perquè aquesta arribada es produeix en els dos EL CAIRO CONFIDENCIAL The Nile Hilton Incident Suècia, 2017 Direcció: Tarik Saleh Intèrprets: Fares Fares, Tareq Abdalla, Yas- ser Ali Maher, Nael Ali. Durada: 110 min Gènere: Thriller Idioma: Àrab Data d'estrena: 28/03/2018

Cinema negre contemporani mentre es gesta la Revolució es van arribar a estrenar al mercat espanyol. Compromès amb els seus orígens, Saleh va Resulta curiós que només una setmana després implicar diversos productors de Dinamarca, que es tanqués al Truffaut el cicle de la Filmoteca Alemanya, França i la seva natal Suècia per dedicat al cinema negre nord-americà, s’hi estreni tirar endavant aquest projecte, que d’altra banda una pel·lícula com El Cairo confidencial. Perquè, hauria estat impossible de produir a Egipte per la efectivament, estem davant un film que d’una forma forta càrrega política que porta implícit. L’actual o altra -i amb totes les particularitats que després règim del general Al-Sisi, que en certa forma ha comentarem- representa una autèntica posada al dia restituit la imatge de Mubarak que va fer caure la contemporània de molts dels referents d’un gènere “Revolució de la Plaça Tahrir”, no hauria permès tant clàssic com el cinema negre. Fins i tot des de una mirada tan crítica contra les esferes del la mateixa traducció del títol per la seva estrena poder com la que explica El Cairo confidencial. espanyola, s’ha buscat l’enllaç associatiu amb la Perquè més enllà d’aquesta trama detectivesca que potser és la gran obra mestra contemporània i d’una intriga molt ben construïda però sense del gènere, L.A. Confidential. Aquest referent no grans sorpreses, el que realment pesa en aquesta existeix en el títol original The Nile Hilton incident pel·lícula -com de fet succeeix en els grans títols molt més asèptic, que pren el nom de l’hotel del gènere- és una radiografia demolidora d’una de El Caire on succeeixen els esdeveniments societat malalta, devorada per la corrupció, els sobre els que girarà tota la trama de la pel·lícula. interessos personals, les brutals diferències I és que a El Cairo confidencial trobem una econòmiques i socials i la putrefacció dels sorprenent combinació entre tot allò que identifiquem mateixos estaments policials. Mentre seguim les amb el cinema negre o el polar -la corrupció, la anades i vingudes del protagonista, el coronel violència, les femme fatales, els detectius que fumen de la policia Nourredine, ens endinsem en els molt, els testimonis innocents- i una mirada gairebé estrats més amagats de la societat egípcia en semidocumental sobre l’apassionant moment històric els que, de forma gairebé imperceptible, s’està en el que estan situats els esdeveniments: les dues gestant una revolució. I el gran mèrit de Tarik setmanes prèvies a l’anomenada “Revolució de la Saleh és haver dotat aquesta proposta d’un plaça Tahrir”, que va culminar el 25 de gener de equilibri molt difícil: en cap moment perd l’energia 2011, amb l’ocupació d’aquesta coneguda plaça d’un gran film de gènere, però tampoc renuncia de El Caire i que va suposar el principi de la fi del mai a anar més enllà i transcendir la mirada de règim del Rais Hosni Mubarak, que havia governat gènere cap a una visió panoràmica d’un context el país amb mà de ferro i el suport d’Occident i uns esdeveniments històrics. Premiada primer des de l’any 1981. En aquesta combinació rau al Festival de Sundance amb el Gran Premi l’originalitat del film, perquè la trama policíaca no del Jurat, i gran guanyadora del Festival de s’entén sense la mirada social al context en el que Valladolid, on es va endur l’Espiga d’Or a la aquesta passa, en un ensamblatge perfectament millor pel·lícula i els premis al millor director i al equilibrat que dota al film d’una textura singular. millor guió, El Cairo confidencial és una grata Darrera aquesta proposta hi ha el director suec sorpresa, no només pels aficionats al gènerenoir d’origen egipci Tarik Saleh. Molt conegut al seu sinó per tots els cinèfils curiosos sense excepció. país, Saleh és un artista polifacètic, graffiter, documentalista, activista social i que ha fet també diverses incursions en la direcció, tot i que les Paco Vilallonga seves dues anteriors pel·lícules, Metropia -un film Col·lectiu de Crítics de d’animació adulta- i Tommy -un thriller d’intriga- no Cinema de Girona UN SOL INTERIOR Un beau soleil intérieur França, 2017 Direcció: Claire Denis Intèrprets: Juliette Binoche, Gérard Depardieu, Valeria Bruni Tedeschi, Nicolas Duvauchelle. Durada: 95 min Gènere: Drama romàntic Idioma: Francès Data d'estrena: 06/04/2018

Una actriu lluminosa

El cinema de Claire Denis, que sovint ha abordat i després a Les amants du Pont-Neuf, el les formes i empremtes del colonialisme com rostre de Binoche s’ha fet inoblidable a si fos una manera d’afrontar el fet de haver través de primers plans reveladors de la seva viscut la seva infantesa en diversos llocs de bellesa i de la seva veritat expressiva, d’una l’Àfrica com a filla d’un funcionari de l’estat lluminositat interior. En aquest film de Claire francès, fa una atenció especial als rostres i Denis, Binoche interpreta un personatge, als cossos. Al seu vigor i al seu defalliment. Isabelle, a la recerca desesperada i inútil També a la transformació dels cossos en de l’amor que la du a relacionar-se amb relació amb les condicions climàtiques dels diferents homes amb efectes frustrants. paisatges que habiten, els exercicis físics Però, a la vegada que Binoche encarna la que a vegades encarnen l’obsessió de la dissortada Isabelle, podem intuir que Denis disciplina militar, l’explotació a la qual poden aporta un retrat de la mateixa actriu com si fes estar sotmesos, la violència, l’intercanvi sexual evident que la construcció d’un personatge concebut com una forma de vampirisme, els es barreja amb la personalitat de qui efectes de les malalties. Ho testimonien films l’interpreta. Potser també els personatges es com Chocolat, J’ai pas sommeil, Beau Travail, construeixen a partir de les característiques Trouble Every Day, L’intrús, Una dona a l’Àfrica. dramàtiques dels seus intèrprets. És així que En anomenar-los es fa present que el cinema tant Binoche com Isabelle pinten i ballen, de Claire Denis pràcticament no ha tingut una però, a més, Isabelle sembla adequar-se sortida comercial a l’estat espanyol, si bé la a les capacitats interpretatives de Binoche, seva filmografia s’ha fet visible en festivals a allò que fa que la valorem com a actriu, guanyant-hi admiradors, que també s’han com ara la seva capacitat per expressar fet veient-ne les pel·lícules en altres circuits. el dolor, l’angoixa, la fragilitat. Tanmateix, A Un beau soleil intérieur (títol que, en la definint el registre desconcertant del film distribució a l’estat espanyol, ha perdut la que a vegades l’acosta a una comèdia bellesa: Un sol interior) l’atenció sobretot inesperada i feliçment estranya, el dolor està dirigida al cos i el rostre d’una actriu en s’expressa amb una certa ironia i, per tant, majúscules vinculada a part del cinema d’autor s’observa amb distanciament. És com si, europeu més rellevant de les últimes tres a la vegada que aprofita els seus recursos dècades: Juliette Binoche. Una actriu d’una com actriu, Denis alliberés Binoche del gran intensitat emocional que, paradoxalment, a patetisme. Aquesta ambigüitat del registre vegades s’expressa a través d’un rostre que es fa que, com pràcticament tots els humans fa màscara. O, potser, la paradoxa és el fet que a la recerca de l’amor, Isabelle pugui ser la màscara del seu rostre sigui tan transparent tan commovedora com estar a frec d’un i així, doncs, faci tan visible la interioritat d’un ridícul que potser encara la fa més estimable personatge. El cas és que, des de la seva perquè no ens aliè. És una qüestió de punt col·laboració amb Leos Carax a Mauvais sang vista que fa que, tot i el distanciament, no ens la puguem mirar per sobre, sinó com si també ens miréssim a nosaltres mateixos amb ironia. Fins a cert punt aquest procès de distanciament, sense perdre el respecte cap a les desventures i les frustracions amoroses, té a veure amb el que Claire Denis ha mantingut en relació amb el text del qual es diu que és el referent del film: el cèlebre assaig Fragments d’un discurs amorós, de Roland Barthes. Un text, de fet, impossible d’adaptar d’una manera convencional i que, segons ha reconegut la cineasta, va ser un punt de partida per trobar una inspiració que, tot i el distanciament, pot rastrejar-se en l’estat ansiós de la protagonista considerant que, per Barthes, l’ànsia, amb les seves angoixes, és una de les característiques del subjecte amorós. Els successius encontres d’Isabelle amb diversos homes, a vegades en llargues seqüències amb girs que no deixen de sorprendre, i algunes dones arriben al seu moment culminant en la seqüència final en què, a banda del joc de la seducció, es troba amb una mena de «gurú» vident. Amb uns diàlegs espaterrants, la seqüència és formidable amb el valor afegit de la trobada de Binoche amb un actor immens. Fins aleshores s’ha creuat amb diversos actors i actrius (la gran Valeria Bruni Tedeschi, Xavier Beauvois, Josiane Belasko, Bruno Podalydes, Alex Descas) rellevants, però al final es troba amb un «monstre» del cine francès: Gerard Dépardieu. Aquesta trobada sense precedent, pel fet mateix que els dos actors mai havien coincidit abans, aporta un duel còmplice fascinant que es veu amb admiració i joiosa incredulitat.

Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

FIREWORKS Uchiage Hanabi, Shita kara miru ka? Yoko kara miru ka? Japó, 2017 Direcció: Nobuyuki Takeuchi i Akiyuki Shinbo Durada: 90 min Gènere: Animació Idioma: Japonès Data d'estrena: 20/04/2018

Atrapats en el temps

L’expressió "el dia de la marmota" té a veure Sitges, en la mateixa edició en que s’exhibia amb la monotonia, la repetició de les mateixes una joia com A silent voice (estrenada també coses i l’existència d’un bucle que t’impedeix tirar recentment al Truffaut), va quedar una mica endavant i et condemna a viure el mateix dia. No relegada en una situación secundaria pels és tant conegut que el concepte prové d’una pel. amants de l’anime. Sigui com sigui, i més lícula titulada Groundhog Day –Atrapado en el enllà de les repeticions que es generen tiempo- de Harold Ramis, en que un meteoròleg en torn de la poètica dels focs d’artifici, –Bill Murray- anava a un poble per poder fer Fireworks té una certa inspiració i construeix prediccions sobre la fi de l’hivern i es trobava un fantàstic que basa tota la força en la forma que cada cop que es despertava en el mateix com es pot desafiar el destí, en veure com es lloc, es trobava presoner del temps. Fireworks manipula el temps i com és possible arribar de Ahikiyuki Shimbo i Noboyuki Takeuchi és una a rectificar per arribar a torbar les restes pel.lícula anime que reprèn, a la seva manera, la d’una felicitat perduda. Hi ha una poètica del possibilitat d’aturar el temps, tornar a començar i fantàstic que travessa l’anime i que troba en poder viure una mena de bucle etern. En aquest pel·lícules d’aparença discreta com Fireworks cas, la pel.lícula es centra en les estratègies de l’expressió d’un model de treball d’animació Norimichi, que està enamorada de Nazuna però realitzat amb dignitat i amb inspiració. que té la sensació de que el seu amor s’acaba. La familia de Nazuna ha de dur a terme una mudança i Norimichi farà tot allò possible per què no sigui així, per la qual cosa el dia dels focs Àngel Quintana d’artifici llença una bola misteriosa que rebobina Col·lectiu de Crítics de el temps fins situar-lo en el moment en que les Cinema de Girona coses varen començar a anar malament. La bola provoca un retorn enrere, crea la repetició de moments viscuts, proposa una correcció i al final, després de viure "el dia de la marmota", l’amor pot arribar a triomfar d’una altra manera. L’origen de Fireworks és una telenovel·la japonesa de l’any 1973, que després va donar lloc a una pel.lícula no animada. L’any passat, els animadors de l’estudi Shaft varen decidir refer la historia original per fer-la més entenedora i per buscar una poética que pogués ajudar a prestigiar l’estudi. Fireworks no va trigar a situar- se en els primers llocs del rànquing comercial del Japó, si bé la seva acollida crítica posterior va ser discreta. Presentada en el darrer festival de MISS DALÍ Catalunya, 2018 Direcció: Ventura Pons Intèrprets: Claire Bloom, Sian Phillips, Josep Maria Pou, Joan Pera, Joan Carreras Durada: 165 min Gènere: Drama biogràfic Idiomes: Anglès, francès, català Data d'estrena: 20/04/2018

L'amoralitat del geni

L’any 2012, Ventura Pons va dirigir per TV3 Un l’Estat enlloc de donar-la a Catalunya. També és berenar a Ginebra, on a partir d’una trobada entre cert que al costat de Dalí hi ha la figura de Gala l’editor Josep Maria Castellet i la seva esposa que, vista des de la perspectiva d’Anna Maria amb Mercè Rodoreda feia un repàs a l’exili de Dalí, es transforma en una de les principals l’escriptora. La formula utilitzada en aquesta culpables de la situació d’allunyament que producció sembla voler configurar l’estructura de l’artista viu respecte a la seva família i respecte Miss Dalí, una pel·lícula que obre en la bulímia a les vexacions polítiques del seu país. creativa del cineasta una nova vida d’exploració, Miss Dalí denuncia un Dalí que sota les seves centrada en l’estudi de les contradiccions i encerts màscares va ser capaç de conquerir la fama que envolten la memòria cultural del país. Miss i la fortuna, però al mateix temps d’arribar a Dalí també parteix d’una trobada imaginaria, allò més baix de la condició humana. Aquest aquest cas entre una dona anglesa –Claire aspecte resulta valent i converteix la pel.lícula Bloom- i Anna Maria Dalí –Sian Philipps-. La en un interessant atreviment perquè trenca trobada té lloc a Cadaqués poc després de la mort amb la mitologia daliniana, investiga en la de Dalí i serveix per establir un punt de vista que persona i sobretot posa sobre la taula un tema permet qüestionar el mite Dalí i mostrar-ne les clau: el compromís de tot artista respecte al contradiccions. Anna Maria és una dona que va seu temps. Ventura Pons construeix aquest trencar amb el seu germà per haver publicat una discurs al llarg d’una obra excessivament llarga biografia del pintor que contradeia molts aspectes i molt ambiciosa, en la que probablement totes de La vida secreta de Salvador Dalí, l’autobiografia les peces no acaben d’encaixar, alguns cops oficial escrita per l’artista. Des del distanciament, resulta molt estàtica –la llarga conversa entre Anna Maria Dalí planteja un recorregut vital que les dues dones o les trobades en una taula neix com una historia d’èxit, continua com un relat prop del mar- i altres cops pot semblar un xic de incomprensió familiar i acaba com el retrat d’un explicativa. Miss Dalí, en canvi, es beneficia ésser sense moral que es va vendre al franquisme. d’un bon treball interpretatiu, sobretot d'un El camí que mostra la pel.lícula té alguna cosa de Joan Carreras que és capaç de perfilar un tràgic. En un primer moment hi ha alguna cosa personatge com Dalí sense caure ni en el fascinant que té veure amb la joventut, l’afany tòpic ni en la caricatura. Al seu costat, no creatiu, la voluntat provocativa, l’amistat i la unitat deixa de ser un privilegi tenir dues dames familiar. De mica en mica tot això és va trencant, com Claire Bloom i Sian Philipps, juntament a partir de que l’artista triomfa. Dalí no és el amb actors que sempre funcionen com Josep geni, sinó un home sense ètica que ho fa tot per Maria Pou o Marta Angelats, entre d'altres. triomfar, ja sigui afirmant que es capaç d’escopir sobre el retrat de la seva mare morta, minimitzar l’assassinat del seu amic Federico Garcia Lorca Àngel Quintana o vendre’s al franquisme al més baix preu. Aquest Col·lectiu de Crítics de ésser amoral construeix, gràcies al règim de Cinema de Girona Franco, el seu mausoleu –el Teatre Museu Dalí de Figueres-, i a la seva mort dona la herència a FORTUNATA Itàlia, 2017 Direcció: Sergio Castellitto Intèrprets: Jasmine Trinca, Stefano Accorsi, Alessandro Borghi, Edoardo Pesce Durada: 102 min Gènere: Drama Idioma: Italià Data d'estrena: 27/04/2018

Mare coratge a la italiana

L’any 1937, un dels grans directors clàssics nord- maltractaments i assetjament violent per part americans, King Vidor, va rodar una de les seves de l’exparella, les dificultats econòmiques millors pel·lícules, Stella Dallas, la història d’una i per la conciliació familiar i la utopia per mare coratge -interpretada per Barbara Stanwyck- assolir la independència i el desig de felicitat. que es sobreposava a totes les dificultats familiars Tot i ser sensiblement més continguda que els i laborals per reivindicar per damunt de tot la seva films interpretats per Penélope Cruz,Fortunata dignitat personal. Des de llavors, el tema de la dona mostra també algunes de les debilitats del feta a sí mateixa que lluita contra els elements per cinema de Castellito: una tendència oberta als fer-se un lloc en la societat ha estat un tema molt excessos gairebé de telenovel·la, una certa sovintejat pel cinema. Recordem sinó exemples manca de subtilitat en determinats moments i com Mildred Pierce (amb Joan Crawford en la un arrauxament passional molt propi d’aquesta versió cinematogràfica i Kate Winslet en la televisiva tradició del cinema italià però que a vegades que va dirigir Todd Haynes) oErin Brokovich, resulta excessiu. En canvi, hi ha moments el film que va donar l’Oscar a Julia Roberts. sorprenentment trencadors, gairebé surrealistes En aquesta mateixa tradició emmarca l’actor i director –com els fragments del col·lectiu de dones italià Sergio Castellito la seva nova pel·lícula, que asiàtiques practicant gimnàsia- que concedeixen com molts dels antecedents que hem citat, situa al film un aire més modern i que en descarreguen també la protagonista femenina, no només en el momentàniament la càrrega emocional. centre de l’acció dramàtica sinó que fins i tot el títol Però sens dubte, allò que justifica plenament un del film remet directament al personatge femení. No títol com Fortunata és la magnífica interpretació és la primera vegada que Castellito, més conegut que fa Jasmine Trinca del personatge. Coneguda per la seva faceta interpretativa, treballa amb un internacionalment per films com La millor material d’aquest tipus. De fet, en dues de les seves joventut o sobretot L’habitació del fillde Nanni sis pel·lícules com a director, el leit-motiv narratiu era Moretti, Jasmine Trinca es posa la pel·lícula molt semblant: la història de dones, en contextos i a les seves espatlles i demostra no només la circumstàncies molt diferents als deFortunata , que seva maduresa com a intèrpret sinó una energia havien de lluitar amb força contra el seu entorn per vital encomanadissa. La seva omnipresència a tirar endavant. En tots tres casos, Castellito signa la pantalla és en benefici del film i el seu talent també el guió dels films juntament amb la seva n’impregna transversalment tot el perfil dramàtic. dona, Margaret Mazzantini. Aquí la novetat és el El seu recital interpretatiu ja va ser premiat a canvi en la protagonista principal. Mentre les dues Cannes –millor actriu de la secció “Un Certain primeres vegades -aNo te muevas i Volver a nacer- Regard” el 2017- i ha tingut el seu colofó en va confiar en el talent interpretatiu de Penélope el David de Donatello a millor actriu italiana Cruz, aquí l’autèntic motor del film és Jasmine de l’any que ha guanyat fa poques setmanes. Trinca, una de les millors actrius italianes actuals. En síntesi, un autèntic huracà interpretatiu. El fil conductor de Fortunata és una història d’empoderament femení contra els elements. I una lluita pels somnis i les utopies quan el context és absolutament negatiu i totes les circumstàncies semblen haver-se posat en contra. En la Fortunata Paco Vilallonga que dibuixen Castellito i Mazzantini hi ha alguna Col·lectiu de Crítics de cosa que ens remet als grans personatges femenins Cinema de Girona del melodrama clàssic italià –en el caràcter, en la descarada convicció per tirar endavant, en l’energia sense fi- però a la vegada hi ha tots els elements d’un entorn contemporani hostil: els LUCKY Estats Units, 2017 Direcció: John Carroll Lynch Intèrprets: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr., Beth Grant, James Darren Durada: 89 min Gènere: Comèdia dramàtica Idioma: Anglès Data d'estrena: 04/05/2018

"El que tu veus no és el que jo veig"

Ens trobem davant d’una pel·lícula excepcional. relaxada, ha realitzat una pel·lícula que diverteix Més ben dit, d’una petita gran meravella que i emociona alhora. Tot plegat, no cal dir-ho, t’atrapa des de la primera imatge i et sorprèn. gràcies a Harry Dean Stanton en un paper que Lucky (2017) és la història d’un home que ha viscut curiosament s’assembla al de Travis de París la vida, molta vida, i ara es troba en aquell moment Texas (1984), la pel·lícula de Wim Wenders en en què no sap què fer-ne i es permet passar de tot. què Stanton ens va sorprendre gratament com Pensa, diu i fa el que vol. a protagonista. Lucky és un personatge que viu sol, en una casa Cal esmentar, també, la col·laboració de David al mig del no-res de l’Amèrica més profunda, que Lynch, que hi fa dues intervencions memorables es desperta cada dia a la mateixa hora, es lleva, i surrealistes al bar on, de vegades, al vespre, agafa una cigarreta i fa una mica d’exercici. Sempre en Lucky va a prendre una cervesa, o les que va a peu al poble. I li agrada fumar i el molesta calgui. la prohibició tan agressiva que hi ha contra els A Lucky Harry Dean Stanton ens deixa fumadors i que hi hagi locals públics que no deixin bocabadats un cop més, admirats de la seva fer-ho. I li agrada la gent de Mèxic i les seves interpretació. Et fa riure, et fa pena, et sorprèn cançons. amb les seves sortides i les seves preguntes, i Lucky és un viatge espiritual, una història sobre res després de sentir com canta Volver a cappella en particular, però que et parla de molts sentiments, ja no l’oblides mai més. Hi ha un munt de raons actituds, gestos, mirades, trobades, que suggereix, per anar a veure i gaudir d’aquesta història, molt de personatges de poques paraules i un munt de americana, humana, realista i al mateix temps reflexions. surrealista; una: fer un homenatge a la carrera «—Tens fills, Lucky? d’aquest gran actor, com a mostra d’agraïment. —No, que jo sàpiga.» Lucky és la primera pel·lícula que dirigeix John Carroll Lynch, un actor de 54 anys que té una llarga carrera com a secundari, i la darrera de l’esplèndid Guillem Terribas HARRY DEAN STANTON (West Irvine, 1926-Los Col·lectiu de Crítics de Angeles, 2017), només ell podia fer possible el Cinema de Girona personatge de Lucky. John Carroll Lynch, que com a actor ha interpretat papers com ara el marit de Frances McDormand a Fargo (1996), dels germans Coen, o un dels personatges que acompanyen Clint Eastwood a Gran Torino (2008), ha sabut transmetre aquesta senzilla i extraordinària història d’una manera eficaç, entranyable i emotiva; creant una atmosfera LA MUJER QUE SABIA LEER Le semeur França, 2017 Direcció: Marine Francen Intèrprets: Geraldine Pailhas, Pauline Bur- let, Iliana Zabeth, Alban Lenoir Durada: 98 min Gènere: Drama Idioma: Francès Data d'estrena: 11/05/2018

Empoderament femení en temps de guerra reminiscències preimpressionistes –sobretot en Le semeur (El sembrador, 2017), un títol sintètic en les diverses seqüències de la sega dels camps–, comparació amb el de la versió per al mercat espanyol, amb un encomiable ús dels espais –tant exteriors La mujer que sabia leer, molt més descriptiu, és el com sobretot interiors–, treballant principalment debut en la direcció de Marine Francen, una cineasta amb llum natural. No hi ha cap concessió al francesa amb llarga experiència en el sector, preciosisme. Francen no permet que una possible sobretot com a ajudant de direcció de realitzadors edulcoració dels bellíssims paisatges distregui per res l’espectador d’allò que verdaderament tan importants com Michael Haneke o Olivier Assayas. Per a la seva opera prima, Francen no ha l’interessa: posar el focus en el conflicte escollit una història precisament fàcil ni coneguda, dramàtic, expressat amb la cadència justa. però en la seva trama hi podem reconèixer alguns És obvi que quan apareix l’element masculí en elements que la fan sorprenentment actual i la trama, la pel·lícula fa un tomb. No tant en contemporània. En qualsevol cas, el seu debut la proposta formal, que es continua mantenint en aquesta línia de sobrietat i rigor que hem no ha passat desapercebut i en el darrer Festival de Sant Sebastià va ser premiat amb el prestigiós esmentat, com en el conflicte dramàtic. Per premi Nous Realitzadors, que valora el nou talent moments, tot el que es planteja –per la mateixa i guardona la millor opera prima del certamen. situació, per l’entorn revolucionari que s’intueix, L’acció de Le semeur se situa en un poble petit i aïllat per l’època específica en que està ambientada– recorda poderosament la recent The Beguiled dels Alps francesos el 1852, un moment especialment convuls de la història de França. Lluís Napoleó, que de Sofia Coppola (en el mercat espanyol, La seducción The més tard s’autoproclamà emperador amb el nom , 2017) i el seu precedent, Beguiled El seductor de Napoleó III, ordena una neteja arreu del país de Don Siegel ( , 1971). La dels republicans que s’han oposat al seu regnat. presència masculina és l’element detonant que Les tropes imperials porten a terme una autèntica trenca l’equilibri, que provoca el conflicte. En persecució que acaba en l’execució de molts tots tres casos, la tensió sexual, la pulsió entre d’aquests opositors o, en el millor dels casos, el seu desig i convenció social, és un motor dramàtic empresonament o trasllat per fer treballs forçats en de gran importància. A partir de l’eclosió de la territoris com ara Algèria. Al poble on es desenvolupa presència masculina, el concepte de comunitat, la trama del film, la neteja serà radical, fins al punt fortament reforçat, canviarà, i ja mai més serà el que tots els homes són detinguts i deportats. I aquest que era. La desconfiança deixarà pas a l’enveja, i aquesta a una soterrada lluita de poder on és el punt de partida que serveix de fil conductor a la proposta de Marine Francen: de quina manera pot el component generacional tindrà un marcat sobreviure un poble perdut a les muntanyes sense potencial decisori. Per Marine Francen, el que és essencial és remarcar el vigor d’aquest cap home, durant un temps llarg i en ple segle XIX. El que més crida l’atenció de Le semeur és el empoderament femení que va permetre que seu absolut rigor històric i la sobrietat de la seva aquella comunitat tingués l’autonomia i la posada en escena. Francen treu un gran partit llibertat per –en un moment especialment de l’ambient gairebé claustrofòbic i endogàmic conflictiu– prendre les seves opcions vitals i en què viuen les dones del poble durant més de que les dones fossin mestresses del seu destí. dos anys. Del xoc emocional que els produeix la deportació de tots els homes, es passa a la valentia de l’empoderament femení per fer front i sobreviure Paco Vilallonga a la nova situació. La proposta cinematogràfica de Col·lectiu de Crítics de Francen és absolutament mesurada, sempre amb el to adequat a cada moment, sense concessions. Cinema de Girona Hi ha una voluntat naturalista molt ben expressada a través de la fotografia, esplèndida i de clares CARAS Y LUGARES Visages, villages França, 2017 Direcció: Agnès Varda, JR Durada: 90 min Gènere: Documental Idioma: francès Data d'estrena: 25/05/2018

Sempre atenta a la realitat, sempre imaginativa d’aquest film, li parla d’un búnquer de la II Des de 1954, en què amb experiència com a Guerra Mundial que hi ha en una platja de fotògrafa, però sense formació com a cineasta, Saint-Aubin-sur-Mer, a Normandia, que ella va realitzar el seu primer llargmetratge, La Pointe ja coneix perquè de jove va visitar aquella Courte, en el qual conviuen imatges documentals zona amb un seu amic, Guy Bourdin, també de la vida en un barri de pescadors de Seta i fotògraf. D’aquesta casualitat sorgeix una la ficció d’una parella en un moment de crisi,de les imatges més belles de la pel·lícula: Agnès Varda ha fet cinema amb un esperit de un antic retrat de Bourdin, que amplien al llibertat que l’ha dut a traspassar les convencions camió-estudi-de-fotografia de JR, exposat genèriques i a inventar constantment les seves en una paret del búnquer i la marea que formes. Fa més de sis dècades, doncs, que Varda l’esborra. Aquesta imatge dialoga amb crea imatges cinematogràfiques amb la voluntat el cinema de Varda, que sovint tracta la de testimoniar la realitat i alhora d’expressar el memòria i la seva fragilitat. Al curtmetratge seu imaginari. Aquesta voluntat l’ha fet moure Ulysse (1982), un dels seus films més entre el documental i la ficció, la naturalitatextraordinaris, i Varda fa una indagació sobre l’artifici, la vida i la representació. De fet, tot i launa fotografia que havia fet vint-i-vuit anys diversitat de la seva filmografia, que conté obres abans, en una platja rocosa, a Saint-Aubin- tan fonamentals com araCléo de 5 à 7 (1961) i sur-Mer. Al fons de la fotografia, un nen Sans toit ni loi (1985), en el seu cinema hi ha unes ajagut i un home nu, d’esquena, i en primer constants que, més que no pas correspondre a terme, una cabra morta. Són imatges que la voluntat obsessiva d’imposar uns determinats recorden la naturalesa mateixa del cinema, temes i motius visuals, sembla que hagin estat que mostra la mudança de les coses i la definides per l’atzar, al qual Varda es refereix en fugacitat dels instants que, a la vegada, la seva nova pel·lícula, Visages Villages (2017), conserva dins seu. com al seu millor assistent. Així, com si fos un A Visages Villages, Agnès Varda, que regal de la realitat a través de l’atzar, durant el aquest mes de maig complirà 90 anys, rodatge de Les glaneurs et la glaneuse (2000) comparteix una aventura creativa amb JR, –el cèlebre documental en què Varda reflecteix un artista urbà que s’ha fet cèlebre instal·lant les contradiccions de la societat moderna, fotografies gegants en cases, ponts i opulenta i precària a través del retrat de diversos monuments. La filla de la cineasta, Rosalie espigoladors que cullen el que els altres llencen o Varda, els va presentar perquè va intuir que rebutgen– la cineasta es va trobar una patata en s’entendrien. Varda treu JR del seu medi forma de cor que la retornava a una altra que havia habitual i el mena a fer un viatge per diversos fotografiat cinquanta anys enrere. I així, per posar llocs de França, sobretot rurals. Així, a la un altre exemple, a Visages Villages, JR, l’artista seva manera, però també a la de JR (viatgen amb qui la cineasta ha compartit la realització amb el seu camió-estudi-de-fotografia), van a l’encontre de persones desconegudes per van enemistar, però la vida els ha separat. I escoltar-les i retratar-les: pagesos, ramaders, més encara des que Godard es va recloure a obrers, carters, els últims residents d’un poble la seva casa de Rolle, vora el llac Léman. La miner abandonat (on homenatgen una dona, cineasta parla de Godard a JR (i l’homenatja Jeannine Carpentier, que viu sola en l’única casa amb una seqüència al Louvre que evoca habitada d’un dels carrers) o les esposes d’uns la corredissa dels protagonistes de Bande estibadors a les quals la cineasta, amb una à part (1964) en una galeria del museu) i sensibilitat feminista sempre present, fa visibles li diu que ell, com Godard, amaga els ulls dins del món essencialment masculí del port de darrere d’unes ulleres fosques. En canvi, els Le Havre. Persones anònimes, del comú de la ulls de Varda, els veiem fins i tot sotmesos gent, magnificades a través dels retrats gegantsa una revisió mèdica. Des de fa un temps que surten del camió de JR i que ens remeten, aixíla cineasta pateix una malaltia ocular que fa mateix, a la manera com Varda n’havia convertit que hi vegi borrós. Varda, però, ha acceptat moltes d’altres en els extraordinaris personatges aquesta condició com un dels signes de dels seus documentals, acostant-s’hi amb una l’envelliment i no ha perdut la mirada curiosa curiositat franca i respectuosa; un tarannà que que va fer que tragués les ulleres a Godard deriva de la seva mirada, sempre oberta als altres quan aquest, juntament amb Anna Karina, i a les seves històries de vida. va accedir a interpretar un curt burlesc Havent arribat d’una manera tan inesperada inclòs a Cléo de 5 à 7. Recordant el seu com joiosa gairebé deu anys després de Les vell amic, Varda embarca JR en un tren per plages d’Agnès (2008), el film autobiogràfic visitar Godard a la seva casa de Rolle. No que semblava que tancava la filmografia de revelarem el resultat de la visita, malgrat Varda (mentre ella continuava creant imatges que se n’ha parlat des que l’any passat es per a videoinstal·lacions que la fan sentir artista va presentar el film en el Festival de Canes, plàstica), Visages Villages conté, també, la història però sí que direm que, vora el llac Léman, de l’amistat que es va anar creant entre Varda i Varda torna a descobrir uns ulls. Potser era JR (que es porten més de cinquanta anys) mentre un dels objectius d’aquest film, que, si bé compartien aquest projecte pel seu propi plaer, tal compartit amb JR, aporta una nova revisió com ells mateixos reconeixen, amb el desig de de les constants de Varda, mestressa del transmetre’l als espectadors. I ho aconsegueixen muntatge: la fascinació pels rostres i el gust amb un film humanista, lúdic, ple d’enginy, que pels retrats que va començar a realitzar celebra la vida i el poder de la imaginació amb la com a fotògrafa; l’atenció a les coses que idea que la creació, en què participen tots els qui hi desapareixen; la sensibilitat feminista; el intervenen, ajuda a viure en un món convuls com reciclatge de les seves pròpies imatges; el que batega en el fons deVisages Villages: les la construcció fragmentària a manera de persones retratades viuen en llocs abandonats, collage; els jocs de paraules; la disposició pateixen la crisi econòmica, lluiten contra la envers l’atzar lligada a una actitud oberta pèrdua dels drets laborals. D’altra banda, com és a l’inesperat. I, sens dubte, la llibertat que propi de Varda des de la mort del seu company, conserva des que, a mitjan anys cinquanta, Jacques Demy, la pel·lícula també es tenyeix va anticipar l’esperit de la Nouvelle Vague, de malenconia amb les pèrdues que arrossega els homes cineastes de la qual li han fet el pas del temps i amb la presència dels morts molta ombra. Seixanta anys després de en la memòria dels vius. Varda evoca Demy, un l’eclosió d’aquest moviment, però, Varda cineasta que no podia evitar la tristesa encara que emergeix cada cop amb més força. fes musicals, i també Guy Bourdin, esmentat més amunt, i l’escriptora Nathalie Sarraute i el fotògraf Henri Cartier-Bresson. Tanmateix, no només els Imma Merino morts són els absents tan presents alhora. També Col·lectiu de Crítics de s’hi fa present Godard, amb qui Varda va compartir Cinema de Girona amistat a primers dels anys seixanta. Mai no es AMANTE POR UN DIA L'amant d'un jour França, 2017 Direcció: Philippe Garrel Intèrprets: Eric Caravaca, Esther Garrel, Louise Chevillotte, Paul Toucang Durada: 76 min Gènere: Drama Idioma: Francès Data d'estrena: 31/05/2018

La càmera que continua situada a prop del cor sentit de la síntesi, la història d’un professor En el cinema de Philippe Garrel, la càmera universitari divorciat que manté una relació sempre acostuma a ocupar el lloc del cor. Les amb una alumna de la mateixa edat que millors pel.lícules d’aquest cineasta, marcat la seva filla. Tots tres acabaran vivint junts per l’herència estètica i moral del 68, no ens quan la seva filla trenca amb el seu promès. parlen de la retòrica de l’amor sinó de les A partir d’aquí s’establirà un ventall de tensions i dolors que provoca tota relació relacions entre els protagonistes que tindrà sentimental. Els personatges de les seves una força especial, a partir de la dinàmica pel·lícules estimen, pateixen, es descomponen, que s’estableix entre les dues noies joves. es retroben, però, sobretot, s’abracen. Hi ha L’amant du jour segueix la lògica d’un guió una força dels sentiments en estat brut que molt ben escrit, a l’interior del qual tornen a atrapa a l’espectador i converteix la visió de sorgir un seguit de belles escenes de dolor cada pel·lícula de Garrel en un cas únic. A partir filmades de forma admirable. Tal com explica de l’any 2013, el cinema de Philippe Garrel va el personatge del pare/professor, la quimera començar a patir un petit canvi. Garrell va rodar que persegueixen els personatges no és altra La jalousie , primera peça d’una trilogia formada que la estabilitat emocional, però aquesta per tres pel·lícules de menys d’una hora i quart quimera es trenca per culpa de la gelosia, –les altres són L’ombre des femmes i aquesta l’angoixa i la infidelitat. Garrel filma uns L’amant d'un jour- que continuen parlant-nos quants moments molt potents, com la notable de les ferides de l’amor però aquest no es troba escena de sexe entre el professor i l’alumne marcat pel tall o per les el·lipsis que hi ha entre amb la que s’obre la pel·lícula. Garrel els plans, ni per la irrupció del pas del temps, continua essent un cineasta fidel a ell mateix, sinó per una construcció argumental basada continua essent una peça clau dins d’un en guions temporals que volen apuntalar i cinema que va néixer en la modernitat i que cosir les nombroses fractures que formaven es resisteix a claudicar. Philippe Garrel és part de l’estil que el cineasta havia demostrat un dels pocs directors que manté l’essència en les seves millors pel·lícules com Elle a d’un temps, d’un cinema, però sense caure passé tant d’heures sous les sunlights (1985) en cap model de nostàlgia. Les seves o La naisance de l’amour (1993). A L’ombre pel·lícules parlen sempre de supervivents, des femmes, Garrel utilitzava per primer cop els quals estan obligats a confrontar-se amb en la seva filmografia la veu en off i establia el present i amb gent d’altres generacions. una distància cap els seus personatges que estava marcada pel pes del relat. El seu cinema passava a convertir-se en un cinema Àngel Quintana que explica histories ben organitzades, però Col·lectiu de Crítics de sense renunciar a la força i peculiaritat del seu Cinema de Girona estil, puntuat per la fotografia en blanc i negre. L’amant d'un jour explica, amb un admirable EL LEON DUERME ESTA NOCHE Le lion est mort ce soir França, 2017 Direcció: Nobuhiro Suwa Intèrprets: Jean-Pierre Léaud, Pauline Etienne, Arthur Harari, Maud Wyler Durada: 103 min Gènere: Drama Idioma: Francès Data d'estrena: 31/05/2018

Entre la vida i el cinema

No hi ha dubte que Jean-Pierre Léaud –a qui el mare és japonesa, el pare, francès–, que suposa cinema Truffaut té dedicada una placa d’homenatge haver de deixar París per traslladar-se al Japó al vestíbul amb la recança que l’actor no va poder i separar-se, doncs, de la seva millor amiga. assistir a la seva inauguració, que va tenir lloc a El cas és que Le lion est mort ce soir (2017) és un propòsit de la projecció de La mort de Lluís XIV altre exemple evident de la influència perseverant (Albert Serra, 2016)– és una presència mítica de l’esperit de la Nouvelle Vague en la filmografia que arrossega la memòria d’una part del cinema de Suwa, una pel·lícula que vol ser a prop de modern. Una memòria especialment vinculada a la vida i que alhora pensa el cinema, apel·la François Truffaut (en relació amb el seu alter ego, a la seva memòria i en recorda la naturalesa Antoine Doinel) i Jean-Luc Godard, i que continua, espectral: un lloc de fantasmes i al mateix temps a banda de Pasolini, amb els hereus de la Nouvelle una possibilitat de recuperar la innocència a través Vague: des de Jean Estauche i Philippe Garrel fins de cada persona que crea o imagina imatges a Olivier Assayas i Tsai Ming-liang. De fet, potser per primer cop. El cinema com a pressentiment Aki Kaurismäki i Albert Serra són els únics que han de la mort i com a renaixement constant. intentat incorporar Jean-Pierre Léaud sense el pes Nobuhiro Suwa ha posat en relació Léaud i d’aquesta memòria que fa que el recordem com uns nens que es proposen fer una pel·lícula l’adolescent de Les quatre cents coups (François en un petit poble de França. I ho ha fet com si Truffaut, 1959) i com el jove ansiós entre les documentés aquesta trobada, de la qual surten tribulacions de l’experiència amorosa i les inquietuds moments preciosos. El pretext ficcional també polítiques. També el japonès Nobuhiro Suwa és significatiu. Léaud interpreta un vell actor que assumeix aquesta memòria i reconeix que ha volgut s’instal·la en una casa que va ser habitada per treballar amb Léaud perquè el seu desig de convertir- una dona, el seu primer amor. Mentre s’ocupa se en cineasta va originar-se amb el descobriment del seu fantasma particular es creua amb uns dels films de la Nouvelle Vague, que ell va sentir tan nens que volen fer una pel·lícula precisament a prop de la vida al mateix temps que hi reconeixia de fantasmes i es converteix en el seu conseller una reflexió sobre el cinema. Així, no és per res i actor. Amb aquests elements argumentals i, que una de les seves primeres pel·lícules, H Story sobretot, amb molta sensibilitat, Suwa crea una (2001), es plantegi com una nova versió impossible pel·lícula tan bella com fràgil, entre la realitat i de la mítica Hiroshima, mon amour (1959) que va la ficció, la naturalitat i la fantasia, la vigília i el escriure Marguerite Duras i va dirigir Alain Resnais somni, els vius i els morts, i sí, d’acord amb la (encara que habités a la Rive Gauche, Resnais Nouvelle Vague, entre la vida i el cinema. Hi ha va sorgir a l’època de la Nouvelle Vague); sense la temptació de dir-ne el mateix que Jean-Pierre oblidar, d’altra banda, que Suwa va néixer el 1960 Léaud diu als nens de qui s’ha fet amic: «Heu a la ciutat japonesa marcada per la bomba atòmica. fet una pel·lícula bella, sincera i pel pur plaer». O que Un couple parfait (2005), el seu primer film rodat a França, explori la crisi d’una parella, tal com van fer tants cineastes de la Nouvelle Vague i els Imma Merino seus ascendents i descendents. Potser tampoc és Col·lectiu de Crítics de per res que –a la manera de Truffaut– Suwa faci tanta atenció a la infantesa i les seves ferides, com Cinema de Girona s’esbossa a M/Other (1999) i es mostra clarament a Yuki & Nina (2009). En aquesta pel·lícula, codirigida amb l’actor Hyppolite Girardot, una nena viu amb estranyesa la separació dels seus progenitors –la PETITET Catalunya, 2018 Direcció: Carles Bosch Durada: 100 min Gènere: Documental Idioma: Català Data d'estrena: 08/06/2018

D'on venen els fantasmes?

Gairebé totes les pel·lícules de Carles Bosch del somni (im)possible del Petitet gairebé com tenen un component utòpic, de la lluita per somnis si en forméssim part. És molt difícil no sentir aparentment irrealitzables però que els seus empatia no només per aquest gran personatge protagonistes, a base de convicció, empenta i que fa de centre modular de tota la pel·lícula, perseverància aconsegueixen portar a terme. Els que és pràcticament omnipresent, sinó també balseros de la seva pel·lícula més coneguda -per la de tot el seu entorn familiar i de l’ecosistema de que va ser nominat a l’Oscar el 2002, amb l’objectiu barri en el que viu. Més enllà de ser la crònica de travessar el mar del Carib per arribar a Cuba a d’una il·lusió primer individual i després col·lectiva la recerca d’una vida millor i del seu somni americà; -perfectament tancada en cercle amb l’escena els reclusos de Septiembres, a la recerca d’una del cementeri amb la que arrenca i es tanca la reinserció social que els permetés tenir una vida pel·lícula-, Petitet és un film d’un altíssim valor millor i superar moments foscos de la seva vida; o antropològic i de crònica social i ciutadana. És el president Maragall de Bicicleta, cullera, poma, un retrat fidedigne d’aquesta Barcelona del afrontant de cara una malaltia degenerativa com Raval -el carrer de la Cera- feta de mestissatge l’Alzheimer mentre posava en marxa un projecte vital ètnic, cultural i musical, la Barcelona rumbera solidari i de recerca com la seva Fundació. En tots de Peret però no només de Peret. En definitiva, tres films, la càmera de Carles Bosch seguia en un un film que fa justícia a una part intrínseca perfecte equilibri, la vessant més periodística -ser de la societat barcelonina i catalana que no testimoni directe i privilegiat d’uns esdeveniments- sempre ha tingut la visibilitat que es mereixia. amb la més intimista -l’accentuació d’una mirada Amb Petitet no només recuperem un cineasta més propera, més humana dels personatges, dels -malauradament feia massa anys, vuit, seus anhels, les seves esperances, les seves que Carles Bosch no es posava darrera la contradiccions, els seus moments bons i dolents. càmera- imprescindible per entendre el gènere Amb tots aquests antecedents, no és estrany que documental, sinó que posem en el lloc que es Carles Bosch hagi volgut explicar la història de Joan mereix tota una tradició musical que necessitava Ximénez “Petitet”. Aquest és un projecte que tenia d’una pel·lícula d’aquestes característiques. a les mans des de feia uns anys i que finalment ha L’apoteosi musical (i vital) dels últims 20 minuts pogut traduir en imatges. En aquest sentit, el seu de Petitet són d’una energia extraordinària, un darrer film no és només la història del somni d’un cant a la lluita per les utopies impossibles, a la gitano que va voler portar la rumba catalana al Gran suma d’esforços per aconseguir fites col·lectives i Teatre del Liceu; és també la història d’un cineasta a la música com a llenguatge universal per posar que va voler fer la crònica d’aquest procés i va en comú sentiments, vivències i sensibilitats. voler plasmar en imatges la tradició d’un so que és també una gran expressió identitària d’una part molt rellevant de la nostra societat. La pel·lícula és el relat Paco Vilallonga en paral·lel d’aquests dos processos: el del rumbero Col·lectiu de Crítics de que vol aconseguir el somni que va prometre a la seva mare abans de morir, i el del cineasta Cinema de Girona que vol capturar en imatges aquest recorregut. Petitet té una estructura pràcticament cronològica que la fa una peça de construcció molt clàssica, amb l’ordenament precís del que sempre ha estat capaç Carles Bosch en les seves pel·lícules. No hi sobra ni hi falta res, i la seva càmera ens fa sentir partíceps WESTERN Alemanya, 2017 Direcció: Valeska Grisebach Intèrprets: Meinhard Neumann, Reinhardt Wetrek, Waldemar Zang, Detlef Schaich Gènere: Drama Idioma: Alemany Data d'estrena: 15/06/2018

Els forasters que arriben en un món que s'està fent

d’una pel·lícula de l’Oest, sinó fos que aquesta primera pregunta en comporta una L’any 1935, Jean Renoir va rodar a Martigues, prop de la frontera entre França i Itàlia, Toni. segona: Fins a quin punt la riquesa europea La pel·lícula parlava d’un lloc que en els anys pot generar noves formes d’alienació als trenta era una mena d’espai de creuament entre països oblidats de la vella Europa de l’est? diverses migracions i on la gent vivia de les Western parla de les noves formes de relació mines que s’havien establert i de les feines de entre els països rics i els països pobres, temporada. Quan ningú parlava dels immigrants sobre els difícils –i complicats- llaços de i dels desplaçaments, Renoir ho va fer. Els contacte que es poden establir entre un món emigrants espanyols varen arribar a Martigues ric i un món pobre. Però també parla dels abans que la Guerra Civil portés a l’exili a milers odis ancestrals, sobre les transformacions de persones i que els italians del sud busquessin d’un món en el que encara no s’han establert a França un refugi. Els francesos s’ho miraven els codis bàsics de convivència. En el petit amb escepticisme i s’aprofitaven de la situació. poble búlgar on transcorre la pel·lícula, els Si evoquem Toni de Renoir és perquè en certa recels dels natius van cap els forasters. Això manera podríem considerar aquesta vella provoca que la tònica que domini a l’entorn pel·lícula com una mena de referència de no sigui la de fraternitat, sinó l’existència Western de Valeska Grisebach, una cineasta d’una calma tensa, que es mou per sota que forma part de l’anomenada Escola de les coses. Alguna cosa fosca hi ha entre Berlin i que va col·laborar en el guió deToni els personatges, en qualsevol moment Erdmann de Maren Ade, directora que en pot encendre’s la flama i provocar que tot aquest cas intervé com a productora. Western esclati. Valeska Grisebach té una mirada explica la història de la convivència entre una neta, gairebé etnogràfica cap l’entorn que colla de treballadors alemanys i els habitants descriu. Hi ha un gran respecte per l’espai, però al mateix temps un desig de trencar d’un petit poble de Bulgària. Els alemanys treballen en la construcció de rutes i canteres, amb allò previsible. La honestedat de la mentre que els búlgars esperen que el progrés cineasta fa que trenqui amb els clixés del provinent d’Alemanya transformi la situació. melodrama, per mantenir una tonalitat Els obrers no són emigrants, sinó simples neutre que dona força a la pel·lícula i desplaçats que utilitzen l’orgull com a forma de l’allunya del cinema dels bons sentiments, convivència. Ells treballen per una multinacional cap el qual fàcilment podria arribar a caure. alemanya que probablement els explota, però ells representen el poder i la riquesa. Entre els alemanys i els búlgars esclaten les diferències Àngel Quintana pròpies de la divergència cultural, idiomàtica Col·lectiu de Crítics de i de les tradicions. De quina manera poden conviure els forasters en el cor d’un món que Cinema de Girona està per construir? L’argument podria ser propi LEAN ON PETE Regne Unit, 2017 Direcció: Andrew Haigh Intèrprets: Charlie Plummer, Travis Fimmel, Steve Buscemi, Chloë Sevigny. Durada: 120 min Gènere: Drama Idioma: Anglès Data d'estrena: 22/06/2018

Viatge malenconiós a l'Amèrica profunda que serà una constant en tota la pel·lícula. A 45 años, el director britànic Andrew Haigh ens Charlie, fill d’una família desestructurada, viu va oferir fa tres anys un dels millors estudis del amb el seu pare –divorciat, alcohòlic i amb cinema recent sobre la vellesa, l’envelliment i tendències violentes- mentre ha aconseguit el final de la vida. Acompanyat de dos actors una feina d’estiu cuidant cavalls en una extraordinaris com Charlotte Rampling i Tom quadra que dirigeix Del (Steve Buscemi). Courtenay, Haigh es revel·lava com un director Allà establirà una relació especial amb "Lean intimista, sensible i capaç d’extreure altes dosis on Pete", el cavall que dona nom al film, de profunditat emocional dels seus personatges. que suposarà un estímul en contraposició En aparença pot resultar sorprenent el canvi de a la seva problemàtica vida familiar. Lean on Pete és una obra tenyida de registre que Haigh fa ara en el seu darrer film. Del petit espai de la casa de camp britànica en la malenconia, en el bon sentit del terme. I que vivien els personatges de 45 años, passem sobretot, no és una pel·lícula sentimentalista, als grans espais oberts d’Oregon, als Estats en el mal sentit del terme, quan hauria Units. I de l’estudi d’una parella que es troba al tingut molts números per ser-ho. Aquest final de la seva vida, saltem a l’anàlisi d’una altra és l’encert d’Andrew Haigh, trobar sempre el to adequat amb el que explicar la seva edat clau: l’adolescència. Amb tot, aquest salt espaial i conceptual al que fèiem referència és història, amb la que acompanyar els seus més aparent que real, perquè a Lean on Pete personatges. Amb equilibri, sense excessos hi continuem trobant algunes de les millors dramàtics, sense jugar fàcilment amb qualitats de 45 años a les que cal sumar-n’hi els sentiments més primaris, introduint d’altres, com l’esplèndid ús del paisatge i les matisos, fent que empatitzem amb els pinzellades sobre aquesta altra cara dels personatges lentament, sense forçar les Estats Units –ni tan amable ni tan còmode- que situacions. Sota la seva aparent senzillesa, difícilment veiem en les pel·lícules cuinades és un film que t’atrapa perquè va de cara, per les grans productores de Hollywood. I com sense artificis, sense concessions a la succeeix en aquests casos, la mirada externa galeria, sense una arquitectura dramàtica sobre aquesta realitat –aquí la d’un director de guió forçada. I amb un esplèndid Charlie britànic- gairebé sempre acaba resultant més Plummer, un dels actors joves amb més interessant que la dels mateixos nord-americans. futur de la seva generació i al que caldrà A Lean on Pete hi ha una evident voluntat de seguir molt d’aprop els propers anys. realisme social. És a la vegada un relat iniciàtic, una road-movie i una crònica de l’Amèrica Paco Vilallonga profunda. I és tota una declaració d’intencions Col·lectiu de Crítics de que el personatge de Charlie, el protagonista adolescent, dugui el mateix nom que l’actor Cinema de Girona que l’interpreta, Charlie Plummer. És una mostra de la constant barreja de realitat i ficció CASI 40 Espanya, 2018 Direcció: David Trueba Intèrprets: Lucía Jiménez, Fernando Rama- llo, Carolina África, Vito Sanz Durada: 86 min Gènere: Comèdia romàntica Idioma: Castellà Data d'estrena: 29/06/2018

Mirar enrere, de vegades és sa

El 1996, després d’haver participat en diverses paisatges diferents i llibreries, la majoria produccions amb el seu germà i amb altres d’elles amb encant. També viurem el directors com a guionista i d’haver també publicat retrobament d’aquesta parella: ella viu amb la seva segona novel·la Abierto toda la noche (Ed. els seus fills, està separada del seu marit, Anagrama, 1995), David Trueba es va aventurar que encara es famós com a cantant de rock. a fer el guió i dirigir la seva primera pel·lícula, Ell, encara té una certa atracció cap ella, que va titular La buena vida. I va tenir èxit, va ser però es un tema que tots (ells i nosaltres acceptada pel públic en general i, sobretot, per la com a espectadors) el deixarem aparcat. crítica. La pel·lícula va ser el descobriment de dos La gràcia de la pel·lícula es la espontaneïtat joves actors, Lucia Jiménez i Fernando Ramallo. dels protagonistes, els diàlegs tant ben posats També la primera col·laboració amb el gran Luis i creïbles, la mateixa història que mai cau Cuenca, que va obtenir el Goya al millor actor de en el ridícul ni en la nostàlgia de “qualsevol repartiment. Luis Cuenca, en aquesta pel·lícula, temps passat fou millor”. El temps passat està memorable fent de vell rondinaire, avi del jove serveix per viure millor el present, un present protagonista Tristán Romeu (Fernando Ramallo). incert. Precisament, aquesta es la gràcia de Fantàstic Luis Cuenca quan el seu fill i la seva dona l’aventura de la vida. Ens adonem, amb ells, (Jordi Bosch i Vicky Peña), pares de Tristán, estan que coses tant habituals com els mapes de preparant la maleta per anar de viatge a Paris i ell, carretera, el fax o les màquines d’escriure, ja el personatge de Luis Cuenca, deixa anar la frase: no formen part de la nostra vida quotidiana. “Paris no existe, es un invento de los franceses”. També ens sorprendrà les cançons que Vint-i-dos anys més tard, David Trueba torna a canta la Lucía, algunes d’elles compostes agafar aquells dos joves -que ara ja ten quasi 40 juntament amb en David. Les carreteres, els anys- i els passeja amb una furgoneta per una paisatges, les ciutats, les llibreries, la gent. I sèrie de pobles de Castella, mentre evoquen, acaba com ha començat. Si al principi era el sense nostàlgia, el que han fet i el que estan fent. retrobament i entraven en el cotxe, al final, Trueba aconsegueix que entrem, sense baixen de cotxe i es diuen adéu, deixant obert adonar-nos-en però amb ganes, en aquest una possible trobada d’aquí a un temps. retrobament, que es agradable, divertit, David Trueba, una vegada més, ens fa viure emocionant, delicat, sensible i qüestionat. una història optimista, senzilla, tendre, una La història comença de bon mati, amb el mica crepuscular i entranyable, que ens fa sortir retrobament dels dos amics: ella una cantant en del cinema molt millor de com hi hem entrat. hores baixes; ell que sobreviu com a venedor de productes cosmètics ecològics. Pugen a una furgoneta i comencen una mini gira que ell, Tristan Guillem Terribas Romeu (Fernando Ramallo) l’hi ha muntat a ella, Col·lectiu de Crítics de la Lucia (Lucia Jiménez) per oferir una sèrie de Cinema de Girona concerts en ciutats petites. Els locals on actuarà els vespres son llibreries que per guanyar-se la vida munten concerts en acabar la jornada. Durant aquesta aventura improvisada, veurem NO TE PREOCUPES, NO LLEGARÁ LEJOS A PIE Don't worry, he won't get far on foot Estats Units, 2018 Direcció: Gus Van Sant Intèrprets: Joaquin Phoenix, Rooney Mara, Jonah Hill, Jack Black Durada: 112 min Gènere: Drama biogràfic Idioma: Anglès Data d'estrena: 06/07/2018

Un recorregut pel cinema de Gus Van Sant protagonista està interpretada per Nicole Kidman mentre que, després de Drugstore Cowboy, Matt Una de les primeres pel·lícules que va projectar el Dillon va tornar a fer-se present en el cinema de Truffaut, quan pertanyia a una empresa privada i el Van Sant i hi van aparèixer dos actors aleshores seu nom estava precedit per «cinema-estudi», fou joveníssims: Joaquin Phoenix, el germà de River Drugstore Cowboy (1989), en la qual Gus Van Sant que més de vint anys després ha protagonitzat narra la història del lider (Matt Dillon) d’una banda Don't Worry, he will not Get Far on Foot, i Cassey de drogaaddictes (que assalten farmàcies pel propi Afleck. El germà d’aquest, Ben, i un altre jove consum i el tràfic d’estupefaents) que, a partir d’un actor del moment, Matt Damon, van fer arribar fet tràgic, es proposa una rehabilitació que serà poc després un guió a Van Sant, que se’n va fer difícil. No era la primera pel·lícula de Van Sant, que càrrec per dirigir a partir d’ell Good Will Hunting abans havia realitzat el film de culte Mala noche, (1997), en què un jove superdotat amb problemes en què va començar a explorar el món homosexual d’adaptació aconsegueix aclarir-se i canalitzar les des de la pertinença, però sí aquella amb la qual va seves aptituds a través de la seva relació amb irrompre amb força dins del cinema independent un professor bohemi i excèntric que, com si no nord-americà. El Truffaut també va projectar la seva pogués ser d’una altra manera, encarna Robbin següent pel·lícula, My own Private Idaho (1991), en Williams. Tot un èxit oscaritzat, que va catapultar què va inspirar-se en l’Enric IV, de Shakespeare, per els dos actors- guionistes, que va fer que Van Sant explicar la relació de dos joves que es prostitueixen guanyés crèdit dins de la indústria i fins semblava en el món marginal de Portland, la ciutat que Van decantar-lo cap a personatges que, fregant una Sant ha triat per viure-hi dins d’un nucli artístic de les seves possibles formes, podien escapar-se majorment homosexual: Un és un narcoleptic de la marginalitat. Tanmateix, el cineasta no podia (interpretat pel malaurat River Phoenix, que va morir renunciar a l’experimentació i així va atrevir-se poc després de sobredosi) condemnat a una fatalitat a rodar un remake de Psycho copiant pla per que s’acompleix des que l’altre (Keanu Reeves) pla la pel·lícula de Hitchcock, però en colors. l’abandona per, a la manera del que va convertir- Un experiment mal comprès després del qual el se en l’Enric V en l’obra dramàtica shakesperiana, cineasta va embarcar-se en una projecte més deixar la vida disbauxada i retornar al cau del seu convencional i, per tant, menys arriscat:Finding poderós pare. Expandint-s’hi la poètica visual i Forrester (2000), on un jove afroamericà amb moral amb la qual Van Sant aborda personatges vocació literària aconsegueix relacionar-se amb marginals, el film encara va projectar més la un vell escriptor solitari i esquerp interpretat per carrera del cineasta que, de sobte, va ensopegar Sean Connery i més o menys inspirat en la figura amb el fracàs superlatiu que va representarEven escàpola de J.D. Salinger. Un altre film amb un Cowgirls Get the Blues (1993), adaptació d’una personatge amb possibilitats de triomfar i que va novel·la contracultural de culte de Tom Robbins obtenir un èxit comercial prou notable. Tan és així habitada per unes vaqueres liderades per una Uma que Van Sant havia arribat a un lloc on s’havia Thurman amb uns dits grossos particularment grans. perdut i que, en tot cas, havia d’extraviar-se d’una El fracàs va fer que Gus Van Sant es replantegés altra manera fent una mena de salt en el buit. com a cineasta i aleshores va acostar-se a la D’aquest replantejament d’ell mateix com a indústria per realitzar To die For (1995), tot i que és cineasta, va sortir-ne un film minimalista i abismal, el retrat implacable d’una arribista disposada a tot per Gerry (2002), en què dos joves (Matt Damon aconseguir l’èxit com a presentadora de televisió. La i Cassey Afleck) es perden en un desert. Un film d’errància existencial que sembla una derivació un seguiment mentre va traçant-se l’evolució o potser destil·lació dels westerns més crepusculars: de John Callahan. Potser aquesta estructura un paisatge amb figures que hi són engolides. Amb narrativa amaga, finalment, una història prou Gerry, Gus Van Sant va tornar al Truffaut quan, deixant convencional de culpa, redempció, superació i de ser «estudi», va convertir-se en un cinema de fins cert èxit. Però en el cinema de Gus van Sant titularitat pública. L’havíem perdut de vista quan el seu res és tan evident, de manera que en aquesta cinema va fer-se més comercial. Era pertinent que hi història hi apareixen elements rars. El grup tornés amb Gerry i que continués fent-s’hi present amb d’(auto)-ajuda per alcohòlics està liderat per un Elephant (2003); un film amb un exercici estilístic i una «gurú» homosexual malalt de Sida i l’integren reflexió moral implicita que reconeix la impossibilitat personatges inaprehensibles, la majoria silents, de comprendre uns fets com els que l’inspiren: la com ara el que encarna un impassible Udo Kier matança a l’Institut de Colombine perpetrada per dos que, de vell, cada cop s’assembla més a Buster dels seus alumnes; Last Days (2005), una pel·lícula Keaton. Les vinyetes de Callahan, amb les quals amb una atmosfera opiàcia inspirada en els entosolats va fer tants partidaris com detractors, no són últims dies de Kurt Cobain; Paranoidi Park (2007), un precisament una declaració de bones intencions altre exercici visualment hipnòtic en què, a partir d’un humanistes: són políticament incorrectes i amb un succés tràgic, explora d’una manera particularment humor molt negre que, això sí, comença aplicant- bella una de les seves constants: la fragilitat i la solitud se a ell mateix. Gus Van Sant també fa una de l’adolescència, com també de la joventut. Quatre picada d’ullet al món lèsbic (dins d’una pel·lícula films on es dilueix la narració que conformen una molt masculina, com ho són pràcticament totes mena de tetralogia estranya, poderosa i fascinant. les seves) amb la presència de la cantant, Gus Van Sant, però, va tornar a acollir-se al cau de la escriptora i actriu Carrie Browstein (amiga del indústria i a les formes més narratives per realitzar un cineasta dins del grup de Portand, on ella ha film de militància protagonitzat per Sean Penn, que gestat Portlandia, sèrie televisiva de «sketchs») hi va guanyar un Oscar: Milk (2008), que vindica la interpretant una administrativa d’un centre clínic figura d’Harvey Milk ( el primer polític nord-americà que rep els improperis de Callahan (que després que va declarar obertament la seva homosexualitat fent li demana perdó en el seu periple redemptor) per activisme als anys setanta a San Francisco, on va ser no sotmetre’s a les seves exigències. Brownstein assassinat el 1978) i la lluita pels drets de la comunitat també apareix al final deCarol (de Todd Haynes, gay. Amb aquesta pel·lícula, Van Sant va tornar a un altre amic de Gus Van Sant i resident a desaparèixer de la programació del Truffaut i, havent Portland) intentant seduir Therese Belivet/ realitzat posteriorment dos films discrets (Restless i Rooney Mara. Aquesta última, actual parella Promised Land) i un fracàs absolut que du per títol The de Joaquín Phoenix, interpreta un personatge sea of tree i que s’ha fet pràcticament invisible arreu del ambigu que dóna la mesura de l’ambigüitat del món arran de la seva recepció negativa al festival de film. Assistent convertida en safata, viu una relació Canes del 2015, hi torna amb Don't Worry, he will not feliç amb John Callahan/Joaquin Phoenix un cop Get Far on Foot («No te preocupes, no llegará lejos a rehabilitat. Tanmateix, és una dona real? La seva pie»), protagonitzada de manera absoluta per Joaquin presència angelical (encarna una sueca amb un Phoenix i novament inspirada en una vida real: la del semblant entre la Mia Farrow de Rosemary’s dibuixant de còmics John Callahan (1951-2010), que, babe, film del Polanski al qual es fa referència en quan tenia 21 anys, va restar quadriplegic a causa d’un el film, i la Bibi Anderson de Persona, però sense accident de cotxe en una de les seves nits de borratxera. efectes inquietants, sinó al contrari) convida a És un relat que transcorre novament a Portland, on veure-la com una mena de «fantasma» imaginat també va filmar-seParanoid Park, com si fos un pou pel desig de Callahan. Això faria el «personatge» de marginalitat, d’autodestrucció i de redempció, cosa més interessant, tot i que als admiradors/ aquesta última que ja s’apunta a Drugstore cowboy, es de Rooney Mara ens fa patir que es vagi però, com si Van Sant volgués fugir de la fatalitat, convertint en una comparsa de Joaquin Phoenix. sembla afirmar-se més darrerament en el seu cinema, . decantat cap un cert misticisme que es fa evident a la poc estimada The Sea of Tree, on un home troba la Imma Merino pau en un bosc mític japonès on s’hi endinsa amb la Col·lectiu de Crítics de idea de suïcidar-se sentint-se desgraciat i a la vegada Cinema de Girona culpable per la mort de la seva esposa. En el cas de l’alcohòlic John Callahan, la redempció es canalitza a través de les seves vinyetes irreverents amb les quals va convertir-se en una llegenda de Portland. Aquest últim film de Gus Van Sant no segueix una linealitat narrativa. Està estructurat d’una manera aparentment complexa, barrejant-s’hi diverses capes temporals o diversos fils narratius, configurant una mena de trencaclosques que, amb tot, permet fer-ne LA CAMARA DE CLAIRE Corea del Sud, 2018 Direcció: Hong Sang-Soo Intèrprets: Isabelle Huppert, Kim Min-hee, Shahira Fahmy, Jang Mi-Hee, Jeong Jin-Yeong Durada: 75 min. Gènere: drama Idioma: anglès, coreà i francès Data d'estrena: 13/07/18

Isabelle Huppert passejant-se per Canes encarna un personatge semblant (si no és el «L’única manera de canviar les coses és mirar- mateix) que, en aquesta ocasió, es perd en les una segona vegada, molt lentament» (Claire/ una ciutat molt més pròxima (Canes, és clar, Isabelle Huppert a «La cámara de Claire», de Hong i durant el festival) amb una actitud pròxima Sang-Soo) al vagareig i amb una disponibilitat que fa que sigui sensible a una jove sud-coreana (Jeon) Quan el personatge que hi interpreta Isabelle dolguda i desconcertada perquè, de manera Huppert apareix a La cámara de Claire, pel·lícula incomprensible, ha sigut acomiadada d’una que Hong Sang-Soo va rodar en pocs dies a agència de vendes internacional de films per Canes pràcticament aprofitant-t’hi la presència de part de la seva mestressa, que a la vegada és l’actriu en motiu d’Elle (dirigida per Paul Verhoven) la productora d’un cineasta que, essent un altre a l’edició del festival del 2016, comenta: «És la dels alter-ego de Hong Sang-Soo, es passa el primera vegada que vinc a Canes». Em consta dia bevent en les terrasses dels bars: s’ha de que, quan el film es va presentar a Canes l’any dir que l’alcohol és una altra constant en els següent, aquest comentari va provocar la riallada films del director. dels assistents. Això perquè Isabelle Huppert és La «flâneur» Claire és ensenyant de música, possiblement l’actriu més recurrent en els últims però és fotògrafa aficionada i així és que, anant quaranta anys del festival: es fa estranya una edició al festival perquè una seva amiga hi presenta en la qual no hi presenti una pel·lícula. Aquesta és una pel·lícula, es passeja per Canes amb una una mostra del sentit de la ironia de Hong Sang- càmera (cosa que du a reflexionar sobre la visió Soo i, malgrat que no ho aparenti, també de la d’aquella manera tan poc grandiloqüent pròpia pròpia Huppert, que havia treballat anteriorment de les pel·lícules de Hong) fent polairods i creient amb el cineasta sudcoreà aEn otro país, film del reconèixer un o una artista en cada persona que 2012 que, evidentment, també va presentar-se a retrata o amb la qual es creua. Isabelle Huppert Canes: a partir de la imaginació d’una cineasta expressa el seu talent còmic (tan sovint amagat (un dels alter-ego que abunden en la filmografia en personatges durs, turmentats o sinistres) de Hong) que escriu un guió, l’actriu interpreta un d’una manera particularment joiosa dins del mateix personatge (una francesa més o menys món d’un cineasta que, a la vegada, sembla perduda a Corea) en tres situacions diferents que, aprofitar l’actriu per lliurar-se al seu costat més transcorrent en un mateix espai corresponent a fresc i lúdic. Això perquè, tot i el seu humor, una ciutat balneari, són concebudes a la manera Hong Sang-Soo té un costat trist i depressiu d’unes variacions sobre la solitud, l’espera, el que sembla haver-se agreujat en els últims desengany amorós i les expectatives del desig. temps arran de la separació de la seva esposa De fet, la variació dins de la repetició (o també la i de la seva relació amb l’actriu Kim Min-hee. repetició que acaba singularitzant una obra) és Si en faig referència no és per derivar cap a la una constant de Hong Sang-Soo i, per això mateix, xafarderia sentimental, sinó perquè aquestes no és aliena a La cámara de Claire, on Huppert circumstàncies personals es reflecteixen d’una manera dolorosa en dues de les altres pel·lícules més recents del prolífic: una ésEn la playa sola de noche, projectada fa uns mesos al cinema Truffaut, i l’altra és El dia después, que també va presentar- se al festival de Canes del 2016. En la primera, una actriu s’incorpora en el rodatge d’un film dirigit per un ex-amant del qual s’ha separat perquè l’home és incapaç de separar-se de l’esposa i, tal com ho han patit realment els propis Kim Min-hee i Hong Sang- Soo, per la pressió dels mitjans de comunicació. En la segona, un home està enamorat d’una altra dona, però, vivint-ho tot amb dolor, no és capaç de separar-se de l’esposa, amb la qual manté un duel terrible ple de retrets. Les dues pel·lícules (totes dues amb la presència de Kim Min-hee) formen una mena de díptic. També és el cas de La cámara de Claire (on Kim Min-hee interpreta Jeon, la situació de la qual no és aliena a una relació fugaç amb el cineasta del film) i El dia después. Realitzades amb molt poc temps de diferència, podrien ser les dues cares d’una mateixa peça. Una és lluminosa i lleugera mentre que l’altra és tenebrosa i dramàtica. Hong Sang-Soo li concedeix a Claire/Isabelle Huppert el poder de redreçar una situació a través de la intervenció de la seva càmera. Allò que sembla impossible a El dia después.

Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona BARBARA França, 2017 Direcció: Mathieu Amalric Intèrprets: Jeanne Balibar, Mathieu Amalric, Vincent Peirani, Fanny Imber Durada: 95 min Gènere: drama Idioma: francès Data d'estrena: 27/07/18

El miracle de la vampirització

El títol ens pot fer creure que ens trobem davant d’un de l’actriu es confon. No es tracta únicament d’un suposat biopic sobre la cantant francesa Barbara (1930- treball meticulós de caracterització o d’aprenentatge 1997), l’anomenada dame noire que va ser autora de detallat d’uns gests, sinó d’un treball que es centra grans temes com L’aigle Noire o Nantes, entre altres en com capturar l’aura de la dame en noir. Amalric meravelloses cançons. Tota temptativa de creure en un és conscient que sense la captura de l’aura de la biopic s’esvaeix de seguida, tant punt el puzzle narratiu cantant no hi ha mite ni tampoc pot haver-hi llegenda. que ens proposa Mathieu Amalric comença a desplegar- El cineasta renuncia al relat clàssic per perseguir la se sobre la pantalla. El pretext argumental és el relat del captura del moment, per posar la càmera al servei rodatge d’una pel.lícula dirigida per un cineasta –el propi dels gests i de les mirades, per configurar una obra director- sobre la cantant Barbara que serà interpretat per plena de moltes intuïcions. l’actriu Jeanne Balibar. Allò que interessa a Amalric no Mentre tot això passa, dins de la pel·lícula que s’està és només retratar la figura de Barbara sinó veure si fer rodant, on veiem que el director es converteix en això és possible i si més enllà de la figura de la cantant un admirador de l’actriu –Jeanne Balibar- que es pot sorgir alguna cosa sobre la relació real que hi va situa darrera la càmera i viu amb certa melancolia haver entre el director de la pel·lícula Mathieu Amalric i el fet de que de Barbara només en queda la imatge la seva actriu, Jeanne Balibar. embalsamada de l’actriu, treta d’enregistraments Generalment tota metaficció és un exercici caracteritzat televisius i de documents de l’època. L’acte de per mostrar les costures de la creació. És capturar l’obra resurrecció mitjançant el cinema pot arribar a ser en el moment en que s’està fent i sorgeixen els secrets possible però Jeanne Balibar no pot deixar de ser de tot allò que es troba a l’altra costat de les imatges. El ella mateixa al mateix temps que és l’actriu que problema que planteja Barbara radica en preguntar-se interpreta i que vol cantar com a Barbara. El joc què passa quan el mite que alimenta la metaficció és una és complex però està resolt amb gran sensibilitat, dona tant misteriosa com la cantant francesa Barbara. amb un to calculat i una gran inspiració. Al final, Al llarg de la pel·lícula sembla com si Amalric volgués l’emoció s’instala entre les imatges. Jeanne Balibar mostrar-nos tots aquells elements que han configurat també sorgeix com una gran cantant, tal com va el mite i com es va crear la llegenda al voltant de la mostrar-nos en la pel·lículaNe change rien de Pedro cantant. El fet que converteix Barbara en una pel·lícula Costa. Quan Balibar canta sorgeix el miracle de la excepcional no és el de la deconstrucció del mite sinó vampirització definitiva. Barbara es transforma en la forma com es dibuixa tot el meticulós procés de la una preuada joia. seva vampirització. Ens trobem amb la cantant Barbara, amb la seva biografia, també hi ha els apunts que un director pren per a construir la seva pel.lícula i sobretot, ens trobem amb les seves esplèndides cançons que ens parlen dels seus amors o de quan va arribar tard el Àngel Quintana dia de la mort del pare. Al marge de tot això hi ha una gran actriu, Jeanne Balibar, que ha d’ocupar el lloc de Col·lectiu de Crítics de Barbara per convertir-se en ella en una suposada ficció Cinema de Girona que pot arribar a prendre forma o pot ser una obra condemnada al fracàs. El director proposa un doble joc, per una banda cal filmar a Balibar fent de Barbara però també fent d’ella mateixa. Per aquest motiu, la imatge LA ÚLTIMA BANDERA Last flag flying Estats Units, 2017 Direcció: Richard Linklater Intèrprets: Steve Carell, Bryan Cranston, Laurence Fishburne, J. Quinton Johnson Durada: 120 min Gènere: drama Idioma: anglès Data de reposició: 27/07/18

Tres amics

Comencem les ja tradicionals reposicions d’estiu, un escèptic que en l’actualitat esdevé propietari amb la darrera aportació del interessant director d’un ruïnós bar i que no espera res de la vida: nord-americà Richard Linklater (Texas, 1960). Un alcohòlic, provocador, però, al capdavall, el més cineasta que ens ha sorprès gratament en films molt honest i el que es fa més preguntes. Finalment, humans, originals i amb una recerca constant de en Muller (Laurence Fisburne), el més “bèstia” de la realitat, de les relacions humanes d’una manera tots durant l’estada en el Vietnam i ara convertit extraordinària, com ho ha demostrat en pel·lícules en un venerable i conservador predicador. com Boyhood (2014) o la trilogia (de moment) d’ Una història d’amistat, plena d’ironia i de Abans de l’alba (1995), Abans de la posta (2004) i moments ridículs i divertits i també de molta Abans del capvespre (2014). mala bava. Memorable l’escena en el tren, on En aquesta ocasió, Linklater agafa una història del els tres recorden, en presència del soldat que els escriptor Darryl Ponicsan que, amb el mateix títol, acompanya i que era amic del fill mort, totes les es va editar l’any 2004 als Estats Units i aquest 2018 bestieses i farres que s’havien muntat durant el l’editorial Almuzara l’ha editada en castellà. De fet, temps que van estar junts en el Vietnam. aquesta història ve a ser una mena de continuació o Linklater, en clau de comèdia agredolça, ha d’ampliació d’un altra novel·la de Ponicsan titulada sabut transmetre tota la força de la història, lliure El ultimo deber, publicada l’any 1970 i en castellà i amarga, i també ha sabut explicar molt bé el aquest any 2018, per la mateixa editorial Almuzara. pas del temps i les relacions d’amistat en unes D’aquesta novel·la també se’n va fer una versió situacions extraordinàries i fora de context, amb cinematogràfica de títol homònim l’any 1973, molt l’afegit d’una contundent crítica envers els militars ben acollida pel públic i la crítica, dirigida per Hal i la religió. Ashby i interpretada per Jack Nicholson. Linklater pren un relat de base senzilla com és el retrobament de tres amics que fa anys que no es veuen i que van estar junts en els “marines” a la Guillem Terribas Guerra del Vietnam. El motiu: acompanyar a un Col·lectiu de crítics d’ells a l’enterrament del seu fill que ha mort, essent també “marine”, durant la guerra d’Iraq. I Linklater de cinema de Girona també sap trobar uns actors perfectes per explicar- nos aquesta història. Uns actors que es creuen el que han d’explicar i expressar i que, per tant, fan que l’espectador participi intensament en les penes, les alegries i els records que viurem durant les dues hores de metratge. Tots tres estan perfectes amb els seus respectius rols. La pel·lícula està explicada com una “road movie“, on els tres personatges van d’un lloc a l’altre, en cotxe, en furgoneta i en tren. És en aquetes anades i vingudes que anirem coneixent la història d’aquests homes que la vida els ha castigat. En Doc ( Steve Carrell) el més jove de tots, ha quedat viudo i el seu únic fill ha mort a l’Iraq. En Sal (Bryan Granston), LA CASA JUNTO AL MAR La Villa França, 2017 Direcció: Robert Guédiguian Intèrprets: Ariana Ascaride, Jean-Pierre Darroussin, Gérard Meyland, Jacques Boudet Durada: 107 min Gènere: drama Idioma: francès Data de reposició: 03/08/18

La trobada

A La Villa (2017) els seguidors de Robert Guédiguian (Marsella, 1953) trobaran una noia molt més jove, i Armand (Jean-Pierre continuïtat dels temes que sempre li ha agradat Darrousin), que és el qui es va quedar a tocar –l’amistat, l’amor, la convivència i la ajudar el pare, ara malalt i paralitzat, en solidaritat–, sempre situats a la seva Marsella el restaurant que la família té al poble i i amb un to irònic i de comèdia, fins i tot, però que ell intenta que mantingui la solera que sense perdre la circumspecció ni evitar de fer tenia quan el pare el regentava. Aquesta crítica social. N’hem pogut gaudir aLes neiges és la història que Guédiguian ens proposa du Kilimandjaro (2011), Marie-Jo et ses deux d’entrada: gris i amb una mena de tensió amour (2002) i Marius et Jeannette (1997), constant; de records i de rancúnies, tal com per esmentar algunes de les seves pel·lícules ja he dit. Però la cosa canvia (i ens porta a anteriors més conegudes i que hem pogut veure la realitat del present) quan descobreixen al Truffaut. dos nois amagats en una mena de cova Guédiguian no solament és un home fidel als que, segons sembla, han arribat amb pàtera. seus orígens i a la seva manera de veure i Aquest és el moment en què Guédiguian d’explicar les històries, també ho és als actors, fa crítica social sobre com van les coses a la colla d’actors que sempre l’ha acompanyat en aquest món egoista i cada cop menys en les seves aventures cinematogràfiques, solidari. començant per la seva dona, l’actriu Ariane No és la millor pel·lícula de Guédiguian, però Ascadire, seguida de Jean-Pierre Darrousin, hi trobareu l’esperit, l’essència, la humanitat Gérard Meylan i Jacques Boudet, entre d’altres. i la manera que té aquest director d’explicar Tots plegats fan una banda i s’avenen molt bé, i, les històries. No us defraudarà. menys Ascadire, que sempre és la protagonista Nota final: entre els molts reconeixements i la que domina la situació i la història, es van que ha rebut Robert Guédiguian, fa dos anys intercanviant els papers. En un moment de La li van concedir el premi LiberPress Cinema, Villa, Guédiguian es permet agafar un fragment que es lliura a Girona, i el va venir a rebre d’una altra pel·lícula seva, realitzada fa anys, molt agraït. en què apareixen tots quatre, molt més joves. La Villa és una pel·lícula crepuscular, una història de records, de moments que no Guillem Terribas tornaran. D’errors, equivocacions, malentesos. Col·lectiu de Crítics de D’evocació d’un passat que a hores d’ara ja no Cinema de Girona se sap si era millor. D’un retrobament a partir de l’anunciada desaparició del venerable de la família. Angèle (Ariane Ascadire) és una actriu que viu a París i torna al poble, a tocar de Marsella. Allà es troba amb els seus dos germans: Joseph (Gerard Meylán), que s’ha enamorat d’una THE FLORIDA PROJECT Estats Units, 2017 Direcció: Sean Baker Intèrprets: Brooklynn Prince, Willem Dafoe, Bria Vinaite, Caleb Landry Jones, Mela Murder, Valeria Cotto Durada: 115 min Gènere: drama Idioma: anglès Data de reposició: 10/08/18

Sobreviure entre els somnis

Fent una cerca en un portal web de turisme talment com si fos un documental (hi ajuden les com TripAdvisor et trobes que Kissimmee és interpretacions dels infants i la mare, que no és «el campament base perfecte per anar a veure actriu, amb un aire amateur que s’adiu amb el to en Mickey», perquè des d’aquesta ciutat nord- buscat de la pel·lícula) i sense donar lliçons. I com americana els turistes poden arribar a Disney World passava a Estiu 1993 (2017) de Carla Simon, ho en tan sols cinc minuts amb cotxe. Hi ha, però, una plasma des de l’òptica d’un infant i, així, per molta maleïda ironia, en el fet de viure a les portes d’aquest tragèdia que tracti, tot es veu d’una altra forma. món màgic ideat per Walt Disney en forma de parc «Els més petits perceben la realitat a través d’una temàtic, i és que una de les comunitats més pobres membrana de protecció», recordava Simon. Per de l’Estat de Florida viu a Kissimmee. Entre els hotels això tot aquest drama succeeix entre jocs i riures, que acullen milions de turistes cada any, hi intenten entremaliadures o aventures… motels que es sobreviure milers de famílies desestructurades diuen Magic Castle i Future Land, banyats de que han ocupat motels de tercera entre espais colors, entre kitsch i art déco, que espanten, on abandonats per la crisi immobiliària i autopistes que els porpres i els grocs no fan sinó accentuar un parteixen per la meitat qualsevol somni idíl·lic. univers que, paradoxalment, poca màgia i futur Aquest microcosmos ubicat al cor del Sunshine State tenen. Ai, la maleïda ironia! (Florida), tenyit d'edificis de colors pastel, és on decideix situar la mirada Sean Baker, el director de la magníficaTangerine (2015). Ara, armat amb una Jordi Camps càmera de 35 mm en comptes d’un iPhone 6, remet Col·lectiu de Crítics de a John Dos Passos per treure a la llum la pulsió vital Cinema de Girona que hi ha en aquella realitat social desconeguda per la gran majoria. Ho fa a través de la mirada infantil de dos nens que es fan amics (Moonee i Scooty) entre tanta pobresa, malnutrició, deixadesa parental, drogues i prostitució, i que exerceixen de guies turístics d'uns espectadors que restem des del primer instant tan atrapats pel que ens mostren com atònits. Que això passi als Estats Units i no a l’Índia, posem per cas, encara ens descol·loca més. Els protagonistes són nens i nenes que aprenen a robar per menjar, que s’alimenten a base de menjar porqueria i que són uns malparlats. Adorables brètols que fan sortir qualsevol de polleguera, fins i tot el pacient encarregat del motel on s’estan i que exerceix, encara que no ho vulgui, de progenitor (emblemàtic Willem Dafoe en aquest paper). Un ésser lluminós que per més que els amenaci de fer-los fora quan ja no pot més, sempre saps que no ho farà. No és un al·legat contra la desigualtat ni un pamflet anti-Trump (ni Obama). Sean Baker es limita a filmar EL TALLER DE ESCRITURA L'atelier França, 2017 Direcció: Laurent Cantet Intèrprets: Marina Foïs, Matthieu Lucci, Florian Beaujean, Mamadou Doumbia, Mélissa Guilbert, Warda Rammach, Julien Souve Durada: 107 min Gènere: drama Idioma: francès Data de reposició: 17/08/18

L’aprenentatge de l’escriptura (i de la vida) en la generació dels adults sinó també en la dels joves. Dirigits per l’escriptora d’èxit Olivia Dejazet Aquest any es compleix una dècada de l’històric (esplèndida Marina Foïs), els set joves hauran triomf del director francès Laurent Cantet al Festival de superar el repte, no només de descobrir de Cannes. Després de més de 20 anys sense que la dificultat de la construcció dels relats -ila cap pel·lícula francesa guanyés la prestigiosa Palma pel·lícula juga permanentment amb la metaficció d’Or, Cantet va trencar la mala ratxa amb La clase, en relació a la pròpia arquitectura cinematogràfica el film que el va situar definitivament com un dels del relat fílmic- sinó de la convivència i el treball grans directors europeus actuals. Des de la seva en grup. Cantet, com ja va fer a La clase, agafa esplèndida L’emploi du temps, que el va donar a uns perfils determinats que venen a ser una mena conèixer internacionalment, l’obra de Cantet s’ha de microcosmos escollit de la diversitat racial, anat cuinat a foc lent (només 8 films en 20 anys), cultural i social de la societat francesa. En aquest una prova de la meticulositat i perfeccionisme d’un context, els xocs i les tensions seran inevitables, director sempre preocupat per capturar la realitat i el taller d’escriptura esdevindrà també un taller amb la màxima naturalitat possible. de vida, en tota la seva dimensió. El taller de escritura (L’atelier) és ja una obra de Com ja és habitual en Cantet, el que resulta més maduresa que conté bona part de les constants admirable del seu cinema és la capacitat per del cinema de Cantet però que a la vegada suposa infiltrar la seva càmera sense que pràcticament es una evolució, mostrant una voluntat d’explorar nous noti la seva presència. En les converses entre els camins i d’experimentar amb un cert collage de joves durant les sessions del taller -sobretot en la gèneres. Perquè efectivament, ens trobem amb primer part del film- la deconstrucció de la posada un film que funciona amb diverses capes, que mai en escena és absoluta, i tenim permanentment la avança cap on esperem, que ens manté interessats sensació d’estar vivint des de dins les discussions, (pel que ens explica), però també intrigats (per com els debats, les tensions i l’aprenentatge dels ho explica). En aquest sentit,El taller de escritura mateixos protagonistes. El treball de Cantet amb són diverses pel·lícules en una: és un film en la línia els actors joves, generant un ambient i condicions cinema verité de La clase però és també un thriller de rodatge que els permetin expressar-se amb d’intriga; és una crònica social sobre la diversitat, aquesta espontaneitat sense estar pendents de complexitat i perills de la societat francesa actual, la càmera, és senzillament brillant. Quan a partir però és també una història d’iniciació i descobriment. de la meitat de la pel·lícula Cantet comença a En la capacitat de Cantet per anar integrant amb explorar nous camins, incidint de forma directa absoluta fluidesa i aparent simplicitat aquestes en la petjada econòmica i en les conseqüències diverses capes, rau un dels valors fonamentals del socials i polítiques de determinades decisions film. -l’auge de l’extrema dreta i el populisme xenòfob Aquí, la integració de l’entorn en la història i els hi són ben presents-El taller de escritura pren personatges que conformen la trama està fet amb una nova dimensió i demostra que, lluny de una simbiosi admirable. El punt de partida és conformar-se o situar-se en zona de confort, el efectivament aquest taller estiuenc per d’escriptura cinema del director francès és viu i dinàmic, i de ficció per joves que organitza l’Ajuntament de que vol explorar nous camins sense oblidar els La Ciotat, una ciutat industrial propera a Marsella, seus orígens. marcada per una traumàtica deslocalització, 25 anys Paco Vilallonga enrera, de les seves emblemàtiques drassanes. La Col·lectiu de Crítics de ferida social i econòmica segueix present no només Cinema de Girona EL VIAJE DE NISHA Hva vil folk si Noruega, 2017 Direcció i guió: Iram Haq Intèrprets: Maria Mozhdah, Adil Hussain, Ekavali Khanna, Rohit Saraf Durada: 105 min Gènere: drama Idiomes: noruec i urdú Data d'estrena: 24/08/18

Contra el camí ja traçat

El viaje de Nisha és el segon llargmetratge d'Iram D'aquesta manera, el film no dubta a mostrar Haq, cineasta noruega d'ascendència pakistanesa totes les seves cartes a l'hora de retratar la que ja havia retratat les vicissituds d'una dona situació de la dona en certes societats i països. atrapada entre dues cultures en la seva òpera prima La història és narrada en ocasions amb cruesa I Am Yours (2013), obra proposada pel país nòrdic i tristesa, però mai és abordada des de l'odi ni per competir en els premis Oscar. En la seva nova el maniqueisme; no hi han herois ni dolents, pel·lícula, la realitzadora decideix portar el concepte simplement personatges que actuen des del de xoc cultural encara més lluny, lliurant-nos un dictat de les seves creences i circumstàncies drama amb elements de thriller que narra les difícils personals. Una de les seves virtuts és la gran circumstàncies que ha de travessar una adolescent construcció dels personatges principals, que nascuda a Oslo (interpretada per Maria Mozhdah), són retratats amb complexitat i gran personalitat, la família de la cual la pressiona psicològicament especialment el de Nisha, amb la qual l'espectador per continuar amb la tradició religiosa del matrimoni pot connectar fàcilment. concertat. El film, que s'inspira en les pròpies I a pesar que a vegades l'espectador pot tenir la experiències de la vida de Haq (amb 14 anys, el sensació d'estar immers en un relat que ja ha vist seu pare la va forçar a passar un any al Pakistan anteriorment en més d'una ocasió i dels moments per amarar-se de la cultura heretada), posa en durs i incòmodes que ofereix, la bona feina de escena una situació tristament corrent en el si d'una l'equip tècnic (especialment la fotografía i l'encert comunitat en la qual la dona ha de callar i resignar-se en triar les localitzacions), un plantell d'actors en a una vida dedicada a l'àmbit domèstic, una mena estat de gràcia i, finalment, la rotunditat i sinceritat de camí traçat per assolir l'objectiu de la submissió amb la que la cineasta ens ofereix el seu discurs, total de la dona al marit, donant lloc a una constant fan que El viaje de Nisha esdevingui un film ideal repressió i manca de llibertats. El detonant de la pels amants de relats on la crítica social es mostra història succeeix quan Mirza, l'estricte pare de Nisha amb una claredad d'idees incapaç de deixar a (interpretat per Adil Hussain), descobreix que la seva ningú indiferent. filla manté una relació amb un jove noruec, fet que trastoca les normes preestablertes i respectades al peu de la lletra per la família, per les quals els pares Carles Ribas Blanché han de donar el vist-i-plau a les relacions amoroses dels seus fills, per finalment concertar la unió Cinema Truffaut matrimonial. En aquest aspecte, la pel·lícula busca reflectir la paradoxal posició d'una adolescent que si bé s'ha criat en un país diferent al dels seus pares i es desenvolupa socialment en un àmbit de valors occidentals, és obligada a assumir els preceptes d'una cultura que no coneix gaire. D'aquesta manera, la directora dóna forma al tema central d'un film que exposa la tensió irresolta entre el mandat religiós i les llibertats individuals, essent la turbulenta relació entre pare i filla el fil conductor d'un argument que transcorre tant a Noruega com al Pakistan. LA GAVIOTA The seagull Estats Units, 2018 Direcció: Michael Mayer Intèrprets: Annette Bening, Saoirse Ronan, Corey Stoll, Elisabeth Moss Durada: 95 min Gènere: drama Idioma: anglès Data d'estrena: 31/08/2018

Allò que volíem ser i no som

Home format en el món del teatre i director de d’una escena que, de fet, s’esbossa al principi nombrosos muntatges a Broadway, Michael Mayer de la pel·lícula. L’estructura, doncs, pren un aporta una nova adaptació cinematogràfica en caràcter circular en partir del final per fer que anglès de La gavina, una de les obres culminants el desenvolupament del nucli dramàtic pugui de Txèkhov, cinquanta anys després que Sidney semblar una evocació de Kostia (a la manera d’un Lumet en fes una amb un repartiment espectacular: flashback desdibuixat) inspirada pel moment en Simone Signoret (Arkadina), James Mason (Trigorin), què, posant-se aquest en suspensió fins arribar-hi Vanessa Redgrave (Nina) i David Warner (Kostia). de nou, torna a veure Nina, que ha tornat a casa Encara que sense el valor mític dels protagonistes del seva com una «gavina ferida» després de tots film de Lumet, Michael Mayer també compta amb uns els propis fracassos. D’altra banda, esbossant-se intèrprets brillants, sobretot pel que fa a les actrius: un joc metateatral, el film comença pròpiament Annette Bening interpreta la gloriosa i vanitosa actriu amb el final d’una representació (que podria ser Irina Arkadina, mentre que Saoirse Ronan és la fràgil de La gavina i després de la qual Arkadina marxa Nina i Elisabeth Moss assumeix Masha, que es casa de seguida que l’avisen de l’estat del seu germà) amb el mestre Medvedenko però estima l’escriptor datada al Teatre Imperial de Moscou l’any 1904. frustrat Kostia. De fet, com és propi del teatre de Per què aquest any? No és el de La gavina, Txèkhov, una bona part dels personatges de l’obra que es va estrenar el 1896 sense èxit al Teatre arrosseguen frustracions que deriven del desacord Aleksandrinski de Sant Petersburg i reestrenar entre els desitjos de ser i la realitat, i estimen sense amb aclamació el 1898 al Teatre d’Art de Moscou, correspondència o, en tot cas, amb una intensitat sota la direcció de Konstantín Stanislavski. 1904 o una constància asimètriques. Així, Kostia està és l’any que va morir Txèkhov i hi ha alguna cosa enamorat de Nina, que l’estima, però la pren una que fa pensar que es vol lligar la seva identitat passió per Trigorin; aquest, un escriptor d’èxit, sent amb la de Sorin, un personatge noble i generós un amor que no ha viscut abans amb la jove Nina, que, a més, interpreta l’esplèndid Brian Dennehy. però se’n cansa i torna amb Irina, que l’estima sabent De la mateixa manera que s’entreveu una certa que ell es deixa estimar per una mena de comoditat identificació amb Kostia, que vol canviar el teatre o d’estabilitat. i que escriu relats, tal com des de jove va fer Al final de La gavina, Sorin, el germà d’Arkadina, està Txèkhov, si bé en el seu cas amb èxit. malalt i, sentint la mort a prop, proposa irònicament Tanmateix, a banda de jugar amb l’estructura i fer al seu nebot Kostia que escrigui un relat que, atès sentir d’alguna manera la presència de Txèkhov, que du per títol «L’home que volia ser», podria aquesta adaptació de La gavina conserva els exemplificar el desacord de tants personatges espais interiors (la finca de Sorin on estiueja txekhovians entre el que volien ser o fer i el que són la seva germana Irina) de l’obra teatral, però o fan. És així que Sorin explica als que l’envolten sembla que els vol dotar d’un dinamisme fílmic que volia ser escriptor, però no ho va ser; que volia mitjançant el moviment de la càmera, que algunes parlar amb elegància, però que sempre ho ha fet vegades també es concentra en els primers plans d’una manera espantosa; que es volia casar i tampoc dels rostres dels actors i així aprofita un recurs no ho va fer; que volia viure a la ciutat i, com veuen, específic de la cinematografia. El dinamisme, morirà al camp. En l’adaptació de Michael Mayer, però, de vegades es contradiu amb aquella mena que parteix d’un guió del dramaturg Stephen Karam, de dilatació del temps txekhoviana en què sembla aquest diàleg arriba a la fi en el desenvolupament que no passa res, però de sobte apareix l’emoció. Això també lliga amb el fet que la reducció dels diàlegs i de les situacions produeix la sensació d’una certa pressa. Hi afegiria que s’abusa d’una música que ni és del tot pertinent. Però hi ha alguna cosa essencial d’una obra que ens continua interpel·lant malenconiosament, una certa elegància formal i unes interpretacions de categoria. I sensibilitat, en acabar amb el rostre d’Annette Bening (que expressa la inquietud i la fragilitat d’un personatge que s’ha mostrat vanitós, superb i egoista) mentre la veu de Saoirse Ronan diu: «Totes les vides, acabat el seu trist cicle, s’han extingit. Fa milers de segles que la Terra no du dins seu un ésser viu i aquesta pobra Lluna encén en va el seu fanal.».

Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona LES DISTÀNCIES Espanya, 2018 Direcció: Elena Trapé Intèrprets: Alexandra Jiménez, Miki Esparbé, Isak Férriz, Bruno Sevilla Durada: 99 min Gènere: drama Idiomes: català i castellà Data d'estrena: 07/09/18

Retrat generacional a Berlín

Fa 8 anys, Elena Trapé va debutar en la direcció vida i evolució de cadascun des de llavors. amb Blog, una pel·lícula que feia un retrat agosarat i És curiós que Berlín torni a ser l’escenari d’una altra formalment innovador d’un grup d’adolescents, amb els pel·lícula catalana essencial, després que ja ho seus desitjos, els seus codis de comunicació i les seves fos de Julia Ist, la pel·lícula d’Elena Martín que va incerteses vitals. El mes interessant de l’òpera prima ser una de les sorpreses de la passada temporada de Trapé era la seva capacitat d’integrar en el propi cinematogràfica. Per la proposta de Trapé no és tan relat fílmic la forma de comunicar-se d’aquell grup. Tot important l’espai concret com l’oportunitat de situar i que en el seu moment va ser una mica incompresa, els seus personatges en un espai geogràfic i vital vista amb la perspectiva d’aquests vuit anys, Blog és no diferent, que els posa en un context desconegut, només un retrat d’una edat vital fonamental sinó també fora dels espais de la rutina i el comfort. Això una pel·lícula pionera, en certa forma avançada al seu facilita que el despullament psicològic i vital dels temps, perquè intuïa ja perfectament l’impacte que la personatges flueixi d’una manera més àgil i natural, tecnologia i les noves eines digitals tindria en la nostra concentrant en un cap de setmana tot allò que en forma de relacionar-nos i comunicar-nos. realitat es pot haver estat gestant durant molts anys. Vuit anys després, Trapé ha triat novament la temàtica A partir d’aquest retrobament forçat, a poc a poc del retrat generacional per la seva segona pel·lícula. anem descobrint que ni els personatges són En aquest cas, el retrat d’una edat que li és molt més exactament qui diuen ser, que les il·lusions i una propera -la de l’edat adulta entre els 35 i els 40 anys- i certa idealització han estat devorades per la realitat amb la que una bona part dels espectadors es podran quotidiana i que la majoria dels somnis no s’han sentir molt identificats. Gran triomfadora al Festival de complert. Tot el contrari, han generat una certa Màlaga -on va guanyar el premi a la millor pel·lícula, la frustració vital quan s’adonen que “el que volíem millor direcció i la millor actriu per Alexandra Giménez-, o ens proposàvem ser” en la nostra joventut no es s’ha convertit ja en la gran favorita pels premis Gaudí correspon amb “qui som” en la nostra edat adulta. d’aquest any i en una de les candidates més ben Per transmetre’ns tot això, Les distancies excel·leix situades pels premis Goya. Sota una aparent simplicitat, en un treball de guió extremadament depurat, amb Les distàncies és un film que apunta i suggereix esplèndids diàlegs, però amb la capacitat sempre aspectes fonamentals d’aquest generació, a la que van que tot flueixi amb naturalitat, amb aparença preparar socialment per triomfar però a la que la realitat d’espontaneitat. És una pel·lícula sincera, directa ha tenyit de gris una part de les expectatives generades. revel·ladora. I a aquest treball no hi és aliè un Escrita a sis mans per la mateixa Trapé en col·laboració magnífic planter d’actors, amb especial menció per amb Miguel Ibáñez i Josan Hatero, Les distàncies Alexandra Giménez, però també per Miki Esparbé segueix l’esquema d’algunes pel·lícules emblemàtiques, -en el paper més ingrat de la pel·lícula- i per la resta com Los amigos de Peter de Kenneth Branagh o de l’equip artístic.. Reencuentro de Lawrence Kasdan, tot i que despullada del component de fons molt més dramàtic d’aquests dos films. El punt de partida és un detonant queés l’excusa perfecta per situar els personatges en aquest encreuament vital del que parlàvem abans: un grup de quatre amics de la Universitat viatja de Barcelona Paco Vilallonga a Berlín per donar-li una sorpresa al seu amic Comas Col·lectiu de Crítics de (Miki Esparbé), un company que fa dos anys que s’ha traslladat a viure a la capital alemanya. Però el Cinema de Girona retrobament no serà exactament com havien previst i posarà de manifest la separació entre el que van viure junts quan eren companys d’estudis i com ha estat la PENÈLOPE Catalunya, 2017 Direcció: Eva Vila Intèrprets: Carme Tarte Vilardell, Ramon Clotet Sala Durada: 92 min Gènere: drama Idioma: català Data d'estrena: 07/09/18

Capgirant el mite d’Ulisses, apareix Penèlope: la dona que construeix i resisteix transfigurat. S’interpreten ells mateixos, amb la seva pròpia experiència al darrere i les accions dels seus cossos en el present, però no són ells o no són només La filòloga anglesa Mary Beard ens ha fet present que la ells i, per tant, Penèlope i Ulisses que ens representen. primera vegada que la Literatura fa callar públicament una Hi ha l’atemporalitat del mite i també la barreja de les dona és a l’inici de L’Odissea: havent partit Ulisses, un bard diverses capes temporals que ens conformen i que canta els entrebancs dels herois grecs per tornar a casa i tenen una curiosa ressonància en la radio, que tant pot Penèlope li demana un cant més alegre; aleshores, Telèmac emetre un programa d’Elena Francis com una notícia mana a la seva mare callar i tornar a la seva cambra per sobre el procés independentista amb la qual irromp el ocupar-se de les seves feines (el teler i el fus) afirmant que, present, però crec que la pel·lícula parla a la vegada en absència del pare, el poder de la casa és seu. D’aquí, del pas del temps i així, doncs, els seus efectes en els Mary Beard relaciona aquest moment homèric, en què es cossos. Carme-Penèlope s’enfronta al seu envelliment, fa callar una dona, amb les maneres com les veus de les a les dificultats de viure sola i a la recança de deixar- dones encara se silencien o no se senten públicament en ho de fer en necessitar ajuda. Ramon-Ulisses, amb la la cultura contemporània. Tanmateix, tot i les reticències consciència que és un altre del que va marxar, pensa en i els menyspreus, les veus (les mirades, les sensibilitats) el que fa temps que va perdre mentre escriu les coses de les dones es van fent sentir i és així que rellegeixen que ha pogut enyorar lluny de casa: la llar de foc, l’olor i repensen els textos i els mites, com ara el del mateix de pa acabat de fer, el so de les campanes, els vinyes, Ulisses i tal com ho fa Eva Vila amb una pel·lícula de ficció la mateixa esperança de tornar. Però, en relació amb el que, arribada després dels seus documentals musicals pas del temps, el film també mostra un món que, lligat a B-Side i Bajarí, du un títol prou significatiu: Penèlope. Com la Penèlope de Santa Maria d’Oló i al qual l’Ulisses no deia Theo Angelopoulos, que potser és un referent d’Eva pot tornar, és en procés de desaparició: els pobles petits Vila si considerem que l’exili i el retorn formen part dels tal com eren, amb la seva vida i els seus ritmes lligats temes del cineasta grec, Ulisses és una representació a la naturalesa. Tanmateix, com algunes festes, potser universal de l’aventura humana: el viatge que, de fet, mai no alguna cosa queda i Eva Vila ho conserva a les imatges. s’acaba. Sense oblidar-ho, repensant la tradició cultural des En tot cas, com si fos impassible, resta la muntanya i d’altres perspectives, Penèlope s’ha vist com una fantasia així, doncs, el poderós massís de Montserrat que, és masculina: la dona fidel que espera que l’home (que també clar, també té una dimensió simbòlica. Tanmateix, amb s’imagina com un heroi) retorni de les seves aventures. Eva el seu simbolisme, Penèlope és una pel·lícula molt Vila, però, és de les que encara van més enllà en no haver- matèrica, extremadament física i sensitiva. Com sempre, se cregut mai, com ell mateixa diu, el final de L’Odissea: la de fet, és la palpitació de l’invisible en el visible. I per fer tasca de Penélope, que teixeix mentre espera, no adquireix possible aquest misteri, Eva Vila (co-autora del guió amb sentit amb el retorn d’Ulisses, sinó que la té en ella mateixa; l’escriptor Pere Puig) ha comptat amb la col·laboració la seva espera no és passiva, sinó activa; ella construeix, d’uns tècnics excel·lents: Julian Elizalde aporta una conserva la vida i la memòria d’un lloc, resisteix. Potser ni fotografia tan capaç de captar la potència transcendent tan sols espera que ningú retorni. I potser Ulisses és una del paisatge (i dels seus cels) com la intimitat d’uns invenció, un fantasma, mentre Penèlope és qui realment interiors en penombra; Eva Valiño i Amanda Villavieja existeix. treballen el so d’una manera que fa sentir el traç d’un Les idees, però, necessiten encarnar-se en una pel·lícula. llapis en un paper o els espetecs d’un foc; i, entre altres, O potser la seva encarnació nodreix les idees. Sigui com Diana Toucedo col·labora amb Eva Vila en un muntatge sigui, en confrontar el mite homèric amb una realitat que associa les imatges amb el sentit poètic que dóna contemporània, Eva Vila va trobar la seva Penèlope i el volada a Penèlope. seu Ulisses. Ella és Carme Tarté Vilardell, modista de Santa Maria d’Oló, i ell Ramon Clotet, que temps enrere va Imma Merino marxar del poble. Però no se’ns expliquen les seves històries concretes perquè han esdevingut l’encarnació d’un mite Cinema Truffaut MADAME HYDE França, 2017 Direcció: Serge Bozon Intèrprets: Isabelle Huppert, José García, Romain Duris, Pierre Léon Durada: 95 min Gènere: drama Idioma: francès Data d'estrena: 21/09/2018

Dona amargada, dona de foc

A primera vista pot semblar que Madame Hyde és determinat es converteix en una dona de foc. una comèdia intrescedent o més aviat una simple És com si tot allò que ha amagat a dins seu sortida de to. Els títols de crèdit parlen de que sortís a l’exterior, com si volgués treure la ens trobem amb una pel.lícula inspirada amb la flama que tenia amagada i, a partir d’aquí, novel·la de Robert Louis Stevenson, El misteriós crear un clar conflicte al seu voltant. Madame cas del Dr. Jeckyll y Mr.Hyde. Aquesta premissa Hyde passeja pels parcs, troba els seus ens porta a pensar en una versió literal com la alumnes, ajuda a un jove desfavorit i es venja clàssica de Rouben Mamoullian, amb una comèdia d’aquells que han practicat la intolerància. esbojarrada com The nutty professor – El professor Tot plegat pot semblar una excentricitat però hi guillat- de Jerry Lewis o amb una excentricitat com ha una sèrie de qüestions que fan que la pel. Le testament du Dr. Cordelier de Jean Renoir. Si lícula sigui memorable. La primera qüestió és la haguessim de triar alguna referència que encaixés capacitat de canviar de to, registre i de superar amb la poètica de Bozon, em quedaria amb les proves més difícils per part d’Isabelle aquesta darrera, però amb la diferència de que Huppert. Ella és Madame Hyde i sense ella la el professor transformat en monstre és en aquest pel.lícula no seria possible. La segona resideix cas una dona, l’excel.lent Isabelle Huppert, que en com la pel.lícula hàbilment passa del cinema torna a demostrar que és la millor actriu del món. social, al melodrama i, d’aquí, a la comèdia o al La trama de la pel.lícula és molt senzilla: Madame fantàstic. Els canvis i les mutacions formen part Géquil és una professora de física que treballa de la química d’una aposta on allò important en un institut. Els alumnes se'n riuen d’ella i resideix en saber trobar la coherència en allò la consideren un dona amargada. En la vida que, a priori, sembla incoherent i transformar privada viu amb un pianista però no sap massa el canvi de registre en prova per anar més com consolar les seves penes laborals. Un bon lluny, per aconseguir que la pel.lícula sigui dia, mentre està fent un experiment s’electrocuta com un joc de pistes, en el qual l’espectador i a partir d’aquí tot comença a canviar. Serge intel.ligent pot trobar-hi moltes ressonàncies Bozon és un cineasta al que li agrada jugar interessants. Insisteixo, la vella lliçó de Jean amb les ruptures de to i a partir del naturalisme Renoir i el seu Dr. Cordelier interpretat pel desviar-ho tot cap a l’extravagància. Tip Top, gran Jean Louis Barrault es troba a l’horitzó. protagonitzada també per Isabelle Huppert, n’era un exemple destacat. Aquest cop sembla com si en la primera part de la pel.lícula volgués fer una pel.lícula social sobre el mal viure en els Àngel Quintana instituts. Hi ha una tensió entre els alumnes i la Col·lectiu de Crítics de professora, el director excèntric del centre no sap Cinema de Girona com calmar la situació i es posa en evidència que alguna cosa falla en el sistema escolar francès. A partir del moment en que la Madame Géquil s’electrocuta la cosa comença a canviar i sorgeix la Madame Hyde. La seva aparença física sembla la mateixa sinó fos que a partir d’un moment EL REVERENDO First Reformed Estats Units, 2017 Direcció i guió: Paul Schrader Intèrprets: Ethan Hawke, Amanda Seyfried, Michael Gaston Durada: 108 min Gènere: drama Idioma: anglès Data d'estrena: 28/09/2018

Els camins de la redempció són inescrutables El reverendo és una pel·lícula que sorprèn si la posem en contrast amb la majoria de propostes que El cinema del nord-americà Paul Schrader sempre s’ha arriben a les nostres pantalles. Acostumats a veure caracteritzat per una concepció apassionada i visceral un cinema que busca jugar sobre segur, que no es del medi. Guionista de referència de Martin Scorsese -de mou de terrenys acomodats, amb un risc mínim i una qui va signar els textos de Toro salvaje o Taxi driver entre incapacitat per experimentar amb propostes formals d’altres-, Schrader ha anat alternant la seva carrera amb radicals, el film de Schrader transita per un terreny una trajectòria més irregular com a director. Al costat de que resulta molt estimulant, gairebé marcià. Amb El beso de la pantera grans títols -com sobretot Aflicción, clares influències -reconegudes pel propi director- de o American gigolo - hi ha també algunes obres molt Dreyer i Bresson, la posada en escena de Schrader decebedores, especiament els darrers anys, en què ha estat és extrema i sense concessions. Però en cap cas molt per sota del que el seu immens talent feia pressuposar. és gratuïta sinó perfectament adequada amb el que El reverendo Amb , torna un Paul Schrader en plena ens està explicant. Rodada en format 4/3 (pantalla forma, que recupera la visceralitat que sempre l’ha quadrada), pràcticament sense música extradiegètica, caracteritzat però també una maduresa i sabiduria amb llargs plans fixes sense gairebé moviments cinematogràfica que als cineastes només els pot donar de càmera, amb una fotografia extraordinàriament el coneixement i l’experiència de molts anys. El seu neta i despullada d’efectismes, El reverendo és un últim film ho és tot menys una pel·lícula acomodada, prodigi de coherència i contenció. Almenys fins al conformista o convencional. És justament tot el contrari sorprenent desenllaç, que no rebel·larem, però que d’això. És un film radical, inclassificable, incòmode, Schrader justifica com un final obert que vol que reflexiu, i que sobretot té la capacitat de plantejar una cada espectador interpreti des del seu punt de vista. amplíssima mostra d’alguns dels grans dilemes de la L’altre element que excel·leix a El reverendo és societat contemporània: des de la consciència moral, la l’equilibir entre el Paul Schrader guionista i director. impossibilitat d’assolir la felicitat absoluta, la redempció, En l’origen del film hi ha sobretot un gran text la desintegració dels valors o la destrucció de l’entorn cinematogràfic, però emergeix una figura de realitzador mediambiental, per citar-ne només alguns dels més explícits. veterà que estava en hores baixes i que aquí reprèn El reverendo Toller (Ethan Hawke), el protagonista de , amb força la seva carrera per mitjà de l’experiència és un capellà d’una església evangelista que decideix i sobretot de la capacitat d’arriscar sense tenir res començar a escriure un diari personal en el que aboca a perdre-hi. Rodada només en 20 dies, amb un els seus pensaments i vivències quotidianes. La seva equip limitat i amb la complicitat d’un equip d’actors congregació l’adscriu a l’església de la Primera Reforma esplèndid, on destaca un Ethan Hawke perfecte (d’aquí el títol original del film), un temple amb més de en el paper d’aquest capellà torturat, que intenta 200 anys d’història que té més de relíquia turística que dominar els seus dimonis interns i que busca una de vertadera comunitat de fidels. A través del seu diari redempció impossible, El reverendo és un gran pas -que vol escriure durant un any per després destruir- endavant que ens retorna el millor Paul Schrader i lo-, anirem coneixent la seva ment torturada pels que esdevé una de les propostes més trencadores i dilemes vocacionals, però sobretot pels problemes de estimulants del cinema que ens ha arribat aquest 2018. consciència d’un passat marcat per la mort d’un fill a la . guerra de l’Iraq, la seva adicció a l’alcohol i una frustrada vida afectiva. Quan Toller entrarà en contacte amb dos feligresos, Mary (Amanda Seyfried) i el seu marit, un home obsessionat pel canvi climàtic i la deriva apocalíptica de Paco Vilallonga la salut mediambiental del planeta, les seves debilitats Col·lectiu de Crítics de començaran una perillosa deriva autodestructiva. Cinema de Girona La mirada de Paul Schrader per encarar aquest material no podia ser certament convencional. En aquest sentit, CARMEN Y LOLA Espanya, 2017 Direcció i guió: Arantxa Echevarria Intèrprets: Zaira Morales, Rosy Rodriguez, Moreno Borja, Carolina Yuste Durada: 102 min Gènere: drama Idioma: castellà

Un amor en contra del propi món

Formada com a documentalista, la bilbaïna Arantxa suposa que funcionen com un món tancat on Echevarria ha explicat que Carmen y Lola, la encara perseveren més radicalment els mandats seva primera ficció, s’origina en el fet d’haver vist patriarcals. En relació amb aquests supòsits, una fotografia que mostra una parella de gitanes però, la pel·lícula ha si-gut discutida i s’ha fet d’esquenes en el seu casament, al qual no va problemàtica fins i tot abans de ser estrenada assistir-hi ningú: una imatge que li evidenciava que comercialment. A partir de les imatges del aquestes dues dones havien estat excloses de la tràiler de Carmen y Lola i del fet que la seva seva comunitat, però que també li feia imaginar directora, Arantxa Echevarria, hagués declarat les seves dificultats per viure’n al marge. Aquesta que dóna veu pública a les gitanes lesbianes fotografia, però, també convida a la imaginació perquè aquestes, malauradament, no en tenen, romàntica: el sentiment d’estranyesa i l’exclusió col·lectius de gitanes feministes han lamentat que pot intensificar els vincles de la passió amorosa que una “paya” cregui que pot parlar per elles lligada a l’aposta de viure-la en contra del món. i que, a més, aporti una imatge de la comunitat L’amor, encara, com una experiència subversiva. En gitana farcida de tòpics i preju-dicis. Es fa difícil tot cas, a partir d’una imatge que va colpir-la, Arantxa contradir qui se sent (o només s’intueix) retratat Echevarría va documentar-se recollint el testimoni de manera estereotipada des de fora. Tot i la de gitanes lesbianes contactades a través de les seva voluntat antropològica, que vol reflectir-se xarxes socials. Una recerca sociològica destinada a en determinats rituals i amb els «mercadillos» construir una narració amb un argument universal: dels barris populars de Madrid amb parades de el desig amorós que, contrariant les normes socials, gitanos, Echevarria retrata un món amb tots els esclata com una veritat ineludible, encara que, en tòpics i supòsits que se li atribueixen? D’altra aquest cas, la diferent consciència o experiència banda, tot i la delicadesa dels gestos amorosos, de la identitat sexual fa que el reconeixement del el film cau finalment en cert histrionisme de sentiment compartit no sigui simultani. És així que «culebrot» televisiu? Crec que la pel·lícula és Carmen y Lola narra la relació amorosa (lligada al prou digna i honesta per convidar a pensar-hi. descobriment de la pròpia sexualitat) entre dues Sens dubte, pot discutir-se, però el que sembla adolescents diferents entre sí (una estudia i, vista indiscutible és la força de les seves dues actrius com una estranya, no accepta el rol assignat; l’altra protagonistes, Zaida Morales i Rossy Rodriguez, vol ser perruquera i, en principi, desitja casar-se amb alienes a cap experiència interpretativa prèvia. tots els rituals previs) que, de manera inevitable, Han tingut la valentia per representar dues ensopeguen amb les seves famílies i el seu món. gitanes lesbianes? O això vol dir precisament Concentrant-se en aquest enamorament, Echevarría que pertanyen a una comunitat més diversa mostra una sensibilitat atenta a les mirades i a la i complexa del que se suposa? Tampoc està sensualitat dels gestos. I aposta per una llibertat malament que un film plantegi dubtes i preguntes. que les seves protagonistes van conquerint en els no-llocs urbans on es troben d’amagat creant-hi . un territori afectiu del qual, però, hauran d’escapar. Carmen y Lola es presenta com una pel·lícula que vol vindicar la llibertat individual per sobre de Imma Merino normatives socials que no només són pròpies d’una Col·lectiu de Crítics de determinada comunitat: la llibertat d’uns gestos, Cinema de Girona d’unes actituds, que a la vegada poden transformar la societat fins i tot en el cas de grups dels quals se CLÍMAX França, 2018 Direcció i guió: Gaspar Noé Intèrprets: Sofia Boutella, Romain Guillermic, Souheila Yacoub, Kiddy Smile Durada: 95 min Gènere: thriller dramàtic Idiomes: francès i anglès Data d'estrena: 11/10/2018

Filmar la dansa

En el dossier de premsa de Climax (2018), Gaspar volguessin descansar abans d’enfrontar-se Noé, el director del film, ens diu que néixer i morir a més sessions de música hip hop, rodades, són dues experiències extraordinàries, però que, en en aquest cas, amb una càmera zenital que canvi, viure és un plaer fugitiu. Si haguéssim de fer estableix un altre punt de vista a la coreografia. cas de les seves paraules, o, més aviat, si haguéssim Un cop ha acabat la festa, comença el viatge a de fer cas dels seus postulats pseudofilosòfics, l’infern. La cocaïna ho impregna tot i larave es difícilment podríem reivindicar el seu cinema. Amb tot, transforma en una mena de porta d’entrada a la més enllà de les seves pseudoreflexions, Gaspar Noé destrucció. Els personatges ja no poden celebrar ha anat demostrant, amb el temps, que és un cineasta la vida i estan condemnats a transformar-se amb una intuïció visual increïble i que és capaç de dur en morts vivents que van cap el seu destí. En a terme un seguit de propostes que poden semblar aquesta part també hi ha dansa, però una dansa extremes però que estimulen. Noé se situa en els que busca altres formes, menys vistoses. Els límits d’allò que és acceptable, però ho resolt amb moviments del cos no es troben determinats pel talent visual i una concepció de la posada en escena ritme de la música sinó pels espasmes, els atacs. molt agosarada. Tots aquests factors fan que les Gaspar Noé ho roda amb una força increïble, fins seves pel·lícules s’hagin de tenir sempre molt i molt en al punt que pot molestar l’espectador. De totes compte, sigui el seu porno 3-D, Love (2015), o la seva maneres, el camí que proposa cap a l’infern té experiència lisèrgica a Tòquio, Enter the Void (2009). moments increïbles, sobretot quan deixem les Climax podria ser considerada com un nou tomb en bromes –com la del nen tancat en un lloc d’alt la carrera d’un enfant terrible que pot semblar que voltatge– i anem a allò que és abstracte. Quan es preocupi més de sorprendre que de crear. Si ens Gaspar Noé introdueix petites subtrames, la cosa situem sense complexos davant de Climax podrem no acaba de funcionar. Quan deixa que la càmera gaudir d’un exercici visual extraordinari que busca filmi els cossos descompostos dels ballarins una fusió entre el cinema i el ballet contemporani. La envoltats de vermell, aconsegueix fusionar trama és molt simple. Un grup de ballarins organitza alguna cosa que ve de la dansa contemporània una rave. En les primeres imatges, rodades en vídeo més radical amb allò que és més extrem del domèstic, ens parlen dels seus somnis. Un cop han cinema contemporani. Encara que algun amant expressat els seus desitjos, comença el ball i, durant del teatre es pugui estirar els cabells davant més d’una hora i mitja, la pel·lícula no fa més que la comparació, penso que Climax no és gens anar des de la dansa festiva fins a la dansa macabre, lluny del treball d’alguns visionaris de la dansa de la celebració al voltant de la plenitud del cos a contemporània. Algunes de les coreografies dutes la seva aniquilació. El joc de posada en escena a terme per Alain Platel i vistes a Temporada que ens proposa Noé és sensacional. La primera Alta, com ara Out of context – For Pina, són coreografia que reuneix a tots els personatges és, ben a la vora del que ens proposa Gaspar Noé. sense cap dubte, la millor escena de ballet que s’ha rodat en el cinema contemporani els darrers anys. Noé és conscient que la dansa necessita la utilització del pla seqüència amb una càmera en moviment. Per això barreja amb gran elegància els Àngel Quintana moviments de la càmera amb els moviments dels Col·lectiu de Crítics de cossos al ritme de la música techno-house. Després d’aquest moment d’esplendor únic, sembla com si Cinema de Girona la pel·lícula es volgués calmar, com si els ballarins UNA RECETA FAMILIAR Ramen Teh Singapur, 2018 Direcció: Eric Khoo Intèrprets: Tsuyoshi Ihara, Seiko Matsuda, Takumi Saito, Jeanette Aw Durada: 90 min Gènere: drama culinari Idiomes: japonès i anglès Data d'estrena: 31/10/18

Delicies orientals

Masato, un jove xef de ramen, deixa la seva ciutat memòria viva en cada bol de ramen teh (que natal al Japó per embarcar-se en un viatge culinari esdevé el títol original del film). cap a Singapur i trobar la veritat sobre el seu Una receta familiar utilitza ingredients molt passat i la seva família. Durant aquesta deliciosa suggerents i agraïts: és tan un viatge a les odissea, en Masato descobrirà els secrets dels cuines de l'exòtic orient com una història de seus ancestres, suculentes receptes i molt més. reconciliació familiar separada per dues cultures. Resulta curiós apreciar que, en el món de la També ens parla d'internet i dels cada vegada cuina professional, molts dels seus grans xefs, més nombrosos blocs de viatges gastronòmics. en acabar la jornada, acudeixin a visitar altres El sentiment d'honrar tot un llegat com és locals de restauració per prendre alguna cosa i el menjar, el perdó i l'acceptació, o oferir als desconnectar. I fins i tot, arribar a les tantes de la comensals els millors ingredients amb els quals nit a casa seva i posar-se a trastejar amb els estris preparar senzills i grans plats, són els principals a la cuina per recuperar un sabor, una aroma o una amaniments d'aquest bonic i agradable viatge recepta ancestral. El món del cinema ens ha ofert gastronòmic, el qual es composa d'un argument prou exemples que, fins i tot un petit ratolí, pot fer a mig camí entre el documental, l'anime i el saltar les llàgrimes del comensal més exigent. melodrama i, finalment, sap guanyar-se al públic Una receta familiar va d'això precisament. D'omplir a través de l'estómac i d'una identitat cultural. l'ànima de sabors tradicionals. De cercar les I si l'espectador experimenta un lleuger i agre arrels i de recuperar una família desunida per odis regust final a causa de temes com l'efímer de antagònics. És una història culinària amanida amb la vida i les desgràcies personals, aquest queda tocs de melodrama, que homenatja la tradició ràpidament superat a base del ramen de les d'aquests mateixos cuiners que, obsessionats amb receptes que prepara l'àvia del protagonista. els seus plats, acaben al restaurant del costat a la recerca d'inspiració. O senzillament beuen per oblidar o superar la tensió diària. . El seu director, Eric Khoo, aprofita l'experiència del seu anterior treball Wanton Mee (2015), titulat com un altre típic plat oriental i que es capbussa en les històries dels propietaris de llocs de menjar local de carrer, i desenvolupa a Una receta familiar la recerca de la identitat entre els records, les Carles Ribas Blanché distàncies culturals de dos països com el Japó i Cinema Truffaut Singapur o la reunió familiar al voltant de la cuina. Durant aquest viatge, en Masato (interpretat per Tukumi Saito), i gràcies a les pertinences del pare, va reconstruint una història familiar disgregada, unint els plats més tradicionals de tots dos països, el ramen i el bak kut teh, aconseguint mantenir la LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL DE PATATA Regne Unit, 2018 Direcció: Mike Newell Intèrprets: Lily James, Michiel Huisman, Glen Powell, Jessica Brown Durada: 123 min. Gènere: Drama romàntic Idioma: anglès Data d'estrena: 26/10/18

Una història d'amor i de llibres

Mary Ann Shaffer (Virgínia Occidental, 1934-Califòrnia, 2008) va treballar de llibretera i dels escriptors, tota explicada d’una manera bibliotecària, va viure envoltada de llibres tota la molt amena, senzilla i divertida. L’espectador vida, i als setanta anys, animada pel seu club de la visiona contínuament amb un somriure. lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, Perquè la pel·lícula és optimista i té ganes The Guernsey Literary and Potato Peel Pie d’encomanar als espectadors la manera Society (La societat literària i de pastís de pela de de viure que tenen aquella gent, que viu a patata de Guernsey), en què es basa la pel·lícula homònima del director britànic Mike Newell. La pagès, lluny del soroll de les ciutats. novel·la de Shaffer, que va acabar la seva neboda, La gràcia del film és la manera en què Annie Barrows, va ser publicada per l’editorial Newell, el mateix director deFour Weddings nord-americana Random House el juliol de 2008, and a Funeral (Quatre bodes i un funeral, poc després de la mort de l’autora, i ràpidament 1994), Harry Potter and the Goblert of va ser un èxit de vendes i crítica; el mateix any Fire (Harry Potter i el calze de foc, 2005), de publicació va obtenir el premi al millor llibre o Great Expectations (Grans esperances, de The Washington Post. En català l’ha editada 2012), entre d’altres, ha sabut captar la Amsterdam i en castellà, RBA i Salamandra, totes «veu» i la sintonia que ja tenia el llibre: dues versions amb un èxit considerable al nostre aquella senzillesa que engrandeixen algunes país. Shaffer va escriure aquest llibre arran d’un històries com aquesta, que és un cant a viatge a l’illa de Guernsey, que administrativament l’amor, a la imaginació; el cant de compartir pertany a la Gran Bretanya. una il·lusió i una manera d’entendre la vida. La pel·lícula comença a Guernsey, l’únic territori En aquesta pel·lícula, a més, trobarem britànic ocupat pels nazis durant la Segona Guerra alguna referència i diversos moments d’altres Mundial. Una colla de nadius torna d’una reunió històries que han estat adaptades al cinema, clandestina i és sorpresa de nit per una patrulla com ara Casablanca (1942). Precisament nazi. Per sortir del pas, la colla de britànics diu a la quan apareix aquesta referència hagués patrulla alemanya que venen d’un club de lectura sigut un bon moment per acabar la pel·lícula. anomenat… i s’inventen el nom de La societat Gaudim, doncs, d’aquesta bonica història, literària i de pastís de pela de patata. I se’n surten. dels seus personatges, els seus paisatges, Per celebrar-ho, munten un club de lectura amb les seves lectures i les relacions que tenen aquest nom. Un temps més tard, el 1946, una escriptora molt progre i avançada, Juliet Ashton entre ells. En sortirem encantats i amb ganes (Lily James), estableix per carta una bona relació de festejar-ho. amb els seus fans de La societat literària i de Guillem Terribas pastís…, fins al punt que decideix anar a visitar-los Col·lectiu de Crítics de amb l’esperança de trobar, possiblement, un tema Cinema de Girona per a la seva propera novel·la. Aquest seria el punt de partida, per posar en situació l’espectador, d’aquesta història fantàstica sobre el món del llibre, dels llibres, dels lectors i EL ÁNGEL Argentina, 2018 Direcció: Luis Ortega Intèrprets: Lorenzo Ferro, Chino Darín, Cecilia Roth, Daniel Fanego Durada: 115 min Gènere: thriller dramàtic Idioma: castellà Data d'estrena: 09/11/18

La seducció del mal

Buenos Aires, 1971. Un jove atractiu, d’ulls blaus i de cops minuciosament planejats, sinó una sensació cabell ros i enrinxolat camina per una tranquil·la zona de lliure albir, de impunitat, una qüestió bàsicament residencial. De cop i volta, salta la tanca d'una de les impulsiva i fins i tot podria dir-se fruit d'un do i d'un cases i, després de comprovar que està buida, irromp cert ordre místic. "Carlitos" està com posseït, en el seu interior amb total desimboltura: es pren un abstret en molts casos del món real i per a ell (com whisky, posa música i descobreix el seu luxós univers a mínim al principi) tot plegat forma part d’un joc, interior. Així se’ns presenta a El Ángel a "Carlitos" (el d’una ficció de la que en forma part, però de la debutant absolut Lorenzo Ferro en una interpretació qual no en te massa consciencia. fabulosa), que no és altre que una versió en clau de Tot i que els pares d’en Carlitos (Cecilia Roth ficció de Carlos Eduardo Robledo Puch, probablement i el xilè Luis Gnecco) i els d’en Ramon -el seu l'assassí en sèrie més famós de la història criminal company de col·legi, soci de malifetes i eix d'una argentina (11 assassinats i 42 robatoris en només un latent relació homoeròtica que interpreta Chino parell d'anys). Darín- tenen la seva importància a la trama, El cinema argentí en general i els germans Ortega el fil argumental de les quasi dues hores del (Luis, director i coguionista; Sebastian, productor) film passa per les desventures del protagonista en particular semblen haver-se fascinat en els últims (Ferro està pràcticament en tots els plans) i els temps per cèlebres delinqüents. Primer va ser la seus companys. Ortega està clarament seduït família Puccio a El clan, de Pablo Trapero, i també pel seu protagonista i aconsegueix, per tant, en la mini sèrie Història de un clan, d'Underground que l'espectador s’identifiqui també amb ell. És (coproductora de El Ángel juntament amb K & S Films) un desafiament i un risc del qual en surt airós i ara és el torn d’aquest adolescent que va commoure construint un univers per moments surrealista la societat de llavors i que avui, 45 anys més tard, és amb un (anti) heroi escindit de la realitat i que el pres més antic de la història penal argentina. obre la porta als seus instints més primitius, El primer que cal dir de El Ángel és que és una rebels i espontanis. Un cop al cor de la societat pel·lícula fascinant, seductora, narrada amb empenta convencional i conservadora dominada pels i elegància. El to triat està completament allunyat prejudicis i la doble moral. de la denúncia horroritzada, del psicologisme tranquil·litzador i de l’assaig sobre la culpa. És més, si hi ha un risc que corre la pel·lícula és el de ser massa lleugera (amb certa influència de Quentin Tarantino en l'estilització visual, la veu en off o l'ús de hits dels anys 70 de Billy Bond, Pappo, Manal, Carles Ribas Blanché Leonardo Favio, Johnny Tedesco, La Joven Guàrdia Cinema Truffaut i Palito Ortega) i fins i tot exaltar a través dels altres a la seva criatura. A nivell narratiu, però, no hi ha dubtes: és adrenalina pura, amb algunes escenes de pura potència i influencia de Martin Scorsese. Si en els Puccio l'eix argumental era la família, aquí aquesta te molt menys pes: no hi ha conxorxes orquestrades, EL SILENCIO DE OTROS Espanya, 2018 Direcció i guió: Almudena Carracedo i Robert Bahar Durada: 95 min Gènere: documental Idioma: castellà Data d'estrena: 16/11/18

Els que jauen a les cunetes

A pesar de ser un dels temes sobre els quals Els directors, tot i comptar només amb un rodatge més llibres, articles i opinions se'n han escrit, a l'esquena (Made in LA, 2007) demostren, a la Guerra Civil, i molt especialment les seves banda del seu compromís, una gran capacitat conseqüències (40 anys de dictadura feixista) per estar a prop de les persones, per saber segueixen sent temes desconeguts, secundaris escoltar i donar valor a aquestes paraules, al en l'ensenyament públic i en moltes ocasions testimoni parlat més que a les dades. Malgrat tabú a famílies, amics o altres fòrums d'opinió. estar basat en l'emoció, el documental sorprèn El silencio de otros (Almudena Carrasco i Robert per la seva claredat, per la seva posada en Bahar, 2018), Premi del públic al Millor documental valor de la justícia universal com un avanç en la passada Berlinale i nominada al millor indiscutible de la humanitat i per la divisió que documental en els Premis del Cinema Europeu, traça entre justícia i venjança. Sorprenen els es presenta amb la voluntat de tornar a escriure seus testimonis, i també totes aquelles persones a la sorra aquelles històries que tots creiem que s'aixequen i segueixen creient a pesar de conèixer, però que segueixen sent esborrades per tants contratemps i entrebancs institucionals, la marea de l'actualitat i l'oblit institucional. Amb una protagonistes que no es resignen al fet que la estructura que gira al voltant de la querella contra els història d'aquest país sigui la més trista de totes crims del franquisme davant la justícia argentina, la perquè sempre acaba malament. pel·lícula es revela com un thriller polític que avança Dóna la sensació que els centenars, els milers com una allau, recopilant suports i oposicions, però de llibres que s'han escrit sobre la guerra, la progressant com progressen totes aquelles causes dictadura i la transició mai podran ser tan potents la moralitat de les quals no admet cap mena de com el testimoni de, per exemple, Maria Martín dubte. explicant com els feixistes van matar a la seva Possiblement, després d'un inici potent, el mare i la van deixar en una cuneta . No serveix documental de Carrasco i Bahar es ressent en de res oblidar sense perdonar ni guarir, de res part d'un format convencional, una narració massa serveix voler tancar ferides que segueixen orientada a posar en context al públic internacional infectades, de res serveix voler enterrar un i alguns desenfocaments temàtics. No obstant això, passat si molts dels seus protagonistes encara la seva força rau en haver sabut trobar testimonis esperen aquest enterrament, jaient sense nom que vagin conformant un mapa de l'horror, fins al costat de carreteres anònimes. al punt que sigui impossible moralment negar a aquestes persones les seves peticions. Es tracta d'un documental que pren partit, que desmunta els Carles Ribas Blanché arguments contraris a la seva tesi amb paraules i Cinema Truffaut fets, que posa davant d'un mirall a aquells covards que prefereixen oblidar per no veure's reflectits en alguna cosa que van fer i van patir els nostres avis i que, donades les circumstàncies, tots podríem arribar a fer. CON EL VIENTO Catalunya, 2018 Direcció: Meritxell Colell Intèrprets: Mónica García , Ana Fernández , Elena Martín , Mª Concepción Canal Durada: 105 min. Gènere: Drama Idioma: Castellà Data d'estrena: 23/11/18

El paradís perdut

«M'interessava parlar de la tornada als orígens: la terra, la casa, la mare; i parlar d'una realitat i una es quedi uns quants dies i les ajudi a vendre la manera de vida que desapareixeran quan ho faci casa; una gran casa, plena d’història, que ara la gent gran.» no té sentit. A partir d’apunts de la pròpia experiència (els Meritxell Colell pares de la Meritxell són de Burgos) i amb una fotografia molt intimista de primers plans, a Con el viento hi ha molta realitat, transmesa No és la primera vegada que una jove realitzadora amb calma, delicadesa i petits detalls: passejar va a la recerca d’un món, d’una gent i un paisatge, i mirar el paisatge —les grans esplanades que s’està perdent. Un viatge a l’interior del nostre solitàries cobertes de neu a l’hivern i plenes de passat. A Con el viento (2018) Meritxell Colell fa llum a la primavera, els únics moments en què aquest recorregut d’una manera planera, directa, la fotografia obre el seu camp d’observació i sensible i sense pressa. Amb tot el temps del món. abandona el primer pla—; la partida de cartes Aportant una nova visió a aquesta realitat. D’una amb la mare, una escena impecable en què la manera extraordinària. protagonista presta més atenció a observar la Meritxell Colell té 35 anys, és llicenciada en felicitat de la mare, a qui li encanta jugar a la Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu brisca i guanyar, que al joc; la fred de l’hivern Fabra de Barcelona i va estudiar cinema a la a dins les cases; la història d’uns pobles que Universidad del Cine (FUC) de Buenos Aires. s’estan despoblant. Ha treballat en diferents llargmetratges com a Meritxell Colell ens mostra la vida que desapareix muntadora, ha dut a terme diversos documentals i i les coses que ja no val la pena guardar. Que des del 2017 col·labora amb la Fundació Joan Miró un món s’acaba i que no ens convenç el que com a realitzadora d’audiovisuals per a les seves vivim. Que estem perdent els orígens. exposicions temporals. Con el viento, el seu primer llargmetratge de ficció, ens explica la història de la Mónica (impecable l’actuació de Mónica García), una ballarina i coreògrafa de mitjana edat, nascuda Guillem Terribas en un petit poble de Burgos, que fa vuit anys que Col·lectiu de Crítics de viu a Buenos Aires, on està intentant crear una nova coreografia sense gaire èxit. Un dia rep una Cinema de Girona trucada d’una de les seves germanes (interpretada per la sempre eficient Ana Fernández), que li comunica que el seu pare s’està morint i li demana que deixi el que està fent i torni al poble. Quan hi arriba, el pare ja és mort, però hi retroba la mare i les germanes i comença a fer un viatge interior al passat, a coneixe’s millor. La mare li demana que ENTRE DOS AGUAS Espanya, 2018 Direcció: Isaki Lacuesta Guió: Isaki Lacuesta, Isa Campos, Fran Araújo Intèrprets: Israel Gómez Romero, Francisco José Gómez Romero, Rocío Rendón,Yolanda Carmonal Durada: 135 min Gènere: Drama Idioma: Castellà Data d'estrena: 30/11/18

Real com la vida mateixa

Primer va ser l’Isaki en solitari qui ens va sorprendre troba feina ni cap solució a la vida que li ha tocat viure. amb la interessant Cravan vs Cravan (2002), en què ja El seu germà prou que intenta donar-li moral i alguna s’intuïa per on volia anar el cineasta: explicar històries solució, però les circumstàncies i la precarietat de la situades entre la realitat i la ficció. On comença la vida a l’illa fan que la cosa es compliqui. mentida i s’acaba la veritat. On és la veritat i la mentida. I aquí és on descobrim el bon treball dels Aquesta ha estat la base de l’obra de l’Isaki Lacuesta, protagonistes, interpretats pels personatges reals que s’amplia i es concreta molt més quan comença a de la història. És aquí on es veu la sensibilitat de la treballar juntament amb la seva parella (imprescindible) parella de realitzadors. És aquí on ens trobem davant Isa Campo. I llavors, al igual del seu cinema, mai sabem d’un testimoni visual i poètic i d’un gran realisme on comença un i acaba l’altre o quan són un o una. alhora, que fa que alguna vegada l’espectador/a El tàndem Lacuesta/Campo neix oficialment el 2009 se senti incòmode/a davant d’algunes situacions amb la pel·lícula Los condenados. D’aleshores ençà, realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins de treballaran junts, crearan, dirigiran; portaran a terme un seguit de pel·lícules que proposen un estil i una manera les intimitats dels personatges i ens en fan participar concreta d’entendre i d’explicar les històries (moltes com si fóssim allà, a prop d’ells. Hi ha alguna escena realment dura, tensa, entre tots d’aquestes històries, reals com la vida mateixa). dos germans, que es recriminen que no s’han ajudat El 2006, l’Isaki Lacuesta (un cop més en solitari pel que prou i rememoren la pèrdua del pare, que va morir fa al guió i la direcció, però amb el suport de l’Isa Campo en un moment molt important de les seves vides. És en el projecte i la realització) s’embarca a explicar una llavors, en aquests instants, intensos i reals, quan història que parteix de la llegenda de Camarón de la no saps on comença la ficció i acaba la realitat. Isla i acaba essent un documental-ficcióLa ( leyenda Campo/Lacuesta han filmat amb elegància una de del tiempo) sobre la vida de l’Israel Gómez (Isra), un les escenes més íntimes que s’han vist mai en el vailet gitano orfe de pare, que vol ser cantant i té un cinema, creant l’atmosfera de realitat necessària germà, en Francisco José (Cheíto), i sobre la història, per entendre que estem vivint una història autèntica. paral·lelament, de la Makiko, una noia japonesa Aquesta és la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest fascinada pel flamenc i les seves arrels. és el cinema que crea imatges que destil·len pur Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta torna cinema, pura realitat. Aquest és el cinema de l’Isaki a l’illa de San Fernando, als mateixos paisatges on va Lacuesta i l’Isa Campo, o al revés. rodar i explicar la història de l’Isra i en Cheíto, i ens posa Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut. al dia de com estan tots dos germans, les seves famílies, amigues, nòvies; de com han canviat el paisatge i la gent, i de com el temps i les circumstàncies han canviat aquests personatges que van iniciar l’aventura a La leyenda del tiempo. Hi retrobem l’Isra, que acaba de sortir de la presó (on ha Guillem Terribas estat tancat per narcotràfic), té dos fills i vol recuperar la seva dona per tornar-hi a tenir una relació com si no Col·lectiu de Crítics de hagués passat res. I també hi retrobem el seu germà, Cinema de Girona en Cheíto, enrolat a la marina, que ha tornat d’una llarga missió que l’ha dut a visitar Somàlia. A través d’aquests retrobaments (entre famílies, dona i fills, germà i cunyada, i amics de l’illa) viurem el malviure de l’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat, no APUNTES PARA UNA PELÍCULA DE ATRACOS Espanya, 2018 Direcció i Guió: León Siminiani Durada: 90 min Gènere: Documental Idioma: Castellà Data d'estrena: 07/12/18

Apunts per a la reinvenció d'un gènere allò de què parlen, les relacions entre el detingut Darrera Apuntes para una película de atracos d’Elías i la seva novia, el procés de penediment del León Seminiani hi ha el desig i la impossibilitat de fer detingut o l’explicació exhaustiva de les claus que una ficció. Elías –alter ego de Elías León Siminiani- el varen portar a ficar-se dins del clavegueram voldria fer una pel·lícula de robatoris com Atraco per arribar a atracar un banc. La pel·lícula es va perfecto de Stanley Kubrick, a la manera de Como gestant al llarg d’uns anys. El Robin Hood surt robar un millón y… de William Wyler o simplement alguna estona de la presó en llibertat provisional, com una nova variant d’Ocean’s Eleven, però sap es posa alguna màscara per què no l’identifiquin que la ficció té les seves lleis de producció, els seus i es dedica a confessar alguna cosa sobre ell jocs d’interessos, les seves polítiques de subvenció i mateix, mentre intenta buscar sortides al seu que, probablement, el fet implica un pacte no sempre futur. El horitzó de la integració social pren força, complaent amb la indústria. Elías Leon Siminiani però també les seves dificultats i les fractures que forma part d’una generació educada en una certa representa la reclusió. cinefília, que ha arribat al cinema amb el desig de Al llarg de la seva filmografia, Elías León Siminiani treballar, però que es troba amb que alguna cosa ha ha demostrat que és un cineasta capaç d’utilitzar canviat mentre es tancaven algunes portes. Davant la tot tipus de recursos per construir un relat a partir dificultat és capaç de reinventar-se. Ja ho va fer amb dels mínims elements. En aquest cas sap jugar els seus curtmetratges, amb el seu primer llargMapa amb un seguit de situacions que es mouen entre o amb la sèrie El caso Asunta. En tots aquests casos el registre humorístic i l’absurd però que fan ha sigut capaç de reconvertir una crisi sentimental en que la ficció impossible esclati com una ficció un documental sobre ell mateix envoltat de situacions possible des de la pràctica documental. El cineasta còmiques o sap com transformar la dinàmica pròpia no dubta en ficar-se en el clavegueram per de la crònica de successos en una altra cosa que descobrir allò que va viure l’atracador i conèixer qüestioni la lògica de les sèries televisives. la petita gesta que s’amaga darrera l’atracament El títol Apuntes para una película de atracos no imperfecte de el Robin Hood de Vallecas. Al final, enganya. La ficció sobre robatoris es transforma en Apuntes para una película de atracos s’imposa un esbós d’una petita pel·lícula, en una curiosa barreja com una clara lliçó de narrativa audiovisual, com entre auto ficció, en apunts d’una investigació per un un intent de reinvenció del relat a partir de la llargmetratge o simplement, en un treball d’escriptura subjectivitat, la utilització imaginativa de la veu en el que s’acaba imposant el desig de jugar, d’alterar en off i una posada en escena que desafia tota les coses. En la pel·lícula de robatoris que proposa pretesa grandiloqüència. Elías León Siminiani hi ha un lladre conegut amb el sobrenom de El Robin Hood de Vallecas que va dur a terme diversos robatoris a partir d’un estudi detallat del clavegueram de Madrid i de les seves xarxes internes. L’home va ser detingut i empresonat. Elías vol dur a Àngel Quintana terme una pel·lícula sobre ell i fa tot allò possible per Col·lectiu de Crítics de donar-l'hi forma. El cineasta va a la presó i s’entrevista amb el detingut, però, com és obvi, no podem veure’l Cinema de Girona a la presó. De totes maneres, la pel·lícula ens explica GALVESTON Estats Units, 2018 Direcció: Mélanie Laurent Guió: Jim Hammett Intèrprets: Ben Foster, Elle Fanning, Lili Reinhart, María Valverde, Beau Bridges Durada: 94 min Gènere: Thriller Idioma: Anglès Data d'estrena: 14/12/18

Ànimes perdudes a la recerca d'una felicitat impossible moments es queda curt en les seves ambicions. Sense fer gaire soroll però amb una constància Mélanie Laurent ha jugat sobre segur amb un incomiable, l’actriu Mélanie Laurent, una de les actrius càsting experimentat i absolutament competent, franceses amb més projecció internacional de la seva sobretot amb els dos actors principals que han generació -recordem per exemple la seva intervenció transitat prèviament altres productes del gènere. a Maleïts bastards de Quentin Tarantino- ha anat Especial menció per Ben Foster, que repeteix un forjant també una singular trajectòria com a directora. personatge amb nombroses connexions amb el Malauradament, bona part dels cinc films que ha dirigit que va brodar l’any passat a Comanchería. Actor fins ara, resten inèdits al mercat espanyol. Només fa de raça, visceral, molt físic i determinat, la seva un parell d’anys ens va arribar Mañana, el peculiar energia arrossega la resta d’equip artístic, en el documental amb què conscienciava sobre el canvi que destaca també Elle Fanning, una de les muses climàtic i les decisions individuals que qualsevol del cinema indie americà, que proporciona al seu persona pot prendre per contribuir a limitar-ne els seus personatge la fragilitat però també el carisma que efectes. Un film militant, però honest i amb una bona resulta imprescindible per connectar-hi. repercussió internacional amb el qual demostrava el El més lloable de la pel·lícula de Mélanie Laurent seu compromís ecològic. és la valentia d’endinsar-se en un territori gens Per fi, a les acaballes d’aquest 2018, tenim l’oportunitat còmode per una directora/actriu encara amb de veure el seu nou treball de ficció després del seu relativa poca experiència, i per haver-ho fet exitós pas pels festivals de Sundance i de Sitges. Amb d’una manera prou contundent tenint en compte Galveston, produïda per Jean Doumanian, productora l’ambient sòrdid i particularment cru de la història habitual de Woody Allen, Mélanie Laurent adapta que ens explica. En aquest sentit, Galveston, una novel·la de Nic Pizzolato, l’escriptor i cineasta, tot i la seva limitada repercussió internacional, mundialment conegut per la sèrie de televisióTrue és un pas endavant en la seva trajectòria com detective. Galveston és fonamentalment una pel·lícula a directora. Només el temps dirà si continuarà de perdedors, i una molt particular visió delneo noir, alternant-ho amb la carrera interpretativa o un gènere que, partint dels conceptes i codis habituals si focalitzarà molt més la seva activitat en la del cinema negre clàssic, els adapta i transforma a la realització cinematogràfica. realitat social, l’estètica i les temàtiques del context contemporani. En l’exercici de Laurent, el noir pren formes i explora camins que ja hem vist desenvolupats en altres títols del gènere com Drive de Nicolas Winding Refn, per exemple, amb el que té un grapat Paco Vilallonga de similituds argumentals. Col·lectiu de Crítics de L’estructura argumental de Galveston, que inclou un inesperat epíleg que resol un final que podia Cinema de Girona haver quedat perfectament obert, bascula entre la road-movie, l’acció continguda i el drama intimista de personatges. En la dificultat d’equilibrar tots aquests components radica un dels punts febles d’un film que sovint vol ser massa ambiciós i en altres COLD WAR Zimna wojna Polònia, 2018 Direcció: Pawel Pawlikowski Guió: Pawel Pawlikowski, Janusz Glowacki Intèrprets: Joanna Kulig, Tomasz Kot, Agata Kulesza, Borys Szyc Durada: 88 min Gènere: Drama Idiomes: Polonès i francès Data d'estrena: 21/12/18

Les tràgiques guerres de la passió amorosa música marca el caràcter dels personatges és En un moment en què el blanc i negre en el la hipnòtica escena en què Zula comença a cinema sembla que es converteix de nou en ballar en un club parisenc al ritme de la cançó una valorada decisió artística, apareixCold War Rock Around the Clock de Bill Haley & His (2018) del director polonès Pawel Pawlikowski. Comets. Veiem i escoltem així des de la música Una joia delicada que ha guanyat el premi a la popular que acaba a les ordres del règim fins a millor pel·lícula, el millor director, el millor guió i la l’alliberació d’un jazz que sonava al París dels millor actriu protagonista dels Premis del Cinema anys cinquanta i que va significar un canvi de Europeu. D’una manera similar a la seva anterior paradigma en la cultura popular del moment. pel·lícula, Ida (2013), Cold War està filmada amb Cold War ens mostra que la passió amorosa la precisió d’algú que sap entendre a la perfecció també crea guerres internes. Unes guerres quins components cinematogràfics, artístics i que Pawlikowski decideix no dibuixar explícites expressius són els adequats per explicar-nos una sinó, únicament, amb guerres insinuades. N’és història ambientada en la guerra freda de finals dels un exemple el moment en què Zula decideix no anys quaranta. aparèixer a la trobada, al mur de Berlín, amb el Rodada amb un format 1:1,33, la pel·lícula seu amant per aconseguir la llibertat somiada, ens presenta, a través d’uns marcats marges i també, el moment en què Wiktor decideix cinematogràfics i el recurs narratiu de l’el·lipsi, entrar a Iugoslàvia i l’espectador intueix, sense la història de Wiktor i Zula –el primer, músic, i la que se’ns hagi mostrat, que el personatge ha segona, cantant i ballarina– i el seu amor entre patit les tortures del KGB. També ho és el final, la Polònia comunista, Iugoslàvia, Berlín i París. tràgicament bell, en què unes ruïnes d’una L’espectador viurà amb ells tot el procés d’atracció, església es converteixen en el testimoni d’un fet passió, desgast, exili i reunió d’una relació amorosa elemental: la dolorosa intensitat d’un amor que que es va transformant en el transcurs de dues és sempre un símbol d’eternitat i resistència. dècades de vivències internes i polítiques. Les situacions tant personals com polítiques dels personatges es van conjugant al compàs latent de dos caràcters i dues maneres d’entendre i viure la música. Per una banda, l’elegància d’un Anna Bayó Tomasz Kot que ens vesteix un Wiktor temperat a Col·lectiu de Crítics de la recerca de les músiques populars de tot un país, Cinema de Girona unes músiques que seran apropiades pel govern comunista i estaran al servei de la propaganda oficial. Per l’altra, la llibertat de Zula, interpretada per una meravellosa Joanna Kulig que il·lumina la pantalla com si fos un far i ens recorda, amb els seus gestos i actituds, una barreja d’una jove Jeanne Moreau i Monica Vitti. Un exemple clar de com la CICLES 2018 CICLE CINEMA NEGRE NORD-AMERICÀ Del 5 de febrer al 19 de març

El primer cicle de la Filmoteca de Catalunya a Girona del 2018 proposa un ampli recorregut per un dels gèneres emblemàtics del cinema clàssic nord-americà, el cinema negre. Considerat un dels territoris que han forjat algunes de les més grans pel·lícules que van rodar els estudis durant els anys 40 i 50, el cinema negre va ser un territori ideal tant des del punt de vista estètic –els jocs de llums i ombres que permetia la fotografia en blanc i negre-, com temàtic –els dilemes morals de la societat nord-americana del final de la 2ª Guerra Mundial i de la postguerra-. A més, va ser un gènere que es van enriquir extraordinàriament amb les aportacions de tots els cineastes europeus emigrats als Estats Units durant l’època del nazisme. Des de The maltese falcon (1942) de John Huston, conside - rada la pel·lícula inaugural del gènere, fins a finals dels 50, el cinema negre es va moure sempre a cavall entre el cinema dels estudis –amb especial menció a tots els films rodats per la RKO, que es va especialitzar en el gènere- i les pel·lícules de sèrie B. En total, centenars de pel·lícules, moltes de les quals redescobertes o reivindicades recentment, que constitueixen un patrimoni extraordinari del cinema nord-americà clàssic. El cicle que ofereix la Filmoteca fa una selecció d’algunes de les millors obres del gènere, sobretot de la seva primera etapa, amb set títols rodats tots ells entre 1944 i 1950, i dirigits per set realitza- dors diferents. I posa un especial èmfasi en els directors europeus que van treballar al Hollywood clàssic, com Wilder, Lang, Preminger o Ophuls. El cicle s’inaugura amb una obra mestra indiscutible del gènere: Perdición (Double indemnity), el tercer film de Billy Wilder, que tot i no ser un habitual del gènere, va dibuixar amb aquesta obra de forma magistral, la figura de la “femme fatale”, aquí interpretada per Barbara Stanwyck. El cicle segueix amb una obra no tant coneguda, Historia de un detective (Murder, my sweet) d’Edward Dmytryk, una obra apassionant des del punt de vista narratiu. Després podrem veure un altre film mític, Perversidad (Scarlet street), de Fritz Lang, potser el director europeu que més i millor va entendre els codis del gènere. Tot seguit, el cicle proposa des - cobrir alguns títols no tant coneguts però que són autèntiques joies amagades del gènere: Cuerpo y alma (Body and soul), de Robert Rossen, Atrapados (Caught), de Max Ophuls i Al borde del peligro (Where the sidewalk ends)d’Otto Preminger, que a més estan protagonitzades per alguns actors emblemàtics del gènere, com John Garfield, Joan Bennett, Dana Andrews, James Mason o Gene Tierney. I el cicle es tanca amb una altra obra maestra absoluta, i una de les pel·lícules més imitades i referenciades de la història del cinema: El demonio de las armas (Gun crazy), de Joseph H. Lewis.

Paco Vilallonga Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 05/02: Perdición / Double indeminity

12/02: Historia de un detective / Murder, my sweet

19/02: Perversidad / Scarlet street

03/03: Cuerpo y alma / Body and soul

05/03: Atrapados / Caught

12/03: Al borde del peligro / Where the sidewalk ends

19/03: El demonio de las armas / Gun crazy CICLE INGMAR BERGMAN Del 3 d’octubre al 12 de desembre

No caldria aquesta excusa, però el Cinema Truffaut, a través de la programació de la Fil- moteca de Catalunya i en col·laboració amb el festival Temporada Alta, aprofita el centenari del naixement d’Ingmar Bergman per celebrar un cicle de deu pel·lícules fonamentals d’aquest cineasta incommensurable que també va ser un gran director de teatre. De fet, l’empremta del teatre batega en el seu cinema, així com la tradició musical. Bergman va poar de les pròpies experiències per abordar la creació artística amb les seves angoixes, els conflictes de les relacions entre pares i fills, el desig i la pèrdua de l’amor, el pes re- pressiu de la religió i el «silenci» de Déu, la presència fantasmal dels morts en l’existència dels vius, la bogeria com un abisme insondable, l’enigma de la identitat i el misteri dels rostres o de la «persona» com a màscara. Tot això, i més, fa que els seus films, a través del rigor i de l’exploració formal, continuïn sent un mirall complex de l’experiència hu- mana en el qual ens podem reflectir i pensar-nos. Un mirall des del qual Bergman, com Harriet Andersson a Sommaren med Monika (L’estiu amb Monika, 1952), ens interpel·la mirant-nos directament els ulls. El cicle culminarà amb una sessió extraordinària en què es projectarà la versió íntegra de Fanny och Alexander (Fanny i Alexander, 1982) que el mateix cineasta suec va definir com a la summa de la seva vida en el cinema.

Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 03/10: Un verano con Mónica / Sommaren med Monika

10/10: El séptimo sello / Det sjunde inseglet

17/10: Fresas salvajes / Smultonstället

24/10: Como en un espejo / Såsom i en spegel

07/11: Persona / Persona

14/11: La flauta mágica / Trollflöjten

21/11: Gritos y susurros/ Viskningar och rop

28/11: Sonata de otoño / Höstsonaten

05/12: De la vida de las marionetas / Aus dem Leben der Marionetten

12/12: Fanny y Alexander / Fanny och Alexander EL CLÀSSIC DEL MES 2018 Les pel·lícules de la nostra vida, ara restaurades i en versió original subtitulada EL PROFESOR CHIFLADO

22 de març RIO GRANDE

19 d’abril

FIEBRE DEL SABADO NOCHE 24 de maig SABRINA

21 de juny EL PROFESOR CHIFLADO The nutty professor Estats Units, 2016 Direcció: Jerry Lewis Intèrprets: Jerry Lewis, Stella Stevens, Del Moore, Kathleen Freeman. Durada: 107 min Gènere: Comèdia Idioma: Anglès Data de projecció: 22/03/2018

Tots els homes volíem ser Buddy Love de tot allò que representaven els canons de bellesa Durant molts anys, Jerry Lewis va compartir masculins, en un moment en que la societat de escena amb Dean Martin. El còmic histriònic l’espectacle havia començat a despertar i on la amic de les transformacions actuava al costat bellesa no es trobava al interior, sinó més aviat del crooner elegant. La barreja volia convertir-se a l’exterior. Buddy Love és una figura mental, en una rèplica sui generis de la dialèctica entre un fantasma creat des del desig, un fantasma l’August –Jerry Lewis- i el pallasso blanc –Dean que encarna les contradiccions d’una època. El Martin-. L’any 1963, quan ja feia uns quants anys contrapunt del relat és la figura de Stella Purdy que la seva carrera havia canviat, Jerry Lewis va –Stella Stevens- la noia que comença ridiculitzant voler separar aquestes dues figures a partir d’una els seus atlètics companys al professor mal girbat fórmula química perfecte heretada del clàssic de i sense adonar-se acaba enamorada de l’alter ego Robert Louis Stevenson, Dr. Jeckyll y Mr. Hyde, de l’home que ridiculitza. Jerry Lewis en el doble però amb algunes diferències substancials. Mentre paper de Julious Kelp/Buddy Love va demostrar en la novel.la clàssica de Stevenson, el Dr. Hyde és als anys seixanta que dins de la seva aparent l’encarnació dels impulsos dionisíacs que conviuen senzillesa estilística hi havia un coneixement acurat a l’interior d’una ment apolinia, en la faula de Jerry de les lleis del burlesc i un desig claríssim de Lewis, el monstre no és res més que un personatge transgressió. Jerry Lewis juntament amb Jacques estereotipat construït a partir dels canons de la Tati eren a principis dels seixanta els únics artistes bellesa masculina que imperaven a començaments que havien entès l’essència d’un cinema còmic en dels anys seixanta. Eren els anys en que Elvis el que l’humor provoca el desordre per qüestionar Presley ja feia temps que cantavaLove me tender moltes coses. Des d’aquesta perspectiva, El i Buddy Holly ja s’havia convertit en llegenda. La professor chiflado acaba essent molt clara, al particularitat de la broma proposada per Jerry final ens acaba dient que deixem de somniar amb Lewis radica en que l’encarnació del monstre amb Buddy Love, que siguem nosaltres mateixos, els cabells plens de brillantina no és més que una que l’autoestima és una norma fonamental per la rèplica de Dean Martin, mentre Jerry Lewis continua cohesió social i que el culte al cos promogut des de amb la construcció de la seva caricatura còmica. la societat mediàtica no és més que una fal·làcia. La trama que centra l’acció de El professor chiflado Curiosament, 55 anys després de la seva estrena, –The Nutty professor- és molt simple: Julious Kelp El professor chiflado manté la seva vigència. és un professor universitari que amb els seus experiments de química s’ha convertit en un veritable perill per la institució i amb els seus complexos sexuals no ha fet més que posar en evidència les seves frustracions. El personatge podria ser com el Cary Grant de La fiera de mi niña , però en la pel.lícula de Jerry Lewis no hi ha cap clavícula de dinosaure. Julious Kelp desitja ser un altre i gràcies als seus beuratges miraculosos aconsegueix convertir-se en Àngel Quintana Buddy Love, un jove atractiu, que provoca que les Col·lectiu de Crítics de noies es girin a les discoteques i que enlluer-na a Cinema de Girona tothom quan demostra que a més sap cantar com un veritable crooner. Buddy Love esdevé el símbol RIO GRANDE Estats Units, 1950 Direcció: John Ford Intèrprets: John Wayne, Maureen O'Hara, Ben Johnson, Claude Jarman Jr. Durada: 105 min Gènere: Western Idioma: Anglès Data de projecció: 19/04/2018

Quan Ford filmava l'aire

Després de la Segona Guerra Mundial, i en el context del poderós sistema d’estudis de Hollywood, dominat i Wagon Master (Caravana de paz, 1950), i quan per unes quantes productores, diversos directors, que Argosy Pictures negociava amb la productora havien despuntat durant els anys 20 i 30, van optar Republic Pictures, la implicació d’aquesta en el per crear les seves pròpies empreses de producció. gran projecte del director: filmar, a Irlanda, The Això feren Frank Capra, George Stevens, William Quiet Man (L’home tranquil, 1952). Republic Wyler, Howard Hawks, Leo McCarey i, també, John Pictures, coneixedora dels èxits econòmics de les Ford. De fet, Ford, aliat amb el productor Merian C. dues primeres pel·lícules sobre la cavalleria, va Cooper -un dels responsables del King Kong (1933) posar com a condició que Ford en fes una tercera original-, el que va fer va ser ressuscitar l’empresa que pogués servir com una mena d’assegurança -Argosy Pictures- que ambdós havien format abans davant les incerteses econòmiques que, creien, de la guerra, i amb la qual havien produït The Long comportava l’aventura irlandesa de Ford. Filmada Voyage Home (Hombres intrépidos, 1940). Però, en només trenta-dos dies,Rio Grande es basava la nova aventura d’Argosy Pictures va començar en la narració de James Warner Bellah, Mission amb mal peu, perquè la primera pel·lícula de With No Record. El text de Bellah tenia, com a eix Ford que van produir -The Fugitive (El fugitiu, narratiu principal, les relacions entre un militar i el 1947)-, una adaptació de la novel·la de Graham seu fill, allistat a l’exèrcit sense el consentiment Greene, El poder i la glòria (1940), va ser un fracàs del pare. Ford va enriquir la proposta de Bellah, rotund a la taquilla. Aquesta desfeta econòmica incorporant, també, la mare del noi en el relat i, va condicionar molt el desenvolupament posterior en fer-ho, va emparellar cinematogràficament, d’Argosy Pictures, a partir d’aleshores llastrada per primer cop, John Wayne i Maureen O’Hara. per les necessitats de compensar les pèrdues La pel·lícula esdevé, com ho havien fet les dues econòmiques de The Fugitive. Ford va optar per anteriors pel·lícules sobre la cavalleria, el retrat tornar a territoris cinematogràfics més coneguts i, en d’una petita comunitat, en un entorn hostil, principi, més segurs; el director va tornar al western amb els seus rituals, amb els rols perfectament i va aprofitar un seguit d’històries al voltant dela delimitats, entre homes i dones; una descripció cavalleria estatunidenca que James Warner Bellah, carregada d’humor, d’humor fordià, però també amic de Ford des dels temps de la Segona Guerra de tensió, que fa present la fascinació de Ford Mundial, havia publicat a The Saturday Evening “pels militars, però no pas pel militarisme”, en Post. Així va néixer el que posteriorment s’ha paraules del seu biògraf, Scott Eyman. De fet, conegut com la “Trilogia de la Cavalleria”, formada el millor de Rio Grande són la història d’amor, per Fort Apache (1948), She Wore a Yellow Ribbon desamor i reconciliació que protagonitzen (La legión invencible, 1949) i Rio Grande (1950). Wayne i O’Hara, i les aventures humorístiques En realitat, però, Ford no tenia cap intenció de fer dels soldats de tropa, interpretats per habituals una trilogia. El director sí que estava interessat en del cinema de Ford: Victor McLaglen, Harry mostrar, des del seu punt de vista, com podia ser la Carey Jr., Ben Johnson... L’altre fil narratiu, el vida dels soldats ianquis, als territoris de frontera, de l’enfrontament amb els indis, sembla imposar- però això ho cobria Fort Apache i, també, She se, en la història, gairebé com un requisit de Wore a Yellow Ribbon. Rio Grande només va ser producció, més que no pas com quelcom una realitat després que Ford dirigísWhen Willie coherent amb el desenvolupament de la trama Comes Marching Home (Bill, qué grande eres, 1950) principal reelaborada per Ford i el seu guionista, James Kevin McGuinness. Els textos de Warner Bellah permetien intuir un racisme latent i els indis, a Rio Grande, són una mera presència sorollosa -els seus càntics rituals-, hostil i agressiva. Ford havia donat senyals d’un cert revisionisme del paper dels indis, en la història de la conquesta de l’Oest americà, en la mateixa Fort Apache, per exemple, però no pas a Rio Grande. Encara faltaven alguns anys perquè, al ritme dels canvis en la societat estatunidenca, les pel·lícules de Ford també oferissin una visió dels indígenes nord-americans molt més humana. En conjunt, Rio Grande va ser una pel·lícula realitzada amb una certa urgència, un tràmit que calia passar per assolir el seu gran objectiu, recrear la Irlanda somiada dels seus ancestres a The Quiet Man. Malgrat tot, l’ofici de Ford, i de tot el seu equip, s’imposa en diversos moments del film, i si She Wore a Yellow Ribbon destacava per la seva potent aposta per una paleta de colors que volia ser un homenatge a un dels grans pintors del western, Frederic Remington, Rio Grande, filmada en blanc i negre, destaca, almenys per a mi, per la seva sonoritat. Les ordres del coronel Kirby Yorke -John Wayne-, els renills dels cavalls i els sons de la vida al destacament militar, ressonen contra les parets verticals de Monument Valley i ofereixen a l’espectador la sensació que Ford ha estat capaç de filmar l’aire.

Ramon Girona Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona FIEBRE DEL SÁBADO NOCHE Saturday night fever Estats Units, 1977 Direcció: John Badham Intèrprets: John Travolta, Karen Lynn Gorney, Barry Miller, Joseph Cali Durada: 119 min Gènere: Drama musical Idioma: Anglès Data de projecció: 24/05/2018

Toni Manero, rei de la pista

En la seqüència inicial de Saturday Night Fever, i després de mostrar-se el pont de Brooklyn que serà un escenari fonamental en el desenvolupament del es droguen, busquen noies per fer sexe ràpid al film, Toni Manero camina amb aires de ballarí pinxo cotxe abans d’acabar la nit jugant perillosament al fixant-se en un aparador on hi ha unes sabates pont de Brooklyn. Manero maltracta la dona amb verdes que compara amb les vermelles amb les la qual balla i que n’està enamorada. Tots els seus quals continua les seves passes com saltirons amics també tenen comportaments absolutament per la ciutat. Du un pot de pintura en una mà, masclistes. Una, de fet, no acaba de saber si una caçadora negra i els pantalons ajustats, mira el film és un retrat implacable del masclisme o descaradament les dones i fins s’atreveix a seguir- si s’hi complau i rabeja des d’una perspectiva ne una, que no li fa cas. Arriba a la drogueria on misògina: les dones només hi són com a cossos treballa, però té al cap que, essent dissabte, a la nit «follables» i, en conseqüència, tractades com anirà a la discoteca «2001» (una referència explícita a putes, semblen estúpides, molesten o són al film de Stanley Kubrick) per ballar, que és allò una nosa, com ara la xicota invisible d’un dels que més li agrada i fa sentir-lo a la glòria, sota les amics de Manero que, embarassada, no vol esferes brillants que giren. Preparant-se per viure avortar fent que el noi se senti obligat a casar- la nit, es clenxina i es posa una camisa florejada s’hi. Fins i tot, la nova companya de ball de davant del mirall de la seva habitació, on a la paret Manero, que aquest convenç per participar en hi ha fotografies de Sylvester Stallone caracteritzat un concurs sentint-s’hi a la vegada atret, és com «Rocky», Bruce Lee i Farrah Fawcet amb el presentada com una «fantasma» que, treballant seu somriure dentrific. Tota una iconografia dels de secretària en una agència, es vanta de anys 70, de la qual Tony Manero (o John Travolta relacionar-se amb famosos als quals deu assistir. fent de Tony Manero) també en forma part des Tanmateix, mentre va modulant-se la relació del moment en què va aparèixerSaturday Night amb Stephanie Mangano (Karen Lyn Gorney), Fever i va convertir-se en un fenomen visible en els alguna cosa es transformarà en Manero, que imitadors del seu protagonista i audible a través de s’adonarà que no és el millor ballarí i que si ha l’omnipresència de la música disco dels Bee Gees. guanyat el concurs és perquè no s’ha volgut Tornant-la a veure quaranta anys després de la premiar uns hispanos (originaris de Puerto Rico) seva realització, aquesta pel·lícula dirigida per John per racisme, que potser aprendrà a respectar Badham es revela com un clar exemple de com el les dones sense pensar que pot abusar-ne cinema aporta documents d’una època a través o menysprear-les com si res, que desitjarà de les seves ficcions. O potser ens recorda que el canviar de vida no necessàriament per ser cinema, encara que als anys 70 havia perdut part de un home d’èxit, sinó per no sentir-se alienat. la seva influència en l’imaginari col·lectiu, ha creat Potser. Allò segur és que continua essent modes i comportaments socials. Tant se val. El cas un film vibrant, enèrgic i també ombrívol. Tot és que, contràriament al que podria suposar la seva plegat amb les cançons dels germans Gibb. seqüència inicial, Toni Manero no està destinat a menjar-se el món, sinó a un procès de maduració en què experimentarà una certa fragilitat. Membre d’una Imma Merino família italoamericana (el pare de Travolta també Col·lectiu de Crítics de tenia ascendència italiana, mentre que la de la mare era irlandesa) amb uns pares orgullosos de tenir un Cinema de Girona fill capellà, que renuncia a ser-ho en adonar-se que havia satisfet les fantasies paternes, Toni Manero es conforma amb treballar en una drogueria perquè els dissabtes a la nit se sent el rei de la pista. Hi acudeix amb els seus amics, que s’emborratxen, SABRINA Estats Units, 1954 Direcció: Billy Wilder Intèrprets: Humphrey Bogart, Audrey Hepburn, William Holden, Walter Hampden. Durada: 112 min Gènere: Comèdia romàntica Idioma: Anglès Data de projecció: 21/06/2018

El somni d'una joveneta

En les diverses històries que corren per Hollywood i seductora. En canvi, el personatge de Bogart sobre el rodatge d’aquesta pel·lícula, es diu que és avorrit, va a la seva, és egoista i de idees en Humphrey Bogart (el paper del qual fou ofert fitxes. A mesura que va passant la pel·lícula/ inicialment a en Cary Grant, però aquest va declinar història el personatge es va fent més humà. la proposta) s’ho va passar molt malament perquè es El relat, basat en un guió de Samuel A. Taylor, sentia marginat pel bon rotllo que hi havia entre en Ernest Lehman i el propi Wilder, ens explica la William Holden, l’Audrey Hepburn i el director Billy bonica història d’una joveneta, filla del xofer de la Wilder. William Holden i Wilder, un any abans, ja van acomodada família anomenada Larrabee, que viu treballar plegats a Stalag 17 (Traidor en el infierno, en una fabulosa casa de Long Island. La família 1953) i encara era recent la seva bona relació durant està integrada per un matrimoni d’un avançada aquell rodatge, mentre que l’Audrey era una noia edat i dos fills: un que és el que porta els negocis, que a Wilder li agradava molt com era, per la seva anomenat Linus (Bogart) i l’altre que es una bala simpatia, bellesa, delicadesa i que quan convenia, perduda que es diu David (Holden). La noia, que també es “desmadrava”. Recordem que tres anys és la Sabrina (Audrey) està bojament enamorada després, Wilder va tornar a rodar amb ella una d’en David, tot i que aquest ni sap de la seva romàntica pel·lícula, Ariane (1957), protagonitzada existència. Sabrina, les nits que els Larrabee fan per Gary Cooper, un actor molt més gran que esplèndides festes, observa des d’un arbre com ella i que al final, també, acaben junts. Conta la els distingits invitats s’ho passen allò de més bé. I, història que, al vespre, quan acabaven de rodar, també, com el seu “príncep” David sedueix a totes Holden, Audrey i Wilder es trobaven i comentaven les encantadores noies i se les emporta a ballar la jornada mentre prenien unes copes i en Bogart en un apartat de la casa, al costat de la piscina. quedava al marge, sol en el seu camerino. Es veu El pare de la Sabrina, davant de la passió que a mig rodatge, la cosa es va arreglar una mica. que té aquesta envers en David, decideix Per cert, durant el rodatge, l’Audrey i enviar-la a estudiar hostaleria a Paris. Al en Holden van tenir un relat amorós i cap d’uns anys, quan Sabrina torna de Paris apassionat que va fer furor en aquella època. feta tota una senyoreta de bon veure, la També es diu, que per qüestions pressupostaries, història dona un tomb i la cosa es complica. una part del rodatge es va fer a la casa del Llavors es la Sabrina qui domina la situació. productor -fet del que se’n va penedir el tercer La pel·lícula es esplèndida, plena de gras detalls, i dia davant de l'enrenou que li van muntar. Wilder fa el que vol amb la història i amb els actors. Explico tot això per aclarir que la pel·lícula es va Tots estan sensacionals, en Holden es creïble fer amb pocs diners, en blanc i negre i com una amb el seu paper de seductor, despreocupat, comèdia més, i que mai, sobretot el director, es però que, al final, ha de solucionar el conflicte. va pensar que passaria a la història com una de En Bogart, fa el que pot i se’n surt, sobretot les comèdies romàntiques de tots els temps. I la quan ha de fer de germà assenyat, conservador relació entre els actors, dona molt per entendre i pràctic. I ella, l’Audrey, és la pel·lícula: és la una mica també el que després podem veure a la Sabrina, és la comèdia, és la delicadesa, la pel·lícula. Per una banda, l’alegria i el optimisme seducció, la ingenuïtat i el romanticisme en del personatge de William Holden i també la bona persona. La pel·lícula té la sort de tenir uns disposició del personatge creat per l’Audrey de secundaris que reforcen la història i fan que en Sabrina: ingènua, encantadora, divertida, elegant cap moment decaigui. Tant el pare de la Sabrina, el xofer, Thomas Fairchild ( magnifica interpretació de John Williams) discret però que veu a venir tot el que passarà; també el cap de la família, Oliver Larrabee (interpretat per Walter Hampden), que la seva única preocupació es que els negocis vagin funcionant i en augment i que pugui anar fumant-se puros, encara que sigui d’ amagat de la seva dona. Cada visió d’aquesta pel·lícula es una nova aventura, un trobar-hi coses noves, detalls, diàlegs, situacions. Tot plegat fa que ara la puguem tornar a veure en tota la seva immensitat, en una còpia nova i amb pantalla gran a dins un cinema, com cal. Cal esmentar que l’any 1996 se’n va fer una nova versió d’aquesta pel·lícula, que entre nosaltres es va titular Sabrina y sus amores, dirigida per Sidney Pollack, amb molt més pressupost i amb els papers principals protagonitzats per Harrison Ford (Bogart), Julia Ormond (Audrey) i Greg Kinnear (Holden), que no està malament, però li falta el toc Audrey i, sobretot, del mestre Billy Wilder.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2018

1. EL HILO INVISIBLE, de Paul Thomas Anderson (62 punts)

2. LAZZARO FELICE, d'Alice Rohrwacher (45 punts)

3. COLD WAR, de Pawel Pawlikowski (35 punts)

4. LUCKY, de John Carroll Lynch (26 punts)

5. THE FLORIDA PROJECT, de Sean Baker (22 punts)

6. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda (18 punts)

7. ENTRE DOS AGUAS, d'Isaki Lacuesta (17 punts)

8. SIN AMOR (LOVELESS), d'Andrei Zviagintsev (13 punts)

9. MISSION IMPOSSIBLE: FALLOUT, de Christopher McQuarrie (13 punts)

10. 120 PULSACIONES POR MINUTO, de Robin Campillo (13 punts)

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona LES PEL·LÍCULES MÉS VISTES DEL 2018

1. UN SOL INTERIOR, de Claire Denis (852 esp.)

2. LUCKY, de John Carroll Lynch (819 esp.)

3. LES DISTÀNCIES, d'Elena Trapé (818 esp.)

4. LOVING VINCENT, de Dorota Kobiela i Hugh Welchman (743 esp.)

5. ENTRE DOS AGUAS, d'Isaki Lacuesta (579 esp.)

6. THE PARTY, de Sally Potter (553 esp.)

7. LA MUERTE DE STALIN, d'Armando Ianucci (478 esp.)

8. CARMEN Y LOLA, d'Arantxa Echevarria (435 esp.)

9. LA GAVINA, de Michael Miller (348 esp.)

10. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda i JR (339 esp.) GIRONA I EL CINEMA -2018-

L’any 2018 marca una continuïtat amb totes aquells activitats paral·leles que fan del Truffaut un espai que abraça molts més esdeveniment que els que ens ofereix només la programació d’estrenes regulars. D’aquesta manera, continuem com a subseu de Filmoteca de Catalunya oferint cicles de cinema clàssic (enguany, la retrospectiva dedicada al cineasta suec Ingmar Bergman ha assolit un notable èxit de públic), formem part de la programació del Festival Temporada Alta (amb una secció de cinema que ens ha portat preestrenes exclusives com “Entre dos aguas”, “Le livre d’image” o “Leto”) i, juntament amb els Cinemes Yelmo, oferim una temporada més del millor teatre londinenc gràcies al cicle del National Theatre Live. D’altres seccions que ja compten amb un públic fidel són el Festival Pepe Sales, el cicle “Cinema i solidaritat”, el cicle organitzat per la Societat Haendeliana de Girona amb el nom de “Cinema i música antiga” i, per descomptat, el Petit Truffaut, on els més petits de la família poden gaudir d’estrenes d’animació de gran qualitat i que van més enllà dels productes que ofereix la gran indústria nord-americana. Pel que fa a la programació regular, destacar una vegada més la bona acollida dels films dirigits per dones cineastes, ja siguin de l’àmbit estatal o europeu. D’aquesta manera, entre les deu pel·lícules més vistes enguany al Truffaut hi apareixen “Un sol interior” i “Caras y lugares”, de les franceses Claire Denis i Agnès Varda, i “Les distàncies” i “Carmen y Lola”, de la catalana Elena Trapé i la basca Arantxa Echevarría respectivament. Finalment, ens fa sentir molt orgullosos que entre les pel·lícules més vistes d’enguany també hi figuri la presència del gironí Isaki Lacuesta, amb el seu multi premiat film “Entre dos aguas”.

COL·LABORACIONS I CONVENIS

Filmoteca de Catalunya GEiEG Museu del Cinema - Col·lecció Tomàs Mallol Sunset Jazz Club Llibreria 22 TR3SC Escola Oficial d’Idiomes Bitó Produccions (Club Ciutat del Teatre) Universitat de Girona Museu d’Art Casa de la Música Popular – La Mirona (Black Music Festival i In-Edit) Coordinadora d’ONG Solidàries Festival Pepe Sales Societat Haendeliana de Girona Òmnium Cultural CRONOLOGIA 2018

14/01: Inici de la nova temporada del “Petit Truffaut” amb la projecció de “El senyor branquilló i l’escombra voladora”.

23/01: Sessió especial amb la projecció del film inèdit al nostre país de Jean-Luc Godard

“Grandeza y decadencia de un pequeño comercio de cine”

25/01: Presentació i projecció del documental “Un latido universal”

28/01: 11è Festival Pepe Sales dedicat a Elena Garro

05/02: Inici del cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat al cinema negre nord-americà amb la projecció de “Perdición”

09/02: Presentació i projecció del film “El Sopar” a càrrec del seu director Pere Portabella

D'esquerra a dreta: Imma Merino, Pere Portabella i Àngel Quintana

13/02: Presentació i projecció del documental “Federal” a càrrec del seu director Albert Solé

Alber Solé presentant "Federal" 15/02: Inici del “VI cicle de Cinema i música antiga” organitzat per la Societat Haendeliana de

Girona

23/02: Presentació i projecció del documental “Sadernes: cada pedra una història” a càrrec del seu director

28/02: Presentació i projecció del film “El vent és això” a càrrec del seu director Pere Vilà

D'esquerra a dreta: Imma Merino, Salvador Sunyer, Joan Cumeras i Pere Vilà

04/03: Segona edició de “Un dia de festa” dins del marc del “Petit Truffaut” amb curts, música i teatre per a viure el cinema d’una manera diferent

09/03: Presentació i projecció del film “La vida lliure” a càrrec del seu director Marc Recha i de l’actor Sergi López

Guillem Terribas, Sergi López i Mar Recha

22/03: Inici de la nova temporada de “El clàssic del mes” amb la projecció de “El profesor chiflado” de Jerry Lewis

05/04: Presentació i projecció del documental “Temporada Alta: l’èxit de l’efímer” a càrrec dels seus directors Mercè Sibina i Samuel Colomer i del director de Temporada Alta Salvador

Sunyer

10/04: Presentació i projecció de “El pallasso espanyat”, a càrrec del seu director Antoni Martí.

30/04: Projecció del film de Bertrand Tavernier “Round Midnight” dins dels actes del “Día

Internacional del Jazz”

08/05: Presentació de la pel·lícula “3000 Nits” dins del cicle de cinema “Palestina amb ulls de dona”

Isidre Pallàs i Txell Bragulat presenten "3000 nits"

29/05: Presentació del documental “Catalunya: una nació sense estat” dins dels actes del 10è

Memorial Tià Salellas

29/05: Presentació del documental “Leo a la vida” a càrrec del seu director Juli Suárez

07/06: Sessió especial amb la projecció de “Manifesto” i presentació a càrrec d’Imma Merino

09/06: Presentació del documental “El Petitet” a càrrec del seu director Carles Bosch

14/06: Homenatge a la periodista i cineasta Julia Vargas amb la projecció del film “Carga

Sellada”

28/06: Homenatge al crític de cinema Jaume Genover amb la projecció del film “Manhattan”

10/07: Presentació de la pel·lícula “Yo la busco” a càrrec de la seva directora Sara Gutiérrez Isaki Lacuesta, la directora Sara Gutiérrez i la guionista Núria Roura

27/07: Inici de les reposicions d’estiu al Cinema Truffaut amb “La última bandera”.

01/09: Projecció del documental “Des de Girona amb amor” dins dels actes del Festival de teatre FITAG

07/09: Presentació de la pel·lícula “Penèlope” a càrrec de la seva directora Eva Vila

13/09: Presentació de la pel·lícula “Les distàncies” a càrrec de la seva directora Elena Trapé

Elena Trapé presenta "Les distàncies" acompanyada del guionista Miguel Ibáñez i de Paco Vilallonga

17/09: Presentació i projecció del curtmetratge “Tic, tac, ¡no et moguis! realitzat pel casal

“Cinema i acció” organitzat pel Museu del Cinema

18/09: Projecció del documental “Standing in the shadows of Motown” dins dels actes del

Festival Jacophonic

03/10: Inici del cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat al cineasta suec Ingmar Bergman amb la projecció de “Un verano con Mónica”.

19/10: Projecció del documental “Querido Fotogramas” amb la presència d’Elisenda Nadal, Jaume Figueras, Guillem Terribas i Pere García

D'esquerra a dreta: Guillem Terribas, Elisenda Nadal, Jaume Figueras i Pere García

23/10: Presentació del documental “Sotabosc” a càrrec del seu director David Gutiérrez

Camps, dins del marc del Festival Temporada Alta.

01/11: Inici de la 8ª edició del Festival de cinema Fantàstic i de Terror de Girona Acocollona’t

06/11: Presentació de la pel·lícula “Leto” a càrrec dels membres del grup Sopa de Cabra Gerard

Quintana i Josep Thió, dins del marc del Festival Temporada Alta.

13/11: Presentació de la pel·lícula “Le Livre d’images” de Jean-Luc Godard, a càrrec d’Àngel

Quintana dins del marc del Festival Temporada Alta.

16/11: Projecció de curtmetratges en el marc de la Mostra audiovisual en català VOC, organitzada per Òmnium Cultural

17/11: Presentació de la segona edició dels premis “Cinema i escena” organitzats pel Festival

Temporada Alta i presentació del curtmetratge “Restos de cosas” a càrrec del seu director

Salvador Sunyer Vidal

20/11: Presentació de la pel·lícula “Entre dos aguas” a càrrec del seu director Isaki Lacuesta i la seva guionista Isa Campo, dins del marc del Festival Temporada Alta. Guillem Terribas i Àngel Quintana presenten a Isaki Lacuesta i a Isa Campos

22/11: Nova temporada del cicle del National Theatre Live amb la projecció de “Frankenstein”.

20/11: Presentació de la pel·lícula “Comandante Arian” a càrrec de la seva directora Alba

Sotorra, dins del marc del Festival Temporada Alta.

Ingrid Guardiola presenta a la directora Alba Sotorra

25/11: Presentació de la pel·lícula “Con el viento” a càrrec de la seva directora Meritxell Colell i de la seva actriu principal Mónica García

D'esquerra a dreta: Guillem Terribas, la directora Txell Colell, l'actriu Mónica García i Àngel Quintana

04/12: Presentació de la pel·lícula “Ara” a càrrec del seu director Pere Solés, dins del marc del

Festival Temporada Alta. Àngel Quintana i el cineasta Pere Solés presentant "Ara"

22/12: Projecció de “¡Qué bello es vivir!” en un acte ja clàssic dins del Nadal al Cinema Truffaut i destinat a finalitats benèfiques (Càritas)

29/12: Presentació de la pel·lícula “Lazzaro Felice” a càrrec de l’actor Sergi López.