Crònica d’un any 2018 Anna Bayó Jordi Camps Antía Gómez Ramon Girona Christian G. Carlos Ingrid Guardiola Imma Merino Salvador Montalt Àngel Quintana Carles Ribas Blanché Jep Soler 18 Marta Sureda Guillem Terribas Paco Vilallonga CRÒNICA DEL DIVUITÈ ANIVERSARI El Truffaut, una relíquia Sabeu si algú ha calculat i seqüenciat les pel·lícules projectades en aquell espai que va ser el cinema Modern? I quantes pel·lícules s’hi han presentat des que va néixer el Truffaut? El Truffaut és una relíquia. I és testimoni real d’un espai real de quan les ficcions cinematogràfiques només es podien veure en una sala pública envoltada de més públic. Ara en restauren el reliquiari. Tornarà igual que com el vam deixar. Només en variaran els accessos i el complex edifici que l’acull. Des de la primavera del 2019 viu un exili en una sala de la plaça Jordi de Sant Jordi. No recordo si ho vaig veure en una pel·lícula, en un documental, en un reportatge escrit o hi vaig ser personalment: als Estats Units hi ha moltes sales de cinema bellíssimes reconvertides en esglésies per a predicadors apocalíptics. Si més no, en conserven l’ordre de les butaques. Arreu del món han desaparegut moltes sales i multisales pioneres. Hi han aixecat pisos, hi han posat tallers, s’han reconvertit en grans magatzems i botigues i, on han tingut més sort, l’Ajuntament se les ha quedat per posar una sala polivalent, un teatre o un auditori. El cinema Truffaut va ser l’única sala de Girona on es va projectarRoma , d’Alfonso Cuarón, la pel·lícula més popular del 2018, estrenada en una plataforma digital amb milers de títols. Vam descobrir que no és el mateix veure un film a casa que al cinema. Vam comprovar que és infinitament millor una pel·lícula projectada en unes condicions ideals d’imatge i so en una pantalla de cinema a les fosques que en una pantalla de televisió, per grossa que sigui, a la sala d’estar més confortable del món. I vam encetar el debat més perillós: el preu d’una entrada de cinema és equivalent o inferior a la quota mensual d’una plataforma digital de cinema, sèries o documentals en streaming? El Truffaut quedarà, fins i tot quan ja tot el cinema es vegi a la tele. Per recordar que hi ha cinema més enllà de la tele, les pantalles d’ordinador i les pantalles de butxaca. Per repetir la litúrgia de gaudir del setè art en una sala pública, per recordar que el cinema és un acte que es gaudeix individualment en comunió, que hi ha una cartellera per consultar, un horari per complir. Per gaudir de la bellesa en plenitud, cal un compromís. Salvador García-Arbós Periodista Girona, maig de 2019 PROGRAMACIÓ REGULAR 2018 EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO The killing of a sacred deer Regne Unit, 2017 Direcció: Yorgos Lanthimos Intèrprets: Colin Farrell, Nicole Kidman, Barry Keoghan, Raffey Cassidy Durada: 120 min Gènere: Thriller dramàtic Idioma: Anglès Data d'estrena: 12/12/2018 Una nova tragèdia grega Grècia ho està passant malament. I el cinema de d’un cirurgià i amb uns intèrprets que talment Yorgos Lanthimos és un símptoma del patiment semblen els seus pacients anestesiats. que fa temps que sofreixen els grecs. El problema Pertorbadora ho és, encara que també sovint no és només econòmic, també és moral, i l’autor reiterativa, perquè Lanthimos no té pressa i de Kynódontas (Caní, 2009), Alpeis (Alps, 2011) triga a entrar en matèria, suposem que per i The Lobster (Llagosta, 2015) ho revela a través augmentar la sensació d’incomoditat. d’una filmografia que no fa sinó descriure fins a Molts espectadors diran que recorda les quin punt pot arribar la devastació de les relacions pel·lícules de Michael Haneke. Certament, humanes. hi trobem elements referents a les pulsions Ho fa sempre traient temes recurrents: la família, sexuals de La pianiste (2002) i a les reaccions la pèrdua i la justícia, en aquesta ocasió, a través i les actituds psicòpates de Funny Games del sacrifici que anuncia el títol de la seva última (2008). També, al desconcert que provoquen pel·lícula, The Killing of a Sacred Deer (El sacrifici les reaccions dels personatges d’Elle (2016) d’un cérvol sagrat, 2017). Un film, no apte per a de Paul Verhoeven. Estèticament es parla tots els gustos, que porta la tradició de la tragèdia molt de la influència de Stanley Kubrick, grega i les perversions dels poetes de l’antiguitat però més que a nivell formal on ho detectem, clàssica a terrenys propis on el surrealisme sobretot, és en la banda sonora, puntualment «buñuelià» és molt present. estrident al més pur estil de The Shining Concretament, Lanthimos i el seu fidel guionista, (1980). Tanmateix, Lanthimos s’apropa més Efthymis Filippou, versionen d’una manera a l’univers de Luis Buñuel, amb aquest afany apòcrifa aquell mític relat d’Eurípides protagonitzat de portar la història al terreny del surrealisme per Ifigènia, que, recordem-ho, va ser sacrificada fantàstic i metafòric. pel seu pare, Agamèmnon, i salvada per Àrtemis, N’hi ha que sortiran del cinema aplaudint que la va substituir per un cérvol... l’habilitat manipuladora i maniquea de Així, amb aquest precedent, Lanthimos narra la Lanthimos. I n’hi ha que ho faran reclamant història d’una parella de metges benestant (Nicole el reembossament de l’import de l’entrada. El Kidman i Colin Farrell) que tenen un fill i una filla, la que és clar és que The Killing of a Sacred Deer vida ordenada dels quals comença a esmicolar-se és una obra cruelment fascinant, t’agradi o no. quan un adolescent (un inquietant Barry Keoghan) entra a escena. Aquest agent pertorbador és el desencadenant de l’ensorrament d’un món aparentment perfecte però que l’espectador, ja des del primer moment, detecta que no ho és. L’obsessiu estil formal, la pura geometria en la Jordi Camps concepció de l’enquadrament dels plans i les Col·lectiu de Crítics de relacions entre els personatges (marcades per Cinema de Girona una interpretació volgudament freda i recitativa) ja pressuposen quelcom artificiós, i encara més quan el director endinsa l’espectador en una atmosfera estranya i claustrofòbica però alhora curiosament magnètica. Tot, dirigit per la mà 120 PULSACIONES POR MINUTO 120 battements par minute França, 2017 Direcció: Robin Campillo Intèrprets: Nahuel Pérez Biscayart, Adèle Haenel, Yves Heck, Arnaud Valois Durada: 142 min Gènere: Drama Idioma: Francès Data d'estrena: 19/01/2018 . Memòria d'un activisme en contra d'un silenci que matava Robin Campillo va néixer l’any 1962 a benestant que es considerava aliena a la Mohammédia, al Marroc, i la seva família va Sida, amb la consciència, convertida en traslladar-se a Aix-en Provence, des de la qual lema, que el silenci representava la mort. va arribar a París a primers dels últims anys Robin Campillo va formar-ne part perquè vuitanta per estudiar-hi cinema a l’IDHEC, on sabia que el silenci, lligat a la culpa i la va coincidir amb Laurent Cantet, amb el qual ha vergonya, era la mort. Un amant seu havia col·laborat com a guionista i muntador dels films mort de la Sida sense que mai li hagués dit. L’emploi du temps, Vers le sud i l’esplèndida Amics i persones conegudes també morien Entre les murs, que va obtenir la Palma d’Or a enmig d’aquest silenci, de la indiferència Canes l’any 2008 i va estrenar-se entre nosaltres social o, en tot cas, de l’estigmatització amb el títol de La clase. Abans de desenvolupar dels afectats com a éssers sospitosos de el seu treball com a guionista i també com ser portadors i, per tant, transmissors d’una a director, com ara del filmLes revennants, pandemia. Campillo reconeix que sentia Campillo va militar al moviment Act Up-París, por, però també la indignació per superar-la que, a finals dels anys vuitanta, va començar a través del combat. El mateix que el filòleg a lluitar pels drets dels afectats de la SIDA i Philippe Mangeot, amb el qual Campillo ha per la conscienciació de la societat francesa escrit el guió de120 battements par minute, respecte una malaltia de la qual, aleshores, se que, a partir de la memòria dels seus autors, suposava que pràcticament només afectava els reconstrueix les accions i discussions homosexuals: les víctimes del virus, però també assembleàries del moviment Act-Up. de la marginació i la invisibilitat social, morien La pel·lícula, que és la més profundament pràcticament d’amagat i fins culpabilitzats per política i a la vegada important que s’ha fet a una societat que considerava que patien una propòsit de la Sida, conté una gran energia: la «malaltia de viciosos promiscus»; això mentre del propi moviment, malgrat que part dels seus que la sanitat pública no actuava i la indústria activistes estiguessin malalts; de la mateixa farmacèutica ni tan sols havia entrat en la manera, o com si fos una equivalència, hi ha competència dels laboratoris per trobar-ne un una tensió i una contradicció entre la vitalitat remei: com si la minoria homosexual, en la d’uns cossos majorment joves (que, per mesura que se suposava l’afectada preferent, exemple, s’expressa en diverses escenes de no justifiqués la investigació en vista a la seva ball) i la malaltia que, a vegades de sobte, fa rendibilitat. En aquest context, en què fins i que defalleixin fins agonitzar a causa de la tot la mateixa comunitat gay va tardar a ser- malaltia.