FUNDACIÓ NOGUERA Diplomataris, 44 Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Casserres VOLUM I Edició i estudi a cura de IRENE LLOP BARCELONA, 2009 textos edievals catalans www.tmcat.net © Irene Llop Jordana, 2009 Edita: Pagès Editors, S L Edita: Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida [email protected] www.pageseditors.cat Primera edició: octubre de 2009 ISBN de l’obra completa: 978-84-9779-821-1 ISBN del volum I: 978-84-9779-822-8 Dipòsit legal: L-1.181-2009 Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, S L SUMARI Pàgina Introducció. 7 El monestir de Sant Pere de Casserres . 11 Fonts documentals . 17 Biblioteca de la Universitat de Barcelona . 20 Arxiu de la Corona d’Aragó . 24 Arxiu Comarcal d’Osona . 26 Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic . 29 Estudis . 30 Els documents . 33 Cronologia . 40 Normes de transcripció i edició . 45 Abreviacions . 46 Bibliografia . 47 Documents . 55 Annexos. 935 Índex toponomàstic . 947 INTRODUCCIÓ Quan Segimon Farreres, vicari general del bisbe de Vic, va visitar el monestir de Sant Pere de Casserres l’any 1554, va con- templar “les relíquies del monestir i en primer lloc, en una capsa de fusta pintada, hi va trobar els ossos d’un nen que, segons diuen, era fill del senyor de Cardona i que és considerat com una relí- quia; aquest nen, tres dies després d’haver nascut va parlar i va dir que no viuria més de trenta dies i que de seguida després de la seva mort posessin el seu cos sobre un cavall i que deixessin que dit cavall anés sol allà on volgués i que en el lloc on el cavall s’aturés s’hi edifiqués un monestir sota la invocació de sant Pere, i així es va edificar el monestir de Sant Pere de Casserres i per això es guarden com a relíquies les restes del dit infant, segons va explicar el capellà o vicari del monestir”.1 Aquest relat ha arribat fins als nostres dies acompanyat dels miracles del Sant Infant i de moltes llegendes relacionades amb la història del monestir i els fets i anècdotes dels seus monjos. Però deixant de banda els elements fantàstics, la llegenda ens parla d’un fet històric, la fundació del monestir, i d’un casal que el va fundar i protegir, els vescomtes d’Osona, posteriorment de Cardona. El monestir de Sant Pere de Casserres té una llarga història. Els seus inicis es remunten a la donació que el comte Ramon va fer l’any 1005 d’un terreny per fundar un monestir regit per l’orde de Sant Benet, a petició de la vescomtessa Ermetruit, a l’església de Sant Pere del castell de les Serres. Després de la seva unió a 1. PLADEVALL, A., Sant Pere de Casserres o la presència de Cluny a Catalunya, Vic-Manlleu, 2004, p. 68. 10 IRENE LLOP Cluny (1079), vindria una època d’expansió que començaria a de- caure al segle XIV. La seva annexió al Col·legi de Betlem (1573) va durar fins al moment de l’expulsió dels jesuïtes (1776). Aleshores amb la confiscació dels béns, el monestir va anar a parar a mans privades, les del Pla, que va conservar fins l’any 1991, moment en què va ser adquirit pel Consell Comarcal. Actualment, el monestir està reformat i museïtzat. L’arxiu que els monjos de Casserres havien aplegat i conservat curosament es va dispersar. Aquest diplomatari recull documents relacionats amb Casserres entre el segle X i principis del XIV, que es guarden majoritàriament a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu Comarcal d’Osona i a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, que ens perme- ten documentar els primers temps del monestir, la seva expansió i l’inici de la seva decadència. Alhora, hem reunit documents que han estat publicats en diferents articles i llibres. Creiem que pot ser especialment útil l’índex antroponímic i toponímic que hi ha al final del llibre. A continuació trobareu un annex amb la trans- cripció dels primers folis del Llibre de las Rendas, obra del se- gle XVIII amb el resum dels documents de l’arxiu del monestir, on s’explica la història de Casserres i hi ha un índex de les parròquies on els monestirs tenien interessos i documents; a més, els regests d’aquests documents estan transcrits al diplomatari, fins i tot quan conservem el pergamí original, de manera que tenim publicat bona part d’aquest llibre. L’últim apartat de l’annex és una llista dels abats, priors, priors claustrals i procuradors del monestir. Voldria dedicar unes paraules d’agraïment a les persones que m’han ajudat a confeccionar aquest diplomatari i al personal dels arxius consultats. Moltes gràcies a mossèn Antoni Pladevall per la seva orientació, informació i coneixements; a Teresa Soldevila per la seva disposició i ajuda; a Rafael Ginebra per la seva feina amb la documentació notarial de l’ABEV; a Joan Ferrer per compartir documents del monestir de Sant Joan de les Abadesses; a Teresa Vicens i a Francesc de Rocafiguera per deixar-me disposar de les seves transcripcions inèdites. Finalment, em resta agrair a Josep Maria Sans i a la Fundació Noguera el projecte i la publicació d’aquest diplomatari. Com diu mossèn Pladevall, “a tres segles de vida religiosa i social remarcable, li varen seguir tres segles més d’estancament i decadència, i finalment un llarg oblit de dos segles, que acabava COL·LECCIÓ DIPLOMÀTICA DE SANT PERE DE CASSERRES 11 amb les escorrialles del segle vintè”.2 No sabem quin serà el fu- tur del monestir, ara restaurat i centre cultural important, visitat per milers de persones, però esperem que el segle XXI sigui l’inici d’un nou període en el qual apareguin nous estudis que permetin conèixer millor la història del cenobi, del territori i de la societat que l’envoltaven. EL MONESTIR DE SANT PERE DE CASSERRES El monestir de Sant Pere de Casserres està situat a la co- marca d’Osona, a la punta del meandre del Ter abans d’entrar a la vall de Sau. Aquest imponent monestir, obra que conserva la distribució dels cenobis benedictins, està emplaçat en un lloc estratègic, des del qual s’albiren altres poblacions i castells de la zona. A banda del control del riu Ter, amb passeres i guals, que és la via cap a les terres gironines, també connecta amb el camí de França i de la Cerdanya. Aquesta posició va fer que durant la primera entrada dels francs a terres catalanes, aquesta zona esdevingués un lloc de control amb un castell fortificat, el castell de les Serres. Aquest castell, que probablement consistiria simplement en una torre rectangular o rodona, de fusta o de pedra, va perdre el seu valor estratègic cap als segles X-XI, i va ser aleshores quan es donà el pas cap al monestir. Al terreny on ara hi ha el cenobi hi havia un poblat fortificat que ha estat parcialment excavat. Les excavacions realitzades arran de la restauració del monestir han documentat una important necròpolis al seu subsòl que evi- dencia l’existència d’un nucli de població important al segle XI.3 No oblidem que durant l’època del castell es va dur a terme la restauració i repoblació del comtat d’Osona. D’origen incert, ara només resta una muralla o mur a uns dos kilòmetres del monestir, en força mal estat. El conegut document de Lluís el Piadós de l’any 798 sobre la muralla de Castrum Serram per refer la línia de fortificació havia estat identificat per alguns historiadors com el castell de Casserres, però actualment s’identifica amb Casserres 2. PLADEVALL, A., Sant Pere de Casserres o la presència..., p. 275. 3. El monestir es va construir sobre una necròpolis dels segles IX-X, amb tombes antropomorfes excavades a la roca relacionades amb l’antiga església de Sant Pere, que en el moment de construir el monestir estava en runes. SOLDEVILA, T., “Del castell al monestir: Sant Pere de Casserres, Osona, del segle IX al segle XI”, Barcelona, 1986, pp. 32-33. 12 IRENE LLOP de Berguedà; altres autors han buscat en els romans i els visigots els orígens del castell. El castell estava sota la jurisdicció del comte, que l’infeudà als vescomtes d’Osona, fundadors i protectors del monestir. Er- memir, vescomte d’Osona, es va traslladar a Cardona l’any 986 per fer-se càrrec del castell; el títol i cognom de vescomtes de Cardona l’adopten cap a 1065, època en què s’establiren al castell cardoní, terme on també fundaren el monestir de Sant Vicenç entre 1019-1040. L’any 1005, Ramon Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona cedeix aquest terreny a l’església, destruïda, de Sant Pere, a precs d’Ermetruit, vescomtessa d’Osona. Aquest seria el primer pas per a l’edificació del monestir, la cessió alodial; la construcció de l’edifici acabaria a mitjan segle XI. No s’ha conservat l’acta de consagració, però a finals del segle passat va aparèixer una lipsa- noteca o capsa de relíquies amb un pergamí que tenia el segell del bisbe de Vic Guillem de Balsareny i el nom de les persones que hi eren presents. La datació del pergamí ha estat possible gràcies al testament del monjo Enric, que fa deixes per a la construcció del monestir l’any 1053. Tenim poques notícies de l’església de Sant Pere, que no sabem si era castral o parroquial. En aquest període és remarcable el paper de les vescomtesses Ermetruit, Engúncia i Almodis, protectores del monestir i en el qual van ser enterrades.