Catalunya... Un País Mil·Lenari
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
CATALUNYA... UN PAÍS MIL·LENARI CATALUNYA... UN PAÍS CULTE CATALUNYA... UN PAÍS TREBALLADOR CATALUNYA... UN PAÍS AMB DEFECTES I VIRTUTS CATALUNYA... UN PAÍS QUE VOL SER 1/ CATALUNYA: MEMORIAL DE GREUGES CONTRA EL PAÍS «Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.» A.MACHADO, A orillas del Duero INTRODUCCIÓ 1 ► Fins l‟any 1714, el Principat de Catalunya és un país com tants d‟altres. Té la seva llengua, el seu dret, la seva moneda, el seu exèrcit i els seus tribunals de Justícia. Es governa sense imposicions forasteres i manté les institucions pròpies. En primer lloc, les Corts, la més alta institució de país. En els darrers anys han estat convocades pels dos darrers monarques que han regnat a Catalunya: per Felip V de Borbó, l„any 1702, i per Carles III d‟Àustria, el 1706. Les Corts són l„autèntica representació del poble català. Des de 1714 no seran convocades mai més. ► Catalunya, com a conseqüència de la Guerra de Successió a la Corona d‟Espanya, és sotmesa a un règim d‟ocupació militar. Les seves institucions són abolides; les seves banderes, cremades públicament; el seu dret públic, suprimit. La llengua catalana, fins llavors l„única oficial, és postergada al simple àmbit familiar La més alta autoritat a Catalunya serà el Capità General. Una autoritat militar perquè el poble no oblidi que ha estat vençut i ocupat militarment pels vencedors. ► Aquest és el veritable origen de la incorporació de Catalunya a la Corona d‟Espanya. No fou per via de pacte, ni per via de matrimoni, o per qualsevol altra via pacífica. Fou un acte de força, que el poble català no acceptà mai per cap acord de les Corts Catalanes, l‟única institució que podia fer-ho legítimament. 1 Aquestes notes tenen com a base el llibre de JOSEP M. AINAUD DE LASARTE, El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l‟ABC, La Campana, Barcelona 1995; i molts d‟altres (així com els diaris de l‟època): ARTUR PERUCHO, Catalunya sota la Dictadura, Proa, Badalona 1930. JAUME VICENS I VIVES, Polítics i industrials del segle XIX, Teide, Barcelona 1958. Ferran Soldevila: Història de Catalunya. volum III, Editorial Alpha, Barcelona 1962. Revista Jurídica de Cataluña, 1962. JOAQUIM DE CAMPS: El Decret de Nova Planta. Episodis de la Història 38, Dalmau, Barcelona 1963. JAUME SOBREQUÉS: L„Onze de Setembre i Catalunya, Undarius, Barcelona 1976. FRANCESC FERRER, La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui, Ed. 62, Barcelona 1985. JOSEP M. SOLÉ I JOAN VILLAROYA, L‟ocupació militar de Catalunya, L‟Avenç, 1987. JOSEP M. SOLÉ I JOAN VILLAROYA, L‟Exèrcit i Catalunya. Llibres de l‟Índex, Badalona 1990. JOSEP M. ROIG, La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, PAM, Barcelona 1992. JORDI FIGUEROLA, El bisbe Morgades i la formació de l‟Església catalana contemporània, PAM, Barcelona 1994. JOSEP TERMES, Les arrels populars del catalanisme, Empúries, Barcelona 1999. ► Al llarg dels anys, el poble català ha reivindicat constantment les seves llibertats i les seves institucions. Per això una data com la de l„11 de setembre de 1714 ha estat commemorada al llarg del temps no com la celebració d‟una derrota -la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans dels exèrcits francesos i castellanes de Felip V- sinó com la d‟un poble que tenia unes llibertats i unes institucions a les quals no ha renunciat mai i que sempre ha reivindicat. Cada vegada que el poble català ha intentat recuperar allò que li era propi i que li havia estat arrabassat per la força de les armes, s‟ha trobat amb la incomprensió i l‟oposició de la mateixa gent de 1714. ► Durant el segle XVIII, Catalunya tingué un règim d‟ocupació militar amb un Capità General com a autoritat suprema, sense cap institució representativa del poble català. ► Durant el segle XIX, les lluites dinàstiques i socials dificultaren que el poble català recuperés les seves institucions de Govern, fins que l‟Assemblea de Manresa del 1892 formulà un programa pròpiament catalanista. ► En el segle XX, cada vegada que Catalunya recuperava una parcel·la del seu autogovern, la reacció centralista i totalitària intentava impedir-ho: Així a l‟actuació de la Mancomunitat de Catalunya s‟hi enfrontà la Dictadura del general Primo de Rivera el 1923, que fracassà en el seu intent d‟esborrar la llengua, la cultura i les institucions pròpies de Catalunya; I instaurada el 1931 la Generalitat de Catalunya, intentà eliminar-la del record dels catalans l„actuació violenta i brutal de la dictadura del general Franco, imposada el 1939 després d‟una guerra fratricida que tenia, com un dels objectius, eliminar la personalitat nacional de Catalunya. La persecució del règim franquista contra les institucions, els símbols, la llengua i la cultura de Catalunya han estat una de les vergonyes més abominables de la gent que li donà suport. La realitat de la Catalunya actual, amb les institucions restaurades, la bandera i l‟himne reconeguts com a elements oficials; la llengua catalana reconeguda com a llengua pròpia i oficial, amb un Parlament que legisla, un Govern de la Generalitat que representa Catalunya fins i tot a Europa, ens recorden la dita àrab: «els gossos borden, però la caravana segueix el seu camí». ► Cal advertir que aquestes cites podrien ser molt i molt més extenses, pel gran nombre de documents que testimonien els diversos atacs que, al llarg dels segles, s‟han dirigit a la personalitat nacional de Catalunya. Però hem preferit donar-ne una selecció, que no pretén tenir caràcter exhaustiu ni oferir els documents en la seva totalitat. ► Havíem començat amb el triomf de les armes de Felip V el 1714 i el Decret de Nova Planta, de 1716, perquè el consideràvem l‟intent més important per a acabar amb la personalitat diferencial de Catalunya. Però per entendre aquella desfeta ens havíem de remuntar més enrere, als inicis, i fins tot els més llunyans. ► Queda clar en els textos que el triomf de les armes és el que determina el dret del Rei a disposar de Catalunya; un dret que els catalans no van reconèixer mai en les Corts catalanes. Hi havia precedents, certament, com els intents del Conde Duque de Olivares amb els seus consells a Felip IV, quan intentava «reducir Cataluña a les leyes de Castilla», que fracassaren. ► Pel que fa al territori, aquest recull el volíem limitat al Principat de Catalunya, però – també necessàriament- l‟hem ampliat a tots els racons del món que ens podem ajudar a entendre la nostra situació. La lluita entre els qui creiem en la diversitat i els qui creuen en l‟uniformisme, imposat per la força, és un tema permanent en la història de la Humanitat, i cal dir que Catalunya ha format, gairebé sempre, en el bàndol dels qui creiem que la diversitat, basada en la llibertat, és la millor garantia per a la convivència dels pobles i de les persones. ► Som conscients que no tots els espanyols han pensat i actuat com els autors dels textos que reproduïm, i fins i tot, que alguns d‟ells han rectificat paraules i actituds ofensives d„altres temps, però els documents tenen el seu lloc a la Història. ► Aquestes cites volen explicar d‟una manera entenedora per a tothom, l‟agressió constant a què ha estat sotmesa Catalunya, pel sol fet de defensar la seva identitat. I desitgem que el coneixement d‟aquesta veritat ajudi a fer possible la convivència pacífica i lliure dels diversos pobles que n„han estat protagonistes. ► FINS EL SEGLE XV Déu nos dó ser catalans, gent de bella anomenada, la millor cosa del món: vella rel i fresca saba. Josep Carner ► Abans de començar per la pèrdua de les institucions catalanes del segle XVIII, doncs, fem una mirada enrere (fins i tot força enrere) per a adonar-nos de com el poble català havia aconseguir aquestes institucions. 200.000.000 aC.: Pangea (l‟únic continent existent) es comença a separar (per cinquena vegada). 18.000.000 aC.: El procés pel qual Mallorca s‟ha convertit en una illa -separant-se de la Península-, s‟atura, i com a conseqüència el Principat de Catalunya no s‟esqueixa, geològicament, de la Península per a convertir-se també en una illa (de moment). 732 dC: Batalla de Poitiers. Les forces alarbs d'Abd al-Rahman són vençudes pel franc Carles Martell, aturant així la seva expansió cap al nord (que havia començat el 711 quan l‟emir Tariq va creuar l‟estret de Gibraltar). Carlemany vol posar un tap entre els berbers i la resta d‟Europa per estar tranquil, i aquest tap vam ser nosaltres: Catalunya, o com s‟anomenava llavors, la Marca Hispànica. Els francs aniran baixant i faran recular els invasors fins a la línia del riu Llobregat, que durant tres segles marcarà la frontera. D‟aquí que puguem parlar de la Catalunya “vella” (comarques centrals i del nord: els comtats de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Berguedà, Ripollès, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona...) i la Catalunya “nova” (les comarques de Tarragona i Lleida, que no es conqueriran fins el segle XII). Segle VIII: L‟emirat de Còrdova controla la major part de la Península Ibèrica. La Marca Hispànica, com a entitat administrativa integrada a l‟imperi Franc de Carlemany (l‟estat cristià més poderós de l‟època, que s‟estén fins al centre d‟Europa), aplega bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya. Els territoris de la Marca gaudeixen d‟un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limiti a les formes, ja que, de fet, els comtes tenen la capacitat de desenvolupar una política exterior pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana.