Treballs De La Secció De Filologia I Historia Literaria I

INSTITUT D'ESTUDIS TARRACONENSES RAMON BERENGUER IV

Treballs de la Secció de Filologia i Historia Literaria I

EXCMA. DIPUTACIÓ PROVINCIAL DE TARRAGONA 1980

TREBALLS DE LA SECCIÓ DE FILOLOGIA I HISTÒRIA LITERÀRIA I

INSTITUT D'ESTUDIS TARRACONENSES RAMON BERENGUER IV

SECCIÓ DE FILOLOGIA I HISTÔRIA LITERÀRIA PUBLICACIÓ NÚM. 12

Treballs de la Secció de Filología i Historia Literaria I

EXCMA. DIPUTACIÓ PROVINCIAL DE TARRAGONA 1980 Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV Publicado núm. 64

ISBN: 84 - 00 - 04657 -9 Dipósit legal: T. 224 - 1980

Imprés a Sugrañes y Cía., Comte de Rius, 9. Tarragona Eóita: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramón Berenguer IV. Santa Anna, 8. Tarragona. Tel. 203053 TAULA

OLGA XIRINACS I DÍAZ. Prefaci 7 MARIA TERESA MONTAÑA I MARTÍ. Toponimia de l'antic terme de La Canonja 9 ARTUR BLADÉ I DESUMVILA. Topònims de la vila de Benissanet i del seu terme municipal (Amb una noticia de la propia comarca) 85 AMADEU-J. SOBERANAS I LLEÓ. De paleotoponimia medieval: «Llentisclelh, «Els Estinglells» i altres descendents de Lentiscus en català 161 F. XAVIER RICOMÀ I VENDRELL. Dues cartes inédites de Mn. Ja- cint Verdaguer 179 JOAN J. PIQUER I JOVER. L'obra creadora del periodista Ramon Pomés 183 CARLES ROCA. Aproximado de la poesìa a Vescola .... 221 JOAQUIM ICART I LEONILA. Manuel de Montoliu (1877-1961). 229

PREFACI

Un volum, el primer que aplega diferents treballs de la Secció de Filología i Historia Literària amb el títol Treballs de la Secció de Filología i Historia Literària, surt a la llum aquest setembre de 1980. Les obres que ¡'integren tracten temes ben variats, que comprenen treballs de toponimia, poética, estudi biografíe i dues cartes inédites de Mn. Jacint Verdaguer. El fet que en el periode de temps octubre 79 - maig 80, hagin estât recollits aquests treballs, demostra una realitat que cal tenir en compte: la vitalitat d'una Secció que és part intégrant de l'Institut d'Estudis Tarraconenses, on s'inscriuen altres Seccions amb publicacions de les respectives competències. Tota aquesta panorámica ofereix una gamma ben amplia de documentado i possibilitats per a l'estudiós i l'interes- sat en aqüestes matéries. Considerem els treballs compresos en el present volum i en va- lorarem: 1er. La preocupació deis autors que han collaborat en els presents reculls de toponimia, per tal d'investigar i conservar la puresa i la correcta orientació de noms i llocs. Com a résultat del creixement de ciutats i pobles, queden preterides i perillen de perdre's les denominacions origináis, que han estât, a hores d'ara, deformades i ignorades. Ells ens recuperen la identitat. A càrrec deis srs. Artur Bladé, M.* Te- resa Montaña i Amadeu J. Soberanas. 2n. Un assaig de teoría poética intenta, mitjançant uns breus esquemes, servir de punt de partida i d'eina de treball a mestres i es- tudiants, que podan iniciar els seus treballs prenent com a base aquest opuscle i la bibliografía que l'acompanya. A càrrec de Caries Roca. 3er. L'escrit sobre l'obra creadora de Ramón Pomés, estudia de forma exhaustiva l'activitat d'aquest periodista, nascut a Tarragona el 1868, autor també d'obres dramatiques. A càrrec de J. J. Piquer i Jover. 7 4rt. La intéressant troballa de dues cartes inédites de Mn. Jacint Verdaguer, que vénen aixi a completar la documentació ja existent entorn al nostre poeta. A cura de Xavier Ricomà. Amb el contingut d'aquesta obra queda constancia dones, d'uns treballs continuais de recerca, que troben acolliment i divulgado a les pagines d'aquest volum primer de la Secció de Filologia i Historia Literaria de l'Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

OLGA XIRINACS I DÍAZ Secretaria de la Secció de Filologia i Historia Literària

8 TOPONÎMIA DE L'ANTIC TERME DE LA CANONJA *

* Fou guardonat amb el XXIII Premi Eduard Brossa, de la Societat Catalana de Geografia.

FONTS D'INFORMACIÓ

Aquest recull es va iniciar el 1973 amb el guiatge de Ramon Amigó Anglès. Es van cercar els topònims del terme, tasca acomplida amb l'ajut dels informadors que detallem seguidament, i ais quals cal agrair la col-labora ció: Enric Bellart Huguet, gendre de Ca l'Hereuet, de 73 anys, pagès, sense lletra, nat fora del terme però habitant a la Canonja des de jovenet; Josep Llombart de Cal Baleti, de 79 anys, pagès, canongí; Maria Roig Balcells de Ca l'Hereuet, de 68 anys, nas- cuda a la Canonja, amb lletra. Ens cal també esmentar, per les re- ferències toponímiques que ens han subministrat: Josep Guinovart Esteve, de Cal Boter, de 70 anys, pagès; Josep Canadell, de Cal Va- lentinet, de 77 anys, pagès; Josep Veciana Papiol, de Cals Perduts, de 79 anys, pagès; Antonia Salla Boldú, esposa de l'anterior, de 78 anys, que no és del poblé però hi viu des que tenia un any; Josep Xatruc Vidal, de Cal Xatruc, de 85 anys, pagès; Remei Ferrer Coll, filia del Serenet, de 77 anys; Pau Quer Maduell, dit el Pau Tiano, de 78 anys, pagès; Eduard Girona, minador, que és de la Selva però ja fa 30 anys que exerceix el seu ofici a la Canonja; Josep Maria Vi- lanova Mateu, de Cal Senent, és d'Alcanar, fa 40 anys que viu a la Canonja; Josep Miquel Salvado, pagès, de 73 anys, de Ca Quimera; Antonia Solé Degollada, de 69 anys, de Cal Petó; Francese Fortuny Veciana, de 73 anys, de Cal Cisquet de la máquina, és granger; Josepa Solé Guillemat, de 63 anys, de Cal Leandre; Joan Bové Rull, de 64 anys, fill del Petitó de la Canonja; a més d'un pastor que no m'ha volgut donar el nom ni tampoc que el cités. Cal agrair també al Dr. Joan Coromines les observacions i correc- cions que m'han ajudat a millorar el treball. Les fonts d'informació documentáis són escasses de cara a fornir aquest treball, per una banda (potser la més densa ha estat el Libro de Apeo del 1892), i no massa velles, per l'altra. Hem de confessar la impossibilitat de consultar l'Arxiu Capitular de Tarragona, on 11 creiem possible de trobar fonts de temps mes reculais que les utilitzades, les quais ajudarien a datar amb una altra cronologia els topò- nims del terme. També hem examinât, a l'Arxiu Arxidiocesà de Tarra- gona, la documentario provinent de la parròquia de la Canonja que hi ha estât dipositada. Uns documents parroquials han romàs al poble, també els citem malgrat llur modesta aportació. Altres dades les hem trobades a l'Arxiu Municipal de Tarragona i a l'Arxiu de Protocols de Tarragona; en aquest darrer s'han extret tot destriant els manuals notarials de la ciutat de Tarragona. A l'antic terme de la Boella hem consultât uns lligalls amb documents relatius al territori, d'époques no gaire endarrerides i no massa abundosos en contingut toponimie. Regraciem als propietaris les atencions que ens han dispensât, aixi com a tots els arxivers encarregats dels arxius citats. El mapa que s'inclou, dissenyat per l'autor, ha estât dibuixat pel Sr. Andrés Ruiz Vera. Hem de tenir en compte que molts noms i realitats que s'afirmen com actuals en el moment de la redacció definitiva del present recull són ja ara, en publicar-se, realitats historiques. Han transcorregut gairebé 5 anys i es temps mes que suficient perquè, en una zona de fort expandiment industriai, hi hagi hagut un trasbalsament ràpid d'habitatge.

ÍNDEX D'ABREVIATURES

AB Arxiu de la Boella. AHA Arxiu Historie Arxidiocesà de Tarragona AMC Arxiu Municipal de la Canonja AMT Arxiu Municipal de Tarragona APC Arxiu Parroquial de la Canonja APT Arxiu de Protocols de Tarragona

12 FONTS MANUSCRITES

Amill. Amiliar amiento o riqueza de todos los propietarios del pueblo de la Canonja. És del 1892. AMC. Apeo Libro de Apeo del pueblo de la Canonja. Any 1892. AMC. Bailía Libro de la Bailia del término de Tarragona. Del 1829. AMC. Cadastre Llibre del Real Catastro del Comú de la Canonja per lo any 1776. AMC. Censáis Escriptures de Censáis. S. XVIII i xix. AHA. Consueta Consueta. És del segle passat. APC. índice índice y libro de todas las Casas del Pueblo de la Ca- nonja. Any 1892. AMC. Juntes Llibre de Juntes del Comú de la Canonja per lo any de 1765. AMT. Lligalls Diversos lligalls amb documentació no massa ordenada cronolögicament. AB. Mn. Manual notaríais. AHA i APT. Notes Papers sois. AB. Rendes Racional de la Renda que pertany al Rn. Rector del Masricart y Canonja. Consueta y notas. És del 1768. AHA. Repaso Llibreta de repaso individual de los gastos de la medició, valiació y demás del terme, de 1818. Canonja. AMC. Testaments Llibre de Testaments del R° Rrendo. Aymerich. 1710- 1738. AHA. Universität Libro de la Universität de la Vila de la Canonja de 1688 a 1830. AMT.

13 FONTS IMPRESES

Bertrán BERTRÁN, Joan: Apunts Histories i Biogràfics del Poblé de Masricart i la Canonja. Barcelona, 1930. Iglésies IGLÉSIES, Josep: Estadístiques de poblado de Catalunya al primer vicenni del segle XVIII. Barcelona, 1974. Morera Te. MORERA, Emilio: Tarragona cristiana. Vol. II. Tarra- gona, 1899. Morera Prov. MORERA, Emili: Provincia de Tarragona. Dins: Geo- grafía General de Catalunya dirigida per Francese CARRERAS I CANDI. Vol. IV. Barcelona, 1910. Madoz MADOZ, Pascual: Diccionario Geográfico-Estadístico-His- tórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid, 1848-1850 (16 vols.). Ree. Canonja RECASENS, D.: La Canonja de 1688 a 1844. La Canonja, 1952 (inèdit). Ree. Ciutat RECASENS, Josep Maria: La ciutat de Tarragona. Vol. I. Barcelona, 1966. Vol. II. Barcelona, 1975. Ree. Correg. RECASENS, José María: El corregimiento de Tarragona en el último cuarto del siglo XVIII. Tarragona, 1963. Vilaseca VILASECA BORRAS, Luisa: Los alfareros y la cerámica de reflejo metálico de Reus de 1550 a 1650. Vol. II. Reus, 1964.

14 TERME MUNICIPAL

EL NUCLI DE POBLACIÓ 1. Canonja, la la kanòndja «La Canonja del Camp» (Testaments, 69); «...del present lloch de la Canonja...» {Mn. n." 7, 42 v. 1703-10 AHA); «...in dicto loco de la Canonja...» {Censáis, 22-2-1722); «...en lo terme de la Canonja...» {Mn. n.° 7, 6v 1703-10 AHA). L'antic terme de la Canonja es situât al Camp de Tarragona, dins la subdivisió comarcal del Tarragonès. Té 733 hectàrees d'extensió, és, a dir, 7,33 km2, segons les dades oficiáis de l'Instituto Geográfico y Catastral; ara, la seva superficie ocupa un 11,78 per cent de la del terme de Tarragona on ha estât anexionat el 1964 (62,24 km2 amb les incorporacions de la Canonja i de Tamarit de Mar). En relació a la comarca del Tarragonès, el terme representa només un 2,12 per cent de la superficie. Tot i que és una demarcado relativament petita, encara li són inferior, dins la comarca, els actuals i vigents termes municipals d'Altafulla, els Garidells, el Morell, la Nou de Gaia, els Pallaresos i la Pobla de Mafumet, quant a dimensió territorial. El terme és planer i s'allargassa de muntanya a mar. La cota més alta, 50 metres, voreja la partió amb el municipi de Tarragona al tossal anomenat el Coli Blanc. Es compon de la fusió dels antics territoris termenals de la Canonja i Masricard, i del petit terme de la Boella. El seu perimetre és un poligon molt irregular. Parteix amb el terme de Reus pel N i per l'W (per on l'antic terme de la Boella s'endinsa en forma de punta de sageta), amb el de Tarragona (al qual és incorporât) per l'È i el SE, i amb el de Vila-seca del Solcina a l'W i SW. El terreny és quaternari, format per alluvions dipositats pel Fran- coli. El clima és tipicament mediterrani litoral, amb una temperatura mitjana anual de 15°74, que segueix la linia isoterma de les costes 15 catalanes, i una amplitud térmica, també mitjana, de 14°7. El régim pluviométric se circumscriu a la característica mediterránia costanera d'estius eixuts i tendéncia equinoccial a les pluges. El sol és format de térra verme llosa amb una vegetado autóctona de máquia de llentiscle i margalló. A la mica de bosc, escás, que encara hi resta, li és propi el pi blanc. El centre urbá, integrat per l'aglomeració deis nuclis de la Canonja i Masricard, avui dia units sense solució de continu'itat pero que havien estat seu de dos municipis diferents, com veurem, és situat en un petit pujol a 6,5 km a l'oest de la ciutat de Tarragona en línia recta planimétrica. Les coordenades geográfiques del nucli urbá són: 41° 07' 24" de latitud N i Io 10' 42" de longitud E de Greenwich. La tradició diu que el poblament de la Canonja comenta amb una sola casa, el Mas deis Canonges, pertanyent a la Seu de Tarragona. El 1390, el rei Joan I doná a l'arquebisbe Vallterra la jurisdicció i tots els altres drets sobre diversos llocs del Camp de Tarragona, entre els quals hi ha els Mansos de la Canonja i Masricart, peí preu de 17.000 florins. Els focs censats en aquesta data són de 20 per a la Ca- nonja i 18 per a Masricard. Atenent a les restes romanes trobades al terme, sembla que hi ha hagut una perdurado d'habitat des d'aquesta época. Actualment, hi ha censades al terme —prenem de referencia el cens de 1970— 3.667 persones; la forta immigració ha donat un increment de població, en un període de 20 anys, que quasi ha tri- plicat la xifra del 1950 (per a més detalls, vegeu el nostre treball: Notes sobre el sector primari de la Canonja, «Revista técnica de la Cámara de la Propiedad» n.° 25, Tarragona, 1974). Se celebren les tradicionals festes majors a la Canonja per la Mare de Déu d'Agost, el dia 15, la d'estiu, i la d'hivern el 20 de gener, dia de Sant Sebastiá. A Masricard s'escau la festa major d'estiu el 5 d'agost, festivitat de la Mare de Déu de les Neus i la d'hivern, el 18 de desembre, per la Mare de Déu de l'Esperanga.

ELS ANTICS TERMES 2. Boella, la la buélla El terme de la Boella, anomenat Quadra, fou un nucli económi- cament autócton fins al segle XVIII que fou anexionat a la Canonja. «...una heretat dita la Buena situada en lo Territori de Tarragona, parrochia de Constantí en la qual si troba una casa ab corral de ga- 16 nado y hera enrajolada... heretat que consisteix en 113 jornals (dins los quais si troban plantats 39 divers, 14 garrofers, 6 figueras, 5 arbres fruyters) ço es 5 jornals horta si culi blat, ordi, canem, fasols y ca- rabasses se cultiva de ordinari cada any...» {Cadastre del Territori, 1-2-1746 AB). De la seva antiguitat tenim com a testimonis els jaci- ments i restes romanes i ibériques trobades a la rodalia; també hi ha fonts documentais sobre la seva repoblació, esmentades per Becasens {Ree. Ciutat II, 71 i nota n.° 36). Transcrivim un document que fa allusió a l'establiment d'un particular: «...trasumpto del éstabliment de la Buena fet per lo Arquebisbe de Tarragona a favor de Francisco Nadal lo quai es aprobat per lo Capitol de Canonges. Entrada un vedell. Censos anuals pagadors lo dia de Nadal, 70» {Notes, 3-4-1428 AB). Sabem que dos segles després de la repoblació, essent propietat reial, fou venuda a l'arquebisbe Ignasi de Valterra, el 4 de desembre de 1391, pel preu de 17.000 florins, junt amb altres llocs i pobles del Camp de Tarragona {Morera, Te., 659). Per tant, no és d'estranyar el censal que hem citât. Les afrontacions d'aquest terme el 1601 eren: «...a orient part amb lo carni Real que va de la ciutat de Tarragona a la vila de Reus y part amb lo terme de la Canonja mitjançant un torrent. A migdia amb la sequia del territori» {Lligall n.° 2 AB). Per cens de 1719 deduïm que la Boella limitava amb el Territori de Tarragona pel N, E i S; i amb el de Reus per l'W. Actualment és la part més al NE del terme de la Canonja, travessada per la carretera de Reus que separa un boci de terra pel cantò de llevant. Es manté la tradició agricola esmentada amb alguns canvis en el tipus i les espècies cultivades. Aixi, hi predomina la vinya, la fruita i l'olivera. Una nota del 1845 (AB) testifica la fabricació d'aiguardent en aquest lloc; encara que avui dia no s'utilitzen, hem vist els estris per a la seva elaboració. La casa és senyorivola, amb dependèneies grans i una capella. 3. Masricard marrikàr o màrrikàr «...mediante término de Masricart» {Cernais, 22-2-1722). «...en lo Castell, Iglesia y Badia del sobredit lloch del Masricart» {Mn. n.° 7 s/f 1703-10 AHA). «...en lo terme de Masricart...» {Mn. n." 7, 21 1703-10 AHA). Per les restes romanes trobades —un ara al mur del Castell de Masricard, entre altres— aquest nucli sembla més antic que la Canonja. Car, com insinua Recasens {Ree. Ciutat, I 42) l'origen d'aquest darrer com a nucli de població podia èsser motivât per la immigració dels veïns de Masricard a causa de les condicions insanes 17

dels aiguamolls que es formaven pels voltants de la Pineda. Aquest antic terme era comprès entre el Territori de Tarragona a l'E, N i W; i el de la Pineda (ara pertanyent en part a Vila-seca) al S. Fou anexionat a la Canonja al darrer terç del segle xvin. Les jurisdiccions senyo- rials d'aquell moment eren de l'arquebisbe de Tarragona i del comte de la Llar. Pren el nom del poble una partida de terra que arriba fins al Carni de la Bassa Fonda, sobre la carretera de València. En la seva major part està plantada de garrofers. «...ima pesa de terra ... en lo terme de Masricart» (Mn n.° 7, 21 1703-10 AHA). Per regia general, tot el que pertanyia a l'antic territori de Masricard s'anomenava com el poble. 4. Territori, el «Lo Territori. — Es lugar, las jurisdicciones son del Arzobispo de Tarragona, tiene 18 casas separadas, con 70 habitantes. Su situación es liana, linda por levante con Tarragona, Canonja, Masricart, y La- buella, a mediodia con Masricart, Vilaseca, Mascalvó y Reus, y a Tramontana con Reus, y Constanti» Cens de 1719 (Iglésies, 677). «Era un conjunt d'emprius enclavats en termes d'altres universitats o en el de la pròpia, al conjunt dels quals se li donà aquest nom» (Ree. Ciutat II, 194). En crear-se les municipalitats actuals, a la segona meitat del segle passat, en lloc de formar-ne una, el seu terreny fou repartit entre les entitats del voltant Reus, Constanti i Vila-seca, atès que no hi havia nucli compacte sino solament una agrupació dispersa.

LES PARTIDES DE TERRA La Canonja ha estât fins fa una vintena d'anys un nucli eminentment agricola; avui dia, la meitat del terreny cultivât ha estât venut per a la installació de la industria petriquimica, i això afecta les partides de les Pletes, les Parades, les Pinedes, el Mas d'Aiximus o Al- banès, l'«Apeadero», els Camps Redons, el Mas de Ponç i part de la del Coli Blanc, malgrat oferir el sòl unes condicions molt remarcables, gairebé excellents, per a l'agricultura. El 1892, el libro de Apeo recull l'extensió delnitiva del terme, 1.203 jornals dels quais 1.097 jornals, o sia un 90 % de la superficie del municipi, era dedicat al conreu, repartida en no mes enllà de mitja dotzena de cultius diferents: 112 jornals d'avellaners de regadiu, 10 de cereals de regadiu, 541 de vinya, 59 de sembrat de secà, 111 d'avellaners de secà, 64 d'olivers, 195 de 19 garrofers i 5 d'erms. D'alesliores en^à, pel motiu apuntat abans, hi ha hagut un gran trasbalsament per la minvada forta del sector primari, seqüela de tota industrialització, que ha fet romandre les dis- ponibilitats agrícoles al N i NW del poblé. El percentatge de l'espai conreat ha davallat al 34 %, reculada progressiva en el futur. La importancia de les espècies segueix, si fa, no fa, el mateix ordre que el 1892, malgrat la pèrdua assenyalada que ha estat, per tant, equi- tativa, tret dels garrofers. 5. Antigons, els alzantigóns És terra de seca plantada d'olivers. Pel cantó de ponent la voreja la Riera de la Boella, tot separant-la de la partida del mateix nom, antic terme, i del de Reus. El carni que pren la denominado d'aquesta partida un bon tros fa de limit per la banda de llevant amb el terme de Reus, just on acaba la mateixa partida. Podria esser aquest topò- nim una corrupció d'Artigons. «...in partita dieta del Antigó terminata ab oriente partim cum itinere per quod itur de villa Salodo in dicto loco de la Canonja a meridia et ab occidente cum itinere per quod itur de dicto loco de la Canonja in manso dicto de la Boella...» (la Selva del Camp hi ha una partida que es diu: «...la font de na Terrena» (Vilaseóa, 224). 14. Creu deis Morts, la «Tres jornals de térra de Botjar en la partida de la creu deis mors» (Testaments, 272). «...in partita dicta lo camí deis morts...» (Censáis 14-2-1739). 15. Creuenda, la la krauénda Finca molt gran que arriba fins al Coll Blanc tot vorejant la Carre- tera de Vila-seca i Masricard. Ara s'anomena com a partida de térra; antany era tot el Coll Blanc. No es conrea. 16. Devesa de la Bassa Fonda, la Vegeu: la Bassa Fonda. 17. Deveses, les las davézas Es diu a la partida de Miralbó. Poc corrent. «Partida de las De- vesas de Mira Albo» (Apeo, 6). «Una finca... en la partida de las Devesas de Mira Albo» (Amill., 4). Malgrat haver trobat a les fonts documentáis una altra Devesa a la partida de la Bassa Fonda, es reserva el nom exclusivament per a citar Miralbó (Vegeu: Miralbó). 18. Domenge, el lu duménydja Entre les Hortes i Masricard, bastant petita. El Camí de la Bassa 22 Fonda hi passa peí mig. Al segle passat s'hi bastí una bassa molt gran i fonda que avui s'utilitza com a dipósit d'aigües brutes (vegeu: la Bassa Fonda); d'ací la dualitat toponímica de la partida. Ara és plantada d'avellaners. 19. Eres, les «...era una llenca de térra sota mateix del tossal de tapassot del sur del poblé. Dalt del tossat encara es conserven dues eres enrajolades» (.Rec. Canonja, 1-10). «Pieza de Tierra dicha Partida de les eres ó debajo el lugar» (Cadastre, n.° 123). Nosaltres ens inclinem a creure que devia estar situada prop de la Gavellada a l'W del poblé. 20. Horta de Racó, V lórta da rrakó Entre el Caminet de les Hortes i el de la Bassa Fonda, sota la timba, prop del poblé. Hi ha una bassa amb el mateix nom. Al Libro del Apeo ve inscrit com «Partida de los huertos lindantes a las casas de la población» (p. 42), encara que per l'altra banda del poblé hi ha certs horts amb igual denominació. L'origen del nom ve de la raco- nada que fa, on s'aplega molta porquería. 21. Hortes, les lazórtas Franja de térra de regadiu on predomina l'avellaner. L'horta que li dona el nom és escassa. Té forma allargassada, queda emmarcáda entre la Riera de la Boella, a l'W, i el Camí de la Bassa Fonda, a FE, que la separa del poblé. S'acaba al Domenge. No hi ha masies, sois algunes casetes. L'aigua de qué se serveix ve de la Mina de la Con- cordia, dita també de les Hortes o Dues Hortes, peí fet de fer-ho per mitjá de dos recs. «Pieza de tierra dicha Partida de la Horta...» (Ca- dastre, n.° 81). Segons aquest Cadastre comptava uns 34 jornals. «Par- tida de las Huertas» (Apeo, 31). «...un tros en la horta de la Canon- ja...» (Rendes, 15). Part d'aquesta horta devia pertányer a Masricard, car trobem «...en lo terme de dit lloch del Masricart, en la partida dita de la horta...» (Censáis 13-1-1786). 22. Llagostera llagustéra Se cita com a partida de térra en una escriptura que ens ha en- senyat un deis informadors. Popularment en diuen el Garroferal de Cal Quer. En unes notes soltes a l'arxiu parroquial de la Canonja hi ha anotat Joseph Quer y Llangostera; per tant no és agosarat relacionar els dos cognoms amb la designado de la partida. 23 23. Mas d'Aiximus, el lu más daixímus o da txímus A l'extrem sud del terme afronta amb Vila-seca. Vora el Santuari de la Pineda. Encara conreat d'avellaners i vinya; és l'única excepció per aquesta banda, encara que l'expandiment industrial no tardará a absorbir-lo. A l'empedrat del mas, únic habitat per aquest cantó, en el moment de fer el present recull, s'uneixen les Rieres de la Selva i de Reus. «...masies (entre d'altres) d'Aixemus...» (Bertrán, 27). 24. Mas de POTIQ, el lu más da póns A migjorn del terme, abandonat i gairebé perdut el camí que hi duia. És vora Vila-seca; abans corresponia al terme de la Pineda, «...una pega de térra situada al terme de la Pineda, partida dita del Mas den Pons...» (Censáis 20-1-1834). El topónim es refereix a la vegada a un mas mig enderrocat, dins aquesta partida, el qual s'aban- doná no fa pas massa anys. 24 bis. Mas de VArbanes, el lu más da larbanés Nom donat pels de Vila-Seca al Mas d'Aiximus. 25. Mas de VHereu, el lu más da laréu Terra d'avellaners situada al capdamunt del poblé. Se separa de les Hortes peí Camí Vell de Vila-seca. Malgrat ésser de dimensions reduides, té alguns masos. És seguida, peí cantó N, per les partides de la Boca de la Mina i Antigons. «...un tros en la horta de la Canonja... es lo que posseheix lo R° detras del Mas dit del Hereu» (Rendes, 15-215). El mas que presideix aquesta partida amb el mateix nom és al peu del camí de la Creu deis Morts. 26. Mas de l'Obra Subsisteix el topónim, pero com a terme de Tarragona. A la Ca- nonja se'n diu les Pletes. «Partida de Mas de la Obra-de encima Ferro- carril de Reus» (Apeo, 55). «Partida de Mas de la Obra-de debajo Ferrocarril de Reus. Collblanc» (Apeo, 63). «Otra finca... de la partida de "Mas de la Obra" encima del carril de Reus» (Amill., 4). «Otra finca... en la partida de "Mas de la Obra' debajo del carril de Reus y al Coll Blanch» (Amill, 6v). En assenyalar la direcció «al Coll Blanc» el llibre darrer sembla més encertat, ja que damunt les actuals Pletes i l'antiga partida del Mas de l'Obra, hi ha la del Coll Blanc. 24 27. Miralbó miralbó Es troba sortint de la Canon ja per la banda de muntanya a la seva part dreta. És molt gran. Parteix amb el terme de Reus. Hi predomina el conreu del garrofer. Els jornals cadastrats el 1776 eren 82; per tant, es considerava com la partida més extensa. El Camí vell de Constantí el traspassa peí bell mig. Afronta peí S amb el Coll Blanc. «...vinya plantada de tinguda de 2 jornals poch mes o manco: situada en lo terme de dit lloch de la Canonge y partida del Miralbó...» (Censáis 7-12-1776). «Partida de Miralbó» (Cadastre, n.° 48). En acabar-se aquesta partida peí cantó de mar i comen^ar-se el Coll Blanc partía amb l'antic terme de Masricard. 28. Molinassos, els lus mulinásus Coneguda també com a partida de la Coma, ja descrita. Entre la Riera de la Boella i el terme de Reus. «Partida de los Molinasos» (Apeo, 45). «...una finca... en la partida de los molinasos» (Amill., 1 v). 29. Parades, les las paradas Sota l'«Apeadero» i fins a la via de Valéncia. Peí cantó de ponent arriba fins el Mas de Pon?. Era un conjunt de petites parades de vinya i avellaners, ara abandonat. No hi havia hagut cap mas. 30. Pas de la Portella «Aquella pieza de tierra huerta de medio jornal... sita en el tér- mino de la Canonja y partida de la huerta o pas de la portella» (Cen- sáis 28-2-1854). 31. Pletes, les las plétas o paletas Sovint inclouen una vocal neutra entre les dues primeres con- sonants; té el so molt débil. Terreny molt productiu, plantat de vinya i d'avellaners. Avui és espai industrial. El localitzem entre la vía de Reus i la carretera de Madrid; aconsegueix el terme de Tarragona per la part de llevant. «Partida de les Pletes-de encima ferrocarril de Valencia» (Apeo, 70). «Una finca... en la partida de les pletas, debajo del carril de Valen- cia» (Amill., 1 v). «...una pesa de térra en la partida de la Pineda dita la pleta» (Rendes, 163). Sembla que forma part, en temps més recu- lats, de la partida de la Pineda. 25 32. Pinedes, les las pinedas Delimitada peí Camí del Mas de Patau a la part E, peí Camí del Roure peí S i per l'W; arriba fins el Camí del Mas de Pon§, tot aca- bant-se al comeng de la partida del Mas d'Aiximus. La travessa peí mig el f.c. de Valencia. Era conreada d'avellaners des de la plaga de la filloxera; abans hi havia vinya; ara és abandonada, «...per una pessa de térra en la Pineda...» (Rendes, 27). «...un jornal de térra trovat en lo terme de la Pineda...» (Testaments, 98). «Partida de las Pinedas-de encima el ferro-carril de Valencia» (Apeo, 82) ( Amill., 2 i 4 v). No hi ha cap dubte que la Pineda fou un antic terme, una part del qual era format per la partida que estudiem; notem que mentre fou independent del territori de la Canonja, se cita aquell en singular; un cop incorporat al darrer, la denominado es pluralitza. Tot aquest antic terme fou lloc d'aiguamolls (Reo. Correg., 38). 33. Resclosa, la «...in termino de la Canonja in partita dita la resclosa... afron- tatur... ab lo rech Comú del Lloch de la Canonja...» (Mn. n.° 7, 3 v AHA). «...donaren en especial precari una pessa de térra anomenada la resclosa situada en lo terme del dit lloch de la Canonja...» (Censáis 24-1-1821). «...un tros nomenat la resclosa en lo terme de la Canonja» (Rendes, 69).

ELS TROSSOS I LES PECES DE TERRA 34. Alfals, V «...lo tros dit lo Alfals en la Horta de la Canonja.» «...un tros en la horta de la Canonja que ... se anomenava antigament lo tros dit lo alfas (sic) ... y es lo que posseheixo lo R° detras del Mas dit del Hereu» (Rendes, 15). «...per una pessa de térra dita lo Alfals en la horta de la Canonja» (Rendes, 47). 34 bis. Barcassa, la la barkása Bocí de térra sembrada dins el Mas d'Aiximus. 35. Bassa Nova, la la basa nova És un tros de térra bastant gran, plantat d'avellaners. Voreja la carretera de Vila-seca i arriba fins al Domenge. Se li dona aquest nom arran d'una bassa que es construí dins aquest bocí. 26 36. Boca de la Mina, la la bóka da la mina En aquest lloc, la Mina del Comú es parteix en dos bracos; un va cap al poblé i l'altre cap a la partida de les Hortes. De vegades n'hem sentit a dir la partida de la Mina del Comú, encara que no massa sovint. És voltat pels Antigons, el Carni deis Antigons i el Mas de l'Hereu. Per aquest redós hi ha un barrane (vegeu: el Barrane del Mas de l'Hereu) que traspassa el carni esmentat, es dirigeix cap al mas dit i s'acaba a la Bassa de Racó. 37. Boijar de la Devesa, el «...per haver comprai ... una pocessió dita lo Botjar de la Devesa» [Rendes, 65). Ens sembla que, per analogia, aquest tros hagi d'esser a Miralbó, car també se'n diu les Deveses; per altre cantó es podría situar a la Devesa de la Bassa Fonda. No tenim prou elements de ju- dici per a demostrar la localització real del topònim; per tant, queda en peu la disjuntiva. 38. Calvari, el lu kalvàri «...en 1860 se feren las parets del cementili antich del calvari» (Notes soltes, APC). A la partida de Miralbó. Fa una pujada molt pronunciada i d'aquí deriva el nom. Al capdamunt hi havia unes eres i un moli de vent. «...hi prohibiren terminantment els enterraments i llavors es feren al Calvari, on hi ha l'actual cementiri...» (Bertrán, 28). 39. Carni Fondo, el lu kami fondu Prop del poblé de Masricard, sobre la carretera de Vila-seca i entre el Garroferar de Cal Quer i la Creuenda. El nom li ve del cami- barranc que hi passava, avui desaparegut. 40. Catastrofe, la la katastròfa Boci on hi havia emplazada una premsa d'oli amb el mateix nom, a Masricard. Piantai de garrofers. Catàstrofe? Ningún no ens ho ha aclarit. 41. Co, el lu kó Trosset de terra dins la partida de Miralbó, amb avellaners, vinya i garrofers. Potser «el Cos», citat com a pretèrit de partides de terra per R. Amigó: Toponimia de Reus, 1957, n.° 325, Reus. 27 42. Garrigots, els lus garrigóts Terra molt dolenta, sense cap arbre, que pertany a la partida del Coll Blanc. S'hi alcen unes noves edificacions que constitueixen el nucli residencial de Bonavista. 43. Garrigues, les las garrígas Entre la carretera i la via de Valencia, es pot dir que és una llenca de térra del bocí anterior que segueix en direcció cap a mar. Estigué plantada de garrofers; ara forma part de l'área industrial. 44. Garroferar de Cal Quer, el lu garrufarál da kál ké Toca al camí que va de la carretera a Masricard. 45. Garroferar de Cal Valentí, el lu garrufarál da kál valanti A les Garrigues, dit també l'Hostalet. 46. Garroferar del Patxet, el lu garrufarál dal patxét En sortir del poblé peí cantó de muntanya, resta a la part dreta. Ja no és térra de conreu perqué s'ha urbanitzat. 47. Glorieta, la la gluriéta És un bocí plantat tot d'avellaners, dins la partida de Miralbó. Afronta amb la carretera que uneix el poblé amb la CN-420. 48. Hort de Dolg, V lór da dóls A l'extrem N de la Vila. «...per la cantonada de l'Hort den Dolga» (Bertrán, 19). 49. Hort de l'Abeurador, V lór da laburadó A les Hortes, tot voltat de marges. Hi ha un maset on encara viuen. Ho remarquem perqué no creiem que siguin més de tres els que es- tiguin en condicions d'ésser habitats. És evident que rep el nom de l'abeurador que encara hi ha. 50. Hort de la Rectoría, V «En 1841 se exceptuaren de la venda varias fincas y en esta que- daren lo hort de la Rectoría» (Notes soltes, APC). «...fins al cantó del Hort dit del Cabiscol...» (Rendes, 1). 51. Hostalet, V lustalét Vegeu: el Garroferar de Cal Valentí. 28 52. Märtirs, eis lus märtis Va de la Timba al pöble de Masricard; peí cantó N arriba a Mi- ralbó i, peí S, a la Creuenda. Conreat de vinya. 53. Maset de les Gasoses, el lu mazét da las gaséózas Tros de terra de 2 jornals, tancat amb un marge de pedra, entre el Barranc de la Boella i el Camí de Vila-seca. Pertany a la partida del Mas de l'Hereu. 54. Mina del Comú, la la mina dal kúmu Vegeu: la Boca de la Mina. 55. Molí de Vent, el lu mulí da vén A Miralbó, sota del cementiri. 56. Prat, el «...un jornal poc mes o menos situada al Prat, terme de la Pineda» (Mn. n.° 7 1703-10 AHA). No sabem fins a quin punt podem relacionar-lo amb el Prat d'Albinyana, puix que el document és poc precís. 57. Racó, el lu rrakó Sota la Timba del poblé i dins les Hortes de Racó. Hi ha moltes escombraries que s'hi acumulen bastant intencionadament; el lloc també hi ajuda per la seva configuració; d'ací el nom. 58. Rajador, el «...per un tros en la orta dit lo rejador...» (Universität, 2). 59. Santes Creus santas kréus «Molt prop del que avui són o se'n diuen Campsredons, hi ha un indret anomenat Santes Creus» (Bertrán, 20). Ens informen que és un tros de terra prop del Mas de Vidal. 60. Seca, el «...en lo any 1794 ... la vinya dita lo Seca, sota lo fossa de dit lloch ... afrontant... fins al cantó del Hort dit del Cabiscol...» (Rendes, 1). 61. Tancat, el lu tankát Parcella tancada, vora el poblé, encara que pertany a la partida de Miralbó. Conreada de vinya i avellaners. 29 62. Tros del Noguer, el «...no poderse alienar una pessa de Terra orta dit lo Tros del No- guer» (Rendes, 179). 63. Trull, el lu trúll Bocí petit d'horta que toca a les Hortes. Hi passa el Rec de la Mina del Comú. Antigament hi havia el trull comunal. 64. Vinya deis Molinassos, la «...la viña deis molinasos...» (Testaments, 402). 65. Vinya Gran de la viny-nya gran da ka fórgas Ca Forgues, la Delimitada peí Camí deis Antigons i travessada per la carretera que va de la Canonja a la de Reus. Sembla que un cop arrencats els ceps plantats, perqué están esgotats, ja no es replantará de nou.

ELS CAMINS 66. Camí de Cals Perduts, el lu kamí da káls pardúts Comenga a la casa d'on pren el nom i s'acaba a les Garrigues. 67. Camí de Portusset, el «Camino Porduset» (Apeo, 39). Malgrat les indagacioris fetes és ignorat dins el terme; aixó no obstant és conegut a Reus. «Surt, en direcció a migdia, del camí Ral de Vila-seca a la Canonja, entre el Barranc deis Castellets i la Riera de la Boella. Aviat s'interna al terme de la Canonja» (R. Amigó, ob. cit., n.° 909). El llibre de Y Apeo el localitza a la partida de les Hortes, que s'escau ben bé amb la cita reproduída. 68. Camí de Sota les Cases, el lu kamí da sota las kázas S'estén d'enfront la Gavellada fins al Camí de les Coves d'Alberic. Recorre a bastant desnivell el cantó de ponent de la Vila sota la retallada timba per on passa el camí. 69. Camí de Tarragona, el Situat a la partida de la Bassa Fonda. No és la carretera que condueix a Tarragona, puix que Y Apeo dona els límits d'una pega de térra 30 enmarcada al Sud per la carretera de Vila-seca i a l'Est pel camí de Tarragona. «Camino de Tarragona» (Apeo, 43). 70. Camí de Valls, el «Camino de Valls» (Cadastre n.° 52 i Apeo, 22). Segons aqüestes fonts, travessa les partides deis Antigons i Miralbó. Ningú no n'ha sabut donar rao. 71. Camí de Vila-seca, el lu kamí da vilaséka Surt de la Gavellada, passa pel Maset de les Gaseoses i gira cap el poblé veí de Vila-seca, tot creuant la Riera de la Boella. El tros com- pres entre la Gavellada i el Maset esmentat es fusiona amb el Camí de la Creu deis Morts. «Camino de Vilaseca» (Cadastre n.° 96). «...cerca del cami qui va a Vlaseca...» (Rendes, 16). 72. Camí de V«Apeadero», el lu kamí da lapaiadéru o lapéiadéru Anava de la carretera de Vila-seca a l'estació; era molt transitat. 73. Camí de VHort de Racó, el lu kamí da lór da rrakó Del Carrer de Mar davalía fins a la Bassa de Racó. Té un trajecte bastant curt. 74. Camí de la Bassa de les lu kamí da la basa da las Cabres, el kábras Dit també el Camí Fondo de la Bassa de les Cabres. S'inicia al Camí deis Antigons, en el lloc mateix on hi ha la fita que separa la Canonja de Reus, i s'enfila cap en aquest darrer terme. No es pot dir, dones, que sigui del municipi canongí, sinó, més aviat, que hi neix. 75. Camí de la Bassa Fonda, el lu kamí da la basa fonda Arrenca del Carrer de Mar i pren direcció sud-est, limita les partides de les Hortes i del Domenge, on hi ha la bassa que li dona el nom, segueix fins la carretera i, en travessar-la canvia de nom. Pels de Masricard, surt d'enfront la placeta per anar a la cercar la bassa. 76. Camí de la Boella, el lu kamí da la buélla Un nou camí és el que va de la carretera de Reus al barranc, tot passant per la finca que motiva el nom. Antigament era part del Camí deis Antigons. «Camino de la Buella» (Cadastre n.° 61). «...a ponent ab lo camí de la Boella...» (Testaments, 96). 31 77. Camí de la «Casilla-», el lu kamí da la kazílla Ho hem sentit dir del Camí del Mas d'Alberic, motivat per la cons- trucció d'una caseta a una crui'lla que hi ha amb el f.c. on s'aixoplu- gava el que vigilava el pas. 78. Camí de la Coma, el lu kamí da la kóma Gairebé tot del terme de Reus, passa peí davant de la Bassa de la Sang i condueix a la partida d'on pren la designació. El pía del Ca- dastre fet l'any 1931 assenala el camí entre Masricard i la Coma. Al- tres informadors diuen que és un pas de ferradura que voreja el Rec de la Mina del Comú, tot comengant al Domenge. 79. Camí de la Creu deis lu kamí da la kréu dais mórs Morís, el Ve de Reus i arriba al poblé per la part de la Gavellada. Surt en direcció a Tarragona, des de la Vila, passa per Miralbó i s'encreua amb el Camí deis Vinyets. Els pagesos em diuen que el nom és degut al fet que s'hi passava amb les caixes deis morts al coll, i a peu, per a dur-los a enterrar a Tarragona, des de Reus. «...fins al cami deis morts que va a Tarra- gona...» {Mn. n.° 7, 20, 1703-10 AHA). «...ab occidente cum itinere dicto deis morts...» (Censáis 14-2-1739). «Camino deis Morts...» (iCa- dastre n.° 48) (Apeo, 15). 80. Camí de la Selva, el És citat una sola vegada al Cadastre. Es podría tractar de la mateixa Riera. Aquesta font el localitza a la partida deis Antigons. UApeo, en canvi, l'anomena diverses vegades i distingeix ben bé el camí de la riera. «Camino de la Selva» (Cadastre n.° 62) (Apeo, 23, 24, 26). 81. Camí de les Coves lu kamí da las kóvas dalbrík d'Alberic, el o dubrík Vegeu: la Baixada de les Coves d'Alberic. 82. Camí de les Parades, el lu kamí da las paradas Duia a la partida de la qual pren el nom. Perdut. 83. Camí de les Parets, el lu kamí da las paréts Diferent nom del Camí Fondo. Peí fet d'ésser un barranc, tenia molta fondária i semblava que hi hagués marges a banda i banda. 32 84. Carni de les Pinedes, el lu kami da las pinèdas És la continuació del Carni del Mas de Pong, que circula per la partida de les Pinedes. Mor al Carni del Roure. «...ab oriente cum itinere de las Pinedas...» (Censals, 23-7-1712). «Camino de las Pinè- das» (Apeo, 53). També en singular «Camino de la Pineda» (Apeo, 65). 85. Carni de les Pletes, el lu kami da las plètas o palètas Partia de l'«Apeadero» i finalitzava a la Carretera de Madrid des- prés de passar per les Pletes. Desaparegut. 86. Carni del Cementiri, el lu kami dal samantiri Surt de la Vila en direcció al dipòsit de l'aigua i el Calvari on hi ha el Cementiri. Carni carreter, estret. 87. Carni del Coli Blanc, el lu kami dal kòll blàng Recorre la partió del terme amb el de Tarragona, i vorejant el Coli Blanc, en arribar a l'Hostalet surt fora del municipi cap a cercar el Mas dels Canonges. En part, ha desaparegut en construir-se el poligon industriai. 88. Carni del Mas d'Alberic, el lu kami dal mas da burik o dalbrik Ès la perllongació del de Masricard, enfila cap a mar. Rep diversos noms segons l'indret per on passa o a on va. El mas on conduia ha estat aterrat recentment. Un boci del carni és denominai el Carni de l'«Apeadero». 89. Carni del Mas de Patau, el lu kami dal mas da patàu Perdut. Era el que anava fins a l'actual Universität Laboral, antic Mas de Patau. Travessava el Carni del Roure i prosseguia fins al territori de Tarragona. Creiem que era una continuació del Carni del Mas d'Alberic. 90. Carni del Mas de Pong, el lu kami dal mas da pòns Corre al costat del Barrane del Mas de Pong. Arrenca de la Riera dels Castellets i, en passar per la partida de les Pinedes, canvia el nom (vegeu: el Carni de les Pinedes). En realitat, és el mateix Carni de la Bassa Fonda que, un cop a l'altra part de la carretera, pren el nom de Carni dels Camps Rodons i separa la partida igualment denominada de la de l'«Apeadero». 33 91. Carni del Mas de Tomaset, el lu kami dal mas da tumazèt S'inicia al Carni Veli de Reus, fora del terme, i va cap al Mas de Badia i al de Tomaset. Només un curt boci és de la Canonja, a la Boella, prop d'on hi ha installada l'emissora. S'encreua amb el Carni dels Guixers. En fer les obres de l'Autopista n'ha desaparegut bastant tros. 92. Carni del Mas de Torric, el lu kami dal mas da turrik Comenga als Quatre Camins (cruilla), pren direcció nord-est cap a Tarragona i va a agafar la carretera de Reus, ja amb un altre nom. La part que pertany al terme és breu, de pocs metres. 93. Carni del Mas de Vidal, el lu kami dal mas da vidàl De la Baixada d'Aiximus puja cap el Mas de Vidal, després de passar pel mig de les Hortes i la Riera de la Boella. «...cum itinere per quo itur a dicto loco de la Canonja ad mansum vocatum de Vidal...» (Censals 14-2-1739). «...a tramontana ab lo carni que va de la Canonja al Mas den Vidal...» (Mn. n.° 7, 1710 AHA). «Camino del Manso Vidal» 0Cadastre n.° 125) (Apeo, 33). 94. Carni del Mas de Virgili, el «Camino del Manso Virgili» (Apeo, 96). Segons la font, és a la partida de les Pinedes. El mas de referència pertany a Vila-seca. 95. Carni del Mas de l'Obra, el lu kami dal mas da lòbra Era el mateix que el Carni Fondo. Anava cap a Tarragona, al mas d'on prenia el nom. «Camino Mas de la Obra» (Apeo, 58). 96. Carni del Mas dels lu kami dal mas dals Canonges, el kanòndjas Conegut també com el Camí del Coll Blanc o dels Garrigots. Duia al mas d'on portava el nom. «Camino Manso Canonigos» (Apeo, 89). 97. Carni del Maset de Cai lu kami dal mazèt da Xatruc, el kàl txatrúk Parteix del Carni Fondo de Constanti tot just quan aquest darrer deixa el terme; és, per tant, de Reus, però molt transitât pels canongins. 34 98. Carni del Maset de Peres, el lu kami dal mazèt da pèras Constitueix la llinda amb el terme de Reus. Arrenca, com l'anterior, del Carni Fondo de Constanti, al lloc mateix de la fita que assenyala la partió, per anar a parar al Mas de Peres. 99. Carni del Moli, el «Camino del Molino» (Apeo, 6). De vegades a Miralbó i de vegades al Coli Blanc. Creiem que podia esser un carni que portés al Moli de Vent. 100. Carni del Roure, el lu kami dal rróura Anomenat també, no tan sovint, la Carretera Velia de Madrid. És el més meridional i constitueix el limit sud del terme. Venia de Tarragona, comunicava les Pletes, les Parades i les Pinedes i partia en direcció a ponent cap el terme de Vila-seca. D'aquesta antiga carretera, resta un carni de terra bastant ampie amb uns marges de pedra, uns trossos conservats i d'altres enderrocats, vora l'autovia de Salou. 101. Carni del Trull, el lu kami dal trull Surt de la Baixada d'Aiximus i, tot passant pel clos dit com el carni, va a cercar el de Vila-seca. És un pas de ferradura. 102. Carni dels Antigons, el lu kami dalzantigóns A l'extrem N del poble, fa de limit entre les dues partides de Mi- ralbó i Antigons, segueix per aquesta darrera tenint a una banda el terme de Reus. S'endinsa cap a la Boella i, sense travessar el barrane, surt fora la Canonja. Té un marge no gaire alt a una part solament, la de Reus. La moderna construcció de l'Autopista ha desfet part del carni, «...ab lo carni del antiguo...» (Mn. n. 7, 15 v, 1703-10 AHA). 103. Carni dels Camps Rodons, el lu kami dals kàmrradóns o kàmrrudóns Comunicava el Carni de la Bassa Fonda amb els Camps Rodons, fins a la Riera dels Castellets. En abandonar-se el conreu de la terra de la partida esmentada, l'herbar s'ha apropiat del carni en no èsser transitat. De vegades diuen «dals kàmrrudón*, el substantiu en singular. 35 104. Carni dels Garrigots, el lu kami dals garrigòts Del Carni Fondo fins a trobar el del Mas dels Canonges. És el mateix Carni del Coli Blanc que, pel fet d'haver desaparegut, es dubta bastant a assenyalar on comengava. 105. Carni dels Guixers, el lu kami dals guiixés Ve de fora terme i entra al de la Canonja per la Boella, passant pel davant del celler d'aquest mas. Se'n torna al territori de Reus cap a la Bassa de les Cabres. És el carni per on baixaven els guixaires de Riudoms per anar a Constanti a cercar guix. En part perdut, encara que dins el terme es conserva. La creenga popular sobre l'origen del nom és l'especificada. 106. Carni dels Molirtassos, el lu kami dals mulinàsus De la Riera de la Boella permet d'anar cap a la partida d'igual denominació per a finir darrera del Mas de Vidal. Només transitat pels que conreen terres per aquells indrets. 107. Carni dels Morts, el lu kami dals mòrs Vegeu: el Carni de la Creu dels Morts. 108. Carni dels Vinyets, el lu kami dals viinyèts o viny-nyèts Del Carni Veli de Constanti segueix la partió del terme amb el de Tarragona, de muntanya a mar. Segons per on passa canvia de nom. Aquest tros, que és el situat més al N, té origen a la partida dels Vinyets, de Tarragona. 109. Carni Fondo, el lu kami fondu S'inicia en acabar Masricard, pren direcció cap a mar. Es coneix com el Carni de les Parets. Perdut. «...a sol ixent amb lo carni fondo...» (Testaments, 476). 110. Carni Fondo de Constanti, el lu kami fondu da gustanti Comenga a la cruilla d'on arrenca també el Carni dels Antigons, al N del poble, i travessa la partida de Miralbó. De seguida s'interna al terme de Reus i Constanti, on la gent el coneix com el Carni de Sant Lloreng. A banda i banda hi ha uns bons marges bastat alts. «Camino de Constant» (Apeo, 20 i Cadastre n.° 51). 36 111. Carni Veli de Constanti, el lu kami véli da gustanti S'estén des del dipòsit de l'aigua, darrera la Vila, fins al terme de Constanti on rep el nom de Carni de las Gavarres o de la Gavarra, que també se sent dir a la Canonja. «...afrontan de sol ixent ab lo carni de Constanti» (Testaments, 236). 112. Carni Veli de Reus, el lu kami véli da rrèus A la punta més al N del Maset de les Gasoses, un cop travessat el Carni de Vila-seca ja és fora terme. «Camino de Reus» (Cadastre n.° 80 i Apeo, 26). «...linda con la carretera vieja de Reus...» (Censals 31-7-1837). 113. Caminet de les Hortes, el lu kaminèt da lazòrtas Del Carni de la Bassa Fonda pren direcció W migpartint la partida de les Hortes. És un senderó ben recte.

LES CARRETEEES 114. Carretera de Reus, la la karratéra da rrèus Un curt bori tra vessa el terme per la Boella. Fou construida sobre "una antiga via romana. 115. Carretera de Tarragona, la la karratéra da tarragóna Recorre el terme en sentit transversal, d'est a oest. Entra pel Coli Blanc, enfila ben recta i surt pels Camps Rodons. 116. Carretera de Valencia, la la karratéra da valènsia Vegeu: la Carretera de Tarragona. 117. Carretera de Vila-seca, la la karratéra da vilasèka «Carretera de Vilaseca» (Apeo, 39). És la mateixa que l'anterior. 118. Carretera Reial de la karratéra rraial da madrit Madrid, la «Camino de Madrid» (Apeo, 63). Altre nom que donen al Carni del Roure. 119. Carretera Vella de la karratéra vélla da madrít Madrid, la

Vegeu: la carretera Reial de Madrid.

LES BAIXADES 120. Baixada d'Aiximus, la la baixáda da txímus Prop la Timba i fins a les Hortes. 121. Baixada d'Alberic, la la baixáda dalbrík, dubrík o de burík Al nord-oest del poblé. Arrenca de la cruilla que hi ha prop del dipósit de l'aigua. Unes coves a qué fa referencia ja no hi són; anys enrera hi vivien gitanos. És per aixó que també se'n diu: la Baixada de les Coves d'Alberic. 122. Baixada de Soler, la la baixáda da sulé A continuació del carrer de la Font, arriba fins a la Pedra Rodona. Ara és un tros de la carretera que va a buscar la de Reus. 123. Baixada de les Coves la baixáda da las kóvas da d'Alberic, la burík, dalbrík o dubrík Vegeu: la Baixada d'Alberic. 124. Baixada del Cementiri, la la baixáda dal samantíri Rep el nom del lloc on condueix, no gaire apartat del poblé. Hem sentit a dir alguna vegada sángmantiri. 125. Baixada del Coll Blanc, la la baixáda dal kóll bláng La fa a Tactual carretera de Valencia, en el lloc on aquesta darrera entra dins el terme. 126. Baixador de les Parades, el lu baixadó da las parádas És a la Riera deis Castellets, tot just quan s'endinsa a la partida de la qual pren el nom. LES MINES 127. Mina de Grasset, la la mina da grasét Tota del terme de Reus, la citem perqué se'n serveix un pages de la Canonja per a regar, dins el terme, les seves terres. 128. Mina de Masricard, la la mina da márrikár Baixa de prop del Mas de Segarra, terme de Reus, passa pel Maset de Peres i acaba a les Deveses del poblé. Mig perduda. 129. Mina de 1'Estrella, la la mina da lastrélla La fita del lloc on neix, molt prop de la Canonja, és al peu del Camí Fondo de Constant! Moría al Polígon industrial de Tarragona. Com que baixa poca aigua, l'emboquen al dipósit del poblé per a submi- nistrament doméstic. 130. Mina de la Bassa Fonda, la la mina da la basa fonda Perduda. Brotava al Clot de la Florida, dins el terme de Reus, travessava l'Antigó i, tot seguint el Camí de la Bassa Fonda, arribava al Domenge. 131. Mina de la Boella, la la mina da la buélla Ve de fora terme, del Camp d'Aviació; dona aigua al Mas de Badia i de Tomaset, just abans d'entrar al terme de la Canonja, per la Boella, i s'acaba a la bassa d'aquesta partida. 132. Mina de la Canonja, la la mina da la kanóndja Denominado antiga de la Mina de la Concordia. 133. Mina de la Coma, la la mina da la kóma Procedeix, com una gran majoria, del Camp d'Aviació i va a parar a la partida de la Coma, on mor (Bertrán, 25). 134. Mina de la Concordia, la la mina da la kunkórdia Comen ga vora el Mas de Porta i passa pel Camp d'Aviació. Floreix, dins el terme, al Maset de Peres, segueix després cap al dipósit municipal de l'aigua. És, dones, la que proveeix al poblé. Abundant. Se'n diu de la Concordia, per l'acord que feren, fa més de 120 anys, els canongins i els de Masricard pel que fa a l'aigua d'aquesta mina. 39 135. Mina de la Pineda, la la mina da la pineda o da las pinedas De sota el Camp d'Aviario, continua pel Camí del Mas de Vidal i entra al terme, enfila després cap a les Pinedes per anar a parar al Mas de Patau ja dins territori tarragoní. És ben pobra. Actualment és difícil seguir-ne el recorregut per les noves edificacions industrials fetes dins la partida que origina el nom. 136. Mina de la Sang, la la mina da la sáng Del mateix lloc que l'anterior, toca el pi de Bofarull, prossegueix per la Coma i mor a la Bassa de la Sang. 137. Mina de les Deveses, la la mina da las davézas Vegeu: la Mina de Masricard. Pel fet de passar per les Deveses n'agafa el nom. Gairebé no es diu. 138. Mina de les Dues Hortes, la la mina da las dúgazórtas Dita així perqué reguen, per mitjá de dos recs, la partida de les Hortes i sembla talment que la divideixi en dues hortes. És la Mina del Comú (vegeu: la Mina del Comú). 139. Mina del Comú, la la mina dal kúmu Ve del Mas de Riera i del Mas de Puig. La meitat és del terme de la Canonja i l'altra meitat, del de Reus. Travessa els Antigons i acaba a les Hortes. De totes les esmentades, és la més abundant. 140. Mina del Mas d'Alberic, la la mina dal más da burík, dubrík o dalbrík Perduda fa molts anys, baixava poc. Era un brag de la Mina del Mas de Patau. 141. Mina del Mas de Patau, la la mina dal más de patáu Altra denominado de la Mina de la Pineda (vegeu: la Mina de la Pineda). 142. Mina del Mas de Pone, la la mina dal más da póns Passa pel darrera el poblé i s'acabava a la bassa del mateix nom. Avui dia, aquest darrer bocí s'ha perdut i mor a la bassa de Cals Perduts. 40 143. Mina del Minador, la la mina dal minado Comenga i fineix al terme de Reus. Ens diuen que és diferent designado de la Mina de la Coma. «Ve de vora el Mas de la Dolga, entre el Cami de Bellisens i el Barranc deis Castellets, i no va gaire mes avall del Cami de Vila-seca a la Canonja. És ben curta» (R. Amigó, ob. cit., n.° 180). 144. Mina deis Molinassos, la la mina dais mulinásus Perduda fa molts anys. A la partida del mateix nom.

ELS RECS 145. Rec de Bardina, el lu rrék da bardína S'omple de la Mina de la Concordia. De prop el dipósit de l'aigua, entre el poblé i les Garrigues, fins a la bassa del Joan del Nen. Té pocs regants. 146. Rec de la Bassa Nova, el lu rrék da la basa nova Ja sec. Baixava de la Mina de Masricard fins a la partida de la Bassa Nova. 147. Rec de la Vila, el «...afrontant a sol ixent amb lo rech de la vila per aont va la aigua al Masricart...» (Mn. n.° 7, 9-3-1710 AHA). 148. Rec del Comú, el lu rrék dal kúmu És un deis dos recs en qué es parteix la Mina del Comú, que afron- ten amb la partida de les Hortes en una banda i l'altra. Aquest és el de l'extrem de llevant, el més a prop del poblé, «...ab lo rech comu del Lloch de la Canonja» (Mn. n.° 7, 3v. 1703-10 AHA). 149. Rec del Mig, el lu rrék dal mitx L'altra rec de la Mina del Comú. Segueix les Hortes per la part de ponent, prop del Barranc o Riera de la Boella.

ELS BARRANOS I LES RIERES 150. Barranc, el lu barráng Comenga a Masricard, traspassa la carretera de Vila-seca i la via de Reus i acaba al Cami del Roure. El tros que va del poblé fins a la carretera, s'anomenava el Cami de les Parets. 41 151. Barrarte de les Pieles, el lu barráng da las plétas A la partida igual anomenada, ve del Camí Fondo, sota la via de Reus i fineix a la Carretera Reial de Madrid. 152. Barrarte del Camí Fondo, el lu barráng dal kamí fóndu És el mateix que l'anterior. Tenia uns marges a banda i banda i d'ací el nom de fondo; travessa les partides de l'«Apeadero» i les Pletes. 153. Barranc del Garroferar de lu barráng dal garrufarál da VAnastasi, el lastázi És un bocí del Barranc del Mas deis Canonges que pren el nom de l'amo de la térra. 154. Barranc del Mas lu barráng dal más daixímus d'Aiximus, el o txímus De l'empedrat del mas denominat igual, travessa la via de Valen- cia, continua peí costat de la partió del Mas d'Alberic i desemboca a la carretera vella de Madrid. S'omple en sobreeixir-se l'aigua de la Bassa de les Tres Puntes, de Vila-seca. 155. Barranc del Mas de Pone, el lu barráng dal más da póns S'inicia a l'empedrat d'aquest mas, segueix peí seu darrera, s'encreua amb la via de Valencia i la partida de les Pinedes per a morir al Cami del Roure. 156. Barranc del Mas de lu barráng dal más da laréu l'Hereu, el Procedent del Mas Vermell, de Reus, passa per les Hortes del Comú, on s'escampa. 157. Barranc del Mas deis lu barráng dal más dais Canonges, el kanóndjas De la partida de les Pletes pren direcció cap el Mas deis Canonges de Tarragona un cop travessada la via de Valencia. 158. Riera de la Boella, la la rriéra da la buélla Prové de fora el terme, de la Selva, recorre el territori de NW a'SW, passant per les partides de la Boella, els Antigons, les Hortes, el Do- menge, els Camps Rodons. A l'empedrat del Mas d'Aiximus s'imeix 42 amb la dels Castellets i plegades segueixen cap a mar travessant les Pletes. No podem acabar de seguir el curs actual d'aquesta riera per- qué ha estat soterrada per conveniéncies de la industria. Antany les dues rieres anaven a mar després de franquejar les Pinedes, que era el camí més dret. Posteriorment, amb la finalitat de fer de les Pletes terres de conreu, es construiren uns petits marges per tal de reteñir el Hot com a fertilitzant i desviar el llit del barranc cap a la zona in- dicada. «Torrente de la Buella» (Cadastre n.° 66). L'aigua hi és intermitent, més abundant a la tardor. Fou el cami que antigament feien servir els canongins per anar a la Boella. 159. Riera de la Selva, la la rriéra da la selva És la de la Boella, anomenada aixi per la seva procedencia. «La riera de la Selva» (Apeo, 33). Vegeu: la Riera de la Boella. 160. Riera dels Camps Rodons, la la rriéra dais kámrrudóns o kámrradóns És la mateixa que l'anterior, que en passar per la partida d'aquest nom, pren la seva denominació. 161. Riera deis Castellets, la la rriéra dais kastalléts Del terme de Reus, entronca amb la de la Selva, com ja hem dit, i continua en direcció a llevant, cap a mar, mentre travessa les Pletes, les Parades i l'«Apeadero». Ara ens diuen que hi baixen aigües brutes de Reus. Sembla que coincideix amb el Cami deis Castellets del terme de Reus citat per R. Amigó, Toponimia de Reus, «...in termino de pi- neta... et affrontatur ... ab aquilone ... sequía dicta de castellet» (Mn. n.° 57, 30-7-1590 APT).

LES BASSES 162. Bassa de Ca Forgues, la la basa da ka fórgas A la partida de Miralbó. 163. Bassa de Ca 1'Oliveret, la la basa da ka laulivarét Situada a l'«Apeadero». S'omplia de la Bassa Nova. L'aigua pro- cedia de la Mina de la Concordia. 164. Bassa de Cal Cadiac, la la basa da kál kadiak Ais Antigons. Antigament hi havia una sínia per a pujar l'aigua. 43 165. Bassa de Cal Frare, la la basa da kál fiara Prop de la via de Valencia, a la partida de les Parades. S'omplia d'un pou. 166. Bassa de Cal Joanet de la la basa da kál djuanét Creu, la da la kréu A les Hortes. 167. Bassa de Cal Serafí, la la basa da kál sarafí A la Boca de la Mina, partida de les Hortes. 168. Bassa de Cal Soler, la la bása da kál sulé Prop de la Pallissa de Ca Forgues, a la partida de Miralbó. 169. Bassa de Cal Tomás de la la bása da kál tumás Marina, la da la marina A les Hortes. 170. Bassa de Cal Xatruc, la la bása da kál txatrúk A les Parades. Enrunada. 171. Bassa de Cals Perduts, la la bása da káls pardúts Emplazada a la Creuenda, tocant Masricard. L'aigua és d'un pou Hi ha també un rentador. 172. Bassa de Lluís Pouatá, la la bása da lluis puató A les Parades. Aterrada. 173. Bassa de Racó, la la bása da rrakó Dins l'Horta de Racó. 174. Bassa de l'Abelard, la la bása dal balárdu A les Parades. Desapareguda. 175. Bassa de l'Anguera, la la bása da langéra Damunt la carretera de Vila-seca, dins Masricard. 176. Bassa de l'Esteve de la la bása da lastéva da la Cooperativa, la kumparatíva A la partida de Miralbó. S'omple de la Mina de la Concordia. 177. Bassa de la Boella, la la basa da la buélla Dins Tactual partida i antic terme d'on rep el nom. N'hi ha dues ben a prop Tuna de l'altra. L'aigua. procedeix de la mina igualment anomenada. «...per la Bassa del Moli de la Boella...» (Lligalls, n.° 2, sense data). 178. Bassa de la Coma, la la basa da la kóma A la partida dita igualment i de la mina amb denominació si- nónima. 179. Bassa de la Pineda del la basa da la pineda dal Rebuseu, la rrabuzéu A les Pinedes. L'aigua venia de la Mina del Mas de Pong. Aban- donada. 180. Bassa de la Sang, la la basa da la sáng Prop de la Coma. S'omple de la mina d'idéntic nom. 181. Bassa del Comú, la «La Balsa del Común» (Cadastre n.° 70). 182. Bassa del Joan del Nen, la la basa dal djuán dal nén Al capdamunt del poblé. Hi fa cap el Rec de Bardina. 183. Bassa del Mas d'Alberic, la la basa dal más dalbrik, da burík o dubrík Sota la via de Valencia. A la partida de les Parades, mig desapareguda. 184. Bassa del Mas de Peres, la la bása dal más da peras És curios fer notar que aquesta bassa está situada dins el terme, encara que el mas sia ja de Reus. Es proveeix de l'aigua de la Mina de la Concordia, i a més de servir per a regar també s'utilitza per a rentar, puix que, en un costat de la bassa, hi ha un rentador. 185. Bassa del Mas de Pong, la la bása dal más da póns Dins d'aquest mas. Té forma trapezoidal. És Túnica que subsisteix sense aprofitarse, ja que la mina que l'omplia s'ha perdut. 186. Bassa del Sebastiá de la la basa dal sabastiá da la María-Rosa, la maría rróza A Masricard, prop de la Bassa de l'Anguera. 187. Bassa Fonda, la la basa fonda Dins la partida del Domenge. Es nodria de la Mina del mateix nom. La bassa subsisteix amb una funció diferent; ara és el dipósit de les aigües brutes del poblé. «La Balsa Fonda» (Apeo, 38). 188. Bassa Nova, la la basa nova A la pega dita igual. La voreja la carretera de Vila-seca que la separa de l'«Apeadero». Rep l'aigua de la Mina de la Concordia, del brag destinat a Masricard.

LES VIES DEL TREN 189. Via de Reus, la la vía da rréus Construida, igual que la de Valencia, al segle passat. Travessa transversalment el terme de W a E, pel cantó S. Estableix comunicado entre Tarragona i Reus per a enfilar cap a Lleida i Móra. Té un petit baixador. 190. Via de Valencia, la la vía da valénsia Té un sentit parallel a l'anterior. Passa pel territori canongí. És la més meridional. No té cap baixador.

ELS MASOS Son pocs els masos que hi ha dins aquest terme, on quasi son tot masets. La diferencia resideix en llur dimensio i funcionalitat; mentre els primers serveixen d'estatge, malgrat no esser habitats, els segons sols es construeixen amb la finalitat de guardar les eines i soplujar-se en cas de mal temps. L'abundor, tant dels uns com dels altres, es en relacio inversa a la distancia del poble. 191. Mas d'Alberic, el lu mas dubrik, dalbrik o de burik Sota la caseta del f.c. de Valencia, prop la partida de les Parades. Desaparegut recentment. 46 192. Mas de Patau, el lu más da patáu On actualment hi ha la Universität Laboral de Tarragona. És molt conegut i anomenat a la Canonja per ésser a prop i peí cami que hi porta. 193. Mas de la Boella, el lu más da la buélla És una masia senyorívola, la mes bonica del terme. Té una capella amb una torre i dos finestrals götics. Voltada d'arbres i jardins molt ben atesos. A la porta de l'església, damunt la llinda, hi ha unes ra- joletes de cerámica amb la Verge de Montserrat, «...manso dicto de la Boella...» {Censáis, 22-2-1722). 194. Mas de la Coma, el lu más da la kóma Pren el nom de la terra que el volta, la Coma. 195. Mas del Rebuseu, el lu más dal rrabuzéu No existeix, fou aterrat peí trasbalsament industrial. Era a les Pinedes. 196. Mas Nou, el lu más nóu Sota mateix de la Masia de la Boella. És bastant gran i de cons- trucció més ruda; contrasta bastant l'una amb l'altra. 197. Maset de Ca Forgues, el lu mazét da ka fórgas A les Hortes. 198. Maset de Ca Lari, el lu mazét da ká lári Era a les Pinedes, desaparegut. 199. Maset de Ca 1'Oliveret, el lu mazét da ká laulivarét A l'«Apeadero». No hi és. 200. Maset de Ca la Ribona, el lu mazét da kála rribóna Sota el Mas de Manyer. Toca a la Riera deis Castellets, dins les Parades. Abandonat. 201. Maset de Ca la lu mazét da kála sabastiana Sebastiana, el N'hi havia dos que es deian igual, un de situat a la partida de les Pinedes i l'altre, a la de les Pletes. Ja no hi son. 202. Maset de Cal Frare, el lu mazét da kál fiara Amb la mateixa denominado en trobem un a la partida del Do- menge i un altre a les Pinedes; aquest darrer aterrat. 203. Maset de Cal Joanet de la lu mazét da kál djuanét da Creu, el la kréu A les Hortes, en peu. 204. Maset de Cal Quer, el lu mazét da kál ké Era a les Pletes, enderrocat. 205. Maset de Cal Xatruc, el lu mazét da kál txatrúk És del terme de Reus, pero molt prop de la Canonja, tocant a Mi- ralbó. La terra que pertany al mas es conreada per canongins i cal assenyalar que el cognom és un dels quals hem trobat documentació més antiga. 206. Maset de Cal Xim, el lu mazét da kál txím A les Pinedes, destru'it. 207. Maset de Cals Perduts, el lu mazét da káls pardúts A les Parades, No existeix. 208. Maset de 1'Anton Guarda, el lu mazét dal ton guárda Tocava a la Carretera Vella de Madrid, dins la partida de les Pletes. Aterrat. 209. Maset de les Gasoses, el lu mazét da las gaséózas Entre les Hortes i el Mas de l'Hereu, vora el Camí de Vila-seca. 210. Maset del Bienet Paleta, el lu mazét dal bianét paléta A Masricard, darrera del Garatge. 211. Maset del «Buenas», el lu mazét dal buénas A les Garrigues, mig enderrocat. 212. Maset del «Cisco» de Ca la lu mazét dal sisku da kála Liúda, el llúsia Ja no existeix, era a l'«Apeadero». 213. Maset del Ferrer, el lu mazèt dal farré Era a les Pletes, ensorrat. 214. Maset del Guerxo del lu mazèt dal gèrtxu dal Veciana, el vasiàna Molt prop de les Garrigues, dins el terme de Tarragona. El cognom Veciana té les mateixes connotacions que hem remarcat per a Xatruc (vegeu: el Maset de Cal Xatruc). 215. Maset del Lluís de Torà, el lu mazèt dall lluís da turà Enderrocat, a la partida de les Hortes. 216. Maset del Manyer, el lu mazèt dal mainyé A les Parades, desaparegut. 217. Maset del Mestres, el lu mazèt dal mèstras A les Pletes, aterrat. 218. Maset del Samora, el lu mazèt dal samóra Ensorrat, prop de la via de València i dins les Pinedes. 219. Maset del Serafi, el lu mazèt dal sarafi N'hem trobat dos, una a la partida de la Boca de la Mina i l'altre als Antigons, més petit que l'anterior. 220. Maset del Tomàs de la lu mazèt dal tumàs da la Marina, el marina Dos masets, el que estava situat a les Pletes ja no existeix; solament queda en peu el de les Hortes.

ELS MOLINS 221. Molí de Cal Cirera, el lu mula da kàl siréra Desaparegut. Cal recordar que de vegades diuen molí i d'altres premsa quan són d'oli, com la majoria de les que relacionem a con- tinuació. 222. Molí de Cal Quer, el lu muli da kàl ké Al Carrer de Mar, davant l'Orfeó. «Josep Quer... habita en sa casa del Arreval de la Canonja ahont hi ha premsa de olí» (Rendes, 173). 49 223. Molí de Cal Ribo, el lu mulí da kál rribó És el de Cal Cirera. 224. Molí de Cal Sebastiá de la lu mulí da kál sabastiá de la Maria-Rosa, el maría rróza Era a Masricard. No funciona. 225. Molí de Cals Perduts, el lu mulí da káls pardúts És una altra denomínacíó del Molí de la Catástrofe. 226. Molí de Vent, el lu mulí da vén A la Partida del mateix nom, prop de l'Era de Ca Forgues. Segu- rament era per a treure aigua. Ja ningú no recorda haver-lo vist. 227. Molí de la Boella, el lu mulí da la buélla Només els veils l'anomenen. Anava per mitjá d'un salt d'aigua. En el lloc on estava situat, a la guerra darrera, s'hi construí un refugi. «...moli de la Buella...» (Lligalls n.° 1, 1734). «...et termini de la Buella Archiepiscopatus Tarracona... in molendino farinario...» (Lli- galls n.° 2, 6-1-1694). 228. Molí de la Catástrofe, el lu mulí da la katastrófa De cals Perduts. A la finca que té el mateix nom. 229. Molí del Bernat, el lu mulí dal barnát A Masricard. És bastant nou i funciona. 230. Molí del Marian, el lu mulí dal marián És el mateix que l'anterior. 231. Molí del «Xubasco», el lu mulí dal txubásku És el mateix de Cals Perduts.

LES ERES 232. Era de Ca Forgues, 1' léra da ka fórgas A la partida de Miralbó. Al costat mateix hi havia una pallissa i un molí. Enrajolada. Desapareguda. 50 233. Era de Ca l'Estarrufat, l' lera da ka lastarrufát Damunt l'era de Cal Xim. 234. Era de Ca la Maria-Rosa, l' lera da kála maria rróza Vora el Cementiri. Ja no existeix. Eira de térra replanada. 235. Era de Cal Joan Ferrer, V léra da kál djuán farré A la partida del Domenge, coneguda també com l'era del Castell. Té forma circular amb un margenet no gaire alt a tot el voltant. Les rajóles són quadrades. Poc es fa servir; tan sois per a batre faves, com totes les citades. 236. Era de Cal Magi Cases, l' léra da kál maigí kázas Darrera el Castell, anant cap a les escoles noves. 237. Era de Cal Serafí, l' léra da kál sarafí A Miralbó, sense enrajolar. No hi és. 238. Era de Cal Xim, l' léra da kál txím Al Carrer de Mar, tocant les Escoles. 239. Era de l'Enxancarró, l' léra da lantxankarrón Vora les Escoles i prop de l'anterior. 240. Era de la Boella, V léra da la buélla Desapareguda. A la masia del mateix nom. 241. Era de la Cooperativa, 1' léra da la kumparatíva Entre les Escoles del Carrer de Mar i l'Era de Cal Xim. De vegades, en anomenar-la, diuen léra da la kumpratíva. 242. Era del Castell, l' léra dal kastéll Vegeu: l'era de Cal Joan Ferrer.

LES PALLISSES 243. Pallissa de Ca Forgues, la la pallísa da ka fórgas A Miralbó, prop del Molí de Vent. 51 244. Pallissa de Cai Sebastià de la pallisa da kàl sabastià da la la Maria-Rosa, la maria rròza Toca al Cementiri del poble. 245. Pallissa de l'hort del la pallisa da lòr dal kastéll Castell, la Entre l'Era i l'Hort del Castell, a la partida del Domenge. 246. Pallissa de la Boella, la la pallisa da la buélla Prop del mas del mateix nom. 247. Pallissa del Domenge, la la pallisa dal duménydja A la partida dita igual.

ELS HORTS Al voltant del nucli de població hi ha unes petites llenques de terra, la dimensió de cada una de les quals no excedeix, per regia general, un jornal d'extensió, destinades al conreu d'hortalisses, sense cap intendo mercantilista, sino reservades al consum familiar. Aquests horts prenen l'apellatiu de la casa on pertanyen. 248. Hort de Ca Anguera, l' lòr da kàngéra 249. Hort de Ca l'Estarrufat, V lòr da kà lastarrufàt 250. Hort de Ca l'Oliveret, V lòr da kà laulivarèt 251. Hort de Ca la Boella, V lòr da kàla buélla 252. Hort de Cai Balda, V lòr da kàl bàlda 253. Hort de Cal Besora, l' lòr da kàl bazòra 254. Hort de Cal Bofarull, l' lòr da kàl bufarüll 255. Hort de Cal Bresquer, V lòr da kàl braské 256. Hort de Cal Carions, V lòr da kàl karlóns 257. Hort de Cal Cirera, V lòr da kàl siréra 258. Hort de Cal Frare, V lòr da kàl flàra 259. Hort de Cal Lluïset, V lòr da kàl lluizèt 260. Hort de Cal Paperets, V lòr da kàl paparèts 261. Hort de Cal Riera, V lòr da kàl rriéra 262. Hort de Cal Valenti, F lòr da kàl valanti 263. Hort de Cal Vives, V lòr da kàl vivas 264. Hort de Cal Xatruc, l' lòr da kàl txatrük 265. Hort de Ca la Serafino, V lòr da kàla sarafina 52 266. Hort de Lluís de Torà, l' lòr da lluís da tura 267. Hort de la Cisca, V lòr da la síska 268. Hort de la Cisqueta Creu, V lòr da la siskèta krèu 269. Hort de la Dolores del lòr da la dulóras dal sabastià Sebastià de la Maria Rosa, V da la maria rròza 270. Hort de la Lluisa, V lòr da la lluiza 271. Hort de la Pista, l' lòr da la pista 272. Hort del Barrufet, I' lòr dal barrufèt 273. Hort del Bartoli, l' lòr dal bartuli 274. Hort del Baster, V lòr dal basté 275. Hort del Bianet Paleta, V lòr dal bianèt palèta 276. Hort del Boter, l' lòr dal buté 277. Hort del Castell, V lòr dal kastéll Dit aixi perqué era propietat deis amos del Castell de Masricard. Té una superficie que supera a la majoría deis que hem esmentat: 2 jornals, plantat tot d'avellaners. 278. Hort del Cendra, l' lòr dal sèndra 279. Hort del Forquilla, V lòr dal furkilla 280. Hort del Guri, l' lòr dal gúri 281. Hort del Joan del Nen, V lòr dal djuàn dal nèn 282. Hort del Joanet del Mas lòr dal kuanitu dal mas da d'Alberic, 1' burik 283. Hort del Llop, V lòr dall llóp 284. Hort del Magi Cases, l' lòr dalmaigi kàzas 285. Hort del Metge, 1' lòr dal métja 286. Hort del Punxö, l' lòr dal puinytxó 287. Hort del Quer, l' lòr dal ké 288. Hort del Quimet del Bar, V lòr dal kimèt dal bar 289. Hort del Rasqueres, l' lòr dal rraskéras 290. Hort del Reinald, l' lòr dal rrainàldu 291. Hort del Sebastiä de la lòr dal sabastià da la maria Maria-Rosa, l' rròza 292. Hort del Serafi, l' lòr dal sarafi 293. Hort del Tomas de la lòr dal tumàs da la marina Marina, V 294. Hort del Vadö Ferrer, V lòr dal vado farré 295. Hort del Vadö del Peix, V lòr dal vado dal péix 296. Hort del Veciana, V lòr dal vasiàna 297. Hort del Xim, V lòr dal txim 53 ELS ARBRES SINOULARITZATS 298. Alzina de la Boella, V lalzina da la buélla Ja no hi es. Fa poc que la va fer caure el vent baix el barranc. Era prop de la masia. 299. Figuera del Campanar, la la figéra dal kampanà Ningii no s'explica com pot viure amb les arrels ficades dins les parets del Campanar. Els mes veils recorden que de jovenets ja hi era. 300. Pi del Mas de Patau, el lu pi dal màs da patàu Era un arbre corpulent i molt visible situât vora el mas d'on pren el nom. Es coneixia i s'anomenava bastant a la Canonja, encara que pertanyia a Tarragona. 301. Pirtar de la Boella, el lu pinà da la buélla Els canongins solien anar-hi a menjar-s'hi la mona i, a l'estiu, a bsrenar. De dimensions no gaire grans, es conserva.

LLOCS D'ANOMENADA DEL TERME 302. Camp de Futbol, el lu kàm da futbôl Desaparegut. Ara hi ha una granja. A Masricard. 303. «Casilla», la la kazilla Vora el desaparegut Mas d'Alberic, a l'encreuament del cami que porta a aquest mas amb el f.c. de Reus. 304. Corral del Comû, el «Corral del Comun» (Cadastre n.° 117). No sabem exactament on estava situât. «El més probable és que el corral formés part del clos del trull» (Red. Canonja, 1-7). El 1843, per acord municipal, es derrocà. 305. Corral del Canonges, el «...en lo Corral dels Canonjas en lo Terme de la Pineda» (Testa- ments, 347). No l'hem localitzat. Hi ha la possibilitat que fos fora el terme de la Canonja, car amb la denominaciô de la Pineda segueix un bon tros de terra fins arribar a mar. 54 306. Coves del Mas d'Alberic, les las kôvas dal màs da burik, dubrik o dalbrik Darrera mateix del Carrer Travesser de la Vila. El boci de cami que passa pel davant pren el nom de les Coves. 307. Emissora, /' lamizôra Dins les terres de la Boella. És una antena que pertany a una radio de Reus. Hi ha una caseta on no viu ningû, car ens diu l'informador que el «poste» és «numàtic» (automatic). Aquesta paraula es repe- teix en donar les caractéristiques de l'antena. 308. «Empalme», l' lampàlma Cruïlla on s'unien el Cami de les Pinedes amb la Carretera vella de Madrid. 309. Ermita de la Pineda, V larmita da la pinèda Correspon meitat per meitat a Vila-seca i la Canonja. S'hi venera la Mare de Déu de la Pineda. «L'ermitori fou erigit en lo segle xn per haver descobert la imatge en un pi cert pastor que pasturava son remat en los prats de la Pineda. En l'any 1708... va dexar-se una porta lateral a la ermita, coneguda per porta de la Canonja, dins del terme d'aquest poblat, que s'obre lo tercer dia de Pasqua, jornada en que-ls vehins fan son aplech al Santuari, mentre que en lo segon van a visitar-lo los de Vilaseca» (Morera Prov., 361). La porta per on entraven els de la Canonja avui és tapiada. Els canongins diuen que son propietaris de l'altar i de la porta; la resta és del terme vei. 310. Pont de les Pletes, el lu pôn da las plètas o palètas A la partida del mateix nom, entre la Pleta de Cal Quer i la del Tomàs de la Marina. Bastit a la darrera guerra. La intencio era de fer a continuacio una carretera que arribés al Camp d'Aviacio de Reus. Passa per sobre del f.c. i no ha estât enderrocat. 311. Quatre Camins, els lus kuàtra kamins Lloc on s'encreuen el Cami de la Creu dels Morts i un que ve de Masricart, innommât. No es pot localitzar l'indret exacte perquè s'ha edificat, a sobre, el grup de cases dit «Bonavista». 312. Refugi de la Boella, el lu rrafûigi da la buélla Construit fa uns 35 anys, quan la guerra civil, i emplaçat al lloc on hi havia el moli. Encara existeix. 55 313. Timba, la la timba Vessant molt pronunciada darrera el Carrer de Mar, vorejada per les Hortes de Racó. Té una alçada d'uns dos homes. Una altra, amb les mateixes caractéristiques, a la part de llevant del terme, en acabar-se el que s'anomena avui Bonavista. 314. Trull, el «Més enllà d'on estava situât el fossar i avall cap el torrent de la Boella, actualment hi ha un clos anomenat el trull. Son molts els canongins que encara en recorden les ruines» (Rec. Canonja, 1-7). El 1843 l'Ajuntament acordà vendre la pedra del molí soterrada da- vall de les ruines del trull comunal. És una de les referències trobades que no ens ajuden a situar-lo. Ja ningún no el recorda. 315. Vaquería del Vicenç, la la vakaria dal visèns Davant les Hortes. Fa molt temps que fou aterrada.

ELS LLOCS DE FORA TERME MOLT VISIBLES O DE MOLTA ANOMENADA 316. Albiol, V lalbiôl o laubiôl Un dia ciar és veu la silueta retallada del poblé a les muntanyes de Prades. 317. Alcover lu kuvé Aquesta transcripció fonética correspon al dir deis més vells. Queda el poblé al peu de la muntanya. 318. Almos ter lu musté A la falta del Puig d'en Cama. 319. Castellvell kastéllvéll Damunt de Reus i entre l'Almoster i l'Aleixar. 320. Coli UAlforja, el lu kòll dalfórdja A la linia de muntanyes de l'horitzó es veu una depressió cap a la part de ponent, tot seguit de la Mussara. 321. Constanti gustanti Terme municipal molt proper que, malgrat no afrontar amb la Canonja, dona nom a dos camins. 56 322. Mar, el la márk o lu márk Actualment, a peu pía, no es divisa degut a les fabriques que im- pedeixen la visibilitat peí migdia del terme. Si hom s'enfila a qualsevol terrat, o al campanar, es distingeix el mar fins al Cap de Salou. 323. Muntanya de Sant Pere, la la muntáinya da sampéra Molt visible per la seva ermita sempre emblanquinada. És Sant Pere de la Selva. 324. Muntanya de la Mola, la la muntáinya da la mola És la Mola de Colldejou, coneguda per la seva forma de taula. 325. Mussara, la la musára Es divisa a l'horitzó una línia plana de muntanyes tancada per dos vessants molt rostos. De la del cantó de ponent en diuen la Mussara. 326. Reus rréus Les relacions comerciáis amb Reus són sovintejades, sobretot si tenim en compte que és el lloc on es mercadegen les avellanes, el conreu de les quals s'ha incrementat notablemente en el present segle. 327. Salou salóu Conegut i anomenat més pels joves que pels vells, car és un lloc d'esplai, turistic i a la mesura deis condicionaments actuals de vida. 328. Tarragona tarragóna La poca distáncia que hi ha entre les dues poblacions fa que els lligams siguin estrets. És, per altra banda, l'atracció de la ciutat en relació amb el poblé. 329. Vila-seca de Solcina vilaséka Afronta amb el terme canongí, al SW. Són bastants els pagesos que hi tenen vineles de tipus económic per mitjá del Sindicat.

NUCLI DE POBLACIÔ

EL POBLE 330. Cases del poble, les las kàzas dal pôbla Les cases 110 tenen mes de dos pisos d'alçada, en linies générais. L'entrada consisteix en una portalada gran a la façana principal, d'on arrenquen unes escales que pugen al pis. Els baixos son reservats per a establa i magatzem d'una petita part de la collita per a consum do- mèstic. L'increment del nombre de cases és progressiu i lent des de les primeres referències que hem trobat —del 1392, recollides per Morera—. A partir del 1960 l'augment i la transformaciô de restruc- tura de les cases ha estât motivada pel procès lôgic de la industrialit- zacio, que ha afectat l'antiga casa de pagès, tôt donant una configu- raciô diferent al conjunt. Avui dia recorda, tôt el complex, un barri d'una ciutat, com és en realitat, mes que un poble eminentment agricola com fou fins a la meitat del segle actual. La mutaciô ha estât rà- pida i desequilibrada. La configuraciô d'aquest nucli és allargada entre els dos eixos principals de comunicaciô: les carreteres de València i la de Reus. Una espina dorsal, el carrer del Raval, recorre el poble de N a S i en parteixen, en sentit transversal, la majoria dels carrers secundaris, que ara detallarem.

ELS CARRERS 331. Carrer de Mar, el lu karré da màrrk No és perpendicular al Raval, com els altres, sinô més bé adjacent. Tôt just acabar-se comença el Cami de la Bassa Fonda, «...calle de mar» (indice). En passar la Canonja a pertànyer a Tarragona, es canvià la denominaciô per la de «Calle Marina», per tal de no confondre'l amb un altre carrer d'igual nom que hi ha a la ciutat. 59 332. Carrer de Masricard, el lu karré da màrrikàr Uneix el poble antic de Masricard amb el de la Canonja, Hi ha una fita que assenyala la partió del terme i el començ del Raval ca- nongí. La separado, tôt i que l'un no es diferencia de l'altre, es ben palesa en la numerado de les cases que tenen a banda i banda, la quai és partida com si encara fossin dos pobles. Encara que el nom no es gaire espontani, de vegades se'n diu Raval. Com a pinzellada pinto- desca ens diuen els informadors que un dels edificis d'aquest carrer, dit a Cal Rasqueres, per raons d'afitament, quedà partit entre els dos pobles; el wàter de la casa pertany a la Canonja, i la cuina i la resta, a Masricard. «...Masricart» (índice). Aquesta font l'esmenta dins les llistes de carrers citant al n.° 60 la Rectoria o Abadia de Masricard i al 96 i 98 el Cementiri. Per la seva part S pren el carrer direcció cap a llevant i, per mitjà d'una placeta en forma de mitja lluna, comunica amb la Plaça del Castell i segueix cap a mar. En aquest darrer tros trobem cases pairals, dues d'elles amb escuts sobre el porxo de l'entrada, i també l'església de l'antic terme. 333. Carrer de Sant Antoni, el lu karré da sàntantôni A la primera casa d'aquest carrer, a la façana principal que afronta al Raval, hi ha una capelleta dedicada a Sant Antoni, motiu pel quai es dona aquest nom al carrer. Arriba fins al rentadors. 334. Carrer de Sant Isidre, el lu karré da sàntizidru És el darrer carrer canongi pel cantó S. Parteix de la banda de ponent del Raval. «calle de San Isidro» (índice). 335. Carrer de Sant Sebastià, el lu karré da sàn sabastià Fronterer al nucli més antic de la Canonja. S'inicia a la placeta de la O i és parallel a la Vila. Fineix a la cruïlla que hi ha prop del dipósit de l'aigua i on antigament hi havia l'altre porxo que, junt amb el de l'Abadia, cloïa la poblado. Una capelleta, dedicada al San patró de la vila, es conserva restaurada dins una construcció moderna d'una de les cases. En una façana trobem la data de 1860. «...Calle de San Sebastian» (Indice). 336. Carrer de Vassalles, el lu karré da vasallas Esdevé de la corrupció del mot Versalles. «...calle de Versalles» (índice). «El carrero de Versalles» (Repaso). La retolació oficial se- 60 gueix la popular i, encara, mal escrita. No l'hem respectada. Té un sentit paral-leí a les altres vies secundàries. 337. Carrer de l'Escorxador, el lu karré dal matadéru En finalitzar l'anterior i tôt donat un tomb per mitjà d'un boci innommât i deshabitat, enllaça amb aquest just als rentadors. L'escorxador que li dona nom és situât a la part més a llevant del carrer. Se'l coneix també com a carrer de Sant Antoni (vegeu: el carrer de Sant Antoni). 338. Carrer de l'Església de Masricard, el «...te la casa en lo carrer de la iglesia de Masricart» (Rendes, 143). 339. Carrer de la Creu, el «Calle de la Creu» (Cadastre, index). Deu fer referència a la Ga- vallada, per on travessa el poble el Cami de les Creus dels Morts. Com que les construccions no son gaire velles, creiem que, antigament, dévia ésser un cami en lloc d'un carrer i, en començar a edificar-s'hi, conservà el nom del cami, almenys en l'època que es féu el registre. 340. Carrer de la Font, el lu karré da la fôn Són en realitat tres carrers, amb el mateix nom, que arranquen del Raval i als quais tanca, tôt formant un rectangle. Dit aixi per una font; l'aigua, que raja nit i dia, omple uns rentadors. «...calle de la Fuente» (índice). És conegut també com la Gavellada (vegeu: la Ga- vellada). 341. Carrer del Raval, el lu karré dalarravàl o rrabàl És el principal, d'on arrenquen la majoria dels altres carrers secundaris, uns en direcció llevant i els altres en direcció ponent. La seva llargària i expandiment fou frenada per Carrer de Masricard al quai s'uni sense solució de continuïtat. Té edificacions a banda i banda i és l'única via del poble asfaltada, potser peí fet d'utilitzarse també com a carretera que posa en comunicado la N-420 i la N-340. Se'n diu també el Raval (vegeu: el Raval). 342. Carrer Major, el lu karré maijó Cal tenir en compte que dins el terme estudiat hi ha dos nuclis de poblado. No és d'estranyar trobar dos carrers amb la mateixa deno- 61 minació. El de la Canonja, correspon a la part sobirana del poblé. Neix a l'Abadia i, en direcció cap a Muntanya, va a morir a la Travessia. La construcció del carrer sembla que vulgui respondre a les feudals de l'Edat Mitjana. La primera casa a l'avantguarda del carrer és la rec- toría o Abadía. Tôt l'aspecte d'aqueste és d'un to senyorívol, tal com imperava ais segles xvn i XVIII. Antigament, cloïa el carrer Major un casal, segons Bertrán (p. 36). Es pot confirmar avui día l'antiguitat d'aquest nucli, perqué encara són visibles als porxos de les cases les dates de 1701, 1607, 1891 i 1885, encara que no arriben a l'època tan reculada que opinen d'altres escriptors. Em diuen que dos porxos tancaven el carrer; un subsisteix, el de l'Abadia. «...la casa de Joseph Tomas del carrer majó de la Canonja...» (Rendes, 203). «...calle Major» (índice). Aquest darrer llibre cita al n.° 2 l'Abadia i al 4 l'Església de Sant Sebastià. Aixi com dues olles d'aiguardent al mateix carrer. És conegut també com la Vila (vegeu: la Vila). Del carrer Major de Masricard n'ha caigut la denominació fora d'ús. «...situada en lo carrer major o principal de dit lloch de Mas- ricart» {Censáis n.° 2, 1769). 343. Carrer Nou, el lu karré nôu Comença prop de la Placeta del Raval. És curt i té cases a banda i banda, «...calle nueva» (índice). 344. Carrer Travesser, el lu karré travasé Perllongació de la Vila en sentit perpendicular al carrer on es co- mença. En acabarse, hi havia un porxo que cloïa el nucli més primitiu del poblé. 345. Carrero, el «...afronta amb lo carrer publich de un costat... de altre costat ab lo Carrero» (Mn. n.° 2 AHA). 346. Corredor, el lu kurradó Molt curt, amb una sola casa a una banda i el temple a l'altra. Comunica el carrer Major amb la placeta de la O. Un altre a Masricard, darrera l'església, va a parar al carrer de Masricard. 347. Corredor del Castell, el lu kurradó dal kastéll De la Plaça del Castell fins al Paral-leí. 62 348. Darrera l'Església iradéra ligglézia Com el seu nom indica és rera l'absis del temple on s'inicia i on acaba. Fa força pendent i és molt curt, «...calle Tras de la Iglesia» (índice). 349. Darrera Masricard rradéra màrrikàr Del Corredor del Castell fins al Camí de Cals Perduts. 350. Davallada, la «...a la davallada...» {Juntes, 90 i passim). Creiem que esdevé, més tard, Gavellada. 351. Gavallada, la la gavallàda És el Carrer de la Font. Té molt pendent i és ample. Pensem, com hem dit abans, que aquest mot deriva de davallada i que per una pronunciado erronia s'ha transformat en Gavallada. 352. Vila, la la víla «...calle de la villa» (Cadastre, índex). Al mateix llibre esmenta al n.° 47 d'aquest carrer «la Casa del Común de Canonges que solo sirve para los Ayuntamientos y no se saca útil alguno pues no se ha- vita». És conegut també com el Carrer Major.

ELS RAVÄLS 353. «Arrabaleta», V larrabalèta Fa un angle recte amb el Carrer de Sant Sebastià, tot començant a la Placeta de la O, i s'acaba cap a la meitat del Carrer Nou. «...en la arravaleta de la Canonja» (Rendes, 157). «...calle arrevaleta» (indice). Situa al n.° 4 una preso i al mateix carrer una fàbrica d'aiguardent. 354. «Arrabaleta» de les cols, l' «...arrabalet de las cols» (Cadastre, index). Ês la mateixa que l'anterior. 355. Raval, el la rravàl o rrabàl Altre denominaciô del Carrer del Raval. Sembla que dati del segle xviii. «...los individuos del barrio nombrado El Arreval...» (Jun- 63 tes, 102). «...Vecindario ... del Arrebal» (Cadastre, índex), «...una casa en lo arreval» (Testaments, 585). El Cadastre cita unes olles de fa- bricar aiguardent al n.° 29, propietat d'Antoni Fonts. 356. Raval de la Bordeta, el «...una casa sita en el expresado lugar de Masricart y en el arrebal dicho la bordeta es qui va de Masricart a la Canonja» (Censáis, 1851). 357. Travessia Raval, la la travasía rravàl Eis vells del poblé ens diuen que sempre s'ha dit d'aquesta manera, perô a cap font documental no l'he trobada citada. És al cantó que toca al Carrer de Mar on es principia fins al carrer d'on pren el nom.

LES PLACES 358. Plaça, la la plàsa Per antonomasia, es diu per anomenar la Plaça del Raval, situada al seu bell mig, on s'eixampla una mica el carrer. No té forma de plaça. Hi ha una font, voltada d'un enreixat i dos arbres corpulents que donen ombra a un pedrís. Anys enrera hi feien la fira. 359. Plaça de l'Església, la la plàsa da ligglézia Segons Recasens (Ree. Canonja, 1-3), diu que al llibre de la Uni- versität de la Vila de la Canonja parla que «en lo any 1683, quant es feu la carnicería, en la terra se igualà la plassa de la Iglésia y si posà cosa ... de quatre pams de terra...». Tot seguit del Porxo de l'Abadia i abans de començar-se el Carrer Major. 360. Plaça de la Constitució, la «...se ha dirigido la comitiva a la plaza de la Constitución...» (Jun- tes, 28-8-1836). 361. Plaça de la O, la la plàsa da la ó Fa un rectangle ben escairat, darrera l'església, l'absis de la quai la tanca peí cantó SW. Hi desemboquen l'«Arrabaleta», el Carrer de Sant Sebastià i el Corredor. Diuen que aquest nom de la plaça ve del fet que eis infants hi jugaven al joc de la O (cèrcol). 64 362. Plaga del Castell, la la plása dal kastéll A Masricard. Té forma quadrada i rep el nom del Castell que la presideix. 363. Plaga del Raval, la la plása da la rravál o rrabál Vegeu: la Plaga. 364. Placeta de Masricard, la la plaséta da márrikár Té forma de mitja lluna. És abans de la del Castell. A quasi tot el voltant hi ha un pedrís.

LES FONTS I ELS ABEURADORS 365. Font de Masricard, la la fon da márrikár A la Placeta del mateix nom. L'aigua procedeix de la Mina de la Concordia, del ramal destinat a Masricard. Té un arbre ben robust al costat, que fa ombra. A les hores de forta calor canicular, és el lloc de reunió dels veils del poblé, asseguts al pedrís que hi ha arrecerat a la paret. Una altra font dita igualment, dins el mur d'una casa, és al Carrer de Masricard. 366. Font de l'«Arrabaleta», la la fon da larrabaléta Per sota el nivell del carrer; s'han de baixar unes escales per a arribar-hi. Circumdada d'una reixa per a evitar de caure-hi. 367. Font de la Gavallada, la la fon da la gavalláda Al Carrer de la Font. L'aigua que raja es nodreix de la Mina del Comú. 368. Font de la Vila, la la fon da la víla Al Carrer Major, adossada en una casa. 369. Font del Raval, la la fon da la rraval o rrabál Al lloc on s'eixampla el carrer d'idéntic nom i fa com una pseudo- plaga. Voltada d'una reixa, un pedrís i uns arbres, tot posat dins un espai que migparteix la circulació rodada. 65 370. Abeurador de Masricard, l' laburadó da màrrikàr A Masricard. Desaparegut ja que la seva fundó no té raó d'ésser en desaparèixer les cavalleries per la recent transformado de les tèc- niques agricoles. Això no obstant, és present a la memòria de grans i petits. 371. Abeurador de l'Hort, V laburadó da lòr Dona nom a una peça de terra situada dins les Hortes. És l'únic que encara subsisteix. 372. Abeurador de la laburadó da la gavallàda Gavallada, V Al Carrer de la Font. Desaparegut. 373. Abeurador del Carrer de laburadó dal karré da màrrk Mar, V No existeix.

LES CASES SINGULARITZADES 374. Abadía, V labadia Ens referim a l'edifici situât al costat de l'església de la Canonja. Té l'entrada antiga per sota el porxo, és enrajoJada i construida tota aquesta entrada amb palets fent diferents dibuixos. «Els vells murs de la rectoria que dónen a la plaça de l'església, serien potser restes de la masia fortificada que els canonges de la Sèu de Tarragona bastiren...» (Ree Canonja, 1-5). «...per pagar lo censal que fa en la Badia de la Canonja» (Testaments, 476). Una altra Abadia adossada a l'edifici de l'Església de Masricard, encara que no és ciar que fos destinât a aquesta funció. Hi ha una pedra clavada al frontis que porta la data de 1071 (?). No es pot creure que sigili versemblant si esbrinem el curs de la historia, «...inventari... Iglesia y Badia del sobredit lloch del Masricart» (Mn. n.° 7, 1703-10 AHA). 375. Ajuntament, V lajuntamén Al Raval, prop de la plaça. Una data a la façana diu 1883. És de quan es reconstruí. En 1964 passa a dependre de Tarragona; per tant, 66 resta l'edifici però amb funcions d'alcaldia pedània. De vegades en diuen la Casa de la Vila. Antigament era situada al Carrer Major, la capdavantera a la banda de la muralla; fou traslladada cap a la meitat del segle passat al Hoc actual. Segons Recasens (Ree. Canonja, IV-34) feren el canvi l'any 1821. 376. Carnisseria velia, la «...les parets de devant la iglesia seria précis lo desfer las parets de la Camiceria Velia...» (Juntes, 18-12-1833). «La Casa de la car- nicería, propietat del comú, recolzava sobre la paret anterior de l'es- glésia i minvava considérablement l'àrea de la plaça» (Ree. Canonja, 1-5). «...in platea dicti loci subtus portius de la Camiceria» (Mn. n.° 57, 9-5-1591 APT). 377. Casino, el lu kasínu Prop de l'Ajuntament. la seva construcció sembla de finals del segle passat, encara que fou restaurai al present segle. 378. Castell, el lu kastéll És a Masricard. «Per manuscrits existents se sap que el 1128 fou concedit en feu reial per a aixecar un castell als territoris de Mas- Ricart. Aquests territoris pertanyien a la Seu Tarragonina. Hi havia un poblat romà tot en runes. En aqüestes runes es construí el castell. La donació del feu reial era a nom dels comtes de la Llar» (Bertrán, 11). Reedificat al segle xvi. A la cara anterior trobem un ara romana amb una inscripció; fou utilitzada per a la construcció del castell, com era costimi, i incrustada al mur. Sobre la portalada es conserva un escut i a la mateixa part frontal una finestra que sembla gòtica. En conjunt, està bastant enrunat. «...inventari... se trobam en lo Castell, Iglesia y Badia del sobredit lloch del Masricart» (Mn. n.° 7, 1703-10 AHA). «...la professò... no pogué donar mes que un tom per la plasa del Cas- tell» (Consueta, 1892). 379. Castell de la Boella, el lu kastéll da la buélla És una construcció medieval, ja adulterada per les renovacions i adaptacions actuals; subsisteix una torreta amb un finestral que sembla gòtic. Té església, celler i fora el clos que tanca el recinte hi havia un molí fariner, «...lo castell ab las terras y pocesions y pertinencias de aquell vulgo dit lo Castell terme de la Boella» (Lligalls n.° 2, 20-12-1707). 67 380. Collegis, els lus kulègits o kulèigits Bastits fa pocs anys, fora el poble, de construcció molt moderna. 381. Cooperativa, la la kumparativa Hem sentit dir la kumprativa. Desapareguda en construir-se el Sindicat. Venien queviures i tot el que podia necessitar-se per al conreu del camp. Emplaçada al Raval. Era propietat dels socis i sols ells podien beneficiar-se dels avantatges que oferia l'establiment. 382. Escorxador, l' lu matadéru S'utilitza encara. Al carrer del mateix nom. 383. Església, l' ligglésia «A un quilòmetre mes amunt si fa o no fa del Castell de Masri- cart, bastiren els canonges de Tarragona, un edifici estatge, bastant fortificat, molt semblant al Mas dels Canonges que hi ha llindant amb la finca de la Pineda. Hi havia una capelleta que el Cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta, per decret del 30 de desembre de 1573 erigi en vicaria. Al 1614, aquella capella primtiva comptava amb 6 altars, el major dedicat a San Sebastià, i Sant Roc, advocats de la guerra i de les malalties i Patró de la població el primer. A la meitat del segle xvm l'antiga capella necessitava moites reparacions i el poble acordà fer l'actual» (Bertran, 18-19). Per altra banda Recasens diu: «No es pot sostenir que la totalitat de l'església actual fos edificada à mitj ans del segle xvnié. El desaparegut aitar major —del quai en resten les dues portes laterals del presbiteri—, l'ornamentació dels finestrals alts i del cor, porten el segell inconfusible del mal gust que imperava a mitjans del segle xvnié. Però l'austeritat i la puresa de linees de la portalada, ens parlen del Renaixement, i cal posar la seva construcció dintre del segle xvié. Mes tard, en el xvnié, hom hi afegia els petits pinacles del damunt del frontó...» (Ree. Canonja, 1-4). De l'obra de l'església trobem diversos talls, comptes i rebuts que daten de les primeres décades del segle XVIII. Actualment és parròquia de Sant Sebastià, l'aitar major està dedicat al sant patró; a la seva part dreta, l'aitar del Santissim, hi ha un retaule gòtic restaurai. 384. Església de Masricard, V ligglésia de màrrikàr Dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança. Era antigament una torre de defensa medieval, la construcció de la qual s'adiu amb la del 68 Castell, i on encara es veuen perfectament les espitlleres. Posteriorment fou afegida una ñau amb volta i coberta de fusta i de teules, a doble vessant, com a continuació de la part posterior de la torre. A la part frontal, s'hi aixecá una espandanya, i s'adaptá així a la nova funció. «A l'Arxiu Parroquial de Vilaseca es trobava l'escriptura que en 1589 es firma per a construir Tactual església. Fou destruida en 1640, i arranjada anys després. En 1768 foren unides les parróquies de Mas- ricart i La Canonja» (Bertrán, 14). A la pica d'aigua beneita que es conserva es pot veure la data de 1765. Presideix l'altar major una talla de fusta de fináis del segle xv; representa la Verge de l'Esperanga. 385. Església nova, l' 386. Església vello, l' «...la Yglesia vella estaba en lo replá y plaseta enfrenta de la paret y portal de la Iglesia nova» (Notes que hi ha al final del llibre deis matrimonis n.° 1, de 1811 a 1851. APC). 387. Estudis, els alzastúdis Són les escoles velles del Carrer de Mar. Encara serveixen. 388. Forn, el «...en arrendar lo Forn del present lloch de la Canonja» (Mn. n.° 7, 42 v, 1703-10 AHA). 389. Garatge del Barceló, el lu grátx dal barsaló Al tomb de l'«Arrabaleta». Ja no existeix. 390. Orfeó Canongí, V lurfaó És un gran casal bastit el 1931, al Carrer de Mar. 391. Parroquia, la la parrókia Vegeu: l'Església. 392. Sindicat, el lu sindikát A Masricard, de construcció recent. 393. Torreta, la la turréta És una casa estreta de dos pisos, Tallada de la qual destacava anys enrera a l'«Arrabaleta». 69 ELS INDRETS D'ANOMENADA 394. Cementiri, el lu samantíri Fora vila, beneit el 1860 peí rector mossén Pere Monguió; encara que bastit anys enrera, hi mancaven les parets que foren construídes rápidament i enllestit per a la data esmentada. És el que es fa servir avui dia. Els vells del poblé eviten de citar-lo com si fos un «tabú» i diuen: allá on farem cap tots. 395. Cementiri de Masricard, el Sobre aquest antic cementiri, s'edificá el collegi i la guarderia. En fer els fonaments, trobaren moltes restes humanes, bastant amun- tegades. 396. Cementiri vell, el Adossat al poblé. Hom hi enterrá fins a la primeria de la passada centúria. Per causa de les moltes defuncions, producte de la guerra del francés, com que moltes provenien de la fam i de la pesta, s'hi prohibiren terminantment els enterraments. El 1854 vingué aquella terrible pesta que deixava les poblacions gairebé desertes, i provaren d'enterrar altra vegada al cementiri vell, amb la promesa que passada la malura tornarien a enterrar al nou, pero el senyor Arquebisbe man- tingué la seva prohibició i maná que tots els morts de la Canonja fossin enterrats al cementiri de Masricard. Així testimonia Bertrán l'exis- téncia deis dos cementiris (Bertrán, 28). 397. Fita, la la fita Dividía els termes de la Canonja i Masricard. Situada al Raval, a má dreta baixant cap a mar. 398. Fossar, el Dit tant al cementiri de la Canonja com al de Masricard. «...en lo fossá comú de la Iglesia del Masricart» (Testaments, 18). «...en la tomba comuna de St. Sebastiá» (Testaments, 529). «...sia enterrat en lo fosar comú de la Canonja...» (Testaments, 1). 399. Máquina, la la mákína Fábrica d'alcohol. Desapareguda. 70 400. Parallel, el lu paralélu Un conjunt de noves edificacions que hi ha a partir de la fita que separava els dos termes. Són darrera el Raval, a la seva part esquerra. S'aixecaren cases de 3 i 4 plantes d'algada que contrasten amb la resta de les construccions del poblé. Podría establir-se una certa relació entre aquesta denominació i la de la ciutat barcelonina? Més aviat ens enclinem a creure que és motivat per la seva situación respecte al Carrer del Raval. 401. Pedra, la la pédra Gairebé no es diu. Vegeu: la Fita. 402. Pedra Rodona, la la pédra rrudóna o rradóna Al capdavall de la baixada del Porxo de l'Abadia, on fa cantonada amb el Raval. 403. Pista, la la pista Era per a bicicletes, situada a l'acabament del Carrer de Vassalles. Ja no hi és. 404. Portal, el «...lugar de Masricart y en la parte nombrada vulgarmente lo Por- tal» (Censáis, 17-12-1764). 405. Porxo de l'Abadia, el lu pórtxu da la badía Abans d'eixamplar-se el poblé, tancava la Vila peí cantó S. Es creu que fou bastit en plena guerra de Secessió per tal de posar el poblé a recer de possibles sorpreses desagradables. 406. Rentadors de Masricard, els lu rrantadós da márrikár Encara hi va la gent a rentar. Com és natural, hi ha dues basses, una per a rentar i una altra per a esbandir. 407. Rentadors de l'Escorxador, lu rrantadós dal matadéru els Al final del Carrer de Sant Antoni. 408. Rentadors de la Gavallada, lu rrantadós da la gavalláda els Al Carrer de la Font. S'omplen de l'aigua de la Mina del Comú. 71 409. Torre, la «...seria précis lo desfer les parets... tant de la torre com de la Camiceria» (Repaso, 18-12-1833). Sembla dones, que estava situada a la primera casa del carrer Major, al costat de la muralla, i l'hem d'identificar amb la casa del comú. Fou derrocada el 1833, quan probablement era ja tot un munt de runes. 410. ELS COGNOMS MÉS ABUNDANTS Extrets del Llibre de Naixements de l'arxiu parroquial, i on són registrats per ordre alfabêtie dins de cada any a partir del 1871. Hem acabat abans de la vinguda d'immigrants. Hem corregit algunes trans- cripcions que colloquem entre paréntesis. Alberic albrik Anguera angéra Busquéis buskèts Barba bàrba Bros( s)a bròsa Cases kàzas Canyelles kainyéllas Canadell kanadéll Dolç dois Ferrer farré Fortuny furtúiny Guinovart ginuvàr Gran gràn Gavaldà gavaldà Jansà djansà Llop llóp MarCa màrka Martorell marturéll Nolla nòlla Olive(r) ulivé o aulivé Puig putx Que(r) ké Rion rrión Roig rròtx Rovira rruvíra Roca rròka Reverte(r) rràvarté Sole(r) sulé 72 Tibau tibàu Tomás turnas Torrents turréns Vila vila Veciana vasiàna Xatruc txatrúk

LES CASES DEL PÖBLE Abelard, Ca V kàl balàrdu Alfons Oliveret, Ca V kà lalfónsulivarét Anguera, Ca l' kàngéra Anton Guarda, Ca l' kàl ton guarda Antoniet del Curt, Ca V kà lantunièt dal kúr Atzerà, Ca V kà latzarà Avellanes, Ca V kàl vallànas Balda, Cal kàl bàlda Baleti, Cal kàl balèti Bandelions, Cal kàl bandallóns Bárbara, Cal kàl bárbara Bartolí, Cal kàl bartuli Besora, Cal kàl bazôra Bocoi, Cal kàl bukôi Boella, Ca la kàla buélla Bofarull, Cal kàl bufarúll Bonica, Ca la kàla bunika Borrango, Ccd kàl burràngu Boter, Cal kàl buté Bresquer, Cal kàl braské Brossa, Cal kàl brôsa «Buenas», Cal kàl buénas Cadiac, Cal kàl kadiàk Caga-rabies, Cal kàl kàgarràbias Calamanda, Ca la kàla kalamànda Camps, Cal kàl kàms Canadells, Cal o Cals kàls kanadélltx Carlets, Cal kàl karlèts Carions, Cal kàl karlóns Carreter, Cal kàl karraté Casales, Ca la kàla kazàlas Castanyola, Cal kàl kastainyòla Cendra, Cal kàl sèndra «Clero», Cal kàl klèru Cigaló, Cal kàl sigaló Cirera, Cal kàl siréra «Cisco» de la Liúda, Cal kàl sísku da la llúsia «Cisco» efe/ Mas de kàl sísku dal màs da tumazèt Tomaset, Cal Ciscona, Ca la kàla siskóna Cisquet de la Máquina, Cal kàl siskèt da la màkina Conili, Cal kàl kunill Coixa, Ca la kàla kóixa Creu, Ca la kàla krèu Cuirols, Cal kàl kuiròls Cui d'Oca, Cal kàl kúl dòka Ditet, Cal kàl ditèt Dolg, Cal kàl dóls Dolga, Ca la kàla dólsa o kà dólsa Emilia Vaquera, Ca V kàla milia vakéra Engracia, Ca l' kà langràsia Ermengol, Ca l' kà larmangòl Escaler, Ca l' kà laskalé Espanyol, Ca l' kà laspany-nyòl Esquerrer, Ca V kà laskarré Estarrufat, Ca 1' kà lastarrufàt Ferretera, Ca la kàla farratéra Figueres, Cal kàl figéras Flagut, Cal kàl flagút Fiorenti, Cal kàl fluranti Forgues, Ca kà fórgas Francesa, Ca la kàla fransèza Francesca del Peix, Ca la kàla fransiska dal péix Frare, Cal kàl flàra Fre, Cal kàl frènu Furient, Cal kàl furieri Ganyes, Cal kàl gàinyas Genera, Ccd kàl djanén «Gorda», Ca la kàla górda Guerxo, Cal kàl gèrtxu Guitarra, Ca la kàla gitàrra Hereuet, Ca V ka larauét Jaumet, Cal kál djaumét Jaumetó, Cal kál djaumató Joan de la Tallera, Cal kál djuán da la tallera Joan del Nen, Cal kál djuán dal nén Juan Ferrer, Cal kál djuán farré Joanet de l'Hort, Cal kál djuanét da lór Josep Bonic, Cal kál djuzép buník Josep Reverter, Cal kál djuzép rravarté Josepet de les Cabres, Cal kál djuzapét da las kábras Josepet del Mas de Vidal, kál djuzapét dal más da vidál Cal Jüic, Cal kál djuík Lari, Ca ká lári JLeandre, Cal kál laiándru Lladres, Cal káll lládras Llémena, Cal káll llémana Llevadora, Ca la kála llavadóra Llop, Cal káll llóp Lluís de Tora, Cal káll lluís da tura Lluiset, Cal káll lluizét Magdalena Adserá, Ca la kála malanéta tzará Maria del Jep, Ca la kála maria dal zép María del Mas de Tomaset, kála maria dal más da Ca la tumazét Maria Mélica, Ca la kála maria malíka Maria-Rosa, Ca la kála maria rróza Marian, Cal kál marián Mata-vinyes, Cal kál mátavíinyas o mátavíny-nyas Melic, Cal kál malík Melitina, Cal kál malitína Mollera, Cal kál móllara Munda Morus, Ca la kála múnda mórus Narciset, Cal kál arsizét Nicasi, Cal kál mikázi Oreneta, Ca V ká lauranéta Pacs, Ca ká páks «Pajarito», Cal kál pakarítu Pellerofa, Cal kál pallarófa 75 Paperets, Cal kàl paparèts Parellad.es, Cal kàl parallàdas Pau del Mosso, Cal kàl pàu dal mósu Pau de la Plaça, Cal kàl pàu da la plàsa Pep de Rebus eu, Cal kàl pèp de rrabuzèu Pep de la Fina, Cal kàl pèp da la fina Pepa de l'Hort, Ca la kàla pèpa da lòr Pepet de la Creu, Cal kàl papèt da la krèu Pepeta Maginet, Ca la kàla papèta maiginèt Perduts, Cals kàls parduts Pere Agutzil, Cal kàl péra guazil Peres, Cal kàl pèras Petaquer, Cal kàl pataké Petarró, Cal kàl patarró Peto, Cal kàl paté «Pintado», Cal kàl pintàdu Pintor, Cal kàl pintó Pixat, Cal kàl piixàt Pia, Cal kàl plà Planxadora, Ca la kàla plainytxadóra Pol, Ca kà pòi Ponç, Ca kà pòns Presumit, Cal kàl prazumit Primavera, Cal kàl primavèra Pubillet, Cal kàl pubillèt Punxo, Cal kàl puinytxó Quer, Cal kàl ké Quimeres, Ca kà kiméras Rasca-parets, Cal kàl rrèskaparèts Rasqueres, Cal kàl rraskéras Riera, Cal kàl rriéra Rimbau, Cal kàl rrimbàu Roca, Cal kàl rròka Rue, Cal kàl rruk S'ha cuit, Cal kàl sakuit Sabater, Cal kàl sabaté «Sacatapos», Cal kàl sakatàpus Salvador del Peix, Cal kàl vado dal péix Salvador Ferrer, Cal kàl vado farré Salvadora, Ca la kàla vadóra Samora, Cal kàl samóra San Antoni, Cal kàl sàntantòni o santantòni Sant Crist, Cal kàl sànkristu Santa Paula, Cal kàl sànta pàula Sebastià Ferrer, Cal kàl bià farré Sebastià Mula, Cal kàl bià múla Sebastià Paleta, Cal kàl bianèt palèta Sebastiana, Ca la kàla sabastiàna Seca, Ca la kàla sèka Semarli, Cai kàl samarli Senent, Cai kàl sanén Sentmenat, Cai kàl sammanàt Sertyor Pere, Cai kàl sainyó péra Serafi, Cai kàl sarafi Serenet, Cai kàl saranèt «Sereno», Cai kàl sarènu Teli, Cai kàl téli Tit, Cal kàl tit Tomás de ca Lari, Cai kàl tumàs da kà làri Torrents, Cal kàl turréns Trobada, Ca la kàla trubàda Ullets, Ca V kà lullèts Valentinet, Cai kàl valantinèt Vaquer, Cal kàl vaké Veciana de Masricard, Cal kàl vasiàna da màrrikàr Vives, Cal kàl vivas Xacó, Cal kàl txakó Xancarró, Cal kàl txankarrón Xatruc, Cal kàl txatrúk Xatruquet, Cal kàl txatrukèt Xavier, Cal kàl kaviérrt Xerrac, Cal kàl txurràk Xerraire, Cal kàl txarràira Xim, Cal kàl txim «Xino», Cal kàl txinu Xoquel, Cal kàl txukél «Xubasco», Cal kàl txubàsku Xumac, Cal kàl txumàk Xup, Cal kàl txúp Zona, Ca la kàla zòna 77 412. RENOMS PERSONALS Atserana, 1' latzaràna Aliron, I' lalirón Anton dels Duros, V lu tön dais dúrus Carmeta del Pujol, la la karmèta dal puijöl Emili dels Bens, I' lamíliu dais bèns Ermengola, I' larmangôla Forquilla, el lu furkílla Lluís «Sereno», el lu lluís sarènu Madrona, la la madrona Manxet, el lu manytxèt Noranta-cinc, el lu nurànta sing Pamets, eis lus pamèts Patxet, el lu patxèt Pau de la Senalla, el lu pàu da la sanàlla Pau de les Cabres, el lu pàu da las kàbras Pau Tiano, el lu pàu tiànu Peix Frese, el lu péix frèsk Pepa Castell, la la pèpa kastéll Pere Pan, el lu péra pàn Peret de la Máquina, el lu parèt da la màkina Peret de les Cogullades, el lu parèt da las kugullàdas Petitó de la Canonja, el lu patito da la kanôndja Putxet, el lu putxèt Ramon Calent, el lu rramón kalén Ros del Magí Cases, el lu rrós dal maigi kàzas Saltiró, el lu saltiró Sebastià de l'Hort, el lu tiànu da lór Senyor Rossell, el lu sainyó rruséll Tibava, la la tibàua Ximingues, el lu tximingas

413. ALTRES RENOMS Alguer «Joan Pons dit Alguer de Reus» (Rendes, 137). Baltasar «Pere Martorell dit Balthasar» (Rendes, 115 i Testaments, 65). Baltasara «Catharina Martorella dita Baltasara» (Rendes, 113). Batalla «Esteve Martí de Vilaseca dit Batalla» (Rendes, 107). Biura «Aguilar alias Biura» (Lligalls, n.° 1). Boter «Sebastian Quer dit Boté» (Rendes, 145). Candela, la «Magdalena Pamies, viuda dita la Candela de Reus» (Rendes, 99). Cintoi «Jph Cañellas dicho Sintoi» (Cadastre n.° 88). Curt, el «Josep Soler dit lo curt» (Rendes, 145). Esquerrer «Esteve Pomeral de Vilaseca dit Escarrer» (Rendes, 27). Erare, el «Sebastian Grau de la Canonja dit lo frare» (Rendes, 65). Groe, el «Pau Vives dit lo groe» (Rendes, 157). Hereu «Pedro Thomás dicho hereu» (Cadastre n.° 122). Hereu del Delme, V «Josep Gebellí vulgarment dit lo hereu del delme» (Lligalls, n.° 3). Mangulet «José Valldeperas alias Mangulet» (Amill., 86). Manresá, el «Francisco Ximenis dit lo Manresa» (Mn. n.° 7,27v, 1703-10 AHA). Minador, el «..el Minador...» (Bertrán, 37). Nofre «Joannes Martorell alias nofre» (Mn. n.' 54, 22-6-1594 APT i Mn. n.° 57, 8-5-1591 APT). Pubilla, la «Teresa Ferrando dita la Povilla de Vilaseca» (Rendes, 123). Racó «Casa Girona, a) Recò» (Bertran, 41). Romesquets «Maria Francisca Sendra Mari a) Rumasquetas» (Amili., 132). Sebastiana «José Veciana Veciana a) Sebastiana» (Amili., 89). Selma, el «Joannes Martorell dictus lo selma» (Mn. n.° 57, 8-5-1951 APT i Mn. n.° 54, 22-6-1594 APT). Serafi «Joseph Malapeira dit Serafi» (Rendes, 109). Tolina «Tolina» (Bailia, 42). Toni Grous «Antonio Marinò Granell alias Toni Grous» (Amili., 122). Trempat «Antonio Mariné Pumarol a) trempat» (Amili., 122). Valenti «Sebastian Thomas dicho Valenti» (Cadastre n.° 23). «Joseph Thomas dit Valenti de la Canonja» (Rendes, 45). Vidal «Casa dels Carol (Alias Vidal)» (Bertran, 36).

414. ELS POBLES MÉS PROPERS Constanti gustanti Reus rrèus Tarragona tarragóna Vila-seca de Solcina vilasèka

MARIA TERESA MONTAÑA I MARTÍ

80 ÍNDEX ALFABÈTIC DE NOMS DE LLOC

Abadía, 374, 405 240, 246, 251, 298, 301, 312, 379 Abelard, 174 Bofarull, 254 Abeurador, 49, 370-373 Bordeta, 356 Aiximus, 23, 120, 154 Boter, 276 Ajuntament, 375 Botjar de la Devesa, 37 Alberic, 81, 88, 121, 123, 140, 183, 191, Bresquer, 255 306 «Buenas», 211 Albiol, 316 Alcover, 317 Cabres, 74 Alfals, 34 Cadiac, 164 Almoster, 318 Calvari, 38 Anastasi, 153 Carni Fondo, 39, 109, 152 Anguera, 175, 248 Camins, 66-113, 311 Antigons, 5, 102 Camp de Fútbol, 302 Anton Guarda, 208 Campanar, 299 «Apeadero», 6, 72 Camps Rodons, 9, 103, 160 Arbanès, 24 bis Canonja, 1, 132 Arbres, 298-301 Canonges, 96, 157, 305 Arrabaleta, 353, 366 Carlons, 256 Carnisseria velia, 376 Baixada, 120-126 Carrer Nou, 343 Balda, 252 Carrer Travesser, 344 Barcassa, 34 bis Carrero, 345 Barceló, 389 Carrers, 331-352 Bardina, 145 Carreteres, 114-119 Barrane, 150-157 Cases, 68, 236, 284 Barrufet, 272 Cases del poblé, 330, 374-393 Bartolí, 273 «Casilla», 77, 303 Bassa, 162-188 Casino, 377 Bassa Fonda, 8, 17, 75, 130, 187 Castell, 242, 245, 277, 347, 362, 378 Bassa Nova, 35, 14«, 188 Castellets, 10, 161 Baster, 274 Castellvell, 319 Bernat, 229 Catastrofe, 40, 228 Besora, 253 Cementiri, 86, 124, 394 Bianet Paleta, 210, 275 Cementiri veli, 396 Boca de la Mina, 36 Cendra, 278 Boella, 2, 76, 131, 158, 177, 193, 227, Cirera, 221, 257 Cisca, 267 Garrigots, 42, 104 Cisco de Ca la Llúcia, 212 Garrigues, 43 Cisqueta Creu, 268 Gasoses, 53, 209 Co, 41 Gavallada, 351, 367, 372, 408 Collegis, 380 Glorieta, 47 Coll Blanc, 11, 87, 125 Grasset, 127 Coll d'Alforja, 320 Guerxo, 214 Cois, 354 Guixers, 105 Coma, 12, 78, 133, 178, 194 Guri, 280 Comú, 54, 139, 148, 181, 304 Concordia, 134 Hereu, 25, 156 Constantí, 110, 111, 321, 414 Hort, 7, 248-297, 371 Constitució, 360 Hortes, 21, 113, 138 Cooperativa, 241, 381 Hostalet, 51 Corredor, 346 Creu, 339 Joan del Nen, 182, 281 Creu deis Morts, 14, 79 Joanet de la Creu, 166, 203 Creuenda, 15 Joanet del Mas d'Alberic, 282

Davallada, 350 Lan, 198 Devesa, 16, 17, 137 Dole, 48 Llagostera, 22 Dolores, 269 Llop, 283 Domenge, 18, 247 Llocs d'anomenada, 302-315, 316-329 Lluis de Torà, 215, 266 Lluis Pouatô, 172 Emissora, 307 Lluïsa, 270 «Empalme», 308 Lluïset, 259 Enxancarró, 239 Eres, 19, 232-242 Madrid, 118, 119 Escorxador, 337, 382, 407 Major, 342 Església, 348, 359, 383 Manyer, 216 Església nova, 385 Màquina, 399 Església vella, 386 Mar, 322, 331, 373 Estarrufat, 233, 249 Maria Rosa, 234 Esteve, 176 Marian, 230 Estrella, 129 Màrtirs, 52 Estudis, 387 Mas Nou, 196 Masos, 191-220 Ferrer, 213, 235, 294 Masricard, 3, 128, 332, 338, 349, 364, Figuera, 299 365, 370, 384, 395, 406 Fita, 397 Mestres, 217 Font, 340, 365-369 Metge, 285 Forgues, 65, 162, 197, 232, 243 Minador, 143 Forn, 388 Mines, 127-144 Forquilla, 279 Miralb6, 27 Fossar, 398 Moli, 99, 221-231 Frare, 165, 202, 258 Moli de Vent, 55, 226 82 Moliiiassos, 28, 64, 106, 144 Ree delmig, 149 Morts, 107 Rees, 145-149 Muntanya de Sant Pere, 323 Rectoria, 50 Muntanya de la Mola, 324 Reinald, 290 Mussara, 325 Resclosa, 33 Reus, 112, 114, 189, 326, 414 Noguer, 62 Ribó, 223 Ribona, 200 Riera, 158-161, 261 O, 361 Roure, 100 Obra, 26, 95 Oliveret, 163, 199, 250 Orfeo, 390 Salou, 327 Samora, 218 Sang, 136, 180 Pallisses, 243-247 Sant Antoni, 333 Paperets, 260 Sant Isidre, 334 Parades, 29, 82, 126 Sant Sebastià, 335 Parallel, 400 Santes Creus, 59 Parets, 83 Sebastià de la Maria Rosa, 186, 224, 244, Parroquia, 391 291 Partides, 5-33 Sebastiana, 201 Pas de la Portella, 30 Seca, 60 Patau, 89, 141, 192, 300 Selva, 80, 159 Patxet, 46 Serafi, 167, 219, 237, 292 Pedra, 401 Serafina, 265 Pedra rodona, 402. Sindicat, 392 Perduts, 66, 171, 207, 225 Soler, 122, 168 Peres, 98, 184 Pineda, 135, 309 Tancat, 61 Pinedes, 32, 84 Tarragona, 69, 115, 328, 414 Pista, 271, 403 Terrenes, 13 Placa, 358-364 Territori, 4 Pletes, 31, 85, 151, 310 Timba, 313 Pon?, 24, 90, 142, 155, 185 Tomas de la Marina, 169, 220, 293 Portal, 404 Tomaset, 91 Portusset, 67 Torre, 409 Prat, 56 Torreta, 393 Punxó, 286 Torric, 92 Trossos, 34-65 Quer, 44, 204, 222, 287 Trull, 63, 101, 314 Quimet del Bar, 288 Vado del Peix, 295 Racó, 20, 57, 73, 173 València, 116, 190 Rajador, 58 Valenti, 45, 262 Rasqueres, 289 Valls, 70 Raval, 341, 353-357, 363, 369 Vassalles, 336 Rebuseu, 179, 195 Veciana, 296 83 Vicenf, 315 Virgili, 94 Vidal, 93 Vives, 263 Vies, 189-190 Vila, 147, 352, 368 Xatruc, 97, 170, 205, 264 Vila-seca, 71, 117, 329, 414 Xim, 206, 238, 297 Vinyets, 108 «Xubasco», 231 TOPÓNIMS DE LA VILA DE BENISSANET I DEL SEU TERME MUNICIPAL (AMB UNA NOTÍCIA DE LA PROPIA COMARCA)

FONTS D'INFORMACIÓ

L'autor d'aquest recull no ha consultât documents perquè (tret d'alguna escriptura de propietat) ignorava on podia anar a cercar-los. Els papers (per exemple, un veli registre cadastral que hi havia a l'Ajuntament de Benissanet, o els que hi haurien pogut haver a l'Arxiu parroquial) van desaparèixer durant la guerra 1936-39. Naturai del poble, fili de petits propietaris i petit propietari eli mateix, l'autor tenia una certa coneixença del terme dels anys en què, durant la seva noiesa i primera juventut, va trescar-lo, més o menys, acompanyant el seu avi, el senyor Enric Desumvila, que fou secretari de l'Ajun- tament per espai de trenta anys i del quai aprengué els noms de nombrosos indrets i el de totes les muntanyes que tanquen, en cercle i al lluny, l'horitzó benissanetà. Ultra això, va tenir la sort de trobar un excellent informador en la persona del seu parent i convilatà Francese Biade i Grau, nat amb el segle, propietari, llegit, ex-alcalde, bon ob- servador i amb una coneixença excepcional de la vila i del seu terme. Dos altres conveïns consultats foren Joan B. Roca i Fucho, 72 anys, escopetaire (en tots els sentits del mot ja que és caçador i reparador d'escopetes), expert en topants, bona cama, etc., i Serafi Font Laù- nes, 65 anys, pagès amb lletra, propietari i també caçador. El croquis del nudi urbà ha estât calcai d'un altre existent a l'Ajuntament. El croquis del terme municipal és una còpia reduïda d'un pia confegit per un enginyer militar. (Ha calgut rectificar alguna détail i afegir-hi els noms de les partides de terra, de les fonts, de les basses, etc.) Ambdos croquis han estât perfets per un tècnic, J. Milà, de l'Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Cal dir que aquest recull no és exhaustiu pel fet que hi manquen les denominacions d'algunes finques miicament conegudes pel nom propi dels actuals propietaris i per això mateix d'un escàs —avui per avui— interés toponimie. Més endavant, si cal, es podrà completar aquest recull amb la pertinent addenda. 87 Ei present text fou sotmes, un cop enllestit (estiu del 1973, data en que els veins consultats tenien l'edat que s'esmenta), a la revisio dels senyors Josep M. Garreta i Jaume Vilanova, aleshores alcalde i secretari de Benissanet, respectivament. Per acabar, l'autor es complau a donar les grades a tots els qui, d'una manera o altra, l'han ajudat en aquest treball, especialment a Albert Manent al qual deu la idea de fer-lo i de presentar-lo al con- curs en que fou premiat.

88 IDEA DEL TERME MUNICIPAL

El terme municipal de Benissanet, tôt a la dreta de l'Ebre, és llarg i estret. En sentit longitudinal té ben bé una dotzena de quilômetres i s'estén des del riu i d'un petit sector del terme de Tivissa (dit la Vi- lanova), a Llevant, fins als termes de Corbera, Gandesa i El Pinell de Brai, a Ponent. L'amplada del terme benissanetà, en canvi, només té d'un a quatre quilômetres i s'encaixona entre el terme de M6ra d'Ebre, al nord, i el de Miravet, al migdia. L'indret més estret es troba en un lloc proper als anomenats «Quatre Camins», un vell nus de comunicaciô molt important en altres temps i d'un valor aixi mateix estratègic. Els tais camins relacionaven, principalment, quatre po- hlacions: Benissanet, Corbera de la Terra Alta, Mora d'Ebre i el Pinell de Brai. El terme municipal de Benissanet té una part plana, que correspon a la cubeta de Mora; és la més propera a l'Ebre i on hi ha la terra de regadiu i el mateix nucli urbà. Les finques del secà properes a la vila (partides dites Amportells, Plans, Planets, Basses, Coves, Aubals, Fornos i altres) no s'alcen gaire tampoc sobre el nivell del riu. En algunes hi ha pous i es poden regar. L'aigua s'hi troba a deu, quinze, vint o trenta métrés de profunditat. Els primers turons s'alcen a uns dos quilômetres de la vila (partides anomenades Valldellins, Basses-noves, Corrals, Cornes, etc.). Força més enllà, a cinc o sis quilô- metres, vers Ponent, comencen les muntanyes. Pertayen a la partida de les Salvaterres, finques molt més properes a Corbera, Gandesa i el Pinell que no pas a Benissanet mateix. La superficie del terme municipal benissanetà té cosa de 2.200 hec- tàrees de les quais només un miler son actualment conreades. En la feixa del regadiu (unes 250 hectàrees) parallela al curs de l'Ebre, hi ha les sénies (de l'arab «al-seniya»), o sigui els horts tipics de la comarca, amb casa, pou (on abans hi havia la sinia), safareig i corrals. Abans (quinze o vint anys enrera) els seniers conreaven principal- 89 ment les hortalisses i els cereals. D'aci que totes les sénies tenien la propia era, on les garbes eren batudes, i el seu palier. Ara hi predomina l'arbre fruiter, el presseguer en primer terme; després la perera, la pomera i la prunera. A les finques del secà continúen els conreus tradicionals: la vinya, els ametllers i les oliveres. Aqüestes, peró, van de baixa. Se n'arrenquen moites i ningú no en replanta cap. No es replanten tampoc els garrofers, arbres que abundaven mig segle enrera. Ara la principal riquesa és la fruita (més endavant donem una xifra). La segona surt de la vinya: diguem que s'arriben a fer uns 20.000 hectolitres de vi. Les collites d'olives i ametlles poden tenir importancia, perô són aleatôries. La ramaderia és considerable. La terra productiva pertany a 560 propietaris (el nombre de veïns de Benissanet no arriba a 500). Vol dir que no hi ha grans propietaris ni finques grans. El terratinent de més considerado no poseeix pas més d'una cinquantena d'hectàrees de terra conreada. I la finca laborable més important (sense comptar és ciar, la parte de pinar, de garriga i de terreny improductiu o no conreat) no sobrepassa les quinze o setze hectàrees. Les finques de mitja, una o dues hectàrees son les que més abunden. El vuitanta per cent, almenys, de la terra productiva es conreada directament pels seus propietaris. La resta és cedida en arren- dament o aparcería. Es difícil trobar jornalers. Pertanyen al municipi la major part de les muntanyes del terme i d'unes terres que abans, molt abans, eren comunals i que ara són ermes perqué no les vol ningú ni regalades. Arreu del terme es veuen massos i masets. La major part tenen cisterna, foc a terra i pallissa. Abans, els pagesos s'hi quedaven alguna nit. I fins algunes nits seguides al temps d'arreplegar les olives si les finques eren distants —diguem a una hora, o més, de cami— del poblé. Ja fa un cert temps que aixô s'ha perdut. Generalment, hom dona ais masos el nom, o el renom, deis propietaris actuals o d'algun avantpassat que sol persistir. Pero com que n'hi ha tants i llur interés toponimic és més aviat escàs, només s'han enregistrât els més singularitzats (Mas del Polo, Mas de Guiams, etc.).

90 EL NUCLI DE POBLACIÓ

1. Benissanet bénissanét * Aquest nom indica, ja no ho caldria dir, la filiado del topônim. «Beni», com es ben sabut, significa «fill de...». En canvi, «sanet», què vol dir? d'on ve? Potser de «zenet», grup tribal barbaresc que ha deixat rastre en alguns topônims. (En el de «Miravet», per exemple, que ve de muràbbatin, monjo guerrer, segons una comunicado de l'illustre filôleg i molt car amie meu Joan Coromines.)

* A la columna de l'esquerra, en cursiva, es donen els noms escrits d'acord amb les normes de la Societat Catalana de Geografía; a la columna de la dreta, en rodó, les notacions fonètiques. La «a» àtona de final de paraula sona com a «e» oberta i és representada en cursiva. S'utilitza la «z» per a indicar el lligam fonètic de l'article amb els topônims que comencen amb vocal: Les ïlletes = lezillétes. Les «os» de final de mot que apareixen en cursiva vol dir que es pronuncien tancades. I en cap cas la «o» no es pronuncia «u». Altres particularitats fonètiques i morfologiques. La -v- i la -b- sonen igual. Les -e- atones iniciáis esdevenen -a- (encara = aneara, entendre = antendre, etc.). Les -o- àtones en el mateix lloc sonen au (orella = aurella, obaga = aubaga...). Albercoc es pronuncia aubercoc, albergiiiia = auberginia, etc. La -t- final s'élimina (damunt = ¿la riba dreta de la comarca— durant 439 anys, o sigui del 714 al 1153, data de la conquesta del castell de Miravet per les forces del comte-rei Ramón Be- renguer IV. Del 1153 al 1312, va pertányer a la Preceptoria de Mi- ravet de l'Orde del Temple; i extingida aquesta Orde, a la de Sant Joan de Jerusalem. Els santjoanistes — dits també Hospitalers— con- cediren el seu blasó, la creu de vuit puntes (o creu de Malta), a Be- nissanet. Pero en comptes d'aquesta creu, en el segell municipal s'hi veu la figura d'un infant que porta una branca de senet, una planta que la gent de l'Ebre pronuncia «sanet». Qui sap a qui se li va ocórrer la idea de «justificar» així, en certa manera, el nom del poblé! Malgrat la conquesta, van restar a Benissanet —com en altres poblacions de la Ribera d'Ebre— nombroses famílies sarralnes dedi- cades a l'agricultura. Van fer un gran servei, així com llurs descendents. De tal manera que quan, l'any 1610, fou decretada, per Felip III, 92 l'expulsió deis moriscos, aquesta mesura afecta a noranta famílies be- nissanetanes que totalitzaven 522 persones (Henri Lapeyre, «Géogra- phie de l'Espagne morisque»). L'expulsió signifîcà un despoblament gairebé total i el desastre és fácil d'imaginar. La repoblació fou lenta. Un escrivà de bon llinatge, Gil de Frédéric, establert a Benissanet, fou l'encarregat de censar els repobladors (Del mateix llinatge va ser el famós dominicà tortosí Francesc Gil de Frédéric i Sants, martiritzat al Tonquin i beatificat per Pius X l'any 1906). L'Orde de Sant Joan de Jerusalem va cobrar censáis a Benissanet fins a la promulació de la Llei de Desamortització deis béns de l'Es- glésia. El seu darrer représentant en aquesta vila fou el cavalier sant- joanista i prior de la parroquia Tomás Penna i Doménech, fill de Tivissa (Vegeu «El prior Penna», Collecció «Episodis de la Historia», Ed. Dalmau, Barcelona, 1966). L'Ebre passa a cosa de quatre-cents métrés de la població de Be- nissanet la quai está situada entre els 41° 03' 50" de latitud nord i els 0° 39' de longitud est de Madrid. La seva altitud sobre el nivell de la mar és de 35 métrés. En començar la guerra del 1936-39, Benissanet tenia 1.900 habitants. Més d'un centenar van perdre la vida (afusellats, morts al front, desapareguts) en el curs de la contesa. Un altre centenar anà a l'exili. Una trentena de cases foren arrasades o malmeses per les bombes. La vella església, el campanar i l'abadia van ser volats amb dinamita en els darrers dies de la guerra. Actualment (1973), Benissanet no sobrepassa les 1.250 ànimes.

LES MUNTANYES 2. La Pedrenyera la pédranyéra Turó de forma allargassada, a uns sis quilômetres del nucli urbà i a l'oest de la partida Comes, prop de l'indret anomenat «els Quatre Camins». Correspon a la cota 241. Deu el nom al fet de trobar-s'hi en abundancia roques de silex, popularment «pedranyera». 3. La Pedrera la pédréra Nom amb el quai també és coneguda muntanya anterior. 4. La Guixera la guixéra Sector —i estrep— de la Pedrenyera en qué hi abunda la pedra de la quai fan guix. 93 Noms dels carrers :

1 -EL PORTAL(PI.Major) 10- C. del SOL 19 Raval del CALVARI 2 "Pl.DE LAVERDURA 11 - C.de MORA 20 -Av. Sant JÛRDI 3 -C. de BONAIRE 12- C. de la BARCA 21 -C.de St.VICENT A -C. del RIU 13- C. NOU 22 -C. O'ARTELLETS 5 - C. del PERELLO' 14- C.de la PALLA 23 -C. de la CREU 6 "C. de CABALLITOS 15- C.deL'EBRE 24 -Pl. D'ESPANYA 7 -C. del MIG , 16- C. de REUS 25 -Ravat dels CANTERERS 8 -C. de L'ESGLESIAdavelia) 17- C. del CALVARI 26 -Travessia del CALVARI 9 -C. de MIRAVET 18-C deles ERES 27 - Passeig del RIU 5. El Coll d'Escoda el còli dascóda A la partió amb el terme de Mòra d'Ebre i a l'est del carni ral del Pinell, entre la part alta de les Comes i la part baixa de les Salvaterres. 6. L'Avene lanbéng Enorme roca partida formant una cavitai subterrània —potser inexplorada— que es troba al cim d'un estrep (cota 274) de la Serra de Cavalls. El vessant sud d'aquesta muntanya correspon a la partida (del terme de Miravet) dita «Pernafeita» («pedra trencada», segons Joan Coromines). 7. El Coll de Salero lo còli de saléro Contrafort de la Serra de Cavalls (cotes 404-451) per la falda del qual passa el carni que porta a Corbera de la Terra Alta. 8. La Roca del Pebre la ròca del pébre També en diuen «lo Pebré». Cota 565, a l'extrem oest del terme i a només uns dos quilòmetres del cim culminant de la Serra de Ca- valls. Es de forma cònica i marca el punt on es pot dir que comença la Serra de la Vali de la Torre. La Roca del Pebre és d'un color ver- mellós. Durant la guerra del 36-39, els castellans l'anomenaven «el Pico Rojo». 9. La Serra de la Vali la sèrra de la bàli de la tórre de la Torre Surt, com hem dit de la Serra de Cavalls de la quai és un llarg i puixant contrafort encaminat al nordest. Separa el terme de Benissa- net del de Corbera. Té uns sis quilòmetres de llargada (cotes 361, 304, etc.) i forma, al sud, la solana de la Vali de la Torre. Es una serra pelada que contrasta amb la vegetació d'aqueixa fértil vallada on encara avui hi ha milers de velles oliveres. 10. El Coli del Bot lo còli del bót Aquest coli (cota 381) i altres que baixen del Coli de Salero, formen la barrera obagosa de la Valí de la Torre. Pren el nom de la Sal- vaterra dita «del Bot».

95 ELS CURSOS D'AIGUA 11. L'Ebre lébro L'Ebre sépara, en una extensiô longitudinal d'uns quatre quilô- metres, el terme municipal de Benissanet del de Ginestar i d'una petita fracciô del de Tivissa. L'amplada del riu, en aquest sector, va dels 100 als 150 métrés. Aigiies amunt, la riba benissanetana empalma amb la de Môra d'Ebre i aigiies avall amb la de Miravet. El curs del riu, en tôt aquest sector, dibuixa una essa al rêvés. La fondària del llit pot arribar, en certs llocs, a cinc o sis métrés. Tôt fa creure que, uns segles enrera, el riu, o almenys un braç (dit «galatxo»), passa va gairebé a tocar les cases situades en la part méridional del nucli urbà (Diuen que en algunes d'aquestes cases hi havia unes anelles de ferro per amarrar els llaguts i les barques anomenades «muletes»), L'accio del corrent ha excavat la riba en nombrosos indrets i ha format timbes. En d'altres, contra aquesta acciô, ha calgut construir «pedrers» o murs de contenciô. També hi ha vores, més o menys planeres, poblades de canyars, d'àlbers, de xops, de salzes, de tamarius i de joncars, vores on en temps passats, s'hi anava a pescar l'anguila i el barb. I la ma- drilla quan el riu baixava gros. Abans de la construccio, no fa gaires anys, de les preses de Mequinença i Riba-roja, que retenen l'aigua i en poden regular l'eixida, les riuades constituïen el flagell dels pobles riberencs. Una de les més catastrôfiques, pel nombre de victimes i els estralls materials, s'escaigué el 1787. A Benissanet, l'aigua arribà a les teulades de moites cases i algunes van caure. L'any 1907, una altra gran revinguda també va fer caure cases i va fer molt de mal als conreus de l'horta. El mal, de vegades, si les riuades no eren greus, era compensât pel llim que deixaven, fertilitzant natural molt valués.

ELS PEDRERS I ALTRES LLOCS SINGULARITZATS DE L'EBRE 12. El Pedrer de Mossèn Pere lo pédré de mossén pére A l'esquerra del lloc dit «l'Omplidor», a la partida Sotos. Poe important. Ja gairebé no es veu. 13. El Pedrer Llarg lo pédré llàrg Construit, amb pedra i argamassa, a principis del segle. Parallel al curs del riu (tret de la part final), té una llargada d'uns 300 métrés i una alçada de très o quatre. Comença a la dreta de l'Omplidor. Fou 96 una obra important enllestida, en bona part, a jornal de vila. Les riuades l'han mig cobert de sorra. 14. El Pedrer de les Illetes lo pédré de lezillétes Construit vers el 1918 amb la idea de parar els estralls que el corrent del riu causava a diverses finques, van decantar-lo tant dintre el curs de l'aigua que impedia o difícultava el pas del llaguts riu amunt; i abans de no gaire, els llaguters van dinamitar-lo. Encara en resten vestigis. 15. L'Omplidor lómplidó Es una rampa, al final del passeig del Riu, on les dones anaven a omplir els cantis d'aigua per beure quan, fa seixanta o setanta anys, a la vila encara no hi ha via cap font. Generalment n'omplien dos; l'un el duien dret sobre el cap (protegit aquest per una capçana); l'altre, se'l posaven al costat i el sostenien amb el braç. A principis d'aquest segle, la rampa va ser pavimentada i dotada amb uns aga- fadors de ferro que feien més còmode i, sobretot, menys arriscat l'acte d'omplir els cantis. Com que l'indret era prou ampie, les dones també hi anaven a rentar la roba. El primer costum s'anà perdent des que —vers el 1913— fou installada una font a la vila. L'altra habitud per- dura uns quants anys més. Una part de la rampa encara és visible. 16. La Retorna de l'Omplidor la retorna de lomplidó Regolfada, un temps profunda, a la dreta de l'Omplidor. L'aigua hi feia remolins. I només els qui sabien molt de nedar, a l'estiu, s'arris- caven a capbussar-s'hi. Amb tot, s'hi van ofegar alguns nois impru- dents. Ara hi desemboca la claveguera. 17. La Retorna del Garrut la rétórna del garrut Al final de les Carmenes, vora el veli carni de Miravet. En el lloc que ara ocupa l'aigua, hi havia dues o tres sénies i, entre elles, la del Garrut. A l'altra banda del riu (terme de Ginestar) comença l'anomenada Illa de Putxó —abans dita de Samper i, anteriorment, de So- torres— finca important que ja fa molt de temps que ha deixat de ser una illa. 18. Villa lisia Faixa llargueruda, de sorra i pedruscall, dintre el riu, però molt més propera a la riba benissanetana que a la de Ginestar. Hi ha una 97 certa vegetado (canyes, joncs, taxnarius) i, algún any, ha estât apro- fitada per fer-hi «camping» uns turistes estrangers. Es de fet, una illa que arriba a tenir 200 métrés de llargada per 70 d'amplada. Fa uns quants anys, desapareixia a l'hivern; ara es veu sempre. 19. La Platja la plàtja Pedregar que a l'estiu, quan el riu baixa minvol, apareix mes avall de l'Omplidor, al peu del Pedrer Llarg. Fa temps era la plat j a dels qui anaven a banyar-se. 20. L'Albera laubadéra Bosquet d'àlbers, xops i canyars, vorejant el riu, entre el Pedrer Llarg i algunes sénies de la partida Illos. D'un temps ençà, molts àlbers han estât arrencats i ja no es pot considerar un bosquet. 21. Les Roques les roques Balcera excavada pel riu (fa milers d'anys) a la partió de la partida del mateix nom i la de les Carmenes. Les roques son, en realitat, un conglomérat d'alluvió molt consistent. En aquest lloc hi ha la Cova de la Mariquita. Al peu de les timbes passa —o passava— el carni veli de Miravet. I més avall encara el riu hi forma la Retorna del Garrut.

22. LES SÉNIES SINGULARITZADES Les sénies (un centenar) són les finques caractéristiques del terme municipal benissanetenc. Les principáis i més nombroses ocupen la franja de terra llacosa (de 400 a 500 metres d'ampia per uns 4 quilò- metres de llarga) deixada pel riu, en el curs dels segles. De manera que formen part de diverses partides, entre els termes de Mòra d'Ebre i Miravet. També hi ha sénies considerades de secà (bé que totes es poden regar) perqué ocupen partides on l'aigua del riu no ha arribat mai i es consideren d'una qualitat inferior. La superficie de les sénies va de mitja a tres hectàrees. Són, dones, minifundis. Generalment formen feixes llargues (de 100 a 300 metres) i estretes (de 50 a 70 metres). Totes les sénies tenen casa (de vegades gran i espaiosa, amb un pis i golfes), corráis diversos, pou, safareig i un aqueducte (dit «la marera») que permet de portar l'aigua al llarg de la finca. Fa cinquanta anys, tots els pous tenien sinia (la major part de tipus primitiu o sigui amb les grans rodes de fusta com encara se'n poden veure al 98 nord d'Africa) accionades per una cavalleria. A partir dels anys vint, s'hi van començar a posar rodes de ferro i bombes amb motor elèctric. Abans de la darrera guerra civil, les cases de les sénies eren habitades per una familia (la del propietari o de l'arrendatari o mitger). Actual- ment, moites d'aquestes cases ja no s'habiten perquè els seniers pre- fereixen de viure a la vila. Quinze o vint anys enrera, els conreus principals de les sénies eren les hortalisses i els tubèrculs, amb algun que altre llegum, el blat i les figues (Vol dir que ja s'havien perdut les moreres, abundoses a principis del segle quan moites families cria- ven eues de seda). Bona part de la producció seniera era posada en coves i els mateixos productors la duien a vendre, amb els seus carros, als pobles de la rodalia. Actualment, el principal conreu de les sénies, ja ho hem dit, és l'arbre fruiter. L'any 1973, la producció de fruita (principalment préssecs i peres) s'apropà als 2 milions de quilos. Gaire- bé tota s'envasa al poble mateix i és portada en camions a Barcelona i Saragossa. A les sénies s'hi crien porcs, bestiar de liana, conills i gallines. 23. La Sénia de la Capelleta la capélléta (o de Persaloni) Sénia important, amb la casa tocant al carni veli de Mòra, a un quilòmetre del nucli urbà. Pertany a la partida «Aixabeus». Deu el seu nom a la capelleta, contigua a la casa, consagrada a Sant Roc, bastida (fa més d'un segle i mig) en memòria d'un fet que els seniers van considerar miraculés ja que cap d'ells, durant una epidèmia de còlerà, va contreure aquesta malaltia, la qual va causar moites victimes a la vila. La bastida de la capelleta va donar lloc a l'anomenada «Festa de les Sénies» que es celebrava alli mateix (amb una missa, ballades de coques, cóssos i focs artificials) el primer dissabte d'octubre. La festa s'ha perdut, però la capelleta resta dempeus i encara s'hi diu missa el dia en qiiestió. 24. La Palmereta la pauméréta Sénia de seca, parallela al veli carni de Mòra i més propera al poble que l'anterior. La casa és antiga, potser de principis del Set-cents, i té els corrals que, amb la casa, formen un clos amb un pati centrai, com una fortalesa. Per entrar a la casa, s'havien de passar très portes. No n'hi ha cap d'altra amb una disposició defensiva tan acusada. Devia ser bastida en temps de la Guerra de Successió, o poc després, en ima època de bandolerisme i de llops. Va pertànyer al Prior Tomàs Penna 99 i Domènech, cavaller de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i perceptor de censals d'aquesta Orde. Perseguit, l'any 1823, sota l'acusació de liberal, fou empresonat dos cops a Tortosa. Aquesta sénia deu el nom a l'existència d'una velia i gran palmera existent a poques passes del pou. 25. La Sénia de Subirai la sénia de subiràt També pel veli carni de Mòra, però més allunyada del poble que la sénia de la Capelleta. De regadiu i de renom, a principis del segle, pel fet de tenir un moli de vent, circular, antic, de quatre pales, grà- cies al qual pujava l'aigua del pou. 26. La Sénia de Codonyera la sénia de códónyéra De seca, al nord de la vila, vora la carretera de Mora. La casa, bi- centenària, conserva, encastada al frontispici, a una algada d'uns quatre metres, una lapida amb una inscripció indicant que fins alli arribà l'aigua de l'Ebre durant la catastròfica revinguda de l'any 1787. La pedra és contemporània de la catàstrofe. 27. La Sénia del Bianco la sénia del bianco A la partida Tossals, pel carni dels Fornos, passat el cementiri. Terra de secà irrigable mitjangant l'aigua del pou excavat, com potser cap d'altre, a barrinades. 28. El Clot del Monjo lo clòt del mònjo Lloc on s'enclotava l'aigua de resultes d'una riuada. Era insalubre perquè l'aigua hi restava dies i dies, fins que els veìns decidien obrir una séquia de desguàs. Actualment és una sénia plantada d'arbres fruiters. 29. La Sénia del Suec la sénia del suèc A l'extrem del terme, entre la Carrerada i el veli carni de Mora. (En realitat, pertany al terme de Mòra d'Ebre.)

LES PARTIDES DE L'HORTA 30. Els Cotxos los cótxos A l'extrem nord-est del terme, a la partió amb el de Mòra d'Ebre i separada del riu per l'aclau de la Vilanova (o les Vilanoves) que pertany al terme de Tivissa. 31. Els Salzes lossàlzes Partideta vora l'anterior, entre les Mitjanes, els Aixabeus y la Vilanova. 32. Els Aixabeus lozaixabèus Bona part voreja el riu, entre les Mitjanes, els Salzes i els Sotos. 33. Els Sotos lossótos També vora l'Ebre, més a prop del poblé, entre els Illos i el Camp de la Vila (Es una denominado que desapareix; els joves la ignoren). 34. Les Mitjanes lés mijànes Partida important, tota de sénies, situada entre l'Ebre, els Aixa- beus i els Illos. Un cami —l'anomenat prôpiament «de les Mitjanes»— la travessa de llarg a llarg. 35. Els Illos fozillos Al sud del poblé, tocant a l'Ebre, a banda i banda del Camp de la Vila, entre els Sotos i els Quarts. També conté sénies. 36. El Camp de la Vila lo càm de la bila Petita partida al sud de la poblado (amb la quai contacta) tota de sénies. Situada entre els camí del Camp de la Vila i el cami de l'Omplidor (ara passeig del riu), és una deixa de l'Ebre, com totes les partides de l'horta. 37. Els Quarts los quàrs Al sud-oest del poblé, entre el riu, les Illetes i les Carmenes. L'Ebre, que va deixar-la, se n'ha emportât una bona part. L'origen del nom ha estât molt discutit. N'hi ha que diuen que del poblé a la partida, hi havia un quart d'hora de caminar. D'altres creuen que totes les finques d'aquesta partida tenien un quart d'hora de llargada. 38. Les Illetes lezillétes Entre l'Ebre, els Quarts i les Carmenes. Es la primera partida que el riu agafa tan aviat com surt de mare. Un temps foren reaiment illetes. Ara la major part son vinyes. 39. Les Carmenes les carménes Al sud del cami d'aquest mateix nom i a ponent de la vila. Algunes finques arriben al riu o toquen amb les Uletes i els Quarts. Té sénies 101 i vinyes importants. Algunes cases de les sénies són bastides a reces de les timbes i conglomérats dits «les Roques». 40. Les Sorts i les Sortetes les sors i les sôrtétes Velles denominacions (segons escriptures de propietat) de finques, situades entre la vila i el riu, que han esdevingut sénies d'algunes de les partides ja esmentades. Eren feixes llargues i estretes. 41. LES PARTIDES DEL SECÀ Totes són situades al nord i, sobretot, al nord-oest de la vila. N'hi ha moites amb maset i cisterna. Hi abunden els marges de pedra seca, tots vells, perqué de nous ja es pot dir que no en fa ningú. 42. Els Amportells lozampórtells Partida extensa, al nord i nord-est de la vila, entre la carretera de Mora d'Ebre i el camí vell també de Móra. Arriba a l'extrem del terme. Algunes finques, amb casa i pou, es poden considerar sénies. Altres són de vinya, ametllers i oliveres. La travessa el camí deis Am- portells, dit també «del mig» el qual porta a Móra. 43. Els Aubals lozaubals Partideta entre el camí dit «la Senda», el cami de les Planes i la carretera de Miravet. N'hi ha que pensen que el nom ve d'«aubes» (àlbers), pero és terra de vinyes i arbres fruiters (sénies de fet, amb casa i corráis) regada amb aigua deis pous. 44. Les Coves (o Basses) les cóbes (o basses) A l'oest de la vila, entre la carretera de Miravet i les Roques. Hi ha coves, en efectes, i, entre elles, la de Ramos (en un pendis sota la carretera). En un extrem, l'immédiat al nucli urbà, hi havia una de- pressió que quan plovi s'omplia d'aigua i en deien «la Bassa». D'ací el nom de «basses» aplicat a algunes finques. 45. Les Roques les roques Partideta al sud-oest de l'anterior que va de la carretera de Mi- ravet, sobre la costa deis Terrers, fins a les timbes de conglomérats sota les quals hi ha les cases d'algunes sénies de les Carmenes. 46. Els Tossals los tóssals Partida que deu el nom a l'existéncia d'uns altirons (no arriben a pujols) entre el camí deis Fornos, «la Senda» i la carretera de Móra. 102 47. Els Fornos los fórnos Al nord. Travessada pel carni del Fornos, està situada entre la Senda, el carni de les Planes i el carni de Mora al Pinell. Fa uns quants anys, es podia regar amb aigua del ree de Mora d'Ebre. Actualment no hi rega ningú. 48. Les Campanetes les campanétes A ponent de la poblado, entre els Aubals i els Plans, en uns petits turons a la dreta de la carretera de Miravet. A desgrat d'un nom tan significatiu, ningú no en sap l'origen. 48. Els Plans los plàns Partida gran, a l'oest, entre els Fornos, el carni de Mora al Pinell, la partida Llenes i la carretera de Miravet (kms. 15 i 1 ). Té, al mig, un marge molt anomenat com a punt de referèneia: el de Rius, i la travessen els camins de les Valldellins, de les Comes i de les Basses- Noves. Les finques, en efecte, son planes. 50. Els Montenyos los móntényos Partideta enclavada entre els Plans, els Fornos, les Valldellins i els Corráis, vora el carni de Mòra al Pinell. 51. Les Codifies les œdines Partida petita entre el carni del Pinell, les Planes i les Valldellins. Hi abunden, d'acord amb el seu nom, les roques llises a flor de terra. I és curios, perqué si pregunteu a la gent que vol dir «codina», ningú no respondrà. 52. Les Planes les plànes A l'extrem nord-est del terme, tocant al terme de Mora, entre el carni del Pinell, les Codines i les Valldellins. Les Planes, com els Plans, planegen. 53. Les Valldellins les bàlldéllins A l'oest del carni de Mòra al Pinell, entre aquest carni i el terme morene, les Planes, al nord, els Corráis i les Comes, al sud. En quant al nom d'aquesta partida, existeix una velia escriptura que l'anomena «Val de Ali» (d'un morisc?). 103 54. Els Corrals los corrals A uns dos quilòmetres a l'oest de la vila, entre el carni del Pinell, les Valldellins, les Comes i les Basses-Noves. Hi havia —hi ha encara— masos amb grans corrals per guardar bestiar. 55. Les Basses-Noves les bàssesnòves Partida on abunden els turons, tocant al terme de Miravet, entre els Corrals i les Comes. Deu el nom a una gran bassa, arranjada per la mà de l'home, ara inexistent. Potser en un principi, tota la partida, que no es gran, era una sola finca. D'aci que molts encara diguin «la Bassa-Nova». Té un cert renom l'anomenada «Bassa-Nova del Comte». 56. Les Comes les cómes Vasta partida que s'estèn entre els termes de Mòra i Miravet i entre les Valldellins, els Corrals i les Basses-Noves, a l'est, i el segon carni (o carni ral) de Mòra al Pinell, a l'oest. Terra, com el seu nom indica, de vallades entre muntanyetes. Els seus punts més alts són el Coli d'Escoda, a la partió del terme amb el de Mòra, i el colletó dit «la Pedranyera», que s'alga prop del carni ral del Pinell i de l'indret (que els militars consideren de molta importància) anomenat «els Quatre Camins». Aquesta partida té una bassa que coneix tothom: la de Pere-Esteve, i dues finques també conegudes: la coma de Nofre i la de Rius. 56 bis. Els Bassots los bassòts Partideta a l'oest de les Comes i del carni ral del Pinell, entre la Vali d'Angolf de Pedret i el terme de Mòra. Deu el seu nom, en efecte, a una bassa gran existent fa temps i de la qual només resten vestigis. 57. Les Llenes les llénes Entre els Plans, els Barrancos, la carretera i el terme de Miravet. Es terra de seca, però hi ha alguna finca que es pot regar amb l'aigua del pou. 58. Els Barrancos los barrancos També a la partió del terme amb el de Miravet, entre les Llenes, al sud, els Plans, al nord, els Corrals i les Basses-Noves. La terra s'alga en turonets, però no hi ha barrancs. Deu potser el seu nom a la proximitat de l'anomenada Vali de Sarroca (terme de Miravet) pel fons de la qual corre un barrane. 104 59. Les Salvaterres les sàlbatérres Es la partida més gran, la mes abrupta del terme i la mes allunyada de la poblado del qual es troba a un mínim de 10 quilòmetres i a un màxim de 15. Va del camí ral del Pinell i deis Bassots a la Serra de la Valí de la Torre, Roca del Pebre i Serra de Cavalls en qué el terme de Benissanet afronta amb els de Corbera, Gandesa i Pinell, respectivament. Hom la divideix en dues zones: la de l'est, propera al camí ral del Pinell, de muntanyes encara poc altes, amb dues valls conegudes (la del Polo i la Valleta de Gandesa), que comenta ais Quatre Camins, a la partió del terme amb Miravet i acaba al Riu-Sec o terme de Mòra, és dita Zona de Baix; la de l'oest, o Zona de Dalt, del tot esquerpa, amb grans colls, com el de Salero, i estrets, com el Canalís, va d'un contrafort de la Serra de Cavalls fins a l'extrem de la Valí de la Torre, ja en el terme de Mòra. Amb tot, té indrets d'una gran fertilitat, com aquesta mateixa i famosa vallada de cinc o sis quilò- metres de llarga, de terra frescal, amb indrets on es fácil de trobar aigua, plantada principalment d'oliveres (n'hi ha milers) però on són possibles tots els conreus. En un principi, molts indrets de les Salva- terres, d'acord amb aquest nom, eren terres comunals. Posteriorment es constituiren finques importants (Mas de Guiams, Mas del Polo, Salvaterra de Bonfill, etc.) i un gran nombre passaren a mans de fa- mílies humils (Salvaterra de la Manela, de la Tosta, de la Fraciscona, de Someretes, de «Samión»...) que s'hi van fer un maset i en treien, almenys, oli «pel gasto». També hi sembraven blat que batien en eretes vora el maset (No cal dir que la garriga també hi abundava; i les per- dius i els conills). Hi havia bassetes de renom i camins per anar a les finques, a Corbera i a Gandesa. Alguns camins se'ls ha menjat la malesa i moltes finques de les Salvaterres han estat abandonades perqué rauen tan lluny de la població que no paguen la pena d'anar a treballar-les. Aquest abandó (unit amb el deis llenyataires que, abans de la guerra i fins no fa gaire, hi feien llenya per ais forns i les terrisseries) ha fet que ara hi puMulin les guineus i els porcs senglars.

ELS CAMINS 60. La Carretera la carretera Hom l'anomena «carretera de Mòra» o «carretera de Miravet», segons la direcció del vianant. En realitat, comenta a Pinell de Brai (és una bifurcació de la carretera de Tortosa a Gandesa) i acaba a 105 Mora d'Ebre (després d'un recorregut de 20 quilómetres) on entronca amb la general 420. Travessa bona part deis termes del Pinell i Mi- ravet, i entra al de Benissanet poc després del quilómetre 15. Passa peí mig mateix del nucli urbá i entra al terme de Mora entre els qui- lómetres 19 i 20. De Miravet a Mora (set quilómetres) la carretera plañe ja gairebé sempre, i sempre entre finques ben conreades. 61. El Passeig del Riu lo passéig del riu Abans de la guerra era el camí de l'Omplidor. Recte com un fus, surt del carrer de l'Ebre i acaba a la rampa que fou l'Omplidor; i on també hi havia un pedrís que ha desaparegut. El passeig (sobrealgat uns dos metres respecte el vell camí) fou constru'it després de la guerra (pels venguts i a jornal de vila en bona part) per tal d'aprofitar la gran quantitat d'enderrocs de les cases abatudes per les bombes, així com els de la vella església i el campanar, dinamitats a fináis del 38, durant la retirada. El passeig, amb arbres a banda i bnda, té mig quilómetre de llarg. 62. El Camí del Camp lo camí del cám de la bila de la Vila Comenta quan s'acaba el carrer del Riu (Costereta d'Espinós), voreja la partida Camp de la Vila i va de dret a l'Ebre. 63. El Camí de les llletes lo camí de lezillétes Surt a la dreta del passeig del Riu, decanta a l'oest i fa cap ais Quarts i a les llletes (No tira gaire més d'un quilómetre). 64. El Camí de les Carmenes lo camí de les carménes Comenta en el lloc dit «la Creu», a l'esquerra de la carretera de Miravet, enfila a Ponent, passa per davant de les sénies de les Car- menes, voreja les Roques i la Retorna del Garrut i per sobre el barranquet de Felip, retroba la carretera de Miravet. Té cosa de dos quiló- metres. 65. El Camí de les Llenes lo camí de les llénes Es una bifurcado de la carretera de Miravet (entre els quilómetres 15 i 16) travessa les Llenes i els Barrancos, fins a la partió del terme d'aquest poblé, no lluny de les Basses-Noves. 106 66. El Carni de les Mitjanes lo carni de les mijanes Surt del carrer de Bonaire, a l'est de la vila, i a cosa de 200 metres es bifurca per donar naixenga, a la dreta, a l'anomenat carni de la Barca perquè menava, fa uns anys, al Pas de la Barca (la barcassa, avui inexistent, que permetia de travessar el riu i comunicava Be- nissanet amb Ginestar i els pobles de l'altra banda de l'Ebre). El carni de les Mitjanes passa per la partida que li ha donat el nom i acaba a la Vilanova. Té uns dos quilòmetres de llarg. 67. El Carni de Mòra lo carni de mora (dit també de Baix) Comenga en acabar el carrer de Mora. Passa entre els Amportells i les sénies dites del Carni de Mòra i acaba en aquesta població després de recórrer més de tres quilòmetres. 68. El Carni del Barranquet lo carni del barranquét de sinto de Cinto Arrenca d'una travessia del carrer Nou i de seguida es bifurca: el ramai de l'esquerra passa pel Barranquet de Cinto; l'altre fa cap a la sénia del Garxo. 69. El Carni dels Amportells lo carni delzampórtells ( del Mig) Surt de la carretera de Mòra, a la dreta, entre els quilòmetres 18 i 19, travessa la partida Amportells i porta a Mòra d'Ebre. 70. El Carni del Cementiri lo carni del séméntèri Al nord de la vila. Es la continuació del Raval del Calvari i a uns 200 metres, davant mateix de la Capella del Fossar, es bifurca i dona lloc al carni dels Fornos i al de les Planes. 71. El Carni dels Fornos lo carni dels fórnos Ramai de la dreta del carni del Cementiri. Travessa la partida de la qual porta el nom i enllaga amb el carni de Mòra al Pinell, vora el terme de Mòra. 72. El Carni de les Planes lo carni de les plànes Ramai de l'esquerra del carni del Fossar. Voreja el mur del cementiri, passa per les Codines i les Planes i entra al terme de Mòra. 107 73. La Senda la senda Es un trencall de la carretera de Mora (entre els quilómetres 19 i 20), creua el camí deis Fornos i el de les Planes i torna a la carretera (vora el quilómetre 17) entre els Aubals i les Campanetes. De fet, és una drecera pel vianant que va de Mora a Miravet. Deixa Benissanet a l'esquerra, a cosa d'un quilómetre. 74. El Camí de les Valldellins lo camí de les bálldéllins A l'oest del poblé. Surt una mica mes amunt de la Costa deis Terrers, a la dret, ran del marge de Serra, travessa els Plans i el primer camí del Pinell, passa entre les Comes i les Valldellins, fa cap, per la coma de Nofre, al Coll d'Escoda i enllaga amb el segon camí (o camí ral) de Mora al Pinell. 74 bis. El Camí de les Basses- lo camí de les bássésnóves Noves Surt a l'esquerra del marge de Rius i, enfilat a l'oest, s'uneix amb el primer camí del Pinell el qual travessa la partida Basses-Noves per continuar fins a Miravet i Pinell de Brai. 75. El Camí dels Corrals i de lo camí del corráis les Comes Comenta a la dreta del marge de Rius (partida Plans), creua el primer camí del Pinell, travessa els Corrals, voreja la Basseta de Pere- Esteve, travessa les Comes i, passada la coma de Rius, desemboca al segon camí (o camí ral) del Pinell. Té uns sis quilómetres de llarg. Un deis seus trencalls porta al turó dit la Pedranyera. 76. El Camí de les Salvaterres lo camí de les sálbatérres Surt de la partida Basses-Noves, s'alga per formar la Costa de la Bajoca i, vorejant el terme de Miravet i després de l'encreuament dit «els Quatre Camins», puja cap a les Salvaterres. Passat l'indret anó- menat «el Grao» es bifurca per donar lloc al camí de Corbera i al de Gandesa. 77. El (primer) Camí lo camí del pinéll d'El Pinell De fet, és el camí de Mora d'Ebre al Pinell. Travessa el terme de Benissanet de nord a sud. Toca les partides Fornos, Codines, Mon- 108 tenyos, Plans i Corrals, enllaça amb el cami de les Basses-Noves, i continua fins a Miravet i el Pinell. 78. El (segon) Cami (o cami lo cami de mézamun del pinéll ral) d'El Pinell A unos quatre quilômetres a ponent de l'anterior, travessa el terme de la mateixa manera, entre les partides Bassots, Cornes i Salvaterres. Es creua amb el cami de les Salvaterres («els Quatre Camins») i entra immediatament al terme de Miravet i continua fins al Pinell. 79. Els Quatre Camins los quatre camins Es l'encreuament acabat d'esmentar. Té renom i és considérât, pels militars, de importància estratègica, tal com ho demostrà en la guerra del 1936-39, particularment durant la batalla de l'Ebre. 80. El Cami de Corbera lo cami de côrbéro Ramai de la dreta d'una bifurcaciô del cami de les Salvaterres, a cosa de dos quilômetres a l'oest dels «Quatres Camins» i una mica més amunt de l'indret anomenat «el Graô». El cami enfila la costa de la Félissa (que és un flanc del Coll de Salero, el més ait de les Sal- vaterres, després de la Roca del Pebre) i baixa tôt seguit cap a l'estret de Gombau per enllaçar amb el cami del Mas d'Alvarés, que és també el cami de Corbera, travessant la serra de la Vall de la Torre. 81. El Cami de Gandesa lo cami de gandésa Ramai de l'esquerra de l'esmentada bifurcaciô del cami de les Sal- vaterres. Puja zigzaguejant per un terreny escabrôs fins a la Basseta Blanca i la Salvaterra de la Manela (la més encimbellada de la partida i del terme), travessa «el Canalis» (congost de mal passar) i continua fins a Gandesa —més ben dit, continuava, perquè el cami, que ja només era de ferradura, ha desaparegut entre la malesa. Des d'el final de la guerra 1936-39, no hi passa ningû —tret de les guineus i els porcs senglars. 82. El Cami de la Font de lo cami de la fôn de piqué Piquer Surt del cami ral del Pinell i, remuntant la Valleta de Gandesa, porta a la Font de Piquer. El cami, perô, continua fins a entroncar amb el de Corbera. 109 83. El Carni de la Vali lo carni de la bàli dangolf d'Angolf de Pedret Arrenca, com l'anterior del carni ral del Pinell, voreja els Bassots i fa cap a la Vali d'Angolf de Pedret i de seguida entra al terme de Mòra (De la Vali d'Angolf surten dos camins curts: l'un va a la basseta de Mirrot, al sud, i l'altre al Racó de les Mates i a la Vali de la Torre, a l'oest). 84. El Carni del Mas d'Alvares lo carni del màs dalbarés Es el més occidental del terme. Va del terme de Corbera (de fet, és el mateix carni de Corbera) al terme de Mòra. Passa pel fons de la Vali de la Torre, després d'enllagar, vora l'estret de Gombau, amb el carni de les Salvaterres, ja descrit. Passa també vora el Mas d'Al- varés, i d'aci el nom.

ELS BAHRANCS 85. El Lligallo lo lligàllo Forma la partició —continuant la Vali de Sarroca— deis termes de Miravet i Benissanet. Baixa de la partida Barrancos i, pel sud de Les Llenes i oest de les Carmenes, desemboca a l'Ebre. 86. El Barranquet de Felip lo barranquét de félip Al sud-oes del nucli urbà. Travessa la carretera de Miravet entre els quilòmetres 15 i 16, i mor a l'Ebre. Es curt. 87. EL Barranquet de Mateu lo barranquét de matéu No gaire lluny de l'anterior. Ve deis Plans, travessa la carretera sota un pontet (quilòmetre 17) i aboca l'aigua, quan en porta, a les Carmenes. 88 El Barranquet de l'Amparo lo barranquet de lampàro Encara més curt que els anteriors i en el propi sector. Comenta a la partida Coves i mor a les Carmenes. 89. El Barranquet de Cinto lo barranquét de sinto Al nord de la vila i tot proper al barri de les Devastades. Travessa la carretera vora el quilòmetre 18, voreja el camp de fútbol, travessa el carni dit «del barranquet de Cinto» i el carni de Mòra i acaba a la 110 sénia del Rector (110 «del senyor Rector», sinó d'un veí que ostenta aquest renom). 90. El Barrarte de la Valí de lo barráng de la báll de la torre la Torre Neix al davant mateix de les restes de la torre que ha donat el nom a la famosa vallada, s'enfila vers el Mas de Guiams, on forma basses permanents i desemboca al Riu-Sec, ja en el terme de Móra.

LES COVES 91. La Cova de Ramos la coba de ramos A l'oest de la vila i no gaire lluny d'aquesta, en un altiró de la partida Coves, prop de la costa deis Terrers i de la carretera de Mi- ravet. Fou, durant molt de temps, refugi de gitanos i de pobres. No fa gaire, l'amo de la finca va fer obturar la cova. N'hi ha —o n'hi havia— d'altres per aquests rodáis. 92. Les Coves de la sénia de les cóbes de la sénia de la la Ventureta bénturéta N'hi ha dues o tres, excavades l'una al costat de l'altra (prop de la casa de la sénia) en una timba de conglomerat sedimentari d'uns cinc o sis metres d'algada. Durant la batalla de l'Ebre foren utilitzades com a refugi en cas de bombardeig. Actualment serveixen de galliner. La sénia forma part de la partida Carmenes. 93. La Cova de la Mariquita la coba de la mariquita No gaire lluny de les anteriors, a la mateixa partida i en el propi estimball de conglomerat d'alluvió deixat per l'Ebre fa milers d'anys. En aquesta cova, situada a mig aire del pendís, cal entrar-hi amb la panxa tocant a térra de tan estreta que és l'obertura. Els nois de principis de segle hi entraven amb llibants encesos. Es profunda. Hi nien les rates pinyades i, segons que diuen, les guineus. 94. L'Avene lanvéng Al cim de la muntanya del mateix nom (estrep sud-est de la serra de Cavalls) la qual senyala la partió del terme de Benissanet amb el de Miravet. De fet, aquest avene és una enorme roca partida de dalt a baix que forma una cavitat subterránia. FONTS, BASSES I AIGUAMOLLS lll 95. La Font de Piquer la fôn de piqué A les Salvaterres, en un lloc ait (vora la cota 307) entre el Coll de Salero i la Valleta de Gandesa. S'hi puja per un caminet que surt del cami ral del Pinell. No es veu brollar, perô forma un dipôsit que mai no s'ha eixugat. 96. La Font del Racâ del Pelut la fôn del ràcô del pélut A les Salvaterres, vora el terme de Mora, entre la Vall de la Torre i el Racé de les Mates. Té el doll intermitent. 97. La Basseta de Pere-Esteve la basséta de péréstéve A la partida Cornes, vora el cami d'aquest mateix nom que co- mença al marge de Rius i travessa aquesta partida (El mapa de l'«Ins- tituto Geografico y Catastral» oblida aquest cami). La basseta de Pere- Esteve és molt coneguda per la seva situacio en un lloc de pas. 98. La Basseta de Mirrot la basséta de mirrôt A les Salvaterres, prop dels Bassots, entre la font de Piquer i la Vall d'Angolf de Pedret. 99. La Basseta de Toi la basséta de toi En un flanc —el nord-est— del Coll de Salero (Salvaterres) vora el cami de Corbera. 100. La Basseta Plana la basséta plana A poca distància de l'anterior. 101. La Basseta Blanca la basséta blanca Al sector sud de les Salvaterres, passat l'Esgrao, vora el vell cami de Gandesa. 102. La Basseta de Coll la basséta de càll No gaire lluny de l'anterior, ja vora el terme de Miravet, a l'esquerra —mirant al nord— de la muntanya de l'Avenc. 103. La Basseta de la Martela la basséta de la mànèla La més alta del terme, a la Salvaterra de la Manela, a un quilô- metre del cim de la serra de Cavalls i en lloc escabrosissim. 112 104. L'Aiguamoll de Serra làiguamòll de sèrra A la Salvaterra de Serra, entre la del Polo i la del Pubill. L'aiguamoll esdevé torrentet en temps de pluja.

LES COSTES 105. La Costa dels Terrers la còsta delzastérrés A la carretera de Miravet i a cosa de mig quilòmetre a ponent de la vila. La costa velia i propiament dita és l'inici d'un carni del qual surt una mica més amunt, a la dreta, el carni de les Valldellins i, en arribar al marge de Rius, es bifurca: el ramal de la dreta és el carni de les Comes, i el de l'esquerra, el carni de les Basses-Noves. La costa dels Terrers deu el nom a la seva proximitat d'uns pans de terra dels quals extreien la terra per fer teules en una teuleria propera, molt antiga, actualment desafectada. També hi hagué una bòbila, fins no fa gaire, vora els veils «terrers», a la dreta de la carretera. 106. La Costa de la Bajoca la còsta de la bajòca Immediatament que es deixen les Basses-Noves, vora el terme de Miravet, pel carni que puja a les Salva terres seguint la ra tila del terme. 107. La Costa de Fortunyo la còsta de fórtunyo Pel carni del mi de les Comes, entre la coma de Barretot i la de l'Eva del Coixo. 108. La Pujada de Bru la puijàda de bru Forma un doble revolt, al carni de les Comes, a la partió del terme amb el de Mòra, en el moment de passar el coli d'Escoda, venint de les primeres Salvaterres, en direcció al sud, abans d'arribar a la coma de Rius. 109. La Pujada de la Fèlissa la puijàda de la fèlissa Costa llarga en zig-zag, al carni de Corbera. Comenta a la Salva- terra de la Fèlissa i arriba a la Bassa Plana (Coli de Salero) desd'on es veu una magnifica panoràmic de la Vali de la Torre, amb la verdor de milers d'oliveres, i un impressionant nus de colls (Fèlissa és el fe- meni del renom Fèlis, catalanització de Félix). 113 110. La Pujada de Gumbau la puijàda de gumbau En el mateix sertor, però inversament a l'anterior, la pujada de Gumbau va de nord a sud. Comenta a l'estret de Gumbau, no lluny de la Vali de la Torre i s'enfila pel Coli de Salero fins a la Bassa Plana, pel caini que ara hauriem d'anomenar de Corbera a Benissanet (Anant del sud al nord, equivaldría a la baixada que ve immediatament des- prés de la pujada de la Fèlissa). 111. Les Revoltes les rébòltes Comencen a la Salvaterra de Borra i seguint el veli carni de Gan- desa (carni de ruc) van zigzaguejant fins a la Salvaterra de la Manela, la més alta del terme (cota 582) a un tret de fusell del cim de la serra de Cavalls. Actualment ja no hi puja ningú, tret, potser, d'algun cala- dor arriscat.

LES VALLADES 112. La Vali d'Angolf de la bàli dangólf de pédrét Pedret Al nord de les Salvaterres, tocant al terme de Mòra, entre el Racó de les Mates i el Coli d'Escoda. La valí és plantada de vinyes i oliveres. Té mas i corráis per tancar el bestiar. Es lloc de pas de tudons (coloms salvatges). 113. La Vali del Polo la bàli del pòlo Comenta al Mas del Polo, vora «els Quatre Camins», entre el veli carni de Gandesa i el peu del vessant obagós de la muntanya de l'Avene. Té un quilòmetre de llargada i s'hi conrea principalment l'olivera. Ha pres el nom del Mas (Polo ve d'Hipòlit —o Hipólita— un avantpassat del propietari actual). 114. La Valleta de Gandesa la balléto de gandésa Propera de l'anterior i en la mateixa direcció de Llevant a Ponent. S'allarga entre el veli carni de Gandesa i Corbera i el que puja a la Font de Piquer. Conreada d'oliveres. 115. La Valí de la Torre la bàli de la tórre A l'extrem occidental del terme i de les Salvaterres, famosa per la seva extensió (més de quatre quilòmetres) i fertilitat. Encaixonada 114 entre el vessant solar de la serra de la Valí de la Torre i el vessant obagós deis colls de Salero i del Bot, baixa d'un lloc proper de la Roca del Pebre i deis termes de Gandesa i Corbera i acaba en el terme de Mora. Deu el seu nom a les parets d'una vella torre de la qual ningú no en sap l'origen ni la finalitat *. Segons una tradició, fou bastida en l'Edat mitjana per a protegir un poblat dit Sant Cogul —del qual, pero, no n'hi ha cap rastre. Peí fons de la Valí hi tresca un camí (anomenat del Mas d'Alvarés perqué passa per davant d'aquest Mas) el qual enllaga, més amunt, amb el vell camí de Benissanet a Corbera. Ultra el Mas d'Alvarés, a la Valí de la Torre n'hi ha dos més de remarcables: el de Cervelló i el de Guiams. Les terres de la Valí de la Torre foren, un temps, molt cobejades a desgrat del seu allunyament (uns deu quilómetres) de la vila. Protegides del vent del nord per la Serra que ha pres el nom de la Valí, són frescals (amb aigua a flor de térra en alguns llocs) i aptes per a tots els conreus. Alguns s'han perdut, pero encara hi resta alguna vinya i, sobretot, milers d'oliveres el fruit de les quals en bona part es perd perqué no es troba gent que vulgui anar a recollir les olives (Durant la batalla de l'Ebre —juliol- novembre del 1938— la Valí de la Torre fou escenari deis més sag- nants combats i esdevingué, per tant, un vast cementiri. Encara avui és fácil de trobar-hi dernes de metralla i ossos de combatents inco- neguts).

ELS PINARS I LES OBAGUES 116. El Pinar de Saquero lo piná de sáquéro (o de Rofín) A la part alta de les Comes, s'escampa peí vessant obagós de la Pedrenyera. 117. El Pinar de Marracó lo piná de marráco A la Salvaterra del mateix nom, no lluny de la del Polo. 118. El Pinar de Rafelito lo piná de rafélito A la Salvaterra del mateix nom, sobre la Valleta de Gandesa. Antón Monner, en la seva remarcables Toponimia de Gandesa i del seu terme municipal, editada per l'Institut d'Estudis Tarraconenses l'any 1976, en parlar de la partida Salvaterra, fa esment d'un «reducte fortificat, ara en estat ruínós, conegut per "la Gandesola"». Es el mateix sens dubte del qual acabem de fer estat, si bé a Benissa- net ningú no en diu «La Gandesola», sino simplement «la torre», i, si es vol concretar més, «la torre de la Valí de la Torre». 115 119. L'Obaga del Mas de laubàga del màs de guiàms Guiams Comença a l'oest del Mas i acaba a l'estret de Gumbau.

ELS ARBRES SINGULARITZATS 120. L'Oliver de la Miîja-Hora laulivé de la mitxôra Es troba al Corral d'Espinos, a mitja hora de cami del poble, i d'aci el nom d'aquesta coneguda olivera. 121. L'Oliver Morrut del laulivé môrrut del corral daspinôs Corral d'Espinos Famés per la seva corpulència, el vol del seu brancatge i per la seva fecunditat. Hi ha hagut anys que ha produit 300 quilos d'olives.

LES FINQUES SINGULARITZADES 122. El Tancat lo tancat Finca closa, a la partida Basses, entre la carretera de Miravet i el cami de les Carmenes. Hi havia, fa anys, un moli de vent per treure l'aigua del pou. S'hi conrea l'arbre de fruita. 123. El Bancal de Pedret lo bancal de pédrét Finca de secà molt plana que s'estèn del mur nord del cementiri al cami dit la Senda. Durant la guerra del 1936-39, s'hi arrencaren els arbres i servi, als republicans, de camp d'aterratge d'urgéncia. Després fou replantai de vinya. 124. L'Amportell del Polo lamportéll del polo Finca de vinya i pruneres, amb mas gran, entre els quil orne très 18 i 19 de la carretera de Môra. La travessa el cami dels Amportells, dit també del Mig, que surt de l'esmentada carretera y arriba a Môra d'Ebre. 125. L'Amportell de Barretot lamportéll de barrétôt Toca a la carretera de Môra (quilometre 19). Finca amb mas, plantada de vinya i arbres fruiters. Terra de secà, irrigable gràcies a l'aigua d'un pou d'uns 30 métrés de profunditat que va costar molt de temps —i molts diners— de fer. 116 126. El Pia de Cambra lo pia de càmbra Vinya gran (d'unes 6 hectàrees) en terra de seca, a la partida Fornos i vora el carni d'aquest mateix nom. 127. La Bassa-Nova del Comte la bàssanòva del cónte A la partida del mateix nom. Finca d'una certa importància amb un maset sobre un turonet solitari. Compta, d'uns anys ençà, amb una bona plantada de cirerers de muntaya que, al temps de la collita, fa de bon mirar. 128. La Coma de Nofre la cóma de nòfre Prop del Coli d'Escoda, tocant al terme de Mòra i pas com qui diu obligat per pujar a les Salvaterres pel carni de les Valldellins. 129. La Coma de Rius la còma de rius Finca gran, no gaire lluny de l'anterior, però aquesta situada vora el carni de les Comes. Citada sovint com a punt de referència. Produeix, com l'anterior —i tota aquesta partida— ametlles i olives. 130. El Mas del Polo lo mas del pòlo A les Salvaterres, prop dels «Quatre Camins». Senyoreja la Vali del Polo. Més amunt hi ha l'Esgraó, Hoc conegut. Es finca gran, amb un bon mas i margenades més que centenàries. Un d'aquests marges no té parió, per la seva solidesa, amb cap altre del terme. 131. El Mas de Rafelito lo màs de rafélito Prop i al nord de l'anterior. D'aquesta finca —d'oliveres amb un pinar important— en forma part la Valleta de Gandesa. 132. El Mas de Covero lo màs de cóvéro A la Salvaterra del mateix nom i al peu mateix de la muntanya de l'Avene, entre la Vali del Polo i l'Esgraó. 133. La Salvaterra del Bot la sàlbatèrra del bòt En un flanc del coli dit també del Bot. Aquesta finca haurà estât la darrera de lapartida Salvaterres a ser ben conreada gràcies al tremp del propietari (Salvador Descarrega, «el Bot») mort fa quatre o cinc anys després d'una llarga vida de molt treball i poc descans. D'ari que les terres que eli conreava semblessin jardins. Diuen que quan arribava a la Salvaterra, convençut de trobar-se sol en tota l'extensió 117 de la partida, alga va els bragos per a saludar-la i feia crits de satis- faccio: «Salvaterra, filla meva, ja sóc aqui!». 134. El Mas de Borsegui lo mas de bórsegui A les Salvaterres. Entre l'estret de Gumbau i la Salvaterra de Bon- fill, només separada per un coli de la Vali de la Torre. 135. La Salvaterra de Bonfill la sàlbatèrra de bònfill Finca, un temps important, prop de la Vali de la Torre, amb un casalot i un safareig que es nodria d'una vena d'aigua subterrània. Hom hi feia, a més dels conreus tradicionals, hortalisses, llegums i figues. En formava part una muntanya amb un pinar. A principis del segle, el propietari —el senyor Bonfill— fou un personatge conegut fins i tot a Madrid per les seves jugades a la borsa. S'arruinà i acabà venent diaris pels carrers de la capital d'Espanya. 136. El Mas d'Alvarés lo mas dalvarés A la vali de la Torre i no gaire lluny de les parets que resten de la velia fortificació. Ha donat nom (un nom catalanitzat) al carni que passa pel fons de la Vali i enllaga amb el de Benissanet a Corbera. 137. La Salvaterra del Cubano la sàlbatèrra del cubano A la part alta de la muntanya de l'Avene, amb un bon mas. El propietari (Ayet de cognom) havia lluitat a la guerra de Cuba (de la qual en contava bones històries) i d'aci el seu renom. Va viure molts anys i sempre va ser jove. La seva Salvaterra arribà a ser famosa pels xeflis que s'hi duien a terme. Una vegada, l'entusiasme dionisiac dels comengals els indui a desfer la teulada del mas, per juguesca. Un altre dia, la van refer. 138. La Salvaterra de la la sàlbatèrra de la murria Mùrria Al nord de la partida, ja tocant al terme de Mòra, entre el Racó del Pelut i el Mas de Guiams. Tenia un mas de pedra seca, un pou i una sinia. Voi dir que ultra els conreus propis del secà, s'hi podien fer tots els del regadiu. 139. La Salvaterra del Capò la sàlbatèrra del capò N'ha pervingut un trist record del temps de la batalla de l'Ebre durant la qual en un catau d'aquesta Salvaterra s'hi van amagar uns 118 quants soldats republicans desmoralitzats i (potser) amb el propòsit de lliurar-se ais nacionals. Algú els va veure i els denuncia. Tots (tret d'un que va poder fugir) foren afusellats allí mateix. La majoria eren de Terrassa. Acabada la guerra, aquell que s'havia fet escàpol, va contar el fet. I els pares de les victimes, gent acomodada, van anar al Hoc on aqüestes foren enterrades i, degudament autoritzats, exhumaren les restes i se les emportaren. 140. El Mas de Cervello lo más de sérbélló Al mig de la Valí de la Torre. Les parets que resten dempeus de la velia torre són dintre d'aquesta propietat. Molts anys enrera, mes de cent, l'amo de la finca —i de la torre— era anomenat Fesol. D'ací una cangó popular que ha sobreviscut en la memoria deis vells: «A la torre de Fesol, Déu me'n guard de torna'hi mes, perqué no tenen rellotge ni saben quina hora és». 141. El Mas de Guiams lo más de guiàms El més gran deis masos de la Valí de la Torre, al nord d'aquesta i a l'oest del carni del Mas d'Alvarés, entre el Coli del Bot, la Plana del Magre i el Racó del Pelut. El nom li ve del fundador del Mas, bastit a fináis del segle xvm, que era, l'home, de Guiamets, un poblet de la comarca prioratina. Hi anà a viure amb la seva familia durant —o poc després— de la devastadora riuada del 1787, causant d'una gran mi- sèria en tots els pobles de la Ribera. L'esforg d'aquell home —Grau de cognom— i del seus descendents aconseguí de transformar catorze o quinze hectàrees de garrigar en terra de conreu on s'hi feia de tot: raìms, ametlles, olives, nous, figues... Vora una vena d'aigua van construir un pou, dotat de sínia, que els permetia de regar un hortet. Al Mas van fer-hi cups, celler, un forn... També hi tenien corráis amb bens, cabres, conills, gallines. Elaboraven formatge i brescaven. Així, aquella propietat esdevingué una petita autarquía agraria i ramadera. Per espai d'una centuria, nodrí una familia nombrosa. El Mas de Guiams va ser habitat fins el 1931.

119 TERME MUNICIPAL DE BENISSANET -Extensio 23'03 quilòmetres quadrats

' s

Strrl\fl.dE Cavalli M <•»- TERME DE PINELL DE BRÂI TERME

TERME MUNICIPAL DE BENISSANET Les partides de terra són indicades per numéros: 1-C0TX0S io- CARMENES 19-MONTENYOS 2-SALZES AUBALS 20-PLANES li - TERME Gl N ESTAR 3- MIT JANES 12- AMPORTELLS 21 -CODINES 4-AIXABEUS 13- TOSSALS 22- VALLDELLINS 5-SOTOS K - FORNOS 23-C0RRALS Longitud Est 19' 30" 6-ILLOS 15- CAMPANETES 23-B-BASSES NOVES 7-CAMP DE LAVILA 16- COVESto Basses) 24-COMES 8-QUARTS 17- PLANS 25-BASSOTS Escala grafica 9-ILLETES 18- LLENES 1 BARRANCOS 26-SALVAT ERRES .0 IkrjL ,2 km. Or. ]. tu''lo.

LLOCS DIVERSOS D'UN CERT RENOM 142. La Capella del Fossar la capella del fossa Capella gran, almenys bi-centenària, de pedra, amb contraforts, espadanya i campana, situada al costat de la velia porta d'entrada al cementiri. Guarda un gran triptic del 1625, amb les figuren pintades a l'oli de Santa Barbara, Sant Isidre i Sant Antoni al peu de les quais hi són representades les escenes més famoses de llur vida i miracles. Obra anònima, remarcable també pel seu formidable marc barroc. Actualment la capella es consagrada a la Verge del Pilar, la quai figura a l'aitar. 143. El Marge de Rius lo marge de rius Robust i ben fet, situât a cosa d'un quilòmetre de la vila, al mig de la partida Plans, on es bifurca el carni que puja de la costa dels Terrers per donar lloc al carni de les Comes i al de les Basses-Noves, el marge de Rius és molt conegut com a punt de referència. 144. El Corrai d'Espinós lo còrrai dàspinós A la partida Corrals. Es una finca gran, vora el carni de les Comes, amb mas i corrals per guardar bestiar. 145. El Corrai de Cadarnero lo còrrai de cadarnéro Propietat veïna de l'anterior, gran de sis o set hectàrees, plantada de vinya, ametllers i oliveres. 146. El Corrai de Cebollot lo còrrai de cébòllot A les Planes, ja tocant amb el terme de Mòra. Durant molt de temps, al corrai que ha donat el nom a la finca, s'hi guardava un bon ramat de bestiar de liana. 147. El Forn d'Anguera lo fòrn danguér« A les Valldellins, vora el terme de Mòra. Forn de guix d'una certa importància a principis d'aquest segle i del quai només en resten les parets. 148. L'Esglaó lasgraò Fa com un replà, ja força alt, al sud de les Salvaterres, al capdamunt de la Vali del Polo, vora el carni que puja al coli de Salerò i el quai, en bifurcarse, donava naixença al veli i abrupte carni de ferra- ci dura que duia a Gandesa, pels Canalís, i també al que vorejant la Bas- seta Plana menava a la Valí de la Torre, pel estret de Gumbau, i a Corbera de la Terra Alta. 149. L'Estret de Gumbau lastret de gumbau (o de bumbau) A la Salvaterra del mateix nom, al peu del coll de Salero. Es un veritable estret pel mig del qual tresca el camí que un cop arriba a la Valí de la Torre, enllaga amb el camí del Mas d'Alvarés i porta a Cor- bera. Tira Ies aigües a la Valí de la Torre. 150. El Marge del Salt del Polo lo márge del sal del polo Marge esglaonat, molt veil i el més alt (4 metres) i solid del terme, al final de la Valí del Polo (Salvaterres). 151. La Plana del Magre la plane del mágre Alt planell pedruscallós i de garriga, al nord de les Salvaterres, entre el Mas de Guiams, el Racó de les Mates i la Basseta de Mirrot. 152. El Racó del Pelut lo racó del pélut Al nord de l'anterior, ja vora el terme de Mora, entre la Valí de la Torre, ja al final, i el Racó de les Mates. Té un doll intermitent d'aigua potable. 153. El Racó de les Mates lo racó de les mates Matollar, abundós en conills, al nord de les Salvaterres, entre la Valí d'Angolf de Pedret i el Racó del Pelut. Indret molt popular entre els cagadors, tant de Benissanet com de Móra. 154. El Racó de Quico del lo racó de quico del pátxo Patxo Salvaterres. Tocant al Mas de Guiams, entre un turó i un ferm roquissar. Es una drecera per anar de la Valí de la Torre a la Valí d'Angolf de Pedret. 155. La Plana de Llésera la plana de lléséra A la partida Planes. Fou un temps famosa per l'existéncia d'una pedrera d'immillorable qualitat. De la pedra que se n'extreia se'n trobarien nombroses construccions a Benissanet. La baixaven al poblé en sárries i, posteriorment, a carretades. Actualment desafectada, per- qué ja ningú utilitza la pedra com a material de construcció. 122 155 bis. La «Torre» (de la la tórre (de la bàli de la tórre) Vali de la Torre) Com ja hem dit anteriorment, només en resten unes parets (altes de tres o quatre metres i protectores, ara, d'unes arnes mel-liferes) situades dintre la finca anomenada Mas de Cervello, gairebé al mig de la famosa Vali. Ningu no sap (a Benissanet) en quin segle fou edificada aquesta torre la qual, segons la tradició, havia d'emparar un poblat, Sant Cogul, el qual, tot ho fa creure, no arribà a constituir-se. 156. La Cisterna de Gari la sistèma de gari Prop de la Vali d'Angoli de Pedret, entre la Salvaterra del Capò i el terme de Mòra. De fet, és un clot, sota roques, gairebé sempre amb aigua de la qual beuen els cagadors assedegats. 157. L'Aiguamoll de Serra Iàiguamòll de sèrra A la Salvaterra de Serra. En anys de pluja forma com un torrentet de molta utilitat en aquell paratge. 158. L'Ereta de les Bruixes léréta de les bruixes A la Salvaterra de la Manela, la més alta del terme, en un repla- net, vora la cota 586 i a uns dos quilòmetres del cim culminant de la Serra de Cavalls. L'origen del topònim seria degut a una contalla, ja només coneguda pels vells, segons la qual, fa cosa d'un segle i mig, l'ama de la Salvaterra, trobant-se sola al mas, una nit de lluna, a les dotze, va sentir veus. Guaità per una finestra que donava a l'ereta i va veure una rotllana de bruixes que cantaven una estranya cangó en castellà: «Lunes, martes y miércoles, tres; jueves, viernes y sàbado, seis...» —«Y el domingo, siete!» —va dir la Manela, que era molt valenta, sortint del mas armada d'un garrot i fent la senyal de la creu. Com és naturai, les bruixes es van dispersar, xisclant horrorosament. 159. El Canalis lo canalis Es un despenjat a l'extrem oest del terme entre la serra de Cavalls i la Roca del Pebre. Hi passava, abans de menjar-se'l la malesa, el carni —de cabra— que anava a Gandesa. Com que només hi podia passar un sol cap de bestiar, els pastors aprofitaven l'indret per comptar 123 el ramat. El pendis era abundós en carrasques on els fusters i altra gent, a principis del segle, hi anaven a tallar pollissos per fer manees d'aixada. Actualment el Canalís deu ser un entaforall de guineus i porcs senglars. 160. Els Comuns los cómuns Són mes de 500 hectàrees, propietat del Municipi, ara del tot im- productives. Formen dos sectors: els Comuns de Baix, a la partida Comes, relativament propers al nueli de població, i els Comuns de Dalt, a les Salvaterres, on molts propietaris deixen perdre les finques prò- pies. Voi dir que els Comuns, en realitat, són de tothom i no són de ningú —tret, potser, deis pastors que hi pasturen els ramats.

APÈNDIX ALS PRETERITS DEL TERME 161. El Pas dé la Barca, la lo pàs de la barca, la caseto Caseta de la Barca i la de la barca Barca Al sud-est de la vila i al final de l'anomenat Carni de la Barca, durant molts anys, existí una barcassa, subjecta a una gúmena, que permetia, a vianants i carros, de travessar el riu i comunicava Benis- sanet amb Ginestar i altres pobles de la banda esquerra de l'Ebre. L'any 1952, una riuada s'emporta la barca i l'Ajuntament de Benis- sanet renuncié a l'adob de la velia o a posar-n'hi una de nova pel fet que el tal servei (encomanat a un barquer que cobrava d'acord amb una determinada tarifa) havia esdevingut anti-económic. Vora «el pas de la barca» (com l'indret era anomenat), a trenta o quaranta métrés de l'aigua, hi havia una caseta rodona, construida a prova de riuades, on dormía el barquer, el servei del qual era permanent. Cada any (o potser cada dos), l'Ajuntament subhastava el càrrec —que mes aviat era un «càrrega». Sembla que, darrerament, ja era difícil de trobar postors. De barcasses com l'esmentada (un empostissat sobre dos llaguts), a la nostra terra, encara n'hi ha a Riba-roja, a Aseó, a Miravet i al Delta. 162. El Pedris de l'Omplidor lo pédris de lómplidó Es trobava al final del camí de l'Omplidor (avui passeig), en el punt on s'iniciava el pendis empedrat que baixava fins ran mateix de l'aigua. El pedris (construit amb pedra i ciment groe) era llarg i amb 124 respatller. Acarat a ponent, era un lloc ideal per a pendre-hi la fresca a l'estiu, en caure la tarda, i contemplar les postes de sol que es veien reflectides en el mirali del riu. 163. El Moli de Barques lo moli de bàrques Moli de farina, situat dintre el corrent del riu, a cinc o sis metres de la riba, davant les Illetes, existent encara a principis del segle. La roda, que l'accio del corrent feia voltar, era situada entre dos llaguts. 164. Les Teuleries les téuléries D'origen molt antic, se'n troben encara vestigis a l'oest de la vila, partida Coves, a l'esquerra de la carretera que va a Miravet. Els teulers aprofitaven un bon pa de terra argilosa existent alli mateix. La ma- nufactura, secular i de tipus familiar, va desaparèixer —perquè ja no era rediticia— fa cosa de seixanta anys. 165. La Bòbila la bòbila Bastida un quants anys abans de la guerra 1936-39, no gaire lluny de les velles teuleries per tal d'aprofitar els mateixos terrers. S'aliava a la dreta de la carretera (quilòmetre 17) i fou enderrocada, per anti-economica, l'any 1973. 166. La «Torre» de Rac la tórre de ràc Era, en realitat, un maset bastit a la Salvaterra del senyor Ardévol, al qual deien «Rac», curiós personatge que havia estat capita —del «sigró»— al Marroc, i es cofava amb un fes de boria llarga. Va s'er també un remarcable actor de teatre i potser per això, parlava sempre en castellà. Com que no tenia el sentit del ridicul, només era eli que anomenava «torre» al maset —i la gent, és clar, en sentir-lo, reia per sota el nas.

LLOCS VISTENTS DE FORA EL TERME 167. La Vila-Nova (o les la bilanòba (o les bilanòbes) «Vilanoves» ) De bon principi devia ser una sola i gran finca, dividida més tard en très o quatre que formen un aclau del terme de Tivissa, a la banda dreta del riu, entre els termes de Benissanet i Mòra d'Ebre. Plantades de vinya i arbres fruiters son, agricolament, importants. En aquella riba, l'Ebre hi forma, durant molt de temps, l'anomenada «Caldera de Mail», retorna profunda on, a principis del segle, hi enfonsaren (per cobrar l'assegurança) un vaixellet de rodes que feia el servei Tor- tosa-Mora i vice-versa. La cascassa del vaixell, quan el riu baixava minvol, fou visible anys i anys. 168. El Riu-Sec lo riusséc Neix a les muntanyes de Vilalba dels Arcs, rega terres de Gandesa, de Corbera i Camposines, vorejant, de vegades, la carretera nûm. 420 i desemboca, quan porta aigua, a l'Ebre, entre Benissanet i Mòra. En anys normals, és a dir, gairebé sempre, l'aigua se li acaba, filtrada en l'areny, quatre o cine quilòmetres abans de la desembocadura. Té indrets pintorescos com l'anomenat «Moli de Vali de Lladres» (prop de Camposines) on, hi ha, en efecte, les runes d'un moli de farina i de la bassa, l'aigua de la quai feia moure les pales de l'enginy. L'erosió ha dibuixat formes capricioses en algun indret. En els seus darrers quatre o cine quilòmetres, no passa de ser una riera pròdiga en grava i, ja vora l'Ebre, en llac de canterer. Unicament quan plou fort a la Terra Alta (un cop cada très o quatre anys) el Riu-Sec esdevé un torrent impetuós, bramulador i de poca durada. 169. El Castellet de Banyoles lo castéllét de banyòles Davant la Vila-Nova, a l'altra banda del riu, en el terme de Ti- vissa s'alça una paret que és tot el que resta d'una torre de guaita potser ja existent en temps de la dominació musulmana. Hom l'anomena Castellet de Banyoles. A cosa de mig quilòmetre d'aquest indret fou descobert, a principis de segle, un important poblat ibèric. Les exca- vacions, repetides, en les quais participaren geòlegs i antropòlegs de relleu (Dr. Bosch-Gimpera, Dr. Vilaseca, de Reus, i altres) van com- portar una munió de troballes (cràteres, joies, figuretes de bronze, etc.) excepcionals. Formen l'anomenat «trésor de Tivissa», guardai en mu- seus de Reus i Barcelona. 170. L'Illa de Putxó lilla de putxó Abans se n'havia dit Illa de Sotorres i, en una altra època, Illa de Samper. Es tracta d'una gran propietat (sobrepassa les 90 hectàrees) vora l'Ebre, en el terme de Ginestar. Començà per ser, efectivament, 126 una illa (fa un segle o més) entre dos braços del riu. El braç —o «galatxo», en llenguatge riberenc— que la separava del terme de Ginestar s'anà eixugant i l'illa deixà de ser-ho, però la qualilcació ha subsistit. 171. El Castell de Miravet lo castéll de mirabét A quatre quilòmetres del nudi urbà de Benissanet, anant al sud, hi ha la vila de Miravet i sobre aquesta població, dalt d'un pujol i a uns 300 métrés sobre el nivell de l'Ebre, s'alça aquest formidable castell, dominant, alhora, el poblé i el riu. Ja existent en part (almenys dues de les seves torres, encara dempeus) durant la dominado musulmana, fou expugnat per les hosts del comte-rei Ramon Berenguer IV l'any 1153, és a dir (i la dada es signilcativa), cinc anys després de la conquesta de Tortosa. Els Templers, ais quais fou cedit, van re- construirlo. Es admirable, sobretot, la capella del més pur estil ro- mànic. Extingida, l'any 1308, per disposició del Papa, l'Orde del Tem- ple, després d'un intriga i d'un procès abominables, el castell de Mi- ravet passa a ser batllia de la Castellania d'Amposta senyorejada pels cavaliers de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, dita també Hospita- laria, la quai heretà la major part de les possessions i béns deis Tem- plers, que eren riquissims (I aquest fet fou una de les causes de llur expoliado). Els santjoanistes van continuar l'obra civilitzadora dels seus antecessors, van compilar el codi dit «Llibre dels costums de Mi- ravet», obra meritoria per molts conceptes, i van donar el seu blasó —la Creu de Malta— a diversos pobles de la comarca. Tot i que el castell de Miravet és, com ja hem dit, propietat particular (el devien adquirir per quatre xapes a l'empara de la Liei de Desamortització en la tercera década del segle passat) tothom el pot visitar. Té racons que fan somiar i des de la seva terrassa superior s'albira una panoràmica inoblidable de la vali de l'Ebre i dels seus pobles, però guaitant vers el sud es veu com el riu entra a l'estret deis Orguins, o de Benifallet, en una perspectiva d'aigua, cel i muntanyse, sense parió a la nostra terra. De la fantasia popular «inspirada» per la vista de la fortalesa miravetana n'han sorgit diverses llegendes —una d'elles de sang i fetge— que no tenen res a veure amb la veritat histórica. L'Ajunta- ment de Miravet, no fa gaires anys, reivindicà la propietat del castell, però no tardà gaire a comprendre que no hi havia res a fer. més enllà és abrupte i, en algún lloc, ferèstec. Tant els pobles de la Terra Alta com els de la Ribera han tingut —i tenen— nombrosos dévots de la Fontcalda. Abans de la guerra, s'hi anava —de vegades en romiatge— a peu o en carro. Ara s'hi pot anar en automòbil. La 127 festivitat de la Fontcalda s'escau el dia 15 d'agost, però el santuari es obert tot l'estiu (Hi ha qui es banya en els gorcs que forma el riu Canaleta). Hi ha una fonda i cases que lloguen habitacions. 172. Les Coves de Benifallet les còbes de bénifallét Situades a uns dos quilòmetres del poblé de Benifallet, van ser descobertes fa cinc o sis anys. Tenen una extensió considerable i presenten vastes sales ornades d'estalactites i estalagmites blanques i de color de rosa. Hi ha llocs amb aigua estancada. 173. L'Ermita de Sant Jeroni larmítc de sàngiròni i la Picossa Aquesta ermita pertany al terme de Mòra d'Ebre i es troba al peu nord-est de la Picossa, la muntanya més alta (500 metres) de la Ribera. Es tradicional d'anar a Sant Jeroni el dia primer de maig. Hom hi serveix, a expenses del municipi de Mòra, un dinar, preparai allí mateix, a tothom qui en vulgui. L'ermita és del segle xvm, força espaiosa, i té al davant dues rengleres de xiprers monumentals i una font. 174. Les Serres de Cavalls i les sérres de càbàlls i de pandéis de Pàndols S'alcen a l'horitzó ponenti de Benissanet i a una distancia de 20 a 30 quilòmetres. Formen part de diversos termes (Benissanet, Corbera de la Terra-Alta, Gandesa, Pinell de Brai, Prat de Comte). Han estât —són encara— molt visitades per aquells que van combatre en aquells cims i en aquells flancs durant la batalla de l'Ebre. I encara avui —tot i que després de la guerra, les dues serres foren escorcollades a fons pels recercadors de metalls i de metralla—, és fàcil de trobar-hi dernes d'obús, pintes de metralladora, espoletes de bomba, etc. 175. La Fontcalda la fòncàld« A una trentena de quilòmetres de Benissanet i en una fondalada d'origen volcànic (terme de Gandesa) excavada pel riu Canaleta, afluent de l'Ebre, es troba aquesta font (d'aigua calda, en efecte), testimoni d'un fet miraculés del quai en pervingué la construcció d'un santuari consagrat a la Verge de la Fontcalda. Devastat durant la guerra del 1936-39, fou reparat immediatament després i, gracies a la pietat dels gandesans, principalment de l'eminent Dr. Joan Baptista Manyà, 128 compta ara amb valuosos quadres i un fons d'aitar major pintats per Joan Lahosa, fili d'aquella terra (concretament de Prat de Comte). Entre aqüestes pintures són remarcables, sobretot, els retrats del doctor Manya i del pare de l'artista, en actitud d'orar. I els caparrons angèlics del cambril de la Verge. Tot el paisatge a l'entorn del santuari i de Es una finca que es pot considerar modélica ja que s'hi fa tot el que es propi del conreu hortícola. Té un bosc d'àlbers, un bon casal, una elevació d'aigua del riu i, en un mot, totes les dependències d'una super-sénia. La propietària actual ho és també del castell de Miravet situât a cosa d'un quilòmetre de l'«illa» de Putxó i perfectament visible des d'aquesta. 175 bis. Cardó cardó La serra de Cardó domina l'horitzó sud-oest de Benissanet i s'alça a uns vint-i-cinc quilómetres d'aquesta població. El seu pie més alt —Creu de Sants— puja a 994 metres sobre el nivell de la mar. En un relleix de la serra, hi ha la vali boscosa, pròdiga en fonts d'aigues re- meieres, on, l'any 1605, Fra Pere-Pau Rebull inicia la construcció del que havia de ser el famós monestir carmelita, amb tretze ermites al seu entorn, encara dempeus la majoria. La més remarcable és l'anomenada «de la Columna» (prop de la font del mateix nom) bastida al cim d'una mena de monolit naturai de més d'una vintena de metres d'alçada. La comunitat carmelitana subsistí fins el 1835 en qué el santuari fou saquejat. Bona part de les terres que pertanyien al monestir foren venudes a particulars poc després de promulgada la Ilei de Desamortització (1836), però el cenobi fou expropiat per l'Estat, bé que posteriorment va córrer la mateixa sort que les terres. L'any 1866, el convent (plaçat en lloc pintoresc, al caire d'un abisme pel fons del quai tresca un torrent) fou restaurai i obert com a balneari en raó del prestigi que ja tenien les aiguës minero-medicinals de les fonts d'aquella vallada. La més famosa, de segur, és l'anomenada «del Bor- boll», d'aigua rica en nitrògen i molt recomanada per a determinades malalties de les vies respiratòries. Una altra font, així mateix coneguda, és la dita «de la Ronya» l'aigua de la quai és bona per a certes dolences de la peli. Amb el temps el balneari (dotât d'un excellent restaurant i cambres confortables, amb serveis mèdics, sales d'hidro- teràpia, etc.), arriba a ser un deis millors de la península. AssoM el seu apogeu a principis d'aquest segle en qué la construcció d'una carretera del balneari al poblé de Rasquera, facilità el seu accès tant per Tortosa com per l'estació de Mòra la Nova. Els dominis territorials 129 del balneari (unes 650 hectàrees amb milers de pins) s'estenien per tota la vali soleada de camins ara plàcids, ara accidentats, i poblada per una gran diversitat d'ocells. Això no obstant, el balneari de Cardó va començar a decandir durant els anys trentes. En la guerra del 1936-39 servi d'hospital *. Reobert, subsistí fins el 1966. El «boum» turistic orientât vers la mar, li donà el tret de gracia. Com a balneari, s'entèn.

* Algunes d'aqueixes dades son tretes de l'obra El valle de Cardó, de M. Beguer i Pinyol, editada a Tortosa l'any 1954. Es un volum de 180 pàgs. 130 NUCLI DE POBLACIÓ

ELS BARRIS 176. La Vila la bile Nucli bàsic de la població constituït actualment a l'entorn de la plaça anomenada popularment «lo Portai» (Fa un pareil de segles aquest indret era, reaiment l'entrada de la població formada aleshores molt mes a la vora de la vella església que fou dinamitada al final de la guerra del 1936-39). Situada en un pla, la vila només té dues cos- teretes abocades a camins que porten al riu. 177. El Raval del Calvari larrabàl del calbàri Renglera de cases al camí del Cementiri (nord de la vila). De fet, aquest raval és la continuació del carrer del Calvari. 178. El Raval dels Canterers larrabàl dels cantérés Conegut també per «les Cantereries». Format a l'extrem sud-oest de la població (a l'esquerra de la carretera que va a Miravet), consta de cinc o sis cases que tenien obrador de terrissaire ja que, a més de cantis («cantes» en llenguatge local) fabricaven «gárgoles» (can- tirets), «parres» (tests), gerres, ribells, cossis, «cadufos» (catúfols) i cairons. D'aquests obradors només en resten un pareil. 179. El Barri de les Devastades les désbastàdes Cases (i escoles) construïdes poc després d'acabada la guerra del 1936-39 a l'extrem nord-est del nucli de població (a la dreta de la carretera anant a Mora) per tal de compensar la devastado produïda per les bombes en el curs de la guerra.

131 ELS CARRERS I LES PLACES 180. El Portal lo portal Plaça major de la vila (més coneguda, com ja hem dit, per «lo Portal»), travessada per la carretera de Pinell de Brai a Mora d'Ebre. Té, al mig, una farola i un brollador amb una figura d'infant. D'aquesta plaça, on hi ha la Casa de la Vila (bastida després de la guerra en el mateix Hoc on hi havia la vella), surten els carrers principals. 181. La Plaça de la Verdura la plàssa de la bérdura A poca distància del Portal. Durant molts anys s'hi va fer mercat diari d'hortalisses (amb algun conill o pollastre d'afegito); i d'aci el seu nom. Abans s'hi celebrava la festa nocturna de la Verge del Pilar i la subhasta de coques els dies de la festa major. Té una font ornada amb un gall metallic. Oficialment, aquesta plaça s'anomenava de la Constituciô. 182. El Carrer de Bonaire lo carré de bônàire Surt del Portal, vers l'Est, fins al final del nucli urbà, alli on co- mença el cami de les Mitjanes. Es el carrer on hi ha l'Ayuntament i l'església construits després de la guerra del 1936-39. Fou un dels més castigats per les bombes. 183. El Carrer de Mora lo carré de mora Comença al carrer de Bonaire i va a trobar el cami veil de Mora d'Ebre. 184. El Carrer de la Barca lo carré de la bàrca Va del cami del Barranquet de Cinto al carrer de Bonaire. Fa cosa de très anys, el carrer de la Barca fou excavat de llarg a llarg per tal d'enfonsar-hi una claveguera. L'excavadora posa al descobert una renglera de tombes cobertes d'una pedra, amb ossos nombrosos a mig metre da la superficie. L'estat d'aquestes restes (que cap expert no va veure) fa creure que eren molt antigues. 185. El Carrer del Sol lo carré del soi Surt del carrer de Mora, travessa el de Bonaire i no.té sortida. 186. El Carrer del Riu lo carré del riu Del carrer de Bonaire a l'anomenada Costereta d'Espinos, on co- mença el cami del Camp de la Vila. 132 187. El Carrer Nou lo carré nòu Carrer dreturer, però amb més corrals i patis que no pas cases. Comença al Portai i acaba en una sénia. Parallel al de Bonaire i al de Mòra. Abans en deien «del Moli» perque per aquest carrer s'entrava al veli Moli de la Vila, très o quatre cops centenari, el quai fou enderrocat fa uns cinquanta anys per tal d'installar, en el propi indret, un moli fariner que també ha desaparegut. 188. El Carrer de Reus lo carré de rèus Comença al Portai i, seguint el traçat de la carretera de Mòra, acaba al barri de les Devastades on hi ha les escoles. El nom d'aquest carrer és un homenatge a la ciutat de Reus la quai auxilià els benissanetencs amb donatius i medicines durant una epidèmia de còlerà (1854 ?) que va fer moites victimes. 189. El Carrer del Calvari lo carré del calbàri Gairebé parallel a l'anterior, va del Portai al Raval del Calvari, que és com dir al carni del Cementiri. Abans de la guerra del 36-39, en aquest carrer començava el Via Crucis, amb imatges sobre mosaic dintre unes fornicules encara subsistents en alguna casa. Durant la guerra foren abatuts els templets que continuaven el Via Crucis al llarg de l'esmentat carni. 190. El Carrer de les Eres lo carré de lezéres Va del Portai al carni del Calvari. Estret i de traçat irregular, forma com una placeta on, segons que diuen, hi havia, ja fa molts anys, unes eres, possiblement comunals. 191. L'Avinguda de Santi ordì lo carré sànjòrdi Enfilât a Ponent, és el carrer més llarg de la vila. Va del Portai al raval dels Canterers i plaça d'Espanya, seguint el traçat de la carretera de Miravet. Al final enllaça també amb el carni de les Carmenes. 192. La Plaça d'Espanya la plàssa daspànya Presidida per la Creu de terme i encara per urbanitzar, la carretera de Miravet la parteix pel mig. Forma l'entrada a la vila per la banda de Ponent. 133 193. El Carrer de la Creu lo carré de la créu Carrer molt curt. Surt de l'extrem sud-oest del Portai i acaba al carrer de Sant Vicent. 194. El Carrer de Sant Vicent lo carré de sanbissén (dit també «de Baix» ) Del final del carrer de l'Ebre a l'Avinguda Sant Jordi. 195. El Carrer de VEbre lo carré de lébro Surt del Portai —vers el sud— i forma l'anomenada Costereta d'Agustinet. Al final, troba l'entrada dels carrers de Miravet i Sant Vicent aixi com el passeig del Riu i el cami de les Illetes. 196. El Carrer de la Plaça lo carré de la plàssa De la plaça de la Verdura al carrer del Mig. Es curt. 197. El Carrer de la Palla lo carré de la palier Anomenat també «Travessera de la Plaça», perque va del carrer de la Plaça al carrer de Miravet, formant un revolt. De fet, és un carrero. 198. El Carrer de Miravet lo carré de mirabét Del carrer de la Plaça al carrer de l'Ebre. També és un carrerô, com els quatre segiients, els més vells de la vila i els més propers a la vella església dinamitada al final de la guerra 1936-39. 199. El Carrer del Mig lo carré del mig Del carrer de la Plaça a l'anomenada, abans de la guerra, «Pla- ceta de Missa», perque s'hi alçava la vella església. Les bombes van abatre diverses cases del carrer del Mig. 200. El Carrer de VEsglésia lo carré de missa Parallel al carrer del Mig, va també del carrer de la Plaça a la que fou, aban de la guerra, «Placeta de Missa». Tôt fa creure que és el més antic de la vila. Conserva dues cases pairals: Cal Polo i Ca les Fortunyes. Dues altres, Ca Pedret i Ca Nofre, van desaparéixer en el curs de la conflagracio. 201. El Carrer de Caballitos lo carré de caballitos Es el més irregular, o el més tortués, de la poblaciô. Comença al carrer del Perellô; tôt seguit forma un colze, travessa el Hoc on hi 134 havia «el Portalet» (segona entrada al poble, antigament), aixi com els carrers del Riu i del Sol, i desemboca al final del carrer de Bonaire. Deu el nom a l'existència, a les acaballes del segle passat, d'un «carrou- sel» rudimentari, propietat d'un vei del carrer i que eli mateix feia rodar a força de braços. 202. El Carrer del Perelló lo carré del pérélló Surt de la plaça de la Verdura, forma un angle recte i acaba a l'abans dita «placeta de Missa». 203. Travessera del Calvari travésskr del calbàri Formada principalment de patis i corrals, comunica el carrer del Calvari amb el de Reus. 204. El Correrò del Metge lo carreró del metge Cul de sac que va del Portai a l'hortet dit «del Metge». 205. El Correr d'Artellers Només figura el seu nom en uns papers municipals, ja que no s'ha arribat a formar, tret del que en podriem dir el seu començament, al final del carrer de l'Ebre, vers l'esquerra. 206. La Costereta d'Espinós la costéréta daspinós Comença al final del carrer del Riu i baixa a trobar el carni del Camp de la Vila. Deu el nom a una propietat dita «Jardi d'Espinós». 207. La Costereta d'Agustinet la costéréta dagustinét Es, en realitat el carrer de l'Ebre, el qual surt del Portai i baixa fins als carrers de Miravet i Sant Vicent i enllaça també amb el passeig del Riu i el carni de les Illetes. Com l'anterior, aquesta costereta deu el nom al d'una casa del carrer. FONTS PUBLIQUES 208. La Font Gran o del Portai la fon gran De fet, és un pou cobert. Construit vers el 1912, fou dotât d'una bomba que funcionava mitjançant tua volant que calia fer voltar ma- nualment (Quan no existia, la gent bebia l'aigua dels pous de corriola que hi havia en moites cases, o bé calia que anés a cercar-la al riu, en grans cantis, al lloc anomenat, pròpiament l'Omplidor. Generalment, hi anaven les dones les quais retornaven a la vila amb un canti plaçat, 135 dret, sobre el cap, i amb un altre al costat. Cada canti contenia uns setze litres d'aigua). Uns quants anys abans de la guerra, la bomba manual fou substituida per una d'eléctrica la qual omplia, automáti- cament, un dipósit afegit a la font per tal de suministrar aigua a d'altres fonts publiques, les quals encara s'utilitzen, pero ara reben l'aigua del gran pou excavat vora la costa deis Terrers, el 1971, que forma part del dispositiu destinat a dotar d'aigua corrent les cases de la vila. 209. La Font de la Plaga de la la fon de la plássa de la bérdura Verdura (o Font del Gall) Té per ornament un gall de ferro forjat. 210. La Font del Correr de la fon del carré de bonáire Bonaire i d'altres Contemporánia de l'anterior i de les que també s'installaren ais carrers del Sol, de Reus, de l'Avinguda Sant Jordi i del barri de les Devastades.

JARDÍNS I TORRES 211. El Jardí del Cascante lo jardí del cascante A l'entrada del poblé i a la dreta de la carretera, venint de Mora. Va de la carretera al Raval del Calvari, amb un magnific emparralat, grans xiprers i un pi monumental vora la porta d'entrada al clos. El seu nom correspon al motiu del seu primer propietari, un veí que havia portat diners de Cuba. 212. Villa Enriqueta bila anriquéto Tocant a l'anterior. Es la típica torreta catalana, amb jardí i hortet. 213. El Xalet de l'Oriol lo txalét de lóriól A l'Avinguda Sant Jordi. Té també al seu davant un jardí-hortet tancat. Es el segon xalet del mateix nom algat en el mateix lloc que ocupa el primer, dinamitat al final de la guerra. 214. Villa Dolores o Torre la torre de solé de Solé A l'est del nucli urbá, vora el camí dit del Barranquet de Cinto. Utilitzat com a granja d'uns anys engá. 136 215. El Jardí d'Espinos lo jardí daspinós A l'esquerra i al final del carrer del Riu (on comença la «costereta d'Espinós»), Es mes aviat un hortet clos, amb pou, que un temps fou de sinia. Conserva (a la banda meridional i part defora) un vell mur de carreus que podríen ser aquells «vestigis romans» deis quals parla l'historiador Enric Morera (volum «Tarragona» de la Geografía Ge- neral de Catalunya de Carreras Candi). 216. L'Hortet del Metge lórtét del métge Jardí-hortet, amb glorieta, pou i aljub. S'hi entra per una porta situada al final de l'anomenat «carrero del Metge». Dona, per la banda sud, al carrer de Sant Vicent sobre el qual puja tres o quatre métrés.

EDIFICIS I ALTRES LLOCS SINGULARITZATS 217. La Casa de la Vila cà la bile Edifici gran, de dos estatges i d'un cert estil (catalanesc ?), amb porxos que miren al Portal i al carrer de Bonaire. Dona també a la plaça de la Verdura. Té, dones, doble cantonada. Construit després de la guerra 1936-39 sobre els fonaments de l'antiga Casa de la Vila (enderrocada per les bombes). Té locáis per a les secretaries de l'Ajun- tament i del Jutjat i habitacles. Fou inaugurai el 1956. 218. L'Església i el campanar liglésia i el campanal Al carrer de Bonaire i al costat de la també nova Abadia la quai toca amb la Casa de la Vila. Consagrada a Sant Joan Baptista. Es d'una sola ñau, amb capelles laterals i cor sobre la porta d'entrada. El campanar és de tres campanes i té rellotge el quai és dotât d'una doble esfera lluminosa. Toca les hores. La construcció d'aquest conjunt co- mença el 1943 i acabà el 1949. 219. UHospital lóspital Al final del carrer del Calvari. Es una espaiosa construcció (planta baixa i dos estatges), quadrada i ais quatre vents amb un jardinet (si no ho és, ho podría ser) al davant i ais costats. A la part superior del frontispici, un gran mosaic ostenta aquesta inscripció: «Al poblé de Benisanet Don Baltasar Fortuño 1905 137 Propietat de l'Ajuntament, la casa no ha servit mai d'hospital. Durant molt anys, hi habità el «sereno». Actualment està llogada. 220. La Cooperativa - lo sindicàt dita «el Sindicat» Bé que situât ais afores, vora la carretera de Mòra, cal considerar aques edifici, construit fa cinc o sis anys, com formant part del nucli urbà. S'hi elabora vi i oli (Es, dones, un celler i una almàssera coope- ratius). Facilita també adobs, insecticides, etc., ais associats. 221. La Fábrica la fábrica Vora mateix del quilòmetre 18 i a l'esquerra de la carretera, anant a Mòra. Construida, a principis del segle, per elaborar alcohol, consta d'una torre, uns dipòsits i una xemeneia, al mig d'un clos (En aquest tancat hi hagué el primer camp de fútbol de la vila). La fábrica fun- cionà uns quants anys. Fou tancada per anti-economica. 222. La Farola la faròla Llum, sobre un fust metàllic, al mig del Portai. Existent de molt abans de la guerra. 223. El Sortidor del Portai lo sórtidó del portai Construit, després de la guerra, no gaire lluny de la Farola. L'aigua surt d'una cornucòpia que aguanta un infant (al quai la gent anomena «Kaimito») plaçat al mig d'un petit estany. 224. La Creu la créu De l'indret on s'alça (oficialmente «plaça d'Espanya», que es troba a la sorrida de la vila, anant a Miravet) sempre se n'ha dit «la Creu», perqué abans de l'actual, plaçada no fa pas gaires anys, n'hi havia hagut ima altra de força antiga de la quai només en restava la columna, sisavada, i el pedestal, de pedra molt dura. Aqüestes restes venerables van veure passar sense dany la darrera guerra, però acabada aquesta, al cap de poc temps, foren cedides a un particular a canvi, per dir-ho així, de la creu actual. A la part superior, hi ha un crucifix i, al mig del fust, altres figures. 225. El Cantonet de Samion lo cantónét de samión Lloc conegut pel fet de ser la confluéncia de l'avinguda Sant Jordi i el carrer de Sant Vicent. Porta el nom del que fou propietari de la 138 caseta que forma la cantonada on actualment hi ha una font pûblica. Samion era un bonhome petitó, rodanxó i popular que fumava en pipa i tenia un ruquet i una petita Salvaterra (lluny del poble, entre muntanyes) on hi ha via un maset dintre el quai, una nit, va morir i el van haver de baixar al poble en una civera.

APÈNDIX DE PRETERITS DEL NUCLI DE POBLACIÓ 226. El Moli de la Vila lo mòli de la bila Construcció important, tota de pedra, très o quatre cops centena- ria, que tenia l'entrada pel carrer Nou (del quai els vells encara en diuen «Detràs del Moli»). El moli de la Vila era dels anomenats de giny i de lliura (Del giny, enorme travessera de fusta formada per quatre grans bigues, penjava la lliura, pedra de cinc o sis tones, el pes de la quai premsava la pasta posada en cofins). Per aixafar les olives, hi havia très o quatre rolls cònics, amb gronsa acoblada, que feien voltar altres tantes cavalleries. El moli de la Vila servi fins a principis del segle. I abans de no gaire fou enderrocat. En aquell temps, de molins de lliura n'hi havia dos mes: el d'Espinós i el dit «de la Mà- quina». D'aquest darrer encara es conserva, al carrer del Sol, la pirà- mide d'obra que subjectava el giny. A principis del segle, funcionaven també a la vila quatre o cinc premsots: el del Pòlo, el de Macareno, el de Rius, el de Brinet... En el curs de la segona década, s'hi installà la primera premsa hidràulica (Moli de Barretot, al carrer de Sant Vicent) que funcionava amb motor d'explosió. Aviat se'n van posar d'altres. Tot plegat palesa la importància que tenia la collita de les olives, a Benissanet, seixanta o setanta anys enrera. 227. La Farinera la farinera Moli de farina bastit en el lloc que ocupava el Moli de la Vila a finals de la segona década d'aquest segle. Només funcionà deu o dotze anys. No redituava i l'edifici fou abatut. 228. La Velia Església i el la bélliglésia i el campanài Campanar Conjunt dinamitat a les acaballes de la guerra 1936-39. El temple (del xvm ?) era d'una sola nau (amb volta de canó) i amb altars laterals, ultra el major, de fusta policromada, consagrat a Sant Joan Baptista. Un dels altars era barroc, daurat, amb columnes salomòni- 139 ques. El campanar (quadrat, fort, coronat per una torreta vuitavada) era un dels mes alts de la rodalia. 229. La Velia Abadía la béllabadia Edifici antic —potser tant com el temple—, adossat al campanar. Va desaparèixer al mateix temps que aquest i per la mateixa causa. 230. Casa Pedret ca pédrét Casa pairal, de molt carácter, amb una imatge (de santa Teresa) en una fornícula de la façana que donava a la placeta de Missa. Si- tuada al costai de la velia Abadia, va ser ensorrada en caure-li al damunt les pedres del campanar dinamitat. D'aquella malifeta, sota les runes de ca Pedret, van morir quatre persones.

ALTRES CASES DESAPAREGUDES (ENDERROCADES PER LES BOMBES) 231. Ca Persaloni cà pér salóni Al carrer del Mig. Era l'unica casa de la vila que tenia, sobre la teulada, un mirador. Era velia, pagesa, amb trulls i celler. 232. Ca Pino cà pino També al carrer del Mig. 233. Cal Pelut cài pélut Al carrer de «Caballitos». 234. Cal Cisteller cài sistéllé Al carrer de l'Església. 235. Ca Nofre cà nòfre També al carrer de l'Església. El drama d'aquesta casa s'estengué a tota la familia. Dos nois van morir al front. El pare deixà de viure al cap de poc temps. La mare, que era forastera, va vendre tot el patrimoni, considerable, i retornà al seu poblé. Així que ni el record gairebé no resta d'aquesta casa, un temps important. 236. Cal Secretori cài ségrétàri Era la número 7 del carrer de Bonaire. Quan fou abatuda, ja no era pròpiament cal Secretan perqué aquest —el senyor Enric Desum- 140 vila— feia uns anys que era mort; perô el record persistia. Fou la casa natal de l'autor d'aquest recull. 237. Ca Guitarrô cà guitarrô També al carrer de Bonaire, numéro 3, al costat de la vella Casa de la Vila. A principis del segle era anomenada «Ca-les-Revueltes», dues dones, mare i filla, que tenien un parvulari. Al costat de la porta d'entrada hi havia, aleshores, la carniceria de la Garrella. 238. Ca Lao cà lao La numéro 5 del mateix carrer. Va pertànyer al senyor Estanislau Hurtado, barber i practicant, conegut per «Lao». 239. Ca la Taverneîa cà la tabérnéta Al costat de l'anterior. Havia estât taverna, en efecte. 240. Ca Quelet cà quélét Forn i fleca, al costat de l'anterior. El forn era subterrani. La fleca era remarcable pel taulell ornât amb un mosaic représentant sant Miquel Arcàngel terrassant el dimoni. 241. Casa la Modista cà la modiste Al costat de l'anterior, o sigui que corresponia al numéro 10 del propi carrer de Bonaire. El nom li venia de la professiô de l'ama —o llo- gatera. Mes tard, canvià de propietari —i de nom. 242. Casa Toledano i Café del café del «centro» Centre Venia després de casa la Modista. Era gran i fou dividida en dues; en una de les meitat bi hagué la primera centraleta telefônica de la vila, a finals de la segona dècada del segle; a l'altra meitat, a la planta baixa, hi hagué alguns anys el «café del Centro» —que després se'n va dir de Torà i, finalment, de Damià. Sortosament, quan les bombes la van fer caure, ni hi vivia ningu. (En l'espai que ocupaven les sis cases de la banda dreta del carrer de Bonaire, acabades d'esmentar, s'hi alcen ara una part de l'edifici del nou Ajuntament, la nova Abadia i el nou temple parroquial). 141 243. Casa Tomás de l'Estanc cà tomas de lastanc (o de les F errer es) També d'aquesta casa (Bonaire, 14) se'n van fer dues; en una part, hi van viure molts anys dues germanes brodadores, les Genoveves (en el lloc que ocupava hi ha ara un carrer) ; a l'altra part hi hagué l'estanc mentre va viure el senyor Tomás, l'estanquer, mort ja feia anys quan esclatà la guerra. 244. Casa Bolitx cà bólitx Al costat de l'anterior. Fins ací les cases del carrer de Bonaire, victimes deis bombardeigs: deu en total (comptant la vella Casa de la Vila). 245. El Portalet lo pórtalét Era el segon portal d'entrada a la vila, dues o tres centuries enrera. Formava una arcada entre dues cases del carrer «de Caballitos». L'arcada subsistí fins no fa gaire. En passar-hi per sota, durant les pro- cessons, calia abaixar les banderes. 246. La Bassa la bàssa A ponent de la vila i en el lloc que ara ocupa una meitat de la plaça d'Espanya, entre Tactual carretera de Miravet i el camí de les Car- menes, hi hagué, a principis del segle, una dotada on l'aigua de les pluges s'hi entoila va. D'ací el nom de l'indret —encara vigent, entre els vells. 247. Carrero del Pelat lo carrero del pélàt Situât al començament de l'avinguda Sant Jordi, fou un cul de sac fins l'any 1920 en qué el final del carrero va ser obert per deixar entrada a la societat «La Renaixença». 248. «La Renaixença» la rénaixènça Societat cultural i recreativa. Bastí dos locáis —café i teatre— en un bocí de terra que havia estât sénia, amb el pou corresponent. S'hi entrava peí carrero del Pelat —com acabem de dir— i peí carrer de les Eres. Un temps (1930-32) s'hi va fer escola. Tingué banda de mú- sica i orquestra. Un grup d'amics del teatre va escenificar-hi un bon nombre de comédies i obres dramàtiques. Fundada, aquesta societat, el 1919, perdurà fins el 1938. Després de la guerra, serví d'església 142 —mentre alçaven el temple actual. Mes tard, els edificis abandonats s'enrunaren. No en resta res. 249. El Forn de Pansol - i al- lo fórn de pansòl très forns desapareguts A l'avinguda Sant Jordi (abans carrer de Gandesa). Era un forn molt veli, amb el pis de terra i l'embigat visible, sota del quai, en un racó, en un buit de la paret, hi havia un santet illuminât per una xinxeta. Era un forn dels anomenats «de dones» —que ja han passat a la història. Va desaparèixer molt abans de la guerra. Una mica abans havia plegat el forn de la Garrella. I no fa gaires anys va morir el forn del Bianco, al carrer de Reus. 250. La Cantereria de la cantéréria de códónyéro Codonyera Obrador de terrisseria en una casa pertanyent a la sénia de Co- donyera, vora la carretera de Mòra, a la sortida de la vila. 251. Les Creus les créus Via-crucis que començava en una de les primeres cases del carrer de Calvari i acabava a la paret del fossar, vora la capella. Era format, en part, per templets quadrats, alts d'uns dos métrés, en un buit dels quais hi havia un mosaic amb una escena de la Passio. Aquests templets van desaparèixer durant la guerra, però encara resten vestigis del Via-crucis en alguna casa. 252. «L'Avenç» lavéns Nom del primer cap de futbol que hi ha hagut a la vila, situât en el clos de la fàbrica d'alcohol. S'hi jugà del 1913 al 1922 (dates apro- ximades). 253. La Torre de «Don-Joan» la tórre de «dón-kuàn» Magnifica construcció, als quatre vents, voltada de jardins, situada al veli carni de Mòra a uns quatre cents métrés del nucli urbà. Al seu davant, per la banda que mirava al sud-est, hi havia un safareig-piscina (amb peixos de color, en efecte) i un moli de vent, cilindric, d'obra, amb roda de pales métalliques. Hi abundaven els pins para-sol, els avets, les atzavares viades, els rosers, els emparralats... Tot aquest conjunt que un indià havia fet construir a finals del segle passat, fou 143 dinamitat a les acaballes de la guerra civil. En resta únicament el mur, amb brèndoles enreixades, que separa la propietat del carni.

ELS COGNOMS QUE MÉS ABUNDEN Altadill, Ardévol, Ayet, Bertoli, Biade, Bonfill, Calanda, Cot. Cres- centi (catalanitzat Creixent), Figueres, Font, Fumado, Grau, Guerola, Hurtado, Lafont, Llarch, Mamé, Manyé (castellanitzat Mañé), Mar- galef, Miró, Monné, Montagut, Mòra, Mossegui, Oriol, Papasseit, Pedrola, Pellissa (escrit Pellisa), Pinyol (castellanitzat Piñol), Poyo, Pujol, Queixalós, Ripoll, Roca, Rofin, Sans, Sarroca, Sastre, Serra, Serres, Solé, Torres, Valls, Vidiella, Vinaixa.

ELS HENOMS TRADICIONALS (la major part s'apliquen també a la casa) Aganxat (lagàntxat), Agustinet (agustinét), Angel (anquél), Barre- tot (barretòt), Bessó (béssó), Bianco (bianco), Bolig (bólitx), Borra (bórre), Bous (bòus), Brinet (brinét), Burata (burato), Burgo (burgo), Caga-trones (cagatrònes), Càndia (càndia), Candro (càndro), Canéla (canela), Capelleta (capélléto), Capó (capó), Cara-de-fam (càradéfam), Carangel (alteració de «cara-de-gel» ?), Caricia (caricia), Carroll (Car- roll), Carrolla (carrólla), Castanyoles (castanyóles), Catxarri (catxarri), Catxes (càtxes), Catxot (catxòt), Catxutxa (catxútxa), Cisteller (sistéllé), Clareta (claréto), Codonyera (códónyéra), Coixo (cóixo), Colau (cólau), Coles (cóles), Colomi (cólómi), Costella (cóstélla), Dado (dado), Don-Joan (dóncuan), Espadilla (aspadilla), Espinos (aspinós), Estudiant (astudiàn), Fardatxet (fardatxét), Fèlissa (fèlissa), Fesol (fésól), Fonta (fónta), Fortunyes (fórtúnyes), Fraret (flarét), Figo (figo), Gaian (gaiàn), Ganyoles (ganyòles), Gardel (gardèl), Garrell (garréll), Garrella (garrélla), Garrut (garrut), Garruda (garrúda), Gori (góri), Guerxo (gàrtxo), Guiams (guiàms), Gumbau (gumbàu), Illa (illa), Invàlid (anvàlit), Jaime (Càime), Llàgrima (llàgrima), Macareno (macaréno), Maellà (maéllà), Mainat (mainat), Mainada (mainàda), Magi (maigi), Mal-de-ventre (màldévéntre), Marqués (marqués), Marracó (marracó), Marxant (marxant), Masero (maséro), Masso (masso), Melitxa (mélitxa), Menut (ménút), Metge (métge), Mira-cielos (mirasiélos), Mordassots (mordassóts), Morella (morèlla), Murria (múrria), Mussol (mussòl), Ninyo (ninyo), Noria (nòria), Paneretes (panérétes), Pansol (pansòl), Pasquales (pasquàles), Patxo (patxo), Patxeco (patxéco), Pedret (pédrét), Pelut (pélút), Pelleringa 144 (palléringa), Pere-Saloni (persalòni), Pestanya (pastànya), Petot (pé- tòt), Pino (pino), Pistol (pistòl), Poca-nit (pòcanit), «Pocos-hijos» (pócózicos), Polseguina (polséguina), Portella (portélla), Protestant (protéstàn), Quelet (quélét), Quelo (quèlo), Rafelito (rafélito), Ratada (ratàda), Rato (rato), Rector (recto), Roig (ròitx), Ros (rós), Rius (rius), Sagarró (sagarró), Salero (salero), Samion (samión), Sant (san), Sant- Curt (sancúr), Santilèri (alteració de Sant-Hilari ?), Sàquero (sàquéro), Someretes (sómérétes), Sord (sòr), Tai-Tai (tàitài), Timoteu (tómatéo), Torana (tóràna), Tort (tòr), Valero (balero), Vallecos (ballécos), Ven- tureta (benturéta), Vicari (bicàri), Vidales (bidàles), Xalet (txalét), Xibeu (txibèu), Xino-xano (txinotxàno), Xirina (txirina), Xulla (txulla).

RENOMS DESPAREGUTS (o que ja no es diuen gaire) Agarra-matxos (agàrramàtxos), Amie (amie), Asabèt (contracció d'Elisabet ?), Asconenc (ascónénc, originari d'Ascó), Barrina (barrino), Bisbe (bisbe), Bep (bèb), Berres (bèrres), Bofa (bòfa), Botera (botera), Bruna (bruna), Cagada (cagada), Calderer (caldéré), Caries (càrles), Conillera (cónilléra), Carota (caròta), Capellans (capéllàns), Catxapa (catxàpa), Cistellera (sistélléra), Corberot (córbérot, fili de Corbera, despectiu), Culets (culéts), Estaca (astàca), Estanquera (astanquéra), Fatarellut (fataréllút, originari de La Fatarella, despectiu), Faverol (fabéròl, originari de Favara, despectiu), Fiorentina (fiorentina), Gi- nestarol (ginestaròl, originari de Ginestar, despectiu), Gra-d'all (gra- dali), Jalee (jalèe), Júlia (Cúlia), Liquero (liquéro), Llésera (lléséra), Llufa (llúfa), Madrino (madrino), Malcarat (malcarat), Manet (ma- nét), Masclet (masclét), Melsa (mèlsa), Menescal (ménéscal), Mig-ou (mitxòu), Minsa (minsa), Modista (modista), Morret (mórrét), Munda (múnda), Nano (nano), Nofre (nòfre), Pacaro (pacàro), Patricio (pa- trisio), Pepo (pèpo), Pèl-de-rata (pèldérràta), Peus-de-casqueta (pèus- décasquéta), Petxa (pétxa), Petxo (pétxo), Pigada (pigada), Pinyano (pinyàno), Rae (ràc), Revuelta (rébuèlta), Roget (róigét), Rentador (réntadó), Romaldos (rómàldos), Sagrantana (sagrantàna), Salta-marges (sàltomàrges), Sassa (sàssa), Sereno (séréno), Silia (silia), Sirildo (ve, potser, de «Cirilo»), Sostova (sóstòba), Taverneta (tabérnéta), Toia (tòia), Toledano (tólédàno), Torri (tórri), Xonit (txónit), Xurra (txurra) *. * Com és ben sabut, els renoms i els sobrenoms de la gent i de les cases tenen un valor onomàstic i filologie considerable, de manera que llur enregistrament és de 145 ELS POBLES MÉS PROPERS A la dreta de l'Ebre: Mòra d'Ebre, Miravet, El Pinell de Brai. A l'esquerra del riu: Mòra la Nova, Tivissa, Ginestar, Rasquera.

rigor en tots els reculls com el present. Ningu, doncs, no hi ha de veure cap intendo, sino la de fer un servei. D'altra banda —i com ja indica Anton Monner en la seva Toponimia de Gandesa— els renoms tenen tendència a desaparèixer i, per això mateix, la vàlua dels reculls antroponimics augmenta amb el pas dels anys, sobretot per als lingiiistes i filòlegs. El compilador del present es disculpa per si n'ha oblidat algun i per les errades (sempre involuntàries) que el lector pugui trobar-hi. 149 LA RIBERA D'EBRE

IDEA GENERAL Sembla establert que el primer document on apareix escrita la denominació «Ribera d'Ebre», referida a la propia comarca, és l'anomenat «Sermó del rei Jaume II», publicat l'any 1602, l'autor del qual fou l'escriptor i eclesiàstic Onofre Menescal (o Manescal)1. Ell mateix havia pronunciat el sermó, cinc o sis anys abans, a la seu barcelonina. La denominació és del tot apropiada ja que l'Ebre tresca, fent esses, peí mig de la comarca la qual té una quarentena de quilómetres de llargada mentre que l'amplada no arriba ais vint. Té, a ponent, la comarca del Matarranya («oficialment» no catalana, bé que ho sigui de parla) i la Terra Alta; al nord, el Segrià i les Garrigues; a llevant, el Priorat i el Baix Camp; i al migdia, el Baix-Ebre. Catorze poblacions integren la Ribera d'Ebre; a la dreta del riu hi ha Riba-roja, Flix, Aseó, Mora d'Ebre (capital comarcal), Benis- sanet i Miravet; a l'esquerra, La Palma d'Ebre, La Torre de l'Espanyol, Vinebre, Garcia, Mora la Nova, Tivissa, Ginestar i Rasquera. Flix és la més industrialitzada i la que té més habitants (5.000), i Vinebre la que en té menys (650). Les més allunyades del corrent fluvial són La Palma d'Ebre (a unos vuit quilómetres) i Tivissa (a cosa de sis), mentre Mora d'Ebre i Miravet pot dir-se que es troben, en bona part, ran mateix de l'aigua. Una part d'aquesta comarca, especialment el pía de Vinebre i la cubeta de Mora, s'assenta en terreny diluvial i, per tant, molt fértil («terra de panal», que en diuen, terra que l'Ebre hi deixà, fa milers d'anys). El gruix d'aquest terreny —privilégiât per a l'agricultura— en alguns llocs arriba a tenir tres o quatre métrés. També hi ha sectors

1. Vegeu «Pere Gil, S.I. i la seva Geografía de Catalunya», de Josep Iglésies (Quaderns de Geografía, volum I, Barcelona, 1949). I també, del mateix autor, «La realitat comarcal a Catalunya», Quaderns de Cultura, Ed. Bruguera, Barcelona, 1966. de terra argilosa i, per això mateix, molt apreuada pels rajolers i els terrisaires. En altres indrets, la sedimentació duu grava i pedres rodades (palets de riu).

SÌNTESI HISTÓRICA L'existència de coves amb pintures rupestres no gaire lluny de les ribes ebrenques (principalment en els termes municipals de Tivissa i Benifallet), indica que es tracta d'una comarca habitada almenys des del Neolític. En la primera Edat del Ferro (1500-900 a.C.), hi arribaren els grups cèltics anomenates de «les urnes». I en el segle iv a.C. fou senyorejada pels ibers (ilergavons). Entre els seus poblats destaca l'anomenat «del Castellet de Banyoles» (terme de Tivissa), tot proper a la riba esquerra del riu, descobert a principis d'aquest segle, excavat diverses vegades i on foren trobades peces (joies, vasos, pàteres) vé- ritablement valuoses. A desgrat de la proximitat de Tarragona i Tortosa, la dominació romana, per espai de sis segles, no ha deixat gaires vestigis a la Ribera d'Ebre. I menys encara n'hi ha dels temps de la monarquia visigòtica. Dels àrabs, en canvi, els rastres i els senyals abunden, sobretot en alguns noms de població i en el lèxic. Tots els riberencs saben qué vol dir sénia (hort), caduf (catúfol), samia (doble corda on s'amarren els cadufos), ségula (corda de cànem per a estirar els llaguts riu amunt), senatxo (espècie de senalla), fardatxo (llangardaix), jac (gec), aliacrà (ictericia), saragatona (mena de fixapèl casóla), xeic!, (mot per cridar algú) i molts altres de filiació arábiga. Els àrabs van senyorejar l'Ebre que ara podem anomenar català, del 714 al 1153, any, aquest darrer, en qué les forces de Ramon Be- renguer IV, sobirà de Catalunya i Aragó, van ocupar el castell de Miravet (Tortosa ha via caigut tres anys abans). Una bona part de la banda dreta del riu fou donada ais Templers, famosos frares guerrers que s'havien distingit en la conquesta de l'Ebre. Foren també remarcables colonitzadors i sota llur protecció es van anar repoblant les poblacions riberenques. Van reconstruir i van fer més gran el castell de Miravet on encara es pot admirar la capella d'estil romànic bastida per aquells monjos que foren també bons mestres de cases. Acusada, injustament, d'heretgia, l'Orde del Temple fou dissolta (1308) i les seves terres, cases i fortaleses van passar a mans de l'Orde Hospita- lària, dita també de Sant Joan de Jerusalem. Mòra d'Ebre, Garcia i Tivissa, igual que Falset, foren cedides a 148 la puixant baronía d'Entenga. Del mateix llinatge i originaris de Mora foren aquell famós Berenguer, company de Roger de Flor en l'expe- dició deis almogávers a Orient, i Na Saurina, muller de ralmirall Roger de Llúria L'Orde Hospitalaria constituí l'anomenada Castellania d'Amposta amb jurisdicció sobre els pobles que formen l'actual comarca Terra Alta i diverses poblacions de la Ribera (Miravet, Rasquera, Ginestar, Benissanet, Aseó, Vinebre i Torre de l'Espanyol). Foren els Santjoa- nistes, dits també Hospitalers, els codificadors deis usatges deis pobles d'aquelles comarques. El codi, anomenat «Llibre deis Costums de Mi- ravet» fou redactat, en catalá, l'any 1319. Consta de 132 capítols i té un gran valor históric-social. La situació deis pobles de la Ribera (alguns amb fortaleses, com Flix, Aseó, García, Mora d'Ebre i Miravet) que dominaven el riu, van determinar llur intervenció en totes les guerres que, al llarg deis segles, han ensangonat, i empobrit, la nostra térra. Així en la guerra contra Joan II, dit «el Sense Fe» (1460), en la deis Segadors o de Se- parado (1640) contra les tropes castellanes de Felip IV (guerra ins- piradora del nostre himne nacional), en la Successió (1705-1714) contra Felip V, de la qual deriva la commemoració de l'Onze de Se- tembre, en les guerres carlines del segle passat i en la darrera guerra civil. Una altra malvestat que assolá diversos pobles de la comarca ri- berenca (particularment Aseó, Benissanet i Miravet), fou l'expulsió deis moriscos decretada per Felip III l'any 1610. Gairebé tots eren agricultors. I amb la seva forzosa guillada, molta térra queda erma.

ELS CONREUS Avui encara, la pagesia forma el 50 per cent —i potser em quedo curt— de la població activa de la Ribera d'Ebre (Unicament a Flix, en raó del seu important complex electroquímic, productor de clor i els seus derivats, hi ha un nombre considerable de famílies que no viuen de la térra. A Mora d'Ebre hi ha fabriques de sabó i alcohol; i a Mora la Nova una de colorants, pero el nombre d'obrers que hi treballen és d'escassa consideració. També hi ha bóbiles i subsisteixen, principalment a Miravet, diverses terrisseries). La producció agrícola, 1. Una altra familia poderosa, amb casa a Aseó, era la deis Monteada. Aliada deis Templers, va guerrejar, en el segle xm, per apeténcies territorials, contra la baronia d'Entenga. 149 doncs, hi predomina. Els conreus principals són, al regadiu, l'arbre fruiter (els préssecs en primer lloc) i les hortalisses, mentre al seca impera la trilogia mediterrània: la vinya, l'ametller i l'olivera. Aquesta darrera, però, perd punts. La gent diu que no dona. I ningu no en replanta cap. Un altre arbre que es va perdent és el garrofer. I la fî- guera. De mortres —abans abundoses per mor del eue de seda— pràc- ticament no en queden. La producció de cereals ha minvat en tota la comarca. Ja gairebé ningu no sembra tampoc cigrons i guixes. I contràriament al que passava abans de la nostra guerra, són comptais els pagesos que basteixen marges nous o refan els que van caient.

LA DESPOBLACIÓ Tret de dos o très poblacions (Flix, Mòra d'Ebre, Mòra la Nova i Ascó, aquesta gracies a la construcció de la Central Nuclear) la demografia és de signe minvant. Hi ha pobles que han quedat réduits a la meitat de la població (en relació a la que tenien abans de la guerra la quai causa moites victimes i va fer expatriar centenars de families). Amb l'emigració dels pagesos joves, hi ha hagut una altra pèrdua igualment lamentable: la de molts artesans (boters, basters, construc- tors de carros). Els fusters, els ferrers i els barbers s'aguanten, però no n'hi ha tants com abans. Amb tot, els qui posen la Ribera d'Ebre entre les comarques pobres de Catalunya potser s'equivoquen. Es cert que hi ha pobles (els més allunyats del riu i amb poca terra de regadiu) econòmicament precaris. Són també els que s'han despoblat més. Però els jornals són alts i hi ha pagesos que s'estimen més anar a j ornai que treballar la terra pròpia, sobretot si eau lluny del poble. Ara, els propietaris de regadiu, els fruticultors, han fet diners. Això salta als ulls no solament en l'agençament de les cases i en la indumentària (les espardenyes gairebé han desaparegut) i/o en la quantitat d'automòbils (alguns de set-centes mil o vuit-centes mil pessetes), de tractors, de motos (o «amotos», com solen dir), de neveres, de cuines amb forn i claus diverses, de cambres de bany, etc. Que la gent té diners es veu també als cafés on generalment es juga —i es juga fort. N'hi ha que fins van expressament a jugar al bingo a... Salou. Els cafés tenen ara una clien- tela matinal, inconcebible uns anys enrere: la dels jubilats i pen- sionistes. 150 LA CULTURA L'únic que brilla per la seva abséncia —per dir-ho amb el topic habitual— és l'activitat de tipus cultural. Les publicacions que arriben ais pobles són mes aviat escasses. I les catalanes gairebé inexistents. El noranta per cent de la poblado no llegeix cap diari. Els qui com- pren algún llibre a l'any són una excepció. Potser la política, el tripijoc politic ha fet llegir una mica mes, no gaire. Amb la pastura —i amb els rentats de cervell— de la televisió, la majoria de la gent es dona per satisfeta. De manera que el panorama cultural és ara, en certs aspectes, inferior al d'abans de la guerra. Aleshores, almenys, hi havia societats, aquelles societats que existien a cada poblé (sovint n'hi havia més d'una) on s'hi dona ven conferéncies de carácter cultural, tenien la seva banda de música, o una orquestrina, la seva agrupado teatral (les representacions eren gairebé sempre en catalá), i fins algunes d'aquelles societats tenien un mestre i s'hi feien classes en la nostra llengua. També s'hi feia ball cada diumenge —balls que eren anomenats «de societat» en qué les noies que seien a Ies cadires del primer rengle no podien donar carabassa. (Ni fumaven, és ciar.) Actual- ment, com que no hi ha societats, no hi pot haver «balls de societat». Ara, si el jovent deis pobles riberencs, un dia festivol, té ganes de moure l'esquelet, és a dir, de dansar a la moda d'aquest temps, empunya el volant i fa cap a la capital de la comarca on hi ha una gran discoteca —amb snack-bar, suposo— on es baila amb poca llum o amb llumetes intermitents. Allí s'hi entremesclen les fonétiques peculiars de cada poblé (i no solament de la Ribera, sino de la Terra Alta i del Priorat) i, en aquest sentit, la solidaritat comarcal és un fet.

EL LLENGUATGE Les rivalitats entre pobles veins han desaparegut —o s'han atenuat molt—, com s'han atenuat les diferéncies socials i ádhuc les diferencies en la manera de parlar. Abans, per exemple, hi havia pobles en qué la gent pronunciava les «as» de finals de paraula com si fossin «os», o bé com a Tortosa. El deix, la cadencia, la cangoneta típica del parlar de cada poblé ja no és tan ostensible com abans, particularment per part dels joves. Els renoms, o malsnoms, així com els modismes també van de baixa. Persisteixen, sobretot en boca dels veils, els mots «xompo» (inhábil, maldestre), «xorxo» o «bato» (deixat, malgirbat), «sarsall» (que parla malament), «llarer» (rastres humits i senyals de brutícia 151 a terra), «traquelets» (objectes de poc valor), «andimáries» (coses inútils o que mes aviat fan nosa), «pellingos» (parracs), «xúmenes» 1 (platets de les bandes de música), «ranixes» 2 (sargantanes), «llord» (lleig), «teñir mal xiu» (teñir mala pega al teler, o mal aspecte un arbre, una bestia), «agaús» (egoísta, avar), «gau» (viu, de poc fiar, que va a la seva, que no es compromet).

ENCARA UNS PROBLEMES Ultra el problema de la despoblació (en alguns indrets) i el mes general de la precarietat cultural lligat amb el de la descatalanització, fruit dels quaranta anys de mal record, n'hi ha d'altres que afecten també la major part de les comarques de Catalunya i, entre ells, la desvalorado deis productes de la terra (en relació a l'augment del cost de la vida) el preu deis quals, quan surten de les mans del productor, no arriben sovint a compensar Pimport de les despeses ocasionades per llur conreu. Un altre problema de consideració és el sanitari ja que manquen ambulatoris i un centre comarcal d'assisténcia hospitalaria i quirúrgica. De més a més, n'hi ha dos d'altres que son, eviden- ment, específics de la Ribera d'Ebre: el de la Central (o centrals) Nu- clears d'Ascó i el del transvassament d'una part de l'aigua del riu a Tarragona i Barcelona. Tots dos son de difícil solució (gairebé impossible a gust de tothom) i ja es poden pentinar, com se sol dir, les auto- ritats a les quals correspongui d'afrontar-los.

LA METEOROLOGIA Potser valdría la pena de dir alguna cosa de la meteorología a la Ribera d'Ebre. Pel que toca a la pluja, com a d'altres comarques me- ridionals de Catalunya, no es pot dir que hi sovintegi. Ans al contrari, hi plou poc. Flix és, possiblement, el poblé més eixut, en aquest sentit, de la terra catalana (Els pagesos d'abans de la guerra atribu'ien la manca de pluges ais fums de la fábrica de Flix). Més aviat són les montanyes —Pándols i Cavalls a l'oest, la Picossa i la serra de la Valí de la Torre al nord, el Montsant al nordest, les serres de Llaberia i de Tivissa a l'est, i la de Cardó al sud i sud-oest— que encerclen la Ribera i desvien les nuvolades, el factor que més influeix en la manca de

1. Modisme propi —únicamente em sembla— de Mora d'Ebre. 2. Modisme d'Ascó. 152 pluges. Sigui el que sigui el cert és que les pluges escassegen. I per si no fos prou, quan plou, algun cop, plou «a destemps», com diuen alii. Per exemple, quan la vinya ja és madura o quan la gent verema. En el primer cas, podreix els raïms, en l'altre dificulta i retarda l'arreplec de la collita. Però si a la Ribera no hi plou, tampoc no hi neva gaire. Un cop cada quatre o cinc anys i no sempre per a bé. Si la neu es gela, el ter- mòmetre pot baixar a cinc o sis graus sota zero i aleshores el fred fa mal. Les gelades de febrer del 1956 i la nadalenca del 1970, foren un veritable flagell per a molts arbres, fins i tot per a les oliveres. Sovint, els freds tardans «cremen» les ametlles encara tendres. Maten també els primers brots de la vinya (L'any 1895, el fred fou tan intens que l'Ebre es glaça en bona part. La gent arriba a fer fogueres sobre el gel). Les pedregades també fan mal sobretot a la vinya ja que solen caure durant la canícula. L'estiu és fort i més aviat sec a la Ribera. El termòmetre pot arribar a sobrepassar els 38 graus a l'ombra. Pel que fa als vents, a la Ribera domina el de ponent i també del noroest. Es el cerç (dit mestral a Tarragona). Baixa afuat per la conca de l'Ebre i bufa a estropades. Les cerçades més fortes s'escauen generalment durant el mes de març. La tramuntana també hi arriba, potser ja un mica cansada, però sempre molt freda. D'ací la dita: «Tramuntana no té abric/home pobre no té amie». La garbinada (que ve de la mar) gairebé mai no arriba a ser vent. Es primaveral i causa de refredats. Però també es deix asentir, en caure a la tarda, a l'estiu. Aleshores és agradable i, com que és una mica húmida, les plantes l'agraeixen. El vent de llevant també es deixa sentir a la Ribera. I sovint agra- dosament, d'acord amb una també velia dita: «Llevant, l'aigua al davant». Al davant, al mig o al darrere, el cert és que les llevantades solen anar acompanyades d'aigua. EU gregal i el xaloc no són coneguts, ni tan sols de nom, a la Ribera d'Ebre.

LA BOIRA Parlem, finalment, d'un dels més caracteristics fenomens atmos- férics d'aquesta comarca: la boira, més coneguda per «broma» —una «mala broma» podríem dir. Apareix, per regla general, vers la meitat de la tardor (rarament a l'estiu). Comença a formar-se sobre l'aigua 153 del riu, s'escampa durant la nit, embolcalla —i mulla— les hortes i els pobles ribereños fins que la força del sol, o el vent, la dissipa cap al migdia. Una dita que falla poques vegades afirma que «matí de broma, tarda de sol». A no ser que es tracti de la boira anomenada «urgellesa» o «pallaresa» (perqué hom creu que baixa d'aquestes llunyanes contrades) la qual tapa el sol i pot durar dies i dies. La boira, sigui la que sigui, no plau ais pagesos (ni a ningú). «Si (demà) hi ha broma, no cridis», n'hi ha que diuen a la dona quan s'«acotxen». La boira no té regularitat ni peí que toca a la seva aparició ni peí que fa a la seva periodicitat. Es capriciosa. I, sortosament, no n'hi ha tots els dies. I quan no n'hi ha, i tampoc no fa vent, i llueix el sol, els dies d'hivern són molt lluminosos i poden, fins i tot, ser amables. En canvi, n'hi ha de «primaverals», amb boira o vent, certament infames. Les ventades del març acaben amb les boires siguin de la mena que siguin.

LA GENT Per acabar aquesta noticia, hauríem de parlar de la gent. No par- larem de la més rellevant per tal de no relliscar. D'una manera ge- nérica, podem dir que físicament és d'una gran diversitat la qual cosa creiem que és general a la nostra terra. Només l'existéncia d'alguns exemplars amb cabells tirant a vermellosos —els anomenats de «pél de panolla»— ha fet pensar en possibles, i ja remotes, aportacions nordiques, potser irlandeses. Es una qüestió digna d'estudi (Hi ha, per exemple, un cognom signiñcatiu: O'Callaghan). Quant a la moral i al carácter, la gent de l'Ebre participa també, en general, de les virtuts i els defectes atribuïdes ais catalans. Els riberencs, en el passat, han treballat i han estalviat molt, particularment els pagesos. Essencialment policultors, han estât —i molts encara són— capaços de fer un galliner, o una gàbia de conills, de bastir un marge, d'aixecar una tapia d'adobar un corral, etc. I ara, amb tants automóbils i tractors com hi ha, ja potser són també mig mecànics. Estimen els diners (com tothom), peró potser ja no estalvien tant (per tot aixó del «seguro» i les pensions). Estimen també la familia i la terra. Són individualistes, més aviat assenyats (peró també n'hi ha d'arrauxats), enllarats (peró també n'hi ha de rodaires), no creuen gaire en la política, n'hi ha que encara reneguen, molts van a caçar i tenen gos, ningú no va a pescar al riu (ara molt cotaminat), els agra- den els jocs de cartes, la televisió, el fútbol, l'arrôs de peix, el pa amb 154 tomáquet —i pernil—, i fer, de tant en tant, un salt (en el bon sentit de la paraula) a Barcelona. Com tots els esbossos, aquest no passa de ser una aproximació la qual, evidentment, es podría perfer, pero que tal com es presenta s'ha de prendre, en rao de les seves mateixes man- ques, amb un granet de sal. ARTUR BLADÉ I DESUMVILA

155

ÍNDEX DELS TOPÒNIMS

A C Abadía, La velia, 229 «Caballitos», Carrer, 201 Agustinet, Costereta d', 20 7 Cadarnero, Corrai de, 145 Aixabeus (partida), 32 Calvari, Carrer del, 189; Travessera, 203 Albera, L', 20 Calvari, Raval del, 177 Alvarés, Mas d', 136; carni, 84 Cambra, Pia de, 126 Amparo, Barranquet de 1', 88 Camp de la Vila (partida), 36; Carni, 62 Amportells (partida), 42; carni dels, 69 Campanetes (partida), 48 Angoli de Pedret, Vali d', 83; carni, 112 Canalis, el (mal pas), 159 Anguera, Forn d', 147 Canterers, Raval dels, 178 Aubals (partida), 43 Capelleta, Sénia de la, 7 Avene, L', 6 Capó, Salvaterra del, 139 Cardó, Serra i balneari, 175 «Avenç», L' (camp de fútbol), 252 Carmenes (partida), 39; carni de les, 64 Carretera, la (de Pinell a Mora d'Ebre), B 60 Cascante, Jardi del, 211 Baix, carrer de, 194; carni de, 67 Bajoca, Costa de la, 106 Cavalls, Serra de, 174 Banyoles, Castellet de, 169 Cebollot, Corrai de, 146 Barca, Pas i carni de la, 161; carrer, 184 Cementiri, el, 225 bis; capella del, 142; Barques, Moli de, 163 carni del, 70 Barrancos (partida), 58 Centre, Café del, 242 Bassa, La, 246 Cervello, Mas de, 140 Basses-Noves (partida), 55; carni de les, Cinto, Barranquet de, 89 74 bis Cisteller, Cai, 234 Bassots (partida), 56 bis Clot del Monjo, el, 28 Bianco, Sénia del, 27 Codines (partida), 51 Bòbila, la, 165 Codonyera, Cantereria de, 2 0; Sénia Bolitx, Casa, 244 de, 26 Bonaire, Carrer, 182; font, 210 Coli, Basseta de, 102 Bonfill, Salvaterra de, 135 Comes (partida), 56; carni de les, 75 Borsegui, Mas de, 134 Comte, Bassa-nova del, 127; carni, 74 bis Bot, Coli del, 10; Salvaterra, 133 Comuns, els (de Dalt i de Baix), 160 Bru, Pujada de, 108 Cooperativa Agrària (o «Sindicat»), 220 Bruixes, Ereta de les, 158 Corbera, Carni de Benissanet a, 80 157 Corráis (partida), 54; camí deis, 75 nissanet a, 81 Cotxos (partida), 30 Garí, Cisterna de, 156 Covero, Mas de, 132 Garrut, Retorna del, 17 Coves (partida), 44 Gran, la Font (o del Portal), 208 Creu, la, 193; carrer de la, 224 Guiams, Mas de, 141; Obaga del Mas Creus, les, 251 de, 119 Cubano, Salvaterra del, 137 Guitarro, Casa, 237 Guixera, la, 4 D Gumbau, Estret de, 149; Pujada de, 110 Devastades, barri de les, 179 Dolores, Villa, 214 H .«Don-Joan», Torre de, 253 Hospital, L\ 219 E I Ebre, L\ 11; carrer de 1', 195 Enriqueta, Villa, 212 Illa, L\ 18 Eres, Carrer de les, 190 Illetes (partida), 38; Camí de les, 63; Escoda, Coll d', 5 Pedrer de les, 14 Església, la nova, 218; la vella, 228; Illos (partida), 35 carrer de 1', 200 Esgraó, L\ 148 Espanya, Plaça de, 192 J Espinos, Corral d', 144; Costereta d', 206; Jardí, d', 215 Jeroni, Ermita de sant, 173 Estañe, Ca Tomás de 1', 243 Jordi, Avinguda Sant, 191 Estellers, Carrer d\ 205 L F Fábrica, la (d'alcohol), 221 Lao, Casa, 238 Farinera, la (molí), 227 Llarg, el Pedrer, 13 Farola, la (del Portal), 222 Llenes (partida), 57; carni de les, 65 Felip, Barranquet de, 86 Llésera, Plana de, 155 Fèlissa, Pujada de la, 109 LJigallo (pas de bestiar, barrane), 85 Ferreres, Casa Tomas de les, 243 Fontcalda, la, 175 Fornos (partida), 47; camí deis, 71 M Fortunyo, Costa de, 107 Fossar, el, 225 bis; Capella del, 142 Magre, Plana del, 151 Manela, Basseta de la, 103 Mariquita, la Cova de la, 93 G Marracó, Pinar de, 117 Alvares, Mas d', 136; Camí del Mas d', Gall, Font del, 209 84 Gandesa, Valleta de, 114; Camí de Be- Mates, Racó de les, 153 158 Mateu, Barranquet de, 87 Perelló, Carrer del, 202 Metge, Carrero del, 204; Hortet del, 216 Persaloni, Casa, 231; la Sénia de, 23 Mig, Cami del (o deis Amportells), 69; Picossa, la (muntanya), 173 Carrer del, 199 Pino, Casa, 232 Miravet, Carrer de, 198; Castell de, 171 Pinell, Cami del, 77; segon cami, o carni Mirrot, Basseta de, 98 ral, del, 78 Mitja-Hora, L'oliver de la, 120 Piquer, Font de, 95; cami de la font Mitjanes (partida), 34; Cami de les, 66 de, 82 Modista, Ca la, 241 Plaça, Carrer de la, 196 Monjo, Clot del, 28 Planes (partida), 52; carni de les, 72 Montenyos (partida), 50 Plans (partida), 49 Mora, Carretera de, 60; Carrer de, 183; Platja, la, 19 Cami de (dit també de Baix), 67 Polo, Mas del, 130; la Vali del, 113; Morrut, L'Oliver (del Corral d'Espinós), L'Amportell del, 124; el marge del 121 Sait del, 150 Mossén Pere, Pedrer de, 12 Portai, el, 180; la Font del, 208; el Sor- Murria, Salvaterra de la, 138 tidor del, 223 Portalet, el, 245 Putxó, l'Illa de, 170 N Nofre, Casa, 235; Coma de, 128 Q Nou, Carrer (dit «Detras» del Molí), 187 Quarts (partida), 37 Quatre Camins, els, 79 O Quelet, Casa (forn i fleca), 240 Quico del Patxo, Racó de, 154 Omplidor, L', 15; Retorna de 1', 16; Pe- drís de 1', 162 Oriol, Xalet de 1', 213 R Rae, «Torre» de, 166 P Racó del Pelut, 152; la Font del, 96 Rafelito, Mas de, 131; Pinar de, 118 Palmereta, Sénia de la, 24 Ramos, Cova de, 91 Palla, Carrer de la, 197 Renaixença, Societat La, 248 Pándols, Serra de, 176 Reus, carrer de, 188 Pansol, Forn de, 249 Révoltés, les, 111 Passeig del Riu, 61 Riu, carrer del, 186; Passeig del, 61 Patxo, Racó de Quico del, 154 Rius, Coma de, 129; Marge de, 143 Pebre, la Roca del, 8 Roca del Pebre, la, 8 Pedrenyera, la, 2 Rofin, Pinar de, 116 Pedrera, la (o la Guixera), 3 i 4 Roques (partida), 45; les (balcera), 21 Pedret, Casa, 230; Bancal de, 123; la Valí d'Angolf de, 112 Pelat, Carrero del, 247 S Pelut, Cal, 233; Racó del, 152; la Font del Racó del, 96 Salero, Coll de, 7 Pere-Esteve, Basseta de, 97 Salzes (partida), 31 159 Salvaterres (partida), 59; camí de les, 76 Toi, Basseta de, 99 Samion, Cantonet de, 225 Toledano, Casa, 242 Saquero, Pinar de, 116 Torre, Valí de la, 115; la «torre», 155 bis; Senda, la, 73 barranc de la, 90 Serra, Aiguamoll de, 104 Tossals (partida), 46 Sindicat (Cooperativa Agraria), 220 Solé, Torre de, 214 Sorts i Sortetes (bocins de térra), 40 V Sotos (partida), 33 Subirat, la Sénia de, 25 Valí de la Torre, la Serra de la, 9 Suec, La Sénia del, 29 Valldellins (partida), 53'; Camí de les, 74 Ventureta, les Coves de la sénia de la, 92 Verdura, plaga de la, 181; la font de la, T 209 Vicent, carrer de sant, 194 Tancat, el, 122 Vila, la, 176; Casa de la, 217; Camp de Taverneta, Ca la, 239 la, 36; Molí de la, 226; Camí del Camp Terrers, Costa deis, 105 de la, 62 Teuleries, les, 164 Vilanova, la (o les Vilanoves), 167

160 DE PALEOTOPONIMIA MEDIEVAL: «LLENTISCLELL», «ELS ESTINGLELLS» I ALTRES DESCENDENTS DE LENTISCUS EN CATALÀ Al professor Germà Colon

0. Actualment hi ha, a casa nostra, en especial a les comarques tarragonines, un beli ressorgiment dels estudis toponomàstics. Són nombrosos eis reculls de noms de lloc, i les monografies sobre diversos aspectes toponomàstics, que s'editen d'un temps engà; tot fa que el coneixement de la nostra toponimia antiga i moderna s'enriqueixi cada dia més Fins i tot acaba de constituir-se la Societat d'Onomàstica, sota la direcció del meu company Enric Moreu-Rey2. Malgrat tot això, veig —si no estic mal informat— que encara no s'ha desvetllat massa entre eis investigadors l'interès per un aspecte que caldrà treballar a fons: l'arqueologia toponomàstica o, si voleu, la paleotoponimia: s'han de recollir eis topònims antics, a partir, és clar, dels que figuren en eis primerencs documents carolingis, pu- blicats o inèdits. Amb aquest escorcollament, podrem veure com molts dels topònims canviaren de nom, a través del temps, o bé desapareixe- ren, per mor de diverses circumstàncies, sense deixar cap petjada a la nostra geografia. Aquesta informació que obtindriem ja justifica la necessitat d'aplegar eis paleotopònims i d'identificar-los, sempre que sigui possible. El servei que podria fer un corpus d'aquesta mena a la història, a la filologia i, no fa falta dir-ho, a la geografia, seria in- calculable.

1. Cf. E. MOREU-REY, Toponimia catalana. Assaig de bibliografia, Barcelona 1974, 56 pàgs. Edició del Departament de Català de la Universität de Barcelona.— És de doldre, emperò, que una obra cabdal com és l'Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines, romangui encara inèdita; cf. J. COROMINES, Estudis de toponimia catalana, vol. II, Barcelona 1970; pàgs. 255-270. 2. És imminent l'aparició del primer «Butlleti interior» d'aquesta Societat. 161 Com a modesta aportació a aqueixa tasca que cal fer, en el pré- sent article presentare un repertori documentai historié sobre un veli topònim del Tarragonès que desaparegué en el segle XII en esser subs- tituït, per juxtaposició, per un altre préexistent. Alhora el relacionaré, documentalment i etimològicament, amb d'altres noms de lloc nascuts del mateix ètim. Em refereixo al topònim Llenlisclell, dérivât de lien- liscie o llentisc, nom vulgar de la terebintàcia o anacardiàcia Pistacia lentiscus, la mata per excellència, molt comuna encara als Països Ca- talans i a tota la circummediterrània 3. M'apresso a dir que si a la toponimia castellana actual, els derivats \j - de LENTISCUS son relativament nombrosos i es concentren tots a les régions de Mûrcia, Andalusia i Estremadura4, a Catalunya son pràcticament inexistents, llevat d'un o dos. Fora del Principat, a altres terres de l'antiga Corona d'Aragó, són coneguts El Lentiscar, terme de la Pobla d'Arenós, comarca de l'Ait Millars; Lentiscares, Hoc depenent del municipi de Villena, i Las Lentiscosas, en el municipi de Toixa, tots en zones de parla castellana del Pais Valencia. I a Eivissa, el turisme n'ha popularitzat un altre: cala Llentrisca, prop del puig de Cala Llentrisca, depenent de l'ajuntament de Sant Josep de sa Talaia, a l'extrem sud-oest de l'illa.

1. EL PUIG DE LLENTISCLF.LT. Són diversos els documents que ens han transmés el paleotopónim tarragoní Llentisclell —actualment Constanti com hom veurá mes endavant—. No pretenc pas que la documentado que relaciono sigui exhaustiva, pero sí significativas, a través de la qual es podrá seguir

3. Cf. P. FONT QUER, Diccionario de botánica, Barcelona 1973; s.u. Lentiscar. F. MASCLANS I GIRVÈS, Els noms vulgars de les plantes a les terres catalanes, Bar- celona 1954; pàg. 142. J. CENTELLAS TOMÁS, Física y jlórula del término de Tarra- gona, Tarragona 1953; pàg. 59. T. MALAGARRIGA, Flora de la provincia de Tarragona. Plantas vasculares, Tarragona 1971; pàg. 156. — Prescindiré, volgudament, deis derivats de LENTISCUS que es troben en l'antroponimia catalana: Nicolau Lentisclar, notan de Barcelona (any 1599); Lluis Llentisclar, dominicà (any 1620), etc. 4. Cf., per exemple, el Diccionario Geográfico postal de España publicat per la Dirección General de Correos y Telecomunicación, vol. II, Madrid s.a. [1944], 5. Haig de fer constar que la majoria no són documents origináis. Llevat deis pocs pergamins medievals, la lectura deis quals he révisât personalment, la resta de la documentado m'ha estât fornida principalment per dos indexs de l'Arxiu Historie Arxidiocesà de Tarragona: 1) Index Vell, ordenat el 1675, codificant —segons Mn. Sanç Capdevila— els catàlegs parcials fets durant el pontificat de Joan Terés (1587-tl603) 1 completats en el de Joan de Monteada (1612-fl622). Cf. S. CAPDEVILA, part de la seva trajectôria —des d'abans de la Reconquesta?— fins a la total desapariciô. 1.1. La historia del nostre topônim —estretament lligada als afanys de la reconquesta i subsegiient repoblament de les nostres terres—6, comença, segons els actuals documents que conec, uns seixanta anys abans que la ciutat de Tarragona i els seus termes fossin donats per Ramon Berenguer III al bisbe de Barcelona, Oleguer —el 23 de gener de 1118—, amb l'objectiu que aqueix intentés de repoblar-los. És a dir, el nom de Llentisclell apareix, per primera vegada, el 13 de gener de 1060 (doc. nûm. [1] ), tôt formant part dels limits de la donacio del puig d'Ullastrell, que el comte Ramon Berenguer I féu en aqueixa data a l'actiu Bernât Amat de Claramunt, vescomte de Tarragona probablement des del 1055 7: «de occidente, in podio que vocant Len- tisclel siue Monterols»; aquesta serà, per altra banda, l'unica vegada que hom podrà documentar la segona denominacio. Suposo que en aquests volts de temps el puig de Llentisclell no era encara colonitzat sinô més bé un Hoc «ubi homo nullus habitat nec boues non arant» 8. El 9 d'abril de 1149 (doc. nûm. [2]), tôt just duta a terme la decisiva conquesta de Tortosa (31 desembre 1148), i a punt d'ésser alli- berades Lleida i Fraga, els altres baluards sarraïns importants9 que impedien la repoblacio efectiva i pacifica de la Catalunya Nova, i pocs mesos abans de l'atorgament (3 setembre 1149)10 de la carta de

«Analecta Sacra Tarraconensia», II (1926), 496, nota 4. Aqueix benemèrit arxiver n'inicià la seva publicado a la Biblioteca Balmesiana de Barcelona; n'aparegueren solament 128 pàgs., puix que la mort de l'autor (1932) i la Guerra Civil malbara- taren la seva conclusió. En servo un joc, donatiu del bon amie J. J. Piquer i Jover. 2) Index de Marti, confeccionat peí tarragoní Dr. Josep Ceferí Marti, dominica i proies del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron de Barcelona, els anys 1787-1788. 6. Cf. els estudis modems sobre la problemática de la Reconquesta a les nostres terres de J. M. FONT RIUS, Cartas de población y franquicia de Cataluña, vol. II, Barcelona 1969; especialment pàgs. 722-806. J. IGLÉSIES, La reconquesta entre Olèr- dola i Tarragona, Barcelona 1963. J. M. RECASENS, La ciutat de Tarragona, vol. II, Barcelona 1975; pàgs. 47-85. 7. Sobre Bernât Amat i la repoblacio tarragonina, vegeu: E. MORERA, Tarragona cristiana, vol. I, Tarragona 1897; pàgs. 339-340, 351, 370 i 381, i l'apèndix nûm. 11, pàgs. VIII-IX. Hi ha documents relacionats amb aquest important personatge en el Liber Feudorum Maior, ed. de FRANCESC MIQUEL I ROSELL, 2 vols., Barcelona 1945-1947; vid. els indexs de noms. I en el Cartulario de «Sant Cugat» del Vallès, vol. II, Barcelona 1946; docs. núms. 512, 537, 658 i 662. Etc. 8. MORERA, Tarragona cristiana, vol. I, apèndix nûm. 7, pàg. V: doc. de funda- ció del castell de Forés (Conca de Barberà) el 1038 per Ramon Berenguer I. 9. El darrer bastió àrab, Siurana de Prades, fou conquerit pocs anys després: el 1153. 10. Segons Font i Rius, el 1150 «s'enceta el rosari de les nombroses repoblacions de nuclis agraris i algun d'urbà, en el feraç Camp de Tarragona, que van succeint-se 163 llibertat o de franqueses als habitants de Tarragona per l'arquebisbe Bernât Tort i el princep normand Robert, trobem el nostre topònim accidentalment en la delimitació del lloc de Mangons, que Ponç de Timor11 cedi, en l'esmentada data, a uns cavaliers: «a parte circii, in serra subtus Lintisclel». Les primeres traces de conreu de les terres del puig de Llentisclell i, per tant, de l'existència d'un nudi agrari al puig, suficient «hasta cien pares de bueyes», les descobrim en el doc. mini. [3], de 27 d'abril de 1167, en el qual Druez de Alenzón 12 dona a l'Església de Tarra- gona tota la terra conradissa i erma que posseïa en «lo lloch nomenat La Guarda del Lentischell» I3, terra que havia rebut del princep Robert de Tarragona. I ara, en piena tasca de repoblació, el puig de Llentis- clell passa a adquirir la funció de guàrdia, la qual cosa confirma, encara més, la presència d'un grup de colons que iniciarien ja el procès de ruralització del nostre puig. a tot el llarg del segle i, encara, el traspassen, acompanyades de llur corresponent carta o privilegi fundacional». Cf. FONT I RIUS, Entorn de la restaurado cristiana de Tarragona. Esquema de la seva ordenado jurídica inidal, «Boletín Arqueológico» (Tarragona), fases. 93-96 (1966), 89. 11. Ponç de Timor, o un fili seu homònim, signa com a testimoni en el doc. de donació d'Alforja, feta per l'arquebisbe Guillem de Torroja a Ramon de Gavalgand, el 23 de desembre de 1173; cf. FONT RIUS, Cartas de población, vol. I, doc. núm. 146, pàgs. 206-207. El mateix Ponç de Timor posseïa el 1174 una torre a la ciutat de Tarragona: «in villa antiqua iuxta murum prope turrim Poncii de Timor, quam tenet per Guillelmum de Cervaria»; cf. Cartulari de Poblet. Edidó del manuscrit de Tarragona [per JOAN PONS I MARQUÉS], Barcelona 1938; doc. núm. 253, pàg. 153. Altres docs. sobre aquest personatge, dels anys 1178-1179 a El «Llibre Blanch» de Santas Creus. (Cartulario del siglo XII). Ed. a càrrec de F. UDINA MARTORELL, Barcelona 1947; núms. 206, 215 i 216. 12. Druez de Alenzón (o Droo de Alançô, Drues de Alanxó, Droes de Alen- zun, etc.) és, per ara, un dels prohoms més enigmàtics dels que intervingueren en la repoblació tarragonina, relacionats amb el princep Robert. El 8 de febrer de 1155 el trobem com a testimoni de la venda feta per Taboet a Gerard de Sovany, d'un hort a Xerta, que havia pertanyut a Mohammad Aviafar; cf. El «Llibre Blanche de Santas Creus, doc. núm. 62, pàg. 69. En la concordia entre el rei Alfons I el Cast i l'arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls, datada a la nostra ciutat el mes de febrer de 1175, és lloada, per part del monarca, «illam compram quam fece- runt [l'arquebisbe i l'Església de Tarragona. Potser es refereix al nostre doc. núm. 3] de Arves de Alanzon, ut habeant illam in perpetuum»; cf. J. VILLANTJEVA, Viage literario a las iglesias de España, vol XIX, Madrid 1851; doc. núm. XXXVI, pàg. 298. Villanueva —si no es tracta d'una errata tipogràfica— llegi probablement malament la inicial del nom del nostre cavalier. En el Cartulari de l'arquebisbe Benet de Ro- caberti, conservât a l'Arxiu Historie Arxidiocesà de Tarragona, en un doc. indatat (va entre dos calendats el 1256 i 1266, respectivament) on s'inventarien les «milicie que tenentur pro domino Archiepiscopo Terrachone», hi trobem la següent nota: «d'en Drues de Alanço (ubi hodie situm est Constantinus)», fol. 2v. Vegeu, encara, infra,doc. núm. [4], 13. Probable error de lectura o de transcripció per part del compilador de l'Index Veli. L'originai diria *Lentisclell? 164 E1 dia primer de desembre de 1177 (doc. num. [6]), comenga l'ex- tinció del topònim Llentisclell: l'arquebisbe Berenguer de Vilademuls féu traslladar «lo seu castell y vila que-s diu Constantins 14 al puig que-s diu Lentisclel, lo qual puig fonc comprat per lo Sor. Archebisbe Hugo [de Cervello] y lo convent de Tarragona de Druez de Alangon, y lo mateix puig en proprietat fonc concedit a dit Sor. Archebisbe y a la Seu de Tarragona per lo rey Ildefonso per la Vilagrassa, que eli havia comprada» 15. Als habitants del nou Constanti16, l'arquebisbe Vilademuls els concedi les mateixes llibertats i franqueses que els havia atorgat el seu antecessor Bernat Tort el 1159, quan encara residien al Constanti «lo veli». El primer repoblador del nou Constanti, el fundador, per tant, de la vila «que de nou se construeix en lo lloc que-s diu Lentisclel, sobre Centcelles» fou Berenguer de Prats, el mateix que fundà el poblat del Morell17'. La convinenga pactada entre eli i l'arquebisbe estableix que, reconeguda prèviament la fidelitat deguda al metropolita, Berenguer de Prats pot «fer cases, en les quals estarà ab sa familia, en lo castell de Constanti, que de nou se construeix en

14. Sobre la repoblado de Constanti, cf. FONT RIUS, Cartas de población, vol. I, pàg. 165, i vol. II, pàg. 733. No fa cap referencia a Llentisclell. Quant als trasllats de poblacions en aquesta època, Josep Iglésies ens adverteix que «en termes generals, els pobles canvien de lloc d'emplaçament sols quan noves raons économiques molt fortes indueixen a fer-ho. Tanmateix, entre el període visigòtic i el de la Recon- questa, no creiem que s'haguessin produit fets economics que originessin gaires des- plaçaments en els nuclis rurals, i sobretot en els muntanyencs. Seria molt més endavant quan la major seguretat dels camins, la inutilitat de les fortaleses, l'establiment dels mercats, l'acostament als cultius planers, la crida de l'aigua, podrien fer davallar de llurs posicions alteroses moites localitats»; a La reconquesta a les valls de l'Anoia i el Gaia, dins La reconquesta entre Olèrdola i Tarragona, pàg. 62. 15. J. VILLANUEVA, Viage literario, vol. XIX, doc. núm. XXXVI, pàgs. 298-299. 16. Vegeu infra, en el doc. núm. [3], la distinció que fa el compilador de Yíndex Veli en parlar de «lo terme de Constantins (lo veil)», que no sabem ubicar, però que, certament, no seria molt lluny de Tactual. 17. RECASENS, La ciutat de Tarragona, vol. II, pàg. 78. Berenguer de Prats i la seva esposa Narbona, el 21 de juny de 1164 van vendre «quasdam domos nostras, quas habemus et tenemus infra muros civitatis Tarrachone, iuxta domos Bertrandi de Figerola et Raimundo de Ilice» a l'abat de Sant Cugat del Vallès; cf. J. Rius SERRA, Casas de S. Cugat ciel Vallès en Tarragona, «Boletín Arqueológico», XLV (1945), 56-57, i Cartulario de «Sant Cugat» del Vallès, vol. Ili, Barcelona 1947; doc. núm. 1051, pàgs. 216-217. B. de Prats signà com a testimoni en el doc. de do- nació d'Alforja, feta per l'arquebisbe Guillem de Torroja, el 23 de desembre de 1173; cf. FONT RIUS, Cartas de población, vol. I, doc. núm. 146, pàgs. 206-207. El juny de 1192 el tornem a trobar com a testimoni en un doc., datat a Perpinyà, de donació i intercanvi entre el rei Alfons I de Catalunya-Aragó i l'abat de Santa Maria de la Grassa; cf. Liber Feudorum Maior, vol. II, doc. núm. 796, pàg. 282. A l'esmentat Cartulari de Benet de Rocaberti, al doc. «Iste sunt milicie que tenentur pro domino Archiepiscopo Terrachonae», fol. 2v, hi consta: «de Bg. de Prats pro Constantino». Hi ha altres noticies sobre aquest cavalier a El nLlibre Blanch» de Santas Creus, does. núms. 98, 150 i 313. 165 lo lloc que-s diu Lentisclel [...] y li valdrá contra tots hòmens». A canvi d'això, el prélat li atorga unes determinades propietats agràries. La darrera mencio del topònim Llentisclell com a entitat geogrà- fica independent de la vila de Constanti, és a la butlla del papa Ce- lesti III, del 29 de novembre de 1194 (doc. núm. [8]). Puix que la butlla tractava de confirmar unes donacions reials molt anteriors a l'Església tarragonina, no ens ha de sobtar de trobar-hi l'esment del nostre topònim en una data ja tan avançada. La cùria romana redac- taría la butlla tot havent al davant una documentació antiga. La dada segura és que el 1194, el puig de Llentisclell feia anys que s'havia convertit en la nova vila de Constanti. 1.2. Heus aci el que diuen, cronològicament, els documents sobre el puig de Llentisclell: [1] 1060. 13 gener. El comtes Ramon Berenguer I el Veli i Almodis fan donació del puig d'Ullastrell, situât entre Altafulla i Tamarit, a Bernât Amat de Claramunt i a la seva muller, Arsendis, amb la condicio de bastir-hi un castell. «[...] Notum sit tam presentibus quam futuris hominibus, quia placuit animis meis, ut scripturam donacionis fecissemus vobis de puio vocitato Ullast[r]ello cum omni edificio quod in eo est ad ves- trum proprium alaudium. Est autem predictum podium cum omnia sua aprisione in maritimis partibus civitatis Terrachone, super castrimi Tamarit [...] Et afrontat iamdicta omnia a parte oriente in termino de castro Altafolia; ex parte meridie afrontat in termino prescripto castro Tamarit et pervadit per serra de la Muga; de occidente, in podio que vocant Lentisclel siue Monterols; ex parte circii afrontat ad Sancta Maria de Al cover, vel ad castro d'Espinaversa [=Valls], sive in Mon- teferreo [=Montferri] [...] [...I] Facta scriptura donacionis idus januarii anno XXVTIII regni Enrici régis». ACA (=Arxiu de la Corona d'Aragó), pergami núm. 244 de Ramon Beren- guer I el Veli. En dona un regest PRÒSPER DE BOFARULL I MASCARÓ a Los condes de Barcelona vindicados, vol. II, Barcelona 1836, pàgs. 89-90. Cf., EMIU MORERA I LLAURADÓ, Tarragona Cristiana, vol. I, Tarragona 1897, pàg. 340. SANÇ CAP- DEVILA, Sobre la invasió àrab i reconquesta de Tarragona, «Boletín Arqueológico» (Tarragona), fases. 85-92 (1964-1965), 59. JOSEP IGLÉSIES, La reconquesta entre Olèrdola i Tarragona. La reconquesta a les valls de l'Anoia i el Gaia, Barcelona 1963, pàgs. 27-30. JOSEP M." FONT RIUS, Cartas de población y franquicia de 166 Cataluña, vol. I, Barcelona 1969, doc. núm. 29, pàgs. 53-54 i vol. II, Barcelona 1969, pàg. 683. [2] 1149. 9 abril. Ponç de Timor dona el lloc de Mangons ais germans Guillem de Vilafranca i Ramon, Arnau i Berenguer de l'Om. «Omnibus hominibus sit manifestum, qualiter ego Pontius de Ti- mor dono vobis fratribus Guillelmo de Villafrancha et Raimundo atque Arnallo et Berengario de Ulmo locum qui dicitur Mangons cum suis terminis ad edificandum, ad construendum, ad meliorandum, ad fortitudinem ibi faciendam. Afrontat a parte orientis in rivo Francu- lini; a meridie, in ipsa conca; ab occasu, in villa Constantina; a parte circii, in serra subtus Lintisdel et pervenit usque ad Franculinum [...] Quod est acta quinto idus aprilis, anno XII regni regis Leduvici iunioris [...] Senderedus, presbiteris Terrachonensis sedis, hoc scripsit litteris adiectis in linea XV die et anno quo supra». J. M.* FONT RIUS, Cartas de población, vol. I, doc. núm. 70, pàgs. 114-115. Cf. MORERA, Tarragona Cristiana, I, pàg. 460. El document original és perdut. És ben palès que «Lintisdel» es una falsa lectura de l'original *Lintisclel. La present edició fou feta damunt un trasllat realitzat per Pere Salvat el 25 juliol 1231, servat a l'Arxiu Municipal de Tarragona. [3] 1167. 27 abril. Druez de Alenzón i la seva familia donen a l'Església de Tarra- gona, entre altres béns, tota la terra conradissa i erma que posseïen en «lo lloch nomenat La Guarda del Lentischell», la quai havien rebut del princep de Tarragona, Robert. «Una donació feta per Druez de Alanzón, Agnès, sa muller, y Bertomeu, llur fill, a la Iglésia de Santa Tecla de tota la terra culta y erma que tenia en lo territori de Tarragona en lo lloch nomenat La Guarda del Lentischell [...] Afronta de llevant ab lo terme de Centcelles; de migjorn, ab lo terme dels Mangons; de ponent, ab lo terme de Constantins (lo veil); de tramuntana, ab la montanya, y de allí baxa al torrent de Centcelles, la quai terra li pertañia per do- nació del princep Robert o per sa conquista. Mes li dona un molí al riu de FrancoH, segons le-y havia donat a ell lo dit princep Robert. Mes li dona dues peces de terra prop de dit riu, la una de les quais és 167 entre la térra de Santa Tecla y la de Guillem de Aguiló, y l'altra está contigua ab térra de Pere Voltor. Per la qual donació rebé dit Druez 126 morabatins de l'archebisbe, don Ugo de Cervelló, y deis canonges de Santa Tecla. Feta a 5 de les calendes de maig de l'any 1169, que era lo 30 del rey Luys mes jove de Franca. És lo original. En aquest lloch se muda després lo lloch de Constantís, com apar ab lo acte de la nova població, dalt designat». AHAT («»Arxiu Historie Arxidíocesá de Tarragona), Index Vell, fols. 166 v-167. El compilador de Vlmlex Vell incorregué en un error: l'any 30 del rei Lluís el Jove correspon a l'any 1167 del nostre cómput. L'Index confegit per Josep Martí duu el següent regest d'aquest document: «Donación hecha por Drues de Alanxó, Inés su muger, y su hijo Bartholomé, a la Iglesia de Tarragona toda la tierra culta e inculta que tenían en el término de Tarragona en el lugar llamado La Guarda de Lantisclell, suficiente hasta cien pares de bueyes, diciendo terminava dicha tierra de oriente con el término de Centcellas; a mediodía, con el deis Monjons; o [sic] poniente, con el de Constantí, y a cierzo, con la mon- taña que baja al "torrente de Centcellas; assimismo le dan otras cosas, según contiene el instrumento hecho en 1169 de la Encarnación de Christo», fol. 137 v. [4] 1169. 14 juny. Hug de Gorday i el seu fill, amb el consentiment de Druez de Alenzón, donen a l'Església de Tarragona l'heretat «de Lentisclel, prop la tira deis monjos de Sant Pau», que havien rebut de l'esmentat Druez. «Donatió feta per Hugo de Gorday ab son fill Mióla [sic], de voluntat de Droo de Alancé, a la Iglésia de S. Tecla de la heretat a ell donada per dit Droo en lo territori de Tarragona o en aquell honor ¿seu de lLentisclel, prop la tira deis monjos de S. Pau, per la qual do- natió ha rebut de dita Iglésia XX morabatins; fet a XVIII de les kalendes, de juliol MCLXVIIII. Clos per Sendredo, notari, prevere de la Seu de Tarragona». AHAT, Index Vell, fol. 154 v. Segons Ylndex de Martí: «Hugo de Gorday con su hijo Nicolás, da y cede a la Iglesia de Tarragona toda aquella heredad que Drues de Alanxó le havía dado en el Lentiscléll, cerca de la tierra de los Monges de San Pablo. Fue hecha en 1169», fol. 137 v. [5] 1173. 7 juliol. Concordia «Ad perennem» entre Alfons I de Catalunya-Aragó i Guillem de Torroja, arquebisbe de Tarragona. 168 «[...] Ab huiusmodi autem exactione tascharum excipiuntur omnes dominicaturae domini archiepiscopi, et ecclesiae et clericorum: omnia quoque praedia, quae sunt uel a quibuslibet excoluntur infra hos tér- minos uidelicet, ab ipso Molnar sicuti ascendit ad ipsam Serram de Tapióles et descendit per ipsum torrentem de Ferrariis et transit per terminum Centumcellarum, et uadit ad podium de Lentisclell et transit per terminum Constantini et uadit ad podium quod est inter Albor- narium et Boellam et uadit ad serram, quae dicitur Murta, et inde in directum descendit ad mare. Omnes hae possessiones infra hos uidelicet términos constitutae sint perpetuo immunes et liberae ab huiusmodi exactione siue molestia, quae ratione tascharum, et aliarum exactionum introducta est [...]>. JOSEP BLANCH, Arxiepiscopologi de la santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona, vol. I, Tarragona 1951, pàg. 108. Document reproduit sencer, amb errors, per JAIME VILLANUEVA a Viage literario a las iglesias de España, vol. XIX, Madrid 1851, apèndix XXXIV, pàgs. 294-297. Cf. RAMÓN AMIGÓ ANGIJÈS, Els toponims del terme municipal i del poblé de Constantí, Tarragona 1968, pàg. 18, nota 8. [6] 1177. 1 desembre. Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de Tarragona, fa traslladar el castell i vila «que-s diu Constantins al puig que-s diu Lentisclel». Carta de poblament i franqueses de Constantí. «Trasllat de un acte ab què Berenguer, archebisbe de Tarragona, ab voluntat de son convent, mudà lo seu castell y vila que-s diu Cons- tantins al puig que-s diu Lentisclel. Lo quai puig fonc comprat per lo Sor. Archebisbe Hugo y lo convent de Tarragona de Druez de Alan- çon, y lo mateix puig en proprietat fonc concedit a dit Sor. Archebisbe y a la Seu de Tarragona, per lo rey Ildefonso, per la Vilagrassa, que ell havia comprada, la qual també dit señor Archebisbe li ha conce- dida en proprietat ab tôt lo terme de aquell lloc. Dona a dits hômens aquella llibertat y franquesa que-ls atorgà lo archebisbe Bernât. E més los concedeix les tenedons y posessions de cases, horts y vinyes que tenen a Constantí. E dona a dits habitants lo dit lloc de Lentisclel, que d'ecí al devant se nomenarà Constantins, exceptât lo domenge, de modo que possehescan les cases y terres, pasturas, aygües y fusta sens mal usatge ni cens, salves les décimes y primícies, donant-los poder de vendre o enpenyorar dites cases, reservant-se, dit señor, fa- diga de XXX dies, si ho voldrà per lo mateix preu per si o per altri, y si lo qui no tindrà filis voldrà donar alguna proprietat a hu de sos 169 parente, ho puga fer, si lo donatari és habitant en Constanti; al tra- meni, no ho puga donar. Fet al primer de dezembre MCLXXVII en poder de Pere de Tarra- gona, notari de Tarragona. Clos per Bernat Gibot. És còpia simple treta de ima carta auctèntica que tenen los hòmens de Constanti». [Al marge:] «Mudanza e traslatió del Castell y vila de Constanti al puig de Lentisclel. / La part tenia lo Sor. Rey en Constanti fonc dada al Sor. Archebisbe. La part tenia lo Sor. Archebisbe en Vilagrassa fonc dada al Rey Ildefonso. / Llentisclell se té anomenar Constantins; no fan cens de les terres, dècimes y primícies». AHAT, Index Veli, fols. 154v-155. Segons l'Index de Martí: «Instrumento de populación otorgado a los nuevos pobladores de Constanti en 1159 por el limo. Sor. Dn. Berenguer de Villamuls, trasmudando el castillo y villa de Cons- tanti en el Puig llamado Lentisclell, por cuyos instrumentos consta tener S. lima, y su Iglesia las décimas y primicias en dicho término de Constanti», fols. 137-137 v. [7!] 1178. 27'mar^. Concordia entre Berenguer de Prats i Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de Tarragona, per la qual aquell pot construir cases i habi- tar en el castell de Constanti, «que de nou se construeix en lo lloc que-s diu Lentisclel, sobre Centcelles». «Trasllat de un acte ab qué Berenguer de Prats concorda ab lo Sor. Berenguer, archebisbe de Tarragona, ab qué dit de Prats li di- fineix tots los deutes que li devia Guillem, quondam archebisbe de Tarragona, permetent-li de ser fael y de fer cases, en les quals estarà ab sa familia, en lo castell de Constanti, que de nou se construeix en lo lloc que-s diu Lentisclel, sobre Centcelles, y li valdrá contra tots hòmens, y lo Sor. Archebisbe li dona un hort, que fou de Sendredo, 'lo qual Guillem, archebisbe de Tarragona, li havia dat de vida, y la quarta part que té en lo mas de Guillem de S. Pau, y mija part de la parelladá que fou de Bernat Yinader, a Riudoms [...] Fet a VI de les kalendes de abril MCLXXVIII, en poder de Pere de Tarragona, notari de Tarragona. Clos per Pere de S. Celoni». AHAT, Index Veli, fol. 154 v. Segons l'Index de Marti: «Este Illmo. Arzo- bispo [B. de Vilademuls], en 1178 da a Bernardo [sic] de Prats havitación y huerto en Constanti, constituyéndole hombre propio y afocado bajp la obligación de dar dicho Prats a S. lima, dos puercos de valor cada uno 3 s.», fol. 130.

170 [8] 1194. 29 novembre. Butlla del papa Celesti III, confirmatoria deis privilegis i possessions de l'Església de Tarragona. «[...] Dominicaturam de Stagno, de Vite et de Franculino, Cons- tantinum cum omni jurisdictione sua, et villam Constantinam [—la Selva del Camp1] et Lestinclel [...] ecclesiam de Silva quae ad pre- posituram pertinet, ecclesiam de Constanti, ecclesiam de Centum sellis [...'] [..j] Datum Laterani [...] III. kalendas decembris indictione XIII., Incarnationis Dominicae, anno MCXCIV., pontificatus vero domini Celestini Papae III. anno quarto». J. VILLANUBVA, Viage literario a las iglesias de España, t. XIX, Madrid 1851, doc. núm. XXXVIII, pàgs. 300-304, especialment pàg. 301. Amb molts errors de transcripció, sobretot de topònims. Vegeu també: MARÍA MARÍ, Thesaurus Stae. M. Ecclesiae Tarraconensis, pàg. 240; manuscrit servat a l'Arxiu Historie Arxidiocesà de Tarragona, datat el 1783.

2. EL TORRENT DE LLENTISCLELL Del nostre topònim, desaparegut a partir del darrer terç del segle xii, en resta una romanalla a la toponimia menor a través d'un torrent, no identificat actualment, que duia el seu nom: «lo torrent de Lentisclelh, documentât encara a les acaballes de la tretzena cen- tùria: [9] 1283. 27 maig. Les filles de Berenguer Ginyet venen a Bernât d'Olivella, arquebisbe de Tarragona, uns censáis que rebien en el terme del castell de Constanti. «Venda feta per Mansília, muller de Pere de Argentana, y Gui- llerma, muller de Berenguer de Vallinoli, filles de Berenguer Ginyet y de sa muller Maria, y dits llurs marits al Reverent Sor. Bernât, archebisbe de Tarragona, de set morabatins y mig, censal que reben en lo terme del castell de Constanti, en ima sort de terra que affronta ab les parellades de dit Sor. Archebisbe de dues parts y ab les cases de la vila de Capons y ab lo torrent de Lentisclell; dels quais los filis de Guillem Matheu ne fan tres per una sort de terra que termena ab dites parellades y ab terra de Ramon Claver, ab lo torrent y ab lo 171 caini [...] 6 de les calendes de juny MCCLXXXIII. Clos per Miquel Boter, notari de Tarragona». AHAT, índex Veli, fol. 161.

3. LENTISCLOSA

El Cartulari de Sarti Cugat18 enregistra un document del 26 de febrer de 1088 —uns cent anys abans del trasllat de la vila antiga de Constanti al puig de Llentisclell— on apareix el topònim Lentisclosa com a nom d'una vila. Per les dades toponimiques que l'envolten no podem identificar-lo amb el nostre puig. És un topònim diferent, dels tantissims que hi ha, que la paleotoponimia haurà d'identificar. Tracta aquell document d'una transmissió del castell d'Albinyana (Baix Pe- nedès), «qui est destructum et solidum et eremum sine habitatore et absque laboratore et propter metu ismahelitis inabitabile». El castell «est autem [. J] cum terminis suis in chomitatu Barchinona, extremum marchie. Abet autem affrontaciones supradictum kastrum cum suis terminis: [.J] et sic vadit per directum usque in ipsum torrentem que dicunt Murta super ipsos polars et exiit de iam dictum torrentem et transiit super ipsum kastrum de Roda usque in Guardia de Gonter et sic. pergit usque in alia Guardia de Bernard et descendit de supra- dictam Guardiam et vadit per mediam ipsam chomam usque in villa que dicunt Lentisclosa et sic vadit per directum usque in ipsum torrentem que vocant Salamon [...]».

4. LLENTISCLELL ~ ELS ESTINGLELLS

Avui, duu el nom d'Els Estinglells 19 un tossal i una partida de plana baixa immediata, en el terme de Verdú, al sud de Tàrrega, exactament en el quilòmetre 9 de la carretera de Tàrrega a Sant Marti

18. Yol. II, doc. núm. 730, pàg. 392. 19. A Verdú, és tradició local que alli hi ha via hagut l'antic poblé de Verdú. Tanmateix, J. J. Piquer i Jover ha demostrat que allò que està ben documentât és que la situació primitiva fos «el Vilar»; cf. PIQUER I JOVER, El senyoriu- de Verdú, Tarragona 1968; pàg. 6, nota 4. Hi ha encara vacil-lació en la pronunciado d'aquest topònim. El Dr. Joan Coromines, en una carta que m'envià el 28 d'octubre de 1965, amb noticies sobre aquest topònim, que aprofito en el present article bo i agraint-li de tot cor, em deia que quan va anar a Verdú l'any 1956 «els tres informadors pagesos que vaig tenir en aquell poblé pronunciaven tots tres el nom amb c, si bé un d'ells de vegades deia Estinglells, igual que el rector Mn. Josep Cases: aquest va 172 de Maldà 20. En el mateix lloc, hom hi va descobrir no fa molts anys un poblat ibèric21. 4.1. A l'Edat Mitjana, trobo que aquesta partida era anomenada Llentisclell, com ho proven els següents testimoniatges, el darrer inèdit: Segons Enric Arderiu i Valls, «Ramón de Peramola l'any 1289 va renunciar los drets que eli y'1 Convent [de Poblet] se disputaven sobre'ls llochs de Recod y Llentisclell, los quals va confessar que pertanyien al terme de Verdú, per quina renuncia y confessió va percibir la soma de 140 sous barcelonesos» 22. [10] Any 1329. «In Baiulia generali in libro intitulato Feudorum Raymundi Vina- terii et Ferrarii de Lilleto signato cum hoc signo T folio 39, facta relatione quod Baiulus generalis emparauerat realiter medietatem decime biadi et aliorum ibi expressorum castrorum et locorum et ter- minorum de Verduns et de Valerna, de Bonpas, de Rechot et de Len- tisclell, quia inuenerat ea alienata in monasterium Populeti, est ibi venditio facta Jacobo Bas tanquam plus danti pretio 8 11. 300 s. Facta 14 cai. 1329 de dieta decima emparata». ACA, «Libro VI de Enagenaciones del Real Patrimonio en Catalunya», voi. VII, fol 1477 v. 4.2. L'actual pluralització del topònim és deguda al fet que «a l'Urgell i altres comarques del sud-oest s'ha estès molt el costum de dir en plural els noms de les partides (alludint a la pluralitat de propietats que les integren) que primitivament eren singulars» Quant a la metàtesi i sonorització de la K, vegeu el § 6.

parlar-me d'un altre capellà que pretenia que es pronuncies Estinguells «perqué eli s'havia extingit (l'antic poble)»! No cal dir que és una idea errada i àdhuc absurda, una etimologia popular d'erudits, com la de Reus, que solament té un valor de curiositat». 20. PIQUER I JOVER, El senyoriu de Verdú, pàg. 101, nota 381, i «Pia del terme de Verdú», entre les pàgs. 108-109. 21. ANTONI BACH I RIU, Antics poblats i masies del Baix Urgell, «Ilerda» (Lleida), XXXIV (1973), 142. 22. E. ARDERIU, Excursió à Verdú, «Butlleti del Centre Excursionista de Lleyda», I, 6 (1908), 9. Piquer i Jover, en comentar aquesta noticia, op. cit., pàg. 101, nota 381, transcriu per error «Llentiscley». 23. Segons el Dr. J. Coromines, a la carta esmentada a la nota 19. 173 5. LESTINCLA A l'Empordà, en la muntanya de Montgri, segons un testimoniatge del 1362, hi existia una cova denominada Lestincla24. En aquesta data —1362—, en no haver-hi la -r final, no pot ser un dérivât de -ARE sino de * LESTINCULA ~ 'LENTISCULA, collectiu o neutre plural.

6. ETIMOLOGIA DE Llentisclell I Els Estinglells 6.1. L'etimologia de Llentisclell no ofereix cap dificultat. Som davant un collectiu-diminutiu de llentiscle< *LENTISCULUS 2S. En conseqüéncia, el nostre topònim constitueix un deis abundosos casos de collectius botànics en -eli (<-ËLLUM) que coexisteixen —de vegades àdhuc en l'espai— amb collectius en -et (<-ETUM), com Llórell («in villa que vocant Loreh (any 1088); cf. Cartulario de «Sant Cugat» del Vallès, II, doc. núm. 730, pàg. 392), Llorell (platja de Tossa, la Selva, en el limit amb el terme de Lloret de Mar) / Llo- ret de Mar (Selva), Lloret Salvatge (o Lloret de la Muntanya, municipi d'Amer, Selva)26; Pinell (municipi de Juneda, Garrigues), el Pinell de Brai (Terra Alta), Pinell de Solsonès (Solsonès), Pinella (municipi de Dénia, Marina Alta), Pinella (municipi de Vila-real, Plana Baixa) / Pinet (municipi de la Vali d'Albaida), Pinet (partida del municipi de Nules, Plana Baixa), torre del Pinet (Baix Vinalopó), el Pinetell de Rojals (municipi de Montblanc, Conca de Barberà), el Pinetell de Montblanc (despoblat del mateix municipi de Montblanc), la Pineda (Tarragonès), la Pineda (masia del municipi de Torrelles de Foix, Alt Penedès), serra de la Pineda (Vallès Occidental), Pineda .(Maresme), Sant Miquel de Pineda (Garrotxa), etc.; Espirta(l)bell

24. PEDRO ALSIUS Y TORRENT I CELESTINO PUJOL Y CAMPS, Nomenclátor geo- gráfico histórico ¿le la provincia de Gerona, «Asociación Literaria de Gerona. Cer- tamen de MDCCCLXXXII», Girona 1883; pàg. 226, s.u. Torroella de Montgri. PEDRO PERICAY, Las raíces históricas del extremo NE. peninsular desde la lingüistica. Para una caracterización prerromana del Ampurdán, Figueres 1956; pàg. 44.

25. Per a Coromines, el catalVJ à i occità (l)lentiscle, italià lentischio «más que representar un diminutivo en -ULUS, presentarán repercusión de la líquida» (DCEC, III, 75 b). Cree que aquesta pretesa repercussió de la l- no és vàlida davant unes formes com Lentisclosa i Lestincla que he adduït (§§ 3 i 5). Podriem afegir-hi uns altres exemples que fan suposar, per a llentiscle, un ètim en -ULUS: l'extensió a Italia i les seves illes, França i Catalunya, d'una banda, i les formes antigües catalanes, especialment les femenines —que veurem tot seguit—, per l'altra, així com el mot stincus, enregistrât per sant Isidor de Sevilla (cf. § 6.3), etc. 26. I el mossarabisme Llaurets (Torre deis Domenges). 174 (municipi de Mollò, Ripollès) / Espinalbet (municipi de Castellar del Riu, Berguedà); el Ginebrell (muntanya del terme de Mur, Pallars Jussà) / Sani Grau de Ginebret (Berguedà), la Girtebreda (muntanya volcànica, prop de Santa Pau, Garrotxa); Ullastrell (o Ustrell, Vallès Occidental; vegeu també, supra, doc. mim. [ 1] ) / Ullastret (Baix Empordà); Olzinelles (municipi de Sant Celoni, Vallès Oriental), Olzinelles (llogarret del municipi de Sant Fruités de Bages, Bages), i molts més77. 6.2. Quant a l'etimologia d'Els Estinglells cal tenir en compte que, si bé el nom antic d'aquesta partida era Lientisclell (cf. § 4.1.), amb el temps la /- inicial es despalatalitzà, per dissimilació, i sofri metàtesi28: LESTINC-, i, en pluralitzar-se, es va deglutinar el fais article L-: LLENTISCLELL> +LESTINCLELL> *L'ESTTNCLELL> ELS ESTINCLELLS > Els Estinglells. Aqueixa sonorització de l'oclusiva sorda K, més que analògica a cingle, per exemple, pot èsser deguda a una simple neutralització del grup cl, gl: secle / segle, etc. Un cas parallel és Els Estinglars, nom viu d'una partida de les Garrigues, el quai presenta aixi mateix la deglutinació del prêtés article L-, la pluralització secundària i la sonorització de l'oclusiva. La terminació -ars (pronunciai -às) revela aci també que es tracta d'un collectiu del mateix nom de planta. 6.3. La variant metatètica en el nom de l'anacardiàcia —LESTINC- i formes anàlogues—, ultra els pocs exemples catalans que trobem a la toponimia (Lestincla, Els Estinglells i Els Estinglars), és avui usa- da en bastants dialectes d'Itàlia del Sud i illes italianes: sard listincu, lestincanu, i anàlogament en els parlars de Còrsega i de Molfetta; i amb deglutinació de l- (stingo, stinchio, etc.) a Sicilia, Avellino, Be- nevento, Bari i Lecce. En sard, listincu ja és documentât a finals del segle xn, però la forma amb deglutinació i metàtesi és encara més

27. Vegeu JOSÉ BALARI Y JOVANY, Orígenes históricos de Cataluña, Barcelona 1899; cap. XXIV dedicai als «vegetáis», pàgs. 201-216. També duu informado el breu assaig de MANUEL DE MONTOLJU, Notes sobre eis sufixos -ëtum -ëllum, en la toponimia catalana, «Butlleti de Dialectología Catalana», V (1917), 34-37. Cf., encara: ANTOINE BADIA-MARGABIT, Aspects méthodologiques de la contribution de la botanique à la toponymie, «Troisième Congrès International de Toponymie et d'Anthro- ponymie» (BrusseHes 1949), vol. III: Actes et Mémoires, Louvain 1951; pàgs. 525-546. I JEAN SEGUY, Toponymes du versant nord des Pyrénées (Torigine botanique, Sa- ragossa 1950, 22 pàgs. Tots aquests autors no reporten cap dérivât de LENTISCUS. 28. De totes maneres, no oblidem que el llati tarda conegué la forma amb metà- tesi LESTINCUS, variant molt estesa de LENTISCUS, 'LENTISCULUS, de la quai procedeixen directement els exemples, que veurem més avall, en alguns dialectes romànics. 175 antiga, car ja es troba STINCUS com a vulgarisme en sant Isidor de Sevilla, que l'identifica amb l'afrodisiac satyrion: «Satyrion dicta a Satyris propter incendium libidinis, quam vulgus stincum vocant; Venerem enim suscitât» 29.

7. BÎTEM Pot ser curiós, i complementari, assenyalar el fet que a la nostra toponimia tarragonina tenim, en certa manera, un sinònim aràbic de Llentisclell: el nom de lloc Bîtem (pöble del municipi de Tortosa, Baix Ebre, anomenat antigament eis Masos de Bîtem), documentât des del segle xii30. El nom prové d'una planta, el pistatxo, de la mateixa faxniHa de les anacardiàcies, com el llentiscle; i ens arribà a través de l'àrab bereber, com molt bé ho ha demostrat Joan Coromines. Vegeu el que diu aquest filòleg, honor de les lletres catalanes, sobre l'etimologia de Bîtem: «[...] hi ha un nom d'arbust de l'Atlas que sembla oferir una bona base etimològica per a aquest nom: és el que el diccionari algerià de Beaussier31 registra en la forma battâm «tè- rebinthe, pistachier de l'Atlas». [...] Ara bé, existeix encara un nom propi d'home Bitäm, i com que solament ens consta que s'hagi usât a Algèria, donada la labilitat del vocalisme bereber i aràbic, és rao- nable de creure que seria una altra variant del mateix nom d'arbust; i, ateses les lleis accentuais del dialecte, això s'havia de pronunciar Bitam en hispanoàrab. Encara que el pistatxo o terebint no sigui una planta tan corrent en eis nostres climes, no hi és tampoc exòtic, si no m'enganyo, i d'altra banda es tracta d'un arbust tan semblant al rol-

29. Etymologiae, XVII, ix, 43. Uso l'edició critica de W. M. LINDSAY, Oxford 1911. Vegeu eis comentaris de JOHANN SOFER, Lateinisches und romanisches aus den Etymologiae des Isidorus von Sevilla, Göttingen 1930; pàgs. 10-11 i 169. Sant Isidor també esmenta la forma lentiscus, cf. Etym. XVII, vii, 51. Per a les formes dialectals ropàniques cf. W. MEYER-LÜBKE, REW, nùm. 4982 (hi manca la documentario catalana, vegeu, però: F. DE B. MOLL, Suplement Català al Diccionari Romànich Etimològich «Anuari de l'Oficina Romànica», II (1929), 72); BATTISTI-ALESSIO, DEI, s.u. lentischio; MAX LEOPOLD WAGNER, Über die neuen Ausgaben und die Sprache der altsardischen Urkundenbücher von S. Nicola di Trullas und S. Maria di Bonar- cado, «Vox Romanica», V (1940), 150-151. PAOLO A. FARE, Postille italiane al «Roma- nisches Etymologisches Wörterbuch» dì W. Meyer-Lübke comprendenti le «Postille italiane e ladine» di Carlo Salvioni, Milano 1972; ntìm. 4982: «Cilent listinko. — Cô. stìnculu e strìncolo; mat. stiingf frutti del lentischio». WALTHER yoN WARTBURG, FEW, V, 252 b, amb exemples francesos i occitans, i una referència catalana. Per al castella, cf el DCEC, III, 75 b. 30. JOAN COROMINES, Sobre eis noms de lloc (Forigen bereber, a Entre dos llen- guatges, vol. II, Barcelona 1976; pàg. 234, nota 17. 31. MARCELIN BEAUSSIER, Dictionnaire pratique arabe-français... en Algérie, Alger 1931. 176 dor i més encara al llentiscle, que abunden moltíssim arran de l'Ebre, que bé pogueren els moros aplicar-los el nom d'aquell. Siguí, dones, a títol de nom de planta o bé en qualitat d'antropònim moresc, tenim, dones, bon fonament per incorporar Bítem al grup de topònims bar- bariscos. I existint al costat d'aquella 1'accentuació oxítona, és també molt possible que Bintém, nom de la partida més important i rica del terme de Faié, aigües amunt del mateix Ebre, aquest altre nom provingui també de la mateixa etimologia» 32. Per tant, el topònim Llentisclell, d'origen llatí, tingué un sinònim toponomàstic d'origen aràbic: Bítem. I ambdós arribaren a coexistir en un temps, si bé separats per una frontera, fins que Ramon Beren- guer IV la destruí per sempre. AMADEU-J. SOBERANAS I LLEÓ

32. J. COBOMINES, Sobre els noms de lloc ¿Corigen bereber, pàgs. 234-235.

DUES CARTES INÉDITES DE MN. JACINT VERDAGUER

Entre els documents del que fou arquebisbe de Tarragona, Excm. Sr. D. Tomàs Costa i Fornaguera, servais a l'Arxiu Historié Arxi- diocesà, s'han conservât dues cartes escrites per Mn. Jacint Verda- guer a l'esmentat arquebisbe L'any 1975, quan classificava aquest fons documentai, vaig trobar les cartes que avui publico puix que son inédites. Una d'elles, cal dir, la vaig publicar al diari local de Tarra- gona amb motiu de la campanya organitzada a la nostra ciutat per tal d'alçar un monument a l'insigne poeta2, l'altra, que porta data del 28 de juliol del 1890, ha romàs inèdita fins ara. Al publicar-se el present recull de treballs a cura de la Secciô de Filologia i Història Literària de l'Institut, he cregut que era el lloc més adient per a donar a conèixer i comentar ambdues lletres. En aquestes pàgines no cal parlar de la personalitat de Mn. Jacint, si, però, sera necessari dir alguns mots sobre el Dr. Costa i Fornaguera. Nat a Calella, bisbat de Girona, el 6 de juny del 1831, estudià al se- minari de la seva diòcesi nativa i es doctorà en teologia a la univer- sitat de València. Fou canonge penitencier a Canaries (octubre del 1864) i més tard lectoral de Cadis (febrer del 1871), ciutat on conegué a Mn. Verdaguer segons li recorda aquest en una de les cartes que publico. Nomenat bisbe de Lleida, regi aquella seu des de l'any 1876 fins al 1889 en què fou promogut arquebisbe de Tarragona on mori el 1911 3. Seguint l'ordre cronologie de les cartes, la primera amb data del 28 de juliol del 1890, és una carta, que podriem definir cornu. En ella dona resposta a una anterior del prélat tarragoni, a qui demana perdo

1. Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Pontificat Dr. Costa i Fornaguera. Lligall de Correspondència. 2. «Diario Espanol» (Tarragona), 19 d'agost del 1975, p. 8. 3. Totes les dades biogràfiques les he tret de l'obra d'Emili Morera, Tarragona Cristiana, vol. V, Tarragona 1959, p. 459. 179 per la tardança en contestar-li. La qüestió més important de les que tracta és un informe sobre un poeta anomenat Ricard Cortes pel qui sembla que el Dr. Costa s'interessava i que era conegut de Mn. Jacint i un cosi seu. L'opinió de Mn. Jacint és que el jove tenia talent, però en les seves poesies hi havia alguna nota sensual4, i li recomana que produiran més efecte en l'ànim del poeta uns mots de l'arquebisbe que no pas d'eli. La resta d'assumptes tractats, són referents a diverses comandes que li féu l'arquebisbe per tal d'obtenir l'ajut del mar- qués de Comillas i d'un tal senyor Corgagon que era desconegut de Mn. Jacint5. La segona carta, datada el 15 de juny del 1895, és la més important pel seu contingut i per ser redactada en mig de la gran crisi que pati el nostre poeta. L'esmentada carta té el carácter de reservada segons suplica l'autor. Sembla que fou escrita des de la casa de donya Deseada Martínez, al carrer de la Portaferrissa, 25, ja que és l'adreça que posa en la carta. Comença per recordar al prélat el motiu de la seva amistat i es remunta vint anys enrera, quan viatjant en els vaixells d'en Comillas arribà a Cadis en la condicio més ínfima, i on conegué al Dr. Costa qui el tragué d'ima gran dificultat. Tot seguit passa a explicar-li el que li ha succeït des de la seva sortida de la casa Comillas, ocorre- guda al 1893, l'estada a la Gleva de Vie i el retorn a Barcelona on troba ajut per viure mitjançant les almoines per dir missa, i els llibres i biblioteques que li són necessàries per ais seus estudis. En aquests moments, diu Mn. Jacint, rep pressions del Dr. Morgades, instigat pel marqués, perqué torni a Vie on l'esperà l'asil, per eli la bogeria, i la mort. Confessa a l'arquebisbe que eli es resisteix a tornar-hi i per aquesta raó el Dr. Morgades, valent-se del governador, li ha enviat dues vegades la policía governativa per a recercar-lo i fins ara ha pogut escapolir-se, però creu que aquest miracle no es produira per tercera vegada. En aquest moment sols espera que una intervenció de l'arquebisbe davant del bisbe de Vie el pugui salvar. Acaba la carta demanant-li que el rebi per explicar-li personalment les seves tribulacions i li diu que està en mitg de la tempestai. La cloenda d'aquesta carta corprén per la situació dramática en qué fou redactada.

4. No m'ha estât possible trobar noticies sobre Ricard Cortes. 5. Vegeu la carta a l'Apèndix núm. 1. 180 A l'arxiu del Dr. Costa, dissortadament, no es troba cap document que ens parli d'una possible intervenció del nostre arquebisbe en la tragèdia de Verdaguer. Amb tot creiem que, en cas d'intervenir, es decantaría, donat el seu carácter, al costat deis bisbes de Vie i Bar- celona. Aragües del Puerto (Osea) Juliol del 1980 F. XAVIER RICOMÀ I VENDRELL

APÈNDIX

1 Excim. Sor: Perdónem V. E. la tardanza en respondre á sa molt grata. He volgut demanar á un cosí meu que coneix mes que jo lo poeta Ricart Catalá y no 1 he pogut veure fins avuy. Ara responent a sa pregunta dech dirli, que es jove de talent, mes en ses poesies (ho dich ab fonda pena) hi ha alguna nota sensual. Nosaltres procurárem ferli be, mes li n fará mes un mot de V. E. Me sembla á mi que, ha vegut en alguna mala font ó ha tingut algún mal company. Quan veja 1 Marques li parlaré de son recomenat per sobrecarrech Francisco Carro, mentrestant ho recomano al Agent de la Trasatlantica. Sentó no coneixer al Sor. Corgagon, per no poder ser útil a V. E. En lo que 1 puga servir no m esuge, puix será llevarme un plaher. Quedant son s. capellá y afim. amich, demana sa benediccio. Jacinto Verdaguer Pbre. 28, juliol 1890.

2 J.M.J. Excim. e Iltm. Sor: (Suplico la reserva) Fa cosa de 20 anys V. E. me tragué de un gran apuro en la áutat de Cádiz, avuy lo passo major encara y torno a trucar a les portes de son cor de pare. Quan sorti de casa del Marques de Comillas, me portaren a Vich, d'hont era fora, desde ma navegació, dientme que era per dos mesos: hi he estat dos anys, y fentm-hi uns i altres passar per boig, me he vist obligat a baxarmen altra vegada 181 a Barcelona, ahont trobo misses, unich guany que tinch, trobo llibres i biblioteca per mos estudis y editor per mos llibres estampats y per estampar. Lo Sor. Bisbe, que ab anuencia del Marques, me te alii mes o menos guardat, com a qui pert l'enteniment, ha escrit al Sor. Bisbe de Barcelona y m'empenyen cap a Vich ahont m'espera la casa Assilo (alias bogeria) y la mort. Haventme resistit a axo, com a obligat a estimar la vida, se ha valgut lo E. Morgades del Gobernador y dues vegades han vingut a buscarme los policies. Per miracle m'he escapat, pero no cregi se repetirá 1 miracle en la tercera. V. E'm pot salvar ab un telegrama al Sor. Bisbe de Vich, com mes aviat millor, puig estich com en capella. Si te paciencia per sentirme, li'n vindre a fer una es- plicada y desfogar mon cor atribulat. Estich en mitg de la tempestat, y pregue per son antich indigne penitent, que s. a. b. y queda a sa disposicio. Jacinto Verdaguer Pbre. 15 juny 1895. Portaferrissa 25-2-1. Barcelona.

182 L'OBRA CREADORA DEL PERIODISTA RAMON POMÉS

ETAPES DE PLENITUD DEL TEATRE CATALÀ Amb el present assaig volem completar el que hem publicat, fa poc, sota el títol El periodista Ramon Pomés i el seu temps *. Mentre allí recolliem les dades biogràfiques, l'estudi del contorn ambiental i els trets mes sobresortints de la seva vocació per a les lletres, ara mostrarem la tasca desenvolupada per Pomés com a crític —principalment com a crític teatral— i les seves grans aportacions al procès del teatre català. Ramon Pomés i Soler neix a Tarragona l'any 1868, d'una familia d'artesans i d'un pare republicà federal que, per qüestions politiques, vers 1874, es veu obligat d'emigrar amb els seus a Barcelona. La mare és cosina de l'escriptor Pin i Soler. El noi va a l'Escola pública del carrer del Carme, de la ciutat comtal, on apren les primeres lletres, fins que l'any 1879, o sigui als onze anys, el posen a treballar d'en- quadernador. Escriu els primers versos l'any 1880. Durant el decenni següent, en vistes a dedicar-se al periodisme, a més de l'ofici de relligador, corregeix proves i estudia taquigrafía, anglès i francés. L'any 1890, a vint-i-dos anys, publica els primers articles literaris i de crítica teatral al diari «Lo Somátente, de Reus. Aquesta data entra com a redactor a «La Vanguardia», on collabora ininterrompudament quaranta-dos anys. Dins d'aquest període escriu cinquanta-dues obres, algunes de les quais tenen més d'un volum; forma molts joves i ensinistra en el camp de les lletres a tres escriptors famosos: Farran i Mayoral, Puig i Ferreter i Màrius Verdaguer. També contribueix a fer d'Enric Borràs un gran actor i a aixecar el nivell de l'escena catalana. Escriu comédies i obres dramàtiques. Un

* Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1977, 76 pp.+2 ff. s. n. (Episodis de la Història, 221-222). 183 deis seus deixebles —Puig i Ferreter— el converteix en un deis prin- cipáis protagonistes de la novella Servitud (1926), on trobem una de les mes extraordinàries introspeccions de la literatura catalana, sobre la vida i el carácter de Ramon Pomés. L'any 1921 es posa malalt i queden notòriament reduïdes les seves activitats. Mor, en plena guerra civil, el 27 de juny de 1937. L'assaig que tenim a les mans ens mostrará la fonna com Pomés treballa i la manera com aquest gran autodidacta formula, amb seny, els principis estètics universals que informen la seva producció. Abans de donar començ a la segona part del nostre estudi, en la quai farem un examen breu de l'obra creadora de Pomés, com a escriptor i com a crític, volem advertir que és impossible d'abraçar tota la producció, escampada durant els seus quaranta-dos anys de redactor de «La Vanguardia» i d'un gran nombre de publications catalanes. Per això, mostrarem tan sols uns quants exemples tipies deis aspee- tes més sobresortints de la seva personalitat literaria.

1. CRÍTIC D'ART En l'ordre cronologie, el primer comentari consagrat al tema ar- tistic, Ramon Pomés el dedica a l'exposició conjunta deis pintors San- tiago Rusiñol i Ramon Casas i de l'escultor Enric Clarassó —amics ells tres i companys de bohemia—, que, com tot el millor que surt de la seva ploma, veu la llum a «Lo Somatent» de Reus (13 novembre 1891). Els artistes esmentats exposen junts cada any a la Sala Parés, des que el 1890, causant veritable sensació, es presenten sota la bandera del «modernisme», que al principi provoca les ires deis • critics, i la incomprensió del gran públic. Pomés, en canvi, saluda els innovadors, que seguint els corrents estètics d'Itàlia assigna a l'escola verista; a més, explica com els tres autors tenen de comú una manera especial de veure i entendre la vida i la naturalesa i dona compte de la desorientació del públic, deixant pusillànimemènt per un altre dia el comentari deis quadres. De fet, les obres exposades són d'un réalis- me molt modérât. A propòsit de l'Exposició Artística anyal de la citada casa Parés, a les pagines del mateix diari reusenc en un article que titula I - Di- buixos y ninots (desembre 1891), entra en consideracions sobre els aspectes psicològics de la pintura: com ara quë, per comprendre una obra d'art, cal veure allò que el quadre representa, els mitjans i tèc- 184 niques emprats en la figuració i l'accio suggestiva que l'obra d'art causa en els espectadors. Eli creu que abunden en el certamen les obres que pequen d'un excès de tècnica o d'una mera capacitai de re- producció, i que, en canvi, a moites els manca l'alè de vida que neix del sentiment i de l'esperit, l'accent de la renovació realista que propugna la nova bandera estètica. En un segon comentari, que dedica a l'esmentada exposició i que titula II - Dibuixos y ninots (12 gener 1892), estampat al mateix diari de Reus, s'encara de dret amb les teles i subratlla, en primer terme, dues pintures impressionants de Joan Llimona: Viuda i Nostr'amo, ambdues impregnades d'una emoció humana ben manifesta i en les quais, com se sol dir, «hi ha més, molt més, de lo que s'hi veu pintat». L'escena de la Viuda «està iluminada per una claror trista, que ve del carrer, del món, però que avans d'entrar a la cambra passa per entre las blancas cortinas que hi ha en la finestra posad'as, las quais, esmortuhinla, l'entristeixen» Per manca de formulario estètica, Pomés no troba la paraula ni el concepte que vol expressar, i es que en aquests quadres Llimona ha pintat l'ambient, el silenci, la intimitat, la tristesa indefinida, l'aire timid i la claror apagada: «per lo armoniós de la entonació, per la fermesa del dibuix, per la claror y l'ayre que talment omplen lo quadro...». El nostre autor remarca l'enorme diferència existent entre l'art imitatiu d'uns i la fidelitat a la vida —la interpretació realista de la vida— dels quadres de Llimona. Seguidament sustenta que la temà- tica religiosa de Llimona no és reaccionària. Després parla de les obres de Casas i Barrau i anota que Ricard Urgell, malgrat les romanalles romàntiques, «obertament se decanta cap a l'escola novissima». Creiem que aquests exemples són suficients per a calibrar la finor del critic. Aquest mateix any, a les pàgines de «La Renaixensa», publica un article sobre teatre que titula Los d'alia y'is d'aqui (8 juliol 1892), en el qual compara el treball de conjunt de les companyies de teatre catalanes i castellanes, i, en el preàmbul d'aquest petit assaig, es pian- tela la qiiestiô estètica, actualissima, de les variacions del gust. El mateix autor no encerta a comprendre com és que allò «que en temps passais veya blanch, avuy ho veig negre... És cosa estranya que no m'agradi ara lo que'm plavia avans; que, per exemple, deu o dotze anys enrera'm fessin plorar las novelas d'en Pérez Escrich, y que avui

1. La predilecció pels ternes de Llimona ve ratificada per la nota Un quadro d'En Llimona, a «Lo Somatent» (Reus, 23 maig 1892). 185 me fassin riure... ¡Com donar una explicació, però una explicació que expliquib. Només pel fet d'haver-se plantejat el problema, creiem que val la pena de parlar-ne, perqué això voi dir que Pomés tenia la sensibilitat desperta i esbatanada cap els nous corrents artistics, que la seva capacitat de fruir —inherent al gust— no estava anquilosada i que, en un moment donat del procès, pren consciència que fins aleshores s'alimentava d'un seudo art i ara necessita un art autèntic. Una altra qüestió notable: Ramon Pomés no va comprendre mai que el toreo fos un art, ni va saber apreciar els aspectes sociologies évidents, que es posen de manifest entre el torero i el públic en el curs d'una corrida. El seu tremp liberal i europeu no hi va veure altra cosa que «brutalidad inaudita... inmensa barbarie... frenética glorificación de la covardía —per part de los lidiadores— y de la estupidez... de las multitudes». La crónica que titula De los toros (setembre 1900)2 va sortir a «La Vanguardia» l'endemà de la «gloriosa fiesta nacional» 1, per no trobar-se a casa, Pomés es va lliurar, providencialment, de les fúries del famós. torero protagonista de la jornada, que l'havia anat a veure per a demostrar-li d'una manera práctica que no era un covard. L'any 1916 revisa la sisena edició de l'obra d'ensenyament Las Bellas Artes en España, de Josep de Manjarrés i de Bofarull, editada per Perelló i Vergés, i hi afegeix un capítol sobre l'art primitiu d'Amé- rica. Després de sofrir el primer atac d'encefalitis letàrgica, quan es refà, éscriu encara l'assaig que titula Los grandes maestros de la pintura, illustrât amb gravats de les peces cabdals. És un treball de di- vulgació, de carácter biogràfic, fet amb molta sensibilitat i coneixement de la matèria, que amb el seudònim de Raimundus surt a «La Hor- miga de Oro» —un pintor per setmana—, durant l'any 19263.

2. CRÍTIC TEATRAL Quan Ramon Pomés entra a la palestra de les lletres, ja fa anys que Frédéric Soler s'ha convertit, iniciant l'abandó de les representacions brutes i obscenes que, en forma de «gatades» i de «singlots poètichs» encara eren posades en escena en els teatres de «sala i al- cova» i en les societats familiars. La pedra de toc d'aquest canvi fou

2. Crònica publicada a la secció de «Notas disonantes» de «La Vanguardia». Pomés va anar ais toros per suplir un company de redacció i fou la primera i l'últi- ma vegada que veié l'espectacle. 3. Barcelona, any XLIII, 7 gener-9 setembre 1926, núm. 1-36. 186 deguda a Pestrena del drama d'Eduard Vidal i Valenciano Tal faràs, tal trobaràs (4 abril 1865), amb el qual s'inicia la veritable renovació del nostre teatre. Frédéric Soler correspon a aquest gest amb el seu primer drama Les joies de la Roser (6 abril 1866), tan lluny ja deis «esperpentos» i de la sàtira inexorable deis drames histories, ais quals s'havia consagrat durant l'època gloriosa en qué usà el pseudònim de Serafí Pitarra, però encara roman grosser en la forma i descurós en el llenguatge. Les etapes del redreçament i de la màxima plenitud del teatre català —partint de les époques embrionàries del Sarau de la pataca- da (1805), de Robreño, i de les peces notòriament evolucionades, com La dida (1872) i El ferrer de tali (1874), que són les millors creacions de Frédéric Soler— viscudes pel nostre biografiat, vénen marcades per les fites que enquadren la seva figura i són les següents: a) La tan discutida gerèneia i direcció del Teatre Català Romea, portada a cap per Frédéric Soler, des del 3 d'octubre de 1867 fins al 4 de juliol de 1895 en qué mor. Aquesta gestió, que impulsà notòria- ment l'escena catalana, fou a la llarga perjudicial per als interessos que hom volia defensar, a causa del baix to de les obres seleccionades i de la captinença discriminatòria de Soler, que barrava sistemàtica- ment el pas a tota obra innovadora. Pomés fou perjudicat per aquesta actitud sectaria, en refusar-li el drama Los joves, que dormí en un calaix del Romea mesos llargs, fins que fou retirât. La crítica d'Yxart, de Roca i Roca i del propi Pomés es fa eco constantment de la posició anacrónica de l'empresa del Romea. b) La revelació del fenomen Ángel Guimerà, amb la tragèdia Gala Placídia (28 abril 1879) és una altra monjoia que cal tenir en compte. La fertilitat cada dia més qualificada i abundosa d'aquest autor desplaça a segon terme a Frédéric Soler, qui segons Francese Curet mor d'enveja i de gelosia més que no pas per causa de les xacres de veli *. Pomés assisteix a les estrenes de Guimerà i remarca que l'accio teatral no queda desfigurada per l'artifici deis versos. A «Lo So- matent», llegim les critiques de L'ànima morta (1892), La Baldirona (1892), En Pólvora (1893) i La festa del blat (1896), i a «La Van- guardia», les de Maria Rosa (1895), Mossèn Janot (1898), Terra Baixa (1898), Rey y Moríjo (1898) i Lo carni del sol (1904), tragèdia a la qual dedica dues cròniques.

4. El arte dramático en el resurgir de Cataluña, Barcelona, Edit. Minerva, s.a., pp. 242-243. (Biblioteca de cultura moderna y contemporánea.) 187 c) L'estrena a Barcelona de l'obra L'àngel de fang (1892), d'Ig- nasi Iglesias, després d'una campanya d'èxits portada a terme a l'ex- vila nadiua de Sant Andreu del Palomar, enceta una etapa ubèrrima per l'obra d'aquest autor obrerista i de carácter sociologie, del quai llegim a «La Vanguardia» les recensions de Pomés relatives a Fructi- dor (1897), L'afosa (1899), La rescfosa (1899), Lladres (1899), Mare eterna (1900), El cor del poble (1902), Via Crucis (1904), Las gar- sas (1905) i La festa dels aucells (1905). El teatre d'iglésias és saturat d'aires nous; per una banda respira idees ibsenianes, tan cares al ca- rácter nostrat, i, per l'altra, es fa ressò de les inquietuds socials dels obrers. d) La penetrado catalana d'Ibsen, fundador del teatre psicologie, és impulsada des de diferents fronts: a partir de l'aerata Felip Cordella —passant per Iglésias, Pous i Pagès i Puig i Ferreter—, fins a enca- rar-se amb l'esperit refinat i aristocratie d'Adria Guai. Ibsen i els seus deixebles (Haupmann, Sudermann, etc.) tenen una gran audiència entre el public català, per les idees independentistes i individualistes que es respiren a la nostra terra. Les primeres obres d'Ibsen representades a Barcelona són, l'any 1893, Un enemic del poble, estrenada al Novetats, i Nora a la casa de les nines, al Calvo-Vico (després anomenat Granvia), i el primer drama éditât és Espectres, l'any 1894, traduit per Pompeu Fabra i Joaquim Cases-Carbó i imprès a l'Avenç. Pomés tradueix al castella Halvard Solness, l'any 1902, i el llibre és el primer volum de la coHecció «Teatro antiguo y moderno», pa- trocinada per Antoni Palau i Dulcet, qui llençà 46 títols dins d'aquesta sèrie. Mentre la majoria dels autors nòrdics i germànics, a Espanya, són retraduits del francés, la versió de Pomés és feta partint d'una edició anglesa. L'any segiient Pompeu Gener fa la traducció de Es- pectros per a la casa Maucci, «traducción directa del alemán, teniendo a la vista el ejemplar noruego»: coses d'en Peius!5. A l'èxit que Ibsen té a .Catalunya hi contribueix el fet que a Madrid sigui xiulat. Així és com el dramaturg es mitifica i es converteix en un símbol dels pobles avançais; n'és un fet l'homenatge que en morir li va retre la in- tellectualitat catalana 6.

5. VERDAGUER, M., Medio siglo de vida intima barcelonesa, Barcelona, Edit. Barna, 1957, pp. 46-47. 6. Henrik Ibsen mor l'any 1906 i a Barcelona se li vol aixecar un monument. Pomés, que havia donat tantes proves de la seva admirado peí gran dramaturg es- candinau, seguint a Pin i Soler, es mostra contrari a aquesta iniciativa, per una rao principal: Pomés estava convençut que la figura i l'obra d'Ibsen només era valorada per una petita élite i, per tant, li mancava l'escali popular. Al final s'imposà el seny 188 e) La pulcra representado de Ifigenia a Tàurida, de Goethe, segons la versió de Maragall, als jardins del Laberint del marqués d'Alfarràs (10 octubre 1898), en una segona sessió del Teatre Intim d'Adria Guai, mereix esser subratllada adequadament, així com també L'alegría que passa (1899), de Santiago Rusiñol —on s'endevina la influència simbolista de Maeterlinck—, posada en escena pel mateix Teatre Intim. L'obra ufanosa d'Adrià Guai es projecta a través de molt diverses facetes: com a actor, com a traductor i empresari deis grans clàssics (Esquii, Sófocles, Molière, Shakespeare, Goethe, etc.) i deis moderns (Ibsen, Victorien Sardou, Bernard Shaw, Gerhardt Hauptmann, Maurice Maeterlinck, Jules Renard, etc.), com a dramaturg d'una extensa i estimable obra propia i com a planificador metodologie del nostre teatre, creant els òrgans del Teatre Intim (15 gener 1898), per a la promoció d'obres innovadores i selectes; de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913), destinada a la formado d'actors (que encara avui existeix sota els noms d'Institut del Teatre i de Biblioteca i Museu d'Art Escénic), i de la «Gaseta Catalana d'Art Dramàtic» (abril-desembre 1917), que té una vida esponerosa però efímera. L'obra creadora d'Adrià Guai ha fet que passessin inadvertides les seves altes qualitats de director d'escena i d'actor, que Pomés, sempre tan exigent, posa de relleu en les dues representacions de Ifigenia a Tàurida —la deis jardins del Laberint i la que feu tres mesos des- prés al Líric—, interpretant el difícil paper de Pílades. ELI crític con- traposa Guai amb Enric Borràs, sense anomenar-lo, contrastant l'estil clàsssic del primer amb el gest ampullós i la dicció abarrocada del segon. El parágraf mereix els honors de ser reproduit: «Guai fue el que más entero se mantuvo, moviéndose con naturalidad, dando a sus palabras el verdadero sentido, que el público pudo coger todo entero, gracias a su franca pronuncia- ción, exenta por completo de falseadoras entonaciones... y ahora se me ocurre responder a una observación que en el teatro oí hacer a más de uno. Decían: Guai estaría muy bien si diese en- tonación trágica a determinadas frases. Pues bien; yo creo pre- cisamente que imo de los méritos de Guai, como actor, es éste: que diciendo estas frases determinadas con su dicción clara, diá- i el monument no fou bastit. Aquest gest noble i sincer féu que, tant Pin i Soler com Pomés fossin exclosos del tribut literari que es va retre a Ibsen, éditant l'opuscle següent: Homenatge dels catalans a Enrich Ibsen, Barcelona, Tip. Catalana, juliol 1906, 14 ff. s.n. Editât en motiu de la mort del gran dramaturg. 189 fana y perfectamente ajustada a su valor ideal, logra que lo que dice entre muy hondo en el espíritu del oyente, mucho más hondo que dando a esas mismas frases lo que se llama entonación trá- gica. Ya sé que esto no lo comprenderán muchos que son cómi- cos de oficio; pero importa poco esto, mientras lo vaya el público entendiendo. He de añadir, para tranquilidad de mi conciencia, que no siempre logra Gual esto que digo; pero ya es mucho que lo busque siempre»7. A les mateixes cróniques, Pomés subratlla el valor del paisatge natural, que feia d'escenari durant la primera representació a Taire lliure i els imponderables que varen sorgir en unes representacions que técnicament ofereixen moltes dificultats i que foren superades fins al punt en qué aixó era possible. El crític deixa entreveure que una bona part del públic aristocrátic que assistí a la festa, era mancat de categoría intellectual suficient per a comprendre i aguantar l'obra i afirma que aquests assaigs o s'han de fer únicament amb un grup d'escollits, en una sessió íntima, o en un teatre de debo, en una sessió pública de veritat.

Dintre d'aquest esquema Pomés publica a «La Vanguardia» les recensions de les obres ibsenianes de Magda (1896), de Sudermann, del drama decadent La duda (1898), de Echegaray i del drama modernista El místic (1903), de Santiago Rusiñol. Sembla que aquesta obra es va voler inspirar en la tragèdia de mossén Jacint Verdaguer i el crític creu que el tipus de «místic» que l'autor ens presenta és totalment artificios i mancat de base, tant si se'l considera com a veritable místic com si s'esguarda sota el caire d'un personatge historie. Heus ací el contorn on es mou la ploma de Pomés, en vistes ais dos probleníes crucials que la nostra escena té plantejats: el de qui- nes són les essències del teatre catalá i el de la seva pretesa crisi. Pomés no está d'acord amb la visió que Josep Yxart8 ens dona del carácter d'un teatre autòcton morigerat, la qual, si bé podría èsser vàlida per ais primers temps —o sigui, per al període comprés entre Vidal i Va-

7. Quadern III, f. 8v, del recull d'articles ordenat per Ramon Pomés, i que guarda la familia fins que fou dipositat a la Biblioteca de Catalunya. 8. Teatro català. Ensaig històrich-critich, a «Jochs Floráis de Barcelona», any XXI, 1879, pp. 155-241. Vegeu, a més, el resum que en dóna Curet a El arte dramá- tico..., op. cit., nota 4, pp. 145 ss. 190 lenciano i Guimerà—, no ho és ara, quan ja s'ha donat entrada als nous vents europeus i té una fesomia ben distinta. En el darrer decenni del segle xix han irromput sobre les taules, amb traços vigo- rosos, els problèmes socials i els conflictes de consciència, que son ex- posats amb valentia i fins i tot amb atreviment, agafant del teatre francès les escenes galants i dels drames d'Ibsen les idees llibertàries. Quan a l'acabament del segle xix es parla de la crisi del teatre català, hom no es refereix pas a manca d'obres ni de public, sino a una carència de qualitat. Segons els testimoniatges coetanis, aquella època hi havia dies que es feien mes de vint representacions catalanes, entre teatres pròpiament dits, societats familiars i centres professio- nal i politics9; de vegades una obra era representada a la mateixa hora en quatre locals distints i el public es veia negre perquè no sabia quina triar. Les queixes dels critics i, més especialment, les del seu capdavanter Ramon Pomés, fan referència al fracas de moites obres a causa d'imperfeccions de forma, o sigui a l'efectisme barroc que ha invadit l'escena catalana, a la mania de produir contrastes enlluer- nadors sense sentit i —segons el leit motif que Pomés remarca reite- radament— al fet que els actors no es compenetren amb l'obra i no saben els papers. Pels mateixos anys actuen a Barcelona les principals companyies madrilenyes. Per una banda, Maria Tubau i el seu elenc representen, al Liric, ¿Infiel? (29 maig 1898) de Tedeschi, adaptada per Eugeni Sellés, interpretació que el nostre critic qualifica de treball exquisit. El dia abans, la Tubau havia representat Magda, de Sudermann, al Principal, segons la versió castellana de Costa i Jordà, amb un èxit relatiu, a causa de la classe de public que ompli la sala; Pomés fa con- traster aquest fet a la crònica «Magda» una altra vegada, publicada a «La Renaixensa» (24 maig 1896), amb l'èxit sorollós obtingut per la mateixa obra quan fou posada en escena per la Sarah Bernard i en Novelli, en francès i en italià respectivament. El drama no està exent de dificultats, perquè, tal com s'esforça a remarcar el nostre critic, Magda més que ima simple dona és una idea, i malgrat el treball excellent de la Tubau, la causa del fracàs relatiu de la represen- tació ha d'atribuir-se al fet que, mentre ara omplia el teatre el gros public, les vegades anteriors aquest estava intégrât per artistes i in- tellectuals.

9. «Més de seixanta societats recreatives i d'aficionats, conreaven a Barcelona el teatre català» (F. Curet, Història del teatre català, Barcelona, Edit. Aedos, 1967, p. 248). 191 Temps després, al mateix coliseu, se celebra el benefici de Maria Tubau, amb la presentació de Margarita (9 juliol 1898), de Dumas. El teatre està pie de gom a gom, i a desgrat deis petits retrets que Pomés, com sempre, no es pot estar de fer, ha de confessar que «Con el arte que el público barcelonés tantas veces ha aplau- dido con justicia, personificó anoche la Tubau el simpático tipo de la Margarita de Dumas, y es tal el amor con que lo interpreta que la actriz hace olvidar, con su trabajo exquisito, el trasno- chado sentimentalismo que palpita en la obra, y sabe hacer vibrar, con sus acentos verdaderos, el drama lleno de humanidad que en ella se esconde...» 10. El retali esgrogueìt d'aquesta crònica, que hem trobat entre els papers del nostre crític, conté una anècdota que no podem silenciar, perqué ens situa en el temps que estudiem. Coincidint exactament amb la crítica que signa Ramon Pomés, referint-se al benefici de la Tubau, a la'part ,del darrera hom llegeix el telegrama del Comandant general de Cuba que assenyala el principi de la fi del nostre domini sobre les Antilles espanyolesn. Aquest episodi tristíssim doná peu, aquella época, que fossin representades una colla de peces de baixís- sima qualitat, com Familia y Patria, d'Isidoro Martínez, de carácter «patriotero», que sempre acabaven fent voleiar la bandera espanyola i amb el públic posat dret i corejant himnes patriòtics enmig de «vivas» i «hurras», les quals pretenien tapar els ulls del poblé sofert davant del desastre imminent. I no parlem de les «fiestas bravas» que eren organitzades a benefici deis repatriats! Preferim passar-hi un vel. Per altra part, pocs mesos després, la companyia d'Emilio Mario posa en escena la comèdia La gente nueva (4 juny 1898), de José Sánchez Pérez, que segons Pomés, a desgrat de la seva intrascendèn- cia, «los actores representaron con aquella finura y aquella corrección

10.- «La Vanguardia», 9 juliol 1898. 11. «De Santiago de Cuba. — Oficial: A las ocho y media de la noche se ha facilitado el siguiente telegrama: Comandante general a ministro de la Guerra.— El enemigo ha entregado heridos nuestros. — Ayer se verificó el canje de prisioneros del Merrimac por un teniente de infantería del Provisional de Puerto Rico, n.° 1 don Adolfo Arias y 7 de tropa. — Al terminar el acto, el general en jefe de las tropas americanas envió un parlamentario con un escrito dando cuenta de la completa des- trucción de la escuadra española e intimando la rendición y fijando el plazo para el bombardeo de la plaza hasta el mediodía del sábado. — He comunicado este escrito al general en jefe. — Aviso que defenderé la plaza hasta el último extremo, debiendo hacer presente y encomiar la decisión de estos soldados que llevan tres años de cam- paña y hace un mes que sólo se alimentan de arroz, sal, café y azúcar» (id. nota anterior). 192 que notamos siempre en los cómicos castellanos...». I s'expressa encara en termes mes laudatoris quan parla de la companyia Guerrero- Mendoza, donada la forta col-laborado que aquesta aporta a l'expandiment del tea tre català per terres hispàniques: ens referim a les estrenes, que tenen lloc a Madrid, de Maria Rosa (1894) i de Terra Baixa (1896), de Guimerà, ambdues traduïdes per José Echegaray, i de Maria del Carme (1899), de Josep Feliu i Codina, i molts altres. El fet és que, mentre els actors nostres van a remóle de l'apuntador, els madrilenys se saben el paper de memoria i tenen ima dicció nítida i matisada. Aquesta és la tortura punyent de Ramon Pomés 12. El darrer decenni del segle visiten Barcelona les grans figures de l'escena mundial, les actuacions de les quals han estât puntualment registrades pel nostre cri tic a les pagines de «La Vanguardia» 13. El 1895 i el següent ve la companyia d'Ermette Novelli al Teatre Principal, que a més de representar d'una manera insuperable Magda (1895), de Sudermann14 i 11 pane altrui (1896), de Turguenef, Papa Lebon- nard, de Jean Aicard, posa en escena obres i adaptacions de Shakespeare (La bisbetica domata) i de Goehte (Mefistofeles) i, a causa de l'escàs public que assisteix a les representacions, acaba fent pallassades (La zìa de Carlo) de l'anglès Brandon Thomas, fins i tot arribant a vestir- se de dona, promovent amb gran escàndol, amb això, ün assaig in- novador de travestisme. Tal episodi provoca un mullader extraordinari, que Pomés valora adequadament. Per la mateixa època ve Maria Teresa Mariani —famosa pel seu gran talent i també per les seves procacitats—, acompanyada de Pa- ladini, Zampieri i altres artistes de nom, la quai ens dona al Novetats una meravellosa versió de Nora. Hem de registrar també el pas llu- minós per Barcelona de Mme. Réjane 1S, que interpreta d'una manera

12. Expressa semblants conceptes a l'article Los d'allà y'ls ¿Caqui (8 juliol 1892), publicat a «La Renaixensa», on afirma que les companyies madrilenyes están més cohesionades que les nostres i no tenen tants alts i baixos. Les primeres figures catalanes solen èsser molt bones, però el treball de conjunt és inferior. 13. El año teatral en Barcelona, gener 1896. 14. A propòsit de la representació de Magda per aquesta companyia, Pomés recorda els anys primicers de la joventut en qué va poder admirar la mateixa obra posada en escena per la tràgica francesa Sarah Bernard, que feu una creació sen- sacional de la tragedia que comentem i de La Tosca, de Victorien Sardou. No obstant això, la llunyana impressió del nostre crític és la «de haber estado contemplando una misma figura colocada en diferentes actitudes, siempre bellas, sí, pero siempre también con algo de las rigideces del bronce y de la piedra» (Quadern II, f. 2v.). 15. Pomés li dedica dues cròniques, una —reproduint el retrat de la Réjane (seudònim de Maria Gabriela Réju) que, per causa de les deficiències tipogràfiques de l'època, ara trobem deplorable—anunciant l'arribada (23 novembre 1899), en companyia del seu marit Porel; i una altra escrita després de la tercera representació 193 prodigiosa Sapho (1899), de Franz Grillparzer, i d'altres obres menors de to alegre. Ella i la Mariani són les véritables introductores, a tra- vés del Teatre Principal, del gènere «vaudeville» a Barcelona. Per por d'estendre'ns massa, hem omès les actuacions dels grans tràgics Ernesto Rossi i l'amant de D'Annunzio, Leonora Duse, la genial in- tèrpret d'Ibsen. Davant d'un teatre castella modèlic i d'uns actors estrangers excepcionals, no és estrany que Ramon Pomés es plantegi la qiiestió de la crisi del teatre català, bastit sobre uns principis de molt estar per casa. A la critica de La tia Tecla (17 octubre 1891), de Pin i Soler, que surt a «Lo Somatent», afirma que el teatre que fins ara ha estât l'espili dels bons costums, «d'avuy en endevant... ha d'ésser lo mirali de la vida» i que en la seva temàtica, «lo que demana la escola nova és que lo que's porti al teatre sigui veritat». A més remarca que aquesta obra «és un drama fet sense crits, sense exclamacions falces..., per- qué en la vida de debò no s'exteriorisan los sentiments de la manera absurda qüe veiem en certas obras escénicas. No hi ha tampoc grans tiradas de versos, ni de prosa poètica... és un drama fet ab... frases senzillas... tretas del llenguatge corrent que parlem tots los dias». L'en- focament que el crític ens dona de la temàtica de Pin i Soler és completament ortodox dins dels nous vents que corren. Salvant la inter- pretació de Carlota de Mena i de Teodor Bonaplata, que considera simplement correcta, la resta dels intérprets són un desastre complet. Per tractar-se d'un tarragoní i, de més a més, parent, Pomés esguarda amb una atenció especial i un esperit equànime pasmos, l'obra sencera de Pin i Soler, de la qual escriu les següents recensions: a «Lo Somatent», de Reus: Sogra y ñora (1890), La viudeta (5 maig 1891), La tia Tecla (17 octubre 1891 i 17 febrer 1892), La sirena (febrer 1892 i 11 març 1892), etc., així com també nombroses critiques d'obres literàries: Elis defectes en qué cauen els actors pertanyents a l'escena cata- ai Principal. En aquesta critica es fa eco, per una banda, de l'admirable representació de Sapho, drama de Grillparzer (estrenat a Viena el 1818) i, per l'altra, de la de- cepció del públic serios i de la sorpresa del públic alegre per causa de l'obsequi d'un vaudeville amb qué l'empresa es vol acomiadar de Barcelona, «ni más desvergonzado ni menos insubstancial que la mayoría de esos saínetes franceses en que no suele haber de artístico más que un gran refinamiento de lenguaje, al lado de otra clase de refinamientos muy peligrosos» (novembre 1899). La Réjane era una dona exquisida que tenia un enorme poder de seducció. Mérius Verdaguer ens diu que a ella i al seu marit els obsequiaren amb un banquet a «Els Quatre Gats», que Casas li féu un retrat magnific i que a tot arreu els homes embogien per ella. (Op. cit., nota 5, pp. 103-104.) lana són assenyalats en el comentari Parlem de comediants... (9 abril 1896), publicat a «Lo Somatent», en el qual subratlla que la condicio primera i essencial és que els actors coneguin l'obra de conjunt i que s'identifiquin amb el seu personatge. Cal també que la captinenga sigui desimbolta i mesurada, sense caure mai en les afectacions i pallassades a qué recorren alguns actors per a suscitar aplaudiments; que l'entonació estigui d'acord amb el personatge que representen i que la dicció sigui correcta i clara. Apuntant a Enríe Borras, que té aquest defecte, diu que «es cosa corrent sentir en lo Romea com los comediants diuhen las r deis infinitius, com certas vocals átonas las dihuen igual que si fossin accentuadas...», etc. A la recensió de Maria Rosa (24 gener 1895), de Guimerà, publicada a «La Vanguardia», insisteix en el mal efecte que causa en el public que la cantarella de l'apuntador se senti més que la veu deis actors, que el to melodramàtic està aquí fora de Hoc, així com també, al-ludint a Enríe Borràs, l'exageració gratuita de les frases; insisteix d'una forma reiterada que Tactor té el deure d'estudiar. La crítica de Terra Baixa (31 agost 1898), publicada al mateix diari, Tacaba dient «que para triunfar en el arte de la representación escénica son pre- cisas tres cosas...: estudio, estudio y estudio». Com veiem, es tracta de dues obres importants del nostre teatre. Com serien representades les altres? En canvi, uns anys després, se sorprén que en l'estrena de Les garces (25 novembre 1905), d'Ignasi Iglésias, al Romea, els actors i, entre ells, el director de la companyia Jaume Borràs, se sàpiguin els papers, «porque no era costumbre en aquel teatro, ni en ninguno de Barcelona», provocant aquesta acurada representació «la más grande y legítima explosión de entusiasmo que se haya visto en nuestros es- cenarios». És indubtable que la insisténcia de Pomés en la necessitat que els actors es formin i estudiín, va influir en la gran realització de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic d'Adrià Guai. Quan el teatre català entra en un període de plenitud, en un ar- ricie memorable, publicat a «La Vanguardia», que titula Cosas de teatros: Introito (setembre 1898), Pomés insisteix a glossar la seva crisi i que el remei està en Tactor. D'obres de qualitat no en falten. Eli mateix ho subratlla dient: «...Un teatro que produce una tragedia como L'ànima marta16, un drama como Sogra y ñora una comedia 16. D'A. Guimerà (1892). 17. De J. Pin i Soler (1890). 195 como No es tan fiero18 y un saínete como Las bodas d'en Cirilo es un teatro que tiene perfecto derecho a la vida, pues ha demostrado ya la fuerza intensísima que le alienta; para levantarse potente y victorioso no le falta más sino los medios de exteriorizarse, de hacerse oír, de llegar al corazón del pueblo...» 20. Les idees de Pomés sobre teatre están esparses al llarg de la seva obra de crític i ens donaría molta feina si haguéssim de recollir-la i articular-la. A la manera d'un tast, del preámbul de la recensió de L'alosa (1898), d'Ignasi Iglesias, publicada al diari tantes vegades alludit, copiem el text següent, relatiu al teatre idéologie, qüestió pe- renne que els dramaturgs d'aquella época comentaven amb un fervor inquiétant: «Es muy peligroso y es muy expuesto a tremendas caídas querer convertir la escena en cátedra de filosofía... Apenas si se puede en ella hacer la propaganda de ideales determinados, pero tan solo de un modo indirecto y siempre a través de una acción vérdaderamente dramática; más aun que dramática: pasional, porque el arte escénico es un arte especialísimo que mucho más que todas las demás artes necesita del sentimiento para vivir. Porque se olvidan de esto o porque lo desconocen de un modo más o menos absoluto algunos modernos autores, nos hallamos con dramas que no son tales dramas y que, preten- diendo inspirarse en escuela novísima, se apartan enormemente de ella; y es que no supieron percatarse a tiempo de que, en Nora por ejemplo, lo que llamamos drama intelectual, está ló- gicamente determinado por una verdadera incompatibilidad de caracteres, y es por esto que resulta natural y humano todo lo que viene después. De otra suerte, en lugar de una obra muy hermosa, Ibsen hubiera hecho una monstruosidad, que el gran autor noruego tiene clarividencia sobrada para no haber cometido...» J1. Amb aquest text Pomés s'avança uns catorze anys al pensament

18. D'A. Llanas (1886). En la coHecció de retails de diari que feia Pomés, aquesta obra és substituida, per mitjà d'una correcció feta a mà, per La germana gran, de F. Soler (1891). 19. D'E. Vilanova (1891). 20. Quadern IV, f. 4v. 21. Id. II, f. 5v. 196 d'Àngel Guimerà, qui trobant-se a Madrid, a les darreries de 1912, amb motiu de l'estrena de La reina jove, declara a Joaquim Belda: «No he cregut que el teatre sigui una altra cosa que emoció i passió. Quan sentó parlar del teatre d'idees, romàntic, realista, didàctic, com a cosa exclusiva em die: Perô en tôt allô que jo practico i defenso, no hi és tôt aixô?...» n. Mes endavant, en la Carta a un crítico (octubre 1902), que surt al mateix diari, amb la sinceritat de sempre, Pomés ens comunica les angoixes de la professió. En primer lloc fa esment de l'actitud impar- cial del crític que —referint-se a un cas concret—, va anar al teatre aquella nit, com hi va sempre, «sin prevenciones y sin perjuicios, libre el espíritu y más bien con el íntimo deseo de ser benévolo, pues dices y tienes razón, que bastantes amarguras y durezas lleva consigo la vida, para que nos miremos mucho en añadirle otras nuevas y excu- sables...». S'aixeca el teló i manifesta que des de «las primeras esce- nas invadió tu alma una profundísima tristeza, pues, como instinti- vamente, viste de pronto la obra en toda su lamentable desnudez...». Passen els actes «con sus vaciedades y sus tonterías, con un lenguaje híbrido y descuidado, como tal vez no haya otro caso en el teatro ca- talán, y con sus grandes errores psicológicos, dejando planteado un falso problema, porque son falsos o ilógicos todos los datos que al mismo aportan sus autores» i comprova com, finalment, el public aplau- deix amb entusiasme «al caer el telón, cubriendo tantos y tan grandes ultrajes como se habían cometido en aquel escenario aquella noche contra el sentido moral, contra los sentimientos humanos y contra el lenguaje de todo un pueblo». I acaba dient: «ya es tiempo... de que se hable claro y fuerte, y se prescinda de convencionalismos y de falsas consideraciones, de subterfugios y vaguedades... pues tan sólo los bue- nos garrotazos despiertan a los bien dormidos, y nuestro público duer- me... profundamente y es preciso... en absoluto despertarlo ahora, o cuando lo haga habrá ya muerto para siempre el teatro de esta tierra». Finalment, el crític remarca que s'ha quedat sol i Pomés l'anima a perseverar, perqué en aquesta circumstáncia hi veu una prova del propi valer del crític, de la força, de la sinceritat i noblesa d'esperit d'aquell que posa les seves mirades en la justicia i a servir la veritat. L'article que acabem de resumir té un valor autobiográfic excepcional i es refereix, sens dubte, a alguna de les obres decadentistes i d'agu-

22. Op. cit. nota 9, p. 269. 197 desa llicenciosa com la parodia de Don Jaume el Conquistador (1862), de Pitarra, que encara continuaren embrutant l'escena catalana des- prés de la mort del «pitarrisme» 73. En un article que titula Scherzando... (juliol 1903) i que dedica a Pérez Galdós, en el qual fa referéncia ais drames Los condenados (11 desembre 1894) i Alma y vida (9 abril 1902), així com també a la comedia Mariucha (16 juliol 1903), aconsella ais afeccionats que no vagin al teatre el dia de l'estrena, perqué a més de no saber-se el paper els actors, els crítics influeixen desfavorablement sobre certs sectors de la concurrencia: «Yo sé también mucho de lo que sucede en noches de estreno en nuestros teatros, y como lo que allí sucede no es nada bueno, yo aconsejo a mis amigos que no vayan en tales ocasiones al teatro, pues se hallarán en el peor de los estados de ánimo para poder apreciar libremente la obra que se desenvuelve sobre el escenario, y lo que singularmente les recomiendo y por encima de todo, es que no hagan maldito caso de las miradas y medias palabras que los señores críticos unos a otros se lanzan durante la representación, ni se acerquen a los grupos que forman durante los intermedios, queriendo de uno y de otro modo adelan- tar aventuradísimos juicios, que nadie puede ni debe formular... sino después de haber meditado honda y libremente sobre la comedia o el drama que se ha visto» Una altra font per a conéixer el pensament de Ramón Pomés són les dues cartes obertes adredades a l'actor Antoni Piera des de les pagines de «La Vanguardia». Aquest va pertányer a una companyia d'afeccionats que actuava al «círcol» La Granada, de Gracia, junt amb Joaquim Montero y Manuel Salvat. Va adquirir certa fama per haver encarnat el personatge de Manelic en la primera representació de Terra Baixa a Barcelona (1897). A més a més, Piera va dirigir dos drames'del nostre autor, Los joves (1899) i El apóstol blanco (1901). En la primera carta que Pomés publica a «La Vanguardia» amb l'epí- graf de Cosas de teatros: Carta abierta (29 juliol 1906), assenyala que la culpa de la decadéncia del teatre catalá no recau sobre el públic, sino damunt deis empresaris, deis autors, deis actors i, fins i tot, deis crítics.

23. Quadern II, f. 3v. 24. Id. II, f. 4. «Yo puedo decir esto muy alto, pues soy de los que más han pecado. El teatro se ha apartado del público al querer —enva- necido por sus fáciles triunfos— convertirse en maestro de cos- tumbres, en tribuna para la propagación de ideales novísimos, en cátedra no pocas veces de ciencias positivas. Y el teatro no puede, no debe ser nada de esto, no lo será jamás...» Mes endavant afegeix: «El escenario no es una tribuna y menos todavía un matadero. No va el público al teatro para que le torturen el alma con el espectáculo de las miserias humanas; ya le atormen- tan bastante las reales que contempla entorno suyo. No va al teatro para ver morir a la gente; le basta con ver morir los suyos en su casa. No va al teatro para ver llorar los dolores de perso- najes fingidos; le sobra con los propios dolores que le hacen llorar todos los días...» 25. A l'article següent, que titula Cosas de teatros: Segunda carta abierta, continuant el mateix tema diu: «Por esto yo creo que tienen razón los que afirman que el teatro no puede ser jamás otra cosa que acción y sentimiento; que es andarse por las ramas pretender que un drama o una comedia sea algo más que un momento de la acción humana, determinada por la contraposición y el choque de los sentimientos que podemos llamar eternos, pues son de todas las edades y de todas las naciones... por todo lo cual paréceme que bien podría definirse el drama diciendo que es una pasión puesta en movimiento» 26. Seguidament insisteix en l'atenció que pertoca al fet d'haver de posar de relleu els aspectes de la vida real de l'home, així com el de suprimir de les taules les escenes depriments de sang, agonia i mort També remarca Terror que, per fer resaltar la virtut, no cal acolorir l'estampa del vici, perqué la llum brilla per sí sola i no és necessari d'ésser contrastada per l'ombra. Per últim, l'espectacle teatral ha de buscar de produir en l'auditori una impressió estimulant, plaent i d'assossegat repós27. Des de les págines de «La Renaixensa», en un article que titula De teatros y comedias (novembre 1897), Pomés malda per la creació

25. Id. VII, ff. 3-3 v. 26. Id. VII, ff. 3v-4. 27. Id. VII, f. 4. 199 d'un teatre nacional català, un teatre ben nostre, on només s'hi pre- sentin comédies i drames de la nostra terra i en la nostra llengua; criteri que creiem d'un xovinisme exagerat. Afirma que Catalunya no té salvació mentre continui aguantant a Barcelona tres o quatre teatres del «género chico» i empassant-se «com brescas tantas y tantas pessas plenas de poca-solta y de brutícia com seguidament li envían desde Madrid». Entreveu que «lo teatro podría ser aquí una arma molt forta contra'ls enemichs de la nostra terra», si les obres que hom presenta están d'acord amb «l'esperit de l'època». I veient ja la pléyade dels joves escriptors que entren a la palestra amb llurs inquietuds, afirma solemnement: «Are'l nostre poblé demanarà dramas y comédias molt di- ferentas de las que s'escrigueren vint o trenta anys enrera; de- manarà dramas y comédias en que hi bateguin y alenin las pas- sions d'avuy, los sentiments d'avuy, las ideas d'avuy... Y aquells que no vulguin seguir avant se quedaran enrera. Y seran obli- dats! La Pàtria no es morta, no, y no hem pas de plorarla. Sols hem de trevallar per ferla més gran, per ferla més forta... Aixis, donchs, arribada és la hora de cridar ferm: Via fora als adormits! y que fassi cada hu tot lo que pugui per la salvació y per la glòria del Teatro Català... Jo hi faré també tot lo que pugui» 2S. El nostre critic s'havia fet la illusió —i com ell molts altres— que el Teatre Nacional Català fos el Romea, on a partir del 4 de febrer de 1890, en que s'estrena Rei y monfo, hom compta amb un primer actor de gran talla com és Enríe Borràs. Aquest substitueix ál Romea Teodor Bonaplata, actor culte i intelligent, qui es va saber mantenir com a primera figura durant molts anys. Ramon Pomés, que era un critic de combat per un teatre també combatiu, acarona aquesta idea i es consagra plenament a la tasca delicada de fer de Borràs la peça central del teatre català. Com ja hem vingut dient, la normativa "i la crítica de Pomés alludeix gairebé sempre a Enric Borràs i, si Pomés és tan polit i primmirat que fins en les obres més perfectes sempre hi troba motius per a fer-hi algun retret, no cal dir que, quan es tracta de les representacions de Borràs, de qui espera tant, les seves exigèn- cies encara són més fortes. Això provocà moments de greu tensió, que van èsser superats gràcies a la ferma amistat que l'un i l'altre sempre es professaren. 28. Id. V, f. 2. Quan Pomés escriu a «La Vanguardia» sobre aquest tema, en lloc de «teatre nacional» acostuma a dir «teatre regional català». 200 Deixant de banda la discutida paternitat del drama L'aguí la (18 octubre 1891), de Pelai Briz —que sembla que fou arrodonit per Fré- déric Soler— i que hom representa al Romea, Pomés subratlla a «Lo Somatent» la «senzillament horrible... manera especialissima com de- claman... sobre tôt los senyors Riutort y Borràs». Referint-se al darrer, remarca «l'ènfasis ab que enraona, vinga a tom o no hi vinga, y las extremituts, no ademans, ab que acompanya sas paraulas», gracies a les quais, «logra no ajustarse may a la situació...». Uns anys des- prés, en la representado de Lo nuvi (26 febrer 1898) de Josep Feliu i Codina, segons la crítica concienciosa que li dedica a les pagines de «La Vanguardia», després d'aplaudir calorosament a Borras «por el empeño que ha puesto en el ensayo de la obra», en la que tothom se sabia els papers, «y por la manera como interpretó su difícil y peligroso papel», li fa el retret que «en algunos pasajes del drama... dio a su voz escasa modulación y a su porte un exagerado empaque». A la interpretació de Rey y monjo, de Guimerà, li dedica a «La Vanguardia» dos sucosos comentaris: una gasetilla bastant completa el dia de l'estrena (30 novembre 1898) i un llarg comentari que titula Cosas de teatros: Males viejos (desembre 1898). En ambdós abunden els conceptes següents: que l'obra de referencia és una de les tragédies guimeranianes de més difícil interpretació escénica, a causa de la va- riada concurrencia d'estats anímics contradictoris deis protagonistes Ramir i Agnès; que els actors no han assajat ni saben els papers, defectes que anullen les grans situacions del drama del final del primer i del segon acte. Pomés elogia la interpretació del tipus de Ramir, que correspon a Borras, pero desaprova totalment «la manera estraña como pronuncian la lengua catalana, la suya propia, aquellos actores», defecte que el crític havia assenyalat mantes vegades amb veritable obstinado: «De este mismo defecto hablé ya en un artículo escrito hace muchos años —seis o siete al menos—, pero ellos siguen firmes en sus trece... Nuestros muy queridos actores siguen creyendo que los reyes y reinas no hablan como los demás mortales, pues en Rey y Monjo, y también en otras obras, les oiréis pronunciar la r de los infinitivos, les oiréis pronunciar como acentuadas infinidad de vocales que son átonas...» 29.

29. Quadern III, íf. 6v-7. 201 L'article que acabem de referir és molt minuciós i explica totes les irregularitats gramaticals en qué acostumen a caure els actors. Enric Borras estava descontent de les critiques de Pomés, perqué a desgrat dels elogis que li prodigava, sempre li retreia els vicis de pronunciado. Aquesta forta diatriba féu vessar el vas i Tactor, creient-se perjudicat en la seva ben guanyada fama, un dia l'esperà quan entrava a la redacció de «La Vanguardia» amb ànim d'agredir-lo. En el curs de la disputa, amb to amenaçador, Borràs li va dir: —Per menys que això, estaría disposât a anar a presidi! Pomés, amb calma, contestà maliciosament: —I qué hi foterieu vós a presidi? Això el desarmà i, comprenent la raó que assistia al critic, Borràs abaixà el cap, acceptà els retrets i des d'aquesta data foren veritables amies.

Repassant les critiques de 1906, que és un dels anys més actius del Romea, comprovem els fets següents: Lo carni del sol (febrer), tragèdia de Guimerà. Direcció escènica d'Enric Borràs. Triomf absolut de Dolors Delhom en el paper d'Ofiria i de Borràs en el paper de Roger. La morta (19 abril), drama de Crehuet. «Borràs está en esta obra inmejorablemente, en la actitud, en la entonación y en los detalles... que interpreta con una frescura de color y ima fuerza tan grande, que sorprendió la otra noche a no pocos... a mi no, pues hace ya tiempo que estoy convencido de que hay en Borrás un gran actor» 30. Cotidianas (28 maig). Està dedicada a comentar l'exit fenomenal que el teatre català ha tingut a Madrid i la descoberta que ha fet aquell public de la figura de Borràs com a primer actor. Es donaren vint fúncions^al Teatro de la Comedia de les obres més représentatives, en llengua catalana. No sabem per qué Ramon Pomés formula certes reticències respecte a les obres triades, que objectivement hem de considerar que son les millors, si pensem que es varen seleccionar d'acord amb llur perspectiva histórica i les tendèneies estètiques en qué foren escrites.

30. Id. II, f. 2. 202 Cotidianas (25 juny). Enríe Borras se'n va definitivament a la Cort, contractât per Tirso Escudero, empresari del Teatro de la Co- media. El comentari del nostre crític és molt punyent, perqué amb la deserció de Borras —figura que eli havia mimat— se'n van per terra totes les seves illusions de fer un Teatre Nacional Català. Pomés acaba el comentari amb aqüestes desoladores expressions: «En cuanto al hecho de que abandone Borrás la escena catalana... con toda fran- queza que lo siento mucho, por mi y por los autores de esta tierra, mas también por él... quizá por él principalmente» 31. El mestratge de Pomés sobre Borrás ha conclos. Queda ben ciar que de cap de les obres que hem esmentat darrerament, no es pot dir, d'una manera despectiva, com afirmava Josep Yxart de certes produccions, amb rao, «aixó fa Romea»32. Perqué, des de l'entrada d'Enric Borrás (1890) i, sobretot, des que eli es féu cárrec de la direcció artística (1894-1895) i, més particularment, des que admet l'alt guiatge estétic de Ramon Pomés, el nostre petit coliseu, el Romea, féu un canvi admirable. A més deis gennans Enríe i Jaume Borrás, participen de l'eficácia de les critiques acerades de Pomés els actors Teodor Bonaplata, Lluís Fontova, Ermengol Goula, Antoni Piera i Iscle Soler, i les actrius Dolors Delhom, Carlota de Mena, María Morera, Paca Soler i Francesca Soler de Ros. Igualment va influir en els escenògrafs Frédéric Pianella, Lluís Rigalt i Félix Urgellés. I així mateix en els decoradors Lluís Labarta, Miquel Mo- ragas, Francese Soler i Rovirosa i Maurici Vilumara. Tots ells i molts altres intervenen en les obres ressenyades per Pomés. No volem cloure aquest capítol sense tocar dos punts. El primer és que el nostre crític és contrari a les traduccions, tot i que eli va fer-ne moites —de bones i de dolentes— de l'anglés i del francés. Eli es refereix a traduir obres escéniques catalanes al castella, per tal de ser representades a la nostra terra i, a aitai fi, esmenta el cas de Mossèn Janot (1898) de Guimerà, traduit per El Padre Juanico en la versió castellana de Pau Perellada33, de la quai afirma que: «No sólo perdio la obra toda su frescura, que era su mayor encanto, sino que perdio tambié toda su naturalidad, que era su mayor fuerza. Este es el argumento de más valor que se puede

31. íd. V, f. 4. 32. Vegeu la recensió, feta per Pomés, de Reí y monjo, de Guimerà, a «La Vanguardia» del 30 de novembre de 1898. 33. Madrid, Florencio Fiscowich, editor, 1898, 8.°, 86 pp. Hi ha una altra versió castellana de José Echegaray i diverses traduccions a d'altres idiomes. 203 hacer valer en contra de El Padre Juanico. Cuantos vieron la obra en castellano la reputaron por una de las de menor mérito de su autor; pues estoy seguro de que no dirán lo mismo cuantos ahora la vean representada en catalán... y la entiendan» 34. El segon punt és que Pomés prefereix que les obres de teatre siguin en prosa3S. Dir aixó era molt atrevit en aquell temps del reflorí- ment deis Jocs Floráis, en qué la millor escena catalana —posant a Guimerá en primer lloc— s'escriu en vers. En la crítica de Sogra y ñora (1890), publicada a «Lo Somatent» de Reus, remarca que els personatges pensen i parlen «com homes y donas de la humanitat vivent», i que l'obra no está composta «ab llargas tiradas de versos». L'any següent, al diari citat, inserta un article que titula La prosa en lo teatre (10 juny 1891), on substancialment afirma que la poesia no pot desaparéixer mai del teatre, pero el llenguatge rimat sí. De- fensa que l'escena és una reproducció de la vida humana i que la parla deis actors .ha d'ésser natural i plañera. De la mateixa faisó que en la conversa corrént faria riure que algú «parlés en llenguatge ritmat y, per lo tant, artificial, y qu'expresés sos sentiments e ideas... ab frases ambiguas... y de sentit metafóric», igualment el teatre ha d'acceptar la prosa correcta del nostre temps. Cap al final del comentari de la comédia Rey absolut (27 octubre 1891), de Vidal y Bertrán, el nostre crític fa ressaltar que «lo llenguatje que en sa comédia ha usat lo senyor Vidal és un bon llenguatje, ademés de que ha tingut lo bon acert de fer parlar a sos personatjes tal com parla tothom: en prosa».

Tancarem aquest llarg capítol fent un parangó entre els judicis emesos respectivament per Josep Yxart i Moragas i per Ramón Pomés, sobre la comédia Sogra y ñora, tot observant les diferéncies d'edat, d'experiéncia, de cultura i d'estudis que obren a favor del primer. En la seva dilatada i quilométrica crítica de «La Vanguardia» (20 octubre 1890), per tal de situar-nos, Yxart titula l'obra de «comedía en prosa» i assenyala que és de costums contemporanis. Diu que fins ara no havia figurat al nostre teatre la vertadera classe mitjana. La

34. Quadem IV, f. 3v. 35. Segons F. Curet (op. cit. nota 9, p. 174), sembla que la primera obra de teatre catalá que suprimeix el teatre en vers, és la comédia El gra de mese (1882), de Feliu i Codina. 204 temàtica nostra era limitada ais costums populars i ais drames idea- listes i lírics d'estirp espanyola, de llenguatge ampul-lós i retòric. Pin i Soler pren del teatre francés i italià l'estil de la parla simple, vibrant i sobria; fent ús de la seva erudició, estudia els antecedents, o millor dit, les temptatives que troba en la dramática catalana —Josep M.* Arnau, Riera i Bertrán, Feliu i Codina, Marti i Folguera— per fer una comèdia burgesa 36. Assenyala com un fet positiu la supressió del vers i de la consegüent declamado antiquada, així com també l'actitud favorable amb qué aitals novetats són rebudes pel públic. L'obra resulta entretinguda i bella. Rebutja l'aire pédant d'algunes explicacions científiques, de les quals seria millor prescindir. La gràcia de la co- mèdia està en el llenguatge viu i natural deis interlocutors, així com en les situacions que són tretes de la vida corrent. Per altra part, Ramon Pomés subratlla, en poques línies, el triomf absolut de Sogra y ñora (5 novembre 1890) a les pàgines de «Lo So- mátente. Contra el fais concepte que per catalanitzar un personatge «sigui précis ferio parlar sempre de Catalunya y d'história catalana», el crític estima que, si els tipus están arrancats de la vida real i propia de la nostra terra —com així és—, i si són vertaders, han d'ésser con- sideráis a la vegada catalans i universals, perqué pertanyen a la humanitat entera. El mèrit de Pin i Soler consisteix a haver-nos donat la primera obra catalana d'escola naturalista i d'estil europeu. «...Y per aqueix motiu creyem que aquesta comèdia és la primera pedra que marca la via que ha de seguir, o millor encara, que seguirà lo futur teatre regional de Catalunya». I tot seguit aclareix, «Que no deu con- cretarse a n'aqueixa mena exclusiva d'obras, és ben ciar; que's susceptible de milloras, ho comprenem; però comprenem també que Sogra y ñora may deixarà d'ésser lo punt de partida del futur, del verdader teatre català». La visió segura de Ramon Pomés —jove autodidacta encara no de vint-i-dos anys—, respecte al seu coterrani tarra- goní Pin i Soler, desmenteix per complet aquell adagi bíblic que «ningú no és profeta a casa seva» 31. Sota molts aspectes, hem de considerar Pomés com un continuador de l'Yxart. La comèdia Sogra y ñora fou estrenada al Novetats el 14 d'octubre de 1890 i va èsser interpretada per un conjunt remarcable, inté- grât per les actrius Carlota de Mena, Concepció Palà i Carme Par-

36. Francese Curet intenta definir el nou teatre que ens revela Sogra i ñora, com una comedia «entre senyors», que, malgrat els notoris defectes de forma, ve a significar un avenç remarcable dins de l'escena catalana (op. cit. nota 9, p. 262). 37. Mat 13, 57-58. Me. 6, 4-5. 205 Dibuix de Joan Llopart i Tresserres (1909). AUCELL DE NIT Caricatura de Ramón Pomés, en la qual és evocada una de les caractéristiques del treball de periodista: «En tôt un any, les nits que plegui a les dues, les podrá comptar amb els dits», diu Pomés a Puig i Ferreter, a la novel-la Servitud. L'horari corrent acostuma a ésser des de les deu del vespre fins a les tres o a les quatre de la matinada. renyo, i els actors Teodor Bonaplata i Lieo Fontova. Sogra y ñora és una comèdia que glossa les incompatibilitats de caràcters, inclinacions i gustos, de la quai es pot dir que amb saber l'argument no se'n sap res. A les obres escèniques esmentades en el curs d'aquest assaig, de les quais Pomés ha fet la critica, se'n podrien afegir moltissimes més; creiem que, amb tot, hem agafat dos decennis decisius (1890-1910), com una mostra de l'ascens i la plenitud del teatre català. Amb això solament queda demostrat que la historia d'aquesta època —obres i actors— no és possible fer-la sense comptar amb l'aportació decisiva de Ramon Pomés. (Vegeu l'apèndix de les obres recensionades.)

3. CRITIC LITERARI La formació intellectual de Ramon Pomés era minsa i, de més a més, notòriament parcellària, conforme hem pogut veure en el segon capítol de l'obra El periodista Ramon Pomés i el seu temps. Com a punts de partida tenim, d'una part, les allusions a la biblioteca del seu pare en el manuscrit Trossos de mon arpa (9 agost 1893) i els testimoniatges de les seves lectures preferides en els lligalls de Lo meu llibre (11 octubre 1893-7 març 1895) i, per altra part, la llista de les primeres recensions i treballs literaris, entre els quais predomina una gran promiscuïtat i una hegemonía decidida de les idees aerates. Segons les referèneies que hem donat al seu lloc, la primera tria bibliogràfica de Pomés no es diferencia gaire de la biblioteca bàsica que Felip Cor- tiella proposa cinc anys després en Els artistes de la vida (1898)38. Això no voi dir, ni molt menys, que Pomés hagués estât afiliat a alguna associació ácrata o extremista, sino tot el contrari, perqué se sentía que formava part d'un poblé en plena euforia individualista i llibertària —Maragall digué que «dins de cada català hi ha un anar- quista» 39—, no es va voler inscriure mai a cap mena de societat de carácter religiós, social o politic. Les primeres recensions catalanes (23 i 30 setembre 1891) les dedica a comentar, a «Lo Somatent» de Reus, el volum 33 dels Joes Flo- rals, al quai consagra dues cròniques. Per una banda, denuncia el predomini d'una literatura patriòtico-gemegayre i, per l'altra, posa de relleu la manca de vàlua de la major part de les composicions. As-

38. XAVIER FÀBREGAS. Teatre català d'agitació politica, Barcelona, Edicions 62, 1969, pp. 188-189. (Col. «Llibres a l'abast», n.° 74.) 39. F. Curet (op. cit. nota 9, p. 336). 207 senyala «que la poesia floralesca se mante en los motllos antichs, però sense millorarlos gens, sense procurar posarlos en avinensa ab la manera moderna de sentir la poesia. Y aixís, en nostra poesia catalana, s'hi dona un cas que mereix que hi fem una mica d'atenció; mentres la poesia deis Jochs Floráis va fentse ridicula per sos amaneraments, y's queda arierèe, lo qual voi dir que està amenassada de morir, per- qué tot lo que's queda enderrera pert l'alè que l'hi donava vida, veyem que la poesia catalana de fora dels Jochs Floráis fa temps que va seguint vias novas, vias que l'hi manca lo progrés, guia etern y segur de totas las cosas que son filias del esperit de l'home». La posició de Pomés sobre aquest punt és excessivament radical, però és evident que el crític té rao en afirmar que, durant aquesta época, les composicions premiades són de molt ínfima qualitat i que existeix un divorci entre els poetes floralistes amanerats i els poetes moderns que, al marge dels Jocs Floráis, intenten obrir rutes noves40. Seguidament ve Germinal (25 octubre 1891), de Zola, novella tràgica d'un realisme cru, però plena d'humanitat, de la qual el crític fa la següent observaciò: «En Germinai, certament, hi ha algunas páginas, no gayres, que si l'autor no las hagués escritas, crech que ningú las hauria trobadas a faltar; però ara que las conech, ara que he omplert mon ànima de la grandesa tràgica que contenen, ara no he de pas permetre a ningú que las arrenqui del llibre... hi jarían falta». Presenta també una anàlisi minuciosa de La Débàcle (1892), obra que té per fons la guerra franco-prussiana (1870-1871), amb la batalla de Sedan, el setge i l'incendi de París, i les barricades, on ja batega la qüestió social. Pomés observa «que un dels crítichs francesos que han parlat de La Débàcle, ha sabut expressar en poques paraules, que ni avans ni ara s'ha vist ningú que sobrepuje a n'en Zola com a remuer de masses», que l'obra deixa «l'inesborrable y trista impresió d'un mon que s'enfonza... per a reviscolarse després; és a dir, la sen- sació justa de l'humana vida: una barreja de dolors y d'esperansa». Ben a prop hem de col-locar l'obra Vobiscum (23 maig 1892), d'Apel-les Mestres, personalitat polifacética que revelen els seus dots de poeta, músic, dibuixant, floricultor i bibliófil. Pomés fa l'anàlisi del carácter intimista de l'obra, escrita per a pocs, coneguda per un públic redult i cultivada dins de cercles selectes molt comptats, i assenyala les raons per les quals la poesia d'Apel-les Mestrés no pot teñir

40. JOAN RUIZ I CALONJA. Historia de la literatura catalana, Barcelona, Edit. Teide, 1954, p. 442. 208 una gran difusió, perqué el poblé no l'entén o no la sent. Apelles era un producte hibrid, nascut del modernisme, més o menys separat de l'ortodòxia dels corrents caducs deis Jocs Floráis i influït pels darrers estremiments del romanticisme alemany. Josep Pin i Soler, «lo novelayre de las costums tarragoninas», escriu les Reglas moráis y de bona criansa (16 octubre 1892), obra escrita per encàrrec d'Eusebi Güell i Bacigalupi, fundador de la Co- lonia Güell, per a ús de les escoles d'aquell centre fabril, situât a Santa Coloma de Cervello. És el primer volimi de la «Biblioteca Escolar Ca- talanista», de la qual havien de sortir altres manuals sobre arts i oficis, educació social, gramática, etc., però no creiem que fos publicat cap altre volum. La biblioteca projectada, segons remarca Pomés, estava destinada a fer molts catalanistes i potser aquest fou el motiu que impedí que continués. Pomés traça una breu semblança de l'obra a «Lo Somatent», que a la manera dels manuals corrents qualifica à'Ur- banidad, en la qual no s'ensenyen solament les bones maneres i les cerimònies del tracte social, pròpies de la gent burgesa, sino que es pretén desenvolupar els bons sentiments de respecte, de caritat i mo- dèstia que han de ser patrimoni de pobres i ries. El llenguatge del llibre és planer i tot eli va adreçat ais nois i noies de les classes humils. Al mateix diari reusenc publica la crítica d'Aygo-forts (8 gener 1893), del vigorós prosista mallorquí Gabriel Maura; de L'auca de la Pepa, de Pons i Massaveu (13 juliol 1893) id e Le docteur Pascal (22 octubre 1893), de Zola. De la primera assenyala la sàtira social i càustica; de la segona, la finor psicològica de la novella, malgrat presentar-se modestament amb el subtítol de «novelleta de barri», i de la tercera diu que és una de les millors produccions del pare de la novella naturalista. D'aquesta darrera obra el crític resumeix la seva impressió afirmant que és un gran poema dedicat al treball i un himne a la vida. Pomés contrasta l'obra equilibrada de Pons i Mas- saveu amb el poema Jesús, de Frédéric Soler, del qual diu: «Perqué, amichs meus, aquí ja no es tracta de gustos, ja no és qüestió d'escola, ja ni tan sois de manera: aquest Jesús ni solzament és ja discutible, perqué és l'esparpent més fenomenal que hagin vist los sigles, és un verdader monument aixecat a la tontería humana, és una bestiesa!». Amb poques paraules el deixa planxat i, malauradament, Pomés té tota la raó. En un post scriptum a la recensió de la novella de Pons i Massaveu, el nostre crític diu que aquesta serà la darrera «xerrame- ca» dedicada al comentari de llibres, «perqué és un ofici que dona molts mais de cap y poquets cuartos... Un diu lo que sent y lo que 209 pensa, ab tota sinceritat, encara que sigui ab tota cruesa —que és la millor manera de dir las cosas— y may falta algún animal que, sortint de trascantó, vos tracta de ximples y de pocasolta... En va li demanareu raons... és moneda que no corra gayre en nostres días». Entre les primeres mostres de la crítica castellana, publicades a «La Vanguardia», escollim el curios comentari comparat que el nòstre autor fa de les obres Cuentos de mi tiempo (5 gener 1896), de Jacinto Octavio Picón41, i Flors del calvari, de Jacint Verdaguer42. L'obra del poeta-filòsof Picón fa referencia al sofriment individual, a les mi- séries humanes i a la qüestió obrera. I la de Verdaguer és com un eco deis dolors immensos de la tragèdia psíquica que el flagella. El nostre crític sintetitza el paral-lelisme de contrast entre l'un i l'altre, dient que «el libro de Verdaguer consuela a los pobres de espíritu43, el de Picón hace pensar a los esforzados». Encarant-se amb els que criti- quen Picón dient que podia haver fet ús d'uns altres materials menys punyents, Pomés arremet contra ells amb un axioma enérgic i con- tundent: «Yo creo-que nadie tiene derecho a llegar hasta aquí, esto es: a los dinteles mismo de la conciencia del artista». El 1903 fou un deis més pròdigs en activitats per part del nostre autor. El 20 d'abril, dedica la secció de Cotidianas a una novel-la de Pío Baroja, que hem de suposar que és El mayorazgo de Labraz obra forta i tràgica, editada precisament a Barcelona aquell any. Pomés no diu de quina producció es tracta, però es dedueix que era una novella de plenitud i, al mateix temps, actual, coneguda i comentada arreu, tota vegada que no diu el seu nom. A desgrat d'algunes inco- herències de la trama, l'obra té una forca interna extraordinària, que produeix la més intensa fruició al lector i el fa vibrar intensament fins ais sentiments més íntims de la vida humana. Segueix amb Las buenas lecturas: Tres ensayos (setembre 1903), de Miguel de Unamuno, deis quals comenta humilment i delicadament el .primer^- que titula Adentro!, en el que planteja l'aterradora pro- blemàtica de la generació del 98, junt amb els reméis idonis. Espanya necessita que li despertin l'esperit —diu Pomés— i que li assenyalin

41. Madrid, imp. de Fortanet. 42. Barcelona, imp. Henrich. 43. L'exègesi bíblica d'avui dona un sentit ben distint a l'expressió «pobres en l'esperit», que, segons el bon entendre, significa «pobres i dissortats», a causa de la consciència que tenen de llur pròpia situado malaurada. (Mat. 5, 3. — Biblia de la Fundació Bíblica Catalana, p. 1819.) 44. Barcelona, Edit. Henrich y Cia., 303 pp. (Biblioteca de Novelistas Españoles del siglo XX.) 210 camins «porque nunca tampoco se vio tan perdida como ahora, tan extraviado su espíritu, tan sin ideales... España se ve hoy pobre y aba- tida, desconsolada por los grandes reveses de su fortuna, sin esperanzas en el porvenir; pues siga, si quiere salvarse, si le quedan todavía fuer- zas para salvarse, el gran consejo que Unamuno da a su descorazo- nado amigo: ...Que nunca tu pasado sea tirano de tu porvenir; no son esperanzas ajenas las que tienes que colmar. ¿Contaban contigo? ¡Que aprendan a no contar sino consigo mismos! ¿Que así no vas a ninguna parte, te dicen? Adonde quiera que vayas a dar será tu todo, y no la parte que ellos te señalen. ¿Que no te entienden? Pues que te entiendan o que te dejen; no has de rebajar tu alma a sus entendederas. Y sobre todo en amarnos, entendámonos o no, y no en entendernos sin amarnos, estriba la verdadera vida. Esto, esto: sobre todo en amarnos!... Qué otra base mejor y más sólida se puede dar a la vida del hombre?». El mateix any, en un article que titula Mis lecturas45, promet fer crítica d'obres estrangeres, a les quals el diari dedicava poca aten- ció, però com altres vegades fou suplantat per una altra persona. És impossible de seguir, pas per pas, tot el desplegament de la crítica literária del nostre biografiat, tan intensa i tan extensa com veiem per les mostres suara analitzades. En resum direm que Pomés és, essencialment, un crític cáustic que, mig en to festiu i mig en to serios, formula veritats com un temple. Sota aquest punt de vista, l'examen del volum 33 deis Jocs Floráis no té parió. Pomés és deutor de les romanalles del romanticisme de l'Yxart injectades per l'estética ácrata, consubstancial a l'individualisme ca- talá, on el portaren la tragèdia viscuda durant la infancia i el sofriment per obrir-se pas, tot sol, en la vida. Per això trobáren tanta ressonáncia en el seu cor les obres que contribuien a la lluita per la construcció d'una societat nova i la temàtica sobre la qüestió social i les misèries humanes.

4. ALTRES ASPECTES Per por d'allargar-nos massa, resumirem amb breus mots eis altres caires de l'activitat creadora de Ramón Pomés, cada un deis quals mareixeria un capítol extens. Malgrat que algunes de les esmentades

45. «La Vanguardia», 29 novembre 1903. 211 activitats se sobreposen entre si i es fa difícil de destriarles, amb tot, procurant evitar répétitions, intentarem de donar-ne les linies es- sencials. a) Sociòleg Durant els anys del tombant de segle, Pomés és encarregat d'escriure els resums del «Año político en el extranjero» i deis primers suplements anuals de «La Vanguardia»46, on es mostra particularment obert al pensament europeu i a l'acció internacional obrera. A més, la major part de les Cotidianas són igualment de tendència social, proletaria i catalanista. A través d'elles s'endevina la dissort de l'escriptor català, que estima la seva terra i la seva llengua, però que es veu obligat d'escriure en castella per guanyarse la vida. Les Cotidianas signades per Pomés, amb el seudònim de Raymun- dus, a causa def l seu carácter incisiu, no solament foren molt llegides, sinó que exerciren-una forta sotragada sobre la consciència de la societat del seu temps, com veiem, per exemple, en les campanyes que promou contra la mendicitat pública47; sobre la mortalitat infantil48 a propòsit d'uns estudis estadistics de l'historiador de la medicina catalana, Lluis Comenge49; sobre la situació deis presidiaris, com a con- seqiiència de la inauguració d'una presó model que implanta a Bar- celona el sistema cellular50, i sobre la seva reiterada insistència en la necessitai de promoure la construcció de cases per ais obrers, tema en el qual es veié assistit per l'arquitecte Salvador Sellés i Barò51. Vers 1905, fent ús del seudònim Radamante, collabora a «Los albores de la verdad» (periòdic setmanal d'estudis filosòfics i moráis), de carácter espiritista, que veu la llum a Gracia, on s'encarrega de .la secció anomenada «Nota política». Sota l'escut del seudònim, Pomés se'ns mostra bastant més atrevit que a les pagines del gran òrgan de la burgesia i es manifesta, d'acord amb la tendència doctrinal del set- manari, clarament antibellicista, antimilitarista i antipolític, atrevint-

46. Vegeu, per exemple, els Suplements de 1*1 de gener de 1897 a 1899, entre altres. 47. Entre molts altres exemples, vegeu «La Vanguardia» de 14 de maig de 1904. 48. Id. 21 maig 1904. 49. Mortalidad, infantil en Barcelona, Barcelona, imp. La Académica, 1900. 50. «La Vanguardia», 11 juliol 1904. Amb una sintaxi rabiosament catalana, clou el seu comentari dient: «Ya hemos hecho una "buena cárcel"; ahora hagamos la "buena justicia"». 51. «La Vanguardia», 9 juny 1913; id. 14 i 25 de juliol de 1903. 212 se fins i tot a discutir la diplomacia vaticana i certes practiques re- ligiöses. Cal tenir en compte l'ambient que es respira aquella època en el món treballador de Barcelona, tan ben descrit per Robert Saladrigas en les seves converses amb Pere VergésGairebé tota la temàtica de Pomés té per fons el problema social. b) Dramaturg Ramon Pomés féu les seves primeres armes com a dramaturg i com a actor, traduïnt i représentant el monòleg de François Coppée, La vaga deis forjador s, el quai fou posât en escena el 17 d'octubre de 1898, al teatre Lope de Vega de Barcelona, després d'haver fet alguns intents en un teatre familiar del Pöble Sec. Ens consta que fou un gran èxit. La primera obra seriosa i potser la més reeixida fou Los joves —que després titulà Ánimas joves— drama en tres actes, estrenat al «círcol» La Granada, de la vila de Gracia, el 15 de juny de 1899, a càrrec de la «Secció d'aficionats a la Literatura y a la Música catalanes». El director d'escena i Tactor principal fou el conegut comediògraf An- toni Piera, qui dos anys abans, a la mateixa Societat amateur, havia fet el paper de Manelic, représentant Terra baixa d'Àngel Guimerà, quan encara no havia estât estrenada al Romea de Barcelona per Enric Borràs. L'obra va èsser rebuda amb grans aplaudiments per part del públic selecte que omplia el local, i la critica també li fou favorable, malgrat tractar-se d'un autor novell i a pesar de la manca de recursos escènics amb qué fou presentada, atribuïble a les migrades condicions d'un petit teatre de barriada. Amb Los joves, Pomés se situa dins del moviment renovador del teatre d'avantguarda: sobrietat d'estil, realisme cru de tipus naturalista (que s'accentua en el llenguatge de Maria), protesta contra les concepcions tradicionals del món burgès, etc. El 21 de gener de 1901, estrena al Novetats El apóstol blanco, drama social i psicològic que se situa en una regió minera del nord d'Es- panya, el qual constituí un fracàs sorollós. El públic del Novetats era completament distint del «círcol» La Granada, intégrât per gent in- tel-lectualment inquieta i renovadora; eis espectadors del Novetats

52. ROBERT SALADRIGAS. L'Escola del Mar i la renovado pedagògica de Cata- lunya. Converses amb Pere Vergés, Barcelona, Edicions 62, 1973, pp. 34 ss. 213 pertanyien a la baixa burgesia, la quai estava acostumada als vaude- villes, a obres vulgars i «patrioteras» com Familia y Patria, d'Isidoro Martínez, representades amb tant d'èxit durant l'època de les guerres colonials. No és estrany que un drama que se sortia dels motllos corrents, en el quai s'exalça la figura del pacifista incomprès, que predica la lluita no-violenta i cerca el diàleg, fos totalment refusât53. Cal recordar que estem assistint a les primeres reaccions collectives de la burgesia catalana, que al pistolerisme aerata oposà un pistolerisme blanc, que ofegà la naixença d'un sindicalisme apolític i ca- tòlic, com el de la Federado Obrera Social, i que es manifesta amb reaccions insolites com les mesures anti-vaga de Ramon Godo, con- tades per Puig i Ferreter i per Gazieli la d'aquell anònim capita- lista que, en un atac de ràbia, va estripar amb el paraigua una de les admirables teles d'Isidre Nonell55. El 4 d'octubre de 1907 encara estrena al Principal la petita co- mèdia, en un acte, Florida eterna, de factura rutinària i escriu no pocs esquemes i quadrets, que són plenament representables; però la veritable vena dramática de Pomés mor davant de la incomprensió amb que és rebut El apóstol blanco. Aquest fou el seu primer gran desengany com a possible dramaturg. c). Literat Els millors treballs de creado literaria de Ramon Pomés els trobem recollits al volumet La Riallera (1903), on apiega una selecció de les composicions que havien vist per primera vegada la llum a «Lo Somatent» de Reus, a partir de 1886 i, també, a r«Almanach de l'Es- quella de la Torratxa», fins a 1901. Són quadrets curts, escenes dé la vida, testimoniatges d'una existència d'éssers tèrbols i apagats, però reals; i ari radica el seu valor. La majoria d'aqueixes pagines no són inferiors a les dels grans prosistes de l'època. La manca d'acció ex-

53. Referint-se a aquest fet, en les seves memôries, Màrius Verdaguer diu: «Don Ramón Pomés, señor de cabeco cano, displicente, abúlico, desengañado de la vida, que había estrenado un drama psicológico, El apóstol blanco, en medio de un silencio sepulcral, que había puesto una losa infranqueable entre él y el público» (op. cit. nota 5, pp. 232-233). 54. JOAN PUIG I FERRETEE. Servitud (Memôries d'un periodista), Barcelona, Llibreria Catalônia, 1926 (Collecció Biblioteca Catalônia, 5); AGUSTÍ CALVET (Gaziel). Historia de «La Vanguardia» (1884-1936), Edicions Catalanes de París, 1971 (Collec- ció Frontera oberta, 4). 55. El fet succeí l'any 1900, a la Sala Parés del carrer de Petritxol. 214 terna queda compensada per la rica vida interior que emana deis personatges i del context de les narracions5Ó. L'obra espontània de Pomés, que eli titula sovint «Idilis en prosa» (1890-1891), «Filosofías menudas» (1892-1894), «Pobres y richs» (1893-1894), porta un missatge humanitari i ardent, pessimista i dra- mátic, en quan és mancat de l'alegria i l'esperança que dona la fe. Malgrat esser tan minsa, l'obra catalana de Pomés conté les millors pagines sorgides de la seva ploma i no es pot comparar, en qualitat, amb la baluerna insulsa de la seva producció castellana. Deixant de banda la tasca de la redacció de gasetilles i telegrames que, segons el propi Ramon Pomés, destruí la seva personalitat des- criptor, els intents per obrir-se pas i per mantenir el prestigi a través de la prosa castellana foren diversos. En primer lloc, al costat deis noms prestigiosos de Rafael Altamira, Azorín, E. Bertrán Rubio, J. Co- mas i Solà, R. Casellas, M. Morera i Galicia, Alfred Opisso, Felip Pedrell i d'altres, collabora a les págines literáries de «La Vanguardia» amb petites peces dialogades i contes dramàtics, almenys, des de 1891 a 1907. Així mateix, signa setmanalment un o dos comentaris a les seccions conegudes sota els noms de Cotidianas, Notas disonantes i Cabos sueltos, des de 1903 a 1906 51. La temàtica deis contes és aproxi- madament la mateixa que la de La Riallera i la de les petites glosses, l'estil és irregular i tenen el mateix sentit social que fa poc acabem de subratllar. Les notes curtes son de punta acerada i pretenen ferir 1'adormida sensibilitat deis lectors, però Pomés no posseeix l'agilitat, la finor i el domini de l'idioma castellà d'un Eugeni d'Ors o d'un Josep M.* Junoy, autors que senyoregen, amb igual èxit, en una i altra llengua, ni gaudeix tampoc del repòs necessari per a afinar l'estil, puix que les idees i el bon gust no li manquen. Ramon Pomés escriu el castellà amb por (malgrat èsser un dels articulistes catalans que l'escriuen millor). Això es deu ais temes que toca, a la censura governativa, a les pressions exercides sobre els re-- dactors de «La Vanguardia» per la familia Godo i —per qué no dir-ho— a la manca de domini de la llengua castellana. El nostre autor no frueix de la llibertat d'esperit necessària que tingué els primers temps que es dedicà a les lletres, mentre fou solter i el seu vehicle d'expressió

56. Cal remarcar l'acurada presentació tipogràfica del llibre, amb un dibuix a la coberta d'Antoni Ros i Güell i vinyetes de gust modernista. A aquest pintor Pomés dedica l'escena biblica Veniu a mi els infants!, publicada al periòdic «Pàtria» l'any 1908. 57. Sempre donem els anys de les époques que hem pogut explorar. 215 era la llengua catalana, ans condicionat peí deure d'haver de mantenir una familia s'hagué de sotmetre a les exigències de la llengua que imposaven els amos i, fins i tôt, a llurs ideologies. Mancat d'estudis i de la possessió plena de la llengua castellana, Pomés es mostra cohibit, perqué s'adona que no domina plenament el seu paper. Ell sap que la prosa que neix de la seva ploma no esdevé un producte de recrea- ció literaria, que el seu estil no és ben tallat i pur. Per aixó es dedica amb preferencia al llibre infantil i didàctic. A causa de les raons que anem apuntant, l'autor es veu obligat a rendir tribut al fulletó58, publicant la novel-la histórica El general No importa, l'obra que, indubtablement, tingué més éxit de públic de totes les que sortiren de la seva ploma, perô de la qual sempre resta penedit. Obres de qualitat literaria, en llengua castellana, no en deixà cap de completa, peró sí molts apunts i projectes, i, d'algunes, qualques capítols esbossats. La seva greu malaltia li lleva la possibilitat de portar a bon fi molts propósits. Per últim, cal tenir en compte el capítol de les traductions tèc- niques i, principalment, literàries, tais com El rey, de B. Bjoernson; Halvard Solness, d'E. Ibsen; Molt soroll per res, de W. Shakespeare; Infancia, adolescencia y juventud, de L. Tolstoi, etc., que Pomés traduí de versions angleses molt fidels, quan per ací tan sois corrien males traduccions dél francés. Entre les mostres de peces curtes, traduïdes amorosament de versions angleses, esmentarem la narració Alma ja- ponesa, de l'obra Kokoro, de L. Hearn, que fou publicada a «La Van- guardia» peí mes de juliol de 1908. La narració que comentem és una mostra del bon gust de Pomés i de l'exquisida sensibilitat oriental. d) Pedagog Peí desembre de 1910, l'Institut Català de les Arts del Llibre or- ganitza una série de conferencies a l'Ateneu Barcelonés, en la quai és confiât a Ramon Pomés el tema sobre El llibre de l'Erisenyornent Primari. Com a autor d'obres didactiques i com a col-laborador de les més importants cases de material escolar (A. J. Bastinos, Rovira i Chi- qués, Suc. de B. Cami, etc.), no hi havia ningú més préparai que ell. Col-laboren en el mateix curs Francesc de Bofarull, Eudald Canibell,

58. Les noveMes per fascicles, d'estil carrincló, ploraner i vulgar, han tingut sempre el seu públic. Actualment omplen aquesta necessitat els «westerns», les foto- novel-les i els relats policiacs. 216 H. Giner de los Ríos, J. Massó i Torrents, R. Miquel i Planas, S. Sam- pere i Miquel, i altres homes de primera talla, especialitzats en bi- bliología i bibliografía. Cinc anys abans, havia iniciat a «La Vanguardia» la secció Con- versando con mis hijos, la qual va donar lloc a l'obra d'igual títol, d'una extensió de quatre volums (Barcelona, Edit. Perelló i Vergés, s.a., Collecció Minerva), en qué fa l'elogi de la sovintejada conversa que han de mantenir pares i filis. Pomés propugna que el primer objectiu del pedagog consisteix en l'educació deis sentiments i de la voluntat, si volem que els nostres filis siguin bons i forts, al mateix temps que tracta d'introduir els nois en les més importants manifestacions de l'esperit huma, tais com la poesia, la música, les arts plàstiques, etc. A més de la publicado d'un nombre considerable de llibres, des- tinais per ell als pares i ais filis, deis quais hem fet memoria a l'apèndix de l'obra El periodista Ramón Pomés i el seu temps, Pomés dedica análisis rigorosos a les obres alienes de contingut pédagogie, tais com les Reglas mordis y de bona criansa, que Pin i Soler va escriure per lés escoles de la Colonia Güell. Igualment, exhuma dels seus records autobiogràfics aquells que fan menciô de les prôpies vivèneies docents, quan recorda que va aprendre a llegir el català en els versos d'Apelles Mestres59, o quan ens diu, en una de les seves millors Cotidianas, que li han robat el sol i l'aire deis seus filis60. La preocupado del pedagog va unida, d'una manera ferma, a la del sociôleg que abans hem descrit; puix que la comesa d'aquest és l'educació de les masses, l'ascens del nivell cultural del poblé.

Si volguéssim tan sois resumir les intui'cions educatives de Ramón Pomés, pedagog autodidacta i escriptor menor tarragoní, hauríem de dedicar-li un volum extens. Nosaltres, pero, no tenim temps ni mitjans per a fer-ne un estudi aprofundit, sinó que tan sois volem recollir- ne els records i els materials dispersos, i assenyalar-ne les fites més sobresortints, per tal que la figura del seu mestratge no s'esvaeixi. J. J. PIQUER I JOVER

59. «Es para mí un libro de Apeles Mestres algo como una dulcísima reminis- cencia, un rejuvenecimiento del espíritu... Aprendí a leer la lengua catalana en los versos de Apeles Mestres» (Quadern V, f. 6). 60. Quadern V, ff. 4-4 v. 217 APÉNDIX ÍNDEX ALFABÉTIC D'AUTORS D'OBRES DE TEATRE JUTJADES PER RAMON POMÉS

Llista d'obres teatrals extreta deis quaderns confeccionáis per Ramón Pomés amb els seus arricies. Hem d'advertír que d'alguns no consta la data de publicació o bé és posada d'una manera incompleta.

ALAS, Leopoldo, «Clarín». Teresa («La Vanguardia», gener 1896). AZA, Vital. La praviana («La Vanguardia», 15 abril 1898?). BAHÓ, Teodor. El senyor secretari («La Vanguardia», 2 febrer 1898). BARÓ, Teodor. Sureda i companyia («La Vanguardia», 1898?). BORDAS, Ramón. Ateus i creients («Lo Somatent», 17 febrer 1892). BOSCH DE LA TRINXERIA, Caries. L'hereu Subirá («Lo Somatent», abril 1892). CASANOVAS, Francesc. Mala jugada («Lo Somatent», 4 octubre 1891). COLOMA, Lluís. Currita Albornoz («La Vanguardia», 22 abril 1896?; 1 gener 1897). CREHUET, Pompeu. La marta («La Vanguardia», ?). DAUDET, Alphonse. Zaza («La Vanguardia», novembre 1899). DICENTA, Joaquín. ]uan José («La Vanguardia», 1 gener 1897). DUMAS, Alexandre (£111). Les idees de la senyora Aubray («La Vanguardia», gener 1896). ECHEGARAY, José. La duda («La Vanguardia», maig 1898). ECHEGARAY, José. Mancha que limpia («La Vanguardia», gener 1896). FELIU I CODINA, Josep. María del Carmen («La Vanguardia», 18 juny 1896?; 1 gener, 1897). FELIU I CODINA, Josep. Miel de Alcarria («La Vanguardia», gener 1896). FELIU I CODJNA, Josep. Lo nuvi («La Vanguardia», 26 febrer 1898). FERNÁNDEZ DE MOBATÍN, Leandro. El sí de las niñas («La Vanguardia», 30 maig 1898?). FEUILLET, Octave. La esfinge («La Vanguardia», 4 abril 1898?). GASPAR, Enrique. La interview («La Vanguardia», 16 juliol 1898?). GOETHE, Hans Wolfgang. Faust («La Vanguardia», 1896?; 1 gener 1897). GOETHE, Hans Wolfgang. Ifigénia a Táurida («La Vanguardia», octubre 1898; gener 1899). GRILLPARZER, Franz. Sapho («La Vanguardia», novembre 1899). GUAL, Adriá. La culpable («La Vanguardia», ?). GUIMERA, Angel. L'anima moría («Lo Somatent», 25 maig 1892; «La Vanguardia», febrer 1897?). 218 GUIMERA, Angel. La Baldirona («Lo Somatent», abril 1892). GUIMERA, Ángel. El camí del sol («La Vanguardia», febrer 1904). GUIMERA, Angel. En Pólvora («Lo Somatent», 26 maig 1893). GUIMERA, Angel. La farsa («La Vanguardia», 1 gener 1900). GUIMERA, Angel. La festa del blat («Lo Somatent», 1 maig 1896; «La Vanguardia», 1 gener 1897). GUIMERA, Angel. Gala Placidia («La Vanguardia», 20 desembre 1898). GUIMERA, Ángel. Judit de Welp («Lo Somatent», abril 1892). GUIMERA, Ángel. Mar i cel («Lo Somatent», novembre 1891). GUIMERA, Ángel. Maña Rosa («La Vanguardia», 24 gener 1895; gener 1896). GUIMERA, Ángel. Les monges de Saint Aimand («La Vanguardia», gener 1896). GUIMERA, Angel. La mort del comte d'Urgell («La Vanguardia», 6 marg 1897?). GUIMERA, Ángel. Mossen Janot («La Vanguardia», ?). GUIMERA, Ángel. Rei i monjo («La Vanguardia», 30 novembre 1898; desembre 1898). GUIMERA, Ángel. Terra baixa («La Vanguardia», maig 1897; 31 agost 1898). HURTADO, Antonio-Gaspar NÚÑEZ DE ARCE. La jota aragonesa («La Vanguar- dia», 9 juliol 1898?). IBSEN, Henrik. Nora («La Vanguardia», ?). IGLESIAS, Ignasi. L'alosa («La Vanguardia», ?). IGLESIAS, Ignasi. El cor del poblé («La Vanguardia», ?). IGLESIAS, Ignasi. La festa deis aucells («La Vanguardia», gener 1905?). IGLESIAS, Ignasi. Fructidor («La Vanguardia», gener 1905?). IGLESIAS, Ignasi. Les garses («La Vanguardia», ?). IGLESIAS, Ignasi. Lladres! («La Vanguardia», 1898?). IGLESIAS, Ignasi. La mare eterna («La Vanguardia», ?). IGLESIAS, Ignasi. La resclosa («La Vanguardia», ?). IGLESIAS, Ignasi. Via crucis («La Vanguardia», ?). LLANAS, Albert. Don Gonzalo («Lo Somatent», 21 abril 1891). LLANAS, Albert La germana gran («Lo Somatent», desembre 1891). MARTÍNEZ, Isidoro. Familia y patria («La Vanguardia», 4 abril 1898?). PALANCA I ROCA, Francesc. Decrets de la Providencia («Lo Somatent», 12 juliol 1891). PELAY I BRIZ, Francesc. L'agulla («Lo Somatent», 18 octubre 1891). PÉREZ GALDÓS, Benito. Los condenados («La Vanguardia», gener 1896). PÉREZ GALDÓS, Benito. Doña Perfecta («La Vanguardia», 25 juny 1896?; 1 gener 1897). PÉREZ GALDÓS, Benito. Mariucha («La Vanguardia», juliol 1903). PÉREZ GALDÓS, Benito. Realidad («Lo Somatent», 21 juliol 1892). PÉREZ GALDÓS, Benito. Voluntad («La Vanguardia», 1 gener 1897). PIN I SOLER, Josep. La sirena («Lo Somatent», febrer 1892). PIN I SOLER, Josep. Sogra i ñora («Lo Somatent», 5 novembre 1890). PIN I SOLER, Josep. La tía Tecla («Lo Somatent», 17 octubre 1891). PIN I SOLER, Josep. La viudeta («Lo Somatent», 5 maig 1891). Pous I PAGES, Josep. L'endema de bodes («La Vanguardia», octubre 1904). RAMÓN I VIDALES, Ramón. A cal notan («La Vanguardia», ?). RIERA I BERTRÁN, Joaquim. El promes («Lo Somatent», 15 gener 1892). ROJAS, Francisco de. Entre bobos anda el juego («La Vanguardia», 28 maig 1898). ROVIRA I SERRA, Manuel. La mel («La Vanguardia», 1896?). 219 RUSIÑOL, Santiago. El mistic («La Vanguardia», desembre 1903). RUSIÑOL, Santiago. El pati blau («La Vanguardia», ?). SÁNCHEZ PÉREZ, Antonio. La gente nueva («La Vanguardia», 4 juny 1898?). SARDOU, Victorien. Thermidor («Lo Somatento, 10 juliol 1892). SELLES, Eugenio. La mujer de Loth («La Vanguardia», 6 juny 1898?). SELLES, Eugenio. Las vengadoras («Lo Somatent», 10 juliol 1892). SHAKESPEARE, William. La feréstega domada («La Vanguardia», gener 1896). SOLER, Frederic. Barbarroja («Lo Somatent», abril 1892). SOLER, Frederic. L'infern a casa («Lo Somatent», 15 novembre 1892). SOLER DE LES CASES, Ernest. Bon Jan qui paga («La Vanguardia», 20 desembre 1898). SOLER DE LES CASES, Ernest. Hidro-mel («Lo Somatent», 22 mars 1892). SUDERMANN, Hermann. Magda («La Vanguardia», gener 1896); 23 maig 1896; 1 gener 1897). TEDESCHI. ¿Infiel? («La Vanguardia», 29 maig 1898). THOMAS, Brandon. La zia di Cario («La Vanguardia», gener 1896). TORRES, Pere Anton. L'hereu Jordi («Lo Somatent», octubre 1892). TURGUENEF, Ivan. El pa (Taltri («La Vanguardia», 15 octubre 1896). VIDAL I BERTRÁN. Rei ábsolut («Lo Somatent», 27 octubre 1891). VILAREGUT, Salvador. L'cmiversari («La Vanguardia», ?).

220 APROXIMACIÓ AL FET POÈTIC

JUSTIFICACLÓ Diuen que de la poesia no se'n parla, que la poesia es viu, i a tot estirar, s'anota en un tros de paper. Tanmateix podem preguntar-nos per la seva justificació, és a dir les seves causes més primàries. Cal, però, no confondre versificado amb poesia, malgrat que la poesia pot manifestar-se mitjançant una mètrica o determinades formes de com- posició. De primer antuvi ens caldrà una observació de la poesia que tenim a l'abast (escrita, no cal dir-ho): llibres, biblioteques senceres, dis- cos, etc. Existeix algún tret comú? Ens trobem davant d'una «evolu- ció histórica», un feix d'«estils», gran quantitat de «fonts literàries», i parant de comptar, força «informació» de tota mena. Però no és això el que interessa aqui. Hi ha algún transfons semblant, per exemple, en un poema del segle v a.J. i en un d'ara mateix o de l'any vinent? Per poc que reflexionem, podrem observar que res no ha canviat el punt més minim. Si ens lliurem del nostre complex de modems (afició que, aixi mateix han sofert totes les époques), podrem acceptar que el mèrit més important de la poesia no és el fet de plantejar-nos nous problèmes, sinó algún de molt antic. Si aquest art estrany és capaç de donar-nos algún producte extraordinari, certament no és el gust de dir-nos les coses que ja sabem d'una altra manera que satisfagui alguna de les modes del dia, o el huit que deixen les pasades. Si d'aquesta poesia que llegim, n'hem de treure algún profit durador, no será, n'estic segur, un augment d'erudició. Aleshores, si el millor mèrit de la poesia tampoc és l'esperonar determinats sentiments sense saber massa bé perqué, se'm pregun- tará amb prou raó si la poesia pot assolir quelcom de més desitjable. El cas és que, si la poesia te algún punt de valor, aquest és molt 221 subtil, i amb prou feines se'n poden fer comentaris. Però jo crec que no és temps perdut voler intentar-ho. Vegem perqué. L'home viu en un món sotmès a constant moviment, i fa tot el que pot per tal d'entendre aquest món. L'home viu en una consciència d'eli mateix, sotmesa a constant moviment, i fa tot el que pot per tal d'entendre aquesta consciència; no sempre amb els millors médis, però en tot moment fa quelcom a la vora de la propia coneixença. La poesia sorgeix com un dels enginys humans destinats a conciliar el món amb la consciència. Aquest enginy pot arribar a convertir-se en la clau que ens dongui de mica en mica una visió més encertada d'aliò que ens envolta i de nosaltres mateixos. Si és aixi, la poesia ens interesa, ens és útil, ens convé, i el seu interés no esdevé local ni individual, sinó obert a tot aquell que la vulgui. La llavor és el nucli de la vida. La llavor no es mostra sinó que resta amagada. D'una manera semblant la vida no manifesta públi- cament el seú oríg.en, sinó que ho fa a través d'un determinat llenguatge superior. És aquest llenguatge allò que la poesia ha d'intentar traduir si voi acomplir plenament la seva missió. Altramént pot caure en una incontrolable producció de flors marcides en el millor cas, o en simples réitérerions en el pitjor. Però no és aquest un perill que es pugui rectificar amb una simple anàlisi teòrica o un afinament d'estil. Cal pensar que la vida personal és el filtre de la poesia, i per tant, responsable dels errors i coproductora dels reeiximents. Fa cinc anys que em reuneixo periòdicament amb el grup de poesia L'espiadimonis, del quai en sóc membre. Entre poema i acudit, entre un glop de café i un comentari que en fa néixer d'altres, he madurat aqüestes observacions a la «poesia» que us ofereixo a mode d'esborrany mentre hom cerca el net. Si arriben a engegar l'interès, la critica o la curiositat, aixi en els joves com en qualsevol persona, hauran realitzat la meva esperança.

TRES DEFINICIONS PRÈVIES 1. Font de la poesia Aquella força que dimana de tota cosa en la quai existeix un equi- libri entre forma i substància.

222 2. Poesia Conscièricia que assoleix l'artista, i en la qual s'explica la part essencial dels éssers mitjan^ant una vivència. 3. Poema La poesia es pot dir en el poema. No exclou que pugui ser expres- sada en altres formes.

RESPECTE ALS SEUS ELEMENTS, ESTRUTURA I DEFINICIÓ 1. La poesia és una mena de consciència De la mateixa manera que es fa precis parlar prèviament de les necessitats humanes si volem explicar el neixement d'una tècnica (com per exemple l'agricultura), ens cai examinar sobre quina base apareix la poesia. Com tot afer humà, la poesia no sorgeix sense l'encontre de la persona amb el món, es a dir, l'envoltant dins el qual desenvolupa la seva vida. És, doncs, necessari que, també com tot afer humà, la poesia sigui el fruit d'elements humans o personals d'una banda, i elements del món de l'altra. Mai pot haver poesia solament personal, ni solament del món. 1.1. La poesia és un fenomen sintètic en el qual s'ajunten en determinades proporcions, variables en cada cas, l'èsser personal amb l'èsser del món. 1.2. La poesia, a més de ser un fenomen espontani pertanyent a les nostres vivències, es converteix a través de la nostra voluntat, en una recerca. 1.3. Si considerem plegats els dos punts anteriors, podem dir que la poesia sorgeix com un dels enginys humans destinats a conciliar el món amb la consciència.

223 RESPECTE AL SEU ORÍGEN 2. La poesia fixa en cosa de terra allò que és subtil 2.1. Si la poesia fos exclusivament un fet de valoració subjectiva donat per l'artista sobre la relació entre eli mateix i el món, no exis- tirien en ella valors comuns sinó solament declaracions personáis. 2.2. Per tant, la poesia que no és fidel a la sensibilitat (o poder receptiu) de l'artista, no és poesia sinó invenció. 2.3. La poesia sempre parla d'éssers naturals malgrat que faci referencia a elements de la civilització i de la cultura, perqué la Na- turalesa és el seu medi de propagado a la manera que ho és també de la llum. Segons això podem observar diverses classes de poesia correspo- nents a les diferents relacions entre els éssers que composen l'univers.

RESPECTE A LA SEVA FINALITAT 3. La poesia mostra una altra dimensió de la realitat 3.1. L'orígen historie de tota poesia és el llenguatge reservat als ritus sagrats o màgics. Plato ens diu que el poeta no crea la poesia sinó que escriu allò que la Musa o el déu li dieta, tot i assòlint un estât en el quai la Musa li manlleva l'enteniment i el «posseeix» '. 3.2. Aixi com hi ha un magnetisme natural que acosta els cosos metàllics, hi ha un «camp d'accio simbòlica» que comunica el missatge poètic al receptor Aquest «camp d'accio simbòlica» actúa a través de l'intuidó de la persona receptora. Segons això el poeta i l'auditor o lector fan una feina molt similar, és a dir, interpreten, allò que d'alguna manera ja existeix abans que el poema sigui fet. 3.3. La poesia té la propietat d'alliberar d'ànim perqué ultrapassa els esquemes racionals (de sentit comú). Aquesta propietat és el ré- sultat d'eixamplar la nostra realitat amb una nova dimensió alhora

1. Ió, de Plató. Quarta part titulada «Sócrates acarrera la demostració: la virtut divina en els poetes». Diàlegs III. Plató. Fundación Bernât Metge. Barcelona 1928. 224 que una especialització del llenguatge expressa els nostres sentiments. Un cop els sentiments es fan visibles gracies a la poesia, l'artista o el receptor, assoleix una alliberació, potser més gran, que en un fet de confessió. Es tracta de la funció catàrtica de la poesia. La desmesu- rada utilització de la catarsis l'obscureix per tal d'acostar-la a la persona i allunyar-la del món. És en aquest cas quan filosofia y poesia semblen oposades, ja que, mentre la primera vol interpretar «la realitat total» (atemporal perqué conté el mateix temps), la segona manifesta «l'instant individual».

LA POESIA QUAN S'EXPRESSA MITJANÇANT LA PARAULA 4. Un instrument de la poesia és el llenguatge 4.1. La poesia no neix d'un èsser naturai aïllat (mar, fortalesa, amor, etc.) sino de la seva relació amb d'altres, i en darrer terme amb l'univers (harmonía). Parallelament, un sol mot no ens pot transmetre poesia si no és en combinació amb altres. És a dir, no existeixen paraules especialment poétiques. Tanma- teix podem veure que el llenguatge poètic te un caire diferent a l'ordinari. Les finalitats del llenguatge poètic ultrapassen les finalitats nor- máis del llenguatge ordinari. Per això la poesia es converteix en un llenguatge capaç d'evolucionar, de transformar-se, per tal d'atènyer objectes subtils. 4.2. El llenguatge poètic es diferencia de l'ordinari en qué, a més d'acostar-se a un altre ordre d'objectes, cerca en la seva construcció tècnica, d'entre totes les formes possibles, la millor, la que més serveix a l'intenció. 4.3. Aixi la poesia assoleix una puresa que l'assimilla al seu ob- jecte. D'aquesta manera neix també el seu ritme intern o de rimes, etc. La poesia és la harmonía del llenguatge com la mùsica és la harmonía deis sons. I ambdues pretenen interpretar la harmonia de la realitat oculta al món i a la vida.

225 RESPECTE A LES SEVES POSSIBILITATS 5. La poesia ofereix coneixement 5.1. Si la poesia ens manifesta un ordre amagat del món, la poesia és una forma d'investigació. 5.2. Els véritables fruits d'aquesta investigado, no es poden co- nèixer si no és mitjançant l'experiència poètica (fent-la o recreant-la). Perqué transferir un coneixement sense ajut de l'experiència necessita una formula racional, i la poesia no es transmet per la raó sino per la intuició. 5.3. Si la investigado en la poesia segueix l'ordre natural, condueix a una parallela evolució en coneixement que augmenta la identifica ció poesia-font poètica. També ens porta a descobrir les noves fonts poétiques que segueixen en l'esmentat ordre natural.

RESPECTE A LES SEVES LIMITACIONS 6. La poesia elaborada per l'artista ha passai abans per la lent de la seva vida personal 6.1. La poesia és el fruit de dues seleccions: una de forçada i una altra de voluntaria. Selecció forçada: Les peculiaritats de la vida personal de l'artista el priven de copsar «la realitat total», i així només veu un determinat .'«aspecte de la realitat total». .6.2. Selecció voluntaria: Quan l'artista interpreta una vivència poètica tria uns determinats trets de dins de la «realitat total» (formada pel cosmos i eli mateix). Aquesta tria és allò que en diem «crea- ció artistica». Aquests trets han de ser els idonis per transmetre la vivència poètica a les altres persones, les quais podran, gracies a ella, reconstruir «l'harmonia que prové de la realitat total». 6.3. L'ampliació progressiva de «l'aspecte visible» de la realitat total, copsat per l'artista, és la conseqiiència d'un perfeccionament parallel a la seva vida personal. 226 RESPECTE A TOTES LES ARTS 7. Integraciô de les arts: totes les arts son parallèles en els seus objectius més amplis 7.1. Parteixen totes les arts, de la mateixa recerca de veritat poè- tica, perô la fixen mitjançant instruments diversos. 7.2. Les arts son l'aplec de l'activitat de l'home intuitiu. L'home és un microcosmos. De tôt aixô es dedueix que la Naturalesa (o el cosmos) és el model d'integracio de totes les expressions o arts poétiques (anomenades actualment «arts»). 7.3. En général podem dir que aixi com la filosofia i les ciències proven de copsar el cosmos o «realitat total» mitjançant la raô, les arts malden per tal de descobrir-ho mitjançant la intuiciô gracies a la poesia. Les arts en llurs expressions correctes sempre diuen poesia. La poesia és un element indispensable de les arts.

CAHLES ROCA

BIBLIOGRAFIA

M." DOLORS BOHDAS, JACINT MATAS I EMILI TEIXIDOR: El nom de cada cosa (text educatiu). Ed. Nova Terra. Barcelona, 1967. Assaigs MAX JACOB: Consejos a un joven poeta seguidos de consejos a un estudiante. Ed. Rialp. Madrid, 1976. ALBERT JANE, LLUCIÀ NAVARRO, FINA RIFA, TERESA DURAN I PERE VIRGILI: Quadem de poesia (antologia comentada). «Cavali Fort», núm. 425-426, abril 1980. MIQUEL ARIMANY: L'avantguardisme en la poesia catalana actual. Ed. Pòrtic. Bar- celona, 1972. JOAN ARÚS COLOMER: Experiències i reflexions entorn de la poesia. Ed. Pòrtic. Barcelona, 1976. AGUSTÍ BARTRA: El somriure del gat. Per qué serveix la poesia? Ed. Facultat de Filologia. Barcelona, 1975. 227 OSVALD CARTONA: De Verdaguer a Corner. Ed. Selecta. Barcelona, 1950. JOSEP CARNEE: Teoria de l'ham poètic. Ed. 62. Barcelona, 1964. LLUÌS GASSÒ CARBONELL: Apunts per a un assaig d'introspectiva poètica. Ed. Dal- mau, 1966. ALBERT MANENT: Poesia, llenguatge, forma. Ed. 62. Barcelona, 1973. JOAN MARAGALL: Elogi eie la paraula i altres assaìgs. Ed. 62. Barcelona, 1978. SEBASTIÀ SERRANO: Literatura i teoria del coneixement. Ed. Laia. Barcelona, 1978. RAFAEL TASIS I MARCA: Un segle de poesia catalana. Ed. Selecta. Barcelona, 1968. J. FERRATER I MORA: Reflexions sobre la poesia (assaig inclòs en «Les formes de vida catalana»). 4.* ed. Ed. Selecta. Barcelona, 1974. Antologies M.* ANTONIA PUJOL, TINA ROIG: Recull de Poemes per a petits i grans. Ed. «Rosa Sensate i Kairos. Barcelona, 1978. Dotze poetes catalans. A cura de Miquel Descolt. Ed. Les Eines de Butxaca. Laia. Barcelona, 1978. Llibre de Lectura. A cura d'Antoni Comes. Ed. Destino. Barcelona. J. M. CASTELLET I MOLAS: Antologia general de la poesia catalana. Ed. 62 i «La Caixa». JOAN TRIADTJ: Antologia, de la poesia catalana. Biblioteca Selecta. CELDONI FONOLL: La poesia a Vescola. Obra infantil de «la Caixa». JOAQUIM MARCO: Antologia de la poesia catalana del segle d'or. Ed. Salvat. Bar- celona, 1970. LLUÌS GASSÒ CARBONELL: Les mil nùllors poesies de la llengua catalana. Ed. Glossa. Barcelona, 1979. JOAN LLUÌS MARFANY: Poesia catalana medieval del segle XV. Ed. 62. Barcelona, 1979. JOAQUIM MOLAS: Poesia catalana de la Restauració. Ed. 62. Barcelona, 1966. JOAQUIM MOLAS: Poesia catalana romàntica. Ed. 62. Barcelona, 1974. JOAQUIM MOLAS: Poesia neoclàssica i pre-romàntica. Ed. 62. Barcelona, 1968. JAUME BOFILL I FERRO: Un segle de poesia catalana. Ed. Destino. Barcelona, 1968. JOAQUIM MOLAS: Lectures de poesia catalana. Ed. 62. Barcelona, 1978. JOAN B. XURIGUERA PARRAMONA: Diccionari de poemes. Les grans creacions poè- tiques. Ed. Ilerda. Barcelona, 1970. JOSEF M.* SALA VALLDAURA: Antologia de la poesia eròtica catalana del segle XX. Ed. Aymà. Barcelona, 1977. Trenta-un poetes d'avui. Ed. Cedro. Barcelona, 1976.

228 MANUEL DE MONTOLIU (1877-1961)*

Parlar del traete tingut amb un escriptor notable no és cosa gens fácil, si no s'és també un escriptor notable, ja que Manuel de Mon- toliu fou un excellent home de lletres i un gran critic literari. Però ni Montoliu era Goethe, encara que escrivi Goehte, ni jo no sóc ni l'ombra del seu apologista alemany. M'és difícil, dones, parlar del nostre compatrici perqué la seva vida es desplega, segons que jo crec, d'una faisó estretament lligada amb la seva activitat intellectual, i em resulta gairebé impossible de recorrer al terreny del que s'ha convin- gut a anomenar vivéncies, cosa que em podría portar fàcilment cap a l'atraient, però perillos vessant de l'anècdota. Per tant, cal deixar aquest camí. En tot cas voldria dibuixar una silueta, inevitablement borrosa, del nostre escriptor com a èsser humà ben embolcallat pel seu ideari d'humanista i persona lliurada al conreu de les lletres. Mon- toliu fou admirat per uns i combatut asprament per altres, tot alhora, perqué era inflexible amb eis seus criteris ben meditats i conseqüent amb les seves conviccions més profundes. Com a critic literari, segons escriví oportunament Farran i Mayoral, un altre humanista cristià, Montoliu era «home de sistema, i no pot haver-hi crítica sense sistema». A més d'humanista, era, essencialment, un home religiös i cristià. No tenia, dones, una pe$a gaire bona al teler, des de segons quin angle se l'examinava. Per tal de dir, dones, com era, al meu entenent, aquest home que avui homenatgem, voldria intentar de fer-lo parlar a eli mateix, valent- me del recurs d'una conferència seva, pronunciada el dia 7 de maig

* El dia 4 de gener del 1980, a la biblioteca de l'Institut, fou presentat al public el volum cinqué del Breviari Critic de Manuel de Montoliu. En aquest acte, Joaquim Icart glossa la figura de l'iHustre tarragoni amb qui collabora eis primers anys de vida de l'Institut. Al iniciar-se la present collecció de la Secció de Filologia i His- tòria Literaria, hem cregut que fóra d'interès pels nostres lectors reproduir les paraules pronunciades en aquell acte per Joaquim Icart. (N. dels E.) de 1928, que seguidament fou impresa i publicada per l'Editorial Balmes. La conferència duu per titol La catharsis grega en les lletres i en les arts. Succei que, per haver-se ressuscitât una velia actitud que ja venia de molts anys enrera, en defensa de la validesa de l'art per eli mateix, se suscita una gran polèmica que durà llarg temps, i Mon- toliu hi prengué part amb un article publicat a La paraula cristiana, que titulà «L'art i la moral». Un conegut i egregi escriptor d'aleshores fou un dels paladins que actualitzaren aquella actitud, i la polèmica tìngué una llarga ressonància. Davant aquell devessall de comentaris i opinions Montoliu no es quedà mut, i prengué part en la controvèrsia amb la conferència que us he citât. Esmentaré algunes opinions de Montoliu, com per exemple aquesta: «La natura moral de l'home no es una part de l'home; és tot l'home; tot en el sentit d'integritat i en el sentit d'universalitat. En la natura moral de l'home recolza tota l'activitat especifica de l'home, etc.». En la polèmica sobre l'art per l'art, Montoliu opinava que «la dificultat principal està en l'aplicació d'aquesta teoria a casos concrets». I és per això, crec jo, que començava per aplicar-se-la eli mateix. Cregué segurament que havia trobat el principi, que li servis de criteri pràctic enmig d'aquella tan debatuda qûestiô, en la catarsi aris- totèlica, que tantes opinions ha motivât al llarg dels segles. Montoliu oferi un resum d'aquestes opinions fins al seu temps, però eli segui amb là interpretació del pensament aristotèlic. En aquella idea de purga o purificació, designada pel mot grec, que, segons Aristòtil, ha de produir la tragèdia —i Montoliu ho fa extensiu a tota.obra lite- rària—, el mateix Montoliu hi insereix la idea viva del sentiment estètic, en el quai engloba les qualitats que ha de contenir no solament la tragèdia, com en el cas d'Aristòtil, sino tota obra d'art, principalment la literària. En el concepte de plaer estètic, perquè ho sigui de veritat, cal sobreentendre-hi l'elevació moral, que és com l'arrel i el fonament indispensable de la bellesa. I diu Montoliu: «La idea de la- moral, com un gendarme que vigila constantment l'art... és una in- venció grotesca dels qui es troben enfront nostre, dels pàrtidaris de l'art per l'art». I segueix dient: «La conciliació de l'art amb la moral és un simple résultat, un résultat espontani de l'exercici de l'activitat artistica dintre els limits prescrits per la mateixa naturalesa de la fruïciô estètica». El pensament de Montoliu és que si l'art,- com a tal, ha de poseeir forçosament un intrinsec sentit de redempció, llavors, per realista que sigui, no pot evitar de caure sota l'imperi de la virtut purificadora de la catarsi, sots pena de deixar d'ésser art, el quai ha 230 de mantenir-se net de tota contradicció amb la moral. I fa observar Montoliu que això no s'oposa que hi pugui haver en la literatura uni- versal tot un immens sector que ens obliga a dir que força vegades l'art és una forma bella que necessita d'una matèria dintre de certs limits immoral, però que, en virtut de l'elevació moral i deis dots de contemplado pressuposats en tot artista abans d'emprendre la seva obra, aquest, l'artista, té el poder d'infondre la virtut redemptora de la bellesa en l'espectacle del mal, quan l'eleva al cim d'una contemplado illuminada per la resplandor de la Divinitat. Però Aristótil, com també Montoliu actualment, semblen èsser tinguts per molts com una romanalla. Dones, bé; l'home que pensava així i escrivia sota els dictats d'aquests judiéis, és el que jo vaig conéixer i tractar cap ais finals de la seva vida; i em va semblar sempre, em sembla encara, que tot eli vivia imprégnât d'aquestes idees, no solament quan prenia la ploma i el paper, sino fins i tot quan desenvolupava la seva existéncia senzi- 11a i silenciosa. Aqüestes idees eren el seu rerafons. Algunes tardes, o millor dit, moites, treballàvem a la mateixa estança sense amb prou feines dir-nos res. Eli escrivia —amb els seus unies dos dits de la mà dreta perduts els altres en un accident durant la seva infantesa— i, de cua d'ull jo espiava l'expressió del seu rostre, que delatava una gran pau interior. Considérât així, no és estrany que algún cop reaccionés tibant- se davant algunes obres de vanguàrdia; llavors confessava la impo- tència de la seva sensibilitat per a posar-se a to amb semblant literatura, tot recalcant, en algún cas que eli creía extrem, que «la literatura i la poesia han abandonat el camp de les arts per entrar modernament en la categoria deis esports». Deia també que patim la déria deis dons naturals, deis talents innats, i propugnava l'estudi i la práctica pacient, la necessitat d'aprendre a construir les parts abans d'arriscar-se a construir el tot. Aquella expressió tan corrent de considerar ja llesta i definitiva la tasca que hem acabat, eli la rebutjava, i deia que no hauríem de dir mai «ja està bé!», perqué una obra, sigui quina sigui, sempre és susceptible de millorament i perfecció, i que no és l'escriptor o l'artista qui s'ha de jutjar a si mateix; que aquesta és una responsabilitat que pertoca als altres. I era ben ciar que per a eli el fet d'escriure no deixava d'esser, amb tot, un motiu de goig íntim, com calculo que ho deu èsser per a tot aquell que amb elegància i justesa sap expressar els seus pensa- ments, a desgrat del rise que comporta posar el propi esperit al descobert, a la vista deis altres, feina aquesta molt compromesa, com ho és tôt acte de sinceritat; perqué, com en certa ocasió em digué, la in- dependència i la tranquillitat de l'esperit és el producte mes car que existeix, i encara recalca, com a corollari: «els escriptors, quan es- crivim fruïm tant, que ja ens donem per pagats». El seu esplai pre- ferit, fora de la seva activitat literaria, era la música, de la quai era un profund coneixedor. Bach i Schumann em va semblar que eren els seus compositors predilectes. I ell mateix, en la intimitat, i a pesar del seu defecte de la ma dreta, no s'avergonyia de teclejar alguna peça musical. I aquest fou l'home, al meu parer, que en mal compostes i simples paraules he intentât esbossar. Un tarragoní, no nascut de fet a Tarra- gona, perô que l'estimà de bo de bo, i se sentía tristament molest quan sentía que els tarragonins no parlaven bé de la ciutat. Creia que aquest fet no ens corresponia a nosaltres, perqué n'érem filis. Es molt grat avui, dones, poder homenatjar la figura de Manuel de Montoliu. Moites gracies. JOAQUIM ICART I LEONILA

232 DÀRRERES PUBLICACIONS DE L'INSTITUT D'ESTUDIS TARRACONENSES RAMON BERENGUER IV SECCIÛ DE BIOGRAFIA I BIBLIOGRAFIA Bibliografia Histórica Tarraconense II. Tarragona 1979. Bibliografia Histórica Tarraconense III. Edició a cura de F. Xavier Rlcomà Vendrell i Salvador Rovira i Gómez. Tarragona 1980. En preparado: DR. AMADEU J. SOBERANAS I LLEÓ. Index Tarraconenses (Recull bibllogràfic deis treballs publicáis sobre historia, arqueología, art, etc., en lambit de Ies terres tarragonines d'ençà el segle xvi fins l'any 1975). SECCIÔ UARQUEOLOGIA I H ISTÒRIA DR. SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ. La desamortització deis béns de l'Església a la provincia de Tarragona (1835-1845). Tarragona 1979. DRA. M.* DOLORES DEL AMO GUINOVART. Estudio critico de la Necrópolis Paleo- cristiana de Tarragona. Tarragona 1979. 1er. Colloqui d'Història del Camp de Tarragona. Conca de Barberà i Priorat. Tarra- gona 1979 (Dedicai a estudis de demografia). Quaderns d'Història Tarraconense II. Tarragona 1980. SECCIÛ DE FILOLOGIA I HISTORIA LITERARIA OLGA XIRINACHS. Clau de blau. Tarragona 1978. MANUEL DE MONTOLIU. Breviari Crític. Vol. V. Tarragona 1979. Treballs de la Secció de Filologia i Historia Literaria. Tarragona 1980. Tramada (Recull de poemes del grup l'Espiadimonis illustrât pel grup Un Nus). Tarra- gona 1980. En preparado: MANUEL DE MONTOLIU. Breviari Crític. Vol. VI. ELS LLIBRES DE LA MEDUSA 1. Treballs histories de Mn. Sanç Capdevila i Felip (1883-1932). 2. Guia d'AltafulIa (Tarragonès). 3. Guia de Lloà (Priorat). 4. Guia de Vilaverd (Conca de Barberà). Per comandes dirigiu-vos a: INSTITUT D'ESTUDIS TARRACONENSES RAMON BERENGUER IV Santa Anna, 8 Tel. (977) 203053 TARRAGONA