Crònica d’un any 2013

Eudald Camps Jordi Camps Ramon Girona Christian G. Carlos Ingrid Guardiola Imma Merino Salvador Montalt Àngel Quintana Carles Ribas Jep Soler Marta Sureda Guillem Terribas 13 Paco Vilallonga

CRÒNICA DEL TRETZÈ ANIVERSARI Company de fatigues

La primera vegada que vaig posar l’ull darrere la càmera pensant en una ficció que tenia lloc a l’altre costat, la primera vegada que vaig rodar una escena, va ser al Cinema Truffaut. Era el meu primer curtmetratge, un homenatge a Nanni Moretti amb Guillem Terribas com a perfecte alter ego del director italià, un Carles Ribas interpretativament genial i l’aparició estel·lar de l’Eudald Camps. La idea sortia del mateix Cinema Truffaut i per mi va ser el començament del meu camí com a realitzador. Inexpert, anava a rodar sense pla de rodatge. Arribàvem al set de rodatge i decidíem sobre la marxa l’escena que filmaríem, però amb molt bona voluntat i passió, això sí.

L’objectiu del curt era agermanar el Cinema Truffaut amb el cinema que Moretti té a Roma: el Nuovo Sacher. Malauradament l’agermanament mai no es va produir, però per mi va ser un gran aprenentatge. Per exemple, després d’un primer visionat, el curt quedava massa llarg i en Josep Mir, amb rostre sever, em va dir: «Talla. Talla sense pietat». Aquest ha estat sens dubte el millor consell de muntatge que m’han donat mai, tot i que he tardat anys a assimilar-lo i en saber-lo aplicar. A partir d’aquell moment, a través del Col·lectiu que Crítics, el Cinema Truffaut ha estat la casa de les meves pel·lícules. S’hi han projectat alguns dels meus curtmetratges i els meus llargmetratges. També ha acollit nombrosos visionats tècnics per valorar fins a quin punt portar a terme el «talla sense pietat».

El 2011 va ser el plató de rodatge de la meva segona pel·lícula «La lapidation de Saint Étienne». Concretament en el pis que hi ha just damunt de la sala actual, que encara conserva les habitacions on havia viscut antigament el projeccionista del Cinema Modern, i en una sala enorme on, segons em van dir, fa uns anys s’hi havia projectat cinema eròtic. D’aquesta manera, el mateix espai que anteriorment havia contingut maratons masturbatòries, ara esdevenia un taller de sants a través del decorat de la meva pel·lícula. En certa manera vaig purificar l’espai i lluny d’aquelles carnals cotes artístiques, jo hi vaig portar Lou Castel i Luis Rego, dos actors que han treballat amb Philippe Garrel, cineasta que admiro, per portar a terme un duel interpretatiu i fins i tot personal.

Castel semblava entranyable, amb el temps m’ho segueix semblant. Ni ell ni jo som de tracte fàcil, però ens unia un mateix objectiu: fer una bona pel·lícula. Tot i algunes dificultats típiques de tots els rodatges, resultava enormement reconfortant acabar la jornada baixant a la sala d’espera del Truffaut. Un espai pel qual ha recorregut la meva carrera fins al moment. Una sala on he après visionant pel·lícules, una sala on vaig veure «Andrei Rublev» de Tarkovski, «Persona» de Bergman o la darrera pel·lícula de Theo Angelopoulos. Una escola de cinema, millor que aquelles tan elitistes que hi ha repartides arreu.

Però el Cinema Truffaut no és només un referent per a la meva trajectòria cinematogràfica. Recentment el mateix set de rodatge de «La lapidation de Saint Étienne» va servir a Isaki Lacuesta per rodar escenes de «Murieron por encima de sus posibilidades» i també em consta que ocasionalment ha estat ocupat per Zombies. Un espai on s’hi han rodat nombrosos curtmetratges amb la paciència i col·laboració del seu personal, i que ofereix una pantalla oberta al servei d’aquells que somien fer cine, que lluiten per fer-lo, que el viuen. Hi pot haver res més important per a un cineasta que tenir una casa pel seu cinema?

Pere Vilà i Barceló Girona, març de 2014 PROGRAMACIÓ REGULAR 2013 LA PEQUEÑA VENECIA (Shun Li y el poeta) Io sono Li Itàlia, 2011. Direcció: Andrea Segre. Intèrprets: Tao Zhao, Rade Serbedzija, Marco Paolini, Roberto Citran. Durada: 96 min. Gènere: Drama. Idioma: Italià. Data d’estrena: 04/01/13. . Tot esperant la notícia

Molt probablement, la principal virtut que desprèn seu pensament. Aquesta simplicitat temàtica «La pequeña Venecia» resideix en el fet que ens és agraïda per l’espectador, el qual es deixa trobem davant una obra que fa de la simplicitat cobrir per un relat que combina hàbilment la seva raó de ser. D’aquesta manera, costumisme amb intensitat de la mateixa l’espectador exigent pot sortir de la sala amb més manera que el poble i els clients de la taverna o menys satisfacció després del seu visionat, s’embafen de la boira, la marea (excel·lent la però difícilment tindrà esma per a trobar en el seqüència en què l’aigua s’endinsa al poble) film elements dissuasoris o defectes a esmentar. i la monotonia carregada de nostàlgia que Andrea Segre, el seu director, es va introduir en desprèn la llacuna i la seva climatologia. Per el món del cinema a través del gènere reforçar el verisme d’aquesta història, Andrea documental amb «Como un uomo sulla terra» Segre ha optat per donar els papers (2008), en el qual seguia les passes d’un grup protagonistes a dos actors que, malgrat no d’etíops que pretenien arribar a Europa via Líbia ser massa coneguts pel públic en general, però que quedaven reclosos perennement en compten amb una vasta i ben triada aquest país a causa dels tractats, més o menys filmografia a les seves espatlles: la xinesa Tao explícits, que s’havien pactat amb Itàlia i d’altres Zhao (que gràcies a aquesta interpretació es països europeus per tal controlar el flux va endur el David Di Donatello a la Millor Actriu d’emigrants que arriben a Europa. A «La pequeña atorgat per l’Acadèmia de Cinema Italià) és Venecia» (el seu primer i únic film de ficció, ja una actriu habitual en la filmografia de Jia que el director ha continuat després amb el format Zhang Ke, amb títols com «El mundo» (2004) documental) podem percebre certa influència del o «Naturaleza muerta» (2006), i el «poeta» pòsit que ha deixat aquesta temàtica a Segre ja Rade Serbedzija es va donar a conèixer amb que, per una banda, la història (en primera la seva commovedora interpretació a «Before persona: «Io sono Li», com diu el títol original) the rain» (1994), fet que li ha permès moure’s se centra en els vaivens geogràfics i vitals que entre grans produccions nord-americanes ha de patir com a immigrant la protagonista per com «Mision Imposible 2» (2000) o «Batman part de la màfia xinesa per tal de recuperar al Begins» (2005) i projectes més personals com seu fill i, per altra banda, l’espai on se situa la «Snatch. Cerdos y diamantes» (2000) o la història –el poble pesquer de Chioggia, a la recent i personal visió de la guerra del Balcans llacuna veneciana- s’erigeix en un element més que Angelina Jolie ha recreat com a directora del relat a conseqüència del retrat gairebé a «En tierra de sangre y miel» (2011). Tot i documental que el director en realitza. Segre, que hem destriat prous motius per gaudir del com dèiem, insinua temes però mai cau ni en el film, només amb les interpretacions que subratllat ni en la denúncia explícita: per sobre ofereixen ambdós ja val la pena passejar una de tot li interessa centrar-se en la història de la estona per aquesta petita Venècia. Shun Li, la seva espera de la notícia de l'arribada del seu fill i la relació que estableix amb en Bepi, un vell pescador aficionat a la poesia pel qual la Carles Ribas seva Croàcia natal encara domina el seu cor i el Cinema Truffaut EL MUERTO Y SER FELIZ Espanya-Argentina, 2012. Direcció: Javier Rebollo. Intèrprets: José Sacristán, Roxana Blanco, Vicky Peña, Fermí Reixach. Durada: 94 min. Gènere: Comèdia negra. Idioma: Castellà. Data d’estrena: 11/01/13.

Ets home mort . Aquest tercer llargmetratge d’un home tan loquaç com Javier Rebollo, després de les paradoxalment silencioses i pesants «Lo que sé de Lola» i «La mujer d’una dona el durà a un lloc on ella es retrobarà sin piano», també podria haver-se titulat «Hombre amb el seu passat. El western en el seu esdevenir muerto», però hauria sigut la traducció literal crepuscular, en què els personatges vaguen sense castellana d’una pel·lícula existent, «Dead Man», amb acció, es pot considerar, certament, un dels la qual Jim Jarmusch va fer una pel·lícula de l’Oest referents del film: no hi ha cavalls en paisatges amb la idea que, de fet, el western és un gènere mort. desèrtics, però sí un cotxe que transita per Sorprenentment, o potser no, a l’Argentina s’han rodat carreteres solitàries, tot i que també hi apareix dues pel·lícules, que, tot considerant els vint anys algun malvat. També s’ha parlat d’una influència mes l’abisme que les separen, no pertanyen quixotesca com si, amb escuder(a) inclòs, l’antic pròpiament al western, però hi demostren la seva llarga assassí es convertís en cavaller errant exercint influència (i, per tant, la seva estranya perseverança) una justícia particular. En tot cas, amb el seu en propostes sense gènere determinat: una és «Un humor absurd, és un film desconcertant, per lugar en el mundo», d’Adolfo Aristarain, i l’altra és moments brillant, amb unes esplèndides aquesta «El muerto y ser feliz». Curiosament, o potser localitzacions a l’Argentina. També hi ha una veu no, les dues pel·lícules són habitades per la presència narrativa en off, que sovint entra en contradicció de José Sacristán, un actor que pot provocar irònica amb allò que mostren les imatges. sentiments contradictoris en una mateixa persona: a Javier Rebollo ha exhibit una vocació d’estil que el vegades se’t pot fer insuportable per la seva veu distingeix entre els cineastes espanyols emfàtica i el seu rostre insípid (no deu ser en va que contemporanis. Per aquesta mateixa vocació, protagonitzés un film, dirigit a més per ell mateix, exercida amb molta remarca d’autoria, el seu amb el títol «Cara de acelga», en què és un rodamón cinema tendeix a un formalisme que pot crear una casualment involucrat en un pla per robar un quadre) distància volguda. «Lo que sé de Lola» és la i d’altres vegades, de manera inesperada, et història d’una obsessió: la d’un home per una dona magnetitza per això mateix. «El muerto y ser feliz» a la qual espia (i vol protegir) sense que ella (amb la qual Sacristán ha estat nomenat per primera s’adoni. «La mujer sin piano» ho és d’un fracàs: vegada al Goya) n’és un exemple paradigmàtic i potser el d’una dona que no aconsegueix abandonar el culminant. Fent-s’hi omnipresent, l’actor fascina tant seu marit després de fer les maletes i emprendre com carrega. un pelegrinatge per un Madrid sòrdid. En una i En tot cas, aquest «home mort» («ets home mort» l’altra, hi ha solitud i desesperança, observats amb no és una de les frases més repetides del western?) fredor i sense provocar emoció. Són films que encarna José Sacristan pateix un càncer terminal formalment impecables, però en certa manera i, amb la consciència de la seva desaparició implacables amb la vida. Amb «El muerto y ser imminent, empren un últim «viaje a ninguna parte», feliz», parteix d’una situació que tampoc convida per jugar amb el títol d’una altra pel·lícula amb la a l’alegria, però la pel·lícula, complint amb la participació de l’actor. Aquest home moribund ha estat promesa del títol, conté moments d’una inesperada un assassí a sou que fuig d’un hospital amb una felicitat en el cinema de Rebollo. Com si la certesa càrrega de morfina per ajudar-se a suportar el dolor i de la mort donés la capacitat extrema de viure el emprendre un viatge per carreteres secundaries. present. Aquest assassí, com en els westerns ultracrepusculars, ja no és capaç de matar amb la Imma Merino consciència que ell mateix està condemnat a Col·lectiu de Crítics desaparèixer. El seu viatge, doncs, en principi no té de Cinema de Girona destí, només el pur errar, però la companyia imprevista TABÚ Portugal, 2012. Direcció: Miguel Gomes. Intèrprets: Teresa Madruga, Laura Soveral, Ana Moreira, Carloto Cotta. Durada: 118 min. Gènere: Drama. Idioma: Portuguès. Data d’estrena: 18/01/13.

Entre el paradís i el paradís perdut

A l’interior de Tabú de Miguel Gomes hi ha dos relats que corresponen a dos universos i a dues formes Europea que viu en una granja amb criats i amb d’explicar històries. El primer món és el paradís perdut tota mena de comoditats en un indret d’Àfrica- però i es troba a Lisboa, en una època concreta que no la força llegendària del relat fa que de forma està massa lluny del nostre present. En el paradís progressiva s’acosti cap a alguns relats somniats perdut el món sembla haver-se envellit, tot és més del vell Hollywood. Es llavors quan comencen a gris, els records estan envoltats d’una certa tristesa i aparèixer els fantasmes de Mogambo de John Ford. per damunt de tot hi ha un fort sentiment de Tabú esclata en la segona part com la història d’un melancolia. La protagonista d’aquest món s’anomena amor perdut, com la vivència d’un amor clandestí Pilar és una dona callada, solitària que manté una que es capaç de portar una idea efímera de felicitat curiosa relació amb la seva veïna Aurora, que té una que funciona com el somni d’allò que es va perdre criada negra que llegeix Robinson Crusoe. Sobre per sempre. Ventura va ser l’amant furtiu d’Aurora, l’imaginari d’aquest món gris hi plana sempre alguna amb ell varen desafiar lesa normes d’una societat i cosa que remet cap un exotisme llunyà, cap un univers varen viure en la clandestinitat el plaer i la força que s’ha perdut però del qual només queden indicis. extrema del desig. Aurora ha perdut diners en el casino, és vella i té una Miguel Gomes, autor d’una de les millors pel.lícules filla que mai no veu amb la que s’ha produït una sobre l’estiu que ens ha donat recentment el cinema ruptura. Aurora forma part d’una classe social en titulada Aquele querido mes de agosto, utilitza dues decadència. En una època varen tenir-ho tot però ara tècniques per narrar-nos allò que passa al paradís semblen haver-ho perdut tot. Pilar manté una curiosa perdut i al paradís. En la descripció que fa de Lisboa relació amb un home de la seva edat, però sembla avui roda en blanc i negre i converteix el personatge funcionar com una relació gastada i erosionada pel de l’actriu Teresa Madruga –antiga protagonista de present. El paradís perdut és el món actual, una època En la Ciudad blanca de Alain Tanner- en la dona marcada per la crisi. És un temps en que Portugal es que observa i que busca el misteri del paradís. La converteix en un país escanyat que només pot viure segona part funciona com un relat en primera dels esplendors i enyorances d’altres temps que mai persona. Ventura és un fabulador que explica la més no tornaran. història llegendària de la dona que estava en una Com a contrast del paradís perdut ens trobem amb el granja africana i es va enamorar d’uns musics que paradís. Qui ens introdueix cap el paradís és un tocaven en les festes de la zona. L’única veu és la personatge anomenat Ventura, que Pilar va a buscar del narrador, la imatge és silenciosa perquè vol ser i que el convida a poder reviure alguna cosa misteriosa la projecció de l’imaginari de la dona que escolta. abans de la que la moribunda Aurora el deixi per L’imaginari de Pilar és l’element que acaba donant sempre. Mentre el paradís perdut reflecteix un món forma a tot el relat. El resulta final és una pel.lícula sense màgia i encant, la idea del paradís perdut es sorprenent, que funciona com un exercici d’evocació construeix a partir d’un relat. El misteri d’una dona d’allò irrecuperable, però també com un exercici que anys enrere tenia una granja a Àfrica serveix per de reflexió mortuòria sobre un cinema que ha deixat anar construint una mena de relat mític que no triga a de ser. conduir-nos cap a totes les històries possibles que han forjat un imaginari exòtic basat en la idea d’aventures extraordinàries en paradisos perduts. El Àngel Quintana relat que Ventura ens explica de la vida anterior Col·lectiu de Crítics de d’Aurora sembla voler-nos acostar-nos cap a l’univers Cinema de Girona de Karen Blixen a Memorias de Africa –la dona PROYECTO NIM Project Nim Regne Unit, 2012. Direcció: James Marsh. Durada: 93 min. Gènere: Documental. Idioma: Anglès. Data d’estrena: 25/01/13.

L’ètica humana i els drets dels animals

James Marsh va guanyar l’oscar al millor tindria tot plegat en el ximpanzé i en ells documental l’any 2009 amb Man on wire, sobre mateixos. Per exemple veiem com una mare les peripècies d’un funambulista que s’entossudia de família s’acaba vinculant emocionalment a caminar entre les dues torres bessones de Nova amb en Nim, com si fos el seu fill, deixant que York sobre un cable i sense seguretat. Marsh les emocions no li permetin concentrar-se en explicava la història com si fos un thriller, creant el projecte. També veiem com el científic un ambient dens i misteriós fins arribar al clímax responsable té una ètica dubtosa, prioritzant final. L’any següent s’emportava l’estatueta el els resultats i la fama al benestar de treball de Louie Psihoyos The Cove, que l’experimentat i de l’equip. James Marsh no explicava les dificultats d’un ecologista que volia devia explicar als protagonistes quin seria el filmar una matança de dofins en una platja muntatge final, perquè a tots ells s’acaben japonesa. El grup de filmació aconseguia mostrant com persones perdudes, sense demostrar com maltractaven els mamífers i com saber si el que van fer era el correcte. Tots mentien alhora de vendre el producte, que per tenen remordiments per diverses causes, no cert estava ple de mercuri i perjudicava la salut n’hi ha cap que estigui satisfet de la seva dels consumidors. Ambdós documentals conducta. Desgraciadament el documental no coincidien en la manera de presentar les trames, és rodó, cap al final es calma i deixa de des d’un punt de vista arriscat, ràpid, intens i amb sorprendre, segurament perquè s’espera un intriga. final més espectacular i no succeeix. Proyecto Nim, també dirigit per James Marsh, Peter Singer, filòsof australià autor del llibre manté el ritme narratiu, tot i que no guarda pel Liberación Animal i cofundador del moviment final les millors sorpreses de la història. El més Projecte gran simi, veurà reflectides la majoria destacat d’aquest documental és el muntatge i de les seves idees i preocupacions en aquest els personatges. Barreja imatges d’arxiu de documental. El tema del tractament humà als l’experiment, tant fotografies com filmacions, amb animals, la defensa dels seus drets, l’ètica entrevistes actuals als protagonistes de la història científica davant els experiments amb animals, i algunes escenes inventades que donen més etc. Proyecto Nim comença sense voler fer rigor a la història. cap discurs moral ni ètic, mostra les escenes El protagonista principal és en Nim, un ximpanzé sense posicionar-se, però al cap de pocs que participa en un experiment que vol observar minuts ja veus que no hi ha un muntatge si ens podem comunicar amb els primats utilitzant aleatori, tot el contrari, està perfectament un sistema lingüístic humà. S’escull el llenguatge construït per anar despertant interrogants de signes per interactuar amb en Nim. Durant tot sense resposta. Per despertar curiositats i el metratge anirem coneixent els professors, reflexionar. estudiants i científics que varen participar d’aquest projecte. A mesura que anem veient les seves intencions i experiències ens adonem que Jep Soler se’ls hi va escapar de les mans, no van ser Cinema Truffaut capaços de mesurar les conseqüències que RUBY SPARKS Ruby Sparks EEUU, 2012. Direcció: Jonathan Dayton & Valerie Faris. Repartiment: Paul Dano, Zoe Kazan, Antonio Banderas, Annette Bening, Steve Coogan. Durada: 104 min. Gènere: Comèdia. Idioma: Anglès. Data d’estrena en v.o.: 01/02/13.

Buscant la parella perfecta

Formats en el món dels video-clips Jonathan parella perfecta, de trobar la mitja taronja que Dayton i Valeria Faris van fer el gran salt al se’ns adapti completament a nosaltres. Com cinema amb «Little Miss Sunshine» (2006), una bé tots sabeu això és impossible. I «Ruby petita joia del cinema independent que va Sparks» així ens ho explica, mai es pot fascinar a públic i premsa especialitzada i que transformar a la parella fins aconseguir que va aconseguir dos premis Oscar de l’acadèmia sigui tal i com volem, el més fàcil i factible americana d’aquell any (millor guió i millor actor és acceptar els detalls de la parella que no de repartiment). Després d’uns anys de silenci ens agraden, perquè la perfecció no existeix. han tornat amb «Ruby Sparks», traduïda a l’estat Deixant de banda la trama romàntica del film, espanyol amb el gran títol de «Ruby, la chica de «Ruby Sparks» torna a explicar el gran somni tus sueños». Suposo que aquest canvi intentava americà i les estructures familiars del país, cridar l’atenció al públic adolescent, un gran error tal i com ho feia «Little Miss Sunshine», ja que el film no va dirigit específicament a rebaixant el sarcasme i sent una mica menys aquesta franja d’edat. incisiu. El protagonista de la història és un escriptor jove, Segurament el millor del film és que no vol amb un únic best-seller publicat i amb gran ressó enganyar a ningú: proposen una hora i mitja mediàtic, que ha perdut la seva inspiració i que d’entreteniment, situacions còmiques, passa per un moment sentimental complicat. A quotidianes, personatges amb qui partir de les instruccions del seu psiquiatre l’espectador sentirà empatia i sortirà del comença a escriure sobre la seva vida i acaba cinema amb un somriure al llavis. Que més construint la parella ideal. Sorprenentment, un voleu? matí es lleva i veu com la noia de la seva novel·la ha pres vida, la té a davant seu, és perfecta i Jep Soler manipulable Cinema Truffaut Tot i ser una comèdia no busca la rialla esperpèntica sinó que ens va deixant situacions de somriure continu, amb alguns moments de «déjà vú». Sobretot quan se’ns presenten els pares de l’escriptor (Annette Bening i Antonio Banderas estan esplèndids en el paper de pares «progres-artistes») una còpia quasi clavada de la parella protagonitzada per Dustin Hoffman i Barbra Streisand a «Los padres de él». El guió, escrit per l’actriu protagonista Zoe Kazan, té alguns alts i baixos perquè intenta no caure en la típica guerra de sexes i en alguns moments no se n’acaba de sortir. L’eix central de la història rau en la necessitat de trobar una AI WEIWEI: NEVER SORRY Estats Units, 2012. Direcció: Alison Klayman. Durada: 91 min. Gènere: Documental. Idiomes: Anglès, mandarí. Data estrena al Truffaut: 08/02/13

La mà cremada d’Ai Wei Wei

¿Para qué sirven los poetas en tiempos de catarsi on la figura de Weiwei es manifesta en indigencia? tota la seva complexitat. Hölderlin, Elegia 248, «Pan y vino» I és que, en segon lloc, aquest seria un altre aspecte que atansaria «Ai Weiwei: Never sorry» Hi ha pel·lícules completament prescindibles (una al subgrup dels necessaris: el risc, sempre latent, àmplia majoria) i, en comptades ocasions, n’hi ha de caure en el panegíric es bandeja mitjançant la també d’imprescindibles; entre les joies integrants humanització regular del personatge que la d’aquest segon grup d’escollides, existeix un subgrup directora administra, amb dosis homeopàtiques, encara més exclusiu: el de les necessàries. Es tracta a través de la revelació de les febleses de l’artista, de films on la dimensió moral es fusiona amb l’ambició començant per la por i el dubte i acabant per la estètica: la bellesa es posa al servei d’una «causa infidelitat i la paternitat extramatrimonials. Ai justa» convertint-se, d’aquesta manera, en una Weiwei, com Sòcrates o Jesucrist, assumeix el esmoladíssima arma dirigida contra la inòpia seu destí des de la més absoluta de les ideològica i contra totes les formes de perversió que consciències tràgiques: per això, en determinats fan possible que una elit política i econòmica segueixi moments de la seva biografia, sembla cercar de parasitant, amb completa impunitat, el gruix de la manera quasi temerària un sacrifici final (en mans població que la suporta. Aquest cinema, més que dels tirans del Partit Comunista) que suposaria el una obra d’art, és un antídot. corol·lari perfecte i, per descomptat, l’accés directe «Ai Weiwei: Never sorry» podria ser una sòlida a la immortalitat. candidata per formar part del subgrup de «pel·lícules Amb tot, és important destacar que si la pel·lícula necessàries» per diverses raons. En primer lloc, d’Alison Klayman ha esdevingut (o esdevindrà) perquè ens recorda quina és la naturalesa del «necessària» és perquè el personatge que la malanomenat cinema documental: assumir la seva protagonitza ho és: Ai Weiwei pot fer bona la relació umbilical amb una realitat polièdrica i cèlebre sentència de Flaubert segons la qual essencialment inabastable que, justament per això, només pot escriure sobre la naturalesa del foc ha de ser negociada des del posicionament actiu. La una mà cremada. Potser per això l’escriptora idea del «documentalista neutral» s’esfondra davant austríaca Ingeborg Bachmann (un altre exemple l’evidència que la mirada és sempre, i en tot cas, una de compromís estètic i moral) la va adoptar com poderosa constructora de sentit. El treball d’Alison a lema: perquè sabia que, en temps d’indigència, Klayman resulta, justament per això, paradigmàtic: només la veritat, acompanyada d’una acció un dels mèrits d’»Ai Weiwei: Never sorry» rau en la responsable, és capaç d’oferir una sortida sàvia articulació del material fílmic disponible, tan si raonable. O, en paraules seves: «Quien sepa de es tracta de producció pròpia com d’imatges un mundo mejor, / que dé un paso al frente». provinents de filmacions del propi Weiwei o d’apropiacions (ben legítimes) en el marc de la «iconosfera global» que ens ha tocat viure. La Eudald Camps pel·lícula esdevé un mosaic que ordena les seves Cinema Truffaut peces en funció d’uns objectiu definits: el seu ritme, proper en ocasions al del «thriller» polític, absorbeix l’espectador fins al punt de situar-lo en un espai de MÁS ALLÁ DE LAS COLINAS Dupa dealuri Romania-França, 2012. Direcció i guió: Cristian Mungiu. Intèrprets: Cosmina Stratan, Cristina Flutur, Valeriu Andriuta, Dana Tapalaga. Durada: 150 min. Gènere: Drama. Idioma: Romanès. Data d’estrena: 15/02/13.

Dues meravelloses actrius en un món clos i intransigent

Fa sis anys, el 2007, Cristian Mungiu va guanyar la Palma d’Or a Canes amb «4 mesos, 3 setmanes i 2 d’una ordre que imposa una distància entre elles, dies», film amb el qual recrea la sordidesa dels últims per endur-se-la del convent. Les dues noies anys de la dictadura de Ceacescu (aportant un retrat s’estimen profundament i, havent-se conegut en de la desmoralitzada societat romanesa de l’època) una residència d’orfes, mantenen una forta relació seguint el procés pel qual una jove, amb l’ajuda d’una de dependència, però Voichita no vol marxar del seva amiga, aconsegueix avortar clandestinament. El convent. Diu que hi ha trobat la fe. S’hi sent 1966 havia aparegut un decret que prohibia protegida, havent sigut una nena que possiblement l’avortament per augmentar la ma d’obra disciplinada: va patir abusos a l’orfenat, un altre lloc tancat. milers de dones van morir avortant clandestinament Woichita imposa certa distància, com ara entre en condicions infames mentre la interrupció de els seus cossos, a Alina. Aquesta es desespera i l’embaràs, mancada de reflexió ètica, va convertir-se s’enfronta al sacerdot, que exerceix un poder en un acte de rebel·lió i resistència contra el règim. absolut en les monges. Marxa, però retorna En tot cas, aquest impecable i contundent film de perquè no pot renunciar a Woichita, però el seu Mungiu (nascut el 1968 i, per tant, «fill del decretei») cos, tota ella, es revolta convulsament i la desenvolupa la ferma història d’amistat entre dues sotmeten a un exorcisme amb un desenllaç fatal noies que, amb tot, no sortirà impune d’una que posa la comunitat en contacte i, per tant, amb experiència desoladora. A «Más allá de las colinas», conflicte amb les regles del món exterior. el seu nou llargmetratge rodat després d’algunes Amb un distanciament volgut, sense imposar un propostes col·lectives, Mungiu també explica una judici i sempre convidant a la reflexió, Mungiu història d’amistat (i amorosa) sotmesa a una dura contraposa una comunitat closa i intransigent a prova i, com en la pel·lícula anterior, compta amb una individualitat portadora d’altres valors i d’altres l’esplèndida interpretació de dues joves actrius, en necessitats humanes. Un conflicte universal que aquest cas de Cosmina Straten i Cristina Flutur, que Mungiu situa en un món al marge, però en l’època van guanyar al passat festival de Canes el premi a la actual. Un conflicte que no és aliè a algú que ha millor interpretació femenina, fins i tot per sobre de viscut sota una dictadura. El cineasta romanès, l’Emmanuelle Riva d’»Amour». concedint-se temps per a desenvolupar el conflicte L’escenari del nou film d’un dels grans representants en llargs plans-seqüència, alterna la càmera fixa i de la «nova onada» de cineastes romanesos (junt la càmera en mà, que sobretot utilitza en els amb Piuiu, Muntean, Nemescu, Mitelescu i moments més desesperats i convulsos d’Alina. Porumboiu) és un món a part situat, certament, més Però, tot i que la càmera es mantingui fixa, sempre enllà dels turons: un convent de monges ortodoxes hi ha tensió, la pulsió d’un conflicte desigual, el que, dominades per un sacerdot, viuen amb unes drama d’un amor viscut diferentment per regles pròpies i al marge de la vida moderna. Allà hi cadascuna de les noies. Mungiu aporta un film ha trobat refugi Voichita (Cosmina Straten), una noia sòlid i complex mentre desenvolupa un gust fràgil que s’hi ha sentit protegida després que la seva pictòric pels enquadraments, una atenció als amiga Alina (Cristina Flutur) decidís emigrar a moviments dels personatges dins del pla i una Alemanya, la qual cosa apunta que, malgrat que sensibilitat davant dels paisatges nevats, tan l’acció transcorre en una realitat closa, Mungiu té cinematogràfics. presents les circumstàncies actuals de la societat romanesa, amb molts dels seus ciutadans escampats Imma Merino per Europa a la recerca de treball. El cas és que Col·lectiu de Crítics Alina torna per estar novament amb Voichita i, sentint de Cinema de Girona que la seva amiga està sotmesa a les exigències SEARCHING FOR SUGAR MAN Regne Unit-Suècia, 2012. Direcció: Malik Bendjelloul. Durada: 86 min. Gènere: Documental musical. Idioma: Anglès. Data estrena al Truffaut: 22/02/13

El retorn de Sixto Rodríguez

En la passada edició del Festival In-èdit Beefeater vaig tenir la sort de poder formar part del jurat que decidia la millor pel·lícula nacional i internacional. Asseguda en una taula de l’hotel on s’allotjaven els convidats amb els altres membres del jurat (Xavi està al lloc on sempre havia estat abans de morir. Serra, Ricardo Aldarondo, Matt O’Casey i Andy El documental comença en una botiga de música Markowitz), la decisió va ser unànime: el premi de Cape Town, on Stephen “Sugar” Segermen va internacional era per Searching for Sugar Man. començar un procés d’investigació per trobar el Moment estrany en el qual un jurat no ha d’intentar músic. Finalment el descobreixen, vivint en la recordar, d’entre les milers d’escenes vistes de les industrial Detroit, la seva ciutat de naixement, pel·lícules a competició, els motius que l’han portat aquella que a principis dels anys 60 va veure créixer a un a decidir que justament aquella pel·lícula, aquella l’imperi de la Motown a través de la figura de Berry i no cap altra, es val el premi, navegant entre la Gordy, la mateixa època en què es va poder retòrica, la pseudo-erudició (forçada per l’intent escoltar el “I’ll Slip Away” de Rodríguez. Aquests d’arribar a convèncer als altres membre de que la nadals, mentre posava el play reiteradament per teva tria és l’òptima) i la fruïció. No va caldre: fer sonar Cause del disc de Rodríguez editat el Searching for Sugar Man ens va convèncer sola (a 1971 Coming from reality (“Cause I lost my job, nosaltres i a molts d’altres, un dels premis que li han two weeks before Christmas, and I talked to Jesus caigut ha estat el Bafta al millor documental). Les at the sewar, and the Pope said it was non of his notes que havia pres a la llibreta justificant la meva God-damned business”), pensava que allò reflectia tria han quedat extraviades, però potser ni calen: des molt més el que ens passa ara que la majoria de de llavors fins ara, la figura de Sixto Rodríguez ha la lírica dels músics en actiu. El Papa fa un parell anat agafant vida extra-cinematogràfica. A partir de dies que va dimitir, Sixto Rodríguez mai ha d’aquí, l’espectador que no hagi vist el documental, dimitit de la seva condició de músic, malgrat que, que s’aparti una estona, perquè és impossible no invisible, tocava per les quatre parets de la seva revelar els secrets més essencials de l’obra. casa d’asceta suburbial. Ara han fet renéixer el Sixto Rodríguez encara ara és un músic desconegut mite i el seu fantasma es passejarà per molts per molta gent. De fet, el documental parteix d’aquesta racons de món. Gràcies al documental, Sixto pregunta: qui era Sixto Rodríguez (la seva mort va Rodríguez ha reprès una gira de concerts (sobretot ser un rumor molt difós)? Qui és? Segueix viu? Què a Estats Units, Austràlia, Sud-Àfrica i Noruega), se n’ha fet d’aquell músic que per molts sud-africans de fet, a Barcelona el podrem veure en la pròxima representava el Bob Dylan sud-africà dels 70’s, edició del Primavera Sound on, un altre entranyable l’emblema musical de l’Apartheid i que a Estats Units fantasma, Daniel Johnston, ens emmirallarà el era completament ignorat? El documental es presenta nostre malèvol fetitxisme cantant cançons tristes com una investigació, quasi a la manera dels d’èpoques difícils. Si, gràcies a ells, som capaços documentals d’Errol Morris, una recerca per trobar el de sentir l’apartheid quotidià que ens instal·lat el passat, però sobretot el present, del personatge. El poder fàctic, ja serà molt. Velles glòries, en època documental ens acosta al “mite” de Sixto Rodríguez de nous i funestos imperis. La música, tot i que i, sobretot, al seu fantasma, ja que quan apareix ho vingui de lluny, consola. fa com un revenant del què, malgrat estigui viu, l’únic que queda és tot el que va ser. Com fer un documental sobre un fantasma que segueix viu, amagat, fins i tot Íngrid Guardiola d’ell mateix, treballant en el món de la construcció i Col·lectiu de Crítics instal·lat a la mateixa casa de Detroit on va néixer? de Cinema de Girona Com a El corazón delator d’Edgar Allan Poe, el cadàver AQUÍ Y ALLÁ Mèxic-Espanya, 2012. Direcció: Antonio Méndez Esparza. Intèrprets: Pedro de los Santos, Teresa Ramírez Aguirre, Lorena Guadalupe Pantaléon Vázquez. Durada: 110 min. Gènere: Drama. Idioma: Castellà. Data d’estrena en v.o.: 01/03/13.

El temps no passa

Ens trobem davant d’una història sorprenent per pensen, raonen, pateixen i comparteixen la seva naturalitat i una manera nova mostrar de moment feliços aquesta família i el seu entorn. la crua realitat en que malviuen uns poble La naturalitat en que està explicada i que és allunyats de la cultura i d’unes condicions nota l’autenticitat dels personatges, no hi ha mínimes de vida. Entrem en una història on ficció ni tampoc és un documental. Hi ha aparentment no passa res i, en canvi, hi passa realitat, veritat. L’espectador viu d’una manera molt. Vivim unes situacions que no entenem i que normal com si estigues darrera un mirall, intentem entendre, però se’ns escapa, per més sense poder participar ni ajudar aquelles que vulguem ser comprensius. I tota aquest món, persones i, per tant, amb una impotència i amb les seves persones i els seus problemes, desesperació continua. I, al final acceptes que se’ns mostra sense cap mena de violència o no hi pots fer res, com ells. I acceptes, també, d’estridència concreta o aparent, però hi és. Els els temps morts, els silencis i les no preguntes. personatges tenen un vocabulari escàs i pobre, Cal felicitar tant el director, com el seu amic que costa d’entendre i per aquest motiu la mexicà, per haver sabut explicar una història, pel·lícula està subtitulada. No reaccionen. Davant unes situacions, que en mans de qualsevol de situacions problemàtiques, no fan res, queden director a l’ús, ens hagués explicat les aturats... i això, aquestes situacions, creen una desgràcies, la violència i el mal estar d’una situació d’impotència a l’espectador. gent marginada i abandonada, que ens Tot comença a Nova York i acaba a un poblet al haguessin reconfortat, a els espectadors, amb sud de Mèxic anomenat Canes. Allà, a Nova York, allò de que “quina sort que tenim”. és van conèixer el director espanyol Antonio Méndez Esparza i el protagonista d’aquesta història el mexicà, Pedro de los Santos. Tots dos Guillem Terribas eren estrangers i perduts en la gran metròpoli i Col·lectiu de Crítics de units per una mateixa llengua. Tots dos van Cinema de Girona començar a fer curts i tots dos se’n van anar al poble on va néixer Pedro, a Canes, a rodar aquesta història. La història que ens expliquen amb AQUÍ Y ALLÀ, la d’un un jove que torna al seu poble amb la seva dona i les seves dues filles petites. Ha estat a Nova York per sortir de la misèria i fer algun diner per poder donar una vida diferent a la seva família. Viurem el procés de retrobar la seves filles, juntament amb el protagonista, de tornar a tenir una relació “normal” amb la seva dona i tornar a ser pare d’una altra nena. I el fracàs. El que sorprèn de la pel·lícula i fa que et tornin les imatges contínuament, és la manera en que el director ha sabut captar i explicar el com viuen, DÍAS DE PESCA EN PATAGONIA Argentina-Espanya, 2012. Direcció i guió: Carlos Sorin. Intèrprets: Alejandro Awada, Victoria Almeida. Durada: 80 min. Gènere: Drama. Idioma: Castellà. Data d'estrena: 15/03/2013

Carlos Sorín arriba fins el mar

Des de «Eterna sonrisa de New Jersey», un film cineasta disposa del temps d’una manera de 1989 en què Daniel Day Lewis és un dentista particular, de manera que una bona part del que viatja en moto predicant pel territori l’evangeli reduït metratge transcorre durant un sopar de la higiene dental, Carlos Sorín ha filmat bona entre pare i filla. És l’escena clau de la part dels seus films a la Patagònia. Aquest és pel·lícula concedint temps perquè hi apareguin el paisatge que sembla inspirar-li les seves una multiplicitat d’emocions. Però, com és «històries mínimes», per esmentar el títol d’una propi en Sorín, també hi ha espai i temps per de les seves pel·lícules més celebrades. Com una diversitat de personatges més o menys també pot exemplificar «El perro», al cineasta originals que conflueixen en la seva estimada argentí, admirador de l’escriptor nordamericà Patagònia: un entrenador de boxa i la seva Raymond Carver, li agrada explicar de manera pupila, uns joves turistes colombians que austera i prou continguda històries mínimes a atabalen el protagonista amb les seves la Patagònia, descobrint-hi nous paisatges com experiències del món, una infermera amb un a matèria cinematogràfica. Com anuncia en consell fonamental i un home que instrueix certa manera el títol de la que fins ara és la seva sobre la pesca. Nous habitants de l’univers última pel·lícula i que va ser presentada al festival Sorín, tan identificable. de Sant Sebastià, amb «Días de pesca en la Patagonia» ha arribat fins el mar per acompanyar l’aventura emocional del seu Imma Merino protagonista, un home a la maduresa que vol Col·lectiu de Crítics de pescar, però que sobretot vol retrobar-se amb Cinema de Girona la seva filla després d’anys de separació arran d’un conflicte que va distanciar-los. Aquest personatge és en procés de superar la seva addicció a l’alcohol, fet que l’espectador descobreix quan rebutja una beguda etílica. Sorín va revelant detalls a petites dosis, sense remarcar res i tampoc revelar-ho tot, com ara el perquè de l’antiga baralla entre pare i filla. El seu procés de retrobament, amb els seus avenços i retrocessos, defineix el nucli dramàtic d’una pel·lícula que no juga a dramatitzar i que, a la manera de Sorín, vol fluir com la vida sense emfatitzar-la i intentar buscar un to entre l’emoció empàtica i la justa distància. El MAPA Espanya, 2012. Direcció: León Siminiani. Durada: 85 min. Gènere: Documental. Idioma: Castellà. Data d'estrena: 15/03/2013

Més enllà del documental

Joaquim Jordà afirmava fa uns anys que ell estava rodant documentals perquè podia sentir- se infinitament més lliure que treballant segons els dictàmens que regeixen la ficció en aquest Allà probablement trobarà un amor fortuït país. Determinats sistemes de producció producte d’una trobada casual. Després de encarien els productes i frenaven les possibilitats passejar per la Indià se n’adona que la cosa creatives . Al fer aquesta afirmació reconeixia que no li funcionarà i decideix tornar a casa, allò que el motivava era el desig de ficció i que el retrobar un altre antic amor i continuar filmant documental és un instrument possibilista. El les anades i vingudes del seu desig. Elías primer llargmetratge de Elías Leon Seminiani es Leon Seminiani roda tot això sense actors, titula Mapa i està nominat al Goya al millor amb l’omnipresència de la seva veu en off i la documental. Si no tingués l’etiqueta de presència d’algunes persones reals que documental, la pel.lícula podria ser però una reinterpreten allò que ell vol que siguin en la mena de replica d’aquelles pel·lícules que seva vida. Tot plegat acaba resultant una Fernando Trueba o Fernando Colomo rodaven comèdia àgil que no fa més que donar voltes al començaments dels anys vuitanta com Opera sobre l’etern tema de com l’imaginari pot prima o ¿Qué hace una chica como tu en un sitio arribar a configurar una idea de l’amor que como este? De fet la proposta seria el resultat no para d’estavellar-se contra els moviments d’una trobada impossible, a començaments dels de la vida. anys vuitanta, entre Chris Marker i Woody Allen, La gran paradoxa de l’operació duta a terme quan el primer rodava Sans Soleil i el segon amb Mapa és que darrera el desig de trencar Manhattan. L’etiqueta de documental, però, fronteres i de buscar un altre camí que desafi predisposa a trobar-nos amb una altra cosa. Fa la hibridació, s’hi amaga un desig de que els espectadors ens creguem que allò que reconfiguració dels models de cinema. Davant domina és el discurs sobre la realitat, una posició d’un model oficial que no para de recordar- autobiogràfica i una voluntat de descriure uns nos que els grans negocis passen per fets que no formen part dels possibles, sinó d’una parafarnàlies grandiloqüents parlades en hipotètica veritat. Mapa és, però, una pel.lícula anglès, Leon Seminiani ens retorna el plaer vocacionalment mentidera perquè allò que la dels contes poc morals però també el desig motiva no és més que el desig de fabular. d’una escriptura nova que trenca amb els Totes les convencions que solen marcar les paràmetres del cinema de la contemplació que fronteres entre ficció, documental, cinema assaig semblava dominar el cinema més interessant. o cinema d’avantguarda s’estavellen davant de La seva aposta no es troba massa lluny de la les imatges de Mapa, perquè el gran mèrit de Javier Rebollo en quan a la utilització d’una d’aquesta intel·ligent òpera prima és que desafia paraula omnipresent, però en aquest cas la totes les convencions per convertir-se en una paraula no deixa de marcar la presència d’un mena de diari filmat en que el jo autobiogràfic no jo caricaturesc que juga amb la creativitat, el para de projectar-se cap un món que funciona muntatge i el ritme de la narració. El resultat segons els desigs del seu protagonista. final és una pel.lícula sorprenentment L’estructura de Mapa és molt simple. Un antic divertida, imaginativa i molt estimulant. treballador de televisió es queda sense feina i trenca amb la seva novia. Cansat de la seva vida Àngel Quintana quotidiana a Madrid decideix anar-se a l’Índia. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona AMOR Y LETRAS Liberal arts Estats Units, 2012. Direcció i guió: Josh Radnor. Intèrprets: Josh Radnor, Elizabeth Olsen, Richard Jenkins, Allison Janney. Durada: 97 min. Gènere: Comèdia romàntica. Idioma: Anglès. Data d'estrena: 22/03/2013

Manual per assolir la maduresa

Ja fa uns quants anys que allò anomenat Radnor traça un personatge que viu immers comèdia independent nordamericana ha en el que s'anomena síndrome de l'edat d'or, esdevingut una mena de calaix de sastre on rememorant contínuament els feliços dies encabir-hi tota mena de productes i ha arribat a d'estudiant universitari i mostrant-se totalment un punt d'estancament preocupant, fent que apàtic amb tot allò que l'envolta. El retorn a la l'espectador amb cert currículum davant aquesta seva antiga universitat per acompanyar, amb tipologia de films pugui arribar fins a extrems motiu de la seva jubilació, al professor que d'arrufar el nas davant aquesta mena de més va admirar en aquella etapa servirà de subgènere que sol promocionar-se a un festival punt d'inflexió per tal que en Jesse començi a -el de Sundance- el qual també cada vegada més questionar-se les bondats d'aquesta nostàlgia convé mantenir, si més no, en quarentena. Per perpètua. Amb els encertats contrapunts fortuna de tots plegats, en els darrers anys han generacionals que formen, per una banda, el anat sorgint diversos cineastes que, malgrat la seu vell col·lega (i la seva absoluta incapacitat seva irregularitat, si que almenys estan realitzant per moure's més enllà dels límits que marca un esforç per subvertir aquesta decadent el campus universitari) i una mitificada cadència, ja sigui al voltant d'un grup més o professora de literatura romàntica (i que menys homogeni (els integrants de l'anomenada protagonitza se'ns dubte un dels moment més Nova Comèdia Americana com Judd Apatow, tragicòmics i lúcids del film), i per altra banda Jason Segel o Nichollas Stoller) o com a una precoç estudiant (esplèndida Elizabeth franctiradors solitaris que aboquen les seves Olsen) amb la qual sorgirà quelcom més que influències obtingudes d'aquí i d'allí. Josh Radnor una amistat, el personatge d'en Jesse anirà formaria part d'aquests individus solitaris, un actor prenent consciència que la vida al Campus que amb l'experiència i el cert èxit obtingut amb de Ohio no és (ni va ser) tant meravellosa com la sitcom "Cómo conocí a vuestra madre" va recordava i que potser la ciutat de Nova York provar fortuna amb un primer film com a cineasta i aquell present que es negava a afrontar li que amb l'enrevessat títol de estàn oferint una sortida prou reeixida a les "HappyThankYouMorePlease" (2010) mostrava seves pors i neguits. Tot i no erigir-se com el (amb força discreció, val a dir-ho) una certa relat punyent que a voltes sembla voluntat de oferir quelcom nou dins el panorama entreveure's (per exemple la irada i del gènere. Amb "Amor y letras", tot i tampoc necessària crítica envers l'univers literari de exhibir l'originalitat ni la trangressió que convé Stephenie Meyer i el que conforma la bona o per revifar el gènere i que tant bé practiquen els mala literatura), "Amor y letras" esdevé com anterioment citats Apatow i companyia, Josh a mínim una comèdia que intenta fugir dels Radnor si que estableix, coma mínim, un pas llocs comuns i dels tòpics més amanits pel què endavant en la seva mirada i proposa una fa al trànsit cap a la maduresa i a l'abandó de interessant reflexió al voltant de tots aquells que la perillosa nostàlgia envers els feliços anys semblen haver-se perdut pels camins que duen de joventut. a la maduresa emocional. Posant-se en la pell d'en Jesse, un professor de literatura que a cada Carles Ribas pas que fa sembla esvair els seus objectius vitals, Cinema Truffaut GRANDES ESPERANZAS Great expectations Regne Unit, 2012. Direcció: Mike Newell. Intèrprets: Jeremy Irvine, Ralph Fiennes, Helena Bonham Carter, Holliday Grainger. Durada: 128 min. Gènere: Drama romàntic. Idioma: Anglès. Data d'estrena: 27/03/2013

Un clàssic de la literatura i el cinema

Charles Dickens és possiblement l’escriptor una mena de casalot molt gran, Miss angles (1812 · 1870) que més ha sabut explicar Hacishan (interpretat per Helena Bonham d’una manera atractiva i eficaç històries «riu», Carter, que darrerament fa personatges de en la que passa de tot. De les desgràcies a les dones excèntriques d’època, la darrera la gràcies i de la més absoluta pobresa a la riquesa mestressa avara i malcarada de la taberna . Històries que juguen entre la moral i la crítica, a el musical «Els miserables») i finament la en una època en que la moral puritana anglesa jove Estella, que serà l’amor de tota la vida era molt dura i al mateix temps classista i de Pip, i que de vegades serà correspost i hipòcrita. Històries en que els protagonistes d’altres no. I Entremig de la història, hi ha la solen ser nens, que la vida els hi ha fet una mala sorpresa del presoner, que en Pip va ajudar jugada. quan era un vailet i que li canviarà la vida. Ara fa unes setmanes és va poder re visionar a Tot aquest material que Charles Dickens va través del cicle de la filmoteca que el Cinema escriure entre els anys 1860 i 1861, està Truffaut va dedicar a David Lean (1908 · 1991), explicat amb una esplèndida ambientació de dues adaptacions que va fer aquest gran director l’època, amb una magnifica fotografia que angles, de dues obres de Charles Dickens: capta els immensos paisatges grisos i Oliver Twist (1946) i Great Expectations ( que humits, alhora que capta l’ambient d’un aquí entre nosaltres es va titular «Cadenas Londres desordenat, brut i escandalós. I els Rotas») de l’any 1948. Res a veure, la adaptació actors, que estan correctes i fan el millor que de David Lean, amb la que ara estrenem en el poden per explicar-nos la història que va Truffaut. crear Dickens. Aquesta darrera versió de Grandes En canvi, el director Mike Newell, no li ha Esperanzas, de l’any 2012, ha estat dirigida acabat de trobar el to. Hi ha moments que la per un director, Mike Newell (Angleterra 1942), història es fa una mica feixuga, que esperes tot terreny, que tant pot dirigir (molt més, fins hi tot dels mateixos actors. correctament) un capítol de la Saga de «Harry De totes maneres, només per tornar a Potter» a una comèdia feta amb gràcia i amb visionar un clàssic de la literatura, una molt d’èxit entre el públic com «Cuatro bodas y història entranyable i d’un gran amor etern, un funeral». val la pena tornar a entrar en una sala fosca, Ens trobem doncs, una altra vegada, en les amb pantalla panoràmica i en versió original, aventures del jove Pip, orfe i que ha de viure per contemplar Grandes Esperanzas. amb la seva germana gran, una malcarada, i el seu marit, un bon jan que fa de ferrer. De sobte Guillem Terribas se l’hi apareix un presoner escapat (interpretat Col·lectiu de Crítics de per Ralph Fiennes) que li demana que li doni Cinema de Girona menjar i una llima sota amenaça de mort; després coneix a l’ excèntrica dona que viu en BLUE VALENTINE Estats Units, 2010. Direcció: Derek Cianfrance. Intèrprets: Ryan Gosling, Michelle Williams. Durada: 110 min. Gènere: Drama. Idioma: Anglès. Data d'estrena en v.o.se.: 05/04/2013

Maleït Sant Valentí

Suposem que, a l’hora d’encarar el guió de visió que el director ens ofereix del què «Blue Valentine», Derek Cianfrance va tenir clar significa una història d’amor on el film brilla d’entrada que la història d’amor entre en Dean i amb llum pròpia i ofereix tota la seva la Cindy havia de fugir necessàriament ja no d’un versemblança, la qual esdevé a les antípodes relat idíl·lic, sinó també dels tòpics més amanits d’altres relats com els que, per exemple, han que l’espectador sol trobar en aquest tipus protagonitzat Ethan Hawke i Julie Delpy i que d’històries. Per tant, «Blue Valentine», més que es caracteritzen per les presumptes un film absolutament original, se’ns mostra com angoixes existencials de dos amics i amants una aposta decidida enfront la veritable que s’envolten d’una poètica buida de naturalesa de les relacions de parella, la seva contingut per contar-nos com en són gènesi i la seva destrucció. Prenent com a punt d’interessants i moderns. de partida dos personatges que, més que pertànyer a la categoria de perdedors, s’han embafat involuntàriament de la grisor de les Carles Ribas seves famílies i del seu entorn geogràfic, «Blue Cinema Truffaut Valentine» ens situa a la parella protagonista en el precís moment en què volen gaudir d’una nit íntima i de reflexió allunyats de tot i tothom. L’habitació de l’hotel que trien per l’ocasió, anomenada «Habitació del futur», amb una decoració que oscil·la entre la vulgaritat més impertinent i el kitsch més excèntric, actua com a punt d’inflexió o fins i tot com una mena d’oracle en el qual se’ns relataran –a mode de flashbacks- els orígens ingenus i apassionats de la parella, la seva progressiva descomposició i finalment el seu trist desenllaç. A banda de destacar les excel·lents interpretacions que ens ofereixen Ryan Gosling i Michelle Williams, «Blue Valentine» ens atrau precisament per la multitud de matisos que introdueix al relat de parella, on els caràcters dels personatges i les circumstàncies vitals a què son sotmesos es mostren amb tota la seva amargor, duresa i sentit tràgic. És en aquesta ON THE ROAD Estats Units-França, 2012. Direcció: Walter Salles. Intèrprets: Sam Riley, Kristen Stewart, Garrett Hedlund, Viggo Mortensen. Durada: 130 min. Gènere: Drama. Idioma: Anglès. Data d’estrena: 19/04/2013

Una novel·la mítica resistent a l’adaptació cinematogràfica

Escrita a raig en pocs dies sobre un rotlle interminable de paper, però revisada durant anys la seva «escriptura en els dietaris del joves «Che» Guevara durant un espontània» mentre diversos editors rebutjaven viatge per l’Amèrica del Sud en què, descobrint la publicar-la, «On the road» és l’obra possiblement més pobresa dels camperols indígenes, va sublevar- emblemàtica i, al capdavall, mítica de la generació se contra la injustícia començant a convertir-se «beat» i, per tant, dels escriptors rodamóns que en revolucionari. buscaven el sentit de l’existència després de la Coppola va confiar en Walter Salles per rodar un Segona Guerra Mundial tot movent-se en contra del altre film de carretera a partir d’un text literari en conformisme, la rigidesa moral de la societat nord- què el nomadisme és una forma de vida que americana i la seva rendició incondicional al transforma interiorment, una recerca existencial, capitalisme, és a dir a la cultura del diner, la una manera d’escapar de la rigidesa social i una deshumanització del món industrial i les desigualtats contestació a la cultura dominant. En tot cas, a socials. El cas és que, entre 1949 i 1951, Jack diferència del «Che» Guevara, els «beatniks» no Kerouac va fer tres llargs viatges, creuant diversos van ser uns revolucionaris socials, sinó uns rebels estats dels EUA i traspassant la frontera mexicana amb incidència en una part de la societat que va durant l’últim vagareig, sovint amb l’indòmit Neal revoltar-se individualment: «Que aquesta protesta Cassady (i una de les seves dones) i a vegades amb no sigui socialment constructiva, no ens pot William Burroughs. Estar a la carretera era una estranyar massa: a la moral del ramat, només manera de viure d’acord amb un esperit lliure que havia s’hi pot oposar la moral del solitari», va escriure de reflectir-se en una escriptura narcòtica i torrencial. Manuel de Pedrolo l’any 1967 en el pròleg de Més que una narració, i encara menys de manera l’edició catalana de Proa, amb traducció a càrrec lineal, «On the road» és un torrent de sensacions, d’ell mateix, de «The Dharma Bums», una altra d’emocions i de pensaments portadors d’una alenada novel·la fonamental de Jack Kerouac inspirada pel poètica amb una cadència jazzística bebop. budisme Zen i per una comunió mística amb la La naturalesa textual i la dimensió mítica de «On the naturalesa. En tot cas, fa la impressió que el road» ho posaven difícil al cinema per adaptar-la, tot brasiler Salles comprèn millor el «Che» juvenil que i la tendència fagocitadora del mitjà. En tot cas, la «Els pòtols místics», títol de la traducció catalana novel·la de Kerouac era lluny de les convencions de Manuel de Pedrolo de «The Dharma Bums». hollywoodianes i, havent-se fet perceptible la Això perquè els Sal Paradise i Dean Moriarty influència «beatnik» en les noves generacions (personatges inspirats, de manera respectiva, en tendents al moviment hippie i al misticisme oriental, el propi Kerouac i en Nael Cassady) s’encarnen van haver de passar més de vint anys fins que un amb certa arrogància i actitud capriciosa en cineasta aventurer, tot i haver pactat amb la indústria, l’adaptació cinematogràfica d’»On the road». va comprar-ne els drets per adaptar-la. Aquest Tanmateix, mentre es mostren bells paisatges, cineasta és Francis Ford Coppola i la data de la les imatges tenen el poder d’evocar una aventura compra és el 1979, quan estava tan boig per haver existencial transcrita en una novel·la lliure i rodat «Apocalypse Now». «On the road», però, va poderosa que, un cop traspassada al cinema, havia resistir-se a Coppola, que va intentar diverses vegades de dur inscrita per força les dificultats del projecte. escriure’n un guió sense estar-ne mai satisfet. En Coppola no se’n va sortir i Salles ha fet el que ha diverses ocasions va anunciar que emprenia o reprenia pogut. Tampoc s’ha de menysprear. el projecte, però sempre va abandonar-lo, fins que va buscar altres directors per dur-lo a terme. No s’hi va Imma Merino entendre fins proposar-ho a Walter Salles després Col·lectiu de Crítics de veure’n «Diarios de motocicleta», el film inspirat de Cinema de Girona TANGO LIBRE Bèlgica, 2012. Direcció: Frédéric Fonteyne. Intèrprets: Zacharie Chasseriaud, François Samiens, Jan Hammenecker, Sergi López. Durada: 105 min. Gènere: Drama. Idioma: Francès. Data d'estrena: 03/05/2013

El Tango de la discòrdia

El tango és un gènere musical argentí sense edat. seva millor pel·lícula, «Un liaision pornographique» Els anys no passen, per al tango. Carlos Gardel, un (1999) i sap les possibilitats que té com a actor. francès nascut a Tolosa de Llenguadoc, és Aquí ens trobem amb un Sergi molt autèntic, possiblement el seu màxim exponent. Les seves interpretant a Ferdinand, un mica «gamberro» i cançons son nostàlgiques, romàntiques, si cal agressiu, però el mateix temps tendre, que dramàtiques... una mena de petites històries, la aprèn a ballar el tango per no perdre l’amor de la majoria d’elles tristes. Alguns exemples: «Por una seva dona Alice (interpretat per l’esplèndida Anne cabeza, todas las locuras, su boca que besa borra la Paulicevich, que ja havia treballat amb en Sergi, tristeza...» (Por una Cabeza, 1935) o «Si arrastré por en un petit paper a «Une Liaision...» que és este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de guionista de la pel·lícula i esta casada amb ya no ser...» (Cuesta Abajo, 1934) o la famosa: «El Fonteyne). Alice, a part del lligam matrimonial amb dia que me quieras, las rosas que engalanan se Ferdinand, té una relació molt «estreta» i íntima vestiran de fiesta con su mejor color...» (El dia que amb l’amic de Ferdinand, que comparteix misèries me quieras 1935) i encara «Tengo miedo con el i cel·la a la presó i que està interpretat perJan pasado que vuelve...» (Vover 1935). Totes amb lletra Hammenecker. Tenim finalment el protagonista de d’Alfredo La Pera i música de Carlos Gardel. O també la història, un home vulgar i solitari que treballa a d’altres autors com: «Veras que todo es mentira, veras la presó com a guàrdia i que només té una que nada es amor, que al mundo nada le importa yra, debilitat, aprendre a ballar el tango. El seu nom yra...» (Yra, Yra 1930, lletra i música d’Enrique es Jean-Christopher, els companys de treball li Santos Dicerpolo). diuen J.C., i està interpretat per François Damiens, El director belga Frédéric Fonteyne explica una un actor belga, conegut per fer esquetxos de història de tres homes, una dona i un adolescent, càmera oculta i reconegut còmic en el seu país. com si escrivís la lletra d’un tango. A «Tango libre» Aquí, l’hem pogut veure en la pel·lícula (estrenada hi ha amor, relacions intenses, triangle amorós, al Truffaut) «La délicatesse» (2011), dels germans gelosies, desenganys, solituds, desesperació, David i Stéphane Foenkinos. sorpreses, esperança, desolació, presó... i tangos. Ens trobem, doncs, davant d’un film original, Fonteyne explica – i l’explica molt bé – una història arriscat i amb una història complicada. Tan real en la qual hi ha moments que no saps si riure o plorar. com la vida, que és complicadíssima i atractiva, Hi ha instants dramàtics (de fet, molt dramàtics, però que val la pena viure-la. convincents, com la vida o com els tangos), però també aparicions dolces, agradables, que Fonteyne exposa d’una manera molt clara i precisa. L’espectador, que s’ho agafi com vulgui o com pugui. Guillem Terribas No hi ha bons ni dolents: hi ha perdedors. Col·lectiu de Crítics de Un guàrdia de presons va a classes de tango. Allà, Cinema de Girona balla amb una dona que té un cert encant i al mateix temps amaga un misteri. Aquesta mateixa dona, el vigilant la troba fent visites a dos interns a la presó on treballa. I aquí comencen els embolics. Els actors es creuen la història i ens la fan creïble. D’entrada, s’ha de dir que Fonteyne ja coneixia Sergi López. El va dirigir en la que, possiblement, és la LOS ILUSOS Espanya, 2013. Direcció i guió: Jonás Trueba. Intèrprets: Francesco Carril, Aura Garrido, Vito Sanz, Mikele Urroz. Durada: 93 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Idioma: Castellà. Data d'estrena: 03/05/2013

També d’il·lusió viu l’home

«I·lús», de «ilusus» («in» –estar dins de-, «lusus» seqüències (Garrel, Eustache, Mekas, –jugat-). L’il·lús és aquell que es fa il·lusions Woody Allen, Fellini…-com recorda el crític (enganys, irrealitats) i basa la seva vida en Carlos Reviriego-). Tots ells ens van aquestes petites i (in)conscients ensenyar com fer cinema a tota costa i amb fantasmagories. Un dia l’il·lús desperta i el els sers i els moments estimats, tots sabien cercle màgic desapareix: s’atansa la veritat de que viure era una excusa per filmar la vida i la realitat per una cantonada amb les seves reconstruir-la «a la seva manera» (fins i tot crues armadures i l’il·lús perd la seva aura i es s’auto-convencien de que al revés també queda varat en estat inert, com si hagués funcionava, tot i que de forma més desaprès el nom de totes les coses. Es pot ser imperfecta). El cinema també es converteix un il·lús tota la vida, es pot no arribar a ser-ho en part d’allò escenificat: En un moment, el mai, però el normal és passar per la il·lusió de protagonista porta la noia al Cinema Doré tant en tant com una forma de protecció davant de Madrid; en la seqüència, que podria sortir la vilesa que aguaita fora, d’higiene mental, de de El camarógrafo de Buster Keaton, ell salut de l’ànima davant les corrents de números manté una conversa amb el projeccionista i càlculs permanents que col·lapsen el nostre sobre la futura mort del cinema a mans del entorn digital. En un altre moment, es veu el «Los ilusos» és el segon llargmetratge protagonista donant classes de cinema, en de Jonás Trueba: sense guió, sense pla de concret, sobre la diferència entre el drama i rodatge, amb cues de 16mm que els seus la comèdia, recurs que aplica en la seva amics Pedro Aguilera i Javier Rebollo li havien pròpia pel·lícula (sobretot en els moments deixat, amb una càmera manllevada, amb 22 còmics). En un moment com l’actual, en què dies i molts amics. Aquesta docu-ficció la migració al digital és una condició sine qua autobiogràfica hermosament rodada és un triple non de les sales de cinema, en què s’estan retrat amorós amb deixos fúnebres: és un registrant les quotes més baixes exercici d’amor al cinema, a una certa forma d’espectadors a les sales i en què les de fer cinema i a una generació d’ «il·lusos». mateixes sales han de tancar per falta de recursos i pressupost (vegi’s el cas dels Un exercici d’amor al cinema Renoir), aquesta declaració de principis de «Los ilusos» és, abans de res, una pel·lícula Jonás arriba com una «confirmació» i com d’amor al cinema, no només per les referències un senyal d’alarma d’un nostàlgic anticipat. explícites dins la pel·lícula (Rivette, Tsai Ming Liang, Ingmar Bergman o el llibre que llegeix el Un exercici d’amor a una forma de fer protagonista –»La muerte del cine» de Paolo cinema Cherchi Usai), sinó també pels noms que En la pel·lícula apareixen amics, però ressonen, tant en el pla de la composició formal sobretot amics que prediquen una forma i estètica, com en el desenvolupament d’algunes diferent de fer cinema. En ella veiem a Javier Rebollo, Víctor Iriarte o Fernando Navarro, els dos primers clarament posicionats en un immaduresa emocional reconfortada pels cinema al qual alguns anomenaran low cost, amics (aquests döppelganger de l’ànima), altres independent, i el que queda, al final, és l’oscil·lant apatia vital, una sensibilitat una forma de fer cinema lliure de restriccions especial cap a les arts low-fi i una certa formals i conceptuals. En el cas de l’úl·líma comunitat estètico-moral fruit de les hores pel·lícula de Víctor Iriarte («Invisible») i en «Los invertides en intel·lectualitzar els dies i en ilusos», això és claríssim. Per entendre’ns: fer burlar les nits, enmig de borratxeres amb cinema independent no significa fer cinema «a amics i/o amants on el món era «aquell lloc la manera de Sundance» (una pel·lícula on tots els móns eren possibles». Vam ser semblant a les de Hollywood però amb menys els més ben preparats per sortir a menjar- pressupost i sense estrelles). Fer cinema «de nos el món, però no ens havien explicat forma independent», significa responsabilitzar- exactament en què consistia «aquest» món se intel·lectualment, sentimentalment i que despuntava en els 90’s. Vam fallar, però productivament de tot el procés de la pel·lícula. ara aquesta generació està ensenyant als En aquest cas, Jonás ha decidit obviar les seus precedents que existeixen altres productores i la mediació d’una distribuidora, maneres de fer les coses, en la vida i, en amb les seves condicions (de vegades aquest cas, també en el cinema. Una asfixiants), i distribuir-la ell mateix amb les seves pel·lícula pot acabar amb una cita d’Emily pròpies regles, de moment: a La Cineteca de Dickinson i els fills del teu amic (també Madrid, a l’Atlántida Film Fest de Filmin, al cineasta) jugant davant la càmera, una Festival Cinema D’Autor (1 de maig) i ara també pel·lícula pot ser un acte d’amor, «The End» al Cine Truffaut (a partir del dijous 2 de maig). un convencionalisme de la indústria...i una Referents d’aquesta forma de fer cinema ja n’hi festa d’un premi acadèmic pot no ser res ha uns quants, per a més informació veure sense els teus amics de tota la vida. l’article de Tonio L. Alarcón «Conseguir Mucho, Gastar Poco» a la web de Miradas.

Un exercici d’amor a una generació Ingrid Guardiola La pel·lícula també és un exercici d’amor a una Col·lectiu de Crítics generació a la qual molts ja anomenen de Cinema de Girona «perduda», aquests trentanyers (com jo) que vam créixer sota el sostre dels valors socio- culturals, el respecte al medi ambient i la creativitat i la realització personal com a horitzó d’expectatives que farien del món un lloc millor. Tot això eren «porqueries» implícites a la globalització econòmica que ens han passat factura: hem estat uns «il·lusos». Tot i que la generació que dibuixa Jonás s’allunya sensiblament de molts dels seus integrants, sobretot pel que fa a una certa despreocupació social, una refineria estètica que passa per pisos cèntrics a la gran urbs madrilenya i amics guapos (sobretot elles) i lletrats i per un diletantisme que molts de nosaltres vam perdre ràpidament perquè la bohèmia no compaginava amb les necessitats econòmiques (tot i que molts dels amics generacionals podríem trobar- los en les estances que Jonás filma amb tanta delicadesa i contemplació que es diria que aquests «il·lusos» han arribat a un cert estat de beatitud). El que sí que s’emmiralla per igual, és aquesta incertesa biològica (tenir fills: aquest futurible que es queda en enunciat), la TOMBOY França, 2011. Direcció i guió: Céline Sciamma. Intèrprets: Zoé Héran, Malonn Lévana, Jeanne Disson, Sophie Cattani. Durada: 85 min. Gènere: Drama. Idioma: Francès. Data d'estrena: 10/05/2013

L’ambigüitat sexual i la disfressa

En les primeres imatges de Tomboy de Céline família, la nena contempla el seu cos, veu Sciamma veiem una família que es trasllada com probablement no trigaran a despuntar cap a una nova residència. Més tard, escoltem els seus pits i busca solucions per poder-se a un nen/nena fascinat per la lectura de El llibre banyar al riu amb els seus amics sense que de la selva de Kipling. El desplaçament i la selva descobreixin quin és la seva veritable semblen ser dos fets simbòlics que ens lliguen sexualitat. El to general de la pel·lícula l’estructura de Tomboy. Sota la invocació sembla marcadament innocent, com si no d’aquests dos elements es mourà aquesta hi hagués una porta oberta cap el desig, més deliciosa faula infantil que és el segon llarg enllà d’un petó amb una noia carregat metratge de Céline Sciamma després de d’ambigüitat. Malgrat aquesta aparença Naisance des piovres. Aquest cop, la directora d’innocència, Tomboy sap buscar l’equilibri parla dels canvis de la vida, però també de la perfecte entre allò dramàtic i allò lúdic, sense crisi de identitat sexual. El canvi de llar porta a forçar les tintes, sense caure en cap solució la família cap algun lloc de les afores de Paris, escabrosa. Laure/Michael es troba en un prop d’un bosc, on una nena anomenada Laure dilema personal que resolt amb la disfressa, es transformarà en el nen Michael i mostra als la dissimulació, però sense anar a parar en nous companys la seva força i la seva capacitat l’embolic fàcil, ni amb voluntat de convertir per esdevenir el guanyador/a de diferents jocs la pel·lícula en una variant del clàssic joc de infantils. El paper de Mowgly queda la comèdia dels equívocs sexuals El resultat perfectament assignat al personatge de Laure/ final és una pel·lícula petita, delicada però Michael ja que sembla com si en la nova jungla equilibrada i plena de vida. vital tingués d’espavilar-se, manifestar allò que vol ser i que no li deixen ser. Céline Sciamma explica una història de descoberta de la sexualitat, de desig de canvi Àngel Quintana de sexe situada en l’àmbit de la infantesa. En Col·lectiu de Crítics cap moment pretén moralitzar, ni tampoc pretén de Cinema de Girona fer una pel·lícula sobre una nena que descobreix la seva homosexualitat. La solució que la cineasta adopta passa per situar el relat en el moment en que la protagonista té nou anys, quan veu que la seva vida canvia i pot establir noves amistats. En un context de transformació, Laure/Michael decideix assumir una personalitat determinada i posar-la de manifest. Bona part del metratge de Tomboy està centrat en els jocs infantils i en partits de futbol. A l’interior de la REBELDE (WAR WITCH) Rebelle Canadà, 2012. Direcció i guió: Kim Nguyen. Intèrprets: Rachel Mwanza, Alain Bastien, Serge Kanyinda, Ralph Prosper. Durada: 90 min. Gènere: Drama. Idiomes: Francès, Lingala. Data d'estrena: 17/05/2013

El camió no ens porta a un lloc millor

Pel·lícula guanyadora de la darrera edició dels premis Takahata amb el seu film d’animació, prenen una de cinema canadencs, Rebelle es converteix en el doble crueltat en Komona. Perquè no és només film que consolida dues esperances: per una banda, el fet de deixar d’estar davant d’un personatge la carrera del director Kim Nguyen, de 39 anys i amb animat, estem davant de Rachel Mwanza, una filmografia de segell propi edificada en petits convertida en actriu pel director quebequès després passos –Truffle, 2008 i La cité, 2010- que destaca de ser abandonada pels seus pares i passar la per la gran sensibilitat amb les tragèdies africanes. I seva infantesa com a nena del carrer, sense sostre per l’altra, una nova generació de directors ni família. quebequesos que en figures com les del propi Nguyen, El delicat tractament d’aquesta realitat assoleix Falardeau o Villeneuve, que fins ara s’han repartit tots excel·lents resultats gràcies a la mà del director, els Canadian Screen Awards de la dècada, es capaç de mostrar-la amb la bellesa i subtilesa col·loquen en posició de referència al Canadà i s’obren necessàries. Nguyen ofereix extraordinàries al món amb mencions destacades tant al continent composicions tant en un pla real, on les AK-47 de americà, amb la nominació de Rebelle als Oscar, la guerra es converteixen en un símbol destacat com a Europa, amb les mencions especials i els en contraposició amb els nens de la guerra; com elogis que van aconseguir Nguyen i la seva jove en el pla oníric, amb impactants imatges que protagonista, Rachel Mwanza, a l’última edició del poden recordar a la màgia dels ancestres d’Uncle Festival de Berlín. Boonmee Who Can Recall His Past Live Aquesta nova generació de directors quebequesos (Apichatpong Weerasethakul, 2010), que permet manté el més destacat dels anteriors, una temàtica a l’espectador viure en primera persona les pors social que sobresurt per la seva mirada neutre, que de Komona, i també les seves idealitzacions, no es posiciona, només mostra. En aquest sentit, és apropant-nos al tot del personatge. fàcil trobar línies en comú entre Rebelle i les altres Aquests tres factors –Quèbec, Mwanza i Nguyen- grans obres dels últims anys, com Incendies (Denis són els motors principals que donen un alt valor a Villeneuve, 2011). Els paral·lelismes entre una i altra Rebelle. Una obra que s’allunya del tòpic a l’hora pel·lícula són notoris tant a nivell de guió com de d’endinsar-se en la dramàtica situació de les mirada. Dues històries dramàtiques, amb problemes guerres a l’Àfrica, essent capaç d’apel·lar a una comuns, que s’emmarquen lluny del Canadà. Si altra sensibilitat i a deixar un missatge gens Villeneuve ens acostava als problemes per a la complaent: no només està passant, sinó que supervivència d’una dona a l’Orient Mitjà, Nguyen farà seguirà passant, sense que hi hagi cap indici que el mateix amb una adolescent que ha de fer front a ens faci creure que es pot evitar. una guerra que, sense previ avís, es presentarà a casa seva per a canviar tota la seva vida. Christian G. Carlos Komona, la jove protagonista de 12 anys interpretada Col·lectiu de Crítics per Rachel Mwanza, es converteix en personatge icònic dels mals de la guerra, com a finals de la de Cinema de Girona dècada dels 80 va ser-ho Setsuko a propòsit de Grave of fireflies (Isao Takahata, 1988). Ambdues són víctimes d’una situació tràgica a la que no es poden enfrontar, només assumir la seva posició de víctimes. I malgrat la ingenuïtat pròpia de l’edat, en són conscients. Les ja de per sí dures imatges que oferia UN AMIGO PARA FRANK Robot&Frank Estats Units, 2012. Direcció: Jake Schreier. Intèrprets: Frank Langella, Susan Sarandon, Lyv Tyler, James Marsden. Durada: 90 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Idioma: Anglès. Data d'estrena: 24/05/2013

Elmeu robot i jo

Des de Steven Spielberg a «AI, inteligencía artificial» que li dóna vida a la pantalla, Frank Langella. En fins a Stanley Kubrick a «2001», passant per versions el fons, és com si el director ens proposés un més comercials com «Yo, robot» o «El hombre doble mirall entre Langella i el seu personatge, i bicentenario», els robots i computadores intel·ligents el personatge de Frank i el propi robot. Un joc al cinema han estat una constant del gènere fantàstic. d’identitats i reversos que funciona com una En la major part d’aquests pel·lícules, però, la reflexió sobre el moment de la vida en què la presència del robot anava indissolublement associada plenitud de facultats físiques, intel·lectuals i a una visió futurista, més propera a la ciència-ficció, emocionals que ens fan humans es debiliten. acompanyada d’una reflexió, més o menys No cal dir que de bona part de l’èxit i el aconseguida, sobre les possibilitats del reconeixement que ha obtingut «Un amigo para desenvolupament científic de generar una vida artificial Frank» –entre altres guardons va fer-se amb el de caràcter intel·ligent. Premi del públic a la darrera edició del Festival de El principal encert de «Un amigo para Frank», el debut Sitges- en té la culpa l’esplèndida i sentida en la direcció del músic i cineasta Jack Schreier és interpretació de Frank Langella. Aquesta és una transcendir aquesta visió fantàstico-futurista per situar- d’aquelles pel·lícules en les que el director fa un nos la figura del robot com una mena de revers, de autèntic salt mortal sense xarxa en fer el càsting mirall de les nostre pròpies contradiccions i debilitats del protagonista: trobar l’actor adequat per com a éssers humans. En aquest sentit, el més interpretar-lo pot ser l’èxit o el fracàs de la interessant de la proposta de Schreier és la capacitat proposta. La presència física –és un dels actors de crear una història oberta, sensible, continguda, més alts de Hollywood- i emocional de Langella intimista, on la presència del robot és, des del punt brilla amb llum pròpia tant quan aguanta el pes de vista del guió,un autèntic detonant no tant de la del film en solitari, com sobretot en les escenes trama argumental, sinó sobretot de les relacions que comparteix amb una altra intèrpret de primera humanes entre els personatges. La pel·lícula esboça com és Susan Sarandon. I això sense oblidar el algunes subtils pinzellades futuristes, però el que magnífic treball –que els espectadors del Truffaut realment li interessa no és fer una pel·lícula podran apreciar amb tot detall- de Peter Sarsgaard estrictament fantàstica ni de gènere, sinó investigar posant veu al robot de Frank, un element en les característiques d’allò que ens fa humans i imprescindible per convertir-lo en un autèntic com això es projecta en les diverses etapes de la «personatge» de la pel·lícula. Així doncs, Langella vida, especialment la vellesa. El món del futur proper és l’ànima d’aquesta pel·lícula atípica que funciona de Schreier –com ens apunta un rètol explícit a l’inici una mica a contracorrent, sense tenir en compte del film- és una societat inquietant, on la tecnificació modes ni tendències. És un film pausat, que sap de tots els elements de la quotidianitat porten ser sentimental però en un punt just, amb gust inevitablement a una deshumanització (les pels detalls i que acaba esdevenint una proposta biblioteques ja no són espais del saber sinó «punts certament singular. de trobada i socialització»). Però, simptomàticament, és també un món on podem trobar més humanitat en un robot que en determinats personatges de carn i Paco Vilallonga ossos. Col·lectiu de Crítics En poques pel·lícules trobem una identificació tan de Cinema de Girona clara entre el personatge de ficció i l’actor que l’interpreta: és per això que no és casualitat que el protagonista del film, Frank, es digui igual que l’actor TURISTAS Sightseers Regne Unit, 2012. Direcció: Ben Wheatley. Intèrprets: Steve Oram, Alice Lowe, Sara Stewart, Tony Way. Durada: 90 min. Gènere: Comèdia negra. Idioma: Anglès. Data d'estrena: 7/06/2013

Cadascú viatja com vol

El director de Kill List, el britànic Ben Wheatley, nou poder, aquesta nova habilitat que arriba al Truffaut amb el seu tercer treball per a descobreixen durant el viatge, no és altra que la gran pantalla, «Sightseers», després de la de poder matar, assassinar, liquidar, viatjar per tot el món, fent parada a Catalunya suprimir, ajusticiar; acabar amb tots aquells pel Festival de Cinema Internacional de Sitges, que els són molestos. Potser no és la millor on aconseguí el premi a millor actriu i forts manera de relacionar-se amb l’entorn, de aplaudiments entre el públic. Precisament de millorar la seva capacitat de socialitzar-se, viatges tracta aquest nou treball del britànic, que però si més no entaulen un contacte amb la aplega a Eileen Davies i Alice Lowe, dos resta de mortals... ja és un primer pas. personatges d’allò més extravagants en una Així és com Ben Wheatley, habitual del vella caravana per a passar unes vacances molt cinema de terror, dóna una volta de rosca especials, amb l’objectiu de fer turisme per tota més a la seva carrera cinematogràfica, sense la illa britànica i vèncer els seus problemes de abandonar la sang tan típica del seu gènere socialització. predilecte, ni les rebuscades escenes Chris i la seva novia Tina, interpretats per d’assassinats, que durant la cinta faran aquests dos actors amb una carrera gaudir al públic més fidel d’aquest estil i a essencialment televisiva, s’aniran trobant amb tots aquells que, algun cop, hagin pensat en problemes i contratemps que els posaran a com s’ho haurien de fer si volguessin perdre prova des del començament. Una brillant de vista aquell veí molest. El britànic dirigeix escena amb la mare de Tina, a casa d’aquesta, la seva comèdia de terror com si Martin obre la cinta i serveix per a presentar els detalls Scorsese i els Monty Python s’haguessin dels dos personatges: ell, un home que se sent trobat una nit en un pub anglès per a escriure mediocre pels seus fracassos amorosos i un guió. Amb personatges mediocres, laborals. Ella, en la mateixa línia, endinsada ja perdedors, que evolucionen en guanyadors en la trentena i vivint encara a casa de la seva –com a mínim, a la seva manera- i un humor mare, una dona que afronta la vellesa amb tota completament identificable amb l’humor l’amargura possible, fent pesar tots els britànic més negre. Un film hilarant que no fracassos a la seva filla, incapaç de deixar-la pretén ser més del que és: una comèdia de sola. terror per a entretenir al públic i arrancar-li I el que havia de ser un viatge romàntic, un viatge algunes rialles. fins i tot de superació, els acaba superant a sí mateixos quan Chris i Tina descobreixen que tenen una capacitat bastant especial que fins Christian G. Carlos ara mai havien utilitzat però que sembla bastant Col·lectiu de Crítics pràctica. Que, bé, si parlàvem de superació, de Cinema de Girona potser sí que d’alguna manera els personatges aconsegueixen superar-se a sí mateixos, però no de la manera que haurien esperat. Aquest EL EJERCICIO DEL PODER L'exercice de l'État França, 2011. Direcció i guió: Pierre Schöeller. Intèrprets: Olivier Gourmet,Michel Blanc, Zabou Breitman, Laurent Stocker. Durada: 110 min. Gènere: Drama polític. Idioma: Francès. Data d'estrena: 14/06/2013

Dins les clavegueres del poder

En una escena de «El ejercicio del poder», el convertir en el punt fort del seu programa ministre de Transports protagonista del relat electoral. Al acceptar la privatització no fa recorda que fa uns anys a les esglésies només més que posar-se al servei d’uns poders que hi entraven els poderosos i que els bufons de la tenen més força que el propi poder polític i cort quedaven fora dels temples. Ara, en canvi, que el condemnen a la marginalització. Al considera que són els bufons els que entren a mateix temps, el ministre haurà de mostrar les esglésies mentre els poderosos es troben als altres el costat més dur de la seva amb la conjuntura que han de demanar permís existència: mostrar com ha de se solidari per entrar-hi. La reflexió del Ministre pretén amb el dolor dels altres després d’un tràgic introduir un tema clau com és el de les servituds accident o sentir com l’escridassen els de la política, del menyspreu ciutadà que ha manifestants que s’han situat davant la seu assolit degut als escàndols diversos, però del ministeri. La pel·lícula ens mostra també també al descrèdit que ha assolit com a reflexió com l’estrès de la vida ordinària el porta a la sobre la funció que la política té dins de soledat i al menyspreu social. l’educació democràtica. L’exercici del poder acaba sent un excel·lent La reflexió que introdueix el protagonista retrat de la vida quotidiana d’un home polític reflecteix i posa de relleu el to metafòric que vol que no para de moure’s en cotxes oficials, tenir aquesta incisiva i a estones brillant pel·lícula envoltat d’assessors i amb el mòbil de Pierre Schoeller. Una pel.lícula que darrera permanentment a l’orella. L’exercici del poder el dia a dia d’un Ministre de Transports – el sedueix, però al mateix temps no para de teòricament un Ministre de dretes en el gabinet trair-lo ja que acaba convertint-se en la Sarkozy que tenia el poder a França quan es va víctima i la titella del propi sistema que l’ha rodar la pel·lícula- ens recorda que els creat. Mitjançant una estètica excessiva, representants de l’Estat han perdut tot poder de amb sortides de to constants, «El ejercicio legitimat. Ara l’exercici més comú que posen a del poder» de Pierre Schoeller és la la pràctica un sector important de la política és radiografia lúcida d’allò que vol dir una el de demanar perdó a una societat cada cop determinada pràctica política, construïda des més «toleritzada». de la certesa de que l’Estat ha perdut la seva «El ejercicio del poder» no és ni una pel·lícula força i que el poder està amagat més enllà d’intriga política, ni la descripció d’una xarxa de les clavegueres que el corrompien. corrupcions, ni una metàfora de la crisi sinó una descripció frontal de la figura de l’home política vist com un ésser atrapat entre l’eròtica del Àngel Quintana poder i la seva devaluació. El Ministre de Col·lectiu de Crítics Transports haurà de fer el possible per acceptar de Cinema de Girona la privatització de les estacions de tren, qüestió que no havia fet més que negar i que volia LA LAPIDATION DE SAINT ÉTIENNE Catalunya-França, 2012 Direcció: Pere Vilà i Barceló. Intèrprets: Lou Castel, Marie Payen, Luis Rego, Elsa Toro. Durada: 83 min. Gènere: Drama. Idioma: Francès. Data d'estrena: 21/06/2013

Un cos en trànsit cap a la mort

Que Pere Vilà va creant-se i revelant-se com voldrien que abandonés el pis que ocupa un autor cinematogràfic s’apunta amb un estil amb fidelitat a la memòria de les absents. sobri i essencial, amb la manera en què dilata Aquest pis és un territori de fantasmes: el temps de les escenes fins sentir-hi una Étienne hi conviu amb les seves estimades inquietud, que insinua la presència d’alguna mortes i amb els objectes amuntegats que cosa invisible, i respirar-ne el silenci que convida intenta restaurar, com si volgués donar-los a pensar les imatges o a través seu. També una vida renovada, i entre els quals s’entreveu en certes constants temàtiques destaquen els sants esculpits (provinents de (l’amenaça de la mort i, per això, la fragilitat de la imatgeria religiosa olotina) amb el seu la vida, com també de la vellesa, de la memòria, aspecte espectral. Étienne també mira les sigui individual i col·lectiva; però a la vegada la radiografies de les mortes, els cardiogrames presència dels morts, resistents a desaparèixer, de la seva filla amb problemes de cor, com en l’existència dels vius) que poden observar- si hi busqués el retrat de la seva ànima. se en el curt «Els peixos del riu Leteu» (una També de la pròpia. Pensant-hi he obert aproximació sensible a l’Alzheimer) i fins a «Cuerpo a cuerpo», el monumental llibre «Soldats anònims» (un document compartit pòstum de Domènec Font amb el qual amb Isaki Lacuesta sobre les excavacions en aquest va radiografiar el cinema un camp de blat que, pròxim a un escenari de contemporani, amb la intuïció que hi trobaria la batalla de l’Ebre, conté una fossa comuna de una cita de «La muntanya màgica» (una la guerra civil i en la qual s’hi troben restes de novel·la que parla de la malaltia del cos i de cadàvers trossejats impossibles d’identificar) i, l’esperit) que resultaria adient relacionar amb evidentment, en els llargmetratges «Pas a les radiografies que conserva el malaurat nivell» (en què també se sent la fragilitat de la Étienne. Hi he trobat aquest comentari de joventut) i «La lapidation de Saint Étienne», que Claudia Chauchot, una tuberculosa ara tenim el goig de presentar al cinema Truffaut fascinant, quan li mostra la seva «placa celebrant-la com una obra d’un cineasta gironí fotogràfica» a Hans Cartop: «Vet aquí la que, a més, va rodar-la en bona part en un espai meva fotografia íntima, la transparència inutilitzat d’aquest mateix edifici. espectral d’un retrat sense rostre». I, com Tenint present la invocació religiosa del títol, va transcriure Domènec Font, quan Hans aquest certament anuncia la història d’un Cartop veu el seu cos a través dels raigs X (i martirologi contemporani: un home solitari, no és per res que la seva «invenció» obsessivament lligat al record de l’esposa i d’una coincidís amb la del cinematògraf, que filla mortes, viu turmentat per la malaltia i assetjat explora els cossos que reprodueix i que, amb per aquells que, començant per la filla viva, el temps, s’hi conserven com a espectres) descobreix les traces d’un cadàver: «Veia l’interior de la pròpia tomba. Veia la carn que formava part del seu cos descomposta, aniquilada, convertida en una boira evanescent i enmig (acuradament esculpit) l’esquelet». Amb el cos malalt, sentint-se i volent sentir-se més a prop dels morts que dels vius, potser Étienne veu en aquelles radiografies les traces del propi cadàver. Crec que a Domènec Font, que va anar a la recerca del cos i l’esperit malalts de l’home contemporani reflectits en el cinema mentre el seu propi cos experimentava la malaltia devastadora que va matar-lo, li hauria interessat «La lapidation de Saint Étienne», que, a més, té com a intèrpret excepcional (certament excepcional, imponent) un actor, Lou Castel, que va treballar amb cineastes que van inspirar- lo, com ara Fassbinder i Philipphe Garrel. Un actor arrossega els papers que ha interpretat, i l’empremta dels cineastes amb els quals ha treballat, però cada director ha de saber fer-lo seu perquè incorpori el personatge que li ha destinat. Què aporta el propi Castel i què li extreu Pere Vilà? Tant se val. Lou Castel és Étienne, que pateix el calvari del seu propi cos malalt i que, com tants de vells, està exposat al menyspreu, l’exclusió i, per què no dir-ho encara que el film no ho manifesti explícitament com una denúncia, l’assetjament immobiliari, una de les accions més salvatges de la crueltat de la vida urbana. En l’espai clos del seu pis, filmat de manera que se sent un lligam orgànic amb el cos en transit cap a la mort i amb els fantasmes que hi palpiten, Étienne viu un calvari que Pere Vilà ressegueix amb un gran respecte i una profunda humanitat. És així que Étienne inspira pietat.

Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ANTES DEL ANOCHECER Before Midnight Estats Units, 2013 Direcció: Richard Linklater. Intèrprets: Julie Delpy, Ethan Hawke, Seamus Davey-Fitzpatrick. Durada: 105 min. Gènere: Drama romàntic. Idioma: Anglès. Data d’estrena: 28/06/13.

Un conte de tardor rodat a l’estiu

En el transcurs d’un viatge en tren per Europa, un incert dia de l’any 1995, Jesse, un jove americà amb moments feliços que difícilment poden tornar. Els desig de ser escriptor, es creuava amb Céline, una amors descrits ja no són amors de joventut, tenen jove francesa preocupada per qüestions ecologistes. a veure més amb una altra concepció de l’amor La parella passejava per Viena, passava la nit junta centrada en la persistència de les relacions, en amb la certesa de que aquella seria probablement la dificultat per assumir que l’amor és també l’única nit que coincidiran i que el seu amor no seria convivència, acceptació de l’altra i confiança més que el resultat d’un gest efímer de felicitat que mútua. Linklater ens mostra el moment en que el record hauria d’alimentar. Nou anys després, a Jesse i Céline han superat la quarantena, porten Paris, el 2004, Céline retrobava a Jesse quan aquest nou anys de relació estable en parella, han tingut presenta un llibre en una llibreria del barri llatí. La dos fills bessons i s’han sentit presoners de la retrobada implicava una nova passejada junts, però rutina diària. Com a Viaggio in Italia de Rossellini alguna cosa ha canviat en la seva relació. Jesse –pel·lícula esmentada explícitament a Antes del confessava que tenia un fill que viu a Chicago i ella anochecer- les vacances faran que els dos amants continuava intentant viure algunes formes alternatives puguin dur a terme una revisió existencial, puguin en el cor de la capital francesa. Els bons records posar entre parèntesis la seva monotonia i des d’una primera trobada es difuminaven perquè el temps de l’excepcionalitat mostrar les crisis i ferides que provocava algunes ferides i la imatge d’un ideal també provoca l’amor, quan aquest deixa de ser amorós romàntic era més difícil de poder mantenir. un somni romàntic per estavellar-se amb la Al final de la trobada, Jesse havia d’agafar l’avió a quotidianitat. una hora determinada i tornar a casa. Ella continuava La petita ciutat grega del Peloponès on transcorre a Paris. A partir d’aquestes simples premisses, l’acció de la pel·lícula deixa de ser un lloc idíl·lic alimentades amb la idea de que els millors amors per convertir-se en l’espai que farà esclatar allò romàntics són aquells breus, fortuïts e intensos, que la parella havia silenciat durant anys. Jesse i Richard Linklater va rodar amb nou anys de diferència Céline continuaran passejant, discutint però el seu el díptic format per Antes del amanecer (1995) y Antes amor serà d’una altra naturalesa, més aspre i del atardercer (2004). Ethan Hawke i Julie Delpy varen contradictori. Linklater filma amb més radicalitat proposar un seguit d’improvisacions per tal de donar que les entregues anteriors. La cámara atrapa el forma i agilitat a una història d’amor agradable i temps de les discussions en llarguíssims plans utòpica. La posada en escena era simple, centrada seqüència marcats pel pes dels diàlegs entre el en capturar l’espontaneïtat dels diàlegs i protagonista i per algun petit moviment en alguna l’espontaneïtat de les situacions descrites. Linklater passejada. La pel·lícula es transforma es convertia en un cineasta preocupat pel pas del progressivament en una variant de Secretos de temps. Entre allò que mostrava entre pel·lícula havien un matrimonio de Igmar Bergman, en que Linklater passat nou anys i aquell temps el·líptic no mostrat desitja radiografiar la crisis que la monotonia esdevenia clau per entendre el nou present. genera en tota relació de parella. El final, però, L’any 2013 marca un nou cicle de nou anys més i amb una peculiar posta de sol té alguna cosa a seguint la lògica tot feia preveure que Richard veure amb Le rayon vert de Rohmer, encara que Linklater tindria a punt un nou capítol de les troballes el conte de Linklater sigui un conte de tardor rodat amoroses entre Jesse i Céline. De totes maneres, a l’estiu. qualsevol espectador que esperi una nova variant al voltant d’un reencontre fortuït en un escenari europeu privilegiat va equivocat. Antes del anochecer (2013) Àngel Quintana no posa en joc l’atzar i desestabilitza tots els tòpics Col·lectiu de Crítics de que ens assenyalen que la felicitat és breu i que la veritable felicitat neix del record persistent d’aquells Cinema de Girona LA BICICLETA VERDE Wadjda Aràbia Saudita, 2013 Direcció i guió: Haifaa Al-Mansour Intèrprets: Reem Abdullah, Waad Mohammed, Abdullrahman Algohani. Durada: 95 min. Gènere: Drama. Idioma: Àrab. Data d’estrena: 05/07/13.

La bicicleta de Riad

«La bicicleta verde» és notícia per un aspecte que no sinó per la inexperiència de la seva directora. Tot hauria de ser noticiable: ser la primera pel·lícula i que en el film hi ha una participació molt important dirigida per una dona en un dels països més restrictius de dues productores alemanyes, part del pel que fa als drets de les dones i a la igualtat de metratge, essencialment aquell que està rodat en sexes: el regne de l’Aràbia Saudita. Que en ple 2013 alguns exteriors i en llocs públics, va haver de ser això hagi d’esdevenir un fet noticiable, ens situa rodat amb càmera oculta per la impossibilitat perfectament en fins a quin punt la discriminació de d’aconseguir permisos de rodatge. Al Mansour té les dones en aquell país s’ha mantingut de forma la capacitat per trascendir les dificultats de gairebé inalterable, aliena als canvis i tendències de producció i situar tots els elements del film amb la civilització moderna. Es per això que, el primer una encomiable naturalitat. Com a espectadors, que celebrem de «La bicicleta verde», és la seva arribem a perdre en molts moments la noció de existència, i la valentia de la jove directora Haifaa Al «posta en escena», com si allò fos realment un Mansour per, en condicions molt difícils, tirar endavant fragment de la vida quotidiana del personatge. I un projecte com aquest. És una d’aquelles vegades això és mèrit essencialment de la seva directora. en què, de forma clara, els elements Quan abans parlava d’uns certs lligams amb extracinematogràfics passen per davant dels algunes pel·lícules iranianes dels 90, no només estrictament cinematogràfics a l’hora de valora una ho feia per la proximitat geogràfica dels països pel·lícula. d’origen i per tractar algunes problemàtiques i Tot i això, el visionat de «La bicicleta verde» té la situacions socials semblants, sinó per la capacitat de tractar un tema greu i dramàtic sense coincidència en fer protagonistes de les històries perdre un sentit positiu i optimista de la vida. I la als nens. I a «La bicicleta verde» això no és un fet pel·lícula està plena de vida, de ganes de viure, de anècdotic sinó trascendent. Wadjda, la voluntat de tirar endavant per canviar les coses: és protagonista del film, representa aquesta un film realista però no resignat, crític en el seu generació de dones que continua atrapada en un discurs pèro evitant amb habilitat el pamflet. Per entramat de tradicions, obligacions i lleis que en estructura, forma de rodar, transparència en la posada comprometen i condicionen un futur en plena en escena i compromís, recorda algunes de les grans llibertat individual, però que manté un fil pel·lícules del cinema iranià dels 90, com «El espejo» d’esperança en que les coses puguin canviar, i de Jafar Panahi o «El color del paraíso» de Majid que sobretot no es resigna, que mira endavant. Majidi. Com a espectadors, aquesta Wadjda que mira a Com a «Lladre de bicicletes», de Vittorio De Sica, l’horitzó en l’extraordinari pla final de la pel·lícula, Haifaa Al Mansour converteix la bicicleta, l’objecte ens interpel.la i ens commou. I ho fa també gràcies de desig de la seva jove protagonista, en un autèntic a la vitalista interpretació de la jove debutant Waad «Macguffin» hitchcockià que li servirà per anar Mohammed, una autèntica troballa, que ens articulant el seu discurs i construir al voltant tota una encomana amb el seu somriure, ens desarma amb radiografia de les diferents figures, rols i situacions la seva espontaneitat i es menja literalment la quotidianes que viuen les dones a la societat saudita. càmera. L’habilitat de Haifaa Al Mansour és trascendir aquesta aparent simplicitat amb la que està rodat el film per Paco Vilallonga anar teixint un calidoscopi molt complet d’una Col·lectiu de Crítics societat fonamentada en arquetips gairebé medievals de Cinema de Girona i en una visió radicalment matxista de la realitat. «La bicicleta verde» és una pel·lícula d’una sorprenent maduresa i serenitat no només pel tema que tracta EN OTRO PAÍS Da-reun na-ra-e-suh Corea del Sud, 2012 Direcció i guió: Hong Sang-soo. Intèrprets: Isabelle Huppert, Yu Jun-Sang, Moon So-Ri. Durada: 89 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Idiomes: Coreà, anglès. Data d'estrena: 12/07/2013

Que se m’acostin els estrangers

Afortunadament, En otro país (In another country, resposta a les preguntes que es feia. Ara més 2012) no ens depara cap sorpresa. Isabelle que mai, Hong té moltes ganes de divertir-se Huppert i Hong Sangsoo, els dos grans noms del i jugar. I per a jugar, ningú millor que Isabelle film, es sumen per a un projecte entretingut, Huppert. L’actriu francesa interpreta en tots divertit i lleuger. Així, els més fanàtics del coreà tres episodis a una estrangera que, per poden estar tranquils: la presència d’Isabelle diferents motius en cada cas, es troba passant Huppert com a protagonista no ha variat ni una uns dies a Corea. Aquest context serveix coma del discurs habitual del director de culte d’excusa a Hong per a convertir el llenguatge coreà. I els admiradors d’Isabelle Huppert també –l’anglès en aquest cas- com un problema per poden preparar-se per a gaudir d’ella. L’actriu a la comunicació. És aquí on Huppert francesa es posa novament sota les ordres d’un desenvolupa amb èxit aquest nou registre, el gran autor sense cap exigència, prestant-se als d’actuar amb poca traça i destresa, tant desitjos del geni que escriu i dirigeix. Sense que complicat per a una actriu acostumada a les li veiem els fils, Huppert es mou per la pantalla grans interpretacions. com portada per un titellaire, afegint un nou i El llenguatge és el vehicle adequat per a un desconegut registre a la seva carrera: l’actuació viatge de certa incomoditat ridícula i divertida maldestre. que es busca transmetre amb situacions Compost per tres parts, el film pot arribar a absurdes i converses quotidianes allargades. marejar si no obrim bé els ulls a tots els detalls. Si Yasujiro Ozu va merèixer que es denominés La línia principal es sustenta en una jove directora pla Ozu a aquell enfocat des de i cap al tatami, de cinema, Wonju, que ha viatjat amb la seva hauríem de començar a pensar en anomenar mare per allunyar-se dels problemes. Wonju pla Hong a tot aquell enfocat des de i cap a escrivint és el pla fixe que ens ofereix Hong una taula de bar, motiu constant utilitzat pel Sangsoo per a connectar-nos amb els tres director per a que els personatges creixin en episodis que s’hauran d’entendre com a fruit del el seu conflicte i aquest es ridiculitzi amb el que està ideant aquesta jove directora asiàtica, pas de la conversa. Que meravellós veure a concebuda com a alter ego del propi Hong. algú amb capacitat per a rectificar i burlar-se Repeteix personatges, repeteix escenari, però els de les seves postures en aquests temps que fa interaccionar de manera distinta, atorgant en corren. Que meravellós, també, que se li cada episodi un paper diferent per a cadascun, estigui obrint una porta a Hong Sangsoo als el que dóna com a resultat una història cinemes europeus. completament nova en cada ocasió malgrat aquestes repeticions d’escenari i personatges. Com és habitual en el director coreà, tot està al Christian G. Carlos servei de la reflexió sobre el discurs, sobre el Col·lectiu de Crítics llenguatge cinematogràfic. Manté la seva gran de Cinema de Girona curiositat –el paper que juga l’autor en qualsevol història- i hi segueix insistint. Tot i que ara, probablement, ja no té cap intenció de trobar HANNAH ARENDT Alemanya, 2012 Direcció i guió: Margarethe von Trotta. Intèrprets: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer. Durada: 113 min. Gènere: Drama biogràfic. Idiomes: Alemany, anglès.

La soledat de la pensadora

11 de maig de 1960. Un escamot d’agents del «comprendre» les raons de fons –no era un boig Mossad, el servei secret israelià, deté en una però si l’engranatge necessari d’una cadena de operació secreta i fulminant a l’Argentina a Adolf transmissió- d’Eichmann que la van portar a forjar Eichmann, excap de les SS i un dels criminals nazis el concepte de «banalització del mal»; de l’altra, més buscats del món. Eichmann havia fugit a els seus retrets a determinats líders de les l’Argentina amb passaport i identitat falsa el 1950 i comunitats jueves d’Europa de no haver fet prou no havia pogut ser jutjat pel macrotribunal de per intentar evitar l’Holocaust. Els articles de «The Nuremberg. Traslladat pel Mossad a Jerusalem, la New Yorker» li van generar tota mena de detenció d’Eichmann va causar una gran expectació maldecaps i enemics i van acabar condicionant no només a Israel sinó també a les comunitats jueves la darrera etapa de la seva vida, fins que va morir d’arreu del món. Quins eren els motius d’aquesta a Nova York el 1975. commoció? Per primera vegada, l’estat d’Israel tenia Von Trotta reconstrueix amb gran pulcritud i l’oportunitat de jutjar de forma directa –els judicis de precisió els escenaris de la intel·lectualitat Nuremberg havien estat tutelats pels aliats- un alemanya en l’exili nordamericà. El context, els criminal nazi d’alt rang i un dels arquitectes de diàlegs, les situacions estan narrats amb altes l’Holocaust. dosis de credibilitat, tot i que se li pugui retreure Una de les comunitats jueves on la detenció un cert academicisme i que els aspectes formals d’Eichmann va generar més expectació va ser la dels o estrictament cinematogràfics no acompanyin Estats Units, especialment la de Nova York, on havien l’extraordinària força del debat d’idees i les anat a parar tot un seguit de pensadors i intel·lectuals qüestions de fons que s’estan plantejant a la exiliats durant la 2ª Guerra Mundial. Entre aquests hi pel·lícula. En aquest sentit, Von Trotta no defuig havia la brillant filòsofa juevo-alemanya Hannah Arendt, en cap moment els aspectes més polèmics, però deixeble de Martin Heidegger –amb qui va tenir un potser es troba a faltar una càmera més incisiva i affaire sentimental turbulent-, que havia arribat als punyent que acompanyi aquest garbuig Estats Units el 1941 gràcies a les gestions del intel·lectual apassionant que planteja el film. És diplomàtic nordamericà Hiram Bingham que va ajudar innegable que en una figura com la de Hannah a escapar a més de 2.500 persones de la barbàrie Arendt hi ha més d’una pel·lícula possible i que nazi. les limitacions de format i durada d’un La directora alemanya Margharette Von Trotta es llargmetratge impedeixen aprofundir en alguns centra justament en aquest moment de la vida de aspectes personals o contextuals –els flaixbacks Hannah Arendt per il·lustrar un episodi decisiu en la de la seva relació amb Heidegger, per exemple- configuració del seu discurs intel·lectual i en les seves dels que com a espectadors ens agradaria tenir relacions identitàries amb els seus propis orígens i més informació. Acompanyada d’una Barbara amb la comunitat jueva. De fet, Von Trotta és una Sukowa excel·lent com a protagonista –a la que autèntica especialista en traslladar al cinema la vida Von Trotta coneix molt bé perquè ja hi va treballar de personatges –especialment dones- i situacions el 1981 amb «Les germanes alemanyes»- rellevants en la història d’Alemanya, com en el seu «Hannah Arendt» és un exemple perfecte de moment va fer, per exemple, amb Rosa Luxemburg. cinema compromès, competent, capaç de fer El seu film reconstrueix amb precisió l’impacte que pensar, d’interpel·lar, de generar un debat, de va causar en Hannah Arendt el judici d’Adolf Eichmann conduir a la reflexió de l’espectador. Una funció, a Israel que la pensadora alemanya va cobrir «in situ» en definitiva, que hauria de ser inherent i exigible en una sèrie d’articles/cròniques per la prestigiosa a almenys una part del cinema contemporani. revista «The New Yorker». El seu posicionament va ser de tot menys políticament correcte i va provocar Paco Vilallonga una agra polèmica amb la comunitat jueva bàsicament Col·lectiu de Crítics de per dos aspectes que queden molt ben dibuixats al Cinema de Girona film: d’una banda, la voluntat d’Arendt de EL CUARTETO Quartet Regne Unit, 2012. Direcció: Dustin Hoffman. Intèrprets: Maggie Smith, Tom Courtenay, Billy Connolly, Pauline Collins. Durada: 95 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Idioma: Anglès. Data d’estrena en v.o.: 26/07/2013

El quartet

Des de fa anys, en el Cinema Truffaut, aprofitem l’estiu sinó amb actors de teatre i amb una experiència per fer una mena de repàs de les pel·lícules, que colossal. I Hoffman se n’ha sortit, ha fet una durant l’any en curs han passat per les cartelleres pel·lícula assequible, gens pretensiosa i en canvi, gironines i algunes per la seva temàtica o el seu et dona el que l’espectador espera. Encara diria contingut i altres perquè ha estat mal estrenades, més, dona més del que qualsevol espectador creiem que és interessant recuperar-les durant els espera veure. mesos de juliol (finals) i agost. Aquest any només La pel·lícula, és també una reflexió sobre la vida son 4 i aquestes quatre els hem triat a través de dels actors. Actors que han estat estimats, diverses apostes i discussions (com sempre) entre aplaudits, desitjats i que el final de la seva vida, la gent del col·lectiu. No sempre, però, podem fer les molts d’ells estan en el més absolut dels oblits. que voldríem degut a que, de vegades, no hi La diferència de moltes altres històries que han disponibilitat de còpia o perquè la distribuïdora en tocat aquest tema, aquesta de «Quarteto» s’ho demana una quantitat excessiva de diners per la seva agafa en broma o si voleu amb una visió reposició. El que si que intentem és que siguin entranyable i optimista. Son dives i «divus» que variades, de diferents gèneres i també un ventall de actuen com a criatures i aquesta és la grandesa la cinematografia de diversos països. El que sempre del que ens ha sabut explicar molt bé el benvingut tenim clar es que ha d’haver-hi una que sigui de la nou director Dustin Hoffman. «felicitat!». Nosaltres en diguem de la «felicitat» a De que va ?. Doncs, una majestuosa i elegant aquelles pel·lícules que et fan tenir un somriure residència al mig de la natura, que ve a ser com constant o a les que finalment acaben bé. una mena de «cementiri» dels «divus» i dives del Aquest any comencem per aquest tipus de pel·lícula. món de la música i sobretot de l’Opera. Tots tenen Quarteto és una pel·lícula que dins els nostres barems les seves manies i tots viuen amb una certa bona és una autèntica pel·lícula de la «felicitat». Està ben harmonia, fins que arriba una gran DIVA, construïda i molt ben explicada, et fa tenir un somriure magistralment interpretada per Maggie Smith, que constant, els actors son gats vells i porten sobre les ho complica i provoca un daltabaix en aquella seves espatlles molt a experiència interpretativa, manera de viure i monòtona. sobretot en teatre i cinema. I la mateixa història és Ens trobem doncs en una petita gran obra, que feliçment agradable. explica el que vol explicar i ho fa molt bé i no És curiós que aquesta pel·lícula típicament anglesa i pretén res més que fer passar una molt bona amb actors típicament anglesos hagi estat dirigida estona acompanyats per uns grans actors que per un autèntic actor americà. Un actor que té una fan que surtis del cinema una mica més feliç de llarga carrera de bones pel·lícules i moltes d’elles amb com hi has entrat. molta acceptació per part del públic, un actor que ha treballat amb els millors directors del cinema occidental. Dustin Hoffman, es aquest actor que per primera vegada fa de director. Guillem Terribas Hoffman ha triat per estrenar-se en el mon de la Col·lectiu de Crítics de direcció una pel·lícula dominable. Una història molt Cinema de Girona humana, divertida i amb tocs de reflexió sobre la vida, l’èxit , la rivalitat, la decadència i, sobretot, l’amistat. Hoffman ho ha fet lluny del seu ambient i amb actors que no son del que en podríem dir «Actors Studio», UN ASUNTO REAL En Kongelig Affære Dinamarca, 2012 Direcció: Nikolaj Arcel. Intèrprets: Mads Mikkelsen, Alicia Vikander, Mikkel Boe Følsgaard, Trine Dyrholm. Durada: 135 min. Gènere: Drama romàntic. Idioma: Danès. Data d’estrena en v.o.: 02/08/2013

La sang blava

Fa poc més de dos cents anys, que no és tant Però tot canvia amb l’aparició de Struensse, de temps si hi posem perspectiva, encara es creia interpretat per Mads Mikkelsen, un doctor de en la sang blava. Era durant la llarga època la il·lustració, de pensament progressista i fort medieval, anys foscos per al coneixement i les compromís social. Malgrat les seves idees, societats, que es superaria amb la Il·lustració. estableix una relació molt estreta amb el rei En aquests últims anys de medievalisme és on danès, de qui serà gran còmplice. Amb succeeix la història que Nikolaj Arcel es proposa Struensse la història es mourà en dos camins. reproduir amb el film Un asunto real (En Kongelig Per una banda, els progressos socials que Affære, 2012). Basada en fets reals, la pel·lícula s’aconsegueixen en conflicte amb el Consell explica el regnat històric de Christian VII, un dels reial. Per altra banda, el naixement d’un amor reis més especials que tingué Dinamarca. El seu prohibit cap a la reina Carolina Matilde, període de govern fou un dels més convulsos, interpretada per Alicia Vikander. El conflicte destacant pels problemes familiars de Christian d’interessos de Struensse el converteixen en VII i la seva reina, Carolina Matilde, i pels protagonista central de la pel·lícula. L’amor, problemes legislatius del govern, on hi van haver les idees pròpies, l’amistat; tot plegat molts més canvis dels habituals. incompatible, tot plegat forçant-lo a escollir. A partir d’aquesta proposta, Arcel ja fa una gran Però la decisió no la podrà prendre ell. Un declaració d’intencions. Agafar un dels períodes seguit de circumstàncies i enemics posaran més foscos del teu país per a portar-lo a la l’exclamació final a aquest contundent retrat pantalla no és la decisió més xovinista que es d’època que firma Nikolaj Arcel. Si les pugui prendre. Menys encara si a la reproducció perversions que ens havia mostrat de d’aquest període no li atorgues cap tipus Christian VII eren impròpies d’un rei, impròpies d’embelliment. Tot el contrari, el director danès d’algú amb la sang blava, més enllà en la mostra sense cap vel les perversions morals perversió arribaran els successos finals. La d’una monarquia que cau en tot allò en el que monarquia i noblesa danesa, de les més ningú hauria de caure. Per a simbolitzar-ho, antigues del món i la més antiga d’Europa, l’exemple del rei Christian VII és ideal. Infidel, rep una forta crítica. Com a mínim pel que fa inestable... un personatge històric del que es diu a aquesta etapa de finals de segle XVIII. Com que, pel seu comportament, podria haver sigut si la sang blava realment hagués existit en diagnosticat com a esquizofrènic en l’actualitat. aquells temps, però no per a destacar la Mikkel Boe Følsgaard, l‘actor danès sobre el que noblesa d’uns membres de la societat per recau la responsabilitat d’interpretar el gran sobre dels altres, sinó com a sang pèrfida. personatge que és Christian VII, es converteix en l’atractiu principal dels primers minuts del film. Les seves perversions queden perfectament Christian G. Carlos retratades amb el tracte cap a la reina i el seu Col·lectiu de Crítics de comportament infantil en general. Capriciós i Cinema de Girona venjatiu, se’l representa com el que dèiem, tot allò que un rei no hauria de ser. DE ÓXIDO Y HUESO De rouille et d'os França, 2012 Direcció: Jacques Audiard. Intèrprets: Marion Cotillard, Matthias Schoenaerts, Céline Sallette, Bouli Lanners. Durada: 120 min. Gènere: Drama. Idioma: Francès. Data d’estrena en v.o.: 09/08/2013

De brutalitat i fragilitat

Havent fet la crítica ja fa uns anys sobre De battre (la discapacitada Carla -Emmanuelle Devos- a Lee mon coeur s’est arreté (2009) quan es va passar al mis labios o l’exconvicte Paul -Vincent Cassel-, Truffaut, reprenc Audiard amb De Óxido y Hueso. A la Malik –Rahim- a Un profeta, Stéphanie –Cotillard- crítica anterior començava contextualitzant a l’autor, a De óxido y hueso), enclaustrats en un modus indicant la seva faceta de guionista des dels 80’s, de vivendi opriment; també hi ha els personatges que, cineasta dels 90’s, de fill de cineasta, de fill predilecte com a la cançó Mack the knife de Kurt Weil escrita de l’acadèmia amb premis com el Cèsar a la millor per Brecht que tanca Un profeta, són «taurons opera prima per Regarde les hommes tomber (1994), amb dents bonics, nacrats», però al cap i a la fi, premi al millor guió a Cannes per Un héros très discret, mangants víctimes d’ells mateixos, com en Tom millor guió i 9 nominacions als Cesar per Sur mes (Romain Duris) a De battre mon coeur s’est arreté. lèvres (2001), i 8 Cesars per De battre mon coeur Això ho acompanya amb una realització s’est arrêté (2005)». A aquest premis haurien d’afegir- impecable i un estilisme, estètico-musical, que se els guardons que va obtenir Un profeta (BAFTA, veu de fonts audiovisuals postmodernes com pot Austrian Film Critic Award, British Independent Film ser el videoclip. La música, més subjectiva que Award, la palma d’or a Cannes, el CFCA Award, 8 diegètica, sempre de la mà d’Alexandre Desplat, premis Cesar, 2 European Film Awards, el Fotograma acompanyarà els estats interiors dels de Plana, entre molts d’altres) i els múltiples premis personatges. A De Óxido y Hueso usa, a més a de De Óxido y hueso, entre ells, uns quants Cèsars. més, els músics Bon Iver i Bruce Springsteen per D’òxid i d’os és el regust que li deixa a un boxejador alguns dels seus temes. En tots els casos, un cop fort a la boca, segons Audiard, el mateix gust Audiard avantposa l’auto-superació a tot possible que tenim els espectadors després de veure aquesta dramatisme desesperat, i aconsegueix passar de emocionant i crua pel·lícula. De Óxido y hueso la navalla i la sang, a la simplicitat de l’amor a la (adaptació de la novel·la de Craig Davidson), està vida més bàsic fundat en la llibertat transitòria que protagonitzada per una enorme Marion Cotillard que són capaços de sentir els seus personatges, una es mostra en carn viva i amb «la gràcia divina de la llibertat que passa per desfermar-se del seu millor de les fotogènies» (com diu Audiard) i pel passat, de la seva pròpia mutilada identitat. Els sorprenent Matthias Schoenaerts, dos personatges personatges d’Audiard ens commouen perquè són angulosos, orgullosos i, malgrat tot, innocents enmig capaços d’exercir la màxima brutalitat i de mostrar la seva complicada situació vital. Alí (Schoenaerts) la màxima fragilitat en un món d’extrems sense s’ha de fer càrrec del seu fill Sam, un noi que quasi ni termes mitjos i on només la fe innocent d’aquest coneix, i viu amb la seva germana després que va desprotegit i sense res a perdre i l’amor d’aconseguir un treball com a porter d’una discoteca. incondicional per la vida podrà salvar-los en un Allà coneixerà a Stéphanie (Cotillard), una domadora món en què, com diu Audiard, «és d’un cinisme d’orques en l’aquari de Marineland que patirà un realment odiós». accident que la deixarà tocada i enfonsada. La violència en la qual han estat educats, però, és el que farà progressar als personatges, de la mateixa manera que Malik (Tahar Rahim) a Un profeta utilitzarà Íngrid Guardiola la violència per progressar i allunyar-se cada cop més Col·lectiu de Crítics de d’aquesta violència instrumental. Audiard té una certa Cinema de Girona predilecció per personatges al marge del mínim comú denominador, per protagonistes aïllats i desprotegits AMOR ES TODO LO QUE NECESITAS Den skaldede frisør Dinamarca, 2012. Direcció: Susanne Bier. Intèrprets: Pierce Brosnan, Trine Dyrholm, Kim Bodnia, Paprika Steen. Durada: 115 min. Gènere: Drama. Idiomes: Danès, anglès. Data d’estrena en v.o.:16/08/2013

Segones oportunitats més enllà dels 50

El binomi format per Susanne Bier –directora- i Anders Bier juga hàbilment amb el contrast entre l’escenari Thomas Jensen –guionista- ha donat al cinema danès, típicament italià i mediterrani on passa la major i per extensió al cinema europeu, algunes de les part de l’acció –la fantàstica localitat de Sorrento- pàgines més brillants de la seva història recent. Sota i la tensió dramàtica d’un grup de personatges el paraigua de Zentropa, la productora de Lars Von d’una cultura i una mentalitat absolutament Trier, la parella professional Bier-Jensen ha signat oposats. El mateix contrast amb el que jugava algunes pel·lícules memorables, que van culminar fa una altra il·lustre directora danesa, Lone Scherfig, un parell d’anys amb «En un mundo mejor», amb la en la memorable –projectada fa molts anys al que van avançar per l’esquerra al mateix Von Trier per Truffaut- «Italiano para principiantes». Ocurrent guanyar amb justícia l’Oscar a la millor pel·lícula de quan és necessari, tremendament hàbil en el parla no anglesa per Dinamarca, premi que l’enfant desenvolupament dramàtic dels esdeveniments, terrible del cinema danès encara no ha aconseguit. moderadament condescendent amb l’espectador La relació Bier-Jensen només s’ha truncat quan cal picar-li l’ullet, «Amor es todo lo que puntualment quan els cants de sirena de Hollywood necesitas» és potser un film menor, una pel·lícula –especialistes en captar talent cinematogràfic de de transició, un «divertimento», un film qualsevol racó de món- van temptar Bier primer amb necessàriament més lleuger en la trajectòria d’una el drama «Cosas que perdimos en el fuego» (on reunia directora que venia de tocar el cel amb l’Oscar de Halle Berry i Benicio del Toro) i ara amb «Serena», el Hollywood. seu esperat últim projecte (en fase de postproducció) Trine Dyrholm, una de les grans actrius daneses, on reuneix novament –després de l’èxit de «El lado i Pierce Brosnan formen una parella aparentment bueno de las cosas»- una de les parelles de moda: impossible però finalment idònia. Poques vegades Jennifer Lawrence i Bradley Cooper. l’actor irlandès ha estat tan ben dirigit com en En aquest context, «Amor es todo lo que necesitas» aquesta pel·lícula: no per casualitat Susanne Bier té l’aparença, però només l’aparença d’una pel·lícula està considerada una de les millors directores de transició, un «divertimento» disfressat de comèdia d’actors del cinema actual. En definitiva, «Amor romàntico-dramàtica, però que s’acaba rebel·lant com es todo lo que necesitas» és una pel·lícula de una obra molt més interessant del que aquesta segones oportunitats, una mena de barreja de aparença de lleugeresa en un principi podia presagiar. «Mamma mia» i «Celebración», amable la majoria En aquest sentit, tant el cartell, com el mateix títol de vegades, sense esquivar el dramatisme quan espanyol (res a veure amb el títol original que es podria toca, segurament previsible, però honesta i traduir pel molt més dramàtic «La perruquera calba»), sensible a parts iguals. fins i tot la presència de Pierce Brosnan, poden despistar i fer pensar en una comèdia romàntica pura i dura. Res més lluny de la realitat: precisament un Paco Vilallonga dels grans encerts del film és aquest flirteig constant Col·lectiu de Crítics de amb els codis clàssics del gènere però amb Cinema de Girona pinzellades dramàtiques contundents que apareixen sense filtres pràcticament des de la primera seqüència, que ja és tota una declaració d’intencions de la directora. TÚ Y YO Io e te Itàlia, 2012 Direcció: Bernardo Bertolucci. Intèrprets: Jacopo Olmo Antinori, Tea Falco,Sonia Bergamasco. Durada: 103 min. Gènere: Drama. Idioma: Italià. Data d'estrena: 23/08/2013 Tot Bertolucci en la intimitat d’un soterrani

A l’any 1979, després del monumental fresc històric l’esmentada «The Dreamers» i fins en el cas de «Novecento», Bernardo Bertolucci va realitzar una «L’últim emperador» (1987) reclòs o empresonat a pel·lícula intimista i plena de simbolismes freudians la «ciutat prohibida». Tanmateix, a mesura que es en què un adolescent vagareja per Roma amb fa gran i potser per no sentir-se atrapat en el seu problemes d’identitat que el duen a barallar-se amb la confinament des de fa uns anys en una cadira de mare (la protecció que empara, però de la qual hi pot rodes després d’una desastrosa operació a la haver la necessitat d’alliberar-se’n) i a una recerca columna vertebral, Bertolucci sembla concedir cada incerta del pare absent. «La lluna», que va ser molt cop més oportunitat a la sensibilitat vers l’Altre, la discutida en el moment de la seva estrena i que amb el comunicació i l’esperança dins d’aquests temps apareix com un títol clau de l’univers bertoluccià, enclaustraments. Ho confirma clarament «Io e te», no és l’únic film amb el qual el cineasta italià aborda en què l’adolescent tancat en un soterrani surt d’ell decididament el conflictiu, fràgil, imprevisible i excitant mateix i madura en relacionar-s’hi amb la seva món de l’adolescència. Amb «Bellesa robada», la germanastra, una noia deu anys més gran que hi revelació esplendorosa de Liv Tyler, una noia, convidada ha buscat refugi mentre passa un «mono» terrible a a compartir un estiu a la Toscana amb amics de la seva causa de la seva addicció a l’heroïna, a la qual, per mare recentment suïcidada, indaga sobre la identitat cert, també hi està enganxat el jove protagonista de del seu pare desconegut mentre que sent el despertar «La lluna». Buscant aïllar-se d’una manera radical, del seu desig sexual. Amb «The Dreamers» (2003) tres aquest adolescent, doncs, reconeix l’existència de joves, de fet en el comiat o potser epíleg de l’alteritat encarnada en una germana pràcticament l’adolescència, indaguen sobre ells mateixos i els seus desconeguda. desigs tancats en un apartament parisenc just abans L’Altre, de fet, sempre és el germà (el semblant i a la del maig-68. A «Tu y yo», el títol que inverteix l’ordre vegada el diferent) en el qual reconèixer la humanitat pronominal de l’original («Io e té») en la distribució compartida. Però el fet que els personatges siguin comercial a l’estat espanyol del film més recent de pròpiament germans és molt vinculant al cinema Bertolucci, un adolescent romà viu reclòs en el seu món de Bertolucci, que, per extensió, és dels directors i la seva música. Tant és així que, després d’una obsessionats per aquesta cosa tan universalment conversa sense comunicació amb la seva mare durant complexa que és la família. També apareix en el la qual juga a provocar-la, es tanca en el soterrani de film el ball alliberador, catàrtic, que, sovint de manera l’edifici on viu havent simulat que, durant l’anomenada més eròtica, pot trobar-se en altres obres de Setmana Blanca, se’n va a una estació d’esquí amb els Bertolucci. I aquesta sensació que, en aquest film companys d’Institut. petit i intimista il·luminada amb la versió italiana Bertolucci exposa que, més que mai i malgrat les seves («Ragazzo solo, ragazza sola») a càrrec del propi relacions en les xarxes socials internautes, els David Bowie del tema «Space Oddity», hi és una adolescents viuen enclaustrats en el seu món? Aquest mica de «tot» Bertolucci s’il·lustra amb el fet que, en soterrani és una metàfora? Potser sí. Però a la vegada el moment del joc, la germanastra es disfressa amb aquest enclaustrament, que l’adolescent Lorenzo un vestuari que sembla provinent de tota la compartirà de manera inesperada amb una altra filmografia del cineasta. En tot cas, «Io e té» és una persona, lliga aquesta pel·lícula (basada en la novel·la pel·lícula sincera i esquinçada, però també homònima de Niccolò Amaniti) amb altres de Bertolucci esperançada, amb la qual Bertolucci continua en què el confinament en un espai tancat convida a una exhibint la potència emocional del seu cinema i exploració dels personatges aïllats, sense que s’acabi l’elegància formal que sempre l’ha caracteritzat. de saber qui són i sobretot de demostrar-ho, i també a una relació més intensa entre ells en una situació límit, però sense que això representi necessàriament que Imma Merino estableixin una comunicació que els ajudi a viure. Essent divers, el confinament ho és dels amants de «L’últim Col·lectiu de Crítics de tango a París» (1972) i dels que protagonitzen Cinema de Girona «Besieged» («Assetjada», 1998); també apareix a PERDER LA RAZÓN À perdre la raison Bèlgica, 2012 Direcció: Joachim Lafosse. Intèrprets: Niels Arestrup, Émilie Dequenne, Tahar Rahim. Durada: 110 min. Gènere: Drama. Idioma: Francès. Data d'estrena: 30/08/2013

Els inexplicables camins de la bogeria

Quin és el procés pel qual una persona normal i es «filtra» literalment en la intimitat de la vivenda, corrent pot arribar a la bogeria? De quina manera i s’introdueix en els moments de més recolliment per quins motius els mecanismes del cervell humà dels personatges, buscant instintivament en la poden deixar el terreny de la racionalitat? A aquestes seva psicologia, en els seus sentiments. La i altres qüestions sembla voler respondre el jove composició està plena de plans «bruts»: per director belga Joachim Lafosse amb «Perder la Lafosse és més important capturar aquesta razón», obra de títol directe i explícit, simptomàtic intimitat sense donar cap sensació d’artificialitat, en un film valent i arriscat, que va directe al gra i que encara que això impliqui renunciar a una factura té la capacitat de reconduir la visceralitat cap a més depurada. terrenys d’absolut control cinematogràfic. Un dels aspectes més destacats de «Perder la Lafosse és un prolífic –per la seva joventut- director razón» és l’ús de les el·lipsis. Aquest recurs belga del que aquí pràcticament no havia arribat cap narratius permet al director retratar de forma pel·lícula, clarament influenciat pel cinema dels continua, progressiva, implacable, l’evolució dels germans Dardenne, no només en la temàtica sinó personatges, especialment el de Murielle, sobre també significativament en l’estil. A «Perder la razón» el que es polaritza bona part del film, sobretot en parteix i s’inspira en un dramàtic fet real ocorregut a la 2ª part. No és gens casual que Lafosse escollís Bèlgica fa uns anys per narrar amb magnífic pols per aquest paper a l’actriu Emilie Dequenne, la narratiu una història familiar i intimista sobre la que inoblidable «Rosetta» dels germans Dardenne. El bascula permanentment el xoc cultural i de seguiment obsessiu que fa la càmera en constant civilitzacions. moviment en aquell film és comparable al que fa Els protagonistes de Lafosse podrien ser els de Lafosse, tot i que aquí l’estil no sigui tant nerviós qualsevol història romàntica de dos joves que i més pausat. La culminació d’aquest estil és un s’enamoren i construeixen una vida en comú. Munir magistral pla seqüència, ple de dramatisme, de (Tahar Rahim) i Murielle (Emilie Dequenne) són Murielle en plena explosió emocional conduint idealistes i somiadors al principi del film: formen una filmada des del seient del copilot. família i la protecció econòmica que el pare adoptiu «Perder la razón» suposa el retrobament de Tahar d’ell, el Doctor Pinget (Niels Arestrup) els dóna, els Rahim i Niels Arestrup, els dos inoblidables permet tenir projectes i encarar el futur amb il·lusió. protagonistes de «El profeta» de Jacques Audiard, Progressivament, però, aquesta protecció es tot i que com ja hem comentat, la major part del convertirà en una dependència, el que semblava pes dramàtic recau en l’espatlla –i el talent- desinteressat no ho serà tant i les diferències socio- d’Emilie Dequenne, justament recompensada a culturals provocaran una situació asfixiant que posarà Cannes amb el premi a la millor actriu de la secció a prova la personalitat de cadascun dels vèrtexs «Un Certain Regard». d’aquest peculiar triangle. El més interessant del plantejament de Lafosse és la Paco Vilallonga seva deconstrucció del drama: des del 2n pla del film, Col·lectiu de Crítics de el director ens demostra que no està per res interessat Cinema de Girona en la íntriga, en el desenllaç de la història, per centrar- se en els processos imperceptibles de la quotidianitat que generen la situació dramàtica. La posada en escena és pràcticament inexistent, tendint a buscar sempre la màxima naturalitat: la càmera de Lafosse PARAÍSO:AMOR Paradies: Liebe Àustria-Alemanya, 2012 Direcció: Ulrich Seidl. Intèrprets: Margarete Tiesel, Peter Kazungu, Inge Maux, Dunja Sowinetz. Durada: 121 min. Gènere: Drama. Idioma: Alemany. Data d'estrena: 06/09/2013 La mà de Seild

L’amor és un sentiment en constant ascens, que sempre necessita del creixement i del poder superar etapes per a sentir que segueix existint. Una evolució en positiu obligatòria, forçosa, a la que pocs actors. Aquests han d’aparèixer a la pantalla amb entrebancs se li poden permetre. O més o menys poc suport en el text i amb la missió d’improvisar així és com ens han explicat que ha de ser. Teresa, uns diàlegs que Seidl no escriu, però que guia la protagonista de Paradís: Amor (Paradies: Liebe, amb mà mestra. Ulrich Seidl, 2012), no serà tant exigent amb el Al film que obre la trilogia, aquesta primera entrega concepte d’amor durant el seu viatge a Kenia. Molt que tracta sobre l’amor, els plans frontals on els menys que un constant creixement, menys que una personatges apareixen deixats de la mà de Seidl evolució ascendent, Teresa quedaria satisfeta si a són també constants, amb la intenció de construir Kenia hi trobés algú que fos capaç de mirar-la als un discurs de decadència sobre l’amor. Parlàvem ulls i dir-li que l’estima, que n’està enamorat. No cal d’una concepció ascendent de l’amor, que serà la tant com una línia ascendent, un petit escaló cap al mateixa impressió que agafarà Seidl però per a sentir-se estimat, encara que sigui fugaç o fictici. acabar-li donant la direcció contrària. Descendent, Teresa no té masses aspiracions, només unes bones decadent, desapareixent. El director austríac vacances i algunes bones experiències que puguin construeix aquest discurs per a desmuntar les ser recordades, o que serveixin per a recordar il·lusions que qualsevol pot generar-se entorn de l’amor. Dibuixa un infern on cap dels sentiments moments en que sentia que l’amor existia. idealitzats hi té cabuda. Però Teresa té un gran problema, i aquest no és altre La mà de Seidl no és pietosa, no té compassió. que ser un personatge escrit i dirigit per Ulrich Seidl. Especialment dura serà en Paradís: Amor, on uns El director austríac és potser l’element més cruel amb primers compassos de generositat donaran pas una càmera a les mans que existeix actualment. De als moments finals en els que a Teresa i, fàcil comparació amb Michael Haneke, l’obra de Seidl especialment, a l’espectador, se’ls hi arravatarà es consolida com la d’un gran autor de principis de tot. És la crueltat de Seidl, el que mai perdona. mil·lenni amb una firma que cada cop està Tot i que ell insisteixi en que la seva càmera només aconseguint més identitat i personalitat. La trilogia és mirall, el discurs està construït i té intenció, paradisíaca, pel seu format i per la seva temàtica, no és tan neutre com procura aparentar. Procura s’ha convertit en el gran fenomen cinematogràfic de amagar-se darrere de la càmera però encara se’l l’any a Europa. La bona notícia per aquells que havien veu. Ara bé, que la seva intenció quedi clara, que vist i gaudit –en la mesura del possible- de les seves se li puguin veure els trucs, no ha de significar anteriors obres és que les propostes que defensava necessàriament que la seva construcció sigui en elles es mantenen. Les intencions de Seidl són menys valuosa. I, ni molt menys, resta valor de fermes, si assoleix els objectius seria un altre tema veritat al que ens explica. Pot no ser neutre sense de debat. que això impliqui que hagi caigut en la mentida. El que s’ha anomenat «la fórmula Seidl» té un seguit La seva concepció de decadència és construïda, de característiques que ja es van poder veure a Dog cert. Però també és construïda la línia ascendent days (Hundstage, 2001) o a Import/Export (íd., 2007), amb la que generalment concebem l’amor. Dues i que es mantenen en la trilogia. Principalment, i com construccions entre les que la mà de Seidl ens a eix principal: la càmera. Malgrat que el director farà dubtar. austríac només reconegui la intenció de mostrar una naturalesa pròpia dels humans des d’un punt de vista neutre i quasi documental, no pot amagar com de decisiva és la seva mà en tot el que es veu. El pla Christian G. Carlos frontal i quiet és la seva excusa. Com també ho és Col·lectiu de Crítics les poques línies de guió que escriu per als seus de Cinema de Girona LA PLAGA Catalunya, 2013 Direcció i guió: Neus Ballús. Durada: 85 min. Gènere: Documental. Idioma: Català. Data d'estrena: 06/09/2013

Camins de sorra

Probablement, aquesta pel·lícula ja l’hagin vist. I no Especialment commovedora és la presència de els haurà calgut anar a la 63ª edició del Festival Maria Ros, que mereix punt a part. Entra a la Internacional de Berlín, ni a Seattle, ni a Buenos Aires, pantalla caminant, amb ritme lent, compàs marcat ni a cap dels molts festivals de cinema de tot el món i desigual. Els ossos ja fa anys que caminen, que en els que ja s’ha projectat aquest primer llargmetratge aguanten i semblen demanar a crits una pausa. de la jove directora catalana Neus Ballús. Tant sols Però Maria no pensa en donar-los descans. No els haurà calgut desviar-se amb el cotxe per un es resigna a quedar-se atrofiada en el sofà de d’aquells pocs camins que encara queden per asfaltar, davant la televisió, tal i com veu a la resta dels lleugerament apartats de les grans ciutats, per a no seus companys de geriàtric. És una lluitadora que dir oblidats. Camins on hi ha immigració, antigues lluita per viure, no només per mantenir-se en vida. masies catalanes, prostitució, i agricultura ecològica. Ni tant sols respirar és com abans, costa molt Tot un plegat de factors que a priori sonen com a més. I els records pesen, gairebé tant com els molt difícils de combinar, però que conviuen en ossos, però tampoc l’aturen. harmonia a La Plaga. Maria Ros, Iure Timbur, Raül i Maribel, Filmada a la perifèria de Barcelona, i més malauradament no són casos excepcionals. Les concretament al barri dels Gallecs, aquest film seves no són històries de les que mereixen atenció considerat dins del gènere documental –malgrat que als mitjans i la seva situació als marges jugui constantment amb els seus límits- ens presenta converteixen les seves vides en pràcticament les històries de quatre personatges que han quedat invisibles. Fins i tot, el que és encara pitjor, en al marge de la ciutat cosmopolita i de la seva vida de quelcom que no es vol mirar. Molt més còmode revista. Començarem veient a Iure Timbur, un immigrant una carretera asfaltada que una camí de sorra. que havia arribat a Catalunya amb la intenció de tenir Afortunadament, al cinema català hi tenim millor vida i poder dedicar-se a la lluita grecoromana. persones amb tanta voluntat com la Maria. En A partir d’ell coneixerem a Raül, un agricultor que aquest cas, Neus Ballús, que amb aquest debut lluita per poder mantenir els seus cultius amb la signa una carta de presentació que deixa el llistó qualitat ecològica suficient. Iure va en bicicleta des ben alt. d’on viu fins al camp on treballa, i pel camí es troba El mèrit de Neus Ballús va molt més enllà d’atrevir- amb Maribel, una prostituta a qui el negoci cada cop se a filmar petites tragèdies no-fictícies. De fet, li funciona menys. Finalment, Maria Ros. Una anciana aquest punt pot arribar a posar-se-li en contra per que, per més que ho procura, ja no es pot cuidar sola les moltes vegades en què s’ha banalitzat sobre i ha d’abandonar la seva antiga masia per a ser atesa el dolor. El mèrit és filmar aquestes quatre històries en un geriàtric per, entre d’altres, Rosemarie. particulars i convertir-les en reflexes universals; També quatre són els anys que Neus Ballús va passar aconseguir que Maria, Iure, Raül i Maribel siguin al barri, coneixent i convivint amb cadascun dels seus personatges inoblidables malgrat que el món els personatges abans de posar-los davant de la càmera. tingui oblidats. La Neus Ballús ens ha fet passejar Un meticulós treball tant de l’equip de rodatge com per un camí de sorra, fent-nos gaudir tant com dels actors aconsegueix el resultat que ara arriba a Maria en la fantàstica escena del bombó: com si les pantalles. L’experiència d’actuar de tu mateix, fos únic, malgrat n’hi hagi tants. d’interpretar diàlegs que abans havies mantingut i t’havien dolgut. Per tot aquest difícil procés és per el que hauran de passar els actors de La Plaga. Christian G. Carlos Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona BAJARÍ Catalunya, 2012 Direcció i guió: Eva Vila. Durada: 90 min. Gènere: Documental. Idioma: Castellà. Data d'estrena: 13/09/2013

Transmissió del flamenc en una Barcelona oculta allò que imaginaven empenyent-los més «‘Bajarí’ indaga en una Barcelona que, malgrat enllà. que oculta, sempre ha existit i reflexiona Concentrant-se en el flamenc, i les seves sobre el sentit universal de pertinença a un formes de transmissió entre els gitanos de lloc» (Eva Vila) Barcelona, Eva Vila continua amb «Bajarí» una recerca en el món de la música, però a D’una manera humil i honesta, Eva Vila va voler través d’un gènere en què el ball hi té una homenatjar la diversitat de la Música, que tant presència fonamental. Aquesta recerca fa estima, amb un documental anomenat «B- que es retrobi amb qüestions semblants a Side», que, com apunta el mateix títol, fa les de «B-Side», si bé adquireixen una particular atenció a una vida musical que, formulació particular o s’encarnen d’una concretant-ho a Barcelona, transcorre en espais manera més concreta: el primer film és a banda de la propagació comercial i fins i tot fragmentari i absolutament coral mentre que en marges on, tanmateix, pot existir amb més el segon treballa més amb la continuïtat (tot llibertat. A «B-Side», que es podrà veure al i que segueix diversos fils narratius) i es cinema Truffaut en un única projecció que concentra més en una sèrie de persones conformarà una sessió doble amb «Bajarí» i que convertides en protagonistes del serà presentada per Eva Vila, es mostra com documental. En tot cas, què fa que un nen s’aprèn a fer música, com aquesta s’assaja i desitgi ser «bailaor»? Què és allò que fa que com s’interpreta en públic, sigui en sales o al un grup de músics sentin mentre toquen que carrer. Hi apareixen músics de diverses menes passa alguna cosa especial o, de jazz, orquestres de ball i de sardanes, contràriament, que allò no té força? Què fa raperos i rumberos, poetes i vells rockers de la que la jove ballarina Karime Amaya se senti contracultura, intèrprets de música clàssica i inspirada? Quin «arte» perdura en la manera avantguardistes, compositors que conceben la de ballar essencial, arcaica, de Mercedes música com una experiència de coneixement i Amaya, mare de Kerime i neboda de la gran no precisament com un entreteniment. Això Carmen Amaya? Fins aquí els perquè també s’hi parla de música: com una «personatges» vius. N’hi ha un altre de mort forma de vida, de la seva assumpció vocacional, que sobrevola tota la pel·lícula: l’esmentada de la seva transmissió, dels seus plaers i les Carmen Amaya, possiblement la més gran seves exigències, de l’emoció de comunicar- «bailaora» de flamenc i de la qual, morta a la, de la tècnica i allò que no s’hi pot reduir i que Begur fa cinquanta anys, aquest any es potser fa que un músic (o un artista) sigui celebra el centenari del seu naixement a plenament un músic. Hi ha un moment en què l’antic Somorrostro. I és així que a «Bajarí» la trompetista Mireia Farrés apunta que hi ha hi sobrevola el misteri de la força expressiva músics amb una tècnica excepcional que potser de Carmen Amaya. També el misteri de les hi han arribat buscant la manera de fer possible seves empremtes en una comunitat en què el flamenc i, per tant, la seva transmissió per mantenir una identitat cultural. No és aliena als orígens de «Bajarí», o a les motivacions d’Eva Vila, la voluntat de testimoniar sobre les formes de vida de la comunitat gitana de Barcelona i sobre la seva mateixa existència. I de fer-ho, com és propi d’un documental digne, per aportar un coneixement que, pel fet mateix de ser-ho, contraresta prejudicis i desmunta tòpics. Com s’ha apuntat, els protagonistes de la pel·lícula són una ballarina (Karime Amaya) que busca les seves arrels perdudes (la seva branca familiar dels Amaya fa anys que resideix a Mèxic) en la ciutat dels seus avantpassats i un nen (Juanito Manzano) que tenia cinc anys durant el rodatge i que vol tenir unes botes vermelles amb el qual afirmar la seva vocació de convertir-se en bailaor. Eva Vila considera que el seu film narra dos viatges de descobriment personal. També ho són de protagonistes Mercedes Amaya, que aporta una gran força al film quan hi apareix i busca el rastre de la seva tia Carmen, i els músics que gesten un espectacle en el qual incorporen Kerime Amaya. Seguint aquests fils i a vegades encreuant-los, Eva Vila aporta un document novament humil i molt honest.

Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona BARCELONA, NIT D'ESTIU Catalunya, 2013 Direcció: Dani de la Orden. Intèrprets: Álex Monner, Luis Fernández, Joan Dausà, Sara Espigul, Jan Cornet. Durada: 75 min. Gènere: Comèdia romàntica. Idiomes: Català i castellà. Data d'estrena: 20/09/2013

Present, passat i futur de l’amor

Barcelona Nit d’Estiu és l’òpera prima de Dani de la català, acollint les pel·lícules i els seus Orden, un curtmetratgista i director de publicitat realitzadors. Aquest mes de setembre i octubre llicenciat a l’ESCAC. Malgrat és una producció de passaran o han passat: Neus Ballús, Eva Vila, Playtime Movies, El Terrat i Sábado Películas, la Christophe Farnarier, Albert Serra, o Marc Coll, producció i la comercialització d’aquesta comèdia entre d’altres. Barcelona nit d’estiu agradarà als romàntica coral és ben curiosa. Dani de la Orden forma espectadors de Cesc Gay, als que gaudeixen amb part d’una fornada de joves directors que tenen molt el Woody Allen menys gamberro, a les sit-com clar què necessiten per fer una pel·lícula: en primer televisives d’embolics, als aficionats al Gintònic, lloc, no esperar que els truquin a la porta o que caigui als amants de la música de Joan Dausà. La una subvenció del cel, i, en segon lloc, bons actors pel·lícula no és pretensiosa: ni a l’hora d’explicar (Álex Monner, Luis Fernández, Joan Dausà, Sara les històries, ni des d’un punt de vista estilístic i Espigul, Jan Cornet, Pau Roca, Francesc Colomer, de direcció, ni a l’hora de crear els personatges. Míriam Planas, Claudia Vega, Bárbara Santa-Cruz, El que té clar el jove director és l’efecte que vol Miki Esparbé, Bernat Saumell, Cristian Valencia, Alba crear sobre el públic, que és el d’emocionar-lo, Ribas, Mar del Hoyo, Marc García Coté, Peter Vives), d’aquí que utilitzi la música, els diàlegs i la una història amb amor i humor (en aquest cas sis fotografia de forma expressiva (tal com passa amb històries), un bon escenari (Barcelona) i els padrins alguns videoclips o anuncis –llenguatge que el adequats (Andreu Buenafuente, José Corbacho i Kike director controla per motius biogràfics i Maïllo). De la Orden i un grup d’amics va aconseguir professionals-) per aconseguir-ho. Es tracten reunir una petita quantitat de diners per rodar el d’esquetxos simples (a nivell de guió) que posen material base de la pel·lícula; l’edició no es va fer a prova l’amor, present, passat i futur dels esperar i amb el que tenien van aconseguir conquerir protagonistes. Algunes històries les trobarem el cor dels productors i dels patrocinadors (tant massa nyonyes pels que ja fa temps que vam d’empreses com de mitjans de comunicació). Qui abandonar l’adolescència i que no voldríem tornar- podia resistir-se a aquest caramel, una comèdia hi per res del món, d’altres històries ens recordaran romàntica articulada en sis històries protagonitzades que ens fem grans a cada toc de despertador i per un planter d’actors impecable i amb la música de que cada tria que fem té les seves funestes o Joan Dausà que dóna nom i background a les diferents sortoses conseqüències. històries? A això cal sumar-hi una excel·lent campanya de comunicació i marketing orquestrada des de Filmin que van preparar un paquet que incloïa Ingrid Guardiola projecció i presentació de la pel·lícula, concert de Joan Dausà i monòleg humorístic d’alguns dels Col·lectiu de Crítics de protagonistes per diferents sales d’arreu de Catalunya; Cinema de Girona a més a més el disc es pot escoltar per i-Tunes. La gira va tenir un efecte boca-orella letal i van esgotar totes les entrades. Algunes sales de cinema, tal com va passar amb Carmina o Rebienta, s’han negat a estrenar-la ja que no entenen això de les «estrenes simultànies». Pel Cinema Truffaut això no és un inconvenient, i menys tenint en compte que una de les moltes directrius de l’espai és el suport al cinema LA PRIMAVERA Catalunya, 2013 Direcció: Christophe Farnarier. Durada: 83 min. Gènere: Documental. Idioma: Català. Data d'estrena: 20/09/2013

Imatges perdurables d'un intrús discret en un espai domèstic la pel·lícula i sentís el desig de conversar «Amb el meu treball he volgut donar a amb el seu autor, tan càlid i pròxim. conèixer aquestes persones humils que, a la Per poder rodar "La primavera", el fotògraf i llum de la seva llum de gas, mengen les documentalista marsellès, resident des de seves patates prenent el plat amb les mans, fa anys a Banyoles, va comptar amb la les mateixes mans que han cavat la terra on disposició de Carme Fajula perquè la filmés han crescut les patates» a casa seva. També, és clar, la dels homes (Vincent Van Gogh en una carta adreçada al de la família, com també els amics que hi seu germà Theo) festegen la matança del porc. En tot cas, Carme Fajula és la protagonista, i fins la heroïna, de la pel·lícula perquè Farnarier ha Quan Christophe Farnarier va rodar "El somni" volgut fer atenció al feinejar constant de les amb Joan "Pipa", seguint-lo en la seva última dones a les cases de pagès. I aquesta transhumància amb el ramat, el pastor duia un atenció deriva en una voluntat d’homenatge, ajudant, el jove Martí, que és originari de la Serra que es fa d’una manera tan certa com Cavallera (Ripollès), on la seva família hi té una discreta, cosa pròpia de Farnarier. És amb casa després de diverses generacions. Martí, discreció, sense voler molestar, que el que continua amb la feina de pastor, va fer que cineasta va observar i filmar llargament (200 Farnarier conegués la seva mare, Carme Fajula, hores que han sigut reduïdes a 80 minuts en que s’ha convertit en la protagonista de "La el muntatge) la dona mentre realitzava amb primavera". De fet, havent rodat "El somni" cura i en silenci les feines domestiques: fer seguint un pastor per les muntanyes, Farnarier el menjar, rentar els plats, desparar la taula covava la idea que tenia una altra pel·lícula per fins recollir les engrunes de pa en el calaix, fer que seria el contracamp de l’anterior: rodar escombrar, etc. Sensible a la poètica de la a l’interior d’una casa de pagès, a l’espai gestualitat, admirant els moviments delicats domèstic on les dones feinegen mentre els i a la vegada ferms de les mans de la Carme, homes són a l’exterior. Un cop realitzat, després també la va filmar cavant la terra i, a fora de d’un llarg i a la vegada intermitent procés de l’espai domèstic i de la naturalesa que rodatge que es va perllongar durant un any i mig l’envolta, treballant com a cambrera en un per les condicions de producció i també per restaurant d’Ogassa. És així com l’intrús seguir novament el cicle de les estacions que discret fa una aportació al llegat es fa present en "El somni", el seu segon cinematogràfic, que, configurat amb tantes documental és, certament, el contrapunt del mirades masculines més atentes a ficcionar primer, el seu oposat complementari: "A "El les aventures dels homes en exteriors, somni" hi ha un home xerraire que travessa conserva pocs documents del treball de les muntanyes; a "La primavera", una dona que dones en els interiors de les cases. feineja en silenci en un interior domèstic", em La casa, de fet, és un personatge més de va comentar Farnarier poc després que jo veiés "La primavera". Per filmar-la, el cineasta ha tingut present les pintures que va fer Van Gogh d’interiors de cases de pagès. No només pel que fa a la llum, sinó també per la estima que transmeten per la gent humil. I sí, també veiem gent que mengen patates que ells mateixos han cavat a la terra. A vegades, en rituals més excepcionals que es renoven amb una temporalitat cíclica, també els veiem menjar amb aquells que els ajuden en la matança del porc o l’esquilada dels xais. Costums ancestrals que encara perduren, però que són part d’una forma de vida amenaçada de desaparèixer. Així és que Farnarier vol registrar-ho com una memòria per l’avenir. Allò que traspua "La primavera", com també és el cas d’"El somni", és la voluntat de testimoniar inherent al cine des dels seus orígens: "Jo li deia a la Carme: treballem pel futur. Perquè d’aquí un temps sàpiguen com es vivia en aquest lloc. I fixa’t que em va dir un dia Joan Pipa: que, gràcies al cine, sent que ja no "morirà" mai", també em va explicar Christophe Farnarier, que, encara que atent als interiors, torna a donar compte de la presència poderosa de les muntanyes i així, doncs, de la naturalesa, bellament fotografiada en la seva mudança cíclica, que continua regint la vida al món rural.

Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona KON-TIKI Noruega, 2012 Direcció: Joachim Rønning i Espen Sandberg. Intèrprets: Pål Sverre Hagen, Anders Baasmo Christiansen, Gustaf Skarsgård. Durada: 110 min. Gènere: Drama biogràfic. Idioma: Noruec. Data d'estrena: 27/09/2013 Estar covençut i convèncer

L’any 1947, el noruec Thor Heyerdahl emprengué el Així, Joachim Rønning i Espen Sandberg viatge que canviaria la seva vida. Basant-se en la construeixen el seu film de manera contrària a la llegenda que indígenes sud-americans li havien que Heyerdahl va construir el seu Kon-Tiki: la base explicat sobre l’exploració que el poble de pell blanca, inestable de la balsa de fusta contrasta amb les amb l’ajuda del déu del Sol Kon-Tiki, havia realitzat bases sòlides que els dos directors noruecs en illes llunyanes, Heyerdahl pretenia demostrar que utilitzen per a la seva obra. Mentre que Heyerdahl aquest poblat havia explorat i colonitzat la Polinèsia navegava per l’oceà pràcticament a cegues i amb des d’Amèrica del Sud. El principal inconvenient per més fe que guies, Rønning i Sandberg filmen amb a que la seva teoria fos acceptada per la comunitat tots els referents ben visibles. Totes les científica, fou que aquesta darrera no confiava en les característiques del cinema èpic seran fàcils de possibilitats de les embarcacions indígenes. Recórrer reconèixer. Utilitzaran, doncs, un mètode que no els 8.000 quilòmetres que separen Sud-Amèrica de és innovador, però sí efectiu per a transmetre la la Polinèsia amb les rudimentàries balses de l’època solemnitat i orgull que per a tots els noruecs indígena era inconcebible científicament. Fins que representa aquesta expedició i el seu record. Fer- Heyerdahl, acompanyat de cinc valents més, ho d’una altra manera seria contraproduent, podria construïren una balsa amb els mateixos materials desviar l’espectador de la pantalla cap a la mà per a fer el mateix recorregut. Sortirien de la costa que filma. D’aquí que les formes escollides per a del Perú i, en 101 dies, es proposaven arribar al seu dirigir i narrar siguin més identificables amb les objectiu. Com escrigué el noruec posteriorment, la clàssiques, on el director era poc més que ciència no es defensa des de darrere de la taula del invisible. teu despatx. L’altra manera de fer seria la que va prendre Tres anys més tard, un documental filmat durant el l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera a Kon-Tiki viatge d’aquesta expedició s’endugué l’Oscar al millor en la seva darrera edició. L’última que ha fet documental. I al 2012, amb motiu del desè aniversari Haneke, on el director està per sobre del títol. de la mort de Heyerdahl, els cineastes també noruecs, Segur que ningú considerarà Kon-Tiki com l’última Joachim Rønning i Espen Sandberg, homenatgen un pel·lícula de Sandberg o Rønning, i precisament dels esdeveniments més notables per a la història aquest serà l’èxit de la seva obra. Kon-Tiki, doncs, del país europeu. Un viatge que un país d’important és Kon-Tiki. I així havia de ser per tal d’homenatjar i destacable tradició marítima recorda amb orgull. És el que per a tot un país és un heroi que els serveix un dels capítols d’or de Noruega, i el tracte que en d’orgull i exemple. Que ningú confongui Kon-Tiki fan els dos co-directors d’aquesta cinta, així ho amb film d’aventures. No es tracta d’aventura, sinó evidencia. de superació. Ni que tampoc es confongui per film Considerada erròniament com a pel·lícula d’aventures, convencional, perquè tampoc es tracta d’això. És Kon-Tiki de Joachim Rønning i Espen Sandberg la millor manera, o com a mínim la més universal, s’interessa més per a documentar, mostrar com va de retre un petit homenatge i generar un record, ser l’aventura. És, més aviat, un film d’aventurers, des del cinema, a sis persones que estaven quasi antropològic. Les escenes d’acció trepidant, convençudes d’un impossible. que sí apareixen en moments puntuals, no són el motiu principal, ni tant sols el recurs utilitzat per a que l’espectador s’enganxi a la pantalla. Són moments puntuals, que tenen com a finalitat col·locar als sis Christian G. Carlos navegants del Kon-Tiki davant de seriosos dubtes Col·lectiu de Crítics de sobre el futur de la seva expedició. Aquestes moments seran especialment útils per a que l’espectador Cinema de Girona tampoc tingui la temptació de dubtar, els riscos per a l’expedició foren constants. EL SÍMBOLO Y EL CUATE Espanya, 2013 Direcció i guió: Francesc Relea. Aparicions: Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, Ricardo Rocha, Ricardo Darín. Durada: 82 min. Gènere: Documental. Idioma: Castellà. Data d'estrena: 04/10/2013

Una gira de tango

A finals dels anys seixanta, un matrimoni argenti d’uns seves arribades, el retrobament amb el seu públic, quaranta anys em comentaven la diferència que hi amb els amics, amb «las abuelas de la Plaza de havia, allà en el seu país, entre el cantant Raphael, Mayo», amb escriptors, com Eduardo Galeano..., que en aquella època triomfava arreu, i en Serrat. I el no parar de fumar Ducados d’en Sabina, les aquesta diferència era que el primer, en Raphael, era lectures que fa durant els viatges amb autocar o un cantant per a mainada, sobretot nenes de quinze en Serrat escoltant musica o fent broma perquè anys i algun adult sense exigències i, en canvi, en en Sabina no fa mai gimnàstica. També, podem Serrat era el cantant que deia coses, que connectava veure el compromís polític dels dos artistes. amb la gent i que aquesta gent és feien seves les Francesc Relea, com a bon periodista que és, ha cançons de Serrat. Serrat, per ells, era el poeta i anat a buscar tota la documentació que trobat cantant. per il·lustrar amb imatges els primers contactes Mentre veia la pel·lícula de Francesc Relea, m’ha dels dos cantants amb Sudamèrica, sobretot de vingut a la memòria aquella conversa i, a més, he Serrat, que el veiem en actuacions dels anys 70 i pogut veure i comprovar que tenien tota la raó. 80 tant a Xile com a Buenos Aires o a Mèxic. La pel·lícula El Símbolo y el cuate, és un recorregut Per aquesta gira, anomenada «Dos pajaros de un per la segona i darrera gira feta pels dos amics i tiro» els dos cantants han composat cançons companys Serrat&Sabina, a Sudamèrica, que va noves i han estat acompanyats per la Orquestra començar el març del 2012 i va recórrer per 13 països del Titànic, una formació composta per músics durant nou mesos. Però també és un recorregut pels d’en Serrat i d’en Sabina sota la direcció de l’amic amics, concerts i prohibicions que els dos cantants, de sempre de Serrat, Ricard Miralles que n’ha fet sobretot en Serrat, han fet i han estat aplaudits i els arranjaments. Per tant, tot i que no sonen totes acceptats per aquets països durant més de 40 anys. ni tot el tema, moltes de les cançons son recents Un dels periodistes i amic, d’anys, dels dos cantants, i encara no del tot conegudes per el gran públic, explica el que signifiquen per ells tant en Serrat i en encara que és va editar un disc de la gira. Sabina i acaba definint-los com que en Serrat és el El Símbolo y el Cuate, val la pena anar a veure-la Símbol d’una manera de fer i de pensar i en Sabina per viure i visionar una manera diferent d’explicar és el caute, o sigui l’amic i «compadre». L’actor una gira, una trajectòria i una amistat, i comprovar Ricardo Darin, parla de la seva devoció per Serrat, la que aquest dos cantants s’ho passen molt bé seva música forma part de la nostra banda sonora, actuant i, l’espectador, ho pot viure amb emoció i diu l’actor que surt amb ells dos en el camerino i en complicitat. I això fa que, també, ens ho passem un dels seus recitals com espectador, a Argentina. bé veient aquesta pel·lícula realitzada per De fet, Serrat forma part, també, de la nostra banda Francesc Relea. sonora. En un dels comentaris del seu representant, afirma que aquesta serà la darrera vegada que faran Guillem Terribas junts una gira per Sudamèrica, degut a que ja tenen Col·lectiu de Crítics de un edat i que és difícil aguantar una gira tant llarga. Cinema de Girona Per tant, ens trobem davant d’un document històric. La pel·lícula no és un documental sobre les actuacions en diverses ciutats de Sudamèrica. Vull dir que no és dedica a filmar fragments dels seus recitals per Mèxic, Buenos Aires, Lima... sinó el que fa és mostrar les LA HERIDA Espanya, 2013 Direcció i guió: Fernando Franco. Intèrprets: Marian Álvarez, Ramón Barea, Manolo Solo, Rosana Pastor. Durada: 98 min. Gènere: Drama. Idioma: Castellà. Data d'estrena: 04/10/2013

Un retrat de la fragilitat humana

«Ver lo que ella ve, oír lo que oye, seguirla donde va y, de esa suma, intentar transmitir mostra és el que Ana, exercint un cert lo que ella siente. Nuestro punto de vista es camaleonisme, vol amagar en les seves ella y solo ella» relacions amb altres. D’aquí, és un (Fernando Franco, a propòsit del plantejament personatge en permanent tensió. Si en part de la posada en escena de «La herida». aconsegueix amagar-ho és pel Fragment d’una entrevista de Gonzalo de desconeixement social de la malaltia, cosa Pedro publicada a Caimán. Cuadernos de que Franco vol fer present, i perquè, al Cine, septembre 2013). capdavall, Ana viu en la incomunicació. Amb la mare, amb els seus companys de feina com a conductora d’ambulàncies i possiblement amb el seu (ex)amant, que es fa absent fins Desenvolupant la seva carrera professional com el final del film. Potser, de manera a muntador, com ara de la «Blancaneu» de Pablo simptomàtica, manté la seva relació més Berger, Fernando Franco havia realitzat diversos franca amb un desconegut a través de curts («Mensajes de voz» i «Tu(a)mor») abans Internet. d’afrontar el seu primer llargmetratge, que ha lluit Fernando Franco, apostant-hi fort, ha basat en el recent festival de Sant Sebastià rebent la credibilitat del personatge i del film en el merescudament el premi del Jurat i la Conxa de treball de Marian Álvarez, present en Plata a la millor actriu per l’impressionant treball pràcticament tots els plans. La també de Marian Álvarez. «La herida» és, certament, protagonista de «Lo mejor de mi» (el film de coherent i rigorosa amb el punt de vista que Roser Aguilar amb el qual va guanyar el premi assumeix: tot és mostra des de les sensacions a la millor actriu al festival de Locarno de l’any (amb les seves reaccions) d’Ana, un personatge 2007) ha correspost a la confiança amb un del qual la sinopsi anuncia que pateix un trastorn treball en què, d’acord amb l’esperit del film, de personalitat sense que això mai no sigui dit i defuig en tot moment el subratllat. Cap gest afrontat durant la pel·lícula. Fernando Franco sembla sobreactuat. La força expressiva defuig les explicacions i tota explícitud perquè deriva precisament de la contenció perquè, l’espectador observi el comportament d’Ana des en no haver-n’hi cap de més i menys per d’una distància que no li evitarà precisament la impactar, cada gest adquireix importància. I inquietud. Això perquè aquest personatge en aquesta depuració, lluny de l’efectisme, hi presenta una hipersensibilitat i un desequilibri ha l’honestedat de la pel·lícula. emocional, però, renunciant Fernando Franco i la seva còmplice Mariam Álvarez a certa representació extrema de la bogeria, no és Imma Merino estrany que pugui recordar-nos un conegut o Col·lectiu de Crítics de potser a nosaltres mateixos. En l’absència de Cinema de Girona paroxisme del film, Ana mai no resulta aliena i ens fa present la fragilitat humana. En tot cas, allò que, accedint a la seva intimitat, el relat EL MÉDICO ALEMÁN Wakolda Argentina, 2013 Direcció i guió: Lucía Puenzo. Intèrprets: Àlex Brendemühl, Natalia Oreiro, Diego Peretti, Elena Roger. Durada: 90 min. Gènere: Drama. Idioma: Castellà. Data d'estrena: 11/10/2013

El Mal sempre experimenta

En la seva primera pel·lícula realitzada l’any2007, aquest metge alemany (interpretat per Àlex «XXY», l’argentina Lucia Puenzo va narrar la Brendemühl amb aquell estrany història d’un personatge afectat per l’anomenada desmenjament que provoca resultats síndrome de Kinefelter que, a través de la desiguals) s’hostatja en un nou hostal a la química, procura transformar el seu cos perquè vora del llac Nahuel Huapi. La filla dels que sigui plenament el d’una dona i així intervenir en regenten l’hostal és una adolescent amb un l’alteració genètica que ha dut a establir que cos petit per la seva edat. Entre el criminal conforma homes amb un cromosoma X de més. amagat, la identitat vertadera del qual la Encara que ara sigui a propòsit d’un cas narració no fa evident mentre que el fet de (terriblement real) i d’unes circumstàncies molt dir-ho es justifica amb què la sinopsi diferents, la qüestió genètica i les seves argumental ho revela, i l’adolescent que no manipulacions deu interessar la filla de Luís creix sorgeix una estranya fascinació mútua. Puenzo, el director de «La historia oficial» i Evidentment, el metge experimenta amb el cos productor dels films de la jove escriptora i de la noia mentre els pares d’aquesta tenen cineasta, perquè en la seva cinquena pel·lícula sentiments ambigus entre la inquietud i (després de «Los invisibles», «El niño pez» i «Más l’esperança que la filla creixi. Lucia Puenzo adelante») aborda el tema i, a més, amb explora, doncs, en la fascinació del Mal, que majúscules perquè s’atreveix, ni més ni menys, en certa manera es presenta com a banal i, amb la figura de Josef Mengele, qui, anomenat en tot cas, s’amaga en l’exercici discret dels «l’àngel de la mort», va fer tota mena experiments que realitza el metge sinistre en d’experiments genètics criminals com a metge de comparació amb aquells que va poder fer les SS al camp d’Auschwitz-Birkinau. Mengele va impunement a Auschwitz. I potser també es escapolir-se al final de la II Guerra Mundial i, vivint planteja quines empremtes van deixar al seu amb una identitat falsa a l’Argentina i desprès al país (que ha escollit la pel·lícula per Brasil fins morir-hi l’any 1979, també ho va fer de presentar-la als Òscar com a candidata a la la persecució a Sudamèrica dels criminals nazis, millor pel·lícula estrangera) els criminals nazis essent-un dels més buscats. que hi van passar i fins i tot s’hi van establir. Inspirant-se en un dels episodis reals de la vida clandestina i fugitiva del maleïdament escàpol ff Josef Mengele, Lucia Puenzo (que adapta la seva pròpia novel·la «Wakolda», títol original del film, Imma Merino que, després de la seva presentació a la secció Col·lectiu de Crítics de «Un certain regard» del darrer festival de Canes, Cinema de Girona s’ha reconvertit en el de "El médico alemán" en la seva estrena a les sales comercials) situa l’acció a Bariloche, un dels confins de la Terra als Andes argentins. Amb una identitat falsa, PIE DE PÁGINA Hearat Shulayim Israel, 2011 Direcció i guió: Joseph Cedar. Intèrprets: Àlex BrenLior Ashkenazi, Shlomo Bar-Aba, Alma Zack, Aliza Rosen. Durada: 106 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Idioma: Hebreu. Data d'estrena: 18/10/2013

A propòsit del nou cinema israelià

nova nominació a l’Òscar per «Beaufort». Quatre A banda del fet que la distribució fílmica a l’estat anys després va repetir nominació amb la seva espanyol no la fan gaire visible, mentre que fins i tot següent pel·lícula, «Hearat Shulayim», presentada els festivals o altres esdeveniments no hi han fet molta l’any 2011 a la secció oficial del festival de Canes, atenció, una de les cinematografies actuals més on el seu guió intel·ligent i brillantíssim va ser interessants és la israeliana, sobretot la que es justament reconegut amb el premi corresponent, genera des de Tel-Aviv, una ciutat culturalment i estrenada ara a l’estat espanyol amb el títol de vivíssima. En els darrers anys, conformant l’anomenat «Pie de página». En aquesta ocasió, Cedar, «nou cinema israelià», diversos directors i directores essent ell mateix el guionista, aborda una qüestió (i aquesta participació «femenina» és fonamental fonamental de la cultura jueva (la discussió, que perquè aporta una sensibilitat que contradiu la virilitat s’aplica incansablement als textos de la seva i fins el masclisme d’una societat amb uns valors tradició, però que s’estén a tota cosa) per arrelats a la cultura sionista que, menyspreant la ambientar-ho amb agudesa i universalitat en el món fragilitat del jueu de la diàspora, exalta l’home universitari i explorar amb intenció en l’atàvic pragmàtic entregat a la seva missió de soldat) van conflicte que enfronta pares i fills. El cas és que aportant un mirall que reflecteix la complexitat d’una les diferents maneres d’abordar el Talmud (cos societat tot contradient la imatge oficial homogènia. literari que és una font fonamental de la legislació, D’aquí fan presents el tema religiós en la seva la moral i les tradicions jueves) han enfrontat complexitat, les desigualtats socials, la llargament un pare i un fill, dos professors multiculturalitat dins la societat israeliana, la universitaris que representen dues actituds sexualitat no normativa, el conflicte amb l’Altre acadèmiques contraposades: el pare és un purista (encarnat en el palestí) i sobretot la seva existència i aferrat al suposat rigorisme acadèmic a banda de el seu mateix dret a existir, cosa mal acceptada per la divulgació pública, mentre que el fill aconsegueix l’estat israelià, que tampoc no reconeix la seva el reconeixement (fins i tot socialment) amb agressió a l’»enèmic». Encara menys la culpa de agosarament interpretatiu. En aquest enfrontament tantes accions, que ho són del present i d’un passat també hi ressonen rancies disputes tan pròpies no gaire llunyà, com ara el que remet a la primera de les enemistats que proliferen en el món guerra del Líban. En canvi, mitjançant tres de les acadèmic. El conflicte esclata a partir d’un equivoc pel·lícules més notables dels últims anys realitzades pel qual, essent pare i fill homònims, el premi respectivament per tres cineastes que van fer el seu concedit a un sembla que l’ha rebut l’altre. Cedar servei militar ocupant el Líban als anys vuitanta, el desenvolupa aquest conflicte i les seves cinema israelià sí que assumeix la culpabilitat. conseqüències amb tanta intel·ligència i habilitat Aquestes tres pel·lícules són «Vals amb Bachir», d’Ari que manté en tot moment l’interès per un film que Folman, «Lebanon», de Samuel Maoz, i «Beaufort», no sé sap si és una comèdia negra o un drama en què Joseph Cedar tanca quatre soldats israelians encara més negre. O, com també s’ha dit, un en una base assetjada per l’artilleria d’Hezbollah. malson digne de Kafka. Un nou i diferent exemple Menys atent a l’exterior que a l’interior, de manera de la potència del nou cine israelià. que la proximitat dels soldats a la bogeria pot interpretar-se com la metàfora d’una societat tendent Imma Merino a la paranoia sentint-se sempre (amb motiu o no) Col·lectiu de Crítics de amenaçada, Joseph Cedar va rebre l’any 2008 una Cinema de Girona DON JON Estats Units, 2013 Direcció i guió: Joseph Gordon-Levitt. Intèrprets: Joseph Gordon- Levitt, Scarlett Johansson, Julianne Moore, Tony Danza. Durada: 88 min. Gènere: Comèdia. Idioma: Anglès. Data d'estrena: 31/10/2013

La redempció de Don Jon

DON LUIS: ¡Por Dios que sois hombre extraño! ¿Cuántos días empleáis en cada mujer que amáis? Gubern: «Cal agrair a Internet i al Minitel que hagin DON JUAN: posat al descobert una situació objectiva de la Partid los días del año societat. Que el sector comercial més actiu entre las que ahí encontráis. d’Internet sigui el porno, ens pot voler dir moltes Uno para enamorarlas, coses. No cal culpabilitzar ni als usuaris ni a Internet, otro para conseguirlas, tot plegat és fruit d’una manera de viure, d’unes otro para abandonarlas, costums, d’una moral social, que fan que molta gent dos para sustituirlas estigui frustrada en la seva vida íntima i sexual». y una hora para olvidarlas. Frustrats o no, la qüestió és que el nostre Don Jon satisfà amb envejable eficàcia la seva set de sang i, Don Juan Tenorio, Tirso de Molina. de passada, s’entreté tot sol (onanista ell) amb els espectres virtuals (els seus cossos femenins són hiperbòlics) que, com les muses clàssiques, porten el desig associat. Tot funciona relativament bé fins que Don Jon traeix el paradigma que encarna i La pel·lícula de l’actor i ara director debutant Joseph comença a flirtejar amb la consciència i la culpa, Gordon-Levitt es diu «Don Jon» per una qüestió de pura dues cosines germanes que tendim a confondre de fidelitat genealògica, és a dir, que el seu protagonista tan inseparables com són. Gordon-Levitt cau al s’apunta a la família literària dels mascles (insatisfets) parany de la moralina a través d’un duet tant col·leccionistes de dones i, al mateix temps, ret el seu antagònic com curull de feminitat: la càndida i particular homenatge a treballs anteriors (i notablement perversa Scarlett Johanson (desig en potència) i la superiors) com l’Alfie de Lewis Gilbert o la extraordinària sòlida i seductora Julianne Moore (desig real) Shame de Steve McQueen (no cal dir que la saga dels representen els pols oposats entre els que el sàtir Casanova, començant pel film de Fellini i acabant pel desarmat lliura la seva trista batalla. Deixant de darrer invent de l’Albert Serra, ens trasllada a una altra banda el desenllaç previsible i les reflexions de dimensió de regust més tràgic que no pas còmic). sobretaula (la família del protagonista podria sortir Don Jon és, per tant, l’actualització (o si ho preferim, la en un gag de la Trinca), és molt lloable l’esforç del relectura) d’un mite eròtic popular feta, com no podria director novell per explicar amb imatges i sons un ser de cap altra manera, des de la perspectiva bulímica univers més mental que físic i, en definitiva, la seva imposada per una realitat que es desplega, capacitat per aconseguir fer-nos còmplices de concèntricament, en els múltiples estrats que fan situacions inversemblants però perfectament possibles Internet i les xarxes socials: l’addicció del somiables. protagonista (interpretat pel mateix Gordon-Levitt) al sexe no es dirigeix, en aquest sentit, a la carn sinó a la Eudald Camps imatge fugaç i inaprehensible de les dones objecte que Cinema Truffaut conformen l’univers del porno virtual. Ja ho deia Romà LA CABAÑA EN EL BOSQUE The cabin in the woods Estats Units, 2011 Direcció i guió: Drew Goddard. Intèrprets: Kristen Connolly, Chris Hermsworth, Fran Kranz, Richard Jenkins. Durada: 105 min. Gènere: Terror. Idioma: Anglès. Data estrena al Truffaut: 08/11/13

Jugant amb els mecanismes del terror

Una cabana perduda al bosc. Cinc joves oblidem de “Lost”, és clar, ja que el director disposats a disfrutar d’un cap de setmana d’aquest film, Drew Goddard, és productor i d’alcohol, porros i sexe. Un catxes, una rossa guionista de la mítica sèrie (sobretot ens de pot tan sexy com curta de gambals, remet a Ben quan controlava els l’intel·ligent sensible, el fumeta i la verge de torn mecanismes i enginys de l’illa). formen el quintet. Malgrat les advertències i Drew Goddard (director i guionista) i Joss amenaces d’un pillat sorgit de l’Amèrica profunda Whedon (coguionista i productor) són els que els omple de gasolina l’autocaravana, màxims responsables d’aquest assaig sobre s’embarquen a un descens als inferns (literal) els mecanismes de creació del relat fantàstic arran de lectura d’un dietari maleït que troben a i de terror. Parla de la por i l’analitza, alhora un soterrani... Fins aquí aquest portent que ofereix un producte d’allò més ben d’“originalitat”, però poc més podem revelar per confeccionat, visualment portentós i no espatllar la història. Però res no és el que argumentalment captivador i intrigant fins al sembla... pla final. Pels temps que corren per un Hem hagut d’esperar dos anys perquè “Cabin gènere que demostra constantment que la in the woods” s’estrenés als cinemes. Dos anys quantitat no sempre implica qualitat, el film en què, malgrat les bones crítiques, l’aval dels és excel·lent... però d’aquí a considerar-la aplaudiments als festivals i el boca-orella, la obra mestra hi ha un pas i , malauradament, pel·lícula no ha parat d’acumular pols a “Cabin in the woods” no hi arriba. l’estanteria de la seva distribuïdora mentre Precisament és una de les virtuts de la paral·lelament es guanyava (a pols) l’etiqueta de pel·lícula, aquest mecanicisme enginyós al film de culte. que és deutor l’argument, el que li resta la La trama, de caràcter metaficcional, està llibertat creativa que altres films del seu estil vertebrada per una infinitat de picades d’ullet que destil·len. apassionaran als amants del gènere. Amb H.P. Lovecraft com a malaltissa ombra que hi plana, Jordi Camps i Linnell el punt de partida inevitable és “Evil dead Col·lectiu de Crítics de (Possessió infernal)” per abocar-se de ple a un Cinema de Girona carussel referencial que ens porta des de “La matança de Texas” fins a La resplendor, passant pel pallasso assassí d’“IT”, “Els estranys” (de Bryan Bertino) o el fantasma nipó a l’estil “The ring” o “Dark water” atemorint els pobres escolars... A més de clàssics, amb l’home llop com a estendard. Bé, i no ens LA VIDA DE ADÈLE La vie d'Adèle - Chapitre 1 & 2 França, 2013 Direcció i guió: Abdellatif Kechiche. Intèrprets: Adèle Exarchopoulos, Léa Seydoux, Salim Kechiouche, Mona Walravens. Durada: 175 min. Gènere: Drama. Idioma: Francès. Data d'estrena: 15/11/2013

Passió per Adèle

«Vam fer un gran casting i, des que vaig veure Adèle vida es crea cinematogràficament d’una (Exarchopoulos), vaig triar-la. Vaig convidar-la a una manera tan poderosa. Moments lluminosos «brasserie». Va demanar un pastís de llimona i, veient- com ara quan Adèle descobreix en un parc la menjar, em vaig dir: «és ella». Per com movia la el seu desig per una noia amb els cabells boca i mastegava» blaus a la qual li farà un primer petó que és (Abdellatif Kechiche) un dels petons més bonics que s’han filmat. «Sempre es fracassa en parlar del que s’estima» Moments dolorosos com ara els del retrobament en un bar que segella la pèrdua (Roland Barthes) de l’amor. L’Adèle d’Abdellatif Kechiche (i de Adèle Fa un temps, d’ençà l’últim festival de Canes, Exarchopoulos) va néixer quan el cineasta que se’n parla molt d’un film amb un personatge va llegir «Le bleu est une couleur chaude», anomenat Adèle i de l’actriu que l’interpreta, una un còmic de Julie Maroh en què el nom del altra Adèle, amb el cognom grec Exarchopoulos. personatge és Clementine. En el pas de No és estrany. El cineasta francès-tunisià Clementine a Adèle hi ha l’encarnació (o Abdellatif Kechiche ha construït un personatge, apropiació) del personatge en l’actriu, però en el seu pas de l’adolescència als inicis de la també una transformació narrativa (en la vida adulta, que es fa memorable a través dels construcció de llargues seqüències que sentiments i emocions que una jove actriu concentren les diverses etapes de l’educació fortament revelada expressa amb el seu rostre sentimental de la protagonista) i dramàtica i, de fet, amb tot el seu cos. Sembla fàcil, com que, mantenint la datació i localització del si això formés part de la mateixa matèria del relat entre finals dels passats anys vuitanta i cinema, però és molt difícil. És més possible primers dels noranta a la ciutat de Lille, que, en voler atrapar o crear el tremolor de la despulla l’obra original dels seus aspectes vida, s’evidenciï una impostura que es transmeti més melodramàtics i directament militants una emoció vertadera, palpable i fràgil a la mentre Kechiche incorpora elements del seu vegada. Pot considerar-se que, en el cas que món, que poden rastrejar-se en els seus ens ocupa, al darrere hi ha una recerca de films anteriors, entre els quals «L’esquive» i l’emoció durant un llarg rodatge que, també se «La graine et le mulet» («Cuscús»): el valor n’ha parlat molt i amb polèmica, devia ser de l’educació, la vocació d’ensenyant i el complicat i dur, sense que aquestes desig de la transmissió, les ressonàncies circumstàncies potser arribin a explicar el entre la vida i la literatura, el menjar com a miracle de «La vie d’Adèle. Chapitre I et II». signe d’una diversitat cultural i econòmica, Tanmateix, la vida d’Adèle no és extraordinària, el pes de les diferències socials. És així que sinó que l’extraordinari és la intensitat, la bellesa de la vida d’Adèle, que habita en una barriada i el dolor dels moments amb els quals aquesta obrera, no només coneixem l’esdevenir de la seva passió per Emma, una jove pintora moment en què l’art apareix inspirat per la pertanyent a una burgesia liberal i culta, de passió i a la vegada com a signe del seu manera que les diferències socioculturals (i les refredament, però mostrat amb una intensitat aspiracions de cadascuna) incideixen en la que commou i remou. I una altra cosa: Adèle relació a mesura que passa el temps. Havent- té una gana immensa i per això Kechiche hi pel mig el·lipsis sense contemplacions, necessitava la boca d’Exarchopoulos. també assistim a la conversió d’una estudiant El film s’ha de veure amb ganes. de secundaria en una mestra de primaria un Que ho disfrutin. cop Adèle descobreix la seva vocació d’ensenyant fent un dels elogis més bonics a l’ensenyament (públic): «A l’escola, he après coses que d’una altra manera no hauria après i Imma Merino per això tinc ganes de transmetre-les». D’aquí, Col·lectiu de Crítics de primer observem Adèle a les classes de Cinema de Girona Literatura a l’Institut, en què es llegeixen passatges de «La vie de Marianne», obra de Marivaux de la primera meitat del segle XVIII que ressona en una adolescent de finals del segle XX, però que podria ser d’aquests inicis del segle XXI, que s’hi reconeix en la descripció de l’emoció del «coup de foudre» i en la mancança al cor que mena al desig d’omplir-lo. I, al final, podem sentir que en l’exercici del magisteri hi troba la força que, encara que el seu cos a vegades sembli a punt de desplomar-se, li permet suportar el dolor de la pèrdua amorosa. Això perquè, certament, «La vie d’Adèle» és la història d’una passió, tan comuna i tan singular com la de cadascun de nosaltres pot haver viscut. Entre la naturalitat i l’artifici, la espontaneïtat i la elaboració, la llibertat i la precisió, el film d’Abdellatif Kechiche es pot percebre com una coreografia que alterna els solos (que, a partir d’un moment, ho són de solitud) d’Adèle, els moviments de grup (les escenes corals a l’Institut, amb les companyes induint la noia a una relació amb un noi i després acusant-la de no haver manifestat el seu lesbianisme; les festes relacionades amb el món artístic d’Emma; i, més reduïts, els quartets amb els pares respectius de cadascuna) i els «pas a deux» entre Adèle i Emma. En aquests «pas a deux» (que també deuen la seva intensitat a la interpretació de Léa Seydoux, a banda de la trista polèmica amb Kechiche) es posa en escena el «coup de foudre», la seducció i l’enamorament, l’ardor sexual, el debilitament asimètric del desig, el distanciament i la solitud, l’engany reciproc i la ruptura violenta, el retrobament impossible. Res de nou o de diferent, si bé en aquest procés hi intervé la conversió d’Adèle en model en un LA POR Catalunya, 2013 Direcció i guió: Jordi Cadena. Intèrprets: Igor Szpakowski, Ramon Madaula, Roser Camí, Alícia Falcó. Durada: 73 min. Gènere: Drama. Idioma: Català. Data d'estrena: 22/11/2013

Petrificats en un passadís

«El minimalisme em du a la repetició: m’agrada violència masculina és una manera d’abordar repetir i repetir per aconseguir una certa perfecció. Per l’existència del Mal. D’aquí, el film es concret (i no això Robert Bresson i Carl Theodor Dreyer són els eludeix els seus referents reals) i alhora tendeix a meus cineastes favorits» (Declaració de Jordi Cadena una certa abstracció perquè cadascú reflexioni en una entrevista de Carlos Losilla publicada a sobre les pors que pot sentir davant de les «Caiman. Cuadernos de Cine», núm.21) manifestacions del Mal (tan lligades als abusos de poder) en el món contemporani. En tot cas, allò que Un adolescent, una nena i una dona es desperten, però es mostra (havent-hi moltes i significatives elisions es mantenen quiets al llit mentre algú altre s’aixeca, es visuals, com ara respecte l’exercici de la violència dutxa, s’afaita (i així podem suposar que és un home), física, de la qual, però, es mostren les seves es vesteix i surt. Quan surt, la resta d’habitants de la empremtes) a «La por» es fa a través del punt de casa s’aixequen i coincideixen al passadís, on resten vista de l’adolescent, sempre inquiet, sentint l’ombra immòbils quan l’home (al qual, donat per fet que és el amenaçadora del pare, en les seves relacions amb marit i pare d’aquesta família, aleshores veiem encarnat la xicota, els amics i els professors de l’Institut. En en la figura de Ramon Madaula) torna buscant alguna Manel (el jove Igor Szpakowski) sent por del pare (i cosa que, finalment, troba (les claus del cotxe) del que aquest li pot fer a la mare i a la germana), murmurant emprenyat un audible «Hòstia puta!». Quan però també sent por d’ell mateix, d’allò que també senten que la porta s’obre de nou, doncs, l’adolescent, podria ser. Aquest temor se li revela en una escena la nena i la dona queden com petrificats, no gosen en què el professor de biologia fa una classe de moure’s confinats en un marge del passadís (i de genètica. Què pot haver heretat del pare? Una piga l’enquadrament) mentre l’home hi transita malhumorat, al coll li fa témer que pot haver heretat més coses i en el seu estatisme sentim la por. Durant l’hora restant que aquelles físicament evidents..... però el film, tot de la pel·lícula no ens despendrem de la por enunciada i que planteja qüestions sense voler donar i, de fet, sentenciada en aquesta impressionant imatge respostes, apunta que el problema no és en la gravitacional, de manera que la viurem amb l’angoixa i transmissió biològica, sinó en la social, de manera la intuïció certa que arribarà alguna cosa pitjor. De que el Mal s’escampa en la perseverant reproducció manera tan subtil com abrupta, Jordi Cadena (cada cop de formes de poder i de submissió. Com he dit, «La més en possessió d’un estil a través de una depuració por» és un film concret que tendeix a l’abstracció molt incisiva) ens fa entrar en un infern. Aquell que té a per inquietar.-nos encara més. Cadena ha explicat veure amb la violència de gènere, certament, i és així que als seus actors (amb un esplèndid quartet que no és difícil reconèixer-hi actituds masculines que, protagonista: a més de Szpakowski i Madaula, hi ha si bé extremades i amb una deriva possiblement Roser Camí i la nena Alícia Falcó) els va demanar patològica en aquesta ficció gens aliena a tants de que observessin «El crit», de Munch, que també va cassos reals i inspirada en un relat de Lolita Bosch que inspirar Judith Colell en la seva part d’»Elisa K». du per títol «M», s’originen en la transmissió de la idea Què és el que fa cridar (i el crit és interminable) a la que l’home pot exercir impunement el seu poder, però figura de la cèlebre pintura? Un horror que és també en la submissió femenina igualment transmesa darrere seu? O al davant? O l’horror, de fet, és arreu i que encara té avaladores, com ara aquesta periodista i no aconseguim escapar-nos? Jordi Cadena ho fa italiana, Constanza Miriano, de la qual s’acaba de sentir amb aquest film sobri, honest, excepcional. publicar a l’estat espanyol «Casate y sé sumisa» (i no és broma). Tanmateix, i tal cosa també s’insinua a «Elisa K», Imma Merino l’anterior proposta del cineasta, co-dirigida per Judith Col·lectiu de Crítics Colell ocupant-se cadascú d’una de les dues part de Cinema de Girona diferenciades de la pel·lícula, el tractament de la CAMILLE CLAUDEL, 1915 França, 2013 Direcció i guió: Bruno Dumont. Intèrprets: Juliette Binoche, Jean-Luc Vincent. Durada: 97 min. Gènere: Drama. Idioma: Francès. Data d'estrena: 22/11/2013

Una dona a l'infern de la follia

Qui va ser Camille Claudel? Deixeble de Aguste Rodin Qui és Bruno Dumont? Autor d’algunes de les va esdevenir la seva musa, la seva model, la seva millors pel.lícules franceses dels darrers anys com col·laboradora que va ajudar-lo a realitzar Les portes L’Humanité, Hadewich o Hors Satan, el cinema de l’infern i la seva deixeble que va acabar fent una de Dumont és un cinema visceral que reflexiona obra personal, de gran magnitud que no va trobar el sobre la bestialitat humana i la presència del mal ressò necessari eclipsada per l’ombra de Rodin i per en el cor de les nostres societats. La seva posada la seva condició de dona perduda en un món dominat en escena parteix d’una extrema depuració formal per homes. També va ser l’amant de Claude Debussy i d’un treball radical amb els actors a la recerca que va acabar rebutjant-la. Camille Claudel va realitzar de la seva animalitat més extrema. l’ombra escultòrica L’Age Mur en que la veiem a ella Per què Camille Claudel 1915 és una de les millors agenollada suplicant a Auguste Rodin que li dona pel·lícules de la temporada? La força de la pel.lícula l’esquema mentre un àngel –que simbolitza l’amant resideix en la forma com Bruno Dumont priva –en de Rodin- se l’acaba emportant. tota la primera part- a Juliette Binoche d’un text Què feia Camille Claudel, l’any 1915? L’any 1915, en el que recolzar-se i li dona la possibilitat Camille portava tres anys internada al manicomi de d’expressar els sentiments més extrems a partir Montdevergues, on malgrat la seva lucidesa i de ser de l’expressivitat del seu rostre. L’actriu passa de una dona diferent a les internades no la varen deixar la tristesa a l’alegria per una hipotètica visita mai sortir. Camille esperava que el seu germà Paul redemptora, de la lucidesa a la bogeria, de l’angoixa Claudel, escriptor ultracatòlic i autor d’un dels grans a la calma tensa. Tota la pel.lícula no és més que textos de la prosa francesa de l’època Le soulier de l’exploració acurada del rostre de Juliette Binoche satin, la trauria de l’internat. Paul no la va treure mai produint un veritable efecte devastador a d’allà dins perquè considerava que estava allà perquè l’espectador. ho havia jugat tot amb l’art i «amb les qüestions de A part d’això, hi ha el personatge de Paul Claudel l’esperit és molt difícil arriscar-hi». Camille va estar que el seu fanatisme religiós el porta cap altres 30 anys a Montdevergues fins que va morir. graus de follia justificats per la fe, hi ha el contacte Què fa Juliette Binoche fent de Camille Claudel? En humà d’una dona amb un món extrem i, sobretot, primer lloc, Juliette Binoche té la mateixa edat que hi ha una reflexió sobre com aquesta dona tenia Camille Claudel l’any 1915, 49 anys. Per altra presonera de la fama de Rodin es troba sola, banda, va ser la pròpia Binoche qui va trucar al director desemparada i es converteix en víctima dels jocs Bruno Dumont demanant-li per poder participar en i hipocresies que envolten el món de l’art. Bruno una pel.lícula seva. Fins aquell moment, Bruno Dumont transforma la lògica del biopic en una altra Dumont no havia rodat mai cap pel.lícula amb actors cosa, posa en crisis tots els hipotètics mites professionals. Dumont li va oferir la possibilitat de romàntics per anar a allò essencial: la descripció rodar una pel.lícula en que ella –la gran actriu del d’una presó física i anímica. cinema francès- només tindria les internes reals d’un hospital psiquiàtric per fer les rèpliques. Juliette Binoche havia de rodar amb les malaltes mentals i amb els metges que les vigilaven que es transformen Àngel Quintana en els infermers i sanadors que apareixen a la Col·lectiu de Crítics pel.lícula. de Cinema de Girona LA GRAN BELLEZA La grande bellezza Itàlia, 2013 Direcció: Paolo Sorrentino. Intèrprets: Toni Servillo, Carlo Verdone, Sabrina Ferilli, Serena Grandi. Durada: 146 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Idioma: Italià. Data d'estrena: 05/12/2013 Mirar, mirar i mirar

Per a Kant, un dels aspectes importants a l’hora de punt de vista de la càmera, i aterrar quan el temps jutjar allò bell d’un objecte era que aquest ens pogués es para. Ja hem començat, estem aquí, fuoco! transmetre la sensació de bellesa fins i tot quan no Després d’aquest inici fulgurant, un dels grans tinguéssim especial interès en ell. La bellesa aflora, mèrits és mantenir l’expectació. Hi ha mil trucs inevitable i ineludible, quan mirem quelcom sense per a fer-ho, i Sorrentino els utilitza tots amb la interès –o fins i tot amb desaprovació- però tot i així subtilesa d’un gran mag. A la pantalla et sorprendrà no ens podem resistir a la satisfacció que ens amb diferents crits: un pubis nostàlgic de l’URRS, produeix la seva contemplació. La bellesa és allò una girafa enmig de la nit, un futur jugador de la que ens atrapa, que ens sedueix i no ens deixa selecció italiana en calçotets fent tocs amb la escapar o apartar la mirada cap a un altre costat. En pilota, una virtuosa artista de menys de 10 anys aquest sentit, la bellesa sembla pràcticament un lloc que es disputen tots els galeristes d’art, una altra concret, un espai habitable en el que o bé tens la nena que s’ha perdut dins de San Pietro in sort d’estar-hi, o bé tens la desgràcia de no estar-hi. Montorio o una mirada empresonada dins d’un «La Grande Bellezza» és l’última pel·lícula de Paolo cotxe blanc que ha estat a punt d’atropellar a Jep. Sorrentino, un dels directors italians que més talent Mentre Sorrentino t’entreté amb aquests mil ha demostrat en l’última dècada, amb obres com «Il impactes que no donen descans a l’expectació - Divo» o «This must be the place». En aquest darrer a la més antiga i banal que és la curiositat davant film, Sorrentino es centra en Roma, en Jep d’allò no vist abans- en el més profund de la Gambardella i en, ni més ni menys, que la vida. La pantalla t’està preparant per al gran truc. ciutat la coneixem, la vida ens pot sonar més o Parlàvem d’espais, de la bellesa com a lloc en el menys, però no coneixíem a Jep. Als seus 65 anys, que s’hi està o no. Les imatges en alguns casos només ha escrit un llibre, però s’ha guanyat la vida banals o absurdes, i en altres casos evocadores, escrivint com a periodista. No ha après molt i es combinen amb un discurs nostàlgic, assegura tenir una única certesa: la vida està feta de desencantat, on el temps perdut és la rèmora que mentides. La localització i el perfil professional i més pesa. La que més pesa i, a la vegada, la que desencantat del protagonista ens poden fer pensar menys preocupa, doncs no sembla que estem en «La dolce vita» de Fellini, i del seu protagonista disposats a deixar de perdre’l. Ens encanta perdre Marcello. el temps en mirar. Jep celebra cadascuna La pel·lícula comença amb un breu parèntesis - d’aquestes petites sorpreses que li prepara comparable al d’aquell Crist volador de Fellini- que Sorrentino amb un somriure complagut, satisfet. dóna pas a la festa d’aniversari de Jep. El que sembla En definitiva, encisat davant la bellesa. Com una festa corrent basada en imatges que podrien comprenent cada cop que s’enfronta a una veure’s a qualsevol videoclip de música electrònica, d’aquestes imatges, que el seu espai vital no són ja atrapa. I per què? Què té? Res és banal, malgrat les festes on habita. El seu temps no és el de ho sembli. Filmar un seixanta-cinquè aniversari on dormir els matins i viure les nits. El seu espai, es balla una versió moderna de Raffaella Carrà ja és com el nostre, és el de la vida. La que és capaç en sí mateix un discurs. Arrodonir-ho amb música de fer-nos perdre el temps amb tants bon motius mexicana que es barreja en el so ambient, l’espai com els de mirar, atrapats per allò que és la gran aïllat i apartat d’una gogó, i el muntatge de mirades bellesa. a càmera de diferents dones que acaba amb un pla distant de la nana Dadina també mirant a càmera, et Christian G. Carlos preparen pel que vindrà. No només per la presentació Col·lectiu de Crítics de personatges –en pocs minuts t’ensenya mig repertori que després anirà recuperant- sinó també de Cinema de Girona anímicament, amb un inici que et fa volar tant com el UNA FAMILIA DE TOKIO Tokyo kazoku Japó, 2013 Direcció: Yôji Yamada. Intèrprets: Isao Hashizume, Kazuko Yoshiyuri,Tomoko Nkajima, Yu Aoi. Durada: 145 min. Gènere: Drama. Idioma: Japonès. Data d'estrena: 13/12/2013

El llegat del mestre

Yasujiro Ozu, i en escriure el seu nom imagino que respecte els homes) força semblants als de em poso a l’alçada del tatami per tributar-li el degut «Contes de Tòquo». En tot cas, hi ha moltes reconeixement, va realitzar l’any 1953 «Contes de coincidències argumentals entre les dues Tòquio», també anomenada «Viatge a Tòquio», una pel·lícules i fins i tot pel que fa a alguna escena pel·lícula, en tot cas, amb la qual va fer una variació concreta, però Yamada converteix el pare en un especialment complexa i afinada a les seves home més autoritari per crear un conflicte amb el constants temàtiques: els efectes del pas del temps seu fill petit, un suposat inútil que sembla orientar- en el microcosmos d’unes famílies en què, de manera se a partir de la relació que manté amb una noia. inevitable, els pares envelleixen (a vegades fins morir) Aquesta parella substitueix la humaníssima vídua i els fills assumeixen diversament aquest fet mentre (d’un dels seus fills dels ancians) que, essent un afronten els reptes de la vida adulta. En aquest film personatge preciós del film d’Ozu, interpreta d’Ozu, cineasta en certa manera sec i sobretot Setsuko Hara: fins i tot la noia n’hereta el nom de essencial que provoca una emoció de manera Noriko. Potser alguna cosa s’ha perdut amb el inesperada, una parella d’ancians visita els seus fills canvi, però allò que pot dir-se a favor (i no és poc) (i a la vídua d’un que va morir a la guerra) a Tòquio. Hi de Yamada és que recull dignament el llegat del comprovaran que els seus descendents, que han mestre i que planteja el conflicte amb una format la seva pròpia família, se’n surten amb la seva complexitat (i una comprensió humana) que li són vida professional, però que no tenen prou temps per fidels. També que, apropiant-se el film d'Ozu per dedicar-los i que, passats uns dies, se’ls hi fer-ne una variació, la família japonesa que presenta converteixen en una molèstia. Ozu té empatia pels continua reflectint-nos, interpel·lant-nos i posant- vells, però mostra l’actitud dels joves sense simplicitat nos en qüestió pel que fa a les relacions i els maniquea i, al capdavall, amb una certa comprensió deures dins l’estructura familiar i social. Que ens respecte les seves dificultats per compaginar la seva fa pensar sobre la fragilitat dels vells dins d’aquest vida (afectada per les exigències de la vida moderna model social. I que d’alguna manera també se li en un moment en què sembla consumar-se una pot aplicar allò que Wim Wenders diu quan ruptura amb la tradició i una apertura cap a comença el seu documental «Tokio Ga», a la l’occidentalització) amb l’atenció als pares. Aquesta recerca de les empremtes del mestre: «Essent és part de la grandesa d’aquest cineasta japonès: típicament japonesos, aquests films d’Ozu són a exposa els comportament sense carregar les tintes la vegada universals. Jo hi he reconegut famílies considerant les contradiccions i febleses humanes. I del món sencer, i també els meus pares, el meu la seva grandesa afegida és que, a través de la germà i a mi mateix. Per mi, ni abans ni després, particularitat de les formes de vida japoneses, mostra el cinema mai no ha estat tan a prop de la seva relacions que són universals i, en tot cas, molt vigents. essència i de la seva funció: oferir una imatge útil Passats gairebé seixanta anys des de la realització i vertadera de la humanitat en què aquesta s’hi de «Contes de Tòquio», Yoji Yamada ha volgut pugui reconèixer i sobretot en la qual cadascú i homenatjar-la de manera explícita fent-ne una variació pugui aprendre alguna cosa d’ell mateix». localitzada a l’actualitat. Allò que pot sorprendre és que, mentre Ozu en certa manera apuntava la tensió entre les formes de vida tradicionals i aquelles relatives Imma Merino a la societat moderna, «Una família de Toquio» Col·lectiu de Crítics presenta un estat de les coses (i dels rols assumits de Cinema de Girona dins de les estructures familiars, de manera que les dones continuen amb actituds força servicials HISTÒRIA DE LA MEVA MORT Catalunya, 2013 Direcció i guió: Albert Serra. Intèrprets: Vicenç Altaió, Eliseu Huertas, Lluís Serrat, Montse Triola. Durada: 148 min. Gènere: Drama. Idioma: Català. Data d’estrena: 20/12/2013

La millor pel·lícula de por

Giacomo Casanova va titular com Història de per les tenebres més fosques o com el mal la meva vida, la seva monumental autobiografia no és una entitat abstracta sinó alguna cosa amb la qual va capgirar les normes del gènere que està present en el món i que adquireix autobiogràfic i va transformar les relacions entre múltiples configuracions. la crònica i la ficció. Albert Serra no s’inspira en La pel.lícula d’Albert Serra té dues parts les memòries de Casanova per construir el seu clarament diferenciades que es presenten en llargmetratge, però no ha dubtat en titular-lo dos escenaris diferents. En la primera ens Història de la meva mort, per accentuar-nos que trobem a Casanova que contracta un nou el seu discurs no era sobre les desventures d’un escuder i viu un seguit de desventures en un personatge que va travessar el segle de les esplendorós castell. El personatge de llums, sinó per afirmar que el seu univers és Casanova -admirablement interpretat pel fosc, decadentista i que té la mort com a horitzó poeta Vicenç Altaió- és un seductor decadent. final. Mentre Federico Fellini en el seu Casanova Cada cop que Casanova intenta fer l’amor o acabava reconstruint la mort de l’escriptor/ acostar-se a les dones que l’envolten seductor com un viatge oníric per una Venècia provoca alguna desgràcia, està envellit i ha gelada, Serra decideix que la seva mort sorgeixi perdut la seva força viril, sembla viure atrapat del creuament amb la figura mítica de Dràcula, en el seu propi mite i convertir-lo en una encarnació del mal i de la destrucció. El resultat mena de caricatura sense arribar mai als final és una pel.lícula terrorífica, probablement límits de la paròdia. Casanova és el mite per la millor pel.lícula de terror produïda a Catalunya, excel.lència del segle de les llums. Parla de que ens recorda que la por té a veure sempre les seves amistats amb Voltaire i no deixa amb la presència d’allò sinistre. Després d’intuir la profecia de la imminent revolució d’estrenar, ahir, el seu film al festival de Locarno, francesa que provocarà un canvi profund en Història de la meva mort viatjarà per tot el món, el món que l’envolta. Casanova és un agent projectant-se als festivals de Toronto i Pussan del canvi, és algú que ha travessat un univers (Corea), abans d’arribar al Centre Georges concret configurat des de la hipocresia, però Pompidou de Paris, al Centro de Arte Reina Sofia que vol obrir les portes cap un futur més de Madrid i al festival Temporada Alta de Girona. lluminós, cap una certa configuració de la Història de la meva mort comparteix amb Honor utopia. de Cavalleria i El cant dels ocells la seva fixació La segona part passa a Transilvània, Dràcula cap el mite per damunt de la Història, però i el seu escuder han arribat fins una vella casa s’aparta d’aquestes dues pel.lícules per que allò rural on s’instal.len alguns dies. A l’altra banda que importa no és la deconstrucció del mite a del riu s’albira un misteriós castell. Casanova partir dels paràmetres de la cultura popular, sinó intenta seduir a les noies de la casa, però la utilització del mite per treure a la llum el quan està fent l’amor amb una, la seva actitud problema del mal i donar-li una estranya impetuosa el porta a trencar el vida de actualitat. La pel.lícula d’Albert Serra parla de l’habitació i a no poder continuar la seva com el progrés i la modernitat poden ser sempre relació. Dràcula comença a voltar per aquest posats en qüestió per la presència d’allò atàvic, món primitiu i adverteix que en el seu castell, de com el lliure pensament es troba amenaçat hi ha una altre món diferent, un altre refugi possible sense utopia. L’univers de Transilvània on s’ha instal.lat Casanova és un món rural que contrasta amb el món sofisticat de la primera part. La matança d’un vedell sorgeix c un ritual ancestral, al voltant del qual començaran a passar un seguit de coses misterioses. Dràcula -encarnat per Eliseu Huertas de forma molt sorprenent- representa l’obscurantisme, la presència de la irracionalitat i de la maldat en estat pur. Tot l’univers racionalista del segle de les llums sembla desintegrar-se per la presència d’un Dràcula que sense fer gaire res, inquieta i genera el terror per la presència del misteri del mal. Les coordenades de Casanova i del seu racionalisme es trenquen, de cop sembla ressorgir amb força un altre univers en que allò sinistre adquireix una clara presència física. El terror s’imposa de forma químicament pura. L’afirmació de que la frontera que separa la racionalitat de la irracionalitat és sempre feble està acompanyada d’una clara reflexió sobre com la modernitat es troba sempre amenaçada davant la presència d’alguna cosa atàvica que sempre resorgeix. El Dràcula d’Albert Serra pot arribar a ser moltes coses. Si el traslladem al nostre present pot ser la reencarnació de l’integrisme que mina la societat laica o pot ser, fins i tot, el fantasma de la crisi que ataca vells esplendors. El mal és alguna cosa immaterial que està allà per recordar-nos el seu poder i la nostra feblesa. Amb una durada de dues hores i mitja, Història de la meva mort es presenta com la pel.lícula més ambiciosa i complexa que ha rodat Albert Serra. No hi ha la fidelització als temps morts, i als plans llargs, dels seus altres dos films anteriors, el cineasta sembla més pendent de la narració, de la configuració dels personatges i de la força interna de cada moment. La pel.lícula, però, va adqurint una estranya bellesa que esclata en els darrers moments, quan l’estranyesa envolta la pantalla i l’horror es mostra amb tota la seva força. La presentació a Locarno d’ Història de la meva mort va estar envoltada de gran expectació. La projecció de premsa va ser una de les més plenes del certamen i Serra es mostra satisfet perquè Locarno li permet que la pel.lícula tingui assegurat un ampli recorregut mundial.

Àngel Quintana Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona BLUE JASMINE Estats Units, 2013 Direcció i guió: Woody Allen. Intèrprets: Cate Blanchett, Alec Baldwin, Sally Hawkins, Bobby Cannavale. Durada: 98 min. Gènere: Comèdia dramàtica. Idioma: Anglès. Data d'estrena: 25/12/2013

Blanche DuBois, Bernie Madoff, Alice i la crisi

El 1973, Woody Allen va estrenar una de les El 2013, Woody Allen, fidel al seu ritme de seves comèdies esbojarrades de la primera producció cinematogràfica anual, estrena etapa de la seva filmografia, Sleeper (El Blue Jasmine. A la pel·lícula, com les dues dormilón). A la pel·lícula, el protagonista, Miles llagostes del conte, Blanche DuBois i Bernie Monroe, congelat durant més de 200 anys, es Madoff, es reencarnen ens els personatges despertava en uns EUA convertits en un estat de Cate Blanchett i Alec Baldwin, i, de fet, policial i s’unia a la resistència contra el tirà que també ho fan Stanley Kowalski, Stella els governava. Entre d’altres divertides Kowalski o Mitch, en els personatges de excentricitats d’aquell Woody Allen iconoclasta Bobby Cannavale i Andrew Dice Clay, Sally dels primers temps, el director i guionista feia Hawkins i Louis C. K., perquè, com ja han que Miles Monroe, en un moment donat, es apuntat diversos mitjans, Blue Jasmine és cregués que era Blanche DuBois, la una relectura, no gens dissimulada, d’Un protagonista d’Un tramvia anomenat desig de tramvia anomenat desig. Blue Jasmine és Tennessee Williams. una pel·lícula que parla de la crisi econòmica, El 2009, el 30 de març, Woody Allen publicava encara que ho fa de manera indirecta, de fet un dels seus contes, a The New Yorker, titulat del que parla és d’algú que ho ha perdut tot, Tails of Manhattan. En el relat, Abe Moscowitz que ha perdut la seva seguretat econòmica, i Moe Silverman, havien mort en no poder els seus referents vitals; uns referents que suportar l’estafa econòmica de què havien estat són aquells que Woody Allen coneix tant bé: víctimes, junt amb molts altres, per part de els de la classe alta, exclusiva, de Manhattan. Bernie Madoff. Després de morts, Moscowitz i La descoberta de l’estafa practicada a la Silverman s’havien reencarnat en dues manera de Madoff pel marit de Jasmine és llagostes i havien acabat en una peixera d’una el catalitzador, allò que precipita, que força marisqueria de l’Upper East Side de Manhattan. la protagonista a haver de canviar, i l’obra de Mentre s’explicaven les seves penes, dins el Tennessee Williams (la trama i els tanc d’aigua, veien entrar Madoff que havia personatges), la peixera, el contenidor on aconseguit burlar l’arrest domiciliari i havia es desenvolupa el periple vital de Jasmine, decidit anar a dinar, amb la seva dona, a aquell després de l’enfonsament. distingit local. Madoff, a més a més, escollia Bona part del cinema de Woody Allen s’ha les dues llagostes reencarnades per a dinar, construït d’aquesta manera, a partir d’establir però aquestes, irades, aconseguien amb la diàlegs, divertits o seriosos, superficials o seva força mental, fer caure la peixera i atacar profunds, amb grans noms de la cultura i Madoff, agafant-li amb les seves pinces amb les seves obres –Tolstoi, Txèkhov, gegants el nas i el turmell, mentre la resta de Hemingway, Bergman, Fellini o Williams, per clients del restaurant, en sentir els crits de citar-ne alguns dels més destacats-; però, Madoff i reconèixer-lo, l’increpaven. en fer-ho, i a llarg dels anys, el director ha acabat construint un corpus totalment personal, intransferible i fàcilment identificable; de fet, Jasmine és, en la seva vida escindida, la versió amarga, desesperançada, d’un altre gran personatge d’Allen, l’Alice, interpretada per Mia Farrow, el 1990, en la pel·lícula del mateix nom. En aquella ocasió, Alice també era una dona que vivia en una bombolla, plenament integrada en la rutina del luxe novaiorquès, immersa en un permanent autoengany; de fet, aquest autoengany era el preu que havia de pagar perquè tot continués igual. Woody Allen, però, oferia a Alice, de manera divertida, l’oportunitat d’explorar el seu propi jo, per a, finalment, trencar amb les falsedats que, aparentment, la protegien, i emprendre una nova vida a la intempèrie, primer treballant a les ordres de la Mare Teresa de Calcuta i, després, de retorn als EUA, vivint de manera molt més modesta, però molt més autèntica. A Alice, Woody Allen dedicava pràcticament tot el metratge de la pel·lícula a la recerca del jo de la protagonista i li concedia un final feliç, a Blue Jasmine no hi ha recerca possible, l’enfonsament és sobtat i el personatge de Cate Blanchett és expulsat del paradís, d’un dia per l’altre; i el que és més greu, Allen li nega la capacitat de canvi, de superació, la fa presonera dels seus propis errors. Fent-ho així, el director culpa aquells que van provocar la ruïna, però també aquells que en van ser col·laboradors necessaris, mirant cap a un altre cantó o esdevenint-ne actors secundaris, però ben actius, per egoisme, perquè ja els hi anava bé. Dura i seca, sense pràcticament cap concessió, eficaç en la seva sobrietat narrativa i en la seva manca de complaença, la darrera pel·lícula de Woody Allen ens podria fer pensar que, a diferència del que havia afirmat en altres pel·lícules –Delictes i faltes o Match Point, per exemple- sí que existeix quelcom que ens pot fer pensar en una certa moral, en una mena de justícia superior; però és només un pensament fugisser, la conclusió de Blue Jasmine ens aboca, de nou, a la potent imatge de la pilota en el camp de tennis que xoca contra la xarxa...Tot depèn del cantó on, finalment, cau.

Ramon Girona Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona CICLES 2013 CICLE DAVID LEAN

Del 11 de febrer al 25 de març

A l'any 1945, en què va acabar la II Guerra Mundial i mentre iniciava la seva carrera cinematogràfica, el director anglès David Lean va dirigir una comèdia basada en una obra de teatre del seu amic Noel Coward (Blithe Spirit) i un drama (Brief enconter) sobre una dona i un home que s'enamoren, però que renuncien a la felicitat possible a canvi d'una trista seguretat matrimonial. Després va entrar en el món agredolç de Charles Dickens adaptant “Great expectations” i “Oliver Twist”, però el cas és que Lean va decantar-se més aviat per la tendència dramàtica i sobretot per reflectir una visió pessimista relacionada amb la incapacitat per la felicitat (que, en tot cas, té la brevetat de la trobada del doctor Zhivago i Lara a la casa de camp de Varykino) i les contradiccions humanes irresolubles que projecta en els seus personatges. Aquesta visió no l'amaga l'espectacularitat que van adquirir els seus films, tot i que sempre hi ha detalls intimistes, a partir del moment en què va decidir abordar destins individuals amb uns potents rerefons històrics. L'exemple més paradigmàtic és la cèlebre “Lawrence d'Arabia”, inspirada en la narrativa autobiogràfica de T.E. Lawrence, en què el protagonista es creu una mena d'heroi homèric, però acaba sol i torturat amb la consciència d'haver traït la causa àrab sentint-se impotent davant dels interessos colonials del seu país, Anglaterra. Aquest film, que és basa en la idea del miratge a partir de la influència del desert en Lawrence, també és el màxim exemple de la potent significació que adquireixen els paisatges, inabastables i indomables, en el seu cinema. No són només un teló de fons, sinó que defineixen l'aventura (i els seus límits) dels personatges. Es així en el cas de la jungla a “El pont sobre el riu Kwai”, les extensions nevades del “Doctor Zhivago”, els penya-segats de la costa irlandesa a “La filla de Ryan” o la inquietant naturalesa de “Passatge a la India”, inten- sa pel·lícula que, inspirada en la novel·la homònima de E.M.Forster, clou la filmografia d'un dels més grans narradors cinematogràfics i per això mateix dotat d'un poderós sentit visual.

Imma Merino 11/02: Breve Encuentro Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 18/02: El espíritu burlón

25/02: Cadenas Rotas

04/03: Oliver Twist

11/03: Lawrence de Arabia

18/03: La hija de Ryan

25/03: Pasaje a la Índia CICLE QUENTIN TARANTINO Del 13 de maig al 17 de juny

Reconegut cinèfil, format com a espectador durant els anys que va treballar com a dependent d’un videoclub de Los Angeles, Quentin Tarantino sempre s’ha mostrat com una esponja, absorbint tot el que l’ha anat influint al llarg de la seva vida i reconduint com a director tots els motius cinematogràfics que l’han seduït en imatges personals i autònomes. El cinema de Tarantino és prou personal i característic per reconèixer-lo. El més curiós del cas és que s’alimenta del dels altres però a la vegada es retroalimenta del d’ell mateix. Les seves obres són autèntics collages de reciclatge, que no es limiten ni de bon tros a regurgitar la seva antropofàgia cinèfila sense ordre ni concert, sinó que constantment, a cada nova pel·lícula, ofereix una demostració d’exercici d’estil impecable, basada en la seva habitual llibertat narrativa farcida de diàlegs, humor (negre), acció i violència. I no ens en descuidem: amanida per un exquisit i singular repertori musical. Precisament, la seva coctelera cinematogràfica no s’entendria si no en féssim un símil musical, ja que està conformada per ingredients aliens (de gèneres tan dispars com l’spaguetti-western fins al cinema d’arts marcials, passant pel manga, la televisió, o el cinema més devot dels cahieristes) que, degudament sacsejats, aporten una nova lectura postmoderna. Tarantino s’ha guanyat a pols esdevenir el nostre discjòquei cinematogràfic preferit. Ell és DJ Tarantino.

13/05: Reservoir Dogs Jordi Camps i Linnell Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 20/05: Pulp Fiction

27/05: Kill Bill vol.1

03/06: Kill Bill vol.2

10/06: Death Proof

17/06: Inglorious Basterds CICLE ALFRED HITCHCOCK Del 4 de novembre al 16 de desembre

Convertit, a mitjans dels anys 50, per obra i gràcia de Truffaut, Chabrol i Rohmer, en una de les peces cabdals de la política dels autors, que els futurs cineastes defensaven des de les pàgines de Cahiers du Cinéma, i a través de llibres, Alfred Hitchcock va aconseguir el que molts pocs cineastes han aconseguit: gaudir de l’èxit de públic i del reconeixement crític. Immers en l’engranatge de Hollywood, després d’una primera etapa cinematogràfica a la seva Anglaterra natal, Hitchcock per als joves crítics francesos no era només un efectiu director de pel·lícules de suspens sinó un autor, amb un món propi que calia descobrir rere les trames dels seus films, més enllà dels pretextos argumentals (els seus celebrats MacGuffins) que mantenien l’atenció de l’espectador, film rere film. Ara, molts anys després d’aquesta reivindicació cinèfila, amb tots els seus protagonistes ja morts, Hitchcock i el seu cinema mantenen, efectivament, aquesta doble virtut: són unes excel·lents mostres del millor que va donar de sí , narrativament parlant, el Hollywood del període clàssic, o en la transició del classicisme al postclassicisme, i continuen oferint una visió personalíssima sobre la condició humana, una visió hitchcockiana encara plenament vigent. El cicle que ofereix la Filmoteca, es centra en la seva etapa nord-americana, durant anys considerada inferior a l’anglesa, però justament reivindicada, des de les pàgines de Cahiers, com el punt màxim de l’art cinematogràfic de Hitchcock. La projecció, en pantalla gran, d’»Encadenados», «Vertigo», «Psicosis» o «Con la muerte en los talones» ho corrobora, sense necessitat d’afegir-hi gaire res més, però també a «Crimen perfecto», «Los pájaros» i «Frenesí» s’hi poden trobar mostres d’aquella combinació entre comercialitat i autoria que Hitchcock semblava posseir de manera innata. Una ocasió excel·lent, a més a més, per gaudir d’algunes de les grans estrelles de Hollywood: Cary Grant, James Stewart, Ingrid Bergman, Kim Novak o Grace Kelly; actors i actrius, que, en mans de Hitchcock, van oferir algunes de les seves interpretacions més complexes, lluny del glamour superficial de l’star system hollywoodià.

04/11: Psicosis Ramon Girona Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 11/11: Vértigo

18/11: Con la muerte en los talones

25/11: Los pájaros

02/12: Crimen perfecto

09/12: Encadenados

16/12: Frenesí LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2013

1. LA VIDA DE ADÈLE, d’Abdellatif Kechiche

2. ANTES DEL ANOCHECER, de Richard Linklater

3. AMOUR, de Michael Haneke

4. CAMILLE CLAUDEL, de Bruno Dumont

5. SPRING BREAKERS, de Harmony Korine

6. BLUE JASMINE, de Woody Allen

7. HISTÒRIA DE LA MEVA MORT, d’Albert Serra

8. THE MASTER, de Paul Thomas Anderson

9. SEARCHING FOR SUGAR MAN, de Malik Bendjelloul

10. MUD, de Jeff Nichols

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona LES PEL·LÍCULES MÉS VISTES DEL 2013

1. LA VIDA DE ADÈLE, d’Abdellatif Kechiche (984 esp.)

2. LA GRAN BELLEZA, de Paolo Sorrentino (969 esp.)

3. ANTES DEL ANOCHECER, de Richard Linklater (730 esp.)

4. HANNAH ARENDT, de Margarethe Von Trotta (543 esp.)

5. BARCELONA, NIT D’ESTIU, de Dani de la Orden (468 esp.)

6. TURISTAS, de Ben Weathley (371 esp.)

7. RUBY SPARKS, de Jonathan Dayton i Valerie Faris (351 esp.)

8. ON THE ROAD, de Walter Salles (338 esp.)

9. BLUE JASMINE, de Woody Allen (328 esp.)

10. DON JON, de Joseph Gordon-Levitt (322 esp.) GIRONA I EL CINEMA

L’any 2013 ve marcat indiscutiblement al cinema Truffaut per l’adquisició a principis de juny d’un nou projector digital de última generació gràcies a l’ajut de l’Ajuntament de Girona i del programa MEDIA de la Unió Europea. A banda de l’enorme increment en quant a qualitat de imatge que significa la tecnologia digital, el format DCP ens ha permès ampliar el ventall de material fílmic amb què treballen les distribuïdores, un fet que es tradueix en una programació regular farcida de títols de primer nivell i, en conseqüència, amb un significatiu increment dels nostres espectadors, els quals també saben valorar (i valoren) el canvi del format analògic (imperfecte, a pesar del seu encant) al digital.

Tanmateix, el cinema Truffaut no oblida (sinó que més aviat potencia) totes aquelles entitats i cineastes locals o amb títols més modestos. El fet de continuar comptant amb formats com el bluray o el dvd, ens permet acollir a tots aquells cinèfils inquiets que tot just s’inicien en aquest art amb un modest documental o curtmetratge, i que veuen en el cinema Truffaut el lloc adient on poder mostrar els seus treballs. Més enllà de les col·laboracions a bastament consolidades com les que mantenim amb la Filmoteca de Catalunya, l’àrea de cooperació de l’Ajuntament de Girona i el seu popular cicle de «Cinema i solidaritat» o el Festival de cinema de Terror «Acocollona’t» (ja en la seva tercera edició), el Truffaut continua obrint noves vies de col·laboració, ja sigui amb festivals de renom d’àmbit català (Festival de Documental Musical In-edit, Festival de Cinema d’Autor de Barcelona) o amb entitats fortament arrelades a l’àmbit gironí com el GEiEG (amb el cicle de reposicions d’estiu), els Amics del Museu d’Art (cicle «Conèixer els artistes a través del cinema»), la Societat Haendeliana de Girona (cicle «Cinema i música antiga») i, més recentment, el Club Ciutat del Teatre.

ACTIVITAT ESPECTADORS

Programació habitual 15.518 espectadors Cicles Filmoteca de Catalunya 825 espectadors Cicles i Projeccions especials 4.290 espectadors Sessions per a estudiants 451 espectadors Cultura Jove 113 espectadors TOTAL 21.197

ACORDS ENTRE COL·LABORADORS ARPAGI Filmoteca de Catalunya GEiEG Museu del Cinema Cinema en Curs Unidiversitat Llibreria 22 Bòlit TR3SC Escola Oficial d’Idiomes

COL·LABORADORS Temporada Alta Setmana Intercultural - Fundació SerGi Universitat de Girona Museu d’Art Auditori-Palau de Congressos de Girona Casa de la Música Popular – La Mirona (Black Music Festival i In-Edit) Coordinadora d’ONG Solidàries Festival Pepe Sales FER (Associació per la defensa del llop, l’ós i el linx) Càtedra Unesco Oncolliga AECC-Catalunya

Directors / Actors que han presentat les seves pel·lícule

Javier Rebollo El muerto y ser feliz Pere Portabella El silenci abans de Bach Cristina Flutur Más allá de las colinas Elías León Siminiani Mapa David Pérez / Pere Solés Max Andrés Hispano La bandera en la cima Antoni Verdaguer Morir sense morir Joan López Lloret Sinaia Albert Blanch La cena Jonás Trueba Los ilusos Ester Bertran Benvingut a casa Sergi López Tango libre Lluc Salellas Guanyarem Pere Vilà La lapidation de St. Étienne Neus Ballús La plaga Eva Vila Bajarí Christophe Farnarier La primavera Dani de la Orden Barcelona, nit d’estiu Albert Serra Història de la meva mort Jiri Menzel Trenes rigurosamente vigilados Isaki Lacuesta El quadern de fang Romina Paula El estudiante

Especialistes que han presentat altres pel·lícules

Amnistia Internacional César y Zaín / Qué tan lejos Societat Haendeliana de Girona Tots els matins del món Àfrica Vivaens We want clear water Setem ens Més enllà del mur Fundació Vicente Ferrer El camí dels somnis COMG Ajuda Oriente es oriente Justícia i Pau De dioses y hombres ACAPS Hereves Dagua, ajuda a Colòmbia Nosotras en Colombia Black Music Festival Sant Andreu Jazz Band Maleïts Bastards Reservoir dogs Pere Perramon Cicle «Conèixer els artistes amb el cinema» Lolita Bosch L’estigma? Imma Merino El somni / La vida de Adèle Guillem Terribas ¡Qué bello es vivir! CRONOLOGIA 2013

11/01: El cineasta Javier Rebollo presenta el seu film “El muerto y ser feliz” al Truffaut

18/01: L’artista Ivó Vinuesa presenta el seu documental “Velocitat”

23/01: Inici del I Cicle de Cinema i Música Antiga organitzat per la Societat Haendeliana de

Girona amb la projecció de “El silenci abans de Bach” i la presència del seu director Pere

Portabella

28/01: VI Festival d’Art Independent Pepe Sales dedicat a la figura de la poeta cubana

Carilda Oliver Labra

29/01: Cicle “Cinema i solidaritat” amb la projecció de “César y Zaín”. Presentació a càrrec de membres d’Amnistia Internacional

11/02: Inici de cicle de la Filmoteca dedicat a David Lean

22/02: L’actriu romanesa Cristina Flutur presenta el film de Cristian Mungiu “Más allá de las colinas”, amb el qual va rebre el premi a la Millor Actriu al Festival de Cannes 26/02: Cicle “Cinema i solidaritat” amb la projecció de “We want clear water”. Presentació a càrrec de membres d’África Vivaens 06/03: Projecció del documental “A film about kids and music: Sant Andreu Jazz Band”, dins dels actes del BlackMusic Festival

15/03: El cineasta Elías León Siminiani presenta el seu film “Mapa” al Truffaut

16/03: David Pérez i Pere Solés presenten el seu curtmetratge “Max” 23/03: Presentació de “Morir sense morir”, un film que reflexiona al voltant de l’eutanàsia, a càrrec del seu director Antoni Verdaguer 26/03: Cicle “Cinema i solidaritat” amb la projecció de “Més enllà del mur”. Presentació a càrrec de membres de Setem Ens 06/04: Andrés Hispano presenta el seu treball “La bandera en la cima” al Truffaut 11/04: El cineasta Joan López-Lloret presenta el seu documental “Sinaia”

26/04: Presentació i projecció del curtmetratge "La otra cena" i del videoclip "El joc del telèfon", dirigit per Albert Blanch i interpretat pel grup Le Croupier, el qual realitza un petit concert al Truffaut després de les projeccions.

30/04: Cicle “Cinema i solidaritat” amb la projecció de “El camí dels somnis”. Presentació a càrrec de membres de la Fundació Vicente Ferrer 03/05: Presentació del film “Los ilusos” a càrrec del seu director Jonás Trueba

09/05: L’actor Sergi López presenta el seu darrer treball “Tango libre” al Truffaut

13/05: Inici del cicle de la Filmoteca dedicat al cineasta Quentin Tarantino

21/05: Inici del cicle “Conèixer els artistes a través del cinema” organitzat pels Amics del Museu d’Art de Girona amb l aprojecció de “El amor es el demonio”. Presentacions a càrrec de Pere Parramón. 28/05: Cicle “Cinema i solidaritat” amb la projecció de “Oriente es oriente”. Presentació a càrrec de membres de COMG Ajuda

28/05: Projecció del documental de Lluc Salellas “Guanyarem” dins dels actes del V Memorial

Tià Salellas 04/06: Projecció del film “Ulises” dins dels actes “Univers Homer” organitzats per la Casa de Cultura

07/06: Sessió especial amb motiu de la digitalització del Cinema Truffaut amb la projecció de “El hombre tranquilo” de John Ford en format restaurat i digital

18/06: Projecció de la pel·lícula “De dioses y hombres” dins del Cicle “Cinema i solidaritat”.

Presentació a càrrec dels membres de Justícia i Pau

21/06: Homenatge al cineasta Tomàs Mallol amb la projecció del seu curtmetratge “L’instant” i presentació del film “La lapidació de Saint Étienne” a càrrec del seu director Pere Vilà

26/07: Inici del cicle de reposicions d’estiu al Truffaut amb la projecció de “El cuarteto”

06/09: Presentació de la pel·lícula “La plaga”

a càrrec de la seva directora Neus Ballús

17/09: La cineasta Eva Vila presenta el seu documental “Bajarí” al Truffaut

20/09: El cineasta Christophe Farnarier presenta el seu film “La primavera” al Truffaut 21/09: Presentació de la pel·lícula “Barcelona nit d’estiu” a càrrec del seu director Dani de la

Orden

24/09: Projecció del documental “Hereves” dins del Cicle “Cinema i solidaritat”. Presentació a càrrec dels membres de ACAPS

10/10: Preestrena a l’Estat espanyol de la darrera pel·lícula del cineasta Albert Serra “Història de la meva mort”, en el marc del Festival Temporada Alta

16/10: Presentació del film “Trenes rigurosamente vigilados” a càrrec del seu director Jirí

Menzel, amb motiu de l’entrega al cineasta del Premi Liberpress de Cinema 2013

24/10: Projecció del documental d’Isaki Lacuesta “El quadern de fang”, en el marc del Festival

Temporada Alta

29/10: Cicle “Cinema i solidaritat” amb la projecció de “Mujer. Nosotras en Colombia”.

Presentació a càrrec de membres de Dagua, ajuda a Colòmbia

30/10-03/11: III Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror “Acocollona’t 2013”

04/11: Inici del cicle de la Filmoteca dedicat al cineasta Alfred Hitchcock

05/11: Inici de la VII Mostra de Cinema Documental Musical de Girona “Music&Films” organitzada pel Museu del Cinema i per la Casa de la Música Popular La Mirona, amb la projecció de “A band called Death”

14/11: Projecció de films de l’arxiu de la Filmoteca de Catalunya en el marc del 9è Seminari sobre els antecedents i orígens del cinema. Piano en directe a càrrec del mestre Joan Pineda

20/11: Projecció del film “El estudiante” i presentació a càrrec de la seva actriu Romina

Paula, dins de la programació del Festival Temporada Alta

27/11: Projecció del documental “Entre el cel i la terra”, en el marc dels actes del 30è aniversari de la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà

28/11: 8a Nit Jove de Cinema Solidari organitzada per la Coordinadora d’ONG’s de Girona amb les projeccions de “Catalunya über alles”, “Batalla en Seattle”, “Intocable” i “Precious”

11/12: Projecció del film de Jean Cocteau “Orphée” en el marc del IV Festival Jardins de la

Poesia

17/12: Cicle “Cinema i solidaritat” amb la projecció de “Qué tan lejos”. Presentació a càrrec de membres d’Amnistia Internacional

21/12: El cineasta Albert Serra presenta el seu film “Història de la meva mort” al Truffaut

22/12: Projecció de “¡Qué bello es vivir!” en un acte ja clàssic dins del Nadal al Cinema

Truffaut i destinat a finalitats benèfiques (Banc dels Aliments). Posterior xocolatada per a tots els assistents