Crònica d’un any 2013 Eudald Camps Jordi Camps Ramon Girona Christian G. Carlos Ingrid Guardiola Imma Merino Salvador Montalt Àngel Quintana Carles Ribas Jep Soler Marta Sureda Guillem Terribas 13 Paco Vilallonga CRÒNICA DEL TRETZÈ ANIVERSARI Company de fatigues La primera vegada que vaig posar l’ull darrere la càmera pensant en una ficció que tenia lloc a l’altre costat, la primera vegada que vaig rodar una escena, va ser al Cinema Truffaut. Era el meu primer curtmetratge, un homenatge a Nanni Moretti amb Guillem Terribas com a perfecte alter ego del director italià, un Carles Ribas interpretativament genial i l’aparició estel·lar de l’Eudald Camps. La idea sortia del mateix Cinema Truffaut i per mi va ser el començament del meu camí com a realitzador. Inexpert, anava a rodar sense pla de rodatge. Arribàvem al set de rodatge i decidíem sobre la marxa l’escena que filmaríem, però amb molt bona voluntat i passió, això sí. L’objectiu del curt era agermanar el Cinema Truffaut amb el cinema que Moretti té a Roma: el Nuovo Sacher. Malauradament l’agermanament mai no es va produir, però per mi va ser un gran aprenentatge. Per exemple, després d’un primer visionat, el curt quedava massa llarg i en Josep Mir, amb rostre sever, em va dir: «Talla. Talla sense pietat». Aquest ha estat sens dubte el millor consell de muntatge que m’han donat mai, tot i que he tardat anys a assimilar-lo i en saber-lo aplicar. A partir d’aquell moment, a través del Col·lectiu que Crítics, el Cinema Truffaut ha estat la casa de les meves pel·lícules. S’hi han projectat alguns dels meus curtmetratges i els meus llargmetratges. També ha acollit nombrosos visionats tècnics per valorar fins a quin punt portar a terme el «talla sense pietat». El 2011 va ser el plató de rodatge de la meva segona pel·lícula «La lapidation de Saint Étienne». Concretament en el pis que hi ha just damunt de la sala actual, que encara conserva les habitacions on havia viscut antigament el projeccionista del Cinema Modern, i en una sala enorme on, segons em van dir, fa uns anys s’hi havia projectat cinema eròtic. D’aquesta manera, el mateix espai que anteriorment havia contingut maratons masturbatòries, ara esdevenia un taller de sants a través del decorat de la meva pel·lícula. En certa manera vaig purificar l’espai i lluny d’aquelles carnals cotes artístiques, jo hi vaig portar Lou Castel i Luis Rego, dos actors que han treballat amb Philippe Garrel, cineasta que admiro, per portar a terme un duel interpretatiu i fins i tot personal. Castel semblava entranyable, amb el temps m’ho segueix semblant. Ni ell ni jo som de tracte fàcil, però ens unia un mateix objectiu: fer una bona pel·lícula. Tot i algunes dificultats típiques de tots els rodatges, resultava enormement reconfortant acabar la jornada baixant a la sala d’espera del Truffaut. Un espai pel qual ha recorregut la meva carrera fins al moment. Una sala on he après visionant pel·lícules, una sala on vaig veure «Andrei Rublev» de Tarkovski, «Persona» de Bergman o la darrera pel·lícula de Theo Angelopoulos. Una escola de cinema, millor que aquelles tan elitistes que hi ha repartides arreu. Però el Cinema Truffaut no és només un referent per a la meva trajectòria cinematogràfica. Recentment el mateix set de rodatge de «La lapidation de Saint Étienne» va servir a Isaki Lacuesta per rodar escenes de «Murieron por encima de sus posibilidades» i també em consta que ocasionalment ha estat ocupat per Zombies. Un espai on s’hi han rodat nombrosos curtmetratges amb la paciència i col·laboració del seu personal, i que ofereix una pantalla oberta al servei d’aquells que somien fer cine, que lluiten per fer-lo, que el viuen. Hi pot haver res més important per a un cineasta que tenir una casa pel seu cinema? Pere Vilà i Barceló Girona, març de 2014 PROGRAMACIÓ REGULAR 2013 LA PEQUEÑA VENECIA (Shun Li y el poeta) Io sono Li Itàlia, 2011. Direcció: Andrea Segre. Intèrprets: Tao Zhao, Rade Serbedzija, Marco Paolini, Roberto Citran. Durada: 96 min. Gènere: Drama. Idioma: Italià. Data d’estrena: 04/01/13. Tot esperant la notícia Molt probablement, la principal virtut que desprèn seu pensament. Aquesta simplicitat temàtica «La pequeña Venecia» resideix en el fet que ens és agraïda per l’espectador, el qual es deixa trobem davant una obra que fa de la simplicitat cobrir per un relat que combina hàbilment la seva raó de ser. D’aquesta manera, costumisme amb intensitat de la mateixa l’espectador exigent pot sortir de la sala amb més manera que el poble i els clients de la taverna o menys satisfacció després del seu visionat, s’embafen de la boira, la marea (excel·lent la però difícilment tindrà esma per a trobar en el seqüència en què l’aigua s’endinsa al poble) film elements dissuasoris o defectes a esmentar. i la monotonia carregada de nostàlgia que Andrea Segre, el seu director, es va introduir en desprèn la llacuna i la seva climatologia. Per el món del cinema a través del gènere reforçar el verisme d’aquesta història, Andrea documental amb «Como un uomo sulla terra» Segre ha optat per donar els papers (2008), en el qual seguia les passes d’un grup protagonistes a dos actors que, malgrat no d’etíops que pretenien arribar a Europa via Líbia ser massa coneguts pel públic en general, però que quedaven reclosos perennement en compten amb una vasta i ben triada aquest país a causa dels tractats, més o menys filmografia a les seves espatlles: la xinesa Tao explícits, que s’havien pactat amb Itàlia i d’altres Zhao (que gràcies a aquesta interpretació es països europeus per tal controlar el flux va endur el David Di Donatello a la Millor Actriu d’emigrants que arriben a Europa. A «La pequeña atorgat per l’Acadèmia de Cinema Italià) és Venecia» (el seu primer i únic film de ficció, ja una actriu habitual en la filmografia de Jia que el director ha continuat després amb el format Zhang Ke, amb títols com «El mundo» (2004) documental) podem percebre certa influència del o «Naturaleza muerta» (2006), i el «poeta» pòsit que ha deixat aquesta temàtica a Segre ja Rade Serbedzija es va donar a conèixer amb que, per una banda, la història (en primera la seva commovedora interpretació a «Before persona: «Io sono Li», com diu el títol original) the rain» (1994), fet que li ha permès moure’s se centra en els vaivens geogràfics i vitals que entre grans produccions nord-americanes ha de patir com a immigrant la protagonista per com «Mision Imposible 2» (2000) o «Batman part de la màfia xinesa per tal de recuperar al Begins» (2005) i projectes més personals com seu fill i, per altra banda, l’espai on se situa la «Snatch. Cerdos y diamantes» (2000) o la història –el poble pesquer de Chioggia, a la recent i personal visió de la guerra del Balcans llacuna veneciana- s’erigeix en un element més que Angelina Jolie ha recreat com a directora del relat a conseqüència del retrat gairebé a «En tierra de sangre y miel» (2011). Tot i documental que el director en realitza. Segre, que hem destriat prous motius per gaudir del com dèiem, insinua temes però mai cau ni en el film, només amb les interpretacions que subratllat ni en la denúncia explícita: per sobre ofereixen ambdós ja val la pena passejar una de tot li interessa centrar-se en la història de la estona per aquesta petita Venècia. Shun Li, la seva espera de la notícia de l'arribada del seu fill i la relació que estableix amb en Bepi, un vell pescador aficionat a la poesia pel qual la Carles Ribas seva Croàcia natal encara domina el seu cor i el Cinema Truffaut EL MUERTO Y SER FELIZ Espanya-Argentina, 2012. Direcció: Javier Rebollo. Intèrprets: José Sacristán, Roxana Blanco, Vicky Peña, Fermí Reixach. Durada: 94 min. Gènere: Comèdia negra. Idioma: Castellà. Data d’estrena: 11/01/13. Ets home mort . Aquest tercer llargmetratge d’un home tan loquaç com Javier Rebollo, després de les paradoxalment silencioses i pesants «Lo que sé de Lola» i «La mujer d’una dona el durà a un lloc on ella es retrobarà sin piano», també podria haver-se titulat «Hombre amb el seu passat. El western en el seu esdevenir muerto», però hauria sigut la traducció literal crepuscular, en què els personatges vaguen sense castellana d’una pel·lícula existent, «Dead Man», amb acció, es pot considerar, certament, un dels la qual Jim Jarmusch va fer una pel·lícula de l’Oest referents del film: no hi ha cavalls en paisatges amb la idea que, de fet, el western és un gènere mort. desèrtics, però sí un cotxe que transita per Sorprenentment, o potser no, a l’Argentina s’han rodat carreteres solitàries, tot i que també hi apareix dues pel·lícules, que, tot considerant els vint anys algun malvat. També s’ha parlat d’una influència mes l’abisme que les separen, no pertanyen quixotesca com si, amb escuder(a) inclòs, l’antic pròpiament al western, però hi demostren la seva llarga assassí es convertís en cavaller errant exercint influència (i, per tant, la seva estranya perseverança) una justícia particular. En tot cas, amb el seu en propostes sense gènere determinat: una és «Un humor absurd, és un film desconcertant, per lugar en el mundo», d’Adolfo Aristarain, i l’altra és moments brillant, amb unes esplèndides aquesta «El muerto y ser feliz».