Article Sencer
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
ARTICLE GAZETA (2010) 2:43-53 Dibuixant amb l’Esquerra. Els ninotaires de la premsa d’ERC durant la República Jaume Capdevila i Herrero Dibuixant d' humor, il·lustrador i caricaturista Premsa i sàtira col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego (1833-1881), Josep Lluís Pellicer (1842-1901), Tomàs No crec que sigui cap bestiesa afirmar que el Padró (1840-1877) o Apel·les Mestres (1854-1936), que desenvolupament del periodisme i la sàtira gràfica estan formen la generació pionera de l’humor gràfic del nostre íntimament relacionats. En moltes ocasions, el periodisme país. Barcelona serà la seu d’algunes de les millors satíric fou la punta de llança de la premsa lliure i publicacions humorístiques del país, des de La Campana de reivindicativa. I per altra banda, la imatge satírica no te Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879) de l’editor sentit si no es vehicula a través dels mitjans de comunicació López, fins arribar a la consolidació del gènere a principis de masses. del segle XX amb Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), Papitu (1908), Picarol (1912), Cuca Fera (1917), L’Estevet (1921), Les primeres empreses periodístiques que exploten la sàtira o Xut! (1922), on brillarà la generació formada per i la provocació humorística, apareixen a mitjans del segle humoristes com Joan G. Junceda (1881-1948), Gaietà XIX. Hi ha un cert consens en considerar que la publicació Cornet (1878-1945), Josep Costa ‘Picarol’ (1876-1971), pionera d’aquest gènere al món, fou La Caricature, revista Feliu Elias –sota el pseudònim d’“Apa”– (1896-1953), francesa que acollí des de 1825 les imatges de la primera Xavier Nogués (1873-1941), Ricard Opisso (1880-1966), generació brillant de caricaturistes francesos -Daumier, Gill, Romà Bonet ‘Bon’ (1886-1966), o Lluís Bagaria (1882- Gavarni, o Doré- i que dona el tret de sortida a la sàtira 1940), reforçada per noms de prestigiosos artistes d’altres periodística arreu del món1. camps que no feien un lleig a dibuixar ninots en aquestes revistes, de manera que si hom perd una estona repassant les Al nostre país, les publicacions pioneres son El Lechuguino col.leccions de premsa satírica de les hemeroteques a la Dernière, aparegut el 1830, o Lo Pare Arcàngel, que catalanes, pot trobar noms com els de Pablo Gargallo, Juan serà la primera publicació satírica escrita en català, el 18412. Gris, Picasso, Nonell, o Ramon Casas entre els La majoria d’aquestes publicacions es dediquen a realitzar col.laboradors gràfics. Esmentaré que ja el 1916, l’estudiós una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües cubà Fernando G. Barros, en en el seu treball enciclopèdic de la sàtira, i tindran continues topades amb la censura. El La Caricatura Contemporánea, ja distingeix clarament Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), “l’escola catalana” de la resta de dibuixants satírics que son les publicacions més significatives d’aquest període, treballen a la premsa de la resta d’Espanya3: «Por eso tant per la seva duració com per la qualitat dels resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte. 1 MELOT, Michel. L’Illustration. Histoire d’un Art. Géneve: Skira, Verdaderos maestros que junto á una gráfica notable, 1984 p.151 2 CADENA, Josep Maria. “Revistes i publicacions d’humor” a Il.lustradors a Catalunya 1841-1939. Barcelona: Nadala Fundació 3 BARROS, Fernando G. La Caricatura Contemporánea Madrid: Ed. Jaume I, 1995, p.30 América, 1916. Vol. II, p. 81 44 GAZETA Vol. 2, 2010 JAUME CAPDEVILA dominadora de la psicología, colocan muy á menudo, el acaba per tenir un valor afegit. I és que el missatge, la idea, acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido el contingut, diguem-ne com vulgueu, és la part més aplaudir en Madrid.» important del dibuix satíric. Tradueixo de l’anglès les paraules del crític d’art Edward Lucie-Smith: “La caricatura Tot això ve a tomb per remarcar la forta importància de la és genuïnament popular, la forma d’art visual més tradició satírica catalana, fortament arrelada en el nostre democràtica i universal en una societat moderna. Acostuma territori en el moment en que es proclama la República. La a trencar les convencions artístiques del seu temps, siguin vitalitat de la tradició de la nostra premsa satírica i l’elevada realistes o de qualsevol altre caire. No utilitza únicament quantitat i qualitat de dibuixants d’humor que hom podia distorsions i exageracions, també incongruències de tota trobar en l’ecosistema català, fa que poques empreses mena. No ha d’ésser necessàriament una obra coherent i no periodístiques es resisteixin a incorporar en major o menor està sotmesa al decòrum artístic. Tot el que ha de fer és expressar mesura la força de la sàtira a les seves pàgines. una idea de manera que sigui accessible a un major nombre de públic. El caricaturista, és de fet, molt més que no pas qualsevol altre tipus d’artista visual, un esclau de la idea.5” Les entranyes de la sàtira Ens diu Jaume Perich: “L’humor és una manera rigorosa Dins la premsa hi podem trobar il·lustracions, retrats, o d’accedir a la realitat6”. És a dir que la sàtira funciona com caricatures, gèneres il·lustratius on el més important són els un mirall, ja que no deixa de ser una representació gràfica valors plàstics, que s’utilitzen per enriquir un text literari o que distorsiona una realitat pre-existent per aconseguir periodístic, o bé un altre tipus d’imatge, els acudits, tires, algun efecte comunicatiu. La sàtira perd sentit si hom no pot vinyetes o notes d’humor, on el dibuix és una excusa per reconèixer l’objecte reflectit. Per tant, el dibuix satíric transmetre un missatge i els valors estètics són un aspecte funciona com un mirall —un mirall que pot oferir milers de secundari. En aquestes imatges humorístiques o satíriques, graus de distorsió, de la més càndida a la més cruel— però el dibuix suma les connotacions estètiques a les semiòtiques. un mirall al capdavall que, no fa res més que reflectir allò Al contrari de la il·lustració, sempre lligada a un text, els que té al seu davant. dibuixos de les vinyetes satíriques es poden comprendre de forma independent a la resta del contingut informatiu de la L’ús de la sàtira com a eina propagandística és un factor que pàgina en la qual van ubicats, si bé moltes vegades les cal tenir en compte, i encara més si volem parlar de premsa vinyetes es refereixen als temes de l'actualitat més recent. de partit. Michel Melot7 escriu: “des que l’image put être La intenció d'aquestes vinyetes és aportar una reflexió difusée par le moyen de l’estampe, elle devient un moyen de despreocupada, una visió crítica o satírica, de vegades propagande qu’on ne se priva pas d’utiliser comme appoint tendra i altres vegades ferotge de la realitat. En les èpoques - des combats tant civils que militaires”. I Enric Satué8 no poques- en què l'exercici del periodisme s'ha vist oprimit explica que arran de la Revolució Francesa “la práctica de la per la tenalla de la censura, les vinyetes -amb les seves propaganda política introduce un nuevo instrumento para la metàfores, dobles sentits i imatges al·legòriques- han servit agresiva dialéctica que se establece entre el poder y la de vàlvula d'escapada per insinuar el que no està permès dir. oposición y en el que el elemento gráfico va ajugar, desde Pràcticament és un gènere d'opinió, encara que l'humorista 1789 hasta nuestros días, un marcado papel protagonista: la no construeix a través de paraules sinó d'imatges. caricatura. (...) La caricatura sigue siendo, doscientos años después, una forma de luchar contra las ideas y las formas El dibuixant d’humor pot, fins i tot, transgredir les normes i despóticas de poder, en un intento de minimizar su fuerza a través les convencions del dibuix acadèmic i alterar la manera de de la ridiculización, y en cuyo planteamiento gráfico se parte, a representar la realitat en els seus dibuixos, aconseguint així menudo, de la idea de der la vuelta a la retórica metafísica con d’augmentar l'eficàcia emocional de la imatge, i potenciar- que suele expresarse la propia clase política a la cual se satiriza.” ne el missatge. David Freedberg4 analitza al seu llibre El poder de las imágenes l'eficàcia emocional de les imatges, i el desenvolupament de la censura icònica per desactivar la 5 LUCIE-SMITH, Edward. The Art of caricature. New York: Cornell capacitat torbadora d’eixes imatges. Així com una fotografia University Press, 1981, Pàg. 18-19 6 GALÁN, Diego. ¿Reirse en España?. Valencia: Fernando Torres reprodueix la realitat, el dibuixant filtra l'esmentada realitat, Editor, 1974, Pàg. 163 o la reinterpreta, per la qual cosa la imatge resultant sempre 7 MELOT, Michel. “La Gravure de combat” a Le dessin d’humour du Xve siècle à nos jours. [cat. expo.] Paris: Bibliothèque Nationale, 1971, p.125 4 FREEDBERG, David. El poder de las imagenes. Càtedra, Madrid, 8 SATUÉ, Enric. El diseño gráfico desde los origenes hasta nuestros 1989 días. Barcelona: Alianza, 1988, p.63 DIBUIXANT AMB L’ESQUERRA. ELS NINOTAIRES DE LA PREMSA D’ERC DURANT LA REPÚBLICA GAZETA Vol. 2, 2010 45 El mot “propaganda” prové de la Congregatio de Ara bé, l’acudit no és només transgressió i no és només propaganda fide, fundada el 1622 pel papa Gregori XV per propaganda. El prisma del temps amb el qual ens mirem contrarestar la Reforma protestant i propagar la fe catòlica avui les vinyetes publicades fa piles d’anys, ens serveix per arreu del món.