GRAN TEATRE DEL

Luciano Pavarotti GRAN TEATRE DEL LICEU

Recital extraordinari

Luciano Pavarotti

Amb el patrocini de GRUPO TABACALERA

f

Dijous, 8 de juny de 1989, a les 21 '30 h.

CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL liCEU El CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU agraeix a GRUPO TABACALERA el patrocini d'aquest recital Luciano Pavarotti

Luciano Pavarotti va néixer a Mòdena el 12 d'octubre de 1935. Enceta l'estudi del cant sota el guiatge del conciutadà Arrigo Pola, el qual cantà al Liceu La fiarnma i La Bohème l'any 1951. Dos anys des­ prés continua els estudis amb a Màntua. El1961 par­ ticipa al Concurs Internacional «Achille Peri» per a cantants lírics joves debuta en ciutat a Reggio Emilia i, en haver-se classificat primer, aquella a la seva com a Rodolfo de La Bohème. Tot seguit fa la mateixa òpera ciutat, Mòdena, amb la direcció de . Després d'aquest debut té contractes amb els teatres de Venècia, Gènova, Florència, Palerm i dife­ rents teatres emilians. Amplia el repertori amb La Traviata, , i algun oratori. El 1963 debuta amb a Amsterdam i a les principals ciutats d'Holanda. Canta a diferents teatres italians i estrangers (Dublín, Viena, Zuric, etc.). El setembre del mateix any debuta al Covent Garden Di de Londres, com a Rodolfo de La Bohème, en substitució de Stefano, una transmissió tele­ i com a conseqüència de l'èxit aconseguit participa en tornarà amb visiva i fa un concert al Royal Albert Hall (al Covent Garden del òperes com La Sonnambula, La Traviata, La figlia reggimento, Rigo­ letto, Lucia di Lammermoor, etc.). També el1963 actua a diferents teatres italians, Ankara, Budapest, Praga, Varsòvia, Anvers i (debuta al Liceu el setze de novembre com a Alfredo de La Traviata amb Virginia Zeani i ). El 1964, al Festival de Glyndebourne, interpreta el paper d'Idamante a Ido­ a amb la teatre meneo de Mozart; participa a dos concerts Moscou Scala, Units amb amb el qual anirà, anys després, a Montreal, i debuta als Estats Lucia di Lammermoor (amb Joan Sutherland). E11965, amb la companyia Sutherland-Williamson, participa en una «tour­ canta née» per les ciutats australianes principals, on per primera vegada L 'Elisir d'amore. L'any 1966 canta al Festival d'Holanda, a les Termes de A la Caracalla, a Sarajevo i inaugura la temporada de l'Òpera de Roma. Scala canta La Bohème, Capuleti e Montecchi i Rigoletto. Verdi a Scala amb Her­ El1967 canta per primera vegada el de la a diferents tea­ bert van Karajan, en commemoració de Toscanini, actua a ràdio. tres italians, a San Francisco i fa alguns concerts per la El 1968, l'enceta amb el debut, amb La figlia del reggimento, a i amb el Stabat Mater de Rossini a la ràdio i la televisió. Torna a San Francisco de Nova York i després, per primer cap, canta al Metropolitan (La Bohème). a Gènova A Itàlia el trobem a la Scala, al Massimo de Palerm, a Roma, La i a Catània. Aleshores el seu repertori inclou, entre d'altres obres, Bohème, L 'Elisir d'amore, Rigoletto, Lucia di Lammermoor, La Traviata, La Sonnambula, I Puritani, Lafiglia del reggimento, Un bailo in maschera, Rossini i de Capuleti e Montecchi, Idomeneo, Stabat Mater de Requiem Verdi. L'any 1969 canta a la Scala La figlia del La Bohème i reggimento, Enceta l'any 1977 amb un recital a i després torna al Metropolitan i a Bolonya I Puritani. Participa a diferents transmissions radiofòniques amb La Bohème (primera vegada que el Metropolitan retransmet una òpera i enregistraments discogràfics. A la tardor canta a San Francisco i debuta en directe per televisió). Tot seguit fa al Covent Garden, II Trova­ a Mèxic. A la fi del mateix any la de de Roma inaugura temporada l'Òpera tare a Viena i L 'Elisir d'amare i Der Rosenkavalier a Hamburg. Durant amb una edició memorable de ILombardi. Durant el1970 fa diferents enre­ l'estiu actua a Torre del Lago i després obre la temporada a Chicago amb gistraments en disc i per a la ràdio i canta a al San Carlo de Bolonya, Nàpols, L'Elisir d'amare. L'octubre de 1977 debuta com a Calaf de Turandot, a a la Scala, a Madrid, Barcelona (La Bohème amb Montserrat Caballé i Lucia San Francisco, i segueixen diferents concerts al Japó i a Corea di Lammermoor amb Cristina Deutekom), Bilbao i Oviedo. L'octubre i el .. El desembre del mateix any i el gener de 1978 interpreta Un ballo in mas­ novembre, interpreta La Traviata i Lucia di Lammermoor al Metropoli­ chera a la Scala, amb transmissió televisiva, i fa un recital a Hamburg. El tan. El 1971 canta a Europa i als Estats Units (San Francisco, Filadèlfia, mes de febrer fa un recital al Metropolitan, esdeveniment excepcional, perquè Miami i Nova York). mai no havia succeït que un artista sol protagonitzés un concert en aquell El 1972 canta per primera vegada a Tokyo i a després Alemanya (Ham­ teatre (el recital és retransmès per televisió). Al Metropolitan també canta burg i Berlín). Retorna als Estats Units i en un «tour» dife­ participa per La Favorita i L 'Elisir d'amare, La Bohème a Miami i, tot seguit, fa un «tour» rents ciutats amb el Metropolitan Bohème, Lucia di Lammermoor i La (La de concerts pels Estats Units. Després d'interpretar Luisa Miller al Covent figlia del reggimento, de relleu nou do de la i fona­ òpera pels romança Garden, inaugura la temporada de l'Arena de amb II Trovatore mental per la carrera als Estats Canta també al Festival de Units). juny i el setembre torna a Bilbao i a Oviedo. del Metropolitan, a Viena i participa en Durant enregistraments discogràfics. Inaugura la temporada a San Francisco amb Tosca, que també canta al l' estiu debuta a l' Arena de Verona amb . Torna a Metropolitan (1979), retransmesa per TV. Segueix un concert a l'Avery Fis­ Espanya, a Berlín, La Bohème amb von i a la fi de enregistra Karajan l'any her Hall de Nova York amb Joan Sutherland, també televisat. Aleshores actua a San Francisco, al Metropolitan i a Munic per una transmissió tele­ sovinteja la seva a la televisió americana com a «show-man» visiva. ja presència i també ha donat lliçons de cant a les més importants universitats de música Enceta la temporada 1973 al i el febrer fa un de con­ Metropolitan seguit de Nova York, sempre televisades. El febrer de 1979, amb la régie de certs a diferents ciutats dels Estats Units, entre els un al P?n­ quals Carnegie nelle retorna a la Scala amb L 'Elisir d'amare, a Mòdena per un recital Hall de Nova York. Continua amb concerts en els mesos successius als Estats . i debuta al Filharmònic de Verona amb el Requiem de Donizetti. El mateix Units i al Canadà, tot alternant-los amb al representacions Metropolitan. any torna a fer La Bohème a la Scala, retransmesa per TV. Una altra Retorna a Hamburg, al Covent Garden i actua per a Las Pal­ veg.ada primer cop als Estats Units, canta en diferents ciutats amb el «tour» del Metropolitan mas. Participa una altra vegada a la de l'Arena de Verona i temporada i, tot canta per vegada al Brasil. seguit, primera . ., inaugura la temporada de San Francisco, tot cantant per La primer cop L'estiu hom dóna per televisió el concert de Martma Franca 1 tambe La Favorita, òpera que també farà a Bolonya i a Milà. Gioconda, que canta per primer cop a San Francisco. El mateix any fa Rigo­ Debuta a Chicago i a Caracas (1974) i compleix contractes a Madrid, Ham­ letto a Chicago, un seguit de concerts a Europa i Un ballo in maschera a burg i Moscou amb la Scala. A Viena canta el de Verdi amb von Requiem Munic i al Metropolitan. Karajan i tot seguit Rigoletto a Macerata. una altra la tem­ Inaugura vegada El 1980 canta Tosca a la Scala, retransmesa per TV, i, al mateix teatre, porada de San Francisco, tot debutant en Luisa Miller i, d'un després seguit un concert per a la «Casa di riposo per musicisti G. Verdi». També fa el de concerts als Estats Units, canta a Miami L 'Elisir d'amare i a Salzburg Requiem de Verdi a l'església de Santo Stefano de Milà i a catedral al Festival Karajan. També fa uns concerts als Estats Units i al la. �e Canadà, , inaugura la reconstrucció del Teatre de Pesaro to� seguit, entre els quals el Requiem de Verdi amb Solti. Tot va a amb Ross� 1; seguit Tokyo torna als Estats Units amb el «tour» del Metropolitan. Durant 1 estiu canta el «tour» del Metropolitan i després d'uns actua enregistraments discogràfics a l'Arena de Verona i, després d'uns concerts a Europa, torna a Macerata amb Un ballo in maschera i a San Francisco, on debuta amb a Chicago amb Un ballo in maschera. A la fi de l'any II Trovatore. Retorna a Alemanya, després a Chicago amb Lucia di Lam­ 198� = pub�c�da la biografia de Pavarotti, escrita per ell amb la collaboració de mermoor, debuta a Niça i torna al Covent Garden amb La Bohème i al .W1�am Wright, editada en italià per Mondadori i en castellà per Vergara, 1 editada Metropolitan amb I Puritani i Der Rosenkavalier. concerts a Segueixen també als Estats Units, França, Anglaterra, Canadà, Alemanya, Israel, Hon- Luisa Miller a la Un ballo in maschera al Europa: Scala, Covent Garden etc. gria, Txecoslovàquia, . i Lucia di Lammermoor a l'Arena de Verona. El mateix any 1976 inaugura El gener de 1981 interpreta Un bailo in maschera al Covent Garden 1 tot la temporada al Metropolitan amb II Trovatore i debuta amb el Cavara­ seguit L 'Elisir d'amare al Metropolitan (TV) i un a Blanca, dossi de Tosca a Chicago. �oncert l� <;asa a Washington. Durant l'estiu fa el seu debut cinematogràfic amb Yes, Giorgio, amb producció de la Metro-Goldwyn-Mayer. A la tardor inaugura El mes de maig canta La Bohème a l'Òpera de París, després d'haver donat la temporada de Chicago i després canta , per primera vegada, a San a Torí un concert a benefici de la lluita contra el càncer. El mes de juny Francisco. Després d'un llarg període al Metropolitan i d'actuacions a Euro­ comença, amb gran èxit, una «tournée» per la Xina amb l'Òpera de Gènova pa, canta L 'Elisir d'amare i La Bohème a Filadèlfia el maig de 1982 amb i els joves guanyadors del seu darrer concurs de cant. Durant l'estiu dóna els joves cantants guanyadors del Concurs Internacional organitzat per diferents concerts en algunes capitals europees i a Pesaro, i tot seguit enceta l' Company of Philadelphia i patrocinat per ell. Immediatament des­ una llarga «tournée» de concerts als Estats Units. El mes de setembre inter­ el en el film prés, interpreta Duc Rigoletto, amb la direcció de Ponnelle. preta La Bohème a Berlín i protagonitza, també a Alemanya, una gala per El de com a gener 1983 debuta al Metropolitan protagonista de Idomeneo, celebrar els seus vint-i-cinc anys de carrera. L'octubre i el novembre canta paper que, l'estiu del mateix any, farà també, amb gran èxit, a Salzburg. Un ballo in maschera a Viena i a Chicago, i el desembre interpreta el Requiem de Després les funcions del Metropolitan fa una «tournée» per Austràlia de Verdi a Nova York. La nit de Nadal del 1986 celebra l'any, molt impor­ i torna a la Scala amb Lucia di Lammermoor. Tot canta Un seguit ballo tant, que ja és a punt de finir, tot cantant algunes obres sacres, juntament in maschera a Luisa Miller a de París i el setembre Miami, l'Òpera inau­ amb el seu pare, Fernando, durant la Missa del Gall a la Catedral de la de amb Aida i al concert gura temporada Chicago després participa que Mòdena. Durant l'any ha participat, a més, a diferents manifestacions i commemora els cent del de Nova York de Un anys Metropolitan (duo ballo homenatges en honor seu. in maschera amb tot canta Leontyne Price) on, seguit, per primera vegada L'any 1987, l'enceta amb alguns concerts als Estats Units; el mes de febrer el protagonista de Emani. canta L 'Elisir d'amare a l'Òpera de París (primera vegada que hom repre­ L'any 1984, l'enceta amb el de Verdi a París. Requiem Segueix l'enregis­ senta aquesta obra en aquest teatre). El mes de març dóna un concert a trament d'un LP de del a on també Un cançons passat Ginebra, interpreta Florència i canta Un ballo in maschera a la Scala. L'abril fa L'Elisir d'amare ballo in maschera. El mes de febrer fa dos concerts a Bari i a i Bolonya a Bolonya i alguns concerts als Estats Units. El mes de maig, després d'un l'abril, d'un «tour» de concerts Estats canta Aida a Viena després pels Units, concert a benefici de la reestructuració del teatre de la seva ex-escola a i el mes següent la mateixa òpera a Londres. Mòdena, va a Londres per a l'enregistrament de Emani. El juny enregistra Durant l'estiu i la tardor del mateix any 1984 protagonitza un altre «tour» un disc de cançons populars i participa en dues audicions del Requiem de de concerts importants pels Estats Units; hi destaca un al Madison Square Verdi a la Scala amb Riccardo Muti, les quals també tenen reflex en un Garden, davant més de vint mil persones, que s'ha de repetir dos mesos enregistrament discogràfic. L'estiu participa a Nàpols en la producció d'un després per les moltes sol·licituds rebudes. El 1984, el clou amb Tosca a vídeo de i a Buenos Aires canta La Bohème. l'Òpera de París. cançons napolitanes Després d'un recital a Miami, segueix als Estats Units amb més recitals i amb II E11985, l'obre amb La Bohème, L 'Elisir d'amare i Tosca a l'Òpera de Viena. Trovatore al Metropolitan. Després d'alguns concerts a Itàlia, altres països europeus i Estats Units, Obre el1988 amb un «tour» de concerts pels Estats Units i amb La Bohème interpreta Tosca a Berlín, i comença un estiu molt ric en esdeveniments: al Metropolitan. Els mesos de febrer i març, després d'un recital a San­ des de l'enregistrament d'un nou disc de cançons napolitanes titulat Pas­ remo, canta L 'Elisir d'amare a Berlín i a Monte-Carlo. Tot seguit fa Un sione a un concert a l'Arena de Verona i un altre a la seva ciutat de Mòdena, ballo in maschera a de Viena, alguns concerts als Estats Units, Ità­ a la Piazza Grande, davant d'unes vint mil persones. l'Òpera lia i el mes de setembre canta II Trovatore al (TV), Inaugura la temporada del Metropolitan amb Tosca i al mateix temps fa Àustria, Metropolitan el novembre actua a San Francisco i el desembre debuta com a a uns quants concerts en altres ciutats americanes. El desembre canta Aida regista de Venècia amb La Favorita. a la Scala i després enregistra a París la seva participació en l'important programa de televisió «Le Grand Échiquier». El gener de 1986 fa un seguit de concerts a diferents ciutats dels Estats Units i el febrer, després d'un recital a Mòdena amb els joves guanyadors del Concurs de Filadèlfia, canta Luisa Miller a Viena. El mes de març fa més concerts als Estats Units i canta Aida al Metropolitan. L'abril canta a Fila­ dèlfia Un ballo in maschera i La Bohème amb els joves guanyadors de la darrera edició del Concurs esmentat. El 29 d'abril de 1986 assenyala una data molt important: els seus vint-i­ cinc anys de carrera, que celebra, com el dia del debut, amb algunes repre­ sentacions de La Bohème al Comunale de Mòdena (també junt als joves guanyadors del Concurs). Leone Magiera

Va néixer a Mòdena. Aconseguí als divuit anys el diploma de piano al Con­ servatori de Parma. Tot seguit també es diplomà en composició, música coral i cant (branca didàctica) i guanyà, als vint-i-cinc anys, la càtedra de cant al Conservatori de Bolonya, on encara ensenya. Entre els seus deixe­ bles, a més de Mirella Freni i Luciano Pavarotti -que, des dels inicis de llurs carreres han estudiat amb ell-, trobem el baix Ruggero Raimondi, el baríton Peter Glossop i el tenor Giuliano Ciannella. Molts cantants de fama internacional també han cercat la seva coHaboració per a l'estudi o per a concerts: Franco Corelli, Katia Ricciarelli, Lucia Valentini Terrani, Raina Kabaivanska, Piero Cappuccilli, Renato Bruson, Luciana Serra, Ceci­ lia Gasdia, etc. Pels seus particulars dots pianístics ha estat definit pels crí­ i tics com «el millor acompanyant italià». Ha tingut experiències teatrals concertístiques multiformes: mestre de cor a Gènova, a Catània i -durant deu anys consecutius- a Bolonya; ha dirigit les orquestres de molts tea­ tres, italians i estrangers, i ha fet concerts a molts teatres importants: Scala de Milà, Covent Garden de Londres, Festival de Salzburg, Viena, Madrid i Nova York. També ha estat col-laborador de Carlo Maria Giulini i Her­ bert von Karajan, amb el qual ha donat i dóna cursos de perfeccionament al Festival de Salzburg. Ha estat secretari artístic de la Scala i director de la programació al Comunale de Florència. L'any 1986 va reprendre l'acti­ vitat de director d'orquestra i ja li han estat confiades, entre d'altres, dife­ rents produccions de La Bohème (a Mòdena, Gènova, Pequín i Berlín), totes amb Luciano Pavarotti com a Rodolfo. En aquest Gran Teatre del Liceu féu la presentació com a director d'orquestra la temporada 1969-70 amb l'òpera de Giordano, Fedora, amb Giuseppe Di Stefano. Programa

I

W.A. Mozart Un'aura amorosa (de «Cosí fan tutte») G. Rossini La Promessa La Danza V. Bellini Dolente immagine di Fille mia Malinconia, ninfa gentile Vanne, o rosa fortunata Bella Nice che d'amore Ma rendi pur contento G. Verdi La mia letizia infondere (de «I Lombardi alla prima Crociata») J. Massenet Pourquoi me réveiller (de «Werther»)

II

O. Respighi Nevicata Pioggia Nebbie F. von Flotow M'appari tutt'amor (de «Marta») P. Mascagni Serenata Sibella Girometta L. Denza Occhi di fata

Luciano Pavarotti tenor Leone Magiera plano

• Piano Boesendorfer Imperial, cedit per gentilesa del Conservatori Superior de Música del Liceu. Wolfgang A. Mozart: Un'anra amorosa (de «Cosi fan tutte»)

Cost fan tutte, amb Don Giovanni i Le nozze di Figaro, és una de les tres obres de la que ha estat anomenada «trilogia italiana» en la producció mozartiana. Totes tres òperes són amb llibrets en italià de l'Abat Lorenzo Da Ponte i vénen a ser un dels cims de la producció del gran geni de Salz­ burg. Tant Don Giovanni corn Cosi fan tutte duen, malgrat llurs diferèn­ cies, la mateixa sots-denominació de «dramma giocoso». Els personatges de Don Giovanni, i sobretot el protagonista, tenen una dimensió tràgica que no és la dels qui protagonitzen la gran juguesca del Cost fan tutte, en la qual eillibret de Da Ponte és un model de virtuosisme teatral-operístic, tot i que la inteHigència de les dones, representades per les germanes Fior­ diligi i Dorabella, queda, per dir-ho d'alguna manera, un xic malmesa, de la qual cosa s'aprofiten, per una aposta amb el cínic Don Alfonso, els arnies Ferrando i Guglielmo, promesos de les germanes. Les dues parelles origi­ nals, Fiordiligi-Guglielmo i Dorabella-Ferrando, es veuen embolicades en l'increïble confusionisme de les disfresses, el qual fa propici l'intercanvi de les relacions. La música que Mozart creà per a aquesta acció és un prodigi de varietat, fluïdesa i vitalitat i sap fer també de Ferrando, part d'aquesta acció un xic forassenyada, un germà de Belmonte, Tamino o Don Ottavio, en la noblesa de la més pura línia vocal dels mozartians, quan canta, a l'acte primer de l'òpera, la molt bella ària «Un'aura amorosa», exemple de refinament i delicadesa, sense especials entrebancs ornamentals, que con­ tribueix a fer de Ferrando potser el personatge més sentimental d'aquesta òpera, l' estrena de la qual tingué lloc a Viena el 26 de gener de 1790.

Gioacchino Rossini: La Promessa. La Danza

La Promessa i La Danza formen part de les Soirees musicales, un recull de vuit arietes i quatre duets escrit entre 1830 i 1835, amb textos de Metas­ tasio i Carlo Pepoli. Corn diu Frédéric Vitoux amb molt d'encert, aquest recull és «una encisadora, deliciosa, melangiosa i subtil música de saló que Rossini ha compost corn per divertir-se, per a ell mateix i per als seus arnies». Totes foren escrites, doncs, després de l'estrena de la darrera òpera rossi­ niana, el Guillaume Tell, la qual s'havia esdevingut l'any 1829. Sobre la A. Mozart Wolfgang publicació de les Soirees hom refereix una anècdota, en el sentit que Ros­ sini va rebre la visita d'un conegut, el qual, per uns deutes del joc, li sol·licità un préstec de sis mil francs. Corn que en aquells moments Rossini no podia disposar d'aquella quantitat, cridà el seu editor parisenc, Troupenas, el qual li digué que sí, que li lliuraria els sis mil francs, però a canvi d'una parti­ tura. Aleshores Rossini, en molt poc temps, recopià totes aquestes petites obres (algunes de memòria) i d'aquesta manera, en aquell any 1835, Trou­ penas pogué editar les Soirees musicales. La Promessa és la primera cançó del recull. Escrita originalment per a soprano, té un text de Metastasio (<

Dolente immagine di Filie mia és una de les primeres obres vocals de Bellini. Werther suposa, probablement, el punt culminant de la producció d'un músic Fou escrita durant el període en el qual el compositor estudià a Nàpols i nascut per al teatre, com fou Jules Massenet. Punt culminant i un xic aïllat és com una mena d'homenatge al de l'escola napolitana. Sembla en la seva obra, la qual, per a un públic majoritàriament popular, potser que la data de composició és l'any 1821, però l'obra no fou publicada fins tingui un punt més gran d'atracció en la molt difosa Manon, almenys fins e11825. El text parla del record i la passió d'un home per la seva estimada, fa pocs anys. El Massenet tan donat a intentar complaure les preferències que ja ha mort. dels públics, ací prescindeix bastant d'aquesta inclinació, tot abocant la seva Les altres quatre cançons pertanyen a un recull que Giovanni Ricordi publicà sinceritat en el drama i en la desesperació amorosa de Werther, un Wer­ l'any 1829 sota el títol de Sei Arietteper camera del maestro Vincenzo Bellini. ther que ofereix possibilitats immenses per a una composició total sobre Que un autor com Bellini canti la melangia no pot donar una altra cosa l'escenari, en la qual el cant ha de tenir passió, sens dubte, però no pot que resultats encisadors. Una prova, n'és Malinconia, ninfa gentile, un «Alle­ caure en paranys efectistes, «larmoyants» o pseudo-veristes. En el quadre gro agitato» directe i d'un gran lirisme. primer de l'acte tercer, quan es troba sol amb la Charlotte que estima i Vanne, a rosa fortunata, en un clima bucòlic i poètic que pot fer recordar que pertany a un altre home, li llegeix les rimes d'Ossian en el moment Petrarca, fa conviure un enamorat no correspost amb la vida d'una rosa cim d'un personatge cim: l'explosió romàntica del famosíssim «Pourquoi que es va marcint. me réveiller, o souffle du printemps». Bella Nice che d'amare. Aquesta Nice és la mateixa protagonista de la cançó anterior, una amant cruel que rebutja qui l'estima. La música de Bellini és' ben teatral i àdhuc recorda literalment una frase de Pollione en l'acte : Nevicata. Pioggia. Nebbie primer de Norma. Ma rendipur contenta va adreçada a l'amor, i la progressió de la intensitat Quan aquest any 1989 es compleixen cent deu anys del naixement d'Otto­ de la línia palesa «la paradoxa de l'altruisme amorós». Amb el seu post­ rino Respighi i el Liceu prepara per a la temporada propera la reposició ludi clou un recull que hom pot considerar com un cicle coherent i que, de la seva òpera La fiamma, podem escoltar tres bones mostres de l'estil com diu Pierre Brunel, «té unitat pròpia, un encant discret, corprenedor, d'aquest compositor, totes tres inspirades per sengles fenòmens atmosfè­ i una qualitat melòdica constant». rics ben determinants a l'hora de motivar un cert tipus de música: Nevicata (Nevada), Pioggia (Pluja, amb text de Pompei) i Nebbie (Boires, amb text de Negri). La més coneguda és Nebbie, la qual, amb un ús especial del regis­ Giuseppe Verdi: La mia letizia infondere tre greu de la veu, té una gran força dramàtica, sense caure en cap mena (de «I Lombardi alia prima Crocíata») de melodisme ensucrat. De Respighi s'ha dit que arribà a ser un dels més eminents compositors italians moderns, més per la inteHigència que no pas L'estrena de I Lombardi tingué lloc a la Scala de Milà l'onze de febrer de per l'originalitat o la independència, i també se l'ha qualificat com a neo- clàssic, malgrat el seu gust romàntic pels modes arcaics i el modernisme lo mio amore», meditació senzilla i resposta a l'alegria amb la quall'intèr­ de la paleta orquestral. pret pregunta qui ha fet les «scarpette» i les «calzette» a Girometta. Pava­ rotti la cantà al Carnegie Hall de Nova York el novembre de 1987 i també ho fa en l'enregistrament discogràfic d'aquell recital. : M'appari tutt'amor (de «Marta») Occhi di Jata, tot i ser una de les més conegudes de les gairebé sis-centes cançons napolitanes que escrigué Luigi Denza, no és la més popular de totes, Friedrich von Flotow (1812-1883) fou deixeble de Reicha a París i, després honor que, sense cap mena de dubte, pertoca a la «tarantella» Funiculi­ del seu primer èxit a la capital de França, va r.ecórrer Europa per donar Funicu/à. Denza (1846-1922), que fou director de la London Academy of a conèixer les seves òperes de caràcter mig parisenc, mig italià, d'un fàcil Music i catedràtic de cant a la Royal Academy of Music de Londres, idea­ encant melòdic. La seva obra més destacada, única que encara actualment litzà en aquesta cançó una «bella signora dei capelli biondi» que té «begli puja alguna vegada als escenaris i és de repertori en alguns teatres alemanys, occhi di fata, begli occhi stranissimi e profondi» i ho féu amb sentimenta­ és Marta, l'estrena de la qual tingué lloc a Viena l'any 1847, el mateix any lisme i una emoció ben directa. Gran Teatre del on les darreres que s'inaugurà aquest Liceu, representa­ Pau Nadal cions de Marta foren la temporada 1967-68. El text original de Wilhelm Friedrich, segons l'obra en francès de Vernoy de Saint-Georges, Lady Hen­ riette au La servante de Greenwich, és en alemany, però fora dels territoris germànics Marta fou especialment difosa i coneguda durant un cert període en la versió en italià, raó per la qual el fragment més conegut d'aquesta òpera, l'ària de Lionel «Ach! so fromm», és més conegut com «M'appari tutt'amor». El Metropolitan la tingué uns anys en repertori i Enrico Caruso en féu un dels seus cavalls de batalla. Després, tots els tenors més impor­ tants han cantat ailladament, en concert o en disc, aquest «M'apparí», que, amb brillantor i gran impuls, palesa la tristor de Lionel quan creu que Marta (Lady Henriette) l'ha abandonat.

Pietro Mascagni: Serenata Sibella: Girometta Luigi Denza: Occhi di fata

El darrer grup d'obres del recital de Luciano Pavarotti s'enceta amb una obra poc coneguda de : Serenata. És la segona composició amb aquest títol que va compondre l'autor de . La pri­ mera fou escrita l'any 1883 i només fou publicada en un petit diari de Liorna, mentre la segona és de 1894 (quatre anys després de Cavalleria), amb text de Lorenzo Stecchetti, feta per festejar la duquessa Maria di Meclenburg, editada a Berlín el 1894 i donada a conèixer a Itàlia l'any 1910 a l'Augus­ teo de Roma en la veu del tenor Francesco Marconi, acompanyat al piano per l'autor. Aquesta Serenata és la que e,nguany podem escoltar i es bo recor­ dar que, entre d'altres, l'han enregistrát en disc artistes com Onelia Fines­ chi, Francesco Albanese, Alessandro Ziliani, Iva Pacetti, Giovanni Marti­ nelli, Giacomo Lauri-Volpi i els nostres Francesc Viñas i Hipòlit Lázaro. Girometta és una cançó breu (no arriba als dos minuts, aproximadament). Sibella, amb un text anònim, creà una petita obra mestra de tarannà popular, on la música saltironeja, amb l'instant expressiu fugaç de «Me l'ha fatte Jules Massenet Pietro Mascagni Al voltant de «Lucíanissímo»

Opinions expressades en les publicacions següents: «Anthologie des Inter­ prètes» (de Claude Nanquette), «Grandes de la Ópera» (de Robert M. Jacob­ son i Christian Steiner), «Bravo» (d'Helena Matheopoulos), «Pavarotti, mi propia historia» (de William Wright) i «Grandissimo Pavarotti» (de Martin Mayer).

«Des del començament, mai no vaig dubtar que Luciano arribaria a ser un gran tenor. No era la veu; era la manera d'enfocar el treball: ho feia amb dedicació, era madur i atent. No era superficial i s'abocà seriosament a perfeccionar la veu» Arrigo Pola

«Mai no havia sentit ningú cantar en italià d'aquella manera. La qualitat del so del seu italià el feia sonar com la música mateixa»

Geoffrey Parsons

«Timbre exquisit de claredat, que hom reconeix entre tots, centre ben coHocat, aguts brillants que mai no tenen l'aspecte d'un rècord a batre (amb ell, el do de "Che gelida manina" esdevé natural com un raig de prima­ vera), fraseig d'una elegància exemplar: aquestes qualitats fan sempre, de les seves actuacions als escenaris i al disc, un esdeveniment» Claude Nanquette

«Només ensenyava amb l'exemple. Mai no he ensenyat ningú en la meva vida. Tot allò que aprengué de mi fou mitjançant l'observació i el contacte directe; l'exemple físic és el millor ensenyament. Richard i jo mai no dubtàrem, des que el vam escoltar per primer cop, que tindria una carrera important» Joan Sutherland

«A vegades dóna una idea interpretativa en la qual jo puc no haver pensat mai. Té una oïda increïble i sap de forma intuïtiva com ha de ser cantada una frase. Simplement, ho sent. I gairebé sempre té raó» Leone Magiera

«Recordo amb plaer quan vostè cantà La Bohème en el seu debut a la Scala sota la meva direcció. L'audició del Requiem de Verdi que commemorà el desè aniversari de la mort d'Arturo Toscanini fou també una experièn­ cia memorable per a tothom. Quan hem treballat plegats, els resultats han estat una celebració per a tots els involucrats -i m'hi incloc jo mateix»

Herbert von Karajan «No solament ens agrada la seva veu; gaudim molt quan treballem amb Elements per a una ell. Sap el que vol, no diu a tot que sí, però té una certa humilitat. Sap discografia allò que pot fer; i ho fa. I té també un gran encant personal. Treballar de Luciano Pavarotti amb ell és un plaer» Richard Bonynge Òperes completes (edicions comercials, amb l'any d'enregistrament)

Beatrice di Tenda «La veu de Pavarotti rellueix com la resplendor més pura de sol italià, com (1967), L'arnico Fritz (1968), La fille du régiment (1968), Der Rosenkavalier una llum clara i brillant que la mar fa refulgir. El so és d'una dolcesa que (1970), Un ballo in maschera (1970), Macbeth (1970) fon, és natural, "sexy", embriagador. El seu esperit és generós, expansiu L'Elisir d'amore (1972), Lucia di Lammermoor (1972), Rigoletto (1972): i apassionat. A l'escenari abraça la gent exaltada del públic i no s'amaga Turandot (1973), La Bohème (1973), Madama Butterfly (1974), I Puritani Maria Stuarda del carisma que emet i absorbeix alhora. S'alimenta de l'afalac, l'aplaudi­ (19?5), (1976), Luisa Miller (1976), II Trovatore (1977), Cava­ ment i la passió que van i vénen entre ell i el públic. L'auditori mai no llena.rusticana (1978), (1978), La Favorita (1978), Tosca (1979), Tell La en té prou, amb aquest home seductor. La seva necessitat de comunicar-se Guglielmo (1980), Gioconda (1981), La Traviata (1981), La Son­ nambula no coneix límits» (1982), (1984), Andrea Chénier (1984), Un ballo in Robert M. Jacobson maschera (1985), Idomeneo (1988), Norma (1988).

«Ara que Luciano i jo cantem plegats en els teatres d'òpera de tot el món, Altres obres em meravella recordar quan temps fa que ens coneixem. Les nostres famí­ completes lies eren amigues abans que Luciano i jo nasquéssim. Vam viure al mateix de Verdi barri i la seva mare i la meva treballaven en la mateixa fàbrica de cigars. Requiem, (1968). Stabat Mater, de Rossini (1972). Petite Messe de El tabac torna agra la llet, de manera que tots dos tinguérem una dida. Solennelle, Rossini (1977). Requiem, de Donizetti (1979). Requiem, de Luciano i jo tinguérem la mateixa dida, i no cal dir qui es prengué tota la llet» Verdi (1987). Mirella Freni

Vincenzo Bellini Rossini sosté l'òpera italiana. Caricatura de «Miroir», de principis del segle XIX Recitals, duets, concerts, gales i altres enregistraments

Favourite Italian Arias (1964). Arie di Verdi e Donizetti (1968). Primo Tenore (1971). The World's Favorite Tenor Arias (1973). King of the High C's (1974). Pavarotti in Concert (1975). Joan Sutherland e Luciano Pava­ rotti Duets (1975). Operatic Duets with Joan Sutherland (1976). Scuola di canto, con Mirella Freni (1976). O Holy Night (1976). Great Artists at the Met (1977). Katia Ricciarelli e Luciano Pavarotti (1977). Le Grandi Voci dell'Arena di Verona (1977). The Art of Pavarotti (1977). Ave Maria (1977). Bravo Pavarotti! (1978). Hits from Lincoln Center (1978). Opera's Great Love Duets (1978). Great Tenors of Today (1978). O Sole mio (1979). Verismo Arias (1979). Luciano Pavarotti Sings Duets (1979). Pagine ine­ dite di Verdi (1980). Freni Pavarotti in Concert (1980). Pavarotti's Grea­ test Hits (1980). My Own Story (1980). Met Stars at Christmas (1980). Luciano Pavarotti, serie Grandi Voci (1980). The Best of Pavarotti (1981). Live from Lincoln Center (1981). Yes, Giorgio (1981). Great Performers: Luciano Pavarotti (1981). Pavarotti & Friends (1982). Gala Concert at the Royal Albert Hall (1982). Panis Angelicus (1983). Mattinata (1983). Luciano Pavarotti a (1983). Un Palco all'Opera (1983). The Centennial Gala (1983). Mamma (1984). Napoli, Tre voci un'anima (1984). Aria di Natale (1984). Passione, canzoni napoletane (1985). Ten Famous Tenors, Ten Famous Arias (1985). The Bing Years (1985). Alla mia citta', Luciano (1985). Les Airs du Grand Échiquier (1986). Pavarotti Anniversary (1986).25 Anniversario/Le piu belle romanze e canzoni (1986). The Pavarotti Collection (1986). Pavarotti Verdi (1987). Primo Tenore/Luciano Pavarotti (1987). My First Five Years (1987). Volare (1987). Pavarotti Arias (CD, 1987). Pavarotti Songs (CD, 1987). Luciano Pava­ rotti in Concert (1987). Les Triomphes de Pavarotti (1988). L'Arte di Luciano Pavarotti (1988). Mamma Lucia (1988). Pavarotti at Carnegie Hall (1988). Wolfgang A. Mozart: Un'aura amorosa (de «Cosi fan tutte»)

Casi a fan tutte, junto Don Giovanni y Le nozze di Figaro, es una de las tres obras de la que ha sido llamada «trilogía italiana» en la producción mozartiana. Las tres óperas son con libretos en italiano del Abate Lorenzo Da Ponte vienen a ser una y de las cumbres de la producción del gran genio de Tanto Salzburgo. Don Giovanni como Casi fan tutte llevan, a pesar de sus la misma diferencias, subdenominación de «dramma giocoso». Los per­ sonajes de Don Giovanni, y sobre todo el protagonista, tienen una dimen­ sión no tràgica que es la de los que protagonizan la gran apuesta de Casi fan tutte, en la que el libreto de Da Ponte es un modelo de virtuosismo teatral-operístico, aunque la inteligencia de las mujeres, representadas por las hermanas Fiordiligi y Dorabella, queda, por decirlo de algún modo, un poco malparada, de lo que se aprovechan, por una apuesta con el CÍnico Don Alfonso, los amigos Ferrando y Guglielmo, novios de las hermanas. Las dos parejas originales, Fiordiligi-Guglielmo y Dorabella-Ferrando, se ven envueltas en el increíble confusionismo de los disfraces, que propicia el intercambio de las relaciones. La música que Mozart creó para esta acción es un prodigio de variedad, fluidez y vitalidad, también sabe hacer de Ferrando, parte de esta acción un tanto disparatada, un hermano de Bel­ monte, Tamino o Don Ottavio, en la nobleza de la más pura línea vocal de los tenores mozartianos, cuando canta, en el acto primero de la ópera, la muy bella aria «Uri'aura amorosa», ejemplo de refinamiento y delica­ deza, sin especiales complicaciones ornamentales, que contribuye a hacer de Ferrando quizás el personaje más sentimental de esta ópera, cuyo estreno tuvo lugar en Viena el 26 de enero de 1790.

Gioacchino Rossini: La Promessa. La Danza

La Promessa y La Danza forman parte de las Soirees musicales, una colec­ ción de ocho arietas y cuatro duetos escrita entre 1830 y 1835, con textos de Metastasio y Carlo Pepoli. Como dice Frédéric Vitoux acertadamente, esta colección es «una encantadora, deliciosa, melancólica y sutil música de salón que Rossini ha compuesto como para divertirse, para él mismo sus Todas Gioacchino Rossini y para amigos». fueron escritas, pues, después del estreno de la última ópera rossiniana, Guillaume Tell, que había tenido lugar el año 1829. Sobre la publicación de las Soirees se cuenta una anécdota, en el sen­ tido de que Rossini recibió la visita de un conocido, que, por unas deudas del juego, le solicitó un préstamo de seis mil francos. Como que en aque­ llos momentos Rossini no podía disponer de aquella cantidad, llamó a su editor parisino, Troupenas, quien le dijo que sí, que le entregaría los seis mil francos, pero a cambio de un partitura. Entonces Rossini, en muy poco tiempo, recopió todas estas pequeñas obras (algunas de memoria) y de esta manera, en aquel año 1835 Troupenas pudo editar las Soirees musicales. La Promessa es canción de la colección. Escrita _la primera originalmente gran éxito de Nabucco, empezando, no obstante, el período que el mismo tiene un texto de Metastasio vi para soprano, (<

Vincenzo Bellini: Dolente immagine di Filie mia Malinconia ninfa o rosa fortunata. gentile. Vanne, Bella Nice che d'amore. Ma rendi Jules Massenet: Pourquoi me réveiller (de «Werther») pur contento

Werther supone, el punto culminante de la producción de Dolente immagine di Filie mia es una de las primeras obras vocales de Bellini probablemente, un músico nacido para el teatro, como fue Jules Massenet. Punto culmi­ Fue escrita durante el período en el que el compositor estudió en Nápoles como una nante y un poco aislado en su obra, que, para un mayoritariamente yes especie de homenaje al bel canto de la escuela napolitana. público un de atracción en la difundida la es popular, quizás tenga mayor punto muy Par�ce que fecha de composición el año 1821, pero la obra no fue Manon, al menos hasta hace pocos años. El Massenet tan dado a intentar publicada hasta e11825. El texto habla del recuerdo y la pasión de un hombre las de los bastante de por su amada, que ya ha muerto. complacer preferencias públicos, aquí prescinde esta inclinación, abocando su sinceridad en el drama y en la desesperación Las otras cuatro canciones pertenecen a una colección que Giovanni Ricordi amorosa de Werther, un Werther que ofrece inmensas para publicó el año 1829 bajo el título de Sei Ariette per camera del maestro Vin­ posibilidades en canto ha de tener cenzo Bellini. una composición total sobre el escenario, la que el no caer en un como sin duda, pero puede trampas efectistas, «larmoyants» Que autor Bellini cante a la melancolía no puede dar otra cosa pasión, o pseudo-veristas. En el primer cuadro del tercer acto, cuando se encuen­ que resultad.os encantadores. Una prueba es Malinconia, ninfa gentile, un tra solo con la Charlotte ama y que a otro hombre, le lee «Allegro agitate» directo y de gran lirismo. que pertenece un la o rosa las rimas de Ossian en el momento cumbre de personaje cumbre: explo­ Vanne, fortunata, en un clima bucólico y poético que puede hacer sión romántica del famosísimo «Pourquoi me réveiller, o souffle du prin­ rec�rdar a Petrarca, hace convivir a un enamorado no correspondido con la vida de una rosa que se va marchitando. temps». Bella.Nice che d'amore. Esta Nice es la misma protagonista de la canción antenor, una amante cruel que rechaza a quien la ama. La música de Bellini Ottorino Nevicata. Nebbie es muy teatral e incluso recuerda literalmente una frase de Pollione en el Respighi: Pioggia. acto primero de Norma. Cuando en este año 1989 se ciento diez años del nacimiento de Ma rendipur contento va dirigida al amor, y la progresión de la intensidad cumplen Ottorino y el Liceu prepara para la próxima temporada la reposi­ de la línea pone de manifiesto «la paradoja del altruísmo amoroso». Con Respighi tres muestras su ción de su La podemos escuchar buenas del postludio cierra una colección que puede ser considerada como un ciclo ópera fiamma, fenómenos atmos­ como estilo de este compositor, las tres inspiradas por sendos c?herente y q�e, dice Pierre BruneI, «tiene unidad propia, un encanto féricos bien determinantes a la hora de motivar un cierto de música: discreto, cautivador, y una calidad melódica constante». tipo Nevicata (Nevada), Pioggia (Lluvia, con texto de Pompei) y Nebbie (Nie­ conocida es la con un uso Giuseppe Verdi: La mia letizia infondere blas, con texto de Negri). La más Nebbie, cual, de la tiene una fuerza sin (de «I Lombardi alia prima Crociata») especial del registro grave voz, gran dramática, caer en ningún tipo de melodismo azucarado. De Respighi se ha dicho que El estreno de I Lombardi tuvo en la lugar Scala de Milán el 11 de febrero llegó a ser uno de los más eminentes compositores italianos modernos, más de 1843. Era la cuarta de Verdi venía inmediatamente o ópera y después del por la inteligencia que por la originalidad la independencia, y también se le ha calificado como a de su neoclásico, pesar gusto romántico por los de talante popular, donde la música es saltarina, con el fugaz instante expre­ modos arcaicos el modernismo y de la paleta orquestal. sivo de «Me l'ha fatte lo mio amore», sencilla meditación y respuesta a la alegría con la que el intérprete pregunta quién ha hecho las «scarpette» y las «calzette» a Girometta. Pavarotti la cantó en el Carnegie Hall de Nueva Friedrich von Flotow: M'appari tutt'amor (de «Marta») York en noviembre de 1987 y también lo hace en el disco que se hizo eco de aquel recital. Friedrich von Flotow (1812-1883) fue discípulo de Reicha en París y des­ Occhi di Jata, aun siendo una de las más conocidas de las casi seiscientas pués de su primer éxito en la capital francesa, recorrió Europa para dar no es la más de a conocer canciones napolitanas que escribió Luigi Denza, popular sus óperas de carácter medio parisino, medio italiano, de un fácil todas, honor que, sin tipo de duda, a la «tarantella» encanto melódico. Su obra más destacada, única que todavía actualmente ningún corresponde Funiculí-Funiculá. Denza que fue director de la London Aca­ sube alguna vez a los escenarios y es de repertorio en algunos teatros ale­ (1846-1922), of Music y catedrático de canto en la Royal Academy of Music, idea­ manes, es Marta, cuyo estreno tuvo lugar en Viena el año 1847, el mismo demy lizó en esta canción a una «bella dei capelli biondi» que tiene «begli año en que se inauguró este Gran Teatro del Liceu, donde las últimas repre­ signora occhi di fata, occhi stranissimi e y lo hizo con sentimenta­ sentaciones de Marta fueron en la temporada 1967-68. El texto original de begli profondi» lismo una emoción directa. Wilhelm Friedrich, según la obra en francés de Vernoy de Saint-Georges, y muy Lady Henriette ou La servante de Greenwich, es en alemán, pero fuera de P.N. los territorios germánicos Marta fue especialmente difundida y conocida durante un cierto período en la versión en italiano, razón por la que el frag­ mento más conocido de esta ópera, el aria de Lionel «Ach! so fromm», es más conocido como «M'appari tutt'amor», El Metropolitan la tuvo unos años en repertorio y Enrico Caruso hizo de ella uno de sus caballos de bata­ lla. Después, todos los tenores más importantes han cantado aisladamente, en concierto o en disco, este «M'appari», que, con brillantez y gran impulso, pone de manifiesto la tristeza de Lionel cuando cree que Marta (Lady Hen­ riette) le ha abandonado.

Pietro Mascagni: Serenata Sibella: Girometta Luigi Denza: Occbi di fata

El último grupo de obras del recital de Luciano Pavarotti comienza con una obra poco conocida de Pietro Mascagni: Serenata. Es la segunda com­ posición con este título que compuso el autor de Cavalleria rusticana. La primera fue escrita en 1883 y solo fue publicada en un pequeño diario de Livorno, mientras la segunda es de 1894 (cuatro años después de Cavalle­ ria), con texto de Lorenzo Stecchetti, hecha para halagar a la duquesa María de Meclenburgo, editada en Berlín en 1894 y dada a conocer en Italia en 1910 en el Augusteo de Roma en la voz del tenor Francesco Marconi, acom­ pañado al piano por el autor. Esta Serenata es la que ahora podemos escu­ char y es bueno recordar que, entre otros, la grabaron en disco artistas como Onelia Fineschi, Francesco Albanese, Alessandro Ziliani, Iva Pacetti, Gio­ vanni Martinelli, Giacomo Lauri-Volpi y nuestros Francesc Viñas e Hipó­ lito Lázaro. Girometta es una canción breve (no llega a los dos minutos, aproximada­ mente). Sibella, con un texto anónimo, creó una pequeña obra maestra, Alrededor de «Lucianissímo»

Opiniones expresadas en las siguientes publicaciones: «Anthologie des Inter­ prètes» (de Claude Nanquette), «Grandes de la Ópera» (de Robert M. Jacob­ son y Christian Steiner), «Bravo» (de Helena Matheopoulos), «Pavarotti, mi propia historia» (de William Wright) y «Grandissimo Pavarotti» (de Mar­ tin Mayer).

«Desde el principio, nunca dudé de que Luciano llegaría a ser un gran tenor. No era sólo la voz; era la manera de enfocar el trabajo: lo hacía con dedi­ cación, era maduro y atento. No era superficial y se abocó seriamente a perfeccionar la voz» Arrigo Pola

«Nunca había escuchado a nadie cantar en italiano de aquella manera. La calidad del sonido de su italiano le hacía sonar como la misma música»

Geoffrey Parsons

«Timbre exquisito de claridad, que se reconoce entre todos, centro bien colocado, brillantes agudos que nunca tienen el aspecto de un récord a batir (con él, el do de "Che gelida manina" llega a ser natural como un rayo de primavera), fraseo de una ejemplar elegancia: estas cualidades hacen siem­ pre de sus actuaciones en los escenarios y en el disco un acontecimiento» Claude Nanquette

«Sólo enseñaba con el ejemplo. Nunca he enseñado a nadie en mi vida. Todo lo que aprendió de mí fue por medio de la observación y el contacto directo; el ejemplo físico es la mejor enseñanza. Richard y yo nunca duda­ mos, desde que lo escuchamos por vez primera, que tendría una carrera importante» Joan Sutherland

«A veces da una idea interpretativa en la que yo puedo no haber pensado nunca. Tiene un oído increíble y sabe instintivamente cómo ha de ser can­ tada una frase. Simplemente, lo siente. y casi siempre tiene razón» Leone Magiera

«Recuerdo con placer cuando usted cantó La Bohème en su debut en la Scala bajo mi dirección. La audición del Requiem de Verdi que conme­ moró el décimo aniversario de la muerte de Arturo Toscanini fue también una experiencia memorable para todo el mundo. Cuando hemos trabajado juntos, los resultados han sido una celebración para todos los involucra­ dos -y me incluyo yo mismo» «No sólo nos gusta su voz; disfrutamos mucho cuando trabajamos con él. Sabe lo que quiere, no dice a todo que sí, pero tiene una cierta humildad. Sabe lo que puede hacer; y lo hace. Y tiene también un gran encanto per­ sonal. Trabajar con él es un placer» Richard Bonynge

«La voz de Pavarotti reluce como el resplandor más puro del sol italiano, como una luz clara y brillante que el mar hace refulgir. El sonido es de una dulzura que funde, es natural, "sexy", embriagador. Su espíritu es gene­ roso, expansivo y apasionado. En el escenario abraza a la gente exaltada del público y no se recata del carisma que emite y absorbe a la vez. Se ali­ menta del halago, el aplauso y la pasión que van y vienen entre él y el público. El auditorio nunca tiene bastante con este hombre seductor. Su necesidad de comunicarse no conoce límites»

Robert M. Jacobson

«Ahora que Luciano y yo cantamos juntos en los teatros de ópera de todo el mundo, me maravilla recordar cuanto tiempo hace que nos conocemos. Nuestras familias eran amigas antes de que Luciano y yo naciésemos. Vivi­ mos en el mismo barrio y su madre y la mía trabajaban en la misma fábrica de cigarros. El tabaco vuelve agria la leche, de manera que los dos tuvimos una nodriza. Luciano y yo tuvimos la misma nodriza, y no hace falta decir quién se tomó toda la leche»

Mirella Freni Pròximes funcions

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Simfonia núm. 2, «Resurreccíó» de Gustav Mahler

Solistes: Josephine Barstow, soprano Claire Powell, mezzo-soprano

Director d'orquestra: Uwe Mund Directors del cor: Romano Gandolfi - Vittorio Sicuri Concertino: Jaume Francesch Amb la Col-laboració de BULL (España), S.A.

Divendres, 9 de juny, 21 h., funció núm. 85, torn A Dissabte, 10 de juny, 21 h., funció núm. 86, torn C

Samson et Dalila de C. Saint-Saens

Agnes Baltsa, Plácido Domingo, Alain Fondary, Ismael Pons, Alfonso Echeverría, Antoni Comas, Antoni Lluch, Vicenç Esteve

Director d'orquestra: Jacques Delacòte Director d'escena: Giancarlo del Monaco Escenografia: Günther Schneider-Siemssen Directors del cor: Romano Gandolfi - Vittorio Sicuri Producció: Théátre de l'Opéra de Nice

Funció de Gala Dissabte, 24 de juny, 21 h., funció núm. 89, torn C Dimarts, 27 de juny, 21 h., funció núm. 90, torn A Dijous, 29 de juny, 21 h., funció núm. 91, torn B Diumenge, 2 de juliol, 17 h., funció núm. 92, torn T Dimarts, 4 de juliol, 21 h., funció núm. 93, torn D