1 La Integració Supranacional
Total Page:16
File Type:pdf, Size:1020Kb
LA INTEGRACIÓ SUPRANACIONAL: EL REPTE D’EXPLICAR ELS DIFERENTS NIVELLS DE TRANSFERÈNCIA DE SOBIRANIA DELS DISTINTS CONTINENTS Tesis Doctoral Aharon Yair MacClanahan Director de Tesi: Ferran Requejo Coll Doctorat i Departament: Ciències Polítiques i Socials Bienni del Doctorat: 2004-2005 Universitat: Universitat Pompeu Fabra Barcelona Novembre, 2004 1 NOM DEL CAPÍTOL Pàgina Primera Part: Preparacions 1. Introducció 3 2. Teories Existents 7 3. Aportació Teòrica d’Aquest Estudi 37 4. Metodologia 45 Segona Part: Incentius Econòmics 5. Introducció 56 6. Europa 63 7. Les Amèriques 107 8. Oceania 142 9. Àfrica 153 10. Conclusions 172 Tercera Part: El Filtre Polític (Consideracions Nacionals) 11. La Voluntat Popular 178 12. Consideracions Polítiques 217 13. La Confiança Interestatal i la Legalitat Intraestatal 238 Quarta Part: El Filtre Polític (Consideracions Individuals) 14. Vides Polítiques, Dinasties i Corrupció 258 15. La Ideologia Personal 283 Cinquena Part: Conclusions Generals 16: Conclusions Generals 308 Apèndix 1 320 Apèndix 2 322 Bibliografia Temàtica 337 Bibliografia Alfabètica 350 Llista d’Abreviatures 360 2 PRIMERA PART: PREPARACIONS PRIMER CAPÍTOL: INTRODUCCIÓ L’Europa de la postguerra ha anat presenciant un procés únic de reforma estatal des de la introducció del concepte d’estat-nació arran de la Revolució Francesa. Tractats econòmics de poca força han desembocat en un ens polític sense equivalents, transferint els països membres llur sobirania, de forma voluntària, al nivell supranacional. Malgrat la unicitat del procés europeu, la importància de la recerca de la integració política transcendeix les fronteres europees. Escrivint l’any 2004, tres continents revesteixen algun tipus d’integració política, per molt efímera que sigui aquesta: l’Amèrica Central (la Comunitat Centro-Americana, Caricom, OECS), Sud-Amèrica (Mercosur, la Comunitat Andina), Àfrica (Ecowas, UEMOA, CEMAC, l’EAU etc.), i Europa (UE, el Consell Nòrdic). Només a Àsia (ASEAN), Oceania (Nova Zelanda- Austràlia), Nord-Amèrica (Nafta) i en el cas d’Efta, la integració s’ha vist limitada quasi exclusivament a afers econòmics. Evidentment, Europa és l’únic continent on aquest procés ha afectat radicalment l’estructura política preexistent. Tanmateix, encara que es tracta potencialment sinó de retòrica, la majoria de les “unions” americanes i africanes s’han compromès oficialment a aspirar per abastar un nivell d’integració política comparable a l’europeu. Com la herding theory of collective action (per exemple: Levi-Faur, 2002) demostra, els conceptes tendeixen a escampar-se a d’altres parts del món, un cop que un exemple exitós s’ha donat. Això s’escau fins i tot si les condicions locals posen la seva adopció efectiva en dubte. Per això, és essencial estudiar la integració europea per tal d’entendre tant les causes i els efectes dels canvis per a Europa, com per als continents que tracten de copiar les seves experiències. La gran pregunta és per què el procés d’integració política ha començat i per què a Europa, i quins factors han causat que el procés es desenvolupés amb tant d’èxit, sobretot quan veiem que les unions supranacionals dels altres continents no sembla que avancin més enllà d’una mera associació econòmica, en alguns casos amb trets lleugerament polítics, malgrat la retòrica força pro-integracionista de molts líders i 3 tractats llatinoamericans i africans. Per això, aquesta tesi intentarà donar una resposta satisfactòria a la pregunta: per què els líders polítics europeus han estats més disposats a abandonar voluntàriament la sobirania de llurs nacions respectives en comparació amb els polítics en d’altres parts del món? Per analitzar aquest tema, haurem de començar amb una pregunta més bàsica i més teòrica: sota quines condicions els polítics transfereixen voluntàriament la sobirania de la seva nació? Just després d’haver abordat aquesta qüestió, escau limitar l’amplitud de la pregunta: la transferència de sobirania que s’estudia ací és la de l’època moderna implicant les complicacions del sistema democràtic, la qual cosa inclou per força una dinàmica de regateig i “lobbying”. Demés, l’època moderna es destaca per fortes identitats nacionals, factor que crea un electorat que sovint es demostra escèptic sobre la integració política. Vinculat al precedent, els líders polítics d’avui en dia sovint tenen trets nacionalistes dins la seva ideologia política, ja siguin d’esquerres o de dretes, en gran contrast amb l’aristocràcia medieval que es vanagloriava d’ésser internacional, “avant la lettre”. Per exemple, la decisió de crear Gran Bretanya, l’any 1707, a través de l’Act of Union, fou presa a nivell de l’èlit política amb poca consideració pels sentiments del poble, el qual no tenia gairebé cap influència sobre el procés. A més a més, si deixem de costat les teories primordials del nacionalisme, tots els altres autors principals (per exemple Deutsch, Gellner i Hobsbawm) ensenyen clarament que el nacionalisme i la identitat nacional són, en gran mesura si no completament, fenòmens moderns. En conseqüència, es probable que, llevat les èlits, a pocs escocesos de l’any 1707 els preocupés la decisió integracionista del govern, més enllà dels seus interessos econòmics més directes. Per això, aquest estudi es limitarà a analitzar casos d’integració política “de l’època nacional”. Relacionada amb el precedent, la segona limitació serà que la mostra es redueixi als països democràtics. Quan es formà la Unió Soviètica, així com en el cas d’Escòcia, no es va consultar al poble. Malgrat l’existència d’identitats nacionals fortament consolidades, igual que en el grup anterior el regateig i “lobbying” democràtics eren absents. Un cop arribà la democràcia, la unió es va dissoldre, com era el cas també de Txecoslovàquia i Iugoslàvia. Com confirma la teoria del federalisme d’Elazar (1987), 4 la integració no-democràtica sol produir països inestables i poc duradors. L’essència de la integració forçada és tan distinta de la democràtica, que els resultats no serien generalitzables, ni comparables i tot. Finalment, dos tipus d’integració que ja s’han explicat de forma satisfactòria són les situacions on hi ha una amenaça militar (o tal volta diplomàtica) a l’existència de l’estat (Riker: 1975 i altres dels seus primers treballs sobre aquest tema). En tals casos poques barreres de nacionalisme o interessos d’èlits solen obstaculitzar el camí envers la integració, ja que la destrucció probable del país en cas de no-integració sol ocasionar un canvi mental significatiu. Un cas molt il·lustratiu era la proposada unió franco-anglesa, quan just després d’haver començat l’ofensiva alemanya contra França (maig de 1940), Monnet i Chamberlain acordaren una fusió de França i el Regne Unit, indissoluble amb ciutadania compartida. La Unió Franco-Anglèsa es va formalitzar el 16 de juny de 1940. El fet que el govern britànic (històricament el més refractari a qualsevol tipus d’integració política) es pronunciés positivament respecte de la proposta, demostra el poder de la integració política quan hi ha presents importants amenaces militars. Evidentment, la invasió alemanya va impossibilitar l’execució del projecte. Segons Riker (1975), el factor essencial que fa que aquest tipus d’unificació perduri o fracassi un cop que l’amenaça exterior ha desaparegut són els interessos que la federació ha pogut generar en l’entretant. Una altra consideració és l’èxit del procés de formació d’una identitat compartida entre les parts constituents, típicament intensivament fomentada per part del govern federal. La pregunta teòrica d’aquest estudi, tanmateix, és sota quines condicions els polítics transfereixen voluntàriament llur sobirania, la qual cosa exclou aquelles situacions d’amenaça existencial. A la llum del precedent, havent arribat a la conclusió que la UE és l’únic cas exitós d’integració política dins aquestes limitacions, es formularà la pregunta bàsica de forma més complicada: 5 Per què els líders polítics europeus de “l’època nacional” han estat més disposats a transferir voluntàriament la sobirania de la seva nació a una institució supranacional que en d’altres continents, tenint en compte que cap amenaça militar o diplomàtica estava present a llur estat?1 Es contrastarà la UE, l’únic cas positiu, amb altres casos d’integració menys exitosa, fracassada, intencionada, o inexistent mentre les condicions semblaven favorables. Els casos negatius ens donen un mitjà de contrast útil, tant per entendre el nostre cas positiu millor, com per entendre per què els altres casos no ho són. Sens dubte, les causes de la integració europea són múltiples: en essència estem tractant una situació única amb una multitud de factors favorables i alguns adversos que crearen aquest resultat singular, cosa que pràcticament impossibilita la tasca de crear una teoria de la integració determinista. En el seu lloc, es farà un intent de a) trobar els factors que expliquen la ruptura amb el passat, i b) d’aclarir per què, si alguns d’aquests factors estan presents fora d’Europa, fins el present no han donat peu a un procés d’integració política semblant. 1 com es comprovarà al dotzè capítol, l’amenaça de la URSS va tenir molta menys influència en el procés integratiu europeu que alguns autors postulen. 6 SEGON CAPÍTOL: TEORIES EXISTENTS En aquest capítol s’assajarà de descriure les teories existents de la integració política, amb un resum breu dels postulats dels autors més reconeguts en aquest camp, i una avaluació de llur utilitat per a aquest treball. La base teòrica principal d’aquest estudi es definirà sense negar que la majoria de les teories disponibles pugui brindar una contribució important a l’enteniment d’alguns fenòmens específics. En aquest sentit s’empraran diverses teories durant l’elaboració d’aquesta tesi, triades segons llur utilitat a explicar un fenomen estudiat, mentre que el marc formulat en aquest capítol i al següent constitueix la seva essència teòrica. Es dividirà la descripció de les teories en tres seccions: en primer lloc tractarem les dues teories principals en línies generals.