LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 239-248 Surrealisme i marxisme a Catalunya (1923-1932)

David Martínez Fiol Castillejos, 215 08013 .

Resum

Al llarg del primer terç del segle XX, l’expansió del sector de serveis i del catalanisme polític va afavorir a Catalunya la configuració d’un sector intel·lectual i professional procedent de les classes mitjanes urbanes i de la pagesia. Així, en el context de la transició de la Dictadura de Primo de Rivera a la Segona República, un reduït sector de joves separatistes catalans se serviren del comunisme i del surrealisme com a plataformes de projecció social i política superadores de l’estètica i de la praxi noucentista del regionalisme català.

Paraules clau: sector serveis, avantguarda, catalanisme.

Abstract

Surrealism and Marxism in (1923-1932) All through the first third of the Twentieth century, the expansion of the service sector and of the political catalanism favoured in Catalonia the configuration of an intelectual-professional sector coming from the urban middle classes and the peasentry. In this way and in the context of the transition from Primo de Rivera’s dictatorship to the Second Republic, a reduced group of young Catalan separatists made use of communism and surrealism as plataforms for a social and political projection which excelled the noucentista esthetic and the praxis of the Catalan regionalism.

Key words: service sector, vanguard catalanish. 240 LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 David Martínez Fiol

’anàlisi del surrealisme a Espanya sempre i física en la Gran Guerra va resultar summament 1. Per exemple, a Valeriano BOZAL, Arte del siglo XX en España. Pin- ha estat dominada per la figura omnipresent important per entendre l’evolució de determinats tura y escultura 1900-1939, Ma- de Salvador Dalí i les seves relacions personatges de la cultura i la política francesa i ca- drid, Espasa-Calpe, 1995 (amb L una primera edició del 1991), el artístiques i personals amb el cineasta aragonès Luís talana cap al comunisme i, a continuació, cap a tema del surrealisme al conjunt Buñuel i l’escriptor granadí Federico García Lorca. l’acceptació o el consentiment del surrealisme com d’Espanya, amb un tractament es- pecial a Salvador Dalí, ocupa unes Lògicament, la tríada Dalí-Buñuel-Lorca ha a alta cultura proletària. cent pàgines de les sis-centes que transcendit l’àmbit d’anàlisi dels historiadors de en té el llibre. Ara bé, el context polític i les possibles adscripcions l’art per expandir-se al dels historiadors i crítics del i evolucions ideològiques i cinema, així com al dels filòlegs i crítics literaris; i, polítiques dels artistes surrealistes Joves, separatistes, comunistes són pràcticament obviades o gairebé sempre, per donar una especial i mítica ignorades. Per contra, una anàlisi rellevància a les vinculacions dels tres artistes en el i avantguardistes netament sociològica del tema de les avantguardes a Catalunya als procés de gestació i elaboració de la pel·lícula Un anys vint i trenta a Enric UCELAY- chien andalou el 1928-1929. Al mateix temps, la 1929. Un jove separatista i comunista català resident DA CAL, «La crisi de la postguer- ra», a Pere GABRIEL (dir.), Història perspectiva de filòlegs i historiadors de l’art en a Barcelona i treballador mercantil d’uns vint-i-nou de la cultura catalana, vol. VIII: l’estudi del surrealisme i de les avantguardes del anys, Daniel Domingo Montserrat, sembla que va «Primeres avantguardes 1918- 1930», Barcelona, Edicions 62, primer terç del segle XX s’ha centrat freqüentment acollir a casa seva l’intel·lectual surrealista francès, 1997, p. 31-80. en una perspectiva netament artística o literària, fins Rene Crevel. La teòrica presència de Crevel a Bar- 2. Estudis que ofereixen un punt al punt de minimitzar el context històric celona es devia a una celebració de tipus de vista més sociològic són: An- corresponent1. Així, els interessos no estrictament politicocultural alternativa a l’Exposició Interna- tonio D. OLANO, Dalí. Las extra- ñas amistades del genio, Madrid, artístics que determinats cercles polítics van tenir vers cional de Barcelona. Aquesta contraexposició havia Temas de Hoy, 1997, i Ian GIBSON, el surrealisme i les diferents avantguardes dels anys de ser una de les moltes formes de protesta contra La vida excessiva de Salvador Dalí, Barcelona, Empúries, 1998. d’entreguerres, ha estat un tema sistemàticament la Dictadura del general Primo de Rivera3. negligit pels historiadors de l’art i els filòlegs2. En aquests anys, nombrosos canvis estructurals 3. Entrevista amb Xavier Domin- go, Barcelona 14 de gener de De fet, el que pocs estudiosos s’han plantejat, s’havien produït en la societat espanyola i, en 1989. tant en el terreny de l’anàlisi històrica com artísti- concret, en la catalana, que feien trontollar el po- 4. Sobre la immigració a ca, és si els grans artistes i intel·lectuals catalans del der de l’anomenat general jerezano. Certament, la Catalunya els anys deu i vint, primer terç del segle XX es van conformar celebració de l’Exposició Internacional de Barce- Jordi NADAL I OLLER, Història econòmica de la Catalunya únicament amb un reconeixement artístic, o si, per lona devia servir de pantalla de projecció de contemporània, vol. 5, Barcelona, contra, les seves ambicions socioprofessionals i l’Espanya dels anys vint i pretenia evidenciar una Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 11-37. polítiques van arribar a marginar les aspiracions de més que discutible estabilitat de la Dictadura de puresa artística. Aquest dilema esdevé clau per Primo de Rivera. Tanmateix, no es pot negar que 5. Una anàlisi del conjunt dels fets que conduïren a la caiguda entendre el paper que van tenir el surrealisme i les la preparació de l’Exposició va suposar una enor- de la monarquia entre el 1930 i diferents avantguardes dels anys vint i trenta a me inversió en obres públiques que afavorí 1931 a Shlomo BEN-AMI, Los orí- genes de la Segunda República: Catalunya. En concret, el que s’estableix al llarg l’increment de llocs de treball, sobretot en el ram Anatomía de una transición, Ma- d’aquestes planes és com el surrealisme, en els anys de la construcció. Aquesta oferta laboral, drid, Alianza, 1990. d’entreguerres, va servir, sobretot a Catalunya i a especialment a la Ciutat Comtal, va contribuir a França, de plataforma de projecció social, l’arribada d’una allau important d’immigrants professional i política d’una nova generació procedents d’Aragó, València, les Illes Balears i d’intel·lectuals sorgits del cataclisme de la Gran Múrcia, fenomen que ja s’havia iniciat durant el Guerra. En aquest sentit, l’experiència intel·lectual període de la Gran Guerra4. Com a conseqüència Surrealisme i marxisme a Catalunya (1923-1932) LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 241 del creixement de la població de Barcelona en resignar-se a esdevenir obrers de la construcció, de aquests quinze anys, la ciutat no només va expe- la metal·lúrgia o del tèxtil, com altres immigrants rimentar un canvi de fesomia, sinó que també va arribats a la ciutat comtal en aquells anys. viure transformacions en l’àmbit polític, cultural Consideraven, presumptuosament, que el seu destí i social. La percepció d’aquests canvis mobilitzà era convertir-se en la intel·ligentsia rectora de intel·lectuals i polítics de Catalunya envers una Catalunya o, com a mínim, tenir-hi una certa possible nova redistribució del poder en el conjunt influència8. Tanmateix, l’escassa fortuna de les seves d’Espanya, percepció que es mostrà netament famílies no els permetia sufragar la despesa d’uns evident a partir de la dimissió del general Miguel estudis superiors que els haguessin facilitat aquestes Primo de Rivera el gener del 1930. Per aquesta aspiracions9. Excepcionalment, alguns van raó, l’agost del 1930, es van reunir a Sant Sebastià aconseguir estudiar carreres, tot i que sense gaire un nombre important de representants de les projecció social, com la de Magisteri, que els van forces d’oposició a la Dictadura de Primo de Ri- permetre llançar-se al món periodístic i polític vera de tot Espanya, on acordaren uns punts bàsics d’una forma netament agressiva10. Nogensmenys, comuns per tal d’establir un règim republicà en el la majoria arribaven a ciutat i, com que no es podien qual hauria de tenir cabuda un règim autonòmic pagar cap mena d’estudis, havien de conformar-se per a Catalunya5. a fer de dependent de comerç. Un cop havien A Sant Sebastià van ser-hi presents delegats de estalviat uns quants «calerons», podien cercar formacions polítiques republicanes del conjunt l’aixopluc del Centre Autonomista de Dependents d’Espanya; en concret, de Catalunya, van assistir- del Comerç i de la Indústria (CADCI) i benefi- hi representants del separatisme macianista ciar-se —entre d’altres prestacions— de la (integrats des del 1923 a Estat Català), del realització d’estudis comercials i de la consecució socialisme catalanista (bàsicament la Unió Socia- d’un títol tècnic11. Van ser aquests treballadors de lista de Catalunya), del republicanisme de Lluís coll blanc els qui van nodrir els sectors republicans Companys enquadrat en el Partit Republicà Català i catalanistes més radicals i obreristes i, en definiti- i de les faccions republicanes catalanistes de l’òrbita va, els més influïts per la ideologia marxista. D’altra d’Antoni Rovira i Virgili i del catòlic Jaume Bofill banda, també va ser aquest sector el més receptiu i Mates. No hi eren, però, els separatistes amb les avantguardes o amb qualsevol nova forma comunistes6. Aquests, des del 1928, es trobaven en d’expressió artística, com ara el cinema12. el si del Partit Comunista Català (PCC), on destacaven figures com Jaume Miravitlles, Jordi Arquer, Daniel Domingo Montserrat (l’amfitrió de Réne Crevel), Amadeu Bernadó o Domènec 6. La incidència i actuació dels Qui no gaudia del Paral·lel i 11. Una descripció d’aquests partits i de les organitzacions triomfava professionalment a cercles separatistes que abraçaren Ramon. La major part d’ells havien abandonat d’esquerres i catalanistes davant ciutat no podia tornar amb el cap el marxisme i que treballaven en Estat Català i la tutela de l’Avi Macià. Tots tenien de la crisi de la monarquia i el ben alt a la casa pairal. Una el sector dels serveis a Abelard una mitjana d’edat entre els vint-i-cinc i els trenta Pacte de Sant Sebastià a Enric descripció de la Barcelona TONA I NADALMAI, Memòries UCELAY-DA CAL, La Catalunya intel·lectual i bohèmia idealit- d’un nacionalista català. Del anys. Havien nascut amb el segle, i el pas de populista. Imatge, cultura i po- zada pels joves intel·lectuals nacionalisme radical al l’adolescència a la majoria d’edat els havia fet lítica en l’etapa republicana d’origen rural a Àngel DUARTE I comunisme. Història menuda (1931-1939), Barcelona, La MONTSERRAT, Pere Coromines: del (1922-1932), Barcelona, conèixer la Gran Guerra, la revolució soviètica, Magrana, 1982, p. 108-120, i republicanisme als cercles Publicacions de l’Abadia de Anna SALLÉS, Quan Catalunya llibertaris (1888-1896), Barcelona, Montserrat, 1994. Sobre el món l’ascens del feixisme a Itàlia i el naixement d’un era d’esquerra, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de dels mercantils Manuel nombre remarcable de nous Estats nacionals a Eu- Edicions 62, 1986, p. 13-76. Montserrat, 1988. LLADONOSA I VALL-LLEBRERA, ropa com a conseqüència del desmembrament de Catalanisme i moviment obrer: el 7. Francesc BONAMUSA, El Bloc 9. En general, els joves procedents CADCI entre 1903 i 1923, Bar- l’Imperi tsarista rus i de l’Imperi austrohongarès. Obrer i Camperol: Els primers de famílies adinerades que van celona, Publicacions de l’Abadia anys (1930-1932), Barcelona, arribar a Barcelona en aquells de Montserrat, 1988. Tanmateix, La combinació d’aquestes influències polítiques Curial, 1974, p. 7-71, i Andrew anys no tendiren a arrenglerar-se molts joves d’origen pagès amb amb la de les avantguardes artístiques dels anys vint Charles DURGAN, BOC 1930- en l’òrbita del nacionalisme pretensions havien de passar 1936. El Bloque Obrero y Cam- marxista, sinó en la del regio- misèries abans de resituar-se en (reflex del rebuig de l’Europa de la preguerra mun- pesino, Madrid, Laertes, 1996, nalisme o el catalanisme liberal. allò que volien fer realment. Un dial) van permetre als joves del PCC elaborar un p. 17-66. Il·lustratius són els casos d’Alfred exemple és el d’Alfons Maseras, projecte de revolució politicocultural per a PÉREZ-BASTARDAS, Els republicans que sempre va anar amb l’aigua 8. Des de final del segle XIX i les nacionalistes i el catalanisme al coll per la seva obsessió de ser Catalunya d’orientació nacionalista i comunista dues primeres dècades del segle polític: Albert Bastardas i escriptor i no voler plegar-se a que superés per l’esquerra el republicanisme i el XX, l’atracció que Barcelona Sampere (1871-1944), vol. I, Bar- treballs fora del marc intel·lectual, exercia entre els joves pagesos celona, Edicions 62, 1987, i a Montserrat CORRETGER, Alfons socialisme català i, en l’àmbit, nacionalista, el amb ínfules intel·lectuals s’havia Francesc CAMBÓ, Memòries Maseras: Intel·lectual d’acció i 7 fonamentat en una imatge miste- (1876-1936), Barcelona, Alpha, literat (Biografia. Obra periodís- macianisme i el regionalisme . riosa i, alhora, lúdica, de la ciutat 1981. tica. Traduccions), Barcelona, Un altre dels punts en comú de bona part comtal: amb anarquistes que Curial-Publicacions de l’Abadia llançaven bombes pels carrers i 10. Era el cas Joan Comorera o de Montserrat, 1995. d’aquests joves comunistes i catalanistes era el fet amb un submón de prostitutes, Joaquim Maurín, vinculats al d’haver deixat, durant els anys de la Gran Guerra i ballarines, maleants i damisel·les marxisme: Miquel CAMINAL, Joan 12. Pel que respecta al tema del de la immediata postguerra, els seus pobles d’origen de baixa estofa a l’espera de ser Comorera. Catalanisme i cinema, vegeu el dossier de rescatades pel seu príncep blau. socialisme (1913-1936), Barcelo- Palmira GONZÁLEZ, «Els per tal d’establir-se i triomfar a Barcelona com a Aquesta visió poc edificant de Bar- na, Empúries, 1984, i Víctor intel·lectuals catalans i el cinema», celona, estesa en el món rural, ALBA, El marxisme a Catalunya L’Avenç, núm. 79, febrer de 1985, escriptors, periodistes, intel·lectuals, tècnics o exercia, lògicament, una morbosa 1919-1939. Vol. IV, Joaquim p. 42-68. polítics, o tot alhora: de cap de les maneres volien atracció sobre la joventut pagesa. Maurín, Barcelona, Pòrtic, 1975. 242 LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 David Martínez Fiol

13. David MARTÍNEZ FIOL i Ara bé, els joves separatistes marxistes hagueren els consideraven uns reaccionaris, hereus del Susanna TAVERA GARCÍA, «Cor- 16 porativismo y Revolución obre- d’afrontar, al llarg dels anys vint i trenta, una sèrie regionalisme . ra: Los límites de las utopías pro- d’obstacles conceptuals i estratègics, derivats de les La desorientació o desubicació d’aquests sectors letarias en Cataluña (1936-1939)» (article en premsa). Sobre el po- seves pretensions. Per exemple, tot i que no republicans i separatistes en el panorama polític der afiliatiu de la CNT els anys aspiraven a ser treballadors manuals, sí que volien català, i en concret barceloní, els obligà a cercar 1918-1920 i 1930-1931, Susanna TAVERA i Eulàlia VEGA, «L’afilia- atreure’s aquest grup vers el seu projecte polític; nous nords orientadors en el terreny polític i cul- ció sindical a la CRT de Cata- per això, no van dubtar a autodefinir-se com a tural. Per exemple, Lluís Companys i Francesc lunya: Entre l’eufòria revolucio- nària i l’ensulsiada confederal», a treballadors de la intel·ligència: es tractava d’un Layret van estar temptats d’adherir el Partit Col·loqui Internacional «Revolu- difícil equilibri dialèctic que pretenia identificar tant Republicà Català (PRC) en els rengles de la Terce- ció i Socialisme» Bicentenari de la Revolució Francesa (1789-1989). els treballadors manuals com els intel·lectuals i ra Internacional, creada el 1919 sota el patrocini Primer Centenari de la Segona tècnics com a membres de la «classe obrera». del règim comunista rus17. A final dels anys deu i Internacional (1889-1989), vol. II: Comunicacions, Departament Aquesta consideració s’enfrontava a la imatge que en la dècada dels vint, l’experiència de la revolució d’Història Moderna i Contempo- la CNT —la central sindical amb més influència soviètica, però també la del feixisme italià, van in- rània, UAB, Barcelona, 1990, p. 343-363. entre els treballadors manuals— oferia de tècnics i fluir políticament i culturalment en tot el sector i intel·lectuals, als quals titllava, a tots els efectes, dels serveis català d’orientació republicana i sepa- 14. Norbert BILBENY, Eugeni 13 d’Ors i la ideologia del de burgesos . I és que, tot i que semblava que volien ratista. Aquest impacte sovietitzant i feixistitzant Noucentisme, Barcelona, La capgirar la societat, atès el seu discurs revolucionari va ser producte del cataclisme ocasionat per la Gran Magrana, 1988, i Jordi CASASSAS I 18 YMBERT, Jaume Bofill i Mates i agressivament classista, en realitat, els joves Guerra del 1914-1918 . (1878-1933). L’adscripció social i separatistes i comunistes del PCC mai no van sa- l’evolució política, Barcelona, Curial, 1980. ber desfer-se de l’elitista herència cultural noucentista i, fins i tot, modernista. Tot i que van 15. Artur BLADÉ I DESUMVILA, De la francofília republicana Antoni Rovira i Virgili i el seu desqualificar el noucentisme acusant-lo de caduc i temps, Barcelona, Rafael Dalmau, reaccionari, en mostrar-se incapaços de substituir- a la francofília comunista 1984, i Albert BALCELLS, Ideari de Rafael Campalans, Barcelona, lo, van provar de combinar el seu llegat i la seva Pòrtic, 1973. influència amb les avantguardes coetànies i, en Tradicionalment, les esquerres catalanes s’havien

16. Enric UCELAY-DA CAL, concret, amb el surrealisme. manifestat obertament francòfiles. L’exemple de la «L’“esquerra nacionalista” catala- Durant els primers trenta anys del segle XX, cal revolució de 1789 a França amb l’establiment de la na, 1900-1931: unes reflexions», a Catalanisme: Història, política entendre la recepció de les avantguardes europees República, la separació de poders i la laïcització de i cultura, Barcelona, L’Avenç, com una resposta dels grups més marginals del sec- l’Estat esdevenien propostes idònies per regenerar 1986, p. 127-145. tor dels serveis contra l’hegemonia regionalista i el i vertebrar l’Estat espanyol. A més, identificaven 17. La influència de la revolució seu projecte cultural noucentista. El control de la París com el gran centre cultural europeu i russa a Josep TERMES, «Repercussions de la revolució Diputació de Barcelona entre 1907 i 1913 i de d’avantguarda. D’aquesta forma, quan esclatà la d’octubre a Catalunya», Serra la Mancomunitat des del 1913 fins al 1924 per Primera Guerra Mundial a l’estiu del 1914, els d’Or, núm. 12, desembre de 1967, p. 37-43. També és il·lustratiu el part dels regionalistes va facilitar a la Lliga la separatistes, la major part dels joves intel·lectuals monogràfic elaborat per Pere configuració d’una intel·lectualitat professional regionalistes i, en general, les esquerres catalanes GABRIEL, Jesús Mª RODÉS i Enric UCELAY-DA CAL a L’Avenç, núm. fidel a un projecte cultural i polític definit per van manifestar la seva predilecció per una victòria 9, octubre de 1978, p. 53-64. Eugeni d’Ors com a noucentista. Així, el de la República francesa19. Aquest sentiment no es

18. Enric UCELAY-DA CAL, «La noucentisme es nodrí de figures que, com Jaume va limitar a una simple declaració de solidaritat i iniciació permanent: nacionalistes Bofill i Mates, Carles Riba o Josep Carner, van sa- simpatia vers França, sinó que els sectors francòfils radicals a Catalunya des de la Restauració», Catalunya i la ber combinar les seves aspiracions professio- catalans esperaven beneficiar-se d’aquest suport: Restauració 1875-1923, Congrés nals com a polítics, professors o advocats, amb les creien que el triomf de la Triple Entesa conduiria a Internacional d’Història, 14 Manresa 1, 2 i 3 de maig de 1992, seves vocacions literàries . El pes polític i la destrucció dels vells imperis i a un nou Comunicacions, Manresa, Centre intel·lectual del regionalisme i del noucentisme va reordenament territorial basat en el triomf de les d’Estudis del Bages, 1992, p. 127- 134. ser considerat asfixiant pels seus opositors: en petites nacionalitats oprimides, com Catalunya, que l’àmbit polític, els anys deu van suposar per a les aconseguirien la seva llibertat. En aquest sentit, els 19. David MARTÍNEZ FIOL, El catalanisme i la Gran Guerra esquerres catalanistes i lerrouxistes una travessada francòfils catalans consideraven que per assolir (1914-1918). Antologia, Barcelo- pel desert; en l’àmbit intel·lectual, els joves aquest objectiu calia que Catalunya s’impliqués na, La Magrana, 1988, i del mateix autor: «L’amistat impossible: noucentistes ocupaven càrrecs a la Diputació i a més en el conflicte. Fou així com sorgí la iniciativa França i Catalunya durant la Pri- l’Ajuntament de Barcelona. La conseqüència va ser de promoure l’allistament de voluntaris catalans als mera Guerra Mundial», L’Avenç, núm. 140, setembre de 1990, p. 16- demolidora per a les esquerres: molts dels seus rengles de l’exèrcit francès per lluitar per la llibertat 20, i «L’actitud francòfila del intel·lectuals no van tenir cap més remei que parti- de França i de Catalunya. La premsa catalanista es republicanisme català durant la Pri- mera Guerra Mundial (1914-1918): cipar en el projecte regionalista, com el republicà va cuidar de ressaltar i magnificar convenientment l’exemple de Màrius Aguilar», a Antoni Rovira i Virgili o el socialista Rafafel aquest episodi fins al punt d’elevar a deu mil la xifra Col·loqui Internacional «Revolució 15 20 i Socialisme» Bicentenari de la Campalans . Quan arribaren els anys del de voluntaris . Un d’aquests catalans d’orientació Revolució Francesa (1789-1989). pistolerisme, la desorientació política de les separatista que s’allistà voluntàriament a les files Primer Centenari de la Segona In- ternacional (1889-1989), vol. II: esquerres republicanes i dels separatistes va ser de l’exèrcit francès va ser Daniel Domingo Montse- Comunicacions, Departament encara més gran. Així, van ser desqualificats tant rrat, l’home que, com s’ha assenyalat anteriorment, d’Història Moderna i Contempo- rània, UAB, Barcelona, 1990, p. per la Lliga com per la CNT. Mentre la Lliga els el 1929 havia d’acollir a casa seva Réne Crevel en 343-363. acusava de connivència amb els anarquistes, aquests una mena de contraexposició de Barcelona. Surrealisme i marxisme a Catalunya (1923-1932) LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 243

La fi de la Guerra, però, no va comportar per definien com la Pàtria dels Treballadors. En el fons, 20. En realitat, el conjunt dels catalans enrolats a l’exèrcit als francòfils catalans el triomf de les seves aquests joves marxistes catalans el que estaven fent francès no va superar el miler propostes. Si bé la victòria dels aliats va suposar la era simplement adaptar amb un to radicalitzat el d’efectius, a David MARTÍNEZ FIOL, Els «voluntaris catalans» a fi dels imperis alemany, austrohongarès i otomà i tradicional discurs del republicanisme deci- la Gran Guerra (1914-1918), Bar- la concreció de nous Estats independents, ni el monònic. I, en conseqüència, tant en l’aspecte celona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, i Albert governs de París ni el de Londres semblaren polític com en l’artisticocultural, el seu referent va BALCELLS, «Los voluntarios cata- disposats a destronar Alfons XIII per convertir continuar essent França. Tot i així, a final dels anys lanes en la Gran Guerra (1914- 1918)», Historia 16, núm. 121, Espanya en una república federal i menys encara vint, la francofília d’aquests joves marxistes ja no Madrid, maig de 1986, p. 51-62. concedir l’autonomia o la independència a seria republicana, sinó comunista. En aquest sentit, 21. Enric UCELAY-DA CAL, «Da- Catalunya. El desencís entre republicans i les orientacions polítiques i culturals del Partit niel Cardona i Civit i l’opció ar- separatistes catalans va ser notori, però també Comunista Català (i, a partir del 1930, del Bloc mada del nacionalisme radical català (1890-1943)», a Daniel va incrementar la seva desorientació estratègica. Obrer i Camperol) serien les del Partit Comunista CARDONA, La batalla i altres tex- De fet, havien pretès que els aliats fessin per ells el Francès (PCF)23. tos, Barcelona, La Magrana, 1984, p. V-LIX. que ells no gosaven de fer: proclamar la Repú- blica, establir una autonomia per a Catalunya 22. Durant els anys vint, els viaranys d’Estat Català en la seva —dirigida per ells i no pels regionalistes— i, La trajectòria vital, política tasca d’oposició a la Dictadura finalment, que els obrers catalans (amb la CNT) de Primo de Rivera van i intel·lectual del comunisme recórrer, voluntàriament i s’integressin en aquesta Catalunya autònoma involuntàriament, tots aquestes d’esquerres. aspectes ideològics: l’organització francès de la invasió de Catalunya per L’escalada terrorista dels anys 1919-1922 a Bar- Prats de Molló el 1926 va ser for- celona, l’impacte de la revolució soviètica, l’ascens Tant les esquerres franceses com les catalanes van jada pels anomenats Néts de Garibaldi, que van resultar ser del feixisme a Itàlia (1922) i la independència de viure la Primera Guerra Mundial enmig d’uns espies de Mussolini i, en darrer noves nacions (i, en concret, la creació de l’Estat debats polítics carregats de crispació que terme, els que varen desvetllar els plans macianistes; el 1925, Macià Lliure d’Irlanda el 1922), van conduir els configuraren la seva evolució posterior per camins i el seu lloctinent, Ventura Gassol, minoritaris nuclis del separatisme català a cercar diferents. El socialisme francès va esquerdar-se van adreçar-se a les autoritats soviètiques (Andreu Nin va fer noves vies d’expressió política a l’entorn de durant el conflicte bèl·lic entre els sectors favora- d’intermediari) a fi d’aconseguir Francesc Macià. El 1923 es creà l’organització Estat bles a la «Unió Sagrada» i els partidaris de la ajut econòmic per preparar la insurrecció catalana al més pur Català, que adoptà l’insurreccionalisme com a via solidaritat revolucionària internacional. Amb estil irlandès; Josep CARNER- per establir un Estat català en el marc de la Repú- matisos, Romain Rolland va ser el primer RIBALTA i Ramon FABREGAT, Macià. La seva actuació a blica Federal Espanyola o d’una confederació intel·lectual francès que protestà públicament con- l’estranger, vol. I, Barcelona, ibèrica21. En els rengles d’Estat Català s’integraren tra la Guerra a través del seu manifest «Au dessus Lletra Viva, 1978; i Josep CARNER-RIBALTA, De Balaguer a molts joves de procedència diversa, però, sobre- de la melée», editat des de Ginebra. El 1916, Henri Nova-York passant per Moscou i tot, es tractava de nois que no sobrepassaven els Barbusse va publicar en forma de novel·la les seves Prats de Molló (Memòries), París, Edicions Catalanes de París, 1972, vint-i-cinc anys i que provenien de pagès o del experiències com a poilu en el llibre Le feu. Journal p. 68-86. sector dels serveis. Hi havia republicans, d’un poilu, on descrivia la brutalitat i les misèries 23. La influència republicana en ultranacionalistes fascinats pel model irlandès, de la guerra de trinxeres. A la fi del conflicte, la configuració del comunisme admiradors secrets del paramilitarisme mussolinià Barbusse va organitzar l’Association Republicaine català a Ricard VINYES, La presència ignorada. La cultura co- (dels fasci) i aquells que començaven a coquetejar des Anciens Combattants (ARAC). El 1921, munista a Catalunya (1840- amb el comunisme22. Rolland i Barbusse s’integraren en el Partit Comu- 1931), Barcelona, Edicions 62, 1989. L’amalgama de sensibilitats polítiques i nista Francès, sorgit del socialisme francès, que estratègiques que coexistien o malvivien dintre acceptava la disciplina imposada per la Internacio- 24. Christian JELEN, La ceguera voluntaria. Los socialistas y el d’Estat Català va comportar que el tren anés nal Comunista. L’actitud de Barbusse responia a la nacimiento del mito soviético, perdent unitats. Així, el 1928 se’n despenjaren els de l’excombatent intel·lectual, crític amb la imatge Barcelona, Planeta, 1985. sectors que cada cop veien més clara l’adopció del de «Guerra de les Nacions» o de «Guerra per la model soviètic d’Estat (Unió de Repúbliques Llibertat», amb què s’havia intentat mostrar la Socialistes Soviètiques) com a forma de resoldre conflagració del 1914-1918. En definitiva, l’adopció a Espanya el denominat «problema de les del comunisme per part d’aquests intel·lectuals es nacionalitats oprimides» Aquest grup va crear el basava en la decepció envers la Tercera República Partit Comunista Català, dintre del qual cal desta- Francesa, la qual consideraven que havia desvirtuat car la presència de Jaume Miravitlles i Daniel Do- els vertaders valors republicans hereus de la mingo Montserrat, els dos personatges del revolució francesa, i, en concret, del període de la separatisme marxista que més implicacions van Convenció24. tenir amb l’avantguarda surrealista. Així, la vella Anys després, l’actitud crítica vers la guerra aspiració republicana i dels catalanistes d’esquerra també es va manifestar en els cercles surrealistes d’una república federal espanyola es veuria arrel de les campanyes que l’exèrcit francès i substituïda per la Unió de Repúbliques Socialistes espanyol emprengueren el 1925 per tal de pacificar Ibèriques. D’altra banda, França era substituïda, la rebel·lió dels marroquins del Rif. L’anti- només en aparença, com a Pàtria de la Llibertat i bel·licisme constituí un punt més de conflu- de la Cultura per una Unió Soviètica a la qual ència que va permetre l’apropament entre els 244 LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 David Martínez Fiol

25. La crítica a la Guerra del intel·lectuals surrealistes i el PCF25. Tanmateix, la l’individualisme i de les tesis freudianes28. Les Marroc i l’existència de cèl·lules comunistes a l’exèrcit francès a incorporació definitiva de la intel·lectualitat conclusions del Congrés de Kharkov situaren en Philippe ROBRIEUX, Historie surrealista en el PCF no va ser efectiva fins al 1927. una posició incòmoda els joves surrealistes intérieur du Parti Communiste 1920-1945, París, Fayard, 1980. Les personalitats més visibles d’aquest grup eren francesos enfrontats amb Barbusse en una lluita pel André Breton i Louis Aragon. El primer havia poder dins del PCF. Davant d’aquesta situació, 26. Sobre la intel·lectualitat surrealista francesa i les sevs nascut a la Normandia el 1896, mentre que el segon Breton, el desembre del 1931, va intentar adaptar- aspiracions: Gérard DUROZOI i havia nascut a París el 1897; en aquest sentit, se relativament als nous vents que corrien en el si Bernard LECHERBONNIER, André Breton. La escritura surrealista, formaven part d’una nova generació que s’havia de de la Komintern i del PCF i va afirmar: «Sí, me Madrid, Guadarrama, 1976. confrontar a la que representaven Barbusse, nascut creo capaz de ello, del mismo modo que no quiero

27. Madeleine REBÉRIOUX, «Les el 1873, i Rolland, el 1866. Totes dues generacions dar ningún pasto a los artistócratas y a los burgue- expériences d’education havien rebut el seu bateig de foc amb greus crisis ses, pretendo escribir para las masas. Mi cometido populaire en France, 1830-1958», a Jean-Louis GUEREÑA i Alejan- d’identitat de l’Estat i de la nació francesa. Mentre es el de mostrar cómo, en la evolución que ha sido dro TIANA (edició i introducció), Barbusse i Rolland havien vingut al món la mía propia, puedo ser conducido a una determi- Clases populares, cultura, educa- ción. Siglos XIX-XX, Coloquio pràcticament amb la Tercera República i la crisi de nación puramente comunista […]. Aún con riesgo Hispano-Francés (Casa de la Comuna de París i van viure el sotrac de la Pri- de abandonar el surrealismo si es preciso, hay que Velázquez, Madrid, 15-17 de ju- 29 nio de 1987), Madrid, Casa de mera Guerra Mundial durant la seva maduresa, rehacer a toda costa el público» . Tanmateix, Velázquez-UNED, 1989, p. 25- Breton i Aragon comptaven amb vint-i-pocs anys Breton no va acabar de renunciar a les seves 45; i David CAUTE, El comunis- mo y los intelectuales franceses durant la Gran Guerra i, per tant, la seva vivència conviccions intel·lectuals. Diferent va ser el cas de (1914-1966), Barcelona, Oikos- fou molt diferent: el conflicte els havia fet malba- Louis Aragon, qui, el 1932, es plegà a les consignes Tau 1968, p. 391-426. ratar, com a tots els de la seva generació, la joventut. del Partit i abandonà el surrealisme. Aquell mateix 28. David CAUTE, ibídem, p. 116- Aquest grup culpava de la guerra els vells polítics i any, com una certificació de la ruptura del Partit 117. Gérard DUROZOI i Bernard LECHERBONNIER, André Bre- intel·lectuals i, entre aquests, no dubtaven a situar amb el surrealisme, Paul Vaillant-Couturier va fun- ton…, op. cit., p. 179-184. també Barbusse i Rolland. Per tant, la incorporació dar l’Association des Ecrivains et Artistes 29. ibídem, p. 247. al PCF dels surrealistes va estar farcida de Révolutionaires (AEAR), que era una inversió de problemes: d’una banda, perquè els surrealistes eren les sigles de l’Association d’Artistes Révolu- 30. Edward MORTIMER, The rise of the French Communist Party uns joves professionals amb ambicions (Aragon tionaires et Ecrivains (AARE) que havien fundat (1920-1947), Londres, Faber and havia estudiat medicina i Breton, durant la Gran Breton i André Thirion30. Faber, 1984. Guerra, havia estat assistent del centre psiquiàtric L’any 1934, el debat entre els comunistes 31. Daniel R. BRONER, The new del Segon Exèrcit de Saint-Dizier) que creien que francesos partidaris del surrealisme i el realisme jacobins. The French Communist Party and the Popular Front, havien d’ocupar l’espai de la generació anterior, socialista, com a propostes d’expressió genuïna de Nova York, Cornell University incapaç d’haver aturat l’esclat de la Guerra26; d’altra la cultura proletària, havia finalitzat. Entre altres Press, 1968; i David CAUTE, El co- munismo y…, op. cit., p. 136. banda, s’incorporaren com un grup de pressió dins motius, perquè els protagonistes d’aquesta del PCF, en el qual volien imposar els seus valors polèmica havien desaparegut d’escena: Breton va intel·lectuals. sortir o va ser exclòs (depèn del punt de vista) del L’enfrontament entre els surrealistes i Barbusse PCF el 1933, mentre que Barbusse va morir dos es va centrar en un tema de debat generalitzat en el anys després. D’altra banda, l’assumpció del conjunt de l’esquerra europea, tant marxista com frontpopulisme l’any 1934 per part del PCF, es va republicana i obrerista en general, dels anys vint: revelar com una estratègia més eficaç com a siste- la definició de la «cultura proletària». Les ma de projecció en la societat francesa que el debat manifestacions ambigües de la intel·ligentsia de intel·lectual. Cal pensar que a partir del 1934, l’URSS i de la Internacional Comunista afavorien l’experiència frontpopulista d’aliança amb les disputes entre els avantguardistes i els partidaris republicans i socialistes va reportar al PCF un del que s’anomenà realisme socialista, al qual augment important d’afiliats (va passar de 25.000 s’adscriví Barbusse. En tot cas, tothom semblava afiliats el 1932 a 350.000 el 1936) i un increment tenir clar que la denominada alta cultura (en la qual espectacular de diputats a l’Assemblea Nacional: a se situaven les diferents avantguardes i, fins i tot, les eleccions de 1936 va passar de 10 diputats a 7231. qualsevol manifestació artística) no era accessible El debat cultural que s’havia produït dins del al conjunt de la població si prèviament no es Partit Comunista Francès entre el 1928 i el 1932 va portava a terme un procés d’educació general bàsica tenir una notable influència dins dels àmbits del per a tothom, ja fos conduïda per l’Estat o per la separatisme comunista a Catalunya. En aquest societat civil, a través de centres de partits o sentit, el Partit Comunista Català (PCC) i, sindicats. Un cop la gent sabés llegir i escriure ja es posteriorment, el Bloc Obrer i Camperol (BOC) consideraria si l’alta cultura podria integrar-se o van intentar construir un model polític i cultural a definir-se com a cultura proletària27. partir d’una difícil simbiosi: compatibilitzar El Congrés d’Intel·lectuals de Kharkov, el 1930, nombrosos elements del regionalisme noucentista va definir finalment la política cultural de la In i del comunisme d’inspiració francesa amb unes ternacional Comunista. S’assumia el realisme certes dosis de rebel·lia avanguardista a través del socialista com a cultura proletària institucional surrealisme francès. D’altra banda, els intel·lectuals i es rebutjava el surrealisme per la seva exaltació de regionalistes i noucentistes catalans no van tenir Surrealisme i marxisme a Catalunya (1923-1932) LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 245 cap inconvenient a integrar les avantguardes, així guardistes i considerats moderns. Així, sota 32. Cal tenir present que els anys trenta van ser els del primer pla com determinats elements i sectors separatistes i l’aixopluc de l’opinió de Dalí, Miravitlles es quinquennal a l’URSS, pel qual es esquerranistes, si no qüestionaven les direc- permetia també discrepar dels altres joves rebels i potencià la figura del tècnic espe- cialista, Raymond HUTCHINGS, El trius del projecte noucentista. És més, regiona- manifestar obertament que l’arquitectura de desarrollo económico soviético listes catalans i comunistes francesos i soviètics Lecorbusier representava la falsa modernitat 1917-1970. Historia y planificación, Madrid, Istmo, 1973. Per al discurs 34 compartien punts de vista semblants en el terreny enfront de la de Gaudí . tècnic i l’organització d’una societat de l’educació obrera, com, per exemple, la nece- La segona via de connexió i influència del dirigida pels tècnics a Catalunya, és útil el dossier dirigit per Jordi ssitat de promocionar l’educació tècnica i de surrealisme en Jaume Miravitlles es va produir a CASASSAS, Jordi CASTELLANOS i potenciar el sentit disciplinari del treballador, ja través de les seves estades a París. Com a membre Francesc ROCA, «Intel·lectuals, tècnics i polítics (1901-1936)», a 32 fos envers el patró, el Partit o l’Estat . Ara bé, d’Estat Català i per la seva participació en accions Recerques, núm. 14, Barcelona, els separatistes comunistes catalans van dubtar conspiratives contra la Dictadura primoriverista, Curial, 1983, p. 7-164. inicialment sobre si l’avantguardisme havia Miravitlles hagué de passar temporades a París, on 33. Jaume MIRAVITLLES, Més gent d’esdevenir el tot del seu projecte. Fins al 1930, va poder acostar-se als cercles intel·lectuals que he conegut, Barcelona, Des- tino, 1981, p. 155-164. determinats sectors del PCC van defensar aquesta surrealistes, que, com ja s’ha assenyalat, s’aproparen proposta, la qual cosa els comportà nombroses al PCF durant els anys vint. En aquest sentit, 34. Jaume MIRAVITLLES, Gent que he conegut, Barcelona, Destino, insatisfaccions polítiques. Miravitlles establí amistat amb Robert Desnos, el 1980, p. 207-214, i Enric UCELAY- qual va trencar amb Breton abans que aquest fos DA CAL, «Le Corbusier i les rivalitats tecnocràtiques a la bandejat pel PCF: Breton l’acusà de fer literatura «Catalunya revolucionària»», sentimental a l’estil d’Apollinaire35. Juan José LAHUERTA (ed.), Le L’impacte del comunisme Corbusier y España, Barcelona, Així, el que es desprèn de les memòries de Centre de Cultura Contem- francès i surrealisme de cafè Miravitlles és la radiografia d’un jove estudiant porània de Barcelona, 1997, p. 121-188. universitari amb moltes ganes d’introduir-se en tots Realment, resulta exagerat afirmar que el Partit els cercles intel·lectuals del moment i, lògicament, 35. Jaume MIRAVITLLES, Gent que he…, op. cit., p. 207-214. Comunista Català va adoptar una política cultural de fer-se un nom tant en l’àmbit cultural com en el proletària fonamentada en el surrealisme. De fet, polític. Des d’aquest punt de vista cal situar la seva van ser Jaume Miravitlles i Daniel Domingo adscripció al surrealisme, entre 1928-1929, amb Montserrat els que, a títol personal, van relacio- l’abandonament d’Estat Català per formar part nar-se amb personatges vinculats als cercles de la direcció del Partit Comunista Català: surrealistes espanyols i, especialment, francesos, a surrealisme, comunisme i separatisme constituïen més de donar-los a conèixer a Catalunya. El que sí els seus trets d’identitat per promocionar-se que resulta més proper a la realitat és assenyalar políticament i professionalment. Uns trets que que Miravitlles i Domingo Montserrat van voler serien els mateixos per al seu amic i íntim aprofitar el fet que el surrealisme estava de moda col·laborador dins del PCC, Daniel Domingo, per tal d’utilitzar-lo com a plataforma cultural per Montserrat. a la seva projecció socioprofessional en els cercles Durant els anys vint, si bé Jaume Miravitlles va intel·lectuals i polítics catalans, i, en concret, mantenir, gràcies a la protecció econòmica fami- barcelonins. Així, els anhels personals de Jaume liar, una vida de certa bohèmia a Barcelona i París Miravitlles i Daniel Domingo es van confondre i, fins i tot, realitzà estudis d’enginyeria industrial momentàniament amb el projecte polític i cultural a la Universitat de Barcelona, en canvi Daniel del PCC. Domingo Montserrat no ho va tenir tan fàcil. Do- Pel que respecta a Jaume Miravitlles, la mingo arribà a Barcelona l’any 1916 procedent de influència del surrealisme li va provenir de dues les terres tortosines. A la Ciutat Comtal va ser bandes. La primera es devia a la seva coneixença acollit pel seu cosí, el republicà Marcel·lí Domin- des d’infant de Salvador Dalí, amb el qual havia go, que en els anys de la Segona República estudiat a l’escola a Figueres. En els seus llibres de esdevindria ministre d’Agricultura i d’Instrucció memòries, Miravitlles s’esforça a ressaltar la relació Pública dels governs de coalició republi- d’amistat que l’unia amb Dalí, malgrat que en el canosocialistes. Ara bé, Marcel·lí Domingo delegà conjunt de la seva vida no es van veure amb gaire les seves responsabilitats tutorials respecte al seu freqüència. Miravitlles destaca, sobretot, la relació cosí Daniel en figures de la bohèmia republicana que l’unia en els moments inicials de la carrera de barcelonina, com ara Àngel Samblancat. En plena Dalí i, en general, la seva estreta relació amb la tríada eufòria francòfila, com ja s’ha apuntat, Daniel Do- Dalí-Lorca-Buñuel. En aquest sentit, Miravitlles mingo abandonà Barcelona i s’allistà a la Legió mai no va perdre ocasió d’assenyalar que havia Estrangera francesa per lluitar al costat dels aliats participat en el rodatge d’Un chien andalou, i que, en favor de les petites nacionalitats oprimides i la durant els anys vint, havia estat un bon amic de democràcia. Tanmateix, Daniel Domingo creia que copes i sopars de Dalí i de Lorca33. D’altra banda, un cop acabada la Guerra les autoritats franceses no s’està de recordar que Dalí, el 1927, era un ardent el llicenciarien, cosa que no va succeir. El 1917 havia defensor d’Antoni Gaudí enfront de Lecorbu- signat amb la Legió Estrangera un contracte per sier, l’arquitecte de moda entre els cercles avant- cinc anys i el 1919 volien destinar-lo al Marroc per 246 LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 David Martínez Fiol

36. Enric UCELAY-DA CAL, «Els tal de lluitar contra els rebels del Rif, precisament enemics dels meus enemics: les Les contradiccions culturals simpaties del nacionalisme català en la guerra que havia de significar el bateig com a pels «Moros»», L’Avenç, núm. periodistes antibel·licistes i filocomunistes de la i polítiques del BOC 28, juny de 1980, p. 29-40. Per a una visió general de l’opinió pu- generació d’intel·lectuals surrealistes dels anys vint. blica espanyola envers la Guerra En conseqüència, Daniel Domingo va decidir de- La gran paradoxa del BOC va ser que va néixer del Marroc, Andrée BACHOUD, Los españoles ante las campañas sertar i tornà a Barcelona, on, professionalment, com un partit rebel a la Tercera Internacional, però de Marruecos, Madrid, Espasa- treballà de dependent i, políticament, s’apropà a que, tanmateix, va seguir fil per randa les seves con- Calpe, 1988. Estat Català, fet que l’obligà a exiliar-se, a partir signes sense estar-hi vinculat orgànicament. El 37. Daniel D. MONTSERRAT, «Pri- del 1923, a França. Com a conseqüència, igual que BOC va pretendre substituir el PCE com a alter- mer d’agost capitalista i primer d’agost proletari», Treball, 2 Miravitlles, va estar en un París on els intel·lectuals nativa comunista i d’esquerres a Catalunya i d’agost de 1930, p. 2. L’any 1929, surrealistes i el PCF criticaven les campanyes Espanya. Ara bé, tot i que la Komintern era a les planes d’Ideari, va mostrar- se crític amb l’obra d’Eric Maria francoespanyoles al Marroc: la crítica a la Guerra conscient de la feble implantació del PCE i del poc Remarque, Res de Nou al front del Marroc havia format part del discurs pacifista i renom dels seus dirigents, no podien reconèixer el de l’Oest, en considerar-la un fals al·legat contra la Guerra: «Es pre- de la cultura política de tota l’esquerra espanyola, BOC malgrat la seva més forta implantació i caris- senta aquest llibre com una ban- el catalanisme d’esquerres i liberal i del mateix ma. Tot i així, els bloquistes no negaren la Unió dera contra la guerra i això és 36 falsejar la moral del llibre. A separatisme català . Soviètica i la mantingueren com a nord polític i l’Oest res de nou, és la guerra amb Com en el cas de Henri Barbusse, l’experiència intel·lectual. Per això, quan la Tercera Internacio- tots els seus lamentables bagatges. És un reportatge realista, fet per militar de la Gran Guerra i la crítica a la Guerra nal marcà les pautes culturals del Congrés de un temperament de petit burgès i del Marroc van ser determinants en el discurs pa- Kharkov, els bloquistes les assumiren com a que no cal profunditzar-lo molt per a descobri-hi l’alemany, tan cifista d’orientació comunista de Daniel Domin- pròpies, com si formessin part de la Komintern. patriota com el francès», Ideari, go Montserrat de final dels anys vint i principi En aquest sentit, Miravitlles i Domingo no van 1 de desembre de 1929, p. 16. dels trenta. Segons Domingo, la crisi social i dubtar a acceptar aquesta línia d’acció i, fins el 1933, 38. Baptista XURIGUERA, econòmica, iniciada el 1929, procedia directament van mantenir el control ideologicointel·lectual del «França», Treball, 23 d’agost de 1930, p. 2. de la Gran Guerra, la qual qualificava de BOC. De fet, procedents del PCC, temien ser «sinistra», però que, malgrat tot, va aportar «un marginats pels homes que entraren en el BOC des 39. Ideari, 1 de novembre de 1929, p. 1-2. gran ensenyament»: la «revolució russa»; i de la Federació Comunista Catalano-Balear del puntualitzava que el proletariat errà en no decla- PCE i que, com en el cas de Joaquim Maurín, 40. Que les idees pimargallianes formaven part del bagatge cultu- rar la vaga general l’agost del 1914. Finalitzava la gaudien de gran carisma i de més cultura política ral i polític del PCC, primer, i del seva reflexió afirmant que la Societat de Nacions marxista. Així, Miravitlles esdevingué director de BOC, després, ho il·lustra l’opuscle de Jordi ARQUER, De Pi només ajudava el rearmament que havia de Front, mentre Daniel Domingo Montserrat exercia i Margall al comunisme, Barcelo- conduir a una nova «guerra capitalista»37. I és que el mateix càrrec a L’Hora. Va ser així com els òrgans na, 1931. Domingo se sentia enganyat i defraudat per haver més importants de propaganda del BOC es van participat en un conflicte que no va suposar ni la trobar en mans dels antics membres del PCC que resolució del plet nacional català, ni la participaven de la mística intel·lectual del transformació democràtica del món. Igual de surrealisme. A més, la coincidència de tots dos com decebedor per a Domingo va ser el paper de la a oradors en els mítings i la seva condició de veïns Tercera República francesa, que va aprofitar el en el districte VI de Barcelona potencià una certa tractat de pau de Versalles i la Societat de Nacions relació d’amistat que, en darrer terme, facilità la per rearmar-se militarment i guanyar terri- compenetració en els gustos culturals i en les torialment zones a Alemanya. Per Domingo, directrius que haurien de seguir Front i L’Hora. l’eterna França republicana s’havia equiparat a De fet, durant 1928-1929, la posició dels l’imperial Alemanya, de tal forma que França separatistes comunistes catalans envers el deixà de ser, en el seu imaginari intel·lectual, la surrealisme havia estat força contradictòria. Per Pàtria de la Llibertat. Ara bé, la crítica del PCC a exemple, a final del 1929, Daniel Domingo la República francesa permetia acusar els Montserrat i Jordi Arquer havien col·laborat republicans francesos de ser tan colonialistes com, intensament en la publicació cultural Ideari. els denominats en la terminologia marxista, partits Aquesta revista es declarava «sota el punt de vista dretans i burgesos38. De fet, als homes del PCC, d’esquerra republicana socialment democràtica, la crítica als republicans francesos, els resultava segons el magne programa de l’apostol Pi i útil per fer una crítica indirecta dels republicans Margall»39. La definició desvetllava, en primer lloc, catalans amb els quals competien per controlar, la situació política del moment: es parlava de la en una immediata apertura política a Espanya, els necessitat de buscar una entesa global de les centres de poder de Catalunya. A partir d’aquest esquerres catalanes per tal d’aprofitar la crisi de la objectiu i amb la voluntat d’esdevenir l’única força Dictadura i propiciar la seva fi; una entesa possible d’esquerres del Principat en detriment dels partits perquè tant marxistes com republicans compartien republicans catalans, el Partit Comunista Català i elements comuns, com la seva herència política i la Federació Comunista Catalano-Balear del PCE cultural pimargalliana40, i, d’altra banda, posava en s’uniren per formar, el 1930, el Bloc Obrer i evidència la relació estreta entre cultura, art i polí- Camperol (BOC). tica, en la mesura que una publicació netament cul- Surrealisme i marxisme a Catalunya (1923-1932) LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 247

tural feia una declaració estrictament política. Per l’absorció de les tradicions culturals preexistents i, 41. Jordi ARQUER, «Qualitats i defectes», Ideari, 16 de novembre tant, Ideari era el paradigma de fins a quin punt tot tanmateix, recollint també tots els signes possibles de 1929, p. 5-7. projecte polític a Catalunya estava íntimament de modernitat. Des del govern de la Generalitat, 42. «Exposició Rafael Benet», imbrincat amb els temes culturals. Anteriorment, el calia fer extensius al món de la cultura els valors ibídem, 16 de novembre de 1929, projecte polític regionalista ja s’havia definit sota del republicanisme avançat i de la justícia social: p. 12-13; «Exposició Bosch- Roger», ibídem.; i «L’Exposició paràmetres fonamentalment culturals: el d’una banda, era necessari construir escoles i Domingo», ibídem., 1 de setem- noucentisme reglamentava el paper dels catalans en escolaritzar els nens catalans, i, de l’altra, calia de- bre de 1929, p. 12. la catalanització de Catalunya, tant en les formes de mostrar que l’apertura política era també cultural i 43. Entrevista amb Xavier Do- vida privada com en les laborals, culturals i que, per tant, s’havia de donar pas als nous corrents mingo, Barcelona 14 de gener de 1989. polítiques. En aquest sentit, les esquerres catalanes, artístics malgrat el seu elitisme. Evidentment, els durant el primer terç del segle XX, van seguir el model nous corrents artístics i d’avantguarda no 44. Enric UCELAY-DA CAL, La Catalunya populista…, op. cit., p. regionalista com a via per aconseguir i mantenir la resultaven lucratius per a una institució pública, 121-134. seva hegemonia a Catalunya. Per tant, el model però sí que eren beneficiosos políticament. En 45. Joan VILA, «Els republicans noucentista, com a projecte de dirigisme polític i cul- conseqüència, el Bloc Obrer i Camperol es va catalanistes i Catalunya», L’Hora, tural, havia de ser ben patent en les esquerres catala- trobar que, el 1931, no tan sols no havia aconseguit 11 de març de 1931, p. 6; i Ángel ESTIVIL, «Republicans», ibídem, nes, i, en conseqüència, havia de donar a les esdevenir el partit hegemònic de l’esquerra catala- 19 d’abril de 1931, p. 1. Sobre la avantguardes un paper secundari o, si més no, gregari na, sinó que, a més, l’absorció dels avantguardismes política educativa de la Segona República: Mercedes SAMANIEGO d’un projecte cultural adreçat al conjunt d’una per part de l’ERC els havia deixat sense discurs cul- BONIEU, La política educativa de població parcialment alfabetitzada. Òbviament, tural propi. Per tant, el Bloc va decidir abandonar el la Segunda República durante el bienio azañista, Madrid, CSIC, l’adopció explícita de les avantguardes i, en concret, surrealisme com a cultura proletària per tal d’adoptar 1977, Antonio MOLERO PRADO, del surrealisme, com a projecte cultural d’un partit, altres vies de projecció cultural més populars. Una La reforma educativa de la Se- gunda República española. Pri- podia comportar una adhesió popular ínfima. línia d’actuació que, d’altra banda, coincidia amb les mer bienio, Madrid, Santillana, Les crítiques i les anàlisis artístiques i culturals consignes adoptades per la Tercera Internacional en 1977; i Claudio LOZANO SEIJAS, La educación republicana 1931- de Daniel Domingo i Jordi Arquer a les planes el Congrés de Kharkov el 1930. 1939, Barcelona, Universidad de d’Ideari recollien aquesta paradoxa. Per exemple, Barcelona, 1980.

Arquer manifestava la seva predilecció per Salva- 46. Jaume MIRAVITLLES, Contra la dor Dalí perquè no agradava als burgesos, ja que cultura burgesa, Barcelona, Contra la cultura burgesa: Edicions de L’Hora, 1931. no era un artista clàssic i de bon gust, però al mateix temps considerava, amb una dura ironia, que les la negació del surrealisme 47. Patricia GABANCHO, «L’exercici del poder cultural a seves «excentricitats» i «sortides de to» «en un país Catalunya (II). La República i la normal sols haurien despertat alguna rielleta Certament, el Bloc va acabar per donar preferència, Guerra», L’Avenç, núm. 53, oc- tubre de 1982, p. 23-29. compassiva»41. El mateix Daniel Domingo feia una igual que els altres partits republicans i socialistes, exaltació a Ideari de l’obra pictòrica d’artistes, com a l’alfabetització i a la instrucció bàsica dels 48. Gonzalo SANTOJA, La novela revolucionaria de quiosco (1905- Rafael Benet o Bosch i Roger, que, tot i les seves ciutadans com a via d’alliberament moral i social. 1939), Madrid, El Museo Univer- inclinacions avantguardistes, no eren considerats Ara bé, el BOC, en adoptar aquests paràmetres sal, 1993. uns rebels o uns filocomunistes o uns crítics amb sobre el que havia de ser la cultura proletària marcà les modes culturals burgeses42. I, certament, la diferències amb la resta de republicans, socialistes coexistència d’avantguardisme i pedagogia políti- i anarquistes. Així, tot i que els bloquistes no van ca envers les masses va resultar impossible de negar que els governs republicanosocialistes, en els mantenir: Domingo, per exemple, era un orador anys 1931-1933, van fer esforços per concretar un exaltat en els mítings del BOC i això agradava a la ensenyament a l’abast de tothom, van consignar gent per les seves dosis de convicció política; ara que la reforma republicana de l’ensenyament es bé, al final del míting, Domingo sempre passava portà a la pràctica a partir de valors burgesos als assistents (fonamentalment camperols fonamentats en el respecte de l’ordre i la família, i tarragonins) la pel·lícula Un chien andalou. El que que bandejaven tota possibilitat de concretar una inicialment havia estat connexió política s’acabava veritable educació i cultura popular45. convertint en una cridòria que obligava a En aquesta nova línia, el text senyera del Bloc interrompre el film43. Obrer i Camperol sobre el tema cultural va ser La victòria de l’Esquerra Republicana de l’opuscle de Jaume Miravitlles, Contra la cultura Catalunya a les eleccions municipals del 12 d’abril burgesa, publicat l’any 193146. Miravitlles del 1931 i a les de Corts constituents del 28 de juny disseccionà el projecte cultural d’ERC, el de la del mateix any accelerà un canvi de tendència del CNT i el surrealisme. A ERC li qüestionava el seu Bloc Obrer i Camperol en la seva política cultural. projecte cultural popular per ser estrictament I és que l’ERC, una vegada va controlar les burgès i posava com a exemple d’aquesta tendència institucions d’autogovern, va assumir un estil l’Orfeó Català, el qual identificava amb el partit de polític i cultural de clara inspiració noucentista, que Macià47. A la CNT l’acusava d’haver creat una cul- també ha estat batejat, posteriorment, com a tura popular que sovint assumia valors burgesos, «noucentisme de masses»44: l’Esquerra va pretendre que s’explicitaven bàsicament en el teatre i en la consolidar l’autonomia catalana a través de novel·lística llibertària48. Finalment, pel que respec- 248 LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 David Martínez Fiol

49. André BAREY, «La «Posició ta al surrealisme, Miravitlles hi constatava la reafirmés un ego nacional. Ans al contrari, ser moral del surrealisme» de Salva- dor Dalí», L’Avenç, núm. 84, militància de molts joves nacionalistes radicals modern significava menysprear tot el que estava juliol-agost de 1985, p. 14-22. marxistes del Principat, a causa del seu remarcable caducat i construir una cultura cara al futur, que

50. Daniel D. MONTSERRAT, «Un grau de subversió revolucionària cultural i políti- inclouria les masses. Les dificultats de fons van film rus. Deu dies que ca. En aquest sentit, Miravitlles valorà positivament sorgir per la impossibilitat de trobar una recepta trontollaren el món», L’Hora, 4 de febrer de 1931, p. 10-11. Era la conferència que el 1929 oferí Salvador Dalí a màgica que fes confluir alta cultura amb habitual entre la cúpula dirigent l’Ateneu Barcelonès i que va provocar la alfabetització. Així, dintre de la revolució cultural, del BOC quedar a El Café de la Rambla per redactar L’Hora i contrarietat dels seus benpensants socis, fossin fos d’esquerres o de dretes, semblava que no hi després anar al cinema. La passió dretans o de l’esquerra liberal: d’una banda, pel havia altre remei que assumir el dirigisme vers les pel cinema es desvelà en el desig de Josep Rovira, futur dirigent del llenguatge del polèmic pintor, i, de l’altra, perquè masses, ja fos imposant els corrents més POUM, de convertir-se en direc- va arremetre contra la societat burgesa al mateix experimentals dels anys vint o el renovat realisme i tor de cinema. Entrevista amb 49 Maria Manonelles, Barcelona, 23 temps que feia una clara defensa del comunisme . figurativisme dels anys trenta. de febrer de 1989. A més, Malgrat tot, per l’autor, el surrealisme no era Així, els separatistes comunistes, primer des del Francesc BONAMUSA, El Bloc Obrer i Camperol…, op. cit., p. «l’arma moral del proletariat», ja que, per exemple, Partit Comunista Català i després des del Bloc 345-347. sobrevalorava activitats tan burgeses, segons Obrer i Camperol, van actuar presoners de les seves 51. Durant la Gran Guerra, Miravitlles, com la masturbació. Sí que creia, però, obsessions i contradiccions per fer la revolució cul- Romain Rolland havia estat que Dalí, com a intel·lectual, podia ocupar «a les tural catalanista. D’aquesta manera, el PCC i el denostat pels intel·lectuals francòfils catalans i catalanistes planes de L’Hora un lloc preferent», cosa que no BOC, formacions no vinculades orgànicament a per condemnar la Guerra. El podia acceptar del surrealisme. La conclusió de la Unió Soviètica a través de la Tercera Internacio- 1931, Daniel D. Montserrat, voluntari a l’exèrcit francès a la Miravitlles consistia, en síntesi, en el fet que existia nal, van seguir, paradoxalment, les seves consig- Primera Guerra Mundial i crític una cultura proletària (que no era ni anarquista, ni nes. Per tant, entre 1928 i 1931, el PCC i el BOC amb el pacifisme de Rolland, permetia la publicació a L’Hora republicana, adulterades totes dues per estigmes van assumir el surrealisme com el vertader art d’articles de l’intel·lectual pacifis- burgesos), i que l’havien de bastir les classes revolucionari, en la mesura que era relativament ta francès com «Europa, eixampla el pit o mors», L’Hora, 25 de populars. Però Miravitlles no indica clarament com consentit pel Partit Comunista Francès. Quan des febrer de 1931, p. 5-6. havia de ser aquesta «cultura proletària». de Moscou es condemnà el surrealisme per ser un

52. Pere SOLÀ, Els ateneus obrers Novament, els models culturals de l’URSS, com el «formalisme» i una clara demostració d’art burgès i la cultura popular a Catalunya cinema de tesi, es perfilaven com el camí que calia i els comunistes francesos abominaren dels (1900-1939). L’Ateneu Enciclo- pèdic Popular, Barcelona, La seguir; així, Serguei M. Eisenstein esdevingué el di- postulats de Breton, els homes del BOC acceptaren Magrana, 1978, p. 97-122. Pel que rector senyera dels bloquistes50. En el terreny que l’art proletari d’avantguarda era el cinema i, en fa a l’Escola Marxista, Víctor ALBA, El marxisme a Catalunya literari, Breton i Crevel i el conjunt dels surrealistes concret, el realisme socialista. De fet, l’actitud del 1919-1939. Vol. I: Història del foren substituïts per Henri Barbusse, Upton Sinclair, Bloc demostrava les indefinicions d’uns activistes BOC, Barcelona, Pòrtic, 1974, p. 159-160 i 187-189. Ernest Toller, Bernard Shaw i Romain Rolland. El polítics que, malgrat tot, no tenien una sòlida base realisme socialista bandejava definitivament el cultural i que sabien ser fidels militants de partit surrealisme, fins i tot en les seves manifestacions disposats a acceptar qualsevol consigna útil per a cinematogràfiques: la ruptura de Miravitlles amb la praxi política. Aquells amb ambicions polítiques Dalí es va fer efectiva51. Així, les activitats del BOC i professionals, com Jaume Miravitlles o Daniel Do- per crear la vertadera cultura proletària passaven mingo, acabaren per abandonar el BOC el 1934 i simplement per l’educació de les masses com a arma ingressaren a l’Esquerra Republicana de Catalunya: de lluita revolucionària: l’alfabetització com a tots dos esdevingueren funcionaris de la Generalitat sinònim d’alliberament personal i social, igual que i Miravitlles es convertí, durant la Guerra Civil, en els projectes dels partits de l’esquerra burgesa. En comissari de Propaganda de la Generalitat. La res- aquest sentit, cal situar la feina dels bloquistes al si ta de membres del BOC, menys inquiets intel- de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i de l’Escola Mar- lectualment, s’integraren el 1935 al Partit Obrer xista del BOC, a través dels quals van intentar cons- d’Unificació Marxista (POUM). En definitiva, molts truir una cultura marxista i proletària catalanista52. dels corrents avantguardistes van sorgir en àmbits polítics allunyats i àdhuc crítics amb la Lliga Regio- nalista durant els anys deu i vint i amb l’ERC durant els anys trenta, però tots dos partits, en els anys que Avantguarda i paradoxa van governar, van poder integrar aquests grups oferint-los algun ajut institucional per a exposicions Per regla general, els avantguardismes a la i àdhuc algun càrrec polític que, en molts casos, van Catalunya dels anys vint i trenta, com arreu del ser acceptats pels teòrics «infants terribles» de món, van patir notables contradiccions en les seves l’avantguarda catalana. Des d’aquest punt de vista cal formulacions programàtiques. Cal tenir en compte interpretar l’adopció o la vinculació al surrealisme de que tot avantguardisme es presentava com la determinats joves separatistes comunistes catalans: va superació del passat, la innovació que permetria a ser una forma de trobar un espai en els cercles una nova cultura començar de zero: semblava que intel·lectuals i polítics catalans que els servís de no calgués posseir riqueses antigues o tenir un trampolí en la seva futura ascensió socioprofessional patrimoni arquitectònic, plàstic o literari que i política en la Catalunya dels anys trenta.