Itinerari Joaquim Ruyra a Blanes: quan el paisatge es fa literatura
Joana Muñoz Mora NIA: 145547
Facultat d'Humanitats
Universitat Pompeu Fabra
Curs 2013-2014
Tutora: Rosa Cerarols Ramírez
Índex 1. Introducció ...... 3 2. Metodologia: el projecte pas a pas ...... 6 3. Joaquim Ruyra i Blanes: literatura i paisatge ...... 9 4. Precedents: Itineraris duts a terme en un passat ...... 17 4.1. “Un viaje destino: ruta de homenaje a Joaquim Ruyra” ...... 18 4.2. 2003: Any Joaquim Ruyra ...... 21 4.2.1. Ruta Joaquim Ruyra a Blanes ...... 21 4.2.2. Joaquim Ruyra des de Blanes. Els pirates Teatre...... 22 5. Noves propostes d’itinerari ...... 24 5.1. Itinerari Joaquim Ruyra a Blanes. Mapa interactiu Eduloc ...... 25 5.2. Itinerari Joaquim Ruyra a Blanes. El recorregut ...... 29 5.2.1. Objectius, preparació, realització ...... 29 L’itinerari Joaquim Ruyra en la geografia local ...... 31 5.2.2. Itinerari ...... 31 Anada a Santa Cristina: Biografia de Joaquim Ruyra ...... 33 Platja S’Agulla (o S’Aguia) ...... 39 Sa Forcanera...... 42 Punta Santa Anna ...... 44 Monument a Ruyra ...... 47 Ermita de l’Esperança ...... 51 Casa Pairal de Can Creus, c/Ample num. 10 ...... 56 Passeig de Mar ...... 58 Barri de S’Auguer ...... 60 Sa Palomera ...... 62 6. Conclusions ...... 64 7. Bibliografia ...... 68 8. Weblografia ...... 69 9. Annexos ...... 70
2
1. Introducció
He nascut i he viscut tota la vida a Blanes, conec les seves cales, els seus boscos i els seus carrers, però no coneixia la manera en què Joaquim Ruyra els va descriure.
Tot i haver fet l’educació primària i secundària a Blanes mai havia llegit les Narracions, ja que no entraven en el temari de curs, però si coneixia l’escultura que hi ha al passeig de Mar “a Ruyra” i algunes de les seves novel·letes més conegudes, com “El rem de trenta-quatre”, perquè formen part de la cultura popular de la vila. Evidentment sabia qui era Joaquim Ruyra, l’escriptor, i que havia viscut un temps a Blanes, però no va ser fins al segon curs del Grau en Humanitats quan vaig descobrir els seus textos.
En el marc de l’assignatura “Literatura catalana” les Narracions de Joaquim Ruyra eren temari d’estudi i algunes d’elles, textos obligatoris per comentar en un dels seminaris del curs. Així va ser com vaig entrar en contacte amb les seves històries i, indirectament, amb Blanes. A mesura que anava llegint m’adonava del lligam que existia entre l’escriptor i el meu poble i això em motivava a seguir descobrint nous llocs blanencs a partir de les aventures dels personatges.
En aquella assignatura vam haver de realitzar un petit treball sobre alguns dels textos tractats a classe i jo, evidentment, vaig triar Ruyra. Conforme anava llegint, una idea em venia a la ment cada vegada més forta i clara: crear un itinerari per Blanes a partir de les narracions de Ruyra. De seguida em vaig adonar de la forta relació que hi havia entre literatura i paisatge i vaig decidir investigar fins a quin punt es podria descriure el poble a partir dels textos de l’escriptor.
Després de realitzar una tutoria, el professor de literatura, Miquel Gibert, em va animar a tirar endavant la meva idea pel treball de l’assignatura. Però no només això, sinó que em va comentar que seria una bona proposta per realitzar el Treball de Fi de Grau.
Durant els quatre anys de la carrera he anat pensat com seria, sobre què podia investigar, en quin tema em podria centrar, qui tindria de tutor... sabia que molts d’aquests aspectes els aniria decidint a mesura que avancés el grau, però n’hi havia un que tenia molt clar: volia (i vull) donar-li una “sortida pràctica” al treball. Una “sortida pràctica” que entenc des de molts punts de vista diferents: ja sigui coneixent en profunditat el tema estudiat en el treball o obrint-me camí en el món de les Humanitats,
3 a partir de contactes o del meu propi projecte. Clarament aquest últim punt seria el més interessant i enriquidor. Per aquest motiu en tot moment m’he plantejat el treball – l’itinerari- perquè es pugui dur a terme en un futur no gaire llunyà.
Crec que el paper de les Humanitats és molt important en la nostra societat, i nosaltres, com a futur graduats en aquesta carrera, hem de fer que així sigui. Per això em plantejo l’itinerari com una possible sortida real del grau, ja que un cop finalitzada l’etapa d’estudiant estarem formats per dur a terme tasques com la proposo en aquest treball.
A l’hora de triar el perfil de la carrera, he escollit el d’història de l’art, però també podria haver triat el d’història o algun més transversal, ja que estic a punt d’acabar el Grau i segueixo interessada en totes les matèries que tractem: sóc una enamorada de les Humanitats. Com que volia que aquest interès general es veiés reflectit en el meu treball vaig creure que un itinerari seria la solució idònia.
Aquest projecte, amb una base indubtablement literària, es divideix en sis apartats. En les següents pàgines, el lector podrà comprovar quina metodologia he utilitzat per crear l’itinerari. Aquesta part és realment interessant per veure el procés seguit durant tots aquests mesos per arribar al resultat final que avui presento.
També, abans d’entrar pròpiament amb les propostes de ruta, hi ha un apartat en el qual s’evidencia la relació que l’escriptor tingué amb Blanes. Hi va passar les vacances de petit, s’hi instal·là durant la seva joventut i allà es quedà durant la maduresa. Una vida en un poble que Ruyra relata en la majoria dels seus textos; en alguns, fins i tot, amb certs detalls autobiogràfics1.
Seguidament, es repassen els antecedents històrics a la meva proposta. En aquest apartat es destaquen i s’analitzen les rutes de 1958 i 2003 en el context que es van dur a terme. Així com les diverses crides que s’han fet des de la revista Recvll2 per tal de crear una ruta Ruyra. És aquí on apareix gran part de la informació trobada a l’Arxiu Municipal de Blanes.
I, per fi, arribem a la presentació de les dues propostes d’itinerari Joaquim Ruyra a Blanes. Aquest apartat es subdivideix en dues parts; en la primera, després d’una breu introducció, s’explica què és l’Eduloc i quins passos he seguit per crear el mapa
1 Sabem, per exemple, que “Una tarda per mar” pot narrar una divertit vespre de pesca que l‘escriptor visqué durant la infantesa. 2 La història de la revista Recvll i la relació que guarda amb Ruyra es troba en la pàgina 12. 4 interactiu. A més a més, s’exposen els avantatges d’emparentar les humanitats amb les noves tecnologies i les possibilitats que ofereixen per tots aquells que vulguin gaudir de la literatura feta paisatge in situ.
En la segona part, es presenta un projecte de ruta totalment innovador i amb vistes a poder dur a terme en un futur no gaire llunyà. A diferència del mapa interactiu, en aquesta proposta apareix tota la informació que es donaria als participants de l’itinerari, el recorregut que se seguiria, les parades que hi haurien i les cites de text que es llegirien.
Per últim, al final del treball, el lector podrà llegir les conclusions que extrec de realitzar un projecte d’aquest tipus. I encara més, podrà ser partícip de l’experiència de ser guia literària, un dels objectius que em plantejava a principis de curs i que he pogut assolir.
5
2. Metodologia: el projecte pas a pas
La metodologia emprada en aquest treball, com el lector ha pogut intuir, és variada. Per tal de realitzar-lo, he hagut de fer recerca a l’Arxiu de Blanes, llegir i rellegir les Narracions, estudiar els fragments en què la literatura es torna paisatge i coordinar-los per obtenir el resultat final que em proposava: crear un itinerari per Blanes a partir dels textos de Joaquim Ruyra.
La matèria prima del treball són, indubtablement, les narracions de l’escriptor. Van ser els mateixos textos els que em van fer decidir per aquest tipus de treball, per això la seva lectura és el que m’ha portat a crear la ruta. A l’hora d’analitzar-los, m’he centrat, sobretot, en trobar els passatges en els quals es fa referència a Blanes, de manera directa o indirecta. També, mentre avançava en la lectura, vaig idear una graella en la qual anava afegint cada narració que acabava per tal de tenir-les totes classificades segons personatges, paisatges i breus resums.
Paral·lelament a la lectura, durant el primer trimestre del curs, vaig estar anant a l’Arxiu Municipal de Blanes periòdicament per tal de revisar tots els documents que relacionessin Ruyra amb el poble. La veritat és que vaig trobar molta més informació de la que m’esperava, per això vaig allargar-me en la decisió de saber quins documents em servien pel treball i quins no. N’hi havia de tot tipus: anècdotes de la vida de l’escriptor, informació sobre actes duts a terme en homenatges, escrits del Recvll que feien referència a Ruyra... Masses i diversos pel meu treball.
Així doncs, el següent pas va consistir en triar quins documents havien de ser una font indispensable d’informació pel projecte i estudiar-los per tal de treure conclusions. D’entre tots, vaig considerar que aquells que feien referència a rutes anteriors o fets històrics que relacionaven Ruyra amb Blanes eren els que més em servirien. El fruit d’aquesta recerca es podrà veure en els apartats següents, sobretot en el punt d’itineraris precedents.
La recerca, però, no només ha estat en l’arxiu, sinó que també hi ha una altra font molt important a esmentar en la metodologia. Aquesta és la informació recollida de la bibliografia que configura el treball3. Els llibres consultats per conèixer la vida i obra de Joaquim Ruyra són, principalment, els de la Lluïsa Julià i Capdevila: experta en l’escriptor. Però també n’he utilitzat altres com els que es van editar el 2003, en
3 Bibliografia que es pot veure en la pàg. 67. 6 commemoració a l’Any Ruyra i altres publicacions que han aportat nova informació al treball, com el recull de ponències del seminari d’Espais Escrits4.
Un treball tan pràctic, però, no només pot tenir aquesta metodologia analítica, sinó que es necessita quelcom més. Per això vaig recórrer a les dues persones, l’Aitor i la Maria, que havien dut a terme els itineraris anteriors. En una conversa informal, em van explicar per què havien creat aquelles rutes, a quin públic anaven destinades i quina rebuda havien tingut, en quins textos s’havien basat, com va resultar l’experiència... realment hi va haver respostes iguals: com l’entusiasme que Ruyra produïa en els dos i en els participants de les rutes, així com la selecció de textos, ja que els dos itineraris explicaven aspectes de les Narracions però només un citava fragments directament.
Clarament les converses que vam tenir han condicionat la manera en què he concebut el meu itinerari, ja que em van fer veure punts que jo no havia contemplat o maneres de procedir que no havia imaginat. Ells ja tenien l’experiència d’haver ideat una ruta -en el cas de la Maria també haver fet de guia- i ara em tocava a mi.
Els fets es van succeir i, gràcies a la realització d’aquest treball, vaig poder fer de guia en la ruta de Pirates Teatre: Joaquim Ruyra des de Blanes5. Encara que la ruta estava ideada, vaig poder aportar nova informació a les explicacions i veure, fins quin punt, el públic relacionava el paisatge de Blanes amb les narracions de Ruyra. L’experiència va influir decisivament en la manera en què s’ha acabat conformant el meu Treball Final de Grau.
A més a més, també considero una interessant font d’informació el fet d’haver llegit altres itineraris literaris en portals web i fitxers que he anat trobant durant la recerca. Així com haver assistit a alguns d’ells de forma presencial, per exemple el de la Catedral del Mar.
Però en aquest treball també hi ha un altre punt important a destacar: la creació d’un mapa interactiu amb el programa Eduloc. Primerament, abans de realitzar-lo, vaig haver de descobrir com funcionava i de quines eines disposava per crear la ruta. Un cop ho vaig tenir clar, vaig haver de reorganitzar la informació i adaptar-la per tal d’incloure-la en cada un dels punts.
4 Espais escrits, Literatura, territori i identitat: La gestió del patrimoni literari a debat, Edita Curbet Edicions, Girona: 2011. 5 Tota la informació es troba en les conclusions, al final del treball. 7
Tenint en compte el format i la utilitat d’una aplicació d’aquest tipus, vaig considerar que seria molt més visual i enriquidor afegir-hi fotografies. Per això, pensant en una comparació temporal dels llocs explorats a través de l’itinerari, vaig realitzar la ruta prenent imatges actuals de cada punt i les vaig contraposar a unes altres trobades a l’Arxiu Municipal de Blanes. Totes elles han estat triades, a propòsit, de principis de segle XX fins a finals dels anys 30 per tal de recrear els espais en els quals Ruyra va viure.
Aquestes fotografies també apareixen en el treball escrit, ja que són un suport valuós i important per entendre l’itinerari. A més a més, han estat fetes des dels llocs exactes en els quals el guia hauria de parar per fer les explicacions, tant per mar com per terra, fent que la recreació sigui molt més versemblant.
Així doncs, tota la informació trobada, revisada, constatada i redactada es troba en les següents pàgines d’aquest escrit. Endavant.
8
3. Joaquim Ruyra i Blanes: literatura i paisatge
Blanes és la meva història, la meva pàtria, la meva principal afecció. Hi he viscut quasi tota la vida. M’hi vaig casar, hi moriren els meus pares. És just, doncs, que els meus records siguin quasi tots blanencs...6
Joaquim Ruyra i Oms va néixer a Girona el 27 de setembre de 1858, fill d’una família de terratinents. Va tenir una infància tranquil·la i bonica, a cavall entre Girona i Blanes, on passava els estius i els ponts més llargs. Ràpidament s’enamorà del mar, les onades, les barques, la pesca... “La platja era el lloc de les nostres preferències. Hi corríem, hi fèiem tombarelles, hi jugàvem a pedralta o a soltet, hi cercàvem petxines...”7 Del món infantil i juganer que respirava el poble blanenc cap a finals del s. XIX.
Després d’acabar la carrera de Dret, que cursà en la Universitat de Barcelona, s’instal·là a Blanes. Concretament a la Casa Pairal de Can Creus8, propietat de la seva mare, situada al carrer Ample número 10. Tenint en compte com era Blanes en aquell moment, se sap per fotografies i descripcions vàries que la casa semblava una masia enmig del poble, precisament l’aspecte contrari del que podem veure avui en dia9.
En aquest temps ja havia començat a escriure les primeres composicions en llengua castellana, ja que no va ser fins a la trentena quan es decidí a escriure en català. El que sí podem afirmar és que Ruyra de seguida se sentí atret pel parlar blanenc. Tant és així que durant gran part de la seva vida estigué molt interessat en el lèxic i la gramàtica que estudiava constantment, sobretot abans de començar un nou text. De fet, l’any 1906 es va crear un grup lexicogràfic “que havia de recollir les diferents accepcions dialectals de la llengua”10. La idea consistia en recollir els termes més usuals del poble per tal de crear un diccionari en el qual apareguessin tots. Encara que el projecte no prosperà i quedà aturat, Ruyra seguí interessat i va aconseguir anotar 1.600 termes en dos mesos.
6 A.A .V.V., Atles literari de les terres de Girona: segles XIX i XX, Diputació de Girona: 2003, pàg. 1159 7 Joaquim Ruyra, Narracions (pròleg de Toni Sala), Labutxaca, Barcelona: 2011, pàg. 160. 8 Abans de pertànyer a la família Ruyra, la casa era propietat d’uns francesos que, marxant del seu país, havien vingut a Blanes a refugiar-se. 9 En la pàg. 55, el lector pot veure la comparació que aquí s’exposa. Per una banda trobarà una fotografia de Ruyra en el balcó de casa seva, i per una altra, la imatge actual de l’edifici del carrer ample num. 10. 10 Lluïsa Julià i Capdevila, Joaquim Ruyra, Parsifal Edicions, Barcelona: 1996, pàg. 63 9
En els seus textos hi ha moltes evidències que demostren aquest intensiu estudi de la llengua, un dels més clars: el començament de la narració “L’idil·li d’en Temme”:
Es deia Tem, i, amb aquest parlar blanencs que, en esforçar la veu, tendeix a tornar planes algunes paraules agudes, tot doblant el so de la consonant final, la seva mare, escridassant- lo, li havia tret el nom de Temme, un nom que sonava com un gemeguet11.
Però també podem trobar referències a “Vetlles d’estiu” quan el narrador afirma que en Pere Sense Por, campaner de la parròquia, explicava històries de la següent manera:
Ens fi, ens mostrava als nostres voltants els senyals que restaven, encara, de les meravelles que ens contava, i els seus prínceps i fades i encantaires parlaven un llenguatge tan netament blanenc, que no era pas de dubtar que s’haguessin escalfat a les nostres llars i haguessin anat de grifolda amb la nostra gent de la vellura12.
Sense Por és el motiu que Ruyra li posa al seu personatge, en Pere, com fa amb molts altres. Això és així degut a la tradició blanenca, i de molts altres pobles, de conèixer a les família per un sobrenom. Ruyra visqué envoltat de motius13, de fet ell mateix era popularment conegut com en Quimet Creus o el noi de Can Creus, sobretot durant la seva joventut. Per això, tal com veiem justament a “Vetlles d’estiu”, el narrador ens presenta cada un dels personatges que anaven a “ca la viuda Rovellona” a passar les nits de fresca amb el seu nom seguit del motiu. Allà s’hi trobaven la Rosó de la fleca, l’avi Sàssola, en Pere Retort, les noies Xanguetes, en Xacó de la taverna...14
No podem assegurar que tots aquests noms i motius van existir a Blanes en el temps de l’escriptor, però sí sabem del cert que algun traspassà la realitat per convertir- se en literatura. Ens diu Ruyra:
Però quan retrato, desfiguro, perquè no vull deshonrar ningú, ni tan sols posar-lo en evidència. Recordo, ara ve a tomb, el que em passà amb ‘En Vadó Set-trossos’ era un
11 Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 299. 12 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 82. 13A diferència d’avui en dia, ja que gairebé ningú utilitza els motius. S’ha produït un salt generacional i han entrar en desús. 14 Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 79. 10
mestre de cases que tot Blanes coneixia amb aquest motiu, pel seu desmanegament. Jo vaig aplicar el motiu mariner protagonista d’una de les meves narracions. Vaig conservar-lo pel seu valor expressiu. Doncs bé: sempre me n’he penedit. El veritable ‘Vadó Set-trossos’ quedà tan consternat, que perdé el seu desmanegament habitual i s’encarcarà per a tota la vida15.
Veiem ara com presenta el personatge a “ El Rem de trenta-quatre”:
Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulació. Vindria a tenir uns quaranta anys, i era altet, escardalenc, cella-ros i de mirar garneu. Li deien en Vadó Set-trossos, perquè semblava fet a peces mal ajuntades: quan caminava, els braços li pensajven balandrim-balandram, el cap se li tombava d’ací i d’allà, i les sofrages se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes. Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de malucs, la faixa se li solia escórrer en espiral fins a les cames. La visera de la gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l’una o altre de les orelles16.
“El Rem de trenta-quatre” és la narració blanenca per antonomàsia. Si bé en algunes apareixen aspectes del poble, ja sigui el parlar, els personatges o el paisatge, en aquesta hi conflueixen tots els elements. El narrador, com podem veure en la primera frase de la cita anterior, ens va repetint durant tota la novel·leta l’origen dels mariners de la Santa Rita, la barca de mitjana on es desenvolupa l’acció; “això sí, els seus mariners havien d’ésser precisament blanencs, perquè no creia que enlloc del món nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a les coses del mar com en el seu poble”17.
A través de les localitats descrites o al·ludides, Ruyra traça el mapa lingüístic de la costa catalana. Se citen les ciutats de Barcelona, València i Alacant, mentre que es descriu, minuciosament, la costa de Roses a Blanes i, sota un prisma nebulós, es dibuixa el paisatge des del Cap de Creus fins al Besòs, on la barca de mitjana naufraga. Destaquen les descripcions de Begur, Palamós, Sant Feliu, Tossa, Lloret i, sobretot, Blanes, que es constitueixen en centre neuràlgic de l’obra18.
15 Tomàs Garcés, “Conversa amb Joaquim Ruyra”, dins Cinc converses, Columna, Barcelona:1985, pàg. 21. 16 Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 192. 17 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 185. 18 Lluïsa Julià, Joaquim Ruyra, narrador, Publicacions de l’abadia de Montserrat, Barcelona: 1992, pàg. 113. 11
Però tornant als fets biogràfics que enllacen Ruyra amb Blanes, cal dir que no sempre visqué en aquest poble. Tot i que va ser el lloc escollit per viure amb la seva muller, Teresa de Llinàs, després del seu casament el dia 23 d’octubre de 1889 a l’Abadia de Montserrat, passaven els hiverns a terres més càlides com Gran Canària, Màlaga i Alacant. Per prescripció mèdica havia de realitzar aquests viatges, ja que des de molt jovenet començà a patir afecció bronquial crònica i se li aguditzà entre 1901 i 1906. Segurament per això Ruyra digué “Blanes és el país de l’estiu, de la llum i l’alegria”19.
L’any 1903 encara predominaven a la vila els mariners, els pescadors, els tapers, els espardenyers, els corders i les puntaires, a més dels terrassans. Aquest predomini menestral era molt comú a moltes viles catalanes de les dimensions i la posició de Blanes. Però al costat de la menestralia, la industrialització ja hi era present amb una fàbrica de corretges i tacs de cuiro al peu de la muntanya de Sant Joan. [...] Però, pel que fa a la manufactura, eren les drassanes el primer que veia el visitant al costat de la platja20.
Albert Balcells ens situa en el context històric de l’any 1903 a Blanes, com així ho demostra la cita, a més de Catalunya i Espanya en general. En aquell moment Blanes era un poble de 5.000 habitants que vivia de la pesca i de tots els oficis que se’n derivaven. Tot i que començaven a haver les primeres indústries, encara conservava molts vestigis de poble rural.
Ruyra no va ser un personatge que es deixés veure en públic, però degut als pocs habitants que tenia, tothom el coneixia. Encara més a partir de 1903, quan l’èxit de Marines i boscatges va fer que escriptors del moment visitessin Blanes buscant els paisatges i les sensacions que la lectura dels contes els havia transmès. No només això, sinó que també buscaven la companyia del mestre i la tranquil·litat del poble. Entre d’altres, Josep Carner i Joan Maragall van ser algunes de les visites que Ruyra tingué.
A vegades, aquestes visites s’aprofitaven per crear tertúlies literàries al baix de la casa de Can Creus. De fet, aquestes reunions van propiciar la creació de certàmens i publicacions en el poble de Blanes, gràcies, sobretot, a l’empenta i les contagioses ganes de crear literatura de Joaquim Ruyra.
19 Jaume Reixach, “Ruyra i Blanes: l’arrelament i la seducció”, dins Primer simposi Joaquim Ruyra: Blanes, 29, 30 i 31 de maig del 2003. Als cent anys de l’eclosió literària de Joaquim Ruyra:
Podem destacar la creació dels I Jocs Florals de Blanes l’any 1895, en el qual Ruyra hi actuà com a membre del jurat i, més endavant, com a president i membre electe. També cal tenir en compte el naixement del Recvll, al 1920, fundat per Salvador Cornellà i Ribas, Frances Balliu i Barreras, Fèlix Andreu i Alum, Joan Abril i Albertí, Joaquim sagrera i Bou, Emili Bitlloch i Cornelà, Salvador Roig i Puig, Joaquim Alemany i Serrat i Francesc Cruz i Pons. Ja des del principi, Ruyra hi col·laborà, entre d’altres, amb Coma Soley, Junceda, Boada, els germans Roig i Raventós, etc.
El Recvll és una publicació que encara, avui en dia, trobem en les llibreries blanenques. L’escriptor hi va participar molt de temps amb articles, contes breus i assajos humorístics que sempre firmava de la mateixa manera “L’avi”, sobrenom amb el qual era conegut en els ambients literaris, sobretot en la redacció de la revista.
Cap idea més oposada a la veritat, si es referís a la nostra COSTA BRAVA! Dubto que en lloc del món hagi una mar més plàcida i atractívola, una atmosfera més serena i una naturalesa que expressi amb més claretat l’alegria i la dolçor. Sobretot a ‘estiu, no és possible aquí la tristesa les orenetes i les falsies envaeixen el nostre cel cridant “visca! Visca!” [...] Hi ha res més digne d’ésser cantat que la nostra Costa i el nostra mar?
Aquest és un fragment d’uns dels articles, titulat “La nostra Costa Brava”, que Ruyra publicà a la revista. En ell fa una exaltació de la Costa Brava, el paisatge, la gent i les cales “Doncs, aquest mar, el més poètic dels mars, [...] Oh, les nostres platges! Amagades entre penyals, tenen un encant inexplicable!”21. A més d’aquest text, on es veu l’encant que li produïa el paisatge de la Costa Brava, Ruyra també publicà sèries d’escrits que duraven algunes setmanes, o fins i tot mesos, tractant el mateix tema: Galeria de siluetes enigmàtiques, Epigrames, Agència de matrimonis22.
Tot i que no es deixava veure pel poble, ja hem dit que Ruyra coneixia la seva gent i això ho demostra la primera publicació, just a dalt citada: Galeria de siluetes enigmàtiques. Aquest joc literari consistia en descriure una persona del poble, mitjançant un poema, sense dir el nom per tal de que els seus habitants el reconeguessin.
Però Ruyra no va participar només en el Recvll, sinó que també va publicar escrits, durant tota la seva vida, a revistes com l’Avenç o Joventud, de caire modernista.
21 Per llegir l’article sencer, veure document I a l’annex. 22 Respectivament, Recvlls: octubre-desembre de 1926, abril-octubre de 1927 i octubre de 1927. 13
També, paral·lelament a l’escriptura, Ruyra col·laborà amb Pompeu Fabra per normativitzar el català. Així, al 1906 participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i, més endavant, en el 1918 formà part de la Secció Filològica de l'IEC, ocupant el màxim càrrec a partir de 1924.
Durant aquests anys, l’escriptor anava de Blanes a Barcelona constantment, però sempre que podia tornava al petit poble pesquer. Josep Pla va arribar a dir que Ruyra era “un senyor de Blanes que passava els hiverns a Barcelona”. A més de moltes altres cites cèlebres de Pla, algunes de les quals apareixeran més endavant en el treball, aquesta és, sens dubte, una de les més explicatives en relació a Ruyra i Blanes23:
És inútil! En aquest mar de mar de Blanes, m’és impossible separar-ne la millor literatura de Ruyra. de vegades sento que n’estic ta impregnat, que no podria escriure ni una ratlla personal sense arriscar al ridícul. Esgotà la matèria d’aquest paisatge- i l’arrasà. No hi ha gaires precedents... Penso en el mar, en els vents, en el color dels peixos, en la lluna, en la calma, en el soroll sord de la ressaca que fa com una música de fons de la seva obra i que és el soroll del mar en els sorrals de la Tordera, amb els escumalls que el vent de garbí fa saltar l’onatge lluminós i picat... Tot aquest mar del senyor Ruyra24.
Podríem dir que el mar i les platges de Blanes són una de les fonts principals d’inspiració de Ruyra. Hi ha múltiples cites en les quals el narrador fa referència a llocs concrets del poble25, però n’hi ha d’altres que encara que no ho diu explícitament, ho deixa entreveure. El paisatge juga un paper molt important en cada narració, de fet es converteix en un personatge més de l’acció, que pot arribar a determinar el desenllaç del conte. Com diria Joan F. Mira26 és un element més del text que li aporta una forta càrrega dramàtica.
D’aquí surt la frondositat lingüística de Català o de Ruyra: extreuen la llengua del paisatge que volen descriure, estan fent servir una part del paisatge per parlar del paisatge mateix. Per alguna cosa són terratinents. Són literalment els amos del paisatge, en tenen les escriptures. En recol·lecten les paraules no només a les obres de ficció, sinó que tots dos en
23 Cal tenir en compte que Josep Pla va publicar, entre altres textos, un recorregut per la Costa catalana i, en arribar a Blanes, només va poder dir això. És certament explicatiu. 24 Josep Pla, “Navegació d’estiu” dins Aigua de mar (Barcelona: Destino, 1966), p. 539. (
fan compil·lacions, n’omplen llibretes, les recullen del seu tros. Fan una literatura de paisatge, amb una consciència com mai més s’ha tingut del pes sensual de la llengua27.
Això és Blanes per Ruyra, però la relació no ha estat del tot recíproca. La Lluïsa Julià ja ho intuïa en el 2003, durant la celebració de l’any de l’escriptor, “és estrany que Blanes no hagi tingut més relació amb Ruyra” 28 . Afirmava, a continuació, que actualment només hi ha un carrer que fa referència a l’escriptor, però que mai s’ha preocupat de vincular Ruyra amb el poble en el qual va viure i pel qual va escriure.
També en la introducció del llibre d’Espais Escrits trobem un comentari en referència a Ruyra i Blanes. En aquest, s’exposa la idea de dur a terme una ruta, ara que “s’han posat tant de moda”, que serveixi com a reclam turístic del poble. Citen les de Romanyà, a partir de Mercè Rodoreda o a Calella de Palafrugell, amb Josep Pla, entre d’altres, però s’estranyen que Blanes no hagi recreat mai l’espai en el qual Ruyra situà moltes de les seves narracions29.
Aquesta idea no només prové d’especialistes en literatura o paisatge, sinó que a Blanes mateix també hi ha molta gent que opina igual. Per una banda, com el lector veurà en el següent apartat, els col·laboradors de la revista Recvll sempre han reclamat - a l’ajuntament- la creació d’una ruta que emparentés Ruyra amb Blanes. Però, per una altra, gent anònima amb la qual he conversat durant el transcurs del meu treball m’ha expressat la seva opinió al respecte. És una idea que agrada i que incita a conèixer literatura i territori per igual.
Tot i això, és cert que s’han dut a terme actes públics per homenatjar-lo, en els quals s’ha intentat fer coincidir l’esdeveniment amb la data de naixement de Ruyra: el 27 de setembre. Per exemple, l’any 1934 es va portar un rem de trenta-quatre pams al Santuari del Vilar, en homenatge a la novel·leta i repetint l’acció que els personatges de la Santa Rita fan en la narració. Va ser una autèntica celebració, ja que el propi Ruyra, en el dia del seu 75é aniversari, va portar el rem durant un tros de trajecte.
27 Toni Sala, Pròleg dins Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 23. 28 Recull de premsa del gabinet d’alcaldia de l’ajuntament de Blanes, Diari el Punt, 23/03/2003, pàg. 79. 29Joaquim Molas, “Introducció: Sobre la literatura i la dinamització de l’entorn” (2010) dins Espais Escrits, Op. Cit, pàg. 16. 15
També el 28 de setembre de 1958, aquest cop un dia després, es va inaugurar l’escultura de Joan Rebull a Ruyra, el frare, que encara es troba en el Passeig de la Mestrança30.
En la inauguració hi havia el personal més important de la jerarquia eclesiàstica (tres bisbes) i civil, local i del règim. A més a més de Josep M. de Segarra, qui dedicà les següents paraules a Ruyra: “Avui pedra i arrel, soca i escuma,/ vidre del mar, pessigolleig del vent, /us voldria sentir com una suma / de silencis, com un pur pensament...” 31.
Ruyra morí el 15 de maig de 1939 a Barcelona, ciutat a la qual es desplaçà a durant els anys que durà la Guerra Civil. Anys en els quals se li van complicar les dificultats respiratòries que patí durant tota la seva vida provocant-li, finalment, la mort.
A causa dels moments que s’estaven vivint, l’escriptor quedà sense finques ni rendes i va haver de ser auxiliat per la Generalitat de Catalunya, a través de la Institució de Lletres Catalanes, els quals li van cedir un pis on poder refugiar-se. Tot i que en un principi el cos restà a Barcelona, de seguida que es va poder el van transportar al cementeri de Blanes, on encara avui reposa junt amb la seva dona.
“Com volia Maragall, Ruyra va aconseguir agafar uns mots de la parla de la terra, va treballar-hi i després va retornar-los a la terra mateixa32. I això és el que fa en tota la seva obra, com podem veure i reafirmarem més endavant: observar el paisatge, viure el paisatge, entendre el paisatge i plasmar-lo en les seves narracions de manera que qualsevol lector, a través de la lectura, pugui retornar al paisatge. És per totes aquestes raons que no pot haver-hi Ruyra sense Blanes, ni Blanes sense Ruyra. I precisament són totes aquestes raons les que m’han motivat a fer aquest Treball de Fi de Grau que seguidament us presento.
30 Aquests dos episodis es tornaran a explicar més detalladament durat l’itinerari, ja que és una informació important i considero que ha de constar en el mateix. Per saber-ne més, veure pàgines 46 i 50. 31 A.A.V.V., Op. Cit., pàg. 1152. 32 Toni Sala, Pròleg dins Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 37. 16
4. Precedents: Itineraris duts a terme en un passat
Actualment, els itineraris, siguin literaris o no, són molt comuns arreu del nostre territori. Blanes, la ciutat on se situa aquest treball, ha acollit a importants artistes plàstics i escriptors al llarg de la història33. L’entrada sud de la Costa Brava, amb les seves cales i els seus boscos han estat la perfecta inspiració per tots aquells erudits que s’instal·laven al poblet, temps enrere, per gaudir d’un ambient pesquer, on es respirava amor pel mar, on el parlar era salat i la gent es coneixia amb curiosos sobrenoms.
Els paisatges i la vida en aquest poble va ser la que retratà Joaquim Ruyra i Oms en les seves narracions. L’escriptor va viure reclutat a Blanes, literàriament parlant, des dels vint-i-un anys fins als quaranta, temps en el qual se sentí un blanenc més, tal com exemplifiquen alguns dels seus textos.
Aprofitant l’estreta relació que el poble gironí guarda amb l’escriptor, alguns estudiosos del tema (o simplement amants de la literatura i de Blanes) han dut a terme projectes per tal de que el record de Ruyra sigui present a la vila. Tot i així, no han estat suficients. Algunes de les iniciatives, que seguidament explicarem, van tenir molt bon començament però no van perdurar en el temps; altres, en canvi, han estat i són reclamades per tots aquells que busquen –i troben- la bellesa de recons blanencs en les paraules del mestre.
Entre aquestes iniciatives trobem tres rutes literàries, una de l’any 1958 i les altres del 2003, molt diferenciades segons el context històric en el qual se situa cadascuna d’elles, però amb un punt en comú: les tres són un recorregut pels llocs més importants de la relació que Ruyra tingué amb Blanes. També és important saber que les tres s’emmarquen en un període de celebracions en referència amb l’escriptor, ja que durant el 1958 se celebrà el centenari del naixement de Joaquim Ruyra, així com els 50 anys de la publicació del seu gran llibre Marines i boscatges, i el 2003 fou l’Any Ruyra, degut a que es complien 100 anys de l’anterior publicació. És per aquest motiu que dues rutes estan molt condicionades amb el moment en el què es van dur a terme, ja que van ser ideades exclusivament per aquelles celebracions, però hi ha una tercera que ha perdurat fins als nostres temps, com seguidament veurem. Per norma general, això va fer que la finalització dels actes portés, indirectament, el final de dues rutes fent que, ara
33 Pintors coneguts com el surrealista Àngel Planells i l’eclèctic Quim Serrano i escriptors com Roberto Bolaño. 17 per ara, a Blanes no hi hagi cap itinerari Ruyra (públic) publicat en tríptic, explicat per guies o simplement senyalitzat.
4.1. “Un viaje destino: ruta de homenaje a Joaquim Ruyra”
“Un viaje destino: ruta de homenaje a Joaquim Ruyra” amb aquest titular l’empresa barcelonina Destino (Viajes Marsans) convidava a totes aquelles persones que volguessin passar el diumenge 10 d’agost al poble blanenc visitant “los parajes que inspiraron las mejores páginas al maestro Joaquín Ruyra”. Com veiem en l’anunci, el dia començava amb una missa en el Santuari del Vilar, després hi havia prevista una visita al Convent de “les coses Beningnes” i al Jardí botànic Mar i Murtra, posteriorment hi havia planejada una excursió marítima de Blanes a Santa Cristina i es tornava amb Autopullman, després se servia el dinar a l’Hotel Miramar i se sortejaven llibres durant la sobretaula; el dia acabava amb l’audició de sardanes davant el mar. Aquest dia tan complert tenia el cost de 185 pessetes, tot inclòs, i s’havia de fer reserva, ja que les places eren limitades.
Pamflet informatiu de la ruta Joaquim Ruyra a Blanes, (1958) Arxiu Municipal de Blanes.
18
Encara que aquest primer intent de ruta literària no seria gaire comú en els nostres dies, sí és important en el transcurs d’aquest treball ja que s’estableix com el primer “itinerari Ruyra” dut a terme a Blanes. Com comentava abans, aquesta proposta es va dur a terme tal i com estava planejada, el diumenge 10 d’agost de 1958, però no va tenir continuïtat. Va ser una sortida organitzada entre altres actes que es van celebrar per commemorar l’any del centenari del naixement de l’escriptor.
Per entendre la forma en què es presenta la ruta s’han de tenir en compte diversos factors. El primer, i un dels més importants, és que ens situem en l’any 1958 en el qual només una part de població podia optar a fer sortides d’aquest tipus. Per començar, la notícia de la “ruta homenaje” només es dirigia a la població de Barcelona, ja que l’anunci explica que se sortirà a les 7h del matí del carrer Pelayo núm. 28 de Barcelona i en la darrer punt del programa es menciona la tronada a la ciutat. Així doncs, el públic de la ruta havien de ser persones benestant que vivien a Barcelona34 i que es podien permetre passar un dia lliure fora de la seva ciutat pagant per una excursió totalment organitzada. A més a més, un altre aspecte important, és que havien de ser persones mínimament “cultes” o, si més no, conèixer l’escriptor Joaquim Ruyra i la relació que aquest tingué amb Blanes, sinó la ruta perdia molt interès.
Encara que el viatge es presenta com una forma de turisme, en el qual es busca clarament un guany -no tant cultural com sí econòmic-, no hem de subestimar la prèvia preparació de les visites (Santuari del Vilar, el Convent, excursió marítima de Blanes a Santa Cristina...) que clarament tenen una estreta relació amb les narracions de Ruyra. Això demostra que la ruta estava feta a consciència i, que en certa manera, la podríem entendre com un itinerari Ruyra a Blanes.
Durant aquell any, les celebracions blanenques es van allargar del 21 al 28 de setembre35. Es van dur a terme diversos actes com un concurs de pesca infantil, missa en record de l’escriptor, una exposició de records de Ruyra, audició de sardanes i la inauguració del monument a Ruyra, entre d’altres. De totes aquestes activitats, promogudes per la comissió que organitzava l’homenatge36, avui dia només en resta
34 Crec que és important fer l’esforç de situar-nos en aquell moment i en la diferenciació que hi havia entre Barcelona i qualsevol altre poble –ciutat- d’arreu de Catalunya. Aquesta ruta també podia ser una excusa per sortir de la ciutat-capital i anar a visitar altres llocs com un fet excepcional. 35 Veure document II a l’annex: “Centenario del nacimiento de Joaquín Ruyra. Programa de los actos que se celebrarán en Blanes durante el mes de Septiembre de 1958”. 36 Comissió formada per l’alcalde i l’Arxipreste de Blanes, en un primer moment. Després s’hi van afegir altres personalitats i institucions que van aportar ajuda monetària o humana, com la Diputació de Girona; 19 l’escultura de Joan Rebull, de la qual parlaré més endavant, en el mateix punt en què es col·locà al 1958.
Des d’aquell any fins al 2003 Ruyra, les seves narracions i la relació amb el poble van passar a un segon pla, ja que no es van dur a terme més actes, encara que podria haver estat diferent. Des de la revista blanenca Recvll, en la qual Ruyra escriví i se’l coneixia com l”Avi”, sempre s’ha insistit en fer una ruta de Ruyra per Blanes que perduri al llarg del temps. Diverses personalitats de la vila, amb el rector Jaume Reixach al capdavant, han escrit en la revista demanant un cop i un altre que es dugui a terme l’itinerari.
Les pàgines dedicades a la petició de la ruta ja es troben des de 1989, quan Jaume Reixach proposa a les institucions blanenques, a través dels seus articles “Ruyra, encara” i “Ruyra, encara (i 2)”37 altres actes, com una ruta literària, que es podrien haver dut a terme en l’homenatge dels 50 anys de la mort de l’escriptor. Reixach segueix amb la mateixa petició l’any 1997, quan publica “Carta blanenca als Reis d’Orient”, la qual comença “Aquesta carta és per demanar-vos que es faci realitat un somni. Un somni que compartim molts blanencs, ho sé del cert. [i més endavant continua] El mestre Ruyra va saber captar tan bé el tarannà blanenc i va descriure tan admirablement bé els escenaris blanencs que només ens caldria resseguir la seva obra literària per traçar una ruta que no tindria parangó amb cap altra vila de la Costa”38. I encara continua l’any següent amb l’article “Dignificar Ruyra” i, fins i tot, el 2000 amb “La ruta Joaquim Ruyra, encara hi som a temps”39. A més a més, durant aquests anys també es van escriure algunes editorials del Recvll que insistien en la idea de construir una ruta Ruyra i el poc interès demostrar per les institucions blanenques tot i haver gent i recursos disposats per la causa40.
Rdo Basilio de Rubí, Definidor Provincial dels Caputxins; el reverend Don Aurelio María Escarré, Abad de Montserrat; don José María Cruzet, de l’editorial Selecta; el sacerdot poeta Dr. D Miguel Melendes, canònic de la Catedral Metropolitana de Tarragona; i la premsa, escrita i radiada, de l’època. (AMBL) 37 Recvlls del 27 de maig i 10 de juny de 1989 respectivament. 38 Recvll del 23 de desembre de 1997. Veure document III a l’annex: Jaume Reixach, “Carta blanenca als Reis d’Orient”. 39 Recvlls del 17 de gener de 1998 i 22 de juliol del 2000, respectivament. 40 Veure document IV a l’annex. Editorial “La ruta Ruyra (la historia d’una proposta)”. 20
4.2. 2003: Any Joaquim Ruyra
Les diverses peticions de la creació d’una ruta literària van acabar fent-se realitat l’any 2003, en el marc de l’Any Ruyra. Com va passar el 1958, les celebracions que es van dur a terme aquell any van incloure la nova ruta com un acte més de la programació, però no amb vistes a una possible repetició, o Imatge que es va utilitzar durant l’any Ruyra reiteració, en un futur no gaire llunyà. (2003). Arxiu Municipal de Blanes
4.2.1. Ruta Joaquim Ruyra a Blanes
Aquest cop la ruta va ser elaborada per un historiador blanenc, treballador de l’Arxiu Municipal de Blanes, el qual va cedir els materials a una empresa exterior que aportà els guies per l’itinerari. La ruta era una combinació d’informació literària i històrica del temps de Ruyra, els americanos i les drassanes blanenques. En el catàleg de l’Any Ruyra es mencionen alguns dels punts d’aquesta ruta: “el passeig de la Maestrança, [...] Sa Palomera, el barri de S’Auguer i les cases de Sant Andreu de Sa Palomera, el Coll de Santà Bàrbara, Can Creus, el Convent i el santuari de la Mare de Déu del Vilar”41.
La commemoració del centenari de la publicació de Marines i boscatges es va allargar durant tot el 2003 a Blanes amb els següents actes: I simposi Joaquim Ruyra; l’enregistrament per Catalunya Cultura de vint programes radiofònics amb fragments de Marines i boscatges; diverses propostes teatrals a partir de l’obra de Ruyra a càrrec del TNC (Un ram de mar per Joan Castells) i de grups amateurs blanencs, el Mirall, Xiroia, Farts d’Assaig, Cor de Cambra Sota Palau i l’actriu Fina Rius ( Un mar dins del calaix); dues propostes de dansa a càrrec de l’Esbart Joaquim Ruyra (Enramanda ruyriana i En Garet a l’enramada); un concert de cobla organitzat per la Colla Sardanista Sa Palomera; un seguit de conferències sobre Ruyra organitzades per l’Institut d’Estudis Catalans i les posteriors publicacions.
A més a més, també es van dur a terme dues exposicions:“Joaquim Ruyra. En el centenari de Marines i boscatges (1903-2003)”, comissariada per Lluïsa Julià amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes i situada a la Sala Municipal
41 Joan Maluquer i Ferrer, “Avintesa de l’any Joaquim Ruyra” dins Marines i boscatges: cent anys de l’eclosió literària de Joaquim Ruyra (Editat per l’Ajuntament de Blanes, l’Institut d’Estudis Catalans i Galerada), Cabrera de Mar: 2003, pàg. 22. 21 d’Exposicions “la Biblioteca”, i “El Rem de trenta-quatre”, comissariada per Llum Torrents amb el suport del Museu de la Marina de Vilassar de Mar i situada a la Casa Saladrigas (Roig i Raventós, 2). En total, des de l’abril de 2003 fins al desembre del mateix any, van haver-hi 18.304 visitants en aquestes exposicions.
La majoria de visites van ser de grups organitzats, que van poder visitar les exposicions i van fer una ruta literària pels indrets descrits per Ruyra acompanyats d’una guia. Els grups que van sol•licitar visita van ser els següents: IES Sa Palomera (Blanes), Aula Universitària de Badalona, grup de capellans de la Selva i el Maresme, Escola Annexa (Girona), IES Lliçà d’Amunt, Escola Les Alzines (Girona), Centre d’Estudis Selvatans, Escola Educació Especial Paidea (Barcelona), Centre de Pensament Cristià (Manresa), grup de Santa Coloma de Farners, Parròquia de Sant Joan d’Horta (Barcelona), Grup parroquial de Perelada i rodalies, Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Blanes, Omnium Cultural, Comissió del Centenari de l’Excursionisme Català, IES S’Agulla (Blanes), Escola Técnico- Profesional El Clot (Barcelona), Grup de turistes holandesos, Aula d’Extensió Universitària per la Gent Gran, IES La Bastida (Santa Coloma de Gramanet), IES Rocagrossa (Lloret de Mar), Oficina de Català de Blanes, CEIP Pinya de Rosa (Blanes), IES Serrallarga (Blanes), IES Coll i Rodés (Lloret de Mar), Associació Excursionista d’Etnologia i Folklore, Col•legi Santa Maria de Blanes, Institució Montserrat (Barcelona), família Saladrigas, IES Lluís de Peguera (Manresa), Escola Nen Jesús de Praga (Badalona) i altres visites de grups d’amics42.
4.2.2. Joaquim Ruyra des de Blanes. Els pirates Teatre
A tot aquest seguit d’actes també se li van sumar iniciatives privades com la dels Pirates Teatre, com expliquen a la seva web “som una companyia de Barcelona amb 13 anys d'història. Vam iniciar el nostre camí l’any 2001, i des de llavors mantenim els nostres ideals, oberts a totes les arts escèniques i capaços d'interpretar obres de gèneres i formats molt diversos, així com adaptar i teatralitzar textos de la literatura catalana i universal”43.
Els Pirates Teatre van començar a fer l’itinerari “Joaquim Ruyra, des de Blanes”44 l’any 2003 i, a partir de llavors, el repeteixen cada any durant la setmana cultural del col·legi IPSI (Barcelona). La ruta consisteix en un passeig per Blanes focalitzat en un seguit de punts relacionats directament amb les narracions de Ruyra. A
42 Memòria de l'Any Joaquim Ruyra. Ajuntament de Blanes (2003). 43 http://elspiratesteatre.com/ 44 http://elspiratesteatre.com/itineraris-literaris/joaquim-ruyra-des-de-blanes/ 22 cada un d’aquests punts, els i les guies expliquen als nois i noies de 4t ESO informació sobre Ruyra: el seu món literari i real (Blanes), la seva manera d’escriure, la importància de la llengua catalana, alguns apunts biogràfics... Tot plegat resulta molt satisfactori, segons em comentava la Maria 45 –persona que s’encarrega de tots els itineraris literaris dels Pirates Teatre-, ja que els alumnes han llegit les narracions de Ruyra durant el curs escolars i veuen clarament la relació que existeix entre les paraules de l’escriptor i el paisatge blanenc.
Alguns dels fets que diferencien aquest itinerari de la resta és que és teatralitzat, és a dir, en alguns dels punts on el/la guia para per explicar informació sobre Ruyra i la seva obra, apareixen dos personatges d’algunes de les narracions i recreen les escenes més importants.
Però no només això, sinó que el més important i l’element més diferenciador de les dues propostes anteriors és que aquesta ha perdurat al llarg dels anys. Potser perquè l’interès, la contractació i la finançament és totalment privat. Realment qualsevol persona podria posar-se en contacte amb la companyia per tal de concertar un dia i fer l‘itinerari però ningú coneix la proposta com em va passar a mi, que la vaig descobrir buscant informació sobre el tema. De totes maneres, des de la organització dels itineraris del Pirates Teatre, reconeixen que tampoc han fet mai difusió.
Així doncs, com hem vist en aquest apartat, les rutes Joaquim Ruyra a Blanes han estat contades però no les peticions de les mateixes. És per aquesta raó que, després de buscar i trobar aquestes propostes, em plantejo fer-ne una de nova que pugui donar resposta a totes aquelles persones enamorades de Ruyra i de Blanes. La relació entre aquests personatges és clara i penso que no es pot desaprofitar. No només s’ha de tenir en comte quan es commemora un any especial (tot i que les celebracions sempre són més abundants), sinó que considero molt important i interessant poder tenir un itinerari Ruyra a Blanes del qual pugui gaudir tothom que vulgui, en el format que li interessi.
45 Informació que vaig extreure d’una entrevista que vaig concertar amb ella, a partir de la qual ens vam conèixer. 23
5. Noves propostes d’itinerari
Un cop disposem de tota la informació que detalla la relació entre Blanes i Ruyra, és el moment de presentar, en aquest apartat i subapartats, el procés de creació dels itineraris. Itineraris en plural, ja que seguidament es presentes dues propostes que, encara que comparteixen l’origen i els textos, no són iguals, sinó que responen a necessitats diferents.
Aquests són: un mapa interactiu que es pot consultar en format web o aplicació des d’un aparell amb 3G, ja sigui mòbil o tablet. A partir del programa Eduloc, el mapa geolocalitza els punts en el territori -amb sistema GPS- i els fa visibles perquè tots els usuaris puguin comprovar la unió que existeix entre aquell paratge i la obra de Ruyra. La segona proposta, en canvi, és una presentació “real-simulada” d’una ruta Ruyra a Blanes. Basada en els textos de l’escriptor i en contacte directe amb el paisatge, es proposa un recorregut, que parteix del port i finalitza a la roca de Sa Palomera, en el qual es pugui descobrir els llocs on Ruyra va situar moltes de les seves narracions.
El mapa interactiu, per una banda, es presenta com una opció innovadora per tots aquells usuaris que vulguin recórrer Blanes de la mà de Joaquim Ruyra46. La diferència principal amb la segona proposta és poder fer el recorregut com es vulgui, sense seguir un trajecte marcat, ni anar darrere d’un guia. Tot i que per raons òbvies (l’espai és limitat i es faria molt dificultós llegir tota la informació en una pantalla petita) no apareixen totes les dades del treball, sí que és una bona opció per endinsar-se en el món dels itineraris i conèixer, a partir de la combinació del paisatge i a literatura, Blanes i Ruyra.
Per una altra, l’itinerari “en format paper” només té sentit amb un guia. És una ruta pensada, planejada i perfectament estructurada per passejar per Blanes i comprovar les correspondències que hi ha entre els textos de l’escriptor i el paisatge blanenc.
És per aquesta raó que, en les dues opcions, he triat un seguit de cites per llegir o recitar en cada un dels punts. Apareixen tant en el mapa com en l’itinerari, ja que considero que són brillants descripcions dels llocs on se situen les narracions. Aquest ha estat el principal criteri per fer la tria. Es podrien escollir múltiples cites de Ruyra, però enfocat al paisatge, més encara al blanenc, aquestes són les que fan una referència més directa.
46 Usuaris que han de disposar d’un dispositiu amb internet i, si es pot, amb 3G i GPS. 24
Per mi, són l’enllaç perfecte entre literatura i paisatge, ja que tan sols llegir-les em transportaven al lloc on se situava l’acció. Per això tenen tanta importància en les dues propostes, per tal de que l’usuari o el visitant, pugui escoltar com els narradors dels textos definien aquells llocs.
Llocs que han canviat –alguns més que altres- des de que Ruyra els contemplà. Per tal de fer-nos una idea més clara de com eren els paisatges blanencs a finals del segle XIX, principis del XX, he volgut incloure, també en les dues propostes, fotografies d’aquell temps juntament amb les actuals.
Com podem veure doncs, són dues propostes que podrien ser complementàries, ja que es podria realitzar l’itinerari amb guia observant les fotografies de l’aplicació amb el mòbil, però que pretenen ser dues possibilitats a escollir per l’usuari.
A les “Primeres reflexions: Patrimonialitzar els espais” la Carme Torrent i en Perejaume adverteixen la borrosa línia que hi ha entre el turisme i la cultura, sobretot tractant-se del patrimoni. Apunten la importància de les rutes literàries, degut al baix cost que suposen i a la poca conservació que necessiten (fons de l’autor i paisatge) i com això pot fer que la cultura es perdi en pro del turisme47. Per això és necessari racionalitzar les rutes i ser conscient del que suposa vincular paisatge i literatura, per tal de que la relació no esdevingui banal.
Aquest compromís, que he assumit com a propi, és el que intento reflectir en tot en el treball, sobretot en les dues propostes que se segueixen. Disposant de tota la informació que he recollit durant l’elaboració del mateix, crec que aquestes són les dues millors maneres de lligar Ruyra amb Blanes. Com comentava en la introducció, són dos propostes que pretenen apropar el món de les humanitats a tots aquells interessats en descobrir la relació que existeix entre literatura i paisatge.
5.1. Itinerari Joaquim Ruyra a Blanes. Mapa interactiu Eduloc
3. Les humanitats han de procurar establir aliances estratègiques amb les ciències, amb les tecnologies i amb el món de la comunicació. La cultura humanística s’ha de valer de tots els aliats possibles per tal de contribuir eficaçment a l’esperit del temps. És convenient, per exemple, que la cultura humanística empri les noves tecnologies sense abandonar del tot els
47 Carme Torrent i Perejaume, “Patrimonialitzar els espais” Primeres reflexions (2007) dins Espais Escrits, Op. Cit. 25
formats tradicionals, sinó fent veure la complementarietat entre tradició i innovació, i buscant la millor manera de difondre i impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó48.
Actualment sembla impossible viure sense la tecnologia 3G, sense aparells que disposin d’internet i ens facilitin la comunicació, la recerca, l’entreteniment... En definitiva, molts aspectes de la vida. És per aquesta raó, junt amb la importància ja comentada d’acostar el món de les humanitats a tothom, que em proposo presentar una ruta Joaquim Ruyra a partir d’un mapa interactiu.
Les noves tecnologies envaeixen el nostre món i ens ofereixen múltiples possibilitats de les que temps enrere no podíem gaudir. Són aquestes possibilitats les que he tingut en compte a l’hora d’elaborar el mapa: poder passejar per Blanes descobrint racons sense un trajecte prefixat; disposar de la informació en tot moment i consultar-la les vegades que es vulgui; situar-se en un punt del mapa i arribar a un altre a partir de les indicacions que el mateix programa ofereix; oferir als usuaris fotografies dels llocs marcats per tal de que cadascú pugui fer la seva comparació i, una de les característiques més importants, poder extreure conclusions sobre la relació que unia Ruyra amb Blanes per un mateix.
Buscant la vesant pràctica de les humanitats i la relació literària entre paisatge i text, el mapa serà una bona eina per un públic general molt ampli. Podrà ser usada tant per turistes (o blanencs) que vulguin visitar la ciutat des d’una perspectiva més innovadora i literària, com per lectors ruyrians que vulguin descobrir el paisatge en el qual es basen algunes narracions de l’escriptor.
Tot i això, com ja he comentat anteriorment, el públic que vulgui dur a terme aquesta ruta haurà de tenir quelcom indispensable: un mòbil o tablet amb internet i, en els llocs on la cobertura ho permeti, amb 3G. A més a més, el mapa interactiu és molt més profitós si es té GPS en l’aparell, ja que així es poden seguir les indicacions que l’aplicació proporciona per arribar fins als punts marcats.
Per la creació del mapa m’he servit del programa “Eduloc”. Aquest, segons la definició que apareix en la web, és: “Una proposta que incorpora dispositius mòbils
48 Punt 3 del manifest: “Unes humanitats amb futur”, Salvador Giner, Armand Puig, Rafael Argullol, Agustí Borrell, Victòria Camps, Lluís Font, David Jou, Jordi Llovet, Xavier Morlans, Perico Pastor, Ramon Pla, Francesc Torralba, Mariàngela Vilallonga, 16 de gener de 2013. 26 amb GPS per al treball en projectes sobre el territori. Una eina que permet a professors, alumnes i famílies poder crear itineraris, escenaris i experiències basades en la localització” 49 . I aquesta és una de les característiques principals: “crear itineraris basa[ts] en la localització”.
Després de comprovar que no hi havia cap itinerari que respongués als termes “Joaquim Ruyra”, “Blanes” o ambdós, vaig crear-ne un anomenat “Itinerari Joaquim Ruyra a Blanes”. Posant qualsevol d’aquestes paraules al cercador, de seguida apareixerà una pantalla amb la descripció del projecte i picant a “Veure el mapa” l’aplicació ens portarà fins a la costa blanenca.
Però abans haurem d’haver entrat a www.eduloc.net, dirigir-nos a “Biblioteca d’escenaris” i escriure qualsevol de les paraules citades anteriorment per tal de trobar l’itinerari que he dissenyat. La imatge que apareixerà, un cop feta la recerca, és la següent:
Detall de la imatge que apareix quan es busca l’Itinerari Joaquim Ruyra a Blanes.
Aquest programa permet situar tots els punts que es vulgui en el mapa i afegir, en cadascun d’ells, la informació que es desitgi. En aquest cas, cada punt de l’itinerari conté fotografies, textos i àudio. A més a més, cada senyal que apareix en el mapa consta d’un primer nom: el lloc on està situada i un segon, entre cometes, que fa referència a la narració de la qual s’ha extret la cita.
Com ja s’ha comentat anteriorment, les fotografies pertanyen al lloc exacte que es marca en el mapa. Així l’usuari el podrà reconèixer amb més facilitat i comparar-lo, a partir de la imatge que apareixerà en el mateix punt, amb l’aspecte que tenia el lloc a principis del s. XX.
49 www.eduloc.net 27
Els textos són, bàsicament, breus descripcions del lloc en relació amb els escrits i amb Ruyra. Amb la informació que es dóna es pretén situar, mínimament, a l’usuari en el context en què l’escriptor va publicar aquella narració i s’aprofita, també, per comentar alguns aspectes importants sobre la mateixa. La llargada d’aquests textos està pensada per un dispositiu mòbil, el qual no té la pantalla gaire gran i és dificultós llegir fragments llargs, per aquesta raó, com ja s’ha anticipat abans, la informació que apareix és la necessària i justa. A més a més, amb això es pretén no explicar tot el que se sap sobre l’autor i l’obra, ja que així es busca incentivar a la lectura de Ruyra a totes aquelles persones que encara no hagin llegit els seus textos.
Imatge que veu l’usuari quan “clica” un punt del mapa. Primer se li apareix el cartellet negre, amb la informació del lloc i la narració i després les imatges, que es poden ampliar, junt amb el text explicatiu i la cita final.
Per últim, en cada un d’aquests punts també s’hi pot trobar un àudio. Atenent a la importància d’observar el paisatge mentre es duu a terme la ruta, vaig pensar que seria interessant afegir una gravació de veu en la qual es llegeixi la cita que fa referència al lloc. Així, tot i que el fragment es pot llegir al final de text, també es té la opció de fer-lo sonar mentre es contempla el paisatge.
Aquesta és, doncs, una proposta diferent a la que se seguirà en les següents pàgines. El mapa interactiu proporciona una mobilitat i llibertat que la guia no dóna, així com poder triar cap a on es vol desplaçar l’usuari a cada moment. És una aposta
28 pels itineraris in situ que uneixen la preciositat de la literatura amb la bellesa del paisatge-.
5.2. Itinerari Joaquim Ruyra a Blanes. El recorregut
5.2.1. Objectius, preparació, realització
Després d’haver revisat els itineraris duts a terme en un passat, haver conversat amb alguns dels seus creadors i haver fet de guia en un d’ells, em disposo a presentar la meva proposta de ruta per Blanes a partir dels textos de Joaquim Ruyra.
Com la M. Carme Montaner afirma a “Nous paisatges de la literatura” (2007)50, entre el territori i el text hi ha d’haver un tercer factor, una persona que estableixi la relació que els uneix. Jo em proposo ser aquest tercer factor. Aquesta relació es pot establir a partir del territori on ha viscut l’autor o a partir dels lloc que descriu. Com a Ruyra el denominador comú sempre és Blanes, on va viure i on situa les seves narracions, la relació és inqüestionable.
El meu itinerari neix dels textos de l’escriptor, ja que són aquests els han fet decidir-me pel recorregut que seguidament presentaré. Mentre anava llegint, anava traçant la ruta imaginàriament a partir dels fragments que esmentaven els llocs de Blanes, així tots i cadascun dels punts de l’itinerari venen marcats per les paraules de l’escriptor. Hi ha algunes narracions que encara que se situen a un poblet de costa no especifica el nom i per això he preferit no incloure-les en la meva proposta (tot i que, sent blanenca, m’atreviria a situar-les en algun indret de la ciutat).
L’itinerari està pensat per un públic molt ampli. Encara que sempre es pot gaudir més si es coneixen els textos, haver llegit Ruyra no és una condició indispensable per fer-lo, ja que durant la ruta s’ampliarà informació sobre l’escriptor, la seva vida, la seva llengua i la manera d’escriure. No està dirigit únicament a turistes o visitants del poble, sinó que també seria molt interessant pels blanencs, ja que podrien descobrir nous racons de la ciutat i veure’ls des d’un punt de vista molt diferent.
Tant pel format, com pel llenguatge i la informació que es dóna, l’itinerari està enfocat cap a adults. De totes maneres però, en un futur es podria adaptar per col·lectius de menys edat, adolescents o nenes i nens, ja que, des del meu punt de vista, seria molt
50 M. Carme Fontaner, “Nous paisatges de la literatura” (2007) dins Espais Escrits, Op. Cit. 29 enriquidor poder fer el recorregut després d’haver llegit algun text de Ruyra a l’escola o l’institut.
Una altra característica d’aquest itinerari és que es durà a terme íntegrament en català, aprofitant la riquesa de la llengua que ens mostra l’escriptor. Com que els textos relacionats amb el poble van ser escrits tots en català i donant importància al parlar blanenc, he cregut que aquesta llegua seria el millor vehicle per comunicar-me amb totes aquelles persones que volguessin fer la ruta. En vistes a un futur però, l’itinerari també es podria fer en altres llengües i obrir-se a un públic més ampli.
Quan a senyalització de l’itinerari: cartells amb informació sobre el lloc, tríptics que es poguessin aconseguir en la oficina de turisme, números pel poble per tal de seguir un ordre... no n’hi ha cap. Aquesta ruta està pensada per fer-se amb un guia que estigui al capdavant del grup i es vagi dirigint als llocs de més interès.
Tot i que els llocs no estaran marcats “físicament”, sí es pretén marcar-los “literàriament”, ja que aquest itinerari té com a característica pròpia fer la presentació del paisatge a partir de les paraules de Ruyra. Cada parada connectarà el territori amb una narració i, aprofitant la relació que s’estableix, es llegiran cites breus 51 que mencionin en lloc en qüestió. Després de reflexionar sobre quantes cites escollir i llegir davant els visitants, vaig creure oportú escollir-ne una per cada parada, per tal de que la informació fos més amena i al lectura no es fes pesada.
A més a més, també s’ensenyaran les fotografies de principis de segle XX abans esmentades. El guia les pot portar impreses en mida gran per tal d’anar-les ensenyant a cada punt. Ara però, com que la presentació de l’itinerari es fa a través de paper, es combinen aquestes amb unes actuals52 perquè el lector pugui imaginar-se com era el Blanes de Ruyra.
Per últim, la diferència més important que trobem en aquest itinerari en comparació amb la resta és que una part del recorregut es fa per mar, a bord d’una barca mitjana en la qual hi puguin cabre de 10 a 15 persones (grup idoni per dur a terme l’itinerari, així hi hauria més complicitat entre guia i visitants i seria més enriquidor). L’altre part es faria per terra, passejant per la platja i els carrers de Blanes. Considero
51 Les mateixes cites que consten al mapa interactiu com a àudio. 52 Les fotografies actuals que apareixeran a continuació han estat fetes a propòsit per aquest treball. Buscant la millor perspectiva i posar en situació al lector, són totalment inèdites i exclusives, ja que les he realitzat per la presentació de l’itinerari. 30 així que el binomi mar-terra tant present en les narracions de Ruyra, també ho estaria en l’itinerari, fent que l’experiència fos més versemblant, a la vegada que interessant i curiosa per tots els visitants.
L’itinerari Joaquim Ruyra en la geografia local
Itinerari Joaquim Ruyra marcat en la geografia local. Realitzat a partir d’una imatge extreta de google maps.
Primer i últim punt de l’itinerari Sortida de port. Anada cap a Santa Cristina Recorregut per mar. Des de Santa Cristina al port Recorregut per terra. Des del port fins a Sa Palomera. Parades de l’itinerari
5.2.2. Itinerari
Bon dia tothom! Com que ja hi som tots, podem anar baixant per la passarel·la fins a la desena barca. Ara que ja està en marxa i ho tenim tot preparat, podem anar pujant, vigilant on posem els peus. Agafin-se bé a les cordes i les baranes fins que estiguem tots ben asseguts als bancs. Abans de tot, em presento: em dic Joana Muñoz i seré la guia durant tot l’itinerari Joaquim Ruyra per Blanes. Qualsevol pregunta, dubte
31 o comentari que vulgueu fer, endavant, em podeu interrompre sense cap problema. Dit això, comencem, el recorregut està fet per gaudir-lo53!
Passarel·la del port de Blanes, Joana Muñoz (2014).
Mentre sortim del port els hi explicaré breument quina ruta seguirem. Primerament anirem navegant tranquil·lament cap al nord, aturant-nos al límit “coster” entre Lloret de Mar i Blanes. Quan haguem arribat a Santa Cristina, ens detindrem uns minuts i tornarem enrere parant a totes les cales que trobem pel camí. Després, deixarem la barca atracada al port i començarem la ruta a peu, passant pel Passeig de Mar, la platja del centre, Sa Palomera, l’Ermita de l’Esperança i altres llocs importants del poble en relació amb Joaquim Ruyra. En tots aquests llocs llegirem cites breus de les narracions que facin referència directa al paisatge en qüestió, per això és molt interessant poder fer aquesta ruta in situ.
Aprofitem el viatge d’anada fins a Santa Cristina per gaudir del mar i les cales que després descriurem amb més detall, però també per introduir alguns dels aspectes més importants de la biografia de l’escriptor.
53 Per tal de donar més versemblança a l’itinerari, durant el text s’aniran intercalant dues veus: la cursiva representarà un tipus d’estil directe, en el qual el guia es dirigeix als oients i, a través d’aquests, al lector del treball. La rodona, en canvi, servirà per introduir informació literal –escrita- que és important per esmentar a la ruta però que, com és normal, no s’explicaria de la mateixa manera que s’escriu. 32
Anada a Santa Cristina: Biografia de Joaquim Ruyra
Joaquim Ruyra i Oms va néixer a Girona el 27 de setembre de 1858, fill de pares blanencs adinerats. Va tenir una infància tranquil·la i bonica, a cavall entre Girona i Blanes, on passava els estius i els ponts més llargs. En certa manera, podríem dir que aquest món mariner, infantil i, gairebé, idíl·lic, en el qual ens situa l’escriptor en algunes de les seves narracions, és el món de la seva infància.
Abans de començar la carrera universitària, i degut a les espoliacions que hi havia en tot en territori per les guerres carlines, la família Ruyra va haver de marxar de Girona i, posteriorment, de Blanes on també van saquejar la casa. Finalment es van instal·lar a Malgrat de Mar, concretament a la casa dels Turró, on passaren una temporada. El jove Joaquim de seguida començà una forta amistat amb Ramón Turró, el fill del matrimoni amb qui marxà a Barcelona a estudiar i amb qui compartí bons moments durant tota la seva vida.
[...] A Malgrat vàrem passar més de dos anys, i allà vaig fer-me amic d'un dels fills de la casa que ens havia acollit, l'aleshores jove Ramon Turró, qui fou el meu principal mestre de literatura. Jo fins aleshores havia fet algunes poesies en català i en castellà. En Ramon Turró simpatitzà amb mi, i em féu conèixer els grans escriptors romàntics: Goethe, Schiller, Byron, Víctor Hugo, etc., me'ls llegia amb veu alta, indicant-me amb força bon gust els passatges més bonics, les frases més enginyoses, com les situacions més dramàtiques i els epítets més fantasiosos. Encara més atenció que en els romàntics em feia posar en les obres de Shakespeare. També em llegia Racine i Corneille, però no eren sants de la seva devoció. Ell i jo aleshores érem romàntics entusiastes; quan més endavant vàrem llegir traduccions d'Homer i d'altres escriptors grecs, no dubtàrem a adjudicar-los la palma, i ens férem devots seus54.
Durant la joventut va traslladar-se a la capital catalana per estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Encara que obtingué el títol mai va exercir com a advocat, ja que no era la professió que ell volia fer, sinó la que li havien imposat des del nucli familiar. De fet, això es reflecteix en l’expedient universitari de Ruyra, en el qual veiem que obtingué les màximes qualificacions en les assignatures de llengua i escriptura. De totes maneres però, el fet de pertànyer a una família de terratinents li va permetre poder dedicar-se a escriure sense preocupacions.
54 Joaquim Ruyra: "Joaquim Ruyra ens explica la seva vida", reportatges literaris de la revista Flama, 28 d'octubre de 1934 en http://www.escriptors.cat/autors/ruyraj/pagina.php?id_sec=26 33
La família Verdaguer vivia molt a prop de la família Ruyra, a l’eixample, i això va ajudar a la consolidació de la relació d’amistat –i literària- que sempre va unir Jacint Verdaguer i el jove escriptor. Segons apunta la Lluïsa Julià, podria ser que el primer hagués influït en la decisió final d’utilitzar el català en les seves composicions, fet que es produí quan l’escriptor passava la trentena. A part de Verdaguer, altres influències a tenir en compte en Ruyra són els seus amics i contemporanis: Narcís Oller, Víctor Català, Costa i Llovera, Tomàs Garcés i Mn. Alcover.
Quan acabà la carrera s’instal·là a Blanes, on va estudiar la llengua dels mariners i els pagesos alhora que participa activament en el grup catalanista entorn de l'escriptor blanenc Josep Cortils i Vieta. Joaquim Ruyra va ser un personatge molt importat per la vila de Blanes, ja que, a part de començar a ser reconegut com un gran escriptor, oferia la planta baixa de casa seva per dur a terme jornades i debats literaris que reunia escriptors de tota la contrada.
Arribada a la trentena, els pares de Ruyra van acordar el seu casament amb Teresa de Llinàs, per tal de que el seu patrimoni no es perdés, més aviat al contrari: augmentés. Tot i que l’escriptor va anul·lar el compromís un mes abans de l’enllaç, el 23 d’octubre de 1889 es convertia en marit de Teresa de Llinàs a l’Abadia de Montserrat. Els fets se succeïren molt ràpid, a principis d’any es parlava de la possible boda i a finals, ja vivien al número 10 del carrer ample de Blanes, la casa de Can Creus.
Tal com va intuir l’escriptor, el matrimoni va ser un fracàs. Teresa de Llinàs mai va aprovar la vocació literària de Ruyra i amb el temps es va anar tornant més nerviosa i insofrible. Amics de la família atribuïen aquest malestar a la incapacitat de tenir fills, però aquesta no era la única raó per la qual la unió no va funcionar, sinó una entre moltes. El 18 de febrer de 1904 naixia a Barcelona una nena de pares desconeguts que va ser donada en adopció a la família Ruyra. Així, dos anys després, la nena era batejada com Maria-Lluïsa, Leontina i Valèria Ruyra i Llinàs.
Els primers reconeixements en català que obtingué l’escriptor provenien, en els últims anys del s.XIX, dels Jocs Florals de Girona, on es va donar a conèixer amb poemes de to èpic i romàntic. El 1896 va obtenir el Premi Extraordinari del Consistori dels Jocs Florals de Barcelona amb "Mar de llamp", "La mirada del pobret" i "Les senyoretes del mar”. Però no va ser fins l’any 1903 quan va assolir l’èxit esperat amb la publicació de Marines i boscatges. És a partir d’aquest moment quan es va convertir en el pare de la prosa catalana, esdevenint un gran model per les generacions posteriors. 34
Ruyra, considerat en part fill del romanticisme, es va passar algunes èpoques de la seva vida sense escriure ni publicar cap text: necessitava tenir inspiració. Un d’aquests períodes se situa després d’haver publicat tres capítols de la novel·la La gent del Mas Aulet al 1904. Davant la incapacitat d’acabar la novel·la es va sentir molt frustrat, ja que li costava coordinar les veus dels personatges, els problemes narratius i els sentiments que es desenvolupaven 55. Això no va fer, però, que no aprofités els materials que havia anat creant per la novel·la, sinó tot al contrari: es pot veure la ombra de La gent del Mas Aulet a “L’idil·li d’en Temme”.
Quinze anys més tard, va aparèixer La parada. Recull de narracions en el qual destaquen relats amb detalls autobiogràfics. Al 1920 publicà Pinya de Rosa, reedició ampliada de Marines i boscatges. Finalment l’últim recull de textos, titulat Entre flames, es divulgà al 1928.
L’escriptor morí el 15 de maig de 1939 a Barcelona per una broncopneumònia. Degut al complicat context polític del moment, la seva mort passà totalment desapercebuda. El cos va ser transportat a Blanes, on fins avui reposen les seves despulles 56.
Ara que gairebé arribem a Santa Cristina i coneixem alguns aspectes de la vida de Joaquim Ruyra segons els estudis de la Lluïsa Julià, el podem presentar des d’un altre punt de vista, des de la perspectiva de Josep Pla. Aquest, en “una petita aventura literària” –els Homenots-, dedica un seguit de pàgines a descriure el personatge que, segons ell, era Ruyra. Escoltem les paraules de Pla:
A la Secció Filològica de l’Insitut d’Estudis Catalans quan el veuen entrar, petit, encorbat, grasset, amb aquella expressió tan desolada d’home abandonat, tothom tremola. Els plecs de l’armilla plens de cendra i de llumins apagats, el barret espès de tinya sobre una cara mal afaitada, plena de barbs, les calces com dues boques de caní a la funerala, la corbata a tres quarts de quinze, les ungles vellutadament negres, els ulls mullats d’humors rogencs damunt d’unes bossetes de color de rosa, el bigoti torrat i caigut com una cortina esfilagarsada... Ruyra s’asseu davant la taula. Al mig hi acaben de posar una plata de dolços. Ruyra és llaminer i es complau, abans d’engolir el producte delicat, de palpar-lo, de constatar la
55 Molt explícitament, la Lluïsa Julià titula el capítol III de Ruyra, narrador “La inviabilitat de la novel·la llarga:
densitat de la crema, de digitejar sobre les gracioses flaqueses de la confitura, de cercar el punt més suau de la crosta de xocolata57.
Aquesta descripció encaixa perfectament amb la caricatura que va fer Junceda, qui va compartir grans moments amb l’escriptor a Blanes i a la capital catalana. Mireu-la, us passo algunes còpies perquè la pugueu veure bé. La visió de Joaquim Ruyra que ha arribat fins als nostres dies és la unió de la imatge i de les paraules de Pla, una caricatura d’un home tranquil que sempre fumava caliquenyos i que sovint descuidava la higiene personal. Joan G. Junceda, Retrat de Joaquim Ruyra, Google imatges.
Però, deixant de banda l’aspecte de l’escriptor, nosaltres estem per aquí per relacionar els textos de Ruyra amb el paisatge. Fixeu-vos on som, portem una estona parats en aquest punt, davant de Santa Cristina: la primera parada del nostre itinerari.
Platja de Santa Cristina
Platja de Santa Cristina, Lloret de Mar, Joana Muñoz (2014).
57 Josep Pla, Uns homenots: Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Ramon Turró, Llibres a mà, Barcelona: 1984, pàg. 102. 36
Platja de Santa Cristina, Lloret de Mar, Modern Styl, Arxiu Municipal de Blanes.
Encara que, vista des de mar, pugui semblar una única platja, la roca que sobresurt al mig de la sorra és un límit geogràfic marcat. D’aquesta cap al nord s’estén el municipi de Lloret de Mar, començant per la Cala de Santa Cristina, i de la mateixa cap al sud trobem Blanes, a partir de la Cala Treumal.
Com he dit mentre veníem cap aquí, Ruyra va passar molts anys de la seva vida a Blanes i és aquí, precisament, on situa la majoria de les seves narracions. Però no totes les històries tenen lloc en aquest poble, sinó que altres ciutats com Girona i algunes viles de l’Empordà també tenen cert protagonisme.
També Lloret de Mar apareix en algunes de les narracions. Però sempre fa referència als mateixos llocs del poble: la platja de Santa Cristina i la seva ermita. Si mireu entre els arbustos, allà dalt, podreu veure-la. Sí, sí, és aquell edifici blanc que s’amaga entre els pins, escoltem com la presenta Ruyra:
L’ermita de Santa Cristina blanqueja entre les capçades d’un frondós pinar que davalla fins a emmirallar-se en les aigües xarolades d’un mar adormit a redós de la costa, blau i oratjat de les dolces brises més enfora. Cap a llevant i cap a ponent, penyals grisos i daurats fins allà d’enllà. Al peu mateix de la vinya, una platja ideal, d’un to tan delicadament rosat, que les nimfes, en eixir del bany, podrien ajeure-s’hi nues sense temor d’ésser descobertes per
37
cal ull indiscret, perquè la color de llurs cossos gentils es confondria amb la de les finesarenes58.
Ermita de Santa Cristina, Lloret de Mar, Joana Muñoz (2014).
Amb aquesta bonica descripció, Ruyra ens ha introduït en l’ermita i la platja de Santa Cristina, lloc on finalitza l”’Idil·li d’en Temme”, narració que comentarem més endavant.
Aquest text però, no és l’únic en el qual apareix aquesta platja, sinó que també és l’escenari en el qual en Minguet, narrador de la història de la Jacobè, situa els feliços records de la infància que compartia amb la protagonista. Aquesta, per la seva banda, és un dels personatges emblemàtics de Ruyra que es presenta com una figura melancòlica, depressiva i amb un final tràgic: el suïcidi.
Hi ha certs estudiosos del tema, com la Lluïsa Julià que afirmen que la narració de “Jacobè” és la gran obra mestra de Ruyra. és molt important el tractament de tema de la bogeria que, per altra banda, també apareix en la narració “La Fineta” personificada amb l’Home del Bosc.
Encara que cita el nom de la platja al principi de la narració, l’escriptor no ens diu quin és el lloc exacte des d’on es tira el personatge. Sabem que cau al mar des d’un penya-segat –que podríem entendre com una roca-, sabem que hi ha vegetació al
58 Joaquim Ruyra, Op. Cit, pàg. 376. 38 voltant i que no pot estar gaire lluny de Santa Cristina ni Blanes, però amb aquesta informació cadascú el podria situar a un lloc diferent i això és precisament el que farem. En comptes de dir-vos quin és el lloc on se situa normalment el final de Jacobè, us llegiré el passatge en el qual Ruyra descriu el lloc i vosaltres mateixos, contemplant el paisatge durant la ruta, el podreu situar allà on us sembli més idoni.
Mentre llegeixo la cita, anirem deixant enrere Santa Cristina i Treumal sense aturar-nos en aquesta última, ja que Ruyra tampoc la fa aparèixer en cap de les seves narracions.
Per fi assoleixo un saplanet format al cim d’un gros penyal que torreja mar endins, i m’hi aturo a descansar. [...] la tronada rítmica de la ressaga va creixent i dilatant-se. Es desplega al meu dessota amb poderós soroll, i, de caverna en caverna, de platja en platja, la sento rodolar i retrunyir per la costa fugint, apagant-se, sonant al lluny del lluny com un bleix d’agonia que, tot just percebut, s’esvaeix sota el tro del nou onatge, que arriba al meu penyal. Bé l’he sentida i sentida, la veu del mar; però sempre em sap bo de parar-hi l’orella. [...] Me vaig acostant al precipici i acabo per abocar-m’hi, recalcant-me de pit a la soca d’un pi venturer que s’alça al cantell de la cinglera. Així descobreixo la timba fins al bell fons. Dues gavines volen a sota meu, ara remuntant-se, engrossint-se, tapant una bona porció d’espai amb llurs alasses blanques; ara abatent-se, enfonsant-se, empetitint-se fins a confondre’s, com dos borallonets més, amb els borallons d’escuma que els rompents escupen en l’aire. Allà baix, quina revoltura d’aigües!59
Platja S’Agulla (o S’Aguia)
Roca i platja de S’agulla (o S’Aguia), Blanes, Joana Muñoz (2014).
59 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 175. 39
Platja de S’Agulla (o S’Aguia), Blanes, J. Romaní, Arxiu Municipal de Blanes.
Veieu la roca que sobresurt en forma d’agulla per sobre de a resta? Bé, aquesta és la senyal que ens indica que hem arribat a la Cala S’Agulla60. Tot i que, en un principi, el nom només designava la roca on es troba la punta sobresortint, avui en dia també es coneix la cala que tenim al davant de la mateixa manera.
Aquesta platja és una de les més tranquil·les, tant a l’estiu com a l’hivern, ja que si ha d’accedir per mar o a través d’un caminet que baixa paral·lel al Jardí Pinya de Rosa. Aquest nom us sona? És clar, jo mateixa l‘he pronunciat abans! Aquest jardí botànic mereix una menció especial.
Pinya de rosa, segons el diccionari.cat és un “1. Nus que fet a l'extrem o bé prop de l'extrem d'una corda per tal d'assegurar-la per aquest extrem a l'argolla, al forat, etc., per on és passada. [o bé] 2. Pinya que hom fa a l'extrem d'una corda, tot donant-li forma de pom boterut”61. En aquest sentit, Ruyra l’utilitzà per titular la seva publicació de 1920, una reedició ampliada de Marines i boscatges, veiem per què ho feu:
60 El nom d’aquesta cala ha anat canviat durant el temps. Encara que avui en dia tothom la coneix com la Cala S’Agulla, temps enrere també era anomenada com la Cala S’Aguia i, fins i tot, L’Agulla com podem veure en la imatge trobada en l’Arxiu Municipal de Blanes. 61 http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0104279 40
Donen els mariners el nom de pinya de rosa a l’artística nuada que teixexen al capdavall d’una corda amb els seus mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d’esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l’estrop o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.
Doncs bé: a nosaltres ens ha semblat adient per a batejar aquest alec, amb el qual volem consolidar i donar fi a la llarga corda de marines i boscatges que fins ara hem anat escrivint i publicant en revistes, diaris i llibres. Ara la corda tindrà un nus de conclusió i constituirà un cos definitiu. És probable que, si Déu ens dóna vida i delit, escriurem altres marines i boscatges; més ja no podran formar part de Pinya de Rosa, que és un cap que volem que resti ben nuat i ben fermat dintre la seva anella62.
Doncs bé, el nom que Ruyra li donà al seu recull de narracions de 1920, avui en dia serveix també per anomenar aquest jardí botànic. Com indica Jesús Crous, va ser l’escriptor Pere Puig i Llensa qui ho va suggerir com a homenatge63.
De totes maneres però, com que Ruyra no situa cap text en aquesta cala aprofitarem per acostar-nos amb la barca i contemplar el fons marí. Hi podem distingir diversos peixos, ja que en aquest racó de la costa l’aigua sempre està molt clara. Mentre els observeu, us llegiré un passatge d’”Una tarda per mar”, en el qual l’escriptor enumera els peixos típics de Blanes. A més a més, el propi Ruyra va reconèixer que aquesta narració contenia certs aspectes autobiogràfics!
L’hora fou, certament, bona. ¿Ne voleu, de jodrioles virolades, de serrans clapejats d’or i púrpura, d’estudiants revestits d’escata negra, de tords, de vaques serranes? ¿Ne voleu?... Fins i tot agafàrem una escórpora, petit monstre de pessic verinós, que fou mirada amb terror i que, després de morta a cops de sàssola, encara ens donà treballs per a 64 desenganxar-la de l’ham .
Mariners ensenyant la pesca del dia, Blanes, Autor desconegut, Arxiu Municipal de Blanes.
62 Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 45. 63 A.A .V.V., Op.Cit., pàg. 1157. 64 Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 61. 41
Deixant S’Agulla enrere, anirem avançant fins a Sa Forcanera on pararem una estona. No ens aturarem a les cales que hi ha entremig, Sa Llapissada i Sant Francesc, perquè no trobem cap referència explícita en l’obra de Ruyra però els noms d’aquestes sí ens serveixen per explicar una qüestió en relació amb l’escriptor.
Si alguns de vosaltres sou veïns de La Selva o l’Empordà potser no us sonarà tant “curiós” l’article salat, però si hi ha gent d’arreu de Catalunya sí ho haurà notat. Encara que aquest article s’ha anat perdent amb el canvi generacional, cal destacar la importància que té en Ruyra, ja que com heu sentit en algunes de les cites i més endavant també veureu, és molt típic en el parlar blanenc, sobretot en el temps de l’escriptor. Avui en dia molt poca gent l’usa a diari, però en canvi s’ha conservat en topònims com podrien ser els noms de les cales o certs motius del poble.
A més de l’article salat, les narracions de Ruyra també són una gran font de lèxic blanenc i mariner. Se sap que passava tardes senceres a la platja escoltant els pescadors i així mateix ho reafirmen les seves narracions. De fet, Ruyra va ser capaç de recollir 1.600 termes usuals a Blanes en dos mesos!
Sa Forcanera
Platja Sa Forcanera, Blanes, Joana Muñoz (2014). 42
Platja Sa Forcanera, Blanes, Autor desconegut, Arxiu Municipal de Blanes.
Abans de començar a explicar, llegeixo, no hi ha millor manera de presentar aquesta cala:
La cala de Sa Forcanera, situada no gaire lluny de Blanes, és una de les més feréstegues i ombrívoles de la costa; però és també, durant les bonances d’estiu, una de le smés quietes, més fresques i més plàcides que poden trobar-se. Com que la cenyeixen per la banda de terra uns cingles alts i espadats pel quals és perillosa la davallada, quasi no la visita mai ningú, com no sigui anant-hi en bot per a mar: així que sol romandre solitària dies i dies, i no sembla sinó que, lliures de tot contacte pertorbador, s’afinen més i més la frescor o la dolcesa de ses ombres i la puresa cristal·lina de ses aigües, en el bon temps d’estiu. En penetrar-hi, un hom set com si trenqués quelcom de virginal i fes estremir cert misteri65.
Aquesta fantàstica descripció de cala apareix en “L’idil·li d’en Temme”, narració que ja he citat abans en referència a l’ermita de Santa Cristina. És aquí, a Sa Forcanera, on en Temme venia a pescar perquè, com podeu veure –i com el propi narrador ens explica-, és una platja de difícil accés i normalment no hi ha ningú, fins i tot es pot trobar així de deserta a l’estiu.
65 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 355. 43
I és aquí també on podem llegir un dels episodis més angoixosos de la narració. En busca d’un collaret de perles, en Temme es llença al mar sense pensar-s’ho i és atrapat per un pop gegant, amb el qual ha de lluitar a vida o mort. Hi ha la creença popular que aquests animals van existir en la costa blanenca i Ruyra, com amb molts altres temes marines, també ho plasma en els seus textos. Mirin al seu voltant, qualsevol d’aquestes roques podria ser el lloc on el pop li dóna el cop final, però també podria ser el lloc on és rescatat!
En aquesta narració, Ruyra combina la història del jove Temme amb l’experiència dels indianos. El seu germà, en Jordi, és enviat a Amèrica amb un oncle per fer fortuna i poder tornar a casa ple de riqueses, però amb el pas del temps es veu com la vida a l’altra banda de l’oceà l’ha corromput i acaba gastant-se els pocs diners que guanya en joc, begudes i dones. Davant d’aquest panorama, la mare sempre es posiciona a favor d’en Jordi, sense fer cas a en Temme, fins que succeeix l’episodi amb el pop i es descobreix la valentia del nen i la por de la mare en veure que el podria haver perdut.
Punta Santa Anna
Punta Santa Anna, Blanes, Joana Muñoz (2014).
44
Punta Santa Anna, Blanes, J. Romaní, Arxiu Municipal de Blanes.
Avancem uns metres fins arribar a la Punta de Santa Anna. Ara mateix no hi ha una platja en aquest lloc, la sorra s’ha anat perdent i queden les roques que vostès tenen al seu davant, però no fa gaires anys es podia passar caminant des del port fins aquí, on avui només es pot arribar per mar.
M’atreviria a dir que aquest indret li produïa una doble sensació a Ruyra, ja que el presenta en dues narracions de diferent manera. Per una banda, en “L’èxtasi de l’oncle Ventura”, hi situa un moment místic, gairebé màgic, en el qual el personatge és cridat per una llum divina. Certs estudiosos de Ruyra i la seva obra, com la Lluïsa Julià, afirmen que l’escriptor es va inspirar en el seu propi oncle, en Ramon Ruyra, per crear el personatge de l’oncle Ventura.
Però, per una altra, tant en aquesta narració com en “El Rem de trenta-quatre”, l’escriptor descriu aquesta cala ressaltant-ne la violenta fisonomia que té. Escoltem, primer, el passatge de “L’èxtasi de l’oncle Ventura”:
La costa, en la mitja foscor regnant, simulava un tortuós carrer d’edificis enderrocats: piràmides, cúpules, torres gegantines i malgirbades, arcs, muradals… tot esquerdat, malmès, embolcallat de pins i bardisses. Si hom escoltava cap allí, sentia créixer el soroll de la ressaga, més fort i retrunyidor com més hi parava atenció. Si en canvi escoltava cap a
45
la banda de fora, la ressaga, desatesa, semblava allunyar-se i emmudir, i l’orella sentia venir d’allà d’enllà, entre el silenci, els sospirs vagarosos del mar immens i desert66.
I ara, el moment en què els tripulants de la Santa Rita passen per aquí vivint un terrible temporal:
Dues tosses, semblants a dos torricel·les, desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Anna, a les quals les ones s’enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de Fúria67.
Mentre tornem cap al port, deixat enrere la Platja dels Capellans, els hi demano que es fixin en l’edifici de pedra que hi ha sobra la Punta Santa Anna. Això és el Convent. No vull avançar-me, ja que després explicaré certs aspectes de la narració en la qual apareix, però m’agradaria que retinguessin la visió de l’edifici des de mar i s’imaginessin les vistes que els pares franciscans tenien des de les seves habitacions. Llegeixo la descripció que en fa Ruyra per ajudar-los-hi:
Mar a ponent, mar a llevant, mar a migjorn, el promontori del convent feia l’efecte d’un vaixell enorme, enclavat a terra per la popa. Quin aïllament! Quina dolça soledat! Les aigües eren tan serenes que la naturalesa del fons marí s’hi transparentava amb febles coloracions. Aquelles ombroses clapes moradenques, aquelles grogors i aquelles verdositats indicaven, respectivament, escamots de roques, arenys i herbatges submarins68.
Esperem que el patró amarri la barca. Ja poden anar sortint, vigilant, i esperar- me en l’esplanada del port, allà on ens hem vist per començar la ruta. Un cop visitades les cales que Ruyra inclou en els seus textos, comencem la part de ruta a peu que finalitzarà davant de Sa Palomera. Caminant pel passeig, ens dirigirem al monument “A Ruyra” que possiblement hagin vist quan venien cap aquí.
66 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 70. 67 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 259. 68 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 578. 46
Monument a Ruyra
Monument a Joaquim Ruyra, Blanes, Joana Muñoz (2014).
Monument a Ruyra, Blanes, Autor desconegut, Arxiu Municipal de Blanes. Dia de la inauguració del monume nt a Ruyra amb Josep Maria de Segarra a segon pla, Blanes, Rafael Bataller (1985), Arxiu Municipal de Blanes.
En aquesta parada, a part d’explicar la relació que uneix a Ruyra amb la figura representada, també destacarem certs aspectes artístics pel que fa a l’escultura. Aquesta obra data del 1958, any en què es va celebrar el centenari del naixement de Ruyra.
47
Durant una setmana, Blanes es vestí de gala per dur a terme diversos actes públics, entre els quals podríem destacar la primera ruta Ruyra per Blanes i la inauguració d’aquesta escultura.
Joan Rebull i Torroja va néixer a Reus el 27 de gener de 1899, fill d’una família humil. Ja des de petit, quan entrà a treballar com aprenent al taller d’imatgeria de Pau Figueres, es veié el preciós tacte que tenia per l’escultura, el qual va aprendre, treballar i idear durant tota la seva vida. Amb 16 anys es va traslladar a Barcelona, per tal de millorar el seu art i entrar en contacte amb les personalitats importants del moment. Així, des de ben jovenet comença a assistir a classes de la Llotja i a exposar en algunes galeries de la ciutat.
Després de passar una temporada a terres franceses, Deuil i París, tornà a Barcelona el 1932. A partit d’aquest moment, tot i que va fer viatges esporàdics, a Itàlia, per exemple, per veure com estaven organitzades les escoles d’art, s’instal·la a la ciutat fins que esclata la guerra civil.
Al 1938 marxa a París on viurà durant tot el conflicte. Allà es relacionà amb altres artistes i intel·lectuals catalans com Sunyer, Carles Riba, Ferran Soldevila, Fenosa, Clavé i Grau Sala. També va conèixer a Picasso, qui li va encarregar el retrat de la seva filla Maya.
No és fins al 1948 quan torna de l’exili i s’instal·la a Barcelona amb la seva segona muller i els fills. Ja considerat un escultor conegut i de renom, treballa per diversos ajuntaments creant escultures públiques i peces artístiques que s’inclouen a esglésies, com el grup d’alabastre de a Mare de Deu adorant l’Infant Jesús a l’església de Betlem de Barcelona. És en aquest període quan realitza l’escultura a Ruyra, justament l’any 1958, moment en què també crea una Immaculada per a les Llars Mundet (Barcelona).
El 22 de gener de 1982 la Generalitat li concedeix la seva medalla d’or i un mes i cinc dies després d’aquell mateix any, mora la ciutat comtal69.
L’escultura que tenen al davant és de bronze. Encara que ha perdut el color original, poden veure l’aspecte massís i de bloc que presenta. De totes maneres però,
69 La informació biogràfica de Joan Rebull ha estat extreta del llibre de J. Corredor Matheos, L’escultura de Joan Rebull, Àmbit serveis territorials, S.A., Barcelona: 1991. 48 això no treu que la túnica que porta el
En contraposició amb la majoria d’escultures que Rebull realitzà en aquella època, sobretot les de caire monumental, aquesta és una excepció pel tema que representa. Normalment l’obra feia una referència directa a la persona que esculpia, com el monument a Sant Jordi (1953) o a Montserrat Carulla (1972), però aquí Ruyra desapareix de l’escena per donar pas a Fra Sadurní. En un retall de premsa en el qual es preguntava a l’autor l’elecció de la figura, comenten:
Inquirim a Rebull per què ha estat precisament la magra i humil figura del franciscà de les coses benignes escollida entre la vària i extensa obra de Ruyra per simbolitzar-lo. I respon sense titubeig que tant per la universalitat del misticisme que representa –jaç de lloses i coixí de penya- com per expressar els sentiments cristians de l’escriptor, i la proximitat del venerable convent de Planes on va inspirar-s’hi la llegenda, ha escollit aquest angèlic personatge per considerar-lo la millor síntesi de la vida i obra de l’insigne autor de “Jacobè”70.
Contràriament del que es creu a Blanes, l’home representat en aquest escultura és el pare Sadurní dels Ocells, protagonista de “Les Coses Benignes. Deixaré que el propi escriptor expliqui, a través del narrador, el motiu del monument:
Al principi, recelosos, temorencs, no gosant entrar, romangueren una estona revoltant a curta distància; però atrets [els moixons] per l’insistent reclam del frare, se li atansaren fent l’aleta com un esbart de papallones entorn d’un ram, i acabaren per abatre’s al llarg dels seus braços estesos, convertint-los-hi en branques florides71.
En el nostre poble, el monument és conegut popularment com el ”frare” però s’associa, la majoria de vegades, a la figura del propi escriptor. Això succeeix perquè Ruyra, al final de la seva vida, es va acostar molt als franciscans que vivien al convent de Santa Clara, l’edifici que hem pogut veure des de mar i que encara podem divisar en la llunyania. En certa manera s’ha creat una simbiosi entre aquestes dues figures en les
70 “Blanes honra la memoria de Joaquin Ruyra en el centenario de su nacimiento. Erección de un monumento, obra del escultor Rebull.
Fra Sadurní es presenta com un dels màxims responsables del Convent dels Caputxins. Malalt com estava, li havien recomanat prendre el sol directament a la pell, per això resulta curiós i graciós llegir l’episodi en el qual el pare Armengol ve a Blanes a trobar-lo. A més a més, durant tot el text apareix la visible i estreta relació que el pare, com a exemple franciscà, té amb tots els éssers vius, siguin plantes o animals.
Recordeu la platja de Sa Forcanera on hem estat abans? Doncs bé, aquesta, temps enrere, era comunament coneguda com “la platja dels frares”, ja que els franciscans eres els únics que tenien accés directe a la cala. És aquí també on Fra Sadurní baixava a prendre el sol tal com li havien recomanat.
“Les Coses Benignes” és una de les narracions més extenses que Ruyra va escriure. Els que hagueu llegit els seus textos, sabreu que són molt més abundants els contes de curta extensió, influència directa d’Edgar Allan Poe, però hi ha alguna excepció, com aquesta mateixa.
Tot i que la va escriure al 1925 no va ser publicada fins tres anys més tard, en el recull que abans he comentat: Entre flames. En aquest també hi apareixen dos episodis teatralitzats “Els vint corders de Blanes” i “El frare escalfallits” que han quedat en la cultura popular del poble. Cultura popular en tant que moltes històries que van sorgir del pensament de Ruyra avui dia encara hi ha gent que es planteja si van passar de veritat o no. En l’imaginari blanenc les generacions més velles coneixen alguns relats del convent o d’un rem de trenta-quatre... però no tots saben que el bressol d’aquestes històries està en els textos de Ruyra.
El títol d’aquesta última publicació: Entre flames feia referència directa a l’incendi que patí les Gavarres l’any 1928. Ruyra, propietari de boscos de surera, va perdre part del seu patrimoni en aquest incident. Per això, i per ajudar als pagesos que també s’havien quedat sense terres, va publicar aquest recull de textos per recaptar fons pels afectats.
Travessem ara per casa Saladrigues fins a l’Ermita de l’Esperança. Ara que ja hi som, poden seure i descansar mentre els explico perquè hem vingut fins aquí.
50
Ermita de l’Esperança
Ermita de l’Esperança, Blanes, Joana Muñoz (2014).
La veritat és que hagués sigut molt més enriquidor per la ruta anar a l’ermita del Vilar, però com aquesta es troba a les afores de Blanes, aprofitarem l’espai i les característiques que té l’Esperança per fer una parada més.
Abans he avançat informació sobre “El rem de trenta-quatre”, però és ara quan m’agradaria ressaltar certs aspectes del contingut de la mateixa. Aquesta bonica narració mostra la cruesa del mar, a la vegada que l’amor que produeix viure en permanent contacte amb ell. La Marianna, després d’insistir i insistir al seu pare, aconsegueix pujar a la Santa Rita per fer el trajecte des de Figueres a València, amb tanta mala sort que a mig camí els sorprèn una violenta tempesta. Durant tota la narració, ella mateixa ens explica que tots els components de la tripulació són blanencs, ja que el seu pare, el patró, només confiava en gent de Blanes per realitzar els seus viatges.
La Marianna, veient que el temps cada cop era pitjor, s’encomana a la Verge del Vilar amb les següents paraules72:
72 La invocació a la Verge del Vilar també es dóna en altres narracions com “Mànegues marines”. 51
- Verge santa del Vilar! – vaig exclamar aixecant els braços enlaire -. Ajudeu-nos! Salveu- me d’aquest perill, i us prometo que pujaré a visitar-vos a peu descalç, amb els rosaris a la mà i amb un d’aqueixos rems tan llargs a coll. Sí: ho faré ajudada dels mariners de la Santa Rita, que no s’hi negaran. I, si ells no volen ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs: digues que sí. El teu prec valdrà més que el meu73.
Com alguns deveu saber, finalment aconsegueixen salvar-se i per això compleixen la promesa de pujar en peregrinació al Santuari del Vilar portant un rem de trenta-quatre pams, com a exvot74, a les espatlles. La raó per la qual podem relacionar una ermita amb l’altre és perquè en aquesta també hi ha exvots penjats del sostre. Sí, sí, aquestes maquetes del vaixell són ofrenes que mariners han portat a l’ermita perquè els protegeixi de la vida en la mar, igual que les que Sostre de l’ermita del Vilar on es poden contemplar diversos exvots. A l’esquerra de la imatge, es pot entreveure la part hi ha al Vilar i en moltes altres ermites superior del rem de trenta-quatre, Blanes, Joana Muñoz (2014). prop de la costa, on la decoració és totalment marinera.
Interior de l’ermita del Vilar i l’Esperança respectivament, Blanes, Joana Muñoz (2014).
73 Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 280. 74 Segons “diccionari.cat”: Do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte (ciri, llàntia, fotografia, etc.) que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o un temple. 52
Hi ha una anècdota curiosa que m’agradaria comentar-los-hi. El 27 de setembre de 1934, el dia en què Ruyra celebrava el seu 76è aniversari, es va dipositar un rem de trenta-quatre pams al santuari del Vilar, “va ser una diada festiva; molts altres grups fejocistes de la comarca també s’hi adheriren i fins i tot Ruyra ajudà a transportar el rem en algun tram”75. A part de la generacions més grans del poble que encara recorden la festivitat, hi ha una gravació del dia en què es va dur a terme “la peregrinació”. De fet, són les úniques imatges en moviment que es conserven de Joaquim Ruyra76.
Com altres esglésies del país, durant la Guerra Civil l’Ermita del Vilar va ser cremada i espoliada i el rem va desaparèixer. Però tal i com s’explica en la publicació El rem de trenta quatre: de la ficció a la realitat, al 1948 la família Robert Balvey va encarregar-ne una reconstrucció i el tornaren a portar al Vilar el 28 de març, complint una promesa que havien fet i homenatjant, a la vegada, a Ruyra i la seva obra.
Més tard, al 1955 el rem feu el viatge contrari. En motiu de la coronació de la Verge del Vilar, es va treure de l’ermita i es va portar al poble on es trobà amb la Verge. Un cop allà es començà el viatge de tornada al santuari.
Aquesta acció es va repetir al 2003, durant la celebració de l’any Ruyra. Una altra vegada, una gran multitud de blanencs van baixar el rem fins al poble i el van dipositar a la casa Saladrigues, on es feia una exposició d’exvots. Quan aquesta va finalitzà es torna a portar el rem al seu lloc d’origen: l’Ermita del Vilar.
Detalls del Rem de trenta-quatre dipositat a l’ermita del Vilar, Blanes, Joana Muñoz (2014).
75 Lluïsa Julià i Capdevila, Op. Cit., pàg. 100. 76 El vídeo que conté les imatges de Ruyra es va trobar a Igualada i avui en dia es conserva a l’Arxiu Municipal de Blanes. 53
Els episodis que els acabo d’explicar demostren fins a quin punt Ruyra era un devot cristià. En la majoria de les seves narracions apareixen elements religiosos: segurament molts de votés pensen en “Les coses benignes”, ja que l’entorn que recrea i els fets que succeeixen ho són en la seva totalitat, però també en “El rem de trenta- quatre” hi ha elements religiosos: la salvació que els ofereix la Verge del Vilar als tripulants de la Santa Rita és un símbol prou explícit. Però encara ho és més la salutació que sempre encapçala les publicacions del mestre: “Ave Maria Puríssima” . Els llegeixo els primers paràgrafs del recull Pinya de Rosa perquè se’n facin una idea:
AVE MARIA PURÍSSIMA Amb aquesta salutació, tan corrent a la nostra terra i tan catòlica, he volgut, llegidors meus, donar-vos la bona rebuda a les portes del meu llibre. Així sabeu ja quina és la fe que professo, i espero que rebutjareu qualsevulga interpretació que contra aquesta fe poguéssiu donar als meus pensaments. No he pas tractat d’escriure una obra mística: no m’he preocupat més que de cercar la bellesa, i l’he cercada molt a terra a terra; però, si l’he assolida, rai, no deixareu de sentir-hi la flaire de la mà de Déu. Ara, si per torpesa meva, hagués quedat quelcom mal sentós dins d’aquestes planes, prec-vos que ho esborreu amb caritativa intenció i que no m’ho tingueu en retret a l’altre món77.
Abans de marxar de l’ermita cap al carrer ample, els llegiré un últim fragment del Rem de trenta-quarte. Després de demanar la protecció de la verge, la Marianna recorda el paratge del Vilar, així, a través de les seves paraules, podran fer-se una idea del paisatge que envolta l’ermita.
Amb quina enyorança vaig recordar-me de les soledats del Vilar, amb ses suredes, ses feixetes de conreu, ses velles oliveres on refilen els moixons, sos torrents frescals i sos àlbers de blanques soques, en les quals les parelles enamorades escriuen enllaçadament llurs noms amb la punta del ganivet! Oh, qui pogués visitar de nou aquells llocs i cantar davant de l’altaret aquella tornada tan repetida dels romeus:
77 Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 45. 78 Joaqium Ruyra, Íbid., pàg. 281. 54
Entrada al paratge del Vilar, Blanes, Joana Muñoz (2014).
Vista general del Santuari de Vilar, Blanes, Autor desconegut, Arxiu Municipal de Blanes.
Com ja he comentat anteriorment, “El rem de trenta-quatre” possiblement sigui la narració més coneguda de l’autor a Blanes i fora del poble gironí. “De seguida va ser considerada una obra mestra. Un fet que ho demostra són les múltiples traduccions que es van fer de la narració. Le rame de vingt pieds per R. DE Lacvivier en francès (1911);
55
la ofrenda del remo per Alfons Nadal en castellà (1940) i The Long Oar en anglès (1994)”79.
Casa Pairal de Can Creus, c/Ample num. 10
Casa Pairal de Can Creus, Blanes, Joana Muñoz (2014). Joaquim Ruyra al balcó de casa seva, Blanes, Francesc Salt (1934), Arxiu Municipal de Blanes.
Segurament ja heu endevinat perquè ens trobem al número 10 del carrer ample. Sí, com podeu veure en la placa que hi ha sobre la porta, aquesta va ser la casa on va viure Ruyra. Coneguda popular com Can Creus, la finca va ser part de l’herència materna que l’escriptor adquirí, junt amb altres terreny i finques a Palafolls i Tordera, pobles veïns de Blanes.
Trobar-nos just al lloc on Ruyra passà tants anys de la seva vida és molt enriquidor; podem imaginar-nos com es vivia a Blanes a finals del s. XIX i principis del
79 Antoni Reyes, Aitor Roger i Domènec Valls, El rem de trenta-quatre: de la ficció a la realitat (Homenatge a Joaquim Ruyra. Presentació de la pel•lícula de la portada del rem al Vilar. 1934), Arxiu Municipal de Blanes, Blanes: 2003, pàg. 13. 56
XX. La família Ruyra era realment privilegiada, estaven situats al centre del poble, en el carrer principal, i amb sortida directa al mar.
En la planta baixa d’aquest edifici, Ruyra es trobava amb altres escriptors, i amants de les lletres en general, i promovien certàmens, com els jocs florals, o la creació de revistes com el Recvll, publicació que encara, avui en dia, trobem en les llibreries blanenques.
La placa commemorativa es va col·locar en la façana de l’edifici el 15 de maig de 1989, any del 50é aniversari de la seva mort. Tot i que a principis del s. XXI va desaparèixer un temps, anys més tard es va tornar a posar al mateix lloc on encara avui la podem veure80.
Placa commemorativa a Joaquim Ruyra, Blanes, Joana Muñoz (2014)
En aquesta façana també hi ha un altre distintiu: el rellotge de sol. Tot i que la casa va quedar danyada durant la Guerra Civil i el rellotge va ser destruït, es va decidir fer-ne una rèplica (mirant fotos de l’època en la qual va viure Ruyra) i penjar-la en el lloc on sempre havia estat81.
Retirem-nos cap a la plaça que tenim aquí al costat, així hi haurà menys soroll i us podré llegiré una cita que apareix en “L’aniversari del noi Guixer”. En aquesta, el narrador ens descriu el paisatge blanenc, així podrem imaginar-nos com el veia Ruyra quan vivia en el centre del poble.
Me vaig entretenir contemplant el lluminós paisatge; aquell cel d’un blau ferm, aquelles cases blanquíssimes, arrastellades al peu d’una muntanya d’un to bru formentós, en el qual les ginestes en flor brillaven com els joiells sobre el pit ossut i colrat d’un gitano; i després el mar, i el ros sorral, i els llaguts amb llurs veles esteses a secar, i les serralades llunyanes, blavisses, com transparents...82
80 Recull de premsa del gavinet de l’alcaldia de l’ajuntament de Blanes, Diari de Girona, pàg. 23, 15/09/2002. 81 Recull de premsa del gavinet de l’alcaldia de l’ajuntament de Blanes. Diari de Girona, pàg. 17, 29/01/2011. 82 Joaquim Ruyra, Op. Cit., pàg. 76. 57
El mar... sortim cap al mar. Si voleu seure en aquest banc, cara al mar, podreu entendre molt millor quina és la perspectiva que Ruyra descriu en moltes narracions. Aquells que hagueu llegit alguns dels seus contes, sabreu que n’hi ha varis que se situen en una platja, mirant el mar on sempre succeeix quelcom: “L’aniversari del noi Guixer”, “Vetlles d’estiu”, “Les senyoretes del mar”, “Mar de llamp”, “Mànegues marines”, “La xucladora”, etc. En totes no especifica que sigui Blanes o aquesta part del passeig, però sí presenta un paisatge idèntic al que vostès tenen al davant.
Passeig de Mar
Banc del Passeig de Mar (o Passeig d’en Cortils i Vieta), Blanes, Joana Muñoz (2014).
Passeig de Mar (o Passeig d’en Cortils i Vieta), Blanes, Roisin, Arxiu Municipal de Blanes. 58
Aquesta vegada els convido a que siguin vostès qui ens llegeixin les cites. N’hi ha dues que presenten situacions contràries però que podrien succeir aquí mateix. La primera, a “Mànegues marines”, se situa al carrer de la Mestrança, que és el tros de Passeig pel qual hem passat abans, però on les vistes són iguals a les que tenim aquí. La segona pertany a “L’aniversari del noi Guixer” i ens presenta una estampa típica i quotidiana de les que Ruyra pogué viure a Blanes.
A l’arribar al carrer de la Mestrança, vaig trobar-hi una gran gentada, quasi totes d’homes, que estaven arrambats a lo llarg de les cases, girats de cara al mar. Me vaig ajuntar amb ells, i com ells vaig posar-me a l’aguait. No es sentia un piu, ni la bonior vaga que sempre s’exhala d’una multitud. Encara que aquella gent haguessin sigut estàtues, no haurien guardat més silenci. Se podia creure que ni respiraven. I la ressaga tampoc fressejava gens. Aquesta remor agradosa que sona per les costes, fins i tot en els dies de mes bonança, s’era apagada per complet. En la mar negrenca, de color de llècol mullat, les ones s’embotien a lo lluny, i anaven venint, creixent, atansant-se, sense trencar mai la superfície, com si hi passessin per dessota, a la manera que circulen els músculs sota la pell d’un atleta que forceja; després, majestuosament i plenes, se precipitaven a les ribes i no aixecaven cap remor, o, tot lo més, un xopolleig sec i sense ressonància, que no corresponia a llur magnitud. Sens dubte l’aire havia perdut la seva conductibilitat, i els sons s’hi ofegaven a curta distància83.
El dia era esplèndid. I quina quietud de poble ensopit!... quasi ningú enlloc. Aclofades en la platja roent, unes dones, amb els mocadors de llurs testes tirats endavant a tall de vela de carro, repassaven silencioses els esvorancs d’una xarxa. Més lluny, un mestre d’aixa, a la vora d’una barca tomada, feia bullir en un fogaret el seu cassó de quitrà. Un xicot pescador havia arraconat la seva canya i s’era allargassat al cim d’un roca, adormint-s’hi tranquil•lament84.
Abans de dirigir-nos a l’últim punt de l’itinerari m’agradaria llegir-los una cita molt explicativa de la importància que té el mar en l’obra de Ruyra. De fet, el podríem entendre com un personatge més, que té vida pròpia, que condiciona a la resta i que exerceix un fort control gairebé en totes les narracions. El fragment correspon a “Jacobè” i ens deixa entreveure la vessant més romàntica de Ruyra, fent que el personatge arribi a una comunió amb el paisatge.
83 Joaquim Ruyra, Íbid.,pàg.101. 84 Joaquim Ruyra, Íbid.,pàg. 76. 59
Se m’acut que el mar ve a ser el cor del nostre planeta, el gran centre de la circulació, ja que d’ell ixen els núvols que ruen pel cel, la rosada que refresca els matins i les pluges que alimenten els rius; i els rius són les arteries, que tornen contínuament al cor lo que del cor van contínuament rebent. [...] la meva ànima es vessa a l’exterior: és la sensació de la immensitat, el palp de les belleses fondes del paisatge... és quelcom que flota en la ratxada sonora, s’entén a lo llarg dels xiulets del vent i rodola envolt amb la bramulada de la maror. Els meus músculs se relaxen en suau repòs. Veig, sento i frueixo. Quan l’aigua s’encongeix al meu dessota, les roques mig negades aixequen els seus lloms coberts d’una tinyassa de color de mares de vi, i m’envien una alenada flairosa que em vigoritza. Estic en l’ambient més apropiat a la meva vida, intimo amb la naturalesa amiga, i no tinc pas consciència del temps que passa85.
Barri de S’Auguer
Carrer de S’Auguer al barri de S’Auguer, Blanes, Joana Muñoz (2014).
Estem, ara mateix, en el carrer de S’Auguer, el centre del barri que porta el mateix nom, però no és aquí on Ruyra situa la narració d’”En Garet a l’enramada”, sinó que ens hem de desplaçar uns metres cap a mar, just davant de la roca de Sa Palomera.
85 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 176. 60
Ara sí, hem arribat al final del recorregut per Blanes: ens trobem davant del barri de S’Auguer, el que visqué Ruyra pròpiament, i de Sa Palomera. En aquest barri, l’escriptor situa una de les narracions més espontànies i juvenils: “En Garet a l’enramada”. La història d’en Garet és la història d’un noi tímid, tranquil i vergonyós que està enamorat de la seva cosina Cinta. Després de passar tota “la nit més alegre de Blanes, la darrere nit de les enramades”86 esperant ballar amb ella i no atrevir-se a acostar-se, és ella qui, finalment, li entrega un lliri en senyal del seu amor.
Però deixant de banda la història, les descripcions del poble engalanat i, sobretot, del barri de S’Auguer són el que ens interessa per la nostra ruta. Ruyra aconsegueix que el lector se senti un més de la festa, cantant, ballant i vivint en el Blanes de principis de segle.
El carrer de ca la Cinta és precisament el centre de la festa. Hi ha guarnit un cobricel de veles de barca; un cobricel adornat amb una virolada xarxa de cadenetes de paper, entre les quals pengen tota mena de llums encesos: salamons de cristalls, llumeneres, quinqués, llums de ganxo, fanals, gresols... demaneu! Els marcs de les finestres i balcons estan engarlandats d’esparreguera. Les baranes se són convertides en una tofa de flors. Les parets desapareixen darrere d’una verda cortina de ramatge. Un llagut vell, entravessat al cap del carrer i revestit de cobrellits i banderetes, serveix de cadafal als musics, que, entremig d’atxes enceses i teieres flamejants, apareixen arrastellats en dues files com al cim de l’altar les ànimes del retaule en dies de novenari.87
Per últim, els hi demanaria que es giressin cap a Sa Palomera: el final del nostre trajecte. Aquesta gran roca és un element distintiu de Blanes i un límit geogràfic important. Des de Sa Palomera cap al nord, trobaríem la Costa Brava, allà on la literatura de Ruyra es torna paisatge, i cap al sud començaria el Maresme.
86 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 137. 87 Joaquim Ruyra, Íbid., pàg. 138. 61
Sa Palomera
Vista frontal de Sa Palomera, Blanes, Joana Muñoz (2014).
Vista frontal de Sa Palomera amb la desembocadura de la riera, Blanes, Roisin, Arxiu Municipal de Blanes.
Recorden quan al principi de l’itinerari els he llegit la cita de Jacobè? Ara que ja hem fet tot el recorregut, on la situarien? Els hi comento perquè hi ha diversa
62 bibliografia, inclús en algun itinerari88, que afirmen que la Jacobè es va suïcidar des d’aquesta roca. Podria ser o no, ja que com han anat veient tant per mar com per terra el paisatge de la Costa Brava, el mar i les roques, és un comú en tot el litoral nord català.
Seguint la tendència de la ruta, llegiré una última cita. Aquest cop però, no es tracta d’una narració sinó que són les pròpies paraules de Ruyra referint-se al poble: “Blanes és la meva història, la meva pàtria, la meva principal afecció. Hi he viscut quasi tota la vida. M’hi vaig casar, hi moriren els meus pares. És just, doncs, que els meus records siguin quasi tots blanencs...” 89.
Només em manca dir-los-hi que espero que hagin gaudit fent l’itinerari, com jo he gaudit ideant-lo i preparant-lo. Moltes gràcies per la seva atenció durant tot el trajecte, resto a la seva disposició si encara tenen dubtes, preguntes o volen comentar quelcom amb el grup. Ha estat una gran experiència!
88 Tant en l’itinerari dels Pirates Teatre, com en l’ Atles literari de les terres de Girona: segles XIX i XX s’associa el suïcidi de la Jacobè amb Sa Palomera. 89 A.A .V.V., Op. Cit , pàg. 1159. 63
6. Conclusions
“A casa nostra, el paisatgisme literari ha estat tan important com el pictòric. Atrets o empresonats pel paisatge, els escriptors l’han recollit amb les paraules, com qui n’arrenca flors per posar-les en un gerro o assecar-les entre les pàgines d’un llibre. Han tret així al defora una qualitat personal; l’han tornat portàtil, l’han anostrat. A canvi, han escampat sobre el paisatge matitzacions, presències i replecs que en el millor dels casos l’afavoreixen, que el fertilitzen sempre; hi han afegit la boirina dels “espais escrits”, per qui vulgui llegir-los”90.
Per qui vulgui llegir-los i per qui vulgui visitar-los. Com diu Toni Sala, i com s’ha pogut veure en aquest treball, el paisatgisme literari ha estat sempre molt present en la nostra terra. Poder contemplar la geografia local a partir de quadres o textos és una experiència més que recomanable, és un nou punt de vista, una nova manera de contemplar el paisatge.
Punt de vista que s’ha recollit en aquestes pàgines per tal de fer evident la relació que existeix entre els textos de Joaquim Ruyra i Blanes, el poble on va viure gran part de la seva vida i on situa la majoria de les seves narracions. La veritat és que, com he comentat en la introducció, vaig trigar a decidir-me per un tema concret de treball, però un cop vaig tenir clar que Ruyra i Blanes podien ser una bona combinació, vaig dedicar tots els esforços per fer-ho possible.
Com s’ha anat veient, darrere d’aquest treball hi ha una important base de recerca entorn de la relació entre l’escriptor i el poble. Però no només això, sinó que també s’han creat nous continguts, en forma de propostes d’itinerari, a partir de tota la informació trobada i estudiada. Cal dir que les rutes han estat molt pensades i preparades, ja que cadascuna d’elles pretén adequar-se a un públic concret amb unes “necessitat” específiques.
Al principi, quan ens van assignar tutors, vaig anar a trobar a la Rosa amb un “esquema mental” del que podria ser el meu treball, però sense unes línies definides. Ella, a qui li he d’agrair tot l’esforç i el continu treball i interès en la meva proposta, em va ajudar a aclarir les idees i a començar amb la feina.
90 Paisatges: La mirada dels escriptors (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), Edicions 92, Barcelona: 2007, pàg.15. 64
Primer havia de fer un recull històric de les propostes literàries en la ciutat blanenca, per això vaig passar tot el primer trimestre anant a l’arxiu municipal periòdicament. D’aquestes visites vaig extreure dues parts importants del treball: per una banda, tota la informació que ocupa el punt 4 i, per altra, les fotografies de principis del segle XX.
Després de veure les propostes que s’havien dut a terme en els anys anteriors, vaig decidir-me a plantejar dues de noves. La primera: un mapa interactiu (que es pot consultar des d’un ordinador, mòbil o tablet amb internet) a partir del qual la ruta es presentés d’una manera totalment innovadora i diferent al que ja s’havia fet. En certa manera, el que he intentat a través d’aquesta aplicació mòbil és condicionar els continguts a les noves tecnologies amb 3G. Adequar el text, les fotografies i l’àudio per tal d’aprofitar el sistema GPS que el programa Eduloc proporciona. És una fantàstica manera de gaudir dels textos de Ruyra in situ.
Donant resposta a les necessitats actuals, i pensant en col·lectius més joves i dinàmics, l’itinerari Joaquim Ruyra a Blanes creat a partir de l’Eduloc, permet combinar de la millor manera el paisatge amb la literatura. Localitza en la geografia local tots aquells punts que l’autor de l’aplicació vol, fent que la informació que aparegui sigui interessant i captivadora pels usuaris.
La segona: l’itinerari Joaquim Ruyra a Blanes és una proposta presentada en format escrit a partir d’informacions sobre l’autor, el paisatge blanenc i la unió d’ambdós. Buscant la innovació envers les propostes anteriorment esmentades, aquesta ruta proposa, com a característica pròpia i més atractiva, fer una part del recorregut per mar i l’altre per terra. El binomi que es crea durant l’itinerari entre el paisatge i els textos s’aconsegueix a partir d’unes cites prèviament triades. Aquestes fan referència directa als paratges blanencs que es van visitant conforme avança la ruta. És molt enriquidor veure la bellesa de les paraules de Ruyra davant els propis paisatges, trobant i distingint tots els elements que apareixen en la descripció de les narracions.
Després de rumiar quina era la millor manera d’incloure tota la informació del treball en l’itinerari, vaig creure oportú plantejar-lo com una ruta real a la qual s’estigués assistint. Amb l’ajuda de les diferents tipografies -la lletra cursiva i la rodona- es distingeix la informació que es donaria als assistents, però que en el treball apareix redactada, i l’apel·lació als mateixos amb interjeccions i preguntes que faciliten la lectura. 65
De fet, plantejar-m’ho d’una manera pràctica m’ha aportat grans satisfaccions durant la realització del projecte. Per una banda, he pogut treballar els aspectes que més m’agraden i em motiven de les humanitats: la recerca, l’anàlisi dels resultats i l’aportació pròpia. A més de comprovar, com em proposava, veure fins a quin punt el paisatge esdevé crucial en la literatura. Estudiant, per suposat, la vida i obra de Joaquim Ruyra i tots els elements blanencs que l’envolten.
Per una altra, totes aquestes accions m’han aportat conèixer gent del món literari i paisatgístic, un dels objectius que em proposava quan vaig començar el treball (com així mateix consta en la introducció). Fins i tot, encara que no m’ho havia plantejat en un principi, la successió de fets m’ha donat la oportunitat de viure l’experiència de ser guia literària, precisament, en una ruta anomenada “Joaquim Ruyra des de Blanes”.
Des d’un principi, la proposta dels Pirates Teatre em va semblar molt interessant. La vaig trobar en unes de les carpetes de l’Arxiu Municipal de Blanes i, després de fullejar-la, vaig creure oportú posar-me en contacte amb la companyia per tal de concertar una entrevista amb la persona que havia ideat l’itinerari. De seguida vaig rebre un mail de resposta: la Maria Canelles era l’encarregada de les rutes literàries dels Pirates.
Vam quedar després de les vacances de Nadal i em va explicar com havia sorgit la idea de fer un itinerari Ruyra a Blanes, quin era el seu funcionament, per què havien escollit aquells textos, com va començar i s’ha anat desenvolupant al llarg dels anys... La informació que em va donar em va ser de gran ajuda, ja que parlava amb algú que havia dut a terme un itinerari literari i, a més a més, de Joaquim Ruyra a Blanes.
Ella va ser qui em va explicar que cada any, durant la setmana cultural de l’escola IPSI de Barcelona, l’itinerari es realitzava pels alumnes de 4t d’ESO. Després de comentar-li quina era la meva proposta i cap a on volia enfocar el meu treball em va comentar que l’any passat els hi havien faltat guies per la ruta de Ruyra 91 i, sense pensar-m’ho, em vaig oferir per aquest any.
La meva sorpresa va ser que mentre revisava el mail, a principis d’abril, vaig veure un correu de la Maria oferint-me ser una de les guies literàries per la ruta Ruyra
91 Els Pirates Teatre duen a terme altres rutes literàries com la de Àngel Guimerà al Vendrell, la de Mercè Rodoreda a Romanyà o la del Tirant lo Blanc a Cardona, que inauguraven aquest any. 66 que es duria a terme el 8 de maig. De la primera –i única- trobada que vam tenir no vam acordar res, només vam intercanviar opinions però això va fer que confiessin en mi per formar part del seu equip. Després de reunir-nos una setmana abans de la ruta, el dia 8, abans que arribés l’escola, vam realitzar-la les guies primer i després cada una, en total érem quatre, amb el seu grup.
Va ser una gran experiència. Els nervis del principi es van convertir en entusiasme quan em van assignar la classe C i amb tranquil·litat quan ja havíem realitzat dues de les dotze parades de l’itinerari. D’aquestes, quatre eren teatralitzades, hi havia quatre actors que representaven fragments de les narracions de Ruyra, i vuit eren parades d’explicació. La veritat és que els joves van estar molt atents i encuriosits, ja que havien llegit Marines i boscatges i fàcilment identificaven el territori amb el text.
Poder fer de guia literària em va ajudar a posar-me a prova i a adonar-me de les mancances que tenia la meva proposta. Tot i que la ruta de Pirates és bastant diferent a la meva (és per joves, tota es fa caminant i s’intercala la informació amb les representacions teatrals) em va deixar entreveure quines narracions havien agradat més, quins lligams amb el paisatge eren més clars i, fins i tot, em va donar la idea d’introduir una nova parada al meu itinerari.
És per aquesta raó que estic totalment agraïda a Pirates per haver-me donat la oportunitat d’introduir-me en el món de les guies literàries i, a més a més, amb possibilitats de tornar a repetir l’experiència el proper any.
En definitiva, després de presentar el meu Treball Final de Grau, només queda imaginar, un cop més, que ens trobem en l’esplanada del port, pugem a una barca i començo explicant la biografia de Joaquim Ruyra. Arribem a Santa Cristina i trobem les evidències entre text i paisatge, seguint a S’Agulla, Sa Forcanera i la Punta Santa Anna. Desembarquem i reprenem la segona part de l’itinerari a peu, passant pel monument a Ruyra, l’ermita de l’Esperança, la casa pairal d’en “Quimet Creus”, el Passeig de Mar i acabem entre el barri de S’Auguer i Sa Palomera.
L’itinerari es pot anar perfeccionant amb el temps però la idea primera, la principal, estic convençuda en dur-la a terme. En definitiva, el meu propòsit segueix sent acostar el món de les humanitats a tota la població i amb la conjunció d’aquesta proposta i totes les eines i coneixements adquirits durant el Grau en Humanitats, ho veig possible.
67
7. Bibliografia
Primària:
- RUYRA, Joaquim, Narracions (pròleg de Toni Sala), Labutxaca, Barcelona: 2011.
Secundària:
- A.A .V.V., Atles literari de les terres de Girona: segles XIX i XX, Diputació de Girona, Girona: 2003.
- CORREDOR-Matheos, José, L'escultura de Joan Rebull, Àmbit serveis territorials, S.A., Barcelona: 1991.
- Espais escrits, Literatura, territori i identitat: La gestió del patrimonio literari a debat, Edita Curbet Edicions, Girona: 2011.
- FONTBONA, Francesc, “Marines i boscatges i el context artístic” dins Primer simposi Joaquim Ruyra: Blanes, 29, 30 i 31 de maig del 2003. Als cent anys de l’eclosió literària de Joaquim Ruyra:
- GARCÉS, Tomàs, “Conversa amb Joaquim Ruyra”, dins Cinc converses, Columna, Barcelona: 1985.
- GINER, Salvador, Armand Puig, Rafael Argullol, Agustí Borrell, Victòria Camps, Lluís Font, David Jou, Jordi Llovet, Xavier Morlans, Perico Pastor, Ramon Pla, Francesc Torralba, Mariàngela Vilallonga, “Unes humanitats amb futur”, 16 de gener de 2013.
- Guía de la Costa Brava en kayak y en pequeñas embarcaciones: Blanes – Palamós, Editorial Noray, Barcelona: 2004.
- JULIÀ i Capdevila, Lluïsa, Joaquim Ruyra, Parsifal Edicions, Barcelona:1996.
- JULIÀ i Capdevila, Joaquim Ruyra, narrador, Publicacions de l’abadia de Montserrat, Barcelona: 1992.
- Marines i boscatges: cent anys de l’eclosió literària de Joaquim Ruyra (Editat per l’Ajuntament de Blanes, l’Institut d’Estudis Catalans i Galerada), Cabrera de Mar: 2003.
68
- Memòria de l'Any Joaquim Ruyra. Ajuntament de Blanes (2003).
- Paisatges: La mirada dels escriptors (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), Edicions 92, Barcelona: 2007.
- PLA, Josep, Uns homenots: Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Ramon Turró, Llibres a mà, Barcelona: 1984.
- PLA, Josep, “Navegació d’estiu” dins Aigua de mar (
- Recvll:
27 de maig de 1989 10 de juny de 1989 23 de desembre de 1997 17 de gener de 1998 22 de juliol del 2000
- REIXACH, Jaume, “Ruyra i Blanes: l’arrelament i la seducció” dins Primer simposi Joaquim Ruyra: Blanes, 29, 30 i 31 de maig del 2003. Als cent anys de l’eclosió literària de Joaquim Ruyra:
- REYES, Antoni, Aitor Roger i Domènec Valls, El rem de trenta-quatre: de la ficció a la realitat (Homenatge a Joaquim Ruyra. Presentació de la pel·lícula de la portada del rem al Vilar. 1934), Arxiu Municipal de Blanes, Blanes: 2003.
8. Weblografia http://elspiratesteatre.com/ http://elspiratesteatre.com/itineraris-literaris/joaquim-ruyra-des-de-blanes/ http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0104279 http://www.escriptors.cat/autors/ruyraj/index.php
69
9. Annexos
Document I: Joaquim Ruyra, “La nostra Costa Brava”, Expedient “Itinerari Ruyra” (2003), Arxiu Municipal de Blanes.
70
Document II: Pamflet informatiu de les activitats que es van dur a terme en el Centenari del naixement de Joaquim Ruyra (1958), Arxiu Municipal de Blanes.
71
72
Document III: Jaume Reixach “Carta blanenca als Reis d’Orient”, Recvll (23 de desembre de 1997), Arxiu Municipal de Blanes.
73
74
75
Document IV: Editorial “La ruta Ruyra (La història d’una proposta)”, Recvll (2001), Arxiu Municipal de Blanes.
76