La Tecnòpolis Catalana 1940–1980
Total Page:16
File Type:pdf, Size:1020Kb
Universitat Rovira i Virgili LA MAJORIA SELECTA DE LA TECNÒPOLIS CATALANA 1940–1980 Josep M. Cortès Martí LA MAJORIA SELECTA DE LA TECNÒPOLIS CATALANA 1940–1980 Josep M. Cortès Martí Prefaci d’Ignasi Brunet Icart Epíleg de Francesc Roca Rosell Tarragona, 2016 Edita: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili Av. Catalunya, 35 - 43002 Tarragona Tel. 977 558 474 · [email protected] www.publicacions.urv.cat 1.ª edición: juny de 2016 ISBN: 978-84-8424-477-6 Depósito legal: T 943-2016 Aquesta obra està subjecte a la llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons. Si voleu veure una còpia d’aquesta llicència accediu a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/4.0/ o envieu una carta sol·licitant-la a Creative Commons, PO Box 1866, Mountain View, CA 94042, USA. ¶ Aquesta editorial és membre de la Xarxa Vives i de l’UNE, fet que garanteix la difusió i comercialització de les seves publicacions a escala estatal i internacional. ÍNDEX ANALÍTIC Prefaci . 9 Introducció . 17 Capítol 1. Pensament i organització, 1900-1936 . 23 1.1 Segona revolució industrial ��������������������������������������������������������������23 1.2 Estructura social del nou-cents: entre el noucentisme i el racionalisme ������������������������������������������������������������������������������������26 1.3 El procés racionalitzador de Javier Ruiz Almansa ������������������������29 1.3.1 La política de racionalització de les nacions . 31 1.3.2 «Manual Práctico de Organización Científica del Trabajo» 35 1.3.3 Conclusió . 38 Capítol 2. Patronal i enginyers ��������������������������������������������������������������41 2.1 Pairalisme industrial i neogremialisme ������������������������������������������41 2.1.1 D’aprenent a amo ������������������������������������������������������������������������42 2.1.2 Medievalisme industrial . 44 2.1.3 Mentalitat organicista . 46 2.1.4 De la masia vigatana a la fàbrica barcelonina . 47 2.2 Construcció social de l’enginyer ������������������������������������������������������49 2.2.1 Organització científica . 51 2.2.2 Tecnocràcia ����������������������������������������������������������������������������������54 2.2.3 Ideologia d’una nova burgesia . 56 2.2.4 Centres de formació dels nous professionals . 60 2.3 La tecnòpolis catalana: de la Terra al cel de Ramon Casanova Danés ����������������������������������������������������������������������������������������������������64 2.3.1 Cel: l’astrolabi d’un home transcendent ����������������������������������65 2.3.2 Ergòpolis fordista ������������������������������������������������������������������������67 2.3.3 La construcció de progrés ����������������������������������������������������������68 2.3.4 Conclusió . 70 Capítol 3. Utopia moderna ����������������������������������������������������������������������71 3.1 Innovació moderada . 72 3.1.1 Electricitat, automòbil i telèfon . 74 3.1.2 Gent i treball ��������������������������������������������������������������������������������76 3.1.3 Indústries i cases . 80 3.1.4 Fàbriques i famílies . 82 5 Josep M. Cortès Martí 3.1.5 Energia i organització . 86 3.1.6 Aigua i fil ��������������������������������������������������������������������������������������89 3.2 Organització i cultura: El cas de la industrialització de la «tecla» 1864-1967 ����������������������������������������������������������������������������������������������93 3.3 Isidre Rius Sintes: la tècnica com a agent de canvi social . 95 Capítol 4. Incorporació del professional tècnic a les empreses � 99 4.1 Conjuntures i professions . 99 4.2 Diversificació i sectors ��������������������������������������������������������������������103 4.3 L’organització científica en els sectors econòmics . 105 4.3.1 Tèxtil . 112 4.3.2 Sector químic . 114 4.3.3 La construcció . 116 4.3.4 Siderúrgia . 118 4.4 Mà d’obra neotècnica: Escola del Treball (Sabadell, 1911-1939) . 122 4.5 J. Lloberas Ferrer: Racionalització de les relacions laborals ������129 Capítol 5. Tècnica i Consum de masses . 133 5.1 Procés d’innovació . 140 5.2 Cap a la societat fordista . 145 5.3. La tecnòpolis catalana de Joan P. Fàbregas ����������������������������������152 5.3.1 El personatge i el seu temps . 154 5.3.2 És la racionalització favorable al progrés humà? ������������������156 5.3.3 «Nova York: tots rics; Moscou: tots pobres» . 158 Capítol 6. Tecnòpolis catalana: La majoria selecta i l’automòbil . 163 6.1 Casa Elizalde i Ford Motor Ibérica ������������������������������������������������166 6.2 Models de desenvolupament de la indústria de l’automoció . 171 6.2.1 París-Barcelona . 171 6.2.2 Model Industrial d’Automoció Alemanya . 174 6.2.3 Model Industrial d’Automoció Catalana (MIAC) ����������������178 6.2.4 Model Industrial d’Automoció Espanyola (MIAE) ��������������185 6.3 Cotxes, motos, camions i motocarros . 192 6.3.1 Antecedents i concepció, 1880-1939: Del Bonet a les «Confederades» ��������������������������������������������������������������������������194 6.3.2 De la penúria a la internacionalització ����������������������������������196 6.4 Taules de l’automoció a Catalunya/Espanya . 219 6.4.1. Indústria d’automòbils, camions i assimilats: 1880-2003 . 219 6.4.2 Indústria de motocicletes i assimilats: 1930-2003 ����������������228 6 La majoria selecta de la tecnòpolis catalana, 1940–1980 6.4.3 Indústria de microcotxes o lleugers, tricicles i motocarros: 1940-195 ����������������������������������������������������������������������������������������������232 6.4.4 Quadres: indústria automoció a Catalunya . 235 Epíleg: Ciutat continuada i revolució agroalimentària . 255 Bibliografia ������������������������������������������������������������������������������������������������259 7 PREFACI La majoria selecta de la tecnòpolis catalana, 1940-1980 exposa els resultats d’una investigació que explica la construcció a Catalunya del que s’ha ano- menat societat salarial, quan als països de l’Europa continental, després de la Segona Guerra Mundial, es va construir una nova articulació estable entre democràcia i capitalisme. Ràpidament, des de mitjans de la dècada de 1950 van començar a ser evidents els bons resultats en relació amb el creixement econòmic, una situació que es va perllongar durant la dèca- da posterior de 1960, quan la plena ocupació es va generalitzar. A partir d’aleshores l’índex d’atur a l’Europa Occidental va ser de l’1,5 %, aproxi- madament. A Espanya, Portugal i Grècia les dictadures van posposar la construcció de sistemes democràtics de relacions laborals entre finals de la dècada de 1970 i mitjans dels vuitanta. Durant la postguerra es va generalitzar un compromís polític relativa- ment estable entorn de la participació en el repartiment de la riquesa entre treballadors (mitjançant les organitzacions representatives), empresaris i governs, afavorit majoritàriament per forces polítiques socialdemòcrates i socialcristianes. Aquest gran acord s’explica per la «trobada» de tres grans lògiques socials: el keynesianisme, el taylorisme / fordisme i el corporati- visme laboral. La política econòmica es va organitzar sota criteris keynesians, a tra- vés d’acords i compromisos entre classes socials i representants públics. Aquesta fou una estratègia de les classes dominants per assegurar certa estabilitat en l’ordre social capitalista, en un escenari de guerra freda i competència directa amb el bloc comunista, conjugant dosis variables de consens i repressió. Aquest comportament politicoeconòmic es va veure reflectit en les economies europees centrals de l’època, on l’estat es va fer present mit- jançant la implantació d’una lògica d’intervenció pública sobre la política monetària i fiscal expansiva. El creixement de la demanda va ser un dels motors principals de la inversió productiva. A més, l’estat intervenia en el funcionament dels mercats a través d’empreses estatals i fortes regulacions públiques sectorials. La intervenció va provocar el creixement dels sec- tors productius, energètics i de serveis, que van impulsar la modernització econòmica. 9 Josep M. Cortès Martí L’anterior compromís polític de tipus keynesià per part dels governs dels països centrals europeus es va orientar a un objectiu clar: la plena ocupació. Per això es van articular polítiques de benestar, orientades a ge- nerar les condicions per al sorgiment d’un veritable mercat de consum de masses, paralitzat durant la contesa bèl·lica mundial. El creixement que es va produir entre el final de la Segona Guerra Mundial i la dècada de 1970 va ser el símbol distintiu dels «anys daurats» del capitalisme. Durant aquest període es van efectuar grans inversions públiques i privades que van demandar un increment de mà d’obra. Als països europeus centrals es van esgotar les grans reserves de mà d’obra, formades durant la depressió dels 1930. La continuació de l’expansió econòmica, així mateix, va incenti- var l’ingrés de les dones i dels immigrants al mercat laboral. El sosteniment d’una demanda creixent es va garantir mitjançant l’increment de la despesa i la inversió pública. Per al seu finançament no només es va recórrer a la via impositiva, sinó també, i fonamentalment, a l’emissió de deute públic, amb l’objectiu d’aconseguir que els seus efectes expansius sobre la demanda fossin majors. La intervenció de l’estat, mit- jançant la inversió pública, la política monetària i fiscal expansiva, va am- pliar les oportunitats d’assolir la plena ocupació. La lògica macroeconò- mica que va suposar el keynesianisme va organitzar tant les decisions d’inversió