Entrevista Amb Ainhoa Arteta
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
núm. 007 Revista de pensament musical any2010 Entrevista amb Ainhoa Arteta > Carme miró Ainhoa Artea Ibarrolaburu, soprano nascuda a Tolosa (Guipúscoa), és autora d’un intens itinerari cap a la consciència de l’entitat vocal. Transita camins a les palpentes i fondeja amb minuciositat la sumptuosa sonoritat vocal que posseeix, una de les seves facultats innates. Inicià els seus estudis musicals al conservatori de Sant Sebastià i estudià interpretació a Actor’s Studio de Nova York. L’any 1990 va debutar a l’Òpera de Palm Beach amb la “La Cenerentola” de Gioacchino Rossini, i a partir d’aquest moment, la soprano basca inicia la seva intrèpida carrera professional a l’escenari musical i teatral del cant. Tres anys més tard, guanyava el Concurs Metropolitan Ainhoa Arteta | fotografia: Noelia Oliver Opera National Council Auditions de Nova York i el Concours International de Voix d´Opera Plácido Domingo de Paris. D’una destacada activitat en sales de concerts i teatres d’òpera, la indòmita soprano, comunicativa i de vibrant intensitat emocional, acoloreix el seu repertori amb fraseigs impecables, d’agilitat en els intervals, i amb registres vocals segurs i robusts. Ainhoa Arteta comunica tota aquesta profusió de bens sonors en un senzill moviment artístic, utilitzant la seva veu. Ha mantingut una esplèndida relació artística amb el Metropolitan Opera House de Nova York. I no menys destacable, ha estat la relació musical amb Michael Tilson Thomas, perquè ha significat un fet remarcable en la seva carrera professional. Cal recordar el magnífic recital que va oferir a la Casa Blanca durant la presidència de Bill Clinton. www.webdemusica.org 1 núm. Sonograma 007 Revista de pensament musical any2010 Es generosa amb les seves actuacions, algunes especialment memorables. Sedueix amb la veu i la seva personalitat es distingeix per una notable sensibilitat i un proporcionat equilibri líric que maneja amb soltesa i rigor. Li agrada molt escoltar. Diu d’ella mateixa que és pacient i que li complau donar-se temps per comprendre la música. Arteta encaixa molt bé en el perfil d’aquestes persones que fan de l’aprenentatge una experiència indefugible al llarg de la vida. Ella treballa a la manera de Haydn; expliquen que el compositor vienès va estudiar un curs de composició als seus quaranta anys perquè li semblava que encara tenia coses per aprendre per consolidar el seu propi art compositiu amb nous coneixements. Efectivament, són persones que mai subestimen els reptes que la vida aporta a cada moment. La seva personalitat vocal, acurada, molt ben projectada i d’un gran control tècnic, sap modelar a la perfecció les nombroses particularitats de les protagonistes operístiques .El seu treball d’interpretació, sens dubte, és un treball de creació. Quina ha estat l’experiènCia emoCional Que revela l’art voCal? Crec que la veu és un instrument que batega, que té vida pròpia, que està compost per múscul, per sang... És un instrument viu, si et mors ja no hi ha veu, és impossible utilitzar la veu d’una altra persona. Això comporta una cosa molt més íntima i molt més profunda. Quan algú canta amb molt sentiment arriba a tocar punts sensibles en l’altre ésser que està escoltant com potser cap altre instrument no ho aconsegueix. Aquesta reflexió la faig sovint. l’eleCCió dels diferents trajeCtes voCals? La millor elecció és la que regeix segons les meves possibilitats vocals. Això ho he après de la meva experiència. L’elecció del repertori mai ha estat el resultat d’un caprici, o només perquè m’hagi agradat una peça. Quan ets jove et fixes més en la bellesa de la composició, sents una gran atracció per una obra que vols interpretar per sobre de tot, i de vegades, si no estàs preparada per a interpretar-la, ho pots pagar molt car perquè et porta a un mal encontre amb la peça. La veu no és un instrument que es pugui forçar, a la veu cal escoltar-la amb plena atenció. És un gran plaer sentir que la teva veu et deixa arribar tan lluny, que fins i tot et permet arribar a llocs insospitats, llocs que mai hagues- sis somiat que arribaries a experimentar. Per mi, allò que prioritzo, és que la meva veu sigui capaç d’interpretar l’obra amb escreix de recursos, mai justa. No podem oblidar que quan estàs en un escenari, hi ha un factor de tensió i de nervis que condiciona sempre la interpretació. 2 www.webdemusica.org núm. Sonograma 007 Revista de pensament musical any2010 Ainhoa Arteta | Imatge Julián És així doncs, que hi ha moltes obres que m’hagués agradat interpretar, però les deixo a altres artistes que sí que tenen el vocalisme just per interpretar-les. i la perCepCió? Quan cantem, tenim una percepció de la veu diferent: el que se sent per dins no és el mateix que allò que se sent des de fora. Hi ha molta part de la veu que es queda dins, de molta intensitat, color i sensibilitat: moltes vegades m’he endut alguna sorpresa quan escolto la meva veu. Cal entendre la pròpia veu amb molt equilibri. A vegades, he perdut oportunitats de feina, però la meva decisió sempre ha estat molt clara: tenir cura de la veu. De veu només en tenim una, de teatres n’hi ha molts. Cal tenir cura de la veu amb molta fermesa, per més que perdis oportunitats de feina importants. Com Crea els vinCles amb les diverses formaCions instrumentals? En el meu cas sempre penso que no s’ha de forçar la màquina. Quan estàs amb un bon director i una bona orquestra es crea un binomi. Instrumentistes i director sempre intenten que el so de l’orquestra harmonitzi amb la veu. 3 www.webdemusica.org núm. Sonograma 007 Revista de pensament musical any2010 Hem de recordar que no és el mateix l’emissió de la veu en un concert amb un piano, que l’emissió amb una orquestra de cambra o amb una orquestra simfònica; el matís, el color que has de donar a la veu canvia segons el volum sonor que t’acompanya. I aquest canvi, una mica difícil, té molt a veure amb la sensibilitat i l’instint musical de l’intèrpret que aconsegueix una perfecta amalgama amb l’orquestra. amb Quina formaCió instrumental es troba més Còmoda? Doncs no ho ser dir, perquè a mi el que m’agrada és el repte. Puc dir-te que és esplèndid quan fas les quatre últimes cançons de Strauss, amb tot el volum orquestral i aconsegueixes amalgamar-te amb l’orquestra; i al mateix temps, puc dir-te que és molt bonic interpretar el Morgen de Strauss. La veritat és que jo em trobo molt a gust cantant amb les diferents formacions instrumentals perquè cada experiència és un repte... sempre, això sí, intentant fer-ho bé. A mi m’agrada molt treballar i investigar, no solament pel resultat que s’arriba a aconseguir, sinó perquè durant el procés arribes a descobrir en la pròpia veu nombrosos colors i sensacions noves. M’interessa, sobretot, anar més endins del propi ésser com artista. Per això és tan important per a mi l’elecció de les obres que puc interpretar, donant el meu toc personal. Com et deia abans, no es pot anar justa, sempre cal tenir una reserva per a jugar amb sons, amb intensitats, amb matisos i poder lliurar tota aquesta riquesa al públic. És una experiència apassionant perquè la veu et porta a llocs que mai endevinaries. És tot un luxe poder interpretar obres de compositors meravellosos que et deixen una empremta, una gran satisfacció personal: aquests moments no tenen preu. No hi ha diners en el món que ho puguin pagar ... la gravaCió o l’aCtuaCió? la gravaCió d’estudi o la gravaCió de la sala de ConCerts? La gravació en directe, sense cap dubte, perquè és la més fidedigne al que està passant en l’actuació. La interpretació en viu fa que sigui una experiència única. Els enregistraments d’estudi, de vídeo i TV, que són molt interessants, mai provoquen la mateixa experiència que si estàs actuant en directe. Cada dia estic més convençuda que en el concert s’estableix una relació suprema entre el públic i l’intèrpret. I això es percep perquè durant el concert hi ha una relació d’estira-i-arronsa, una mena d’onada de vibració que es fa present, que està viva, i cal reconèixer sense embuts que cap gravació pot fer-te viure aquesta relació tan intensa com la que tens amb el públic. 4 www.webdemusica.org núm. Sonograma 007 Revista de pensament musical any2010 Quins són els moments Claus de la seva evoluCió? En general, tota la meva vida musical ha estat molt important en la meva evolució... però jo en destacaria un, un en concret, que em va abocar a l’abisme; fou una crisi vocal que vaig tenir molt forta, als trenta set anys. Vaig perdre la part central de la veu. Aquest fet tan important per a mi, em va fer arribar a la conclusió que quan ets jove, hi ha aspectes que tècnicament no els tens superats però els resols perquè tens un instrument muscularment jove. Ara bé, segons van passant els anys, la musculatura ja no és la mateixa, no és tan flexible tot i que estigui més treballada. És aquí, en aquests moments, en què has de parar. Ho he observat en molts col·legues. Segons el meu parer, el col·lega que passa la barrera dels 40, que està cantant bé i que d’alguna manera està sa vocalment, aquesta persona sap el que és la tècnica.