32 CINEMA : la cruesa implacable d’un estil

Com altres autors del passat (Sam Pekinpah, Don Siegel, Sidney Lumet), el director de 'Green Zone' cultiva la cruesa extrema amb un criteri i un estil propis

FELIU VIAPLANA / [email protected]

D’ençà que vaig tenir l’oportunitat, ja fa un anys, de veure el film Bloody Sunday (2002), del director anglès Paul Greengrass , a les sessions dels Dijous del Cineclub , em va començar a cridar l’a - tenció aquest director. Des d’aleshores , he anat seguint, sempre que he pogut, les diverses pel·lícules que ha anat dirigint, i he comprovat que Bloody Sunday no fou una excepció en la seva filmografia sinó el seu primer film de maduresa i amb el qual ini - ciaria un estil punyent i personal que ha anat cultivant en les seves pel·lícules posteriors .

Paul Greengrass va començar a treballar en la realització a la dècada de 1980 a la televisió , a partir del programa World in Action , de la cadena anglesa Granada Television. Era un progra - ma d’investigació periodística d’actualitat , de gran popularitat a Anglaterra , que va destapar diversos escàndols polítics i socials i que , en alguna ocasió , es va intentar prohibir a instàncies dels serveis secrets britànics, el MI5, per revelar, pel que es veu, secrets massa comprometedors en un dels seus reportatges. Durant els anys 90, Greengrass realitzaria diverses pel·lícules de ficció per a la televisió anglesa i també The Theory of Flight (1998, Extraña de les provocacions d’un aïllat i reduït grup de manifestants i va petición ), un drama sobre la minusvalidesa interpretat per Ken - acabar amb 13 morts , després que els britànics obrissin foc de neth Branagh i Helena Bonham Carter. No fou fins al 2002 que forma indiscriminada . va dirigir Bloody Sunday , com deia, el seu primer film d’entitat. A Bloody Sunday , Paul Greengrass fa un retrat dels esdeveni - El terme Bloody Sunday (diumenge sagnant) es refereix als fets ments de la jornada d’aquest Diumenge Sagnant a Derry amb que varen passar a Derry (Irlanda del Nord) el 30 de gener de la voluntat de mostrar una ficció docu - 1972 , en una manifestació amb voluntat pacifista organitzada mental dels esdeveniments o , si voleu , ‘Bloody per l’Associació dels Drets Civils d’Irlanda del Nord. En aquesta una mena de realitat dramatitzada, per Sunday’ manifestació , es reclamava que les persones capturades per l’e - dir-ho d’una altra manera, i amb la inten - és un retrat xèrcit britànic que eren sospitoses de ser integrants del IRA pogu - ció de copsar l’efemèride des d’una neu - essin tenir un judici amb proves concloents de la seva culpabili - tralitat ideològica que permet a l’espec - dels fets de tat , ja que aleshores se’ls tancava a la presó, de manera indis - tador treure les seves pròpies conclusions. Derry de 1972 criminada , sense cap tipus de sentència judicial, inadmissible - Tot i que cal dir, malgrat la intencionali - amb un estil ment fora de l’àmbit de la legalitat. Això provocava, en molts tat, que , des del moment que et propo - proper al casos, que persones innocents acabessin empresonades . Una ses escriure la primera línia d’un guió d’un documental mena de procedir a l’estil Bush a Guantánamo , però a la brità - fet històric i plantes la càmera el primer nica, per entendre’ns . Aquesta manifestació va concloure, però, dia de rodatge , no pots pretendre ser absolutament objectiu per - amb una resposta desproporcionada per part de l’exèrcit, davant què aquesta hipotètica objectivitat és una quimera , encara que CINEMA 33 vulguis obtenir un punt de vista immaculadament neutral. Però sí que hi ha la voluntat de mostrar els fets de la forma més apro - ximada possible al que sembla que va passar realment aquell dia tràgic a Derry. I Bloody Sunday ens arriba amb un estil proper al documental sense ser-ho, evidentment, ja que es tracta d’una creació de ficció basada en uns fets reals . I tot això no vol dir que el propi Greengrass no tingui , personalment, una postura ideo - lògica o social sobre els fets que descriu , sinó que la seva inten - ció passa per oferir una visió honesta dels esdeveniments, sense voler influir sobre l’espectador.

L’estil i el to de Bloody Sunday , que Greengrass seguirà cultivant i polint en les seves pel·lícules posteriors, convertint-se en quel - com propi, es caracteritza per rodar la majoria d’escenes amb la càmera a la mà , fent servir el que en diuen la Steady Cam , tret que li aporta estèticament un component de realisme, la sensa - Una escena de United 93 ció, per part de l’espectador d’estar presenciant els esdeveni - ments in situ . I també per utilitzar enquadraments fugaços, que car-ho i és una incògnita com varen passar realment els esdeve - donen la sensació de ser improvisats, tal i com faria un hipotè - niments. Tot i així, a partir d’un guió de ficció, Greengrass fa la tic testimoni presencial dels fets , que volgués gravar els esdeve - seva pròpia versió dels fets que , juntament amb el seu estil de niments amb la seva càmera , amb el pols tremolós de la tensió narració cinematogràfica , acaba donant aquesta sensació de del moment. Empremtes que em fan pensar en la seva etapa de realitat de la majoria dels seus films de plenitud. A United 93 , realitzador de documentals televisius per a World in Action . Final - Greengrass no es mostra partidari de fer cap apologia del sentit ment, en el muntatge d’aquest i de la resta dels seus films, és heroic dels americans cap a la seva pàtria, a l’estil de World Trade on Greengrass els dóna l’acabat final, on apareix realment el seu Center (2006), d’Oliver Stone, o d’altres ambientats a la matei - estil personal i on es combinen de forma brillant aquests trets, xa tràgica jornada de l’11-S. Greengrass fa una cosa més difícil que conformen unes pel·lícules amb un muntatge i un ritme tre - i arriscada, mostra els esdeveniments, alguns reals i altres supo - pidants. Realment, dóna la impressió de ser pel·lícules d’una difi - sats o ficticis, des del punt de vista d’unes persones que volen cultat notable en la seva planificació. I Greengrass es serveix d’a - salvar la pell de manera desesperada o almenys intentar-ho. Esde - quests recursos estilístics que comento des de l’honestedat, sense vé, en definitiva, una molt particular pel·lícula d’homenatge als trair l’essència cinematogràfica de les seves obres. La forma com passatgers d’aquell vol , però d’un forma duríssima, amb una ens mostra l’acció i la violència és d’una manera seca, tan con - cruesa implacable i colpidora . tundent que no li calen gaires parafernàlies. I és que l’acció és present en totes les seves pel·lícules, fins i tot quan no està rodant Paral·lelament a aquestes dues pel·lícules, Paul Greengrass també una escena d’acció, hi ha una certa tensió en la manera de rodar- és el responsable de la realització de les dues darreres pel·lícules la. Això ens fa pensar que no és un direc - de la saga de Jason Bourne, The Bourne Supremacy (2004) i The A ‘United 93’ tor que fa servir un estil o un altre segons Bourne Ultimatum (2007). Els tres films que componen aques - Greengrass l’escena que ha de filmar, sinó que té un ta saga narren la història del fictici Jason Bourne, un agent espe - mostra l’11-S estil, un segell, una empremta cinema - cial americà que pateix una absoluta amnèsia i que intenta bus - des del punt togràfica pròpia, independentment del car les respostes de qui era i de quina era realment la seva pro - tipus de escena o història que estigui fessió abans de la pèrdua de la memòria . La història de Bourne de vista narrant. és enginyosa , però el que la fa realment interessant és el tracta - d’unes perso - ment fílmic que li dóna Greengrass i també, a la seva manera, nes que volen Proper a la contundència i a la interpre - Doug Liman, el director del primer film de la trilogia , The Bour - salvar la pell tació d’un fet històric com Bloody Sun - ne Identity (2002). Si el projecte hagués estat portat a terme per d’una manera day trobem , més endavant , United 93 un director menys escrupolós , segurament hauria passat molt desesperada (2006) . Aquest darrer film ens situa a la més desapercebut i mancat d’interès . Però Greengrass imposa fatídica jornada de l’11 de setembre de el seu particular estil trepidant i acaba convertint una història de 2001 als Estats Units, el dia de l’atac espies i assassins en un exercici d’estil, això sí, sempre al servei d’Al-Qaeda a les Torres Bessones i al Pentàgon. United 93 ens de la trama que està explicant. Els dos films de Bourne que va narra els esdeveniments d’aquell dia , centrant-se principalment rodar Greengrass estan rodats amb pocs efectes especials, només en el segrest de l’avió que finalment no va assolir l’objectiu que es serveix de l’enquadrament i del muntatge per recrear l’acció . buscaven els seus segrestadors gràcies a l’acció , entre desespe - Utilitza els recursos que la càmera i el mitjà li donen , sense trair rada i heroica , dels seus passatgers. Greengrass, fidel al seu estil, l’essència cinematogràfica , i això ens fa pensar una altra vega - narra els esdeveniments dins de l’avió del vol United 93 tal i com da en la seva honestedat . Tot i tractar-se d’un film de gènere poli - creu que haurien pogut passar. En aquest cas, no es tracta, de cíac i amb molta acció , no ens trobem amb escenes de violèn - cap representació fidel del succés real, com va pretendre fer a cia gratuïta ni explosions a tort i a dret , com succeeix sovint en Bloody Sunday , ja que no va quedar cap supervivent per expli - pel·lícules d’aquesta mena , només hi ha les justes i necessàries. 34 CINEMA

cendent que una plantofada a la cara. En la majoria d’aquests films el llenguatge cinematogràfic utilitzat és més proper a una retransmissió esportiva d’un partit de futbol que no pas a una pel·lícula amb aspiracions a ser presa seriosament. Aquest films estan plens de ralentís , mostren el tret de la bala des de 20 plans diferents i, qui rep el tret , el veiem caure des de diversos plans una vegada i una altra . Com se veiéssim la repetició d’un gol des de diverses càmeres del camp. Sembla que t’hagin de mostrar diverses vegades que, efectivament, l’heroi ha mort l’assassí. Grà - cies, però amb un sol pla ja ho hauríem entès. Comento tot això perquè els films de la saga Bourne s’haurien pogut convertir, per - fectament, en un d’aquests subproductes que esmento, si no fos perquè Greengrass és un director de talent.

L’últim film de Greengrass que hem pogut veure als nostres cine - mes és Green Zone (2010). La pel·lícula se situa en els primers dies de la invasió americana a l’Iraq. La història se’ns explica des del punt de vista d’en Roy Miller, un sotstinent de l’exèrcit, que Matt Damon en el paper de Jason Bourne busca , amb la seva unitat , les suposades armes de destrucció massiva que han provocat la invasió del país. Al principi, sembla La tensió que impregna el cinema de Greengrass no es basa en un film bèl·lic , però que se li afegeix una trama política i d’es - aquest recurs fàcil de la incontinència successiva d’explosions , pionatge a mesura que avança el metratge. A Green Zone , tor - sinó en la planificació del llenguatge cinematogràfic de les dife - nem a trobar el estil propi de Greengrass des de la primera esce - rents escenes, i això ja ens fa pensar que no és un director qual - na. La pel·lícula , tot i no estar literalment basada en cap fet real, sevol. com Bloody Sunday o United 93 , sí que mostra pinzellades de realitat , ja que intenta exposar, des de la primera persona del seu Des dels anys 80 ençà, se sent parlar popularment i en els mit - personatge, els motius de la guerra, tan difícils d’explicar. Segu - jans de comunicació , del cinema del gènere d’acció . Bé, només rament, Green Zone no és el millor film de Greengrass, sobretot cal precisar que no existeix aquest gènere o, com a mínim, no perquè , a la seva part final, abandona els paràmetres del seu està unànimement considerat com a tal per part de la crítica i els propi estil i , en comptes de mostrar tan sols , la cruesa dels esde - estudiosos del cinema. I suposo que hem de fer cas a la gent que veniments , cau en la temptació de recórrer a un discurs moralit - ha vist i estudiat el cinema més que nosaltres. Quan s’utilitza zant , un pèl simplista pel meu gust. A banda d’aquest detall, la aquest terme de gènere d’acció , la gent se sol referir a un cert planificació del film resulta impecable , pròpia d’un director amb tipus de productes, i subproductes més habitualment, en els molt d’ofici . quals proliferen les escenes amb violència, que és convertida en espectacle , i que n’esdevé el denominador comú. Em refereixo, Cal dir, malgrat tot el que he escrit , i per situar la qüestió en un per exemple, a films fets al servei d’ignominiosos actors com ara marc més contextualitzat , fins on el meu coneixement m’ho per - Arnold Schwarzenegger, Sylvester Stallone, Jean-Claude Van met , i tenint en compte l’espai acotat d’aquest article, que Green - Damme, Steven Segal o Jackie Chan, i d’altres el nom dels quals grass tampoc no ha inventat res nou. Altres autors han cultivat no tinc ganes de recordar. Uns films que, bàsicament, pretenen molt abans aquest estil de cruesa extrema, com , per exemple , mostrar les habilitats dels seus protagonistes per estomacar el Sam Peckinpah, Don Siegel i Sidney Lumet . Però el que sí que és personal i poca cosa més. Entreteniment fet expressament per a lloable és l’ofici, la voluntat i la capacitat que té Greengrass de espectadors amb pocs escrúpols i amb escassa cultura cinema - cercar amb criteri un estil propi, i això , actualment , ja és motiu togràfica , que s’interessen per un cinema sense cap mena d’ap - suficient per seguir amb interès la carrera d’un director i , com titud ni d’inquietud per expressar quelcom més complex i trans - a mínim, per dedicar-li un article.