GRAN TEATRE DEL

Temporada 1988-1989

., .

Generalitat de Catalunya Ajuntament de Barcelona JOIERS Ministerio de Cultura Diputació de Barcelona i Passe� de Gròckl, 41 EL REGULADOR BAGUÉS SanI Pau, 6

- Te�fons 216 0173 216 01 74 Rambla de les Flors, 105/Carrne, 1 Te�fons 317 32 46 - 318 57 37 Societat del Gran Teatre del Liceu 08IYJ7 Barcelona Te�fon 31719 74 08IYJ1 Barcelona 08IYJ2 Barcelona ®

Lucia di Lammermoor

Drama líric en 4 actes Llibret de Salvatore Cammarano (segons la novel-la de Walter Scott) Música de

Funció de Gala Dilluns, 21 de novembre, a les 21 h., funció núm. 32, torn C

Dijous, 24 de novembre, a les 21 h., funció núm. 33, torn B Diumenge, 27 de novembre, a les 17 h., funció núm. 34, torn T Dimecres, 30 de novembre, a les 21 h., funció núm. 35, torn A Un s o f]i o di

eternità Lord Enrico Ashton Vicenç Sardinero Lucia Sir Edgardo de Ravenswood Alfredo Kraus Lord Arturo Bucklaw Josep Ruiz Raimondo Bidebent Harry Dworchak Alisa Ma. Àngels Sarroca Normanna Alfredo Heilbron

Director d'Orquestra Richard Bonynge Director d'Escena Vittorio Patané

Directors del Cor Romano Gandolfi Vittorio Sicuri

Adjunt a la Direcció del Cor Miquel Ortega Decorats Pier Luigi Piantanida (realitzats per la «Bottega Veneziana») Vestuari Pier Luciano Cavalloti (realitzat per Arrigo-Milà) Viall' concertino Josep M. Alpiste Producció Gran Teatre del Liceu

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Laura Biagiotti ROMA Par/ums ® AZZARO Contingut argumental Lloc de l'acció: Escòcia p o u R H o MM E Època: als voltants de l'any 1700

Acte I

Quadre I: En el pare del castell de Ravenswood

Normanno, cap dels escuders de Ravenswood, ordena als caçadors l'individu miste­ que explorin els voltants per poder descobrir qui és riós que hom ha vist rodejant el castell. Arriba Lord Enrico Ashton amb Raimondo Bidebent, preceptor de Lucia, la germana d'Enrico, i Normanno mostra la seva preocupació pel posat trist de Lord Ash­ ton. Aquest es troba, en realitat, en una situació ben difícil: la seva família ha caigut en desgràcia, mentre succeeix tot el contrari amb Buck­ els seus enemics. Només un amic podria ajudar-lo, Lord Arturo law, però Lucia es nega a casar-s'hi. Raimondo pensa, però, que no ha arribat el moment de parlar de noces a la noia, que encara té viu tot el d010r per la mort recent de la seva mare. Normanno, malgrat l'ha alli­ això, revela que Lucia està enamorada d'un desconegut que berada de l'envestida d'un brau ferotge i amb el qual es veu tots els dies al parc del castell, a les primeres hores del matí. Normanno sos­ pita que aquest home és precisament l'enemic d'Enrico, Sir Edgardo de Ravenswood, que ha tornat de l'exili d'amagat. Enrico s'estima­ ria més la mort de la germana que una unió entre Lucia i Edgardo (<

Quadre II: Ingrés al parc del castell

tren­ Lucia espera Edgardo, acompanyada per Alisia, que l'aconsella car una relació destinada a portar-li malastrugança. Lucia, però, no vol renunciar al seu amor (<

Acte II

Quadre I: Apartaments de Lord Ashton

Enrico, sense comptar amb la voluntat de la seva germana, ho ha disposat tot perquè tinguin lloc les noces de Lucia amb Arturo, que és esperat al castell amb els parents i els convidats. Normanno li lliura una missiva falsa que diu que ha sostret a Edgardo i amb la qual podrà convèncer Lucia que el seu enamorat no sols l'ha oblidada, sinó que també escriu cartes d'amor a una altra dona. En efecte, Lucia cau en el parany i, destarotada per la suposada traïció d'Edgardo (o.Soffriva nel pianto»), ja no s'oposa als desigs del germà, el qual li vol fer comprendre quina importància té, per la família, el matrimoni amb Arturo, que el salvarà de la ruïna econòmica i pot­ ser també de greus persecucions polítiques. També Raimondo (en una escena que hom acostuma a suprimir) l'aconsella que accepti aquest matrimoni i li diu que ha fet tot el possible per tenir notícies d'Edgardo, sense aconseguir-ho. Certament, manifesta Raimondo, aquest silenci és una altra prova de la infidelitat d'ell i Lucia, doncs, ha de considerar-se alliberada de qualsevol compromís.

Quadre II: Sala disposada per al matrimoni de Lucia i Arturo

Arturo, Enrico, Normanna, dames, gentilhomes de Lammermoor, parents i convidats, esperen la núvia, que entra poc després, pàl-lida i trista, acompanyada per Raimondo. Lucia signa el contracte de noces i immediatament, tot desbordant la guàrdia i els criats, entra Edgardo. Lucia es desmaia i Edgardo s'enfronta amb tothom (<

Acte III

Quadre I: Sala del castell

Els convidats celebren encara el matrimoni de Lucia i Arturo, quan Raimondo ve a pregar que s'interrompin els càntics i les danses: la diada ha tingut una conclusió horrible. Havent-se retirat a les seves ®

habitacions amb Arturo, Lucia, trastornada pels esdeveniments del dia, ha occit el seu marit en un sobtat accés de follia (ccDalle stanze ove Lucia»), Entre l'espavent de tothom apareix Lucia. La jove està fora de si, creu trobar-se davant de l'altar amb Edgardo i no reco­ neix ningú. És la perllongada i famosa escena de la follia, on Lucia creu parlar amb Edgardo (<

Quadre II: Exterior del castell de Wolferag, amb les tombes dels Ravenswood

Edgardo arriba, decidit a deixar-se matar per Enrico, car la vida no té ja cap valor per a ell després de la traïció de Lucia (c'Tombe degli avi miei» ... «Fra poco a me ricovero»). Mentre roman meditant, veu alguns habitants del castell de Lammermoor que ploren i s'assabenta de les condicions en les quals es troba la noia, que, a punt de morir, el nom seu invoca del autèntic promès. Edgardo vol córrer cap al castell, tot esperant arribar a temps per reveure-la, però és deturat per Raimondo, que li comunica la mort de la pobre Lucia. Desespe­ rat, Edgardo dirigeix una pregària (o Tu che a Dio spiegasti l'ali») a l'ànima pura d'ella i, abans que puguin impedir-ho, ell mateix posa fi a la seva existència.

a de Hay objetos que nos han dado muy buen servici?, lo largo ��estra de construccion vida y que con el tiempo gracias a su perfección se han convertido en de arte. y acabados, ob�a.s . . r Con esta filosofía construimos mobiliario de oficina de alta dirección.

AG SILLONES. Arte en Madera. [au] A,G, SILLONES, S,A, Avda. República Argentina, 268

- Tel. (93) 4175006 - Telex 97205 AGMU E Fax. (93) 418 53 54 08023 Barcelona Nàpols, 1835

Proposar una òpera de repertori implica sempre el mateix repte: el de comprovar si allò que ha pogut resistir el pas del temps al llarg de tants anys segueix conservant els atractius que n'han fet sempre un plat de gust per als afeccionats. Gairebé sempre la resposta és afirmativa. El gènere operístic, aquest sublim absurd en aquesta època nostra de videoclips i de moixigangues massives, continua responent a uns postulats secrets que només saben desxifrar aquells que escriuen la paraula «cant» amb lletres capitals. I no hi poden haver dubtes en aquesta qüestió: totes aquelles exhumacions d'obres líriques de l'antigor -la darrera renaissance, la de Rossini, navega encara avui dia a tota vela- retroben l'entusiasme del públic per una raó fona­ mental, i es que allà ... hom hi canta! ¿No és aquesta, per ventura, la raó que fa que, a l'inrevés, les òperes dels compositors actuals no acabin de passar mai la frontera del succés d'estime? No divaguem, però, i anem a ocupar-nos de la Lucia, en la qual, tot i tractar-se d'una de les òperes més remenades i sacsejades per tractadistes i musicòlegs, potser encara trobarem dos o tres aspectes d'interès que justifiquin el fet que en aquest programa figuri im comentari com el que vostès estan llegint. Tretze dies després d'haver estrenat a París Marin Faliero, obra fosca i de tintes fortament dramàtiques que no ens sabria gens de greu de veure al Liceu i que podríem assimilar als Due Foscari de Verdi -Faliero fou l'únic Dux en tota la història de Venècia condemnat a mort per traïció=-, Donizetti emprèn el25 de març de 1835 el viatge de retorn a Nàpols, on l'esperaven els seus deures docents al Con­ servatori i l'obligació que contractualment havia assumit abans de marxar d'escriure una òpera nova per a ésser representada al San Carlo al mes de juliol d'aquell mateix any. A mitjans d'abril arriba a la ciutat partenopea sense saber ni tan sols quin seria l'argument de la seva nova creació. Confiava, però, en els termes del contracte signat: eillibret, degudament aprovat per ta censura, havia de ser-li lliurat almenys amb quatre mesos d'anticipació a la data de l'estrena. Però la realitat, un cop més, no seria tan plàcida. Qui eren, els qui havien de proporcionar-li aquest llibret? Doncs eren els senyors comis­ sionats de la «Società d'Industria e Belle Arti» que presidia el prín­ cep de Torella i que no feien sinó servir les conveniències i els capri­ cis del rei Ferran II i del seu ministre, l'obtús i totpoderós Del Carretto. Donizetti, d'ençà de l'afer de la Maria Stuarda, que hagué d'ésser estrenada amb el títol de Buondelmonte i l'argument conver­ tit en una olla de cols, no les tenia totes pel que feia a la competèn­ cia de la comissió i maldava per fer-se explicar, ja a tres mesos de la prevista estrena, de què tractaria la seva òpera. Silenci sepulcral! Mentrestant, a les preocupacions inherents a la feina, s'hi afegiren ®

les derivades del sempre problemàtic canvi de pis: el compositor ber­ gamasc deixava l'estada de Via Nardones per una de més còmoda a la Via Corsea, a l'indret de la populosa Via Toledo. I per què s'hi enredava si no tenia la feina enllestida? Doncs perquè s'esqueia el 4 de maig, vet-ho aquí. I a Nàpols era tradicional que aquestes ope­ racions traumàtiques havien de ser dutes a terme precisament el 4 de maig i a les sis de la tarda, per tal de fer encara més enrenou. Carlo Dalbono ens explica una de les raons per les quals en la data esmentada tot Nàpols anava de corcoll: «Els napolitans de l'època només en tenien una, de llibertat, que era la de canviar sovint de sostre. Això ja no era una necessitat: era un costum.» Donizetti, sem­ pre tan xiroi,comentava l'esdeveniment al seu amic, el llibretista Pie­ tro Salatino, que havia col-laborat amb ell arran de la Sancia di Cas­ i de tiglia les obligades potineries del Buondelmonte, en uns versos que no podem resistir la temptació de copiar i traduir. Són aquests: Els «Vi sia di regola, amici cari diumenges che adesso abito nelli guantari se mai di scrivere vi vien prurito anem al Liceu. io Vi facilito quest'appetito Durant la Sessanta è il numero, con altri trè temporada d'òpera, si alloggia all' Aquila sotto di me cada diumenge lasciai la crepita magion di prea retransmetem en causa ella cadea. per piccola: directe, la funció del Gran Teatre Quivi al cosi detto piu prossimo del Liceu. Conservatorio ... (oh poveretto) dove di musica faccio il maestro e dove ai Lazzari spalanco l'estro.

Qui de' Teatri presso mi trovo, dopo due vicoli, v'è quello Nuovo e assai piu prossimo li Fiorentini, Carlin, Sebezio e Burattini; San Carlo è l'unico che sia un po' lunge ma quanto al correre poco mi punge.

Al terzo abito piano di casa e a fin che ogni anima sia persuasa, su rame incidere fei «Donizetti» poscia attacatolo con due chiodetti sopra l'entracolo della magione

la testa a togliere ogni questione ... CATALUNYA MÚSICA 101.5 FM. Música Clàssica i contemporània. ®

Heu de saber, estimats amics, que ara m'estic als Guanters. Si mai us ve pruïja d'escriure'm us en facilitaré el propòsit.

Seixanta és el número, amb tres més. Hi ha dispesa a l'Àliga, a sota meu. He deixat la decrèpita casa d'abans per una nimietat: i és que ja queia.

Ara doncs tinc més a prop allò que en diuen

Conservatori ... (ai, pobret) on faig de mestre de música i on als Llàtzers obro l'enteniment.

Aquí sóc a prop dels teatres. Dos carrerons més enllà hi ha el Nuovo i molt més a prop, el dels Fiorentini, el Carlin, el Sebezio i els Burattini; El San Carlo és l'únic que és un xic lluny però no tinc pas ganes de córrer.

M'estic ara al tercer pis i per tal que tothom en sigui sabedor he fet inscriure en coure «Donizetti» i tot seguit l'he clavat amb dos clauets damunt la porta d'entrada a casa perquè ningú no s'hi encaparri massa ...

Al seu nou domicili, doncs, de Via Corsea 65 (tot fent els rodolins, s'havia descomptat), al barri dels Guanters Nous i al pis del damunt de l'hostal «L' Aquila Nera», Donizetti espera eillibret que no acaba d'arribar. La situació al San Carlo no és precisament somrient. Tot i que en el curs de la temporada 1834-35 Duprez i la Malibran havien triomfat clamorosament amb Sonnambula, Norma i la Ines de Cas­ tro de Giuseppe Persiani, la Comissió rebutjava sistemàticament les òperes noves i els assaigs de les reposicions anaven en orris. El tot­ poderós Barbaja ja no hi era per posar una mica d'ordre i Lanari, el nou empresari, tenia les mans lligades per la mesquinesa de la comissió, que fins i tot va intentar de fer fallida per tal de defugir els compromisos adquirits. Finalment, el dia 18 de maig -ho sabem per una carta de Donizetti al seu amic Spadaro del Bosch- ja se sabia que el tema seria La Núvia de Lammermoor de Scott. L'argu­ ment ja tenia precedents lírics: Giuseppe Balocchi havia entregat unes Nozze di Lammermoor al compositor Michele Enrico Carafa, Príncep de Colobrano, que es donaren a París (Théátre Italien, 12.12.1829); Calisto Bassi escrigué La Fidanzata di Lammermoor per Luigi Rieschi (Trieste, 1831) i Pietro Beltrame hi tornava amb el mateix títol per a Alberto Mazzucato, el qui seria mestre d' Arrigo Boito al Conservatori de Milà (Teatro Nuovissimo de Pàdua, 24.2.1834). Les adaptacions operístiques de les obres de Scott, popularíssimes a l'època, no eren, doncs, cosa nova. De fet, a més de les ja esmen­ tades de The Bride of Lammermoor, havien estat posades en solfa Guy Mannering (Henry Bishop, 1816), The Monastery (Boieldieu, 1825, amb el títol de La Dame Blanche), Ivanhoe (Marschner, 1829: Der Templer und die Jüdinï, The Lady of the lake (Rossini, 1819: La donna de/ lago), The heart of Midlothian (Carafa, 1833: La Pri­ son d'Edimbourg) i moltes d'altres, sense oblidar I Puritani de Bellini, d'aquell mateix any de 1835, que tot i basar-se en l'obra teatral Têtes Rondes et Cavaliers, aquesta no era sinó una adaptació de Old Mor­ tality. La tasca de confegir eillibret fou encarregada a Salvatore Camma­ rano. Com a llibretista, Cammarano tenia encara poc prestigi: s'havia estrenat al Teatro del Fondo l'any 1834 amb La Sposa, que li musicà Vignozzi. La primera obra seva representada al San Carlo fou aque­ lla Ines de Castro de Persiani suara esmentada, tot i que el llibret era una coJ.!aboració amb Emanuele Bidera. Donizetti confià imme­ diatament en ell, tot intuint que aquell bordegàs de trenta-quatre anys, figlio d'arte i escarrassot del San Carlo en tasques poc brillants de regidoria escènica, podria obrir-li les portes deillenguatge plenament romàntic que ara li esqueia. Tampoc fou fàcil tirar endavant la feina, malgrat que l'argument i el poeta eran ja triats. Mancava l'aprovació definitiva i Donizetti escriu el 29 de maig, desesperat, a un dels membres de la comissió, Antonio Santorelli: «Ara ja corre pressa, i els faig saber que no puc seguir en aquestes perplexitats, atès que tinc altres obligacions. Per tant, o autoritzeu al poeta Sigo Cammarano a treballar immediata­ ment sobre l'esbós de la Lucia que ja ha estat aprovat, en el qual cas jo podria enllestir la música per tot el mes d'agost, sense insistir en allò dels quatre mesos d'antelació, o em veuré obligat a atenir­ me als termes del contracte signat i retirar les facilitats que fins ara he vingut atorgant». L'ultimàtum produí el seu efecte i llibretista i compositor pogueren posar-se a treballar. Ho feren aferrissadament i el sis de juliol Doni­ zetti signava l'ultima pàgina de la partitura autògrafa. Sis setmanes de feina per produir un capo/avaro: no és massa temps, en realitat. Els nostres compositors actuals s'esgarrifarien si hom els demanés de fer una tasca semblant en el doble de temps. En aquella època, i en però, homes d'ofici com Donizetti, la cosa no era pas excepcional. ®

Les dates en principi destinades a la Lucia les omplí l'òpera Danao de Persiani, i les dificultats de la societat gestora del teatre retarda­ ren l'estrena de l'obra de Donizetti fins a les darreries de setembre. Els dies 26, 27 i 29 se'n donaren tres representacions triomfals: nei­ xia la llegenda d'una de les obres més transcendentals del repertori, autèntic capostipite del romanticisme belcantista. La història ens ha tramès els noms del primers intèrprets que la feren possible: Fanny Tacchinardi-Persiani (Lucia), Gilbert Duprez (Edgardo), Domenico Cosselli (Enrico), Carlo Ottolini Porto (Raimondo), Anafesto Rossi (Normanno), Teresa Zappucci (Alisa) i Achille Balestracci (Arturo). L'alè d'aquesta obra mestra l'ha mantingut en el repertori a desgrat de de modes, tràmpols veristes i d'estarrufaments de nas de proce­ dència nòrdica. Tornem a allò que dèiem: el cant, la força sobirana que manté viu el gènere operístic, regna aquí supremament. Que així sigui per molts anys.

Marcel Cervelló Els personatges de Lucia di Lammermoor

d'una Lucia. És un dels cims de tot el repertori belcantista. Personatge

- una línia ben S'enamora peça, del qual es pot dir que té simple:

- - seva «love amb amor impossible sofriment follia. La story» del Edgardo esdevé impossible de seguida, degut a les maquinacions tothom coneix. La seu germà Enrico, i té el molt tràgic final que l'acte és l'ària seva primera intervenció, en el quadre segon de primer, «Regnava nel silenzio» (que ja pot donar una idea de la vessant melangiosa del personatge), amb un bon avenç del virtuosisme vocal in estasi». el del paper en la «cabaletta» «Quando rapito Després, llarg duo amb Edgardo és un dels encontres d'amagat entre els dos enamorats, brillant vocalment i musicalment, líric, romàntic, apas­ sionat i «bel canto» pur. En el quadre primer de l'acte segon Lucia té un duo amb Enrico, en i la en el qual pràcticament tot ha de estar centrat l'expressió línia, Lucia només no pas en el virtuosisme. En el quadre que segueix, intervé pràcticament en el famós sextet «Chi mi frena». Tot seguit escena de la follia. ve el gran quadre de Lucia, amb la llarga Aquesta diferents escena és la que dóna més ocasió per parlar de les interpre­ belean­ tacions que s'han donat al personatge. Amb lògics principis tistes, Lucia la feren seva durant molts anys les sopranos lleugeres, en el virtuo­ les quals, gairebé per força, ho havien de centrar tot Tos­ sisme. Amb una d'aquestes sopranos, , Arturo canini «netejà» musicalment l'obra l'any 1923, però no fou pràcti­ Maria amb la cament fins l'any 1953 que la interpretació de Callas, veure l'autèntica direcció de Herbert von Karajan, permeté del tot dimensió tràgica d'un personatge que, a més de tenir un «dolce suono», també «soffriva nel pianto». Al costat d'aquesta interpre­ davant tació «nova» hi ha hagut sopranos, amb Joan Sutherland al belcantistes del de totes, que han recuperat els origens personatge, mentre la revisió de la partitura que féu Jesús López Cobos, segons els originals, ha pogut ser cantada per intèrprets que normalment com Caballé i Katia Ric­ no s'identifiquen amb Lucia, Montserrat ciarelli.

Edgardo. Gran personatge romàntic, aquest Edgardo demostra com melo­ el «bel canto» pot fer palès l'amor, a més de amb les més belles dies, amb passió i força. Edgardo viu al principi el seu amor i els duo amb Lucia de l'acte entrebancs que ja coneixem, en l'esmentat primer. Quan es presenta en l'acte de les noces, encara manifesta, creu Lucia l'ha en el sextet, el seu amor, però quan, tot seguit, que amb enganyat, creix la força del seu cant, un cant desesperat, però les lleis del «bel una desesperació que té el control que imposen canto». Finalment, el darrer quadre és el gran moment d'Edgardo, M ¡ Pé,��;'�celona_08021(junto T ur6 Park¡ ®

amb un lluïment gairebé exclusiu en l'esplèndid recitatiu «Tombe degli avi mieí», en l'ària «Fra poco a me ricovero» (pur «bel canto» espres­ siva) i en tota l'escena final, amb el meravellós cant elegíac de «Tu che a Dio spiegasti l'ali» (gran coherència del «bel canto» de Doni­ zetti en la caracterització musical del personatge fins l'últim moment). Tradicionalment, hom ha considerat Edgardo com un tenor líric, tot i que potser no n'hi hagi prou, amb un tenor líric pur, per donar tota la força que demana el paper en moments que són més a prop del tenor «spinto», un tenor «spinto» de «bel canto», no pas verdià. En qualsevol cas, l'enfocament que li dóna Alfredo Kraus pot resol­ dre molts dubtes en aquest sentit.

Enrico. Hem vist com l'amor i el sofriment poden trobar una carac­ terització musical més que reeixida en el «bel canto». Amb la mal­ dat no succeeix exactament el mateix, com veiem en aquest Enrico, que és, sense cap mena de dubtes, el «dolent» d'aquesta òpera. Per­ sonatge antipàtic, egoista i sense sentiments, però que, curiosament, el «bel canto» no permet que tingui una caracterítzació tipus lago de Otello o Scarpia de Tosca. Enrico (baríton líric brillant) canta àdhuc amb noblesa en la línia musical, amb algun accent passatger de ràbia o de furor, però «en conj unt» les seves intencions i el seu caràcter els trobem més en el text i en l'acció que en la música que canta. En el primer quadre té l'ària «Cruda, funesta smania» i la «cabaletta»«La pietade in suo favore». En el duo del segon acte amb Lucia apareix d'antuvi amb un tarannà pacífic, tot intentant acon­ seguir per les bones els seus propòsits, però després s'enfurisma en un contrast ben marcat amb el sofriment de Lucia. En el quadre de les noces té una intervenció molt important en el sextet, on la seva frase «È mio sangue! l'ho tradita» ha de sobresortir de la resta de les veus. Després, en l'acte que segueix, hom acostuma a suprimir el quadre de la Torre de Wolferag, amb l'enfrontament directe i soli­ tari amb Edgardo.

Raimondo. En aquest món donizettià d'amors desgraciats, maqui­ nacions perverses i follies romàntiques, Raimondo és un personatge pacífic, al servei del seu amo, sí, però confident de Lucia. Ha de cantar amb una línia noble i reposada: «Rispettate in me di Dio la tremenda maestà»i escena final, però molt especialment al principi de l'acte tercer, en la seva ària o escena «Dalle stanze ove Lucia», que fineix amb el cor. Hom acostuma suprimir el seu duet amb Lucia a la fi del quadre primer de l'acte segon.

Arturo. És un paper breu i no principal, però important. Espòs impo­ sat a Lucia per Enrico, només intervé en el quadre de les noces, amb importància escènica i vocal: presentació als convidats i entrada en bonsai, obra d'art vivent, és una creació aconseguida amb sentit estètic i destresa, que vol ® traure tot J'esplendorde la bellesa natura] d'unaartística)planta. (Un KenjiMurata molt fr�d, l.a �e!la f:�se «Ti piaccia i voti accogliere del tenero amor mio» lla en participació el sextet i en el final de l'acte. Molts tenors que despres han mterpretat papers protagonistes, cantaren d'antuvi En a�uest personatge. aquest Gran Teatre del Liceu ho van fer, entre altres, Joan Lloveras i Dalmau González, i en altres d. Jaun;e ;"ragall, . ciutats tambe I noms com Plácido 1 mterpretaren Dominae'" J osep Carreras.

Pau Nadal

LACLAUÉS SER ELS MILWRS, NOELS MÉSGRANS. a bé una de Mutua deSeguros de Sabadell, co1.1ectiu depersones tota una urbanit- entitat d'assegurances solvent, sola, una casa a Per a nosaltres el més àgiliprofession;¡), ofereix assesso- zació. és el això rament i servei tantperassegurar important client, Rer =serds _��_a_�_g�_:_:_��_>m,\\11 MUTUA DE SEGUROS DE SABADELL

SeuSociaI CI Indús[[ia, 16· Tei 7259133·08202 SABADELL . BARCELONA Delegació BarceJona: Rambla de Caralunya, 1, l�, 2' Tel. 301 5533·08007

MO K A NUEVO COLOR DE MODA

Gaetano Donizetti (1797-1848) i Lucia di Lammermoor (1835)

¿Música massa prolífica? ¿Artesà de l'òpera? Aquests són uns inter­ rogants que s'han plantejat durant molts anys i que encara no s'han esvaït del tot en certs ambients operístics, al voltant de la figura de Gaetano Donizetti, a qui ningú, però, gosa discutir la condició d'ésser un dels principals i més significatius representants de l'escola belcan­ tista. També és veritat que han estat només quatre les òperes de Doni­ zetti que no han desaparegut dels escenaris al llarg de molts anys (L 'Elisir d'amare, Lucia di Lammermoor, La Favorita i Don Pas­ quale), tot i que aquesta circumstància ha estat modificada en els darrers anys amb el redescobriment d'altres òperes, que (s'ha vist ben palesament) no mereixien pas l'oblit, fins al punt de poder-se parlar arreu d'una «Donizetti Renaissance», en la qual aconseguí una fita ben important el Gran Teatre del Liceu, quan el 1947 reposà Anna Balena, que havia estat la primera òpera representada en aquest escenari, cent anys abans. Gaetano Donizetti havia nascut a Bèrgam el 29 de novembre de 1797 Doni­ (cal recordar que en el decurs de deu anys nasqueren Rossini, zetti i Bellini). La família de Donizetti era de condició humil, mal­ de grat la qual cosa Gaetano pogué estudiar a l'Escola de Caritat decisiu Música, on trobaria com a professor Simone Mayr, un ajut un fill tota la vida. Gae­ per a Donizetti, a qui també estimaria com tano estudià així mateix a Bolonya de 1815 a 1817, període en el qual Havent tor­ ja va compondre algunes obres que no foren estrenades. Venècia i a nat a Bergamo, va escriure algunes òperes estrenades a la mateixa Bèrgam (a l'Escola de Mayr), avui desconegudes. Hom pot dir que en el catàleg de setanta-dues òperes, el primer gran èxit de Donizetti fou Zoraide di Granata, estrenada a Roma l'any 1822. Després trobà un bon acolliment a Nàpols (on visqué uns anys) amb òperes que tampoc no han arribat a sobreviure. El 1830 estrenà a Milà Anna Balena (al Teatre Carcano), i s'encetà neix una obra una reputació de signe internacional. Dos anys després mestrívola, L 'Elisir d'amare (al Teatre de la Canobbiana de Milà). fóra massa Com que una relació completa d'obres i estrenes pro­ lixa, farem esment només de les més importants: Lucrezia Borgia (Scala de Milà, 1833), Roberto Devereux (San Carlo de Nàpols, 1837), La filie du regiment (Òpera Còmica de París, 1840), La Favorita (Òpera de París, 1840), (Kartnertortheater de Viena, 1842), (Teatre Italià de París, 1843), Caterina Cornara (San Carlo de Nàpols, 1844) i Poliuto (San Carlo de Nàpols, 1848). soledat i una malal­ Donizetti, lloat per tothom, però patint la greu MEDIAS des de París tia, pogué ser traslladat, en condicions ben precàries, afecció cerebral- a Bèrgam, on morí el 8 d'abil de 1848 d'una A·LGO EN VD. ES OlOR ®

medul-lar, segons confirmà l' autòpsia. L'any 1875 les despulles foren traslladades a Santa Maria la Major, al costat de les del seu mestre i protector Simone Mayr. Tot recordant la gran trilogia Tudor, el pre-verdià Poliuto, l'encís un xic «dérnodé» de La Favorita, l'escumejant L'Elisir d'amore o la genialitat de Don Pasquale, és just reconèixer que Lucia di Lam­ mermoor és probablement l'exemple principal del Donizetti més característic: melodia, passió, romanticisme i coneixement poc comú de la veu humana, entre d'altres virtuts. Lucia di Lammermoor fou estrenada a Nàpols, al San Carlo, el 26 de setembre de 1835, amb Fanny Tacchinardi Persiani (Lucia), Gilbert Duprez (Edgardo), Domenico Cosselli (Enrico) i Carlo Porto Ottolini (Raimondo). L'èxit fou esclatant, com es pot comprovar pel que el mateix Donizetti va

escriure a Ricordi: « ... agradà al públic, i li agradà molt, si haig de creure en els aplaudiments i en les felicitacions que he rebut... Cada fragment fou escoltat en un silenci religiós i després aclamat amb bravos espontanis». Lucia di Lammermoor arribà l'any 1837 a París (amb Tacchinardi Persiani i Rubini), Viena i Madrid i el1838 a Lisboa, Londres i Bar­ celona (22 de setembre al Teatre de la Santa Creu). De seguida es representà arreu i assolí un lloc important en el repertori de tots els grans centres lírics del món. Com moltes altres vegades, fou la Scala de Milà el teatre que donà una nova orientació a la interpretació d'una obra del repertori i en el cas de Lucia ho féu dos cops i amb un èxit ben significatiu: 1924, amb la direcció d'Arturo Toscanini i la inter­ pretació de Toti Dal Monte, Aureliano Pertile, Riccardo Stracciari i Ezio Pinza, i 1954, dirigint Herbert van Karajan i cantant , Giuseppe Di Stefano, Rolando Panerai i Giuseppe Modesti. 1849 POISONVENENO El Liceu estrenà aquesta obra el 15 de setembre de (tercer any de vida del Teatre) amb Giovanna M. Rossi-Caccia, Guglielmo Fedor, Agustín Rodas i Maria Testa en els papers princiapals, dirigint Marià Obiols. Fins l'any 1919 fou una obra que apareixia molt sovint en aquest escenari, amb protagonistes com Maria Nemeth, Virginia Ponti dell'Armi, Marcella Sembrich, Fanny Torresella, Regina Pin­ kert, Maria Barrientos, Maria Galvany, Graciela Pareto, Amelita Galli-Curci, Mercè Capsir, Pietro Mongini, Roberto Stagna, Fran­ cesco Tamagno, Julián Gayarre i Josep Palet. No es tornà a repre­ sentar ací fins l'any 1931, amb Toti Dal Monte i Enza De Muro Lomanto, i el 1932, amb Maria Espinalt. Wagner i els russos poden ésser les causes per les quals Lucia di Lam­ mermoor no tornà al Liceu fins la temporada 1955-56, fent-ho amb Antonietta Pastori i Giacinta Prandelli. D'aleshores ençà s'ha ins­ tal-lat de bell nou en el repertori liceista en tretze temporades dife­ rents i amb noms com els de Gianna D'Angelo, Joan Sutherland, Margherita Rinaldi, Cristina Deutekom, Maddalena Bonifaccio, Rosetta Pizzo, Patricia Wise, Edita Gruberova, Alfredo Kraus, Ferruccio Tagliavini, André Turp, Jaume Aragall, Luciano Pava­ rotti, Pedro Lavirgen, Josep Carreras, Peter Dvorsky, AIdo Protti, Manuel Ausensi, Vicenç Sardinero, Leo Nucci i Matteo Manu­ guerra. La 244 i darrera representació, abans de les d'enguany, fou la del 24 de maig de 1987.

P. N. Richard Bonynge (Director d'orquestra) Romano Gandolfi (Director del Cor)

en i al Conservatori de És avui en dia una de les autoritats més respectades del Es diplomà composició piano i Cor i consultor artís­ món de l'òpera. Va néixer a Sidney i començà els estudis Parma des del 1983 és director del de música al New South Conservatorium of Music, per tic al Gran Teatre del Liceu. Del havia director del Cor del Teatre continuar posteriorment a Londres. El 1954 es casa amb 1971 al 1983 estat una Joan Sutherland i tenen un fill i dos néts. Debuta com de la Scala de Milà on paral-lelament desenvolupà a director d'orquestra a Roma l'any 1962 amb l'Orques­ important activitat com a director d'orquestra. i concerts simfònics a la Scala de tra de Santa Cecília. Des d'aleshores ha dirigit als més pres­ Ha dirigit òperes Milà, tigiosos centres operístics i musicals, dels quals cal desta­ Madrid, Buenos Aires, als EUA i als principals teatres ita-­ lians: i Trieste. Ha car el Metropolitan, el Covent Garden, Australian Roma, Nàpols, Bolonya enregistrat per (Sidney), Colón de Buenos Aires, festívals de Florència, a la firma DECCA la Petite Messe Solennelle de Rossini Viena i Edimburg, París, Roma, Munic, Hamburg, amb Freni, Valentini-Terrani, Pavarotti, Raimondi i Cor Madrid, Tokyo, Chicago, San Francisco, Toronto, Van­ de Cambra de la Scala i per la FONlT CETRA els Cors amb Cor de Cambra i instrurnentis­ couver, Estocolm, Copenhaguen, Ginebra, Monte-Carlo, etc. Va ser director de la romàntics i 12 Lieder de Schubert Popp, Palacio, Sutherland-Williamson Opera Company durant una «tournée» per Austràlia l'any 1965 tes de la Scala. Director Artístic de l'Òpera de Vancouver i Director Musical de l'Òpera d' Austràlia: El 1977 va ser anomenat «Commander of the British Empire» i el 1983 «Officer of the Order of Australia». Posseeix una tant en l'àmbit de important discografia, l'òpera Vittorio Sicuri (Director del Cor) com del ballet. En aquest Gran Teatre es presentà la temporada 1985-1986 amb Norma. Inicià els seus estudis musicals a Parma i a Milà. L'any 1975 entrà a formar part de la Scala de Milà, on durant com a mestre col-labora­ Vittorio Patané (Director d'escena) tres anys exercí la seva activitat dor, treballant també amb els mestres registes Strehler, Zef­ De etc. L'any 1977 Va néixer l'any 1933 a Nàpols. Realitzà estudis de física firelli, Filippo, Ponnelle, Ronconi, a col·laborar amb Romano Gandolfi, com i filosofia a les Universitats de Nàpols i Milà. Tot seguit començà primer a en la tasca de mestre del Cor de la Scala, i des­ es dedicà a la regia teatral i debutà l'any 1962 amb II pil­ ajudant com a mestre de Cor. Ha estrenes mundials lare parigino, de Cimarosa, a Gènova. Moments impor­ prés preparat modernes les aus Licht tants de la seva carrera són les produccions i regies realit­ d'òperes (entre quals Donnerstag ha en ocasions el Corale zades al Kleines Festspielhaus de Salzburg, al San Carlo de Stockhausen) i dirigit diverses 1982-83 de Nàpols, Arena de Verona, Òpera de Roma, Festival Scaligero. Des de la temporada comparteix jun­ la del Cor de Bratislava, Teatre Nacional de Munic, Teatre d'Estras­ tament amb Romano Gandolfi responsabilitat un èxit en la seva burg i als teatres de París, Bolonya, Venècia, Torí, Palerrn, del Gran Teatre del Liceu, que l'any 1986 aconseguí gran primera a Gènova, Càller, Lisboa, Amsterdam i Barcelona. Ha rea­ sortida a l'estranger (JI Corsaro Nimes). litzat el muntatge de 104 òperes i un total de 160 produc­ cions; s'ha inclinat pel repertori clàssic, sobre el qual ha diversos estudis. És d'Història del Teatre al Conservatori Estatal publicat professor Joan Sutherland (Soprano: Lucia) de Torí. És responsable de la traducció rítmico-poètica d'òperes del repertori alemany, i francès: Albert i Owen (Britten), aus dem Serail anglès Herring Wingrove Entführung Va néixer a Sidney, on començà els estudis musicals; i i Die Zauberflote (Mozart), Baal (Cerha), Peer Gynt (Grieg), Die Feen Das Liebes­ anar a Lon­ guanyà importants premis que li permeteren verbal i la traducció de l'estudi de Von Westernhagen sobre i de (Wagner) Wagner dres el1951 a estudiar al Royal College of Music. Richard l'estudi de Derick Cooke sobre Mahler. AI Liceu es la 1969-70 i presentà temporada Bonynge es convertí ben aviat en el seu acompanyant amb Fedora i d'aleshores ha en disset Gran Teatre. ençà intervingut temporades d'aquest assessor musical i el 1954 en el seu marit. El 1952 va ser contractada pel Covent Garden i cantà el paper de la pri­ mera dama de Die Zauberflote i ben aviat els de Gilda, Amelia, Aida, Eva, Desdèmona, Agathe, Olympia, Giu­ lietta i Antonia. El 1959 es convertí en estrella internacio­ nal amb la seva interpretació de Lucia di Lammermoor al Covent Garden, on obtingué un èxit extraordinari. El Covent Garden encarregà per a ella noves produccions de / Puritani, Dialogues des Carmelites, Norma i aquest mateix any 1988 Anna Balena, Ha cantat amb la qual obtingué el passat mes de maig un dels seus èxits llegendaris. Buenos Metro­ als teatres de més renom, com París, Viena, Scala, Hamburg, Aires, politan, Chicago, San Francisco, Sidney, i als festivals de Glyndebourne, Edimburg, Leeds, Florència, etc. No s'ha especialitzat exclusivarnent en el repertori del «bel CanLO» Harry Dworchak (Baix: Raimondo) i particularrnent Rossini, Bellini i Donizetti, sinó que també ha cantat especialment a i féu els estu­ obres de Haendel i d'autors francesos de finals de segle. El rnestre Bonynge l'ha con­ Va néixer als Estats Units, Pennsilvània, a a I' of Vocal Arts de Filadèlfia. Fou duït redescobrir obres que fins al moment havien restat quasi bé desconegudes, com dis de cant Academy en Teatre del on lloc la Esclarrnonde, Le rai de Lahore, Semiramide, Les Huguenots, etc. El 1975 va ser hono­ precisament el Gran Liceu tingué rada amb el títol de «Commander of the Order of Australia» i el1979 amb el de «Dame» seva primera actuació professional, a la qual seguiren teatres Units: San Fran­ de l'Imperi Britànic. Té també una de les més distingides i destacades carreres disco­ d'altres en importants dels Estats Bos­ gràfiques que mai hagi tingut-un cantant d'òpera. En aquest Gran Teatre del Liceu cisco, Houston, Dallas, Washington, Nova Orleans, ha cantat 1 Puritani (1960-61), Lucia di Lanunermoor (1961-62) i Nanna (1985-86). ton, San Diego, Filadèlfia, Cincinnati, elC. Aviat fou con­ tractat per la Opera, on ha cantat tots els grans papers de baix del repertori. Des de l'any 1987 canta al Metropolitan, on debutà amb l/ Trava/ore, amb Joan Alfredo Kraus (Tenor: Edgardo) Sutherland i Luciano Pavarotti. També ha cantat a París, Nancy, a la Gran Bretanya i a Grècia. El seu calendari Nascut a Las Palmas, va debutar 1956 a El Caire l'any a entre d'altres la per a la temporada 1988-89 ha inclòs inclou, actuacions, amb cantà a Venècia La Traviata «tour�ée»a Riga/ella. El mateix any I Corea amb el Metropolitan, una altra amb la (La Boheme i Doña Francisquita a Madrid i el 1958 es presentà al Liceu Die Aida a Pittsburgh, Billy Budd al Metropolitan i Fide/io a San Diego. amb també de La Traviata a Zauberfloteï, Riga/el/o. Aquest fou l'any de i Petrucci En aquest Gran Teatre cantà les temporades 1970-71 (Titurel Parsifal Lisboa amb Maria Callas i el del debut a Londres. Els èxits cie Lucretia Bo/gia) i 1971-72 (Sparafucile cie Riga/ella i Thoré/Méru a Les Huguenots). aconseguits a Lisboa amb [ Puritani, al Covent Garden amb Lucia di Lammermoor i a la Scala amb La sonnam­ bu/a, van obrir-li les portes dels més grans teatres del món. L'any 1962 debuta a Chicago amb L 'Eiisir d'amare i el Josep Ruiz (Tenor: Arturo) 1965 al Metropolitan de Nova York amb Riga/ella. Des d'aleshores ha estat universalrneru aclamat com a aristò­ Tenor barceloní, formal al Conservatori Superior Muni­ crata dels tenors i un dels pocs estilistes que hi ha actual­ cipal cie la nostra ciutat, i amb Carme Bracons cie Colo­ ment en actiu. Ha rebut moILS guardons i darrerament ha fet nombrosos enregistra­ mer i, a Itàlia, amb Gina Cigna. Guarclonat al Concurs ments i ha continuat la seva carrera triomfal per tot el món. Abans de la Lucia d'enguany Viñas, obtingué una beca per a completar els seus estuclis ha fet al Liceu cinquanta-sis representacions: 1958-59 Riga/ella i Lucia di Lainnter­ al Teatre Massimo cie Palermo. Inicià les seves activitats moor, 1960-61 JI barbiere di Siviglia, 1964-65 Les Pêcheurs de per/es, 1977-78 Werther, operístiques al Club Polímnia, cie Ràclio Nacional 1981-82 Lucia di Lammermoor i La Favorita, 1983-84 Faust i La filie du regiment, d'Espanya a Catalunya. Posreriorrnent, fou tenor titular 1984-85 Romeo el Juiiette i L 'Elisir d'amare, 1985-86 Manon, Les Comes d'Hoffmann de la Companyia Lírica Nacional cie José Tamayo. A i La Traviata, 1986-87 Riga/ella, Lucia di Lammermoor i Werther i 1987-88 Doña Fran­ l'estranger, ha actuat a França (París, Niça, Tours, cisquita. Angers), Itàlia (Roma) i Colòmbia (Bogotà, Meclellín, Cali). Actua sovint a les temporacles d'òpera cie Maclrid i i també a València, Saragossa, Las Palmas, Maó altres i cies ciutats de l'Estat. AI Liceu debutà la temporacla 1971-72 amb Les Huguenots Sardinero Vicenç (Baríton: Enrico) en d'aleshores, fem excepció clel cicle 1975-76, ha intervingut totes les temporades, tot totalitzant, abans cie les d'enguany, dues-centes sis representacions. Nascut a Barcelona, estudià al Conservatori Superior Municipal de Música de la nostra ciutat, continuant des­ prés els estudis de cant amb Mercè Capsir i a 1 tàlia amb Vladimiro Badiali. El 1964 signà el seu primer contracte amb el Gran Teatre del Liceu per a iruerpretar papers secundaris a Carmen i Riga/ella, passant més tard al Tea­ tro de la Zarzuela de Madrid com a primer baríton esta­ ble, durant dos anys, on aconseguí grans èxits. El 1965 obtingué el primer premi al Concurs Francesc Viñas, la qual cosa significà un important impuls a la seva cartera: així, el 1967-68 tornà al Liceu amb Lucia di Lammerinoor i el mateix any guanyà el primer premi del Concurs de Cam de Busseio; això li permeté debutar a la Scala, també amb Lucia di Lammermoor. Poc després debutà a la Staatsoper de Viena i al Metropolitan de Nova York. Ha enre­ gistrat nombrosos discs de sarsuela i d'òpera, on destaquen L 'amico Fritz; Manon Les­ caut, La Bohètne, Lucia di Lammermoor i La Navarraise. En aquest Gran Teatre ha intervingut, abans de les d'enguany, en cent trema-vuit representacions.

Ma. Àngels Sarroca . Alfredo Heilbron ® Contenido argumental

Lugar de la acción: Escocia Época: alrededor del año 1700

Acto I

Cuadro I. En el parque del castillo de Ravenswood

Normanna, responsable de los escuderos de Ravenswood, ordena a los cazadores que exploren los alrededores para poder descubrir quién es el misterioso individuo a quien se ha visto rodeando el castillo. Llega Lord Enrico Ashton can Raimondo Bidebent, preceptor de Lucia, la hermana de Enrico, y Normanna muestra su preocupación por la actitud triste de Lord Ashton. Éste se encuentra, en realidad, en una situación bastante difícil: su familia ha caído en desgracia, mientras sucede todo lo contrario con sus enemigos. Sólo un amigo podría ayudarle, Lord Arturo Bucklaw, pero Lucia se níega a casarse con él. Raímondo piensa, no obstante, que no ha llegado el momento de hablar de boda a la muchacha, que todavía tiene vivo el dolor por la reciente muerte de su madre. Normanna, a pesar de todo esto, revela que Lucia está enamorada de un desconocido que la ha libe­ rado de la embestida de un toro feroz y con el que se ve todos los días en el parque del castillo, a primeras horas de la mañana. Nor­ manna sospecha que este hombre es precisamente el enemigo de Enrico, Sir Edgardo de Ravenswood, que ha vuelto del exilio a escon­ didas. Enrico preferiría la muerte de la hermana más que una unión entre Lucia y Edgardo (<

Cuadro II. Ingreso al parque del castillo

Lucia espera a Edgardo, acompañada por Alisa, quien le aconseja romper una relación destinada a traerle desgracia. Lucia, no obs­ no tante, quiere renunciar a su amor (<

- rado en el castillo con los parientes y los invitados. Normanno le con Edgardo y no reconoce a nadie. Es la prolongada y famosa escena entrega una falsa carta, que dice ha sustraído a Edgardo y con la de la locura, donde Lucia cree hablar con Edgardo (<

Gaetano Donizetti (1797-1848) y Lucia de Lammermoor (1835)

¿Músico demasiado prolífico? ¿Artesano de la ópera? Éstos son unos toda­ interrogantes que se han planteado durante muchos años y que vía no se han desvanecido del todo en ciertos ambientes operísticos, no obs­ en torno a la figura de Gaetano Donizetti, a quien nadie, más tante, osa discutir la condición de ser uno de los principales y significativos representantes de la escuela belcantista. También es ver­ han desa­ dad que han sido sólo cuatro las óperas de Donizetti que no parecido de los escenario a lo largo de muchos años (L 'Elisir d'amare, Lucia di Lammermoor, La Favorita y Don Pasquale), aunque esta circunstancia ha sido modificada en los últimos años con el redescu­ brimiento de otras óperas, que (se ha visto bien claro) no merecían el olvido, hasta el punto de poderse hablar en todas partes de una «Donizetti Renaissance», en la que consiguió un hito muy impor­ tante el Gran Teatre del Liceu, cuando en 1947 repuso Anna Balena, en este cien que había sido la primera ópera representada escenario, años antes. Gaetano Donizetti había nacido en Bérgamo el 29 de noviembre de nacieron Doni­ 1797 (recuérdese que en el curso de diez años Rossini, era de condición zetti y Bellini). La familia de Donizetti humilde, en Escuela de Caridad a pesar de lo cual Gaetano pudo estudiar la de Música, donde encontraría como profesor a Simone Mayr, una ayuda decisiva para Donizetti, a quien también querría como un hijo toda la vida. Gaetano estudió en Bolonia de 1815 a 1817, período no fueron estrenadas. en el que ya compuso algunas obras que Habiendo regresado a Bérgamo, escribió algunas óperas estrenadas des­ en Venecia y en la misma Bérgamo (en la Escuela de Mayr), hoy conocidas. dos el Se puede decir que en el catálogo de setenta y óperas, primer estrenada en Roma gran éxito de Donizetti fue Zoraide di Granata, el año 1822. Después encontró una buena acogida en Nápoles (donde a sobrevivir. vivió unos años) con óperas que tampoco han llegado En 1830 estrenó en Milán Anna Balena (en el Teatro Carcano), años des­ comenzando una reputación de signo internacional. Dos Teatro de la pués hace una obra maestra, L 'Elisir d'amare (en el de obras Canobbiana de Milán). Como que una relación completa únicamente las más y estrenos sería demasiado prolija, citaremos Stuarda importantes: Lucrezla Borgia (Scala de Milán, 1833), Maria Carlo de (San Carlo de Nápoles, 1834), Lucia di Lammerrnoor (San Nápoles, 1835), Roberto Devereux (San Carlo de Napoles, 1837), La La Favorita ABS de seri fille du régiment (Opera Cómica de París, 1840), (Opera de París, 1840), Linda di Chamounix (Kartnertortheater de Viena, 1842), Don Pasquale (Teatro Italiano de París, 1843), Caterina Cornaro (San Carlo de Nápoles, 1844) y Poliuto (San Carlo de Nápoles, 1848). SCORPIO GHIA 2.9 i. TODO UN FORO. Donizetti, alabado por todo el mundo, pero sufriendo la soledad y en condiciones una grave enfermedad, pudo ser trasladado, muy pre­ carias, desde París a Bérgamo, donde murió el 8 de abril de una afec­ ción cerebro-medular, según confirmó la autopsia. El año 1875 los restos fueron trasladados a Santa María la Mayor, aliado de los de su maestro y protector Simone Mayr. el encanto Recordando la gran trilogía Tudor, el pre-verdiano Poliuto, L 'Elisir d'amare un poco «dérnodé» de La Favorita, el espumeante reconocer Lucia di Lal11- o la genialidad de Don Pasquale, es justo que del Donizetti mermoor es probablemente el principal ejemplo más característico: melodía, pasión, romanticismo y conocimiento poco común de la voz humana, entre otras virtudes. Lucia di Lammer­ en de moor fue estrenada en Nápoles, el San Carlo, el 26 septiembre Gilbert de 1835, con Fanny Tacchinardi Persiani (Lucia), Duprez (Edgardo), Domenico Cosselli (Enrico) y Carlo Porto Ottolini (Rai­ mondo). El éxito fue brillante, como puede comprobarse por lo que el mismo Donizetti escribió a Ricordi: « ... gustó al público, y le gustó mucho, si he de creer en los aplausos y en las felicitaciones que he en un silencio recibido ... Cada fragmento fue escuchado religioso Lucia di Lammermoor y después aclamado con bravos espontáneos». Viena llegó el año 1837 a París (con Tacchinardi Persiani y Rubini), Barcelona de y Madrid y el1838 a Lisboa, Londres y (22 septiembre en todas en el Teatro de la Santa Creu). En seguida se representó en el de todos los partes y consiguió un lugar importante repertorio grandes centros líricos del mundo. Como muchas otras veces, fue a inter­ la Scala de Milán el teatro que dio una nueva orientación la de Lucia hizo pretación de una obra del repertorio y en el caso lo con la dirección dos veces y con un éxito muy significativo: 1923, Aure­ de Arturo Toscanini y la interpretación de Toti Dal Monte, liano Pertile, Riccardo Stracciari y Ezio Pinza, y 1954, dirigiendo Di Herbert von Karajan y cantando Maria Callas, Giuseppe Stefano, Rolando Panerai y Giuseppe Modesti. El Liceu estrenó esta obra el 15 de septiembre de 1849 (tercer año de vida del Teatro) con Giovanna M. Rossi-Caccia, Guglielmo Fedor, Agustín Rodas y Mario Testa en los principales papeles, dirigiendo Marià Obiols. Hasta el año 1919 fue una obra que aparecía con fre­ Maria cuencia en este escenario, con protagonistas como Nemeth, Virginia Ponti dell' Armi, Marcella Sembrich, Fanny Torresella, Regina Pinkert, Maria Barrientos, Maria Galvany, Graciela Pareto, Amelita Galli-Curci, Pietro Mongini, Roberto Stagno, Francesco Tamagno, Julián Gayarre y Josep Palet. No se volvió a representar Muro aquí hasta el año 1931, con Toti Dal Monte y Enzo De Lomanto, y 1932 con Maria Espinalt. causas las Lucia di Lal11- Wagner y los rusos pueden ser las por que haciéndolo mermoor no volvió al Liceu hasta la temporada 1955-56, ®

con Antonietta Pastori y Giacinto Prandelli. Desde entonces se ha instalado de nuevo en el repertorio liceísta en trece temporadas dife­ rentes y con nombres como los de Gianna D' Angelo, Joan Suther­ land, Margherita Rinaldi, Cristina Deutekom, Maddalena Bonifac­ cio, Rosetta Pizzo, Patricia Wise, Edita Gruberova, Alfredo Kraus, Ferruccio Tagliavini, André Turp, Jaume Aragall, Luciano Pava­ rotti, Pedro Lavirgen, Josep Carreras, Peter Dvorsky, AIdo Protti, Manuel Ausensi, Vicenç Sardinero, Leo Nucci y Matteo Manu­ guerra. La 244 y última representación, antes de las actuales, fue la del 24 de mayo de 1987.

P. N.

13J)l l�Js) lurrlulglD del suhor, Lucia di Lammermoor Edgardo explique fièrement la raison de sa présence, mais lorsqu'il voit le contrat de mariage, il maudit Lucia et la traite de parjure. Acte I Lui ayant rendu sa bague, il réclame la sienne et s'offre ensuite à Près du chateau de Ravenswood. Lord Enrico Ashton, soucieux de la colère de ses ennemis. redonner à son blason le prestige d'antan, a décidé de marier sa soeur Acte III Lucia à Lord Arturo Bucklaw. Mais Normanno, le chef de ses gar­ du la fête bat son Mais une des, lui révèle perfidement que la jeune fille est amoureuse de Sir Dans les salons chàteau, plein. tragique Edgardo di Ravenswood. Celui-ci est revenu d'exil en cachette et c'est nouvelle, annoncée par Raimondo, trouble la joie insouciante des invités: devenue vient de tuer son mario Et la peut-être lui I'homme mystérieux récemment aperçu dans le parc sans Lucia, folle, jeune femme elle-mêrne en au délire. Le nom qu'on ait pu le saisir, I'homme que Lord Ashton déteste depuis Ion­ paraït bientêt, proie revient sur ses lèvres et elle s'écroule finalement gues années et qu'il persécute implacablement. Le dépit de voir ses d'Edgardo toujours inanimée les bras de ses suivantes. projets contrariés devient colère et il jure d'étouffer par tous les dans moyens cette flamme amoureuse. Parmi les tombeaux des Ravenswood, Edgardo attend son ennemi Dans le parc du cháteau, Lucia est en proie à de sombres pressenti­ et puisque Lucia l'a trahi, puisque la vie n'est rien sans elle, il se ments et son esprit inquiet évoque d'effrayantes visions. Avec la fidèle réjouit de l'approche de la mort, qui lui sera donnée par son impla­ cable Des habitants de Lammermoor lui Lucia Alisa, elle attend Edgardo pour l'avertir du grave danger qui les ennemi. apprenent que est tuée la folie. Le sonne dans I'air menace. Edgardo lui annonce qu'il do it encore quitter l'Écosse pour mourante, par glas lugubre: un long voyage. Mais, avant de partir, il voudrait tendre la main à Edgardo veut revoir Lucia une dernière fois, mais Raimondo Ie retient fini. il adresse une à Enrico, pour que la paix ainsi scellée sot Ie prélude au bonheur de et lui annonce que tout est Désespéré, prière et se la d'un mortel de son leur union. Lucia, qui sait combien tenace est la haine de son frère l'àme pure de Lucia frappe poitrine coup sa bien-aimée dans l'au-deIà. supplie son amant de renvoyer cette rencontre et de ne pas encore poignard, pour rejoindre dévoiler leur amour. L'indignation d'Edgardo est grande: par amour pour Lucia il est prêt à pardonner la mort de son propre père, dont Ashton est responsable. Mais il est tout ainsi prêt à ne pas oublier le serment qu'il fit de la venger. La tendresse de Lucia apaise Edgardo et avant de se séparer, ils se promettent amour éternel et échangent les bagues nuptiales.

Acte II Dans le cabinet de travail de Lord Ashton. Les pressions ayant échoué, il use la mensonge. Puis qu'il a été inutile de convaincre Lucia de de son l'importance mariage avec Lord Bucklaw, qui pourra les sauver de la ruine et la disgráce, Enrico montre à sa soeur une lettre d'Edgardo, qu'il a pu intercepter at altérer de façon à lui faire croire que son amant l'a oubliée pour une autre femme. Lucia est désespérée et cependant, malgré I'intervention de Raimondo son éducateur et confident, elle résiste à la froide détermination d'Enrico et préfère mourir plutót que d'épouser Lord Arturo. Le coeur brisé, l'esprit déjà proche aux ténèbres, elle se rend dans le salon ou les invités nombreux et ignares attendent Lord Arturo et chantent les louanges des futurs époux. Ses forces l'ont abandonnée et elle céde aux injonctions de son frère. La mort dans l'áme, elle signe le contrat de mariage et avec lui sa propre condamnation. À ce moment Edgardo fait son apparition. Lucia s'évanouit. Les épées se dégaïnent contre I'intrus, mais Raimondo rétablit le calme. ] ® UJ'll'IHIlE Lucia di Lammermoor Act I The precincts of the castle of Ravenswood. With the object of resto­ DEccn ring the fallen fortunes of his house, Lord Enrico Ashton intends to give his sister in marriage to his friend Arturo Bucklaw. The chief of his armed retainers Normanno basely reveals to him that Lucia is in love with Edgardo di Ravenswood, who has secretly returned from exile and is probably to be identified with the mysterious tres­ passer lately seen about the castle grounds and unsuccessfully pursued. Lord Ashton nurses an implacable hatred towards Sir Edgardo, whom he regards as his hereditary enemy, and in fury at the threate­ ned frustration of his plans for Lucia he swears that the love she and Sir Edgardo bear for each other shall be stifled in blood if other means do not avail. In the castle grounds. Lucia is oppressed by premonition of sorrow. Her uneasy mind calls up frightening visions. With her faithful com­ panion Alisa she is waiting for Edgardo that she may warn him of the peril in which he stands. When he comes he tells her he has to leave Scotland again on a long journey, but before he sets out he wants to extend the hand of friendship to Enrico, for the sealing of peace between them would be the prelude to the fulfilment of his and Lucia's happiness. But Lucia knowing how relentless is her brot­ her's hatred begs Edgardo to defer meeting him and to keep their love still a secret. Edgardo's indignation is intense. Willing as he may be, for the love of Lucia, to forgive Lord Ashton for killing his fat­ her he is nevertheless prompt to remember, if need be, that he has sworn to avenge his father's death. He is pacified by Lucia's gentle words, and before they part they promise to remain faithful to each other and exchange rings.

Act II Lord Ashton's study. Deception must be resorted to where intimi­ dation does not avail. Enrico has sought to compel Lucia's assent to marrying Lord Bucklaw by urging on her the consideration that such a union would avert the political and economic ruin that threa­ tens the Ashtons. But his insistent arguments have not served and EN CATALOGO he has recourse to other means. He has Edgardo's letters to Lucia intercepted and one of them, which he now shows her, he has tam­ pered with so that it reads as if Edgardo has abandoned her for anot­ her woman. It is a shattering blow to her but she still refuses to resign • BELLINI: NORMA ·1 PURITANI LA SONNAMBULA herself -even though her mentor and friend Raimondo advises it­ • • DONIZETTI: ANNA BOLENA L'ELISIR D'AMORE LA FILLE DU RtGIMENT to the marriage her brother has coldly schemed for her. She would • • LUCIA DI LAMMERMOOR HAENDEL: ATHALAIA RODELINDA prefer to die. OFFENBACH: LES CONTES D'HOFFMANN· PUCCINI: TURANDOT VERDI: • LA TRAVIATA ·IL TROVATORE ®

have been made the Preparations for reception of Lord Bucklaw. Discografia The castle hall is crowded. There is an air of festivity, for few of those know the true state of affairs. Lucia present enters, distraught La present discografia només ofereix les versions comercials íntegres. and her mind on the of She bewildered, already verge derangement. Els personatges són esmentats en l'ordre següent: Lucia, Edgardo, can offer no further resistance to her brother's will. She the signs Enrico y Raimondo. A continuació el cor, l'orquestra i el director. marriage contract, and with it her own condemnation. Hardly has she done so when bursts in. Lucia swoons. are Edgardo Swords drawn 1928 COLUMBIA, D 14608/20 (78 r.p.m.) the intruder. Calm is restored against by Raimondo, and in defiant Mercè Capsir, Enzo De Muro Lomanto, Armando Borgioli, words the reason for Edgardo gives his presence there. But when he Salvatore Baccaloni. Cor i Orquestra de la Scala de Milà. Dir.: sees the marriage contract he curses Lucia for having, as he belie­ Lorenzo Molajoli. ves, broken faith. He gives her ring back and insists on her retur­ his: then ning he is ready to submit to the wrath of his enemies. 1942 CETRA, LPC 1205-3. Lina Pagliughi, Giovanni Malipiero, Giuseppe Manacchini, Act III Luciano Neroni. Cor i Orquestra de la RAI de Torí. Dir.: Ugo In the castle on hall festivities are going in honour of the bridal pair. Tansini. But the light-heartedness of the guests is dispelled in a moment by the news tragic brought by Raimondo. Lucia has gone insane and 1951 COLUMBIA, SEL 127. PHILIPS, A 01161/2 i CBS, 78242. killed her husband. She herself a enters moment later and everyone , Richard Tucker, Frank Guarrera, Norman Scott. is moved to She wanders the pity. among guests aimlessly, bewilde­ Cor i Orquestra del Metropolitan de Nova York. Dir.: Fausto red, calling upon the name of Edgardo until she falls senseless to Cleva. the ground. the tombs Among of the Ravenswood family, Edgardo paces up an 1953 NIXA, ULP 9231/3 i URANIA, UALP 232 down for the moment can longing when he let himself be killed by Dolores Wilson, , Anselmo Colzani, Silvio Maio­ his for life without Lucia no implacable enemy, holds meaning for nica. Cor i Orquestra de Milà. Dir.: Franco Capuana. him. From some inhabitants of Lammermoor he learns of Lucia's madness and that she a is dying. He hears bell tolling. He wants to 1953 COLUMBIA, CX 1131/32 i EMI HMV, C 165-00942/43. see his Lucia once beloved more, but is prevented by Raimondo who Maria Callas, Giuseppe Di Stefano, , Raffaele Ariè. the news about her brings death. Edgardo stabs himself and hopes Cor i Orquestra del Maggio Musicale Fiorentino. Dir.: Tullio to be reunited with her for eternity. Serafin.

1955 CETRA, LIVE OPERA 18 (3). Compact, MELODRAM

26004. _ Maria Callas, Giuseppe Di Stefano, Rolando Panerai, Nicola Zaccaria. Cor de la Scala de Milà i Orquestra de la RIAS. Dir.: Herbert von Karajan. (D'una representació a l'Òpera de Berlín).

1956 MELODRAM, 010 (2). Maria Callas, Giuseppe Campora, Enzo Sordello, Nicola Mos­ cona. Cor i Orquestra del Metropolitan de Nova York. Dir.:

Fausto Cleva .. (D'una representació al Metropolitan de Nova York). Per ®

1956 ACORD, 150018 fer un tast Lily Pons, , Frank Valentino, Nicola Moscana. Cor i Orquestra del Metropolitan de Nova York. Dir.: Fausto Cleva. no cal (D'una representació al Metropolitan de Nova York). perdre 1958 ORPHEUS, SMS 2158 Margherita Rinaldi, Enzo Tei, Giovanni Picea, Sergio Ballani. Cor i Orquestra de l'Òpera de Roma. Dir.: Alberto Paoletti.

l'estil 1959 HRE, 342 Joan Sutherland, Joao Gibin, John Shaw, Joseph Rouleau. Cor i Orquestra del Covent Garden de Londres. Dir.: Tullio Serafin. (D'una representació al Covent Garden de Londres).

1959 RCA, LSC 6141 Roberta Peters, Jan Peerce, Philip Maero, Giogio Tozzi. Cor i Orquestra de l'Òpera de Roma. Dir.: Erich Leinsdorf.

1959 RICORDI, MRO 104/5m, OS 104/5 i DGG, LMP 18704/5 Renata Scotto, Giuseppe Di Stefano, Ettore Bastianini, Ivo Vinco. Cor i Orquestra de la Scala de Milà. Dir.: Nino San­ zogno.

1959 COLUMBIA QCX 10375/6, SAXQ 7282/83, Compact EMI, CDS 7474408 Maria Callas, Ferruccio Tagliavini, Piero Cappuccilli, Bernard Ladysz. Cor i Orquestra Philharmonia de Londres. Dir.: Tullio Serafin.

1961 DECCA, MET/SET 212/4 Joan Sutherland, Renato Cioni, Robert Merrill, . Cor i Orquestra de l'Accademia Santa Cecilia de Roma. Dir.: >- John Pritchard. � is a; 1961 MELODRAM, MEL 455 � Frank Nicola LO Joan Sutherland, Richard Tucker, Guarrera, Moscona. Cor i Orquestra del Metropolitan de Nova York. Dir.: Silvio Varviso. (D'una representació al Metropolitan de Nova York).

1961 RCA, LMDS 6170 i compact 86504 Anna Moffo, Carlo Bergonzi, Mario Sereni, Ezio Flagello. Rambla dels Estudis,115 Cor i Orquestra de la RCA italiana. Dir.: Georges Prêtre. Per menjar bé, bo i ràpid. ®

1963 FONIT CETRA, DOC 1002 Notes importants: En atenció als artistes i al públic en general, Renato Scotto, Alfredo Kraus, Sesto Bruscantini, Paolo Was­ s'exigeix l'adequada correcció en el vestir (senyors: americana i hington. Cor i Orquestra del Maggio Musicale Fiorentino. corbata), i es prega la màxima puntualitat: no es permetrà Dir.: Bruno Rigacci. l'entrada a la sala un cop començada la representació, ni verifi­ al (D'una representació Maggio Musicale Fiorentino). car enregistraments, fotografies o filmar escenes de cap mena. El Consorci del Gran Teatre del Liceu, si les circumstàncies ho 1967 NUOVA 013.6320 ERA, compact reclamen, podrà alterar les dates, els programes o els intèrprets Renata Scotto, Gianni Raimondi, Giangiacomo Guelfi, Agos­ anunciats en aquest programa. tino Ferrin. Cor i Orquestra de la Scala de Milà. Dir.: Clau­ En compliment d'allò que disposa l' Article 92 del Reglament dio Abbado. d'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos; hom ha d'uti­ (D'una representació a la Scala de Milà). litzar al Saló del 1er. pis i el vestíbul de l'entrada.

1971 EMI, ASD 2657/59 Carlo Piero Justino Díaz. , Bergonzi, Cappuccilli, Accés pel carrer Sant Pau, núm. 1, bis, d'ús exclusiu per a Ambrosian Chorus i London Symphony Orchestra. Dir.: Tho­ G� minusvàlids. mas Schippers. Comentaris: Roger Alier, Xosé Aviñoa, Pau Nadal. Coordinador 1972 DECCA, SET 528/30 i compact 410 193-2 d'aquest programa: Pau Nadal Joan Sutherland, Luciano Pavarotti, Sherrill Milnes, Nicolai Ghiaurov. Cor i Orquestra del Covent Garden de Londres. Programes: Publi-Tempo Dir.: Richard Bonynge.

1977 PHILIPS, 6703080 Portada. Disseny: América Sánchez Montserrat Caballé, Josep Carreras, Vicenç Sardinero, Samuel Ramey. Ambrosian Singers i New Philharmonia Orchestra. Dir.: Jesús López Cobos.

1984 EMI, 270064-3 Edita Gruberova, Alfredo Kraus, Renato Bruson, Robert Lloyd. Ambrosian Opera Chorus i Royal Philharmonic Orchestra. Dir.: Nicola Rescigno. Pròximes funcions

Parsifal R. Wagner Peter Hofmann (dies 8, 11, 13 i 16), William Pell (dia 19), Kurt Moll (dies 8, 11, 13 i 16), Kurt Rydl, Eva Randová, Anthony Raffell, Simon Estes, Artur Korn (dia 19), Alfred Kainz, Axelle Gall, Hiroko Shiraishi, Deborah Sasson, Christine Obermayr, Milena Rudiferia, Michael Knapp, Ewald Aichberger, Josef Becker, Rohangiz Yachmi Director d'Orquestra: Uwe Mund Direcció d'Escena de Jean-Pierre Ponnelle realitzada per Florian Leibrecht Directors del Cor: Romano Gandolfi - Vittorio Sicuri Producció: Bühnen der Stadt Koln

Funció de Gala Dijous, 8 de desembre, 20 h., funció núm. 36, torn B Diumenge, 11 de desembre, 17 h., funció núm. 37, torn T Dimarts, 13 de desembre, 20 h., funció núm. 38, torn A Divendres, 16 de desembre, 20 h., funció núm. 39, torn C Dilluns, 19 de desembre, 20 h., funció núm. 40, torn D

Salome R. Strauss

Montserrat Caballé, Vera Baniewicz, Alfred Muff (dies 27-30/XII i 2/1), Bodo Brinkman (dies 5-8/1), Horst Hiestermann, Hans Sojer, Josep Ruiz, Rosa Ma. Ysàs, Vicenç Esteve, Antoni Comas, Alfredo Heilbron, Stefano Palatchi, Antoni Lluch, Nevec Belamaric, Alfred Burgstaller, Jacob Will, Rosa Ma. Conesa Director d'Orquestra: Uwe Mund Director d'Escena: Jochen Ulrich Escenografia: Katrin Kegler Disseny de llums: Hans Toelstede Vestuari: Marie-Theres Cramer Nova Producció: Gran Teatre del Liceu

Funció de Gala Dimarts, 27 de desembre, 21 h., funció núm. 41, torn A Divendres, 30 de desembre, 21 h., funció núm. 42, torn C Dilluns, 2 de gener, 21 h., funció .núm. 43, torn D Dijous, 5 de gener, 21 h., funció núm. 44, torn B Diumenge, 8 de gener, 17 h., funció núm. 45, torn T