Suman

Editorial Un 20 N, Crònica per Jordi Vidal Reynés 12 i 13 de Sitges, La pel-lícula de la historia, per Cristina Pujol 28 a 30 per RM. Rotger 4 Cinema i pintura, per José Tirado 14 a 19 Morts menors, Crepuscles roents a Fort Stark, per Toni Roca 31 Per Gabriel Genovart 5 Q 9 Crònica de cine, per M. Martorell 20 a 21 Bandes de so, L'artista per H. González 10 Els anys seixanta, al cinema 32 per M. López Crespi 22 a 24 Molt mes que un simple assassinat, Philip K. Dick, Cinema a Per J.C. Romaguera 11 per S. Sansó 25 a 27 "SA NOSTRA" 33 a 35

I TEMPS MODERNS I

Papers de cinema Director Hssessors Fotos Edició mensual Jaumc Vidal Francisca Niell, Arxiu Centre de Cultura Novembre 2002. Num. 87 Antoni Figuera, Secretan íedacció ImprimsiH Andrcu Ramis, Miquel Pasqual Gráficas Planisi, S.A. Edita Joscp Caries Romaguera. Centre de Cultura RsseasBrament linguistic Dipòsit Legal: P.M. 648-1994 "SA NOSTRA" Jeroni Salom Carrer Conccpció, 12 07012 Palma Traductions Telèfon 971 72 52 10 Mancl-Claudi Santos Rix 971 71 37 57 [email protected]

"Temps Modems" no comparteix, necessàriament, l'opinió dels seus coHaboradors.

Podeu trobar "Temps Modems" al Centre de Cultura 'SA NOSTRA" de Mao, Eivissa, Ciutadclla i Palma, llibreria Embat, llibreria Ereso i als cines Chaplin, Portopí i Renoir, llibreria Espirafocs (Inca). Editorial

BITTE EIN KINO

Les páranles, com és sabut, son ment, aquells que venen de fora i estigui ubicada a la part forana per grans enemies de la realitat s'instablen al costat de nosaltres, allò de la descentralització. Ara bé, sobretot aquells que ho fan per en un altre sentit, és una oferta que guanyar-hi euros a palades, es sot- parteix d'uns plantejaments basats Joseph Conrad metrien al que és habitual en ai- en productes exclusivament co­ tres indrets, acceptar i fer seva la merciáis, sense cap aspirado ni una llengua del país. També és im- de contribuir a la formado de l'es- portant perqué així sia, que els as- pectador -segurament que la nos­ sessors d'aquests inversors sentin tra ingenui'tat pot resultar patètica. der vielleicht zwanzig. En i manifestin mínimament aqües­ Es, en definitiva, la representado aquesta revista que teniu tes sensibilitats per tal d'encoma- del fast cinema en la seva versió mes a les mans hi ha una co­ nar-les. esborronadora. lla de gent rara que ma­ Oriol Bohigas, un arquitecte de Pel que fa a la qüestió lingüísti­ nifesta actituds gairebé renom internacional, visita recent- ca, tractada al principi, ens trobam patolôgiques que poden ment Mallorca i expressá el seu gran que al complex hi ha una oferta esdevenir perilloses per a temor davant el que va denominar concretaper al public alemany. Som la convivencia. Anau amb compte. estil mallorquí de les noves cons- internacionals, som cosmopolites, Durant els vuit anys d'existència truccions que es feien darrerament som sensibles a la realitat social de d'aquests papers enquadernats que a Tilla, qualificant així una mena la gent que ha decidit viure amb mensualment surten de les maqui­ d'adulteració kitsch del model tra­ nosaltres. Res a dir, si no fos per­ nes impressores per tal de ser 11e- dicional. L'exemple era prou ciar i qué tampoc en aquesta ocasió no gits per uns lectors afeccionáis al resultaven fácilmente identifica- hem aconseguit una sola sala, una cinema, hem insistit en la nécessi­ bles les zones afectades per la in- sola hora de projecció en cátala mal- tât i la conveniencia, n'hem difós el vasió d'aquest estil arquitectónic grat siguin 20 les sales inaugurades prec i el clam, d'un cinema en cá­ fals i homogeneitzador en el sentit de cop. Si reivindican! mancances tala. Vaja un desbarat. El cinema mes pejoratiu del terme. qualitatives dins la quantitat, tam­ en cátala no és rendible i alxô sem­ Ara, relacionant-ho amb els dos poc no es detecta cap senyal ni vo- bla que ens ha de tapar la boca. conceptes que hem tractat, llengua luntat de fer un cluc d'ulls al cine­ Tampoc no ho és la literatura en i arquitectura, volem parlar del ma- ma clássic i retre un homenatge, ni cátala, ben igual que tampoc no ho cro complex que s'ha inaugurat a amb carácter simbòlic, ais autèn- és la retolació de les botigues. Tôt Marratxí, sorgit del no res, o mes tics fonaments del cinema. gira alvoltantdels diners, purament bé del verd cada dia mes escás dins Seguirem de ben a prop l'evolu- i simplement. aqueix municipi. L'aparenca del ció d'aquesta ciutat inventada so­ Mes enllà d'aquests fets esde- complex respon a l'estil de cons- bre les vies del tren d'Inca, d'aquest venguts problèmes socials, si mes trucció ja descrit i l'orientació és decorai com a caigut després d'un no com a primera mesura per tal com a de pare temátic. Una pri­ ruixat espès. Voldríem poder recti­ de resoldre'ls, hi hauria d'haver mera lectura de la noticia pot re­ ficar en el futur les nostres prime- l'orgull com a poble. Un orgull so- sultar encoratjadora peí que fa a res impressions, aqueixes que aca- vint inexistent, una manca abso­ l'aspecte cinematografíe. S'han bam de reproduir, com mes aviat luta de sensibilitat cap al tret mes obert 20 noves sales de projecció a millor, però no som optimistes. La característic d'una cultura. Si Mallorca. Aixó enriqueix l'oferta i nostra por és que aquest model s'es- aquest orgull es fes palés pública- és important, en certa manera, que campi com la mala herba. La peblícula de la historia Tùtol Mam

FranCBSC il. Wger n director mallorquí que viu Acosta, el seu germà Miguel Loren­ més de felanitxer era fili bastard del a Madrid, Ignacio Maura te Acosta (metge forense), el biòleg príncep Caries de Viana (un germà (besnét d'un altre personatge Sergio Algarrada Vicioso i l'historia- major de Ferran el Catòlic que si, no historie: el que fou primer mi­ dor Marcial Castro Sánchez, i que vol hagués mort abans que son pare i sen- nistre d'Alfons XIII), esta analitzar l'ADN de L'Almirant (així, se descendencia legítima, hauria es- préparant un documentai ti- almirant, en dialecte de Mallorca, tat rei d'Aragó i de Navarra). tulat Cristóbal Colón, la reve­ com sembla que es referia a si mateix Tal volta "la" peblícula sobre Co­ lación del enigma. Es una producció en el seus escrits, i no almirall, en cá­ lon, vull dir, un llargmetratge capac ambiciosa, que en part es rodará a tala del Principat) amb l'objectiu d'a- de reflectir tota la complexitat del Mallorca, previsiblement la próxima clarir els seus orígens: per exemple, si personatge i de la seva aventura, en­ primavera; en particular, al castell de era efectivament genovès (de la Gè- cara estigui per rodar-se. Fins ara, la Santueri, a altres localitzacions del nova d'Italia; no de la de Palma), que peblícula "colombina" que em sem­ terme municipal de Felanitx i a Ciu- fins ara ha estât la hipótesi més este­ bla més digna de considerado és, sens tat. Aquesta fílmació es planteja de sa, o bé mallorquí o eivissenc, o en dubte, 1492. La Conquista del Para­ manera paral-lela a la investigació que general, de l'àrea de parla catalana; i íso, que Ridley Scott realitzà en el ha posât en marxa un grup intégrât fins i tot si, com asegura l'investiga- cinque centenari de l'anomenat Des- peí genetista José Antonio Lorente dor illenc Gabriel Verd Martorell, a cobriment d'America, cap al 1992. Per suposat que no és una obra mes­ tai del seu director (com Alien o Bia­ de Runner), però, així i tot, reuneix alguns aspectes forca atractius, la música una mica de fanfarria, però bella de totes maneres de Vangelis i un grup de bons intèrprets (qualse- vol peblícula amb Gerard Depardieu ens agrada més; encara que reconec que Sigourney Weaver resulta abso- lutament increíble com a Isabel la Católica). La guionista, Roselyne Bosch (¿d'arrels mallorquines? ¿o ca­ talanes?), tingué el bon gust, ho co­ ment de pas, de no assenyalar de ma- nera explícita el Hoc de naixenca de L'Almirant. En canvi, sí que s'assegurava que era genovès (i dos pies, si mal no re­ cord) a aquella altra peblícula que es va realitzar també cap a l'any 1992, i també amb motiu del mateix Cin­ que Centenari, Cristóbal Colón. El descubrimiento. Produída pels Sal- kind (els de Superman), de fet a la darrera escena sortia Tactor prota­ gonista amb la seva capa al vent, com a punt de Uancar-se a volar ben igual que l'heroi de Krypton; fins i tot, apareixia Marion Brando (el "pare" de Superman) fent de l'inquisidor Torquemada. De Cristóbal Colón, de oficio descubridor, que em sembla que interpretava Andrés Pajares (d'altra banda, un gran actor, com ha de- mostrat a una altra casta de produc- cions), o d'Alba de América,]^ millor ni en parlem. •

1492. La Conquista del Paraíso. fj) I [repúsoles rnents a Fort Stark

G a h TIE1 ÜEIlOVart Ja ho veus, Mary: Tan sols expectacions com aquelles? La fibla- una de les primeros sessions de la no­ cine dies mes i el ten veil Nathan da letal d'una fletxa brunzent, dispa­ va temporada cinematográfica, va ja sera fora de l'exèrcit. rada no se sabia d'on, que comparei- arribar a la pantalla de l'Oasis Cine­ Encara no sé que fare quan em trobi xia de sobte, a la velocitat del llamp, ma una peHícula de l'Oest interpre­ retirât, pero no m'acab d'imaginar per clavar-se al cos del pioner, del sol­ tada per John Wayne i dirigida per assegut a un balancí tota la resta dels dat de cavalleria o de l'intrèpid va­ John Ford -per bé que llavors, al po­ meus dies. ¿Saps que he pensât? Que quer, conductor de ramats bovins per ble, quasi ningú hi parava esment al potser me'n vagi a California, a les la pianura deserta; l'aparició d'un es­ nom el director- que prometia com- noves colonies. tol udolant de centaures indis amb plir amb escreix tôt allô que reque- Avui no ha estât un bon dia. Ens han pintures de guerra dirigint-se embo- rien els canons locáis més exigents. arribat males noves. Han mort Custer i gits, des de l'alt dels turons, cap a una Al menys, així ho feia preveure el tots els sens homes. En Madis Quiock, caravana; la coblocació apressada dels trader projectat la setmana anterior entre ells. ¿Ten recordes d'en Madis? carros de vela en posició circular per a l'estrena i la sola presencia de fac­ Aquell irlandés tan xalest i tan bona resistir un setge, la desbandada del tor principal (que era, en principi, to­ persona... Aquell que ballava quoique bestiar desbocat, l'atac a una diligen­ ta una garanda). Semblava que hi ha­ vals amb tu. Sí, ja ho sé que qualque cia, la càrrega contra cl ferrocarril, Tas­ gués d'haver acció a balquena: indis, vegada em vaigposar un poc gelós sait a un banc, les persecucions a ga­ persecucions, cavalcades, una di­ (jo no l'he sabut bailar mai bé, el vals). lop, un genêt saltant sobre el buit de ligencia assaltada i bufetades a rom­ Bé: demà trauré la tropa de bon matí. vertigen d'un congost profund per es- pre. I, efectivament, hi havia quel- Hi ha xeiens per aquí prop. Així que capolir-se dels seus perseguidors, les com de tôt aixô, pero réduit a una ex- formaré una patrulla i els faréfugir cap baralles a cop de puny a l'interior dels pressió tan esquifida que no ocupa- al nord. Segurament aquesta sera la fumosos saloons i, finalment, el ritu va més un lloc secundari i un paper meva darrera missió. Costa un poc de tràgic del duel a mort entre dos pis- molt accessori dins la trama argu­ pensar-ho. Sí, que costa". tolers enmig del carrer solitari d'una mentai. Dels més de cent minuts de ciutat silenciosa... Heus aquí alguns durada de la peHícula, amb prou fei- Soliloqui del capita de cavalleria dels episodis esteHars que podien as- nes n'hi havia deu o dotze de trepi- Nathan Bridles davant la tomba de segurar -en el meu poble, en aquell dació. Pràcticament, els unies que ha­ la seva dona. (De La legión temps i, sobretot, al cine Oasis- l'exit via mostrat el trader. I molt poca co­ invencible. John Ford,1949). total d'una peHícula. sa més. Per a aquell public àvid de dina- Aquella peHícula, el títol de laquai misme, el pitjor qualificatiu que po­ era La legión invencible* VA. decebre, dia merèixer una peHícula era el de naturalment, el respectable, que ha­ ls ablots del meu poble -i lenta. Si en sortir del cinema en deien via atapeït la sala. Deien, quan sor- supòs que també als de molts de la peHícula estrenada que "havia altres indrets de la geografia estât massa lenta", malament ferm. terràqùia-, les pebb'cules de Era un senyal inequívoc que no ha­ l'Oest ens agradaven a matar; via estât del gust de la concurrencia i i si havia indis, més encara. un veredicte suficientment definitiu Era com si, a priori, la presèn- per desanimar els qui no l'havien vis­ cia dels pells roges hagués de garan­ ta el dissabte a assistir a la projecció tir indefectiblement un plus d'accio del dia següent. O sigui, un fracàs. que, en cas contrari, potser trobariem Un d'aquells dissabtes, cap alla a a faltar. Perquè el que nosaltres es- finals de setembre de l'any 1956, a peràvem d'un bon western era sobre- tot això: acciò, molta d'accio. I no érem ùnicament els ablots els qui ens * Títol original: She wore a yellow ribbon. Ti­ tol versió espanyola: La legión invencible. Any: guiàvem per aqueixa expectativa: la 1949 (USA). Director: John Ford. Productora: compartien igualmentpersones de to- John Ford i Merian C. Cooper. Produccio: Ar­ tes les edats, en especial aquelles que gosy Pictures per a la RKO. Guió: Laurence Sta- integraven el public espès -majorità- llings i Frank Nugent. Argument: La novel-la War party, de James Warner Bellah. Fotografia: riament jove, gairebé exclusivament Winten C. Hoch i Charles P. Boyle, en Tecni­ masculi i quasi tan primitiu com qual- color. Música: Richard Hageman. Muntatge: sevol salvatge de la pantalla- que om- Jack Murray. Duració: 103 minuts. Interprets plia a rebentar l'Oasis Cinema, els dis- principals: John Wayne (Capita Nathan Bridles), Joanne Dm (Olivia), John Agar (Tinent Cohill), sabtes a vespre, quan en feien "una de Ben Johnson (Sargent Tyree), Harry Carey Jr. vaquers". (Tinent Penell), Victor McLaglen (Sargent De beli antuvi, quin podia ser el Quincannon), George O'Brien (Comandant repertori òptim capag de satisfer unes Allshard) i Mildred Natwick (Sra. Hallshard). Com molts de dissabtes, un cop acabada la projeccìó, mentre /'Oasis Cinema Perqué La legión invencible, obra d'aquell poeta inigualable de les imatges que va ser tancava les sèves portes, els espectadors habituais es dirigien als domicilis John Ford, és una peblícula teixida amb una consteblació d'aquests sentiments fri respectius amb una certa frissor que poden ferir amb facilitat Vanima vulnerable de Vadolescencia

tien, que era lenta i que els havia avo- a veure'n "una d'indis" -en una de les ledat i la mort impregnen la narra- jecte i l'objecte. La subjectivitat es 2 rrit sobiranament; i abundaven els ju­ primeres ocasions de la seva vida que joh; fI d y merian c.cooper pointa* ció". Com també la impregna aquest converteix amb un món independent. diéis crítics i els comentaris negatius. el deixen anar tot sol, com un home- pas irreversible del temps, aquesta A l'interior hi ha també un univers'. "Si no fos estat per l'esplet de nesples net, al "cine de tard"-,1 per romandre impressió de finitud i de caducitat i Comencen les vivéncies del propijo".' de dins la cantina-vaig sentir que sen- corferit, com jo aquell vespre, per la la colpidora sensació que aquest I, en segon lloc, cal fer també re­ tenciava un espectador adult, duna malenconia? ¿Pot començar també temps que transcorre immisericorde ferencia a un nou sentiment, que és la cinquantena d'anys, pagés de profes- l'adolescència d'una persona dins una acabará portant-se, inflexiblement, percepció del temps. "Quan el temps, sió-, la peblícula no hauria valgut un sala de cinema i amb una peblícula com un vent gelât, el mon de tots els sobtadament, es viscut duna altre ma­ gafet". I, poc mes o manco, aquest era lenta de l'Oest? nostres afectes, de la mateixa mane­ nera -diu Spranger- aquesta vivencia el sentiment generalitzat. Ningú pot precisar, segurament, ra que, a un moment o altra de la vi­ -una vivencia metafísica- pot anun­ Com molts de dissabtes, un cop a quin moment exacte va principiar da, se'n ha portât el de Natan Brit- ciar la desaparició de la infantesa i el acabada la projecció, mentre {'Oasis per a eli quelcom tan imprécis com tles, l'admirable personatge interpré­ despertar de l'ánima. Perqué el tránsit Cinema tancava les seves portes, els és això que en diuen Xadolescencia. teatm tât per John Wayne. O com s'em­ psíquic a la pubertat s'esdevé, amb fre- espectadors habituáis es dirigien ais Entre altres coses, perqué no es trac­ porta també tot el món mític d'una qüéncia, bruscament, com si es tras- domicilis respectius amb una certa ta mai d'un moment, sino de mo­ infantesa que s'escola -o s'ha escolat passás de sobte un embolcall i s'obrís frissor. No era qüestió de badar. En ments. Moments diversos, repartits a ja- per a un adolescent. una altra capa mes profunda".4 aquell temps, la central eléctrica lo­ les circumstàncies mes variades de la Potser únicament Edward Spran­ I aquella nit, a l'escenari de tants cal s'aturava poc després d'acabar la vida i dins una franja d'edat de li- ger, l'analista mes fi de la psicologia de somnis de la infantesa com era sessió cinematográfica i, a vegades, si mits cronolôgicament borrosos, en JOHN WAYNE de l'adolescència, ha estat capaç de aquella humil sala cinematográfica-el aquesta havia resultat especialment que hom comença advertir amb es- JOANNE DRU descriure, amb insuperable penetra- meu "Cinema Paradiso" i el santuari llarga (com el programa d'aquell ves- tranyesa, a vegades també amb un ció, el marc am'mic que pot explicar de tantes iniciacions personáis-, men­ pre), tot just et donava temps d'arri- profund sentiment de desassossec i, JOHN AGAR la trobada entre un nin de dotze anys tre seguía amb un cert desconcert bar a casa i de colgar-te amb Uum d'e- en ocasions, d'una manera sobrada, i una peblícula tan intimista com La aquell western estrany i abstráete, ÍIRECTOR JOHN FORD lectricitat. Després, ja dins el silenci que va percebent les coses d'una ma­ legión invencible, o fer entendre un fe- aquella peblícula trista, aquella histo­ de la fosca, abans que caigués la fei- nera mes intensa i, sobretot, molt di- nomen d'osmosi capaç d'intercon- ria que era gairebé introversió pura i xugor del son mes profund, és possi- ferent a com fins llavors les havia per- nectar una Sensibilität adolescencial quasi una subtil metafísica del temps, ble que els qui venien del cinema, com cebut. Per a mi, aquella peblícula va amb la poètica fordiana. vaig experimentar, amb un cert dolor aquells habitants de Villar del Rio de ser un d'aquests moments. El ado­ En primer Hoc, cal referir-se, com inexplicable, com si se m'esqueixás in- Bienvenido Mr. Marshall, s'entretin- lescente -escrigué Juan Ramón Jimé­ fa Spranger, al "descobriment de la teriorment un embolcall íntim (pot­ guessin a pensar en la peblícula que nez— es un niño que, de pronto, ha des­ individualitat", aquesta captació del ser aixó que en diu Spranger "el cal- acabaven de veure; sobretot, si havia cubierto la soledad. I, aquell vespre, jo propijo que el psicòleg alemany de- ze que tanca la flor de l'ánima"), i que, estat particularment interessant. I havia anat a veure una peblícula d'ac­ fineix com "la fonamental vivencia per l'esqueix obert, accedís efectiva- potser que també, com en el célebre cio i em vaig topar, abruptament, metafísica de la individuado". Una ment "a una capa mes profunda". Que film de Berlanga, les imatges cine- amb la soledat. Amb la del capita de vivencia que ens fa sentir referides a és el lloc on habiten els herois cre­ matográfiques s'arribassin a mesclar cavalleria Nathan Britlles i amb la un jo personal, amb una intensitat puscular i melancólics. I, a partir d'a­ amb les vaciblants imatges deis som- meva propia. abans mai sentida, totes les expe- quell dia, vaig veure las peblícules del nis incipients. Pero, tal vegada, per a Havia acudit al cinema cercant, riències (incloses, naturalment, les ci- "vell Oest" d'una manera diferent. la immensa majoria deis espectadors com moltes altres vegades, l'extra- nematogràfiques) de la propia "Sólo en el western, género contem­ d'aquella nit sabatina, La legión in­ versió de l'èpica i em vaig trobar amb existencia. "Es -escriu Spranger- la plativo, es posible filmar el tiempo, atra­ vencible no fos una peblícula per re­ les introversions de la lírica, en un girada de l'esguard cap a dintre (la re- parlo, como hace John Ford' -ha escrit cordar especialment. Ni per somniar- deis westerns mes introspectius (i pot­ flexió), el descobriment del subjecte Alfonso Basallo, que cita també, tot hi, tampoc. A la pantalla on havien ser també una de les peblícules mes com un món a part, aïllat per a sem­ seguit, aqüestes paraules de José Luís triomfat westerns com Río Rojo, Tam­ bellament reflexives) de tota la histo­ pre de tota la resta del món, coses i Garci-: "Nadie como él (John Ford) bores lejanos, Marcado afuego, Solo an­ ria del sete art. Perqué La legión in­ persones; és la vivencia de la gran so­ -diu Garci- ha filmado mejor un bai­ te el peligro, Smith el silencioso, Raíces vencible, obra d'aquell poeta inigua­ litud". (...) "Ara predomina -escriu le, un tipo hablando a una tumba, unos profundas i moltes altres mes, aquella lable de les imatges que va ser John també Spranger- un nou sentiment jinetes cruzando un río, la vejez, la so­ peblícula de John Ford, que havia arri - Ford, és una peblícula teixida amb del jo: la consciència que s'ha obert ledad, la desilusión, la familia alrededor bat tard a Espanya i mes tard encara una consteblació d'aquests senti­ un abisme entre el jo i el no-jo, que de la mesa, los entierros, las tormentas, al meu poblé -la seva realització da- ments que poden ferir amb facilitât no solament totes les coses, sino tam­ las montañas, los ríos, los crepúsculos, el tava de 1949-, va passar amb mes pe­ l'anima vulnerable de l'adolescència. bé totes les persones, romanen infi- pocilio del café junto a la hoguera, las na que gloria. No sé si, entre aquells O, si mes no, la fragilitat d'un préa­ nitament llunyanes i son infinitament brumas, el deber, el ciclo, el amor, los ros­ tres-cents i pico d'espectadors que ha­ dolescent. Sembla -ha escrit Javier estranyes, que hom está amb si ma- tros, los cabal/os, ¡as barras de ¡os bares vien assistit a la projecció, n'hi pogué Coma- com si Ford hagués elegit la historia oficial de la cavalleria deis 1 teix, tot sol, dins un avene profund. haver alguns, molts pocs, que aque­ Estats Units, penetrada per Hegen­ Amb aixó s'ha comes aquell 'pecat lla peblícula els quedas enganxada a des mítiques, per "emmarcar una original' pel qual se separen el sub- 1 Veg. SPRANGER, E. Psicología de la edad 1 Així en deien a Arta de les sessions que co- l'ánima. A mi, m'hi va quedar. historia real, crepuscular i poètica"; juvenil. Madrid. Selecta de Revista de Occi­ mcnçaven a les nou del vespre deis dissabtes i dente, 1966, págs. 60 i 62. (Les cometes i la

una historia a la qual "el declivi, la 2 ¿Qué pot passar a la ment d'un nin diumenges, per diferenciar-Íes deles que ho feien Veg. COMA, J. La gran caravana del Wes­ cursiva hi son a l'original citat). de dotze anys que va tot entusiasmat a les cinc de l'horabaixa de les tardes dominicals. senectut, els acomiadaments, la so­ tern. Madrid. Alianza Editorial, 1996, pág. 68. 4 Ibídein, pág. 56. .sentir la ferida del temps i experimentar ¡'existencia com un "univers interior" son dues vivéncies típicament adolescencials

en les compositions pictòriques i la pa­ leta cromática de Frédéric Remington (un pintor inseparable de la mítica po­ pular generada per las histories aúfar- west), que fan d'aquest film en tecni­ color de John Ford una peblicula estè- ticament primorosa, mereixedora amb tota justicia de l'Oscar a la millor foto­ grafia en color que li fou atorgat. Aquests crepuscles a la indecisa llum dels quais el comandant de Fort Stark i el seu segon, el capità Nathan Brit­ des, repassen la flista de baixes d'una batalla, la relació d'antics i estimats companys d'armes que han mort a la derrota del general Custer a Little Big Horn. Aquesta hora cansada del dia que és també l'elegida pel capità Nathan Brittles per visitar, en el petit cementi- ri del fort, les tombes de la seva dona que morí a la joventut i dels filis que moriren a la infantesa; l'hora de can- viar, com cada tarda durant anys, les flors musties per flors novelles; el mo­ ment de regar amb un glop d'aigua les plantes humils sembrades ran de les la­ pides de pobres sépultures cavades a la y esa cosa tan manida que llamamos la que desperta i una altra vida que aca­ terra i de parlar amb l'esposa difunta existencia" ? ba i s'encamina cap al seu ocàs defini- per donar-li, com dona un veli soldat, Possiblement, tant Alfonso Basallo tiu. Es com si el vell capità (Nathan la novetat del dia, les noticies del que com José Luís Garci, en escriure aqües­ Britdes, John Wayne) t'hagués dit des ha passât dins la vida quotidiana, sa­ tes paraules respectives, tenien espe- de la pantalla: "Escolta, jovenet, escol­ crificada i austera, d'aquell aquartera- ciaiment en compte, entre tota la fil­ ta. La vida, saps?, és aixô. L'amor, l'a- ment fortificat; i, finalment, l'hora d'un mografia fordiana, La legión invencible, mistat, la lleialtat, el sentit de l'honor, adéu mes dolorós encara, perqué tam­ perqué gairebé tot allò a que es refe- el deure, el sacrifia, els desenganys, les bé aquelles tombes, i tot quant signifi­ reixen (el pas contemplatiu d'un temps desiblusions, els petits triomfs, els pe­ quen dins l'existència d'un home, ro- que flueix mansament i tot el reperto­ tits fracassos, la familia reunida, la com- mandran al darrere quan el veli oficial ri de situacions i de sentiments essen- panyia dels amies, els sers que neixen, hagi d'abandonar el seu desti de tants cials que defìneixen això que en diem els qui es moren, aquells que no hi son d'anys, forçat per la jubilado. Aquesta Vexistencia) hi són particularment pré­ ja, els records... I aquests paisatges que hora de llum moribunda en qué una sents. I sentir la ferida del temps i ex­ són com una prolongado de tu mateix corneta toca silenti i un destacament perimentar Y existencia com un "univers i aquests crepuscles roents cap els quais de soldats, que ve de fer la darrera ron­ interior" són dues vivéncies típicament caminen indefectiblement les nostres da, retalla les seves siluetes contra la cla­ adolescencials. Dues vivéncies capaces vides com els rius i rierols van a parar ror vermella de l'horabaixa. Aquesta d'agermanar sentimentalment la sub- a la mar, que és el morir. I si un dia, posta de sol cap a la quai s'encaminarà jectivitat d'un petit espectador de dot- complit el teu deure, quan cavalquis en molt prest un genet solitari, talment si, ze anys amb la d'un veli capita de ca­ solitari cap al sol de ponent, sents ai­ com escriuen Nuria Bou i Xavier Pé­ valleria que viu, a un sobtari fort fron- gu que et crida o et ve a cercar per rez, aquesta marxa cap a l'horitzó fos terer envoltat de tribus índies en estât agrair-te qualque cosa de bo que hagis el comphment d'un desti metafísic: "in- de guerra, els dies prévis a la seva reti­ pogut fer a la teva vida, frueix-ho in- tegrar-se en el paisatge fins a desa- rada de l'exèrcit (en la que és, possi­ timament i dóna'n gracies de Déu". parèixer silenciosament, destinât a ca­ blement, la mes bella elegia sobre la ju­ Els crepuscles... Sensé cap dubte, valcar eternament la seva malenconia"." bilado d'un home que s'ha fet mai des aquests crepuscles encesos mereixen fi­ El silenci, oir el silenti —els nins de qualsevol art narrativa). Una vida gurar també entre els mes bells de to­ petits, fa notar Spranger, no el sen- ta la historia del setè art, com merei­ xen figurar entre les imatges mes be­ ' Veg. BASALLO, A. 2001: La odisea del ci- 6 Vcg. BOU, N; PÉREZ, X. El tiempo del hé­ ne. Un recorrido por la mitomania del séptimo ar­ lles del cinema tantes escenes de La le­ roe. Épica y masculinidad en el cine de Hollywood. Bar­ te. Madrid. Espasa Calpe S.A., 2000, pàg. 119. gión invencible visualment inspirades celona. Paidós Comunicación Cinc, 2000, pág. 161. . escenes de La legión invencible visualment inspirades en les compositionspictbriques i la paleta cromática de Frederic Remington, que fan d'aquestfilm en tecnicolor de John Ford una pellicula estéticament primorosa

ten, el silenci; eis adolescents, en can- public) a uns altres arquetipus encar­ És possible que la immensa ma- vi, si—, romandre corprès per l'encîs náis per actors com Humphrey Bo- joria dels assistents a aquella sessió d'un crepuscle, entrar en comunió gart (amb tots els herois ambigus i cinematogràfica del meu poblé -i, amb la bellesa dels paisatges —els in­ desencántate del cinema negre), i sens dubte, jo mateix abans que co- fants tampoc s'hi fixen en el paisat- dins el genere de YOest, per citar al- mencàs La legión invencible- vis- ge com ho pot fer un adolescent-: guns dels exemples mes significatius, quéssim immersos encara a l'etapa l'orografia incomparable de Monu­ l'Alan Ladd/Shane de Raíces pro­ primitiva de les peblícules dinàmi- ment Valley (l'escenari per exceblèn- pinadas, el Randolph Scott de Budd ques i dels herois hiperactius; i, tal cia dels exteriors fordians), el brogit Boetticher, el dels darrers personat- volta, són moltes les persones que hi d'una tempesta que eau sobre la gran ges de la carrera de Clint Eastwood romanen sempre, dins aquesta etapa. plana per on avança una patrulla de 0 el John Wayne de les peblícules de Però, quan acaba la projecció, quel- cavalleria que escorta un carro enve- John Ford (sobretot, el John Wayne com (en mi, almenys) havia canviat. lat, els espais oberts cap a l'horitzó prematurament envellit peí maqui- Perqué potser un adolcscent és tam­ inabastable i la fascinació d'aquesta llatge a La legión invencible i el ja de- bé un nin que, de sobte, ha descobert carena llunyana que, com el cant d'u­ cididament madur de Centauros del Y existencia a través d'una peblícula de na sirena, sembla cridar els genêts desierto i d'El hombre que mató a Li­ John Ford. errants..., tot això, que és part de La berty Valance). Mentre sortia de Y Oasis Cinema légion invencible, pot arribar a formar En els primers, els herois solars, encara ressonaven a la meva ment les part també d'aquests espais interiors predomina la vitalitat, l'acció, l'ex- paraules en off, quasi fináis, de La le­ de l'adolescència que condueixen a traversió, el dinamisme i l'acrobàcia; gión invencible, que acompanyaven el una "experièneia del Ser". "Molts 1 es correspondí amb les figures d'u- solitari cavalcar de John Wayne cap a (d'adolescents) -ha escrit Karl na certa infancia del cinema i amb el l'horitzó crepuscular d'una serra llun­ Dùrckheim- viuen durant aquests gusts dels publics cronológicament o yana: "I Nathan Britlles, ex capità de anys de la seva vida l'experièneia del psicolôgicament mes infantils i pri- cavalleria de l'exèrcit dels Estats Ser a través de petites 'perforations mitius. En els segons, els herois con- Units, inicià la seva marxa en direc- del Ser' que són com a llampecs fu- templatius, el que predomina és la ció a l'Oest, a les noves terres de Ca­ gaços".7 Llampecs fugaços d'una no­ interioritat, la profunditat i la refle- lifornia; el seu viatgc cap al sol de po- va Sensibilität que comença. Que ha xió; i es corresponen amb una ma­ nent, que és el final del carni de tots pogut començar a un cine de pöble, durado del setè art i, en el pía de les el homes de la seva edat...". un dissabte qualsevol, amb una pebli- identifications subjectives, amb I vaig saber que aquest viatge, d'u­ cula de John Ford. aquesta madurado afectiva i trans- na manera o altra, és el que tot ho­ Al llarg de la història del sete art mutació espiritual que comença, me, més fard o més d'hora, ha de fcr i dins la psicologia evolutiva s'esdevé, bromosament, a l'adolescència. qualque dia. • curiosament, aquest mateix procès parablel que, referit a les créations de la fantasia, ha analitzat Gilbert Du­ rand a Les estructures de la imagina- cióf un procès que Nüria Bou i Xa­ vier Perez han aplicat a l'estudi de l'e- volució de l'heroi cinematografie: el pas de l'exaltació dels herois solars o diììrns a l'admiració pels herois ferits pel pas del temps i per la tristor fati- gada i crepuscular de la malenconia.9 Es el pas que va d'uns arquetipus heroics de l'estil de Douglas Fair- banks, Errol Flynn i Johnny Weiss- muller (i especificament, dins el wes­ tern, Tom Mix, Willyam Boyd, Ken Maynard o el mateix John Wayne de les primeres peblicules per a la Re-

1 Veg. SCHLÜTER, A.M. "El cuento, el camino al 'yo' en la oración protunda. Vida Nue­ va, núm. 1173, marc de 1979. s Veg. DURAND, G. Lasestructurasantro­ pológicas de lo imaginario. Introducción a la ar- quetipología general. Madrid, Taurus, 1982. • Veg. BOU, N; PÉREZ, X., ob. cit. 'miu: Милна sii JllíimÉ

H a z á E 1 Gonzalez

a són bastants els articles en qué Si Star Wars: l'atac deis clons feien olor Adventure, Ronald Neame, 1972), El hem esmentat aquest compo­ a nominado a l'Oscar, Minority Re­ coloso en llamas (The Towering Infer­ sitor, el qual sens dubte ha port no queda curt de possibilitats... no, Irwin Alien, 1974) o La brujas de aconseguit (merescudament) Algú s'estranyaria que Williams fos Eastwick (The Witches of Eastwick, arribar molt enfora i al qual de- doblement nominat enguany? Per part George Miller, 1987). I, per des- vem molt... i, aprofitant els meva no n'estaria gens sorprés... comptat, sense oblidar els grans clas­ concerts que ja s'hauran cele­ Pero no ens enganem, Williams és sics com Encuentros en la Tercera Fa­ brai a Barcelona quan es publiquin un bon músic de cine, un vertader se (Close Encounters ofthe Third Kind, aqüestes b'nies, és una bona ocasió per mestre que va saber treure partit com Spielberg una altra vegada, 1977), dedicar-li un monografie en el qual pu- cap altre de l'orquestra i deis sintetit- E. T. El extraterrestre (E. T. The Extra- guem parlar de les seves virtuts i de la zadors i oferir bells i inoblidables pro­ Terrestrial, mes Spielberg, 1981) о El seva carrera professional, i situar-lo en ductes que no poden ni podran mai imperio del sol (Empire of the Sun, i mes el seu Hoc just... perqué, a mes a mes, caure en l'oblit... la seva especialitat Spielberg, 1987). Treballs, tots, fora acaba d'arribar a les nostres pantalles en fanfarries introductóries són facils de cap dubte de qualitat. el darrer film de Spielberg, Minority de reconéixer, com els conegudíssims Però precisament d'arxò ens quei- Report, que, a hores d'ara, supòs que temes de Superman (Richard Donner, xam alguns: dels seus continus rumors ja hauran vista la majoria de persones 1978), La Guerra de las Galaxias (Star de retir, que aparegui una vegada i una del país, així són aquests productes. Wars, George Lucas, 1977), En bus­ altra, i que de nou una i altra vegada La pebb'cula està raonablement bé, ca del Arca perdida (Raiders of the Lost les seves composicions no tenguin almanco per ser de Spielberg, el qual Ark, Steven Spielberg, 1981) o Pare aquell gust inoblidable que el varen no ha aixecat passions precisament Jurássic (Jurassic Park, Spielberg tam­ elevar a la categoria que avui té, molt amb les darreres produccions... però el bé, 1993). Qualsevol d'aquestes ban- ben merescuda, però una mica abu­ Rei Mides de Hollywood demostra des sonores (i les seves seqüeles, que siva després de tot. Potser als seus se- que a mes de saber mantenir el títol generalment també duen música de tanta anys fets fa рос ja no li sembli (faci el que faci sap que omplirà les sa­ Williams o s'hi "inspiren") poden ser necessari donar-nos peces mestres, les...) té bones cartes dins la màniga, i a la discoteca d'algú que no tengui ni però els aficionáis en volem més, tot aquesta vegada aposta per complicar­ idea peí que fa a música de cine, per­ i que una banda sonora tan recent com nos el guió fins a fer-lo original i sor- qué els temes de Williams han supe- Harry Potter i la Pedra Filosofai (Harry prenent en molts de moments, millo- rat ámpliament les barreres restringi- Potter and the Philosopher's Stone, Ch­ rant molt l'ensucrat fácil A'Inteligencia des i han arribat al gran públic per ris Columbus, 2001) sigui una petita Artificial (AL, 2000). I William, el seu convertir-se en productes de vendes joia, tot s'ha de dir... compositor habitual, fa la seva feina: milionáries, cosa que no molts deis Després de tot, tal vegada el que ens posar el seu talent al servei d'efectes i seus coblegues poden dir... molesta tant és que cada any tregui un efectismes diversos, donant el que es I no només aixó, Williams té tre- nou compacte de música antiga amb necessita i embolcallant les imatges balls mes рос coneguts que no per trenta segons inédits, о trobar-lo any amb un score de darrera generació, fá­ aixó deixen de ser exceblents, com La rere any a la cerimònia dels Oscar, però cil de sentir i fácil d'oblidar després... aventura del Poseidóm (The Poseidon així són les coses a América... H IHolt mes que un simp

• S E p 3J II ETIl er motius d'edat -recentment tador que vegi per primera ve­ superat el meridià de la vinte- gada la peblícula és l'evident na- considero que no pue pre- i marcat carácter teatral de la sentar-me a mi mateix sota el seva posada en escena, tenint qualificatiu, sélecte i honrós, en compie que ens trobem, en de "fordià", no tan sols perqué principi, dins un gènere com estem parlant de paraules ma­ el western -encara que el film jors, sino pel simple fet que el temps desborda els límits genérics-. biologie, i la inaccessibilitat, no m'ha Tant els decorats com fus de permès conèixer total'obra de John Ford la ibluminactó i la interpreta- i molt menys aprofundir als nivells que ció deis actors posa de mani- es requereixen quan es parla d'un di­ fest una forta influencia i vin­ rector que, no només per la crítica es- culado amb l'art escènic, la peciahtzada, sino pels seus propis com- qual cosa crea un ambient abs­ panys i camarades de la professió ha es­ tracta i distant, absent de tât considérât el millor director de la qualsevol elaborado realista, historia del cinema. No em considero en un film que, per cert, fou capaç, per tant, de poder contemplar, rodat íntegrament en estudi. gaudir i diseccionar un univers tan per­ L'home que dispara Liberty sonal i complex, fins i tot contradicto- Valanee és una peblícula con- ri, com el que al llarg de la seva tra- cebuda d'una manera austera jectôria cinematográfica ens ha deixat i simplificadora, que rebutja qualsevol dicio d'espectacle représentât, esqui­ aquest cineasta. Tan sols em puc atre- refinament visual, que evita cap indici vant aba qualsevol identificado "rea­ vir a deixar-me fascinar i atrapar per una d'exuberancia, com ho demostra per lista", i, en segon lloc, que l'atenció de obra cinematográfica que, per diversos exemple l'escena en qué Liberty Valan­ l'espectador es centrés en el contingut motius, ja siguin estétics, narratius, sen- ee i els seus sequacos assalten la di- del diseurs de la pebb'cula. timentals, em conscienciïn, em demos- ligènciaenquèviatjaRansomStoddard, Per altra banda, i seguint el que fins tren que allô contemplât no esta al meu l'advocat interpretat per James Stewart ara he plantejat, aquest factor teatral abast i que intueixo com una auténtica que es trasllada a la conflictiva localitat esdevé una decisió conséquent i cohé­ expressió artística. de Shinbone. Una escena, aquesta, que rent amb el tema plantejat per L'home Avui dia, parlar de John Ford o d'al- posa de manifest una artificiositat, que que dispara Liberty Valonee, que no és guna de les seves obres -en aquest cas remet a les pebb'cules de sèrie B, i allu- un altra que el procès de desmitifica- L'home que dispara Liberty Valonee-, pot nyada completamcnt de les típiques i ció d'un univers, un món, el far west, esdevenir en una tasca redundant i em­ característiques constants visuals sobre régit per la llei de les pistóles i prota- batada de tôpics, perqué és gairebé in­ els quals s'ha fonamentat la fisonomia gonitzat per herois llegendaris. L'abs- finita la quantitat d'opinions que s'han d'un gènere que s'ha nodrit de la cap­ tracció que regeix la seva posada en es­ vessat sobre la seva figura i les seves tado deis espais oberts i naturals, com cena, juntament amb la concisió de la obres. Així dones, no seré jo qui ara per exemple el mític Monument Valley, planificado -exemple de com expres- busqui l'originabtat en les meves pa­ gairebé omnipresent en la filmografia sar el màxim amb els mínims recur­ raules, qui busqui la idea inaudita o una fordiana. I si volen un altre exemple no­ sos-, aporten un carácter testamentan opinió susceptibles de polémiques. Es més han de prestar atenció a Tus que es al film, i permet en definitiva, John Ford una qüestió de pudor, de respecte o, fa de la ibluminactó en el moment en afirmar que ens trobem davant la clau­ per qué no?, de covardia davant la fi­ qué Dutton Peabody, el propietari, di­ sura del genere, com si el mestre ens gura mítica, célebre de John Ford. rector i redactor del Shinbone star, pe- digues que ja no és possible cavalcar a Aqüestes paraules, insuficients -i no es riòdic local, descobreix la presencia del través de les terres verges de l'oest. Ai­ tracta de falsa modestia- son un intent, famós lladre i assassí xí dones, L'home que dispara Liberty Va- gairebé un simulacre de les idees i les Em resulta inconcebible pensar que lance esdevé una parábola sobre el pas emocions que em transmet una nova aquest element teatral estigui provocat deis temps i els canvis que aixó impli­ revistó duna obra cabdal com és L'ho­ per un desinterés i una manca de mo­ ca i s'erigeix en una madura i nostálgi­ me que dispara Liberty Valante. tivado per part del seu director, com a ca reflexió, carregada de nostalgia Una nova revisió en la quai allô que vegades s'ha comen tat. Aquesta opció amarga, recorreguda per un desencan- mes m'ha cridat l'atenció -en altres oca- estètica proposada per John Ford con­ tat esceptieisme, sobre un territori mí­ sions será la bella historia d'amor pro- sidero que està motivada per una do­ tic construit amb cefluloide, sobre una tagonitzada per Hallie (Vera Miles), ble intenció. Per una banda, aportaría manera d'entendre el cinema i tambe- será el conflicte entre civilització i a la posada en escena un carácter bret- tota una part de la historia nord-ame- barbarie o sera la seva precisa estruc­ chià, com s'ha destacat mes d'una ve­ ricana, aquella que es fonamenta amb tura narrativa i dramática- i que em gada, la qual cosa faria, en primer lloc, llegendes com la qye dona títol a aques­ sembla que mes pot estranyar l'espec- que el propi film assumís la seva con­ ta obra cinematográfica. • A Palma hi havia llavors tres tifus de sales: les especiáis -una mena d'art assaig- Un 3011 de cine ¡es d'estrena i les de reposició L'oferta cinematogràfica el dia que muri Francü til

1 dia que morí Franco es po- ESTRENES people, 1972), amb Peter Fonda / "REPOSICION" Arlequín (ara és un bingo): La majors de 18 anys. dien veure a Palma les pebli- Hay que matar a 8, majors de 18 conspiración del silencio (John Moderno (a Santa Catalina, avui cules que ara comentarem. Astoria (tancat): Todos herma­ anys. ABC (avui tancat): El chulo (Pedro Sturgles, 1954) amb Spencer Tracy / tancat), un programa per a menors: Però, abans, explicarem pels nos en el Oeste i Ciudad sin hom­ Sala Rivoli: Salvad al tigre, diri- Lazaga, 1973) /Laheroina, majors de Espartaco (suposam que es tracta del Oscar, una maleta, dos maletas, tres ma­ qui no ho han viscut o no bres, per majors de 14 anys, aques­ gida l'any 1973 per John G. Avild- 18 anys. film de Kubrick de 1960, ja que exis- letas (comedia d'Edouard Molanero, se'n recorden, que llavors ta darrera, una coproducció ale- sen, amb Jack Lemon (sic) / La ga- Alexandra (tancat): El hombre de teix un Spartaco italiá de 1952), ámb- 1966), amb Louis de Funes / Maciste era normal la projecció de manya, americana i espanyola de tita y el buho, B. Streisand, majors la pistola de oro (sic), d'Edward dues per a public major de 14 anys. contra los fantasmas (Giancomo dues peblicules en una mateixa ses- l'any 1968 dirigida per Jesús Fran­ de 18 anys. Dmytryk, amb Henry Fonda. Dawson (al Camp Rodó, tancat el Gentilomo, 1964), de la célebre nis- sió. N'hi havia una principal i una co i interpretada per Shirley Ea­ Versalles (avui Bingo Versalles): Suposam que es refereix a "Warlock" 1991): Caza humana (Joseph Losy, saga dels Maciste, una mena de complement (en castella la ma­ ton, Richard Wyler i George San- My fair lady, de George Cukor (El hombre de las pistolas de oro) I La 1970) / La duda (Rafael Gil, 1972), d'Hércules que soluciona molts de la). També podies triar bé seure a ders. (1962), amb Audreyn Hepburn i ley delkárate en el Oeste (Tonino Ricci, per a majors de 18 años. problemes, un títol que pertany a l'a- butaca o bé a l'amfiteatre -mes ba­ Sala Augusta: Furtivos, en el seu Rex Harrison, peHfcula per a "me­ 1973), un híbrid de western i peblí­ Fantasio (avui Sala X): Con ellos nomenat "muscleman epics", un rar- i que deien en castella arriba. segon mes, de José Luis Borau nors acompanyats". cula de Kung Fu. llegó la bronca I El precio del aborto, subgènere del pèplum. • Les peblicules es classificaven per a (1975), amb Lola Gaos i Ovidi menors, majors de 14 anys -tot in­ Montllor, un elássie del cinema es- dicant si hi havien d'anar acom- panyol. De complement: Pruden­ panyts o no- i majors de 18 anys. cia...prudencia. Hem consultât la cartelera d'un dia­ Avenida (aviat será una tenda ri qualsevol de Palma del mateix dia de roba): Un hombre y una mujer i 20 de novembre de 1975. Alesho- El juego del adulterio, per a majors res jo era com el nin de la série te­ de 18 anys. Un homme et une fem- levisiva Cuéntame i esperava impa- me, de Claude Lelouch (1966), cient les noves monedes amb la ca­ amb Jean Louis Trintignant i ra del Rei. Anouk Aimée, ha esdevingut uns A Palma hi havia llavors tres ti- dels films europeus més populars. pus de sales: les especiáis -una me­ Tema musical inoblidable de na d'art i assaig-, les d'estrena i les Francis Lai. de reposició. Hi havia més locals que Teatro Circo Balear (avui sala ara, però no hi havia midticines. de Bingo): Sensualidad, amb Fer­ Vegem ara quins eren els títols nando Fernán Gómez, també per ofertáis aquella nit i hi intentarem a adults. fer un breu comentan de les més sig­ Cine Born (aquest cinema con­ nificatives. Hem respectam el tftol serva el nom popular del llavors Pa­ comercial en castella i els breus co- seo del Generalísimo. Avui és un mentaris que inclou la cartellerà. Se- magatzem de roba): Rollerball. La guidament hi afegim direcció, any peblícula fou dirigida per Norman de producció i altres dades d'interès Jewison (1975) i ens presentava una per ais lectors. També indicam la si- mena de hockey violent en un món tuació actual de la sala. futur (l'any 2000!). Capítol (avui és un bloc de pi­ sos): Ladrones de trenes, amb John SALES ESPECIALS Wayne i La selva blanca, amb Charl- ton Geston (sic). Lirico Palace (antic Cine Pro­ Jaime III (ara és un local d'es­ greso, ara m'han dit que és una pis­ quaix): Muerte en Roma (Reppresa- ta d'esquaix): La curée (El engaño), glia), amb Richard Burton i Mas- amb Jane Fonda. Dirigida per Ro­ troniani (Pan Cosmatos, 1972) i ger Vadim el 1966, peblícula fran­ com a complement La mujer celosa, cesa inspirada en una obra de Zola. per a majors de 18 anys. Fou considerada un escàndol en el Nuevo Hispania: Las adolescen­ seu moment. tes, de Pedro Masó (1975) i Caídos Palacio de la Prensa (avui edifi­ sobre un árbol, per a majors. ci Miquel dels Sants Oliver, del Lumiere: 3a setmana Secretos de Grup Serra): El fantasma de la li­ un matrimonio, d'Ingmar Bergman bertad (v.o.), amb Monica Vitti. (1973), amb LivUlman, majors de Producció francesa de Buñuel 18 anys. (1973), amb Adriana Asti i Julien Metropolitan: Encuentro en Bretheau. Marrakech, de Robert Wise (Two

Elfantasma de la libertad Cinema i pintura

quan es referia a la pintura com art centrípet (ja que l'atenció se centra en l'interior del quadre) i al cinema com art centrífug, ja que remet constant- ment a allò que hi ha més enllà de la imatge. Tot i aixi, aquest seguit de carac­ téristiques que, a priori, sitúen el ci­ nema en una posició de privilegi en relació amb la pintura serien, segons el teorie Rudolf Arnheim, un conjunt d'elements restrictius. Aixi ho expli­ ca al seu estudi El cine co?no arte: "l'art comença alla on desapareix la reproduc- ció mecánica; quan les condicions de re­ presentado serveixen per modelar l'ob­ jecte i no per representar-lo tal i com és". M'agrada pensar que la sensació de réalisme que desprengui una obra no sera mai garantía suficient, ni molt menys, per situar-la per damunt d'u­ na altra obra artística. Es el cas del ci­ nema, en relació a la pintura. Però, so­ ta el meu punt de vista, aquesta teoria tan estesa i acceptada en certs sectors critics, fracassa des del moment que parteix de la premissa que éléments Fraude. com el muntatge o les transicions són únicament mécanismes tècnics i no éléments de valor artístic i expressiu. A més, deuria afegir que, malgrat que a presència de la pintura al ci­ tat a partir de reconstruccions con- resulti impossible dissociar el cinema nema travessa tota la seva vencionals i arbitrarles. de la pintura, és evident que, amb el història. De fet, és impossi­ Tot i aixi, la imatge cinematogrà­ temps s'han fet evolucionar els patrons bile obviar la influència que fica es presenta com un model més heretats d'aquesta fins a transformar­ aquella ha exercit sobre infì- "realista" i concret que el pictòric, de- los en affres exclusivament cinema­ nitat de pebb'cules quant al gut a l'inherent i automàtic procés de tografíes. Finalment, o potser des d'un tractamentluminic, cromàtic fixació química, temporal i sonora del principi, hauriem d'haver previst que o compositiu. No és estrany doncs que cinema. Tal i com va indicar el teo­ cinema i pintura no representen, no in­ autors com Jean-Luc Godard o Jac­ rie francés André Bazin, el cinema ha tenten representar, Vespai, el temps ni la ques Aumont situi'n l'inici de la rela- incorporai un valor de gran importan­ ficció de la mateixa manera; de fet, no ció entre les dues disciplines a l'obra cia que la pintura maipodrà aconseguir: utilitzen els mateixos mitjans, tal i com dels germans Lumière, i a partir d'a- la representado del temps. M'agradaria apunta Jacques Aumont. Per tant, no qui constatin l'efecte que ha anat exer- anar encara més enllà i apostar per un té sentit que ens estanquem en el dis­ cint sobre Eisenstein, Murnau, Dre- aspecte fonamental del cinema que la eurs d'Arnheim intentant analitzar la yer o Antonioni, fìns arribar, per su- pintura desconeix: el fora de camp. naturalesa artistica del cinema en ba­ posat, al cinema de la posmodernitat. En una peblicula, allò que subsisteix se als fonaments propis de la pintura; Probablement, la naturalesa visual a l'exterior deis marges és informado són dues disciplines diferenciades i d'aquestes arts és un punt de conne- imprescindible, mentre que, en un amb entitat pròpia que requereixen xió evident, tot i que hi ha una sèrie quadre, mai podrem conèixer amb d'altres vies d'estudi i teorització. de caracteristiques menys notables certesa què ens aporta el fora de camp. Però no és la meva intenció apro- que aproximen i separen la pintura i Aixi doncs, tot i que puguem imagi­ fundir en l'estudi teorie sobre la natu­ el cinema de la mateixa manera. En nar què envolta al Matrimoni Arnol- ralesa artistica de la pintura i el cine­ primer terme, caldria ressaltar que fini o a Las Meninas, no sabrem què ma. No per una manca d'interès, sino tant una com altra intenten reproduir, hi ha al voltant dels b'mits d'un qua­ per la densitat i dificultat del tema, si­ des d'una superficie plana, l'espai tri- dre d'El Bosco, de Giorgio de Chiri­ no perqué l'autèntica intenció d'aquest dimensional. Aixi es confirma que co o d'Andy Warhol. Aquesta és, en article és analitzar de quines maneres pintura i cinema interpreten la reali- definitiva, la distintió que feia Bazin i per quins motius la pintura apareix, La pintura és una de les fonts de documentado bàsica per qualsevol director que intenti recuperar un fet historie, tant pel que fa a l'atrezzo, caracterització, vestuari, expressivitat, gestualitat i moviment corporal deispersonatges coni, sobretot, per reproduir amb coherencia Vambient estètic i visual de l'època

incideix i influeix sobre el cinema. En na un quadre concret, com per exem­ continuació, existeixen altres options aquest sentit també s'han ofert infini- ple la imatge de La Ultima Cena, de molt més fructifères en les quais un tat de possibilitats, tantes com critics Leonardo da Vinci, a Viridiana (Bu­ corrent, una estètica o un fonament hi ha. Tot i aixi, aquests són els casos nuel, 1961), ElCristoMuerto, deMan- pictòric dominen tot un film, en con- que considero més importants. tenga, al final de Mamma Roma (Pa- junt, sensé aparèixer ni un sol quadre solini, 1962) o els carnavals de Tomâs al llarg del metratge.

LA PINTURA APAREIX FISICAMENT DINS LA PANIA ITA

Sovint trobem quadres que apa- reixen a un film com part de l'atrez­ zo. En la majoria de casos el seu va­ lor és merament decoratiu, però n'hi ha d'altres, com succeeix als films de Rohmer o a La edad de la inocencia (Scorsese, 1944), on les pintures aju- den a descriure i identificar els per­ sonatges, els seus comportament, les accions o els ambients. Tot i abd, hi ha un tipus de qua­ dre concret que ha adquirit, al llarg de la història literària, primer, i cine­ matogràfica, després, entitat pròpia. Sensé cap mena de dubtes, estic par­ lant del retrat, el qual desenvolupa un paper fonamental tant a nivell narra- tiu com visual. La força figurativa del retrat ens remet de manera sistemà­ tica a la mort, a la representació pletò­ rica d'una persona desapareguda. Ai­ xi, aquest carni per convocar a un per- sonatge suposa generar un diseurs al voltant dels fantasmes, tal i com de- Gutiérrez Solana a Be/te époque (True- LA PINTURA mostren films com Laura (Preminger, ba, 1992), entre moltes altres. COMAPUNT DE 1944), La mujer del cuadro (Lang, Aquesta és una de les primeres for­ REFERENCIA PEL 1944), Rebeca o Ve'rtigo (Hitchcock). mes amb qué el cinema pren la pin­ No és casualitat que totes aquestes tura com a referent. Tot i que no sem- CINEMA HISTÒRIC cintes siguin americanes, ja que el ci­ bli gaudir de gaire interés, és cert que nema dels Estats Units ha fet un mag­ en comptades ocasions s'ha utilitzat La pintura és una de les fonts de nifie treball, al llarg de la seva histò­ l'efecte del tableau vivant per refle­ documentado bàsica per qualsevol di­ ria, sobre la figura humana, i especial- xionar sobre la representació pictóri­ rector que intenti recuperar un fet ment sobre la femenina, a partir de ca dins duna altra representació, la historie, tant pel que fa a l'atrezzo, ca­ l'absència, és a dir, a partir d'un retrat. cinematográfica. Així, Fellini, Gree- racterització, vestuari, expressivitat, naway, Raoul Ruiz, Kubricko, persu- gestualitat i moviment corporal dels posat, Godard i Pasolini, han sabut personatges com, sobretot, per repro­ EL FILM COMA recorrer al tableau vivant per posar en duir amb coherencia l'ambient estètic REPRESENTACIÓ evidencia l'artifici, la reconstrucció i i visual de l'època. I és que l'especta- la falsedat del cinema. dor té un referent visual tan marcat so­ D'UN QUADRE Tot i haver vist primer aquestes bre determináis personatges célebres i dues modalitats, cal dir que són, pro- fets histories, que ja han passat a for­ Un altre mécanisme per reproduir bablement, les opcions més evidents, mar part del seu imaginari com ico- fìsicament una pintura a la pantana és senzilles i poc interessants. A més, no nografies precises. Així, en casos com l'anomenat efecte quadre (tableau vivant és necessari que el quadre aparegui íí- el cinema religiös, les superproduc- o ejfeto-dipìnto). Mitjançant els actors, sicament en pantalla per parlar de pin­ cions ambientados a l'època clàssica, les actrius i Yatrezzo es posa en esce­ tura dins del cinema. Com veurem a l'antic Egipte o l'Europa d'inicis del D'aquesta mariera lapintura s'integrava al cinémaper a adquirir una nova dimensiô artistica i obria un nou camia artistes futuristes, dadaïstes, cubistes, etc., com ara Laszlo Moholy-Nagy, Man Ray o L'Herbier

pressiógrácies al moviment. Així, pin­ tors cubistes, figurativistes o abstrae- tes van comencar a crear, sobre la peblí- cula de cebluloide, formes i colors que, en moure's, generaven composicions totalment rítmiques i musicals. És el cas de Symphoine Diagonale (Viking Eggeling, 1921-24) o Ballet Mecani- que (Fernand Léger, 1924). D'aquesta manera la pintura s'in­ tegrava al cinema per a adquirir una nova dimensió artística i obria un nou camí a artistes futuristes, dadaistes, cubistes, etc., com ara Laszlo Mo­ holy-Nagy, Man Ray o L'Herbier. Ai­ xí materx, aquest seria el punt de par­ tida per avantguardes cinematográfi­ ques tan importants com l'expressio- nisme o el surrealisme i, fins i tot, arribaría a influir, ja cap ais anys sei­ xanta, sobre les neoavantguardes li- derades per Andy Warhol. Malgrat la seva importancia, aquesta és una de les connexions en­ tre cinema i pintura a la qual menys atenció s'ha dedicat, ja que es con­ sidera enclavada en un context ar- tístic i historie sense continuítat. No obstant, cree que van saber incorpo­ rar nous valors en l'evolució del ci­ nema, ja que van contribuir a can- viar el sistema perceptiu de l'espec- s.XlX, el cinema depèn de la pintura art deis seixanta, liderat per pintors tador cinematografíe i el van fer pen­ per aconseguir una sensació de realis- com Albers, Bridget Riley, Víctor Va- sar en l'obra d'art total (amb sentit me i fidelitat histórica. Malgrat tot, hi sarely, Yaacov Agam o Frank Stella. wagneriá), apostant per la transver- ha casos en els quals els directors ju- Un altre exemple seria el de les no­ salitat i la unió de les diferents dis­ guen, precisament, a transformar i fal- ves onades cinematográfiques euro- ciplines artístiques. Pero, sense cap sejar aquesta iconografia, com Kubrick pees que, en evolucionar de forma pa- mena de dubtes, la seva gran apor­ demostra a Barry Lyndon o Rohmer al raldela ais corrents pictórics de post­ tado va ser el fet d'aconseguir que el peculiar film Perceval le galláis. guerra, parteixen deis mateixos pres- cinema es desprengués, en gran me­ En aquest sentit, cal aclarir que no suposts formáis. Finalment, és evident sura, del sentit estrictament narra- és necessari que el film reprodueixi ex- que el cinemapostmodern d'autors com tiu, hereu de la literatura naturalis­ plícitament el passat historie per sen­ Lynch, Cronenberg, Kitano, Haneke ta, i l'apropés al carácter figuratiu i tir la influencia d'una estètica deter­ o Egoyan está profundament marcat visual de la pintura. minada. De fet moltes peblicules ad- per l'estética actual del videojoc, la ví- Tot i que aquesta corrent no va quireixenja sigui conscientmento in- deo-instablació o l'art digital. evolucionar com hagués estat desit- conscient, el carácter visual de l'èpo­ jable, és important que encara avui ca en la qual han estat realitzades. Ai- en dia es treballi la vessant figurati­ xí, 2001:Una odisea del espacio (Ku­ LES AVANTGUARDES va del cinema. Segons va explicar Pe- brick), que va ser realitzada l'any 1968, CINEMATOGRÀFIQUES: ter Greenaway a una entrevista rea- rep la influencia visual de l'art mini­ litzada per Positif, "la nostra cultura és mal america de Morris Louis, Ken­ UNA NOVA PROPOSTA tradicionalment mes literaria que pictó• neth Noland o Barnett Newman (tant PER UNIR PINTURA I rica, i el nostre cinema, en conjunt, mes pel que fa al plantejament fìlmic line­ CINEMA narratiu que visual'. Sembla ser que ai com a la composició escènica: pie­ així pensen també Jean-Luc Godard na de formes rectilínies, estructures Per a molts artistes de la segona dé­ o Chris Marker, que en els seus úl- geomètriques i colors primaris), així cada del s.XX, l'incipient mitjà cine­ tims treballs han procurat donar la com l'efecte de la psicodèlia i el pop matografie oferia una nova via d'ex- volta a aquest ordre. Hi ha gran quantitat de films que parteixen d'una base argumental relacionada amb l'entorn de l'artista

EL TRACTAMENT DEL COLOR

Al llarg de la història del cinema s'han donat importants experiències en el tractament del color, des dels ci­ néastes primitius que viraven a blau, vermeil o verd la peHïcula de cellu­ loide, passant per Abel Gance, Dre- yer o Antonioni. No obstant allò que realment m'in­ teressa és analitzar de quina m anera el tractament del color propi de la pin­ tura s'ha traslladat a la pantalla. Els films que més s'han aproximat a aquesta artificialitat cromàtica són els americans. Degut a bus del Technico­ lor, els films de Hollywood, adqui- reixen una gamma éminemment an­ tinaturalista, i desenvolupen, durant els anys cinquanta i seixanta, una plàs­ tica tipica de postal, que consistei* a exagerar el color original dels objec­ tes, paisatges i decorats. Sensé néces­ sitât de recórrer ûnicament a l'extra- vagància estètica del musical o a ca- sos tan obvis com El mago de Oz (Vic­ tor Flemming, 1939), podem pensar en el tractament cromàtic dels films de Vincente Minelli, Joseph Man- kiewicz, Douglas Sirk o Alfred Hitchcock, i comparar-los amb qua- dres de Gauguin, Van Gogh o Ma- tisse per comprovar-ho.

CARTISTA COM A PUNT DE PARTIDA Hi ha gran quantitat de films que parteixen d'una base argumental rela­ cionada amb l'entorn de l'artista. En­ tre aquests tipus de peblicules basades en la figura d'un pintor (ja sigui real o fictici, conegut o desconegut) tro- bem algunes de les millors reflexions sobre la manera amb què la pintura incideix al cinema, però també algu­ nes de les peblícules de menys interés. Entre aqüestes ultimes es compten les cintes que tan sols pretenen fer una biografia a partir del drama personal d'un artista, sovint mostrant-lo com un personatge controvertit, atorrentat per la seva creativitat, fracassât, polè- mic, solitari i en conflicte continu amb la societat. No hi trobem, dones, una voluntat d'aprofundir en la relació de Partirli d'aquestpretext, Erice mostra el treball sistemane, metòdic i ritual del pintor, de manera pausada, com si es tracte's d'una lenta i agònica derrota contra la fugacitat del temps i de la llum solar

les dues disciplines, sino de fumar uni- tatut de l'obra artistica, demostrant l'inaltérable procès de madurado del cament un biopic d'accio. A més, fdms que allò que realment importa és el codonyer, que li obhgarà a modificar com El tormento y el éxtasis (Carol Re- procès de creado i no tant el résultat constantment la seva obra fins a haver ed, 1965), A season of Giants (Jerry final. En definitiva, en aquests films, d'abandonar-la. L'arbre és l'eix estruc­ London, 1991), Sobrevivir a Picasso la pintura esdevé una metàfora del ci­ tural del film; al voltant seu graviten els (James Ivory, 1996) o Goya en Burde­ nema i, especialment, d'un concepte personatges i les histories que donen os (Saura, 1999) solen tenir un dub- imprescindible: la posada en escena. forma a la peblícula. Allô que inicial- tós valor historie i sociologie, ja que Per fi hem arribat dones a l'autèntica ment semblava ser un documental d'art exageren i dramatitzen extremada- conclusió a la qual ens ha de portar el acaba convertint-se, poc a poc, en un ment la figura de l'artista. tema, parlar de pintura i cinema signi­ metafôric poema sobre la rutina, la fa- Però, com comentava anterior- fica parlar de posada en escena. müia, els costums i els records, en de­ ment, aquesta mateixa base argu­ Alguns d'aquests intéressants i va- finitiva, sobre el propi procès evolutiu mentai ha donat, també, alguns deis luosos films, entre molts altres, serien de la vida. Tal i com Erice ens explica, millors résultats pel que fa al tracta- Van Gogh (Resnais, 1948), on el marc "la peblícula parteix de les coses tal i com ment de la pintura dins el cinema. cinematografie se situa al nivell del són per a arribar a una ultra dimensio'. Són films que deixen de banda l'ac­ quadre pictòric i s'integren els llen- Jo afegiria una dada més, i és que cio que pugui o no contenir la bio­ guatges de les dues disciplines artisti­ arriba a aquesta dimensió mitjançant, grafia de l'artista per passar a centrar­ ques; o un deis capítols de la peblícu- únicament, plans fixos sobre l'entorn se en el propi treball deis pintors. Par- XíLossueños (Kurosawa, 1990), on s'in- del pintor, el codonyer, la casa i el ta­ tint de la seva obra es reflexiona so­ trodueix la tècnica digital (tal i com ller com si, paradoxalment, es tractes- bre l'exercici del cineasta, sobre el pro­ va fer Rohmer a La inglesa i el duque) sin d'espais buits i naturaleses mortes pi cinema; es representa l'acte de cre­ amb la intendo d'integrar la pintura que, a partir de figures com la dona, ado cinematogràfica a través de l'ac­ al cinema; La bella mentirosa (Rivet­ els amies o els treballadors polonesos te de creado pictórica, al mateix temps te, 1991); El contrato del dibujante s'omplen de vida. Li basta igualment que és plantejat com un procès evo- (Greenaway, 1982); Fraude (We- amb el silenci, amb els petits sorolls i lutiu, diari, constant, ritual i metòdic. lles,1973) o El sol del membrillo (Eri­ amb el so d'una radio per captar aques­ Però probablement, al llarg d'a­ ce, 1992). PeHícules que, tot i les sè­ ta realitat; la realitat d'Antonio López quest transcurs afloraran algunes di­ ves diferencies, guarden molta relació i Víctor Erice, que consisteix a espe­ ficultáis que el pintor ha d'anar supe- entre eues. Així, tant al film de Ri- rar que les coses quotidianes, les coses rant, posant a prova la seva paciencia vette com al de Welles s'aprofunditza que l'envolten, com el jardí, els arbres i tenacitat. Aquesta sèrie d'inconvé­ en la relació que s'estableix entre el 0 el paisatge urbà, evolucionin per si nients, al cap i a la fi, serveixen per pintor i la model, a partir del joc que mateixes. És la forma amb qué el di­ suscitar el diàleg sobre la problemàti­ ofereix la realitat i la ficció. Mentre rector representa la reabtat: a partir de ca de la representació visual i de l'es- que, per exemple, ais films de Gree­ petits fragments de la vida diaria, tal i naway i Erice es recull l'obsessió per com va demostrar al seu anterior film representar el temps i el moviment. El sur i al recent i esplèndid fragment de Ten minutes older-The trumpet. Mentre la peblícula avança és ine­ EL SOL DEL vitable sentir-se envai't per la sensa- MEMBRILLO I FRAUDE: ció de que Antonio López és, al cap 1 a la fi, l'alterego del director (en molts DOS EXEMPLES DE sentits). Ho és, en primer terme, per POSADA EN ESCENA les similituds entre Antonio i Erice. Així, aquesta obsessió del pintor per La peblícula d'Erice posa en imat- captar i treballar amb la llum ens evo­ ges el principal somni del pintor An­ ca algunes de les anteriors obres del tonio López. La iblusió d'aquest ar­ cineasta i, molt especialment, al tre­ tista hiperrealista de gran trans­ ball lumínic portât a terme a El Sur. cendencia és pintar els raigs de llum Probablement es tracti d'una obsti­ que es filtren entre les fulles d'un co- nado comú a molts artistes; de fet donyer que eli mateix va plantar. pintors com Poussin, Velázquez o Partint d'aquest pretext, Erice mos­ Chardin, i cinéastes com Murnau o tra el treball sistemàtic, metòdic i ri­ Dreyer van reconéixer també aquest tual del pintor, de manera pausada, com desig. Arribat a aquest punt la refle- si es tractés d'una lenta i agònica de­ xió és inevitable: el cinema, a di­ rrota contra la fugacitat del temps i de ferencia de la pintura, sí que pot cap­ la llum solar. El pintor està condem- tar, i de fet ho fa de manera mecáni­ nat, des del principi, a ser vençut per ca, allô impalpable i efímer com és la

Rebeca. Fraude, realitzada cap al final de la seva carrera, pot ser entesa com elfilm pòstum d'un autor que al llarg de la seva filmografia havia refexionat de manera sistemàtica sobre l'enfrontament entre realitat ificció

fugacitat de la llum. L'expressió tran­ jectes, les textures i els sons derivats iblusôria mitjançant la continuïtat sig- sitoria de l'objecte artístic, la volun- del treball de l'artista. Abri, de nou, a nificativa dels plans. Probablement, el tat de pintar el moment quan el sol través del gest del pintor mentre pas- millor exemple d'aixô sigui la cômica incideix sobre el codonyer, acabará seja el llapis sobre la tela o mentre mes­ seqùència en la quai Picasso mante un sent una tasca impossible per a An­ cla els colors sobre la paleta, Erice fais ajfair amb Oja Kodar. tonio López, però no per a Erice que, mostra el treball manual del cineasta. Aquesta dualitat entre allô que és en un magnifie joc metaforic, substi- Sensé cap mena de dubtes aques­ reaiment cert i allô que és complcta- tueix la mirada i els mitjans pictòrics ta empremta també és présent a Frau­ ment fais va ser un dels cixos temà- pels cinematografíes. Cap al final del de, però en aquest cas la presèneia de tics dins la filmografia d'Orson We­ film, mitjançant una camera i una Welles s'expressa a través de la mo­ lles. Al llarg de la seva obra havia pro­ llum artificial, demostra en un sol pía viola i el muntatge. Aquesta obra, re­ curât confondre els fets narrats amb carregat de significat i malenconia, alitzada cap al final de la seva carre­ una pretesa sensaciô de realitat docu­ que el cinema pot captar allò que la ra, pot ser entesa com el film pòstum mentai que no deixava de ser una al- pintura no aconseguirà reproduir mai. d'un autor que al llarg de la seva fil­ tra ficciô. De fet, no és casual que el I, en segon terme, el pintor és Val­ mografia havia reflexionat de mane- seu gran somni fos poder représentât ter ego del cineasta, perqué aquest se ra sistemàtica sobre l'enfrontament El Quixot, la màxima histôria sobre serveix de la presencia d'Antonio per entre realitat i ficció. la irrealitat. parlar i reflexionar sobre cinema. Hi Fraude adquireix la forma del gè­ És probable que després de tota ha una preciosa sèrie de seqiiències on nere que, avui en dia, es coneix com aquesta explicaciô algû es pregunti el pintor, situât davant del seu quadre documentai de creaciô. Es tracta d'un fais quina importància juga la pintura reflexiona, primer amb el seu amie, documentai on el director convoca a dins d'aquesta peblicula. És proba­ després amb la parella de mécènes ja- Elmyr De Hory, un dels mes famosos ble que algû només trobi la relaciô a ponesos i, finalment, amb els seus fa- falsificadors de tota la història, a Oja través de l'efecte de trompe l'oeil. No miliars, sobre la perspectiva, la com- Kodar, una suposada model de Picas­ obstant, la pintura esta tan présent posició de les figures, el centre óptic so i esposa del cineasta, i a eli mateix, com ho estava al film d'Erice, ja que del quadre, les b'nies imaginarles que per explicar una història d'enganys. ho reaiment important és que Frau­ l'organitzen, els aires, el punt de vis­ Orson Welles parteix d'un material de, com El sol de/ membrillo, parteix ta, la distancia respecte l'objecte pin- previ rodât per François Reichenbach, de la pintura per reflexionar sobre el tat, la simetria de les formes, la distri- l'any 1968, sobre Elmyr d'Hory, un cinéma. No obstant cadascun d'a- bució i el pes deis cossos. Al cap i a la pintor america, famós per haver falsi­ quests films arribarà a conclusions fi, s'esta parlant de la posada en esce­ ficar infinitat de quadres de Modi­ totalment oposades. Mentre que la na cinematogràfica i del mode de com­ gliani, Picasso o Matisse. El director cinta d'Erice proposava que el ciné­ posar el pia, mitjançant un llenguatge es decidi a rodar el film després de que ma és un mitjà capaç de captar una comparût per les dues disciplines. A a Estats Units sortis a la llum el cas realitat tan précisa com la llum so- la revista francesa Cahiers da Cinema d'un altre impostor: Clifford Irving, lar, el film de Welles ens plantcja tôt es publica, fa uns anys, aquesta sàvia biògraf d'Hory i acusat d'inventar-se el contrari: el cinéma és el principal sentencia: "Necessitava?! la peblicula la biografia de Howard Hughes. mécanisme per crear ficcions, im­ d'Ericeper aprendre una altra cosa, d'u­ A partir d'aquestes dues historiés, postures, i falses realitats. na manera diferent, me's serena, sobre les Welles va fer un importantissim tre­ Probablement, una altra reflexiô relacions entre la pintura i el cinema". ball de muntatge per combinar el ma­ d'igual importància, présent també a Per tant, El sol del membrillo és un terial inicial filmât per Reichenbach Fraude, és el treball que, mitjançant film absolutament necessari ja que, amb altre filmât per eli mateix. A fotografia, pintura, cinéma, etc., es entre altres coses, troba la solució al això cal afegir el values i enriquidor desenvolupa al voltant de la imatge, gran problema que Robert Bresson autoretrat que el director inclou a la en el seu sentit mes ampli. Com s'- atribuía al cinema. Segons el mestre peblicula. Aixi, si l'habitat del pin­ ha pogut comprovar al llarg del dis­ francés, si el cinema volia convertirse tor és el taller, el del cineasta és, sen­ eurs, l'estudi sobre la relaciô entre ci­ en art, havia de posar en escena el gest sé cap mena de dubtes, la sala de néma i pintura esta sent envaït per manual. I és que, el gest del pintor és muntatge, tal i com també ens pro­ facetes com la fotografia, el video art, fonamental en el seu treball; amb el posa Jean-Luc Godard a Hitoire(s) el videoclip, la televisiô o la publici- gest combina els colors, toca els ma- du cinéma. És l'escenari principal de tat. Disciplines que, des del meu punt terials, difumina i dona forma a l'o- la narració, el Hoc des d'on es dona de vista, no poden ser ignorades, si- bra. Així mateix, el gest també és fo­ forma al film, des d'on es pinta, amb nô que han de ser integrades dins el namental pel cineasta. En un sentit imatges, una història màgica, fanta­ débat; s'han d'ampliar els marges, s'- mes figurât, el gest del director ve a siosa i enganyosa. ha de deixar de parlar d'interrelaciô ser la seva presencia, és a dir, la seva També d'aquesta manera Welles exclusiva entre dues arts visuals com empremta al film. demostra, com ja havien fet els ciné­ pintura i cinéma per passar a pensar Erice omple la pantalla, mitjançant astes soviètics d'inicis de segle, que la en el concepte d'imatge, en sentit rigorosos primers plans, amb els ob­ moviola permet crear una realitat global. • Crònica de cine

Signs (Señales) reviu amb molta d'eficàcia la por que Per situar-nos, durant els crédits ini­ provoca la invasió de la Terra, gens ciáis es veuen imatges de les protestes pacífica, que fan els extraterrestres. obreres ocorregudes l'any 2000 contra Dit d'una altra manera, tota l'allau el tancament de drassanes. Sobre d'efectes especiáis i de localitzacions aquest fons historie, el director ens pre­ que va necessitar Roland Emmerich senta un seguit de personatges que es per demostrar el mateix a Indepen- troben sense feina i amb molt poques dence Day és sobrer a Signs: el que eren possibiütats d'aconseguir sortir-ne. ¿luminosos raigs destructors de la Ca­ Fins aquí, cap objecció, pero on sablanca a la peblicula del director ale- comença a desafinar la peHícula és many, Night els simplifica mitjancant quan veus que aquests personatges no els cops que «un èsser desconegut» son més que estereotips que no evo­ pega a l'altra banda de la paret d'una lucionen en cap moment: responen a casa qualsevol a prop de Filadelfia. una idea i s'hi han d'emmotllar... Per Aquesta, una de tantes altres... tant, en trobam un que posa per da- En definitiva, si l'espectador espe­ munt de tot l'orgull; un altre que es ra veure una altra peblicula més de deixa arrossegar per l'opinió de la res­ És possible, actualment, fer reviu- ciència-ficció de les que ara predomi­ ta de gent; un de vençut per la situa­ re al cinema un tipus de gènere vigent nen o un anar més enllà de The Sixth do i queja no troba cap sentit a la vi­ cinquanta anys enrere? Amb Signs, el Sense, en sortirà decebut; ara bé, si voi da; etc. Tots i cadascun d'ells com- director M. Night fa una aposta ago- saber què feia por temps enrere, tindrà pleixen la missió de mostrar diferents sarada per trobar resposta a la pre- una bona oportunitat de reviure-ho. respostesenuna situado dolenta, pero gunta anterior: homenatjar les pebli- que no fan més que provocar-me un cules de ciència-ficció dels anys cin­ allunyament, un efecte que ni tan sois quanta i, especialment, la peblicula LOS LUNES AL SOL és minvat pels moments d'humor. The War ofthe Worlds (La guerra de los Es la primera peblicula que veig mundos, Byron Haskin, 1953). Però, Peblicula que s'ha venut com el més d'aquest director, pero, per allô que he el que considero un gran encert, pot perfecte mirali de la realitat, altrament percebut a Los lunes al sol, com a pla- deixar fred, i fins i tot desconcertat, dit «cinema de veritat». També es pot nificador d'escenes, no m'ha despert l'espectador que no vegi la relació en- entendre com una critica aferrissada gaire interés i, quan ha volgut fer-se tre Sìgns i les peblicules esmentades a la tan sentida frase «España va bien-» notar en l'escena de Santa en casa d'A- i, és aquest, el 'però' major que es pot i, en aquest sentit, funciona molt bé. mador, més que suscitar commoció, retreure de Signs. Ara bé, quan em demano si funciona ha estât tot un rodament de cap. Amb tan sols quatte personatges cinematogràficament, la cosa canvia (un pare viudo amb dos fdls i un germà bastant, sobretot perqué Fernando del pare) i amb a penes tres estances León de Aranoa ofereix una peblicu­ EL OTRO LADO DE LA CAMA de la casa on viuen (soterrani, men- la plena de tòpics i personatges més jador i rebost de davall l'escala), Night aviat plans. El western i el musical son dos ge­ neres dels quals actualment a penes hi ha estrenes. Una d'aqüestes escas- ses estrenes, quant al musical, és la peblicula espanyola El otro lado de la cama, deguda a Emilio Martínez Lá­ zaro. Qué se'n pot dir de dolent? Res. I de bo? Res, tampoc. Una historia d'intercanvi de pa- relles que no aporta res de nou a aquesta temática, acompanyada d'uns números musicals i cançons dels darrers anys del panorama mu­ sical espanyol que no hi desdiuen gai­ re. Ara bé, quan fan el segon, la co­ reografía és , amb molt poques va­ riations, la mateixa que al primer, i així successivament... També cal afegir que la tria d'ac- tors no sembla la més encertada, per­ qué, tret d'Ernesto Alterio, els altres Los lunes al sol, com aplanificador d'escenes, no m'ha despertgaire interés i, quan ha volgutfer-se notar en /'escena de Santa en casa d'Amador, mes que suscitar commoció, ha estât tot un rodament de cap

teñen formació televisiva i demostren, a l'hora de passar al cinema, una man­ ca d'adaptació al nou mitjá que els resta credibilitat. I, fínalment, la manca de versem- blanca del guió, sobretot en acabar la peblícula: per qué s'ha de fer que tot lligui a darrera hora? Es un fet que forca una mica tota la historia, que fins en aquell punt la dibuixava menys convencional del que al final resulta ser. En poques paraules, un entrete- niment per passar una estona agra­ dable i poca cosa mes.

MlNORITY RePORT

Ara que fa vint anys que es va es­ trenar BiadeRunner, dirigida per Rid- ley Scott, la millor adaptado cine­ matogràfica de les set que ha conegut qualsevol escrit de Philip K. Dick, se n'estrena la darrera versió, una narra- tes dues peblícules, amb un predomi­ els mécanismes que fa servir són di- ció breu de títol homònim, a carree ni del color blau per a les cases resi­ ferents. En dir 'mécanismes' no em del director Steven Spielberg. denciáis i edificis governamentals i con­ refereixo ais intrínsecament cinema­ Minority Report comparteix sem- trast molt marcat entre blanc i negre tografíes, sino als degènere. Dick par­ blances amb Artificial Intelligence: AI, per ais barris baixos o llocs inhòspits. la d'una lluita entre la policia i l'exèr- peblícula anterior del mateix director: El dibuix del mon futur, totalment cit en la quai els innocents són els ver- ambdues histories passen en el futur i asèptic, però infectât per la publici- taders perdedors, i els guionistes, al participen de la mateixa visió negativa tat, en que s'actua falsament contra el final, ho transformen en un simple que en teñen i, d'altra banda, teñen un crim abans de produir-se és el marc «endevina qui és el dolent», la qual tractament fotografie molt afí. De fet, de la peblícula en qué destaca l'om- cosa fa que la historia sigui més tri­ la direcció fotogràfica de les sis darre- nipresèneia de Max von Sydow i que vial. Un altre punt que se li pot re- res pebh'cules de Spielberg és tasca del palesa que Tom Cruise sempre fa el treure a Spielberg és oferir un final polonés Janusz Kaminski, a qui li agra­ mateix paper sigui quin sigui el paper «massa» feliç respecte del conte ori­ da utilitzar processos que provoquen que interpreta. ginai, perqué, si hi hagués estât més gra intencionat a la pantalla, un efecte L'esperit de la narrado de Philip fidel, la peblícula hauria guanyat molt que s'adiu molt amb la tónica d'aques- K. Dick hi és a la peblícula, ara bé, en coherencia interna. • 22 Revistes i llihres de cinema en els anys seinanta i setanta (1)

Crespi 1 nostre amor al cinema no Escodrinyar en les publicacions anti­ glesos, irlandesos, cubans, txecs, búl- consistía tan sols a no perdre gües per cercar noticies de Lumiére, gars...) que ens enviassin tota mena de estrena d'interès, ser socis del Georges Méliés, Charles Chaplin, Ei- revistes i informacions referents al ci­ Cine Club Universitari, apro­ senstein, W. Griffith, Mack Sennett, nema dels seus respectius paisos era NTAR els viatges a l'estranger Púdovkin, Dziga Vertov, Buñuel, també una de les nostres activitats cul­ per a veure les peblicules Fritz Lang, King Vidor, Rene Clair o turáis. En les llibreries de veli, en els prohibides per la dictadura o John Ford era una altra feina que ens encants, una de les seccions que més manejar el dial de la ràdio per a tro- deba en aquells anys de tenebror dic­ ens interessava (i interessa encara!) era bar informacions de la cinematogra­ tatorial burgesa. Demanar a la gent precisament el de les publicacions an­ fia mundial a les emissores de París, amb la qual manteníem corres­ tigües. Fins i tot hem cercai exem- Londres, Praga, L'Havana o Moscou. pondencia (francesos, soviétics, an- plars de Mundo i Signal dels anys qua­ ranta per a trobar informació réfèrent al cinema nazifeixista. Blanco y Negro, El Mundo Gráfico i la revista Estampa dels anys vint i trenta ajudaven a cop- sar aspectes desconeguts del co- mençament de la industria cinema­ togràfica ais EUA, Franca, Aleman- ya, Italia, Anglaterra i el mateix Es­ tât espanyol. Però és la inicial i tímida Hberalit- zació del régim franquista, amb aque­ lla famosa Ilei de premsa tan promo- cionada per Fraga Iribarne, que revis­ tes i éditorials comencen a escriure i pubHcar estudis de qualitat. Revistes d'ampli abast popular com Triunfo o la N.° 6 més especilitzada Nuestro Cine inicien una certa teorització progressista des- coneguda fins aleshores. Pensem que a mitjans dels anys seixanta el turisme, malgrat ser ¡ a una força econòmica molt important, encara no ha ates l'apogeu que assolirà a partir dels setanta. Ales­ hores (1965, per posar una data) el ré­ gim s'agitava, feréstec, sacsejat per les cmek importants vagues mineres dels anys 1962-63 d'Astúries, Lleó, i altres in- drets de l'Estat. Aquest despertar de la combativitat obrera i popular anirà en augment fins a la Transició, quan els partits majoritaris de l'esquerra oficial, IAIALAN mitjancant els pactes amb el franquis­ me reciclat, aconseguiran, després d'anys de combat contra les avant- guardes anticapitalistes, liquidar (en part) el contingut antisistema de totes les experiències alternatives (Vitoria en seria un exemple paradigmàtic). El Pacte social de la Moncloa va ser un dels nusos més importants emprats per a ofegar les classes populars de l'Estat, les expectatives republicanes i en pro de l'autodeterminació de les nacions oprimides. A la revista Nuestro Cine, dirigida per Ezcurra, hi coblaboren Jesús Gar­ cía de Dueñas, José Luis Egea, Vie- Faraó era una peHícula curiosa i albora estranya. No sabem encara com el régini polonés es gasta tants dinersper a fer una superproducció d'aquella envergadura

tor Erice, César Santos Fontenla, Ángel Fernández-Santos i Clau­ dio Guerín. Record que m'hi vaig subscriure l'any 1966 i en el pri­ mer número que vaig rebre (el 53) hi havia un exceblent article de Mi­ guel Bilbatúa sobre Summers ti­ tular. "Juguetes Rotos" (que era una de les peblícules espanyoles mes importants del moment). Alvaro del Amo i César Santos Fontela ens feien arribar noticia del Fes­ tival de Canes. Per cert, un festi­ val mediocre en el qual guardo- naren una producció extremada- ment vulgar: Un homme et una femme, de Claude Lelouch. A no- saltres ens interessava molt mes saber si el Cine Club Universita­ ri podria duu o no Eljove Tôrless (de Volker Schlondorff). En aquesta ocasió hi hagué sort. Francese Llinàs i Antoni Figue- ra aconseguiren la peblícula i l'anárem a veure de seguida. En els anys 1965-66, al costat d'a- quelles primeres produccions del cinema espanyol (Juguetes Rotos, Viridiana, Nuevejcartas a Berta, La Busca, El verdugo, La tía Tu- la..!) arriben (la majoria de vega- des només es poden veure en ci­ nes d'art i assaig) produccions del Brasil com A hora e vez de Au­ gusto Matraga de Roberto San­ tos; Dymky, de Vojtech Jesny (Txecoslovàquia); Suit, de Hen- nig Carlsen (Dinamarca); La re­ ligieuse, de Jacques Rivette (Franca); Modesty Blaise, de Jo­ seph Losey (Gran Bretanya); Uccellacci e uccellini, de Pier Pa­ olo Pasolini (Italia); Rascoala, de Mircea Muresan (Romania)... Però en aquest 1966 hi ha dues peblícules poloneses que ens im- pressionen especialment. Em re- feresc a Faraó, dirigida per Jerzy Kawalerowicz, i a Popioly (Cen­ dres) d'Andrzej Wajda. Les dues, cosa estranya!, són perme- ses pel règim. Faraólz vaig veure a Bar­ en butaca, entrepans asseguts a un banc era una peblícula curiosa i alhora es­ celona (no record el nom del cine) en de la placa Catalunya. Sovint amb un tranya. No sabem encara com el règim un viatge que vaig fer a la capital del café amb llet havíem de matar la fam. polonés es gasta tants diners per a fer Principat amb el pintor Gerard Ma­ Les nostres feines ocasionáis no do- una superproducció d'aquella enver­ tas. Sortides rapides, d'un pareil de naven per a gaire luxes. Record que gadura. L'anàlisi del poder, de les llui- dies, en aquells atrotinats vaixells de la Faraó no agrada gaire a l'amic Gerard tes ocultes de les classes dominants, el Transmediterrània. Añada i tornada Matas, pero a mi m'entusiasmá. Faraó paper de les castes sacerdotals d'Egip- Revistes coni Nuestro cine ajudaven, amb els seus reportatges i critiques, a consolidar aquests espais de cultura i llibertat

dicada a enlairar les "espanyolades" de costum o les produccions "normáis" fe- tes per la industria de Hollywood (la qual cosa no voi dir que no hi hagués obres mestres que ens arribaven dels EUA i altres indrets). De totes mane- res era una porta oberta a una llibertat A (molt controlada encara!), però que a nosaltres, els joves dels anys seixanta, ens servia per a copsar que hi havia unes altres possibibtats més enllà de les bru- tals restriccions culturáis del fefxisme. Revistes com Nuestro cine ajudaven, amb els seus reportatges i critiques, a consolidar aquests espais de cultura i lli­ bertat. El Festival de Donosti de l'any 1966 era ben demostratiu dels nous ai­ res que bufaven arreu de l'Estat (mal- grat la repressió pob'tica, que no aflui- xava). José Monleón, en la crònica que publicava el número 53 de Nuestro cine, comentava les peblícules que podríem veure (algunes, no totes!) durant els pro- pers mesos. Va ser la feina feta per gent com José Monleón que ens permeté as- sabentar-nos de l'existéncia d'obres com La botiga del carrer Major de Jan Kadar i Elmar Klos (Txecoslovàquia); lilumi- naciò''íntima d'Jván Passer (Txecoslovà­ quia); Diamants en la «¿/dejan Nemec (Txecoslovàquia). Record a la perfecció te, era situât de forma tan magistral i Popiolu (Cendres), de Wajda, era l'estrena de Diamantsjn la nit en el Sa­ revolucionaria que, évidemment, la una altra porta oberta al cinema deis lón Rialto de Palma (peblícula que s'es- peTlícula resultava subversiva fins i tot pai'sos de socialisme degenerat que pa- trenà un diumenge matí en el Cine Club per al règim de socialisme dégénérât lesava la genial creativitat de directors Universitari). Ben igual que Cendres, de que, amb ajut militar de l'URSS, do­ i actors (la majoria ben desconeguts) Wajda i tantes i tantes d'altres obres mes- minava Polonia. El film, com tota obra d'aquell món enllá "el teló d'acer", com tres que conformaren aquells anys de d'art important, tenia multitud de lee- deia la propaganda anticomunista. En mitjans dels seixanta. tures possibles. I, amb l'excusa de cri­ pie reialme de Sarites Montiels, Jose- També arribaven a l'estat espanyol ticar el poder de les castes sacerdotals, litos i Marisols, les peblícules que co- algunes peblícules soviétiques critiques el que es criticava era tot tipus de bu­ mentam no deixaven de ser una aleña­ amb la burocracia. Eren el producte de rocracia. da d'aire frese enmig del fose reialme la desestalinització esdevinguda des- Potser el que ens sobtà mes de l'o- de la dictadura. Moltes vegades ho co- prés delXXè Congrès del PCUS, l'any bra mestra de Jerzy Kawalerowicz va mentávem amb els amics, en sortir del 1956. Però les produccions soviétiques ser la manera nova de tractar aquelles Cine Club Universitari o de les sales eren més males de veure. Cap a 1967, questions acostumats a les peblícules comerciáis que s'havien "atrevit" a es­ a un pis d'estudiants de Barcelona, i de "gladiadors i romans", a les grans trenar obres tan assenyalades. No po- amb moltes mesures de seguretat, vaig superproduccions de Hollywood ti­ díem explicar-nos per quines estranyes poder veure De bon matí. La direcció pus Ben Hur, Cleopatra, La túnicaja- circumstáncies havien arribat ales nos- era de Tatiana Lióznova i aquell film grada, Los diez mandamientos... Fa­ tres pantalles. soviètic es va fer molt famós ja que ha­ rad, deixant de banda el cartró-pedra La dictadura, empero, sabia el que via estât prohibit fins i tot per Kh- deis estudis de Hollywood (els exte- es feia. Permetia l'estrena de pebHcu- ruixtxov. Però els elogis del moment riors de la peblícula es filmaren a les japoneses, soviétiques, poloneses o eren per a Nueve cartas a Berta de Ba­ Egipte mateix, emprant de forma ma­ alemanyes en versió original (subtitu- silio Martín Patino (fautor de Cancio­ gistral, les runes vertaderes d'aquella lades o no), projectades tan sois en sa­ nes para después de una guerra), qui, amb civilització), esdevenia un film de pri­ les especiáis d'art i assaig (o cineclubs aquesta obra, esdevindria un dels pun­ mera importancia en la cinematogra­ de capacitat molt restringida). Tota la táis del que aleshores s'anomenava el fia polonesa i mundial. propaganda oficial del sistema era de­ "nuevo cine español". H Philip H. Dich: el futur coni a redempció

ehstià SanSD VanrelJ altaven tan sois un pareli de novetats massa estètiques i sensé im- mesos per l'estrena de Biade plicacions récurrents. Rumie?; quan el 2 de mare de Philip Kindred Dick, va néixer a 1982, Philip K. Dick moria Chicago el 16 de desembre del 1928, d'un atac de cor. La cinta, una en una familia desavinguda i peculiar adaptado lliure de la seva no­ -el seu pare treballava en un escorxa- vel-la Somieri ela?idriodes amb dor de porcs, i la seva mare era l'en- ovelles mecànìques? (Do androids dre­ carregada de censurar i editar textos am of electrics sheeps?, 1968), fou de oficials de portaveus governamen- fet, l'inici de la relació de la seva ex­ tals-, que en tan sols deu anys va pas­ tensa obra amb el cinema, el primer sar de viure a Illinois, a fer-ho des­ traspàs del paper a les imatges sug- prés a Berkeley, via Washington. gerents d'un futur no tan llunyà, Loriginalitat el va anar fent po- decrèpit, del qual els personatges en pular. Era asidu lector de revistes de volen escapar físicament o psíquica- relats fantàstics i de les obres d'Asi- ment. mov, Heinlein i Van Vogt, el seu ré­ Vint anys després, aquesta sim­ fèrent predilecte. Fruit d'aquests con­ biosi sembla estar més viva que mai, tactes, sorti a la Hum el seu primer amb l'estrena de Mìnority Report, on conte The devil als catortze anys. Philip K. Dick. segueix mostrant una retòrica imagi- Ja des d'aquests anys d'adolescèn- nativa i un geni dignes de lloanca. cia, Dicksufriaamb asiduitatatacs d'as­ man in the high castle), una intéres­ Es cert que moltes de les seves ma i agorafobia (por als espais oberts), sant recreació de com seria un món obres se substenten en enterenyina- marcadors de la resta de la seva vida. dominât per l'Ebe nazi, si hagués guan- des argumentacions, disperses, que Finalment, fou al 1955, quan pu- yat la Segona Guerra Mundial, per la poden arribar a descoblocar el lector blicà la seva primera novebla Loteria qual se li concedi el Premi Hugo. més atent. Però qui diu que no fos Solar (World of chance). Entre 1950 El 1966, acabat de casar per quar­ això precisament el que cercas, el que i 1960, fou capaç d'escriure uns vui- ta vegada, es muda a San Francisco, volgués trasmetre. Sembrar el dubte tanta contes, unes xifres inferiors però perseguit per una salut en hores bai- -gairebé existencia!- sobre el món on a les dels anys 1963 i 1964, quan va xes, enganxat als antidepresius, les an- vivim, de com el temps pot trastocar redactar ontze novebles a raó de entre fetamines, l'alcohol i a la novetat les coses... dins d'una ficció que els seixanta i noranta pagines per dia; en sintètica del LSD. seus detractors consideren de segona sobresurten: Eh t?'es estigmes de Palmer Es a finals dels seixanta i principis mà i mancada de talent, però que fun­ Eldritch (The three stigmata of Pal- del setanta quan reordena -o acaba de ciona molt millor que segons quines mer Eldritch) i L'home en eleastell(The dispersar-les seves idées. Assegura -a mority Report la seva darrera conferencia pública del ley Kubrick, 1968), Ray Bradbury Anderton, un home normal ben con­ 1977 a la Universität de Metz- haver (Fahrenheit 451, François Truffaut, sidérât per la societat, alt càrrec de viatjat a una altra dimensió i vist a Déu 1966) o Isaac Asimov (Gandahar, Pre-crim, institució destinada a dé­ en persona, en una espècie de somni Harvey Weinstein, 1966). tenir els assassins abans que aquests regressiu. D'aqui en surt una infrava­ Probablement perquè adhereix al duguin a terme el seu pia, queda sen­ lorada trilogia al respecte: Sivainvi génère, aspectes reconeixibles a l'ac- se esperar-ho a l'altra banda del mi­ ( Valis), La invada divina (The divine tualitat, partint dels vicis i la desper- rali, dins un terreny enemic en el qual invasión) i Ràdio Uiure Albemuth (Ra­ sonalitzaciô de la societat contem- no sap com s'hi ha ficat i encara menys dio free Albemuth). porània. El mon creat per Dick és un com sortir-ne, quan les persones del Fins i tot, va arribar a assegurar cosmos pie d'inperfeccions, on els no- voltant no son el que semblen. que la CIA, havia entrat a casa seva humans o els marginats (els replicants És aquesta figura del fais culpable, per estudiar el seu cas. de Blade Runner o els Pre-cogs de receptor d'una veritat a mitges -àm- Al 1975, li fou concedit el Premi Minority Report) semblen mes reals plament analitzat pel mestre Hitch­ John W. Campbell Memorial, per la i filosôficament mes dotats que una cock a Perseguitper la mort (North by seva obra Fluyan mis lágrimas, dijo el massa inmersa en la confusiô lôgica northwest, 1959) o El hombre que sa­ policía (Flow my tears, the policeman de no saber amb certesa si ses a la re- bla demasiado (The man who knew said), un bon retorn a l'estil narratiu alitat, s'esta somniant o és va vorejant too much, 1956)-, el que fa necessa­ de principis de la seva carrera. constantment el limit. ri el transit cap a la remuneració per- Amb el temps done, Dick es va Inserta a moltes de les sèves obres duda, el retorn del credit, el carni a la convertint en l'autor de ciència-ficció una analogia entre els personatges redempció. Envoltat tot per una aura o d'anticipació mes recurrent i inte­ principals i el pla personal, fins el punt de cinema negre, el protagonista haurà ressant pel cinema, per damunt de fi­ d'influir-se mutuament. de "crear-se" el seu propi desti. gures tan consolidades com Arthur A Minority Report, queda clara la Ben embolicat, dins el rerefons C. Clarke (2001: a space Odyssey, Stan­ trama: a Washington l'any2054,John moral de si és licit fer-ho i de com Asesinos cibernéticos. aqüestes variacions "manipularan" les vebla en el que es basa el film de Ku­ George Orwell o la ja esmentada Fah­ nostres vides. brick). renheit 451, visionaries d'un mon de Amb Minority Report, Spielberg A partir d'aquí, les comparacions màquines emprades com aparells opre- acaba per trobar el que li havia man- amb al tres narracions mítiques son qua­ sors d'un govern a l'ombra -cl Gran cat a AI, i que ara sí que l'aproxima si inevitables. Començant per la refe- Germa-, maquiavèlic, intéressât en a Stanley Kubrick, molt mes del que rencial Biade Runne?; en la fotografia ocultar els seus defectes, aliénant l'in­ hi estava ara fa un any; el futur és mes del polac Janusz Kaminski (un habi­ dividu i privant-lo de llibertat. proper i alhora mes dens i obscur (s'~ tual en la filmografia del director jueu), Adaptations al cinema de les obres ha d'entendre que la historia fou con- de colors saturats, atmosfera plujosa i de Philip K. Dick: cebuda pel seu autor en pie apogeu de de llums estratégiques, que esblanque- 1982 Blade Runner, Ridley Scott, la guerra freda). eixen els personatges, mitjançant un EEUU. (de la novebla Do an­ De fet, durant els primers vint sistema anomenat Bleach bypass. En droids dream of electric sheep?). minuts, la peblicula mescla imatges la importancia deis anuncis publicita- 1990 Total recall, Paul Verhoeven, revolucionades i ralentides, que es ris omniprésents alla on va Anderton. EEUU. (We can remember it deixen portar per la música clàssica I sobretot en la importancia futura deis for you wholesale). solemne de Johann Sebastian Bach ulls com a encobridor/delator de l'in­ 1992 Confessions d'un Barjo, Jérôme i John Williams, a l'estil de 2001, dividu (deis replicants Nexus 6 en el Boivin, Canada. (Confessions una odissea de Vespai i la Naranja me­ cas de la cinta del 1982, o de la coblec- of a Crap Artist). cánica (A clockwork orange, 1971) tivitat en la d'Spielberg). 1995 Screamers, Christian Duguay, (punt d'inspiració en l'escena del Si bé, en linees generáis el film de EEUU. (Second Variety). canvi d'ulls, o en un tret tan trivial Ridley Scott era mes pessimista i post- 2002 Impostor, Gary Fleder, EEUU. com és la coincidencia entre el lli- catastròfic. (Impostor). natge del cap de Pre-crime, Lamar Finalment, les ramifications arri­ 2002 Minority Report, Steven Spiel­ Burgess i Anthony, autor de la no- ben fins a les obres literàries, 1984 de berg, EEUU. (Minority Report). »)| Sltges 2002. Freaks enquisits |

1 Festival de Sitges esta can- fantàstic, un de série A, que marca d'actors estrangers (Anna Paquin, ' viant de cara. L'antic Festival les pautes génériques i s'ha establert Lena Olin, Ian Glen, Giancarlo Gia- de cinema fantàstic i de te­ com a réfèrent dintre de la Historia nini) i espanyols (Fele Martínez, Fer- rror s'ha convertit en Tactual del Cinema oficial (parlaríem des de mí Reixach), rodada en anglés i amb Festival Internacional de Ci- Méliès, Murnau o Lang fins Spiel- un gran pressupost de producció, Tex- I nema de Catalunya i, encara berg o Lucas, passant per Browning pectació estava servida (tot i que ana- que s ubica igualment a bit- o Fisher) i d'un fantàstic de série B, va fora de competició). La historia ges i prima el fantàstic com a genere on tendrien cabuda totes les apor- narra les inquietuds d'una familia que oficial a competició, Toferta cinema­ tacions subgenèriques que, com hem descobreix fenómens estranys a la ca­ tográfica que la nova direcció ha im­ dit abans, mai han estât del gust de sa on viuen. Després d'aquesta peblí- posât des de fa dos anys ha suposat la crítica i la historiografía ciema- cula, Balaguero s'ha capficat dins un un canvi d'imatge d'un genere sovint togràfica hegemônica (des del gore a altre projecte-Filmax, OT, la película menyspreat per la crítica de cinema, Y exploitation). amb un altre director de la casa, Pa­ diguem-ne, clàssica. Si repassem la programado de Sit­ co Plaza. El debut com a director d'a- El cartell d'enguany és una bona ges d'enguany, podem arribar a plan- quest últim (de nou gracias a Filmax) prova d'aixô: el rostre d'una dona jo- tejar una mena d'explicita esqui­ és El segundo nombre, presentada a la ve (Tactriu Elena Anaya) meitat hu­ zofrenia entre ambdues catégories. La secció oficial a competició i, final- mana, meitat cibernética, és la car­ secció oficial Fantàstic, tradicional- ment, guanyadora del premi europeu ta de presentació d'un festival que ment a competició, s'ha inaugurât Méliés de plata. Aquí ens trobem amb s'ha caracteritzat per la voluntat de amb Darkness, Tesperada tornada de una jove que decideix reconstruir els mostrar la vigencia del genere. El lo­ Jaume Balaguero (Els sensé nom) a la últims dies de la vida del seu pare i go del King Kong segueix essent la direcció. Darkness és un nou produc- que descobreix que no és ben bé com marca de la casa, pero la gran di­ te de la Fantàstic Factory de Filmax, ella el coneixia. Aquesta producció ferencia entre aquesta imatge i les un segell que la distribuidora catala­ inaugura el segell Fantastic Discovery que s'han vist enguany al Festival na va posar en marxa per tal de do­ de la distribuidora amb la intenció de hauríem de buscar-la en els avéneos nar vitalitat a un génère que mai ha descobrir nous talents cinematogra­ técnics que s'utilizen ara al cinema. estât présent entre els productors de fíes, i també compta amb un granpres- Sempre hi ha hagut dos tipus de cinema espanyols. Amb un plantell supost i actors estrangers. Spider ens retroba el David Cronenberg mes contingut i introspectiu. La peblicula adopta el punt de vista delprotagonista que reviu en la seva memoria l'assassinat de la seva mare en mans del seu pare

La tercera peHícula fantástica es- panyola a competició és Pacto de Bru­ jas de Javier Elorrieta. Producció ple- nament espanyola, en aquest cas se'ns parla de bruixeria i espiritisme en un context rural contemporani. I per úl- tim, Trece campanadas del gallee Xa­ vier Villaverde, en la qual el fill d'un escultor mort rep visites de l'espectre del pare que li exigeix acabar les es­ cultures que ell va deixar inacabades en vida. Per últim, una coproducció hispa- no-mexicana apadrinada per Guiller­ mo del Toro (premi La máquina del Temps-Sitges 2002) i Santiago Se­ gura (que també interpreta un paper protagonista) anomenada Asesino en serie, suposa el debut en el Uargme- tratge del seu director, el mexicá An­ tonio Urrutia. La historia és una comedia d'humor negre que versa so­ bre la investigado policial d'un seguit d'assassinats amb un tret comú: totes les victimes apareixen amb un som- riure de satisfacció al rostre. Debcant de banda el cinema fantás- tic espanyol, la peblícula guanyadora de la Secció Oficial va ser Dracu/a: pages from a virgins diary del cana- denc Guy Maddin, una peblícula-ba- llet fotografiada en blanc i negre, amb una estética heretada del cinema mut. Aquí trobem una bona mostra de ci­ nema fantástic d'autor, és a dir, amb referéncies a la Historia del Cinema, una miradapersonal sobre el que s'está contant i una intencionalitat estética en la posada en escena. En aquest sen- tit, podem parlar d'una certa sofisti­ cado estética del genere que, amb la selecció de peblícules com Russian Ark, Spider, May o TheEye donen for­ ma al que abans insinuávem com a ci­ nema fantástic de qualitat. Russian Ark, d'Alexander Soku- rov, és un experiment visual on un aristócrata francés del segle XIX re­ corre les estances del Museu de 1'- Hermitage mentre les figures histó- riques deis retrats cobren vida d'una forma mágica. La posada en escena está rodada en un llarguíssim pla-se- qüéncia ininterromput de 95 minuts, una aposta formal i estética realment insólita. Spider ens retroba el David Cro- nenberg mes contingut i introspectiu.

David Cronenberg La intendo, doncs, des de la seccia oficial, està clara: un cinema fantastic de quahtat, 30 estèticament rigoros i amb clares intencions d'innovar dintre del gènere

tament, on viu un maison relacionat amb la desaparició d'una nena dos anys abans. A Snake ofjune, del japonés Shin- ya Tsukamoto, parla de les estranyes relacions d'una dona amb l'home des- conegut que li fa una sèrie d'exigèn- cies com a xantagista sota l'amenaca de difondre unes fotos seves molt compromeses. Una de les propostes més aplau- dides per la crítica i guanyadora del Premi de la Critica és Demonlover, del parisene Olivier Assayas. Una proposta molt personal entorn al món del manga porno i les xarxes de màfies exteses per Internet. I una de les més esperades després de guan­ yar l'Os d'Or al passat Festival de Berlín és Spirited Away (El viaje de Chihiro), del director japonés Hayao Miyazaki, per altra banda protago­ nista d'una retrospectiva sobre la se­ va obra en l'edició d'enguany. Una cinta d'animació que s'ha convertii en la punta de llanca de la lluita del gènere anime per deixar d'esser con­ siderar un art menor entre les grans ficcions narratives tradicionals. La mencio especial que li atorgà el ju­ rat és coherent amb la defensa que fa el Festival de Sitges d'aquest gè­ nere tan desconegut pel gran public, defensa feta patent amb la secció Animai dedicada exclusivament al cinema d'animació. La intendo, doncs, des de la sec­ ció oficial, està clara: un cinema fantàstic de qualitat, estèticament ri­ gores i amb clares intencions d'inno­ La peblicula adopta el punt de vista millor actriu i el director, McKee, per var dintre del gènere. Però Sitges no del protagonista que reviu en la seva al millor guió. acaba aquí. Seccions com les de Bri- memòria l'assassinat de la seva mare TheEye és una bona mostra del ci­ gadoon, Gran Angular, Audiovisual en mans del seu pare. Amb gran éxit nema oriental (en aquest cas, xinès) Cátala, Sessions especiáis, la retros­ per part de la critica, Cronenberg va que a Sitges ve apadrinat per la sec- pectiva d'enguany sobre l'Eurowes- guanyar el premi a la millor direcció, ció Orient Express: una jove cega re­ tern i Seven Chances, set peblicules a mes a mes del premi La màquina cupera la vista desprès d'un trasplan- no fantàstiques escollides per set cri- del Temps-Sitges 2002. tament de còrnies, però a partir de tics, fan del Festival una capsa on tot May, del nord-americà Lucky l'operació comenca a veure ablucina- hi cap: des de cinema de qualitat, al McKee, també és un viatge a l'horror cions terrorifiques. La peHicula se'n cinema america més comercial, a les huma de la mà d'una noia acomple- va dur el premi a la millor fotografia, propostes de la crítica i ais gustos del xada i timida des de la infantesa. Des­ de Decha Srimantra. public més freak. Barreja que, en Hoc prés del fracas d'una relació romàn­ També dintre de les propostes de donar-li coherencia, crea una me­ tica, May decideix que l'unica ma- orientáis a l'horror Dark Water, del ja­ na d'esquizofrènia on s'intenten jus­ nera que algû l'estimi és fabricant- ponés Hideo Nakata, va rebre una tificar les propostes més subgenèri- se'l ella mateixa amb peces de dis- mencio especial del jurat. Narra la ques com a cinema de qualitat i on es tints cadàvers. La protagonista, An­ historia d'una jove divorciada que es tracten també productes aliens al gè­ gela Bettis, va guanyar el premi a la trasllada amb la seva filia a un apar- nere com a cinema fantàstic. • 31 IHorts menors, cadàvers de segona ma? (iim Hunter i Jack LEE Thümpson)

TDni Носа orts menors, sensé dubte vant. Son els secundaris de sempre, Nascut a Anglaterra morí al Canadá cadàvers de segona mà. figura tan lligada al cinema america, el passât 4 de setembre. Encara que Pero no per aixô d'im- sovint pilars del film en qùestió. I ara, angles, en la práctica desenvolupa to­ portància secundaria, es- foca el torn a una actriu, Kim Hun­ ta la seva vocació cinematográfica ais deveniment marginal, ter, un director Jack Lee Thompson, Estats Units. Ara que és mort, molts d'accès no immédiat, de morts récents, cadàvers encara fres- el recordaran per un western estrany reflex a les planes dels pe- quets, collita setembre de 2002. a la vegada que discret. El oro de Mc- riôdics a llocs inverosimils, de breu L'actriu nord-americana Kim Kenna interpretada per Ornar Sharif. text, petit titular, pagina gairebé obli- Hunter, va mancar d'entre nosaltres un Perô de totes les seves feines rere la dada, racó del periôdic, emissora de 11 de setembre -maleït 11 de setem­ camera, voldria evocar, per mérits radio o televisió, revista especializa­ bre- a la seva llar conjugal de Los An­ propis dos mes que notables peHícu­ da que aquesta, tal vegada, i per mo- geles. Desconeguda per a molta gent, les, Los cañones deNavarone, amb Grc- tius mes comprensibles que no pas els en especial els cinèfils de generacions gory Peck, Anthony Qyinn, David altres -la premsa diaria, sempre mes mes properes, per altres, que amb el Niven. L'altre referencia és ja una cin­ conjuntura i d'acció directa, imme­ pas del temps també anarem oblidant- ta de cuite, El cabo del terror, també diata- aporten un grau una mica mes la de mica en mica, sempre sera l'ex- amb Gregory Peck i Rober Mitchum. ampie d'humanitat i la noticia es pu­ traordinària Stella à'Un tranvia lla- Los cañones deNavarone, és una de les blicada a lloc de mes -mes o menys- mado deseo, dirigida per Elia Kazan. Al millors peHícules del genere béblic rellevància o representativitat. Ais da- film, interpretava el paper de la ger­ dels anys seixanta, una década on el rrers anys, s'han produit morts dins el mana de la inoblidable Blanche du genere en la práctica esgotat con­ món del cinema que podríem qualifi- Boise, que vol dir precisament Vivien templa un notable ressorgiment. Re- car de morts importants, cadàvers ex­ Leig. Aquella fou una interpretació ex- cordeu, per exemple, El desafio de las cellents si volguéssim evocar aquella ceblent, piena d'emoció, intensitat. águilas, El día más largo, La batalla de notable peblícula de Francesco Rossi. Valenta i desafiadora, a la peblicula -el las Ardenas, Un puente lejano, o a no Exemple, massa per a la nostra memo­ mateix va passar amb Karl Malden- dubtar el millor de tots esdevingut un ria cinematográfica, James Stewart, va haver de fluitar, contra dos mons­ clàssic intocable, Doce del patíbulo, de Robert Mitchum, Bette Davies. O tres, Vivien Leigh i Marion Brando, Robert Aldrich. Dotada duna admi­ Billy Wilder. O, també/també inobli- que en tot moment concentraren l'a- rable banda sonora a Los cañones de dable, estimadissim Jack Lemon. I no tenció de l'espectador. Un paper fet a Navarone, en tôt moment Lee voldria oblidar-me pas de l'increïble la seva mida, que explorava en tot mo­ Thompson va saber controlar i diri­ Walter Mattau. Hi ha mes, que la lus­ ment el dibuix psicologie d'un perso- gir la peblícula d'una forma admira­ tra és tan brutal com exagerada. Coses natge d'equibbri, estrany pardell de l'u­ ble. Perô la seva gran aportado a la de la vida que passa. I a l'espéra -es­ nivers, dolorós i complex, de Tennes- historia del cinema ens remiteix a un pèrent, desitjem que per molts anys i se Williams. Amb tota justicia li fou títol mític i al pas dels anys revalorit- bons- de la Katherine Hepburn. concedida l'Oscar a la millor actriu se- zat de manera tan justa com apropia­ Perô d'altres morts -altres veus, al­ cundària per una Stelle vibrant. Un da. El cabo del terror -Martin Scorse- tres àmbits, diria el clàssic de la no- tranvia llamado deseo marca massa aviat se filma un remake molt menor, El vebla americana- d'altres cadàvers ara el seu moment d'èxtasi i glòria. Dos cabo del miedo-, un film enorme, in­ mateix voldria parlar. Parlar escriure, titols mes enriquiren la seva filmogra­ telligent, inspirât en un guió de pri­ en certa manera perqué sí, perqué em fia, Lilith, aquella magnifica història mera mà que permet crear al seu di­ fa ganes, perô no només aixô. Escriure narrada per Robert Rossen. També in­ rector un clima d'asfíxia, tensió, sus­ d'aquesta gent tan lligada la meva vi­ terpreta el paper de la doctora Zira a pens, graduado dramática fins a lí- da de sempre com un acte de justicia. El pianeta de los sìmios. La resta, télé­ mits insuperables. Rodada en un O, simplement, per fer un petit ho- films. Molts téléfilms. Una pena. blanc i nègre extraordinari, El cabo del menatge a un cor cinematografíe, el Tenia, a l'hora de la seva mort, 87 terror ens porta al millor del cinema meu, sentimental i débil, frágil com anys el ja veterà Jack Lee Thompson. americà de tota la vida. • el vidre frágil, liumit com l'herba hú­ mida. Son coses, impressions perso­ náis intransferibles. Perô que, a la ve­ gada, de forma simultània teñen, po­ den tenir, una transcendencia, una re­ ferencia cinematográfica. Noms en aparença menor dins la historia del cine perô que, a la vegada aportaren al llarg de tantes i tantes peHícules, el seu sentiment, un cor batent, una sang i una presencia sense el menor sentit del dubte, una aportado relle- i Y* _ L'artista al cinema ti

"L'artista al cinema" consis­ ria d'un dels més famosos pintors que tirá en la projecció de quatre va passar de viure en el carrer, com un peHícules que vàrem consi­ personatge totalment anònim, a con- derar sucoses i d'interés des vertir-se en Testrella del moment gra­ d'un punt de vista artistic. cies a l'artista Andy Warhol, qui el va Cada una de les quatre peblí- descobrir. Ara se'ns presenta la vida cules aporten diferents coses d'un pintor que, mentre va avançant que ens apropen i ens desco- pel carni de la fama, amb la finalitat breixen un poc més el món on de entrar a formar part d'un món d'es- es desenvolupa la vida d'un ar­ trelles, va perdent a poc a poc les co­ tista, aba com el procès de cre­ ses més importants i necessàries a la ado d'una obra des que neix vida d'una persona -que ja no artis­ com a una inspiració del que ta- com són les seves amistáis, l'amor crea, fins que aquesta inspira­ i la vida en si mateixa. Les drogues i ció esdevé escultura, pintura o la fama ennigulen la ment de l'artis­ qualsevol altra mena d'ex- ta i fan de la lluentor de Testrella que pressió artística. arriba ser, una ombra sensé vida que La primera peblícula que es camina perduda entre la gran massa projectarà és Fraude del di­ de gent que Tenvolta, i enmig de la rector Orson Welles, on es qual queda totalment oculta la seva tracta el límit entre la veritat identitat. i la mentida, una historia ba­ La darrera de les projeccions és sada en un documental sobre El sol del membrillo del director Vic­ el genial falsificador de pin- tor Erice. És una historia que té com tures Elmyr D'Ory; usurpa­ a protagonista la bellesa que es tro­ do i especulació amb Túnica ba a la natura. La mirada màgica finalitat de reduir la pintura d'un pintor que queda fascinât pels a una simple activitat de com­ canvis que el temps i la natura pro- pra-venda a Tabast de qual­ dueixen sobre un codony; els dife­ sevol. Encara que la falsifica­ rents matisos cromàtics que pot ad­ do i Tapropiació d'una obra quirir la fruita segons la Uum que hi d'art i d' un estil alié resulti incideixi; les transformacions que les èsser una activitat frivola i variacions météorologiques provo­ fraudulenta, sorgeix una quen a Tarbre i totes les meravelles qüestió digna de ser analitza- que es poden arribar a refiectir so­ da i és el fet que un falsifica­ bre el llenç gracies a la mirada pa- dor també és un artista. cient i a la gran capacitat d'obser- Associació d'Artistes Vi­ La segona projecció és La Pasión vació del pintor Antonio López que, sitais de les Illes Balears es de Camille Claudel del director Bru­ un dia, passejant per la ciutat de To- va fondar Tany 1996. Un dels no Nuytten que ens mostra de prop melloso (ciutat on va néixer) va que­ seus objectius principal era i la incomprensió de l'artista per part dar meravellat pels arbres amb fu- és oferir als seus socis dife- del món que Tenvolta, un món que lles obscures i fruités daurades que rents activitats que tenguin no acaba d'entendre la passio i més crerxien a la plaça. Aquesta imatge sempre com a referència que passio la nécessitât de crear. Un produeix en el pintor una evocado l'art, el món de l'artista i la politica món que pot arribar a asfixiar la ¡Mu­ de la seva infantesa i així és com co- cultural, etc. La seu de l'associació es sió i energia de l'individu que neces­ mença a relata, mitjançant els seus troba a la ciutat de Palma i té cent sita el seu art ( sigui quina sigui la se­ pinzells, la historia d'un codony que seixanta socis, la dedicano principal va forma) perqué és la seva manera roman immòbil a causa de les seves dels quals és la pintura, l'escultura i més natural de comunicar-se. Quan arrels (esclaves de la natura), però altres manifestacions artistiques. les mans de Camille toquen el fang, pie de vida i bellesa sempre en pro­ L'activitat més immediata de la nos­ alió que només era argila es començarà cès de transformació. tra associació és la posada en marxa a transformar en obra d'art, en un sen­ En definitiva, cada una de les qua­ del primer cicle de cinema -esperam timent apassionat amb el color de la tre peHícules ens descriu diferents no sigui el darrer- anomenat "L'artis­ terra, el tacte de Taigua i la forma de sensacions que formen part del món ta al cinema". Aquest cicle es dura a la vida que ha sorgit de les mans de dels artistes. Per això ens va semblar terme al Centre de Cultura "SA NOS­ Tescultora. una bona idea fer coincidir dos tipus TRA" amb qui hem coblaborat per dur Basquiat de Julián Schnabel és la d'art ( cinema i arts plastiques) per fer endavant aquest nou projecte. tercera peblícula i ens conta la histo­ participar al public d'aquest món. • 33 Les peHícules del mes de novelare

CícIe tinemñ i hríodisme

i us mm

6 DE NOVEMBRE

El hombre que mató a Liberty Valance Nacionalitat i any de producció: EUA, 1962 Títol original: The man who shot Liberty Valance Director: John Ford Producció: Willis Goldbeck Guió: James Warner Bellach i Willis Goldbeck Fotografía: William H. Glothier Música: Cyril Mockridge Muntatge: Otho Lovering Durada: 122 minuts Interprets: John Wayne, James Stewart, Vera Miles, Lee marvin, Edmond O'Brien

13 DE NOVEMBRE 20 DE NOVEMBRE

En bandeja de plata Historias de la radio Nacionalitat i any de producció: EUA, 1966 Nacionalitat i any de producció: Espanya, 1955 Títol original: The Fortune Cookie Títol original: Historias de la radio Director: Billy Wilder Director: José Luis Sdenz de Heredia Producció: United Artists Producció: Manuel Pérez Guió: Billy Wilder i LA.L. Diamond Guió: José Luis Sdenz de Heredia Fotografía: Joseph LaShelle Fotografía: Antonio L. Ballesteros Música: André Previn Música: Ernesto Halffer Muntatge: Daniel Mandell Muntatge: Julio Peña Durada: 125 minuts Intérprets: José Isbert, Francisco Rabal, José Interprets: Jack Lemmon, Walter Matthau, Luis Azores, José Orjas, Ángel de Andrés, Ron Rich, Cliff Osmond, Judi West Bobby Deglané LES peMícules del mes de novembre Les pel-lícules del mes de novembre SP] Eie Ib í I

iks HU km i les1№hares

6 DE NOVEMBRE 20 DE NOVEMBRE 27 DE NOVEMBRE

FRAUDE Basquiat EL SOL DEL MEMBRILLO Nacionalitat i any de produccio: Iran- Nacionalitat i any de produccio: EUA, Nacionalitat i any de producció: Fran fa, 1973 1966 Espanya, 1992 Titol original: F For Fake/Nothing But Titol original: Basquiat the Truth Títol original: El sol del membrillo Director: Orson Welles i Franfois Director: Julian Schnabel Director: Víctor Erice Reichenbach Produccio: Joseph Allen i Peter Brant Producció: Carmen Martínez i María Produccio: Saci, Lesfilms de VAstrophore i Guió: Lech Majevoski i John F. Bovoe Moreno Janus Film und Fernsehen Fotografia: Ron Fortunato Guió: Víctor Erice i Antonio López García Guio: Orson Welles Fotografia: Christian Odasso (Franfa i Eivissa) Música: John Cale i Julian Schnabel Fotografia: Javier Aguirresarobe i Ángel Luis Fernández i Gary Graver (EUA i Toussaint). 16 mm. Muntatge: Michael Berenbau Miisica: Michel Legrand Música: Pascal Gaigne Interprets: Jeffrey Wright, Michael Muntatge: Marie-Sophie Dubus i Wincot, Benicio del Toro, Claire Forlani. Muntatge: Juan Ignacio San Mateo Dominique Engerer Intérprets: Antonio López, Marina Durada: 85 minuts Moreno, Enrique Gran, María López Interprets: Orson Welles, Oja Kodar, Elmyr de Hory, Clifford Irving,]oseph Cotten, ...

13 DE NOVEMBRE

La pasión de Camille Claudel Nacionalitat i any de produccio: Franfa, 1988 Titol original: Camille Claudel Director: Bruno Nuytten Produccio: Isabelle Adjani, Bernard Artigues, Christian Fechner Guió: Bruno Nuytten i Marilyn Goldin Fotografia: Pierre Lhomme Música: Gabriel Yared Muntatge: Joëlle hache i Jeanne Kef Interprets: Isabelle Adjani, Gérard Depardieu, Madeleine Robinson, Laurent Grévill entrades de cinema a internet o per telèfon

LULUui.sanostra.es fonosanostra 971 757 242

i=J> Club Cine Hispania

e=|> Multicines Manacor

={> Porto Pi

={> Porto Pi Terrazas

i=j> Multicines Eiuissa

<=j> Sala Rugusta

<={> Riuoli

c^- Metropolitan

={> Rialto

SA Internet: 24 hores, 365 dies IMOS ¿3 Fonosanostra: de 8'00 a 22'00 hores, de dilluns a dissabte TRA" CAIXA DE BALEARS