Montserrat JIMÉNEZ SUREDA Hereditas Monasteriorum Departament D’Història Moderna I Contemporània Vol
Total Page：16
File Type：pdf, Size：1020Kb
Montserrat JIMÉNEZ SUREDA Hereditas Monasteriorum Departament d’Història Moderna i Contemporània vol. 8, 2016, p. 11–63 Universitat Autònoma de Barcelona Els frares i monges mínims a Catalunya Una de las cosas que más honran a las iglesias es el contar entre sus individuos sujetos ilustres por su saber y virtud1. 1. El naixement de l’orde: Francesc de Pàola L’orde dels mínims és originari del municipi calabrès de Pàola, pertanyent a la diò- cesi de Cosenza, coneguda, més tard, com l’Atenes de la Calàbria. El fundador fou un home, el futur Sant Francesc de Paula (1416–1507), que va rebre el nom per una promesa que els seus pares havien fet a Sant Francesc d’Assís (c. 1181–1226), al qual demanaven la intercessió per tal de tenir fills2. A aquest contracte vinculant, Jaume Bartomeu (Giacopo Bartolilo) i Viena de Fos- caldo afegiren una altra clàusula quan el seu primer plançó va emmalaltir amb greu perill de quedar borni3. De nou, el devot matrimoni va encomanar el remei a la seva desesperació a Sant Francesc d’Assís4. La doble promesa feta pel matrimoni obligava el seu primogènit a vestir no només el nom del sant (de per vida), sinó també l’hàbit franciscà (durant un any) dins un dels convents de l’orde. 1 J. VILLANUEVA, Viage literario a las iglesias de España, Madrid 1851, vol. XVI, p. 101. 2 D. A., Francesco di Paola, santo d’Europa. Vita, opere e testimonianze iconografiche, Cosenza 1982; P. AD- DANTE, San Francesco di Paola, Madrid 1995. 3 Aquesta biografia de Sant Francesc deu molt a la confegida pel frare mínim José GÓMEZ DE LA CRUZ, Prodigiosa vida del glorioso padre S. Francisco de Paula, fundador del orden de los mínimos, escrita por el R.P.Fr. Joseph Gómez de la Cruz, lector jubilado de esta provincia de Castilla y chronista que fue de ella, Madrid 1786. El volum consultat és la cinquena edició de l’hagiografia. Les quatre anteriors, de gran (però no especificat) tiratge s’havien exhaurit, es comenta en l’apartat “Al lector”. Nogensmenys, la llibreria de Plácido Barco sembla especialitzada en bibliografia sobre mínims, si judiquem per un petit catàleg d’obres que s’inclou en el llibre sobre Sant Francesc. L’obra de Gómez va ser tan exitosa com per continuar reeditant-se segles després, segons es desprén de J. GÓMEZ DE LA CRUZ, Vida de San Francisco de Paula, fundador de la orden de los mínimos, Barcelona 1907. En tot cas, la biografia de José Gómez de la Cruz (un document històric ella mateixa en si) és una font ameníssima i molt detallada d’anècdotes sobre el sant de Pàola. 4 V. AGUSTÍ, Vida de San Francisco de Paula fundador de la Orden de los Mínimos, Madrid 1912. 12 Montserrat JIMÉNEZ SUREDA Essent un preadolescent (de més o menys dotze anys), Francesc de Paula, va entrar al convent de San Marco Argentano, sortint-ne, al cap d’una dotzena de mesos, per emprendre un pelegrinatge sacre en companyia dels autors dels seus dies. Pares i fill van visitar Roma, Assís (on va contemplar el cos del seu sant patró), Monte- cassino (on reposaven les relíquies de Sant Benet) i Monteluco, un dels passos de la via francigena, on Sant Francesc d’Assís establí (el 1218) un centre de cultiu espiritual en forma de santuari5. Les experiències conventuals comunes havien impressionat el noi fins el punt d’em- pènyer-lo a una vida solitària6. L’adolescent va acomodar-se en un dels boscos que eren propietat de la seva família per viure isolat durant, més o menys, un quinquenni. Quan tenia aproximadament dinou anys, van començar d’afegir-se-li d’altres perso- nes. Aquestes van ser el nucli dels anomenats ermitans de Sant Francesc d’Assís. Les agrupacions reberen el suport (no només anímic) de l’arquebisbe de Cosenza, aleshores (de 1452 a 1481) Pirrus Caracciolo, i noves comunitats d’emitans anaren fundant-se per la Calàbria: a Paterno Calabro (1444), a Spezzano Grande (1453), a Co- rigliano Calabro (1458) i, entremig, al poble natal de Paula (1452), on es feu una mena de casa mare, no precisamente petita7. Copsant el carisma de Francesc entre els habitants dels encontorns, l’arquebisbe Ca- racciolo va expellir una constitució, la Decet nos (el 30 de novembre de 1470), apro- vant les fundacions del jove i dotant els ermitans dels mateixos privilegis de què gau- dien els ordes mendicants8. Després, amb una remarcable absència d’egocentrisme i enveja, va suplicar a Sixte IV (1414–1484, papa des del 1471) la confirmació de les seves iniciatives i l’exempció de jurisdicció arquebisbal sobre els ermitans. El papa va accedir al que se li demanava mitjançant la butlla Sedes apostolica del 17 d’abril de 14749. Ningú millor que ell per entendre l’espiritualitat paulanera. Abans de ser pontífex, Sixte IV es deia Francesc della Rovere i era frare franciscà. 5 Aquesta manifestación devocional era corrent en la religiositat de l’època. S. DE SILVA Y VERÁSTEGUI, Los sepulcros de los santos. La piedad medieval, el sentido del ‘decoro’ y el ornato durante los siglos del románico, “Edad Media. Revista de historia”, 10 (2009), p. 93–129. Altrament, la via francigena fou una de les grans autopistes del pelegrinatge medieval, parangonable al camí de Sant Jaume. Enllaçava Cantorbery amb Roma, creuant França, d’on manllevava el nom. R. CECCHETI (ed.), La via Francigena: società e territorio nel cuore della Toscana medievale, Pisa 2012. 6 Emfasitza aquesta necessitat de solitud com a propícia a descobriments la breu biografia de J. M. PRUNÉS, Sant Francesc de Pàola, sol i amb tots, Barcelona 2005. 7 G. CAPPELLETTI, Le Chiese d’Italia dalla loro origine sino ai nostri giorni, Venècia 1870, vol. XXI, p. 285–295. 8 G. ROBERTI, S. Francesco di Paola, fondatore dell’Ordine dei Minimi (1416–1507). Storia della sua vita, Roma 1963; A. GALUZZI, Origine dell’Ordine dei Minimi, Roma 1967. 9 Bullarium Ordinis Minimorum, París 1635. Els frares i monges mínims a Catalunya 13 Francesc de Paula tenia ja uns 58 anys. Les seves activitats no eren només litúrgi- ques i logístiques10. La implicació personal en la zona en què residia el conduí sovint a exercitar la caritat a través de la cura dels malalts. L’agraïment dels que havien rebut assistència va aureolar-lo d’una fama de taumaturg que va arribar a França en el mo- ment oportú11. Derivada de dos mots grecs, thaûma (miracle) i ergon (treball), la paraula taumaturg designava la persona que tenia el poder de profetitzar, obrar miracles i guarir malal- ties. El món anterior a Crist ja creia en individus capaços de materialitzar prodigis en virtut d’un compartir l’essència d’alguna deïtat. En l’univers cristià, un sant taumaturg era el vehicle a través del qual Déu s’expres- sava. Francesc quedava així definit pel frare mínim José Goméz de la Cruz, cantor de les seves alabances: Prodigiosa vida y admirable muerte de (...) S. Francisco de Paula, portento maravilloso de la gracia, escogido plenipotenciario de Dios para hazer milagros y único fundador y patriarcha del orden de los Mínimos escrita por el R.P. Fr. Joseph Gó- mez de la Cruz (...), sácala a luz el R.P. Fr. Miguel de Aguirre, Imp. de Blas de Villa-Nueva, Madrid 1718. Que Francesc de Paula fos tingut per taumaturg el definia com a proper a Crist12. Es- sent honorat Sant Francesc d’Assís com l’alter Christus, per la seva efectivitat imitant el Senyor i pel do dels estigmes, entre d’altres, la filiació franciscana del paulaner aju- dava a aquesta seva imatge global13. Es feu ressó de la mateixa el frare mínim Miquel Sagarra en un Panegýrico sagrado. El más vivo retrato de Christo, S. Francisco de Paula, en tres imágenes pintado, en los annuales y festivos cultos, que la Mínima Familia, como a padre, patriarca y fundador le consagró en el real convento de Nuestra Señora de la Victoria de Madrid a los 14 de abril de 1749, díxole el R.P. Fr. Miguel Sagarra (...), sácale a luz un singular devoto del Santo, Madrid 1749. Lluís XI (1423–1483, rei a partir de 1461) s’havia ferit i, entre d’altres recursos, el seu entorn va decidir de verificar si la presència del calabrès podia auxiliar Sa Majestat14. 10 Potser el vessant menys conegut, en tant menys remarcat pels seus biògrafs, sigui el d’escriptor/ teòleg, tant en el seu vessant públic, com en el privat. Una mostra del primer, que palesa la veneració mariana del sant és l’intitulada Grandezze di Maria, esposte in XXVI discorsi sopra la salutazione angelica (...) con in fine lo Spicilegio mariano disposto con ordine alfabetico sopra tutte la glorie, e virtu’ della stessa Divina Madre (...). Opera divisa in due tomi del reverendissimo padre D. Francesco de Paola, colla celebre aggiunzione del R. sacerdote D. Vito Occhiuzzi, Foligno 1804 (e. ss. XV–XVI). Un exemple de la segona faceta és la Scelta di lettere del glorioso patriarca S. Francesco di Paola (...) con l’esclamationi della serafica Madre S. Teresia, Viterbo 1657. 11 G. IACOVELLI, L’attività taumaturgica di s. Francesco di Paola, San Severo 1990; F. ABBIATI, Guida ai miracoli di san Francesco di Paola, Cosenza 2007. 12 D. A., “Jesús, maestro y taumaturgo”, La Biblia y su cultura, Santander 2002, vol. 2, p. 85–130. 13 Les similituds del sant d’Assís i la segona persona del Verb es troben en una munió de documents. A tall d’exemple, vegeu A. DE ABREU, Vida del seraphín en carne y vera effigies de Christo San Francisco de Assís, Toledo c.