Jordi Cuixart I Navarro I Santa Perpètua De Mogoda, El Bressol D

Miscel·lània L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 109

Jordi Cuixart i Navarro i Santa Perpètua de Mogoda, el bressol d’un lideratge Ernesto Vilàs Galindo, historiador i coordinador de la secció d’Història del CREM, en col·laboració amb Josep Ventura Humet, vicepresident i Pere Garcia Batalla, president.

Els darrers anys Catalunya ha viscut un moviment d’àmbit social i polític que s’ha popularitzat amb el terme el procés. D’una manera més precisa podríem definir el que hi ha rere el mot com el conjunt d’esdeveniments i transformacions al voltant del dret d’autodeterminació i la independència de Catalunya que han marcat el debat social i polític, com a mínim, des del juny de 2010 fins avui. En aquella data el Tribunal Constitucional d’Espanya

Carme Forcadell, presidenta de la mesa del Dolors Bassa, consellera de Treball, empresonada al Parlament de Catalunya, empresonada al Centre Centre Penitenciari de Puig de les Basses (Figueres). Penitenciari de Mas d’Enric (el Catllar, Tarragona).

Primera imatge dels presos polítics a la presó de Lledoners (Sant Joan de Vilatorrada, desembre de 2018). D’esquerra a dreta: Jordi Sànchez; Oriol Junqueras; Jordi Turull; Joaquim Forn; Jordi Cuixart; Josep Rull i Raül Romeva. L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 110

va decidir retallar l’Estatut aprovat en referèndum el 2006 pel conjunt de catalans i catalanes. D’aquesta manera el compromís del president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, proclamat el 2003 al Palau Sant Jordi, va quedar en paper mullat. Va ser al míting central de la campanya electoral al parlament català, davant de 20.000 persones on va prometre donar suport a la reforma de l’Estatut que promovia Pasqual Maragall, recor- dem-ho, amb les següents paraules: Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya. D’aleshores ençà, si alguna cosa ha caracteritzat el procés d’independència de Catalunya als inicis del segle XXI ha estat la celeritat en l’evolució dels esdeveniments. Canvis de presidents, majoria independentista al parlament, dos referèndums (tot i l’oposició de l’Estat), aflorament de nous actors polítics (les confluències de Podem i Ciutadans), actuacions legislatives amb la voluntat d’establir unes mínimes estructures d’estat, restriccions a les llibertats, proclamació d’independència amb la boca petita... i presos polítics. El novembre del 2017 el Govern de la Generalitat de Catalunya és destituït en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i una part dels seus membres és empresonada, entre ells el vicepresident Oriol Junqueras, i la resta opta per l’exili, amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, al capdavant. La intensificació de la intransigència del Govern espanyol a donar solució política al conflicte de l’encaix (o no) de Catalunya a Espanya va tenir el seu preludi en la violenta repressió física amb què es va intentar impedir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Davant de la resistència ciutadana, la intervenció de les forces policials estatals van evidenciar un clamorós fracàs en els seus objectius i van prémer l’accelerador del seu exèrcit jurídic. El 16 d’octubre de 2017 la justícia espanyola decretà l’empresonament sense fiança d’en Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, i Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural des de 2015. L’augment dels sectors partidaris de la independència com a única solució als vells problemes de relació Cata- lunya-Espanya i la seva força havien trobat en aquestes dues entitats uns ferms referents. Amb el seu concurs i el dels milers dels seus associats, les manifestacions de l’11 de Setembre dels darrers anys han estat un èxit d’organit- zació, assistència i civisme. Empresonar als seus líders cercava escapçar el moviment independentista, la qual cosa demostra un gran desconeixement de la naturalesa del fenomen que hem vist. La densitat de la xarxa associativa catalana, la seva transversalitat pel que fa a ideologies, la solidaritat entre els diferents actors individuals, col·lectius, etc. feien preveure que la injustícia de l’empresonament dels líders de les dues entitats no minoraria la força del moviment. Si més no, a Catalunya ho sabíem. Per tant, sols queda la voluntat de revenja i escarni com a raó de les actuacions judicials. No és la voluntat d’aquestes línies analitzar històricament el moviment processista, ni establir un debat jurídic. Però, com a membres d’aquesta xarxa gegantina de l’associacionisme català, i perpetuencs, ens sembla adient destacar la figura d’un home que, partint d’aquest ordit entreteixit d’entitats, ha ofert la seva feina a la defensa de la voluntat comuna i és un exemple del que dèiem línies a munt. Jordi Cuixart és un dels fruits d’aquests ens de sociabilitat catalana que denominem associacionisme, ja sigui cultural, esportiu, juvenil, de defensa de la disfunci- onalitat, dels immigrants, dels sense sostre, feministes, LGBTI, polític, etc. Un jove inquiet i compromès de Santa Perpètua de Mogoda Jordi Cuixart i Navarro va néixer a Santa Perpètua de Mogoda el 22 d’abril de 1975, membre d’una família treballadora establerta al poble el 1963, provinent de Badalona. El seu pare, Antoni, era mecànic responsable del control de qualitat (verificador, en deien aleshores) de l’empresa Comercial Guerrero S.A. (COGUESA), que s’havia establert a Santa Perpètua. Amb ell també es va traslladar Josep, repartidor de la mateixa empresa i germà de la Maruja Navarro, la mare d’en Jordi. Ambdues famílies van establir-se als carrers del nucli antic del poble i el jove Jordi i les seves germanes, Ester i Neus, van anar a l’Escola Tabor, un centre educatiu de recent creació impulsat per un seguit de famílies de tarannà catalanista de Santa Perpètua de Mogoda. A Jorge Luis Borges se li atribueix la frase “la pàtria d’una persona és la seva infantesa”. La d’en Jordi Cuixart va ser el poble català de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) i el seu primer horitzó va quedar delimitat entre dos campanars. El de l’església parroquial dedicada a la patrona local, Santa Perpètua, i el de l’església de Miscel·lània L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 111

Dues imatges de l’any 1989. En Jordi participà amb els seus companys de 8è d’EGB en una obra de final de curs que simulava les diferents seccions d’un telenotícies, TV Tabor. Font: Imatges enregistrades per Joan Carreras Fabra i Joan Humet Grant.

Santa Maria l’Antiga, coneguda pels perpetuencs, i per tothom, com Santiga. Als carrers del voltant de la primera va tenir el seu domicili la família i l’escola on va formar-se. Per tant, va ser l’escenari de les seves primeres passes, l’escenari dels primers jocs. Santiga, el segon campanar, és un espai patrimonial i cultural on la família Navarro, el tiet d’en Jordi, la seva dona i els seus cosins, van desenvolupar un activisme cultural, al qual en Jordi va abocar-se en plenitud. Tal com fa sempre. La figura del tiet Josep fou molt important en la trajectòria de Jordi Cuixart. Navarro va ser un activista cultural i polític de primer ordre a Santa Perpètua de Mogoda. Membre de l’Agrupació Familiar (entitat promotora de l’Escola Tabor, l’escola bressol La Mainada, etc.), de l’equip de futbol, impulsor del Congrés de Cultura Catalana al poble, de l’associació de discapacitats de l’època, de la secció local d’ERC, l’Associació d’Amics de Santiga i autor de cinc llibres de poesia. Tot un referent en el microcosmos perpetuenc. Tot i no ser molt d’església1 en Jordi, els carrers del nucli antic del poble pivoten al voltant de l’edifici religiós. No sols físicament a conseqüència de l’evolució urbanística medieval, també socialment en aquells anys a cavall de la dècada dels setanta i els vuitanta del segle XX. El Centre Parroquial2, inaugurat el 1953, acollia la sala teatre, l’Esplai el Refugi, el grup de teatre amateur Tàndem, els Pastorets, el Quinto de Nadal... a pocs metres, als carrers adjacents, l’Escola Tabor, el Centre Excursionista... tot plegat, uns espais de socialització de gran importància. El resultat de la confluència de tots aquests elements, i l’atzar, sempre capritxós, va donar a llum la Penya del Casco, el grup d’amics d’en Jordi que va establir entre ells uns llaços d’amistat que encara perdura. Les seves inquietuds (socials, catalanistes, culturals) van desvetllar-se de ben jove. Com a mostra, dues anècdotes explicades per Joan Marc Flores, un de la penya, a una entrevista concedida a Catalunya Ràdio3. Recordava Joan Marc que, de tant en tant, ja que no eren massa futboleros, quedaven per anar a fer un partit al camp de futbol que tenia l’empresa Facosa, avui ja desapareguda. El record situa l’escena entre el 1989-1990. Tots esperaven el Jordi per començar el joc però ell no arribava. Quan finalment va fer acte de presència (tard!), va justificar-se explicant que venia de la presó de dones, on havia participat en una acció de suport a la Núria Cadenes4. En Jordi tenia 16 o 17 anys. La segona anècdota ens mostra el Jordi visitant Lluís Maria Xirinacs5 en alguna de les seves activitats de protesta de la mà del seu oncle Josep Navarro. Xirinacs va ser un dels organitzadors de les múltiples activitats que es van Miscel·lània L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 112

desenvolupar a finals del franquisme amb el paraigua de l’Assemblea de Catalunya. A Santa Perpètua un dels ins- tigadors de l’Assemblea va ser Navarro i amb ell, en Jordi Cuixart, entre d’altres. Xirinacs va fer un acte a la plaça Nova, recorda Josep Ventura. El període d’activisme a Santa Perpètua agafa embranzi- da als anys noranta. Els vehicles van ser el Col·lectiu El Lo- cal i les Joventuts d’Esquerra Republicana, entitats de les quals va ser cofundador. Organitzacions juvenils s’impli- quen en els conflictes del moment: protesten per les proves nuclears franceses a l’illa de Muroroa; recullen roba per als damnificats en la guerra dels Balcans; protesten contra la flama olímpica en el seu camí cap a Barcelona, contra les detencions d’independentistes dictades pel jutge Baltasar Garzón i, evidentment, reclamen la supressió del servei Gener de 1993, diada de Sant Antoni, Jordi Cuixart militar obligatori. No cal dir que en Jordi va ser un dels jo- entrevistat el seu cosí Pep Navarro durant la passada. Col·laborava a la incipient i amateur ràdio local Ona ves insubmisos perpetuencs. Com a mostra de la decidida Moguda. aposta per la pau i la desaparició dels exèrcits, transcrivim part del Manifest per una societat totalment desmilitaritzada emès a la ciutadania 8 de març de 1998: “El Col·lectiu El Local, amb motiu de l’indult de l’Estat espanyol a 16 companys insubmisos, vol fer públic el següent manifest: Considerem que l’actitud dels insubmisos catalans de desobediència civil enfront de les autoritats i l’exèrcit dels Estats espanyol i francès, lluny d’atemptar contra cap bé social, suposa la defensa de valors pacifistes i no violents com la solidaritat, la Pau i el respecte als Drets Humans.” Un pas endavant en el seu activisme social a Santa Perpètua de Mogoda el fa el 1992, quan col·labora en la fun- dació de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya i les JERC. L’any 2015 van complir-se els 20 anys de l’entrada en el consistori perpetuenc d’ERC i amb motiu de l’efemèride va elaborar-se una exposició i un article del qual extraiem les ratlles que descriuen la participació d’en Jordi6: “En el context de reformulació d’ERC dels anys noranta, amb l’autodissolució de Terra Lliure i l’ingrés al partit d’alguns dels seus membres per defensar la independència per via pacífica, el jove Jordi Cuixart coneix David Ricard Miró, provinent de la candidatura del Moviment de Defensa de la Terra a Montcada i canalitza les seves inquietuds socials i nacionals a través d’aquest grup. En aquells moments el seu oncle Josep Navarro havia format part de les llistes a les eleccions amb Iniciativa per Catalunya, que abandonà per diferències amb la direcció local, però ja era un conegut activista cultural al poble. A través d’ell, Jordi Cuixart havia conegut personatges com en Paco Candel, Martí Pol, etc. Tots dos provenien d’una família ideològicament identificada amb el catalanisme d’esquerres, obrerista i vin- culat al Partit Socialista Unificat de Catalunya. El món independentista era vist per ells i el seu entorn com un reservori conservador. Aquesta visió derivava d’un ambient social a Santa Perpètua amb una diferenciació molt notable entre població autòctona i població nouvinguda. A l’escola concertada del nucli històric, els fills d’obrers i nouvinguts vivien aquesta dicotomia. El punt àlgid de la manca d’entesa va ser la crema d’una caseta durant la celebració del Rocío a can Oller, una activitat de la comunitat andalusa que començava a desenvolupar-se. El fet el va fer reflexionar i inclinar-se cap a posicions més radicalment d’esquerres, pacifistes i inclusives, alhora que el seu independentisme també es refermava. Finalment, dos simpatitzants d’Estat Català van contactar amb ell i va començar a treballar amb la gent de Miscel·lània L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 113

Montcada en l’activisme de carrer. El grup de Montcada va ser l’aglutinador en aquesta àrea del Vallès, al seu escalf van néixer les seccions locals de Santa Perpètua de Mogoda, Mollet del Vallès i Polinyà. En paral·lel va crear-se la secció comarcal a Terrassa, que va tenir la missió de connectar i cohesionar els diferents grups vallesans. La seva implicació en la creació de la secció d’ERC al poble li ve de la mà del seu oncle Josep Navarro. Amb l’esquer d’implicar-lo en l’organització de la Festa de l’Arbre, que començava les primeres passes amb Amics de Santiga, Navarro va convidar el seu nebot a una reunió de l’entitat de protecció i pro- moció de Santiga. Finalitzat l’acte, Cuixart va retornar al poble acompanyat per en Josep Ventura, que s’ho va fer venir bé per explicar-li la creació de la secció local d’ERC a Caldes de Montbui, un partit netament nacionalista i d’esquerres. Amb aquest comentari al cap, va parlar amb el seu oncle i li confirmà que ja estava en converses amb en Josep Ventura. Aquestes converses es produïen a la rebotiga de la llibreria Navarro. Allà va saber que Josep Ventura ja era militant d’ERC i això l’impulsa a afiliar-se a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. A can Navarro van fer el primer butlletí donant a conèixer la “refundació” d’esquerra a Santa Perpètua de Mogoda. Ràpidament aconsegueixen gaudir del local de la rambla 46 i comencen les reunions dels 23 afiliats d’ERC i JERC. A dalt a la dreta: Imatge del plafó de l’exposició “20 anys d’ERC a l’Ajuntament”, on podem veure Josep Ventura, cap de llista, Josep Navarro i Jordi Cuixart. A l’esquerra: detall del plafó, al bar de Festa Major d’ERC Santa Perpètua. A baix: Josep Navarro en un míting d’ ERC per les eleccions municipals de 1995. Miscel·lània L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 114

És a l’Escola Industrial de Sabadell on coincideix amb joves amb el seu mateix esperit independentista, catalanista i obrerista. ERC i JERC van néixer del mateix part a Santa Perpètua i va ser de la mà de Josep Navarro com a president, Josep Ventura com a secretari i Jordi Cuixart com a tresorer. Navarro va aportar la tradició obrerista i d’esquerres, Ventura el prestigi cultural i polític i Cuixart la joventut i el convenciment absoluts en els ideals.” Tots tres fundaren el 1992 la secció perpetuenca d’ERC i, amb la incorporació de gent nova, van presentar-se a les eleccions municipals del 1995. L’any 2005 en Jordi Cuixart va canviar l’escenari del seu petit poble vallesà per la cocapital Sabadell. No va aban- donar Santa Perpètua de Mogoda, senzillament el seu radi d’acció s’havia ampliat. La seva activitat professional el conduïa cap a horitzons més amplis i a l’hora dels adeus va adreçar una carta oberta als militants, simpatitzants i amics d’ERC de Santa Perpètua de Mogoda on, entre el corresponent resum de la feina feta i el millor desig de futur per a tothom, agraïa la companyonia viscuda: “Per motius personals –deia–, me’n vaig a viure a Sabadell, però no volia marxar sense abans dir-vos gràcies, grà- cies de tot cor, pels bons moments, i també pels moments més durs, gràcies per haver compartit el somni, durant tots aquests anys i gràcies per no haver perdut mai l’esperança en un millor esdevenidor. Gràcies des dels lampistes de darrera hora, fins al millor cartellista del Vallès, passant per la família, els amics, els coneguts i saludats que en nom d’uns ideals més impregnats de bona voluntat que de consignes revolucionàries, mai m’havien girat l’esquena; a tots us faig arribar el meu sincer agraïment.” Pacifista, enamorat de la seva terra i la seva gent, Jordi Cuixart encara va fer un regal a la seva comunitat abans de marxar. L’hivern de 2005 va publicar un poemari de joventut que duia per títol El plaer dels plaers i que va ser finançat per la seva colla d’amics i ell mateix, imprès a “Santa Perpètua de Mogoda, Països Catalans”, com indicaven els crèdits. El prologuista en va ser en Joan Marc Flores, que va explicar l’origen dels textos7: “El Jordi, el de la rauxa, l’agitador, el de la festa, ha amagat en una caixa, en un calaix o en un racó d’armari, infinites històries viscudes. Ho ha fet durant deu, quinze o fins i tot més anys. Els més amics ho sabíem. Però dins d’aquesta caixa, entre fulls macilents i velles llibretes, s’amagava el Jordi més creatiu, el Jordi més sensible, el Jordi escriptor, l’enamoradís, el curiós, l’explorador, el de les sensacions. Ara en un acte de gran valentia, ha decidit sortir de la caixa, sortir de l’armari i regalar-nos aquesta llibreta.” Amb el poemari, Cuixart picava l’ullet al tiet Josep, poeta, es llicen- ciava com home de cultura i, de pas, deixava anar les seves reflexions i inquietuds amanides amb una bona col·lecció de textos amorosos. Com els definia Flores, “poemes d’amor i desamor [...]. Poemes plens d’abrasadora passió.” Nova etapa, nous temps Amb aquestes paraules escrites a la seva carta de comiat, Jordi Cui- xart iniciava un nou període de la seva vida que vindrà condicionat per la seva activitat professional, primerament, i per la seva implicació en una altra aventura cultural, ara amb la quasi sexagenària associació Òmnium Cultural. Estudià disseny industrial a l’Escola Industrial de Sabadell i començà Portada del poemari El plaer dels plaers, a treballar, amb 16 anys, en una de les moltes fàbriques de packaging 2005. Cuixart no va vendre ni un dels que ha generat la indústria perpetuenca (Volpack)8. Allà començà com exemplars, els va regalar entre familiars i amics. a aprenent mecànic al taller però l’encarregat, Tomàs Simón, va decidir Miscel·lània L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 115

derivar-lo a l’oficina tècnica en considerar que li aniria millor que al taller. Aquests anys com- bina el treball amb els seus estudis. En poc temps canvia d’empresa (Mespack) per exercir de comercial. Als 26 anys el trobem com a gerent a l’empresa STE Group (tercera empresa), on es produeix una reestructura- ció en què no s’accepten les seves propostes i decideix crear la seva empresa, Aranow, l’any 2003. Jan Molina9, actual gerent d’Aranow, el segueix en la nova proposta que va néixer amb quatre treballadors (ara són 50) i recorda com Una imatge de l’empresari Cuixart en el seu entorn laboral. Font: pàgina una de les idees base era internacionalitzar el web: Aranow Packaging Machinery. seu àmbit d’acció. Molina explica que la primera màquina que van vendre va ser a Sud-àfrica, la segona a Austràlia i la tercera, als Estats Units. L’empresari Jordi Cuixart ha estat definit en algun article com un exemple de self made man català10 i se li ha atorgat una gran capacitat d’autodidactisme, com quan s’explica que va aprendre anglès i francès amb cassettes i força de voluntat. La capacitat d’organització i discursiva que ja havíem descobert a Santa Perpètua de Mogoda s’estén a la seva activitat professional. A més de fer créixer la seva empresa, va ser membre del Cercle Metal·lúrgic i esdevingué patró fundador de FemCat11. La seva visió sempre va anar més enllà del compte d’explotació. En aquest sentit el compromís social que acompanya l’activitat d’Aranow és una extensió del que sempre ha caracteritzat en Jordi Cuixart. La cultura empresarial d’Aranow es basa en l’ètica, la integritat i el respecte i es resumeix en un codi ètic integrat per 11 punts12 que podem resumir definint el que és la responsabilitat social corporativa (RSC). Un concepte del qual es parla molt a les escoles de negoci però que s’oblida fàcilment a l’hora de desenvolupar-lo. Molina va fer un bon resum del que és RSC: considerar que les empreses han de corresponsa- bilitzar-se de tot allò que passa a la societat. Seguint aquests principis de solidaritat l’empresa de Jordi Cuixart i els seus socis contribueixen en el desenvolupament de programes socials com és la col·laboració amb el Casal d’Infants (infants i joves en risc d’exclusió social), el programa Incorpora de la Fundació La Caixa (treballa per integrar al món laboral persones amb dificultats a l’hora de trobar feina) i dona suport a la cultura local, com per exemple l’aportació al finança- ment de la restauració de l’església de Santa Maria l’Antiga, Santiga o el copatrocini del CREM. Per arrodonir l’aposta, forma part de la plataforma Respon.Cat (promou l’RSC com a part de la forma catalana de fer empresa) i col·labora en programes de for- mació dual, aquella formació que incentiva l’augment de la col·labo- ració entre els centres de formació professional i les empreses. El dia 24 de setembre de 2017 Jordi Cuixart es retrobava amb els veïns de Santa Perpètua La idea d’empresa de Cuixart va i, a la rambla, els adreçà unes paraules dins la campanya en pro del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Font: Arxiu CREM. Miscel·lània L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 116

més enllà de la simple explotació econòmica, ha de ser també un element de promoció social. En el mateix sentit s’explica la seva implicació en Òmnium Cultural. Va fer-se’n soci el 1996, alhora que ho feia també a Amnistia Internacional i les Escoles Bressoles, de la Catalunya Nord. De tots és coneguda la feina d’Òm- nium des de 1961: la promoció de la llengua i la cultura catalanes, l’educació, la cohesió social i la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Molts recorden els seus voluntaris anant per les escoles públiques catalanes per tal de donar unes primeres nocions de llengua catalana, abans de la immersió lingüística. Ells van fer el primer contacte amb un alumnat privat de coneixement de la seva llengua, en unes escoles amb professorat moltes vegades reticent a la introducció del català a la vida escolar. L’any 2002 havien convocat eleccions per a la renovació de la Junta d’Òmnium. El moment apuntava cap a una renovació del conjunt directiu i del projecte. Jordi Cuixart, Josep Ventura i Josep Navarro van desplaçar-se fins al Palau Dalmases, seu aleshores de l’entitat, per exercir el seu dret a vot, segons explica el mateix Ventura.

20 de desembre de 2018, el Ple Municipal de Santa Perpètua de Mogoda donà suport a la demanda de llibertat pels presos polítics. Al centre de la imatge, l’alcaldessa Isabel Garcia, al seu costat, amb bufanda groga, Maruja Navarro, Antoni Cuixart i Esther Cuixart Navarro, al seu voltant, els regidors d’Iniciativa per Catalunya, PSC, ERC i CUP, que van donar suport a la proposta. Font: Mitjans de Comunicació Local.

Sembla, però, que molts més socis d’Òmnium havien pres la mateixa decisió i el personal de l’entitat encarregat de gestionar el procés es trobava desbordat. Una de les veus que van alçar-se per protestar per la situació i forçar una nova convocatòria va ser la del Jordi Cuixart. Ventura ho recorda com la primera acció del jove en el seu camí dins d’Òmnium Cultural. El cap de setmana següent es repetiren les eleccions, ara ja sense desgavell, i va resultar escollit en Jordi Porta i Rivalta. S’encetava així una etapa de profunda renovació d’Òmnium durant la qual l’entitat va reforçar la seva projecció en la societat catalana. Porta va ser president entre 2002 i 2010. El 2010 Jordi Cuixart és escollit tresorer de l’entitat i posteriorment vicepresident. Finalment, el 2015 fou no- menat president, càrrec que continua exercint malgrat les dificultats de la seva situació actual. Cap visible de les organitzacions ciutadanes del moviment per la independència de Catalunya, el procés al qual ens referíem a l’inici, Miscel·lània L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 117

conjuntament amb en Jordi Sànchez (president de l’Assemblea Nacional Catalana), ha estat al capdavant de l’activisme en aquest sentit. Sempre amb la no-violència com a bandera i en comú acord amb la resta d’entitats integrants del moviment. En l’exercici d’aquest seu lideratge va ser com Cuixart i Sànchez es van veure involucrats en la manifestació espontània que el 20 de setembre de 2018 va produir-se davant de la Conselleria d’Economia, a Barcelona, conse- qüència de l’escorcoll iniciat per les forces de seguretat de l’Estat. Van donar-li suport i van mediar per la concur- rència pacífica de la jornada i la seva fi sense incidents. Malgrat tot, la judicatura espanyola va decidir inculpar-los per sedició i l’octubre del 2017 tots dos van ser empresonats preventivament, sense fiança. La democràcia espanyola obria una nova etapa i els presos polítics retornaven a les penitenciàries espanyoles. Poc temps després d’ells, anà a la presó bona part del Govern de la Generalitat, amb el vicepresident al capdavant: Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull Quim Forn, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa. La situació actual significa un temps de pausa, a l’espera del judici, però no una aturada de l’activitat. Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium i actual portaveu explica que en Jordi Cuixart “està dedicat 24 hores al dia a pensar com cal respondre, com ser forts i com avançar com a societat. Que tot sigui una palanca de canvi per guanyar-nos tots els drets, totes les llibertats que ara mateix són vulnerades. Des d’allà ens ho explica i ens diu que és un orgull ser un pres polític i, ell, treballa des d’allà per construir un país on ningú pugui anar a presó per les seves idees.”13 Sobre la seva actitud diu: “[Cuixart] és una bèstia engabiada però amb una vitalitat que desborda. Anar-lo a veure és un aprenentatge.” Aquest perpetuenc de fermes conviccions torna a ser davant de nous temps, de proves difícils però com explica la seva companya Txell Bonet14, “en Jordi és una persona que ja ha travessat altres vegades deserts personals, deserts més íntims que et fan créixer i ser una persona forta. És algú que s’enamora, no només de les fites, sinó del camí, de les pedres del camí. Això fa que pugui suportar l’actual situació”. El camí que ens espera serà molt llarg, segur, però no estem en condicions d’albirar-lo. Caldrà tornar a parlar al final de la ruta convençuts de culminar el camí amb èxit pels interessos d’en Jordi i de tots nosaltres. A Santa Perpètua de Mogoda, la pàtria de la seva infantesa, família, amics, coneguts i saludats mai li giraran l’esquena.

Notes 1. Així el definia en Joan Marc Flores el 8 de novembre de 2018 a l’entrevista que la periodista Sílvia Cóppulo va fer-li a Catalunya Ràdio, al programa El Divan. 2. Les activitats de lleure feia anys que al barri del nucli antic giraven al voltant del Centre Parroquial. Finalitzada la Guerra Civil, va quedar conformat com l’únic espai lúdic i cultural consentit per les autoritats. Amb l’arribada de població d’altres orígens durant els anys setanta i vuitanta, els ajuntaments democràtics i la transició, aquest monopoli s’aniria trencant, incorporant-se nous actors. 3. 8 de novembre de 2018, entrevista de Sílvia Cóppulo a Catalunya Ràdio, al programa El Divan. 4. Núria Cadenes i Alabèrnia (1970). Detinguda el 1988 (amb 18 anys!) per la seva suposada participació en un atemptat frustrat de Terra Lliure contra la residència d’oficials de l’Exèrcit a Barcelona. Tot i l’exculpació dels altres integrants de l’escamot i la manca de proves, Cadenes va passar quatre anys en diferents centres penitenciaris. El seu cas, sumat a molts altres, és la mostra fefaent que la repressió jurídica ha sovintejat com a mètode d’actuació de l’Estat espanyol. 5. Lluís Maria Xirinacs i Damians (1932-2007). Polític pacifista, filòsof, sacerdot i autor català. Va aconseguir plaça de senador per votació popular en el període constituent. Va dedicar els seus esforços filosòfics a fomentar un model per a l’alliberament personal i col·lectiu. Als anys setanta va protagonitzar sonades vagues de fam davant la presó Model de Barcelona, en destaquen les realitzades en solidaritat amb els imputats d’ETA al conegut procés de Burgos. Entre 1973 i 1975 va ser empresonat per les seves activitats contràries al règim, a Zamora. L’acusació Miscel·lània L’ordit nº 6 - any 2018 - pàg. 118

era la de ser impulsor del Front d’Alliberament de Catalunya, abans, però, ja havia estat un dels implicats a la caputxinada. Va ser encausat i empresonat per l’Audiència Nacional el 2005 per unes manifestacions on comparava el terror de la banda política i militar ETA i les tortures infligides per l’Estat als seus membres. En saber-se el seu empresonament, diferents col·lectius i personalitats van demanar el seu alliberament per raó de la seva edat, 74 anys, i va ser alliberat. En definitiva va ser un lluitador per la independència pacífica de Catalunya. És per aquesta raó que al llarg de la seva vida seria distingit amb diversos premis internacionals (medalles del Consell Mundial de la Pau i l’Associació Mundial de la Pau) i l’any 1975 fou candidat al premi Nobel de la Pau. 6. A finals del 2014 l’autor de 20 anys d’Esquerra a l’Ajuntament, Ernesto Vilàs, va realitzar un parell de trobades amb en Jordi Cuixart al seu despatx d’Aranow. Amb l’amabilitat que el caracteritza, va parlar de la seva etapa d’activista al poble i, a més, va fer entrega de còpia de la documentació que conservava d’aquells anys i activitats. Bona part de la qual va reflectir-se en aquell estudi, encara inèdit, i en el text present. 7. Cuixart i Navarro, J. (2005). El plaer dels plaers, autoedició impresa a la Impremta Mquatre, Santa Perpètua de Mogoda. 8. Una empresa de packaging és aquella que dissenya, fabrica i instal·la maquinària d’envasat i embalatge. Potser l’envàs més popular i quotidià sigui la bosseta de sucre que acompanya una tassa de cafè a qualsevol bar però la maquinària fabricada per aquests industrials fa l’envasat de begudes, productes làctics, cosmètics, químics, etc. Santa Perpètua de Mogoda ha estat el bressol de la indústria d’envasat a Catalunya i Espanya. Tot va començar el 1948 a partir de l’associació d’Indústries Roure i Cafès Soley. Passaren de la torrefacció manual a la mecànica i van haver de menester elements d’envasat i embalatge. Per saber-ne més, consulteu la revista del CREM L’Ordit, el seu número 5 (2012) on es fa una àmplia aproximació al procés d’industrialització a Santa Perpètua de Mogoda. L’article de Josep Ventura i Ernesto Vilàs, La indústria a Santa Perpètua de Mogoda des de la postguerra fins a la crisi del petroli: Humet Hidràulica, Carretillas Alfaro i Indústries Roure, explica la formació d’aquest clúster de maquinària per a l’envàs, a la pàgina 81 inclou un esquema de l’evolució en el temps d’aquestes indústries. 9. Jan Molina (gerent i director d’Aranow Packaging Machinery), declaracions a Sílvia Cóppulo, al seu programa El Divan de Catalunya Ràdio. 7 de novembre de 2018. 10. Enric Vila, Jordi Cuixart, el self made man català, Elnacional.cat, 9 de juliol de 2017. 11. FemCAT, fundació privada i independent, agrupa empresaris i empresàries amb la finalitat d’elaborar propostes i generar iniciatives per al desenvolupament econòmic i social de Catalunya. https://www.femcat.cat/qui-som/ 12. Podeu consultar aquests documents a la seva pàgina web https://www.aranow.com 13. Marcel Mauri de los Rios a El Divan, amb Sílvia Cóppulo, Catalunya Ràdio, 9 de novembre de 2018. 14. Txell Bonet a El Divan, amb Sílvia Cóppulo, Catalunya Ràdio, 10 de novembre de 2018.