1. Josep Pidelaserra Duran, Manel de ? 2. Manel Miret Orga (1885-1945) 3. Joan Almirall (1891-1969) 4. ? 5. Josep? Estruch Turu 6. Jaume Saumell Carreras, Salisachs (1890 -1956) 7. Jaume Closas Estruch (1887-?) 8. Pere Elena, el Quefe 9. Marià Murà (1891-?) 10. Joan Marín Cisteró (1891- 1969).

6 EL FLABIOLAIRE JOSEP CARBÓ VILAMAJOR (1898-1989) Amb notícies del ball de bastons d’

Montserrat Castellví, Àngel Vallverdú, Teresa Soler, Rafel Mitjans

Esparreguera, Cambrils, Mataró

Durant la recerca sobre l’Anada a Sant Salvador i el paper que hi tingué el fl abiolaire hortonenc Pau Orpí Matador,1 ens van venir a les mans unes fotografi es extraordinàries del ball de bastons d’Esparreguera.

El ball de bastons d’Esparreguera, el 1909. Fotografi a propietat de Josep Colomé.

1. Vegeu Castellví (2008).

7 8 El ball de bastons d’Esparreguera, el juliol de 1903. Fotografi es d’Antoni Bartomeus Casanovas, reproduïdes amb permís de l’Arxiu Fotogràfi c del Centre Excursionista de Catalunya.

En un primer moment, absolutament tothom ens va dir que el fl abiolaire «era en Carbó», que «el ball de bastons l’havia tocat sempre el Beco».2 Ens va intrigar que aquest fl abiolaire espar- reguerí no hagués estat mai demanat per a l’Anada. El que ex- posarem és un seguit de notícies que hem aconseguit sobre els balls de bastons d’Esparreguera i sobre la seva persona.

2. Pel nom de la casa on va anar a viure de casat. Vegeu més endavant.

9 I. Aproximació al ball de bastons d’Esparreguera

Tot el que se sabia del ball de bastons d’Esparreguera és que n’hi havia hagut, que el Diccionari de la Dansa li atribueix unes peces de noms «Brogit» i «Mongeter», i que una part del reper- tori local de tonades hauria passat al ball de a través de Josep Carbó.3 Sabem ara que el ball de bastons d’aquestes fotografi es és l’únic que hi va haver a Esparreguera fi ns a la Guerra.4 Almenys des de la darreria del segle xix, estigué sempre vinculat al con- tinu de societats d’orientació esquerrana5 La Siempreviva i Les Canyes,6 probablement més per les simpaties o adscripcions societàries de la majoria dels balladors (si no de tots) que no per una dependència orgànica d’aquestes societats. Que a la bandera hi hagués la imatge de santa Eulàlia, o que el ball de bastons fos l’únic ens esparreguerí que rebés «gratifi cacions» de l’ajuntament per intervenir a la festa major (i alguna vegada, per Corpus, vegeu més endavant) fan pensar en una dimensió vilatana, coŀlectiva, del ball, que aniria més enllà de la mera pràctica d’un grup d’afi nitat.

3. Vegeu Vallverdú (2007 : 41). 4. Com a curiositat, el 1906 l’Ajuntament paga dues colles de bastoners; a una li dóna el que es pagava cada any a la colla de la vila (30 pta) i a l’altra, la meitat. ¿Es tractava d’un grup local de menys entitat (per exemple, de jovencells com els que es veuen en algunes fotografi es de 1909)? ¿Era un ball foraster que venia sols a despeses pagades? [Actes de l’Ajuntament d’Esparre- guera, llibre 1904-1907, no 30, de 17-vii-1906]. 5. No ens expliquem per què Francesc Subirana, aleshores arxiver i cro- nista d’Esparreguera (i cunyat d’uns bastoners de 1909, els germans Almi- rall), digué a EGS (1987 : 54) que eren de l’Estrella, la societat de dretes. 6. Continuat per l’Ateneu al fi nal del període republicà i durant la Guer- ra; després, l’entitat fou clausurada i el local expropiat pels franquistes, que hi instaŀlaren l’Educación y Descanso.

10 Joan Almirall, Rossend Almirall i Manuel Miret. Fotografi es propietat d’Aurora Barberà Almirall i de Josep Colomé.

Aproximació cronològica

Les fotografi es més antigues conegudes són les del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), perfectament documentades en la festa major de 1903.7 La que encapçala aquest escrit, moltes publicacions esparreguerines i el mateix Arxiu Municipal la daten entre 1912 i 1917, però donem més crèdit als testimonis que la fan de 1909; en qualsevol cas, la bandera que s’hi veu (i, segur, també el vestuari) són d’abans de 1910.8 Hom n’ha pogut reconèixer quasi tots els balladors (vegeu-ne la relació a p. 6). De moment, la documentació municipal 9 assegura que el ball

7. Tant per la pròpia referència del CEC (Bartomeus 1903) com per la informació municipal. 8. Les tres primeres xifres de la data de la bandera són u, nou i zero; a les fotografi es no es veu bé si la darrera xifra és un dos o un nou. Ambdues són versemblants, essent més probable 1909. El vestuari, però, ja és pràcticament així en les fotografi es del CEC de 1903. 9. Llibres d’actes de l’ajuntament d’Esparreguera, 1900-1906; 1908-1917; 1922-1930; 1941; en la resta d’actes de plens conservades, des de 1874 a 1955,

11 va funcionar, almenys, des de 1900 fi ns a 1914,10 probablement fi ns a 1917, dates que coincideixen amb els records d’algunes persones. Entre 1917 i 1922, les actes de l’Ajuntament no parlen del ball de bastons, però, com veurem més endavant, almenys el 1920 el ball sortí. En qualsevol cas, la primera notícia que s’hi torna a trobar és de 1923:11 «fueron leídas y aprobadas: una cuenta por gastos de representación de las collas de bastoners, de ptas. 50». A part que la quantitat és el doble del que es pagà al llarg de tota la dècada per una colla —o sigui que degueren haver-n’hi dues, aquell any— no sabem si eren dues colles de la vila o, més probablement, una de la vila i una de forastera. El 1924, qui cobra són els bastoners de i, el 1929, «la “colla de bastoners” que concurrieron a los festejos de la fi esta mayor».12 Tanmateix, hi ha notícies d’alguna mena de continuïtat de la, diguem-ne, «colla de 1909» fi ns als anys trenta: Domènec Marín (n. 1922) recorda son pare vestit, i aquest ja ballava el 1909. És més, la bandera, diu Marín, duia la data «1920» i la inscripció «Unió de bastoners d’Esparreguera», juntament amb la imatge de santa Eulàlia. Evidentment, es devia tractar d’una bandera diferent de la de les fotos de 1909, i devia assenyalar una represa del ball de bastons feta per la unió de bastoners de diferents edats o adscripcions societàries. Tot i el manteniment de l’emblema tradicional de la imatge de Santa Eulàlia, val la pena fi xar-se en el canvi de percepció, com a mínim dels propis balladors, que han passat d’una bandera que portava sols el nom de la vila a una altra que especifi ca que són bastoners. i en les actes de les permanents entre 1879 i 1953, no hi ha altres aŀlusions al ball de bastons (ni tan sols en els anys de 1950, quan se sap que venien els de Masquefa). Els llibres de comptabilitat falten quasi tots, i no els hem mirats. 10. Entre 1900 i 1914, les gratifi cacions les cobren Espí, Barquet, Elena, Galceran i Estruch, alguns d’ells bastoners esparreguerins coneguts. 11. Actes de l’Ajuntament d’Esparreguera, llibre 1922-1929, fº 62v, de 12-vii-1923. 12. Actas de la Comisión Municipal Permanente de la Villa de Esparra- guera, llibres 1924-1925 (fº 11, 16-vii-1924) i 1929-1930 (fº 12, 24-vii-1929).

12 Sembla clar que el músic, en aquests anys, fou el fl abiolaire esparreguerí Josep Carbó. Esteve Poch Pierenc (n. 1922) explica que «pel novembre de 1933», alguns d’aquells balladors de 1909 intervénen encara en l’actuació oferta durant l’estada de Ramón Franco a Esparreguera «amb motiu de les eleccions»;13 no se sap si perquè altres discrepaven de fer-ho o si perquè, més probable- ment, ja no estaven en disposició de ballar. En tot cas, el ball va actuar al vespre, en el local de Les Canyes, en el que sembla un acte intern de la societat. Si acceptem que l’actuació va ser el 1931, la cronologia del ball de bastons queda molt més clara i versemblant: la realitat seria que el ball s’havia anat esllanguint al llarg dels anys vint, de manera que els de Les Canyes fan poc menys que ressucitar- lo per fer homenatge a l’aleshores heroi de les esquerres Ramón Franco. Vol dir també que en Carbó l’hauria tocat relativament poc. El ball de bastons d’Esparreguera no va participar en els concursos convocats al Poble Espanyol de el 1935 i el 1936,14 mentre que se sap que Josep Carbó hi anà a tocar pels bastoners de Masquefa. Això signifi caria que el ball, si enca- ra era actiu llavors, no estava en disposició d’anar de concurs. Domènec Marín explica que no recorda cap bastoner jovencell, tots eren com son pare o més grans; també recorda que la ban-

13. La visita de Franco a Esparreguera és coneguda sols pel testimoni dels fi lls dels republicans que el van homenatjar. Esteve Poch, però, es confon de data: Ramón Franco fou diputat per la ciutat de Barcelona a les Consti- tuents de 1931 [La Vanguardia, 11-vii-1931, p. 18]; la votació va ser el 28 de juny. A les eleccions de 1933 (19 de novembre), no sembla que Franco hi par- ticipés: des de l’octubre era a Madrid i es preparava per a un vol transatlàntic, que va realitzar en els dies immediatament posteriors a les eleccions, mentre es constituïa el Congrés [La Vanguardia, diversos d’octubre, novembre i desembre de 1933]. 14. Tampoc al de l’Exposició de 1929 (segons Campmany [1944], hi ha- via els de Vilanova i la Geltrú, , i Masquefa. De fet, Àngel Matas (Masquefa, 7-vi-2002 ) afi rma que no els va veure a cap dels concursos. Nota: si no s’indica altrament, els testimonis masquefi ns reportats han estat recollits per Àngel Vallverdú.

13 dera l’havien treta a la processó de Corpus, però sense que els bastons hi anessin (cosa que deu correspondre als anys de la República). I tant ell com els altres testimonis esparreguerins associen, sense gaire detalls, la desaparició del ball de bastons a la Guerra i a la repressió posterior. Probablement, la de Les Ca- nyes (1931) devia ser la seva darrera actuació memorable 4 Malgrat que, arreu, els balls de bastons solen tenir una exis- tència discontínua, el jovent masculí d’Esparreguera va conser- var el ball de bastons de manera pràcticament ininterrompuda, almenys, des de cap a 1870 fi ns cap a 1930. Els records dels testimonis esparreguerins ens parlen de la represa del ball dels nascuts cap a 1850 15 (pels volts de 1870) i de la de la generació immediatament anterior als octogenaris d’ara,16 que és la de la foto de 1909, nascuts pels volts de 1890. Les fotografi es del CEC [pp. 8 i 9] mostren una ballada de 1903,17 a càrrec d’homes (alguns, ja espigats) que podrien correspondre al fi nal de la generació que queda entre la de 1909 i l’anterior. 4 Passada la Guerra, els anys 1947 i 1948, des del Patronat,18 es va provar de remuntar el ball de bastons amb els nois de l’Aspi- rantat d’Acció Catòlica. L’intent fou molt precari: ballaren, pel que sembla, sense cap lligam ni de vestuari ni de coreografi a ni de tonades amb la tradició anterior, al ritme d’un timbal,

15. La de l’avi de Francesc Fons (n. 1916), que hi ballava. 16. Com els onclos de Josep Puig (80 anys) i de Miquel Miret (70 anys), que ballaven a la colla de la foto, o el germà d’Enriqueta Estruch (104 anys). 17. Confi rmada també per l’acord municipal que parla de «conceder una gratifi cación de treinta pesetas a los danzantes palitroqueros que toman parte en los festejos públicos de Santa Eulalia». [Llibre d’Actes 1901-1904, no 36, de 9-vii-1903]. 18. Patronat de la Joventut des de la seva fundació, el 1904, fi ns a la Guerra; Patronat Parroquial des d’aleshores. Per a la gent d’Esparreguera és, simplement, «el Patronat».

14 comptant, sense melodia; sense faldilles; el primer any, ni duien picarols... No va reeixir. Cap a 1990, instigats pel diaca Carles Catassús (fi ll de la bo- tiga Reno de la plaça de l’ajuntament de Vilafranca), Joaquim , Robert Jiménez, Joan Sánchez i Toni Bolaño, monitors aleshores de l’Esplai la Lluna, s’animen a fer alguna activitat. Toni Bolaño conservava els camalls dels seus avantpassats i, vis- ta la fotografi a de 1909 al llibre Esparreguera, cent anys d’histò- ria gràfi ca, 1880-1980, s’engresquen a posar en marxa la que van anomenar secció folklòrica de l’Esplai. Aprofi tant la plataforma que els proporcionava aquesta entitat, van engegar dos grups de ball: els bastoners i el ball de dimonis de la Passió. No tenen idea de cap dels dos, i es posen en contacte amb diverses persones. Per al ball de dimonis, parlen amb Joan Montoriol, Martí Cervera, Casimir Farré i Isidre Castellví. Que sapiguem, Joan Montoriol (que tenia aleshores 63 o 64 anys), era l’únic que l’ha- via ballat; els altres potser l’havien vist o, simplement, l’acom- panyaven a les entrevistes. Per al ball de bastons, es posen en contacte amb els moni- tors de l’esplai d’ (Àngel Solé i els germans Sucarrats); n’aprenen un parell de balls (la Pavana i la Segona, de Vilanova i la Geltrú). Els acompanyen gralles. Surten per les festes majors de 1993 i 1994, nens i nenes barrejats. Després, els grups de nois i noies d’aquesta edat es desfan i marxen de l’esplai, i els més joves que s’hi queden no volen continuar els balls. Per la festa major de 1995, aquells monitors i amics seus sur- ten amb el nom de Colla Nova de Bastoners d’Esparreguera. Volen ballar només homes, però no n’hi ha prou i accepten dones. Van de color blau amb dues tonalitats i, l’últim any, amb un mocador com una banda de fl ors. Aprenen, també d’Abrera, tres o quatre balls (Tercera, Corrandillo i la Boja, tots tres també de Vilanova i la Geltrú), que s’afegeixen als que ja sabien. Acom- panyats sempre per gralles. Ballen entre 1995 i 1997 per festa major i en alguna festa de barri. També ho fan per la coŀlocació de la primera pedra del nou Patronat Parroquial. No surten a fora. L’any 1996, a partir

15 d’una fotografi a antiga d’un ball de garlandes de l’inici del se- gle, amplien el grup i ballen un ball de garlandes. En aquests tres anys hi ha membres de la colla que en mar- xen i altres que s’hi afegeixen. Es desfà per qüestions internes dels seus membres i, sobretot, perquè no troben substituts. El 2006 neix la Colla Bastonera del Montserratí,19 amb gent de diferents pobles: Esparreguera, Olesa, Abrera, i , tot i que la majoria són d’Esparreguera i d’Olesa. En alguns moments, persones que havien ballat els anys anteriors hi tornen a participar. Mantenen el repertori que ja coneixien i hi afegeixen el Garçot i el Nou d’Abrera, i la Boja de Sant Pere de Ribes. Sempre acompanyats per gralles. Aquest estiu (2009) s’han trobat una colla de tot Catalunya a Palestina i han après balls nous, que han incorporat al repertori. A tall d’anècdota, també aquest estiu han ballat amb fl abiol durant la festa major de Masquefa.

Ocasions

Les ocasions esparreguerines del ball de bastons eren la pro- cessó de Corpus 20 i, sobretot, els seguicis de la festa major; al-

19. Hi ha qui reivindica una comarca, que anomenen el Montserratí, amb capital a Martorell; i no és estrany, perquè en aquesta zona mai no s’ha sentit el Baix com a res propi. 20. Les actes de l’ajuntament, en la primera dècada del segle xx, atesten pagaments per la sortida de Corpus. És probable que, per la proximitat molts anys entre Corpus i la festa major, els bastoners cobressin les dues sortides d’un cop, com ja es veu en algun d’aquests assentaments; amb la Cobla- Orquestra Monnés passa també en alguns anys. Vegem-ho: Acta 37, fo 107, de 17-vii-1902: Imediatamente aprobáronse para su pago con cargo a las respectivas consignaciones presupuestas [...] Acordóse gra- tifi car a los palitroqueros, con 30 ptas por el concurso que prestaron a los festejos públicos del Corpus y fi esta mayor. Acta 28, fo 83, de 13-vii-1905: Con cargo a las respectivas consignaciones presupuestas fueron aprobadas para su pago [...] una de Pedro Elena Ros, de 30 ptas, por concepto de gratifi cación a los palitroqueros de las festividades del Corpus y fi esta mayor de este mes.

16 menys en els darrers anys, a l’època de la Unió de Bastoners, Domènec Marín recorda que anaven a ballar a Olesa i als altres pobles del voltant d’Esparreguera. El cas de la visita de Ramón Franco ens informa que, en determinats casos, el ball podia també servir per a ocasions de cerimònia o de celebració de l’entitat que l’acollia o dels sectors socials que s’hi trobaven. D’abans de la Guerra, ningú no ens ha parlat ni de carnestoltes ni de caramelles, que són els altres moments d’exhibició dels balls de bastons. En canvi, les caramelles del Patronat havien sortit amb un ball de cintes ja abans de la Guerra (1930-1933) i, més ençà, quan el Patronat va muntar el seu ball de bastons, l’hi va incorporar.

Vestuari i complements

Pel que fa a l’element central de la dansa, els bastons, dona- rem per fet que es tracta d’instruments musicals per se; idiò- fons, concretament. En la majoria de fotografi es d’Esparreguera en què es veuen bé, s’aprecia que són força llargs, segurament de més de cinquanta centímetres, i prims, si prenem com a re- ferència les mides que fan servir avui els grups propers com ara Gelida, Masquefa o Sant Quintí de , on són més curts i rabassuts; tanmateix, observant les primeres fotografi es conser- vades del ball de bastons de Masquefa (dels anys de 1920), se’ls veu una llargària molt semblant a aquests d’Esparreguera. No sembla que els bastons d’Esparreguera anessin pintats, com passa o havia passat en altres llocs (per exemple, Sant Pere de Ribes, , Santa Maria d’Oló, l’Arboç, Castellbell i el Vilar, Montblanc o Cambrils). La pràctica actual de comprar bastons obrats en alguna tor- neria, encara que sigui prou distant del lloc soŀlicitant, no s’acos-

Acta 30, fo 15, de 14-vii-1910: Aprobar para su pago con cargo a las res- pectivas consignaciones presupuestas [...] una de Pedro Elena, de 30 ptas, por la gratifi cación a los palitroqueros de Corpus y fi esta mayor.

17 tumava en aquella època; el més corrent era recórrer a repelar i allisar manualment branques o llucs. Els exemplars esparregue- rins semblen perfectament tornejats, cosa que concorda amb l’existència de tallers de torneria a la població, conservats fi ns fa relativament poc. En la majoria dels casos se’ls endevina una forma cilíndrica, però n’hi ha que semblen lleugerament cònics. Les fotografi es no permeten assegurar si, en el segon dels casos, s’agafaven per la part més gruixuda o per la part més prima.21 Tampoc observem a les fotografi es que vagin subjectes amb cap veta o cinta al canell del bastoner. Ens han dit que el vestuari se’l pagava cadascú.22 Tanmateix, molts testimonis reporten que «el quefe», Pere Elena, «guardava la roba», cosa que fa pensar que alguna part del vestuari era del ball (els camalls, probablement, i potser les faldilles, els bastons i algun complement com les faixes i els mocadors). En tot cas, alguns vestits i camalls els trobem avui per les cases (com tam- bé hi havia hagut bastons), i hi són des d’abans de la Guerra. La indumentària és d’una factura molt rica, especialment pels grans camalls farcits de cascavells, en una quantitat tal que,

21. És pràctica habitual a la zona més septentrional de l’Alt Penedès i Anoia (Gelida, Sant Quintí, Masquefa) que s’agafi n per la part més doble per aconseguir una millor subjecció. 22. També, que «quan no hi havia diners per pagar-se els picarols, els su- plien amb esclòvies de cargol», però tant els camalls històrics d’Esparreguera com els modestíssims de 1948 portaven els picarols metàŀlics.

18 Camall de la colla de 1909. Fotos de Toni Bolaño. fi ns al dia d’avui, no se’n coneixien de semblants. L’efecte sonor de setze exemplars com aquests sonant alhora havia de ser im- pressionant. La forma de subjectar-los per mitjà de vetes nuades a la part interior del séc de la cama, de manera que els cascavells d’una i altra cames no es toquin ni s’enganxin durant el ball, és

19 Revers del camall: desaparegut el folre intern del camall, es veu la manera de subjectar cada picarol. Foto de Toni Bolaño. una pràctica conservada encara avui per balls de bastons com els de Masquefa o de Sant Quintí de Mediona. Les faldilles segueixen el model que pot observar-se en les imatges més antigues de bastoners: força més llargues que les que veiem a l’actualitat i, sovint, amb una o dues fi leres de bor- les a tocar de la vora. Aquesta mena d’ornamentació la porten encara avui els bastoners de Gelida (si bé aquests, en lloc del teixit llis d’Esparreguera, porten les faldilles de cretona estam- pada). Alguns de la colla de 1903 porten faldilles amb borles; n’hi ha un altre model, amb una tira de passamaneria o randa a la vora, que desapareix en les fotografi es posteriors. Les faldilles eren de color vermell, com hem pogut constatar en els exem- plars conservats. A més, la fotografi a acolorida de Manuel Miret Orga mostra que la faixa —faixí, més aviat— era de color blau. El contrast entre el blau de la faixa i el vermell de la faldilla el trobem al llarg de tot el segle xx i fi ns avui en la indumentària dels bastoners masquefi ns. Un altre element característic és el mocador creuat al pit, de

20 l’espatlla esquerra cap a la part dreta del bastoner. La utilització de mocadors disposats d’aquesta manera ha estat un fet habi- tual en la majoria de balls de bastons del país. Sense anar més lluny, també els veiem en imatges del primer terç de segle xx dels grups de Masquefa i de Gelida. Més encara, els de Masque- fa, a principis dels anys de 1930, van canviar la disposició dels mocadors cap a un o altre costat depenent de la funció de cadas- cun dels bastoners. A la fotografi a de grup de 1909 (p. 7) es veu perfectament com hi ha dos tipus d’estampats (un de més fosc i un de més clar), cosa que podria respondre a una diferenciació de les funcions de cada bastoner per mitjà dels colors o dels es- tampats dels mocadors. La corbata és una peça de la indumentària bastonera que, sovint, passa desapercebuda. Els bastoners esparreguerins por- ten una mena de corbata o corbatí, com trobem en altres colles geogràfi cament properes, en algunes sempre (com a o a ), en altres més esporàdicament (com a Gelida o a Masquefa). La bandera, de mida més aviat grossa, no es distingeix per cap detall de confecció, però la forma de sostenir-la durant el ball, totalment dreta, amb la mà aproximadament a l’alçada de l’espatlla, la trobem també en els balls de Masquefa, Gelida, la Llacuna i Sant Quintí de Mediona, i en altres de més al nord, com o Castellbell i el Vilar.

L’acompanyament musical del ball històric

El músic devia ser sempre un fl abiolaire. A les fotografi es de 1903, el fl abiolaire és un home gran, que toca a dues mans. A la de 1909, un xicotàs toca a una mà un fl abiol enorme. Encara que els testimonis insisteixin a dir que «era el Beco», cap d’aquests dos desconeguts no pot ser l’infant de quatre o de deu anys que era llavors Josep Carbó. El fl abiolaire de 1903 toca el fl abiol amb el mateix gest que veurem fer, anys més tard, a en Carbó, inclòs el detall de posar

21 El fl abiolaire de 1903. Detall de la fotografi a inferior de la p. 8. El fl abiolaire de 1909; detall de la fotografi a de la p. 7. la mà dreta a dalt. Això remet al que sembla una tradició a dues mans de la zona, en principi limitada als bastons. Malgrat que aleshores devia tenir 79 anys i que no tenim cap evidència que, si era viu, encara toqués, hi ha la possibilitat que aquest fl abio- laire de 1903 fos Joan Cuyàs, el Marxant de la Flauta;23 essent ell d’origen esparreguerí, potser el 1903 no hi havia grans dife- rències entre el repertori d’Esparreguera i el de Masquefa. En qualsevol cas, és difícil que en Carbó n’hagués pogut aprendre directament les tonades, i cal considerar la presència d’un o més fl abiolaires entre el músic de 1903 i ell.

23. Joan Cuyàs Germens, nascut a Esparreguera el 1824; sastre, matalas- ser i músic amb solfa. No se sap si era pròpiament fl autista, o bé fl abiolaire, o totes dues coses. Cap a 1850 s’establí a Masquefa. El 1896 encara vivia; el 1906 ja era mort, però es desconeix la data i el lloc de l’òbit (Molano 2009). Serveixi aquesta nota de rectifi cació del lloc de naixement que li atribuïa Vallverdú (2007 : 36).

22 Si el músic de 1903 no era el Marxant, resultaria que hi havia un altre fl abiolaire a dues mans, potser més jove que el Mar- xant, que podria ser l’antecedent immediat i el model d’en Josep Carbó. Però no se sap de cap altre fl abiolaire popular a Espar- reguera. Se’ns ha suggerit que el de 1909 podria ser el fl abiolaire de la cobla-orquestra d’en Feliu Monné d’Esparreguera, però ho veiem improbable: en una fotografi a de 1905,24 l’Orquesta Mon- nés-Esparraguera 25 és una formació de contrabaix, tres violins, una viola, dues trompetes o cornetins, un fi scorn, dos clarinets i una fl auta travessera.26 No sabem quan es desdobla en dues formacions instrumentals; en fotos una mica més tardanes, la formació continua essent una combinació de corda i vent, sense els instruments del primer rengle de la cobla, i probablement va continuar així fi ns als anys de 1920.27 Trobem més versemblant que el fl abiolaire de 1909 fos Jo- sep Pidelaserra Duran (c. 1883-1958), conegut per en Manel de Castellbisbal i pel Gran Manel.28 La nostra afi rmació es basa en una semblança física amb les fotos que se’n coneixen [OCPC (1927); Mateu (1991, sense datar però probablement del mateix temps], en un comentari de l’Esteve Poch i en una circums- tància de repertori que comentarem seguidament. Tot i que cap

24. Castells (1983). 25. Cap a 1885, era La Esparraguerense; més tard, Cobla-Orquesta Mon- nés (la primera de la província de Barcelona, que actuà vuit dies seguits a la plaça Reial de Barcelona fent audicions de sardanes amb motiu dels actes de Solidaritat Catalana de 1909; com veiem, però, el nom de «cobla» degué ser perquè interpretaven sardanes i no per l’instrumentari característic); més tard s’anomenà Orquesta Monnés i, encara, Antiga Monnés. I cal no confon- dre-la amb la del mateix nom que funcionà a Olesa, paraŀlelament i durant molts anys, menada per una altra branca de la mateixa família. 26. Una sardana de 1905 de Feliu Monné és escrita per a violí 1, violí 2, fl auta, clarinet 1 i 2, cornetí en si ♭ 1 i 2, trombons, fi scorn i basso. 27. Algunes de les sardanes de Feliu Monné, sense datar, són escrites per a una formació que ja compta amb tibles i tenores, però no amb fl abiol. 28. A la ressenya d’Amades i Tomàs (1998) diu que el seu nom era Josep Pi de la Serra Duran, conegut per Manel pel nom de la casa d’on procedia. En altres llocs, com Mateu (1996), surt com a Manel Pidelaserra Duran, però creiem que és un error.

23 dels nostres testimonis d’Esparreguera no en reconeix ni el nom ni els renoms. Pidelaserra (deixeble reconegut de Pau Orpí Matador; se sap que el 1912 ja tocava pel seu compte29) potser representà el nexe amb les dues generacions anteriors de fl abiolaires de la zona 30 i, per al que ens ocupa, entre el repertori bastoner d’aquells i el que devia acabar aprenent en Carbó. El mongeter, l’únic títol de l’antic ball de bastons recordat a Esparreguera, és també l’úni- ca partitura coneguda que porta la indicació «ball de bastons d’Esparreguera» i fou recollida d’en Manel de Castellbisbal per l’Obra del Cançoner.31

El Mongeter, transposició de la partitura del fons inèdit de l’OCPC.

29. A la peŀlícula de Vilafranca de 1912, Pidelaserra toca per al ball de Nanos i Pau Orpí per als Figuetaires; sembla, però, que ja anava per ell alguns anys abans. 30. La dels nascuts cap a 1830, com el mateix Cuyàs i, probablement, en Tomàs Bosch, i la d’en Pau Orpí, uns quaranta anys més jove. 31. OCPC-inèdits: C-106, recull «Barcelona 5 des. Barcelona. 5 docu- ments/de 85 a 89»; el full 122/88 és una partitura amb l’encapçalament «Bar- celona. El mongeté (ball de bastons d’Esparraguera)». El lloc i la datació desdiuen del que ressenyen Amades i Tomàs (1998) a propòsit de Josep Pidelaserra, però, perquè el lector se situï, la partitura es troba entre les del Ball de gitanes de Castellbisbal (publicada a la selecta de Materials OCPC-viii, p. 268) i part de la dels Rigodons, publicats a EGS (1987 : 56). Val a dir que EGS va treballar amb uns manuscrits diferents de les mateixes versions (probablement de la mateixa mà) i que, en el seu dels Rigodons, hi diu també Esparreguera.

24 Per tant no és estrany que, malgrat no conèixer cap altre ball amb aquesta tonada, trobem peces de nom semblant allí a prop: Mongeteres a Sant Cugat del Vallès, Mongeters a i a Castellbell i el Vilar, Mongeta a Terrassa. Posat que el fl abiolaire de 1909 fos el Gran Manel, no sabem quants anys degué acompanyar els esparreguerins. Pel poc que se sap de la seva biografi a 32 i pel que es dedueix dels records i de la documentació d’Esparreguera, devia ser el músic del període més esplendorós del ball, entre, posem, 1909 i 1914 (o 1917). Com hem dit, la generació present sol donar per fet que el ball de bastons, «sempre l’havia tocat el Beco», cosa que vol dir que Josep Carbó el devia acompanyar al llarg dels anys de 1920 i fi ns a la seva desaparició, passat 1930.

Especulació

De manera congruent amb la situació d’Esparreguera en el mapa, el seu ball de bastons històric presenta elements de l’Alt Penedès i de l’Anoia, juntament amb altres de comuns a l’extrem del Vallès Occidental. Domènec Marín, concretament, diu: «els que ballaven de l’estil com el meu pare eren els de Sant Quintí de Mediona d’ara, que venien per la festa major; aquests ballaven de l’estil de l’època dels de 1920».33 No hi ha cap mo- tiu per pensar que, amb les tonades, hagués de succeir res de diferent del que hem vist amb el vestuari, els bastons, els petits detalls coreogràfi cs que poden observar-se a les fotografi es, i els músics. Els intercanvis coneguts de balladors i, sobretot, de mú- sics entre els balls de les poblacions del voltant d’Esparreguera indiquen quin seria el camí per a una hipotètica restauració de l’antic ball de bastons, incloses les melodies.

32. Almenys des de cap a 1923 i fi ns al fi nal dels anys de 1940 (amb el pa- rèntesi de la Guerra), menà una vida errant, tocant gegants i balls de seguici de festa major en festa major, i actuant als trens del «vuit de Barcelona» quan no hi havia altra cosa; pel que sembla, sense adquirir compromisos duradors enlloc. 33. I afegeix: «ara, com que se n’ha fet un aquí, no en vénen de fora».

25 II. Notícia del fl abiolaire Josep Carbó Vilamajor 34

Josep Carbó Vilamajor (Esparreguera, 9-x-1898 / 13-v-1989),35 conegut encara avui a Esparreguera pel Beco i a Masquefa per Pepito Carbó i, afectuosament perquè era molt baixet, pel Nano. «Ell era d’Esparreguera, els seus pares d’Espiells. Va néixer a cal Nicolau, al costat de cal Millaret, davant de cal Closas.36 A casa seva eren pastissers, havien tingut una pastisseria a Espiells; aquí van posar pastisseria allí on hi ha el monument als terris- sers, però van haver de plegar i llavors van anar a can Ferran, de mossos». El 1924, Josep Carbó es casa amb Maria Trullols, de cal Beco, i va a viure a casa dels seus sogres. «El pare no sabia de música... tocava amb un fl abiol petit... ¡si a deu anys ja anava a treballar! Sempre va treballar a la fàbrica, a can Sedó; treballava al blanqueig.37 A més, feia de pagès, anava a aplegar olives... A tocar hi anava els diumenges, que els altres dies feien deu hores i els dissabtes també treballaven». Proba- blement, aquesta és la raó perquè mai no hagués anat a tocar l’Anada a Sant Salvador, que es feia entre setmana; quan l’Ana- da va passar al diumenge, feia ja temps que no l’acompanyava un fl abiolaire, i els balladors devien estimar-se més continuar amb acordió. Francesc Fons descriu Josep Carbó així: «Sempre anava amb americana, era pausat, mai no l’havia vist córrer». Els testimo- nis de Masquefa corroboren aquesta parsimònia i bonhomia. Continua Fons: «No era home de Patronat;38 podria ser de l’Ate- neu, o de la Siempreviva,39 que era de pagesos; de l’Estrella no,

34. Els passatges entre cometes d’aquest apartat, si no s’indica altra- ment, procedeixen d’entrevistes a Antònia Carbó Trullols (n. 1925), fi lla del fl abiolaire, sobretot de la de 24-ii-07. 35. Aprofi tem l’avinentesa per esmenar les dates de naixement i de de- funció que li atribuïem a Castellví (2008). 36. La inscripció del naixement diu «plaça de santa Eulàlia, 20». 37. Al quarto cru, puntualitza el seu company de feina Remigi Reynés. 38. Vol dir de la mena de gent que, com ell, eren d’aquesta societat. 39. Pròpiament, Les Canyes, a l’època del seu record.

26 que allà hi anaven els de can Sedó40 [...] No era un personatge d’activitats, era una persona normal i corrent; no estava gens fi - cat en les coses de la vila. [...] Eren uns altres temps, quan sorties de treballar anaves al tros o feies altres coses, no hi havia gaire temps per a res més». A la seva dona no li agradava gens que anés a tocar,41 li deia que a casa hi havia moltes coses per arreglar, i parets per em- blanquinar; «ell no en parlava gaire, de les tocades, per no fer tronar». També feia d’acomodador a la societat l’Estrella, quan hi feien teatre o actuacions, i si havia d’anar a tocar un dia de funció, la seva dona s’enrabiava de mala manera perquè havia de pagar entrada; «i ella li deia que emblanquinés...» «Tocava de tot, ho treia tot [...] El seu ídol era en Marcos Redondo, que, una vegada que va venir a actuar a l’Estrella,42 li va fer una abraçada i era molt amable». L’Antònia no sap de cap antecedent a la família, creu que son pare en devia aprendre d’afi ció, «perquè de tot en feia música: sentia una música dues vegades i ja la cantava». Ens han dit que havia tinguts dos fl abiols, «un de blanc i un de negre».43 En tot cas, la família conservava el negre, actual- ment extraviat; d’aquest, se’n sap que era de dues peces, amb el cap de bec, una gran virolla blanca al peu i sense claus. Sa fi lla explica que «el netejava molt», i vells bastoners de Masquefa recorden que abeurava el farbiol en una copa d’anís i que, de vegades —quan, deia en Carbó, «s’havia esventat» 44— fi ns en treia la llengüeta i la posava a la copa d’aiguardent.45 «Els bastons que tocava eren de Masquefa, però rondaven

40. Vol dir els addictes als amos de can Sedó, la colònia tèxtil de la vila. 41. Sembla que no tenia gaire bon concepte de la moral dels bastoners. 42. 14 de juliol de 1940, segons Esparraguera. Fiesta Mayor 1940 [pro- grama, sense peu]. 43. Testimoni de Josep Esteve (Masquefa, 2009). 44. A Esparreguera, esventar-se és el que passa als atuells fets de dogues, com ara portadores o bótes, quan, pel que sigui, s’han assecat massa i per- den. 45. Testimonis de Josep Esteve i Joaquim Ferrer, de Masquefa (2009).

27 per tots aquests pobles; cap a Sant Sadurní hi havia anat amb un carro però, normalment, ¡uns tips d’anar a peu! Quan els bas- tons de Masquefa venien a Esparreguera,46 es canviaven aquí, a casa». Extrem confi rmat per bastoners veterans de Masquefa i per Àngel Matas.47 Les informacions aplegades fi ns ara dels bas- tons de Masquefa indiquen que s’hi estrenà el 1935, en un con- curs de balls de bastons celebrat a Barcelona, com a suplent de Pau Orpí (que hi era, però a tocar per als de Gelida juntament amb el seu germà Ton 48); per la mateixa raó hi va tornar el 1936, però en aquella ocasió els bastoners de Masquefa, en el moment d’actuar davant del jurat, es van fer acompanyar pels Orpí. Passada la Guerra, el 1945, quan els masquefi ns remunten el seu ball de bastons, Pau Orpí ja és mort i prenen Josep Carbó de músic; els acompanyà, amb un parèntesi aproximadament entre 1946 i 1948, fi ns al desmembrament de la colla. L’Antònia conserva una fotografi a de son pare amb el ball de bastons de Masquefa, a Barcelona, amb una dedicatòria datada de 1965;49 poc després, la colla desapareix.50 Josep Carbó no tornaria a anar amb els bastons de Masquefa. Quan el ball mas- quefí va ressorgir el 1978, ja no el van anar a buscar: hi havia un músic amb disponibilitat a Masquefa mateix, l’Enric Pujol, sonador afeccionat de fl auta dolça.51

46. Segons Matas (1996 : 39) «dotze anys consecutius» entre, sembla, 1950 i 1962. 47. Àngel Matas Fosalba (1917-2006), bastoner, cap de colla, cronista i testimoni d’excepció del ball de bastons de Masquefa. 48. Testimoni d’Àngel Matas, Masquefa (07-vi-2002). 49. Segons Matas (1996 : 32) els bastons de Masquefa van anar durant tres anys als actes de la Vuitada de Corpus de Barcelona, per compte de la parròquia de Sant Josep i Santa Mònica, i data de 1958 fotografi es semblants a la que conserva l’Antònia. Ens mereix més crèdit l’autògraf que hi ha al darrera de la que reproduïm, en què la data «1965» surt dues vegades: una a l’encapçalament, del moment d’escriure’s (11-viii-1965) i l’altra, dins del text (20-vi-1965), que correspon al diumenge de l’Octava de Corpus d’aquell any. 50. Matas (1996 : 48) dóna entenent que el ball entra en una etapa de «silenci» [sic] entre 1962 i 1978. La fotografi a de 1965 atestaria que, d’alguna manera, va funcionar encara uns quants anys més. 51. És signifi catiu que la colla —o almenys Àngel Matas (1996 : 42-102)

28 Masquefa, 1945. Fotografi a cedida per Àngel Matas a Àngel Vallverdú.

El Ball de Bastons de Masquefa a Barcelona, Corpus de 1965. Fotografi a propietat d’Antònia Carbó.

29 El Ball de Bastons de Masquefa a , 1949. Reproduïda amb permís de l’Arxiu Municipal de Masquefa.

Tanmateix, la seva fi lla recorda que en Carbó va tocar «fi ns passats els vuitanta anys», de manera que ens queda per esbri- nar a qui devia acompanyar entre, posem, 1966 i 1980. A l’aplec esparreguerí de Sant Salvador de les Espases, l’An- tònia no recorda que son pare hi hagués anat mai, «però a la Sa- lut [terme de Collbató] sí, a l’aplec, per Pasqua... [no recorda els anys], amb els bastons. I a la Font del Còdol [terme de Collbató], que fan festa major a part». Com hem vist, malgrat que sa fi lla i altres esparreguerins d’edat no ho recordin, en Carbó havia tocat també per al ball de bastons d’Esparreguera, abans d’anar a Masquefa, en els anys vint i trenta del segle passat. I, per exemple, l’Àngel Matas de en les seves ressenyes— en parlessin sempre com del fl abiolaire, un fenomen que, en aquells anys, hem trobat a Sallent amb els bastons, a Solsona amb els gegants (a Sant Quintí de Mediona, també amb els bastons, passa encara avui), i que mostra la difosa persistència de la polisèmia antiga dels mots fl abiol / fl abiolaire. A tomb d’aquest fet es pot posar en dubte que la «fl auta» del Marxant de la Flauta masquefí fos per res un «fl abiol»: al seu temps, en ambients populars pràcticament monolingües com devien ser els pobles per on es movia, «fl auta» era l’instrument travesser de les orquestres.

30 Masquefa, en dues entrevistes (2002 i 2006), insisteix que en Carbó havia tocat per a aqueixos bastoners d’Esparreguera. Hi ha motius per suposar que, quan en Carbó acompanyava els bastons de la seva vila, el ball era en decadència i, probablement, no sortia gaires vegades ni, potser, arribava a interpretar tot el repertori que antigament havia tingut. Existeixen algunes fotografi es d’en Carbó tocant, que ens el mostren fent-ho a dues mans, amb la dreta a dalt —i no era esquerrà—. Que tocava amb totes dues mans ho afi rmen també alguns testimonis que recorden aquest detall, però sols l’havien vist tocant bastons. Els bastoners de la zona, com els de quasi a tot arreu, perquè els lluís més la percussió dels bastons i dels picarols, es feien acompanyar de fl abiol sol; fi ns i tot quan el fl abiolaire era per- fectament capaç de tocar fl abiol i tambor.52 Tanmateix, algunes notícies del ball de bastons d’Esparreguera, que per l’edat dels testimonis haurien de correspondre als anys en què hi tocava en Carbó, parlen d’uns avisos fets «amb un tamboret petit» (Domènec Marín) i d’«aquells xicots que, amb els seus vestits característics, saltaven i picaven seguint la música del fl abiol i del tamboret o timbal petit amb el repic dels bastons».53 Igual- ment, l’Antònia Carbó afi rma que son pare, «una època, tocava com un tamborino54 per fer ball, a l’era de Can Gras» [veïnat del terme dels Hostalets de Pierola], notícia que no ha pogut ser confi rmada per cap altre testimoni. D’altra banda, algun vell bastoner de Masquefa 55 creu recordar, sense estar-ne ben segur, que en Carbó tocava a una mà.

52. L’exemple més clar, el del gran fl abiolaire Pau Orpí, Matador. 53. Subirana (1985 : 94). 54. Ho diu així; quan demanem a l’Antònia de descriure el tamborino, i n’hi mostrem dibuixos, el que resulta és un tambor pla d’uns 30-32 cm de diàmetre. Diu també que «el tamborino l’hi deixaven els de l’era, els de Can Gras, que ell no n’havia tingut mai». No resulten creïbles, en canvi, ni l’evo- cació que «per tocar, se’l posava pla a la falda» ni el gest amb què l’acompanya (picar de dalt a baix al centre del cos): probablement no l’hi havia vist tocar mai, i potser recorda el gest en assajar, picant a la taula o a les cuixes. 55. Manel Isart (Masquefa, 2009).

31 Llavors, tot i que la mateixa Antònia diu que «s’hi va dedi- car poc, al ball... lo seu eren processons i festes de carrers», ens queda el dubte de si mai havia tocat a una mà i amb tambor, per a balls d’era fi ns als primers anys de 1930 o per acompanyar gegants més tard; això darrer, segons la seva fi lla, ho hauria fet a Esparreguera mateix 56 i a Vilafranca, però de moment no en tenim cap més constància. L’Antònia creu que son pare no cobrava, per anar a tocar, o que, concretament els bastoners, com a molt, potser alguna ve- gada li daven alguna cosa; insisteix que hi disfrutava molt i que era molt bona fe. És probable que no vagi gaire desencaminada, perquè només alguns testimonis de Masquefa asseguren que se’l pagava.57 4 Els records sobre la vàlua musical de Josep Carbó són molt divergents:

Sa fi lla diu que «de tot en feia música, sentia una música dues vegades i ja la cantava». Entre altres, Francesc Fons d’Es- parreguera i Joaquim Ferrer de Masquefa diuen que «tocava bé». A Masquefa, per exemple, hom recorda que tocava l’Arriba España i la Raspa, dues peces molt habituals en els balls de bas- tons dels anys de 1940 i de més ençà. Contràriament, alguns bastoners masquefi ns són més se-

56. A Esparreguera no n’hi hagué fi ns a la segona meitat dels seixanta; no es recorda si els acompanyava ell; potser tocava per a alguns dels forasters que, fi ns aleshores, solien convidar-se a la festa major, però fóra estrany: els programes, quan en parlen, esmenten «pasacalles de gigantes y cabezudos» acompanyats per la banda que es llogava per a tots els actes. 57. Bé el devien haver de compensar, almenys per la pèrdua dels ingressos de fer d’acomodador; probablement li pagaven un tant fi x, o sigui, exclòs del que captessin (passar la bossa, com en dèien, era la principal font d’ingressos: les vegades que el ball cobrava, solia rebre només per al viatge i els àpats). No deixa de ser signifi catiu que Àngel Matas, factòtum del ball masquefí durant molts anys, no comentés res de la remuneració. [Informacions procedents de Matas (1996) i de Joaquim Ferrer i Manel Isart (Masquefa, 2009)].

32 vers, diuen que en Carbó «no se sentia», que «els tocava sempre la mateixa peça» (el segon Ball nou del recull de Masquefa58) i que, a més, era difi cilíssim fer-li’n aprendre cap d’altra.59 No hem conegut Josep Carbó, no sabem que se’n conservi cap enre- gistrament i, per tant, no podem opinar sobre les seves interpre- tacions. Però ens costa de creure que el ball de bastons de Mas- quefa es confi és durant més de vint anys al músic tan defi cient que semblen evocar aquests testimonis. És cert que Josep Carbó tocava amb un tipus de fl abiol molt més dolç que els coneguts en mans de Tomàs Bosch, de Pau Orpí, d’Amadeu Ferrer...60 i que no degué ser un fl abiolaire de la volada quasi mítica d’en Pau Matador, a qui els bastoners de Masquefa que hi havien ballat, sobretot Àngel Matas, enyoraren sempre.61 També és cert que, quan els bastons de Masquefa van a buscar en Carbó el 1935, sempre segons Matas, es troben que no coneix els seus balls; els serveix per «sortir del entrebanc», encara que quedessin els penúltims del concurs. De fet, almenys en la percepció de Matas, Carbó els serví sempre per «sortir del entrebanc»; això no obstant, els bastoners de Masquefa que hi havien ballat concorden a agrair l’esforç que feia en Carbó per ells, i a reconèixer-li la importància determinant de poder comptar-hi. Diu Matas:

[...] varem tenir l’obligació de recorrer altra volta al fl abiolaire d’Esparraguera, en Pepito Carbó, però com que no tenia combi-

58. Cuyàs, no 24. 59. Àngel Matas (Masquefa, 2002); Josep Esteve, Joaquim Ferrer i Manel Isart (Masquefa, 2009). Àngel Matas, el 2006, digué també: «Perquè, va ser que aquell fl abiolaire que teníem d’Esparreguera, en Carbó, no en sabia més i sempre tocava la mateixa [...] i al tocar [vol dir «essent que tocava alguna cosa»], nosaltres vam dir que ja passaven del compromís d’anar a ballar sense fl abiolaire [...] però sempre tocava la mateixa, tant si ballàvem l’una com si ballàvem l’altra». 60. Vegeu Ribatallada (2008). 61. Per comentaris personals seus a Àngel Vallverdú, quan Matas (1996 : 22) parla de «la seva migrada música» [d’en Carbó] s’ha d’entendre que es refereix sobretot al volum del so de les seves interpretacions, en com- paració amb el que treia Pau Orpí.

33 nació horária des d’Esparraguera, tenia de venir a peu i caminant i encara sort que’m tota la bona fé volia fer el viatge caminan dues hores d’anada i dues més de tornada, gracies a aquest sacrifi ci i bona voluntat per part d’ell, que la colla podia surtir ha ballar el ball de Bastons.62 [...] altra vegada varem tenir de recorrer al fl abiolaire d’Espar- raguera en Pepito Carbó, sort que era un bon home i sempre ens va ajudar.63 Quant al repertori, hi ha almenys una peça en el recull ma- nuscrit de Masquefa, el segon Ball nou, que se sol considerar «la que tocava en Carbó». I no sols no té parentiu conegut en les to- nades de bastons, sinó que fa tota la pinta de ser una música de pista de ball, adaptada potser per en Carbó del seu repertori de ballables. Aquests traspassos eren una pràctica habitual, però requerien del fl abiolaire no sols una base sufi cient de repertori del dia sinó, sobretot, la destresa d’ajustar-ne les melodies als desenvolupaments coreogràfi cs dels bastons. Dues capacitats que, segons aquells testimonis masquefi ns, en Carbó no tindria. ¿Com és, doncs, que quan Parera transcriu per als bastoners de Masquefa, entre 1947 i 1948, no sols ho fa amb una peça que ja era del ball 64 (el Schotis) sinó també amb el Ball nou d’en Car- bó? ¿Per què s’havien de voler quedar aquest Ball nou, una peça aliena que sols els hauria estat tocada al llarg de 1945? ¿Es pot creure que, al concurs de 1935, Masquefa hi anés amb una sola tonada, forastera i desconeguda? D’altra banda, i com hem vist, el Mongeter devia ser la peça-emblema dels bastoners d’Espar- reguera, perquè és l’única que els testimonis recorden pel nom,

62. Matas (1996 : 27), parlant del concurs de 1936. 63. Matas (1996 : 30), parlant de quan el clarinetista Josep Parera Torro- ner marxa de Masquefa, c. 1948. 64. El Schotis ja es ballava a Masquefa abans de l’arribada d’en Carbó. Matas (1996 : 23) explica que la peça que havien preparat per al concurs de 1936 era el Schotis, que els tocaren llavors els germans Orpí. La tonada transcrita per Parera és la mateixa que s’utilitza en el Xotis de cares de Gelida i en el Xotis de la Beguda Alta, i deu pertànyer a l’estrat de repertori masquefí corresponent als anys que hi tocà en Pau Orpí; Parera no l’hauria presa d’en Carbó sinó dels mateixos bastoners (probablement, del propi Àngel Matas).

34 fi ns i tot els que no l’havien vista ballar mai; cal pensar que, almenys aquesta, en Carbó se l’havia de saber. No havent-hi cap raó d’estructura que impedís l’acoblament de la tonada del Mongeter a les coreografi es masquefi nes, ¿com és que en Carbó no la va tocar als masquefi ns en lloc del misteriós Ball nou? L’única explicació és que no els va convenir, ja fos per ser una peça massa signifi cativament forastera o, simplement, perquè no els calia. La dita Arriba España, peça forçadament popular en els anys de 1940 i més ençà, no deixa de ser la Marcha Real, encara avui himne d’Espanya, però ja present amb aquest nom al recull de Masquefa (Cuyàs, nº 2) i, com a segona part de la Diana (la pri- mera és el Quinto, levanta), a Cuyàs, nº 4. Potser els bastoners masquefi ns de la postguerra no utilitzaven aquestes músiques... però costa de creure: el mateix Matas, el 2006, explicava haver cantat la Marcha Real per assajar el ball «La processó». La Raspa, una peça d’origen mexicà arribada, sembla, cap a 1948, acabaria essent un dels quatre balls de Masquefa dels que Matas (1996 : 161) diu que «vaig fer de nou amb els compassos i les passades diferents de tots els altres», en la seva darrera eta- pa de responsable del ball. Si la va fer de nou, és que es ballava abans, a l’època d’en Carbó, que la tocava. Ens atrevim a afi rmar que en Carbó, a part de les quatre peces que portem comptades, devia ser capaç de tocar-los-en d’altres. I això fóra congruent amb el testimoni de la fi lla del fl abiolaire, segons la qual «va continuar tocant fi ns passats els vuitanta anys», quan ja no acompanyava els bastons de Mas- quefa.

Epíleg

Josep Carbó fou un home fort i voluntariós, de caràcter ama- ble i tranquil. I un fl abiolaire singular. D’una banda, és un fl abiolaire popular del segle xx d’ex- tracció no-rural:

35 Neix a la vila, no és fi ll de pagesos; treballa, des de cap edat i tota la vida, a la fàbrica. De condició humil sempre, a més de les cinquanta-cinc o seixanta hores setmanals de fàbrica, va a aprofi tar: aplegador d’olives, acomodador, fl abiolaire... I tot aju- da a viure, i no sols els diners. Per exemple, tocar el fl abiol, com fer d’acomodador, a més d’un plus d’ingressos (probablement petit), li proporcionava la possibilitat d’esbargir-se i de cultivar les seves afi cions artístiques i musicals. Res d’això, però, no ens aclareix com o de qui va aprendre a tocar el fl abiol. En el seu cas, es podria arribar a creure en un aprenentatge en part autodidàctic, però hi ha indicis que en Carbó segueix algun, diguem-ne, estàndard professional de la contrada; per exemple, no tocava pas amb un fl abiol de fi ra, sinó amb un exemplar molt elaborat. Però ignorem massa coses dels fl abiolaires de la zona a principis del segle xx per poder afi rmar res en aquest sentit: si ja és poc el que es coneix dels grans (com Pau Orpí o Josep Pidelaserra), dels que tocaven a dues mans, o que es produïen només acompanyant bastons i balls semblants, només en sabem que n’hi havia. D’altra banda, és un fl abiolaire molt del seu temps. Evidentment, ja no ha conegut les cornamuses ni els gèneres antics, i la seva condició d’obrer de fàbrica el priva de poder acceptar llogues en dies feiners, com les festes majors d’altres poblacions (per tant, no n’aprèn els repertoris obligats) o com, sense moure’s d’Esparreguera, l’Anada a Sant Salvador. Ha po- gut ser encara testimoni dels balls de fl abiol menats pels grans músics de la generació anterior i, probablement, ell mateix n’ar- riba a tocar, però ja només en llocs molt concrets i durant un pe- ríode relativament curt del seu exercici professional: a la zona, al llarg dels anys de 1920, quan Josep Carbó és ja un home fet i dret, aquestes ocasions es redueixen imparablement i, per a les que resten, hi ha encara disponibles els grans noms de la gene- ració anterior. A més que llavors es casa, i, com en altres fl abio- laires de l’època, el matrimoni és motiu si no d’abandonament, almenys de restriccions a la pràctica de l’ofi ci de músic. Tanmateix, Carbó to ca per als bastons de la seva vila, pro-

36 bablement a partir de la represa de 1920. I que del temps del seu exercici allí es recordi el Mongeter indica que, almenys en part, retingué el reperto- ri que hi tocava el Gran Manel. Desapa regut el ball d’Esparreguera, li escau ser la solució in ex- tremis (segons ells) dels bastoners de Masquefa, entre 1935 i 1965. Com a la majoria de flabiolaires populars, a partir del terç central del segle xx li quedarà no- més l’acompanyament de balls de seguici, com a ocasió d’actuació. En el Revers de la foto de la p. 29. S’explica seu cas, a més dels bas- sola i diu molt de l’època. tons de Masquefa, sembla que hauria tocat també gegants; a part els nombrosos desplaça- ments del ball de bastons de Masquefa, el seu territori sembla haver estat bàsicament el propi terme d’Esparreguera i rodalia amb, potser, alguna actuació a Vilafranca. 4 Josep Carbó mantingué la tradició fl abiolaire al petit país entre Esparreguera i Masquefa, en uns anys particularment di- fícils per a la pervivència de l’instrument; és per això que el fl abiol no hi és, avui, un desconegut, a diferència del que ha passat en molts altres llocs de Catalunya. Perquè tenien el Beco a l’abast, els de la Unió de bastoners d’Esparreguera van poder remuntar el ball i mantenir-lo més de deu anys. I Masquefa, di- rectament, li deu la continuïtat del ball de bastons en una època

37 en què, de no haver-hi posat ell un esforç personal enorme, els bastoners no tenien manera de sortir. Malgrat que, probablement, no va ser un fl abiolaire excep- cional, el proletari Carbó contribuí a preservar una part del patrimoni cultural català, i això malgrat les difi cultats i incom- prensions de tota mena. Nosaltres ens darem per ben pagats si aquest petit treball ajuda a conservar-ne el record.

Bibliografi a i fonts

Amades i Tomàs (1998): Joan Amades i Joan Tomàs: «Memòries de les missions de recerca de música instrumental [...] del 13 de febrer al 29 de maig de 1927 [...] i [...] del 2 d’octubre de 1927 al 12 de maig de 1928 per comanda de l’Obra [...]». Dins OCPC Mate- rials-viii, p. 85-290. Bartomeus Casanovas, Antoni (1903): Esparreguera, juliol 1903, ball de bastons. Arxiu Fotogràfi c del Centre Excursionista de Ca- talunya, fotografi es 16265, 16266 i 16267. Capmany, Aureli [1944]: El ball de bastons a Gelida. [Edició con- sultada: Gelida, Edicions La Calaixera, 1989]. Castellví (2008): Montserrat Castellví, Teresa Soler i Rafel Mitjans: «El fl abiolaire Pau Orpí a Sant Salvador. Una història esparre- guerina». Dins Coŀloquis del fl abiol 2007. Arbúcies, edicions de l’Ajuntament. Cuyàs, Joan i altres: Balls de bastons. [Manuscrit de les tona- des dels balls de bastons de Masquefa i d’altres llocs, començat a la darreria del s. xix per Joan Cuyàs Marxant de la Flauta i continuat amb anotacions posteriors de Josep Parera Torroner (1947-1948) i Enric Pujol (1978-1982)]. Arxiu del Ball de Bastons de Masquefa. Castells (1983): Joan Castells, Francesc Castells i Joan Serra Alert: Esparreguera, cent anys d’història gràfi ca, 1880-1980. Esparregue- ra, edició de l’Ajuntament. EGS (1987): Escola de Grallers de Sitges: Balls d’espases i bastons (2ª part). Sitges, Escola de Grallers de Sitges. Mateu, Josep (1991): El meu poble. Castellbisbal, Ajuntament. Matas Fosalba, Àngel [1996]: Colles de Bastoners de Masquefa. Memòries d’un bastoner. [Mecanoscrit inèdit; 162 pàgines; sense

38 data, les darreres notícies són de 1996. Consultable a la Biblioteca Municipal de Masquefa]. Molano Royo, Juli (2009): Masquefi ns i bastoners. Història de l’an- tiga Colla de Bastoners de Masquefa, 1916-1962. Amb apunts a la de La Beguda Alta, 1923-2000. Masquefa, Colla del Ball de Bastons de Masquefa. [Edició molt limitada; l’únic exemplar accessible al públic és consultable a la Biblioteca Municipal de Masquefa]. OCPC-inèdits: Biblioteca de Montserrat, Fons de l’Obra del Can- çoner Popular de Catalunya, C-106, recull «Barcelona 5 des. Bar- celona. 5 documents/de 85 a 89»; el full 122/88 és una partitura amb l’encapçalament «Barcelona. El mongeté (ball de bastons d’Esparraguera)». [Consultats a partir dels microfi lms existents al CPCPTC del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalu- nya, novembre de 2009]. OCPC-Materials viii (1998): Obra del Cançoner Popular de Ca- talunya. Materials. Vol. VIII: «Memòries de missions de recerca per Joan Just-Josep Roma; Joan Amades; Baltasar Samper», a cura de Josep Massot i Muntaner. Barcelona, Edicions de l’Abadia de Montserrat. Ribatallada (2008): Edmon Ribatallada, Teresa Soler i Rafel Mit- jans: «Amadeu Ferrer, un fl abiolaire sorpresa». Dins Coŀloquis del fl abiol 2007. Arbúcies, edicions de l’Ajuntament. Subirana Ollé, Rafel (1985): Persones, coses i records d’Esparre- guera. , edició de l’autor. Vallverdú, Àngel (2005): Les músiques del ball de bastons i el seu context. Valls, Cossetània —(2007): «Ball de bastons amb fl abiol». Dins Coŀloquis del fl abiol 2006. Arbúcies, edicions de l’Ajuntament.

Testimonis orals

Masquefa: Àngel Matas (2002-2006); Josep Esteve, Joaquim Ferrer i Manel Isart (2009). Esparreguera: Domingo Marín; Esteve Poch; Francesc Fons Ri- bera; Isidre Castellví Solà; Miquel Mas Casanovas; Toni Bolaño Fonts; Josep Colomé Miret; Antònia Carbó Trullols; Andreu Monné Cortadella; Remigi Reynés Montserrat; Aurora Barberà Almirall.

39 Fonts

Fons de Jutjat de Pau d’Esparreguera. Arxiu Històric Municipal d’Esparreguera. Arxiu Fotogràfi c Puig (Esparreguera). Arxiu particular de la família Monné-Batallé (Esparreguera). Hemeroteca digital de La Vanguardia. Arxiu del Ball de Bastons de Masquefa.

40