Editorial

Això era i no era un home que va espe­ de títols interessants de producció PSICOSI rar néixer quan existís el cinema. Una espanyola, entre els que destaca, si més intel·ligència privilegiada, educat als no pel temps que fa que va estrenar-se, jesuïtes i tocat de la flegma britànica, Los amantes del circulo polar, però Vaig fer una observació fa ja era una combinació, tot plegat, explo­ sense oblidar-ne d'altres com A los que temps. Vaig dir que em feia siva. No em preocupa l'argument de la aman, Barrio o el que constitueix el content que la televisió oferís pel·lícula; no em preocupa la feina dels retorn de Garci, El abuelo. Un record casos d'assassinat, perquè era actors; em preocupen les peces de la per a Pakula. Un director que va pro­ la manera de col·locar de bell pel·lícula... tots els ingredients tècnics que vocar divisió d'opinions entre els crí­ fan xisclar el públic. Aquestes paraules tics. nou el crim en el seu entorn retraten la personalitat del seu cinema natural, la llar. i la seva obsessió per dominar l'espec­ L'oferta complementària: la indústria tador a través del que més vulnerable turística, dominadora del panorama Alfred Hitchcock el fa: els nervis i la tensió. econòmic illenc i les tècniques de màr- queting més agressives ens hi han L'any 1999 serà per al Centre de acostumat. Temps Moderns no vol ser Cultura de "SA NOSTRA" i per a una excepció. Amb aquest número Temps Moderns l'any Hitchcock. hem editat un calendari -del llatí Hores d'ara l'ambició ens fa dir que calendarium, agenda que enregistrava projectarem totes les pel·lícules. Tal els deutes-per a l'any 1999. Tretze vegada a l'nora de la veritat haurem de fotogrames de diferents pel·lícules de caure en alguna renúncia. Seran, en tot Hitchcock. Demanau-lo. • cas, mínimes.

Oferta cinematogràfica: Trueba torna a l'estil que l'identifica amb La niña de tus 0j0s.T3.mbe tenim un nou Ken Loach, obligat de veure. Una cartelle- ra prou atractiva i farcida, curiosament

i TEMPS MODERNS |

Papers de cinema Director fl55E550rS Col·laboradors Fotos Edició mensual Jaume Vidal Francisca Niell, Antoni Francesc Rotger, Joan Bover, Arxiu Centre de Cultura Desembre 1998. Núm. 48 Figuera, Andreu Ramis, Josep Carles Romaguera, Secretari Redacció Imprimeiií Albert Ribas, Xavier Flores. Miquel Sbert, Jaume Salvà, Miquel Pasqual Gráficas Planisi, S.A. Edita Jorge Martí, Toni Roca, Dipòsit Legal: P.M. 648-1994 Centre dc Cultura Documentació i arniu Feo. J. Sánchez Cuenca, "SA NOSTRA" Iñaki Revesado Felip Osanz, Miquel S. Font, Carrer Concepció, 12 Isidor Mari, Matías Salom, 07012 Palma flssEHBDramEnt lingüístic Eduardo Jordà, J. A. Mendiola. Telèfon 72 52 10 Manel-Claudi Santos Fax 71 37 57 Jeroni Salom

"Temps moderns" no comparteix, necessàriament, l'opinió dels seus col·laboradors. Podeu trobar "Temps Moderns" al Centre dc Cultura 'SA NOSTRA", llibreria Embat i als cines ABC, Chaplin, Portopí i Renoir, llibreria Espirafocs (Inca). til Hlàscares

Ranel—Claudi Santos upòs que Jean Marais era sufi­ No és estrany que, davant aquesta res­ cientment guapo perquè tot­ ponsabilitat gairebé insuportable per hom coincidís a dir que era qualsevol mortal, Jean Marais es trobàs guapo. No tenc tan ciar que més a gust rere la màscara de la Bèstia tothom concidís a dir que era a La Bella i la Bèstia o sarcàsticament un bon actor de cine. En tranquil amb la cara verda dc aquests moments, tampoc Fantomas; per no recordar Lagardere, m'interessa aclarir cap de les ducs qües­ aquell geperut que, dins un cos lleig, no tions. Resulta curiós comprovar, però, tenia més remei que tenir el cor d'una que contínuament va intentar amagar noblesa digna de les millors causes. el rostre; avergonyit, potser, d'una Sempre la Bèstia que no deixa que la bellesa que li havien fet creure que pro­ Bella es mostri. En el fons, si ho miram venia directament de la mitologia bé, es tracta de la proposta moral de senzill i Jean Marais, cn el fons, era el grega. M'imagín que sabia que la mito­ tota la vida, tan antiga i tan maraquea: compendi de les qualitats que Jean logia, en qualsevol societat, no és res la lluita del Bé i del Mal. Però amb la Cocteau considerava el seu ideal físic. més que la màscara idealitzada de la màscara de l'estètica, perquè això és El seu mite particular. La màscara de col.lectivitat. Només cultura, en resum. poesia. O, tal vegada, tot és molt més Jean Cocteau, vull dir. •

{<| | Obra i llum; en la mort de Jean marais

mbra i llum, passió i, a la vega­ qui és tot i encara, l'intèrpret de pel.lícu­ Costa Blava francesa dies passats. En da, tenebra. Dolor del cos i ale­ les tan mítiques, per exemple, com La èpoques pretèrites, èpoques dc l'edat gria de l'esperit. Així, des d'a­ bella y la bestia, Los padres terribles i, de de ferro o del metall, jovents d'aquells quest racó de l'illa he vist (i tot manera recent com una mena de testa­ temps en temps de filmoteca antiga i fou una perfecta execució) la ment, Belleza robada de Bernardo vella, descobririen tot un ramell dc mort, sobtada? a la sempre esti­ Bertolucci, un esplèndid i crec que no films signats, és clar, pel seu gran des­ mada França, "la douce France" prou reconegut film. Jean Marais, certa­ cobridor, el poeta i home dc teatre, de vida. O gairebé, gairebé. D'altre cos­ ment, ni interpretà mai cap paper galàc­ Jean Cocteau. Els títols ara es desen­ tat, del cantó més jovent i aleshores cinè­ tic, els seu nom tampoc anava lligat al cadenen a la memòria del veterà cinè­ fil, ni el seu nom ni la seva presència, món (terrible) del còmic. I això, proba­ fil, El águila de las dos cabezas, Orfeó, ambigua però menys, no tindrà a penes ble, expliqui moltes, moltes coses. El testamento de Orfeó...Amor i fideli­ ressò. Ni ressò ni oració fúnebre d'un cos tat a Jean Cocteau marquen la vida dubtosament bell (la mort, als 84 anys, ja Però altres gents i generacions no han interpretativa de Jean Marais. Però són anys, ja són anys). descobert l'actor per la seva mort a la també la privada. "Ofereix les caracte­ rístiques d'aquests hipèrboles d'ulls Jean Marais?, no, no em sona de res blaus dc què parla la mitologia grega", aquest nom. A veure.., la cara, el ros­ foren les paraules, les de la bellesa, tre...no. Insisteixo, ni punyetera captivat per la bellesa, amb una nota­ idea...De tota manera convé no estran­ ble influència de "L'eternel retour", yar-se (i, lògicament, tampoc mostrar una frase el definí de forma clara i públicament signes més que evidents autèntica, "És curiós que tot el món d'una indignació preclara). No. intenta ser bell físicament quan està a Rotundament no. Aquesta gent, aques­ l'abast dc qualsevol aconseguir la ta gent jove i cinèfila (cinèfil: element bellesa mortal, encara que gairebé presumiblement humà, en clares vies ningú fa la gimnàstica necessària, d'extinció, dinosauri més juràssic que el imprescindible...". Actor íntim, poè­ mateix Steven Spielberg), aquestes tic, molt personal, intransferible, la gents d'ara mateix, dispar col·lectiu que seva ombra, la seva llum il·luminà no sap on va ni putes presses en saber- moltes de les meves sessions cinema­ ho, dic, idò, la tal qual generació és togràfiques. Sí, temps era temps, airxò impossible que pugui saber qui cony era, era i no era quan... •

Ugarle: La veritat és que ets molt cínic, si em permets que t'ho digui. Rick: T'ho permet. íj) I La Mostra, ja tornam a ser-hi |

Felip IsSHZ WF n any més, el mes d'octubre és ploitation, dedicat al cinema americà, ni taules redones on almenys els impli­ un mes de cinema per a la fet per negres als anys setanta, no són cats pogueren discutir-, la tasca de tro­ ciutat de València, encara res més que rareses per a entesos, de bar una bona pel·lícula esdevé gairebé que, cada any, tornam a cons­ qualitat si més no discutible. impossible, perquè allò que s'haja tatar que el que menys impor­ pogut fer de bé se n'ha anat a un altre ta als organitzadors de l'as- Abans d'analitzar els films guardonats lloc. Així, doncs, només ens queda sumpte sembla ser el cinema i o no vistos en les seccions de novetats, aguantar estoicament algunes "llandes" el que més, el fals glamour i les parau­ cal explicar una mica què és o pretén de dimensions considerables i quedar- les d'autocomplaença o d'autoengany ser aquest festival. La cosa vol ser un nos amb una sensació polsosa de que s'hi senten en les declaracions que punt d'encontre de totes les cinemato­ desert. s'hi fan. Enguany, no ha estat una grafies de l'arc mediterrani on hi ha, no excepció, en aquest sentit, i la para- cal dir-ho, qualitats, indústries, inte­ Tenint en compte tot el que hem dit, fernàlia fallera ha estat molta, gràcies a ressos i pressions diverses i difícüment mirarem d'apropar-vos al que aquí s'ha la presència, després de pogut veure. El primer pagar -i no per cap cicle premi de la secció oficial paral·lel ad hoc o cap altra ha anat a parar a la raó que ho justifiqués-, pel·lícula de l'israelià de Jeremy Irons i Joan Assi Dayan Els 92 mi­ Collins, en les cerimò­ nuts de Mr.Baum, comè­ nies d'inauguració i clo­ dia negra que ens fica en enda, respectivament. la pell d'un home al qui li No van faltar tampoc, diuen que li queda eixe com a comparsa nacional temps de vida i es dedica dels anteriors, els home­ a fer el mateix que els natges a Ferrandis, amb altres dies, metàfora tots els respectes eterns interessant a priori del per estes contrades, i a que és l'existència, i que Aurora Bautista, els va merèixer també el quals, malauradament, premi al millor guió. no van poder ser secun­ Tanmateix, els vuitanta dats per la presència, jus- minuts que li dura la vida tificadíssima d'altra ban­ a la pel·lícula se'ns fan da, de la inexhaurible llargs per falta de ritme i "actriu del cor" Rocío per un humor negre més Carrasco, anublada a propi d'Escandinàvia última hora no se sap ben que del Mediterrani i bé perquè. que omple de flema i d'una certa intras­ Tampoc ha estat excep­ cendencia el conjunt. El cional el fet que la quali­ segon premi va ser per la tat cinematogràfica no bonica història protago­ haja vingut pas de la mà nitzada per Giancarlo de les seccions oficial i Giannini a Sirocco, de informativa, que són les Maurizio Sciarra, en la que donen sentit i caràc­ qual se'ns conta l'amor ter a un festival, ans de Vil mi entre un comte sicilià, cicles filmotequers com defenestrat per la dicta­ el dedicat a Fellini que dura de Mussolini fins al ens ha permès de reveure petites joies equiparables. Trobar una dotzena de punt d'haver-se de fer passar pel seu com Prova d'orchestra, II bidone o La productes bons al món musulmà no criat, i la seva criada. La cinta, que strada, a més de les seves grans obres, deu resultar fàcil, però, si tenim en commou per moments, peca en aquest i la revisió del primer Kusturica en el compte que el retrobament només es cas d'excés, d'edulcorar de manera cicle, mutilat i tardà per problemes de produeix entre les pel·lícules i el nom­ efectista l'atmosfera, amb la música i transport, dedicat a l'exlugoslàvia. Els brós públic valencià, que no falla mai els colors - tot i haver guanyat el premi altres cicles, tant el d'Andy Warhol, quan hi ha "sarau" - no hi ha produc­ a la fotografia - i se li'n va una mica el apte per aquells que tenen la paciència tors, ni distribuïdors, ni crítica cinema­ guió a última hora. Pel que fa a Saïd com a principal virtut, com el de blax- togràfica d'alçada, ni rodes de premsa, del català o valencià - segons quina

Gendarme: ¡Capital Renault: Han mort el Major Strasser. Arresti els sospitosos. Gendarme: Sí, capità. El solatge que deixa el festival e's certament amarg i la pregunta que em suscita de manera directa és: ¿quépretenien "ofrendar a España" els organitzadors del "tinglado"?

turc, Shooting fish o Character-ungivxny es veu que ha mirat de no acomplexar l'ante­ rior i s'ha mogut també en l'anodínia- encara que, tot s'ha de dir, ens n'hem estal­ viat unes quantes. Les Francis Lai dues primeres, tant la guanyadora Giri's

night del britànic Los 92 minutos ilc A/r. liauni Nick Hurran, com la francesa Petits desordres amoureux, Això és tot el que va rajar l'assumpte. traduïda intel·ligentment per a El solatge que deixa cl festival és certa­ Espanya com Sin deseo aparente, no ment amarg i la pregunta que em sus­ passen de ser menors. La primera és cita de manera directa és: ¿qué prete­ una ploranera historia d'una dona nien "ofrendar a España" els organitza­ amb càncer que, amb la seva gambe- dors del "tinglado"?, el qual, dit siga de rrota amiga se'n va a Las Vegas per passada, és pagat per la mateixa gent acomplir el seu somni i de la qual que reivindicava el dret de la ciutat de tele es veja - Llorenç o Lorenzo Soler, destacaria la seua protagonista, i la ser capital europea de la cultura; boni­ el més positiu que se'n pot dir és que segona conta, en clau d'humor, els ca ironia. Què mostra la "Muestra", a és un document valent, compromès i problemes sexuals d'un post-adoles- banda d'una imatge patètica de kitsch necessari cinematogràficament, però cent francès i no deixa de ser un pro­ provincià i d'una fossilització evident falla tant en els actors, cosa compren­ ducte totalment innocu. Finalment, de la qual no semblen tenir cap gana sible, com en uns diàlegs acartronats que fan que els personatges esdevin- guen titelles al servei de l'al.legat. Res a dir dels premis a la interpretació atorgats a la més que bonica Sonia Manka, que en la correcta franco- algeriana La nuit du destin enamora la camera, i al palestí Soheil Haddad que, amb contenció, fa versemblant el personatge d'un retardat mental a La via làctia. La música premiada de la tunisenca Keswa, elfill perdut, havent- n'hi d'altres més suggeridores, premia una mica la cursileria que té. D'altra banda, la pel·lícula que em va semblar més estrenable - cosa que ja és dir-ne prou, encara que no li ho va semblar així al jurat presidit per Imanol Arias- va ser la francesa Prison à domicile de Christophe Jacrot, que, tot i usar d'un formalisme per épater de l'estil de Jeunet-Caro i desbarrar en l'última

part, explica, entretenint, una història La stratla amb més solta que les d'aquests, criti­ cant el sistema penitenciari francès i el es va inaugurar enguany una nova sec­ d'eixir-ne? No ho sé pas. L'any que ve, món que l'envolta. ció amb premi -per allò d'embolica a l'octubre, una altra gran Mostra..., que fa fort, dic jo - per les Operes pri­ més estrelles, més paraules. Sense Pel que fa a la secció informativa, que mes espanyoles de l'any i que va anar comentaris. • rep el premi per votació del públic - a parar a Mensaka de Salvador García que l'any passat, sense anar més lluny, Ruiz, de la qual no direm res perquè va portar cosetes com Hamam, el bany ja se n'ha dit prou, i potser massa.

Renault: Ès increïble la manera que té de menysprear dones.Tal vegada en faltin, algun dia. Crec que aquest és el moment de visitar Ivonne. Potser ara m'acceptarà. Rick: Es vostè molt democràtic, amb les dones. L'escenari de llauna Els fills de Chaplin

tráncese qer e vegades pens que el cinema Aquests dies ha passat per un dels encara hauria de ser mut. No escenaris més suggerents de Ciutat, el tan sols perquè les pel·lícules Teatre del Mar, un dels hereus de amb molt de diàleg se me fan Charlot o Keaton, l'actor, mim i una mica pesades (estic pen­ pallasso català Leandre, amb un espec­ sant en Rohmer; però deu ser tacle, "?", de títol ben impronunciable. perquè el meu francès tampoc De fet, a Londres no fa molt que es no és gaire cosa), sinó perquè, després presentava al mateix teatre on actuà de tot (supòs) és la imatge l'element Chaplin. També Leandre surt a escena característic d'aquest que en diuen setè amb un aire de rodamón, de personat­ art. El cinema (per dir-ho de manera ge despistat que no se sap molt bé què tal vegada massa simplista) és imatge hi fa: i de la seva imaginació i dels seus en moviment. Pel que fa a les paraules, recursos va sorgint un món màgic que ja feia milers d'anys que teníem altres enganxa l'espectador i provoca el seu maneres de transmetre-les: per això, somriure. Tot això, amb la utilització no feia falta inventar el cinema. de sons i fins i tot veus en "off", però sense pronunciar, ell mateix, ni tan sols A l'escenari és exactament el mateix. A una paraula en cap llengua que el uns encontres a Astúries fa uns onze públic conegui. El teatre gestual és tan

anys (me perdonin per incloure aques­ antic com la Humanitat i Leandre és ta batalleta), vaig arribar gairebé a les un bon exemple (n'hi ha molts més) de mans amb un jove autor dramàtic (ara la seva supervivència. Amb tots els reconvertit en director de cinema) que matisos que es vulguin, perquè cada sostenia que l'element bàsic del teatre públic és un món i reacciona de mane­ és la paraula. No crec que un dels grans ra diversa, aquest és un llenguatge uni­ genis de l'escena europea d'aquest versal. Per damunt dels segles, de les segle, Marcel Marceau, pensi (és obvi) modes, dels gèneres i de totes les el mateix. Això suposa deixar de banda paraules del diccionari. • una bona part de la història del teatre i, ara mateix, el Tricicle, per posar només un exemple. De cap de les maneres. Al teatre, al principi era l'ac­ ció. El teatre, deia Lope, és una manta i una passió: es pot prescindir del text, de l'escenografia, del vestuari, de l'au­ tor i del director: el realment inexcusa­ ble és que, damunt la fusta (també es pot prescindir de la fusta) hi hagi qual- cú que faci qualque cosa.

Renault: De totes maneres no acab d'entendre una cosa: Usa és molt bella, és cert, però a vostè mai li va interessar cap dona. ( Rick: ¡Eh! Ella no és cap dona. CINEMA LES ILLES Trampa bajo el sol til La pel·lícula mallorquina de Jean Marais

IJÍ i Barceló 1 sobri actor francès Jean Marais, recentment desapare­ gut als 84 anys, havia vingut a Mallorca quan la seva carre­ ra artística es trobava en el punt d'inflexió que marcaria la seva decadència. Era a mit­ jans dels anys seixanta i ja era enfora la seva època d'actor a pel·lícules com la magnífica La Bella i la Bèstia de Jean Cocteau o la romàntica Il·lusió de mit­ janit amb Dany Robin.

MARAIJEAN S LOUIS DE FUNES MYLENE DEMONGEOT

Aleshores, a la maduresa, explotava les seves habilitats esportives a FANTOMAS VUE pel·lícules de capa i espasa i en cintes d'ambient més actual com la famosa EASTIVIANCOLOR • ANDRE HUNEBELLE • FRAMSCOPE Fantomas que fins i tot va tenir una segona i una tercera part, nova versió de José Luis Madrid, amb Tom quanta-un anys, va filmarduran t una de la popularíssima sèrie del cine mut Adams, Maria Silva i Diana Loris. mesada a Magalluf, Santa Ponça i a la francès del mateix nom. platja dc Palma, continuant després a Més aconseguida va ésser Kiss Kiss Tenerife. Es tractava també d'una Aquella època, l'exitosa sèrie James Bang Bang, coproducció hispano-ita­ coproducció hispano-francesa, Bond, hàbil mescla d'acció, fantasia i liana de Duccio Tessari, que tractava Balcàzar Marccau-Gunou, amb la erotisme, donà peu a un caramull de d'assemblar-se al màxim el que era, un desapareguda bellesa austríaca Marisa succedanis alguns dels quals es filmaren còmic. Estava protagonitzada per Mcll, secundats per Gerard Tichy, a Mallorca. Cal recordar Orden FX18 Giuliano Gemma, Lorella de Luca i Howard Vernon, Carlos Casaravilla, ha de morir, coproducció hispano-fran- Paco Rabal i filmada, segons la revista Antonio Casas i Fernando Guillén. cesa de poca volada filmada a "Cort", al castell de Bellver, al pati de Fou dirigida pel francès Gilíes Formentor, i a les coves de Campanet, Sant Francesc i a la badia dc Palma, Grangier, amb un generós pressupost amb Ken Klark i Margit Koksis, o la alternant amb llocs tan cosmopolites dc vint milions de francs dc l'època. coproducció hispano-italiana com París, Roma, Londres, Venècia o Zarabanda Bing Bing, filmada a Eivissa, Cortina d'Ampezzo. Aquesta vegada només es manllevà dc per José Maria Forqué amb Jacques Mallorca el paisatge, ja que l'acció se Sernas, José Luis López Vázquez i un Trampa bajo el sol és el títol de la situava entre la costa Blava francesa i esplet de belleses com Marilú Tolo, pel·lícula d'agents secrets que Jean Barcelona. La pel·lícula es va torbar Mireille Darc i Daniela Bianchi, o la Marais que aquelles saons, a cavall quatre anys a estrenar-sc a Palma, al cine menys pretensiosa "O.K. Youtshcnko", entre el maig i juny de 1965, tenia cin- Born, sense provocar cap aldarull. •

Strasser: ¿Quina és la seva nacionalitat? Rick: Som un borratxo NEMA LES ILLES 01 Gabriel Alomar al cinema

'antuvi coneixíem l'estreta i (Joana) i que més tard reviurà real­ Les llegendes que serveixen a Alomar cordial entesa de Gabriel ment, juntament amb la parella prota­ per vehicular la historia, són Alomar i Villalonga amb el gonista (August i concretament, la del Salt de la cinema, bé pels seus articles, Bella Dona, que és situada en el en defensa del seu indret geogràfic, el qual setè art i con­ pren el nom a partir del succés, tra la censura i de la llegenda de la Flor de prèviaD, bé per la seva l'oblit, llegenda que desconei­ col·laboració amb direc­ xíem i que fins ara no en tors com els germans tenim cap constància que Vázquez Humasqué, pels pugui pertànyer a cap tradició quals prologà el llibre El mallorquina. En concret fa Secreto de la Pedriza que referència al fet que l'esmen­ després adaptarien al cine­ tada flor té la particularitat ma, o bé pel vincle familiar que en ser olorada per qual- per part dels seus fills amb cú, el desencisa de tot amor de la distribuïdora Miquel passional. Alomar (fundada el 1929), i actual agència de publicitat Un altre referent que segons el nostre cinematogràfica, dirigides Berta). Assistim, a més, a parer parteix d'un fet real, és l'aparició pels seus fills Miquel i Aureli un doble itinerari des del plantejament de la parella estrangera, ambdós artis­ Alomar. Precisament amb el segon fins a la consecució del nus, amb l'as- tes, ell pintor i ella compositora, que d'ells, mantiguérem una interessant cenció dels personatges (ascens cap a en un simple canvi de personalitats, entrevista l'hivern passat, en què mani­ les passions) a través de les muntanyes ben bé podrien fer referència a una festava, a més de desconèixer l'existèn­ fins arribar al santuari on es coincideix parella històrica, incondicionals de cia del guió del qual avui donam notí­ amb el ch'max de la història. Amb el Mallorca com foren George Sand i cia, la poca assistència del seu pare a les descens (descens cap el món real) Frederic Chopin. sales cinematogràfiques, poca afició que desembocam al final del nus. La darre­ contrasta amb la d'alguns dels seus fills. ra part, o desenllaç feliç, coincideix Els elements que fan d'aquesta obra amb la un esbós fílmic, elements cinema­ Mentres, nosaltres ja tení­ togràfics, en definitiva, els podem em notícia de Flor de olvi­ veure com una intenció manifesta de do. Esbozo para un "film", l'autor o no. Passarem ara a enumerar- editat a Madrid el 7 d'abril los: la profusió en els retrats psicolò­ de 1923 a la col·lecció gics dels personatges (la parella d'es­ Novela Semanal. El primer a trangers, August que representa el sobtar-nos fou el subtítol que bohemi passional, Berta, que és l'es­ ens podria remetre bé a un posa submisa i Joana, l'adolescent esbós per a un guió cinema­ autòctona que finalment no s'entre- togràfic, tal com l'entenem ga al desenfrenament de l'estran­ avui, o bé, narració adaptada ger), inserits en un espai físic real per a la pantalla. Som, ara per (la Serra de Tramuntana de ara, més partidaris d'aquesta Mallorca), en un temps (lineal, segona intenció, pels motius amb l'excepció de l'escena que més endavant explicarem. paral·lela del somni), que recolzen en sis il·lustracions que, amb els Flor de olvido està dividida en sis seus corresponents peus, sem­ parts. A les dues primeres, ens blants al recurs fílmic dels inter- presenta els tres personatges, un títols, reforcen la intencionalitat triangle, doncs, i els situa a l'espai de referent visual, (cinema­ com a preàmbul del nus, que s'ini­ togràfic) sumat tot això a les cia a la tercera i finalitza a la cin­ escenes paral·leles (comentada, quena part. Entre aquests tres capí­ anteriorment), ja superades els tols es desenvolupen les dues trames partida de dos anys vint al cinema, l'acosten encara principals, basades ambdues, en les dels protagonistes (la parella) deixant més a l'adaptació cinematogràfica que, llegendes que han estat explicades pel enrere Joana i amb ella, l'illa on ha pensam, es proposava l'autor. • personatge femení protagonista transcorregut l'acció.

Renault: La millor botella de xampany i la carregui al meu compte. Laszlo: Per favor. Renault: Es com un joc. Ells m'ho apunten i jo romp la factura. Un joc molt convenient. Estrenes m , .*eCHOCOn sessi ó

Fortunio Bonanova Un home de llegenda C. Aguiló/JA. Mendiola Format 230x 210 mm continua 102 pàgines Preu 3.000 ptes

Llorenç Uillalonga i el seu món FORTUNIO BONANOVA Jaume Pomar Un home de llegenda Format 230x210 mm mi 174 pàgines Preu 3.500 ptes La cuina de Ha Margalida de Can Tàpera LLORENÇ VILLALONGA Margalida Alemany Format 205 x 280 mm I EL SEU MÓN 220 pàgines Preu 4.450 ptes

Papiroflèxía Juràssica La cuina dl Migue/ Ángel Echeverría PAPIROFLEvIA Format 220 x 250 mm 128 pàgines JURÀSSICA du CjmTàpera Preu 2.500 ptes

Coneixements bàsics en educació ambiental Coneixements bàsics Format 150x210 mm en educació 186 pàgines ambiental Preu 1.950 ptes Educació ambiental i llibres per a infants i joues Miquel Rayó i Ferrer Format 150x210 mm 128 pàgines Preu 1.950 ptes

La xarxa internet i l'educació ambiental Antoni Torrandell, 17 Telèfon 971 87 03 48 Jaume Sureda/Ana M- Calvo Format 150x210 mm Fax 971 87 05 91 272 pàgines 07350 Binissalem. Illes Balears Preu 2.950 ptes E-mail: [email protected] CINEMA LES ILLES

La pel·lícula de la meva vida [¡nana faraiiso

IT iljli k anHCS ae ^a revista "Temps els protagonistes ho sentissin. No hi amb reserves, i una pel·lícula 4, ja era Moderns" em demanen que havia fronteres entre realitat i ficció i, greument perillosa, és a dir, pecat. comenti la pel·lícula de la per uns moments, tothom se sentia meva vida, i després de donar- transportat al món on les fantasies es Avui, quan som a l'edat de la televisió hi algunes voltes, veig que em fan autèntiques. Record un moment i dels multicines, quan començam a resulta impossible concretar- concret del meu servei militar, en què entrar a l'era de la televisió per cable, ne una de sola. No sé per què aquesta evasió del món real se'm va fer que ens permetrà -segons diuen- veure mantenc amb el cinema -i amb la lite­ especialment present mentre vèiem pel.h'cules a la carta, podem pensar que ratura, i amb l'art- una pluralitat d'i­ una pel·lícula al cine del campament, el control ha desaparegut. Però no ens dentificacions, molt diverses, sense una vaig oblidar per complet el lloc on em enganyen: ara no duen sotana, però clara jerarquització: no estic segur si trobava, fins que es van encendre els continua havent-hi qui ens diu entre això és bo o dolent, però és així. llums i de nou ho vaig veure tot de quines opcions podem exercir la nostra

Mentre pens en tot això, record una pel·lícula que almenys em pot servir per expressar la meva experiència cinema­ togràfica: Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore. Em permetrà parlar de les pel·lícules (no exactament de LA pel·lícula) de la meva vida. Supòs que tots recordau aquest film, en què un infant (Salvatore) es fa amic de l'operador de projecció d'un cinema parroquial de poble (Alfredo), que l'i­ nicia en l'amor al cinema i en la vida en general; l'infant -que ja s'ha fet gran- ho rememora quan li diuen que ha mort el vell amo, molts anys després, i torna al poble per assistir al seu enterro.

Estic segur que aquesta elecció no té res d'original: la pel·lícula resulta evo­ cadora per a moltes persones que som aproximadament de la mateixa genera­ ció de Tornatore (nascut el 1956), i que hem viscut el pas dels anys del cinema als de la televisió. Però crec que color caqui, i el món real em va tornar tria, més per raons ideològiques o cul­ addicionalment té un valor nostàlgic a caure damunt... Dubt que aquestes turals que morals. I si la plataforma especial per als mediterranis i els experiències de fascinació cinema­ digital és única, el control potser més illencs, més fort que per a ningú altre: togràfica les puguin acabar d'entendre subtil, o ser molt pitjor. Tornatore reflecteix a la seva obra els que ja han nascut dins de l'era dels l'ambient dels cinemes dels anys cin­ efectes especials sofisticats. La pel·lícula de Tornatore té un altre quanta i seixanta a la seva ciutat natal element autobiogràfic que també em (Bagheria, convertida a la ficció en Una altra classe d'emoció, més irritant, va impactar pel paral·lelisme amb la Giancaldo), una petita vila siciliana sorgeix del record de la censura eclesiàs­ meva mateixa història personal: és amb molts de punts de contacte amb la tica, encara que passat el temps em faci narrada des de la perspectiva d'una meva Eivissa natal. una certa gràcia pensar-hi. Les besades persona que, per raons professionals, que el capellà censurava al Cinema ha deixat la seva illa des de l'ado­ És emocionant recordar la fascinació Paradiso -i que al finald e la pel·lícula rea­ lescència i aquest factor encara fa més que el cinema podia exercir sobre la pareixen totes juntes en una cinta que el viva la mitificació dels anys d'infantesa gent en aquells anys, encara que les vell Alfredo havia col·leccionat per a i jovent en què el cinema era un ritual condicions tècniques de les sales fossin Salvatore- també ens van ser escamoteja- màgic. Tornar avui a Eivissa i veure lamentables (quantes vegades no es des en aquell temps. Nosaltres, a més -i tancat l'únic dels supervivents d'aquell tallava o es cremava la pel·lícula): igual potser els italians també-, teníem aquella temps -el Teatre Pereyra, inaugurat ara que al Cinema Paradiso, els espectadors grotesca classificació moral que els cape­ fa exactament cent anys- em produeix prenien part activa en el film, animant llans s'encarregaven de llegir a missa i de una rara sensació... que s'assembla "el jovenet o aclamant "els bons" i penjar al tauler d'anuncis de la parròquia: molt a la que vaig tenir quan es va aca­ insultant "els dolents", talment com si un film 3R només era per a gent gran, i bar la pel·lícula de la mili. •

Rick: Si és desembre del 41 aquí a Casablanca, ¿quina hora és ara a Nova York? Sam: Se'm va aturar el rellotge. Rick: Deuen dormir a Nova York. Deuen dormir a tota Amèrica. ¡De tots els cafès i locals del món apareix al meu! Les ciutats i el cine Roma (i)

orna és molt més que una ciu­ ara la pròpia història del feixisme a Itàlia Al 1951, Mervyn LeRoy va rodar Quo Jorge IIIart tat: Roma és el símbol vivent de (Itàlia, camisa negra de Giovachino vadis? i al 1959 William Wyler la seva la nostra civilització. Roma és Forzano), la guerra d'Etiòpia, etc. oscaritzada Ben-Hur. Fins i tot cl, fins un palimpsest on centenars de aleshores, auster J.L. Mankiewizc va fil­ generacions de romans han Cinecittà va declinar durant els darrers mar la monumental, farragosa i, a esto­ anat escrivint, sobre altres mesos de la guerra i durant la difícil nes, insuportable, Cleopatra (1963). Totes escriptures anteriors, les vicissi­ posguerra, època en la qual el cine ita­ recreaven una antiga Roma inversem­ tuds públiques i privades de les seves lià, seguint els supòsits de l'anomenat blant, amb una posta cn escena grandilo­ vides, les carronyes i les fites glorioses de Neorealisme (al qual cm referiré més qüent, aprofitant els decorats monumen­ la seva història. El cas és que Roma extensament en un pròxim article), va tals dels csUidis dc Cinecittà. Durant resulta multiforme i heterogènia. Cada sortir al carrer per oferir una visió més aquesta dècada també es varen rodar viatger que la visita, quan torna a casa, real del país. La revifada dc Cinecittà comèdies i melodrames, com ara descriu una ciutat diferent, perquè hi ha es va produir ja als 50, com a conse­ Vacaciones en Roma (1953), dc William una Roma per a cada un de nosaltres. I el qüència d'un fenomen molt curiós. cine, que ha relatat amb imatges la histò­ Durant aquesta dècada, i de manera ria del nostre segle, de les nostres aspira­ més crítica als 60, els estudis de cions i renúncies, també ha sabut copsar Hollywood començaren a patir, per aquesta torbadora i inigualable diversitat. primera vegada, problemes econòmics. L'anomenat star system va començar a El règim feixista de Benito Mussolini decaure. Fou aleshores quan el cine va tardar a adonar-se de les enormes ianqui, cercant abaratir les despeses, es possibilitats propagandístiques que va traslladar a Roma, en concret a oferia el cine. Però, quan finalment ho Cinecittà, on trobà una infraestructu­ La dolce vita va fer, es deixà dur per la desmesura i ra adient per a les seves necessitats i a Wyler, un conte dc fades que va donar a la grandiloqüència que el caracteritza­ uns preus molt més baixos. Roma es va conèixer Audrey Hepburn, acompanya­ va. El 28 d'abril de 1937 Mussolini va convertir així en una sucursal de da en aquesta ocasió per Gregory Peck, inaugurar oficialment Cinecittà, un Hollywood, i Via Véneto en una rèpli­ sobri i matisat com sempre. La pel.líenla, gegantí complex cinematogràfic for­ ca europea de Sunset Boulevard. Les rodada a exteriors reals, ofereix una suc­ mat per 12 estudis de cine que ocupen estrelles declinants de Hollywood cessió de postals turístiques que mostren una extensió de 14 Km. quadrats, a varen passejar el seu luxe pels cafès de una visió molt superficial de la ciutat. Via Tuscolana, a l'extrarradi de Roma. Via Véneto, davant la mirada, entre Avui dia els estudis han estat abando­ incrèdula i sorpresa, d'uns romans que Els productors italians varen aprofitar els nats pel cine, i solament una part s'uti­ contemplaven les seves excentricitats beneficis econòmics que significà cl llo­ litza encara pel rodatge de telefilms i amb un cert distanciament irònic (el guer del estudis de Cinecittà pels ameri­ spots publicitaris, però fins a finalsdel s distanciament del que viu a una ciutat cans. El resultat foren diversos. Per una anys 70 la història del cine italià va amb tres mil anys d'història i que, per banda, la llarga riuada dc films dc sèrie B estar tan íntimament lligada a la histò­ tant, ja està una mica per sobre d'a­ dels anys 50 i 60 (amb personatges que ria mateixa de Cinecittà, que difícil­ questes exhibicions histriòniques). semblaven trets del còmic, com Maciste ment es podrien explicar per separat. Federico Fellini va recrear aquest feno­ i companyia). Per l'altra, un nombre men a la seva extraordinària pel·lícula important dc produccions serioses, com Les pel.lícules realitzades a Cinecittà La dolce vita (1960). El personatge ara una bona part de les pel.lícules roda­ durant el període feixista són, bàsica­ protagonitzat per Anita Ekberg no sap des per Fellini a partir de 1960, (l'extra­ ment, de dos tipus: pel.lícules d'oberta què fer perquè els paparazzi (personat­ ordinària Fellini, otto c mezzo (1965); propaganda política i les anomenades ges que varen néixer a Roma cn aques­ Satiricon (1969), amb uns decorats i una pel·lícules de "telèfon blanc", escapistes i ta època i que foren batejats així preci­ fotografia que accentuaven un clima de sentimentals, de baix pressupost, ano­ sament a La dolce vita) la "sorprenguin" malson que l'argument massa confús dc menades així perquè les seves heroïnes en situacions compromeses. Els seus la pel·lícula malmetia cn part; la desigual sempre tenien al seu abast un telèfon esforços patètics per resultar escanda­ Roma (1970), que oferia una visió molt blanc, com a les comèdies sofisticades de losa (cl seu bany a la Fontana de Trevi, particular, irònica alhora que onírica, dc Hollywood. Entre les pel.lícules de caire etc.) i la fascinació una mica provincia­ la ciutat, etc.) propagandístic, els dos temes fonamen­ na de Marcelo Mastroianni (fascinació tals eren la inevitable glorificació del pas­ que s'identifica sens dubte amb la del A Cinecittà s'han escrit pàgines medio­ sat imperial de Roma (pel.lícules "monu­ propi Fellini, que en aquesta pel·lícula cres i també daurades dc la història del mentals", amb grandiosos decorats i una es mou entre la ironia i l'cnllucrna- cine. Avui dia Xatrezzo dc les grans quantitat desmesurada d'extres), així ment) envers la falsa aurèola dc luxe i superproduccions és subhastat, i els com el relat de determinats esdeveni­ glamour que simbolitza Anita Ekberg, pocs turistes que s'atreveixen a passejar ments històrics recents que les autoritats constitueixen una descripció inoblida­ per aquesta antiga fàbrica dc somnis no volien convertir en gestes nacionals, com ble d'aquest món buit i decadent. troben més que fantasmes. •

lisa: Un franc pels teus pensaments. Rick: A Amèrica no donen més que un penic i crec que no valen més que això. 12 Teoria del lilac

ni Figuera i com volia Rilke: "la bellesa cutible i arriscada interpretació és el començament d'allò d'Eugenio Trías- donarien com a terrible que encara podem resultat una estreta condensació suportar"; i "el sinistre és allò temàtica de motius hitcheockians - que, tot i que ha de romandre Vértigo, una altra vegada- emparellats ocult, s'ha revelat" (com afir­ per oposició: l'amor i la mort; la rea­ mava Schelling), haurem de litat i el somni; l'ordre i el caos: la convenir que "el sublim" -categoria lluita, en darrera instància, entre la màxima a la qual probablement aspira lògica del que és habitual i l'atzar de tota obra artística, una de les fites de la la ficció ( com assenyalava ja fa alguns qual serà, per cert, Vértigo -se situaria anys el crític José Ma. Carreño al seu just en la frontera de la "bellesa" (Eros) interessant intent d'introducció a la i del "sinistre" (Thanatos), sobrepas­ personalitat cinematogràfica del sant-los tots dos; s'articularia de mane­ director anglès). ra que "el sublim" representaria la fin"- li corresponen uns correlats aní­ superlativització de la "bellesa" (el seu L'univers de Hitchcock és un món en mics en els quals recolza l'imprevist -el grau màxim d'optimització i mostració: aparença normal i rutinari -recordem revers del tapís de què parla Henry l"'amor constante más allá de la muer­ l'ambient gairebé de poble que envolta James-; l'absurd que, impensadament, te" de Quevedo); i "el sinistre" suposa- els habitants de Bahia Bodega a Los pot botar en la situació o circumstància més vulgar. (Per ampliar el registre de protagonistes hitcheockians podem recordar el Farley Granger ¿'Extraños en un tren, el Henry Fonda de Falso culpable, o el Cary Grant de Con la muerte en los talones).

Aquest univers, a mig camí entre Borges i Kafka, i en el qual la contra­ dicció, el recel i el dubte es tenyeixen amb la màscara de la més quotidiana de les aparences (equidistant tant de la intemporatitat còsmica de les "fic­ cions" de l'autor argentí com de la cris­ pació existencial de l'escriptor txec, del qual el distancia un soterrat sentit de l'humor), esdevé un tot artístic com­ pacte i fèrriament estructurat, regit per les seves pròpies lleis internes i aliè a qualsevol modificació exterior que no li vengui imposada per la mateixa estructura del relat.

I aquesta línia de demarcació subtil, inaprehensible, impossible de delimi­ tar de vegades, entre "sublim" i "sinis­ tre" o entre "sinistre" i "bellesa", si seguim la classificació taxonòmica plantejada per Eugenio Trías a l'entorn de les diferents disposicions de l'estèti­ ca, la podem trobar equitativament ria en definitiva la transgressió dels pdjaros- que, de sobte, esclata de repartida a tota la filmografia hitch- codis sobre els quals la categoria de manera totalment forassenyada i erup­ cockiana. Per posar només uns exem­ "bellesa" es fonamenta (el també que- tiva; univers que, per contra, recolza ples: La ventana indiscreta respondria a vedesc: "todas hieren, la última mata"). sobre la base d'unes equacions mentals la categoria de "bellesa" pel que té de ( un altre pic l'opinió de Carreño) reflexió metalingüística sobre el tema Sumades les tres categories estètiques absolutament rigoristes, però on la "el cine dins del cine"; Psicosis i Los -sempre des de la molt particular, dis- realitat empírica -espai del "mac guf­ pájaros pertanyerien a la categoria de

Usa: El món s'esbuca i nosaltres ens enamoram. "Com un instant és la vida de cadascun de nosaltres, marcat i cenyit per dues eternitats de silenci."

"sinistre", pel que totes dues tenen Addenda d'immersió incontrolada en els abis­ mes de l'ànima humana i de la natura­ Com en el fons, com Borges, lesa no domesticada -tot i que les apa­ Hitchcock va ser també un humoris­ rences semblen indicar-nos el contra­ ta, se'm permetrà que acabi amb un ri-; i finalment Vértigo quedaria "mac guffin" que no té res de hitch- enquadrada dins la categoria de cockià, encara que guardi relació amb "sublim" pel que té de viatge cap al el cine i, també, amb els atzars de la reremón de l'amor i la mort. història.

Ho paga, en homenatge a Vértigo, atu­ A l'escena inicial d'un dels westerns rar-nos un moment en una de les més bells de la història del cine, Mtis seqüències més indiscutiblement en el revers del tapís: la mort presideix alltí de Missouri de William Wellman, antològiques de tota la historia del l'accés al bosc que se'ns apareix com una veu cn off ens recordava que el film cine: la que té com a protagonistes un parc de l'edat juràssica. ens mostraria l'epopeia d'uns paran- James Stewart i Kim Novak a l'interior Madeleine-Kim Novak confessa que yers que, remuntant les terres altes a la del bosc de sequoies mil·lenàries. aquells arbres mil·lenaris no li agra­ recerca dc castors, varen acabar explo­ den perquè li recorden que ha de rant un continent. Vaja un "mac guf- Mentre contemplo fascinat aquesta seqüència no puc evitar lletrejar una i mil vegades el belh'ssim poema -doble­ ment bell per la brevetat i la intensitat- de l'escriptor mexicà José Emilio Pacheco "Stanley Park (Vancouver)". Diu: Por aquellos senderos camina­ mos./ Los árboles/ están allí desde hace miles de años./ Monumentos/ que el tiempo erige a la eternidad vul­ nerable./ Nosotros/ no volveremos nunca a contemplarlos.

Tant al poema de Pacheco com al film de Hitchcock s'esdevé el prodigi de traspassar el llindar de les "portes del passat" cap a un àmbit ancestral -feèric i immens-, en el qual tota la via queda empassada pel silenci solemne i abis­ mal de l'eternitat, alhora que a l'es- mentada escena de les sequoies, i mit­ jançant la soca tallada d'un arbre, irromp d'una vegada per totes el domi­ ni que el passat exerceix sobre el pre­ sent dels personatges -tant l'individual de Madeleine com el col·lectiu de San morir. (Com en el tram final de la fin" cl d'aquests anònims caçadors que, Francisco- així com el domini dels pel·lícula, la recerca obsessiva de la sense saber-ho, ampliarien els límits morts sobre els vius. veritat per part d'Scottie en Judy cl del món i de la història. U durà a curar-se de l'acrofòbia al preu Ara, el "mac guffin" de la història ja d'enfrontar-se cara a cara al "abismo s'ha girat de l'enrevés, tot i que l'es­ que sube y se desborda".) Madeleine, pectador encara ho ignora. ¿Quina amb el seu dit enguantat de negre, Fe d'errates: segurament contagiats pel importància pot tenir que el "mac cerca en la soca les estríes dc l'arbre tema del "mac guffin", en la primera part guffin" es redueixi a la trama criminal que corresponen al seu naixement i a d'aquest article se'ns va escapar un cadufo teixida pel personatge d'Elster, que la seva mort. Va ser només un instant considerable quan vàrem confondre l'urani coneix l'acrofòbia de pateix el seu i ningú ho va notar. Com un instant de la pel·lícula Encadenados amb els urina­ amic Scottie? El que compta a partir és la vida de cadascun de nosaltres, ris, els quals volem imaginar netíssims en d'aquest moment -la seqüència del marcat i cenyit per dues eternitats de una casa governada per Ingrid Bergman. bosc- és que ens trobam precisament silenci. Pregam que ens disculpeu.

Usa: gPuc contar-te una història? Rick: ¿Té un final feliç? Usa: Encara no sé quin final tendra. Rick: Tal vegada se t'ocorri mentre el vas contant. CRITICA Per què no funciona Lulu on the briígel

latios Salom l'anticipació del narrador que, en un moment donat, ens anuncia la desgrà­ cia del protagonista, sense dir-nos exactament què passarà. Uaddictivitat de moltes de les històries d'Auster es basen en aquestes dues variants alho­ ra: identificació lector-personatge —mitjançant la internalització- i la perspectiva segura de canvis fatals -per la prolepsi-. Però Lulu on the bridge no és una narració internalitza- da —tot i que pretén ser-ho per mor de la font mateixa de la història: Izzy Maurer- ni sura en l'ambient aquella intuïció de desenllaç fatal.

Hi ha un altre element comú a les novel·les del novaiorquès inexistent a Lulu: la multitud de subtrames que reforcen el fil conductor principal. L'èxit d'Smoke es va basar en tots aquests elements. Era una obra coral, amb moltes històries connec­ tades per un sol punt: l'estanc. En totes intuíem el final: ens ho avançava sempre, de manera velada, el personatge que les explicava. I sempre hi havia un punt de vista interioritzat: el del personatge. arrativament, hi ha dues raons historia tal com la veu Jim Nashe a La que responen la pregunta que música de l'atzar o Marc Stanley Fogg a Però Lulu on the Bridge s'assembla més plantejam al títol: localització El palau de la Lluna. a l'adaptació que Phillip Haas va fer i prolepsi. Estructuralment, Per estructura, aquestes són les dues de La música de l'atzar que a Smoke. les subtrames. La focalització novel·les més semblants a Lulu. La Haas va retallar totes les subtrames i no és més que el punt de vista internalització és fàcilment assumible es va quedar amb el tronc de la histò­ des del qual ens expliquen la pel director -pensem, per exemple, en ria. Es com si a Smoke ens quedàssim historia. A les novelles dAuster que Secretos del corazón: sempre veim el amb el relat del retrobament de Keitel nestan narrades en tercera persona -com món com el veu el nin, i creixem amb amb la seva exdona, o amb la desespe­ Lulu on the bridge-, l'autor posa mà ell-, però a les novel·les d'Auster hi ha ració de William Hurt. • d'una focalització interna en el perso­ un altre element, molt més difícil de natge protagonista. És a dir: explica la traduir al cel·luloide: la prolepsi. Es

SEGONA MOSTRA DE CINEMA I VÍDEO DE PALMA

El proper gener, al Teatre Municipal de Palma, se celebrarà la II mostra àe Cinema i Vídeo de Palma, que tan bona acollida va tenir l'any passat. A la sessió de dia 12 es projectaran les pel·lícules dels professionals; dia 18, estarà dedicat als independents i amateurs ; per acabar, dia 26 es dedicarà a la projecció de documentals.

Renault: Te trobaré a faltar, Rick. Es vostè l'única persona a Casablanca que té menys escrúpols que ¡o. CRITICA

Valoracions: Imprescindible , Molt Bona 4, Bona 3, Regular 2, Poc Interessant 1

|D¥Er SLEUTHE ESTACIÓN CENTRAL de Joseph Leo Mankiewic de Brasil Walter Salles Walter Salles

Sergi Belbel deia fa poc, a propòsit de Caldria saludar efusivament aquesta l'adaptació cinematogràfica de mostra d'un cinema que comença a Carícies: "Els va quedar una pel·lícula oblidar-se: cl cinema compromès, que rodona. Ara bé: si jo hagués d'escriure a través de les peripècies individuals un guió per a la pantalla, no em sorti­ dels seus protagonistes deixa albirar ria mai Carícies." Idò això mateix. prou bé un tast amarg dc la realitat Sleuth és un bon toar de force pel que social. La pel·lícula de Salles és efecti­ fa al dramaturg (aquí convertit en va, però sense voler ésser efectista; sense un sol pla gratuït, o d'uns dià­ guionista) i als actors. El director, a continguda, però emocionant; conci­ legs allunyats tant dc la falsa esponta­ més, sap mantenir la tensió i puntuar sa, però no gens freda. Per tot això, neïtat com de la grandiloqüència encertadament alguns aspectes que li no té gaire sentit parlar del sorprenent melodramàtica... 1 no cal fer-ho per­ interessen. D'acord. Però el cinema és aprofitament dramàtic del format què la perfecció d'aquesta cinta no una altra cosa. panoràmic en una història intimista, o s'ha d'explicar. S'ha dc sentir. Valoració: 3 d'una planificació precisa i treballada, Valoració: 4

A LOS QUE AMAN anunci d'una coneguda marca dc d'Isabel Coixet tabac. El desordre i la irregularitat en la resolució dels plantejaments és Sorprenent obra de camera en la qual notable i per moments la història no essencialment el que se'ns conta de avança i d'altres cs precipita, deixant manera brillant és una història uns personatges poc explicats. S'ha Romapera d'amor. De manera encertada el film d'estimar la correcta realització de fa una abstracció espacial i temporal Redford i la bellesa que extreu del (s'intueix el s.XTX), abolint els lligams paisatge així com la càrrega dramàtica realistes, i aconsegueix centrar-se en d'algunes escenes. l'essència d'una història de passions Valoració: 2 LA NINA DE TUS no correspostes, infidelitats i mal OJOS d'amor. La impecable factura visual, de Fernando Trueba amb una fotografia que reprodueix la SNAKE EYES melanconia i angoixes romàntiques i (Ojos de serpiente) El darrer fdm del guanyador de l'Oscar el tenebrisme barroc , i l'adopció dc Brian dc Palma per Belle Epoque s'eximeix després de la d'una aptitud íntima i confessional seva irregular experiència nord- són apropiats per la narració, encara Partint d'uncs premisses argumentáis americana. I ho fa amb un fdm que que la dramatització per moments bastant inversemblants, la pel·lícula tan maneja amb habilitat les seves diverses decaigui i d'altres sigui d'un sols cs converteix en un vehicle de vessants temàtiques, adoptant-les a sentimentalisme massa cursi. lluïment per Brian de Palma, qui una varietat de registres en quant el to, Valoració: 3-4 demostra una vegada més cl seu que va de la comèdia paródica i virtuosisme tècnic en la planificació dc d'entremès fins l'amargura del les seqüències (encara que tampoc és melodrama. Trueba demostra un gran THE HORSE per tant com s'ha dit). El director es domini en la posada en escena, fent WHISPERER distingeix pel seu domini del temps i que la narració sigui fluïda i senzilla, (El hombre que susurraba a los caballos) l'espai cinematogràfics i per controlar plantejada ens plans llargs i fixos i de Robert Redford un ritme molt viu, però la resolució de marcant el ritme de manera perfecta l'entramat argumenta] no hi ha qui se'l tant en els diàlegs com en l'entrada i El greu error és que sembla que no hi cregui, ja que surt al pas amb escenes sortida de personatges. No s'ha ha una coordinació entre la direcció incoherents i resoltes dc la manera més d'ometre la gran interpretació de tots i el desenvolupament de la materia còmoda. A la fi tot queda cn un els actors, entre els quids destacaríem relatada. La pel·lícula es torna entreteniment massa simple i buit una espectacular Penélope Cruz i la descaradament autocontemplativa i davant el formalisme petulant exposat. velada amargura d'Antonio Resines. s'allarga innecessàriament en escenes Valoració: 2 Valoració: 4 de transició que semblen ser un

Rick: I ara telefoni a l'aeroport; confirmi la sortida i no oblidi que li estic apuntant directe al cor. Renault: Aquest és el meu punt menys vulnerable. CRITICA

Les mentides d'una 16 gàbia de vidre Els guardians de la llibertat

K Salvà ¡ ílïi "Els mitjans de comunicació ment podem veure que, quant a estruc­ ment el mateix tractament de les imat­ de massa actuen com a sistema de tura, el film segueix l'esquema bàsic de ges, sense que aquest fet, idèntic, hagi transmissió de missatges i símbols per tota pel·lícula hollywoodiana: un plan­ estat mai raó per escriure una sola ratlla. al ciutadà mitjà. La seva funció és la de tejament on es van presentant els per­ I segur que n'hi ha d'haver moltes altres. divertir, entretenir i informar, a més sonatges, una trama més o manco esti­ d'inculcar als individus els valors, cre­ rada i un final on els bons triomfen, També s'ha dit molt que les escenes ences i codis de comportament que els encara que hagin de morir per dotar de bèl·liques, especialment el desembar­ faran integrar-se en les estructures sentit el seu paper. Repetesc: Salvar al cament, són les més realistes que institucionals de la societat". soldado Ryan compleix mil·limètrica- s'han projectat en pantalla cinema­ Noam Chomsky ment aquest esquema. togràfica i, segurament deu ser vere però estic segur que cap dels especta­ Quant al tractament del tema dors als quals va destinat el producte a darrera pel·lícula d'Steven Spielberg no pot evitar caure en el té experiències que li permetin asse­ Spielberg, com tot film ian­ tòpic: el desembarca­ qui convenientment promo- ment de Normandia, fet cionat, ha fet que la crítica clau en la II Guerra d'arreu del món li dedicas un Mundial, va ser realitzat Wkt* temps i un text més o manco per patriotes soldats ian­ llargs. Per aquí, com no, la quis amb l'únic objectiu Icosa ha anat per l'estil. A més, les d'alliberar Europa occi­ revistes del cor com "Fotogramas", dental del dimoni nazi. "Cinemanía", etc. han il·lustrat el seu És una pel·lícula de bons paper couché amb nombroses fotogra­ i dolents —i això no té fies —les mateixes per a tothom, les res d'original però és oficials— dels protagonistes, els eternament comercial— valents i obedients soldats de l'oncle on, totes les possibles Sam; fins i tot la "Dirigido" li ha dedi­ injustícies o petites cat una portada a la pel·lícula, que malifetes que puguin encapçala una crítica que no té res de cometre els bons estan crítica però sí fotos a tot color (està per plenament justificades descobrir quin és el criteri que segueix pel fet que van dirigides aquesta revista per decidir quins repor­ cap als dolents. En defi­ tatges van en color i quins no). I pel nitiva, els ianquis són persones huma­ gurar-ho. Però, com tot, tothom ho que es refereix al contingut dels nes, amb sentiments, mentre que els dóna per suposat i lloa Spielberg per comentaris, crítiques, informacions soldats alemanys (que no volia dir la seva dosi de "reality show" a gran tothom està d'acord: estam davant una necessàriament nazis) són simplement escala que, no ens enganem, té molt obra mestra, original, novedosa, verí­ uniformes i cascs moguts per un espe­ poc de verídic perquè és maliciosa­ dica... vaja, gairebé davant la mateixa rit maligne. ment parcial, no només amb el guió Segona Guerra Mundial, i no davant sinó amb les imatges: qui sofreixen els un producte industrial. Però la crítica ha procurat evitar el horrors de la guerra són els joves ian­ comentari d'aquests aspectes i s'ha quis, no els altres aliats, ni tan sols els Encara no he llegit res sobre la darrera entretingut molt en el que Spielberg i alemanys (uniforme, casc que li tapa d'Spielberg que pugui aplicar-se al que els seus volien promocionar: el verisme el cap quadrat i metralladora) sinó els vas a veure si pagues l'entrada i t'asseus de les imatges, com si fos un documen­ bons ciutadans del món, els eterns a la butaca: no és ni original, ni verídi­ tal i no una superproducció d'entreteni­ guardians de la llibertat. I Spielberg ca, ni novedosa ni crec que sigui una ment. Per començar, el famós descolo- ens mostra tota casta de mutilacions i obra mestra. M'estranya molt que el riment dels fotogrames, perquè s'as- volades de cap del seu bàndol per fer mateix comentari, amb les mateixes semblassin als documentals de l'època, veure als conformistes adolescents alabances i elogis, pugui ser signat per ha estat molt alabat com a novetat i que ells sí que són valents i donen la centenars de persones que no es conei­ contribució important al llenguatge vida per salvar els bons amics euro­ xen i traduït a les diferents llengües, cinematogràfic. Que cadascú pensi el peus. El bàndol contrari a penes té especialment quan, al meu parer, no que vulgui però si teniu ocasió tornau baixes visuals, per tant, dins l'incons­ existeix connexió entre les crítiques i veure El piano, de Jane Champion i cient de l'espectador només queda l'objecte de la crítica. que, per cert, no ha hagut de menester palesa la crueltat alemanya: observau tanta comèdia per convertir-se, ella quants d'impactes realitzen en panta­ Si no ens deixam enlluernar massa pels mateixa, en una autèntica obra mestra; lla les bales d'uns i dels altres i sabrem famosos vint minuts del desembarca­ tornau-la mirar, dic, i veureu exacta­ de què estam rallant.

Renault: Supòs que sap el que fa, però gsap el que significa? CRITICA

. el tractament visual i sonor d'aquest moment s'encarrega de gravar-ho a la ment del públic, que pega una revinglada de gust quan a la fi s'ha fet justícia".

S'ha de dir, però, que la pel·lícula no és la vida clavant-li un ganivet de dimen­ donen per molt— però segurament avorrida, al contrari. Els actors actuen sions familiars en el cor molt a poc a cauríem en una de Ics altres flaqueses correctament, els decorats són extraor­ poc, perquè els espectadors sofrcixin dc la pel·lícula: la redundància. Només dinaris, etc.; fins i tot el guió fa que no amb el bon americà i els quedi gravat un parell de pinzellades més: la siguin un suplici les més de tres hores que l'enemic era en Banyeta Verda. pel·lícula comença i acaba amb el del seu metratge, però allà on crec que Això sí, el mateix ianqui que convenç mateix pla, que aparentment no té mostra el llustre és en l'únic alemany els altres de perdonar-li la vida és qui el relació directa amb els plans contigus: que agafa personalitat, aquell que és mata (ara ja no es pot rallar d'assassi­ la bandera dels EUA, però no passa res agafat amb vida per l'equip de prota­ nat) en un acte d'estricta i justa ven­ (¿passaria res si una pel·lícula espanyo­ gonistes, grotesc i desesperat, i que és jança, i el tractament visual i sonor d'a­ la començàs i acabàs amb una bandera deixat amb vida després d'una brega quest moment s'encarrega de gravar- "rojigualda"? ¿o una alemanya amb la entre els ianquis deguda a la divergèn­ ho a la ment del públic, que pega una seva bandera?). Una altra: el soldat cia d'opinions sobre el destí del subjec­ revinglada de gust quan a la fi s'ha fet ianqui jueu s'esbrava mostrant amb te. El deixen escapar perquè són d'una justícia. Aquest episodi hagués pogut menyspreu l'estrella dc David que du noblesa admirable i el soldat alemany ser suprimit de la còpia final sense que penjada a ducs fdercs de presoners ale­ és oblidat. No és fins a l'escena final el missatge subliminal cs veiés alterat i manys que caminen cap baix custo­ que torna aparèixer; és l'únic soldat no s'hauria caigut en una demagògia diats per altres ianquis. Això, una altra alemany de tota la pel·lícula —i l'acció tan evident i grollera que ella tota sola anècdota més, com totes les altres, no passa en terra ocupada per alemanys— desmunta tot el treball de màrqueting té res de nou perquè perpetua l'assimi­ que no du casc (si en dugués ningú el que han assumit els mitjans dc comu­ lació del nazisme amb els soldats ale­ relacionaria amb el soldat del principi) nicació i les persones en general. manys, la qual cosa, des d'un punt de i verificam que és un ésser molt vista estrictament històric, és una abe­ menyspreable i sàdic perquè assassina Etc. Podríem estendre'ns en moltes rració o, com a mínim, una mentida. un dels ianquis que li havien perdonat altres qüestions —tres hores del mateix Però aquest és un altre tema. •

Renault: Però, ¿per què dimonis va venir a Casablanca? Rick: La meva salut. Vaig venir a Casablanca a prendre les aigües. Renault: ¿Quines aigües? ¿Quines aigües? ¿Les del desert? Rick: Bé, m'informaren malament. CASABLANCA

Afectes 18 secundaris

Eduardo Jarda éter Lorre tenia un nom més pel·lícula, que Peter Lorre podia ser el El rostre de Lorre, amb els seus ulls apropiat per molts dels seus retrat perfecte de l'hebreu malvat, i qui sortints i la seva mirada obliqua, fa personatges que no el nom sap si va somiar mai en reproduir el seu pensar en un ésser viscós, com un ofidi artístic que li va donar una rostre en els cartells antisemites que o un granot urticant que podia botar fama molt relativa. Lorre deu anys més tard varen envair gairebé en qualsevol moment i adherir-se a la nomia Lazlo Lówenstein i tota Europa. Com és natural, Lorre va part més delicada de la nostra pell. havia nascut, l'any 1904, a un fugir d'Alemanya quan Hitler va arri­ Lorre era elusiu, aquest adjectiu que poble dels Càrpats, en els límits dc bar al poder. Abans d'arribar a se'ns ha ficat de l'anglès i que no l'imperi austrohongarès, on varen néi­ Hollywood, va passar per hotels de sabem molt bé què dimonis vol dir, lle­ xer molts d'artistes jueus, entre d'altres mala mort de refugiats de París i vat que observem bé la seva actitud en Billy Wilder i Joseph Roth. És fàcil Londres. A Anglaterra, va aconseguir totes les seves pel.lícules. Una aparició imaginar que el pare del jove un paper amb Alfred Hitchcock a El fugaç de Lorre produeix la mateixa Lówenstein era el sastre i amo del hombre que sabía demasiado (1934). sensació de desassossec que, per exem­ basar del poble, aquella botiga caòtica Lorre es va avenir de seguida amb ple, caminar pel carrer i creuar-nos on es podien comprar des d'estatuetes Hitchcock, amb qui compartia l'afició amb algú a qui suposam mort de fa de la verge Maria fins a preservatius. a l'humor negre i als acudits verds. És temps. Lorre té l'elegància sospitosa Com altres jueus nascuts molt lluny de probable que el mateix Hitchcock l'a- de qui intenta amagar alguna cosa, totes bandes, el jove Lówenstein va judàs a arribar a Hollywood, ja que dos però la seva simple presència conver­ anys més tard li va donar un pintoresc teix aquell aire furtiu en una cosa molt paper a El agente secreto (1936): ni més més perillosa, com si dins ell hi hagués ni menys que el de pinxo mexicà un abisme de foscor, al qual s'hi aboca Pompilio Moctezuma de la Villa. moltes vegades tot i que només hagi vist una part insignificant del que s'hi Durant els primers temps a Los amaga: entre altres coses, per exemple, Angeles, Lorre va compartir una habi­ un embotit farcit de cocaïna i una esta- tació amb Billy Wilder a un hotelet dit tueta de la Verge Maria, a més d'un Chateau Marmont. L'habitació era tan tracte amb un xapero i un llit plegable petita que, per estalviar espai, Lorre en un hotelet de mala mort. Lorre va havia de dormir en un llit plegable. interpretar moltes vegades un figitiu, Molt prest va trobar un altre paper a la però l'espectador sabia que era més bé seva mida. A Las manos de Orlac (Karl un fugitiu d'ell mateix, d'aquell pou de Freund, 1935) interpretava l'inquie­ foscor que hi havia en el seu interior i tant doctor Gogol, un home de crani que podia sortir en el moment que pelat, maneres exquisides i ment per­ menys s'ho pensava. torbada per un amour fou. A causa del seu físic i del seu accent, Peter Lorre Com que Lorre era un jueu centreeu- emigrar a Viena i més tard a Berlín. havia d'interpretar a Hollywood perso­ ropeu, la seva pàtria era Europa sence­ Allà es va va fer actor de teatre i prest natges exòtics, titubejants, neuròtics i ra, per tant no és estrany que inter­ es va integrar en el Teatre del Poble de sense ànima. En les seves aparicions, pretas tota casta d'estrangers, des de Bertolt Brecht. Li hem de suposar per molt fugaces que fossin, Lorre feia desterrats i apàtrides fins a l'inversem­ idees esquerranes i qualque topada la impressió de ser algú a qui no con­ blant japonès Mr. Moto. Una sola amb la policia. També hem de suposar venia donar l'esquena i a qui no havies vegada, quejo sàpiga -a part de la seva que va freqüentar els famosos cabarets de creure mai ni una sola paraula. A la primera incursió en el cine- va deixar berlinesos, on et podies trobar, a pocs vista del seu passat, Lorre va ser l'intè- Lorre de ser un secundari. Va ser quan metres de distància, el doctor pret ideal d'una figura habitual d'en- va dirigir i protagonitzar, a Alemanya, Goebbels, el pintor George Grosz, un treguerres: el refugiat polític que està un adaptació de Crim i Càstig de xapero i un individu somrient que li obligat a dedicar-se Déu sap a quines Dostoievski (Der Verlorene, 1950), que oferia un embotit farcit de cocaïna. coses per sobreviure. A Casablanca es considera la seva obra mestra, tot i (Michael Curtiz, 1942), Lorre va fer el que és una pel·lícula tan difícil de tro­ Aquest home tan menut, avesat a les paper d'Ugarte, el fugitiu que s'ha apo­ bar com l'orquídia baleárica. Ja que es portes falses de la vida provinciana, va derat dels famosos salconduits ale­ tracta de Lorre, havia de ser així. El fer l'entrada al cine per la porta gran. manys. Stalin deia als seus jueus "cos­ millor fugitiu de la història del cine, el L'any 1931, Peter Lorre va rodar amb mopolites sense pàtria", i és difícil millor intèrpret de l'home que fugia de Fritz Lang M. El vampiro de imaginar un millor cosmopolita que el Déu sap què, no podia deixar, del seu Dusseldorf, en la qual interpretava un viscos Joel Cairo d'El halcón maltès pas per la vida, res més que un rastre turmentat assassí de nines. El doctor (John Huston, 1941). esquiu i fugaç. • Goebbels degué imaginar, en veure la

Ugarte: Me menysprees, ¿veritat Rick? Rick: Si arribas a pensar en tu, probablement sí vjrl i Aventurers•"",hn:" I DE Kertèsz a Curtiz

F.J. Sánchez Cuenca quest és un petit relat de riva- ció internacional per Sascha i per Kertèsz, naven Europa. Però la il·lusió va durar t litats cinematogràfiques entre tant que Korda comença a pensar a anar- només uns mesos. Mentre preparava ¡ \ Centreeuropa i Nord-américa se'n. O potser a ofegar el seu rival Kertèsz l'ambiciosa Liliom, el perspicaç Kertèsz •H i de la lluita pel poder al no para de rodar i ho fa a l'estil dc va fer l'equipatge, va agafar de la nià la Hollywood dels anys vint. Per Hollywood, amb una visió orquestral gai­ seva dona Lucy Doraine i amb noctur­ I , començar, quan el 1932 arri- rebé més pròpia d'un disscnyador de pro­ nitat va abandonar la seva pàtria per At tL. ba Lubitsch, contractat per la ducció. Ho va aprendre sobre la marxa a sempre més. L'ultraconservador comte Warner, només sent parlar de tres Hongria, com a conseqüència natural del Horthy, que era a l'aguait, es va conver­ títols: Una mujer de París de Chaplin, seu trepidant ritme de feina i de la seva tir, en arribar al poder, en un sanguina­ La caravana de Oregón de James capacitat per afrontar gèneres diversos. ri dictador i va arrasar l'obra de Bela Creuze i Los diez mandamientos de Havia assimilat prest la concepció del cine Kuhn. Objectiu obsessiu: cineastes, Cecil B. De Mille. com un art antropofàgic, sanament comunistes, jueus. Michael Kertèsz depredador. L'important era tenir una complia els tres requisits. Els germans Warner havien considerat història a la mà vengués d'on vengués. des del començament l'èxit de Los diez Una obra literària, un relat policíac, fins i Tornem a Viena. L'èxit d'El joven mandamientos de De Mille com un tot una notícia del diari eren susceptibles Medardo estimula el ritme de produc­ greuge personal. De manera que aquell de convertir-se en pel.h'cules. Per això hi ció dels estudis Sascha amb Kertèsz al dèspota amb breeches i ulleres amb havia els guionistes. Els decorats ja crea- capdavant i els competidors estudis muntures d'acer no se'n sortiria tan Vita llencen la tovallola. Sandor Korda fàcilment per molt que hagués comès acota el cap i ingressa amb la seva dona la gosadia afortunada d'inaugurar el en la productora de l'incombustible cine bíblic nord-americà. En aquells rival. Kilowrat és a la glòria, és el anys Hollywood, a més, era un brillant moment de donar la batalla a De Mille fragment de Centreeuropa. Sorpre­ a Europa. Es tria la novel·la d'H. nentment, els estudis alemanys, inclo­ Ridder Haggart The moon of Israel, sos els austríacs, al contrari que els ita­ Ladislaus Vajda l'escriu per al cinc. lians o els francesos, havien sortit Korda cs posa al capdavant dc la pro­ enfortits de la guerra i bullien de crea­ ducció, dirigeix Kertèsz. La pel·lícula tivitat. S'hi havia de furgar allà per cer­ suposa un esforç financer insòlit per a car-ne la fórmula. Murnau, però, havia la cinematografia austríaca: com a constituït una decepció per la Fox amb mostra, hi actuen més dc cinc mil figu­ la seva primera pel·lícula nord-ameri- rants. L'èxit és espectacular i la cana, Amanecer, i Lubitsch s'havia Errol Flynn i Michael Curtiz Paramount, que ha comprat els drets llançat de ple a la comèdia i havia per a Estats Units, no s'atreveix a dis­ abandonat els drames socials d'època. rien l'atmosfera adient. Ell, amb les imat­ tribuir-la per por que arrasi amb Los L'extravagant Stroheim no era cap ges ja muntades al cap, només havia d'a­ diez mandamientos, la joia de la corona. rival. Havia de guanyar De Mille en el nar al plató, indicar les marques de guix seu propi terreny. en terra, posar el peu on volia que frxassin Per als germans Warner ha arribat cl la camera i, sobretot, pregar als actors que moment d'embarcar-sc cap a Europa i Durant aquells anys, Michael Kertèsz era oblidassin qualsevol referència teatral. El contractar dc totes totes aquesta font ja un veterà cineasta hongarès instal·lat a personatge cs construiria per mitjà d'una humana d'ingressos. S'ha de batre Los Viena on feia feina molt a gust el comte interpretació extremadament sòbria, tant diez mandamientos i un tal Kertèsz en Sascha Kolowrat. Les ambicions de l'es­ que l'intèrpret de vegades no sabria molt té la clau. Un dels germans prova dc tadi Sascha i el ritme més que viu de bé què feia. veure a Viena aquella lluna d'Israel i Kertèsz congeniaven a la perfecció. Fins i no ho aconsegueix. Aquest dimoni dc tot es permetien jugar a la contra. Si el seu Vuit anys abans tots tres havien desa­ Kertèsz es troba ara a Alemanya fil­ vell col·lega i correligionari Sandor Korda paregut del mapa hongarès per la porta mant una pel·lícula sobre el Baró Roig. acaba de filmar Sansón y Dalila per als de darrera. Quan el revolucionari Bela Finalment, Jack Warner, a Hollywood, estadis Vita, ells s'atreveixen amb Sodoma Kuhn va imposar la seva dictadura del demana una còpia a la Paramount. El y Gomoira. El ressò de l'enorme èxit d'a­ proletariat, Kertèsz i els seus dos amics resultat no cs fa esperar. Michael questes dues superproduccions arriba a no varen dubtar gens a integrar-se en Kertèsz rep per correu la còpia d'un Cecil B. De Mille, el qual aprofita imme­ l'experiment: el plantejament cultural contracte per setze mil dòlars anuals. diatament l'estirada popular dels temes del nou règim estimulava intel·ligent­ Com el futur protagonista de bíblics per enfilar Los diez mandamientos. ment la indústria del cine. Els joves Casablanca, posa cara de mal d'estó­ Kertèsz, mentrestant, torna a la càrrega creadors varen traduir en projectes sug­ mac, remugla, però acaba per fer un amb El joven Medardo, sobre guió de gestius i viables les intencions del nou altre pic l'equipatge. D'ara en endavant Ladislaus Vajda, una tragèdia d'Arthur poder. Kertèsz, a més, es va afiliar al nom Michael Curtiz. És cl comença­ Schnitzler ambientada a les guerres napo­ Partit Comunista. Era l'any 1919 i els ment d'una bella amistat amb la leòniques. El resultat suposa la consagra­ ecos de la revolució soviètica impreg­ Warner. •

Renault: Deixem-ho en deu mil. Som un oficial corrupte, però pobre. 20 necessitat del mite. Plaj/it afjak Sam y

Figuera Per a A.S., perquè nosaltres també tal·lar per sempre en la nostra vàrem tenir la nostra particular existència: ni ens enamoraríem Casablanca. i mai més de la mateixa manera com ho havíem fet fins aleshores Em passa, de cada vegada amb més ni tampoc encendríem les ciga­ sospitosa freqüència, que, en nits rretes de la mateixa manera -si de reposat insomni o agraït ensopi­ mai vàrem tenir allò que se'n diu ment, m'assetgen com a onades en un estil propi a l'hora d'aguantar l'aire sentides no sé on, uns versos de un tassó en una mà o d'abraçar procedència ignorada: Si me pier- una dona pensant que mai en la do/Buscadme en Casablanca/-En vida seria possible repetir-ho amb el local de Rick-:/Allí me encontra­ el mateix aplom amb què ho réis/Borracho de nostalgia y desen­ vèiem en el cine. Pel.lícules que canto/Mientras sigue Sam junto al ens tornarien de l'enrevés. Que piano/Tocando para mi, a contra­ ens girarien ideològicament i noche/Aquella melodía inolvidable. afectivament, ja que des d'alesho­ res no ens és possible tornar a I si és cert allò que s'ha repetit tantes a la Casablanca de Rick ("On escoltar "La Marsellesa" amb la matei­ vegades, fins a la sacietat, que hi ha eres anit passada?" "-Fa tant de temps xa vibració interior d'abans. Ni ens és pel.lícules que són molt més que que ja no me'n record" "-Et veuré, possible tornar a trepitjar un aeroport pel.lícules. Fantasmes del cel·luloide avui vespre?" "-No faig mai plans amb per acomiadar-nos de qualcú -en espe­ als quals la memòria acaba per donar tanta anticipació"); d'Usa ("Un franc cial si aquell dia hi ha boira- amb el cos definitivament mitjançant un exer­ pels teus pensaments" "No sé si el que mateix grau d'humitat a la mirada, cici de materialització de la imatge sent és el renou de les canonades o els amb el mateix cabal d'energia conten- semblant al que va dur a terme feliç­ batecs del meu cor"); i de Laszlo guda estirant dels ulls cap endins. No ment Rimbaud en el seu inimitable ("Benvingut novament a la lluita")... tornarem a asseure'ns en el tamboret procés de corporeïtzació del llenguatge Tornar novament a aquesta experièn­ d'un bar, de matinada, sense sentir que al sonet "Vocals". Casablanca ho és per cia personal d'espectador, que se't un altre tipus de calfred diferent ens qui subscriu això. Com ho varen ser queda incrustada a la pell com el quars recorre la medul·la si qualque pianista Johnny Guitar o Cantando bajo la Ha­ a la roca. Ferm com una brusqueta taciturn ens recorda una vegada més via, per posar només alguns exemples. persistent banyant-te fins als ossos. que "el temps passarà": As time goes by. I tot això al marge que hi hagi -que Com una al·lucinació progressiva que Com li va passar a un altre bon amic n'hi ha- els qui les odien, perquè això et pujàs pel diafragma fins a liquart-te nostre, Alian Fèlix, aquell ulleretes forma part d'aquest inapel·lable joc de la respiració cada pic que, amb l'ajuda prim i mig calb que s'assembla a filies i fòbies personals -més enllà de del poder de la memòria, vas aïllant Woody Alien i que es guanya la vida qualsevol crítica- del qual cap cinèfil plans, escenes, seqüències, diàlegs ("Ni raonablement escrivint crítiques que en queda exclòs. (Crec, si no ho record en compro ni en venc, d'éssers cine o "somnis de seducció" en una malament, que el novel·lista Javier humans"; "M'estim més pensar que va petita revista. Marías n'és un, dels que odien amb matar un home: és el meu costat major convicció Casablanca; de la romàntic"; "Quina és la seva naciona­ Casablanca és, doncs, com una ferida mateixa manera que l'inefable litat? -Borratxo"; "Entre tots els cafès oberta en el costat, una estella que Fernando Sánchez Dragó llença pestes del món has hagut d'entrar en el meu"; oprimeix el cor -una d'aquelles que a sempre que pot d'un film com Blade "Endavant: dispara. Em faràs un gran estones li feien mal a l'admirable Ben Runner. Tranquils, que no passa res: a favor"; "Els problemes de tres perso­ Gazzara de Todos rieron de Peter ; m em passa una cosa semblant amb nes importen ben poc en aquest món Bogdanovich: una d'aquelles estelles certs films d'Stanley Kubrick: vista ara, embogit") i t'hi vas quedant, molt len­ que no acostumen a curar-se només una obra com 2001, una odisea del espa­ tament, com una impressionant ressa­ amb un glop de Bourbon -com creia cio em pareix un avorrit anacronisme. I ca que no acabarà mai i que t'adverteix Bogart- sempre a diversos graus de no en parlem ja de La naranja mecáni­ que també d'una gatera d'imatges pot duresa per damunt nostre. Per si mai ca i El resplandor, a parer meu, dos estar feta la part millor i més digna de l'atzar -sempre imprevisible; generós paradigmes perfectes del que no hauria la vida d'un home. de vegades- ens ofereix el privilegi d'as­ de fer mai un director de cine. Així que sumir la insubornable actitud de Rick val més deixar estar el tema de les filies Hi ha pel.lícules -com hi ha músiques amb la dona de la qual va estar perdu- i les fòbies, perquè al final acabam i hi ha llibres- amb les quals sempre dament enamorat i a la qual va haver de empatats tots). Però el que dèiem, que estarem en deute perquè ja res va ser renunciar, podrem estar segurs alesho­ no és res més que tornar a Casablanca : igual des del moment que es varen ins­ res que no hem viscut en va. •

Berger: Havíem llegit que l'havien mort en cinc llocs diferents. ( Laszlo: I cada una de les cinc vegades va ser ventat ... ) CASABLANCA ti I Reivindicant el guió D "una merda elegant"

otser el titular deixi una mica confús al lector, però intentar parlar de Casablanca sense caure en els tòpics de rigor, comp­ tant una i altra vegada que GíloíliSLíMSíl no era una pel·lícula en principFi per a Humphrey Bogart i Guión original Ingrid Bcrgman, que era una traducido y comentado pel·lícula comercial, d'encàrrec, que la darrera seqüència implica una lec­ tura sobre una possible homosexua­ litat entre Bogart i Rains... Per no parlar de les excel·lències del resul­ tat final, de com una historia que fins i tot pot resultar un poc "cursi" s'ha anat convertint en la més vista i admirada de tota la historia del cinema. Per exemple, el president Kennedy l'havia vista fins a quatre cops. De fet només hi ha hagut una persona que m'hagi parlat malament de Casablanca, però, pocs moments després, i no sense demanar-li-ho, confessà que no l'havia vista, per qüestió de principis. Tan absurd com cert.

Tornem al titular. Per una part, la reivindicació del guió en general i en particular el de Casablanca que fa Pablo Sánchez Pablo Sánchez en la publicació que l'editorial Film Ideal fa de Casablanca, guión original traducido FILM] y comentado. Per una altra banda, el i de "merda elegant", és el qualifica­ i ¡I L tiu que Julius Epstein dóna, passats uns anys a la pel·lícula de Michael Curtiz i de la qual en va esser guio­ nista. Tampoc Rafael Azcona fa metafísica de la seva feina, sinó tot el Epstein, i Howard Koch. Qui deia: Després d'aclarir la gestació dc contrari. Julius Epstein no va ser l'ú­ "Ells (els germans Epstein) es dedi­ Casablanca queda encara un altre nic encarregat de la translació. caven a explotar les possibilitats plaer: llegir cl guió. • Casablanca va néixer d'una obra tea­ còmiques, mentre quejo m'ocup d'a­ tral de Murray Burnett i Joan conseguir personatges creïbles i a Allison, que mai fou representada als desenvolupar un melodrama que ten- escenaris, que la Warner Bross, amb gui sentit els nostres dies". Encara la visió de futur característica de Hal que també hi participà Casey B. Wallis, va comprar per la suma Robinson, el qual fou contractat per més elevada fins aleshores. Les pos­ convertir-la en una pel·lícula una sibilitats està clar que eren immenses mica més romàntica, per exigències i els primers que van posar fil a l'a­ del dur Humphrey Bogart. Julius gulla foren Aeneas Mackenzie, Epstein declarà que el que havia Wally Kline i Lenore Coffe. Cap escrit Robinson no va servir per res, d'ells no figura als títols de crèdit, encara que no està molt clar, i per que són pels bessons Julius i Phillip tant tampoc figura a Ystaff del film.

Renault: ... Es tanca aquest cafè fins a nou avís. Surtin immediatament! Rick Amb quin dret em tanca el local? Renault: Quin escàndol! He descobert que aquí es juga. ( Emil (adreçant-se a Renault): Els seus guanys, senyor. Renault: Moltes gràcies. Tothom foia! Les pel·lícules del mes de desembre CICLE EL WESTERN

2 de desembre, a les 18:00 hores 9 de desembre, a les 18:00 hores històries i el seu talent posant-les en LA VERDADERA HISTORIA DUELO EN LA ALTA SIERRA escena, fan d'aquesta pel·lícula una DE JESSE JAMES obra imprescindible del gènere on tro­ Nacionalitat i any de producció: bam la seva acostumada mirada sobre Nacionalitat i any de producció: EU, 1961 els grans temes humans que més li EU, 1957 Títol original: interessen. Títol original: Ride the high country The true story of Jesse James Producció i distribució: Producció: Fox Metro Goldwyn Mayer Director: Nicholas Ray Director: Sam Peckinpah Guió: Walter Newman Guió: N. B. Stone Jr Fotografia: Joe MacDonald Fotografia: Lucien Ballard Música: Leigh Harline Música: George Bassman Durada: 91' Durada: 94 ' Color Color Intèrprets: Robert Wagner (Jesse Intèrprets: Randolph Scott (Gil James), Jeffrey Hunter (Frank James), Westrum), Joel McCrea (Steve Judd), Hope Lange (Zerelda "Zee" James), Ronald Starr (Heck Longtree), Agnès Moorehead (Senyora Samuel), Mariette Harley (Elsa Knudsen). Alan Hale (Colé Younger). Sam Peckinpah es dóna conèixer als Ray ja havia dirigit Johnny Guitar i The inicis dels anys seixanta, amb aquest Lusty Man, entre altres obres mestres, western definitivament crepuscular quan li va arribar l'oportunitat de rodar quan el gènere començava a declinar aquesta historia, que lliga a la perfecció seriosament. L'empatia de dos vells amb molts dels seus plantejaments i amics —Joel McCrea i Randolph amb la visió dels seus herois solitaris. Scott— acapara l'atenció, quasi en Ray va poder dotar del romanticisme i exclusiva, d'aquesta excel·lent demos­ El hombre del oeste la poesia acostumada a la història i al tració del domini del gènere de Sam personatge, però, malgrat tot, com li Peckinpah. passaria fins al final de la seva carrera, 23 de desembre, a les 18:00 hores problemes amb la productora aconse­ EL HOMBRE DEL OESTE guiren que aquesta pel·lícula no arribas 16 de desembre, a les 18:00 hores a l'alçada, ni molt menys, del seu millor EL HOMBRE OUE MATÓ Nacionalitat i any de producció: western Johnny Guitar. A LIBERTY VALANCE EU, 1958 Títol original: Nacionalitat i any de producció: Man of the west EU, 1962 Producció: Títol original: Ashton Production The man who shot Liberty Valance Distribució: United Artists Producció i distribució: Director: Anthony Mann John Ford Productions i Paramount Guió: Reginal Rose Director: John Ford Fotografia: Ernest Haller Guió: James Warner Bellach i Willis Música: Bobby Troup Goldbeck Durada: 90 ' Fotografia: William H. Glothier Color Música: Cyril Mockridge Intèrprets: Gary Cooper (Link Durada: 122 ' Jones), Julie London (Billie Ellis), Lee Blanc i negre ]. Cobb (Dock Tobin), Arthur Intèrprets: John Wayne (Tom O'Connell (Sam Beaskey), Jack Lord Doniphon), James Stewart (Ranson (Coaley), John Dehner (Claude). Stoddart), Vera Miles (Hallie), Lee Marvin (Liberty Valance), Edmond Gary Cooper, exbandoler reformat, O'Brien (Peabody), Andy Devine coincideix casualment amb la seva (Link), Lee Van Cleef (Reese), John antiga banda, en el mateix tren que els Carradine (Starbuckle). seus companys assalten. Amb aquest Duelo en la Alta Sierra material, Anthony Mann aconsegueix Després d'una altra obra mestra, Dos una altra lliçó de com aprofitar els ele­ cabalgan juntos, Ford roda El hombre ments del què disposa per aconseguir que mató a Liberty Valance, un dels seus contagiar l'espectador de la seva màxi­ westerns més avançats i on es poden ma preferida sobre el western: "les trobar moltes de les seves claus narra­ imatges són més importants que les tives. L'habilitat de Ford contant paraules".

lisa: Richard, ens vàrem estimar a París. Sí aquell amor va significar res per tu.. Rick: No me'n parlis, de Paris. Es un procediment barat. sense complexos l'heroïcitat, la valen­ Nacionalitat i any de producció: tia i el coratge del bàndol vencedor. Espanya, 1977 Producció: Elias Quercjcta Director: Jaime Chavarri 16 de desembre, a les 20:00 hores Guió: Elias Querejeta i Jaime Chavarri LAS LARGAS VACACIONES Fotografia: Tco Escamuda DEL 36 Muntatge: Pablo G. del Amo Música: Luis de Pablo Nacionalitat i any de producció: Intèrprets: Héctor Alterio, Xavier Espanya 1976 Elorriaga, Maria Rosa Salgado, Rosa Director: Jaime Camino Vúcnty 2 de desembre, a les 20:00 hores Guió: Manuel Gutiérrez Aragón i Jaime Durada: 99' BLOQUEO Camino Color Música: Xavier Montsalvatge Nacionalitat i any de producció: Durada: 97' Jaime Chavarri es troba més a gust quan EU, 1938 Intèrprets: José Sacristán, Conchita no està subjecte a una línia argumcntal. Títol original: Velasco, Amàlia Gadé, Francisco Rabal. Prova d'això és l'excel·lent docu-drama (El Blockade desencanto) que, sobre la família dels Producció: Walter Wanger Jaime Camino va néixer l'any 1936, Panero, realitzà l'any 1976.En A un Dios Director: William Dieterle aproximadament 40 anys després, va desconocido, Chavarri ens acosta al món Guió: John Howard Lawson rodar aquesta pel·lícula, que reflecteix lorquià a base d'unes imatges que conju­ Fotografia: Rudolph Maté la mirada d'un nin sobre els esdeveni­ guen la reflexió, la vivència i el record. Una Muntatge: Otho Lovering, Dorothy ments que començaren l'estiu d'aquest de les actuacions més solvents d'Héctor Spencer mateix any fins al 39. Camino dóna un Alterio donant vida a un personatge Música: Werner Jansen ampli ventall de visions i coartades per homosexual de continguda composició. Durada: 81' defensar els seus personatges, lògica­ Intèrprets: Madeleine Carroll, Henry ment primant l'òptica republicana. Fonda, Leo Carrillo, John Hal·liday 30 de desembre, a Ics 20:00 hores CASABLANCA Un port ocupat per les forces republica­ 23 de desembre, a les 20:00 hores nes és cercat per les tropes lleials a l'alça­ LAS BICICLETAS SON Nacionalitat i any dc producció: ment, amb l'ajut de les potències ami­ PARA EL VERANO EU, 1942 gues dels insurrectes, Itàlia i Alemanya. Producció: Encara que la productora va fer el pos­ Nacionalitat i any de producció: Hal B. Wallis Production - Warner sible per dissimular l'adscripció d'aques­ Espanya, 1983 Bros - First National ta història a la Guerra Civil Espanyola, Producció: Alfredo Matas Director: Michael Curtiz donat el delicat moment i el tema, això Guió: Acneas MacKcnzic, Wally no va impedir que pocs anys després, Director: Jaime Chávarri Guió: Salvador Maldonado, a partir de Kline, Julius J. Epstein, Philip G. juntament amb Juárez de William Epstein, Howard Koch i Cascy Dieterle i Furie de Fritz Lang, engros­ l'obra teatral de Femando Fernán Gómez Fotografia: Miguel Ángel Trujillo Robinson, sobre l'obra teatral dc sís una llista negra de pel.h'cules influen­ Murray Burnett i Joan Alison ciades per la ideologia comunista. Música: Francisco Guerrero Durada: 103' Everybody Comes to Rick's. Color Fotografia: Arthur Edcson Intèrprets: Amparo Soler Leal, Muntatge: Owen Marks, Don Sicgcl 9 de desembre, a les 20:00 hores Agustín González, Victoria Abril, i James Leiccster SIN NOVEDAD EN EL Alicia Hermida, Patricia Adriani, Música: Max Steincr ALCÁZAR Gabino Diego. Durada: 102' Blanc i negre Nacionalitat i any de producció: Adaptació fidel, encara que no escru­ Intèrprets: Humphrey Bogart (Rick Espanya - Italia, 1940 polosa, de l'excellent obra de Fernando Blainc), Ingrid Bcrgman (Usa), Paul Producció: Fernán Gómez, del mateix títol. Henreid (Victor Laszlo), Claude Rains Director: Augusto Genina L'irregular i, a vegades, insòlit director (Louis Renault), Conrad Vcidt (Mayor Guió: de El desencanto roda aquesta mena dc Strasser), Sidney Greenstreet (Ferrari), Fotografia: "saga familiar" que funciona com la Peter Lorrc (Ugarte), S. Z. Sakall (Cari). Muntatge: història dc la vida quotidiana dels per­ Música: sonatges fins a les acaballes de la L'encert d'ajuntar el magnetisme dc Durada: 106' Guerra Civil, sense intentar dissimular Humphrey Bogart i l'atractiu indissi- Intèrprets: Fosco Giachetti, Mireille les seves simpaties ideològiques. mulable d'Ingrid Bcrgman va fer iim- Balin, Maria Denis, Carlos Muñoz possible que els problemes de produc­ ció arruïnassin aquesta peça mestra dc Aquestacoproducció amb Itàlia és, 30 de desembre, a les 18:00 hores la fàbrica de Hollywood. Es anecdòtic sense dubte i des del punt de vista dels Homenatge a García Lorca que la pel·lícula dugui la firma de partidaris de Xalzamiento, una de les A UN DIOS DESCONOCIDO Michael Curtiz. Són de recordar sem­ pel.h'cules més significatives rodades pre els seus inesborrables diàlegs. des de l'òptica de "la victòria". Destaca

Strasser: Vostè emfatitza això de "Tercer Reich". Que potser n'espera un altre? Renault: Personalment, m'adaptaré a tot allò que vengui. Múuestaés - w 1 sa nostra i

A "Sa Nostra" no tenim

accionistes, per això podem

dedicar els beneficis a

Obra Social i Cultural: a

preservar el medi ambient,

a impulsar l'esport, a

recuperar les nostres festes i

tradicions, a preparar als

més joves i fer costat sempre

als nostres majors. A

"Sa Nostra " la gent de

Balears són els principals

accionistes.

"SA NOS TRA" CAIXA DE BALEARS